Efemèrides anarquistes
efemerides | 27 Febrer, 2026 13:07
Anarcoefemèrides
del 27 de febrer
Esdeveniments

Capçalera de Le Représentant du Peuple
- Surt Le Représentant du Peuple: El 27 de febrer de 1848 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Représentant du Peuple. Journal quotidien et hebdomadaire des travailleurs. Fou redactat i editat per Pierre-Joseph Proudhon. Defensava que el proletariat havia d'emancipar-se tot sol, sense l'ajuda de cap govern. Tingué una tirada d'uns 40.000 exemplars i tindrà una gran influència en els estrats populars parisencs. El 31 de maig i l'1 i 5 de juny, publicà el «Programa revolucionari adreçat als electors del Sena». Cal dir que el 4 de juny Proudhon va ser elegit diputat per París en les eleccions complementàries de l'Assemblea Nacional francesa. El 5 de juny, Proudhon publicà en aquest periòdic un text en suport dels insurgents de la coneguda com a «Revolució de 1848» i, tres dies després, un article on exigeix la reducció d'un terç en els lloguers i els terratges durant tres anys. Després de tot això, l'últim número d'aquesta publicació sortí dos dies després, el del 10 de juliol de 1848, ja que fou prohibit per les autoritats governamentals. Va ser substituït per Le Peuple, publicat entre el 2 de setembre de 1848 i el 13 de juny de 1849, i després per La Voix du Peuple, editat entre l'1 d'octubre de 1849 i el 14 de maig de 1850, i, finalment, per, de bell nou, Le Peuple, entre el 15 i el 13 d'octubre de 1850.
***
Capçalera del primer número de Le Déchard
- Surt Le Déchard: El 27 de febrer de
1892 surt a Damery-Brunet
(Xampanya-Ardenes) el primer número del periòdic
anarquista Le Déchard. Organe
hebdomadaire révolutionnaire
de la Région Est & Nord (L'Indigent.
Òrgan setmanari revolucionari de
la Regió Est-Nord). El redactor en cap signava com Eh. Kécsatfoux? (Eh,
què fas?). En van ser responsables Émile
Hyppolyte Godart, Edouard Fores, Larando, J. Michiels (administrador) i
Lamare
(Anon, impressor gerent).
Tirà 4.000
exemplars. Hi van col·laborar, entre d'altres Duhoux,
Edouard Pflug (Goeffroy) i Henry
Zisly. En sortiren dos
números, l'últim el 12 de març de
1892, i en aquest darrer número es publicà un
Chant du déchard, on es
demanava que
magistrats, policies, banquers, etc., fossin tractats pel
«bon doctor
Guillotin».
***

Capçalera
del San
Francisco Chronicle
- Exabrupte del San Francisco Chronicle: El 27 de febrer de 1908 el diari San Francisco Chronicle de San Francisco (Califòrnia, EUA) considera que el fet d'afirmar les conviccions anarquistes és «una prova decisiva de follia incurable» i que havia de portar els seguidors d'aquesta «doctrina detestable» que és l'anarquisme al confinament en un asil psiquiàtric de per vida. Segon aquest diari, tots els àcrates, «inútils com les rates i molt més perillosos», ja siguin nadius o estrangers, havien de ser privats de la seva ciutadania i la seva literatura i premsa s'havia d'escombrar de les bústies i dels quioscos de tots els Estats nord-americans.
***
Nota
sobre l'acte publicada en la revista de Buenos Aires Caras y Caretas del
5 de març de 1910
- Míting contra la
tortura carcerària: El 27 de febrer de 1910 se
celebra al Parque de los Patricios
de Buenos Aires (Argentina) un míting anarquista contra el
empleats de la Presó
d'Encausats de Buenos Aires acusats de tortura carcerària. A
aquest acte,
organitzat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)
i la Confederació Obrera
Regional Argentina (CORA), s'adheriren diversos sindicats (blanquers,
carreters,
fogoners, forners, fusters, mossos, pintors, portuaris, sabaters,
talabarders,
vidriers, obrers del vímet, etc.) i grups («Centro
Nueva Era», etc.), i
intervingueren destacats militants, com ara Carlos Balsán,
Salvador Caputo, Rodolfo
González Pacheco, Alberto Manresa Herrero, Francisco
Sarache, Antonio Zamboni,
entre d'altres.
Míting contra la
tortura carcerària (27 de febrer de 1910)
***
Els
processats de la "Banda Bonnot" a l'Audiència
- Veredicte del procés a la «Banda Bonnot»: El 27 de febrer de 1913, a l'Audiència del Sena de París (França), després de 25 dies de sessions, s'acaba el procés a la «Banda Bonnot». El veredicte va ser força dur: Raymond Callemin, Eugène Dieudonne, André Soudy i Antoine Monier, són condemnats a mort; Paul Metge i Edouard Carouy a cadena perpètua –aquest darrer se suïcidarà el mateix dia a la seva cel·la. Per a la resta de pretesos còmplices: Jean de Boë, 10 anys de treballs forçats; Gauzy, 18 mesos de presó; Kibaltchiche (Victor Serge), cinc anys de presó. Només Rirette Maîtrejean és absolta. La pena d'Eugène Dieudonne va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat, i després de diverses fugues de la presó, va ser finalment indultat el 1925 gràcies a una campanya portada a terme per Albert Londres.
***

Notícia
de l'atemptat publicat a La
Vanguardia de Barcelona del 1 de març de 1921
- Atemptat contra
Ramon Esteve: El 27 de febrer de 1921 l'inspector de
tramvies Ramon Esteve,
després d'haver fet la revisió a un cotxe a
l'estació del Morrot, al port de
Barcelona (Catalunya), és tirotejat per un desconegut. Dels
dos trets que
sortiren de l'arma agressora només un li ferí
lleugerament en una mà. El
ferroviari declarà que no pertanyia a cap sindicat i que
ignorava les causes de
l'agressió, però el moviment anarcosindicalista
el tenia per un policia
infiltrat entre el personal de la companyia ferroviària. Les
forces de l'ordre atribuïren
aquest atemptat al grup d'acció de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
que es reunia en un domicili del carrer Toledo del barri
barceloní de Sants
format per una quarantena de membres (Vicenç Sales, Rosari
Benavent, Ramon Archs
Serra, etc.).
***

Portada
del fullet d'aquesta conferència
- Conferència Les Artisans de l'Avenir: El 27 de
febrer de 1921 el filòsof anarcoindividualista Han Ryner
pronuncia una
conferència a la Sala Procope de París
(França) sota el títol Les
Artisans de l'Avenir. Aquest important
text va ser publicat a començaments d'octubre d'aquell any a
París coeditat
entre la «Société des Amics de Han
Ryner» i l'editorial de la revista belga
d'avantguarda Ça Ira,
amb un
frontispici de Pierre Larivière.
***

Diverses seus de l'anarquista Unió Sindical Italiana (USI) assaltades pels feixistes (1921)
- Enfrontaments a Florència: Entre el 27 i el 28 de febrer de 1921, a Florència (Toscana, Itàlia), en el context exacerbat de l'ascensió del feixisme, es van produir enfrontaments especialment greus amb els feixistes que van causar la mort de dos ferroviaris: Gino Mugnai i Spartaco Lavagnini. Els feixistes van intentar després entrar al barri de San Frediano, però es van trobar una forta resistència per part dels militants radicals i de tota la població que s'atrinxerà darrera d'una barricada. A Certaldo, prop de Florència, l'anarquista Ferruccio Scarselli, mor destrossat per una bomba durant un enfrontament, mentre que a La Spezia l'anarquista Uliviero és assassinat per la policia. Al mateix temps, a Trieste, la Borsa del Treball és incendiada. L'1 de març, en resposta a les violències feixistes, una vaga general es declarada a Trieste i a Florència, ciutat on es produiran nous enfrontaments que causaren la mort de més de vint persones i van fer més d'una centena de ferits.
***
Foto
policíaca d'Stuart Christie
- Assalt a la casa d'Stuart Christie: El 27 de febrer de 1968 la casa de Hornsey, al nord de Londres (Anglaterra), del militant llibertari escocès James Stuart Christie, fundador de l'Anarchist Black Cross (ABC, Creu Negra Anarquista) i membre de l'Anarchist Federation of Britain (AFB, Federació Anarquista Britànica) és assaltada per la policia. El sergent detectiu de la secció especial de la Policia Metropolitana Roy Cremer, amb una ordre de registre, busca explosius relacionats amb l'atemptat contra l'ambaixada grega de novembre de 1967.
Naixements
Foto policíaca de Victor Dequet (16 de març de 1894)
- Victor Dequet: El
27 de febrer de 1844 neix a Pierrepont (Baixa Normandia,
França) l'anarquista
Victor Adonis Dequet –a vegades el seu llinatge citat
erròniament Deguet. Sos
pares es deien Joseph
Clovis Dequet, sabater, i Hortense Hugot. Soldat en el 43
Regiment
d'Infanteria de Línia durant la guerra francoprussiana, a
Saint-Privat-la-Montagne (Lorena, França) va ser ferit de
bala al colze
esquerre i el braç li va quedar anquilosat;
després de set anys i mig a
l'exèrcit, en 1872 va ser llicenciat amb pensió.
En 1882 ja vivia a París
(França) i treballava de mecànic. En 1888
assistí a les reunions celebrades a
la Cambra Sindical dels Manobres durant la campanya contra les oficines
de
col·locació i també assistí
a les del grup «Les Libertaires» del XX Districte.
El
20 de setembre de 1890 es casà al XIX Districte de
París amb Marguerite
Castille, marmanyera. En aquesta època vivia al 186 del
bulevard de la Villette
de París i treballava de mecànic. Els seus
domicilis sempre van estar vigilats
per la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de
Policia, que el
considerava «militant anarquista», i des d'abril de
1892 vivia al número 42 del
carrer Claude-Villefaux i a partir de desembre de 1893 al
número 120 del
bulevard de la Villette. El 16 de març de 1894, arran de
l'atemptat de Désiré
Joseph Pauwels contra l'església de la Madeleine de
París del dia anterior, va
ser detingut en una gran agafada contra el moviment anarquista; el seu
domicili, al carrer 120 del bulevard de la Villette, va ser escorcollat
sense
cap resultat. Aquell mateix dia va ser fitxat en el registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon.
Després de ser interrogat
pel jutge d'instrucció Henri Meyer, el 29 de març
de 1894 va ser posat en
llibertat. En aquesta època treballava d'armer. Victor
Dequet va morir l'11 de
març de 1895 al seu domicili, al número 32 del
carrer l'Orillon, de l'XI
Districte de París (França).
***

Notícia
del nomenament de Louis Coriol apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 30 de setembre de 1906
- Louis Coriol: El
27 de febrer de 1858 neix a l'antic X Districte de París
(França) l'anarquista
i antimilitarista Louis Coriol. Sos pares es deien François
Coriol, pintor de
persianes, i Julie Françoise Bernard. Es guanyava la vida
com pintor en la
construcció. En 1886 vivia al número 43 del
carrer Thermopyles de París. En
1904 va ser acomiadat de la seva feina a la Companyia de Tramvies de
Tunis (Tunísia)
i, sense recursos i malalt, va demanar en una carta enviada a Georges
Yvetot,
secretari de la Borsa del Treball, suport econòmic per a ser
repatriat. El
setembre de 1906, en substitució de V. Casse, va ser nomenat
secretari de la Secció
del X Districte de París de l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA). Va
ser un dels 21 signants del cartell «Aux soldats»,
editat pel Grup Lliure de
Propaganda Antimilitarista, agrupació dissident de l'AIA,
que va ser aferrat durant
la nit del 22 al 23 d'abril de 1907 als carrers de París, i
on es feia una
crida als soldats a desobeir i a no reprimir la manifestació
del «Primer de
Maig». Dels 12 signants del manifest processats
(Louis-Alexandre Aulagnier,
Camille Binet, Louis Coriol, Charles-Gaston Delpech,
François Grauvogel, Raoul
Lelong, Eugène Moucheboeuf, Lucien Prieur, Firmin Salles,
Henri Turpin, Auguste
Vallet i André Veber), va ser l'únic que,
després d'un temps tancat a la
infermeria de la presó parisenca de Fresnes, va ser posat en
llibertat
provisional per mor del seu delicat estat de salut. Jutjat tot el grup
entre el
24 i el 25 de juny de 1907 per l'Audiència del Sena per un
delicte de «provocació
a la desobediència de militars», finalment tots
van ser absolts. Sembla que
estava subscrit a la revista L'Avenir
Social de Madeleine Vernet. Entre el 24 i el 31 d'agost de
1907 assistí al
Congrés Anarquista Internacional que se celebrà a
Amsterdam (Països Baixos).
Era vidu de Rose Veroile. El seu últim domicili fou al
número 19 del carrer
Faubourg du Temple. Greument malalt del cor, Louis Coriol va morir el 2
d'octubre de 1907 a l'Hospital Lariboisière de
París (França).
***
Retrat de Gustave Mathieu aparegut en el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 8 d'abril de 1893
- Gustave Mathieu: El 27 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 26 de febrer– de 1866 neix a Guise (Picardia, França) l'anarquista Gustave Louis Mathieu. Nasqué al Familisteri, creat per l'industrial i filantrop Jean-Baptiste André Godin a Guisa, on sos pares (Eugène Joseph Mathieu i Marie Anne Eugénie Leroux) treballaven i on ell mateix començà a fer feina molt jove com a obrer emmotllador. Ben aviat començà a freqüentar les reunions anarquistes. El setembre de 1887 va ser detingut pels gendarmes per haver aferrat dos cartells manuscrits per a denunciar l'acomiadament improcedent per part de Godin del company Bal i també ell, juntament amb son germà Émile, va ser acomiadat. Durant la tardor de 1887 marxà a Morlanwelz (Hainaut, Valònia), on treballà d'obrer emmotllador i participà en la creació d'un grup anarquista. Va ser perseguit per diversos robatoris i va ser declarat per les autoritats belgues sospitós de pertànyer al grup d'expropiadors anarquistes de Vittorio Pini i de Placide Shouppe. En 1889 va ser processat a Saint-Quentin (Picardia, França) per propaganda anarquista. En 1890 s'instal·là a Saint-Ouen (Illa de França, França) i milità en el grup anarquista de Saint-Denis. Amb Charles Simon (Biscuit), treballà en un comerç de pintures i vernissos a l'engròs a Saint-Ouen regentat per l'antic communard i anarquista Auguste Viard. Després de la mort de Viard, el 17 de gener de 1892, Simon i Mathieu, a petició de sa vídua, s'emportaren 20.000 francs de mercaderies que amagaren en diferents hangars. Sospitós de complicitat en els atemptats de Ravachol de l'11 i del 27 de març de 1892, va ser detingut, però el 10 d'abril de 1892 s'ordenà el sobreseïment de la seva causa. Davant noves amenaces de detenció, es refugià a Londres (Anglaterra). La vídua Viard, arremesa per un creditor, acusà Simon i Mathieu de robatori. El 5 de maig de 1892 ambdós, en rebel·lia Mathieu, van ser condemnats pel X Tribunal Correccional a cinc anys de presó per complicitat en l'encobriment. El juny de 1892, durant el primer judici contra Ravachol, envià una carta des de Londres on intentava disculpar aquest de determinades acusacions incriminatòries de Charles Chaumentin (Chaumartin) i exigia l'absolució de Joseph Beala. En aquesta època col·laborà L'Endehors (1891-1893), de Zo d'Axa. De tornada a França, el 26 de març de 1893 va ser detingut a Saugland (Saint-Michel en Thiérache, Picardia, França) i el 9 d'agost d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència de l'Aisne per un robatori a Saint-Michel que li volien encolomar, però va ser absolt. Arrossegant la condemna del 5 de maig de 1892, el 26 d'agost de 1893 va ser novament jutjat i condemnat a un any de presó i a dos anys de residència controlada –la vídua de Viard es trobava en parador desconegut i d'aquesta manera condemnà un innocent abans de condemnar-se ella. Purgada la pena, s'exilià primer a Anglaterra i després a Bèlgica, on participà en un robatori destinat a finançar l'evasió de Simon, condemnat a treballs forçats en deportació durant el procés de Ravachol; però Mathieu va ser detingut, jutjat i condemnat a cinc anys de presó que va punir a Louvain, moment que aprofità per instruir-se culturalment. De bell nou a França, treballà com a venedor ambulant de llenceria pels mercats de la regió parisenca i de Guisa. Durant el període d'entreguerres estava subscrit al periòdic parisenc de Pierre Monatte La Révolution Prolétarienne (1923-1939). Gustave Mathieu va morir el 14 de gener de 1947 al seu domicili de Guisa (Picardia, França).

"Sans Patrie"
- Paulin Mailfait: El 27 de febrer de 1867 neix al barri de Notre Dame de Charleville (Ardenes, França) el militant anarquista Hubert Paulin Mailfait. Sos pares es deien François Mailfait, llimador, i Catherine Clin. Amb vuit anys va començar a treballar en un vidrieria i més tard es farà ferrer, ferreter i calderer. En 1889 es va adherir al cercle socialista «L'Étincelle» de Charleville. L'1 de maig de 1889 va robar una cigarrera als Magasins Réunis i va passar aquest dia empresonat. El 6 d'octubre de 1890, acompanyat de son germà Paul i d'Edmond Midoux, van agredit un client en un bar, trencat els tassons i l'aparador de l'establiment; tots tres van ser tancats sis dies a la presó. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per agressió. El 9 d'agost de 1891 va ser donat de baixa de «L'Étincelle» per no pagament de les quotes. El 18 d'octubre de 1891 va crear, amb Bouillard, Thomassin, Leroux i altres, el grup de «Les Sans Patrie» (Els Sense Pàtria); en la seva proclama podem llegir: «El nostre nom [«Els Sense Pàtria»] és una declaració de guerra al militarisme i a la idea de conquesta o d'esclavatge dels pobles.». El març de 1892 Mailfait organitzà, amb Leroux i Moray, la deserció d'un company, Loriette, soldat del 132 Regiment de Reims; tot marxà segons estava previst, però Loriette, un cop evadit, es va lliurar a la gendarmeria i va denunciar els companys. Mailfait i Moray van haver d'estar un temps refugiats a Bèlgica. Leroux finalment va ser detingut i, intentant fugir dels gendarmes, va caure en un canal, on va morir ofegat en no saber nedar. Mailfait va ser detingut per la policia belga més tard a Sprimont, després dels atemptats de Lieja, i un cop extradit cap a França, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Charleville el 22 de juny de 1892 i condemnat a vuit mesos de presó que purgarà a Rethel. El 19 de febrer de 1894 la policia va escorcollar ca seva, però només va descobrir un exemplar del periòdic La Révolte. El 20 de febrer de 1901 va ser condemnat a vuit dies de presó per violència i insubordinació a un agent. En 1906 s'havia establert com a artesà pel seu compte. El 13 de novembre de 1911 va ser condemnat a sis mesos de presó, a resultes de les manifestacions contra l'encariment de la vida, després que hagués provocat disturbis al centre de Charleville. El juliol de 1912 va participar en la creació del Grup Comunista Anarquista de Charleville. En 1923 figurava en la llista policíaca dels anarquistes de la zona i aquest mateix any es va instal·lar a París. Va tenir set infants. Paulin Mailfait va morir el 30 d'agost de 1927 al seu domicili d'Étion (Ardenes, França; actualment una barriada de Charleville, Ardenes, França).
***
Foto
policíaca de Georges Brunet (4 de febrer de 1894)
- Georges Brunet: El
27 de febrer de 1868 neix al IX Districte de París
(França) l'anarquista
Georges Brunet, conegut sota diversos pseudònims (La Violette, La
Terreur des bouts de bois, Bouget des dames, Gournot, Le
Petit Menuisier).
Era fill natural de la costurera Marie Madelaine Brunet.
Es guanyava la vida treballant de fuster i d'ebenista. Entre 1886 i
1887 milità
en la Lliga dels Antipatriotes i fou orador en un gran
míting d'aquesta
organització que se celebrà el 18 de setembre de
1887 a la sala Favié de París,
juntament amb Alexandre Tennevin, Jean-Baptiste Louiche, Jacques Prolo,
Alain
Gouzie, Edouard Devertus i Bebin. El 23 de novembre de 1887 va ser
detingut,
amb els companys Adolphe Guillemard, Jules Leroux, Jules Rousset i
Louis
Thirion, després d'haver-se negat a pagar en un restaurant
on havien sopat;
durant el judici declarà: «Teníem fam i
tenim dret a menjar. Hem fet això per
principis», i cadascun va ser condemnat a tres mesos de
presó. Sembla que es el
mateix Brunet que el desembre de 1887 era secretari de la XVIII
Secció de la
Cambra Sindical dels Manobres. En aquesta època assistia a
les reunions del
grup anarquista de La Goutte d'Or que es reunia a la Sala Brioude, al
carrer
Myrha. En 1888 va ser cridat a files i destinat als Serveis Auxiliars
de l'exèrcit
per «mala dentició». El 20 de
març de 1888 fou un dels oradors, amb Charles
Malato i altres, en el míting antiboulangista que se
celebrà a la sala Favié.
En aquesta època freqüentà el Cercle
Anarquista Internacional (CAI), el lloc
més important de trobada de militants de l'època
fundat en 1888 i que es reunia
a la Sala Horel. També era secretari-tresorer del grup
«Lliga de Desertors»,
que ajudava els insubmisos i desertors. A finals de 1888
creà un nou grup, on
hi formava part Adrien Moucheraud i ell feia de tresorer. En 1889 era
membre
del Comitè de Socors als Familiars i Detinguts
Polítics, el secretari del qual
fou Benoît Morel i el tresorer Gabriel Cabot. El 15 de juny
de 1889, juntament
amb una quarantena de companys (Baudoin, Cabot, Courtois, Lucient
Laurens, Leboucher,
Riemer, Tresse, etc.), participà en la primera
reunió del grup «La Joventut
Anarquista de París», celebrada al
número 2 del carrer Écluses Saint-Martin, on
es va distribuir el manifest «Appel aux jeunes
gens» (Crida a la joventut). Fou
candidat abstencionista a les eleccions legislatives de 1889 en una
campanya
portada a terme per Le Père Peinard. El setembre de 1889
assistí al
Congrés Internacional Anarquista de París, on
s'oposà a les teories
il·legalistes defensades per Edouard Devertus. Per manca de
segell als cartells
abstencionistes, va ser condemnat a una multa de 500 francs i, per
negar-se a
pagar-la, va ser condemnat la tardor de 1890 a una pena de
reclusió i tancat a
la presó parisenca de Sainte Pélagie. El gener de
1890 en una reunió del grup «Els
Anarquistes de Montmartre» va fer costat Tennevin en el
suport que les dones es
poguessin reunir elles sense homes presents, proposició que
va ser combatuda
per Weil. Quan els debats que precediren la convocatòria del
Primer de Maig de
1890, ell fou un dels que se n'inclinaren per la
participació. El juny d'aquell
any preconitzà, segons un informe policíac,
«formar part de les cambres
sindicals perquè és un bon lloc per fer-hi
propaganda». El 23 d'agost de 1890
va fer una conferència amb Massey al Circ de Saint-Quentin
(Picardia, França)
davant unes cinc-centes persones. En 1891 participà, amb
Leboucher i Martinent,
en l'organització de sopars-conferències. Duran
el Primer de Maig de 1891 va
ser víctima de l'ona repressiva que atacà els
cercles anarquistes i patí una
condemna. El 30 de maig de 1891 va ser condemnat pel Tribunal
d'Apel·lació d'Amiens
a sis mesos de presó per «provocació a
atropament i ultratges als agents» i el
22 de juny d'aquell any tancat a la presó correccional de
Laon. En 1892
desaprovà la campanya de Sébastien Faure contra
el Primer de Maig i cosignà la
declaració afirmant que «el Primer de Maig,
engegat pels polítics, ha
esdevingut revolucionari i de tendències
anarquistes». A començament de 1893,
trobant el ferrocarril molt car, va fer una gira de
conferències amb bicicleta
a la zona d'oest de França (Angers, Nantes,
Vendôme, Rennes). L'estiu de 1893
participà en el projecte de creació del diari
anarquista Le
Réveil
International.
Durant la tardor de 1893, segons informes policíacs,
intentà
reconstituir l'antic grup «La Sentinelle de
Montmartre» o fundar un nou grup.
L'1 de gener de 1894 el seu domicili del carrer Louis-Blanc va ser
escorcollat.
En 4 de febrer de 1894 va ser fitxat per la policia i inscrit en el
registre
ferroviari de vigilància especial de fronteres. El 4 de
març de 1894 el seu domicili
va ser escorcollat i ell detingut. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894
va ser
jutjat per l'Audiència del Sena en l'anomenat
«Procés dels Trenta» i es
declarà
partidari de les cambres sindicals i de les associacions obreres, tot
dient que
mai no havia fet costat les teories il·legalistes; defensat
per
Gantier-Rougeville, va ser absolt. En aquesta època vivia al
número 25 del
carrer Stephenson del XVIII Districte de París. Durant la
primavera de 1897
tenia llogada una botiga, al número 15 del carrer Ravignan,
on se celebraven
les reunions anarquistes de la Biblioteca Social del XVIII Districte.
Segons un
informe policíac del 26 d'agost de 1897, formava part del
grup anarquista de
Montmartre «Les Tapageurs», creat per oposar-se a
la Biblioteca Social del
XVIII Districte organitzada per Pouget, acusat pels
anarcoindividualistes
d'haver-se aburgesat com Sébastien Faure. En ple
«Cas Dreyfus», el 5 de març de
1898 fou un dels oradors, amb François Broussouloux, Bruat i
Joindy, en un
míting llibertari celebrat a la Casa del Poble de
París per denunciar els
escàndols militars i els crims del militarisme. L'abril de
1898 vivia al número
8 del carrer Panama del XVIII Districte de París. L'octubre
de 1898 era
secretari del Comitè Central de la Vaga de la
Construcció de París,
desencadenat per iniciativa dels terrelloners. Sa companya fou Jeanne
Ballenghien. Georges Brunet va morir el 9 d'abril de 1908 al seu
domicili, al
número 20 del carrer Laghouat, del XVIII Districte de
París (França).
***
Foto
de la policia francesa de Friedrich Kniestedt (ca. 1908)
- Friedrich
Kniestedt: El 27 de febrer de 1873 neix a Köthen
(Saxònia, Imperi Alemany;
actualment Saxònia-Anhalt, Alemanya) l'impressor, llibreter
i propagandista
anarquista i anarcosindicalista Friedrich Max Karl August Kniestedt,
que va fer
servir diversos pseudònims (Weltenbummler,
Isegrimm, Kapitän
Satanaz, etc.). L'octubre de 1888 entrà com a
aprenent en
la fabricació de pinzells i graneres. El juny de 1889 va ser
condemnat, arran
de les lleis contra la repressió del socialisme, a vuit dies
de presó per ser
membre del Cercle de Lectura de Köthen. A Magdeburg
(Saxònia, Imperi Alemany),
l'abril de 1892 entrà a formar part de
l'Associació de Fabricants de Graneres. Cap
el novembre de 1892 participà, sense està
afiliat, en les activitats del Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya)
de Gosla (Baixa
Saxònia, Imperi Alemany), però va ser titllat
d'anarquista i deixà de freqüentar
les reunions. Posteriorment vagà per diverses ciutats
alemanyes (Bernburg,
Berlín, Neuruppin, Postdam, Aken, Dresden, Dessau,
Lippstadt, Hannover, etc.) buscant
feina i fent propaganda antimilitarista. El maig de 1896 es
casà a Aken amb
Elisa Hedwig Augusta Wolf, amb qui comprà una petita botiga
de queviures i on
creà una petita fàbrica de graneres. Cap el 1907
s'instal·là a París
(França),
on vivia al número 42 del carrer de Malte. Segons diversos
informes de la
policia francesa de 1908 i 1909, encapçalava el
«Grup Alemany de Discussió
Lliure», adherit a la Federació Anarquista Jueva
de París, que es reunia al Bar
Sylvain (número 17 del carrer Petits-Champs) i que agrupava
anarquistes
alemanys, txecs, serbis i altres pobles eslaus. Abans de maig de 1909
emigrà al
Brasil i s'instal·là a la colònia
anarconaturista «Zukunft» (Futur),
localitzada a la riba del riu Ivaí (Paraná,
Brasil). Decebut de l'experiència
comunal, s'establí com a agricultor, però
després de continues lluites amb
l'oligarquia local, acabà treballant en una hisenda de
cafè a São Paulo, d'on
retornà a Alemanya. Entre 1910 i 1913 visqué a
Berlín, on presidí la Union der
Anarchisten Vereine (UAV, Unió de Clubs Anarquistes). Als
voltants de 1913
emigrà per segona vegada a Amèrica i en 1917
s'instal·là a Porto Alegre (Rio
Grande do Sul, Brasil), on hi havia una important colònia
d'obrers alemanys,
molts dels quals eren anarquistes. A Porto Alegre fou un dels membres
destacats
de l'anarcosindicalista Sozialistischer Deutscher Arbeiterverein (SDA,
Associació dels Treballadors Alemanys) i del seu
òrgan d'expressió Sozialistischer
(1920-1923). Entre 1920
i 1930 publicà a Porto Alegre el periòdic
anarquista en llengua alemanya Die Freie
Arbeiter –entre març i maig de
1925 va ser prohibit i en el seu lloc s'edità Zirkular
(Circular). Fou un dels promotors del Congrés Socialista
en Llengua Alemanya del Brasil, celebrat el maig de 1923 al local de la
Federació Obrera de Rio Grande do Sul, que
reagrupà 14 associacions d'aquest
estat brasiler i que, després de diverses discussions, es
decantà per
l'anarquisme. A finals de 1924 abandonà la
fàbrica de graneres Pettersen on
feia feina i durant uns mesos muntà una fàbrica
de pinzells pel seu compte. El
febrer de 1925 obrí una llibreria (Llibreria Internacional),
que gestionà la
seva companya, i en 1927, arran de la venda d'uns terrenys,
n'obrí una de més
gran al número 1.195 del carrer Voluntários da
Pátria de Porto Alegre. En
aquesta època va ser nomenat tresorer de la
Federació Obrera de Rio Grande do
Sul i en 1930 abandonà aquesta federació arran
que es canviessin els estatuts i
que només poguessin estar afiliats les «persones
actives dins del procés
productiu» (exclusió dels
intel·lectuals). La firma capitalista «Mentz e
Co.»
li va oferir cofundar una fàbrica de graneres amb condicions
molt avantatjoses
per a ell, però rebutjà la idea ja que per
principis no admetia tenir assalariats
que poguessin ser explotats. Durant els anys trenta
esdevingué director del
periòdic anarquista de Porto Alegre La
Lucha. En aquests anys, una part de la colònia
alemanya començà a prendre
partit pel nacionalsocialisme i en 1932 va tenir la primera topada
seriosa quan
els nazis, encapçalats per l'excomunista Ehricht,
volgué fer-se, sense èxit,
amb el control de la Caixa de Socors del Bairro Navegantes de Porto
Alegre, la
qual dirigia i en la qual promocionà activitats culturals de
tota mena (grup
teatral, gimnàstica, cant, esport, classes d'idiomes, etc.).
Entre abril de
1933 i octubre de 1937 publicà a Porto Alegre el
periòdic en llengua alemanya
antifeixista Aktion,
òrgan de la Liga
für Menschenrechte - Ortsgruppe Porto Alegre (Lliga dels Drets
Humans - Grup Porto
Alegre) –aquest periòdic va ser prohibit entre
febrer i juliol de 1937 i fou
substituït de febrer a abril per Alarm
(Alarma) i de maig a juliol per Das
Deutsche Buch (El Llibre Alemany). En 1937 un drama
assolà sa família, son
fill Max esdevingué membre de l'organització nazi
Deutsche Arbeitsfront (Front Alemany
del Treball) i aquest permeté que sa germana, d'11 anys,
participés en un acte
propagandístic nacionalsocialista. Friedrich Kniestedt va
ser detingut al
Brasil una cinquantena de vegades, processat en diverses ocasions per
delictes
d'impremta, reclòs més d'un any en un camp de
concentració, la seva impremta va
ser destruïda per la policia i la seva llibreria assaltada per
les joventuts
hitlerianes. El règim nacionalsocialista li
retirà la nacionalitat alemanya.
Entre 1934 i 1937 publicà en el seu periòdic
antinazi Aktion les seves
memòries. Participà en el Comitè
d'Ajuda als
Militants Anarquistes Alemanys, fundat a Suècia per la
Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs) i amb el
suport del «Fons Alexander Berkman» dels Estats
Units, i en l'edició del
butlletí Do Movimento dos
anti-nazis
alemaes do Brasil. El 29 de desembre de 1942 morí
sa companya Elisa Hedwig.
Friedrich Kniestedt va morir d'una crisi cardíaca el 12
d'octubre de 1947 a
Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i va ser enterrat el 13
d'octubre
d'aquell any. En 1989 es traduïren al portuguès i
es publicaren les seves
memòries sota el títol Memórias
de um imigrante
anarquista i en 2013 es publicà el text original
en l'alemany per primera
vegada en format llibre amb el títol Fuchsfeuerwild.
Erinnerungen eines anarchistischen Auswanderers nach Rio Grande do Sul.
Friedrich
Kniestedt (1873-1947)
***
Esquela
de la defunció de Rosa Maggio apareguda en el diari
marsellès Le
Petit Provençal del 27 de febrer de 1926
- Rosa Maggio:
El 27
de febrer de 1880 neix a Rivalta Bormida
(Piemont, Itàlia) l'anarquista Rosa Maggio,
també coneguda com Rose
Maggio o Rose Maggi. Sos pares es deien
Angelo Maggio i
Caterina Limberti. Son
company fou l'anarquista Giulio Baistrocchi, a qui se li va decretar
l'expulsió
de França per una ordre ministerial del 3 de setembre de
1900 que li va ser
notificada el 29 de gener de 1902. Ella va ser fitxada en 1902 i vivia
al carrer
Pénitents Bleus del I Districte de Marsella. Treballava de
jornalera a la
companyia «Maurel et Prom», però va ser
acomiadada per ser una de les principals
instigadores de la vaga de triadores de goma de setembre de 1900.
Posteriorment
va fer feina de jornalera a la fàbrica de lones
«E. Cauvin-Yvose», els patrons
de la qual se sentien satisfets d'ella però pensaven que
tenia un caràcter
violent i sabien que tenia idees subversives. Mantingué
estretes relacions amb
anarquistes marsellesos, especialment amb Joseph Trotebas, que vivia al
bulevard Roux del IV Districte de Marsella i mantenia
correspondència amb
Baistrocchi a Itàlia. Estava fitxada en el registre de la
Seguretat General francesa.
Rosa Maggio va morir el 25 de febrer de 1926 a l'Hôtel-Dieu
de Marsella (Provença,
Occitània) i va ser enterrada dos dies després.

Gino
Paolo Fabbri
- Gino Paolo
Fabbri: El 27 de febrer de 1882 neix a Ariano nel Polesine
(Vèneto, Itàlia)
l'anarquista Gino Paolo Luigi Fabbri. Sos pares es deien Francesco
Fabbri i
Annetta Calzoni. Només pogué fer els estudis
elementals. Quan tenia 16 anys el jutge
d'Ariano nel Polesine el va condemnar a tres dies de
reclusió per furt. Emigrà
a Savona (Ligúria, Itàlia), on
començà a militar en el Partit Socialista
Italià
(PSI), però ràpidament es passà al
grup anarquista local, on començà a destacar
com a agitador i propagandista antimilitarista. Per aquesta intensa
activitat
militant, va ser processat i condemnat en diverses ocasions: el 15 de
gener de
1904 va ser denunciat per «per injúries i
cops»; el 18 de setembre d'aquell any
va ser imputat per «violència,
resistència, ultratge i danys» en
ocasió d'una
vaga general; el 10 de juliol de 1905 el Tribunal
d'Apel·lació de Gènova
(Ligúria, Itàlia) el condemnà a 30
dies de reclusió per «ultratge»,
condemna
que va ser amnistiada el 7 d'agost d'aquell any; el juny de 1907 va ser
denunciat per «instigació al delicte i per
provocació a la desobediència de
soldats» i per haver participat en la publicació i
difusió a Savona del número
únic del periòdic Verso
la Rivoluzione
Sociale; el 28 de novembre de 1907 va ser condemnat per
«crits sediciosos
en una desfilada» a un mes d'arrest, que purgà a
la presó de Savona. El 15 de
juny de 1910 s'embarcà a Gènova a bord del vapor Savoia cap al Brasil i
s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on
continuà amb la seva activitat d'agitador anarquista. Durant
1911 el consolat
d'Itàlia a Buenos Aires envià nombrosos informes
seus, com ara la seva
participació en un míting antigovernamental
contra la carestia de la vida, en
un míting anticlerical i en la vaga dels treballadors dels
tramvies. En 1912 es
va informar des de l'Uruguai de la seva participació en el
moviment anarquista
de Montevideo. A la capital uruguaiana es relacionà, amb
Aurelio Paganelli,
Antonio Destro, Domenico Aratari i altres, amb el grup editor de la
revista Studi Sociali. El 16
d'agost de 1918 va
ser detingut com a autor d'un tret contra les autoritats durant un
míting
celebrat tres dies abans. A finals d'agost de 1918 reduí
dràsticament la seva
frenètica activitat política, dedicant-se
principalment al comerç de teles i
d'articles de merceria en una botiga a Montevideo. El desembre de 1930
les
investigacions de la policia informen al Ministeri de l'Interior que
militava
de manera moderada en el moviment anarquista. El 15 de març
de 1934 la
Prefectura de Savona l'esborrà de la llista d'anarquistes de
la seva província,
ja que «durant els últims trenta anys residia amb
sa família a Montevideo,
portant una vida retirada i, encara que conservant les idees
antifeixistes, no
semblava portar a terme cap activitat política».
El setembre de 1941 encara
vivia a Montevideo i formava part d'un Comitè
Democràtic Italià de Solidaritat
amb l'Anglaterra; a Itàlia encara estava inscrit en el
Registre de Fronteres de
la policia amb ordre de detenció si se'l trobava. Les
últimes notícies sobre
ell daten de 1950 i són notícies informatives
entre les comissaries de Savona i
de Rovigo on només es cita que encara no havia retornat a
Itàlia. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Giuseppe
Monanni
- Giuseppe Monanni: El 27 de febrer de 1887 neix a Arezzo (Toscana, Itàlia) un dels principals representants de l'individualisme anarquista italià, l'editor, periodista i propagandista Giuseppe Monanni, Mony. Tipògraf de professió, va fundar en 1907 a Florència la revista anarquista Vir, on col·laboraran Giovanni Baldazzi, Sem Benelli i Oberdan Gigli, entre d'altres. Més tard col·labora en Grido della Folla, amb Giovanni Gavilli i la que serà sa companya Leda Rafanelli. En 1908 la parella s'instal·la a Milà on col·laborarà en diversos periòdics i publicacions, com ara La Rivolta (1911) i La Libertà (1913-1914). Paral·lelament a aquesta activitat periodística, Monanni desenvolupa una intensa tasca editorial que s'escampa per tots els ambients anarquistes i culturals, sota el nom, primer de Libreria Editrice Sociale (1910-1915), més tard com Casa Editrice Sociale (1919-1926) i, finalment, Casa Editrice Monanni (1926-1933). Així publicarà tots els clàssics de l'anarquisme individualista (Nietzsche, Palante, Giuseppe Ferrari, etc.). Quan esclata la Primera Guerra Mundial es trasllada a Suïssa juntament amb altres companys. Quan torna a Itàlia, assisteix a la instauració del feixisme que dificultarà tota la seva propaganda amb un ambient repressiu de detencions, d'empresonaments i d'assassinats. Malgrat això, en 1925 crea amb Carlo Molaschi L'Università Libera, però, després de l'aprovació de les Lleis especials, la seva activitat es veu limitada a l'educació general. A més a més, ha de cessar en la seva activitat editorial per raons financeres i polítiques. Amb la caiguda del feixisme a Itàlia i el final de la guerra, col·labora de bell nou, sota el pseudònim Mony, en el periòdic Libertario. Giuseppe Monanni va morir el 4 de desembre de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia).
---
| « | Febrer 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | ||||||
| 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
| 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
| 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
| 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | |