Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 26 de maig

Esdeveniments

Recreació de les execucions del carrer Haxo. Fotografia d'Eugène Appert

- Sisè dia de la Setmana Sagnant: El 26 de maig de 1871 a París (França) ja no existeixen ni el Consell de la Comuna ni el Comitè de Salvació Públic. El Comitè Central de la Guàrdia Nacional es replega al carrer Haxo i rep plens poders sota el control de Louis Eugène Varlin. La lluita es concentra al barri de la Bastilla, que resisteix durant tota la jornada, i al barri de La Villette, els defensors del qual acaben replegant-se a Bellville. Cap al tard, de la Comuna no queda més que aquesta barriada popular, on els canons de Buttes-Chaumont i de Père-Lachaise disparen sobre les tropes de Versalles fins que acaben les municions. Durant el dia, a l'escalinata del Panthéon, Jean-Baptiste Millière ha estat afusellat al crit de «Visca l'Humanitat!», juntament amb centenars de communards. Les tropes de Versalles fins i tot assassinen els ferits a les ambulàncies. A la tarda, una multitud furiosa es venja executant cinquanta ostatges –11 capellans i religiosos, 35 gendarmes i quatre ancians confidents de l'Imperi– al carrer Haxo, malgrat les súpliques de Varlin, que serà maltractat per la massa immisericordiosa.

***

Capçalera de Le Quotidien [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Le Quotidien: El 26 de maig de 1901 surt a Lió (Arpitània) el primer número del diari llibertari Le Quotidien. Organe de revendication ouvrière, editat per Sébastien Faure. El gerent en va ser B. Martenot i hi van col·laborar Victor Charbonnier, Sébastien Faure, Guerdat, Hubert Lagardelle, Marius Montet, E. Philip, Henri Ponard i Michel Zévaco, entre d'altres. En sortiren 294 números, l'últim el 15 de març de 1902.

***

Convocatòria del míting publicada en el periòdic marsellès Monde Nouveau de maig-juny de 1946

- Míting d'afirmació llibertària: El 26 de maig de 1946 se celebra al Cinema Palace Saint-Lazare de Marsella (Provença, Occitània) un gran míting d'afirmació llibertària. Van ser oradors Jean-René de Saulière (André Arru), en representació de la Federació Local de Marsella del Moviment Llibertari de la Regió Sud, i Paul Lapeyre, del Centre Nacional del Moviment Llibertari.

***

La plana major comunista durant la Conferència de Grenelle: Benoît Frachon (a l'esquerra) i Georges Séguy (a la dreta)

- París (26-05-68): El 26 de maig de 1968 a París (França) és dia de negociacions. La Conferència de Grenelle continua per tancar els acords. La Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i la policia negocien per preparar un míting demà matí a l'estadi de Charléty, a prop de la Ciutat Universitària. El Ministeri de l'Interior i l'Elisi perquè De Gaulle accepti la celebració d'aquest míting. El premi Nobel Jacques Monod intercedeix altra vegada en favor dels estudiants. La policia està molt preocupada pel que faran els «extremistes» del «Moviment 22 de Març». El General De Gaulle dóna el vistiplau a Jacques Foccart perquè organitzi una gran manifestació de suport gaullista per al 31 de maig, que finalment tindrà lloc el 30. A Château-Chinon, on és alcalde, François Mitterrand presideix amb Guy Mollet, Gaston Defferre i René Billères una manifestació que reuneix 8.000 participants.

***

Cartell de l'acte

- Debat sobre municipalisme: El 26 de maig de 2012 se celebra a l'Espai Marfà del Centre Cívic Santa Eugènia de Girona (Gironès, Catalunya) el «Debat sobre municipalisme» dins del marc de les XIII Jornades Culturals Llibertàries, organitzades per la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Olot (Garrotxa, Catalunya). Els ponents van ser Manel Aisa Pàmpols, de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), i Jordi Navarro Morera, de la Candidatura d'Unitat Popular (CUB).

Naixements

Felice Vezzani

- Felice Vezzani: El 26 de maig de 1855 neix a Novellara (Emília-Romanya, Itàlia) el pintor, decorador i propagandista anarquista Felice Gaetano Vezzani, conegut sota diversos pseudònims (V. Enizza, Lux, Felix). Sos pares es deien Alessandro Vezzani i Giuseppa Rossi. De ben jovenet s'adherí al socialisme i en 1888, sota el pseudònim de V. Enizza, col·laborà en la revista satírica Bononia Rider, fundada a Bolonya per un grup d'estudiants socialistes (G. Podrecca, G. Galantara, etc.). Més tard va ser nomenat secretari de la Societat de Socors Mutus i de Resistència dels Obrers Forners i vicepresident de la Societat Obrera de Bolonya, esdevenint un dels animadors socialistes més importants de la regió. Fou un dels organitzadors de la manifestació del Primer de Maig de 1891, època en la qual s'acostà a les idees anarquistes. A partir de l'agost de 1892, arran del congrés del Partito dei Lavoratori Italiani (PdLI, Partit dels Treballadors Italians) celebrat a Gènova, en el qual participà i on els anarquistes van ser atacats pels seus companys socialistes, s'adherí definitivament al moviment llibertari. Decidí emigrar i el gener de 1893 arribà al Brasil. A finals d'aquell any fundà el setmanari anarquista humorístic L'Asino Umano, que publicà a São Paulo 28 números fins al 25 de març de l'any següent i per al qual realitzà dibuixos i poemes satírics. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut juntament amb una quinzena de militants anarquistes i socialistes (Antono Maffucci, Galileo Botti, André Allemos, Arturo Campagnoli, Suppo Serafino, Augusto Bargioni, Francesco Patelli, Alfredo Innocenzi, Giuseppe Bacchini, etc.) quan sortia d'una reunió preparatòria del Primer de Maig al Centre Socialista Internacional (SCI), del qual era president, i va ser empresonat durant set mesos a São Paulo i a Rio de Janeiro. Un cop alliberat, començà a col·laborar en L'Avvenire (1894-1895) de São Paulo, amb Giuseppe Consorti, Augusto Donati i Lodovico Tavani, entre d'altres. En aquesta època també col·laborà en el periòdic Lo Schiavo Bianco. El març de 1895 va ser novament detingut i expulsat cap a l'Argentina, on a partir del novembre de 1895 dirigí a Buenos Aires L'Avvenire, òrgan d'expressió dels anarquistes italians que publicà 250 números entre el 10 de novembre de 1895 i el 20 de febrer de 1904. També col·laborà en el bimensual romà Il Pensiero Moderno. El març de 1897 retornà a Itàlia i començà a col·laborar en el periòdic d'Ancona L'Agitazione (1897-1898) i en el seu suplement diari. El 14 de novembre de 1897 participà en el número únic del periòdic Il Domocilio Coatto, publicat a Forli, on denuncià la Llei d'assignació de residència. El març de 1898, amb Vivaldo Lacchini i Nino Samaja, cosignà, en nom del Cercle d'Estudis Socials de Bolonya, el manifest «Al popolo italiano» (Al poble italià), en favor dels militants anarquistes jutjats a Ancona i que sortí publicat com a suplement del periòdic L'Agitazione. Després dels enfrontaments de maig de 1898 a Milà, va ser condemnat a dos anys, 10 mesos i cinc dies de presó per «incitació a la desobediència i a l'odi de classes mitjançant la premsa» i fugí clandestinament a Lugano. L'estiu de 1898 participà en el periòdic anarcocomunista L'Agitatore, publicat a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) per Giuseppe Ciancabilla, Domenico Zavattero i Ersila Cavedagni Grandi, però, en desacord amb els redactors, cessà de col·laborar-ne el 27 d'agost. A finals de 1899 marxà a París (França) on el contractaren en les obres de l'Exposició Internacional de 1900 i trobà nombrosos companys de la redacció de L'Agitazione i altres militants (Guglielmo Barnaba, Domenico Zavattero, Ernesto Cantoni, Pio Semeghini, Vivaldo Lacchini, Nino Samaja, Demetrio Francini, etc.). Aquest mateix 1899, sota el pseudònim de Felix, les edicions de Les Temps Nouveaux li van publicar el fullet Alle madri d'Italia. Des de la capital francesa, sovint sota el pseudònim Felix, col·laborà en diferents periòdics anarquistes italians, com ara L'Avennire Sociale (signant Dalla Francia), L'Agitazione, Combattiamo, Pro Justicia, etc. Formà part del Grup de Solidaritat Internacional i de Suport als Detinguts, animat per Charles-Albert, Jean Grave, Paul Delesalle i altres. Fou un dels corresponsals, amb Samaja i Lacchini, des de la seva fundació el juliol de 1900 a Ginebra per Luigi Bertoni, del periòdic Il Risveglio. Distribuí a França nombroses publicacions italianes, com l'abans citada, L'Avvenire de Buenos Aires i La Questione Sociale de Patterson. En 1901, durant la visita oficial del tsar Nicolas II a París, va ser decretada la seva expulsió, que finalment va ser suspesa arran de la intervenció de diverses personalitats polítiques franceses, especialment de Jean Allemane. El 30 de gener de 1902 col·laborà en el número únic de Pro Calcagno e contro il domicilio coatto, publicat a Messina, i, aquest mateix any, en L'Armonia de Nàpols. En aquesta època esdevingué un dels principals animadors de l'anarquisme italià a París, acostat al grup editor de Les Temps Nouveaux –a instància seva aquesta publicació tirà milers de targetes postals amb el retrat de Gaetano Bresci, que havia assassinat el rei Humbert I d'Itàlia– i establint estrets contactes regulars amb Luigi Bertoni a Ginebra i amb Errico Malatesta a Londres. Després col·laborà, amb Charles Malato, Carlo Frigerio i Amilcare Cipriani, en l'únic número de Verso l'Emancipazione, publicat l'1 de maig de 1906 a París per Malatesta. En 1913 participà en la campanya organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) a favor de l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti i en l'únic número de Liberiamo Masetti, publicat en novembre d'aquell any a París. Quan esclatà la Gran Guerra, marxà a Londres, però l'abril de 1916 retornà a París, on continuà amb els seus contactes amb Luigi Fabbri, Armando Borghi i altres. En aquesta època col·laborà en Umanità Nova sota el pseudònim Lux. L'agost de 1917, després de la mort de sa companya, tornà a Itàlia, però en 1922 retornà definitivament a París, reprenent els seus contactes amb els exiliats italians i col·laborant en diferents publicacions anarquistes, com ara Fede (Roma), L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini (París, 15 de desembre de 1924), Il Monito (París), Germinal (Chicago), L'Adunata dei Refrattari (Nova York), Il Risveglio (París), Fede (París), Vogliamo (Biasca), etc. El 23 de gener de 1927 el Grup Artístic Internacional de Marsella li estrenà l'obra dramàtica Demenza giustiziera. L'octubre de 1927 cofundà, amb Luigi Fabbri, Camillo Berneri, Ugo Fedelli i Torquato Gobbi, el periòdic La Lotta Umana, publicat entre l'1 d'octubre de 1927 i el 18 d'abril de 1929 a París. Sa companya fou Maria Angela Rondini. Felice Vezzani va morir l'11 de febrer de 1930 al seu domicili del carrer dels Cloys de París (França). Pòstumament, en 1932, el Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques de París li publicà el fullet Fascismo. Bozzetto sociale in due atti. Com a artista realitzà diversos retrats de militants anarquistes (Virgilia D'Andrea, Giuseppe Ciancabilla, etc.).

Felice Vezzani (1855-1930)

***

Paul Reclus fotografiat per Nadar (ca. 1906)

- Paul Reclus: El 26 de maig –algunes fonts citen erròniament el 25 de maig– de 1858 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el militant anarquista, enginyer i professor Paul André Reclus, també anomenat Georges Guyou. Fill d'Élie Jean Pierre Michel Reclus i de Marthe Élisabeth Noëmi Reclus, els primers anys de sa vida els va passar en la «gran família» llibertària dels Reclus. Quan la Comuna de París va ser anihilada en 1871 es va haver d'amagar un temps abans de reunir-se amb els seus familiars a Suïssa. En 1877 tornà a París on farà uns brillants estudis i esdevindrà enginyer en 1880, ocupant aquesta funció en diverses indústries, especialment a Bessèja (Llenguadoc, Occitània), i haurà de dimitir en nombroses ocasions del càrrec per haver fet costat als vaguistes. Propagandista de l'anarquisme, partidari de la conquesta individual i de la propaganda pel fet, serà després de la instauració de les Lois Scélérates (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, inculpat en el «Procés dels Trenta»; però es va refugiar a Londres (Anglaterra), on viurà un temps en una petita comunitat anarquista. En 1895 s'establí a Escòcia, on treballà com a cartògraf i després com a professor. En 1903 Élisée Reclus el demana i s'estableix a Bèlgica per ajudar a acabar l'edició de L'Home et la Terre, tasca que assumirà fins a 1908, després de la mort de son oncle. Autoritzat a retornar a França en 1914, serà un dels signataris del «Manifest dels Setze», de caire intervencionista. En 1919 s'establí a Dordogne i després a Montpeller, on es lliurarà a treballs científics. En 1925 funda, amb el Dr. Marc Pierrot, el periòdic anarquista Plus Loin, que apareixerà fins a 1939. En 1937 va participar en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en diversos organismes d'ajuda als anarquistes espanyols durant la Guerra Civil. Entre les seves obres podem destacar L'Anarchie et l'Église (1901), La Mano Negra (1903), Étude sur un cas de conscience (1911), Questions de tolérance et d'éducation (1911), Absolu et relatif (1916), Les Frères Élie et Élisée Reclus, ou Du protestantisme à l'anarchisme (1964, pòstum). Paul Reclus va morir el 19 de gener de 1941 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Existeix un Museu Etnològic Paul Reclus a Domme instal·lat en una vil·la dels segles XV a XVIII, on es recullen els records d'aquest intel·lectual i de la història local i regional de la zona (eines, reconstrucció d'oficis, sobre la Gran Guerra, etc.).

Paul Reclus (1858-1941)

***

- Francis Vielé-Griffin: El 26 de maig de 1864 neix a Norfolk (Virgínia, EUA) el poeta simbolista llibertari Francis Eybert Louis Viélé, més conegut com Francis Vielé-Griffin. Son pare, descendent d'una família protestant de Lió (Arpitània) que emigrà als Estats Units durant el segle XVII, fou el general i arquitecte nord-americà Egbert Ludovicus Viele i sa mare es deia Térèsa Sands, que descendia d'una família catòlica escocesa que fugí de les persecucions d'Oliver Cromwell. Quan tenia vuit anys, sos pares se separaren i l'abril de 1872 s'establí amb sa mare a París (França) –un germà seu restà als EUA i esdevingué novel·lista. Amb dos institutrius, una polonesa i altra suïssa, aprengué el francès i estudià al catòlic Col·legi Stanislas i més tard a l'Escola de Dret. En 1885 es casà i tingué quatre filles. En aquesta època, amb son amic Henri de Régnier, que havia conegut al Col·legi Stanislas, fou partidari del general Georges Boulanger. Cap el 1889, buscant la natura i la soledat, s'instal·là a la Turena (Centre, França) –durant els anys de la Gran Guerra visqué a la seva propietat de la Thomasserie, a prop d'Amboise (Centre, França)– i posteriorment al Perigord (Aquitània, Occitània). En aquests anys viatjà per Europa (Itàlia, Grècia, etc.). Amb Gustave Kahn, fou un dels teòrics del «vers lliure», del qual fou un fervent practicant. Mantingué una amistat íntima, gairebé filial, amb Stéphane Mallarmé. Es relacionà força amb els poetes Francis Jammes, André Gide, Albert Mockel, Paul Valery i Paul Verlaine. També fou molt amic del poeta Émile Verhaeren i del pintor Théo van Rysselberghe, ambdós anarquistes. Entre 1890 i 1893 codirigí amb Paul Adam i Bernard Lazare la revista cultural anarquista Les Entretiens Politiques et Littéraires i entre 1890 i 1907 col·laborà en la revista literària L'Ermitage, on escrivien nombrosos anarquistes (Bernard Lazare, Laurent Tailhade, Alphonse Retté, etc.). Va fer costat Alfred Dreyfus i la Revolució espanyola de 1936. Fou un dels fundadors de l'Acadèmia Mallarmé, institució que presidí, i entre el 5 de desembre de 1931 i el 12 de novembre de 1937 fou membre de l'Académie Royale de Langue et de Littérature Françaises de Belgique (ARLLFB). Va ser nomenat commandeur de la Legió d'Honor. Traduí de l'anglès al francès diversos autors, com ara Stephen Crane, Algernon Charles Swinburne i Walt Whitman. Trobem escrits seus en nombroses publicacions (Antée, L'Écho de Paris, Mercure de France, La Nouvelle Revue Française, La Phalange, La Proue, Revue de Paris, Vers et Prose, etc.)  i en col·laborà en llibertàries, com ara Le Coq Rouge, L'En Dehors, La Revue Blanche, La Société Nouvelle, etc. És autor de Cueille d'avril (1886), Les cygnes. Poésies (1885-86) (1887), Ancaeus (1885-86), Joies. Poèmes (1888-1889) (1889), Diptyque (1891), Les cygnes. Nouveaux poèmes (1890-91) (1892), La chevauchée d'Yeldis et autres poèmes (1892),  Pagai (1894), Swanhilde. Poème dramatique (1890-1893) (1894), La clarté de vie. Chansons à l'ombre (1897), Phocas le jardinier (1898), La Partenza (1899), La légende ailée de Wieland le forgeron (1900), Sainte-Agnes (1900), L'amour sacré. Poèmes (1903), La lumière de Grèce (1912), Voix d'Ionie (1914), Couronne offerte à la muse romaine (1922), La rose au flot. Légende du Poitou (1922), Le domaine royal. Discours lyriques (1923), Choix de poèmes (1923), Le livre des reines (1929) i Souvenirs d'enfance et de première jeunesse (1939, pòstum), entre d'altres. Sa companya fou Marie Louise Augustine Brocklé. Francis Vielé-Griffin va morir el 12 de novembre de 1937 a Bergerac (Aquitània, Occitània) i fou enterrat, amb sa mare, el 21 de juny de 1938 al cementiri parisenc de Père Lachaise. Sempre conservà la nacionalitat nord-americana.

Francis Vielé-Griffin (1864-1937)

***

Notícia de la detenció de François Le Minez publicada en el diari de Saintes L'Indépendant de la Charete-Inférieure del 24 de gener de 1905

- François Le Minez: El 26 de maig de 1866 neix a Lambézellec (actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bratanya) l'anarquista François Marie Le Minez, també conegut com François Leminez. Sos pares es deien Jean Marie Le Minez, jornaler al port i analfabet, i Françoise Ravaloc. Es guanyava la vida treballant de mariner a la marina comercial. L'1 de maig de 1892 va ser detingut a Brest, juntament amb el fuster Claude Barré i el boter Alexis Le Moigne, per haver aferrat als murs de la ciutat el manifest «Le Père Peinard»; processats, aquest cas finalment va ser sobresegut. En aquesta època treballava d'obrer al taller de construccions de ferro i vivia al número 49 del carrer Sébastopol de Lambézellec. El 19 d'octubre de 1893 va ser detingut a Toló (Provença, Occitània) per haver cridat «Visca l'anarquia! Fora França! Visca Alemanya!»; dies després va ser posat en llibertat provisional i unes dies més tard abandonà la ciutat amb Augustin Marcellin cap a Marsella (Provença, Occitània) amb la intenció d'arribar a Brest. Després d'una detenció a Rochefort (Poitou-Charentes, Occitània), el març de 1894, segons informes policíacs, abandonà Brest amb destinació desconeguda. Segons els registres d'investigació de la gendarmeria, el maig de 1899 es trobava al departament del Gard, després d'haver treballat, sembla, al port de La Sanha (Provença, Occitània). En aquesta època es dedicava a recórrer Llenguadoc venen reculls de cançons anarquistes. Detingut a la zona de Someire (Llenguadoc, Occitània), va ser posat en llibertat i partí cap a Nimes (Llenguadoc, Occitània). El gener de 1905 va ser detingut per la guàrdia rural, juntament amb Joseph Harivin, a Tesson (Poitou-Charentes, França), per «mendicitat i vagabunderia, amb amenaces» i traslladats a Saintes (Poitou-Charentes, França), on restaren empresonats. El 12 de maig de 1905 va ser jutjat en consell de guerra per «insubmissió» a Brest, però va ser absolt. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Son germà major, Hervé Marie Le Minez, també va ser un destacat anarquista de la zona de Brest.

***

Auguste Linert dibuixat per Lucien Métivet

- Auguste Linert: El 26 de maig de 1867 neix a Drosnay (Xampanya-Ardenes, França) l'escriptor, dramaturg i propagandista anarquista Eugène Auguste Linert. Sos pares es deien Michel Auguste Linert, venedor de llauneria, i Caroline Zoélie Berton. Amant de la literatura i de la dramatúrgia, fou un dels joves autors del Teatre Libre, creat per André Antoine. En 1885 fundà a Reims (Xampanya-Ardenes) la revista artística mensual Essor Littéraire, que durà tres mesos, i publicà la comèdia en un acte Le billet comique. En 1886 sortí el poemari Premiers bourgeons i marxà a París buscant feina i per completar la seva formació. Poc després dirigí La Revue Champenoise. Organe de l'Académia Champenoise, publicada a Épernay entre 1887 i 1888, i dirigí aquesta acadèmia. A la capital francesa freqüentà les vetllades del cenacle «Coup de Feu», organitzades per l'advocat i antic communard Eugène Chatelain. En una d'aquestes vetllades conegué Louise Michel que havia vingut a fer una xerrada sobre les seves experiències a Nova Caledònia. El 26 i el 27 de desembre de 1890 representà al Teatre Libre el lúgubre Conte de Noël. Mystère moderne en deux tableaux, en prose, que narra la història de Rosa, dona del pastor Chariot, que infanta la nit de Nadal, massa d'hora a parer de son marit, i lliura l'inoportú infant als porcs perquè se'l mengin amb el dolç acompanyament de les nadales. En 1891, després de fer el servei militar, fundà a París, amb Gabriel de la Salle i Ludovic Hamilo, la revista L'Art Social (1891-1896), amb la finalitat d'ajudar a la transformació de la societat mitjançant l'art com a medi d'acció i on van col·laborar, entre d'altres, Augustin Hamon, Bernard Lazare, Maximilien Luce, Charles Malato, Paul Minck, Eugène Pottier, Augustin Hamon, A. Zevaés, Léon Riotor, Valois, Fernand Pelloutier, Gustave Lerouge, etc. Després el grup escampà la seva propaganda a la companyia Teatre d'Art Social, que havia de presentar la tragèdia en cinc actes Danton, de l'anarquista Paul Napoléon Roinard, al Teatre des Fantaisies Parisiennes, però finalment, mancats de suficients actors, el projecte va ser abandonat. Gràcies a una subscripció llançada en els cercles socialistes i anarquistes, el 12 de març de 1893 pogué representar en sessió privada la seva peça La cloche de Caïn. Synthèse révolutionnaire en trois parties al Teatre des Fantaisies Parisennes. Aquesta «espectacle d'assaig» denuncia els «dimonis del capital» i reivindica la destrucció del capitalisme per la dinamita i l'incendi. Els crits de «Visca l'Anarquia! Visca la Social» llançats pels espectadors en acabar l'actuació, van fer que l'autor acabés a la comissaria de policia. El text de La cloche de Caïn no s'ha conservat. Entre abril de 1932 i juny de 1932, publicà en els números 84, 85 i 86 de la revista Plus Loin una mena de memòries: Souvenirs des temps d'anarchie. Una de les seves màximes era: «L'art ha de ser terrible per a ser vertader.» Sa companya fou Ida Bonvalet. Auguste Linert va morir el 21 d'octubre de 1946 al seu domicili de Les Lilas (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament Noisy-le-Sec (Illa de França, França).

***

Autoretrat de Chris Lebeau (ca. 1935-1940)

- Chris Lebeau: El 26 de maig de 1878 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'artista, professor d'art, teòsof i anarquista Joris Johannes Christiaan Lebeau, conegut com Chris Lebeau i que solia signar CLB. Era el quart i últim infant d'una família treballadora empobrida. Sos pares es deien Jacques Charles Lebeau, socialista inclinat a l'alcohol que es va veure obligat per aquest motiu a canviar sovint de treball (maquinista, xofer, comerciant, etc.), i Grietje Scholte, costurera. En la joventut ajudà son pare a la venda del periòdic anarquista Recht voor Allen i l'alcoholisme d'aquest li va fer que ell restés tota sa vida abstinent, vegetarià, no fumador i, fins i tot, sense veure ni cafè ni te. De molt jove es va veure atret pel dibuix i entre 1892 i 1895 va estudiar a l'escola d'arts aplicades Quellinus d'Amsterdam. Entre 1895 i 1899 continuà la seva formació a l'Escola Estatal d'Arts Aplicades d'Amsterdam. El 7 de maig de 1902 es casà amb Anna Maria Leverington, amb qui va tenir una filla. Entre 1904 i 1914 va ensenyar a l'Escola d'Arts Aplicades d'Haarlem (Holanda Septentrional, Holanda), on va ser professor de Johan Briedé, que esdevingué un dissenyador gràfic molt influent. També va fer cursos de dibuix a l'Escola Vahana de la Societat Teosòfica (Karel de Bazel, Mathieu Lauweriks, etc.), que li van influir força, tant en el camp espiritual com artístic. Considerat com un dels artistes més representatius de l'Art Decó i del modernisme holandès, desenvolupà el seu art en totes les disciplines (dibuix, pintura, disseny, bàtik, ceràmica, mural, gravat, litografia, il·lustració, decoració, escenaris teatrals, arts menors, etc.). En 1904 fou un dels fundadors de la Nederlandsche Vereeniging voor Ambachts- en Nijverheidskunst (VANK, Associació Holandesa per a l'Artesania i l'Art Industrial), que reivindicava l'artesania contra la producció mecànica capitalista, seguint l'exemple de Walter Crane i William Morris. En 1908 va treballar un temps a Anvers (Flandes) i en 1914 passà sis mesos per les Índies Orientals Neerlandeses (actualment Indonèsia) fent escenaris i cartells per a la companyia de teatre «Hagespelers» d'Eduard Verkade. En tornar d'Àsia s'establí a La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos), on va perdre molta feina durant l'incendi del remolc on treballava. El 22 de juny de 1915 deixà sa companya i s'emparellà amb Nella Augusta Heijting, vídua d'Abraham van des Vies, que tenia una filla i un fill. En 27 de febrer de 1919 es va divorciar d'Anna Maria Leverington. En 1922 es va presentar a les eleccions parlamentàries d'aquell any pel Kunstenaarspartij (KP, Partit dels Artistes), creat ad hoc per a defensar la visió dels artistes revolucionaris. En 1922, també, durant el Congrés Sindical Internacional de caire socialdemòcrata celebrat a Amsterdam, dibuixà retrats d'alguns participants (F. Adler, E. Fimmen, L. Jouhaux, K. Radek, P. J. Troelstra, etc.). La unió lliure que mantenia amb Nella Augusta Heijting acabà el març de 1925. Entre 1926 i 1929 va romandre diverses vegades a Bohèmia, on elaborà vitralls. Entre 1926 i 1928 va fer murals a l'antiga església catòlica de Leiden (Holanda Meridional, Països Baixos) i en la representació de la «Fe» en aquesta església va incloure els anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti executats aleshores i els caps de Gandhi i de Lenin. També va treballà posteriorment a Bèlgica i a França. El 7 de maig de 1932 s'uní amb Maria Sofia Herman i el 12 de novembre de 1935 es casà amb Ilse Ruth Voigt a Londres (Anglaterra), matrimoni que es dissoldre el 14 de gener de 1937. Es definia com a «anarcocomunista religiós», però el seu anarcocristianisme era molt distint al d'altres llibertaris holandesos (Félix Ortt, Lodewijk van Mierop), basat en les filosofies orientals i en la teosofia i manifestat més en la seva manera de viure que en la militància. Per exemple, es va negar a fabricar botelles destinades a begudes alcohòliques o a dissenyar segells postals que representessin la reina. No obstant això, col·laborà estretament amb l'anarcosindicalista Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Aliança Sindicalista Holandesa) i assistí a actes anarquistes i antimilitaristes; també va fer dibuixos, pancartes i cartells per a la revista De Wapens Neder, de la Internationalen Anti-Militaristische Vereeniging (IAMV, Associació Internacional Antimilitarista), i per a les publicacions anarquistes Bevrijding, Licht en Waarheid,  De Maker, entre d'altres. A més va dissenyar l'exlibris de Bart de Ligt i va fer un retrat a Albert de Jong, almics seus i anarquistes destacats. En 1933, quan els nazis assumiren el poder del govern a Alemanya, concertà un matrimoni de conveniència amb una refugiada jueva alemanya. En aquesta època tenia com a aprenent l'artista Sixta Lamchiena Saltet-Heddema (Sixta Heddema). Durant l'ocupació nazi, amb Heddema, utilitzà els seus coneixements artístics per a la falsificació a gran escala de documents per a la Resistència. El 3 de novembre de 1943 va ser detingut, juntament amb sa companya i Heddema, sota l'acusació d'haver ajudat jueus holandesos. Ell assumí tota la responsabilitat i sa companya va ser posada en llibertat. Els nazis li donaven la llibertat si prometia no participar en tasques il·legals i contra el règim en el futur, però es va negar a fer-ho. Després de passar pel camp de concentració d'Herzogenbusch (Vught, Brabant Septentrional, Països Baixos), on es va mantenir vegetarià donant el menjar als companys, el 24 de febrer de 1944, va ser traslladat el 25 de maig d'aquell any al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya), on Chris Lebeau va morir malalt de tifus i d'esgotament durant la nit de l'1 al 2 d'abril de 1945 –algunes fonts citen el 27 de març i el  30 d'abril de 1945. Un cop lliure, Heddema guardà l'obra de Lebeau a lloc segur i posteriorment la llegà a la Fundació de Belles Arts. El 9 de desembre de 1961 va ser enterrat al Camp de l'Honor del cementiri de Loenen (Gelderland, Països Baixos). La seva col·lecció es troba des dels anys setanta al Museu Drents d'Assen (Drenthe, Països Baixos) i en 1987 es va fer una retrospectiva de la seva obra. El 18 de febrer de 1981 el Memorial de Yad Vashem de Jerusalem (Palestina) el reconegué com a «Justos entre les Nacions» per ajudar els jueus víctimes de la persecució. Entre el 12 de novembre de 2011 i el 29 de gener de 2012 es va fer al Museum Willem van Haren de Heerenveen (Frísia, Països Baixos) l'exposició Chris Lebeau (1878-1945). Kunstenaar en anarchist.

Chris Lebeau (1878-1945)

Mariano Costa Iscar

- Mariano Costa Iscar: El 26 de maig de 1883 neix a Pamplona (Navarra) l'anarcoindividualista Mariano –també citat Manuel– Costa Iscar, també conegut com Antonio Faciabén Esquer. Son pare fou un metge gallec i sa mare, Mercedes Iscar, havia nascut a Valladolid. A Pamplona realitzà els estudis primaris i secundaris i son pare desitjà que estudiés medicina, però es decantà per les lletres. Cap al 1901 marxà, amb dues germanes, a Barcelona a viure amb una tia. A la capital catalana s'introduí en el moviment anarquista i començà a col·laborar en la premsa llibertària, sobretot Tierra y Libertad, periòdic dirigit per Tomás Herreros Miquel, i El Sembrador. Intimà amb nombrosos militants anarquistes, com ara Francesc Ferrer i Guàrdia, Ángel Pestaña, Salvador Seguí, Federico Urales, etc. En 1912 marxà a peu a París i es posà a fer feina de repartidor de pastissos i en una impremta. A París conegué sa futura companya, Juliette Hart, belga que s'havia refugiat en 1914 a França a causa de la Gran Guerra. En 1914, amb altre company anarquista, retornà a Barcelona a peu; poc després, també a peu i tota sola, Hart marxà també a la capital catalana. En 1916 publicà la traducció del llibre El anarquismo individualista. Lo que es, puede y vale, d'Émile Armand, a Barcelona, i aquest mateix any sortí el seu fullet Generalidades educativas, editat pel Grup d'Investigació Pedagògica amb el qual participava, que cridà l'atenció d'Eleuterio Quintanilla. A Barcelona va fer feina de carter. En 1917 participà en el grup barceloní «Juventud Ácrata», amb Salvio Aiguaviva Vila i Saturnino Meca González. A Barcelona també mantingué contactes amb Gaston Leval i amb Victor Serge. El juny d'aquell any Hart i Costa Iscar s'uniren sentimentalment i en 1920 retornaren plegats a París i després marxaren a Brussel·les, ciutat natal de Juliette Hart. Sense diners, decidiren partir cap a Vigo i ell ho va fer com a polissó en un vaixell. Descobert en alta mar, fou desembarcat a Exeter (Devon, Anglaterra) i tancat durant dos mesos a la presó. Aconseguí la llibertat gràcies al suport dels quàquers i d'un pastor protestant que el volgué convertir. Després embarcà en un vaixell espanyol i aconseguí arribar a Vigo i sa companya hi arribà amb tren. A la ciutat gallega va fer amistat amb l'anarquista José Villaverde Velo i participà en l'edició galaica de Solidaridad Obrera. Després la parella s'instal·là a la Corunya. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (Estudios, Proa, La Revista Blanca, etc.), a més de militar en la Lliga d'Educació Racionalista. En 1920 ambdós decidiren emigrar al Brasil. Com que anaven curts de cabals, ell embarcà clandestinament en un vaixell i en aquesta ocasió arribà sense problemes a Rio de Janeiro; poc després, Hart hi arribà pagant el seu bitllet en una altra nau. Al Brasil va fer feina de tipògraf. El 23 d'octubre de 1923 s'embarcà a bord del vaixell «Araguaya» al port de Santos cap a Buenos Aires (Argentina) i Hart partí el 24 de desembre d'aquell any del port de Rio de Janeiro per a reunir-se amb son company. A l'Argentina, fugint de ser molestat per les autoritats, prengué el nom d'Antonio Faciabén Esquer, ja que el seu estava força marcat com a anarquista a la Península. En aquests anys començà a introduir a Sud-amèrica i a la Península el pensament i la filosofia anarcoindividualista de Han Ryner i d'Émile Armand, traduint al castellà nombrosos articles i fulletons seus –de Han Ryner traduí, entre d'altres, Pequeño manual individualista (1928) i La sabiduría riente (1935). També col·laborà en publicacions franceses (Umbral, Cenit, etc.) i mexicanes (Tierra y Libertad, etc.), i fou redactor de La Protesta. A Buenos Aires treballà en diverses feines (tipògraf, monotipista, corrector, traductor, etc.) per a revistes, entre elles Caras y Caretas. La seva darrera feina, en la qual treballà 15 anys, fou la gerent de l'Institut Argentí de les Arts Gràfiques. Força il·lustrat en literatura i ciències socials, animà nombrosos projectes educatius racionalistes. En 1949 realitzà conferències sobre Han Ryner a la Biblioteca José Ingenieros i l'Associació Racionalista Jueva de Buenos Aires. Trobem articles seus en Al Margen, Cenit, Estudios, Ética, Helios, Humanidad, Iniciales, Nervio, Nosotros, Proa, La Revista Blanca, Salud y Fuerza, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen El feminismo (1914), Generalidades educativas (1916), Crítica y concepto libertario del naturismo (1923), La paz mundial y las condiciones de su realización (1950, amb altres) i La enseñanza laica ante la racionalista (1960, amb altres). Durant sa vida mantingué una interessant correspondència amb nombroses personalitats de l'època, com ara Han Ryner, Émile Armand, Pau Casals, Dr. Diquiera, Florencio Escardó, Vicente Fatone, Pedro Herrera, Panaït Istrati, Louis Lecoin, Gérard de Lacaze-Duthiers, Gérard Leretour, Eugèn Relgis, Eduardo Zamacois, etc. Mariano Costa Iscar va morir el 28 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina).

***

Fitxa policíaca francesa de Felipe Sandoval (1925)

- Felipe Sandoval: El 26 de maig de 1886 neix al barri de Las Injurias de Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Felipe Emilio Sandoval Cabrerizo, també conegut com Doctor Muñiz. Fill de pare desconegut i d'una bugadera que rentava al riu Manzanares, es crià en un orfenat (Asil d'Infants de Bugaderes) sota la tutela de les monges Filles de la Caritat. Manobre de professió, després d'haver fet abans de cambrer, fou un activista anarquista dels durs. Tancat a la presó Model de Barcelona per un robatori, en 1919, després d'intentar fugir, rebé una pallissa que el desfigurà el rostre. Sortí de la Península i s'instal·là a París (França), on durant un temps fou ajuda de cambra en una noble família parisenca i després viurà gràcies a estafes diverses. A la capital francesa, cap al 1926, participà en les tertúlies de Joan García Oliver i d'altres grups d'anarquistes exiliats. De bell nou a Madrid, en 1932 intervingué, amb altres tres companys, en l'assalt del domicili d'Agapito Velasco, abastador municipal a qui acusaven de quedar-se amb els diners dels menjadors de l'Assistència Social, i al qual furtaren 35.000 pessetes. El 8 d'abril de 1933 atracà, amb set companys, una sucursal madrilenya del banc de Biscaia, amb un botí de 40.000 pessetes. Poc després atracà Juan Pérez de Seoane, comte de Riudoms, a la carretera de Burgos quan el vell monàrquic fugia en cotxe, amb sa família i les seves pertinences, a l'exili. Després del robatori d'un arsenal d'armes, fou detingut per la Guàrdia Civil a l'estació d'Atocha i empresonat a Colmenar Viejo, d'on aconseguí fugir mesos després ferint un funcionari de presons. Segons fonts franquistes, començada la guerra, dirigí dues txeques madrilenyes, especialment la que funcionava al Cinema Europa de Cuatro Caminos. També se l'atribueix la preparació de l'assalt i crema de la presó de Madrid el 22 d'agost de 1936, que acabà amb la matança de coneguts polítics de dretes (Melquíades Alvarez, Rico Avello, Jose María Albinyana, Fernando Primo de Rivera, etc.), encara que ell sempre negà aquesta acusació. Per a molts fou un autèntic botxí de la revolució. Després del desmantellament del sistema de txeques per part de la Junta de Defensa de Madrid, passà a desenvolupar tasques d'espionatge a Barcelona i a València, i posteriorment tornà a Madrid, malalt de tuberculosi i desenganyat. Detingut el 16 de juny de 1939 a Alacant en l'agafada coneguda com «Expedició dels 101» –dirigents polítics i sindicals i periodistes detinguts al port d'Alacant quan volien fugir. Després de dures tortures, escrigué una llarga confessió indigna i delatora a la Brigada de la Divisió d'Investigació Política franquista. Felipe Sandoval se suïcidà el 5 de juliol de 1939 llançant-se al buit des de la finestra de la casa habilitada com a presó al carrer Almagro de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà en una tomba de tercera del cementiri madrileny de l'Est; ningú no reclamà el seu cadàver. En 2007 el pintor i escriptor Carlos García Alix li dedicà un documental i un llibre sota el títol El honor de las injurias.

Felipe Sandoval (1886-1939)

***

Auguste Nouvellon al seu estudi fotogràfic

- Auguste Nouvellon: El 26 de maig de 1889 neix a Sars Poteries (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarcopacifista, anarcosindicalista i esperantista Auguste Nouvellon, conegut com Pacemulo (Pacifista, en esperanto). Era fill de Louis Auguste Nouvellon, matalasser, i de Catherine Augustine Martin, jornalera. De jove aprengué l'ofici de vidrier durant anys d'aprenentatge itinerant emparat pel seu gremi («Tour de France du Compagnonnage»), alhora que començà a lluitar en el moviment sindicalista. El 24 de febrer de 1913 es casà a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) amb Louise Antoinette Gouget. Després marxà a la Península i treballà com a fotògraf ambulant a Alacant i a Catalunya, on esdevingué anarquista. En els anys posteriors residí a Espanya, Marroc i Algèria. En 1946 exercia de president del grup anarcopacifista «Athénée Science et Nature» (Ateneu Ciència i Natura) d'Orà, que arreplegava militants francesos i espanyols, i on impartia un curs d'esperanto. Mantingué estreta relació amb el periòdic anarcoindividualista L'Unique (1945-1956), d'Émile Armand, i durant els anys cinquanta va fer costat i difusió del periòdic Contre-Courant (1950-1968), de Louis Louvet. Auguste Nouvellon va morir el 30 de juliol de 1953 a Orà (Orà, Algèria) després de patir una malaltia llampant.

Auguste Nouvellon (1889-1953)

Continua...

---

***

Anarcoefemèrides del 25 de maig

Esdeveniments

Execució sumària, el 25 de maig a les 18.30 hores, de communards agafats armats al carrer Saint-Germain-l'Auxerrois

- Cinquè dia de la Setmana Sagnant: El 25 de maig de 1871 a París (França), a la riba esquerra del Sena, les tropes federades de la Comuna no controlen més que la Butte-aux-Cailles. Sota el comandament de Walery Wroblewski, i malgrat un violent bombardeig, hi resisteixen fins a mitja tarda, i després es replegaran cap a la Bastilla. Darrere d'ells, les tropes de Versalles ocupen tota la riba esquerra. A l'altra riba, la batalla es desencadena al Marais i sobretot als voltants de la plaça del Château-d'Eau –actual plaça de la República–, on Brunel a pres la direcció de la resistència. Els cinc dominics d'Arcueil i nou dels seus mossos presos com a ostatges el 19 de maig, transferits al fort de Bicêtre el 25, són morts durant la confusió regnant durant el bombardeig, quan són traslladats de lloc. Al cap vespre, quan el sol s'amaga a la plaça, Charles Delescluze, delegat de la Guerra de la Comuna, grimpa lentament la barricada del bulevard Voltaire i es deixa matar. Paul Antoine Brunel, Maxime Lisbonne i Auguste Vermorel seran ferits. Als barris ocupats, els presoners i sospitosos són afusellats amb metralladores per fileres.

***

Capçalera del primer número de La Boje! [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt La Boje!: El 25 de maig de 1885 surt a Vercelli (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic anarquista La Boje! Grido dei lavoratori (La Boje! Crit dels treballadors). «La Boje!» és el nom que van prendre les revoltes pageses que entre 1882 i 1885 tingueren lloc a la zona llombarda de Màntua. «La Boje!» significa en llengua vèneta «l'olla que bull» i ve de l'expressió que cridaven els camperols revolucionaris «La boje, la boje e de boto la va' de fora!» (Bull, bull i d'un cop trabuca!). Aquest setmanari va ser editat pel propagandista anarquista Luigi Galleani i només va treure un altre número, el 4 de juny de 1885. Portava la dita: «La Boje! È campo libero alla collaborazione operaia» (La Boje! Camp lliure a la col·laboració obrera) i un epígraf d'Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti): «Noi plebe, non morremo: Ma nel gran giorno, in faccia al sol lucente, giuistizia ci faremo!» (Nosaltres el poble, no morim: Però quan arribi el gran dia, amb el sol lluent a la cara, justícia hi farem!).

***

Nold i Bauer

- Alliberament de Nold i Bauer: El 25 de maig de 1897 els anarquistes Carl Nold i Henry Bauer, empresonats per complicitat en l'atemptat d'Alexandre Berkman contra el patró Henry Clay Frick durant la vaga de Homestead en 1892, són alliberats de la penitenciaria de l'Estat de Riverside a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA), després d'haver estat tancat quatre anys i tres mesos. Havien estat condemnats a cinc anys de treballs forçats, però la pena fou reduïda per bona conducta. Els grups anarquistes d'Alleghany organitzaren un gran recepció i una festa a Hazelwood per celebrar el retorn dels dos anarquistes. Berkman sortirà de presó en 1906.

***

Anagrama de la FORA

- Constitució de la Federació Obrera Argentina (FOA): Entre el 25 i el 26 de maig de 1901 a Buenos Aires (Argentina) té lloc el Congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA). Cinquanta delegats obrers, socialistes i anarquistes, representants de 35 societats obreres de la capital i de l'interior del país hi van prendre part, entre ells l'anarquista italià Pietro Gori. En aquest congrés, la FOA es reconeix autònoma vers els partits polítics, acorda la fundació de Borses de Treball, es pronuncia en favor de la vaga general, del boicot i del sabotatge com a formes de lluita, aprova la instal·lació d'escoles lliures patrocinades per la Federació i la necessitat de lluitar per la rebaixa o supressió dels lloguers. D'aquestes reivindicacions es desprèn l'existència d'un clar predomini anarquista entre els delegats al Congrés. Per altra banda, són aprovats diversos punts d'organització relatius al sistema de cotitzacions, a la pràctica de congressos anuals i a la representació de delegats –les seccions federals tindrien un delegat per cada 300 socis en el Comitè Federal, sense passar de tres delegats, fins i tot en el cas que la secció tingués més de 900 delegats. El congrés es va cloure amb una «salutació al proletariat universal que lluita per la seva emancipació, tot solidaritzant-se amb les seves lluites i desitjant bona salut al gènere humà per mitjà de la revolució social». Però des del II Congrés (abril de 1902), les divergències entre els anarquistes, més influents, i els socialistes es van manifestar i prepararen la seva separació. Arran del IV Congrés (juliol 1904), l'organització va prendre el nom de Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però no serà fins al V Congrés (26 d'agost de 1905), quan afirmarà la seva veritable orientació comunistallibertària. La FORA va arribar a tenir 250.000 membres i després de promoure nombroses vagues generals, en 1909, s'escindirà en dues organitzacions: FORA del IX Congrés (reformista) i FORA del V Congrés (fidel a l'ideal llibertari).

***

Georges Taupin segons Le Petit Parisien del 26 de maig de 1923

- Atemptat de Taupin: El 25 de maig de 1923, a la seu del grup catòlic i monàrquic Acció Francesa i del seu periòdic Action Française, al carrer de Roma de París (França), l'anarquista Georges Taupin, després de buscar inútilment per tot el local el líder d'aquest grup nacionalista d'extrema dreta Charles Maurras, dispara un tret de revòlver al sostre. Aquesta acció es realitza mesos després de l'atemptat de l'anarquista Germaine Berton, el 22 de gener d'aquell any al mateix lloc, i on resultà mort Marius Plateau, cap dels extremistes «Camelots du Roi». L'agressor va ser detingut sense oferir cap resistència per l'agent Joly al mateix lloc de la feta i portat a la comissaria de la Madeleine al carrer d'Anjou on fou interrogat per l'inspector Torlet. Taupin, obrer constructor de carcasses metàl·liques de 24 anys i resident a Ivry-sur-Seine, que havia sol·licitat entrar en Le Libertaire per reemplaçar el seu gerent Albertini aleshores empresonat, fou delegat en congressos de metal·lúrgics. Processat, va ser defensat pel prestigiós advocat Henry Torrés. Durant el judici, el 6 de juny de 1923, afirmà que no volia matar ningú sinó simplement mostrar que els anarquistes no tenien por de les amenaces d'Acció Francesa. Taupin va ser condemnat per «estralls, violències i ús d'arma prohibida» a 15 dies de presó i 25 francs de multa.

***

Cartell anunciador de l'exposició de Ramón Acín al Rincón de Goya (maig de 1930)

- Exposició d'Acín: El 25 de maig de 1930 s'inaugura al Rincón de Goya, al Parque de Buena Vista de Saragossa (Aragó, Espanya), l'exposició antològica d'obres (pintures, xilografies, escultures, obres en metall, etc.) de l'artista anarquista i anarcosindicalista Ramón Acín Aquilué. Poc abans, entre el 6 i el 20 de desembre de 1929, havia exposat amb gran èxit 60 obres a les Galeries Dalmau de Barcelona (Catalunya), una de les més prestigioses d'Europa. Amb aquesta exposició saragossana de 70 obres, molt influenciada per diverses corrents d'avantguarda (racionalisme, neocubisme, ultraisme, etc.), l'artista reté un homenatge al pintor Francisco de Goya y Lucientes i a l'arquitecte Fernando García Mercadal, qui projectà l'edifici racionalista Rincón de Goya entre 1926 i 1927, l'aixecà entre 1927 i 1928 i que acabà inaugurant-se el 16 d'abril de 1928, coincidint amb el centenari de la mort de Goya. Aquesta exposició s'emmarcà en els actes del centenari del romanticisme. La premsa d'aleshores es va fer ressò de l'exposició i a les primeres pàgines dels seus principals diàries (Cierzo, Diario de Huesca, Heraldo de Aragón, Montearagón, La Tierra, Tierra Aragonesa, La Voz de Aragón, etc.) es publicaren nombrosos articles al respecte; des del 31 de maig fins al 12 de juliol de 1930, aparegueren diferents ressenyes, comentaris i crítiques, signats per Marín Sancho, José Jarne, Zeuxis, «Albareda Hermanos» (José i Joaquín Albareda Piazuelo), Eloy Yanguas, Rafael Sánchez Ventura, Gil Bel, entre d'altres. Rebé dures crítiques, les úniques discordants de tota la premsa aragonesa, dels «Albareda Hermanos», que qualificaren Acín d'«avantguardista» i les exposicions d'avantguarda de «malalties infeccioses».

Exposició de Ramón Acín al Rincón de Goya

***

Manifestació de la gent de l'espectacle: Jean-Pierre Cassel, Michel Piccoli, Micheline Presle, Samy Frey, François Fabian, Jacques Brel i Jean Ferrat, entre d'altres

- París (25-05-68): El 25 de maig de 1968 a París (França), al matí, el primer ministre Georges Pompidou, en unes declaracions a la premsa diu que els esdeveniments desencadenats a França són una «temptativa evident de desfermar la guerra civil» i que a partir d'ara «tota reunió serà dispersada amb la major energia». A les 15 hores, comencen al Ministeri del Treball del carrer de Grenelle, les majors negociacions socials des del 1936, on s'ha intentant que tothom (sindicats, patronals, petites i mitjanes empreses, representants de les classes mitjanes, organitzacions agrícoles, etc.) hi participi. De Gaulle ha donat carta blanca al primer ministre per aconseguir la pau social. Pompidou, amb el suport de la patronal, d'arrencada concedeix un augment del 35% dels salaris mínims. 25 hores de negociacions caldran per arribar als acords socials més importants de tots els temps, amb un augment per al conjunt dels sous d'un 10%, i això sense gaire discussions. Mentrestant, els periodistes de les ràdios i de les televisions públiques es declaren en vaga; l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) només difonen un butlletí de notícies a les 20 hores, reclamen llibertat d'expressió. En aquesta vaga se sumarà tot el sector artístic (actors, directors de cinema i de teatre, músics, cantautors, etc.). 120 periodistes de l'ORTF serà acomiadats, entre ells Michel Drucker, Thierry Roland i Roger Coudrec.

Naixements

Max Hödel, segons Le Voleur. Cabinet de Lecture Universel el 19 de juliol de 1878

- Max Hödel: El 25 de maig de 1857 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'anarquista, partidari de la propaganda per l'acció, Emil Heinrich Max Hödel, que va fer servir el pseudònim Lehmann. D'antuvi s'afilià al Sozialistische Arbeiterpartei Deutschlands (SAPD, Partit Socialista Obrer d'Alemanya), però ben aviat trencà amb els socialistes argumentant que molt prometien emperò res no feien. A Leipzig es guanyà la vida com a lampista, però després es dedicà a la venda de periòdics (Die Fackel, Vorwärts, etc.) i a la difusió d'impresos polítics, fins i tot del socialistes cristians. El SAPD l'acusà que quedar-se amb  la recaptació de la venda de la seva premsa i l'expulsà oficialment del partit el 9 de maig de 1878, dos dies abans de cometre l'atemptat que el faria famós. Després marxà de Leipzig i anà a Nuremberg, on fou buscat pel procurador de l'Estat que l'acusà d'ofenses a l'emperador. Més tard viatjà per Alsàcia, Lorena, Silèsia i Westfàlia, escampant propaganda socialista i anarquista. Segons alguns va pertànyer al sector bakuninista de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però la policia mai no ho va confirmar i en els interrogatoris a vegades deia que era socialista i altres absolutament anarquista. Sense feina, el 25 d'abril de 1878 s'instal·là a Berlín. Pocs dies després, l'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per «traïció a la pàtria» cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya). Els atemptats de Hödel i de Karl Nobiling, uns dies més tard, el 2 de juny, contra l'emperador alemany van servir de pretext al canceller Otto von Bismarck per promulgar una Llei antisocialista l'octubre d'aquell 1878.

Max Hödel (1857-1878)

***

Notícia de la detenció d'Alfonso Molina apareguda en el diari parisenc Le Petit Moniteur Universal del 7 de setembre de 1892

- Alfonso Molina: El 25 de maig de 1857 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Alfonso Tomà Gregorio Molina, també conegut com Alphonse Molina. A Itàlia va ser condemnat en diverses ocasions. Després de viure un temps a Ginebra (Ginebra, Suïssa), a principis dels anys noranta emigrà a París (França), on es guanyà la vida treballant d'obrer joier. Des de setembre de 1891 vivia en una habitació moblada del carrer Ordener. A principis de desembre de 1891, amb l'anarquista Constant Martin, es dedicà a organitzar festes familiars amb xerrades populars amb finalitats propagandístiques. Ben igual que altres companys anarquistes connacionals (Giovanni Colombo, Guglielmo Guzzina, Dionigi Malagoli, etc.), rebia d'Itàlia periòdics i fullets per a la seva distribució entre els obrers italians establerts a París. Participà en les reunions d'anarquistes italians (Guglielmo Guzzina, Dionigi Malagoni, Severino Rappa, etc.) que se celebraven al domicili de Rappa, al número 89 del Faubourg Saint Antoine de París. El 29 de març de 1892 es va decretar la seva expulsió de França, però aquesta no se li va poder notificar ja que havia fugit cap a Itàlia. El setembre de 1892 va ser detingut a Torí, procedent de Londres (Anglaterra), on s'havia relacionat amb els anarquistes il·legalistes Luigi Parmeggiani i Vittorio Pini, i en possessió de dos grans brillants valorats en 2.000 francs. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes prescrit per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Varban Kilifarski

- Varban Kilifarski: El 25 de maig de 1879 neix a Harsovo (Razgrad, Bulgària) el militant, propagandista i pedagog anarquista Varban Kilifarski. Havia nascut en una família d'origen pagès, encara que per les seves formes semblava un aristòcrata. Son pare, originari de Kilifarevo, a prop de Tirnovo, feia de mestre a l'escola primària d'Harsovo. Més tard la família s'instal·larà a Razgrad. Varban passarà la major part del temps, sobre tot a l'estiu, a Teketo, a prop de Ichiklar, on s'ocupava, amb altres cinc famílies, de l'agricultura i de la silvicultura de l'immens bosc de Déliorman. De molt jove va descobrir les idees llibertàries de la mà d'un dels seus professors d'institut anarquista tolstoià i ja en aquell temps va ser detingut per primer cop per protestar contra els privilegis davant la presència d'unes autoritats. Enrolat en una organització socialdemòcrata, amb Mikhael Guerdjikov i Gotze Detxev, va participar en el moviment revolucionari federalista d'alliberament de Macedònia. En tornar a Bulgària en 1907, i després de passar un temps a la presó de Razgrad per una acció contra el milionari Guéchev, va crear amb Mikhael Guerdjikov i Nicolas Stoïnov nombrosos periòdics anarquistes (Svobodno Obshestbo, Bezvlastié) i l'editorial «Bezvlastié» (Acràcia), que publicarà en búlgar les principals obres de l'anarquisme. Aquesta feina intel·lectual la compaginava amb la feina agrícola a Teketo i va ser delegat al Congrés de la Unió Agrària. Influenciat per l'experiència de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, començarà a engegar una escola llibertària a Teketo, amb el suport del seu germà Christo, tolstoià antimilitarista, antic mestre d'escola a Kharkov (Rússia) que aconseguirà els permisos del Ministeri d'Educació per obrir una escola privada; però aquesta no reeixirà a causa de l'inici de la guerra als Balcans, que va tancar les escoles i va mobilitzar els mestres. Antimilitarista, es va exiliar a Suïssa, on va intentar construir amb companys búlgars i russos una comuna agrícola, però que no va reeixir per manca de fons. El gener de 1912 es va instal·lar a París i a partir de maig d'aquell any va esdevenir professor a l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, i això sense conèixer el francès. A «La Ruche» va organitzar el jardí i les terres de conreu, ajudat pels infants, i va fer feina a la seva impremta. El febrer de 1913 va marxar de «La Ruche» acompanyat de Jeanne Lebin, una de les col·laboradores anarcocristiana tolstoiana de l'escola, i es van instal·lar al barri parisenc de Villejuif, per ocupar-se de la propaganda anarquista. Va intervenir en un gran míting contra la prohibició de les autoritats franceses d'una visita de Kropotkin. En aquesta època va fer feines de tota casta per a subsistir: reparació de carrers, jardineria, instal·lació de calefaccions, etc.; a més de mantenir un hort de llegums a Villejuif que aprovisionava mig París llibertari. Quan va esclatar la Gran Guerra, el seu antimilitarisme el va obligar a exiliar-se, amb sa companya, a Florència (Itàlia) a partir de febrer de 1915, on va engegar una important campanya antireligiosa quan va veure la importància que jugava la religió a Itàlia. Obligat a fitxar la seva residència a Luca, va reprendre la feina agrícola i, com que tenia un hospital militar a prop, va engegar una campanya antimilitarista entre els soldats ferits. La seva companya va ser detinguda i expulsada d'Itàlia cap a França, quedant Varban tot sol amb una nina de cinc anys (Lilka) i malalt de tuberculosi i paludisme; i poc després, va ser internat a Campobasso fins al final de la guerra. Un cop la família es va reunir de bell nou, es va instal·lar a Lucca i Pisa. Va retornar a Bulgària amb sa família, però de Teketo només quedaven les ruïnes. Abans de morir va intentar aixecar de bell nou en aquells terrenys una comuna i un escola, però sense gaire èxit a causa del càncer. Varban Kilifarski va morir el 20 de gener de 1923 a Sofia (Bulgària). Va ser enterrat en mig d'un bosc propietat de sos parents.

***

Alfred Duchesnay

- Alfred Duchesnay: El 25 de maig de 1887 neix a Le Grand Andely (Les Andelys, Alta Normandia, Normandia) l'anarcoindividualista Alfred-Eugène Duchesnay. Era fill de Michel-Élie Duchesnay, paleta, i de Constance-Euphrasie Feuillette, jornalera i obrera en seda. Visqué en una mansarda al número 250 del carrer Convention del Districte de Vaugirard de París (França). Es guanyava la vida com a obrer enrajolador. El 4 de març de 1911 es casà al XV Districte de París amb Henriette Marie Thérèse Boissier, cobradora de la Companyia de Tramvies de París en la línia «Hôtel de Ville-Clamart», amb qui tingué aquell mateix any una filla. Durant la Gran Guerra fou membre del grup dels «Amics de Par delà la mêlée», publicació anarcoindividualista publicada per E. Armand i fou mobilitzat com a obrer enrajolador a les fàbriques Renault de Billancourt (Illa de França, França). Entre el 15 de març de 1918 i el febrer de 1920 publicà, amb Pierre Chardon i Marcel Sauvage, el bimensual anarcoindividualista La Mêlée. Libertaire, Individualiste, Éclectique. En 1920 la mansarda on vivia fou l'adreça postal i seu, com ja havia passat amb La Mêlée, dels periòdics anarcoindividualistes L'Un, que publicà un número el març, i Un, que publicà set números entre juny i desembre d'aquell any, i que van ser les publicacions que substituïren La Mêlée. Cap al 1922 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània). Divorciat de la seva primera companya l'11 de maig de 1933, el 20 de setembre de 1934 es casà amb Gisèle Marie Veggian. Alfred Duchesnay va morir el 25 de juny de 1947 a Niça (País Niçard, Occitània).

***

Necrològica de Juan Mínguez Martínez apareguda en el periòdic tolsosà Espoir del 27 de març de 1978

- Juan Mínguez Martínez: El 25 de maig de 1892 neix a El Esparragal (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Mínguez Martínez. Sos pares es deien Juan Mínguez i Josefa Martínez. De jove emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya), milità activament en la naixent Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser nomenat president del Sindicat Tèxtil de Badalona. El 2 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb sa companya Teresa Fernández Ruiz –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Hernández–, també militant anarcosindicalista, i sa filla Isabel Mínguez Fernández (nascuda en 1929). En arribar separaren sa família; ell va ser tancat al camp de concentració de Bram i sa companya i sa filla van ser enviades a Morcens (Aquitània, Occitània). El setembre de 1940 sa família ja tornava a estar unida. Després d'un temps a Démouville (Baixa Normandia, França) i per Normandia, intentar refugiar-se sense èxit a Mèxic. En 1949, s'establí a Albi (Llenguadoc, Occitània), on va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT, càrrec que exercí durant uns anys. Juan Mínguez Martínez va morir el 26 de novembre de 1977 a l'Hospital d'Albi (Llenguadoc, Occitània). Alguns l'identifiquen, no sabem amb quin fonament, amb el manobre anarcosindicalista de Badalona Joan Minguet.

***

Notícia de la mort de Cassien Oddo apareguda en el diari marsellès Le Petit Marsellais del 21 de juliol de 1918

- Cassien Oddo: El 25 de maig de 1892 neix al barri de Montredon de Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i sindicalista Cassien Baptistin Oddo. Sos pares es deien Charles Auguste Oddo, jornaler, i Louise Thérèse Perron. Es guanyava la vida com a obrer vidrier i vivia a la Traverse Moutte de Marsella. Era membre del Grup de Propaganda Revolucionària i Antimilitarista de La Madrague de Montredon, fundat per Gaetano Antonsanti i del qual eren membres Eugène Audier, Léopold Fouque, Pierre Mino, Arthur Nutti, Émile Paris, Libéral Pequinot, Rodier i Félix Trotta, entre d'altres. Fou l'organitzador, amb el suport del Comitè de Defensa Social (CDS), de la representació el 24 de febrer de 1912 de la peça Le rêve de Rousset, celebrada a la Salle du Cinématrographe de La Madrague. El 10 d'octubre de 1913 va ser incorporat a files com a soldat de segona classe, però el 19 de juliol de 1915 va ser llicenciat per patir psoriasi generalitzada. En aquesta època vivia al carrer Fortin del barri de Mondredon de Marsella. El 24 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, va ser considerat apte per al servei i integrant el 20 de desembre de 1915 en la Companyia 9/64 del VI Regiment d'Enginyers amb el grau de mestre-obrer. Cassien Oddo va morir en acció de guerra el 31 de maig de 1918 a Sommelans (Picardia, França) i va enterrat en una tomba col·lectiva al cementiri municipal d'aquesta localitat –la tomba i el monument porten erròniament el seu nom com Séraphin Adolo.

***

Emilio López Arango

- Emilio López Arango: El 25 de maig de 1893 neix a Cudillero (Astúries, Espanya) el teòric i propagandista anarcosindicalista Emilio López Arango, també conegut sota el pseudònim de Xáxara. Fill d'una família modesta de pescadors, era el segon de nou germans. Fins als 11 anys anà a escola, però després va haver de fer feina per ajudar sa família. El 14 de setembre de 1907, cridat per un oncle, emigrà a Cuba. A l'illa caribenya treballà de dependent en una botiga de Quinta (Santa Clara) durant dos anys i quatre mesos; a Las Vueltas, dos mesos en una botiga; i a altres localitats fins a la tornada a Espanya en 1910. El setembre d'aquest any marxà a l'Argentina, on va fer d'aprenent al gremi de forners. Sempre en contacte amb el món proletari, en 1912 començà a conèixer l'anarquisme a través de la lectura de Kropotkin. Juntament amb altres forners revolucionaris (Avelino Alarcón, Diego Mosquera), amb els quals viu i milita, participà en les vagues del gremi de 1912 i 1913, que van ser un fracàs i que el portaren 15 mesos a la presó. Durant el tancament a la Presó Nacional aprengué moltíssim d'altres interns (Apolinario Barrera, Teodoro Antillí, etc.), alhora que aprofità el temps amb la lectura i l'escriptura de poemes. El 13 de setembre de 1915 fou alliberat i immediatament entrà en la Societat de Resistència d'Obrers Forners de Buenos Aires, el portaveu de la qual, El Obrero Panadero, redactà a partir de l'1 de gener de 1916 i fins a la seva mort. En 1916 també començà a col·laborar en La Protesta, en una època d'importants lluites intestines (debat sobre el sovietisme, campanyes unificadores, il·legalisme i ús de la violència, etc.), i en el setmanari satíric El Burro –tres números entre l'1 i el 14 de maig de 1917. El 13 de gener de 1919 fou detingut i el maig d'aquell any, prohibida la premsa anarquista, marxà a Santa Fe. En 1919 publicà en aquesta ciutat, amb Diego Abad de Santillán i José Torralvo, La Campana, però fou expulsat de Santa Fe. De bell nou a Buenos Aires, treballà d'estibador i participà en l'organització dels formers. Entre 1920 i 1922 col·laborà en El Repartidor de Pan, altra publicació d'aquest gremi. En aquesta època formà part del Consell Federal de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i col·laborà en al seva premsa. En el Congrés Continental de maig de 1929 de Buenos Aires, del qual sorgí l'Associació Continental Americana de Treballadors (ACAT), representà la FORA i fou elegit secretari de Relacions Internacionals de l'ACAT. Defensà un anarquisme intransigent i lluità contra el comunisme, el reformisme i l'i·legalisme violent expropiador –representat pel sector de La Antorcha i per Severino di Giovanni–, alhora que palesava la necessitat d'una presència anarcosindicalista important; però aquesta línia el creà opositors que l'apartaren un temps de la redacció de La Protesta i del seu Suplemento. La virulenta polèmica portada a terme amb Abad de Santillán en La Protesta contra els atemptats i les expropiacions dels grups anarquistes il·legalistes (anarcobanditisme) fou la seva sentència de mort. Emilio López Arango fou assassinat el 25 d'octubre de 1929 a Buenos Aires (Argentina) amb tres trets de pistola a la porta de ca seva. Deixà companya, Carmen, i tres fills de curta edat. Els assassins foren militants anarquistes d'altra tendència, molt probablement per Severino di Giovanni. Les seves restes foren vetllades a la seu de la FORA per milers de treballadors. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, com ara Alborada, ¡Despertad!, Nuevos Caminos, Prometeo, Revista Única, Suplemento de Tierra y Libertad, Tribuna Proletaria, etc. És autor d'El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb Abad de Santillán) i Ideario (1942, pòstum). En 2007 Carlos Penelas publicà l'assaig Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario.

Emilio López Arango (1893-1929)

***

Necrològica de Pere Oró Ricart apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de gener de 1972

- Pere Oró Ricart: El 25 de maig de 1893 neix a Arenys d'Empordà (Garrigàs, Alt Empordà, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Alcanó (Segrià, Catalunya)– l'activista anarquista i anarcosindicalista Pere Oró Ricart. Sos pares es deien Josep Oró i Maria Ricart. Començà a treballar com a calderer i metal·lúrgic a Sabadell, on pertanyia al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga revolucionària de 1917, va ser un dels protagonistes de la lluita a les barricades sabadellenques i per això va haver de fugir cap a França, i a Bèlgica després, països d'on fou expulsat per les seves activitats llibertàries. De tornada a Barcelona es va integrar en els grups d'acció anarquistes que combatien el pistolerisme patronal i en els grups d'expropiació. L'agost de 1923 fou detingut amb Josep Espuñes Bach per la mort de l'agent del cos de vigilància Jesús Fernández Alegria, però fou alliberat per manca de proves. Dies després, el 29 d'agost, fou ferit de bala durant l'atracament del despatx de la indústria farinera de Pere Salisachs de Barcelona, on resultà malferit de mort Pere Vilalta Gras –gerent i caixer de l'entitat; republicà, era corresponsal a Barcelona d'El Motín i amic íntim de José Nakens– i 10 persones més –entre elles el caporal de la Guàrdia Civil Salvador Galeoto– durant el tiroteig de la fugida del grup, format, com a mínim, per Joaquim Pons Dílmer (Ramon Peris Llansà o El Americà), Enrique Alvareda Miró, Amadeo Sanmartín Suñé, Vicente Martín Fernández i Manuel González Serrano (Bautista Peroni), que van ser detinguts i jutjats –Antonio Dehesa Bayona i Ricardo Sanz García, van ser arrestats i processats, però finalment alliberats per manca de proves. Des de la presó signà la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», publicada el març de 1925 en La Protesta i en Solidaridad Proletaria, on criticava la manca d'acció dels sectors més sindicalistes de la CNT. El juny de 1926 fou processat per un delicte de «lesa majestat» per insultar el Rei a crits a la seva cel·la. Finalment, després de més de tres anys, el grup d'acció anarquista fou jutjat entre el 10 i 11 de gener de 1927 per l'assalt a la casa Salisachs i condemnat a cadena perpètua, a indemnitzar la família de la víctima i al reintegrament de la quantitat furtada. Quan purgava la pena a la presó de Figueres, protagonitzà una fugaç fugida que fou avortada pel sometent. Alliberat amb la proclamació de la República, trobà feina a Barcelona i s'afilià al Sindicat Fabril, Ram de l'Aigua de la CNT. Durant la guerra civil, lluità a la Secció d'Artilleria «Sacco y Vanzetti» de la Columna «Tierra y Libertad». Ferit durant l'atac a Toledo, retornà a Catalunya i es féu càrrec de la col·lectivitat de Cordelles, a Cerdanyola. En acabar la guerra, fugí a França i va passar per diversos camps de concentració (Argelers, Bram i Gurs). Després fou destinat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) per realitzar tasques agrícoles. Participà en la fundació de la CNT a Aush, organització en la qual milità fins a la seva mort. Sa companya fou Manuela Torres Motis. Pere Oró Ricat va morir el 27 de juny de 1971 a Aush (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto de la policia italiana de Virgilio Perfetti

- Virgilio Perfetti: El 25 de maig de 1896 neix a Galeata (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Virgilio Perfetti. Son pare es deia Antonio Perfetti. Es guanyava la vida treballant de paleta. En data indeterminada emigrà a Basilea (Basilea, Suïssa), on era negociant i militava en el moviment anarquista local. En 1929 regentava una adrogueria a Huningue (Alsàcia, França). A principis dels anys trenta figurava en els llistats de busca i cerca de la policia feixista italiana amb l'ordre de detenció i d'empresonament. El 26 d'octubre de 1951 aconseguí la nacionalitat francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de José Margeli Naudín apareguda en el diari madrileny La Correspondencia de España del 5 de novembre de 1921

- José Margelí Naudín: El 25 de maig de 1897 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el propagandista anarcosindicalista José Margelí Naudín –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Marguelí–, conegut com Joselito. Sos pares es deien José Margelí Carullas i Tomasa Naudín Soler –algunes fonts diuen erròniament que era fill d'una família d'origen magribina. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on exercí el seu ofici de caixista a la impremta del periòdic Tierra y Libertad i milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on destacà en tasques organitzatives i propagandístiques. En 1919 participà en la vaga de «La Canadenca». Amb Rafael Vidiella Franch, gran amic seu, fou un dels responsables a començament de la dècada dels vint del periòdic Solidaridad Obrera, quan s'edità a València (País Valencià) a causa de la repressió. L'agost de 1920 va ser detingut a València amb altres companys arran de l'atemptat mortal contra l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra. Governativament va ser desterrat a Villarroya de los Pinares (Terol, Aragó, Espanya), però retornà clandestinament a València. El 4 de novembre de 1921 va ser detingut, amb altres companys (Rafael Ruiz Romero i Ramón Inza), inculpat de l'atemptat comès a València contra Domingo Martínez García, confederal acusat d'haver malversat fons del sindicat. En 1926 s'adherí a la francmaçoneria. Amb el temps, entrà a fer feina en el diari barceloní La Vanguardia com a linotipista i corrector de proves. Els companys el coneixien pel malnom de Joselito, per les seves aficions taurines. Durant els anys republicans fou delegat confederal als tallers de La Vanguardia. Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona i fou membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de la ciutat, on defensà la conveniència de provocar un aixecament independentista al Marroc per entrebancar la reraguarda feixista, entrevistant-se per a tal fi amb el Comitè d'Acció Marroquí a Ginebra. Més tard entrà a formar part del Servei d'Informació del Departament de Guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França i el gener de 1940 passà, amb sa companya Julia Justo Sala, a Santo Domingo (República Dominicana), per acabar establint-se a Mèxic. Al país asteca es mostrà contrari amb les estratègies de la Delegació de CNT i del grup editor del periòdic Tierra y Libertad i a partir de 1942 va fer constat les tesis de la «Ponència» del seu amic Joan García Oliver. En 1947, amb Cristobal Aldabaldetrecu Irazábal, Gregorio Jover Cortes i Luis García, milità en la Subdelegació confederal de Mèxic i es mostrà a favor de la CNT de l'Interior. L'11 de juny de 1953 presidí un acte contra el pacte economicomilitar signat entre els governs nord-americà i franquista celebrat al teatre Arbeu de la capital mexicana. En aquesta època col·laborà en el periòdic tolosà España Libre i envià suport econòmic als combatents i presos de l'Interior. En 1956 va ser nomenat vocal de l'Agrupació de Militants de la CNT de Mèxic i en 1966 vicesecretari d'aquesta, la qual va fer costat l'estratègia cincpuntista. José Margelí Naudin va ser enterrat el 27 d'abril de 1969 a Mèxic (Mèxic).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 24 de maig

Esdeveniments

París incendiat durant la Setmana Sagnant segons un gravat de l'època

- Quart dia de la Setmana Sagnant: El 24 de maig de 1871 a París (França), a les 8 hores del matí, els 15 membres del Consell de la Comuna que encara s'hi troben decideixen l'evacuació de l'Ajuntament. Dues hores després, Jean-Louis Pindy dóna l'ordre de calar foc l'edifici; Théophile Ferré igualment pren foc el Palau de Justícia i la Prefectura de Policia. Els incendis del dia anterior continuen i s'escampen, arribant a immobles habitats dels carrers Lille, Saint-Sulpice i del Bac. Charles Delescluze i els despatxos de la Guerra es repleguen a l'alcaldia del XI districte; el Comitè de Salvació Pública s'hi afegeix. Les tropes de Versalles capturen la flotilla de llanxes canoneres del Sena i s'apoderen del barri del Louvre, de la Banca de França, de la Borsa, del Palais-Royal, del carrer d'Assas, de Notre-Dame des Champs. A la riba esquerra del Sena, la fàbrica de pólvora de Luxemburg esclata pels aires al migdia, restant les tropes federades sense municions. Les tropes de Versalles ataquen les barricades del carrer Soufflot i del carrer Gay-Lussac. Les conquereixen poc a poc i, a la tarda, han ocupat tot el barri. Als voltants del Panthéon massacren sumàriament centenars de presoners i de sospitosos. Ferré signa l'execució de sis ostatges (l'arquebisbe de París Georges Darboy, el president Bonjean, l'abat Deguerry i tres jesuïtes), que seran afusellats a la presó de la Roquette a les 19 hores per un escamot de voluntaris. Els communards ja només controlen alguns districtes (XI, XII, XIX i XX) i algunes illetes (dels III, V i XIII).

***

Portada del primer número de Le Drapeau Rouge

- Surt Le Drapeau Rouge: El 24 de maig de 1885 surt a París (França) el primer número del setmanari Le Drapeau Rouge. Organe Révolutionnaire, Anarchiste, International. Portava l'epígraf «Contre la tyrannie tous les moyens sont légitimes» (Contra la tirania tots els mitjans són legítims). El gerent d'aquesta publicació, que es declarava «anarquista internacional», fou Amédée Denéchère. Els articles sortiren sense signar, però hi trobem textos de Maxime Ducamp i Eugène Vermersch. En sortiren cinc números, l'últim el 4 de juliol de 1885. Ja havia aparegut en 1880 una capçalera amb el mateix títol a Brussel·les (Bèlgica) i una altra apareixerà en 1889 a Lió (Arpitània). El 18 de març de 1882, durant un míting a París, Louise Michel demanarà l'adopció de la bandera negra per al moviment anarquista.

***

Ilya Repin: Míting anual en memòria de la Comuna al Mur dels Federats al cementiri de Père-Lachaise de París (1883) - Galeria Tretyakov (Moscou)

- Enfrontaments a Père-Lachaise: El 24 de maig de 1885, al cementiri de Père-Lachaise de París (França), durant el míting anual en memòria de la Comuna de París, van tenir lloc enfrontaments entre la policia, que carregà amb baioneta al fossar mateix, i els manifestants. A l'exterior la cavalleria va dispersar els obrers a cop de sabre. Balanç de la jornada: 40 ferits i 60 detinguts. El govern de «concentració republicana», dirigit pels radicals, volia impedir el desplegament de la bandera roja, un «emblema de la guerra civil». Els enfrontaments extremadament violents entre els manifestants i les «forces de l'ordre» a la necròpolis, i davant mateix del Mur dels Federats, on ondejava una gran bandera roja de la Unió Socialista Revolucionària. Le Cri du peuple denunciarà les «massacres» i la seva premeditació; de la banda del poder, el prefecte de policia Gragnon processarà els «instigadors» i les «bandes armades», i el ministre de l'Interior François Allain-Targé, blasmarà contra la «minoria d'agitadors que ha volgut desbordar la democràcia parisenca». A partir d'aleshores, cada any es desencadenarà una «guerra de banderes» al cementiri de Père-Lachaise durant la commemoració de la Comuna de París.

***

Propaganda del míting apareguda en el setmanari parisenc Le Drapeau Rouge del 24 de maig de 1885

- Míting d'aniversari de la «Setmana Sagnant»: El 24 de maig de 1885 se celebra al «Café du Vingtième Arrondissement» de París (França) un gran míting revolucionari d'aniversari de la «Setmana Sangnant». L'acte, que va ser organitzat pels editors del periòdic anarquista Le Drapeau Rouge, que sortí aquell mateix dia, portà com a títol «Les conséquences de la chute de la Commune» (Las conseqüències de la caiguda de la Comuna). En acabar, els grups anarquistes parisencs organitzaren una gran reunió pública a la Sala Graffard, al número 138 del bulevard de Ménilmontant del XX Districte de París.

***

Intervenció de Vicente Ballester Tinoco en el míting per la unitat proletària a la Plaça de Toros de Cadis (24 de maig de 1936)

- Míting per la unitat proletària: El 24 de maig de 1936 se celebra a la plaça de toros de Cadis (Andalusia, Espanya) un míting per la unitat proletària organitzat per la Federació d'Arts Gràfiques i presidit pel socialista Mariano Cancelo Sibello. El primer en intervenir va ser Vicente Ballester Tinoco, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que atacà el feixisme i assenyalà la necessitat d'unificar les forces proletàries, com a primer pas per aconseguir el triomf de la revolució. Després intervingué Francisco Largo Caballero, secretari general de la Unió General de Treballadors (UGT), el qual afirmà l'existència de la lluita de classes i agregà que el feixisme es trobava incrustat en totes les institucions de la II República espanyola (Exèrcit, Magistratura, força pública, etc.) i que calia una «republicanització» d'aquestes institucions. Acusà els capitalistes d'obstaculitzar la producció i de boicotejar econòmicament el govern republicà. També reivindicà l'aliança sindical i la «unificació» proletària (anarquistes, socialistes i comunistes) i exposà que la dictadura del proletariat no era opressió contra el proletariat mateix, sinó contra la classe capitalista. Acabà la seva intervenció amb un record a Luis Carlos Prestes, dirigent comunista empresonat per la dictadura de Getúlio Vargas al Brasil. La plaça de braus gaditana estava de gom a gom.

Míting per la unitat proletària (24 de maig de 1936)

***

Els manifestats armats amb l'atrezzo de l'ocupat teatre Odéon

- París (24-05-68): El 24 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen per a les 19 hores davant l'estació de Lió, a la riba dreta del Sena, una gran manifestació; el «Moviment del 22 de març» i els «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) són presents. El motiu és protestar contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit, però els coordinadors de la revolta estudiantil tenen altres ambicions. A l'Estat francès hi ha 10 milions de vaguistes; els manifestants parisencs són cada vegada més nombrosos, més decidits i entrenats per al combat de carrer. Els partits d'esquerra, o bé romanen muts com els diversos partits socialistes, o bé s'ha quedat retardats pel que fa el moviment, com ara el Partit Comunista. El poder està indecís. Ni De Gaulle ni Pompidou aconsegueixen presentar un programa acceptable a la massa insubmisa partidària de la vaga salvatge. Els revolucionaris del Barri Llatí es troben en una posició força bona per prendre iniciatives i avui és un dia idoni per avançar una passa més. Es parla d'ocupar l'Ajuntament, com van fer els communars justament per aquestes dates fa gairebé un segle; altres parlen del Ministeri d'Economia, altres de la Borsa. La Confederació General del Treball (CGT) també havia convocat una manifestació a París, però comparada amb l'estudiantil queda enormement deslluïda. La gendarmeria no pot controlar la situació i l'Estat es planteja la necessitat de recórrer a l'Exèrcit per salvar la «crisi»: són posats en alerta els paracaigudistes de Castres i de Carcassona, els soldats d'Infanteria de Marina de Toló i les brigades motoritzades de Monthéry i de Maisons-Lafitte; per arrodonir l'estratègia es decideix atacar psicològicament: la segona brigada blindada de Rambouillet farà una tournée per les portes de París, concretament per Issy-les-Moulineaux. Per altra banda, des del 18 de maig tres organitzacions trotskistes, la Joventut Comunista Revolucionària (JCR), la Veu Obrera (VO) i el Partit Comunista Internacionalista (PCI) s'han constituït en «Comitè Permanent» conscients que el moment necessita d'una avantguarda obrera que «dirigeixi» la revolució. La reacció gaullista decideix posar en marxa els Comitès de Defensa de la República. Cohn-Bendit intenta entrar a Franca per la duana a prop de Forbach i es rebutjat. A l'estació de Lió són milers de persones, vingudes de tot el gran París; algunes molt preparades i «armades». Mentrestant, per primer cop des del començament de la crisi, el president de la República, el general De Gaulle es dirigeix per ràdio i per televisió a la població i anuncia un plebiscit per al 16 de juny sobre el que anomena «la participació», a fàbriques, a universitats, etc. i la «renovació del país». Com que l'Ajuntament està fortament protegit l'objectiu serà la Borsa. Els organitzadors només havien aconseguit un permís de concentració no de manifestació i quan aquesta comença i la policia ho impedeix, comencen ha construir-se barricades. La lluita està servida: còctels molotov, llambordes, arbres tallats –en seran 130 avui–; i la policia contesta: autobombes amb mànegues, bulldozers antibarricades, gasos lacrimògens. Les pallisses policíaques avui són especialment contundents. Una «petita» manifestació d'unes 5.000 persones trenca el cercle i arriba fins a la Borsa que es troba totalment desprotegida i poc després les flames s'escampen pel símbol del poder econòmic. Les comissaries del carrer Beaubourg, de la plaça del Panthéon i del barri dels Archives són assaltades. Fins a les sis de la matinada la guerra urbana serà l'ama del centre de París; una nit de 800 detinguts i de 450 ferits. A Bordeus (69 policies i 40 estudiants ferits), a Nantes, a Tolosa, a Estrasburg, a Grenoble, la nit també serà de sang i foc. A Lió el comissari de policia M. Lacroix mor trepitjat per un camió conduït per uns delinqüents barrejats entre els manifestants.

***

Portada del primer número de L'Enragé

- Surt L'Enragé: El 24 de maig de 1968 surt a París (França) el primer número del setmanari satíric de tendència llibertària –no anarquista stricto sensu– L'Enragé. Comité d'Action. Enquadrat en els fets de «Maig del 68» i com a resposta a Action, fou editat per Jean-Jacques Pauvert i dirigit per Jean-Pierre Castelnau. Fou imprès en diverses impremtes llibertàries semiclandestines, fugint de les pressions policíaques i de les del Partit Comunista Francès (PCF), i s'editaren uns 100.000 exemplars. La revista es compon essencialment de dibuixos (Blachon, Bosc, Cabu, Carbon, Flip, Gébé, Godot, Jad, Lacroix, Lagneau, Malsen, Pestre, Philippe, Reiser, Sabadel, Sesamo, Siné, Soulas, Roland Topor, B. Ward, Willem, Wolinski, etc.) i d'alguns textos de Siné. En sortiren 12 números, l'últim el 25 de novembre de 1968.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 14 d'abril de 1992

- Festa del Llibre Llibertari: El 24 de maig de 1992 se celebra al local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de París (França) la Festa del Llibre Llibertari. A més de l'exposició i venda de llibres de temàtica anarquista, la festa consistí en una conferència matinal sobre etnologia mexicana del pintor, intendent mercantil, economista i etnòleg Julio Alvar López titulada «Del V Centenario y en particular Redoble por Santa Fe de la Laguna» i en un concert dels cantautors Serge Utgé Royo i Sabine Viret. També hi hagué una tómbola amb diversos premis.

Naixements

Notícia sobre el judici de Clair Sicard apareguda en el periòdic de Bourges L'Independent du Cher del 22 de setembre de 1891

- Clair Sicard: El 24 de maig de 1840 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Joseph Clair Sicard –a vegades el llinatge citat erròniament Siccard o Sicart– i que va fer servir el pseudònim de Victor Sicard. Sos pares es deien Joseph Sicard, sastre, i Louise Val. Antic communard esdevingut anarquista, heretà l'ofici de son pare. Fou un dels gerents del periòdic parisenc Le Père Peinard, d'Émile Pouget. En 1889 era membre del Comitè de Socors als Familiars i Detinguts Polítics, el secretari del qual era Benoît Morel i el tresorer Gabriel Cabot. El juny de 1891 reemplaça Georges Berthault en la gerència de Le Père Peinard, condemnat a dos anys de presó per «incitació a militars a la desobediència civil i per incitació a l'assassinat, el pillatge i l'incendi». El 21 de setembre de 1891, com a gerent de la citada publicació, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó, a 3.000 francs de multa i a dos anys de detenció de constrenyiment per un article sobre unes maniobres militars («Les grans manoeuvres») on s'insultava el general Félix Gustave Saussier aparegut el 13 de setembre d'aquell any, pena que va se confirmada el 12 d'octubre d'aquell any per l'Audiència del Sena –en aquesta ocasió sí que acudí al judici, però fugí durant l'interval en el qual el jurat deliberava abans de ser detingut. Arran de la condemna, va ser reemplaçat per Jules Dejoux. Es va refugiar d'antuvi a Brussel·les (Bèlgica) i després a Londres (Anglaterra), on va fer servir el pseudònim de Victor Sicard, vivint al número 5 de Wardour Street i freqüentant els cercles anarquistes francesos. Vidu, l'octubre de 1894 es casà per papers amb Ernesta Forti, companya de l'anarquista Constant Martin –aquest ja estava casat i ell s'esposà perquè ella, italiana, pogués obtenir el dret de residència a França–, amb el matrimoni també reconegué son fill, Alfred Forti, també anarquista, que passà a ser Alfred Sicard. A Londres albergà l'anarquista Antoine Vignaud (Négrot). Segons la policia, amb Jules Corti i Federico Mattaini, compraven, fabricaven i assajaren amb explosius. Segons els informes policíacs, estava en la misèria, treballant en petites reparacions de sastreria al seu apartament d'una peça al número 9 d'Stanhope Street. En 1894 va ser inscrit en el registre de vigilància especial de la policia de fronteres francesa. Beneficiat amb la Llei d'amnistia del 28 de gener de 1895, retornà a França el setembre d'aquell any i s'establí a París, al carrer de la Goutte d'Or, i posteriorment s'instal·là a Marsella. A finals de 1896 viva al número 5 del carrer Gérando de París. També fou membre del Grup de Socors als Detinguts, creat en 1898. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Charles Willems (18 de març de 1894)

- Charles Willems: El 24 de maig de 1841 neix a Hondschoote (Westhoek, Flandes del Sud, Flandes) l'anarquista Charles Louis Willems. Era fill natural de Marie Corneille Willems. Es guanyava la vida treballant de sastre a París (França). Considerat perillós per les autoritats, el 27 d'abril de 1892 va ser detingut per agents de policia de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París a les portes del Palau de Justícia quan s'havia acabat el procés a l'anarquista Ravachol; intentà resistir-se a la detenció, però sis policies el reduïren i va ser portat a comissaria. El seu nom figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893, amb adreça desconeguda. El 18 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 8 del carrer Davy de París, el qual va ser escorcollat, i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 3 d'abril de 1894 el seu expedient va ser enviat a les autoritats judicials i el 5 de maig de 1894 va ser posat en llibertat. En 1894 figurava en un llistat d'anarquistes perillosos. Posteriorment el seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 sense domicili i encara considerat perillós. Enviudà d'Hermance Leregnant. El seu últim domicili va ser al número 21 del carrer Feutrier del XVIII Districte de París. Charles Willems va morir el 5 de juliol de 1898 a l'Hospital Lariboisière del X Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Pantin (Illa de França, França).

Charles Willems (1841-1898)

***

Partitura d'una obra d'Émile Spencer

- Émile Spencer: El 24 de maig de 1859 neix a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica) el pianista i compositor musical anarquista Alexis Xavier Spencer-Owen, més conegut com William Schit's, Émile-Alexis-Xavier Spencer o, simplement, Émile Spencer. Era fill natural de la rendista Fanny Émily Spencer-Owen, que no reconegué l'infant fins el 11 de febrer de 1897. Estudià piano al Conservatori de Brussel·les i destacà com a compositor musical i professor. En 1879 viatjà a París (França) i poc després entrà com a director d'orquestra en un teatre de Luxemburg. En 1881 s'instal·là a París i treballà de professor al Concert des Ambassadeurs i per al cantant Émile Duhem. En 1881 s'instal·là a París, on es dedicà principalment a fer peces musicals per a vodevils i cafès cantants. L'execució en 1894 de l'anarquista Auguste Vaillant engegà la indignació del moviment llibertari el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que reemplaçà La Ravachole. Va compondre gairebé 4.000 cançons per a una gran quantitat de destacats cantants (Adolphe Bérard, Jeanne Bloch, Dranem, Yvette Guilbert, Paulus, Polin, Sulbac, etc.), entre les quals destaquen L'anatomie du conscrit, Les conseils de la gran soeur, Côté pile, côté face, La fée verte, Gervaise, En revenant de Suresnes, L'océan, Les petits pois, Le rapin, La travailleuse, Vautour d'enfer, Voulez-vous des z'homards i, sobre tot, La jambe de bois. Émile Spencer va morir, el dia del seu aniversari, el 24 de maig de 1921 al seu domicili, al número 11 bis de Pongerville, de Nanterre (Illa de França, França) i fou enterrat quatre dies després al Cementiri del Centre d'aquesta localitat.

***

Zo d'Axa

- Zo d'Axa: El 24 de maig 1864 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista individualista, antimilitarista, propagador del pensament llibertari i periodista satíric Alphonse Victor Charles Jules Gallaud de la Pérouse, més conegut  com Zo d'Axa. Era fill d'una família burgesa, descendent del navegador Gallaud de la Pérouse, net de l'abastador de llet del Princep imperial, i fill de Charles Gallaud, alt funcionari dels ferrocarrils d'Orleans esdevingut més tard enginyer de París, i de Julie Adèle Damoiseau. Sa germana, Marie, passarà alguns anys al Tibet on viatjarà vestida com un home acompanyada d'un sherpa, i publicarà en 1929 una història del budisme. Després dels estudis al col·legi Chaptal, Zo d'Axa s'allista en 1882 en el Cos de Caçadors d'Àfrica, però desertarà ràpidament, després d'haver seduït l'esposa del seu oficial superior. Refugiat a Brussel·les, va col·laborar en Les Nouvelles du Jour i després esdevindrà un temps secretari del teatre de l'Alcázar i més tard del teatre de l'Éden. Després de publicar un assaig poètic titulat Au galop, Zo d'Axa s'instal·la a Roma i freqüenta la Villa Mèdici on trobarà pintors com ara Scipione Vannutelli, Constant Montald i Cesare Biseo, pels quals posarà. Va col·laborar aleshores en el periòdic L'Italie, on va exercir la crítica artística. L'amnistia de 1889 li va permetre tornar a França i és en aquests moments que Zo d'Axa s'introdueix en els cercles llibertaris, encara que el seu individualisme l'empeny a rebutjar l'etiqueta d'anarquista. En maig de 1891 funda L'En dehors (Des de fora), un setmanari el títol del qual resumeix la seva forma de pensar i que publicarà 91 números fins a 1893 -el títol serà reprès en 1922 per Émile Armand. Els col·laboradors, anarquistes o no, hi van ser molt nombrosos: Tristan Bernard, Georges Darien, Lucien Descaves, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i Octave Mirbeau, per anomenar només alguns. En una atmosfera de propaganda pel fet i d'atemptats, L'En dehors és ràpidament el blanc de les autoritats, i patirà escorcolls judicials, persecucions i segrests. D'Axa, Louis Matha i Lecoq acabaran per ser condemnats. Després de la detenció de Ravachol i dels seus companys, Zo d'Axa llançà una subscripció pels infants dels detinguts i distribueix els diners a les famílies, fet que el portarà a la seva detenció per «participació en una associació de malfactors». Empresonat a Mazas, va rebutjar respondre els interrogatoris i signar cap paper, i va ser posat en incomunicació, sense visites i sense advocat. Posat en llibertat provisional després d'un mes, Zo d'Axa va declarar irònicament en sortir de presó: «La nostra pobra llibertat, provisional sempre.» Després del seu alliberament, Zo d'Axa va intensificar la seva acció pamfletària i un article de Jules Méry, jutjat ofensiu per l'Exèrcit, li va portar noves persecucions. Fastiguejat, marxa a Londres on trobarà Charles Malato, Louise Michel –qui havia conegut son avi–, Georges Darien, Émile Pouget, així com els pintors Maximilien Luce, Camille Pissarro i James Whistler. Partirà, després, amb una companyia de músics ambulants pels Països Baixos i després per Alemanya, on farà una estada amb els llenyataires de la Selva Negra. Més tard marxarà a Milà, on s'estava portant un procés contra anarquistes. Detingut en plena nit, és expulsat d'Itàlia amb alguns anarquistes italians. Després d'haver organitzat una revolta a bord del vaixell que el portava a Grècia, visitarà Atenes i dormirà a les runes del Partenó. Partirà ràpidament a Constantinoble, on serà detingut i després alliberat, marxant a Jaffa el gener de 1893, on també serà detingut algunes setmanes, fins que aconsegueix evadir-se i refugiar-se al consolat del Regne Unit, però és posat en mans de les autoritats franceses i embarcat a bord del vaixell La Gironde cap a Marsella. En arribar, Zo d'Axa passarà alguns dies a la presó de Marsella, com a presoner de dret comú. Transferit a París, va estar-se 18 mesos a la presó de Sainte-Pélagie com a pres polític i rebutjant signar una demanda de gràcia. Zo d'Axa va ser alliberat el juliol de 1894 i publicarà De Mazas à Jérusalem, que havia escrit a la presó i que va rebre crítiques ditiràmbiques i unànimes. Malgrat l'èxit del llibre, Zo d'Axa és ple de deutes, el seu periòdic mor i els seus col·laboradors es dispersen, cessant tota activitat pública fins a l'afer Dreyfus. Va esdevenir dreyfusard pel principi de justícia i per oposició a l'Exèrcit, encara que Dreyfus li era antipàtic. Va fundar un nou periòdic, La Feuille, on va editar textos seus essencials, il·lustrats per Steinlen, Luce, Anquetin, Willette i Hermann-Paul, entre d'altres. Fins a 1899 Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. Però tota aquesta activitat va cansar Zo d'Axa i va partir de bell nou en 1900 als Estats Units, a Canadà, a Mèxic, a Brasil, a Xina, a Japó, a l'Índia... I va enviar sobre tots aquests països articles on palesava la seva set inexhaurible de justícia. Als Estats Units, per exemple, va visitar la vídua de Gaetano Bresci, l'anarquista que va assassinar el rei Umberto I d'Itàlia. De tornada a França va viure un temps en una barcassa per acabar a Marsella. El 3 d'abril de 1913 es casà al XIV Districte de París amb la italiana Beatrice Pierina Alexandrina Salvioni. Els últims anys de sa vida els va viure enfastidit i pessimista sobre la natura profunda de l'ésser humà, i finalment va decidir suïcidar-se el 30 d'agost de 1930 a Marsella (Provença, Occitània), després d'haver cremat la nit abans tots els seus papers.

***

Luigi Tassan Solet (1923)

- Luigi Tassan Solet: El 24 de maig de 1867 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista, i després comunista, Luigi Tassan Solet, conegut com Gigi Solet. Era fill dels friülans Vincenzo Tassan Solet i Maddalena Sartogo, i tingué quatre germanes (Teresa, Maria Luigia, Regina i Anna). Després de fer els estudis primaris, treballà amb son pare a l'arsenal de Venècia. De ben jovenet, a més de dedicar-se frenèticament a la lectura i la seva formació autodidacta, començà a freqüentar els cercles socialistes venecians i cap el 1884 es decantà pel pensament anarquista. El 24 de març de 1889 es casà a Aviano (Friül) amb Teresa Stradella. Partidari de l'acció directa, el tiranicidi, la subversió i l'anarquia, en 1900 mostrà el seu suport a l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Umbert I d'Itàlia. El 12 d'agost de 1902 va ser condemnat a una multa de 10 lires per «injúries contra el rei» i el 27 d'octubre de 1909 purgà una pena de 15 dies de presó per «menyspreu al rei, al govern i als carrabiners». En 1911 va morir son fill Amedeo Tassan Solet en un accident laboral en una obra ferroviària a Holzwichede (Estat Lliure de Prússia; actualment Alemanya). D'antuvi treballà als magatzems del port de Triestre (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès), després de picapedrer en obres ferroviàries i vials a Romania, a la regió friülesa de Càrnia i, finalment, com a capatàs, a Westfàlia (Estat Lliure de Prússia; actualment Alemanya), d'on va ser expulsat a principis de 1914 per «propaganda antimilitarista i subversiva», arran de distribuir el periòdic anarquista Il Libertario. Després tornà a Marsure (Aviano, Friül), d'on eren sos pares, on continuà amb la seva propaganda anarquista, distribuint la premsa anarquista i anticlerical (L'Asino, Il Libertario, etc.) entre els seus parroquians. En els anys anteriors a la Gran Guerra, els emigrants d'Aviano, només ocupats en part en les tasques de construcció del ferrocarril del Piemont, van ser organitzats pel moviment socialista i durant la primavera de 1915 esclatà una revolta de milers d'obrers que demanaven pa i feina. En aquesta època mantingué estretes relacions amb la Federació Anarquista de La Spezia (Ligúria, Itàlia). En 1917, després de l'ocupació per les tropes alemanyes, va ser deportat juntament amb tots els homes adults del poble, per mor de la protecció que s'havia proporcionat a desertors italians i txecs, però també com a venjança per part dels especuladors que s'havien vist afectats per les seves denúncies. En 1918 son fill Gaetano Tassan Solet, amb 22 anys, va morir malalt com a soldat presoner a Albània. Durant la postguerra va ser un dels sindicalistes més destacats del moviment obrer de la regió i els obrers van construir en règim d'autogestió la via ferroviària Pordedone-Aviano. En 1920 va ser detingut per tercera vegada per «injúries a la monarquia i a les forces de l'ordre». En 1921, amb la fundació del Partit Comunista d'Itàlia, s'hi adherí, patint la primera agressió dels escamots feixistes. En 1923 va ser condemnat a tres mesos de presó després de trobar-li una baioneta rovellada entre la ferralla que recollia per vendre, encara que va ser amnistiat. En 1924 va ser detingut i tancat 5 dies per «insults a l'autoritat i incitació a la subversió». Vigilat constantment pels feixistes, aquests li van confiscar llibres i documents, a més de les seves eines de feina que feia servir per treballar la petita pedrera que havia heretat de son pare. Decidí emigrar a Grenoble (Delfinat, Arpitània), on treballà de paleta. En 1930 va tornar a demanar el passaport, però en 1932 va haver de renunciar-hi perquè ja no podia trobar feina. Luigi Tassan Solet va morir el 17 d'octubre de 1948 a Aviano (Friül). Son fill Giordano Tassan Solet (1905-1993), mecànic de professió, durant la Resistència contra els nazifeixistes, va ser el representant comunista en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) d'Aviano i després representà el PCI en la Junta Municipal d'Alliberament i va ser membre del Consell Municipal en diverses ocasions.

***

Foto policíaca d'Ivan Aguéli (14 de març de 1894)

- Ivan Aguéli: El 24 de maig de 1869 neix a Sala (Comtat de Västmanland, Suècia) el pintor impressionista, filòsof, orientalista i militant anarquista i animalista John Gustaf Agelii, més conegut com Ivan Aguéli, Gustave Agneli o Sheikh 'Abd al-Hadi Aqhili. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Johan Gabriel Agelii, veterinari, i Anna Kristina Nyberg. Mal estudiant, passà per diverses escoles (Sala, Västerås, Falun i Visby) i abandonà els estudis en acabar l'educació secundària. Quan tenia 20 anys volia ser artista, però son pare es va oposar. No obstant això assistí a l'escola Praktiska Arbetsskolan, al barri de Brunkebergstorg d'Estocolm (Suècia). En un viatge a l'illa bàltica de Gotland, dibuixà i pintà molt, demostrant talent en les seves primeres obres, fet que va atreure l'atenció dels pintors Richard Bergh, Karl Nordström i Anders Zorn que l'encoratjaren a continuar. L'abril de 1890 s'establí a París (França), on es relacionà amb el comerciant de pintures i quadres Julien François Tanguy (Père Tanguy), proper al cercle dels impressionistes i amic de destacats pintors (Van Gogh, Renoir, Manet, etc.). Gràcies al seu patrocini, va ser admès al taller del pintor Émile Bernard, membre de l'«Escola de Pont-Aven», moment en el qual prengué el pseudònim artístic d'Ivan Aguéli. A més d'aquesta vocació artística, filosòficament s'interessà pel corrent espiritualista i, apadrinat per Émile Bernard, va ser admès en la secció francesa de la Societat Teosòfica, relacionant-se amb el grup teosòfic «Ananta» (E. J. Coulomb, Jacques Tasset, etc.) i amb la neoteosofia d'Helena Blavatsky i d'Henry Stell Olcott. També s'interessà pel moviment anarquista, sovintejant els cercles llibertaris i els artistes militants. En 1891, de tornada a Suècia, passà per Londres (Anglaterra), on conegué Piotr Kropotkin. Freqüentà la Societat d'Artistes Suecs i la Biblioteca Nacional d'Estocolm, on llegí sobre orientalisme. En aquesta època pintà paisatges i escrigué «poemes en colors», inspirats en l'obra de Charles Baudelaire. En 1892 retornà a París i mantingué una estreta amistat amb la militant anarquista, poetessa i defensora dels dret dels animals Marie Huot. A París allotjà al seu domicili Charles Chatel, gerent de L'En Dehors i col·laborador de La Revue Anarchiste. Víctima de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser detingut l'abril de 1894 per haver allotjat a casa seva Charles Chatel, aleshores buscat per la policia, i per haver-se relacionat epistolarment amb la revista anarquista prohibida La Révolte, va ser tancat quatre mesos a la presó parisenca de Mazas a l'espera de judici. En aquest període de reclusió, començà a estudiar l'hebreu, l'àrab i l'Alcorà, i a interessar-se de valent per l'orientalisme. Jutjat entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta», el setembre de 1894 va ser absolt i excarcerat. Un cop lliure marxà cap a Alexandria i El Caire (Egipte), on visqué uns mesos pintant paisatges i retrats dels habitants. Durant l'estiu de 1895 retornà a París. De cada vegada més es consagrà a l'esoterisme i a la metafísica, llegint determinats autors (Dionís l'Areopagita, Villiers de l'Isle-Adam, Fabre d'Olivet, Emanuel Swedenborg, etc.), però sense deixar de banda la seva obra artística. També estudià amb detall l'hebreu, l'àrab, l'hindustànic i el sànscrit a l'Escola Especial de Llengües Orientals, on son professor d'àrab clàssic, l'orientalista Joseph Derenbourg, el va introduir en el sufisme, especialment l'exegeta Abdallah ibn Omar al-Baidawi (Al Baidawi). Entre 1896 i 1913 va escriure cròniques sobre les novetats artístiques per a l'Encyclopédie Contemporaine Illustrée, revista creada per Anatole Théodore Marie Huot, marit de la seva amiga Marie Huot. Després de la mort de son pare el 22 de desembre de 1896, l'estiu de 1897 retornà a Suècia per a veure sa mare, però el juliol de 1897 ja era de bell nou a París. En aquesta època es va convertir a l'islam, però també va estudiar el budisme, el taoisme i el bahaisme. Entre 1898 i 1899 s'estigué a l'Índia i Colombo (Ceilan; actual Sri Lanka) en representació de l'Encyclopédie Contemporaine Illustrée. A Colombo visqué en una madrassa. Sense recursos, que li enviava sa mare regularment a París, hagué de tornar a França, però acabà tornant a Colombo, on restà fins 1900. El 4 de juny de 1900, amb el suport de Marie Huot i en el marc d'accions contra la tauromàquia en plena Exposició Universal, disparà amb un revòlver contra el torero francès Félix Robert i el banderiller de la seva quadrilla Ramón Laborda Tejero (Chato Laborda) quan hi anaven amb un cotxe que els transportava a la plaça de braus de Deuil-la-Barre (Illa de França, França), on s'havia de celebrar la cursa; Chato Laborda resultà lleument ferit al braç i al costat dret. Empresonat per aquest fet, va ser posat en llibertat provisional després de passar unes setmanes de reclusió preventiva a la presó de Pontoise (Illa de França, França) i de ser condemnat a una multa i a tres mesos de presó. Gràcies al debat que es desencadenà per aquesta acció antitaurina, les curses de braus van ser prohibides a la regió parisenca. Defensor del dret de les dones, en aquesta època va tenir una polèmica sobre el tema amb l'escriptor August Strindberg, a qui qualificà d'idiota per afirmar que la dona era inferior a l'home. En 1900 col·laborà en La Revue Blanche i en la revista ocultista L'Iniciation. A París, en 1901, conegué el metge, lingüista i militant anarquista italià Enrico Insabato, que compartia la mateixa passió per Orient, i ambdós projectaren la creació d'una mena d'aliança entre els pobles musulmans, asiàtics i europeus. Ambdós s'instal·laren a Egipte, on publicaren els periòdics anarquistes i anticolonialistes bilingües en àrab i italià Il Commercio Italiano i Il Convito, on Ivan Aguéli, sota la signatura de Sheikh'Abd al-Hadi'Aqili, publicà nombrosos articles, així com traduccions en italià de tractats esotèrics islàmics. En 1903 rebé al Caire la vista de Marie Huot. Cap el 1907 conegué a Egipte el xeic Abder-Rahman Elîsh El-Kebîr, seguidor del ritus malikita i un dels caps de la Universitat d'al-Azhar del Caire, que el va iniciar en el sufisme, esdevenint Sheikh'Abd al-Hadi'Aquili (Abdul-Hâdî) i mokaddem (representant de la confraria sufí xadhilita). A començament de 1909 començà a partir un sordesa creixent, però que no li va impedir continuar amb els seus estudis sobre l'islam esotèric i exotèric. Durant la tardor de 1909 se separà dramàticament de Marie Huot a Marsella (Provença, Occitània) i viatjà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Cap a finals de 1910 conegué l'orientalista René Guénon, que aleshores dirigia la revista La Gnose, en la qual col·laborà entre desembre de 1910 i gener de 1912, destacant la publicació de l'assaig «L'Art pur», publicat el gener de 1911. En 1911 cofundà amb René Guénon a París la societat secreta sufí «El-Akbariyah», destinada a l'estudi del mestre andalusí Ibn al-Arabi. L'estiu d'aquest any de 1911 visità Suècia i assistí esporàdicament a l'escola de pintura de Carl Wilhelmsson a Estocolm. En 1912 exposà en la Societat d'Artistes Suecs, única ocasió de la seva vida en la qual mostrà les seves obres en públic, però el mateix dia de la inauguració de l'exposició tornà a París. En 1913 visità la Turena i pintà paisatges de la vall del Loira. En 1914 retornà, per última vegada, a Egipte, on, a més de fer de guia i intèrpret d'un grup d'empresaris, es consagrà a la pintura de paisatges i de personatges del lloc. En 1915, en plena Gran Guerra, les autoritats britàniques l'acusaren de ser un espia a sou de l'Imperi Otomà i va ser expulsat d'Egipte, posant-lo en un vaixell cap a Espanya, país neutral. A finals de febrer de 1916 arribà a Catalunya, però mancat de recursos finances no pogué retornà a Suècia i s'instal·là a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) i a Barcelona. Completament sord, l'1 d'octubre de 1917 Ivan Aguéli va ser atropellat per un tren quan passava la via fèrria a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya); greument ferit, va morir quan acabava d'arribar a un hospital de Barcelona (Catalunya). Alguns autors, sense cap prova concloent, sostenen la teoria que va ser llançat a la via i per tant assassinat. Les seves restes romangueren a Barcelona fins el 1981, data en la qual van ser portades a Suècia i enterrades amb ritus islàmics al cementiri antic de la seva ciutat natal. La major col·lecció de les seves obres d'art es troben al Museu Aguéli de Sala i al Museu Nacional Suec de Belles Arts d'Estocolm. En 1969, en el centenari del seu naixement, sis quadres seus van ser reproduïts en segells suecs.

Ivan Aguéli (1869-1917)

***

Necrològica de Luis Blasco Gazo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de desembre de 1976

- Luis Blasco Gazo: El 24 de maig de 1889 neix a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Trinidad Luis Blasco Gazo –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Durán. Sos pares es deien Luis Blasco i Juana Gazo. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà de paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1929 era vocal de la junta directiva del Centre Obrer Aragonès (COA) de Barcelona i el 23 de febrer de 1936 va ser nomenat vicepresident de la junta directiva de la Cooperativa del COA, integrada en la Federació de Cooperatives de Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Local de la CNT de Castres (Llenguadoc, Occitània), població on residia. També formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou Concepció Prats Camins. Luis Blasco Gazo va morir el 10 d'octubre de 1976 a l'Hospital de Castres (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat en aquesta població.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 23 de maig

Esdeveniments

Barricada davant de l'església de la Madeleine

- Tercer dia de la Setmana Sagnant: El 23 de maig de 1871 a París (França) el Comitè de Salvació Pública i el Consell de la Comuna fan penjar, a l'atenció dels soldats versallesos, cartells on es crida a la confraternitat. Serà una vana il·lusió. Les hostilitats cessen a Batignolles i a Montmartre caigut sense combat. Jaroslaw Dombrowski, comandant en cap dels federats es fa matar en una barricada del carrer Myrrha, de Montmartre, sens dubte per «salvar l'honor». La resistència persisteix a la Butte-aux-Cailles, comandada per Walery Wroblewski, al Panthéon, dirigida per Maxime Lisbonne, als carrers de la Université, de Saint-Dominique, de Vavin, de Rennes i a l'estació de l'Est. Les tropes de Versalles ocupen l'Opéra, el faubourg Montmartre, la Concorde i l'Observatoire, i procedeixen a execucions en massa a Montmartre, al parc Monceau i a la Madeleine. Comencen els grans incendis que assolaran nombrosos monuments parisencs: el Palau de les Tulleries, el Tribunal de Comptes, el Consell d'Estat, el Palau de la Legió d'Honor, el Ministeri de Finances... No se sap ben bé si fruit de l'acció de communards incendiaris, dels obusos versallesos, del sabotatge d'agents bonapartistes afanyats en destruir arxius comprometedors, o de tot plegat. La nit és roja de sang i de foc.

***

Capçalera del primer número de Ni Dieu ni Maître

- Surt Ni Dieu ni Maître: El 23 de maig de 1885 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual Ni Dieu ni Maître. Organe communiste-anarchiste. Era continuació de L'Insurgé (1885). Prohibit a França, passarà a ser setmanari a partir del número de febrer-març de 1886. Va ser editat per Égide Govaerts i, a partir del segon número (juny de 1885) per A. De Roy. Eren membres de la redacció una trentena de militants anarquistes, com ara Pierre Auguste Joris, François Ernest, Ferdinand Monier, Henri Wysmans, Henri Pintelon, Xavier Stuyck, Alexandre Colignon, Modeste Winandy i els tres germans Deroy, entre d'altres, i es reunien al cafè de Eugène Verpoest, al número 35 del carrer d'Onze-Heerstraat del barri brussel·lès de Saint-Josse-ten-Noode. En total es publicaran 23 números, l'últim el del 22 de maig de 1886, quan és reemplaçat per La Guerre Sociale i La Liberté (1886). Els epígrafs de la capçalera són unes cites de Bakunin: «Si Dieu existait il faudrait l'abolir» (Déu existís, caldria abolir-lo) i de La Fontaine «Notre ennemi, c'est notre maître» (El nostre enemic és el nostre amo) i a l'interior del periòdic trobem cites d'Émile Pouget («Matar un diputat, un patró o un magistrat, es mejor que cent mil discursos»), d'Émile Gautier («El sufragi universal és la mistificació més gran del segle») o de Louis Alibeaud («El pa no el mendico, el guanyo i qui m'impedeix guanyar-lo, el mato») que encapçalen les pàgines.

***

Portada de l'únic número de Teatro Social

- Surt Teatro Social: El 23 de maig de 1896 surt a Barcelona (Catalunya) el primer i únic número del periòdic anarquista Teatro Social. Boletín de la Compañia Libre de Declamación. Dirigida per Felip Cortiella, era una publicació dedicada exclusivament al teatre. La Companyia Lliure de Declamació, que va durar entre 1894 i 1896, era un grup de teatre que pretenia mostrar les obres modernes del teatre europeu que les empreses burgeses rebutjaven. Aquest número serà una mena de monogràfic dedicat a Henrik Ibsen: retrat i biografia de l'autor escrita per Clarià, un estudi del drama La casa de les nines, una salutació de Raimon Costa i un article sobre el teatre i l'anarquisme. La publicació es repartia en les representacions de les peces muntades per Cortiella. Es dóna la casualitat que Ibsen va morir el 23 de maig de 1906, just 10 anys després de la publicació d'aquest homenatge.

***

Anagrama de la futura FIJL

- Constitució de les Joventuts Revolucionàries d'Aragó: El 23 de maig de 1931 es constitueixen a Saragossa (Aragó, Espanya), mitjançant una assemblea presidida per Miguel Chueca Cuartero, les Joventuts Revolucionàries d'Aragó, fruit de la transformació de les Joventuts Republicanes Aragoneses en aquesta nova organització de caire llibertari. Arribaren a comptar amb un setmanari, La Antorcha, dirigit per Chueca i més tard per José Rodríguez, que publicà vuit números amb una tirada entre dos i tres mil exemplars. D'antuvi foren presidides per Marcelino Esteban, amb José Rodríguez de secretari i Joaquín Ascaso i Jesús Logroño en altres càrrecs del comitè; els primers foren substituïts més tard per Julio Gracia i Manuel Salas. Foren les precursores a Aragó de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) creades el juny de 1932. Sembla que desaparegueren abans del setembre de 1933, data de celebració a Saragossa del primer Ple Regional de les Joventuts Llibertàries.

***

Anagrama d'ASO

- Creació de l'Aliança Sindical Obrera (ASO): El 23 de maig de 1961 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), després d'un període de gestació davant el ressorgiment de la conflictivitat obrera, se signa un pacto entre la Confederació Nacional del Treball (CNT) –per la CNT unificada van signar Roque Santamaría i Josep Borràs–, la Unió General de Treballadors (UGT) i l'Euskal Langileen Alkartasuna (ELA, Solidaritat dels Treballadors Bascos), que serà anomenat Aliança Sindical Obrera (ASO) i que va regir fins al final del franquisme, però que només fins al 1966 va tenir alguna rellevància a l'interior de la península (Catalunya, País Basc i Astúries); entre 1967 i 1975 va tenir els seus moments crítics: la CNT rebutjarà la incorporació de nous grups, l'ELA s'oposarà a la constitució de comitès al marge de l'Aliança, la UGT defensarà unitats circumstancials amb la Unió Sindical Obrera (USO) i les Comissions Obreres (CCOO); i el final vindrà marcat per la constitució de la Coordinadora entre CCOO, UGT i USO, que venia a confirmar l'aparició de noves tendències sindicals cristianes i comunistes. La iniciativa a favor de l'aliança va partir del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili que ho va proposar a UGT en 1957; l'abril de 1958 va néixer a Perpinyà el Comitè d'Enllaç Metal·lúrgic amb UGT, CNT i ATC de Catalunya, criticat per la UGT i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) estatals. El congrés ugetista de 1959 va donar llum verda, mentre la CNT ortodoxa romandrà al marge per estar present l'altre sector. El 25 de febrer de 1960 es va adherir a l'acord d'abril entre PSOE i cristians per formar la Unió de Forces Democràtiques (UFD). L'Aliança es va retardar un any pel procés de reunificació confederal i com que s'imposen els ortodoxes cal renegociar les bases (Consell economicosocial, gestió sindical de les assegurances socials i les universitats laborals, etc.). L'Aliança va tenir més incidència a l'Estat francès que a l'Estat espanyol: es creen comitès a nombroses ciutats gales que organitzaren mítings, assemblees, col·lectes, propaganda entre els immigrants i cercles afins. A la Península les coses eren força més difícils i només a Catalunya, País Basc i Astúries va tenir alguna importància. L'Aliança al País Basc va trobar-se amb diferents problemes: com una CNT dèbil, amb les discrepàncies entre UGT i ELA –volia anar a les eleccions–, amb l'aparició d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat); en 1966 es va reforçar amb USO, i fins al 1970 va convocar manifestacions el Primer de Maig, vagues (octubre de 1963, maig de 1964, abril de 1967, gener de 1969 i desembre de 1970). L'Aliança a Catalunya arriba l'octubre de 1962 després d'un pacte entre CNT, UGT i el Sindicat Obrer Català (SOC) que es vinculava a altre d'abast estatal després d'una reunió celebrada l'octubre a Madrid –que va prendre el nom d'Aliança Sindical Obrera d'Espanya (ASOE), més coneguda com ASO– i que pretenia: enderrocar el franquisme, constituir un ample front de conspiració antifranquista, un règim provisional que consulti el poble, dirigir les lluites reivindicatives, arribar a una fusió sindical, relacionar-se amb tot el moviment internacional antifranquista; el procés per CNT el porta Calle i per UGT Martínez Amurrio; reclamava autonomia pel que fa el sector de l'exili, futura unitat sindical, participació en eleccions sindicals, federacions d'indústria, comissions obreres d'empresa, així com l'obertura vers l'obrerisme catòlic i fins i tot vers el Partit Comunista d'Espanya (PCE), però el fet que la UGT de Martínez Amurrio comptés amb molt poca base i que la CNT de l'Exili trenqués amb l'ASO en 1964 per entendre que més que un pacto era un fusió de sindicats, alhora que l'aparició del «cincpuntisme», va liquidar l'ASO el setembre de 1966. A Astúries també es va arribar a un Comitè d'Enllaç CNT-UGT que va llançar alguns manifests entre 1960 i 1971, un butlletí l'últim any, i en 1969 el Comitè de Solidaritat Obrera (USO, CRAS, UGT, PSOE i CNT) i al qual en 1971 es va afegir el PCE.

***

Les forces de l'"ordre"

- París (23-05-68): El 23 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen una gran manifestació contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit per a l'endemà, 24 de maig. A la Sorbona es produeix una Assemblea General dels Comitès d'Acció on es decideix manifestar-se immediatament, a la tarda, des de la plaça de Saint-Michel. La gent concentrada, davant les fileres de la la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) que intercepten el pont, la tensió augmenta de mica en mica. Els manifestants són cada cop més nombrosos, ràpidament sobrepassen els cinc mil. Les escaramusses amb la policia, cada cop més freqüents. Algun cosa crema a la plaça Saint-André des Arts. Arriben els bombers, però els manifestants els ataquen. La policia decideix desallotjar el sector. Comença una batalla de gran calibre. Els manifestants cremen tot el que troben, arranquen arbres, llancen branques i es formen barricades al bulevard Saint-Michel, al carrer Saint-Jacqeus, al carrer des Écoles. La UNEF i l'SNESup intenten calmar el tumult, Geismar demana el final dels combats; cal reservar forces per demà. Així i tot, hi haurà 200 ferits i 200 detinguts. A les 23 hores, el govern francès prohibeix les retransmissions en directe dels reportes de ràdios perifèriques sota el pretext que la policia necessita totes les freqüències per coordinar l'acció policíaca a la zona. De fet, però, es tracta de controlar un mitjà de comunicació massa desobedient. De Gaulle ha demanat fermesa en la submissió de la ràdio i de la televisió.

***

Cartell de l'acte

- Conferències sobre Berneri: El 23 de maig de 1987 se celebren a la Sala Convegni, al carrer Isolato San Rocco de Reggio Emilia (Emília-Romanya, Itàlia), quatre conferències al voltant de la figura de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. L'acte, organitzant per la Federació Anarquista de Reggio Emilia (FARE), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), es realitzà en ocasió del cinquantè aniversari de l'assassinat de Berneri. Hi van intervenir Giorgio Sacchetti, que parlà sobre la formació política de Berneri; Gigi Di Lembo, sobre el seu antifeixisme; Claudio Venza, sobre la seva actuació a Espanya; i Massimo Varengo, sobre la seva actualitat.

Naixements

Foto policíaca de Frédéric Mazzoldi (23 de març de 1894)

- Frédéric Mazzoldi: El 23 de maig de 1839 neix a Ala (Trentino, Imperi Austrohongarès; actualment Itàlia) l'anarquista Frédéric-Jean-Baptiste Mazzoldi –a vegades citat Mazoldi. Sos pares es deien Josef Mazzoldi i Lucia Malfati. A Viena (Imperi Austrohongarès) va ser condemnat per «homicidi». Es guanyava la vida fent de llauner, de calderer i de fumista de manera ambulant pels carrers de París (França). Va ser condemnat en dues ocasions per robatori. El juliol de 1880 comprà un habitatge al número 77 de l'avinguda de París de Villejuif (Illa de França, França), on s'instal·là amb sa companya, sos dos fills i un nebot (Aristide Pitois). Propietari del seu habitatge, el 10 d'agost de 1881 l'assegurà contra incendis. El 20 de desembre de 1881 el seu domicili fou destruït per les flames; detingut, va ser jutjat l'11 d'abril de 1882 per l'Audiència del Sena per haver calat foc el seu domicili per a cobrar l'assegurança i condemnat a cinc anys de presó i a 10 anys de vigilància en expirar la pena. Més tard vivia al número 4 del carrer dels Cendriers, amb el també anarquista i llauner Lucien Mauzon. El 27 de febrer de 1894 se li va decretar l'expulsió de França i el 23 de març va ser detingut amb els companys Jean Couchot, Lucien Mauzon i Toulet (Leclerc); en l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista. Expulsat de França, trobà refugi a Luxemburg. Aquest mateix any de 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després passà a Suïssa, d'on va ser expulsat del cantó de Ginebra. El 23 de setembre de 1898 va ser expulsat de Suïssa juntament amb altres 35 anarquistes després de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria (Sissi) a mans de Luigi Lucheni. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Frédéric Mazzoldi (1839-?)

***

Sanshirô Ishikawa

- Sanshirō Ishikawa: El 23 de maig de 1876 neix a Saitama (Honshu, Japó) el teòric, historiador, traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Sanshirō Ishikawa (Ishikawa Sanshirō, en japonès), també conegut com Kyokuzan o Asahiyama. Fou educat en una escola cristina. En 1901, després d'estudiar filosofia i dret a Tòquio, es llicencià d'advocat. En 1903 s'adherí a l'«Heimin Sha» («Societat de l'Home del Poble»), fundada per l'anarquista Shusui Denjiro Kotoku, per a la qual escrigué nombrosos articles contra la guerra russojaponesa. Influenciat pel cristianisme social, fundà en 1905 la revista Shin Kigen (Nova Era) i de la qual esdevindrà redactor en cap. Després de la desaparició d'aquesta revista en 1906, esdevé l'any següent el director de la nova revista Sekai Fujin (Dones al Món) i des del primer número (25 de gener de 1907) del diari Heimin Shinbun (Diari de l'Home del Poble). Arran dels seus escrits fou detingut el març de 1908 i restà empresonat a Tòquio fins al maig de 1908. El maig de 1910 fou novament detingut per un delicte de premsa i tancat a la presó de Chiba fins al juliol. A principis de la dècada dels deu, quan al Japó es desencadena una ona repressiva contra els moviments socialista i anarquista, aconseguí escapolir-se de la detenció i l'1 de març de 1913 fugí amb un vaixell francès del país, arribant a Europa l'abril d'aquell any. Primer s'exilià a Brussel·les (Bèlgica), a casa de l'enginyer anarquista Paul Reclus, i després a França, on entrà en contacte amb l'escriptor llibertari Edward Carpenter –amb qui viurà una temporada al Regne Unit–, i amb els quals perfeccionà la seva formació política. A començaments de la Gran Guerra començà a escriure el seu Diari dels dies del segle, primer a Brussel·les, i a partir del febrer de 1915 a París, abans d'instal·lar-se en 1917 a la casa de Borgonya de Paul Reclus. Entre novembre de 1919 i juny de 1920 s'estigué al Marroc amb Paul Reclus i sa família. L'octubre de 1920 retornà al Japó i creà un grup anarquista, on participà Miura Seiichi, que edità un periòdic, Kokusen. Però la seva cooperació amb l'anarcosindicalisme dividirà el moviment anarquista japonès. Va ser detingut, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923 que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama i desencadenà una ona repressiva contra el moviment anarquista, i pogué salvar la vida gràcies a la intervenció del botànic Yoshichika Tokugawa, noble japonès força influent. Amant de la vida agrícola, s'instal·là en un petit poble a prop de Tòquio per a fer de pagès. En 1927 fundà la «Societat d'Educació Mútua» i la revista Dinamikku (Dinàmic), en la qual redactà números monogràfics consagrats a Élisée Reclus, Edward Carpenter i Han Ryner, entre d'altres. També traduí i edità les obres de Piotr Kropotkin. A partir dels anys trenta es dedicà a l'estudi de la història de l'Orient antic sobre la qual publicà nombroses obres. El maig 1946 prengué part com a assessor en la creació de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Heimin Shinbun (Diari de l'Home del Poble). També va fer estudis sobre història i teoria anarquistes. És autor de nombroses obres: sobre l'anarquisme des del punt de vista estètic i sobre els seus principis teòrics, sobre la història dels moviments socials europeus i americans, sobre la mitologia japonesa; també té una biografia d'Élisée Reclus i d'Edward Carpenter, i ha traduït nombrosos textos coneguts de l'anarquisme i de la literatura francesa (Alphose Daudet, Émile Zola, etc.). En 1956 s'edità una autobiografia seva (Jijoden) en dos volums. Sanshirō Ishikawa va morir el 28 de novembre de 1956 a la seva casa del barri de Setagaya (Tòquio, Japó) d'una congestió cerebral i fou enterrat el 2 de desembre.

Sanshirō Ishikawa (1876-1956)

***

Notícia orgànica de Joseph Pachot publicada en el periòdic marsellès L'Ouvrier Syndiqué de l'1 de gener de 1912

- Joseph Pachot: El 23 de maig de 1880 neix a Tours (Centre, França) l'anarquista i sindicalista Joseph Marie Pachot. Era fill natural de la modista Marie Zozime Hermine Pachot. Es guanyava la vida treballant d'obrer pastisser. El 7 de gener de 1908 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Victorine Marie Guichard, amb qui tingué un infant i de la qual es divorcià el 19 de juny de 1922. En 1909 vivia al número 18 del carrer Musée de Marsella i treballava de pastisser al carrer d'Aubagne. Sindicalista llibertari, fou membre del Comitè de Defensa Social (CDS). Membre del Consell d'Administració de la Borsa del Treball de Marsella i antimilitarista, a partir de finals de 1911 fou membre de la comissió de gerència de la caixa del «Sou del Soldat». Assistí a les conferències llegides per Sébastien Faure i albergà al seu domicili un dels infants alumnes d'aquest a la seva escola «La Ruche». Secretari del Sindicat d'Obrer Confiters i Pastissers de Marsella de la Confederació General del Treball (CGT), des de maig de 1912 col·laborà amb articles en L'Ouvrier Syndiqué, òrgan de la Unió des Cambres Sindicals Obreres (UCSO) del departament de les Boques del Roine i de la Borsa del Treball de Marsella, periòdic del qual era membre de la seva comissió editorial. L'agost de 1913 va ser nomenat representant del Sindicat de Cuiners de Marsella per a l'UCSO. El 5 de maig de 1925 es casà a Toló (Provença, Occitania) amb Marguerite Julia Poli, divorciada d'Adrien Franklin. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Bastide de Toló. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una xerrada d'Édouard Boudot publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 25 de juliol de 1914

- Édouard Boudot: El 23 de maig de 1886 neix a Rennes (Bretanya) el dissenyador industrial i enginyer anarquista i antimilitarista Édouard Eugène Louis Jean Nicolas Boudot. Sos pares es deien François Eugène Boudot, treballador estatal en l'Artilleria, i Laurence Joséphine Marguerite Bouchard. En 1907 s'incorporà en un regiment d'enginyers i va ser destinat al Ministeri de la Guerra; durant aquesta època militar, llogà una habitació al número 4 del carrer Schoelcher i després al número 24 del carrer Glacière de París (França) i va ser amant d'una jove russa, Anna Ginzberg. El setembre de 1909, per penes d'amor, intentà suïcidar-se amb gas. En 1910 passà a viure amb son pare, al número 70 del carrer République de Puteaux (Illa de França, França). En aquesta època començà a militar en el moviment anarquista i, amb contacte amb Miguel Almereyda, va ser un dels principals animadors del Grup d'Acció Revolucionària (GAR) de Puteaux, creat a la Borsa del Treball. El 24 de març de 1911 va ser condemnat, per un delicte de «provocació de militars a la desobediència», per l'Audiència del Sena com a cosignant d'un cartell antimilitarista, que reproduïa passatges del «Manuel du soldat» de Georges Yvetot, que va se aferrat l'octubre de 1910 durant la vaga de serrallers, a tres mesos de presó i 500 francs de multa. Entre altres inculpats figurava sa futura companya, Julie Attinost, també militant del GAR. El 8 de juliol de 1911, juntament amb Louis Alignier, va ser tancat com a pres comú a la presó parisenca de La Santé i ambdós decidiren fer vaga de fam per a aconseguir el règim polític. El 14 de juliol encara continuaven amb la vaga. A finals d'octubre de 1911 s'instal·là amb Julie Attinost a Courbevoie (Illa de França, França), on visqué fins que hagué de fugir de França el 19 de novembre de 1912. Entre el 20 de febrer i el 17 de novembre de 1912 treballà de dissenyador amb Priol, agent de l'empresa Arol, al carrer Beaurepaire de París. El 6 de juliol de 1912 va ser nomenat, juntament amb Louis Lecoin, secretari de la Federació Comunista Anarquista (FCA), en substitució d'Eugène Martin. L'11 de juliol de 1912, amb Jean Bonafous, Pierre Martin i André Mournaud, parlà en un míting contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)– a la Maison Commune del III Districte de París. L'agost de 1912 va ser un dels fundadors, amb Georges Durupt i Pierre Ruff, de la revista mensual Le Mouvement Anarchiste i l'octubre d'aquell any impulsà l'Escola de Propaganda de l'FCA, de la qual va ser nomenat secretari. El 9 d'octubre de 1912 va fer un discurs contra «el militarisme i el patriotisme revolucionaris» de Gustave Hervé en un míting de l'FCA («Contra tot militarisme») celebrat a les Sociétés-Savantes de París, on assistiren més de mil persones. El novembre de 1912 cofundà amb Eugène Jacquemin i Édouard Sené la revista Le Réveil Anarchiste Ouvrier, que publicà 14 números fins el desembre de 1913, i que va ser substituït per Le Réveil Anarchiste (abril-maig 1944), on va col·laborar. El novembre de 1912 era membre del consell d'administració de Le Libertaire. El 12 de novembre de 1912 prengué la paraula en el míting de l'FCA «Si la guerre éclate, ce que nous ferons», celebrat a les Sociétés-Savantes de París, on va fer un discurs força radical, explicant detalladament com fer sabotatges per a entrebancar la mobilització. Aquest discurs radical implicà, quatre dies després, l'escorcoll del «Foyer Populaire» de Belleville, seu de l'FCA. El 17 de novembre de 1912 participà en una gran reunió pacifista a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França), però, sabent que la policia el buscava, aprofità per a desaparèixer. Dos dies després va ser reemplaçat en la secretaria de l'FCA per Élie Collange. Refugiat a Bèlgica, va escriure una carta de desafiament a les autoritats franceses, que La Bataille Syndicaliste publicà el 27 de novembre de 1912. En aquesta època son pare trencà relacions amb ell i no el volia veure. El 4 de febrer de 1913 va ser condemnat en rebel·lia pel IX Tribunal Correccional a dos anys de presó i a 100 francs de multa. El 3 de març de 1913 parlà en el míting antirepressiu «Antipatriotes... quand même!» de l'FCA, celebrat a les Sociétés-Savantes. Dos dies després, amb son advocat Oustry, es lliurà a les autoritats i va ser empresonat, realitzant vaga de fam per a aconseguir el règim polític. Tancat com André Mournaud, ambdós no pogueren assistir al Congrés Nacional de l'FCA celebrat l'agost de 1913, però enviaren una carta que va ser llegida pels delegats on protestaven enèrgicament contra la presència d'individualistes de L'Anarchie en el congrés. El 23 de febrer de 1914, amb altres companys anarquistes (Roger Fourcade, Louis Lecoin, André Mournaud i André Parmeland) tancats a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França), envià una carta al director del diari parisenc La Lanterne on denunciava la violació de la seva correspondència per part de les autoritats penitenciàries. El 16 de març de 1914 va ser autoritzat per a sortir de La Santé unes hores per a visitar la néta de sa companya Julie Attinost, aleshores hospitalitzada. Durant les eleccions legislatives d'abril de 1914, en el marc d'una campanya de denúncia sobre la situació dels presos polítics, va ser nomenat «candidat de la llibertat» per al XVIII Districte de París. El 18 de juliol de 1914 assistí a una reunió de la Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), on parlà sobre els objectius del Congrés Anarquista Internacional que s'havia de celebrar les pròximes setmanes a Londres (Anglaterra). El 28 de juliol de 1914 va fer la xerrada «Les anarchistes révolutionnaires et le Congrés de Londres», organitzada pel «Groupe des Temps Nouveaux» i celebrada a la «Lutèce Sociale». Quan esclatà la Gran Guerra, no es va presentar el seu regiment i s'exilià a Londres. Va ser inscrit per les autoritats franceses en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El febrer de 1915 signà, amb Henry Combes i Jules Lemaire, també refugiats a Londres, el manifest «L'Internationale anarchiste et la guerre», contrari a la «Unió Sagrada». El 12 de juliol de 1915 es declarà insubmís. En 1922 retornà a París i s'instal·là al número 44 del carrer Gutenberg. No reprengué contacte amb el moviment anarquista i treballà en una empresa de maquinària per a grues («Société des Engins de Levage») al número 47 del carrer Miromesnil. El 23 de maig de 1923 va ser jutjat pel II Consell de Guerra per la seva insubmissió durant la Gran Guerra i va ser posat en llibertat amb la condició de presentar-se sempre que fos convocat. El juny de 1923 s'instal·là al número 12 del carrer Val de Meudon (Illa de França, França) i en 1924 al número 1 del carrer de l'Avenir de Saint-Denis (Illa de França, França). En aquesta època treballava d'enginyer a la Unió de l'Electricitat de París. El 8 de gener de 1927 assistí a l'assemblea general de la Unió Anarquista Comunista (UAC), celebrada la número 163 del bulevard de l'Hospital de París. Sembla que es va comprometre a col·laborar en la nova sèrie de Le Libertaire i que freqüentà intermitentment el grup de l'UAC de Saint-Denis, però, a resultes de dissensions amb militants d'aquest grup, deixà de militar definitivament. El 10 de març de 1930 es casà a Saint-Denis amb Victorie Antoinette Joubert, de qui acabà enviudant, i l'11 de setembre de 1944 al XVIII Districte de París amb l'empleada bancària Lucienne Marguerite Baradé. En aquesta època vivia al número 54 del bulevard de Clichy de París. El seu últim domicili va ser al número 43 del carrer Stephenson. Édouard Boudot va morir el 21 de febrer de 1974 a la Clínica Alpha del XVIII Districte de París (França).

***

Felipe Alaiz

- Felipe Alaiz de Pablo: El 23 de maig de 1887 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) el periodista, escriptor i militant anarquista Felipe Alaiz de Pablo. Sos pares es deien Felipe Alaiz, capità d'infanteria que havia lluitat a la guerra de Cuba, i Felisa de Pablo. Va estudiar a Lleida i a Osca. Entre 1915 i 1920 va constituir a l'Alt Aragó amb Bel, Acín, Samblancat i Maurín un grup d'oposició a les forces reaccionàries. El seu interès per la literatura el va portar a fer de professor a Lleida i com a peridista va publicar amb Ramón Acín diverses revistes aragonesistes a Osca i a Saragossa –Aragón, que va dirigir en 1914, Caridad, Floreal, Revista Aragonesa– i va ser redactor en 1914 del Diario de Huesca. Instal·lat a Madrid, va viure la seva bohèmia i va ser amic de Pío Baroja, a qui va acompanyar, juntament amb el pintor Miquel Viladrich Vila, en el seu viatge electoral per Aragó «per fer-li fracassar»; també va intentar ser funcionari de l'ajuntament madrileny. En 1917 era redactor del periòdic El Sol, d'Ortega y Gasset, però va canviar la seva prometedora carrera periodística pel moviment anarquista. El desembre de 1919 va participar en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Teatre de la Comèdia de Madrid. Entre 1920 i 1950 va assolir una notable rellevància com a periodista de la premsa anarquista: fundador d'Impulso (1919), director de Los Galeotes (1920-1921), Superación (1937), Hoy (1937-1938), La Revista Nueva, Fructidor, CNT, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Solidaridad Obrera, etc. A començaments de 1921 va formar part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT per Tarragona i l'any següent va assistir a la Conferència de Saragossa. Va posar en marxa i dirigir Solidaridad Obrera de Sevilla en 1922, que va abandonar per les maniobres del grup procomunista, i va fer conferències a Sevilla i a Còrdova. El 24 d'agost de 1930 va fer un míting a Barcelona. El setembre de 1931 va ser l'únic redactor de Solidaridad Obrera que no va dimitir i l'octubre d'aquell any va ser-ne elegit director, càrrec que va ser ratificat el juliol de 1932. Va ser detingut arran de la revolució de l'Alt Llobregat de gener de 1932. Transhumant pel que fa a la geografia –va viure a Madrid, a Barcelona, a Tarragona, a Saragossa, etc.–, també ho va ser en el terreny ideològic –en 1942 va suggerir la creació del Partit Llibertari; en 1944, època en la qual va assistir als plens de Tolosa i de Tourniac, va signar la ponència col·laboracionista i era partidari de presentar-se a les eleccions municipals, però mesos després s'agrupava en les files ortodoxes– encara que gairebé sempre va estar arrenglerat amb els defensors del purisme, malgrat que en ocasions el perjudiqués personalment –va rebutjar la direcció del CNT francès per mantenir una línia de la qual discrepava– i fins i tot el portés a la presó –va ser empresonat quatre anys per la República per delictes d'opinió, adscrit a la línia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra el trentisme. Després del triomf franquista es va exiliar a França: entre 1939 i 1943 a Montpeller, Charlas, Perpinyà al costat de Paul Reclus, i més tard dirigirà CNT fins al 1948 a París. Va publicar milers d'articles –d'un estil irònic, crític i erudit–, fent servir diversos pseudònims (Rodela, Clavileño, Calatraveño, etc.) en infinitat de publicacions llibertàries, com ara Ação Directa, Acracia, ¡¡Campo!!, Cenit, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, El Día Gráfico, Esfuerzo, Ética, FAI, El Ideal de Aragón, La Ilustración Ibérica, Inquietudes, Juventud Libre, Lucha Obrera, El Luchador, La Noche, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra Libre, Tierra y Libertad, Umbral, Voluntad, etc. Va traduir Sinclair, Nettlau, Puig i Ferrater, Dos Passos, Berneri, Wells, etc. És autor d'El trabajo será un derecho (1922), El Cardenal Soldevila (1923), Oro molido (1923), Elisabeth (1923), Quinet (1924), Amor mío, ven temprano (1926), El grumete (1927), El voluntario superviviente (1931), Sociología del lobo (1931), Un club de mujeres fatales (1931), María se me fuga de la novela (1932), Los aparecidos (1933), La expropiación invisible (1933), Cómo se hace un diario (1933), Reforma agraria y expropiación social (1935), El problema de la tierra (1935), Por una economía solidaria entre el campo y la ciudad (1937), Durruti: biografía del héroe de la revolución de julio (1937),  Vida y muerte de Ramón Acín (1937), La Universidad Popular (1938), Arte de escribir sin arte (1945), Hacia una Federación de Autonomías Ibéricas (1945-1948), Indalecio Prieto, padrino de Negrín y campeón anticomunista (1947), La zarpa de Stalin sobre Europa (1948), Tipos espanyoles (1962-1965, pòstuma), La nueva maldición del practicismo (1976, pòstuma), Azaña: combatiente en la paz, pacifista en la guerra, La jueza, etc. Va deixar nombroses obres inacabades i inèdites, com ara Biografía de Reclus, Siglo y medio de España pendular, Historia de la literatura castellana, etc.Felipe Alaiz de Pablo va morir en la misèria el 18 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 8 d'abril– de 1959 a l'Hospital Broussais de París (França).

Susanna Tavera García: «Alaiz de Pablo, Felipe», en Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, pp. 48-49

***

Foto policíaca d'Indalecio Ibáñez Campos

- Indalecio Ibañez Campos: El 23 de maig de 1890 neix a Sidi-bel-Abbès (Sidi-bel-Abbès, Algèria) l'anarquista il·legalista Indalecio Ibañez Campos, conegut com Denis i Dionisio. Fill d'immigrants espanyols, sos pares es deien Indalecio Matías Ignacio Ibáñez López, jornaler nascut a Felix (Almeria, Andalusia, Espanya), i Antonia Josefa Tomasa Campos, nascuda a Asp (Vinalopó Mitjà, País Valencià). A començament dels anys 1910 vivia a París (França), on compartia habitatge amb la seva amant Barbe Leclerch (Marthe) i excompanya de l'anarquista il·legalista Marius Metge (Mistral), al número 12 del carrer des Panoyaux, a Ménilmontant. Es guanyava la vida fent de ferrer i venen productes d'higiene íntima, a més de fullets dels quals feia publicitat per catàleg, fent servir l'adreça postal del restaurant de la Cooperativa Obrera «La Solidarité», lloc on dinava, per a les comandes. Feia treballs de composició i de comptabilitat a la redacció del periòdic L'Anarchie, freqüentà la llibreria de Jules Erlebach (Ducret), seu de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, i mantingué contactes amb els anarquistes il·legalistes Jules Bonnot i Octave Garnier. El 9 de novembre de 1912 va ser detingut a París en possessió de 103 francs que argumentà que provenien de la venda a un editor d'un llibre sobre hipnotisme que havia escrit, fet que posteriorment es va demostrar ser cert (Cours d'hypnotisme et d'éducation de la volonté, signat com «Denis, professeur d'hypnotisme») i que també treia un sobresou com a hipnotitzador (Professor Denis) amb Marthe com a mèdium. En l'escorcoll del seu domicili els agents trobaren robes brutes de fang i de sang i un revòlver Browning les bales del qual coincidien amb la marca dels projectils que es disparen durant l'atracament, el dia anterior, de l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França), efectuat, segons la policia, per Léon Lacombe (Léontou, Nez de Chien) i Alexandre-Louis Noury, i que mataren Henri Cartier, marit de l'administradora del local, emportant-se 388,60 francs de botí. Implicat en aquest sumari, el 28 de març de 1914 va ser condemnant per l'Audiència del Sena a treballs forçats perpetus per «complicitat»; Noury va ser condemnat a la mateixa pena per «homicidi voluntari», mentre Lacombe no va poder ser jutjat perquè es va «suïcidar» l'abril de 1913 a la presó de La Santé. Portat a una colònia penitenciària, aconseguí fugir-ne, però va ser detingut el febrer de 1919 a Dacs (Aquitània, Occitània) i portat de bell nou a la deportació. Posteriorment s'instal·là a Algèria on entrà com a soldat en el II Regiment de Tiradors i més tard fou, a Orà (Orà, Algèria), brigadier d'una Brigada de Reconeixement dels ferrocarrils estatals. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Guido Villa apareguda en el diari de San Francisco (EUA) L'Italia del 29 de setembre de 1919

- Guido Villa: El 23 de maig de 1892 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Guido Villa. Era fill de Felice Villa i de Maria Taverna. Afectat per una greu malformació física, es guanyava la vida treballant de repartidor i de venedor ambulant a Milà. El 25 de juliol de 1919 parlà en un míting anarquista a l'Escola del número 10 del Corso di Porta Romana sobre els soviets a Rússia i la necessitat de col·laboració entre els anarquistes i els socialistes a Itàlia. El juliol de 1919, juntament amb els anarquistes Bruno Filippi i Aldo Perego, creà un grup terrorista que es reunia al seu domicili del carrer Macchi. La policia va atribuir a aquest grup diverses accions: explosió d'una bomba la Palau de Justícia de Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid sulfúric al capitalista Giovanni Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb explosius a al domicili del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919 aquest grup realitzà un atemptat al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava al piano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la «Galleria Vittorio Emanuele II», un dels llocs de trobada la burgesia milanesa, on Bruno Filippi resultà mort. Detingut immediatament, durant l'interrogatori admeté la seva responsabilitat i la dels altres companys (Bruno Filippi, Elena Melli, Aldo Perego i Maria Zibardi). El 13 de juliol de 1920, durant el judici, reivindicà la seva acció tot declarant que l'objectiu de l'atemptat era desencadenar un aixecament popular; va ser condemnat a 10 anys de presó i dos anys de vigilància especial. El 10 de desembre de 1926 va ser posat en llibertat. Posteriorment la policia feixista sospità que, juntament amb Amleto Calura, Ottorino Calvi i Amos Pagani, havia projectat un atemptat contra Benito Mussolini. L'1 de juny de 1927 se li va assignar residència durant cinc anys, primer a l'illa siciliana d'Ustica i després a l'illa de Ponça. El 13 d'abril de 1932 retornà a Milà, però constantment vigilat, ja que tenia intenció de fugir del país. El 26 d'abril de 1932 se li va assignar confinament per altres cinc anys. El desembre de 1932 va ser detingut a Ponça i denunciat per «infracció de les obligacions de confinament» i condemnat a tres mesos d'arrest. El març de 1935 va ser finalment repatriat cap a Milà i advertit formalment. En els anys següents treballà com a venedor ambulant del Dizionario Enciclopedio Moderno i després de llibres de l'editorial Sonzogno, però aleshores la policia, que el continuava vigilant, no el considerava «perillós». Guido Villa va morir el 26 d'agost de 1943 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 22 de maig

Esdeveniments

Les tropes de Versalles ocupant París

- Segon dia de la Setmana Sagnant: El 22 de maig de 1871 a París (França) les tropes de Versalles prenen les portes d'Auteuil, de Passy, de Sèvres i de Versalles; instal·len bateries sobre el turó de Chaillot i a la glorieta de l'Étoile, i prenen totalment els districtes XV (Vaugirard) i XVI (Passy). Charles Delescluze, delegat de la Guerra, fa penjar una proclama en forma de cartell on fa una crida a la «guerra revolucionària» contra les tropes monàrquiques i de l'Església fent servir qualsevol arma. Una gran part de communards es repleguen per a defensar barri per barri, sense cap pla de lluita coordinada. Al matí, una vintena de membres del Consell de la Comuna que es troben a l'Ajuntament decideixen marxar a les barricades per defensar amb l'exemple els seus barris. Les barricades s'aixequen per tot París: a la placeta de Saint-Jacques, als carrers d'Auber, de Châteaudun, del Faubourg Montmartre, de Notre-Dame de Lorette, a la Trinité, la a Chapelle, a la Bastilla, a les Buttes Chaumont, al bulevard Saint-Michel, al Panthéon, etc. –164 comptaran les tropes de Versalles–; defensades per homes, dones i infants. Mentrestant, els versallesos avancen lentament, tenen forces suficients per escombrar tot el que trobin, per obrir bretxes, per ocupar els eixos principals i no deixar darrera cap niu de resistència, però els oficials es reprimeixen; cal que la lluita sigui llarga per augmentar la ràbia i que l'ocupació sigui clarament una victòria. Són 130.000 versallesos dins París i ocupen tot l'oest de la ciutat. La resistència es violenta a Batignolles, però les tropes prussianes han donat permís a la divisió de Montaudon perquè travessin la zona neutral i poder atacar el barri per la reraguarda. L'Élysée, l'estació de Saint-Lazare, L'Escola Militar, on estan emplaçats els canons de la Comuna, cauen, però els federats es fortifiquen als voltants de la Concorde, la muntanya de Sainte-Geneviève, la Butte-aux-Cailles. S'hi baten sense afluixar, mentre que el president Louis Adolphe Thiers, després d'haver felicitat els seus generals, declara davant l'Assemblea: «L'expiació, en nom de les lleis, per les lleis, amb les lleis, serà completa.» Les execucions sumàries per «fornades» són un fet, especialment a la caserna del carrer de Baylone.

***

Borsa de Treball de París (Primer de Maig de 1906) [cartoliste.ficedl.info / Coll. part. E.B-C]

- Inauguració de la Borsa de Treball: El 22 de maig de 1892 s'inaugura a instàncies del Consell Municipal la Borsa de Treball de París (França), a la rue du Château d'Eau, 3. Era l'onzena Borsa que s'inaugurava a l'Estat francès. Un cop federades totes les Borses de l'Estat en la Federació de Borses de Treball de França, impulsades per l'anarquista Fernand Pelloutier, van esdevenir una formidable eina del sindicalisme revolucionari, ja que tenien múltiples funcions: oficina de col·locació, seu de societats obreres de resistència, suport mutu per als obrers de pas, assegurances (atur, malaltia, accidents...), ateneus culturals i professionals (cursos d'ensenyament tècnic, biblioteca...) i caixa de resistència, entre d'altres.

***

Novament barricades a París

- París (22-05-68): El 22 de maig de 1968 el govern francès fa pública la notícia de la prohibició del permís de residència de Daniel Cohn-Bendit. A les 17 hores, els representants estudiantils Geismar i Sauvageot, en roda de premsa, convoquen una manifestació de protesta a les 19 hores a la plaça de Saint-Michel. A les 18.30, la Confederació General del Treball (CGT) posa en guàrdia els seus afiliats contra aquesta «nova provocació». A partir de les 19 hores es manifestaran milers de persones pel Barri Llatí, amb banderes roges i negres al capdavant i llançant un crit: «Tots som jueus alemanys», en referència a Cohn-Bendit. A les 21.30 hores la comitiva de la manifestació decideix anar cap al Parlament, on, després de dos dies de debats, s'ha de votar la moció de censura. Els confidents de la policia, infiltrats en la manifestació, previstos de petites emissores portàtils prevenen la Prefectura, que immediatament desplacen diverses unitats policíaques a la Cambra. Quan els manifestants hi arriben decideixen tornar al Barri Llatí, on començaran els enfrontaments. Els manifestants, organitzats en petits grups, ataquen els locals de suport del general De Gaulle del carrer Solférino. Altres grups ataquen la comissaria del districte del Panthéon i intenten assaltar-la. El Barri Llatí queda sembrat de barricades i d'incendis. Els combats duraran fins a les sis de la matinada.

***

Cartell de la II Fira del Llibre Anarquista de Lisboa

- II Fira del Llibre Anarquista de Lisboa: Entre el 22 i el 24 de maig de 2009 se celebra al Barri Alt de Lisboa (Portugal) la II Fira del Llibre Anarquista de Lisboa. A més de parades d'editorials i de llibres, es realitzaren tallers (pràctiques de resistència, enquadernació, etc.), cinema («Cinema & Anarquia), xerrades (anarquisme i moviments socials, habitatges dignes, British Columbia Anarchist Tour, treball, grups d'afinitat, insurreccionalisme, presons, etc.), exposició de cartells, recitals de poesia, projeccions de documentals, concerts, etc.

Naixements

Léon Parsons (1906)

- Léon Parsons: El 22 de maig de 1872 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el periodista anarquista, i després socialista, francmaçó i catòlic, Léon Julien Émile Parsons. Era fill d'Edgard Parsons, oficial francès molt catòlic, i de Marie Olive. En 1895 vivia al domicili de sos pares, al número 23 del carrer Village de Marsella (Provença, Occitània). El febrer de 1895 fundà a Marsella el periòdic artístic, literari i polític L'Oeuvre Sociale, que publicà almenys sis números, l'últim el 30 de juny d'aquell any, i del qual fou gerent l'anarquista Jean Joie (Noël). En aquests anys col·laborà en diferents publicacions periòdiques (L'Aurore, La Petit Sou, La Presse, La Revue Blanche, La Revue Bleue, La Revue Socialiste, etc.). Freqüentà els cercles literaris, on conegué molts d'escriptors i va fer amistat amb molts d'ells, especialment amb Guillaume Apolinaire. En 1896 va ser delegat al Congrés Internacional Socialista celebrat a Londres (Anglaterra). En 1896 publicà a París (França) el llibre L'ordre social et le contrat libre, transcripció d'un discurs pronunciat el 5 d'octubre de 1895 anterior a la Sala Variétés d'Ate (Provença, Occitània), organitzat per L'Oeuvre Sociale. El 14 d'octubre de 1896, en nom del Comitè de Cuba Lliure, va ser un dels organitzadors i oradors d'una reunió celebrada a la cerveseria Noailles de Marsella en favor de l'alliberament de Cuba, reunió que acabà en una baralla entre un grup de monàrquics espanyols que volgueren rebentar l'acte. Sembla que el novembre de 1896 va ser l'orador en una reunió organitzada pel grups de miners llibertaris de Carmauç (Llenguadoc, Occitània). Entre 1899 i 1900 col·laborà en la revista literària i sociològica lionesa Germinal. En 1900 va ser candidat socialista independent a les eleccions municipals al barri de la Plaine-Monceau del XVII Districte de París. En 1900 publicà Le Cas Millerand et la décision du Congrès Socialiste de Paris, amb dibuixos d'Édouard Couturier. El novembre de 1901 fusionà a París la publicació L'Ordre Social amb la revista Les Semailles, dirigida per Jean Richou, esdevenint redactor en cap d'aquesta nova revista Les Semailles et L'Ordre Social, en la qual col·laboraren destacats anarquistes, com ara René Chaughi, Mécislas Golberg, Clovis Hughes i Laurent Tailhade. Com a francmaçó va està adherit a la Lògia «Évolution Sociale» del Gran Orient de França. Posteriorment s'integrà com a militant del Partit Socialista Francès (PSF) en el grup al voltant d'Aristide Briand, esdevenint entre 1906 i 1910 cap del gabinet del Ministeri d'Instrucció Pública i un dels seus homes de confiança. En 1909 era secretari del «Comitè de la Democràcia Social». En aquests anys col·laborà en diferents publicacions periòdiques (L'Action, Annuaires Catholiques, Démocratie, La Grande Revue, La Revue, Revue des Indépendanats, La Revue Politique et Littéraire, Revue Scienfifique et Morale du Spiritisme, etc.). Va ser membre del Comitè del Sindicat de la Premsa de París. Fou director de L'Action i després de Paris-Midi, fins a 1928. En els anys trenta era cònsol a Andrinòpol (actualment Edirne, Edirne, Turquia). Després es va retirar a Soligny-les-Étangs (Xampanya, França), on es dedicà a la cria de ramat. Se li va concedir la Legió d'Honor. Divorciat de Gabrielle Raucoule, es casà amb Germaine Pajaud, de qui també es divorcià. El seu últim domicili va ser al carrer Saints-Pères de París. Malalt durant molts d'anys, Léon Parsons va morir el 16 de febrer de 1941 al Sanatori «Les Clycines» de Saint-Mandé (Illa de França, França).

***

Necrològica de Vincent Antinori apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari de l'1 d'agost de 1942

- Vincent Antinori: El 22 de maig de 1879 neix a Santo Stefano Quisquina (Agrigento, Sicília) l'anarquista Vincenzo Pizzuto Antinori, més conegut com Vincent Antinori o Vicente Antinori. Era fill de Paolo Pizzuto Antinoro i Angela Capitano i tingué nou germans. Emigrat als Estats Units, d'antuvi treballà sis mesos de reporter en un diària italià a Nova York (Nova York, EUA) i després es guanyà la vida fent de lector (especialment de Dante Alighieri, els grans clàssics italians i els diaris) a les fàbriques de tabac de Tampa (Hillsborough, Florida, EUA), tot militant en els grups anarquistes italians. També va ser coeditor d'un diari italià un temps. L'estiu de 1903, amb l'anarquista Filippo Di Bona, mantingué una agra polèmica des de les pàgines del periòdic anarquista cubà ¡Tierra! amb alguns treballadors cubans que des de les pàgines del diari La Discusión de l'Havana (Cuba) criticaven que els italians acceptessin feines que haurien de fer els cubans. A principis de 1916 va ser nomenat secretari del Club Italià «L'Unione Italiana». El 15 d'octubre de 1936 va ser orador en un míting del Grup Italià Antifeixista celebrat al Centre obrer de Tampa en suport a la Revolució espanyola. Abandonà la militància activa, però sempre restà fidel a les idees llibertàries. Vivia al número 1510 del 20th Street de Tampa. Sa companya fou Giovannina Giglia (Jennie), amb qui va tenir cinc nines (Vincenzina, Angelina, Laura, Ada i Dora) i dos nins (Paolino i Paolo). Vincent Antinori va morir el 17 de juliol de 1942 a conseqüència d'un atac de cor quan parlava ardentment en un míting en commemoració de la Revolució espanyola celebrat al Centro Asturiano de Tampa (Hillsborough, Florida, EUA) mentre anava a l'hospital i va ser enterrat a l'Italian Club Cemetary d'Ybor City de la ciutat.

***

Foto policíaca de Rosendo A. Dórame

- Rosendo Dórame: El 22 de maig de 1879 neix a Sonora (Mèxic) el sindicalista revolucionari, anarquista i magonista Rosendo A. Dórame. Fill d'una família originària de Sonora (Mèxic), possiblement d'indis ópates, que emigrà a Florence (Arizona, EUA). Treballà a diversos oficis, com ara barber, miner, fuster i, fins i tot, xèrif a Arizona una breu temporada. Afiliat a la Western Federation of Miners (WFM, Federació de Mineres de L'Oest), entre 1903 i 1906 participà activament en la vaga dels miners de Crippe Creek (Colorado, EUA). En 1906 fundà, amb Fernando Velarde, la Secció Local (272) de Phoenix (Arizona, EUA) de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va ser secretari. En 1909 col·laborà en La Unión Industrial, únic diari redactat en castellà dels wobblies nord-americans. En 1910 fou candidat del Socialist Party (SP, Partit Socialista) i s'afilià al Partit Liberal Mexicà (PLM) dels germans Flores Magón, realitzant una intensa tasca propagandística del magonisme a Bisbee, Tombstone i altres poblacions mineres del sud dels Estats Units. En 1911 reclutà voluntaris als campaments miners d'Arizona i s'integrà en l'exèrcit llibertari del PLM per a la invasió de Mèxic amb la finalitat d'instaurar el comunisme llibertari. Amb un grup de 16 magonistes actuà pel districte d'Altar de Sonora (Mèxic), fins que la partida va ser derrotada el febrer de 1911. Empresonat un temps, un cop lliure es reintegrà a la lluita i l'octubre d'aquell any encapçalava un grup de tres-cents magonistes que actuaven entre Pitiquito i Caborca (Sonora, Mèxic). Va ser nomenat delegat en cap de l'exèrcit del PLM per als estats mexicans de Chihuahua, Sonara i Sinaloa i membre de la Junta Organitzadora del PLM. El desembre de 1911 fou detingut a El Paso (Texas, EUA) amb altres companys (Rafael Molina, Jorge Aldape, José Elizondo, Santiago Hawkins, Félix Roque, José Navarrete, Fernando Palomares, Efrén M. Franco, José R. Aguilar, Silvestre Lomas, Trinidad Loya, Juan Hidalgo, José Aguilar, José Santana Gómez i Valeriano Vaquero, entre d'altres); jutjat, va ser condemnat per «violació de la Llei de neutralitat» i tancat un any a la presó de Leavenworth (Washington, EUA). Un cop lliure, en 1913 organitzà, amb altres membres dels IWW (Fernando Palomares, Silvestre Lomas, etc.), una vaga de metal·lúrgics a El Paso. En 1917 participà en la vaga dels miners del coure de Bisbee (Arizona, EUA) i fou un dels més de mil deportats per les autoritats nord-americanes al desert de Nou Mèxic. A finals d'aquella dècada es traslladà al Sud de Califòrnia. Rosendo Dórame va morir el 10 d'octubre de 1932 a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) i està enterrat al cementiri d'Evergreen d'aquesta ciutat –la seva làpida porta la inscripció «An injury to one is an injury to all» (Si ens toquen a un, ens toquen a tots).

Rosendo Dórame (1879-1932)

***

Jack White (ca. 1930)

 - Jack White: El 22 de maig de 1879 neix a White Hall (Broughshane, Comtat d'Antrim, Irlanda del Nord) el militar, sindicalista i revolucionari socialista, i després anarquista, James Robert White, conegut com Captain Jack White (Capità Jack White). Era l'únic fill del mariscal de camp George Stuart White, terratinent i heroi de guerra. Després d'estudiar a l'Escola Pública de Winchester (Hampshire, Anglaterra), seguí les passes de son pare i entrà en una acadèmia militar, el Royal Military College (RMC) de Sandhurst (Berkshire, Anglaterra). Amb 18 anys lluità com a tinent en la Guerra dels Bòers a Sud-àfrica enquadrat en la I Gordon Highlanders i va ser condecorat el 2 de juliol de 1901 amb la Distinguished Service Orden (DSO, Ordre de Serveis Distinguits). Va ser a Sud-àfrica on nasqué la seva aversió a les classes dominants i governants britàniques. Entre 1901 i 1905 exercí d'ajudant de camp de son pare, aleshores governador de Gibraltar, i hi conegué l'espanyola Mercedes Mosley (Dollie), filla d'una família d'empresaris catòlics gibraltarenys. Malgrat les objeccions d'ambdues famílies per qüestions religioses, ja que ell era anglicà, en 1905 la parella es casà i amb el temps tingué una filla, Ave. Després continuà la seva carrera militar a l'Índia i a Escòcia. Molt influenciat per Lev Tolstoi, en 1907, deixant clar la seva desafecció a l'Exèrcit britànic i al seu paper colonial, renuncià al seu càrrec. Durant els anys següents rodà món, va fer de mestre d'anglès per Bohèmia, aleshores part de l'Imperi Austrohongarès, visqué en una colònia tolstoiana vegetariana a Anglaterra i viatjà pel Canadà treballant de llenyataire. Després d'un temps a la colònia comunista que Francis Sedlak tenia a les muntanyes angleses de Cotswolds, comunitat nudista i partidària de l'amor lliure, en arribar a Irlanda es trobà amb la campanya desencadenada per Edward Carson contra l'aplicació de l'autonomia (Home Rule) a Irlanda i en el moment del naixement dels Voluntaris de l'Uster, organització creada per fer costat l'autogovern. Amb Roger Casement, organitzà la primera reunió de protestants proautonòmics a Ballymoney, amb la finalitat de mobilitzar l'opinió protestant contra el Partit Unionista (PU) i contra el fanatisme de les associacions protestants conservadores. Arran d'aquesta reunió, marxà a Dublin, on conegué James Connolly, qui el va introduir en el pensament socialista i sindicalista. Col·laborà amb l'Irish Transport and General Workers' Union (ITGWU, Unió General de Treballadors del Transport d'Irlanda), amb seu al Liberty Hall de Dublín, i parlà en mítings amb destacats sindicalistes, com ara Francis Sheehy-Skeffington, Bill Haywodd, James Connolly, etc. En 1913, amb James Larkin i James Connolly, creà l'Irish Citizen Army (ICA, Exèrcit Ciutadà Irlandès), milícia obrera de voluntaris entrenats creada per protegir les manifestacions obreres contra els atacs de la Policia Metropolitana de Dublín. Més tard posà els seus serveis a disposició dels Voluntaris Irlandesos de Derry i de Tyrone, escamots formats majoritàriament per exmilitars de l'Exèrcit britànic; però acabà abandonant l'organització ja que pensava que actuaven sectàriament i no feien costat tots els treballadors sinó només els protestants. Quan esclatà la Gran Guerra marxà a França com a infermer en una ambulància i fou al front quan s'assabentà de l'Aixecament de Pasqua de 1916 i retornà a Irlanda. Quan Connolly va ser condemnat a mort arran d'aquests fets, intentà portar els miners de Gal·les del Sud a la vaga per intentar salvar-li la vida. Per aquestes accions, va ser condemnat a tres mesos de presó per sedició. Traslladat de la presó de Swansea (Gal·les) a la de londinenca de Pentonville el dia abans de la mort de Roger Casement, pogué sentir com aquest va ser penjat l'endemà (3 d'agost de 1916). En 1919 publicà The significance of Sinn Fein. Psychological, political and economic. Retornà a Irlanda en plena guerra per la independència i col·laborà amb el Partit Comunista d'Irlanda (PCI) que s'acabava de crear, encara que mai no es va afiliar perquè mantenia moltes reserves. En aquests anys col·laborà en el periòdic An Phoblacht, òrgan del Sinn Féin. Retornà a Anglaterra i participà amb la Workers' Socialist Federació (WSF, Federació de Treballadors Socialistes), grup comunista antiparlamentari encapçalat per Sylvia Pankhurst. En 1930 publicà Misfit. An autobiography, que parla dels fets de 1916, obra que no agradà gens a sa família pel seu posicionament polític. En 1934 participà en la Convenció de Athlone (Westmeath, Irlanda), on assistiren 200 exvoluntaris de l'Irish Republican Army (IRA, Exèrcit Republicà Irlandès) i un gran nombre de destacats militants socialistes, comunistes i sindicalistes, reunits amb la intenció de crear un Congrés Republicà que es posicionés a l'esquerra de l'IRA, i ell creà a Dublín la branca d'aquesta organització formada únicament per exmilitars britànics. Aquest Congrés Republicà finalment es va dividir entre els que defensaven la independència de classe i una república de treballadors i els comunistes, que volien una aliança amb Fianna Fáil, el partit polític republicà més important d'Irlanda. Després que la major part dels membres del primer grup s'unissin al Partit Laborista (PL), ell va romandre en aquesta organització aleshores molt afeblida. En 1936, en el vintè aniversari de la mort de Roger Casement, publicà Where Casement Would Stand Today. Aquest mateix any, quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà cap a Catalunya com a metge de la Creu Roja Britànica i prestà els seus serveis al front d'Aragó, on també ensinistrà milicians i grup de dones en l'ús de les armes de foc. Impressionat pels èxits de la Revolució espanyola, entrà a formar part del moviment anarquista i col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicant articles en CNT-AIT. Boletín de Información. Profundament anticomunista i antiestalinista, el grup anarquista londinenc «Freedom» li publicà el fullet The meaning of anarchy, on explicà els fets de «Maig de 1937» als carrers de Barcelona (Catalunya). Retornà a Londres, on treballà estretament amb Emma Goldman en nom de la CNT, i col·laborà activament amb el grup editor de Spain and the World, publicació anarquista en suport de la Revolució espanyola. Es relacionà amb el grup londinenc «Freedom» i fou un dels organitzadors de les reunions del National Trade Union Club (NTUC, Club Sindical Nacional), que treballà molt contra el feixisme italià i en suport dels anarquistes espanyols. A Londres conegué Noreen Shanahan, filla d'un funcionari del govern irlandès, qui esdevingué sa segona esposa en 1937 i amb qui tinguí tres fills (Anthony, Alan i Derrick). En 1937 publicà el pamflet Anarchism. A philosophy of action. En 1938 retornà a la seva propietat a White Hall, que havia heretat de sa mare a la mort d'aquesta en 1935, on visqué amb sa família de la venda d'uns terrenys annexes a la finca i de col·laboracions periodístiques. Encara que aïllat, mantingué contactes amb la política i amb militants, però l'esclat de la II Guerra Mundial paralitzà tot això. En 1945 es presentà com a candidat republicà socialista per la circumscripció d'Antrim per a les eleccions generals. Col·laborà amb l'anarquista Matt Kavanagh en una investigació històrica sobre el moviment obrer irlandès i les seves relacions amb l'anarquisme. Mantingué una estreta amistat amb destacats personatges del seu temps, com ara Herbert George Wells, David Herbert Lawrence, Lev Tolstoi, George Bernard Shaw, Artur Conan Doyle, Sean O'Casey o la comtessa Constance Markievicz. Jack White va morir el 2 de febrer de 1946 de càncer en una residència d'ancians de Belfast (Ulster, Irlanda del Nord) i, després d'una cerimònia privada, va ser enterrat al panteó familiar de la First Presbyterian Church de Broughshane. Sa família, avergonyida de la seva política revolucionària, destruir tots els seus papers, incloent un estudi sobre el soviet de Cork Harbour (Comtat de Cork, Irlanda) de 1921 que havia escrit i diversos textos referents a la Revolució espanyola. En 2014 Leo Keohane publicà la biografia Captain Jack White. Imperialism, Anarchism and the Irish Citizen Army. Son fill petit, Derrick White, fou un membre destacat del Partit Nacionalista Escocès (PNE) i després del Partit Socialista Escocès (PSE).

Jack White (1879-1946)

***

Martí Laviña, al centre de la foto

- Martí Laviña Torroella: El 22 de maig de 1884 –algunes fonts citen erròniament el 26 de maig– neix a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) el llibreter anarquista Martí Laviña i Torroella. Fou el mitjà de tres germans i era fill de Nicolau Laviña Cairó i de Francesca Torroella Noguer. Son pare, membre de la lògia maçònica «Luz» de Palafrugell, tenia la barberia al carrer Estret d'aquesta localitat. Després de fer els estudis elementals, Martí començà a fer feina de menestral en una fàbrica surera i entrà en contacte amb les idees socialistes i anarquistes que es debatien al Centre Obrer de Palafrugell i començà a militar en els grups anarquistes de la vila («Luz y Armonía», «El Justiciero», «El Despertar», etc.). El febrer de 1904 va ser cridat a files fer per el servei militar, però en sortí exclòs del sorteig per «curt de talla»; l'estiu de 1907 aconseguí l'exclusió definitiva. El 25 de desembre de 1904 va ser elegit vocal de la Junta Directiva del Centre Obrer de Palafrugell. En aquesta època realitzava diverses feinetes i ajudava son pare a la barberia. El 14 de setembre de 1909 es casà amb l'obrera modista Engràcia Carreras Isern (Na Gracieta). El setembre de 1910 participà en la creació del Centre de Cultura Popular de Palafrugell, desvinculat de tota tendència politicosocial i on participaren els intel·lectuals de la vila. A començaments d'abril de 1912, com a membre del Comitè d'Empresa de la fàbrica surera Can Torres, participà activament en la vaga dels obrers surers, que es perllongà fins al 23 de juny i la qual implicà un gran desplegament de la Guàrdia Civil. Quan son pare es retirà, heretà la barberia, però no continuà amb el negoci i obrí una llibreria al mateix local, on oferia publicacions anarquistes i de l'esquerra catalanista. Com que el negoci no donava molt –fiava llibres a molta gent, com ara l'escriptor Josep Pla i Casadevall–, compaginà la llibreria amb la feina de barber i sa companya treballant en una fàbrica. En 1914, any del naixement de son fill Lluís, creà a la llibreria unes sessions de lectura d'autors catalans sota el títol «Lectura Popular» i després traslladà la llibreria a un local més adient al carrer dels Valls. En 1918 nasqué el segon fill de la parella, Rosa, que també militarà en el moviment anarquista. El maig de 1924 va ser detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb altres veïns, per fer classes de català; com que era el representant de la l'Associació Internacional Anarquista (AIA) a Palafrugell, un cop alliberats els detinguts, ell va haver de romandre empresonat durant uns quants dies més. El 26 de febrer de 1927 va se nomenat vocal associat de la Junta Municipal de la vila. El 31 de maig de 1928 publicà al setmanari palafrugellenc Baix Empordà un article, el primer d'un seguit de col·laboracions a partir d'aquell moment i fins 1930, on remarcà les excel·lències de la trofologia, ciència dintre del naturalisme que tracta de l'alimentació i la nutrició i de l'harmonia alimentària. A partir de 1932 col·laborà en el diari Ara amb articles naturistes i de medicina alternativa. El 25 d'abril de 1933 participà en la fundació de l'Ateneu Cultural Racionalista de Palafrugell, que en 1936 es transformà en l'Ateneu Llibertari de la localitat i que era conegut com la «Casa Àcrata». Com a membre del Centre Fraternal, el juny de 1933 proposà uns nous estatuts d'aquesta institució per aconseguir major transparència en la gestió. Entre 1934 i 1936 els seus articles en Ara versaren sobre economia, la guerra i la Revolució i l'antifeixisme. Durant la guerra albergà nombrosos membres de les Brigades Internacionals i refugiats, un d'aquests, que es feia dir Vladimir, amb el temps es va saber que es tractava de Josip Broz Tito, futur president iugoslau. Quan el triomf feixista era una fet, creuà els Pirineus. Malalt, Martí Laviña Torroella va morir el 7 de març de 1939 a Arràs (Bigorra, Occitània) d'una congestió pulmonar.

Rosa Laviña Carreras (1918-2011)

***

Valeri Mas Casas al seu despatx de conseller de Serveis Públics, Economia, Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya

- Valeri Mas Casas: El 22 de maig de 1894 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Valeri Mas Casas. Sos pares es deien Joan Mas i Maria Casas. Quan tenia 14 any s'afilià al Sindicat de Cilindradors de Teixits de Granollers. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), com a contramestre fabril, fou un destacat militant del ram tèxtil del Vallès Oriental dins de la Federació Obrera de Granollers i promotor del Sindicat de Contramestres «El Radium». Durant la dictadura de Primo de Rivera fundà, amb altres companys, l'Ateneu Llibertari de Granollers. Entre el 5 i el 13 març de 1933 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT celebrat a Barcelona. El 24 de març de 1934 va ser detingut, amb altres 14 companys, en una reunió clandestina a la redacció de Solidaridad Obrera on es tractaven qüestions referents a la vaga del ram de l'aigua que es portava a terme aleshores. El juny de 1934 va ser novament detingut a Barcelona i participà activament en l'aixecament d'octubre d'aquell a Granollers, promogut per la CNT; perseguit per les autoritats per aquests fets, s'instal·là a Barcelona. Quan esclatà la guerra en 1936, passà a ocupar càrrecs de responsabilitat orgànics: representà la CNT en el Comitè Central de Proveïments durant els primers mesos de la contesa, secretari del Comitè Regional de Catalunya (entre novembre de 1936 i maig de 1937) i, després, secretari de Propaganda. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç entre la CNT, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Arran dels «Fets de Maig de 1937», i després de dimitir del seu càrrec de secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT a causa de les violentes crítiques dels militants vers l'actitud dels responsables cenetistes davant aquells fets, ocupà, entre el 7 de maig i el 29 de juny de 1937, la Conselleria de Serveis Públics, Economia, Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya en nom de la CNT. En 1938 va fer un míting a l'Hospitalet de Llobregat amb Josep Xena Torrent i Sara Berenguer Laosa. El 2 d'abril de 1938 a Barcelona assistí al Ple conjunt de CNT, FAI i Joventuts Llibertàries, que tractà sobre l'evacuació de Lleida. Durant el conflicte bèl·lic mostrà postures conciliadores i no acceptà els suggeriments del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) per intentar neutralitzar l'estalinisme. En acabar la guerra, passà els Pirineus per Girona. El març de 1939, a Perpinyà, en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fou un dels creadors del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i elegit membre del Consell General d'aquesta organització. A partir de setembre de 1939 fou internat al camp de concentració de Vernet i el juliol de 1942 deportat a l'Àfrica del Nord, amb altres companys (Félix Gurucharri, Antonio Ortiz Ramírez, Ramon Liarte, Josep Joan Domènech, Ricard Sanz García, Germinal de Souza, Pedro Herrera, Francesc Isgleas Piernau, Fernando Alemany, etc.), i tancat al camp de Djelfa. Després del desembarcament aliat i l'alliberament del camp, s'instal·là a Orà, on trobà son gendre Fernando Alemany. El maig de 1945 assistí al Congrés de París de reorganització de la CNT com a delegat d'Àfrica del Nord i participà en la ponència sobre el balanç de la guerra, oposant-se al sector «col·laboracionista». L'agost de 1946 formà part de la comissió organitzadora de la Conferència Intercontinental al Ple Nacional de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Durant els anys següents ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat enquadrat en el sector ortodox: assistí al Congrés de 1948 i al Ple Intercontinental de 1950, fou delegat de l'MLE a l'Àfrica del Nord, membre del Secretariat Intercontinental (1949-1950, 1952 i 1954-1955), membre del Comitè Pro Búlgars Exiliats, etc. En 1949 treballava en una granja a l'occitana Sabardu. Entre el 19 i el 23 de juliol de 1953, juntament amb Frederica Montseny i Roque Santamaría, representà la CNT en l'Exili en el VIII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat a Puteaux. Trobem textos seus en Tierra y Libertad de Mèxic i col·laborà en la inacabada Historia de la CNT de Renée Lamberet. Sa companya fou Francesca Serras. Valeri Mas Casas va morir el 21 de juliol –algunes fonst citen erròniament el 19 de juliol– de 1973 al seu domicili del barri de La Condamine de Lissac (País de Foix, Occitània).

Valeri Mas Casas (1894-1973)

***

Necrològica de Rafael Adell Flos apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de setembre de 1988

- Rafael Adell Flos: El 22 de maig de 1898 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Rafael Adell Flos. Sos pares es deien Agustí Adell i Dolors Flos. Des d'adolescent va militar en el Sindicat dels Cilindradors del Ram de l'Aigua de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri del Poble Nou de Barcelona (Catalunya). Cap al 1914, arran d'una reunió amb Josep Negre Oliveras, va formar amb Josep Llovid, Julio Ramón i Sánchez el grup «ABC Sindicalista» que s'encarregava de la difusió de 300 exemplars de Solidaridad Obrera i de 150 de Tierra y Libertad. Va ser també un dels organitzadors del Sindicat del Tèxtil de la CNT al barri del Clot de Barcelona i un dels fundadors de la Comissió Cultural de l'escola «Natura» (La Farigola). Exiliat a França després de la guerra civil, va ser membre de la Federació Local d'Alen (Provença, Occitània), de la qual va ser secretari en nombroses ocasions i va ser assidu dels plens regionals de Provença. En 1947 fou delegat en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El febrer de 1949 va ser nomenat secretari de la Lliga de Mutilats del departament de les Boques del Roine. En aquesta època vivia al número 1 del carrer de les Tuileries de Charlaval (Provença, Occitània). En 1961 va ser delegat al Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània) de l'MLE en l'exili. Durant la dècada dels seixanta als setanta va viure a Charlaval i va col·laborar en Le Combat Syndicaliste i en Cuadernos de pedagogía (1977). En la seva última època fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT d'Alan. Sa companya fou Assumpció Surinach. Sa filla, Azucena Adell Surinach, i son gendre Cristóbal Parra Román també van ser destacats militants anarquistes. Rafael Adell Flos va morir el 26 de març de 1988 a l'Hospital de Selon de Provença (Provença, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Charlaval (Provença, Occitània)– i va ser enterrat a Charlaval.

***

Georgi Popov

- Georgi Popov: El 22 de maig de 1900 neix a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el mestre, poeta i propagandista i organitzador de diversos grups anarquistes búlgars Georgi Simeonov Popov. Va ser membre de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i un dels membres del Comitè d'Acció Revolucionària, organitzador del moviment insurreccional contra el cop d'Estat de juny de 1923. La insurrecció va ser sufocada després d'una setmana de combats contra l'exèrcit. Popov es va refugiar a les muntanyes, formant amb altres companys grups de guerrilles anarquistes, que van hostilitzar mitjançant sabotatges els destacaments militars; però el seu amagatall va ser descobert i encerclat per l'exèrcit. Georgi Popov va decidir suïcidar-se, el 31 de gener de 1924, abans de caure a mans enemigues. Sa germana, Nadedja Popova, també va ser una destacada guerrillera llibertària juntament amb son company Dimitar Balkhov.

***

- Martí Pago Tomàs: El 22 de maig –el certificat de defunció cita el 23 de maig– de 1901 neix a Godall (Montsià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Pago Tomàs. Sos pares es deien Martí Pago i Teresa Tomàs. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va fer el servei militar als Tambors d'Infanteria de les Forces Regulars Indígenes del Protectorat Espanyol al Marroc. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou membre d'un grup anarquista adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); posteriorment fou un dels fundadors de la CNT de Godall. Entre 1927 i 1928 va fer costat les subscripcions a favor dels presos polítics portades a terme per La Revista Blanca. Durant els anys trenta treballà de cambrer pels cafès i a les caves de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). Durant la Revolució participà activament en les col·lectivitzacions agràries, organitzà combois de queviures cap a Madrid (Espanya) i fou milicià en una columna confederal al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la CNT de Torrelles de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord). En 1946 va ser nomenat secretari de la reorganització dels militants de Godall exiliats a França. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Catalunya i participà en la reorganització de la CNT de Godall. Sa companya fou Maria Paradís. Quan es va trobar major, es retirà a casa de sa filla a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Martí Pago Tomàs va morir el 25 de setembre de 1991 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Son germà Josep Pago Tomàs també va ser militant llibertari.

***

Necrològica de Rufino Meseguer González apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 d'octubre de 1972

- Rufino Meseguer González: El 22 de maig de 1902 neix a Mont-roig de Tastavins (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Rufino Meseguer González. Sos pare es deien Martín Meseguer i Filomena González. Militant de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 formà part del Comitè Revolucionari del seu poble. Ferit al front al final de la guerra, el febrer de 1939 passà a França i va ser hospitalitzat un temps. Després de la II Guerra Mundial, treballà com a obrer agrícola a Cauçade (Llenguadoc, Occitània), on continuà militant en la CNT de l'exili. Aconseguí que sa família es reunís amb ell i amb l'acord dels companys llogà un petit terreny per a conrear hortalisses. Després de tres anys, malgrat el consolat espanyol de Tolosa  (Llenguadoc, Occitània) li va negar l'autorització per a tornar a la Península, sa família retornà deixant-lo tot sol a Cunhaus (Llenguadoc, Occitània). Quan passaren cinc anys de la sol·licitud, a finals dels anys seixanta, decidí retornar clandestinament a la Península, on no va tenir cap problema. Rufino Meseguer González va morir el 23 de gener de 1972 a Lliçà d'Amunt (Vallès Oriental, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Alberto Lacave Vigalondo

- Alberto Lacave Vigalondo: El 22 de maig de 1907 neix a Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Alberto Faustino Lacave Vigalondo –els llinatges sovint citats erròniament de diferents maneres (Lacabe, Vicalondo, etc.). Sos pares es deien Felipe Lacave Gumiel i Constantina Vigalondo Argomániz. En 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ferroviari de professió, treballà en diferents zones peninsulars (Galícia, Bilbao, Palència, Vitòria, Miranda) i va ser membre de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. Per la seva participació en els fets revolucionaris d'octubre de 1934, va ser empresonat a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). El novembre de 1936 era milicià al «Batalló UHP» i el 9 de setembre de 1938 va ser nomenat sergent de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Entre agost de 1939 i gener de 1941 fou secretari de la comissió del camp de concentració de Gurs. Posteriorment passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), on va romandre fins a finals de 1944. En 1945 formava part del grup confederal dels Baus (Provença, Occitània), amb Francisco Olalla Miguel i Fausto Villamor Pérez, i es mostrà a favor de les estratègies de la CNT de l'Interior. En 1946 rebutjà el seu nomenament com a delegat de l'Interior i també com a encarregat de la delegació de guies de frontera del Comitè Regional del Nord de caire «reformista». El novembre de 1946 fou delegat per Bordeus (Aquitània, Occitània) al Ple de la Regional del Nord celebrat a Baiona (Lapurdi, País Basc), on va ser nomenat membre del secretariat. En 1947 treballava de llenyataire a Ishós (Aquitània, Occitània) amb altres companys (Gil, Quintana, Fausto Villamor Pérez, etc.). A finals dels anys quaranta vivia amb Fausto Villamor Pérez a Bordeus. En 1949 col·laborà en el setmanari España Libre. En els anys cinquanta retornà a la Península i s'instal·là a Sant Sebastià. El 2 d'octubre de 1957 es casà per l'església al seu poble natal amb Carmen Berrio Ruiz. Alberto Lacave Vigalondo va morir de càncer el 12 de gener de 1968 al seu domicili de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i va ser enterrat al Cementiri Municipal de Polloe de la ciutat.

Continua...

---