Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 23 de desembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Tribuna Libre

- Surt La Tribuna Libre: El 23 de desembre de 1891 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número de La Tribuna Libre. Periódico quincenal comunista-anárquico. Va ser redactat per J. Antonio Durán, Vicente García, Ramón Navarro, Miguel Rubio i J. Antonio Durán. En sortiren tres números l'últim el 23 de gener de 1892.

***

Capçalera d'un número de La Protesta Libre

- Surt La Protesta Libre: El 23 de desembre de 1906 surt a Chiclayo (Chiclayo, Lambayeque, Perú) el primer número del periòdic La Protesta Libre. Semanario socialista anárquico. Defensor de la classe obrera. Portava els epígrafs: «Llibertat, Justícia, Fraternitat - Constància, Llum i Treball». Era una publicació dels afiliats a la societat gremial «Universal de Obreros» i estava dirigit pel fuster ebenista d'origen mestís Manuel Uchofen Patazca, amb el suport de Gabriel A. Quijano y Germán, Manuel Mechán i Baltasar Morán. Uchofen també va fer d'impressor i entre 1909 i 1922 dirigí La Abeja, a més de centres d'estudi, escoles i llibreries àcrates a pobles i hisendes, i per aquestes activitats va ser perseguit per les autoritats. La Protesta Libre publicà notícies i textos de tota casta (orgàniques, nacionals, internacionals, culturals, espectacles, anticlericals, antimilitaristes, sindicals, mutualistes, etc.) i sortia amb publicitat. Hi trobem textos de Víctor Manuel Apaestegui, Manuel Bancayán García, J. de D. Bedoya, J. Bernat, Paco J. Carrillo, Josefina Conasi, Alberto Coutouné, Christian Dam, Anna de Gigli, José Ehueca, Víctor E. García, Augusto B. Leguía, J. Limo y López, José Loconi, Miguel Lozada, José Martí, Baltasar Morán, Francisco F. Muro, Ramón Navarrete, Tomás R. Pardal, Macatran Penegro, J. Pimentel Ortega, Gregorio Ponce de León, Gabriel A. Quijano y Germán, Eva Risto, Juan Rondán, José M. Saavedra, Bartolomé Tavera Acosta, José Teixidó, M. Torres, Manuel Uchofen Patazca, M. V. Villarán, Rafael Villena i Santiago Vinces, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'obra de teatre d'Alberto Mario Lazzoni ¡Martir!. Sembla que l'últim número va ser el 25, de maig de 1910.

Naixements

Luigi Fabbri fotografiat per Coniugi Canè

- Luigi Fabbri: El 23 de desembre de 1877 neix a Fabriano (Ancona, Itàlia) el mestre, militant i intel·lectual anarquista Luigi Fabbri –en ocasions va fer servir el pseudònim Catilina. Nascut en una família acomodada, va rebre una acurada educació a Montefiore i a Recanati, i a la Universitat de Macerata va estudiar Magisteri i Dret. Entre 1890 i 1891 va abandonar la fe catòlica en la qual va ser educat. Quan encara estudiava, amb 16 anys, va començar a estudiar el pensament llibertari de la mà de Virgilio Condulmari, passant del republicanisme a l'anarquisme. En 1894 va ser detingut per primer cop i condemnat per haver redactat, imprès i difós un manifest antimilitarista. En 1897 va conèixer Malatesta a Ancona, convertint-se des d'aleshores en un dels seus millors interpretes i expositors de la seva obra. Va col·laborar assíduament en el periòdic L'Agitazione, d'Ancona, entre 1897 i 1898, fins la seva prohibició. Entre 1899 i 1900 va estar confinat a Ponça i Favignana. En 1900 va instal·lar-se a Roma on començarà a estudiar Farmàcia i freqüentarà els cercles literaris i periodístics. Entre agost de 1903 i desembre de 1911 va publicar a Roma, amb Pietro Gori, la revista Il Pensiero. En aquesta època col·laborarà en la revista anarquista de Patterson (Nova York) La Questione Sociale i en altres periòdics anarquistes, a més de col·laboracions periodístiques en Il Messaggero i Avanti, de Roma. En 1907 es va casar amb sa cosina Bianca i va assistir com a delegat al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam. En 1908 va instal·lar-se a Jesi i l'any següent a Bolonya, on durant un temps va ser secretari del Sindicat Metal·lúrgic. En 1910 va aconseguir el diploma de mestre i va començar a fer classes a Cespellano, i a partir de 1913 obtindrà un lloc estable de professor a Fabriano. Entre 1913 i 1914 va col·laborar en Volontà, d'Ancona, interrompuda per la Setmana Roja, en la qual participarà activament, i en la nova sèrie de 1919. Pels seus articles antimilitaristes serà arrestat nombroses vegades. Després d'un breu exili a Suïssa arran de la repressió sorgida a conseqüència de la Setmana Roja, va retornar a la seva escola. En 1915 va traslladar-se a l'escola de Corticella (Bolonya), on va ser constantment vigilat per les autoritats mentre realitzava tasques clandestines contra la guerra, com ara la seva resposta al «Manifest dels Setze». Entre els anys 1918 i 1922 va estudiar el procés revolucionari rus, decantant-se per l'antibolxevisme absolut, i va participar activament en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI), a part de diverses agressions feixistes. Va ser un dels puntals del periòdic anarquista Umanità Nova, de Milà (1920-1921), traslladat a Roma (1921-1924) després de la destrucció de la impremta pels feixistes. En 1923 va ser traslladat a una escola de Bolonya. Entre 1 de gener de 1924 i l'octubre de 1926 va participar en la revista llibertària romana Pensiero e Volontà, dirigida per Malatesta. En aquests anys va col·laborar en diverses publicacions llibertàries italianes, com Fede i Libero Acordo, i en La Protesta, de Buenos Aires, i La Revista Blanca, de Barcelona. Quan es va aguditzar el feixisme i va començar a ser molestar per escamots a Bolonya, Mussolini en va tenir coneixement i, en carta personal al cap de milícies feixistes bolonyeses, va recomanar que Fabbri fos vigilat, però mai no tocat. En 1926, quan els mestres italians van ser obligats a jurar fidelitat al nou règim feixista, va exiliar-se a França. Després d'algunes temptatives de feina a Montbeliard i a altres bandes, va instal·lar-se a París, on va residir entre 1927 i 1929, i va començar a publicar el quinzenal La Lotta Umana –d'octubre de 1927 al 18 d'abril de 1929. En aquestes dates són les seves discussions amb els «plataformistes» russos refugiats a París –Plataforma d'Organització de la Unió General dels Anarquistes (Nestor Makhno, Ida Mett, P'otr Arshinov, etc.). Expulsat de França per pressions de l'ambaixada italiana, com tots els redactors de La Lotta Umana, va trobar refugi a Bèlgica, però perseguit també allà va embarcar cap a l'Uruguai. Entre 1930 i 1935 va publicar a Montevideo Studi Sociali, i també va col·laborar en La Protesta i en el seu Suplemento, a partir de 1923. El cop d'Estat d'Uriburu a l'Argentina va fer afluir nombrosos militants anarquistes a Montevideo, reforçant el moviment anarquista uruguaià. A Montevideo va viure de fer classes en escoles italianes; aquestes escoles estaven subvencionades per l'ambaixada italiana i quan es va negar a passar las inspeccions dels delegats feixistes va ser acomiadat. En els últims anys de sa vida va viure gairebé en la indigència venent periòdics i llibres al carrer, sumat a desgràcies en l'àmbit personal: mort de Malatesta, deportació del seu amic Ugo Fedeli a Itàlia, guerra d'Abissínia. Malalt amb una úlcera d'estómac, va ser intervingut quirúrgicament en 1933, però en una nova intervenció, va morir el 24 de juny de 1935 en un hospital de Montevideo (Uruguai). Luigi Fabbri va lluitar dins del moviment anarquista contra el «nihilisme individualista» i contra la «monomania sindicalista». Entre les seves obres podem destacar Anarchia e comunismo scientifico, Carlo Pisacane (1904), Lettere ad una donna sull'anarchia (1905), La escuela y la revolución (1912), Giordano Bruno (1914), Lettere a un socialista (1914),  Influencias burguesas sobre el anarquismo, Dittatura e rivoluzione (1920), La controrivoluzione preventiva (1923), Vida y pensamiento de Malatesta (1945, pòstum). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa filla, Luce Fabbri (1908-2000), va seguir els passos de son pare i es va convertir en una important militant anarquista. A Jesi (Itàlia) existeix un «Centro Studi Libertari Luigi Fabbri».

***

Notícia del processament de François Pélaz apareguda en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 10 de febrer de 1906

- François Pélaz: El 23 de desembre de 1881 neix a Malagny (Viry, Savoia, Arpitània) l'anarquista i antimilitarista Ernest François Pélaz. Era fill de Joseph Pélaz, conreador, i d'Augustine Perréard, domèstica, i era el primogènit de set germans. Es guanyava la vida treballant de diferents oficis (perruquer, conreador) a Toló (Provença, Occitània). El 14 de novembre de 1902 va ser cridat a files i incorporat en el 3 Regiment de Zuaus acantonat a Sathonay (Lió, Forez, Arpitània), però el 19 de setembre de 1903 va ser dispensat per ser el major de família nombrosa. El gener de 1906 va ser un dels 31 signants de la Secció de Toló de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) del cartell «Conscrits!» i el 16 de gener va ser detingut, juntament amb tres companys perruquers (Pierre Jourdain, Alfred Rossini i Jules Roux), quan aferraven aquest cartell i feien propaganda antimilitarista entre els soldats del 111 Regiment de Línia a la zona de maniobres de Sainte-Anne de Toló. Processat per «paraules sedicioses, incitació a la desobediència, ultratge a l'Exèrcit i injúries a oficials de servei», va ser fitxat com a «antimilitarista anarquista militant». Sembla que també va ser membre del grup «La Jeunesse Libre» (La Joventut Lliure). El novembre de 1908 les seves dades van ser trobades en un quadern d'adreces decomissat en un escorcoll del grup local de «La Jeunesse Libre». El 12 de maig de 1914 es casà a Archamps (Savoia, Arpitània) amb la domèstica Suzanne Trottet. En aquesta època treballava de conreador i vivia oficialment a Viry. Quan esclatà la Gran Guerra, el 3 d'agost de 1914 va ser mobilitzat. El 24 de gener de 1916 va ser evacuat per malaltia i retornat a files el 23 de febrer d'aquell any. Novament malat el 17 de maig de 1916 i evacuat, va ser reintegrat el 7 d'octubre. El 6 de juny de 1917 va ser declarat desertor, però es reintegrà voluntàriament l'1 de novembre de 1918 en acabar la guerra. El 5 de febrer de 1919 va ser condemnat a cinc anys de treballs públics per «deserció a l'estranger en temps de guerra» i, després d'un temps a la presó de Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord), va ser reclòs l'1 de gener de 1920 a la penitenciaria de l'Île Madame al golf de Biscaia. El 7 de juny de 1920 va ser destinat als Tallers d'Obres Públiques de Bugia (Bugia, Algèria Francesa; actualment Algèria). François Pélaz va morir el 27 de juny de 1920 quan era traslladat a Ouenza (Tebessa, Algèria Francesa; actualment Algèria). En 1930 la policia el tenia com a desaparegut de Toló.

***

Necrològica de Salvador Pujol Navarro apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'abril de 1968

- Salvador Pujol Navarro: El 23 de desembre de 1893 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Salvador Pujol Navarro. Sos pares es deien Antoni Pujol i Rosalia Navarro. Fou un dels fundadors de la Secció Fabril de l'Agrupació Obrera del barri del Clot de Barcelona, bressol de molts militants llibertaris. En 1917 s'afilià al Sindicat de Ferroviari de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son germà, Pere Pujol Navarro, també fou ferroviari anarcosindicalista. En 1932 formava part de la junta de la Subsecció Ferroviaria de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) de la Federanció Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial treballà de ferroviari a Vauzelles (Borgonya, França). Posteriorment visqué a Nevers (Borgonya, França), on milità en la Federació Local de la CNT, i més tard, amb son germà Pere Pujol Navarro, s'instal·là a Las Cabanas, on continuà militant en la Federació Local confederal. Salvador Pujol Navarro va morir l'11 de gener de 1968 al seu domicili de Las Cabanas (Verdun, Llenguadoc, Occitània).

***

Miguel Aguilar Doñate

- Miguel Aguilar Doñate: El 23 de desembre de 1895 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Aguilar Doñate. Militant del Sindicat de Productes Químics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i membre del Comitè Pro Presos de Catalunya, participà activament en les gran lluites sindicals que sorgiren a partir de 1917. En 1922, fugint de la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França amb sa companya Dolores Morata Díaz i la parella s'establí a Lavelanet. Entre el 8 i el 10 de maig de 1926 va ser un dels ponents, amb César Flores, Joan García Oliver, Jacinto Soria i Joan Montserrat, del Congrés Anarquista celebrat a Marsella i on també assistiren el secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) Alexandre Shapiro, el delegat de la Unió Sindical Italiana (USI) Armando Borghi i el secretari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal Manuel Joaquin de Souza. Alguns apunten que fou expulsat de França en 1927 per dedicar-se a activitats revolucionàries. En 1931, amb la proclamació de la II República, la parella retornà a la Península. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Productes Químics de Barcelona i formà part de nombroses comissions sindicals creades per negociar amb la patronal. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i del Comitè Pro Presos, va ser qualificat com a «anarquista perillós», va ser empresonat durant curts períodes de temps com a pres governatiu a la presó Model de Barcelona. Exercí de tresorer del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El 4 de setembre de 1931, en plena vaga de la construcció, defensà a trets el Sindicat de la Construcció de la CNT, situat al número 25 del carrer de Mercaders de Barcelona, de l'assalt de la policia ordenat pel governador civil. Detingut per aquests fets, va ser deportat el febrer de 1932 a Bata. Més tard passà a ser obrer de la fàbrica «Azul Ultramar Casa Nubiola», de la qual va ser acomiadat després d'una vaga de diverses setmanes i acusat de col·locar explosius a la citada fàbrica. El 28 de febrer de 1933 va ser detingut acusat de complicitat en l'assassinat de l'encarregat de la Casa Nubiola, atemptat en el qual també resultà ferit el xofer Hermenegildo Bertran. Més tard, amb el suport dels companys Martí i Llorens, el Sindicat de Productes Químics li trobà una feina a la fàbrica «Blanc Zinc» del barri barceloní de Riera d'Horta. Durant la Guerra Civil esdevingué president del Sindicat de Productes Químics i comptador del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, jugant un paper important en l'organització de les indústries bèl·liques catalanes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França on continuà la seva militància. Quan la declaració de guerra, patí un decret d'expulsió i decidí emigrar a Mèxic. El 19 de juny de 1940 s'embarcà amb el Cuba, últim vaixell que sortí de Bordeus, amb son fill major Miguel, restant a Tolosa de Llenguadoc (Occitània) sa companya amb sos infants petits. Arribà a Fort-de-France (Martinica) i embarcà amb el Saint-Domingue, amb altres refugiats, fins a Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on arribà el 26 de juliol de 1940. L'abril de 1941 rebé el suport econòmic de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). Més tard sa companya i fills aconseguiren autorització per a emigrar, però no ho van poder fer a causa de la guerra. Miguel Aguilar Doñate va morir en 1954 a Mèxic sense haver poder reunir-se amb sa família.

Miguel Aguilar Doñate (1895-1954)

***

Marie-Thérèse Blanchong (1926)

- Marie-Thérèse Blanchong: El 23 de desembre de 1899 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Marie Thérèse Augustine Blanchong, també coneguda com Thérèse Blanchong-Souchy, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Edmond Gaspar Blanchong, polidor, i Marie Mathilde Bloqué, serventa. Freqüentà els cercles llibertaris parisencs i cap el 1920 conegué l'anarquista alemany Augustin Souchy, qui aleshores vivia al domicili dels pares de l'anarquista Émilienne Morin, i que esdevingué son company. En 1921 quan Souchy va ser expulsat de França, la parella s'establí a Berlín (República de Weimar; actual Alemanya), on cap el 1923 nasqué son fill Jean Souchy (Pojke). Entre 1923 i 1925 col·laborà des d'Alemanya per al periòdic parisenc Le Libertaire i en el número del 14 de gener de 1925 publicà una entrevista a Erich Mühsam que acabava de sortir de la presó i on aquest reafirmava les seves idees anarquistes. D'origen jueu, Souchy va perdre la nacionalitat alemanya amb la pujada del nazisme. Detinguda a Berlín, va ser posada en llibertat per error. En 1933 la parella abandonà Alemanya i s'instal·là a París. L'octubre de 1934, amb Charles-Auguste Bontemps i Daniel Guérin, parlar de la situació d'Alemanya a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). En 1934 vivia al número 85 al passeig Dahlias de Les Lilas (Illa de França, França) i participava, amb son company, en el Comitè de Defensa Social (CDS). Quan Souchy marxà cap a Espanya durant la Revolució, ella restà a París. El 22 d'abril de 1939 es casaren al V Districte de París i en aquella època vivien al número 113 del bulevard Saint Michel, domicili que des de 1935 figurava en la llista de domicilis anarquistes a controlar per la policia. Quan esclatà la II Guerra Mundial, Souchy, com a alemany, va ser reclòs en un camp d'internats al departament del Loira; poc després de l'Ocupació aconseguí passar a Zona Lliure i en 1942 embarcar cap a Mèxic, on restà uns anys. Durant l'Ocupació, per evitar el Servei de Treball Obligatori (STO) i ser enviada a Alemanya, entrà a treballar a les Oficines de la Censura alemanya de París fent traduccions de l'alemany al francès i gràcies a aquesta feina pogué fabricar documentació falsa per a xarxa que tenia muntada l'anarquista May Picqueray. En 1950 el seu domicili del bulevard Saint Michel continuava controlat per la policia. Correctora d'impremta i traductora, durant la tardor de 1957 va ser nomenada tresorera adjunta del Sindicat del Llibre de la Regió Parisenca de Força Obrera (FO), el desembre de 1959 se li donà el càrrec de secretària adjunta d'aquest sindicat i fins a finals dels anys seixanta n'ocupà càrrecs de responsabilitat. Durant la tardor de 1961 va ser nomenada membre del Comitè Federal de la Federació del Llibre de FO, però sembla que només ocupà un mandat. Marie-Thérèse Blanchong va morir l'11 d'octubre de 1984 a la Residència Galignani de Corbeil-Essonnes (Illa de França, França).

Marie-Thérèse Blanchong (1899-1984)

***

Acracio Bartolomé Díaz (ca. 1935)

- Acracio Bartolomé Díaz: El 23 de desembre 1901 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el periodista i militant anarcosindicalista Acracio Bartolomé Díaz. Fill d'un família llibertària, sos pares es deien Juan Bartolomé i Isabel Díaz. Des dels 11 anys va fer feina a la fàbrica de vidres «La Industria», al costat dels cenetistes Florencio Entrialgo i Bedriñana, i es va afiliar ben aviat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), aprofundint el seu pensament amb la lectura i les classes d'Eleuterio Quintanilla. La seva tasca periodística sembla que va començar en Solidaridad Obrera de Gijón –signava els articles sota el pseudònim El hombre que ríe– i entre 1917 i 1918 va patir la seva primera detenció, cosa que posteriorment serà freqüent. Va fer, no sense problemes, el servei militar a Gijón i va formar part d'una coral, que va haver d'abandonar després de negar-se a cantar davant el príncep d'Astúries. El 21 de març de 1924 va ser iniciat en la lògia maçònica «Riego número 2», arribat al grau de Mestre Maçó (3r) l'octubre de 1927; va tenir una intensa activitat en aquesta organització fins al 1930, deixant de participar amb tanta freqüència a partir de 1932. Durant la dictadura de Primo de Rivera va conspirar i es va veure obligat a exiliar-se a França després de la «Santjonada» de 1926. A partir de 1927 es va afiliar a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però sense participar en idees ni accions violentes. Amb la República va dirigir importants publicacions confederals i llibertàries, com ara l'òrgan de la Confederació Regional de la CNT asturiana Solidaridad (1931-1933), amb José María Martínez i Segundo Blanco, i CNT de Gijón, fins a la caiguda d'Astúries. Va participar en gires propagandístiques –mítings a Mieres i La Felguera en 1931, a Gijón l'agost de 1932, i a La Felguera en 1933– i va ser redactor de CNT de Madrid. Va assumir les tesis trentistes i va signar el primer projecte de l'Aliança Obrera asturiana. El desembre de 1933 el periòdic Solidaridad va ser suspès i la plana major cenetista asturiana va ser empresonada. Des de la presó d'El Coto de Gijón, juntament amb altres companys anarquistes, es van manifestar partidaris de la formació, amb la Unió General del Treball (UGT) i altres forces polítiques i sindicals, de l'Aliança Obrera Revolucionària, embrió de la revolució d'octubre asturiana. Quan va fracassar aquesta, va ser novament empresonat a El Coto, d'on va poder fugir amb altres companys el maig de 1935 i passar la frontera a França. Detingut arran de la Revolució asturiana 1934, va aconseguir fugir el maig de 1935 i passar la frontera a França. Amb el triomf del Front Popular el febrer de 1936 va retornar a la Península i representà Astúries en el Congrés de Saragossa, on va defensar l'aliancisme tot exigint responsabilitats, i va fer d'orador en el míting de clausura. Quan va començar la guerra va assumir la direcció del Comitè de Control de Premsa i d'Impremta dependent del Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT, que va confiscar i col·lectivitzar els tres periòdics de Gijón (La Premsa, El Noroeste i El Comercio), que reaparegueren el 26, 28 i 29 de juliol de 1936 respectivament. Des de les seves pàgines alliçonava els companys perquè acceptessin la militarització. També va formar part del Comitè de l'Aliança CNT-UGT de Gijón. El 28 de juny de 1937, com a representant del grup Orto de la FAI, va assistir a una reunió per parlar sobre la possible compatibilitat de la maçoneria amb la FAI i en la qual va defensar l'ingrés d'anarquistes en la maçoneria ja que «maneja els fils de la política internacional». A partir de gener de 1937 va dirigir el periòdic CNT fins al 20 d'octubre de 1937 amb la caiguda de Gijón a mans de l'exèrcit feixista. Després es va traslladar a Catalunya, on va dirigir CNT de Barcelona fins a la derrota final el febrer de 1939 i va rebutjar ser secretari de Propaganda del Comitè Peninsular de la FAI. En acabar la guerra es va exiliar a França i, després de diversos camps de concentració (Argelers, etc.), durant l'ocupació nazi, va fugir de París i d'altres indrets, alhora que participava activament en la reconstrucció de la CNT i del moviment llibertari. Va assistir al Ple de Marsella de 1943 i va ser el primer secretari general de la CNT de Provança. Un cop derrotats els alemanys i celebrat el Congrés de París de 1945, es va alinear amb els possibilistes, com gairebé tots els asturians, i va fer mítings commemoratius de la República espanyola, aliancistes i amb la UGT a diverses poblacions (Marsella, Carcassona, Perpinyà, etc.), mentre desenvolupava tasques periodístiques. Es va instal·lar a Marsella, on a partir de 1945 va dirigir la revista Hoy, des d'on va defensar la subordinació de l'exili a l'interior i la continuació de l'aliancisme, tesis assumides pel Subcomitè Regional d'Astúries, Lleó i Palència. Entre 1955 i 1957 va ser responsable d'Antena. En 1964 i 1965 va encarregar-se de l'edició extraordinària d'Asturias, a més de col·laborar contínuament en España Libre, portaveu dels possibilistes. També va publicar articles en La Premsa i La Tierra. És autor de l'obra dramàtica valleinclanesca Una ciudad que despierta i Vergüenza del mundo (1946). Sa companya fou Mercedes Norniella Palacio. Acracio Bartolomé Díaz va morir el 15 d'abril de 1978 al seu domicili del V Districte de Marsella (Provença, Occitània).

Acracio Bartolomé Díaz (1901-1978)

***

José Mira Martínez amb son pare i son fill Andrés a l'exili d'Orà

- José Mira Martínez: El 23 de desembre de 1904 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Mira Martínez. Fill de llauradors, de jovenet entrà en el moviment anarquista. Arran de la mort d'uns membres de la Guàrdia Civil al seu poble, fugí de la repressió i s'establí a Alcoi (Alcoià, País Valencià), però també acabà fugint-hi. En 1920 vivia a Barcelona (Catalunya) i pressionat pel pistolerisme hagué de romandre una temporada a França. En 1925 va ser detingut a Sevilla (Andalusia, Espanya) acusat d'haver intervingut en una campanya propagandística contra la dictadura de Primo de Rivera i fou tancat a Ceuta. Aconseguí fugir i s'amagà al seu poble. Quan intentà passar a França, va ser detingut a Figueres i fou lliurat a les autoritats militars com a pròfug. Enviat a un batalló disciplinari, va ser condemnat a mort per haver matat Taberner, cap del destacament, però la pena fou commutada per la de cadena perpètua. Amnistiat, en 1930 militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà activament en les vagues que es realitzaren arran de l'aixecament revolucionari de Jaca del 12 de desembre de 1930. El 9 d'abril de 1931 impartí la conferència «La inutilidad del Estado» al Teatre Nou d'Alacant. Després passà a València i destacà en els fets revolucionaris de 1933. Aconseguí fugir de la repressió desencadenada arran de la revolució d'octubre de 1934. El gener de 1935 romania pres per ordre governativa amb Buenaventura Durruti, bon amic seu. El juliol de 1936 lluità a les barricades a Barcelona i després s'allistà en la «Columna Durruti», de la qual fou membre del Comitè de Guerra i comandà la primera i l'octava agrupacions, amb les quals combaté a Aragó i a Madrid. En 1937 publicà Los guerrilleros confederales –que inclou altres textos compilats per ell, com ara Un hombre: Durruti, d'Alejandro G. Gilabert, i d'altres autors (Liberto Callejas, Carrasco de la Rubia, Manuel Buenacasa, García Oliver, Emiliènne Morin i Gregorio Oliván)–, editat pel Comitè de Propaganda i Premsa del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; i en 1938 La 26 División, editat pel Sindicat de la Metal·lúrgia de la CNT de Barcelona. Quan el govern republicà abandonà Madrid, mantingué una ferma oposició. Amb el triomf franquista s'exilià i en 1945 vivia a Orà (Algèria). José Mira Martínez va morir el febrer de 1986 a Barcelona (Catalunya).

José Mira Martínez (1904-1986)

***

Foto policíaca de Natalino Matteucci

- Natalino Matteucci: El 23 de desembre de 1907 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Natalino Matteucci, conegut com Noël Matteucci. Sos pares es deien Serafino Matteucci i Maria Golinelli. Paleta de professió, fugint de les persecucions feixistes emigrà al Marroc. En 1931 s'establí a Casablanca, on segons la policia participà en totes les manifestacions antifeixistes, i en 1935 passà a Orà on continuà la seva militància. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a defensar la Revolució espanyola. Com a milicià en una companyia de metralladores de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i membro del grup anarquista «Pietro Gori» (G. Pezzuti, R. Udovich, G. Tinto, S. Guerrieri, G. Gasperini, P. Migliorini, A. Malaguzzi, G. Verdi, G. Marturano, A Montani. P. Persetti, A. Maffei, C. Peressino, etc.), participà en els durs combats de Monte Pelado, on fou ferit, i en els d'Osca i d'Almudébar. Després dels «Fets de Maig» de 1937 abandonà la Península i s'instal·là a París (França), on continuà militant juntament amb altres companys llibertaris italians (Pulidori, Giuseppe Mascii, Tramontini, Domenico Girelli, Bobini, etc.). Durant l'ocupació fou buscat pels feixistes i hagué de passar a la clandestinitat. Cap al 1943, gràcies a Gino Balestri, va ser contractat per treballar en un camp d'aviació a Cazaux (Aquitània, Occitània), on entrà en contacte amb la Resistència. Després sa família, juntament amb la de Gino Balestri, s'allotjà a la població de La Hume, a prop d'Arcaishon (Aquitània, Occitània). En aquesta època, entrà en contacte amb la Resistència i amb les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de la II Guerra Mundial reprengué la seva militància en la Federació Anarquista (FA). Quan la divisió de la FA entre seguidors i no seguidors de Georges Fontenis, entre el 25 i el 27 de desembre de 1953 participà, amb sa companya Denise, en el Congrés de Reconstrucció de la FA i milità en el Grup «Louise Michel». En els seus últimes anys, fou capatàs d'obres en la construcció. Natalino Matteucci va morir el 4 de setembre de 1987 a París (França).

Natalino Matteucci (1907-1987)

***

Antoni Rotllant Verdolet (a l'esquerra) pres construïnt el canal d'Anglès en 1940. El company de la dreta morí en l'exili

- Antoni Rotllant Verdolet: El 23 de desembre de 1910 neix a Sant Hilari Sacalm (Les Guilleries, La Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Rotllant Verdolet, també conegut com Ton Carboner. Fill i nét de carboners –sa família era coneguda com els de «Can Carboner»–, sos pares es deien Josep Rotllant i Carme Verdolet. Va estudiar les primeres lletres en una escola racionalista i començà a treballar de ben jovenet fent carbó vegetal als boscos. Durant la dictadura de Primo de Rivera sa família s'instal·là a Can Illa de Joanet, a Arbúcies, a prop del seu poble. Membre de la cooperativa «Unió Obrera» i de l'associació obrera «Germanó», s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona. El març de 1934 va ser un dels fundadors de l'Associació de Treballadors del Bosc de Sant Feliu de Buixalleu (Baix Montseny, La Selva, Catalunya), que s'adherí a la CNT i de la qual va ser nomenat secretari; per aquest motiu hagué de marxar del poble a causa del boicot patronal. Quan el cop militar de juliol de 1936 va ser nomenat president del Comitè Antifeixista de Sant Feliu de Buixalleu, però no acceptà l'alcaldia que li oferiren. Durant la guerra civil lluità en un batalló de la 131 Brigada Mixta (antiga Columna Macià) i, segons altres versions, va ser capità de la 120 Brigada de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti). L'1 de maig de 1938 va ser fet presoner per les tropes franquistes al front d'Aragó i internat en diversos camps i presons (Valladolid, Saragossa, Barcelona i Girona); jutjat, va ser condemnat a 30 anys de treballs forçats. Quan feia feina en la construcció d'un pont, aconseguí evadir-se amb un company empordanès de Bàscara i ambdós pogueren passar els Pirineus. El setembre de 1944 arribà a Poitiers i s'integrà en la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat. Assistí al I Ple Regional i el maig de 1945 al I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. A França conegué sa companya, Josefa Velasco Vallejo (Pepita), que li va fer classes i l'empenyé a escriure les seves memòries. Va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Poitiers. En 1960 s'instal·là a Perigús (Aquitània, Occitània) i va ser nomenat delegat d'aquesta localitat al Congrés de Reunificació Confederal celebrat a Llemotges aquell any i on presentà un informe sobre la Colònia Llibertària d'Aymare. En aquesta època treballà com a obrer agrícola i intentà crear una col·lectivitat amb pagesos contractats. Arran de les divisions internes dins del moviment llibertari d'aleshores, va ser exclòs de la CNT. Més tard s'establí definitivament a Morellàs (Vallespir, Catalunya Nord). Després de la mort del dictador Franco, participà en la reconstrucció confederal i fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT a La Cellera de Ter (La Selva, Catalunya) en un local que adquirí; també intentà muntar un ateneu llibertari al casal. Arran de l'excisió, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). En els seus últims anys va fer conferències on explicà les seves vivències. Publicà articles en publicacions llibertàries i d'àmbit local, com ara L'Avenç, Boletín Confederal, La Marxa, Polémica, Temps, Terra, etc. En 1985 publicà en L'Avenç l'article «Un gra de sorra a les Guilleries», finalista del «I Concurs de Memòria Històrica» d'aquesta revista. És autor de la trilogia autobiogràfica Los cuervos festejaron la victoria (1986 i 2003), Cuarenta años después: un viejo revolucionario retorna del exilio (2003) i ¿La revolución devora al revolucionario? (2003), i deixà alguns manuscrits inèdits (Cuatro encuentros, etc.). Antoni Rotllant Verdolet va morir el 9 d'abril de 2006 al Centre Hospitalari de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica de Domingo Broto Baldan apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de maig de 1963

- Domingo Broto Baldan: El 23 de desembre de 1919 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Broto Baldan. Era fill de José Broto, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i de Mercedes Baldan, amdós afusellats pels franquistes en 1936. S'enrolà en les milícies confederal i lluità al front de Terol (Aragó, Espanya) on la seva salut quedà malmenada. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí els camps de concentració. En l'exili treballà en diversos oficis (llenyataire, sastre, etc.). Cap el 1943 s'instal·là a Courcelles, on treballà de sastre i milità en la Federació Local de CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Entrains-sur-Nohain (Borgonya, França). Amb la salut molt malmesa per la seva experiència al front i pels durs treballs forestals –per això decidí no formar família–, Domingo Broto Baldan va morir prematurament el 5 de març de 1963 al seu domicili de Courcelles (Borgonya, França) i fou enterrat civilment dos dies després. Cal no confondre amb Emilio Broto (Émile Broto), jove anarcosindicalista, que tenia per companya Marta Abella, i que morí unes setmanes abans que Domingo Broto Baldan.

***

José Manuel Montorio Gonzalvo (anys cinquanta)

- José Manuel Montorio Gonzalvo:  El 23 de desembre de 1921 neix a Borja (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista, resistent antifeixista i comunista José Manuel Montorio Gonzalvo, conegut com Chaval i Ángel. Sos pares es deien Perpetuo Montorio i Francisca Gonzalvo Lajusticia, i tingué quatre germans (Santiago Eusebio, Máximo, Miguel i Félix) i una germana (Ascensión). Orfe de pare amb sis anys, després d'estudiar al Col·legi Santa Ana, en 1930 sa família emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'instal·là al barri d'Hostafrancs. Quan tenia 11 anys començà a fer feina fent encàrrecs en un magatzem d'olis i lubricants. En 1937, quan son germà Miguel partí cap el front, el reemplaçà a la feina al taller col·lectivitzat de vulcanització «Central del Pneumàtic» i s'afilià al Sindicat d'Indústries Químiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser reclòs als camps de concentració de Sant Cebrià, on trobà son germà Miguel, i de Barcarès. En 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i portat a Louin (Poitou-Charentes, França). Quan esclatà la II Guerra Mundial i els alemanys avançaven, fugí amb un de sos germans i arribà a peu fins Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord). Capturat pels gendarmes, va ser tancat als camps de concentració d'Argelers i Sant Cebrià. En 1941 va ser posat per part del Govern de Vichy a disposició de les autoritats alemanyes. Enrolat per a fer el Servei de Treball Obligatori (STO) al Conflent català (Prada i Vernet), va ser finalment enviat al camp de concentració de Sent Medard de Jalas (Aquitània, Occitània), enquadrat en l'«Organització Todt», i destinat a la construcció d'una base submarina alemanya. Gràcies a ferroviaris francesos que portaven trens de sorra a la base, establí contacte amb la Resistència i el juny de 1944 entrà a formar part de la 31 Brigada de Guerrillers Espanyols, integrada en les Forces Franceses de l'Interior (FFI), participant en la lluita per l'alliberament de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània). Entre setembre i octubre de 1944, participa en els combats de La Pointe de Grave, al Medoc. Posteriorment va ser enviat a Montesquiu (Gascunya, Occitània) i a Quilhan (Llenguadoc, Occitània), per a continuar amb la seva formació guerrillera a mans de la Unió Nacional Espanyola (UNE). Després de la II Guerra Mundial, a començament de 1945, representà els militants de la CNT de la seva brigada del maquis en el Congrés de Guerrillers Espanyols, celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1946 s'internà a la Península i el 7 de juliol d'aquell any participà en l'assalt del tren de mercaderies a Caudé (Terol, Aragó), acció en la qual els guerrillers s'apoderaren de 650.000 pessetes. Integrat en l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL), es va fer càrrec d'un grup guerriller del V Sector a la zona del llevant peninsular. Encara que militant en la CNT, a partir de 1948, arran d'una reunió amb companys de la CNT a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià), on aquests últims es negaren a integrar-se en un AGL dominada per comunistes, s'afilià al Partit Comunista d'Espanya (PCE). En 1951 era el segon comandant de l'XI Sector de l'AGL i membre del Comitè Regional. Quan les altes instàncies comunistes decidiren suspendre la guerrilla, el juny de 1952 s'encarregà de l'evacuació cap a França dels últims guerrillers. Després d'un temps a França sense documentació, l'abril de 1955 el PCE l'envià a Praga (Txecoslovàquia; actual República Txeca), on en 1960 conegué sa futura companya Trinidad Sardina Merino. Després de treballar en una fàbrica metal·lúrgica a la regió bohèmia d'Usti, a partir de 1965, i fins 1990, va fer feina a l'ambaixada cubana de Praga. L'estiu de 1968, quan la intervenció de les tropes soviètiques a Praga, participà en una reunió amb comunistes espanyols (Enrique Líster Forján, José Modesto, Sebastián Zapirain Aguinaga, etc.), on es va condemnar la invasió de l'exèrcit del Pacte de Varsòvia. El 6 de desembre de 1977 aconseguí el passaport espanyol i realitzà alguns viatges. El 22 d'octubre de 2002 morí sa companya. En 2004 participà en les V Jornades del Maquis a Santa Cruz de Moya (Conca, Castella, Espanya), organitzades per «La Gavilla Verde». A començament de 2006 retornà a la Península i, després d'un temps a Santa Coloma de Farners (Selva, Catalunya), el març d'aquell any s'establí a Borja. En 2007 publicà les seves memòries sota el títol Cordillera Ibérica. Recuerdos y olvidos de un guerrillero. El 5 d'octubre de 2008 participà en el XX Dia del Guerriller Espanyol a Santa Cruz de Moya. José Manuel Montorio Gonzalvo va morir el 27 d'abril de 2009 a Borja (Saragossa, Aragó, Espanya) a resultes d'un càncer de pulmó.

José Manuel Montorio Gonzalvo (1921-2009)

***

Jürgen Lohstöter (2005)

- Jürgen Lohstöter: El 23 de desembre de 1947 neix a Hamburg (Hamburg, Alemanya) el militant anarcosindicalista Jürgen Lohstöter. Ben aviat s'interessà pel moviment anarquista i en 1969 muntava reunions llibertàries al soterrani de casa dels seus pares. En 1972 fou un dels fundadors de l'Organisation Revolutiionärer Anarchisten (ORA, Organització Revolucionària Anarquista), basada en l'organització àcrata francesa del mateix nom, i n'esdevingué el secretari de Relacions Internacionals. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Zeitgeist, fundada per Otto Reimers. Sempre malalt dels ronyons –en patí dues trasplantacions–, va fer feina de mariner i després en una companyia d'assegurances, ja que no trobà feina com a sociòleg, especialitat en la qual estava llicenciat. Malgrat la seva malaltia, que li implicà romandre durant llargs períodes inactiu, participà activament en les lluites socials i especialment contra la construcció de l'autopista d'Ottensen. En 1977 s'adherí a l'acabada de crear Federació Local d'Hamburg de l'anarcosindicalista Freier Arbeiter Union (FAU, Unió de Treballadors Lliures). Durant els últims anys aconseguí una pensió per discapacitat, fet que el permeté realitzar curts viatges. Jürgen Lohstöter va morir el 9 de setembre de 2006 a Hamburg (Hamburg, Alemanya) a resultes d'un sobtat atac de cor.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 22 de desembre

Esdeveniments

Teatre Olympia de Barcelona

- Míting contra la pena de mort: El 22 de desembre de 1935 se celebra al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobin condemnats. Aleshores el sistema jurídic de la II República espanyola tenia dictades 30 penes de mort. Hi van pronunciar discursos Tomás Herreros, Vicente Pérez, Francisco Ascaso, Liberto Callejas i Vicente Ballester. En acabar l'acte, van ser aprovades les següents conclusions: abolició de la pena de mort, indult dels condemnats a l'última pena, amnistia àmplia i total dels presos politicosocials, i revisió de la causa instruïda contra el militant anarquista Jerónimo Misa Almazán, de Sevilla. La Direcció de la Policia va remetre al Jutjat extractes dels discursos pronunciats perquè, segons el delegat governatiu, es van emetre conceptes injuriosos contra les autoritats.

***

Cartell de l'acte

- Homenatge a Rubén G. Prieto: El 22 de desembre de 2008 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat de Psicologia de la Universitat de la República de Montevideo (Uruguai) un homenatge a l'intel·lectual, activista cultural i propagandista anarquista Rubén Gerardo Prieto, que havia mort el 16 de novembre d'aquell any. En aquesta acte, organitzat per diverses entitats acadèmiques i moviments socials, comptà amb les actuacions musicals de Diego Kruopatwa (Kuropa), Rubén Olivera i Daniel Viglietti.

Naixements

Foto policíaca d'Ernest Ferter (2 de juliol de 1894)

- Ernest Ferter: El 22 de desembre –algunes fonts policíaques i la partida de defunció citen erròniament el 23 de desembre– de 1862 neix a Melun (Illa de França, França) l'anarquista Ernest Charles Ferter –citat a vegades erròniament Ferters–, conegut com Terbert. Sos pares es deien Jean Baptiste Ferter, cotxer, i Céline Armandine Bonvallet. Es guanyà la vida com a fumista a París (França). En 1888 la seva assistència a reunions anarquistes va ser registrada per la policia. Durant la primavera de 1888, amb el company Ganelon, era assidu a les reunions de diversos periòdics contraris a la política de Georges Boulanger (Le Radical, Le Rappel) amb la finalitat de fer col·lectes per a treure diners per organitzar actes del moviment antiboulangista. A començament de 1890 sembla que participava amb el grup «Les Pieds Plats» per al qual organitzava col·lectes de diners. El 16 d'abril de 1890 va ser condemnat a Melun a tres mesos de presó per «robatori». En 1891 la policia va reportar la seva assistència en reunions, com ara les del «Cercle Anarquista Internacional» celebrades a la Sala Horel. El 16 d'abril de 1891, amb altres anarquistes (Edelin, Jacquet, Laurens i Moreau), es va pronunciar contra l'organització d'un congrés internacional llibertari. A partir de 1891 entrà a fer feina de mosso de magatzem per a un fabricant d'estufes del carrer Rivoli de París. En aquesta època mantingué contacte amb els anarquistes Claude Margerand (Margeron) i amb Benoît Chevenet (Chalbret), un dels autors del robatori de dinamita de Soisy-sous-Étiolles (actualment Soisy-sur-Seine, Illa de França, França). També participava, segons informes policíacs, en les reunions al carrer Pascal del grup anarquista «Aux vendanges de Bourgogne» dels V i XIII Districtes de París. El 30 de juny de 1894 el prefecte de Policia ordenà el seu arrest i l'escorcoll del seu domicili sota l'acusació de pertinença a «associació criminal». Detingut durant la gran agafada antianarquista de l'1 de juliol de 1894, l'escorcoll del seu domicili, al número 58 del carrer Mazarine de París, va ser infructuós. Segons els informes policíacs, des de feia uns mesos només feia propaganda als cafès i als restaurants, sense tenir entre els grups anarquistes «una gran influència» i no tenia la reputació de ser «un home d'acció». El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon i dos dies després va ser interrogat pel jutge d'instrucció Franqueville qui el va inculpà d'«associació criminal» i el tancà aquell mateix dia a la presó parisenca de Mazas. En el segon interrogatori davant el jutge, declarà que no era anarquista i que no freqüentava Chalbret des de feia tres anys; el 6 de juliol d'aquell any va ser posat en llibertat provisional. En la requisitòria definitiva del procurador de la República del 27 de juny de 1895 es feia constar que havia freqüentat els grups revolucionaris, però que en l'actualitat treballava regularment i no s'ocupava de política, concloent que l'acusació no es podia mantenir i el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el cas el 4 de juliol de 1895. El seu nom figura en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia del 31 de desembre de 1894. En 1900 informes policials feien constar que només freqüentava les reunions de manera intermitent. En aquesta època treballava de negociant en vins i estava solter. Caigut en l'alcoholisme i la indigència, Ernest Ferter es va suïcidar el 19 d'agost de 1923 penjat amb un cordill a la casa amb taulons de fusta on vivia al número 32 de la carretera de Choisy a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

Ernest Ferter (1862-1923)

***

Foto policíaca d'Émile Lenfant (2 de març de 1894)

- Émile Lenfant: El 22 de desembre de 1867 neix a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquista Jules-Émile Lenfant. Sos pares es deien Jules-François Lenfant, estampador, i Louise Alexandrine Claire Audianne. Treballava d'obrer modelista i ceramista a la fàbrica de porcellana «Brault Fils» de Choisy-le-Roy i vivia, amb sa companya Jean Beaure, al número 8 del carrer de la Raffinerie d'aquesta població. Passejava amb bicicleta amb Armand Schulé, rebia algunes vegades Armand David i freqüentava Auguste Vaillant i tots els altres anarquistes del «Cercle Filosòfic» del qual era membre. El 2 de març de 1894 va ser detingut per la III Brigada de la Policia de París (França), juntament amb altres 21 anarquistes, en una gran batuda repressiva; fitxat, va ser inscrit en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. En l'escorcoll de casa seva no es va trobar res de compromès i va ser alliberat el 31 de març. Després d'això es refugià a Londres (Anglaterra), on mantingué correspondència amb sa companya. El 2 de juliol de 1894 va ser posat de bell nou a disposició judicial, en el marc d'un gran procés per «associació criminal». Pot tractar-se del mateix Lenfant que a començament de la dècada dels deu formà part del grup anarquista parisenc «Les Libres Entretiens», el secretari del qual fou Louis Dalgara. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Émile Lenfant (1867-?)

***

Jules Grandjouan

- Jules Grandjouan: El 22 de desembre de 1875 neix al IV Cantó de Nantes (País del Loira, Bretanya) el dibuixant, caricaturista, pintor i cartellista anarquista i anarcosindicalista Jules-Félix Grandjouan. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Julien Jules Grandjouan, comerciant en farratges, i Adèle Félice Châtelier, rendista i propietària; el pintor Jean-Émile Laboureur i el pioner de la salubritat urbana Paul Grandjouan van ser cosins seus. Orfe de pare als set anys, fou criat per sa jove mare i pels seus avis materns al barri de la Fosse de Nantes. Quan tenia 10 anys, assistí amb sa mare als funerals de Victor Hugo. Després d'una educació religiosa tradicional, realitzà estudis al Liceu-Facultat de Dret de Nantes, però la seva afició pel dibuix el va fer abandonar els seus estudis notarials. Entre 1897 i 1898, amb el seu col·lega d'estudis Marcel Giraud-Mangin, editaren La Revue Nantaise Littéraire et Artistique. El 18 de desembre de 1897 es casà al VI Districte de París amb Bettina Simon, institutriu alsaciana acostada als cercles obrers, amb qui tingué una nina, Edwige (Vige), que assistí a l'escola llibertària de «La Ruche» de Sébastien Faure, i després tres infants més. Enviat especial del periòdic L'Ouest Illustré, embarcà en el vaixell Le Melmore per cobrir la nova línia marítima de la companyia anglesa «Great Western Raiway» entre Nantes i Weymouth amb prolongació ferroviària fins a Londres. En 1899 publicà el seu primer recull de litografies, Nantes la Grise. En 1900 s'establí a París (França) i començà a dissenyar cartells socials i polítics, sobretot per als grups dels sindicalisme revolucionari –molts el consideren el pare del cartellisme social. En 1900, en ple «Afer Dreyfus», carregà contra el general Mercier des de les pàgines de Le Réveil Social. Entre 1901 i 1912 realitzà infinitat de dibuixos per a la revista anarquista L'Assiette au Beurre, posant sobre el paper els seus temes favorits: l'antimilitarisme, l'antipatriotisme, anticlericalisme, anticapitalisme i l'anticolonialisme. En 1902 viatjà a Rússia com a corresponsal de La Vie Illustrée per cobrir el viatge del president Émile Loubet i l'any següent publicà amb Urbain Gohier el pamflet antijauresià L'Ascète au beurre, on denuncien amb ferocitat la participació de Jean Jaurès en els actes protocol·laris militars i en les revistes de tropes. En 1904 retornà a Rússia enviat per l'Aliança Israelita per fer un reportatge sobre els pogroms. Entre 1907 i 1908 publicà per lliuraments el quadern de 12 gravats sindicalistes Les esclaves modernes, amb el suport dels sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) i de la Federació del Vidre. Íntim amic d'Émile Pouget, en 1908 assistí com a delegat al Congrés de la CGT que se celebrà a Marsella. En 1909 participà activament en la campanya de suport per l'alliberament del seu col·lega Aristide Delannoy, condemnat a un any de presó pels seus dibuixos apareguts en Les Hommes du Jour. Aquest mateix 1909 ell fou jutjat pels seus violents dibuixos contra el president del Consell de Ministres Georges Clemenceau, però fou absolt. En 1910 fou president, secretari i tresorer del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. L'any següent, en 1911, quan Aristide Briant era president del Consell de Ministres, va ser condemnat a 18 meses de presó pels seus dibuixos antimilitaristes i antiparlamentaris publicats en La Voix du Peuple i s'exilià a Alemanya, tot perseguint la ballarina californiana Isadora Duncan, de la qual estava follament enamorat, i amb qui viatjà a Egipte i a Venècia i l'edità un àlbum de 25 reproduccions dels pastels de la ballarina. Retornà en 1912 i fou agraciat el febrer de 1913 amb l'arribada al poder de Raymond Poincaré. Fins al 1914 treballà per a la premsa llibertària i sindicalista (La Bataille Syndicaliste, Le Conscrit, La Guerre Sociale, Le Libertaire, Le Réveil Social, La Révolution, Les Temps Nouveaux, Le Travailleur du Bâtiment, La Vie Ouvrière, La Voix du Peuple, etc.) i per a la premsa humorística revolucionària (Le Charivari, Le Rire, Le Sourire, etc.). També publicà dibuixos en altres periòdics, com ara Le Clou Le Petit Phare, Le Phare, L'Ouest-Républicain, La Vie Illustrée, etc. Dissenyà infinitat de portades de llibres llibertaris (A. Bullard, Aristide Delannoy, Charles Delzant, Charles-Ange Laisant, Émile Pouget, Georges Yvetot, etc.), d'almanacs revolucionaris i gairebé tots els cartells de la CGT i de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) d'uns determinats anys. Quan esclatà la Gran Guerra fou llicenciat per miopia i entrà en els serveis auxiliars. En els anys bèl·lics participà en la premsa patriòtica fent dibuixos antigermànics força mediocres. A partir de 1918 es declarà bolxevic i la seva producció gràfica es ressentí. En 1924 es presentà a les eleccions legislatives en la primera circumscripció de Nantes, com a cap de llista del comunista Bloc Obrer i Pagès (BOC), amb uns resultats decebedors. En 1926 romangué 10 mesos a l'URSS, on rebé a Moscou un homenatge de les autoritats soviètiques durant l'exposició «L'Art revolucionari» i s'entrevista amb Grigori Zinóviev i Lev Trotski; en tornar, aconsellat per aquest últim, publicà en 78 lliuraments en L'Humanité les seves reflexions del viatge sota el títol «La Russie vivante». A França organitzà conferències prosoviètiques, projectà el film El cuirassat Potemkim i intentà crear el «Cercle de la Rússia Nova». L'octubre de 1927, per celebrà el desè aniversari de la revolució, retornà a l'URSS amb una delegació formada per un milenar de persones (obrers, artistes, escriptors, empleats, etc.) de diversos països. En aquests anys realitzà nombrosos cartells de realisme socialista per a les oficines governamentals soviètiques. El novembre de 1930 fou elegit representant francès de l'Oficina Internacional dels Pintors Revolucionaris, creada a Khàrkov –actual Khàrkiv (Ucraïna). Finalment, el gener de 1931, fou expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver defensat, juntament amb l'escriptor Panaït Istrati, un artista dissident en una declaració jutjada antisoviètica publicada l'abril d'aquell any en Les Humbles. Rebutjar «corregir la seva falta» i es retirà dels debats polítics després d'un últim intent infructuós en les eleccions legislatives de 1932 a Nantes. Durant la II Guerra Mundial es dedicar a criar vaques i cabres i després s'instal·là a Nantes. Jules Grandjouan va morir el 12 de novembre de 1968 mor al seu domicili de Nantes (País del Loira, Bretanya).

Jules Grandjouan (1875-1968)

***

Lilian Wolfe entre el retrat del seu company Tom Kell i Lucy Parsons al CIRA de Lausana (1967) [CIRA-Lausana]

- Lilian Wolfe: El 22 de desembre de 1875 neix a Londres (Anglaterra) la pacifista i anarcofeminista Lilian Gertrude Woolf, més coneguda com Lilian Wolfe. Havia nascut a la joieria d'Egware Road que regentava son pare, Albert Lewis Woolf, un jueu conservador prou acomodat de Liverpool. Sa mare, Lucy Helen Jones, actriu nascuda a Birmingham, abandonà sa família quan Lilian tenia 13 anys per a fer una gira arreu del món amb una companyia operística. Tingué tres germans i dues germanes, i tots es van educar mitjançant institutrius i després al Royal Polytechnic de Regent Street, actual Universitat de Westminster. A partir de 1907, mentre treballava com a telegrafista a l'Oficina General de Correus, milità en la Civil Service Socialist Society (CSSS, Societat Socialista de Servei Civil), que s'integrà en la Pioneer Socialist League (PSL, Lliga Socialista Pionera). Com a feminista, ben aviat es va veure desil·lusionada per la política parlamentària i per el sufragisme, arribant a considerar que el vot femení només era un simple «pal·liatiu», i entrà en 1913 a militar en el moviment anarquista. Va ser una de les fundadores del periòdic llibertari The Voice of Labour, publicat a Londres per l'editorial Freedom entre 1914 i 1916. El febrer de 1915 fou una de les signants del «Manifest de la Internacional Anarquista sobre la Guerra». L'abril de 1916, arran de l'aprovació el gener d'aquell any de la Llei del servei militar obligatori (Military Service Act), The Voice of Labour publicà un article animant els lectors a la desobediència civil i a rebutjar la llei passant a la clandestinitat i a amagar-se a les muntanyes escoceses. El 5 de maig de 1916, va ser detinguda, amb son company Thomas H. Keell, en una batuda a les oficines de Freedom realitzada per requisar els 10.000 fulls per repartir que reproduïen l'article. Processats, van ser condemnats, segons la Defence of the Realm Act (Llei de Defensa del Regne), ella a una multa de 25 lliures esterlines o a dos mesos de presó i ell a 100 lliures o tres mesos; ambdós triaren la presó. Ella, però, descobrí a la garjola que estava encinta i com que es tractava d'un embaràs de risc, ja que tenia més de quaranta anys, finalment pagà la multa. En 1917 passà a viure amb Nellie Dick, Fred Dunn i Gaston Marin a la comuna anarquista de Marsh House a Londres; cap al 1920 vivia amb Thomas Keell, son fill i W. C. Owen a Willesden; i, posteriorment, visqué amb Keell a la Colònia Tolstoiana de Whiteway, a Gloucestershire, fins la mort d'aquest en 1938. A Whiteway tingué cura un temps de Richard Blair, el fill de George Orwell, quan aquest va ser ingressat en un sanatori. Quan Vernon Richards creà el periòdic Spain and the World, en suport de la revolució llibertària espanyola, en fou l'administradora. Durant aquests anys viurà amb Richards i sa companya Marie-Louise Berneri a Londres. En 1970 donà al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) la biblioteca de son company Tom Keells. Ja anciana, es dedicava a vendre pels carrers el periòdic Peace News, i fins al 95 anys fou l'administradora de la llibreria de l'editorial Freedom. Lilian Wolfe va morir el 28 d'abril de 1974 a Cheltenham (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra).

Lilian Wolfe (1875-1974)

***

Notícia del processament d'Émile Toussaint apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 30 de juliol de 1912

- Émile Toussaint: El 22 de desembre de 1880 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Émile Alexandre Toussaint. Era fill Célestin Auguste Toussaint, xofer, i de Célérine Euphanie Emma Lemercier, jornalera. En 1900 vivia al número 20 del carrer de Lefevreville de Le Havre i treballava de perforador. Cridat a files per a fer el servei militar, entre 1901 i 1902 la seva incorporació va ser ajornada per «feblesa» i en 1903 integrat en els Serveis Auxiliar de l'exèrcit pel mateix motiu. El 18 de setembre de 1903 es va casar a Le Havre amb la jornalera Jeannette Louise Verhaegen i aquest matrimoni legitimà Germaine Jeanne Émilienne Toussain, filla de la parella que havia nascut el 10 de març 1901 a Le Havre. En aquesta època treballava de jornaler. Cap el 1906 s'instal·là a París (França) i entrà a treballar de fuster en ferro en la construcció, professió que serà la definitiva. A principi dels anys deu, com a militant sindicalista revolucionari, va ser secretari adjunt del Sindicat de Fusters de Ferro del Sena. A mitjans de 1914 passà a viure al número 66 del carrer de la Tombe-Issoire del XIV Districte de París, domicili que serà definitiu. Quan la mobilització pel «Sou del Soldat», el 24 de juny de 1914 va ser condemnat a 13 mesos de presó i 100 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència». En plena Gran Guerra, el 10 d'abril de 1915 va ser mobilitzat el la 41 Bateria del 1 Regiment d'Artilleria a Peu. Entre el 21 de juny de 1918 i el 5 d'octubre de 1918 lluità a l'Exèrcit d'Orient, i hagué de tornar malalt de paludisme. El 26 de febrer de 1919 va ser llicenciat. El 7 de novembre de 1921 es va divorciar de Jeannette Verhaegen davant el Tribunal Civil del Sena. A principis dels anys vint, amb altres companys (Andrieux, Boudoux, Meyer, Vallet, etc.), va ser un dels responsables del Sindicat de Fusters en Ferro del la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). El juny de 1922, a resultes del Congrés de Saint-Étienne, on els comunistes havien guanyat, s'uní, amb sos companys, al Comitè de Defensa Sindicalista (CDS). Al final de sa vida va ser tresorer del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció). Émile Toussaint va morir el 27 d'abril de 1926 a l'Hospital Cochin del XIV Districte de París (França).

***

Notícia de la defunció de Charles Dessein apareguda en el diari d'Amiens Le Progrès de la Somme del 14 de juliol de 1928

- Charles Dessein: El 22 de desembre de 1883 neix a Albert (Picardia, França) l'anarquista Charles Dessein. Era fill de Florimond Ernest Dessein, mecànic, i de Gertrude Lucienne Arrachart, i tingué com a mínim tres germans Adolphe, Auguste i Ernest. Es guanyava la vida treballant d'obrer torner mecànic. El 26 de juliol de 1902 es casà a Albert amb la planxadora Adèle Marie Eugénie Sellier. El 16 de novembre de 1904 va ser integrat per a fer el servei militar en el 8 Batalló de Caçadors a Peu d'Amiens (Picardia, França) i el 23 de setembre de 1905 va ser llicenciat per estar casat i haver de sostenir sa família. Amb son germà gran Auguste Dessein (Lucien le Bossu), milità a principis de la dècada dels deu en el grup llibertari d'Albert, del qual va ser secretari. La policia el qualificà de «força militant» i en 1912 d'«antimilitarista». El 5 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i enviat al front. El 2 de novembre de 1914 va caure presoner a Soupir (Picardia, França) i enviat com a presoner de guerra a Parchim (Pomerània Occidental, Imperi Alemany; actualment Mecklenburg - Pomerània Occidental, Alemanya). En acabar la guerra, el 12 de gener de 1919 va ser repatriat i el 13 de març de 1919 desmobilitzat i llicenciat. L'octubre de 1926 vivia al número 43 del carrer Hurtu d'Albert. En aquesta època treballà de torner als «Ateliers Ehrestmann» i fou membre de la Societat de Caça i de la Societat de Caça d'Albert. Charles Dessein va morir el 9 de juliol de 1928 a Albert (Picardia, França) i va ser enterrat civilment en aquesta població.

***

José Tato Lorenzo

- José Tato Lorenzo: El 22 de desembre de 1886 neix a Mondariz (Pontevedra, Galícia) el destacat propagandista anarquista José Ramón Tato Lorenzo. Sos pares, llauradors, es deien José Tato Fortes i Josefa Lorenzo Taboas. Amb 10 anys començà a fer feina i el novembre de 1900 emigrà al Brasil, on es reuní amb son pare. Entre l'agost de 1902 i setembre de 1903 romangué a Montevideo (Uruguai) i després s'establí a Rosario (Santa Fe, Argentina), on l'agost de 1904 fou empresonat per anarquista. L'any següent marxà a Buenos Aires (Argentina), guanyant-se la vida venent diaris i destacant pel seu activisme llibertari. Dirigí en diverses ocasions el periòdic La Protesta. En 1910 va ser empresonat i l'any següent va ser expulsat de l'Argentina i deportat a Espanya. S'establí a Barcelona (Catalunya) on freqüentà la seu del periòdic Tierra y Libertad i l'escola racionalista del mestre llibertari Sebastià Sunyer Gavaldà. Passà a Vigo (Pontevedra, Galícia) i preparà el seu retorn a l'Uruguai, cosa que aconseguí en 1912 via Portugal. El març d'aquell any s'establí definitivament a Montevideo, on treballà en el periòdic La Tribuna Popular. Desenvolupà una intensa tasca propagandística llibertària, mitjançant publicacions, com ara Anarkos (1912), El Hombre (1916-1931), Inquietud (1944-1950, Voluntad (1956-1965), Solidaridad, etc., i entre 1925 i 1928, gràcies a la seva faceta de radioaficionat, a través de les ones radiofòniques. Mantingué una intensa polèmica amb La Batalla, on denuncià el sovietisme –cosa que implicà en 1922 un intent d'assassinat contra la seva persona–, a més de les seves versions locals (castrisme i guevarisme). Anarcoindividualista, en 1925 era considerat un representant del «gremialisme individualista» per les seves crítiques a la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU). Entre 1926 i 1938 es mostrà força actiu en la Hermandad Universal Anarquista (HUA), fundada per ell. També participà activament en les activitats de l'«Ateneo Libre del Cerro y La Teja» de Montevideo. En els seus últims anys fou secretari de La Casa dels Llibertaris. Mantingué polèmiques amb Torralvo, però fou amic de Soledad Gustavo, Josep Prat, Han Ryner, Frederica Montseny, Tarrida del Mármol, José Ledo, Daniel Seijas, R. Lone, Campio Carpio i, fins i tot, del president de l'Uruguai –rebutjà tot suport institucional vivint fins els final dels seus dies gairebé en la indigència. Ses companyes foren Tomasa Álvarez i Teresa Cocito. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Samuel Blois, Antonio D. Alarcón, Walter Ruiz, Antonio del Río, Jacinto Lorenzo, etc.), en infinitud de publicacions llibertàries, com ara Ação Direta, Acracia, Ahora, Aurora, Boletín GGDCC, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, Despertar, Espoir, Iniciales, Inquietudes, Letras, Liberación, Nueva Senda, Los Nuevos, Proa, Ruta, Simiente Libertaria, Solidaridad, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor del fulletó antimarxista Maximalismo y anarquismo. Estudio crítico comparativo (1919 i 1923) i de Gotas de miel y ajenjo, obra pòstuma que, sembla, fou cremada. José Tato Lorenzo va morir el 20 de setembre de 1969 a l'Hospital Clínic de Montevideo (Uruguai).

José Tato Lorenzo (1886-1969)

***

Necrològica de Josep Capellas Escalé apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 d'abril de 1991

- Josep Capellas Escalé: El 22 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 24 de desembre– de 1899 neix a Navarcles (Bages, Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Joan Francesc Capellas Escalé –el certificat de defunció cita com a segon llinatge Escalo. Sos pares es deien Jaume Capellas i Ventura Escalé. En 1920 desertà de l'exèrcit i passà a França, on milità en la Federació de Grups Anarquistes Espanyols. Arran de l'amnistia de 1929 retornà a Catalunya. A Barcelona milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en el Sindicat de Picapedrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari de Gràcia. Durant la Revolució espanyola fou un dels organitzadors de la Indústria Làctia Socialitzada de Barcelona. En acabar la guerra s'exilia a França i durant l'ocupació participà activament en la resistència enquadrat en el «Maquis Robert» a Laurens (Llenguadoc, Occitània) entre 1943 i 1944. Després de la guerra treballà com a artesà de prestigi –restaurà el palau de Joan I de Perpinyà– i  fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de La Liquière, a prop de Laurens, de la qual serà nombroses vegades elegit secretari i delegat a diversos congressos i plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. També fou un militant actiu de la «Libre Pensée» i a començaments dels anys setanta un dels fundadors de la «Societé Crématiste» del Llenguadoc, que fomenta la incineració dels difunts. Sa companya fou Dolors Francesca Vicenta Pla. Josep Capellas Escalé va morir el 17 de novembre de 1990 a Laurens (Llenguadoc, Occitània). Incinerat dos dies després, les seves cendres van ser escampades al Jardí del Record del cementiri de Montpeller-Grammont.

***

Juan García Pla

- Juan García Pla: El 22 de desembre de 1900 neix a Cocentaina (Comtat, País Valencia) l'anarquista i anarcosindicalista Juan de Dios García Pla, conegut com Marres. Sos pares es deien Vicente García Segura, llaurador, i Teresa Pla Soriano. Sabater de professió, també va fer de xofer de camions. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou primer secretari de la Federació Local de Cocentaina, i també fou membre de la societat d'oficis diversos i entitat sociocultural «El Despertar», on acudien anarcosindicalistes i socialistes. També va ser membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 20 de juny de 1925 es casà amb Dolors Pla Albors (La Negra), amb qui tingué dos infants (Elena i Mario). El 29 de desembre de 1929 va ser detingut per primera vegada per les seves activitats sindicalistes i en 1934 va ser empresonat sota l'acusació d'haver impulsat l'assalt a la caserna de la Guàrdia Civil. El gener de 1935 va ser acusat de distribuir fulls subversius incitant a la rebel·lió. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat membre del Comitè Revolucionari i president del Comitè de Defensa, exercint d'alcalde del Consell Municipal de Cocentaina entre novembre de 1936 i gener de 1939, data en la qual s'incorporà al front. També presidí el consell d'administració de la Indústria del Calçat Socialitzada de Cocentaina i fou membre de la Junta Qualificadora d'Expropiació de Finques Rústiques d'aquesta població. El març de 1937 fou delegat de la Federació Local de Cocentaina al Ple de Federacions Locals i Comarcals i el 14 de gener de 1938 al Ple Regional de la CNT. Quan el triomf franquista era un fet, el 19 de març de 1939 embarcà a bord de l'African Trader cap a Algèria. Després de passar 39 dies al port d'Orà sense desembarcar, en passà uns dies al camp del port i després va ser traslladat amb altres companys al camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria) amb un vagó de bestiar. L'abril de 1940 va ser traslladat a Birkhadem (Alger, Algèria), on, en un grup de 80 treballadors, muntà una fàbrica de producció de botes per a l'exèrcit francès. Va ser traslladat 10 mesos després al camp de Suzzoni a Boghar (Medea, Algèria), on passà l'hivern de 1941. En aquesta època va ser hospitalitzat un temps. Treballà fent estores i alforges d'espart que venien a la població local. L'agost de 1942 intentà amb un grup fugir-ne una nit, però capturats van ser tancats en un cel·la de càstig durant tres mesos a pa i aigua. El desembre de 1942, amb Manuel Segura, va ser alliberats del camp de Suzzoni i enviats a Alger per a treballar en una fàbrica de sabates, on feien feina espanyols que havien sortit del camp de concentració de Sersell (Tipaza, Algèria). Amb l'arribada de les tropes aliades va ser alliberat. Després treballà en diversos oficis (sabater, obrer de fleca, pagès, etc.). El febrer de 1950 aconseguí reunir-se amb sa companya i en 1953 muntà un taller de sabateria amb Francisco Martínez (Caliche). Posteriorment creà una cooperativa de sabateria («Chausures Linda») amb altres companys espanyols. Amb la independència d'Algèria la seva companya retornà el 8 de juliol de 1962 a la Península, on restà uns mesos, i la cooperativa «Chausures Linda» es transformà en «L'Avenir Argelien». L'octubre de 1967 aconseguí el passaport i el 18 de desembre retornà amb sa companya a la Península. En arribar a Cocentaina la Guàrdia Civil li aconsellà residir a Alcoi, fet pel qual el gener de 1968 retornà a Orà. El març de 1970 s'instal·là definitivament a Cocentaina. Malat d'arterioesclerosi crònica, Juan García Pla va morir el 2 d'agost de 1987 al seu domicili de Cocentaina (Comtat, País Valencia) d'una aturada cardiorespiratòria i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. Deixà inèdit un text autobiogràfic (Memorias de un exiliado español), que en 2020 s'edità digitalment.

Juan García Pla (1900-1987)

***

D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]

- Valerio Isca: El 22 de desembre de 1900 neix a Calatafimi (Trapani, Sicília) l'anarquista Valerio Umberto Isca. Son pare, Giuseppe Isca, havia nascut a Monte Erice, també a Sicília, treballava de guardaboscos al servei del govern italià i per qüestions de feina es traslladà a Calatafimi; conservador, posà el segon nom de son fill en record del rei Humbert I assassinat mesos abans per l'anarquista Gaetano Bresci. Sa mare, napolitana, es deia Elvira Bandiera. La parella tingué sis fills, tots nats a Calatafimi, i Valerio n'era el tercer. Entre els sis i els 11 anys assistí a l'escola, però va deixar els estudis en 1911 quan son pare morí. D'antuvi treballà en un molí fariner durant dos anys i després en un altre durant quatre anys i en aquest període pogué assistí a l'escola nocturna. En 1915, en plena Gran Guerra, un oncle seu se'l portà a una ciutat propera per treballà també en un molí fariner del qual era copropietari. En 1918 va ser cridat a files i serví en l'exèrcit durant nou mesos, temps en el qual estudià a l'Escola d'Aviació per aprendre mecànica aeronàutica. De bell nou a Calatafimi treballà durant nou mesos en un taller de forja ornamental i després son oncle el tornà a contractar al molí. En aquesta època, amb Domenico Sallitto, milità en el moviment socialista local. En 1922 emigrà amb sa germana major Josephine i son fill Frank als Estats Units, per reunir-se amb son marit que treballava per a la Great Atlantic & Pacific Tea Company (A&P), a Nova Jersey. Al principi visqué a casa de sa germana a Jersey City i treballà en un taller de reparació d'automòbils, després es va posar a fer feina fent voravies portant una carretó. Més tard va treballant fabricant piles seques a la Union Carbide durant tres anys. Després es traslladà al barri novaiorquès de Brooklyn amb la família de sa germana i set anys després, l'abril de 1929, es posà a viure amb sa companya Ida Pilat, traductora d'origen jueu, fent feina a la Union Carbide a Jersey City i més tard en una empresa de Booklyn que fabricava equipaments metàl·lics per a hospitals. A partir de juliol de 1929 treballà fent esterilitzadors per a l'Hospital Supply Company de Manhattan fins a 1943. L'afer Sacco i Vanzetti portà a molts socialistes a les files llibertàries, entre ells Valerio i Isca. Ambdós es van conèixer en 1927 en un acte de suport als llibertaris italoamericans al Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York. En 1923 entrà a formar part del Circolo Volontà, grup anarquista format majoritàriament per sicilians, al voltant de Joe Parisi. Participà activament en la campanya de suport a Sacco i Vanzetti i recaptà fons per enviar-los a Aldino Felicani a Boston, un dels coordinadors de la seva defensa legal. Poc després el Circolo Volontà es fusionà amb el grup anarquista Germinal de Brooklyn i comptà amb el suport del grup italià Anarchist Grup de South Brooklyn. En aquesta època començà a llegir literatura anarquista (Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i la premsa llibertària (L'Adunata dei Refrattari, etc.). Contrari al terrorisme i a l'acció individual, no participà de l'estratègia de Luigi Galleani, que tenia aleshores una forta empremta en les files dels anarquistes italoamericans. En 1925 entrà en Road to Freedom, conegut com «Grup Internacional», perquè estava format per anarquistes de diverses nacionalitats, i que es reunia a la seu del grup llibertari espanyol editor de Cultura Obrera, més tard Cultura Proletaria, grup el qual admirà força. Road to Freedom estava format per anarquistes de parla anglesa del «Grup Internacional» (Rose Pesotta, Walter Starrett, Sadie Robinson, Lisa Brilliant, etc.) i publicaven la revista The Road to Freedom. Els joves també tenien un grup, The Rissing Youthn (les germanes Goodman, Benny Frumkin, etc.), que publicaven un periòdic del mateix nom. En 1930 amagà a casa seva Armando Borghi quan aquest passà a la clandestinitat en violar la llibertat sota fiança en espera de ser expulsat dels EUA. També participà activament en la campanya contra les expulsions de Domenico Sallitto (Domenick Sallitto) i de Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero), aconseguint diners per a les seves fiances. Entre 1928 i 1931 participà, amb sa companya Ida, en els campaments d'estiu del grup Road to Freedom que s'organitzaren a Croton i al llac Mohegan. En 1939 la parella es casà. En 1955 compraren una casa a la Colònia Mohegan (Crompond, New York), convertint-se en un lloc de peregrinació i de reunions llibertàries, i on es traslladà a viure la parella formada per Rudolf Rocker i Milly Rocker –ella morí en aquesta casa el novembre d'aquell any. Admirador de Henry David Thoreau, en aquests anys formà part de la Thoreau Fellowship, amb Joseph Ishill, i organitzà activitats per a l'Escola Moderna de Stelton i per recaptar fons per a The Road to Freedom i Fraye Arbeter Shtime. Íntim amic de Rudolf Rocker, aconseguí diners per a l'edició de la seva obra magna, Nationalism and Culture (1937) –Isca va escriure el prefaci per a l'edició italiana publicada en 1960. En 1938 li van diagnosticar la malaltia de Parkinson, però des de 1943 i fins la seva jubilació en 1970 pogué continuar treballant de mecànic i capatàs a les Berger Industries, a Maspeth. Durant aquests anys col·laborà en el periòdic antifeixista bilingüe Countercurrent/Controcorrente (1938-1951), editat per Felicani, i participà, amb sa companya, en les activitats del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), organització que cofundà en 1945 amb Gregory Maximoff i Sam Dolgoff amb fons de Laurance Labadie. Ida Pilat Isca morí en 1980. Valerio Isca va morir el 13 de juny de 1996 a l'Hospital Cabrini de Nova York (Nova York, EUA). El seu testimoni va ser recollit en el llibre de Paul Avrich Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

Valerio Isca (1900-1996)

***

Jaime Rebelo

- Jaime Rebelo: El 22 de desembre de 1900 neix a Setúbal (Setúbal, Portugal) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Jaime Rebelo. Sos pares van ser Leopoldina Amélia i Gonçalo Rebelo. Pescador i mariner d'ofici, de jove s'adherí a la Confederació General del Treball (CGT), de la qual fou un dels màxims responsables a Setúbal. Visqué la major part de sa vida al barri de Cacilhas, deixant una part de sa família a Almada. Com a militant anarcosindicalista, fou un dels animadors, amb Francisco Rodrigues Franco, de l'Associação de Classe dos Trabalhadores do Mar (Associació de Classe dels Treballadors del Mar) de Setúbal, més coneguda com la «Casa dos Pescadores» (Casa dels Pescadors), fins a la seva destrucció el 28 de maig de 1926 arran del cop d'Estat del general Gomes da Costa, i de la qual aconseguirà salvaguardar importants documents. En 1931, a conseqüència de l'anomenada «Vaga dels 92 dies», fou detingut i torturat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la Dictadura Nacional. Durant els interrogatoris que la policia política l'infligí, va arribar a tallar-se la llengua amb les seves pròpies dents per evitar parlar i denunciar els companys. Arran d'aquest esdeveniment, l'escriptor Jaime Cortesão li dedicà un dels seus poemes més bells, el Romance do Homen da Boca Fechada (Romance de l'Home de la Boca Tancada). Aquest poema circulà clandestinament durant tota la dictadura salazarista i fou publicat en 1937 en el periòdic comunista Avante, que buscava amb això reforçar una política de Front Popular a Portugal. Un cop lliure i víctima de constants persecucions, emigrà a Espanya. Afiliat a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola formà part de les milícies confederals i comandà una unitat que va combatre al front meridional. Amb el triomf feixista a Espanya, passà a França. Després tornà a Portugal on continuà lluitant contra la dictadura de l'Estat Nou, guanyant-se la vida a partir de 1968 com a corrector del periòdic A República, al costat del també anarquista Francisco Quintal. Després de la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974, presidí la primera Assemblea General de la restituïda Casa dels Pescadors i participà en la constitució de la Cooperativa Editora «A Batalha», exercint de corrector honorífic del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Membre actiu del Moviment Llibertari Portuguès (MLP), ajudà son vell company Francisco Quintal en la creació del periòdic A Voz Anarquista, edital pel Centre de Cultura Llibertària d'Almada. Jaime Rebelo va morir el 7 de gener de 1975, al costat de sa companya dels últims anys Eloísa, a Almada (Setúbal, Portugal). César Oliveira li dedicà l'estudi «Jaime Rebelo: um homem para além do tempo», publicat el març de 1995 en la revista Historia. Al barri de São Julião de Setúbal una avinguda porta el seu nom.

Jaime Rebelo (1900-1975)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 21 de desembre

Esdeveniments

L'atracament de la rue Ordener segons la revista L'Oeil de la Police

- Atracament del carrer Ordener: El 21 de desembre de 1911, cap a les nou del matí, davant el número 148 del carrer Ordener de París (França), membres de l'expropiadora «Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Octave Garnier, Raymond Callemin i un quart home no identificat) assalten Ernest Caby, recaptador de la «Société Générale» (una de les principals empreses de serveis financers d'Europa), i Alfred Peemans, el seu guardaespatlles –dies abans, el 14 de desembre, Bonnot, Garnier i Callemin havien furtat un automòbil (un «Deleunay-Belleville» de luxe) amb la intenció de fer-lo servir per als seus projectes il·legalistes. Quan veuen venir el empleats de la «Société Générale», Garnier i Callemin es precipitaren fora del cotxe, restant Bonnot al volant. Garnier disparà dos trets sobre el cobrador, que caigué greument ferit, i el guardaespatlles sortí corrent i cridant; mentre Callemin recollí el seu maletí i ambdós van fugir en direcció cap el cotxe, alhora que Bonnot disparà a l'aire per evitar la intervenció dels vianants. Un cop Callemin i Garnier van ser dins del cotxe, Bonnot arrancà, però a Callemin li va caure el maletí a la cuneta. En baixar a recuperar-lo i veure que una persona s'acostava, li disparà sense ferir-la i tornà a pujar al cotxe. Segons diversos testimonis, el quart home no identificat hauria intervingut en aquell moment. Immediatament després, Bonnot arrencà i la banda emprengué la fuita. Aquesta acció fou la primera vegada en la història en la qual va ser emprat un cotxe per cometre un atracament i aquest fet tingué força ressò. L'endemà la feta fou portada de tots els diaris, però el grup il·legalista anarquista quedà decebut en comprovar que el botí només consistia en alguns títols bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar, i 5.126 francs i 53 cèntims en lluïsos d'or i de plata. L'automòbil fou abandonat a Dieppe, quan es quedà sense benzina, i desprès el grup tornà a París en tren. Callemin, que marxà a Bèlgica, intentà vanament negociar els títols. Mentrestant la policia descobrí que l'atracament estava vinculat amb el moviment anarquista, notícia que en transcendí a la premsa sensacionalista augmentà encara més el ressò mediàtic de l'acció i parlant de «conspiració anarquista internacional» i d'«Internacional Negra». A partir d'aquell moment, La «Société Générale» armà els seus empleats que transportaven valors i oferí una recompensa de 12.500 francs a qui donés informació sobre la «quadrilla del cotxe».

***

Portada d'un exemplar de Crisol

- Surt Crisol: El 21 de desembre de 1935 surt a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) el primer número de Crisol. Semanario Anarquista. Portavoz de la Federación Comarcal de Sindicatos Únicos de Guipuzcoa. L'últim número és el 6, de 25 de gener de 1936, i va deixar-se de publicar per problemes tècnics –havien de muntar la maquinària d'impremta i després ja no va sortir més. Textos sobre cultura, sindicalisme local, vida orgànica cenetista, anarquisme universal, etc. Va defensar la reunificació amb el sector trentista, es va mostrar escèptic amb l'Aliança Obrera a causa de l'electoralisme socialista i va reafirmar el seu apoliticisme. L'administrador n'era Damián Cuberos i el cap de redacció Patricio Ruiz. Entre els seus col·laboradors podem citar Melchor Rodríguez, Magino Fernández, Miguel Altuna, P. Aguado, F. Martín, L. Moncayo, V. M. Villa, Eduardo a. Puertas, José Villaverde, Isaac Puente, Eugen Relgis, Barbedette, Lacaze, Juan Frax.

***

Cartell de l'acte

- Gala de solidaritat amb anarquistes empresonats: El 21 de desembre de 1974 se celebra a la Sala de la Mutualité de París (França) una gala de solidaritat amb els llibertaris empresonats a França i a Espanya. L'acte, registrat per l'Associació «García Lorca», estava organitzat pel Comitè de Suport als Grups d'Acció Revolucionària Internacional (GARI), amb la participació de la Coordinació Anarquista (CA), del Groupe d'Entraide Anarchiste International (GEAI, Grup d'Ajuda Mútua Anarquista Internacional), del Comitè Espanya Lliure (CEL) i de diversos llibertaris a títol individual. La gala comptà amb les actuacions de Carlos Andreu (Carlos Andreou), Léo Campion, Henri Gougaud, Karaxu (grup xilè), Georges Moustaki, Joël Sternheimer (Évariste) i Marc Sullivan. El cartell va estar dissenyat per Philippe Soulas.

***

Portada de Sense Pàtria

- Surt Sense Pàtria: L'hivern de 2008 surt a Catalunya el primer número de Sense Pàtria. Publicació anarquista de tirada intermitent. Era una iniciativa del Projecte Editorial «Prou!» i es distribuïa per Internet. Tractà diversos temes, com ara l'ecologia, el decreixement, l'autonomia obrera, la repressió, el sistema carcerari, l'antifeixisme, antiparlamentarisme, el sindicalisme, l'antimilitarisme, etc. Recollia articles d'altres publicacions i hi van col·laborar Gaspar F. P., Gabriel Pombo da Silva, Joaquín, K. Towich, Datrebil, etc. En sortiren quatre números, l'últim l'octubre de 2010. El col·lectiu editor també publicà un butlletí contrainformatiu, Prou!Info, del qual sortiren 54 números fins al desembre de 2010.

Naixements

José Nakens Pérez

- José Nakens Pérez: El 21 de desembre –algunes fonts citen el 21 de novembre– de 1841 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el periodista, republicà radical insurreccionalista i anticlerical José Nakens Pérez. De família humil i liberal, sos pares es deien Carlos José Nakens i María Jesús Pérez. Son pare, carrabiner liberal, fou perseguit pel règim de Ferran VII durant l'anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), fet que marcà el destí de son fill. Per necessitat, molt jove s'enrolà en el Cos de Carrabiners. En 1866 fou destinat a la Direcció General del Cos a Madrid, època en la qual ja havia escrit dues obres de teatre que mai no arribarien a representar-se. En 1866 començà a escriure en diversos periòdics (El Jeremías, República Ibérica) i en 1871 fundà El Resumen. Els seus poemes patriòtics van gaudir de certa fama, però va ser en el «teatre per hores» –peces curtes generalment d'un acte que eren populars per la seva facilitat de versificació– on reeixí; però ni l'autor mateix recopilà i edità aquestes obretes que ni tan sols signava. En 1876 començà a treballar en el periòdic El Globo, des de les pàgines del qual acusà Ramón de Campoamor de plagiar Víctor Hugo, fet que llançà el seu nom a les rotatives. El 10 d'abril de 1881, quan feia poques setmanes que els liberals havien arribat al poder, va treure el setmanari satíric, republicà i anticlerical El Motín, la finalitat del qual era combatre els conservadors, defensar la unitat del Partit Republicà i lluitar contra el poder del clergat. En 1891 tingué un fill no reconegut amb l'actriu de repartiment Soledad Bueno, que arribarà a ser un destacat periodista (Javier Bueno). En 1897 va mantenir contactes amb l'anarquista Michele Angiolillo, que en mateix any assassinà Cánovas del Castillo. En 1898 fou redactor de la revista més important de la Generació del 98, Vida Nueva. Va defensar la via insurreccionalista de Manuel Ruiz Zorrilla i, encara que salvà de la seva crítica Estanislao Figueras, primer president de la República, blasmà contra els seus successors, Emilio Castelar i Nicolás Salmerón. Proposà la creació de l'Assemblea Republicana i el 25 de març de 1903 es reuní amb gairebé dos mil republicans que acordaren crear un únic partit del qual fou nomenat Salmerón cap suprem, a proposta seva, qui a més fou elegit per ocupar un càrrec en la comissió directora. Però, desil·lusionat, dimití l'any següent i en 1905 se separà de Salmerón, ja que aquest s'allunyava d'una acció radical revolucionària. La tornada al poder del Partit Conservador el convertí en un perseguit i en menys de dos anys van caure sobre el seu mordaç periòdic 84 processos per delictes d'impremta, amb copioses multes i empresonaments dels seus directors legals; fins i tot alguns bisbes dictaren almenys 47 excomunions contra els redactors. No obstant això, el periòdic aconseguí sobreviure miraculosament, malgrat les minses subscripcions i les seves dificultats de distribució, ja que pràcticament no es podia vendre al carrer. A més, Nakens, fou escarnit pels propis republicans moderats, com ara Ruiz Zorrilla. En 1906 fou acusat d'amagar l'anarcoterrorista Mateo Morral, que havia llançat una bomba contra Alfons XIII; però el que es demostrà fou que va ajudar a amagar-lo a la redacció del seu periòdic. Per aquest fet fou condemnat el juny de 1907 a nou anys de presó. Durant el tancament a la cel·la número 7 de la presó Model de Madrid va escriure una sèrie d'articles en El País que compilà en dos llibres –Mi paso por la cárcel i La celda número 7– on, entre altres coses, defensà el programa de reformes penitenciàries de Rafael Salillas. Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna, fou també detingut com a inductor de l'atemptat i, encara que fou alliberat, fou novament processat més tard i afusellat. El 8 de maig de 1908, a petició de popular signada per Benito Pérez Galdós, fou indultat pel govern d'Antoni Maura i tornà a redactar El Motín, afegint el subtítol «Semanario Político» i arribat a tirar 20.000 exemplars. La seva estada a la presó l'havia donat cert prestigi «martirològic» i les seves edicions, com ara els fullets de la «Biblioteca del Apostolado de la Verdad» i les «Hojitas piadosas», assoliren tirades de 100.000 exemplars. A partir de 1914, però, El Motín començà a perdre lectors. En 1918 emmalaltí de la vista, fet que li impossibilitava d'escriure, ell que era l'únic redactor de la publicació. En la dècada dels vint el periòdic estava en franca decadència, però el gener de 1923 edità un número extraordinari amb la col·laboració d'eminents republicans (Roberto Castrovido, Hermenegildo Giner de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Álvaro de Albornoz). A finals de 1924, diversos periodistes es mobilitzaren per recaptar diners en la seva ajuda i l'any següent l'Associació de la Premsa, presidida pel metge maçó, periodista i alcalde de Madrid, José Francos Rodríguez, li concedí una pensió vitalícia de 150 pessetes mensuals. Un any després, el 12 de novembre de 1926 José Nakens Pérez va morir d'una congestió cerebral a Madrid (Espanya). Sa filla continuà editant El Motín. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques i és autor de centenar de llibres i fullets.

José Nakens Pérez (1841-1926)

Lizzie Holmes

- Lizzie Holmes: El 21 de desembre de 1850 neix a Linn County (Iowa, EUA) la periodista, professora, feminista i militant anarquista Elisabeth Mary Hunt, més coneguda com Lizzie Mary Holmes, Lizzie M. Holmes o simplement Lizzie Holmes, pel llinatge de son marit. Era filla d'una família lliurepensadora d'Ohio (EUA). Sos pares es deien Jonathan Hunt i Hannah Matilda Jackson, feminista radical. Quan tenia quatre anys, sa família es traslladà a una comuna, fonamentada en l'amor lliure, a Berlin Heights (Ohio, EUA), on passà la seva infantesa. Rebé una educació molt avançada per al seu temps. El 29 d'abril de 1867 es casà a Adrian (Lenawee, Michigan) amb Hiram J. Swank –per això també es coneguda com Elizabeth Swank–, amb qui tingué dos infants (Raphael Ashford Swank i Gladys Ernestine Swank). En 1877, després de separar-se del seu marit –ella sempre digué que havia mort i es registrà com a vídua–, s'instal·là, amb sa mare, dos germans i sos dos infants, a Chicago (Illinois, EUA), on treballà de professora de música i de costurera en una fàbrica de capes. Després començà a militar en Working Women's Union (WWU, Unió de Dones Treballadores), al voltant del Socialist Labor Party (Partit Socialista del Treball), de caire socialista, fent de secretària sindical i de periodista per The Radical Review. A partir de 1883 participà en el moviment anarquista i escriurà en la seva premsa (American Federationist, Free Society, The Industrial Advocate, etc.). Amb son company, l'anarquista William T. Holmes, s'afegiren a la parella llibertària formada per Albert i Lucy Parsons, i tots plegats militaren en l'American Group de Chicago de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional de Treballadors), també coneguda com «Black International» («Internacional Negra»). Lizzie i Lucy lluitaren en el moviment per les «Vuit Hores» i per atiar les dones a entrar en els sindicats. Membre de l'Associated Labor Press (Associació de la Premsa Obrera), es va convertir en 1886 en la coredactora del periòdic The Alarm (1884-1889) de Chicago, que acabà prohibit per les autoritats. El 28 d'abril de 1885, amb Lucy Parsons, dirigí una marxa a un nou edifici de la Junta de Comerç de Chicago, fet que va consolidar la reputació de les dues anarquistes dins del moviment obrer d'aquesta ciutat, fet pel qual van ser considerades per les autoritats nord-americanes com a «terroristes perilloses». El novembre de 1885 es casà a Chicago amb William T. Holmes i la parella es traslladà a Geneva (Kane, Illinois, EUA), on treballà de professora. Després de la «Tragèdia de Haymarket» del 4 de maig de 1886 a Chicago, va ser detinguda, juntament amb molts altres companys i companyes, sota l'acusació d'haver incitat l'atemptat d'Haymarket; abans del judici, però, va ser alliberada per manca de proves. Participà activament en la campanya de suport (conferències, mítings, etc.) als processats en aquest judici, en el qual van ser condemnats a mort George Engel (executat), Samuel Fielden (pena commutada per presó perpètua), Adolph Fischer (executat), Louis Lingg (se suïcidà a la presó), Oscar Neebe (pena commutada per presó perpètua), Albert Parsons (executat), Michael Schwab (pena commutada per presó perpètua) i August Spies (executat). Entre 1887 i 1888, amb Dyer Daniel Lum, rellançà The Alarm, que havia estat prohibit. També fou membre de «Knights of Labor» («Cavallers del Treball»)  i en 1888 participà en la fundació de Ladies' Federal Labor Union (LFLU, Unió Federal del Treball de Dones), sota els auspicis de l'America Federation of Labour (AFL, Federació Americana del Treball). En 1893 fou, amb son company, l'organitzadora del Congrés Anarquista que se celebrà a Chicago. En 1893 publicà, sota el pseudònim May Huntley, la novel·la feminista sobre l'amor lliure Hagar Lyndon, or A Woman's Rebellion, que va sortir en lliuraments en el periòdic Lucifer. The Light-Bearer. A mitjans de la dècada dels noranta la parella s'instal·là a La Yeta (Colorado, EUA), on tingué l'anarquista Samuel Fielden de veí, i després a Denver (Colorado), on publicaren Labor Exchange Guide (1897). Amb son company va redactar un informe sobre els «Màrtirs de Chicago» que s'havia de presentar el setembre de 1900 al Congrés Antiparlamentari Internacional que s'havia de portar a terme a París (França), congrés que finalment va ser prohibit per les autoritats; aquest informe es va publicar en el número 24 del Supplément Littéraire des Temps Nouveaux del 6 d'octubre de 1900 sota el títol «Histoire du martyrologe de Chicago». Col·laborà en The Industrial Advocate, periòdic editat pel seu company. En 1908 abandonà la vida pública i els últims anys de sa vida visqué amb son company a Albuquerque (Nou Mèxic, EUA), fins que en 1926 es traslladà a Santa Fe (Santa Fe, Nou Mèxic, EUA). Durant sa vida va escriure per a l'Associated Labor Press (ALP, Associació de la Premsa Obrera) i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Anti-Monopolist, Freedom, Free Society, The Labor Enquirer, Lucifer. The Light-Bearer, Nonconformist, Our New Humanity, Wilshire's Magazine, entre d'altres. Lizzie Holmes va morir el 8 d'agost de 1926 a Santa Fe (Santa Fe, Nou Mèxic, EUA) i va ser enterrada al cementiri de Fairview d'aquesta població. Cal no confondre-la amb Sarah Elizabeth Holmes, companya de Benjamin R. Tucker, fet que algunes fonts fan, barrejant les dades biogràfiques i les fotografies que d'elles es tenen.

Lizzie Holmes (1850-1926)

***

Foto policíaca de Frédéric Colombet (2 de març de 1894)

- Frédéric Colombet: El 21 de desembre de 1865 neix a Peymilou (Prigond-riu, Aquitània, Occitània) l'anarquista Frédéric Victor Colombet. Sos pares es deien Jean Albert Colombet, uixer, i Marguerite Françoise Victoire Boguier, mestra municipal. Es guanyava la vida com a comerciant de carbó. El 2 d'abril de 1892 es casà a Levallois-Perret (Illa de França, França) amb la barretaire de senyores parisenca Louise Augustine Laprovote. En aquesta època vivia al número 27 del carrer Corneille de Levallois-Perret. El 30 d'abril de 1893 aquest domicili va ser inscrit en un registre per la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia. El desembre de 1893 la seva nova adreça, al número 49 del carrer Chaptal, també va ser inscrita. El 2 de març de 1894 va ser detingut amb altres 21 anarquistes per inspectors de la Brigada d'Investigacions i el seu domicili escorcollat. Portat a la Prefectura de Policia, va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, interrogat per l'oficial de Pau Fédée i enviat a la garjola. El 7 de març de 1894 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Elia Corti

- Elia Corti: El 21 de desembre de 1869 neix a Viggiù (Llombardia, Itàlia) l'escultor anarquista Elia Corti. Son pare es deia Giovanni Corti. Aprengué l'ofici d'escultor en marbre a Itàlia i en 1892 emigrà als Estats Units. S'instal·là a Barre (Comtat de Washington, Vermont, EUA), un dels centres més destacats de l'escultura nord-americana i on hi havia una de les comunitats anarquistes més importants dels EUA. D'antuvi treballà a la pedrera i després com a escultor a «Barclay Brothers Granite Company», la major empresa de granit de la ciutat. Destacà tant que abandonà la seva feina a la fàbrica i muntà una empresa pròpia amb alguns socis, entre ells Samuele Novelli (Sam), esdevenint un dels escultors més reputats de la seva època. Una de les seves obres més importants fou els baixos relleus del monument dedicat al poeta Robert Burns, situat al Vermont History Center de Barrer. També destacà en la seva militància llibertària dins de l'estesa comunitat italiana local. Amb son germà Guglielmo Corti (William o Bigin) i son cunyat John Comi (Crosta), també escultors, militaren en el mateix grup anarquista, un dels molts grups del moviment llibertari de Barre, el qual es dividia per l'origen ètnic, l'idioma i la professió, i del qual va ser secretari. Es va casar amb Ernestina Maria Comi (La Miet) i tingué tres filles petites (Lelia, Mary i Emma). El 3 d'octubre de 1903, quan el socialista Giacinto Menotti Serrati, director d'Il Proletario de Nova York, enfrontat a l'anarquista Luigi Galleani i els seus seguidors, havia de realitzar la conferència The Methods of Socialist Struggle a l'Old Labor Hall, al carrer Granite de Barre, es desencadenà una baralla entre socialistes i anarquistes que acabà a trets, i ell va rebre un dispar a l'estómac, allotjant-se la bala a la columna vertebral. Elia Corti va morir hores després, el 4 d'octubre de 1903 a l'Hospital Heaton de Montpelier (Comtat de Washington, Vermont, EUA) i va ser enterrat dos dies més tard, en un dels funerals més concorreguts de Barre, al cementiri d'Hope d'aquesta localitat. La seva sepultura, realitzada en una peça única de granit, va ser esculpida per son germà, Guglielmo Corti, i per son cunyat, John Comi. Tots tres van ser socis de l'empresa d'escultura en granit «Novelli & Corti». La vídua retornà, amb les seves tres filles, a Viggiù. Allessandro Garetto (Alex), guardaespatlles de Giacinto Menotti Serrati, va ser detingut acusat del crim; jutjat, va ser condemnat el 23 de desembre de 1903 a vuit anys de presó, amb l'atenuant de «provocació»; un cop sortí en llibertat de la presó de Windsor (Comtat de Windsor, Vermont, EUA), on havia purgat la pena, retornà a Barre, però poc després marxà cap a Itàlia. Giacinto Menotti Serrati, considerat per Galleani l'inductor del crim, va ser absolt.

Elia Corti (1869-1903)

***

Tomás Herreros Miquel

- Tomás Herreros Miquel: El 21 de desembre de 1866 neix a Logronyo (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Herreros Miquel (o Miguel, segons alguns autors). Tipògraf d'ofici, des de molt jove es va instal·lar a Barcelona i va iniciar-se en les idees anarquistes aconsellat per Anselmo Lorenzo i Antoni Pellicer Peraire. En 1898, mentre feia el servei militar, va ser sergent a Cuba. En 1905 va presidir la Junta de Defensa dels Drets Humans a Barcelona, l'objectiu la qual era assegurar refugi, empara i cooperació del sector republicà per als anarquistes perseguits. L'octubre de 1905 va ser empresonat uns mesos per repetir una frase de Lerroux en un míting. En aquests anys va ser íntim de Francesc Ferrer i Guàrdia i va formar part del grup àcrata «Quatre de maig». En 1908 va començar a treballar en el periòdic lerrouxista El Progreso, amb els companys Adolfo Bueso i Josep Negre, i va participar en la vaga d'aquest diari que va durar nou mesos. Va participar en el congrés constitutiu de la Confederació Regional de Societats de Resistència (Solidaritat Obrera), entre el 6 i 8 de setembre de 1908 a Badalona, en representació de la Societat de l'Art d'Imprimir, juntament amb Rodríguez Romero. Els mesos d'octubre i de novembre de 1908 va esclatar la vaga dels carreters barcelonins i va participar, amb Josep Ginés, en les negociacions en representació de l'acabada de crear Solidaritat Obrera. El 29 de desembre de 1908 va ser elegit vocal del Consell directiu d'aquest nou sindicat. A finals de 1908 va tenir una forta polèmica amb els lerroxistes sobre qüestions laborals i polítiques. En 1909 el grup «Tierra y Libertad» va publicar de bell nou el periòdic de mateix nom que tenia la seva redacció al carrer Cadena de Barcelona, lloc de residència de Tomás Herreros, i en 1911 el va dirigir. El 26 de juliol de 1909 fou detingut i empresonat, durant les primeres mesures de repressió de la Setmana Tràgica. Com a representant de la societat de l'Art d'Imprimir, va assistir al congrés que, convocat per Solidaritat Obrera a Barcelona entre els dies 30 i 31 d'octubre i 1 i 2 de novembre de 1910, va prendre l'acord de constituir la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest congrés va fer de secretari de la tercera sessió i ponent en la quarta ponència. El 19 de novembre de 1910 va ser elegit secretari segon del Consell directiu de la CNT sota el nom de Timoteo Herrer –el secretari general d'aquest comitè va ser Josep Negre. El 7 d'agost de 1911 va pronunciar una important conferència al teatre Bretón de Logronyo, que va ser publicada amb el títol El obrero moderno, i l'endemà va participar a Barcelona en un míting en contra de la guerra del Marroc. Així mateix va assistir al Primer Congrés de la CNT a Barcelona, entre el 8 i el 10 de setembre de 1911, representant la secció d'oficis diversos de Bilbao, Vigo i Puerto Real. En aquest congrés va formar part de diverses ponències, presidí la Mesa de la segona sessió i va intervenir en l'acte de clausura. En acabar el Congrés de 1911 va marxar al País Basc per participar en l'organització de la vaga general que s'havia convocat i en tornar a Barcelona va ser detingut a la mateixa estació del ferrocarril. Va participar en la reorganització de la CNT, a partir de 1915, i va formar part del Comitè Revolucionari durant la vaga general revolucionària d'agost de 1917. Durant el darrer semestre de 1918 va participar en la Conferència Nacional Anarquista a Barcelona com a delegat de Catalunya i que tenia per objectiu discutir sobre la implicació anarquista en els sindicats. El 16 de gener de 1919, en els inicis de la vaga de «La Canadenca», quan el Govern suspèn les garanties constitucionals, va ser tancat al vaixell Pelayo, presó flotant al port de Barcelona, ja que les cel·les de la ciutat eren plenes. A començaments de març d'aquell any va ser alliberat, però el 30 d'aquell mateix mes la policia de Manuel Bravo Portillo es va presentar a ca seva (Ronda de Sant Pau de Barcelona) i en no trobar-lo va llançar els mobles per la finestra. Finalment va ser tancat a la presó Model juntament amb Archs, Suñer, Cubells, Playans, Joan Ferrer, García Oliver i molts més. Va formar part del «Comitè Pro Presos» de Barcelona entre 1919 i 1936. A finals de 1922 va participar en el ple anarquista celebrat a la muntanya de Montjuïc organitzat pel grup «Los Solidarios», reunió que serà l'embrió de la futura Federació Anarquista Ibèrica (FAI) creada a València. El 3 de març de 1923 va ser detingut i acusat de col·laborar en l'atracament dels cobradors de «Tabacalera Española» amb un botí de 300.000 pessetes, però el 7 de juliol va ser alliberat per manca de proves. Entre abril i juny de 1923 es va exiliar a París, i quan mesos després García Oliver i Pérez Combina també ho van fer, els va ajudar a trobar feina en un taller de envernissats. Novament a Barcelona, va muntar una impremta a la Ronda de Sant Pau, que utilitzava per imprimir fullets, diaris i fulls volants anarquistes; la hi cremaren pistolers del Sindicat Lliure. El 14 de juliol de 1923 va ser ferit greument amb un esmolat punxó, per León Simón del Sindicat Lliure, al seu quiosc de venda de llibres de la rambla barcelonina de Santa Mònica –aquest mateix dia van ser detinguts Joan Peiró i Ramon Plausell per les seves activitats sindicals. Durant la Dictadura de Primo de Rivera i la República va ser corresponsal i distribuïdor del periòdic La Protesta, de Buenos Aires, i encarregat de les relacions hispanoargentines de premsa i de propaganda entre els llibertaris. A partir de 1933 va ser l'administrador del periòdic Solidaridad Obrera de Barcelona. El maig de 1934 va participar en una reunió entre la CNT i Lluís Companys. El 27 de setembre de 1936 va participar en l'homenatge a Francisco Ascaso al lloc on va caure mort, molt a prop del seu quiosc llibreter. És autor d'Huelga general en Barcelona (1902), Alejandro Lerroux tal cual es. Historia de una infamia relatada por el mismo obrero que ha sido víctima de ella (1907), El obrero moderno (1911) i La política y los obreros. Conferencia(1913). Tomás Herreros Miquel va morir el 22 de febrer de 1937 a Barcelona (Catalunya); un mes després, el carrer Camp Sagrat de Barcelona va rebre el seu nom.

Tomás Herreros Miquel (1877-1937)

***

Notícia del suïcidi de Pierre-Émile Blanc apareguda en el diari parisenc L'Ami du Peuple del 2 de maig de 1928

- Pierre-Émile Blanc: El 21 de desembre de 1879 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Pierre-Émile Blanc. Era fill de Jules Antoine Blanc, pintor, i de Françoise Thérèse Amiel, polidora. Treballava de jornaler. En els anys noranta vivia al número 45 del bulevard Battalla de Marsella. El 2 d'agost de 1896 va ser detingut per «ultratge a agent». El setembre de 1896 vivia al barri de Siblas de Toló (Provença, Occitània), tot freqüentant les reunions anarquistes de la ciutat i venent Le Libertaire. El 6 de gener de 1898 s'allistà voluntari per cinc anys en l'exèrcit i va ser destinat al 8 Regiment d'Infanteria de Marina, però el 21 de juny de 1900 va ser donat de baixa per «hipertròfia del cor» i se li va rebutjar el certificat militar de bona conducta. Sembla que es el mateix Pierre Blanc que a principis de 1902 era secretari del Grup Central dels Llibertaris de Marsella, el qual es reunia al bar Cinq Parties du Monde i que va denunciar la prohibició d'un míting de protesta contra el govern espanyol. El 15 de febrer de 1902 es casà a Marsella amb la jornalera italiana Margherita Mattio. En aquesta època treballava d'empleat i vivia amb sa mare ja vídua al número 5 del carrer Espagne de Marsella. Quan esclatà la Gran Guerra, l'1 d'agost de 1914 va ser cridat a files en la mobilització general i destinat als Serveis Auxiliars, però el 23 de desembre de 1915 va ser llicenciat per diverses malalties pulmonars i cardíaques. En aquesta època residia al número 66 del carrer de la Paix de Marsella. En el seu últim període, vivia en parella amb la domèstica Marguerite Parrain al Faubourg Latour de Lo Pònt de Sent Esperit (Llenguadoc, Occitània). Pierre-Émile Blanc va morir ofegat l'1 de maig de 1928 a la resclosa de Cuire de Caluire-et-Cuire (Forez, Arpitània), a prop de l'Île Barbe de Lió, i la seva defunció va ser certificada oficialment l'endemà. Sembla que es tractà d'un suïcidi i el guàrdia de l'hangar de la Union Nautique intentà sense èxit salvar-lo.

***

Capçalera d'Il Picconiere amb la signatura de Paul Drevès

- Paul Drevès: El 21 de desembre de 1891 neix al VII Districte de Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Paul Joseph Drevès. Era fill de Jules Jean Baptiste Drevès, serrador de bosc impedit, i Marie Marguerite Arnaud, modista. Es guanyava la vida treballant de pastisser. En 1912 va ser cridat a files per fer el servei militar, però va ser declarat exempt per «escoliosi». El 18 d'octubre de 1914, un cop desencadenada la Gran Guerra, va ser declarat exempt pel servei per «escoliosi i feblesa», però el 23 de maig de 1917 va ser declarat apte i enviat al 163 Regiment d'Infanteria, sense anar al front, i posteriorment passà al II Grup d'Aviació, essent llicenciat el 18 d'agost de 1919. En 1922 vivia al número 52 del bulevard Banon del IV Districte de Marsella i treballava d'obrer pastisser al número 2 del carrer Rome del I Districte de Marsella. En aquesta època freqüentava regularment les reunions de la Joventut Anarquista, celebrades al Bar du Coq, al número 63 del passeig Capucines, i de la Unió Anarquista (UA), al bar Bruno, al número 1 de la plaça Marche des Capucins. El 21 de febrer de 1922 va fer una xerrada a la Joventut Anarquista. Entre l'1 de maig i el 30 d'agost de 1925 va ser gerent del periòdic anarquista marsellès Il Picconiere, de Paolo Schicchi. El maig de 1925 vivia amb sa mare al número 52 del bulevard Boisson del I Districte de Marsella. El 7 de setembre de 1939 va ser mobilitzat a Avinyó (Provença, Occitània) i enviat al polvorí de Pònt de Sòrga (Provença, Occitània), però va ser llicenciat dos dies després per «pleuresia del costat dret i broncopneumònia». Posteriorment treballà als Postes, Télégrraphs i Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons). Sa companya fou Marie Marguerite Arnaud. Paul Drevès va morir el 10 de març de 1960 al seu domicili del barri de Le Cap de Cavalaire de Cavalaira (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Tomasa Ramírez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'abril de 1968

- Tomasa Ramírez: El 21 de desembre de 1893 neix a San Salvador (El Salvador) l'anarcosindicalista Tomasa Ramírez. De pare desconegut, sa mare es deia Concepción Ramírez. Milità a la Federació Local de Calonge (Baix Empordà, Catalunya), població on residia juntament amb son company, l'anarcosindicalista Tomàs Villaseca (o Vilaseca). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i la parella s'establí a Santa Coloma de Tuïr, on treballà com a obrera agrícola i militant en la Federació Local de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord). Tomasa Ramírez va morir el 6 de novembre de 1967 al seu domicili de Santa Coloma de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Natale Cicuta

- Natale Cicuta: El 21 de desembre de 1894 neix a Oneglia (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Natale Cicuta. Sos pares es deien Gerolamo Cicuta i Adelaide Rossi. Després de fer els estudis elementals, començà a militar ben jove en el moviment llibertari de Oneglia i treballà com a pintor en el sector de la construcció. Durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i en 1915 va ser enviat al front, on fou ferit. En 1919 va ser desmobilitzat i retornà a Oneglia on reprengué la seva militància llibertària. L'octubre de 1922 va ser processat amb altres companys acusat d'«acaparament de municions i preparació d'explosius», però finalment va ser absolt per manca de proves. Durant aquests anys ajudà nombrosos militants a passar il·legalment la frontera cap a França. En 1923 emigrà clandestinament a Montecarlo on entre 1924 i 1925 participarà en l'aventura armada contra Itàlia de les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia mussoliniana. En 1927 va ser expulsat de França i en 1928 formava part d'un grup anarquista italià (Nastini, Mantovani, Cantarelli, Bianconi, Montaresi i Paini) que actuava a Brussel·les (Bèlgica). Durant els anys trenta formà part del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i col·laborà en el periòdic Il Risveglio Anarchista, publicat per Luigi Bertoni a Suïssa. El desembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. En 1938 el trobem a París (França) participant en les activitats del Comitè de Suport a la Revolució Espanyola. En 1939 va ser internat al camp de concentració de Vernet i després aconseguí arribar a Brussel·les, on restà durant tota la guerra. En 1950 retornà a França i a Niça s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI), passant després a Itàlia. En 1957 va ser el delegat d'Imperia (Ligúria) al Congrés de la FAI celebrat a Senigallia i en 1961 al portat a cap a Rosignano Solvay. Més tard retorna a França. Natale Cicuta va morir el 2 d'agost de 1973 al seu domicili de Menton (Provença, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Gabriel Even apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 d'abril de 1927

- Gabriel Even: El 21 de desembre de 1901 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Gabriel Charles Marie Even. Sos pares es deien Jean Baptiste Even, xofer, i Valentine Élisa Marie Prat. Des de molt jove navegà i entre l'1 d'abril de 1921 i l'1 d'abril de 1923 va ser mobilitzat en els 8 i 43 Regiments d'enginyers (entre el 6 de febrer de 1922 i el 2 de febrer de 1923 a l'Exèrcit d'Orient). De bell nou al seu port d'origen, participà activament en el Sindicat de Mariners –el gener de 1922 s'havia afiliat a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU)– i es lligà estretament al seu secretari, Henri Julie, de qui esdevingué el seu principal adjunt. El 14 de juny de 1924, amb Julie, va ser nomenat secretari federal, càrrec en el qual es mantingué un temps. Gràcies a l'acció d'ambdós, la majoria de mariners es decantà pel sindicalisme autònom i el 17 de juliol de 1924 es creà la Unió Sindical de Mariners de França, organització de la qual va ser tresorer permanent durant 23 anys. En aquesta època va ser fitxat com a anarcosindicalista i inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament del Sena-Inferior. L'octubre de 1924 participà en una subscripció a favor d'Émil Cottin, qui el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar, sense èxit, Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès. En 1925 va ser delegat per la Federació Autònoma per fundar a Dunkerque (Flandes del Sud) una secció de la Unió Sindical de Mariners de França i en 1926 va ser nomenat tresorer de la nova organització, però poc després abandonà el sindicalisme i es lliura enterament a l'anarquisme. En 1927 va ser nomenat secretari adjunt del Buró del Comitè de Defensa Social (CDS) del departament del Nord-Pas-de-Calais. En aquesta època treballava de manobre a Croix (Nord-Pas-de-Calais, França). El 3 d'abril de 1927, en ocasió de la visita a la regió de Gaston Doumergue, president de la República francesa, va ser detingut després d'haver intentat pujar al cotxe presidencial tot cridant «À bas la guerre! Dieudonné, mort au bagne!» (Fora la guerra! Dieudonné, mort a presidi!) i llançant dins l'automòbil pamflets manuscrits amb els textos «À bas la guerre! Contre toutes les guerres! Vive la Révolution Sociale! Vive l'anarchie!»; detingut, va ser violentament apallissat a la comissaria de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). Durant l'escorcoll del seu domicili, al carrer Justice de Lilla, la policia trobà nombrosos exemplars de periòdics anarquistes, com ara Germinal, Le Libertaire, Le Réveil Anarchiste, Le Réveil des Jeunesses Libertaires, Le Semeur, etc.; jutjat per aquesta causa, el 8 d'abril de 1927 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lilla a dos mesos de presó per «ultratges al president de la República» i va ser absolt del càrrec de «vagabunderia». El 23 d'agost de 1927 va ser detingut, juntament amb Joseph Deschamps, Joseph Jacob i François Lepoestel, a Lilla durant la manifestació de protesta contra l'execució dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti quan el comissari central Carré volgué arrabassar una pancarta i a qui tractà d'«assassí». A partir del 20 de gener de 1928 s'ocupà de la redacció de Le Libertaire, periòdic del qual Nicolas Faucier era l'administrador, i fou membre del grup «Amis du Libertaire». En aquesta època participà en la campanya a favor dels anarquistes empresonats a l'URSS. Entre el 12 i el 15 d'agost de 1928 participà en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) que se celebrà a Amiens (Picardia, França), on, amb Jean Girardin i Pierre Mualdès, va ser nomenat membre de la seva comissió administrativa. El 29 d'agost de 1928 va ser inscrit en el «Carnet B» del departament del Sena i aleshores sembla que vivia al número 203 del bulevard Voltaire de París (França). L'11 de desembre de 1928 es casà a Lamouilly (Lorena, França) amb Charlotte Marie Anne Gagnaire i la parella s'instal·là a Thillombois (Lorena, França), on ella treballava de mestra, i on va romandre fins el 1931, sense comptar una petita estada a Le Havre i un temps que treballà en una explotació forestal a les Ardenes el desembre de 1929, instal·lant-se el juliol de 1932 a París. El 3 d'abril de 1932 va assistir com a delegat del Grup Anarquista del XV Districte de París al Congrés Regional de la Federació Anarquista Parisenca (FAP). A finals de 1932 tornà a viure amb sa companya a Wadonville-en-Woëvre (actualment Saint-Hilaire-en-Woëvre, Lorena, França), on ella tenia allotjament a la seva escola. Durant la II Guerra Mundial va ser capturat pels alemanys i deportat; en 1940 estava tancat com a presoner de guerra al camp de concentració d'Hammelburg (Baviera, Alemanya). Posteriorment participà en la Resistència, enquadrat com a voluntari entre el 9 de setembre de 1943 i el 5 de setembre de 1944 en el «175 Grup Ain-Nord» de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). El seu últim domicili va ser a Homécourt (Lorena, França). Gabriel Even va morir el 15 de gener de 1973 a l'Hospital Central de Nancy (Lorena, França).

***

Necrològica de Lluís Sanchís Miret apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de novembre de 1966

- Lluís Sanchís Miret: El 21 de desembre de 1901 neix a València (València, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Sanchís Miret –el seu segon llinatge citat erròniament de diferents maneres (Sánchez, Sanchiz, etc.). Sos pares es deien Antoni Sanchís i Dolors Miret. Paleta de professió, durant els anys vint i trenta milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Sants de Barcelona (Catalunya). El 12 d'abril de 1923 va ser detingut amb una pistola automàtica i carregadors després d'un tiroteig a Sants amb pistolers de la patronal, però van ser posat en llibertat dies després. Durant la vaga general de febrer de 1932 a Barcelona va ser detingut amb altres companys, entre ells Dionís Eroles Batlle, per «coaccions» contra els tramviaris del Poblenou i per col·locació d'un explosiu a la línia del metro a la Bordeta i un altre en un dipòsit de conducció d'aigües; jutjat amb Dionís Eroles Batlle per aquest fet el 27 de juny de 1932 per un Tribunal Popular per «col·locació d'explosius i tinença d'armes», ambdós en van ser absolts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà en una fàbrica i formà part de la Federació Local de La Bastida de Roairós de la CNT. Sa companya fou Ramona Royo. Lluís Sanchís Miret va morir el 27 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 23 de setembre– de 1966 a La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 20 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de La Federación on es va publicar el manifest

- Manifest democràtic socialista: El 20 de desembre de 1870 el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma (Mallorca, Illes Balears), adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el «Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província». En aquest manifest es denunciaven tant l'absolutisme monàrquic com les formes republicanes de l'Estat, fins i tot la federal, i es feia constar que la revolució social acabaria amb el poder econòmic i duria a terme l'emancipació econòmica del treballador, deixant clar que algun dia l'Estat seria abolit i substituït per la lliure federació d'associacions obreres, agrícoles i industrials, en un règim on imperaria la igualtat econòmica i l'ensenyament integral. L'acceptació de les idees internacionalistes per part d'un nombrós grup de mariners va permetre una reorganització de la Federació Local de Palma. El Consell Local que signava manifest estava compost, a més dels mariners, per sabaters, fusters, ebenistes i paletes. El manifest va ser reproduït per La Federación, de Barcelona, el 8 de gener de 1871.

***

L'embarcament dels presos de Montjuïc segons La Campana de Gràcia

- Campanya pro detinguts de Montjuïc: El 20 de desembre de 1896 els socialistes de Madrid (Espanya) realitzen un míting en favor dels anarquistes detinguts a Montjuïc; és el començament d'una gran campanya. És la primera vegada que anarquistes i socialistes coincideixen en una acció comuna d'aquesta categoria. Tot el 1897 va ser un any de campanyes a l'Estat espanyol i a la resta del món contra el procés de Montjuïc, organitzat arran de l'explosió d'una bomba durant la processó del Corpus el 7 de juny de 1896, al carrer barceloní de Canvis Nous. La descripció de les tortures, feta pels que havien estat alliberats, especialment el fullet de Tárrida del Mármol Los inquisidores de Montjuich, es publica en francès i recorre tot el món. Aquesta campanya no va impedir l'execució dels cinc condemnats, el 4 de maig de 1897. En 1898 la premsa socialista, anarquista i també la republicana van començar a demanar la revisió del procés. El 25 de juny es va realitzar un míting al frontó de Madrid en favor dels condemnats on va prendre la paraula el demòcrata Canalejas. L'absolució de Ramon Sempau, que va intentar assassinar el torturador Narcís Portas, es deu en gran part a aquesta campanya pública contra el procés. El febrer de 1900, els supervivents, des de les presons d'Àfrica i de Burgos, signen una carta col·lectiva demanant la revisió del procés de Montjuïc, afirmant que les confessions s'havien arrencat sota tortura, i que el responsable era el tinent de la Guàrdia Civil Narcís Portas amb vuit números, que tot això ho havien posat en coneixement del ministre de la Guerra i del Tribunal Suprem de la Guerra i de la Marina i que tot ho sabia el jutge. No demanaven l'amnistia, sinó la revisió del procés. El 16 d'abril de 1900, els processats de la bomba de Canvis Nous van arribar a Barcelona per ser deportats al Regne Unit: no va ser concedida l'amnistia ni la revisió del procés, però sí la commutació de la pena.

***

Convocatòria del míting publicada en el periòdic de Filadèlpia La Libera Parola del 17 de desembre de 1921

- Míting de Tresca: El 20 de desembre de 1921 se celebra al Garrick Hall de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) un gran míting a càrrec del destacat anarquista i anarcosindicalista Carlo Tresca. L'acte, organitzat pel Comitè General d'Educació Proletària del sindicat Amalgamated Clothing Workers of America (ACWA, Unió dels Treballadors del Tèxtil d'Amèrica), portà el títol «La situazione attuale del movimento operaio» (La situació actual del moviment obrer) i va ser presidit per Ermete Baraldi.

***

Notícia sobre l'acte apareguda en el periòdic parisenc L'Espagne Antifasciste del 18 de desembre de 1936

- «Arbre de Noël» antifeixista: El 20 de desembre de 1936 se celebra a la Sala Jean-Jaurès de la Borsa del Treball de París (França) una festa infantil («Arbre de Noël») en solidaritat per als lluitadors antifeixistes a la guerra d'Espanya. Organitzada per la Unió de Sindicats, comptà amb atraccions i regals.

***

Capçalera del primer número, i únic, de ¡Liberación!

- Surt ¡Liberación!: El 20 de desembre de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer i únic número conegut del setmanari anarquista ¡Liberación! ¡Por la libertad de los presos revolucionarios!. L'objectiu d'aquesta publicació era aconseguir la llibertat dels presos antifeixistes des de la unitat de les organitzacions obreres revolucionàries.

***

Convocatòria de la conferència apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de desembre de 1962

- Conferència de Lapeyre: El 20 de desembre de 1962 se celebra a la Sala Sénéchal de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la conferència pública i contradictòria de l'anarquista, pacifista i neomaltusià Aristide Lapeyre «Les mauvais garçons de l'Anarquia» (Els nois dolents de l'Anarquia). L'acte tractà sobre el terrorisme i il·legalisme anarquistes (Ravachol, Caserio, «Banda Bonnot», etc.). Aquesta conferència, organitzada pel Centre d'Estudis Socials, era continuació d'una altra que havia tingut força èxit que es titulava «Les grands hommes de l'Anarchie» (Els grans homes de l'Anarquia).

Naixements

Notícia de l'accident de Dominique Cristini apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal de l'11 de gener de 1905

- Dominique Cristini: El 20 de desembre de 1846 neix a Lucéram (Piemont-Sardenya; actualment País Niçard, Occitània) l'anarquista Dominico Cristini, més conegut com Dominique Cristini. Era fill de Pietro Cristini, moliner, i de Marianna Peirani, pagesa. Es guanyava la vida treballant de forner i de jornaler a Marsella (Provença, Occitània). Durant la tardor de 1893 va ser fitxat com a «anarquista perillós», ja que, segons la policia, freqüentava les reunions llibertàries marselleses i es mostrava força violent. El gener de 1894 el seu domicili, ben igual que el de molts altres anarquistes, va ser escorcollat. El 10 de gener de 1905 va ser atropellat per un tramvia a Marsella i resultà greument ferit al cap. Sa companya fou Jeanne Dominique Adélaïde Rous. Dominique Cristini va morir el 2 de novembre de 1920 al seu domicili, 36 del carrer Juranny, de Marsella (Provença, Occitània).

***

Notícia del nomenament de Séraphin Ribbe apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 14 de gener de 1910

- Séraphin Ribbe: El 20 de desembre de 1867 neix a Santa Maxima (Provença, Occitània) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista, i després socialista i comunista, Séraphin Joseph Ribbe –el llinatge també citat erròniament Ribe. Era fill de Désiré Antoine Ribbe, fuster, i de Marie Louise Niel, modista. Rebé una educació catòlica i estudià en una escola religiosa. En 1883 entrà a fer feina en la marina comercial i entre el gener de 1888 i el maig de 1891 va fer el servei militar com a mariner canoner a la Marina Nacional en diversos vaixells. Un cop llicenciat, esdevingué obrer metal·lúrgic de l'Arsenal de la Marina Nacional de Toló (Provença, Occitània). El 25 d'abril de 1892 es casà a Santa Maxima amb Marie-Joséphine Girard, estudiant de l'Escola Normal de Mestres, amb qui va tenir tres infants. Anarquista anticlerical, va fer d'arxiver del Sindicat de Treballadors del Port (STP). En 1905 s'adherí a la secció local de Toló de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i participà econòmicament en una recaptació «per la lluita revolucionària a Rússia» organitzada pel Partit Socialista de França - Unitat Socialista Revolucionària (PSF-USR). El 7 de gener de 1910 va ser nomenat president del STP. En 1912 entra en el consell d'administració de la Federació de Treballadors de la Marina de la Confederació General del Treball (CGT). Quan esclatà la Gran Guerra, per mor de la seva edat, no va ser mobilitzat i va ser destinat a Marsella (Provença, Occitània) encarregat del trasllat de tropes al front d'Orient. L'1 de maig de 1933 participà en el buró de l'oficina de la Unió Local de la CGT. En relació amb Henri Lapeyre, s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i prengué part en la campanya per la rehabilitació de Joseph Caillaux com a membre del «Grup Caillaux» de Toló. Instal·lat a Santa Maxima, participà en totes les manifestacions esquerranes del Front Popular i va fer costat el seu amic Benjamin Freze, alcalde de la població. Durant la II Guerra Mundial es mostrà contrari al mariscal Philippe Pétain i a les mesures preses per l'Ajuntament de Santa Maxima, especialment al canvi de nom dels carrers, i es mostrà favorable a la Resistència sense participar-hi. Posteriorment s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) i l'abril de 1945 rebutjar figurar en la llista encapçalada per Jacques Sadoul, encara que acceptar presidir el comitè d festes que havien de preparar les cerimònies del 15 d'agost, aniversari del desembarcament aliat a les platges provençals («Operació Dragó»). Al final de sa vida va ser membre del Sindicat de Jubilats de l'Estat de la CGT. Séraphin Ribbe va morir el 30 de setembre de 1949 a Toló (Provença, Occitània) i va ser enterrat civilment amb al·locucions de Toussaint Flandrin i Albert Lamarque, antics sindicalistes d'Arsenal.

***

Retrat de Guillaume Maugnard publicat en el diari parisenc Le Journal del 5 d'agost de 1902

- Guillaume Maugnard: El 20 de desembre de 1868 neix a Rebréchien (Centre, França) l'anarquista Guillaume Jean Joseph Maugnard, conegut com Raoul l'Anarchiste i sota altres pseudònims (Colson, Cosson, Peters). Sos pares es deien Jean Joseph Maugnard, empresari i rendista, i Joséphine Émilie Marie Burban. Es guanyà la vida de diferents maneres (obrer de fleca, pintor decorador, fotògraf, etc.). Considerat anarquista perillós, patí set condemnes per cisa d'aliments, robatori i ultratges. El 22 de maig de 1901 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a treballs forçats a perpetuïtat per «falsificació de moneda». Segons les autoritats hauria fugit a Amèrica i estava fitxat en diversos països europeus (Àustria, Bèlgica, Espanya, Regne Unit, Suïssa, etc.) com a falsificador de moneda. El 18 de març de 1902 va ser jutjat novament en rebel·lia per l'Audiència del Sena per «fabricació de moneda falsa». El 4 d'agost de 1902 va ser detingut al seu domicili, al número 23 del carrer París de Puteaux (Illa de França, França), juntament amb Émile Ricbourg, sota l'acusació de moneda falsa, i els policies van ser rebuts a trets pels anarquistes. També van ser detingudes Louise Clémentine Zucker, companya de Maugnard, amb qui tenia un infant de tres anys, i Marie Berthe Cadet, companya de Ricbourg. El 29 i el 30 d'abril de 1903 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat per «fabricació i distribució de moneda falsa». El 5 d'agost de 1907, en sortir de la presó, va ser donat com a desaparegut. El 2 d'abril de 1914 es casà a Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) amb la propietària Justine Élise Legrand i passà a viure a Vendin-lès-Béthune (Nord-Pas-de-Calais, France), població d'on era ella. En aquesta època treballava de fotògraf. En 1934 figurava en un llistat d'anarquistes del departament de l'Oise. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paul Gourmelon

- Paul Gourmelon: El 20 de desembre de 1881 neix a Brest (Bretanya) l'anarcosindicalista i anarquista neomaltusià Paul Florent Gourmelon, conegut com Paulus i Mahurec. Sos pares es deien Edmond François Gourmelon, ajustador al port, i Léonie Françoise Labat. Treballava com a escrivent administratiu als arxius del port de l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Milità en el Cercle Neomaltusià i en els grups anarquistes i antimilitaristes de Brest, fet pel qual va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El desembre de 1910 va ser nomenat tresorer de la Borsa de Treball i també fou el tresorer de la Unió Regional de Sindicats de Finistère de la Confederació General del Treball (CGT), juntament amb Victor Pengam i Jules Rouillier. A començament dels anys 1910 col·laborà en l'òrgan local de la CGT Le Finistère Syndicaliste, amb la secció «Journal d'un bon bougre» (Diari d'un bon paio), i venia pels carrers publicacions llibertàries, com ara La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste i Les Temps Nouveaux. També era membre de la Ligue Antialcoolique Ouvrière Brestoise (LAOB, Lliga Antialcohòlica Obrera de Brest). Va fer el servei militar al II d'Infanteria Colonial. Durant la nit del 20 al 21 de setembre de 1911, fou detingut quan sabotejava les línies telegràfiques de la via fèrria entre Brest i Le Rody en protesta per l'acomiadament de milers de ferroviaris. Durant l'escorcoll de la seva taquilla de l'Arsenal, la policia descobrí la planxa multicopista d'un pamflet neomaltusià a favor de la contracepció i de l'avortament. Portat en consell de guerra marítim el 27 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat a la pena màxima: dos ans de presó, una multa de 3.000 francs i l'acomiadament de la feina. Per la seva bona conducta, a la presó marítima de Pontaniou de l'Arsenal de Brest va ser escollit com a infermer i a demanda d'Émile Goude, diputat socialista de Brest, el ministre de la Marina demanà al prefecte marítim si mereixia ser agraciat i readmès a la seva feina, però justament se li va descobrir que feia circular obres i manuscrits neomaltusians i revolucionaris entre els presos i fou condemnat a 60 dies de masmorra que el van deixar en un estat de salut lamentable. Un cop lliure, l'estiu de 1913 abandonà Brest i s'establí a Gennevilliers (Illa de França, França). Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat a Brest com a brigadier d'Artilleria Colonial. El 23 de juliol de 1915, quan estaba mobilitzat, es casà amb Henriette Guérenneur al barri de Recouvrance de Brest, amb qui tingué un fill. En 1919 ajudà Pengam a reorganitzar el moviment obrer a la regió de Brest. El 15 de desembre de 1920 va ser un dels set anarquistes (Jules Le Gall, René Martin, Le Bre, René Yves Geuna, Hervé Cadec i Jean Tréguer) elegits per al Consell d'Administració de la Casa del Poble i se n'ocupà especialment de la biblioteca. En 1921, arran de l'escissió i de la fundació de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser nomenat tresorer de la Unió Departamental de la CGT, organització a la qual decidí restar juntament amb Geuna i Tréguer. En 1921 fou membre del «Comitè a favor de Sacco i Vanzetti» i, amb Martin, Le Gall i Tréguer, del grup llibertari que es reunia a l'antiga Borsa del Treball, organització de la qual va ser nomenat secretari general. L'octubre de 1922 les autoritats decidiren mantenir el seu nom en el «Carnet B» dels antimilitaristes, ja que continuava sense cessar amb la seva propaganda revolucionària. Aquest mateix any col·laborà en Le Finistère Syndicaliste. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), en 1923 representà la Borsa del Treball en el Comitè de Vigilància i d'Acció (CVA) contra les amenaces feixistes d'Acció Francesa (AF) i d'altres grups reaccionaris. En aquesta època treballà a la cooperativa de producció «L'Égalitaire» de Brest, de la qual fou un temps director. Durant la nit del 11 de març de 1924, mentre passava pel port comercial portant fons de la cooperativa, va ser assaltat per tres individus que li copejaren, li robaren els diners i el llançaren al mar, deixant-lo mal ferit. El 27 de juny de 1925 va ser detingut, juntament amb altres companys, durant una manifestació espontània sorgida després d'un míting celebrat a la Casa de Poble de Brest per protestar contra la guerra del Marroc. En 1925, per la seva salut minada per la tuberculosi, hagué d'abandonar la cooperativa. Col·laborà en Le Libertaire i, sota els pseudònims de Paulus i de Mahurec, en el mensual Le Flambeau. El 15 de juliol de 1927, a resultes de l'emissió d'un xec fraudulent en el qual els experts grafològics dictaminaren que n'era l'autor, va ser detingut i empresonat. Quan l'anarcopacifista Louis Lecoin es disposava a llançar una campanya per al seu alliberament, Paul Gourmelon, abans de ser jutjat el gener de 1929, va morir de tuberculosi el 9 de novembre de 1928 l'Hospici Civil de Brest (Bretanya) on havia estat portat des de la presó. El seu enterrament va ser seguit per una gran multitud de companys.

***

Domingo Torres Maeso, alcalde de València (setembre de 1937)

- Domingo Torres Maeso: El 20 de desembre de 1895 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix a Caudete de las Fuentes (Planta d'Utiel, País Valencià) el destacat anarquista i anarcosindicalista Domingo Torres Maeso –el seu nom a vegades catalanitzat com Domènec. Sos pares es deien Lope Torres i Salustiana Maeso. En 1911 es traslladà a València (València, País Valencià) i entrà a treballar de metal·lúrgic i d'obrer carreter portuari, començant a militar a partir de 1913 en la Unió Naval de Llevant i a tot el Grau de València. Formà part de la Societat d'Obrers del Transport i del grup «Paso a la Verdad» del Grau de València, adherit a la Federació Anarquista de la Regió Valenciana (FARV). En 1916 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) al port de València i fou un dels fundadors del Sindicat del Transport, destacant en l'organització dels Sindicats Únics arran del «Congrés de Sants» confederal de 1918. Participà activament en l'organització de la vaga general de 1917. Després de la mort el 5 d'agost de 1919 de tres esquirols (Jorge Herrans, José Pérez Ruiz i Serafín Sanz García) al Grau de València durant la vaga contra «Superfosfatos La Unión Española», va ser acusat, juntament amb Miguel Cabo Vicente i Juan Rueda Jaime, de participar en les activitats dels grups d'acció anarquistes i de ser l'inductor d'aquests crims i empresonat fins a l'abril de 1921, quan tots els acusats van ser absolts en el judici. Fugint de l'aplicació de la «llei de fugues», passà a França. El març de 1923 va fer mítings a València i a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià). El 18 de juliol de 1923 va ser detingut a Castelló (Plana Alta, País Valencià), juntament amb Pedro Gómez Segur i Francesc Roca Espinós, sota les sospites d'haver participat en l'assassinat del president del Sindicat Lliure de Banca i Bolsa de Barcelona, esdevingut a València, però va ser alliberats poc després. En 1928 representà València en el Ple Nacional de Regionals de la CNT, on conegué Joan Peiró Belis, prenent part en la seva estratègia. En 1930 participà activament en les conxorxes republicanes de derrocament de la dictadura de Primo de Rivera, com ara l'intent de cop d'Estat de José Sánchez Guerra y Martínez. Entre 1930 i 1931 fou un dels principals protagonistes de la reactivació sindical de la Confederació Regional de Llevant de la CNT i fou membre del Comitè Regional d'aquest sindicat. El març de 1931 participà en el míting de cloenda del Ple de Regionals confederals celebrat a Madrid (Espanya). L'abril de 1931 fou un dels fundadors de l'Ateneu Popular de Cultura del Grau de València, del qual va ser vocal. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel sindicat «Unió Terrestre» de València al III Congrés Nacional de Sindicats Extraordinari de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid, on defensà les Federacions Nacionals d'Indústria (FNI). Partidari de les postures trentistes, en 1931 signà el manifest «La misión de la clase obrera en esta hora» i volgué muntar un sindicat del transport independent d'altres sindicats. En 1931 desplegà una intensa activitat propagandística, realitzant mítings en diverses localitats (Alcoi, Borriana, Castelló, Cocentaina, Foios, Mislata, València) i l'estiu de 1932 participà en una gira arreu de la Península (Alacant, Alcoi, Algeciras, Badalona, Cadis, Cartagena, Castelló, Ceuta, Mazarrón, Santander, Sant Feliu de Guíxols, Torrevella, València, etc.), amb Camil Piñón Oriola i Ricard Fornells Francesch, amb la finalitat de constituir l'FNI de Transports. Entrà formar part dels Sindicats d'Oposició a València i el juliol de 1932 s'integrà, amb Josep Borrull, Raimundo Giménez, A. Pla i Leoncio Sánchez, en la comissió encarregada d'organitzar l'Ateneu Sindicalista Llibertari de València, iniciativa que va fracassar per la forta oposició de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1932 i 1933 col·laborà, i dirigí, Cultura Libertaria de Barcelona. El març de 1933 defensà les tesis trentistes en el Ple de Federacions Locals i Comarcals de la CNT celebrat a València. El novembre de 1933 participà com a orador en un míting antifeixista celebrat a Alcoi. El gener de 1934, en representació dels Sindicats d'Oposició, signà el pacte de constitució de l'Aliança Obrera Antifeixista del País Valencià i aquest mateix anys s'exilià després de la fracassada Revolució d'Octubre asturiana. En 1935 va ser nomenat secretari del Sindicat de Transports de València i el juliol d'aquell any, amb Juan López Sánchez, va fer un míting a València. El novembre de 1935, amb Martín Alandí Pomer i Mercedes Maestre, participà en un acte de  la Federació Sindicalista Llibertària (FSL) a Elda. L'abril de 1936 participà en un míting per la reunificació confederal a Barcelona i fou delegat del Sindicat del Transport de València en el congrés de la reunificació, signant la ponència sobre el periòdic CNT. Entre l'1 i el 12 de maig de 1936 fou delegat per València al IV Congrés Confederal de la CNT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya). El maig de 1936 fou orador en el gran míting celebrat a Sevilla (Andalusia, Espanya) i va fer una conferència en aquesta ciutat. Durant la primera meitat de 1936 va fer d'orador en nombrosos mítings (Huelva, Sevilla, València, etc.) i, com a secretari de l'Aliança de Sindicats Portuaris d'Espanya, formà part del comitè de vaga del Transport Marítim. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del comitè de vaga de València. Com a membre del Comitè Executiu Popular, el novembre de 1936, en representació de la CNT, va ser nomenat conseller de Comerç en el Consell d'Economia de València. Amb el tinent de l'exèrcit Josep Benedito Lleó, organitzà la «Columna Torres-Benedito», de la qual va ser delegat polític, que lluità al front de Terol (Aragó, Espanya), i que després de la militarització de les milícies esdevingué 81 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. A partir de febrer de 1937, i fins el final de la guerra, en substitució de José Cano Coloma, fou alcalde-president del Consell Municipal de València i també presidí la Junta Provincial de Defensa Passiva. La seva gestió en aquesta institució va estar més a prop del programa unitari del Front Popular valencià que des les postures dels sindicats anarcosindicalistes. Partidari absolut de la participació llibertària en el Govern republicà, intervingué en el míting d'octubre de 1936 on es justificava la presència confederal en aquest. El juny de 1937 demanà en un míting el retorn de la CNT al Govern. A finals de 1937 s'integrà en el consell del Banc de Crèdit Local. En 1937 publicà la conferència Problemas vitales de la actualidad, que havia fet el 25 de febrer d'aquell any al Teatre Llibertat de València, i 1938 prologà el llibre de Joan Peiró Belis Problemas y cintarazos. El triomf franquista en 1939 l'agafà a Califòrnia (EUA) fent propaganda republicana i s'exilià a Marsella (Provença, Occitània). Partidari del sector «col·laboracionista», l'octubre de 1944 va ser nomenat secretari de Relacions del Comitè Nacional de la CNT en el Ple confederal celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ciutat en la qual s'establí. També fou membre de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). El maig de 1945 assistí al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT celebrat a París (França). Entre 1945 i 1946 participà en nombrosos mítings i conferències (Marsella, Montpeller, Perpinyà, La Sala, Tolosa, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari polític del Subcomitè Nacional de la CNT amb seu a Tolosa. Posteriorment emigrà a Veneçuela i, amb Joan Campà Claverol, Manuel Lara i Moya, s'adherí als projectes reformistes. En 1966 se li va retre un homenatge a Caracas per part del «Nucli de la CNT» en l'exili. En 1970, després de trenta anys d'exili, retornà a la Península i treballà al port de València. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Cultura Libertaria, ¡Despertad!, Diciembre, España Nueva, Exilio, Nosotros, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, etc. Domingo Torres Maeso va morir el 25 de juny de 1980 al Centre Sanitari Municipal de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. Des de l'1 d'agost de 1980 existeix una plaça amb el seu nom a València. L'octubre de 2018 la Delegació de Cultura de l'Ajuntament de València restaurà el seu retrat, que es troba al passadís que porta al Museu Històric del consistori. Sa germana, Amelia Torres Maeso, també va ser anarquista i militant de «Mujeres Libres».

Domingo Torres Maeso (1895-1980)

***

Necrològica de Manuel Visar Naval apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 15 de gener de 1981

- Manuel Visar Naval: El 20 de desembre 1896 neix a Aragó (Espanya) –el certificat de defunció cita erròniament Besiers (Llenguadoc, Occitània)– l'anarcosindicalista Manuel Visar Naval. Sos pares es deien Antonio Visar i Teresa Naval. Quan era adolescent, treballà en la construcció del canal Aragó-Catalunya, recorrent terres aragoneses i catalanes. Després de fer el servei militar, s'establí a Barcelona (Catalunya), on treballà com a obrer en la companyia elèctrica i del gas i s'afilià al Sindicat «Luz y Fuerza» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Actiu militant durant la guerra civil, ocupà càrrecs de responsabilitat en el seu sindicat. Amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. A partir de 1940 treballà com a obrer agrícola a Astafòrt (Aquitània, Occitània), on vivia amb sa companya Carmen Brava Cansado i fills. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser internat al camp de concentració de Vernet, d'on sortí tres anys després amb la salut malmesa. En 1943 retornà a Astafòrt, on després de l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT i en les Joventuts Llibertàries de la localitat. En 1947 fa ser nomenat delegat d'Astafòrt al II Congrés de la CNT que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània). En 1957 s'instal·là a Agen, on durant molts anys fou secretari de la Federació Local de la CNT. En 1968 participa en la «Subscripció Pro-Espanya Oprimida» i fou membre de la Comissió de Relacions de la Indústria de Gas i Electricitat de Catalunya de la CNT en l'Exili. Manuel Visal Naval va morir el 3 de novembre de 1980 a l'Hospital Saint-Esprit d'Agen (Aquitània, Occitània).

***

Charles Ferdinand Dussart

- Charles Dussart: El  20 de desembre de 1901 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista neomaltusià Charles Ferdinand Dussart, conegut com Charlot. Era fill natural d'Eve Joséphine Marie Haxaire, obrera modista cosidora a màquina, i l'infant i sa germana Léone Charlotte van ser reconeguts amb el matrimoni de la primera amb Léon Dussart, obrer miner, celebrat el 28 de setembre de 1912 a Onnaing. Son pare morí als fronts durant la Gran Guerra. Entre 1922 i 1939 Charles Dussart milità en el grup anarquista d'Onnaing, que es reunia a casa seva, i en la Unió Anarquista (UA). El 7 de juny de 1924 es casà a Onnaing amb Laure Boulanger (Ferdinande), fabricant de faiança. En aquesta època treballava de xofer repartidor i d'obrer a la fàbrica metal·lúrgica «Venot» i vivia al número 92 del carrer de l'Industrie d'Onnaing. L'1 de novembre de 1924 assistí al Congrés de la Federació Anarquista del Nord-Pas-de-Calais, que se celebrà a Onnaig, en el qual va ser nomenat secretari d'aquesta federació. Entre 1925 i 1926 albergà, al seu domicili del número 28 del carrer Giraud d'Onnaing, un militant espanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT), exiliat durant la dictadura de Primo de Rivera. Fou l'organitzador d'una gira propagandista el febrer de 1925 a la regió del Nord-Pas-de-Calais (Lille, Carvin, Roubaix, Ablain-Saint-Nazaire, Wattrelos, Marcq-en-Baroeul, Seclin, Onnaing i Maubeuge) de l'anarquista Louis Loréal. En 1936 participà al cinema d'Onnaing en la projecció d'una pel·lícula sobre la Revolució espanyola en presència de Sébastien Faure. En 1938 estava subscrit a Le Libertaire i vivia al número 16 del carrer Giraud. Durant la II Guerra Mundial va ser presoner dels alemanys. En tornar a Onnaing, treballà de perruquer estilista i de mica en mica abandonà la militància en el moviment llibertari, però sense deixar de banda la propaganda neomaltusiana a favor de la contracepció i de la limitació de naixements. Charles Dussart va morir el 29 de desembre de 1971 a Onnaing (Nord-Pas-de-Calais, França). Son nét, Éric Dussart, en 1977 s'adherí a la Federació Anarquista (FA), fou un dels organitzadors del grup comunista llibertari de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França) i del Centre Cultural Llibertari «Benoît Broutchoux» de Lille Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), a més de militant de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i, des de 2017, de la Unió Sindical «Solidaires».

Charles Dussart (1901-1971)

***

Rafael Torres Escartín

- Rafael Torres Escartín: El 20 de desembre de 1901 neix a Bailo (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarquista Rafael Liberato Torres Escartín, també conegut com El Maño. Havia nascut a la Casa Quarter de la Guàrdia Civil de Bailo, on son pare, Pedro Torres Marco, natural de Bolea, estava destinat; sa mare, Orencia Escartín Villacampa, era de Biescas. Son germà Benito, de la Unió General de Treballadors, va ser encausat amb motiu de la vaga de 1932 que va paralitzar les fàbriques de Sabiñánigo en demanda de millores laborals; les acusacions contra ell i nou treballadors més va ser per delictes com incendi, explosió i tinença il·lícita d'armes i d'explosius, amb una petició fiscal de 34 anys de presó per cadascun; defensats pel famós advocat Eduardo Barriobero, van aconseguir sortir lliures. Altre germà, Fidel, que vivia amb sos pares a Ayerbe, va ser afusellat a Osca el 23 d'agost de 1936, tenia els mateixos llinatges que el conegut militant anarquista. Rafael Torres Escartín va marxar a estudiar a Osca, on Ramón Acín el va iniciar en l'anarquisme. Ben aviat va deixar els llibres i va començar a fer de pastisser. Després es va instal·lar a Saragossa, on en 1918 ja militava en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), seguint en la seva professió en casa Zorraquino i altres pastisseries de la capital aragonesa. En aquests anys va començar a llegir els grans pensadors francesos i russos, i es va vegetarià estricte, sense fumar ni tastar l'alcohol. Entra en contacte amb els «grups d'afinitat» («Voluntad», «Los Justicieros») i viu aquests anys entre Saragossa i Barcelona, on va començar a treballar com a reboster a l'Hotel Ritz a partir del 20 d'octubre de 1920. En la seva primera acció coneguda, juntament amb Suberviola i Durruti, aconsegueix un botí de 300.000 pessetes a Eibar. L'agost de 1922 crea, amb Francisco Ascaso i Marcelino del Campo, el «Grupo Grisol», que es va ampliar l'octubre amb militants com Ricardo Sanz, García Oliver, García Vivancos i altres, formant «Los Solidarios», que va protagonitzar els episodis d'acció més destacats de l'anarquisme espanyol de preguerra. L'assassinat, el març de 1923, de l'anarcosindicalista Salvador Seguí per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal, va provocar una reacció en els cercles confederals: «Los Solidarios» van intentar assassinar a Sant Sebastià i a la Corunya el general Martínez Anido, responsable de la repressió. El 4 de juny de 1923 va ser assassinat el senador i cardenal arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila, instigador i organitzador de la violència patronal. Ascaso va ser detingut el 8 de juny, podent fugir el 8 de novembre de 1923 de la presó de Predicadores en una fuita de presos en massa. Torres Escartín va poder eludir el cercle policíac i va reaparèixer l'1 de setembre de 1923 en una expropiació de bens de l'Estat contra el Banc d'Espanya a Gijón, recaptant 650.000 ptes. Després d'un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil a Oviedo, el seu company Eusebi Grau va caure assassinat i ell va ser detingut, escapant-se l'endemà juntament amb set reclosos, per acabar novament detingut i apallissat a la muntanya. Va dissenyar un pla de fuita per al seu trasllat a la presó de Predicadores de Saragossa, on va ser jutjat entre l'1 i el 4 d'abril de 1925, sota la dictadura del general Primo de Rivera; va negar totes les acusacions, però va ser condemnat a mort pel cas Soldevila, commutant-se la pena per cadena perpètua. Els també encausats Esteban Salamero i Julia López Mainar van ser condemnats a 12 i sis anys. Reclòs al penal d'El Dueso (Santoña) en una cel·la especial, en aïllament i a obscures durant 15 mesos, sense sortir, fent dues vagues de fam, els soldats disparant diàriament sobre la cel·la, etc., en aquestes condicions va emmalaltir de reuma pel fred i la humitat i va enfollir durant el seu tancament. Amb la reaparició de Solidaridad Obrera l'agost de 1930 es va iniciar una campanya pública de denúncia de la seva situació per part del metge anarquista Isaac Puente i per l'amnistia. Amb l'arribada de la II República, va ser alliberat el 30 d'abril de 1931. El juny de 1931 va participar a Madrid en la primera Conferència Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), prèvia al III Congrés de la CNT. Va ser detingut i apallissat als calabossos de la Direcció General de Seguretat, i en arribar a Barcelona va ser detingut com a sospitós, convertint-se en portaveu dels presos socials. Un cop va aconseguir la llibertat, els seus companys el van internar a l'Hospital Psiquiàtric Institut Pere Mata, de Reus, d'on va fugir en tres ocasions, arribant una d'elles fins Ayerbe, on va ser detingut a casa de son germà Fidel. Portat com a pres governatiu «en qualitat d'extremista», va ingressar a la presó d'Osca. En aquest breu període va declarar estimar-se més la mort que el manicomi. Sa família va demanar fer-se càrrec del malalt, i en Solidaridad Obrera es va fer una campanya per la seva llibertat, però va ser internat en un psiquiàtric. El 23 de novembre de 1936 va aparèixer a la segona fila del multitudinari enterrament del seu amic i company Buenaventura Durruti, amb aspecte demacrat i envellit pels anys de tancament. En aquells dies encara tindrà ànima per participar en organitzacions benèfiques d'ajuda a la infància i als refugiats. Les tropes feixistes el van treure d'una cel·la de dements, els seus companys havien confiat que res no es faria a un malalt. Rafael Torres Escartín va ser afusellat el 21 de gener de 1939 a Barcelona (Catalunya).

***

Notícia de la mort d'Alphonse Scapitta apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 13 de juliol de 1928

- Alphonse Scapitta: El 20 de desembre de 1902 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Alphonse Pierre Scapitta, conegut com Pierre Scap. Sos pares, italians, es deien Camille Alexandre Eugène Scapitta, fuster, i Rose Françoise Ceppi, jornalera, que no estaven casats i que legitimaren l'infant amb el seu matrimoni celebrat el 16 de desembre de 1905. Vivia amb sos pares al número 2 del carrer Sainte Famille del barri de Le Rouet del VIII Districte de Marsella. Es guanyava la vida com a obrer modelista als tallers metal·lúrgics «Paulet» de Saint-Giniez, al VIII Districte de Marsella. Freqüentà assíduament les reunions de la Unió Anarquista (UA). El 8 d'abril de 1922 participà en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista del Sud (o Federació Anarquista de Provença), creada amb la finalitat de mantenir lligams entre els diferents grups llibertaris de la zona. L'octubre de 1931 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar establert per la policia. Alphonse Scapitta va morir el 13 de juliol de 1928 a l'Hospital de la Conception de Marsella (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Josep Villagrasa Boldó apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 23 de gener de 1990

- Josep Villagrasa Boldó: El 20 de desembre de 1910 neix a Arnes (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Villagrasa Boldó –el segon llinatge també citat erròniament Baldó–, conegut com Pepito. Sos pares es deien Climent Villagrasa i Pilar Boldó. De jove treballà de pedrapiquer i després de carboner, d'obrer als cellers Codorniu de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), d'estibador portuari i d'agricultor. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat al penal de Sant Miquel dels Reis de València (Valencia, País Valencià), moment que aprofità per aprendre a llegir i a escriure, fins el seu alliberament en 1930. Durant els anys republicans va ser detingut en diferents ocasions a Barcelona (Catalunya), on treballà en la construcció. En 1932 col·laborà en Solidaridad Obrera. Detingut arran de la insurrecció anarquista de desembre de 1933, el gener de 1934 va ser condemnat a Barcelona per un tribunal d'urgència a dos anys de presó menor per «tinença d'explosius». Un cop lliure, milità activament a Barcelona. En 1935 s'uní amb la militant confederal Nativitat Esteve Marquès (Nati). El maig de 1936 va ser delegat pel ram de la construcció al IV Congrés Confederal de la CNT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya). El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Sant Sadurní d'Anoia i s'integrà en la «Columna Durruti», on arribà a comissari. També participà en el moviment col·lectivista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí el camp de concentració d'Argelers. Posteriorment treballà de pagès a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània). En 1942, en plena ocupació, els alemanys el portaren com a obrer del Servei de Treball Obligatori (STO) a les construccions del «Mur de l'Atlàntic» a Cherbourg (Alta Normandia, França), d'on a finals de 1943 aconseguí fugir i passar a Bordeus (Aquitània, Occitània). Va ser integrat en els treballs de fortificació de la base submarina de Bordeus, on contactà amb la CNT clandestina. Després de la II Guerra Mundial treballà d'estibador a Bordeus, on milità en la CNT. En els anys cinquanta, amb sa companya Nati, s'establí a Aisinas, on treballà de pagès independent, venent la seva producció al mercat de Bordeus. Durant la vaga de maig i juny de 1968, moment de mancança de distribució d'aliments, lliurà en diferents ocasions sacs de patates a la Federació Local de la CNT de Bordeus perquè fossin distribuïts a la militància. Sempre en la CNT, Josep Villagrasa Boldó va morir el 30 d'octubre de 1989 d'un atac de cor al seu domicili d'Aisinas (Aquitània, Occitània), poc després d'haver fet una estada a la seva població natal, i va ser enterrat a Cancan (Aquitània, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 19 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de l'Égalité

- Surt L'Égalité: El 19 de desembre de 1868 –encara que a la capçalera posi el 16 de desembre– surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número (espècimen) de L'Égalité. Journal de l'Association Internationale des Travailleurs de la Suisse romande. Portava l'epígraf «No hi ha drets sense deures, ni deures sense drets». Era successor de La Voix de l'Avenir. Aquesta publicació va ser creada per Charles Perron i redactada per Mikhail Bakunin i altres membres de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista en el si de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi van col·laborar Jean-Philippe Becker, Amédée-Benjamin Combault, César De Paepe, Johann George Eccarius, Carlo Gambuzzi, James Guillaume, Hermann Jung, Benoît Malon, Nicolas Outine, Albert Richard, Paul Robin, Adhémar Schwitzguebel, Eugène Varlin i Pierre Waehry, entre d'altres. Arran del II Congrés Anual de la Federació Suïssa de Parla Francesa de l'AIT, celebrat el 4 d'abril de 1870 a Chaux-de-Fonds, es produí l'excisió d'aquesta federació i L'Égalité esdevingué l'òrgan d'expressió del grup aliancista. Després d'una interrupció entre el 4 d'octubre de 1870 i el 14 de gener de 1871 aquesta publicació reaparegué entre gener de 1871 i 18 de desembre de 1872, però la redacció aleshores esdevingué antibakuninista. En 1972 l'editorial Feltrinelli n'edità una edició facsímil.

***

Un exemplar de La Guerre Sociale de 1914 (època ultranacionalista)

- Surt La Guerre Sociale: El 19 de desembre de 1906 surt a París (França) el primer número del setmanari socialista antimilitarista La Guerre Sociale. Fundat i dirigit pel socialista Gustave Hervé, va esdevenir un dels grans periòdics antimilitaristes de la Belle Époque i on van escriure nombroses plomes llibertàries. Va tenir un tiratge entre 50.000 i 60.000 exemplars. Entre els seus col·laboradors figuren Victor Méric, Miguel Almereyda, Eugène Merle, Louis Perceau, Aristide Delannoy, Jules Grandjouan, Gaston Couté, entre d'altres. Després de la conversió de Gustave Hervé al ultranacionalisme feixista entre els anys 1912 i 1914, La Guerra Sociale va esdevenir La Victoire l'1 de gener de 1916.

***

Cartell de la conferència de Faure

- Conferència de Faure: El 19 de desembre de 1911 té lloc al Teatre Chave, al bulevard Chave de Marsella (Provença, Occitània), una conferència «pública i contradictòria» del pedagog i propagandista anarquista Sébastien Faure. Tres temes van ser els centrals de la conferència: l'encariment de la vida, les anomenades «Lleis perverses» i la guerra. Els preus de les butaques anaven des del franc al mig franc i els guanys d'aquesta sessió es destinaren a l'escola llibertària de Faure «La Ruche». Els infants d'aquesta escola amenitzaren amb un concert la vetllada.

***

L'atemptat contra Elizalde segons La Vanguardia del 20 de desembre de 1919

- Atemptat contra Elizalde: El 19 de desembre de 1919, entre els carrers Bailén i Còrsega, a prop del passeig de Sant Joan de Barcelona (Catalunya), dos individus disparen sobre l'automòbil d'Arturo Luis Elizalde, fill de l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde quan es dirigia a casa seva procedent de la fàbrica d'automòbils. En aquest atemptat Elizalde resultà il·lès, però el xofer del cotxe, l'obrer Florencio Palomar Valero, resultà mort. La policia acusà els anarquistes Ramon Casanellas Lluch i Pere Mateu Cusidó, empleats de l'Empresa Elizalde d'aquest atemptat. Circulava entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat l'assassinat de l'anarcosindicalista Pau Sabater Lliró (El Tero) el 18 de juliol d'aquell any. L'enterrament de l'infortunat Florencio Palomar constituí una gran manifestació burgesa i empresarial contra el terrorisme obrer, on participaren representants de les autoritats polítiques, patronals, eclesiàstiques i militars.

Naixements

Fritz Kater (ca. 1920)

- Fritz Kater: El 19 de desembre de 1861 neix a Barleben (Saxònia-Anhalt, Alemanya) el socialista i després anarquista i anarcosindicalista Friedrich Kater. Fill d'una família de grangers; sa mare morí quan tenia dos anys i quan en tenia cinc començà a treballar a la granja familiar i durant l'hivern feia feina en una fàbrica de sucre de la zona. Més tard compaginà les tasques de la granja amb l'ofici de paleta i de carreter. Això no obstant, dedicà tot el seu temps lliure a la lectura i a educar-se de manera autodidacta. En 1883 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Magdeburg, en un moment en el qual les Lleis Antisocialistes prohibien la major part de les activitats sindicals. Després de relacionar-se amb socialistes d'Hamburg i de Berlín i de llegir nombroses obres polítiques prohibides, en 1887 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya) i fou força actiu en els seus cercles sindicals i clandestins, fundant, aquell mateix any, el Sindicat de Paletes de Barleben i convertint-se en el seu primer president. En 1889 fou condemnat a dos mesos de presó per organitzar un míting il·legal i l'any següent novament arran d'un discurs considerat sediciós. En 1890, després de la revocació de les Lleis Antisocialistes, es relacionà amb el moviment opositor de l'SPD «Die Jungen» (Els Joves), força influenciat per les idees anarquistes, i entaulà amistat amb diversos membres del grup a Berlín (Bruno Wille, Carl Wildberger, Max Baginski, etc.). En aquella època fundà el periòdic socialdemòcrata Magdeburger Volksstimme (La Veu del Poble de Magdeburg), amb altres membres de «Die Jungen» (Hans Mueller, Fritz Koester i Paul Kampffmeyer). En el Congrés de l'SPD de 1891 el grup de «Die Junger» fou expulsat del Partit, però Kater, encara que votà en contra de l'exclusió, romangué dins de l'SPD. Els expulsats fundaren la Vereinigung unabhängiger Sozialisten (VuS, Unió de Socialistes Independents), però Kater es negà a unir-s'hi. El maig de 1892 s'instal·là a Berlín, on treballà de paleta i fou elegit delegat del Sindicat de Paletes berlinès. El 4 de setembre de 1895 es casà amb Mathilde Deichsel, amb qui tindrà quatre fills (Charlotte, Martha, Elise i Hans). En aquests anys col·laborà en la revista Besinnung und Aufbruch (Reflexió i Renovació). En 1907, després de negar-se a presentar-se a les eleccions per al Reichstag alemany i de diverses ofertes de feines oficials, abandonà l'SPD i, encara que tenia certes reserves vers l'anarquisme, assistí al Congrés Anarquista d'Amsterdam d'aquell any. En 1912 publicà el fulletó Über die Entwicklung der deutschen Gewerkschaftsbewegung, on va traçar la història i l'evolució del moviment sindicalista alemany. Membre del Freien Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats d'Alemanya), que reivindicava el sindicalisme revolucionari, fou delegat d'aquesta organització al I Congrés Sindicalista Revolucionari Internacional, celebrat en 1913 al Holborn Town Hall de Londres; dirigí el seu òrgan d'expressió Die Einigkeit (La Unió) i n'ocupà importants càrrecs orgànics. Durant la Gran Guerra, i en la semiclandestinitat, seguí militant en l'FVdG, una de les poques organitzacions que mantingué els principis internacionalistes i s'oposà a la contesa mundial. Després de la guerra, el desembre 1919, va ser un dels principals fundadors de l'anarcosindicalista Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure de Sindicats d'Alemanya) i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a partir de 1922, i sempre es mostrà contrari a la burocratització i la centralització del moviment obrer. S'oposà durament a la maniobra d'intent d'ingrés de la FAUD en la Internacional Sindical Roja (ISR). En 1925 fou nomenat director del Servei de Premsa de l'AIT. En aquells anys col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Der Syndikalist (El Sindicalista) i fundà la seva pròpia editorial (Fritz Kater Verlag), que publicà nombrosos textos anarquistes. President de la Comissió Executiva de la FAUD durant molts anys, en 1930 deixà el càrrec per l'edat. Sa filla Elise Kater es casà amb l'anarquista espanyol Diego Abad de Santillán. Fritz Kater va morir el 20 de maig de 1945 a Berlín (Alemanya), després d'agonitzar durant 12 dies a l'hospital arran que intentés desactivar una bomba incendiària que havia caigut al jardí de casa seva i esclatés ferint-lo a la cara i al pit. Fou íntim amic de Rudolf Rocker, el qual li dedicà una breu biografia en morir.

***

Foto policíaca de Jean Perrot (2 de juliol de 1894)

- Jean Perrot: El 19 de desembre de 1861 neix a Tula (Baix Llemosí, Occitània) l'anarquista Jean Perrot. Era fill de Léger Perrot, jornaler, i de Jeanne Mugnier. Sabater de professió, el 18 de novembre de 1882 va ser cridat a files i integrat en el 38 Regiment de Línia, però en 1886 va ser passat a la reserva. Des de 1892 vivia al número 168 del l'avinguda de Clichy de París (França). L'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser escorcollat, sense èxit, per la policia i va ser detingut en una gran agafada de la policia juntament amb altres 154 anarquistes. L'endemà, 2 de juliol de 1894, va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Posteriorment visqué temporades a Bois-Colombes (Illa de França, França). El 5 d'agost de 1905 va ser llicenciat de les obligacions militars per «artritis del genoll esquerre». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nicolas Stoïnov

- Nicolas Stoïnov: El 19 de desembre de 1862 neix a Choumen (Choumen, Bulgària) l'escriptor, periodista, ensenyant, anarcosindicalista, antimilitarista, Nicolas Stoïnov (o Stoïnoff), un dels fundadors de l'anarquisme búlgar. Durant la seva dilatada existència –va morir amb 101 anys– no va cessar de denunciar els crims de l'ocupació soviètica i tindrà una gran influència sobre els pagesos i els docents. En 1896 amb Varban Kilifarski i Spiro Goulaptchev van crear la secció búlgara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Amb Kilifarski i alguns altres, van ajudar Goulaptchev a crear, a Ruse, «Acràcia», la primera editorial llibertària búlgara; amb impremta pròpia i en règim cooperativista, on es van imprimir força llibres i fullets traduïts del francès i del rus, dues llengües que Stoïnov ensenyava. Acabarà exiliat a París, on serà conegut per L'Avi. Nicolas Stoïnov va morir el 4 de febrer de 1963 a París (França). Entre les seves obres podem destacar, en búlgar La situació de la pagesia i les seves necessitats d'instrucció, La degeneració del socialisme, de la socialdemocràcia, Les vanes promeses a l'alça i la realitat a la baixa (1895), La situació miserable dels pagesos (1911); i en francès Lutte pour le droit ou Résolution de Divdiadovo, Nos tâches (1896), Christo Botev, précurseur de l'anarchisme en Bulgarie (1909), Varban Kilifarski (1879-1923) (1923). Menció a part és la seva autobiografia, publicada a París en búlgar i en francès, Un centenaire bulgare parle (1963).

Nicolas Stoïnov (1862-1963)

***

Foto policíaca d'Oscar Petzold (ca. 1894)

- Oscar Petzold: El 19 de desembre de 1868 neix a Breslau (Silèsia, Prússia, Confederació d'Alemanya del Nord; actualment Baixa Silèsia, Polònia) l'anarquista Oscar-Guillaume Petzold. Sos pares es deien Oscar Petzold i Élise Schubert. Negociant de professió, en 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la desaparició de Léopold Debruyne apareguda en el diari de Lilla L'Écho du Nord del 12 de desembre de 1937

- Léopold Debruyne: El 19 de desembre de 1875 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Léopold Debruyne. Era fill de Jean-Baptiste Debruyne, teixidor belga, i d'Stéphanie Bové, domèstica. Militant anarquista, es guanyava la vida treballant com son pare de teixidor i posteriorment es dedicà al muntatge de cadenes. En 1895 va ser cridat a files, però va ser dispensat de fer el servei militar per fill major de vídua. El 28 de desembre de 1895 va ser condemnat pel Tribunal de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) a 10 dies de presó per «trencament de tanca i ultratges envers un agent». El 29 de gener de 1896 es va decretar la seva expulsió de França per «anarquista», però sembla que finalment no es va portar a terme. El 13 de novembre de 1897 va ser integrat en el 43 Regiment d'Infanteria i l'1 de novembre de 1899 va ser enviat a la reserva activa. El 5 de setembre de 1904 va ser detingut a Armentières (Nord-Pas-de-Calais, França) quan intentà impedir l'arrest de son germà Arthur Debruyne i va ser acusat d'agressió a dos agents. Entre el 15 de setembre de 1914 i el 29 de gener de 1919 va restar a l'exèrcit fent la campanya contra Alemanya. El 5 de desembre 1937 va desaparèixer al canal de l'Aire de La Basée (Nord-Pas-de-Calais, França) i sembla que va caure accidentalment a l'aigua.

***

Notícia sobre una xerrada de Pierre Degreef apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 24 de maig de 1902

- Pierre Degreef: El 19 de desembre de 1875 neix a Roubaix (Nord-Pas de Calais, França) el propagandista anarquista Pierre Degreef. Sos pares es deien Jean Baptiste Degreef, ensinistrador belga, i Jeanne Marie Hanssens. A finals dels anys 1890 destacà dins del moviment anarquista de Roubaix, on difongué la premsa llibertària i fou acusat per la policia d'aferrar regularment durant les nits cartells revolucionaris. Durant la primavera de 1898 visità a Londres André Philippe, antic gerent del periòdic La Cravache refugiat a Anglaterra. Entre la primavera i l'hivern de 1900 treballà com a obrer tèxtil a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on venia Le Libertaire i participà en diverses reunions, com ara la organitzada entre el 4 i el 5 d'agost per Auguste Courtois (Liard-Coutois). Durant les eleccions legislatives d'abril de 1902 fou candidat abstencionista i entre l'1 d'abril de 1902 i el 3 de març de 1903 fou l'impressor-gerent de La Petite Feuille Anarchiste, publicació de Roubaix; també, entre el 12 de març i el 25 d'agost d'aquell any, imprimí La Feuille Anarchiste, que tirava entre 5.000 i 10.000 exemplars que es repartien gratuïtament. L'1 de juny de 1902 va fer a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) la xerrada «Le parlementarisme et les anarchistes». Milità en el Sindicat del Teixit, el qual tenia la seu al Palau del Treball de Roubaix, lloc on realitzà diverses xerrades. El desembre de 1902 va ser condemnat a un dia de detenció per un article antimilitarista publicat en Le Libertaire, però en l'apel·lació va ser condemnat a sis mesos de presó amb aplaçament per la Cort d'Apel·lació de Douai (Nord-Pas de Calais, França). Entre 1903 i 1904 col·laborà en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux. A començament de 1905 abandonà Roubaix per a treballar per a una fàbrica de màquines de cosir. El juliol d'aquell any va ser condemnat a tres mesos de presó pel robatori de la caixeta d'almoines de l'església de Saint-Antoine de Roubaix comès l'octubre de 1904 i fou alliberat l'octubre següent. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de José Casas Moya apareguda en el periòdic parisen Solidaridad Obrera de l'11 de maig de 1961

- José Casas Moya: El 19 de desembre de 1887 neix a Gaucín (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Casas Moya, conegut com El Viejo de Málaga. Sos pares es deien José Casas i Josefa Moya. Militant anarquista, s'hagué d'exiliar a França, on participà en el moviment llibertari. José Casas Moya va morir el 9 d'abril de 1961 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França).

***

Retrat de Salvatore Zumpano dibuixat per Ralph Chaplin (Bingo) el 7 de març de 1918 a la preso del comtat de Cook

- Salvatore Zumpano: El 19 de desembre de 1888 neix a San Nicola dell'Alto (Calàbria, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Salvatore Zumpano. Sos pares es deien Vincenzo Zumpano i Vittoria Turano. Es va graduar d'electricista en una escola industrial de Cosenza (Calàbria, EUA). El desembre de 1913 emigrà als Estats Units i acabà instal·lant-se a Old Forge (Pennsilvània, EUA), on treballà de jornaler i de professor d'italià. En 1914 s'afilià al sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i esdevingué un dels organitzador d'aquest entre els miners locals. En 1916 s'establí a Youngstown (Ohio, EUA), on participà activament en la campanya de defensa del sindicalista anarquista Carlo Tresca, detingut arran de la vaga a Mesabi Iron Range (Minnesota, EUA). De bell nou a Old Forge, va obrir una petita llibreria en una mena de barraca. El 3 de juny de 1917 va ser detingut a Old Forge per participar en la campanya contra de detenció del sindicalista anarquista Carlo Tresca, per distribuir manifests antimilitaristes i per possessió de 70 quilos de pes en llibres subversius i anarquistes –en realitat havia llibres de tota mena (Victor Hugo, Jules Verne, La Biblia, etc.)–, la majoria en italià, per a vendre entre els companys, a més de trobar-li un sobre amb uns grams de les cendres de Joe Hill, membre dels IWW executat en 1915; també se li va acusar de ser subscriptor del periòdic anarquista Cronaca Sovversiva i d'haver violat la llei nord-americana sobre el reclutament obligatori. Se li va posar una fiança de 15.000 dòlars. Jutjat el 13 d'agost de 1917 amb altres 165 companys wobblies, va ser condemnat a un any de reclusió, que purgà a la presó del comtat de Lackawanna (Pennsilvània, EUA). Posteriorment va ser processat segons la Llei d'Espionatge en un judici federal contra els IWW a Chicago (Illinois, EUA) i traslladat a la presó del comtat de Cook (Illinois, EUA), però el seu cas va ser sobresegut després de sis mesos perquè no era membre dels IWW en el moment d'entrar als EUA. El 15 d'agost de 1918 va ser posat en llibertat, però va ser detingut immediatament per les autoritats d'immigració per a la seva expulsió. El 3 de juliol de 1919 va ser deportat cap a Itàlia, on arribà el 27 de juliol. S'establí a Crosia (Calàbria, Itàlia), on sembla abandonà la militància política. En 1937 va ser esborrat de la llista de subversius i, segons les autoritats, «participava activament en tots els actes patriòtics i celebracions feixistes». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Salvatore Zumpano (1888-?)

***

Senya Fléchine (autoretrat)

- Senya Fléchine: El 19 de desembre de 1894 neix a Achtyrka (Sumy, Ucraïna), en una família jueva, el fotògraf i militant anarquista Senya Isaakovitx Fléchine (també Fletchine o Fleshin). En 1910 emigra als Estats Units, on descobreix l'anarquisme i col·labora amb Mother Earth, periòdic d'Emma Goldman. Arran de la Revolució de 1917, retorna a Rússia, on continuarà la seva militància llibertària participant en la Confederació d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). En novembre de 1918, en gener i en juny de 1920, va ser detingut per la policia bolxevic (txeca) i després d'estar tancat algunes setmanes a la presó va ser amollat. En desembre de 1921, a més de militar en el grup del Golos Truda, va treballar al Museu de la Revolució de Petrograd, on va conèixer Marthe Alperine (més coneguda com Mollie Steimer), militant anarquista russa també jueva expulsada dels EUA per la seva militància, qui esdevindrà la seva companya inseparable. Ambdós van organitzar la Creu Negra per ajudar els empresonats anarquistes i l'1 de novembre de 1922 són detinguts i condemnats a dos anys d'exili a Sibèria. En vaga de fam, seran alliberats gràcies a les gestions de May Picqueray durant el Congrés Sindicalista Roig a Moscou. El 9 de juliol de 1923 seran de bell nou retinguts i finalment expulsat de Rússia el setembre després d'una nova vaga de fam. A Berlín prendrà part en el Comitè de Defensa dels Revolucionaris Russos, fundat per Alexandre Berkman. En 1924 s'instal·laran a París, a casa de Volin primer i després amb Jacques Doubinsky. En 1927 participarà en la creació del Grup de Suport Mutu als Anarquistes Exiliats. Senya s'establirà a Berlín com a fotògraf en 1929, on aquest mateix any va fer una exposició fotogràfica, Film und foto, on barrejava l'experimentació formal i el document social; però amb l'ascensió del nazisme tornarà a França en 1933. El 18 de maig de 1940 Mollie és detinguda, però aconsegueix fugir del camp d'internament de Gurs i retroba Senya a Marsella. Senya i Mollie decideixen marxar a Mèxic en 1941, on obriran un estudi fotogràfic (Foto Semo). Simón Flechine, com serà conegut a Mèxic, i Mollie Steiner signaran les seves fotografies amb l'acrònim Semo i durant 21 anys retrataran especialment la flor i nata dels móns artístic, polític i intel·lectual mexicans (José Clemente Orozco, Salvador Novo, Adolfo López Mateos, Ninón Sevilla, Rosita Fornés, Lilia Prado, Rosita Quintana, María Victoria, Columba Domínguez, Gabriel Figueroa, José Clemente Orozco, Carlos Chávez, Salvador Novo, Gloria Campobello, Ricardo Silva, Guillermina Bravo, Josefina Lavalle, Alma Rosa Martínez, Amalia Hernández, Pedro Armendáriz, Cantinflas, Jorge Negrete, Pedro Infante, etc.). Simón Flechine, el «fotògraf de les estrelles», morirà uns pocs mesos després que sa companya Mollie, el 19 de juny de 1981 a Ciutat de Mèxic (Mèxic). L'arxiu documental de Senya Fléchine es troba dipositat des de 1964 a l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A la Fototeca Nacional del Instituto Nacional de Antropologia y Historia (INAH) a Pachuca (Hidalgo, Mèxic) es troben les 50.486 fotografies (254.698 negatius i 24.770 positius) que Fléchine va donar en 1973, fons base sobre el qual va néixer aquesta institució. En 2001 Emma Cecilia García Krinsky va publicar Semo, fotógrafo (1894-1981), estudi i catàleg de la seva obra.

***

Foto antropomètrica d'Amadeu Costa Carrera (1917)

- Amadeu Costa Carrera: El 19 de desembre de 1896 neix a Camprodon (Ripollès, Catalunya) l'anarquista Amadeu Costa Carrera. Sos pares es deien Miquel Costa i Paula Carrera. Emigrà a Montevideo (Uruguai) i a principis de 1917 hi retornà amb dos companys (Roberto Gaggero Marini i Bernardino Gómez González), establint-se a Barcelona (Catalunya). Després de dos mesos a la capital catalana, sense feina, el 27 d'abril de 1917 tots tres creuaren clandestinament la frontera per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord). Els tres treballaren durant un mes amb el propietari Sabardeill de Vilanava d'Arribèra (Llenguadoc, Occitània), on el 2 de maig Amadeu Costa Carrera va fer la declaració d'estrangeria a les autoritats franceses. Posteriorment, el juny d'aquell any, treballà com a empleat de comerç per a l'empresari de teixits Morel de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). En aquesta època vivia al número 10 del carrer Queya de Perpinyà i va ser fitxat per la policia d'aquesta ciutat com a «individu intel·ligent que professa les idees anarquistes». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Juan Santiago Murcia apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de setembre de 1983

- Juan Santiago Murcia: El 19 de desembre de 1902 neix a Linares (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Miguel Santiago Murcia. Sos pares es deien Juan Miguel Santiago i Dolores Murcia. Paleta de professió, en la dècada dels trenta milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i es mostrà força actiu al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya). A principis de 1931 va ser tancat al vaixell-presó Antonio López, ancorat al port de Barcelona. El 10 de març de 1932 des de la Presó Model barcelonesa signà el manifest contra Ángel Pestaña Núñez i la seva estratègia trentista. Va ser detingut a Barcelona per la seva participació en la revolució anarquista de gener de 1933. L'1 de febrer de 1935 va ser detingut juntament amb Félix Estrada Sierra i durant l'escorcoll del seu domicili es van trobar armes, explosius i documentació relativa al Comitè Pro Presos; processats ambdós per aquests fets, el 22 de juny de 1935 va ser condemnat a sis anys i vuit mesos i un dia de presó per tinença d'explosius i son company a 12 anys de presó per dipòsit d'explosius. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrola com a milicià en la Columna «Los Aguiluchos» i lluità al front d'Osca. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en les Federacions Locals de Marsella (Provença, Occitània) i de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) de la CNT. Juan Santiago Murcia va morir el 28 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 30 d'abril– de 1983 a l'Hospital de Riam (Alvèrnia, Occitània) i va ser enterrat al cementeri de Clarmont d'Alvèrnia.

Juan Santiago Murcia (1902-1983)

***

Brunone Gambino

- Brunone Gambino: El 19 de desembre de 1906 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Brunone Luigi Gambino. Es guanyava la vida com a magatzemer. Militant anarquista, durant la II Guerra Mundial entrà a formar part dels primers grups de la resistència antifeixista de Torí. L'1 de gener de 1944 va ser detingut amb altres companys i tancat a la presó torinesa de Le Nuove. El 22 de gener de 1944 l'Alberg Genova, del carrer Sacchi de Torí, ocupat per les tropes alemanyes, patí un atemptat partisà amb quatre bombes de dinamita en el qual moriren tres persones i en represàlia cinc resistents antinazis (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso, militants anarquistes; i Aldo Camera, militant socialista) van ser condemnats a mort per l'exèrcit d'ocupació nazi. Brunone Gambino va ser afusellat, juntament amb els altres quatre companys, el 24 de gener de 1944 al camp de tir del Sacrario del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia) i el seu cos exposat al lloc de l'atemptat.

***

Joan Pinos Molinas

- Joan Pinós Molinas: El 19 de desembre de 1908 neix a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Marià Pere Pinós Molinas. Sos pares es deien Joan Pinós Maymí, llaurador, i Dolors Molinas Batlle. Treballava en una fàbrica de taps de suro de Palafrugell i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Era cunyat de l'anarcosindicalista Pere Pey Sardà. Representà Palafrugell en el Ple Regional de la CNT de març de 1933. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració de Vernet i de Sètfonts. Sortí del camp per a treballar com a obrer agrícola a granges de la regió. Posteriorment s'instal·là a Borionac de Mirandòl (Llenguadoc, Occitània), on, sense renunciar a les seves conviccions llibertàries, deixà de militar. Sa companya fou Rosa Bosch. Joan Pinós Molinas va morir el 6 de maig de 1974 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Joan Pinós Molinas (1908-1974)

***

Gabriel Binimelis Castell

- Gabriel Binimelis Castell: El 19 de desembre de 1909 neix al barri del Molinar de Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Gabriel Binimelis Castell. Fill d'una família llibertària, son pare, Jaume Binimelis Rotger, va ser un destacat militant anarquista i anarcosindicalista, ben igual que son padrí, Gabriel Binimelis Cervera, i sa mare es deia Maria Ignàcia Castell Guarros, i tingué cinc germanes (Margarita, Maria Ignàcia, Magdalena, Carme i Àngela) i dos germans (Ramon i Josep). Va estudiar amb els jesuïtes, per influència de sa mare, ferventment catòlica. Quan encara era adolescent, emigrà a Barcelona (Catalunya), on son pare va obrir un comerç a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Esdevingué obrer de la construcció i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 15 de juny de 1928 es casà a Santa Coloma de Gramenet amb l'anarcosindicalista María Asunción García Navarro, amb qui tingué dues nines María Josefa Rufina i Magdalena Binimelis García. Posteriorment muntà una xurreria ambulant. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, va ser enviat a Aragó com a agent dels Serveis Especials del Comissariat d'Ordre Públic d'Aragó. Després de la dissolució del Consell d'Aragó, va integrar-se, com a capità d'Informació, en la 133 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, comandada per José Logroño Larios. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Bram. Posteriorment s'enrolà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser destinat a diverses poblacions occitanes (Avinhonet, Le Haugar, etc.). En 1942 va ser un dels responsables del 513 Grup de Treballadors Estrangers (GTE) de Muret (Llenguadoc, Occitània) i s'integrà en la Resistència, organitzant en 1943 un maquis a l'Alta Garona. Participà especialment en l'evasió i alliberament d'internats espanyols del camp de Noé i en nombroses accions de sabotatge. En 1944 se celebrà al seu domicili l'anomenat «Ple de Muret» de la clandestina CNT. Després de la II Guerra Mundial va ser condecorat amb la «Creu del Combatent Voluntari» i amb la «Legió d'Honor» per les seves accions en la Resistència, però va rebutjar aquestes condecoracions argumentant que només havia fet el seu deure; mai no va voler naturalitzar-se francès. En aquests anys va ser un dels organitzadors de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb sa companya i sa filla María fundà un trio artístic que, fins al maig de 1947, recorregué França recaptant fons per al Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Creà una empresa de la construcció on treballaren una dotzena d'assalariats. Va ser amic íntim d'Alfons Martorell i de Joan Sans Sicart. Gabriel Binimelis Castell va morir el 27 d'agost de 1997 al seu domicili de Fontsòrbas (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Jaume Binimelis Rotger (1887-1956)

Asunción García Navarro (1912-1999)

***

Necrològica de Francisco Ramiz Sopena apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 7 de setembe de 1978

- Francisco Ramiz Sopena: El 19 de desembre de 1911 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Ramiz Sopena. Sos pares es deien Francisco Ramiz Oncins i Josefa Sopena Casasnovas. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà, com molts altres joves de Montsó (Antonio García Barón, Hipólito Garreta, Ángel Lamarca Beneded, etc.) en la «Columna Durruti», formació en la qual lluità durant tota la guerra un cop militaritzada (26 Divisió). En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i s'establí a Montalban.Sa companya fou Pilar Pallarès Solano. Francisco Ramiz Sopena va morir, després d'anys de malaltia, el 27 de juny de 1978 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània). 

***

Luis Lizán Pérez

- Luis Lizán Pérez: El 19 de desembre de 1915 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Luis Lizán Pérez, conegut com Perenas. De família confederal, son pare Luis Lizán era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la seva fundació, amb son germà Braulio, milità de molt jove en el sindicat anarcosindicalista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir del seu poble ocupat per les tropes franquistes i es pogué amagar a les muntanyes de Zuera fins el 6 d'agost quan pogué arribar a la zona republicana a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) formant part d'una expedició de cinc-cents evadits. Lluità tota la guerra en el Batalló «Paso a la Idea» de la 28 Divisió «Ascaso», formant part d'un dels seus grups de guerrillers-dinamiters que realitzaven incursions rere les línies franquistes per a portar a terme sabotatges, tasques d'informació i rescats de companys antifeixistes. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, va ser capturat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i empresonat als camps de concentració d'Albatera i de Porta Coeli, on passà un any. Un cop lliure, retornà als seu poble natal i va ser destinat al Batalló de Treballadors Forçats d'Errenteria (Guipúscoa, País Basc), d'on desertà el 2 de març de 1942 juntament amb altres tres companys. Després de 17 dies de travessia, ajudats per pastors navarresos, passaren a Aragó, estant-se pel Vedado de Zuera, la Sierra de Guara i els Pirineus aragonesos, perseguits sempre per la Guàrdia Civil. Un cop desfet el grup, els dos llibertaris del grup, Juan Antonio Lacima i Luis Lizán, retornaren a les muntanyes de Zuera, on establiren una base guerrillera juntament amb Hilario Gracia Marín. Després de sis mesos de resistència, són tirotejats per la Guàrdia Civil i Hilario Gracia va ser ferit i Juan Antonio Lacima detingut i torturat. Clandestinament Luis Lizán i Hilario Gràcia van ser portats a Saragossa i el setembre de 1942 enviats per ferrocarril a Lleida (Segrià, Catalunya). Ajudats per dos companys de Zuera, Francisco Lacruz Guallar i Mariano Ardeo Pardo, també clandestins i amb identitats falses, s'instal·laren a Gimenells-Alpicat (Segrià, Catalunya). En 1944 donaren aixopluc a cinc militants confederals fugats de la presó d'Osca (Aragó, Espanya) que estaven condemnats a la pena de mort. Descoberts, van ser tirotejats i s'amagaren en un lloc segur i en contacte amb Luis Begué van ser introduïts a Barcelona amb el suport dels companys barbers de la plaça Catalunya. De tornada a Lleida Luis Lizán i sa companya Victoria Romé Nivela seguiren actuant en la resistència, mentre ell treballava en l'agricultura i en les mines de carbó. Mantingué contacte amb els resistents d'Osca Pascual Otín Samper, Máximo Fonseca i Pedro Navarro. En un intent de detenció va ser ferit a l'esquena, però aconseguí salvar-se i sanat per la xarxa clandestina confederal lleidatana. Després de cinc anys de resistència armada s'exilià a França juntament amb sa companya, entrant clandestinament el 27 d'octubre de 1947 al Principat d'Andorra. Amb la mort del dictador Francisco Franco retornà al seu poble i deixà escrits uns escrits autobiogràfics sota el títol Mi modesta experiencia en la resistencia al régimen dictatorial del general Franco. El seu testimoni va ser recollit en el llibre en dos volums Rueda, rueda, palomera. Recuperando la memòria històrica y oral de Zuera (2008), de Raúl Mateo Otal i Luis Antonio Palacio Pilacés. Luis Lizán Pérez va morir el 5 de maig de 2009 a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya).

***

Josep Roig Lladó

- Josep Roig Lladó: El 19 de desembre de 1916 –algunes fonts citen erròniament 1914– neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Roig Lladó, conegut també sota el pseudònim d'Antonio Millera. Sos pares es deien Pau Roig Alzamora, jornaler, i Teresa Lladó Musset. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Terrassa, quan esclatà la Guerra Civil lluità als fronts com a voluntari en les milícies confederals i, amb la militarització d'aquestes, en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on exercí d'oficial, fins al final de la contesa. En representació de Terrassa assistí al Congrés de les Joventuts Llibertàries en la «Columna Durruti». Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després s'allistà en la Legió Estrangera i lluità en la resistència antinazi fins que fou ferit greument al pit d'una baionetada, restant invàlid de guerra. Després de la II Guerra Mundial s'establí a París (França), on milità en la CNT i en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, ocupant diversos càrrecs orgànics de responsabilitat. En 1945 fou membre de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa en l'Exil del grup parisenc i s'internà clandestinament en diverses ocasions a Catalunya, sota el nom d'Antonio Millera, en missió orgànica en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en l'exili. Sempre defensà la unitat confederal i en 1959 col·laborà en Uno. Tribuna Libre Confederal. Boletín mensual al servicio de los Amigos de la Unidad de la CNT de España. En 1962 fou membre de la Comissió «Fons d'Ajut» en suport als sinistrats per les inundacions de Terrassa. L'octubre de 1968 assistí a Montpeller, amb Joan Manent Pesas, Miguel Sesé García, Jacint Borrás Bousquet i altres, a la reunió de la fracció interna oposada a la línia dels responsables confederals d'aleshores («Reunió Marginalista»), fet pel qual va ser expulsat en 1970 de la CNT de París. Després milità en les Agrupacions Confederals, tendència editora del periòdic Frente Libertario. Un cop jubilat s'instal·là, amb sa companya Isabel Navarro Elcacho, a la localitat rossellonesa del Voló i el seu domicili esdevingué lloc de trobada antifranquista. Josep Roig Lladó va morir el 19 de setembre de 2000 al seu domicili del Voló (Rosselló, Catalunya Nord). Deixà el diari autobiogràfic Cuaderno dedicado a las memorias de mi vida, que fou recollit com a testimoni per Véronique Olivares Salou per al seu llibre col·lectiu Mémoires espagnoles. L'espoir des humbles (2008).

Continua...

---