Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 19 de maig

Esdeveniments

Cartell de la conferència de Michel i de Faure

- Conferència de Michel i de Faure: El 19 de maig de 1897 els propagandistes anarquistes Louise Michel i Sébastien Faure realitzen una conferència «pública i contradictòria» a la Grande Salle Rossi, al barri de Les Charteux de Marsella (Provença, Occitània). La conferència, a la qual assistiren 2.500 persones, va ser organitzada per l'anarquista Ferdinand Calazel.

***

Portada d'un número de Tribuna Libertaria

- Surt Tribuna Libertaria: El 19 de maig de 1907 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic mensual anarquista Tribuna Libertaria. Editat pel Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo, es tractava de la segona època –no quarta com diu la capçalera de la publicació, ja que hauria de dir «quart any»– del periòdic d'igual títol editat pel CIES entre el 29 d'abril de 1900 i el 6 de juliol de 1902. Els temes que abordà van ser d'allò més divers: teòrics, científics, notícies nacionals i internacionals, referències bibliogràfiques, col·laboracions dels lectors, notícies orgàniques i sindicals, col·laboracions literàries (poètiques, narratives i dramàtiques), repressió, esperanto, etc. Trobem textos de Santiago Aragó, Francisco C. Arata, Luis Ayala, José G. Bertotto, Juan Bovio, Oscar Manuel Box, Luis Bulffi, Tomás Concordia, H. W. Conn, Francisco Corney, Simón Cuadrado, Christian Dam, Nicolás Damianovich, Nicola Del Pozzo, Max Durand-Savoyat, Ángel Falcó, C. Faruelo, Sébastien Faure, Francesc Ferrer Guàrdia, Marcos Froment, Pedro Froment, Emilio Frugoni, Gayadoy, Urban Gohier, Gómez Cirio, Maksim Gorki, Mariano Gracia, Soledad Gustavo, Clovis Hugues, Z. V. Konopliannikova, Alfredo Krok, Leoncio Lasso de la Vega, Anselmo Lorenzo, Modesto Macaneador, Alberto R. Macció, Charles Malato, Maran, Catulle Mendès, Octave Mirbeau, Luis M. Mocoroa, Manuel Moscoso, Sojnum Odrareg, Pérez y Curis, José E. Peyrot, Francisco Pi y Arsuaga, Rastignac, Emilio Salvat, Máximo Lirio Silva, Walkirio Silva, Heriberto Soles, Herbert Spencer, Enrique Taboada, Lev Tolstoi, Alfredo Urbano, Lirio del Valle, Jules Vallès, Omar Vázquez Lerena i Eduardo Zamacois, entre d'altres. En sortiren 10 números, l'últim l'1 de maig de 1909.

***

Capçalera d'Osvobojdenie

- Surt Osvobojdenie: El 19 de maig de 1914 surt a Ruse (Ruse, Bulgària) el primer número  de la revista mensual Osvobojdenie (Alliberació). Estava editada per l'organització anarquista de Ruse i n'era responsable Goulaptxev. Amb el suport de Nicolas Stoïnov, de Varban Kilifarski i d'alguns independents i socialistes, Goulaptxev va crear la primera editorial llibertària búlgara, que tenia impremta pròpia i funcionava en règim de cooperativa. Aquesta editora va publicar, a més d'Osvobojdenie, nombrosos llibres i fullets, la major part traduïts del rus i del francès.

***

Cartell de l'acte

- Conferència de Binazzi: El 19 de maig de 1914 el propagandista anarquista Pasquale Binazzi, director del setmanari Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia), llegeix a la trattoria Diano d'Alba de Torí (Piemont, Itàlia) la conferència «Socialismo e anarchia». Aquest acte, que admetia controvèrsia, va ser organitzat pel Fascio Libertario Torinese (FLT, Fascio Llibertari Torinès) del barri de San Paolo de Torí.

***

Will Durant i els seus pupils a l'Escola Moderna de Nova York

- Conferència kropotkiana de Durant: El 19 de maig de 1918, al Labor Temple del Fourteenth Street de Nova York (Nova York, EUA), l'escriptor, filòsof i historiador anarquista William James Durant ofereix una històrica conferència kropotkiana sota el títol Peter Kropotkin. The Russian Revolution. Will Durant en aquests anys era professor de l'Escola Moderna de Nova York, inspirada en els fonaments del pedagog llibertari català Francesc Ferrer i Guàrdia.

***

Portada del primer número d'El Amigo del Pueblo

- Surt El Amigo del Pueblo: El 19 de maig de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista El Amigo del Pueblo. Portavoz de Los Amigos de Durruti. De periodicitat irregular, fou l'òrgan d'expressió de l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» i li donaren aquest títol en record de la publicació de Marat durant la Revolució francesa. Pretenia palesar les experiències revolucionàries sorgides arran de les jornades de juliol de 1936 i de maig de 1937. Com que el primer número fou mutilat per la censura, el segon sortí de manera clandestina i s'arribaren a editar 15.000 exemplars. Dirigida per Jaume Balius, hi van col·laborar Antonio Bonilla, Ada Martí, Domingo Paniagua, Jaime Rodríguez, Eleuterio Roig, Pablo Ruiz i J. Santana Calero, entre d'altres. Aquesta publicació, que fou duríssima contra els marxistes i contra els petitburgesos, alhora que molt crítica vers les actuacions dels portaveus anarquistes durant els «Fets de Maig» de 1937 a Barcelona, comptà amb el boicot total dels sectors dirigents de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Tot el contingut de la publicació girava al voltant de la defensa de la Revolució de juliol de 1936 i en l'últim número, el 12, de l'1 de febrer de 1938, presentaren el programa de «Los Amigos de Durruti»: junta revolucionària, autonomia municipal, poder sindical i control obrer. Finançat amb aportacions de combatents, aquest periòdic anuncià l'obertura de locals a Sants, Torrassa, Gràcia i Sabadell; hi havia un nucli important a la conca minera del Cardoner i la seva influència creixia entre les Joventuts Llibertàries. També despertava interès a França, on la majoria del moviment sindicalista revolucionari i un sector de l'anarquisme eren molt crítics amb l'actuació de la CNT i de la FAI. Entre juliol i desembre de 1961 el Grup Franco-Espanyol de «Los Amigos de Durruti» (Jaume Balius, Pablo Ruiz, etc.) edità a França quatre números d'una nova sèrie del periòdic, que no tingué gaire ressò. En 1977 diversos grups llibertaris i autònoms barcelonins realitzaren una edició facsímil dels vuit primers números del periòdic original i d'altres materials de l'Agrupació de «Los Amigos de Durruti».

***

Cartell de Maig del 68: La 'chienlit' ets tu!

- París (19-05-68): El 19 de maig de 1968 a París (França), a les 11 hores, són requerits pel general De Gaulle el primer ministre Georges Pompidou; el ministre de l'Interior, Christian Fouchet; el ministre d'Informació, Georges Gorse; el ministre dels Exèrcits, Pierre Messner; i el prefecte de Policia de París, Maurice Grimaud. El General vol parlar amb els responsables del manteniment de l'ordre: «La reforma, sí; le chienlit [el caos, la mascarada], no.» De Gaulle exigeix la «neteja» de l'Odéon aquest mateix dia i de la Sorbona l'endemà. També vol tornar a controlar l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF). De Gaulle dona permís per obrir foc si és necessari. Pompidou demana més forces de l'ordre, les vagues s'escampen per tota França; ahir vint esquadrons de la policia parisenca van haver de sortir a «províncies». Fins i tot hi ha sectors de la policia i sindicats policíacs que es plantegen secundar les vagues, com han fet els funcionaris de Correus i de l'Électricité de France (EDF). Mentrestant, els vaguistes dels dipòsits d'autobusos de París bategen el bulevard Malherbes com «Avinguda de la Chienlit».

Naixements

Foto policíaca d'Henri Parra (4 de setembre de 1894)

- Henri Parra: El 19 de maig –fonts policíaques citen erròniament el 16 de maig– de 1856 neix a l'antic XII Districte (actual V Districte) de París (França) l'anarquista Henri Ange Louis Joseph Parra –també citat erròniament Para. Sos pares es deien Henri Gabriel Philippe Parra, firaire, i Marie Armide Annonciade Angot. En 1876 treballava d'ensostrador i vivia al número 63 del carrer Boissière, al barri parisenc de Passy. Posteriorment es guanyà la vida de jornaler i de venedor ambulant. El 4 de setembre de 1894 va ser detingut al jardí del Trocadero de París quan des de la seva parada ambulant feia propaganda a crits de l'anarquia (apologia de l'assassinat de Sante Geronimo Caserio, insults al cap de l'Estat, defensa de la propaganda pel fet, etc.). En el moment de la detenció sortiren en la seva defensa tres turistes anglesos que passaven allà i es necessitaren 10 agents de policia per detenir les quatre persones. Els tres anglesos van ser posats en llibertat després d'assabentar-se del seu «error» a la comissaria del carrer Longchamp i ell aquell mateix dia, després de ser escorcollat sense cap resultat el seu domicili, al número 4 del carrer Viala del barri parisenc de Grenelle, va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu nom figura en un registre de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 i també en altre de 1901, data en la qual vivia al número 16 del carrer Saint-Hippolite. El seu últim domicili va ser al número 45 del carrer Lauriston de París. Henri Parra va morir el 10 d'abril de 1896 a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de París (França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França, França).

Henri Parra (1856-1896)

Foto policíaca de Jean Raoux (ca. 1894)

- Jean Raoux: El 19 de maig de 1862 neix a Sant Gèire (Alvèrnia, Occitània) –algunes fonts citen erròniament altres dates i llocs– el sabater anarquista Jean-Louis Roux, més conegut com Jean Raoux. Sos pares es deien Jean Pierre Roux, conreador, i Marie Maissonny. Instal·lat a París (França), visqué al número 15 del carrer Geffroy-L'Angevin. El 22 de juny de 1882 va ser detingut, amb altres quatre companys (Auguste Clais, Auguste-François Aumaréchal, Perrier i Julien Gauthier), quan feia costat una vaga de fusters; jutjat el 7 de setembre d'aquell any pel IX Tribunal Correccional, va ser condemnat a tres mesos de presó per «rebel·lió, cops i injúries» a membres de la Guàrdia de la Pau. El 9 de març de 1883 va ser detingut, juntament amb altres 14 companys, durant una manifestació de periodistes, estudiants i obrers; jutjat l'11 de març d'aquell any, va ser condemnat a tres mesos de presó per cridar des d'un cotxe durant la manifestació frases com: «A baix la República!», «Visca la Comuna!» i «A mi el poble!». El 25 de juliol de 1883 va ser jutjat pel VIII Tribunal Correccional per la seva participació en una reunió de suport contra el processament de Louise Michel i en la qual manifestà paraules ultratjants contra els magistrats. Fou un dels promotors d'una crida dirigida als obres sense feina per a celebrar un míting a la plaça de la Borsa de París el 7 de desembre de 1883 la qual es publicà en Le Cri du Peuple; processat per aquesta crida juntament amb 10 companys, encara que el no va signar-la perquè es trobava sota l'autoritat militar, va ser jutjat el 21 de desembre de 1883 per «provocació d'atropament no armat a la via pública», a més d'altres delictes (fabricació d'anyins mortífers i d'explosius, port d'armes prohibides, rebel·lió, ultratges als agents, etc.), essent l'únic dels processats que va ser absolt. Segon la policia, després va desertar es refugià a Amèrica, però el cert és que entre el 6 de desembre de 1883 i el 15 desembre de 1887 va fer el servei militar en el III Regiment d'Infanteria de Marina embarcat en el transport La Garonne per Nova Caledònia. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alejandro Sancho Subirats

- Alejandro Sancho Subirats: El 19 de maig de 1893 neix a, sembla, Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) el militar, i simpatitzant anarquista, Alejandro Sancho Subirats, que va fer servir el pseudònim Fernando Castillo. Era fill d'un sergent de la Guàrdia Civil destinat a Tortosa, que després va ser ascendit a tinent. Estudià al Col·legi de «Sant Lluís Gonçaga» de Tortosa i després a l'Acadèmia d'Enginyers de Guadalajara (Castella, Espanya). En 1920, ja capità d'Enginyers, es casà amb Rosa Riera Grondona, amb qui tingué dos infants, Pablo i Alejandro. Entre 1921 i 1924 participà en la guerra de Marroc, on conegué els militars Dámaso Berenguer y Fusté i Emilio Mola Vidal, i intervingué en la presa de Xauen (Protectorat Espanyol al Marroc; actualment Marroc). En 1928 va ser nomenat vocal de la Comissió Oficial del Motor i de l'Automòbil i enginyer militar de la Direcció del Port Franc de Barcelona. Fou director tècnic dels tallers mecànics de la Casa Elizalde de Barcelona, enginyer secretari de la Junta d'Extracció d'Arenes de Barcelona i secretari tècnic del Banc Exterior d'Espanya. Rebutjà en dues ocasions el càrrec de ministre, la primera, de Treball, amb el segon Govern de Primo de Rivera; i la segona, d'Hisenda, amb el Govern de Dámaso Berenguer y Fusté. Republicà federal, i molt influït per Marcel·lí Domingo Sanjuan, a qui coneixia des de la infància, va ser un dels fundadors de l'Agrupació Militar Republicana (AMR) i entre 1929 i 1930 s'acostà a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Col·laborà, sota el pseudònim Fernando Castillo, en diverses publicacions (Acción, Mañana, Solidaridad Obrera, etc.), sobretot amb temes econòmics. Intentà influir en els cercles llibertaris amb el seu concepte de «racionalització econòmica», que va tenir un cert ressò en Joan Peiró Belis. L'agost de 1930, amb diners de la seva companya, ajudà econòmicament la reaparició de Solidaridad Obrera. El juny de 1930 havia tingut un paper destacat en la constitució del Comitè Revolucionari de Catalunya, creat per militars –la majoria d'ells implicats en el fracassat intent insurreccional preparat amb coincidència amb la inauguració de l'Exposició Internacional de Barcelona de maig de 1929– i anarquistes (CNT i FAI) al marge de l'anomenat «Pacte de Sant Sebastià», que preparà al seu domicili la conspiració antimonàrquica d'octubre d'aquell any. Detingut per aquests fets el 10 d'octubre, va ser empresonat a la fortalesa barcelonina de Montjuïc, on emmalaltí a causa de la humitat de la cel·la. El 4 de febrer de 1931 demanà el retir de l'exèrcit i dies després, el 10 de febrer, va ser posat en llibertat. Alejandro Sancho Subirats va morir el 2 de març de 1931 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya), on havia estat ingressat per sotmetre's a una intervenció quirúrgica fruit del seu captiveri, i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Montjuïc. Poc després, ja instaurada la II República espanyola, va rebre diversos homenatges, com ara el de juny de 1931 amb la presència dels anarquistes Eduardo Barriobero y Herrán i Bernat Pou Riera. Pòstumament, el juny de 1931, Solidaridad Obrera publicà en dos lliuraments un assaig inèdit seu, amb una fotografia de sa vídua i sos dos orfes. Desemparada i sense recursos sa família, el juny de 1931 el Ministeri d'Hisenda anuncià la intenció de concedir a la vídua la gestió d'un estanc a la Puerta del Sol de Madrid. Son fill Alejandro Sancho Riera s'exilià a Suïssa, on participà en el moviment llibertari local, especialment amb el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA).

Necrològica de José Escudero Mermejo publicada en el periòdic tolosà Espoir del 27 de gener de 1963)

- José Escudero Mermejo: El 19 de maig de 1896 neix a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Escudero Mermejo –el segon llinatge a vegades citat erròniament Bermejo–, conegut com El Maño. Era fill de Cipriano Escudero i de Lorenza Mermejo. Pagès de professió, en 1926 entrà a formar part de l'Associació de Llauradors de Saragossa. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola participà en la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Son pare va morir el 17 de febrer de 1939 al camp de concentració de la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord) i ell, internat a al Fort de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord), no pogué assistir al seu enterrament. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Pàmies de la CNT.

***

António José Piloto en un gravat de Manuel Cabanas (1983)

- António José Piloto: El 19 de maig de 1886 neix a Vimieiro (Arraiolos, Évora, Alentejo, Portugal) el periodista i ferroviari anarcosindicalista António José Piloto. De ben jove començà a treballar com a oficinista (segon oficial d'escriptori) en el Ferrocarrils de l'Estat i, després de passar per diverses estacions, en 1908 va ser traslladat a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal). Forçà actiu en el moviment anarcosindicalista, formà part del Sindicat de Ferroviaris del Sud i Sud-est, juntament amb altres destacats militants (Miguel Correia, Mário Castelhano, Manuel Henriques Rijo, José Nobre Madeira, etc.), i col·laborà en la seva premsa. Fou l'editor del periòdic O Sul e Sueste. Órgão da classe ferroviária do Sul e Sueste, que entre el 7 de setembre de 1919 i 1933. Membre de la direcció de l'Associació de Classe dels Ferroviaris (ACF), en 1918 va ser empresonat amb altres companys, entre ells Miguel Correia, durant una vaga de ferroviaris. El 10 d'abril de 1920, després de patir el 27 de març un escorcoll al seu domicili, va ser detingut durant l'anomenada «Vaga dels 70 dies». Va ser empresonat tant pels governs de la I República portuguesa (1910-1926) com pel règim de l'Estat Nou (1926-1932). Finalment deixà els ferrocarrils, però continuà amb la lluita sindical i llibertària. Participà en la comissió de recaptació de fons per a la creació d'un Dispensari Antituberculós a Barreiro, creada el juny de 1932 i de la qual va ser el seu promotor. El Dispensari Antituberculós de Barreiro començà a construir-se l'1 de maig de 1933 i s'inaugurà el 3 de maig de l'any següent. Aconseguí entrar com a funcionari en l'Institut Nacional d'Assistència als Tuberculosos de Lisboa (Portugal). António José Piloto va morir el 12 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'Ajuda.

***

Necrològica de Rafael Moliner Safont publicada en el periòdic tolosà Cenit del 8 de febrer de 1994

- Rafael Moliner Safont: El 19 de maig de 1897 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Rafael Moliner Safont –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Safín. Sos pares es deien Vicente Moliner Solsona i Victorina Safont Salvador. El 3 de març de 1920 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, fou nomenat cap de centúria de les milícies llibertàries de Calonge i del sector provincial de Girona per a combatre el feixisme i participà activament en les tasques revolucionàries. El 20 de gener de 1937 va ser nomenat capità d'Infanteria. En 1938 marxà voluntari al front d'Aragó, amb el grau de comandant. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França per Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya) i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1946 s'establí a Aisinas (Aquitània, Occitània), on treballà el camp i milità en la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, rebutjà la pensió atorgada als caps militars republicans. Sa companya fou Carme Mascort Pijoan. Rafael Moliner Safont va morir el 17 de desembre de 1993 a l'Hospital Haut-Lévêque de Peçac de Bordèu (Aquitània, Occitània).

***

Josep Peidro Vilaplana a l'exili (1939)

- Josep Peidro Vilaplana: El 19 de maig de 1897 neix a Mutxamel (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Josep Peidro Vilaplana, conegut com Pepet. Originari d'una família alcoiana empobrida, son pare es deia Santiago Peidro Planas, fabricant de «cafè» (beuratge alcohòlic típic alcoià), i sa mare Teresa Vilaplana Jordà, bugadera. Sa família, formada per quatre germans, vivia al barri pobre de Caramanxel d'Alcoi (Alcoià, País Valencià). Com que son pare es va veure inútil d'una cama i no podia fer cap feina, quan tenia set anys, sense haver anat a l'escola, entrà a treballar com a aprenent en una impremta, on començà a conèixer les primeres lletres. Després va fer altres feines amb jornades de 10 i 12 hores i acabà aprenent l'ofici de torner a diversos tallers mecànics. Quan tenia 18 anys caigué malalt de tifus. Va ser donat exempt per a fer el servei militar ja que havia de mantenir sos pares ja majors i malalts. Cap al 1918 s'afilià al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcoi, on gairebé tots els metal·lúrgics de la localitat estaven adherits a la socialista Unió General del Treball (UGT). El 16 de novembre de 1922 es casà amb Amparo Montserrat, amiga de la infància que treballava com a bambunera, operària de la fàbrica de paper de fumar «Bambú». Encara que considerat un dels millors torners alcoians, va ser boicotejat per la seva militància i es trobà sense feina. En 1923 el governador militar i civil d'Alacant Cristino Bermúdez de Castro dissolgué els Sindicats Únics i l'Ateneu Sindicalista alcoians i continuà amb detencions, escorcolls i encalçaments dels militants per la Guàrdia Civil. Aquest mateix any nasqué sa primera filla, Empar. En aquest situació, cridat per son germà gran Santiago, a començaments de 1925 marxà a França a la recerca de feina; però, pocs mesos després, retornà ja que les expectatives es van veure frustrades i la pressió policíaca cap als obrers peninsulars militants era obsessiva. Poc després nasqué sa segona filla, Carme. Durant la dictadura de Primo de Rivera milità activament en la clandestinitat. El novembre de 1927, arran d'una vaga a la fàbrica de teixits de llana i de cotó «Terol Hermanos SA» i que acabà implicant tota la classe obrera alcoiana, va haver de fugir de la Guàrdia Civil per les taulades i trobà refugi a Alacant amb uns companys que li van trobar feina de mecànic en un taller d'automòbils. Més tard es reuní amb sa companya i sos dos filles a Alacant. En 1929 tots retornaren a Alcoi, on trobà feina i començà a militar de bell nou. Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la legalització de la CNT l'abril de 1930, participà activament en la reorganització del moviment llibertari alcoià, com ara la creació, amb altres companys (Cándido Morales, Josep Julià, Josep Corbí, Balaguer, etc.), del Centre d'Estudis Socials, creat l'agost d'aquell mateix any i del qual fou president, o la constitució del Sindicat Metal·lúrgic el setembre de 1931, mes en el qual nasqué son tercer fill, Albert. Com gairebé tots els militants llibertaris alcoians, va fer costat el «Manifest dels Trenta». El desembre de 1931 aconseguí, amb altres militants (Daniel Llin, Tomás Payá, Constantí Miralles, Emilio Ferri, Gonzalo Bou, etc.), després d'afiliar-se al Sindicat de Metal·lúrgics i Similars de l'UGT, que aquest ingressés en la CNT. També va ser delegat de la Federació Local de CNT. L'estiu de 1932, arran d'un incident amb Quico l'Alt, patró de la fàbrica on treballava, marxà d'Alcoi i s'instal·là a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) on ja li havien buscat feina de torner al taller Casa Diago. Com que no havia Federació Local de CNT a Vila-real, freqüentà el Centre Obrer de l'UGT. L'octubre de 1934 la CNT va ser prohibida i quan fou legalitzada novament l'octubre de 1935 fundà, amb altres companys (Vicent, Ernesto Gómez, Alejandro Navarro, Martín Gil, etc.), el Sindicat Únic d'Oficis Diversos de Vila-real, que es reunia al Centre Obrer «La Unión». Poc després organitzà un míting, dins el marc de la campanya pro amnistia, en el qual van participar Durruti i Ascaso. Va fer viatges propagandístics a Castelló i a València. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part amb José Casinos, en representació de la CNT, del Comitè de Defensa Antifeixista, format per totes les forces esquerranes de la localitat. Volia anar al front, però va ser requerit perquè s'encarregués dels tallers metal·lúrgics i readaptar-los a la producció de material bèl·lic i així les dues centrals sindicals crearen la Cooperativa d'Obrers Metal·lúrgics UGT-CNT composta per cinc tallers, que passaren de produir material de reg a fabricar obusos per al Ministeri de la Guerra. El 6 d'octubre de 1936, amb Martín Gil, ocupà les oficines del Registre de la Propietat i cremaren els llibres i documents del seu interior. En aquesta època intervingué en mítings i conferències. El setembre de 1937 participà en la constitució de la «Col·lectivitat Productora Campesina UGT-CNT» de Vila-real, que estava formada per dues cooperatives de consum, una de la CNT i altra de l'UGT. El juny de 1938, davant l'avanç de les tropes franquistes, fugí amb bicicleta cap Alcoi, quan els feixistes ja trepitjaven els carrers de Vila-real i després de cremar els arxius del sindicat. A Alcoi entrà a treballar al Departament d'Avituallament, dirigit per Vicent Oriola, i on s'encarregà que els repartiments fossin equitatius. El 2 de gener de 1939 va ser nomenat cap de la Conselleria Municipal d'Avituallament, càrrec que abandonà poc després quan va ser cridat a files, però no va anar al front sinó que va ser destinat a la fabricació d'obusos en un taller socialitzat. Quan la victòria feixista era un fet, el 18 de març de 1939 fugí a Alacant i l'endemà salpà a bord del carboner «African Trader» cap a Mèxic, però en alta mar el cuirassat franquista «Canarias» obligà el vaixell a ancorar a Orà (Algèria). Després va ser confinat en diversos camps de concentració i Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) africanes, com ara Camp Morand, Boghari, Oudja, Bou Harfa, Le Kef, Colom-Béchar). Joan Josep Peidro Vilaplana va morir el 22 de juliol de 1940 a l'hospital militar d'Oudja (Rif, Marroc) a conseqüència d'un càncer d'estómac i després d'una operació que res no pogué fer per salvar sa vida. En 2005 els seus familiars Miquel i Andreu Amorós Peidro publicaren José Peidro, de la CNT. Retazos del movimiento obrero y la guerra civil en Alcoi y Vila-real.

Josep Peidro Vilaplana (1897-1940)

***

Pedro Beltrán Wells

- Pedro Beltrán Wells: El 19 de maig de 1903 neix a Montblanc (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Auguste Maximilien Robespierre Audoui, més conegut com Pedro Beltrán Güell o Pedro Beltran Wells (per deformació del segon llinatge). Era fill de Maximilien Noël Audoui, fabricant i venedor de begudes, i de Philomene Auguste Valerie Dustou. Des de la seva infància visqué amb sa família a Catalunya. Empleat comerciat, en 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, va ser un dels reorganitzadors del Sindicat Mercantil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser membre del grup anarquista «Los Irreductibles» i milità en la CNT del barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Enquadrat en els «puristes», quan la Revolució espanyola, s'oposà fermament a la participació del moviment anarcosindicalista en els governs institucionals. Marxà als fronts per lluitar contra el feixisme i fou membre de l'anarquista «Bateria Sacco i Vanzetti» de la «Columna Terra i Llibertat». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant un temps va estar tancat a les presons parisenques de Fresnes i La Santé. Aquest mateix any, aconseguí embarcar cap a Amèrica, deixant a Montanhac (Llenguadoc, Occitània) sa companya Josefa Álvarez Puente, amb qui havia tingut un fill, Augusto Voltaire Platón Audoui, i tres filles, Violeta Luisa Michel, Aurora i Armonía. D'antuvi establert a San Juan de la Managua (San Juan, República Dominicana), després passà a Ciudad Trujillo (República Dominicana; actualment Santo Domingo, República Dominicana), on participà en la lluita contra la dictadura de Rafael Trujillo Molina, fet pel qual va ser empresonat. Un cop lliure, s'instal·là a Panamà, d'on va ser expulsat. Finalment passà a viure a Caracas (Veneçuela), on treballà en un negoci de vins i posteriorment en una impremta, on estampava propaganda subversiva. En 1950 va ser l'únic signant de l'Associació Nacional d'Empleats (ANDE) de Caracas d'un manifest de suport a la gran vaga d'obrers petroliers, tot participant en la lluita clandestina contra la dictadura militar. El 12 d'octubre de 1951 va ser detingut, juntament amb l'anarquista Eusebio Larruy Castán, sota l'acusació de cooperar, gràcies a la seva instrucció sobre armament i explosius, amb un grup d'activistes d'Acció Democràtica (AD), en un intent de magnicidi contra la Junta Militar de Govern; torturat, va ser jutjat i condemnat a una llarga pena de presó. El 16 d'abril de 1952 va ser internat, amb Larruy, al camp de concentració de l'illa de Guasina (Municipio Antonio Díaz, Delta Amacuro, Veneçuela). Quan la clausura del camp de Gausina, el 21 de desembre de 1942, va ser traslladat la Prisión de Cárcel Nueva de Ciudad Bolívar (Estado Bolívar, Veneçuela), d'on va ser alliberat, després de set anys de tancament, el 24 de gener de 1958 arran de la caiguda del dictador Marcos Pérez Jiménez per un cop d'Estat militar. De bell nou a Caracas, treballà de traductor de francès i de corrector de la revista Momento. En aquesta època, participà en la reorganització del Nucli de CNT veneçolà i formà part, amb Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor Garcia), Juan Ángel Verde Odón i altres, del Centre Cultural i d'Estudis Socials (CCES), fundat per la CNT al barri San Bernardino del municipi Libertador de Caracas. Finalment, cap el 1959, sa companya Josefa pogué reunir-se amb ell. Malalt, Pedro Beltrán Wells va morir en 1963 a l'Hospital Clínic de la Ciutat Universitària de Caracas (Veneçuela) i va ser enterrat al Cementiri General del Sud de la ciutat.

Pedro Beltrán Wells (1903-1963)

***

Necrològica de Pedro Giménez López apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1970

- Pedro Giménez López: El 19 de maig de 1903 neix a Minglanilla (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Giménez López. Sos pares es deien Ventura Giménez Zamora i Justina López Sáez. En 1936 fou membre del Comitè de Defensa de la Regional de Llevant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, en acabar la guerra, passà al nord d'Àfrica i fou internat al camp de concentració de Morand (Boghari) i, l'any següent, al de Susoni (Boghari). Amb l'Alliberament s'instal·là a Alger, on milità en la Federació Local de la CNT de la capital algeriana. Pedro Giménez López va morir el 25 de febrer de 1970 al sanatori Rivet d'Alger (Algèria) i fou enterrat l'endemà al cementiri europeu d'aquesta ciutat.

***

Daniel Guérin en un míting del Front Popular

- Daniel Guérin: El 19 de maig de 1904 neix al XVII Districte de París (França) el militant comunista llibertari, historiador, escriptor, tipògraf i lluitador pels drets homosexuals Daniel Eugène Edmond Guérin. Fill d'una família burgesa liberal i dreyfusista, sos pares es deien Louis Marcel Guérin, negociant, i Juliette Cécile Adèle d'Eichthal. Es va llicenciar en Ciències Polítiques i va quedar molt impressionat per les obres de Proudhon, Marx, Pelloutier i Sorel. En 1923 viatja a Itàlia i l'any següent a Grècia; després farà el servei militar com a sotstinent d'infanteria a Estrasburg. Va esdevenir un socialista revolucionari –va participar activament en la campanya contra l'execució de Sacco i Vanzetti– i un antiimperialista arran de la seva estada a Síria, entre 1927 i 1929, i d'un viatge a Indo-xina en 1930. En aquests anys va militar amb els sindicalistes revolucionaris de la revista La révolution prolétarienne, de Pierre Monatte, i va fer feina de tipògraf i de corrector d'impremta –en 1932 es va adherir al Sindicat de Correctors de la CGT al qual restarà afiliat fins a la seva mort. Va viatjar a l'Alemanya prehitleriana amb bicicleta l'agost i el setembre de 1932 i va escriure un llibre amb les seves impressions (La peste brune, 1932). A mitjans dels anys 1930 Guérin va ingressar en el grup de l'esquerra revolucionària de Marceau Pivert, i quan aquesta tendència va ser exclosa de l'SFIO i es va crear el Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP), Guérin va esdevenir-ne un dels responsables, situat a l'esquerra del grup i pròxim a Trotskij, amb qui va mantenir correspondència. El 29 de setembre de 1934 es va casar amb l'austríaca Marie¨Henriette Dorothée Margueritte Fortwangler i d'aquesta unió naixerà Anne, el 22 d'agost de 1936. Durant l'època del Front Popular francès, va ser un membre actiu en el moviment d'ocupacions de fàbriques i cofundador dels Albergues de Joventut. En 1937 va denunciar les maniobres dels stalinistes a Espanya, i amb alguns camarades reagrupats entorn de Maurice Jacquier, va fer costat polític i material a la CNT-FAI i al POUM, tot criticant ferotgement la política de no-intervenció del govern Blum. Va mantenir correspondència amb Ángel Pestaña, de la CNT, per assenyalar-li la importància de la descolonització del Marroc. Exiliat a Oslo (Noruega), on intentarà crear un secretariat internacional contra la guerra, treballa de cambrer en un restaurant. Quan Noruega va ser envaïda pels nazis, va ser detingut l'abril de 1940 per la Wehrmacht i internat a Alemanya fins a 1942, que va ser amollat per problemes de salut. Va participar en la Resistència i, acabada la guerra, als EUA, va prendre part en 1946 en les lluites obreres i racials, abans de ser expulsat en 1949 en plena «cacera de bruixes» maccarthysta. L'esclafament dels consells obrers hongaresos en 1956 i la lectura de les obres completes de Bakunin van acabar per confirmar la seva orientació llibertària. A partir de 1959 i de la publicació de Jeunesse du socialisme libertaire, buscarà una nova via, síntesi entre l'anarquisme i el marxisme, publicant Pour un marxisme libertaire i À la recherche d'un communisme libertaire. En 1960 va signar la «Crida dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria i va ser inculpat, defensant després la independència algeriana des del Comitè França-Magrib. En 1965 va escriure un dels seus llibres més famosos, L'Anarchisme, popularització del pensament llibertari traduït a molts idiomes. Va prendre part en els esdeveniments del Maig del 68 des de les files llibertàries del grup editor de la revista Noire et Rouge i del Moviment 22 de Març, i va crear l'any següent, amb Georges Fontenis, el Moviment Comunista Llibertari, abans d'ajuntar-se amb la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) en 1980, on militarà fins a la seva mort. En 1979 morirà sa muller i companya llibertària, Marie, fet que el deixarà en un profunda depressió. Més tard participarà en accions antimilitaristes i treballarà amb el Front Homosexual d'Acció Revolucionària (FHAR), intentant plantejar la qüestió homosexual en el món obrer. Com a historiador és autor de Ni Dieu, ni Maître. Anthologie du moviment libertaire (1965), però també de nombrosos assaigs polítics (Les Antilles décolonisées, 1956; Front populaire, révolution manquée, 1963; Décolonisation du noir américain, 1963; Rosa Luxembourg et la spontanéité révolutionnaire, 1971; La Révolution française et nous, 1976; Proudhon oui et non, 1978) i sobre sexualitat (Kinsey et la sexualité, 1955; Shakespeare et Gide en correctionnelle?, 1959; Homosexualité et révolution, 1983; Essai sur la révolution sexuelle après Reich et Kinsey, 1989). Una de les seves últimes aparicions públiques va ser en 1986 en el debat «Il y a 50 ans... en Espagne 36-37: L'expérience révolutionnaire et autogestionnaires», amb Georges Fontenis i nombrosos militants de la CNT espanyola, com ara Enric Marco Nadal i Antonio Rivera. Daniel Guérin va morir el 14 d'abril de 1988 a Suresnes (Illa de França, França). Els seus arxius es troben principalment a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine (BDIC) de Nanterre i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Daniel Guérin. Combats dans le siècle (1904-1988), és el títol d'una pel·lícula francesa, dirigida per Patrice Spadoni i Laurent Mulheisen en 1994, sobre la figura d'aquest influent pensador.

Daniel Guérin (1904-1988)

***

Antonio González Rodríguez

- Antonio González Rodríguez: El 19 de maig de 1908 neix a Càceres (Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Pedro Celestino González Rodríguez. Sos pares es deien Antonio González Deni, viatjant, i Manuela Rodríguez García. Entre els 16 i els 26 anys va estar a l'exèrcit i lluità a la guerra del Rif. Establert a Palma (Mallorca, Illes Balears), treballà de fotògraf. Milità en el Sindicat de Transport Marítim de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936 va ser detingut, davant sa companya i sos dos infants, pels sediciosos al seu domicili i tancat al castell de Bellver. Antonio González Rodríguez va ser tret irregularment de la presó durant la nit del 4 al 5 de gener de 1937 i afusellat al cementiri de Son Coletes de Manacor (Mallorca, Illes Balears) i enterrat allà mateix en una fossa comuna amb altres persones. Recuperades les seves restes en el III Pla de Fosses (2021-2022) del Govern Balears, la víctima va ser identificada el novembre de 2022.

Antonio González Rodríguez (1908-1937)

Continua...

---