Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 20 de maig

Esdeveniments

Carta de Soldedad Gustavo a Louise Michel sobre el suplement de La Revista Blanca (1901) [IISH]

- Surt Tierra y Libertad: El 20 de maig de 1899 surt a Madrid (Espanya) editat per Federico Urales el primer número d'un suplement de La Revista Blanca, que esdevindrà autònom i setmanal dos anys després sota el títol definitiu de Tierra y Libertad. El nom es va prendre del moviment populista rus homònim, per resumir l'anhel dels desheretats del món. Amb aquesta capçalera ja havia aparegut un periòdic quinzenal a Gràcia (Barcelona) que va editar 23 números entre 1888 i 1889. El Tierra y Libertad lligat a Urales va ser diari durant la segona meitat de 1903 i va ser prohibit després de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), motiu pel qual la publicació, aleshores editada per José Estivalis, es traslladà a Niça (Occitània). Suprimit en 1919, el periòdic reapareixerà en 1923 a Barcelona i entre maig de 1930 i 1939 serà l'òrgan de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i portarà a partir d'abril de 1931 el subtítol «Órgano de la Revolución social de España», i serà diari en els anys de la Guerra Civil. Durant el franquisme, va ressorgir clandestinament i esporàdicament a partir de 1946 i durant els anys cinquanta, abans de reaparèixer a Barcelona en 1977 mensualment i com a òrgan de la FAI. Paral·lelament un periòdic que porta aquest nom serà publicat mensualment a Mèxic pels anarquistes espanyols exiliats a partir del 25 de juny de 1944.

Carta de Soledad Gustavo a Louise Michel sobre el Suplemento a La Revista Blanca (20-04-1901)

***

Guerrillers magonistes amb la bandera de "Tierra y Libertad" (Tijuana, 1911)

- Manifest col·lectivista a la Baixa Califòrnia: El 20 de maig de 1911 els magonistes del Partit Liberal Mexicà (PLM) publiquen un manifest incitant a prendre possessió col·lectiva de la terra als territoris alliberats de la Baixa Califòrnia, per una «vida feliç i lliure, sense amos ni tirans». La Rebel·lió de la Baixa Califòrnia o Alliberament de la Baixa Califòrnia van ser uns esdeveniments emmarcats en la campanya militar de caràcter llibertari que va impulsar el Partit Liberal Mexicà al nord de la Baixa Califòrnia en 1911, en plena Revolució mexicana. Els rebels es van enfrontar a les forces del règim dictatorial de Porfirio Díaz i més tard al govern provisional de Francisco I. Madero. La revolta va ser planejada i coordinada per la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà des de Los Ángeles (Califòrnia), amb la finalitat d'escampar la revolució social a la resta del país, enarborant el Programa del Partit Liberal Mexicà de 1906. A més de la Baixa Califòrnia, grups magonistes lliuraven batalles a altres Estats, com ara Sonora, Chihuahua, Coahuila, Tlaxcala, Veracruz, Oaxaca, Morelos i Durango. El control de la península de la Baixa Califòrnia, en la estratègia de la rebel·lió del PLM, era part d'un pla de contingència en cas de patir derrotes als Estats del nord, la qual cosa suposava menor força de les guarnicions federals de la zona, de tal manera que seria fàcil prendre les places i guanyar temps per reorganitzar l'Exèrcit Liberal, per després avançar cap al sud de la península i dirigir-se a Sonora i a Sinaloa. Després de l'aixecament del 20 de novembre de 1910, grups magonistes i maderistes van combinar les seves forces per ocupar places importats als Estats del nord, però les diferències ideològiques entre ambdós grups va provocar que poc temps després sorgissin confrontacions. Els magonistes van perdre presència a Chihuahua i quan alguns es van reagrupar a la Baixa Califòrnia, va començar una nova campanya amb la presa de Mexicali.

***

Emma Goldman a la Union Square de Nova York (20 de maig de 1916)

- Míting d'Emma Goldman: El 20 de maig de 1916, a la Union Square de Nova York (Nova York, EUA), la militant anarquista Emma Goldman realitza un míting a l'aire lliure des d'un automòbil davant una gran multitud d'obrers per protestar per l'empresonament del doctor Ben Reitman per distribuir informació sobre el control de natalitat. Rauh Eastman, Bolton Hall i Jessie Ashley seran detinguts en aquesta manifestació i acusats també de distribució il·legal de propaganda antinatalista.

Míting d'Emma Goldman (20 de maig de 1916)

***

Diversos pamflets demanan la llibertat de Bertoni (1918)

- Detenció de Luigi Bertoni: El 20 de maig de 1918 és detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) Luigi Bertoni, redactor del periòdic anarquista bilingüe Le Réveil / Il Risveglio, per un pretès «Complot de Zuric», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses i del muntatge judicial que trobarà el seu epíleg en el judici del 2 de juny de 1919 davant la Cort Federal de Zuric. Els arxius de Bertoni sobre el «Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Jean-Paul Sartre a la Sorbona (20 de maig de 1968)

- París (20-05-68): El 20 de maig de 1968 a París (França) els escriptors ocupen la vil·la de Massa, seu de la «Société des Gens de Lettres» (Societat de la Gent de Lletres); els quadres administratius envaeixen les oficines del Conseil National du Patronat Français (CNPF, Consell Nacional de la Patronal Francesa); les seus dels col·legis d'advocats i de metges són ocupats simbòlicament. Al teatre, vaga il·limitada dels actors: els teatres tanquen. El Conservatori de París vota una vaga de 15 dies prorrogables; els alumnes ocupen els locals des de fa quatre dies; s'organitzen concerts a les fàbriques, a les facultats, als hospitals. Davant la vaga, la Confederació General del Treball (CGT) fa una crida a «augmentar les condicions de lluita», però no llança cap consigna ni cap programa reivindicatiu. S'estima en 10 milions el nombre de vaguistes a l'Estat francès. La benzina s'exhaureix a les gasolineres i es prepara el racionament. Molts ciutadans fan coes als bancs de Ginebra i de Lausana per obrir comptes, llogar caixes de seguretat i es parla d'enormes evasions de capitals. Gairebé tots els instituts de París estan ocupats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts). Aquesta nit els estudiants rebran a la Sorbona visites de qualitat: filòsofs, sociòlegs i escriptors, com ara Kostas Axelos, Pierre Bordieu, François Châtelet, Marguerite Duras... A les 22 hores arriba Jean-Paul Sartre, que es troba un amfiteatre ple de gom a gom: «Pensava que estàveu farts de classes magistrals», ironitza. Al mati Le Nouvel Observateur havia publicar una entrevista-diàleg entre Sartre i Cohn-Bendit.

Naixements

Autorretrat d'Henri-Edmond Cross amb cigarreta (1880)

- Henri-Edmond Cross: El 20 de maig de 1856 neix a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) l'il·lustrador, pintor puntillista i anarquista Henri-Edmond Delacroix, més conegut com Henri-Edmond Cross. Fill d'una família de comerciants benestants de bijuteria, sos pares es deien Alcide Henri Delacroix i Fanny Woollett, anglesa. Va ser introduït en el món de la pintura per un cosí de son pare, el doctor Auguste Soins. En 1878 ingressà a les Escoles Acadèmiques de Dibuix i d'Arquitectura de Lille, on assistí durant tres anys a l'estudi del pintor Alphonse Colas. En 1881 s'instal·là a París i continuà els seus estudis al taller d'Émile Dupont-Zipcy. Aquell any exposà com per primer cop al Saló i decidí canviar el seu nom pel d'Henri Cross –versió anglesa i reduïda de l'original– per no ser confós amb el famós pintor romàntic; en 1886 adoptà finalment el nom d'Henri-Edmond Cross, per distingir-se de l'escultor francès Henri Cros. En 1884 col·laborà en la fundació de la Societat dels Artistes Independents, on conegué els pintors neoimpressionistes Seurat, Dubois-Pillet i Angrand, però encara durant la dècada dels vuitanta la seva pintura es veurà influïda per Bastien-Lapage, Manet i pintors impressionistes. D'idees llibertàries, fou amic de pintors anarquistes com Félix Féneon, Théo Van Rysselberghe, Paul Signac, Maximilien Luce, Charles Angrand, etc. Col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux, il·lustrant-ne les cobertes. També donà aquarel·les, dibuixos i quadres per a tómboles anarquistes per recaptar fons. En 1891, any de la mort de Seurat, fou decisiu en la seva trajectòria artística ja que pintà la seva primera obra neoimpressionista (Portrait de Madame Cross) i, a causa de problemes reumàtics, es traslladà a viure amb la seva futura esposa, la model Joséphine Irma Clare, al Midi, primer a Cabasson i finalment a Saint-Clair, on romandrà la resta de sa vida, llevat de dues estades a Itàlia en 1903 i 1908, i visites anuals a París per exposar al Saló dels Independents. Un any després de la seva arribada a Saint-Clair, Paul Signac fixà la seva residència a Saint-Tropez, a pocs quilòmetres de distància. En companyia de Signac, afermà la seva tècnica, pintant marines i escenes de vida camperola utopicolllibertàries. En aquests anys concorregué a diversos salons de «La Libre Esthétique» a Brussel·les. A partir de mitjans dels anys noranta Signac i Cross abandonaren els diminuts puntets de color per pinzellades més gruixudes i ordenades, semblants a quadrets de mosaics; aquest «neoimpressionisme de segona generació» tindria una gran importància en la gestació del fauvisme, resultat del pas de molts dels futurs artistes fauves (Matisse, Derain, Puy, Manguin, Camoin, Marquet, Valtat) per Saint-Clair i Saint-Tropez a començaments del segle passat. En 1905 exposà per primer cop en solitari a la Galeria Druet i en 1907 Félix Fénéon organitzà una retrospectiva de la seva obra a la Galeria Bernheim-Jeune. Henri-Edmond Cross va morir de càncer el 16 de maig de 1910 a Bòrmas dei Mimòsas (Provença, Occitània).

***

Notícia del processament de Louis Chenal apareguda en el diari parisenc Paris del 23 d'octubre de 1891

- Louis Chenal: El 20 de maig de 1861 neix al X Districte de París (França) l'anarquista il·legalista i antimilitarista, i confident policíac, Louis Chenal. Era fill natural de la jornalera Marie Rose Levet, la qual reconegué el nounat l'11 de juny de 1861 al XI Districte de París; l'infant va ser legitimat el 12 de gener de 1867 amb el seu matrimoni amb el fuster Claude Chenal celebrat a l'XI Districte de París, ben igual que va ser legitimat el naixement de sa germana petita Berthe Chenal, nascuda el 31 de juliol de 1866 a l'XI Districte. Com son pare, treballà de fuster. Com a anarquista es declarà partidari de l'il·legalisme i de la propaganda pel fet. Va ser condemnat per l'Audiència del Sena a diferents condemnes: el 14 de juny de 1879 a dos mesos de presó per «abús de confiança»; el 27 de novembre de 1888 a 50 francs de multa per «ultratge a agent»; el 26 d'octubre de 1891 a un mes de presó per «ultratge a agent, embriaguesa i possessió d'arma prohibida»; el 13 de gener de 1892, amb altres companys, en rebel·lia, a un any de presó i 100 francs de multa per «excitació a la insubordinació de l'exèrcit i a l'assassinat d'oficials»; i el 8 de març de 1892, amb altres companys, a tres mesos de presó i 26 francs de multa per «provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi». Membre de la «Lliga dels Antipatriotes», assistia regularment a les reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI), que es reunia a la Sala Horel de París. El 15 de març de 1892, a resultes de l'atemptat amb dinamita perpetrat contra la caserna parisenca de Lobau, el seu domicili del carrer Couronnes de París, ben igual que el d'altres quaranta militants, va ser escorcollat. En aquesta època distribuí fullets anarquistes entre les tropes de la guarnició de Versalles (Illa de França, França). L'abril de 1892 va ser detingut quan aferrava cartells, on s'incitava als soldats a la desobediència, als murs de la caserna parisenca del Château-d'Eau. El 18 de juny de 1892 assistí a una reunió en defensa dels anarquistes il·legalistes Vittorio Pini i François Claudius Koënigstein (Ravachol), celebrada a la Sala Commerce. El 15 de gener de 1893, en una sessió de la Unió de la Joventut Socialista, va fer un dur discurs antimilitarista i d'incitació a la violència. En aquesta època vivia al número 42 del carrer de l'Orillon de París. El maig de 1893 un agent de la Prefectura de Policia de París contactà amb ell i acceptà esdevenir confident, tot continuant amb la seva activitat de desvalisador i beneficiant-se de la protecció policíaca. Amb Célestin Cyprien Panigot, exserraller que aleshores treballava amb ell en un taller de fabricació de tacs de billars, decidí desvalisar Valin, el patró del citat taller. El 22 d'abril de 1893 va prevenir a la policia del projecte de robatori que tenien entre mans i l'endemà Panigot va ser detingut en el moment del furt. No obstant aquesta delació, el 19 d'agost de 1893 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a vuit anys de treballs forçats i a 20 anys de prohibició de residència per «robatori», mentre Panigot va ser sentenciat només a tres anys de presó. El 18 de desembre de 1893 embarcà a bord del Ville de Saint-Nazaire cap a la colònia penitenciària de l'Illa Reial (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa). Malgrat haver estat confident policíac, va ser acceptat pels deportats anarquistes. Durant el seu bandejament aprengué l'ofici d'obrer tèxtil, especialitzat en el procés de filagarsa. Evadit, va ser reintegrat el 28 d'abril de 1902. Novament evadit, va ser extradit de la Guaiana Anglesa i reintegrat el 10 de febrer de 1904. El 29 de juliol de 1922, un cop lliure, va ser sotmès a la residència obligada. Louis Chenal va morir el 10 de novembre de 1925 a la Guaiana Francesa.

***

Foto policíaca de Victor Raabe (ca. 1894)

- Victor Raabe: El 20 de maig de 1868 –altres fonts citen el 25 de febrer de 1867– neix a Grosszschocher (Leipzig, Regne de Saxònia) l'obrer pelleter anarquista Viktor Constantin Weilmann Raabe, conegut com Victor Raabe, Victor Rabé i Karl Heintz. Son pare es deia Théodore Raabe i Marie Fortkeate. Treballà en la indústria pelletera a diferents ciutats europes (Sant Petersburg, Berlín, Ginebra, Viena, Londres, etc.). Instal·lat a París (França), va ser detingut sota l'acusació de complicitat en l'atemptat de la bomba de la comissaria del carrer parisenc dels Bons-Enfants del 8 de novembre de 1892; en l'escorcoll del seu habitatge es van trobar formules químiques per a la fabricació d'explosius i un exemplar del llibre L'Indicateur anarchiste. Dies després, l'11 de novembre, se li va decretar-ne l'expulsió per les seves activitats anarquistes i per fabricació de moneda falsa, motiu pel qual, segons la policia, canviava sovint de lloc de residència. Es refugià a Brussel·les (Bèlgica) i posteriorment a Londres (Anglaterra). En el número 2 del setmanari anarquista londinenc Le Tocsin, del 7 de gener de 1893, publicació editada per Charles Malato, es deia que era confident de la policia francesa des de la seva detenció del novembre de l'any anterior i que feia servir el nom de Karl Heintz per contactar amb el seu enllaç policíac. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establer per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1896 viva al número 46 d'Strode Road del barri londinenc de Willesden. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Beniamino Scussel apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 23 d'octubre de 1954

- Beniamino Scussel: El 20 de maig de 1868 neix a Val di Zoldo (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Beniamino Scussel, més conegut com Benjamin Scussel. Era fill de Giuseppe Scussel i de Johannah Tedesco, i tingué set germans (Elisabetta, Ester, Giovanni Battista, Guiditta, Maria Angela, Michele i Rinaldo). Ben igual que sos germans Giovanni Battista i Rinaldo, tots dos anarquistes, emigrà als Estats Units. A finals dels anys noranta milità en els grups anarcoindividualistes de Providence seguidors de Luigi Galleani. Va ser un dels organitzadors d'una conferència d'Errico Malatesta a Providence. El 3 de desembre de 1904 es casà a New London (New London, Connecticut, EUA) amb Caterina Ermina Tremonti, amb qui tingué dues filles (Mary i Teresa) i un fill (Joseph). En 1911 formava part, amb altres companys (Francesco Balducci, Ernesto Bertolini, Antonio Bucco, Giovanni Capone, Antonio Cenamo, Michele Derocco, A. M. Dumoz, Enrico Machetto, Pasquale Marcucci, Gilherto Mori, Adolpho Nannizzi, Federico Ponni, Rinaldo Scussel, etc.), del «Gruppo Francisco Ferrer» de Providence. També visqué a Nova York (Nova York, EUA). En 1945 vivia al número 35 de Gray Street de Providence. En els últims anys de sa vida, encara que anarquista, deixà de militar. Beniamino Scussel el 28 de setembre de 1954 a Providence (Providence, Rhode Island, EUA).

***

Lucien Jean

- Lucien Jean: El 20 de maig de 1870 neix al XVIII Districte de París (França) l'escriptor anarquista Antoine Lucien Dieudonné, més conegut com Lucien Jean. Fill d'una modesta família d'origen alsacià, sos pares es deien Alphonse Diudonné, policia municipal, i Françoise Muckensturm. De petit assistí a l'Escola Municipal i després fou alumne de l'Escola Turgot; sa mare l'educà en la religió catòlica. Orfe de pare als 16 anys, tingué una salut molt delicada. En 1886 es va fer empleat municipal i entrà com a auxiliar a la Prefectura del Sena de París. Més tard, treballà com a dissenyador en una oficina municipal de l'Avinguda Victoria. Cap al 1895 començà a freqüentar les reunions literàries, com la de la redacció de La Plume, i els cercles anarquistes, on destacà com a orador. Assistí, sobretot, a les reunions anarquistes de la Montagne-Sainte-Geneviève, on va fer amistat amb Zo d'Axa, Jules Guérin, Victor Barrucand, Louis Lumet, Émile Janvion i Georges Deherme, entre d'altres, i les de «L'Art Social», celebrades a Belleville o a Ménilmontant. Escriptor reconegut, només tingué temps per autopublicar-se 200 exemplars d'un petit llibre Dans le jardin (1901) i dos petits opuscles Un vieil homme (1905) i Souvenirs de l'hôpital (1906). Fou col·laborador de nombroses revistes anarquistes i d'avantguarda (Antée, L'Art Social, L'Enclos, L'Ermitage, L'Humanité Nouvelle, Le Mercure de France, La Nouvelle Revue Française, Le Parti Ouvrier, La Plume, La Société Nouvelle, etc.) i fundà la publicació mensual Aujourd'hui, que només publicà quatre números entre el 15 d'abril i l'agost de 1902. En 1904 fundà, amb Émile Janvion i Charles-Louis Philippe, el Sindicat Parisenc d'Empleats Municipals (SPEM), de caire llibertari, adherit a la Confederació General del Treball (CGT). En 1910 son amic Georges Valois arreplegà alguns dels seus millors escrits i els publicà sota el títol de Parmi les hommes, que tingué una segona edició en 1960. Exercí una gran influència sobre Charles-Louis Philippe, el qual el va fer servir en dues ocasions com a model literari: per al seu Louis Buisson en Bubu de Montparnasse i per al seu Lucien Teyssèdre en Croquignole. Lucien Jean va morir l'1 de juny de 1908 al seu domicili del IV Districte de París (França) d'una pleuresia mal curada. Sa vídua, Emma Anne Françoise Archambault, amb qui tingué dos infants (Jean i Lucienne), fruit d'una mena de mania persecutòria, destruí records i escrits deixats per son marit. El crític literari anarquista Henry Poulaille el reivindicà en la seva nòmina d'«escriptors proletaris» i en 1942 publicà el seu llibre L'homme tombé dans un fossé. Michel Ragon també el distingí. En 1952 Louis Lanoizelée publicà l'assaig biogràfic Lucien Jean. L'écrivain, l'apôtre.

***

Izak Samson

- Izak Samson: El 20 de maig de 1872 neix a Amsterdam (Països Baixos) el propagandista anarquista i antimilitarista, socialista abans i socialdemòcrata després, Izak Samson. Nascut en una família jueva, son pare, Israël Samson, era carnisser, i sa mare es deia Rebekka Koek. Durant algun temps va fer servir el nom de son pare (Israël) com a segon nom. S'afilià a la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), de la qual va ser nomenat secretari de la secció d'Amsterdam i distribuí el seu òrgan d'expressió Recht voor Allen (Drets per a tothom). Tallador de diamants de professió, en 1894 participà activament en la vaga del sector i estava afiliat a l'Algemeene Nederlandsche Diamantbewerkersbond (ANDB, Unió General de Treballadors del Diamant d'Holanda), que després d'infinitat de conflictes el va suspendre de militància en 1899 arran d'una forta discussió en una assemblea. El 12 de juny de 1895 es casà amb Judith Silas, amb qui tingué un fill. El maig de 1897 va ser condemnat a tres mesos de presó per «traïció a la pàtria». En 1898 va abandonà la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista), a la qual s'havia associat, i començà a militar en el moviment anarquista. Entre l'1 de desembre de 1900 i el 22 de novembre de 1902 edità la revista anarcocomunista De Zweep (El Fuet), que aparegué irregularment amb el suport de diversos coeditors, com ara Johan Jacob Lodewijk, Henriëtte Hoogeveen i J.L. Bruijn. Entre 1903 i 1904 col·laborà habitualment en De Vrije Socialist (El Socialista Lliure). El juny de 1904 participà en el Congrés Antimilitarista de l'Amsterdam i s'incorporà a la Secció de l'Haia de la Internationale Anti-militaristische Vereeniging (IAMV, Associació Internacional Antimilitarista). Reivindicà una organització permanent que aglutinés tots els anarquistes i, el 23 d'abril de 1905, participà activament en la creació de la Federatie van Vrijheidlievende Communisten (FVC, Federació dels Comunistes Llibertaris), que en 1907 es transformà en la Landelijke Federatie van Vrijheidlievende Communisten (LFVC, Federació Nacional dels Comunistes Llibertaris), que es va dissoldre dos anys després. En 1905 edità, amb P.M. Wink i Christiaan Cornelissen, l'òrgan de l'FVC De Vrije Communist (El Comunista Lliure). El setembre de 1906 substituí J. C. Stek en el càrrec de president de l'FVC. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam, on es mostrà partidari de la participació dels sindicats en el moviment anarquista. Durant molt de temps va ser membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit (GGB, Societat per una Propietat Comuna de la Terra). A principis de 1909 s'incorporà a la nova Socialistenbond, creada l'any anterior, i entaulà relacions amb el seu dirigent G.L. van der Zwaag. L'1 de febrer de 1909 es divorcià de Judit i el 24 de febrer del mateix any es casà amb Adriana Magdalena Sprenger. Després de la desaparició de la Socialistenbond mantingué contactes amb el Sociaal Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata dels Treballadors), a instàncies de Johannes Cornelis Hendrik Philippus Methöfer, exanarquista i exmilitant de la Socialistenbond, que s'havia afiliat en 1912. Quan esclatà la Gran Guerra marxà al front i va fer de corresponsal per a diversos de periòdics, com ara Het Volk, Algemeen Handelsblad i Het Nieuws van den Dag. A partir de novembre de 1914 marxà a Bèlgica i més tard, fins a finals de febrer de 1917, al front francès. En 1917 aparegué a Amsterdam una antologia dels seus articles sota el títol Brieven, indrukken en beschouwingen door een neutraal journalist aan het Westfront der Geallieerden gedurende de jaren 1914, 1915, 1916, 1917 (Cartes, impressions i observacions d'un periodista neutral en el front occidental dels aliats durant els anys 1914, 1915, 1916, 1917). El 2 de novembre de 1917 es divorcià de sa segona esposa. Després de la guerra, entre 1918 i 1920, va fer de representant d'una fàbrica de cervesa sense alcohol. Més tard es reuní amb son fill D. I. Samson a Anvers, on el 5 d'abril de 1924 es casà amb Maria Henrica Isabella Simkens i on treballà com a llibreter professional. No obstant viure a Bèlgica, continuà militant en l'SDAP i participà en els seus mítings com a orador. A més de les obres citades és autor de Vrijheid of gezag (1897?), Geweld en recht (1897), Aan de onderdanen van koning Alkohol en z'n bestrijders (1900?) i Het nut van arbeidsbeurzen (sd). Izak Samson va morir el 14 de desembre de 1928 a Anvers (Flandes, Bèlgica).

***

Notícia de la condemna d'Alfred Bouchard publicada en el diari parisenc La Patrie de l'1 de juliol de 1906

- Alfred Bouchard: El 20 de maig de 1874 neix a Menetou-Salon (Centre, França) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Alfred Alexandre Bouchard. Era fill d'Alexandre Bouchard, fuster, i d'Amélie Sennedot, domèstica. Es guanyà la vida ben igual que son pare, treballant de fuster. Establert a París (França), milità en el moviment anarquista, sindicalista, on destacà per la seva reivindicació a ultrança de la vaga com a mitjà de lluita, i antimilitarista, formant part de la Lliga Antimilitarista. El 6 de novembre de 1897 es casà al II Districte de París amb la domèstica Marie Louise Déjoux. En aquesta època vivia al número 195 del carrer Saint-Denis. En 1899 col·laborà en Le Journal du Peuple i a partir de 1900 regularment en Le Libertaire. Posteriorment s'instal·là al número 162 del carrer Marcadet del XVIII Districte de París (França), on visqué la resta de sa vida. Amb sa companya intentà crear, amb altes companys i companyes, la «cooperativa comunista» de fusteria «L'Harmonie», però les coses no reeixiren i la parella acabà barallada. Més tard, en les reunions sobre la vaga del sector de la fusta que es realitzaren a la Borsa del Treball de París, la parella va fer les paus. Amb el també vaguista, membre de «L'Harmonie» i francmaçó Joseph Habert, el 8 de maig de 1906 resultà ferit per l'explosió d'una bomba que intentaven fabricar a la cuina del domicili d'aquest darrer, on vivia amb son germà Albert Habert, al número 56 del carrer des Plantes; jutjats per aquest fet, el 29 de juny de 1906 ambdós van ser condemnats pel XI Tribunal Correccional a cinc anys de presó i a 100 francs de multa, la màxima pena, per «possessió i fabricació d'enginys explosius». En aquesta època era tresorer adjunt de la Unió Sindical dels Obrers Fusters. En 1914 va ser mobilitzat en el 62 Regiment d'Infanteria, situació que mantenia en la primavera de 1916. Alfred Bouchard va morir el 3 de setembre de 1960 al seu domicili del XVIII Districte de París (França).

***

Notícia de la detenció de Marius Bayol apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 29 de desembre de 1893

- Marius Bayol: El 20 de maig –algunes fonts citen erròniament el 19 de maig– de 1876 neix a Arle (Provença, Occitània) l'anarquista Marius Pascal Bayol. Sos pares es deien Paul Félix Bayol, ajustador, i Marie Anne Finaigre. Treballà de mariner fins 1891, quan, a resultes d'unes febres, hagué de deixar aquesta feina i esdevingué jornaler. Establert a casa de son pare, mecànic, visqué al número 9 del carrer de l'Arsenal de Marsella (Provença, Occitània). En aquests anys assistí nombroses reunions anarquistes, on prenia la paraula. Patí tres mesos de presó preventiva acusat de «robatori amb circumstàncies agreujants». Membre de l'anarquista «Grup dels Joves» (Antoine Baudy, Julius Boisson, Venance Lesbros, Ernest Lavisse, Marius Raphael, Maurice Manuel Ferrier, etc.), en 1893 participà amb aquests companys en la reaparició a Marsella del periòdic L'Agitateur. Organe Anarchiste, que havia sortit l'any anterior. Cap el 1893 marxà cap a Avinyó (Provença, Occitània) a la recerca de feina. El 24 de desembre de 1893 va ser detingut, amb altres dos companys (Léon Blanchard i Marius Madier) al carrer de la République d'Avinyó quan distribuïa el fullet Riches et pauvres i el periòdic La Révolte; també portava un cartell (Les dynamitards aux panamitards), del qual intentà desembarassar-se quan fugia de la vigilància dels policies, i exemplars de La Revue Libertaire, que contenien articles susceptibles de ser denunciats per «apologia de l'assassinat, explosió i incendi». Durant l'interrogatori afirmà penedir-se d'haver freqüentat les reunions anarquistes a Marsella i es comprometé a abandonar aquestes idees. Processat amb els altres dos companys per aquests fets pel Tribunal d'Avinyó el 29 de desembre de 1893, demanà al jutge d'instrucció la seva posada en llibertat provisional retractant-se de les seves idees, fruit de l'«infantilisme». El 10 de juliol de 1894 el seu domicili marsellès va ser escorcollat sense cap resultat. El 4 de setembre de 1894 va ser detingut quan, amb Paul Dallest, retirava un rossinyol amagat en un amagatall de la voravia del carrer Montoux i va ser acusat d'haver participat en robatoris comesos al carrer del Dragon. Després que aquest cas fos sobresegut, el 20 de novembre de 1894 signà un allistament militar per quatre anys a Marsella i es va integrar al seu regiment a Toló (Provença, Occitània), passant per diverses unitats disciplinàries. Qualificat com «anarquista molt perillós», el 2 d'abril de 1895 va desertar, portant-se les armes i efectes militars, del VIII Regiment d'Infanteria de Marina de Toló al qual havia estat destinat, però el 23 d'abril d'aquell any va ser detingut a Toló. Entre el 15 de maig de 1895 i el 2 d'agost de 1897 va fer la campanya de Cotxinxina (Indoxina; actualment Vietnam) enquadrat en el VIII Regiment d'Infanteria de Marina. A començament de la dècada de 1900 estava inscrit en un registre d'«anarquistes desapareguts i/o nòmades». El 16 de maig de 1903 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Marsella a 15 dies de presó per «ultratges a agents» i el 5 de gener de 1904 va ser condemnat en absència pel IX Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó per «estafa». En 1907 treballava d'empleat al servei de paqueteria postal de les Missatgeries Marítimes de Marsella. El 26 de novembre de 1907 va ser condemnat per l'Audiència de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), juntament amb Jules Piroux, a una multa de 60 francs per «emissió de moneda falsa» a Montpeller i el 5 de maig de 1908 pel Tribunal Correccional de Marsella a 13 mesos de presó i tres anys de prohibició de residència per «robatori». L'11 de maig de 1908 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a un any de presó per «robatori d'aliments». El 16 de desembre de 1909 va ser declarat insubmís. Posteriorment patí nombroses condemnes per diversos delictes (temptativa d'estafa, robatori, etc.). Posteriorment, per problemes pulmonars greus, va ser donat de baixa de les seves obligacions militars. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre la constitució del «Comitè per l'Espanya Lliure» apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire de l'11 de desembre de 1936

- Louis Radix: El 20 de maig de 1879 neix al III Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista naturista Louis Radix. Sos pares es deien Benoît Radix, empleat de fàbrica, i Marie Dubois. Es guanyava la vida fent de mosso de cafè i de negociant cafeter. A finals dels anys noranta va ser denunciat i condemnat en diferents ocasions, com ara el 26 de juliol de 1898 pel Tribunal de Lió a 16 francs de multa per «possessió d'arma», el 27 de desembre de 1898 a 16 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària», el 15 de febrer de 1899 pel Tribunal de Marsella (Provença, Occitània) a dos mesos de presó per «violències i ofenses», etc. Els seus antecedents penals van ser esborrats gràcies a la «Llei del 5 d'agost de 1899 sobre antecedents penals i sobre la rehabilitació del dret». El 2 de gener de 1901 va ser declarat insubmís i es va lliurar a les autoritats davant el cònsol de França a Brussel·les (Bèlgica) el 20 de gener d'aquell any; després d'haver-se beneficiat de la «Llei d'amnistia del 27 de desembre de 1900», va fer el servei militar entre el 4 de juliol de 1901 i el 9 de juny de 1904 en el II Regiment d'Infanteria. Entre 1904 i 1913 residí a Amiens (Picardia, França), Givors (Roine-Alps, Arpitània) i de bell nou a Amiens. Quan esclatà la Gran Guerra, el 13 d'agost de 1914 va ser incorporat en la Infanteria i, per buf cardíac, el 22 de maig de 1915 va ser reclassificat al servei auxiliar. El 24 de juny de 1915 va ser destinat a la 14 Secció d'Infermers acantonats a Lió. Entre 1917 i 1918 freqüentà el cercle artístic anarquista «Le Nid Rouge» de Lió, animat per la parella formada per Albert Chevenard i Jeanne Viollet (Jeanne Chevenard) i altres companys (Théophile Leclair, Georges Navel, etc.), i que jugà un paper important en la propaganda i en la lluita contra la guerra. En aquests anys, per la seva militància anarquista, va ser vigilat per la policia. El 25 de juny de 1917 un informe policíac comunicava que projectava crear un periòdic anarquista. El 26 de juliol de 1917 va ser destinat al 121 Batalló de Caçadors, a l'hospital militar d'Ambrun (Provença, Occitània), i, finalment, el 18 de març de 1919 va ser desmobilitzat. Durant el període d'entreguerres sembla que milità en la Unió Anarquista (UA) i en l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). També col·laborà en la premsa llibertària (Germinal, Le Libertaire, La Voix Libertaire), on publicà alguns articles contra la dictadura comunista. Fou un dels promotors de la republicació, el setembre de 1919, del periòdic Germinal a Amiens, població on vivia al número 34 del carrer Antonin. L'11 de novembre de 1922 va ser detingut, juntament amb altres 33 manifestants (André Alexandre, Raymond Barbet, Georges Bastien, Maurice Mazier, François Rose, Robert Roussel, Joseph Tarlier, etc.), després d'haver cridat «Amnistia!» en una cerimònia oficial celebrada a l'esplanada de l'Ajuntament d'Amiens, però un cop identificats tots van ser amollats. Entre el 12 i el 15 d'agost de 1928 assistí al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) celebrat a Amiens i del qual va fer una ressenya per a La Voix Libertaire de l'1 de setembre de 1928. En aquesta època vivia al número 16 de la plaça Feurre d'Amiens. El 8 d'agost de 1931, amb una tal Pauwels, adquirí un conjunt de barraques i terres de la colònia anarcovegana de Bascon, a prop de Château-Thierry (Picardia, França), creada el 8 de febrer de 1920 i dissolta el 2 de maig de 1931. El 28 de gener de 1935 participà en el congrés regional que havia de crear la Federació Llibertària del Nord-Est i en el qual presentà l'informe «Les anarchistes et les paysans». En 1936 era membre del grup de Bascon de l'UA. Amb la finalitat de fer costat la Revolució espanyola, va fer una crida als llibertaris de la regió del Nord-Est, publicada en el número del 25 de setembre de 1936 en Le Libertaire, per a crear un setmanari específic sobre el tema que portaria el nom de La Feuille Antifasciste, i també fou el promotor de la fundació de l'anarquista «Comitè per l'Espanya Lliure» de Château-Thierry, que se creà en una reunió celebrada el 6 de desembre de 1936. En 1937 s'integrà en la Federació Anarquista Francesa (FAF) i publicà regularment anuncis en Terre Libre. Per a fer una edició a la zona est d'aquesta publicació, buscà un ciclostil d'ocasió o una màquina impressora. Promogué la xerrada «La naissance et la mort des Dieux» que Sébastien Faure va fer a la sala de conferències de Château-Thierry i de la qual va fer una ressenya publicada en Le Libertaire del 22 de gener de 1937. Continuava vivint a l'antic conjunt de barraques de la colònia anarcovegana de Bascons, la qual es va transformar el setembre de 1937, sota el nom de «La Basconnaise», en un centre naturista de divulgació de l'anarconaturisme, obert als treballadors (sabaters, sastres, ebenistes, tipògrafs, jardiners, etc.) que volguessin establir-se per fer feina i com a colònia vegatariana de vacances. El desembre de 1937 hi instal·là una impremta, oferint tarifes baixes per a l'edició de propaganda; els guanys d'aquesta es destinarien al cinquanta per cent a les caixes de resistència de la Federació Llibertària del Nord-Est i de la FAF. En 1948, encara actiu en la colònia, formà part de l'Alberg de Joventut de Bascon i en aquesta època intentà crear una comunitat agrícola i artesanal sota el nom de «Famille Nouvelle». El 19 de febrer de 1948 es casà a Essômes-sur-Marne (Picardia, França) amb Julie Augustine Cadrot. Louis Radix va morir el 8 de gener de 1951 a l'Hôtel-Dieu de Château-Thierry (Picardia, França). El 22 d'abril de 1953 el conjunt de barraques de la colònia va ser venut a particulars.

Continua...

---