Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 10 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de Verbo Nuevo [CIRA-Lausana]. Foto d'Éric B. Coulaud

- Surt Verbo Nuevo: El 10 d'abril de 1928 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de la publicació anarquista en llengua castellana Verbo Nuevo. Periódico de ideas y de lucha. El responsable legal de l'administració i de la redacció va ser Ernest Tanrez (Ernestan), encara que la publicació la portava Juan Manuel Molina Mateo (Juanel). Es mostrà partidari al sector de l'exili acostat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la dictadura de Primo de Rivera. Hi van col·laborar Josep Magrinyà i Federico Pizana, entre d'altres. El disseny de la capçalera estava realitzat pel dibuixant Helios Gómez. En sortiren, com a mínim, dos números.

***

Portada d'un número d'Ação Direta

- Surt Ação Direta: El 10 d'abril de 1946 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic anarquista Ação Direta. Semanario anarquista. Fundat i dirigit per José Oiticica, n'havia tret una primera època a partir del 10 de gener de 1929. Canvià de periodicitat en diverses ocasions (quinzenal, mensual i bimestral) i així mateix es distribuí a São Paulo. També va ser dirigit per Sônia Oiticica i van ser administradors Ideal Peres i Manuel Pérez. Hi van col·laborar, entre d'altres, P. Bertholot, J. Bestieu, Pedro Ferreira da Silva, José Gomes Cardoso, Edgard Leuenroth, Clara Luz, Peloriano Maia, Roberto das Neves, José Oiticica, Sônia Oiticica, Ideal Peres, Juan Peres, Manuel Pérez, Serafim Porto, Rudolf Rocker, José Romero, Dr. Satan, Edgar Rodrigues i Josef Tibogue. En sortiren 136 números, l'últim el 30 d'octubre de 1959. En 1970 l'editorial Germinal publicà una antologia d'articles de José Oiticica publicats en el periòdic sota el títol Ação Direta (meio século de pregação libertária).

Naixements

Karl Eduard Nobiling

- Karl Eduard Nobiling: El 10 d'abril de 1848 neix a Kollno (Posen, Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. Karl Eduard Nobiling va morir el 10 de setembre de 1878 a la presó de Berlín (Alemanya). El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.

***

Notícia de la mort de Claude Crestin apareguda en el diari lionès Le Progrès de l'1 d'agost de 1900

***

Louis Matha

- Louis Matha: El 10 d'abril –alguns citen erròniament el 6 d'abril– de 1861 neix a Castèlgelós (Aquitània, Occitània) el propagandista anarquista Arnaud Matha, més conegut com Armand-Louis Matha i que va fer servir el pseudònim Belle-Barbe. Sos pares es deien Pierre Matha i Marie Lescouzères, i vivien a l'illa de la Reunió. Fou fill d'una família de pagesos bonapartistes, mai no va anar a l'escola i aprengué a llegir quan tenia 14 anys amb llibres de temàtica social. Perruquer de professió, exercí el seu ofici a Castèlgelós. D'antuvi fou seguidor del republicanisme de León Gambetta i, després, del socialisme de Louis Auguste Blanqui, però cap el 1887 començà a militar en el moviment llibertari. En 1891 s'instal·là a París (França). Conegué Élysée i Paul Reclus, Piotr Kropotlin i  Jean Grave i col·laborà amb aquests en La Révolte. A partir del número 39 (31 de gener de 1892) reemplaçà Charles Chatel en la gerència del periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors, editat per Zo d'Axa. Denunciat arran de la publicació d'un article, va ser condemnat el 4 de juny i el 5 de juliol de 1892 per l'Audiència del Sena de París a dues penes de 18 mesos de presó per «provocació a l'assassinat». Arran d'això, fugí a Londres i va ser reemplaçat per Félix Bichon en la gerència del periòdic. A la capital anglesa freqüentà Émile Henry i les reunions del Club «Autonomie». El febrer de 1894 retornà clandestinament a París i intentà sense èxit evitar l'atemptat que Émile Henry va cometre el 12 de febrer de 1894 a cafè Terminus. Després de l'atemptat, segons un informe de la policia, es personà amb Léon Ortiz i Millet al domicili d'Henry a la rue des Enviergés, per eliminar qualsevol prova comprometedora. El 24 d'abril de 1894 va ser detingut arran de l'atemptat del restaurant Foyot del 4 d'abril, però va ser alliberat per manca de proves. El 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el conegut com «Procés dels Trenta», amb altres companys (Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Chatel, Félix Fénéon, Paul Reclus, etc.) i sortí absolt. Formà part, amb Sébatien Faure i Constant Martin, en el grup editor del setmanari Le Libertaire, que publicà el primer número el 16 de novembre de 1895 i del qual va ser nomenat gerent. El 15 de juliol de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional Núm. 9 de París, com a gerent de Le Libertaire, a 20 dies des presó per «apologia del crim» pels articles «Les morts qui vivent» i «Un précurseur». Organitzà gires de conferències de Sébastien Faure i de Louise Michel arreu França. Durant l'«Afer Dreyfus», va ser l'administrador del diari Le Journal du Peuple (1899), editat per Sébastien Faure, i de la revista monogràfica Les Hommes de Révolution, que sortí a París entre desembre de 1899 i maig de 1900 i on fou un dels seus principals redactors Michel Zévaco. En 1901 es va veure implicat en un cas de «robatori de valors», però fou finalment absolt pel Tribunal de Montbrisson. Entre març i juny de 1902 col·laborà en els tres números que es publicaren del periòdic La Grève Général, que editaren a Londres Henry Cuisinier i Louis Depoilly. Novament dirigí Le Libertaire en 1904 i entre 1908 i setembre de 1910, anys aquests darrers que donà al periòdic un enfocament neomaltusià amb el suport de Louise Sylvette. El 19 de gener de 1905 prengué la paraula, amb altres (Sébastien Faure, Liard-Courtois, Almereyda, Nelly Roussel, etc.), en el míting homenatge a Louise Michel, que acabava de morir, que se celebrà al Palais du Travail de París. El 27 de novembre de 1905 fou testimoni en el judici incoat contra Charles Malato, conegut com el «Procés de "La Pomme de Pin"» («Procés de la Pinya [explosiva]»). El setembre de 1907 va ser detingut acusat de «còmplice moral» en un delicte de la fabricació de moneda falsa, però el 21 de novembre va ser absolt per l'Audiència de París. També va ser administrador de la impremta anarcocomunista «L'Espérance», establerta al Districte 18 de París i on treballaven una dotzena de companys. El febrer de 1910 formà part del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. Entre 1915 i 1920 col·laborà en el periòdic sindicalista parisenc La Bataille. Finalment es retirà a la «Cité Paris-Jardins» de Draveil (Illa de França, França), on s'ocupà de cooperatives, d'obres laiques i, sobretot, de la Caixa de les Escoles. Louis Matha va morir el 12 de febrer de 1930 al XVI Districte de París (França) d'una crisi cardíaca. Sa companya morí el 29 d'octubre de 1946 a Draveil (Illa de França, França).

Louis Matha (1861-1930)

***

Foto policíaca de Louis Guénant (2 de març de 1894)

- Louis Guénant: El 10 d'abril de 1862 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Louis Désiré Guénant. Era fill de François Guénant, ferrer de tall, i d'Anne Poirier, jornalera. Es guanyava la vida com a empleat de comerç i comptable. En 1882 va ser cridat a files i per «otorrea crònica» va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit. El 7 de juliol de 1883 es casà al X Districte de París amb Marie Françoise Morin, cuinera, i aleshores vivia amb sa mare ja vídua al número 11 del passatge d'Allemagne del XIX Districte de París. En 1887, com a empleat ferroviari, va ser inscrit en el registre de control d'inscrits especials de l'exèrcit. En 1893 treballava de comptable a l'empresa de metalls a l'engròs «Kaiser et Haas», al número 65 del bulevard Beaumarchais, i vivia al número 12 del carrer Panoyaux. En aquesta època estava inscrit en els inventaris de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París i el 26 de desembre de 1893 en el llista de recapitulació d'anarquistes. En 1894, segons la premsa, tenia cinc infants. El 2 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 21 persones de París i de la regió parisenca, sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», el seu domicili escorcollat pel comissari Mourgues i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; posat a disposició judicial, el 7 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Émile Janvion

- Émile Janvion: El 10 d'abril de 1866 neix a Mâcon (Borgonya, França) el pedagog llibertari, antimilitarista i anarcosindicalista, i després sindicalista nacionalista i antisemita, Philippe Janvion, conegut com Émile Janvion o Pisse-Vinaigre (Esquerp). Sos pares, comerciants de merceria, es deien Henri Josep Janvion, francmaçó, i Eugénie Moindrot, catòlica practicant. Va fer el batxiller en ciències i es diplomà a l'Escola Superior de Comerç. Entre 1885 i 1890 va fer el servei militar amb els caçadors a peu de la infanteria lleugera. Entre 1891 i 1894 treballa com a professor a l'Escola Professional de Toló (Provença, Occitània). En 1894 esdevingué anarquista arran d'assistir a una conferència de Sébastien Faure i en 1896 col·laborà en el periòdic anarquista parisenc Le Père Duchêne. Entre 1895 i 1897 fou professor de l'Escola de Comerç de París i en aquesta època freqüentà el grup literari anomenat «Cenacle de la Montagne-Sainte-Geneviève», on conegué nombrosos intel·lectuals anarquistes (Zo d'Axa, Georges Deherme, Louis Lumet, Victor Barrucant, Jules Guérin, Lucien Jean, etc.). En 1896 fou secretari de redacció de Le Libertaire i el maig d'aquell any la policia el mencionà per primera vegada en un informe com a orador en un míting anarquista a Saint-Ouen (Illa de França, França). El juny de 1897, amb Jean Degalvès, fundà, seguint les idees pedagògiques de Paul Robin, la Lliga d'Ensenyament Llibertari, creada per subscripció popular amb la finalitat d'obrir una escola mixta anarquista i serà una de les primeres grans experiències pedagògiques llibertàries. Aquest mateix any ambdós publicaren el fullet La liberté par l'enseignement i col·laborà en L'Éducation Libertaire. Mancat de mitjans econòmics, malgrat la participació de grans figures, com ara Jean Grave, Émile Zola, Maurice Barrès o Octave Mirbeau, l'experiència pedagògica acabà limitant-se a l'organització durant l'estiu de 1898 i de 1899 de vacances llibertàries a Pontorson (Baixa Normandia) per a un grupet de 19 infants, a la realització d'algunes conferències i a cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes entre 1899 i 1900. Entre 1898 i 1899 col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara La Aurore, Le Libertaire, Le Cri de Révolte, L'Homme Libre o Le Journal du Peuple. El juliol de 1899 entrà a fer feina a l'Ajuntament de París com a ajudant no funcionari i aquest mateix any creà en la Confederació General del Treball (CGT) el primer sindicat d'empleats de les prefectures de l'administració territorial francesa (Sindicat d'Empleats Municipals de París), del qual va ser secretari. Tot l'any 1898 el dedicà en cos i ànima en fer costat la campanya de suport al capità jueu Alfred Dreyfus, fent conferències i publicant articles als diaris. Entre 1899 i 1902 col·laborà en el periòdic Germinal. Organe libertaire, que es publicava a Paterson (New Jersey, EUA). En 1900, davant la perspectiva del Congrés Antiparlamentari Anarquista que s'havia de celebrar a la tardor a París, però que finalment va ser prohibit pel ministre de l'Interior francès, elaborà tres documents: Individualisme et communisme; Enseignement libertaire; i De l'attitude des anarchistes pendant l'affaire Dreyfus, on es declarà contrari a la indiferència manifesta per alguns companys amb l'estil d'intervenció d'altres, criticant el «lirisme republicà» de Sébastien Faure. En 1901, per manca de diners i per desavinences  amb Degalvès,  l'Escola Llibertaria tancà. Entre el 8 i el 9 de novembre de 1902 participà en el Congrés de les Joventuts Laiques celebrat a París. El desembre de 1902 participà en la fundació, amb Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad i Georges Yvetot, de la Lliga Antimilitarista i entre 1902 i 1903 va fer una gira de conferències, amb Louise Michel, sobre «el pensament humà a través dels temps». Entre agost de 1903 i octubre de 1904 dirigí el periòdic bimensual anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on van col·laborar, entre d'altes, Georges Darien, Zo d'Axa, Han Ryner, Eugène Bonaventure de Vigo (Miguel Almereyda), Lucien Descaves, Élie Faure, Urbain Gohier i Jehan Rictus; en aquesta publicació s'atacà la maçoneria i a certs anarquistes reconeguts, com ara E. Armand, Christiaan Cornelissen o Lev Tolstoi. L'1 de gener de 1904 esdevingué funcionari, amb grau de sisena classe. Entre el 26 i el 28 de juny de 1904 assistí al Congrés Internacional Antimilitarista d'Amsterdam (Països Baixos), que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). L'octubre de 1906 fou delegat pel Sindicat d'Empleats Municipals de París al XV Congrés Nacional Corporatiu de la CGT, que se celebrà a Amiens, i l'octubre de 1908 al XVI, que se celebrà a Marsella, i on intervingué sobre el tema de l'antimilitarisme. Funcionari municipal en la Prefectura del Sena, en 1907 va ser cessat del seu lloc de feina per haver signat un cartell de la CGT, però una amnistia posterior el reintegrà amb tots els drets en l'administració. El 20 de març de 1908 participà, amb Jean Grave, Jacques Bonzon, René de Marmande, Eugène Merle, Jules Grandjouan i Miguel Almereyda, en el gran míting al Palau del Treball de París contra l'expulsió d'activistes russos. En 1909 fundà el periòdic Terre Libre. Organe d'action syndicale, de caire antirepublicà, antifrancmaçó, antisemita i antimarxista, on col·laborà Marius Riquier, un dels fundadors del Cercle Proudhon, i Georges Darien, i que intentà acostar els cercles sindicalistes al grup ultradretà monàrquic Action Française (AF). En aquesta publicació criticà els jueus ja fossin capitalistes o obrers. En 1910 Terre Libre s'integrà en AF. En 1913 va ser exclòs de la CGT pel seu antisemitisme. Ben igual que altres sindicalistes revolucionaris (Georges Valois o Georges Sorel), s'acostà a AF amb l'objectiu de crear un sindicalisme corporatiu i «nacionalista integral», pensament que alguns consideren la primera manifestació de la ideologia feixista. És autor de Le dogme et la science (1897), L'école, antichambre de caserna et de sacristie (1902), Du syndicat de fonctionnaires (1907) i La franc-maçonnerie et la classe ouvrière (1912). Émile Janvion va morir el 15 de juliol de 1927 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França) assistit pels sagraments eclesiàstics i fou enterrat el 22 de juliol al cementiri de Bagneux (Illa de França, França) envoltat dels seus companys d'AF.

Émile Janvion (1866-1927)

***

Necrològica de Louis Avennier apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 23 de febrer de 1924

- Louis Avennier: El 10 d'abril de 1872 neix al barri de Saint-Gervais de Ginebra (Ginebra, Suïssa) el periodista, poeta, novel·lista, docent i militant anarquista i sindicalista revolucionari Louis Joseph Avennier, conegut com Alexis Lavanchy. Fill d'un obrer rellotger especialitat en cadenes (cabinotier) de «La Fabrique» de Saint-Gervais, després de fer els estudis primaris, i de treballar un temps a «La Fabrique», abandonà els estudis en 1892 per provar sort artística i literària a París (França). A la capital francesa fou deixeble dels poetes François Coppée i Sully Prudhomme. A finals de segle col·laborà en diverses revistes, com ara La Plume (1896), Signal de Genève (1896), La Montagne. Revue suisse d'Art et de Littérature (1896). Sense l'èxit que pretenia, retornà en 1898 a Ginebra, on publicà el seu primer poemari, Puisque l'oiseau chante..., que va ser reeditat en 1895 a Lausana amb un pròleg de Sully Prudhomme, i alguns poemes d'aquest van ser musicats per Ernest Bloch. Posteriorment es guanyà la vida treballant d'empleat d'oficina i fou membre del Partit Socialista de Ginebra. En aquests anys publicà les novel·les L'épreuve (1897) i Une faute (1899), on intentà palesar els costums de certs cercles protestants ginebrins força exclusius i que tingueren menys acollida que la seva poesia. El febrer de 1900 fundà Revue Helvetique, que desaparegué dos anys després. També en aquests anys col·laborà amb cròniques literàries en Journal de Genève. En 1903 esdevingué president de la Unió d'Empleats i Empleades i vicepresident de la sindicalista revolucionària Federació de Sindicats Obrers (FSO), de la qual va ser entre 1908 i 1909 secretari sense sou. Entre 1904 i 1906 col·laborà en periòdic bimensual La Lutte, publicat a Lausana per Ulrich Gailland. Milità activament, al costat de Luigi Bertoni, i encapçalà les vagues ginebrines i del cantó de Vaud, fent nombroses conferències. Col·laborà habitualment, moltes vegades sota el pseudònim d'Alexis Lavanchy, en Almanach du Travailleur, en Le Réveil Anarchiste i en La Voix du Peuple, òrgan de la Federació d'Unions Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR). En 1906 col·laborà amb el Cercle Cooperativista Comunista de Ginebra. El 8 de juliol de 1906 assistí al IV Congrés de la FUOSR que se celebrà a Friburg (Friburg, Suïssa) i amb Luigi Bertoni i Jean Wintsch parlà en el míting de clausura. En 1907 publicà, editat per La Voix du Peuple, el fullet Politique, syndicalisme et action directe, del qual, sembla, no es coneix cap exemplar. En 1907 va ser orador, juntament amb altres companys (Auguste Bérard, Margarethe Faas-Hardegger, Charles Fulpius, Georges Herzig i Adrien Wyss), en un míting en suport de Luigi Bertoni, que patia un decret d'expulsió del cantó de Ginebra, que comptà amb el suport de la Federació de Sindicats de Ginebra, la Unió Obrera d'Obrers del Metalls, «La Libre Pensée», el Cercle Cooperatiu Comunista, el Grup de Le Réveil. Va ser un dels principals animadors de la vaga general de la Pasqua de 1907 a Ginebra en suport dels xocolaters d'Orbe i de Vevey (Vaud, Suïssa). Durant la tardor de 1907 va ser designat pels companys russos per rebre totes les informacions i documentacions amb l'objectiu d'editar en rus un «Almanac anarquista», coordinat per Nicolai Rogdaev. En aquests anys participà activament en la campanya de suport a Luigi Bertoni –publicà el fullet Considérations à propos de l'Affaire Bertoni (1909)– i en les manifestacions del Primer de Maig, defensant els insubmisos a l'exèrcit (Juvet, Mischler, Swarzenbourg, Vaucher, etc.) i vivia al número 24 de l'avinguda Soret de Ginebra. L'abril de 1908 declarà que no desitjava que al seu nom s'adjuntés el qualificatiu d'«anarquista», malgrat les seves simpaties declarades, i fins i tot va amenaçar amb emprendre accions legals si no es respectava aquest desig. Entre 1908 i 1915 portà la secció literària «Contes et nouvelles» del diari L'Humanité. En 1909 col·laborà en el diari parisenc La Révolution. Quotidien de lutte sociale. El maig de 1909 fou orador, amb Giovanni Devincenti i Jean Wintsch, en un míting en defensa de Luigi Bertoni, detingut durant la vaga de tipògrafs, celebrat a la Casa del Poble de Lausana (Vaud, Suïssa). El 18 de juliol de 1909 va fer una conferencia a la Gran Festa de Propaganda de la Casa del Poble de Lió (Arpitània), celebrada al Palais d'Été del barri de Montplaisir de la ciutat. Durant una bona temporada fou professor privat a Breslau (Baixa Silèsia, Silèsia, Imperi Alemany; actualment Polònia), on va escriure diversos articles sobre la qüestió polonesa. En 1913 va ser orador, amb A. Fuliani, en els actes del Primer de Maig a Lausana. Abans de la guerra va ser redactor d'un periòdic esportiu del barri de la Coulouvrenière de Ginebra. En 1914, durant el conflicte a la fàbrica Ormond, va fer costat la FUOSR, en contra de la reformista Federació de l'Alimentació. El 15 de març de 1914 va fer la xerrada La chansonnette et les contes français a la Casa del Poble de Lausana. Entre 1914 i 1915 va ser mestre a l'Escola Ferrer de Lausana i entre 1915 i 1919 col·laborà en el periòdic quinzenal anarquista intervencionista de Jean Wintsch La Libre Fédération. Partidari de la causa aliada durant la Gran Guerra, cobrí la batalla del Marne per al diari ginebrí La Suisse –publicà un assaig («Les collaborateurs de La Grande Revue tombés au Champ d'Honneur») sobre els germans, i escriptors anarquistes, Léon i Maurice Bonneff– i envià cròniques des de la mateixa Alemanya. El juny de 1915 organitzà una conferència sobre els voluntaris suïssos al front francès i també un concert celebrat el desembre d'aquell any en defensa de la causa aliada. Publicà el llarg assaig «La Suisse et la Guerre» en el número de juny de 1915 del periòdic mensual parisenc La Grande Revue, que tingué una enorme repercussió. En 1917 prologà el fullet de l'anarquista Armand Lapie En convoyant des rapatriés français. Mostrà la seva solidaritat pública amb Luigi Bertoni, quan aquest va ser detingut preventivament arran de l'explosió d'una bomba a Zuric (Zuric, Suïssa), publicant una carta en el diari Le Genevois del 15 de setembre de 1918. Després de la guerra, reprengué les seves conferències sobre història de l'art, però sembla que ja no freqüentà els cercles llibertaris. Durant un any i mig fou redactor d'un periòdic francès al Caire (Imperi Britànic; actualment Egipte), però retornà a Ginebra. En 1921 col·laborà en La Suisse Libérale. Destacat crític d'art, en 1922 va publicar a Ginebra les plaguetes sobre els escultors J. J. Pradier. Statuaire (1790-1852) i James Vivert. Statuaire. En 1922 col·laborà en La Bibliothèque Universelle i en La Revue Suisse. Poc després de la defunció de sa mare, Louis Avennier va morir el 5 de febrer de 1924 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Notícia de la detenció de Bruto Belardi apareguda en el diari parisenc Le Petit Caporal del 19 de juliol de 1909

- Bruto Belardi: El 10 d'abril de 1877 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista individualista i il·legalista Bruto Belardi –el seu nom també citat Brutus i el llinatge Belardie. Es guanyava la vida treballant de manobre i ajustador mecànic. Emigrà a França i en 1905 la policia el tenia classificat com a anarquista amb residència desconeguda. Casat amb Victorine Giorgis (Victorine Belardi), en 1907 tingué una filla, Jeanne Belardi. El 14 de juliol de 1909 va ser detingut; processat, juntament amb la companya, i condemnat per l'Audiència del Sena a cinc anys de presó per «fabricació i emissió de moneda falsa» i purgà la pena a la presó de Melun (Illa de França, França). En aquesta època freqüentà la seu del periòdic L'Anarchie i les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars». També la policia el trobà com a assidu de les reunions del grup llibertari antimilitarista del XVIII Districte de París. Sa filla Jeanne Belardi esdevingué companya de l'anarquista Édouard Carouy i en 1911 ambdós van ser detinguts en el cas de la «Banda Bonnot»; posteriorment va ser companya de l'anarquista André Georges Roulot (Lorulot). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Samuel Torner Viñallonga

- Samuel Torner Viñallonga: El 10 d'abril de 1881 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Mallorca (Illes Balears)– el mestre racionalista i propagandista anarquista Samuel Daniel Ezequiel Torner i Viñalllonga, el seu primer llinatge a vegades citat Torné. Era fill de Josep Torner Capdevila, argenter, i de Dolors Viñallonga Mauri, i sa família vivia al tercer pis del número 1 del carrer de Manresa de Barcelona. Posteriorment sa família es traslladà al tercer pis del número 35 del carrer Major del Clot de Sant Martí de Provençals de Barcelona. El 22 de setembre de 1894, amb només 13 anys, va sol·licitar l'admissió a l'examen d'ingrés per als estudis de magisteri a l'Escola Normal Superior de Mestres. En 1896 vivia al tercer pis del número 99 del carrer del Carme de Barcelona i el 20 de desembre de 1897 se li va expedir el títol de mestre de primera ensenyança elemental de l'Escola Norma Superior de Mestres de Barcelona. En aquesta època militava en el republicanisme i en 1898, quan va començar a fer de mestre, vivia a Sant Andreu de Palomar de Barcelona. Ja militant anarquista, entre 1899 i 1901 fou orador en diversos mítings, com ara a favor de les víctimes del procés de Montjuïc, sobre els «Fets de Chicago», el Primer de Maig. El febrer de 1900, fou un dels signants, amb altres republicans i anarquistes, d'una protesta de la Comissió de Revisió del Procés de Montjuïc dirigida al govern. Arran de la vaga de tramviaires de maig de 1901 va ser empresonat al vaixell-presó Pelayo, juntament amb altres destacats anarquistes (Leopold Bonafulla, Francesc Callís Clavería, Mariano Castellote Targa, Teresa Claramunt Creus, Ramon Sempau Barril, etc.). En aquesta època patí tres mesos de presó per dos delictes de sedició fins que finalment va ser indultat. En aquesta època col·laborà en el periòdic lerrouxista madrileny Progreso i la publicació anarquista barcelonina El Productor, dirigida per Teresa Claramunt Creus i Joan Baptista Esteve Martorell (Leopoldo Bonafulla). El juliol de 1901 formà part d'un grup de propaganda anarquista (Leopoldo Bonafulla, Teresa Claramunt Creus, Joaquina Cornet, Antonio Cruz Sallés, José López Montenegro, Eduardo Valor, etc.). El 4 d'agost de 1901 va ser detingut juntament amb Sebastià Sunyer Gavaldà a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), després de participar en un míting de protesta per la repressió desencadenada el maig d'aquell any a la Corunya (Galícia). L'octubre de 1901 fundà i dirigí l'Acadèmia Lliure «La Nueva Humanidad» al carrer del Carme de Sants, que va ser inaugurada el 12 d'octubre d'aquell any amb un míting amb Teresa Claramunt Creus i José López Montenegro. El 12 de maig de 1902 va ser jutjat amb José Jacas en consell de guerra per haver qualificat d'«esbirro» un guàrdia civil durant un míting i ambdós condemnats a dos anys, quatre mesos i un dia de presó correccional, però van ser indultats arran de la coronació d'Alfons XIII i van ser alliberats el juliol de 1902. En aquesta època col·laborà en el periòdic maonès El Porvenir del Obrero. A finals d'aquell any va ser novament detingut per participar en un intent de vaga i per repartir un fulls; el 5 de gener de 1903 es va decretar la seva llibertat, però va continuar a la presó. En sortir de la garjola participà en diversos mítings i el maig de 1903 va ser detingut per participar en una vaga. En aquesta època col·laborà en el periòdic madrileny Tierra y Libertad i a finals de 1903 va col·laborar en la fugaç reedició del periòdic La Tramontana. Durant la primavera de 1904 patí dos processos judicials per delictes d'impremta i participà en la campanya del moviment d'inquilins. Després de fer feina en una escola protestant barcelonina, dirigí l'Escola Moderna de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), al primer pis del número 36 del carrer del Col·legi, que va ser inaugurada el 27 de novembre de 1904. Amb l'oposició frontal dels sectors catòlics, el març de 1905 l'escola va ser assaltada i se'n va destruir el material i la biblioteca, i finalment l'escola va ser clausurada amb pretextos legals per la Inspecció de Primera Ensenyança. L'escola, però, continuà funcionant en altre local i a primers de maig de 1905 va reobrir gràcies a les gestions d'Alejandro Lerroux García. Arran de la bomba que esclatà a la rambla de les Flores de Barcelona el 3 de setembre de 1905, fou un dels 25 signants d'un manifest de rebuig i protesta contra la violència publicat pels anarquistes de Vilanova i la Geltrú. Quan la detenció de Francesc Ferrer Guàrdia entre el 31 de maig de 1906 i el 13 de juny de 1907 arran de l'atemptat contra Alfons XIII al carrer Mayor de Madrid (Espanya), coordinà les escoles i els mestres de l'Escola Moderna, que va ser clausurada, al voltant de l'anomenada Federació Racionalista. L'estiu de 1906 amb la seva companya, Serafina Groba, passà a dirigir la nova Escola Moderna de València (València, País Valencià), creada per la Primitiva Societat d'Instrucció Laica, continuadora d'una associació de lliurepensadors valencians; ell, a més, s'encarregà de la classe elemental i ella de la classe de pàrvuls. A part d'això va fer nombroses conferències sobre l'Escola Moderna, per demanar la llibertat de Francesc Ferrer i Guàrdia i José Nakens Pérez, i sobre l'ensenyament racionalista a diversos indrets. El gener de 1907 son germà David Torner, encara adolescent, que treballava d'auxiliar a l'escola, va morir després d'una llarga malaltia. Poc després fundà i dirigí Humanidad Nueva. Revista pedagógica ilustrada y órgano de la Escuela Moderna de València (7 de febrer de 1907 - abril de 1909), que seguia les passes del Boletín de la Escuela Moderna de Barcelona. En el curs 1907-1908 promogué la creació de l'Agrupació de Professor Racionalistes i en 1908 va il·lustrar el llibre d'Anselmo Lorenzo Asperilla Igualdad, libertad y fraternidad. Poc després va declarar a Barcelona en el procés contra el terrorista anarquista i confident de la policia Joan Rull Queraltó, on digué que l'estiu de 1906 aquest l'havia visitat a Vilanova i la Geltrú i que s'havia allotjat a casa seva. Entre els anys 1908 i 1909 fou secretari del Comitè del Centre de la Casa del Poble de València i participà activament en la campanya en suport dels presos de l'enfrontament revolucionari d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya) de l'1 d'agost de 1903. En 1908, amb l'Agrupació de Professors Racionalistes, participà en la campanya contra l'intent del govern d'Antoni Maura i Montaner d'aprovar una llei antiterrorista. Entre el 21 i el 23 de juny de 1909 representà, amb Benigne Ferrer, els mestres racionalistes en la II Assemblea Reformista d'Instrucció Nacional que se celebrà a València i entre el 12 i el 16 de juliol d'aquell any participà en el Congrés Nacional Pedagògic de València. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica», el 29 d'agost de 1909 l'escola va ser clausurada i ell tancat a la Presó Model de València. Es decretà el seu desterrament i, d'antuvi, va ser enviat amb la seva companya a Cañete (Conca, Castella, Espanya) i poc després, l'11 de setembre de 1909, embarcats a bord del vapor Valbanera cap a l'Argentina. Entre setembre de 1909 i 1914 la parella residí a Buenos Aires (Argentina). Sembla que en 1910 fundà una Escola Moderna i poc després va crear un petit negoci, l'editorial Sarmiento, on va poder publicar i dirigir la revista quinzenal Francisco Ferrer. Revista de educación racional. Continuadora de la obra de la Escuela Moderna (11 de maig de 1911 - 1 de febrer de 1912). En aquesta època col·laborà en la publicació madrilenya La Palabra Libre. Periódico republicano de cultura popular. En 1912 creà la Liga de Educación Racionalista, que edità la revista La Escuela Popular. A l'Argentina conegué el pedagog anarquista Albà Rossell Llongueras, amb qui no s'avingué gaire. Cap el març de 1914 retornà a Catalunya i, després d'una amnistia, pogué fer-se càrrec novament de l'escola. El juliol de 1917 va ser detingut amb altres companys i poc després alliberat. L'abril de 1918 fou un dels fundadors del Centre Català de València, del qual va ser bibliotecari. En aquesta època dirigí la revista quinzenal El Constructor, dedicada a les arts constructives. El 28 de març de 1920 el diari republicà valencià El Pueblo publicà la notícia sobre la greu malaltia que patia des de feia dos mesos, però es va recuperar, ja que el 26 de juny de 1920 participà en una vetllada d'homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia celebrada al Casino Republicà del Museu de València. L'última notícia que en tenim és de febrer de 1922, després es va perdre el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Dalmau i Ribalta, Antoni: «Samuel Torner, mestre racionalista i activista llibertari (1881-?)», en Educació i Història, 18 (juliol-desembre de 2011), pp. 205-226

Marcos Alcón Selma

- Marcos Alcón Selma: El 10 d'abril de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Marcos Alcón Selma. A partir d'agost de 1917 es va afiliar al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. En 1919 va participar en els grups de defensa contra els atacs dels escamots armats de la patronal. Va intervenir en la vaga del ram de 1920 i va acabar empresonat quan encara no tenia fets els 18 anys. L'agost de 1920 va ser alliberat i va ser ferit en un tiroteig contra el sometent i de bell nou empresonat. El 21 de març de 1921 va ser detingut acusat de ser l'executor de Lluís Vivó Tubau, lerrouxista que col·laborava amb els pistolers del Sindicat Lliure, i va passar alguns anys empresonat (Alcalá, Granada, El Puerto de Santa Maria). En 1924, després de fugir de Barcelona, s'instal·la a Sevilla, on residia el Comitè Nacional, i participa en la reorganització de la CNT. Fou un dels que des del cop d'Estat del general Primo de Rivera van pensar en la necessitat de constituir una Federació Anarquista Ibèrica i va pertànyer al grup que el 1927 va prendre l'acord de crear-la. Durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera va ocupar càrrecs de rellevància en la organització regional –membre del Comitè Regional entre 1929 i 1931– al costat de Ángel Pestaña, Hernández i Joaquim Bassons. Durant el període republicà la seva importància militant encara s'accentuarà: membre del Comitè Nacional de la CNT entre 1931 i febrer de 1933, delegat al Congrés de 1931, president del Sindicat i de la Federació del Vidre entre 1929 i 1932 i després fins al començament de la revolució de juliol del 1936, responsable del periòdic El Vídrio, comissionat en 1932 amb Alexandre Schapiro i Eusebi Carbó a València per solucionar el problema dels Sindicats d'Oposició (trentistes), membre del Comitè Pro-Presos, etc. Quan va esclatar la guerra treballava en uns estudis cinematogràfics i va ser membre de la Comissió Tècnica, creada el 26 de juliol de 1936, encarregada de preparar el projecte del nou règim de treball col·lectivitzat per a les sales de cinema i de teatre de Barcelona. Fou elegit el 8 de juliol de 1937 secretari nacional de la Federació Nacional de la Indústria d'Espectacles Públics i va tenir un paper important en l'organització de la producció cinematogràfica de documentals i de noticiaris bèl·lics, tasca per la qual comptà amb la col·laboració del son cunyat Joan Saña. Va substituir Buenaventura Durruti, quan aquest marxà al front, en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, encarregant-se dels Transports de guerra, que aprovisionaven els milicians al front, i de les requises dels cotxes i camions particulars de Barcelona, càrrec que va desenvolupar amb absoluta fidelitat als criteris de Joan García Oliver fins a la seva dissolució d'aquest comitè el setembre de 1936. En 1937 els Comitès de Defensa de Barcelona van demanar-li que forcés la dimissió del secretari de la CNT catalana. Va formar part, en representació de la CNT i al costat de son germà Rosalio, de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya, dependent del Departament d'Economia de la Generalitat, formada a Barcelona el 19 de gener de 1938. Aquest mateix any es va oposar a les pretensions de la Generalitat de controlar el sector autogestionat dels transports. En acabar la guerra es va exiliar a París (França) i després de restar tancat a la presó d'Orleans, va ser internat al camp de Vernet. El 19 de juny de 1940, amb son germà Rosalio, va embarcar a Bordeus cap al port de Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on va arribar el 26 de juliol. Instal·lat a Mèxic, es va afiliar al Sindicat de Fàbrica de Vidre i el gener de 1941 va ser elegit secretari d'Organització Obrera del Comitè Nacional Executiu de la Confederació General de Treballadors (CGT) de Mèxic. En 1942 es va alinear amb la «Nueva FAI» i en la Delegació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), oposant-se a les pretensions de Joan García Oliver i d'Aurelio Fernández i del grup «Ponència», el qual s'emparava sota les sigles de la CNT. La seva activitat llibertària va ser força intensa tant pel que fa a l'anarquisme espanyol de l'exili com a l'anarquisme mexicà: secretari d'organització i propaganda de la CNT, col·laborador del periòdic Regeneración, membre del Comitè de CNT en diverses ocasions entre 1940 i 1979, element destacat del grup editor de Tierra y Libertad, etc. En 1953 va participar a Mèxic en el V Congrés de la Federació Anarquista Mexicana (FAM) com a representant de «Tierra y Libertad». Durant els anys vuitanta i noranta vivia a Cuernavaca i, al costat de Katia Landau, va seguir, malgrat els seus anys, al servei de l'anarquisme escrivint i amb el seu suport econòmic. Entre el 14 i el 16 de setembre de 1991 va participar a Ocotepec (Morelos, Mèxic) en el «Primer Encuentro Nacional de Anarquistas». Va publicar articles en CNT, Combat Syndicaliste, El Compita, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Despertar Marítimo, Espoir, Ideas-Orto, Inquietudes, Libertad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vídrio, etc. Marcos Alcón Selma va morir el 6 de juliol de 1997 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). La seva biblioteca i arxiu es troba dipositada a la Biblioteca Social Reconstruir de Mèxic.

Marcos Alcón Selma (1902-1997)

Continua...

---