Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 22 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de Le Révolté [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Le Révolté: El 22 de febrer de 1879 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual Le Révolté. Organe socialiste creat pels anarquistes Piotr Kropotkin, François Dumartheray i Georges Herzig, amb el suport d'Élisée Reclus i de Jean Grave, que el dirigirà a partir de la tardor de 1883. En la seva primera sèrie, fins al 14 d'abril de 1885, va publicar 159 números i va portar dos subtítols més: «Òrgan anarquista» i «Òrgan comunista-anarquista». Els articles es van publicar sense signar. El tiratge variarà entre els 1.500 exemplars dels primers números als 3.000 dels darrers. Va prestar molta atenció en les informacions sobre el desenvolupament de l'anarquisme internacional, a més de ressenyar reunions, congressos, processos, etc. En la segona sèrie, publicada a París (França) entre el 12 i 25 d'abril de 1985 i el 10 de setembre de 1887, de periodicitat bimensual primer i setmanal després, la responsabilitat de la publicació va estar al càrrec de A. Bataille, Émile Mereaux, A. Reiff i Habert, i es van editar 23 números. Va portar el subtítol «Òrgan comunista anarquista» i els articles tampoc no portaven signatura, però sí els dels grans noms (Kropotkin, C. Cafiero, Ch. Gallo, Clément Duval, Malatesta). Jean Grave posteriorment, a partir del 17 de setembre de 1887, el publicarà de bell nou a París (França) sota el nou nom de La Révolte. Organe communiste-anarchiste, per evitar les persecucions judicials.

***

Full volant del Gran Ball al Gran Price

- Gran Ball al Gran Price: El 22 de febrer de 1937 el Sindicat Únic d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un Gran Ball popular al teatre Gran Price de Barcelona (Catalunya) amenitzat per l'orquestrina «Price Band».

***

Capçalera de Catalunya

- Surt Catalunya: El 22 de febrer de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari vespertí anarcosindicalista Catalunya. Òrgan Regional de la Confederació Nacional del Treball. A partir del número 267 (1 de gener de 1938) afegirà «d'Espanya - AIT». Era el complement de Solidaridad Obrera, que sortia els matins en castellà i la primera vegada que s'editava una publicació oficial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en llengua catalana. D'antuvi fou dirigit per Ricard Mestre Ventura, des de l'agost de 1937 per Joan Peiró Belis i després per Joan Ferrer i per Eusebi C. Carbó. L'equip de la redacció estava format pel grup confederal que seguia en part l'orientació trentista de Joan Peiró i era partidària de la catalanització de la CNT, defensant el dret de l'autodeterminació i proclamant el federalisme. Tingué un tiratge que passà dels 12.500 exemplars del principi fins als 2.000 del final. Hi van col·laborar Diego Abad de Santillán, Mauro Bajatierra, Josep Joan Domènech, Marianet, Federico Urales, Frederica Montseny, Joan Usón, Josep Viadiu, Joan Ferrer, Josep Anselmo, Josep Mas Gomeri, Josep A. Arbós, entre d'altres. També van publicar articles diversos periodistes de L'Instant, com ara Puig, Sivera Surmení, Co i Triola o Josep Maria Vilà –que no tenien res d'anarcosindicalistes– i va fer servir la infraestructura tècnica de La Veu de Catalunya; ambdós diaris, propietat de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, havien estat socialitzats per la CNT el juliol de 1936. Durant quatre dies sortí al matí i en castellà per cobrir una suspensió governativa de Solidaridad Obrera, que compartia el local amb Catalunya. Aquesta publicació sempre va tenir pocs recursos i a partir de desembre de 1937 deixà de distribuir-se a les comarques de Girona, de Lleida i de Tarragona per manca de paper. En sortiren 377 números, l'últim el 28 de maig de 1938, i fou substituït per CNT. Diario de la tarde en castellà, quan l'organització central cenetista es traslladà a Barcelona. Posteriorment la capçalera ha tingut noves èpoques.

Catalunya (1937-1838)

***

Cartell del míting antifranquista a la Sala Wagram de París (22 de febrer de 1952)

- Míting antifranquista: El 22 de febrer de 1952 a la Sala Wagram de París (França) es realitza un gran míting, sota el títol «Franco assassina encara!», per protestar contra els crims franquistes i contra les condemnes a mort d'11 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Sevilla i a Barcelona. L'acte, organitzat per la Lliga dels Drets de l'Home i sota la presidència d'Émile Kahn, comptà amb la participació de George Altman, André Breton, Albert Béguin, Albert Camus, Louis Guilloux, Jean-Paul Sartre, René Char, Ignacio Silone i d'altres intel·lectuals. En l'organització de l'acte participaren Fernando Gómez Peláez, del periòdic Solidaridad Obrera, i Josep Ester Borràs, de la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP). El text llegit per André Breton fou publicat, sota el títol «Discours de Wagram», en Le Libertaire del 6 de març de 1952. Aquesta protesta i altres que es realitzaren arreu d'Europa no pogueren evitar l'execució de cinc dels condemnats, els anarquistes Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago Amir Gruañas, Ginés Urrea Piña i Jordi Pons Argilés, que van ser afusellats el 14 de març de 1952 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya).

Míting antifranquista a la Sala Wagram de París (22 de febrer de 1952)

Naixements

Joseph Favre

- Joseph Favre: El 22 de febrer de 1844 –algunes fonts citen erròniament 1849– neix a Les Prasses (Vex, Valais, Suïssa) el xef de cuina i periodista gastronòmic i militant anarquista, i després socialista, Jean Joseph Favre. Sos pares es deien Barthélémy Favre i Madeleine Quinodoz –sembla que era fill il·legítim del capellà catòlic Victor Leblanc. Orfe molt jove, amb només estudis primaris, als 14 anys va ser enviat pel seu tutor, un advocat, a treballar d'aprenent en un restaurant i, amb el temps, esdevingué un reconegut xef de cuina, treballant entre 1866 i 1870 a nombrosos hotels de prestigi de diverses ciutats europees (Sion, Ginebra, París, Londres, Wiesbaden, Hamburg, etc.). Durant la guerra francoprussiana es va allistar en el cos expedicionari de Giuseppe Garibaldi i en acabar la contesa retornà a Suïssa. A més de la seva feina, assistí d'oient lliure a classes a la Universitat de Ginebra (Ginebra, Suïssa), fent amistat amb destacats anarquistes (Arthur Arnould, Gustave Courbet, Jules Guesde, Élisée Reclus, etc.). En 1872 residia a Martigny (Valais, Suïssa), on fundà el novembre d'aquell any una secció de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 3 d'abril de 1873 va ser jutjat pel Tribunal de Martigny-Bourg sota l'acusació de «pertorbador de l'ordre i de la pau pública». Fins a 1879 treballà de cuiner a Suïssa (Lausana, Clarens, Friburg, Lugano, Basilea, Bex, etc.). En 1874 formà part de la Secció de Vevey (Vaud, Suïssa) de la Federació del Jura de l'AIT, de la qual va ser secretari, amb destacats companys (James Guillaume, Enrico Imperatori, Giuseppe Nabruzzi, Élisée Reclus, Samuel Rossier, Charles Perron, etc.) i vivia a Clarens (Vaud, Suïssa), on era xef de cuina a la pensió Ketterer. En 1875 era secretari de la Unió Obrera (UO) de Vevey. En 1875 s'establí a Lugano (Ticino, Suïssa) i treballà a l'Hôtel du Parc, on va conèixer Mikhail Bakunin, i en un sopar amb companys (Arthur Arnould, Mikhail Bakunin, Jules Guesde, Errico Malatesta, Benoît Malon i Élisée Reclus) creà l'anomenat i apreciat «Pouding Salvator» (de la muntanya Salvator, que domina el llac de Ceresio), també conegut com «Púding anarquista». Poc després, l'agost de 1875, fundà, amb Ludovico Nabruzzi i Tito Zanardelli, el periòdic L'Agitatore, del que sortiren cinc números, amb una posició acostada al pensament socialista de Benoît Malon, i a finals de l'any va publicar en L'Almanaco del proletario pel 1876, contra l'insurreccionalisme anarquista. Més tard fou membre de la Secció de Ceresio (Tesino, Suïssa), que trencà amb l'anarquista Federació del Jura. En aquesta època col·laborà en el periòdic radical local Il Giovine Ticino. Dirigí, amb Benoît Malon, una carta al míting internacionalista celebrat el 18 de març de 1876 a Lausana, on criticà la posició abstencionista i insurreccional bakuninista. El juny de 1876 edità l'obra de Malon Historia critique de l'économie politique. Entre el 17 i el 18 de febrer de 1877 assistí en representació de la Secció de Ceresio al II Congrés de la Federació de l'Alta Itàlia (FAI) de l'AIT celebrat a Milà (Llombardia, Itàlia), on participà activament, intervenint en diverses ocasions a favor de la participació a les eleccions parlamentàries. En 1877 fundà a Ginebra el periòdic La Science Alimentaire. En 1878, amb Benoît Malon i César De Paepe, fundà la revista Le Socialisme Progressif. Entre 1879 i 1880 s'estigué a Basilea i mantingué correspondència amb Johann Philipp Becker. En 1879 creà la Unió Internacional per al Progrés de l'Art Culinari, que encara avui dia existeix amb una vuitantena de seccions arreu del món. De bell nou a França, esdevingué una celebritat mundial de la gastronomia, i en 1895 publicà a París el monumental Dictionnaire universal de cuisine et d'hygiène alimentaire en quatre volums (6.000 receptes), reeditat en 1978 i en 2010, encara que sense els comentaris de l'autor, sota el títol Dictionnaire universal de cuisine pratique. El 27 de maig de 1884 es casà amb Joséphine Alexandrine Delacour. Joseph Favre va morir el 17 de febrer de 1903, víctima d'una hemorràgia cerebral, al seu domicili de Boulogne-sur-Seine (actualment Boulogne-Billancourt, Illa de França, França). El 24 de juny de 1977 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa natal de Les Prasses de Vex. Actualment, cada dos anys, se celebra a Martigny el «Gran Prix Joseph Favre» de gastronomia. En 2020 el metge Albert Mudry publicà la biografia Joseph Favre, cuisinier et erudit.

Jesse Brandani

- Jesse Brandani: El 22 de febrer –el certificat de defunció cita el 23 de febrer– de 1851 neix a Calcinaia (Toscana, Itàlia) l'anarquista Jesse Brandani –també citat Iesse Brandani. Sos pares es deien Ernesto Brandani i Marianna Magnani –el certificat de defunció cita Giuseppina Conti. Es crià a Pontedera (Toscana, Itàlia), on sa família es va traslladar poc després del seu naixement, i on son pare va instal·lar una fàbrica de cintes. Quan tenia 15 anys va fugir de casa i son pare el va amenaçar amb tancar-lo en un correccional. Quan tenia 17 anys s'enrolà en les tropes garibaldines. Posteriorment va fer estudis a Florència (Toscana, Itàlia) i es titulà com a enginyer mecànic. Entre els anys setanta i vuitanta desplegà una intensa activitat «conspiradora» i de difusió del pensament socialista i internacionalista a la zona de Pisa (Toscana, Itàlia). A finals de 1870 va ser deportat un any a l'illa de Lipari. En 1891 es va casar –va tenir nombrosos infants– i son pare li obrí una fàbrica de cintes a Empoli (Toscana, Itàlia) i en 1873 una segona a Liorna (Toscana, Itàlia), però ambdues van fer fallida. En 1874 va ser novament confinat, aquesta vegada dos anys a l'illa de Lampedusa. A principis de 1878, instal·lat de bell nou a Pontedera, sempre dins del marc de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), decidí canviar d'estratègia política i es dedicà a la distribució pels cafès entre els desocupats pisans de dos fullets manuscrits: La questione sociale i L'organizzacione socialista, on intenta abordar noves qüestions teòriques per intentar fugir de la via conspiradora de la Federació Italiana de l'AIT, fomentant la formació de seccions autònomes de fraternitat i solidaritat i en l'organització de l'AIT en molts de grups, seccions i cercles, més en la línia «evolucionista». Per la difusió d'aquests dos fullets, va ser denunciat, jutjat i condemnat a 14 mesos de presó; un cop acabada la condemna, va ser sotmès a vigilància contínua i, finalment, enviat al confinament. En 1883 va ser novament condemnat a quatre anys de confinament i a dos anys de vigilància especial. Un cop lliure, en 1886 va ser repudiat per son pare. En 1888 publicà Discorso apologetico diretto alla pubblica opinione, dedicato alla Prefettura di Pisa. En 1888 va instal·lar una petita impremta a Pontedera sota el nom «Tipografia della Zangara», on publicà alguns números del periòdic satíric i anticlerical La Zangara, habitualment segrestat per les autoritats. En els anys vuitanta continuà catalogat com a «anarquista perillós», però en aquesta època començà a allunyar-se de les idees llibertàries anteriors. En 1890 publicà el fullet Memoria al ministro dell'Interno, on declarava que ja no era un «perillós subversiu». En aquells anys emigrà a l'estranger, vivint com a un vagabund amb ardits i subterfugis (tocant la guitarra, fent d'humorista, etc.), sota el nom de Trovatore. Entre 1890 i 1901 recorregué 140.000 quilòmetres al voltant dels cinc continents (Alemanya, Algèria, Argentina, Austràlia, Còrsega, Egipte, Espanya, EUA, França, Grècia, Índia, Indoxina, Japó, Lapònia, Malta, Marroc, Nova Zelanda, Palestina, Portugal, Regne Unit, Suïssa, Tunísia, Xina, etc.). Quan la sentència a la qual havia estat condemnat l'any 1890 va prescriure, en 1901 retornà a Itàlia, on va fer una gira de conferències a diverses ciutats, que li van portar a altres condemnes i expulsions, fins a l'estiu de 1903, quan acabà instal·lant-se a França, però passant els estius a les platges belgues (Knokke, De Panne, etc.). Cap el 1901 publicà Le tour de monde par le troubadour Jesse Brandani. 1890-1900 140.000 kilomètres en dix ans. En un informe del prefecte de policia de Pisa de juliol de 1902 dirigit al Ministeri de l'Interior informava que en els anys anteriors havia patit condemnes per diversos motius (robatori, extorsió, manifestacions sedicioses, violacions a amonestacions i a vigilàncies, ús d'armes prohibides, difamació, etc.) i que estava sotmès a vigilància especial. En 1906 publicà Relazione di viaggio da Roma al Polo Nord (1902-1903-1904-1905). Commedia umana Jesse Brandani i en 1907 Discorso fatto dal globe-trotter ex garibaldino Iesse Brandani il 14 luglio 1907 nella grande corte del Palazzo degli Invalidi a Parigi per il centenario di Garibaldi. En 1908 publicà En route corse New York-Paris in automobile. Quan esclatà la Gran Guerra es declarà intervencionista i, malgrat les nombroses declaracions i cartes al ministre de l'Interior on afirmava ser un súbdit fidel dedicat a la pàtria i a l'ordre nacional, les autoritats el continuaren vigilant assíduament fins a la resta de sa vida. En 1914 publicà Conferenza popolare tenuta dal signor Brandani Jesse (globe-trotter) nella sala dell'Unione Italiana a Parigi il 4 ottobre 1914. En 1915 intentà, sense èxit per mor de la seva salut, allistar-se a l'exèrcit francès. En 1917 va fer una breu estada a Itàlia, on, ja vidu, es tornà a casar per segona vegada. En 1918 el troben fent una gira de contacontes arreu e França amb cançons patriòtiques i de lloança a la victòria aliada.En 1929 va ser esborrat del registre de subversius. Vidu de Conception Chellé, es casà amb Françoise Regini. Jesse Brandani va morir el 26 de maig –algunes fonts citen erròniament el 28 de maig– de 1938 a l'Hospital de Vilafranca de Mar (Provença, Occitània). 

Jesse Brandani (1851-1938)

***

Notícia de l'absolució de Claude Corget apareguda en el diari parisenc La Petite République del 28 de juliol de 1883

- Claude Corget: El 22 de febrer de 1852 neix a Beaulieu (Riorges, Forez, Arpitània) l'anarquista Claude Corget –el llinatge també citat erròniament Claude Gorget o Corgeret. Era fill de Pierre Corget, vinyataire, i de Claudine Gouttebaron, domèstica. Es guanyava la vida treballant de jardiner a Roanne (Forez, Arpitània). El març de 1883 la policia el buscava per detenir-lo per haver rebut a Roanne un paquet d'exemplars del fullet antimilitarista À l'Armée, sembla que publicat en 1880 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), expedit per Émile Pouget des de París (França), però havia fugit de la ciutat després de ser interrogat. Jutjat en rebel·lia, el 23 de juny de 1883 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París a dos anys de presó i a 300 francs de multa –en aquest mateix judici van ser jutjats Henri Enfroy, Marie Lacrois (Bouillet), Eugène Mareuil, Marie Martinet, Louise Michel, Jacques Moreau (Gareau), Émile Pouget i Léon Thiéry per «pillatge» de fleques durant la manifestació del 9 de març anterior dels desocupats de París. Detingut posteriorment, en la revisió del seu judici a l'Audiència del Sena, el 27 de juliol de 1883, en va ser absolt. Casat amb Marguerite Chabry, tingué al menys un fill, Claude Corget. Al final de sa vida treballà de xofer i vivia al número 13 del Quai du Bassin de Roanne. Claude Corget va morir l'11 de febrer de 1900 al Centre Hospitalari de Roanne (Forez, Arpitània).

***

Notícia de l'expulsió de Domenico Borghesani apareguda en el diari parisenc Le Matin del 30 de gener de 1895

- Domenico Borghesani: El 22 de febrer de 1858 neix a Roncoferraro (Llombardia, Itàlia) l'obrer anarquista Domenico Borghesani. Sos pares es deien Domenico Borghesani i Rosa Santi. Força actiu durant els anys vuitanta, fou membre del Consolat Obrer i president de l'Associació d'Obrers Paletes de Màntua, considerada per les autoritats com a subversiva. En ocasió del V Congrés de la Confederació Obrera de Llombardia (COL), que se celebrà entre el 4 i el 5 de gener de 1885 a Brescia (Llombardia, Itàlia), va ser nomenat membre de la Comissió Directiva formada per set companys, i, amb Croce, Paganini i De Nardelli, constituí la majoria obrera enfrontada a la tendència democraticoreformista. En el VI Congrés de la COL –II Congrés del Partit Obrer Italià (POI)–, celebrat entre el 6 i el 7 de desembre de 1885 a Màntua, fou membre del subcomitè del POI i l'exponent més influent del comitè organitzador, presidint una sessió i participant en les tasques, al costat de Lazzari, Croce, Brando, Kerbs i altres, proposant la reorganització del sindicat de pagesos en sectors i reivindicant la vaga com a la millor eina per a millorar les condicions de treball als camps. Després de la dissolució del POI el juliol de 1886, promogué la reorganització del Partit i topà amb l'obra de Sartori, qui, excarcerat després del procés de Venècia (Vèneto, Itàlia) contra la revolta pagesa coneguda com «La Boje», estava constituint la seva pròpia organització. El 15 d'agost de 1886, a Gènova (Ligúria, Itàlia), participà en la fundació de la Federació Nacional de Paletes. Amb la divisió, de 1887, en el si del socialisme de Màntua entre «evolucionistes» i «revolucionaris», amb Fabio i Ciro Baraldi, creà el Cercle Anarquista Comunista, que esdevingué Cercle Socialista Obrer, l'objectiu del qual, segons el Prefecte de Policia de Màntua, és preparar els pagesos per a un «general i sagnant aixecament contra els terratinents», ben ajudats pel seu òrgan d'expressió L'Amico del Popolo, que només va poder treure tres números en 1888. Repetidament processat per delictes menors, gairebé sempre va ser absolt o amnistiat. En 1894 va ser proposat perquè se li assignés domicili obligat. Instal·lat a Lugano (Ticino, Suïssa), el gener de 1895 va ser expulsat amb altres companys (Giovanni Baracchi, Riccardo i Ettore Bonometti, Giovanni Domanico, Pietro Gori, Edoardo Milano, Luigi Redaelli, etc.). Durant aquest mateix any, va ser condemnat en rebel·lia a tres anys de deportació. L'1 de març de 1896 va ser enviat a les illes Tremiti, però arran dels fets que provocaren la mort d'Argante Salucci, va ser traslladat poc després a l'illa de Ventotene. El maig de 1896, per motius de salut, va ser posat en llibertat condicional i sotmès a «vigilància especial» fins a finals d'aquell any. Sempre atent als problemes de l'organització obrera, a començament de 1900 va promoure la constitució de la Federació Provincial de la Lliga dels Paletes i poc després la Cambra del Treball, del consell directiu de la qual va ser nomenat membre electe. Posteriorment el seu compromís minvà. Amb l'esclat de la Gran Guerra, tornà a freqüentar el moviment anarquista i antimilitarista. Durant la postguerra va ser considerat perillós per les autoritats, sobretot per instigador entre la joventut. Només en 1927, quan va ser admès en un hospici de mendicitat i de malalts de salut, va deixar de ser considerat perillós per les autoritats. Domenico Borghesani va morir el 9 de juny de 1929 a Màntua (Llombardia, Itàlia).

***

Hugo Ball recitant un dels seus poemes

- Hugo Ball: El 22 de febrer de 1886 neix a Pirmasens (Renània-Palatinat, Alemanya) l'escriptor, poeta, músic i filòsof anarquista Hugo Ball, un dels fundadors del Dadaisme. Nascut en una rígida família catòlica, arran d'una depressió nerviosa, va ser autoritzat a abandonar el seu lloc d'aprenent en una fàbrica de cuir i inscriure's en la universitat. Entre 1906 i 1907 estudiarà sociologia i filosofia a les universitats de Munic i de Heidelberg, on es va interessar per l'anarquisme rus, la psicoanàlisi naixent i la mística hindú. El setembre 1910 es va traslladar a Berlín per estudiar art dramàtic i va ingressar en l'Escola d'Art Dramàtic de Max Reinhardt i es relacionarà amb el moviment expressionista (Hans Leybold, Vassili Kandinsky, Richard Huelsenbeck, etc.). En 1913 va treballar com a director d'escena del Teatre de Cambra de Munic i va col·laborar en els periòdics anarquistes Der Revoluzzer (El Revolucionista), d'Erich Mühsam, i Revolution, de Bachmair. Al Cafè Westens de Berlín, s'ajuntava amb altres poetes, artistes i militants llibertaris per discutir sobre art i anarquia (Johannes Becher, Georg Heym, Klabund, Richard Huelsenbeck, Hans Leybold, etc.). Va estar molt influït pel pensament anarquista germànic de Martin Buber, de Gustav Landauer i d'Erich Mühsam, i des pensaments bakuninista i kropotkià, però també de l'individualisme d'Stirner i de Nietzsche. A partir de març de 1915 participa en el periòdic anarcopacifista Der Mistral, coordinat per Emil Szittya i Hugo Kersten, i on també participa Walter Serner. El maig de 1915, fugint de la Gran Guerra, va emigrar amb sa companya l'actriu anarcofeminista i antimilitarista Emmy Hennings a Zuric (Suïssa), on viurà la resta de sa vida, al principi treballant com a pianista i sa dona com a recitadora –en el seu repertori tenien poemes de l'anarquista Erich Müsham. El 5 de febrer de 1916 fundaria el mític Cabaret Voltaire, un dels centres d'irradiació més fèrtils del dadaisme europeu i on hi col·laborarien el poeta Tristan Tzara, el pintor Marcel Janco, ambdós refugiats romanesos, i el pintor i poeta alsacià Hans Arp. Pocs mesos després de la seva inauguració, els espectacles del Cabaret Voltaire van ser famosos a tota la ciutat. L'espectacle dadaista havia nascut, carregat de provocació, tendència agressiva, propostes il·lògiques i absurdes. Ball es va interessar per la llengua com a mitjà d'expressió i va mostrar sempre els desigs d'endinsar-se dins la paraula, fet que el portarà al desenvolupament del «poema fonètic» activitat continuada per –Hausmann i Schwitters a partir de 1918–, arribant a la reducció del llenguatge a síl·labes i fins i tot a lletres. El març de 1917, amb la col·laboració de Tristan Tzara i de Huelsenbeck, va obrir la Galeria Dada, lloc de conferències, espectables i exposicions. Després d'abandonar el moviment dada el maig de 1917 es va traslladar a Berna i va col·laborar per al periòdic anarquista Die Freie Zeitung; també va reprendre una obra que havia començat en 1915 contra el fervor nacionalista i militarista prussià i que publicarà en 1919 sota el títol Zur Kritik der deutschen Intelligenz. En 1920 es casarà amb Emmy Hennings i es retiraran al cantó de Ticino, on va viure una vida franciscana i anarcomística, estudiant el cristianisme primitiu. En 1927 publicarà un diari íntim del període 1910-1921 sota el títol Die Flucht aus der Zeit. Entre les seves obres podem destacar Die Nase des Michelangelo (1911), Karawane (1916), Dada-Gedichte (1916), Ein Krippenspiel (1916), Das Carousselpferd Johann (1916), Flametti oder Vom Dandysmus der Armen (1918), Byzantinisches Christentum (1923), Die Folgen der Reformation (1924), Die Kulisse. Das Wort und das Bild (1946, edició pòstuma). També és conegut com a biògraf del seu amic Hermann Hesse i crític de la seva obra –Hermann Hesse. Sein Leben und sein Werk (1927)– i per haver traduït algunes obres de Mikhail Bakunin i una biografia seva que no podrà acabar. Va mantenir una bona amistat amb Walter Benjamin. Hugo Ball va morir el 14 de setembre de 1927 a Sant'Abbondio, a prop de Lugano (Ticino, Suïssa), d'un càncer d'estómac.

***

Juan Gallego Crespo, sa companya Eustaquia Santisteban Molina i dos infants de la parella (Úbeda, 1914)

- Juan Gallego Crespo: El 22 de febrer de 1886 neix a Torreperogil (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan José Gallego Crespo. Sos pares es deien Antonio Gallego Soto i Antonia Crespo Nieva. Entrà a formar part del moviment llibertari des de la joventut i es va titular com a practicant de medicina i cirurgia. En 1910 envià diners des de Barcelona (Catalunya) a Tierra y Libertad. Durant la dècada dels deu es desplaçà per Andalusia (Còrdova, Jaén i Sevilla), residint a Castro, on l'agost de 1911 intervingué en una vetllada amb José Sánchez Rosa, a Úbeda, a Cañete, etc. En 1911 s'establí a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya), amb la intenció de fundar una escola racionalista, però hagué de fugir acusat de repartir propaganda antimilitarista a les casernes. El setembre de 1911 va ser detingut durant una vaga general. Aquest mateix any va tenir un fill (Julio Amor) amb Eustaquia Santisteban Molina, amb qui visqué en unió lliure i amb qui tingué set infants més (Acracio, Aurora, Camelia, Helios, Justo, Palmira i Rosa). En 1912 va fer un míting amb el socialista Juan Palomino Olaya en suport dels presos polítics i participà en la fundació, amb Francisco González Sola i José Sánchez Rosa, de l'Ateneu Sindicalista de Sevilla. En 1913 s'establí a Còrdova, on visqué de la fotografia al taller de Francisco González Sola, participant en les activitats del Centre Obrer, on va fer conferències, formant part del grup anarquista «Los Iconoclastas» i fent mítings. En 1915 va fer una gira propagandística arreu de Còrdova i, com a vocal de la Lliga Antigermanòfila de Sevilla, defensà la causa aliada en la Gran Guerra. En 1916 representà els sabaters en reunions amb els socialistes a Sevilla i projectà, sense èxit, treure un periòdic (Tiempos Nuevos) a Sevilla. En 1918 fundà i dirigí a Sevilla Acción Solidaria, a més de fer conferències. El maig de 1918 representà el Sindicat d'Oficis Diversos en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Andalusia. També en 1918 participà en la Gira de Propaganda Nacional, amb Salvador Seguí Rubinat i Sebastián Oliva Jiménez, per Andalusia occidental, a més de fixar la seva residència a la zona del llevant peninsular i assistint al Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors (FNA) a València (València, País Valencià). En aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera. En representació de la Confederació Regional de Llevant i d'alguns sindicats, com ara «L'Obrer Instructor» de Soneixa (Alt Palància, País Valencià), va assistir entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 al II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia») celebrat a Madrid. El 15 de desembre de 1919 va ser jutjat en consell de guerra a València per «injúries a un institut armat». El maig de 1920 intervingué en el gran míting madrileny pro presos. El 31 de març de 1921 va ser jutjat en consell de guerra a València, juntament amb 16 companys, per «injúries a l'exèrcit» i el setembre de 1921 encara romania empresonat. El juny de 1922 assistí a la Conferència Nacional de Saragossa de la CNT. L'1 de setembre de 1923 participà, en representació de la CNT, a Bilbao (Biscaia, País Basc) en un míting unitari amb socialistes i comunistes. Seguidor de la tendència Urales-Montseny, entre 1924 i 1935 col·laborà molt en La Revista Blanca. En 1925 participà des de Madrid en la subscripció per als presos promoguda per La Revista Blanca. El juliol de 1927 assistí a la clandestina conferència fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada a València. En 1929 residia a Madrid i el 17 d'agost de 1930 participà, com a membre de la Comissió Pro Amnistia, en un míting a favor d'aquesta al Centre de la Federació Tabaquera, on assistiren nombroses cigarreres madrilenyes. L'abril de 1931 va ser proposat per el periòdic barcelonès El Luchador, juntament amb José Alberola Navarro, com a candidat per a participar en la gira propagandística arreu de la Península que havia de fer la Federació de Grups Anarquistes. El 24 d'abril de 1931 participà en la creació del Sindicat Únic del Ram de Sanitat de Madrid de la CNT del qual va ser nomenat vocal. L'1 de maig de 1931, representà la CNT de Madrid, en un gran míting que se celebrà a la Plaça de Toros de València i aquella mateixa nit va fer la conferència «El sindicalismo, como instrumento de lucha» al local de La Marítima Terrestre d'aquella ciutat, conferència que repetí dos dies després al Cine Alhambra de les Drassanes del Grau de València. Aquell mateix mes participà a Madrid en el míting de clausura de la Conferència de la FAI. L'11 d'octubre de 1931 participà, amb Mauro Bajatierra Morán, Eduardo Barriobero Herrán, Domingo Miguel González (Domingo Germinal) i Alberto Ghiraldo, en un míting en memòria de Francesc Ferrer Guàrdia al Teatre Fuencarral de Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social (ADS). El 18 d'octubre de 1931 participà, amb Santos Bejarano Merino, Feliciano Benito Anaya, Serafín González Inestal, Teodoro Mora Pariente i Pablo María Yusti, en un míting d'afirmació sindical al Teatre Fuencarral de Madrid organitzat pel Sindicat de la Construcció de la CNT. El 29 de novembre de 1931, en nom de l'ADS, participà en un míting en homenatge de Francesc Pi i Margall organitzat pels republicans federalistes, on parlà sobre les relacions entre federalisme i anarquisme. En 1931 publicà el relat La aurora en «La Novela Ideal» de La Revista Blanca –aquesta novel·leta que va ser reeditada en 2009 pel seu nét Rafael Enrique González Gallego. Durant els anys republicans participà activament en mítings, com ara en 1932, on representà el Comitè Nacional Pro Presos, a València, o l'abril d'aquell any en un acte a Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social (ADS). El 7 d'abril de 1932 va fer la conferència «Las pasiones humanas» al Sindicat Únic de Gas, Aigua i Electricitat de Madrid. En 1933 participà en les activitats de l'Ateneu de Practicants de Madrid. En 1935 fou membre de la redacció d'Ética. Durant la guerra civil va fer mítings i conferències, com ara la de setembre de 1936 a Madrid, el 27 de setembre de 1936 al Teatre Municipal de Castelló, el míting organitzat per Fragua Social d'octubre de 1936, l'organitzat pel Comitè Regional del Centre de la FAI en 1937 a València, i a altres poblacions (València, Alcanyís, Castelló, Xest, Sagunt, etc.). Prestà el seus serveis a Institut del Càncer de Madrid i durant la guerra fou practicant en el Serveis Mòbils d'Epidemiologia, així com en la Subsecretaria de Sanitat de Madrid, València i Barcelona del Comitè Nacional de la CNT. També fou vocal de la CNT en el Ministeri del Treball. En 1937 sortí el seu l'assaig Síntesis de la Acció Sanitaria del Centro, editat en el llibre de diversos autors De julio a julio. Un año de lucha, que arreplegava els treballs publicats en el número extraordinari de Fragua Social del 19 de juliol de 1937. En 1938 representà la CNT en reunions dels comitès del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El maig de 1938 va ser nomenat secretari de la Secció de Cultura i Sanitat en el Consell del Treball i el 25 de juliol d'aquell any va ser nomenat vocal de la representació obrera en la Comissió Permanent del Consell del Treball. L'octubre de 1938 assistí al Ple de Regionals de Barcelona, on va fer costat el Comitè Nacional encapçalat per Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), durament criticat per la delegació catalana. El desembre de 1938 va anar, amb Emilio Maldonado Vita, com a membre del Comitè Nacional de la CNT, a Menorca en missió orgànica per a organitzar el Congrés Regional del Treball de Balears. També fou delegat de la Regional de Llevant en el Comitè Nacional de la CNT i ocupà la secretaria del Comitè Regional del Centre fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i tancat al camp de concentració d'Albatera, però aconseguí fugir-ne i arribar a França. El febrer de 1939 formà part del Consell General de l'MLE a París i aquest any s'establí a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França). Durant l'Ocupació, aconseguí embarcar a Marsella (Provença, Occitània) a bord del vapor Nyassa cap a Mèxic, arribant el 22 de maig de 1942 al port de Veracruz, juntament amb sa companya i ses filles Camelia, Rosa i Palmira. En 1945, després de la ruptura interna confederal, encapçalà la Delegació de la CNT i en 1946 defensà les tesis de la CNT de l'Interior i també en 1947, des de l'«Agrupació de CNT» mexicana, es mostrà partidari de les posicions «col·laboracionistes». L'11 d'octubre de 1955 fou un dels signants de la carta dirigida al secretari general de l'ONU on es sol·licitava la no acceptació de l'Espanya franquista com a membre d'aquesta organització. El novembre de 1956 va fer una conferència a Mèxic. En 1966 col·laborà en la premsa de l'«Agrupació de Militants de la CNT». Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions, com ara Acción Libertaria, Boletín de l'Agrupació de Militante de CNT, ¡Desperdad!, España Libre, España Nueva, Estudios Sociales, Fragua Social, Fructidor, Generación Consciente, Liberación, El Luchador, Luz y Fuerza, Nosotros, Nueva Senda, El Porvenir del Obrero, Proa, Prometeo, Redención, La Revista Blanca, Salud y Fuerza, Solidaridad Obrera, La Tierra, Tierra y Libertad, La Vanguardia de Peones, La Voz del Campesino, La Voz Libertaria, etc. Al final de sa vida realitzà un fugaç viatge a Espanya. Juan Gallego Crespo va morir el 14 d'abril de 1974 a l'Hospital Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i va ser enterrat al Panteón Jardines del Recuerdo de Tlalnepantla de Baz (Mèxic, Mèxic).

Juan Gallego Crespo (1886-1974)

***

Giuseppe Peretti

- Giuseppe Peretti: El 22 de febrer de 1887 neix a Bellinzona (Ticino, Suïssa) l'anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Peretti. Sos pares es deien Pietro Peretti i Maria Ghiringhelli. D'antuvi ferroviari, després passà a ser cap del Departament de Pintura dels Ferrocarrils Federals Suïssos (FFS) de Bellinzona. En 1903 ja portava una intensa activitat propagandística anarquista i sindical. En aquesta època conegué Benito Mussolini, aleshores per Suïssa. En 1912 ja estava fitxat com a «anarquista». Subscrit al quinzenal anarquista Il Risveglio Socialista de Ginebra (Ginebra, Suïssa), conegué personalment Luigi Bertoni i fou un dels organitzadors de les seves gires propagandístiques. En 1914 signà en suport de la vaga de paletes i de treballadors no qualificats de Ginebra. En 1918 fou un dels animadors del «Comitè Promotor d'Agitació Pro Luigi Bertoni i companys», aleshores empresonat des de feia temps a Zuric (Zuric, Suïssa). Una manifestació fixada pel 3 de novembre de 1918 a Bellinzona d'aquest comitè va ser suspesa pel Consell Estatal suís per mesures profilàctiques (grip espanyola). En aquesta època era assidu de la Casa del Poble de Bellinzona. El setembre de 1922 ajudà Errico Malatesta a passar a Suïssa per a participar en el Congrés de Saint-Imier (Berna, Suïssa), convocat per celebrat el cinquantè aniversari de la Internacional antiautoritària. Amb l'arribada del feixisme, destacà com a enllaç amb el moviment anarquista italià, creant amb altres militants a Bellinzona una xarxa d'evasió. Destacat alpinista, ajudà nombrosos antifeixistes a sortir d'Itàlia, ja fos travessant les muntanyes a peu o amb documentació falsa amb tren. Els exiliats (Carlo Vanza, Giuseppe Peretti, Clelia Dotta, Franz Moser, Savino Poggi, Antonino Napolitano, etc.) van ser acollits als domicilis d'Antonio Gagliardi i de Giuseppe Bonaria i sa companya Antonieta Griffith, després aquests eren enviats a Luigi Bertoni i Carlo Frigerio a Ginebra, o a altres companys de Zuric, i d'allà cap a França. En aquests anys tingué un estret contacte amb Camillo Berneri. En 1927, amb documentació falsa, Bianca Sbriccoli, companya de Luigi Fabbri, pogué passar la frontera sota el nom de Maria Lepori, fent-se passar per la dona de Giuseppe Peretti –aquest mateix sistema va ser emprar en repetides ocasions per passar antifeixistes a Suïssa. Entre 1926 i 1928 portà periòdicament a Milà (Llombardia, Itàlia) fons per a ser distribuïts entre les famílies de les víctimes polítiques. Pietro Costa era el cap de la xarxa anarquista de Milà. Aquestes anades i tornades seves van ser interceptades per la policia italiana i el 26 de gener de 1929 va ser detingut per primer cop a Milà després d'entrevistar-se amb Pietro Costa, però va ser posat en llibertar immediatament per manca de proves. Després marxà cap a París (França), juntament amb Giuseppe Bonaria, per fer contactes amb el moviment anarquista francès. Durant la nit de l'11 de maig de 1929 va ser detingut amb Pietro Costa a la frontera de Ponte Chiasso (Como, Llombardia, Itàlia) amb possessió de més de dues mil lires en valors nacionals i estrangers, a més de passaports falsos. En els interrogatoris, que duraren més de 10 dies, va negar tots els càrrecs, justificant els seus freqüents viatges (Como, Lucino, Milà, etc.) per raons personals; acarat amb Pietro Costa a Roma, hagué d'admetre que va portar diners a Itàlia a nom d'Antonio Gagliardi primer i després a nom de la seva vídua Rosalia Fagandini per ajudar les famílies dels presos. Processat pel Tribunal Especial per la Defensa de l'Estat, juntament amb altres companys (Romeo Asara, Gino Bibbi, Umberto Biscardo, Guglielmo Cimoso, Pietro Costa, Domenico Guadagnini, Angelo Rognoni i Ermenegilda Villa), sota l'acusació de «reconstitució del Partit Anarquista» –en realitat la Unió Anarquista Italiana (UAI)–, de propaganda anarquista i de suport al «Socors Roig» –en realitat el «Comitè Pro Víctimes Polítiques». Aquest afer va desencadenar una gran campanya al seu favor a Suïssa engegada pel periòdic ginebrí Il Risveglio Anarchico i es creà un comitè al seu favor a Ticino. El 26 de maig de 1929 es va fer el primer míting a la Plaça del Teatre de Bellinzona, amb una presència de 500 persones, on van prendre la paraula els socialistes Giuseppe Biaggio i Pietro Pellegrini i l'anarquista Luigi Bertoni, i el 9 de juny de 1929 una segona concentració, convocada dels Joves Socialistes i el Grup Anarquista, amb la participació d'unes 1.500 persones. El 30 de novembre de 1929 va ser condemnat pel Tribunal Especial per la Defensa de l'Estat, presidit per Guido Cristini, a dos anys de reclusió i a tres de vigilància especial. Pressionat per la campanya de suport, el conseller federal Giuseppe Motta, ministre d'Assumptes Exteriors de la Confederació Helvètica, intervingué davant les autoritats italianes. El 10 de març de 1930 Giuseppe Peretti presentà personalment una sol·licitud d'indult i el 5 de juny d'aquell any obtingué una remissió condicional de la pena que li quedava, sortint el 8 de juny de la presó de Finale Ligure (Ligúria, Itàlia), després de purgar un any i 26 dies de reclusió. De bell nou a Suïssa, continuà militant activament en el moviment anarquista de Bellinzona. En aquests anys col·laborà en el periòdic sindical Il Ferroviari, sobretot amb articles contra la religió i anticlericals. Mantingué estret contacte amb els seus amics anarquistes suïssos i a l'estranger (Giovanna Berneri, Ugo Fedeli, Tommasso Serra, Randolfo Vella, etc.). En 1933 es casà amb Antonieta Griffith, vídua de Giuseppe Bonaria. Giuseppe Peretti va morir el 18 de setembre de 1966 a Bellinzona (Ticino, Suïssa) i va ser incinerat a Lugano (Ticino), amb una intervenció de Carlo Vanza.

***

Convocatòria d'una conferència d'Henri Beugnot apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 21 de febrer de 1915

- Henri Beugnot: El 22 de febrer de 1894 neix al V Districte de París (França) l'anarquista Henri Beugnot. Era fill d'Hippolyte Alfred Beugnot, gerent d'immoble, i de Marie Émilie Pillaud. Es guanyava la vida treballant de mestre públic. En 1914 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt per «anquilosi del genoll esquerre», estatuts que mantingué en les posteriors revisions militars. En aquesta època vivia al número 4 del bulevard Bourdon de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Com a membre del grup anarcoindividualista «Ghilde "Les Forgerons"» (Guilda "Els Forjadors"), que tenia el seu local al número 17 del carrer Édouard-Manet del XIII Districte de París, llegí poesies al seu local i va fer conferències, com ara «La volonté chez la femme», el 21 de febrer de 1915, i «L'hyno-magnétisme dans la pédagogie, la philosophie et les arts», l'11 d'abril d'aquell any. El 27 de desembre de 1917 es casà al IV Districte de París amb la pelletera parisenca Rachel Landès. En aquesta època vivia amb sa mare al número 26 del carrer Halles del I Districte de París. Henri Beugnot va morir el 25 de juny de 1981 a Montfermeil (Illa de França, França).

Continua...

---