Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 28 de maig

Esdeveniments

Presa de l'última barricada al carrer Ramponneau (28 de maig de 1871)

- Últim dia de la Setmana Sagnant: El 28 de maig de 1871 a París (França) les forces de la Comuna no tenen més que una zona limitada entre el bulevard de Belleville, els carrers del Faubourg-du-Temple, de les Trois-Bornes, de les Trois-Couronnes i de la Folie-Méricourt. El combat és desesperat i es perllonga fins a l'últim cartutx. Eugène Varlin, internacionalista llibertari i membre del Consell de la Comuna, és afusellat. A migdia, el darrer canó de les forces federades al carrer de París (actualment carrer de Belleville) emmudeix; cap a les 14 hores, l'últim tret de fusell surt de la darrera barricada, la del carrer de Ramponneau. L'ordre regna; la repressió es desencadena.

***

Portada del primer número de L'Avant-garde Cosmpolite

- Surt L'Avant-garde Cosmopolite: El 28 de maig de 1887 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Avant-garde Cosmopolite. Aquesta publicació va ser editada pels destacats militants llibertaris Octave Jahn, Adrien Moucheraud (gerent) Alexandre Murjas, Paul Paillette i Eugène Tennevin. Els articles no van anar signats. Mantingué estretes relacions amb les Joventuts Anarquistes de París, la Lliga dels Antipatriotes i altres grups anarquistes de la regió parisenca. El 2 de juny de 1887 organitzà un gran míting contradictori de Louise Michel a la Sala Gaudin sobre la situació repressiva a Bèlgica. La redacció i l'administració radicaren al número 64 del carrer Fondary del barri de Grenelle del XV Districte de París. Només sortiren vuit números, l'últim el 23 de juliol de 1887, però el grup continuà en actiu, reunint-se al número 34 del carrer Théâtre, també de Grenelle. En aquest grup hi participaren molts anarquistes italians i britànics. En 1893 tenia uns vuitanta membres i es reunia al carrer Croix-Nivert del XV Districte.

***

Full volant de convocatòria de l'acte

- Míting de la dinamita: El 28 de maig de 1892 se celebra a la Sala Commerce de París (França) un gran míting públic i contradictori sobre la violència anarquista. Els temes que es tractaren van ser les recents explosions de dinamita i les seves causes; els exemples dels anarquistes Vittorio Pini i François Claudius Koënigstein (Ravachol); la repressió desencadenada arran de les explosions i les seves conseqüències en el moviment anarquista. Entre els oradors anarquistes que hi participaren es trobaven Gustave Leboucher, Jean-Baptiste Louiche, Gustave Mathieu, Poulain, Jacques Prolo, Joseph Tortelier i Michel Zévaco, entre d'altres; i entre els oradors contradictoris hi van ser presents H. Couthiers, Dangers, Mordacq i Antoine-Amédée-Marie-Vincent Manca-Amat de Vallombrosa (Marquès de Morès), entre d'altres. El 22 de maig anterior es repartiren centenars de fulls volants de convocatòria d'aquest míting en els actes en record de la Comuna de París celebrats al cementiri parisenc de Père Lachaise, a més de ser-hi aferrats cartells de convocatòria els dies abans pels carrers de París.

***

Judici de Pietro Acciarito segons La Tribuna Illustrata del 9 de juny 1899

- Condemna de Pietro Acciarito: Entre el 28 i el 29 de maig de 1897 l'Audiència de Roma (Itàlia) jutja i condemna el jove anarquista Pietro Umberto Acciarito a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat per l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897. En escoltar la sentència, Acciarito exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!»

Pietro Acciarito (1871-1943)

***

Notícia de l'assassinat del botxí de Barcelona apareguda en el diari d'Oviedo La Voz de Asturias del 30 de maig de 1924

- Assassinat del botxí de Barcelona: El 28 de maig de 1924, al carrer de la Riereta del barri del Raval de Barcelona (Catalunya), és assassinat Rogelio Pérez Vicario –algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Cicario–, «executor titular de sentències de la justícia» de l'Audiència territorial de la capital catalana. El difunt, ataconador de professió, va rebre una vintena de trets al carrer on vivia. Des de feia anys estava amenaçat de mort. Els militants anarcosindicalistes Juan Montejo Arranz i Josep Llàcer Bertran seran acusats d'aquesta mort i executats el 10 de novembre de 1924 a la presó Model de Barcelona. Arran de la mort del botxí de Barcelona, el govern desencadenarà una forta repressió que portarà la detenció de gairebé totes els comitès de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups anarquistes, i seran clausurats els sindicats i suprimida Solidaridad Obrera; la CNT es va veure obligada a refugiar-se en la clandestinitat.

***

La vaga continua

- París (28-05-68): El 28 de maig de 1968 a París i a tota França la vaga continua arreu; sembla que la promesa d'un referèndum feta pel general De Gaulle no ha tingut cap efecte. La capçalera de L'Humanité és força expressiva: «Menteixen», i l'editorial remata: «La CGT no ha estat desautoritzada pels treballadors, com pretén tota la premsa burgesa. Per a saber la veritat sobre la lluita dels treballadors, refiïn-se únicament i exclusivament del periòdic dels treballadors.»; del periòdic comunista, és clar. A les 11 hores del matí, François Mitterrand, en roda de premsa, proposa la constitució d'un «govern provisional de gestió» de deu membres i anuncia que serà el candidat a l'elecció presidencial en cas que es doni un buit de poder, alhora que reclama la dimissió del govern i la dissolució de l'Assemblea. Els seus adversaris polítics l'acusaran de fer una crida a la insurrecció i a l'il·legalisme. La dimissió d'Alain Peyrefitte del seu càrrec de ministre d'Educació Nacional, lliurada el 13 de maig i rebutjada aleshores, és acceptada ara per Pompidou. En acabar la jornada, el primer ministre Georges Pompidou i Christian Fouchet, ministre de l'Interior, s'entrevisten successivament amb el president de la República, que havia rebut abans el general Fourquet, cap de l'Estat Major dels Exèrcits. A mitjanit, Daniel Cohn-Bendit, que ha entrat disfressat clandestinament a França des d'Alemanya, reapareix a la Sorbona.

Naixements

Fitxa policíaca d'Émile Andreis

- Émile Andreis: El 28 de maig de 1874 neix a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista Émile Pierre Andreis. Era fill d'Antoine Andreis, propietari de diverses sabateries, i de Marie Carlin. Es guanyava la vida treballant de tipògraf. A principis de la dècada dels noranta residí a Lausana (Vaud, Suïssa), al número 11 de la plaça Saint François, ciutat on freqüentà els tipògrafs anarquistes Marius Dalmasso i Marius Baptistin Siccard. El novembre de 1894 treballava a la Impremta Niçoise de Niça i vivia al número 10 del carrer de l'Hôtel des Postes, tot freqüentant els grups anarquistes locals. El 25 de març de 1895 s'allistà voluntari per tres anys a Antíbol (Provença, Occitània) i va ser destinat al 12 Regiment d'Infanteria, acantonat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on va ser sotmès a vigilància especial. El 21 de desembre de 1895 va ser nomenat caporal i el 25 de març de 1898 passà a la reserva activa. El seu nom figura en els llistats de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 i del 31 de desembre de 1900. En 1901 treballava d'encarregat des de feia dos a la impremta «Petit Monégasque» de Mònaco (Principat de Mònaco), on residia, al número 5 del carrer Biovès del barri de La Condamine, sota l'amenaça de ser-ne expulsat «a la menor falta». El gener de 1906 va demanar ser esborrat dels llistats d'anarquistes, fet que obtingué el 27 d'agost de 1906, gràcies als informes d'Hennequin, propietari de la impremta «Petit Monégasque» i antic Comissari Central del Principat de Mònaco. En aquesta època vivia al número 4 del carrer Emma de Niça. Quan esclatà la Gran Guerra, el 2 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i enviat al front. L'1 de febrer de 1917 va ser gasejat i el 21 de febrer va ser hospitalitzat a Nevers (Borgonya, França). Fins al 21 de gener de 1919 participà en la campanya contra Alemanya i el 10 d'abril de 1920 va ser definitivament llicenciat, amb una proposició de pensió temporal per «bronquitis emfisematosa difusa», que també es demanà en 1922. El maig de 1920 vivia a Mònaco. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Adolfo Lima

- Adolfo Lima: El 28 de maig de 1874 neix a Lisboa (Portugal) l'advocat, pedagog, traductor i escriptor anarquista i anarcosindicalista Adolfo Godfroy de Abreu Lima. Fill d'una família noble, rebutjà fer servir el títol de comte. En 1900 es llicencià en dret per la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) i exercí l'advocacia entre 1902 i 1910, quan deixà la jurisprudència i es dedicà en cos i ànima a la pedagogia llibertària. En 1908 fou professor de sociologia en el Curs Lliure d'Art de Representar de l'Associació de Classe dels Artistes Dramàtics. Entre 1911 i 1923 ensenyà a l'escola Liceu Pedro Nunes i va ser professor de metodologia a l'Escola Normal Primària de Lisboa, on destacà especialment fins el 1921 pels seus mitjans pedagògics. També va fer classes a l'Escola Taller Núm. 1, a Largo de Graça, i a l'Escola Normal de Benfica. Amant del teatre, participà activament en la iniciativa «Teatro Livre» i en 1914 publicà la conferència O teatro na escola. També fou cap dels serveis escolars de la societat «A Voz do Operário», col·laborador de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) i membre destacat de la Sociedad d'Estudis Pedagògics (SEP) i de la Lliga d'Acció Educativa (LAE). Col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara A Aurora, A Batalha, O Debate, Humanidade, O Intransigente, Novos Horizontes, A Sementeira, Terra Livre i O Trabalho, entre d'altres. Entre 1915 i 1920 col·laborà en Atlantida. Mensário artístico literário e social para Portugal e Brazil. Fou corresponsal de la revista francesa L'Éducation (1921-1927) i responsable de la Secció Portuguesa de la Lliga Internacional Pro-Educació Nova. En 1922 assistí al III Congrés Anarcosindicalista de Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal) de la Confederació General del Treball (CGT), on presentà la tesi Organizaão social sindicalista, que publicà el mateix any. Entre 1924 i 1927 dirigí Educação Social. Revista de pedagogia e sociologia. Arran de la implantació de la dictadura en 1926, l'octubre de 1927 va ser detingut i processat juntament amb altres membres de la Unió del Professorat Primari (UPP). Traduí Verdade, de Zola; As leis sociológicas, de Guillaume de Greef, A multidão criminosa, d'Scipis Siphole; As lições da guerra, d'Augustin Hamon; A psicologia do amor, de Gaston Dauville, A história da Terra, de L. de Launay, O direito do povo, de Edmond Picard, A luta universal, de Félix Le Dantec, i A Liga da Gente Nova, d'Henrik Ibsen, entre altres obres de sociologia, de psicologia i de divulgació científica. Dirigí l'Encilopédia Pedagógica Progredir i publicà nombroses obres pedagògiques, com ara Educação e Ensino. Educação integral (1914), O Ensino da História (1914), Metodologia (1921 i 1932) i Pedagogia sociològica. Princípios de pedagogia e plano de uma organização geral de educação (1936); estudis laboralistes, com O contrato do trabalho. Esboço histórico, critica do actual contrato do trabalho, contrato colectivo (1909), i obres de teatre llibertàries. Adolfo Lima va morir el 27 de novembre de 1943 a Lisboa (Portugal).

***

Fernand Élosu (1908)

- Fernand Élosu: El 28 de maig de 1875 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el metge neomaltusià, lliurepensador, anarquista i pacifista Fernand de Élosu, més conegut com Fernand Élosu o Docteur Élosu. Era fill natural de la costurera emigrant de Baiona (Lapurdi, País Basc) Rosa Antonia de Élosu. Després de fer els estudis de medicina, exercí al País Basc i posteriorment va fer de metge de família a Baiona. Aconseguí una gran reputació com a metge i com a propagandista de propostes avantguardistes (unió lliure, maternitat voluntària, antialcoholisme, etc.), dedicant-se també a l'estudi de la filosofia i de la política social. Abans de la Gran Guerra fou l'animador d'un grup llibertari a Baiona del qual formava part l'escultor sindicalista Mandagaran. El 13 de setembre de 1900 es casà a Baiona amb Félicie Thérèse Peyroutet. Fou un dels fundadors de la Universitat Popular de Baiona i formà part de la Libre Pensée. En 1908 l'Acció Sindical de Baiona i de Biarritz (Lapurdi, País Basc) li va publicar el fullet neomaltusià Amour infécond. Limitation raisonnée des naissances, però, denunciat per la venda d'aquest als quioscs, va ser jutjat aquell mateix any i condemnat a dos mesos de presó. En 1909 publicà, amb altres neomaltusians, el llibre  Le Néo-malthusisme est-il moral? El 13 d'octubre de 1909 participà, amb André Augey i Élie Pécaut, entre d'altres, en un míting de protesta contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser nomenat president de la Secció de Baiona de la Lliga dels Drets de l'Home i aquest mateix any sa companya Thérèse, arran d'una conferència de Nelly Roussel, fundà el Grup Feminista de Baiona-Biarritz, el qual s'adherí a la Union Fraternelle des Femmes (UFF, Unió Fraternal de Dones). El maig de 1911 declarà a favor en el judici del metge francmaçó Long-Savigny, acusat de la mort d'una pacient a conseqüència d'un avortament a Biarritz. El març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Baiona per propaganda neomaltusiana. En 1914 col·laborà amb temes sanitaris en la segona sèrie del Bulletin de La Ruche, publicat a Rambouillet (Illa de França, França). Pacifista seguidor de Lev Tolstoi, aprengué rus només per mantenir correspondència directa amb la família de l'escriptor. Quan la I Guerra Mundial rebutjà la Unió Sagrada i el 14 de juliol de 1914 redactà i distribuí un pamflet contra la guerra. El 30 de juliol de 1914 fou l'organitzador de la manifestació pacifista que arreplegà una quarantena de militants que recorregué els carrers de Baiona i que s'enfrontà a una centena de patriotes hostils. Servi com a simple soldat d'infermer de segona classe a l'Hospital Militar de Baiona durant tota la guerra. En aquests anys bèl·lics col·laborà en Ce qu'il faut dire (1916-1917) de Sébastien Faure. En 1917 publicà el fullet de propaganda antialcohòlica Le poison maudit. L'alcool, que va ser reeditat en 1930, a més de traduït al castellà (El veneno maldito) i publicat en diferents edicions. En acabar la guerra, participà en el periòdic parisenc La Plèbe (1918), que reagrupava els partidaris antibel·licistes de la Conferència de Zimmerwald (agost de 1915). El març de 1920 va ser detingut acusat de practicar un avortament a una vídua de guerra, mare de vuit infants i aquest mateix any publicà En prison. Souvenirs de la maison d'arrêt et de l'hôpital. Entre 1922 i 1925 col·laborà en La Revue Anarchiste. També col·laborà en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, redactant diversos articles, com ara «Alcoholisme», «Avortament», «Biologia», «Castedat», «Celibat», «Cervell», «Electroteràpia», «Evolució», «Medicina», «Tolstoisme» o «Violència» –en aquesta entrada criticà el llibre de Georges Sorel Réflexions sur la violence (1908) per la seva violència i es mostrà partidari d'una «revolució de les consciències» i no d'una «revolució de les baionetes». El 10 de novembre de 1930 llegí a Baiona, organitzada per les Joventuts Laiques, la conferència «Laïques et laïcisme». El 6 d'agost de 1934 parlà en una reunió pública antifeixista organitzada pel Comitè de Vigilància de Baiona on desmuntà les contradiccions del feixisme i criticà la ferocitat dels mitjans que fa servir per mantenir-se en el poder. En 1935 encara figurava en la llista d'anarquistes del departament dels Baixos Pirineus, ja que formava part del «Grup Estudis Filosòfics i Socials» de Baiona, que havia creat en 1929 amb altres lliurepensadors, i sovint presidia reunions públiques. Entre 1935 i 1936 col·laborà en el periòdic anarquista La Révolte, publicat a Bordeus per Aristide Lapeyre. En 1935 defensà activament els inculpats en l'anomenat «Cas de les esterilitzacions de Bordeus» i el 25 d'abril publicà l'article «Vasectomie et castration» en La Révolte. En aquests anys finals de sa vida, patí multitud de malalties (ceguesa, reumatisme, insuficiència renal, etc.) que l'obligaren a una vida gairebé monacal. Sempre refusà ser candidat electoral, fins i tot als comicis municipals, però arribà a patrocinar candidatures socialistes. Acceptà la presidència dels «Amics de l'URSS» de Baiona, però mai no s'afilià al Partit Comunista. Arran d'un escorcoll a la seu dels «Amics de l'URSS», va ser processat com a president d'aquesta entitat i el 8 de febrer de 1940 va ser condemnat per «temptativa de reconstitució de lliga dissolta» a sis mesos de presó. Detingut el 24 de juny de 1940 a Baiona, dos dies després de la signatura de l'armistici pel mariscal Philippe Pétain, va ser reclòs el juny de 1940, com a «indesitjable i individu perillós per a l'ordre nacional i la seguretat pública», d'antuvi a la presó de Dax (Aquitània, Occitània) i després va ser traslladat al camp de concentració de Gurs (Aquitània, Occitània). En el moment de la seva detenció traduïa al francès Don Quijote de la Mancha. Poc després va ser alliberat i se li va assignar residència vigilada a Aren (Aquitània, Occitània), però va ser novament empresonat el 23 de març de 1941 a Baiona. Malalt de pneumònia va ser posat en llibertat el 7 d'agost de 1941. Fernand Élosu va morir dies després, el 19 d'agost de 1941, al seu domicili, a Villa Hégo-Aldé, al barri de Saint-Léon de Marracq de Baiona (Lapurdi, País Basc). Sa filla, Fernande Élosu, va ser una destacada militant comunista.

Fernand Élosu (1875-1941)

***

Genaro Tejedor Delgado

- Genaro Tejedor Delgado: El 28 de maig de 1892 –algunes fonts citen erròniament 1896– neix a Hontalbilla (Segòvia, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Genaro Tejedor Delgado –citat a vegades erròniament com Jenaro–, conegut com El Madrid. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà com a obrer fonedor en la indústria metal·lúrgica. Durant la dècada dels deu milità en el Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i fou membre d'un grup d'afinitat anarquista que es reunia a Montjuïc. Fugint de la repressió, visqué diverses temporades (1919, 1922 i 1923) a París (França) i, segons fonts policíaques, va fer un viatge a Rússia. L'octubre de 1922 col·laborà en la preparació de l'atemptat contra Severiano Martínez Anido, que en realitat va ser una provocació policíaca muntada pel confident Inocencio Feced Calvo i el policia Florentino Pellegero. El 21 d'octubre d'aquell any va ser detingut amb altres companys cenetistes (Joan Manent i Pesas, Guillem Martí i Vicens Soler) a la plaça de Catalunya barcelonina portant un paquet amb sis pistoles i 16 carregadors. L'1 de juny de 1923 va ser jutjat amb Manuel Talens Giner pel «complot» contra Martínez Anido i absolts ambdós l'endemà. El febrer de 1930, en l'assemblea constituent confederal després de la dictadura de Primo de Rivera, fou elegit tresorer del Sindicat del Metall barcelonès. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 fou delegat del Sindicat del Metall de Barcelona en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») celebrat a Madrid. El 15 de febrer de 1932, quan exercia de secretari del Sindicat de la Metal·lúrgica, va ser detingut per publicar fulls clandestins cridant a la vaga revolucionària. El 2 de juny de 1933 va ser jutjat per «injúries a la Guàrdia Civil» per un article publicat el 16 de desembre de 1932 en Solidaridad Obrera i fou condemnat a quatre anys de bandejament i a una multa de 500 pessetes. Després del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT de Barcelona. Com a membre del comitè d'aquest sindicat, va participar l'agost de 1936, en l'organització de les indústries de guerra. Enrolat en les milícies, Genaro Tejedor Delgado va morir al front d'Aragó.

***

Giulio Bacconi

- Giulio Bacconi: El 28 de maig de 1894 neix a Siena (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Giulio Bacconi, conegut com Luccioni, i que va fer servir els pseudònims Gil-Bai i Marsiglia. Era fill natural de l'anarquista Parisina Bacconi. En 1913 es traslladà amb sa mare a Piombino (Toscana, Itàlia), on treballà als alts forns, l'ambient obrer i subversiu dels quals el va decantar per les idees llibertàries. L'estiu de 1914 va ser processat, amb el xarcuter Biagio Masi, per haver difós manifests subversius i en el mesos següents prengué part en les manifestacions contra la intervenció italiana en la Gran Guerra. Exonerat de la crida a files i militaritzat, com la majoria dels treballadors dels «establiments auxiliars», treballà els anys següents per a reorganitzar la Cambra del Treball Sindicalista de Piombino, de la Maremma i d'Elba. Fou el gerent administratiu de la Cambra del Treball durant el primer semestre de 1917 i membre d'una organització il·legal de suport als desertors. L'estiu de 1918 va ser cridat a files i destinat a infanteria, a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Cap a finals d'agost retornà a Piombino de permís i el 23 de setembre va ser detingut, juntament amb altres companys, en un establiment de Venturina (Toscana, Itàlia), on es celebrava una reunió anarquista clandestina. Tancat a la presó de Volterra (Toscana, Itàlia), el 25 d'octubre va ser alliberat i retornà a Bolonya. En acabar la guerra reprengué la seva activitat sindical i el 2 de novembre de 1919 presentà, amb Salvatore Salvadori, l'informe «Mezzi di lotta e di solidarietà» (Mitjans de lluita i de solidaritat) en el III Congrés de la Cambra del Treball. Elegit secretari administratiu d'Organització Econòmica, el gener de 1920 intervingué en les tasques del Consell General de la Cambra del Treball i el 23 de maig d'aquell any, al final del Congrés Anarquista de Follonica (Toscana, Itàlia), va fer un míting, amb Egizio Cennini, a la plaça de la localitat. El setembre de 1920 reivindicà l'ocupació de fàbriques en diversos mítings a factories de Piombino. El gener de 1921 presentà l'informe financer en el IV Congrés de la Cambra del Treball Sindical, celebrat al Politeama de Piombino, on va manifestar el bon estat de salut de l'organització sindical, com a mostrava la creació d'una sucursal de la Cambra del Treball a Massa Marittima (Toscana, Itàlia) i de diversos sindicats a diverses poblacions (Castagneto Carducci, Baratti, Castelnuovo, Campiglia Marittima, Bibbona i Cecina), així com per l'enfortiment del Sindicat Metal·lúrgic de Portoferraio (Toscana, Itàlia). Elegit secretari de la Cambra del Treball en substitució de Riccardo Sacconi que havia dimitit, desplegà durant els mesos següents una important activitat propagandística i organitzativa. El 2 d'abril de 1921 un informe del prefecte de policia de Pisa (Toscana, Itàlia) feia constar que exercia «moltíssima influència» entre els obrers i anarquistes de Piombino i que mantenia un «comportament despectiu» cap a les autoritats. Quan la violència dels escamots feixistes s'escampà arreu la Maremma, el juny de 1922 la Cambra del Treball va ser assaltada i clausurada i el juliol d'aquell any es va veure obligat a abandonar Piombino fugint de les represàlies feixistes. Després d'un temps a Torí (Piemont, Itàlia), el febrer de 1924 es refugià, amb sa mare, a Lió (Arpitània) i durant la primavera d'aquell any s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on treballà d'ajustador mecànic als tallers de la Societat Provençal de Construccions, als tallers de la Companyia Transatlàntica i a l'empresa Pinatel. Estava casat amb Egle Zazzeri, germà de l'anarquista Albino Zazzeri, amb qui va tenir un infant.  El setembre de 1925 conegué Paolo Schicchi en un congrés de la Unió Sindical Italiana (USI) celebrat a París (França), i li va retreure a aquest la campanya d'extrema violència contra els anarquistes que havien col·laborat per a enderrocar el règim feixista amb Ricciotti Garibaldi, net de Giuseppe Garibaldi, però en realitat agent secret de Benito Mussolini. La disputa amb Schicchi, que va durar molt de temps, arribà fins i tot a l'enfrontament físic. En 1926 participà activament en la campanya de suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. A Marsella participà, amb altres companys (Dario Castellani, Fosca Corsinovi, Antonio Cherici, etc.) en el Grup Teatral Internacional, que va fer representacions a favor de les víctimes polítiques, com ara la celebrada el 24 de gener de 1926 per a celebrar la mort de l'anarquista Pietro Gori o la representació l'abril de 1927 al Bar Coulomb de Marsella de l'obra La bottega. Scene della ricostruzione fascista de Gigi Damiani. En 1927 va fer a Marsella la conferència «Il mio communismo». A principis de 1928, amb Gino Bagni (Andrea del Vertice), Léopold Faure i Sabatino Gambetti, edità el primer número del periòdic anarquista L'Ora Nostra, òrgan d'expressió dels anarquistes italians membres del «Comitè dels Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia». El juliol de 1928 el cònsol italià a Marsella, Carlo Barduzzi, demanà a les autoritats franceses la seva expulsió del país, juntament amb altres companys (Giulio Bacconi, Angelo Acillotti, Dario Castellani, Antonio Cherici, Bruno Chiarini, Nello Chiarini, Antoni Cherici, Gino Bagni, Ruggero Panci, Armando Pane, Torquato Muzzi, etc.), sota la falsa acusació que havia rebut de París tres bombes de rellotgeria amb la intenció de realitzar atemptats. En 1933 va ser inclòs com a «terrorista» en el llistat d'enemics del feixisme de primera categoria i en 1934 entrà a formar part del Grup Comunista Anarquista «Belle de Mai» de la Federació Anarquista del Sud-est de França, juntament amb Edoardo Angeli, Umberto Ceccotti, Marcello Cicero i Celso Persici, participant alhora en diverses reunions entre llibertaris, maximalistes, reformistes i membres de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En aquesta època, amb Umberto Ceccotti i Celso Persici, creà una cooperativa de treball al barri de La Capelette de Marsella, on donaven feina a exiliats llibertaris italians. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou delegat de Marsella al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») celebrat en un restaurant del número 30 del carrer de la Seina de Sartrouville (Illa de França, França), on participaren una cinquantena d'anarquistes italians exiliats d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Camillo Berneri, Ernesto Bonomini, Angiolo Bruschi, Antonio Silvio Casella, Carlo Castagna, Antonio Cieri, Angelo Diotavelli, Enzo Luigi Fantozzi, Carlo Frigerio, Giuseppe Gialluca, Onofrio Giglioli, Ribelle Giglioli, Virgilio Gozzoli, Rodolfo Gunscher, Umberto Marzocchi, Leonida Mastrodicasa, Mario Montavani, Italo Ragni, Umberto Tommasini, etc.) i que donà lloc al «Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria» (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Carlo Frigerio, Giuseppe Mariani i Umberto Marzocchi. El Primer de Maig de 1936 recorregué els carrers marsellesos en la manifestació del Front Popular, juntament amb altres companys (Edoardo Angeli, Ercolino Bardini, Angelo Girelli, Ludovico Rossi, Lazzaro Turroni, etc.), sota la bandera negra. Quan esclatà la guerra d'Espanya, sostingué la revolució i el 22 de setembre de 1936 marxà cap a Barcelona (Catalunya). L'octubre d'aquell any retornà a Marsella, on s'ocupà del subministrament d'armes i de roba per als milicians que lluitaven al front d'Aragó i organitzà el reclutament de voluntaris per a la lluita, tot amb el «Comitè Anarquista Pro Espanya» de Marsella (Carlo Alberto Bartolena, Umberto Ceccotti, Mazzino Chiesa, Ovidio Pessi, Rinaldo Purisiol, etc.). També marcà les diferències, amb Umberto Ceccotti, Luca Bregliano, Antonio Girelli i altres anarquistes, amb el moviment «Giustizia e Libertà» fent una declaració conjunta. En aquesta època formava part, amb Vezio Del Nudo, del grup anarquista «Cafiero» i vivia al número 27 del bulevard de la Révolution del barri de la Belle-de-Mai, en estret contacte amb Giuseppe Pasotti a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Entre 1938 i 1939 publicà a Marsella, amb Renato Castaglio, Umberto Ceccotti, Marcello Gregori i Pio Turroni, el Bolletino d'Informazioni dell'Unione Anarchica Italiana, òrgan de la Unió Anarquista Italiana (UAI), fundada entre el 25 i el 26 de desembre de 1937 a Marsella durant el Congrés Nacional dels Anarquistes Italians a l'Estranger per a reemplaçar la Federació Anarquista Italiana (FAI), reconstituïda l'abril de 1936 a França. En 1939 fou un dels creadors, amb altres companys italians i francesos (Renato Castagnoli, Umberto Ceccotti, Étienne Chauvet, Italo Del Proposto, Ferruccio Girolimetti, Marcello Gregori, Frédéric Lambert), del Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques (CAPVP) de Marsella. Durant la II Guerra Mundial participà en la Resistència. Després del conflicte bèl·lic va romandre, amb sa companya Egle Zazzeri, a França, on continuà militant en el moviment llibertari, juntament amb altres companys (Dino Angeli, Giulio Bacconi, Umberto Ceccotti, Macello Gregori, etc.), refundant el Grup Anarquista de Marsella. El març de 1958 pertanyia a «Aria Nuova», grup anarquista que va editar en aquests anys el seu fullet I principi anarchici. Teoria, metodo, organizzazione, escrit conjuntament amb Enio Cardoso. Giulio Bacconi va morir el 18 de novembre de 1980 a Marsella (Provença, Occitània).

***

- Emilio Marziani: El 28 de maig de 1895 neix a Villa Borgo (San Benedetto Po, Llombardia, Itàlia) l'anarquista Emilio Marziani, conegut com Umin i que va fer servir el pseudònim de Pedro Biosca. Sos pares es deien Anselm Marziani i Seconda Pedrazzoli. Es guanyava la vida fent de pagès i quan tenia 15 anys la policia ja el tenia controlat per anarquista. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en la infanteria. Quan acabaren les hostilitats, abandonà l'exèrcit abans de la desmobilització; jutjat, va ser condemnat a tres anys de presó per deserció, però es pogué beneficiar d'una amnistia. Entre el 3 i el 5 de desembre de 1919, alhora que la convocatòria de la «Jornada Roja» de Màntua (Llombardia, Itàlia), participà en els disturbis que tingueren lloc a San Benedetto Po. Processat, va ser acusat d'haver aferrat un manifest incendiari, fent una crida a la devastació i a la Revolució social promoguda pels anarquistes, i per aquest fet va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Brescia (Llombardia, Itàlia) a set mesos de reclusió per «incitació a l'assassinat». Posat en busca i cerca, el 24 de novembre de 1920 va ser detingut pels carrabiners, però aconseguí escapar i passar a la clandestinitat. Després d'uns mesos, el maig de 1921, va ser acusat de l'assassinat de Tullio Scarduelli, feixista de San Benedetto Po i condemnat el 28 d'octubre de 1922 per l'Audiència de Màntua a més de vint anys de presó per assassinat i ús d'arma de foc. Embarcà clandestinament a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb un vapor directe cap a Barcelona (Catalunya). A la capital catalana treballà de mecànic fins al 1924 o 1925. Amb el nom fals de Pedro Biosca, marxà cap a París (França), on treballà en diverses feines. En 1930, després d'haver estat condemnat en rebel·lia per diversos delictes, patint desequilibri mental i amnèsia, va ser internat en un manicomi, però tot sembla que fou una estratègia per a evitar la deportació. Durant els anys trenta continuà militant en el moviment anarquista, freqüentant grups d'antifeixistes i especialment el Comitè Anarquista de París. A principis de 1937 sembla que marxà a fer costat la Revolució espanyola, però no hi ha cap document oficial que corrobori aquesta afirmació. El 5 de setembre de 1939 el tenim a Brussel·les (Bèlgica) després d'haver estat expulsat de França a conseqüència d'un judici per recaptació de bens furtats. A Brussel·les formà part d'un grup anarquista format per, entre d'altres, Dante Armanetti, Azelio Bucchioni, Vincenzo Esposito, Cafiero Meucci, Paolo Moro, Corrado Perissimo i Agostino Sanna. Detingut perquè no duia cap document d'identitat, va ser portat al camp de concentració de Merksplas (Anvers, Flandes), d'on fugí en dues ocasions. El segon intent reeixí i pogué arribar a Anvers (Anvers, Flandes) amb el passaport de Giovanni Aragno, mort el 7 de gener de 1937 a front de Mirabueno (Guadalajara, Castella, Espanya), i amb el qual volia partir cap a Mèxic. Però va ser detingut de bell nou. Gràcies a la invasió alemanya, va ser alliberat. Amb un bitllet emès pel consolat italià de Brussel·les amb el qual havia de retornar a Itàlia, marxà cap a París. El febrer de 1941 va ser detingut per la policia francesa. Després d'alguns mesos en la clandestinitat, va ser detingut per la policia alemanya i deportat a Itàlia. Jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament a la colònia penitenciària de Ventotene, on conegué Sandro Pertini. Posteriorment, entre agost i setembre de 1943, amb altres companys (Marcello Bianconi, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Gregori, Giorgio Jaksetich, Onofrio Ludovici, Emilio Marziani, Ulisse Merli, etc.), per ordre del govern de Pietro Badoglio, va ser reclòs al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a San Benedetto Po, on col·laborà ocasionalment en la premsa anarquista. Entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 assistí en representació del seu poble al Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Senigallia (Marques, Itàlia). En 1989 Reinhard Keller realitzà el documental, amb una mica de ficció, L'umin. Der anarchist sobre la seva figura. Emilio Marziani va morir el 23 de març de 1993 en una casa de repòs de San Benedetto Po (Llombardia, Itàlia).

***

Petita nota necrològica de Juan Hernández Sánchez publicada en el periòdic tolosà Cenit del 18 de setembre de 1984

- Juan Hernández Sánchez: El 28 de maig de 1896 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Hernández Sánchez. Sos pares es deien Juan Hernández i Dolores Sánchez. Actiu en les lluites obreres i el moviment llibertari des de molt jove, quan la vaga de 1917 a Jaén (Andalusia, Espanya), els membres del seu comitè de vaga (Anguiano, Besteiro, Largo i Saborit) van ser condemnats a mort, mentre treballava a La Carolina (Jaén, Andalusia, Espanya), organitzà una escola per acollir els infants dels vaguistes, fet pel qual va ser acomiadat de la feina. S'instal·là a Barcelona (Catalunya), on treballà de calderer i als ferrocarrils. El juliol de 1936, quan esclatà la guerra, va construir el primer tren blindat que va partir cap el front d'Aragó. Responsable d'una empresa, durant la guerra salvà vides humanes. Exiliat a França, milità en la Federació Local de Lió (Arpitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys cinquanta fou un dels creadors i animadors del grup artístic «Tierra y Libertad». Els seus últims anys visqué a la Residència de la Colagne, a Maruèjols (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Carmen Fernández. Juan Hernández Sánchez va morir el 4 de juliol de 1984 a Font Brunette (Mont-rodat, Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Aimé Ledin apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de maig de 1951

- Aimé Ledin: El 28 de maig de 1896 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Aimé Antoine Osée Ledin. Era fill d'Henri Benjamin Ledin, comptable i destacat militant socialista i regidor municipal col·lectivista, i de Jacqueline Félicie Pley (Félicie Ledin), membre del Grup Feminista Revolucionari de Saint-Étienne. El 13 de maig de 1919 es casà a Saint-Étienne amb Marguerite Couturier i en aquesta època vivia al domicili de sos pares, al número 11 del carrer President Wilson. En 1921 era un dels membres més destacats de les Joventuts Llibertàries de Saint-Étienne. Es guanyava la vida treballant d'obrer metal·lúrgic i en 1923 militava en la Unió Sindical Metal·lúrgica de Saint-Étienne. També, entre 1922 i 1923, fou membre de la Federació de Sindicats Interindustrials (FSI), que fomentava un sindicalisme federalista amb intents d'acostament amb els comunistes. Va ser un dels animadors del corrent anarcocomunista, fundador del Cercle Anarquista «Entreine» de Saint-Étienne i entre maig i juliol de 1923 publicà tres números del periòdic La Lumière. Organe regional d'action et d'éducation libertaire. En 1928 i 1929 fou el distribuïdor per a Europa del llibre en italià en dos volums de l'anarquista Paolo Schicchi Casa Savoia, editat el primer per l'editorial Culmine de Buenos Aires (Argentina) i el segon per les edicions de L'Aurora de Boston (Suffolk, Massachusetts, EUA), però impresos ambdós per a l'edició europea a Saint-Étienne. En els anys trenta, amb sa companya, sa filla i sa germana Lucie, fou membre del grup de la Federació Anarquista Francesa (FAF) i aleshores treballava de reparador de comptadors d'aigua i vivia al número 35 del carrer Michelet de Saint-Étienne. El novembre de 1936 exigí a Le Libertaire la inserció d'un text a les seves pàgines amb l'amenaça d'enviar-lo a altres mitjans si la seva demanda no era satisfeta, però la redacció d'aquest periòdic l'acusà de «xantatge» i es negà a la seva publicació. A finals de 1936 creà un grup llibertari a Saint-Étienne. En 1937 col·laborà econòmicament amb el Comitè Anarquista Italià Pro-Espanya, promogut per Auro d'Arcola des de París (França). Després de la II Guerra Mundial formà part del grup de Saint-Étienne de la Federació Anarquista (FA), del qual va ser tresorer. Malalt, Aimé Ledin va morir el 15 d'abril de 1951 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

***

Luciano Allende Saiz portant un company a Neuengamme (4 de maig de 1945)

- Luciano Allende Saiz: El 28 de maig de 1898 neix a Arantiones (Valderredible, Cantàbria, Espanya) el militant anarquista Luciano Allende Saiz, conegut sota el pseudònim de Toto. Sos pares es deien Luis Allende i Baselisa Saiz. Va patir una infància difícil i en 1913 va emigrar a França per fugir del servei militar. Es va instal·lar a Lió (Arpitània) i va fer feina a la vidrieria de Venissieux, als afores de la ciutat. Va marxar a la regió parisenca la primavera de 1914 i començà a treballar a la vidrieria de Clichy (Illa de França, França). Ja militant llibertari, va relacionar-se amb l'antimilitarista anarquista Gaston Rolland. Durant els anys vint treballà d'obrer en una fàbrica de ciment i visqué al número 120 del bulevard de la Vilette de París.  En aquests anys va participar amb els grups anarquistes espanyols exiliats i va fer amistat amb Buenaventura Durruti Domínguez i Francisco Ascaso Abadía. També estava en contacte amb els militants francesos de la Unió Anarquista (UA) i amb Louis Anderson (Ander), administrador de Le Libertaire entre 1932 i 1939. A començament dels anys trenta s'establí en la petita colònia llibertària i naturista de Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània), fundada en 1929 per Joseph Estour i Marie Barrieu i que reunia vegetarians, esperantistes i naturistes la majoria llibertaris; residia al cabanyar de Sénès, amb sa companya Louise Pohut i la parella formada per Alfonso Rus i Teófila Paunero. En aquesta comunitat també hi vivia Salvador Gumà Clavell, que tenia com a parella Marguerite Estour, filla dels fundadors de la colònia. En aquesta època mantingué correspondència amb destacats companys, com ara Benoît Broutchoux, Séverin Férandel, Victor Giraud, Richard Penru, Marthe i Marcel Renouard, etc. La mort accidental de sa companya el juliol de 1932 va fer, sembla, que abandonés la comunitat. En 1935 vivia al número 14 del carrer Marchelli de Toló (Provença, Occitània) i figurava en el llistat d'anarquistes del departament del Var aixecat per la policia. Quan va esclatar la Revolució espanyola va marxar a la Península i es va enrolar en l'exèrcit republicà, lluitant fins al final del conflicte. El gener de 1939 es va exiliar a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, del qual fugí, però, novament capturat, va ser internat al de Sant Cebrià, abans de ser incorporat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació va participar en la resistència a Savoia (Arpitània), sota el pseudònim de Toto, en la unitat anomenada «Batalló de la Mort». Va realitzar nombrosos serveis en la resistència abans de ser detingut per la Gestapo el 18 de març de 1944 a Montmélian (Savoia, Arpitània) i deportat el 20 de maig d'aquell any al camp de concentració de Neuengamme (Bergedorf, Hamburg, Alemanya). Durant l'alliberament del camp el 4 de maig de 1945, va ser fotografiat portant un altre deportat, antic empleat del Liceu de Barcelona, a les espatlles. En retornar de la deportació, es va instal·lar a París i va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili i després es va establir a Antíbol (Provença, Occitània), on va fer d'apicultor amb sa companya Marie Joséphine Bornat (Mariette). En els últims anys de sa vida va militar en la CNT i en la Federació Espanyola dels Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Luciano Allende Saiz va morir el 23 de gener de 1983 a la Clínica Cannes Oxford de Canes (Provença, Occitània) i les seves cendres va ser dispersades al jardí del militant llibertari Paul Ferrare a Gòuf Joan (Provença, Occitània).

Luciano Allende Saiz (1898-1983)

Continua...

---