Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 6 de maig

Esdeveniments

Capçalera de Los Desheredados

- Surt Los Desheredados: El 6 de maig de 1882 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del setmanari Los Desheredados. Órgano de todos los que aman la verdad y el bien. D'antuvi lligat al Cercle Cooperatiu Recreatiu de Sabadell i a la Federació Local de Societats Obreres, de tendència republicana federal i lliurepensadora, va ser dirigit per l'exsacerdot José Hernández Ardieta, per Enric Trias i pel ceramista republicanofederal anarquitzant Marià Burguès Serra. A partir de juliol de 1884 en fou director el mestre anarquista José López Montegro, el qual li donarà una orientació plenament anarcocol·lectivista. A partir del número 119, del 6 de setembre de 1883, portarà el subtítol «Periódico defensor de la Federació Española de Trabajadores» i a partir del número 131, del 28 de novembre de 1884, el subtítol serà «Periódico anárquico colectivista». En 1883 va tenir lloc la primera vaga a Sabadell («La Vaga de les Set Setmanes»), que acabà amb la intervenció del sometent, la derrota dels vaguistes i el tancament de la seu de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), a més de diverses multes a aquest periòdic. Entre juliol i agost de 1883 interrompí la publicació i el març de 1885 López Montenegro va ser detingut. Tingué un marcat caràcter anticlerical i laïcista i alguns articles es publicaren en català. Trobem articles de Teresa Claramunt, Joan Cusidó, Antonio García, Juan Guarro y Elías, Piotr Kropotkin, Fernando Laffont, Anselmo Lorenzo, Baldomero Milà, José Nakens, Navarro Murillo, Federico Oliver, Orfeo, Gabriel Peig i León Tochis, entre d'altres. En sortiren 235 números, l'últim el 26 de novembre de 1886. Reaparegué el 26 d'abril de 1890 i tragué nou números.

***

Capçalera d'Il Vespro Anarchico

- Surt Il Vespro Anarchico: El 6 de maig de 1921 surt a Collesano (Palerm, Sicília) el primer número del periòdic Il Vespro Anarchico. Quindicinale degli anarchici siciliani (El Vespre Anarquista. Quinzenal dels anarquistes sicilians). N'eren responsables i principals redactors Paolo Schicchi, Gabriele Pappalardo, Ruggero Chiarini i Antonino Napolitano, que el dirigí, i hi van col·laborar Ignazio Buttitta, Roberto Elia, Gaspare Cannone, Ilario Margarita, Raffaele Frugis, G. Cianciolo i Gigi Damiani, entre d'altres. Aquesta publicació, partidària del sector antiorganitzador del moviment anarquista, analitzà la pujada del feixisme, denuncià l'autoritarisme de la Unió Soviètica, avisà sobre la creixent influència de la Màfia a Palerm, s'enfrontarà directament amb els interessos dels terratinents sicilians i criticà les il·lusions legalistes i parlamentaristes dels socialistes, entre altres temes. Tirava uns 10.000 exemplars. Finalment, després de diverses persecucions i segrests, el 15 d'octubre de 1923 va ser prohibit per ordre directa de Benito Mussolini arran d'un article d'Schicchi que incriminava la magistratura –l'últim número havia sortit el 28 de setembre d'aquell any– i aquest va ser detingut a Collesano i processat per dos delictes, un per vilipendi a la religió i altre per incitació a la desobediència a la llei i a l'odi de classe, però Schicchi va ser absolt de les dues acusacions.

***

Patrulla de Control

- Tercer dia dels Fets de Maig: El dijous 6 de maig de 1937, a Barcelona (Catalunya), atenent les indicacions de les organitzacions sindicals, molts treballadors, no implicats ni políticament ni ideològicament amb cap bàndol, van acudir als seus respectius llocs de feina; però, llevat dels establiments de queviures, no es va fer feina a cap banda. Durant les primeres hores del dia la calma va ser total, però devers el migdia es reemprengueren les escaramusses, molt intenses al carrer de les Corts, la Via Laietana, des de la plaça Urquinaona fins a Correus, i a altres zones menys neuràlgiques, però no tant com al llarg dels dies anteriors. Aquest dia es va donar la particularitat de la presència de pacos, tiradors furtius i solitaris, al marge de qualsevol grup ideològic, els quals feien la seva particular i personal guerra aprofitant el desgavell i la confusió general. A tres quarts de cinc de la tarda el president Companys va parlar per la ràdio comunicant a la població que el general Pozas, cap de la Quarta Divisió, concentrava totes les funcions de Defensa a Catalunya, amb la qual cosa reconeixia la pèrdua total del poder militar de la Generalitat. A mitja tarda, a l'edifici de Governació, el nou conseller, Martí Feced, prengué possessió de la Conselleria de Seguretat Interior, en substitució d'Artemi Aiguader. El nou conseller va nomenar director general d'Administració Local Antoni Soler, del seu mateix partit; de fet, serà l'únic nomenament important, perquè tota la resta de poders de la Conselleria havia passat a mans del Govern central. El batlle accidental de Barcelona, Hilari Salvador, va rebre els periodistes a migdia, i sense parlar dels fets esdevinguts, va fer notar simplement «el perfecte funcionament dels serveis sanitaris a l'hora de recollir ferits i cadàvers». La UGT va realitzar aquella tarda una reunió extraordinària i va nomenar nou secretari general a José del Barrio; en aquesta mateixa reunió va acordar expulsar de la UGT els dirigents del POUM: «Considerant que l'anomenat Partit Obrer d'Unificació Marxista ha estat l'organització impulsora del moviment contrarevolucionari d'aquests dies... i tenint en compte també que l'anomenat POUM no s'ha col·locat al costat del Govern legítim de la Generalitat ni ha desautoritzat aquells militants dels seus que participen en el moviment subversiu, el Comitè de Catalunya de la UGT acorda, per unanimitat, que siguin expulsats immediatament de la dita organització sindical tots els dirigents del POUM...». A dos quarts de dotze del vespre, des dels micròfons oficials instal·lats a la Conselleria de Seguretat Interior, es va radiar la següent nota: «Les Patrulles de Control, d'acord amb les organitzacions que les integren, han determinat sumar-se al Govern legítim de la Generalitat i s'han posat a la disposició del delegat del Govern central, tinent coronel Arrando, per actuar segons les seves orientacions i aconseguir el triomf de la causa antifeixista.» Això volia dir que l'única força vertaderament organitzada entre els amotinats, les Patrulles de Control, aquest cos de policia sorgit de la Revolució de juliol, donava la seva acció per vençuda, era més que una adhesió, una rendició –un mes més tard, el 6 de juny, les Patrulles de Control seran definitivament dissoltes.

***

"Som un grupuscle" (Plaça Denfert-Rochereau. París, 6 de maig de 1968)

- París (06-05-08): El 6 de maig de 1968 gairebé unànimement els 600.000 estudiants de França se sumen a la crida de vaga general. A París, de bon dematí, es produeixen topades entre estudiants i policia. La nit abans, el general De Gaulle havia donat instruccions al ministre de l'Interior, Christian Fouchet: «De cedir, ni parlar-ne.». Per primer cop es difonen pamflets cridant a la solidaritat obrera i s'insisteix força en la formació de Comitès d'Acció. A migdia es realitza un acte a la Facultat de Ciències de Jussieu i a continuació una gran manifestació per la riba dreta del Sena fins a la porta de l'edifici on es troba reunida la Comissió d'Afers Contenciosos i Disciplinaris de la Universitat de Nanterre que ha de jutjat Cohn-Bendit i la resta de companys. Els set acusats es presenten davant la Comissió amb el puny alçat i cantant La Internacional. La Comissió es reserva el dret de deliberar a l'endemà. A la tarda, 10.000 estudiants al crit de «Som un grupuscle», arriben al Barri Llatí. La policia intervé provocant les primeres topades violentes, especialment a la plaça Maubert, on l'enfrontament –vertadera guerra de posicions—dura hores. Mitjançant circulars s'explica la tàctica de defensa contra la policia i l'estratègia general de les manifestacions, que resulta de gran eficàcia. A les 18.30 hores, després d'una reunió-assemblea a Denfert-Rochereau, una columna, que augmenta sense cessar, arriba fins a Saint-Germain-des-Près, on poden comptar-se uns 20.000 manifestants. Allà, la policia carrega. Es construeix la primera barricada amb llambordes (pavés) i cotxes capgirats; els manifestants es defensen contra la brutalitat policíaca que utilitza, per primer cop, àcid diluït a les autobombes i gas asfixiant, letal en dosis elevades. Els estudiants aprofiten el seu coneixement del terreny. Disposen d'enllaços motoritzats que controlen els desplaçaments de la policia. A imitació dels estudiants japonesos, adopten el pas gimnàstic acompanyat de crits, que permeten canviar ràpidament de direcció per desorientar l'adversari. Escamots d'estudiants s'organitzen en nombre creixent. S'estableixen cadenes d'aprovisionament de projectils, còctels molotov, etc. La població, solidària amb els estudiants, ofereix tota mena d'ajuda. Enfront de l'eficàcia d'aquests mètodes, la policia es veu desbordada i impotent. Cap al tard, Alain Peyrefitte, ministre d'Educació, mitjançant un missatge radiofònic, insisteix que l'agitació que sacseja París no té res a veure amb el que va passar a Berlín, Roma o Madrid. Mentrestant, continuen els combats: els ferits oficialment sumen 805 i més de 400 detinguts.

Naixements

Juan Serrano Oteiza

- Juan Serrano Oteiza: El 6 de maig de 1837 neix a Madrid (Espanya) el propagandista anarquista Juan Serrano Oteiza. Ventaller de professió, com son pare, va arribar a ser jurista, encara que no es segur que fos notari com afirmen molts. Ben aviat es va dedicar a la literatura de combat i va participar en moviments subversius, com ara la perseguida societat «La Velada» i els disturbis de 1866, que el van portar al bandejament (València i Barcelona). Sembla que va començar lluitant en les files republicanes federals abans de passar-se a l'anarquisme i va ser secretari del Foment de les Arts en 1865. Va ingressar en 1869 en la Federació madrilenya de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on va defensar les tesis bakuninistes. En 1872, amb González Morago i altres, va fundar El Condenado i més tard va crear a Madrid El Orden. Va exercir una enorme influència sobre el marit de sa filla Esperanza, Ricardo Mella Cea. Entre 1882 i 1885 va representar la Federació madrilenya en diversos congressos (Sevilla, Madrid, València), destacant la seva presència en el de 1882 on va defensar el col·lectivisme i el legalisme enfront de l'anarcocomunisme extremista andalús. Va escriure molt, sobretot teatre, i va ser el promotor de la Revista Social, vertader portaveu de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), des del 1881, mantenint les tesis favorables al manteniment de l'organització obrera en la legalitat, fins al 1884 quan el periòdic va passar a Sans per les discrepàncies entre Serrano i Francesc Tomàs i Oliver, per una banda, i Pedrote i Daza per altra. Segons Serrano la societat futura havia de fundar-se en la autonomia, el pacte, la federació i la propietat col·lectiva. Va col·laborar en la premsa literària, jurídica i llibertària, com ara Anuario del Legislador Español, El Condenado, La Fraternidad, Gaceta de Registradores y Notarios, El Orden, Revista general de legislación y jurisprudencia, La Silba, La Voz de la Juventud –que dirigí–, etc. És autor de Cuadros sociales, Cupido sin alas, Dos mujeres –comèdia estrenada a Úbeda–, Historia de unas mujeres, Miserias de la riqueza, Odios políticos, El poeta y el mundo, La Quinta, Quien bien te quiere, El problema constituyente (1873), El pecado de Caín (1878), Diccionario de la jurisprudencia administrativa, hipotecaria y notarial (1880), Almanaque para 1883. Biblioteca del proletariado (1882), Moral del progreso o la religión natural (1884), Pensativo (1885), etc. Juan Serrano Oteiza va morir el 26 de març de 1886 a Madrid (Espanya).

***

Notícia de la defunció d'Alcide Gabreau apareguda en el diari de Reim L'Indépendent Rémois del 15 de gener de 1901

- Alcide Gabreau: El 6 de maig de 1854 neix a Hauviné (Ardenes, França) l'anarquista Alcide Anselme Gabreau. Sos pares es deien Anselme Alphonse Gabreau, teixidor, i Marie Catherine Belsamie Simon, modista. Es guanyà la vida treballant de sabater a domicili i llogant habitacions moblades a Reims. La policia el controlà com a assistent a les reunions anarquistes. El 10 d'abril de 1891 allotjà a casa seva, al número 28 del carrer Telliers de Reims, el conferenciant anarquista Auguste Courtois (Liard-Coutois) i l'insubmís llibertari Boutrois (Pas d'errour), membre de la redacció de Le Père Peinard; va inscriure el primer, però no va registrar el segon i va ser processat per no haver enviat la notificació de Courtois a la Prefectura de Policia i haver negligit d'inscriure Boutrois. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia del 29 de març de 1892. El 17 de febrer de 1894 rebé la visita de l'anarquista Paul Eugène Demazure, de qui es queixà de no haver rebut els cartells i fullets anarquistes que havia demanat. Segons la policia, després cessà de freqüentar les reunions anarquistes i els antics companys. A principis de segle va ser proposat per a esborrat de la llista d'anarquistes a controlar. Estava casat amb Marie Françoise Stéphanie Thilloy, amb qui tingué dos infants. Membre de la Magistratura del Treball al final de sa vida, Alcide Gabreau va morir el 12 de gener de 1901 al seu domicili de Reims (Xampanya-Ardenes, França).

Retrat de Giuseppe Scarlatti

- Giuseppe Scarlatti: El 6 de maig de 1854 neix el pagès anarquista i internacionalista Giuseppe Scarlatti. Membre de l'Associació Internacional del Treball (AIT) bakuninista, en 1878 fou detingut i jutjat per «conspiració» l'any següent amb altres internacionalistes, com ara Francesco Pezzi,  restant empresonat fins al gener de 1880. En 1904 creà, amb el suport de Maria Luisa Minguzzi, Francesco Pezzi i altres, el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques, organització que funcionà fins al 1906. En 1909 publicà a Florència el llibre L'Internazionale dei lavoratori e l'agitatore Carlo Cafiero. Reminiscenze storico-sociali del contadino G. Scarlatti ex galeotto politico, amb un prefaci de Francesco Saverio Merlino. Giuseppe Scarlatti va morir el 30 de gener de 1916 a Florència (Toscana, Itàlia).

***

Charlotte Wilson (ca. 1874)

- Charlotte Wilson: El 6 de maig de 1854 neix a Kemerton (Worcestershire, Anglaterra) la fabiana, anarquista i feminista Charlotte Mary Martin, més coneguda com Charlotte Wilson. Filla única d'una família benestant, sos pares es deien Robert Spencer Martin, metge membre del Col·legi Reial de Cirurgians d'Anglaterra, i Clementina Susannah Davies, nascuda en una influent família evangèlica. Educada a casa, quan tenia 15 anys va ser enviat durant tres anys en règim d'internat al «Cheltenham Ladies' College» de Chelternham (Gloucestershire, Anglaterra), on va rebre una exquisida educació. En 1873 entrà a estudiar al «Newnham College», centre d'ensenyament superior per a dones de la Universitat de Cambridge, a Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra), fundat dos anys abans, formant part així de les primeres angleses que pogueren accedir als estudis universitaris. Va ser en aquests anys en els quals va descobrir les idees progressistes, que li van fer abandonar definitivament la religió, encara que mai no va abandonar els valors evangèlics que li van ser conculcats en la seva infància (amor al proïsme, caritat, vida virtuosa, servei a la comunitat, etc.). El 21 de setembre de 1876 es casà amb son cossí Arthur Wilson, agent de borsa, i la parella s'instal·là al barri benestant d'Hampstead de Londres (Anglaterra), on ella es consagrà a les obres de caritat i activitats educatives. En 1883 es va veure molt afectada per l'anomenat «Procés dels 66», causa judicial que va implicar el processament de 66 anarquistes a Lió (Forez, Arpitània), que li va permetre conèixer el pensament de Piotr Kropotkin, un dels jutjats. Aquest mateix any es va definir com a «socialista anarquista», destacant del seu socialisme llibertari, a més dels aspectes polítics i econòmics, la dimensió ètica. En 1884 la parella decidí deixar de banda la vida burgesa que portava i adoptar una «vida simple», instal·lant-se en una casa de camp, Wyldes Farm, al barri de Barnet de Londres (Anglaterra), on portaren una mena de vida molt austera en tots els sentits (habitatge, roba, règim alimentari, maneres, etc.), com a primera passa per a una reforma moral imprescindible cap el socialisme. En 1884 s'integrà en la «Fabian Society» (FS, Societat Fabiana) i en la «Social Democratic Federation» (SDF, Federació Social-Demòcrata), els dos principals grups de l'anomenada «renovació socialista». El desembre de 1884 entrà a formar part del comitè executiu de l'FS, on va ser la seva ànima amb Edith Nesbit. Entre 1884 i 1886 participà activament en els debats doctrinals i sobre estratègia que es donaren en el si del fabianisme, defensant la tendència anarquista. En 1886 redactà la part sobre anarquisme del quart fullet de l'FS (Fabian Tracts, Nº 4. What Socialism Is). El seu socialisme anarquista s'oposava a la tendència anarcocol·lectivista, que considerava com al «somni d'una regulació científica de la indústria», i advocava per una «espontaneïtat» en l'organització social que lluités contra les tendències opressives de tota autoritat reguladora. Va crear, amb Emma Brooke, l'«Hampstead Historic Society» (Societat Històrica d'Hampstead), amb la finalitat d'estudiar les obres de Karl Marx, aleshores mal coneguda al Regne Unit, i de Pierre-Joseph Proudhon, participant en els debats radicals i socialistes de diverses tendències, sobretot els fabians (Edith Nesbit, George Bernard Shaw, Beatrice Webb, Sidney Webb, etc.), però també representants de l'economia neoclàssica d'aleshores (Francis Ysidro Edgeworth, etc.) i intel·lectuals en general (Belfort Bax, Annie Besant, Hubert Bland, Ford Madox Brown, Edward Carpenter, Havelock Ellis, Frank Podmore, Edward Pease, Syney Olivier, Karl Pearson, Olive Schreiner, Graham Wallas, etc.). L'abril de 1887 dimití de comitè executiu de l'SF, quan aquesta organització es decidí pel socialisme col·lectivista, i els fabians es decantaren per l'estratègia parlamentària («gradualisme»), deixant de banda la via revolucionària. Fora de l'SF, es consagrà al moviment anarquista i amb Agnes Herny participà en les activitats de les comunitats de refugiats polítics de tots els països establerta a Londres. Va ser una de les primeres a comentar el treball del nihilista i populista rus Serguéi Mijáilovich Kravchinski (Serguéi Stepniak), fent d'intermediària entre els exiliats antitsaristes i els seus defensors sorgits en els cercles progressistes londinencs. Amb Karl Pearson, Serguéi Stepniak i Wilfrid Voynich, creà la «Society of Friends of Russian Freedom» (SFRF, Societat d'Amics per a una Rússia Lliure). A partir de març de 1885, amb Henry Seymour, publicà el primer periòdic anarquista d'Anglaterra, The Anarchist, i ambdós fundaren l'«English Anarchist Cicle» (EAC, Cercle Anarquista Anglès). Quan Piotr Kropotkin va sortir de la presó en 1886, el va convidar a instal·lar-se a Londres, però la col·laboració entre Kropotkin, Seymour i Wilson durà poc per qüestions polítiques. Piotr Kropotkin i ella fundaren el «Freedom Group», petit grup d'intel·lectuals anarquistes, acostats a la «Socialist League» (SL, Lliga Socialista) encapçalada per William Morris, que va publicar a partir de 1886 el periòdic Freedom, on ella ocupà les funcions d'editorialista, redactora en cap, editora i tresorera, i on col·laboraren destacats intel·lectuals anarquistes (Jean Grave, Dyer D. Lum, Errico Malatesta, Louise Michel, etc.). En 1888 publicà Work, obra que va ser atribuïda durant molts d'anys a Piotr Kropotkin. En aquests anys va fer nombroses conferències i va publicar fullets defensant els principis llibertaris. En 1893, quan l'onada atemptats anarquistes i la repressió desencadenada, publicà el fullet Anarchism and Outrage. En 1895, per qüestions de salut, dimití del càrrec de redactora en cap de Freedom i es dedicà a activitats militants menys controvertides. En aquesta època funda «Hampstead Heath», grup de protecció de la landa d'Hampstead, i encoratjà les classes obreres i mitjanes a viure plegades al barri d'Hampstead Garden Suburb. En 1906 s'instal·là amb son company a la zona d'Oxford (Oxfordshire, Anglaterra). En aquests anys retornà a la militància llibertària, però des del camp feminista, integrant-se en la «Women's Industrial Council (WIC, Consell de Treballadores Industrials), en la «Women's Local Government Society» i en la «Women's Freedom League». En el anys d'abans de la Gran Guerra jugà un important paper en el moviment feminista internacional i assistí a nombrosos congressos arreu d'Europa. Des de 1908 havia retornat a l'SF i amb Maud Pamber Reeves fundà el «Fabien Women's Grup» (FWG, Grup de Dones Fabianes), del qual assumí la secretaria, i on reivindicà els drets polítics de les dones i el reconeixements dels seus drets socials. Participà en investigacions sobre la situació política i social de les dones angleses, al marge del seu origen social o professional, promogudes pel WIC i l'FWG. Entre 1911 i 1915 de bell nou formà part del comitè executiu de l'SF i en 1911 participà en les negociacions entre aquesta organització i l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent). En 1912 publicà amb Helen Blagg el fullet Women and Prisons. Quan esclatà la Gran Guerra es retirà de la lluita política i participa en obres de beneficència destinades als soldats, fet pel qual va ser condecorada amb la Medalla de l'Ordre de l'Imperi Britànic. En 1932, quan va morir son company, quedà a cura de son nebot i ambdós s'instal·laren als EUA. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques com ara The Anarchist, Fabian Tracts, Freedom, Justice, The Practical Socialist, Present Day, To-Day, etc. Charlotte Wilson va morir el 28 d'abril de 1944 a Irvington-on-Hudson (Nova York, EUA). En 2000 Nicolas Walter va publicar un recull dels seus textos sota el títol Anarchist Essays.

***

Publicitat del negoci de Jean Faure publicada en el diari algerí L'Antijuif Algérien del 27 de gener de 1898

- Jean Faure: El 6 de maig de 1861 neix a Grassa (Provença, Occitània) l'anarquista Jean Honoré Faure. Era fill de Pierre Jean Faure, propietari, i de Thérèse Honorine Huet. D'antuvi es guanyà la vida treballant de fuster. En data indeterminada emigrà amb sos pares a l'Algèria Francesa. En 1881 vivia a Gouraya (Tipaza, Algèria Francesa; actualment Tipaza, Algèria). Entre el 29 d'agost de 1882 i el 29 d'agost de 1883 va fer el servei militar en el III Regiment de Zuaus. Després d'un temps vivint a Villebourg (Tipaza, Algèria Francesa; actualment Larhat, Tipaza, Algèria), on va ser regidor municipal, l'octubre de 1891 s'instal·là a Mustapha (Alger, Algèria Francesa; actualment Alger, Algèria), on muntà una fusteria, contractant obrers anarquistes. Com a membre del grup anarquista de Mustapha, va ser impressor i gerent del periòdic anarcocomunista Le Libertaire, del qual sortiren set números en 1892, i que va ser imprès al seu taller de fusteria al número 6 del carrer Baudin d'Agha-Mustapha. Segons un informe de l'Ajuntament de Mustapha dirigit a la Prefectura de Policia d'Alger, sobre les parets de la seva fusteria tenia posats paraules anarquistes. El 16 d'abril de 1892, ben igual que altres companys anarquistes, el seu domicili va ser escorcollat, però no va posat en llibertat. El 30 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament abans de la manifestació del Primer de Maig, juntament amb altres companys, sota l'acusació de «complot contra la seguretat de l'Estat». Jutjat, va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Alger a 200 francs de multa per «infracció a la llei sobre exposició i venda de materials d'or i d'argent sense estampillar». En la seva fitxa policial del 28 de desembre de 1893 estava definit com «el cap del grup anarquista de Mustapha». Munta un gran basar al número 65 del carrer Sadi-Carnot de Mustapha, on també hi residia, i que d'antuvi prosperà força. De mica en mica va anar reduint la seva militància i el juny de 1903 va ser esborrat de la llista d'anarquistes. En aquells anys fou administrador de la Banc Mutual d'Alger. Estava casat amb Adélaide Henriette Marie Jeann Kemorino, amb qui tenia un infant. Jean Fauré va morir el 4 de juny de 1904 a l'Hospital Maillot d'Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria) a conseqüència d'un accident i va ser enterrat civilment al cementiri de Mustapha. En 1906 la vídua la vendre el negoci que ja estava en fallida i en 1907 se li va demanar responsabilitats econòmiques.

***

Notícia de l'expulsió de Jean-Joachim Kreuzfeld apareguda en el periòdic parisenc La Presse del 9 de maig de 1891

- Jean-Joachim Kreuzfeld: El 6 de maig de 1868 neix a Neuhof (Mecklenburg, Confederació d'Alemanya del Nord; actualment Fulda, Hesse, Alemanya) l'anarquista Jean-Joachim Kreuzfeld. Es guanyava la vida fent de terrissaire i de fumista. El març de 1891 va ser arrestat uns dies a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per haver pertorbat una conferència religiosa del pastor antisemita alemany Adolf Stoecker. Arran d'un violent discurs pronunciat durant la manifestació del Primer de Maig de 1891 incitant a la revolta, va ser expulsat del cantó de Ginebra, juntament amb Niquet, Mignot i Mari. L'agost de 1891 arribà a Dijon (Borgonya, França) i mantingué una estreta correspondència amb anarquistes ginebrins destacats. L'abril de 1892 un informe policíac el definia com a «molt perillós» i «a expulsar sense pietat». El maig de 1892 se li va decretar l'expulsió de França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Fernand Julian apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 7 de novembre de 1911

- Fernand Julian: El 6 de maig de 1877 neix a Generargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, sindicalista revolucionari i cooperativista Fernand Julian. Fill d'una família de calvinistes camisards, son pare (Adrien Auguste Julian), illetrat i obrer agrícola, s'havia passat al catolicisme, encara que estava casat amb una protestant (Marie Anne André). Mosso en una granja, Fernand Julian deixà sa família i, després de treballar en diferents feines, en 1897 entrà com a soldat en el III Regiment de Cavalleria Pesant de Línia acantonat a Niça (País Niçard, Occitània). Suportà de mala manera l'exèrcit, esdevingué antimilitarista i desertà, però l'estiu de 1898 va ser detingut i jutjat en consell de guerra. En 1903 s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) i entrà a fer feina a l'asil d'alienats Saint-Pierre. En aquesta època freqüentà els cercles anarquistes i el gener de 1905 portà la bandera que encapçalà el seguici fúnebre que acompanyà les despulles de Louise Michel fins a l'estació marsellesa. El 20 de març de 1906 es casà amb Clémentine Latrémolière, empleada com ell a l'asil Saint-Pierre, i la parella s'instal·là a Vigneux-sur-Seine (Illa de França, França) i amb tres cunyats treballà per a l'empresa sorrera Léneru. Després, amb un de sos cunyats, marxà cap les Boques del Roine per treballar a Pòrt Sant Loïs (Provença, Occitània) per a l'empresa Bourgeois, membre de la Societat de les Sorreres del Sena. A mitjans de juny de 1908 recol·lectà diners a Pòrt Sant Loïs per als obrers de la sorra de Draveil-Vigneux (Illa de França, França) en vaga. Quan a començament de la tardor de 1908 la feina en la seva obra acabà, retornà a Vigneux i esdevingué, en substitució de Jacques Ribault, secretari de la XXXII Secció del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena. A partir d'abril de 1909 l'agitació obrera es desencadena a Draveil i el 5 de juliol, arran d'una baralla entre vaguistes i esquirols a la pedrera Lavollay, s'interposà i tres dies després va ser detingut amb Édouard Ricordeau sota l'acusació d'haver apallissat un capatàs. De fet, es posà en lloc del seu company Roppart, que corria el risc de ser enviat als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). El 23 de juliol de 1909 va ser condemnat a 12 mesos de presó i son company Ricordeau a vuit mesos i cinc anys de prohibició de residència als departaments francesos del Sena i del Sena i Oise. La pena va ser confirmada el 4 de setembre de 1909 pel Tribunal d'Apel·lació i a ambdós se li va sumar una prohibició de residència de cinc anys. El 6 d'abril de 1910, en sortir de la presó, va ser aclamat per 1.200 obrers. Immediatament va ser nomenat secretari del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena i passà a viure a Draveil –la pena de prohibició de residència havia estat suspesa el 5 de març de 1910 per ordre d'Aristide Briand, president del Consell de Ministres francès. Quan Joseph Caillaux arribà a la presidència del Consell de Ministres, l'11 de juliol de 1911 reactivà la prohibició de residència i l'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 6 de novembre de 1911 va ser detingut a Viry-Châtillon (Illa de França, França) quan feia costat la vaga dels enguixadors de Sena i Oise i el 24 de novembre va ser condemnat a tres setmanes de presó per «infracció a la prohibició de residència» i a 16 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària», beneficiant-se d'una gràcia el 26 de juliol de 1912. Sense feina, en 1913 creà una petita empresa, «Els Puisatiers Professionnels» (Els Pouaters Professionals), i participà en la fundació de la Ciutat Cooperativa «Paris-Jardin» de Draveil, on es construí ell mateix la seva casa. Durant la Gran Guerra treballà en una fàbrica i en 1915 va ser mobilitzar com a infermer militar a Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1921 participà en la «reconquista revolucionària» de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT), on amb Maurice Forget, ambdós del sector minoritari, van ser elegits membres del comitè de la citada federació. En el congrés de la CGT, celebrat entre el 16 i el 21 de maig de 1921 a Dijon (Borgonya, França), els revolucionaris aconseguiren la majoria i va ser reelegit com a membre de la comissió executiva. El juliol de 1921 representà el Sindicat de Pedraires en Gres de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França) en el Congrés Confederal de Lille (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1922 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de Juvisy-sur-Orge de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Entre el 25 de juny i l'1 de juliol de 1922 va ser delegat al Congrés de la CGTU de Saint-Etiève (Arpitània) i s'enquadrà en la tendència de Pierre Besnard. En 1923 encara estava inscrit en el llistat departamental d'anarquistes de Sena i Oise i figurava com a director d'una cooperativa a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). El juny de 1923, quan era secretari del Sindicat de la Construcció de la CGTU, va fer costat la vaga dels terrelloners de l'empresa Jardin, que treballaven en la línia fèrria París-Orleans. En 1927 va caure malalt. Fernand Julian va morir el 10 de desembre de 1927 al seu domicili de Draveil (Illa de França, França). Sos fills, Camille Julian (1906-1997) i Fernand Édouard Julian (1911-1995) van ser destacats militants comunistes i membres de la resistència durant l'ocupació alemanya.

***

Foto policíaca de Francesc Alabert Berga (1914)

- Francesc Alabert Berga: El 6 de maig de 1884 neix a Barcelona (Catalunya) el sabater anarquista Francesc Alabert Berga –a vegades citat el seu primer llinatge com Albert. Sos pares es deien Francesc Alabert i Zoa Berga. Desertor en dues ocasions de l'exèrcit, el 15 d'abril de 1914, des de Pamplona (Navarra), arribà a França. Instal·lat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), treballà de sabater al barri de La Chaussée du Vernet d'aquesta ciutat. El maig de 1916 el seu nom figura com «anarquista militant i antimilitarista» en un informe departamental d'anarquistes establer per la policia ferroviària de fronteres francesa i on es cita que entre els seus amics llibertaris tenia Vert, Berna i Moltó. Retornà a la Península en data indeterminada. L'11 d'octubre de 1934 va ser jutjat pel Tribunal d'Urgència de Barcelona, juntament amb Antonio García Ortega i Máximo Sánchez García, per la sostracció d'armes del Parc d'Artilleria i condemnat a sis mesos i un dia d'arrest per «tinença il·lícita d'armes». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del processament d'Eugénie Attinost publicat en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 3 de juny de 1911

- Eugénie Attinost: El 6 de maig de 1884 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'antimilitarista i militant anarquista Eugénie Julia Attinost. Era filla natural de la domèstica Ernestine Eugénie Hue i son pare, l'ajustador Jules Léon Victor Attinost, la reconegué dos dies després, essent legitimada pel matrimoni de la parella celebrat el 19 de juliol de 1884 a Sainte-Honorine-du-Fay (Baixa Normandia, França). En 1898 obtingué una beca de l'Estat per a fer els estudis primaris superiors. El 27 de setembre de 1902 es casà a Puteaux (Illa de França, França) amb Ludovic Mercier, amb qui va tenir una filla cap el 1904 i de qui es va divorciar. Entre 1910 i 1911 fou membre de l Grup d'Acció Revolucionària de Puteaux, creat a la Borsa del Treball. L'octubre de 1910, durant una vaga de serrallers, signà, amb altres companys (Auguste Alignier, Marie Alliot, Édouard Boudot, Fayard, Forget, Henri Louviot i Noblet), un cartell antimilitarista aferrat a Puteaux que reproduïa passatges del Manuel du soldat, de Georges Yvetot. El 24 de maig de 1911 va ser processada per «provocació de militars a la desobediència» i jutjada per l'Audiència del Sena amb sos companys i companya, però va ser absolta, mentre Édouard Boudot va ser condemnat a tres mesos de presó i a 500 francs de multa. Esdevingué companya d'Édouard Boudot, amb qui visqué entre el gener i l'abril de 1912 a Courbevoie (Illa de França, França). Va escriure un article contra la lluita pel dret al vot de les dones, que va ser publicat en Le Réveil Anarchiste del 16 de maig de 1914. En 1933, ja separada d'Édouard Boudot, vivia al número 33 del carrer Saint-Lambert del XV Districte de París. Segons informes policíacs, havia deixat de militar i freqüentava els bordells. Eugénie Attinost va morir el 17 d'abril de 1969 a la Residència «Champs Fleuris» de Gisors (Alta Normandia, França).

***

François Jouhet

- François Jouhet: El 6 de maig de 1893 neix a l'Hospici de la Maternitat de Trévoux (Roine-Alps, Arpitània) l'antimilitarista i anarquista François Jouhet. Sos pares es deien Jean Jouhet, mestre d'obres en la construcció, i Joséphine Alexandrine Trépoz. Es guanyà la vida treballant d'obrer en una fàbrica de trefilatge de diamants. Fitxat com a «anarquista», fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS) de Trévoux. Durant la Gran Guerra va ser greument ferit, va perdre l'ús d'un membre i aconseguí una invalidesa del 75 per cent. En 1922 s'instal·là a Lió (Arpitània), on la policia el fitxà com a «propagandista antimilitarista» El desembre de 1930 es casà a Lió i el setembre de 1928 s'establí en una granja aïllada de Murs (Provença, Occitània), on treballà de pagès, criant conills i fent de cisteller. En 1928 fou candidat antiparlamentari a les eleccions legislatives. Inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, el març de 1940 mantingué, segons informes policíacs, correspondència amb un objector de consciència tancat a Avinyó (Provença, Occitània). El maig de 1940, per ordre del prefecte departamental de la Valclusa, va ser internat al camp de concentració de Chabanet, a Privàs (Vivarès, Occitània), del qual fou alliberat el juliol de 1940, però se li va assignar la residència obligatòria vigilada a Murs. Durant la primavera de 1941 va ser esborrat del «Carnet B», ja que segons el prefecte de Valclusa portava una vida tranquil·la i no feia propaganda. Durant l'Ocupació avituallà els grups de la Resistència i del maquis que actuaven per les muntanyes de la zona. En els anys cinquanta estava subscrit a la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. Sa companya fou Geneviève Joséphine Valentin, de qui enviudà. François Jouhet va morir el 13 de febrer de 1974 al seu domicili de Murs (Provença, Occitània).

***

Gustavo Cochet realitzant el retrat de la futura poetessa Beatriz Vignoli (1966)

- Gustavo Cochet: El 6 de maig de 1894 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) el pintor, gravador i escriptor anarquista Gustavo Cochet. Son pare era francès i feia de mestre d'escola primària rural a la zona d'Esperanza i San Jerónimo Norte; sa mare era argentina de mare indígena. Després d'uns anys al camp estudiant primària, va marxar a Carlos Pellegrini i a Maciel, on son pare havia estat traslladat de mestre. A Maciel començarà a treballar com a aprenent de telegrafista. En 1912 va deixar la casa paterna i es va instal·lar a Rosario per dedicar-se a la pintura alhora que feia de telegrafista a Correus. Va estudiar amb el pintor César Caggiano i a Buenos Aires amb Thibón de Libián i Walter de Navazio. En 1915 va emigrar a Barcelona (Catalunya) i en 1917, després de treballar en diversos oficis, es col·locarà al taller de restauració de Josep Dalmau, marxant de la galeria d'art barcelonina del mateix nom que presentava exposicions d'avantguarda (Picasso, Torres-García, Nonell, Miró). En aquesta època Pere Daura l'iniciarà en el gravat. En 1919 va realitzar la seva primera exposició, a la Galeria Dalmau de Barcelona i l'any següent es casarà amb la catalana Francesca Alfonso, instal·lant-se la parella a París. En 1921, per ser fill de francès, va haver de realitzar el servei militar actiu, que acabà l'any següent. En 1922 també naixerà son primer fill, Fernando. En 1923 va realitzar la seva primera exposició a París, a la Galeria Fabre; després exposarà a les galeries parisenques Barreiro i Berheim, i a les barcelonines Syra, Laietana i Busquets. En aquesta època compartirà pintura i restauració. En 1927 va exposar a Brussel·les i naixerà son segon fill, Víctor, que només visqué uns mesos. En 1928 retornà a Barcelona i va fer exposicions al Museu d'Art Modern de Madrid, a Bilbao i a Perpinyà. Aquest mateix any va tornar a Rosario, deixant sa família a Barcelona, i després de sis mesos tornarà a la capital catalana. En 1929 va treballar en els decorats dels pavellons de l'Exposició Internacional de Barcelona. En 1919 va marxar a París i dos anys després de bell nou a Argentina, aquest cop amb sa família, compartint casa amb Minturn Zerva i freqüentant Berlengieri, Bikandi, Guido, Musto i Schiavoni. En 1932 publicarà en l'editorial Luft la primera edició del seu llibre Diario de un pintor. En 1934 retornarà amb sa família a Barcelona i es posarà al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i militarà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1935 realitzarà diversos treballs per a la FAI sobre el paper que havia de jugar l'artista en la revolució. Durant la guerra civil realitzarà diverses feines artístiques per al Moviment Llibertari Espanyol (MLE), especialment la seva col·lecció de 22 aiguaforts Caprichos, on descriu l'horror de la guerra. També realitzarà il·lustracions per als periòdics anarquistes Tiempos Nuevos i Tierra y Libertad, on també escriurà articles sobre art i avantguardes i sobre el paper de l'art en una societat lliure. Va participar en la Federació d'Artistes Independents de la CNT salvant obres artístiques del pillatge i de la destrucció. En 1937 publicarà, en plena guerra, la segona edició del seu Diario de un pintor. Aquest mateix any va organitzar una retrospectiva de la seva obra a la Pinacoteca del Passeig de Gràcia de Barcelona, on també presenta una sèrie de 12 xilografies titulades Estampas populares i la sèrie Caprichos. També en 1937 va crear el Casal de la Cultura obert a la plaça Catalunya de Barcelona, substitut dels salons oficials burgesos. En 1939 es va exiliar a França i d'allà passarà a l'Argentina, on residirà definitivament. En 1941 va ser nomenat professor de pintura a la nova Escola d'Arts Plàstiques de Santa Fe, dirigida pel català Josep Planas Casas. En 1943 exposarà al Museu Provincial Rosa Galisteo de Rodríguez i publicarà El grabado (Historia y técnica). En 1945 obté el primer premi del Saló de Santa Fe i publica un llibre sobre el pintor i gravador francès Honoré Daumier. En 1947 s'instal·larà a Rosario i publicarà el llibre Entre el llano y la sierra. En 1948 va ser nomenat professor adjunt a la Facultat d'Arquitectura de la Universitat Nacional del Litoral i en 1953 titular de la mateixa càtedra fins al cop d'Estat militar de 1955. En 1950 va fundar l'emblemàtic «Grupo Litoral» (Leónidas Gambartes, Juan Grela, Carlos Uriarte, Francisco García Carrera i Santiago Minturn Zerva). En 1955 començarà a fer classes a l'Escola de Belles Arts de Pergamino (Buenos Aires), fins al 1963, i un carrer d'aquesta ciutat de Buenos Aires portarà el seu nom. En 1964 cau malalt, es intervingut quirúrgicament i ha de romandre dos mesos internat. En 1967 viatjarà a Espanya, on romandrà tres mesos i recuperarà una considerable quantitat de pintures del seu període europeu. En 1968 el Museu Municipal de Belles Arts Juan B. Castagnino de Rosario li ret un homenatge amb una exposició retrospectiva i es presenta el llibre Gustavo Cochet, de Mele Bruniard i d'Eduardo Serón. Entre 1969 i 1977 realitzarà un gran nombre d'exposicions, moltes a la Galeria Renom. En 1978 la Galeria Rubbers de Buenos Aires exposarà els seus quadres d'Espanya, França i Argentina entre els anys 1924 i 1973. Després d'un temps postrat al llit, Gustavo Cochet va morir el 27 de juliol de 1979 a Funes (Santa Fe, Argentina). Familiars, veïns i amics de l'artista han patrocinat, a la seva casa-taller de Funes, el Museu Gustavo Cochet.

Continua...

---