Efemèrides anarquistes
efemerides | 26 Febrer, 2026 06:30
Anarcoefemèrides
del 26 de febrer
Esdeveniments

Seguici fúnebre de
Miquel Cabotà (revista Baleares, 1918)
- Aldarulls per
la mort de Miquel
Cabotà: La nit del 26 de
febrer de 1918, com a conseqüències de les ferides
de bala fetes per la guàrdia
civil durant la Revolta de les subsistències a Palma
(Mallorca, Illes Balears)
del 18 de febrer de 1918, mor el jove socialista Miquel
Cabotà Serra, fet que va
convulsar tot el moviment obrer mallorquí. El batle de Palma
i molts regidors
es mostraren conformes a presidir un enterrament públic, que
finalment les
autoritats militars no van permetre. En no poder dur a terme
l'enterrament,
s'organitzà una manifestació d'unes 5.000
persones presidida per Llorenç Bisbal Barceló i
el
republicà Francesc Villalonga Pérez, on van
participar totes les
forces sindicals
mallorquines. L'única corporació de Palma que
condemnà obertament els fets i
secundà el governador, que finalment dimití el 28
de febrer, fou la Cambra de
Comerç.
***
Capçalera
del primer número d'Umanità
Nova
- Surt Umanità Nova: El 26 de febrer de 1920 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del diari anarquista Umanità Nova, òrgan oficial de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Fundat per Errico Malatesta, juntament amb altres destacats llibertaris (Gigi Damiani, Corrado Quaglino, Carlo Frigerio e Nella Giacomelli), va comptar amb nombrosos col·laboradors, com ara Antonio Ceri, Luigi Fabbri, Camillo Berneri, Armando Borghi, etc. A finals de 1920 Malatsta, Borghi i Quaglino, juntament amb alguns altres redactors i col·laboradors destacats del periòdic, van ser detinguts i acusats de «conspiració contra l'Estat» i d'«associació per a delinquir». El 23 de març de 1921 la seu del periòdic va ser durament atacada per escamots feixistes, però el 14 de maig de 1921 va reprendre la seva activitat. En algunes zones italianes la seva circulació va superar la del periòdic socialista Avanti!, fins al 2 de desembre de 1922 quan la seu de la publicació va ser completament destruïda i el periòdic prohibit pel règim feixista. En 1945, després de la caiguda del feixisme, la publicació va tornar a sortir, però amb periodicitat setmanal i com a òrgan oficial de la nova Federació Anarquista Italiana (FAI). Actualment encara s'edita.
***

Capçalera
de Redención
- Surt Redención: El 26 de febrer de 1921 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Redención. Órgano del Sindicato Único de Trabajadores de Alcoy y portavoz de la CNT. Dirigit per Juan J. Pastor, fou l'òrgan oficial de la Confederació Regional Llevantina de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació de Grups Anarquistes de Llevant. Hi van col·laborar Agustín Gibanes, Nicolás Rodríguez, Liberad Ruíz, Mauro Bajatierra, F. Caro Crespo, Albà Rosell, Federico Urales, Manuel Rey, Enrique Nido, J. Vidal, Gastón Leval, Rafael Vidiella, Alfredo C. Florel, Matías Calabuig, Juan Gallego Crespo, Juaquín Maurín, Lanzarote, Pepe Sanchis, Juan del Arco, etc. El periòdic pretenia potenciar el nivell cultural del proletari, sota els principis del sindicalisme revolucionari i l'anarcocomunisme. Tingueren especial atenció les notícies sindicals i pro presos. Mantingué una línia anarquista en la polèmica sorgida arran de la delegació cenetista a Rússia, elegida en el Ple de Barcelona de 1921, fortament criticada per alguns sectors de la CNT. En sortiren 131 números, l'últim el 26 de setembre de 1923, pocs dies després de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Fou continuat per Generación Consciente (1923-1928).
***
Propaganda
de l'acte apareguda en el periòdic de Figueres A la lucha del 19
de febrer de 1937
- Conferència
d'Isidoro Estrada: El 26 de febrer de 1937 se celebra a
l'Ateneu Cultural
Llibertari de Figueres (Alt Empordà, Catalunya) la
conferència «El Frente de la
Juventud Revolucionaria y los momentos actuales» a
càrrec d'Isidoro Estrada
Orozco. L'acte va ser organitzat per la Federació
Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI).
***
Cartell
de l'acte
- Conferència sobre Han Ryner: El 26 de febrer de 1954 se celebra a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París (França) una conferència contradictòria sobre el filòsof anarcoindividualista Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Han Ryner). L'acte, organitzat per la revista anarquista Defense de l'Homme, va ser presidit per Jean Rostand i hi van prendre la paraula Aristide Lapeyre, per la Federació Anarquista (FA); Marcel Dieu (Hem Day), director de Pensée et Action; Maurice Laisant (Hemel), pel Centre de Defensa dels Objectors de Consciència (CDOC); i Louis Simon, secretari de la «Societat dels Amics de Han Ryner». La sala també va estar guarnida amb una exposició ryneriana, amb llibres, quadres, dibuixos, manuscrits i documents diversos de l'homenatjat.
***
Cartell
de l'acte
- La Nuit de la
Désertion: El 26 de febrer de 1993 se celebra a
la Salle Ambroise Croisat de Saint-Martin-d'Hères
(Delfinat, Arpitània) «La Nuit de la
Désertion» (La Nit de la Deserció).
Aquest
acte antimilitarista va ser organitzat pel grup anarquista
«Jules Vallès» de la
Federació Anarquista (FA) i consistí en un debat
de l'escriptor llibertari André
Bösiger, membre del grup antimilitarista «On
arrète tout»; una actuació teatral
per part del grup Arts Mélés amb textos de
diversos autors (René de Obaldia, Jacques
Prévert, Boris Vian, etc.); i un concert de rock a
càrrec de la banda Désert
Culturel.
Naixements
Notícia sobre Alphonse Ailloud apareguda en el periòdic Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 24 de novembre de 1879
- Alphonse Ailloud:
El 26 de febrer
de 1828 neix a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) el
cooperativista, sindicalista i internacionalista llibertari Jean
Alphonse
Ailloud –també citat erròniament Ailloux.
Era fill
d'Ennemond
Ailloud, sastre, i d'Anne Décaux. Es guanyava la vida
treballant com son pare,
de sastre. Durant els anys seixanta i setanta va fer costat el moviment
cooperatiu, fou un destacat sindicalista en el moviment obrer de Viena
del
Delfinat i membre de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT). En
1867 era membre del Consell de Vigilància i secretari de la
Societat de Beauregard
de Viena del Delfinat, que prengué el relleu de la Societat
de Treballadors Units
(STU), cooperativa agrícola i industrial. En aquesta
època vivia al número 1
del carrer Archevêché de Viena del Delfinat. Entre
el 2 i el 8 de setembre de
1867 representà la Secció de Viena del Delfinat
en el II Congrés de l'AIT celebrat
a Lausana (Vaud, Suïssa), tot participant en la
comissió encarregada de la
qüestió del crèdit, de les mutualitats i
de les societats obreres, i fent un informe
estadístics de la seva secció local. En 1869 va
ser un dels fundadors del
Cercle de Treballadors Progressius (CTP), societat de suport mutu que
s'encarregava
de diverses funcions (oficina de col·locació,
caixa de socors mutus, centre
d'estudis, biblioteca, etc.), que esdevingué un centre obrer
important. El 13
de març de 1870 assistí a l'assemblea general de
la Federació de l'AIT de Lió
(Arpitània). Processat dos mesos després per la
seva afiliació internacionalista,
el seu vas va ser finalment sobresegut. Després de la
proclamació de la III
República francesa el 4 de setembre de 1870,
esdevingué comissari de policia a
Viena del Delfinat. En 1872 el CTP patí una
escissió entre republicans burgesos,
que fundaren el Cercle Democràtic (CD), i socialistes,
encapçalats per ell i
per Pierre Martin (Le Bossu). En 1878 el CTP
envià un delegat al Congrés
Nacional Obrer celebrat a Lió i l'agost de 1879
organitzà una conferència de
Jules Guesde a Viena del Delfinat. El novembre de 1879 va ser delegat
al
Congrés Obrer («Immortal
Congrés»), celebrat a Marsella
(Provença, Occitània),
on reivindicà el col·lectivisme En 1880
representà 14 grups obrers de Viena del
Delfinat al Congrés de Le Havre (Alta Normandia,
França). En retornar, el
CTP va ser anomenat Centre d'Estudis Socials (CES) i el 9 d'octubre de
1880, en
una reunió celebrada al Théâtre de
Viena del Delfinat, el CES decidí designar
els candidats a les eleccions segons les orientacions del
Congrés de Le Havre i
els elements anarquistes se separaren del CES i crearen el grup
«Les Indignés»,
amb Pierre Martin. Decebut de l'experiència electoral, el 27
de setembre de
1882 fundà a Viena del Delfinat el Grup Independent de
Propaganda Revolucionària
«Les Ratapels», del qual va ser secretari i que
s'integrà en la Federació Anarquista
(FA), i col·laborà en L'Étendard
Révolutionnaire, on es declarà
partidari de la supressió de la «propietat
individual», de la revolució, de
l'anarquisme i de l'abstencionisme, però contrari a la
«propaganda pel fet». En
els anys següents, malgrat la seva avançada edat,
va ser considerat com l'ànima
de la lluita obrera de Viena del Delfinat. En 1883 organitzà
un banquet per
celebrar l'aniversari del 18 de març de 1871 (Comuna de
París), que arreplegà
una trentena d'anarquistes i de socialistes col·lectivistes.
A principis de
1887 figurava en un llistat d'anarquistes de la policia de Viena de
Delfinat,
encara que aquesta el considerava «sense
influència actual» en el moviment
obrer, i encara vivia al número 1 del carrer
Archevêché. Alphonse Ailloud va
morir el 9 d'abril de 1889 a l'Hospici de Viena del Delfinat (Delfinat,
Arpitània).

Achille Le Roy
- Achille Le Roy: El
26 de febrer de 1841 neix a Chambourcy (Illa de França,
França) el communard
i militant socialista i sindicalista llibertari Alexandre Achille
Leroy, més
conegut com Achille Le Roy i L'Académicide.
Sos pares es deien
Simon Joseph Leroy, jornaler, i Victoire Hermenin. Es guanyà
la vida treballant
d'impressor tipogràfic. Participà, segons algunes
fonts, en la Comuna de París,
enquadrat com a tinent –algunes fonts diuen que
només com simple fuseller–, en
el 248 Batalló de la Guàrdia Nacional en la
defensa contra les tropes de
Versalles del Pateau de Châtillon a prop del Fort de Vanves.
En aquesta època
es considerava saintsimonià. Durant la repressió
de la Comuna segons alguns va
ser deportat a Nova Caledònia, però el
més provable es que s'exiliés a Europa
(Espanya, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya i Suïssa).
També, segons algunes fonts,
hauria participat en les campanyes de Giuseppe Garibaldi. Sindicalista
llibertari, el 10 de maig de 1876 publicà De la
commandite obligatoire et
autres qüestions typographiques, obra que tenia en
venda al seu domicili,
al número 4 del carrer Cujas, on parla de qüestions
professionals i reivindica
la jornada de vuit hores, la paga setmanal, la
il·luminació convenient, la
higiene i salubritat als tallers, etc. Col·laborà
en diverses publicacions
parisenques (Almanach de la Question Sociale, Le
Citoyen Français,
Le Citoyen de Paris, Le Cri de
Révolte, Le Progrés,
La
Question Sociale, La Revanche Sociale, Le
Vengeur, etc.), de
províncies i estrangeres, com ara el periòdic
socialista ginebrí Le
Précurseur. Posteriorment milità en el
Partit Obrer Francès (POF) de Jules
Guesde i fundà la «Librairie Socialiste
Internacionale», al carrer Bobillot, i
posteriorment al carrer Barrault, del XIII Districte de
París, que edità
nombrosos llibres, com ara el d'Étienne Bellot Poètes
et chansonniers
socialistes o el de Louise Michel L'Ère
nouvelle. Pensée dernière.
Souvenirs de Calédonie (chant des captifs).
També fou autor de nombrosos
fullets revolucionaris, alguns en vers, com ara Les amours
d'un superieur de
seminaire (sd), La Commune ressuscitée
(sd), L'ideal libertaire
(sd), Les réformes sociales urgentes
(1879, que conté el seu Chant
des Prolétaires), Un monument a Blanqui
(1881), La Revanche du Prolétariat
(1885, quarta edició), La liberté de
l'amour (1887), La Commune de
l'Avenir. Amour & Pensée Libres (ca.
1891), Fusillé deux fois. Épisode
de la Semaine sanglante (1891, amb Olivier
Souêtre), Le droit au
bonheur. Droit au repòs (1908), etc. En 1885
publicà la seva versió de la
cançó Le Drapeau Rouge, en La
Revanche du Prolétariat. A
principis de la dècada dels noranta, era habitual de les
reunions del Cercle
Anarquista Internacional (CAI), que es reunia a la Sala Horel de
París, i de
les del grup «Les Libertaires du XVIII
arrondissement», on distribuïa el
periòdic L'Attaque i fullets
anarquistes. Entre el 16 i el 23 d'agost de
1891 fou delegat al Congrés Internacional Obrer Socialista
de Brussel·les
(Bèlgica). En aquesta època vivia i tenia la seva
impremta al número 37 del
carrer Gracieuse de París. En 1893 el seu nom i
adreça va ser trobat en un
quadern de l'anarquista Albert Cusset a Boulogne-sur-Mer
(Nord-Pas-de-Calais,
França) decomissat per la policia en un escorcoll. El juny
de 1893 presentà,
amb Maxime Lisbonne i Marius Tournadre, una candidatura
humorística a l'Acadèmia
Francesa, on els tres «academicides» dipositaren
una marmita, com la que va fer
servir Ravachol, que contenia les seves targetes de visita. Entre les
visites
als 37 membres de l'Acadèmia Francesa, es trobaven el duc de
Broglie, Maxime Du
Camp, Alexandre Dumas, Leconte de Lisle, Alfred
Mézières, Léon Say i Jules
Simon. Va anar a visitar l'historiador Ernest Lavisse a la Sorbona,
vestit amb
un uniforme de general bolivià llogat al vestuari del
Théâtre du Châtelet, emparat
amb dos-mil estudiants del Barri Llatí en
manifestació tot cantant La
Carmagnole i cridant «Vive Le Roy»,
manifestació que va ser dispersada per
la policia a la plaça del Panthéon. Aquest
episodi va ser explicat amb profusió
per la premsa i fins i tot donà lloc a una petita
peça teatral. El 18 de març de
1894 participà a un gran míting revolucionari per
celebrat l'aniversari de la
Comuna celebrat a la Sala Éden de Grenelle, on
llegí durant el dinar celebrat a
la Casa de Poble, fragments dels seus fullets i el 27 de maig d'aquell
any assistí,
al costat de Paule Minck i altres anarquistes, a l'aniversari de la
«Setmana
Sagnant» al cementiri de Père Lachaise, que va ser
durament reprimit per les
autoritats. El novembre de 1898 signà, com a
«editor socialista», una petició
de suport a Alfred Dreyfus. A principis de segle fou membre del Grup
Feminista
Mixt del XIII Districte de París i d'un grup de poetes i
cançonetistes
revolucionaris que escrivien i adaptaven cançons i d'aquesta
època són les seves
cançons Ni dieu ni maître, Gare
à la bombe i Marmite infernale.
Cap el 1908, amb Jean Oberlé i altres, fundà el
Grup Internacional Literari i Filosòfic,
que celebrava les seves reunions al bar Châtel, al
número 4 del carrer Château-d'Eau.
En els anys vint vivia al número 10 del carrer Pot de Fer,
al barri Mouffetard
del V Districte de París, i venia fullets durant els
mítings i reunions
polítiques. Va ser el primer gerent del setmanari La
Bataille, òrgan
d'expressió de la Confederació General del
Treball (CGT), el primer número del
qual aparegué el 4 de maig de 1922, i després va
ser substituït per Georges
Courtinat. En el número del 31 de març de 1924
del periòdic Le Libertaire
s'informava que havia estat atacat per un escamot de
l'organització paramilitar
reialista «Camelots du Roi», que li havien furtat
la cartera amb 150 francs,
tot obrint una subscripció popular al seu favor; la societat
de cançonetistes
revolucionaris «La Muse Rouge» també
organitzà una festa en el seu suport. El 7
de març de 1925 «La Muse
Plébéienne» organitzà a la
Maison des Syndicats de
París una festa de solidaritat per ajudar-lo
econòmicament. El 24 de març de
1927 patí un accident d'autobús i Le
Libertaire, en el seu número de l'1
de juliol, va fer una crida als testimonis amb la finalitat que
pogués obtenir
una compensació de la Societat de Transports de
París. L'octubre de 1927, ben
igual que altres antics comunards (Henri Fourcade,
Antoine Gay, etc.),
acceptà de participar a les festes del desè
aniversari de la Revolució russa, però
el seu estat de salut el van impedir assistir a la
inauguració de les cerimònies
amb la segona delegació que havia partir de
França l'octubre i, des de Berlín,
dirigí un missatge fraternal als delegats, que va ser
publicat el 28 d'octubre
de 1927 en el periòdic L'Humanité.
S'instal·là a Moscou, a la Residència
dels Veterans de la Revolució «Ilitch
Lénine» de Moscou, «adoptat pel govern
soviètic» com antic communard,
segons un article seu publicat el 16 de
març de 1928 en L'Humanité.
Ferit en una explosió durant el rodatge a
Ucraïna de la pel·lícula sobre la Comuna
La Nouvelle Baylone, de Grigori
Kozintsev i Leonid Trauberg, morí mesos més tard,
el novembre de 1929, a Moscou
(URSS; actualment Rússia).
Achille Le
Roy
(1841-1929)
***
Necrològica d'Armando García García apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 de gener de 1961
- Armando García
García: El 26 de febrer de 1889 neix a
Gijón (Astúries, Espanya)
l'anarcosindicalista Armando García García. Sos
pares es deien Juan García i
Tomasa García. Metal·lúrgic de
professió, milità en la Confederació
Nacional
del Treball (CNT) de La Felguera (Langreo, Astúries,
Espanya). En la guerra
civil, quan Astúries va caure a mans feixistes,
passà a Barcelona (Catalunya),
on treballà en la indústria de guerra. En 1939,
amb el triomf franquista, passà
a França, on va ser internat al camp de
concentració d'Argelers. El 2 de
desembre de 1940, des del camp de concentració de Montendre
(Poitou-Charentes,
França), demanà a l'ambaixada mexicana poder
emigrar a Mèxic, sol·licitud que
li va ser denegada. Posteriorment passà per les Companyies
de Treballadors
Estrangers (CTE). Acabà instal·lat a Romans
d'Isèra (Delfinat, Occitània), on
treballà de manobre i milità en la
Federació Local de la CNT. Malalt, Armando
García García va morir el 3 de setembre de 1960 a
l'Hospital Civil de Grenoble
a La Tronche (Delfinat, Arpitània).
***

Necrològica de Manuel Calafell Galí apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de juny de 1974
- Manuel Calafell
Galí: El 26 de febrer de 1898 neix a Manresa
(Bages, Catalunya)
l'anarcosindicalista Manuel Calafell Galí –els
seus llinatges a vegades citat
erròniament com Calafet
i Galy–, conegut com Cala. Sos pares es deien Pere Calafell i
Elionor Galí. S'afilià a
les Joventuts Llibertàries i al Sindicat de
l'Alimentació de Barcelona
(Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
En els anys vint va
ser delegat del Comitè Regional de Catalunya de la CNT.
Posteriorment s'establí
a Vic (Osona, Catalunya), on organitzà la CNT i fou membre
del seu comitè
local, desenvolupant una intensa campanya de mítings a la
comarca (Vic, Tona,
Centelles, etc.), alguns al costat de Joan Peiró Belis. En
1930 encapçala la
comissió que organitzà l'Associació
Obrera de Vic i treballà en la seva
comissió de cultura. Va ser delegat a la
Conferència Regional de Catalunya
celebrada entre maig i juny de 1931. Entre 1931 i 1933
dirigí el setmanari Sembrar,
òrgan de la CNT d'Osona i el
Ripollès, on va publicar molts editorials i
cròniques. També envià
col·laboracions a Solidaridad
Obrera.
En 1933 abandonà la direcció del setmanari quan
ell s'integrà en els Sindicats
d'Oposició de la CNT de tendència trentista.
El març de 1936, quan els Sindicats d'Oposició
confederals de la comarca
d'Osona es reintegraren a la CNT, en retornà. Arran del cop
militar feixista,
l'octubre de 1936 va ser nomenat conseller municipal de Vic en
representació de
la CNT, encapçalant el Comitè de
Proveïments. Establí una «Cuina
Col·lectiva»,
abastí les cases de beneficència,
organitzà col·lectes per al front i per als
hospitals de sang, regular els preus, planificà,
controlà i incrementà i
millorà la producció, creant una Granja
Avícola Municipal, aprofitant els horts
i els ramats dels convents, gestionant exitosament la Granja de
l'Escorial. El
9 de setembre de 1936 creà, per coordinar la comarca
(Centelles, L'Esquirol,
Manlleu i Roda), el Comitè Comarcal de Proveïments.
Aquest 1936 representà la
comarca d'Osona en el Consell Provincial de Proveïments. Quan
el sector de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) va ser apartat
de l'Ajuntament de Vic arran
dels «Fets de Maig» de 1937, en quedà
com a cap de la CNT dins del consistori i
el 19 de gener de 1938 entrà a formar part de la
Comissió de Govern. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser
internat al camp de
concentració de Bram. L'octubre de 1941 el Tribunal de
Responsabilitats
Polítiques franquista el va condemnar «a la
pèrdua total de béns, a la
inhabilitació absoluta perpètua i l'estranyament
perpetu del territori
espanyol». Posteriorment passà a treballar en una
fàbrica de pastes a Lesinhan
de las Corbièras, on després de la II Guerra
Mundial va ser un dels
organitzadors de la Federació Local de la CNT i de la qual
va ser nomenat
secretari. Sa companya fou Nativitat Palau. Sempre confederal, Manuel
Calafell
Galí va morir el 6 de març de 1974 al seu
domicili de Lesinhan de las Corbièras
(Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat aquell mateix dia
al cementiri
d'aquesta localitat.
***
Florentino Galván
Trías amb 18 anys
- Florentino Galván Trías: El 26 de febrer de 1905 neix a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Florentino Galván Trías. Sos pares foren Florentino Galván i María Trías. Quan son pare va morir a Encinasola en 1909, sa mare tornà a Saragossa, la seva ciutat natal, amb sos cinc infants: dos nins i tres nines. Estudià a les Escoles Pies de Saragossa, on conegué Luis Buñuel, qui en fou expulsat en 1915. En 1917, últim any dels estudis secundaris, els professors religiosos aconsellaren sa mare que realitzés estudis superiors pels quals estava dotat, però la manca de mitjans econòmics impedí aquesta possibilitat. Entre 1917 i 1919 treballà al bufet del reputat advocat Monterde, que abandonà a causa de l'ambient dretà que l'envoltava. Entre 1919 i 1921 va fer feina en una oficina de l'Audiència de Saragossa. Amb 16 anys, apassionat per la tauromàquia, formà part d'un grup de joves aficionats i esdevingué banderiller. Entre 1921 i 1926 treballà en la serralleria Casa Rizo, a l'avinguda Hernán Cortés de Saragossa; durant sis mesos feia de serraller i la resta de mesos posava banderilles per les places de la Península. Entre 1926 i 1929 va fer el servei militar al Marroc, del qual tornà fastiguejat; a partir d'aquest moment s’interessarà per les idees anarquistes i prendrà contacte amb el moviment llibertari. Entre 1929 i 1936 la militància passarà a primer pla i deixarà la tauromàquia. En aquesta època va fer feina com a obrer serraller a La Veneciana, al camí de los Cubos de Saragossa. Se li oferí el càrrec de capatàs, però el rebutjà ja que aleshores era president del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –militava en aquest sindicat perquè la seva feina era fer miralls els marcs dels quals eren de forja. A La Veneciana conegué Carmen Mingotes Sánchez (1911-1992), sa futura esposa, que feia feina polint miralls. Entre 1931 i 1932, per les seves activitats militants, patí presó. En 1932 es casà civilment amb Carme, a disgust de sa família d'aquesta. El 21 d'abril de 1933 la parella tingué son primer infant, Acracia –a partir del 19 de juliol de 1936 passà a dir-se Engracia a causa de les pressions feixistes–, però Florentino no pogué assistir al part perquè era en una gira de propaganda de la CNT. En 1933 viatjà a Madrid i a Sevilla enviat pel Comitè Nacional de la CNT amb la finalitat de preparar l'aixecament de desembre i a resultes del qual serà detingut. Fou tancat a la presó saragossana de Predicadores, amb Antonio Ejarque, Ramón Álvarez, el doctor Alcrudo, Buenaventura Durruti i altres, i més tard trasllat a la de Pamplona. A començaments de 1934, per un error administratiu, fou alliberat abans que la resta de companys. A partir d'aquest moment es dedicarà a fer conferències per tot arreu. El febrer de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional de la CNT d'Aragó amb el càrrec de reorganitzar, amb Saturnino Carod Lerín, els sindicats pagesos. Fou un dels organitzadors del Congrés de Saragossa de la CNT de maig de 1936. Quan el cop d'Estat feixista, son oncle, Jacinto Mingote Sánchez, fou afusellat el 26 de juliol de 1936 en ser confós per Florentino, però aquest aconseguí passar a zona republicana el 12 d'octubre d'aquell any després d'estar tot aquest temps amagat. El gener de 1937 fou membre de la Junta de Seguretat d'Aragó. El juliol de 1937 va fer mítings a Barbastre amb Vallejo i Evelio Martínez. Arran del Ple Regional de setembre de 1937 s'integrà en el Comitè Regional de la CNT i en representació de Saragossa fou subsecretari d'Agricultura, amb el conseller Miralles, en el Consell de Defensa d'Aragó. Fou comissari de l'Exèrcit Republicà i pogué comprovar com les millors armes russes es destinaven a les tropes comunistes i els fusells inútils a les files anarquistes. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. En acabar la guerra, en 1939 passà a França amb documents falsos. Entre febrer i setembre de 1939 treballà a Lió amb el seu nom vertader i entre octubre de 1939 i juny de 1940 va fer feina de metal·lúrgic a la «Précision Moderne» de Vierzon. Entre l'1 de juliol i el 5 de novembre de 1940 restà desocupat i treballà fent llenya. Detingut pels alemanys amb altres quatre militants espanyols, fou enviat el 15 de novembre de 1940 a un camp de treball a Alemanya. D'antuvi treballà en una fàbrica de Premnitz com a ajustador i després en una fàbrica d'aviació a Brandenburg fins al desembre de 1943 –sa família s'havia traslladat a aquesta ciutat i hi naixerà, el 2 d'octubre de 1942 un altre fill. Sa família tornà a la Península i ell retornà a França, on treballà a les Foneries d'Acers Especials de Bourges del 15 de desembre de 1943 al setembre de 1944. Després algunes setmanes desocupat, entre octubre de 1944 i maig de 1945 treballà per a una empresa pública a Levallois-Perret. Entre maig de 1945 i maig de 1946 va fer feina en el camp d'aviació d'Avord. La família Galván es va instal·là a partir de l'estiu de 1946 a Vierzon de manera definitiva i Florentino participà activament de les activitats de la CNT i fent mítings. També, en aquests anys, ajudà com pogué els guerrillers que creuaven els Pirineus. En 1947 redactà un text Colectividades de Aragón que ha restat inèdit. Aquest mateix any fou delegat de Vierzon en el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En la premsa llibertària (CNT, etc.) va fer servir el pseudònim Uno del charco. Florentino Galván Trías va morir el 28 de gener de 1966 a Méreau, a prop de Vierzon, (Centre, França).
***
Convocatòria
d'una conferència de Lilly Ferrer publicada en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 6
de gener de 1925
- Lily Ferrer: El 26
de febrer de 1906 neix a Walincourt (Nord-Pas-de-Calais,
França; actualment Walincourt-Selvigny,
Alts de França, França) l'anarquista
Émilie Julienne Laurence Ferrer, coneguda
com Lily Ferrer. Era filla natural de Trinidad
María Ángela Jacinta
Ferrer, professora de llengües i obrera en una
fàbrica de galetes, filla major
del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia.
Nasqué a casa del gravador
escultor Eile Julien Laurent, pare de la criatura i de dos germans
més: Émile
Francisco (1907) i Francisco Émile (1909), i tots tres
portaren el llinatge
Ferrer. El 24 de juliol de 1909 Trinidad reconegué
Émilie i Émile Francisco al
XX Districte de París (França). El 18 d'octubre
de 1924 presidí un homenatge al
seu avi celebrat a las Sociétés Savantes de
París, organitzat pels grups
«L'Éssai»
i «Littré» –tres dies abans havia
publicat en Le Libertaire el llarg assaig
«Francisco Ferrer. La vie, la
mort d'un précurseur». Militant de la
Unió Anarquista (UA), entre l'1 i el 3 de
novembre de 1924 intervingué en el Congrés de
l'UA celebrat a París i va ser
nomenada membre de la Comissió d'Iniciativa de l'UA, al
costat de Carouet,
Dulud, Gady, Guillot, Kiouane, Le Brasseur, Le Meillour,
Morinière, Mualdes, Petroli
i Sarnin. També assistí al Congrés de
l'UA que se celebrà entre el 31 d'octubre
i el 2 de novembre de 1925 a Pantin (Illa de França,
França), on va ser
destituïda del Comitè d'Iniciativa. En aquesta
època col·laborava, sobretot amb
articles feministes, en Le Libertaire,
publicació en la qual realitzà
tasques orgàniques, i era membre del Grup Femení
de l'UA, per al qual va fer
xerrades. Posteriorment milità en la Unió
Anarquista Comunista (UAC). Mare
d'una filla, el 28 de juny de 1930 es casà a Gagny (Illa de
França, França) amb
l'anarquista Henri Georges Delecourt, amb qui tingué un fill
(Georges
Delecourt), però amb qui mantingué una
relació malaurada. Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936 a Espanya, marxà a Catalunya i
participà com a miliciana
sanitària al front d'Aragó, però a
finals d'agost de 1936 retornà a Barcelona,
on exercí tasques auxiliars d'infermeria en una guarderia
infantil. Lily Ferrer,
que durant tota sa vida es dedicà a difondre el pensament de
son avi, va morir en
data indeterminada a l'Hospital Psiquiàtric de Clermont de
l'Oise
(Nord-Pas-de-Calais, França).
Defuncions

Notícia sobre l'atemptat contra Ramón Llavería Casas apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 27 de febrer de 1921
- Ramón
Llavería
Casas: El 26 de febrer de 1921 és assassinat a
Barcelona (Catalunya) l'obrer
metal·lúrgic anarcosindicalista Ramón
Llavería Casas. Havia nascut cap el 1893.
Militant del Sindicat Únic del Ram de la
Metal·lúrgica de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), va ser ferit de mort per un grup de cinc o
sis
pistolers a sou del Sindicat Lliure quan sortia de la foneria
d'Alexandre, al
carrer Ginebra de la Barceloneta de Barcelona (Catalunya), amb altres
companys.
També resultaren ferits greument els anarcosindicalistes
Francisco Vizcaíno
Fernández i Emilio Fuentes Capillo, que l'acompanyaven,
així com dos infants
(Elías Vidal Alcalde i Francisco Marcos Sagnés)
que jugaven al carrer en aquell
moment. Ramón Llavería Casas, ferit amb quatre
trets, va morir aquell mateix
dia al dispensari.
***
Georges Butaud
- Georges Butaud: El 26 de febrer de 1926 mor a Ermont (Illa de França, França) l'anarquista Georges Émile Bertin Butaud, promotor dels «Milieux libres» (Medis o ambients lliures, és a dir, colònies o comunes anarquistes). Havia nascut el 6 de juny de 1868 a Mârciène (Charleroi, Valònia). Sos pares es deien Pierre Alexandre Butaud i Célina Angélique Boitel. En 1901 va ser anomenat administrador de Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité, que va aparèixer a Viena del Delfinat (Arpitània), i des de 1912 a 1914 del mensual La Vie Anarchiste. Però és a la creació de colònies anarquistes que Butaud consagrarà sa vida, i hi participarà en un bon grapat: Saint Symphorien d'Ozon, a Isère (1899); «La Clairière» de Vaux, prop de Chateau-Thierry (1902-1906); Saint Maur (Seine), granja comunitària destinada a l'agricultura i a la ramaderia (1913), etc. Sensibilitzat pels problemes de l'alimentació, esdevindrà un adepte del veganisme radical, que posarà en pràctica després de la guerra a la colònia comunista llibertària de Bascon (Aisne). En 1922 va intentar crear una comuna vegana a Còrsega. L'abril de 1923 va fundar a París «Le Foyer Végétalien» (La Llar Vegana), espècie d'alberg que comptava amb un dormitori col·lectiu amb uns 60 llits i que oferia allotjament assequible per a anarquistes i simpatitzants que arribaven a París sense mitjans; el lloc era també un indret de reunió dels grups anarquistes espanyols de la regió parisenca i on es feien conferències sobre higiene, psicologia, sociologia, etc. En aquesta experiència van participar, a més de la companya de Butaud, Sophie Zaïkowska, militants anarquistes com Enric Gumà, Juan Muñoz, Agustí Bonany i Joan Torres i Rucarols. En 1924 fundarà altra llar vegana a Niça i editarà la revista teòrica Le Végétalien, que dirigirà fins a la seva mort i que serà continuada per sa companya fins al 1929. Georges Butaud va morir el 26 de febrer de 1926 al seu domicili d'Ermont (Illa de França, França). En 1929 Sophie Zaïkowska publicarà L'individualisme conduit au robinsonisme, le végétalisme permet le communisme, recull de textos de Butaud que resumeixen el seu pensament. Entre les seves obres podem destacar Ce que j'entends par l'individualisme anarchique (1901), Étude sur le travail (1912), L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), Tu seras végétalien! (1923) i Le végétalisme (1930, pòstum). Georges Butaud representa l'ala més radical («salvatgisme», «robinsonisme») del naturisme; proposava l'abandó total de la civilització, de la ciència, de les ciutats, de les tècniques agrícoles i considerava que la solució a la qüestió social passava per el retorn a l'estat salvatge de la humanitat, vivint de la recol·lecció; un dels introductors de l'actual anarcoprimitivisme.
***
Necrològica
d'Éliska Coqüus apareguda en la revista
parisenca La
Révolution Prolétarienne del 25 de
març de 1935
- Éliska Coqüus: El 26 de febrer de 1935 mor a Canes (Provença, Occitània) l'anarquista, i després comunista, Marie Élisa Coqüus, també coneguda com Éliska Coqüus, Éliska Brugière i Ida Crémière. Havia nascut el 27 d'agost de 1886 a Attigny (Ardenes, França). Era filla natural de Marie Constance Célénie Coqüus. Es guanyava la vida fent de llevadora a París (França). El 23 d'agost de 1886 tingué una nina a Reims (Xampanya-Ardenes, França), Charlotte Camille Coqüus, que finalment va ser reconeguda per son pare, Louis Eugène Bruguière, rellotger parisenc, amb el matrimoni celebrat el 17 de setembre de 1887 al VIII Districte de París, i de qui finalment va enviudar. En 1887 vivia al número 8 del carrer Roy de París. Assídua dels cercles anarquistes, en 1890 encapçalà el grup de dones partidàries de l'amor lliure al voltant de la Federació de Joventuts Revolucionàries Socialistes (FJRS) de París. En aquesta època era companya de l'anarquista Paul Vincent Chabart (L'Architecte). Destacada oradora, l'1 de novembre de 1890, juntament amb els anarquistes Paul Martinet (Pol Martinet), de París, i Paul Martinet, de Troyes, i un dels seus amants, Gustave Leboucher, va fer una conferència a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) sobre el sufragi universal, el parlamentarisme, l'autoritat i la llibertat. Entre 1890 i 1891 fou la impressora gerent del periòdic L'Anarchie, de Pol Martinet. Durant la nit del 27 al 28 d'abril de 1891 tres anarquistes (Louis Chenal, Jacob Sluys i Eugène Mursch) van ser detinguts al bulevard Sébastopol de París aferrant cartells anarquistes i, durant la investigació, la policia descobrí que aquest cartell antimilitarista i anticolonialista («À l'armée coloniale, 1er mai») havia estat encarregat per Éliska Bruguière; per aquest fet va ser jutjada el 20 de juny de 1891 per l'Audiència del Sena, juntament amb els altres companys, i en la sessió Pol Martinet declarà que havia estat l'autor del cartell. El 12 de gener de 1892 se celebrà un nou judici a l'Audiència del Sena i Chenal i Martinet van ser condemnats a un any de presó i a 100 francs de multa, Sluys a vuit mesos i 100 francs –finalment aquest va ser absolt–, i ella a tres mesos i 100 francs; però en la revisió del judici del 9 de març de 1892 Martinet va ser condemnat a sis mesos de reclusió, Chenal a tres mesos i ella va ser absolta. El 2 de juliol de 1892, en un míting a favor de l'anarquista Ravachol, aleshores condemnat a mort, celebrat a la Sala Commerce de París, on assistiren unes cinc-centes persones, i on parlaren destacats anarquistes (Fortuné Henry, Gustave Leboucher, Jean-Baptiste Louiche, César Prenant, Jacques Prolo i Michel Zévaco), ella pujà a la tribuna i va fer una exaltada defensa de Ravachol presentant-lo com a un màrtir de la societat. Entre 1892 i 1893 participà activament en les col·lectes a benefici de les companyes i els infants dels detinguts polítics que es feien al final de les reunions polítiques. El 30 d'abril de 1893 figurava en un registre d'anarquistes de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. Segons informes policíacs, el 4 d'agost de 1893 es trobava amb Paul Vincent Chabart a Londres (Anglaterra), allotjats al domicili de l'anarquista Marc Dupont, però la policia desconeixia la finalitat del viatge; la parella retornà a París dos o tres dies després. En 1897, juntament amb Mary Huchet, participà en les reunions parisenques del grup femení adherit a la Internationale Scientifique (IS, Internacional Científica). El 6 d'octubre de 1908 es casà al XV Districte de París amb el sindicalista revolucionari Robert Adolphe Alphonse Louzon. L'agost de 1913 la parella s'instal·là a Tunísia per explotar diverses propietats agrícoles, com ara El Aouina (Tunis, Protectorat francès de Tunísia; actualment Tunísia). A principis dels anys vint, la parella participà en la formació de la Secció de Tunísia de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), assistint regularment a les reunions d'aquesta formació. Entre febrer i abril de 1922 presidí nombroses reunions comunistes, algunes celebrades a El Aouina. En aquesta època les autoritats colonials la coneixien com Ida Crémière. El maig de 1992 passà una temporada a Alger (Algèria) per assistir a un procés jucial de son company Louzon, aleshores empresonat. Després d'un temps a París, amb informà de la situació de la Federació de Tunísia al comitè general de l'SFIC, el 23 de desembre de 1922 retornà a Tunísia. El 3 de febrer de 1923 des de Tunísia marxà cap a Marsella (Provença, Occitània). A partir d'aquesta data desconeixem les seves activitats. Malalta, Éliska Coqüus va morir el 26 de febrer de 1935 a Canes (Provença, Occitània).
---
| « | Febrer 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | ||||||
| 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
| 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
| 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
| 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | |