Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 16 de juliol

Esdeveniments

Capçalera d'Il Libertario

- Surt Il Libertario: El 16 de juliol de 1903 surt a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el primer número del setmanari Il Libertario. Giornale Anarchico, dirigit per Pasquale Binazzi i Petroni Carlotta Zelmira. Patirà nombroses vegades la repressió de les autoritats (judicis, segrests, suspensions) i el 29 d'octubre de 1922 la impremta en serà destruïda per un escamot feixista. Va publicar 866 números bàsicament de crítica al militarisme, al clergat, al reformisme socialista, al capitalisme, al parlamentarisme, al clientelisme, al feixisme, etc.

***

Capçalera de L'Action Directe

- Surt L'Action Directe: El 16 de juliol de 1905 surt a Gilly (actualment Charleroi, Hainaut, Valònia) el primer número del periòdic bimensual anarquista L'Action Directe. Organe des travailleurs. Després portarà els subtítol «Organe de la Confédération Générale du Travail» i «Organde de Propagande Synidicaliste Révoutionnaire». Va ser fundat, entre d'altres (Beck, P. Brichaux, P. Delattre, G. Ducoffre, Léopold Kinif, Antoine Quibus, E. Rousselet, P. Vancraes i Désiré Voland), per Léopold Preumont, secretari de la Confederació General del Treball (CGT) belga. En 1906 nombrosos col·laboradors d'aquesta publicació (Arthur Brenez, Henri Fuss-Amoré, Louis Xhayet, etc.) van ser processats per delictes de premsa. A partir de juny de 1907 va ser dirigit per Henri Fuss-Amoré a Lieja (Valònia). Després de publicar més de setanta números, l'últim en sortí el del 13 de setembre de 1908, i deixà de publicar-se per donar lloc al periòdic L'Avant-Garde, al qual també es va sumar L'Insurgé.

***

Full volant de les conferències

- Conferències de Goldsky i de Durupt: El 16 de juliol de 1909 se celebren a la Sala Omnibus del XIX Districte de París (França) dues conferències públiques anarquistes contra la visita del tsar Nicolas II a França. La primera va ser impartida per Jean Goldschild (Goldsky) sota el títol «Les crimes tzaristes» (Els crims tsaristes) i la segona per Georges Durupt anomenada «L'action anarchiste» (L'acció anarquista).

***

Astra i cop militar

- La CNT-FAI demana armes: El 16 de juliol de 1936 els anarcosindicalistes de la puixant Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona (Catalunya) demanen sense èxit a Lluís Companys, president de la Generalitat catalana, organitzar la distribució d'armes als treballadors per fer front a l'amenaça d'un imminent cop d'Estat militar. El Comitè d'Enllaç amb la Generalitat estava compost per Diego Abad de Santilla, Joan García Oliver i Francisco Ascaso, per la FAI; i Buenaventura Durruti i Josep Asens, per la CNT. La Generalitat de Catalunya no només no va donar armes, sinó que va requisar totes les armes que va trobar als militants llibertaris que feien guàrdia a les casernes. Diego Abad de Santillán va arribar a dir que «si els polítics temen el feixisme, encara temen més el poble en armes».

Naixements

Fotografia policíaca d'Henri Auvin (1 de març de 1894)

- Henri Auvin: El 16 de juliol de 1856 neix a Sainte-Même (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Henri Auvin. Sos pares es deien Simon Auvin, conreador, i Marie Madeleine Guérin. Treballava de calderer a les Obres de la Loira a Saint-Denis (Illa de França, França), on vivia al número 3 del carrer Corbillons. A finals de febrer de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia, detingut sota l'acusació d'«associació criminal» i l'1 de març d'aquell any fitxat com a anarquista. Tal vegada sigui el mateix Auvin, que vivia al número 49 del carrer París de Saint-Denis, del qual es requisà nombrosa correspondència el 18 de febrer de 1894 en un escorcoll al domicili de l'anarquista Jean-Marie Guillemin de Saint-Nazaire. Henri Auvin va ser inscrit posteriorment en els registres números 2 i 4 dels anarquistes desapareguts i/o «nòmades». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov

- Slave Merdzanov: El 16 de juliol de 1876 neix a Karnobat (Burgas, Bulgària), que aleshores formava part de l'Imperi Otomà, el guerriller i revolucionari anarquista macedoni Svetoslav Txanev Merdzanov, més conegut com Slave Merdzanov –també citat com Slav Merdjanov. Quan encara estudiava a l'institut de Ruse, gràcies a la influència del llibertari Varban Kilifarski, s'adherí al grup anarquista d'aquesta ciutat del Danubi i no acabà els estudis secundaris. Després de treballar un temps en una notaria, marxà a Ginebra (Suïssa) per estudiar Dret, però no es matriculà i entrà a formar part de l'anarquista «Cenacle de Ginebra», fundat en 1898 per Petar Mandjoukov i estretament relacionat amb el Comitè Revolucionari de Macedònia. Arran de la decisió del Cenacle de consagrar-se a la lluita per l'alliberament de Macedònia del poder turc, marxà a Tessalònica. En 1899, amb Mandjoukov i Petar Sokolov, formà part del grup guerriller de Gotsé Deltxev, adscrit a l'Organització Revolucionària Interna de Macedònia (ORIM), que actuà a les zones muntanyenques de Pirin, Òrvilos i Falakró. En 1900 arribà a Constantinoble on creà el grup anarcoterrorista «Els Barquers» i, sempre amb Mandjoukov i Sokolov, participà en la preparació de la voladura del Banc Imperial Otomà de Constantinoble, per la qual cosa foradaren un túnel sota l'oficina bancària. Aquest grup també preparà un atemptat contra el soldà Abdul Hamid II i contra la Companyia de Tabacs de Constantinoble. El juliol de 1901 formà un nou grup d'acció amb la participació de cosacs revolucionaris armenis i partí a la zona d'Adrianòpolis, on es dedicà a segrestar membres de l'alta burgesia turca. Després de segrestar Nuri Bey –fill de Mustafa Dertli Chiflik, ric propietari d'Adrianòpolis–, el grup tingué un enfrontament armat amb l'exèrcit, Sokolov i altres dos membres del grup resultaren morts, així com Nuri Bey; Merdzanov sortí greument ferit i fou capturat amb altres dos militants. Després de terribles tortures, els sobrevivents van ser condemnats a mort. Slave Merdzanov, i els seus companys, van ser penjats el 27 de novembre de 1901 a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia). Moments abans de morir, pronuncià un curt discurs en turc que acabà amb «Visca la llibertat! Visca l'anarquia!». En un parc del seu poble natal de Karnobat s'aixecà un monument en la seva memòria.

***

Grup de dones a la Maison du Peuple. Henriette Callet és la primera per l'esquerra

- Henriette Callet: El 16 de juliol de 1891 neix al barri de Recouvrance de Brest (Bro Leon, Bretanya) l'actriu llibertària Henriette Yvonne Marianne Callet. Era la filla menor de François Marie Callet, obrer mecànic al port militar de Brest, i d'Henriette Souban. El 21 d'agost de 1912 es casà amb l'obrer de l'Arsenal de Brest anarquista René Louis Martin. El 12 d'agost de 1916 la parella tingué una filla, Renée Louise Marie. Després de la Gran Guerra la parella visqué al carrer Turenne del barri de Saint-Martin de Brest. Fou membre del grup teatral de la Maison du Peuple de Brest. Durant les festes d'inauguració de la Maison du Peuple, el 10 de febrer de 1924, fou intèrpret, amb son company, de la peça teatral L'usine qui flambe. En 1928 interpretà el paper principal en l'obra L'interdit, de Jules Le Gall. Va ser intèrpret regular en les peces programades a la Maison du Peuple i va fer costat el periòdic Le Flambeau, òrgan regional de «Libre Pensée», especialment interpretant la peça Retour des bancs, escrita per René Martin. Membre del Comitè per Espanya Lliure, a partir d'octubre de 1937 forma part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en 1938 organitzà col·lectes de roba i d'aliments per enviar a Espanya. En 1937 sa filla es casà amb l'anarquista Maurice Laisant. En 1940 s'establí amb son company a Asnières (Illa de França, França), on vivia sa filla. Treballà d'empleada en la Seguretat Social i els seus últims anys visqué a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França). Henriette Callet va morir el 26 de març de 1973 a la Residència de Malnoue d'Émerainville (Illa de França, França). 

Henriette Callet (1891-1973)

***

Amerigo Boccato

- Amerigo Boccato: El 16 de juliol de 1892 neix a Piracicaba (São Paulo, Brasil) el fotògraf anarquista i antimilitarista, i posteriorment comunista, Amerigo Boccato, conegut com a Mérico Canarin. Sos pares, Angelo Boccato (Canarin) i Elvira Renesto, anarquistes seguidors d'Andrea Costa, havien emigrat al Brasil en 1885 com a conseqüència de la repressió desencadenada arran de la gran vaga jornalera coneguda com «La Boje», i posteriorment retornaren a Itàlia. Amerigo Boccato es guanyava la vida fent de mecànic a Venècia (Vèneto, Itàlia) i aconseguí una important cultura autodidacta. Antimilitarista destacat, durant la Gran Guerra, amb altres companys (Pietro Beccari, Vittorio Fabbris, etc.), creà el Circolo Sociale (CS, Cercle Social) al barri venecià de Cannareggio, on palesà el seu antibel·lisme en reunions públiques al costat de les dones dels soldats enviats al front. En aquesta època col·laborava en el periòdic socialista Lotta. El 24 de desembre de 1917, «pel seu grau de perillositat i pel bé de la seguretat de l'Estat», va ser confinat a l'illa de Lipari, juntament amb altres cinc companys, per «tasca derrotista consistent a enviar pamflets i fullets de contingut anarquista als soldats combatents». El gener de 1919, quan encara estava confinat, va ser absolt, però va ser sotmès a una vigilància especial acusat de «danys i incendi dolós». L'abril de 1921 va ser detingut sota l'ordre del Tribunal de Rovigo (Vèneto, Itàlia) i condemnat el 20 d'abril de 1922 a un any de reclusió per haver disparat armes de foc en una topada amb un escamot feixista a l'avinguda de la Stazione. El juliol de 1924 va ser traslladat a Chioggia i posteriorment a Cavarzere, ambdues poblacions del Vèneto italià. El 4 de juliol de 1927 va ser novament detingut sota la sospita de ser l'autor d'uns dibuixos i emblemes (falç i martell) a parets d'edificis d'Adria (Vèneto, Itàlia), però va ser alliberat sense càrrecs per ser considerat anarquista i no comunista. El 20 de desembre de 1930 obrí un estudi fotogràfic («La Modernissima») a l'Strada Grande d'Adria i posteriorment un altre, amb el mateix nom, a Cavarzere. Segons les autoritats policíaques, «sempre va professar les idees anarquistes, però sense fer-ne propaganda». En 1931, arran de la detenció i condemna a mort de l'anarquista Michele Schirru per haver atemptat contra Benito Mussolini, la vigilància a la seva persona es va intensificar, patí un escorcoll domiciliari i el seu nom va ser inscrit en els registres de la policia de fronteres. El 24 de juliol de 1935, durant un escorcoll a la seva botiga de fotografia per part dels carrabiners, se li va segrestar documentació mecanografiada compromesa i publicacions subversives, com ara l'Almanacco Socialista per a 1919 i el fullet anarquista Lettere ad un socialista, de Luigi Fabbri. Estava casat amb Paolina Cavazzini, amb qui tingué 14 infants (Euterpe, Eolo, Esperina, Espero, Elio, Anita, Nirvana, Proteo, Fiamma, Mirta, Sergio, Katia, Miki i Ili), tres d'ells (Eolo, Elio i Espero) també destacats militants anarquistes i lluitadors antifeixistes. El 9 de maig de 1936 es negà a abandonar el Teatro Comunale d'Adria quan, entre el primer i el segon acte d'una opera lírica que es representava, es va suspendre l'espectacle i tots els espectadors es van veure obligats a sortir a la plaça Cavour per a escoltar un missatge radiofònic de Benito Mussolini anunciant el final de la guerra colonial, l'annexió d'Etiòpia i la proclamació de l'Imperi. Portat a la presó de Rovigo, va ser, a causa de la seva invalidesa de guerra i ser pare d'una família nombrosa, només amonestat per dos anys, per «haver manifestat una actitud contrària a l'acció dels poders de l'Estat i donar lloc a un accident pertorbador per a l'ordre públic en un moment de gran solemnitat nacional». Interrogat pel comissari local de la Seguretat Pública, es va defensar afirmant que havia estat bufetejat per un membre del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1937 l'amonestació va ser indultada pel cap del Govern en ocasió del naixement del príncep Víctor Manual. El maig de 1940 el seu domicili va ser escorcollat per enèsima vegada. Invàlid de guerra per la seva tuberculosi pulmonar contreta durant el servei militar, rebia una pensió de cinquena categoria. Després de la II Guerra Mundial, retornà a Adria amb sa família i s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). En 1958 es traslladà a Settimo Torinese i posteriorment a Gabiano i a Castellamonte, totes poblacions del Piemont italià. Amerigo Boccato va morir el 14 de desembre de 1978 a Adria (Vèneto, Itàlia), població a la qual havia retornat feia poc.

Amerigo Boccato (1892-1978)

***

Juan Gandulfo Guerra fotografiat per Jorge Sauré

- Juan Gandulfo Guerra: El 16 de juliol de 1895 neix a la hisenda Las Vacas, a Los Vilos (Petorca, Xile) –actualment pertany a la regió xilena de Coquimbo– el metge anarquista Juan Gandulfo Guerra. Fill d'una família benestant de Viña del Mar, sos pares es deien Salvador Gandulfo, enginyer, i Sofía Guerra. Va fer els estudis primaris a l'Escola O'Higgins de Viña del Mar i després seguí humanitats en el Liceu de Valparaíso. Més tard estudià medicina a la Universitat de Xile, ocupant un dels primers llocs de la seva promoció, acabant la carrera en 1920, encara que no pogué llicenciar-se fins l'any següent, a causa de la persecució i l'empresonament que patí en aquesta època. Quan era estudiant de medicina realitzà nombroses làmines a colores de gran qualitat artística sobre biologia i histologia que van seguir utilitzant-se fins a la dècada dels anys cinquanta. També en la seva època d'estudiant entrà a formar part del moviment anarquista i anarcosindicalista i col·laborà en diverses publicacions, com ara Claridad, òrgan de la universitària Federación de Estudiantes de Chile (FECH, Federació d'Estudiants de Xile), Juventud o Verba Roja, on manifestà les seves idees llibertàries fent servir diversos pseudònims (Iván, Juan Guerra, etc.). En 1918 fundà, amb els seus diners, la impremta Numen –inspiració, en llatí–, dedicada a la publicació de llibres i fullets anarquistes i lloc de trobada entre els estudiants i els obrers anarcosindicalistes de la Universitat Popular José Victorino Lastarria, centre d'ensenyament nocturn per a obrers i on s'impartí ensenyament primari i secundari clàssic. L'abril de 1920, quan presidia el Centre d'Estudiants de Medicina, va ser empresonat per desacatament al president de la República Juan Luis Sanfuentes Andonaegui, ja que havia declarat la seva incapacitat absoluta per a resoldre els problemes nacionals; en el judici va ser defensat per Carlos Vicuña i l'acusació va ser desestimada. Poc després, el 29 d'agost de 1920, va ser novament empresonat com a representant de la FECH per criticar el moment polític d'aleshores i per propiciar l'enteniment amb els obrers, romanent en una garjola de la penitenciaria de Santiago 98 dies. L'experiència carcerària el deixà fortament impressionat, ja que fou tancat juntament amb els presos «comuns». En aquesta època entaula una estreta amistat amb el poeta Pablo Neruda. Conegut per la seva militància llibertària, li costà entrar a fer feina en un hospital, però finalment entrà a treballar a l'Hospital Arriarán i, després, a l'Assistència Pública. Fou un dels impulsor del Policlínic Obrer, creat per la Unió Local de la Secció Xilena del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que s'inaugurà l'11 de juny de 1923 i es perllongà fins al novembre de 1927, quan el Policlínic deixà de pertànyer a la IWW, encara que continuà amb la seva tasca fins al 1942. També col·laborà en el periòdic Acción Directa, òrgan d'expressió de la IWW, i en la Hoja Sanitaria IWW. Fervent lector de Piotr Kropotkin i Errico Malatesta, participà activament, amb altres companys (Alfredo Demaría, Julio Valiente, Augusto Pinto, Julio Rebossio, José Santos González Vera, etc.), en la Secció Local de la IWW fent conferències socials i biològiques. En 1923, gràcies al seu amic el cirurgià Agustín Inostroza, entrà com a cirurgià pediàtric, especialitzat en ortopèdia i cirurgia plàstica, al nou Hospital d'Infants Manuel Arriarán. També fou membre de l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional. En aquest mateix 1923 realitzà els gravats en fusta per a la primera edició del llibre de Pablo Neruda Crepusculario –la segona edició i definitiva d'aquesta obra està dedicada a Gandulfo. En 1926 s'incorporà a l'antic Hospital San Vicente com a cap de la Policlínica del professor Lucas Sierra i aquest mateix any s'estrenà com a docent en cirurgia. Juan Gandulfo Guerra va morir el 27 de desembre de 1931 en un accident automobilístic de carretera a La Vinilla, a prop de Casablanca (Valparaíso, Xile), quan es dirigien a Viña del Mar a visitar sa mare; el professor d'angles i filosofia Eduardo Barrenechea morí de camí a l'hospital i l'altre acompanyant, el doctor Juan Garafulic, resultà greument ferit. Gandulfo fou enterrat al cementiri parroquial de Caleta Abarca (Viña del Mar, Valparaíso, Xile). En el seu honor el Policlínic Obrer passà a denominar-se «Policlínic Obrer Juan Gandulfo Guerra de la IWW» fins al seu tancament en 1942. La seva figura concorda amb el personatge Juan García en els últims toms de la novel·la històrica Alborada, de l'escriptora Inés Echeverría de Larraín (Iris). Existeix un «Premi Juan Gandulfo» que atorga la Societat de Cirurgians.

Juan Gandulfo Guerra (1895-1931)

***

Francisco Mares Sánchez

- Francisco Mares Sánchez: El 16 de juliol de 1896 neix  Xelva (Serrans, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Torrent (Horta Oest, País Valencià)– l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Mares Sánchez –el primer llinatge citat també com a Marés.  Era fill de Joaquín Mares Aguilar i de Francisca Sánchez Madrid. Sa família, d'origen camperol, emigrà a València. Quan tenia 10 anys començà a treballar com a obrer en la construcció i durant les nits assistia a l'escola nocturna. Ben aviat s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. Quan la dictadura de Primo de Rivera emigrà a Cuba, on romangué fins la proclamació en 1931 de la II República espanyola. En els anys posteriors milità a València i a Torrent adscrit als Sindicats d'Oposició de la tendència trentista de la CNT. El novembre de 1933 va ser detingut amb altres companys acusat de la mort de Francesc Puchades Xulià, president de la mesa electoral de Torrent i militant del partit Dreta Regional Valenciana, durant les eleccions del 19 de novembre d'aquell any. Quan el cop feixista de juliol de 1936 residia a Torrent i fou membre del Comitè Executiu Popular de la localitat i un dels tinents d'alcalde de la Comissió Gestora Municipal, alhora que un dels organitzadors de la «Columna de Ferro», de la qual fou comissari d'un batalló. Després de la militarització, la columna esdevingué la 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular republicà i fou nomenat comandant del II Batalló de la Brigada (73 Divisió) i comandant de la Brigada en substitució de Josep Pellicer Gandia que havia resultat ferit. Lluità als fronts de Terol i d'Extremadura. En 1939, amb el triomf franquista, caigué presoner al port d'Alacant i fou internat als camps de concentració d'Albatera i de Los Almendros, d'on aconseguí fugir, integrant-se a començaments de maig de 1939 en el primer Comitè Nacional de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) a València amb Esteve Pallarols Xirgu (José Riera). A finals de 1939, de camí a França després d'haver realitzat una missió a Barcelona, va ser detingut per la policia, tancat a la presó Model barcelonina i, posteriorment, traslladat a Torrent, encara que la premsa franquista no es va fer ressò de la seva captura fins el 5 de maig de 1940. Després d'un temps a la presó Model de València, va ser condemnat a mort en judici sumaríssim d'urgència pel Jutjat Togat Militar de València. Francisco Mares Sánchez va ser afusellat el 20 d'agost de 1941 al Camp de Tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià), encara que diverses fonts citen erròniament altres dates. Amb ell fou afusellat també Francisco Cano Alcaraz, locutor i director de «EA5A.D. Radio Torrente», emissora radiofònica republicana en la qual Mares havia intervingut en alguna ocasió; ambdós van ser enterrats a la mateixa tomba al cementiri de Paterna.

Francisco Mares Sánchez (1896-1941)

***

Lashortes (ca. 1930)

- Lashortes: El 16 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 15 de juliol– de 1898 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) el mestre, sindicalista i anarcopacifista Maurice Catalogne, més conegut com Lashortes. Sos pares es deien Jean Catalogne, alt funcionari de Correus, i Augustine Marie Desfaudais. Després de militar una breu temporada en la Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista, nom d'aleshores del Partit Comunista de França), a partir de 1929 entrà a formar part del grup del 18 Districte de París de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En aquesta època també militava en el sindicalisme i era secretari de Propaganda del Grup de Joves de l'Ensenyament del Sena, col·laborant també en Le Libertaire. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 assistí al congrés de l'UACR celebrat a París, i entrà a formar part de la Comissió Administrativa d'aquesta organització. El 3 d'abril de 1932 participà en el congrés de la Federació Anarquista (FA) de París, on llegí un informe sobre la situació sindical i va ser encarregat d'organitzar una escola de propaganda. Entre 1931 i 1939 col·laborà assíduament en Le Libertarie, especialment en la pàgina de temàtica internacional, de la qual era el responsable. Durant el congrés de l'UACR celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 («Congrés de la Unitat»), que rebatejà l'organització sota el nom d'Unió Anarquista (UA), va ser elegit membre de la comissió de redacció de Le Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 assistí al congrés de l'UA celebrat a París, on presentà un informe sobre la guerra. El 12 de juliol de 1937 es casà a Ortès (Aquitània, Occitània) amb Julie Léocadie Faisantieux. Pacifista radical, en 1938 declarà que l'Acord de Munic era preferible a la guerra i col·laborà, sota el pseudònim de Lazorthe, en el periòdic anarcopacifista La Patrie Humaine. Professor de filosofia a Ortès (Aquitània, Occitània), en 1935 fou un dels animadors de la Joventuts Cooperativistes de la «Coopérative des Hirondelles» i del grup teatral de del centre de l'Ensenyament Primari Superior (EPS) i de l'institut local. En 1936 participà en la fundació de la Unió Local de la Confederació General del Treball (CGT) i amb altres militants sindicalistes i ensenyants creà el Centre Local d'Educació Obrera (CLEO), per lluitar contra l'analfabetisme i per la integració dels emigrants (espanyols, italians, portuguesos, etc.). Durant les eleccions d'abril i setembre de 1936 prengué part en la campanya socialista contra la candidatura dretana de Jean-Louis Tixier-Vignancour. Quan esclatà la guerra civil a Espanya, el setembre de 1936 marxà a Catalunya, participà en les emissions de «Ràdio CNT-FAI» a Barcelona i romangué un temps amb la comunitat francesa de Puigcerdà. Col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de Sébastien Faure i el seu article «Prolétaire-Prolétariat», sota el títol Qu'est ce que le prolétariat?, va ser publicat en fullet independent en diverses edicions. El juny de 1939 establí contactes amb Giovanna Berneri, la qual li havia demanat que visités els companys internats al camp de concentració de Gurs. El 16 d'agost de 1941 es casà a Artix (Aquitania, Occitània) amb Gabrielle Marie Henriette Paulette Paysas. Després de la II Guerra Mundial es decantà pel cristianisme, encara que es mostrà fidel a les idees de justícia i d'emancipació obrera i mantingué contactes amb el sindicalisme revolucionari, especialment amb el grup editor de La Révolution Prolétarienne. Durant els anys cinquanta va escriure un article defensant els capellans obrers. Lashortes va morir el 18 de maig de 1984 al seu domicili de Pau (Aquitània, Occitània).

Lashortes (1898-1984)

***

Necrològica de Carmen Moya Martín apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'abril de 1976

- Carmen Moya Martín: El 16 de juliol de 1898 neix a Allepús (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Moya Martín. Sos pares es deien Eulogio Moya Alegre i Josefa Martín Bayo. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) juntament amb son company Bernabé Gracia Alegre, miner en els anys vint i trenta a les mines de Súria (Bages, Catalunya). Participà activament en la vaga minera de 1932. Entre 1935 i 1936 visqué clandestinament amb son company a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i durant la guerra participà en la col·lectivitat agrícola d'aquesta població. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, amb son company i sos infants. Durant l'Ocupació va ser repatriada pels nazis a l'Espanya franquista. En 1950, amb son fill Manuel Gracia Moya, passà clandestinament la frontera i pogué reunir-se amb son company a Les Vicaris (Le Vilar de Fanjaus, Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Fou membre, amb son company, de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Posteriorment la família es traslladà a Castelnou d'Arri. El 23 de febrer de 1967 va finar son company. Carmen Moya Martín va morir el 17 de febrer de 1976 al seu domicili de Castelnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrada l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Justo Bueno Pérez

- Justo Bueno Pérez: El 16 de juliol de 1907 neix a Munébrega (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Justo Bueno Pérez. Sos pares es deien Justo Bueno i Vicenta Pérez. Quan era infant, emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Aprengué l'ofici de torner i, cap el 1933, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El març de 1933 va ser detingut a Barcelona acusat de pertànyer a una banda d'atracadors de «caràcter social». Juntament amb José Martínez Ripoll i altres militants, formà part dels grups de defensa confederal, especialment actius durant la vaga de tramvies –se li va atribuir l'incendi de tramvies i el seu llançament per carrers en pendent, així com de l'assalt i sabotatge de les cotxeres. El 28 d'abril de 1936 participà, amb Rodolfo Prina (Lucio Ruano Segúndez), José Martínez Ripoll i Vicente Tomé Martín, en el grup d'acció que donà mor els germans Miquel i Josep Badia Capell, militants d'Estat Català i membres dels escamots catalanistes trenca vagues i enemics acèrrims del moviment llibertari. Detingut amb altres companys, va ser alliberat el 25 de juny de 1936 a causa de les fortíssimes pressions que el jutge que portava la causa patí des de la Generalitat de Catalunya, interessada a fer caure les responsabilitats en grups falangistes. El 20 de juliol de 1936, quan l'aixecament feixista, participà en l'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona i quatre dies després s'enrolà en la «Columna Durruti» amb la qual lluità a Aragó com a membre del seu Comitè d'Investigació. Va ser nomenat delegat general d'Ordre Públic i després subsecretari del mateix departament del Consell d'Aragó. Va ser acusat de l'afusellament de 29 franquistes a Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya), a la rereguarda immediata al front militar. Després retornà a Barcelona i amb altres companys (José Martínez Ripoll, Lluís Latorre Mestres, Vicens Ferrer Cruzada, Antonio Moreno López, Rafael Ginesta Rueda i Rafael Sellés) s'encarregà del garatge de la «Columna Durruti» (Tallers Labora), dedicat a l'arranjament de material mòbil i a la fabricació de material de guerra. En 1937 formà part del grup que planificà la mort a Barcelona per «dignitat confederal» de Lucio Ruano i son germà, antics destacats milicians de la «Columna Durruti» acusats de tota mena d'excessos (robatoris, assassinats, etc.) al front, a més de les seves respectives companyes, quan aquests planificaven la seva fugida del país; aquestes execucions es realitzaren el 15 de juliol de 1937 a Barcelona per un grup format per Lluís Latorre Mestres, Vicent Ferrer Cruzado, Antonio Moreno López, José Martínez Ripoll, Rafael Ginesta Rueda, Rafael Sellés i Josep Parés. El 6 d'octubre de 1937 va ser detingut sota diverses acusacions (possessió de passaport fals, evasió de capitals, venda de valors artístics, etc.) i empresonat primer a Barcelona i després a Manresa (Bages, Catalunya). El 8 de gener de 1938 fugí juntament amb 17 presos, amb el suport de la CNT, del Preventori de Manresa i s'establí a Marsella (Provença, Occitània) i a París (França) com a espia de Manuel Escorza del Val, cap del Servei d'Informació i Investigació. Se li va encarregar l'assassinat d'Antonio Ortiz Ramírez i de Joaquín Ascaso Budría, caiguts en desgràcia i fugits a França, però el seu intent d'enverinament dels citats fracassà a causa de l'ínfima dosi d'arsènic que usà. El 9 de març de 1939 va ser detingut per les autoritats gal·les i lliurat a la policia franquista el 12 de març de 1940 a Portbou juntament amb José Martínez Ripoll. Després d'un temps a la presó de Figueres (Alt Empordà, Catalunya), va ser traslladat a la Direcció General de Seguretat de Madrid. El 30 de juliol de 1940 va ser alliberat perquè no estava reclamat per cap jutge. Es posà a fer feina a la Maquinista Terrestre i Marítima del barri de Sant Andreu de Barcelona, però el 29 de juny de 1941 va ser detingut a les Rambles barcelonines pel comissari Pedro Polo Borreguero i l'inspector Eduardo Quintela Boveda. L'1 de desembre de 1942 va ser traslladat al penal de Burgos (Castellà, Espanya), el 14 de juliol de 1943 se li obri el sumari 27059 per «auxilio a la rebelión» i el 22 de juliol va ser traslladat a Barcelona. Jutjat en consell de guerra, el 17 d'agost de 1943 va ser condemnat a mort. Justo Bueno Pérez va ser afusellat el 10 de febrer de 1944 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera. El seu nom figura en una de les columnes amb els noms dels «Immolats per les llibertats de Catalunya» que precedeixen l'entrada al Fossar, nom que ha estat esborrat en diverses accions d'Estat Català (abril de 2008, desembre de 2008 i maig de 2010) i que totes les vegades ha estat restaurat per l'Ajuntament de Barcelona.

Justo Bueno Pérez (1907-1944)

Agustín Guillamón: «Bueno, Justo (1907-1944)», en Catalunya, 157 (gener 2014)

***

Necrològica de Joan Montoliu del Campo apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 30 d'octubre de 1975

- Joan Montoliu del Campo: El 16 de juliol –oficialment el 24 de juliol– de 1911 neix a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Montoliu del Campo. Sos pares es deien Joan Montoliu Franch, jornaler, i Rosaria del Campo Soliva. De molt jove marxà a Catalunya i s'instal·là al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on s'afilià al Sindicat d'Escombriaires de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El setembre de 1934 presidí un míting a Vila-real amb Buenaventura Durruti Domínguez i Ricard Sanz García. Participà en les lluites de carrer (assalt a la caserna de l'Hospitalet) de juliol de 1936 i fou un dels organitzadors i responsable de la col·lectivitat de neteja pública de l'Hospitalet de Llobregat. Després s'allistà i lluità al front d'Aragó fins al final de la guerra, destacant en la batalla de Belchite on comandà un batalló confederal. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i en 1940 fou tancat al camp de concentració d'Argelers. Després fou enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). En 1942, després de l'ocupació de la zona lliure, organitzà, en contacte amb la resistència francesa, el maquis confederal del Pic Violent, que estava format per quatre grups de 15 homes cadascun. Aquest maquis, que pertanyia a la XIII Regió Militar de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), efectuà nombroses accions de sabotatge. Com a tinent de les FFI, participà en els combats d'alliberament fins al 31 d'octubre de 1944, quan els maquisards de les FFI s'integraren en l'Exèrcit regular francès. Després de l'Alliberament milità infatigablement en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en la CNT de l'Exili. Visqué a Rouen, on reorganitzà la seva Federació Local de la CNT en l'Exili, i a París, fins al 1972, treballant de paleta. En 1947 fou delegat de Rouen al Congrés de la CNT-MLE celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Ocupà la secretaria de la Federació de la CNT parisenca i en fou membre del Comitè de Relacions de la Zona Nord (París-Normandia). Va ser membre del Comitè de Gestió del nou local confederal del carrer parisenc de Vignoles. També fou secretari de la Regional Pirineus-Aude. Col·laborà activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser molt conegut i estimat pels joves militants de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). Devot de la llengua catalana, cada any s'encarregava, amb Roc Llop Convalia, de col·locar la parada de llibres que es muntava en el míting commemoratiu de la Revolució espanyola que se celebrava a la Gran Sala de la Mutualité de París. A començaments dels anys setanta fou nomenant secretari de la Federació Local de la CNT de París i també fou administrador de Le Combat Syndicaliste. A finals de 1972, jubilat anticipadament per un accident laboral i per problemes coronaris, s'instal·là a Perpinyà, on fou nomenat secretari de la Regional dels Pirineus Orientals-Aude de la CNT. En 1973 presidí un míting a Narbona (Llenguadoc, Occitània). A començaments d'agost de 1975 assistí com a delegat de la CNT en l'Exili al Congrés de Marsella (Provença, Occitània), però l'hagué d'abandonar per una crisi cardíaca. Dies després, el 6 d'agost de 1975, Joan Montoliu del Campo va morir a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) –el certificado de defunció cita el seu domicili– i fou enterrat en aquesta ciutat. Sa companya fou Ángela Gilirribo.

***

Daniel Lambert

- Daniel Lambert: El 16 de juliol de 1925 neix al IV Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista i activista del Moviment dels Albergs de Joventut Daniel Paul Lambert, conegut com Gaucho. Sos pares es deien Philippe Joseph Lambert i Pauline Clémentine Gros. Després d'educar-se a les escoles laiques, estudià disseny tècnic a l'Escola Nacional Professional de La Martinière de Lió. Durant l'Ocupació, pogué escapolir-se de fer el Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys gràcies a son germà major, militant de la Confederació General del Treball (CGT) clandestina. Empleat a la fàbrica d'automòbils de Marius Berliet a Vénissieux (Roine-Alps, Arpitània), criticà les intrigues del Partit Comunista Francès (PCF) i de la CGT a la direcció de la fàbrica durant l'anomenada «Experiència Berliet» i es va veure obligat a dimitir a finals d'octubre de 1946. A partir de juny de 1947 s'integrà en el Moviment Laic dels Albergs de Joventut (MLAJ), que esdevingué un moviment més autònom amb la seva transformació en Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ), que va contribuir a crear i al qual dedicà bona part de la seva vida de militant com a secretari general. Contrari a la unificació dels diversos moviments d'Albergs de Joventut promogut per l'Estat, participà activament en el procés d'excisió de les dues tendències, que s'engegà en el Congrés Nacional del Centre Laïque des Auberges de Jeunesse et du Plein Air (CLAJPA, Centre Laic dels Albergs de Joventut i a l'Aire Lliure), celebrat el novembre de 1950 a Puteaux (Illa de França, França) i que es concretà en el congrés següent de novembre de 1951. Després d'una breu passada en 1946 per les trotskistes Joventuts Comunistes Internacionalistes (JCI), en 1949 s'integrà en el grup «Libre Examen» de Lió, adherit a la Federació Anarquista (FA). En 1949 participà en la creació de les Joventuts Comunistes Llibertàries (JCL) del barri de la Croix Rousse de Lió. En 1950 freqüentà el grup anarquista del barri lionès de Vaise de la FA i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), mentre que les JCL es van dissoldre durant la primavera de 1951. Entre 1951 i 1967 col·laborà en el periòdic bimestral del MIAJ Regain. Quan la guerra d'Algèria, va fer propaganda per la independència en diversos grups, com ara l'Acció Jove Internacionalista i Revolucionària (AJIR) en 1955, el Comitè Departamental d'Acció Laica (CDAL) en 1959 i el «Comitè dels 40». A partir de 1961, com a membre del MIAJ, participà en diverses iniciatives, com ara la fundació de «Planning Familial» de Lió, amb sa companya Marianine Joséphine Fragola (Marianne), també membre del Moviment dels Albergs de Joventut; el suport als 21 militants anarquistes espanyols antifranquistes del Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) detinguts i empresonats pel govern francès; la crítica de la política nuclear francesa des del Moviment contra l'Armament Atòmic (MCAA); etc. En 1965 abandonà amb sa companya el MIAJ. Entre 1966 i 1967 fou un dels editors del periòdic lionès Le Drapeau Noir. Organ local des groupes lyonnais anarchistes. En 1972 s'afilià a la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Dissenya la portada i va fer dibuixos per a la revista anarquista IRL-Informations Rassemblées à Lyon i en aquesta època havia adaptat una habitació del seu domicili com a taller d'il·lustració i d'impremta. En 2005 publicà el llibre Mémoires d'ajiste, sobre la seva experiències en el Moviment dels Albergs de Joventut. Daniel Lambert va morir el 25 de gener de 2018 al seu domicili de Thézillieu (actualment Plateau d'Hauteville, Roine-Alps, França).

***

Franco Serantini en una manifestació a Pisa

- Franco Serantini: El 16 de juliol de 1951 neix a Cagliari (Sardenya) el militant anarquista Francesco Serantini. Abandonat en un reformatori, és adoptat per una família sense fills, però quan mor la mare adoptiva tornarà a la beneficència. En 1968 és enviat a l'Institut d'Observació de Menors de Florència que el destinarà a l'Institut de Reeducació Pietro Thouar de la plaça Sant Silvestre de Pisa en règim de semillibertat –hi havia d'anar a dinar i a dormir. En 1971 s'integrarà en el grup anarquista Giuseppe Pinelli alhora que estudia comptabilitat. El 5 de maig de 1972 va participar en la concentració antifeixista convocada per Lotta Continua a Pisa contra el míting del diputat Giuseppe Niccolai del feixista Moviment Social Italià (MSI). La concentració és atacada durament per la policia i durant una de les càrregues, Franco és detingut prop del riu Arno, a l'alçada del passeig Gambacorti, i és apallissat salvatgement. Després de portar-lo a la caserna dels carrabiners és tancat a la presó pisana de Don Bosco, on l'endemà serà interrogat i ficat en una cel·la d'aïllament. Dos dies després de la detenció, el 7 de maig de 1972, Serantini serà trobat sense constants vitals a la seva cel·la i mor a les 9.45 poc després de ser traslladat al Centre Clínic de la presó de Pisa (Toscana, Itàlia). Els seus funerals, dos dies després, seran una gran manifestació popular.

Manifestació antifeixista (Pisa, 5 de maig de 1972)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 15 de juliol

Esdeveniments

Cap a Nova Caledònia

- Nou judici contra Charles Gallo: El 15 de juliol de 1886 l'anarquista Charles Gallo compareix de bell nou davant els jutges francesos pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París i va expressar el seu pesar per no haver tingut èxit i no haver matat cap agent de borsa. Va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i enviat, primer, a Avinyó i a Saint-Martin-de-Ré, i després al presidi de Nova Caledònia. Va sortir de la metròpoli el 6 de desembre de 1886 i va desembarcar a Nova Caledònia el 29 de març de 1887, on el 10 de setembre de 1887 es rebel·larà contra un dels seus carcellers.

***

Almanaque de La Questione Sociale (1902)

- Surt La Questione Sociale: El 15 de juliol de 1894 l'anarquista italià Fortunato Serantoni reedita a Buenos Aires (Argentina) la publicació «socialista anàrquica» La Questione Sociale. Rivista mensile  di studi  sociali, títol publicat abans per Errico Malatesta a la mateixa ciutat entre 1885 i 1886. Editat en italià amb periodicitat mensual, també a partir del mes de setembre tindrà un suplement en castellà. Aquest periòdic, considerada d'alt nivell intel·lectual, publicà textos d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin, Pietro Gori, Augustin Hamon, Molina y Vedia, Ferdinand Pelloutier, Joan Montseny, Josep Prat, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt i Soledad Gustavo, entre d'altres. Donaren a llum un bon grapat de fullets i els seus almanacs anuals van ser molt populars i es distribuïren arreu del món. Representava el corrent pro organització i antiviolent de l'anarcocomunisme argentí, juntament amb El Oprimido i La Protesta Humana, i mantingué agres polèmiques amb El Perseguido, publicació defensora del corrent antiorganitzatiu i de l'anarcoindividualisme. A partir del número 22, d'agost de 1896, la paginació es reduí a vuit pàgines –abans en publicava entre 16 i 30– i començà a editar-se com a un suplement literari bisetmanal del periòdic El Oprimido. L'últim número sortí el 30 d'octubre de 1896.

***

Portada de La Questione Sociale

- Surt La Questione Sociale: El 15 de juliol de 1895 surt a Paterson (Nova Jersey, EUA) el primer número del periòdic socialista-anarquista italià bimensual La Questione Sociale. Publicat pel grup «Diritto all' esistenza» (El dret a l'existència) de Paterson, que també tenia l'editorial Era Nuova (Era Nova), n'editarà una mitjana de 15.000 exemplars. Entre els principals redactors tenia l'escriptor anarquista Giuseppe Ciancabilla (fins al setembre de 1899), Errico Malatesta (1899), Carlo Tresca (1901), Aldino Felicani, Luigi Galleani, Pietro Gori i el català Pere Esteve, entre altres. Víctima de l'odi antianarquista, se'n prohibirà la difusió postal el maig de 1908, però continuarà publicant-se fins a 1924.

***

Capçalera del primer número de Libre Concurso

- Surt Libre Concurso: Pel juliol de 1902 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista Libre Concurso. Revista mensual de sociología, ciencia y pedagogía. Pretenia publicar els últims avanços del pensament progressista. El comitè de redacció estava format pels mestres racionalistes Sebastià Suñé i José López Montenegro –ambdós patiren represàlies durant el procés de Montjuïc. Era gratuït i es publicava gràcies als donatius. D'antuvi la intenció era publicar-lo en 1901 a Barcelona per la Biblioteca d'Orientació Sociològica. Del primer número es publicaren 20.000 exemplars, del segon 10.000 i del tercer, i últim (setembre de 1902), 8.000. Estava fortament influenciada pel pensament racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia. El periòdic anarquista El Corsario, de València, l'acusà d'«espiritista». En 1903 els mateixos promotors van publicar la mateixa capçalera a Barcelona.

***

Capçalera del primer número de L'Anarchiste

- Surt L'Anarchiste: Pel juliol de 1907 surt a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) el primer número del periòdic L'Anarchiste. Aquest primer número va ser administrat per Jean Goldsky. Només sortí un altre número, l'agost de 1907 a París (França), que va ser administrat per Malterre. Les úniques signatures que apareixen són Biscuit, Juvenal, E. G. Marc, Natur, Oivrony, Jean Puree i Vulcain. En els dos números publicats, la lletra N de la capçalera està impresa a l'inrevés segons la grafia eslava.

***

Portada del primer número d'En Marge

- Surt En Marge: Pel juliol de 1912 surt al barri de Laeken de Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic literari anarquista En Marge. Publication mensuelle. Posteriorment portà el subtítol «Cahier paraissant irrégulièrement». En foren editors gerents Léon De Roos i Abel Gerbaud. Publicà textos de Léon Bloy, Léon De Roos, Georges Eekhoud, Abel Gerbaud, Paul Grosfils, Gustave Hervé, Albert Libertad, Errico Malatesta, Fernand Pelloutier, Rhillon, Romain Rolland, Paul Ruscart, Lev Tolstoi i Oscar Wilde, entre d'altres. En sortiren, sembla, cinc números fins el 1913.

***

Capçalera de L'Émancipateur

- Surt L'Émancipateur: Pel juliol de 1921 surt a Flémalle-Grande (Flémalle, Lieja, Valònia) el primer número del periòdic bimensual L'Émancipateur. Organe communiste-anarchiste révolutionnaire. Va ser publicat per l'obrer miner Camille Mattart i administrat per Ernest Noël. Més tard esdevingué l'òrgan de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Hi trobem textos d'Antoine Antignac, Charles d'Avray, Émile Bans, Julien Boland, René Chaughi, André Colomer, Hem Day, J. Denis, Ernestan, Fernand, Francesc Ferrer i Guàrdia, Michel Frankar, André Girard, Jean Grave, L. Heinsch, Charles Keller, Pierre Kropotkin, Jules Labuche, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Camille Mattart, Louise Michel, Paule Mink, Erich Mühsam, Ernest Noël, A. Pioton, Élisée Reclus, Victor Rousselle, Han Ryner, Georges Thonar, Julia Trigalet, Lise Vaillant, Gerges Vidal, Zo d'Axa, etc. Després de 68 números, deixà de sortir el desembre de 1925, canviant de nom per Le Combat (1926-1928), arran de la decisió del Congrés d'Amay (Lieja, Valònia) celebrat el 25 de desembre d'aquell any. Reaparegué amb la capçalera L'Émancipateur entre 1928 i 1936, però la manca de fons va fer que progressivament reduís la seva aparició, que passà a ser mensual. També edità fullets, algunes vegades amb textos publicat al periòdic, de diversos autors, com ara Charles Alexandre, E. Armand, R. Bernard, Léo Campion, Hem Day, Ernestan, Fernand, André Girard, Stephen Mac Say, Errico Malatesta, Charles Malato, etc.

***

Capçalera de Le Semeur

- Surt Le Semeur de Normandie: Pel juliol de 1923 surt a Caen (Baixa Normandia, França) el primer número del periòdic Le Semeur de Normandie. Organe de Libre Discussion, títol que canviarà a partir de novembre de 1925 per Le Semeur contre tous les tyrans. Organe de culture individuelle. A partir de 1927 es publicarà a Falaise, a prop de Caen. El periòdic tindrà una certa influència, especialment en el camp antimilitarista i de suport als objectors de consciència, i comptarà amb nombrosos col·laboradors (André Durry, Saïl Mohamed, Julien Le Pen, Georges Cheve Richard,  Pierre-Valentin Berthier, Henry Poulaille, Han Ryner, Gérard de Lacaze-Duthiers, etc.), però deixarà de publicar-se després de 281 números, el 28 novembre de 1936 quan el gerent, Alphonse Barbé, marxà a Perpinyà per ajudar la Revolució espanyola. En 1933 va portar la campanya de defensa i suport a França de Marinus van der Lubbe, acusat de l'incendi del Reichstag alemany. Va publicar una col·lecció de fullets d'autors diversos, especialment biografies. A part de Barbé, en van ser gerents Émile Poulain, E. Grégoire, Lucien Bernizet i Émile Bauchet.

***

Portada d'un número de Vértice

- Surt Vértice: El 15 de juliol de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) la publicació anarquista Vértice. Revista quincenal il·lustrada. Dirigida per Hermós Plaja Saló, comptà amb els dibuixos de Ramón Acín Aquilué, Rafael Barradas, Ramon Segarra Vaqué i Alfons Vila Franquesa (Shum), i les col·laboracions de Barriobero, Cimadevilla, Cordón, Esgleas, García Birlán, Ghiraldo, Leval, Maymón, Enrique Prado i Segarra, entre d'altres. Aquesta publicació se sufragà amb les enciclopèdies de l'Editorial Sopena que Plaza venia a terminis i que mai no pagava a la casa editorial. Per la impossibilitat d'assumir les despeses d'impressió i per suspensió governativa amb empresonament de Plaja, només en sortiren quatre números, l'últim publicat el setembre de 1925, i fou substituïda per Crisol, publicada a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). La revista creà la important «Editorial Biblioteca Vértice», que publicà entre 1925 i 1939 un gran número de llibres i de fullets llibertaris i esquerrans –uns seixanta llibres i un centenar de fullets– de diferents autors (Alaiz, Bakunin, Barcos, Bulffi, Converti, Faure, Flammarion, Gardeñas, Gori, Hamon, Ingenieros, Kropotkin, Lidia, Lorenzo, Magre, Makho, Malatesta, Mangado, Mella, Merlino, Lamennais, Michel, Morris, Most, Paraf, Plató, Reclus, Rey, Robin, Ryner, Salvochea, Tarrida, Zola, etc.). També l'editorial publicà col·leccions de postals, làmines i cartells. Després del triomf franquista, l'editorial continuà la seva tasca a Mèxic. Tant per a la revista com per a l'editorial, Plaja comptà amb la importantíssima col·laboració de la seva companya Carme Paredes Sans i de sos fills (Acràcia, Camèlia i Germinal) i en ambdues ciutats, a més de servir-se de altres impremtes, comptà amb taller propi.

***

Portada del número 7 de la segona època de Timón

- Surt Timón: Pel juliol de 1938 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual anarquista Timón. Síntesis de orientación político-social. Publicada per l'editorial barcelonina Tierra y Libertad, va ser fundada i dirigida per Diego Abad de Santillán. Pretenia aglutinar matisos ideològics distints de l'antifeixisme i entaular una discussió sobre el moviment anarquista en plena guerra civil. Hi trobem textos de Diego Abad de Santillán, Luis Araquistain, Carlos de Baraibar, Rudolf Berner, George Büchner, Pedro G. Campón, Francisco Carmona Nenclares, Bartholomeus de Ligt, Andrés Francés, Emma Goldman, Manuel González Prada, Antonio de Hoyos y Vinent, Juan Lazarte, Josep Llunas, Jacobo Maguid, Horacio Martínez Prieto, Erich Mühsan, Max Nettlau, Solano Palacio, Joan Peiró, Pablo Polgare, Jorge Rocalta, Rudolf Rocker, Augustin Souchy, Jacinto Toryho, etc. Horacio Martínez Prieto publicà articles molt conflictius, reivindicant el politicisme i a favor d'una Federació Anarquista Ibèrica (FAI) «partido». En sortiren sis números, l'últim el desembre de 1938. Entre el novembre de 1939 i el juny de 1940 sortiren a Buenos Aires (Argentina) set números d'una nova època dirigida per Diego Abad de Santillán i Carlos de Baraibar. En aquesta segona època, on un dels cavalls de batalla fou l'antiestalinisme, hi trobem textos d'Alvaro de Albornoz, José Asensio, Francisco Carmona Nenclares, Wenceslao Carrillo, John Dos Passos, Enrique Espinoza, León Felipe, José Gabriel, José García Pradas, Judith Grinfeld, Julio César Jobet, Gustav Landauer, Jorge F. Nicolai, Gonzalo de Reparaz, Rudolf Rocker, Walt Whitman, etc., i les il·lustracions de George Grosz. En 1978 Diego Abad de Santillán intentà refundar a Barcelona, sense èxit, aquesta capçalera.

***

Capçalera de La Palestra dei Ribelli

- Surt La Palestra dei Ribelli: Pel juliol de 1952 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el número únic de La Palestra dei Ribelli. Giornale anarchico edito a cura del Gruppo «Albatros» Firenze-Pistoia (La Gimnàstica dels Rebels. Periòdic anarquista editat a cura del Grup «Albatros» Florència-Pistoia). En realitat es tracta d'una carta oberta escrita per Tito Eschini i Lato Latini dirigida a la redacció del periòdic anarquista Umanità Nova en resposta a uns articles polèmics d'Umberto Consiglio sobre els anarquistes individualistes. Altres números únics amb aquesta capçalera aparegueren a Florència abans (6 de febrer de 1946) i posteriorment (març de 1953).

***

Portada del primer número de Reconstruir

- Surt Reconstruir: Pel juliol de 1959 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la bimestral Reconstruir. Revista libertaria. En 1964, a partir del número 28, es va publicar a Buenos Aires (Argentina). Se’n van editar 101 números fins a març de 1976. De l’administració, se'n feia càrrec Roberto Cúneo i en el consell de redacció hi participaven Gerardo A. Andújar, Jorge Ramón Ballesteros, Carlos de la Reta i Jacobo Prince. Fernando Quesada en va ser el cap de redacció.

***

Portada del primer número de Simiente Libertaria

- Surt Simiente Libertaria: Pel juliol de 1959 surt a Caracas (Veneçuela) el primer número del periòdic anarquista i anarcosindicalista Simiente Libertaria. Órgano del grupo libertario «Errico Malatesta». Publicat pel «purista» grup llibertari «Errico Malatesta», era afí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya i contrari a la reunificació confederal. El director fou Juan Verde Odón i l'administració la portà Alberto Espies. Aquesta publicació, i el seu grup editor, fou una de les promotores de la Federación Ácrata Latino-Americana (FALA, Federació Àcrata Llatinoamericana). Trobem textos de Pablo Bercero, Benjamín Cano Ruiz, Raul Carballeira, Viola Espero, Alberto Espiés, Serafín Fernández Paúles, Juan Ferrer, Julián Floristán, M. Gustavo, José Joseph, Eusebio Larruy C., José Leiva, E. A. Lisenko, Jaime R. Magriñá, Justo Montero, Francisco Olaya, Cristóbal D. Otero, Cosme Paules, Bernardo Pérez, Juan Pérez Guzmán, Hermoso Plaja, Víctor Rico Galán, Rudolf Rocker, Edgar Rodrigues, Pedro Rufas, A. Sanmartí, Vicente Sierra, Solano Palacio, Liber Tarrida, José Tato Lorenzo, Javier de Toro, Juan Verde Odón, Luis Felipe Villegas, etc. En sortiren 17 números, l'últim el setembre de 1961.

***

Exemplars de La Lanterne Noire

- Surt La Lanterne Noire: Pel juliol de 1974 surt a Meudon-La-Forêt (Illa de França, França) el primer número de la revista trimestral La Lanterne Noire. Revue de critique anarchiste. Realitzada per antics militants del grup «Noir et Rouge» i d'Informations et Correspondances Ouvrières (ICO). Jean-Pierre Duteuil en serà el director. Luis Andrés Edo, Juan Gómez Casas, John Olday, Eduardo Colombo, Luis Burro, Hélène Ellenbogen, P. Lepeintre, Dubois Adjiakhmet, Bélial, Consort, Les Moutons Enragés, Israël Renoff, Sabadell, Syrs, Martin Zemliak, etc., en seran col·laboradors. Publicarà 11 números i alguns suplements fins al juliol de 1978.

***

Portada del primer número de Niet@s del Pueblo

- Surt Niet@s del Pueblo: Pel juliol de 2007 surt a València (València, País Valencià) la revista anarcosindicalista en castellà Niet@s del Pueblo. Órgano de expresión de l@s niet@s de l@s obrer@s que nunca pudisteis matar. Estava editada per la Confederació General del Treball (CGT) del País Valencià. La temàtica va ser diversa: anarcosindicalisme, història llibertària, antiracisme, repressió, llibertat d'expressió, esperanto, etc. Trobem textos de Miguel González Urien, Tomá Ibáñez, Christian Spillmann, Francisco Gabriel Tamayo Vacas, entre d'altres. En sortiren quatre números, l'últim el maig de 2008.

***

Portada del primer número de Verbo Libertario

Naixements

Foto policíaca d'Aimé Bligny (2 de març de 1894)

- Aimé Bligny: El 15 de juliol de 1835 neix a Vincennes (Illa de França, França) l'anarquista Aimé Eugène Bligny –a vegades el primer nom citat erròniament André. Sos pares es deien Hilaire Charles Bligny, serraller, i Madelaine Virginie Defrance. Seguí la professió de son pare, però el 7 d'agost de 1883 declarà la seva empresa de serralleria en estat de fallida. Militant anarquista des de 1884, el 6 de juliol d'aquell any organitzà a Montreuil (Illa de França, França) una reunió pública. El març de 1886 presidí un míting de Louise Michel i Joseph Tortelier a Saint-Denis (Illa de França, França) i el 18 d'abril un altre de Louise Michel a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), al qual va seguir una baralla que el deixà ferit d'una pedrada. L'agost de 1887 acompanyà Jean Grave al Congrés Internacional de Londres (Anglaterra). Segons la policia, assistia a reunions de diversos grups (Grup del Faubourg Saint Antoine, «Les Insurgés», Grup Cosmopolita, «Syndicat des Hommes de Peine», La Révolution Sociale, Grup de Pictus, Grup de Montreuil, etc.). En 1888 sembla que es retirà momentàniament del moviment llibertari. En 1892 reprengué les seves activitats i assistí a les reunions del Cercle Anarquista Internacional. L'estiu d'aquell any participà activament en una campanya abstencionista per a les eleccions al consell de districte del cantó de Vincennes. En aquesta època militava en la «Joventut Comunista del XX Districte» i fou un dels fundadors el juny de 1892 del «Grup Abstencionista Revolucionari de Montreuil», que a partir de novembre de 1893 es reunia al seu taller. En aquesta època assistia a les reunions del Grup de Propaganda, de «Les Egaux du XXèmme», de «L'Autonomie Individuelle», de «Les Sociologues» i de «La Commune Anarchiste», i mantingué contacte amb destacats anarquistes (Barthélémy, Bernard, Bondoux, Delique, Jean Grave, Hivon, Mathias Hourt, Gustave Leboucher, Jean-Baptiste Louiche, Migeon, Joseph Tortelier, etc.). A finals de febrer de 1893, el seu domicili, al número 61 del carrer de Vincennes de Montreuil, on vivia amb sa companya Françoise Pauline Bezouar, que feia de cartomàntica i quiromàntica, i son nebot Henri Herouard, va ser escorcollat per la policia i va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal». L'1 de març de 1894 el seu domicili i el seu taller, al número 120 del carrer Fontenay de Montreuil, van ser novament escorcollats i va ser detingut sota la mateixa acusació. En aquesta ocasió la policia trobà correspondència de Jean Grave i de Charles Leprête, un cartell («Aux trois vaches, Rotschild, Carnot, Léon XIII, A mort!») i quatre exemplars de l'imprès Défense du compagnon Faure. Durant el seu interrogatori afirmar haver cessat des de 1893 tota relació amb el moviment anarquista. Internat l'endemà, 2 de març de 1894, a la presó parisenca de Mazas, el 8 de maig de 1894 va ser posat en llibertat provisional i el juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Durant la primavera de 1895, segons informacions de confidents, tingué la intenció de crear un grup abstencionista per a les eleccions de 1896. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Camillo Di Sciullo

- Camillo Di Sciullo: El 15 de juliol de 1853 neix a Chieti (Abruços, Itàlia) el periodista, impressor, editor i propagandista anarquista Camillo Di Sciullo. Sos pares es deien Sante Di Sciullo i Domenica Tavano, i eren originaris se Fara San Martino (Abruços, Itàlia) d'on s'havien traslladat amb cinc fills davant la impossibilitat de continuar amb el seu ofici de teixidors de llana al qual s'havia dedicat sa família durant generacions. Durant sa vida laboral, que començà quan era un infant, treballà en els oficis més diversos, com ara teixidor, barber, pintor, fuster, cambrer, cuiner, tapisser, matalasser, negociant, contractista, propietari, periodista, etc. El 29 de maig de 1869, quan encara no tenia 16 anys, va ser condemnat a cinc dies d'arrest per «apallissar violentament els guàrdies de la seguretat pública en l'exercici de les seves funcions». D'educació autodidacta, començà les seves primeres col·laboracions periodístiques en 1887 amb Ettore Croce en el setmanari satíric La Mosche. Membre de la junta directiva de la Societat Obrera de Socors Mutus de Chieti, creada en 1861, ben aviat polemitzà amb la resta de socis per les actituds clericals. En 1889  fou un dels creadors del Cercle «Giordano Bruno», que arreplegava els lliurepensadors de la ciutat, i que el 15 d'agost de 1890 publicà el primer número del periòdic anticlerical Il Pensiero, del qual era el «soci responsable». En 1892 aquesta publicació passà a ser propietat seva alhora que s'acostava al moviment anarquista gràcies als contactes directes establerts amb Galileo Palla, que aleshores feia el servei militar a Chieti, i amb els epistolars amb Pietro Gori. Il Pensiero, que perdé el subtítol de «Òrgan del Cercle "Giordano Bruno"», esdevingué el fòrum anarquista on col·laboraren multitud de corresponsals d'arreu Itàlia i començà a tenir els primers problemes amb les autoritats, patint dos segrests (agost de 1893 i 26 de febrer de 1894) i diverses censures. Amb Antonio Rubbi, tipògraf anarquista que havia arribat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), obrí la seva pròpia impremta, la «Tipografia del Popolo», on a partir del 18 de febrer de 1894 s'imprimí Il Pensiero. Aquesta impremta, a més del periòdic, estampà nombroses publicacions i fullets d'autors anarquistes (Errico Malatesta, Pietro Gori, Louise Michel, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin, Charles Malato, Élisée Reclus, etc.). El 6 d'abril de 1894 va ser jutjat per «insults a les institucions monàrquiques constitucionals, provocació a l'odi entre les diverses classes socials, provocació contra l'ordre familiar i ofensa al dret de la propietat»; defensat per Pietro Gori, va ser absolt i immediatament després va fer una conferència a Chieti i a Pescara (Abruços, Itàlia). Mesos més tard, el 9 de juny de 1894, va ser novament jutjat per «incitació a la guerra civil, menyspreu i difamació pública de les institucions monàrquiques constitucionals i atemptat al dret de la propietat»; també defensat per Pietro Gori, va ser novament absolt. L'11 de juliol de 1894 74 exemplars del fullet Fra contadini, d'Errico Malatesta, publicats en la «Biblioteca del Popolo», van ser segrestats per les autoritats. L'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot i el fracassat atemptat de Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, que immediatament (19 de juliol de 1894) donaren lloc a l'aplicació de les Lleis d'Emergència contra el moviment anarquista, foren la causa d'una denúncia del ministeri fiscal el 25 de juliol per «instigació al delicte» arran de la publicació d'uns articles on es comentaven aquests magnicidis, i el 22 d'agost de 1894 va ser jutjat i condemnat a tres anys de presó i a set mesos d'arrest domiciliari a l'illa de Pantelleria. El 12 de setembre de 1894 va ser novament jutjat arran del segrest dels números 14 i 15 (12 i 19 d'agost) d'Il Pensiero i condemnat a quatre mesos i 10 dies de presó. Quan reprengué la llibertat després del seu empresonament a Oneglia (Ligúria, Itàlia) el 10 d'abril de 1898, continuà amb la seva activitat propagandística en la «Tipografia del Popolo» en plena època insurreccional a causa de la manca de subsistències, imprimint la major part dels periòdics subversius de la província i donant un nou impuls als seus projectes editorials. En 1903 Luigi Fabbri publicà a Roma la revista Il Pensiero, on reté tribut a Di Sciullo. En 1905 la «Tipografia del Popolo» edità Lettere ad una donna sull'Anarchia, que arreplegava articles publicats per Luigi Fabbri en diversos periòdics. El desembre de 1905 allotjà Pietro Gori i l'any següent creà una Biblioteca Popular Circulant. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 assistí al Congrés de Roma proposant la creació d'un únic periòdic per al moviment anarquista, L'Alleanza Libertaria. El març de 1908 s'establí a Castellammare Adriatico (actual Pescara), on traslladà la seva editorial, però mantenint a Chieti la «Tipografia del Popolo». El 19 de febrer de 1911 publicà un número especial de dedicat a Giordano Bruno. El 2 de gener de 1912 un paquet postal dirigit a ell contenint exemplars del llibre La grande rivoluzione de Piotr Kropotkin va ser segrestat. El 12 de febrer de 1912, en ocasió de l'aniversari de la mort de Pietro Gori, publicà un número especial d'Il Pensiero. L'1 de febrer de 1914 assistí al Congrés Subversiu dels Abruços, que se celebrà a Castellammare Adriatico. En plena Gran Guerra, el 7 de febrer de 1915, organitzà a Chieti una manifestació contra la guerra i aferrà als carrers un manifest pacifista. Durant la postguerra, s'adherí a la Secció d'Ancona (Marques, Itàlia) de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), que s'havia creat l'abril de 1919 al Congrés de Florència (Toscana, Itàlia). El 20 de maig de 1920, en un congrés anarquista regional, es creà la Federació Anarquista dels Abruços (FAA) i es constituïren grups a diverses localitats de la regió. Poc després d'aquest congrés, tingué lloc un congrés regional de la Pulla, on  foren presents delegats de la Federació de la Campània i de la FAA, i on es proposà la creació de la Federació Anarquista Meridional (FAM), formada per les tres federacions regionals. El juliol de 1920 tingué lloc a Bolonya el Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI), que aprovà un Pacte d'Aliança que reivindicava els principis del «Programa» d'Errico Malatesta; en aquest congrés van ser presents grups de Sulmona (Abruços, Itàlia) i de Castellammare Adriatico. Per parlar sobre les deliberacions del Congrés de Bolonya, el 15 d'agost de 1920 se celebrà un Congrés de la Federació Regional a Castellammare Adriatico. Posteriorment, el 23 d'octubre de 1921, se celebrà el següent congrés de la FAA a Sulmona. El III Congrés de l'UAI se celebrà entre el 2 i el 4 de novembre de 1921 a Ancona, on participà activament. Amb l'arribada del feixisme va ser detingut en diverses ocasions i se li va confiscà material propagandístic en diferents escorcolls. En 1922, quan va visitar son fill a Milà (Llombardia, Itàlia), va ser sotmès a vigilància especial i vexatòria, patint cops per part de la policia. Arran d'una perquisició el 6 de novembre de 1926, on es van trobar centenars de fullets i de llibres anarquistes, va ser condemnat a dos anys de confinament a l'illa de Tremiti, però dos mesos després la pena va ser commutada per dos anys d'amonestació. El 28 de desembre de 1929, amb gairebé vuitanta anys, va ser detingut tres setmanes arran de les noves del príncep hereu. L'11 de juliol de 1930, en consideració a la seva avançada edat, va ser esborrat de la llista de persones a detenir en circumstàncies especials, però l'octubre d'aquell any en un escorcoll al seu domicili es trobaren fullets i periòdics subversius. En 1931 el seu nom va ser esborrat del registre de la policia de fronteres al ser considerat «no perillós». Camillo Di Sciullo va morir el 29 de maig de 1935 a Chieti (Abruços, Itàlia); el seu funeral va ser prohibit, el seu domicili vigilat i totes les persones que s'acostaren a donar el condol a sa família van ser identificades. En 1996 Fabio Palombo publicà la biografia Camillo Di Sciullo, anarchico e tipografo di Chieti. A Chieti existeix un Centre d'Estudis Llibertari «Camillo Di Sciullo» per honorar la seva memòria.

Camillo Di Sciullo (1853-1935)

***

Foto policíaca de Bernard Harvey (1905)

- Bernard Harvey: El 15 de juliol de 1865 neix a Paul (Cornualla, Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) l'intel·lectual anarquista Benjamin Bernard Harvey. Destinat per sa família a la carrera eclesiàstica, estudià teologia per exercir de pastor protestant, però posteriorment es passà a estudiar filosofia a la Universitat d'Oxford (Oxfordshire, Sud-est d'Anglaterra, Anglaterra). Més tard viatjà per l'Orient, on estudià filosofia i diverses religions i aprengué sànscrit. En 1901 s'instal·là a París, al número 171 del carrer Saint-Jacques del Barri Llatí, i seguí estudis de filosofia i d'història de les religions al Col·legi de França i l'Escola d'Estudis Superiors. També, sembla, va fer estudis de ciències exactes i experiments de química. A París visqué fent classes d'anglès i de filosofia. Va fer amistat amb l'anarquista Pedro Vallina Martínez, qui li va presentar altres companys llibertaris (Amilcare Cipriani, Charles Malato, Jesús Navarro Botella, Fermín Palacios García, etc.). El 5 d'octubre de 1902 assistí amb Charles Malato a l'enterrament d'Émile Zola al cementiri de Montmartre de París. El maig de 1905 va ser acusat amb tres companys (Eugène Caussanel, Charles Malato i Pedro Vallina Martínez) d'estar implicats en l'atemptat amb bomba contra el rei d'Espanya Alfons XIII esdevingut la nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905 al carrer Rivoli de París. En l'escorcoll del seu domicili es trobà una biblioteca de centenars de llibres. Entre el 27 i el 30 de novembre de 1905 se celebrà l'anomenat «Procés dels Quatre», però davant la obscuritat del cas i les manipulacions policíaques de les policies francesa i espanyola, els quatre processats va ser absolts dels delictes de «complicitat de temptativa d'assassinat» i de «fabricació i possessió d'explosius», però se li va decretar l'expulsió del país. Durant la instrucció declarà que no era anarquista, però davant el tribunal reconegué que professava les idees anarquistes, però que no era partidari de les «accions individuals» i que estudiava explosius, pirotècnia i balística des d'un punt de vista estrictament científic. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Marius Tardieu (2 de juliol de 1894)

- Marius Tardieu: El 15 de juliol de 1868 neix a Puegoulen (Provença, Occitània) l'anarquista Marius Henri Tardieu –també citat erròniament el nom com Maurice. Era fill d'Henri Victor Tardieu, conreador, i de Marguerite Victoire Plantier. Des del 20 d'octubre de 1882 treballava d'aprenent d'ebenista a la fàbrica de pianos «Pleyel Wolff» de Saint-Ouen (Illa de França, França) i era considerat un bon obrer. Assistí regularment a les reunions anarquistes de Saint-Ouent i durant les nits es dedicava a aferrar cartells. En 1889 va ser cridat a files, però va ser declarat «no apte» per una hernia. El febrer de 1894, segons informes policíacs, havia declarat que buscava dinamita per venjar l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant. El 19 de febrer de 1894 el seu domicili va ser escorcollat i se li va trobar un cartell d'una reunió pública d'una candidatura, una cançó d'Achille Leroy, diversos fullets Mikhail Bakunin, Jean Grave, Piotr Kropotkin i d'altres (L'Almanach du Père Peinard de 1894, Les anarchistes et ce qu'ils veulent, La conquête du pain, Déclarations de G. Étiévant, Dieu et l'Etat, Entre paisans, Riches et pauvres, La Société au lendemain de la révolution, Les travailleurs des villes aux travailleurs des campagnes, etc.), publicacions anarquistes (Le Père Peinard, La Question sociale, La Révolte, etc.), un revòlver «Bull Dogg» de 8 mm, una capsa amb 23 bales i un punyal. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia demanà el seu arrest i l'escorcoll de casa seva sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i l'endemà el cap de la I Brigada d'Investigacions es presentà al seu domicili, al número 21 bis del carrer l'Hermet, però la perquisició no donà cap resultat. Detingut, va ser fitxat el 2 de juliol de 1894 en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i dos dies després tancat a la presó parisenca de Mazas. El 19 de juliol d'aquell any va ser posat en llibertat provisional. El 31 de desembre de 1894 figurava en un llista d'anarquistes i també en el de 1896 i en el que es va fer posterior a 1900. El 25 de setembre de 1909 es va casar a Saint-Ouen amb la jornalera Anna Catherine Beny i amb aquest matrimoni legitimà dos fills de la parella nascuts a Saint-Ouen, Marius Pierre Tardieu, el 30 de juny de 1899, i Marcel Tardieu, el 28 de setembre de 1900. En aquesta època vivia al número 19 del carrer Montmartre de Saint-Ouen, que va ser el seu domicili definitiu, i continuava treballant d'obrer en pianos. Marius Tardieu va morir el 30 de novembre de 1909 al seu domicili de Saint-Ouen (Illa de França, França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 14 de juliol

Esdeveniments

Selfactina

- Conflicte de les Selfactines: El 14 de juliol de 1854 comença a Barcelona (Catalunya) l'anomenat «Conflicte de les Selfactines», nom amb el qual es coneix els fets ocorreguts a la capital catalana el juliol del 1854 contra la mecanització de la filatura amb les màquines anomenades selfactines –de l'anglès selfacting–, que eren mecanismes automàtiques de filar que estalviaven mà d'obra, i a les quals se'ls atribuïa l'atur forçós de molts obrers. A la Península les primeres reaccions contra la introducció de maquinària en el procés de la producció i contra l'atur forçós que resultava de la mecanització es produïren a Alcoi en 1821, a Camprodon en 1823, a Barcelona en 1835 i a Igualada cap el 1847. Les selfactines foren introduïdes a Catalunya cap al 1844. En 1849 funcionaven amb aquestes màquines 91.468 fusos i en 1854 més de 200.000. A l'estiu de 1854 aquestes màquines ocupaven uns 1.200 filadors a Barcelona. El 14 de juliol del 1854, en mig de l'eufòria pel triomf de l'alçament progressista contra el govern, una munió d'obrers filadors iniciaren a Barcelona l'incendi de diverses fàbriques (Aranu, Castells i Cia, Jordà i Mas, Josep Morull i Pi, Rosés i Cia, La Industrial Cotonera, Esteve, Miquel i Cia, La Cotonera SA, etc.) on funcionaven selfactines. El 16 de juliol el capità general Ramon de la Rocha publicà un ban on es comunicava que serien passat per les armes tots els que atemptessin contra una propietat o contra la seguretat de les persones –aquest mateix dia 17, a les 19 hores, van ser afusellats tres filadors. Cessaren els incendis, però els filadors, amb la solidaritat dels teixidors, continuaren en vaga de forma pacífica, reclamant la retirada de les selfactines. Més de 50 fàbriques restaven aturades el 18 de juliol. El capità general mantingué converses amb el capdavanter del moviment obrer Josep Barceló i el 25 de juliol firmava una ordre prohibint l'ús de les selfactines. Paral·lelament es publicà un document signat pels principals dirigents obrers, Ramon Maseras, Miquel Guilleuma, Antoni Gual, Josep Nogué i Josep Barceló, on exposaven al capità general el fonament de les seves demandes. Enmig de la vaga es produí una famosa polèmica periodística entre Laureà Figuerola i els dirigents obrers, que degenerà en amenaces de violència contra la persona de Figuerola. El conflicte s'allargà, ja que els fabricants van recórrer l'ordre de prohibició davant el govern de Madrid i els treballadors van continuar la vaga. El 8 d'agost el nou capità general Manuel de La Concha mantingué una reunió amb els dirigents de les Societats Obreres, d'on va sortir un manifest dels obrers signat per 19 societats obreres donant per acabada la vaga, l'indult pels obrers processats i condemnats i l'obertura d'un període per a la negociació entre fabricants i obrers. Aquest era el darrer acte del conflicte de les selfactines, durant el qual s'havien reconegut oficialment les Societats Obreres i la seva capacitat per a representar col·lectivament els treballadors davant els empresaris, com s'aniria verificant els mesos següents firmant diversos convenis col·lectius. No obstant això, el 9 d'agost, el govern de Madrid revocà l'ordre de prohibició de les selfactines, però el temor de les reaccions obreres va fer ajornar la seva publicació fins el maig del 1855.

***

Sacco i Vanzetti emmanillats a un policia

- Condemna a Sacco i Vanzetti: El 14 de juliol de 1921, a Dedham (Massachusetts, EUA), el procés contra als anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, incoat el 31 de maig, queda vist per a sentència. A les 19.30 hores el jurat porta el veredicte: Sacco i Vanzetti són declarats culpables d'assassinat en primer grau i el jutge Webster Thayer els condemna a mort.

Naixements

Foto policíaca d'Amédée Bruneau (2 de març de 1894)

- Amédée Bruneau: El 14 de juliol de 1847 neix a Châteauroux (Centre, França) l'anarquista Amédée Jean Baptiste Bruneau. Sos pares es deien François Bruneau, fuster, i Marie Élisabeth Serreau. Es guanyava la vida com a obrer sabater a París (França). El 30 de març de 1878 es casà al X Districte de París amb l'obrera d'ombrel·les parisenca Marie Ernestine Savart, amb qui en 1894 tenia sis infants. Aleshores sense feina, el 2 de març de 1894 el seu domicili del número 36 del carrer Saint-Honoré va ser escorcollat per la policia en una gran batuda contra els sospitosos de formar part de grups anarquistes; detingut, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però cinc dies després va ser posat en llibertat. Amédée Bruneau va morir el 26 de desembre de 1898 al seu domicili del número 4 del carrer Saussaies del VIII Districte de París (França).

***

Pierre Quillard

- Pierre Quillard: El 14 de juliol de 1864 neix al XII Districte de París (França) el poeta, dramaturg, traductor i periodista anarquista Pierre François Marie Quillard. Sos pares es deien François Quillard, empleat, i Marie Joséphine Payot. Va fer els estudis secundaris al Liceu Fontanes, on tingué de companys futurs homes de lletres (Éphraïm Mickaël, Stuart Merrill, René Ghil, André Fontainas, Rodolphe Darzens, Georges Vanor, etc.), i publicà els seus primers poemes, sota el pseudòmim Qui, en Le Fou, periòdic literari del grup «Le Cercle de Moineaux Francs» (El Cercle dels Pardals Lliures), on participaven molts dels citats. Després va fer estudis universitaris a la Sorbona, a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis i a l'École Nationale des Chartes, especialitzada en ciències auxiliars de la història. En 1884, amb Saint-Pol-Roux i Éphraïm Mikhaël, fundà la revista La Pléiade, on publicà dos anys més tard la seva primera peça teatral, La fille aux mains coupées. En 1890 s'edità el seu primer recull poètic, La gloire du verbe (1885-1890), marcadament simbolista. En 1891 començà a col·laborar en Mercure de França, publicació en la qual continuarà escrivint durant tota sa vida. L'abril de 1892 publicà, en el número 52 de la revista Entretiens politiques et littéraires, l'article «L'anarchie par la littérature», sobre les relacions establertes entre ambdues –considerava que la literatura era la millor «propaganda pel fet»– i col·laborà en els periòdics anarquistes L'Endehors, de Zo d'Axa, i Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1893 s'instal·là a Constantinoble (Imperi otomà), on va ser professor del Col·legi Armeni Catòlic de Sant Gregori l'Il·luminador i de l'Escola Central de Gàlata. En aquesta època també es dedicà a la traducció i publicació d'autors grecs antics (Teòcrit de Siracusa, Porfiri, Jàmblic, Claudi Elià, Sòfocles i Herodes). En 1896 retornà a França i l'any següent publicà, amb el suport del poeta armeni exiliat a França Archag Tchobanian, a qui traduí al francès, un voluminós recull de testimonis sobre el genocidi armeni, convertint-se en un dels primers defensors d'aquest poble indoeuropeu perseguit per l'Imperi turc. En 1897 regressà a Orient com a corresponsal del periòdic L'Illustration, per seguir les operacions de la guerra grecoturca. Va fer nombrosos mítings i actes públics contra el genocidi armeni i des de la seva fundació en 1898 s'adherí a la Lliga Francesa per a la Defensa dels Drets de l'Home i del Ciutadà, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat –membre del Comitè Central (1904), vicepresident (1907) i secretari general (1911-1912). Durant l'«Afer Dreyfus» va fer costat el capità acusat de traïció i, amic íntim del periodista anarquista Bernard Lazare, col·laborà en Le Journal du Peuple, periòdic anarcodreyfusià fundat en 1899. També publicà en un volum la llista dels subscriptors a la campanya orquestrada pel periòdic antisemita La Libre Parole, a favor de la vídua del tinent coronel Hubert Henry, símbol dels antidreyfusians. L'octubre de 1900 fundà el periòdic bimensual Pro Armenia, en suport de la causa armènia i en la qual col·laboraren prestigiosos escriptors (Jean Jaurès, Anatole France, Francis de Pressensé, Georges Clemenceau, Victor Bérard, etc.). En 1904 retornà de bell nou a Constantinoble com a corresponsal del periòdic L'Illustration. El 12 d'abril de 1906 es casà al XVIII Districte de París amb Marie Augustine Talbot. Pierre Quillard abandonà la poesia i es dedicà amb tota la seva ànima a la defensa dels oprimits fins a la seva mort, esdevinguda el 4 de febrer de 1912 a la Clínica Hartmann de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Trobem articles seus en Almanach de la révolution, La Bataille Syndicaliste, L'Éducation Libertaire, La Révolte, La Révolution i La Revue Blanche, entre d'altres. És autor de L'anarchie par la littérature (1892 i 1993), La question d'Orient et la politique personnelle de M. Hanotaux: ses résultats en dix-huit mois, les atrocités arméniennes, la vie et les intérêts de nos nationaux compromis, la ruine de la Turquie, l'imminence d'un conflit européen, les réformes (1897, amb Louis Margery), Le Monument Henry. Listes des souscripteurs classés méthodiquement et selon l'ordre alphabétique (1899) i Pour l'Arménie. Mémoire et dossier (1902), entre d'altres.

Pierre Quillard (1864-1912)

***

Foto policíaca d'Henri Guérin (22 de febrer de 1894)

- Henri Guérin: El 14 de juliol de 1869 neix a Le Mesnil-sur-Orge (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Henri Lucien Guérin. Sos pares es deien Louis Amant Guérin, fuster, i Julie Justine Doiselet. Es guanyava la vida com a cambrer de cafè a París (França). En 1890 i 1891 va ser declarat no apte per a fer el servei militar per «feblesa» i en 1892 va ser classificat en els Serveis Auxiliars de l'Exèrcit. En els anys noranta vivia al número 32 del carrer Gabrielle del XVIII Districte de París. En 1893 va ser una temporada gerent de La Revue Anarchiste i en 1894 de La Revue Libertaire. També va ser gerent el març de 1894 dels últims números de La Révolta, abans que aquesta fos substituïda per Les Temps Nouveaux. El gener de 1894, amb Félix Beaulieu (Henri Beylie) i Henri Gauche, va ser interrogat pel jutge d'instrucció en una ona de detencions d'anarquistes parisencs, però el seu cas va ser sobresegut, ben igual que els dels companys. El 20 de febrer de 1894, arran dels atemptats del carrer Saint-Jacques i del carrer Faubourg Saint-Martin, va ser detingut al domicili de Louis Duprat, comerciant de via al carrer Ramey. Després de ser fitxat dos dies després en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, sense cap càrrec, va ser posat en llibertat, però ven aviat va ser denunciat com a gerent de La Revue Libertaire i de La Révolte. Abans de ser detingut, fugí cap a Bèlgica i s'instal·là al número 17 del carrer Saint-Alphonse de Brussel·les, i ràpidament se li van unir Henri Beylie i Henri Gauche. A Brussel·les va contactar amb Cyprien Jagolsgowski, que es feia anomenar baró Urgern von Sternberg de Rússia, que li havia de lliurar una important suma destinada a La Révolte i aquest li va proposar la realització de diversos atemptats, però Henri Guérin va sospitar-ne. Dos dies després va ser expulsat de Bèlgica i, sota el nom d'Auber, arribà a Amsterdam (Països Baixos), però Jagolgowski es va reunir amb ell i, contra la seva voluntat, s'instal·là a l'habitació que havia llogat. Després de la sortida de Jagolgowski, aviat implicat en els atemptats de Lieja (Valònia), va ser detingut pensant que es tractava del baró Urgern von Sternberg i trigà 16 dies empresonat mentre demostrava la seva autèntica identitat. Expulsat de Bèlgica, va ser exonerat, amb Henri Beylie i Henri Gauche, dels atemptats de Lieja. L'11 de maig de 1894 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiencia del Sena a tres anys de presó i 100 fracs de multa per «apologia de fets qualificats com a crims». Fins al març de 1895, sota nom fals, treballà a l'Exposició d'Anvers (Flandes) i, gràcies a una amnistia, pogué retornar a París, però va caure malalt a causa dels viatge de 10 dies a peu en ple hivern. Es va llançar una crida per ajudar-lo financerament i poder-lo visitar. Reprengué la seva feina de cambrer de cafè. Sa companya fou Madeleine Blanche Marie Gautier. El seu últim domicili va ser al número 46 del carrer Joseph de Maistre del XVIII Districte de París. Henri Guérin va morir el 29 de juny de 1899 a l'Hospital Bichat del XVIII Districte de París (França).

***

Henri Ferrier

- Henri Ferrier: El 14 de juliol de 1871 neix a La Guerche-de-Bretagne (Gwerc'h-Breizh, Bretanya) l'anarquista Henri Jean Marie Ferrier. Sos pares es deien Pierre-Constant Ferrier, carreter, i Cécile François Beuneau. Carreter de professió com son pare, durant la primavera de 1894 s'establí a Cavalhon (Provença, Occitània). El 25 de juny d'aquell any va ser detingut en un cafè amb el sabater socialista Charles Gobin després d'haver-se congratulat de l'atemptat de Sante Geronimo Caserio contra el president de la República francesa Sadi Carnot el dia abans. Presentat davant el jutge d'instrucció d'Avinyó (Provença, Occitània), es va declarar anarquista i va ser condemnat a sis mesos de presó per «apologia del crim, de l'assassinat i d'ultratges», juntament amb Charles Gobin i Joseph Chasin, miner que havia estat detingut pels mateixos fets. En 1895 sembla que era corresponsal del periòdic Le Libertaire. El 17 d'agost de 1895 va ser jutjat, amb son germà Nestor i altres companys (Noé, Henri Perrier i Jourdan) d'un grup anarquista d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), per la X Sala de la Policia Correccional sota l'acusació d'haver planejat posar una bomba a la comissaria parisenca de Clichy i condemnat a vuit mesos per «complicitat en la fabricació i possessió d'explosius» –la resta d'encausats van ser condemnats a dos anys de presó. En 1896 s'establí a Champigny, a prop de Melun, (Illa de França, França), on estava sota vigilància policíaca i hi vivia en una casa aïllada, ocupant-se, sembla, en tasques literàries i de dibuix. En 1897 les autoritats proposaren que fos esborrat del llistat d'anarquistes. Posteriorment visqué duran més de dos anys a Melun, a Fontainebleau, on es va casar, i a Montereau-sur-le-Jard, totes poblacions de l'Illa de França, on la seva vida no donà lloc a cap informe policíac. La tardor de 1902 va ser inscrit en el llistat d'anarquistes per a esborrar i el gener de 1904 en va ser definitivament esborrat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Joséphine Accini (1898)

- Joséphine Accini: El 14 de juliol de 1881 neix a Torí (Piemont, Itàlia) la modista anarquista Joséphine Accine, també coneguda com Joséphine Camilloni, pel llinatge de son marit Nicolas Camilloni. Va ser fitxada com a anarquista per les autoritats italianes a Niça (País Niçard, Occitània). El 26 de setembre de 1898 se li va obrir un expedient individual i el 4 d'octubre d'aquell any va ser fitxada per la policia francesa. Vivia al número 3 del carrer Lascaris de Niça i en un escorcoll policíac se li requisaren els fullets Confession d'un anarchiste, d'Henri Tricot, i Entre paysans, d'Errico Malatesta, a més d'un exemplar del periòdic anarquista bilingüe de Niça L'Esclave - Lo Schiavo (1898), editat per Michel Auda. El 10 de desembre de 1898 la policia assenyalava que havia abandonat Niça dos dies abans amb destinació Torí. El juliol de 1901 figurava en un registre confidencial d'anarquistes estrangers no expulsat residents fora de França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Joséphine Accini (1881-?)

***

Tomba de Basile Sebastiani

- Basile Sebastiani:El 14 de juliol de 1886 neix a La Ciotat (Provença, Occitània) l'anarquista Basile Émile Sebastiani. Era fill dels italians de San Macario (Saramate, Llombardia, Itàlia) Paolo Sebastiani, jornaler, i Agostina Rinaldi. En 1906, per ser fill d'estrangers, va ser exonerat de les seves obligacions militars. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat entre el 10 de novembre de 1915 i el 10 d'abril de 1919 en l'exèrcit italià. En 1920 treballava de paleta i vivia al número 46 del carrer Poilus de La Ciotat. El 24 de gener de 1920 es casà a La Ciotat amb la domèstica italiana Gelsomina Giammugnani, amb qui tingué un infant. Milità en el grup anarquista «L'Action Libertaire» (Joseph Berenger, Félix Denegri, Paul Mei, etc.) de La Ciotat, adherit a la Federació Anarquista Provençal (FAP). Ja naturalitzat francès, el 15 d'octubre de 1935 va ser alliberat de les seves obligacions militars. A finals dels anys trenta va ser fitxat com a «anarquista» per la policia. El setembre de 1938 figurava en un llista d'anarquistes residents al departament de Boques del Roine. Basile Sebastiani va morir el 12 de gener de 1981 a l'Hospital de La Ciotat (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca d'Oreste Abbate (Giovanni Jurissewitsch)

- Oreste Abbate: El 14 de juliol de 1887 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Oreste Abbate, també conegut com Giovanni Jurissewitsch. Sos pares es deien Gaetano Abbate i Vincenza Pastore. Militant llibertari, com son germà Armido, es guanyava la vida com a electricista. El 28 de gener de 1908 va ser condemnat a cinc mesos de presó per «resistència al reclutament». El 15 de maig de 1915, en plena Gran Guerra, va ser destinat a l'Arsenal Naval de Venècia (Vèneto, Itàlia) com a obrer especialitzat, però el comandament militar el va llicenciar per les seves idees subversives i l'envià a Nàpols amb residència obligatòria. Cridat a files i incorporat en el 71 Regiment d'Infanteria acantonat a Tarcento (Friül), desertà el 29 d'octubre de 1916 i es refugià a Suïssa. Implicat en el «Cas de la bomba de Zuric», va ser detingut en 1918, amb Luigi Coretti i Roberto Rizza, i empresonat durant sis mesos preventivament; finalment va ser expulsat de Suïssa el 2 de desembre de 1918, juntament amb Dario Fieramonte, per anarquista. Passà a Alemanya i a començament de 1919, amb altres revolucionaris italians (Francesco Misiano, Mario Accomasso, Enrico Arrigoni, Dario Fieramonte, Luciano Zingg, etc.), prengué part en la Revolució, participant el 6 de gener de 1919 en l'ocupació de la seu del periòdic socialdemòcrata Vorwärts de Berlín al costat dels espartaquistes. Detingut l'11 de gener, va ser reclòs a la presó berlinesa de Moabit, juntament amb altres revolucionaris italians (Luzinano Zingg, Dario Fieramonte, Francesco Misiano, Mario Accomasso, Duilio Balduini, etc.). Donat per mort, el març de 1919 va ser alliberat. D'antuvi s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa), amb la família llibertària dels Zanolli, i posteriorment retornà a Berlín, on freqüentà l'anarquista Bruno Misèfari. Arran de l'amnistia promulgada el 2 de setembre de 1919 pel president del Consell de Ministres italià Francesco Saverio Nitti, es traslladà, fent-se passar per l'exsoldat austríac Giovanni Jurissewitsch (o Jurissevic), a Trieste (Friül), on regentà un magatzem d'aparells elèctrics. En aquesta època rebé sovint la visita del socialista Francesco Misiano, esdevingut diputat. El gener de 1925 patí un escorcoll policíac i li van ser segrestats 65 volums subversius en llengües alemanya i russa. Durant la primavera de 1930 emigrà a Alemanya i l'octubre de 1930 morí la seva esposa Wanda Kudlascek, amb qui havia tingut dos fills (Armido i Clelia). En 1932, amb Anna Furlan (Nina), filla d'una família de treballadors antifeixistes i socialistes del sector tèxtil de Pordedone (Friül), emigrà a la Unió Soviètica, on treballà en una fàbrica d'armes. En aquest mateix any de 1932, a Tula (Rússia, URSS), Oreste i Anna tingueren una filla, Ada, i el setembre de 1935 la parella es casa a Stalinski (Sibèria, URSS). Molt decebut del règim soviètic i de les dures condicions de vida comunistes, entre finals de 1934 i la primavera de 1936 es presentà tres vegades a l'ambaixada italiana a Moscou per intentar aconseguir el passaport. En aquests anys rebé la visita de son amic Francesco Misiano i de Costante Masutti, comunistes i, aleshores, crítics amb el Partit. A començaments de 1937 aconseguí arribar a França, on sa companya Anna i sa filla Ada havien arribat a finals de 1935, i s'establí a Villeparisis (Illa de França, França), on treballà d'electricista. En 1948, segons un informe de l'alcalde de Villeparisis per a les autoritats italianes, vivia tranquil·lament, encara que malalt des de feia anys, en aquesta localitat sense que res es pogués dir d'ell. Oreste Abbate va morir el 7 d'abril de 1949 al seu domicili de Villeparisis (Illa de França, França).

Oreste Abbate (1887-1949)

***

- Ugo Resta: El 14 de juliol de 1888 neix a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ugo Resta, conegut com Sacranon. Sos pares es deien Giuseppe Resta i Angela Zannoni. Deixà l'escola quan estudiava el tercer grau de primària i es guanyà la vida treballant de sabater. S'adherí molt jove al moviment anarquista, aconseguint ràpidament el respecte i confiança dels seus companys. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti es relacionà amb altres anarquistes romanyesos, establint una amistat profunda i duradora amb Armando Borghi. Es casà amb Emerenziana Castellucci, amb qui tingué tres infants. La policia el definí com de «caràcter seriós, educació considerada i intel·ligent». Destacà fent propaganda entre els companys de feina i participà en tota mena de reunions i manifestacions subversives. Ben contrari a la Gran Guerra, a finals de 1915 es va veure obligat a allistar-se com a soldat en el V Regiment d'Artilleria acantonat a Mestre (Venècia, Vèneto, Itàlia). Després del conflicte bèl·lic, retornà a Faenza i reprengué les seves activitats en el moviment anarquista destacant també per les subscripcions recaptades a favor del periòdic Umanità Nova i Pensiero e Volontà. El 4 de juliol de 1921 va ser detingut i processat per «amenaces a mà armada». Després de l'establiment definitiu del feixisme, sembla que durant molts danys no desenvolupà cap activitat política, dedicant-se assíduament al seu treball i portant una vida retirada. No obstant això les autoritats continuaren vigilant-lo, ja que pensaven que no havia renunciat a les seves idees. El 10 d'octubre de 1927, per ordre de la Comissió Provincial per a l'Acció de la Policia, va ser amonestat com a «element perillós per a l'ordre nacional de l'Estat». Aquesta amonestació va ser revocada el gener de 1928, però va continuar vigilat. Durant els primers mesos de 1930 va ser advertit formalment i en els anys següents, encara que mantingué una «conducta regular», segons la policia, «no mostrà signes de penediment». El gener de 1937 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia), però un any després retornà definitivament a Faenza. Durant l'estiu de 1940, quan es va constituir un comitè clandestí dels grups i partits antifeixistes (socialistes, comunistes, republicans, catòlics, etc.), hi entrà a formar part en representació dels anarquistes, però cap llibertari formà part del Comitato de Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) creat en 1943. Després de la II Guerra Mundial continuà sent un dels anarquistes més destacats de Faenza i freqüentà la fonda del Gioco del Pallone de Porta Montanara, lloc de reunió dels llibertaris de la ciutat (Vincenzo Castellari, Renato Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, etc.). Ugo Resta va morir el 28 de febrer de 1960 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia); en el seu funeral hi participaren conciutadans de totes les tendències polítiques d'arreu la Romanya i Armando Borghi, vingut expressament des de Roma (Itàlia) va fer un breu discurs.

***

Buenaventura Durruti Domingo

- Buenaventura Durruti Domingo: El 14 de juliol de 1896 neix a Lleó (Castella, Espanya) el revolucionari anarquista i militant anarcosindicalista Buenaventura Durruti Domingo –també citat Domínguez i Dumenge. Fill d'una família de ferroviaris d'idees socialistes, sos pares foren Santiago Durruti Malgor i Anastasia Dumange Soler –el segon llinatge oficial de Buenaventura Durruti, Domingo, és el resultat de la castellanització del primer llinatge català de sa mare, Dumange. Va tenir sis germans (Santiago, Vicente, Plateo, Benedicto, Pedro i Manuel) i una germana (Rosa), i ell fou el segon fill nascut –només tres sobrevisqueren en acabar la guerra. Entre els cinc i els 14 anys anà l'escola lleonesa de Ricardo Fanjul, que abandonà en aquesta edat per entrar a treballar com a aprenent al taller mecànic de Melchor Mártinez, un socialista destacat de Lleó. En 1912 començà a fer feina com a ajustador mecànic als tallers del ferrocarril i engegà la seva activitat sindical en la Unió de Metal·lúrgics de la Unió General de Treballadors (UGT). Després d'abandonar el taller, va treballar com muntador de rentadors de carbó i aviat es va veure embolicat amb la lluita d'uns miners de Matallana, a 30 quilòmetres de Lleó, que pugnaven per expulsar a un enginyer antiobrer; entre tots van aconseguí que fons acomiadat. En 1917, fent feina com a ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils del Nord, participà activament en la vaga organitzada per ferroviaris ugetistes i secundada pels anarcosindicalistes –especialment en actes de sabotatge dirigits a impedir el funcionament dels trens (crema de locomotores, aixecament de vies, etc.)–, vaga que fou durament reprimida per l'exèrcit: 17 treballadors morts, 500 ferits i 2.000 empresonats sense judici. A resultes d'això, buscat per la Guàrdia Civil, acomiadat de la feina i expulsat pel seu radicalisme de la UGT, i de declarar-se desertor de l'exèrcit, va haver d'exiliar-se a França. Entre el desembre de 1917 i el gener de 1919 va treballar de mecànic a París, on entrà en relació amb militants anarquistes catalans i començà a assimilar els plantejaments llibertaris. Després d'una breu estada a la Península, on després de descobrir-se la seva condició de desertor és detingut i empresonat, i, posteriorment, alliberat pels seus companys, s'exilià de bell nou a França, el juliol de 1919 i treballà com a mecànic a la fàbrica Renault de París. A la primavera de 1920 tornà a creuar els Pirineus, treballà primer al País Basc i després recorregué gran part de la Península. Junt amb altres companys creen el grup anarquista «Los Justicieros» per plantar cara a la repressió institucionalitzada i per obtenir armes i diners per al manteniment de les lluites i dels detinguts. El camp de la seva acció es repartia entre Aragó i Guipúscoa i una de les missions que es van plantejar va ser l'execució del rei Alfons XIII que havia d'assistir a la inauguració del Gran Kursaal de Sant Sebastià; l'intent va fracassar per una denúncia. En 1920 es traslladà a Barcelona, aconsellat per l'anarcosindicalista Manuel Buenacasa, on s'afilià a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball  (CNT). En 1921 es trobava a Andalusia treballant en una campanya d'afiliació anarquista, quan el 9 de març d'aquell any, un dia després de l'assassinat d'Eduardo Dato, fou detingut a Madrid; però enganyà la policia i escapà a Barcelona; s'ignora el seu grau de participació en aquest atemptat. A la capital catalana va fer amistat amb Francisco Ascaso, amb qui constituí en 1922 l'agrupació anarquista «Los Solidarios» –«grup específic o d'afinitat», encarregat de realitzar accions de represàlia contra el pistolerisme patronal i de recaptar fons mitjançant cops de mà, a més de desenvolupar les estructures de la CNT i de crear una federació anarquista d'àmbit peninsular–, de la qual formaren part García Oliver, Liberto Callejas, Aurelio Fernández i Ricardo Sanz. En 1923 a aquest grup se li imputà la mort del cardenal Juan Soldevila y Romero, produït com a represàlia de l'assassinat de Salvador Seguí. Aquest mateix any, amb la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, es decideix que Ascaso i Durruti es traslladin a França per organitzar un comitè revolucionari per ajudar les activitats subversives dels catalans i fundar a París una editorial anarquista («Librairie Internationale»). En aquesta estada, Durruti treballà a la Renault i Ascaso en una fàbrica de tubs de plom. Cal destacar que ambdós sempre que la situació ho permetia treballaven per mantenir-se amb els seus salaris. A finals de 1924, Ascaso i Durruti, per indicació del Comitè de Barcelona, s'embarcaren cap a l'Amèrica Llatina (Cuba, Mèxic, Perú, Uruguai, Xile i Argentina) per a dur a terme una campanya de propaganda i agitació i recaptar fons amb l'expropiació als bancs. Treballaren com a descarregadors portuaris i en altres oficis i creen el grup «Los Errantes». L'abril de 1926 tornen a França i després d'un temps, on conegueren Nèstor Makhno, foren empresonats per un intent d'atemptat contra Alfons XIII. Una multitud de governs, començant naturalment pel de Primo de Rivera, van exigir les seves extradicions; no obstant això, una important campanya de solidaritat ho va impedir, i en 1927 aconsegueixen un indult. Un cop alliberats, recorregueren diversos països d'Europa (Bèlgica, Luxemburg, Suïssa, Alemanya). En aquesta època té una companya fixa, Émilienne Morin, que no li abandonarà mai i amb la qual tindrà una filla, Colette. En 1931, amb l'establiment de la II República, tornà a la Península i s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juny de 1931, com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, assistí, amb García Oliver, al congrés de la CNT, on es manifestà contrari a les federacions d'indústria. Després de l'excisió trentista i de la separació de Peiró i de Pestaña, es convertí gradualment en una de les figures més representatives i de major autoritat moral en la CNT i en la FAI. Oposat per sistema a la consolidació de la república parlamentària, en 1932 participà activament en la insurrecció anarquista de l'Alt Llobregat (Fígols, Sallent, Súria, Berga i Cardona), per la qual cosa fou deportat, amb més d'un centenar de companys, primer a Bata (Guinea) i després a Puerto Cabras (Fuerteventura, Illes Canàries), d'on tornà vuit mesos després. Formà part del Comitè Revolucionari de la fracassada insurrecció del gener de 1933 (Casas Viejas, etc.), i fou novament empresonat cinc mesos a El Puerto de Santa María (Cadis). En el Ple de la Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de la línia insurreccional (la «gimnàstica revolucionària» del grup «Nosotros»), i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del Comitè Insurreccional del desembre de 1933, després de dirigir l'abstenció electoral de la CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig de 1934, fou detingut la vigília de l'aixecament del 6 d'octubre de 1934 i confinat a València; sortí de la presó a la fi de 1935. Després de comprovar el fracàs de la revolució d'octubre de 1934 i la repressió patida per la classe obrera, contribuí a que la CNT no boicotegés les eleccions de febrer de 1936, fet que afavorí el triomf del Front Popular. El 17 de juliol de 1936 organitzà la defensa confederal als barris barcelonins de Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes barcelonines. El 20 de juliol, ja derrotat l'aixecament a Barcelona i controlant la CNT la situació, sobretot després d'apoderar-se del parc d'artilleria de Sant Andreu, els seus principals dirigents van tenir una entrevista amb el president de la Generalitat catalana, Lluís Companys. En una segona entrevista a l'endemà, després del Ple de Federacions Locals de la CNT, Durruti juntament amb altres principals dirigents de la CNT, van proposar nomenar un Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, cosa que fou acceptada per la resta d'organitzacions. Aquest comitè –format per llibertaris, republicans, nacionalistes i marxistes– es va convertir en el veritable poder a Catalunya, ratificant la Generalitat posteriorment el que es decidia. Cansat de les disputes internes i el desgast a causa del fet de trobar-se en una guerra civil, del Comitè de Milícies Antifeixistes –del qual era cap del Departament de Transports– va decidir passar al front bèl·lic, començant per alliberar dels feixistes Saragossa, que, com Barcelona, era un altre gran nucli urbà anarquista de la península. El 23 de juliol creà, a instàncies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, la «Columna Durruti», que va prendre rumb cap a Saragossa. A la columna se li va negar per part de les institucions el subministrament d'armes, d'artilleria i d'infraestructura. A mida que anaven prenen pobles aragonesos, des de Casp a Pina, a les tropes feixistes, els camperols es veien lliures per a fer la revolució: els terratinents eren expropiats de les seves terres, les quals eren col·lectivitzades, s'abolia la propietat privada i s'instaurava el comunisme llibertari. En aquesta conjuntura afavorí la creació del Consell de Defensa d'Aragó. Saragossa no va poder ser presa per manca d'armament. Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a l'organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en els governs republicans català i espanyol, tot mantenint una militarització de les forces. El 13 de novembre de 1936 va marxar al front de Madrid amb la seva columna de 3.500 milicians per ajudar a contenir l'ofensiva de les tropes franquistes (batalla de Madrid). El 19 de novembre de 1936, quan es trobava als voltants de l'Hospital Clínic de la Ciutat Universitària de Madrid, ocupat pels revoltats, va ser ferit mortalment per un tir al pulmó la procedència del qual no està molt clara, existint diverses hipòtesis sobre l'origen de la bala que li va ferir. Mentre algunes versions afirmen que va ser disparada accidentalment pel seu propi naranjero –versió hispana del subfusell Schmeisser MP28 II–, unes altres apunten que va poder ser assassinat per agents estalinistes. La versió de l'accident és bastant versemblant, puix que el citat model de subfusell mancava de segur i podia disparar-se per un simple cop de la culata contra el terra. El fet, però, es que Durruti mai no va fer servir naranjero. Buenaventura Durruti va morir a les 4 hores del 20 de novembre de 1936 a l'habitació número 15 de l'Hotel Ritz (Hospital de la «Columna Durruti») de Madrid (Espanya). El seu enterrament el 22 de novembre de 1936 a Barcelona, al qual assistiren unes 200.000 persones, tingué un enorme ressò popular. En morir, sorgí a Catalunya el grup «Los Amigos de Durruti», creat per defensar les seves idees, eren partidaris de l'insurreccionalisme revolucionari i contraris a la col·laboració amb la burgesia i amb els sectors reformistes, que García Oliver i d'altres dirigents anarquistes acceptaren, alhora que criticaven la burocratització de la CNT i les maniobres contrarevolucionàries del comunisme marxista. Durruti és una de les grans referències del moviment llibertari hispà i prototip del revolucionari anarquista. Existeix abundant literatura sobre la seva figura, sent l'estudi més significatiu l'obra del militant i estudiós de l'anarquisme Abel Paz Durruti en la Revolución espanyola, publicat en nombroses edicions, i sobre el qual, en 1998, el realitzador Paco Ríos realitzà un documental amb el mateix títol. En 1999, la companyia teatral Els Joglars va participar i coproduí el film francès anomenat Buenaventura Durruti, anarquista, dirigit per Jean-Louis Comolli i Ginette Lavigne.

Buenaventura Durruti Domingo (1896-1936)

***

Salvador Martí Palacios (ca. 1961)

- Salvador Martí Palacios: El 14 de juliol de 1897 neix a Cocentaina (Comtat, País Valencia) l'anarquista i anarcosindicalista, i després socialista, Salvador Martí Palacios, conegut com Salvadoret Panorra. Era fill de Baptista Martí Sanz i de Milagros Palacios. Es guanyava la vida treballant de llibreter, escrivent i corresponsal de premsa, i posteriorment de mecànic. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), ben igual que son germà Joan Baptista Martí Palacios. El juliol de 1931 presidí un míting de la CNT a Cocentaina. L'abril de 1932 era membre del grup «Joventut Anarquista». Posteriorment es passà a la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari local i de la Federació Comarcal de la Indústria del Paper «El Serpis». El 28 de març de 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar, juntament amb son germà Joan Baptista, a bord de l'Stanbrook des del port d'Alacant (Alacantí, País Valencià), deixant a la Península sa companya, dues filles i un fill. En arribà a Àfrica, va ser tancat, amb son germà Joan Baptista, al camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria Francesa; actualment Algèria). Formà part de la Secció de l'UGT d'Orà (Orà, Algèria Francesa; actualment Algèria). Salvador Martí Palacios va morir el desembre de 1963 a Orà (Orà, Algèria) quan exercia el càrrec de secretari de l'UGT de la ciutat.

***

Necrològica de Gregorio Naso publicada en el periòdic tolosà Espoir del 5 i 19 de juliol de 1980

- Gregorio Naso: El 14 de juliol de 1900 neix al barri de San Cristóbal de Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Gregorio Naso –a vegades el seu llinatge citat Nasso. Era fill d'una família d'immigrants italians de vuit germans i germanes. De ben jovenet començà a treballar d'obrer cosidor de sabateria i s'afilià a la Federació d'Obrers del Calçat (FOC), adherida a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), de la qual arribà a ser secretari, i amb la qual, juntament amb Emilio López Arango, Cibelli, Borrás, i altres, lluità per aconseguir millores en les condicions de treball. Nomenat delegat de la FOC en la Federació Local de Buenos Aires de la FORA, s'integrà en el Consell Federal de la FORA, del qual va ser nomenat secretari general. Membre de la redacció del periòdic Organización Obrera, òrgan oficial de la FORA, i de La Protesta, on tenia una columna fixa («Bosquejo histórico de La Protesta»), també col·laborà en La Obra (1936-1952) i més tard en la revista Reconstruir (1946-1976). En 1947 col·laborà en Tierra y Libertad. Es mostrà especialment actiu en les campanyes de solidaritat amb els militants anarquistes italoamericans Nicolas Sacco i Bartolemeo Vanzetti, amb els «Presos de Bragado» (Pascual Vuotto, Reclús de Diago i Santiago Mainini) i amb els obrers rajolers de San Martín (Buenos Aires, Argentina). També lluità contra la llei d'«associació il·lícita», que va ser aplicada als sindicats de la FORA. Durant la Revolució espanyola, fou membre de diverses comissions de suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) que s'organitzaren a l'Argentina. Com a secretari general de la FORA, presentà en el VII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que se celebrà entre el 12 i el 23 de maig de 1951 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), un important memoràndum sobre l'antisemitisme. Arran de l'empresonament l'agost de 1952 pel règim de Juan Domingo Perón de sis obrers portuaris de Buenos Aires membres de la FORA (Zacarías Gutiérrez, Juan Bautista Mayorga, Honorio Bruno Santana, Oliva Teófilo Senaumont, Teodoro Suárez i Victorino Javier Volpe), fou un dels animadors de la «Comissió Pro Llibertat dels Obrers Portuaris de la FORA», que arreplegava totes les organitzacions anarquistes argentines. Va se comissionat per assistir al Congrés Nacional d'Unitat Sindical de Xile per a exposar aquest cas i proposar una moció de suport votada pels 2.325 delegats presents, alhora que interrompre el discurs del general Perón, convidat pel govern xilè; davant aquest fet, Perón ordenà des de Xile l'alliberament dels sis militants de la FORA empresonats. El 27 d'octubre de 1956, amb Jorge Perlés, assistí com a delegat de La Protesta al Congrés Constitutiu de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i l'any següent, amb Eduardo Colombo, representà aquest periòdic en el I Congrés de la FAU. En aquests anys milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA). Apassionat pel teatre avantguardista –dirigí diversos grups teatrals en els anys cinquanta– i bon orador, participà després de la mort de Perón en la «Campanya d'Educació Cívica» en el curs de la qual prengué la paraula tots els diumenges a places de Buenos Aires davant un nombrós auditori i va fer nombroses conferències a locals sindicals, ateneus i biblioteques. També va ser un dels fundadors de la Biblioteca Anarquista «José Ingenieros» i de l'editorial «Proyección». El maig de 1971 publicà en la revista Reconstruir l'assaig «El anarquismo y la violencia». Al final de sa vida s'establí amb sa companya Josefa Zorobeta Ustoa, amb qui tingué dues nines, a Gregorio de Laferrere (Buenos Aires, Argentina). El 18 de maig de 1976 participà en el funeral Carlos Kristof, de qui es considerava un dels seus fills espirituals, que se celebrà al Sindicat de Lampistes, i participà en el fullet que es realitzà en el seu homenatge titulat Recordanto a Carlos Kristof publicat el 17 d'agost d'aquell any. Gregorio Naso va morir el 16 de març de 1979 a Buenos Aires (Argentina).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 13 de juliol

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Conferència de Borghi: El 13 de juliol de 1929 l'anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi imparteix a la Sala Trombetti d'Steubenville (Jefferson, Ohio, EUA) la conferència contradictòria en italià «Da San Pietro a Pio XI» (De Sant Pere a Pius XI), on denuncià la corrupció de les autoritats religioses catòliques i les seves relacions amb l'Estat italià.

Naixements

Foto policíaca de Lucien Terrier (14 de març de 1894)

- Lucien Terrier: El 13 de juliol de 1848 neix a Saint Laurent des Mortiers (País del Loira, França) l'anarquista Lucien François Terrier. Sos pares es deien François Terrier, fuster, i Marie Bruneau, i en el moment del part tingué una germana bessona, Marie Léonie Terrier. Es guanyava la vida de fuster con son pare. En 1868 va ser sortejat a Angers (País del Loira, França) i va fer el servei militar en diversos regiments d'artilleria. En 1871 va ser condecorat per fets de guerra contra la Comuna. Instal·lat a París (França), treballà a la fusteria de Dufay, al carrer Caire, i vivia al número 95 del carrer Broca. En 1878 assistí com a delegat de la Cambra Sindical dels Fusters de la Construcció a l'Exposició Obrera i en 1879 participà en l'organització del Congrés Obrer de Marsella (Provença, Occitània). En 1890 va ser present a dues reunions anarquistes a la Sala Aurel. En una reunió celebrada el 15 de maig de 1892 al número 104 del carrer Oberkampf, es qualificà d'anarquista i preconitzà la formació de nous grups als barris. El 17 d'octubre de 1892 assistí a una reunió del Cercle Internacional, celebrada al número 38 del carrer Aumaire i el 17 de desembre de 1893 a una vetllada familiar al domicili de l'anarquista Louis Duprat. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes del departament del Sena. El 13 de març de 1894 el prefecte de policia ordenà el seu arrest i l'escorcoll de casa seva sota l'acusació d'«associació criminal» i l'endemà el comissari del barri de la Gare escorcollà el seu domicili, on va trobar dos números de La Révolte i diversos impresos (La grève des électeurs, Ce qui va nous arriver sur la fin de 1893, etc.) i un fullet de l'anarquista Émile Darnaud. Detingut, va ser portat a comissaria, fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i tancat dos dies després a la presó parisenca de Mazas. El 31 de març de 1894 va ser posat en llibertat provisional. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia va ordenar novament pel mateix motiu el seu arrest i l'escorcoll domiciliari, que es va fer l'endemà pel comissari del barri de la Maison Blache; empresonat a Mazas el 3 de juliol, va ser posat en llibertat l'11 de juliol de 1894. El 22 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer ordenà el sobreseïment del seu cas d'«associació criminal». El 31 de desembre de 1894 i el 31 de desembre de 1896 figurava en un llistat d'anarquistes, i també en la posterior de 1900. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia bibliogràfica de Marie de Saint Rémy apareguda en el periòdic d'Asnières L'Écho des Jeunes de l'1 de maig de 1899

- Marie de Saint Rémy: El 13 de juliol de 1851 –algunes fonts citen erròniament 1852– neix a Sant Romieg de Provença (Occitània) la propagandista anarquista espiritualista, ocultista, mèdium i terapeuta alternativa Marie Andrieu, més coneguda com Marie de Saint Rémy, o també com Marie Teissier, pel llinatge de son marit, o Marie Romanoff, quan exercia de mèdium. Sos pares es deien Louis Adrien, contractista d'obres públiques, i Elisabeth Goutier. S'educà amb les germanes de la Misericòrdia de Moissac. Enviudà prest i en 1872 va ser condemnada a Marsella per «frau» i 1885 publicà en aquesta ciutat el periòdic Le Journal d'Outre Tombe, on combaté el catolicisme i la francmaçoneria. Fou subscriptora del periòdic anarquista Le Parti Ouvrier. Organe international des travailleurs, que només va treure dos números el juny de 1892 a Saint-Jean-du-Var, i que fou editat per Joseph Babinger, obrer tipogràfic enviat a l'Arsenal de Toló (Provença, Occitània) per les seves idees anarquistes que esdevingué son company cap al 1893. A Toló prengué el nom de Marie de Saint Rémy i es guanyà la vida venent potingues que fabricava ella mateixa. En aquesta època fou quan elucubrà una mena moviment ocultista llibertari, barreja d'anarquisme, cristianisme i espiritisme, que batejà amb el nom d'«Universalisme». En 1893 publicà dos números d'un full titulat Le Gambetta i també aquell mateix any dos números d'una nova versió sota el nom de Le Jugement Dernier. Feuille universeliste. Drame prophétique, philosophique et politique dicté par l'esprit de Gambetta à la somnambule Marie de Saint-Rémy. Entre juny de 1895 i gener de 1897 publicà a Toló el periòdic Le Christ Anarchiste. Revue universelliste. Organe scientifique, politique, philosophique, occultiste, justicier, el gerent del qual fou el seu company Babinger, ajudat per Henri Alban, i en el qual col·laborà molt especialment sa filla Emma Teissier, a més, és clar, dels «redactors pòstums vinguts del més enllà», com ara Émile Henry, Auguste Vaillant, Charlotte Corday, Claude-Adrien Helvétius, Sadi Carnot, Isaac Newton, René Descartes, Louis Auguste Blanqui, Jesucrist, etc. En el penúltim número d'aquesta publicació anuncià per al 1897 el «primer any d'una Nova Societat, sense govern ni religió». Le Christ Anarchiste, autèntic òrgan d'expressió de l'Universalisme, fou denunciat per certs cercles anarquistes, especialment des de les columnes de Les Temps Nouveaux que va publicar en el número del 10 d'agost de 1896 que estava «redactada sota la inspiració d'una senyora que deia la bonaventura als imbècils». En 1896 va ser empresonada a Toló i des de la garjola envià un poema al periòdic anarquista Le Nouvelle Humanité, que fou publicat en el número de novembre d'aquell any. També fundà a Toló el periòdic Le Sauveur des Malades (1896-1897). Més tard publicà en aquesta mateixa ciutat un nou periòdic universalista intitulat L'Antéchrist. Organe universelliste ou de l'immuable justice, del qual només sortiren tres números entre octubre i desembre de 1897. Després deixà per un temps la zona de Toló, però hi retornà i s'instal·là a Sainte Anne d'Evenós. En aquesta època publicà a Toló l'obra teatral L'ex capitaine Alfred Dreyfus, sauveur de sa race et de l'humanité. Drame en trois actes i en 1898 una mena de continuació sota el títol Le miracle national de Notre-Dame de Lourdes. À la grotte de Massabielle, 20 août 1898, on Marie de Saint Rémy contacta amb l'esperit de la pastora il·luminada Bernadette Soubirous i la qual denuncia el muntatge contra Dreyfus i apel·la a la revisió del seu procés. En 1899 publicà a París el llibre Les Dieux des anarchistes. Annales de l'universellisme, en la col·lecció «Librairie du Magnétisme», i aquest mateix any va fer el prefaci del llibre d'Antonio de Nocera (Antonio Uliamo) Anarchie et spiritualisme, réponse d'un anarchiste spiritualiste à ses camarades matérialistes. El setembre de 1900 assistí al Congrés Espiritista i Espiritualista Internacional que se celebrà a París. En 1901 edità a Toló el periòdic La Révolution. Organe universelliste libertaire, del qual sembla que sortí una desena de números. En 1907 va ser condemnada per un tribunal d'Ais de Provença per «frau i exercici il·legal de la medicina». A partir d'aquí se'n perd tot rastre.

***

Foto policíaca de Joseph Anacléto (16 de març de 1894)

- Joseph Anacléto: El 13 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 14 de juliol– de 1857 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista Jean Baptiste Joseph Antoine Anacléto. Sos pares es deien Antoine Marc Anacléto, policia municipal, i Louise Coquerel, domèstica. Perruquer a París (França), figurava en una llista d'anarquistes establerta el 26 de desembre de 1893 per la Prefectura de Policia. En aquesta època vivia al número 53 del carrer del Temple. El 16 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal», juntament amb altres 11 companys, arran de l'atemptat el dia abans de l'anarquista Amédée Pauwels, on va perdre sa vida, a l'església parisenca de la Madeleine. El seu domicili, al número 53 del carrer d'Angoulême, va ser escorcollat sense cap resultat. Va ser alliberat el 4 d'abril de 1894. Figurava en el fitxer de recapitulació d'anarquistes aixecat el 31 de desembre de 1896 per la policia i aleshores vivia al 112 del carrer Belleville. En un llistat establert després de 1900 per la policia figurava com a desaparegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Paul Gille

- Paul Gille: El 13 de juliol de 1865 neix a Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica) el filòsof anarquista Paul Gille. Nascut en una família burgesa, quan era estudiant entrà en contacte amb el moviment anarquista i va ser un dels fundadors de la Unió de Grups Anarquistes de Brussel·les i del periòdic La Liberté. Organe communiste-anarchiste, que aparegué en 1886. En aquests anys va fer amistat amb Élisée Reclus, aleshores refugiat a Brussel·les. El 2 de desembre de 1888, amb altres companys, cridà frases antimonàrquiques al pas del seguici de la reina i, de tots els que van cridar, va ser l'únic que la policia pogué identificar. Jutjat, el 22 de gener de 1889 va ser condemnat per l'Audiència de Brabant a sis mesos de presó per «ofensa a la família reial» –posteriorment el seu al·legat («Défense de l'anarchiste Gille devant la Cour d'Assises du Brabant») va ser publicat en el número 7 del periòdic L'Étoile Socialiste del 14 de febrer de 1897. A començaments de 1895 publicà una carta en el número 5 del periòdic anarcocomunista Le Plébéien que va ser durament criticada per l'anarquista Paul Régnier, gendre d'Élisée Reclus, a causa de la seva actitud vers els nadius d'Algèria. En 1909 formà part del Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola i signà manifests contra el procés de Francesc Ferrer i Guàrdia. El 24 de novembre de 1915 impartí una conferència a la Casa del Poble de Brussel·les organitzada pel Comitè d'Educació Obrera. Professor de la Universitat Nova de Brussel·les, col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara Le Combat, L'Émancipateur, Le Libertaire, Plus Loin, La Révolution, La Société Nouvelle, Les Temps Nouveaux, etc. També va redactar diversos articles per a l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure, i textos per a la col·lecció La Brochure Mensuelle i per a les Publicacions de La Révolte i des Temps Nouveaux. Fou director de la Secció de Ciències Filosòfiques de l'Institut Estudis Superiors de Brussel·les. En la seva filosofia, fortament influenciada per Boutroux i Guyau, defensa una «an-arquia racional» basada en un «personalisme» a ultrança, contra tot materialisme i utilitarisme pragmatista. Entre les seves obres podem destacar Anarchie ou an-archie? (sd i 1931), Histoire des idées morales (sd, que en 1909 Anselmo Lorenzo traduí al castellà com Historia de las ideas morales), Le magistère de la raison (sd), La pensée chinoise et son rôle dans la grande synthèse humaine. Étude de pensée sociale (sd), Vers une vie nouvelle, plus fraternelle et plus humaine (sd), Hommage à Ferrer. Répertoire des principales colomnies (1910, amb altres), Le problème de la liberté. Aperçu synthétique d’une philosophie libertaire (1920 i 1930), Le sophisme anti-idéaliste de Marx (1920), Pierre Kropotkine, l'ami, l'home, l'anarchiste (1921, amb altres), L'intégration humaine (1922 i 1934), Esquise d'una philosophie de la dignité humaine (1924 i 1930), En Bulgarie (1925, amb altres), Le simplisme individualiste et la conception organiciste du monde (1927) L'erreur individualiste (1928), Panaït Istrati (1930, amb altres), La grande métamorphose. Étude d'anthropologia et de morale (1939, 1947 i 1949) i Visages de l'an-archie (1963, amb altres), entre d'altres. Atacat de paràlisis al final de sa vida, Paul Gille va morir el 19 de novembre de 1950 a Brussel·les (Bèlgica).

***

Notícia orgànica de Charles Futin apareguda en el diari de Dijon Le Progrés de la Côte-d'Or del 4 de novembre de 1913

- Charles Futin: El 13 de juliol de 1866 neix a Tournus (Borgonya, França) l'anarquista, antimilitarista i lliurepensador, i després socialista, Charles Futin. Sos pares es deien François Futin, propietari, i Marie Pochon. Entre 1887 i 1897 visqué a Philippeville (Algèria Francesa; actualment Skikda, Skikda, Algèria), on intentà sense èxit treure profit d'unes terres, i on moriren tres infants seus de tifus. De bell nou a Borgonya, es lliurà a la propaganda anarquista i antimilitarista. Oficialment es guanyava la vida com a venedor de verdures, però porta una vida força bohèmia. Com a secretari general de la «Le Libre-Penseur» de Cuisery (Borgonya, França), fou director gerent del periòdic Le Libre-Penseur de Saône-et-Loire, i el novembre de 1903 va ser condemnat a 25 francs de multa per un delicte de premsa. El 26 de juny de 1904 fou delegat al Congrés de la Federació de Societats de «Le Libre-Penseur» celebrada a Saint-Léger-sur-Dheune (Borgonya, França). En 1905 s'integrà a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), encara que es definia com a «autònom». El febrer de 1906 signà l'anomenat «Cartell Roig», que cridava a la insurrecció contra tota ordre de mobilització. Va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1906 va ser nomenat membre de la Comissió de Propaganda de la Federació Autònoma de Saona i Loira, i com a excel·lent orador que era, recorregué Borgonya fent xerrades. El 10 de juny de 1906 va fer una conferència («La Libre Pensée et le Socialisme»), juntament amb Nelly Roussell («La femme et la Libre Pensée», en un gran acte per la separació de les esglésies i l'Estat celebrat a la Grans Théâtre de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). En 1907 col·laborà en Le Socialiste du Saône-et-Loire. Entre el 15 i el 18 d'octubre de 1908 fou delegat al V Congrés Nacional de l'SFIO celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Entre 1909 i 1910 col·laborà en La Guerre Sociale de Gustave Hervé. En 1912 va ser nomenat regidor municipal de Tournus per l'SFIO. En la campanya electoral de 1913 per a la II Circumscripció de Mâcon (Borgonya, França) per l'SFIO destacà per les seves manifestacions revolucionàries i antimilitaristes i per la seva insistència en l'educació. Sa companya fou Marie Perron. Charles Futin va morir el 26 de setembre de 1921 al seu domicili de Tournus (Borgonya, França).

Foto policíaca de Joseph Paridaen

- Joseph Paridaen: El 13 de juliol de 1867 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista Joseph Quintin Paridaen –també citat Paridaën. Sos pares es deien Quintin François Paridaen, jornaler, i Marie François Eugénie Pelissier. Es guanyava la vida treballant d'emmotllador i d'empleat de comerç. Va ser detingut, juntament amb Ernest Baër, després d'aferrar cartells («Appel aux conscrits socialistes») en una columna Morris del bulevard del Palau de Justícia on es feia una crida als soldats a revoltar-se contra sos caps. Aquesta detenció es produïa quan set anarquistes de Saint- Denis (Illa de França, França) s'estaven jutjant el 23 de març de 1891 per l'Audiència del Sena després d'haver cridat «Visca l'anarquia! Fora la pàtria!» durant un sorteig de quintes. Durant la seva detenció Paridaen ferí greument la cara d'un agent. En aquesta època vivia a casa dels seus pares, a la Cité Joly del XI Districte de París, i va ser condemnat en diferents ocasions per violència als agents i a un magistrat. Abandonà la regió parisenca i s'establí a casa de l'anarquista Louis Lapointe a Le Havre. Després de dos robatoris que es produïren l'1 i el 2 de desembre de 1891, el domicili de Lapointe va ser escorcollat per la policia i es trobaren diversos objectes d'aquests furts; Lapointe acusà Paridaen i Gustave Bisson d'aquests delictes. Lapointe i Paridaen van ser detinguts. El 4 de juliol de 1892 Paridaen va ser enviat de la presó de Le Havre a la de Rouen (Alta Normandia, França) per al judici. El 26 de juliol de 1892 va ser jutjat a l'Audiència de Rouen, el Palau de Justícia de la qual estava guardat per una companyia del 24 Regiment d'Infanteria de Línia, d'un delicte de robatori comès el 4 de gener de 1892 al domicili d'un tal Ernst, al llogaret de la Croix-Blanche al barri de Bléville de Le Havre, i d'haver comès, al mateix lloc, una temptativa d'incendi. Declarat culpable, juntament amb Lapointe i Léon Auguste Lepiez, va ser condemnat, amb Lepiez, a 10 anys de treballs forçats, mentre Lapointe en va ser condemnat a vuit. Rebé la condemna al crit de «Visca l'anarquia». Després d'un temps a la presó de Bonne-Nouvelle de La Havere, va ser enviat, sota la matrícula 25.767, a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. Encara que no va participar en l'aixecament del 22 i 23 d'octubre de 1894 dels deportats anarquistes a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa), no pogué fugir de la repressió. Malalt de disenteria, ben igual que Lepiez, va ser hospitalitzat i conegué el deportat anarquista Clément Duval. Ell aconseguí restablir-se, però Lepiez, de constitució més dèbil, mai no es va recuperar completament. Durant la deportació va ser condemnat dues vegades més, una a dos anys suplementaris per haver rebutjar fer una tasca que se li havia imposat i que considerava que atemptava la seva dignitat i altra a tres anys més per complicitat en una temptativa d'evasió. El març de 1897, juntament amb els deportats Auguste Hincelin i Loiseau, va ser traslladat al penal de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa), on trobà l'anarquista Auguste Liard-Courtois. Posteriorment va ser enviat a l'illa de Sant Josep. En 1904 aconseguí fugir de la deportació. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Joseph Paridaen (1867-?)

***

Adhesius antimilitaristes de la Federació Comunista Anarquista

- Auguste Durand: El 13 de juliol de 1876 neix a Laubarel (Caüsac de Vera, Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Auguste-Gabriel Durand. Sos pares es deien Jean-Pierre Durand, conreador, i Marie Villeneuve. En 1898 va participar en les conferències de Lucien Weill (Henri Dhorr) i de Maurice Chaumel. Després es va instal·lar al bulevard Barras de Marsella i formà part del Grup Central Llibertari i en la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), on va començar a desenvolupar una intensa activitat. El febrer de 1905 va fer mítings en solidaritat amb el poble rus, el juny assistí com a delegat de la secció de Marsella al Congrés Regional Antimilitarista i l'1 d'octubre va participar en un míting amb Jean Marestan. El març de 1908 fou un dels organitzadors de les conferències de Sébastien Faure a Marsella i a Aubanha. En 1909 va ser elegit membre del consell d'administració de la Borsa del Treball –fundada en 1888–, poc temps després d'haver creat, amb Gustave Cauvin, Bougearel i Auguste Berrier, el Comitè Intersindical, grup de propaganda sindicalista revolucionària i antimilitarista. En 1909 va fundar amb els mateixos el Comitè de Defensa Social (CDS), del qual serà secretari fins al 1913; aquest grup, presidit per Chardon, proscrit de 1851, va rebre l'adhesió de força sindicats i de la major part dels grups anticlericals; entre els seus membres actius hi havia socialistes revolucionaris (Philémon Gras, Edmond Giraud) i anarquistes i antimilitaristes (Albert Abeille, Auguste Allena, Jean Augier, Edourd Barrat, Émile Barbe, Maurice Dupuy, Jean-Marie Ettori, Mme Gay, Léon Meissirel, Augustin Sartoris). El maig de 1909 va formar part de la comissió encarregada d'organitzar una manifestació amb motiu del retorn a França de les cendres de Louis Aernoult, assassinat als Batallons d'Àfrica. En aquesta època va col·laborar en el butlletí de la Unió de les Cambres Sindicals Obreres (UCSO), L'Ouvrier Syndiqué, i en la Borsa del Treball de Marsella, on va publicar un temps un butlletí antimilitarista. També va prendre part en mítings a la Borsa per l'alliberament d'Émile Rousset, la revisió del procés de Jules Durand, contra la repressió a Espanya i l'execució de Francesc Ferrer i Guàrida, contra l'encariment de la vida, contra les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), etc. Va ser nomenat nombroses vegades com a delegat de la UCSO i de la Borsa del Treball per realitzar conferències de propaganda sindical per la regió. En una d'aquestes reunions organitzà l'abril de 1910 a Port de Bouc el Sindicat Internacional de la Construcció d'aquesta localitat. Va presidir nombroses conferències anarquistes a Marsella, com la de Vigné d'Octon (novembre de 1911) i la de Sébastien Faure (desembre de 1911). Es va relacionar força amb Louis Lecoin i l'octubre de 1912 va rebre els cartells de la Federació Comunista Anarquista (FCA) Désertez!, per a la seva distribució. Entre l'11 i el 12 de maig de 1913 fou delegat en el congrés constitutiu de la unió departamental de la Confederació General del Treball (CGT), de la qual serà secretari general. En aquests anys va ser el principal animador del Grup d'Estudis Socials que reunia anarquistes de totes les tendències: sindicalistes (Bertin Ollivier, Ferdinand Pons, Louis Réaud), individualistes (Eugène Comte, Albert Mayre, Jean Louis Vars), anarcocomunistes (Bougearel, Charles Hotz, Jean Marestan) i joves sindicalistes revolucionaris (Jean Augier, Jacques Casanova, Jean Charles, Maurice Dupuy, Max i Paul Roubinaud). Fins a la declaració de guerra va participar activament en el grup «Théâtre Social» i, el 29 de maig de 1913, va ser condemnat per un tribunal a cinc francs de multa per haver contravingut la disposició policíaca concernent a «espectacles antimilitaristes». En aquesta època va fe costat els militants espanyols que es reagrupaven en el Comitè Pro-Amnistia i posà a la seva disposició el local de la Clínica Obrera dels Metalls. En 1914 participar en el míting del Primer de Maig a la Borsa del Treball. En aquesta època alguns grups anarcocomunistes li van reprotxar que havia esdevingut un «funcionari sindical» a sou. Res més no sabem d'Auguste Durand, però sembla que es va retirar de la militància arran de la Gran Guerra.

***

Foto policíaca d'Edouard Marlot (ca. 1894)

- Edouard Marlot: El 13 de juliol de 1876 neix al IX Districte de París (França) l'anarquista Edouard Marlot, conegut com Charvet. Era fill natural de la modista Louise Marlot. Gràcies a la intervenció del doctor Dujardin-Beaumetz, l'1 de novembre de 1890 entrà a fer feina de copista a les oficines centrals de París (França) de la Societat de les Mines de Carmaux (Llenguadoc, Occitània). El desembre de 1893 aquesta empresa considerà que el seu lloc de feina havia esdevingut inútil i li notificà el seu acomiadament a partir del març de 1894. El 2 de febrer de 1894 Marlot envià una carta sense signar, amb crides a l'anarquia, a Humblot, director de les oficines centrals parisenques de la Societat Minera de Carmaux, i altra el 18 de març al baró Reille, president del consell d'administració de la citada societat, que aquests consideraren insultants i amenaçants; denunciat, el 16 de maig de 1894 va ser jutjat per l'XI Tribunal Correccional de París i condemnat a sis mesos de presó per «amenaces de mort per escrit». En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Théodore Rochat publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil del 17 de maig de 1919

- Théodore Rochat: El 13 de juliol de 1885 neix a Reconvilier (Berna, Suïssa) el pedagog llibertari Théodore Auguste Rochat, que va fer servir el pseudònim Gunakoff. Era fill de François Auguste Rochat i de Marie Ernestine Augusta Piquet, de L'Abbaye (Vallé de Joux, Vaud, Suïssa), població en la qual es va criar amb dos germans, Noémi Anaïs Rochat i René Marcel Rochat. Quan tenia vuit anys quedà orfe i va ser pujat per un pastor protestant. El setembre de 1903, després d'acabar el batxillerat, començà els estudis a la Facultat de Lletres Clàssiques de la Universitat de Lausana (Vaud, Suïssa). L'11 de juliol de 1908 va ser fitxat per la policia com a membre del Grup Comunista Anarquista de Lausana (Pierre-Louis Aspesi, Henri Baud, Jules-Antoine Fernekès, Joseph Karly, Gustave Noverraz, Jean Wintsch, etc.) de la Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquesta època vivia amb Liuba Schwarz al barri de Chailly de Lausana. Quan estudiava a la Universitat de Lausana, s'integrà en el cercle d'estudiantes anarquistes russos, als quals impartia classes de francès, i en 1908 es va veure compromès en el «Cas Schriro» –un grup de 25 estudiants revolucionaris de la Universitat de Lausana (Joseph Davritchev, Johann Goldstein, Anna Ethel Schwarz, Vladimir Vogt, etc.), la majoria russos, havien extorsionat Daniel Schiriro-Frega, negociat de petroli de Baku, amb la finalitat de finançar el moviment revolucionari rus, i Rochat havia fet classes de francès a Anna Schwarz. Col·laborà irregularment en Le Réveil Anarchiste i en La Voix du Peuple. En acabar els estudis, i després de diverses estades entre 1909 i 1910 a la Vallé de Joux, marxà cap a l'Imperi Rus per a treballar de professor i ensenyà a Kiev (Ucraïna, Imperi Rus; actualment Ucraïna) i a Kazan (Kazan, Imperi Rus; actualment Tatarstan, Rússia). Hi coincidí amb la russa Valentina Ermakova (Valentine Ermakoff), amb qui havia estudiat a Lausana i a Ginebra (Ginebra, Suïssa), i amb qui es casà el 8 de gener de 1910 a Vladikavkaz (Caucas, Imperi Rus; actualment Ossètia del Nord, Rússia) i amb qui tres infants (René, André i Paul). Quan esclatà la Gran Guerra sa família retornà a Suïssa. En 1915, va ser cridat per Jean Wintsch per ocupar una plaça de mestre a l'Escola Ferrer de Lausana, la qual ocupà fins el 1918, quan hagué de deixar la feina malalt de tuberculosi. Durant aquests anys col·labora en el Bulletin de l'Ecole Ferrer. Sovint va publicar articles en La Libre Fédération. Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste, el periòdic llibertari de Wintsch favorable a l'intervencionisme en la guerra («Unió Sagrada»). Valentina Ermakova va morir el 21 de juny de 1917 a Basilea (Basilea, Suïssa) i ell hagué de deixar sovint sos tres infants a cura de companys anarcosindicalistes. El 5 de novembre de 1918 signà, juntament amb altres 32 ciutadans suïssos, el manifest «Una séquestration» contra la llarga detenció de l'anarquista Louis Bertoni a Zuric (Zuric, Suïssa). Théodore Rochat va morir tuberculós el 24 d'abril de 1919 a Lausana (Vaud, Suïssa).

***

Notícia de l'evasió d'Ernesto Bertola, i altres companys, apareguda en diari tolosà La Dépêche del 19 d'agost de 1939

- Ernesto Bertola: El 13 de juliol de 1888 neix a Cossonay (Vaud, Suïssa) l'anarquista Ernesto Bertola. Era fill de Pietro Bertola, paleta, i de Maria Ramoni, ambdós de Santino (Novara, Piemont, Itàlia; actualment pertany a San Bernardino Verbano (Piemont, Itàlia). Es guanyava la vida treballant com son pare de paleta. En 1909 marxà cap a Itàlia a fer el servei militar i va ser destinat al 7 Regiment de Bersaglieri. En 1915 treballava de camioner a Marsella (Provença, Occitània). Quan esclatà la Gran Guerra va ser cridat a files en l'exèrcit italià i integrat en el Batalló Intra del 4 Regiment Alpí. Després de molt de temps al front i sense permisos, en 1918 decidí desertar i passar a França. D'antuvi s'establí a Montbéliard (Franc Comtat, Arpitània) i posteriorment a Mülhausen (Alsàcia, França). Mentrestant va ser jutjat en rebel·lia per deserció al front pel Tribunal Militar de Torí (Piemont, Itàlia) i condemnat a dos anys de presó. En 1921 el trobem a Lió (Arpitània) sense documents, amb feines irregulars i en precària situació econòmica; amb por de ser deportat, s'allistà en la Legió Estrangera com a solució. Destinat d'antuvi a l'Orient Mitjà, després passà el nord d'Àfrica. El 22 d'abril de 1921 va ser detingut a Orà (Orà, Algèria Francesa; actualment Algèria) amb possessió d'una pistola Browning carregada i feia dos dies que es trobava absent il·legalment del seu destí del 1 Regiment Estranger de Sidi Bel Abbès (Sidi Bel Abbès, Algèria Francesa; actualment Algèria). Després de tres anys de servei, va ser destinat a Síria i posteriorment a Algèria i Marroc. A finals de 1926 va ser naturalitzat francès. Un cop llicenciat, visqué a França i a diverses poblacions suïsses (Lausana, Neuchâtel, etc.), però sempre anant i venint a Itàlia. El 17 de maig de 1933 va ser detingut a la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), però després de ser interrogat les autoritats feixistes italianes es van veure oblidades a alliberar-lo per ser ciutadà francès. El desembre de 1936, procedent de Marsella (Provença, Occitània) creuà clandestinament els Pirineus amb el suport de la xarxa de l'anarquista Giuseppe Pasotti i el 19 de desembre s'integrà a la Caserna Espàrtac de Barcelona (Catalunya) en el «Grup Italià» de la «Columna Ascaso» i enviat al front d'Osca (Aragó, Espanya). El 23 de febrer de 1937 un individu amb la seva documentació va ser detingut a Varanges (Borgonya, França) per «mendicitat»; el 12 de març de 1937 el Tribunal Correccional de Dijon (Borgonya, França) el condemnà a 15 dies de presó per «vagabunderia, infracció de la policia ferroviària i mendicitat«; el 25 de gener de 1938 el Tribunal Correccional de Beaune (Borgonya, França) condemnà un individu del mateix nom a tres mesos de presó per «abús de confiança i manca de carnet», i l'1 de juliol de 1938 el Tribunal Correccional de Saint-Amand-Longpré (Centre, França condemnà l'«exlegionari» Ernest Bertola a vuit dies de presó per pidolar amb violència per la regió de La Guerche; és evident que alguna persona es feia passar per ell a França mentre lluitava a la guerra d'Espanya. En 1939, amb el triomf franquista, Ernesto Bertola passà a França i va se internat al camp de concentració d'Argelers, on sembla que participà en el col·lectiu anarquista «Libertà o Morte». Posteriorment va ser internat al camp de concentració de Gurs, d'on durant la nit del 16 al 17 d'agost de 1939 aconseguí evadir-se amb altres vuit presoners alemanys, italians i iugoslaus, però dies després, el 26 d'agost, va ser detingut amb altres dos companys fugats italians a l'estació de Saint-Jean de Bordeus (Aquitània, Occitània). Amb la nacionalitat francesa revocada, el 25 de setembre de 1940 va ser repatriat a Itàlia, tancat a la presó de Novara (Piemont, Itàlia). Posteriorment se li va decretar el confinament per tres anys a la colònia penitenciària de les Illes Tremiti. El febrer de 1942 va ser definitivament desposseït de la nacionalitat francesa. El 21 d'agost de 1943 va ser posat en llibertat i a partir d'aquesta data es va perdre el seu rastre.

***

Isaac Steinberg (1923)

- Isaac Steinberg: El 13 de juliol de 1888 neix a Dinaburg (Curlàndia, Imperi rus) –actual Daugavpils (Letònia)– l'advocat, escriptor, editor, activista cultural, socialista revolucionari i anarquista Itskhok-Nakhmen Steinberg, més conegut per Isaac Nachman Steinberg. Fou fill d'una família de comerciants jueus –son pare es deia Zerakh Steinberg i sa mare Chiana Eliashev– i s'educà en la religió del seu poble. Passà la major part de la seva joventut a Moscou, en un refinat ambient intel·lectual, però va estudiar a l'héder (escola judaica) de Pernov –actual Pärnu (Estònia). En 1906 començà la carrera de Dret a la Universitat Imperial de Moscou. Afiliat al Partit Socialista Revolucionari (PSR, conegut com SR o Eser), en 1907 va ser detingut per la seva militància i deportat dos anys a la ciutat siberiana de Tobolsk. Després s'exilià i a la Universitat de Heidelberg (Imperi alemany) acabà els seus estudis de doctorat en Dret. En 1910 retornà a Rússia i treballà com a advocat, especialitzant-se en els víctimes jueves del règim tsarista. En 1914 es casà amb Nekhama Solomonovna Yeselson. Durant la Gran Guerra va ser detingut en diverses ocasions pels seus articles antibel·licistes i de crida a la revolta. En 1917 va treballar a Ufà (Baixkortostan), on dirigí el grup local del PSR. Quan esclatà la Revolució russa d'aquell any, va ser elegit membre del comitè executiu del Soviet de Treballadors i Soldats d'Ufà. Poc després va ser nomenat membre del Comitè Central de l'ala esquerrana del PSR. El desembre de 1917 va ser nomenat narkom (comissari del Poble) de Justícia del govern de Vladímir Lenin, durant la curta coalició entre l'ala esquerrana del PSR i els bolxevics. S'encarregà personalment de frenar la repressió sistemàtica contra la dissidència revolucionària i les actuacions de la Txeca. Políticament era anarquista, encara que ell s'estimava més dir-se «eser d'esquerra» o «norodnik (populista) d'esquerra». Destacat orador, proposà una federació de sindicats de treballadors, de consells i de cooperatives absolutament descentralitzada, on els delegats havien de ser elegits per democràcia directa i amb càrrecs revocables en qualsevol moment. Contrari, però, a la gran majoria de llibertaris, pensava que era necessari un partit polític que s'encarregués de la destrucció de l'Estat des de l'interior, ja que per desmantellar l'Estat i arribar a un sistema social lliure i anarquista calia un mínim d'institució. Va alertar sobre el perill d'institucionalitzar òrgans de poder en la federació que propugnava i sobre la necessitat de separar l'anarquisme del sindicalisme. Considerà l'anarquisme com a un principi fonamental, l'ànima i el cos del socialisme revolucionari, i no un programa polític concret amb un objectiu final. El març de 1918, en protesta contra el Tractat de Brest-Litovsk, dimití del càrrec. Des d'aquell moment es mostrà força crític amb la revolució bolxevic i el 10 de febrer de 1919 va ser detingut per la Txeca i tancat més de quatre mesos. El 13 de febrer de 1921 va ser un dels oradors en el funeral de Piotr Kropotkin a Novo-Devichy. En 1923, després que les autoritats comunistes li despullessin de la seva ciutadania soviètica i sabedor que la seva vida corria perill, s'exilià de bell nou a Alemanya amb sa família. En 1933, quan els nazis van arribar al poder, s'instal·là a Londres (Anglaterra) amb sa esposa, ses dues filles i son fill. A la capital britànica va ser un dels cofundadors de la Freeland League for Jewish Territorial Colonization (Lliga de la Terra Lliure per a la Colonització Territorial Jueva), que es dedicava a trobar refugi als jueus europeus que fugien de la Xoà. La Freeland League comprà set milions d'agres (28.000 quilòmetres quadrats) de terres agrícoles i ramaderes a Kimberley, regió del nord-oest d'Austràlia, per a instal·lar 75.000 jueus europeus refugiats. El Kimberley Scheme (Pla Kimberley), ideat per Steinberg, es basava en la necessitat que l'operació fos absolutament oficial i que tingués el suport de la població i de les institucions per raons humanitàries. El 23 de maig de 1939 desembarcà a Perth i a començaments de 1940 bona part de les institucions australianes (govern, sindicats, premsa, importants personatges, etc.) li feia costat, però també sorgí una oposició clara al projecte des d'alguns sectors xenòfobs i racistes. El juny de 1943 abandonà Austràlia i es reuní amb sa família al Canadà. Entre 1943 i 1957 dirigí Afn Shvel (En el Límit), òrgan d'expressió en jiddisch de la Freeland League. El 15 de juliol de 1944 va ser informat oficialment pel primer ministre John Curtin sobre les objeccions que el govern australià posava a l'operació pel que feia a terminis i a circumscriure-la exclusivament al poble jueu i no a qualsevol estranger. Malgrat els contratemps, continuà amb la idea i en 1946 la Freeland League establí negociacions amb el govern dels Països Baixos sobre la possibilitat d'un assentament de 30.000 jueus a Saramacca (Guaiana neerlandesa). L'agost de 1948 les autoritats de Surinam van suspendre les negociacions del Saramacca Project fins al «total esclariment de la situació internacional», negociacions que mai no van ser represes. Va ser una de les peces claus de l'anomenat «territorialisme jueu», basat en el model autogestionari dels assentaments, però sempre rebutjà la idea d'Estat-Nació jueu i va ser força crític amb el sionisme; el seu judaisme era espiritual, entès com a cultural i secular, i no religiós i estatista. Quan es va fundar l'Estat d'Israel, lluità per crear una federació binacional israeliana i palestina, alhora que reivindicà la instauració d'un assentament jueu autogestionat i autogovernat fora de l'Orient Mitjà. És autor d'obres en rus, jiddisch i anglès, com ara Der Moralisher Ponem fun der Revolutsye (1923, La cara moral de la Revolució), Zikhroynes fun a Folks-komisar (1931, Memòries d'un comissari del Poble; traduïdes en anglès en 1935 sota el títol Spiridonova. Revolutionary terrorist), Gelebt un Gekholemt in Oystralye (1943, El viscut i el somiat a Austràlia), Australia. The umpromised land (1948), Mit Eyn Fus in Amerike. Perzonen, Gesheenishn un Ideyen (1951, Amb un peu a Amèrica. Gents, fets i idees), In Kamf far Mentsh un Yid (1952, Home i jueu en la lluita), In the workshop of the Revolution (1955), etc. Isaac Steinberg va morir sobtadament el 2 de gener de 1957 a Nova York (Nova York, EUA). El seu pensament, juntament amb el d'Israel Rubin, ha estat qualificat per alguns com «anarcosionisme». Son fill, Zalman-Leib Steinberg, més conegut com Leo Steinberg (1920-2011), va ser un reputat crític i historiador de l'art.

Isaac Steinberg (1888-1957)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 12 de juliol

Esdeveniments

Deportació de Bisbee

- Deportació de Bisbee: El 12 de juliol de 1917, a Bisbee (Arizona, EUA), 1.167 miners, la majoria wobblies –militants de la central anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)– i estrangers (només 167 eren nord-americans), en vaga de solidaritat amb els companys miners de Butte (Montana, EUA) són detinguts pel xèrif ajudat per la milícia. Tres persones moriran en aquesta operació. Reagrupats en un camp de beisbol, els miners seran immediatament deportats en vagons de ramat fins al desert de Nou Mèxic on seran internats sota la vigilància de l'exèrcit. Al poble miner de Bisbee la IWW reclutava membres entre els treballadors mexicans i europeus els quals rutinàriament realitzaven feines a les mines de coure amb uns salaris inferiors als dels nord-americans. El juliol de 1917, la IWW va presentar una llista de reivindicacions a les companyies mineres de Bisbee, inclosa la d'acabar amb la discriminació en contra dels treballadors sindicats i estrangers. Quan les companyies van rebutjar totes les demandes, es va convocar una vaga. Aleshores la patronal va fer córrer el rumor, en plena Gran Guerra, que la IWW era plena d'infiltrats proalemanys. A les dues de la matinada, uns 2.000 vigilats privats armats van envoltar els gairebé 1.200 homes, els van obligar a pujar a 24 vagons de ramat d'un tren i el van enviar a Nou Mèxic, on els abandonaren en mig del desert. Un editorial de Los Angeles Times del 15 de juliol de 1917 deixava molt clara l'opinió de les autoritats nord-americanes: «Sobre la nostra terra es troba l'enemic, exhortant la revolució i invocant l'anarquia: la IWW. De Butte a Bisbee, de Seattle a Leadville, aquesta organització internacional, farcida d'estrangers, portada per convictes, i intentant vagament disfressar el seu sabotatge darrere el títol fal·laç de "Treballadors Industrials del Món", aquesta franca guerra contra el nostre govern.»  Els deportats van restar sense empara durant setmanes fins que les tropes nord-americanes els van escoltar cap a unes instal·lacions on molts hi van restar detinguts durant mesos. Les autoritats de Bisbee van controlar tots els camins que portaven a la ciutat per evitar que els obrers, o qualsevol indesitjable, hi anés. Altres treballadors locals van ser encausats i deportats si se'ls trobava culpables de deslleialtat a les companyies mineres. Una comissió federal va investigar les deportacions, però no va trobar que cap llei federal hagués estat violada. La qüestió va ser remesa a l'Estat d'Arizona, el qual no va prendre cap acció contra cap companyia minera. La deportació de Bisbee va tenir un important precedent l'estiu de 1916 en la tristament famosa matança d'Everett (Washington, EUA), quan la policia va obrir foc sobre la massa d'obrera que, des de Seattle, anaven amb vaixell a Everett per manifestar-se; 11 militants sindicalistes trobaren la mort i 27 van ser greument ferits.

***

Erich Mühsam

- Condemna d'Erich Mühsam: El 12 de juliol de 1919, a Munic (Baviera, Alemanya), un Consell de Guerra, que havia començat el 7 de juliol, condemna per «alta traïció» l'escriptor i propagandista anarquista Erich Mühsam a 15 anys de presidi per la seva participació en la República dels Consells de Baviera. Tancat durant sis anys a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst Toller, fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una important campanya d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure poemes, peces propagandístiques (Brennende Erde, Verse eines Kämpfer, Alarm, Manifeste ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas, homenatge a Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del seu alliberament, el 22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a l'estació de Berlín.

***

Cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà, on es trobava el "Circolo dei Nobili"

- Judici a Milà: Entre el 12 i el 13 de juliol de 1920, a Milà (Llombardia, Itàlia), es desenvolupa el procés contra els anarquistes Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi, acusats de complicitat en l'atemptat de Bruno Filippi, el 7 de setembre de 1919, al Cercle dels Nobles, que es trobava al piano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà. Filippi va morir en l'explosió de la bomba i l'Estat italià condemnarà durament els presumptes còmplices: Aldo Perego a 12 anys de presó i Guido Villa a 10.

***

Notícia sobre l'homenatge a Joaquim Penina publicat en el periòdic barceloní El Luchador del 31 de juliol de 1931

- Homenatge a Joaquim Penina: El 12 de juliol de 1931 se celebra a Gironella (Berguedà, Catalunya) un homenatge al propagandista anarquista i anarcosindicalista Joaquim Penina Sucarrats, afusellat el 10 de setembre de 1930 a Rosario (Santa Fe, Argentina) sense cap tipus de judici previ a l'Argentina. Fou el primer afusellat de la dictadura de José Félix Uriburu, acusat de ser l'autor d'un pamflet contra aquesta. En aquest acte en el seu homenatge celebrat al seu poble natal, parlaren Pau Porta –gironellenc també i amic personal de Penina amb qui emigrà a l'Argentina–, Frederica Montseny Mañé, Josep Xena Torrent, Tomás Cano Ruiz i Roser Dulcet Martí, i estigueren representades comissions de diversos pobles (Berga, Vilada, Fígols, Pobla de Lillet, Bages, Guardiola, Sallent, Rubí, Puig-reig, Campdevànol, Navàs i Balsareny); també enviaren adhesions l'Ateneu Llibertari del Clot de Barcelona, Llorenç Guinó i el periòdic El Luchador. L'homenatge a Penina consistí en una manifestació, en un míting i en una vetllada artística i teatral, on prengueren part l'orquestra de la població i la massa coral. L'acte va acabar amb la descoberta d'una placa commemorativa al carrer principal de Gironella (Avinguda de la Carretera), el qual, a partir d'aquell dia i durant tot el període republicà, va dur el seu nom, essent substituïda pel nom «Generalísimo Franco» en acabar la guerra civil. Pocs dies després, el 17 de juliol de 1931, Frederica Montseny publicà una ressenya biogràfica de Penina en les pàgines del periòdic barceloní El Luchador.

***

Portada del primer número de Provo

- Surt Provo: El 12 de juliol de 1965 surt a Amsterdam (Països Baixos) el primer número de la revista mensual anarquista Provo. Des del maig d'aquell any s'havia anunciat la publicació de la revista, però només s'editaren cincs fulletons sota el nom de Provokatie (Provocació) que eren repartits en happenings i accions anarcolúdiques. De la revista Provo, òrgan del moviment revolucionari i contestatari «Provo» (de «provocació»), s'editaren del primer número 500 exemplars, dels quals només es distribuïren 100, però n'arribaren a publicar-se 20.000 dels últims números. En el primer número, el qual venia acompanyat d'uns quants petards, es publicà el text «Der praktische Anarchist» (La pràctica anarquista), on podien trobar instruccions decimonòniques de com confeccionar explosius; la revista fou segrestada per les autoritats per «pamflet sediciós» i els seus editors detinguts per «incitació a la violència», encara que van ser alliberats més tard sense càrrecs. Un dels fundadors d'aquest moviment anarquista va ser Roel Van Duyn, autor d'Inleiding tot het provocerend denken (Introducció al pensament provocatiu), una mena de «Manifest Provo» que fou publicat en la revista. A més d'aquesta publicació s'editaren nombrosos textos, fullets, còmics, etc. Nombrosos col·laboradors de la revista van ser jutjats pels seus articles i les seves accions (insults a l'autoritat i a la monarquia, obstrucció del trànsit rodat, crema de banderes nord-americanes, ús d'estupefaents, venda ambulant d'articles prohibits, escàndol públic, etc.). Hi van col·laborar Constant Nieuwenhuis, Harry Mulisch i Peter Schat, entre d'altres. En sortiren 15 números, l'últim el 30 de març de 1967, poc abans de la dissolució oficial del grup el maig d'aquell any. El moviment Provo va ser un clar antecedent de tot el moviment de protesta de «Maig del 68».

***

Cartell de la presentació del llibre

- Xerrada de Nelson Méndez: El 12 de juliol de 2014 se celebra a l'Ateneu de Los Teques (Guaicaipuro, Miranda, Veneçuela) la presentació del llibre Bitácora de la utopía. Anarquismo para el siglo XXI, a càrrec del seu autor, el professor de sociologia de la Universitat Central de Veneçuela (UCV) Nelson Méndez. L'acte va està organitzat per «Red Anarquista» (RA, Xarxa Anarquista) dins el marc d'un fòrum de celebració del bicentenari del naixement de Mikhail Bakunin.

Naixements

Henry David Thoreau en un daguerreotip de Benjamin D. Maxham (1856)

- Henry David Thoreau: El 12 de juliol de 1817 neix a Concord (Massachusetts, EUA) l'assagista, filòsof, poeta, propagandista de la desobediència civil i anarcoindividualista David Henry Thoreau, més conegut com Henry David Thoreau. Sos pares, John Thoreau i Cynthia Dunbar, van tenir tres fills més (Helen, John i Sophia); son avi patern, Jean Thoreau, havia nascut a Jersey (Illes Anglonormandes) i era d'origen francès i son avi matern, Asa Dunbar, va jugar un paper important en la «Rebel·lió del pa i de la mantega» en la Universitat Harvard (Cambridge, Massachusetts, EUA) en 1766, la primera manifestació estudiantil de la història nord-americana. David Henry va ser anomenat així en honor de son oncle patern recentment mort, David Thoreau; i esdevindrà Henry David durant els anys universitaris, encara que mai no va canviar el nom oficialment. En 1818 sa família es va instal·lar a Chelmsford (Massachusetts, EUA) i en 1821 es traslladà a Boston (Massachusetts, EUA), on es va inscriure a l'escola. En 1822 va descobrir l'estany de Walden arran d'una estada a casa de l'àvia a Concord. A partir de 1828 aprendrà llatí, grec i francès a l'Acadèmia de Concord. En 1833, gràcies a una beca, va matricular-se en la Universitat Harvard per estudiar retòrica, filosofia i ciències. Hi va conèixer Ralph Waldo Emerson qui esdevindrà el seu mentor. En 1835 va descobrir la filosofia transcendentalista (Ralph Waldo Emerson, Margaret Fuller, Louisa May Alcott, etc.) abans d'obtenir el diploma d'Harvard en 1837, ocasió que aprofitarà per fer un discurs absolutament llibertari contra la societat en la línia transcendentalista. En 1837, acabat els estudis, començà a ensenyar en una escola primària de Canton (Norfolk, Massachusetts, EUA) i com a professor en una escola pública a Concord, on presentà la seva dimissió després d'una setmana en rebutjar d'aplicar les càstigs corporals aleshores en vigor. A partir d'octubre de 1837 va començar a escriure, suggerit per Emerson, un diari on va anotant les seves observacions sobre la natura i crítiques dels llibres que va llegint; aquest diari durarà fins a 1861 i serà una important font de nombroses publicacions. En 1838, en no trobar feina com a professor, decideix obrir una escola privada a casa seva. Son germà John se li ajuntarà poc després i plegats van realitzar un programa escolar força progressista. En 1840 els dos germans s'enamoren de la mateixa al·lota i ambdós li proposen matrimoni, però ambdós seran rebutjats. Encara que l'escola va tenir un cert èxit, va haver de tancar en 1841 i poc després, el 12 de gener de 1842, John morirà de tètans. Entre 1841 i 1843 H. D. Thoreau va establir-se a casa de Ralph Waldo Emerson, a Concord, com a tutor de sos infants, assistent editorial i jardiner. Alhora que Thoreau perd son germà, Emerson perdrà sos fills d'escarlatina. Thoreau va esdevenir deixeble d'Emerson, qui li va introduir en el cercle d'autors i pensadors locals (Ellery Channing, Margaret Fuller, Bronson Alcott, Nathaniel Hawthorne i son fill Julian Hawthorne). Animat per Emerson i per Fuller, va començar a escriure des de 1842 en la revista transcendentalista The Dial, on va publicar la seva obra Natural History of Massachusetts, meitat crítica de llibres i meitat assaig d'història natural. En 1843 va deixar Concord i va instal·lar-se a Staten Island (Nova York, EUA), on va esdevenir tutor dels infants de William Emerson, germà de Ralph. Thoreau estudià i aprecià la flora local, molt diferent de la que té a Concord, alhora que descobreix l'oceà i la ciutat de Nova York. El fet d'habitar amb els Emerson li va permetre d'accedir a la New York Society Library, on descobreix obres de literatura oriental, poc comuns a l'època als Estats Units. L'amistat amb Horace Greeley, fundador del New York Tribune, li ajudà a publicar-ne alguns treballs. Després d'un any a Nova York, la poca afinitat intel·lectual amb William Emerson i la seva enyorança de Corcord fan que hi torni per treballar en una fàbrica familiar de llapis, on hi treballarà la major part de sa vida. Va descobrir un procés per millorar les mines dels llapis utilitzant argila com a lligam del grafit; més tard transformà la fàbrica de llapis en una fàbrica de producció de grafit per tinta de màquines tipogràfiques. Respirar l'aire contaminat de grafit podria haver contribuir a danyar els seus pulmons més que la tuberculosi. L'abril de 1844, amb el seu amic Edward Hoar, va provocar accidentalment un incendi que assolarà 120 hectàrees de boscos de Walden, al voltants de l'estany. En aquesta època va buscar una granja per comprar o per llogar, que li donés per viure i tenir tranquil·litat per poder escriure el seu primer llibre. Finalment, en 1844, Emerson va comprar un terreny al voltant de l'estany de Walden i el va posar a disposició de Thoreau. El març de 1845 va començar a construir una cabana de pi a la riba de l'estany de Walden, a 2.4 quilòmetres de la seva casa natal; aquest serà el començament d'una experiència que durarà dos anys i que explicarà en el seu llibre Walden; or, Life in the Woods. A partir de la nit del 4 de juliol de 1845 viurà en la més absoluta soledat a la cabana enmig del bosc. No es tractava d'una fuga o de viure com un ermità, ja que nombrosos amics el visitaven, sinó més bé una experiència semblant a la de Jean-Jacques Rousseau al bosc d'Ermenonville; volia donar una lliçó de com es podia viure en la natura, lluny de tota contemplació romàntica, i lluitar alhora contra la falsa moral de la societat capitalista, amb els seus mites de productivitat i de progrés que considerava il·lusoris. El 24 i el 25 de juliol de 1846, Sam Staples, agent de cobraments dels imposts locals li va exigir el pagament de sis anys d'imposts. Thoreau va rebutjar pagar imposts a un Estat que admetia l'esclavatge i feia la guerra a Mèxic. Va ser detingut i empresonat una nit, però l'endemà va ser amollat, a desgrat seu, perquè una tia seva havia pagat els imposts en el seu nom. Aquest esdeveniment marcà Thoreau. L'agost de 1846 va deixar Walden i va anar a la muntanya de Katahdin (Maine, EUA), història que explicarà en el seu llibre The Maine Woods. Va abandonar l'estany de Walden i la seva cabana el 6 de setembre de 1847 per tornar a habitar amb Emerson fins al juliol de 1848, quan va retornar a casa de sos pares per treballar i pagar els seus deutes, alhora que revisa contínuament el seu manuscrit. Entre gener i febrer de 1848 va fer conferències sota el títol «Els drets i els deures de l'individu en relació al govern» al Concord Lyceum. Alcott hi serà i escriurà sobre aquestes conferències en el seu diari íntim. Thoreau reescriurà i modificarà el text d'aquesta conferència per escriure el llibre Resistance to Civil Government, també conegut com Civil Disobedience, publicat el maig de 1849 per Elizabeth Peabody en Aesthetic Papers. En aquesta època va acabar el primer esborrany d'A Week on the Concord and Merrimack Rivers, una elegia dedicada a son germà John, on descriu el seu viatge a les Muntanyes Blanques (Nou Hampshire, Nova Anglaterra, EUA) en 1839. Mancat d'editorial, Emerson l'encoratja a publicar-lo pel seu compte, cosa que farà amb l'editor d'Emerson, Munroe. Aquest editor farà poca publicitat al llibre, que es vendrà poc i malament, fet que endeutà Thoreau i fa que s'allunyi del seu vell amic Emerson arran d'aquesta publicació. En 1849 sa germana Helen va morir a resultes d'una tuberculosi. En 1851 va quedar fascinat per les aventures de William Bartram i Charles Darwin, i va començar a llegir llibres d'història natural, de viatges, d'expedicions i de botànica; el seu diari íntim s'omplí de descripcions naturalistes, així com diverses plaguetes, que seran la base de les seves obres d'història natural (Autumnal Tints, The Sucession of Trees, Wild Apples, etc.). En 1853 va ajudar esclaus en la seva fugida al Canadà. En 1854 l'editor «Tichnor & Fields» publicà la setena versió de Walden, que explica els dos anys, dos mesos i dos dies passats als boscos i ales ribes de l'estany de Walden. Va viatjar al Quebec un pic, al cap de Cod quatre vegades i pel Maine tres cops, i aquests paisatges van inspirar A Yankee in Canada, Cape Cob i The Maine Woods, tres llibres barreja de geografia, història i filosofia. Altres viatges el portaren a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) i a Nova York en 1854, i a la regió dels Grans Llacs en 1861. En 1859 va pronunciar una defensa judicial a favor de John Brown a Concord, Boston i Worcester, fastiguejat pel fet que moltes personalitats del moviment abolicionista l'havien renegat per la seva brega amb Harpers Ferry; aquesta defensa serà publicada sota el títol A Plea for Captain John Brown i va aconseguir canviar la mentalitat de molta gent, fent que el moviment acceptés Brown com a màrtir de la causa i durant la guerra de Secessió les tropes nordistes lloaren el coratge de Brown en nombroses cançons. Thoreau va fer costat la causa del vegetarianisme, que considerava com l'ideal al qual s'havia de tendir, però sembla que no va practicar assíduament aquesta dieta. Una tuberculosi contreta en 1835 li farà patir tota sa vida. En 1859 una bronquitis li atacà després d'una excursió nocturna amb la finalitat de comptar els cercles anuals de les soques dels arbres (dendrocronologia) tombats arran d'una tempesta. El seu estat de salut va empitjorar els tres anys següents, malgrat breus restabliments, fins que finalment va haver d'allitar-se. Sabedor que el final s'acostava, va passar els últims anys de sa vida revisant i editant obres encara no publicades, com ara Excursions i The Maine woods, i demanant la reedició d'obres ja publicades. En aquesta època va escriure moltes cartes i va continuar el seu diari íntim fins que va poder. Quan sa tia Louisa li va demanar en les últimes setmanes de sa vida que es poses en pau amb Déu, Thoreau li va respondre simplement: «No sabia que estiguéssim enemistats.» Henry David Thoreau va morir el 6 de maig de 1862 a Concord (Massachusetts, EUA). D'antuvi enterrat al panteó de la família materna, va ser transferit, juntament amb sos parents immediats, al cementiri d'Sleepy Hollow, a Concord. Emerson va pronunciar el seu elogi fúnebre. Existeix una associació internacional dedicada a l'estudi de les seves obres, la Thoreau Society. La militant anarcofeminista Emma Goldman considerà Thoreau com «el més gran anarquista americà». Les influències de Thoreau en filòsofs i polítics de tota casta ha estat enorme i les seves obres són peces fonamentals en el pensament ecologista i contracultural dels nostres dies.

Henry David Thoreau (1817-1862)

***

Aristide Rey

- Aristide Rey: El 12 de juliol de 1834 neix a Grenoble (Arpitània) el militant blanquista, internacionalista, bakuninista, communard i finalment diputat republicà Jules Émile Aristide Rey. Era fill d'Hugues Rey, industrial draper de Grenoble, i de François Chabert. Estudiant de medicina, va ser exclòs de la Universitat de París el desembre de 1865 per haver participar en un congrés internacional d'estudiants revolucionaris a Lieja (Bèlgica) el novembre d'aquell any. A començaments de 1866 a Ginebra assistí al primer congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 a Berna va prendre part en el II Congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat» i quan la majoria es va pronunciar contra «la igualtat econòmica i social de les classes i dels individus», va fer costat la minoria dissident que va abandonar l'organització per a crear l'«Aliança Internacional de la Democràcia Socialista», de caràcter bakuninista. A finals de 1868 va marxar a Barcelona (Catalunya) amb Élie Reclus i Giuseppe Fanelli, per escampar els principis internacionalistes, però Bakunin li reprotxarà una propaganda massa republicana. Entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 assistí a Basilea (Suïssa) al IV Congrés de l'AIT. En aquests anys va fer amistat amb James Guillaume i Paul Robin. El gener de 1871 va ser un dels signataris del «Cartell Roig» que denunciarà les traïcions del Govern de Defensa Nacional francès durant la guerra francoprussiana. A començaments d'aquest anys fou membre del consell de redacció, amb Élisée i Élie Reclus i Ferdinand Buisson, de l'efímer periòdic La République des Travailleurs (1871), òrgan de la secció de Batignoles i Ternes de l'AIT. Amb Benoît Malon va ser un dels 43 socialistes revolucionaris presentats per la Internacional a les eleccions de febrer de 1871. Durant la Comuna va participar amb el seu amic Élie Reclus en la direcció de la Biblioteca Nacional de París. Fugint de la repressió de les tropes de Versalles, entre 1871 i 1876 va viatjar per Suïssa i per Itàlia. Amnistiat en 1878, va tornar a París, on va ser elegit conseller municipal del V Districte i renovat en 1884. Després, va formar part d'una comissió administrativa de la qual depenia l'orfenat Prévost de Cempuis confiat a Paul Robin. El 4 de novembre de 1880 va crear a París, amb el suport del Consell Municipal de la capital, el primer Batalló Escolar amb la finalitat de «defensar el territori» de la República; ràpidament la iniciativa va ser imitada per la major part dels consell municipals de les poblacions franceses que volien tenir «el seu» propi batalló militar format pels infants armats de les escoles municipals, fins i tot l'escola llibertària de Paul Robin en va tenir. Allunyat de les idees llibertàries, el 18 d'octubre de 1885 va ser elegit diputat de la Unió Republicana pel departament francès de l'Isèra, càrrec que es perllongà fins a l'11 de novembre de 1889. Posteriorment també fou elegit diputat per I'Isèra entre el 22 de setembre de 1889 i el 14 de novembre de 1893 i entre el 3 de setembre de 1893 i el 31 de maig de 1898, on intentà fer aprovar una llei sobre educació militar preparatòria. En els últims anys de sa vida rebutjà el càrrec de director de la presó parisenca de la Conciergerie. Estava casat amb Marie Blanche Joséphine Isaure Perier. Aristide Rey va morir el 16 de febrer –gairebé totes les fonts citen erròniament el 19 de febrer– de 1901 al seu domicili del V Districte de París (França).

Aristide Rey (1834-1901)

***

Foto policíaca de Victor Bernhart (28 de febrer de 1894)

- Victor Bernhart: El 12 de juliol de 1850 neix a l'antic VIII Districte (actual IV Districte) de París (França) l'anarquista Victor Joseph Bernhart. Sos pares es deien Joseph Bernhart i Julie Rose Monard. Es guanyava la vida de corbater i vivia al número 52 del carrer Chemin Vert de París. A partir del número 9, del 16 de desembre de 1888, en substitució de Constant Martin, fou redactor administrador del periòdic anarquista La Ça Ira (1888-1889), on col·laboraven destacats llibertaris, com ara Charles Malato, Émile Pouget, Alexandre Tennevin, etc. Fou un dels signants, amb altres companys (Gabriel Cabot, Hubert Coudry, Auguste Courtois, Duffour, Jules Millet, Paul Reclus, Paul Siguret i Joseph Tortellier), d'una crida a favor de la creació d'un diari llibertari apareguda en La Révolte del 31 d'agost de 1890. Figurava en un llistat d'anarquistes residents a París, establerta l'1 d'abril de 1892, que assistien regularment a les reunions anarquistes del Cercle Internacional i d'altres grups. En un llistat d'anarquistes del 2 d'abril de 1892 de la I Brigada d'Investigacions el definia com a «poc perillós». També figurava com a militant en un llista del 26 de desembre de 1893 i seguia vivint al 52 del Chemin Vert. El 28 de febrer de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat; no obstant això, va ser detingut i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, i només recobrà la llibertat el 5 de març. En aquesta època estava casat i tenia un fill de 19 anys. El 31 de desembre de 1896 figura en recull de recapitulació d'anarquistes i també en el de 1901. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Oscar Neebe

- Oscar Neebe: El 12 de juliol de 1850 neix a la ciutat de Nova York (Nova York, EUA) el militant anarquista implicat en el «cas Haymarket» Oscar William Neebe. Fill d'immigrants alemanys, rebrà la seva educació a Alemanya. En 1864 va retornar als Estats Units on va treballar a Brooklyn fent pans d'or i d'argent, però va haver de deixar aquesta feina per problemes de salut. En 1866 es va instal·lar a Chicago, on va fer de cambrer en una taverna freqüentada per obrers conscienciats de McCormick. En 1868 va embarcar-se com a cuiner en vaixells que portaven el mineral de ferro a través dels Grans Llacs, però va acabar deixant la feina i tornant a Nova York, on va treballar de llauner i en feinetes a diverses fàbriques. En 1873 va traslladar a Filadèlfia, on es va casar amb Anna Meta Monsees, amb qui va tenir tres fills. En 1877 la parella es va instal·lar a Chicago, on va fer feina en una fàbrica de la qual va ser acomiadat per defensar els companys. En 1881 va obrir amb son germà un negoci de llevats de cervesa. Va començar a militar en les files socialistes, però va evolucionar cap a l'anarquisme. Va col·laborar en periòdics anarquistes com Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote, i prendrà part en la creació d'una secció de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador) a Chicago. A més va fundar la Beer Wagon Drivers Union (Unió de Conductors de Transport de Cervesa), que esdevindrà més tard la puixant Teamster Union (Unió de Camioners). El 4 de maig de 1886 no va ser present durant el tràgic míting de Haymarker, però va ser assenyalat com a responsable per la histèrica premsa burgesa a les ordres de la patronal ja que havia volgut reactivar el Chicagoer Arbeiter-Zeitung arran de la repressió engegada. Va ser detingut juntament als altres destacats militants anarquistes que havien cridat a la mobilització per reivindicar la jornada de vuit hores l'1 de maig. Malgrat la flagrant manca de proves, va ser condemnat el 20 d'agost de 1886 a 15 anys de presó –els seus companys van ser condemnats a mort i executats l'11 de novembre de 1887. Mentre complia condemna, el 8 de març de 1887 sa companya Meta Monsees va morir d'apoplexia, però no se li va permetre assistir al funeral. Rehabilitat el 26 de juny 1893 després de la revisió del procés, va ser indultat pel governador d'Illinois John Peter Altgeld i va recobrar la llibertat després de set anys de tancament. El 12 de juliol de 1893 es va casar amb Regina Hepp, que havia cuidat sos fills a la mort de Meta Monsees, i va tenir encara tres fills més. A partir de 1910 va regentar una taverna. Oscar Neebe va morir el 22 d'abril de 1916 a Chicago (Cook County, Illinois, EUA) i va ser enterrat en el Monument als Màrtirs de Haymerket al Cementiri Alemany de Waldheim (Forest Park, Illinois, EUA).

***

Alceste Faggioli

- Alceste Faggioli: El 12 de juliol de 1851 neix a Monte San Pietro (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí i anarquista Alceste Luigi Faggioli, conegut com Il Pilade di Costa (El Pílades de Costa). Sos pares, terratinents, es deien Egidio Camillo Faggioli i Eugenia Lambertini. Després de fer els estudis secundaris, es matriculà a la Universitat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on entrà en contacte amb els cercles democràtics i internacionalistes. Fascinat com tants de joves pel mite de Giuseppe Garibaldi, en 1870 participà com a voluntari en la campanya dels Vosges a França. El 27 de novembre de 1871 retornà a Bolonya i fou un dels fundadors del Fascio Operaio (FO, Fascio Obrer), del qual esdevingué secretari. Aquesta organització, inspirada en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tingué com a eix la qüestió social i l'emancipació de la classe obrera a través d'un projecte més reformista que revolucionari. En les pàgines d'Il Fascio Operaio, òrgan d'expressió de l'associació, sostingué que la societat, exercitant el suport mutu, ha d'ajudar els seus membres amb subvencions i educar-los en la política. Amic i estret col·laborador d'Andrea Costa, el març de 1872 organitzà a Bolonya el Congrés de la Federació Regional Italiana de l'AIT i entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'AIT. El 16 de març de 1873, durant les tasques del II Congrés de l'AIT a Bolonya, va ser detingut amb Andrea Costa, Carlo Cafiero, Errico Malatesta i altres, però el maig obtingué el sobreseïment de la causa. Atret per la propaganda de Mikhail Bakunin, a qui conegué personalment, a favor d'una acció revolucionària mitjançant la lluita armada, fou un dels promotors de la insurrecció que es produí durant la nit del 8 al 9 d'agost de 1874 a Bolonya i a tota la Romanya. A causa de l'estreta vigilància que la policia tenia sobre els membres de la organització, va fer que el cop de mà resultés un fracàs i va ser detingut i empresonat juntament amb altres companys. Després d'un llarg judici, el 19 de juny de 1876 va ser absolt com la resta d'insurreccionalistes processats i amb Andrea Costa va fer una conferència a Imola (Emília-Romanya, Itàlia), on a més de reafirmar els principis de la Internacional accentua la funció propagandística que aquests judicis tenien per a la difusió del pensament anarquista. En 1876, al costat dels anarquistes Arturo Ceretti, Celso Ceretti i Giuseppe Barbanti Brodano, marxà als Balcans per combatre amb els insurgents serbis contra l'Imperi Turc. De tornada a Itàlia, amb Andrea Costa i Augusto Casalini, fundà en 1877 el periòdic Il Martello, publicació que ajudà a reanimar el grup internacionalista aleshores molt feble després del fracàs de la insurrecció de 1874. Arran de la insurrecció al Matese, l'abril de 1877, va ser detingut i amonestat la primavera de 1879. Processat amb altres 24 companys durant la tardor de 1879 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), aconseguí un sobreseïment el 7 d'octubre de 1879 i fou excarcerat. En 1880, amb Andrea Costa, treballà en la sortida de la Rivista Internazionale del Socialismo. Malalt de tuberculosi, Alceste Faggioli va morir el 19 de març de 1881 a Bolonya (Emilía-Romanya, Itàlia).

***

Notícia del judici d'Henri Meyrueis apareguda en el diari parisenc Le Radical del 25 de març de 1893

- Henri Meyrueis: El 12 de juliol de 1865 neix a La Cavaleriá (Roergue, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Millau (Roergue, Occitània)– l'anarquista Henri Pierre Meyrueis. Sos pares es deien Pierre Meyrueis, conreador, i Marie Eugénie Guieysse. D'antuvi es guanyà la vida fent d'aprenent de sabater i després de cambrer a diferents poblacions, fins instal·lar-se a París (França) on treballà en un cafè del carrer del Louvre. Durant l'estiu de 1892 viatjà a Londres (Anglaterra) i el 2 d'octubre d'aquell any va ser detingut, amb Bernard Chappuliot (Chopulot), acusat d'haver realitzat diverses expropiacions i d'haver executat el 22 de setembre de 1892 a la Briche, a la desembocadura del canal de Saint-Denis, el confident policíac Gustave Bisson (Le Petit Pâtissier) que s'havia infiltrat en el seu grup anarquista. Jutjats, el 24 de març de 1893 van ser condemnats a reclusió perpètua. Chappuliot va ser enviat a la colònia penitenciària de Nova Caledònia i Meyrueis a la Guaiana Francesa sota la matrícula 26.183. A l'Illa Reial (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa) conegué nombrosos anarquistes, entre ells Clément Duval, i patí nombrosos càstigs per intents d'evasió o per amotinar-se. L'administració penitenciària el qualificà d'«anarquista dels més violents». Entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els anarquistes deportats s'aixecaren a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) i mataren el vigilant militar Mosca. En aquest aixecament moriren 12 forçats (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Segons Auguste Liard-Courtois, Meyrueis va ser asfixiat amb fum, amb Thiervoz, en una cova i rematat en sortir-ne; i, segons Clément Duval, va ser abatut, amb Simon Biscuit, pujat en un arbre; però ni Liard-Courtois ni Duval hi eren presents. 

***

Joaquim Miguel Artal

- Joaquim Miguel Artal: El 12 de juliol de 1884 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joaquim Josep Ramon Fermí Miguel Artal (Miguel és el primer llinatge i moltes vegades és citat com Miquel). Sos pares es deien Joaquim Miguel, barber, i Conrada Artal Romeo. Sos pares moriren quan encara era un infant i va ser educat cristianament, juntament amb sa germana Pilar, al Col·legi dels Infants Orfes de Barcelona. Posteriorment va fer d'escolà en un convent de monges franciscanes de Badalona (Barcelonès, Catalunya). Treballà de tallista en fusta al taller de l'escultor barceloní Joan Nadal Vilardaga. Perduda la fe, i gràcies a la lectura de Lev Tolstoi, entrà a formar part del moviment anarquista. Membre del Centre d'Estudis Socials del carrer Tallers de Barcelona, va fer amistat amb els anarquistes Francisco Miranda Concha, Oriols i Carrera. El 12 d'abril de 1904, impressionat pels relats de tortures sobre els pagesos d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya), apunyala a Barcelona Antoni Maura i Montaner, president del Consell de Ministres, amb un ganivet de cuina tot cridant «Visca l'anarquia!», ferint-lo lleument. L'agressor, mentre corria per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser detingut poc després. Identificat, es va saber que treballava com a servent per a la família de Joan Nadal i Vilardaga del número 35 del carrer Ample, on ja havia fet feina sa mare. En el seu poder es va trobar un exemplar del diari La Publicidad, altre d'El Diluvio i un altre d'El Pueblo, on venia subratllat un article de Vicenç Blasco Ibáñez en el qual anomenava Antoni Maura «carn d'Angiolillo» –per l'anarquista italià que va assassinar Antonio Cánovas del Castillo. L'11 de juny de 1904 va ser jutjat a l'Audiència de Barcelona, on va declarar no tenir còmplices, i fou condemnat a 17 anys i quatre mesos de presó, que va passar tancat a la penitenciaria de Ceuta. D'aquest intent de magnicidi es van fer ressò els periòdics llibertaris de l'època, especialment El Rebelde de Madrid, on, a més, Miguel Artal va publicar dos articles –«A los anarquistas» (10 de juny i 28 de juliol de 1904)–, on va explicar que havia comès l'atemptat contra Maura, entre altres raons, «perquè personificava la més altra representació del principi d'autoritat». El 8 de setembre de 1904 va publicar també en El Rebelde el conte antimilitarista En la batalla. Així mateix va col·laborar en Liberación de Madrid. Durant el seu empresonament va intentar escapar-se en diverses ocasions i en alguna d'elles resulta ferit. El 13 de març de 1907 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte d'impremta i acusat d'«incitació a la rebel·lió». Joaquim Miguel Artal va morir de tuberculosi el 29 de novembre de 1909 a l'Hospital Civil Jesús y María de Ceuta (Nord d'Àfrica). En morir la premsa anarquista (El Libertario i Tierra y Libertad) va glossar la seva acció. La teoria de Constant Leroy en el seu llibre Los secretos del anarquismo (1913) segons la qual l'atemptat contra Maura va ser organitzat per Francesc Ferrer i Guàrdia i Francisco Miranda Concha, i amb la concomitància d'Anselmo Lorenzo Asperilla, no té cap fonament i està basada únicament en el seu odi antiferrerià.

Joaquim Miguel Artal (1884-1909)

Continua...

---