Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 16 de maig

Esdeveniments

Portada del primer número de Le Droit Social

- Surt Le Droit Social: El 16 de maig de 1885 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic quinzenal Le Droit Social. Organe anarchiste. Portava el lema «Mort als burgesos!». Era continuació de Le Droit Social (1882) de Lió (Arpitània). El gerent va ser Alphonse Lauze i comptà amb el suport d'Étienne Bellot i de Jean Auguste Joly. Els articles no van anar signats, però hi van col·laborar, a més dels citats, Auguste Chauvin, Georges Deherme, Théophile Gouzet, Minnie Lecompte, Justin Mazade i el barceloní Josep Torrens. Només es publicà un altre número el 13 de juny de 1885, on demostrà la inutilitat del sufragi universal i aconsellà «votar anarquista», és a dir, calar foc les urnes electorals; també en aquest segon número publicà alguns articles en italià.

***

La Sorbona ocupada

Naixements

Necrològica de Pierre Fauvet publicada pel periòdic parisenc Le Libertaire del 31 de març de 1901

- Pierre Fauvet: El 16 de maig –algunes fonts citen erròniament el 15 de maig– de 1859 neix a Sant-Étienne (Arpitània) el militant anarquista francès Pierre Fauvet. Sos pares, obrers de passamaneria, es deien Jean Baptiste Fauvet i Marguerite Reymond. Per mor de les seves activitats militants i per la seva vida errant i borrascosa Fauvet va patir entre 1878 i 1891 dotze condemnes per robatori, vagabunderia, cops i ferides, amenaces i violència contra els agents a Sant-Étienne i Montbréson, Lió i Lausana (Suïssa) i va treballar en diferent activitats (obrer armer, venedor ambulant, etc.). En maig de 1886 va participar en un assumpte de falsificació de moneda i en juny de 1891 va ser alliberat després de ser sospitós d'haver participat amb Ravachol en l'assassinat de l'ermità de Chambles. Membre dels grups anarquistes de Sant-Étienne, organitzarà les gires de Sébastien Faure en aquesta regió d'octubre a desembre de 1891, i va ser perseguit per infracció a la Llei de 30 de juny de 1881 sobre les reunions públiques. El maig de 1886 es va veure implicat en una estafa i patí 15 mesos de presó. El 28 de març de 1892, ben igual que a altres 13 anarquistes, el seu domicili, al número 11 del carrer de l'Hôpital, lloc on es reunia un dels dos grups anarquistes de Saint-Étienne, va ser escorcollat per la policia. El 21 de novembre de 1893 patí un nou escorcoll. L'1 de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb Mourgues i Peronnet, arran d'un escorcoll de l'edifici del carrer de l'Hôpital, a tres pisos diferents, i on la policia no va poder trobar la biblioteca del grup, amb més de tres-cents volums, que havia estat desallotjada dies abans; només una vintena de llibres i una vintena de fullets, que portaven el segell de l'Alliance Anarchiste i del Groupe Communiste Anarchiste Stéphanois, va ser trobades al seu pis, però no va poder ser acusat d'«associació criminal». Durant uns mesos de 1894 visqué a Anonai (Vivarès, Occitània), on el juny d'aquell any, a resultes de l'aparició a les parets de la població d'un cartell imprès a Londres (Anglaterra), el seu domicili va ser escorcollat, però no va ser detingut. En octubre de 1896 ca seva va ser escorcollada i s'hi va trobar nombrosa propaganda subversiva, però no explosius que era el que es buscava. El setembre de 1900 va ser designat per portar a París les queixes dels firaires de Sant-Étienne. El nom de Pierre Fauvet és un dels que apareix amb major freqüència en els documents policíacs, malgrat l'estreta vigilància a la qual estava sotmès. Pierre Fauvet va morir el 23 de març de 1901 al seu domicili de Sant-Étienne (Arpitània).

***

Fotografia policíaca de Jean Kachindzew (ca. 1894)

- Jean Kachindzew: El 16 de maig de 1860 neix a Khàrkiv (Ucraïna, Imperi Rus) l'anarquista Jean Kachindzew, conegut com Annanico. Sos pares es deien Nicolas Kachindzew i Catherine Calvet. Emigrà a França per ampliar estudis. El maig de 1890 va ser detingut amb altres exiliats russos sota l'acusació d'haver tramat una conxorxa per atemptar contra el tsar de Rússia. El juliol de 1890 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional amb altres «nihilistes» russos (Lavrenius i Levof) i condemnat per fabricació d'explosius. El 2 de setembre de 1892 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Auguste Delalé (1907)

- Auguste Delalé: El 16 de maig de 1864 neix a Tours (Centre, França) el militant anarquista i sindicalista André Auguste Delalé. Sos pares es deien Philippe Delalé, teixidor de seda, i Jeanne Suzanne Matraz, obrera de seda. Fill d'una família pobra de teixidors, de jove també farà d'obrer teixidor, però aviat aprendrà l'ofici de sabater a Romans d'Isèra (Occitània), centre important de la indústria sabatera. Va militar en diversos grups anarquistes del departament del Droma, com ara «Les Indignés», i, a partir de 1888, de Viena del Delfinat. Posteriorment s'instal·là a París (França) i col·laborà en el periòdic La Révolte, de Jean Grave. De març al 20 d'octubre de 1893 va ser gerent de Le Père Peinard, d'Émile Pouget, en substitució d'Aristide Gardrat, i va patir dues condemnes per difamació –una a Cherbourg, el desembre de 1893, i altra a Grenoble, el març i abril de 1894. En aquesta època era obrer sabater a Romans d'Isèra. Va haver de fer un període militar de 28 dies a Viena del Delfinat i en acabar s'instal·là a Lo Borg dau Peatge, on fou portaveu del grup anarquista i intervingué en nombroses reunions públiques. La seva companya, la militant anarquista Blanche Marie Blanc (Aline), exesposa de Frédéric Rigaudin, que havia conegut  a la Casa del Poble de Romans d'Isèra, era mare de la futura neomaltusiana llibertària Jeanne Humbert. Entre 1898 i 1899 participà amb una escissió socialista de Romans d'Isèra en la constitució d'una efímera «Lliga de la Coalició de Forces Revolucionàries de Romans d'Isèra i Bourg-de-Péage». El 23 de gener de 1900 prengué la paraula en una xerrada contradictòria amb Jules Guesde i Alexandre Zévaès a Romans d'Isèra. A començament de 1901 s'instal·là a Besançon (Franc Comtat, Arpitània) per treballar de representant de joieria i més tard a Tours (Centre, França) per fer feina de teixidor. A Tours creà un grup anarquista i organitzà conferències amb destacats militants llibertaris (Jean Marestan, Louise Michel, Laurent Tailhade, Alexandre Jacob, etc.). També a Tours denuncià un convent que explotava mà d'obra infantil. El maig de 1903 retornà amb Aline a París. Els companys li trobaren un allotjament al carrer Cavé, al barri de Montmartre, i reprengué el seu ofici de sabater i les seves col·laboracions en Le Libertaire. El juliol de 1903, dos articles («À l'oeuvre» i «Anarchismes»), apareguts en els números de l'1 i del 15 de maig de 1903 de Le Libertaire, van fer que fos condemnat a dos mesos de presó per difamació a Dijon (Borgonya, França). En sortir de la garjola s'integrà en el moviment sindicalista. El maig de 1904 reemplaçà el sabater Le Mao com a gerent de L'Ouvrier des Cuirs et Peaux, òrgan oficial de la Federació Nacional dels Cuiros i Pells. En aquesta mateixa època va ser nomenat secretari ajudant del Sindicat de Sabaters de París, càrrec que ocupà alternativament amb l'anarquista Brossard, qui li va succeir definitivament en 1907. El juny de 1904, juntament amb Georges Yvetot, representà la Borsa del Treball de París en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) celebrat a Amsterdam (Països Baixos) i quan la Secció Francesa de l'AIA va ser creada el setembre de 1904, en va ser nomenat tresorer. El gener de 1905 fou secretari del «Comitè Pivoteau», creat en 1903 per fer costa un obrer ajustador, Victor Pivoteau, que havia matat a trets i a cops de punxó un capatàs que es negava a tornar-lo a contractar; l'adreça d'aquest comitè fou el seu despatx a la Borsa del Treball de París i malgrat tots els esforços Pivoteau va ser condemnat el 9 de gener de 1905 a 10 anys de presó. El 29 d'abril de 1907 va ser detingut, juntament amb Jean Bousquet i Albert Lévy, per les paraules dites en un míting celebrat el 25 d'abril a la Borsa del Treball, i acusat de «provocació directa al robatori, a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi». Aquell mes també, arran d'una vaga de sabaters, va ser acusat d'«incitació a la revolta», però el procés va acabar sobresegut. El 16 de maig de 1907 participà, amb altres destacats militants (Alphonse Merrheim, Émile Pouget, Marcel Sembat i Miguel Almereyda) en un gran míting públic al Palais du Travail del carrer Belleville de París contra les detencions preventives dels membres de La Guerre Sociale. El 7 de setembre de 1907 participà, amb Miguel Almereyda i Eugène Merle, en la conferència contradictòria «Les partis politiques et l'action ouvrière» a la Sala Aumaitre de La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França). El 13 de setembre de 1907 va ser absolt en l'Audiència del Sena en un judici amb altres nou antimilitaristes del delicte d'haver aferrat el 8 d'agost d'aquell any un cartell contra la repressió de les vagues de Raon-l'Étape (Lorena, França). Entre el 20 i el 22 de febrer de 1908 va ser jutjat, amb altres 11 militants de la Confederació General del Treball (CGT), pel cartell «Govern d'assassins», editat el juny de 1907 durant la lluita dels vinyataires occitans, però «Els Dotze» van ser absolts. El juny de 1908 va ser delegat de la CGT arran d'una vaga de cosidors de sabates a París i l'octubre d'aquell any participà en la fundació del Comitè de Defensa Social (CDS). L'11 de desembre de 1908 va ser nomenat membre de la Comissió de Vagues i de la Comissió de la Vaga General de la CGT en nom de la Secció de les Borses del Treball. El març de 1909, en substitució del seu anterior gerent Léopold Verrier, va demanar el permís per a editar el setmanari anarquista en llengua xinesa Xin Shiji (1907-1909), subtitulat en esperanto La Novaj Tempo i en francès Le Nouveau Siècle; aquest periòdic va ser fundat per Li Shizeng, Wu Zhihui i Zhang Jingjiang. En aquesta època no trobà feina de sabater i treballà de representant, militant en el sindicat dels viatjants de comerç. L'abril de 1909 va fer costat una vaga de botoners a Méru (Picardia, França) i va ser atacat per una laringitis tuberculosa que s'agreujà pel fred i la pluja. Durant l'albada de l'11 de juny de 1909 el seu domicili, al número 21 del carrer Pradier de París, va ser escorcollat per la policia durant una investigació sobre l'ona de sabotatges a les línies telegràfiques i telefòniques que s'havia desencadenat aleshores. Auguste Delalé va morir el 12 de maig de 1910 al seu domicili del XIX Districte de París (França) i el seu cos va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Al seu enterrament van assistir-hi personalitats del món sindical i llibertari, com ara Henri Dret, Charles Malato, Gaston Montéhus i Alexandre Luquet.

***

Fitxa de la policia francesa d'Eugenio Agustinucci

- Eugenio Agostinucci: El 16 de maig de 1867 neix a Genzano di Roma (Roma, Laci, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Eugenio Agostinucci. Sos pares es deien Giuseppe Agostinucci i Caterina Duri. Empaperador i pintor de professió, els primers informes de la Prefectura de Policia de Roma el qualifiquen de «poc amant de la feina» i «un dels sectaris més temibles del districte». Entre finals de la dècada dels vuitanta i principis de la del noranta, època d'una profunda crisi en el sector de la construcció, fou un dels protagonistes del moviment dels desocupats a Roma. Fou un dels organitzadors entre els treballadors desocupats de la construcció romans dels disturbis que tingueren lloc el 8 de febrer de 1889. A partir de 1890, en estreta col·laboració amb Pietro Calcagno i Ettore Gnocchetti, es dedicà a la creació i enfortiment de la Federació Anarquista. Va ser condemnat a tres mesos de presó i multat per haver intervingut en la manifestació del 19 de març de 1891 a la plaça Dante. Formà part de la comissió que s'encarregà de l'organització de la Festa del Treball i prengué part en els fets del Primer de Maig de 1891 que tingueren lloc a la plaça Santa Croce in Gerusalemme de Roma, on unes dues-mil persones es manifestaren sota la bandera de la Federació Anarquista Revolucionària (FAR); aquesta manifestació, feta amb la finalitat de construir una gran organització obrera des d'una perspectiva insurreccionalista i animada per la presència d'Amilcare Cipriani, acabà en greus enfrontaments entre els obrers i la policia, amb un mort i centenars de ferits entre els manifestants. Per la seva participació en aquest fet, el 4 de juliol de 1892 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació a 28 mesos i 15 dies de presó i a un any de vigilància especial. Amnistiat, encara patí altres petites condemnes, però continuà amb la seva propaganda anarquista. Participà en les protestes, sobretot a Roma, contra la matança del 17 d'agost de 1893 a Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània), quan un nombre imprecís d'obrers italians van ser assassinats per una turba de treballadors francesos encegats pel xovinisme. L'agost de 1893 va ser novament detingut i acusat, segons l'article 248 del Codi Penal, de «pertinença a associació criminal», però l'octubre d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. Durant la nit del 7 de gener de 1894 participà, juntament amb Ettore Gnocchetti, en una reunió que va acabar al carrer Lungaretta del barri roma del Trastevere amb un enfrontament amb la policia al crit de «Visca la Revolució! Visca l'Anarquia!»; fet que es va tancar amb una condemna de dos anys i tres mesos de presó. En 1895 se li va assignar la residència i va ser deportat a l'illa de Ponça. Després de purgar la pena, pogué retornar a Roma sota vigilància especial. En 1899, després d'una temporada a Bucarest (Romania), retornà a Roma, però poc després, el 27 de juny de 1900, passà a Niça (País Niçard, Occitània), on treballà amb un negociant de paper pintat i entrà en contacte amb els anarquistes italians residents. En aquesta època la policia francesa el qualificà «d'una intel·ligència superior i dotat d'una força física poc comuna» i el considerà «molt perillós», ressenyant que assistia a totes les reunions llibertàries i sindicalistes. A finals de gener de 1901 va ser processat amb Umberto Mancini i Andrea Venturi, per «violències lleugeres». El Primer de Maig de 1901, en un acte al restaurant Cuggia, al barri de Saint Sylvestre de Niça, organitzat per la Federació Socialista Revolucionària Italiana (FSRI), cridà, amb un grup d'altres sis italians (Casalini, De Angelis, Ferrini, Oberti, Pero i Venturi), eslògans com «Visca Bresci!, Mort al Rei! I Visca l'Anarquia». Assistí a la Borsa del Treball de Niça i contribuí a la seva divisió i escissió, organitzant-se una nova organització independent, la Federació de Cambres Sindicals Obreres de Niça, molt més radical que l'anterior submisa a l'Ajuntament de la ciutat; aquesta nova Borsa del Treball s'adherí al sindicalisme revolucionari a la Confederació General del Treball (CGT). Fou un dels animadors de la vaga dels obrers pintors, recorrent les obres i denunciant els esquirols. Durant la vaga de descarregadors, formà part del comitè que tenia permanència a la seu del sindicat i al Borsa del Treball independent. Entre novembre de 1902 i març de 1903 va romandre a Roma i l'estiu de 1903 passà una temporada a Antíbol (Provença, Occitània), amb Antonio Motta i Andrea Venturi. També participà activament en la vaga general de setembre de 1903 a Niça. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 prengué part en el Congrés Nacional Anarquista que se celebrà a Roma. Posteriorment compaginà estada entre Roma, Niça i Marsella. Fou un dels atiaren la idea de crear a Niça un comitè compost per anarquistes, socialistes i republicans per a lluitar per l'excarceració de l'anarquista antimilitarista Augusto Masetti i per a l'organització d'una subscripció i una campanya de conferències antimilitaristes arreu d'Itàlia. En contacte amb anarquistes residents als Estats Units, distribuí el periòdic Cronaca Sovversiva. Entre 1909 i 1910 col·laborà, sota el pseudònim Miorn, en el periòdic en llengua castellà de Niça Tierra y Libertad. El 23 d'abril de 1911 la policia el detectà a Roma. En 1919 residia a Niça, on treballava de guardià a Villa Mireille, però aquest mateix any passà a treballar en l'empresa de pintures Demagistri de Vichy (Alvèrnia, Occitània). Sembla que s'allunyà del moviment anarquista, ja que quan es va adherí a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) es declarà socialista. L'avançada edat i la mala salut el separaren progressivament de la militància política. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.  

***

Notícia de l'escorcoll del domicili de Laurentine Sovraz publicada en el diari parisenc Le Journal del 8 de març de 1918

- Laurentine Souvraz: El 16 de maig –algunes fonts policíaques citen erròniament el 6 de maig– de 1871 neix a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) l'anarquista neomaltusiana Laurentina Pierrete Souvraz –el llinatge també citat erròniament Sauvraz o Sauveraz–, que va fer servir els pseudònims Louise Silvette (o Sylvette) i Louise Sorel. Era filla de Gaspar Louis Souvraz i de Marie Joséphine Combe. Membre del grup anarquista «Les Indignés de Vienne», va ser la companya de Toussaint Bordat quan aquest va viure en aquesta ciutat. L'abril de 1890 la parella s'instal·là al número 55 del bulevard Barbès de París (França). Participà activament en les campanyes i en les gires propagandístiques de son company. En 1896 i 1909 col·laborà en Le Libertaire, sobretot amb articles antinatalistes. En 1911 era la companya, des de feia un parell d'anys, del periodista anarquista Louis Matha i aleshores la parella vivia al número 68 del carrer Rochechouart de París i regentava una petita llibreria neomaltusiana, on es venia articles contraceptius (preservatius, espermaticides, productes per avortar, etc.), llibres i fullets, que fins i tot oferta va en Le Libertaire, fet pel qual ella va ser processada, jutjada el novembre de 1911 i absolta. El 22 de febrer de 1912 va ser inscrita en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En aquesta època col·laborava en els periòdics Combat i La Cravache, i estava subscrita a Le Combat Syndicaliste. Durant la Gran Guerra, la seva correspondència va ser interceptada per la policia i les autoritats pogueren constatar que expedia productes contraceptius per correu, obrint-se una investigació sobre això, que implicà l'escorcoll del seu domicili el 7 de març de 1918, on la policia trobà llibres i fullets neomaltusians, però aquest cas va ser sobresegut el 26 de juliol de 1918. El maig de 1921 la parella s'establí al número 12 del carrer Draveil de la Cité Paris-Jardins de Draveil (Illa de França, França). El maig de 1922 va ser esborrada del «Carnet B» del departament del Sena. Laurentine Souvraz va morir el 29 d'octubre de 1946 a Draveil (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Paolo Zanella

- Paolo Zanella: El 16 de maig de 1871 neix a Verona (Vèneto, Itàlia) el paleta i pintor anarquista Paolo Zanella. Sos pares es deien Gaetano Zanella i Caterina Zampieri. La seva fitxa policíaca el qualificava d'actiu propagandista anarquista i de «perillós home d'acció» i molt relacionat amb els anarquistes Amedeo Bragantini i Giusto Annibale Danen. L'octubre de 1891 va ser detingut amb altres companys (Amedeo Bregantini, Giacomo Colli, Annibale Maraschini i Attilio Zago), sota l'acusació de pertànyer a «associació criminal» i denunciat per haver danyat el monument a Paolo Veronese (Paolo Caliari) i per haver proferit crits sediciosos («Visca l'anarquia»); se'n sortí amb una multa i el desembre d'aquell any va ser posat en llibertat. El gener de 1892 va ser novament detingut amb Amedeo Bregantini i Attilio Zago sota l'acusació de «enrenous nocturns». El setembre de 1892 va ser denunciat juntament amb Amedeo Bragantini i Attilio Zago per haver decapitat l'estàtua de Sant Francesc a Dossobuono (Vèneto, Itàlia) i per haver realitzat pintades subversives contra el Govern i contra la propietat, alhora que glorificava l'anarquia i la revolta, però finalment no va ser processat. El maig de 1893 amb Amedeo Bragantini i altre company va anar a la redacció del diari L'Adige i, segons la policia, va exigir amb amenaces la rectificació d'un article ofensiu per al moviment anarquista. El 25 d'octubre de 1893 va ser detingut juntament amb Amedeo Bragantini i Annibale Danen i condemnat a tres mesos de presó per ultratge i violència contra dos policies. El febrer de 1895, marxà cap a Gènova (Ligúria, Itàlia) i d'allà cap al Brasil, d'on retornà el gener de 1897. El març d'aquest any es va traslladar a Zuric (Zuric, Suïssa) d'on, arran d'un escorcoll el novembre, va ser acusat de possessió de 300 còpies d'un periòdic anarquista i per aquest motiu el 21 d'octubre de 1898 es va decretar la seva expulsió, juntament amb altres set companys (Alfredo Bacci, Davide De Benedetti, Pietro Capelli, Enrico Vincenzo Carrara, Francesco Giovanni Coletto, Antonio Galanti i Raffaele Maccaro). Posteriorment s'establí a Brussel·les (Bèlgica) i després a París (França). Expulsat de França, va ser localitzat per les autoritats a Torí (Piemont, Itàlia) i l'agost de 1902 traslladat a Verona. El juny de 1903 establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on freqüentà els cercles anarquistes i rebé periòdics anarquistes americans. El 29 de juliol de 1910 assistí a una conferència de Maria Rygier sobre el regicidi d'Humbert I d'Itàlia en el seu desè aniversari. En els anys successius continuà fidel a les idees anarquistes, però sense tenir una militància destacada. Paolo Zanella va morir el 8 de maig de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Retrat d'Émile Ricbourg, realitzat a partir de la foto antropomètrica d'Aphonse Bertillon, publicat en el diari parisenc Le Petit Journal del 6 d'agost de 1902

- Émile Ricbourg: El 16 de maig de 1872 neix a Albert (Picardia, França) l'anarquista Émile Alfred Honoré Ricbourg –el llinatge citat sovint erròniament de diferents maneres (Richbourg, Rubourg, etc.). Sos pares es deien Narcisse Désiré Honoré Ricbourg, peó de camins dels Ferrocarrils del Nord, i Maria Fernet. Es guanyava la vida com a emmotllador en metalls. En 1889 vivia a Pont-à-Mousson (Lorena, França). A finals dels anys vuitanta fou membre del grup anarquista d'Amiens (Picardia, França), del qual formaren part Louis Gosselin, Jules Lemaire, Harles Leoy i els germans Tarlier (Camille, Charles, Eugène, Emilien i Joseph), entre d'altres. En aquesta època vivia a Albert, separat de sa companya. El 17 d'octubre de 1890 s'allistà a Péronne (Picardia, França) per tres anys en l'exèrcit i va ser integrat en el V Regiment d'Hússars i el 17 de juliol de 1892 va ser destinat a la III Companyia de Fusilers de Disciplina a Algèria. L'11 de gener de 1893 va ser condemnat pel II Consell de Guerra Permanent de la Divisió Militar d'Orà (Orà, Algèria Francesa; actualment Algèria) a un any de presó i 50 francs de multa per «trancament de tanca». L'11 de gener de 1894 va ser posat en llibertat i enviat el 22 de gener de 1894 a la III Companyia Disciplinària. El 5 de setembre de 1894 va ser llicenciat per «perforació del tímpan». Posteriorment s'instal·là a Puteaux (Illa de França, França), al número 4 del carrer Pitois. L'octubre de 1900 va ser detingut al voltants del Bosc de Boulogne per un agent de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) sota l'acusació d'haver intentat provocar un descarrilament en furtar 17 peces de coure dels rails de la línia del tramvia Neuilly-Boulogne; jutjat per aquest fet, va ser condemnat a un mes de presó per «robatori de material de la línia fèrria». El juliol de 1901 va ser acusat d'implicació en la fabricació de moneda falsa després de la detenció de tres anarquistes (Marie Boucaux, Paul Chartier i Émile Haraucourt). El setembre de 1901 fugí cap a Amiens, on visqué a casa de Jules Lemaire, i va fer la verema al Marne juntament amb els germans Tarlier. De bell nou s'establí a Puteaux (Illa de França, França), on muntà el seu taller al número 83 del carrer de París. El 3 d'agost de 1902 va ser detingut, juntament amb sa companya, la bugadera Berthe Gabrielle Cadet, amb qui estava casat, i els anarquistes Guillaume-Joseph Mauguard (Raoul l'Anarchiste) i Louise Zoucker, sota l'acusació de fabricació de monedes de plata de 10 i 20 francs falses; jutjat per aquest fet, l'1 de maig de 1903 Mauguard va ser condemnat a cinc anys de presó i ell va ser absolt. Émile Ricbourg va morir el 8 de febrer de 1907 al seu domicili, al numero 45 del carrer Poireau, de Puteaux (Illa de França, França), escortat per sa companya Berthe Cadet.

***

José María Puyol Albéniz

- José María Puyol Albéniz: El 16 de maig de 1882 –algunes fonts citen erròniament 1881 o 1883– neix a Lugo (Lugo, Galícia) –algunes fonts citen erròniament Cascante (Tudela, Navarra) i Daimiel (Ciutat Real, Castella, Espanya)–, on son pare, empleat de Correus i Telègrafs, havia estat destinat, el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista José María Puyol y Albéniz. Sos pares es deien Emiliano Puyol y Fisac i Jovita Albéniz. Es crià a Cascante, d'on era natural son pare, i estudià al seminari de Tudela (Tudela, Navarra), on aconseguí una sòlida cultura. Aficionat al teatre, va ser actor com altres membres de sa família –sa germana fou primera actriu d'una reconeguda companyia teatral. Emigrà a Amèrica i residí uns anys a l'Argentina i a l'Uruguai. Moltes fonts diuen que retornà en 1931 a la Península amb la proclamació de la II República espanyola, però el cert és que en 1921 residia a Oviedo (Astúries, Espanya), on aquell any el Jutjat d'Instrucció d'aquella ciutat el processà per «injúries i desacatament». Instal·lat a València (València, País Valencià) en els anys republicans, va ser un dels responsables de diverses publicacions (Heraldo de Aragón, El Imparcial, El Liberal, El Sol, etc.). Durant la Revolució espanyola, amb altres companys anarquistes vinguts de l'Argentina (Blancho, Rodolfo González Pacheco, Lanuza), col·laborà en la premsa llibertària i fou, amb José Muñoz Congost, responsable del diari alacantí Liberación (1937-1938). També, amb José Pérez Burgos, dirigí el diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) editat a Almeria (Andalusia, Espanya) Emancipación (1937-1939). El 28 de març de 1939, quan el triomf franquista era un fet, aconseguí embarcar des del port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) a bord del carboner britànic Stanbrook cap a l'Àfrica del Nord i fou internat al camp de concentració de Relizane (Relizane, Algèria). Posteriorment residí a Alger (Algèria) i a Boufarik (Blida, Algèria), on rebé el suport de l'anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco. En 1945 col·laborà en el periòdic algerí Solidaridad Obrera, òrgan del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) d'Àfrica del Nord. En aquesta època va fer nombroses conferències tant a Alger com a l'Agrupació Llibertària d'Orà (Orà, Algèria). En l'exili va relacionar-se molt amb Pedro Herrera Camarero, José Muñoz Congost, José Pérez Burgos i Antonio Verardini Díaz-Ferreti. En 1945 va publicar el fullet Prensa burguesa y prensa proletaria. Cháchara por acuerdo de los compañeros de Boufarik. Fidel cervantista, el 18 de novembre de 1945 fou l'orador de la cerimònia d'inauguració d'una placa en honor a Miguel de Cervantes Saavedra a Alger, de qui es considerava deixeble, a la zona de la cova que li va servir de refugi en una temptativa d'evasió. Sobre aquest escriptor va publicar en 1946 el llibre Don Quijote de Alcalá de Henares. Racimo cervantino. L'estiu de 1947 participà, amb Conrado Lizcano Montealegre, en l'Exposició d'Art i d'Artesania Espanyols organitzat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Orà. En 1948 publicà la novel·leta Guingul o el rodar de las almas. Novela dialogada inédita. Hospitalitzat a Orà després d'un accident, marxà posteriorment cap a França i passà a residir a la colònia agrícola d'Aymare (Guiena, Occitània), organitzada per l'MLE per acollir en una propietat de 120 hectàrees els companys ancians, malalts o mutilats de guerra, fins a 1959, any en el qual entrà a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). A més de les citades, durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Acció Sindical, Boletín Confederal, Boletín Informativo, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Inquietudes, Nao, Nosotros, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplement Literari de Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Deixà inèdita una biografia, la primera coneguda, de l'escriptor Pedro Luis de Gálvez, gran amic seu, amb qui va escriure obres conjuntes, va viure un temps a Saragossa (Aragó, Espanya) i qui li va dedicar un poema («Mariá Pujol») –Puyol publicà sobre Luis de Gálvez nombrosos records en Solidaridad Obrera. José María Puyol Albéniz va morir el 24 de setembre de 1964 a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras (Provença, Occitània) –el certificat de defunció cita el seu domicili– i fou enterrat l'endemà religiosament, fet que va impedir que nombrosos companys assistissin als seus funerals. Segons alguns, sempre s'havia vist atret pel misticisme i mai no havia deixat de ser catòlic.

José María Puyol Albéniz (1882-1964)

***

Notícia de la detenció de Fernande Richir apareguda en el periòdic parisenc La Libre Parole del 15 de desembe de 1910

- Fernande Richir: El 16 de maig de 1883 neix a Songeons (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionària Fernande Marie Anne Richir. Sos pares es deien Eugène Auguste Camille Richir, funcionari principal de contribucions indirectes, i Anne Leonce Lordonné. En 1892 son pare morí i sa mare regentà un estanc a Bellaing (Nord-Pas-de-Calais, França) fins a la seva mort en 1898. Amb sa germana petita passà a ser tutelada. A finals de 1902 s'establí amb son company, l'anarquista Benoît Broutchoux, a Lens (Pas-de-Calais, França) i en 1903 la parella tingué una filla, Églantine. L'any següent nasqué a Sallaumines (Nord-Pas-de-Calais, França) son fill Germinal. Entre 1907 i 1910 fou gerent del periòdic L'Action Syndicaliste, dirigit per son company. El 28 de setembre de 1907 va ser denunciada amb son company per unes declaracions insultants contra la policia fetes per l'últim en un míting celebrat el 20 de juliol anterior a Denain (Nord-Pas-de-Calais, França). L'11 d'octubre de 1907 va ser condemnada pel Tribunal Correccional de Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) a 50 francs de multa per «injúries» a la gendarmeria al final d'una conferència antimilitarista. El 10 d'abril de 1908 va ser jutjada per l'Audiència de Saint-Omer (Nord-Pas-de-Calais, França), en tant que gerent, per un article antimilitarista signat per Alzir Hella publicat en L'Action Syndicale del 6 d'octubre anterior i va ser condemnada a sis dies de presó i a 100 francs de multa, mentre que Alzir Hella va ser penat amb dos anys de presó i Charles Billy a sis mesos. El 24 de desembre de 1910 va ser detinguda a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). L'abril de 1911 sa filla Églantine morí de bronquitis. El 8 de novembre de 1914 es casà a Montcenis (Borgonya, França) amb son company Benoît Broutchoux. A principis de 1916 s'instal·là al carrer Damrémont de París amb son company, llicenciat després d'haver estat gasejat al front. El 19 de març de 1917 va ser condemnada a 15 dies de presó per distribució del pamflet «Du charbon... ou la paix». A partir d'aquest moment compartí militància amb son company la resta de sa vida a Vilanuèva d'Agen. Son company morí en 1944. Fernande Richir va morir el 3 de setembre de 1947 a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània).

***

Notícia de l'autòpsia de Fulgencio Segura Pérez apareguda en el diari madrileny La Voz del 25 de novembre de 1920

- Fulgencio Segura Pérez: El 16 de maig de 1890 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarcosindicalista Fulgencio Segura Pérez. Sos pares es deien Angelino Segura Segura i María Pérez Reig. Militant del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava de torner als tallers de les «Foneries Escorsa» de la barriada de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). El 22 de novembre de 1920 va ser ferit de mort al carrer Constitució de la barriada de Sants de Barcelona, per tres sicaris del Sindicat Lliure. Greument ferit, va ser portat d'urgència a l'hospital del districte d'Hostafrancs i posteriorment va ser ingressat a l'Hospital Clínic de Barcelona on va morir l'endemà, 23 de novembre de 1920, i va ser enterrat al cementiri barceloní de Montjuïc. El cadàver presentava quatre dispars, dos mortals de necessitat. Dies després va ser detingut un tal Francesc Valls, però aquest crim restà impune.

Maria Lacerda de Moura

- Maria Lacerda de Moura: El 16 de maig de 1897 neix a la hisenda «Monte Alverne» a Manhuaçu (Minas Gerais, Brasil) la feminista llibertària, escriptora polèmica, oradora prestigiosa i activista cultural i política del Brasil de les primeres dècades del segle XX Maria Lacerda de Moura. Cinc anys més tard, sos pares (Modesto de Araujo Lacerda i Amelia de Araujo Lacerda) es van traslladar a Barbacena. En aquesta ciutat Maria Lacerda va començar els seus estudis primaris a l'«Externato del Asilo de Huérfanos», tenint com a professora una religiosa, la Germana Rosa. Per contrarestar la influència de l'ensenyament religiós que rebia sa filla, Modesto Lacerda, home culte i anticlerical, va convèncer Maria, que tenia entre 10 i 12 anys, perquè traduís el gran pensador anticlerical Maurice Lachâtre.  Es va llicenciar a l'Escola Normal de Barbacena el 1904, i es va interessar per les idees anticlericals i pedagògiques dels anarquistes, especialment de Francesc Ferrer i Guàrdia. Maria El 14 de gener de 1905 es va casar amb Carlos Ferreira de Moura. Va dedicar-se a ampliar la seva educació (música, pintura, xilografia, pirografia, brodadura, etc.), sense abandonar la lectura. Quan tenia 21 anys va ser nomenada professora de Treballs Manuals de l'Escola Normal de Barbacena, passant després a ensenyar pedagogia, higiene, i acabar com a directora del «Podagium», annex de l'escola. Va buscar finançament per solucionar la situació d'un grup de gent que mal vivia a xaboles i que va donar lloc a la creació del conjunt «Vila D. Vicoso» de 22 habitatges construïts a la Colina de Barbacena. Es va dedicar a l'ensenyament gratuït fundant la Lliga Contra l'Analfabetisme, en col·laboració amb els Oficials de l'Escola Militar, on va intentar aplicar els mètodes de Montessori, Robin, Faure i Ferrer i Guàrdia. Va escriure nombrosos articles i llibres criticant la moral sexual burgesa, denunciant l'opressió sexista exercida sobre les dones, riques i pobres. En 1920, a Rio de Janeiro, va fundar la Lliga per a l'Emancipació Intel·lectual de la Dona, que lluitava a favor del sufragi femení. Entre els temes triats per l'escriptora tenim l'educació sexuals de les joves, la virginitat, l'amor lliure, el dret al plaer sexual, el divorci, la maternitat conscient i la prostitució, qüestions poc discutides per les dones de l'època. Va publicar articles en diversos periòdics, sobretot en la premsa anarquista brasilera (A Plebe, O Combate), argentina i espanyola, i va editar en 1923 la revista Renascença, especialitzada en les qüestions sobre la formació intel·lectual i moral de les dones. Va atacar durament la societat caduca, la desigualtat social, la corrupció, l'ús dels càstigs corporals en l'ensenyament, els vicis, les drogues, el joc; la seva bandera de lluita era l'emancipació de la dona, la divulgació de les arts sanes, de la poesia, de la música, dels llibres i de la qüestió social. En aquest mateix any va desagradar molts anarquistes per referir-se positivament a les reformes educatives promogudes pels bolxevics a la URSS, tota vegada que ja s'havien denunciat les persecucions que patien els anarquistes russos per part dels comunistes. Les invitacions per part del Partit Comunista Brasiler, acabat de crear, perquè ingressi a les seves files seran constants. De la mateixa manera, va publicar diversos assaigs, com ara: Em torno da educação (1918), A mulher moderna e o seu papel na sociedade atual (1923), Religião do Amor e da Beleza (1926), Han Ryner e o amor plural (1928), Fascismo: filho dileto da Igreja e do Capital (1928), Amaie não vos multipliqueis (1932) o A mulher é uma degenerada? (1932). Maria de Lacerda Moura és considerada una de les pioneres del feminisme a Brasil, fundadora en 1921 de la Federació Internacional Feminista. Es va convertir en una difusora al Brasil del pensament del filòsof anarquista Han Ryner i va ser molt popular a l'Uruguai, Xile i Mèxic, països on va fer una important gira propagandística en 1929. Com a anarcofeminista es va unir als moviments obrers i sindicals de la seva època, i entre 1928 i 1937, corresponent al període més intens de la seva activitat intel·lectual, va formar part d'una comunitat llibertària autogestionària a Guararema (São Paulo), formada principalment per anarquistes individualistes i desertors espanyols, francesos i italians de la Gran Guerra. Va descriure l'experiència d'aquesta època d'aquesta manera: «Lliure d'escoles, lliure d'esglésies, lliure de dogmes, lliure d'acadèmies, lliure de proteccions, lliure de prejudicis governamentals, religiosos i socials.» La repressió política durant el govern de Getúlio Vargas va obligar a la dissolució de la comunitat, havent de fugir a Rio de Janeiro, on  va treballar a Ràdio Mayrink Veiga llegint horòscops. Va formar part de la maçoneria i dels Rosa-Creu, però es va distanciar d'aquesta públicament quan va saber que la seva seu a Berlín havia estat cedida als nazis. La seva última conferència (O Silêncio) va ser realitzada al Centre Rosa-Creu, al qual va tornar a lligar-se durant els últims anys de sa vida. Maria Lacerda de Moura va morir el 20 de març de 1945 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).

Maria Lacerda de Moura (1897-1945)

Continua...

---