Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 25 de novembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Rabotnitcheska Missal

- Surt Rabotnitcheska Missal: El 25 de novembre de 1921 surt a Sofia (Bulgària) el primer número del setmanari anarcocomunista Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer). La mateixa capçalera havia estat publicada entre 1914 i 1915 i en 1919. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i va estar publicat per Peter Hristov, Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov Stoimenov. Tingué una tirada de 12.000 exemplars. Publicà un gran nombre d'articles sobres els clàssics anarquistes, com ara Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Sébastien Faure, etc. Trobem articles de M. Mratchine i Nicolas Stoïnov, entre d'altres. En sortiren 95 números abans de la seva prohibició arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923. La capçalera va ser novament publicada, sempre a Sofia, entre 1932 i 1934 i entre 1944 i 1945. En 1923 un periòdic amb el mateix títol va ser publicat a Chicago (Illinois, EUA).

***

Capçalera de L'Action Libre

- Surt L'Action Libre: El 25 de novembre de 1931 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcoindividualista L'Action Libre. Es publicava cada 20 dies i era la continuació de Les Causeries Populaires. Bulletin mensuel. L'editor responsable d'aquesta publicació fou Louis Louvet i consistia en un petit butlletí de quatre pàgines on s'anunciaven les conferències de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Louvet i els seus amics. Hi van col·laborar Michel Antoine (Lux), E. Armand, Lucien Barbedette, Charles-Auguste Bontemps, H. Gaillard, Henri-Léon Follin, Charles-Ange Laisant, Dr. Legrain i Simone Larcher, entre d'altres. Publicà, almenys, 49 números fins al desembre de 1936. També edità, almenys, un fullet, Les tueries passionnelles et le tartufisme sexuel (1934), d'E. Armand.

*** 

Naixements

Foto policíaca de Léopold Lutringer (3 de juliol de 1894)

- Léopold Lutringer: El 25 de novembre de 1850 neix a Stenay (Lorena, França) l'anarquista Pierre Léopold Lutringer. Sos pares es deien Jean Thiebault Lutringer, ebenista, i Alexise Arnould. Sabater de professió, el març de 1892 va ser inscrit com a «militant» en els registres d'anarquistes de la Prefectura de Policia de Reims (Xampanya-Ardenes, França). Aleshores vivia a Brussel·les (Bèlgica). El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat a París (França) en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Lucien Fétis (3 de març de 1894)

- Lucien Fétis: El 25 de novembre de 1867 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista Lucien Fétis. De pares francesos, sa mare es deia Elisabeth Collet, anarquista. En 1885 es naturalitzà francès i el 16 de juny de 1892 es casà amb la cosidora Léontine Odille Witzig, d'educació molt religiosa. A causa d'un problema de varius, va ser integrat en l'exèrcit auxiliar. Entre novembre de 1891 i gener de 1893 vivia amb sa mare al número 15 de la carretera d'Asnières-sur-Seine a Clichy (Illa de França, França), entre l'agost i el 7 d'octubre de 1893 a l'impàs Sainte Geneviève d'Asnières-sur-Seine, i entre el 7 d'octubre de 1893 i 1894 al número 2 del carrer La Maître d'aquesta població. Entre desembre de 1891 i l'11 de juliol de 1892 treballà en l'equip auxiliar de la Companyia de Ferrocarrils de l'Oest. Posteriorment va fer feina de cotxer en la Companyia General de Petits Cotxes i en diverses empreses de lloguer. Des d'agost de 1893 treballà com a fuster a preu fet, encara que continuava amb la feina de conductor de cotxes de luxe quan estava desocupat en el sector de la fusteria –sembla que també va fer feina de ensostrador. Molt influenciat per sa mare, freqüentà amb ella les reunions anarquistes. El 2 d'abril de 1892 assistí a una reunió a Levallois-Perret (Illa de França, França) on va anunciar que publicaria en Le Père Peinard un manifest llançat pels anarquistes lionesos referent a les eleccions municipals. El 16 d'abril de 1892 assistí amb sa mare a una reunió anarquista a Levallois-Perret. El 17 d'abril de 1892 participà en un acte del Grup Internacional celebrat a la Sala Horel, al número 13 del carrer Aumaire. Aquest mateix mes, organitzà, amb Jourdan, Saint Martin i altres, reunions electorals per a aconseguir els diners necessaris per a la impressió de manifests anarquistes, estampats per Legout a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) i signats per Fortuné Henry i Jourdan. El 5 de juny de 1892, segons la policia, va fer apologia del robatori i de l'assassinat, que pensava que era del tot lògic quan havia fam, a Levallois-Perret. El 25 de novembre de 1892 participà en una reunió a la Sala Mézerette, al número 86 del carrer Gravel, de Levallois-Perret. El gener de 1893 recollí, en nom de «Les Révoltés du XIV» i del Grup de Vigilància de Levallois-Perret, els fons econòmics per a la publicació d'un manifest titulat «Plus de noms de grands prêtres! A bas les vaniteux!» Aquest mateix mes tenia a casa seva un dipòsit de cartells anarquistes titulats «A bas la Chambre!». El febrer de 1893 aferrà cartells anarquistes a Argenteuil (Illa de França, França). El 18 d'agost de 1893, en una reunió electoral a la Sala del Gimnàs Municipal d'Asnières-sur-Seine, va interrompre el candidat Ranviez al crit «A bas la patrie! Vive l'anarchie!». Entre 1892 i 1894 freqüentà destacats anarquistes, especialment Blanc, Bruneau, Chauvière, Chauvin, Achille Étiévant, Georges Étiévant, Fortuné Henry, Jourdan, Legout, Auguste Leprovost, Migevant, Joseph Ouin, Richard, Saint Martin, Émile Spannagel i Victor Vinchon. En 1892 signà, amb Achille Étiévant, una carta dirigida al president de la República demanant-li ajuda a favor dels «miserables» amb la finalitat d'organitzar sopars-conferència. Durant la detenció de l'anarquista François (Francis), s'encarregà de fer-li arribar diners. El 2 de març de 1894 el prefecte de Policia aixecà contra ell una ordre d'escorcoll i de retenció sota l'acusació d'«associació criminal» i l'endemà aquesta tingué lloc a casa seva, al tercer pis del número 2 del carrer Lemaître d'Asnières-sur-Seine; en aquest escorcoll es va trobar una carta de visita de René Chauvin, una carta d'Achille Étiévant i altra d'Auguste Leprevost, tancat a la presó parisenca de Mazas, una nota d'un avocat de Versalles en relació amb Francis, tres impresos (Déclaration de G. Étiévant, L'Almanach du Père Peinard i un exemplar del número 2 de La Revue Anarchiste) i dos «manuscrits obscens». Detingut pel comissari de policia del barri dels Champs-Élysées Mourgues, va ser interrogat a comissaria, negant-se a signar el seu procés. Portat a la cel·la, el 5 de març de 1894 va ser empresonat a Mazas. Sa companya, embarassada, va escriure al jutge d'instrucció explicant-li la penosa situació en la qual hi havia quedat. El 25 d'abril de 1894 el jutge d'instrucció Henri Meyer ordenà la seva llibertat provisional. El 10 de juny de 1895 el seu cas d'inculpació d'«associació criminal» va ser sobresegut. Durant la primavera de 1898 acollí al seu domicili, al carrer de Belleville de París, Victor Vichon, un cop aquest fou excarcerat. Tenia amb sa mare el mateix expedient a la Prefectura de Policia i ell figurava en el llistat d'anarquistes aixecat el 31 de desembre de 1896. En el llistat d'anarquistes de 1900-1912 apareix com a «desaparegut». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una de les multiples detencions d'Henri Vaucanson publicada en el diari de Chalou-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 25 de juliol de 1894

- Henri Vaucanson: El 25 de novembre de 1868 neix a Duneiras (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista i confident policíac Henri Denis Vaucanson, conegut com Pierre o Claudius, i que també va fer servir el nom de Fauget. Sos pares es deien Jean Vaucanson, conreador, i Marie Rose Romier (Rosalie), cosidora. Des dels 10 anys patí nombroses condemnes per diversos delictes. Es guanyà la vida de fuster ebenista i després de mecànic. Portava nombrosos tatuatges anarquistes, com ara «Visquin els diners!», «Visca Ravachol», «Mort als gendarmes!», «Visquin els lladres!». A Nimes (Llenguadoc, Occitània) patí una condemna de dos anys de presó per robatori. En 1893 va ser expulsat del cantó de Ginebra (Suïssa). En 1894 va ser fitxat al departament de l'Ain i va ser reclutat pel comissari de Bèlagarda (Llenguadoc, Occitània) com a confident de la policia. Entre 1894 i 1900 la policia controlà els seus moviment per diverses poblacions (Besançon, Frejús, Lió, Lons-le-Saunier, Mâcon, Marsella, Montbéliard, Niça, Saint-Étienne, Toló, Valença, Villefranche-sur-Saône, etc.) i buscà feina per Reims i Roubaix. Segons un informe policíac del comissari de Chaumont (Xampanya-Ardenes, França) del 12 de febrer de 1900, oferí els seus serveis de confident a la policia de París durant l'Exposició Universal, moment en el qual nombrosos carteristes s'establiren a la capital francesa. L'1 d'agost de 1897 va ser posat en llibertat de la presó de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània). En 1900 treballava d'obrer a les fàbriques de construccions mecàniques «Le Petit Creusot» de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). El 14 de juny de 1900 va ser detingut a Chalon-sur-Saône sota l'acusació d'«ultratges al pudor» sobre l'obrera Eugénie Chambray. El juliol d'aquell any va ser jutjat per aquest fet i condemnat a sis mesos de presó –en aquest judici confessà que era anarquista i confident de la policia, i afirmà violentament la seva innocència–; el 16 d'agost de 1900 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Dijon (Borgonya, França) a un any i un dia de presó pel delicte anterior. Reincident amb més de 15 condemnes (robatori, estafa, atemptat al pudor, etc.), va ser enviat a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. Henri Vaucanson va morir el 21 d'octubre de 1903 a Saint-Jean-du-Maroni (Saint-Laurent-du-Maroni, Guaiana Francesa).

***

Philip Josephs (Glasgow, ca. 1903)

- Philip Josephs: El 25 de novembre de 1876 neix a Liepāja (Liepajskaya, Letònia, Imperi Rus; actualment Letònia) el destacat propagandista anarquista i antimilitarista Philip Josephs. Fill d'una família jueva, sembla que abandonà Letònia a causa dels pogroms engegats pel règim tsarista durant la dècada dels noranta. Instal·lat a Glasgow (Escòcia), exercí la seva professió de sastre i es va radicalitzar a partir del seu contacte amb els cercles treballadors jueus de la ciutat. El 27 de novembre de 1897 es casà a la sinagoga de Glasgow amb Sophia Hillman, amb qui tingué quatre filles en aquesta ciutat abans d'emigrar en 1903 a Wellington (Colònia de Nova Zelanda, Imperi Britànic; actualment Nova Zelanda). El 7 de març de 1904 arribà a Wellington a bord del Prinz Regent-Luitpold. En 1905 participà en manifestacions en suport de la Revolució russa d'aquell any i en 1906 s'afilià al New Zealand Socialist Party (NZSP, Partit Socialista de Nova Zelanda), on creà i coordinà seminaris sobre economia, alhora que parlava sobre anarquisme en les seves conferències dominicals. Va prendre la paraula en els actes del Primer de Maig a Wellington. A més de col·laborar en els periòdics The Commonweal i Maoriland Worker, es dedicà a distribuir literatura radical i premsa anarquista (Freedom, Mother Earth, etc.) i mantingué un estret contacte amb Emma Goldman. La seva sastreria va ser un gran centre de distribució a gran escala de literatura anarquista a Austràlia, gràcies a la creació de centres de distribució (Auckland, Canterbury i Otago), a més del Regne Unit i dels Estats Units. Sense militar, va fer costat el sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Nova Zelanda, creat en 1908 a Wellington, facilitant reunions de propaganda. En 1909 participà activament en la campanya contra la «Llei de Defensa», intent de Nova Zelanda de reorganitzar les seves forces de defensa segons les pautes marcades per la Conferència Imperial Naval i Militar celebrada entre juliol i agost d'aquell any a Londres, la qual obligava al registre i a la formació militar dels homes entre els 14 i els 30 anys. En 1912 ajudà a la reactivació de la Anti-Militarist League (AML, Lliga Antimilitarista) de Wellington, de la qual va ser nomenat secretari. El 9 de juliol de 1913 es fundà, a la seva sastreria-llibreria, al primer pis del número 4 de Willis Street, en una reunió a la qual assistiren unes 25 persones, el «Freedom Group» (FG), primer col·lectiu netament anarquista de Nova Zelanda, però només va durar un any. Durant la Gran Vaga d'octubre de 1913, participà activament en els enfrontaments contra la policia i contra la milícia a cavall (Cossacks). Durant la Gran Guerra, sembla que la seva sastreria va ser la seu clandestina dels IWW de Wellington. En aquesta època era subscriptor de Direct Action. El 8 d'octubre de 1915 la policia assaltà el seu domicili del suburbi de Khandallah de Wellington i també la seva sastreria, al número 95 del carrer Cuba del centre de la ciutat. En aquests escorcolls, la policia trobà periòdics anarquistes en diferents llengües i materials diversos dels wobblies (publicacions, segells, comptabilitat, documents, etc.). Detingut, va ser posat en llibertat aquell mateix dia. Durant la Gran Guerra, ben igual que altres anarquistes, la seva correspondència va ser violada i censurada. Fugint de la repressió, en 1919 abandonà Wellington i s'establí al municipi rural illenc de Bunnythorpe (Manawatu-Wanganui, Illa del Nord, Nova Zelanda). Segons algunes fonts, arran de la Revolució de 1917 marxà cap a Rússia, retornant en 1920 a Nova Zelanda. En 1921 es nacionalitzà neozelandès i aquest mateix any marxà amb sa família cap a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia), on continuà treballant de sastre. En 1922 participà en una campanya de socors de la fam russa. Philip Josephs va morir el 26 d'abril de 1946 a Katoomba (City of Blue Mountains, Nova Gal·les del Sud, Austràlia). En 2013 Jared Davidson publicà l'assaig Sewing Freedom. Philip Josephs, Transnationalism and Early New Zealand Anarchism.

Philip Josephs (1876-1946)

***

Mateu Morral Roca (ca. 1906)

- Mateu Morral Roca: El 25 de novembre de 1879 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'activista anarquista i neomaltusià Mateu Morral Roca. Era fill de Martí Morral, industrial del tèxtil sabadellenc de caràcter liberal anticlerical que militava en la Unió Republicana (UR), i d'Àngela Roca, ultracatòlica i filla d'un fabricant tèxtil. Mateu Morral va tenir dos germans, dels quals ell era el mitjà, i tres germanes. Sa germana Àgata va estudiar a l'Escola Moderna i ell va ser educat com a un futur industrial: als 15 anys va ser enviat a treballar a diverses cases comercials de Barcelona (Catalunya) i després va viure a Franca i a Leipzig (Saxònia, Alemanya) per a aprendre idiomes i especialitzar-se en qüestions tèxtils. Sembla que a Alemanya va estudiar enginyeria tèxtil, però també es va entusiasmar per les idees de Nietzsche i pel neomaltusianisme de Max Hausmeister, i es va afiliar en un sindicat del ram del tèxtil. En 1899 tornà, a causa de la mort de sa mare i perquè son germà gran Jaume estava greument malalt de sífilis, a Sabadell, ja convertit en anarquista, fet que li va portar nombrosos problemes familiars, ja que en comptes de dirigir la fàbrica familiar amb eficàcia com havia fet primerament, es va dedicar a adoctrinar els obrers sobre com organitzar-se i anar a la vaga. En aquesta època es relacionà força amb Josep Miquel Clapés, un dels introductors de l'anarcosindicalisme a Sabadell, i amb el propagandista del naturisme integral i anarquista Albà Rosell Llongueres, amic de la infància, projectà la creació de comunes a Sabadell i a Califòrnia (EUA). En aquests anys fou el principal enllaç a l'Estat espanyol de la Lliga Internacional Neomaltusiana (LIN). Aprofità els viatges de negocis arreu de la Península per fer contactes amb el moviment anarquista i escampar les idees neomaltusianes –a Andalusia es relacionà molt amb Pedro Vallina Martínez. També va fer viatges a l'estranger, sobretot a França, on conegué Élisée Reclus i l'activista Gustave Maurice Bernardon, i al Regne Unit, on a Londres (Anglaterra) va conèixer Errico Malatesta. Quan la vaga del metall de Barcelona de febrer de 1902, amb altres anarquistes catalans, elaborà un pla per segrestar diversos empresaris, però finalment aquesta conxorxa quedà en no-res. En aquesta època, amb Albà Rosell i Josep Miquel, promogué a Sabadell el grup anarquista «Gente Joven», la revista anarquista El Trabajo, que finançà de la seva butxaca, i encapçalà la Federació Obrera d'aquesta població. En aquest mateix any de 1902, es relacionà molt amb l'intel·lectual anarquista Felip Cortiella Ferrer, qui, sabedor de la seva afició per Henrik Ibsen, li havia demanat ajuda econòmica per al seu grup cultural i teatral «Centre Fraternal de Cultura» de Barcelona. Fou en aquesta època quan començà a relacionar-se amb l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, distribuint textos per als infants en la Institució de Lliure Ensenyament de Sabadell. També col·laborà en la «Cooperativa Intel·lectual» de Gràcia (Barcelona, Catalunya), creada per l'anarquista Teresa Claramunt Creus i pel seu company Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla). En 1904, amb Lluís Bulffi i Pedro Vallina, creà la secció peninsular de la Lliga Neomaltusiana Espanyola (LNE), la qual presidí, i que edità la revista Salud y Fuerza. A les acaballes de 1904 va abandonar la llar i l'empresa familiars i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on desenvolupà una intensa tasca conspiradora contra la monarquia espanyola, relacionant-se amb anarquistes d'acció (M. Caussanell, Bernard Harvey, Charles Malato, Josep Martí, Jesús Navarro Botella, Fermín Palacios, Alfredo de la Prada, etc.). A finals de novembre de 1905, coincidint amb el judici a París d'alguns companys acusats de l'atemptat del 31 de maig de 1905 contra Alfons XIII, abandonà París i s'allistà, sota el llinatge de Jiménez, amb Alfredo de la Prada, a la Legió Estrangera francesa a Sidi Bel Abbès (Algèria), amb la intenció de mantenir-se amagat i aprendre tècniques de guerra i l'ús de la dinamita. A finals de 1905, ambdós, desertaren i fugiren d'Algèria. De bell nou a Catalunya, a partir de gener de 1906 es va posar a treballar a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, encarregat de la biblioteca i de la llibreria i fent traduccions (coneixia a la perfecció tres idiomes), ben imbuït de puritanisme i proper al neomaltusianisme, traduint, amb Anselmo Lorenzo, al castellà el fullet de Paul Robin Generation volontaire, que va difondre entre els obrers. També fou corresponsal de la revista francesa Régénération. També es relacionà amb el Comitè de Defensa Social (CDS) de Barcelona. Mantingué relacions amb la nihilista russa Nora Falk i, segons alguns, també va estar enamorat de la companya de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, fet que nega el seu amic Albà Rosell. A finals de febrer de 1906 s'entrevistà a París amb l'exoficial de l'exèrcit i republicà Nicolás Estévanez, de qui va aprendre tècniques de revolta i fabricació d'explosius. El març de 1906 publicà aquestes entrevistes, amb els seus propis comentaris, sota el títol Pensamientos revolucionarios, i el 14 d'abril d'aquell any el jutjat va obrir diligències contra ell per aquest motiu per considerar que atemptava contra l'ordre públic. El 7 maig de 1906 deixà l'Escola Moderna i el 20 d'aquest mes viatjà a Madrid (Espanya). El 31 de maig de 1906 Mateu Morral llançà una bomba a Madrid al pas de la carrossa reial després de la boda del rei Alfons XIII amb Victòria Eugènia, que mata finalment 32 persones i en deixa ferides un centenar. Després de l'atemptat, va aconseguir fugir i va demanar ajuda al periodista José Nakens, director d'El Motín, per amargar-se, cosa que li permeté sortir de la capital, per Daganzo, Ajalvir i San Fernando de Henares, fins que davant les sospites d'un guàrdia jurat rural anomenat Fructuoso Vega, en una posada de Los Jaraices, del terme de San Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid, Espanya), va ser assassinat el 2 de juny de 1906 després de matar el citat guàrdia quan el volia detenir. La versió oficial del seu suïcidi, mantinguda durant molts d'anys, es va veure descartada per les anàlisis forenses actuals que apunten a un clar assassinat. S'ha assegurat que Morral també va tenir alguna intervenció en un atemptat anterior contra Alfons XIII a París el 31 de maig de 1905; per a alguns va ser l'autor directe que sota els noms d'Eduardo Aviñó Torner i d'Alexandre Farres (o Farràs) Pina, i que altres atribueixen a Jesús Navarro Botella, i que va pertànyer a una fracció violenta del moviment anarquista. El que sí és absurd és atribuir l'atemptat de 1906 al seu fracàs amorós amb Soledad Villafranca. L'atemptat de Morral va tenir conseqüències importants: la reacció, basant-se en les seves relacions amb Ferrer i Guàrdia, va muntar un escandalós procés que va acabar amb l'afusellament de Francesc Ferrer tres anys després i el tancament definitiu de tot allò que tingués a veure amb l'Escola Moderna.

Mateu Morral Roca (1879-1906)

Aurelio Aiacci

- Aurelio Aiacci: El 25 de novembre de 1903 neix a Cavriglia (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Aurelio Aiacci. Sos pares es deien Angelo Aiacci, miner, i Maria Faustina Pierazzi. Adolescent, començà a treballar a la galeria d'una mina de lignit. Després de la condemna en 1921 de son germà gran Terzilio Aiacci, també anarquista i responsable de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), a 10 anys de presó arran dels enfrontaments antifeixistes de Castelnuovo dei Sabbioni (Cavriglia, Toscana, Itàlia) el març d'aquell any, emigrà a finals de 1923 a França. En 1929 residia a Caubilhargues (Llenguadoc, Occitània) on treballava de destil·lador. Més tard s'instal·là a Alès (Llenguadoc, Occitània) on a finals de la dècada dels vint es reuní amb son germà. En aquesta època figurava com a «antifeixista perillós a detenir» en un registre establert per la policia de fronteres italiana. L'11 de setembre de 1936 –el 25 d'octubre, segons altres fonts–, amb son germà i un grup d'anarquistes italians (Alpino Bucciarelli, Alessandro Maffei, Pasquale Migliorini, Adolfo Pintucci, Gualtiero Livi), creuà els Pirineus per lluitar en la Guerra d'Espanya. A Barcelona (Catalunya) el 22 de desembre de 1936 s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Aurelio Aiacci va ser abatut el 7 d'abril de 1937 a El Carrascal, al front d'Osca (Aragó, Espanya) –altres fonts diuen que a finals de 1937 es trobava en un hospital militar de Barcelona guarint-se de greus ferides patides en combat.

Continua...

---