Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 16 de maig

Esdeveniments

Portada del primer número de Le Droit Social

- Surt Le Droit Social: El 16 de maig de 1885 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic quinzenal Le Droit Social. Organe anarchiste. Portava el lema «Mort als burgesos!». Era continuació de Le Droit Social (1882) de Lió (Arpitània). El gerent va ser Alphonse Lauze i comptà amb el suport d'Étienne Bellot i de Jean Auguste Joly. Els articles no van anar signats, però hi van col·laborar, a més dels citats, Auguste Chauvin, Georges Deherme, Théophile Gouzet, Minnie Lecompte, Justin Mazade i el barceloní Josep Torrens. Només es publicà un altre número el 13 de juny de 1885, on demostrà la inutilitat del sufragi universal i aconsellà «votar anarquista», és a dir, calar foc les urnes electorals; també en aquest segon número publicà alguns articles en italià.

***

La Sorbona ocupada

Naixements

Necrològica de Pierre Fauvet publicada pel periòdic parisenc Le Libertaire del 31 de març de 1901

- Pierre Fauvet: El 16 de maig –algunes fonts citen erròniament el 15 de maig– de 1859 neix a Sant-Étienne (Arpitània) el militant anarquista francès Pierre Fauvet. Sos pares, obrers de passamaneria, es deien Jean Baptiste Fauvet i Marguerite Reymond. Per mor de les seves activitats militants i per la seva vida errant i borrascosa Fauvet va patir entre 1878 i 1891 dotze condemnes per robatori, vagabunderia, cops i ferides, amenaces i violència contra els agents a Sant-Étienne i Montbréson, Lió i Lausana (Suïssa) i va treballar en diferent activitats (obrer armer, venedor ambulant, etc.). En maig de 1886 va participar en un assumpte de falsificació de moneda i en juny de 1891 va ser alliberat després de ser sospitós d'haver participat amb Ravachol en l'assassinat de l'ermità de Chambles. Membre dels grups anarquistes de Sant-Étienne, organitzarà les gires de Sébastien Faure en aquesta regió d'octubre a desembre de 1891, i va ser perseguit per infracció a la Llei de 30 de juny de 1881 sobre les reunions públiques. El maig de 1886 es va veure implicat en una estafa i patí 15 mesos de presó. El 28 de març de 1892, ben igual que a altres 13 anarquistes, el seu domicili, al número 11 del carrer de l'Hôpital, lloc on es reunia un dels dos grups anarquistes de Saint-Étienne, va ser escorcollat per la policia. El 21 de novembre de 1893 patí un nou escorcoll. L'1 de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb Mourgues i Peronnet, arran d'un escorcoll de l'edifici del carrer de l'Hôpital, a tres pisos diferents, i on la policia no va poder trobar la biblioteca del grup, amb més de tres-cents volums, que havia estat desallotjada dies abans; només una vintena de llibres i una vintena de fullets, que portaven el segell de l'Alliance Anarchiste i del Groupe Communiste Anarchiste Stéphanois, va ser trobades al seu pis, però no va poder ser acusat d'«associació criminal». Durant uns mesos de 1894 visqué a Anonai (Vivarès, Occitània), on el juny d'aquell any, a resultes de l'aparició a les parets de la població d'un cartell imprès a Londres (Anglaterra), el seu domicili va ser escorcollat, però no va ser detingut. En octubre de 1896 ca seva va ser escorcollada i s'hi va trobar nombrosa propaganda subversiva, però no explosius que era el que es buscava. El setembre de 1900 va ser designat per portar a París les queixes dels firaires de Sant-Étienne. El nom de Pierre Fauvet és un dels que apareix amb major freqüència en els documents policíacs, malgrat l'estreta vigilància a la qual estava sotmès. Pierre Fauvet va morir el 23 de març de 1901 al seu domicili de Sant-Étienne (Arpitània).

***

Fotografia policíaca de Jean Kachindzew (ca. 1894)

- Jean Kachindzew: El 16 de maig de 1860 neix a Khàrkiv (Ucraïna, Imperi Rus) l'anarquista Jean Kachindzew, conegut com Annanico. Sos pares es deien Nicolas Kachindzew i Catherine Calvet. Emigrà a França per ampliar estudis. El maig de 1890 va ser detingut amb altres exiliats russos sota l'acusació d'haver tramat una conxorxa per atemptar contra el tsar de Rússia. El juliol de 1890 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional amb altres «nihilistes» russos (Lavrenius i Levof) i condemnat per fabricació d'explosius. El 2 de setembre de 1892 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Auguste Delalé (1907)

- Auguste Delalé: El 16 de maig de 1864 neix a Tours (Centre, França) el militant anarquista i sindicalista André Auguste Delalé. Sos pares es deien Philippe Delalé, teixidor de seda, i Jeanne Suzanne Matraz, obrera de seda. Fill d'una família pobra de teixidors, de jove també farà d'obrer teixidor, però aviat aprendrà l'ofici de sabater a Romans d'Isèra (Occitània), centre important de la indústria sabatera. Va militar en diversos grups anarquistes del departament del Droma, com ara «Les Indignés», i, a partir de 1888, de Viena del Delfinat. Posteriorment s'instal·là a París (França) i col·laborà en el periòdic La Révolte, de Jean Grave. De març al 20 d'octubre de 1893 va ser gerent de Le Père Peinard, d'Émile Pouget, en substitució d'Aristide Gardrat, i va patir dues condemnes per difamació –una a Cherbourg, el desembre de 1893, i altra a Grenoble, el març i abril de 1894. En aquesta època era obrer sabater a Romans d'Isèra. Va haver de fer un període militar de 28 dies a Viena del Delfinat i en acabar s'instal·là a Lo Borg dau Peatge, on fou portaveu del grup anarquista i intervingué en nombroses reunions públiques. La seva companya, la militant anarquista Blanche Marie Blanc (Aline), exesposa de Frédéric Rigaudin, que havia conegut  a la Casa del Poble de Romans d'Isèra, era mare de la futura neomaltusiana llibertària Jeanne Humbert. Entre 1898 i 1899 participà amb una escissió socialista de Romans d'Isèra en la constitució d'una efímera «Lliga de la Coalició de Forces Revolucionàries de Romans d'Isèra i Bourg-de-Péage». El 23 de gener de 1900 prengué la paraula en una xerrada contradictòria amb Jules Guesde i Alexandre Zévaès a Romans d'Isèra. A començament de 1901 s'instal·là a Besançon (Franc Comtat, Arpitània) per treballar de representant de joieria i més tard a Tours (Centre, França) per fer feina de teixidor. A Tours creà un grup anarquista i organitzà conferències amb destacats militants llibertaris (Jean Marestan, Louise Michel, Laurent Tailhade, Alexandre Jacob, etc.). També a Tours denuncià un convent que explotava mà d'obra infantil. El maig de 1903 retornà amb Aline a París. Els companys li trobaren un allotjament al carrer Cavé, al barri de Montmartre, i reprengué el seu ofici de sabater i les seves col·laboracions en Le Libertaire. El juliol de 1903, dos articles («À l'oeuvre» i «Anarchismes»), apareguts en els números de l'1 i del 15 de maig de 1903 de Le Libertaire, van fer que fos condemnat a dos mesos de presó per difamació a Dijon (Borgonya, França). En sortir de la garjola s'integrà en el moviment sindicalista. El maig de 1904 reemplaçà el sabater Le Mao com a gerent de L'Ouvrier des Cuirs et Peaux, òrgan oficial de la Federació Nacional dels Cuiros i Pells. En aquesta mateixa època va ser nomenat secretari ajudant del Sindicat de Sabaters de París, càrrec que ocupà alternativament amb l'anarquista Brossard, qui li va succeir definitivament en 1907. El juny de 1904, juntament amb Georges Yvetot, representà la Borsa del Treball de París en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) celebrat a Amsterdam (Països Baixos) i quan la Secció Francesa de l'AIA va ser creada el setembre de 1904, en va ser nomenat tresorer. El gener de 1905 fou secretari del «Comitè Pivoteau», creat en 1903 per fer costa un obrer ajustador, Victor Pivoteau, que havia matat a trets i a cops de punxó un capatàs que es negava a tornar-lo a contractar; l'adreça d'aquest comitè fou el seu despatx a la Borsa del Treball de París i malgrat tots els esforços Pivoteau va ser condemnat el 9 de gener de 1905 a 10 anys de presó. El 29 d'abril de 1907 va ser detingut, juntament amb Jean Bousquet i Albert Lévy, per les paraules dites en un míting celebrat el 25 d'abril a la Borsa del Treball, i acusat de «provocació directa al robatori, a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi». Aquell mes també, arran d'una vaga de sabaters, va ser acusat d'«incitació a la revolta», però el procés va acabar sobresegut. El 16 de maig de 1907 participà, amb altres destacats militants (Alphonse Merrheim, Émile Pouget, Marcel Sembat i Miguel Almereyda) en un gran míting públic al Palais du Travail del carrer Belleville de París contra les detencions preventives dels membres de La Guerre Sociale. El 7 de setembre de 1907 participà, amb Miguel Almereyda i Eugène Merle, en la conferència contradictòria «Les partis politiques et l'action ouvrière» a la Sala Aumaitre de La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França). El 13 de setembre de 1907 va ser absolt en l'Audiència del Sena en un judici amb altres nou antimilitaristes del delicte d'haver aferrat el 8 d'agost d'aquell any un cartell contra la repressió de les vagues de Raon-l'Étape (Lorena, França). Entre el 20 i el 22 de febrer de 1908 va ser jutjat, amb altres 11 militants de la Confederació General del Treball (CGT), pel cartell «Govern d'assassins», editat el juny de 1907 durant la lluita dels vinyataires occitans, però «Els Dotze» van ser absolts. El juny de 1908 va ser delegat de la CGT arran d'una vaga de cosidors de sabates a París i l'octubre d'aquell any participà en la fundació del Comitè de Defensa Social (CDS). L'11 de desembre de 1908 va ser nomenat membre de la Comissió de Vagues i de la Comissió de la Vaga General de la CGT en nom de la Secció de les Borses del Treball. El març de 1909, en substitució del seu anterior gerent Léopold Verrier, va demanar el permís per a editar el setmanari anarquista en llengua xinesa Xin Shiji (1907-1909), subtitulat en esperanto La Novaj Tempo i en francès Le Nouveau Siècle; aquest periòdic va ser fundat per Li Shizeng, Wu Zhihui i Zhang Jingjiang. En aquesta època no trobà feina de sabater i treballà de representant, militant en el sindicat dels viatjants de comerç. L'abril de 1909 va fer costat una vaga de botoners a Méru (Picardia, França) i va ser atacat per una laringitis tuberculosa que s'agreujà pel fred i la pluja. Durant l'albada de l'11 de juny de 1909 el seu domicili, al número 21 del carrer Pradier de París, va ser escorcollat per la policia durant una investigació sobre l'ona de sabotatges a les línies telegràfiques i telefòniques que s'havia desencadenat aleshores. Auguste Delalé va morir el 12 de maig de 1910 al seu domicili del XIX Districte de París (França) i el seu cos va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Al seu enterrament van assistir-hi personalitats del món sindical i llibertari, com ara Henri Dret, Charles Malato, Gaston Montéhus i Alexandre Luquet.

***

Fitxa de la policia francesa d'Eugenio Agustinucci

- Eugenio Agostinucci: El 16 de maig de 1867 neix a Genzano di Roma (Roma, Laci, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Eugenio Agostinucci. Sos pares es deien Giuseppe Agostinucci i Caterina Duri. Empaperador i pintor de professió, els primers informes de la Prefectura de Policia de Roma el qualifiquen de «poc amant de la feina» i «un dels sectaris més temibles del districte». Entre finals de la dècada dels vuitanta i principis de la del noranta, època d'una profunda crisi en el sector de la construcció, fou un dels protagonistes del moviment dels desocupats a Roma. Fou un dels organitzadors entre els treballadors desocupats de la construcció romans dels disturbis que tingueren lloc el 8 de febrer de 1889. A partir de 1890, en estreta col·laboració amb Pietro Calcagno i Ettore Gnocchetti, es dedicà a la creació i enfortiment de la Federació Anarquista. Va ser condemnat a tres mesos de presó i multat per haver intervingut en la manifestació del 19 de març de 1891 a la plaça Dante. Formà part de la comissió que s'encarregà de l'organització de la Festa del Treball i prengué part en els fets del Primer de Maig de 1891 que tingueren lloc a la plaça Santa Croce in Gerusalemme de Roma, on unes dues-mil persones es manifestaren sota la bandera de la Federació Anarquista Revolucionària (FAR); aquesta manifestació, feta amb la finalitat de construir una gran organització obrera des d'una perspectiva insurreccionalista i animada per la presència d'Amilcare Cipriani, acabà en greus enfrontaments entre els obrers i la policia, amb un mort i centenars de ferits entre els manifestants. Per la seva participació en aquest fet, el 4 de juliol de 1892 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació a 28 mesos i 15 dies de presó i a un any de vigilància especial. Amnistiat, encara patí altres petites condemnes, però continuà amb la seva propaganda anarquista. Participà en les protestes, sobretot a Roma, contra la matança del 17 d'agost de 1893 a Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània), quan un nombre imprecís d'obrers italians van ser assassinats per una turba de treballadors francesos encegats pel xovinisme. L'agost de 1893 va ser novament detingut i acusat, segons l'article 248 del Codi Penal, de «pertinença a associació criminal», però l'octubre d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. Durant la nit del 7 de gener de 1894 participà, juntament amb Ettore Gnocchetti, en una reunió que va acabar al carrer Lungaretta del barri roma del Trastevere amb un enfrontament amb la policia al crit de «Visca la Revolució! Visca l'Anarquia!»; fet que es va tancar amb una condemna de dos anys i tres mesos de presó. En 1895 se li va assignar la residència i va ser deportat a l'illa de Ponça. Després de purgar la pena, pogué retornar a Roma sota vigilància especial. En 1899, després d'una temporada a Bucarest (Romania), retornà a Roma, però poc després, el 27 de juny de 1900, passà a Niça (País Niçard, Occitània), on treballà amb un negociant de paper pintat i entrà en contacte amb els anarquistes italians residents. En aquesta època la policia francesa el qualificà «d'una intel·ligència superior i dotat d'una força física poc comuna» i el considerà «molt perillós», ressenyant que assistia a totes les reunions llibertàries i sindicalistes. A finals de gener de 1901 va ser processat amb Umberto Mancini i Andrea Venturi, per «violències lleugeres». El Primer de Maig de 1901, en un acte al restaurant Cuggia, al barri de Saint Sylvestre de Niça, organitzat per la Federació Socialista Revolucionària Italiana (FSRI), cridà, amb un grup d'altres sis italians (Casalini, De Angelis, Ferrini, Oberti, Pero i Venturi), eslògans com «Visca Bresci!, Mort al Rei! I Visca l'Anarquia». Assistí a la Borsa del Treball de Niça i contribuí a la seva divisió i escissió, organitzant-se una nova organització independent, la Federació de Cambres Sindicals Obreres de Niça, molt més radical que l'anterior submisa a l'Ajuntament de la ciutat; aquesta nova Borsa del Treball s'adherí al sindicalisme revolucionari a la Confederació General del Treball (CGT). Fou un dels animadors de la vaga dels obrers pintors, recorrent les obres i denunciant els esquirols. Durant la vaga de descarregadors, formà part del comitè que tenia permanència a la seu del sindicat i al Borsa del Treball independent. Entre novembre de 1902 i març de 1903 va romandre a Roma i l'estiu de 1903 passà una temporada a Antíbol (Provença, Occitània), amb Antonio Motta i Andrea Venturi. També participà activament en la vaga general de setembre de 1903 a Niça. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 prengué part en el Congrés Nacional Anarquista que se celebrà a Roma. Posteriorment compaginà estada entre Roma, Niça i Marsella. Fou un dels atiaren la idea de crear a Niça un comitè compost per anarquistes, socialistes i republicans per a lluitar per l'excarceració de l'anarquista antimilitarista Augusto Masetti i per a l'organització d'una subscripció i una campanya de conferències antimilitaristes arreu d'Itàlia. En contacte amb anarquistes residents als Estats Units, distribuí el periòdic Cronaca Sovversiva. Entre 1909 i 1910 col·laborà, sota el pseudònim Miorn, en el periòdic en llengua castellà de Niça Tierra y Libertad. El 23 d'abril de 1911 la policia el detectà a Roma. En 1919 residia a Niça, on treballava de guardià a Villa Mireille, però aquest mateix any passà a treballar en l'empresa de pintures Demagistri de Vichy (Alvèrnia, Occitània). Sembla que s'allunyà del moviment anarquista, ja que quan es va adherí a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) es declarà socialista. L'avançada edat i la mala salut el separaren progressivament de la militància política. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.  

***

Notícia de l'escorcoll del domicili de Laurentine Sovraz publicada en el diari parisenc Le Journal del 8 de març de 1918

- Laurentine Souvraz: El 16 de maig –algunes fonts policíaques citen erròniament el 6 de maig– de 1871 neix a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) l'anarquista neomaltusiana Laurentina Pierrete Souvraz –el llinatge també citat erròniament Sauvraz o Sauveraz–, que va fer servir els pseudònims Louise Silvette (o Sylvette) i Louise Sorel. Era filla de Gaspar Louis Souvraz i de Marie Joséphine Combe. Membre del grup anarquista «Les Indignés de Vienne», va ser la companya de Toussaint Bordat quan aquest va viure en aquesta ciutat. L'abril de 1890 la parella s'instal·là al número 55 del bulevard Barbès de París (França). Participà activament en les campanyes i en les gires propagandístiques de son company. En 1896 i 1909 col·laborà en Le Libertaire, sobretot amb articles antinatalistes. En 1911 era la companya, des de feia un parell d'anys, del periodista anarquista Louis Matha i aleshores la parella vivia al número 68 del carrer Rochechouart de París i regentava una petita llibreria neomaltusiana, on es venia articles contraceptius (preservatius, espermaticides, productes per avortar, etc.), llibres i fullets, que fins i tot oferta va en Le Libertaire, fet pel qual ella va ser processada, jutjada el novembre de 1911 i absolta. El 22 de febrer de 1912 va ser inscrita en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En aquesta època col·laborava en els periòdics Combat i La Cravache, i estava subscrita a Le Combat Syndicaliste. Durant la Gran Guerra, la seva correspondència va ser interceptada per la policia i les autoritats pogueren constatar que expedia productes contraceptius per correu, obrint-se una investigació sobre això, que implicà l'escorcoll del seu domicili el 7 de març de 1918, on la policia trobà llibres i fullets neomaltusians, però aquest cas va ser sobresegut el 26 de juliol de 1918. El maig de 1921 la parella s'establí al número 12 del carrer Draveil de la Cité Paris-Jardins de Draveil (Illa de França, França). El maig de 1922 va ser esborrada del «Carnet B» del departament del Sena. Laurentine Souvraz va morir el 29 d'octubre de 1946 a Draveil (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Paolo Zanella

- Paolo Zanella: El 16 de maig de 1871 neix a Verona (Vèneto, Itàlia) el paleta i pintor anarquista Paolo Zanella. Sos pares es deien Gaetano Zanella i Caterina Zampieri. La seva fitxa policíaca el qualificava d'actiu propagandista anarquista i de «perillós home d'acció» i molt relacionat amb els anarquistes Amedeo Bragantini i Giusto Annibale Danen. L'octubre de 1891 va ser detingut amb altres companys (Amedeo Bregantini, Giacomo Colli, Annibale Maraschini i Attilio Zago), sota l'acusació de pertànyer a «associació criminal» i denunciat per haver danyat el monument a Paolo Veronese (Paolo Caliari) i per haver proferit crits sediciosos («Visca l'anarquia»); se'n sortí amb una multa i el desembre d'aquell any va ser posat en llibertat. El gener de 1892 va ser novament detingut amb Amedeo Bregantini i Attilio Zago sota l'acusació de «enrenous nocturns». El setembre de 1892 va ser denunciat juntament amb Amedeo Bragantini i Attilio Zago per haver decapitat l'estàtua de Sant Francesc a Dossobuono (Vèneto, Itàlia) i per haver realitzat pintades subversives contra el Govern i contra la propietat, alhora que glorificava l'anarquia i la revolta, però finalment no va ser processat. El maig de 1893 amb Amedeo Bragantini i altre company va anar a la redacció del diari L'Adige i, segons la policia, va exigir amb amenaces la rectificació d'un article ofensiu per al moviment anarquista. El 25 d'octubre de 1893 va ser detingut juntament amb Amedeo Bragantini i Annibale Danen i condemnat a tres mesos de presó per ultratge i violència contra dos policies. El febrer de 1895, marxà cap a Gènova (Ligúria, Itàlia) i d'allà cap al Brasil, d'on retornà el gener de 1897. El març d'aquest any es va traslladar a Zuric (Zuric, Suïssa) d'on, arran d'un escorcoll el novembre, va ser acusat de possessió de 300 còpies d'un periòdic anarquista i per aquest motiu el 21 d'octubre de 1898 es va decretar la seva expulsió, juntament amb altres set companys (Alfredo Bacci, Davide De Benedetti, Pietro Capelli, Enrico Vincenzo Carrara, Francesco Giovanni Coletto, Antonio Galanti i Raffaele Maccaro). Posteriorment s'establí a Brussel·les (Bèlgica) i després a París (França). Expulsat de França, va ser localitzat per les autoritats a Torí (Piemont, Itàlia) i l'agost de 1902 traslladat a Verona. El juny de 1903 establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on freqüentà els cercles anarquistes i rebé periòdics anarquistes americans. El 29 de juliol de 1910 assistí a una conferència de Maria Rygier sobre el regicidi d'Humbert I d'Itàlia en el seu desè aniversari. En els anys successius continuà fidel a les idees anarquistes, però sense tenir una militància destacada. Paolo Zanella va morir el 8 de maig de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Retrat d'Émile Ricbourg, realitzat a partir de la foto antropomètrica d'Aphonse Bertillon, publicat en el diari parisenc Le Petit Journal del 6 d'agost de 1902

- Émile Ricbourg: El 16 de maig de 1872 neix a Albert (Picardia, França) l'anarquista Émile Alfred Honoré Ricbourg –el llinatge citat sovint erròniament de diferents maneres (Richbourg, Rubourg, etc.). Sos pares es deien Narcisse Désiré Honoré Ricbourg, peó de camins dels Ferrocarrils del Nord, i Maria Fernet. Es guanyava la vida com a emmotllador en metalls. En 1889 vivia a Pont-à-Mousson (Lorena, França). A finals dels anys vuitanta fou membre del grup anarquista d'Amiens (Picardia, França), del qual formaren part Louis Gosselin, Jules Lemaire, Harles Leoy i els germans Tarlier (Camille, Charles, Eugène, Emilien i Joseph), entre d'altres. En aquesta època vivia a Albert, separat de sa companya. El 17 d'octubre de 1890 s'allistà a Péronne (Picardia, França) per tres anys en l'exèrcit i va ser integrat en el V Regiment d'Hússars i el 17 de juliol de 1892 va ser destinat a la III Companyia de Fusilers de Disciplina a Algèria. L'11 de gener de 1893 va ser condemnat pel II Consell de Guerra Permanent de la Divisió Militar d'Orà (Orà, Algèria Francesa; actualment Algèria) a un any de presó i 50 francs de multa per «trancament de tanca». L'11 de gener de 1894 va ser posat en llibertat i enviat el 22 de gener de 1894 a la III Companyia Disciplinària. El 5 de setembre de 1894 va ser llicenciat per «perforació del tímpan». Posteriorment s'instal·là a Puteaux (Illa de França, França), al número 4 del carrer Pitois. L'octubre de 1900 va ser detingut al voltants del Bosc de Boulogne per un agent de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) sota l'acusació d'haver intentat provocar un descarrilament en furtar 17 peces de coure dels rails de la línia del tramvia Neuilly-Boulogne; jutjat per aquest fet, va ser condemnat a un mes de presó per «robatori de material de la línia fèrria». El juliol de 1901 va ser acusat d'implicació en la fabricació de moneda falsa després de la detenció de tres anarquistes (Marie Boucaux, Paul Chartier i Émile Haraucourt). El setembre de 1901 fugí cap a Amiens, on visqué a casa de Jules Lemaire, i va fer la verema al Marne juntament amb els germans Tarlier. De bell nou s'establí a Puteaux (Illa de França, França), on muntà el seu taller al número 83 del carrer de París. El 3 d'agost de 1902 va ser detingut, juntament amb sa companya, la bugadera Berthe Gabrielle Cadet, amb qui estava casat, i els anarquistes Guillaume-Joseph Mauguard (Raoul l'Anarchiste) i Louise Zoucker, sota l'acusació de fabricació de monedes de plata de 10 i 20 francs falses; jutjat per aquest fet, l'1 de maig de 1903 Mauguard va ser condemnat a cinc anys de presó i ell va ser absolt. Émile Ricbourg va morir el 8 de febrer de 1907 al seu domicili, al numero 45 del carrer Poireau, de Puteaux (Illa de França, França), escortat per sa companya Berthe Cadet.

***

José María Puyol Albéniz

- José María Puyol Albéniz: El 16 de maig de 1882 –algunes fonts citen erròniament 1881 o 1883– neix a Lugo (Lugo, Galícia) –algunes fonts citen erròniament Cascante (Tudela, Navarra) i Daimiel (Ciutat Real, Castella, Espanya)–, on son pare, empleat de Correus i Telègrafs, havia estat destinat, el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista José María Puyol y Albéniz. Sos pares es deien Emiliano Puyol y Fisac i Jovita Albéniz. Es crià a Cascante, d'on era natural son pare, i estudià al seminari de Tudela (Tudela, Navarra), on aconseguí una sòlida cultura. Aficionat al teatre, va ser actor com altres membres de sa família –sa germana fou primera actriu d'una reconeguda companyia teatral. Emigrà a Amèrica i residí uns anys a l'Argentina i a l'Uruguai. Moltes fonts diuen que retornà en 1931 a la Península amb la proclamació de la II República espanyola, però el cert és que en 1921 residia a Oviedo (Astúries, Espanya), on aquell any el Jutjat d'Instrucció d'aquella ciutat el processà per «injúries i desacatament». Instal·lat a València (València, País Valencià) en els anys republicans, va ser un dels responsables de diverses publicacions (Heraldo de Aragón, El Imparcial, El Liberal, El Sol, etc.). Durant la Revolució espanyola, amb altres companys anarquistes vinguts de l'Argentina (Blancho, Rodolfo González Pacheco, Lanuza), col·laborà en la premsa llibertària i fou, amb José Muñoz Congost, responsable del diari alacantí Liberación (1937-1938). També, amb José Pérez Burgos, dirigí el diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) editat a Almeria (Andalusia, Espanya) Emancipación (1937-1939). El 28 de març de 1939, quan el triomf franquista era un fet, aconseguí embarcar des del port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) a bord del carboner britànic Stanbrook cap a l'Àfrica del Nord i fou internat al camp de concentració de Relizane (Relizane, Algèria). Posteriorment residí a Alger (Algèria) i a Boufarik (Blida, Algèria), on rebé el suport de l'anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco. En 1945 col·laborà en el periòdic algerí Solidaridad Obrera, òrgan del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) d'Àfrica del Nord. En aquesta època va fer nombroses conferències tant a Alger com a l'Agrupació Llibertària d'Orà (Orà, Algèria). En l'exili va relacionar-se molt amb Pedro Herrera Camarero, José Muñoz Congost, José Pérez Burgos i Antonio Verardini Díaz-Ferreti. En 1945 va publicar el fullet Prensa burguesa y prensa proletaria. Cháchara por acuerdo de los compañeros de Boufarik. Fidel cervantista, el 18 de novembre de 1945 fou l'orador de la cerimònia d'inauguració d'una placa en honor a Miguel de Cervantes Saavedra a Alger, de qui es considerava deixeble, a la zona de la cova que li va servir de refugi en una temptativa d'evasió. Sobre aquest escriptor va publicar en 1946 el llibre Don Quijote de Alcalá de Henares. Racimo cervantino. L'estiu de 1947 participà, amb Conrado Lizcano Montealegre, en l'Exposició d'Art i d'Artesania Espanyols organitzat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Orà. En 1948 publicà la novel·leta Guingul o el rodar de las almas. Novela dialogada inédita. Hospitalitzat a Orà després d'un accident, marxà posteriorment cap a França i passà a residir a la colònia agrícola d'Aymare (Guiena, Occitània), organitzada per l'MLE per acollir en una propietat de 120 hectàrees els companys ancians, malalts o mutilats de guerra, fins a 1959, any en el qual entrà a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). A més de les citades, durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Acció Sindical, Boletín Confederal, Boletín Informativo, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Inquietudes, Nao, Nosotros, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplement Literari de Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Deixà inèdita una biografia, la primera coneguda, de l'escriptor Pedro Luis de Gálvez, gran amic seu, amb qui va escriure obres conjuntes, va viure un temps a Saragossa (Aragó, Espanya) i qui li va dedicar un poema («Mariá Pujol») –Puyol publicà sobre Luis de Gálvez nombrosos records en Solidaridad Obrera. José María Puyol Albéniz va morir el 24 de setembre de 1964 a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras (Provença, Occitània) –el certificat de defunció cita el seu domicili– i fou enterrat l'endemà religiosament, fet que va impedir que nombrosos companys assistissin als seus funerals. Segons alguns, sempre s'havia vist atret pel misticisme i mai no havia deixat de ser catòlic.

José María Puyol Albéniz (1882-1964)

***

Notícia de la detenció de Fernande Richir apareguda en el periòdic parisenc La Libre Parole del 15 de desembe de 1910

- Fernande Richir: El 16 de maig de 1883 neix a Songeons (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionària Fernande Marie Anne Richir. Sos pares es deien Eugène Auguste Camille Richir, funcionari principal de contribucions indirectes, i Anne Leonce Lordonné. En 1892 son pare morí i sa mare regentà un estanc a Bellaing (Nord-Pas-de-Calais, França) fins a la seva mort en 1898. Amb sa germana petita passà a ser tutelada. A finals de 1902 s'establí amb son company, l'anarquista Benoît Broutchoux, a Lens (Pas-de-Calais, França) i en 1903 la parella tingué una filla, Églantine. L'any següent nasqué a Sallaumines (Nord-Pas-de-Calais, França) son fill Germinal. Entre 1907 i 1910 fou gerent del periòdic L'Action Syndicaliste, dirigit per son company. El 28 de setembre de 1907 va ser denunciada amb son company per unes declaracions insultants contra la policia fetes per l'últim en un míting celebrat el 20 de juliol anterior a Denain (Nord-Pas-de-Calais, França). L'11 d'octubre de 1907 va ser condemnada pel Tribunal Correccional de Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) a 50 francs de multa per «injúries» a la gendarmeria al final d'una conferència antimilitarista. El 10 d'abril de 1908 va ser jutjada per l'Audiència de Saint-Omer (Nord-Pas-de-Calais, França), en tant que gerent, per un article antimilitarista signat per Alzir Hella publicat en L'Action Syndicale del 6 d'octubre anterior i va ser condemnada a sis dies de presó i a 100 francs de multa, mentre que Alzir Hella va ser penat amb dos anys de presó i Charles Billy a sis mesos. El 24 de desembre de 1910 va ser detinguda a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). L'abril de 1911 sa filla Églantine morí de bronquitis. El 8 de novembre de 1914 es casà a Montcenis (Borgonya, França) amb son company Benoît Broutchoux. A principis de 1916 s'instal·là al carrer Damrémont de París amb son company, llicenciat després d'haver estat gasejat al front. El 19 de març de 1917 va ser condemnada a 15 dies de presó per distribució del pamflet «Du charbon... ou la paix». A partir d'aquest moment compartí militància amb son company la resta de sa vida a Vilanuèva d'Agen. Son company morí en 1944. Fernande Richir va morir el 3 de setembre de 1947 a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània).

***

Notícia de l'autòpsia de Fulgencio Segura Pérez apareguda en el diari madrileny La Voz del 25 de novembre de 1920

- Fulgencio Segura Pérez: El 16 de maig de 1890 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarcosindicalista Fulgencio Segura Pérez. Sos pares es deien Angelino Segura Segura i María Pérez Reig. Militant del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava de torner als tallers de les «Foneries Escorsa» de la barriada de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). El 22 de novembre de 1920 va ser ferit de mort al carrer Constitució de la barriada de Sants de Barcelona, per tres sicaris del Sindicat Lliure. Greument ferit, va ser portat d'urgència a l'hospital del districte d'Hostafrancs i posteriorment va ser ingressat a l'Hospital Clínic de Barcelona on va morir l'endemà, 23 de novembre de 1920, i va ser enterrat al cementiri barceloní de Montjuïc. El cadàver presentava quatre dispars, dos mortals de necessitat. Dies després va ser detingut un tal Francesc Valls, però aquest crim restà impune.

Maria Lacerda de Moura

- Maria Lacerda de Moura: El 16 de maig de 1897 neix a la hisenda «Monte Alverne» a Manhuaçu (Minas Gerais, Brasil) la feminista llibertària, escriptora polèmica, oradora prestigiosa i activista cultural i política del Brasil de les primeres dècades del segle XX Maria Lacerda de Moura. Cinc anys més tard, sos pares (Modesto de Araujo Lacerda i Amelia de Araujo Lacerda) es van traslladar a Barbacena. En aquesta ciutat Maria Lacerda va començar els seus estudis primaris a l'«Externato del Asilo de Huérfanos», tenint com a professora una religiosa, la Germana Rosa. Per contrarestar la influència de l'ensenyament religiós que rebia sa filla, Modesto Lacerda, home culte i anticlerical, va convèncer Maria, que tenia entre 10 i 12 anys, perquè traduís el gran pensador anticlerical Maurice Lachâtre.  Es va llicenciar a l'Escola Normal de Barbacena el 1904, i es va interessar per les idees anticlericals i pedagògiques dels anarquistes, especialment de Francesc Ferrer i Guàrdia. Maria El 14 de gener de 1905 es va casar amb Carlos Ferreira de Moura. Va dedicar-se a ampliar la seva educació (música, pintura, xilografia, pirografia, brodadura, etc.), sense abandonar la lectura. Quan tenia 21 anys va ser nomenada professora de Treballs Manuals de l'Escola Normal de Barbacena, passant després a ensenyar pedagogia, higiene, i acabar com a directora del «Podagium», annex de l'escola. Va buscar finançament per solucionar la situació d'un grup de gent que mal vivia a xaboles i que va donar lloc a la creació del conjunt «Vila D. Vicoso» de 22 habitatges construïts a la Colina de Barbacena. Es va dedicar a l'ensenyament gratuït fundant la Lliga Contra l'Analfabetisme, en col·laboració amb els Oficials de l'Escola Militar, on va intentar aplicar els mètodes de Montessori, Robin, Faure i Ferrer i Guàrdia. Va escriure nombrosos articles i llibres criticant la moral sexual burgesa, denunciant l'opressió sexista exercida sobre les dones, riques i pobres. En 1920, a Rio de Janeiro, va fundar la Lliga per a l'Emancipació Intel·lectual de la Dona, que lluitava a favor del sufragi femení. Entre els temes triats per l'escriptora tenim l'educació sexuals de les joves, la virginitat, l'amor lliure, el dret al plaer sexual, el divorci, la maternitat conscient i la prostitució, qüestions poc discutides per les dones de l'època. Va publicar articles en diversos periòdics, sobretot en la premsa anarquista brasilera (A Plebe, O Combate), argentina i espanyola, i va editar en 1923 la revista Renascença, especialitzada en les qüestions sobre la formació intel·lectual i moral de les dones. Va atacar durament la societat caduca, la desigualtat social, la corrupció, l'ús dels càstigs corporals en l'ensenyament, els vicis, les drogues, el joc; la seva bandera de lluita era l'emancipació de la dona, la divulgació de les arts sanes, de la poesia, de la música, dels llibres i de la qüestió social. En aquest mateix any va desagradar molts anarquistes per referir-se positivament a les reformes educatives promogudes pels bolxevics a la URSS, tota vegada que ja s'havien denunciat les persecucions que patien els anarquistes russos per part dels comunistes. Les invitacions per part del Partit Comunista Brasiler, acabat de crear, perquè ingressi a les seves files seran constants. De la mateixa manera, va publicar diversos assaigs, com ara: Em torno da educação (1918), A mulher moderna e o seu papel na sociedade atual (1923), Religião do Amor e da Beleza (1926), Han Ryner e o amor plural (1928), Fascismo: filho dileto da Igreja e do Capital (1928), Amaie não vos multipliqueis (1932) o A mulher é uma degenerada? (1932). Maria de Lacerda Moura és considerada una de les pioneres del feminisme a Brasil, fundadora en 1921 de la Federació Internacional Feminista. Es va convertir en una difusora al Brasil del pensament del filòsof anarquista Han Ryner i va ser molt popular a l'Uruguai, Xile i Mèxic, països on va fer una important gira propagandística en 1929. Com a anarcofeminista es va unir als moviments obrers i sindicals de la seva època, i entre 1928 i 1937, corresponent al període més intens de la seva activitat intel·lectual, va formar part d'una comunitat llibertària autogestionària a Guararema (São Paulo), formada principalment per anarquistes individualistes i desertors espanyols, francesos i italians de la Gran Guerra. Va descriure l'experiència d'aquesta època d'aquesta manera: «Lliure d'escoles, lliure d'esglésies, lliure de dogmes, lliure d'acadèmies, lliure de proteccions, lliure de prejudicis governamentals, religiosos i socials.» La repressió política durant el govern de Getúlio Vargas va obligar a la dissolució de la comunitat, havent de fugir a Rio de Janeiro, on  va treballar a Ràdio Mayrink Veiga llegint horòscops. Va formar part de la maçoneria i dels Rosa-Creu, però es va distanciar d'aquesta públicament quan va saber que la seva seu a Berlín havia estat cedida als nazis. La seva última conferència (O Silêncio) va ser realitzada al Centre Rosa-Creu, al qual va tornar a lligar-se durant els últims anys de sa vida. Maria Lacerda de Moura va morir el 20 de març de 1945 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).

Maria Lacerda de Moura (1897-1945)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 15 de maig

Esdeveniments

Capçalera del primer número de L'Affamé

- Surt L'Affamé: El 15 de maig de 1884 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic bimensual L'Affamé. Organe communiste-anarchiste paraissant tous les quinze jours (L'Afamegat. Òrgan comunista-anarquista que apareix tots els 15 de cada mes). Va ser administrat per Auguste Chauvin i la gerència la portà Louis Bouisson i C. Godard. Encara que els articles es publicaren anònimament, hi van col·laborar Louis Buisson, Étienne Bellot, Auguste Chauvin, Prosper Ferrero, C. Godard, Justin Mazade, Alphonse Montant (Monat) i Joseph Torrens. Aquest periòdic sortí en un període de recessió econòmica i durant una epidèmia de còlera que deixà nombroses víctimes entre les capes més desafavorides de la població –el seu primer gerent, Bouisson, caigué malalt el juliol d'aquell any i per això va ser substituït per Godard. Alguns articles es publicaren en llengua italiana. En sortiren sis números, l'últim el 27 de juliol de 1884, i els seus responsables van ser perseguits, jutjats i condemnats per la justícia.

***

Capçalera de L'Ère Nouvelle

- Surt L'Ère Nouvelle: Pel maig de 1901 surt a París (França), editada per E. Armand i Marie Kugel, el primer número de la revista mensual L'Ère Nouvelle. Quan va morir Kugel, Armand va seguir tot sol la publicació. La revista tindrà diversos subtítols («Guerra a les iniquitats socials», «Revista d'emancipació individual», «Unió Evangèlica Independent», «Revista mensual», etc.), segons l'evolució d'Armand mateix, que des del cristianisme llibertari evolucionarà fins a l'anarquisme individualista.  El 16 de maig de 1901 inauguraren la seu de la revista (carrer Julie, 42, i Joannès, 2, de París). La revista es va suspendre durant l'empresonament, a partir del 6 d'agost de 1907, d'Armand per emissió de falsa moneda i es va reprendre amb el número 46 d'abril de 1910; l'últim número serà el 56, de maig-juny de 1911. La tirada era d'uns 2.500 exemplars i en determinats moments es va publicar a Billancourt i a Orleans. Entre els col·laboradors trobem A. Blanc, Madeleine Carlier, Alfonse Chafo, Ernst Crosby, A. Fromentin, J. B. Henry, Ch. Hotz, Kropotkin, Marie Kugel, Jacques Le Peager, Mealy, Octave Mirbeau, Max Nettlau, Raoul Odin, J. Prudhommeaux, Paul Richard, Jean Roth, Edouard Rothen, A. Sartoris, J. Tregouboff, Samuel Vincent, T. Waffler, Henri Zisly, entre d'altres. També va editar fullets de diversos autors: Émile Armand, Marie Kugel, Constantin Gherer, Madeleine Vernet, Voltairine De Cleyre, etc.

***

Capçalera d'El Preso Social

- Surt El Preso Social: Pel maig de 1926 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de l'anual El Preso Social. Publicación del Comité Pro Presos Sociales de Buenos Aires. En sortiren set números, l'últim en 1931.

***

Edició de la conferència

- Conferència de Han Ryner: El 15 de maig de 1927, a l'«Escola del Propagandista» de París (França), organitzada per Georges Chéron, l'intel·lectual anarcoindividualista Han Ryner pronuncia una reeixida conferència sobre Élisée Reclus. El gener de 1928 serà editada en «La Brochure Mensuelle» amb el número 61 sota el títol Élisée Reclus (1830-1905). Posteriorment serà reeditada en diverses ocasions pel «Grup Maurice-Joyeux».

***

Coberta de la revista Mañana realitzada per Ramón Acín Aquilué

- Surt Mañana: Pel maig de 1930 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual Mañana. Revista obrera. Era l'òrgan teòric dels anarcosindicalistes del Grup «Solidaridad», de tendència «trentista». Aquest grup va treure el setmanari Acción entre febrer de 1930 i abril de 1931. Mañana va ser dirigida per Antonio García Birlán (Dionysios). La coberta va ser dissenyada per l'artista anarquista Ramón Acín Aquilué. Van ser col·laboradors destacats militants anarcosindicalistes, com ara Diego Abad de Santillán, Ramón Acín Aquilué, Fernando Castillo, Christiaan Cornelissen, Higinio Noja Ruiz, Joan Peiró Belis, Ángel Pestaña Núñez, Isaac Puente Amestoy, Rudolf Rocker, Alejandro Sancho Subirats (Fernando Castillo), Alejandro Schapiro, Fernando Villanueva, José Villaverde Velo, etc. Trobem articles de diverses temàtiques, com ara economia, organització anarquista, cultura, educació, feminisme, medicina, etc. A partir del número 6, d'octubre de 1930, la revista es publicà amb irregularitat per mor de la repressió. S'organitzaren diversos festivals per recaptar fons per a la seva publicació. En sortiren vuit números, l'últim el juny de 1931.

***

Portada d'un exemplar de La Grande Réforme

- Surt La Grande Réforme: Pel maig de 1931 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual La Grande Réforme, amb un llarg subtítol: Organe de la Ligue de la Régéneration Humaine fondée par Paul Robin en 1896. Culture individuelle - Réforme de la morale sexuelle - Transformation social. Aquesta publicació neomaltusiana, la va dirigir Eugène Humbert i va deixar de publicar-se al número 100, coincidint amb la declaració de guerra l'agost de 1939. Després de la guerra, en 1946, es reprendrà fins a 1949 quan deixarà de publicar-se per manca de mitjans; en aquest temps, i sota la direcció de Jeanne Humbert, sortiren 32 números. Es finançava de la venda de  preservatius. Els arxius de la publicació i els d'Eugène i de Jeanne Humbert es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera de Terre Libre

- Surt Terre Libre: Pel maig de 1934 surt el primer número del periòdic mensual Terre Libre, editat per l'Aliança Lliure dels anarquistes de la regió del Midi. Canviarà nombroses vegades de subtítol i en 1936 esdevindrà l'òrgan de la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF). Va dedicar moltes pàgines a la Revolució espanyola. Realitzat a Aulnay-sous-Bois i després a Nimes, sortirà a la regió parisenca i es publicarà fins a la declaració de guerra (juny i juliol de 1939). Un dels principals responsables va ser André Prudhommeaux. També editaren uns quaderns mensuals signats per diversos autors (Malatesta, Lafargue, Rolland, Nizan, Bouët, Weil, Fouyer, Lapeyre, Berneri, etc.).

Terre Libre (1934-1939)

***

Portada del número d'Inquietudes dedicat al 19 de juliol

- Surt Inquietudes: Pel maig de 1947 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic mensual anarquista Inquietudes. Revista de las Juventudes Libertarias. Editat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), abordà una gran quantitat de temes, especialment culturals i tingué una tirada de 2.000 exemplars, distribuint-se arreu de l'exili i a l'interior de la Península. Va ser administrat per Faustino Piquer Nicolao i comptà amb les col·laboracions d'Azucena Adell, Felipe Alaiz de Pablo, Vicent Artés Tornero, David Antona Domínguez, J. Borraz, Francesc Botey Badosa, Severino Campos Campos, Campio Carpio, Eusebi Carbó Carbó, Alberto Carsí Lacasa, Chueca, Gustavo Cochet, Miguel P. Cordón, Alejandro Daudet (Alejandro Sux), Joan Ferrer Farriol, Herrero Flores, José García Pradas, S. González, Ángel Guzmán, Ben Karius, Aristide Lapeyre, J. Llagostera, J. López, Frederica Montseny Mañé, Volga Marcos Calvo, Benito Milla Navarro, Mingo, Julio Montanes, Antonio Morales Guzmán, M. Moya, Floreal Ocaña, Gregorio Oliván García, Cristóbal Parra, E. Pascualena, Josep Peirats Valls, José Pérez Burgos, José María Puyol Albéniz, Román, Albà Rosell Llongueras (Laureano d'Ore), Àngel Samblancat Salanova, José de Tapia, Aurora G. Vidal, N. L. Warruelo, entre d'altres; i els dibuixos de Antoni García Lamolla i de J. Piquer. El número 3 fou un número extraordinari dedicat al 19 de juliol. En sortiren sis números, l'últim el de novembre-desembre de 1947.

***

Capçalera de La Rue

- Surt La Rue: Pel maig de 1968 surt a París (França) el primer número de La Rue. Revue trimestrielle culturelle et littéraire d'expression anarchiste. Editada pel «Grup Llibertari Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA), recuperava la capçalera de l'únic número que havia publicat en 1966 el «Grup Jules Vallès». En aquesta publicació de gran qualitat –entre 80 i 100 pàgines i amb nombrosos números especials (anarquisme i marxisme, Bakunin, ecologia, sexe, etc.)–, els gerents de la qual foren Suzy Chevet i Maurice Joyeux, escriuran nombrosos col·laboradors, com ara F. Agry, J. Barrue, Roland Bacri, Guy Benoit, P. V. Berthier, Hellyette Bess, Roland Brejon, C. A. Bontemps, Catherine Boisserie, Annie Bizeau, Michel i Dany Bonin, R. Bosdeveix, R. I Odile Caffenne, Jean Roger Caussimon, M. Cavallier, Bernard Clavel, J. P. Chabrol, Jacques Champagne, Paul Chauvet, Louis Chavance, Paul Chenard, Suzy Chevet, Joël Cochot, Alain Crapaud, Ronald Creagh, Ch. Despeyroux, Hem Day, Guy Dejardin, J. C. Devinck, A. Devriendt, Joël Essemble, Maurice Fayolle, Léo Ferré, Maurice Frot, J. L. Gerard, Gérard Gemelweiss, Roger Grenier, Daniel Guerin, Robert Guillaume, Henri Gougaud, R. Hagnauer, Jeanne Humbert, Isidore Isou, Maurice Joyeux, Pierre Jovenintin, Jean Lacassagne, B. Le Hyaric, M. Laisant, A. Lehning, Serge Livrozet, R. Marques, Jean Maitron, A. Mira-Milos, Pierre Meric, P. Nurnberg, Mathilde Niel, Marc Prevotel, Ramon Pino, Jean-Loup Puget, A. Proudhommeaux, Jean Yves Queffelec, Michel Ragon, Jean-Paul Richepin, J. M. Raynaud, Jean i Marie Rollin, Bernard Salmon, A. Sadik, Gui Segur, Louis Simon, Jean-Ferd. Stas, etc. En sortiren 37 números, l'últim el segon trimestre de 1986. També tenia una editorial («Editions La Rue»), que publicà dos discs i llibres i fullets (Paul Chauvet, Roland Bosdeveix, Maurice Fayolle, Maurice Joyeux, Paraf-Javal, etc.).

***

L'Odéon ocupat

- París (15-05-68): El 15 de maig de 1968 el «Comitè d'Ocupació» de la Sorbona de París (França), en assabentar-se de l'ocupació de la fàbrica Sud-Aviation, envia un telegrama de suport al comitè de vaga, «de la Sorbona ocupada a la Sud-Aviation ocupada». A la fàbrica Renault de Cleón, a prop de Rouen, 4.500 obrers decideixen declarar-se en vaga i ocupar la seva fàbrica, seguint l'exemple dels seus companys; també en segresten el director i sis membres de l'administració, és la «Nanterre obrera». A la Sorbona els estudiants emprenen el difícil aprenentatge de la democràcia directa. El «Comitè d'Ocupació», elegit en assemblea general, on es troba René Riesel, un «rabiós» situacionista de Nanterre, polemitza amb el «Comitè de Coordinació», on es troben Jean-Louis Péninou i Marc Kravetz, antics quadres de la Unió Nacional d'Estudiants Francesos (UNEF) esquerrana i futurs periodistes de Libération, que intenten organitzar una comuna estudiantil. El debat entre «irresponsables» i «buròcrates» s'accentua. L'assemblea general tracta de conciliar, inútilment, les postures: el poder no es comparteix. El «Comitè de Coordinació» suggereix al «Comitè d'Ocupació» que es retiri. René Riesel s'encolereix i «apel·la a la base», arengant la multitud al pati de la Sorbona. Es realitza una nova assemblea general i s'exigeix als «buròcrates» que s'expliquin. Cap al tard, entre dues i tres mil persones ocuparan el teatre Odéon, que és a prop de la Sorbona, després de la representació vespertina. Al cap i a la fi, és al perímetre alliberat; i el teatre dirigit per Jean-Louis Barrault i Madeleine Renaud té major capacitat que l'aula més espaiosa de la Sorbona. El nou programa s'hi penja tot d'una al vestíbul: «Quan els parlaments es converteixin en un teatre burgès, tots els teatres burgesos han de convertir-se en "parlaments".» La policia no intervé. Els taxis parisencs es declaren en vaga 24 hores.

***

Capçalera d'A Ideia

- Surt A Ideia: Pel maig de 1974 surt a París (França) el primer número de la revista trimestral A Ideia: Órgão anarquista especifico de expressão portuguesa, editada pel grup d'exiliats llibertaris portuguès «Os Iguais» (Els Iguals). Amb la Revolució portuguesa es traslladarà a Portugal, on es lligarà a l'Editorial Sementeira de Lisboa, i tindrà com a subtítol «Revista trimestral de cultura e pensamento anarquista». Se'n publicaran 55 números fins a 1991 i a partir de maig de 2001 es tornarà a editar anualment a Ourém (Portugal) per João Carlos de Oliveira Moreira Freire (João Freire).

Naixements

Necrològica de Julien Guiot apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 30 de maig de 1914

- Julien Guiot: El 15 de maig de 1856 neix a Boult-sur-Suippe (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Julien Gustave Guiot, conegut com Séverin. Era fill de Nicolas Théodore Guiot, fabricant, i de Marie Zoé Dumain. Es guanyava la vida treballant d'horticultor i vinyataire i posteriorment de recaptador per al «Crédit Lyonnais». Membre de la Societat Gimnàstica i de Tir «La Ralliement» de Boult-sur-Suippe, a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta la presidí. Fitxat per la policia com a «socialista», mantingué contactes amb destacats anarquistes, com ara Wilmot. En els anys vuitanta i principis dels noranta es presentà per candidatures republicanes en diverses eleccions municipals sense tenir cap èxit. Lector i col·laborador del periòdic anarquista parisenc Les Temps Nouveaux, entre 1895 i 1905 signà articles sota el pseudònim Séverin. En 1896 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar per part de la policia a la vall de Suippe i en les vidrieries de la zona. En 1902 es va proposar el seu esborrament dels registres policíacs. Sa companya fou Marie Elisa Rogier. Malalt durant anys, Julien Guiot va morir el 20 de maig de 1914 al seu domicili, al número 62 del carrer Doctor Thomas, de Reims (Xampanya-Ardenes, França).

***

Antonio Gagliardi, Errico Malatesta i Luigi Bertoni (probablement a l'estació de Saint Imier, 1922) [CIRA-Lausana]

- Antonio Gagliardi: El 15 de maig de 1866 neix a Biogno-Breganzona (Ticino, Suïssa) l'anarquista Antonio Gagliardi. Fill d'una família benestant i religiosa, sos pares es deien Luigi Gagliardi i Teresa Boffa. Estudià a l'Institut Landriani de Lugano. En 1885, arran de conèixer militants llibertaris toscans que havien estat condemnats en rebel·lia durant el procés florentí contra Errico Malatesta i Carlo Caffiero, esdevingué anarquista i participà activament en l'ajuda dels proscrits. Propietari d'una empresa de vi a Melide (Ticino), en 1890, amb l'arribada a Lugano de Francesco Cini i Mario Paoletti –que els associà al seu negoci– i amb altres companys, com ara Isaia Santo Pacini i Attilio Panizza, creà la base del grup anarquista italià de Lugano. Va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista de Capolago, que se celebrà el 6 gener de 1891 en aquesta localitat del cantó de Ticino i on conegué Amilcare Cipriani, Francesco Saverio Merlino, Errico Malatesta, Ettore Molinari i Pietro Gori, entre d'altres. El febrer de 1891 fou nomenat membre del Comitè Directiu de l'acabat de crear Cercle d'Estudis Socials «Humanitas», el qual, sota l'aparença d'un grup cultural, amagava la nova organització anarquista fundada a Lugano i de la qual formaven part Attilio Paniza, Isaia Pacini, Innocenti Francesco i Mario Paoletti, entre d'altres. En 1893 conegué Sante Caserio a Lugano i, després de l'assassinat del president de la III República francesa Marie François Sadi Carnot a Lió (Arpitània) per aquest, va ser acusat per la premsa gal·la de ser, amb Edoardo Milano, el promotor de la reunió celebrada entre març i juliol de 1893 a Lugano on es va planejar l'atemptat. En 1894, amb Arturo Boffa, regentà el «Caffé Rossini», lloc de reunió dels grups anarquistes, fins al setembre d'aquell any que va rebre l'ordre de cessar aquests aplecs. Arran de l'atemptat del qual va ser víctima Pietro Gori el 15 de setembre de 1894, amb Attilio Panizza, creà una mena de servei de vigilància armat amb un gruixut bastó per evitar noves agressions a l'advocat anarquista. Després de l'expulsió de Gori i d'altres militants italians, mitigà forçadament les seves activitats. Entre 1896 i 1897 conegué el comte Giuseppe Griffith, simpatitzant llibertari, i especialment la seva esposa B. Rosalia Fagandini Griffith, que en 1898 esdevindrà la seva companya. Aquest mateix any, amb sa nova companya, marxà a la Suïssa alemanya i milità a Basilea, a Sankt Gallen i a Zuric, on regentà amb l'anarquista Giuseppe Bonaria el magatzem de queviures «Il Risveglio». Fou un dels 112 signants del manifest «Els antimilitaristes suïssos als treballadors», que aparegué publicat en Il Risveglio el 28 d'abril de 1906. Per les seves activitats de comerciant en vins, en 1913 va ser nomenat secretari de Relacions amb els grups anarquistes italians a Suïssa, càrrec en el qual va ser refermat en el Congrés dels Anarquistes Italians de 1918, i sempre en estret contacte amb Luigi Bertoni. En 1918, a causa de la Gran Guerra, retornà amb sa família a Lugano, on llogà uns terrenys a Molino Nuovo, a prop del cementiri de la localitat, on es dedicà al conreu de tomàtigues que exportava a Zuric. Amb l'excarceració de Bertoni, el 26 de juliol de 1919 organitzà una conferència sobre el dret d'asil a Lugano que resultà un fracàs pel boicot de l'Ajuntament de la localitat. En 1921 es traslladà a Bellinzona on creà, amb Giuliani Fichter-Jaeckli de Basilea, la «Destilleria Vinicola, SA». En 1922, quan Luigi Bertoni organitzà una reunió per celebrar el cinquantenari del Congrés de Saint Imier, entrà clandestinament el setembre d'aquell any a Suïssa Errico Malatesta que encara mantenia la seva ordre d'expulsió. Arran de la pressa del poder pels feixistes, amb sa companya Rosalia i altres militants (Carlo Vanza, Clelia Dotta, Giuseppe Peretti, Franz Moser, Savino Poggi, etc.), creà des de Bellinzona una xarxa d'evasió a través de les muntanyes que ajudà més de cent companys a fugir d'Itàlia i a passar a Suïssa. Aquesta xarxa, després d'aconseguir documentació falsa i gràcies al suport de Ferdinando Balboni, aconseguí passar clandestinament molts de refugiats a França barrejats entre els treballadors d'una pedrera situada a la frontera francosuïssa. En aquesta època muntà a Bellinzona una empresa de vins amb el seu amic Giuseppe Bonaria («G. Gagliardi e G. Bonaria & Cie»), la seu del qual va ser el «quarter general» de les gires propagandístiques que Luigi Bertoni realitzava regularment a Ticino. Antonio Gagliardi va morir el 6 de maig de 1927 a Bellinzona (Ticino, Suïssa) i fou incinerat el 7 d'agost a Lugano després d'unes paraules de Bertoni.

Antonio Gagliardi (1866-1927)

***

Jacob Law (1908)

- Jacob Law: El 15 maig de 1885 neix a Balta (Podíl·lia, Ucraïna, Imperi Rus; actualment Ucraïna) l'anarcoindividualista, partidari de la «propaganda per l'acció», Yankev Lev, més conegut com Jacob Law o Israël Lew. Fill d'una família jueva, sos pares es deien Abraham Lev, sastre, i Lobel Gourevitch. En 1904, per evitar el servei militar, son germà gran Moïse fugí amb son pare cap als Estats Units. Després de dos anys a Odessa, el juny de 1905, fugint dels pogroms i del servei militar, emigrà amb sa mare i son germà petit Cipe als EUA i s'instal·là amb la resta de sa família a Nova York (Nova York, EUA), on el seu nom va ser transcrit pel de Jacob Law, nom amb el qual signarà des d'aleshores. A Nova York treballà de pintor decorador i de sastre. Poc després, el juliol de 1906, abandonà el domicili familiar i s'embarcà amb un vaixell de bestiar cap a Liverpool (Merseyside, North West England, Anglaterra). El 8 d'agost de 1906 arribà a París (França) i s'albergà una temporada amb una tia seva vídua, Sarah Gourevitch (Sarah Kroupénine), la qual treballava de venedora al mercat parisenc de les Halles. A París treballà de manera irregular amb el sastre Tachenoff fins a finals d'abril de 1907. Aleshores vivia al carrer Ordener de París al domicili d'un sastre rus anomenat Kodrovski. En aquesta època deia que havia esdevingut anarquista llegint el poeta llibertari en jiddisch David Edelstadt, a més dels pensadors clàssics (Mikhail Bakunin, Immanuel Kant, Piotr Kropotkin, Friedrich Nietzsche, Élisée Reclus, Arthur Schopenhauer, etc.). Durant la manifestació del Primer de Maig de 1907 a París, a la plaça de la República, disparà des de la imperial de l'òmnibus Madeleine-Bastille cinc trets de revòlver sobre un grup cuirassers a cavall. Només el cuirasser Ollagnier resultà lleugerament ferit. Detingut immediatament pels viatgers de l'òmnibus, fugí miraculosament del linxament. El 9 d'octubre de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i es va declarar anarquista individualista, fet pel qual va ser condemnat l'endemà a 15 anys de treballs forçats a l'illa de Saint-Joseph (Guaiana Francesa), i a 20 anys d'assignació de residència. Sa mare, que havia vingut expressament dels Estats Units per assistir al judici, patí una crisi de nervis en escoltar la sentència. El 17 de juliol de 1908 embarcà camp a l'illa de Saint-Joseph. En 1913 el Comitè de Defensa Social (CDS) demanà la seva amnistia. La campanya per la llibertat d'Augusto Masetti, François Péan i Jacob Law, va ser l'última gran campanya portada a terme pel CDS i el moviment anarquista abans de la Gran Guerra. En 1922 el periòdic Le Libertaire llançà una campanya per aconseguir la seva amnistia i la d'altres companys (Germaine Berton, Louis-Émile Cottin, Gaston Rolland, etc.) i entre altres accions edità milers de petits cartells engomats. A la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa restà 18 anys en unes condicions terribles i sempre es declarà anarquista, negant-se a realitzar els treballs obligatoris, fet pel qual passà llargues temporades a la masmorra. El 10 de maig de 1924 va ser alliberat i l'any següent retornà a París, on freqüentà les reunions llibertàries. En 1926 publicà el llibre Dix-huit ans de bagne, amb un prefaci d'André Colomer i Georges Vidal i amb il·lustracions de Jules Grandjouan, on explicà l'horror del sistema carcerari de les colònies penitenciàries d'ultramar i no deixà en molt bon lloc els seus companys llibertaris (Jean De Boë, Alexandre Marius Jacob, Marius Metge, etc.). Després d'això, les autoritats franceses decretaren la seva expulsió i segons aquestes abandonà París el gener de 1926. No obstant això, el 6 d'abril de 1926 parlà, juntament amb André Colomer, en la xerrada «Le bagne qui n'est pas encore aboli», organitzada pel «Club des Insurgés», celebrada a la Salle de l'Utilité Sociale de París, i quatre dies després, 10 d'abril de 1926, participà, amb Jeana Mounier, Marcel Noël i Han Ryner, en la xerrada «La vie vaut-elle a peine d'être vécue? Si oui, quel genre de vie choisier?» celebrada a la sala Procope de París. Segons algunes fonts retornà al seu país d'origen. A partir d'aquí es perdé el seu rastre. En 2005 i 2013 el seu llibre fou reeditat.

Jacob Law (1885-?)

***

Necrològica de Tomàs Aysa Piqué apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 13 d'agost de 1959

- Tomàs Aysa Piqué: El 15 de maig de 1889 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Tomàs Aysa Piqué –també citat erròniament Aisa–, conegut com El Nano. Sos pares es deien Bartomeu Aysa i Maria Piqué. Paleta de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya). El 8 de maig de 1923 va ser detingut amb Sebastià Riera Alujas per haver amenaçat de mort el contractista d'unes obres de l'Avinguda d'Icària. Durant la guerra civil i la Revolució espanyola fou delegat del Consell de Fàbrica on treballava. Amb el triomf franquista passà a França. Milità en la Federació Local de la CNT de Caen (Baixa Normandia, França), de la qual va ser nomenat tresorer. Per mor d'una malaltia hagué de deixar de treballar i en 1952 s'integrà en la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Le Vigan, Llenguadoc, Occitània), comunitat llibertària agrícola organitzada per la CNT i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per acollir els companys amb aquests problemes o que tenien una edat avançada. Per la seva professió, a la Colònia Llibertària d'Aymare contribuí a la construcció de la granja avícola, del conillar i d'altres edificis similars. Després milità a la Federació Local de la CNT de Solhac (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Maria Capou. Tomàs Aysa Piqué va morir el 4 de juny de 1959 d'asma a l'Hospital de Gordon (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto antropomètrica de Francesc Bartrés Colomé (1914)

- Francesc Bartrés Colomé: El 15 de maig de 1892 neix a Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya) l'anarquista Francesc Bartrés Colomé. Sos pares es deien Miquel Bartres i Maria Colomé. Cisteller de professió, treballà a Barcelona (Catalunya) per a la vídua Viñols. Després de ser sortejat a Mataró per a fer la mili, es declarà insubmís i el 8 de gener de 1914 fugí cap a França. Amb dos companys (Legua i Selva), va anar directament a veure son germà Josep Bartrés Colomé, mosso a l'Hôtel des Étrangers del carrer de Montenotte, al XVII Districte de París (França). El 18 de gener de 1914, amb sos dos companys, arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà per a un tal Benz i s'allotjà a l'alberg Duclos. A finals del gener de 1914 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a «anarquista perillós i propagandista militant». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Romeo Marconcini

- Romeo Marconcini: El 15 de maig de 1892 neix a Isola Rizza (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Romeo Ettore Marconcini. Sos pares es deien Umberto Marconcini i Amalia Dall'Agnello. Només arribà al quart grau de l'escola elemental, però aconseguí un gran nivell intel·lectual. Es guanyava la vida fent de ferrer armer. Segons la policia, era assidu de les reunions anarquistes de Verona i rebia i llegia periòdics i opuscles subversius i de propaganda. En 1912 envià regularment correspondència a Il Libertario i fou membre destacat del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) veronès. Després d'haver promogut, amb altres companys, accions contràries a la intervenció italiana en la Gran Guerra, en 1916 va ser cridat a files i romangué a l'Exèrcit fins a finals de 1918, participant en la campanya d'Albània i durant la qual va contraure la malària. Entre 1921 i 1922 fou secretari del Comitè Pro Víctimes Polítiques. Segons un informe policíac, estava considerat com a «perillós per a l'ordre públic» i «en casos d'avalots, capaç d'incitar les masses a l'aixecament». En 1924, amb Giovanni Domaschi, Biagio Crestani, Ubaldo Tacconi, era considerat un dels membres més destacats del Grup Anarquista de Verona, format per una trentena de militants. El 13 de març de 1928 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial en l'anomenat «Cas Marinoni-Domaschi». Durant un escorcoll se li van trobar unes claus que, segons el prefecte, haurien facilitat la fugida del confinat anarquista Giovanni Domaschi quan aquest havia estat desterrat a Verona; però va ser absolt per manca de proves i alliberat el 13 de setembre de 1928. Durant els anys posteriors va ser sotmès a una estreta vigilància, amb escorcolls i detencions freqüents. En aquest llarg període, segurament per intentar despistar la policia, s'afilià al Sindicat Feixista de la Indústria (SFI), participà en manifestacions del règim i demanà la inscripció al Partit Nacional Feixista (PNF). El juliol de 1940 el seu nom va ser esborrat del llistat de subversius. Malgrat tot això, no renegà de les seves idees llibertàries. En un article publicat el 16 de maig de 1948 en Umanità Nova, on es confirmava la mort al camp de concentració alemany de Gusen-Mauthausen de son germà Giuseppe Marconcini –també ferrer armer com ell, socialista maximalista, exsecretari de la secció veronesa del Partit Socialista Italià (PSI), militant d'Italia Libera (IL, Itàlia Lliure) i membre del II Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Verona, juntament amb Giovanni Domaschi–, la redacció d'aquest periòdic anarquista el definia com «el nostre company». Romeo Marconcini va morir el 25 de juny de 1964 a Verona (Vèneto, Itàlia).

***

Nellie i Jim Dick a la colònia llibertària d'Stelton (setembre de 1921)

- Nellie Dick: El 15 de maig de 1893 neix a Kiev (Ucraïna, Imperi Rus; actualment Ucraïna) la pedagoga anarquista Naomi Ploschansky, més conegut pel llinatge de son marit com Nellie Dick. Filla d'una família jueva molt pobra i nombrosa –van ser vuit germans en total–, quan tenia nou mesos emigrà amb un germà i sos pares a Londres (Anglaterra), mentre dues germanes majors restaren a Kiev. Son pare, Salomon Ploschansky, d'antuvi treballà d'ajudant de forner i després fent gorres, alhora que s'integrà en el moviment sindicalista. Sa mare, Hanna Kiselevsky, originària d'una família de rabins propietària d'un molí de cereals, era jueva ortodoxa, però reivindicava els drets de la dona. En la seva adolescència Nellie s'adherí al moviment llibertari i mantingué estret contacte amb destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Rudolf Rocker, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta o Rudolf Grossmann (Pierre Ramus). El periòdic en llengua jiddisch Arbeter Fraynd, que editava Rudolf Rocker, es publicava al domicili dels seus pares a l'East End de Londres i aquest fet propicià l'acostament de la família Ploschansky al moviment anarquista i l'abandó del judaisme. En 1906 es responsabilitzà dels cursos per a infants que es realitzaven en el «Worker's Club» de Londres, lloc on conegué James Hugh Dick (Jim Dick, també conegut com Jimmy), que esdevingué son company. En 1912 fundà amb Jim Dick l'International Modern School, escola llibertària basada en els principis pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia, d'antuvi al domicili de son pare i després de la Gran Guerra al barri londinenc de Whitechapel. Amb els infants de l'escola i una pancarta que posava «Escola Anarquista-Socialista», participà en la manifestació del Primer de Maig de 1913. A més d'això, va fer cursos d'anglès per a estrangers al «Jubilee Street Club» i durant la I Guerra Mundial va fer feina per a l'Invalid Children's Aid Association (ICAA, Associació d'Ajuda per als Infants Minusvàlids). També va estudiar esperanto en aquesta època. Durant la guerra els locals de l'escola van servir per a nombroses reunions antimilitaristes i patiren nombrosos escorcolls policíacs, on nombrosos companys va ser detinguts, entre ells Rudolf Rocker, que va ser enviat a un camp de concentració. En aquesta època bèl·lica, Nellie i Jim es casaren per intentar evitar el reclutament. El gener de 1917, quan començaren a cridar a files els homes casats, la parella emigrà a Amèrica i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), on entrà en contacte amb el Centre Ferrer i amb Emma Goldman. El març de 1917 ambdós s'integraren en la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey, EUA), on animaren una escola moderna. Entre 1924 i 1928 s'encarregaren de l'escola moderna de la colònia llibertària de Lake Mohegan (Nova York, EUA) i el juny de 1928 retornaren a Stelton. En aquests anys realitzà dos viatges a l'URSS per a veure sa família –on son pare havia retornat en 1917 per unir-se a la revolució, esdevenint comunista; però una de ses germanes passà 15 anys en un camp de concentració estalinista–, un en 1930-1931 i un altre dos anys després amb son company i son fill; posteriorment, en 1960, en realitzà un altre. També en aquesta època es relacionà amb Alexander Sutherland Neill i la seva escola de Summerhill a Nova York. En 1933 fundà amb son company la seva pròpia escola moderna a Lakewood (Nova Jersey, EUA), que tingué activitat fins el 1958, any en el qual la parella s'instal·là a Miami (Florida, EUA), on en 1965 Jim morí. En 1973 vengué la seva casa, es traslladà a un pis i es posà a realitzar activitats relacionades amb la tercera edat. El seu testimoni va ser recollit per Pau Avrich en els llibres The Modern School Movement. Anarchism and Education in the United States (1980) i Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995). En 1989 Jerry Mintz estrenà el documental-entrevista Nellie Dick and the Modern School Movement. En 1990 deixa Miami i es traslladà a Oyster Bay per viure amb son fill únic James Dick (1919-2006), pediatra de Long Island. Nellie Dick va morir el 31 d'octubre de 1995 a Oyster Bay (Comtat de Nassau, New York, EUA).

Nellie Dick (1893-1995)

***

Foto policíaca de Filippo Lusvardi

- Filippo Lusvardi: El 15 de maig de 1899 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Filipo Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Fill d'una família anarquista, sos germans Aldebrando (1902), Alfredo (1900), Bruno (1904) i Medardo (1897) van ser destacats militants. Es guanyà la vida d'electricista i de paleta. El novembre de 1918 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Cuneo, (Piamonte, Itàlia) a set anys de reclusió per «deserció», pena que posteriorment va ser suspesa gràcies a una amnistia. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) s'adherí al Circolo Giovanile Anarchico Comunista (CGAC, Cercle Juvenil Anarcocomunista) del barri de la Madonnina de Mòdena. En aquest mateix grup també militava Vittorio Ascari i Aldo Gilioli, que posteriorment van ser condemnats per l'assassinat, el 21 de gener de 1921 a Mòdena, del feixista Mario Ruini. Encara que Filippo i son germà Alfredo van ser sospitosos de l'homicidi de Ruini i del posterior tiroteig que tingué lloc durant els funerals d'aquest que causaren la mort d'altres dos feixistes, van ser alliberats per manca de proves. També va ser implicat en l'intent d'assassinat i en les ferides del feixista Antonio Gozzi, atemptat comès el març de 1921 pels anarquistes Renzo Cavani i Aldo Gilioli als afores de Porta Saragozza. Després de passats un dies de l'atemptat Gozzi entrà casualment al Cafè Apollo de la plaça Mazzini i va reconèixer, assegut a una taula, un dels seus atacants que va fugir immediatament; Filippo Lusvardi, que era assegut al seu costat, restà a la taula; detingut, després de cinc mesos empresonat, sempre declarà al jutge que no coneixia a la persona que havia fugit, que en realitat era Aldo Gilioli, aleshores condemnat el juny de 1922 per l'Audiència de Verona a 15 anys, nou mesos i 22 dies de presó per les ferides a Gozzi i l'assassinat de Ruini. El desembre de 1922, fugint de l'assetjament dels escamots feixistes, s'exilià. A Marsella (Provença, Occitània) s'embarcà cap a Algèria, on va romandre dos anys i mig. De bell nou a França, es reunió amb son germà Alfredo a París, participant activament en les activitats del moviment anarquista italià exiliat. En 1930 s'uní als dos germans Aldebrando, que havia passat a França després de ser denunciat pel Tribuna Especial per activitats subversives. En 1931 va ser inclòs en el llistat d'anarquistes residents a l'estranger, amb l'etiqueta de «favorable a combatre el règim feixista amb accions violentes». També va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de recerques amb ordre de detenció. Quan esclatà al guerra civil a Espanya, a finals de 1936 marxà cap a la Península. Segons sembla, lluità amb Umberto Tommasini en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» –altres fonts citen la  «Columna Durruti». De bell nou a París, el novembre de 1940 va ser detingut juntament amb son germà Alfredo per la policia francesa i ambdós van ser lliurats als alemanys el 16 de març de 1941. Després de tres mesos a la presó parisenca de La Santé i 17 mesos en un camp de concentració nazi, el 16 de març de 1942 ambdós van ser lliurats a les autoritats italianes a Brenner (Tirol). Interrogat per la policia a Mòdena, declarà que havia estat fins desembre de 1936 a Espanya per a treballar, però no per lluitar. L'abril de 1942 la Comissió Provincial de Mòdena el va condemnar a tres anys de confinament per ser considerat un «element socialment perillós en política» i deportat a les illes Tremiti, on va romandre fins a l'armistici del 8 de setembre de 1943. Amb sos germans Alfredo i Bruno, s'uní amb Albano Franchini i Aurelio Ferrari a la recerca de grups armats de la resistència als quals afegir-se. Arribaren a Coscogno (Pavullo nel Frignano, Emília-Romanya, Itàlia) i després d'uns dies amb la mare de Ferrari sense trobar-ne cap grup de resistència organitzada al qual agregar-se, retornaren a la ciutat. Després de la II Guerra Mundial tornà a instal·lar-se a París. En 1972 era subscriptor de la revista anarquista Umanità Nova. Sa companya fou Yvonne Rouballay, de qui se separà. Filippo Lusvardi va morir el 20 de març de 1991 al seu domicili d'Aimet (Perigord, Aquitània, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 14 de maig

Esdeveniments

Lector de tabaqueria cubà

- Prohibició de la lectura de tabaqueria: El 14 de maig de 1866 a través d'un decret de la Capitania General de Cuba, aleshores colònia espanyola, es prohibeix a tota l'illa la lectura col·lectiva als tallers de tabaqueria. El costum de l'ús de lectors de tabaqueria es va fer habitual a molts de tallers i tingué un paper essencial en el desenvolupament de la consciència proletària. Cada operari contribuïa amb una quota perquè el lector pogués rescabalar-se del jornal que deixava de cobrar durant el temps que emprava en la lectura. La força d'aquesta activitat va ser reconeguda i temuda pel alguns empresaris, que desencadenaren en la seva contra una campanya ferotge. S'adduïa que, a causa d'aquestes lectures públiques, les reunions d'artesans es convertien en cercles polítics i que dels periòdics es passava a llibres sediciosos que alteraven la moral i l'ordre públic. Amb el decret quedava prohibit «distreure els operaris de les tabaqueries amb tota classe de lectura de llibres i periòdics i de discussions estranyes a la feina» i es recomanava la constant vigilància per a impedir aquestes activitats. Nombrosos propagandistes revolucionaris, sobretot anarquistes –entre els quals destaca Luisa Capetillo– i independentistes, van fer de lectors i, malgrat les prohibicions, la lectura continuà no només a tota Cuba sinó també a les tabaqueries nord-americanes de Cayo Hueso, Nova York i Tampa. La lectura pública serví com a excel·lent vehicle per a la propaganda revolucionària que culminà amb la independència de Cuba i, sobretot, contribuí de manera eficaç a la propagació de la cultura entre les classes treballadores. En 1902 amb la instauració de la República de Cuba, aquesta activitat, qualificada per José Martí com a «tribuna avançada de la llibertat», continuà com a catalitzador en el moviment obrer. Els obrers tabaquers, el sector proletari més destacat de la lluita social, la utilitzaven per donar a conèixer els abusos contra la classe obrera, difondre coneixements, preparar l'organització sindical i fer costat les vagues.

***

Fàbriques, Universitats, Unió

- París (14-05-68): El 14 de maig de 1968, a les 7.35, el general De Gaulle parteix de París (França) cap a Romania en visita oficial; aquest dies la cúpula de l'Estat aprecia molt la política exterior i el General no ha volgut ajornar aquest viatge a un país de l'Est, les vel·leïtats independentistes pel que fa Moscou del qual beneficien la seva política contra els «blocs». Ceaucescu, amb qui va a congratular-se el cap de l'Estat francès, estava aleshores en els començaments de la seva sagnant carrera de dictador. A les 9 hores, a la fàbrica Sud-Aviation, de Bouguenais, a prop de Nantes, els obrers, que reclamen des de fa algunes setmanes un augment salarial de 35 cèntims pler compensar una disminució de la durada de la feina, voten aquest matí fer vaga sense previ avís, és a dir, una vaga il·legal, «salvatge». Durant tot lo dia continuaran les discussions amb la direcció pels 35 cèntims. Com a últim recurs, a la tarda, els dos mil obrers decideixen ocupar la seva fàbrica i segresten el director i els administratius d'aquesta empresa nacionalitzada dins despatxos les portes dels quals solden. A París la Sorbona, declarada «Comuna Lliure», resta oberta als treballadors; és un símbol important. Manifestacions estudiantils i de grups dels comitès d'acció parteixen cap a les fàbriques cridant la consigna: «UUU. Usines, Universités, Union» (Fàbriques, Universitats, Unió). Nombroses vagues esclaten arreu de l'Estat.

***

Portada d'un número de Lucha Obrera

- Surt Lucha Obrera: Pel maig de 1978 surt a Sant Carles de la Ràpita (actualment La Ràpita, Montsià, Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Lucha Obrera. Revista libertaria. Órgano de la Federación Comarcal de Montsià y Baix Ebre de la CNT-AIT. Era la publicació oficial de la Federació Comarcal del Monsià i del Baix Ebre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Redactada en castellà, estava impresa en ciclostil. A més dels temes sindicals, tractà qüestions diverses, com ara l'antifeixisme, el feminisme, el sexisme, la història llibertària, els textos clàssics anarquistes, la poesia, la crítica de llibres, etc. Alguns articles hi anaven signats (Agustín Falcón Bielsa, Alfonso García Llorens, Josep Llasat, etc.). En sortiren cinc números, l'últim el desembre de 1978.

Naixements

Portada del llibre Common-sense country (1895) de Louisa Bevington

- Louisa Bevington: El 14 de maig de 1845 neix a Saint John's Hill (Battersea, Surrey, Anglaterra) –actualment pertany a Londres (Anglaterra)– la poetessa, periodista i assagista darwinista i anarquista Louisa Sarah Bevington, també coneguda amb el llinatge Guggenberger del seu marit. Nascuda en una família de quàquers benestant, sa mare es deia Louisa De Horne i son pare Alexander Bevington, un avantpassat del qual havia estat tancat de jove a la presó de Nottingham amb George Fox, fundador de la Societat Religiosa d'Amics. Era la primogènita de vuit infants, set dels quals nines. Atreta per la ciència, la música, la metafísica i la poesia, des de la infància va escriure poemes, alguns dels quals es publicaren en la publicació quàquera Friends' Quaterly Examiner. Molt influenciada, com George Eliot i Constance Naden, pel filòsof i sociòleg Herbert Spencer, especialment per la seva teoria sobre l'evolució de l'univers i del món, establí una relació intel·lectual amb ell i aquest la introduí en els cercles científics i literaris. En 1876, sota el pseudònim Arbor Leigh –recordant l'epònima heroïna Aurora Leigh d'Elizabeth Barret Browning–, publicà en edició privada el seu primer llibre de poemes –Herbert Spencer estampà quatre d'aquests poemes en la revista nord-americana Popular Science Monthly sota el títol «Teachings of a day». A aquest llibre li seguirien Key-Notes (1879) –recull de tota la seva poètica fins aleshores– i Poems. Lyrics and sonnets (1882). Va escriure i impartí conferències sobre el racionalisme, la religió, la propietat i la filosofia determinista i el darwinisme social –va ser qualificada com «la poetessa de la ciència de l'evolució» i el mateix Charles Darwin havia llegit Keynotes, després de confessar que no havia obert cap llibre de poesia des de feia 15 anys–, i publicà nombrosos articles qüestionant el cristianisme. En 1879 publicà l'article «Modern atheism and Mr Mallock» en la revista Nineteenth Century, que fou força comentat. En aquest mateix any col·laborà amb textos sobre determinisme en la revista Mind. The psychological quarterly. En 1881, a instàncies de Herbert Spencer, publicà un article defensant la moral evolucionista («The moral colour of rationalism») en The Fortnightly Review. En 1883 marxà a Alemanya on es casà amb l'artista pintor muniquès Ignatz Felix Guggenberger. En 1890, després del fracàs del seu matrimoni, retornà a Londres on començà a freqüentar els cercles anarquistes, gràcies a la seva amistat amb Charlotte Wilson, fundadora en 1886 del periòdic llibertari Freedom, i entrà a formar part del cercle de Piotr Kropotkin. En aquesta època signà els seus escrits poètics i assagístics amb el seu nom de fadrina i va fer conferències a l'Autonomie Club londinenc. Les seves dèries de portar els cabells curts, la falda minsa i botes d'home donà que parlar a les dames victorianes de l'època. En 1891 la Ethical Society l'encarregà el capítol sobre l'evolució per a l'edició ampliada del llibre Religious systems of the World i aquest mateix any publicà el Dame nature's dumb sermon. Oposada a la «propaganda pel fet», col·laborà en el periòdic anarcocomunista londinenc Liberty. A journal of anarchist communism, fundat el gener de 1894 pel sastre James Tochatti, i on publicà nombrosos poemes, faules morals, articles i assaigs. També col·laborà en els periòdics The Torch of Anarchy –publicat per les nebodes, Helen i Olivia, de l'artista Dante Gabriel Rossetti– i Commonwealth. Amiga de Louise Michel, traduí a l'anglès el seu assaig sobre la Comuna de París. En 1894 publicà amb William Morris el llibre The why I ams, ella amb «Why I am a expropriationist» i ell amb «Why I am a communist». Amb Tochatti intentà organitzar una Aliança Comunista Anarquista per a la qual redactà An anarchist manifesto que va ser distribuït l'1 de maig de 1895, però sense ressò. Aquest mateix any publicà la col·lecció de poemes Liberty lyrics, l'assaig Common-sense country i el fullet Chiefly a dialogue. Concerning some difficulties of a dunce. Malalta d'insuficiència cardíaca, Louisa Bevington va morir el 28 de novembre de 1895 a la seva casa del carrer Lechmere de Willesden (Middlesex, Anglaterra) –actualment Londres (Anglaterra)–, després de patir sis mesos d'hidropesia i quatre anys d'una malaltia crònica al mitral del cor. El seu funeral laic del 3 de desembre al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Middlesex, Anglaterra) comptà amb la presència de Piotr Kropotkin, James Tochatti i les germanes Rossetti, entre molts altres companys. Pòstumament, en 1896, Tochatti publicà el seu fullet Anarchism and violence.

***

- Attilia Pizzorno: El 14 de maig de 1885 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'apotecària i militant anarquista Attilia Pizzorno. Sos pares es deien Giuseppe Pizzorno i Erichetta Marchisio. El gener de 1906 va ser detinguda durant una manifestació «Pro Rússia», jutjada i condemnada per violència i ultratges a un comissari de policia. El maig d'aquell any s'instal·là a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia), al costat de l'anarquista Domenico Zavattero, de qui sembla va ser amant, col·laborant en el periòdic llibertari L'Aurora. Quan encara era estudiant universitària de Farmàcia i d'auxiliar de clínica, el juny de 1906, va ser denunciada per un delicte contra la llibertat de culte durant la celebració del Corpus Christi en una església de Ravenna. Aquell mateix any esdevingué companya de vida i de lluita d'Omero Giovanni Tommaso Maria Gavilli, músic invident i militant molt destacat del moviment anarquista. El desembre de 1907 es traslladà amb Gavilli a Sampierdarena, un dels barris més populars de Gènova (Ligúria, Itàlia). El 16 d'octubre de 1911 va ser detinguda per arriar un cop de puny a la cara d'un funcionari de policia que havia interromput una conferència del seu company. Entre l'abril de 1913 i el juny de 1914 formà part, amb altres companys (Luigi Laguzzi, Giovanni Rolando, Giovanni Zunino, etc.), del grup editor del periòdic anarcoindividualista i antiorganitzador Gli Scamiciati, que dirigí son company a Novi Ligure (Piemont, Itàlia). Aquest mateix grup publicà el 29 de març de 1913 també a Novi Ligure un únic número del periòdic Lo Scamiciato. Amb Gavilli, amb qui mai no es va casar, tingué quatre infants –un dels quals, Amino Pizzorno (Attilio), esdevingué un destacat militant i polític comunista. Després de la mort de Giovanni Gavilli, sobrevinguda el 12 de desembre de 1918, Attilia Pizzorno col·laborà en la represa de la publicació de Gli Scamiciati, que va publicar 14 números entre març de 1920 i novembre de 1921 a Multedo (Pegli, Ligúria, Itàlia). Entre 1919 i 1921 s'abocà en l'ajuda –prestant assistència i ajuda econòmica, proveint de documentació falsa, facilitant l'embarcament, etc.– dels companys que buscaven expatriar-se, això amb el suport del capità Giuseppe Giulietti, sindicalista de la Federazine Italiana dei Lavoratori del Mare (FILM, Federació Italiana dels Obrers del Mar), organització per a la qual ella treballava de secretària administrativa –també feia tasques d'oficina a la «Cooperativa Garibaldi» que regentava Giulietti. El desembre de 1926 va ser detinguda, juntament amb Giovanni Rolando, exdirector de Gli Scamiciati, i va ser condemnada per «activitats anarquistes» i per ser «políticament perillosa per a l'ordre nacional» a dos anys de vigilància especial. En 1928 va ser denunciada per la policia perquè rebia publicacions anarquistes de l'estranger. El 23 de novembre de 1932 la Prefectura de Policia, segurament amb la intenció d'impedir una represa de l'activitat anarquista a la conca genovesa de Valpolcevera, la detingué, juntament amb altres companys (Silvio Battistini, els germans Giacomo i Giovanni Gaggero, i Giovanni Rolando), per ser la cap del grup «Alleanza Anarchica» (Aliança Anarquista) i per ser corresponsal del periòdic anarquista Il Grido della Folla de Milà (Llombardia, Itàlia). Sempre sota vigilància, fins al 1938 va figurar en el registre de «persones a detenir en determinades circumstàncies» i patí nombroses detencions i escorcolls. Attilia Pizzorno va morir el 26 d'agost de 1944 a Gènova (Ligúria, Itàlia).

***

Carta enviada per Roger Fourcade publicada en el diari parisenc La Matin del 16 d'abril de 1914

- Roger Fourcade: El 14 de maig de 1892 neix a Begla (Aquitània, Occitània) l'anarcoindividualista Roger Germain Fourcade. Era fill d'Armand Fourcade, manobre, i de Jeanne Pons. Es guanyava la vida com a calderer en coure. En 1912 va ser cridat per a fer el servei militar, però la se ajornada la seva incorporació per «feblesa general», estatus que es va mantenir en les revisions mèdiques posteriors fins el seu llicenciament. Entre el gener i el febrer de 1913 fou gerent del setmanari anarquista individualista parisenc L'Anarchie, en substitució de la vídua Abrial. Va ser demandat per un article sobre els jurats del procés seguit contra la «Banda Bonnot», titulat «Aux douze fantoches», que havia signat A. Géladan (André Lorulot); l'article incriminat donava els noms, dades personals i adreces dels jurats. Jutjat per aquest motiu el 19 de febrer de 1913, va ser condemnat, com a gerent del periòdic L'Anarchie, on s'havia publicat l'article el 6 de febrer de 1913, a cinc anys de presó i a 1.000 francs de multa per «provocació a l'assassinat». En la gerència de L'Anarchie va ser substituït per Louis Jean i en la redacció per René Hemme. El 24 de febrer de 1913 quatre presos polítics anarquistes (Robert Lafon, conegut com Lanoff; Louis Lecoin; Pierre Ruff; i André Parmeland), tancats a la presó parisenca de La Santé, redactaren una carta en el seu suport que dirigiren al president del Consell de Ministres francès. El 28 d'octubre de 1913 la pena va ser reduïda en l'apel·lació pel IX Tribunal Correccional de París (França) a dos anys de presó i a 1.000 francs de multa. El 23 de febrer de 1914, amb altres companys anarquistes (André Mournaud, Edouard Boudot, André Parmeland i Louis Lecoin) tancats a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França), envià una carta al director del diari parisenc La Lanterne on denunciava la violació de la seva correspondència per part de les autoritats penitenciàries. En les eleccions legislatives d'abril de 1914, quan era a la presó i en plena campanya de denúncia sobre la situació dels detinguts polítics, va ser «candidat de la llibertat» per a Sceaux (Illa de França, França); altres «candidats de la llibertat» van ser Pierre Ruff, André Mournaud, Edouard Boudot i Louis Lecoin. El 14 d'abril de 1914 dirigí una carta des de la presó de La Sante a la redacció del periòdic parisenc Le Matin, que havia qüestionat el seu antiparlamentarisme, on es ratificava en el seu pensament anarcoindividualista. L'11 d'octubre de 1919 es casà a Begla amb la barretaire de senyores Simonne Marie Hérault. En aquesta època continuava vivint amb sos pares al Cours Victor-Hugo de Begla. Entre 1926 i 1928 fou gerent del periòdic anarcosindicalista Le Combat Syndicaliste, òrgan de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). El 20 de novembre de 1929 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Agen (Aquitània, Occitània) a 25 francs de multa per «ferides voluntàries». Entre 1935 i 1936 col·laborà en La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest. Roger Fourcade va morir el 24 de febrer de 1971 a Trentels (Aquitània, Occitània).

***

Marcelino Sanz Mateo

- Marcelino Sanz Mateo: El 14 de maig de 1894 neix a Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Sanz Mateo. Sos pares, pagesos aragonesos, es deien Juan Sanz Ballester i Valera Mateo Bielsa. De ben petit es dedicà a les tasques del camp, però aprengué les lletres i l'aritmètica al convent de frares del poble. En 1918 es casà amb Benigna Formento Espallargas, amb qui tindrà tres filles (María, Juana i Alicia) i cinc fills (Sebastián, Valero, Anastasio, Lauro i Daniel). El 14 d'abril de 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), interessant-se pe les idees col·lectivistes. Després de la victòria del Front Popular, el 15 d'agost de 1936 l'Ajuntament d'Alcorisa el nomena delegat d'Agricultura. Durant la guerra obrí ca seva als soldats republicans i als combatents de les Brigades Internacionals que arribaven per reprendre forces dels combats al front d'Aragó. Fugint de la tropes franquistes sa família marxà cap a Catalunya i l'abril de 1938, després d'una caminada de més de 200 quilòmetres amb carro, arribà a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) i s'instal·là a la cooperativa agrària cenetista «La Peregrina», que tenia bones relacions amb la cooperativa d'Alcorisa. Quan els exèrcits feixistes creuaren l'Ebre, tornà a carregà el carro i, amb una caravana formada per les famílies de «La Peregrina», fugí cap a França. Després de més de 200 quilòmetres de retencions, arribà a La Jonquera i creuà la frontera el 9 de febrer de 1939. Concentrats els exiliats a El Voló (Rosselló, Catalunya Nord), els militars francesos, ajudats per soldats senegalesos, separaren a la força els homes de les dones i els infants. Marcelino fou tancat al camp de concentració d'Argelers i la resta de sa família va ser allotjada en un hotel de Mézin (Aquitània, Occitània) requisat. Entre el 13 de març de 1939 i l'1 de juny de 1940 Marcelino va escriure 72 cartes a sa família i que van ser publicades l'agost de 2006 pel seu net Norberto Artal Sanz sota el títol Francia no nos llamó. Cartas de un campesino aragonés a su familia en la tormenta de la guerra y del exilio (1939-1940). Després ingressà en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i quan les tropes nazis ocuparen França ingressà en l'Exèrcit francès. Detingut pels ocupants, després de passar pels camps de Parpaillon, a La Condamine, i de Gorze, fou deportat a Alemanya. Marcelino Sanz Mateo va morir el 19 de juliol de 1941 al camp de concentració de Gusen, a prop de Mauthausen (Mühlviertel, Àustria).

Marcelino Sanz Mateo (1894- 1941)

***

D'esquerra a dreta: Raffaele Puddu, Mameli Steverino i Paolo Puddu. Foto realitzada per Tomaso Serra a Mont-Saint-Martin (Xampanya-Ardenes, França)

- Paolo Puddu: El 14 de maig de 1898 neix a Gairo Nuovo (Nuoro, Sardenya) l'anarquista i lluitador antifeixista Paolo Puddu. Sos pares es deien Daniele Puddu i Maria Rosa Mameli. Fill d'una família nombrosa llibertària, quan tenia 11 anys començà a treballar de soldador i de serraller. En 1914 emigrà a França i dos anys després retornà a Itàlia. En 1921 tornà a sortir i retornà en 1926. Es casà amb Silvia Gavarria i amb sa companya passà a França i s'instal·là a Lo Canet (Provença, Occitània). Milità en el moviment anarquista, ben igual que sos germans petits Enrico i Angelo. El 17 d'octubre de 1927 se li va decretar l'expulsió, però restà al país. Detingut, el 25 de setembre de 1929 va ser condemnat a Niça (País Niçard, Occitània) a 15 de presó per «infracció a l'ordre d'expulsió». Va ser nomenat secretari de la secció de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Lo Canet i per les seves activitats antifeixistes en 1930 va ser expulsat, reunint-se amb sa mare a Bèlgica. En 1932 visqué a Namur (Namur, Valònia) i a Tournai (Hainaut, Valònia), on treballà de gelater i de venedor de llibres per a l'anarquista Eugenio Mastini. En 1935, amb son cossí Tomaso Serra, desplegà una important campanya propagandística anarquista. Durant la segona meitat de 1936 va ser vigilat per la policia ja que s'ocupava del subministrament clandestí d'armes per als milicians del moviment llibertari espanyol en lluita contra el franquisme, eludint les prohibicions del «pacte de no intervenció». En aquesta mateixa època, sos dos germans lluitaren a Espanya contra els aixecats feixistes. Enrico fou assessor de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a València (País Valencià); va ser detingut pels estalinistes i reclòs al camp de concentració d'Alzira fins el 1939 que pogué passar a França i acabà tancat als camps de concentració d'Argelers i de Vernet. Angelo s'enrolà en la «Columna de Ferro», va ser ferit a Terol (Aragó, Espanya) i hospitalitzat a Sarrión (Terol, Aragó, Espanya), mentre els feixistes italians el van incloure entre els «terroristes subversius». Paolo Puddu va ser estretament vigilat per les autoritats franceses per la seva militància anarquista i per les seves relacions amb el «Comitè Pro Espanya» de París i fitxat el 5 d'agost de 1938. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista a Tournai. A començament de 1940 viatjà sovint a Brussel·les (Bèlgica) per reunir-se amb els anarquistes Mario Mantovani i Vittorio Cantarelli, fins que va ser detingut pels nazis a Tournai i portat al pas de Brennero, on va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes el 17 de juny de 1941. Portat a Nuoro, el 2 d'agost de 1941 va ser condemnat a la deportació per cinc anys i enviat una setmana després a l'illa de Ventotene. Son germà Enrico també hi va ser deportat a la mateixa colònia penitenciària i el 25 de juliol de 1943 ambdós van ser traslladats al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on van ser alliberats el 8 de setembre d'aquell any per les tropes aliades. Pel que fa Angelo, després d'haver deixat València l'abril de 1939, va ser internat al camp de concentració d'Orà (Algèria) i posteriorment combaté els nazifeixistes a l'Àfrica septentrional enquadrat en l'exèrcit francès del general Charles de Gaulle, participant en 1943 en el desembarcament aliat de Salern (Campània, Itàlia). Es desconeix la data de defunció dels tres germans.

***

Necrològica de Pedro Mur Carpi apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de maig de 1986

- Pedro Mur Carpi: El 14 de maig de 1901 neix a Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Mur Carpi. Sos pares es deien José Mur i Vicenta Carpi. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Treballà de paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment treballà a la Secció de Neteja i de Regatge del carrer de Ribes de Barcelona. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer. Després combaté com a milicià a la «Columna Ortiz» i amb la militarització de les milícies en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Va ser greument ferit al cap, fet pel qual va perdre una part de la vista i s'hagué de reconstruir amb metall una part del crani. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació va ser un dels fundadors de la Federació Local de Bordeus (Aquitània, Occitània) de la CNT. S'instal·là a Vilanava d'Ornon (Aquitània, Occitània). Malalt, Pedro Mur Carpi va morir el 13 d'abril de 1986 a l'Hospital Saint-André de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Foto d'Albert Daunay durant el seu judici per homicidi publicada en el periòdic parisenc Le Matin del 20 d'abril de 1929

- Albert Daunay: El 14 de maig –algunes fonts citen erròniament el 14 d'abril– de 1903 neix a La Bazoge (País del Loira, França) l'anarquista i antimilitarista Albert Daniel Daunay. Sos pares es deien Alphonse Daunay, sastre, i Albertine Theurier. Objector de consciència, es guanyava la vida fent d'ajustador electricista i mecànic. El 13 de novembre de 1928, durant una baralla al bulevard de Montparnasse de París (França) amb el boxejador Albert Guédon, antic macarró de Germaine Louise Felicia Renouf –prostituta que Daunay havia tret del carrer i havia convertit en sa companya des de feia tres anys–, aquest últim resultà mort d'una punyalada; jutjat el 19 d'abril de 1929, va ser absolt pel jurat de l'Audiència del Sena en considerar que havia actuat en legítima defensa. El 13 de desembre de 1930 es casà al XIV Districte de París amb Germaine Renouf, que aleshores treballava de telegrafista. En aquesta època vivia al número 140 del carrer Vercingétorix de París. El 13 de novembre de 1933, amb l'anarquista Gérard Bernard Leretour i el suport del militant llibertari cabilenc Saïl Mohamed, mutilà i sollà amb tinta xinesa l'estàtua de Paul Déroulède, fundador de la «Lliga dels Patriotes», situada davant de la petita placeta Laborde, al costat de l'església de Sainte Augustin al VIII Districte de París, amb la finalitat de cridar l'atenció sobre la vaga de fam portada a terme des de feia 27 dies pel militant llibertari i objector de consciència Henri Ferjasse, alhora que respondre a les accions contra les estàtues d'Aristidi Briand que regularment eren destrossades pels Camelots del Rei. Per aquesta acció va ser condemnat el 20 de novembre d'aquell any pel XIII Tribunal de Policia Correccional a sis mesos de presó i son company Leretour a un any. Després de l'apel·lació presentada pels condemnats, el X Tribunal de Policia Correccional augmentà la pena a Daunay a vuit mesos i la de Leretour a un any i mig. Arran d'aquest afer, la «Lliga dels Objectors de Consciència» fou dissolta oficialment per la I Cambra del Tribunal Civil el 17 d'octubre de 1934, però fou reconstituïda en 1936. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Mariano Montes Mantilla apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de novembre de 1979

- Mariano Montes Mantilla: El 14 de maig de 1913 neix a Areños (La Pernía, Palència, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Montes Mantilla –el segon llinatge citat a vegades erròniament com Montilla. Sos pares es deien José Montes i Catalina Mantilla. Quan encara era un infant emigrà amb sos pares a Catalunya. De molt jove començà a treballar a les mines de Fígols (Berguedà, Catalunya) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en una centúria de la «Columna Durruti». Després de la militarització de les milícies fou un dels responsables de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i participà en els combats a Aragó i a Catalunya. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França per la Tor de Querol (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i va ser internat al Fort de Mont-Louis. Posteriorment passà pels camps de concentració de Vernet i de Sètfonts. El novembre de 1939 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a les mines de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà durant molts d'anys de miner al pou Ricard. Durant l'Ocupació participà en l'organització clandestina de la CNT. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la Federació Local de la Grand Comba de la CNT, de la qual va ser en diferents ocasions membre de la seva comissió i de la comissió de relacions de l'Erau-Gard-Losera. Un cop retirat, amb una silicosi del 100 per 100, s'establí amb sa companya Antonia Teresa Martí i ses dues filles (Catalina i María Teresa) a Mazac (Sent Privat dels Vièlhs, Llenguadoc, Occitània). Mariano Montes Mantilla va morir el 19 d'abril de 1979 a l'Hospital de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Mazac.

***

Richard Kostelanetz

- Richard Kostelanetz: El 14 de maig de 1940 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'artista, crític artisticoliterari, poeta i escriptor anarquista Richard Cory Kostelanetz. Fill de l'emigrat rus i advocat Boris Kostelanetz i d'Ethel Cory, és nebot del compositor André Kostelanetz. En 1962 es graduà a la Universitat de Brown i entre 1964 i 1965 estudià al King's College de Londres amb una Beca Fulbright; en 1966 obtingué un màster d'Història d'Amèrica per la Universitat de Columbia. Ha aconseguit nombroses beques internacionals (Guggenheim, Pulitzer, Vogelstein, Pollock-Krasner, etc.) que l'han portat a treballar (docent, conferències, etc.) a diferents llocs del món (Londres, Berlín, Estocolm, Jerusalem, etc.) i a fer feina en diferents camps (periodisme, ràdio, música, arts plàstiques, etc.), sempre defensant les avantguardes artístiques. Col·laborador habitual de prestigioses revistes literàries i d'assaig (Partisan Review, The Hudson Review, etc.), s'encarregà de fer els perfils biogràfics dels grans mestres (artistes, músics, escriptors, etc.) per a The New York Times Magazine, que després recopilà en Master minds (1969). Entre les seves obres de crítica literària, sempre polèmiques, destaquen The end of intelligent writing. Literary politics in America (1974), A dictionary of the Avant-Gardes (1999) i SoHo. The rise and fall of an artists' colony (2003). Entre les seves obres de ficció, considerades d'allò més radical, podem citar In the Beginning (1969), Short Fictions (1974), More Short Fictions (1980), Furtherest Fictions (2007), etc.; i les de poesia visual Visual Language (1970), I Articulations (1974), Wordworks (1993), More Wordworks (2006), etc. A més d'obres literàries ha treballat les arts plàstiques gairebé des de tots els camps (teatre, pintura, audio, cinema, fotografia, vídeo, holografia, gravats, llibres d'art, instal·lacions digitals, etc.) i moltes vegades alhora, creant el concepte de «polyartist». Ha editat treballs musicals a B.B. King i Philip Glass. La seva estètica estaria a cavall entre el minimalisme, el constructivisme, el formalisme radical, l'experimentació total i la provocació. Entre els seus assaigs de temàtica anarquista sobresurten Political Essays (1999) i Toward Secession. More Political Essays (2008), i des del 1987 forma part del consell editorial de la revista llibertària Liberty. Ha donat part del seu important arxiu a la Fales Library de la Universitat de Nova York.

***

Valerie Powles

- Valerie Powles: El 14 de maig de 1950 neix a Birmingham (West Midlands, Anglaterra) la mestra, historiadora vocacional i activista veïnal anarcoindividualista Velerie Gay Powles. Sos pares es deien Leslie i Rosa Powles. A principis dels anys setanta s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on es guanyà la vida com a mestra. Interessada pel moviment llibertari durant la Guerra Civil, va fer estudis des del Centre de Recerca Històrica del Poble Sec i des de l'Associació per a la Recerca Històrica i Documentació. En 1977 s'instal·là al Poble Sec, barri al qual es vinculà políticament i emocionalment. Organitzà la defensa contra la destrucció del Refugi 307, resguard antiaeri de la Defensa Passiva barcelonina construït durant la Guerra Civil al Poble Sec per defensar-se dels bombardeigs de l'aviació feixista; aquesta gesta va ser explicada per Joan Villarroya i Judit Pujadó en el llibre El Refugi 307. La Guerra Civil i el Poble-Sec (1936-1939) (2002). En 1997 se li atorgà el VI Premi Sants-Montjüic. En 1998 fou la promotora de la plataforma «Salvem El Molino pel barri» –després «Fem girar El Molino»–, per aturar la destrucció a mans del nou propietari de la seva decoració modernista dissenyada per Manuel Raspall en 1913 i que va implicar veïns, comerciants i col·lectius d'artistes; dels contenidors d'escombraries va poder recuperar molta documentació d'aquest cabaret que després va ser donada a l'Institut del Teatre de Barcelona. En els seus últims participà en la recuperació i ocupació del Teatre Arnau i en la del Bahía (La Lleialtat) i es preocupà per la supervivència de l'antiga Font d'en Conna, menjador popular a l'aire lliure que va ser retratat per Santiago Rusiñol i que era el preferit de les famílies obreres per a celebrar la revetlla de Sant Joan. Amiga d'Abel Paz, Manel Aisa Pàmpols i la poetessa Giomar Castaños, era sòcia activa de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP). En 2010 publicà, amb Manel Risques, Manel Aisa, Oriol Granados, Ramon Anglès i Antonio Santafé, el llibre Montjuïc i el seu entorn (1936-1939). Xerrades i itineraris, editat pel Centre d'Estudis de Montjuïc. Valerie Powles va morir el 13 de juny de 2011 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després al cementiri de Montjuïc.

***

Luca Villoresi

- Luca Villoresi: El 14 de maig de 1950 neix a Roma (Itàlia) el periodista anarquista Luca Villoresi. Era fill del pintor Franco Villoresi. En 1969 es va unir al moviment llibertari arran de l'assassinat de l'anarquista Giuseppe Pinelli, participant en la lluita contra el «terrorisme d'Estat» des de les pàgines del periòdic Umanità Nova, tot desarmant el muntatge policíac de la massacre de la Piazza Fontana. Militant de la Federació Anarquista Italiana (FAI), durant la tardor de 1969 va ser detingut i tancat a la presó romana de Regina Coeli. Participà activament en el moviment anarquista al costat de destacats membres, com ara Libero Fantazzini, Umberto Marzocchi, Attilio Paratone, Anna Pietroni, Veraldo Rossi, etc. Amb Emilio Bagnoli i Giuseppe Banavolontà, va ser un dels portaveus de l'Organització Anarquista Romana (OAR). Després de la dissolució de l'OAR en 1973, amb Attilio Paratore i Massimo Tennenini, fundà la Unió de Comunistes Anarquistes (UCA), grup que es reunia al número 27 del carrer Taurini, seu d'Umanità Nova, que es va dissoldre arran de la creació de l'anomenat «Moviment del 77». En 1974 va cobrir el judici de l'anarquista Giovanni Marini a Salern (Campània, Itàlia). També va participar en el moviment de ràdios lliures a Roma. Es guanyà la vida com a periodista en el diari romà La Repubblica, a més de col·laborar en nombroses publicacions i ràdios públiques (Corriere della Sera, L'Espresso, Geo, Linus, Merien, Il Mondo, Nationala Geographic, Panorama Mese, Radio Tre, Rai1, Vie del Mondo, etc.). El 15 de desembre de 1975 va ser inscrit professionalment en l'«Ordine dei Giornalisti del Lazio» (Ordre dels Periodistes del Laci). Durant la dècada dels vuitanta denuncià a través de la premsa les tortures perpetrades als detinguts polítics, com ara els membres de les Brigades Roges, per part de l'Estat italià, fet pel qual va ser detingut en diferents ocasions després de negar-se a revelar les seves fonts d'informació. En 1990 publicà, amb Luciano D'Angelo i Aldo Musacchio, el llibre Finestre dal Cielo. Colori e Luci d'Abruzzo. A partir de 1991 participà en les reunions del «Circolo Bakunin», fundat en el vintè aniversari de la creació de l'OAR, i participà en el film documental École Bonaventure, a més de diverses conferències sobre anarquistes històrics (Camillo Berneri, Francesc Ferrer i Guàrdia, Giovanni Passannante). Fou un dels fundadors de la revista Libertaria, que es publicà arran de la desaparició de la revista Volontà. Un cop jubilat, es retirà al camp, dedicant-se a l'agricultura i la jardineria. En aquests anys portà el bloc «Pietre, piante, parole». En 2004 participà en la sèrie documental de la televisió italiana Blu Notte. En 2016 col·laborà en el llibre col·lectiu A-cerchiata. Storia veridica ed esiti imprevisti di un simbolo. El 9 de maig de 2017 va ser convocat a una audiència de la comissió parlamentària d'investigació sobre el segrest i assassinat d'Aldo Moro, arran dels seus articles publicats en el diari La Repubblica. En 2019 publicà el llibre Purché non manchi la stalla. Il presepio in cento parole. Malalt de càncer, Luca Villoresi va morir sobtadament mentre feia la compra el 2 d'abril de 2021 a Calvi dell'Umbria (Úmbria, Itàlia). Deixà companya, Patrizia Schisa, i una filla, Giulia, i un fill, Patrizio.

Luca Villoresi (1950-2012)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 13 de maig

Esdeveniments

João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

- Inauguració de l'Escola Moderna Núm. 1 de São Paulo: El 13 de maig de 1912 s'inaugura l'Escola Moderna Núm. 1 al carrer Saldanha Marinho del barri de Belenzinho de São Paulo (São Paulo, Brasil). La iniciativa, que comptà amb el suport dels sindicats de la Confederació Obrera Brasilera (COB), va ser fruit d'una intensa mobilització proletària i la col·lecta de fons necessària per a la seva creació començà el 14 d'octubre de 1909, l'endemà de l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrida a Barcelona (Catalunya). Aquesta recaptació de diners va ser centralitzada per la Comissió Pro-Escola Moderna de São Paulo, que recollí les aportacions de diversos subcomissions creades a diversos barris de la ciutat i de l'interior d'Estat (Bauru, Cãndido Rodrigues, São Caetano, etc.) i de Rio de Janeiro. Aquest projecte rebé el suport de molts de sectors socials interessats en la pedagogia racionalista i llibertària, com ara obrers, membres de professions liberals i, fins i tot, industrials, i de diversos grups politicosocials (positivistes, militars, higienistes, metges, francmaçons, lliurepensadors, etc.). La Comissió Pro-Escola Moderna de Rio de Janeiro, per exemple, va estar formada per cinc obrers, tres industrials, un metge i un advocat; i la de São Paulo per dos industrials (un d'ells, Dante Ramenzoni, en fou el tresorer), un negociant, un comptable (l'anarquista Leão Aymoré, que n'exercí de secretari), un artesà i els periodistes llibertaris Neno Vasco, Edgard Leuenroth, Oreste Ristori i Gigi Damiani. La idea era fundar a São Paulo una institució que creés una escola per a infants, una centre de formació per a professors amb una biblioteca específica i una editorial de llibres i de periòdics de pedagogia anarquista; és a dir, crear a São Paulo allò que Ferrer i Guàrdia creà a Barcelona. L'Escola Moderna Núm. 1 de São Paulo va estar dirigida pel pedagog i periodista anarquista João Penteado –en 1917 va ser substituït per un curt període pel professor anarquista Primitivo Soares (Florentino de Carvalho). En 1915 l'escola es va traslladà al carrer Celso Garcia, on funcionà fins el seu tancament. Des de la seva inauguració l'escola funcionà amb classes mixtes de nins i de nines i la proposta curricular estava basada en el racionalisme ferrerià, abraçant tota mena de matèries (lectura, cal·ligrafia, gramàtica, aritmètica, geografia, geometria, botànica, geologia, mineralogia, física, química, història, dibuix, mecanografia, etc.), a més de nombroses sortides a l'exterior (excursions, horts, etc.). També es feien classes nocturnes per als adults. L'escola tenia entre 45 i 50 alumnes durant les classes diurnes i entre 12 i 15 durant les nocturnes. Des del punt de vista editorial publicà el Boletim da Escola Moderna –tres números entre el 13 d'octubre de 1918 i l'1 de maig de 1919, amb articles sobre ensenyament racionalista, efemèrides llibertàries, anuncis de conferències i de festes, etc.– i O Início –escrit i dirigit pels alumnes i del qual sortiren tres números entre el 5 de setembre de 1914 i el 19 d'agost de 1916, amb redaccions de l'alumnat, notificacions, festes a favor de l'escola, debats sobre diversos temes, etc. Poc temps després de la creació d'aquesta escola s'inaugurà l'Escola Moderna Núm. 2 al carrer Müller de São Paulo, dirigida per Adelino de Pinho, mestre llibertari que ja s'havia encarregat de l'Escola Social de la Lliga Obrera de Campinas; en 1914 es crearen la de Bauru, dirigida per Joseph Joubert, i la de Cãndido Rodrigues, dirigida per Élvio Nervi; i el desembre de 1918 s'inaugurà l'Escola Moderna de São Caetano, barri de São Paulo, dirigida per l'activista anarquista José Alves. Arran d'un important període vaguístic i de la mort del citat José Alves a causa d'una explosió a casa d'uns companys del barri del Brás, el govern brasiler decidí reprimir qualsevol iniciativa llibertaria i el 19 de novembre de 1919 João Penteado rebé una notificació oficial de Oscar Thompson, director general d'Instrucció Pública de l'Estat de São Paulo, on s'anul·lava l'autorització de funcionament de les escoles modernes amb caràcter definitiu. L'Escola Moderna Núm. 1 va haver de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho, on João Penteado va romandre com a director fins a la seva mort en 1965.

***

París, 13 de maig de 1968

- París (13-05-68): El 13 de maig de 1968, la ciutat de París (França), commocionada per la resistència heroica dels estudiants, contempla la més gran manifestació de masses organitzada des d'Alliberametn. De les 13 a les 21 hores, gairebé un milió de ciutadans desfilen a través de la ciutat ocupant el carrer des de la plaça de la República a la plaça de Denfert-Rochereau; quan la manifestació arriba a Denfert-Rochereau encara hi ha gent que no ha sortit de la plaça de la República. S'entonen eslògans de tota casta, violents, polítics o humorístics: «Feliç aniversari, general» –el 13 de maig precisament es feien 10 anys de l'ascensió al poder de Charles de Gaulle–, «Amb deu anys n'hi ha prou», «Pompidou a l'inodor», «De Gaulle assassí», «Govern popular», «Una desena iracunds», «Tots som rabiosos», «Roma! Berlín! Budapest! La mateixa lluita», etc. Estudiants, obrers, professors, artistes, marxen amb el puny alçat, cantant La Internacional. Abunden les banderes roges i negres i milenars de cartells evoquen totes els problemes: la repressió, els escamots de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat), De Gaulle, la solidaritat obreroestudiantil, la Universitat, el poder al carrer, la joventut, l'atur... El servei d'ordre de la Confederació General del Treball (CGT) intenta inútilment treure fora els manifestants que porten la bandera negra anarquista; és el seu concepte d'«unitat». L'ambient varia segons l'indret: crits davant el Palau de Justícia, on el Tribunal d'Apel·lació havia decidit la llibertat provisional dels estudiants detinguts. Sorprèn el silenci a l'entrada del Barri Llatí, quan la manifestació s'acosta als llocs on van esdevenir les sagnants batalles estudiantils. A tot París, no s'observen policies ni CRS, només helicòpters de l'exèrcit sobrevolen la ciutat; els esquadrons blindats de l'exèrcit estan a l'aguait a la base de Satory. Més tard, els estudiants ocupen la Sorbona i hi estableixen debats permanents. A la cúpula onegen tres banderes: la roja, la negra i la del Viet Cong. Noves consignes: prosseguir la vaga, boicotejar els exàmens, ocupar les facultats, portar l'agitació a la jove generació obrera.

***

Manifest d'Els Gnomos

- Manifest d'Els Gnomos: El 13 de maig de 1982, a Palma (Mallorca, Illes Balears), el col·lectiu llibertari Els Gnomos llança el seu «Manifest de presentació», un decàleg de principis. El grup hi actuava des de feia un parell de mesos, però aquest manifest n'és la presentació oficial. Els Gnomos estava format inicialment per un grup d'universitaris llibertaris amb una peculiar forma de veure la lluita política, que per a ells havia de ser una lluita lúdica: acudien disfressats a les manifestacions, llançaven minúscules paperines amb missatges càustics, feien actuacions de teatre de carrer, pintades surrealistes amb betum, happenings, animació infantil, petits sabotatges, provocacions als partits polítics establerts, etc. El grup es va dissoldre en 1987 quan va canviar d'estratègia i es va integrar en el naixent Ateneu Llibertari Estel Negre que va ajudar a crear.

Els Gnomos: Manifest de presentació (13 de maig de 1982)

Naixements

Fotografia policíaca d'Henri D'Auby (28 de febrer de 1894)

- Henri D'Auby: El 13 de maig de 1845 neix a Montmédy (Lorena, França) l'anarquista Henri-Joseph D'Auby –el llinatge també citat Dauby, ell signava així. Sos pares es deien Pierre-Joseph D'Auby, manobre, i Marie-Joseph Mathieu, jornalera. Es guanyava la vida treballant de fuster ebenista, especialitzat en la fabricació d'orgues musicals, a París. El 28 de juny de 1877 es casà al XI Districte de París amb la modista Léontine Mélanie Provence i en aquesta època vivia al número 17 del carrer Basfroi. El 22 de juliol de 1893 participà en una reunió a la Sala Firino, al número 144 del bulevard de Charonne, on es va discutir sobre la creació d'un diari anarquista i sobre l'elaboració de cartells abstencionistes per a les eleccions; en aquesta reunió Amédée Denéchère volgué convocar una reunió general en resposta a aquells que l'havien acusat de ser un confident de la policia, però D'Auby i altres companys aconseguiren dissuadir-lo en aquest sentit. El 31 de juliol de 1893 assistí a una reunió al taller de Jacques Merigeau, al número 83 del carrer Haies, per a preparar la campanya abstencionista. En 12 d'agost de 1893 fou present en una reunió celebrada al domicili d'Eugène Daguenet, al número 10 del carrer Vignolles de Charonne, per a aferrar cartells amb cola. El 24 d'agost de 1893 assistí a una reunió al domicili de Mérigeau per a tractar sobre les diferents accions antielectorals a realitzar. El 5 de setembre de 1893, amb altres anarquistes, assistí a una reunió al domicili d'Eugène Daguenet. El 12 de setembre de 1893 tractà el tema de la celebració que s'havia de portar a terme en ocasió de la recepció dels mariners russos. El 2 d'octubre de 1893, amb altres companys, s'anuncià que Émile Pougent havia tirat 10.000 cartells antifrancorussos. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes elaborat per la policia i des d'agost d'aquell any vivia al número 5 del carreró Rolleboise de París. El 28 de febrer de 1894 va ser detingut per inspectors de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia i el seu domicili de Rolleboise va ser escorcollat, trobant-se una col·lecció completa de Le Cri du Peuple. Fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon el dia de la seva detenció, va ser alliberat el 3 de març d'aquell any. La seva última època visqué al número 6 del carrer Orteaux del XX Districte de París. Henri D'Auby va morir el 23 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 24 d'octubre– de 1920 a l'Hospital Saint-Antoine de París del XII Districte de París (França).

***

Foto policíaca de Jacques Mérigeau (19 de desembre de 1893)

- Jacques Mérigeau: El 13 de maig de 1858 neix a Saint-Léger-lès-Melle (actualment Saint-Léger-de-la-Marinière, Poitou-Charentes, França) l'anarquista Jacques Mérigeau. Sos pares es deien Jacques Mérigeau, fuster, i Adeline Griller. Es guanyava la vida com son pare, treballant d'ebenista a Lezay (Poitou-Charentes, França). El 4 de novembre de 1879 va ser integrat en el 9 Esquadró del Tren d'Equipatges de l'Exèrcit per a fer el servei militar, on restà fins el 22 de setembre de 1880. En 1886 vivia a Tours (Centre, França) i en 1889 s'instal·là a París (França), on freqüentà les reunions anarquistes. Formà part del grup de fusters anarquistes que es reunia al número 55 del carrer Meslay de París. Durant la primavera de 1893, amb altres companys, entre ells Émile Méreaux, llogà a l'anarquista Eugène Daguenet un taller al número 14 Impasse Rolleboise de París, on fabricà mobles i on es reunien cada setmana companys de diversos districtes de París (XI, XII i XX). Va ser candidat abstencionista al XX Districte de París en les eleccions legislatives del 20 d'agost de 1893 i aferrà el cartell «Le pot à colle au populo». El desembre de 1893 formà part d'un grup (Bougeois, Brunet, Chauvin, Denechère, Strauch, etc.)  que es reunia a la Sala Château Rouge, al número 21-23 del carrer Vignoles. A resultes de l'atemptat del 9 de desembre de 1893 al Palais Bourbon de París per l'anarquista Auguste Vaillant, s'ordenaren escorcolls i el 18 de desembre d'aquell any el seu domicili, al número 15 de l'Impasse des Souhaits de Belleville, va ser perquirit, trobant-se a la butxaca d'una peça de roba un flascó omplert d'àcid sulfúric i una capsa de llauna que contenia 220 grams d'un explosiu fulminant. L'endemà va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 20 de desembre de 1893 el jutge d'instrucció Meyer, que s'encarregava del cas de Vaillant, el va interrogar juntament amb sa companya. També va ser interrogat pel jutge de pau Fédée, cap de la III Brigada d'Investigacions. El 24 de gener de 1894 va ser jutjat pel VIII Tribunal Correccional del Sena i argumentà que els objectes comissats se'ls havia proporcionat un agent provocador i que no era partidari de la «propaganda pel fet». Segons un informe del director del Laboratori Municipal, l'enginy explosiu que es podia fer amb aquells materials tenia la força de quatre cartutxos de dinamita. Va ser condemnat a tres anys de presó per «possessió de substàncies explosives» i 200 francs de multa. El jutge d'instrucció Espinasse, encarregat del cas de l'explosió del carrer Bons-Enfants, sospitava que era conegut del grup que havia comès l'acció (Louis Bonnard, Auguste Crétot, Émile Henry i Marie Puget). Segons un informe d'un confident de la policia del 16 de febrer de 1894 Mérigeau hauria amagat el nom de l'anarquista (Charles Strauch) que li havia lliurat l'explosiu trobat a casa seva per a no comprometre sa companya, ja que Strauch n'era l'amant. La parella tenia dos infants i segons fonts policíaques el pare de l'infant petit era l'anarquista Louis Bonnard. Durant el seu empresonament, sa companya i sos dos infants van ser acollits per l'anarquista Lucien Guérineau a Londres (Anglaterra). En sortir de la presó s'instal·là a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Josep Negre Oliveras

- Josep Negre Oliveras: El 13 de maig de 1875 –el certificat de defunció cita el 16 de maig de 1876– neix a Lludient (Alt Millars, País Valencià) el tipògraf, periodista, orador i militant anarcosindicalista Josep Negre Oliveras. Instal·lat a Barcelona, va ser un dels organitzadors del congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'últim secretari de «Solidaritat Obrera» i primer de la CNT. En 1908 va polemitzar, juntament amb Tomás Herreros Miquel i Bueso, amb els seguidors de Lerroux, destacant en la vaga contra el periòdic lerrouxista El Progreso, que durarà nou mesos. Com a president de la societat «L'Art d'Imprimir», va participar en el comitè de vaga que va actuar durant la Setmana Tràgica de 1909. També aquest any va parlar en la inauguració de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. Durant el Congrés de 1910 va defensar la necessitat de la nova organització obrera i va formar part de la ponència de reglaments. L'agost de 1910 va ser nomenat vicepresident de la Secció d'Obrers Ferroviaris de la Regió Catalana, que s'acabava de crear, malgrat no pertànyer al sector, precisament per evitar les represàlies contra els ferroviaris. Entre 1910 i 1911 va fer mítings cenetistes a Barcelona i a París, i després de la vaga general en solidaritat amb els miners bascos de 1911 va patir presó, fruit de la delació de Leroy que el va acusar de participar en un pretès Comitè Revolucionari. Un cop reorganitzada la CNT, va assumir novament la secretaria del sindicat anarcosindicalista. Va representar les societats de Puerto Real i Vigo i a l'Ateneu Sindicalista de Barakaldo en el congrés de 1911, al final del qual va ser detingut i empresonat. En 1912 va ser assidu del Centre Obrer Barceloní, amb Seguí, Lorenzo, Cuadros, Aragó i altres. En 1913 va ser membre de l'Assemblea Catalana de CNT i de la comissió clandestina de la CNT catalana entre 1913 i 1914. Va assistir amb Romero al Congrés Sindicalista Internacional de Londres del 27 de setembre al 2 d'octubre de 1913, on, segons l'anarquista exiliat a Londres Vicente García, va fer la seva intervenció en català. Pel 1914 va intentar amb Lorenzo llançar una revista i va formar part d'una comissió clandestina de la Confederació Regional del Treball de Catalunya que va intentar reorganitzar la CNT. Quan en 1914 la CNT va tornar a la legalitat, va ser nomenat secretari general del nou Comitè Nacional. Durant la Gran Guerra va pertànyer a l'equip de Solidaridad Obrera, de la qual seria director en 1916, i va ser acusat per Salvador Seguí, Salvador Quemades i Manuel Buenacasa de germanòfil i de relacionar-se amb l'ambaixada alemanya, crítiques que el van afectar profundament fins el punt que l'agost de 1917 va abandonar tota activitat orgànica i va enemistar-se profundament amb els sectors directius cenetistes. El novembre de 1917, però, va col·laborar en Solidaridad Obrera i el desembre de 1918 va integrar-se en la campanya de propaganda de la CNT. En 1919, amb la repressió de la vaga de La Canadenca, va ser empresonat a la nau Pelayo al port de Barcelona. Arran de la Revolució de 1936 demanà la reintegració a la CNT i participà en diverses campanyes de propaganda, en el Sindicat d'Indústries Siderometal·lúrgiques i en el cercle «Los de Ayer y los de Hoy». Durant sa vida va col·laborar en diverses publicacions llibertàries (Cultura Obrera, Ilustración Ibérica, El País, El Progreso, Ruta, Los Nuevos, El Rayo, Tierra y Libertad, La Unión Ferroviaria, La Voz del Obrero, Solidaridad Obrera, etc.) i és autor de ¿Qué es el sindicalismo? (1919), Recuerdos de un viejo militante (1936) i ¿Qué es el colectivismo anarquista? (1937). En acabar la guerra va exiliar-se a França. Josep Negre Oliveras va morir el 24 de desembre de 1939 a l'infermeria del camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) i sa companya i sos infants van ser recollits a prop de Souillac per l'anarquista Maxime Mattéi, conegut de Negre.

Josep Negre Oliveras (1875-1939)

***

Lima Barreto

- Lima Barreto: El 13 de maig de 1881 neix a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el periodista i escriptor anarquista Alfonso Henriques de Lima Barreto. Fill del mulat nascut lliure João Henriques de Lima Barreto i de la filla d'esclava lliberta Amàlia Augusta Barreto. Son pare feia de tipògraf, professió que aprengué a l'Imperial Institut Artístic, on s'imprimia el famós periòdic A Semana Ilustrada, i era monàrquic, lligat al vescomte d'Ouro Preto, padrí del futur escriptor; i sa mare tingué una acurada educació amb la qual arribà a formar-se com a professora. Amàlia morí jove de tuberculosi en 1888 i João hagué de criar els quatre fills. Lima Barreto, mulat i per tant víctima del racisme en un Brasil que acabava d'abolir oficialment l'esclavitud, pogué gaudir d'una bona instrucció escolar gràcies al suport del seu padrí. Els primers estudis els realitzà a Niterói, a l'escola pública de Teresa Pimentel do Amaral, i després es matriculà en l'única institució d'ensenyament secundari de l'època, el prestigiós Col·legi Pedro II, al centre de Río de Janeiro, els estudiants del qual eren fills de l'elit politicoeconòmica. En 1897 fou admès en el curs d'enginyeria de l'Escola Politècnica, al Largo de São Francisco. En 1902, però, hagué d'abandonar els estudis per assegurar el manteniment de sos germans, ja que son pare havia enfollit. Malgrat ser profundament antimilitarista, en aquests anys treballà com a funcionari amanuense en la Secretaria de Guerra, càrrec que compaginava amb col·laboracions en diversos periòdics (Correio da Manhã, Jornal do Commercio, Gazeta da Tarde, Correio da Noite, A Quinzena Alegre, Tagarela, O Diabo, Revista da Época, etc.), on signava sota diversos pseudònims (Rui de Pina, Dr. Bogoloff, S. Holmes, Phileas Fogg). En 1907 edità amb alguns amics llibertaris i intel·lectuals (Fábio Luz, Domigos Ribeiro, Elísio de Carvalho) l'efímera revista Floreal. En 1909 publicà a Lisboa el seu primer llibre, amb aspectes autobiogràfics i de crítica social, Recordações do escrivão Isaías Caminha. El setembre de 1909 es produí a Rio de Janeiro la «Primavera de Sang» –manifestació estudiantil contra l'arbitrarietat policíaca que acabarà amb diversos ferits i dos morts a mans de la policia– i en el judici als policies fou cridat per formar part del jurat, qui votarà per la condemna dels acusats. L'episodi fou un gran escàndol en l'època i, a causa de la seva posició durant el judici, mai no tingué cap ascens en el seu càrrec d'empleat públic en la Secretaria de Guerra. A partir de 1911 publicarà en lliuraments en el Jornal do Commercio una de les seves obres més importants, Triste fin de Policarpo Quaresma. A partir de 1916 el seu alcoholisme s'agreujà i tingué forts episodis de depressió i de neurastènia, que el portaren a l'internament psiquiàtric. En 1917, en plena agitació social (vagues, repressió, etc.), començà a col·laborar en la premsa anarquista (A Plebe, A Voz do Trabalhador, A Lanterna) i defensà públicament les víctimes de la repressió política. Com molts companys anarquistes durant els primers anys, va fer costat la Revolució bolxevic i publicà el maig de 1918 el Manifesto Maximalista: Ave Rússia. En 1920 va veure frustrats els seus intents d'entrar a l'Acadèmia Brasilera de Lletres. Entre les seves obres destaquen O Subterrâneo do Morro do Castelo (1905), Recordações do escrivão Isaías Caminha (1909), O Homem que Sabia Javanês e outros contos (1911), Triste fim de Policarpo Quaresma (1915), Vida e morte de M. J. Gonzaga de Sá (1919), Cemitério dos vivos (1920), Histórias e sonhos (1920), Os Bruzundangas (1923, pòstum), Clara dos anjos (1948, pòstum), Outras histórias e contos argelinos (1952, pòstum), Coisas do Reino de Jambom (1953). Lima Barreto va morir d'una crisi cardíaca l'1 de novembre de 1922 al suburbi empobrit de Todos Os Santos de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Molt influenciat pels autors russos clàssics, fou el crític més agut de l'època coneguda com «República Velha» al Brasil i la seva obra, de temàtica social i militant, privilegià els pobres, la classe treballadora, els arruïnats, els bohemis. Va ser durament criticat pels seus contemporanis pel seu estil nu i col·loquial, estil que influí especialment els escriptors modernistes.

***

Félix Bour

- Félix Bour: El 13 de maig de 1881 neix al IX Districte de París (França) el tipògraf i anarquista il·legalista Félix Bour, també conegut com Herselin i Tellier. Era fill natural de la minyona Félicie Aimei Moulard i fou criat per l'àvia a Brumetz (Picardia, França); el fill va ser finalment reconegut per Félix Joseph Bour per matrimoni celebrat l'11 de novembre de 1901 al XVIII Districte de París. Un cop va aconseguir el certificat d'estudis, esdevingué aprenent de tipògraf a París. En 1901 va conèixer l'anarquista Alexandre Jacob en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Albert Libertad al XVIII Districte parisenc, i ràpidament es va comprometre amb la banda il·legalista dels «Treballadors de la Nit», capitanejada per Alexandre Jacob i dedicada a realitzar robatoris per al moviment anarquista. El primer que en va realitzar fou la nit del 22 al 23 de novembre de 1902 a l'església i el castell de Brumetz, juntament amb Alexandre Jacob, Léon Ferré i Alcide Ader. Després de nombrosos robatoris, el 22 d'abril de 1903 l'agent de policia Pruvost demana la documentació a Jacob, Bour i Léon Pélissard a l'estació de Pont Rémy (Picardia); Bour, per protegir la fuita obre foc matant Pruvost. Jacob i Pélissard seran detinguts el mateix dia i Bour l'endemà. La confessió de la seva amant, Léontine Tissandier, permet desmantellar completament l'organització il·legalista creada per Jacob. Félix Bour va ser jutjat entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens acusat de pertànyer a la banda de «malfactors» anomenada «Treballadors de la Nit», formada per una vintena de persones, d'haver comès 13 robatoris i de l'assassinat de l'agent Pruvost. Va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Matriculat amb el número 34.198, va acumular nombrosos càstigs a la colònia penitenciària, a més de tres intents d'evasió (en 1906, en 1907 i en 1913). Félix Bour va morir foll, amb l'esòfag perforat després d'empassar-se una espina, el 7 de setembre de 1914 a les masmorres de l'illa de Saint Joseph (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa).

***

Notícia de la detenció de Lucien Hautreux apareguda en el diari tolosà L'Express de Midi del 2 d'abril de 1904

- Lucien Hautreux: El 13 de maig de 1881 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Lucien Aguste Jules Hautreux. Sos pares es deien Jules Arthur Hautreux, rellotger, i Marie Félicie Dubois. A començament del segle XX milità a Bèlgica, on treballà de vidrier i de cisellador. Arran d'un atemptat comès durant la nit del 18 al 19 de març de 1904 contra el domicili del comissari en cap de la policia Ernest Laurent, encarregat de la vigilància dels anarquistes refugiats, al carrer Montagne-Sainte-Walburge de Lieja (Valònia), on hagué sis ferits, i d'un altre comès el 22 de març a Saint-Nicolas (Lieja, Valònia), hagué de fugir-ne. Retornà a França i el 31 de de març de 1904, acusat de vagabunderia, va ser detingut al carrer Montmartre de París quan feia un discurs revolucionari improvisat al carrer; a sobre, segons l'atestat policíac, se li van trobar fullets anarquistes, retalls de diaris on es parlava de l'atemptat de Lieja, la fórmula d'un explosiu i un full sobre com fabricar bombes. El 28 de febrer de 1925 es casà al XVIII Districte de París amb Octave Annette Boyer, jornalera i vídua d'Henri Derouin. En aquesta època feia de jornaler i vivia al número 3 bi del carrer Bonnet de París.  Al final de sa vida treballà de conserge. Lucien Hautreaux va morir el 5 de gener de 1955 a l'Hospital Bichat de París (França).

***

Clovis Poirier

- Clovys: El 13 de maig de 1885 neix al II Districte de París (França) el cantautor, compositor i intèrpret anarquista i pacifista Clovis Poirier, més conegut sota el seu nom artístic de Clovys. Era fill de Pierre Poirier (Élie Poirier), cuiner, i Marie Anne Joseph Couillez, dona de fer feines; la parella no estava casada, però posteriorment, el 14 de desembre de 1886 es casaren al IV Districte de París i reconeguen son fill Clovis i un altre, Kléber, que havia nascute el 7 de juliol d'aquell any; la parella, finalment, es passà al comerç de vins. En sortir de l'escola primària, Clovis Poirier entrà com a aprenent d'enquadernador i després farà tota mena de feinetes (bastaix, transportista, empleat de comerç, mecànic, obrer pintor, etc.), però interessat des de molt jove en la cançó social. Anarquista des dels 25 anys, no aturarà durant mig segle de consagrar el seu talent a la propaganda per la cançó. Després d'interpretar les cançons dels seus predecessors (Pottier, Rictus, Couté, etc.), cantarà el seu propi repertori, que passarà a ser molt popular. Exempt en 1914, no serà mobilitzat durant la Gran Guerra, però intentarà, malgrat la censura, fer viure el seu ideal pacifista mitjançant les seves cançons, amb el suport d'altres cantants no mobilitzats (Mouret, Coladant, M. Hallé, etc.). En aquests anys col·laborà força amb «L'Avenir Social», l'orfenat de Madeleine Vernet. En aquesta època va escriure el seu famós poema pacifista Zimmerwald-Kienthal. En 1918 treballà coma cap de servei de la Unió dels Cooperants. Entre 1917 i 1926 dirigirà i animarà «La Muse Rouge», una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris, com ara Doublier, Claudine Boria, Jeanne Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine Ferré, entre molts d'altres. Entre 1918 i 1930 col·laborà en els fascicles Nos Chansons, publicats per Coladant amb el patrocini de «La Muse Rouge». Entre 1922 i 1926 s'encarregà de publicació de la primera sèrie de La Muse Rouge. Revue de propagande révolutionnaire par les arts, impressa a «La Fraternelle» de Sébastien Faure, i on es van publicar nombrosos textos i cançons d'Eugène Bizeau, André Colomer, Gaston Couté, Sébastien Faure, C. A. Laisant, Louis Loréal, Jules Rivet, Madeleine Vernet, etc. La segona sèrie (1932-1934) va ser editada per Jean-Paul Monteil. També col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, especialment en Le Libertaire, i participà en tota mena de festes llibertàries i sindicalistes. El 26 d'abril de 1927 es casà a Levallois-Perret (Illa de França, França) amb Germaine Guiniond i el 24 de setembre de 1935 a Marsell (Provença, Occitània) amb Jeanne Marguerite Faroche, de qui es va divorciar el 21 de novembre de 1942. A la mort de Sébastian Faure, el 14 de juliol de 1942, li dedicarà alguns sonets d'adéu. Després de la II Guerra Mundial continuà col·laborant en la premsa llibertària (Le Combat Syndicaliste, Défense de l'Homme, Le Libertaire, Pensée et Action, L'Unique, La Voie de la Paix, Contre-Courant, etc. El 14 de març de 1953 participà en un gala de suport en benefici del periòdic Contre-Courant, de Louis Louvet, a la Sala de les Sociétés Savantes de París, amb Rachel Lantier, Léo Campion i Paul Primert, entre d'altres. Passarà els últims anys a l'hospici d'Ivry en la més absoluta misèria i un comitè d'ajuda publicarà un quadernet amb un recull dels seus millors poemes i cançons, a més d'organitzar una gala en favor seu el 13 de febrer de 1955. No és va restablir del tot i Clovys va morir poc temps després, el 25 d'abril de 1955, a l'Hospital de Saint-Antoine de París (França).  

Clovys (1885-1955)

***

Necrològica d'Anna Rigall Oliveras apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de gener de 1966

- Anna Rigall Oliveras: El 13 de maig de 1887 neix a la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Anna Rosa Maria Rigall Oliveras, també coneguda com Anita Gou, pel llinatge del seu company. Sos pares es deien Pere Rigall Sagué i Maria Oliveras Vinyas. Esdevingué companya del militant anarcosindicalista Josep Gou Pericot, amb qui va tenir tres infants, dos morts durant la guerra d'Espanya i l'altre durant la campanya de Tunísia durant la II Guerra Mundial. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb son company a França. Posteriorment la parella s'establí a Algèria on milità en l'Agrupació Llibertària de Orà. A mitjans dels anys seixanta ambdós van ser repatriats a França. Anna Rigall va morir el 8 d'octubre de 1965 a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras (Provença, Occitània).

***

John Givney

- John Givney: El 13 de maig de 1893 neix a Liverpool (Merseyside, North West England, Anglaterra) el dissident comunista, acostat al moviment anarquista, John Givney, que va fer servir el pseudònim Givirlinovich. Mariner mecànic de professió, va ser membre del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), però va ser expulsat. Es va establir a Nova York (Nova York, EUA), on estava casat. Milità en el Communist Party USA (CPUSA, Partit Comunista dels EUA) i patí una condemna per «distribució de propaganda comunista a les bústies». El 9 de desembre de 1936 aconseguí passaport nord-americà i el 9 de gener de 1937 arribà a Espanya a bord del Lafayette. El 23 de febrer de 1937 s'integrà en la I Companyia Internacional de la «Columna Durruti» a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acostà al moviment anarquista. Després s'uní, sota el nom de Givirlinovich, al «Batalló Georges Washington», posteriorment integrat al «Batalló Lincoln», de la XV Brigada Internacional, on va ser qualificat de «mal camarada» a causa de la seva «greu indisciplina». Va ser ferit a l'estómac a la batalla de Brunete (Madrid, Castella, Espanya) i enviat a l'Hospital de Madrigueras (Albacete, Castella, Espanya). A Barcelona (Catalunya) desertà arran de les jornades contrarevolucionàries de maig de 1937. El 13 de setembre de 1938 retornà als EUA a bord de l'Aquitania. El 17 de setembre de 1938 publicà en el diari Twin-City Herald de Minneapolis (Hennepin, Minnesota, EUA) l'article «Spanish Front» sobre les seves experiències. John Givney va morir el 21 de juliol de 1974 a Liverpool (Merseyside, North West England, Anglaterra).

John Givney (1893-1974)

***

Virgile Vuillemin (1919)

- Virgile Vuillemin: El 13 de maig de 1898 neix a Besançon (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista individualista i resistent antifeixista, i després comunista, Virgile Léon Louis Vuillemin. Era fill de Silvain Paul Henri Vuillemin, fuster, i d'Ade Marie Antoinette Chaine. En 1917 s'allistà en la Marina i l'abril de 1919 estava destinat com a mariner mecànic en el cuirassat France, on participà, com a delegat electe de la seva nau, juntament amb altres companys (Ernest Delarue, François Doublier, Ernest Le Mith, Pierre Le Roux, Marius Ricros, Marcel Rudaux, etc.), en els anomenats «Motins del Mar Negre» de l'esquadra. Segons els testimonis d'altres amotinats, com ara Albert Cané, Pierre le Roux, i Antonin Marius Ricros, destacà com a agitador a Odessa i Sebastòpol. L'11 de maig de 1919 va ser detingut amb altres delegats i jutjat a partir del 29 de setembre d'aquell any a bord del cuirassat France, a la rada de Toló (Provença, Occitània), i va ser condemnat a cinc anys de presó. Enviat a les colònies penitenciàries africanes, va ser amnistiat el setembre de 1920 i posat en llibertat en 1921. El setembre de 1921 retornà a Besançon i treballà en la petita empresa de son pare. Encara que restà en contacte amb altres amotinats, no participà en la gran campanya per demanar l'amnistia dels condemnats civils i militars de la guerra. En 1924 presidí el grup anarquista individualista «Vers la Beauté», que tenia com a finalitat l'educació per l'art. El 12 d'abril de 1924 es casà a Le Raincy (Illa de França, França) amb la modista Yvonne Lucienne Auvity, amb Antonin Marius Ricros de testimoni. Durant l'Ocupació es va refugiar a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i entre 1943 i 1944 participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial es dedicà a fer de contractista d'obres públiques i milità en el Partit Comunista de França (PCF). També ser secretari de l'Associació Fraternal d'Antics Soldats i Mariners del Mar Negre, creada el juny de 1949 i presidida per André Marty. El febrer de 1953 presentà la dimissió del PCF quan André Marty en va ser exclòs. Va estar subscrit al periòdic anarquista Contre-Courant (1951-1968), de Louis Louvet. Entre 1958 i 1959 va ser candidat en una llista progressista a Maisons-Alfort (Illa de França, França). El seu últim domicili va ser al número 10 del carrer Château Rose de Besançon. Virgile Vuillemin va morir el 7 de juliol de 1981 a l'Hospital de Saint-Jacques de Besançon (Franc Comtat, Arpitània). El periòdic anarquista Le Réfractaire en publicà una necrològica.

***

Víctor Blanco Noguero (1938)

- Víctor Blanco Noguero: El 13 de maig de 1901 neix al Campell (Llitera, Franja de Ponent) el mestre anarquista i anarcosindicalista Víctor Blanco Noguero. Sa mare es deia Francisca Noguero Bosch i son pare, Joaquín Blanco Caset, era un petit propietari agrícola que durant la I República espanyola formà part de grups anticlericals i antimonàrquics partidaris de l'ensenyament laic. Quan tenia 16 anys Víctor emigrà a Barcelona (Catalunya), on esdevingué mestre titulat i seguidor de la pedagogia de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà al Campell i des de l'1 de gener de 1932 fou mestre racionalista de l'Escola Ferrer, sucursal del Liceu Escolar de Lleida, que els obrers del Sindicat Agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT) havien creat, fent classes diürnes als infants i nocturnes als adults. Al seu poble conegué Julia Ardanuy Sallan, militant anarcosindicalista que esdevingué sa companya. Arran de la insurrecció de desembre de 1933, va ser detingut i empresonat a Jaca (Osca, Aragó, Espanya); jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó. Després d'una amnistia, el maig de 1934 va ser alliberat de la presó de Chichilla (Albacete, Castella, Espanya) i reprengué la seva tasca pedagògica al Campell. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, presidí l'Assemblea General d'Habitants que portà a terme la col·lectivització local. A finals d'agost de 1936 va ser cridat a Barcelona per Joan Puig Elías perquè s'integrés en el Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) i dirigís una colònia infantil al front d'Aragó. En 1937 va ser nomenat secretari de la seva Secció de Mestres del CENU i en 1938 conseller d'Economia del Consell Nacional d'Infància Evacuada (CNIE), que s'encarregava d'administrar les colònies infantils. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat a la Companyia de Mines de La Grand Comba. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Champclauson (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània), on en 1946 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT. A l'exili treballà de delineant i al final de sa vida milità en la Federació Local de Versalles. Víctor Blanco Noguero va morir d'una crisi cardíaca el 7 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 5 d'abril– de 1975 a l'Hospital Richaud de Versalles (Illa de França, França) i va ser enterrat dos dies després. Conreà la poesia i deixà inèdites unes memòries, que van ser publicades en apèndix en 1977 en la reedició del llibre d'Agustín Souchy Bauer Entre los campesinos de Aragón. El comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937). Sa germana, María Blanco Noguero, també va ser militant llibertària.

Víctor Blanco Noguero (1901-1975)

***

- Marcelino Radigales Marsol: El 13 de maig –algunes fonts citen erròniament el 14 de maig– de 1909 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Radigales Marsol. Membre d'una família nombrosa llibertària formada per vuit germans, sos pares es deien José Radigales Gombau, jornaler, i Vicenta Marsol Eras. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Esplucs, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la proclamació del comunisme llibertari al seu poble i després s'enrolà de milicià, tal vegada en la «Columna Durruti», i marxà al front de Madrid i de Catalunya, especialment com a telefonista. Estava casat amb Ana Ortiz Raluy, amb qui tingué dues filles Joaquina i Ana María. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner i va ser reclòs durant tres anys al camp de concentració de Reus (Baix Camp, Catalunya). Un cop lliure, aconseguí feina de ferrer al Mas del Lleó d'Almacelles (Segrià, Catalunya), on durant anys va ser sotmès a controls setmanals i mensuals per part de la Guàrdia Civil, que no excloïen pallisses. No obstant això, sobretot entre 1944 i 1945, l'indret serví com a punt de suport i passatge de companys que s'infiltraven des de França a la Península, com ara Francisco Denís Díez (Català) i el grup guerriller de «Los Maños». Una de ses filles, Joaquina Radigales Ortiz, de nou anys, serví de correu amb bicicleta per anar a altres granges de la zona i advertir els companys dels possibles llocs on romandre. L'indret va ser escorcollat per la Guàrdia Civil en diferents ocasions sense que mai no trobessin ningú. Marcelino Radigales Marsol va morir el 12 d'octubre de 1958 al seu domicili d'Almacelles (Segrià, Catalunya) d'una perforació a l'estomac («hemorràgia interna per ictus gàstric»), resultat dels maltractaments patits al camp de concentració de Reus i a les pallisses patides a la caserna de la Guàrdia Civil d'Almacelles, i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 12 de maig

Esdeveniments

Capçalera de La Sociale

- Surt La Sociale: El 12 de maig de 1895 surt a París (França) el primer número de La Sociale. Paraît tous les dimanches. Editat per Émile Pouget, que acaba de retornar a França gràcies a una amnistia resultat d'una elecció presidencial, era simplement el canvi de nom per a trampejar la llei del periòdic Le Père Peinard, que aleshores estava prohibit. En van ser gerents P. Rogier, J. A. Rogier, A. Gauthey i C. Favier. Els articles no van signats i els únics noms que apareixen, a més de pseudònims, són Pouget i F. Pelloutier. Fou il·lustrat per Bordier, M. Luce, C. Meunir i A. Willette. Aquesta publicació va costar a Pouget una estada de quatre mesos a la presó per un delicte de premsa. Malgrat això, el periòdic continuarà publicant-se fins al número 76, del 18-25 d'octubre de 1896, que es va eclipsar amb la reaparició de Le Père Peinard.

***

Capçalera d'Acracia

- Surt Acracia: El 12 de maig de 1918 surt a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) el primer número d'Acracia. Periódico quincenal. A partir del número 14, del 22 de novembre de 1918, el subtítol serà «Periódico semanal». Editat pel grup «Acracia», fou dirigit per Hermós Plaja Saló i finançat per sa companya Carme Paredes Sans amb els minsos guanys d'una cantina. Recollia una extensa i continuada informació de l'activitat sindical (informació de conferències, mítings, vagues, campanyes de propaganda, etc.) i de la vida orgànica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El número 11 és un extraordinari dedicat a la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia. Hi van col·laborar Salvio Aiguaviva, Juan Aragonés, José Arranz, Fortunato Barthe, Alfredo Calderón, Juan Campos Villagrán, Eusebi Carbó, Josep Casasola, Rosari Dulcet, Eduardo G. Gilimón, A. Gómez, José Martínez, Antònia Maymón, Higinio Noja Ruiz, Domingo Roca, Anastasio Rodríguez, Josep Roigé, Onésimo Ruiz, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 25 de desembre de 1918. Comptà amb una «Biblioteca Acracia», continuada en la seva segona època a Reus –cinc números entre el 28 de gener i el 17 de març de 1923–, on s'editaren obres d'Amador, Bakunin, Barthe, Blanqui, Converti, Faure, Girard, Gori, Hucha, Kropotkin, Palmiro Lidia, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Ricardo Mella, Most, Prat, Reclus, Salvochea, Ramón Segarra, Suñé i Torres Tribó, entre d'altres.

***

Sacco i Vanzetti portat als tribunals

- Confirmació de la pena de mort de Sacco i Vanzetti: El 12 de maig de 1926 el Tribunal Suprem de Justícia de Massachusetts (EUA) confirma per unanimitat la condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti que el jutge Webster Thayer havia pronunciat.

***

París en treva

- París (12-05-68): El 12 de maig de 1968 a París (França) els manifestants detinguts durant els aldarulls són alliberats per ordre del procurador de la República. Els estudiants condemnats a penes de presó ferma són posat en llibertat per decisió del tribunal d'apel·lació. Al Barri Llatí totes les forces policíaques es retiren i només queda un agent per regular el trànsit, alhora que sorgeixen controvèrsies entre els sindicats de policia i el govern. Els organitzadors de la manifestació programada per al 13 deliberen deu hores, durant les quals discuteixen, entre amenaces de ruptura, l'itinerari i els eslògans de la manifestació de l'endemà. Els responsables dels principals programes televisius protesten contra l'«escandalosa mancança» d'informació donada per l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) sobre els esdeveniments. Alain Peyrefitte, ministre d'Educació, prepara la seva carta de dimissió, que serà lliurada el matí del 14 de maig a Georges Pompidou, que la rebutjarà. La dimissió del ministre d'Educació serà admesa i anunciada el 28 de maig.

Naixements

Foto policíaca de Vittoria Trucano (19 de març de 1894)

- Vittoria Trucano: El 12 de maig de 1839 neix a San Maurizio Canavese (Piemont, Itàlia) la capellera anarquista il·legalista Vittoria Trucano, també coneguda com Victorine Trucano i Victorine Belloti, pel nom del seu marit, encara que hi ha que diuen que era vídua d'un tal Trucano Belloti. Sos pares es deien Antonio Trucano i Rosa Paliasotti. Entre 1892 i 1893 formà part del grup anarquista il·legalista encapçalat per Léon Ortiz («Banda Ortiz»), més que res com a encobridora. L'octubre de 1893 s'instal·là al número 1 del bulevard Brune del XIV Districte de París (França) amb son fill Louis Belloti, venedor ambulant, i una part de la banda (Paul Chericotti, Marie Milanaccio i son company Orsini Bertani); aquest era el domicili on s'emmagatzemava el botí dels robatoris. El 18 de març de 1894 la policia va irrompre al citat domicili i va ser detinguda i empresonada amb son fill. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjada davant l'Audiència del Sena amb tota la «Banda Ortiz» en l'anomenat «Procés dels Trenta», que processà teòrics anarquistes juntament amb anarquistes il·legalistes; defensada per Félicien Paris, va ser absolta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Vittoria Trucano (1839-?)

***

Josep Lluís Pellicer i Fenyé dibuixat per Alfredo Perea Rojas i gravat per Arturo Carretero Sánchez publicat en la revista madrilenya La Ilustración Española y Americana del 8 de setembre de 1879

- Josep Lluís Pellicer Fenyé: El 12 de maig de 1842 neix a Barcelona (Catalunya) el dibuixant, caricaturista i pintor anarquista Josep Lluís Pellicer i Fenyé (o Feñé), també conegut com Gabriel Nyapus o Nyapus. Era fill de Joan Pellicer Donadeu i de Maria Fenyé, i fou oncle del també anarquista Rafael Farga Pellicer. Obligat per sa família estudià per a mestre d'obres (aparellador, agrimensor, etc.), però alhora realitzà estudis artístics (dibuix, pintura, etc.) i fou deixeble de Ramon Martí i Alsina, exposant en la Societat d'Artistes. Cap al 1865 viatjà a Roma per realitzar estudis pictòrics, on pintà olis com Zitto, Silenzio, Che passa la ronda, etc. De ben jovenet col·laborà en setmanaris d'humor (Lo Xanquet, Un Tros de Paper, El Tiburón, Barcelona Cómica, L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, etc.) i començà a ser conegut com a dibuixant i caricaturista sota el pseudònim de Gabriel Nyapus. Introduït en els cercles republicans, en 1865 fou membre del Comitè Local del Partit Democràtic a Barcelona i el desembre d'aquell any assistí al Congrés de Cooperatives i de Societats d'Ajuda Mútua. En 1867 s'instal·là una temporada a París i escrigué Notas y dibujos sobre la Exposición Universal de París, que més tard publicà per lliuraments en La Vanguardia. A partir de 1869 s'establí a Barcelona, on es presentà a les eleccions municipals i el febrer sortí elegit regidor de l'Ajuntament pel Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Poc després participà en la creació de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Barcelona, en una reunió celebrada el 2 de maig de 1869 al seu taller amb el beneplàcit de l'internacionalista i bakuninista Giuseppe Fanelli, on signà com a president el manifest «De la Sección Barcelonesa de la AIT a las secciones de Europa y América». Dies després, el 18 de maig, va firmar el «Pacte Federal de Tortosa» com a membre del Comitè Local del PRDF. En 1871 es traslladà a Madrid i, en produir-se l'escissió marxista de l'AIT, es decanta pel sector bakuninista. En 1872 realitzà la sèrie «La Comuna de París» per a La Ilustración de Madrid. Entre 1872 i 1873 dibuixà per al periòdic anarquista El Condenado i també per al Gil Blas. En 1874, amb Farga, Viñas i altres, assistí a la reunió que acordà reactivar l'Aliança bakuninista. Durant la dècada dels setanta destacà especialment com a il·lustrador de les revistes gràfiques més importats de l'època, fent de corresponsal i d'il·lustrador de les guerres carlines (1872-1876) per a La Ilustración, Le Monde Illustré i The Graphic, entre d'altres. Després de cobrir la guerra russoturca com a agregat de premsa al bàndol del Gran Duc Nicolau com a corresponsal, s'establí un temps a Montsó, on pintà el quadre Las Quintas. En 1878 es traslladà a París, des d'on envià col·laboracions per a La Vanguardia, Diari Català i Renaixença, en les quals introduirà l'impressionisme. De bell nou a Barcelona, destacà com a il·lustrador d'obres literàries (Palacio Valdés, Pérez Galdós, Pitarra, Quevedo, Cervantes, etc.), dibuixà cartells de les exposicions d'arts (1891, 1892, 1894, 1896 i 1898), decorà la Biblioteca Arús, dissenyà capçaleres de periòdics (La Ilustración Artística, Diari Català, El Cohete), dirigí la secció artística de l'editorial Montaner i Simon, participà en l'Exposició Universal de 1888, intervingué en la fundació dels museus Artístic Municipal i de Reproduccions Artístiques, dels quals fou primer director. Entre 1886 i 1888 col·laborà sota pseudònims en Acracia. Durant els seus últims anys participà amb el grup de Rusiñol a Sitges i amb la segona exposició del Cercle Sant Lluc (1895). En 1898 fundà amb Eudald Canivell i Masbernat i amb l'impressor Josep Cunill l'Institut Català de les Arts del Llibre i fou nomenat acadèmic de Belles Arts de Barcelona. Josep Lluís Pellicer i Fenyé va morir el 15 de juny de 1901 a Barcelona (Catalunya).

***

Eugène Bled durant el seu segrestament a la seu de La Guerre Sociale (París, 8 de juny de 1911)

- Eugène Bled: El 12 de maig de 1876 neix a Loinville (Thimert, Thymerais, País Drouais, Centre, França; actualment Thimert-Gâtelles, Centre, França) el confident de la policia infiltrat en el moviment anarquista Eugène Prosper Bled, conegut com Bonnet i que va fer servir el pseudònim Eugène Bournay. Sos pares, conreadors, es deien Eugène Augustin Bled, que ja havia mort quan ell nasqué, i Constance Estelle Claire Lecroulant. Es guanyava la vida fent de sabater en un obrador de calçat a Châteauneuf-en-Thymerais (Centre, França). Arruïnat pel vici del joc, entre setembre de 1907 i gener de 1908 falsificà nombrosos talons bancaris, però descobert, el 26 de gener de 1908 s'intentà suïcidar sense èxit i fugí cap a París (França), on va fer servir el pseudònim Eugène Bournay. Després de ser redactor dels periòdics L'Étoile Belge i La Patrie, i de treballar en una agència fotogràfica, va ser contractat en l'agència de premsa «La Presse Internationale Illustrée», dels germans Géo i Marco Fourny, al número 21 del carrer Ramey del XVIII Districte de París, que en realitat era una mena d'«agència de policia privada» i es dedicava a infiltrar confidents en determinades organitzacions polítiques i sindicals per a subministrar informacions a la Prefectura de Policia. Després d'haver vigilat l'anarquista Georges Roussel, implicat en un cas de bomba a la regió parisenca, entre febrer i maig de 1909 s'infiltrà en l'organització d'extrema dreta «Les Camelots du Roi». El 3 de febrer de 1909 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència d'Eure i Loir a 20 anys de treballs forçats i a 20 anys de residència obligada per «estafa». El 20 d'agost de 1909 va ser detingut per la policia al seu domicili del carrer Faubourg-Montmartre de París; jutjat de bell nou el 4 de novembre de 1909 per l'Audiència d'Eure i Loir, va ser condemnat a dos anys de reclusió i a 100 francs de multa per «estafa». Després de sortir de la presó, intentà, sense èxit, acostar-s'hi al ferroviari sindicalista Alexandre Le Guennic, a fi i efecte d'obtenir informació sobre el Syndicat National des Chemis de Fer (Sindicat Nacional de Ferrocarrils), i s'adherí al grup anarquista del XVIII Districte de París de la Federació Revolucionària Comunista (FRC). L'abril de 1911, amb Géo Fourny, posà l'ull a tres militants enviats pel periòdic La Guerra Social per seguir els avalots dels treballadors vitícoles de Xampanya i gràcies als seus serveis van ser detinguts dos d'ells; en aquesta ocasió la seva activitat d'infiltrat va ser descoberta per l'equip editor de La Guerre Sociale. El 7 de juny de 1911 es presentà a les oficines de La Guerre Sociale amb la intenció d'afiliar-se a les «Jeunes Gardes Révolutionnaires» (Joves Guàrdies Revolucionaris) i aleshores va ser segrestat per un grup de militants anarquistes (Miguel Almereyda, Baure, René Dolié, Émile Dulac, Jean Goldschild Goldsky, Émile Méo Tissier, Perceau i Marius Truchard). Dulac i Perceau escorcollaren el seu domicili, al número 21 del carrer Nation, i descobriren informes de les seves vigilàncies. L'endemà, el seu col·laborador Jean Dudragne va ser atret amb un subterfugi a la seu de La Guerre Social i ambdós, després de ser interrogats i jutjats per un «tribunal revolucionari», signaren les seves confessions. L'endemà, 9 de juny de 1911, l'equip de La Guerra Sociale, autoanomenat «Servei de Seguretat Revolucionària», convocà la premsa (L'Humanité, Le Matin, l'agència fotogràfica «Rol») i a diversos responsables de l'FRC i de la Confederació General del Treball (CGT), per presentar les confessions dels dos confidents. Eugène Bled va ser públicament denunciat a les pàgines de La Guerre Sociale i de L'Humanité. En una assemblea plenària de l'FRC del 13 de juny de 1911 es discutí el cas i ambdós van ser expulsats d'aquesta organització. Un cop alliberat, amb Dudragne, va denunciar el seu segrest, cops i ferides a la policia. Entre el 7 i el 9 d'octubre de 1911 els membres del «Servei de Seguretat Revolucionària» (Almereyda, Baur, Dolié, Dulac, Goldsky, Tissier i Truchard) van ser jutjats per aquest afer i pel cas de l'agent provocador Lucien Métivier. A aquest judici, molt mediàtic, assistiren nombrosos membres de la CGT (Jean Aulagnier, Victor Griffuelhes, Léon Jouhaux, Auguste Savoie, etc.), de l'FRC i del periòdic Le Libertaire; tots els acusats van ser absolts. Divorciat l'11 de gener de 1916 de Louise Eugénie Dugast, el 14 d'octubre de 1920 es casà al XI Districte de París amb l'empleada Marguerite Amicie Burgé. En aquesta època treballava oficialment d'impressor i vivia al número 134 del carrer Montmartre de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Eugène Jacquemin (1913)

- Eugène Jacquemin: El 12 de maig de 1876 neix al X Districte de París (França) el propagandista anarquista, antimilitarista, sindicalista i, després, socialista Louis-Eugène Jackmin –el nom va ser registrat per error Jackmin en comptes de Jacquemin–, conegut com Eugène Jacquemin, i que va fer servir els pseudònims Jakmin i Mainjacques. Era fill natural de la costurera Marie Joséphine Lebrun i va ser legitimat amb el matrimoni d'aquesta amb el ferrador Nicolas Louis Jacquemin celebrat el 30 de desembre de 1876 al XIX Districte de París. Com son pare, es guanyava la vida com a ferrador. El 26 de novembre de 1894 va ser condemnat a París a sis mesos de presó per «cops i ferides». El servei militar el va fer a Diego Suarez (actual Antsiranana, Diana, Madagascar), on patí tota mena de tortures i on es desenvolupà el seu antimilitarisme. En 1897 viva al número 64 del carrer de la Villette, a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Fou gerent del butlletí La Banlieue Anarchiste (1898), òrgan dels grups llibertaris de Pantin i de Le Pré-Saint-Gervais, que no sabem si finalment es publicà. El 14 de juliol de 1907 va ser detingut, juntament amb 36 companys, durant una manifestació antimilitarista i acusats de «provocació a la desobediència de militars, ultratges i rebel·lió als agents, possessió d'armes prohibides i infracció a la llei sobre estrangers». En 1909 fou secretari del Sindicat de Ferradors del Districte del Sena de la Confederació General del Treball (CGT) i fou membre del Comitè Federal de la Federació de Ferradors, representant la tendència revolucionària en front de la moderada encapçalada pel socialista Éloi Hardy. El 6 d'octubre de 1909 aquesta federació es transformà en el Sindicat Nacional d'Obrers Ferradors de França i Colònies, i en va ser nomenat secretari. El 13 de gener de 1910 aquest sindicat engegà una vaga del sector al departament del Sena, que agrupà 1.500 obrers, reivindicant la jornada de nou hores i un augment dels salaris, i de la qual fou membre del seu comitè. El 15 de maig de 1910 a Le Pré-Saint-Gervais, fou un dels fundadors del Grup Llibertari de l'Est de París. L'octubre de 1910 assistí com a delegat de sis sindicats de ferradors al Congrés Confederal de Tolosa de Llenguadoc. En representació dels ferradors, fou membre del Comitè Confederal de la CGT, fins a la fusió del Sindicat de Ferradors en la Federació del Metall en 1912, i formà part, entre 1910 i 1912, de la comissió de vagues i de la de la vaga general. El 13 de novembre de 1910, com a delegat del Grup Llibertari de l'Est de París, fou un dels fundadors de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i, fins al 1914, fou un dels seus principals animadors. El maig de 1911 participà en el Grup Intersindical per a la Propagació de la Llengua Internacional (CIPLI), que feia propaganda de l'ido. El 4 de juny de 1911 participà en el Congrés Regional i atià el sabotatge dels trens per obligar les companyies a readmetre els ferroviaris acomiadats. Entre juny i novembre de 1911, en substitució de Jean Dudragne, va ser gerent de Le Libertaire. En aquests anys col·laborà en La Cravache (1906-1913) i L'Avant-Garde (1913-1914). Fins a la Gran Guerra, prengué la paraula en nombrosos mítings del moviment anarquista i sovint va signar el seus articles com Mainjacques i com Jakmin. El gener de 1912 fou un dels quatre caps del grup d'acció «Bakounistes» de l'FRC i el 27 de gener va ser jutjat en rebel·lia per l'Audiència del Sena per «provocació al pillatge i al robatori» i per «provocació de militars a la desobediència» i condemnat a dos anys de presó i a 500 francs de multa. El 27 de març de 1912, com a gerent de Le Libertaire, va ser jutjat davant l'Audiència del Sena per un dibuix d'André Claudot aparegut en el número del 30 de setembre de 1911; condemnat a un any de presó per «provocació de militars a la desobediència», a començament de maig de 1912 va ser tancat a la presó parisenca de La Santé. Finalment, va ser alliberat gràcies a una amnistia. Entre abril i maig de 1912 va ser membre del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), alhora que un dels fundadors dels «Amics de Le Libertaire». Aquest any va ser nomenat delegat de Propaganda de la CGT a Calvados (Baixa Normandia, França), fent especial atenció en les explotacions mineres. El novembre de 1912 fundà al seu domicili del número 23 del carrer Garde-Chasse de Les Lilas (Illa de França, França), amb Édouard Boudot i Édouard Sené, el periòdic Le Réveil Anarchiste Ouvrier, que tingué per gerents Jean Labbat i Charles Bervilitas, i que aparegué fins el desembre de 1913. Entre gener i desembre de 1913 fou membre de la comissió executiva de la Unió dels Sindicats del Sena. El 3 de març de 1913 parlà en un míting de la Federació Comunista Anarquista (FCA), amb Émile Aubin, Édouard Boudot i Benoît Broutchoux. A partir d'abril de 1913, amb Édouard Sené i Jacques Long (Jacklon), distribuí 2.000 exemplars del fullet En cas de guerre, batejat per la policia com La Brochure Rouge (El Fullet Roig), que va ser enviat a més de cinc cents grups anarquistes i sindicalistes i on s'explicava de manera pràctica com sabotejar la mobilització; alguns paquets del qual van ser descoberts per la policia entre febrer i març de 1914 a diferents poblacions franceses. L'11 de maig de 1913, mentre repartia propaganda antimilitarista contra la «Llei dels tres anys», amb Lucien Valette i Fernand Jouen, va ser detingut al bulevard Saint-Michel de París i, com portava un bastó amb plom al final, va ser tancat 48 hores i multat amb 50 francs per «possessió d'arma prohibida». L'1 de juliol de 1913, arran de diversos motins a diferents casernes, va ser, amb Jean Labbat, dos dels membres de l'FCA dels 22 militants de la CGT, la major part de la Federació de la Construcció, que van ser interpel·lats pel Ministeri de l'Interior. En aquesta època era membre de la comissió executiva de la Unió de Sindicats del Sena i tresorer del Sindicat de Ferradors i col·laborà en Le Combat. L'octubre de 1913, quan el conjunt de la redacció de Le Réveil Anarchiste Communiste era a la garjola, sa companya, la costurera anarquista i sindicalista Émilie Lepreux, s'encarregà del periòdic. Finalment, les autoritats judicials separaren Jacquemin i Labbat de la resta dels acusats i instruïren independentment el seu procés per un article aparegut en Le Réveil Anarchiste Ouvrier on s'incitava els reclutes a una «vaga general militar» si no eren llicenciats en dos anys en comptes de tres. El 22 de novembre de 1913 la VIII Cambra del Tribunal Correccional el va condemnar en absència a 15 mesos de presó i a cinc mesos de presó a Labbat. El seu advocat, Pierre Laval, no aconseguí que el procés tingués lloc en audiència. La seva pena va ser reduïa el 29 de gener de 1914 a un any. Entre l'1 d'abril  i l'1 de maig de 1914 Le Réveil Anarchiste tornà a editar tres números. En 1914 va ser mobilitzat en el II Grup Especial del 45 Regiment d'Infanteria i enviat a un batalló disciplinari a Aïn-Sefra, al sud d'Orà (Algèria), i des d'allà, el juny de 1915, va escriure una carta a Léon Jouhaux on feia costat la posició majoritària de la CGT d'adherir-se a la «Unió Sagrada». Després de la guerra se li va encarregar reorganitzar la CGT al departament de Meurthe i Mosel·la i va ser nomenat delegat de Propaganda per a la regió Est i com a tal col·laborà en L'Humanité. Entre el 15 i el 21 de setembre de 1919 assistí com a delegat al Congrés Confederal de Lió (Arpitània), on declarà que encara era anarquista. El juliol de 1921, durant el Congrés Confederal de la CGT celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), digué que no pertanyia a cap tendència, però condemnava la política confederal i les eventuals exclusions dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), alhora que demanà manteniment de la CGT al si de la Internacional d'Àmsterdam. Mesos després, arran de l'escissió confederal, continuà en la CGT, ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara tresorer del Sindicat de la Construcció de Nancy (1921), tresorer de la Unió Departamental (entre finals de 1921 i abril de 1926), secretari de la Unió Interdepartamental de Meurthe i Mosel·la-Mosa-Vosges (1923), secretari de la Unió Departamental dels Vosges (1924-1926). Un informe policíac del 30 de juliol de 1921 el qualificà de «llibertari perillós, antimilitarista, partidari de l'acció directe, molt intel·ligent, molt actiu, orador de paraula persuasiva». A Nancy (Lorena, França) participà en la fundació de nombroses cooperatives obreres i en l'Impremta Obrera, la qual dirigí, i que a partir de gener de 1921 imprimí Le Réveil Ouvrier, òrgan de la Unió Departamental i del qual va ser gerent des de 1919. En el número del 27 d'agost de 1921 un article sobre la desocupació acabà amb aquestes paraules: «Treballadors, no accepteu l'atur! Preneu la fàbrica, preneu la mina!», fet pel qual va ser condemnat el 3 de desembre a dos mesos de presó i a 2.000 francs de multa per «excitació al robatori i al pillatge»; durant aquest judici, reivindicà el seu anarquisme. A més d'això, va fer costat diferents moviments vaguístics, com ara la vaga de blanquers a Annonay (setembre de 1923), la vaga de l'Havre (octubre de 1923), la vaga dels estibadors de Dunkerque (de juny a octubre de 1926), etc. Contrari a tota escissió sindical, mantingué, almenys un temps, la unitat en el si de la Unió Departamental de Meurthe i Mosel·la. Entre 1925 i 1936 col·laborà en La Révolution Prolétarienne. Malalt, hagué de reduir les seves activitats a partir de 1928 i s'instal·là amb sa companya i son fill en una granja a Dommartin-lès-Toul. En aquesta època final de sa vida s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i va ser nomenat delegat de Toul en el congrés de la Federació Socialista de Meurthe i Mosel·la celebrat el 25 de maig de 1930. Eugène Jacquemin va morir el 26 d'agost de 1930 al seu domicili de Dommartin-lès-Toul (Lorena, França) i fou enterrat dos dies després en aquesta població. En els anys posteriors es creà el «Campionat Eugène Jacquemin» de ciclisme, on participaven nombroses grups d'esportistes obrers.

***

Clodoveo Bonazzi

- Clodoveo Bonazzi: El 12 de maig –algunes fonts citen erròniament el 3 o el 13 de maig– de 1890 neix a Consumaia (Castel Maggiore, Emília-Romanya, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista, i després socialista, Clodoveo Bonazzi, que va fer servir el pseudònim Nello. Sos pares es deien Giuseppe Bonazzi i Albina Costa. Fill d'una família obrera, després de fer el tercer grau de l'escola primària abandonà els estudis i començà a treballar primer com aprenent de paleta i després com a obrer fonedor. Cap el 1906 entrà a formar part del moviment llibertari. El desembre de 1909 va ser denunciat per la policia per haver organitzat a Castel Maggiore una conferència d'Armando Borghi, amb qui farà una gran amistat, sobre Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En aquests anys distribuïa la premsa llibertària, com ara Il Libertario i L'Alleanza Libertaria. El 12 de desembre de 1909 va ser nomenat delegat al Congrés Anarquista de Romanya celebrat a Castel Bolognese i el 27 de novembre de 1911, després d'haver abandonat la feina, es traslladà a Arcoveggio (Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia). El 25 de febrer de 1912 va ser nomenat membre de la Comissió Executiu de la Cambra del Treball, controlada pel moviment anarcosindicalista i en la qual els socialistes eren minoria. Aquell mateix any esdevingué un dels responsables del Comitè Pro Víctimes Polítiques (CPVP), organització anarquista que ajudava els treballadors perseguits per motius polítics, i el 16 de juny prengué la paraula, amb Domenico Zavattero i Genunzio Bentini, en el congrés d'aquest comitè. El desembre de 1912, quan els socialistes abandonen el sindicat i creen la Cambra del Treball Confederal del Treball, entrà com a membre de la comissió executiva de la que passarà a anomenar-se «Vella Cambra del Treball», controlada pels anarcosindicalistes. El 4 de juliol de 1913 participà en el Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI), que se celebrà a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1914, amb Armando Borghi, defensa la línia pacifista contrària a la guerra en l'USI. En aquests anys intensificà la col·laboració amb la premsa anarquista i sindicalista, especialment en Guerra di Classe, òrgan oficial de l'USI. El 8 d'abril de 1916 assumí la secretaria, en substitució d'Armando Borghi, de la Cambra del Treball de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia), però el juliol va ser cridat a files i enviat al X Regiment d'Artilleria acantonat a Piacenza; després, com a obrer fonedor, va ser reassignat a una fàbrica militaritzada. Sospitós segons la policia de preparar un atemptat, el 23 de desembre de 1916 va ser enviat al front, on restà fins el final del conflicte bèl·lic. El 17 d'agost de 1919 va ser nomenat secretari responsable de la «Vella Cambra del Treball» i poc després membre del Comitè Central de l'USI. Entre el 20 i el 22 de desembre de 1919 participà en el Congrés de l'USI, que organitzà la recuperació sindical de postguerra. El 4 d'abril de 1920, amb el sotssecretari Pietro Comastri i Sigismondo Campagnoli, intervingué en una manifestació convocada per la «Vella Cambra del Treball» a Decima di San Giovanni in Persiceto (Emília-Romanya, Itàlia) per reivindicar demandes pageses; quan la policia volgué interrompre la manifestació es produïren incidents que acabaren amb la vida de vuit treballadors, entre ells Sigismondo Campagnoli, i amb 35 ferits de diversa consideració. El 15 d'agost de 1920 participà, amb altres destacats militants (Errico Malatesta, Gigi Damiani, Diego Guadagnini, Dante Pagliai, Emilio Spinaci, Giuseppe Sartini, Domenico Giulietti, Andrea Pedrini, Cesare Stazzi, Camillo Berneri i Andrea Viglongo), en nom de la Unió Anarquista Italiana (UAI), en el Congrés Nacional Pro Víctimes Polítiques celebrat a Florència (Toscana, Itàlia) i el 20 d'octubre d'aquell mateix any va ser detingut, juntament amb la resta de membres del Consell General de l'USI (Alberto Meschi, Aliprando Giovannetti, Mario Baldini i Giuseppe Di Vittorio) reunits a Bolonya, i empresonat uns dies. Durant la postguerra intensificà les seves col·laboracions amb la premsa anarquista i col·laborà assíduament en Volontà. Quan Armando Borghi deixà Bolonya, esdevingué el sindicalista més destacat i un dels principals exponents del moviment anarquista bolonyès, fet que va atreure les violències feixistes. Durant la nit de l'1 de juny de 1922 cinc membres d'un escamot entraren a casa seva i l'apunyalaren a ell, a sa mare i a sa companya Adalcisa Romagnoli, amb qui s'havia casat el febrer passat. Ràpidament recuperat de les ferides, entre el 16 i el 18 de juny de 1922 participà en la Conferència Internacional dels Sindicats Revolucionaris i Anarcosindicalistes que se celebrà a Berlín (Alemanya). El juny de 1923, arran de la «Marxa sobre Roma», es va veure obligat a abandonar la secretaria la «Vella Cambra del Treball»  i entrà a fer feina a la fàbrica «Brizzi & Grossi» com a fonedor, canviant en diverses ocasions de feina. L'1 de maig de 1925 va ser detingut i posat sota contínua vigilància per la policia. En 1935 va ser classificat com a «subversiu de tercera categoria» entre les persones «políticament perilloses». Durant aquests anys feixistes, mantingué les relacions amb vells companys, especialment amb Nino Samaja, i s'acostà al Partit Socialista Italià (PSI). Durant la II Guerra Mundial formà part, en nom del Partit Socialista d'Unitat Popular (PSUP), del Comitè Sindical clandestí que operà dins la seva fàbrica i l'11 de novembre de 1944, després del Pacte de Roma que establia la unitat sindical, en nom de la «Vella Cambra del Treball», constituí, amb Giuseppe Bentivogli del PSI, amb Paolo Betti del Partit Comunista Italià (PCI) i Angelo Salizzoni de la Democràcia Cristiana (DC), la Cambra del Treball Confederal del Treball, adherida a la Conferedazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball). La seva afiliació al PSUP va ser durament criticat per Armando Borghi, qui considerava Bonazzi el seu «fill espiritual». El 21 d'abril de 1945, dia de l'alliberament de Bolonya, va ser nomenat secretari de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) en nom del PSUP; el juny entrà a formar part de la directiva nacional de la CGIL i l'octubre en la comissió de la Federació Sindical Mundial (FSM). Entre març de 1946 i el maig de 1951 va ser membre electe de l'Ajuntament de Bolonya. En 1947, quan l'escissió socialdemòcrata del PSI, s'arrenglerà amb el sector autonomista i lluità contra la integració del PSI en el PCI. En 1947 col·laborà en La Voce del Lavoratori. En 1951 va ser nomenat president de l'Institut Ortopèdic «Rizzoli» de Bolonya, encarregant-se de la seva reestructuració orgànica. Clodoveo Bonazzi va morir sobtadament el 8 de setembre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia); cap periòdic llibertari comentà la mort del seu antic company. La seva documentació personal està dipositada a l'Arxiu Històric «Paolo Pedrelli» de Bolonya. Carrers de Castel Maggiore i Malabergo i una plaça de Bolonya porten el seu nom.

Clodoveo Bonazzi (1890-1955)

***

Renzo Novatore (ca. 1910)

- Renzo Novatore: El 12 de maig de 1890 neix a Arcola (Ligúria, Itàlia) l'anarcoindividualista il·legalista, escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari, més conegut com Renzo Novatore. Sos pares es deien Giulio Ferrari i Palmira Galantini. Fill d'una família pagesa molt humil, no s'integrà en la disciplina escolar i abandonà les classes en el seu primer any. Treballà la terra amb son pare, el qual el va educar de manera autodidacta, especialment en la poesia i la filosofia. Ben aviat s'introduí en el moviment anarquista del seu poble i de la propera La Spezia i començà a llegir els clàssics llibertaris (Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Max Stirner, Pietro Gori, etc.) i filosoficoliteraris (Friedrich Nietzsche, Georges Palante, Oscar Wilde, Henrik Ibsen, Arthur Schopenhauer, Charles Baudelaire, etc.). A partir de 1908 abraçà, per influències stirnerianes, l'anarcoindividualisme. Va ser acusat, amb Abele Ferrari, de calar foc l'església de la Madonna degli Angeli del seu poble durant la nit del 15 al 16 de maig de 1910 i fou tancat durant tres mesos, però la seva participació en aquest fet mai no es va demostrar. En 1911 passà a la clandestinitat ja que la policia el buscava per robatori. El 30 de setembre d'aquell any la policia el detingué per vandalisme. Sempre rebutjà el treball assalariat i reivindicà l'expropiació individual i fins i tot l'ús de la força si calia. En 1912 va ser cridar a fer el servei militar, però va ser eximit per causes que desconeixem. En 1914 començà a col·laborar en periòdics anarquistes i n'arribà a publicar, sota diversos pseudònims (Il soldato del sogno, Mario Ferrento, Andrea Del Ferro, Sibilla Vane, Brunetta l'Incendiaria, etc.), en un gran nombre (Cronaca Libertaria, Il Libertario, Iconoclasta!, Gli Scamiciati, Nichilismo, Il Proletario, Pagine Libere, L'Adunata dei Refrattari, La Testa di Ferro, etc.) i mantingué intensos debats amb altres intel·lectuals anarquistes (Camillo Berneri, Carlo Molaschi, etc.). Cridat a files durant la Gran Guerra, el 26 d'abril de 1918 desertà del seu regiment. El 31 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat en rebel·lia a mort per deserció i traïció per un tribunal militar. En aquella època ja estava casat amb Chiara Emma Rolla, amb qui tingué tres infants. A finals de 1918 son fill més petit va morir i retornà a ca seva arriscant-se a ser detingut. Amb Auro d'Arcola creà un col·lectiu anarcofuturista a La Spezia, alhora que militava en un grup antifeixista d'«Arditi del Popolo». Fou íntim d'Enzo Martucci i Bruno Filippi. Participà activament en l'aixecament de maig de 1919 a La Spezia i fou membre del seu Comitè Revolucionari, juntament amb sos amics Dante Carnesecchi i Tintino Persio Rasi. Amb la repressió desencadenada arran del seu fracàs, el 30 de juny s'amagà pels camps de Sarzana, però denunciat per un pagès va ser detingut. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó, però pocs mesos després fou alliberat gràcies a una amnistia. Amb el creixement del feixisme decidí retornar a la clandestinitat i participar activament en el moviment insurreccional. En 1920 publicà la recopilació d'articles Il mio individualismo iconoclasta. Aquest mateix any, després d'haver intentat fer-se amb un dipòsit d'armes d'una caserna del Val di Formola, va ser novament detingut. Un cop lliure, participà en un intent insurreccional frustrat a La Spezia. L'abril de 1921 publicà, amb Tintino Rasi i Giovanni Governato, la revista Vertice. Rivista anarchica e di pensiero, de la qual només sortí el primer número. Durant l'estiu de 1922 un escamot feixista assetjà ca seva per intentar assassinar-lo, però aconseguí fugir llançant diverses granades. Perseguit, rebutjà la idea d'emigrar i s'uní a la banda expropiadora de l'anarquista Sante Pollastro. Renzo Novatore resultà mort el 29 de novembre de 1922 pels carrabiners durant un tiroteig en una taverna (Osteria della Salute) de Teglia (Gènova, Ligúria, Itàlia); un company del grup tingué la mateixa sort, però Pollastro aconseguí fugir. Pòstumament, en 1924, es van publicar dos fullets recopiladors dels seus articles sota els títols Al disopra dell'arco i Verso il nulla creatore. L'anarquista expropiador Severino Di Giovanni es va veure fortament influenciat per la seva figura i creà a l'Argentina el «Grupo Anarcoindividualista Renzo Novatore» de l'Aliança Antifeixista Italiana (AAI).

Renzo Novatore (1890-1922)

***

Pietro Ferrero

- Pietro Ferrero: El 12 de maig de 1892 neix a Grugliasco (Torí, Piemont, Itàlia) el militant anarcosindicalista Pietro Ferrero. Ben aviat s'integrà en el moviment anarquista i, com a membre fundador del «Fascio Libertario Torinese», participà activament en les accions de protesta contra l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 serà un dels primers membres del Centre d'Estudis Socials, a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, que aviat es transformà en Escola Moderna i de la qual esdevindrà secretari en 1911; aquesta escola, inspirada en els principis de la pedagogia llibertària de Francesc Ferrer i Guàrdia, estava dirigida per Maurizio Garino. Adherit al Sindicat Metal·lúrgic de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), en 1912, després del fracàs d'aquest sindicat en una vaga, s'afilia per unificar la lluita a la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), adherida a la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball), esdevenint l'editor responsable de la revista mensual La Squilla, suplement de propaganda del Metallurgico Federale. En 1914 participà en les agitacions sorgides arran de la «Settimana Rossa» italiana. Fou un membre destacats dels grups de protesta contra l'aventura imperial italiana a Líbia. En 1917, amb altres anarquistes de la Barriera di Milano, participà en el motí de Torí contra la patronal i la guerra. En 1918 començà a treballar com a mecànic a la Fabbrica Italiana Automobili Torino (FIAT). En aquests anys es mostrà força actiu contra la deriva reformista de la FIOM, militant, juntament amb el seu company i amic Maurizio Garino, en l'ala intransigent, revolucionària i anticorporativista d'aquest sindicat. En 1919 fou elegit secretari de la FIOM torinesa i decidí abandonar el seu lloc de feina i consagrar-se plenament a la lluita sindical. Durant el seu secretariat es va veure implicat en nombroses lluites laborals, entre les quals destaca l'«Sciopero delle Lancette» –«Vaga de la Busca», efectuada l'abril de 1920 contra la decisió unilateral de la FIAT d'ajustar l'horari laboral a l'horari solar– o el moviment d'ocupació de fàbriques. Amb Garino, redactà el «Manifest pel Congrés dels Consells», apareguda el 27 de març de 1920 en L'Ordine Nuovo. El juliol de 1920, en el moment més explosiu i abans de la primera ocupació, presidí una assemblea del Comitè Intern del Consell de Fàbrica on sostingué que els treballadors torinesos estaven disposats a tot i va fer una crida a la FIOM a fer costat la lluita revolucionària i anarcosindicalista de l'USI. Durant el moviment dels Consells de Fàbriques fou un dels militants més actius i radicals, oposant-se fermament, en el Congrés Nacional de la FIOM a Milà, a la ratificació reformista de l'«Acord D'Aragona-Giolitti», que proposava l'evacuació de les fàbriques i que acabà finalment amb les ocupacions. Pietro Ferrero va morir tràgicament en els fets coneguts com «Strage di Torino» (Matança de Torí), esdevinguts el 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia), quan un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte va fer una «batuda correctiva» per tot el Torí proletari. Segrestat a la Cambra del Treball torinesa, després de llargues i atroces tortures que acabaren amb la seva vida, el cadàver fou destrossat i arrossegat pels carrers de Torí fermat a un camió com a un trofeu victoriós. El clima de terror feixista a Torí era tan absolut que al seu enterrament només assistiren 15 persones, quan Ferrero era una de les persones més estimades i conegudes de les classes obreres de la ciutat piamontesa. El 7 de novembre de 1923, la fàbrica d'automòbils «Amo» de Moscou (URSS) prengué el nom de «Pietro Ferrero». Durant la resistència antifeixista, un grup de partisans torinesos, particularment actiu durant la insurrecció al Piemont, prengué el nom de «33 Battaglione Squadre di Azione Partigiana (SAP) Pietro Ferrero», en el seu honor.

***

Marie Morand (Vença, 1954)

- Marie Morand: El 12 de maig de 1895 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista Marie Émilie Morand, també coneguda com Marie Lecoin, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Claude Morand, manobre anarcosindicalista, i Émélie Royer. Des de molt jove freqüentà els cercles llibertaris, juntament amb sa germana Jeanne Françoise Morand (Jane Morand) i sos dos germans Victor Julien Morand i Philibert Marcel Morand, que es declararen insubmisos en 1914 quan la Gran Guerra i s'exiliaren al Regne Unit. En 1915 entrà a fer feina en Postes, Télégraphes et Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i Telèfons) i milità en l'anarcosindicalisme. Cap el 1922 esdevingué companya del destacat militant anarcopacifista llibertari Louis Lecoin, amb qui tingué una filla (Josette) el juny de 1924 i amb qui es casà el 17 d'octubre de 1936 a Gwened (Bro Gwened, Bretanya). En 1930, a resultes d'una vaga, va ser destituïda per primera vegada del seu lloc de funcionària i una segona vegada poc abans de l'esclat de la II Guerra Mundial. Participà activament en les activitats organitzades pel seu company (defensa dels proscrits i del seu dret d'asil, campanya en suport de Sacco i Vanzetti, Comitè per l'Espanya Lliure, Solidaritat Internacional Antifeixista, etc.) i a partir de 1948, i fins a la seva mort, assumí l'administració, amb el suport de sa filla i de son gendre Jean Béringer, de la revista Défense de l'Homme, fundada per Louis Lecoin. En la dècada dels cinquanta la parella s'establí a Vença (Provença, Occitània). Marie Morand va morir d'una angina de pit fulminant el 30 de desembre de 1956 al seu domicili de Villa «Matin Clair», al Chemin de Notre-Dame, a Valàuria (Provença, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 29 de desembre de 1956 a Vença (Provença, Occitània).

Continua...

---