Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 26 de juny

Esdeveniments

La Loi, d'Honoré Daumier

- Judici contra Charles Gallo: El 26 de juny de 1886 l'anarquista Charles Gallo és jutjat a París (França) pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París. Va ser expulsat de la Sala per les invectives a crits que va llançar contra els magistrats, com ara: «Mort a la Magistratura burgesa!», «Visca la dinamita!», «Visca l'anarquia!», etc. Hi compareixerà de bell nou el 15 de juliol i serà condemnat a 20 anys de presidi.

***

Capçalera del primer número de L'Ouvrier Révolté

- Surt L'Ouvrier Révolté: El 26 de juny de 1887 surt a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari L'Ouvrier Révolté. Organe communiste-anarchiste. Portava com a epígraf la cita de Georges-Jacques Danton «Per vèncer-los, que cal fer? Audàcia, audàcia i més audàcia». En va ser gerent Auguste Gambier. Els articles no portaven signatura. Tal vegada en sortí un segon número, però el primer és l'únic que s'ha conservat.

***

Cartell de l'acte

- Míting antimilitarista: El 26 de juny de 1902 se celebra a la Gran Sala de la Borsa del Treball de Marsella (Provença, Occitània) un gran míting antimilitarista en protesta contra la Circular Confidencial del Ministeri de la Guerra prohibint l'accés a les Borses del Treball dels soldats. L'acte, organitzat pel «Comitè del Sou del Soldat», comptà amb la participació de Bron, secretari del Sindicat Ferroviari; de Louis Niel, secretari general de la Borsa del Treball de Montpeller; dels anarquistes Ferdinand Calazal i Louise Michel; i de nombrosos militants de diverses organitzacions obreres. Les dones estaven especialment convidades a anar-hi.

***

Exèquies de l'ebeniste Henri Cler (26 de juny de 1910)

- Enterrament d'Henri Cler: El 26 de juny de 1910 durant l'enterrament al cementiri de Pantin (París, França) de l'ebenista anarquista Henri Cler, mort el 21 de juny arran dels enfrontaments entre la policia i els ebenistes en vaga del 13 de juny anterior, es produeixen de bell nou forts aldarulls i càrregues policíaques que intenten dispersar les desenes de milers de persones que es manifesten en contra d'aquest assassinat. El seguici fúnebre sortí del barri parisenc de Saint-Antoine i estava format per nombroses representacions de les federacions i gremis obrers que portaven els estendards dels grups i banderes roges i negres. Durant tot el trajecte fins al cementiri hi hagué topaments amb les forces de l'ordre, un policia resultà apunyalat i hagué trets. L'acte acabà en un autèntic aixecament violent on 41 policies resultaren seriosament ferits, un centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels cavalls i 13 manifestats malferits de diversa consideració.

Enterrament d'Henri Cler (26 de juny de 1910)

***

Bersaglieri

- Revolta dels Bersaglieri: El 26 de juny de 1920 esclata a Ancona (Marques, Itàlia) l'anomenada «Revolta dels Bersaglieri». Els fets van començar quan l'11 Regiment del Cos dels Bersaglieri –un cos especial d'infanteria de l'Exèrcit italià– de la caserna Villarey d'Ancona es va pronunciar negant-se a partir cap a l'expedició bèl·lica d'Albània –aventura imperialista del govern de Giolitti–, desobeint l'ordre d'embarcament. L'aixecament va ser qualificat de «revolta anàrquica», ja que els militants anarcosindicalistes de la localitat es van afegir al pronunciament i li van donar un caire insurreccional. Un dels caps de la revolta va ser el militant anarquista Antonio Cieri. Un cop engegada la insurrecció es van sumar, en menor mesura, escamots d'«Arditi del Popolo», de republicans, de socialistes i de comunistes. Els soldats, que van rebutjar obeir les ordres alhora que es negaven a sortir de la caserna, van confraternitzar amb els obrers que van entrar a sac al recinte militar i es van apropiar de les armes. A continuació es va produir una batalla, amb metralletes i canons de 75, entre els carrabiners, la policia i la Guàrdia Reial contra els insurgents, que finalment van ocupar una part de la ciutat. Tres dies després, la revolta va ser sufocada a sang i foc, amb nombrosos morts i ferits, quan tropes de reforç fidels al govern vingudes del centre de la península van actuar, amb la desafecció dels grups republicans, que no volien reproduir els fets revolucionaris de la «Setmana Roja». En els fets, van ser detingudes 500 persones. La notícia de la insurrecció es va escampar ràpidament per tota Itàlia gràcies als militants anarcosindicalistes ferroviaris. La «Revolta dels Bersaglieri» és un clar exemple d'«expontaneisme revolucionari».

***

Portada del primer número de Rebeldías

- Surt Rebeldías: El 26 de juny de 2017 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número de la revista anarquista Rebeldías. Pensamiento y actualidad por un mundo libre. Tractà temes d'allò més variat (ciència, cinema, corrupció, cultura, ecologia, economia, educació, feminisme, filosofia, història llibertària, immigració, justícia, literatura, llibres, mineria, música, poesia, poblacions autòctones, racisme, sanitat, religió, repressió, sindicalisme, veganisme, etc.). Hi van col·laborar, des de diversos indrets de Xile i de Llatinoamèrica, Francisco Acaso C., Juan Aliste Vega, Miguel Amorós, Patricio Bascuñán, Cristian Battaglia, Berta Camprubí, Pelao Carvallo, Miguel Catalán, Carolina Cerda Inostroza, César Cifuentes, Eduardo Cunha, Juan Demarchi, Daniel Di-Negri, Leona Durán, Christian Ferrer, Andrés Fuentes, Pedro García Olivo, Enrique Gatica, Ricardo Guerra, Këreu, J. M. Kitaro, Claudia López Benaiges, Sebastián Lozano, Matías Manríquez Flores, Ricardo Masías, C. Mardones Mondaka, Rodolfo Montes de Oca, Miguel Nyen, Horacio Seo, Carlos A. Solero, Nahuel Valenzuela, entre d'altres. El sortiren cinc números, l'últim l'abril de 2020, i un número especial sobre memòria històrica.

Naixements

Necrològica d'Eugène Pinchon apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 24 de novembre de 1906

- Eugène Pinchon: El 26 de juny de 1841 neix a Erches (Picardia, França) l'anarquista Louis Charles Armand Pinchon, conegut com Eugène Pinchon. Sos pares es deien Florentin Hippolyte Parfait Pinchon, fabricant de mitges calces, i Julien Albine Brunel, filadora. Es guanyava la vida fent mitges calces per a varius i teixits elàstics. Antic combatent de la Comuna, milità activament en el moviment anarquista. Eugène Pinchon va morir el 10 de novembre de 1906 al seu domicili de Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França).

***

Notícia sobre el processament de Jacques Zuida apareguda en el diari de Bordeus La Petite Gironde del 9 de gener de 1883

- Jacques Zuida: El 26 de juny de 1843 neix a Bischwiller (Alsàcia, França) l'anarquista Jacques Zuida. Era el fill primogènit d'una família jueva originària de Mannheim (Confederació Germànica; actualment Alemanya) i tal vegada abans dels Països Baixos. Sos pare es deien Isaac Zuida, draper, i Salomé Lehmann, i tingué dues germanes (Louise i Catherine). Lluità en el bàndol francès enquadrat en un «cos franc» durant la guerra francoprussiana. Es guanyava la vida com a obrer teixidor i abandonà Alsàcia amb la finalitat de conservar la nacionalitat francesa quan aquesta passà a formar part d'Alemanya. Arribà a la zona de Lió (Forez, Arpitània), on treballà a les fàbriques tèxtils. En 1872 optà per la nacionalitat francesa. En 1880 era membre del grup anarquista «Les Indignés» de Vienne (Delfinat, Occitània), animat per Pierre Martin, i col·laborà amb notes en els periòdics lionesos Le Droit Social i L'Étendard Révolutionnaire. També en 1880 era membre, amb altres companys, en representació dels cercles socialistes de Vienne, de la Comissió de la Cambra Sindical de la Indústria Llanera de Vienne. En 1881, amb Pierre Martin, era responsable de la correspondència de «Les Indignés» amb la Federació Revolucionària de l'Est (FRE) i també en fou secretari. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Cuvière de Vienne. Segons la policia, era soci de la societat cooperativa «La Fédération». Durant la primavera de 1882, amb altres companys (Jacques Ebersoldt, Charles Jourdy, Pierre Martin, Ennemond Monnet, Michel Sala, etc.), participà en la subscripció organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París (França) per a comprar un «revòlver d'honor» per a l'obrer Pierre Fournier, que havia disparat contra el seu patró a Roanne (Forez, Arpitània). En aquesta època estava subscrit al periòdic anarquista Le Révolté i va fer costat econòmic a Le Prolétaire. Va ser condemnat en dues ocasions per «rebel·lió als agents». A resultes de les violentes manifestacions mineres de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i els atemptats amb explosius lionesos d'octubre d'aquell any, es va veure implicat en l'anomenat «Procés dels 66». Aquest judici començà el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió i el 19 de gener d'aquell any va ser condemnat a 15 mesos de presó, a 200 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets cívics, civils i familiars. A començament de 1887 vivia al número 8 del carrer Cuvier de Lió i figurava com a «home d'acció» en un llista d'anarquistes de la policia de Vienne. Fins a 1893 el seu nom figurava regularment en els informes policíacs de les policies de Grenoble i de Vienne. En aquesta època regentava una taverna al número 47 del carrer Victor Faugier, lloc de reunió dels companys de Vienne. L'1 de gener de 1894, ben igual que molts anarquistes de Vienne, el seu domicili va ser escorcollat per la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de François Cadeaux publicada en el diari d'Épinal Le Mémorial des Vosges del 9 de maig de 1890

- François Cadeaux: El 26 de juny de 1862 neix al II Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista François Cadeaux –el seu llinatge citat sovint erròniament de diferents maneres (Cadeau, Cadot, etc.)–, conegut com Franciscque. Era fill natural de la modista Marie Cadeaux. Es guanyà la vida treballant de torner en fusta i d'ebenista. El 8 de desembre de 1883 va ser enviat a fer el servei militar al 3 Regiment d'Artilleria, però el 25 de setembre de 1884 va ser enviat a la reserva. El 4 d'octubre de 1877 ha ser condemnat a quatre anys de presó correccional per «vagabunderia»; el 9 de setembre de 1887 a cinc francs de multa per «cops»; el 5 d'octubre de 1888 a vuit dies de presó per «cops i ferides voluntàries»; i el 23 de gener de 1889 a dos dies de presó per «robatori». En 1890 era membre del grup «Les Libertaires» del I Districte de Lió. El 28 d'abril de 1890 va ser detingut quan fugia, amb la cara ensagnada, per la riba del Saona en direcció al barri lionès de Vaise. La policia sospitava que les ferides provenien d'una explosió resultant de la fabricació clandestina d'una bomba i el 2 de mai la policia descobrí un taller situat en una habitació del número 67 del Quai Pierre-Scize de Lió. Jutjat l'11 de juny de 1890 per aquest fet, el 29 de juliol va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Lió a dos anys de presó i a dos anys de prohibició de residència per «possessió de pólvora fulminant»; rebé el veredicte amb els crits de «Visca l'anarquia! Mort als lladres!». Arran d'aquesta condemna, un míting en el seu suport s'organitzà a Lió on parlaren Paul Bernard i Octave Jahn. El 29 de juliol de 1892 va ser posat en llibertat a la presó d'Ambrun (Provença, Occitània). L'agost de 1892 s'establí a Grenoble (Delfinat, Arpitània), on treballà per a un venedor de mobles. En aquesta època participà activament en reunions anarquistes i distribuint fullets i propaganda. El grup anarquista al que pertanyia es reunia al seu domicili, al número 4 del carrer Four. En aquesta època tenia com a companya la jornalera anarquista Elise James (Elise Juannes) i ambdós pertanyien al grup «Les Révoltés du Dauphiné». També formà part del grup «Les Antipatriotes de Grenoble» (Moisé Carré, Jean Gauthier, Charles Guinet, etc.). El 25 d'agost de 1893 va ser condemnat a un mes de presó per «ultratges i rebel·lió contra agents». El 12 d'octubre de 1893 la policia decomissà un balot adreçat al seu nom que contenia exemplars del manifest «Mémoires des homes du temps present» de Lev Tolstoi. El novembre de 1893 el seu domicili, ben igual que el d'altres anarquistes de Grenoble (Charles Guinet, Joseph Jourdan, etc.), va ser escorcollat i la policia trobà cartells de Le Père Peinard i de La Révolte. El seu nom figurava en un llistat de 16 anarquistes «molt perillosos» de Grenoble i estava considerat per la policia com el principal animador de l'anarquisme local. El 12 de desembre de 1893, perseguit per la policia correccional per ultratges cap el comissari de policia del II Districte –el 8 de desembre, durant l'enterrament del company Joseph Jourdan, havia injuriat violentament el comissari del II Districte en un discurs pronunciat al cementiri–, abandonà Grenoble abans de ser arrestat. Sembla que es refugià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). L'1 de gener de 1894, membre es trobava desaparegut, la policia escorcollà el seu domicili, al Cours Berria, ben igual que el d'altres companys (Moïse Carré, Charles Guinet, Pierre Alexandre Gauthier Lavigne, Lous Gay, Elise James, etc.). A finals de febrer de 1894 va ser detingut; jutjat, el 28 de febrer de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Grenoble a vuit mesos de presó per «ultratge a un magistrat» i en patí sis de tancament. L'abril de 1895 s'establí a Voiron (Delfinat, Arpitània). L'11 de maig de 1895 el comissari obrí un balot adreçat al seu nom que contenia 12 fullets editats pel periòdic anarquista La Révolte, entre ells Aux jeunes gens de Piotr Kropotkin, i va ser posat en vigilància especial. En 1897 va fer feina de firaire i després de fruiter a Cavalhon (Provença, Occitània), però retornà a Grenoble. L'estiu de 1898, en un míting socialista, copejà un militant socialista que, segons ell, havia intentat apallissar un dels companys, i va ser condemnat a dos dies de presó i a pagar les despeses judicials. En 1899 assistia a les xerrades anarquistes que se celebraven al cafè Chotard, al número 1 del carrer Ghenoise de Grenoble. En aquests anys patí nombroses condemnes i va perdre en diferents ocasions la feina per la seva militància. Un informe de la policia del 25 de gener de 1901 el qualificava de «fanfarró, però violent i home d'acció». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto d'Aristodemo Cavicchini conservada als arxius de la policia francesa

- Aristodemo Cavicchini: El 26 de juny de 1865 neix a Ostiglia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Aristodemo Cavicchini –el seu nom citat erròniament de diferents maneres (Cavichini, Cavacchini, etc.). Era fill de Teodosio Cavicchini i de Giudetta Rizzatti. Es guanyava la vida treballant de serraller mecànic. El 10 de febrer de 1894, juntament amb altres 12 anarquistes més, va ser expulsat de Suïssa per haver participat en una manifestació contra el consolat italià a Zúrich (Zúric, Suïssa). El 14 de febrer de 1894 es va decretar la seva expulsió de França, però aquesta mesura no li va ser notificada. En 1898 es trobava a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on va ser qualificat per la policia com a «individu força exaltat» i donat a parlaments subversius. L'agost de 1899 la policia assenyalà la seva brusca partida de Lausana (Vaud, Suïssa), on havia viscut a casa d'Eugénie Gouffon, al número 16 del carrer Deux Marchés, per anar a Bellegarde-sur-Valserine (Roine-Alps, Arpitània) i el setembre de 1899 s'instal·là a Lió (Arpitània). L'estiu de 1900 assistí, segons la policia, a les reunions del grup col·lectivista italià de Lió. El 19 de setembre de 1900 va ser detingut i tancat a Lió. En una carta a les autoritats franceses notificà que ell no havia entrat a França abans de 1899 i que per tant l'ordre d'expulsió de 1894 no tenia sentit; segons ell, en 1890 havia deixat Itàlia per anar a Bellinzona (Ticino, Suïssa), on residí fins a 1893, i després a Zúric, abans de passar a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà pel seu compte. També en aquesta carta de 1900 digué que des de feia set anys havia abandonat el moviment anarquista i s'havia afiliat al Partit Obrer Francès (POF), del qual podia mostrar les seves cartes d'adhesió. El 21 de setembre de 1900 va ser suspesa l'expulsió. L'octubre de 1900 desaparegué de Lió i retornà a Suïssa. El 19 de gener de 1904 va ser proposat per a la seva inscripció en el registre d'anarquistes («État Vert»). En 1925 va ser esborrat dels registre policíacs italians. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Aurèle Patorni

- Aurèle Patorni: El 26 de juny de 1880 neix al XI Districte de París (França) l'escriptor, periodista, pacifista, neomaltusià, militant i conferenciant llibertari Fernand Aurèle Patorni, també conegut com Morel Pato. Fill de família burgesa, sos pares es deien François Joseph Napoléon Patorni, capità de l'exèrcit, i Louise Legros. Després d'una formació encaminada a l'advocacia i d'exercir d'advocat al Tribunal d'Apel·lació, en acabar la Gran Guerra va muntar una llibreria als Champs-Élysées de París. Sensibilitzat pels problemes socials, va començar a participar en el moviment pacifista i llibertari, i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes, com ara Le Réfractaire, Le Clameur, La Patrie Humaine, L'Insurgé, L'Almanach de la Paix, La Revue Anarchiste, La Voix Libertaire, Le Libertaire, L'En Dehors, La France Active, entre d'altres. En aquests anys albergà al futur Ho Chi Minh. Militant de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres», des de finals dels anys vint, també va prendre part en el moviment neomaltusià i en el seu òrgan d'expressió, La Grande Réforme, editat per Eugène Humbert. Bon orador, va realitzar nombroses gires de conferències, com «La moral sexual racional contra les morals religiosa i burgesa». Com a escriptor va tenir certa anomenada literària amb obres com Le nouveau chemin (1913), Le carnet de Simplice. Notes intimes d'un embusqué (ca. 1919 i 2014), Mes contemporains dans mon herbier (1922), Le rire dans le cemetière (1932), Les fécondations criminelles (1934), Monsieur Zapp. L'homme qui gagne à la roulette (1941, amb Georges Normandy), etc. Va escriure també peces teatrals: La grande retape (1928), La rose de Saint-Just (1958); operetes: Le roi du pourboire; i poemes (L'amour c'est être deux, Le fou, Échappements libres, Constantin Tarantoul, Quelques poèmes à dire, etc.), cançons i cançons infantils, que sa companya Régina Julia Lucile Casadesus, pianista professional molt coneguda, va musicar; i amb qui s'havia casat el 21 de juny de 1906 al XI Districte de París i amb qui tingué un fill, Raphaël, en 1911. També va escriure, en els anys 30, relats de caire llicenciós en la revista Séduction. En 1936, amb Louis Lecoin, va col·laborar en SIA, òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per la qual cosa va ser condemnat, amb César Fauxbras, el juliol de 1939, per un article sobre la limitació de la natalitat aparegut en aquesta publicació. Arran de la Retirada de 1939, amb Emilienne Morin i Maurice Jacquier, realitzà una sèrie de mítings de SIA a París i a l'Illa de França per recaptar fons econòmics i ajuda per als refugiats espanyols internats als camps de concentració del sud de França. En aquesta època viva al número 112 de bulevard Malesherbes de París, domicili constantment vigilat per la policia, i militava en la Unió de la Joventut Proletària (UJP), organització fundada a començaments de 1939 sota l'ègida de la Unió Anarquista (UA). Després de la II Guerra Mundial va participar en Le Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA), en el periòdic de Louis Louvet Ce qu'il faut dire, en L'Homme et la Vie, de Manuel Devaldès, i en la revista de Louis Lecoin Défense de l'Homme. Va deixar escrites una mena de memòries: La debacle de «L'Élite». Souvenirs et commentaires (1885-1940) (1948). Aurèle Patroni va morir el 29 de desembre de 1955 –la nota marginal del seu registre de naixement cita erròniament el 25 de desembre com a data de defunció– a la Clínica Oudinot de París (França) d'una congestió cerebral sorgida arran d'una intervenció quirúrgica patida el mes anterior. Malauradament, el seu últim desig de ser incinerat no va ser respectat i fou enterrat el 2 de gener de 1956 al cementiri parisenc de Père-Lacaise amb cerimònia eclesiàstica. 

***

Taiji Yamaga

- Taiji Yamaga: El 26 de juny de 1892 neix a Kyoto (Kansai, Honshu, Japó) el militant anarcopacifista i esperantista Taiji Yamaga. Era fill de Zembei Yamaga, que en 1874 va crear la primera impremta de Kyoto i que, universalista a ultrança, dividia el seu temps entre la tipografia, el pinzell amb el qual confeccionava versos haiko i la vareta amb la qual ensenyava en una escola confuciana; la impremta finalment va fer fallida per mor que la conservadora societat japonesa s'estimava més els serveis dels tradicionals cal·lígrafs professionals. Amb 16 anys Taiji Yamaga es va instal·lar a Tòquio, on treballarà d'impressor i descobrirà l'anarquisme i l'esperanto, formant part de la Japana Esperantista Asocio (JEA, Associació Esperantista Japonesa), de la qual esdevindrà ràpidament secretari. En 1910, quan l'Estat japonès va intentar eradicar l'anarquisme, encara és molt jove i no figura en la llista de militants buscats per la policia i l'exèrcit, escapant així de la forca, i fugint de la repressió primer a Formosa i després a Xina. Instal·lat a Xangai a partir de juliol de 1913, va esdevenir col·laborador de l'anarcopacifista Shi Pho i del periòdic bilingüe xinès-esperanto Ming Sing / La Voco de la Popolo (La Veu del Poble), encarregant-se de la secció en esperanto. Va publicar La conquesta del pa, de Kropotkin –encara que va desaprovar durant la Gran Guerra les posicions bel·licistes del «Manifest dels Setze»–, i L'Evangeli de l'hora, de Paul Berthelot. Va tornar al Japó, on es va unir amb sa companya Mika, amb qui tindrà un fill i una filla. En 1919 va ser detingut, amb altres, per haver publicat clandestinament llibres de Kropotkin i de Kotoku a Tòquio. En 1927 va retornar amb Sanshirô Ishikawa a Xina, on va treballar en una fàbrica d'agulles de gramòfons; Xangai estava aleshores en plena efervescència revolucionària. Va fer de professor d'esperanto a la Universitat del Treball a partir d'agost de 1927 i va desenvolupar una intensa activitat llibertària que es palesa en la seva ingent correspondència. Les idees anarquistes i especialment el pensament kropotkià són aleshores presents a les grans ciutats xineses; però la presència de les tropes d'ocupació japoneses a Xina l'obliguen a deixar el continent per les Filipines, on treballarà com a redactor del periòdic Manila Nichi Shimbun, enfocat a la colònia japonesa exiliada a Manila durant la II Guerra Mundial. En aquell temps realitzarà el primer diccionari tagal-japonès. En acabar la guerra, va retornar al Japó, on prendrà part activa en el reviscolament de l'anarquisme i especialment en la creació el 12 de maig de 1946 de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ), i per les seves competències poliglotes en va ser designat secretari de Relacions Internacionals. També va ser secretari general de l'FAJ en nombroses ocasions i va col·laborar en el periòdic anarquista Heimin Shimbun, que apareixerà a partir del 15 de juliol de 1946, i en Kuro Hata, òrgan de l'FAJ escrit en «Hira Gana», sistema sil·làbic japonès escrit en ideogrames xinesos. En 1946 també va participar en la redacció de la revista esperantista Senstatano, que en esperanto significa «membre de cap Estat, apàtrida», que editaven en l'exili Víctor García i Eduardo Vivancos i que era l'òrgan d'expressió de la Federació Internacional de Joventuts Llibertàries. Com a militant pacifista i admirador de Gandhi, va participar activament en la War Resister's International (IWR, Internacional dels Resistents a la Guerra) i assistirà el desembre de 1960 al X Congrés de l'IWR a Gandhigram (Índia); també publicarà el periòdic japonès-esperanto Mondcivitano (Ciutadà del Món), òrgan de l'IWR. Admirador del filòsof xinès fundador del taoisme Lao Tse, escriurà un llibre divulgador de les seves doctrines i traduirà en 1957, després de tres intents, el Tao-Teking laotsià a l'esperanto. A partir de 1961 patirà una apoplexia que el deixarà mobilitzat, però així i tot, descartant el suïcidi, continuarà fins a la mort, el 6 de desembre de 1970 a Tòquio (Japó), propagant el moviment anarquista japonès.

***

Notícia de la detenció de Marceau Verdun apareguda en el diari parisenc Journal de Saint-Denis del 30 de setembre de 1933

- Marceau Verdun: El 26 de juny de 1893 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Marceau Verdun. Era Fill de François Verdun, ebenista, i d'Amélie Henriette Tardy, modista. Es guanyava la vida treballant com son pare d'ebenista. En 1913 va ser cridat a files, però s'ajornà la seva incorporació per feblesa. El 24 de juliol de 1915 es casà al XX Districte de París amb la joiera Ernestine Émilienne Toublant i en aquesta època viva al número 36 del carrer Terre Neuve. El 9 de setembre de 1915 va ser incorporat en els Serveis Auxiliars de l'Exèrcit i el 18 de març de 1916 va ser destinat a un taller de construcció a Lió (Arpitània). El 9 d'abril de 1918 va ser enviat als Serveis Auxiliars per «estrabisme de l'ull esquerre» i el 16 de gener de 1920 va ser llicenciat definitivament pels seus problemes oculars i altres malalties. El 8 d'abril de 1927 es divorcià al Tribunal Civil del Sena d'Ernestine Toublant. El 28 de setembre de 1933 va ser detingut, juntament amb François Maurice, per «estafa en l'ajuda de l'atur»; jutjat per aquest fet, el 20 de gener de 1934 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó, amb llibertat provisional. En aquesta època vivia al número 26 de l'avinguda Georges-Ducerf de Drancy (Illa de França, França). En 1938 vivia al número 4 del carrer Prairies del XX Districte de París. Militant anarquista, el 15 de setembre de 1938 va ser detingut en un escorcoll efectuat a la seu del periòdic Le Libertaire. El 21 d'octubre de 1941 es casà al XX Districte de París amb la venedora parisenca Eva Poliatchek i en aquesta època vivia al número 10 de carrer Repos. El 13 de desembre de 1946 es divorcià al Tribunal Civil del Sena d'Eva Poliatchek. El 3 de juny de 1958 es casà al XX Districte de París amb la mestra Renée Pérard. Marceau Verdun va morir el 19 de juliol de 1960 al seu domicili, al número 111 de l'avinguda Maurice-Berteaux, de Sartrouville (Illa de França, França).

***

Necrològica de Marcel Rénot apareguda en la revista parisenca Cahiers de l'Humanisme Libertaire de juliol-agost de 1973

- Marcel Rénot: El 26 de juny de 1896 neix a l'XI Districte de París (França) l'artista pintor socialista, i després anarquista, Marcel Léon Koppès, més conegut com Marcel Rénot. Era fill de Nicolas Eugène Koppès, mecànic, i de Joséphine Burgy, florista. En 1915 es guanyava la vida treballant de torner mecànic i vivia al número 42 del carrer Cîteaux del XII Districte de París; posteriorment es titulà d'infermer i de massatgista. El 13 d'abril de 1915 va ser integrat en la 2 Companyia del 39 Regiment d'Artilleria i destinat a la Societat Francesa de Municions de Caça. El 22 de juny de 1916 passà al 60 Regiment d'Artilleria, l'1 d'abril de 1918 al 178 Regiment d'Artilleria i el 23 de maig de 1918 va ser llicenciat. A resultes d'un accident, se li va amputar una cama. De ben jove començà a militar en les Joventuts Socialistes, però esdevingué anarquista individualista. Com a artista pintor, s'especialitzà en bodegons, flors i il·lustracions, des de 1922 exposà al Saló dels Independents i a finals dels anys vint al Saló de Tardor, del qual era societari. El 8 d'agost de 1925 es casà a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) amb Hélène Rouby-Lassalle, de qui es va divorciar. Després de la II Guerra Mundial formà part la Federació Anarquista (FA) del XIV Districte de París. El maig de 1946 apadrinà el cantautor Georges Brassens, habitual del seu taller de Montparnasse, en la seva introducció en la FA. El 7 d'agost de 1948 es casà al VI Districte de París amb l'assistenta social Germaine Marie Augustine Vincens, i van ser testimonis el pintor Georges Muller i el seu amic Georges Brassens. En aquesta època vivia al número 49 del carrer Vaugirard de París. En els anys cinquanta fou membre del Grup Socialista Llibertari (GSL), encapçalat per Gaston Leval. Entre 1950 i 1968 col·laborà en Countre-Courant, entre 1955 i 1963 en Les Cahiers du Socialisme Libertaire i entre 1963 i 1976 en Les Cahiers de l'Humanisme Libertaire. Animador del «Foyer Individualista d'Études Sociales» (Llar Individualista d'Estudis Socials), en 1968 era vicepresident de «Les Amis de Han Ryner» i col·laborà en Cahiers dels Amis de Han Ryner. El seu últim domicili va ser al número 46 de l'avinguda de la République de Choisy-le-Roi (Illa de França, França). Marcel Rénot va morir el 29 d'agost de 1973 a l'Hospital Charles-Foix d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Necrològica d'Alejandro Rodríguez Ruiz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de juny de 1979

- Alejandro Rodríguez Ruiz: El 26 de juny de 1901 neix a Sésamo (Vega de Espinareda, Lleó, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Burgos (Castella, Espanya)– l'anarcosindicalista Alejandro Rodríguez Ruiz. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà de cambrer de cafè i milità en la Secció de Cambres del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració, però una familiars aconseguiren que pogués sortir per a treballar en un bar a les rodalies de Marsella. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Marsella de la CNT i durant les assemblees, conferències i sortides campestres sovint feia de barman i de fotògraf, una de les seves passions. Alejandro Rodríguez Ruiz va morir el 30 de maig de 1979 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Louis Estève (1936)

- Louis Estève: El 26 de juny de 1903 neix a Montels (Llenguadoc, Occitània) el militant sindicalista i anarquista Paul Louis Joseph Estève. Sos pares es deien Baptiste Joseph Étienne Estève, pastor, i Marie Lauret. Després de fer els estudis primaris, amb 13 anys esdevingué obrer agrícola. En 1917 s'entusiasmà, com gran part dels seus companys, por la Revolució russa i en 1919 s'adherí al «Partit Comunista. Secció Francesa de la Internacional Comunista» de Raymond Péricat. Aviat, però trencà amb les idees comunistes després de llegir fullets anarquistes on es denunciava la repressió a la Rússia soviètica. A començament dels anys vint s'instal·là a París, a casa de Pierre Albert, secretari del sindicat de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). A París aprengué l'ofici de paleta i d'enguixador, treballant a les obres del metro de la mà de Pierre Albert. En aquesta època milità en la Unió Anarquista (UA), de la qual esdevingué secretari, i va fer permanències als locals de Le Libertaire. Ben relacionat amb els anarquistes russos i ucraïnesos, però també amb els búlgars i romanesos, exiliats a París, a partir de 1926 fou partidari de les tesis «neobolxevics» de Nestor Makhno i de Piotr Arschinov –«Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris», també coneguda com «Plataforma d'Arshinov». A finals dels anys vint retornà a Coursan, on visqué amb sos pares i treballà de paleta. Ben aviat va esdevenir l'ànima del grup anarquista local, compost sobretot per jornalers agrícoles francesos i espanyols, que s'havia format cap al 1925. Va ser nomenat secretari de la Federació del Llenguadoc de l'UA, constituït el novembre de 1926 durant el congrés de Tolosa de Llenguadoc, amb el suport d'un dels principals militants de Narbona, André Daunis, i també fou membre del secretariat nacional de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Va dimitir com a secretari després del congrés de París d'abril de 1930, que determinà la victòria dels «sintetitzadors» sobre els «plataformistes» dels quals Estève formava part. En 1931 era l'administrador del Bulletin mensuel de la minorité de l'UACR, òrgan de la minoria «plataformista» i sota la direcció de Lucile Pelletier. La Federació del Llenguadoc era majoritàriament «plataformista», fet pel qual va ser exclosa de l'UA entre octubre de 1931 i juliol de 1933. El 27 d'agost de 1932 es casà a Narbona (Llenguadoc, Occitània) amb Eugénie Cécile Rastouil. En 1934 era el secretari del grup de l'UACR de Coursan. Durant les vagues de 1936 va ser membre de la Construcció Confederada de Narbona. Quan la Revolució espanyola, fou un dels responsables del Comitè França-Espanya de Narbona, ajudant a passar municions, armes i avions desmuntats per la frontera. Militant actiu de la Confederació General del Treball (CGT) i de la Borsa del Treball, unificà i coordinà, fins a les jornades de maig de 1937, l'ajuda humanitària i militar a la Revolució espanyola entre comunistes, sindicalistes i anarquistes a la zona de Narbona. Quan esclata la II Guerra Mundial, per les seves idees pacifistes i antifeixistes, va ser detingut i internat a Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França) i, amb André Daunis, va ser internat del 20 de setembre al 15 d'octubre de 1941 al camp de Sant Sulpici (Migdia-Pirineus, Occitània), pel governament de Vichy. Un cop lliure, entrà a formar part d'un important grup de la resistència de Narbona unificat per Élie Sernet. Durant l'Ocupació, la família Estève amagà durant mesos un responsable de la Confederació Nacional del Treball (CNT) activament buscat per la Milícia, la Gestapo i els agents franquistes. Després de la guerra va ser secretari de la XI Regió de la Federació Anarquista (FA) de Narbona. En 1950 fou un dels creadors, amb Georges Fontenis, del grup anarcocomunista «Organisation Pensée Bataille» (OPB) i secretari del grup de Narbona. En 1953 participa en les vagues dels obrers de la construcció que duraren mesos. Durant els anys cinquanta va col·laborar en Combat Paysan i Le Libertaire, entre altres publicacions, i va ser membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual serà secretari regional fins al 1957. També va ser militant en aquesta època de la Confederació General del Treball - Força Obrera (CGT-FO). Després de la dissolució de l'FCL en 1957, es va adherir al Partit Socialista Unificat (PSU) de Narbona. En 1972 s'afilià al Partit Socialista Francès (PSF). Un cop jubilat, esdevingué assessor de la CGT. Louis Estève va morir l'11 d'octubre de 1987 al seu domicili de Narbona (Llenguadoc, Occitània).

***

Cristòfol Pons Tortella fotografiat per Oscar Bertola (1996)

- Cristòfol Pons Tortella: El 26 de juny de 1907 neix a Ciutadella (Menorca, Illes Balears) l'anarquista i anarcosindicalista Cristòfol Pelai Pons Tortella, conegut com El Rubio o Tòfol. Sos pares es deien Cristòfol Pons Bagur, tinent de l'exèrcit retirat, i Matilde Tortella Paris. Obligat per sa família, estudià al seminari, però ben aviat l'abandonà i en 1920 va ser enviat a Cuba on tenia familiars. A l'illa caribenya se li va intentar fer un «home de profit», però el seu esperit aventurer l'allunyà dels negocis familiars. Entrà en contacte amb el grup del bandejat Potomacho, que vivia al marge de la llei a les muntanyes cubanes, i gràcies a ell conegué el destacat militant anarquista Domingo Miguel González (Domingo Germinal), que el va introduir en el pensament llibertari a través de la lectura. En 1927 retornà a Ciutadella, milità en el moviment anarcosindicalista menorquí i fou nomenat secretari de la Federació Obrera de la localitat. Entre 1932 i 1936 visqué a Palma (Mallorca, Illes Balears) fent de sabater i formant part del sector anarcosindicalista de la Societat de Sabaters «La Igualtat», de la qual fou president. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera, que dirigí un temps, i en el qual també va escriure el seu amic Domingo Germinal. Durant la vaga general de novembre de 1933 encapçalà el Comitè de Vaga i el 21 de novembre, durant una manifestació, va ser ferit en un enfrontament amb la força pública produït en ple carrer Sant Miquel de Palma. Membre dels grups de defensa confederal, intentà un atemptat contra la vida de Francisco Franco Bahamonde, aleshores comandant militar de les Illes Balears, a les portes de la Seu, però no es portà a terme perquè en el moment just es creuà un infant. A finals de 1934 participà en la fundació de l'Ateneu de Divulgació Social «La Llibertat» al barri de la Soledat de Palma, del qual va ser nomenat vicepresident. L'1 de desembre de 1935 presidí el míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Teatre Balear de Palma després de dos anys sense que el sindicat anarcosindicalista illenc fes actes públics. Des de març de 1936 es trobava a Barcelona (Catalunya) i participà en les lluites de carrer de juliol d'aquell any arran de l'aixecament feixista. Durant aquells dies, amb cinc companys (Antoni Gelabert, Justo Donoso, Cresencio Sáez, Mateu i Francisco Sansano Navarro), creà a Barcelona el grupet anarquista «19 de juliol». L'agost de 1936 participà, amb sos companys del «19 de juliol», molt activament en l'organització l'expedició republicana de reconquista de Mallorca encapçalada pel capità Alberto Bayo Giroud i durant l'ocupació d'Eivissa edità, amb Justo Donoso, Àngel Palerm Vich i A. G. Gilabert, l'edició eivissenca de Cultura Obrera que sortí a partir del 10 d'agost. Va ser nomenat representant de l'anarquista Columna «Roja i Negra» davant l'Estat Major de Bayo, jugant un paper important en el desembarcament de Portocristo. Després de la desfeta d'aquest intent de reconquista retornà a Barcelona, participà en l'experiència col·lectivitzadora i el 30 d'octubre de 1936 fou nomenat comissari del Ram de la Pell, encarregat de les indústries socialitzades d'aquest sector, de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. Durant els fets de «Maig del 1937» lluità als carrers. Després de la guerra creuà els Pirineus. Durant l'ocupació nazi va fer d'enllaç fronterer pirinenc dels grups guerrillers alhora que treballava de llenyataire en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). A Pau (Aquitània, Occitània), regentà una tenda, la rebotiga de la qual serví per fer reunions i conspiracions antifranquistes; amb suport logístic (abastar els grups, falsificar documents, subornar gendarmes, etc.) ajudà la guerrilla llibertària, sobretot la dels germans Sabaté Llopart. En morir el dictador Franco retornà a Mallorca i s'establí en una barraca de pescadors abandonada a s'Estanyol (Llucmajor, Mallorca) la qual va adobar i va fer habitable. Participà en la reconstrucció confederal a Mallorca i a partir de 1988 formà part de l'Ateneu Llibertari Estel Negre. En aquests anys va fer continus viatges a Andorra, on vivien ses filles, i a França. Va fer un viatge a Cuba per rememorar les seves aventures juvenils. Cristòfol Pons Tortella va morir el 15 d'abril de 1998 a Llorts (Ordino, Principal d'Andorra) i va ser enterrat en aquesta població. El 24 d'abril de 1999 l'Ateneu Llibertari Estel Negre li reté un sentit homenatge al seu local.

Cristòfol Pons Tortella (1907-1998)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 25 de juny

Esdeveniments

Capçalera de La Tribune Libre

- Surt La Tribune Libre: El 25 de juny de 1896 surt a Charleroi (Pennsilvània, EUA) el primer número del setmanari La Tribune Libre. Organe hebdomadaire des travailleurs de langue française. A partir del 17 de novembre de 1898 portarà el subtítol «Òrgan socialista llibertari». Era continuació de L'Ami des ouvriers (1894-1896). Editat per Louis Lambert, el redactor en cap de la publicació va ser Louis Goaziou i Joseph Godissart s'encarregà de l'administració econòmica i de gestionar els anuncis comercials, nombrosos a partir de febrer de 1898. Molts d'articles es van publicar sense signar. Trobem articles d'A. Agresti, Raymond Bachmann, Étienne Barthelot, Henri Beaulieu (Henri Beylie), J. Buset, Joseph Charles, Henri Gauche (René Chaughi), Pierre Comont, Victor Compas, Édouard David, Robert Depalme, Fernand Després (A. Desbois), Ferdinand Domela Nieuwenhuis, A. Dooms, Adrien Dors, Gaston Dubois-Desaulle, A. Foubert, V. Fouquet, Louis Goaziou, Joseph Godissart, Urbain Gohier, Emma Goldman, Pietro Gori, J. Gueulette, B. Guinaudeau, Théodore Jean, Jean Julien, Adolphe Lambert, Louis Lambert, A. Letoquart, Charles Levy, Francesco Saverio Merlino, David Mikol, F. Moriaucourt, K. Ogier, R. Panier, Jules Quasimont, Élisée Reclus, Léo Sivasty, Lev Tolstoi, Henri Zisly, etc. Publicà per lliuraments el fulletó Souvenirs d'un communard, d'A. Agresti. En publicà al menys 180 números, l'últim el 14 d'agost de 1900.

***

Portada d'un número de Tierra y Libertad

- Surt Tierra y Libertad: El 25 de juny de 1944 surt a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Tierra y Libertad, publicació dels anarquistes espanyols a Mèxic. Fou fundat per Hermilio Alonso, Marcos Alcón, Domingo Rojas i Cano Ruiz, i va ser dirigit successivament per Cano Ruiz, Floreal Ocaña, Severino Campos, Guilarte, Adolfo Hernández, Ismael Viadiu, José Viadiu i Guilarte, de bell nou. Comptà amb la intensa col·laboració de Liberto Callejas, que s'encarregà dels editorials fins a la seva mort. En passar els anys reduí el seu format i prengué un caire més intemporal i americanista. Hi van col·laborar Alaiz, Alberola, Andrade, Baciu, Borghi, Severino Campos, Carbó, Carpio, Carranza, Carsí, Costa Iscar, Figola, Fresneda, Iniesta, Lazarte, Lladó, Magriñá, Nettlau, Ocaña Sánchez, Pacheco, Papiol, Pérez Gaona, Pintado, Ródenas, Samblancat, Solano Palacio, Vallina, Vargas, Villar, Viñuales, etc. En sortiren 408 números fins al desembre de 1978, any que deixà de publicar-se.

Naixements

Foto policíaca de Jean-Mathias Hourt (4 de març de 1894)

- Jean-Mathias Hourt: El 25 de juny de 1859 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Jean-Mathias Hourt. Sos pares es deien Henri Hourt, boter, i Marie Schmitz. El 31 de desembre de 1887 es casà a Reims amb la teixidora Anne Fricker, vídua de Charles Joseph Alexandre, i en aquesta època vivia al número 22 del carrer Carmélites de Reims. Instal·lat a París (França), es guanyava la vida com a fuster ebenista i realitzà una intensa propaganda anarquista als tallers on feia feina. Mantingué correspondència amb anarquistes de Reims i el 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia. A principis de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb una quinzena de companys parisencs, en les grans agafades antianarquistes de l'època. El 3 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del número 3 del carrer Chemin Vert de Cité Joli sota l'acusació de pertinença a «associació criminal»; fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, el 10 de març d'aquell any va ser posat en llibertat i el seu cas va ser finalment sobresegut. El 25 d'octubre de 1894 el prefecte de Policia el qualificà de «partidari de la propaganda pel fet» i com a actiu propagandista anarquista als tallers parisencs on treballava. En aquesta època militava en els grups anarquistes dels ravals de l'est de París, especialment en el Grup Abstencionista de Montreuil (Illa de França, França). En aquesta època mantingué estrets contactes amb destacats anarquistes (Anceaux, André Bligny, Gustave Leboucher, etc.). El seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i en aquesta època vivia al número 67 del carrer Avron. El 31 de desembre de 1896 va se qualificat com a «perillós» i es buscava el seu domicili. El 19 de maig de 1897 vivia a Vitry-le-François (Xampanya-Ardenes, França) i treballava de fuster. El 18 de novembre de 1897 es va divorciar d'Anne Fricker. Cap el gener de 1898 abandonà Vitry-le-François i retornà a París. En 1901 vivia al número 18 del carrer de l'Église de Montreuil. El seu últim domicili fou al número 14 de Cité Guénot. Jean-Mathias Hourt va morir el 16 de juliol de 1910 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

***

Bernhard Kampffmeyer

- Bernhard Kampffmeyer: El 25 de juny de 1867 neix a Berlín (Imperi Alemany; actualment Alemanya) el periodista i escriptor anarquista kropotkià Wilhelm Theodor Bernhard Kampffmeyer. Fill d'una família de classe mitjana alta liberal, era fill de Johann Georg Eusebius Theodor Kampffmeyer, llibreter i antiquari, i de Marie Emilie Schmidt, i tingué tres germans (Martin, Theodor i Albert) i dues germanes (Auguste i Anna). Participà activament en el moviment obrer i en el moviment «Lebensreform» (Reforma de la Vida), moviment de reforma social sorgit a Alemanya i Suïssa crític amb la industrialització, el materialisme i la urbanització, tot reivindicant el naturisme. Integrat, juntament amb son germà Paul Kampffmeyer, en el moviment cultural «Freie Volksbühne» (Teatre Popular Lliure), ambdós reivindicaren en els seus articles el sindicalisme i l'anarquisme. Amb son germà Paul Kampffmeyer, amb qui visqué un temps al barri de Friedrichshagen, al districte de Treptow-Köpenick del sud-est de Berlín, i altres destacats intel·lectuals (Lou Andreas-Salomé, Max Baginski, Wilhelm Bölsche, Fidus, Knut Hamsun, Henrich Hart, Julius Hart, Gerhart Hauptmann, Gustav Landauer, Erich Mühsam, Wilhelm Spohr, Frank Wedekind, Bruno Wille, etc.), molts d'ells anarquistes, va ser membre del bohemi «Cercle de Poetes de Friedrichshagen» i, a partir de 1890, la casa dels germans Kampffmyer a Friedrichshagen va ser un dels llocs de reunió habitual del grup, hi vivint un temps de lloguer la parella Wilhelm i Adele Bölsche. L'octubre de 1892 fundà, amb Wilhelm Bölsche, Paul Kampffmeyer, Gustav Landauer, Fritz Mauthner i Bruno Wille, el «Neue Freie Volksbühne» (Nou Teatre Popular Lliure). Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 assistí com a membre de la delegació de Suïssa, amb destacats anarquistes (Christian Cornélissen, Paul Delesalle, Pietro Gori, Gustav Landauer, Errico Malatesta, Domela Nieuwenhuis, Fernand Pelloutier, Gennaro Petraroja, Rudolf Rocker, etc.), al Congrés Internacional Obrer Socialista celebrat a Londres (Anglaterra), però els socialistes marxistes van votar majoritàriament una moció segons la qual s'exigia el reconeixement i la necessitat de l'acció política (legislativa i parlamentària) i es va concloure amb l'exclusió definitiva dels anarquistes, entre ells ell, i dels socialistes antiparlamentaris en els futurs congressos. Visqué un temps a París (França), on va fer una gran amistat amb destacats anarquistes, com ara Alexander Cohen, Félix Fénéon, Élisée Reclus i Rudolf Rocker. Amb la intenció de millorar les condicions de vida i d'habitatges del proletariat, s'implicà en la Deutsche-Gartenstadt-Gesellschaft (DGG, Societat Alemanya de la Ciutat-Jardí), creada en 1902 a partir de la comuna artística anarquista «Neue Gemeinschaft» (Nova Comunitat), i de la qual va ser membre fundador i president uns anys a partir de 1906, en morir Heinrich Hart. La DGG va ser una de les primeres cooperatives de construcció alemanyes compromesa amb els ideals del moviment de les ciutats-jardins britàniques, i a més d'ell, van ser membres de la seva executiva Albert Kohn, Adolf Otto i Hermann Salomon. En 1909, amb son cosí Hans Kampffmeyer, un dels arquitectes del projecte, dirigí un viatge de la DGG a Anglaterra amb la intenció de veure les ciutats-jardins més importants. En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Gustav Landauer i amb aquest intentà recaptar fons per a promoure la candidatura de Piotr Kropotkin al Premi Nobel de la Pau. El 19 de gener de 1918 pronuncià la conferència Von der Gartenvorstadt zur Gartenstadt (Del suburbi-jardí a la ciutat-jardí) durant la XV Reunió General de la DGG. En els anys vint va ser secretari de l'historiador anarquista Max Nettlau, que ja havia ajudat a finals de segle en les seves edicions del grup anarquista londinenc Freedom, i mantingué amistat amb Walter Benjamin. El març de 1921 col·laborà en el número especial de Les Temps Nouveaux consagrat a Pietr Kropotkin. Com a director de la DGG, entre el 13 i el 27 de juliol de 1932 dirigí un viatge d'estudis a Suïssa amb els participants de la Conferència Internacional sobre Treball Social, organitzada per l'Associació Internacional de l'Habitatge (AIH). Mantingué unes relacions molt complicades amb el govern nazi, però continuà dirigint la DGG fins a la seva dissolució en 1937. Durant sa vida col·laborà en diverses publicacions periòdiques (Der Arme Teufel, Freedom, Gartenstadt, Lichtstrahlen, Der Sozialist, Sozialistische Monatshefte, The Torch, La Vie Urbaine, etc.). Amic i seguidor de Piotr Kropotkin, traduí per primer cop a l'alemany diverses obres seves. Entre els seus assaigs podem destacar Die englische Gartenstadtbewegung (1903), Zur Gartenstadbewegung (1905), Gartenstadt und Landeskultur (1906), Von der Kleinstadt zur Gartenstadt (1907), Zur Gartenstadtbewegung in Deutschland (1907), Von der Gartenvorstadt zur Gartenstadt (1918), etc. Bernhard Kampffmeyer va morir el 21 d'abril de 1942 a Bergisch Gladbach (Westfàlia, Reich Alemany; actualment Alemanya).

***

Maurice Lime a les fàbriques Renault (1930)

- Maurice Lime: El 25 de juny de 1905 neix a Montigny-lès-Metz (Alsàcia-Lorena, Imperi Alemany; actualment Lorena, França) l'escriptor i militant anarquista i sindicalista, i després comunista i col·laboracionista, Antoine Maurice Kirsch, més conegut com Maurice Lime, i que també va fer servir el pseudònim Victor Kronstadt. Era fill de Nicolas Kirsch, conductor de locomotora, i de Léontine Mettelin, modista. Després de fer l'escola primària, en 1919 entrà d'aprenent mecànic a la fàbrica siderúrgica de Gandrange-Rombas de Rombas (Lorena, França) i s'integrà en el moviment anarquista. Durant aquest aprenentatge s'afilià a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), on son germà Marcel Kirsch era membre destacat. En 1923 va ser acomiadat de les acereries de Rombas per la seva militància. Sense feina, el juny de 1923 s'allista a la Marina Nacional i esdevingué contramestre mecànic a bord d'un submarí. El juny de 1926 va ser desmobilitzat i entrà a treballar en diferents llocs. En 1926 s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de l'Internacional Comunista (PC-SFIC) i esdevingué secretari de cèl·lula. En 1927 s'instal·là a la regió parisenca. El 24 de març de 1929 assistí, vestit amb el seu vell uniforme de la Marina, al Congrés Regional del PC celebrat a la Sala Reflut de Clichy (Illa de França, França), que va ser interrompuda per una violenta baralla amb agents de policia i en la qual resultà ferit de mort el brigadier de policia Reslou; ferit ell també en la batussa, va ser detingut i jutjat el 5 de juny de 1929 pel IX Tribunal Correccional i condemnat a 100 francs de multa i a un any de presó, pena de la qual en purga set mesos i que aprofità per conrear-se. El maig de 1929, aleshores tancat a la presó parisenca de La Santé, va ser presentat com a candidat comunista a les eleccions municipals per al XIII Districte de París. El 19 de juny de 1929 el Socors Roig Internacional (SRI) organitzà un míting en el seu suport celebrat al Cinema des Bosquets de París i on intervingueren els comunistes Barbecot, Felix, Guyot i  Daniel Renoult. Després d'una militància activa i de ser acomiadat per aquest motiu de diferents feines, el novembre de 1931 entrà de matricer al taller de fabricació de comptadors d'aigua i d'electricitat de la Companyia de Comptadors de Montrouge (Illa de França, França). En 1935 publicà Pays conquis, on explicà la seva joventut a la Lorena, i gràcies a aquesta edició l'octubre d'aquell any conegué l'escriptor André Gide, amb qui mantingué correspondència durant 15 anys. Des de 1930 s'havia oposat durament a la línia del PC i en 1936 en va ser expulsat perquè havia mostrat les seves protestes contra els «Processos de Moscou». En 1936 col·laborà en L'Humanité i en Regards i va ser un dels guionistes de la pel·lícula La vie est à nous, de Jean Renoir, dissenyada per a la companya electoral del Front Popular, però que no aconseguí l'autorització administrativa per a la seva difusió a les sales de cinema. En 1936, també, va ser membre del comitè d'organització de la commemoració del centenari de la mort de Claude Joseph Rouget de Lisle. Membre de l'Associació Internacional d'Escriptors per la Defensa de la Cultura (AIEDC), el 17 de març de 1936 va ser un dels oradors, amb altres destacats intel·lectuals (Louis Aragon, André Billy, Jean-Richard Bloch, Roger Caillois, Jean Cassou, Benjamin Cremieux, Ilià Ehrenburg, René Lalou, André Malraux, Léon Moussinac, etc.), de la vetllada literària «Le realisme socialiste pour et contre», celebrada a la Gran Sala de la Mutualité de París, organitzada per l'AIEDC. El juny de 1936 s'adherí al parafeixista Partit Popular Francès (PPF) de Jacques Doriot. El març de 1938, per mor de l'hostilitat dels comunistes, abandonà la feina a la Companyia de Comptadors i entrà, sota el nom d'Antoine Kirsch, en la Cooperativa de Producció de l'Associació d'Obrers en Instruments de Precisió (AOIP). El març de 1939 es casà amb la barretaire de senyores Suzanne Émelie Monjauvis, germana del sindicalista i diputat comunista Lucien Monjauvis (Montgeau). El 26 de març de 1939, com a secretari federal de la Federació de Sindicats de Miners, es reuní amb una representació dels miners dels departaments de l'Est francès.  Amb l'esclat de la II Guerra Mundial, com a «obrer de destí especial», i després de ser declarat «objector de consciència», no va ser mobilitzat. Esdevingué soci de l'AOIP i en va ser nomenat secretari del consell d'administració. En 1942 en dimití i treballà com a intèrpret tècnic en un dipòsit de peces d'automòbil a París. Sempre membre del col·laboracionista PPF, fugí cap a Lorena quan París va ser alliberat per les tropes aliades, acompanyant com a intèrpret els dirigents del PPF en la seva fugida cap a l'Alemanya nazi. Després de la mort de Jacques Doriot, passà, amb el passaport de l'antic company de l'AOIP François Paquier, que s'havia suïcidat, a Suïssa, però va ser detingut, el setembre de 1945 extradit i tancat a la presó de Fresnes (Illa de França, França). Jutjat, va ser condemnat a cinc anys d'«indignitat nacional», condemna simbòlica, ja que des de la sentènica pel cas de Clichy estava privat dels drets civils a perpetuïtat. Reprengué la seva feina de matricer, però posteriorment treballà en diferents feines, entre elles de professor en un col·legi tècnic, fins que esdevingué corrector d'impremta. En 1949 col·laborà en Faubourgs. Cahiers trimestriels de culture et d'expression populaire. En 1953 publicà Aprés l'boulot. Cahiers mensuals de littérature ouvrière, que era un suplement cultural de La Révolution Prolétarienne, en el qual col·laboraren destacats intel·lectuals (René Bonnet, André Gide, A. Milet, Henry Poulaille, etc.), i del qual sortiren 11 números fins al novembre de 1956. En 1962 va fer costat, amb altres intel·lectuals, la vaga de fam de tres setmanes de Louis Lecoin pel dret a l'objecció de consciència. Durant la tardor de 1969 cosignà amb altres companys (Alphonse Barbé, Emile Beauchet, Pierre-Valentin Berthier, Léo Campion, Bernard Clavel, René Dumont, Jeanne Humbert, Théodore Monod, Henry Poulaille, Michel Ragon i Jean Rostand) una protesta contra les celebracions oficials previstes per al bicentenari de Napoleó. En 1972 entrà com a membre del comitè de l'associació «Les Amis d'Henry Poulaille et de la litterature d'expressión populaire», que s'havia fundat el 17 de setembre d'aquell any. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions esquerranes i llibertàries, com ara Defense de l'Homme, L'Homme Libre, Liberté, Le Musée du Soir, Le Réfractaire, La Révolution Prolétarienne, etc. Encara que militant sindicalista, cada vegada els interessos literaris van ser predominants. Entre les seves novel·les podem destacar Cellule 18 14e rayon (1941), Les belles journées (1949), Le caïd du bord (1952), Métro, place des fêtes (1960) i La maire du palais (1964); i entre els seus assaigs Marxisme et dialèctiques. Réponse à Staline (1947, sota el pseudònim Victor Kronstadt), Gide, tel je l'ai connu (1952), Les sindicats américains dans un tournant (1966), La société des loisirs, du «Droit à la paresse» de Paul Lafargue aux «40 000 heures» de Jean Fourastié (1968) i Structuralisme, dialectique et technocratie (1969). En 1975 publicà la seva autobiografia novel·lada Les risques de la sincérité ou la petite histoire rejoint la grande. Després de viure a Courcouronnes (Illa de França, França) es retirà a Ablon-sur-Seine. Maurice Lime va morir el 19 de febrer de 1998 a la Residència de la Tercera Edat «Henri Laire» d'Ablon-sur-Seine (Illa de França, França). Correspondència seva es troba dipositada a «La Contemporaine» de la Universitat París-Nanterre i a l'Humathèque Condorcet d'Aubervilliers (Illa de França, França).

Maurice Lime (1905-1998)

***

Joaquina Dorado al seu despatx (Barcelona, 2008). Foto de l'Associació per la Cultura i la Memòria de Catalunya (ACMe)

- Joaquina Dorado Pita: El 25 de juny de 1917 neix al barri de pescadors de Santa Lucía i Monelos de la Corunya (La Corunya, Galícia) la militant anarquista i anarcosindicalista Joaquina Dorado Pita, que va fer servir el nom de Maria en la clandestinitat. Sos pares es deien Joaquín Dorado Cal, estudiant i després caixer viatjant, i María Pita Alonso. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, sa família emigrà Catalunya. A Barcelona aprengué l'ofici de tapissera i d’envernissadora i el mateix 1934 s'afilià la Sindicat de la Fusta i de la Decoració de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb féu una gran amistat amb Eduard Pons Prades. El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista i formà part del Comitè de Defensa del barri barceloní del Centre. Més tard s'integrà en les Joventuts Llibertàries del Poble Sec. Durant els «Fets de Maig de 1937» s'oposà a l'estalinisme com a membre del grup «Luz y Cultura». Quan les Joventuts Llibertàries del Poble Sec quedaren fora de la llei, passaren a ser Joventuts Llibertàries de la Fusta Socialitzada, de les quals fou secretària. En 1936 havia entrat com a ser secretària del fuster Manuel Hernández, president del Consell Econòmic de la Indústria de la Fusta Socialitzada, el qual substituí en el càrrec a partir de 1938 quan aquest marxà al front. Caiguda Barcelona, el febrer de 1939 passà a França i fou internada al camp de Briançon, d'on fugí. Amb l'ajuda del botànic anarquista Paul Reclus, s'instal·là a Montpeller i més tard a Tolosa de Llenguadoc, on participà activament en la reconstrucció del Sindicat de la Fusta, formant part de la seva Comissió Coordinadora. Durant la guerra fou internada en dos camps de concentració. Després de la celebració del Congrés de París i un cop reorganitzades les Joventuts Llibertàries, entrà a formar part del grup «Tres de Maig», amb Liberto Sarrau i Raúl Carballeira, entre d'altres. L'agost de 1946, com a membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), passà clandestinament a la Península per intervenir en nombroses accions antifranquistes i en la distribució de l'òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) Ruta, juntament amb son company Liberto Sarrau, fins a la detenció d'ambdós el 24 de febrer de 1948. Passà 18 dies al calabossos de la Direcció Superior de la barcelonina Via Laietana, on fou torturada pel comissari Polo. El 15 de març de 1948 ingressà a la presó provincial de Les Corts, on coincidí amb altres companyes llibertàries (Rosa Mateu, Francesca Avellanet, Antonia Martínez, etc.). Jutjada i condemnada a 15 anys de presó per «auxili a la rebel·lió», sortí en llibertat condicional el 12 de gener de 1949, per invalidació del consell de guerra celebrat en juny de l'any anterior. L'11 de maig d'aquell any, fou detinguda novament a Ripoll quan intentava passar a França amb Liberto Sarrau. En aquesta ocasió fou condemnada en ferm a 12 anys de presó, també per «auxili a la rebel·lió». Durant la seva estada a la presó de Les Corts emmalaltí greument, fins el punt que el 28 de desembre de 1950 fou traslladada a l'Hospital Clínic de Barcelona, on li extirparen un ronyó. De l'hospital, on romangué gairebé tres mesos, sortir desnonada per a «morir a casa». Gràcies al metge naturista Ferrándiz i al tractament amb penicil·lina, finançada pel Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT clandestina, se salvà. Un cop recuperada, i sabent que encara li quedaven tres mesos de presó per complir, decidí renunciar a la clandestinitat i retornar a la presó per poder mantenir sos pares, ja majors, així com a Liberto Sarrau, també tancat, amb la seva feina de costurera a la garjola. El 21 de desembre de 1953 es presentà a Les Corts per complir els tres mesos que li quedaven de condemna. Finalment fou posada en llibertat condicional el 13 de febrer de 1954. En 1956 aconseguí passar a França amb l'ajuda del guerriller anarquista Quico Sabaté i el 30 de juny d'aquell any li fou concedit l'estatut d'asilada política, per segon cop. En 1958 aconseguí fugir també de la Península Liberto Sarrau, acabat d'alliberar, després de passar 10 anys tancats dels 20 i un dia als quals va ser condemnat pel mateix consell de guerra que sa companya. Sa parella s'instal·là a París, on treballà de dependenta i de caixera en una sabateria. Milità, amb son company, en la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), dita de la Tour d'Auvergne. En 2002, un anys després de morir son company, donà els seus arxius i els de Liberto Sarrau a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. El 24 de juliol de 2004 participà en un homenatge als combatents antifranquistes organitzat per la CNT de Terrassa. En 2006 retornà a Catalunya i s'establí permanentment a Barcelona, encara que realitzant constants viatges a França. Col·labora habitualment en Le Combat Syndicaliste. L'1 de març de 2007, juntament amb una trentena de dones gallegues (Mulleres con Memoria), rebé a Santiago de Compostel·la l'homenatge de la Xunta de Galícia i el juny, en el seu norantè aniversari, el dels companys anarquistes. Joaquina Dorado Pita va morir el 14 de març de 2017 a l'Hospital del Mar de Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després al cementiri de Montjuïc de la capital catalana.

Joaquina Dorado Pita

Liberto Sarrau Royes (1920-2001)

***

Francisco Piqueras Cisuelo

- Francisco Piqueras Cisuelo: El 25 de juny de 1920 neix a Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista, resistent antifranquista i historiador del moviment anarquista Francisco Guillermo Piqueras Cisuelo. Sos pares es deien Félix Piqueras Ventura, llaurador, i María Cisuelo Pau. Quan tenia dos anys sa família es traslladà a Barcelona (Catalunya), ciutat on cresqué. Començà a treballar de ben petit i quan tenia 14 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer, especialment en els enfrontaments davant l'edifici de la Telefònica de Barcelona, i immediatament s'enrolà com a voluntari en les milícies confederals i lluità a Saragossa, Belchite, Buesa, Utrillas, Valdeconejos, Oliete, Calanda i Alcanyís amb la centúria d'Agustín Camón. Contrari a la militarització de les milícies, a Alcanyís abandonà el front i, de bell nou a Barcelona, s'uní a la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), amb la qual lluità a la zona de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya) fins que fou ferit. En sortir de l'hospital, retornà a la divisió amb la qual acabà la guerra com a milicià de la Cultura, caporal i comissari de companyia, substituint des de novembre de 1938 Antonio Daura que caigué ferit. Quan  el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i patí els camps de concentració de Maseras, Vernet (nou mesos) i Sètfonts. Abandonà els camps per treballar en una fàbrica de pólvora a prop de Tolosa de Llenguadoc. Mig any després aconseguí fugir i es guanyà la vida treballant per a empresaris espanyols fins que pogué entrar a fer feina a la fàbrica d'aviació de Louis Breguet. Capturat, va ser internat durant cinc mesos al camp de concentració d'Argelers, netejant sèquies en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE); pogué fugir, però va ser novament detingut i internat al camp de Vernet. Fugí de bell nou i creuà els Pirineus, però va ser detingut per la Guàrdia Civil a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després de passar per diversos camps de concentració i batallons de càstig (Barcelona, Reus, Algeciras, L'Escala, Mallorca, Pollença), en 1945 va ser llicenciat i pogué retornar a Barcelona. A la capital catalana actuà en la resistència clandestina i entre 1946 i 1948 fou secretari de la CNT de la barriada de les Corts. Entre 1949 i 1950 fou secretari de Defensa de Barcelona. El gener de 1960, arran de l'últim viatge de Francesc Sabaté Llopart, va ser detingut i torturat per la policia. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva dissolució. També exercí altres càrrecs orgànics, com ara secretari de la Setmana Confederal Durruti, comptador del Sindicat del Metall de la CNT i delegat d'aquest sindicat a la Federació Local de Barcelona. En 1982 fou nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i l'any següent secretari de la Federació Local de Barcelona i delegat al congrés confederal d'aquell any. En aquests anys vuitanta realitzà diversos mítings i conferències a la capital catalana. L'agost de 1992 assistí al Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona, en el qual presentà un treball. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Expresiones, El Frente, Ideas-Orto, Lurra ta Askatasuna, Solidaridad Obrera, Tinta Negra, etc. És autor de Cartas a Marianet, secretario general CNT-AIT (1936-1939) (sd), Robo a la República (1988), SIM (Servicio de Investigación Militar). Los crímenes cometidos por el Partido Comunista español en la Guerra Civil (1936-1939) (1988, amb Joaquín Pérez Navarro), El SIM y el Partido Comunista (1936-1939) (1988, amb Mari Carmen Piqueras), Memoria. Datos para la historia. Cartas confidenciales dirigidas al presidente del gobierno republicano don Juan Negrín, por un agente secreto de éste (1998, amb Celestino Álvarez), Batallón disciplinario núm. 46 de ST (1999 i 2000), Renunciamos a todo menos a la victoria (1999) i Mis escritos revolucionarios (2000). Francisco Piqueras Cisuelo va morir el 2 de setembre de 2002 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va donar el seu cos a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Va ser un gran amic del poeta i cantautor José Antonio Labordeta, de Frederica Montseny i de Víctor Alba. Sa companya fou Severina Liras. La ministra de Defensa d'Espanya entre 2008 i 2011 pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) Carme Chacón Piqueras és néta seva.

***

Genís Cano

- Genís Cano: El 25 de juny de 1954 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptor, poeta i agitador cultural llibertari Genís Cano i Soler. Sos pares es deien Genís Cano i Eulàlia Soler. A començaments dels anys setanta participà activament en diverses iniciatives del moviment alternatiu d'aleshores. El 20 d'abril de 1974, en un típic muntatge policíac, el IV Grup de la Segona Brigada Políticosocial de la Prefectura Central de Policia de Barcelona emeté una ordre de crida i cerca acusant-lo de «guerriller urbà llibertari» i de liderar una «comuna anarquista» a Mirasol vinculada amb el Comitè de Solidaritat Pro Presos del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), els Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i l'Organització de Lluita Armada (OLLA). Aquest fet l'obligà a viure amagat i exiliar-se un temps a Portugal. En 1979 es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i més tard es doctorà en Psicologia amb una tesi dirigida per Miquel Siguan. Amb Pau Maragall i Mira va conviure a la comuna i cooperativa La Miranda de Coll del Portell i formaren part del reivindicatiu i esteticista «Grup Sense Nom» i del Servei de Vídeo Comunitari. En 1983 fou nomenat professor associat a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona i a partir de l'any següent professor titular a la Facultat de Belles Arts, on impartí classes de Sociologia de l'Art. Durant els anys vuitanta realitzà diversos muntatges d'avantguarda artística, com ara Gegant (1987), transformació visual dels antics dipòsits de la Vall d'Hebron (Els collons d'en Porcioles), etc., i amb els quals col·laboraren el grup de grafit Rinos i els primers membres del grup teatral La Fura dels Baus. En aquests anys col·laborà en diversos fanzines i publicacions contraculturals, com ara Muerte de Naciso, Trilateral, Eroz o Ampolla. La seva obra poètica es desenvolupà a partir dels anys noranta, amb Els sots psicodèlics (1991), Gran xona ganxona (2003), Rebaixins endins (2003), Deixar-se de xarxes (2004), Els traus postmoderns (2006), Taps de llum zenital (2007), etc. A començaments dels anys noranta engegà «Balmes 21» a la Universitat de Barcelona, un espai d'exposicions de caràcter alternatiu. Especialitzat en l'estudi i anàlisi de l'escriptura a les parets i el visualisme popular, publicà Barcelona murs (1991, amb Joaquim Horta), Lisboa mural (2002), Murs de guíxols (2003, amb Joan Alfons Albó i Alberti). Com a estudiós del moviment contracultural, arreplegà una important col·lecció de textos, imatges, dibuixos, etc. d'aquest corrent cultural. Fruit d'aquests estudis fou l'edició en 2003 de Poètica de la contracultura, on féu una antologia de poetes contraculturals (Pau Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats) ja finats. En 2004 fou el responsable de l'edició de Nosotros los malditos, de Pau Maragall (Pau Malvido). En 2005 publicà A imatge de la contracultura, amb textos seus i d'Enric Casasses, David Castillo, Pau Maragall, Pere Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats. Fou membre de la Junta Tècnica del Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols. Els seus últims 12 anys els patí lluitant amb la leucèmia. Genís Cano i Soler va morir d'aquesta malaltia el 12 de febrer de 2007 a l'Hospital Durant i Reynals de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Sant Feliu de Guíxols. En 2010 s'edità, coordinat per David Castillo, el llibre Barcelona, fragments de la contracultura que aplega el material que Cano va recollir per formar part d'una vasta exposició que finalment no va reeixir sobre la contracultura de la Barcelona dels anys setanta.

Defuncions

Caricatura d'Stirner realitzada de memòria per Friedrich Engels a Londres en 1892

- Max Stirner: El 25 de juny de 1856 mor a Berlín (Alemanya) el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Havia nascut el 25 d'octubre de 1806 a Bayreuth (Baviera, Alemanya). Va ser l'únic fill d'Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d'abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l'adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm (Prúsia). En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l'escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l'escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l'hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l'habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d'agost, durant el part del nonat fill d'ambdós. L'1 d'octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel's Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d'opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l'educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D'aquesta època son els seus assaigs Das unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus, Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d'octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l'esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l'individu, ja que considerava que entitats com l'Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l'egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l'individu. El 28 d'octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l'Estat, fet que va provocar l'augment de l'interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L'obra va tenir molta repercussió i va haver d'escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d'Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands's Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l'alemany diversos treballs d'economia, com ara el Traité d'Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d'Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques –entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l'1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín (Alemanya), a causa de la infecció produïda per la picada d'un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d'Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta època L'Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l'italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d'escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s'esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l'escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d'Stirner. L'impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Max Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc.

***

Martins Fontes

- Martins Fontes: El 25 de juny de 1937 mor a Santos (São Paulo, Brasil) el metge, escriptor, periodista, filantrop i intel·lectual anarquista José Martins Fontes, també conegut com Zezinho Fontes, un dels millors poetes en llengua portuguesa de tota la història. Havia nascut el 23 de juny de 1884 a Santos (São Paulo, Brasil) d'Isabel Martins i del doctor, periodista i sociòleg Silvério Fontes. Va assistir als millores col·legis del moment (Leopoldina Thomás Coelho; Eugênio Porchat de Assis; Nogueira da Gama, a Jacareí), i tingué els millors professors, com ara Tarquínio da Silva. Més tard, marxà a Rio de Janeiro, on estudià al Col·legi Alfredo Gomes. Quan tenia vuit anys, publicà els seus primers versos en el periòdic setmanal A Metralha. L'1 de maig de 1892 s'estrenà com a nen poeta recitant una oda a Castro Alves al Centre Socialista, organització creada per son pare. Després, amb Carvalhal Filho, edità el periòdic O Democrata. Quan tenia 16 anys llegí una oda seva en la inauguració del monument commemoratiu del IV Centenari del Descobriment del Brasil a São Vicente. Compaginà els estudis de medicina a Rio de Janeiro amb el periodisme (Gazeta de Notícias, Paiz, Careta, Diabo, Kosmos, Tagarella, Esparadrapo, etc.) El 20 de desembre de 1906 defensà la seva tesi doctoral (Da imitação em síntese) a la Facultat de Medicina de Rio de Janeiro i esdevingué metge de la salut pública. En aquesta època convivia amb poetes com Olavo Bilac, Coelho Net, Emílio de Meneses, Paula Ney, etc. Juntament amb altres intel·lectuals que freqüentaven el «Club XV», fundà el periòdic A Luva. Després de llicenciar-se va fer de metge de la Comissió d'Obres de l'Alt Acre, internista a Santa Casa do Rio de Janeiro, auxiliar de medicina profilàctica amb Oswaldo Cruz, metge de la Santa Casa de la Misericòrdia i de la Beneficència Portuguesa de Santos, i director del Servei Sanitari. També fou metge de la Societat Humanitària dels Empleats de Comerç, de la Companyia d'Assegurança Industrial, de la Companyia Brasil, de la Divisió de Sanejament, i de la Casa de Salut de Santos. En 1914, instal·lat a París, amb Olavo Bilac fundà una agència publicitària de propaganda per a la difusió dels productes brasilers a Europa i altres països. Durant l'epidèmia de grip de 1918 socorregué els barris de Macuco i de Campo Grande, escampant la seva acció fins a Iguape. Destacà en les seves conferències mèdiques i com a especialista en tisiologia a la Santa Casa de la Misericòrdia de Santos. Com a humanista, lluità amb Oswaldo Cruz en la defensa sanitària de la ciutat de Santos. Al seu consultori particular tractava les persones sense poder adquisitiu i sempre sense cobrar-les les consultes. En 1924 esdevingué membre de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa. Realitzà gires de conferències arreu del Brasil i d'altres països americans (Argentina, Uruguai, EUA) i europeus (França, Regne Unit, Espanya, Itàlia, Portugal). Col·laborà en nombrosos periòdics, com ara A Gazeta, Diário Popular, Diário de Santos, Cidade de Santos, O Bandeirante, etc. Publicà 59 llibres de poesia i de prosa, alguns de temàtica anarquista, editats al Brasil i a Portugal. Va rebre infinitat de distincions acadèmiques i fou membre de l'Acadèmia de les Lletres de São Paulo. Sempre que era convidat per intervenir en actes oficials polítics excusava la seva presència argumentant que no tenia roba per acudir a sessions de gala, ell que tenia fama de ser l'home millor vestit de Santos. Sempre proclamà el seu anarquisme arreu on anava. Martins Fontes va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 25 de juny de 1937 a Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Paquetá, de Santos.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 24 de juny

Esdeveniments

L'assassinat de Carnot segons el diari parisenc Le Petit Journal del 2 de juliol de 1894

- Assassinat de Carnot: El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió (Arpitània), el forner anarquista italià emigrat a França per no fer el servei militar i instal·lat a Seta, Sante Geronimo Caserio, traspassa el cor del president de la República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de «Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol, Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Roine on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut, jutjat el 2 i 3 d'agost, i guillotinat el 16 d'agost de 1894.

***

Capçalera de L'Homme Libre

- Surt L'Homme Libre: El 24 de juny de 1899 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Homme Libre. Révolutionnaire, Sociologique, Artístique, Scientifique. Editat per Ernest Girault, només publicarà 11 números, l'últim el de la primera quinzena de desembre de 1899. El cap de la redacció va ser Francis Prost i l'impressor gerent Edouard Lemoux. Entre els col·laboradors podem citar Antoine Antignac, Henri Beylie, Alice Canova, Henri Dagan, Manuel Devaldès, Ernest Girault, Octave Jahn, Émile Janvion, Charles Malato, Gustave Manière, Francis Prost, Agustin Sartoris i Henri Zisly. Tornarà sortir el 14 de novembre de 1903 i se n'editaran 20 números fins al 26 de març de 1904. En aquesta segona època l'administrador serà Ernest Girault i la gerència canviarà de mans (M. Franssen, E. Grimm, F. Gindre i Porcher). En seran col·laboradors: A. Beaure, L. Bernard, Arnold Bontemps, Bordat, Paul Broca, Michel Franssen, Galhauban, Ernest Girault, Urbain Gohier, J. B. Lamarck, De Lanessan, Félix Le Dantec, Eugène Lericolais, A. Leveque, L. Manouvrier, Lucien Netter, F. Paladini, Paraf- Javal, Élie Reclus, Paul Robin, Rodonde, André Veidaux, etc. La revista mensual Libre Examen serà la continuadora d'aquesta publicació.

***

Plaça del Carmen de Gijón, lloc de l'atemptat

- Atemptat contra Orueta: El 24 de juny de 1910, sobre les set i mitja de la tarda, mentre esperava el tramvia amb la seva esposa i altres persones a la plaça del Carmen de Gijón (Astúries, Espanya), Domingo Orueta, president de l'organització patronal Agremiació de Fabricants i Industrials de Gijón, rep un tret que li travessà la mà esquerra i un altre a la regió glútia, lesions que sanà després de 17 dies. L'agressor fou l'anarquista asturià Marcelino Suárez Sánchez i només es planyia d'haver errat els dos dispars i que el revòlver s'encasquetés. En plena vaga dels fusters serradors i carregadors de Gijón, Orueta es mostrava inflexible a tornar enrere en la seva exigència d'augmentar la jornada laboral de nou a 10 hores. L'endemà de l'atemptat foren detinguts els socialistes Ángel Martínez i León Meana, i l'anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla, com a obrers més significats del comitè de vaga i possibles membres del complot, encara que foren alliberats poc després. Defensat per l'advocat anarquista Eduardo Barriobero y Herrán, Marcelino Suárez fou jutjat entre l'11 i el 15 de desembre de 1911 a Oviedo per assassinat frustrat i condemnat a tres anys de presó correccional per dispars i lesions –la fiscalia demanava 17 anys i quatre mesos, més indemnització–, dels quals purgà un any i mig. Marcelino Suárez Sánchez havia nascut a Porceyo (Astúries, Espanya) i després de propagar l'anarquisme per La Felguera, marxà a Catalunya. A Barcelona va fer feina a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i en 1908 fou empresonat a Barcelona. En sortir, fou expulsat de Catalunya i tornà a Astúries. Durant l'any i mig que va estar empresonat per l'atemptat d'Orueta, col·laborà en El Libertario, sobretot denunciant les crítiques socialistes vers el Comitè Pro Presos de Gijón. Un cop lliure, fou novament empresonat en 1913 per delictes de premsa i purgà 11 mesos a la presó d'Alacant. Durant el temps que va estar empresonat a Alacant i a Oviedo (1913-1914), col·laborà per a La Voz del Obrero, de La Corunya, i La Voz del Pueblo, de Terrassa. En 1913 l'editorial argentina «La Protesta» li publicà el llibret Eco de las cárceles españolas. En 1915 signà un editorial, amb Sierra i Quintanilla, en Acción Libertaria, periòdic del qual era redactor, contra el sectarisme de Tierra y Libertad. En 1916 fou redactor de Solidaridad Obrera d'Astúries, publicació en la qual col·laborava des del 1914. Durant la dècada dels vint realitzà nombrosos mítings a Gijón. En 1931 el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), al qual estava afiliat, el suspengué de militància i s'allunyà de l'anarcosindicalisme.

***

D'esquerra a dreta: Joe Edelson, Ben Reitman i Ben Capes (Bute, Montana, EUA, 24 de juliol de 1912)

- Conferència d'Emma Goldman: El 24 de juny de 1912 a Bute (Montana, EUA), organitzada per Ben Reitman, Emma Goldman imparteix una de les seves conferències més famoses i discutides: «Per què els pobres no han de tenir infants.».

***

Acusats pel complot de la «Sanjuanada» al tribunal, acompanyats de prestigiosos advocats (Alcalá Zamora, Barriobero, Barcia)

- «Sanjuanada»: La nit del 24 de juny de 1926 es va projectar un aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera a l'Estat espanyol. La intenció era expulsar del poder Primo de Rivera i que el general Francisco Aguilera passés a la presidència del Govern. Els militars que ho van dirigir foren els generals Valerià Weyler i Francisco Aguilera, amb suport pels generals Manuel Riquelme, Domènec Batet (governador militar de Tarragona) i Gil Dolz del Castellar (capità general de Valladolid), a més d'altres grups militars de Madrid, València, Galícia, Andalusia, Aragó i Catalunya, dos o tres regiments de Madrid, tropes de Galícia, Andalusia, Catalunya i Saragossa i marins de Cadis i Cartagena. En la conspiració estaven compromesos polítics com Miguel Villanueva, Niceto Alcalá Zamora, Melquiades Álvarez i el Comte de Romanones. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) es negà a sumar-se al moviment. L'aixecament havia d'engegar-se a València i a Madrid la Nit de Sant Joan, però, de fet, la revolta només es produí a Tarragona i fou ràpidament avortada. El punt central del seu programa era la caiguda del dictador i el restabliment de la normalitat constitucional dins del regnat d'Alfons XIII. La «Sanjuanada» va fracassar perquè els responsables van ser descoberts i arrestats, i per la indecisió d'alguns implicats. Els organitzadors establiren contacte amb el secretari general del Comitè Regional de Castella de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Amelio Quiles, que els posà en relació amb el secretari general de la central anarcosindicalista, Eleuterio Quintanilla, de Gijón, que condicionà la seva resposta a la decisió que pogués adoptar la confederació. En el Ple Nacional cenetista de febrer de 1926, celebrat a Madrid, s'adoptà l'acord de participar en el moviment amb la condició que es garantís la llibertat dels presos socials, el dret d'opinió i d'associació, i les conquestes de la classe obrera. La CNT s'havia compromès a fer costat l'aixecament declarant la vaga general. Com a resultat van ser empresonats centenars de militants polítics i sindicals, i es van posar en vigor detencions governatives en virtut de les quals els presos quedaven retinguts indefinidament, sense que hi hagués cap reclamació judicial. En ocasions els detinguts eren posats en llibertat, i novament detinguts per qualsevol motiu i aquests arrests, vertaders segrests, arribaven en ocasions a durar anys. Les detencions de cenetistes es concentraren, sobretot, a Astúries, Andalusia i Madrid. Els polítics i militars conjurats només van ser sancionats amb multes.

***

Cartell de la "III Exposition des Artistes Espagnols" realitzat per Joan Call Bonet (Call) [CIRA-Lausana]

- III Exposition des Artistes Espagnols: Entre el 24 de juny i el 3 de juliol de 1958 té lloc al Palau de Belles Arts de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la III Exposició dels Artistes Espanyols. Aquesta exposició col·lectiva artística (pintura, dibuix, escultura, ceràmica, ferro forjat i fotografia), organitzada per Teófilo Navarro Fadrique i Manuel Camps Vicens en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya a Tolosa, comptà amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Es van presentar 155 peces de diferents artistes exiliats: Antonio Alós Moreno, José Alejos, Almerich, Armengaud, Francisco Bajen, Blasco Ferrer, Hilarión Brugarolas, Manuel Camps Vicens, Joan Call Bonet (Call), Company, Costa-Tella, Espanyol, Farret, A. Ferran, N. Ferran, Ferrer, Francesc Forcadell Prat, Godeffroy, Izquierdo Calvajal, Jean-Marc de Cordes, R. Medina, Lamolla, Carlos Pradal, Romero, Pablo Salem, Santolaya, Josep Suau, Tusquella, José Vargas, Valiente, Zurita, etc. Aquesta tercera i última exposició concloïa un cicle obert el 22 de febrer de 1947 amb la I Exposició dels Artistes Espanyols que se celebrà a la Cambra del Comerç de Tolosa i que es complementà l'abril d'aquell any amb l'exposició «Arte español en el exilio» a la Galeria La Boétie de París; la II Exposició dels Artistes Espanyols es realitzà en 1952 també a la Cambra de Comerç de Tolosa sota la responsabilitat de Joan Puig Elías i Frederica Montseny. Aquestes tres exposicions estaven obertes a totes les tendències artístiques i polítiques, exposant artistes socialistes i, fins i tot, comunistes.

Naixements

Foto policíaca de Giovanni Defendi (ca. 1894)

- Giovanni Defendi: El 24 de juny de 1849 neix a Casalmaggiore (Llombardia, Itàlia) l'adroguer i confiter anarquista Giovanni Defendi. Garibaldí, lluità contra els prussians durant l'època de la Comuna de París. Emigrà a França i després de passar entre vuit i 10 anys a la presó per les seves activitats anarquistes, en 1880 es refugià a Londres (Anglaterra). L'1 de maig de 1880 s'uní lliurement amb sa companya Emilia Tronzio-Zanardelli a Londres i envià un article al periòdic francès Le Citoyen explicant el perquè de la seva «unió lliure» i el rebuig a tota mena de matrimonis, ja fossin religiosos o civils. Visqué, amb sa companya Emilia Tronzio i sos fills –arribà a tenir sis–, al número 112 de High Street del barri londinenc d'Islington, amb el seu gran amic Errico Malatesta. Amb Piotr Kropotkin, Erico Malatesta, Vito Solieri i Pietro Cesare Ceccarelli, era assidu del «Rose Street Club», club londinenc de refugiats revolucionaris. En 1885 mantenia una secció organitzada anarquista a Londres amb Biagio Poggi i Vito Solieri. En els anys noranta la família Defendi obrí una botiga de delicadeses, espècies i vins al número 12 d'Archer Street i en aquesta època es relaciona amb Louise Michel i Luigi Parmeggiani. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1905, quan la visita del rei Alfons XIII d'Espanya a Londres, amb Errico Malatesta, Adolfo Antonelli, Silvio Corio, Giacinto Ferrarone, Giovanni Mazzotti i Antonio Galassini, publicà el pamflet Per un viaggio regale (Per un viatge real) en defensa de l'atemptat fallit que havia patit el monarca el 31 de maig d'aquell any a París. Giovanni Defendi va morir el 10 d'octubre de 1925 a Londres (Anglaterra).

***

Foto policíaca d'Auguste Heurteaux (3 de març de 1894)

- Auguste Heurteaux: El 24 de juny de 1862 neix al X Districte de París (França) l'anarquista Auguste Heurteaux –a vegades citat com Heurtaud–, conegut com Sans-Dieu. Sos pares es deien Ulysse Maximilien Heurteaux, ajudant de forner, i Barbe Siegel, cosidora, que es casaren posteriorment el 24 d'agost de 1867 al XX Districte de París. Obrer polidor de metalls a la fàbrica d'orfebreria Christophe de Saint-Denis (Illa de França, França), vivia al número 23 del carrer del Canal d'aquesta població. Estava casat i era pare d'un infant. En 1889 era membre del grup anarquista «Les Libertaires de Saint-Denis» (Joseph Bastard, Étienne Brille, Petit, Philogène Ségard, etc.) que es reunia a la Sala Hébary, al número 26 del Quai du Port de Saint-Denis. El 9 de maig de 1891, arran dels incidents esdevinguts el Primer de Maig a Clichy (Illa de França, França), el seu domicili, com el d'altres companys de Saint-Denis (Pétronille Alterant, Joseph Bastard, Joseph Gauthier, etc.), va ser escorcollat; sospitós d'haver participat en els disturbis de Clichy, va ser amollat després de l'interrogatori. A mitjans de març de 1892, després de l'atemptat a la caserna Lobau, el seu domicili, com el d'altres companys de Saint-Denis (Joseph Bastard, Jean-Baptiste Broeckx, Charles Chaumartin, Pierre Guerlinger, Émile Voyez), va ser escorcollat. El 22 d'abril de 1892, com altres companys de la regió parisenca, va ser detingut preventivament a la manifestació del Primer de Maig, després d'haver-se resistit «vivament» als agents, i en l'escorcoll de casa seva es trobaren nombrosos periòdics, fullets i manifests anarquistes. Sa germana estava casat amb l'anarquista Pétronille Alterant, que treballava a la mateixa fàbrica que ell. El seu domicili servia d'enllaç dels escamots de «cloche de bois» per ajudar a fugir clandestinament els inquilins dels seus habitatges sense pagar els lloguers. Membre de la «Lliga dels Antipatriotes» i del Grup Anarquista Internacional, a començament de 1893 fou sospitós per part de la policia d'haver aferrat manifests antipatriotes durant els sorteigs de lleva de Saint-Denis. L'1 de gener de 1894, quan la gran agafada anarquista portada a terme després de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra dels Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat i la policia li va trobar 19 exemplars del periòdic anarquista Le Père Peinard, 32 de La Révolte i tres de L'En Dehors. El 20 de febrer de 1894 figurava en la llista d'anarquistes establerta per la Prefectura de Policia. Un cop lliure, el 3 de març de 1894 va ser novament escorcollat, detingut i fitxat pel laboratori d'Alphonse Bertillon, i el 28 de març d'aquell any inscrit en la llista d'anarquistes de Saint-Denis. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Louis Bernaix (27 de febrer de 1894)

- Louis Bernaix: El 24 de juny de 1864 neix a Clichy (Illa de França, França) l'anarquista Louis Bernaix –a vegades citat erròniament Berneix–, conegut com Cassis. Era fill de Claude Bernaix, fuster, i de Mariette Roux, modista. Es guanyà la vida treballant d'ensostrador i de lampista. Ja en 1890 era un dels animadors del grup «L'Avenir Social» de Saint-Ouen (Illa de França, França). El grup anarquista «L'Avenir Social» estava integrat per una seixantena de membres que es reunien al carrer Roziers i dels quals destacava Gustave Mathieu com a orador i propagandista entre d'altres (Louis Bernaix, Nicolas Clauman, Charles Galau, Louis Galau, Labrie, Ocrin, Francis Pernin, etc.). Era amic íntim de Gustave Mathieu, amb qui assistia regularment a les reunions. En aquesta època vivia al domicili de sa companya, al número 1 de l'Impasse Louis. El 15 de febrer de 1891 organitzà per a «L'Avenir Social» un gran míting dels grups revolucionaris de la regió parisenca, amb la intenció de crear una federació, celebrat a la Sala Debrune, al número 66 del bulevard Victor-Hugo de Saint-Ouen. El 22 d'abril de 1892 va ser detingut, ben igual que nombrosos companys preventivament abans de la manifestació del Primer de Maig; interrogat l'endemà pel jutge d'instrucció Atthalin, protestà enèrgicament assegurant que mai no havia format part de cap grup anarquista. El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes recopilat entre l'1 i el 26 d'abril de 1892. En 1893 era secretari del grup local de Saint-Ouen de «Les Antipatriotes». El 26 d'agost de 1893 assistí a una reunió anarquista sobre l'abstencionisme a la Maison Blanche, al número 66 del bulevard Victor Hugo de Saint-Ouen, a la qual van ser presents dues-centes persones. Segons un telegrama del 16 de novembre de 1893 de la Seguretat Nacional a la Prefectura de Policia de París assegurava que havia anunciat propers atemptats. En aquesta època vivia al número 105 del carrer Saint-Denis de Saint-Ouen. Figurava en el llistat d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 de la policia considerat com a «militant». El 19 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 8 del carrer Montmartre de Saint-Ouen, va ser escorcollat per la policia, que només va trobar premsa anarquista i cartes amoroses, i va ser posat en llibertat. El 27 de febrer de 1894 el seu domicili, ben igual que el d'altres 150 anarquistes parisencs i de la regió parisenca, va ser novament perquirit per la III Brigada de la Prefectura de Policia de París i aquesta trobà tres rebuts de girs postals enviats a Gustave Mathieu, aleshores empresonat, un sobre dirigit a Bernaix pel citat Mathieu, un número del periòdic anarquista La Révolte i diversos cilindres i capses metàl·liques. Aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 18 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat. Figurava en un llistat d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 i en el de 1901. En aquests anys vivia al número 69 de l'avinguda Batignolles de Saint-Ouen. El 25 de desembre de 1915 es casà a Saint-Ouen amb la modista parisenca Joséphine Clara Bechtel. En aquesta època treballava de lampista i vivia al número 15 del carrer Kleber de Saint-Ouen. El seu últim domicili va ser al número 3 del carrer Montmartre de Saint-Ouen. Després de caure accidentalment quan feia feina d'ensostrador en un edifici al número 11 del carrer Cité de l'Alma de París, Louis Bernaix va morir aquell mateix dia, el 26 de setembre de 1935, a l'Hospital Necker del XV Districte de París (França).

Louis Bernaix (1864-1935)

***

Foto policíaca de Domenico Boccato

- Domenico Boccato: El 24 de juny de 1880 neix a Adria (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Domenico Boccato, conegut com Pelo. Sos pares es deien Luigi Boccato i Arcangela Cavallini. El 13 de novembre de 1902 organitzà una conferència de Pietro Gori a Adria. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista milanès Il Grido della Folla, i per l'article «Ai nostri denigratori», que va ser publicat en el número del 28 de maig de 1904, aquesta publicació va ser segrestada. Jutjat per aquest motiu, va ser condemnat pel Tribuna de Milà (Llombardia, Itàlia) a quatre mesos i 15 dies de presó i a una multa per un delicte de premsa. Després de fer el servei militar, es traslladà buscant feina d'antuvi a Milà i després a Gènova (Ligúria, Itàlia), d'on el gener de 1907 va ser expulsat. El juliol de 1907 va ser detingut per «associació per a delinquir contra la propietat» i per «sostracció de correspondència telegràfica de l'Estat» i condemnat a dos anys i un mes de presó. Treballà com a porter i, fins i tot després de l'arribada del feixisme, continuà militant en el moviment anarquista. El 10 de setembre de 1924 tingué un violent enfrontament amb un escamot feixista i per aquest motiu fugí un temps d'Adria, retornant més tard. El juny de 1925 marxà de bell nou amb sa company i amb sa filla cap a Belluno (Vèneto, Itàlia), on regentà una botiga de queviures. Quan encara no feia un any, el sotsprefecte d'Adria en un informe anotà que havia tancat la botiga i amb un soci portava l'hostal Vigna d'Oro, a la petita població de Caverzano (Belluno, Vèneto, Itàlia). Segons un informe policíac de la Prefectura de Rovigo, a finals del 1925 treballava ocasionalment de cambrer i pertanyia al Partit Socialista Italià (PSI), encara que havia estat en relacions amb un grup anarquista de Roma (Itàlia) i en un escorcoll a la seu del periòdic llibertari romà L'Agitazione s'havia trobat l'opuscle d'Ettore Sottovia Anarchismo e socialismo dirigit directament a ell. En 1927 es traslladà amb sa família a Pàdua (Vèneto, Itàlia) i després a Piove di Sacco (Vèneto, Itàlia), on llogà per un any el cinema Politeama. El desembre de 1928 retornà a Adria, però intimitat i amenaçat pels feixistes locals, hagué d'abandonar immediatament la seva localitat natal. Retornà a Piove di Sacco, on regentà un comerç de vins al major. L'agost de 1930 emigrar legalment a Bèlgica i posteriorment s'establí a Aix-les-Bains (Savoia, Arpitània), on treballà en l'empresa de decoració Giraud. En aquesta època el seu nom figurava en el registre de fronteres amb la nota «Detenir». El juny de 1933, juntament amb altres, va ser jutjat pel Tribunal d'Aix-les-Bains per una baralla, durant la qual va ser ferit per arma blanca. Va ser acusat d'haver agredit i ferit un company, abans comunista i aleshores espia feixista. A mitjans dels anys trenta sembla que s'acostà al PSI, partit per al qual feia de corresponsal per al periòdic Avanti!, i de l'anomenada «Concentració Antifeixista». El setembre de 1936 un informe policíac el qualificava d'emissari de la zona de Chambéry (Savoia, Arpitània) del moviment socialista antifeixista Giustizia e Libertà (GL, Justícia i Llibertat). En aquesta època presidí la Lliga dels Drets de l'Home Italiana (LDHI) a Aix-les-Bains. A partir de 1938, any en el qual adquirí la nacionalitat francesa, la policia li va perdre el rastre. El gener de 1940 encara vivia a Aix-les-Bains. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una de les detencions de Georges Durupt apareguda en el diari d'Issy-les-Moulineaux Le Démocratie del 20 de febrer de 1913

- Georges Durupt: El 24 de juny de 1880 neix a Épinal (Lorena, França) el militant anarquista i antimilitarista Georges Alfred Durupt. Sos pares es deien Jules Alfred Durupt i Adèle Amélie Kôhl. D'antuvi va ser membre del Cercle Catòlic d'Épinal, però quan en 1900 va deixar el domicili familiar va començar a freqüentar els cercles anarquistes. Com que era coix de la cama esquerra i havia d'ajudar-se d'un gaiato, va ser declarat exempt del servei militar. En 1902 es va instal·lar a Deyvillers, a prop d'Épinal, i va fer amistat amb el perruquer anarquista Victor Loquier. El 30 de març de 1902, quan sortia d'un dinar de la casa de Loquier, va ser detingut per la policia d'Épinal acusat d'haver mutilat les estàtues dels sants que ornaven l'església de la localitat. El 18 d'abril, va ser condemnat pel tribunal correccional a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per «degradació d'objectes d'utilitat pública»; va ser alliberat el 30 de juny. En aquesta època va col·laborar en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Partidari de l'acció violenta, per les seves dots d'orador va prendre la paraula sovint durant les reunions anarquistes. També va col·laborar en Le Libertaire, del qual va ser administrador, i en Le Combat Social, editat per Jean Peyroux. L'abril de 1907 va participar en la fundació de l'anarcosindicalista Federació Revolucionària, de la qual serà membre de la direcció amb R. De Marmande, M. Almereyda, Goldsky i Tony Gall. El març de 1908 va ser nomenat secretari de la secció francesa l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada en 1904, i que s'havia reconstituït després de patir una dura repressió. El 2 de juny de 1908 es van produir uns greus incidents a Draveil entre vaguistes i gendarmes que van acabar amb dos morts i desenes de ferits; la vaga, però, va continuar i el 30 de juliol es va organitzar una manifestació a Villeneuve-Saint-Georges on set obrers van ser assassinats. Durupt, que havia participat activament en la manifestació, va ser detingut i condemnat, el 7 d'agost, per l'Audiència de Versalles a tres anys de presó i a 100 francs de multa per «excitació de militars a la desobediència». El juny de 1909 va aconseguir la llibertat i el setembre va crear a París el grup «Les Révoltes», que publicà un periòdic amb el mateix nom, del qual només van sortir dos números, i el gerent del qual va ser René Dolié. Després va intentar crear una organització anarquista d'àmbit estatal, la Federació Revolucionària, d'on va ser membre del comitè directiu. Aquest projecte va ser un fracàs i, en nom de l'eficàcia, va participar a començaments de 1910 en la creació del Partit Llibertari, que reagrupava anarquistes i seguidors de l'anòmal Gustave Hervé, del qual va acabar totalment decebut. Després, en ocasió de les eleccions legislatives de la primavera de 1910, va prendre part d'un «Comitè Antiparlamentari», que un cop acabada la campanya, va donar lloc a la Aliança Comunista-Anarquista (ACA). El maig de 1910 va ser admès al Sindicat de Correctors. En aquesta època va ser administrador de la impremta comunista «L'Espérance», situada al carrer parisenc d'Steinkerque, i que empleava una desena de companys; el desembre de 1910 va imprimir un fullet de suport a la campanya en favor de Jules Durand, titulat Pour l'innocent Durand. També va col·laborar en L'Insurgé, el gerent del qual va ser Petitcoulaud, que havia conegut a Le Combat Social. En 1912 es va establir a Épinal, on va treballar com a tipògraf a la «Imprimerie Nouvelle» del carrer dels Minimes. En aquesta època va col·laborar en el periòdic de Loquier La Vrille, del qual serà un dels principals redactors. També va ser gerent, després de Pierre Ruff, de la revista mensual Le Mouvement Anarchiste, òrgan del Club Anarquista-Comunista de París. El desembre de 1912 va ser demandat per haver publicat en aquesta revista una article titulat «Les anarchistes et la guerre» i va haver de fugir a Suïssa. Va ser condemnat en rebel·lia el 17 de febrer de 1913 per la IX Cambra Correccional del Sena a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa per «provocació a l'assassinat i a l'incendi». Entre 1915 i 1919 va col·laborar en La Libre Fédération, que sortia a Lausana sota la direcció de Jean Wintsch i que feia costat la causa aliada, i entre 1919 i 1921 en La Vie Ouvrière. El 19 d'octubre de 1920 va començar a treballar com a corrector de proves a l'Oficina Internacional del Treball i es va jubilar per invalidesa l'1 de maig de 1934. En aquesta època va col·laborar en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot. En 1936 va participar en el congrés de la Unión Anarquista (UA). Sa companya fou Anne Clotilde Morisot. Georges Durupt va morir el 25 de desembre de 1941 al seu domicili, al número 10 del carrer Kuss, del XIII Districte de París (França).

***

Juan Sarabia Díaz de León

- Juan Sarabia: El 24 de juny de 1882 neix a San Luis Potosí (San Luis Potosí, Mèxic) l'escriptor, poeta, periodista, militant magonista i després polític maderista Juan Sarabia Díaz de León. Fill d'una família molt humil, sos pares es deien Francisco Sarabia, director d'una banda de música militar, i Felicitas Díaz de León, i tingué una germana més petita, Elena. Quan tenia quatre anys ingressà en una petita escola on va fer els estudis primaris fins al 1893. Després es matriculà a l'Institut Científic i Literari, però l'hagué d'abandonar per fer feina i realment estudià de manera autodidacta diferents disciplines (ciències, literatura, història, matemàtiques, astronomia). Treballà en diversos feines (sabater, miner, impressor, llibreter de vell, oficinista, etc.). El 5 de febrer de 1901 participà amb altres companys (Camilo Arriaga, Antonio Díaz Soto y Gama, Librado Rivera, Santiago R. de la Vega, etc.), en el I Congrés de Clubs Liberals celebrat al Teatre de la Paz de San Luis Potosí. Va ser secretari general del Club Liberal «Ponciano Arriaga», que preparava l'organització del II Congrés de Clubs Liberals per al 5 de febrer de 1902, però el 24 de gener d'aquell any va ser detingut sota l'acusació de «sedició i ultratges a funcionaris públics», juntament amb una trentena de companys, i empresonat amb Camilo Arriga i Librado Rivera. Va ser director dels periòdics El Demócrata, El Demófilo, El Hijo del Ahuizote i El Porvenir. Com a periodista col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara El Colmillo Público, Diario del Hogar, Excélsior, México Nuevo, Regeneración, El Renacimiento, Vésper, etc. Molt influenciat per determinats pensadors (Piotr Kropotkin, Karl Marx, Lev Tolstoi, etc.), sempre defensà les classes humils i explotades i criticà el funcionariat públic deshonest i el clergat. El maig de 1904 s'hagué d'exiliar a San Antonio (Texas, EUA), on participà amb son germà Manuel Sarabia Díaz de León i altres companys (Rosalío Bustamante, Enrique Flores Magón, Ricardo Flores Magón, Librado Rivera, Antonio I. Villareal, etc.) en la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (PLM). En 1905, amb Ricardo Flores Magón i Antonio I Villarreal, mantingué estrets contactes amb els anarquistes Florencio Bazora i Emma Goldman; en aquestes converses s'evidenciaren les diferències ideològiques entre ell, més moderat, i Flores Magón, cada vegada més radical i acostat a la tendència anarcocomunista. Perseguit pel govern mexicà, fugí amb els germans Flores Magón a Canadà i després passà als EUA. En 1906 fou un dels signants del «Programa del PLM» a Saint Louis (Missouri, EUA). Traït, el 19 d'octubre de 1907 va ser detingut amb altres companys a Ciudad Juárez (Chihuahua, Mèxic), jutjat, condemnat a set anys i un mes de presó i 1.300 pesos de multa i tancat a la fortalesa de San Juan de Ulúa (Veracruz, Veracruz, Mèxic). En aquest empresonament, a més d'emmalaltir de diverses afeccions, va escriure el poemari A mis verdugos. El 26 de maig de 1911 va ser posat en llibertat, moment en el qual Porfirio Díaz havia renunciat a la presidència de Mèxic i s'havia exiliat, després de reconèixer, en els «Tractats de Ciudad Juárez», el triomf del moviment opositor encapçalat per Francisco I. Madero. En aquesta època abandonà el PLM i s'integrà en el moviment liberal de no reelecció, essent elegit diputat per San Luis Potosí durant el govern de Madero. L'octubre de 1913, quan el cop militar de Victoriano Huerta i la dissolució de la Cambra de Diputats, va ser empresonat. Alliberat en 1914, s'exilià a El Paso (Texas, EUA). En 1915 retornà a Mèxic i entrà a treballar a la Biblioteca Nacional. També va ser director de l'Escola Industrial d'Orfes. En 1917, en les eleccions per a governador de San Luis Potosí, va perdre davant Venustiano Carranza i en 1920 va ser nomenat senador d'aquest Estat. Greument malalt, Juan Sarabia va morir el 17 d'octubre de 1920 –algunes fonts donen altres dates– a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i es troba sepultat al Panteó Municipal «El Saucito» de San Luis Potosí.

Juan Sarabia (1882-1920)

***

Foto antropomètrica policíaca de Gabriel Bañils Gumbau (12 d'agost de 1914)

- Gabriel Bañils Gumbau: El 24 de juny de 1883 neix a Sant Joan de Vilassar (Vilassar de Mar, Maresme, Catalunya) el jornaler anarquista Gabriel Bañils Gumbau. Sos pares es deien Sebastià Bañils i Francisca Gumbau. En 1902 es casà a Sant Joan de Vilassar amb Maria Armengol. El 13 de novembre de 1913, amb sa companya, emigrà a França, on treballà regularment fins el 25 de juliol de 1914, data en la qual retornà a Catalunya per a veure sos infants. El 10 d'agost de 1914 retornà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Sense treball ni domicili fixe, errà amb sa companya per la regió a l'espera de treballar en la verema. El 12 d'agost de 1914 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a à «anarquista sorneguer, amb fama de perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Juan Segundo Montoya

- Juan Segundo Montoya: El 24 de juny de 1899 neix al poblat miner de Plegarias (Curanilahue, Arauco, Biobío, Xile) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista Juan Segundo Montoya Nova, que signava Juan 2º Montoya Nova, i que era conegut com El Negro Montoya. Era fill d'una família nombrosa, formada per 12 germans i germanes. Son pare treballava de mayordomo –cap intermedi de la Compañía Minera y Industrial de Chile (CMIC, Companyia Minera i Industrial de Xile) que se situava entre els obrers carbonífers i el quadre tècnic de la indústria– a la mina de Luis Cousiño, fet que li donava un estatus una mica superior a la resta dels treballadors miners. Aquest fet va permetre que amb cinc anys pogué anar a l'escola primària, on va aprendre a llegir i a escriure, però va haver d'abandonar-la per motius econòmics. Després de treballar un temps a la mina i veure la explotació en pròpia carn, decidí emigrar i cap el 1919 s'establí a la ciutat de Concepción (Biobío, Xile), on va fer el servei militar obligatori. Després d'aquesta terrible experiència, amb 24 anys començà a militar amb la secció xilena dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), la central anarcosindicalista més gran d'aleshores. Apassionat pel naturisme, seguí un curs per correspondència i posteriorment ingressà en l'Institut de Biocultura de Buenos Aires (Argentina), on estudià any i mig. El maig de 1926 fou un dels fundadors del Centre Naturista de Concepción, del qual va ser secretari general. Entre juny i juliol de 1926 participà en les reunions celebrades a Concepción de la Federación de Estudiantes de Chile (FECh, Federació d'Estudiants de Xile), acostada al moviment anarquista, en pro d'una reforma estudiantil. En aquesta època administrà el periòdic anarquista Bandera Roja. Durant la dictadura de Carlos Ibáñez del Campo (1927-1931), per la seva militància en el moviment anarquista crioll, va ser deportat a l'illa de Más Afuera (Alejandro Selkirk), a l'arxipèlag de Juan Fernández del Pacífic Sud, on conegué altres presos polítics, tant anarquistes, com socialistes i comunistes. Un cop lliure, emigrà al sud del país, fugint de la repressió. En 1929 s'instal·là a Osorno (Osorno, Los Lagos, Xile), on treballà en la seva professió de sabater i continuà amb les seves tasques sindicals, com a representant de la Unió Industrial del Cuiro i Annexes, i de propaganda anarquista. A Osorno creà una «Pensió Naturista», on va fer de trofòleg, i una consulta iriològica. El 25 de gener de 1930 fundà, amb altres companys (Ricardo Bañados, Wenceslao Canales, Feliciano Carrasco, Valentín Iglesias, Antolín Moreno, Osvaldo Solís, etc.), el Centre Naturista d'Osorno, hereu de la Societat Naturista d'Osorno, creada en 1926. A finals del règim de Carlos Ibáñez del Campo creà, junt a altres anarquistes d'Osorno, un grup clandestí anarquista, format per més de 15 membres, que desafià l'aparat repressiu de la dictadura, i que publicà el fullet Crítica revolucionaria, on es va denunciar públicament les covardies i claudicacions de diverses organitzacions «revolucionàries», especialment comunistes, que van fer costat la dictadura. En 1931 també publicà el text Cocina naturista, racional y compatible. L'1 de novembre de 1931 fundà amb altres companys (Ricardo Bañados, Wenceslao Canales Andrade, María Espill, Alfonso Fuica Morán, Juana González, Juan A. Guerrero Montiel, Antolín Moreno Quilodrán, Osvaldo Solís Soto, etc.) la Federació Obrera Local d'Osorno (FOLO), secció local de la Confederació General del Treball (CGT), que agrupava grups sindicals llibertaris de la Federación Obrera Regional de Chile (FORCh, Federació Obrera Regional de Xile) i dels IWW. En aquest mateix 1931 publicà La organización y la cultura, tractat sociològic on analitza diverses temàtiques relacionades amb l'organització i la cultura popular. El 27 de desembre de 1932, durant una manifestació de la FOLO, fou protagonista de l'assassinat del seu amic Osvaldo Solís Soto en plena Plaça d'Armes d'Osorno, i ell fou detingut, empresonat i processat. Durant la seva estada a la presó d'Osorno va escriure el fullet Un llamado a los campesinos, que publicà el desembre de 1933, i on feia una crida als pagesos a organitzar-se en els principis anarcosindicalistes. A partir de 1934, i fins 1942 amb 223 números, fou l'editor responsable de Vida Nueva. Semanario órgano de la CGT en la Región Austral, on va expressar les seves idees i pràctiques lligades a l'acció directa, les idees antiautoritàries, els pobles indígenes, les reflexions sociològiques, la salut i el naturisme. En 1935 s'enfrontà, amb altres companys, a un grup d'una quarantena de nazis que va irrompre en una assemblea de la CGT i molts d'aquests acabaren a l'hospital. Quan esclatà la Revolució espanyola, organitzà, amb Fernando Pizarro, activitats de suport, de col·lecta i de difusió d'aquesta com a president del Comitè Pro Socors a Espanya d'Osorno; també dirigí la secció local d'aquesta ciutat de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i quan la guerra va acabà, va fer bona amistat amb nombrosos exiliats anarquistes peninsulars, com ara César Flores Naso. D'aquests anys són els fullets seus El paso de la CNT por el Gobierno de Valencia (1937), Preparando la emancipación en España (1937) i CNT-FAI. 19 de julio de 1939. La pressió dels latifundistes i colons europeus i dels escamots nazis l'obligaren a emigrar a la VII Regió del Maule de Xile. En 1942 s'instal·là a Talca (VII Regió del Maule, Xile), on ja viuria la resta de sa vida, continuant amb les seves labors sindicals i propagandístiques. En 1946 publicà Cancionero libertario. Entre el 18 i el 20 de setembre de 1958 participà en la Conferència Regional del Moviment Anarcosindicalista realitzada a Santiago (Xile) i fou nomenat membre de la seva Comissió Nacional. A començament de la dècada dels setanta milità, amb altres companys (José Ego Aguirre, Ramón Domínguez, Félix López, etc.), en la Federación Libertaria de Chile (FLCh, Federació Llibertària de Xile). Quan la dictadura militar d'Augusto Pinochet Ugarte es dedicà a difondre el naturisme amb el butlletí La Voz del Naturismo, fent a més conferències i publicant llibres. En 1978 fundà a Talca l'Associació Naturista, que comptà amb noranta afiliats i que feia xerrades educatives quinzenals. En aquest mateix 1978 va fer una conferència sobre la història de l'anarcosindicalisme xilè a França organitzada per la Coordinadora Llibertària Llatinoamericana (CLLA). En aquests anys va sortir el seu llibre La salud por el naturismo. Regimenes curativos, alimentación racional y compatible. En 1981 publicà els seus poemes autobiogràfics Poemas. Cultura, ética, sociedad i en 1984 el llibre Alimentación naturista, racional y compatible. Amb 86 anys sa vida se li va complicar durant tres mesos arran de la picada d'una aranya, però, malgrat tot, naturista radical com era, no va voler visitar l'hospital de Talca. Juan Segundo Montoya va morir el 7 de març de 1988 d'una broncopneumònia aspiratòria a Talca (VII Regió del Maule, Xile). En 2014 Eduardo Andrés Godoy Sepúlveda publicà la biografia Juan Segundo Montoya. La consecuencia de un anarcosindicalista y naturista libertario en Chile.

Juan Segundo Montoya (1899-1988)

***

Necrològica de Juan Lavilla Laborda apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 de novembre de 1959

- Juan Lavilla Laborda: El 24 de juny de 1906 neix a Buñuel (Tudela, Navarra) l'anarcosindicalista Juan Lavilla Laborda. Sos pares es deien Juan Lavilla i Fermina Laborda. Estava casat amb Juana Jiménez Jiménez i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 desaparegué. Després de la guerra civil, amb el triomf franquista, va ser tancat en un camp de concentració del departament occità de l'Arieja. A l'exili mai no es posà en contacte amb sa família de la Península i a França es casà amb Teresa Sánchez, fundant una nova família. Instal·lat a Castres, treballà de miner i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Juan Lavilla va morir de silicosi el 19 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 20 d'octubre– de 1959 a Castres (Llenguadoc, Occitània). El novembre de 1962 el Ministeri Fiscal espanyol tramità la seva defunció en desconèixer-se el seu parador.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 23 de juny

Esdeveniments

Cartell del mítng d'homenatge a Voltairine de Cleyre

- Homenatge a Voltairine de Cleyre: El 23 de juny de 1912 té lloc al Labor Lyceum Hall de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), organitzat per la Radical Library, un míting d'honor en memòria de l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista nord-americana Voltairine de Cleyre, que havia finat tres dies abans a Chicago (Illinois, EUA). Hi van intervenir, entre d'altres, Geo. Brown, J. C. Hannon i H. Wineberg.

***

Cartell anunciador de les conferències

- Conferències de Mauricius: El 23 de juny de 1921 s'engegà a la Sala de la Unió dels Sindicats de París (França) un cicle de tres conferències sobre el règim soviètic a càrrec del propagandista anarquista Maurice Vandamme, més conegut com Mauricius. El juliol de 1920, enviat per la Federació de Ferroviaris i pel Comitè per a l'Adhesió a la III Internacional, viatjà, juntament amb Clément Charles, a la Rússia soviètica per assistir-hi al II Congrés de la Internacional Comunista. Denunciat com a «sospitós», va ser detingut en arribar a Rússia i condemnat a mort, però gràcies a la intervenció de diversos sindicalistes francesos, va ser alliberat. Al seu retorn, el 5 de març de 1921, va ser detingut per irregularitats en el seu passaport. Per explicar tota la seva aventura organitzà un cicle de tres conferències a la Sala de la Unió dels Sindicats de París: la primera, el 23 de juny de 1921, titulada «Le Régime des Soviets. L'organisation soviétique et la vie actuelle en Russie» (El Règim dels Soviets. L'organització soviètica i la vida actual a Rússia); la segona, el 30 de juny, titulada «Le syndicalisme en Russie et les forces antibolchevistes. Les socialistes-révolutionnaires et les anarchistes» (El sindicalisme en Rússia i les forces antibolxevics. Els socialistesrevolucionaris i els anarquistes); i la tercera, el 7 de juliol, titulada «Le bolchevisme en France. L'adaptation du bolchevisme au moviment révolutionnaire français. Conclusions» (El bolxevisme a França. L'adaptació del bolxevisme al moviment revolucionari francès. Conclusions). En 1922 publicà el llibre Au pays des Soviets, neuf mois d'aventures, on explica el seu viatge i la seva opinió sobre la Revolució russa.

Naixements

Benoît Malon heliografiat per Dujardin

- Benoît Malon: El 23 de juny de 1841 neix a Les Marais (Précieux, Forez, Arpitània), el periodista, membre de la Internacional, communard i diputat Benoît Malon. Sos pares, pobres pagesos, es deien Joseph Malon i Benoîte Balaidier. Als set anys ja es guanyava la vida com a porquer i guardador d'indiots, i després va treballar de bover i de llaurador; tot i així, a l'hivern a vegades tenia temps per anar a escola. Jean Malon, dit Joseph Malon, un de sos germans, que va aconseguir esdevenir mestre, li va donar alguns mesos una instrucció primària mentre es recuperava d'una greu malaltia. En 1863 marxà a París a peu i trobarà una feina d'obrer tintorer. Dos anys més tard, s'adherirà a la Internacional, essent un dels seus primers membres parisencs. El juliol de 1866 va animar la vaga dels tintorers de Puteaux, que va ser un fracàs. Un mes més tard, va crear la Societat Civil de Crèdit Mutual i de Solidaritat per als obrers industrials de Puteaux, Suresnes i voltants, que ben aviat va comptar amb centenars de membres i de la qual va ser vicepresident. La seva autoritat vers els obrers de la regió parisenca es va veure engrandida arran de la seva dedicació al treball, a la instrucció autodidacte i a la militància. En 1866 va formar part dels 11 delegats francesos que van participar en el primer Congrés de la Internacional a Ginebra i dos anys més tard va ser nomenat secretari de correspondència de la secció parisenca, amb Varlin, fet que el va portar a ser detingut i condemnat a tres mesos de presó que purgarà a Sainte-Pélagie. El gener de 1870 va fundar una secció de la Internacional a Puteaux i el març va fer costat els obrers de Creusot en vaga. El 8 de juliol de 1870, durant el tercer procés contra la Internacional, va ser condemnat a un any de presó. Alliberat el 4 de setembre, va formar part del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes de París i va esdevenir, el novembre, adjunt a l'alcaldia del 17 districte. Aleshores es va ocupar amb, Varlin, de l'assistència pública, proporcionant socors i alimentant centenars de necessitats. Les organitzacions obreres el van presentar com a candidat socialista revolucionari a les eleccions del 8 de febrer de 1871 i va ser un dels quatre elegits a l'Assemblea Nacional, però va votar contra les preliminars de pau i va dimitir. El 26 de març, el 17 districte l'envià a ocupar l'escó al Consell de la Comuna per 4.199 vots de 11.394 votants. Com a membre de la Comissió del Treball i de l'Intercanvi, votà en contra del Comitè de Salut Pública i es va declarar solidari amb la minoria. El 22 de maig va organitzar la resistència contra la reacció de Versalles a les Batignolles, amb Jaclard. Va poder salvar-se gràcies a un pastor que l'amagà i el posà en contacte amb amics que l'ajudaren a passar a Suïssa. El novembre, a Neuchâtel, publica La troisième défaite du prolétariat français, una de les obres més importants sobre l'esperit de la Comuna, alhora que un testimoni capital. Després d'haver intentat jugar un paper conciliador entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, finalment s'arrenglerà amb els anarquistes i s'adherirà a la Federació del Jura, el 2 de desembre de 1871. En juny de 1871, s'uneix «lliurement» amb la novel·lista anarcofeminista Léodile Béra (o Léodile Champseix, amb el llinatge del seu primer marit), més coneguda amb el nom que signà les seves obres, André Léo, i viuran plegats fins a 1878, tant a Milà com a Lugano. A partir de 1878 Malon es reconcilià amb Guesde, col·laborà en L'Égalité i, un cop a França després de l'amnistia, donà la seva adhesió Partit Obrer Francès. En 1880 va editar La Revue Socialiste, que aviat deixarà de publicar-se per manca de diners, però que pogué reeditar reeixidament a partir de 1885. A partir de 1882 es va separar de Guesde i dels marxistes i es va esforçar des d'aleshores a definir una via que alguns van qualificar d'«oportunisme revolucionari» i que es pot resumir en la sentència: «Siguem revolucionaris quan les circumstàncies ho exigeixin i reformistes sempre.» Durant l'exili, va col·laborar en nombrosos periòdics, a Suïssa, a Itàlia; després de l'exili, encara va publicar molts articles, però sobretot elaborà una vasta obra que el va fer un dels grans pensadors socialistes francesos: Manuel d'économie sociale (1883), La morale sociale (1886), Le socialisme intégral (dos volums, 1890-1891), Précis historique, théorique et pratique du socialisme (1892). Hagués volgut escriure les seves Memòries, però una traqueotomia necessària que guarir un càncer de gola feta a Cannes no li va permetre viure gaire temps. Benoît Malon va morir el 13 de setembre de 1893 a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), i quatre dies més tard, el seguici que el portarà al cementiri parisenc de Père-Lachaise, on serà incinerat, serà seguit per més de 10.000 persones. El novembre de 1913 un monument en record de Malon es va edificar davant el Mur dels Federats de Père-Lachaise i en la inauguració Jean Jaurès li va retre homenatge. El 26 de març de 1994 es va fundar a Précieux l'Associació d'Amics de Benoît Malon, encarregada de preservar-ne la memòria.

***

Galileo Palla

- Galileo Palla: El 23 de juny de 1865 neix a Aulla (Toscana, Itàlia) l'activista anarquista Galileo Palla, també conegut com Venerio Landi. Sos pares es deien Ferdinando Palla i Giovanna Tognini. Ja de jovenet es traslladà a Massa i s'adherí a les idees internacionalistes antiautoritàries que actuaven a la capital de Massa Carrara. En 1883 marxà, amb altres companys llibertaris, a Nàpols per ajudar la població que patia una epidèmia de còlera. De bell nou a Toscana, s'instal·là a Florència i participà en el moviment anarquista d'aquesta ciutat. Fugint de la detenció, abandonà Florència, on el 30 de juny de 1885 l'Audiència d'aquella ciutat el va condemnar en rebel·lia a 23 mesos de presó i a 100 lires de multa per un delicte de premsa. La tardor d'aquell any s'embarcà cap a Amèrica, amb altres destacats militants anarquistes que volien exiliar-se: Errico Malatesta, Cesare Agostinelli, Agenore Natta, Francesco Pezzi i Luisa Minguzzi. En 1889, després de recórrer l'Uruguai i l'Argentina –a Buenos Aires va ser tancat per falsificació de moneda, però després alliberat per manca de proves; més tard acompanyà Malatesta a la Patagònia i a la Terra del Foc–, decidí retornar a Europa. Durant un temps s'establí a Niça, on amb Malatesta, entre 1889 i 1890, formà part del grup editor del periòdic L'Associazione, el gerent del qual era Giacomo Fataut. Obligat a abandonar França, acompanyà Malatesta a Anglaterra. Arran de la Llei d'amnistia votada en 1887, en 1890 pogué retornar a Itàlia, després de passar per París. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Errico Malatesta, Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). L'1 de maig de 1891, sota el nom de Venerio Landi, participà en la manifestació organitzada pel Cercle Socialista Anarquista a la plaça Santa Croce di Gerusalemme a Roma, on arrengà, amb Amilcare Cipriani, la gentada i va fer una crida a la revolució. Detingut set dies després, fou encausat en el «Procés dels 61» i el 24 de març de 1892 va ser condemnat pel Tribunal de Roma a dos anys i vuit mesos de presó per «associació de malfactors i incitació a la revolta i al delicte». En una apel·lació el juliol d'aquell any, obtingué la revocació de la pena, però va ser condemnat en un nou procés a 18 mesos de presó per «violència i resistència a l'autoritat». Un cop lliure, retornà a Massa Carrara, on desencadenà una campanya contra el parlamentarisme. El 5 de desembre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Massa a un any de presó per «resistència al reclutament» i enviat al I Regiment de Granaders establert a Chieti i, poc després, a causa del seu tarannà insubmís, a una companyia disciplinaria de Portoferraio, on va intentar, sense èxit, evadir-se. L'1 de febrer de 1895, un cop alliberat, se li va assignar la residència per cinc anys a Porto Ercole. El 24 de març d'aquell any aconseguí fugir, però fou detingut a Cecina i condemnat a quatre mesos i 25 dies de reclusió. Espiada la pena, va ser desterrat a l'illa de Favignana, on el 28 de maig de 1896 aconseguí evadir-se amb cinc companys i arribar a Tunísia, on demanà asil polític. El 5 de juny de 1896 la policia francesa el detingué, amb altres militants (Fibbi, Melinelli, Pezzi, Selvi, etc.), i el lliurà a les autoritats italianes. Se li assignà residència fins al 30 de setembre de 1900 i el 4 d'octubre retornà a Massa, on s'integrà en el moviment anarquista de la ciutat. Treballà, d'antuvi, en una fleca de son germà i després com a picapedrer de marbre a la Colonnata di Carrara i a Forno di Massa. El 27 de març de 1902, arran d'un accident laboral a la pedrera on va morir un obrer, va difondre un pamflet denunciant les condicions de treball dels marbristes. El 28 de setembre d'aquell any participà a Carrara en una manifestació, en la inauguració de la Cambra del Treball i en el descobriment d'una placa en memòria dels màrtirs del treball. També fou nomenant membre d'un organisme paritari encarregat de negociar els conflictes laborals a les pedreres de marbre. Amb l'arribada al poder del feixisme, completament aïllat, va ser objecte d'innombrables persecucions. Davant la impossibilitat de trobar feina, aconseguí obrir un forn de pa a Marina di Massa, però les vexacions per part dels escamots feixistes no minvaren. Galileo Palla va morir el 14 de setembre de 1944 a l'hospital de Carrara (Toscana, Itàlia).

Galileo Palla (1865-1944)

***

Foto policíaca de Maria Zanini (18 de març de 1894)

- Maria Zanini: El 23 de juny de 1865 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista il·legalista Maria Zanini, també coneguda com Maria Milanaccio, pel nombre del seu marit del qual era vídua. Sos pares es deien Antonio Zanini i Paolina Bourgnio. Es guanyava la vida com a costurera i cuinera. Establerta a París (França), entre 1892 i 1893 formà part del grup anarquista il·legalista encapçalat per Léon Ortiz («Banda Ortiz»), en el qual, probablement, actuava com a receptora de béns robats. L'octubre de 1893 s'instal·là al número 1 del bulevard Brune del XIV Districte de París amb una part de la banda (Paul Chiericotti i la seva companya Annette Soubrié, Victorine Belloti i son fill Louis); és aquí on emmagatzemava els botins dels robatoris. A començament de 1894 albergà son company l'anarquista Orsini Bertani. Després de l'agafada de la banda el 18 de març de 1894, va ser detinguda i empresonada. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjada amb tota la «Banda Ortiz» per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta» i, defensada per Blondeau, va ser absolta del delicte d'«associació criminal», però amb una ordre d'expulsió del país signada el 2 de maig de 1894. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Maria Zanini (1865-?)

***

Marc Pierrot llegint Les Temps Nouveaux

- Marc Pierrot: El 23 de juny de 1871 neix a Nevers (Borgonya, França) el metge i militant i propagandista anarquista Marc Pierrot. Sos pares es deien Isidore Eugène Pierrot, negociant, i Marie Goby. En 1891, estudiant medicina a París, s'adhereix al grup dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), i cinc anys més tard obté el doctorat. Esdevingut anarquista, militarà en el sindicalisme revolucionari i editarà nombrosos fullets de propaganda, tot col·laborant en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Mobilitzat en 1914, serà enviat com a metge a Sèrbia, acabant la guerra a França. Va ser un dels signataris del «Manifest dels Setze», favorable a la intervenció armada. En 1919 va reeditar Les Temps Nouveaux i seguidament publicarà la revista Plus Loin, que sortirà fins al 1939, i que va comptar entre els seus col·laboradors al seu amic Paul Reclus. Va participar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. En 1936 es lliura a Espanya i pren part en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin. Durant la guerra es denunciat com a jueu, encara que no ho era, però sí sa companya lituana, amb qui tenia dues filles, i foren empaitats. A començaments de 1944 es van retrobar a Compiègne. Sa companya fou Esther Lape. Marc Pierrot va morir el 19 de febrer de 1950 a l'Hospital Diaconesses de Reuilly del XII Districte de París (França) arran d'una malaltia, sempre fidel al seu ideal llibertari. Entre les seves obres podem destacar: Syndicalisme et révolution (1908), Sur l'individualisme (1911), Travail et surmenage (1911), Le Parlementarisme contre l'action ouvrière (1912), Syndicalisme et socialisme (1913). Sa filla, Cécile, n'ha reunit i reeditat alguns textos sota el títol: Quelques études sociales (1970).

***

Foto antropomètrica d'Édouard Carouy (2 de setembre de 1909)

- Édouard Carouy: El 23 de juny –el certificat de defunció cita el 29 de juny– de 1883 neix a Lens (Hainaut, Valònia) l'anarcoindividualista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», Édouard Carouy, també conegut com Leblanc o Le Rouquin. Sos pares es deien Émile Carouy, taverner, i Rosine Descamps, domèstica. Només tenia tres anys quan va morir sa mare, fet que el va llançar a una infància miserable assistit per uns veïns. Quan tenia 12 anys entrà a treballar en una refineria de sucre i després va fer diverses feines abans d'esdevenir tornador i ajustador de metalls a Brussel·les (Bèlgica). A partir de 1906 milità en el moviment llibertari i portà l'administració del periòdic anarquista belga Le Révolté, juntament amb Raymond Callemin, Jean De Boë i Victor Kibaltchitch –tots futurs implicats en la «Banda Bonnot»–, i freqüentà el Grup Revolucionari Belga i la comunitat d'Émile Chapeliers a Boitsfort (Brussel·les, Flandes). En 1908, a Ginebra (Ginebra, Suïssa), conegué Jules Bonnot. El desembre de 1909 arribà a París (França) i s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França, França), on retrobà els seus companys belgues que aleshores editen el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, encarregant-se de la impressió manual amb Octave Garnier. Vegetarià i abstemi, tindrà com a companya Jeanne Bélardie, mentre son company purga una pena de cinc anys de presó per falsificació de moneda. Amb Jean Huc i sa companya Marie Bader, que també viuen a la comuna de Romainville, vendrà articles de merceria pels mercats, però sense rebutjar fer accions il·legalistes, com ara la falsificació de moneda o els robatoris. Denunciat per un còmplice ocasional, es va veure obligat a tocar el dos –Jean Huc serà detingut més tard per falsificació de moneda i condemnat el 5 d'abril de 1912 a cinc anys de treballs forçats. Amb Jeanne Bélardie i sa filla s'instal·là a Saint-Thibault-des-Vignes (Illa de França, França) i fins al 1911 treballà amb Louis Rimbault com a serraller i fent furts. Amb l'arribada del xofer Jules Bonnot, les accions s'incrementaren en nombre, en intensitat i en violència. Intermitentment s'allotjà al garatge de Jean-Georges Dettweiler a Bobigny (Illa de França, França), mentre cometia diversos robatoris d'automòbils i d'habitatges, alguns amb víctimes mortals. Les seves empremtes digitals i les de Marius Metge van sortir al crim de Thiais (Illa de França, França), on un ancià i sa criada van ser assassinats durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912. Denunciada per un confident, Jeanne Bélardie caigué en el parany ordit per la policia. Mentrestant, Édouard Carouy, que no havia participat en l'assalt del carrer Ordener de París, és assenyat com a sospitós número u per les autoritats. Albergat per Antoine Gauzy a Ivry (Illa de França, França) i a casa d'un confident al Losera, el 4 d'abril de 1912 va ser detingut. En el moment de l'arrest va intentar suïcidar-se, sense èxit, prenent una càpsula que pensava portava cianur i, durant la seva detenció, intentarà de bell nou llevar-se la vida. Acusat de nombrosos robatoris a magatzems, a l'oficina de correus de Romainville i, sobretot, pel doble assassinat de Thiais, que sempre negà, fou condemnat el 27 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena al treballs forçats a perpetuïtat. Després del veredicte, aquest mateix dia, a la seva cel·la de la presó de la Conciergerie de París (França), s'emmetzinà prenent una pastilla de cianur que havia dissimulat al taló de la seva sabata. Els seus descendents canviaren el llinatge per Carovis.

Édouard Carouy (1883-1913)

***

Martins Fontes

- Martins Fontes: El 23 de juny de 1884 neix a Santos (São Paulo, Brasil) el metge, escriptor, periodista, filantrop i intel·lectual anarquista José Martins Fontes, també conegut com Zezinho Fontes, un dels millors poetes en llengua portuguesa de tota la història. Fou fill d'Isabel Martins i del doctor, periodista i sociòleg Silvério Fontes. Va assistir als millores col·legis del moment (Leopoldina Thomás Coelho; Eugênio Porchat de Assis; Nogueira da Gama, a Jacareí), i tingué els millors professors, com ara Tarquínio da Silva. Més tard, marxà a Rio de Janeiro, on estudià al Col·legi Alfredo Gomes. Quan tenia vuit anys, publicà els seus primers versos en el periòdic setmanal A Metralha. L'1 de maig de 1892 s'estrenà com a nen poeta recitant una oda a Castro Alves al Centre Socialista, organització creada per son pare. Després, amb Carvalhal Filho, edità el periòdic O Democrata. Quan tenia 16 anys llegí una oda seva en la inauguració del monument commemoratiu del IV Centenari del Descobriment del Brasil a São Vicente. Compaginà els estudis de medicina a Rio de Janeiro amb el periodisme (Gazeta de Notícias, Paiz, Careta, Diabo, Kosmos, Tagarella, Esparadrapo, etc.) El 20 de desembre de 1906 defensà la seva tesi doctoral (Da imitação em síntese) a la Facultat de Medicina de Rio de Janeiro i esdevingué metge de la salut pública. En aquesta època convivia amb poetes com Olavo Bilac, Coelho Net, Emílio de Meneses, Paula Ney, etc. Juntament amb altres intel·lectuals que freqüentaven el «Club XV», fundà el periòdic A Luva. Després de llicenciar-se va fer de metge de la Comissió d'Obres de l'Alt Acre, internista a Santa Casa do Rio de Janeiro, auxiliar de medicina profilàctica amb Oswaldo Cruz, metge de la Santa Casa de la Misericòrdia i de la Beneficència Portuguesa de Santos, i director del Servei Sanitari. També fou metge de la Societat Humanitària dels Empleats de Comerç, de la Companyia d'Assegurança Industrial, de la Companyia Brasil, de la Divisió de Sanejament, i de la Casa de Salut de Santos. En 1914, instal·lat a París, amb Olavo Bilac fundà una agència publicitària de propaganda per a la difusió dels productes brasilers a Europa i altres països. Durant l'epidèmia de grip de 1918 socorregué els barris de Macuco i de Campo Grande, escampant la seva acció fins a Iguape. Destacà en les seves conferències mèdiques i com a especialista en tisiologia a la Santa Casa de la Misericòrdia de Santos. Com a humanista, lluità amb Oswaldo Cruz en la defensa sanitària de la ciutat de Santos. Al seu consultori particular tractava les persones sense poder adquisitiu i sempre sense cobrar-les les consultes. En 1924 esdevingué membre de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa. Realitzà gires de conferències arreu del Brasil i d'altres països americans (Argentina, Uruguai, EUA) i europeus (França, Regne Unit, Espanya, Itàlia, Portugal). Col·laborà en nombrosos periòdics, com ara A Gazeta, Diário Popular, Diário de Santos, Cidade de Santos, O Bandeirante, etc. Publicà 59 llibres de poesia i de prosa, alguns de temàtica anarquista, editats al Brasil i a Portugal. Va rebre infinitat de distincions acadèmiques i fou membre de l'Acadèmia de les Lletres de São Paulo. Sempre que era convidat per intervenir en actes oficials polítics excusava la seva presència argumentant que no tenia roba per acudir a sessions de gala, ell que tenia fama de ser l'home millor vestit de Santos. Sempre proclamà el seu anarquisme arreu on anava. Martins Fontes va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 25 de juny de 1937 a Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Paquetá, de Santos.

***

Notícia d'una de les condemnes de Jean Tafforeau apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 8 d'agost de 1907

- Jean Tafforeau: El 23 de juny de 1887 neix a La Touche (Saint-M'Hervé, Bro Roazhon, Bretanya) l'anarquista i antimilitarista Jean Marie Joseph Tafforeau. Era fill de François Tafforeau, mariner i conreador, i de Sante Rose Chauvel. Es guanyava la vida treballant de carreter a París i en 1906 vivia al número 53 del carrer Philippe-de-Girard. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), el juliol de 1906 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a nou mesos de presó per «intrigues antimilitaristes» i l'octubre d'aquell any per l'Audiència del Sena a 18 mesos de presó pel mateix delicte. Sortejat en 1907 per a fer el servei militar, la seva incorporació va ser ajornada per «feblesa». El 14 de juliol de 1907 va ser detingut, juntament amb altres 11 companys antimilitaristes, a resultes d'aldarulls esdevinguts a l'avinguda del Bois de Boulogne quan el seguici presidencial, que venia d'una revista militar a Longchamp, va ser interceptat i increpat amb crits («Visca el 17 Regiment!», «Fora l'Exèrcit!», «Fora els afuselladors!») pel grup d'antimilitaristes per aclamar els soldats que aleshores s'havien aixecat al migdia francès; després de ser interrogat, va ser tancat a la presó parisenca de La Santé. Jutjat per aquest fet, el 7 d'agost de 1907 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a 25 francs de multa per «possessió d'arma prohibida», però, ben igual que els altres companys, el cas de «provocació de militars a la desobediència» va ser sobresegut. L'endemà, 8 d'agost de 1907, als carrers de París aparegué el cartell «Aux crimes, répondons par la révolte!», del Grup de Propaganda Antimilitarista i d'Acció Revolucionària (GPAAR), per protestar contra la repressió sagnat d'una manifestació obrera a Raon-l'Étape (Lorena, França), signat per ell i altres companys (Jean Goldsky, Henri Josse, René Mahé, Jean Molinier, Maurice Mouchebeuf, Léon Pornes, André Picardat, Henriette Rouselle i Pierre Ruff); detingut per aquest fet, va ser empresonat a La Santé i el 14 de setembre de 1907, malgrat la defensa de l'advocat anarquista Urbain Gohier, va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó i 100 francs de multa per «provocació a l'assassinat i a la desobediència de militars» i tancat a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França). A principis de juliol de 1908 va ser posat en llibertat condicional, gràcies a les gestions del seu advocat Urbain Gohier. En aquesta època va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El gener de 1909 vivia a la colònia anarcocomunista «L'Essai» d'Aiglemont (Ardenes, França). Sembla que després passà a viure a París, sota el nom de Clément, al número 88 bis del carrer Riquet. El juliol de 1909 la policia el declarà desaparegut. El 4 de desembre de 1909, després de no respondre a la crida d'incorporació militar, va ser declarat insubmís. El 16 de març de 1912 va ser esborrat del «Carnet B». El 4 d'agost de 1914, després de no incorporar-se a la crida general arran de l'esclat de la Gran Guerra, va ser declarat insubmís en temps de guerra. Refugiat a Anglaterra, el 9 de juny de 1916 va ser expulsat del Regne Unit i lliurat a les autoritats franceses. El 22 de juny de 1916 va ser condemnat en consell de guerra per la III Regió Militar a un any de presó per insubmissió, però el 12 d'agost de 1916 aquesta pena va ser suspesa i deu dies després va ser integrat en el 129 Regiment d'Infanteria. El 14 de març de 1917 desertà i el 14 de març de 1919 encara era considerat desertor per les autoritats militars franceses. El 18 de juny de 1955 es casà amb Adrienne Guichot. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Marius Aceste apareguda en el diari parisenc Le Temps del 6 de gener de 1913

- Marius Aceste: El 23 de juny de 1889 neix a Londinières (Alta Normandia, França) l'antimilitarista, sindicalista i anarquista Marius Lucien Aceste. Era fill de Thimoleón Appolinaire, comerciant, i de Marie Adoralis Euphrasie Duhamel. Treballà d'estibador a La Havre. Membre del grup anarquista de La Havre, fou un dels membres destacats del Sindicat Autònom d'Estibadors. Antimilitarista, el 3 de gener de 1913 va ser condemnat pel II Tribunal Correccional de Versalles (Illa de França, França) a dos anys de presó i a cinc anys de residència controlada per robar, agredir i ferir el sotsoficial Gaston Est, del XI Regiment d'Artilleria, l'1 de novembre de 1912 a Versalles; dos companys seus, Henri Mallet i Émile Jodelais, van ser condemnats a un any de presó. Quan la Gran Guerra, fou soldat reservista de la II Companyia del IV Regiment d'Infanteria i destacà per la seva audàcia i valor, i per accions de guerra va ser condecorat amb la Medalla Militar i amb la Creu de Guerra. El 4 de setembre de 1917 es casà a La Havre amb Germaine Claire Allard, de qui es va divorciar el 2 de novembre de 1922. El 18 de setembre de 1929 es va casar a Le Havre amb Alice Marie Françoise Augér. Entre abril i maig de 1931 va estar empresonat 40 dies per «entrebancar la llibertat del treball» durant una vaga del sector entre el febrer i el març anterior. Bon orador, va ser elegit membre de la comissió administrativa d'enllaç amb el sindicat unitari, encara que minoritari a Rouen (Alta Normandia, França), durant les vagues de 1932. En les eleccions sindicals de 1933 sortí en segona posició darrera Léon Carlier i el 13 d'abril d'aquell any va ser elegit tresorer adjunt del sindicat. Partidari de pactar amb els comunistes, s'enfrontà a la majoria de l'organització i la seva autoritat minvà considerablement. Marius Aceste va morir el 5 de juny de 1982 al seu domicili de Le Havre (Alta Normandia, França).

***

Notícia de la detenció de Petrus Gayte apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 24 d'octubre de 1921

- Petrus Gayte: El 23 de juny de 1896 neix a Les Chards (Saint-Jean-la-Vêtre, Roine-Alps, Occitània) el metal·lúrgic anarquista i sindicalista Petrus-Jean-Marie Gayte. Sos pares es deien Jean-Marie Gayte, esclopaire, i Marie-Christine Couzon, domèstica. Entre 1917 i 1918 va ser mobilitzat a l'Arsenal de Roanne (Roine-Alps, Occitània). El 23 d'octubre de 1921 va ser detingut amb una vintena de companys durant una manifestació a Marsella (Provença, Occitània) en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Durant els anys trenta vivia a Campagne Bertrand, al barri marsellès de Saint-Antoine, i fou, amb Joseph Moine, un dels principals animadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) de Marsella. En aquests anys col·laborà en Le Combat Syndicaliste i en Le Libertaire. També milità en el grup anarquista del barri de Saint-Antoine i en 1937 en va ser nomenat secretari. En 1936 col·laborà econòmicament amb el Comitè Anarcosindicalista en suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El gener de 1937 fou un dels responsables del butlletí-pamflet L'Action Directe de Marsella. Durant la II Guerra Mundial regentà un garatge de bicicletes al seu domicili del camí de Vallon des Tuves de Marsella. El 27 d'abril de 1944 es casà amb Elionord Margarida Francesca Bosch a Marsella. Poc després de la seva separació, Petrus Gayte va ser trobat penjat el 28 d'octubre de 1951 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània), sense saber-se finalment si s'havia suïcidat o havia estat assassinat.

***

Necrològica de Joan Ull Solves apareguda en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera de l'11 de gener de 1982

- Joan Ull Solves: El 23 de juny de 1897 neix a València (València, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Ull Solves, conegut com Juanito. Sos pares es deien Antoni Ull i Rosa Solves. Va ser alumne de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Metal·lúrgic autònom de professió, milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil formà part del Servei d'Informació Militar (SIM), especialitzant-se en el muntatge d'emissores als fronts de guerra i a la rereguarda. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat, maltractat i empresonat. Un cop aconseguí la llibertat provisional s'integrà en el moviment anarquista clandestí. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reconstrucció de la CNT i de la FAI i milità en el Sindicat de Jubilats i Pensionistes de València de la CNT. Joan Ull Solves va morir el 27 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre– de 1981 al seu domicili de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Juan Rodríguez González

- Juan Rodríguez González: El 23 de juny –algunes fonts citen erròniament el 14 de juny– de 1900 neix a Villaricos (Cuevas del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Garrucha (Almeria, Andalusia, Espanya)– el jornaler anarcosindicalista Juan Rodríguez González. Era fill de José Rodríguez Gerez i de María González García. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'establí al «Grupo Aunós» del barri barceloní de Can Tunis. A partir de 1927 treballà a la fàbrica de briquetes «Construcciones y Industrias», on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT); durant la Revolució, participà activament en la col·lectivització d'aquesta empresa. El 25 de maig de 1939 va ser detingut per les autoritats franquistes guanyadores i portat, el 23 de juliol de 1943, davant un consell de guerra que el va condemnà a 15 anys de reclusió temporal. A començament de 1944 va ser posat en llibertat provisional. Juan Rodríguez González va morir, vuit mesos més tard, el 2 d'octubre de 1944 a Barcelona (Catalunya).

Juan Rodríguez González (1900-1944)

***

Necrològica de Romualdo Garcés Aragüés apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1972

- Romualdo Garcés Aragüés: El 23 de juny de 1901 neix a Luesia (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Romualdo Garcés Aragüés, conegut com Luesiano. Era fill d'Alejo Garcés i de Carolina Aragüés. Quan era un infant s'instal·là amb sa família a Uncastillo. Treballà de pagès i de guàrdia de seguretat. Abans de la instauració de la II República espanyola, va ser un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Uncastillo. Durant les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 va ser detingut amb altres companys per agressió a votants d'Uncastillo i intervingué en l'aixecament revolucionari de desembre d'aquell any, però es beneficià de l'amnistia del 24 d'abril de 1934. Va ser membre del Comitè Revolucionari durant la revolució d'octubre de 1934; jutjat en consell de guerra per aquests fets amb més d'un centenar de companys d'Uncastillo, el març 1935 va ser condemnat a 12 anys de presó. El juliol de 1936, quan era president de la CNT d'Uncastillo, lluità contra els aixecats de la Guàrdia Civil i falangistes del poble. Quan Uncastillo va caure a mans feixistes, passà per les muntanyes a zona republicana amb sa companya Luisa Viamonte i altres companys, com ara Carmelo Casalé. En 1938 vivia a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1953 militava a Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània) i després s'instal·là a Sant Andrieu de Sangònis, al carrer Couvent. Sa companya fou Luisa Larcuen. Malalt durant molts d'anys, Romualdo Garcés Aragüés va morir el 2 de gener de 1972 a Sant Andrieu de Sangònis (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Notícia de la detenció d'Andre Nouri apareguda en el diari de Nimes Le Journal du Midi del 26 de setembre de 1931

- André Nouri: El 23 de juny de 1902 neix a Trignac (Montoir-de-Bretagne, País del Loira, França; actualment és un municipi independent) l'anarquista André Félix Nouri. Era fill d'Armand Nouri, xofer, i d'Éléonore Victorine Tournier, domèstica. En 1931 es guanyava la vida treballant de pintor en la construcció a Nimes (Llenguadoc, Occitània). El 25 de setembre de 1931 va ser detingut a Nimes sota l'acusació de «robatori de numerari». En les eleccions legislatives de 1932 es presentà com a candidat «federalista-anarquista», en realitat «abstencionista», per la II Circumscripció de Narbona (Llenguadoc, Occitània) i es va retirar abans l'escrutini. En aquesta època treballava de tapisser a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1936 es va presentar per la I Circumscripció de Nimes a les eleccions legislatives. El 13 de setembre de 1941 es casà amb Charlotte Salacroux. El seu últim domicili va ser al número 9 del bulevard Couchant de Nanterre (Illa de França, França). André Nouri va morir el 10 d'octubre de 1996 a la Llar de la Tercera Edat «Jules Fossier» de Louvres (Illa de França, França).

***

Enzo Donati

- Enzo Donati: El 23 de juny de 1903 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Enzo Donati. Sos pares es deien Giovanni Donati i Aida Leurieri. Només pogué assistir a les primeres classes de primària. Durant la seva joventut visqué al barri parmesà de Borgo Naviglio i es guanyà la vida com a obrer vidrier. En 1924 emigrà legalment a França per motius laborals i s'establí a París, on freqüentà subversius parmesans i exiliats polítics. El 5 de setembre de 1929 va ser condemnat a 15 dies de presó i a una multa per «rebel·lió i ultratge als agents». En 1937 marxà cap a Espanya per lluitar contra l'aixecament franquista i s'integrà en les Brigades Internacionals. Segons altres fonts, sota el nom de Rienzo Donati, nascut el 28 d'agost de 1903 a Parma, formà part d'una unitat de milicians de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època el seu nom figura en el butlletí de recerca de subversius classificat com a «comunista». Segons algunes fonts, formà par del servei de rereguarda republicà, sobretot a partir de 1938, quan s'integrà en el Batalló de Fortificacions de la 45 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, retornà a França i va ser reclòs al camp de concentració de Argelers, on formà part del grup llibertari clandestí «Libertà o Morte». Més tard va ser traslladat al camp de concentració de Gurs. Entre desembre de 1939 i gener de 1940 fou voluntari de guerra en l'exèrcit francès, enquadrat en el III Batalló del XII Regiment Estranger establert a Barcarès. Segons un informe dels serveis d'intel·ligència estalinistes del 22 de març de 1940, va ser qualificat d'«enemic del Partit». Posteriorment va ser traslladat a batallons de treball al front, fent feina a les fortificacions de Dunkerque (Flandes del Sud). Va ser fet presoner pels alemanys i, segons una informació d'agost de 1941 de l'ambaixada italiana a Berlín, basada en informacions rebudes per les autoritats nazis, va ser enviat com a presoner civil al camp de concentració de Mauthausen, encara  que el seu nom no apareix en les llistes oficials de presos d'aquest camp. Segons un registre de l'Ajuntament de Parma, Enzo Donati va morir el 21 de gener de 1942 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), encara que altres informacions apunten que va ser afusellat per la Gestapo en 1941 a París (França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 22 de juny

Esdeveniments

Louise Michel després de la seva deportació a Nouméa (Nova Caledònia, 1873-1880)

- Judici contra Louise Michel: El 22 de juny de 1883 la destacada militant anarquista Louise Michel, detinguda en la manifestació d’aturats del 9 de març de 1883 que va assaltar tres fleques, és jutjada a l'Audiència del Sena de París (França), fet que serà aprofitat per a una gran reivindicació anarquista. Louise Michel va ser condemnada a sis anys de presó.

Naixements

Gaston Crémieux

- Gaston Crémieux: El 22 de juny de 1836 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el periodista i advocat republicà radical, blanquista, proudhonià i communard Isaac Gaston Crémieux. Era el fill primogènit d'una família nombrosa formada per Abraham Crémieux, modest comerciant d'indianes jueu originari de l'occità Comtat Venaissí, i Alexandrine Rachel Vidal. Realitzà brillants estudis a l'escola i a l'institut de Nimes, obtenint el batxillerat el 19 d'agost de 1853. Després de trobar dues feines de passat d'advocat, un d'elles a París, es matriculà a la Facultat d'Ais de Provença el 14 de gener de 1856. Eximit de fer el servei militar perquè havia de mantenir sa família, el 25 de novembre de 1856 obtingué la redempció total. El 24 de març de 1857 es llicencià en Dret a Nimes. Fou anomenat «El misser dels pobres» per la seva defensa ferotge de les classes obreres oprimides. En aquesta època també exercí com a periodista literari, activitat en la qual aconseguí força reputació. A finals de 1857, amb quatre amics, fundà el periòdic literari L'Avenir, però fou constantment vigilat per la policia que el considerà políticament perillós; l'últim número d'aquesta publicació serà el del 14 de febrer de 1858, víctima de la repressió del govern de Badinguet –nom satíric de l'emperador Napoleó III. El 10 de desembre de 1862 s'establí a Marsella, on dos anys després esdevingué membre de la lògia maçona «La Réunión des Amis Choisis» (La Reunió dels Amics Escollits) del Gran Orient de França. El 25 de setembre de 1864 es casà a Marsella amb Judith Noémie Molina, de confessió jueva, amb qui tindrà tres infants (Albert, André Moïse i Maximilien Armand Samuel), l'últim en honor a Robespierre, a qui Crémieux considera el model de polític a seguir –el 28 de juliol de 1869 escriurà per al 75è aniversari de la seva mort un monòleg en vers titulat Robespierre, le 21 janvier 1793. A partir de 1865 desplegà una gran activitat en diversos sectors, com ara en la creació de cambres sindicals, de cooperatives i d'escoles públiques laiques per a infants desafavorits i per adults. En 1867 redactà una memòria dirigida al prefecte de les Boques del Roine on exigí mesures urgents per posar fi a la lamentable situació de la classe obrera del seu departament. El 13 de juliol de 1868 participà en la constitució de l'«Association Phocéenne de l'Enseignement, de l'Instruction et de l'Education des deux sexes» (Associació Focenca –de Marsella– de l'Ensenyament, de la Instrucció i de l'Educació dels dos sexes). Les seves idees republicanes s'enfrontaren durament a les de l'Imperi. També mantingué estretes relacions amb la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Marsella. En 1869 va fer campanya a favor de Léon Gambetta, aleshores republicà radical, qui fou elegit diputat per Marsella. El 8 d'agost de 1870 fou el cap d'un moviment insurreccional comunal que prengué la Prefectura de Marsella i proclamà la República a la ciutat; moviment que fou, però, ràpidament esclafat. Detingut l'endemà, fou tancat en una masmorra del fort marsellès de Saint-Jean. El 27 d'agost fou jutjat, amb altres 13 insurgents, pel I Consell de Guerra, condemnat a dos anys de presó i tancat a Saint-Pierre. Amb l'anunci de caiguda de l'Imperi fou alliberat, juntament amb els seus companys, durant la nit del 4 al 5 de setembre per una gentada de més de 20.000 persones. Immediatament reprengué la seva activitat revolucionària amb la creació de la Lliga del Midi, que federà 15 departaments francesos, la qual entrà ràpidament en conflicte amb el govern central de Defensa Nacional ja que el seu programa era força revolucionari: separació absoluta de les esglésies i de l'Estat, revocació immediata de tots els ajuntaments nomenats durant l'Imperi, designació dels jutges mitjançant eleccions, llibertat absoluta de premsa, etc. L'1 de novembre de 1870, quan es trobava en una gira de propaganda per a la Lliga del Midi al departament de l'Isèra, esclatà la insurrecció revolucionària que proclamà la Comuna de Marsella. Però amb l'arribada d'un emissari republicà, el govern central recuperà ràpidament el poder fins que un nou cop insurreccional esclatà el 23 de març de 1871. Amb aquesta nova situació, fou nomenat cap de la Comissió Departamental Insurreccional, que substituïa la Prefectura, composta per 12 membres, entre ells Charles Alerini per l'AIT, que ratifica els poders de la Comuna de Marsella i del departament de les Boques del Roine. Després de confiscar els edificis públics i la prefectura, la Comissió enarborà la bandera roja i la negra, en senyal de dol. Però el 5 d'abril de 1871 a les 7 del matí la Comuna de Marsella, després d'un últim intent de mediació per part de Crémieux davant el general Espivent, fou aixafada per un exèrcit de 7.000 soldats que no dubtà a bombardejar la ciutat amb 300 obusos. El 8 d'abril fou detingut al cementiri jueu on es refugiava. El consell de guerra al cap de la Comuna de Marsella començà el 12 de juny a la Gran Sala del Tribunal de Policia Correccional presidit pel tinent coronel Thomassin del 48è Regiment de Línia i finalment fou condemnat a mort el 28 de juny. Després un temps tancat a la presó de Saint Pierre i al fort de Saint Nicolas, en el qual va tenir temps d'escriure l'obra teatral Le neuf Thermidor ou la mort de Robespierre, Gaston Crémieux fou afusellat amb el vist i plau d'Adolphe Thiers el 30 de novembre de 1871 al camp de tir del Far de Marsella (Provença, Occitània) malgrat la feblesa de tots els càrrecs que se li imputaven. Fou enterrat al cementiri jueu, contigu al cementiri de Saint Pierre, de Marsella. En 1886 es publicaren les seves Oeuvres posthumes. L'aniversari de l'execució de Crémieux, figura emblemàtica del moviment obrer marsellès, fou commemorada pels grups d'esquerra durant molts d'anys.

Gaston Crémieux (1836-1871)

Temptativa d'insurrecció comunal a Marsella (8 d'agost de 1870)

Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

***

Foto policíaca d'Auguste Dupuis (3 de juliol de 1894)

- Auguste Dupuis: El 22 de juny de 1841 neix a Dourdan (Illa de França, França) l'anarquista Achile Paul Auguste Dupuis. Sos pares es deien François Joseph Dupuis, carreter, i Françoise Joséphie Virginie David. Es guanyà la vida fent de carreter, com son pare, i de ferrer. El març de 1891 figurava en un llistat d'anarquistes de Saint-Denis (Illa de França, França) establert per la policia i en aquesta època vivia al número 167 de l'avinguda de París d'aquesta població. L'abril de 1892, segons informes policíacs, freqüentava les reunions de la Lliga dels Antipatriotes i del Grup de Propaganda. Aquest mateix mes va ser detingut, en previsió a les manifestacions del Primer de Maig, i el seu domicili escorcollat. El desembre de 1893 la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París el considerà com a «anarquista no militant» i en aquesta època encara vivia al mateix domicili de l'avinguda de París de Saint-Denis. El 26 de desembre de 1893 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes. El 10 de juny de 1893 assistí al míting de protesta celebrat a la Sala Progrès del bulevard de l'Hôpital. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut en la gran agafada d'anarquistes, que en va capturar 155, i el seu domicili escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser fitxat dos dies després en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Robert Lanoff

- Robert Lanoff: El 22 de juny de 1879 neix al X Districte de París (França) el cantautor i compositor anarcoindividualista i antimilitarista Robert-Charles-Joachim Lafon, més conegut com Robert Lanoff. Sos pares es deien Victor Amédée Lafon, sotstinent dels bombers parisencs, i Valentine Félicie Liébant. Quan va fer el servei militar acabà en una companyia disciplinària. L'octubre de 1899 sembla que fou el mateix Lafon qui va signar el manifest «Aux anarchistes», on es critica durament Sébastien Faure i Le Journal du Peuple qualificant-los d'«anarquistes de govern». L'11 de març de 1905 va ser condemnat en rebel·lia a París a 50 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària». En aquesta època vivia al número 114 del carrer de Clignancourt de París. Fou col·laborador del periòdic parisenc L'Anarchie (1905-1914), editat per Albert Libertad, i membre del grup anarquista «Les Libérés des Bagnes Militares» (Els Alliberats de les Colònies Penitenciàries Militars). A partir de 1910 realitzà una gira propagandística de conferències, acompanyades d'espectacle musical amb cançons anarquistes i antimilitaristes escrites i interpretades per ell, contra les colònies penitenciàries a tota la conca obrera del nord (Lille, Roubaix, Valenciennes, Blanc Misseron, Chauny, Saint Quentin). El 20 de novembre de 1910, en una conferència sobre el Biribi (companyies disciplinàries i penitenciaries establertes a les colònies franceses d'Àfrica del Nord) realitzada a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), declarà: «Els oficials i sotsoficials qui comanden les companyies disciplinàries són uns alcohòlics i uns tarats, la podridura de la podridura». Aquesta conferència, acompanyada de cançons anarquistes, va ser repetida a Roubaix (24 de novembre), a Valenciannes (26 de novembre), a Blanc-Misseron (27 de novembre) i a Chauny (3 de desembre) i on va fer, segons la policia, apologia d'anarcoterroristes (Ravachol, Auguste Vaillant, Émile Henry) i interpretà una cançó on lloà la deserció dels soldats i el pillatge de les caixes fortes. En aquesta època col·laborà en el periòdic revolucionari d'Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França) Le Réveil Artésien. També va participar en les «Xerrades Populars» que se celebraren al número 69 del carrer de l'Hôtel de Ville i al número 157 del Faubourg Saint Antoine. El 29 de gener de 1911 actuà en la festa organitzada per la Federació Revolucionària en suport a Le Libertaire. El maig de 1911 va fer una gira pels departaments de l'oest (Brest, Lorient, Nantes) on, a més de cançons, va interpretar diversos monòlegs (Le droit à l'avortement, Doit on aller à la caserne, Les Péjugés, À Biribi, etc.). El 23 de maig de 1911, a requisitòria de la policia de Laon (Picardia, França), a resultes de la conferència realitzada a Chauny (Picardia, França), va ser inculpat per «provocació a l'assassinat i apologia del robatori». En 1912 col·laborà en la publicació antimilitarista Le Cri du Soldat. Bulletin no officiel des armées de terrer et de mer, publicat a Pantin (Illa de França, França) per Émile Aubin. Aquest mateix any va publicar De la rue Ordener aus Aubrais. Entre 1912 i 1913 fou col·laborador habitual de L'Anarchie, on defensà l'amor lliure i l'incest, però des d'un punt de vista misogin, i arran de la publicació de les memòries de Rirette Maîtrejean, insultà aquesta de manera cruel. Quan les activitats de la «Banda Bonnot», va ser detingut i empresonat en diferents ocasions per defensar el grup. Arran d'unes conferències realitzades entre el 21 i el 25 d'abril de 1912, va ser detingut acusat d'«apologia de fets criminals i d'excitació al crim» i condemnat el juliol d'aquell any per l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a quatre mesos de presó i a 50 francs de multa i tancat en aquesta ciutat. El 19 de desembre de 1912 va ser novament detingut arran de la publicació de l'article «De la rue Ordener aux Aubrais», publicat el 17 d'octubre en L'Anarchie, a favor dels empresonats de la «Banda Bonnot»; en aquest moment va ser reemplaçat en la redacció d'aquest periòdic per Camille Delmyre. El 8 d'abril de 1913 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional a tres anys de presó i a 1.000 francs de multa per l'edició del citat article en forma de fullet. El 13 de maig el Tribunal Correccional del Sena li va suprimir la multa, però mantingué la pena de tres anys El 30 de juny de 1914, després de 18 mesos empresonat, va ser novament jutjat en apel·lació a París i va veure reduïda la pena a 18 mesos de presó. L'estiu de 1914, amb Alexandre Flesky, preparà la publicació d'un setmanari anarcoindividualista, Le Rebelle, que per diverses circumstàncies no pogué finalment editar-se. En aquesta època viva al número 15 del carrer Gérando, del IX Districte de París. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt del servei militar i mantingut a la presó, on romania el març de 1916. Després de la contesa fou redactor de Le Populaire i delegat del Sindicat dels Artistes Lírics. El 12 d'octubre de 1918 participà, amb Jeanne Berton, Sardou, Lilyette Frey, Joby, etc., en un vetllada popular contra «l'apatxisme i la pornografia» que se celebrà a la Sala de Festes de l'Ajuntament de Saint-Ouen (Illa de França, França). En aquesta època moltes cançons i articles seus es van publicar en el periòdic La Bataille. El 18 d'agost de 1919 inaugurà, al número 75 del passatge Brady de París, una casa d'edició i de venda de cançons i on també es realitzaven cursos de cant a preus populars. En aquesta època col·laborà amb el Sindicat dels Artistes de Concerts, Music-halls i Circs, realitzant concerts i xerrades en el seu suport. El 23 de març de 1920, Georges Guibourg (Georgius), president de la Unió Independent dels Artistes de Music-halls, el va denunciar per «entrebancar la llibertat del treball i per difamació». També va col·laborar en les diferents etapes del periòdic d'André Georges Roulot (Lorulot), de qui era molt amic, L'Idée Libre. Fou membre de la Union Confédérale des Locataires (Unió Confederal d'Arrendataris), organització per a la qual va fer infinitat de concerts i xerrades per a recaptar fons per a la seva caixa de resistència, i entre 1922 i 1923 fou secretari de la seva IX Secció de la Federació d'Arrendataris del Sena. El desembre de 1923 sa companya, Henriette-Marie Lacoste-Abrial, va morir al seu domicili del carrer Gérando. Entre les seves cançons, van ser molt populars À bas Biribi, Paroles d'un révolté, Je suis un incroyant, Pourquoi j'vote pas! Monologue, Le droit à l'avortement, Lettre d'un détenu politique, Les renégats, Conseils aux avachis, Guerre à l'alcool, Maternité, Sur la tombe de son gars. Récit de guerre interprété par l'auteur dans les concerts et cabarets parisiens, Chanson pour la paix, Les épaves, En route pour l'abattoir, Trimardeur, C'est la rafle, Aprés la grève, Les dons de Jésus, Hymne aux prolétaires, Pierreuse, Jean Misére devant le Christ, Les juges, Sonnez! Clairons sonnez!, La chanson des béguins, L'enfer militaire, Révoitons-nous. Monologue, Les trois pleurs de la vie, L'éveil des locataires, Voix des locataires, Les pionniers. Scène de la vie de Biribi, Le soldat devant le peuple, Les prêtes. Étude sur la religion, L'avenir nouveau. Grande scène, Pitié pour les grévistes. Grande scène, etc. Robert Lanoff va morir el 9 d'agost de 1960 al Centre Hospitalari Sainte-Anne del XIV Districte de París (França).

***

Enrique López Alarcón (ca. 1918)

- Enrique López Alarcón: El 22 de juny de 1881 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el poeta, dramaturg, traductor, periodista i escriptor anarquista Enrique López Alarcón, que va fer servir el pseudònim de Guzmán de Alfarache. Era nét de l'empresari i alcalde de Màlaga José Alarcón Luján. Realitzà els estudis primaris a la seva ciutat natal amb els jesuïtes i els secundaris a Archidona (Màlaga, Andalusia, Espanya) i després passà a la Universitat de Granada (Andalusia, Espanya) per a estudiar filosofia i lletres i dret, sense arribar a graduar-se. Visqué a Cártama (Màlaga, Andalusia, Espanya), d'on procedia sa família, i en 1903 es traslladà a Madrid (Espanya), on s'inicià en el periodisme, fortament influenciat pel simbolisme i el modernisme. En aquesta època es relacionà molt amb Marcelino Menéndez Pelayo. En 1909 fou corresponsal de guerra en la campanya militar del Marroc per al diari El Mundo i per aquests reportatges va ser condecorat amb la Creu Roja del Mèrit Militar. En 1911 va ser nomenat membre de l'Acadèmia de Poesia de Madrid i en 1916 l'Ajuntament de Màlaga el nomenà «hijo esclarecido» de la ciutat. En 1918 va ser nomenat director artístic del Teatro Español de Madrid. El desembre de 1931 s'estrenà la pel·lícula Fermín Galán, d'Edgar Neville, basada en un poema seu i de Fernando Alarcón. El 25 de gener de 1932 intervingué, amb Manuel Machado, Eduardo Marquina i Fernández Ardavín, en l'homenatge celebrat al Teatro Español de Madrid a Francisco Villaespesa. En 1935 s'estrenà la pel·lícula Madrid se divorcia, d'Alfonso de Benavides, basada en una novel·la seva. Durant aquests anys formà part de la redacció de nombrosos periòdics (La Acción, La Época, La Esfera, El Intransigente, La Mañana, Mi Revista, El Mundo, La Nación, Nueva Illice, El Nuevo Evangelio, La Tribuna, Voluntad, La Voz, etc.) i en 1915 fundà La Gacetilla de Madrid, que posteriorment prengué el nom Gil Blas. A partir de 1936 es lligà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà de compaginador en el periòdic CNT de Madrid i entra en la directiva de la Societat d'Autors. Després fou redactor de Solidaridad Obrera, especialment la secció «Verdades y mentiras», i en 1937 col·laborà amb poesies i articles en Fragua Social. El 13 de gener de 1938 llegí a l'Ateneu de Barcelona l'assaig «El periodista de la revolución», acte organitzat per l'Ateneu Professional de Periodistes d'aquesta ciutat, i el 4 de desembre d'aquest any participà en l'acte homenatge a Buenaventura Durruti que se celebrà al Teatre Romea de Madrid. El 25 de desembre de 1938 dissertà sobre el tema «Aportación del pueblo español en la estructura social futura», al local del Comitato Anarchico Italiano de Barcelona. Durant els anys bèl·lics oferí nombroses funcions teatrals a Madrid. Quan el triomf franquista era un fet, el 2 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i visqué a Seta (Llenguadoc, Occitània). Pogué emigrar a Amèrica i l'11 de gener de 1940 arribà, procedent de Bordeus (Aquitània, Occitània), a bord del vapor Cuba a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana). A Ciudad Trujillo coincidí amb Manuel Pérez i organitzà programes de ràdio antifeixistes i contra la dictadura franquista. En 1940, per a poder sortir de la República Dominicana publicà el llibre Flor de sonetos. Al Generalísimo Doctor Rafael Trujillo Molina, Benefactor de la Patria, fet pel qual alguns el condemnaren com a apologeta del dictador. A mitjans de 1940, amb el suport de José González Marín, s'establí a l'Havana (Cuba), on fou un dels membres de la Unió d'Excombatents Antifeixistes –col·laborà en el seu òrgan d'expressió Combate–, de l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes i del Centre Republicà Espanyol. L'octubre de 1940 oferí a l'Havana la conferència «El espíritu popular de la nueva poètica espanyola». A continuació treballà en la ràdio i va fer classes a escoles privades. Fou un dels redactors de l'Anuario Cultural de Cuba 1943 (1944) i en aquesta època dirigí obres de l'agrupació «Teatralia». En 1945 s'instal·là a Panamà i a la Ciutat de Panamà ensenyà art dramàtic i a Colón (Colón, Panamà) va fer classes al «Colegio Abel Bravo», però va ser ràpidament expulsat per la seva militància i retornà a Cuba. En 1946, juntament amb son cossí José Blasco Alarcón, tingué al seu càrrec un programa sobre política internacional en «Radio O'Shea» de l'Havana. En 1952, després del cop d'Estat de Fulgencio Batista, ingressà com a periodista en el diari de l'Havana de suport a la dictadura ¡Ataja!, on s'encarregà de les seccions «Altavoz» i «Política al vuelo» fins el desembre de 1958. El gener de 1953 signà, amb altres intel·lectuals espanyols residents a Cuba, un manifest antifranquista i contra la instal·lació de bases nord-americanes a Espanya. Després del triomf de la revolució castrista col·laborà ocasionalment en El Mundo. Trobem articles seus en nombroses publicacions cubanes, com ara Bohemia, Combate, DM, Lux, Mañana, Mensuario de Arte, Literatura, Historia y Crítica, El Mundo, Mundo Masónico, El País, Tiempo, etc. Traduí, amb José Ignacio de Alberti, Fígaro, barbero de Sevilla. Comedia en cuatro actos de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais i prologà diversos llibres, molts de temàtica llibertària, com ara Entre los campesinos de Aragón. El comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937) d'Agustín Souchy, España frente al fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en España (1938) de Benigno Bejarano Domínguez, Cipriano Mera, revolucionario (1943) de Miguel González Inestal, Lecturas criolles (1955) de Manuel Cuellas Vizcaíno, i Artículos y discursos (1956) d'Alberto Salas Amaro. És autor de Con o sin mujer (1905), Golondrinas (1905), Constelaciones poéticas (1906), La cruz del carino (1909), Gerineldo. Poema de amor y caballería, representable, en cuatro jornadas, compuesto, en parte, con pasajes del romancero (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Los insaciables. Comedia picaresca en prosa, en cuatro actos (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Las manos largas. Vaudeville en tres actos y en prosa (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Melilla 1909. Crónica de un testigo. Diario de la guerra escrito durante las operaciones militares en el Rif (1911), La tizona. Drama romántico en cuatro jornadas (1914, amb Ramón Godoy y Sala), Sebastián el bufanda o El robo de la calle de Fortuny. Película policiaca en cuatro actos y en prosa (1916, amb José Ignacio de Alberti), El collar de esperaldas (1918, amb José Ignacio de Alberti), La Madre Quimera. Farsa romàntica en cuatro jornadas (1918, amb Ramón Godoy y Sala), Vivir. Drama en cuatro actos (1924 i 1929), La sal de Madrid (1926), Voy a ser cocota (1926), La tragicomèdia de Pepín Cárdenas (1929), Dictadura (1930), La maragata. Zarzuela (1931, amb Alfredo Escosura), La maravilla de Efeso (1933), Paleta. Humorada lírica en tres actos y veinte cuadros (1933, amb Fernando Alarcón), Romancero caballeresco. Comedia melodramàtica a la espanyola, escrita en verso, en tres actos y un epílogo (1933), Los majos del Perchel (1935), Flor de sonetos (1940), Patria (1940), Soy espanyol. Madrigales y sonetos (1940), Martí (1942), Reflejos del sur (1953), etc. Enrique López Alarcón va morir el 28 de novembre de 1963 –molts d'autors citen erròniament 1948– a l'Havana (Cuba) i deixà vídua, Concha Fernández de Villegas, i una filla, Paloma López.

Enrique López Alarcón (1881-1963)

***

Crida a l'amnistia d'Eugène Bévant apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 29 de juny de 1923

- Eugène Bévant: El 22 de juny de 1884 neix a Minzier (Savoia, Arpitània) l'anarquista i pacifista Marie-Eugène Bévant –el llinatge citat sovint erròniament Bévent. Era fill de Pierre Bévant, conreador, i de Marie Pierrette Jeantet, domèstica. Va ser educat en la religió catòlica. Es guanyava la vida treballant de carnisser. Cap el 1902 esdevingué anarquista. El 12 de novembre de 1905, quan s'havia d'incorporar a files per a fer el servei militar en el 30 Regiment d'Infanteria, es declarà insubmís i va ser declarat desertor el 13 de desembre d'aquell any. S'amagà a París (França), on conegué l'anarcopacifista Alphonse Barbé. Pressionat per sos pares, el 13 de gener de 1906 acceptà integrar-se en l'exèrcit i el 6 de març d'aquell any va ser jutjat en consell de guerra per la XIV Regió Militar per insubmissió i condemnat a dos mesos de presó amb llibertat provisional per «deserció a l'estranger en temps de pau». Enviat a la caserna, desertà quatre dies després. Es refugià a Suïssa, on va restar any i mig. Freqüentà els cercles anarquistes i el gener de 1907 participà en una campanya antimilitarista contra la nova llei militar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), fet pel qual va ser expulsat del país el desembre de 1907. Passà a Alemanya, on entrà en contacte amb els cercles llibertaris. Tres anys més tard, va ser declarat «indesitjable» i el 31 de desembre de 1907 desembarcà a Londres (Anglaterra). A la capital britànica formà part del Grup d'Insubmisos i Desertors (Georges Ozon, A. Pedu, P. Robert, Marcel Viriaut, etc.). El seu domicili, al carrer Manette, va ser utilitzat pel Grup d'Estudis Socials (GES) per a distribuir la revista artística anarquista Action d'Art. L'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, no va respondre a la crida general, però dos dels seus germans van ser mobilitzats i tots dos van morir al front. Detingut a Londres per la policia britànica, el 15 de desembre de 1916 va ser lliurat a les autoritats franceses. El 24 de gener de 1917 un consell de guerra a Grenoble (Delfinat, Arpitània) el condemnà a cinc anys de treballs públics, pena que va ser suspesa i enviat al front el 12 de febrer de 1917 amb el 140 Regiment d'Infanteria. Desertà novament el 15 de març de 1917 i s'amagà a París. Amb Alphonse Barbé participà activament en activitats pacifistes del grup «Les Amis du Libertaire». El 25 de desembre de 1918 va ser novament detingut a París i tancat a la presó militar de Grenoble. El 8 de març de 1919 va ser condemnat a sis mesos de presó i 500 francs de multa pel Tribunal d'Apel·lació de París per «declaracions alarmistes». El 28 de juny de 1919 intentà evadir-se, però es trencà la cama esquerra i va quedar esguerrat d'aquesta la resta de sa vida. Novament jutjat en consell de guerra, el 18 d'agost de 1920 a Grenoble, va ser condemnat, malgrat el testimoni al seu favor d'Alphonse Barbé, a 18 mesos de presó i enviat a un batalló disciplinari (Biribi) a Algèria. El periòdic Le Libertaire va obrir una subscripció popular al seu favor. El 2 de setembre de 1920 va ser traslladat al Fort Saint-Nicolas de Marsella (Provença, Occitània) a l'espera del seu trasllat a Algèria. El 21 de setembre de 1920 va ser integrat al Taller de Treballs Públics de Bugia (Bugia, Algèria Francesa; actualment Algèria). El seu testimoni va ser recollit en el fullet Les anarchistes et le cas de conscience, publicat per la Unió Anarquista (UA). Després d'aconseguir mesos de remissió de pena, l'1 de gener de 1924 va ser destinat al 6 Batalló de Caçadors a Peu. El 19 de maig de 1924 va ser posat en llibertat a la penitenciaria militar d'Aïn Beïda (Oum El Bouaghi, Algèria Francesa; actualment Algèria), però l'exèrcit l'exigí l'acompliment de dos anys de servei militar suplementari a les penes de presó. El Comitè de Defensa Social (CDS) es va mobilitzar, sense èxit, per aconseguir la seva amnistia. Va ser integrat en el 159 Regiment d'Infanteria Alpina acantonat a Briançon (Provença, Occitània), però, a causa de la seva lesió a la cama, va ser enviat el 25 d'abril de 1924 al 14 Esquadró del Tren d'Equipatges. El 22 d'octubre de 1924 desertà novament i es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), des d'on va enviar un relat de la seva història a Le Libertaire que va ser publicat en el número del 4 de novembre de 1924. Sembla que va ser novament detingut en 1926 a tancat a Albertville (Savoia, Arpitània) i que els anarquistes Émile Bauchet i Claude Content idearen un pla per a la seva evasió que fracassà. El 22 de juny de 1934 va ser esborrat dels registres de controls de deserció. A finals dels anys trenta va estar subscrit al periòdic anarquista SIA, òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Eugène Bévant va ser trobat mort el 2 d'agost de 1961 al seu domicili, al número 17 del Passage Cardinet, del XVII Districte de París (França).

***

Necrològica de Josep Ferrater Añó apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de febrer de 1969

- Josep Ferrater Añó: El 22 de juny de 1891 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Jaume Ferrater Añó. Sos pares es deien Josep Ferrater Oller, jornaler, i Teresa Añó Cortés. Quan era molt jove començà a treballar en la indústria del vidre a Mataró (Maresme, Catalunya), on va conèixer Joan Peiró Belis al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Cooperativa del Vidre. Per la seva militància va haver de treballar a diverses regions peninsulars (Sevilla, València, Barcelona, etc.) sempre com a obrer vidrier. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va veure obligat a exiliar-se a França i a París es casà amb la militant anarquista francesa Marguerite Louise Laversin. En 1932 retornà a Mataró i reprengué la seva feina en la Cooperativa del Vidre. Durant la guerra civil va ser perseguit pel sector republicà contrari a la col·lectivització. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Givors, on treballà en la seva feina de vidrier. El maig de 1945 s'integrà en la Federació Local de Givors-Chasse la CNT, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Josep Ferrater Añó va morir morir l'1 de desembre de 1968 al seu domicili de Givors (Lió, Arpitània). Son germà Jaume Ferrater Añó també va ser vidrier i confederal.

***

Sperinidio Marastoni

- Sperindio Marastoni: El 22 de juny de 1894 neix a Volta Mantovana (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, i després socialista, Sperindio Marastoni. Sos pares es deien Luigi Marastoni i Caterina Lonati. Es guanyava la vida com a fuster i ebenista i estava casat amb Teodolinda Messerani, amb qui tenia un infant. L'agost de 1924 arribà a França i s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), on visqué al número 7 del carrer Chabrier. A partir de 1926 va ser fitxat per la policia, que el 1935 el qualificava com a anarquista «violent i lluitador». La policia el va assenyalar en diversos informes. El 30 de novembre de 1932 boicotejà amb altres companys (Agabitti, Bidelli, Ceola, etc.) la conferència celebrada al Relais Fleuri de Niça organitzada per la feixista societat «Dante Alighieri». Posteriorment s'acostà a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i a «Giustizia e Libertà» (GL). Quan esclatà la Guerra d'Espanya, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on el 13 d'octubre de 1936 s'enrolà en el Batalló «Garibaldi» de la I Companyia, participant en diverses batalles (Cerro Rojo, Madrid, Casa de Campo, Pozelo, Boadilla, Mirabueno, Majadahonda, Araganda, Guadalajara, Brunete, Osca, Belchite, Fuente de Ebro, etc.). Posteriorment va ser destinat a la Brigada «Garibaldi» a intendència de l'Estat Major (Brunete, Osca, Belchite, Fuente de Ebro, etc.). Va ser hospitalitzat perquè una antiga malaltia pulmonar s'agreujà i 1 de gener de 1938 retornà a França. L'agost de 1940 va ser expulsat i lliurat a les autoritats feixistes italianes que el condemnaren a cinc anys de confinament a l'illa de Ventotene. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Volta Mantovana. A partir de 1953 visqué a Albaredo d'Adige (Vèneto, Itàlia). Sperindio Marastoni va morir el 15 de febrer de 1955 a Volta Mantovana (Llombardia, Itàlia). El Consell Regional de Llombardia el condecorà amb la «Medalla d'Or a la Memòria», amb motiu del quarantè aniversari de la Guerra Civil espanyola.

Sperindio Marastoni (1894-1955)

***

Necrològica de Joan Rigat Vila apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de gener de 1972

- Joan Rigat Vila: El 22 de juny de 1894 neix a Llanars (Ripollès, Catalunay) –algunes fonts citen erròniament Ribes de Freser (Ripollès, Catalunya)– l'anarcosindicalista Joan Rigat Vila. Sos pares es deien Francesc Rigat i Teresa Vila. Paleta de professió, quan era molt jove s'afilià al Sindicat Únic d'Arts i Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Ribes de Freser, on va exercir diversos càrrecs de responsabilitat orgànica i col·laborà en el setmanari confederal comarcal Sembrar amb cròniques locals. El gener de 1936 representà la CNT de Ribes de Freser en la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrada a Barcelona (Catalunya). Fou president de les Joventuts Llibertàries de Ribes de Freser. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Milità en la Federació Local de Sent Sefrian de la CNT. En 1947 va ser delegat al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Concepció Tatjé. Joan Rigat Vila va morir, a resultes d'una malaltia cardíaca, el 28 de novembre de 1971 a Sent Sefrian (Aquitània, Occitània).

***

Ramon Porté Dalmau

- Ramon Porté Dalmau: El 22 de juny de 1898 neix a Montblanc (Conca de Barberà, Catalunya) l'anarcosindicalista i poeta Ramon Porté i Dalmau. Fou fill d'una família de jornalers i parcers, carlista i catòlica; sos pares es deien Ramon Porté Sanahuja i Lluïsa Dalmau Sanahuja. Des dels 11 anys treballà com a jornaler al camp i en ocasions en la construcció. Des de jove, de la mà de la lectura dels clàssics anarquistes (Élisée Reclus, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Errico Malatesta), començà a participar en el moviment anarcosindicalista, del qual es va fer un destacat propagandista, sobretot en el sector pagès, ja que era un bon coneixedor de la problemàtica dels jornalers i dels rabassaires. En 1917 s'afilià a la Societat d'Obrers Agricultors de Montblanc, adscrita a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1919 i 1923 participà activament en l'agitada lluita sindical d'aleshores. Va ser assidu dels congressos regionals i estatals de la CNT i, abans de la dictadura de Primo de Rivera, amb altres companys (Joan Arans, Ricard Fornells, Josep Viadiu, Libertad Ródenas, Formós Plaja, Ángel Pestaña i Valeriano Orobón), recorregué les comarques catalanes en gires propagandístiques. Durant la Dictadura primoriverista tingué cura dels sindicalistes empresonats a Montblanc, continuà l'activitat propagandística com a distribuïdor de publicacions anarcosindicalistes i a partir de 1929 presidí el Sindicat Agrícola Montblanquina. En 1930 era vocal de l'Associació d'Esquerra del seu poble. Amb dificultats aconseguí la suficient independència econòmica com per tenir una petita propietat, alhora que es casà i tingué tres fills (Ramon, Helios i Llibertat). El juny de 1931, com a delegat dels pagesos de Valls i d'Esplugues, assistí al Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Madrid, i, el desembre d'aquest mateix any, com a delegat de Catalunya, al Ple de Regionals confederals. El setembre de 1932 assistí al Congrés Regional de Camperols, que tingué lloc a Vilafranca del Penedès i on va ser elegit secretari de Propaganda, encara que la influència cada cop més poderosa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dins de la CNT provocà el seu bandejament. Entre 1932 i 1933 va fer diversos mítings i conferències (Tremp, Sant Sadurní d'Anoia, Vilafranca del Penedès, Vendrell, Montblanc, Torelló, Capellades, Igualada, Montbui i Santa Coloma de Queralt). Arran de la ruptura confederal, els sindicats comarcals de la CNT de l'Alt Camp i de la Conca de Barberà, hegemònics en ambdues comarques, van fer costar el «trentisme»; ell, encara que més proper al sector de la FAI, s'estimava més seguir Ángel Pestaña i Joan Peiró que els prosèlits de les aventures revolucionàries –condemnà l'aixecament de Fígols de gener de 1932– i s'arrenglerà amb els «trentistes». En aquesta època va crear una col·lectivitat agrària de treball a Montblanc, en la qual s'arreplegaren mitja dotzena de petits propietaris, parcers i jornalers que posaren tot en comú: la terra, els animals, el treball i els fruits. Quan la revolució d'octubre de 1934, va fer costat al seu amic i exconfederal Josep Folch, aleshores alcalde de la vila i diputat al Parlament. Després de la desfeta, amagà Folch en un mas de la muntanya, on vivien companys cenetistes, i tornà a Montblanc, on fou detingut i tancat al vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port de Tarragona. Va ser l'últim de Montblanc en aconseguir la llibertat, després de passar 73 dies empresonat. L'abril de 1936 va ser nomenat subsecretari de Propaganda de la Regional catalana i el maig d'aquell mateix any assistí, com a portaveu dels Sindicats d'Oposició catalans, al Congrés de Saragossa de la CNT, on redactà el dictamen sobre la qüestió agrària. El 19 de juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, va ser nomenat president del Comitè de Milícies Antifeixistes de Montblanc, en representació de la CNT; també exercí de secretari de la comarcal en aquesta localitat i el 9 d'agost fou nomenat delegat de Governació i Ordre Públic. El fet que tingué més repercussió durant la seva presidència va ser la detenció de l'arquebisbe de Tarragona, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, sobretot quan el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, ordenà el seu trasllat a Barcelona i ell, que l'havia refugiat a casa seva, exigí l'ordre per escrit, comunicació que arribà de la mà del diputat Joan Soler i Pla; el cardenal Vidal i Barraquer va ser lliurat als Mossos d'Esquadra, però no el bisbe auxiliar, Manuel Borràs i Ferré, que fou afusellat el 12 d'agost de 1936 als afores de Montblanc. El setembre de 1936, com a delegat al Ple Regional de Camperols de la CNT celebrat a Barcelona, defensà l'aliança amb la Unió de Rabassaires i una resolució, que finalment fou aprovada, per tal de no forçar els petits propietaris i deixar-los conrear les seves terres dins de la col·lectivitat; també va ser nomenat secretari general dels sindicats agraris confederals, amb més de 450.000 afiliats, i per la qual cosa hagué d'instal·lar-se a Barcelona. Durant la seva secretaria es centrà en harmonitzar el procés col·lectivitzador i en la consolidació de la unitat sindical, especialment amb la Unió de Rabassaires i la Unió General de Treballadors (UGT) –en el Ple de Camperols de febrer de 1937 hagué de reconèixer el seu fracàs en aquesta empresa. Els fets de la Fatarella de gener de 1937 i els de «Maig del 37» van provocar la criminalització de l'experiència revolucionària i la pressa del poder per part dels comunistes i els seus aliats. Desplaçat de la direcció del sindicat, el setembre de 1937 va ser nomenat representant de la CNT a la Comissió Permanent del Consell d'Agricultura de la Generalitat, totalment dominat per la reacció antirevolucionària. Durant aquesta època va fer nombroses conferències i mítings. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració d'Argelers –son fill Ramon hi morí. Més tard treballà de pagès i de carboner. Després de la II Guerra Mundial, amb l'escissió confederal, s'uní als reformistes –en 1946 estava afiliat a l'escindida Federació de Nevers, ciutat on s'havia establert–, però en 1950 retornà al sector «ortodox». A Nevers treballà en diferents empreses i va continuar fent de pagès després de la seva jubilació en 1963. El 15 de desembre de 1963, com a secretari del Nucli Confederal de Dijon-Nevers, assistí al Ple del Secretariat Intercontinental (SI) celebrat a Tolosa de Llenguadoc. En 1976 viatjà a Catalunya i visqué una temporada a Montblanc. En 1984 pronuncià una conferència al Museu-Arxiu de Montblanc sota el títol «Les col·lectivitzacions agràries al Camp de Tarragona i a la Conca de Barberà». Amant de la poesia, col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Espoir, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, etc. És autor del llibre de poemes Flores y espinas. Trilogía (1983), d'obres de teatre no publicades i d'unes memòries inèdites de sa vida fins al 1939, La sangre de la tierra. Claridad sobre los problemas del campo. Sa companya fou Gertrudis Blavi Cartañà. Ramon Porté Dalmau va morir el 24 de juny de 1996, al domicili de sos fills, a Fourchambault (Borgonya, França). El 2 de desembre de 1996 l'Ajuntament de Montblanc el nomenà fill predilecte de la vila.

Ramon Porté Dalmau (1898-1996)

***

Notícia sobre la detenció de Roger Combet-Farnoux apareguda en el periòdic parisenc Le Figaro del 28 de maig de 1932

- Roger Combet-Farnoux: El 22 de juny de 1901 neix a Renneville (Normandia, França) l'anarquista partidari de l'expropiació individual Roger Eugène Charles Combet-Farnoux. Sos pares es deien Simon Eugène Combet-Farnoux, cotxer, i Marie Marthe Bénard, cuinera, i vivien a París (França) –nasqué a Renneville perquè era el domicili d'una germana de la mare. Durant la infància visqué al carrer d'Astorg. Entre l'abril de 1921 i el gener de 1923 va fer el servei militar en una unitat d'artilleria i en aquesta època vivia amb sos pares al número 189 del carrer de l'Université. Posteriorment es guanyà la vida fent de torner electricista i vivia al número 93 del bulevard de Grenelle de París. En 1924 era el secretari del grup anarquista del XV Districte de París. A començaments dels anys trenta deixà la seva documentació a l'anarquista individualista que realitzava expropiacions per a finançar el moviment llibertari Georges Salanson i amb aquesta es va fer contractar com a jardiner al domicili del notari Chaslot de Saint-Denis (Illa de França, França) a qui desvalisà el 23 de maig de 1932 la caixa forta (213.000 francs). Per aquest fet l'autèntic Roger Combet-Farnoux va ser detingut el 26 de maig de 1932 i en el seu interrogatori argüí que havia perdut els seus papers feia una desena d'anys. El 8 d'abril de 1933 es casà al XV Districte de París amb la magatzemera Madeleine Mariette Hélène Charrier i en aquesta època vivia al número 107 del carrer Javel. A finals de 1934 estava detingut a Draguinhan (Provença, Occitània) arran del seu arrest a Sant Tropetz (Provença, Occitània) per fabricació de moneda falsa, cas en el qual, segons la policia, també Salanson es trobava implicat. Roger Combet-Farnoux va morir el 8 de novembre de 1971 a l'Escala (Provença, Occitània).

Continua...

---