Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 17 de maig

Esdeveniments

L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, segons el diari madrileny La Correspondencia de España del 18 de maig 1923

- Atemptat contra Fernando González Regueral: El 17 de maig de 1923, al carrer Cervantes de Lleó (Castella, Espanya), durant la celebració de la Festa Major, l'exgovernador de Biscaia, el tinent coronel Fernando González Regueral –un dels responsables del pistolerisme patronal i de la ferotge repressió contra la classe obrera de començaments dels anys vint, i membre del Partit Conservador– és assassinat a trets quan sortia del Teatre Principal de veure la sarsuela El rey que rabió i es dirigia a ca seva. L'autoria d'aquest assassinat mai no es va saber, encara que la policia sospità dels anarquistes Gregorio Suberviola Baigorri (Toribio Soberviola o Torinto) i Antonio el Toto, membres del grup d'acció anarquista «Los Solidarios»; Laurentino Tejerina Marcos va ser detingut, però no va ser processat per manca de proves. Els activistes van aconseguir fugir del lloc dels fets malgrat la presència de nombrosos guardaespatlles i policies.

Atemptat contra Fernando González Regueral (17 de maig de 1923)

***

Capçaleres de Lucha Libertaria i de Voluntad

- Surt Lucha Libertaria: El 17 de maig de 1957 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic mensual Lucha Libertaria. Órgano de la Federación Anarquista Uruguaya. Aquesta federació va ser creada l'octubre de 1956 i va participar en l'edició del periòdic, Voluntad; de fet el primer exemplar de Lucha Libertaria portarà el número 171, ja que en realitat és el mateix periòdic amb nom distint. Avui en dia encara es publica.

***

Les fàbriques pels obrers

- París (17-05-68): El 17 de maig de 1968 la vaga s'escampa per tota França. Els obrers comencen les seves accions sense previ avís i ocupen les seves fàbriques arreu (Berliet, Rhodiaceta, Rhône-Poulenc, SNECMA... Exigeixen «els nostres 1.000 francs, ni un més; les nostres 40 hores, ni una menys». A París, el metro entra en vaga, començant per la línia 2. A les 14 hores, l'assemblea general de la Sorbona decideix fer una altra marxa a Billancourt a partir de les 17 hores. La Confederació General del Treball (CGT) reacciona tot d'una i difon un pamflet a la Sorbona abans de les 16 hores «desaconsellat enèrgicament» que es mantingui la iniciativa, considerada una «ingerència externa»; els estudiants, però, decideixen marxar de tota manera. A Billancourt, malgrat la pressió de la CGT, hi ha molts d'obrers esperant-los. Un cartell a la porta de la fàbrica els posa en guàrdia: «Joves treballadors, hi ha elements revolucionaris que intenten suscitar la divisió en les nostres files per debilitar-nos. Aquests extremistes no són més que agents de la burgesia, que fins i tot reben grans recompenses de l'empresariat.» El festival de cinema de Canes s'ha inaugurat, encara que el ministre Georges Gorse no ha pogut assistir a la cerimònia. A París els alumnes de l'escola de cinema de la rue Vaugirard l'han ocupat. Avui es celebrarà l'Assemblea Nacional del Cinema Francès; convoquen «tots els realitzadors, productors, distribuïdors, actors, periodistes i membres del jurat presents a Canes a oposar-se, en col·laboració amb els seus homòlegs estrangers i amb els mitjans al seu abast, a la continuació del festival». El festival és al carrer. La convocatòria de manifestació davant de l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) convocada pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts), pel «Moviment del 22 de març», per la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i pel Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup), per protestar pel tractament informatiu dels esdeveniments –els noticiaris televisius només dediquen un minut i mig a la insurrecció estudiantil mentre que la ràdio no parla d'altra cosa–, patirà un canvi. Quan els estudiants, amb el suport dels tècnics i dels periodistes, decideixen manifestar-se pel control de l'ORTF pels seus treballadors i pel dret a la informació, el Partit Comunista Francès (PCF) avisa els obrers i la joventut perquè no caigui en aquesta «provocació». La CGT pressionarà la UNEF perquè desconvoqui la manifestació per «irresponsable». Finalment es comunica una nota: «Després de la convocatòria de la manifestació davant l'ORTF d'aquesta tarda, i sota la pressió del personal de l'ORTF, hem aconseguit l'aparició en televisió dels responsables del moviment estudiantil i universitari. Així doncs, transformem la nostra convocatòria de manifestació d'aquesta tarda davant l'ORTF en una crida a un suport concret a les lluites obreres.» No es produirà la temuda ocupació salvatge de l'ORTF, però durant una hora Sauvageot, Geismar i Cohn-Bendit parlaran en la televisió en directe amb tres periodistes de dretes. Malauradament per al govern, que esperava un efecte contrari, els estudiants surten ben parats del debat televisiu. Immediatament el primer ministre parlarà després dels revoltosos en un programa en diferit que resultarà contraproduent; el directe va guanyar al diferit. En acabar el dia, França compta amb més de 600.000 obrers en vaga.

***

Notícia de l'assassinat de Calabresi

- Atemptat contra Luigi Calabresi: El 17 de maig de 1972, a les 9.15 del matí, és assassinat de dos trets davant ca seva, al carrer Cherubini de Milà (Llombardia, Itàlia), el comissari de policia Luigi Calabresi, responsable de la mort del ferroviari anarquista Giuseppe Pinelli el 15 de desembre de 1969. Tres militants d'extrema esquerra, Adriano Sofri, Giorgio Pietrostefani i Ovidio Bompressi seran condemnats l'11 de novembre de 1995 per aquest atemptat a 22 anys de presó, malgrat les seves declaracions d'innocència i l'absència de proves que els incriminin.

Naixements

Notícia de la mort d'Amédée Langlois apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 27 d'octubre de 1906

- Amédée Langlois: El 17 de maig de 1863 neix a Saint-Brice-Sous-Forêt (Illa de França, França) l'anarquista Charles Amédée Langlois –algunes fonts citen erròniament els seus noms com Amédée Émile. Sos pares es deien Eugène Nicolas Langlois, forner, i Anne Marie Dominique. Es guanyà la vida com son pare, treballant de forner a Aubervilliers (Illa de França, França). En 1897 estava subscrit a Le Libertaire i va ser un dels principals animadors del grup «Les Libertaires des Quatre-Chemins», on el sindicalista Léon Jouhaux s'instruí políticament. En 1898 vivia al número 11 del carrer Ferragus d'Aubervilliers i era responsable de la «Biblioteca Social», al numero 11 del carrer Écoles d'aquesta població. El maig de 1898, amb Georges Brunet (La Terreur-des-bouts-de-bois), Élie Murmain i Jules Perron, presentà les idees anarquistes en una reunió organitzada a Aubervilliers. En 1901 va ser detingut sota l'acusació d'haver participat en l'incendi de l'església d'Aubervilliers, però com que no hi havia cap prova, la policia intentà acusar-lo en casos de desvalisaments. Durant la primavera de 1901 el periòdic Le Libertaire obrí una subscripció de suport per a sa excompanya, Marie Louise Agat, de qui s'havia divorciat i que havia quedat sense recursos, amb sos pares i un infant petit al seu càrrec. En 1902 passà una temporada tancat a la presó parisenca de La Santé per «resistència a l'autoritat», després d'haver-se enfrontat el 21 de maig d'aquell any a dos agents que apallissaven un home al carrer Flandre. En 1906 vivia al número 6 de Villa des Roses d'Aubervilliers i, segons algunes fonts, treballava de carnisser. En aquesta època s'havia enemistat amb Clotaire Lafolie, mestre del veïnatge, i el 4 d'octubre de 1906 ambdós s'enfrontaren violentament i Lafolie disparà el seu revòlver a Langlois, ferint-lo a l'abdomen i als ronyons. Amédée Langlois va morir el 5 d'octubre de 1906 a l'Hospital Lariboisière del X Districte de París (França). La premsa burgesa presentà Langlois com a un lladre alcohòlic i vagabund, mentre que Les Temps Nouveaux destacà el seu compromís anarquista. Segons algunes fonts, Lafolie era un militant anarquista del mateix grup de Langlois i les divergències vendrien del fet que el primer era partidari de presentar-se a les eleccions, fet que el segon rebutjava absolutament. Lafolie va ser jutjat per l'Audiència i absolt, sota l'argument de «legítima defensa», el 29 d'abril de 1907, sentència que va ser confirmada el 2 de juliol d'aquell any.

Notícia de l'agressió d'Abel Hochepied a sa companya apareguda en el periòdic parisenc Le Matin del 10 de novembre de 1904

- Abel Hochepied: El 17 de maig de 1868 neix a Blaincourt-lès-Précy (Picardia, França) l'anarquista Abel Alexandre Hochepied. En 1892 vivia al barri de la Guillotière de Lió (Arpitània), on treballava de terrissaire, i el juny d'aquell any va ser condemnat a 18 francs de multa per agredir un tal Goussin que havia insultat els treballadors del seu gremi. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut per haver cridat «Visca l'anarquia!» quan els funerals del president de la República francesa Sadi Carnot, assassinat per l'anarquista Sante Geronimo Caserio. El 14 d'agost de 1894, segons un informe policíac, marxà de Moulins (Borbonès, Occitània) cap a Lunéville (Lorena, França), on treballà de terrissaire de faiança. El desembre de 1896 va ser esborrat de la llista d'anarquistes. El 9 de novembre de 1904, en procés de divorci amb sa companya (Eustache de llinatge), mare de quatre infants i aleshores embarassada, quan es trobava al Tribunal de Lunéville per a intentar una conciliació, l'apunyalà greument; jutjat per aquests fets, l'11 de gener de 1905 va ser condemnat a 10 mesos de presó per «cops i ferides». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Georges Mocquet (6 de gener de 1894)

- Georges Mocquet: El 17 de maig de 1876 neix al IX Districte de París (França) l'anarquista Georges Gustave Mocquet. Sos pares es deien Eugène Édouard Mocquet, tapisser, i Marie Louise Tellier, i son germà gran, Albert Mocquet, també va ser anarquista. Obrer tapisser de professió com son pare, vivia amb sos pares al número 104 del bulevard de Clichy de París. El 3 de juny de 1893 assistí amb son germà a un míting de protesta, amb altres cinc-centes persones, contra la condemna a mort de l'anarquista Jean-Baptiste Foret. El 20 de setembre de 1893 va ser present a una reunió celebrada a un cafè per organitzar la resposta a les festes de l'aliança francorussa. El 24 de setembre de 1893 assistí a una vetllada familiar amb una trentena de companys (Boucher, Deforge, Godard, etc.) on es cantaren cançons revolucionàries i es recitaren poesies insurgents. Segons un informe d'un confident, el 10 d'octubre de 1893 es reuní amb una quinzena d'anarquistes amb la finalitat d'organitzar un míting que s'hauria de celebrar a la sala del carrer Entrepreneurs. El 5 de gener de 1894 va ser detingut i fitxat l'endemà com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, i segons la policia a començament de la dècada havia introduït molts de joves a les idees anarquistes. Processat, el seu cas va ser sobresegut. El 19 de setembre de 1896 va ser detingut, juntament amb sa companya, la criada Marie Octavie Hubert, per «emissió de moneda falsa»; còmplices seus van ser Raphaël Labeyrie i sa germana Lucie Labeyrie, també detinguts. El 13 de juliol de 1897 va ser condemnat per l'Audiència del Sena i Oise a cinc anys de presó i 100 francs de multa per «emissió de moneda falsa». Tancat a la presó de Melun (Illa de França, França), el 30 d'abril de 1899 va ser alliberat i el 3 de maig d'aquell any va ser incorporat en les seccions d'activitat dels exclosos d'activitat o de mobilització de l'exèrcit a Toló (Provença, Occitània). El 28 de maig de 1901, rellevat del servei dels exclosos, va ser enviat a la penitenciaria militar d'Aïn El Hadjar (Bouira, Algèria). El 19 de març de 1903 es casà a Neuilly-Saint-Front (Picardia, França) amb Lucie Dumont. Durant la Gran Guerra va ser exclòs del servei. Georges Mocquet va morir l'1 de gener de 1926 a Neuilly-Saint-Front (Picardia, França).

***

Adelino Paini

- Adelino Paini: El 17 de maig de 1888 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Adelino Paini, conegut sota diversos pseudònims, com ara Dino, Pinoto, Pinotto i Carégä. Sos pares es deien Giuseppe Paini i Caralina Allodi. Només estudià els primers cursos de primària i de ben jovenet entrà a formar part dels ambients anarquistes, subversius i marginals dels subproletariat. El novembre de 1903 va ser detingut a Milà (Llombardia, Itàlia) per un delicte contra la «seguretat pública» i enviat a Parma amb residència obligatòria. El febrer de 1904, arran d'una violenta discussió amb un sacerdot, va ser denunciat per «ús de la violència, amenaces i ultratges» contra els guàrdies que el detingueren. Participà activament en la vaga general del setembre de 1904 i en el Primer de Maig de 1906. En aquests anys freqüentà els anarquistes Emilio Moranti i Odoardo Alfieri i, a més de ser fitxat com a anarquista, patí diverses condemnes per delictes comuns. L'octubre de 1908 va ser enrolat en la Infanteria, però l'abril de l'any següent desertà. Refugiat a Suïssa, va ser expulsat i, detingut a la frontera el maig de 1909, va ser reclòs un any en una presó militar. En acabar la pena, va ser retornat al seu regiment, però el gener de 1912 va ser llicenciat perquè patia una «psiconeurosi histericoepilèptica». El febrer de 1913 era a Niça (País Niçard, Occitània), però poc després es traslladà a Savona (Ligúria, Itàlia) per a treballar a la fàbrica de sabates Ferretti. Posteriorment entrà a formar part del grup anarquista «Pietro Gori», amb Lorenzo Gamba, Giuseppe De Ceglie, Giuseppe Segatta, Umberto Marzocchi i altres. En 1920 retornà a Parma i el novembre de 1921 de bell nou a Savona. En 1924, amb Umberto Marzocchi, s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). En aquesta època va ser inscrit com a anarquista en el «Registre de Fronteres». En 1926 s'establí a París (França) on freqüentà els cercles d'exiliats antifeixistes italians i l'any següent s'instal·là a Versalles (Illa de França, França). El novembre de 1930 el trobem a Brussel·les (Bèlgica) militant força activament en un grup anarquistes d'emigrats italians, juntament amb Mario Mantovani, Eugenio Nastini, Giuseppe Bifolchi, Vittorio Cantarelli i Celso Bendanti, entre d'altres. En aquesta època, segons la policia, va ser acusat per alguns membres del seu grup de no haver ajudat suficientment Michele Schirru en el seu pla d'atemptar en 1931 contra Benito Mussolini. En 1932 un informe del Ministeri de l'Interior el considerava «particularment perillós» per la seva activitat i va ser inscrit en el «Butlletí de Recerca» i el juny d'aquell any el seu nom apareix com a «terrorista» en la llista de «subversius residents a l'estranger». El febrer de 1935 forma part, com a un dels seus exponents màxims, del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) de Brussel·les. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El març de 1936 s'adherí al grup anarquista «Pensée et Action» de Brussel·les, al voltant de Hem Day. El desembre de 1936 viatjà a Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937, després de fugir d'Espanya arran dels «Fets de Maig» d'aquell any, el trobem de bell nou a París. El juliol de 1941 va ser detingut per la policia alemanya i enviat al camp de concentració de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya), on va ser testimoni de la mort de Leonida Mastrodicasa. El 16 de març de 1942 va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes; jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de Ventotene. El juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on aconseguí fugir el desembre d'aquell any i retornar a Parma. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en el moviment anarquista de la seva ciutat i es mostrà tot l'actiu que la seva mala salut li va permetre. Adelino Paini va morir el 26 de maig de 1950 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i fou enterrat al cementiri Della Villetta de la ciutat.

Adelino Paini (1888-1950)

***

Vincenzo Chiossi

- Vincenzo Chiossi: El 17 de maig de 1893 neix a Carpi (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Vincenzo Chiossi. Sos pares es deien Olivo Chiossi i Luisa Albarani. Mecànic de professió, s'acostà al moviment anarquista en la primera meitat de la dècada dels deu, juntament amb son germà Umberto Chiossi, que en 1908 esdevingué secretari de la Lliga de Paletes de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Va ser acusat de «pertorbació de serveis religiosos», però va ser absolt. Participà, en representació del Grup Revolucionari de Mòdena, en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya, que se celebrà el 31 de desembre de 1916 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i en el curs del qual es va fundar la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). Quan la Gran Guerra va ser cridat a files i es va llicenciar amb el grau de sergent del 158 Regiment d'Infanteria i amb una medalla de bronzo al valor militar. Després del conflicte bèl·lic es mostrà força actiu en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i en la Cambra del Treball Sindicalista, de la qual fou membre del seu consell executiu. A començament de 1920 emprengué una gira propagandística pel Vèneto i el maig d'aquell any fou un dels organitzadors del robatori de metralladores efectuat pels anarquistes de Mòdena per a defensar-se en les manifestacions obreres després de la matança del 7 d'abril d'aquell any en aquella ciutat. Detingut amb altres 28 destacats militants de la FCA i de la Cambra del Treball Sindicalista, va ser jutjat i condemnat a dos anys i sis mesos de presó. Un cop lliure després de complir la pena, fou un més actius reorganitzadors del moviment anarquista i de la Unió Sindical Italiana (USI) de Mòdena. Després de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti en 1924, promogué el maig d'aquell any la constitució d'un Grup Juvenil Anarquista al barri de la Madonnina de Mòdena, que arreplegà 17 companys. Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 participà, amb Giuseppe Luppi, en el Congrés de l'USI clandestí de Gènova (Ligúria, Itàlia), on es va proposar la reorganització del moviment sindicalista d'orientació revolucionària. El 24 de novembre de 1926 va ser condemnat a cinc anys de confinament, que posteriorment van ser reduïts a dos, que purgà a l'illa de Lipari. Intentà en diferents ocasions tornar a casa, amb repetides peticions a Benito Mussolini, havent deixat la seva esposa i sa mare sense cap sosteniment. Al seu favor intervingué, cosa força rara, fins i tot l'empresa Barbieri de Mòdena en la qual treballava. Quan pogué retornar a Mòdena, restà contínuament vigilat, però no desenvolupà cap activitat política. En l'empresa Barbieri esdevingué capatàs i expressà lliurement les seves idees llibertàries, afavorint la presa de consciència antifeixista en alguns joves obrers. En 1934 son germà Umberto encara era secretari del Sindicat de Paletes de Mòdena i segons el prefecte de policia calia vigilar-lo ja que encara militava en el moviment anarquista. Quan la caiguda del feixisme Vincenzo s'encarregà de la reorganització del sector sindical en el Comitè «Itàlia Lliure», nascut el 28 de juliol de 1943, i que estava compost també per Carlo Baroni, Confucio Basaglia, Luigi Benedetti, Gaetano Bertelli, Aurelio Ferrari, Albano Franchini, Odoardo Francia, Oberdan Golfieri, Bruno Lusvardi, Ennio Pacchioni, Gino Sintini i Arnaldo Zanuccoli. Durant la lluita partisana col·labora amb el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) provincial, assumint tasques delicades, relacionant-se amb exsindicalistes revolucionaris, com ara Nicola Vecchi. En 1945 participà, en representació del corrent anarcosindicalista, en les reunions clandestines que crearen la Cambra Confederal del Treball Unitària. Després de l'Alliberament, amb Aladino Benetti, fundà la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Mòdena, que tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del Treball. Mesos després esdevingué director de l'Oficina Provincial del Treball i s'acostà al Partit Socialista Italià (PSI). Vincenzo Chiossi va morir el 26 de maig de 1950 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Secció Italiana de la «Columna Ascaso»

- Giuseppe Nardi: El 17 de maig de 1896 neix a Bozzolo (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Nardi, conegut com Peppino. Era fill natural de Clara Nardi. En 1908 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà de torner mecànic i s'integrà en el moviment anarquista. L'1 d'octubre de 1914 va ser condemnat a un mes de presó per «atemptat a la lliberta de treball». Cridat a files en la infanteria quan esclatà la Gran Guerra, el 30 d'agost de 1918 va ser penat amb tres anys de reclusió pel Tribunal Militar d'Ancona (Marques, Itàlia) per «deserció», però fugí i es refugià Suïssa. Després de la Gran Guerra i l'amnistia retornà a Milà, on destacà com a militant anarquista. Fugint del feixisme, en 1927 passà clandestinament a Bèlgica, juntament amb sa companya, l'anarquista Angelica Astolfi, germana del també llibertari i amic Amleto Astolfi, i s'establí a Seraing (Valònia). El març de 1931 ja vivia a París (França), al número 43 del carrer Chevaleret del XIII Districte, i formava part del Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (CAPVP, Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques), juntament amb diversos companys (Savino Fornasari, Remo Franquini, etc.). El 10 de juny de 1931 conegué l'anarquista francès Jean Bucco, juntament amb un altre exiliat italià, que està en contacta amb la companya de l'anarquista Michele Schirru. Cap a finals de 1931 es traslladà a Bèlgica amb la finalitat de reunir-se amb sa companya que havia estat expulsada de França per no tenir la documentació en regla. El 26 d'abril de 1932, després que el grup anarquista de Paterson (Nova Jersey, EUA) demanés als companys anarquistes parisencs de posar-se en contacte amb ell, va ser considerat per les autoritats «perillós i capaç de qualsevol crim»; els dies posteriors, el cap de la policia feixista, ordenà la reproducció de dos-cents exemplars de la seva fotografia i ordenà la seva detenció a tota la policia en cas que retornés a Itàlia. El 8 de maig de 1932 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de recerca amb l'ordre de detenció. El seu nom figura en el memorial de l'anarquista Ersilio Belloni, juntament amb altres companys (Renato Castagnoli, Pietro Sini, etc.) i el 24 de juliol de 1933 va ser inscrit en un llistat de «subversius capaços d'atemptats». A començament de 1936 vivia a Condé-sur-Huisne (Normandia, França) i el juny d'aquell any a Marsella (Provença, Occitània) amb sa companya. El 18 de gener de 1937 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) amb sa companya, on es reuní amb altres anarquistes (Dante Armanetti, Amedeo Gennai, Giuseppe Pasotti, Bruno Quiriconi, etc.), de camí cap a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» per a lluitar contra el feixisme i posteriorment en columnes llibertàries. El 19 de novembre de 1937 va ser fitxat per la Prefectura de Màntua (Llombardia, Itàlia), on accentuà el seu caràcter «violent». El 26 de gener de 1939, sembla, abandonà amb sa companya la Península i en 1940 vivia a Marsella. En 1944, quan encara residia a Marsella, la policia va perdre el seu rastre i el 16 de novembre de 1951 la policia italiana l'esborrà del registre d'anarquistes. Giuseppe Nardi va morir el 20 de gener de 1989 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània).

***

Pablo Mayo Mayo

- Pablo Mayo Mayo: El 17 de maig de 1899 neix a Uztárroz (Sangüesa, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Pablo Mayo Mayo –el segon llinatge a vegades citat erròniament Maya. Sos pares es deien Santiago Mayo, llaurador, i Juliana Mayo. El desembre de 1919 va ser expulsat de França i el 23 de novembre de 1922 va ser jutjat per l'Audiència Provincial d'Osca (Aragó, Espanya) per contraban. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'instal·là a les «Cases Barates» de Can Tunis del barri d'Horta. Pintor de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre dels grups d'acció, va ser detingut en diverses ocasions (sabotatges, possessió d'armes i explosius, etc.). També milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Empresonat a començament de 1931, l'abril d'aquell any va escriure, amb altres companys, una carta de protesta des de la presó que va ser publicada per Solidaridad Obrera. Un cop lliure, va ser detingut l'1 de maig de 1931 durant la manifestació a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i tancat a la Presó Model de Barcelona. Processat per la seva participació en la insurrecció anarquista de l'Alt Llobregat i del Cardoner del gener de 1932, va ser empresonat governativament i el febrer d'aquell any va ser deportat des de Barcelona cap a Bata (Guinea) amb el vapor Buenos Aires, juntament amb molts altres companys. Finalment acabà deportat a Villa Cisneros (actual Dakhla, Sàhara Occidental), on va romandre fins agost de 1932. El maig de 1933 va ser detingut per una reunió clandestina a Barcelona i el juliol d'aquell any per coaccionar un obrer pintor a abandonar la feina durant la vaga de la construcció. El 18 de març de 1935 el seu domicili de les «Cases Barates» de Can Tunis va ser escorcollat i es va trobar un immens arsenal d'armament i d'explosius, a més de nombrosa documentació orgànica de la CNT i de la FAI. Detingut per aquests fets, el 18 de juny de 1935 va ser jutjat per un Tribunal d'Urgència, amb Juan Bueno Hernández, per «tinença il·lícita d'armes i municions»; defensat per Eduardo Barriobero y Herrán, va ser condemnat a sis anys, vuit mesos i un dia de presó, mentre que Juan Bueno Hernández va ser absolt. El 24 de juliol de 1935 va ser jutjat amb altres companys per un atracament a la Fàbrica Anís Morera, però el seu cas va ser sobresegut. Pablo Mayo Mayo va morir el 15 d'abril de 1937 a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat.

***

Necrològica de Víctor Muela Íñiguez apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'1 de març de 1983

- Víctor Muela Íñiguez: El 17 de maig de 1899 neix a Soto en Cameros (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Víctor Muela Íñiguez. Sos pares es deien Dionisio Muela i Isabel Íñiguez. El juliol de 1915 va ser multat a Logronyo (La Rioja, Espanya) amb 25 pessetes, juntament amb Rafael Ocio Leza, per «escàndol». El 14 de febrer de 1916 va ser detingut, juntament amb Fernando García Martínez, quan intentava penetrar en un magatzem d'ultramarins del carrer de Boterías de Logronyo. El 17 de novembre de 1916 va ser jutjat, juntament amb altres, en consell de guerra a la caserna del Regiment de Cantàbria de Logronyo i a finals de novembre d'aquell any va ser empresonat governativament 15 dies «per deambular sense ofici ni benefici». El 20 de gener de 1917 va ser detingut a Calahorra (La Rioja, Espanya) quan intentava robar en una fàbrica de conserves. El 8 de juny de 1917 va ser condemnat per l'Audiència de Logronyo a 200 pessetes de multa per robatori. Començà a militar en el Sindicat de Cambrers de Saragossa (Aragó, Espanya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i posteriorment en el Sindicat del Transport i Comunicacions de Barcelona (Catalunya) de la CNT. El 13 de desembre de 1934 va ser detingut a Barcelona, juntament amb els confederals Ramón Mulero Martínez i Agapito Martínez González, per assistir a una reunió del Ple de la Federació Local dels Sindicats Únics. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà com a obrer en la construcció a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i continuà militant en la CNT. Amb Joaquím Bassons Viñas s'encarregà del Sindicat del Transport i Comunicacions de Barcelona de la CNT en l'exili. En els últims anys de sa vida formà part del Sindicat d'Oficis Diversos de Castres de la CNT. Sa companya fou María Domínguez. Víctor Muela Íñiguez va morir el 6 de gener –algunes fonts citen erròniament el 10 de gener– de 1983 a l'Hospital de Castres (Llenguadoc, Occitània).

*** 

Joan Saña Magrinyà

- Joan Saña Magrinyà: El 17 de maig de 1899 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Saña Magrinyà –el segon llinatge oficialment Magriñá. Sos pares es deien Jaume Saña i Carme Magrinyà. De jove, quan treballava d'aprenent de mecànic ajustador, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell. El desembre de 1920 va ser detingut amb una vintena de companys a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) per intentar celebrar una reunió clandestina. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1929 a Barcelona amb Pere Foix Cases, Pere Carles Boix i Joan Mut Novell, i conegué les cadenes de presos que es desplaçaven a peu de presó en presó. Fugint del servei militar, s'exilià tres anys a París (França). En 1928 fou membre, amb Ángel Pestaña Núñez, Joan Peiró Belis i Pere Foix, entre d'altres, del grup anarquista barceloní «Solidaridad», i fou responsable, amb Antonio García Birlán, del seu òrgan d'expressió, la revista Mañana (1930-1931). Va ser nomenat president del Sindicat del Metall confederal de Barcelona i membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1934, amb Joan Peiró, va ser nomenat gerent del Consell Tècnic de la Cooperativa del Vidre de Mataró. Segons alguns, fou l'organitzador del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Igualada. Fidel seguidor del corrent trentista, formà part dels Sindicats d'Oposició. Durant els anys bèl·lics encapçalà el Comitè Regional de Catalunya de la CNT i fou administrador del Servei d'Higiene Infantil. A partir del 2 de juliol de 1937 i fins el final de la guerra, presidí el Comitè de Producció Cinematogràfica d'Espectacles Públics (CPCEP), a petició de Marcos Alcón Selma, president del Sindicat de la Indústria de l'Espectacle confederal i germà de sa companya Ángela. L'experiència serví de base per a la creació del Consell Superior de la Indústria del Cinema, que acabà presidint. Aquest CPCEP produí unes setanta pel·lícules i defensà el salari únic en el sector. Tingué greus problemes amb alguns actors, com ara el famós tenor Hipólito Lázaro. Amb el triomf franquista passà a França i, quan la invasió nazi, retornà clandestinament a Barcelona, però va ser detingut dies després. Un cop lliure, s'integrà en la lluita antifranquista i el seu domicili esdevingué un lloc de contacte dels comitès nacionals i regionals confederals, dels quals formà part. En 1943 sembla que fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, amb Camil Piñón Oriola de secretari. Durant aquests anys patí nombroses detencions i empresonaments, com ara el de desembre de 1944, fins sumar cinc processaments i 11 anys de presó al llarg de sa vida. En aquests anys treballà d'electricista al Teatre Romea de Barcelona i fou membre del clandestí Sindicat de la Indústria de l'Espectacle de la CNT. Entre 1951 i 1952 fou secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El gener de 1953 va ser detingut per darrer pic a Barcelona; jutjat en consell de guerra el 5 de febrer de 1954 a Madrid, va ser condemnat a cinc anys de reclusió, que purgà a la presó d'Alcalá de Henares. Quan aconseguí la llibertat s'instal·là a la capital catalana. El 15 de novembre de 1985 va participar en un col·loqui, amb Josep Eduard Adsuar i Abel Paz, sobre «La resistència a Catalunya (1939-1950)» a la Casa de la Caritat de Barcelona. En aquests últims anys de sa vida formà part de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. Joan Saña Magrinyà va morir el 9 de febrer de 1992 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat. Son fill, Heleno Saña Alcón, és un destacat intel·lectual llibertari.

***

Necrològica de José Miras Asencio apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de febrer de 1968

- José Miras Asencio: El 17 de maig de 1903 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista José Miras Asencio. Sos pares es deien Domingo Miras i Luisa Asencio. Quan era adolescent emigrà a Catalunya. Instal·lat a Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica durant la guerra i la Revolució. En 1938 formà part, en nom de la CNT, de l'Ajuntament de Montcada i Reixac, amb Pedro Contreras Ortega, Francisco Carreño Villar, José Martí Maimó (alcalde), Antoni Monreal Villalva i Josep Mulet Mir. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Briva la Galharda de la CNT. Sa companya fou Catalina López Hernández. José Miras Asencio va morir el 18 de novembre de 1967 al seu domicili de Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

***

Necrològica de Jorge Casado Meler apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de setembre de 1992

- Jorge Casado Meler: El 17 de maig de 1904 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Jorge Casado Meler, conegut com Jorge de Soladas. Sos pares es deien José Casado i Isidora Meler. El petit de quatre germans, tots militants confederals, emigrà d'antuvi a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), on vivia una germana, i després a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta, arran del moviment insurreccional a Aragó, quan quatre companys d'Albalat de Cinca estaven empresonats a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent), els visità a la presó per a lliurar-les el resultat d'una col·lecta popular realitzada a Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després treballà com a obrer agrícola en una granja i aconseguí poder reunir-se amb sa família –estava casat amb la militant confederal Asunción Hernández Gil (María de Tonio). Després de la II Guerra Mundial fou un dels reorganitzadors de la CNT en el exili a la Borgonya i milità en la Federació Local de Perigús de la CNT. Jorge Casado Meler va morir el 3 de juny de 1992 a l'Hospital de Perigús (Poitou-Charentes, França).

***

Necrològica de Pedro Aldama Martínez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 d'abril de 1963

- Pablo Aldama Martínez: El 17 de maig de 1908 neix a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Aldama Martínez –algunes fonts citen erròniament el seu nom com Pedro. Sos pares es deien Eleuterio Aldama i Salustiana Martínez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a La Rioja, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Galhac, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat i fou membre del seu Comitè Local, encarregant-se de la distribució de la premsa llibertària i de la propaganda. Pablo Aldama Martínez va morir el 17 de març de 1963 al seu domicili de Galhac (Llenguadoc, Occitània).

***

Juventí Moliner Barreda

- Juventí Moliner Barreda: El 17 de maig de 1912 neix a Culla (Alt Maestrat, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Juventí Moliner Barreda. Sos pares es deien Josep Domènec Moliner i Maria Barreda. A finals de la dictadura de Primo de Rivera s'instal·là a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità en les columnes confederals al front d'Aragó i després en l'operació, frustrada, de reconquista de Mallorca. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Vernet. Durant l'Ocupació col·laborà en el «Grup B. Jover» de la «Xarxa Robur», formada per militants llibertaris espanyols, que es dedicà a perpetrar atemptats i sabotatges, a recollir informació sobre la construcció del «Mur de l'Atlàntic». Després s'instal·là a Acs, on treballà de fuster i milità en la Federació Local de la CNT i en la FAI. Sa companya fou Marcelle Françoise Jeanne Barrére. Juventí Moliner Barreda va morir el 28 de febrer de 1968 al seu domicili d'Acs (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat embolicat amb la bandera roja i negra. 

Juventí Moliner Barreda (1912-1968)

Continua...

---