Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 26 de novembre

Esdeveniments

Fàbrica de tabacs

- Atemptat contra «Combinados»: El 26 de novembre de 1927 una poderosa bomba de dinamita destrossa la «Manufactura Tabacalera Combinados», al carrer Rivadavia 2279 de Buenos Aires (Argentina). El 23 d'agost d'aquell any havien estat executats els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El novembre d'aquell any es va saber que Bernardo Gurevich, fabricant de les populars cigarretes «Combinados», volia treure una nova marca de baix preu destinada als obrers que s'anomenaria «Sacco y Vanzetti» (SyV) amb l'afany d'aprofitar la promoció i la publicitat gratuïta que tenien aquests dos noms. Rosina Sacco, vídua de Nicola, protestà enèrgicament i a la reprovació sobre aquesta especulació dels dos caiguts se sumà tot el moviment anarquista argentí. La tabaquera estava sentenciada. L'atemptat fou atribuït a l'anarquista expropiador Severino Di Giovanni, que ja havia realitzats diverses actuacions semblants en suport de Sacco i Vanzetti. Les cigarretes «SyV» mai no veren la llum, el mateix dia de l'explosió Gurevich anuncià la retirada del projecte.

Naixements

Notícia d'una de les detencions de Jules Cauchy aparegudes en el diari de Troyes La Tribune de l'Aube del 24 d'agost de 1912

- Jules Cauchy: El 26 de novembre de 1859 neix a Béthancourt (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Jules Cauchy, conegut com Bourdon. Era fill dels teixidors Louis Cauchy i Léocadie Bourdon. Es guanyà la vida treballant com sos pares, de teixidor, a Saint-Quentin (Picardia, França) i participava regularment en les veremes de la regió. El 13 de juliol de 1884 es casà a Reims (Xampanya-Ardenes, França) amb la teixidora Marie Joséphe Truye, amb qui tingué dos infants i de qui se separà davant el Tribunal Civil de Reims el 29 de març de 1900. El 10 de març de 1886 va ser detingut a Saint-Quentin per «cops i ferides». En la primavera de 1891 abandonà Saint-Quentin i s'establí Reims. L'abril de 1891, quan passava per Fourmies (Nord-Pas-de-Calais, França), el secretari del grup local «Le 89 des Prolétaires», adherit al Partit Obrer (PO), li va escriure una carta de recomanació per socórrer-lo on figuraven adreces de militants de Reims (Alfred Bracq, Paul Joly, G. Malot, etc.), carta que li va ser decomissada el maig de 1891 quan va ser detingut per «embriagament públic». En aquesta època freqüentava els grups anarquistes sota el nom de Bourdon. En 1894, amb sa companya Léonie Bedel, la policia el controlà per Reims, però no el va poder interceptar. En 1899 va tenir una ordre de busca i cerca com a desaparegut del departament de Meurthe i Mosel·la. A principis de segle estava inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades sota l'adscripció de «nòmada». L'abril de 1906 va ser denunciat per l'industrial Caruelle d'Amiens (Picardia, França) pel robatori de 25 bobines de fil del taller on treballava, jutjat per aquest fet el 15 de maig de 1906, va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal Correccional d'Amiens a dos mesos de presó. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Pingre d'Amiens. L'agost de 1908 la gendarmeria anotà la seva partida de Rethel (Xampanya-Ardenes, França) amb sa companya Joséphine Schweitzer cap a Reims o Épernay (Xampanya-Ardenes, França) per a fer la verema. L'agost de 1910 la policia el localitzà a Reims amb sa companya amb destinació a Bar-le-Duc (Lorena, França). L'estiu de 1912 la gendarmeria el localitzà per les Ardenes. L'agost de 1912 va ser detingut a Ramerupt (Xampanya-Ardenes, França) per «vagabunderia i mendicitat». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Gaston Chavanne (28 de febrer de 1894)

- Gaston Chavanne: El 26 de novembre de 1867 neix al V Districte de París (França) l'anarquista Gaston Chavanne. Era fill natural de l'enquadernadora Eugénie Adélaïde Chavanne. L'11 de juny de 1892 es casà al XIV Districte de París amb la modista parisenca Denise Stiévenart. En aquesta època treballava de gravador i escultor en marbre i vivia al número 11 de la Grande Rue de Saint-Maurice (Illa de França, França). El 16 de novembre de 1892 el seu nom figurava com a «militant» en un registre d'anarquistes de la policia. Segons el confident de la policia Thanne, el 30 d'abril de 1893 assistí amb altres companys a una reunió organitzada pel Comitè Radical-Socialista celebrada a la Sala Vautier, a l'avinguda de Clichy de París, per a portar-hi la contradicció; el diputat Josep-Alexandre Pochon declarà que l'anarquia era una utopia, ja que els anarquistes només eren un grapat de persones i que per a fer la revolució es necessitaven les masses; Chavanne va respondre que totes les revolucions estaven fetes per les minories i que si la majoria fos anarquista ja s'hauria imposat l'anarquia. El 6 de maig de 1893 assistí al gran míting anarquista celebrat a la Sala Commerce, al número 94 del Faubourg du Temple, on es congregaren tres-centes persones. El 5 de maig de 1893 assistí al míting sobre el sufragi universal que se celebrà a la Sala Commerce, on hi havia unes 250 persones. El 3 de juny de 1893, amb sa companya, assistí al míting en protesta per la condemna de l'anarquista Jean-Baptista Foret celebrat a la Sala Commerce, on s'aplegaren unes cinc-centes persones. El 24 de juny de 1893 la parella assistí al míting en solidaritat amb Foret celebrat a la Sala Debrune de Saint-Ouen (Illa de França, França), on es congregaren 250 persones, entre elles 150 anarquistes de la regió parisenca. El 2 de juliol de 1893 assistí amb una cinquantena de companys, entre ells una dotzena de dones, a la vetllada de germanor celebrada a la Sala Georget, al número 31 del carrer Aumaire, amb la finalitat de recaptat fons per a la realització el 8 de juliol d'una gran vetllada familiar a la Sala Commerce en commemoració de l'execució de l'anarquista Ravachol. L'11 d'agost de 1893 se celebrà al seu domicili una reunió amb destacats anarquistes (Paul Boulnois, Émile Chauvin, Millet i sa companya, Gaston Pérot, Eugène Renard i Tosca) per a parlar sobre la tàctica a seguir per a combatre els candidats a les eleccions. El 8 de setembre de 1893 es reuniren amb seu domicili Bilon, Boulnois, Brunet i Tosca, per a parlar sobre un projecte de diari titulat Le Réveil International, que hauria estat finançat amb 2.000 francs per Victor Ricois, el qual havia heretat, però a la reunió no assistí ningú perquè els periòdics Le Père Peinard i La Révolte no havien publicat la convocatòria. El 31 d'octubre de 1893 es reuní amb Bilon, Boissier, Chauvin i Denéchère al taller de Migeon per parlar de l'organització de la propaganda. El 17 de novembre de 1893 assistí amb sa companya a una reunió d'una trentena de persones celebrada al número 92 del bulevard Ménilmontant per parlar sobre l'atemptat del Liceu de Barcelona i l'atemptat de Léon Léauthier esdevingut dies abans. El 25 de novembre de 1893 assistí amb sa companya a una reunió d'una quinzena de persones a la Sala Méchin, al número 23 del carrer Vanves, per a la creació d'un grup anarquista al IV Districte de París. El 26 de desembre de 1893 figurava com a «militant» en un llista de recapitulació d'anarquistes i en aquesta època vivia al número 7 del carrer Gît-le-Coeur. El 28 de febrer de 1894 va ser detingut, juntament amb altres companys (Henry d'Auby, Victor Joseph Bernhart, Pierre Daressy, Isidore Guilmard, Georges Gustave Jacob, Alphonse Ernest Jamard, Paul Pierre Augustin Rabouin i Pierre Émile Rabouin), sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; en l'escorcoll del seu domicili del carrer Gît-le-Coeur es trobaren papers cremats i una llista de companys anarquistes. El 3 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i en aquella època vivia al número 20 del carrer Parcheminerie. En la seva última etapa treballava d'ajudant de farmàcia i vivia al número 12 del carrer Saint-Julien le Pauvre de París. Gaston Chavanne va morir el 19 de novembre de 1915 a l'Hospital Hôtel-Dieu de París (França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'Ivry (Illa de França, França).

***

Notícia orgànica de Louis Boscher apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 28 d'abril de 1938

- Louis Boscher: El 26 de novembre de 1869 neix a Caen (Normandia, França) l'anarquista Louis-Paul-Edmond Boscher, conegut com Le Père Louis. Era fill de François Boscher, jornaler, i d'Élisa Victorine Thirard. En 1889 treballava de fumista a Rouen (Alta Normandia, França). El 16 de febrer de 1889 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Le Havre (Alta Normandia, França) a sis dies de presó per «robatori» i mesos després, el 16 de novembre, va ser condemnat per aquest mateix tribunal a 15 dies de presó per «ultratge de paraula a un agent». El 21 de novembre de 1889 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Rouen a sis mesos de presó per «robatori». El 18 de novembre de 1890 va ser incorporat al II Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica («Bat' d'Af»), arribant al cos el 23 de novembre sota la matrícula 2.551. Entre el 20 de novembre de 1890 i el 19 d'agost de 1892 i entre el 18 de febrer de 1893 i el 27 de novembre de 1893 participà en les campanyes d'Algèria, passant a la reserva activa. L'11 de juliol de 1895 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Rouen a tres mesos i un dia de presó per «robatori» i enviat a un batalló disciplinari africà. El 30 d'abril de 1896 a ser condemnat a 20 dies de presó per «mendicitat». El 14 d'abril de 1898 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Le Havre a un mes de presó per «violències i ultratges a un agent». El 7 de febrer de 1905 va ser condemnat en rebel·lia pel VIII Tribunal Civil de Le Havre a un més de presó per «robatori i rebel·lió». Quan esclatà la Gran Guerra va ser integrat a l'exèrcit en Guarda Vies i Comunicacions (GVC) fins al 6 de setembre de 1915 i a partir de l'11 de gener de 1916 destinat a una fàbrica de gas de Calais (Nord-Pas-de-Calais, França). El 10 de juliol de 1916 va ser incorporat al VIII Regiment d'Infanteria. Després de participar en la campanya d'Alemanya en diversos destacaments militars, l'11 de maig de 1917 va ser enviat als Serveis Auxiliars per problemes visuals. En data indeterminada passà un temps a Anvers (Flandes). En 1928 vivia a Villebon-sur-Yvette (Illa de França, França), des d'on va fer costat econòmic a Le Libertaire. posteriorment passà a viure a Palaiseau (Illa de França, França), al número 148 del carrer de Paris, on treballà de jornaler i en la construcció. A finals de la dècada dels trenta va ser secretari del grup anarquista d'aquesta població, que comptava amb un trentena d'afiliats i una cinquantena de simpatitzants. Mantingué estretes relacions amb l'anarquista René Frémont, per a qui va organitzar xerrades a Palaiseau. Durant la guerra d'Espanya, el seu domicili de Palaiseau va ser el Centre d'Avituallament de les Milícies Antifeixistes d'Espanya de la localitat, on es recollien tota classe de donacions. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Jules Mestag apareguda en el diari parisenc Journal des Débats del 4 de febrer de 1903

- Jules Mestag: El 26 de novembre de 1874 neix a Termonde (Flandes Oriental, Flandes) el propagandista anarquista Jules François Marie Mestag, també citat com Julius Mestag i conegut com Steck. Es guanyava la vida com a empleat. A final dels anys noranta col·laborà, com molts d'altres llibertaris, en el periòdic socialista La Bataille, que es publicà a Namur (Valònia) entre 1895 i 1902. A Anvers (Flandes) edità i imprimí la traducció francesa del llibre de Johann Most La peste religieuse. En 1897, després d'un míting a favor dels condemnats als castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), atià la gentada a manifestar-se contra la legació d'Espanya. Organitzador de conferències, especialment sobre el sufragi universal, i bon orador, animava a portar la contrària en els mítings socialistes, fet pel qual a començaments de 1898 fou expulsat de la Casa de Poble pels socialistes. En 1901 era representant del Comitè Revolucionari d'Anvers. El 2 de febrer de 1902 la seva mort va ser erròniament anunciada en La Bataille. El 10 de juliol de 1902 fou condemnat a vuit dies de presó i a 26 francs de multa per portar un «arma prohibida». La tardor d'aquell any vivia a Brussel·les (Bèlgica), on edità, amb Max Borgueil, el periòdic Le Flambeau, que només publicà dos números (1 de novembre i 2 de desembre) tirats en una premsa manual. En el primer número, editat durant una vaga general, definia el periòdic com a un «òrgan de combat revolucionari». A resultes de la publicació en el segon número de l'article «Germinal, les anarchistes et la grève générale», reproducció d'un pamflet del qual s'editaren 5.000 exemplars, va ser denunciat; jutjat, va ser condemnat el 3 de febrer de 1903 per l'Audiència de Brabant a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Fugint de l'empresonament, es refugià a Anglaterra, on, segons un informe de la Policia Metropolitana de Londres (Scontland Yard) del 3 de juny de 1907, vivia sota el nom d'Steck amb sa companya, Flora Tenge (o Tange), que portava el nom fals de La Billon. Sembla que va escriure un llibre que es diu Pour vivre libre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Philippe Goy i altres companys apareguda en el diari parisenc Excelsior del 14 d'octubre de 1913

- Philippe Goy: El 26 de novembre de 1887 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Philippe Goy. Era fill de Claude Goy i d'Augustine Gerphagnon. Es guanyava la vida com a torner de metalls. A partir de 1910 fou un dels responsables, amb Nicolas Berthet i Benoît Liothier, del grup de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Étienne, que comptava aleshores amb una cinquantena de membres i que el juliol de 1913 esdevingué «Le Foyer Popular», principal cercle anarquista local que es reunia al cafè Ferrio de la ciutat, animat per Benoît Liothier i Laurent Moulin, i que s'adherí a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). L'abril de 1913 fou un dels fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS), del qual va ser nomenat secretari, i engegà, dins del marc de la lluita contra les colònies penitenciàries militars, una campanya de suport a favor de Brotte, jove obrer de Saint-Étienne. En aquesta època vivia al número 24 del carrer José-Frappa de Saint-Étienne. El 12 d'octubre de 1913 va ser detingut, juntament amb Raphaël Bénetière i Claude Marius Charrat, per haver distribuït pamflets antimilitaristes –en realitat un extracte d'un discurs d'Aristide Briand de 1900– a la caserna d'infanteria Rullière de Saint-Étienne i van ser denunciats per «provocació de militars a la desobediència». L'1 de novembre de 1913 tots tres van ser condemnats pel Tribunal Correccional a dos mesos de presó. En Les Temps Nouveaux del 15 de novembre de 1913 tots tres protestaren contra la notícia apareguda en L'Humanité de l'1 de novembre on s'afirmava que en el judici no s'havien declarat «llibertaris» sinó antimilitaristes, fet absolutament fals. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes com a «anarquista perillós», i s'amagà, amb Benoît Liothier i Jean-Baptiste Rascle, durant un temps als boscos del Pilat de Saint-Étienne per evitar una eventual detenció. Després, sobretot amb Charles Flageollet i Jean Seigne, participà en la reorganització del grup anarquista local. En 1916 fou un dels fundadors del grup de «Les Amis de Ce qu'il faut dire», periòdic pacifista editat per Sébastien Faure. Durant el moviment contrari a la guerra i a la «Unió Sagrada» que es desencadenà a la conca del Loira, participà en les vagues de 1918 i va ser detingut i empresonat a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). A començament de 1920 fou membre del grup anarquista comunista de Saint-Étienne. El seu últim domicili va ser al número 24 del carrer José Frappa de Saint-Étienne. Philippe Goy va morir el 5 d'abril de 1920 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

***

Portada d'un dels llibres d'Antonio De Carlo

- Antonio De Carlo: El 26 de novembre de 1888 neix a Ricadi (Calabria, Itàlia) el sastre i propagandista i escriptor anarquista Antonio De Carlo. Sos pares es deien Domenico De Carlo i Orsola Turchi. De ben jovenet emigrà amb sa família a Buenos Aires (Argentina). En aquesta ciutat entrà a formar part del grup anarquista «Umanità Nova». En 1925 estava subscrit al periòdic Pensiero e Volontà a favor del qual va enviar 70 lires, com ho demostra una carta d'Errico Malatesta que va ser segrestada per la policia després de la seva mort. En 1927 col·laborà en la revista anarquista Claridad de Buenos Aires. En 1929 publicà el llibre en llengua castellana Reflexiones de un obrero. El 17 de juny de 1930 va ser detingut a Buenos Aires per «propaganda anarquista». En aquesta època era corresponsal del periòdic L'Italia del Popolo i formà part del Sindicat de Sastres de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1933 va ser novament detingut arran d'un escorcoll del seu domicili durant el qual la policia li va segrestar abundant material de propaganda anarquista. En 1934 publicà a Buenos Aires la novel·la La herencia de un proletario, amb un pròleg de Leónidas Barletta, director de Claridad, que va ser distribuïda a Itàlia. En 1937 participà activament en la recaptació de fons a favor del moviment anarquista espanyol i del Front Popular d'Espanya. El 9 de juliol de 1938, en ocasió de la commemoració de la independència argentina, va escriure un article en el diari L'Italia del Popolo. En 1940 publicà Organización y libertad. Para el bienestar de todos. També fou autor dels llibres Veinte cuentos breves de una nueva moral (1932), Cartas de un corazón angustiado (1938) i Cuentos inquietantes (1940). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Franz Jung

- Franz Jung: El 26 de novembre de 1888 neix a Nysa (Alta Silèsia, Imperi Alemany; actualment Polònia) el periodista, escriptor, economista i activista anarquista, i després comunista, Franz Jung, que va fer servir diversos pseudònims (Joe Frank, Paul Renard, Franz Larsch, Franz Larsz i Frank Ryberg). Nascut en una família catòlica de classe mitjana, sos pares es deien Franz Jung, mestre rellotger, president de la banca cooperativa i conseller municipal, i Clara Doering. En 1898 començà els estudis primaris i conegué el futur escriptor Max Herrmann-Neisse, amb qui mantindrà una eterna amistat. Estudià el batxillerat al seu poble natal i a partir de 1907 va fer estudis de música, economia, dret, art i religió a les universitats de Leipzig (1907), Jena (1908) i Breslau (1909). A Leipzig va ser membre de la «Fraternitat Arminia» i a Jena de la «Fraternitat Germània a Jena». En aquesta època treballà en una impremta i en un periòdic. A Breslau conegué la ballarina Margot Hader, que posteriorment treballà com a model a l'Acadèmia de Belles Arts de Jena, amb qui es casà el gener de 1911; aquest mateix any nasqué son fill Franz, però es va criar amb sos avis a Nysa, ja que el matrimoni es caracteritzà per constants baralles. El 27 d'octubre de 1911 reprengué els seus estudis a la Universitat Friedrich-Maximilian de Munic per obtenir el doctorat en economia. Començà a treballar de periodista i en 1912 acabà a Munic una tesis d'economia sobre la indústria dels llumins (Die Auswirkungen der Produktionssteuer in der Zündholzindustrie). En aquesta època es lligà l'anarquista «Tat Gruppe» (Grup Acció) i, especialment, amb l'intel·lectual llibertari Erich Mühsam, l'anarcosindicalista Gustav Landauer, el psicoanalista Otto Gross i els escriptors Leonhard Frank, Oskar Maria Graf, Johannes Becher i Karl Otten. En aquests anys es relacionà amb Karl Otten, Johannes Becher, Georg Schrimpf, Raoul Francé, Emil Szittya i Richard Öhring, entre d'altres. En 1912 publicà les seves primeres col·laboracions literàries en les revistes avantguardistes Der Sturm (La Tempesta) i Die Aktion (L'Acció). En 1913 es traslladà a Berlín, on mantingué un estret contacte amb l'editor anarquista Franz Pfemfert. En aquesta època conegué a la redacció de Die Aktion Cläre Otto, que esdevindrà sa segona futura esposa. El 2 d'agost de 1914, dies després d'esclatar la Gran Guerra, es va presentar voluntari amb la intenció d'atiar la insurrecció a les trinxeres i va ser enviat al front de l'Est, on va ser ferit. El desembre d'aquell any, desertà amb documentació i certificats falsos i marxà cap a Viena (Imperi Austrohongarès), però va ser extradit a Alemanya i empresonat entre abril i maig de 1915 a la fortalesa berlinesa d'Spandau. Internat en un asil al barri berlinès de Vittenau, va ser alliberat gràcies a un informe psiquiàtric d'Otto Gross, aleshores metge militar. En 1915 fundà, amb Otto Gross, Richard Öhring i Raoul Hausmann, la revista anarquista dadaista Die Freie Strasse (La Carretera Buida, 1915-1918), col·laborant activament en el moviment antimilitarista internacional contrari a la Gran Guerra. En 1916 nasqué sa filla Dagny i l'any següent se separà de Margot. Entre 1916 i 1917 edità, amb John Heartfield i George Grosz, la revista clandestina Die Neue Jugend (La Nova Joventut). En 1918 participà activament, amb John Heartfield, Wieland Herzfelde, George Grosz, Hannah Höch, Richard Hülsenbeck i Raoul Hausmann, en les edicions del Club Dadà de Berlín, organitzant sobretot xerrades públiques. Signà, l'abril de 1918, amb Tristan Tzara, George Grosz, Marcel Janco, Richard Huelsenbeck, Gerhard Preisz i Raoul Hausmann, el «Manifest Dadà». El 9 de novembre de 1918 participà al costat de la Lliga Espartaquista, comandant una tropa de soldats que ocupà diferents establiments oficials, en la revolució dels Consells d'Obrers i de Soldats de Berlín (República Alemanya) i el mes següent entrà a formar part del nou Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). El gener de 1919, durant la Setmana Sagnant, va ser interrogat, però aconseguí arribar a Breslau. Expulsat del KPD, l'abril de 1920 fou un dels fundadors del Kommunistische Arbeiterpartei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya). Aquest partit el nomenà delegat del Komintern i, amb Jan Appel i Hermann Knüfken, desvià el pesquer Senator Schröder al mar Bàltic per a arribar a la Rússia bolxevic. Les converses amb Lenin, Nikolai Bukharin, Karl Radek i Grigori Zinóviev no van reeixir en absolut. Quan retornà a Alemanya va ser detingut, jutjat i condemnat per «pirateria en alta mar». A la presó va escriure diverses «novel·les proletàries». En 1921 va ser alliberat sota fiança i es passà a la clandestinitat arran de la seva participació, el març d'aquell any a Mansfelder Land, en l'aixecament revolucionari de la «März Aktion» (Acció de Març). El maig de 1921 abandonà Alemanya amb sa companya Cläre amb intenció d'arribar al Regne Unit. Detingut i interrogat als Països Baixos, va ser expulsat cap la Rússia bolxevic, on treballà per al servei de premsa del Komintern, alhora que va ser nomenat president de les oficines de la Internationale Arbeiterhilfe (IAH, Ajuda Internacional dels Treballadors). D'antuvi dirigí una explotació agrícola de 33.000 hectàrees als Urals, utilitzant material agrícola americà; aquesta missió va ser seguida directament per Nikolai Bukharin i per Lev Trotski, i acabà quan els americans deixaren d'enviar subministraments. Posteriorment dirigí la fàbrica de llumins Solnze per a un trust suec a la zona de Novgorod i més tard fou responsable de la reconstrucció de la planta metal·lúrgica Ressora a Petrograd. Expulsat de l'URSS, el desembre de 1923 retornà a Alemanya clandestinament on treballà un temps com a periodista econòmic sota el pseudònim de Franz Larsz. En 1924 es va casar amb Cläre Otto. A partir de 1927 el director teatral Erwin Piscator adaptà nombroses peces teatrals seves i ell col·laborà en la posada en escena de les obres teatrals de Bertol Brecht Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny i Die Mutter. En 1930 fundà el periòdic Der Gegner (L'Adversari), en el qual col·laboraren especialment Ernst Fuhrmann, Raoul Hausmann i Karl Korsch, i en el projecte editorial Deko. En 1931 conegué Harriet Scherret, que esdevingué sa nova companya i amb qui tingué un fill, Peter, l'any següent.  En 1931 un escàndol financer implicà la dissolució de l'editorial Deko i es va veure obligat a passar a la clandestinitat. Entre 1933 i 1936 formà part de l'organització il·legal antinazi Rote Kämpfer (RK, Combatents Rojos). El novembre de 1936 va ser detingut per la Gestapo i, en sortir de la presó l'any següent, fugí cap a Praga (Txecoslovàquia) i posteriorment a Viena. En 1937 es divorcià de Clara. El març de 1938, arran de l'Anschluss, s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa), però en 1939 va ser expulsat del país sota l'acusació d'«espionatge industrial» i marxà cap a Budapest (Hongria), on treballà com a agent d'assegurances per a una reasseguradora suïssa. En aquesta època col·laborà amb la Creu Roja per ajudar els polonesos a fugir dels nazis. El novembre de 1944 va ser detingut a Budapest pel grup feixista Creu Fletxada, però aconseguí surti'ns-en. En aquest any es divorcià d'Harrier i s'uní a la cabaretera Anna von Meissner. En 1945 aconseguí fugir i passar a Àustria i a Itàlia, on fou internat al camp de concentració tirolès de Bozen i, més tard, al camp d'internats civils de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), d'on fou alliberat el juny de 1945. En 1947 se separà d'Anna i a Itàlia treballà en obres de teatre. En 1948 emigrà als Estats Units i a la ciutat de Nova York esdevingué corresponsal econòmic internacional de diversos periòdics americans i europeus (Der Bund, Industrie-Kurier, Weser-Kurier, Stuttgarter Zeitung, etc.). En 1953 es traslladà a San Francisco (Califòrnia, EUA) i el gener de 1955 obtingué la nacionalitat nord-americana. Aquest any, malalt amb un càncer a la gola i després de diverses operacions, viatjà a Alemanya per primera vegada després del seu exili. En 1957 començà a escriure la seva autobiografia Der Weg nach unten, que va ser publicada en 1961 i que li va portar diversos processos judicials per difamació. En 1960 s'instal·là definitivament a Europa, vivint entre París (França), on retrobà Ruth Fischer i Emil Szittya, i Alemanya, i treballant en projectes editorials i programes radiofònics. Franz Jung va morir, d'una crisi cardíaca, el 21 de gener de 1963 en un hospital d'Stuttgart (Bade-Wurtemberg, República Federal d'Alemanya) i fou enterrat quatre dies després al Cementiri Nou del barri de Degerloch d'aquesta ciutat. És autor de Kameraden…! (1913), Sophie. Der Kreuzweg der Demut (1916), Saul (1916), Opferung. Ein Roman (1916), Der Sprung aus der Welt (1918), Reise in Russland (1920), Joe Frank illustriert die Welt (1921), Der Fall Gross (1921), Proletarier (1921), Die Kanaker - Wie lange noch? Zwei Schauspiele (1921), Die Technik des Glücks (1921), Die Rote Woche (1921), Annemarie. Schauspiel in vier Akten (1922), Arbeitsfriede (1922), Hunger an der Wolga (1922), Die Eroberung der Maschinen (1923), Mehr Tempo! Mehr Glück! Mehr Macht (1923), Die Geschichte einer Fabrik (1924), Der neue Mensch im neuen Russland (1924), Geschäfte. Eine Komödie (1927), Hausierer. Gesellschaftskritischer Roman (1931), Der Weg nach unten. Aufzeichnungen aus einer grossen Zeit (1961, 1988 i 2000), Meinen Gruss zuvor (1962), Bausteine für einen neuen Menschen. Über Wilhelm Reich und Ernst Fuhrmann (1982), Spandauer Tagebuch (1984), Gequältes Volk. Ein oberschlesischer Industrieroman (1987, escrit en 1927), Der Torpedokäfer. Hommage an Franz Jung (1988), Die Verzauberten. Erzählung (2000), Das Trottelbuch (2013, escrit en 1912), Das Jahr ohne Gnade (2014), etc. Les seves obres completes s'han publicat per l'editorial Nautilus en 14 volums.

Franz Jung (1888-1963)

***

Maris Baldini

- Maris Baldini: El 26 de novembre de 1894 neix a Casicello (Iano, Montaione, Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista, i després altres coses (comunista, socialdemòcrata i socialista), Maris Baldini, que va fer servir el pseudònim Siram Nibaldi i la identitat d'Ettore Ferrandi. Sos pares es deien Ugo Baldini i Domenica Gennai. En 1904 son pare, fuster de professió, es traslladà a l'illa d'Elba i com que volia son fill al taller, només va poder estudiar l'escola elemental. Per desavences amb son pare, en 1906 es va embarcar com a grumet en un veler que feia petits cabotatges per la mar Tirrena. Navegà amb diverses naus fins el 1910, que va caure greument ferit al maluc, fet pel qual hagué de portar un gaiato tota la resta de sa vida. Incapaç de poder treballar en feines físiques, només trobà feines precàries a Elba i es lliurà a la política, entrant en relació amb Pietro Gori, que aleshores vivia a l'illa, i amb els anarquistes de Piombino (Toscana, Itàlia). En 1914 va ser nomenat secretari de la secció de Piombino del Sindicat dels Treballadors de la Mar. Per la seva oposició antimilitarista, se li va assignar la residència a Empoli (Toscana, Itàlia), on va fer feina en una fàbrica de calçat. Durant la Gran Guerra es va traslladar a Torí (Piemont, Itàlia), on va fer feina en una fàbrica, i després de l'armistici va ser detingut i hagué de retornar a Empoli. De bell nou a Piombino, assumí la direcció de la Cambra del Treball i del seu periòdic, Il Martello; també dirigí Bandiera Operaia, de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Entre 1919 i 1921 ocupà tasques d'organització i va fer conferències a Elba, a la Maremma, a Arezzo, al Valdarno, a Mòdena (on dirigí breument la Cambra del Treball anarcosindicalista) i a Brescia. En aquesta època va ser detingut i agredit en diverses ocasions, i el juliol de 1921 va ser processat a Milà amb Errico Malatesta i Armando Borghi. El juny de 1922 es trobava a Piombino quan els escamots feixistes destruïren la Cambra del Treball i l'octubre d'aquell any va ser detingut a Milà. Finalment acceptà la proposta dels companys italoamericans de dirigir Il Proletario, òrgan de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Chicago (Illinois, EUA). En aquesta època va fer amistat amb Carlo Tresca. En 1924 passà a dirigir Umanità Nova, periòdic dels anarquistes italoamericans de Nova York (Nova York, EUA), i on signà els articles sota el pseudònim Siram Nibaldi. A Nova York formà part del Cercle de Cultura Anarquista (CCA). Posteriorment seguí el cas Sacco i Vanzetti a Boston (Massachusetts, EUA). En 1925, cridat pels anarquistes locals, viatjà amb identitat falsa a Buenos Aires (Argentina), però en 1926 va ser expulsat i acabà a França, on es dedicà a fer conferències sobre teoria anarquista amb l'experiència que havia aconseguit a Amèrica. En 1927 visqué a Niça (País Niçard, Occitània), on treballà de pintor. Entre 1929 i 1931 col·laborà en la revista mensual Vogliamo, editada a Suïssa per l'anarquista Carlo Vanza i dirigida per Randolfo Vella. En 1932 promogué, amb Gino Bagni, la campanya d'adhesió al «Front Unit Antifeixista» i s'afilià al Partito Comunista d'Italia (PCdI, Partit Comunista d'Itàlia), que el va enviar a París (França). L'octubre d'aquell any viatjà a l'URSS amb una delegació, entre ells Karl Radek, i en retornar va fer conferències a França i a Suïssa. Expulsat de França, hi restà clandestinament i participà en l'organització del Congrés Mundial contra la Guerra d'Amsterdam (1932) i del Congrés de París (1933). A començament de 1934 va ser cridat des de l'URSS i es va traslladar amb sa companya i sa filla. A Moscou s'encarregà en nom de la Internacional Sindical Roja (ISR) de les informacions a Llatinoamèrica. A Moscou conegué molts futurs líders del PCdI, que negaven la degeneració estalinista o la ignoraven, i comunistes italians fustigats per les purgues soviètiques, com ara Emilio Guarnaschelli, a qui intentà ajudar sense èxit. Assabentat de la realitat del sistema soviètic, recollí dades i el febrer de 1935, gràcies a un fals passaport del Komintern, pogué sortir de l'URSS. A Bèlgica va fer conferències en cercles obrers, sobretot trotskistes, sobre la situació real soviètica, sumant l'hostilitat dels comunistes a la dels anarquistes, que el consideraven un traïdor a la causa. En aquest moment, va ser acusat per alguns de ser un provocador i un espia feixista. Obligat a tornar a Itàlia, entre 1935 i 1937 visqué a Elba i a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb el suport de parents i amics, ja que se li negava la feina pels freqüents controls policíacs que patia. Entre 1937 i 1940 fou un modest representant comercial i quan esclatà la II Guerra Mundial va ser novament detingut i confinat a Monteforte Irpino (Campània, Itàlia). Posat en llibertat condicional en ocasió del vintè aniversari de la «Revolució Feixista», va ser sotmès a constants controls policíacs i l'octubre de 1942, en plena guerra, va ser detingut una temporada pels nazis. Entre 1945 i 1946 els aliats el nomenaren alcalde de Capoliveri (Elba) i entre 1948 i 1955 treballà com a empleat en diverses localitats (Acciaierie Terni, Umbria, Roma, etc.). Després s'acostà als socialdemòcrates i esdevingué funcionari de la direcció del Partit Socialista Democràtic Italià (PSDI) i, després per dissensions polítiques, fou membre de la comissió federal de Reggio Calabria (Calàbria, Itàlia) i Matera (Basilicata, Itàlia) del Partit Socialista Italià (PSI). En 1964 s'establí a Capoliveri (Toscana, Itàlia), on es dedicà a la lectura de la història i de la política i a la reflexió. Maris Baldini va morir l'1 de gener de 1976 a Capoliveri (Toscana, Itàlia).

***

Tomba de Nino Coniglio al cementiri de «L'Unione Italiana» d'Ybor City

- Nino Coniglio: El 26 de novembre de 1894 neix l'anarquista Antonino Coniglio, més conegut com Nino Coniglio. Fill d'una gran família anarquista, milità activament en el moviment llibertari italià a Tampa, on destacà en el finançament de la premsa anarquista, especialment els periòdics L'Adunata dei Refrattari. A mitjans dels anys quaranta sembla que va ser vicepresident de «L'Unione Italiana», també coneguda com «El Club Italiano», societat d'ajuda mútua de la immigració italiana. Sa companya fou Maria L. Coniglio (1897-1982). Nino Coniglio va morir el 18 de maig de 1959 a Ybor City (Tampa, Florida, EUA) i va ser enterrat al cementiri de «L'Unione Italiana» d'aquesta població.

***

Giuseppe Rubino

- Giuseppe Rubino: El 26 de novembre de 1898 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el fuster anarquista Giuseppe Rubino. Sos pares es deien Giuseppe Rubino i Caterina Fusco. Quan era un infant emigrà amb sa família a Torí (Piemont, Itàlia). Després d'haver militat en les Joventuts Socialistes, entrà a formar part del moviment anarquista. Quan les agitacions desencadenades contra la Gran Guerra, en 1917, amb altres companys (Francesco Allolio, Enrico Cherubini, Tommaso Elia, Ilario Margarita i Corrado Quaglino), sota el nom d'«Un gruppo di religiosi», signà i distribuí un pamflet antimilitarista. Jutjats per aquest fet el 25 de setembre de 1917, tots van ser condemnats a tres anys de presó per «incitació a la revolta, instigació a la deserció i insults a l'Exèrcit», però els sis antimilitaristes van ser amnistiats en 1919. Participà activament en les vagues durant la postguerra i, gràcies a conferències realitzades al la Cambra del Treball i al Cercle «Francisco Ferrer», aconseguí rellevància entre els companys de Torí, representant-los el desembre de 1919 en el I Congrés de la Gioventù Rivoluzionaria Italiana (GRI, Joventut Revolucionària Italiana) que se celebrà a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Relacionat amb destacats anarquistes, com ara Errico Malatesta i Temistocle Monticelli, col·laborà en L'Avvenire Anarchico de Pisa (Toscana, Itàlia) i en Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). Destacà en la tasca de distribució de periòdics i fullets, desenvolupant una intensa propaganda entre els joves treballadors. L'octubre de 1920, acusat de «robatori, fabricació i transport de bombes amb la finalitat d'atemptar contra el poder de l'Estat», emigrà a la regió de París (França), i el 10 de juliol de 1922 va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys de reclusió. En 1924 marxà cap a Barcelona (Catalunya), on milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1929 va ser novament condemnat en rebel·lia a un any de presó per deserció. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la «Columna Internacional Lenin» del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i a la «Brigada Garibaldi», combatent a Monte Pelado, Osca i Guadalajara. Després va passar a l'Estat Major del Cos de Terra de l'Exèrcit de Llevant de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, lluitant a les poblacions andaluses de Màlaga i Motril. En gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Gurs, on entrà en la Unió Popular Italiana (UPI), una mena de comitè d'amistat francoitalià creat entre els interns que havien lluitat com a voluntaris en la guerra d'Espanya. Enrolat per la Oficina de Col·locació alemanya, l'octubre de 1941 partí cap a Alemanya sense passaport i trobà feina a Munic (Baviera, Alemanya). A finals de 1942 es va perdre la seva pista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Giuseppe Rubino (1898-?)

***

Notícia de la condemna de Marcel Montagut publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 7 d'octubre de 1932

- Marcel Montagut: El 26 de novembre de 1903 neix a Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Marcel Montagut. Era fill natural de Marie Victoria Lacaze, que reconegué l'infant el 23 de desembre de 1903 i el legitimà amb el matrimoni amb el ferrador Pierre Eugène Montagut, celebrat l'11 de febrer de 1907 a Montluçon. Es guanyava la vida treballant de repartidor. En els anys vint vivia al número 29 del carrer Cordelières del XIII Districte de París (França). Membre de la Unió Anarquista (UA), en 1926 militava en el Grup Anarquista del XIII Districte de París i posteriorment en la Unió Anarquista Comunista (UAC). L'abril de 1928 va ser candidat abstencionista pel XIV Districte de París en les eleccions legislatives. L'agost de 1928, poc abans del congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat a Amiens (Picardia, França), va ser detingut en un escorcoll a la seu de Le Libertaire. El maig de 1919 va ser candidat abstencionista, juntament amb altres companys (Chauvin, Grave i Maupoix), pel XIII Districte de París. Entre maig de 1930 i gener de 1931 va ser gerent de Le Libertaire i membre de la Comissió Administrativa de l'UACR, segons l'acord pres en el congrés d'aquesta organització celebrat entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 a París. El maig de 1932 va ser novament candidat abstencionista pel XIX Districte de París per a les eleccions legislatives. A resultes d'un article publicat el 12 de febrer de 1932 en Le Libertaire condemnant l'atac per part d'un escamot de «Camelots du Roi» a venedors de Le Libertaire i de La Patrie Humaine al Barri Llatí de París, va ser condemnat el 12 d'octubre de 1932 pel XIII Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó, amb llibertat provisional, i 500 francs de multa per «provocació a l'assassinat». El 9 de novembre de 1932 va ser condemnat a 10.000 francs de multa per «danys i perjudicis», amb 500 francs per dia de retard, per «difamació», a resultes d'un diversos articles publicats entre juny i juliol de 1931 en Le Libertaire. En 1935 el seu domicili, al número 70 del bulevard de Belleville del XX Districte de París, figurava en un llista de domicilis d'anarquistes de la regió parisenca a verificar. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 a Espanya, decidí allistar-se voluntari i el 28 d'agost de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya). El 4 de novembre de 1936 s'integrà en el Grup Internacional («Centúria Sébastien Faure») de la «Columna Ortiz - Sud-Ebre». L'abril de 1937 acceptà l'ordre de militarització de les milícies confederals i va ser integrat en el Batalló Internacional de Xoc de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El juliol de 1937, després de la dissolució del citat batalló, va romandre en aquesta brigada, on l'1 de desembre de 1937 encara romania, al front de Montes de Alfajarín (Saragossa, Aragó, Espanya), data en la qual va escriure al cònsol francès de Barcelona tot demanant poder retornar a França. En els anys quaranta formà part del Grup Anarquista del XV Districte de París, integrat en la Federació Anarquista (FA), i aleshores vivia al número 41 del carrer Orillon de l'XI Districte de París, figurant en els llistat de domicilis vigilats per la policia. Al final de sa vida treballà de corrector i vivia al número 15 del carrer Robert Houdin del II Districte de París. Marcel Montagut va morir el 12 d'abril de 1961 al Sanatori «Toki Eder» de Kanbo (Lapurdi, Iparralde, País Basc).

Continua...

---