Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 10 de maig

Esdeveniments

Assalt policíac a les barricades del carrer parisenc de Guy-Lussac (2.05 de la matinada de l'11 de maig de 1968)

- París (10-05-68): El 10 de maig de 1968 a Nanterre (París, França) els militants del «Moviment del 22 de març» ocupen la facultat que ha esta reoberta. A les 8 del matí ja hi ha 2.000 alumnes d'instituts reunits a la plaça Clichy convocats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts); passaran per tots els instituts de París. A migdia es troben a Saint-Lazare, ja són 5.000. La vaga és gairebé genera a tots els instituts parisencs. Una nombrosa manifestació arriba durant la tarda al Barri Llatí. Els serveis d'ordre de les manifestacions se suprimeixen. S'aixecaran unes 60 barricades al Barri Llatí. Aquesta nit s'entaularan els combats més violents, serà la «Nit de les Barricades» i commourà tota l'opinió pública per la sagnant repressió (granades de fum, ús de gas tòxics, pallisses, persecucions fins i tot als immobles, etc.) i l'heroica resistència dels manifestants. Va ser l'espurna que va engegar tota la solidaritat popular. Les lluites de carrer seran transmeses en directe per la ràdio, tota França les escoltarà. A les 5.30 de la matinada caurà l'última barricada. El balanç de la «Nit de les Barricades» serà de més de 500 detinguts, un milenar de ferits, alguns greus, 188 automòbils cremats, el Barri Llatí arrasat.

***

Cartell de la gala

- Estrena de Les anarchistes: El 10 de maig de 1968 a la sala de La Mutualité de París (França), durant la gala anual del Grup Llibertari «Louise Michel» i de suport al periòdic Le Monde Libertaire, Leó Ferré interpreta per primera vegada en públic Les anarchistes. Mentrestant, fora, tot el Barri Llatí és ple de barricades.

Léo Ferré: Els anarquistes (1968)

Naixements

Notícia d'una detenció de Jules Régis (Siger) apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 12 de gener de 1886

- Jules Régis: El 10 de maig de 1858 neix a Pera (Constantinoble, Imperi Otomà; actualment Beyoğlu, Istanbul, Turquia) el militant socialista revolucionari i després anarquista Marcellin Jules Régis, més conegut com Siger. Sos pares es deien Luis Marcellin Régis i Rose Chassy. Obrer en una fàbrica de flors artificials, impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II Districte de París (França) del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896, quan era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria Floral, assistí a les conferències de Sébastien Faure i esdevingué anarquista. En 1897 reemplaçà Rebut en la gerència de Le Libertaire, càrrec que exercí fins al desembre d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el suport de Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible, que només tirà un número consagrat al procés realitzat el 15 de desembre de 1896 contra els militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny de 1898 col·laborà en el setmanari Le Droit de Vivre, els gerents del qual van ser Constant Martin i François Prost. L'estiu de 1898 formà part del grup de militants que acusà Sébastien Faure, Jean Grave i Émile Pouget d'«aprofitar-se de l'anarquia» per als seus interessos. El gener de 1899 reemplaçà Prost en la gerència del bimensual Le Cri de Révolte, fundat per Guillaume Auguste Bordes. En 1899 també participà activament en la campanya a favor d'Alfred Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu periòdic Le Journal du Peuple. L'estiu de 1899 participà en les reunions preparatòries per a l'edició del periòdic L'Homme Libre. Fou condemnat en diverses ocasions per haver fet ús de la violència (cops, ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del «Grup de Socors als Detinguts Polítics», es caracteritzarà per les seves accions de solidaritat envers les víctimes de la repressió, com ara els casos de Georges Étiévant, que atemptà contra la comissaria de policia del carrer Berzélius de París, i de Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria. També participà en les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances d'amagat dels treballadors que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. El 4 de gener de 1900 participà en un míting de protesta contra les condemnes de militants detinguts duran la manifestació d'agost de 1899 contra els fets de «Fort Chabrol» i acusats d'haver saquejat l'església de Saint Joseph. El 19 de maig de 1900 presidí un míting a favor dels anarquistes alliberats de Montjuïc celebrat a la Casa del Poble i en el qual participaren unes 300 persones. Jules Régis va morir en la misèria el 24 de juny –algunes fonts citen erròniament el 12 de juny– de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París (França), on havia estat internat, arran d'una crisis de follia. Algunes fonts apuntaren que havia estat assassinat a cops de barres de ferro.

***

Foto policíaca de Karl Frielingsdorf (ca. 1894)

- Karl Frielingsdorf: El 10 de maig de 1860 neix a Kronberg (Hesse, Alemanya) –algunes fonts citen Colònia (Confederació Germànica)– el sastre anarquista Karl Frielingsdorf, sovint transcrit en francès com Charles Frielingsdorf (o Frielengsdorf) i també conegut com Karl Stein, Charles Klein i Le Petit Charles. Emigrat a França, el 24 de juliol de 1892 va ser arrestat per les seves activitats llibertàries a la plaça de la Bourse de París, quan sortia de la lleteria de l'anarquista Constant Martin, arran de les detencions dies abans de Luigi Parmeggiani i de Dufournet. Posteriorment va ser detingut un altre anarquista anomenat Ferdinand. La policia i la premsa presentà aquestes detencions, i altres, com l'avortament d'un pretès «complot terrorista anarquista». Expulsat de França el 27 d'agost d'aquell any, Frielingsdorf va refugiar-se a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del judici de Prosper Guyard apareguda en el diari parsisenc Le XIXe Siècle del 27 d'agost de 1896

- Prosper Guyard: El 10 de maig –algunes fonts citen el 10 d'abril– de 1864 neix a Welferding (Lorena, França; actualment pertany a Sarreguemines, Lorena, França) l'anarquista Prosper Michel Guyard. Establert a París (França), no tingué domicili fixe i dormia als asils nocturns de la ciutat. A principis de 1893 marxà cap a Brest (Bro Leon, Bretanya) i s'instal·là al carrer Keranfurust Izella de Lambézellec, a prop de Brest, coneguda com «La Maison des Anarchistes» (La Casa dels Anarquistes), on també vivien Émile Hamelin, Eugène Hamelin, André Bizien, Régis Meunier, Jean Marie Petrequin, Adolphe Sèvre i les seves respectives companyes. Es dedicà a vendre la premsa anarquista (Le Père Peinard, La Révolte, etc.) pels carrers. En aquesta època treballava de representant per a l'empresa de màquines de cosir «Singer». Com a membre del Comitè de Propaganda Socialista Anarquista, en les eleccions legislatives del 20 d'agost i del 4 de setembre de 1893 va ser candidat abstencionista de la I Circumscripció de Brest, juntament amb Jean Henry Demeule, Jean-Marie Guerenneur i Eugène Marion. El novembre de 1893, en una investigació de la policia, va ser inscrit en la llista d'anarquistes destacats del departament de Finisterre, on es feia notar que no tenia professió ni domicili fixe. El 3 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat i la policia li va decomissar un bagul ple de periòdics i de cartells anarquistes. En aquesta època tenia per amant Jeanne-Louise Paul, que vivia al número 47 del carrer Rampe de Brest amb son company, també treballador de «Singer» i amb qui tenia un fill i una filla, i el 31 de gener de 1894, per qüestions sentimentals, Prosper Guyard intentà a Guingamp (Bro Dreger, Bretanya) suïcidar-se d'un tret i va ser ingressat greument ferit a l'Hospici Civil de la ciutat –Jeanne-Louise Paul es va enverinar mortalment amb estricnina el 20 de setembre de 1894. L'1 de maig de 1894 abandonà Brest i marxà cap a Paris i el 22 de maig arribà a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on treballà en la construcció de pintor i de paleta. Al cafè de la pensió que ocupava, destacà per les seves idees anarquistes i cants revolucionaris. El juny de 1894 freqüentà les reunions del Cercle Catòlic de Saint-Rémy i va rebre nombroses ajudes econòmiques del capellà. El 16 de juliol de 1894, gràcies a la recomanació de l'abat Finot, intentà ser contractat a la fàbrica tèxtil «Ets Harmel Frères» de Warmeriville (Xampanya-Ardenes, França), on argumentà que volia allunyar-se de Reims i dels seus companys anarquistes, però l'empresa «Ets Harmel Frères» no el trobà creïble i no el contractà. El 25 d'octubre de 1894, segons informes policíacs, abandonà «furtivament» Reims i marxà cap a París. A la capital francesa, gràcies a la recomanació de l'abat Finot, aconseguí feina en el diari clerical Le Monde. El 26 d'agost de 1896 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional del Sena, com a gerent de Le Libertaire, per haver publicat articles qualificats com «apologia del crim» –sota el seu nom signà una curta biografia de Sante Geronimo Caserio, assassí del president de la República francesa François Marie Sadi Carnot, en l'aniversari de la seva execució– i va ser condemnat a un any de presó i a 500 francs de multa, pena que va ser confirmada en l'apel·lació del 17 d'octubre d'aquell any. En aquesta època figurava en el registre d'anarquistes com a «perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre l'expulsió de Pietro Ghillardini apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 31 de geneer de 1895

- Pietro Ghillardini: El 10 de maig de 1865 neix a Bagnacavallo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Pietro Ghillardini (Pierre Ghillardini). Es guanyava la vida treballant en diverses professions (camperol, manobre, sabater). Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), en 1894 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers. Detingut, el 29 de gener de 1895 se li va decretar l'expulsió de Suïssa per haver albergat a casa seva l'anarquista Bruto Fiorentini (Brutus Fiorentini i Étienne Broghi), expulsat del cantó de Ginebra, i per fer servir el seu domicili per a reunions secretes anarquistes, «reunions on es reivindicava la propaganda pel fet». En 1912 va ser fitxat per la policia de fronteres italiana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Francisco Portales Sirgado amb sos alumnes de l'escola de Zahínos (1915)

- Francisco Portales Sirgado: El 10 de maig de 1871 neix a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya) el mestre anarquista i anarcosindicalista Francisco Portales Sirgado. Sos pares es deien Juan Portales, inspector d'educació, i Catalina Sirgado, mestra. Seguí la professió de sos pares i després de treure's el títol, el 22 de setembre de 1889, va ser nomenat mestre interí de la escola de Zahínos –dos dies abans havia renunciat a l'acta de regidor de l'Ajuntament per incompatibilitat de càrrecs. En 1902 fou un dels fundadors de la Societat Civil «El Progreso de Labradores y Granjeros», que s'encarregava d'organitzar i gestionar la propietat comunal del veïnatge –en 1885 els pagesos del poble havien comprat en subhasta finques desamortitzades–, societat en la qual ocupà diversos càrrecs en la junta directiva fins 1907, incloent la vicepresidència en 1905. Entre 1902 i 1906 va ser nomenat regidor i l'1 de juliol de 1909 va ser elegit alcalde, funció que exercí novament entre l'1 de gener de 1910 i desembre de 1911. El 3 de juny de 1914 va ser jutjat a Jerez de los Caballeros (Badajoz, Extremadura, Espanya) per «detenció arbitrària». En 1919 ocupà la plaça de mestre interí a Santas Martas (Lleó, Castella, Espanya) i en 1922 exercí a l'escola de Sesnández de Tábara (Zamora, Castella, Espanya). Sa companya fou Luisa Casamar Portales, amb qui va tenir 14 infants, encara que no suraren tots; aquests tingueren una educació moderna i avançada a la seva època, i tots tingueren idees progressistes, militant en el moviment llibertari tres d'ells (Juan, Luis i Suceso Portales Casamar). Quan esclatà la Revolució, seguint l'exemple de sos tres infants llibertaris, el 28 de juliol de 1936 s'afilià al Sindicat Únic d'Ensenyament de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'1 d'octubre de 1938 a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre novembre de 1936 i abril de 1937 fou delegat de la CNT en la Comissió Provincial d'Abastaments de Guadalajara (Castella, Espanya) i també va col·laborar en una comissió creada per a defensar el patrimoni artístic provincial. Després del triomf franquista, va ser detingut a finals de 1939 a Carrascosa de Henares (Guadalajara, Castella, Espanya) i se li va prendre declaració jurada, on va afermar la seva militància llibertària, a Yélamos de Arriba (Guadalajara, Castella, Espanya), on exercia de mestre. Va ser reclòs primer a la presó de Brihuega (Guadalajara, Castella, Espanya) i després a la de Guadalajara, on es va instruir el procés contra ell i se li va voler implicar en uns assassinats comesos a la presó de Guadalajara. El 27 de maig de 1940 va començar el procés i se li va acusar de militar en la CNT i la FAI, de portar la gorra anarquista, d'ensinistrar sa filla Suceso Portales Casamar en l'ús d'armes de foc, d'escorcollat cases i de confiscar mobiliari per a la seva oficina, tot això deixant de banda la seva feina de mestre. El 26 de juny, després de separar-lo definitivament de la seva professió de docent, va ser condemnat en consell de guerra per «auxili a la rebel·lió militar» a 20 anys, pena que va ser commutada per la de 12 anys i un dia i enviat a la presó de Guadalajara. El 10 de març de 1941 es va ordenar el seu trasllat, juntament amb altres sis presos, al penal de l'illa de San Simón, a la ria de Vigo (Galícia). Durant la conducció en corda de presos, va ser ingressat com a reclús en trànsit a la presó de Valladolid (Castella, Espanya), on el 18 de març de 1941 Francisco Portales Sirgado va morir. Segons l'autòpsia del metge de presons va morir per «col·lapse cardíac a causa d'una insuficiència mitral», però diversos testimonis afirmaren que va ser assassinat d'una pallissa propinada per estar ensenyant a llegir altres presos. Va ser enterrat, sense coneixement de sa família, el 18 de març a la fossa comuna dels pobres (parcel·la 89) del cementiri municipal d'El Carmen de Valladolid. En 2018 sa família demanà la seva exhumació per a ser enterrat dignament.

Francisco Portales Sirgado (1871-1941)

***

Necrològica de Francis Prost apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de març de 1948

- Francis Prost: El 10 de maig de 1873 neix a Moulins (Borbonès, Occitània) l'anarquista, sindicalista i lliurepensador François Prost, conegut com Francis Prost, que va fer servir els pseudònims Protal i Proust. Era fill de Jean Prost, sastre, i de Claudine Dérichard. Establert a París (França), milità en el sindicalisme socialista i en el Partit Obrer (PO) de Jean Allemane. En 1895 treballà de grum d'hotel i vivia al número 1 del bulevard dels Italians de París. Entre 1895 i 1896 col·laborà en el periòdic socialista Le Parti Ouvrier i a mitjans de 1896 era secretari del Grup de l'Escola de Propaganda del PO. Gràcies a la influència de Sébastien Faure es passà a l'anarquisme. En 1896 treballava d'empleat d'oficina al diari Le Petite République, fet que, segons informes policíacs, resultava sospitós a certs companys que pensaven que passava informació del moviment anarquista a les files socialistes. Fou membre, amb Fernand Pelloutier, del Sindicat d'Empleats i participà en la fundació de la Confederació General del Treball (CGT). El 3 de gener de 1897, amb altres companys (Gustave Leboucher, Musch, Émile Pouget, Roger Sadrin i alguns espanyols i italians), participà en una manifestació a la tomba de Louis Auguste Blanqui al cementiri de Père Lachaise, on, amb Sadrin, pronuncià un violent discurs tot fent una crida a la revolució. El 18 de març de 1897 va ser el principal orador d'una vetllada familiar en commemoració de la Comuna de París celebrada a la Sala Turpin, on assistiren més de 150 persones, i a la sortida de la quall ell va fer una col·lecta en suport de la companya de l'anarquista Auguste Vaillant; l'endemà, va fer una conferència a la Sala Commerce, davant unes 200 persones, en protesta contra la detenció de set companys durant una manifestació a l'església de Saint-Ambroise, on aquests van ser apallissats per la policia i pel sagristà armat d'un bastó emplomat. En aquesta època sembla que va ser secretari de redacció de Le Libertaire, va estar en contacte amb la redacció de Le Père Peinard i, com a membre de la Internacional Científica, va fer una gira propagandística amb Ernest Girault en nom d'aquest grup. El 26 de juny de 1897, amb altres companys (Jean-Baptiste Broussouloux, Sébastien Faure, Ernest Giraud, Albert Létrillard, Charles Malato, Léon Parsons, Ernest Rocher, Marcel Sembat, Joseph Tortelier, etc.), parlà en un gran míting a benefici dels anarquistes catalans exiliats i perseguits en el «Procés de Montjuïc», que se celebrà a la Sala Pétrelle de París. El 4 de juliol de 1897, en un míting contra la repressió policíaca presidit per Alfred Ebner, Prost reprotxà alguns destacats anarquistes el seu discurs «moralitzador». En aquesta època mostrà la seva oposició als sindicats i va fer una crida a crear candidatures abstencionistes davant les properes eleccions. El 3 d'octubre de 1897 participà, amb Marcel Boala, Georges Brunet, Ernest Girault, Roger Sadrin, Joseph Tortelier i altres, en la conferència pública contradictòria «Les exploits de la Police, la peste religieuse, la pain cher», celebrada a la Sala Cheval-Blanc de Montreuil (Illa de França, França). A principis de desembre de 1897 animà un grup anarquista (Marcel Boala, Laffon, Albert Libertad, Lucas, etc.) que es reunia en una taverna al número 164 del l'avinguda Parmentier i s'encarregà de la redacció d'un manifest antipatriota i d'un altre abstencionista. En 1898 va ser editor gerent del full Défense de G. Étiévant aux Assises de Versailles 1892, publicat pel setmanari anarquista parisenc Le Droit de Vivre, animat per Constant Martin, i del qual va ser gerent del seu darrer número del 15 de juny de 1898. El març de 1898 va ser processat, juntament amb Baptiste Maynard, per haver fet imprimir i distribuir el cartell «Manifest aux conscrits», però el seu cas va ser sobresegut. El 15 de setembre de 1898, en una reunió anarquista celebrada al número 168 del carrer Charenton sobre l'atemptat de l'anarquista Luigi Luccheni contra Elisabet de Baviera, emperadriu d'Àustria, dies abans, es negà a condemnar aquest assassinat. Com a gerent de Le Cri de Révolte, el 15 de novembre de 1898 va ser condemnat a sis mesos per presó per «apologia del crim», en relació a l'assassinat d'Isabel de Baviera; a resultes d'aquesta condemna, son infant va ser recollit per Georges Butaud i sa companya Sophie Zaïkowska. A partir de setembre de 1899 va ser l'organitzador del Sindicat Lliure dels Irregulars del Treball i dels Manobres, el qual, el febrer de 1900, comptava amb una cinquantena d'afiliats. En aquests anys va ser col·laborador de diferents periòdics anarquistes, com ara La Nouvelle Humanité (1895-1898), Le Libertaire (1895-1899), Le Cri de Révolte (1898-1899) o L'Homme Libre (1899), del qual també va ser administrador. En 1900 funda la Librairie Sociologique i la Biblioteca Libertaire de Belleville, al número 81 del carrer Julien-Lacroix, de la qual va ser secretari i on va fer nombroses conferències, a més de ser secretari de l'efímer Cercle d'Ensenyament Llibertari de Belleville, que es reunia al mateix local. També va ser un dels animadors, amb Charles Malato i altres, de les Universitats Populars. El 24 de novembre de 1900, amb Ferdinand Calazel, va fer la conferència «Liberté et religion; solution de la question sociale» a Vitry-lès-Reims (Xampanya-Ardenes, França) i l'endemà, amb Victor Grimbert, la titulada «L'évolution econòmiques et la Révolution» a Bazancourt (Xampanya-Ardenes, França). A partir de 1901 va ser gerent de la revista parisenca L'Éducation Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducation libertaire (1900-1902), atiadora dels cursos llibertaris d'ensenyament superior per a adults, els quals havien començat el 12 de febrer de 1899 a la Salle des Sociétés Savantes de París, amb el suport de Jean Grave i de Pierre Quillard. Posteriorment s'establí a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on visqué al número 45 del carrer Mont d'Arène, i freqüentà assíduament militants anarquistes locals, com ara Pierre Degreef o Victor Grimbert. En 1900 va ser candidat abstencionista pel barri del Combat del XIX Districte de París. El febrer de 1901 marxà cap a Chalons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França), on, segons la policia, s'entrevistà amb l'anarquista Arthur Wilkin. El 17 de febrer de 1901 va fer una conferència, amb Henri Fabre, a la Tour Eiffel de Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Instal·lat a Amiens (Picardia, França), en 1902 participà en la colònia anarquista de Vaux, a Essômes-sur-Marne (Picardia, França) i fou membre de la «Societat per a la creació i el desenvolupament de la colònia de Vaux». El 4 de maig de 1902 va fer, amb Ernest Girault, la conferència «L'Anarchie, sa philosophie, son ideal», a la Sala Fourny de Montreuil-sous-Bois (actualment Montreuil, Illa de França, França). El 13 de setembre de 1902 va fer la conferència «Fondation d'un théâtre libertaire», a la Sala Boucher, organitzada per «L'Idée Libre». El 14 de setembre de 1902, va fer la conferència «De la liberté communiste dans una colonie communiste», en una gran reunió pública celebrada a la Salle de la Coopération des Idées del Faubourg Saint-Antoine, on també prengueren la paraula altres destacats anarquistes (E. Armand, Henri Beylie, Georges Butaud, Albert Kienert, Papillon, Paraf-Javal, Henri Zisly, etc.). Col·laborà en el periòdic antimilitarista parisenc Le Réveil de l'Esclave (1902-1903), òrgan del Grup Antimilitarista del Faubourg Saint-Antoine, animat per Albert Kienert. El 14 de desembre de 1902 participà en una reunió organitzada per «Les Naturiens» al cafè del número 15 del carrer Durantin de París per organitzar la campanya abstencionista i per parla de colònies llibertàries. També entre 1903 i 1904 col·laborà regularment en el periòdic L'Aube Nouvelle. Organe des comunistes libertaires de l'Est, animat per Pierre Dumas. En 1903 va llegir públicament el seu drama social En révolte. El 7 de febrer de 1903 fou orador, amb altres companys (Georges Butaud, Libertad, Charles Malato, Paraf-Javal), en un gran míting de protesta en favor de la repressió de la «Mano Negra» a Espanya, organitzat per Le Réveil de l'Esclave i celebrat a la Sala Lafont d'Aubervilliers (Illa de França, França). També tingué relacions amb el periòdic sindicalista llibertari algerí Le Réveil de l'Esclave (1904). En els anys deu vivia al número 7 del carrer Saint-Leu d'Amiens i col·laborà en la primera època del periòdic anarquista Germinal de la ciutat. En aquests anys fou membre del grup local d'Amiens de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR) i en el grup «Les Amis du Libertaire». Quan la Gran Guerra, en 1915, va ser declarat exempt per al servei i posteriorment va ser convocat per a la revisió, però no es presentà i va se declarat insubmís. El 12 de juliol de 1919 es casà a Bussy-lès-Poix (Picardia, França) amb Coralie Yvonne Roche. Posteriorment s'establí a Vichy, on treballà de firaire i formà part de «La Libre Pensée». En 1936, encara que vell i malalt, participà en el suport de la Revolució espanyola. El 7 de desembre de 1936 presidí, amb Henri Chazal i Antoine Glachet, un míting organitzat pel Grup d'Estudis Socials i Filosòfics, celebrat a la Sala de Festes de Vichy, al qual assistiren unes 200 persones. En aquesta època treballava de perfumer i, segons la policia, va ser l'autor d'uns cartells signats «Les anarchistes de l'arrondissement de Lapalisse». En 1947 era membre de la comissió administrativa de l'VIII Regió de la Federació Anarquista (FA) i participà en una gira de propaganda organitzada per aquesta organització a la seva regió. Francis Prost va morir el 10 de febrer de 1948 al seu domicili, al número 82 del carrer Jean Jaurès, de Vichy (Alvèrnia, Occitània).

***

Notícia sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari parisenc La Croix del 26 de gener de 1895

- Albert Cusset: El 10 de maig de 1874 neix a Saint-Martin-Boulogne (Nord-Pas-de-Calais, França) l'obrer de sastreria i militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Albert Louis Cusset. Sos pares es deien Albert Cusset, jornaler, i Elisabeth Garot, costurera. Vivia a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1892 redactà una poesia «en honor de Ravachol»; processat per amenaces d'assassinat i d'incendi, va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 14 de desembre de 1893, després d'un escorcoll al domicili de sos pares a Boulogne-sur-Mer on ell residia, la policia va descobrir un quadern on hi havia adreces de diversos anarquistes francesos i estrangers, entre ells Edmond Marpaux, autor de l'assassinat del sotsbrigadier Colson. El 12 de juny de 1894 un artefacte explosiu va ser descobert sota les finestres de l'agent de policia Roux, al carrer de la Tour-Française de Boulogne-sur-Mer; la metxa es va sufocar pel pes de l'enginy que contenia mitja lliura de pólvora i un quilo de ferralla, claus, cadenes, tisores, 10 claus, ganxos, una planxa i bolles de ferro i de marfil. Cusset, que ja havia amenaçat de fer volar aquest agent, veí seu, es vantava en una taverna d'haver dipositat la bomba per venjar-se. En saber que l'explosió no s'havia produït, va cridar: «Visca Vaillant! Visca Ravachol! Visca l'anarquia!» Aquest mateix dia va ser detingut al moll del Bassin de Boulogne-sur-Mer, després d'haver oposat als agents una forta resistència; tenia a la butxaca una fiola i una metxa d'un metre. En el moment de la detenció una gran multitud el volgué agredir. En els nous escorcolls de casa seva després de la detenció, es trobà una llista de magistrats del tribunal, i el nom d'un capità de la Gendarmeria, amb les seves adreces, i una carta on s'indicava que mantenia correspondència amb anarquistes parisencs, com ara Félix Beaulieu (Henri Beylie) i Henri Gauche (René Chaughi). També estava en relació amb el químic Rateau de Brussel·les (Bèlgica) i grups anarquistes de Torí (Piemont, Itàlia) i dels Estats Units. El 8 de setembre de 1894 va ser condemnat a tres mesos de presó i a cinc francs de multa, probablement pels comentaris anarquistes que havia fet; durant l'audiència va demanar permís per llegir un escrit i davant la negativa del president, va cridar: «Visca l'anarquia i mort als èmuls de Vidocq!» El tribunal el va condemnar immediatament a vuit mesos de presó i a 1.000 francs de multa per aquestes paraules considerades insults als magistrats. Durant la instrucció de la seva causa per temptativa d'atemptat, va afirmar que havia estat empès per fer aquesta acció per un tal «Senyor Paul», qui li havia lliurat tres francs per comprar la pólvora i que li havia assegurat que després d'aquest atemptat li enviaria bombes elaborades a París per fer volar les cases dels jutges i dels magistrats. Va declarar que l'agent Roux l'havia detingut en diverses ocasions i que no li havia tingut cap respecte. El 25 de gener de 1895 va ser condemnat per l'Audiència de Pas-de-Calais a 10 anys de treballs forçats, pena que purgà, sota la matrícula 27.025, a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa). Durant la deportació conegué Auguste Courtois (Liard-Courtois), que el cita en les seves memòries. Sota la influència de Léon Ortiz, que renegà de les seves idees i acabà col·laborant amb l'administració penitenciària i assistint a la missa dominical, va fer el mateix, tornant als seus orígens d'antic alumne dels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle. L'administració penitenciària el considerava com a «anarquista extremadament perillós malgrat la seva joventut, a vigilar especialment», però durant els sis anys que hi va romandre, no va patir cap càstig ni va intentar cap fuga. Albert Cusset va morir el 30 de juliol de 1901 a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa).

***

Victor Méric

- Victor Méric: El 10 de maig de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Célestin Méric, també conegut com Flax. Sos pares es deien Victor Silvain Méric i Marie Roguenot. Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort, el 10 d'octubre de 1933 a l'Hospital Hôtel-Dieu de París (França) d'un càncer. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Sa companya fou Germaine Égé. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement, Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte, Lettre à un conscrit (1904), Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910), À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926), Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La «der des der» (1929), Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932), La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste.

Victor Méric (1876-1933)

***

La «Banda de Luxemburg» en la primera audiència del seu judici (París, 8 de juliol de 1907)

- Paul Féchant: El 10 de maig de 1886 –algunes fonts citen erròniament el 18 de maig de 1885– neix a Landerneau (Cornualla, Brentanya) l'anarquista Paul Honoré Eugène Féchant. Sos pares es deien Paul Théodore Féchant, recaptador, i Maria Gabrielle Jouan. Seguí la professió de son pare i entre 1901 i 1905 treballà d'empleat al Ministeri de Finances a París (França), feina de la qual va ser acomiadat a causa de les contínues absències. Restà cuidant sa mare, fins l'abril de 1906 que passà a viure amb Lucien Torlet i la seva companya. El setembre de 1906 va ser detingut amb una quarantena de persones (Lucien-Joseph Arrandet, Marcel Arrandet, Jean Aslanian, Émile Barouille, Madeleine-Louise Beffort, Charles Berthelon, Fernand David, François Dubrit, Auguste Goyon, Léon Guidi, Émile-Théodore Guilhon, François Guilhon, Auguste Guyon, Auguste Lancelot, Arsène Le Béguec, Désiré Mahieu, Henri Lemaout, Louis Ménage, Herny-Jules Moisson, Auguste Mousset, Lucien Nicole, Alexandre Plagne, Guy Quintard, Lucien Torlet, Eugène Vial, Germaine Wierzbicka, etc.) sota l'acusació de ser un dels caps de l'anomenada «Banda de Luxemburg», especialitzada en falsificació de monedes. Entre el 8 i el 14 de juliol de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena per «fabricació de falsa moneda» i per ser el tresorer de la banda. Dels 29 processats, 19 van ser absolts, entre ells Paul Féchant. El 4 de maig de 1909 es casà a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) amb Susanne Rubens Vauttier. A la dècada dels deu vivia al número 1 de la cruïlla de l'Odéon, al VI Districte de París, i formava part del grup anarquista «La Ghilde (Les Forgerons)». Exempt del servei militar, el desembre de 1914 mantenia aquesta situació i no va ser mobilitzat durant la Gran Guerra. En 1915 abandonà París i en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Bernard Gorodesky

- Bernard Gorodesky: El 10 de maig de 1886 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarcoindividualista Bernard Gorodesky, també citat com Godoresky i Gorodietzki. Fill d'immigrants russos, sos pares es deien Penkos Paul Gorodesky (Pinkas Gorodietzki), empleat, i Aline Grenitz (Alice Grenetz), costurera. Es guanyava la vida com els seus pares, venen mobles i objectes antics i vells. En 1904 abandonà el domicili familiar. Entrà a formar part del moviment anarquista i es col·locà com a tipògraf en el periòdic L'Anarchie. S'instal·là a Versalles (Illa de França, França), on conegué Henriette Joubert, coneguda pel veïnat, pel seu aspecte sever, com La Générale de l'Armée du Salut (La Generala de l'Exèrcit de Salvació), la qual esdevingué sa companya. En 1911 retornà a París i treballà en diverses impremtes i a la Impremta Municipal de París. Insubmís a la Llei Militar, fou membre actiu de la redacció del periòdic L'Anarchie, al carrer Fessart del barri de Belleville parisenc. Implicat en processament de la «Banda Bonnot», la primavera de 1913 va desaparèixer amb sa companya i fou objecte de dues ordes de detenció (26 de març i 4 d'abril de 1912) inculpat de robatoris, complicitat i encobriment de delinqüents i per associació de malfactors. Jutjat, va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys de presó per encobriment i per donar asil a Jules Bonnot i Octave Garnier al seu domicili del carrer Cortot. En 1923 encara apareixia en una llista d'«anarquistes desapareguts del Departament del Sena en crida i cerca». La policia mai no el va trobar i fins i tot va ser buscat pel Marroc. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Grup de cenetistes de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. Tomás Castellote Benito és el primer per la dreta

- Tomás Castellote Benito: El 10 de maig de 1889 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Era fill d'Ignacio Castellote Asensio, pellaire, i de Patricia Benito Albertos. Carter de professió, s'afilià al Sindicat de Correus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l'abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d'aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc. Finalment visqué al Villa Cendrier (Saint-Ouen, Illa de França, França). Sa companya fou Asunta Pérez Jarque. Tomás Castellote Benito va morir el 26 d'abril de 1970 a l'Hospital Fernand Widal de París (França).

***

Henri Lion

- Henri Lion: El 10 de maig –moltes fonts citen erròniament el 13 de maig– de 1895 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'impressor i resistent anarquista Antonin Lion, més conegut com Henri Lion. Sos pare es deien Jean Louis Lion, tipògraf anarquista, i Anne Durand. Amb son germà Raoul, reprengué la impremta fundada a Tolosa per son pare on van imprimir durant el període d'entreguerres nombrosos cartells, pamflets i periòdics del moviment llibertari i anarcosindicalista. El 8 de febrer de 1919 es casà a Tolosa amb Justine Elise Gassau i el 29 de desembre de 1924 novament a Tolosa amb Marie Rose Amélie Manzac. En acabar la guerra d'Espanya, es posaren en contacte amb la xarxa d'evasió creada per l'anarquista Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 van imprimir en castellà el Manifiesto de la Alianza Democrática Española (ADE); aquesta crida a la neutralitat espanyola en la II Guerra Mundial va ser introduïda clandestinament a la Península per la xarxa de Ponzán i implicà l'execució de diversos militants anarquistes, com ara Agustín Remiro Manero. Durant l'ocupació els germans Lion posaren la seva tipogràfica al servei de la resistència, especialment al de la xarxa «Comba»t, i imprimiren nombrosos pamflets, cartells i documentació falsa per a les persones buscades per la policia política i la Gestapo. També aconseguiren a Josep Ester Borràs els papers necessaris per al bon funcionament del seu grup de resistència «Liberté». En 1943, amb Jean-René Saulière (André Arru), que havia creat a Marsella un petit grup anarquista internacional d'una desena de membres, imprimiren clandestinament mil exemplars del fullet Les coupables i, en juny d'aquell any, dos mil exemplars de l'únic número de La Raison, òrgan de la Federació Internacional Sindicalista Revolucionària (FISR). En aquesta època també imprimiren la primera edició clandestina del llibre Pour assure la paix. Comment organiser le monde, de l'anarcosindicalista Pierre Besnard. També van imprimir cartilles i tiquets de racionament per als grups resistents. En aquests anys els germans Lion funcionaven amb dues impremtes. Després de dos escorcolls per part de la policia que resultaren infructuosos, els germans Lion van caure finalment a resultes d'una trampa parada per la Gestapo amb la complicitat d'un jove col·laboracionista francès. El 5 de febrer de 1944 Raoul i Henri Lion; Amélie Mardaga, esposa de l'últim, i el conjunt del personal, entre ells el jove aprenent de 17 anys, futur secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), Georges Séguy, van ser detinguts a la impremta. Durant els dies posteriors van ser detinguts una quarantena de militants, entre ells el mestre Maurice Fonvieille, responsable regional dels maquis del moviment «Libérer et Fédérer», i Raymond Naves, responsable del clandestí Comitè d'Acció Socialista (CAS). Tancats a la presó de Saint-Michel, els reus van ser interrogats a la seu de la Gestapo del carrer Maignac, on Henri Lion fou salvatgement apallissat. El 24 de febrer de 1944 els germans i els seus empleats van ser traslladats a París i el 22 de març d'aquell any Henri Lion i son germà van ser deportats de Compiègne al camp de concentració de Mauthausen i després a Gusen. El 21 de setembre de 1944 Henri Lion va ser gasejat al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). La plaça Dupuy de Tolosa de Llenguadoc, després de l'Alliberament, va ser rebatejada com «Plaça dels germans Lion».

Continua...

---