Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 3 de novembre

Naixements

José García Viñas

- José García Viñas: El 3 de novembre de 1848 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i internacionalista José García Viñas. Era fill del conegut llibreter i editor progressista José García Taboadela i d'Isabel Viñas. Estudiant de medicina a Barcelona, va formar part del nucli de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) creat per Giuseppe Fanelli des de la seva creació. Va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de 1870 en representació d'El Arahal i va ser molt actiu en diverses comissions. Va ser membre del grup fundador barceloní de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista, l'abril de 1870. També va assistir al famós Congrés de Còrdova (1872-1873) per Barcelona, on va formar part de la comissió encarregada de la publicació del butlletí. L'11 de juny de 1873 va signar el manifest en pro del municipi lliure quan s'acabava de proclamar la República Federal i va ser delegat per l'internacionalisme ibèric, sota el pseudònim d'Antonio Sánchez, en els congressos internacionals de Ginebra (1873), Brussel·les (1874) –on va defensar amb vigor l'anarquia i els acords bakuninistes de Saint-Imier–, Berna (1876), Verviers (1877) i Gante (1877). En 1873 va ser nomenat secretari del Comitè de Salut Pública de Barcelona, on es va mostrar molt radical en afirmar que la vaga general havia de ser insurreccional. Va ser membre del Consell Federal de l'AIT entre 1875 i 1877 i en 1880. A finals de 1880 va abandonar la militància, però sense deixar els contactes i l'interès pel moviment anarquista, i va tornar a Màlaga, sembla que per discrepàncies ideològiques amb Rafael Farga i Pellicer i amb Josep Llunas i Pujols, que defensaven tàctiques legalistes i principis col·lectivistes, i pel malestar pel buit que pensava se li feia per no tenir les «mans calloses» (no ser un obrer manual), sobre tot per part del mallorquí Francesc Tomàs i Oliver. La seva importància durant els anys setanta va ser enorme –se n'ha dit que era un dictador del Consell Federal i un anarquista autòcrata–, va ser amic de Bakunin i de Kropotkin –aquest es va allotjar a ca seva a Barcelona–, va dirigir les revistes La Federación (1869) i La Revista Social (tant a Manresa com a Barcelona, 1872-1880), va comptar amb molts partidaris entre els treballadors gràcies a la seva professió mèdica, i es va mostrar en tot moment com a home d'acció i de lluita –amb Paul Brousse es va apoderar durant alguns dies de l'Ajuntament de Barcelona el juny de 1873 durant la insurrecció republicanofederal. Fidel partidari de les tàctiques insurreccionals i il·legalistes, va ser més anarquista que societari, ja que pensava que el societarisme era una nociva tendència reformista. Quan va abandonar la militància va viure a Màlaga i des de 1902 a Mellilla, on va exercir la seva professió amb esperit social com a metge titular, director de la Casa dels Socors, decà del Cos Mèdic de la Beneficència i director del Centre Higiènic entre 1923 i 1927. A Melilla va conèixer l'anarcosindicalista Paulino Díez Martín i va ser testimoni de les seves noces civils (1919) i el va curar en 1922. En 1929 va mantenir correspondència amb Max Nettlau i en 1930 va ser entrevistat per Salvador Cano Carrillo. Va ser fundador, delegat i col·laborador de l'organització georgista Lliga per a l'Impost Únic i va publicar diversos articles en el seu periòdic El Impuesto Único, sempre amb una forta orientació social. En 1931, a instàncies de l'Agrupació Socialista de Melilla, la conjunció republicanosocialista el va incloure en la llista de regidors donades les simpaties que gaudia en els cercles obrers. José García Viñas va morir el 7 de setembre de 1931 a l'Hospital de la Creu Roja de Melilla (Nord d'Àfrica) i va ser enterrat civilment acompanyat per una representació d'obrers de diferents gremis. Va traduir i prologar alguns fullets de Paul Guillaume (Ideas sobre la organización social, Bosquejos históricos), va publicar l'opuscle Cuestión de la Alianza (1872) i l'obra Breves nociones geográficas de Europa y en particular de España (1867); i la seva tesi acadèmica va ser Apuntes para el estudio médico-higiénico de la miseria (1877).

Kurt Gustav Wilckens

- Kurt Gustav Wilckens: El 3 de novembre de 1886 neix a Bad-Bramstedt (Segeberg, Schlegwing-Holstein, nord d'Alemanya contigu a Dinamarca) el militant anarquista, pacifista tolstoià i responsable de l'atemptat contra Héctor Benigno Varela, Kurt Gustav Wilckens (Fritz Jensen, per a la policia nord-americana). Sos pares van ser August Wilckens i Johanna Harms, i tenia quatre germans (Otto, Max, Paul i Franz). Després d'estudiar jardineria, fer el servei militar en la primera companyia del Garde-Schutzen-Bataillons prussià (1906-1908) i de fer de miner a Silèsia, va emigrar als Estats Units amb 24 anys, on treballarà en diversos oficis. En una fàbrica de conserves de peix on feia feina es produïen dos tipus de productes: una primera marca de bona qualitat, que anava dirigida als barris burgesos, i una segona de més baixa qualitat, dirigida als barris obrers; Wilckens va convèncer els companys de enllaunar a la inversa i quan es va descobrir la feta va ser acomiadat. Després torna a treballar de minaire a la conca hullera d'Arizona. Com a anarquista i membre de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món) anima una vaga minera en 1916. És detingut i deportat a Columbus (Nou Mèxic), en un camp de confinament, juntament amb altres 1.167 miners; però com va intentar escapar-se, va ser reclòs al camp de presoners alemanys de Fort Douglas, aconseguint fugir el 4 de desembre de 1918. En 1919 és detingut i expulsat dels EUA cap a Alemanya el 20 de març de 1920. Però durarà poc al seu país natal, ja que, informat pels seus companys anarquistes d'Hamburg que a l'Argentina hi ha un fervent moviment anarquista, decideix emigrar-hi, però abans rebutjarà a la fortuna que li corresponia en herència. El 29 de setembre de 1920 arriba a l'Argentina i troba feina com a obrer agrícola a les explotacions fruiteres de Cipolleti (Río Negro) i de Villa Iris (sud de Buenos Aires), i després com a estibador a Bahía Blanca. El 12 de maig de 1921, a Buenos Aires, després de freqüentar el local anarquista, és reconegut per un agent policíac que va veure una foto seva en la premsa nord-americana i és detingut, engegant-se els tràmits burocràtics per a la seva expulsió, i restarà tancat quatre mesos a la presó. Des d'aleshores, consagrarà tota la seva energia i els seus diners, aconseguits rentant cotxes, a ajudar els companys empresonats mitjançant el Comitè pro Presos i Deportats. A Buenos Aires va viure amb els anarquistes Enrico Arrigoni i Diego Abad de Santillán a la mateixa habitació, en una casa habitada per diverses famílies al carrer Sarandi. Va col·laborar en La Antorcha i com a corresponsal de dos periòdics anarquistes alemanys: Alarm, d'Hamburg, i Der Syndicalist, de Berlín. Enrabiat per l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, comès pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón comandat pel tinent coronel Héctor B. Varela, en decideix atemptar contra la vida del responsable. A les 7 del matí del 25 de gener de 1923 a Buenos Aires quan està a punt de llançar una bomba de mà –que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups «expropiadors»– contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama; Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Les ferides de la metralla a la cama li impedeixen la fugida i és detingut i empresonat. A la presó llegirà els seus autors preferits: Bakunin, Kropotkin, Mackay, Stirner, Dostoievski, Sinclair, Ramus, Zola, Ferrer, Rocker, Malatesta, però sobre tot, Tolstoi, el seu autor preferit. Ja jutjat i a l'espera de veredicte, durant la nit del 16 de juny de 1923, a la Presó Nacional de Caseros, Jorge Ernesto Pérez Millán Témperley, membre de la Lliga Patriòtica Argentina i exsergent de la policia de Santa Cruz, introduït per la reacció a la presó premeditadament, dispara el seu fusell sobre el pit de Wilckens que dorm a la cel·la, morint al matí de l'endemà. La policia i el govern confiscaran el seu cos i l'enterraran al cementiri bonaerense de la Chacarita d'amagat, però no van poder impedir que la notícia del seu assassinat s'escampés, fet que provocà que l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) organitzés una vaga general il·limitada a tot el país i al qual també es va sumar la Unió Sindical Argentina (USA). El 18 de juny es va produir un tiroteig entre la policia i els manifestants que va donar com a resultat dos morts, 17 ferits i 163 detinguts de la banda obrera i un oficial mort i tres ferits de la banda policíaca. Argentina va restar paralitzada dins el 21 de juny. Dos anys més tard, el 9 de novembre de 1925, Millán Témperley tancat a l'Hospicio de las Mercedes per evitar una mort segura a mans llibertàries en qualsevol presó argentina, va morir arran del trets disparats per altre intern, el iugoslau Esteban Lucich, que va actuar seguint les directrius de l'anarquista rus Boris Wladimirovich. En 1989 es va estrenar el documental de Frieder Wagner, amb guió d'Osvaldo Bayer, El vindicador, sobre la figura de Wilckens.

***

Foto antropomètrica de Vicenç Cuyàs Alejandro

- Vicenç Cuyàs Alejandro: El 3 de novembre –algunes fonts policíaques citen erròniament el 6 de novembre– de 1887 neix a Gràcia (Barcelona, Catalunya; actualment un barri barceloní) l'anarquista Vicenç Antoni Josep Cuyàs Alejandro. Sos pares, carnissers, es deien Josep Cuyàs Santamaria i Paula Alejandro Urgellès. El 23 de desembre de 1909 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). El 28 d'abril de 1910 va ser fitxat per la policia com a sospitós de pertànyer a un grup de joves desvalisadors i posteriorment com a «anarquista de caràcter molt violent». Durant la primavera de 1914 es guanyava la vida com a comerciant de ramat i vivia, amb son germà petit Josep Cuyàs Alejandro que acabava d'arribar-hi, a l'alberg Tubeau, a la carretera de Bompas de Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pasquale Fancello

- Pasquale Fancello: El 3 de novembre de 1891 neix a Dorgali (Nuoro, Sardenya) l'anarquista i militant antifeixista Pasquale Fancello, també anomenat Pascale Crodazzu. Sos pares es deien Pietro Paolo Fancello i Giovanna Mereu. Ben aviat s'acostà a les idees esquerranes i fou catalogat com a «socialista extremista». Paleta de professió, com molts altres sards emigrà al continent buscant feina. En 1921 passà a Bèlgica i després d'un temps es traslladà a França. El 26 d'abril de 1923 se li decretà l'expulsió i el 24 de novembre de 1929 fou condemnat a 15 dies de presó per no haver fet efectiva l'anterior disposició. A finals de 1929 s'instal·là a Bray (Charleroi, Valònia, Bèlgica) on va distribuí el periòdic anarquista Bandiera Negra, editat a Brussel·les per Giuseppe Bifolchi entre 1929 i 1931. Expulsat de Bèlgica, s'establí clandestinament a Brest (Bretanya), on continuà la seva militància anarquista. En 1934 fou acusat d'haver planejat un atemptat contra el vaixell italià Artiglio i durant la primavera de 1935 fou intensament buscat pels serveis policíacs italians a Tolosa de Llenguadoc. El febrer de 1936 es pronuncià, juntament amb un nucli de companys llibertaris espanyols, contra la participació d'aquests en les eleccions fent costat el Front Popular. Durant la Revolució espanyola va anar freqüentment a la Península, on hi havia una important colònia d'anarquistes sards, i contribuí a la lluita antifeixista de diverses maneres. A Tolosa de Llenguadoc mantingué una intensa polèmica amb els comunistes italians i qualificà els estalinistes de «més feixistes que els feixistes». Arran dels fets de Maig del 37 i fins a la II Guerra Mundial, va escriure nombrosos textos a L'Adunata dei Refrattari, de Nova York, on denunciava les maniobres i els crims estalinistes, el procés contra els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i la deriva nacionalista de la Internacional comunista. En 1941 el trobem a Bèlgica. Després de la II Guerra Mundial tornà a Dorgali, on en 1947 participà activament en el suport de la vaga dels miners del carbó de la regió de Sulcis-Iglesiente, fet pel qual serà detingut juntament amb altres companys llibertaris, com ara Giuseppe Serra i els germans Montecucco. Després passà a la Península italiana i en 1950 va ser condemnat per un tribunal romà a vuit mesos de presó per un article publicat en Umanità Nova on defensava l'ocupació de les terres per part dels pagesos i ramaders sards. A partir de 1950 treballà a Roma per al periòdic anarquista Umanità Nova. Pasquale Fancello va morir el 13 de febrer de 1953 a l'Hospital Policlínic de Roma (Itàlia) i fou enterrat al Cimitero Comunale Monumentale Campo Verano de la capital italiana. A la seva tomba van ser escrites les següents paraules: «A Pasquale Fancello che, dalla natia Sardegna, diede alla causa degli oppressi i tesori della sua fede e del suo animo ribelle» (A Pasquale Fancello que, des de la seva Sardenya natal, donà a la causa dels oprimits els tresors de la seva fe i del seu ànim rebel).

Pasquale Fancello (1891-1953)

***

Pierre Chardon segons un dibuix d'Albin

- Pierre Chardon: El 3 de novembre de 1892 neix a Châteauroux (Centre, França) el militant anarquista individualista i antimilitarista Maurice Clément Jules Charron, més conegut com a Pierre Chardon. Sos pares es deien Auguste Casimir Charron, criat, i Honorine Mariotat. L'11 d'abril de 1914 es casà a Châteauroux amb Jeanne Blanche Marie Louise Lemoine. En 1914 serà donat de baixa de l'exèrcit per mor de la seva feble constitució, fet que no li impedirà publicar a la impremta que havia muntat nombrosos fulletons i pamflets clandestins que denunciaran la guerra i el militarisme. Va esdevenir aleshores col·laborador d'E. Armand, qui publicarà el periòdic Par delà la mêlée (1916-1918) i continuarà l'obra d'Armand amb La Mêlée quan aquest sigui empresonat en 1918. Aquest any, participarà també en la publicació Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure. Sa companya Jeanne Lemoine va morir el 1918 de la grip espanyola. Entre les seves obres podem destacar Le mirage patriotique (1913), Mirages et masques (1913), Les anarchistes et la guerre: deux attitudes (1915), La guerre (1916), Ce qu'est la patrie (1925, pòstum), entre d'altres. Pierre Chardon va morir el 2 de maig de 1919 al seu domicili de Déols (Centre, França).

Pierre Chardon (1892-1919)

***

Necrològica d'Antonio Gordillo Maya apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de setembre de 1971

- Antonio Gordillo Maya: El 3 de novembre de 1892 neix a Fuentes de León (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Gordillo Maya. Sos pares es deien Antonio Gordillo i María Maya. Treballador a les mines de pirites de ferro i de coure de Riotinto (Huelva, Andalusia, Espanya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920, a resultes de les vagues portades a terme en el sector, amb altres companys, hagué de fugir de la població escapant de la repressió. Refugiat a França, arran del cop militar feixista de juliol de 1936 retornà a la Península amb sa companya María Delgado i sos dos fills. Durant el procés revolucionari formà part de diversos comitès econòmics i de col·lectivitats. Va ser tancat a la Presó Model i son fill primogènit va morir al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser empresonat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per «tràfic d'armes». Durant l'Ocupació, son altre fill, que s'havia integrat al maquis, va ser assassinat pels nazis. Després de la II Guerra Mundial, treballà a les mines, milità en la CNT i va ser delegat de diverses Federacions Locals (Tuïr, Torrelles de la Salanca, Sant Esteve del Monestir, El Bosquet i Graisseçac) de la CNT en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), celebrat l'octubre de 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment s'establí a Bedarius (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Antonio Gordillo Maya va morir a l'acte atropellat per un automòbil el 30 d'abril de 1971 a la carretera de Saint-Pons, al lloc anomenat Camp Esprit, a Vilamanha (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat a Graisseçac (Llenguadoc, Occitània) on havia estat sepultat son fill petit.

Aladino Benetti

- Aladino Benetti: El 3 de novembre de 1894 neix a Bagnolo San Vito (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Aladino Benetti. Sos pares es deien Attilio Benetti i Cesira Allegretti. La família emigrà al Brasil, a l'Estat de São Paulo, però el pare morí de febrer groga quan ell només tenia dos anys. Amb sa mare i dos germans retornà a Itàlia, on la família visqué en condicions miserables. No podent continuar amb els estudis primaris per qüestions econòmiques, es posà a fer feina de mecànic i de ferrer. Quan tenia 14 anys trobà feina de componedor caixista en una impremta. Cap el 1911 entrà a treballar en una fàbrica de motors industrials i esdevingué torner. Un any després perdé la feina i s'enrolà de voluntari en la Marina. Embarcat en un vaixell de guerra, participà en la Guerra de Líbia i després en la Gran Guerra. En acabar el conflicte bèl·lic, retornà a la vida civil i obrí un petit taller de mecànica, però posteriorment decidí passar il·legalment a França. Trobà feina en algunes oficines mecàniques de la regió parisenca i s'acostà al moviment anarquista. El febrer de 1921 retornà a Itàlia i s'establí a Gènova (Ligúria, Itàlia). Esdevingué revisor de l'empresa municipal d'autobusos i freqüentà les reunions anarquistes i començà a involucrar-se en les lluites sindicals, fet pel qual va ser acomiadat de la feina. Amb sa companya obrí un petit «menjador obrer» a la plaça Cavalletto, que esdevingué immediatament un dels principals llocs de reunió del moviment anarquista genovès. Quan els escamots feixistes prengueren els carrers, patí continus atacs (segrests, pallisses, insults, oli de ricí, intents d'incendiar el restaurant, etc.), fets que s'havien de sumar a la continua pressió (detencions, escorcolls, etc.) exercida per la policia, i per tot això hagué de deixar el restaurant. En 1925 trobà feina en l'Agència de Transport Marítim «Marelli». Un informe policíac de 1926 el considerava com un dels «caps» de la Unió Anarquista Italiana (UAI) de Gènova i sospitava que estava relacionat amb el Comitè Pro-Víctimes Polítiques de París. Per tot això, el novembre de 1926 les autoritats feixistes el deportaren per dos anys a l'illa de Lipari. Detingut a finals del 1927, va ser posat a disposició del Tribunal Especial, però va ser absolt per manca de proves. Després d'acomplir la pena, retornà a Gènova, on va ser contínuament vigilat i de tant en tant empresonat preventivament per diversos motius (visita d'alguna personalitat feixista a la ciutat, l'avarada del creuer Bolzano, etc.). En el curs de 1932 va ser detingut 32 vegades, fet que gairebé li va impossibilitar la militància política, encara que mantingué contactes epistolars amb alguns companys. Entre el març de 1930 i el setembre de 1933 mantingué correspondència amb Errico Malatesta i, després de la seva mort, amb la companya d'aquest, Elena Melli. En aquest context de contínua persecució, tingué moltes dificultats de trobar un treball estable, ja que les empreses que el contractaven rebien regularment informes de la policia sobre la seva «perillositat» i invariablement l'acomiadaven. Per aquesta raó, decidí obrir una petita botiga, però a començament de 1937 la poca feina el va obligar a tancar-la i posar-se a fer feina de manobre al port. El setembre de 1937 decidí traslladar-se a Milà (Llombardia, Itàlia) amb sa mare i sa germana. Encara que inscrit en la llista de «persones perilloses que cal arrestar en determinades circumstàncies», la Prefectura de Milà no aplicà aquesta regla estrictament i finalment aquest fet li va permetre una vida normal. Després de diversos treballs, a començament de 1939 va ser contractat com a torner en la «Società Italiana Ernesto Breda per Costruzioni Meccaniche» de Sesto San Giovanni, a prop de Milà. L'octubre d'aquell any, va caure malalt i es va descobrir que patia tuberculosi. Hospitalitzat d'antuvi al Sanatori de Vialba milanès, el 10 de febrer de 1940 va ser traslladat al de Pineta di Sortenna (Sondalo, Llombardia, Itàlia). L'endemà de l'entrada d'Itàlia en la II Guerra Mundial, les autoritats feixistes proposaren el seu internament «en consideració a la seva perillositat» i, malgrat el seu malmenat estat de salut, enviat al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia). Setmanes després, davant la seva constant depauperació i les nombroses crisis, el Ministeri de l'Interior decidí traslladar-lo al sanatori de Garbagnate (Llombardia, Itàlia) i, posteriorment, als de Vialba (Llombardia, Itàlia) i de Pineta di Sortenna, on va romandre fins a 1943. L'agost de 1944 es pogué reunir amb sa família a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) i el 22 d'abril de 1945 participà amb son fill en la batalla final per l'alliberament de la ciutat. Més tard, fou un dels promotors del naixement de la Cambra del Treball, de la qual va ser membre de la seva secretaria en representació dels anarquistes. També va ser nomenat inspector confederal i com a tal gestionà alguns conflictes sindicals, anant i venint per la província de reunió en reunió. Fou un dels fundadors, amb Vincenzo Chiossi, de la constitució de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Mòdena, que tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del Treball, i de la qual va ser nomenat secretari. Com a tal, elaborà un manifest-programa que va ser difós arreu la província l'agost de 1945. Els companys de Gènova li van demanar que es traslladés a aquesta ciutat i ell acceptà. En arribar, reprengué la seva militància, participant activament en la FCL de Ligúria, encarregant-se de promoure la publicació del periòdic d'aquesta organització, L'Amico del Popolo, que sortí el 3 de març de 1946. Abans que es publiqués aquest, però, Aladino Benetti va morir el 9 de febrer de 1946 a Gènova (Ligúria, Itàlia). La seva correspondència amb Errico Malatesta es troba dipositada a l'«Istituto per la Storia della Resistenza e delle Società Contemporanea» de Mòdena.

Aladino Benetti (1894-1946)

***

Karl Dingler

- Karl Dingler: El 3 de novembre de 1900 neix a Göppingen (Regne de Württemberg, Imperi Alemany) l'anarquista i anarcosindicalista Karl Dingler. Treballador metal·lúrgic, esdevingué un dels militants més actius de Göppingen i de tot Württemberg. En els anys vint començà a militar en l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) de Göppingen i especialment en el seu sector cultural. Fou membre destacat de la Gilde freiheitlicher Bücherfreunde (GfB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari), adherida a la FAUD, la qual presidí. Destacat orador, organitzà conferències a Göppingen de intel·lectuals anarquistes, com ara Emma Goldman, Erich Mühsam, Theodor Plievier, Rudolf Rocker, etc. Col·laborà en Der Syndikalist, òrgan de la FAUD, i en Besinnung und Aufbruch, òrgan de la GfB. Relacionat amb destacats anarquistes, com ara Rudolf Rocker i Erich Mühsam, entre 1930 i 1932 representà diverses associacions locals de Württemberg en congressos de la FAUD. Quan els nazis arribaren al poder en 1933, desenvolupà, amb Otto Müller, petites activitats de resistència. El 25 de febrer de 1935 va ser detingut per la Gestapo, juntament amb Otto Müller i altres 11 companys, després d'11 mesos de presó preventiva va ser absolt del delicte d'«alta traïció», però va ser enviat posteriorment durant tres mesos a un camp de concentració per a treballar a les pedreres. Portat més tard a un camp de concentració nazi, el 19 d'abril de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Després de la II Guerra Mundial, amb Hugo Rentschler, representà els anarcosindicalistes en la comissió consultiva del primer «ajuntament» de Göppingen, creat en 1945 a la zona d'ocupació nord-americana, i s'afilià a la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació de Socialistes Llibertaris), organització fundada aquell any, heretera de la FAUD i adherida, com aquesta, a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En aquest època col·laborà en Die Freie Gessellschaft, òrgan de l'FFS. L'abril de 1946 la comissió consultiva va ser dissolta per a ser reemplaçada per una sorgida arran d'unes eleccions i, després de llargs debats, decidí presentar-se a nom individual en la llista socialista, essent elegit amb el número major de vots. Per iniciativa seva, la plaça Adolf Hitler de Göppinger passà a anomenar-se plaça Erich Mühsam. Com que la major part dels estocs de llibres llibertàries s'havien amagat durant el nazisme, es va crear una nova GfB amb la finalitat de crear una important societat literària de tendència llibertària. Karl Dingler va morir el 24 de maig de 1950 a Göppingen (Baden-Württemberg, República Federal d'Alemanya).

Karl Dingler (1900-1950)

***

Notícia sobre la mort d'Armand Gohory apareguda en el diari parisenc Le Figaro de l'11 de febrer de 1923

- Armand Gohory: El 3 de novembre de 1901 neix al X Districte de París (França) l'anarquista Marcel Georges Armand Gohory –citat de diverses maneres (Gohary, Harmant, etc.)– i que va fer servir el pseudònim d'Hémant. Sos pares, no casats, es deien Pierre Armand Gohory, enquadrador, i Camille Clotilde Brunet, llibretera de vell, i el fill es va legitimar arran del matrimoni dels pares celebrat el 19 de juny de 1902 al IV Districte de París. Estudiant, es guanyava la vida fent de jornaler. Va ser secretari de les Joventuts Anarquistes i membre de l'Escola del Propagandista, destacant per les seves conferències. Durant un breu període de temps va ser company de l'anarquista Germaine Berton, amb qui visqué al número 8 del carrer Lécuyer del XVIII Districte de París. En aquest domicili també hi vivia l'anarquista Marguerite Pauline Bary. Freqüentà May Picqueray. En 1920 entrà com a soci de la Societat Astronòmica de França i en aquesta època treballava de depenent de la Llibreria Picard. El 22 de gener de 1923 la seva companya Germaine Berton assassinà a trets el reialista Maurice Plateau, cap dels «Camelots du Roi». Dies després, Armand Gohory va ser trobat mort el 8 de febrer de 1923 amb un tret al pit al seu domicili carrer Lécuyer de París (França). La versió oficial va ser suïcidi, però alguns companys, com ara André Colomer, van creure que havia estat «suïcidat».

***

Notícia de la detenció de Marcel Morel apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 10 d'agost de 1925

- Marcel Morel: El 3 de novembre de 1906 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) el calderer i planxista anarquista Marcel Morel. Sos pares es deien François Morel, torner, i Marie Louise Berard. El 9 d'agost de 1925 va ser detingut a Saint-Étienne, juntament amb François Poinard i Régis Eyraud, quan aferrava cartells contra la guerra del Marroc. El 31 de desembre de 1926 va ser nomenat arxiver de la Comissió Administrativa del Grup Anarquista Comunista de Saint-Étienne –els altres membres d'aquesta comissió eren Pierre Dubouchet, Régis Eyraud, André Garnier, Francis Poinard, Antoine Salis i Eugène Soulier. En aquesta època vivia al número 66 del carrer Désiré Claude de Saint-Étienne. El 20 de febrer de 1932 es casà a Saint-Étienne amb Élisabeth Marie Philomène Mourier. Entre 1954 i 1964 col·laborà en el butlletí intern L'Anar, fundat per Marcel Renoulet a Saint-Étienne. Durant els anys cinquanta fou membre del Grup «Sébastien Faure», adherit a la Federació Anarquista (FA). Arran de la insurrecció hongaresa de 1956, sembla que participà en la manifestació antiestalinista organitzada a Saint-Étienne per diferents grups (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball de França, Solidaritat Internacional Antifeixista, Confederació Francesa de Treballadors Cristians i un grup de mestres), durant la qual es van distribuir 10.000 exemplars del pamflet «Au peuple français... avec les insurgés de Hongrie, pour la liberté». Entre 1956 i començament dels anys seixanta va ser responsable del butlletí de fàbrica Le Rumeur. En 1962, amb Marcel Renoulet i Marius Coutière, participà en l'exclusió de Jean Seigne del secretariat de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). El 10 de juny de 1964 va ser nomenat secretari d'aquesta Unió Local, al costat de Marcel Renoulet i Marius Coutière, que acabà dissolent-se a causa de l'hostilitat del sector dels exiliats espanyols. Fou un dels organitzadors de la gran trobada anarquista de la Unió Llibertària del Loira que se celebrà el 5 de juny de 1965 a la Sala Claude Cornut de Saint-Étienne. Marcel Morel va morir el 20 de gener de 1986 a Le Colombier de Saint-Jean-Bonnefonds (Forez, Arpitània).

***

Ana Cánovas Navarro

- Ana Cánovas Navarro: El 3 de novembre de 1906 –algunes fonts citen erròniament 1909– neix a Múrcia (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ana Cánovas Navarro, també coneguda com Anita Aldegheri. Sos pares, pagesos, es deien Sebastián Cánovas i Rosaria Navarro. No pogué freqüentar molt l'escola i amb 12 anys començà a treballar en una fàbrica de teixits, on va romandre dos anys. Emigrà a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i treballà a la filatura «Societat Anònima Can Quadres» i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època tingué una filla, Primavera. En 1933 s'uní a l'anarquista italià Carlos Aldegheri i ambdós participaren en mítings anarquistes. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 lluità amb son company contra els insurrectes. Durant la guerra civil continuà treballant a Can Quadres i fou voluntària en operacions de socors. En 1939 s'exilià a França i es va veure obligada a treballar en la producció de material de guerra. Posteriorment visqué venent sabates per compte pròpia, en una fàbrica d'acordions i finalment en uns tallers metal·lúrgics on es feien peces per a carros. Passà 10 anys separada de son company, que havia caigut pres del feixisme italià. Després de la II Guerra Mundial pogué reunir-se amb son company a Verona (Vèneto, Itàlia). Treballà en una empresa de teixits i son company en el seu ofici de sabater. Després de moltes dificultats, ell emigrà a Santos (São Paulo, Brasil), arribant-hi el 23 de juny de 1950; ella i sa filla Primavera es reuniren amb ell el 14 de març de 1952. A Brasil es dedicaren a la fabricació de sabates, especialment sandàlies per als turistes, i la parella continuà militant en el moviment anarquista, especialment en el Centre de Cultura Social de São Paulo (CCS-SP) i la Societat Naturista «Amics de Nuestra Chácara», relacionant-se amb figures destacades del moviment llibertari brasiler (Jaime Cubero, José Oiticica, etc.). Participà en diferents congressos anarquistes i finançà nombroses iniciatives llibertàries. La parella acabà instal·lant-se a Guarujá (São Paulo, Brasil) i en 1995 ella enviudà. En 2010 es va crear a Guarujá el Nucli d'Estudis Llibertaris Carlo Aldegheri (NELCA). Ana Cánovas Navarro va morir centenària el 31 de març de 2015 a Guarujá (São Paulo, Brasil). En 2018 es va publicar el llibret Carlo & Anita Aldegheri. Vidas dedicadas ao Anarquismo.

Ana Cánovas Navarro (1906-2015)

***

Bernardo López García

- Bernardo López García: El 3 de novembre de 1913 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Bernardo López García. Era fill de José María López Sánchez, jornaler, i de Margarita García Navarro. D'infant estigué a la cura dels porcs i de les cabres de la família i treballà l'espart. Quan tenia 10 anys emigrà amb sa família a Alacant (Alacantí, País Valencià), on treballà l'espart. Amb 14 entrà a fer feina de ceramista i d'obrer en escaiola en una bòbila i en 1930 s'afilià al seu sindicat de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser secretari durant els anys republicans. En aquesta anys milità en les Joventuts Llibertàries, en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a l'Ateneu Llibertari. En 1933 va ser empresonat per participar en una vaga alacantina en solidaritat amb la madrilenya del seu gremi. A finals de 1933 va ser detingut, jutjat i condemnat a dos anys de presó per participar en l'aixecament revolucionari del desembre. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, intervingué en la col·lectivització de l'empresa ceràmica «El Sol», del comitè de la qual en formà part. Després va ser nomenat delegat del seu sindicat en el Comitè Provincial de la Creu Roja i s'encarregà de l'administració i de la direcció d'un hospital de sang. Posteriorment, malgrat que antimilitarista convençut, s'integrà voluntàriament en la 148 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on va ser enllaç d'un batalló amb la Plana Major; no va voler promocionar i acabà la guerra de simple soldat. En 1937 col·laborà en Liberación i en Nosotros. Amb el triomf franquista intentar passar desapercebut, però, per mor d'una delació, va ser detingut per un escamot falangista que l'apallissà de valent a la Diputació. El 23 de desembre de 1939 va ser jutjat en consell de guerra a Alacant i condemnat a 12 anys i dia de presó menor per «auxili a la rebel·lió». Tancat al Reformatori d'Adults d'Alacant, el 13 de març de 1940 va ser tancat a la presó d'Oriola (Baix Segura, País Valencià) i el 25 de juny de 1941 va ser enviat de nou al Reformatori d'Alacant. El 28 d'abril de 1953 obtingué la llibertat condicional, amb desterrament, i el 6 d'agost de 1948 se li va concedir l'indult. Un cop lliure, es guanyà la vida com a jugador de futbol («Hércules» i «Gimnàstic de Tarragona»). Posteriorment s'establí a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), on treballà en una fàbrica de pneumàtics, on arribà a ser cap de servei i on es va jubilar amb 59 anys. Finalment retornà a Alacant. En 1992 publicà el llibre En las cárceles de Franco no vi a Dios... Memorias de la represión carcelaria (1929-1943). A partir de 1997 formà part de la comissió redactora de la revista alacantina Siembra, de la qual fou secretari general. Deixà inèdits diversos llibres autobiogràfics (Memorias de un aprendizaje anarquista, Memorias de la guerra civil i Memorias de la postguerra). Bernardo López García va morir l'1 d'octubre de 2003 a l'Hospital General d'Alacant (Alacantí, País Valencià).

Continua...

---