Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 25 de maig

Esdeveniments

Execució sumària, el 25 de maig a les 18.30 hores, de communards agafats armats al carrer Saint-Germain-l'Auxerrois

- Cinquè dia de la Setmana Sagnant: El 25 de maig de 1871 a París (França), a la riba esquerra del Sena, les tropes federades de la Comuna no controlen més que la Butte-aux-Cailles. Sota el comandament de Walery Wroblewski, i malgrat un violent bombardeig, hi resisteixen fins a mitja tarda, i després es replegaran cap a la Bastilla. Darrere d'ells, les tropes de Versalles ocupen tota la riba esquerra. A l'altra riba, la batalla es desencadena al Marais i sobretot als voltants de la plaça del Château-d'Eau –actual plaça de la República–, on Brunel a pres la direcció de la resistència. Els cinc dominics d'Arcueil i nou dels seus mossos presos com a ostatges el 19 de maig, transferits al fort de Bicêtre el 25, són morts durant la confusió regnant durant el bombardeig, quan són traslladats de lloc. Al cap vespre, quan el sol s'amaga a la plaça, Charles Delescluze, delegat de la Guerra de la Comuna, grimpa lentament la barricada del bulevard Voltaire i es deixa matar. Paul Antoine Brunel, Maxime Lisbonne i Auguste Vermorel seran ferits. Als barris ocupats, els presoners i sospitosos són afusellats amb metralladores per fileres.

***

Capçalera del primer número de La Boje! [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt La Boje!: El 25 de maig de 1885 surt a Vercelli (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic anarquista La Boje! Grido dei lavoratori (La Boje! Crit dels treballadors). «La Boje!» és el nom que van prendre les revoltes pageses que entre 1882 i 1885 tingueren lloc a la zona llombarda de Màntua. «La Boje!» significa en llengua vèneta «l'olla que bull» i ve de l'expressió que cridaven els camperols revolucionaris «La boje, la boje e de boto la va' de fora!» (Bull, bull i d'un cop trabuca!). Aquest setmanari va ser editat pel propagandista anarquista Luigi Galleani i només va treure un altre número, el 4 de juny de 1885. Portava la dita: «La Boje! È campo libero alla collaborazione operaia» (La Boje! Camp lliure a la col·laboració obrera) i un epígraf d'Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti): «Noi plebe, non morremo: Ma nel gran giorno, in faccia al sol lucente, giuistizia ci faremo!» (Nosaltres el poble, no morim: Però quan arribi el gran dia, amb el sol lluent a la cara, justícia hi farem!).

***

Nold i Bauer

- Alliberament de Nold i Bauer: El 25 de maig de 1897 els anarquistes Carl Nold i Henry Bauer, empresonats per complicitat en l'atemptat d'Alexandre Berkman contra el patró Henry Clay Frick durant la vaga de Homestead en 1892, són alliberats de la penitenciaria de l'Estat de Riverside a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA), després d'haver estat tancat quatre anys i tres mesos. Havien estat condemnats a cinc anys de treballs forçats, però la pena fou reduïda per bona conducta. Els grups anarquistes d'Alleghany organitzaren un gran recepció i una festa a Hazelwood per celebrar el retorn dels dos anarquistes. Berkman sortirà de presó en 1906.

***

Anagrama de la FORA

- Constitució de la Federació Obrera Argentina (FOA): Entre el 25 i el 26 de maig de 1901 a Buenos Aires (Argentina) té lloc el Congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA). Cinquanta delegats obrers, socialistes i anarquistes, representants de 35 societats obreres de la capital i de l'interior del país hi van prendre part, entre ells l'anarquista italià Pietro Gori. En aquest congrés, la FOA es reconeix autònoma vers els partits polítics, acorda la fundació de Borses de Treball, es pronuncia en favor de la vaga general, del boicot i del sabotatge com a formes de lluita, aprova la instal·lació d'escoles lliures patrocinades per la Federació i la necessitat de lluitar per la rebaixa o supressió dels lloguers. D'aquestes reivindicacions es desprèn l'existència d'un clar predomini anarquista entre els delegats al Congrés. Per altra banda, són aprovats diversos punts d'organització relatius al sistema de cotitzacions, a la pràctica de congressos anuals i a la representació de delegats –les seccions federals tindrien un delegat per cada 300 socis en el Comitè Federal, sense passar de tres delegats, fins i tot en el cas que la secció tingués més de 900 delegats. El congrés es va cloure amb una «salutació al proletariat universal que lluita per la seva emancipació, tot solidaritzant-se amb les seves lluites i desitjant bona salut al gènere humà per mitjà de la revolució social». Però des del II Congrés (abril de 1902), les divergències entre els anarquistes, més influents, i els socialistes es van manifestar i prepararen la seva separació. Arran del IV Congrés (juliol 1904), l'organització va prendre el nom de Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però no serà fins al V Congrés (26 d'agost de 1905), quan afirmarà la seva veritable orientació comunistallibertària. La FORA va arribar a tenir 250.000 membres i després de promoure nombroses vagues generals, en 1909, s'escindirà en dues organitzacions: FORA del IX Congrés (reformista) i FORA del V Congrés (fidel a l'ideal llibertari).

***

Georges Taupin segons Le Petit Parisien del 26 de maig de 1923

- Atemptat de Taupin: El 25 de maig de 1923, a la seu del grup catòlic i monàrquic Acció Francesa i del seu periòdic Action Française, al carrer de Roma de París (França), l'anarquista Georges Taupin, després de buscar inútilment per tot el local el líder d'aquest grup nacionalista d'extrema dreta Charles Maurras, dispara un tret de revòlver al sostre. Aquesta acció es realitza mesos després de l'atemptat de l'anarquista Germaine Berton, el 22 de gener d'aquell any al mateix lloc, i on resultà mort Marius Plateau, cap dels extremistes «Camelots du Roi». L'agressor va ser detingut sense oferir cap resistència per l'agent Joly al mateix lloc de la feta i portat a la comissaria de la Madeleine al carrer d'Anjou on fou interrogat per l'inspector Torlet. Taupin, obrer constructor de carcasses metàl·liques de 24 anys i resident a Ivry-sur-Seine, que havia sol·licitat entrar en Le Libertaire per reemplaçar el seu gerent Albertini aleshores empresonat, fou delegat en congressos de metal·lúrgics. Processat, va ser defensat pel prestigiós advocat Henry Torrés. Durant el judici, el 6 de juny de 1923, afirmà que no volia matar ningú sinó simplement mostrar que els anarquistes no tenien por de les amenaces d'Acció Francesa. Taupin va ser condemnat per «estralls, violències i ús d'arma prohibida» a 15 dies de presó i 25 francs de multa.

***

Cartell anunciador de l'exposició de Ramón Acín al Rincón de Goya (maig de 1930)

- Exposició d'Acín: El 25 de maig de 1930 s'inaugura al Rincón de Goya, al Parque de Buena Vista de Saragossa (Aragó, Espanya), l'exposició antològica d'obres (pintures, xilografies, escultures, obres en metall, etc.) de l'artista anarquista i anarcosindicalista Ramón Acín Aquilué. Poc abans, entre el 6 i el 20 de desembre de 1929, havia exposat amb gran èxit 60 obres a les Galeries Dalmau de Barcelona (Catalunya), una de les més prestigioses d'Europa. Amb aquesta exposició saragossana de 70 obres, molt influenciada per diverses corrents d'avantguarda (racionalisme, neocubisme, ultraisme, etc.), l'artista reté un homenatge al pintor Francisco de Goya y Lucientes i a l'arquitecte Fernando García Mercadal, qui projectà l'edifici racionalista Rincón de Goya entre 1926 i 1927, l'aixecà entre 1927 i 1928 i que acabà inaugurant-se el 16 d'abril de 1928, coincidint amb el centenari de la mort de Goya. Aquesta exposició s'emmarcà en els actes del centenari del romanticisme. La premsa d'aleshores es va fer ressò de l'exposició i a les primeres pàgines dels seus principals diàries (Cierzo, Diario de Huesca, Heraldo de Aragón, Montearagón, La Tierra, Tierra Aragonesa, La Voz de Aragón, etc.) es publicaren nombrosos articles al respecte; des del 31 de maig fins al 12 de juliol de 1930, aparegueren diferents ressenyes, comentaris i crítiques, signats per Marín Sancho, José Jarne, Zeuxis, «Albareda Hermanos» (José i Joaquín Albareda Piazuelo), Eloy Yanguas, Rafael Sánchez Ventura, Gil Bel, entre d'altres. Rebé dures crítiques, les úniques discordants de tota la premsa aragonesa, dels «Albareda Hermanos», que qualificaren Acín d'«avantguardista» i les exposicions d'avantguarda de «malalties infeccioses».

Exposició de Ramón Acín al Rincón de Goya

***

Manifestació de la gent de l'espectacle: Jean-Pierre Cassel, Michel Piccoli, Micheline Presle, Samy Frey, François Fabian, Jacques Brel i Jean Ferrat, entre d'altres

- París (25-05-68): El 25 de maig de 1968 a París (França), al matí, el primer ministre Georges Pompidou, en unes declaracions a la premsa diu que els esdeveniments desencadenats a França són una «temptativa evident de desfermar la guerra civil» i que a partir d'ara «tota reunió serà dispersada amb la major energia». A les 15 hores, comencen al Ministeri del Treball del carrer de Grenelle, les majors negociacions socials des del 1936, on s'ha intentant que tothom (sindicats, patronals, petites i mitjanes empreses, representants de les classes mitjanes, organitzacions agrícoles, etc.) hi participi. De Gaulle ha donat carta blanca al primer ministre per aconseguir la pau social. Pompidou, amb el suport de la patronal, d'arrencada concedeix un augment del 35% dels salaris mínims. 25 hores de negociacions caldran per arribar als acords socials més importants de tots els temps, amb un augment per al conjunt dels sous d'un 10%, i això sense gaire discussions. Mentrestant, els periodistes de les ràdios i de les televisions públiques es declaren en vaga; l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) només difonen un butlletí de notícies a les 20 hores, reclamen llibertat d'expressió. En aquesta vaga se sumarà tot el sector artístic (actors, directors de cinema i de teatre, músics, cantautors, etc.). 120 periodistes de l'ORTF serà acomiadats, entre ells Michel Drucker, Thierry Roland i Roger Coudrec.

Naixements

Max Hödel, segons Le Voleur. Cabinet de Lecture Universel el 19 de juliol de 1878

- Max Hödel: El 25 de maig de 1857 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'anarquista, partidari de la propaganda per l'acció, Emil Heinrich Max Hödel, que va fer servir el pseudònim Lehmann. D'antuvi s'afilià al Sozialistische Arbeiterpartei Deutschlands (SAPD, Partit Socialista Obrer d'Alemanya), però ben aviat trencà amb els socialistes argumentant que molt prometien emperò res no feien. A Leipzig es guanyà la vida com a lampista, però després es dedicà a la venda de periòdics (Die Fackel, Vorwärts, etc.) i a la difusió d'impresos polítics, fins i tot del socialistes cristians. El SAPD l'acusà que quedar-se amb  la recaptació de la venda de la seva premsa i l'expulsà oficialment del partit el 9 de maig de 1878, dos dies abans de cometre l'atemptat que el faria famós. Després marxà de Leipzig i anà a Nuremberg, on fou buscat pel procurador de l'Estat que l'acusà d'ofenses a l'emperador. Més tard viatjà per Alsàcia, Lorena, Silèsia i Westfàlia, escampant propaganda socialista i anarquista. Segons alguns va pertànyer al sector bakuninista de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però la policia mai no ho va confirmar i en els interrogatoris a vegades deia que era socialista i altres absolutament anarquista. Sense feina, el 25 d'abril de 1878 s'instal·là a Berlín. Pocs dies després, l'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per «traïció a la pàtria» cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya). Els atemptats de Hödel i de Karl Nobiling, uns dies més tard, el 2 de juny, contra l'emperador alemany van servir de pretext al canceller Otto von Bismarck per promulgar una Llei antisocialista l'octubre d'aquell 1878.

Max Hödel (1857-1878)

***

Notícia de la detenció d'Alfonso Molina apareguda en el diari parisenc Le Petit Moniteur Universal del 7 de setembre de 1892

- Alfonso Molina: El 25 de maig de 1857 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Alfonso Tomà Gregorio Molina, també conegut com Alphonse Molina. A Itàlia va ser condemnat en diverses ocasions. Després de viure un temps a Ginebra (Ginebra, Suïssa), a principis dels anys noranta emigrà a París (França), on es guanyà la vida treballant d'obrer joier. Des de setembre de 1891 vivia en una habitació moblada del carrer Ordener. A principis de desembre de 1891, amb l'anarquista Constant Martin, es dedicà a organitzar festes familiars amb xerrades populars amb finalitats propagandístiques. Ben igual que altres companys anarquistes connacionals (Giovanni Colombo, Guglielmo Guzzina, Dionigi Malagoli, etc.), rebia d'Itàlia periòdics i fullets per a la seva distribució entre els obrers italians establerts a París. Participà en les reunions d'anarquistes italians (Guglielmo Guzzina, Dionigi Malagoni, Severino Rappa, etc.) que se celebraven al domicili de Rappa, al número 89 del Faubourg Saint Antoine de París. El 29 de març de 1892 es va decretar la seva expulsió de França, però aquesta no se li va poder notificar ja que havia fugit cap a Itàlia. El setembre de 1892 va ser detingut a Torí, procedent de Londres (Anglaterra), on s'havia relacionat amb els anarquistes il·legalistes Luigi Parmeggiani i Vittorio Pini, i en possessió de dos grans brillants valorats en 2.000 francs. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes prescrit per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Varban Kilifarski

- Varban Kilifarski: El 25 de maig de 1879 neix a Harsovo (Razgrad, Bulgària) el militant, propagandista i pedagog anarquista Varban Kilifarski. Havia nascut en una família d'origen pagès, encara que per les seves formes semblava un aristòcrata. Son pare, originari de Kilifarevo, a prop de Tirnovo, feia de mestre a l'escola primària d'Harsovo. Més tard la família s'instal·larà a Razgrad. Varban passarà la major part del temps, sobre tot a l'estiu, a Teketo, a prop de Ichiklar, on s'ocupava, amb altres cinc famílies, de l'agricultura i de la silvicultura de l'immens bosc de Déliorman. De molt jove va descobrir les idees llibertàries de la mà d'un dels seus professors d'institut anarquista tolstoià i ja en aquell temps va ser detingut per primer cop per protestar contra els privilegis davant la presència d'unes autoritats. Enrolat en una organització socialdemòcrata, amb Mikhael Guerdjikov i Gotze Detxev, va participar en el moviment revolucionari federalista d'alliberament de Macedònia. En tornar a Bulgària en 1907, i després de passar un temps a la presó de Razgrad per una acció contra el milionari Guéchev, va crear amb Mikhael Guerdjikov i Nicolas Stoïnov nombrosos periòdics anarquistes (Svobodno Obshestbo, Bezvlastié) i l'editorial «Bezvlastié» (Acràcia), que publicarà en búlgar les principals obres de l'anarquisme. Aquesta feina intel·lectual la compaginava amb la feina agrícola a Teketo i va ser delegat al Congrés de la Unió Agrària. Influenciat per l'experiència de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, començarà a engegar una escola llibertària a Teketo, amb el suport del seu germà Christo, tolstoià antimilitarista, antic mestre d'escola a Kharkov (Rússia) que aconseguirà els permisos del Ministeri d'Educació per obrir una escola privada; però aquesta no reeixirà a causa de l'inici de la guerra als Balcans, que va tancar les escoles i va mobilitzar els mestres. Antimilitarista, es va exiliar a Suïssa, on va intentar construir amb companys búlgars i russos una comuna agrícola, però que no va reeixir per manca de fons. El gener de 1912 es va instal·lar a París i a partir de maig d'aquell any va esdevenir professor a l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, i això sense conèixer el francès. A «La Ruche» va organitzar el jardí i les terres de conreu, ajudat pels infants, i va fer feina a la seva impremta. El febrer de 1913 va marxar de «La Ruche» acompanyat de Jeanne Lebin, una de les col·laboradores anarcocristiana tolstoiana de l'escola, i es van instal·lar al barri parisenc de Villejuif, per ocupar-se de la propaganda anarquista. Va intervenir en un gran míting contra la prohibició de les autoritats franceses d'una visita de Kropotkin. En aquesta època va fer feines de tota casta per a subsistir: reparació de carrers, jardineria, instal·lació de calefaccions, etc.; a més de mantenir un hort de llegums a Villejuif que aprovisionava mig París llibertari. Quan va esclatar la Gran Guerra, el seu antimilitarisme el va obligar a exiliar-se, amb sa companya, a Florència (Itàlia) a partir de febrer de 1915, on va engegar una important campanya antireligiosa quan va veure la importància que jugava la religió a Itàlia. Obligat a fitxar la seva residència a Luca, va reprendre la feina agrícola i, com que tenia un hospital militar a prop, va engegar una campanya antimilitarista entre els soldats ferits. La seva companya va ser detinguda i expulsada d'Itàlia cap a França, quedant Varban tot sol amb una nina de cinc anys (Lilka) i malalt de tuberculosi i paludisme; i poc després, va ser internat a Campobasso fins al final de la guerra. Un cop la família es va reunir de bell nou, es va instal·lar a Lucca i Pisa. Va retornar a Bulgària amb sa família, però de Teketo només quedaven les ruïnes. Abans de morir va intentar aixecar de bell nou en aquells terrenys una comuna i un escola, però sense gaire èxit a causa del càncer. Varban Kilifarski va morir el 20 de gener de 1923 a Sofia (Bulgària). Va ser enterrat en mig d'un bosc propietat de sos parents.

***

Alfred Duchesnay

- Alfred Duchesnay: El 25 de maig de 1887 neix a Le Grand Andely (Les Andelys, Alta Normandia, Normandia) l'anarcoindividualista Alfred-Eugène Duchesnay. Era fill de Michel-Élie Duchesnay, paleta, i de Constance-Euphrasie Feuillette, jornalera i obrera en seda. Visqué en una mansarda al número 250 del carrer Convention del Districte de Vaugirard de París (França). Es guanyava la vida com a obrer enrajolador. El 4 de març de 1911 es casà al XV Districte de París amb Henriette Marie Thérèse Boissier, cobradora de la Companyia de Tramvies de París en la línia «Hôtel de Ville-Clamart», amb qui tingué aquell mateix any una filla. Durant la Gran Guerra fou membre del grup dels «Amics de Par delà la mêlée», publicació anarcoindividualista publicada per E. Armand i fou mobilitzat com a obrer enrajolador a les fàbriques Renault de Billancourt (Illa de França, França). Entre el 15 de març de 1918 i el febrer de 1920 publicà, amb Pierre Chardon i Marcel Sauvage, el bimensual anarcoindividualista La Mêlée. Libertaire, Individualiste, Éclectique. En 1920 la mansarda on vivia fou l'adreça postal i seu, com ja havia passat amb La Mêlée, dels periòdics anarcoindividualistes L'Un, que publicà un número el març, i Un, que publicà set números entre juny i desembre d'aquell any, i que van ser les publicacions que substituïren La Mêlée. Cap al 1922 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània). Divorciat de la seva primera companya l'11 de maig de 1933, el 20 de setembre de 1934 es casà amb Gisèle Marie Veggian. Alfred Duchesnay va morir el 25 de juny de 1947 a Niça (País Niçard, Occitània).

***

Necrològica de Juan Mínguez Martínez apareguda en el periòdic tolsosà Espoir del 27 de març de 1978

- Juan Mínguez Martínez: El 25 de maig de 1892 neix a El Esparragal (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Mínguez Martínez. Sos pares es deien Juan Mínguez i Josefa Martínez. De jove emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya), milità activament en la naixent Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser nomenat president del Sindicat Tèxtil de Badalona. El 2 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb sa companya Teresa Fernández Ruiz –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Hernández–, també militant anarcosindicalista, i sa filla Isabel Mínguez Fernández (nascuda en 1929). En arribar separaren sa família; ell va ser tancat al camp de concentració de Bram i sa companya i sa filla van ser enviades a Morcens (Aquitània, Occitània). El setembre de 1940 sa família ja tornava a estar unida. Després d'un temps a Démouville (Baixa Normandia, França) i per Normandia, intentar refugiar-se sense èxit a Mèxic. En 1949, s'establí a Albi (Llenguadoc, Occitània), on va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT, càrrec que exercí durant uns anys. Juan Mínguez Martínez va morir el 26 de novembre de 1977 a l'Hospital d'Albi (Llenguadoc, Occitània). Alguns l'identifiquen, no sabem amb quin fonament, amb el manobre anarcosindicalista de Badalona Joan Minguet.

***

Notícia de la mort de Cassien Oddo apareguda en el diari marsellès Le Petit Marsellais del 21 de juliol de 1918

- Cassien Oddo: El 25 de maig de 1892 neix al barri de Montredon de Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i sindicalista Cassien Baptistin Oddo. Sos pares es deien Charles Auguste Oddo, jornaler, i Louise Thérèse Perron. Es guanyava la vida com a obrer vidrier i vivia a la Traverse Moutte de Marsella. Era membre del Grup de Propaganda Revolucionària i Antimilitarista de La Madrague de Montredon, fundat per Gaetano Antonsanti i del qual eren membres Eugène Audier, Léopold Fouque, Pierre Mino, Arthur Nutti, Émile Paris, Libéral Pequinot, Rodier i Félix Trotta, entre d'altres. Fou l'organitzador, amb el suport del Comitè de Defensa Social (CDS), de la representació el 24 de febrer de 1912 de la peça Le rêve de Rousset, celebrada a la Salle du Cinématrographe de La Madrague. El 10 d'octubre de 1913 va ser incorporat a files com a soldat de segona classe, però el 19 de juliol de 1915 va ser llicenciat per patir psoriasi generalitzada. En aquesta època vivia al carrer Fortin del barri de Mondredon de Marsella. El 24 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, va ser considerat apte per al servei i integrant el 20 de desembre de 1915 en la Companyia 9/64 del VI Regiment d'Enginyers amb el grau de mestre-obrer. Cassien Oddo va morir en acció de guerra el 31 de maig de 1918 a Sommelans (Picardia, França) i va enterrat en una tomba col·lectiva al cementiri municipal d'aquesta localitat –la tomba i el monument porten erròniament el seu nom com Séraphin Adolo.

***

Emilio López Arango

- Emilio López Arango: El 25 de maig de 1893 neix a Cudillero (Astúries, Espanya) el teòric i propagandista anarcosindicalista Emilio López Arango, també conegut sota el pseudònim de Xáxara. Fill d'una família modesta de pescadors, era el segon de nou germans. Fins als 11 anys anà a escola, però després va haver de fer feina per ajudar sa família. El 14 de setembre de 1907, cridat per un oncle, emigrà a Cuba. A l'illa caribenya treballà de dependent en una botiga de Quinta (Santa Clara) durant dos anys i quatre mesos; a Las Vueltas, dos mesos en una botiga; i a altres localitats fins a la tornada a Espanya en 1910. El setembre d'aquest any marxà a l'Argentina, on va fer d'aprenent al gremi de forners. Sempre en contacte amb el món proletari, en 1912 començà a conèixer l'anarquisme a través de la lectura de Kropotkin. Juntament amb altres forners revolucionaris (Avelino Alarcón, Diego Mosquera), amb els quals viu i milita, participà en les vagues del gremi de 1912 i 1913, que van ser un fracàs i que el portaren 15 mesos a la presó. Durant el tancament a la Presó Nacional aprengué moltíssim d'altres interns (Apolinario Barrera, Teodoro Antillí, etc.), alhora que aprofità el temps amb la lectura i l'escriptura de poemes. El 13 de setembre de 1915 fou alliberat i immediatament entrà en la Societat de Resistència d'Obrers Forners de Buenos Aires, el portaveu de la qual, El Obrero Panadero, redactà a partir de l'1 de gener de 1916 i fins a la seva mort. En 1916 també començà a col·laborar en La Protesta, en una època d'importants lluites intestines (debat sobre el sovietisme, campanyes unificadores, il·legalisme i ús de la violència, etc.), i en el setmanari satíric El Burro –tres números entre l'1 i el 14 de maig de 1917. El 13 de gener de 1919 fou detingut i el maig d'aquell any, prohibida la premsa anarquista, marxà a Santa Fe. En 1919 publicà en aquesta ciutat, amb Diego Abad de Santillán i José Torralvo, La Campana, però fou expulsat de Santa Fe. De bell nou a Buenos Aires, treballà d'estibador i participà en l'organització dels formers. Entre 1920 i 1922 col·laborà en El Repartidor de Pan, altra publicació d'aquest gremi. En aquesta època formà part del Consell Federal de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i col·laborà en al seva premsa. En el Congrés Continental de maig de 1929 de Buenos Aires, del qual sorgí l'Associació Continental Americana de Treballadors (ACAT), representà la FORA i fou elegit secretari de Relacions Internacionals de l'ACAT. Defensà un anarquisme intransigent i lluità contra el comunisme, el reformisme i l'i·legalisme violent expropiador –representat pel sector de La Antorcha i per Severino di Giovanni–, alhora que palesava la necessitat d'una presència anarcosindicalista important; però aquesta línia el creà opositors que l'apartaren un temps de la redacció de La Protesta i del seu Suplemento. La virulenta polèmica portada a terme amb Abad de Santillán en La Protesta contra els atemptats i les expropiacions dels grups anarquistes il·legalistes (anarcobanditisme) fou la seva sentència de mort. Emilio López Arango fou assassinat el 25 d'octubre de 1929 a Buenos Aires (Argentina) amb tres trets de pistola a la porta de ca seva. Deixà companya, Carmen, i tres fills de curta edat. Els assassins foren militants anarquistes d'altra tendència, molt probablement per Severino di Giovanni. Les seves restes foren vetllades a la seu de la FORA per milers de treballadors. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, com ara Alborada, ¡Despertad!, Nuevos Caminos, Prometeo, Revista Única, Suplemento de Tierra y Libertad, Tribuna Proletaria, etc. És autor d'El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb Abad de Santillán) i Ideario (1942, pòstum). En 2007 Carlos Penelas publicà l'assaig Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario.

Emilio López Arango (1893-1929)

***

Necrològica de Pere Oró Ricart apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de gener de 1972

- Pere Oró Ricart: El 25 de maig de 1893 neix a Arenys d'Empordà (Garrigàs, Alt Empordà, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Alcanó (Segrià, Catalunya)– l'activista anarquista i anarcosindicalista Pere Oró Ricart. Sos pares es deien Josep Oró i Maria Ricart. Començà a treballar com a calderer i metal·lúrgic a Sabadell, on pertanyia al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga revolucionària de 1917, va ser un dels protagonistes de la lluita a les barricades sabadellenques i per això va haver de fugir cap a França, i a Bèlgica després, països d'on fou expulsat per les seves activitats llibertàries. De tornada a Barcelona es va integrar en els grups d'acció anarquistes que combatien el pistolerisme patronal i en els grups d'expropiació. L'agost de 1923 fou detingut amb Josep Espuñes Bach per la mort de l'agent del cos de vigilància Jesús Fernández Alegria, però fou alliberat per manca de proves. Dies després, el 29 d'agost, fou ferit de bala durant l'atracament del despatx de la indústria farinera de Pere Salisachs de Barcelona, on resultà malferit de mort Pere Vilalta Gras –gerent i caixer de l'entitat; republicà, era corresponsal a Barcelona d'El Motín i amic íntim de José Nakens– i 10 persones més –entre elles el caporal de la Guàrdia Civil Salvador Galeoto– durant el tiroteig de la fugida del grup, format, com a mínim, per Joaquim Pons Dílmer (Ramon Peris Llansà o El Americà), Enrique Alvareda Miró, Amadeo Sanmartín Suñé, Vicente Martín Fernández i Manuel González Serrano (Bautista Peroni), que van ser detinguts i jutjats –Antonio Dehesa Bayona i Ricardo Sanz García, van ser arrestats i processats, però finalment alliberats per manca de proves. Des de la presó signà la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», publicada el març de 1925 en La Protesta i en Solidaridad Proletaria, on criticava la manca d'acció dels sectors més sindicalistes de la CNT. El juny de 1926 fou processat per un delicte de «lesa majestat» per insultar el Rei a crits a la seva cel·la. Finalment, després de més de tres anys, el grup d'acció anarquista fou jutjat entre el 10 i 11 de gener de 1927 per l'assalt a la casa Salisachs i condemnat a cadena perpètua, a indemnitzar la família de la víctima i al reintegrament de la quantitat furtada. Quan purgava la pena a la presó de Figueres, protagonitzà una fugaç fugida que fou avortada pel sometent. Alliberat amb la proclamació de la República, trobà feina a Barcelona i s'afilià al Sindicat Fabril, Ram de l'Aigua de la CNT. Durant la guerra civil, lluità a la Secció d'Artilleria «Sacco y Vanzetti» de la Columna «Tierra y Libertad». Ferit durant l'atac a Toledo, retornà a Catalunya i es féu càrrec de la col·lectivitat de Cordelles, a Cerdanyola. En acabar la guerra, fugí a França i va passar per diversos camps de concentració (Argelers, Bram i Gurs). Després fou destinat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) per realitzar tasques agrícoles. Participà en la fundació de la CNT a Aush, organització en la qual milità fins a la seva mort. Sa companya fou Manuela Torres Motis. Pere Oró Ricat va morir el 27 de juny de 1971 a Aush (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto de la policia italiana de Virgilio Perfetti

- Virgilio Perfetti: El 25 de maig de 1896 neix a Galeata (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Virgilio Perfetti. Son pare es deia Antonio Perfetti. Es guanyava la vida treballant de paleta. En data indeterminada emigrà a Basilea (Basilea, Suïssa), on era negociant i militava en el moviment anarquista local. En 1929 regentava una adrogueria a Huningue (Alsàcia, França). A principis dels anys trenta figurava en els llistats de busca i cerca de la policia feixista italiana amb l'ordre de detenció i d'empresonament. El 26 d'octubre de 1951 aconseguí la nacionalitat francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de José Margeli Naudín apareguda en el diari madrileny La Correspondencia de España del 5 de novembre de 1921

- José Margelí Naudín: El 25 de maig de 1897 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el propagandista anarcosindicalista José Margelí Naudín –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Marguelí–, conegut com Joselito. Sos pares es deien José Margelí Carullas i Tomasa Naudín Soler –algunes fonts diuen erròniament que era fill d'una família d'origen magribina. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on exercí el seu ofici de caixista a la impremta del periòdic Tierra y Libertad i milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on destacà en tasques organitzatives i propagandístiques. En 1919 participà en la vaga de «La Canadenca». Amb Rafael Vidiella Franch, gran amic seu, fou un dels responsables a començament de la dècada dels vint del periòdic Solidaridad Obrera, quan s'edità a València (País Valencià) a causa de la repressió. L'agost de 1920 va ser detingut a València amb altres companys arran de l'atemptat mortal contra l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra. Governativament va ser desterrat a Villarroya de los Pinares (Terol, Aragó, Espanya), però retornà clandestinament a València. El 4 de novembre de 1921 va ser detingut, amb altres companys (Rafael Ruiz Romero i Ramón Inza), inculpat de l'atemptat comès a València contra Domingo Martínez García, confederal acusat d'haver malversat fons del sindicat. En 1926 s'adherí a la francmaçoneria. Amb el temps, entrà a fer feina en el diari barceloní La Vanguardia com a linotipista i corrector de proves. Els companys el coneixien pel malnom de Joselito, per les seves aficions taurines. Durant els anys republicans fou delegat confederal als tallers de La Vanguardia. Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona i fou membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de la ciutat, on defensà la conveniència de provocar un aixecament independentista al Marroc per entrebancar la reraguarda feixista, entrevistant-se per a tal fi amb el Comitè d'Acció Marroquí a Ginebra. Més tard entrà a formar part del Servei d'Informació del Departament de Guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França i el gener de 1940 passà, amb sa companya Julia Justo Sala, a Santo Domingo (República Dominicana), per acabar establint-se a Mèxic. Al país asteca es mostrà contrari amb les estratègies de la Delegació de CNT i del grup editor del periòdic Tierra y Libertad i a partir de 1942 va fer constat les tesis de la «Ponència» del seu amic Joan García Oliver. En 1947, amb Cristobal Aldabaldetrecu Irazábal, Gregorio Jover Cortes i Luis García, milità en la Subdelegació confederal de Mèxic i es mostrà a favor de la CNT de l'Interior. L'11 de juny de 1953 presidí un acte contra el pacte economicomilitar signat entre els governs nord-americà i franquista celebrat al teatre Arbeu de la capital mexicana. En aquesta època col·laborà en el periòdic tolosà España Libre i envià suport econòmic als combatents i presos de l'Interior. En 1956 va ser nomenat vocal de l'Agrupació de Militants de la CNT de Mèxic i en 1966 vicesecretari d'aquesta, la qual va fer costat l'estratègia cincpuntista. José Margelí Naudin va ser enterrat el 27 d'abril de 1969 a Mèxic (Mèxic).

Continua...

---