Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 27 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de Le Représentant du Peuple

- Surt Le Représentant du Peuple: El 27 de febrer de 1848 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Représentant du Peuple. Journal quotidien et hebdomadaire des travailleurs. Fou redactat i editat per Pierre-Joseph Proudhon. Defensava que el proletariat havia d'emancipar-se tot sol, sense l'ajuda de cap govern. Tingué una tirada d'uns 40.000 exemplars i tindrà una gran influència en els estrats populars parisencs. El 31 de maig i l'1 i 5 de juny, publicà el «Programa revolucionari adreçat als electors del Sena». Cal dir que el 4 de juny Proudhon va ser elegit diputat per París en les eleccions complementàries de l'Assemblea Nacional francesa. El 5 de juny, Proudhon publicà en aquest periòdic un text en suport dels insurgents de la coneguda com a «Revolució de 1848» i, tres dies després, un article on exigeix la reducció d'un terç en els lloguers i els terratges durant tres anys. Després de tot això, l'últim número d'aquesta publicació sortí dos dies després, el del 10 de juliol de 1848, ja que fou prohibit per les autoritats governamentals. Va ser substituït per Le Peuple, publicat entre el 2 de setembre de 1848 i el 13 de juny de 1849, i després per La Voix du Peuple, editat entre l'1 d'octubre de 1849 i el 14 de maig de 1850, i, finalment, per, de bell nou, Le Peuple, entre el 15 i el 13 d'octubre de 1850.

***

Capçalera del primer número de Le Déchard

- Surt Le Déchard: El 27 de febrer de 1892 surt a Damery-Brunet (Xampanya-Ardenes) el primer número del periòdic anarquista Le Déchard. Organe hebdomadaire révolutionnaire de la Région Est & Nord (L'Indigent. Òrgan setmanari revolucionari de la Regió Est-Nord). El redactor en cap signava com Eh. Kécsatfoux? (Eh, què fas?). En van ser responsables Émile Hyppolyte Godart, Edouard Fores, Larando, J. Michiels (administrador) i Lamare (Anon, impressor gerent). Tirà 4.000 exemplars. Hi van col·laborar, entre d'altres Duhoux, Edouard Pflug (Goeffroy) i Henry Zisly. En sortiren dos números, l'últim el 12 de març de 1892, i en aquest darrer número es publicà un Chant du déchard, on es demanava que magistrats, policies, banquers, etc., fossin tractats pel «bon doctor Guillotin».

***

Capçalera del San Francisco Chronicle

- Exabrupte del San Francisco Chronicle: El 27 de febrer de 1908 el diari San Francisco Chronicle de San Francisco (Califòrnia, EUA) considera que el fet d'afirmar les conviccions anarquistes és «una prova decisiva de follia incurable» i que havia de portar els seguidors d'aquesta «doctrina detestable» que és l'anarquisme al confinament en un asil psiquiàtric de per vida. Segon aquest diari, tots els àcrates, «inútils com les rates i molt més perillosos», ja siguin nadius o estrangers, havien de ser privats de la seva ciutadania i la seva literatura i premsa s'havia d'escombrar de les bústies i dels quioscos de tots els Estats nord-americans.

***

Nota sobre l'acte publicada en la revista de Buenos Aires Caras y Caretas del 5 de març de 1910

- Míting contra la tortura carcerària: El 27 de febrer de 1910 se celebra al Parque de los Patricios de Buenos Aires (Argentina) un míting anarquista contra el empleats de la Presó d'Encausats de Buenos Aires acusats de tortura carcerària. A aquest acte, organitzat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i la Confederació Obrera Regional Argentina (CORA), s'adheriren diversos sindicats (blanquers, carreters, fogoners, forners, fusters, mossos, pintors, portuaris, sabaters, talabarders, vidriers, obrers del vímet, etc.) i grups («Centro Nueva Era», etc.), i intervingueren destacats militants, com ara Carlos Balsán, Salvador Caputo, Rodolfo González Pacheco, Alberto Manresa Herrero, Francisco Sarache, Antonio Zamboni, entre d'altres.

Míting contra la tortura carcerària (27 de febrer de 1910)

***

Els processats de la "Banda Bonnot" a l'Audiència

- Veredicte del procés a la «Banda Bonnot»: El 27 de febrer de 1913, a l'Audiència del Sena de París (França), després de 25 dies de sessions, s'acaba el procés a la «Banda Bonnot». El veredicte va ser força dur: Raymond Callemin, Eugène Dieudonne, André Soudy i Antoine Monier, són condemnats a mort; Paul Metge i Edouard Carouy a cadena perpètua –aquest darrer se suïcidarà el mateix dia a la seva cel·la. Per a la resta de pretesos còmplices: Jean de Boë, 10 anys de treballs forçats; Gauzy, 18 mesos de presó; Kibaltchiche (Victor Serge), cinc anys de presó. Només Rirette Maîtrejean és absolta. La pena d'Eugène Dieudonne va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat, i després de diverses fugues de la presó, va ser finalment indultat el 1925 gràcies a una campanya portada a terme per Albert Londres.

***

Notícia de l'atemptat publicat a La Vanguardia de Barcelona del 1 de març de 1921

- Atemptat contra Ramon Esteve: El 27 de febrer de 1921 l'inspector de tramvies Ramon Esteve, després d'haver fet la revisió a un cotxe a l'estació del Morrot, al port de Barcelona (Catalunya), és tirotejat per un desconegut. Dels dos trets que sortiren de l'arma agressora només un li ferí lleugerament en una mà. El ferroviari declarà que no pertanyia a cap sindicat i que ignorava les causes de l'agressió, però el moviment anarcosindicalista el tenia per un policia infiltrat entre el personal de la companyia ferroviària. Les forces de l'ordre atribuïren aquest atemptat al grup d'acció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que es reunia en un domicili del carrer Toledo del barri barceloní de Sants format per una quarantena de membres (Vicenç Sales, Rosari Benavent, Ramon Archs Serra, etc.).

***

Portada del fullet d'aquesta conferència

- Conferència Les Artisans de l'Avenir: El 27 de febrer de 1921 el filòsof anarcoindividualista Han Ryner pronuncia una conferència a la Sala Procope de París (França) sota el títol Les Artisans de l'Avenir. Aquest important text va ser publicat a començaments d'octubre d'aquell any a París coeditat entre la «Société des Amics de Han Ryner» i l'editorial de la revista belga d'avantguarda Ça Ira, amb un frontispici de Pierre Larivière.

***

Diverses seus de l'anarquista Unió Sindical Italiana (USI) assaltades pels feixistes (1921)

- Enfrontaments a Florència: Entre el 27 i el 28 de febrer de 1921, a Florència (Toscana, Itàlia), en el context exacerbat de l'ascensió del feixisme, es van produir enfrontaments especialment greus amb els feixistes que van causar la mort de dos ferroviaris: Gino Mugnai i Spartaco Lavagnini. Els feixistes van intentar després entrar al barri de San Frediano, però es van trobar una forta resistència per part dels militants radicals i de tota la població que s'atrinxerà darrera d'una barricada. A Certaldo, prop de Florència, l'anarquista Ferruccio Scarselli, mor destrossat per una bomba durant un enfrontament, mentre que a La Spezia l'anarquista Uliviero és assassinat per la policia. Al mateix temps, a Trieste, la Borsa del Treball és incendiada. L'1 de març, en resposta a les violències feixistes, una vaga general es declarada a Trieste i a Florència, ciutat on es produiran nous enfrontaments que causaren la mort de més de vint persones i van fer més d'una centena de ferits.

***

Foto policíaca d'Stuart Christie

- Assalt a la casa d'Stuart Christie: El 27 de febrer de 1968 la casa de Hornsey, al nord de Londres (Anglaterra), del militant llibertari escocès James Stuart Christie, fundador de l'Anarchist Black Cross (ABC, Creu Negra Anarquista) i membre de l'Anarchist Federation of Britain (AFB, Federació Anarquista Britànica) és assaltada per la policia. El sergent detectiu de la secció especial de la Policia Metropolitana Roy Cremer, amb una ordre de registre, busca explosius relacionats amb l'atemptat contra l'ambaixada grega de novembre de 1967.

Naixements

Foto policíaca de Victor Dequet (16 de març de 1894)

- Victor Dequet: El 27 de febrer de 1844 neix a Pierrepont (Baixa Normandia, França) l'anarquista Victor Adonis Dequet –a vegades el seu llinatge citat erròniament Deguet. Sos pares es deien Joseph Clovis Dequet, sabater, i Hortense Hugot. Soldat en el 43 Regiment d'Infanteria de Línia durant la guerra francoprussiana, a Saint-Privat-la-Montagne (Lorena, França) va ser ferit de bala al colze esquerre i el braç li va quedar anquilosat; després de set anys i mig a l'exèrcit, en 1872 va ser llicenciat amb pensió. En 1882 ja vivia a París (França) i treballava de mecànic. En 1888 assistí a les reunions celebrades a la Cambra Sindical dels Manobres durant la campanya contra les oficines de col·locació i també assistí a les del grup «Les Libertaires» del XX Districte. El 20 de setembre de 1890 es casà al XIX Districte de París amb Marguerite Castille, marmanyera. En aquesta època vivia al 186 del bulevard de la Villette de París i treballava de mecànic. Els seus domicilis sempre van estar vigilats per la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia, que el considerava «militant anarquista», i des d'abril de 1892 vivia al número 42 del carrer Claude-Villefaux i a partir de desembre de 1893 al número 120 del bulevard de la Villette. El 16 de març de 1894, arran de l'atemptat de Désiré Joseph Pauwels contra l'església de la Madeleine de París del dia anterior, va ser detingut en una gran agafada contra el moviment anarquista; el seu domicili, al carrer 120 del bulevard de la Villette, va ser escorcollat sense cap resultat. Aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Després de ser interrogat pel jutge d'instrucció Henri Meyer, el 29 de març de 1894 va ser posat en llibertat. En aquesta època treballava d'armer. Victor Dequet va morir l'11 de març de 1895 al seu domicili, al número 32 del carrer l'Orillon, de l'XI Districte de París (França).

***

Notícia del nomenament de Louis Coriol apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 30 de setembre de 1906

- Louis Coriol: El 27 de febrer de 1858 neix a l'antic X Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Louis Coriol. Sos pares es deien François Coriol, pintor de persianes, i Julie Françoise Bernard. Es guanyava la vida com pintor en la construcció. En 1886 vivia al número 43 del carrer Thermopyles de París. En 1904 va ser acomiadat de la seva feina a la Companyia de Tramvies de Tunis (Tunísia) i, sense recursos i malalt, va demanar en una carta enviada a Georges Yvetot, secretari de la Borsa del Treball, suport econòmic per a ser repatriat. El setembre de 1906, en substitució de V. Casse, va ser nomenat secretari de la Secció del X Districte de París de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Va ser un dels 21 signants del cartell «Aux soldats», editat pel Grup Lliure de Propaganda Antimilitarista, agrupació dissident de l'AIA, que va ser aferrat durant la nit del 22 al 23 d'abril de 1907 als carrers de París, i on es feia una crida als soldats a desobeir i a no reprimir la manifestació del «Primer de Maig». Dels 12 signants del manifest processats (Louis-Alexandre Aulagnier, Camille Binet, Louis Coriol, Charles-Gaston Delpech, François Grauvogel, Raoul Lelong, Eugène Moucheboeuf, Lucien Prieur, Firmin Salles, Henri Turpin, Auguste Vallet i André Veber), va ser l'únic que, després d'un temps tancat a la infermeria de la presó parisenca de Fresnes, va ser posat en llibertat provisional per mor del seu delicat estat de salut. Jutjat tot el grup entre el 24 i el 25 de juny de 1907 per l'Audiència del Sena per un delicte de «provocació a la desobediència de militars», finalment tots van ser absolts. Sembla que estava subscrit a la revista L'Avenir Social de Madeleine Vernet. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 assistí al Congrés Anarquista Internacional que se celebrà a Amsterdam (Països Baixos). Era vidu de Rose Veroile. El seu últim domicili fou al número 19 del carrer Faubourg du Temple. Greument malalt del cor, Louis Coriol va morir el 2 d'octubre de 1907 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

Retrat de Gustave Mathieu aparegut en el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 8 d'abril de 1893

- Gustave Mathieu: El 27 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 26 de febrer– de 1866 neix a Guise (Picardia, França) l'anarquista Gustave Louis Mathieu. Nasqué al Familisteri, creat per l'industrial i filantrop Jean-Baptiste André Godin a Guisa, on sos pares (Eugène Joseph Mathieu i Marie Anne Eugénie Leroux) treballaven i on ell mateix començà a fer feina molt jove com a obrer emmotllador. Ben aviat començà a freqüentar les reunions anarquistes. El setembre de 1887 va ser detingut pels gendarmes per haver aferrat dos cartells manuscrits per a denunciar l'acomiadament improcedent per part de Godin del company Bal i també ell, juntament amb son germà Émile, va ser acomiadat. Durant la tardor de 1887 marxà a Morlanwelz (Hainaut, Valònia), on treballà d'obrer emmotllador i participà en la creació d'un grup anarquista. Va ser perseguit per diversos robatoris i va ser declarat per les autoritats belgues sospitós de pertànyer al grup d'expropiadors anarquistes de Vittorio Pini i de Placide Shouppe. En 1889 va ser processat a Saint-Quentin (Picardia, França) per propaganda anarquista. En 1890 s'instal·là a Saint-Ouen (Illa de França, França) i milità en el grup anarquista de Saint-Denis. Amb Charles Simon (Biscuit), treballà en un comerç de pintures i vernissos a l'engròs a Saint-Ouen regentat per l'antic communard i anarquista Auguste Viard. Després de la mort de Viard, el 17 de gener de 1892, Simon i Mathieu, a petició de sa vídua, s'emportaren 20.000 francs de mercaderies que amagaren en diferents hangars. Sospitós de complicitat en els atemptats de Ravachol de l'11 i del 27 de març de 1892, va ser detingut, però el 10 d'abril de 1892 s'ordenà el sobreseïment de la seva causa. Davant noves amenaces de detenció, es refugià a Londres (Anglaterra). La vídua Viard, arremesa per un creditor, acusà Simon i Mathieu de robatori. El 5 de maig de 1892 ambdós, en rebel·lia Mathieu, van ser condemnats pel X Tribunal Correccional a cinc anys de presó per complicitat en l'encobriment. El juny de 1892, durant el primer judici contra Ravachol, envià una carta des de Londres on intentava disculpar aquest de determinades acusacions incriminatòries de Charles Chaumentin (Chaumartin) i exigia l'absolució de Joseph Beala. En aquesta època col·laborà L'Endehors (1891-1893), de Zo d'Axa. De tornada a França, el 26 de març de 1893 va ser detingut a Saugland (Saint-Michel en Thiérache, Picardia, França) i el 9 d'agost d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència de l'Aisne per un robatori a Saint-Michel que li volien encolomar, però va ser absolt. Arrossegant la condemna del 5 de maig de 1892, el 26 d'agost de 1893 va ser novament jutjat i condemnat a un any de presó i a dos anys de residència controlada –la vídua de Viard es trobava en parador desconegut i d'aquesta manera condemnà un innocent abans de condemnar-se ella. Purgada la pena, s'exilià primer a Anglaterra i després a Bèlgica, on participà en un robatori destinat a finançar l'evasió de Simon, condemnat a treballs forçats en deportació durant el procés de Ravachol; però Mathieu va ser detingut, jutjat i condemnat a cinc anys de presó que va punir a Louvain, moment que aprofità per instruir-se culturalment. De bell nou a França, treballà com a venedor ambulant de llenceria pels mercats de la regió parisenca i de Guisa. Durant el període d'entreguerres estava subscrit al periòdic parisenc de Pierre Monatte La Révolution Prolétarienne (1923-1939). Gustave Mathieu va morir el 14 de gener de 1947 al seu domicili de Guisa (Picardia, França).

Gustave Mathieu (1866-1947)

"Sans Patrie"

- Paulin Mailfait: El 27 de febrer de 1867 neix al barri de Notre Dame de Charleville (Ardenes, França) el militant anarquista Hubert Paulin Mailfait. Sos pares es deien François Mailfait, llimador, i Catherine Clin. Amb vuit anys va començar a treballar en un vidrieria i més tard es farà ferrer, ferreter i calderer. En 1889 es va adherir al cercle socialista «L'Étincelle» de Charleville. L'1 de maig de 1889 va robar una cigarrera als Magasins Réunis i va passar aquest dia empresonat. El 6 d'octubre de 1890, acompanyat de son germà Paul i d'Edmond Midoux, van agredit un client en un bar, trencat els tassons i l'aparador de l'establiment; tots tres van ser tancats sis dies a la presó. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per agressió. El 9 d'agost de 1891 va ser donat de baixa de «L'Étincelle» per no pagament de les quotes. El 18 d'octubre de 1891 va crear, amb Bouillard, Thomassin, Leroux i altres, el grup de «Les Sans Patrie» (Els Sense Pàtria); en la seva proclama podem llegir: «El nostre nom [«Els Sense Pàtria»] és una declaració de guerra al militarisme i a la idea de conquesta o d'esclavatge dels pobles.». El març de 1892 Mailfait organitzà, amb Leroux i Moray, la deserció d'un company, Loriette, soldat del 132 Regiment de Reims; tot marxà segons estava previst, però Loriette, un cop evadit, es va lliurar a la gendarmeria i va denunciar els companys. Mailfait i Moray van haver d'estar un temps refugiats a Bèlgica. Leroux finalment va ser detingut i, intentant fugir dels gendarmes, va caure en un canal, on va morir ofegat en no saber nedar. Mailfait va ser detingut per la policia belga més tard a Sprimont, després dels atemptats de Lieja, i un cop extradit cap a França, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Charleville el 22 de juny de 1892 i condemnat a vuit mesos de presó que purgarà a Rethel. El 19 de febrer de 1894 la policia va escorcollar ca seva, però només va descobrir un exemplar del periòdic La Révolte. El 20 de febrer de 1901 va ser condemnat a vuit dies de presó per violència i insubordinació a un agent. En 1906 s'havia establert com a artesà pel seu compte. El 13 de novembre de 1911 va ser condemnat a sis mesos de presó, a resultes de les manifestacions contra l'encariment de la vida, després que hagués provocat disturbis al centre de Charleville. El juliol de 1912 va participar en la creació del Grup Comunista Anarquista de Charleville. En 1923 figurava en la llista policíaca dels anarquistes de la zona i aquest mateix any es va instal·lar a París. Va tenir set infants. Paulin Mailfait va morir el 30 d'agost de 1927 al seu domicili d'Étion (Ardenes, França; actualment una barriada de Charleville, Ardenes, França).

***

Foto policíaca de Georges Brunet (4 de febrer de 1894)

- Georges Brunet: El 27 de febrer de 1868 neix al IX Districte de París (França) l'anarquista Georges Brunet, conegut sota diversos pseudònims (La Violette, La Terreur des bouts de bois, Bouget des dames, Gournot, Le Petit Menuisier). Era fill natural de la costurera Marie Madelaine Brunet. Es guanyava la vida treballant de fuster i d'ebenista. Entre 1886 i 1887 milità en la Lliga dels Antipatriotes i fou orador en un gran míting d'aquesta organització que se celebrà el 18 de setembre de 1887 a la sala Favié de París, juntament amb Alexandre Tennevin, Jean-Baptiste Louiche, Jacques Prolo, Alain Gouzie, Edouard Devertus i Bebin. El 23 de novembre de 1887 va ser detingut, amb els companys Adolphe Guillemard, Jules Leroux, Jules Rousset i Louis Thirion, després d'haver-se negat a pagar en un restaurant on havien sopat; durant el judici declarà: «Teníem fam i tenim dret a menjar. Hem fet això per principis», i cadascun va ser condemnat a tres mesos de presó. Sembla que es el mateix Brunet que el desembre de 1887 era secretari de la XVIII Secció de la Cambra Sindical dels Manobres. En aquesta època assistia a les reunions del grup anarquista de La Goutte d'Or que es reunia a la Sala Brioude, al carrer Myrha. En 1888 va ser cridat a files i destinat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit per «mala dentició». El 20 de març de 1888 fou un dels oradors, amb Charles Malato i altres, en el míting antiboulangista que se celebrà a la sala Favié. En aquesta època freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI), el lloc més important de trobada de militants de l'època fundat en 1888 i que es reunia a la Sala Horel. També era secretari-tresorer del grup «Lliga de Desertors», que ajudava els insubmisos i desertors. A finals de 1888 creà un nou grup, on hi formava part Adrien Moucheraud i ell feia de tresorer. En 1889 era membre del Comitè de Socors als Familiars i Detinguts Polítics, el secretari del qual fou Benoît Morel i el tresorer Gabriel Cabot. El 15 de juny de 1889, juntament amb una quarantena de companys (Baudoin, Cabot, Courtois, Lucient Laurens, Leboucher, Riemer, Tresse, etc.), participà en la primera reunió del grup «La Joventut Anarquista de París», celebrada al número 2 del carrer Écluses Saint-Martin, on es va distribuir el manifest «Appel aux jeunes gens» (Crida a la joventut). Fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives de 1889 en una campanya portada a terme per Le Père Peinard. El setembre de 1889 assistí al Congrés Internacional Anarquista de París, on s'oposà a les teories il·legalistes defensades per Edouard Devertus. Per manca de segell als cartells abstencionistes, va ser condemnat a una multa de 500 francs i, per negar-se a pagar-la, va ser condemnat la tardor de 1890 a una pena de reclusió i tancat a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El gener de 1890 en una reunió del grup «Els Anarquistes de Montmartre» va fer costat Tennevin en el suport que les dones es poguessin reunir elles sense homes presents, proposició que va ser combatuda per Weil. Quan els debats que precediren la convocatòria del Primer de Maig de 1890, ell fou un dels que se n'inclinaren per la participació. El juny d'aquell any preconitzà, segons un informe policíac, «formar part de les cambres sindicals perquè és un bon lloc per fer-hi propaganda». El 23 d'agost de 1890 va fer una conferència amb Massey al Circ de Saint-Quentin (Picardia, França) davant unes cinc-centes persones. En 1891 participà, amb Leboucher i Martinent, en l'organització de sopars-conferències. Duran el Primer de Maig de 1891 va ser víctima de l'ona repressiva que atacà els cercles anarquistes i patí una condemna. El 30 de maig de 1891 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació d'Amiens a sis mesos de presó per «provocació a atropament i ultratges als agents» i el 22 de juny d'aquell any tancat a la presó correccional de Laon. En 1892 desaprovà la campanya de Sébastien Faure contra el Primer de Maig i cosignà la declaració afirmant que «el Primer de Maig, engegat pels polítics, ha esdevingut revolucionari i de tendències anarquistes». A començament de 1893, trobant el ferrocarril molt car, va fer una gira de conferències amb bicicleta a la zona d'oest de França (Angers, Nantes, Vendôme, Rennes). L'estiu de 1893 participà en el projecte de creació del diari anarquista Le Réveil International. Durant la tardor de 1893, segons informes policíacs, intentà reconstituir l'antic grup «La Sentinelle de Montmartre» o fundar un nou grup. L'1 de gener de 1894 el seu domicili del carrer Louis-Blanc va ser escorcollat. En 4 de febrer de 1894 va ser fitxat per la policia i inscrit en el registre ferroviari de vigilància especial de fronteres. El 4 de març de 1894 el seu domicili va ser escorcollat i ell detingut. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta» i es declarà partidari de les cambres sindicals i de les associacions obreres, tot dient que mai no havia fet costat les teories il·legalistes; defensat per Gantier-Rougeville, va ser absolt. En aquesta època vivia al número 25 del carrer Stephenson del XVIII Districte de París. Durant la primavera de 1897 tenia llogada una botiga, al número 15 del carrer Ravignan, on se celebraven les reunions anarquistes de la Biblioteca Social del XVIII Districte. Segons un informe policíac del 26 d'agost de 1897, formava part del grup anarquista de Montmartre «Les Tapageurs», creat per oposar-se a la Biblioteca Social del XVIII Districte organitzada per Pouget, acusat pels anarcoindividualistes d'haver-se aburgesat com Sébastien Faure. En ple «Cas Dreyfus», el 5 de març de 1898 fou un dels oradors, amb François Broussouloux, Bruat i Joindy, en un míting llibertari celebrat a la Casa del Poble de París per denunciar els escàndols militars i els crims del militarisme. L'abril de 1898 vivia al número 8 del carrer Panama del XVIII Districte de París. L'octubre de 1898 era secretari del Comitè Central de la Vaga de la Construcció de París, desencadenat per iniciativa dels terrelloners. Sa companya fou Jeanne Ballenghien. Georges Brunet va morir el 9 d'abril de 1908 al seu domicili, al número 20 del carrer Laghouat, del XVIII Districte de París (França).

Georges Brunet (1868-1908)

***

Foto de la policia francesa de Friedrich Kniestedt (ca. 1908)

- Friedrich Kniestedt: El 27 de febrer de 1873 neix a Köthen (Saxònia, Imperi Alemany; actualment Saxònia-Anhalt, Alemanya) l'impressor, llibreter i propagandista anarquista i anarcosindicalista Friedrich Max Karl August Kniestedt, que va fer servir diversos pseudònims (Weltenbummler, Isegrimm, Kapitän Satanaz, etc.). L'octubre de 1888 entrà com a aprenent en la fabricació de pinzells i graneres. El juny de 1889 va ser condemnat, arran de les lleis contra la repressió del socialisme, a vuit dies de presó per ser membre del Cercle de Lectura de Köthen. A Magdeburg (Saxònia, Imperi Alemany), l'abril de 1892 entrà a formar part de l'Associació de Fabricants de Graneres. Cap el novembre de 1892 participà, sense està afiliat, en les activitats del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya) de Gosla (Baixa Saxònia, Imperi Alemany), però va ser titllat d'anarquista i deixà de freqüentar les reunions. Posteriorment vagà per diverses ciutats alemanyes (Bernburg, Berlín, Neuruppin, Postdam, Aken, Dresden, Dessau, Lippstadt, Hannover, etc.) buscant feina i fent propaganda antimilitarista. El maig de 1896 es casà a Aken amb Elisa Hedwig Augusta Wolf, amb qui comprà una petita botiga de queviures i on creà una petita fàbrica de graneres. Cap el 1907 s'instal·là a París (França), on vivia al número 42 del carrer de Malte. Segons diversos informes de la policia francesa de 1908 i 1909, encapçalava el «Grup Alemany de Discussió Lliure», adherit a la Federació Anarquista Jueva de París, que es reunia al Bar Sylvain (número 17 del carrer Petits-Champs) i que agrupava anarquistes alemanys, txecs, serbis i altres pobles eslaus. Abans de maig de 1909 emigrà al Brasil i s'instal·là a la colònia anarconaturista «Zukunft» (Futur), localitzada a la riba del riu Ivaí (Paraná, Brasil). Decebut de l'experiència comunal, s'establí com a agricultor, però després de continues lluites amb l'oligarquia local, acabà treballant en una hisenda de cafè a São Paulo, d'on retornà a Alemanya. Entre 1910 i 1913 visqué a Berlín, on presidí la Union der Anarchisten Vereine (UAV, Unió de Clubs Anarquistes). Als voltants de 1913 emigrà per segona vegada a Amèrica i en 1917 s'instal·là a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil), on hi havia una important colònia d'obrers alemanys, molts dels quals eren anarquistes. A Porto Alegre fou un dels membres destacats de l'anarcosindicalista Sozialistischer Deutscher Arbeiterverein (SDA, Associació dels Treballadors Alemanys) i del seu òrgan d'expressió Sozialistischer (1920-1923). Entre 1920 i 1930 publicà a Porto Alegre el periòdic anarquista en llengua alemanya Die Freie Arbeiter –entre març i maig de 1925 va ser prohibit i en el seu lloc s'edità Zirkular (Circular). Fou un dels promotors del Congrés Socialista en Llengua Alemanya del Brasil, celebrat el maig de 1923 al local de la Federació Obrera de Rio Grande do Sul, que reagrupà 14 associacions d'aquest estat brasiler i que, després de diverses discussions, es decantà per l'anarquisme. A finals de 1924 abandonà la fàbrica de graneres Pettersen on feia feina i durant uns mesos muntà una fàbrica de pinzells pel seu compte. El febrer de 1925 obrí una llibreria (Llibreria Internacional), que gestionà la seva companya, i en 1927, arran de la venda d'uns terrenys, n'obrí una de més gran al número 1.195 del carrer Voluntários da Pátria de Porto Alegre. En aquesta època va ser nomenat tresorer de la Federació Obrera de Rio Grande do Sul i en 1930 abandonà aquesta federació arran que es canviessin els estatuts i que només poguessin estar afiliats les «persones actives dins del procés productiu» (exclusió dels intel·lectuals). La firma capitalista «Mentz e Co.» li va oferir cofundar una fàbrica de graneres amb condicions molt avantatjoses per a ell, però rebutjà la idea ja que per principis no admetia tenir assalariats que poguessin ser explotats. Durant els anys trenta esdevingué director del periòdic anarquista de Porto Alegre La Lucha. En aquests anys, una part de la colònia alemanya començà a prendre partit pel nacionalsocialisme i en 1932 va tenir la primera topada seriosa quan els nazis, encapçalats per l'excomunista Ehricht, volgué fer-se, sense èxit, amb el control de la Caixa de Socors del Bairro Navegantes de Porto Alegre, la qual dirigia i en la qual promocionà activitats culturals de tota mena (grup teatral, gimnàstica, cant, esport, classes d'idiomes, etc.). Entre abril de 1933 i octubre de 1937 publicà a Porto Alegre el periòdic en llengua alemanya antifeixista Aktion, òrgan de la Liga für Menschenrechte - Ortsgruppe Porto Alegre (Lliga dels Drets Humans - Grup Porto Alegre) –aquest periòdic va ser prohibit entre febrer i juliol de 1937 i fou substituït de febrer a abril per Alarm (Alarma) i de maig a juliol per Das Deutsche Buch (El Llibre Alemany). En 1937 un drama assolà sa família, son fill Max esdevingué membre de l'organització nazi Deutsche Arbeitsfront (Front Alemany del Treball) i aquest permeté que sa germana, d'11 anys, participés en un acte propagandístic nacionalsocialista. Friedrich Kniestedt va ser detingut al Brasil una cinquantena de vegades, processat en diverses ocasions per delictes d'impremta, reclòs més d'un any en un camp de concentració, la seva impremta va ser destruïda per la policia i la seva llibreria assaltada per les joventuts hitlerianes. El règim nacionalsocialista li retirà la nacionalitat alemanya. Entre 1934 i 1937 publicà en el seu periòdic antinazi Aktion les seves memòries. Participà en el Comitè d'Ajuda als Militants Anarquistes Alemanys, fundat a Suècia per la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i amb el suport del «Fons Alexander Berkman» dels Estats Units, i en l'edició del butlletí Do Movimento dos anti-nazis alemaes do Brasil. El 29 de desembre de 1942 morí sa companya Elisa Hedwig. Friedrich Kniestedt va morir d'una crisi cardíaca el 12 d'octubre de 1947 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i va ser enterrat el 13 d'octubre d'aquell any. En 1989 es traduïren al portuguès i es publicaren les seves memòries sota el títol Memórias de um imigrante anarquista i en 2013 es publicà el text original en l'alemany per primera vegada en format llibre amb el títol Fuchsfeuerwild. Erinnerungen eines anarchistischen Auswanderers nach Rio Grande do Sul.

Friedrich Kniestedt (1873-1947)

***

Esquela de la defunció de Rosa Maggio apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 27 de febrer de 1926

- Rosa Maggio: El 27 de febrer de 1880 neix a Rivalta Bormida (Piemont, Itàlia) l'anarquista Rosa Maggio, també coneguda com Rose Maggio o Rose Maggi. Sos pares es deien Angelo Maggio i Caterina Limberti. Son company fou l'anarquista Giulio Baistrocchi, a qui se li va decretar l'expulsió de França per una ordre ministerial del 3 de setembre de 1900 que li va ser notificada el 29 de gener de 1902. Ella va ser fitxada en 1902 i vivia al carrer Pénitents Bleus del I Districte de Marsella. Treballava de jornalera a la companyia «Maurel et Prom», però va ser acomiadada per ser una de les principals instigadores de la vaga de triadores de goma de setembre de 1900. Posteriorment va fer feina de jornalera a la fàbrica de lones «E. Cauvin-Yvose», els patrons de la qual se sentien satisfets d'ella però pensaven que tenia un caràcter violent i sabien que tenia idees subversives. Mantingué estretes relacions amb anarquistes marsellesos, especialment amb Joseph Trotebas, que vivia al bulevard Roux del IV Districte de Marsella i mantenia correspondència amb Baistrocchi a Itàlia. Estava fitxada en el registre de la Seguretat General francesa. Rosa Maggio va morir el 25 de febrer de 1926 a l'Hôtel-Dieu de Marsella (Provença, Occitània) i va ser enterrada dos dies després.

Gino Paolo Fabbri

- Gino Paolo Fabbri: El 27 de febrer de 1882 neix a Ariano nel Polesine (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Gino Paolo Luigi Fabbri. Sos pares es deien Francesco Fabbri i Annetta Calzoni. Només pogué fer els estudis elementals. Quan tenia 16 anys el jutge d'Ariano nel Polesine el va condemnar a tres dies de reclusió per furt. Emigrà a Savona (Ligúria, Itàlia), on començà a militar en el Partit Socialista Italià (PSI), però ràpidament es passà al grup anarquista local, on començà a destacar com a agitador i propagandista antimilitarista. Per aquesta intensa activitat militant, va ser processat i condemnat en diverses ocasions: el 15 de gener de 1904 va ser denunciat per «per injúries i cops»; el 18 de setembre d'aquell any va ser imputat per «violència, resistència, ultratge i danys» en ocasió d'una vaga general; el 10 de juliol de 1905 el Tribunal d'Apel·lació de Gènova (Ligúria, Itàlia) el condemnà a 30 dies de reclusió per «ultratge», condemna que va ser amnistiada el 7 d'agost d'aquell any; el juny de 1907 va ser denunciat per «instigació al delicte i per provocació a la desobediència de soldats» i per haver participat en la publicació i difusió a Savona del número únic del periòdic Verso la Rivoluzione Sociale; el 28 de novembre de 1907 va ser condemnat per «crits sediciosos en una desfilada» a un mes d'arrest, que purgà a la presó de Savona. El 15 de juny de 1910 s'embarcà a Gènova a bord del vapor Savoia cap al Brasil i s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on continuà amb la seva activitat d'agitador anarquista. Durant 1911 el consolat d'Itàlia a Buenos Aires envià nombrosos informes seus, com ara la seva participació en un míting antigovernamental contra la carestia de la vida, en un míting anticlerical i en la vaga dels treballadors dels tramvies. En 1912 es va informar des de l'Uruguai de la seva participació en el moviment anarquista de Montevideo. A la capital uruguaiana es relacionà, amb Aurelio Paganelli, Antonio Destro, Domenico Aratari i altres, amb el grup editor de la revista Studi Sociali. El 16 d'agost de 1918 va ser detingut com a autor d'un tret contra les autoritats durant un míting celebrat tres dies abans. A finals d'agost de 1918 reduí dràsticament la seva frenètica activitat política, dedicant-se principalment al comerç de teles i d'articles de merceria en una botiga a Montevideo. El desembre de 1930 les investigacions de la policia informen al Ministeri de l'Interior que militava de manera moderada en el moviment anarquista. El 15 de març de 1934 la Prefectura de Savona l'esborrà de la llista d'anarquistes de la seva província, ja que «durant els últims trenta anys residia amb sa família a Montevideo, portant una vida retirada i, encara que conservant les idees antifeixistes, no semblava portar a terme cap activitat política». El setembre de 1941 encara vivia a Montevideo i formava part d'un Comitè Democràtic Italià de Solidaritat amb l'Anglaterra; a Itàlia encara estava inscrit en el Registre de Fronteres de la policia amb ordre de detenció si se'l trobava. Les últimes notícies sobre ell daten de 1950 i són notícies informatives entre les comissaries de Savona i de Rovigo on només es cita que encara no havia retornat a Itàlia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Giuseppe Monanni

- Giuseppe Monanni: El 27 de febrer de 1887 neix a Arezzo (Toscana, Itàlia) un dels principals representants de l'individualisme anarquista italià, l'editor, periodista i propagandista Giuseppe Monanni, Mony. Tipògraf de professió, va fundar en 1907 a Florència la revista anarquista Vir, on col·laboraran Giovanni Baldazzi, Sem Benelli i Oberdan Gigli, entre d'altres. Més tard col·labora en Grido della Folla, amb Giovanni Gavilli i la que serà sa companya Leda Rafanelli. En 1908 la parella s'instal·la a Milà on col·laborarà en diversos periòdics i publicacions, com ara La Rivolta (1911) i La Libertà (1913-1914). Paral·lelament a aquesta activitat periodística, Monanni desenvolupa una intensa tasca editorial que s'escampa per tots els ambients anarquistes i culturals, sota el nom, primer de Libreria Editrice Sociale (1910-1915), més tard com Casa Editrice Sociale (1919-1926) i, finalment, Casa Editrice Monanni (1926-1933). Així publicarà tots els clàssics de l'anarquisme individualista (Nietzsche, Palante, Giuseppe Ferrari, etc.). Quan esclata la Primera Guerra Mundial es trasllada a Suïssa juntament amb altres companys. Quan torna a Itàlia, assisteix a la instauració del feixisme que dificultarà tota la seva propaganda amb un ambient repressiu de detencions, d'empresonaments i d'assassinats. Malgrat això, en 1925 crea amb Carlo Molaschi L'Università Libera, però, després de l'aprovació de les Lleis especials, la seva activitat es veu limitada a l'educació general. A més a més, ha de cessar en la seva activitat editorial per raons financeres i polítiques. Amb la caiguda del feixisme a Itàlia i el final de la guerra, col·labora de bell nou, sota el pseudònim Mony, en el periòdic Libertario. Giuseppe Monanni va morir el 4 de desembre de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 26 de febrer

Esdeveniments

Seguici fúnebre de Miquel Cabotà (revista Baleares, 1918)

- Aldarulls per la mort de Miquel Cabotà: La nit del 26 de febrer de 1918, com a conseqüències de les ferides de bala fetes per la guàrdia civil durant la Revolta de les subsistències a Palma (Mallorca, Illes Balears) del 18 de febrer de 1918, mor el jove socialista Miquel Cabotà Serra, fet que va convulsar tot el moviment obrer mallorquí. El batle de Palma i molts regidors es mostraren conformes a presidir un enterrament públic, que finalment les autoritats militars no van permetre. En no poder dur a terme l'enterrament, s'organitzà una manifestació d'unes 5.000 persones presidida per Llorenç Bisbal Barceló i el republicà Francesc Villalonga Pérez, on van participar totes les forces sindicals mallorquines. L'única corporació de Palma que condemnà obertament els fets i secundà el governador, que finalment dimití el 28 de febrer, fou la Cambra de Comerç.

***

Capçalera del primer número d'Umanità Nova

- Surt Umanità Nova: El 26 de febrer de 1920 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del diari anarquista Umanità Nova, òrgan oficial de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Fundat per Errico Malatesta, juntament amb altres destacats llibertaris (Gigi Damiani, Corrado Quaglino, Carlo Frigerio e Nella Giacomelli), va comptar amb nombrosos col·laboradors, com ara Antonio Ceri, Luigi Fabbri, Camillo Berneri, Armando Borghi, etc. A finals de 1920 Malatsta, Borghi i Quaglino, juntament amb alguns altres redactors i col·laboradors destacats del periòdic, van ser detinguts i acusats de «conspiració contra l'Estat» i d'«associació per a delinquir». El 23 de març de 1921 la seu del periòdic va ser durament atacada per escamots feixistes, però el 14 de maig de 1921 va reprendre la seva activitat. En algunes zones italianes la seva circulació va superar la del periòdic socialista Avanti!, fins al 2 de desembre de 1922 quan la seu de la publicació va ser completament destruïda i el periòdic prohibit pel règim feixista. En 1945, després de la caiguda del feixisme, la publicació va tornar a sortir, però amb periodicitat setmanal i com a òrgan oficial de la nova Federació Anarquista Italiana (FAI). Actualment encara s'edita.

***

Capçalera de Redención

- Surt Redención: El 26 de febrer de 1921 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Redención. Órgano del Sindicato Único de Trabajadores de Alcoy y portavoz de la CNT. Dirigit per Juan J. Pastor, fou l'òrgan oficial de la Confederació Regional Llevantina de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació de Grups Anarquistes de Llevant. Hi van col·laborar Agustín Gibanes, Nicolás Rodríguez, Liberad Ruíz, Mauro Bajatierra, F. Caro Crespo, Albà Rosell, Federico Urales, Manuel Rey, Enrique Nido, J. Vidal, Gastón Leval, Rafael Vidiella, Alfredo C. Florel, Matías Calabuig, Juan Gallego Crespo, Juaquín Maurín, Lanzarote, Pepe Sanchis, Juan del Arco, etc. El periòdic pretenia potenciar el nivell cultural del proletari, sota els principis del sindicalisme revolucionari i l'anarcocomunisme. Tingueren especial atenció les notícies sindicals i pro presos. Mantingué una línia anarquista en la polèmica sorgida arran de la delegació cenetista a Rússia, elegida en el Ple de Barcelona de 1921, fortament criticada per alguns sectors de la CNT. En sortiren 131 números, l'últim el 26 de setembre de 1923, pocs dies després de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Fou continuat per Generación Consciente (1923-1928).

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic de Figueres A la lucha del 19 de febrer de 1937

- Conferència d'Isidoro Estrada: El 26 de febrer de 1937 se celebra a l'Ateneu Cultural Llibertari de Figueres (Alt Empordà, Catalunya) la conferència «El Frente de la Juventud Revolucionaria y los momentos actuales» a càrrec d'Isidoro Estrada Orozco. L'acte va ser organitzat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

***

Cartell de l'acte

- Conferència sobre Han Ryner: El 26 de febrer de 1954 se celebra a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París (França) una conferència contradictòria sobre el filòsof anarcoindividualista Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Han Ryner). L'acte, organitzat per la revista anarquista Defense de l'Homme, va ser presidit per Jean Rostand i hi van prendre la paraula Aristide Lapeyre, per la Federació Anarquista (FA); Marcel Dieu (Hem Day), director de Pensée et Action; Maurice Laisant (Hemel), pel Centre de Defensa dels Objectors de Consciència (CDOC); i Louis Simon, secretari de la «Societat dels Amics de Han Ryner». La sala també va estar guarnida amb una exposició ryneriana, amb llibres, quadres, dibuixos, manuscrits i documents diversos de l'homenatjat.

***

Cartell de l'acte

- La Nuit de la Désertion: El 26 de febrer de 1993 se celebra a la Salle Ambroise Croisat de Saint-Martin-d'Hères (Delfinat, Arpitània) «La Nuit de la Désertion» (La Nit de la Deserció). Aquest acte antimilitarista va ser organitzat pel grup anarquista «Jules Vallès» de la Federació Anarquista (FA) i consistí en un debat de l'escriptor llibertari André Bösiger, membre del grup antimilitarista «On arrète tout»; una actuació teatral per part del grup Arts Mélés amb textos de diversos autors (René de Obaldia, Jacques Prévert, Boris Vian, etc.); i un concert de rock a càrrec de la banda Désert Culturel.

Naixements

Notícia sobre Alphonse Ailloud apareguda en el periòdic Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 24 de novembre de 1879

- Alphonse Ailloud: El 26 de febrer de 1828 neix a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) el cooperativista, sindicalista i internacionalista llibertari Jean Alphonse Ailloud –també citat erròniament Ailloux. Era fill d'Ennemond Ailloud, sastre, i d'Anne Décaux. Es guanyava la vida treballant com son pare, de sastre. Durant els anys seixanta i setanta va fer costat el moviment cooperatiu, fou un destacat sindicalista en el moviment obrer de Viena del Delfinat i membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1867 era membre del Consell de Vigilància i secretari de la Societat de Beauregard de Viena del Delfinat, que prengué el relleu de la Societat de Treballadors Units (STU), cooperativa agrícola i industrial. En aquesta època vivia al número 1 del carrer Archevêché de Viena del Delfinat. Entre el 2 i el 8 de setembre de 1867 representà la Secció de Viena del Delfinat en el II Congrés de l'AIT celebrat a Lausana (Vaud, Suïssa), tot participant en la comissió encarregada de la qüestió del crèdit, de les mutualitats i de les societats obreres, i fent un informe estadístics de la seva secció local. En 1869 va ser un dels fundadors del Cercle de Treballadors Progressius (CTP), societat de suport mutu que s'encarregava de diverses funcions (oficina de col·locació, caixa de socors mutus, centre d'estudis, biblioteca, etc.), que esdevingué un centre obrer important. El 13 de març de 1870 assistí a l'assemblea general de la Federació de l'AIT de Lió (Arpitània). Processat dos mesos després per la seva afiliació internacionalista, el seu vas va ser finalment sobresegut. Després de la proclamació de la III República francesa el 4 de setembre de 1870, esdevingué comissari de policia a Viena del Delfinat. En 1872 el CTP patí una escissió entre republicans burgesos, que fundaren el Cercle Democràtic (CD), i socialistes, encapçalats per ell i per Pierre Martin (Le Bossu). En 1878 el CTP envià un delegat al Congrés Nacional Obrer celebrat a Lió i l'agost de 1879 organitzà una conferència de Jules Guesde a Viena del Delfinat. El novembre de 1879 va ser delegat al Congrés Obrer («Immortal Congrés»), celebrat a Marsella (Provença, Occitània), on reivindicà el col·lectivisme En 1880 representà 14 grups obrers de Viena del Delfinat al Congrés de Le Havre  (Alta Normandia, França). En retornar, el CTP va ser anomenat Centre d'Estudis Socials (CES) i el 9 d'octubre de 1880, en una reunió celebrada al Théâtre de Viena del Delfinat, el CES decidí designar els candidats a les eleccions segons les orientacions del Congrés de Le Havre i els elements anarquistes se separaren del CES i crearen el grup «Les Indignés», amb Pierre Martin. Decebut de l'experiència electoral, el 27 de setembre de 1882 fundà a Viena del Delfinat el Grup Independent de Propaganda Revolucionària «Les Ratapels», del qual va ser secretari i que s'integrà en la Federació Anarquista (FA), i col·laborà en L'Étendard Révolutionnaire, on es declarà partidari de la supressió de la «propietat individual», de la revolució, de l'anarquisme i de l'abstencionisme, però contrari a la «propaganda pel fet». En els anys següents, malgrat la seva avançada edat, va ser considerat com l'ànima de la lluita obrera de Viena del Delfinat. En 1883 organitzà un banquet per celebrar l'aniversari del 18 de març de 1871 (Comuna de París), que arreplegà una trentena d'anarquistes i de socialistes col·lectivistes. A principis de 1887 figurava en un llistat d'anarquistes de la policia de Viena de Delfinat, encara que aquesta el considerava «sense influència actual» en el moviment obrer, i encara vivia al número 1 del carrer Archevêché. Alphonse Ailloud va morir el 9 d'abril de 1889 a l'Hospici de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània).

Achille Le Roy

- Achille Le Roy: El 26 de febrer de 1841 neix a Chambourcy (Illa de França, França) el communard i militant socialista i sindicalista llibertari Alexandre Achille Leroy, més conegut com Achille Le Roy i L'Académicide. Sos pares es deien Simon Joseph Leroy, jornaler, i Victoire Hermenin. Es guanyà la vida treballant d'impressor tipogràfic. Participà, segons algunes fonts, en la Comuna de París, enquadrat com a tinent –algunes fonts diuen que només com simple fuseller–, en el 248 Batalló de la Guàrdia Nacional en la defensa contra les tropes de Versalles del Pateau de Châtillon a prop del Fort de Vanves. En aquesta època es considerava saintsimonià. Durant la repressió de la Comuna segons alguns va ser deportat a Nova Caledònia, però el més provable es que s'exiliés a Europa (Espanya, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya i Suïssa). També, segons algunes fonts, hauria participat en les campanyes de Giuseppe Garibaldi. Sindicalista llibertari, el 10 de maig de 1876 publicà De la commandite obligatoire et autres qüestions typographiques, obra que tenia en venda al seu domicili, al número 4 del carrer Cujas, on parla de qüestions professionals i reivindica la jornada de vuit hores, la paga setmanal, la il·luminació convenient, la higiene i salubritat als tallers, etc. Col·laborà en diverses publicacions parisenques (Almanach de la Question Sociale, Le Citoyen Français, Le Citoyen de Paris, Le Cri de Révolte, Le Progrés, La Question Sociale, La Revanche Sociale, Le Vengeur, etc.), de províncies i estrangeres, com ara el periòdic socialista ginebrí Le Précurseur. Posteriorment milità en el Partit Obrer Francès (POF) de Jules Guesde i fundà la «Librairie Socialiste Internacionale», al carrer Bobillot, i posteriorment al carrer Barrault, del XIII Districte de París, que edità nombrosos llibres, com ara el d'Étienne Bellot Poètes et chansonniers socialistes o el de Louise Michel L'Ère nouvelle. Pensée dernière. Souvenirs de Calédonie (chant des captifs). També fou autor de nombrosos fullets revolucionaris, alguns en vers, com ara Les amours d'un superieur de seminaire (sd), La Commune ressuscitée (sd), L'ideal libertaire (sd), Les réformes sociales urgentes (1879, que conté el seu Chant des Prolétaires), Un monument a Blanqui (1881), La Revanche du Prolétariat (1885, quarta edició), La liberté de l'amour (1887), La Commune de l'Avenir. Amour & Pensée Libres (ca. 1891), Fusillé deux fois. Épisode de la Semaine sanglante (1891, amb Olivier Souêtre), Le droit au bonheur. Droit au repòs (1908), etc. En 1885 publicà la seva versió de la cançó Le Drapeau Rouge, en La Revanche du Prolétariat. A principis de la dècada dels noranta, era habitual de les reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI), que es reunia a la Sala Horel de París, i de les del grup «Les Libertaires du XVIII arrondissement», on distribuïa el periòdic L'Attaque i fullets anarquistes. Entre el 16 i el 23 d'agost de 1891 fou delegat al Congrés Internacional Obrer Socialista de Brussel·les (Bèlgica). En aquesta època vivia i tenia la seva impremta al número 37 del carrer Gracieuse de París. En 1893 el seu nom i adreça va ser trobat en un quadern de l'anarquista Albert Cusset a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França) decomissat per la policia en un escorcoll. El juny de 1893 presentà, amb Maxime Lisbonne i Marius Tournadre, una candidatura humorística a l'Acadèmia Francesa, on els tres «academicides» dipositaren una marmita, com la que va fer servir Ravachol, que contenia les seves targetes de visita. Entre les visites als 37 membres de l'Acadèmia Francesa, es trobaven el duc de Broglie, Maxime Du Camp, Alexandre Dumas, Leconte de Lisle, Alfred Mézières, Léon Say i Jules Simon. Va anar a visitar l'historiador Ernest Lavisse a la Sorbona, vestit amb un uniforme de general bolivià llogat al vestuari del Théâtre du Châtelet, emparat amb dos-mil estudiants del Barri Llatí en manifestació tot cantant La Carmagnole i cridant «Vive Le Roy», manifestació que va ser dispersada per la policia a la plaça del Panthéon. Aquest episodi va ser explicat amb profusió per la premsa i fins i tot donà lloc a una petita peça teatral. El 18 de març de 1894 participà a un gran míting revolucionari per celebrat l'aniversari de la Comuna celebrat a la Sala Éden de Grenelle, on llegí durant el dinar celebrat a la Casa de Poble, fragments dels seus fullets i el 27 de maig d'aquell any assistí, al costat de Paule Minck i altres anarquistes, a l'aniversari de la «Setmana Sagnant» al cementiri de Père Lachaise, que va ser durament reprimit per les autoritats. El novembre de 1898 signà, com a «editor socialista», una petició de suport a Alfred Dreyfus. A principis de segle fou membre del Grup Feminista Mixt del XIII Districte de París i d'un grup de poetes i cançonetistes revolucionaris que escrivien i adaptaven cançons i d'aquesta època són les seves cançons Ni dieu ni maître, Gare à la bombe i Marmite infernale. Cap el 1908, amb Jean Oberlé i altres, fundà el Grup Internacional Literari i Filosòfic, que celebrava les seves reunions al bar Châtel, al número 4 del carrer Château-d'Eau. En els anys vint vivia al número 10 del carrer Pot de Fer, al barri Mouffetard del V Districte de París, i venia fullets durant els mítings i reunions polítiques. Va ser el primer gerent del setmanari La Bataille, òrgan d'expressió de la Confederació General del Treball (CGT), el primer número del qual aparegué el 4 de maig de 1922, i després va ser substituït per Georges Courtinat. En el número del 31 de març de 1924 del periòdic Le Libertaire s'informava que havia estat atacat per un escamot de l'organització paramilitar reialista «Camelots du Roi», que li havien furtat la cartera amb 150 francs, tot obrint una subscripció popular al seu favor; la societat de cançonetistes revolucionaris «La Muse Rouge» també organitzà una festa en el seu suport. El 7 de març de 1925 «La Muse Plébéienne» organitzà a la Maison des Syndicats de París una festa de solidaritat per ajudar-lo econòmicament. El 24 de març de 1927 patí un accident d'autobús i Le Libertaire, en el seu número de l'1 de juliol, va fer una crida als testimonis amb la finalitat que pogués obtenir una compensació de la Societat de Transports de París. L'octubre de 1927, ben igual que altres antics comunards (Henri Fourcade, Antoine Gay, etc.), acceptà de participar a les festes del desè aniversari de la Revolució russa, però el seu estat de salut el van impedir assistir a la inauguració de les cerimònies amb la segona delegació que havia partir de França l'octubre i, des de Berlín, dirigí un missatge fraternal als delegats, que va ser publicat el 28 d'octubre de 1927 en el periòdic L'Humanité. S'instal·là a Moscou, a la Residència dels Veterans de la Revolució «Ilitch Lénine» de Moscou, «adoptat pel govern soviètic» com antic communard, segons un article seu publicat el 16 de març de 1928 en L'Humanité. Ferit en una explosió durant el rodatge a Ucraïna de la pel·lícula sobre la Comuna La Nouvelle Baylone, de Grigori Kozintsev i Leonid Trauberg, morí mesos més tard, el novembre de 1929, a Moscou (URSS; actualment Rússia).

Achille Le Roy (1841-1929)

***

Necrològica d'Armando García García apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 de gener de 1961

- Armando García García: El 26 de febrer de 1889 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Armando García García. Sos pares es deien Juan García i Tomasa García. Metal·lúrgic de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya). En la guerra civil, quan Astúries va caure a mans feixistes, passà a Barcelona (Catalunya), on treballà en la indústria de guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat al camp de concentració d'Argelers. El 2 de desembre de 1940, des del camp de concentració de Montendre (Poitou-Charentes, França), demanà a l'ambaixada mexicana poder emigrar a Mèxic, sol·licitud que li va ser denegada. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Acabà instal·lat a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània), on treballà de manobre i milità en la Federació Local de la CNT. Malalt, Armando García García va morir el 3 de setembre de 1960 a l'Hospital Civil de Grenoble a La Tronche (Delfinat, Arpitània).

***

Necrològica de Manuel Calafell Galí apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de juny de 1974

- Manuel Calafell Galí: El 26 de febrer de 1898 neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Calafell Galí –els seus llinatges a vegades citat erròniament com Calafet i Galy–, conegut com Cala. Sos pares es deien Pere Calafell i Elionor Galí. S'afilià a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat de l'Alimentació de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En els anys vint va ser delegat del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Posteriorment s'establí a Vic (Osona, Catalunya), on organitzà la CNT i fou membre del seu comitè local, desenvolupant una intensa campanya de mítings a la comarca (Vic, Tona, Centelles, etc.), alguns al costat de Joan Peiró Belis. En 1930 encapçala la comissió que organitzà l'Associació Obrera de Vic i treballà en la seva comissió de cultura. Va ser delegat a la Conferència Regional de Catalunya celebrada entre maig i juny de 1931. Entre 1931 i 1933 dirigí el setmanari Sembrar, òrgan de la CNT d'Osona i el Ripollès, on va publicar molts editorials i cròniques. També envià col·laboracions a Solidaridad Obrera. En 1933 abandonà la direcció del setmanari quan ell s'integrà en els Sindicats d'Oposició de la CNT de tendència trentista. El març de 1936, quan els Sindicats d'Oposició confederals de la comarca d'Osona es reintegraren a la CNT, en retornà. Arran del cop militar feixista, l'octubre de 1936 va ser nomenat conseller municipal de Vic en representació de la CNT, encapçalant el Comitè de Proveïments. Establí una «Cuina Col·lectiva», abastí les cases de beneficència, organitzà col·lectes per al front i per als hospitals de sang, regular els preus, planificà, controlà i incrementà i millorà la producció, creant una Granja Avícola Municipal, aprofitant els horts i els ramats dels convents, gestionant exitosament la Granja de l'Escorial. El 9 de setembre de 1936 creà, per coordinar la comarca (Centelles, L'Esquirol, Manlleu i Roda), el Comitè Comarcal de Proveïments. Aquest 1936 representà la comarca d'Osona en el Consell Provincial de Proveïments. Quan el sector de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) va ser apartat de l'Ajuntament de Vic arran dels «Fets de Maig» de 1937, en quedà com a cap de la CNT dins del consistori i el 19 de gener de 1938 entrà a formar part de la Comissió de Govern. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Bram. L'octubre de 1941 el Tribunal de Responsabilitats Polítiques franquista el va condemnar «a la pèrdua total de béns, a la inhabilitació absoluta perpètua i l'estranyament perpetu del territori espanyol». Posteriorment passà a treballar en una fàbrica de pastes a Lesinhan de las Corbièras, on després de la II Guerra Mundial va ser un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT i de la qual va ser nomenat secretari. Sa companya fou Nativitat Palau. Sempre confederal, Manuel Calafell Galí va morir el 6 de març de 1974 al seu domicili de Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat aquell mateix dia al cementiri d'aquesta localitat.

***

Florentino Galván Trías amb 18 anys

- Florentino Galván Trías: El 26 de febrer de 1905 neix a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Florentino Galván Trías. Sos pares foren Florentino Galván i María Trías. Quan son pare va morir a Encinasola en 1909, sa mare tornà a Saragossa, la seva ciutat natal, amb sos cinc infants: dos nins i tres nines. Estudià a les Escoles Pies de Saragossa, on conegué Luis Buñuel, qui en fou expulsat en 1915. En 1917, últim any dels estudis secundaris, els professors religiosos aconsellaren sa mare que realitzés estudis superiors pels quals estava dotat, però la manca de mitjans econòmics impedí aquesta possibilitat. Entre 1917 i 1919 treballà al bufet del reputat advocat Monterde, que abandonà a causa de l'ambient dretà que l'envoltava. Entre 1919 i 1921 va fer feina en una oficina de l'Audiència de Saragossa. Amb 16 anys, apassionat per la tauromàquia, formà part d'un grup de joves aficionats i esdevingué banderiller. Entre 1921 i 1926 treballà en la serralleria Casa Rizo, a l'avinguda Hernán Cortés de Saragossa; durant sis mesos feia de serraller i la resta de mesos posava banderilles per les places de la Península. Entre 1926 i 1929 va fer el servei militar al Marroc, del qual tornà fastiguejat; a partir d'aquest moment s’interessarà per les idees anarquistes i prendrà contacte amb el moviment llibertari. Entre 1929 i 1936 la militància passarà a primer pla i deixarà la tauromàquia. En aquesta època va fer feina com a obrer serraller a La Veneciana, al camí de los Cubos de Saragossa. Se li oferí el càrrec de capatàs, però el rebutjà ja que aleshores era president del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –militava en aquest sindicat perquè la seva feina era fer miralls els marcs dels quals eren de forja. A La Veneciana conegué Carmen Mingotes Sánchez (1911-1992), sa futura esposa, que feia feina polint miralls. Entre 1931 i 1932, per les seves activitats militants, patí presó. En 1932 es casà civilment amb Carme, a disgust de sa família d'aquesta. El 21 d'abril de 1933 la parella tingué son primer infant, Acracia –a partir del 19 de juliol de 1936 passà a dir-se Engracia a causa de les pressions feixistes–, però Florentino no pogué assistir al part perquè era en una gira de propaganda de la CNT. En 1933 viatjà a Madrid i a Sevilla enviat pel Comitè Nacional de la CNT amb la finalitat de preparar l'aixecament de desembre i a resultes del qual serà detingut. Fou tancat a la presó saragossana de Predicadores, amb Antonio Ejarque, Ramón Álvarez, el doctor Alcrudo, Buenaventura Durruti i altres, i més tard trasllat a la de Pamplona. A començaments de 1934, per un error administratiu, fou alliberat abans que la resta de companys. A partir d'aquest moment es dedicarà a fer conferències per tot arreu. El febrer de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional de la CNT d'Aragó amb el càrrec de reorganitzar, amb Saturnino Carod Lerín, els sindicats pagesos. Fou un dels organitzadors del Congrés de Saragossa de la CNT de maig de 1936. Quan el cop d'Estat feixista, son oncle, Jacinto Mingote Sánchez, fou afusellat el 26 de juliol de 1936 en ser confós per Florentino, però aquest aconseguí passar a zona republicana el 12 d'octubre d'aquell any després d'estar tot aquest temps amagat. El gener de 1937 fou membre de la Junta de Seguretat d'Aragó. El juliol de 1937 va fer mítings a Barbastre amb Vallejo i Evelio Martínez. Arran del Ple Regional de setembre de 1937 s'integrà en el Comitè Regional de la CNT i en representació de Saragossa fou subsecretari d'Agricultura, amb el conseller Miralles, en el Consell de Defensa d'Aragó. Fou comissari de l'Exèrcit Republicà i pogué comprovar com les millors armes russes es destinaven a les tropes comunistes i els fusells inútils a les files anarquistes. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. En acabar la guerra, en 1939 passà a França amb documents falsos. Entre febrer i setembre de 1939 treballà a Lió amb el seu nom vertader i entre octubre de 1939 i juny de 1940 va fer feina de metal·lúrgic a la «Précision Moderne» de Vierzon. Entre l'1 de juliol i el 5 de novembre de 1940 restà desocupat i treballà fent llenya. Detingut pels alemanys amb altres quatre militants espanyols, fou enviat el 15 de novembre de 1940 a un camp de treball a Alemanya. D'antuvi treballà en una fàbrica de Premnitz com a ajustador i després en una fàbrica d'aviació a Brandenburg fins al desembre de 1943 –sa família s'havia traslladat a aquesta ciutat i hi naixerà, el 2 d'octubre de 1942 un altre fill. Sa família tornà a la Península i ell retornà a França, on treballà a les Foneries d'Acers Especials de Bourges del 15 de desembre de 1943 al setembre de 1944. Després algunes setmanes desocupat, entre octubre de 1944 i maig de 1945 treballà per a una empresa pública a Levallois-Perret. Entre maig de 1945 i maig de 1946 va fer feina en el camp d'aviació d'Avord. La família Galván es va instal·là a partir de l'estiu de 1946 a Vierzon de manera definitiva i Florentino participà activament de les activitats de la CNT i fent mítings. També, en aquests anys, ajudà com pogué els guerrillers que creuaven els Pirineus. En 1947 redactà un text Colectividades de Aragón que ha restat inèdit. Aquest mateix any fou delegat de Vierzon en el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En la premsa llibertària (CNT, etc.) va fer servir el pseudònim Uno del charco. Florentino Galván Trías va morir el 28 de gener de 1966 a Méreau, a prop de Vierzon, (Centre, França).

***

Convocatòria d'una conferència de Lilly Ferrer publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 6 de gener de 1925

- Lily Ferrer: El 26 de febrer de 1906 neix a Walincourt (Nord-Pas-de-Calais, França; actualment Walincourt-Selvigny, Alts de França, França) l'anarquista Émilie Julienne Laurence Ferrer, coneguda com Lily Ferrer. Era filla natural de Trinidad María Ángela Jacinta Ferrer, professora de llengües i obrera en una fàbrica de galetes, filla major del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Nasqué a casa del gravador escultor Eile Julien Laurent, pare de la criatura i de dos germans més: Émile Francisco (1907) i Francisco Émile (1909), i tots tres portaren el llinatge Ferrer. El 24 de juliol de 1909 Trinidad reconegué Émilie i Émile Francisco al XX Districte de París (França). El 18 d'octubre de 1924 presidí un homenatge al seu avi celebrat a las Sociétés Savantes de París, organitzat pels grups «L'Éssai» i «Littré» –tres  dies abans havia publicat en Le Libertaire el llarg assaig «Francisco Ferrer. La vie, la mort d'un précurseur». Militant de la Unió Anarquista (UA), entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 intervingué en el Congrés de l'UA celebrat a París i va ser nomenada membre de la Comissió d'Iniciativa de l'UA, al costat de Carouet, Dulud, Gady, Guillot, Kiouane, Le Brasseur, Le Meillour, Morinière, Mualdes, Petroli i Sarnin. També assistí al Congrés de l'UA que se celebrà entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 a Pantin (Illa de França, França), on va ser destituïda del Comitè d'Iniciativa. En aquesta època col·laborava, sobretot amb articles feministes, en Le Libertaire, publicació en la qual realitzà tasques orgàniques, i era membre del Grup Femení de l'UA, per al qual va fer xerrades. Posteriorment milità en la Unió Anarquista Comunista (UAC). Mare d'una filla, el 28 de juny de 1930 es casà a Gagny (Illa de França, França) amb l'anarquista Henri Georges Delecourt, amb qui tingué un fill (Georges Delecourt), però amb qui mantingué una relació malaurada. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya, marxà a Catalunya i participà com a miliciana sanitària al front d'Aragó, però a finals d'agost de 1936 retornà a Barcelona, on exercí tasques auxiliars d'infermeria en una guarderia infantil. Lily Ferrer, que durant tota sa vida es dedicà a difondre el pensament de son avi, va morir en data indeterminada a l'Hospital Psiquiàtric de Clermont de l'Oise (Nord-Pas-de-Calais, França).

Defuncions

Notícia sobre l'atemptat contra Ramón Llavería Casas apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 27 de febrer de 1921

- Ramón Llavería Casas: El 26 de febrer de 1921 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'obrer metal·lúrgic anarcosindicalista Ramón Llavería Casas. Havia nascut cap el 1893. Militant del Sindicat Únic del Ram de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser ferit de mort per un grup de cinc o sis pistolers a sou del Sindicat Lliure quan sortia de la foneria d'Alexandre, al carrer Ginebra de la Barceloneta de Barcelona (Catalunya), amb altres companys. També resultaren ferits greument els anarcosindicalistes Francisco Vizcaíno Fernández i Emilio Fuentes Capillo, que l'acompanyaven, així com dos infants (Elías Vidal Alcalde i Francisco Marcos Sagnés) que jugaven al carrer en aquell moment. Ramón Llavería Casas, ferit amb quatre trets, va morir aquell mateix dia al dispensari.

***

Georges Butaud

- Georges Butaud: El 26 de febrer de 1926 mor a Ermont (Illa de França, França) l'anarquista Georges Émile Bertin Butaud, promotor dels «Milieux libres» (Medis o ambients lliures, és a dir, colònies o comunes anarquistes). Havia nascut el 6 de juny de 1868 a Mârciène (Charleroi, Valònia). Sos pares es deien Pierre Alexandre Butaud i Célina Angélique Boitel. En 1901 va ser anomenat administrador de Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité, que va aparèixer a Viena del Delfinat (Arpitània), i des de 1912 a 1914 del mensual La Vie Anarchiste. Però és a la creació de colònies anarquistes que Butaud consagrarà sa vida, i hi participarà en un bon grapat: Saint Symphorien d'Ozon, a Isère (1899); «La Clairière» de Vaux, prop de Chateau-Thierry (1902-1906); Saint Maur (Seine), granja comunitària destinada a l'agricultura i a la ramaderia (1913), etc. Sensibilitzat pels problemes de l'alimentació, esdevindrà un adepte del veganisme radical, que posarà en pràctica després de la guerra a la colònia comunista llibertària de Bascon (Aisne). En 1922 va intentar crear una comuna vegana a Còrsega. L'abril de 1923 va fundar a París «Le Foyer Végétalien» (La Llar Vegana), espècie d'alberg que comptava amb un dormitori col·lectiu amb uns 60 llits i que oferia allotjament assequible per a anarquistes i simpatitzants que arribaven a París sense mitjans; el lloc era també un indret de reunió dels grups anarquistes espanyols de la regió parisenca i on es feien conferències sobre higiene, psicologia, sociologia, etc. En aquesta experiència van participar, a més de la companya de Butaud, Sophie Zaïkowska, militants anarquistes com Enric Gumà, Juan Muñoz, Agustí Bonany i Joan Torres i Rucarols. En 1924 fundarà altra llar vegana a Niça i editarà la revista teòrica Le Végétalien, que dirigirà fins a la seva mort i que serà continuada per sa companya fins al 1929. Georges Butaud va morir el 26 de febrer de 1926 al seu domicili d'Ermont (Illa de França, França). En 1929 Sophie Zaïkowska publicarà L'individualisme conduit au robinsonisme, le végétalisme permet le communisme, recull de textos de Butaud que resumeixen el seu pensament. Entre les seves obres podem destacar Ce que j'entends par l'individualisme anarchique (1901), Étude sur le travail (1912), L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), Tu seras végétalien! (1923) i Le végétalisme (1930, pòstum). Georges Butaud representa l'ala més radical («salvatgisme», «robinsonisme») del naturisme; proposava l'abandó total de la civilització, de la ciència, de les ciutats, de les tècniques agrícoles i considerava que la solució a la qüestió social passava per el retorn a l'estat salvatge de la humanitat, vivint de la recol·lecció; un dels introductors de l'actual anarcoprimitivisme.

***

Necrològica d'Éliska Coqüus apareguda en la revista parisenca La Révolution Prolétarienne del 25 de març de 1935

- Éliska Coqüus: El 26 de febrer de 1935 mor a Canes (Provença, Occitània) l'anarquista, i després comunista, Marie Élisa Coqüus, també coneguda com Éliska Coqüus, Éliska Brugière i Ida Crémière. Havia nascut el 27 d'agost de 1886 a Attigny (Ardenes, França). Era filla natural de Marie Constance Célénie Coqüus. Es guanyava la vida fent de llevadora a París (França). El 23 d'agost de 1886 tingué una nina a Reims (Xampanya-Ardenes, França), Charlotte Camille Coqüus, que finalment va ser reconeguda per son pare, Louis Eugène Bruguière, rellotger parisenc, amb el matrimoni celebrat el 17 de setembre de 1887 al VIII Districte de París, i de qui finalment va enviudar. En 1887 vivia al número 8 del carrer Roy de París. Assídua dels cercles anarquistes, en 1890 encapçalà el grup de dones partidàries de l'amor lliure al voltant de la Federació de Joventuts Revolucionàries Socialistes (FJRS) de París. En aquesta època era companya de l'anarquista Paul Vincent Chabart (L'Architecte). Destacada oradora, l'1 de novembre de 1890, juntament amb els anarquistes Paul Martinet (Pol Martinet), de París, i Paul Martinet, de Troyes, i un dels seus amants, Gustave Leboucher, va fer una conferència a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) sobre el sufragi universal, el parlamentarisme, l'autoritat i la llibertat. Entre 1890 i 1891 fou la impressora gerent del periòdic L'Anarchie, de Pol Martinet. Durant la nit del 27 al 28 d'abril de 1891 tres anarquistes (Louis Chenal, Jacob Sluys i Eugène Mursch) van ser detinguts al bulevard Sébastopol de París aferrant cartells anarquistes i, durant la investigació, la policia descobrí que aquest cartell antimilitarista i anticolonialista («À l'armée coloniale, 1er mai») havia estat encarregat per Éliska Bruguière; per aquest fet va ser jutjada el 20 de juny de 1891 per l'Audiència del Sena, juntament amb els altres companys, i en la sessió Pol Martinet declarà que havia estat l'autor del cartell. El 12 de gener de 1892 se celebrà un nou judici a l'Audiència del Sena i Chenal i Martinet van ser condemnats a un any de presó i a 100 francs de multa, Sluys a vuit mesos i 100 francs –finalment aquest va ser absolt–, i ella a tres mesos i 100 francs; però en la revisió del judici del 9 de març de 1892 Martinet va ser condemnat a sis mesos de reclusió, Chenal a tres mesos i ella va ser absolta. El 2 de juliol de 1892, en un míting a favor de l'anarquista Ravachol, aleshores condemnat a mort, celebrat a la Sala Commerce de París, on assistiren unes cinc-centes persones, i on parlaren destacats anarquistes (Fortuné Henry, Gustave Leboucher, Jean-Baptiste Louiche, César Prenant, Jacques Prolo i Michel Zévaco), ella pujà a la tribuna i va fer una exaltada defensa de Ravachol presentant-lo com a un màrtir de la societat. Entre 1892 i 1893 participà activament en les col·lectes a benefici de les companyes i els infants dels detinguts polítics que es feien al final de les reunions polítiques. El 30 d'abril de 1893 figurava en un registre d'anarquistes de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. Segons informes policíacs, el 4 d'agost de 1893 es trobava amb Paul Vincent Chabart a Londres (Anglaterra), allotjats al domicili de l'anarquista Marc Dupont, però la policia desconeixia la finalitat del viatge; la parella retornà a París dos o tres dies després. En 1897, juntament amb Mary Huchet, participà en les reunions parisenques del grup femení adherit a la Internationale Scientifique (IS, Internacional Científica). El 6 d'octubre de 1908 es casà al XV Districte de París amb el sindicalista revolucionari Robert Adolphe Alphonse Louzon. L'agost de 1913 la parella s'instal·là a Tunísia per explotar diverses propietats agrícoles, com ara El Aouina (Tunis, Protectorat francès de Tunísia; actualment Tunísia). A principis dels anys vint, la parella participà en la formació de la Secció de Tunísia de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), assistint regularment a les reunions d'aquesta formació. Entre febrer i abril de 1922 presidí nombroses reunions comunistes, algunes celebrades a El Aouina. En aquesta època les autoritats colonials la coneixien com Ida Crémière. El maig de 1992 passà una temporada a Alger (Algèria) per assistir a un procés jucial de son company Louzon, aleshores empresonat. Després d'un temps a París, amb informà de la situació de la Federació de Tunísia al comitè general de l'SFIC, el 23 de desembre de 1922 retornà a Tunísia. El 3 de febrer de 1923 des de Tunísia marxà cap a Marsella (Provença, Occitània). A partir d'aquesta data desconeixem les seves activitats. Malalta, Éliska Coqüus va morir el 26 de febrer de 1935 a Canes (Provença, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 25 de febrer

Esdeveniments

Edició de 1948 de La société mourante et l'anarchie

- Processament de Jean Grave: El 25 de febrer de 1894 a l'Audiència del Sena de París (França), com a conseqüència de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), Jean Grave és processat per haver escrit La société mourante et l'anarchie, llibre editat el 1892 amb prefaci d'Octave Mirbeau i que es tracta d'una recopilació d'articles publicats en els periòdics anarquistes Le Droit Social i L'Étendart Révolutionnaire, impresos a Lió, i que van sortir anònims o sota el pseudònim de Jehan Le Vagre, escrits amb la finalitat de divulgar les tesis anarcocomunistes de Kropotkin. Finalment, malgrat el testimoni en favor seu d'Élisée Reclus, de Paul Adam, de Bernard Lazare i d'Octave Mirbeau mateix, Jean Grave va ser condemnat a dos anys de presó i mil francs de multa, el màxim aplicable, per «incitació a la indisciplina, al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi, etc.». A més a més es va ordenar la destrucció del llibre incriminat. Jean Grave va aconseguir una gran popularitat a resultes d'aquest processament.

Processament de Jean Grave (25 de febrer de 1894)

***

Propaganda de l'acte

- Conferència d'Emma Goldman: El 25 de febrer de 1900 la destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix, a l'Athenaeum Hall de Londres (Anglaterra), una conferència multitudinària en alemany sota el títol «Die grundlagen der moral» (Els principis bàsics de la moral). L'endemà, 26 de febrer de 1900, es realitzà una festa de comiat en la qual, a més de l'actuació de l'Slavonitzer Tamburitza Quartet, prengueren la paraula Piotr Kropotkin, Louise Michel i la homenatjada.

***

Capçalera de The Washington Post

- Exabrupte de The Washington Post: El 25 de febrer de 1908 el diari The Washington Post, de Washington DC (EUA), proposa que tots els anarquistes, culpables o no de cap crim o delicte, siguin condemnats a mort. Una maniobra per fer contents Rupert Murdoch, Fox News, i altres magnats de la premsa reaccionària.

***

Portada del primer número de Coerenza

- Surt Coerenza: El 25 de febrer de 1915 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic anarquista Coerenza. Settimanale antimilitarista, antipatriottico, antiguerrafondaio. Aquesta publicació va ser creada per fer propaganda contra la Gran Guerra i per patrocinar el «Congrés Lliure de tots els revolucionaris antibel·licistes», que promocionà en les seves pàgines, el qual se celebrà el 2 de maig de 1915 a la Cambra del Treball Unitària de Mòdena. Va ser creada per Nicola Vecchi i Pulvio Zocchi, i el gerent responsable fou Corrado Bertoni. Defensava l'antimilitarisme del sindicalisme revolucionari i criticaven els nous intervencionistes, especialment Benito Mussolini i Filippo Corridoni, reivindicant l'ús de la violència i de la insurrecció per mantenir la neutralitat d'Itàlia. Tractà diversos temes: militarisme, repressió, pedagogia, notícies sindicals, cròniques, efemèrides, biografies, convocatòries, etc. Hi van col·laborar Alpo, Georges Andrè, Corrado Bertoni, Armando Borghi, E. Casarola, Adolfo Cavazziti, Dante Chiasserini, Giulio Clerici, Raffaele Cormio, Luigi Di Mattia, Ernesto Facchini, Glicerio Ferrari, A. Forghieri, L.Gabrielli, M. Gaido, Jean Grave, Henry, Lànico, O. Lazzari, Mario Longatti, Attilio Longoni, Nino Lozza, F. Modenese, Luigi Molinari, Giuseppe Monanni, Marino Montacchini, Nestore, Nilo, Nisito, Romano Poletti, Alberto Pugolotti, Luigi Quarti, Mario Rapisargi, Alfredo Ricci, Arturo Riolo, Ludovico Saccani, Fernando Salmi, Attilio Sassi, C. Toberni, G. Visconti Venosia, A. Vitulo, Yopiz, Pulvio Zocchi, etc. Publicà per lliuraments les obres I sindicalisti e la guerra, de Pulvio Zocchi, i Le «Marana», d'Honoré de Balzac. En sortiren 11 números, l'últim el 6 de maig de 1915, quatre dies després de celebrar-se el «Congrés Lliure de tots els revolucionaris antibel·licistes», que portà la creació de la Federació Nacional Antibel·licista (FNA); dies després, el 23 de maig de 1915, Itàlia entrà en la Gran Guerra.

***

El Park Row Building, des d'aquí va ser llançat Salsedo

- Segrest de Salsedo i d'Elia: El 25 de febrer de 1920 són detinguts il·legalment a Nova York (Nova York, EUA) per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) Andrea Salsedo (o Salcedo) i Roberto Elia, redactors de la publicació àcrata Cronaca Sovversiva, per a ser interrogats sobre els atemptats anarquistes de l'any anterior i sobre l'edició de l'opuscle subversiu Il piano e le parole. Andrea Salcedo, que era membre del grup de Luigi Galleani i company de Sacco i de Vanzetti, morí el 3 de maig de 1920 quan era interrogat i fou defenestrat des del 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. Roberto Elia fou deportat a Itàlia tres mesos després.

***

Cartell de l'acte

- Festa Proletària: El 25 de febrer de 1923 se celebra al Workmen's Circle de Hoboken (Nova Jersey, EUA) una «Festa Proletària» antifeixista en suport de les publicacions anarquistes Umanità Nova i Il Libertario. L'acte consistí en un ball; en un gran concert vocal, on van intervenir Caputi Damiano, Raffaele Tracchia i Gennaro Ventura, entre altres artistes; en una conferència de Nicola Cuneo; i en la representació de l'obreta en un acte Il 1º Maggio di Don Francesco, a càrrec de la Filodrammatica Proletaria.

***

Cartell de l'acte

- Míting en suport de la revolució austríaca: El 25 de febrer de 1934 se celebra a la People's House de Nova York (Nova York, EUA) un míting, sota el nom «La Rivoluzione è in marcia" (La Revolució està en marxa), en suport del moviment revolucionari que aleshores es portava a terme a Àustria. L'acte, organitzat per pel grup anarquista italoamericà «Il Martello», va ser presidit per Pasquale Scipione i comptà amb les intervencions de Pietro Allegra, Giuseppe Ienuso i Carlo Tresca.

***

Portada de Lotta Anarchica [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Lotta Anarchica: El 25 de febrer de 1955 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'únic número del periòdic Lotta Anarchica. Portavoce del Campeggio Internazionale Anarchico. Publicat pel genovès «Grup Kronstadt». El responsable en va ser Natoli Massimiliano. Era continuació dels números editats a Roma i a Torí –com a suplement de Seme Anarchico i dirigit per Dante Armanetti– en 1954. L'anarquista català Josep Lluís Facerías hi va col·laborar sota el pseudònim d'Alberto di Luigi; també hi col·laborà Umberto Marzocchi.

Naixements

Victor Dave

- Victor Dave: El 25 de febrer de 1845 neix a Aalst (Flandes) –algunes fonts citen erròniament Jambes (Valònia, Bèlgica)– el membre de la Internacional i militant anarquista Victor Dave. Sos pares es deien Jean Dave, president del Tribunal de Comptes belga, i Marie Dierche. Va fer els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres de Lieja i a la Universitat Lliure de Brussel·les, tot manifestant les seves idees llibertàries. En 1865 participa a Lieja en el Congrés Internacional dels Estudiants Socialistes. En 1867 esdevé membre de la federació de Brussel·les de l'AIT i ocuparà càrrec en el Consell general de la federació. En 1869 és delegat a Nàpols en el Congrés Internacional de la «Libre Pensée». Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 representa la secció de l'Haia en el V Congrés de l'AIT que té lloc a la mateixa ciutat, on els marxistes exclouran Bakunin i Guillaume; Dave es pronunciarà a favor de l'autonomia de les federacions i contra el Consell general de Londres (marxista). El 13 d'abril de 1873 participa en el Congrés de la Federació belga on forma part d'una comissió encarregada de redactar una crida als pagesos. En un nou congrés belga, l'1 de juny, es pronunciarà per la supressió del Consell general de l'AIT i adoptarà les bases definides per la Federació del Jura. En juny i juliol de 1873, a Espanya, pren part en la insurrecció cantonalista. El setembre torna a Ginebra (Suïssa) pel VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) on, a més de periodista, és delegat de la secció de maquinistes de Verviers, on habita aleshores. En 1878 s'estableix a París i es casa amb la jove francesa Marie Archambault, però és expulsat de França el març de 1880. Després s'instal·la a Londres i en un viatge a Alemanya és detingut i condemnat per l'Alt Tribunal de Leipzig per «traïció i violació de les lleis antisocials» a cinc anys de presó a Halle, on restarà dos anys abans de ser alliberat i poder retornar al Regne Unit. El decret d'expulsió se suspèn i retorna a França amb sa companya i esdevé, el 1897, redactor de la revista llibertària d'Augustin Hamon L'Humanité Nouvelle, que es transformarà després en La Societé Nouvelle i de la qual serà secretari de redacció. Entre 1903 i 1904 publica, amb Coste, la Revue générale de bibliographie française. També va col·laborar en el parisenc Almanach de la Révolution, publicat per Paul Delesalle entre 1903 i 1913, i en la revista L'Éducation Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducatin libertaire, que va publicar-se entre 1900 i 1902 i que va intentar crear una escola llibertària d'ensenyament superior per a adults. En 1909, després de la mort de sa companya, va entrar com a corrector d'impremta en la Cambra dels Diputats, després en l'editorial «Letouzay et Ané» i en 1911 va ingressar en el Sindicat de Correctors i de Copistes. Quan esclata la guerra mundial pren la mateixa posició que Kropotkin i Grave i signa el febrer de 1916 el «Manifest dels setze» a favor de la intervenció armada dels aliats. És autor de diversos fulletons com ara Michel Bakounine et Karl Marx (1900), Fernand Pelloutier. Portraits d'hier (1909), Pacifisme et antimilitarisme (1910), Louis Buchner (1910), entre d'altres. Victor Dave va morir el 28 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 31 d'octubre– de 1922 a l'Hospital Broussais del XIV Districte de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Victor Dave (1845-1922)

***

Foto policíaca de François Louis Durey (2 de juliol de 1894)

- François Louis Durey: El 25 de febrer de 1851 neix al barri d'Ainay del II Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista François Louis Durey, conegut com Paul François Durey o Léonce Durey. Era fill de Jean Louis Durey, mecànic, i de Julie Gérard. Lluità en la guerra francoprussiana enquadrat en un batalló de franctiradors i va ser ferit quan va anar a recollir el seu capità greument malferit que s'havia amagat en un bosc. En 1871 va ser un dels bombers voluntaris que sufocaren els primers incendis de la Comuna de París. El 25 de novembre de 1874 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a quatre anys de presó per «malversació d'una suma de diners en perjudici del seu patró» –algunes fonts citen que aquesta condemna respon en realitat a fets derivats de la Comuna de París. El 15 de gener de 1882 va ser una de les dues-centes persones que entrà a formar part de la Federació Socialista Obrera de la Costa d'Or, atiant les Cambres Sindicals a federar-s'hi. El 10 de novembre de 1882 publicà en el periòdic La Tenaille, en nom del Grup d'Estudis Socials de Dijon (Borgonya, França), un comunicat de solidaritat amb els militants detinguts a resultes dels aldarulls de Montceau-les-Mines (Borgonya, França), tot reclamant la seva llibertat immediata. El 26 de novembre de 1882 assessorà, juntament amb sa mare, una conferència privada de la Fraternitat Societat d'Obrers Reunits, on l'anarquista François Monod també hi era present. El 6 d'abril de 1883 va ser condemnat a Dijon a 15 dies de presó i a 50 francs de multa per haver-se inscrit en les llistes electorals, quan es trobava privat dels drets polítics a resultes de sa condemna de París. El febrer de 1887 vivia amb sa mare al número 10 del carrer Quentin de Dijon i es trobava sense feina; segons la policia, s'hi absentava durant sis o vuit dies sense saber-se el motiu. Posteriorment residí al domicili de sa mare, al número 3 del bulevard Sévigné de Dijon i formava part del grup anarquista «Les Résolus». El 14 de juliol de 1889 es trobava a París. Quan el procés dels còmplices de l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol) davant l'Audiència del Loira, participà en una conferència de Sébastien Faure sobre «el dret al robatori i a l'assassinat», mantenint una posició intermèdia. El 24 de novembre de 1891 reemplaça Sébastien Faure, aleshores malalt, en una conferència al Prado de Saint-Étienne (Forez, Arpitània). El 30 de novembre de 1891 participà en el boicot llibertari d'un discurs del diputat Paul Lafargue fet en una reunió pública a la Borsa del Treball de Roanne (Forez, Arpitània), organitzada per la Cambra Sindical de Teixidors, que acabà en disturbis i amb l'expulsió dels anarquistes. El 24 de desembre de 1891 assistí a una reunió publica de Sébastien Faure a la Sala Rivoire de Lió. El 3 de gener de 1892 era present en una sessió de la Joventut Anarquista al cafè Marcellin de Lió i l'11 de gener d'aquell any participà en una reunió amb Sébastien Faure i altres militants lionesos amb la finalitat d'organitzar un grup especial destinat a la formació d'oradors, especialitzats sobretot en portar la contradicció als oradors socialistes. Va ser un dels signants del cartell de convocatòria del Congrés Regional Anarquista celebrat el 17 de gener de 1892 a la Sala Folies-Gauloises de Lió, on assistiren un centenar de militants de la zona, i hi prengué la paraula en el debat referent a la manifestació del Primer de Maig, on defensà la no participació dels anarquistes en aquesta perquè aquesta estava organitzada pels socialistes; en la vetllada familiar d'aquella jornada, celebrada a la sala de la cerveseria Corompt, s'encarregà de recaptar-hi l'entrada. El 23 de gener de 1892 manifestà als companys que tenia la intenció de fer un dejuni més o menys perllongat, amb la intenció que es fessin apostes, i així els diners recaptats dedicar-los a la propaganda, però sembla que aquesta peregrina idea no reeixí. El 26 de gener de 1892 assistí, juntament amb Fortuné Henry i altres companys, a una reunió de la Joventut Antipatriota celebrada al cafè Marcellin per concretar temes sobre una futura manifestació a Saint-Genis-Laval (Forez, Arpitània) en ocasió del sorteig del recluta anarquista Claude Odin. El 29 de gener de 1892 sembla que parlà, amb Hippolyte Ramé, en una reunió del grup de «La Libre Pensée». El 6 de febrer de 1892 va fer, amb Fortuné Henry, la conferència «La crisi économique et ses péconséquences» a la Sala Théâtre de Givors (Roine-Alps, Arpitània) i ambdós s'allotjaren al domicili d'obrer vidrier en vaga Serindas. El 17 de febrer de 1892 substituí Sébastien Faure, que havia partit la nit anterior a París per mor que havia estat condemnat a 18 mesos de presó i a 1.000 francs de multa, en la conferència «Le socialisme Chrétien» i en aquesta xerrada manifestà la seva opinió, i la de Faure, en contra de la participació d'anarquistes en la manifestació del Primer de Maig. Quan els atemptats de Ravachol a París, manifestà que aquests haurien d'haver estat destinats a «persones de relleu i alts funcionaris». En aquesta època envià 30 francs a l'anarquista Dumas de Saint-Étienne per a la impressió d'un manifest abstencionista. El 3 d'abril de 1892 abandonà Lió i el 25 d'abril següent el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes lionesos denunciats per «pertinença a associació criminal». Entre el 13 de març i el 24 d'abril de 1892, en substitució de Jules Deloux, que havia estat condemnat a dos anys de presó, fou gerent del periòdic anarquista Le Père Peinard i com a tal el 28 de juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un any de presó i a 1.000 francs de multa per «provocació a l'assassinat» arran de publicar les articles «Le 1er mai» i «Les crimes des proprios»; acceptà tota la responsabilitat dels articles i declarà li era indiferent si era condemnat o absolt i que el seu únic interès era palesar als jurats «les belleses de l'anarquia»; interposà un recurs, que va ser rebutjat el 25 d'agost. El 8 de setembre de 1892 va ser detingut a Dijon i tancat a comissaria. El 28 de setembre de 1892 va demanar per escrit al director de la presó ser traslladat al sector de presos polítics de la penitenciaria parisenca de Sainte-Pélagie i  l'1 d'octubre la Direcció d'Afers Criminals i de Gràcies del Ministeri de Justícia accedí a la seva demanda. El 9 de març de 1892 envià des de Sainte-Pélagie una carta a Sébastien Faure, empresonat a Clairvaux (Xampanya-Ardenes, France), demanant notícies seves. L'abril de 1893 emmalaltí de grip per mor d'una epidèmia que es desencadenà a Sainte-Pélagie. El 13 de maig de 1893, després de purgar la meitat de la pena, va ser posat en llibertat condicional. Passà a viure al número 30 del carrer Pâquerettes d'Alfortville (Illa de França, França), domicili de l'expert geòmetra Léon Goupy, que havia conegut a Sainte-Pélagie, i després al número 32 del carrer Station de la mateixa població. En aquesta època freqüentà el propagandista anarquista Pierre Paul Désiré Martinet (Pol Martinet). El 2 de juliol de 1894 va ser detingut en el marc d'una gran agafada contra el moviment anarquista i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon sota l'acusació de «pertinença a associació criminal». Delineant i arquitecte de formació, es dedicà a dissenyar edificis i arribà a tenir una situació econòmica folgada. El seu últim domicili va ser al número 63 del carrer Déterville d'Alfortville. Després d'una llarga malaltia, François Louis Durey va morir el 22 d'abril de 1896 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

François Louis Durey (1851-1896)

Notícia de la condemna de Louis Charveron apareguda en el diari parisenc Le Temps del 24 de febrer de 1892

- Louis Charveron: El 25 de febrer de 1857 neix a Bourges (Centre, França) el perruquer anarcocomunista i sindicalista Louis Maurice Charveron, conegut com Louis. Sos pares es deien Gilbert Charveron, sastre, i Laurence Georges. Regentà una perruqueria al carrer Ernestine del barri de Montmartre de París (França). Membre de la Cambra Sindical de Perruquers, en 1888 fou un dels fundadors del grup d'obrers perruquers independents «La Solidarité» i participà, amb Lenormand, Clerc, Heudon, Vivier, Mater Luss, Savouré, Groux, Gouret, Amédée, Espagnacq i Gouzien, entre d'altres, en el seu acte inaugural celebrat el 3 de desembre de 1888 a la Salle Léger de París. Dies després, la policia el va implicar, juntament amb altres companys (Tortelier, Espagnac, Thénevin, Baudelot, Louvet, Moneste, Leprince, Lutz, etc.), en l'explosió d'una bomba al carrer Saint-Denis de París i el seu domicili escorcollat sense que es trobés res delictiu. En aquesta època participà activament en la campanya per la supressió de les oficines de col·locació, que implicava marxes i concentracions davant de diferents institucions (oficines municipals, Parlament, seus de periòdics, etc.). Fou un dels habituals del Cercle Anarquista Internacional (CAI), principal lloc de trobada llibertària de l'època, i participà activament en el Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 a la Salle du Commerce de París. El gener de 1892 va ser gerent de l'únic número publicat de Le Conscrit. Organe d'agitation antipatriotique, periòdic antimilitarista editat per Georges Darien, Henri Duchmann, Léon Bienvenu i Henri Fèvre, entre d'altres, en ocasió del sorteig de quintes de Saint-Ouen, i on sortí la cançó Les conscrits insoumis. Denunciat aquest número, el 23 de febrer d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat en absència a un any de presó i a 3.000 francs de multa per «provocació a la insubordinació de militars», però després de l'apel·lació va ser posat en llibertat. El 13 de març d'aquell any va ser detingut per la policia durant una investigació d'un robatori de dinamita un mes abans a Soisy-sous-Étiolles, actual Soisy-sur-Seine (Illa de França, França). Poc després es refugià a Londres i s'instal·là al London Street i posteriorment en un edifici del Fleet Street tot habitat per anarquistes i revolucionaris. A la capital anglesa visqué en la misèria, fins el punt que el gener de 1893, segons la policia, pensà retornar a França per purgar la pena. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El febrer de 1895 va ser amnistiat, però, malgrat tot, restà a Londres. En 1896 vivia al Gresse Street de la capital anglesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Emérand Léonard (27 de febrer de 1894)

- Emérand Léonard: El 25 de febrer de 1864 neix a Chalonnes-sur-Loire (País del Loira, França) l'anarquista Émerand Louis Léonard, fitxat per la policia sota el nom d'Aimé Léonard. Sos pares es deien Emérand Léonard, miner, i Marie Louise Cécile Leroy. Es guanyà la vida  de diferents maneres (miner, empleat del gas, xofer mecànic). El 24 de maig de 1886 es casà a Angers (País del Loira, França) amb la jornalera i obrera fabril Marie Simon, la qual va morir el 7 de juliol de 1898 a Angers. Es va establir a París (França). El 27 de febrer de 1894 va ser detingut en una de les grans agafades antianarquistes i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i processat per «associació criminal». El 10 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia. En aquesta època vivia al número 96 del carrer Martre de París. El 26 d'octubre de 1901 es casà a Saint-Denis (Illa de França, França) amb la jornalera Marie Joséphine Avé. En aquesta època vivia al número 22 del carrer Saulger de Saint-Denis. Émerant Léonard va morir el 15 de maig de 1918 al Dipòsit de Mendicitat de la Presó Departamental de Nanterre (Illa de França, França).

***

Nicola Quintavalle

- Nicola Quintavalle: El 25 de febrer de 1865 neix a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia) el barber anarquista Nicola Francesco Quintavalle, conegut com Nicola Antonelli o Niccòlo. Lector apassionat i autodidacta, només pogué freqüentar l'escola elemental i de ben jovenet abraçà les idees anarquistes. Amic del destacat propagandista anarquista Pietro Gori, a finals dels anys vuitanta s'embarcà en un vaixell mercantil que acabà enfonsant-se durant una tempesta davant les costes americanes. Quan la repressió del moviment anarquista capitanejada pel president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi es trobava a Paterson (Nova Jersey, EUA), on treballava en una barberia. En el si de la comunitat llibertària italiana conegué Giuseppe Ciancabilla i Gaetano Bresci. Formà part del cercle anarquista de West Hoboken (Hudson County, Nova Jersey, EUA) i col·laborà en el periòdic L'Aurora. A West Hoboken va ser detingut acusat d'haver amenaçat de mort sa companya. Retornà a Itàlia, juntament amb Gaetano Bresci i Antonio Laner, des de Nova York (Nova York, EUA) el 17 de maig de 1900 amb el vaixell Gascogne i tal vegada va participar en el planejament de l'atemptat mortal contra el rei Humbert I d'Itàlia. El 30 de juliol de 1900 va ser detingut pels carrabiners a Capoliveri sota l'acusació de complicitat en el magnicidi i durant els trasllat a Piombino (Toscana, Itàlia) va ser objecte d'una temptativa de linxament per part d'un grup d'exaltats monàrquics. Va romandre empresonat durant més d'un any i posteriorment exonerat durant la investigació ja que només les autoritats tenien contra ell una carta sense importància dirigida a Gaetano Bresci. El 28 d'agost de 1901 va ser alliberat i, com què continuà fidel a les idees anarquistes, va ser posat sota estreta vigilància especial per les autoritats durant 12 anys i amb la prohibició de retornar als Estats Units. A l'illa d'Elba es casà amb Ottavina Chiesa. Després de la pujada del feixisme al poder, continuà vivint al seu poble natal sense aparentment preocupar-se per qüestions polítiques i treballant de barber. A causa de la seva avançada edat, el 30 d'abril de 1942 va ser esborrat del registre de subversius. En aquests anys de vellesa vivia venent tramussos pels carrers de Capoliveri. Després de la II Guerra Mundial continuà les seves activitats dins del moviment anarquista. Nicola Quintavalle va morir el 3 de juny de 1947 a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia) i al seu funeral, que esdevingué un acte força popular, assistiren representants del grup anarquista «Michele Angiolillo», de la Unió de Dones Italianes (UDI), del Partit d'Acció (PA), del Partit Comunista Italià (PCI), del Partit Socialista Italià (PSI) i del Partit Republicà Italià (PRI) de diverses poblacions (Capoliveri, Rio Marina, Portoferraio, Porto Longone, etc.).

Notícia del suïcidi d'Ernest Nodot publicada en el diari parisenc L'Événement del 19 de març de 1897

- Ernest Nodot: El 25 de febrer de 1867 neix a Saint-Blin (Lorena, França) l'anarquista Ernest Marie Félicien Nodot. Sos pares, manobres, es deien Hippolyte Nodot i Anne Dumay. Es guanyava la vida treballant primer de passant d'un procurador, després de tipògraf i finalment de terrelloner. Milità en el moviment anarquista d'Épinal (Lorena, França) i va ser condemnat a Neufchâteau (Lorena, França) a una pena de presó per les seves activitats anarquistes. Es dedicava a menjar a restaurants i albergs sense després pagar el servei i per això va ser condemnat en diverses ocasions, com ara el 16 de gener de 1894 per l'Audiència de Châtillon-sur-Seine (Borgonya, França) a un mes de presó i 16 francs de multa, el 27 de desembre de 1894 pel Tribunal Correccional de Bar-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França) a 15 dies de presó i el 13 de desembre de 1895 per l'Audiència de Dijon (Borgonya, França) a 15 dies de presó. Ernest Nodot es va suïcidar el 15 de març de 1897 llançant-se a les vies del tren Épinal-Chaumont a l'indret anomenat La Barrière de Mont de Rouceux (Lorena, França; actualment Neufchâteau).

***

Notícia de la creació del grup «Les Déshérités» publicada en el periòdic parisenc La Révolte del 17 de setembre de 1892

- Émile Roger: El 25 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 25 de gener– de 1871 neix a Nouzon (Ardenes, França; actualment Nouzonville, Ardenes, França) l'anarquista i lliurepensador Émile Roger. Sos pares es deien Philippe Roger, ferreter, i Euphrasie Radelet. Es guanyava la vida treballant d'obrer esmolador i polidor. El desembre de 1891 va ser acomiadat de la fàbrica metal·lúrgica de la família Soret, a La Cachette de Nouzon, per haver protestat contra la disminució del salari imposat a set obrers esmoladors. Aquest acomiadament grupal donà lloc, el 4 de setembre de 1892, a la creació del grup anarcocomunista «Les Déshérités», que es reunia al seu domicili, al número 5 del carrer de la Tour de La Forge de Nouzon. A principis de desembre de 1892 va ser denunciat, juntament amb altres 16 anarquistes, d'haver aferrat pels carrers de Nouzon els cartells Dinamite et Panama, editats pel grup londinenc «L'Avant-Garde», però aquest cas va ser sobresegut per manca de proves. Arran dels aldarulls del Primer de Maig de 1893 a Nouzon, el 9 de maig d'aquell any es va iniciar un procediment penal per «rebel·lió i associació il·lícita» contra 23 obrers, entre ells Julien Copine i Émile Roger, de «Les Déshérités». El 4 de juny de 1893 participà en una manifestació antimilitarista durant el consell de revisió militar a Charleville (Ardenes, França), durant la qual els reclutes entonaren cants revolucionaris i cridaren «Visca Ravachol!». La seva integració el 14 de novembre de 1893 en el 8 Regiment d'Artilleria a Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França) per a fer el servei militar va fer que les activitats de «Les Déshérités» es ressentissin. L'1 de gener de 1894, el seu domicili, on només es trobava sa companya, va ser escorcollat per la policia. El 24 de setembre de 1895 va ser llicenciat. Entre abril i juny de 1896 visqué a París (França). El setembre de 1896 retornà al seu poble natal i fundà el nou grup «Les Libertaires de Nouzon» (Julien Copine, Ernest Dumoulin, Jules Faynot, Henri Gualbert, Auguste Marchal, Camille Nabucet, etc.), que es reunia al seu domicili el primer i l'últim diumenge de cada mes. En aquesta època venia pels carrers de Nouzon Le Père Peinard. El febrer de 1897 albergà l'anarquista Auguste Philippe, que havia vingut de Reims (Xampanya-Ardenes, França) per a fer una conferència. Durant la nit del 25 al 26 de setembre de 1897 es van aferrar a diversos indrets públics el cartell Germinal; jutjat per aquest fet, el 8 de desembre de 1897 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Charleville a un mes de presó sota l'acusació d'«incitació al crim, al pillatge i a l'incendi amb la finalitat de propaganda anarquista». En 1898 exercia el càrrec de dipositari de Le Libertaire, que tenia cinc subscriptors a Nouzon. A principis de maig de 1898, quan venia periòdics anarquistes pels carrers, els gendarmes van voler controlar els periòdics que transportava al seu sarró per comprovar si portava el manifest À l'Armée; rebutjant entrar en un cafè, va estendre els periòdics al carrer i la policia obrí els obrí un per un; aquest dia va ser aturat en tres ocasions pels gendarmes. En 1904 s'instal·là pel seu compte com a polidor particular al servei de venedors de bicicletes i ciclistes; al seu taller, amb l'ajuda de sos fills i de dos obrers, niquelava pales i molls en un bany de la seva invenció, mentre sa companya Aline Dorigny s'encarregava de fer els lliuraments amb un remolc tirat per dos cans per l'avall de la Semoy. El 3 de desembre de 1905 publicà el número únic del full L'Affamé Ardennais. En aquesta època militava en «La Libre Pensée», de la qual era el secretari local. Es presentà com a «candidat llibertari» a les eleccions legislatives del 6 de maig de 1906 pel districte de Mézières (Ardenes, França) i obtingué 95 vots. El 2 de juny de 1906 partí per qüestions de feina a Saint-Mihiel (Lorena, França). En 1908 era corresponsal i venedor de La Guerre Sociale i de Le Libertaire, que tenien 27 subscriptors a Nouzon i venia un centenar d'exemplars. Per a les eleccions legislatives d'abril de 1910, va ser «candidat llibertari» en el marc de la campana antiparlamentària i el Comitè Antiparlamentari de Nouzon es transformà, l'endemà de les eleccions, en el «Grup d'Educació Revolucionària». En aquesta època vivia al carrer Lafayette. El 13 de setembre de 1911, durant la manifestació per reclamar la llibertat de Théophile Sauvage, empresonat per les seves activitats en el moviment contra l'encariment de la vida, va estar en primera línia enfrontat als dragons i carrabiners. El juliol de 1912 participà en la creació del Grup Comunista-Anarquista (GCA) de Charleville i en una reunió d'aquest grup, celebrada el 15 de setembre de 1912, criticà durament el Partit Socialista i blasmà contra els seus representants a Charleville. El març de 1913 vivia al carrer de Lorraine de Nouzon. Malgrat estar inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, el 3 d'agost de 1914, engegada la Gran Guerra, acceptà la crida a files abans que els gendarmes vinguessin a casa seva, però el 2 de febrer de 1915 va ser llicenciat per «tuberculosi pulmonar». Tingué set infants amb Aline Dorigny, cap d'ells batejat, i donà a tots un padrí o una padrina espirituals, com ara Jean-Baptiste Clément per a son fill René o Louise Michel per a una de ses filles. El seu últim domicili va ser al número 12 del carrer Eugène Varlin del X Districte de París. Émile Roger va morir el 14 de febrer de 1917 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

Karel Toman fotografiat per Otto Dítě (1918)

- Karel Toman: El 25 de febrer de 1877 neix a Kokovice (Klobuky, Bohèmia Central, Imperi Austrohongarès; actualment República Checa) el poeta, periodista, traductor i intel·lectual anarquista Antonín z Padovy Bernášek, conegut com Karel Toman. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien František Bernášek i Rosalie Horová, i tingué un germanastre, Josef, fill del primer matrimoni de son pare amb Maria Platilová, i quatre germans (František, Maria Černoá, Aloise i Jaromíra). Va fer els estudis secundaris a Slaný (Bohèmia Central, Imperi Austrohongarès; actualment República Checa) i posteriorment, en 1896, es graduà a Příbram (Bohèmia Central, Imperi Austrohongarès; actualment República Checa), d'on sortí amb un excel·lent coneixement de la llengua i la cultura gregues. En aquest mateix any de 1896 començà els estudis de dret a la Facultat de Dret de la Universitat Carolina de Praga (Bohèmia Central, Imperi Austrohongarès; actualment República Checa). Sense acabar els estudis universitaris, va anar ocupant diversos càrrecs oficials. A Praga s'integrà l'anomenat «Anarchističtí Buřiči» (Anarquistes Amotinats), grup d'escriptors txecs de tendència anarquista i anarcoindividualista, molt influenciats pel pensament de Friedrich Nietzsche, els escriptors russos, el vitalisme, l'anarquisme europeu (Jean Grave, Piotr Kropotkin, Charles Malato, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Lev Tolstoi, Victor Dave, etc.) i l'antimilitarisme, al voltant de la revista cultural avantguardista llibertària Nový Kult (Nou Culte), de l'escriptor anarquista Stanislav Kostka Neumann. A partir de 1899 va fer molta amistat amb l'ocultista Emanuelem Haunerem, director d'una col·lecció de publicacions de filosofia, mística i ocultisme molt prestigiosa aleshores. En 1902 formà part del «Kruhu Spisovatelů» (Cercle d'Escriptors) i en 1903 de l'Associació Literària Lliure «Syrinx». En aquesta època treballà en diverses feines, com ara aprenent de comptabilitat, mecanògraf, treballador en periòdics anarquistes, al Museu d'Arts i Oficis, redactant un diccionari educatiu, etc. Bandejat de sa família, després d'un temps a Viena (Imperi Austrohongarès; actualment Àustria) entre 1903 i 1904, viatjà arreu d'Europa (Alemanya, França, Països Baixos, Regne Unit) de manera bohèmia, vivint de fer lliçons de francès i de txec i en diverses feines –a Londres treballà amb l'anarquista Felix Quintan en una fàbrica de barrets–, tot freqüentant els cercles anarquistes –gràcies al filòsof llibertari František Sedlák, va romandre un temps a la Whiteway Colony (Cotswolds Hills, Stroud, Gloucestershire, Anglaterra) d'anarquistes tolstoians, de la qual quedà decebut, i també passà uns dies al «Milieu Libre de Vaux» (Comuna Lliure de Vaux), situada a Essômes-sur-Marne (Picardia, França)–, i va escriure reportatges dels seus viatges que publicà en revistes llibertàries txeques. També va fer traduccions i articles de crítica literària que publicà en diverses revistes (Lípa, Lumír, Niva, etc.). Entre 1911 i 1917 treballà de copista a l'Arxiu Estatal. El 15 de febrer de 1915 es casà amb Anna Wagenknecht, amb qui va tenir dos infants, Jaromír i Prokop. Durant la Gran Guerra treballà de redactor en el diari Národní Listy. El maig de 1917 signà un manifest d'intel·lectuals, artistes i escriptors txecs que demanaven l'establiment d'una república txecoslovaca separa de l'Imperi Austrohongarès. Entre 1919 i 1925 ocupà un càrrec a la Biblioteca de l'Assemblea Nacional de la República Txecoslovaca i col·laborà en el diari Lidové Noviny. En 1923 va tenir el seu primer infart i entre 1924 i 1925 viatjà a la Provença per curar-se el reumatisme. Malalt del cor, en 1925 es va jubilar. En 1928 va ser nomenat membre de l'Acadèmia Txeca de Ciències i Art. En els anys trenta s'acostà al nacionalisme txec, va fer amistat amb el poeta comunista Josef Hora i mostrà fins i tot simpatia per l'URSS. El 7 de novembre de 1938 participà en la celebració anual de la Revolució d'Octubre a l'ambaixada de l'URSS a Praga. Va sobreviure a l'Ocupació retirat de la vida pública. Com a traductor, traslladà al txec diversos escriptors francesos (Colette, Anatole France, Guy de Maupassant, Charles-Louis Philippe, Claude Tillier, etc.). Entre 1943 i 1945 presidí la Secció Literària de l'Acadèmia Txeca de Ciències i Art. El gener de 1946 va ser nomenat Artista Nacional. Entre els seus poemaris podem destacar Pohádky krve (1898), Torzo života (1902), Melancholická pout (1906), Sluneční hodiny (1913), Verše rodinné a jiné (1918), Měsíce (1918), Hlas ticha (1923) i Stoletý kalendář (1926). Molts dels seus poemes han estat musicats per diferents artistes. Karel Toman va morir el 12 de juny de 1946 a Praga (Txecoslovàquia) i va ser enterrat amb honor d'Estat el 21 de juny a la Tomba Slavín, panteó on descansen les grans personalitats nacionals, del cementiri de Vyšehrad de la ciutat. Des de 1947 un carrer del barri de Břevnov de Praga, on visqué al final de sa vida, porta el seu nom.

Karel Toman (1877-1946)

***

Micelli treballà en Umanità Nova

- Augusto Micelli: El 25 de febrer de 1888 neix a Lecce (Pulla, Itàlia) el tipògraf anarquista Augusto Micelli. Sos pares es deien Tommaso Micelli i Gaetana Zecca. Quan tenia 10 anys ja estava subscrit al periòdic Il Libertario. En 1912 fundà el grup «Circola Pietro Gori», que tenia com a òrgan d'expressió la revista La Squilla Nova. Giornale di propaganda razionale, que s'edità a Lecce entre el desembre de 1912 i el febrer de 1914, i del qual eren redactors responsables Augusto Licemi i Armando Povero. El 20 de maig de 1915 fou detingut en relació a un article aparegut en aquesta revista. Després de la Gran Guerra treballà com a tipògraf a la impremta del diari anarquista Umanità Nova. En 1924 s'instal·là a Milà on, apassionat pel teatre, fundà la revista Theatralia, que fou prohibida pel règim mussolinià en 1927. Durant la II Guerra Mundial fou detingut pels alemanys i internat al camp de Ciuriani, on va estar a punt de ser afusellat en una saca per represàlies. Augusto Micelli va morir centenari el 16 de març de 1989 a Milà (Llombardia, Itàlia). Abans de finar havia disposat al seu testament la donació de la seva biblioteca privada, especialitzada en teatre, al Centre d'Estudis Llibertaris «Archivio Giuseppe Pinelli» de Milà, però la seva última voluntat fou traïda pel seu gendre que la va vendre a una llibreria antiquària.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 24 de febrer

Esdeveniments

Portada del primer número de L'Hydre Anarchiste

- Surt L'Hydre Anarchiste: El 24 de febrer de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari L'Hydre Anarchiste (L'Hidra Anarquista). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Era continuació de Le Défi. Robert Claude en va ser el responsable editorial i G. Robert el gerent. El número 2 (2 de març de 1884) fou un monogràfic destinat a la condemna d'Antoine Cyvoct, redactor del periòdic, i el número 4 (16 de març de 1884), imprès en paper de color violeta, commemorà la Comuna de París. Els articles no hi anaven signats, però en va ser redactor, a més de Cyvoct, Georges Garraud (Aristide Valadier) i en van col·laborar Henriette Vergès, Chaves Louis i Perelle, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 30 de març de 1884, i fou substituït per L'Alarme.

***

Capçalera de Le Père Peinard

- Surt Le Père Peinard: El 24 de febrer de 1889 surt a París (França) el primer número del setmanari Le Père Peinard. Réflecs d’un gniaff, per iniciativa del pamfletari anarquista Émile Pouget. Aquesta publicació tenia un estil molt particular, barreja d'argot, neologismes i d'expressions inventades; i va fer de burgesos, patrons, capellans, militars i altres aprofitats, el seu blanc. Els articles gairebé mai van signat, però Émile Pouget fou el principal redactor. Hi van col·laborar Edouart Gerbat, Pierre Narcisse, Lucien Weil, Faugoux, Mayence, Berthault, Joseph Sicard, Dejoux, Durey, Gardat, Auguste Delale, etc. Les il·lustracions jugaran un paper molt important i foren obra d'Ibels, Maximilien Luce, Georges Pissarro, Lucien Pissarro, Willette, etc.). Escorcollada la seu infinitats de vegades i víctima de la repressió arran de la votació de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), publicà 253 números i 11 suplements fins al 21 de gener de 1894 –del número contra les «Lois Scélérates» s'editaren 130.000 exemplars. El periòdic continuarà editant-se a Londres entre 1894 i 1895, durant l'exili de Pouget a Anglaterra. Després sortirien tres noves sèries fins al 16 de març de 1902.

***

Cartell de la conferència

- Conferència de Kropotkin: El 24 de febrer de 1896 el científic anarquista Piotr Kropotkin fa la conferència «What man can obtain from the land» (Allò que podem obtenir de la terra) al Working Lands Institute (Institut de Terres de Conreu) de Londres (Anglaterra). La conferència científica tractà diversos temes (superpoblació, superproducció, agricultura a diversos països, agricultura intensiva, jardineria industrial, etc.).

***

Portada del primer número d'Sprawa Robotnicza

- Surt Sprawa Robotnicza: El 24 de febrer de 1912 surt a Cracòvia (Imperi Austrohongarès; actualment Petita Polònia, Polònia) el primer número del periòdic anarquista en llengua polonesa Sprawa Robotnicza. Organ Syndykalistów-Rewolucyjnych (La Causa dels Treballadors. Òrgan dels sindicalistes revolucionaris). Editada pel químic i bioquímic anarquista i lliurepensador Augustyn Wróblewski, sortí d'antuvi setmanalment i després mensualment, amb un tiratge de 1.000 exemplars. Criticà durament el parlamentarisme, el militarisme i la propietat, així com l'Església i l'Estat, tot reivindicant el sindicalisme revolucionari. Hi van col·laborar destacats intel·lectuals, com ara Berłold Berman, Kazimierz Czechowski, Arnold Gahlberg, Stanisław Łańcucki, Tadeusz Seweryn, Tadeusz Śmiech o Jan Wiktor. Mantingué un estret contacte amb el moviment i la premsa anarquistes d'Europa, com ara Luigi Bertoni, Raphael Friedeberg, Pierre Ramus o Józef Zieliński. Patí nombrosos atacs de la censura estatal, que segrestà sis números i detingué Wróblewski en diferents ocasions. Es coneixen 12 números, l'últim el del 21 de maig de 1913. Perseguit per les autoritats, l'estiu de 1913 Wróblewski s'exilià a París (França) i el periòdic deixà de publicar-se.

***

Adelino de Pinho i un grup d'alumnes de l'Escola Moderna de Sao PauloAdelino de Pinho i un grup d'alumnes de l'Escola Moderna de Sao Paulo

- Escola llibertària de Campinas: El 24 de febrer de 1907 s'inaugura a Campinas (São Paulo, Brasil), davant la presència de representants dels treballadors de São Paulo i de Jundai, l'escola llibertària anomenada Escola Social de la Lliga Obrera de Campinas, iniciativa dels mestres anarquistes Renato Salles i Adelino de Pinho. La seva instal·lació vingué precedida d'una col·lecta de fons entre els associats de la Lliga Obrera. En l'acte inaugural prengué la paraula el periodista Henrique Barcelos, en nom de la premsa, i, en nom de les organitzacions obreres, els militants Jaime Moreira, Júlio Sorelli –secretari de la Federació Obrera de São Paulo (FOSP)– i Eduardo Vassinon, el qual dissertà sobre l'ensenyament lliure i la pedagogia moderna. A mitjans de 1908 es creà una comissió (José Piovesan, José Fonseca, Max Stéphan, Ramón Duran, Vitório Mezzalina i Cármine D'Abruzzo) encarregada de materialitzar la construcció d'un local de nova planta. En 1908, al final de l'any escolar, Adelino de Pinho farà la conferència «Per l'educació i pel treball», on exposarà les seves idees sobre l'educació, idees que seran emprades en futurs projectes pedagògics. Aquesta escola va ser una de les bases del sorgiment d'una xarxa d'escoles modernes a São Paulo organitzades segons les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, potenciades per la Confederació Obrera Brasilera (COB).

***

La barricada tanca el carrer però obre el camí

- Exèrcit als carrers d’Inca: El 24 de febrer de 1919, en mig d’un ambient de forta protesta començat dies abans –saqueig de botigues davant la manca de subsistències i protestes contra les autoritats civils i polítiques–, l’exèrcit surt als carrers d'Inca (Mallorca, Illes Balears) per evitar l’agreujament de la revolta. Hi hagué també una gran activitat propagandística per part dels dirigents obrers amb mítings celebrats per Joan Perona i Antoni Sánchez i per Antoni Bestard, Joan Marroig i els socialistes Antoni Negre i Vicenç Torres.

***

Los Solidarios, per Rai Ferrer

- Detenció de «Los Solidarios»: El 24 de febrer de 1924 al carrer de Blai –encreuament amb el de la Creu dels Molers–, al Poble Sec de Barcelona (Catalunya), la policia posa un parany contra els activistes anarquistes del grup «Los Solidarios». Gregorio Suberviola intenta escapar, però és ferit per les bales dels policies, igual que Marcelino del Campo que mor després de ferir mortalment diversos agents. Els germans Ceferino i Aurelio Fernández, i Adolfo Ballano, són detinguts sense haver tingut temps d'usar les seves armes. Gregorio Jover, que és detingut i portat a comissaria, aconsegueix escapar burlant la vigilància i saltant per una finestra. Domingo Ascaso també aconseguirà escapar del quart pis on vivia després de neutralitzar els policies que l'havien vingut a detenir i refugiant-se al cementiri de Poble Nou fins que García Oliver el passà a França.

***

Estat en el qual quedà el cotxe del comissari Luis Pardeiro

- Atemptat contra Luis Pardeiro: El 24 de febrer de 1932, en un pas a nivell situat al cantó del bulevard Artigas y Pagola i del carrer Monte Caseros de Montevideo (Uruguai), el comissari de policia Luis Pardeiro, torturador de nombrosos anarquistes –el cas més sonat va ser el de Miguel Arcángel Roscigna–, i segon cap de la Policia d'Investigacions, és abatut d'un tret al cap mentre hi anava amb automòbil. El seu xofer, José Chebel Seluja, també va morir en aquest atemptat, atribuït als anarquistes Armando Guidot, Bruno Antonelli Dellabella, Francisco Sapia, Germinal Regueira i Faccia Bruta. Aquella nit, durant la vetlla del difunt, algú va escriure al llibre de condol: «Ull per ull, dent per dent.»

Atemptat contra Luis Pardeiro (24 de febrer de 1932)

***

Convocatòria del míting publicada en Spanish Revolution del 25 de febrer de 1938

- Míting per la Revolució espanyola: El 24 de febrer de 1938 se celebra a l'Ateneo Hispano de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA), local de les Societats Hispanes Confederades (SHC), el míting «Come and Her Direct Message From Spain» (Vina i escolta el missatge directe des d'Espanya) en suport de la Revolució espanyola. En aquest acte, organitzat per la United Libertarian Organizations (ULO, Unió d'Organitzacions Llibertàries) de Nova York, hi van intervenir F. Brand, corresponsal d'Spanish Press; Douglas Clark, membre del «Batalló de la Mort» i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), recent arribat d'Espanya; Maximiliano Olay, director de l'Oficina d'Informació, Propaganda i Premsa de la CNT als EUA; Jack Shannon, representant de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món); i Joseph Zack Kornfeder, escriptor comunista dissident acostat aleshores a l'anarquisme.

***

Cartell de l'acte

- Chansons anarchistes: El 24 de febrer de 1979 se celebra a la Sala Pierre Lamy de la Borsa del Treball d'Annecy (Savoia, Arpitània) un recital de cançons anarquistes de set hores de duració sota el títol «Chansons anarchistes. 7 heures Non-Stop». L'acte, organitzar pel Grup Anarquista «1er de Mai» d'Annecy, volia aconseguí fons per a editar obres d'Errico Malatesta. Hi van intervenir Michel Gentil a la guitarra i els cantautors Serge Utgé-Royo, Carlos Andreu i Paolo Nicolazzi. També va haver parades de llibres, de discos i piscolabis. El Grup Anarquista «1er de Mai» havia editat en 1978 un primer tom antològic de textos de Malatesta (Écrits choisis, I) i decidí fer aquest recital per sufragar les despeses dels toms posteriors: Écrits choisis, II (desembre de 1981), Écrits choisis, III (febrer de 1982) i Pour ou contre les élections. La polémique entre Errico Malatesta et Francesco Saverio Merlino (1897-1898) (1982).

***

Membres del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central a Beroun

- Enfrontaments a Beroun: El 24 de febrer de 2007 feixistes i anarquistes s'enfrontan durant una manifestació a Beroun (Bohèmia Central, República Txeca). La manifestació contra la proposta de creació d’una base de radars nord-americana va concentrar unes cent persones del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central i un grup d’uns 130 anarquistes que van intentar barrar-los el pas llançant-los pedres, amb la intenció d'evitar que el grup feixista travessés la ciutat. Els ultradretans aprofitaven la concentració antimilitarista per fer apologia feixista. La policia va detenir nou manifestants i quatre van ser acusats d’atacar un policia i dos d’alteració de l’ordre públic. Els EUA volen construir un sistema de radars a Brdy, a 70 quilòmetres al sud-oest de Praga,  en terrenys militars, com a part del pla de protegir els EUA i els seus aliats dels possibles atacs amb míssils d'Iran o de Corea del Nord.

Naixements

Foto policíaca d'Édouard Degernier (8 de març de 1894)

- Édouard Degernier: El 24 de febrer de 1849 neix a Gand (Flandes Oriental, Flandes) el sastre fitxat com a anarquista Édouard Degernier –també citat erròniament Dejernier. Sos pares es deien Jean-Jacques Degernier i Benoîte Lefevre. El 10 de maig de 1873 es casà al IX Districte de París (França) amb la modista Marie Jeanne Mees, la qual va morir el 18 d'abril de 1878 amb 23 anys. Des d'octubre de 1891 tenia com a companya la cuinera Péronne Pellaz. Segons la policia era assidu del restaurant regentat per l'anarquista Louis Duprat, al número 11 del carrer Ramey, freqüentat per sastres i per anarquistes. El 5 de març de 1894, després de comprar el restaurant a Louis Duprat, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra), a través de Louise Pioger (Quitrime), per 5.000 francs, muntà un comerç de venda de vins amb sa companya. El 6 de març de 1894 va ser detingut en una gran agafada al local de Duprat i el seu domicili, al número 29 del carrer Trois Frères va ser escorcollat sense cap resultat. Fitxat el 8 de març de 1894 en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser posat en llibertat tres dies després. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Auguste Faugoux apareguda en el diari parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 19 de febrer de 1892

- Auguste Faugoux: El 24 de febrer de 1862 neix a Nantes (País del Loira, França) l'anarquista Auguste Alfred Faugoux. Sos pares es deien Auguste-Alexis Faugoux, calderer, i Victoire-Augustine Gourdon. Quan tenia 10 anys perdé son pare. El desembre de 1878, no podent continuar amb els estudis per haver de cuidar sa mare i sa germana de tres anys, entrà a fer feina com a dependent als negocis de dos empresaris de Nantes, Guillemet i Richard, on treballa 18 mesos. Posteriorment entra a treballar al despatx d'un empresari de Saint-Nazaire (País del Loira, França) i més tard als tallers d'unes refineries. En dos temporades distintes entre 1884 i 1885 treballà a les Drassanes Navals del Loira de Nantes. El 24 de novembre de 1885 va ser condemnat a París (França) a una multa de 25 francs per «ebrietat i insults als agents». En aquesta època figurava que era casat i estava domiciliat al número 37 del carrer de l'Union d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França). Quan les eleccions legislatives de 1889 publicà un manifest revolucionari i per aquest fet va ser acomiadat de la feina. Entre abril i maig de 1890 reemplaçà Lucien Weil (Henri Dhorr) com a gerent del periòdic anarquista d'Émile Pouget Le Père Peinard. Defensat per Sébastien Faure, el 8 de desembre de 1890 va ser condemnat com a tal per l'Audiència del Sena a dos anys de presó i 3.000 francs de multa per «apologia del crim del general rus Mikhail Seliverstov, per incitació al pillatge i a l'incendi i per provocar els militars per a desviar-los del seu deure». Fugí cap a Espanya i després passà a Marsella, Ginebra –on sota el nom de Martin treballà com a obrer daurador ambulant–, Londres i Brussel·les, retornant el desembre de 1891 a París. El 16 de febrer de 1892, a causa d'una delació, va ser detingut a Ménilmontant, al barri de Belville de París, portant un revòlver i un punyal; jutjat, va ser condemnat a un més de presó per «possessió d'armes prohibides». A començament de març d'aquell any l'Audiència del Sena li va condemnà a sis mesos de presó per un article aparegut el desembre de 1890 en Le Père Peinard on s'incitava la tropa a negar-se a disparar contra els vaguistes de Revin (Xampanya-Ardenes, França). El 28 de juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència de Versalles a 20 anys de treballs forçats a 20 anys de prohibició de residència pel robatori de dinamita a les pedreres Cuizy de Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seina, Illa de França, França) durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892, amb la complicitat de François Koenigstein (Ravachol), Benoît Chevenet (Chalbret), Julien Drouet i Georges Étiévant. En el procés havia declarat que havia robat la dinamita per a enviar-la a Espanya perquè els anarquistes locals poguessin venjar els companys executats a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya). Rebé la sentència cridant: «Prou de fronteres! Visca la Revolució Universal! Visca l'Anarquia! Fora tots els burgesos!», i digué que «s'emportaria al presidi els seus sentiments d'odi contra la societat». Va ser enviat a la Guaiana Francesa amb altres anarquistes, com ara Léon Lepiez, Joseph Quintin Paridaën, Charles Antoine Simon (Biscuit), Benoît Chevenet i Maxime Thiervoz, i deportats a l'illa de Saint Josep, on ell emmalaltí a causa de les pèssimes condicions del confinament. Sempre malalt, va ser transferit amb la matrícula 25.696 a la infermeria de l'illa Royale (Caiena, Guaiana Francesa) on morí de disenteria el 25 de novembre de 1894.

***

Necrològica de Jean-Baptiste Bayon publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 14 de desembre de 1923

- Jean-Baptiste Bayon: El 24 de febrer de 1863 neix a Le Chambon-Feugerolles (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista, sindicalista i lliurepensador Jean-Baptista Bayon. Era fill de Philibert Bayon, forjador, i de Françoise Elise Cubizol, domèstica. Es guanyava la vida com son pare, treballant de forjador i era conegut al seu poble com «Le Père de l'Anarchie». Sa companya fou Anaïs Jeanne Duplain, de qui va enviudar. Malalt durant gairebé un any, Jean-Baptiste Bayon va morir en la misèria el 15 de novembre de 1923 al seu domicili, al número 9 del carrer Thomas, de Le Chambon-Feugerolles (Roine-Alps, Arpitània), deixant una companya invàlida.

Mauricius

- Mauricius: El 24 de febrer de 1886 neix al XVIII Districte de París (França) el militant anarquista individualista, neomalthusià, antimilitarista i propagador de l'amor lliure Maurice Frédéric Justin Vandamme, més conegut com Mauricius. Sos pares, paperaires, es deien Frédéric Joseph Vandamme i Pauline Louvet. En 1905 Libertad crea el periòdic L'Anarchie i Mauricius n'esdevindrà un dels principals col·laboradors, assumint-ne, amb Lorulot, la direcció a la mort de Libertad. En aquests anys tingué com a companya l'anarquista Rirette Maîtrejean. El 5 de juliol de 1912 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó per un article sobre la Banda Bonnot, però en l'apel·lació va ser finalment absolt el gener de 1914.  En el congrés anarquista de París d'agost de 1913 va exposar els punts de vista dels individualistes i prendrà partit per Jean Grave i Pierre Martin. Entre 1914 i 1916 viurà fora de París. En 1916 serà gerent del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Dire i a finals de la guerra va participar en La Mêlée d'Émile Armand. El juliol de 1917 es veurà implicat en el cas Louis Malvy, ministre de l'Interior, i serà calumniat pels seus adversaris. En 1920 marxa Rússia com a mandatari de la Federació de Ferroviaris i del Comitè per a l'Adhesió a la III Internacional per assistir al congrés de la Internacional Comunista, però, denunciat com a sospitós, és detingut només arribar i condemnat a mort. Va ser alliberat finalment gràcies a la intervenció dels sindicalistes llibertaris Vergeat i Lepetit. En 1922 va editar el periòdic sobre sexualitat revolucionària Cupidon, que li va implicar ser condemnat per «ultratges als bons costums». En maig de 1925 va ser candidat anarquista individualista a les eleccions municipals pel barri parisenc de Clignancourt. Després deixarà la militància activa i farà d'assistent d'arquitecte, obtindrà un doctorat en Ciències i es consagrarà, a partir de 1933, a la recerca mèdica i a les propietats terapèutiques de l'ozó; en 1936 crearà un centre mèdic especialitzat en insuflacions d'ozó. Durant la guerra va participar en la resistència i el seu centre es va convertir en lloc de trobada i sojorn dels resistents. El 23 d'abril de 1949 es casà al IX Districte de París amb Benoîte Lagrange. Mauricius en serà el director fins a 1958, al mateix temps que continuarà la seva lluita contra les multinacionals farmacèutiques, el Col·legi de Metges i tot allò que «explota la malaltia com altres exploten el treball obrer». En 1954, sota el pseudònim C.V. d'Autrec, va publicar Les charlatans de la médecine, fet que no li va impedir ser nomenat Cavaller de l'Ordre del Mèrit pels «serveis excepcionals oferts a la salut pública». A més de la col·laboració en nombrosos periòdics llibertaris, és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara À bas l'autorité, Les profiteurs de la guerre, L'anarchisme comme vie et comme activité individuelles: rapports présentés au Congrès anarchiste d'Amsterdam (1907), L'apologie du crime (1912), Mon anarchisme (1913), La blague du suffrage universel (1914), Au pays des soviets, neuf mois d'aventures (1922), L'outrage aux moeurs (1923), E. Armand, sa vie, son oeuvre (1964, pòstumament amb altres autors). Mauricius va morir el 28 de juny de 1974 a la Clínica Maussins-Nollet de París (França).

***

Angiolino Bartolommei

- Angiolino Bartolommei: El 24 de febrer de 1894 neix a Scarlino (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angiolino Bartolommei, també citat com Angelo Bartolomei, i conegut com Meo o Meone. Sos pares es deien Agostino Cecchi i Assunta Bartolommei. Quan encara era molt jove, començà a treballar de terrelloner en la reorganització de les rases de la plana del seu poble, juntament amb altres subversius (Beroldo Bianchi, Riccardo Gaggioli, Narciso Portanti, Sabatino Rosa, etc.). El primer opuscle que va llegir fou L'anarchia volgarizzata, d'Aristide Ceccarelli, i el primer orador important que escoltà fou Pietro Gori. En 1907 participà, amb altres companys (Liberato Bianchi, Baldo Bixio Cavalli i Corrado Portanti), en les commemoracions anticlericals en record de Giordano Bruno. Membre del Circolo Rivoluzionario di Studi Sociali (CRSS, Cercle Revolucionari d'Estudis Socials), en 1911 s'adherí al Grup Comunista-Anarquista d'Scarlino (Liberato Bianchi, Biagio Cavalli, els germans Cignoni, Martino Masotti, Costantino Niccolai, Adamo Petrai, Narciso i Corrado Portanti, Settimio Soldi, Virus Venturi, etc.), esdevenint el seu tresorer en 1913. Subscrit al periòdic L'Avvenire Anarchico de Pisa (Toscana, Itàlia) i molt influenciat pel fullet Ai Soldati, de Lev Tolstoi, es mostrà contrari a la intervenció italiana en la Gran Guerra, però per la insistència de la seva mare es va veure obligat a acceptar la crida a files i va ser enviat al 35 Regiment d'Artilleria de Campanya, partint al front l'1 de juny de 1915. Condecorat amb una creu i una medalla de bronze com a soldat del 19 Regiment d'Artilleria de Campanya i de la 60 Bateria d'artilleria, acaricià, després d'haver participat en la conquesta de Gorizia en 1916, la idea de desertar, però les espantoses condicions de vida dels seus companys a Scarlino li van dissuadir d'aquesta elecció. Després de la guerra retornà al seu poble natal i l'octubre de 1920 participà en l'ocupació anarquista de l'església de San Martino. El setembre de 1921 va fer una crida als vilatans a no participar en la inauguració del Banderí del Fascio d'Scarlino, però els escamots feixistes arrancaren el seu manifest i agrediren els anarquistes. Un d'aquests, Aggio Simoncini, reaccionà disparant, però va ser apallissat i lliurat als carrabiners. Es va refugiar a Piombino (Toscana, Itàlia), on trobà el suport de l'anarquista Salvatore Salvatori, i va ser denunciat, ben igual que Simoncini, per complicitat en assassinat frustrat. El 27 de setembre de 1921, després del descobriment d'alguns cartutxos de gelatina explosiva en uns matolls a prop de la modesta casa de camp d'Scarlino del seu padrastre Ugo Cignoni, que clarament es tractava d'un muntatge policíac per incriminar sa família, va ser detingut. Absolt del delicte de tinença d'explosius, el maig de 1922 intentà emigrar clandestinament a Suïssa, primer directament i posteriorment travessant Àustria, però a Brenner (Tirol del Sud) va ser detingut pels funcionaris de duanes. Fins al 3 de juny de 1922 va restar tancat al castell de Giuncarico (Gavarro, Toscana, Itàlia), on va ser sotmès a insults i cops, i després pogué retornar a Piombino, on els feixistes havien amenaçat amb matar-lo, i el setembre de 1922 passà il·legalment a França. El 23 de març de 1923 s'embarcà cap a Tunísia, on treballà fins el 1924 a la mina de Redevès. Després retornà a França i s'establí a Sedan (Ardenes, França). El 13 d'abril de 1925 treballà de laminador a Blagny (Ardenes, França) i el 10 de juny va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Grosseto (Toscana, Itàlia) a cinc mesos de presó per haver participat en la redacció, quatre anys abans, d'un manifest amb Errico Malatesta. El desembre de 1925 va ser acusat d'haver enviat a alguns propietaris d'Scarlino còpies del periòdic Ganellone, número únic publicat per Paolo Schicchi a Marsella (Provença, Occitània), que contenia greus insults contra la reina mare, i per aquest motiu, el 7 de febrer de 1928, va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Grossetto a un any de presó. Treballà de minaire a Joeuf (Lorena, França) i el 17 de novembre de 1928 matà en aquesta localitat el capellà de l'«Opera Bonomelli» (organització catòlica d'assistència per als immigrants italians a Europa) a Nancy Cesare Cavaradossi qui l'havia proposat, per evitar l'expulsió de França, de denunciar un company i d'esdevenir confident del consolat italià, i de seguit disparà contra la botiga de queviures del feixista Edoardo Ferrari. Fugí cap a Bèlgica, però el 21 de novembre de 1928 va ser detingut a Flémalle (Lieja, Valònia) per «vagabunderia i possessió d'armes» i empresonat a Lieja (Valònia). França demanà la seva extradició i els feixistes acusen l'escriptor maximalista Antonio Gamberi de ser l'instigador de l'assassinat, encara que ell sempre defensar l'autoria dels seus actes. Per a aconseguir lliurar-lo de la guillotina, es va crear un Comitè de Defensa Anarquista (CDA) que, amb el Comitè Internacional pel Dret d'Asil (CIDA), celebrà conferències i reunions i edità fullets, com ara Pourquoi Bartolommei a-t'il tué? (1928) i els números monogràfics especials de Resistere! (1929) i de Droit d'Asile (setembre de 1929). En aquest CDA participaren a més dels anarquistes, la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), socialistes, comunistes, bordighistes, maximalistes i trotskistes, i rebé el suport de destacats polítics (De Boek, Favaletto, Lazurik, Lejour, Vandervelde, Van Overstraeten, etc.). La campanya de solidaritat va ser força eficaç i el 20 de febrer de 1930 va ser alliberat per les autoritats belgues argumentat que es tractava d'«crim polític» i acompanyat a la frontera amb Luxemburg, des d'on passà a Alemanya. El 30 d'abril de 1931 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Nancy (Lorena, França) a la pena de mort. Entre 1929 i 1931 col·laborà en el periòdic publicat a Brussel·les (Bèlgica) Bandiera Nera. Mensile anarchico rivoluzionario. Després de passar per Austràlia, fixà la seva residència a l'Uruguai. En 1933 va ser inclòs per la Prefectura de Grossetto en la llista de «subversius terroristes» que romanien a l'estranger. A finals dels anys trenta vivia a Montevideo, on mantingué relacions fraternals amb Torquato Gobbi i amb el grup d'anarquistes del cercle de Luce Fabbri. En els últims anys de sa vida es negà a regularitzar la seva situació, buscant el reconeixement de la seva condició de víctima de la persecució política. Durant sa vida mantingué una estreta correspondència amb l'anarquista Ugo Fedeli. Angiolino Bartolommei va morir el 25 d'agost de 1960 a Montevideo (Uruguai).

Angiolino Bartolommei (1894-1960)

***

Antonio Pietropaolo

- Antonio Pietropaolo: El 24 de febrer de 1899 neix a Briatico (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Antonio Pietropaolo, que va fer servir el pseudònim Luciano. Son pare es deia Filippo Pietropaolo. Es va traslladar amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia), on assistí a l'escola de secundària. Ben aviat destacà per les seves tasques de propaganda anarquista i patí repetides persecucions policials. En aquests anys era amic de Francesco Barbieri i de Benito Mussolini. Milità en la Unió Sindical Italiana (USI), amb Silvio Fernando Biscaro, Mario Orazio Perrelli i altres. Amb els anarquistes Eugenio Macchi i Carlo Restelli, obrí un taller mecànic al carrer Casale de Milà, que esdevingué un destacat lloc de reunions anarquistes. El 7 de gener de 1921, arran d'una delació, va ser processat per «associació criminal i atemptat contra els poders de l'Estat», però en va ser exonerat durant la instrucció. En aquesta època estava matriculat a la Universitat Comercial Luigi Bocconi de Milà i la policia l'acusava de ser un dels membres de l'escamot que calà foc la redacció del periòdic socialista Avanti. El 23 de març de 1921 va ser novament detingut arran de la investigació de l'atemptat contra el teatre Diana de Milà acusat d'«associació criminal i fabricació, possessió i transport d'explosius», amb l'agreujament de ser un destacat membre de l'«associació subversiva i un dels promotors de l'atemptat». En acabar el llarg procés, va ser condemnat a 16 anys i 11 mesos de reclusió, a dos anys de vigilància especial i a 187 lires de multa. Enviat a la presó de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), en 1930 va ser traslladat a Procida (Campània, Itàlia), després a Viterbo (Laci, Itàlia) i, l'estiu de 1932, a Spoleto (Úmbria, Itàlia). El 5 de novembre de 1932, gràcies a una amnistia, pogué sortir de la presó. Després de passar dos anys de llibertat vigilada a Vibo Valentia (Calàbria, Itàlia), s'instal·là a Nàpols (Campània, Itàlia) a casa d'un oncle matern, general mèdic. Reprengué els seus estudis i es matriculà a la Facultat de Ciències Econòmiques, aconseguint la titulació. De bell nou a Milà, constantment vigilat per la policia, treballà de nou en un garatge. En 1939, a proposta del prefecte Marzano, va ser eliminat del llistat de «persones perilloses» i després també del d'anarquistes; no obstant això, en 1940 encara estava estretament vigilat. A finals de 1943 treballava com a director general al Taller Gudetti de Santa Cristina (Llombardia, Itàlia), una fàbrica de motors i generadors, i amb un grup de militants d'aquest taller (Sinogrante Castiglioni, Luigi Discacciati, Bruno Passoni, Prospero Saracchi, etc.) creà el Comitè d'Agitació Antifeixista (CAA) per lluitar contra l'ocupació nazi i el feixisme local. Quan esclatà la guerra es va traslladar amb tota sa família a Corteolona (Llombardia, Itàlia) i, després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943, s'ajuntà amb Germinale Concordia, Mario Montavani, Mario Perelli i altres anarquistes i membres del CAA amb els quals organitzà la II Brigada Partisana «Errico Malatesta», que destacà per l'ajuda prestada als militars anglesos caiguts presoners per les tropes alemanyes i pels contactes establerts amb els partisans eslovacs que operaven a la zona. El 2 de març de 1945 Luciano, nom de batalla que usava en la brigada, va ser capturat per les SS nazis i va ser reclòs a la presó milanesa de San Vittore a l'espera de ser deportat a Alemanya, però, just abans de la insurrecció general del 25 d'abril de 1945, va ser alliberat pels membres de la seva brigada. Membre de la Federació Comunista Llibertària de Llombardia (FCLL), entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 participà en el I Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara (Toscana, Itàlia) i juntament amb Germinale Concordia i Mario Orazio Perrelli presentà la tesi anomenada «comunisme llibertari». Enfrontat als «anarquistes intransigents» (Ugo Fedeli, Mario Montavani, etc.), el petit grup de delegats milanesos, juntament amb altres militants de la Unione Spartaco (UE, Unió Espàrtac), de posicions neomarxistes, no aprovaren la resolució final del congrés i, pràcticament, es posaren fora de la FAI. Després de l'escissió, amb Carlo Andreoni, Germinale Concordia i Mario Orazio Perrelli, fundà l'efímera Federació Llibertària Italiana (FLI), que acabà unint-se al Partito Socialista dei Lavoratori Italiani (PSLI, Partit Socialista dels Treballadors Italians) de Giuseppe Saragat. En aquesta època col·laborà en les revistes anarquistes dissidents L'Internazionale i L'Impulso i establí contactes amb Pier Carlo Masini, qui, el febrer de 1951 creà a Gènova (Ligúria, Itàlia) els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), de tendència comunista llibertària. Encara que participà en congressos de la FAI, com ara el de Carrara de 1957 i el de Bolonya de 1961, durant els anys següents la seva participació política minvà i acabà cessant gairebé per complet. Antonio Pietropaolo va morir l'1 de gener de 1965 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Necrològica de Sergio Gago Rivero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de març de 1968

- Sergio Gago Rivero: El 24 de febrer de 1900 neix a San Martín de Valderaduey (Zamora, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Madrid (Espanya)– l'anarcosindicalista Sergio Gago Rivero –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Riviero. Sos pares es deien Claudio Gago Andrés, jornaler, i Antolina Rivero Gimeno. Quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Construcció de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista de juliol de 1936 fou milicià en un batalló confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'integrà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Miramàs (Provença, Occitània), on participà en l'organització de la Federació Local de la CNT. Sergio Gago Rivero va morir l'11 de febrer de 1968 al seu domicili de Miramàs (Provença, Occitània) i va ser enterrat en aquesta localitat.

***

Antonio Espinosa Rodríguez

- Antonio Espinosa Rodríguez: El 24 de febrer de 1907 –el certificat de defunció cita erròniament 1908– neix a La Oliva (Las Palmas, Fuerteventura, Illes Canàries) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio María de San Mateo Espinosa Rodríguez, conegut com El Confitero o Antoñito, el Dulcero. Era fill de Francisco Espinosa Espinosa, propietari, i de María Rodríguez Gutiérrez. Pastisser de professió, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santa Cruz de Tenerife. En 1937, arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser detingut. Jutjat en la «Causa 246», va ser condemnat a 20 anys de presó per repartir fulls contra els colpistes i deportat, juntament amb altres 28 companys, a Villa Cisneros (Río de Oro; actual Dakhla, Sàhara Occidental). A les terres africanes va fer amistat amb el poeta Pedro García Cabrera, el sindicalista i polític Lucio Illada Quintero i altres republicans i dissidents de l'aixecament militar. Després va ser traslladat a la Presó Flotant de Tenerife, poc abans de produir-se el segrest del vapor correu Viera y Clavijo a Villa Cisneros i la fuga el 13 de març de 1937 dels desterrats que hi quedaven, juntament amb bona part de la guarnició militar que els custodiava. Tancat a la Presó Militar de la Costa Sud (Presó de Fyffes o Faifes) de Tenerife i a diverses presons i camps de treballs peninsulars, a finals de 1943 va ser alliberat. En 1944 s'instal·là a Fuerteventura i en 1955 muntà una pastisseria a Puerto del Rosario d'aquesta illa canària. El juny de 1962, arran de l'anomenat «Contuberni de Munic» (IV Congrés del Moviment Europeu), va ser confinat a Fuerteventura. Participà activament en la vida social de Puerto Cabras, on atià la creació d'agrupacions folklòriques i equips de lluita canària. Antonio Espinosa Rodríguez va morir l'11 de desembre de 1994 a Puerto del Rosario (Las Palmas, Fuerteventura, Illes Canàries) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. L'any següent l'Ajuntament de Puerto del Rosario batejà un carrer amb el seu nom.

***

D'esquerra a dreta: Bartolomé Flores Cano, Alonso Asensio Sáez, Joana Morales i Juana Alonso Torres

- Alonso Asensio Sáez: El 24 de febrer de 1909 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista Alonso María Asensio Sáez. Era fill d'Agustín Asensio Gallardo, jornaler, i de Luisa Sáez Cano. Emigrà a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya), on treballà d'obrer tèxtil i milità en les Joventuts Llibertàries de la localitat. Durant la guerra civil lluità com a milicià en la «Columna Terra i Llibertat» als fronts de Conca i Madrid. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Sa companya, Juana Morales, va tenir la seva filla Louise a la maternitat de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Amb sa companya i sos tres infants acabà al camp de concentració de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord), amb sons cosins, els anarcosindicalistes Juana María Alonso Torres i Bartolomé Flores Cano. Posteriorment treballà d'obrer al departament de l'Avairon. Posteriorment s'instal·là definitivament amb sa família a Lo Martigue. Alonso Asensio Sáez va morir el 30 de novembre de 1991 a Lo Martigue (Provença, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 23 de febrer

Esdeveniments

El cos de Paul Métayer després de l'explosió a l'hospital de Saint Jean de Brussel·les

- Explosió accidental: El 23 de febrer de 1883 a Ganshoren (Brabant, Bèlgica) els anarquistes de Lió, Antoine Cyvoct i Paul Métayer, mentre feien una «passejada» pel camp, són víctimes de l'explosió accidental d'una bomba que transportaven, probablement destinada a un assaig. Métayer, que havia d'embarcar a Anvers cap a Amèrica, mor l'endemà com a conseqüència de les ferides, fet que no serà divulgat a la policia; durant l'enterrament civil, l'anarquista brussel·lès Egide Govaerts en farà l'elogi fúnebre i el diari anarquista d'Anvers De Opostand en lloarà el silenci davant la policia: «És així com moren els anarquistes.» Cyvoct, supervivent a la deflagració i denunciat pel cotxer que els va portar i testimoni de l'explosió, va ser condemnat tres mesos per emprar un nom fals; després serà extradit a França per jutjar-lo per l'atemptat al restaurant del teatre Bellecour de Lió.

***

Portada del primer número de La Nueva Idea

- Surt La Nueva Idea: El 23 de febrer de 1895 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista La Nueva Idea. Portava l'epígraf «A cadascú segons les seves forces» i cites de Pierre-Joseph Proudhon («El primer que digué: Això és meu, fou el primer lladre» i de Nicolas Champfort («Gaudeix i fes gaudir sense fer mal ni a tu ni als altres. Aquesta és la vertadera moralitat»). Lluís Mas Gassió, que dos anys després fou afusellat a Montjuïc després de ser processat per la bomba del carrer Canvis Nous, formà part de la redacció. De periodicitat irregular, els articles anaven sense signar, però hi van col·laborar José López Montenegro i Enric Pujol, entre d'altres. Tractà temes diversos, com ara textos teòrics i literaris, notícies locals i exteriors, antimilitarisme, maltusianisme, etc. En sortiren 4 números, l'últim el 5 de maig de 1895. Lluís Mas anuncià en la premsa llibertària la suspensió de la publicació del periòdic per mor d'una demanda imposada per les autoritats.

***

Portada d'un exemplar d'A Batalha

- Surt A Batalha: El 23 de febrer de 1919 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del diari anarcosindicalista A Batalha, òrgan de la Unió Operaria Nacional (UON), que poc després es transformaria en la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i que en 1923 s'adherirà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El seu director i principal redactor va ser el conegut militant llibertari Alexandre Vieira; els col·laboradors havien de ser treballadors. Francisco Perfeito de Carvalho, Manuel Joaquim de Sousa, Manuel Ribeiro –que després fundaria A Bandeira Vermelha– i Carlos Rates en serien també destacats col·laboradors. Aquesta publicació es llegia en veu alta a les cantines de les fàbriques, perquè mots treballadors eren analfabets. Es va convertir en el segon periòdic del país, amb un tiratge de 25.000 exemplars i en determinades lluites sindicals de 40.000. Va mantenir una forta polèmica en 1925 sobre qüestions sindicalistes amb el periòdic comunista A Bandeira Vermelha de la Federació Maximalista. Durant la seva existència va tenir 21 episodis de repressió per part de l'Estat, entre assalts, detenció de redactors i operaris, tancaments, segrests i prohibicions de circulació, moltes vegades de diversos dies. El 26 de maig de 1927 va sortir l'últim número, l'endemà un escamot de la policia va destrossar la seu del periòdic i del sindicat i la publicació va ser prohibida, un any després del cop d'Estat militar que va sacsejar Portugal. Posteriorment, el 25 d'abril de 1974, després de l'enderrocament de la dictadura i la tornada de la democràcia a Portugal, A Batalha reapareixerà de bell nou, però sense recobrar la influència que va tenir durant els anys 20.

***

Bar "La Tranquilidad" de Barcelona

- «Gimnàstica revolucionària»: El 23 de febrer de 1923 Joan García Oliver, en una reunió portada a cap al bar «La Tranquilidad», al número 69 de l'Avinguda del Paral·lel de Barcelona (Catalunya), al costat de l'actual teatre Victòria, amb els delegats de diversos grups d'afinitat anarquistes, va exposar la seva tàctica de la «gimnàstica revolucionària», que va ser aprovada amb el nomenament d'un comitè de coordinació constituït per Aurelio Fernández i Ricard Sanz. La tàctica de la «gimnàstica revolucionària» era partidària d'un enfrontament permanent amb el capital i l'Estat burgès, amb la finalitat d'aguditzar els possibles conflictes i provocar l'esclat revolucionari que instaurés el comunisme llibertari. Aquesta pràctica d'intransigència i d'enfrontament implicava un intent, per part de grups reduïts de militants anarquistes, de desencadenar la mobilització de les masses i la revolució. Aquests «anarquistes purs», en contraposició als anarcosindicalistes, sostenien que els treballadors havien de llançar-se a accions insurreccionals –principalment la vaga revolucionària– com a forma d'«exercitar», de guanyar experiència, en l'art de la insurrecció; malgrat que contessin amb escasses o nul·les possibilitats de triomfar. La confiança en l'espontaneïtat de les masses i el voluntarisme eren elements constitutius d'aquesta concepció de la transformació revolucionària. Una marcada hostilitat vers tots els partits polítics, i en especial vers els partits marxistes, era característica d'aquests grups. Els sindicats eren concebuts, abans de tto, com a instruments útils per aquesta transformació revolucionària. Per això els «anarquistes purs» havien insistit històricament en la importància que aquests sindicats estiguessin dotats d'objectius revolucionaris. La Confederació Nacional del Treball (CNT) va mantenir des de 1919 com a objectiu últim la instauració del comunisme llibertari. Aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» es concretarà especialment amb el sorgiment de la Federació Anarquista Ibèrica i la seva estratègia insurreccional, a partir, sobretot, de la instauració de la Segona República espanyola. Aquesta tàctica va rebre fortes crítiques del sector anarcosindicalista o sindicalista, ala més moderada de la CNT, que sostenien que calia enfortir els sindicats (disciplina, organització, preparació, reivindicacions, etc.) i deixar de banda «aventures imprudents» inacceptables que l'únic que feien eren augmentar la repressió estatal (detencions, deportacions, clausura de locals sindicals i d'ateneus, etc.). Els «anarquistes purs», partidaris de la «gimnàstica revolucionària», veien aquestes crítiques dels sindicalistes com idees dòcils que postergaven indefinidament l'esclat de la revolució, caient en posicions reformistes i col·laboracionistes. L'organització, el desenvolupament i les conseqüències d'aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» constitueixen un dels capítols més importants de la història de la CNT, perquè hi convergeixen problemes de tàctica i d'estratègia, però també problemes d'estructura orgànica i de finalitat última cenetista.

Naixements

Signatura de Martí Borràs Jover (1894)

- Martí Borràs Jover: El 23 de febrer de 1845 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) el sabater anarquista Martí Borràs Jover, conegut com El Sord, pels seus problemes d'oïda. Sos pares van ser Josep Borràs Vidal, un teixidor de cotó també igualadí, i Rosa Jover Faura, de Cornellà de Llobregat. Milità en el moviment anarquista del barri barceloní de Gràcia. El 19 d'octubre de 1869 es casà amb la també llibertària Francesca Saperas Miró, amb qui tindrà com a mínim 10 fills, dels quals, després d'un nin gran que es deia Joan, només van sobreviure cinc nines: Salut, Antonieta –que morí jove–, Mariona, Mercè i Estrella –Salut i Mariona també seran militants–, i el seu domicili es convertí en centre d'activisme llibertari i refugi de perseguits. En 1871 fou elegit membre del Comitè Local de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) de Barcelona i participà el 29 de març de 1871 en la redacció de la Protesta de la Asociación Internacional de los Trebajadores. Federación barcelonesa, publicada aquell mateix dia en La Federación, on va fer palesa la seva postura política dins els corrents de l'època: tot canvi social havia de ser pacífic i amb el consentiment del poble. Amb el pas del temps la seva actitud va anar decantant-se cap a posicions més radicals. Des del 22 de setembre de 1872 fou secretari de la Comarca de l'Est de la Unió de Constructors de Calçat de la Regió Espanyola i en constituí a ca seva la seu. Durant el Congrés Obrer de la Regió Espanyola, celebrat entre el 23 i 25 de setembre 1881 al teatre Circ de Barcelona, fou un dels oradors que s'oposà a l'entrada del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Pablo Iglesias a l'aliança. D'antuvi col·lectivista, evolucionà cap a l'anarcomunisme després d'entrevistar-se en 1875 amb Errico Malatesta en una estada d'aquest a Barcelona i de llegir els periòdics francesos Le Révolté i La Révolte; i formà un grup propagador del comunisme anarquista a Gràcia animat també per Emili Hugas. El maig de 1883, amb la secció de Gràcia, publicà un document, conegut com «Projecte de reglament de la Federació de la Regió Espanyola», on demanà la supressió del Consell Comarcal o, per defecte, del Consell Regional. A partir del 18 d'abril de 1886, i fins al 25 de novembre d'aquell any en que desaparegué, amb Emili Hugas edità el periòdic La Justicia Humana. Quincenal Comunista-Anárquico, primera publicació anarcocomunista de la Península. Malgrat tot, el seu grup anarcocomunista edità un nou òrgan d'expressió, Tierra y Libertad. Quincenario Anárquico-Comunista, que es publicà entre el 2 de juny del 1888 i el 6 de juliol de 1889, i que s'imprimia en un petit local de Gràcia i era distribuït per sa companya i per sa filla Salut. Creà la «Biblioteca Anarcocomunista», on traduí i publicà importants fullets –El Salariado, de Piotr Kropotkin; La sociedad al día siguiente de la Revolución i Autoridad y organización, de Jean Grave (Jehan Le Vagre); i Proceso de los anarquistas de Chicago–, i que distribuïa fullets editats a França. En aquesta època col·laborà en La Revolución Social, El Revolucionario i El Combate. Entre 1892 i 1894 col·laborà com a corresponsal en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido. Periódico Comunista Anárquico. La policia el va implicar en l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina el 24 de setembre de 1893. Detingut l'endemà del fet, fou tancat incomunicat durant 21 dies al castell de Montjuïc. El 15 d'octubre de 1893 va ser ingressat a la presó de Barcelona, al carrer de la Reina Amàlia. Borràs, que era completament sord, en no poder escoltar i contestar adequadament durant els continus i durs interrogatoris es desesperà totalment. Martí Borràs Jover s'emmetzinà ingerint una capsa de mistos el 9 de maig de 1894 a la cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya) després d'haver escrit una carta a la seva dona on aconsellava a ses filles que treballessin a cor ple per l'anarquisme mitjançant el convenciment i no mitjançant la força. Durant el seu enterrament es produïren aldarulls quan un grup de companys interceptaren el carro fúnebre i intentaren arrabassar, sense èxit, la creu del taüt. Pocs dies després, el 16 de maig de 1894, la causa instruïda contra ell i altra vintena de militants anarquista, va ser sobreseguda definitivament. Deixà obres inèdites, com ara la peça teatral Un grano de arena.

Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

***

Antoni Pellicer i Paraire

- Antoni Pellicer Paraire: El 23 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) el tipògraf, maçó i destacat militant anarquista de la I Internacional Antoni Pellicer i Paraire –el segon llinatge a vegades citat Perayre–, conegut com Pellico o Pellicu. Sos pares es deien Ramon Pellicer Padrol, sabater, i Antònia Peraire Balart. Son pare va morir a trets en 1868 víctima d'una càrrega dels Mossos d'Esquadra a la Rambla de Barcelona. Tipògraf (caixista, corrector i escriptor) des dels 11 anys, es va afiliar a la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i a l'Aliança de la Democràcia Socialista (ADS) de Mikhail Bakunin. Formà part de la Societat Fraternal d'Oficials Impressors, fundada en 1868, que estava afiliada al Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, i que a finals de 1869 canvià el nom pel de Societat Cooperativa Solidària d'Obrers Impressors i que s'adherí a la Federació Local de Barcelona de la Internacional, suprimint la definició «cooperativista» del seu nom, restant Societat Solidària d'Obrers Impressors. En 1869 fou nomenat secretari de la Unió de Noògrafs de Barcelona. Va col·laborar en la direcció del setmanari obrer La Federación (1869-1874), quan va passar a ser l'òrgan d'expressió de la Internacional barcelonesa. L'1 d'agost de 1872 fou un dels signants del document Cuestión de la Alianza, on es defensava l'Aliança bakuninista dels atacs dels redactors marxistes de La Emancipación de Madrid (Espanya). L'octubre de 1872 assistí al congrés constitutiu de la Unió de Noògrafs de la Regió Espanyola, celebrat a Barcelona, organització de la qual va ser nomenat secretari. També l'octubre de 1872 participà activament en la primera vaga del sector tipogràfic per tal d'establir noves tarifes. Durant la segona meitat dels anys setanta, durant la repressió dels internacionalistes en els primers anys de la Restauració borbònica, viatjà durant quatre anys per Amèrica (Mèxic, Cuba i Estats Units) treballant en el seu ofici. De bell nou a Barcelona en 1878, després de viatjar de polissó al vaixell de tornada, s'integrà en l'acabada de crear tipografia «L'Acadèmia», que jugà un paper cabdal en el desenvolupament del moviment obrer d'aleshores. L'agost de 1879 participà en la fundació de la Societat Tipogràfica i el setembre de 1881 en la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) a Barcelona, formant part de la seva Comissió Federal entre 1882 i 1883 –aquesta Comissió Federal fou la que desautoritzà els anarquistes andalusos radicals durant el cas de «La Mano Negra». Així mateix participà en la fundació de la societat anarquista «La Solidària», escindida de la Societat Tipogràfica el 1881, de la Comissió Federal de la qual fou membre entre 1881 i 1883. En aquests anys va redactar La Crónica de los Trabajajores (1882-1883), òrgan oficial de l'FTRE. També va participar en la formació en 1883 de la  Unió d'Obrers Tipògrafs. Assistí al congrés de Sevilla de la FTRE de l'AIT i en fou membre de la Comissió Federal, fent costat el grup anarcocol·lectivista català de Rafael Farga Pellicer (cosí seu; també fou nebot de Josep Lluís Pellicer), Josep Llunas Pujals, Francesc Tomàs Oliver, etc. Col·laborà regularment en La Revista Social (1881-1885) i després en El Productor (1887-1893), així com en La Asociación, portaveu de la Societat d'Obres Tipògrafs de Barcelona (1883-1889). Fou un dels fundadors el setmanari Acracia (1886-1888), una de les publicacions més importants de l'anarquisme ibèric i la qual dirigí, signant els seus articles P. El maig de 1888 fou un dels organitzadors del Congrés Ampli de Barcelona, que va decidir la creació de la Federació Espanyola de Resistència al Capital (FERC). Un cop dissolta la FTRE en 1888, passà a militar en l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE), en l'anomenat «Grup Benevento» (Adrián del Valle Costa, Pere Esteve, Anselmo Lorenzo Asperilla, Fernando Tarrida del Mármol, etc.) i en la nova Societat d'Impressors de Barcelona (SIB). El 10 de novembre de 1889 fou secretari del jurat del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1890 participà activament en l'organització de la primera vaga del Primer de Maig per les vuit hores. En aquesta època va ingressar, com altres internacionalistes, en la maçoneria. El 29 de març de 1891 participà en un míting unitari amb els marxistes al Circ Eqüestre de Barcelona organitzat per la SIB. L'11 de novembre de 1891 presidí un míting, on parlaren Francesc Abayà Garriga, Teresa Claramunt Creus, Errico Malatesta, Pere Esteve i Jaume Torrents Ros, en commemoració del quart aniversari dels «Màrtirs de Chicago», que se celebrà al Teatre Gayarre de la barriada barcelonina de Sants. A finals de 1891 va marxar cap a Buenos Aires (Argentina) atret per l'oferta que la casa «Curt Berger & Cia», representant a l'Argentina de la firma alemanya «Berger & Wirth», li va oferir per organitzar i encarregar-se de la nova revista professional Exito Gráfico, que no s'engegà fins 1905 i que dirigí fins a la seva mort. A l'Argentina dirigí altres revistes professionals com ara La Tarjeta Postal, La Unión Cartófila Argentina, Anuario Cartográfico Sudamericano, i La Noografía (1899-1901). S'integrà en el cercle d'intel·lectuals anarquistes promogut per Fortunato Serantoni i encara que no va participar personalment en la fundació de la Federació Obrera Argentina (FOA) les seves idees organitzatives va ser acceptades. En aquests anys són especialment valuosos els seus 12 articles apareguts en La Protesta Humana (1900-1901) sobre l'organització obrera, síntesi d'organització econòmica i revolucionària quan a l'Argentina predominava l'«espontaneïsme» –per això va ser criticat pels individualistes– i en els quals combat l'autoritarisme, el «funcionarisme» i la centralització, alhora que propugna el federalisme, l'organització de la comuna revolucionària, l'internacionalisme i el paral·lelisme en l'actuació de sindicats i anarquistes, tot això en consonància amb l'esperit de l'antiga FRE. El maig de 1901 parlà en un míting organitzat pel gremi de paletes. Fou un dels impulsors del congrés fundacional de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Cap el 1905 va reduir la seva militància, reafirmant les seves idees, interessant-se per l'anarquisme ibèric i mantenint correspondència amb els companys catalans. El 18 de maig de 1907 fundà i presidí a Buenos Aires l'«Instituto Argentino de las Artes Gráficas» i a iniciativa seva es fundà l'Escola de Tipografia Argentina. En aquests anys americans col·laborà en nombroses publicacions, com ara Cultura Obrera, La Cuña, El Despertar, Futuro, Liberación, La Llumanera, La Questione Sociale, Tierra y Libertad, La Protesta, La Sierra, En Titella, El Trabajo, La Voz del Pueblo, etc. És autor de Disquisiciones sociales. La paz y el socialismo (sd), En defensa de nuestros ideales (1894), Organización obrera (1899), Conferencias populares sobre sociología (Buenos Aires, 1900) –que tingueren una gran difusió a l'Estat espanyol a través de moltes reedicions fetes a Barcelona, València i Palma–, Memorándum con motivo y en celebración de mis 55 años (1906), El individuo y la masa. La educación de la libertad (1908), La política juzgada por los políticos. Análisis de la cuestión de la vida (1909), Germen individualista (1912), Colección de escritos literario-sociales (1916) i Análisis de la cuestión de la vida (1926, pòstum).  Va articipar en la redacció de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX i va escriure diverses obretes de teatre social en català (En lo ball , Celos, Jo vaig, La mort de la proletària, Sense Esperança, etc.). Antoni Pellicer i Paraire va morir el 21 d'abril de 1916 a Buenos Aires (Argentina).

***

Foto policíaca de François Kaision (9 de març de 1894)

- François Kaision: El 23 de febrer de 1855 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista François Joseph Kaision, conegut com Titi. Sos pares es deien Joseph André Kaision, filador, i Jeanne-Adelaïde Poterlet, esborradora de draps. Es guanyava la vida treballant de blanquer. El 24 de novembre de 1885 va ser condemnat a París (França) a 25 francs de multa per «embriaguesa i ultratges a agents». En 1890 vivia a Saint-Denis (Illa de França, França), on treballava a la fàbrica Claparède, més tard anomenada «Chantiers de la Loire». En aquesta fàbrica, segurament, congenià amb l'anarquista Charles Chaumentin (Chaumartin) que hi treballava de mecànic i era també membre del grup anarquista de Saint-Denis. L'1 de maig de 1890 va ser detingut, juntament amb altres companys (Ernest Bourgeois, Anselme Monpercé, François Pourrv i Philogéne Ségard), com a «anarquistes perillosos» que organitzaven la manifestació del «Primer de Maig» a Saint-Denis. El juliol de 1890 va anar a Reims amb Auguste Faugoux, gerent del periòdic anarquista Le Père Peinard, per a fer-hi propaganda, especialment entre els soldats. La policia el va qualificar d'«anarquista militant preconitzador dels mitjans violents». Durant la tardor de 1890 vivia al número 149 del carrer Barbatre de Reims i era secretari del grup «La Jeunesse Libertaire». El 9 de març de 1894, quan vivia al número 49 del carrer Saint-Charles de París, va ser fitxat per la policia en l'anomenat «Fitxer Bertillon». François Kaision va morir l'1 de febrer de 1906 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Ricardo Fernández Montalva

- Ricardo Fernández Montalva: El 23 de febrer de 1866 neix a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg i escriptor anarquista Ricardo Fernández Montalva, que va fer servir diversos pseudònims, com Armando, Fernán Rodríguez, Juan de Sánchez, etc. Estudià a partir de 1879 al Col·legi Anglès de Robert Radford de Santiago de Xile i a partir de 1884 Dret a la Universitat de Xile. Fundà i dirigí a Santiago de Xile La Revista Cómica. Periódico ilustrado, satírico-literario (1895-1905), on es van divulgar nombroses composicions modernistes i també innovacions en la concepció gràfica gràcies a les influències de l'art nouveau. Col·laborà en nombroses revistes i diaris, alguns dels quals dirigí (El Ateneo de Santiago, etc.), i exercí de diplomàtic a París (França). Publicà poemaris, com ara Íntimas. Ensayos poéticos (1888), Nocturnos (1897) i Canciones de un guardia nacional (1898); obres de teatre, com El lujo de las santiaguinas o el galeoto chileno (1884), La mendiga (1888), Cuando menos se piensa (1897), La mujer de mundo (1897) i La copa de marfil (sd); novel·les com El demonio de la venganza (1885), El joven Julio (1886) i Amor moderno. Diálogo (1895); i assaigs biogràfics com Julio Bañados Espinosa (1891). Ricardo Fernández Montalva va morir el 5 de novembre de 1899 a Valparaíso (Valparaíso, Xile). Son germà Samuel també fou poeta.

***

André Schneider  (1907)

- André Schneider: El 23 de febrer de 1866 neix a Hayange (Lorena, França) l'anarquista il·legalista i insurreccionalista Andre Schneider. Sos pares es deien Jean Schneider, ferroviari, i Anne Taite. Es guanyava la vida treballant de terrelloner. Segons la policia, que el considerava com a «anarquista perillós», per a fer costat la vaga de ferroviaris d'octubre de 1910, havia realitzat sabotatges. En 1910, durant algunes setmanes, va ser membre de la secció del XIII Districte de París (França) del Partit Revolucionari promogut per Miguel Almereyda. També va ser membre d'una «organització de combat», creada per llibertaris i socialistes insurreccionalistes, promoguda per La Guerre Sociale. Arran de la seva fundació el 13 de novembre de 1910, va ser el primer secretari de la Federació Revolucionària Comunista (FRC). En aquesta època vivia al número 126 del carrer de Choisy, al XIII Districte de París. Instal·lat a Bezons (Illa de França, França), el 2 d'abril de 1911 passà la secretaria de l'FRC a Auguste Dauthuille. Fervent defensor del sabotatge i de l'acció directa, el maig de 1911 es va veure implicat en un cas de «complot contra la policia», juntament amb els anarquistes Eugène Moucheboeuf i Paul Trouillier, on, segons les autoritats, preparaven atemptats contra diverses edificis públics (Prefectura, comissaries, seus de sindicats grocs, etc.). En aquesta època també formava part del grup de defensa «Les Bakounistes». El 4 de juny de 1911 representà el grup anarquista de Bezons en el Congrés Regional de l'FRC, on va proposar, davant la possibilitat d'eventuals aixecaments revolucionaris, la creació de «dipòsits d'explosius», coneguts únicament pel «comitè de direcció i per militants segurs»; amb el suport de Paul Trouillier, va expulsar un «pertorbador individualista» del congrés. En aquesta època treballava en una fàbrica de porcellanes al carrer d'Aboukir de París. El 31 de juliol de 1911 va ser condemnat per un tribunal correccional a 18 mesos de presó per haver incitat son fill Maurice Schneider de 12 anys a furtar plomes estilogràfiques de luxe en un gran magatzem del carrer Rivoli de París on estava empleat; son amic Eugène Moucheboeuf, a qui n'havia donat una, va ser condemnat a sis mesos per «encobriment», i un tal Dubois a vuit mesos. La policia l'acusava d'haver comprat, amb diners sortits de robatoris i de la falsificació de moneda, una finca a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França), coneguda com «Le Maroc», on diàriament diversos anarquistes l'usaven com a camp de tir i de perfeccionament en l'ús d'armes de foc. El 12 d'abril de 1913, en una reunió plenària de l'FCA, va ser nomenat membre de la comissió, formada per sis membres (François Cuisse, Albert Goldschild, Robert Guérard, Ernest Labrousse, Henri Lemonnier i ell), encarregada de preparar el Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913; a resultes d'aquest congrés, entrà a formar part de la comissió encarregada de crear definitivament la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). En aquests anys també fou membre del «Foyer Populaire» de Belleville i del «Club Anarquista Comunista» que es reunia al carrer Clignancourt i del qual Albert Goldschild era secretari. Va ser l'autor d'un informe sobre l'organització anarquista a França que s'havia de presentar al Congrés Anarquista Internacional que s'havia de celebrar entre el 28 d'agost i el 5 de setembre de 1914 al Devonshire Hall de Londres (Anglaterra). Durant la Gran Guerra, amb altres companys de l'FCAR, va ser destinat a feines al campament atrinxerat de París, on mantingueren activitats revolucionàries clandestines i, com a membres de «Les Amis du Libertaire», recaptaren diners amb la finalitat de fer reaparèixer el setmanari. En aquesta època vivia al número 10 de l'avinguda de la Glacière a Argenteuil (Illa de França, França). El juliol de 1916, durant l'enterrament d'Hélène Lecadieu, pronuncià el discurs fúnebre que havia de fer Pierre Martin aleshores malalt. El 14 de novembre de 1917 va ser nomenat gerent de l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, en aquell moment mancada de fons, i especialment encarregat de vetllar pel material. En acabar la guerra va ser un dels refundadors de l'organització anarquista, que va prendre el nom de Federació Anarquista (FA). En 1919 redactà durant una temporada la secció «Billet de la glèbe», crònica pagesa apareguda en Le Libertaire. També aquest any ajudà Sébastien Faure en el desenvolupament de la impremta cooperativa obrera «La Fraternelle», que havia fundat amb un capital de 120.000 francs al número 55 del carrer Pixérécourt del XX Districte de París. Divorciat l'11 de juliol de 1904 de Marie Hélène Thiriet, el 27 de març de 1919 es casà al X Districte de París amb la domèstica Eugénie Amantine Laurent. En aquesta època treballava de conreador i vivia al número 50 del carrer Château Landon de París. El 17 de febrer de 1928 va ser detingut a París, juntament amb sa companya, sota l'acusació d'haver estafat per valor d'un milió de francs grans quantitats de queviures (sucre, conserves, barrals de vi, bacallà sec, etc.) que havien demanat a majoristes i que després no havien pagat, per a posteriorment revendre en una botiga muntada a Joigny (Borgonya, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Louis Pélaud apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de maig de 1936

- Louis Pélaud: El 23 de febrer de 1870 neix a Avinyó (Provença, Occitània) l'anarquista Louis Ferdinand Pélaud. Sos pares es deien François Isidore Pélaud, sabater, i Gertrude de Baldo. Es guanyava la vida com a escultor en fusta. A començament de la dècada dels noranta va ser fitxat com a anarquista a Avinyó, on participava activament en les reunions llibertàries. En les revisions militars de 1891 i 1892 va ser declarat exempt per «defecte de talla» i posteriorment per «bronquitis crònica». El 16 de febrer de 1895 es casà a Avinyó amb la costurera Marie Augustine Gapiand. En aquesta època vivia al número 21 del carrer Petit Paradis. En 1897 va ser controlat per la policia a Lió (Arpitània) i en 1903 pertanyia al grup anarquista cultural «Réveil des Harmonistes» d'aquesta ciutat. En aquesta època col·laborà econòmicament amb Les Temps Nouveaux. A començament dels anys deu del segle XX figurava, amb altres companys (Nicolas Berthet, Hipp, Gabriel Laplanche, Pages, etc.), en una llista d'anarquistes de Saint-Étienne. En aquesta època vivia al número 41 del carrer Benoît Malon de Saint-Étienne i treballava de sabater. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt. Pel seu caràcter erudit, en el període d'entreguerres fou bibliotecari de la Borsa del Treball de Saint-Étienne. Poeta i cançonetista llibertari, fou autor de nombrosos textos i era membre del grup artístic «Les Amis des Muses». Era conegut a Saint-Étienne pel seu amor als animals. El seu últim domicili va ser al número 3 del carrer Jules Verne de Saint-Étienne. Louis Pélaud va morir l'1 de maig de 1936 a l'Hospital de Bellevue de Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

Foto policíaca d'André Soudy (3 d'abril de 1912)

- André Soudy: El 23 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 25 de febrer– de 1892 neix a Beaugency (Centre, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», André Soudy. Sos pares es deien Albert Eugène Soudy, guixaire, i Juliette Palmyre Alexandrine Laluque. Va tenir una infància miserable i començà a treballar com a mosso d'una adrogueria quan tenia només 11 anys i dos anys més tard va contreure la tuberculosi. Com a sindicalista, és condemnat tres cops per «ultratge als agents». Surt de presó rebel i malalt. Comença a freqüentar la colònia anarquista de Romainville, on s'edita L'Anarchie, i on trobarà Bonnot i els altres membres de la banda. El 25 de març de 1912 participa en els atemptats de Montgeron  i de Chantilly on dos empleats de la Société Générale moren. Detingut a la platja de Berck el 30 de març de 1912 on es curava de la seva tuberculosi, serà condemnat a mort per l'Audiència del Sena de París el 27 de febrer de l'any següent, juntament amb els seus companys de la «Banda Bonnot» Raymond Callemin, Élie Monier i Eugène Dieudonné. André Soudy va ser guillotinat pel botxí Anatole Deibler, amb Callemin i Monier, el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França). Les seves últimes paraules van ser: «Fa fred, a reveure!».

***

Capçalera de Le Néo-Naturien, editat per Henry Le Fèvre

- Henry Le Fèvre: El 23 de febrer de 1894 neix a Courbevoie (Illa de França, França) l'anarquista naturista Henri Louis Lefèvre, més conegut com Henry Le Fèvre. Era fill d'Alphonse Eugène Pascal Lefèvre, ensostrador, i d'Émilie Marie Desirée Solleret, jornalera. Es guanya la vida treballant d'adober. En 1914 va ser cridat a files però va ser declarat exempt per «bronquitis en evolució» i posteriorment per «emfisema». El 3 de novembre de 1914 es casà a Courbevoie amb la bugadera Ernestine Caroline Laslier. En aquesta època vivia al número 69 del bulevard Mission-Marchand de Courbevoie. Abans de l'esclat de la Gran Guerra freqüentava els cabarets de Montmartre, on es relacionà amb Piotr Kropotkin i el pintor Maurice Utrillo. Per les seves activitats antimilitaristes es va exiliar un temps a Bèlgica, on entrà en contracte amb els cercles anarquistes alemanys. No obstant el seu antimilitarisme, durant la Gran Guerra va ser integrant en els Serveis Auxiliars de l'exèrcit i en diverses unitats militars, fent la campanya contra Alemanya. El 28 de maig de 1920 va ser llicenciat definitivament de les seves obligacions militars i se li concedí una pensió per la seva «tuberculosi evolutiva». Vegetaria i naturista, i molt amic de l'anarquista Henri Zisly, entre desembre de 1921 i gener de 1929 edità Le Néo-Naturien. Revue des idées philosophiques et naturiennes. Entre 1926 i 1927 participà activament en la campanya per l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En aquests anys també formà part del «Club del Lliure Examen» de Châtillon-sur-Thouet, prop de Parthenay (Poitou-Charentes, França), que formava part de la Federació del Lliure Examen encapçalada per Louis Rimbault, dedicant-se també a la distribució de la premsa anarquista (L'Idée Libre, Le Libertaire, La Mêlée, etc). També va col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure. Sempre anarquista, al final de sa vida deixà de militar, però sempre es va negar a votar, tot rebutjant la televisió i els suposats beneficis de la civilització moderna. Durant uns anys va ser apicultor a la Dordonya. En 1974 passà a viure a Saint-Martin-de-Sanzay (Poitou-Charentes, França). Henry Le Fèvre va morir el 2 d'octubre de 1991 a Argenton-Château (Poitou-Charentes, França).

***

Romeo Asara i Fioravante Meniconi (amb barba)

- Romeo Asara: El 23 de febrer de 1896 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Romeo Asara. Sos pares es deien Samuele Asara i Letizia Vegetti. Després de fer els estudis elementals, exercí la professió de mecànic i entrà de molt jove en el moviment llibertari, desenvolupant la propaganda anarquista en estret contacte amb altres companys, com ara Mario Mantovani, Angelo Damonti, Fioravante Meniconi, Angelo Rognoni, etc. Va ser detingut i condemnat en diverses ocasions per delictes comuns i per «instigació a la deserció». Membre del Comitè Pro Víctimes Polítiques, el juny de 1929 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial, juntament amb el ferroviari Giuseppe Peretti, Domenico Guadagnini, Gino Bibbi, Guglielmo Cimoso, Angelo Rognoni, Umberto Biscardo, Ermenegildo Villa i altres, acusat de possessió de «materials idonis per a la confecció de màquines explosives» –sembla que fou l'inventor d'un sistema de retardament per als explosius. A la presó envià diverses cartes a Benito Mussolini on renunciava al seu passat anarquista i s'oferia com a confident de la policia. Absolt per manca de proves, el 20 d'octubre de 1929 la policia l'assignà per a ser confinat per un període de tres anys a l'illa de Ponça. Una oportuna estada al manicomi de Mombello (Llombardia, Itàlia) evità la deportació i la mesura va ser commutada per dos anys d'amonestació. Durant els anys trenta residí a Milà, on treballà de dissenyador, sense destacar en la militància i sense ser molestat per la policia. No obstant això, mantingué contactes amb Alfredo Brocheri, organitzador de l'emigració clandestina de militants, i Michele Schirru, durant la seva estada a Milà entre abril i maig de 1930. Considerat perillós, el 17 de juny de 1940, quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Collefiorito (Guidonia Montecelio, Laci, Itàlia) i, a partir del desembre de 1940, al de Manfredonia (Pulla, Itàlia). Un cop alliberat, retornà a Milà i a partir del 8 de setembre de 1943, data de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, es va perdre el seu rastre. Participà en la Resistència i va ser detingut en dues ocasions; torturat, va ser deportat a Alemanya. Aconseguí fugir i s'integrà de bell nou en les forces partisanes. Formà part, amb Augusta Farvo, com a comissari polític, de la II Brigada «Bruzzi-Malatesta» que operà a Pero-Rho de Milà. Després de la II Guerra Mundial participà activament en el moviment anarquista milanès. Romeo Asara va morir el 23 de desembre de 1957 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

D'esquerra a dreta: Louis Simon, Louis Lecoin i Émile Bauchet

- Émile Bauchet: El 23 de febrer de 1899 neix a Roissy-en-France (Illa de França, França) el militant llibertari i pacifista Émile-Alexandre Bauchet. Era el desè infant d'una família miserable; son pare, jardiner alcohòlic, es deia Léon Michel Bouchet i sa mare, bugadera, Alexandrine Thérèse Noël. Després d'aprendre l'ofici de paleta, va ser incorporat a files en 1919, va desertar després de 14 mesos de servei i va aconseguir escapar durant 10 anys als tribunals militars. A partir de 1927 va col·laborar en el periòdic d'Alphonse Barbé Le Semeur i es va declarar objector de consciència. Detingut en 1929 per la seva deserció, va ser condemnat el 10 de juliol de 1929 a un any de presó, malgrat el suport de Louis Lecoin, d'Han Ryner i de Georges Pioch durant el procés. Finalment va ser alliberat l'abril de 1930 gràcies a una remissió de pena. El 8 de maig de 1930 es casà a Bondy (Illa de França, França) amb Léontine Laclau. Es va associar fins al 1932 amb l'anarquista Paul Barbé, germà d'Alphonse, per explotar una línia d'autocars a Dives-sur-Mer (Baixa Normandia). Després milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en presidirà la federació de Calvados abans d'esdevenir-ne secretari de comptes de l'oficina nacional. Va col·laborar en La Patrie Humaine i en La Voie de la Paix, de la qual serà gerent. El juliol de 1935 va ser un dels anarquistes i sindicalistes signants en nom de la LICP d'un manifest aparegut en Le Libertaire apel·lant a l'organització d'una conferència nacional contra la guerra i la «unió sagrada» Sempre actiu després de la guerra, intentarà en 1958 reagrupar les organitzacions i grups pacifistes amb la fundació del Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió. Émile Bauchet va morir el 7 d'agost de 1973 al seu domicili de Villers-sur-Mer (Baixa Normandia, França).

***

Necrològica de Juan Andreo García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de maig de 1980

- Juan Andreo García: El 23 de febrer de 1902 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Diego Florencio Andreo García. Sos pares es deien Pedro Andreo Miras, jornaler, i Juana García Pintor. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Va ser internat en diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Malalt crònic, el final de sa vida el passà en un hospici d'Airaga (Provença, Occitània), població on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Antonia Morcillo y Herrera. Juan Andreo va morir d'una pulmonia el 30 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1980 a l'Hospital d'Avinyó (Provença, Occitània) i contra la seva voluntat, i la de sos campanys, va ser enterrat religiosament per sa família.

Continua...

---