Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 6 de juliol

Esdeveniments

Full volant de l'acte

- Míting revolucionari: El 6 de juliol de 1889 se celebra a la Sala Valentino de Nimes (Llenguadoc, Occitània) un gran míting revolucionari anarquista sota el títol «Les élections législatives, la révolution prochaine» (Les eleccions legislatives, la revolució propera). L'acte va ser organitzat per l'anarquista Jean-Pierre Geay, que havia estat candidat abstencionista a les eleccions municipals del 6 de maig de 1888, i prengueren la paraula destacats llibertaris com ara Isidore Brunet, Sébastien Faure, Octave Jahn, Alphonse Montant (Monat), Tricot i Spartacus Verdier, entre altres oradors delegats de grups anarquistes occitans. En aquest míting, que s'obrí a crits de «Fora el govern! Visca l'anarquia!», s'exhortà a l'auditori, format per unes 700 persones, un centenar de les quals van ser dones, a no votar i a desertar del exèrcits i definiren els candidats electorals com a «xarlatans a la recerca de carteres». L'endemà, a la mateixa sala, se celebrà una gran vetllada familiar amb xerrada, poesies, cants i danses, tot amenitzat per una orquestra.

Naixements

Notícia del processament de Louis Bouisson apareguda en el periòdic de Reims L'Indépendant Rémois del 8 d'agost de 1884

- Louis Bouisson: El 6 de juliol de 1848 neix a Capestanh (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Louis Bouisson, també conegut com Ulysse Bouisson i citat sovint erròniament Buisson. Era fill de Paul Bouisson, sotsoficial del 3 Esquadró del Tren d'Equipatges Militars i cavaller de la Legió d'Honor, i de Catherine Maurel. En 1869 vivia a Marsella (Provença, Occitània), on segons ell treballava de periodista i representant comercial, però segons els informes policíacs era assidu dels cercles delictius. Freqüentà el «Cercle de l'Indépendance», on feia propaganda de l'anarquisme. En 1879 abandonà Marsella i s'establí a París, on milità en el Grup Anarquista del VI Districte (Alfred Durand, Raoux, Victorine Rouchy, Émile Violard, etc.). Vivia al carrer Beaune del VII Districte de París i era responsable de correspondència del grup anarquista «Les Incendiaires». El gener de 1880 el seu nom figurava en un llistat de subscriptors de col·lectivitats revolucionàries publicat en el periòdic L'Égalité. Sembla que també participà en el periòdic La Révolució Sociale (1880-1881). Entre el 14 i el 20 de juliol de 1881 assistí com a delegat al Congrés Anarquista celebrat a Londres (Anglaterra) organitzat per l'Aliança de Grups Socialistes Revolucionaris de París i pel Grup dels Proletaris Comunistes-Anarquistes de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on intervingué a favor del moviment antiorganitzatiu i de la violència revolucionària, fins al punt que alguns pensaren que es tractava d'un agent provocador. En tornar a París a finals de juliol d'aquell any, participà amb altres delegats (Paul Muller, Victorine Rouchy, Serraux, Georges Ulrich, etc.) en una reunió de l'Aliança de Grups Socialistes Revolucionaris de París, que acabà amb durs enfrontaments dialèctics. De bell nou a Marsella a principis de 1884, amb Charles Godard, va ser gerent del periòdic anarquista L'Affamé i els articles es realitzaven al seu domicili, al número 69 del carrer de la Darse. Va muntar la cantina «Café de la Mascotte» al Port Vell de Marsella, que segons la premsa era en realitat un bordell que regentava amb sa companya, fet que sembla no corresponia a la realitat. Quan l'epidèmia marsellesa de còlera de l'estiu de 1884, amb altres anarquistes, es dedicà a l'agitació, tot fent una crida als treballadors sense feina a manifestar-se davant de l'Ajuntament de Marsella el 20 de juliol, concentració que arreplegà més de dues-mil persones i que va ser dissolta per la policia, la qual el detingué amb cinc persones més. Quan va ser lliurat al jutge d'instrucció, va ser posat en quarantena al Pharo, ja que semblava que tenia còlera, però el realitat el seu estat es devia als maltractaments patits a la presó. El 2 d'agost son pare va morir i les autoritats judicials li negaren un permís de sis hores perquè pogués assistir al seu funeral i enterrament. El 8 d'agost de 1884 va ser jutjat, juntament amb els cinc companys (Barthélemy Canepa, Jean Fernando, Nicolas Fournier, Auguste Georgerin i Aubin Roussin), davant el IV Tribunal Correccional i va ser condemnat a sis mesos de presó per «infracció de la Llei de 1884 sobre atropaments. Hospitalitzat a l'Hospici de la Conception de Marsella, el 18 d'agost de 1884 demanà al Tribunal d'Apel·lació d'Ais de Provença (Provença, Occitània) la seva llibertat provisional per motius de salut i el 21 d'agost va ser posat en llibertat. Godard va ser condemnat en rebel·lia a 400 francs de multa per vuit contravencions de la Llei de Premsa. El novembre de 1890 sembla que havia abandonat el moviment anarquista i es deia que havia esdevingut banquer a Barcelona (Catalunya), encara que sembla que s'havia establert a Besiers (Llenguadoc, Occitània). El 24 d'abril de 1894 es casà a Narbona (Llenguadoc, Occitània) amb la modista Joséphine Claire Bousquet, de qui va enviudar el 4 de juliol de 1917. El 6 de novembre de 1924 es casà al IX Districte de París amb la lionesa Marie Valançaut. En aquests època vivia al número 27 del carrer Taitbout i deia que treballava d'«advocat». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre l'expulsió de Joseph Hinaut publicada en el diari parisenc La Croix del 22 de juliol de 1894

- Joseph Hinaut: El 6 de juliol de 1863 neix a Arnay-le-Duc (Borgonya, França) l'anarquista Joseph-Charles Hinaut, conegut com Monnet. Sos pares es deien Jean Marie Hinaut, obrer capeller, i Catherine Benoît. Després de treballar de capeller com son pare i de fer el servei militar en un regiment de zuaus, 1 d'agost de 1888 entrà a fer feina en la secció de tracció mecànica dels tallers de la Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i al Mediterrani (PLM) de l'estació de Perrigny-lès-Dijon (Borgonya, França) i fou un dels animadors de la vaga de juliol de 1891, encarregat pels companys de portar les reivindicacions davant l'empresa. En aquesta època va fer propaganda anarquista als companys i al sindicat. El 18 d'abril de 1892 va ser destinat als tallers de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on continuà amb activitats propagandístiques, venent Le Père Peinard i La Révolte entre els companys. Estretament vigilat per les autoritats, durant l'estiu de 1892, segons informes policíacs, va exposar teories violentes en una reunió anarquista a Roanne (Forez, Arpitània). Segons el propietari de l'habitatge on vivia a Clarmont d'Alvèrnia, parlava de fer saltar pels aires els burgesos i les seves cases, i per por, li va lliurar el rebut del pagament del lloguer quan encara devia molts de mesos. L'1 de gener de 1893 fou l'autor d'uns cartells titulats «À bas la Chambre!» (Fora la Cambra de Diputats!) i el seu domicili va ser escorcollat, trobant-se la cola de l'aferrada. El 8 d'agost de 1893 va ser acomiadat de la feina i, deixant a deure el lloguer, marxà cap a Dijon (Borgonya, França), on milità en el grup anarquista local. En aquesta època es guanyà la vida recorrent les localitats veïnes venent articles de ganiveteria, alhora que feia propaganda anarquista. El 20 d'agost de 1893 es presentà com a candidat anarquista a les eleccions legislatives per a la I Circumscripció de Clarmont d'Alvèrnia. Vivia al número 11 de l'avinguda Garibaldi. El novembre de 1893 esdevingué gerent del setmanari anarcocomunista de Dijon La Mistoufe, que era estampat per l'impressor Desvignes. Sa companya, Élisabeth Puzenat, amb qui s'havia casat en 1889, participà activament en les seves activitats anarquistes. Formà part del grup anarquista «Les Résolus», que es reunia a casa seva, al camí Charbonniers, tots els dissabtes al vespre. En aquesta època mantingué relacions amb Sébastien Faure, a qui albergava al seu domicili durant les conferències a Dijon, i Joseph Tortelier. El 23 de febrer de 1894 l'Audiència de Dijon el condemnà en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per la publicació d'articles en La Mistoufe considerats per les autoritats com a «injúries a l'exèrcit i incitació als militars a la desobediència». El 24 de maig de 1894 va fer una apel·lació, però no es va presentar al judici, ja que havia fugit, i la sentència va ser confirmada. Es va refugiar a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va recórrer els cantons de Neuchâtel, Vaud i Ginebra sota identitat falsa treballant en diversos oficis. En aquesta estada suïssa, mantingué relacions amb els grups anarquistes locals. Finalment va ser detingut i tancat a la presó de Saint-Antoine de Ginebra. El 20 de juliol de 1894, acusat d'«anarquista perillós», se li va decretar l'expulsió de la Confederació Helvètica. En arribar a França va ser detingut pels gendarmes que el portaren davant la Comissió Especial d'Annemasse (Arpitània), la qual li va notificar la condemna a dos anys de presó de l'Audiència de Dijon. Tancat a Annemasse, el 14 d'agost de 1894 va ser traslladat a la presó de Dijon i l'agost de 1895 romania a la penitenciaria d'Albertville (Savoia, Arpitània). Durant la tardor de 1896 albergà al seu domicili del camí Charbonniers l'anarquista Evariste Laurent de gira propagandística. El seu últim domicili va ser al número 212 del carrer Faubourg Saint-Antoine de París (França). Josep Hinaut va morir el 27 d'abril de 1902 a l'Hospital de Villejuif (Illa de França, França).

***

Foto policíaca d'Odilon Chaumelin (24 de març de 1894)

- Odilon Chaumelin: El 6 de juliol de 1870 neix al VI Districte de París (França) el periodista anarquista Odilon Léon Jean-Baptiste François Chaumelin. Era fill natural de Léonide Thérèse Joséphine Gérard, propietària de llibreria belga i filla d'un professor de zootècnia, i de Léon Marius Ernest Gaston Chaumelin, enginyer civil que serà cap d'explotació de la Companyia Universal del Canal Marítim de Suez i fill d'un cap de l'Oficina de Tarifes del Ministeri de Finances, i va ser reconegut, juntament amb sa germana petita Geneviève Charlotte, pel matrimoni de la parella celebrat el 7 de gener de 1879 al V Districte de París. Estudiant en 1888, el 4 de novembre de 1889 s'allistà voluntari per tres anys en el XXVI Regiment d'Artilleria establert a Mans (País del Loira, França). Entre el 3 d'agost de 1890 i el 22 d'abril de 1892 serví a Algèria, enquadrat en el V Regiment de Caçadors d'Àfrica, en la IV Companyia de Fusellers de Disciplina i en el XVI Regiment de Caçadors. Acabà la seva etapa militar el 31 de desembre de 1892 i el certificat de bona conducta li va ser rebutjat. El 24 de març de 1894 va ser detingut i alliberat quatre dies després. En aquests anys canvià sovint de domicili a París i a Argenteuil (Illa de França, França). El 28 d'abril de 1898 treballava de vigilant en el sanejament del Sena a Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França) i el 22 de juliol de 1901 estava empleat en la construcció del ferrocarril a La Bussière, a Flagey-lès-Auxonne (Borgonya, França). El 9 d'abril de 1904 treballava en la línia ferroviària de Xi'an (Shaanxi, Xina). Odilon Chaumelin va morir l'1 d'agost de 1904 a Xina.

***

Foto antropomètrica de Giovanni Baracchi

- Giovanni Baracchi: El 6 de juliol de 1871 neix a Mazzoleni (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Giovanni Matteo Baracchi. Sos pares es deien Francesco Baracchi i Clarina Viganò. En 1881 es traslladà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida com a tipògraf i enquadernador i era membre de la Societat d'Ajuda Mútua d'Enquadernadors. Considerat per les autoritats com a «rufià de la pitjor espècie», milità en el grup anarquista milanès «Avanguardia». Entre 1889 i 1893 va ser detingut i denunciat nombroses vegades per diferents motius, dos d'elles per «associació criminal» i una per «fabricació de moneda falsa», però sempre va ser absolt per manca de proves. En aquests anys es relacionà amb Pietro Gori, Carlo Crivelli i Carlo Chignola (Ghignola), entre altres destacats anarquistes. El març de 1894 va ser detingut amb Pietro Gori, Francesco Cafassi i altres membres del cercle «Il Risveglio», però aquesta vegada no va ser processat. L'agost de 1894, arran de l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot a mans de Sante Caserio i fugint de les lleis d'excepció antianarquistes, emigrà a Lugano (Ticino, Suïssa), seguint l'exemple de Pietro Gori. El febrer de 1895 va ser expulsat (decret del 29 de gener), amb Gori, de Suïssa i ambdós, a més d'Ettori Bonometti i Luigi Redaelli, arribaren dies després a Londres (Anglaterra) després de passar per Alemanya i Brussel·les (Bèlgica). En 1901 ja el trobem als Estats Units, on hi romandrà la resta de sa vida, viatjant i vivint en diverses ciutats nord-americanes: Washington (Districte de Colúmbia), Phillipsburg (Nova York), Filadèlfia (Pennsilvània), Norfolk (Virginia), Allentown (Pensilvània), South Bethlehem (Pennsilvània), Union City (Pennsilvània), etc. Considerat per les autoritats com un dels implicats en l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia, va ser posat en estreta vigilància. Dedicat sempre a la propaganda llibertària, envià correspondència a diferents publicacions anarquistes, com ara Cronaca Sovversiva, La Protesta Umana o L'Adunata dei Reffrattari. El novembre del 1912 son fill Lucifero morí a Filadèlfia i en 1916 participà en les activitats de la Universitat Popular d'Allentown, ciutat des d'on recaptà fons per a la defensa de Luigi Galleani. Els familiars, interrogats en 1926 per la policia milanesa, digueren que l'última notícia seva l'havia rebut 25 anys abans des de Nova York (Nova York, EUA). Giovanni Baracchi va morir el 2 de desembre de 1936 a Paterson (Nova Jersey, EUA).

Giovanni Baracchi (1871-1936)

***

Notícia sobre el processament d'Albert Jacquart apareguda en el periòdic La Libre Parole del 28 d'octubre de 1909

- Albert Jacquart: El 6 de juliol de 1880 neix a Bassevelle (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista Ernest Albert Jacquart. Era fill de Charles Achille Jacquart, carreter, i de Marie Eugénie Nolin. Es guanyava la vida treballant de xofer i d'obrer de l'automòbil i militava en el Sindicat de Xofers d'Automòbils de la Confederació General del Treball (CGT). El maig de 1907 va ser un dels cent signants del cartell antimilitarista «Aux soldats» (Als soldats), però no va ser denunciat. El 15 de juliol de 1908 esclatà una gran baralla amb la policia al restaurant cooperatiu «La Solidarité», al número 33 del carrer Guersant del XVII Districte de París, després d'haver aferrat en una vitrina un cartel contra el primer ministre francès Georges Clemenceau; inculpat amb Maurice Girard, va ser defensat pel Comitè de Defensa Social (CDS), per la Lliga dels Drets de l'Home i per diverses personalitats (René de Marmande, Anatole France, etc.). Jutjat, el 19 d'agost de 1908 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per «cops i ferides al comissari de policia Kien de la caserna de Ternes». El 21 d'octubre d'aquell any el IX Tribunal Correccional d'Apel·lació reduí la pena a tres mesos de presó. A principis de gener de 1909 el CDS engegà la campanya «Un crim judicial» en suport dels acusats, que rebé el suport de nombrosos signats (Grégoire Banghart, Antoine Chassaing, Julien Churin, Henri Clergeot, François Coupat, Albert Dureau, Jules Grandjouan, Eugène Guillot, Laisné, René de Marmande, Eugène Peronnet i Aimé Ravard), i dies després, aquests mateixos, signaren el cartell «Aux magistrats indignes», que va ser publicat en el número del 30 de gener de 1909 de Les Temps Nouveaux. El 20 de gener de 1909 el CDS organitzà, amb el suport del Sindicat de Cotxer i Xofers, la primera manifestació amb automòbil de França, en la qual desfilaren 25 cotxes des de les Tuileries a la plaça de la República; els manifestants exhibiren pancartes («Affaire Girard-Jacquart, une infamie judiciaire», «Deux innocents condamnés») i tot llançant pamflets. El 3 de febrer de 1909, després de palesar-se les acusacions enganyoses de la policia, ambdós van ser posats en llibertat. Durant la primavera de 1910 era membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA) i participà en la seva campanya. El 24 de març de 1910 va ser un dels 16 signants del cartell antimilitarista «À bas Biribi» (Fora el Biribi»), imprès pel CDS per reclamar justícia en l'«Afer Aernoult-Rousset». Els 16 signants van ser jutjats el 4 de juliol de 1910, però tots van ser absolts. L'agost de 1911 treballava d'obrer carrosser a l'empresa «Passerat & Radiguet», al número 127 del carrer Michel-Bizot del XII Districte de París. En aquesta època vivia, amb els germans anarquistes Alexandre Girard i Maurice Girard, al número 6 del carrer Gravel de Levallois-Perret (Illa de França, França), i militava en la Federació Revolucionària Comunista (FRC). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la xerrada d'Albert Goldschild apareguda en el diari de Livry La Lutte Sociale de Seine-et-Oise del 23 de desembre de 1911

- Albert Goldschild: El 6 de juliol de 1889 neix al X Districte de París (França) el propagandista anarquista, i després comunista, Albert Goldschild. Sos pares es deien Gustave Isidore Goldschild, empleat de comerç, i Mathilde Jacob. Era germà dels llibertaris Léon i Jean Goldschild (Goldsky), i es guanyava la vida com a empleat públic (secretari tècnic) a la Societat Fiduciària de Control i de Revisió del IX Districte de París, organisme del qual arribà a ser director general honorari. En aquesta època vivia al carrer Grange aux Belles de París. L'octubre de 1911 fou un dels fundadors del Club Anarquista Comunista (CAC), del qual va ser nomenat secretari, i signà el seu manifest, juntament amb Wasso Chrocheli (Gambachidzé), Henry Combes, Eugène Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, André Mournaud i Pierre Ruff; aquest grup s'integrà en la Federació Revolucionària Comunista (FRC). El 23 de desembre de 1911 portà a terme la xerrada contradictòria «L'impuissance parlamentaire» (La impotència parlamentària) a la Sala Frentz de Pontoise (Illa de França, França), organitzada pel Grup d'Estudis Socials (GES) i el CAC. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la FRC, que arreplegava 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris, que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions de maig d'aquell any. El juny de 1912 fou membre del Comitè de l'«Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants anarquistes empresonats i les seves famílies, impulsat per la FCA i que ajuntà una quarantena de comunistes llibertaris i sindicalistes revolucionaris. Entre l'agost de 1912 i el febrer de 1913 participà en la redacció de la revista mensual parisenca Le Mouvement Anarchiste, publicada pel CAC. Durant la primavera de 1913, reemplaçà Léon Jahane com a secretari de la comissió encarregada d'organitzar el Congrés Nacional Anarquista, que s'havia de celebrar entre el 15 i el 17 d'agost d'aquell any a París; aquesta comissió, designada el 12 d'abril de 1913 en una plenària de la FAC, estava integrada per cinc militants més d'aquesta organització (François Cuisse, Robert Guérard, Ernest Labrousse, Henri Lemonnier i André Schneider). En 1914 col·laborà, amb Édouard Boudot, Charles Bedouet i altres, en la revista Le Réveil Anarchiste, que es publicà a Les Lilas (Illa de França, França). També fou membre dels grups «Amis du Réveil Anarchiste» i de «Les Amis du Libertaire». En aquesta època vivia al número 2 del carrer Palestine de París. Durant la Gran Guerra el desembre de 1914 va ser donat de baixa per al servei militar i es va refugiar a Anglaterra. De bell nou a França, participà amb René de Marmande, Jean Goldschild (Goldsky), Jean Longuet, Henri Barbusse, Vaillant-Couturier, Robert Dell, Henriette Sauret, Magdeleine Marx i altres, en la fundació, a començament de 1917, de la revista bilingüe anglofrancesa pacifista Les Nations, publicació de la qual va ser nomenat secretari general i administrador. L'abril de 1917 va ser finalment mobilitzat i enviat a un regiment de caçadors a peu, on resta fins a la desmobilització en 1919. El 8 de desembre de 1917 es casà al VI Districte de París amb Henriette Marguerite Jourdel. Durant la postguerra s'adherí al Partit Socialista Comunista (PSC) de Ludovic-Oscar Frossard i posteriorment milità en la Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP) de Marceau Pivert, col·laborant en la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. El 19 de febrer de 1929 signà, amb Romain Rolland, René Arcos, Jean-Richard Bloch, Edouard Dujardin, Charles Vildrac, Maurice Wullens, Maurice Parijanine i Dutilleul, una crida exigint el permís d'entrada a França d'Henri Guilbeaux, aleshores exiliat a Moscou (URSS) pel seu pacifisme durant la Gran Guerra. Formà part de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH), organització de la qual presidí la seva VI Secció de París entre 1937 i 1938. Entre el 8 i el 10 de juny de 1935 assistí al Congrés Nacional de l'LDH, celebrat a Ieras (Provença, Occitània), i en el qual va ser nomenat membre de la Comissió de Control Financer de l'organització, i entre el 19 i el 21 de juliol de 1936 assistí següent Congrés Nacional de l'LDH, celebrat a Dijon (Borgonya, França), i en el qual va ser reelegit en aquest càrrec. En aquests anys col·laborà en Cahiers des Droits de l'Homme. Durant l'Ocupació col·laborà a partir de setembre de 1940 en la Resistència («França Lliure») i, un cop acabada la guerra, l'abril de 1945, va ser nomenat expert comptable de la Comissió Regional de Depuració de París. En aquesta època s'afilià un temps al Partit Comunista Francès (PCF). Durant els anys cinquanta i seixanta formà part de la Unió Europea de Federalistes (UEF) i en el XII Congrés del Moviment Federalista Europeu (MFE), celebrat entre el 10 i el 13 d'abril de 1969 a Trieste (Friül), va ser nomenat membre de la seva Comissió de Control. Poc abans de morir, el 7 de juny de 1974, es casà amb Léa Sophie Rosa Maraval al XVI Districte de París. Albert Goldschild va morir l'1 de setembre de 1974 al XIII Districte de París (França).

***

Foto policíaca d'Augusto Bianchini (ca. 1937)

- Augusto Bianchini: El 6 de juliol de 1894 neix a San Giovanni Valdarno (Toscana, Itàlia) l'anarquista Augusto Bianchini. Sos pares es deien Ferdinando Bianchini i Massima Belli. Obrer metal·lúrgic de la «Ferriera de Valdarno» (Ferreria de Valdarno), freqüentà des d'infant els cercles subversius de la localitat. Era membre del grup anarquista «Pietro Gori», adherit a la Unió Anarquista de Valdarno (UAV), i component, amb Ezio Piccardi i Destino Batelli, del Comitè de Propaganda, organisme de suport al secretari Osvaldo Bianchi. En 1921 va ser fitxat per la Direcció General de la Seguretat Pública, juntament amb altres companys (Virgilio Diomiri, Lamberto Guastini, Lionello Lapi, Nello Manzecchi), com a «element perillosíssim». Detingut per la seva participació en els enfrontaments armats del 23 de març de 1921, restà empresonat del 24 de març al 28 de juny d'aquell any. Durant l'interrogatori policíac, va negar haver disparat des de la finestra –en el pas d'accés intern de la seva casa s'havia format una barricada feta de mobles i de matalassos, darrera de la qual es van apostar subversius armats no identificats. No obstant això, durant el judici, defensat pels advocats Francesco Saverio Merlino i Giovanni Droandi, va ser absolt. Mentrestant la seva casa va ser incendiada per un escamot feixista. En 1922 emigrà clandestinament a França i s'instal·la a Roanne (Roine-Alps, França), on treballà de mecànic i participà activament en les activitats de l'emigració antifeixista. Inscrit en el «Registre de Frontera», en retornà a Itàlia el 28 d'agost de 1940 va ser detingut i confinat durant tres anys, primer a l'arxipèlag de Tremiti i després a Pisticci (Basilicata, Itàlia). Formà part del grup de 63 confinats, entre els anys 1926 i 1943, provinents de la província toscana d'Arezzo, comunistes i anarquistes especialment. El 15 d'abril de 1943 va ser alliberat. No sabem res de les seves activitats polítiques després de la II Guerra Mundial i desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Augusto Bianchini (1894- ?)

***

Necrològica de Josep Andreu Fontcuberta apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de març de 1979

- Josep Andreu Fontcuberta: El 6 de juliol de 1899 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Andreu Fontcuberta. Sos pares es deien Francesc Andreu i Francesca Fontcuberta. Treballador de la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). En 1944 participà en la reorganització de la CNT a La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània), població on residia. Sa companya fou Teresa Miró. Josep Andreu Fontcuberta va morir el 22 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– de 1978 a la Residència «La Bouriette» de Sorese (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània). Son germà Joan Andreu Fontcuberta també fou militant anarcosindicalista.

***

Notícia orgànica sobre Gaston Rauzier apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 2 de febrer de 1949

- Gaston Rauzier: El 6 de juliol de 1900 neix a Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània) l'anarquista Gaston Joseph Rauzier. Sos pares es deien Gaston Salomon Rauzier, cafeter, i Angèle Baralis. Es guanyava la vida treballant d'obrer vitícola i milità en el període d'entreguerres a Sant Gèli (Provença, Occitània), on vivia amb sa mare al carrer Joli. Venia pels carrers premsa anarquista (La Calotte, Le Libertaire, etc.) i presidí freqüentment reunions publiques anarquistes. En 1937 era secretari de la secció de Sant Gèli de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en 1938 estava subscrit a Le Libertaire. El 2 de febrer de 1940 s'incorporà el Dipòsit Colonial d'Infanteria Núm. 159 de Toló (Provença, Occitània). Sembla que posteriorment milità en el Partit Comunista Francès (PCF). Gaston Rauzier el 28 de maig de 1974 a Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Tomasz Pilarski

- Tomasz Pilarski: El 6 de juliol de 1902 neix a Lésnica (Voivodat d'Opole, Polònia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Alfons Tomasz Pilarski, també conegut com Janson, Jan Rylski i Alfons Kompardt. Fill d'una família treballadora, entre 1917 i 1921 va fer de dibuixant per la Junta Municipal d'Agricultura de Racibórz i en 1921 es graduà a l'Escola Superior de Mathias Breslau. En 1918, en plena eufòria revolucionària, s'afilià al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), provinent de l'Spartakusbund (Lliga Espartaquista), de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1919, arran del Congrés de Heidelberg, on els comunistes i els sindicalistes se separaren, abandonà el KPD i entrà a formar part de l'organització anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i fins al 1933 fou un dels militants i propagandistes més actius d'aquesta organització a Polònia. Entre 1921 i 1927 treballà com a dibuixant en l'editorial anarcosindicalista de Fritz Kater. En 1928 fou un dels responsables del setmanari anarquista Befreiung (Alliberament), editat a Breslau i Racibórz, i que patí nombroses persecucions. En aquests anys va ser considerat per la policia com el «líder intel·lectual» de la FAUD de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1929 va ser un dels organitzadors dels grups de defensa antinazis «Schwarze Scharen» (Escamots Negres) i fou l'editor a Breslau i a Racibórz del periòdic Freiheit (1928-1932). El setembre de 1932, quan els nazis ja són al poder, fou acusat d'alta traïció i fugint de la detenció aconseguí arribar a Berlín, on, amb l'ajuda d'un diplomàtic polonès, pogué retornar a Polònia. Entre 1934 i 1934 estudià al Instytut Badań Spraw Narodowościowych (Institut de Recerca sobre els Problemes Nacionals) de Varsòvia. Entre 1934 i 1936 fou secretari de districte de la Zwiazek Zwiazków Zawodowych (ZZZ, Central de Sindicats Polonesos) de la conca minera de Dąbrowa Górnicza i fins al juny de 1937 treballà a la seu del Sindicat de Metal·lúrgics d'aquesta organització. En 1937 es casà amb Halina, filla d'una família obrera polonesa que havia estudiat filosofia a la Universitat de Varsòvia. Entre el juny de 1937 i el febrer de 1939 formà part del consell editorial de Front Robotniczy (Front Obrer), òrgan d'expressió de la ZZZ, publicació en la qual també col·laborà sota el pseudònim de Jan Rylski. En 1938 va ser el delegat de Polònia en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a París. El juny de 1939 va ser nomenat membre del Consell Central de la ZZZ. L'anarquista alemany Augustin Souchy li proposà formà part del grup de militants que marxaren com a observadors de la Revolució espanyola, però la ZZZ no va voler que un organitzador de la seva talla els deixés i es dedicà a recaptar fons per als infants espanyols en perill i per al moviment llibertari català. A partir de maig de 1939 va fer un programa antinazi en la ràdio de Katowice. Arran de la invasió de Polònia per les tropes nazis, fugí a la zona polonesa ocupada pels russos i entrà a formar part de la Zwiazek Walki Zbrojnej (ZWZ, Unió per la Lluita Armada), antecedent de l'Armia Krajowa (AK, Exèrcit Nacional), i s'especialitzà en l'elaboració de documents i patracols falsos instal·lat a Vílnius. En 1942 retornà a Varsòvia com a ciutadà suec i participà en la l'edició de documents i de pamflets de desinformació destinats als soldats alemanys del front de l'Est. Després entrà en la Syndykalistycznej Organizacji Wolnosc (SOW, Organització Sindicalista Llibertat) i col·laborà en el periòdic clandestí Walka Ludu (Lluita del Poble). En 1944 nasqué sa filla Joanna. Com a membre del Polska Armia Ludowa (PAL, Exèrcit Popular de Polònia) participà en la insurrecció de Varsòvia i el 8 d'agost de 1944 va ser ferit greument. Després del fracàs de la revolta, fou evacuat a Ojcowa, a prop de Cracòvia, amb sa companya i sa filla. En acabar la II Guerra Mundial fou nomenat per a diverses condecoracions i gratificacions, les quals rebutjà. El gener de 1945 va ser nomenat secretari de Propaganda dels Sindicats Obrers de Cracòvia i entre juny d'aquell any i el juny de 1947 participà com a empleat de diverses empreses en la reconstrucció de les instal·lacions industrials de Silèsia destruïdes per la guerra. Entre el gener de 1948 i el juny de 1950 treballà com a funcionari en el Ministeri de les Terres Occidentals i, més tard, en el Ministeri d'Administracions Públiques. Sempre en contacte amb els anarcosindicalistes alemanys, especialment amb els seus amics Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger, en 1947 s'afilià als comunistes Polska Partia Robotnicza (PPR, Partit Obrer Polonès) i Polska Pàrtia Zjednoczona Robotncza (PPZR, Partit dels Treballadors Units Polonesos), fet pel qual va ser durament criticat; però en 1950 en fou exclòs acusat de «desviació anarquista». L'abril de 1954 va ser detingut per la policia secreta polonesa per raons polítiques i empresonat durant uns mesos sense cap judici; poc després, el 30 de novembre d'aquell any, també fou detingut. Després passà a treballar com a gerent de publicitat a l'Oficina Nacional del Llibre (Casa del Llibre) a Varsòvia fins a la seva jubilació en 1969. Tomasz Pilarski va morir gairebé en la misèria el 3 de febrer de 1977 a Varsòvia (Polònia) i fou enterrat al cementiri militar de Powazki de la capital polonesa.

Tomasz Pilarski (1902-1977)

***

Miquel Paronella Furquet

- Miquel Paronella Furquet: El 6 de juliol de 1905 neix a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miquel Paronella i Furquet. Sos pares es deien Pere Paronella Triadú, hortolà, i Carolina Furquet Pagès. Es guanyà la vida com a fonedor de l'empresa «Fita» de Figueres i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè Antifeixista de Figueres i, després de reorganització dels consell municipals catalans, va ser nomenat conseller de Defensa, en nom de la CNT, del Consell Municipal de Figueres, càrrec que mantingué fins al 1937. Durant l'estiu de 1936 no va participar en l'incendi de l'església parroquial de Sant Pere i s'oposà i evità l'assalt al castell de Sant Ferran de Figueres, que tenia per intenció portar-se franquistes empresonats, fruit de l'atac militar franquista des del vaixell Canarias al port de Roses (Alt Empordà, Catalunya). També ajudà a sortir de la presó l'apotecari figuerenc Bonaventura de Portolà Rodeja, empresonat des de feia dos mesos. Des del Comitè Antifeixista mai no va actuar contra el seu patró, però en canvi participà en una actuació de la policia judicial a Figueres contra el matrimoni Joan Solans Solans i Carolina Creus Fonts per haver robats els béns del capellà Marià Fages de Client, executat per la denúncia de la parella al Comitè d'Investigació per a espoliar-lo; un cop descobert el mòbils del matrimoni, aquest va ser executat. L'agost de 1938 va ser mobilitzat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i n'arribà al grau de capità d'Infanteria. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Demanà a les autoritats mexicanes poder exiliar-se a Mèxic, però la seva sol·licitud va ser rebutjada. Per mor de la denuncia del comissari de policia franquista de Figueres Juan Marcos Gómez, va ser detingut per la policia alemanya d'ocupació al seu domicili de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània) per a la seva extradició. El 29 de març de 1943, al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord), va ser lliurat a l'inspector Julio Escursell Díez i als agents Fausto Alonso Batanero i José García Meire de la policia franquista. El 29 de juliol de 1943 va ser jutjat en consell de guerra a Figueres i, acusat d'haver mort Joan Pujol Farreró –aquest morí a trets en intentar fugir un dia que ell era al castell de Figueres– va ser condemnat a mort. Miquel Paronella Furquet va ser afusellat el 20 de juny de 1944 a la tàpia exterior nord del cementiri vell de Girona (Gironès, Catalunya). Deixà vídua, Maria, i dos fills.

***

Jesús Guillén Bertolín, Mariano Aguayo Morán, Sara Berenguer Laosa, Antoni Téllez Solà, Marina Monllor Rodríguez i Pedro Moñino Zaragoza en cadira de rodes (Montadin, 1993). Fotografia de Rafael Mestre Marín

- Marina Monllor Rodríguez: El 6 de juliol de 1928 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Marina Monllor Rodríguez –el primer llinatge també citat Montllor. Filla d'una família treballadora i nombrosa, son pare es deia Rossend Monllor, mecànic afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Carmen Rodríguez. Quan tenia set anys, sa mare va morir d'una malaltia, fet que va impedir que hi anés a l'escola regularment. Son pare es tornà a casar amb una vídua que portava quatre infants. En plena guerra civil, fugint dels bombardejos al barri del Cuatro Caminos de Madrid on vivien, sa família s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb un comboi d'infants on sa madrastra feia de cuinera, instal·lant-se en una colònia infantil a prop de París. Quan l'Ocupació alemanya de França, son pare pogué sortir del camp de concentració d'Argelers i amb sa família passà a viure a Bordeus (Aquitània, Occitània), on van estar-se els pares, els quatre fills i les quatre filles en una habitació d'hotel. Acabaren instal·lant-se a París a la recerca de feina. A la capital francesa conegué en les Joventuts Llibertàries el fotògraf anarcosindicalista Mariano Aguayo Morán, que esdevingué son company i amb qui tingué dos infants, Rubén i Minerva. Treballà de costurera i milità en la CNT, a més de formar part durant cinc anys del grup teatral «Mosaicos Españoles», muntant pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Amb son company malalt de Parkinson, aprengué de manera autodidacta a fer fotografies i va cobrir els esdeveniments del moviment llibertari (mítings, manifestacions, etc.), però també va fer servir la fotografia per guanyar-se la vida captant actes socials (noces, batejos, etc.). En els anys noranta, després que son company hagués patit un atac d'hemiplegia en 1984 i hagués de romandre enllitat, hagué de tenir-ne cura, alhora que havia de sostenir sa família. Mariano Aguayo Morán va morir en 1994. Un cop vídua, al seu domicili de Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) organitzà trobades de memòria històrica amb companys llibertaris. En 2018 participà com a oradora a París en els actes per commemorar l'alliberament de París organitzats per l'«Associació 24 d'agost de 1944». El seu testimoni va ser recollit per Rafael Maestre Marín en el llibre Voces libres. Historia oral del Movimiento Libertario Español (2021). Marina Monllor Rodríguez va morir el 22 de maig de 2024 a la Residència de la Tercera Edat «Baptiste Pams» d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), on residia.

Mariano Aguayo Morán (1922-1994)

Defuncions

Foto policíaca de Nicolas Catty (10 de març de 1894)

- Nicolas Catty: El 6 de juliol de 1921 mor a París (França) l'anarquista Pierre François Nicolas Catty. Havia nascut el 6 de desembre de 1850 a Fressenneville (Picardia, França). Sos pares es deien François Catty i Marguerite Watre. Un germà seu era capellà a Abbeville (Picardia, França) i una germana seva monja a la regió parisenca. Entre 1891 i 1893 aparegué com a anarquista en diferents llistats de la policia de París (França), on vivia. Es guanyava la vida fent de mecànic i de serraller pel seu compte en una fàbrica de bicicletes que tenia muntada al número 6 bis del carrer Pergolèse de París. Tingué com a obrer l'anarquista Henri Decamps, que en 1891 va ser condemnat a cinc anys de presó arran d'un enfrontament amb la policia a Clichy-Levallois, i decidí fer-se càrrec d'una filla seva de 17 mesos mentre purgava la pena. El 10 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 61 de la Grande-Rue de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França), sota la inculpació d'«associació criminal», i en l'escorcoll de casa seva no es va trobar res d'interès. Fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser enviat a la presó. Interrogat aquell mateix dia 10 de març pel jutge d'instrucció Henri Meyer, va ser enviat novament a la cel·la, on passà 26 dies. El 4 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat. Després d'aquest empresonament, va ser acomiadat de la fàbrica de bicicletes de Le Pré-Saint-Gervais on aleshores treballava amb sa companya i, rebutjat per tots els patrons als quals es va presentar, no trobà feina. Gairebé en la indigència, finalment va ser contractat per un tal Belot a Brussel·les (Bèlgica), però la policia d'aquest país li va comunicar que, com a membre d'«associació criminal» a França, no podia restar a Bèlgica i el 15 de setembre de 1894 se li va comunicar que tenia 24 hores per abandonar el país. S'instal·là al número 27 del carrer Brunet de París, on visqué amb sa companya Alphonsine, amb qui tingué un nin i una nina i amb qui acabà divorciant-se. El seu nom figura en el recull d'anarquistes de la policia del 31 de desembre de 1894. En aquesta època vivia al número 4 del carrer Nord de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). L'11 d'abril de 1906 va ser detingut, juntament amb 14 companys, arran d'una vaga a Fressenneville, que donà lloc a l'assalt, al pillatge i a l'incendi del domicili d'un patró. El 21 de febrer de 1909, després de cinc anys de temptatives, presentà a Fressenneville un «pany inviolable» de la seva invenció. Al final de sa vida habitava al número 160 del carrer Président Wilson de Levallois-Perret (Illa de França, França). Nicolas Catty va morir el 6 de juliol de 1921 a l'Hospital Beaujon de París (França).

Nicolas Catty (1850-1921)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 5 de juliol

Esdeveniments

Premsa anarquista internacional

- Surt L'Internazionale: El 5 de juliol de 1901 surt a Trieste (Friül) el primer número del periòdic anarquista en llengua italiana L'Internazionale. Dirigit per Giovanni Obersnu, hi van col·laborar Ugo Lanzi, Renato Siglich (Souvarine), Vicenzo Maier, Giovanni Zolia, Carlo Kosak, Arturo Covitz i Renato Milchersich. Atacà sistemàticament les posicions socialdemòcrates. Dels quatre números que publicà fins al 16 d'agost de 1901, els tres últims van ser segrestats per la policia.

***

Capçalera de Fructidor

- Surt Fructidor: El 5 de juliol de 1934 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número de la publicació anarquista Fructidor. Periódico de cultura y sociología. Órgano del Ateneo Racionalista y de las Juventudes Libertarias menorquinas. A partir del número 14 (13 de juliol de 1935) portà el subtítol «Semanario de cultura y sociología» i a partir del número 15 (3 d'agost de 1935) «Semanario órgano del Ateneo Racionalista y de las JJ. LL. Menorquinas. Portavoz de los sindicatos únicos de Menorca afectos a la CNT de España». Entre 1934 i 1935 havia aparegut la mateixa capçalera, òrgan de la Federació Obrera de Menorca (FOM). D'antuvi quinzenal, a partir del número 11 (13 de juliol de 1935) passà a setmanal. Suspès arran dels «Fets d'Octubre» de 1934, reaparegué l'1 de juny de 1935. Va ser dirigit per Clodoaldo Villalonga i Liberto Callejas. Trobem textos de Joan Bagur, Liberto Callejas, Joan Camps (Floreal del Campo), J. Cardona, Florià Cardona Pons, J. Carreras, Esperança Elias, Ferran Ferrer, Armand Huguet, Magí Rallé Sans, Miquel Sintes,  En sortiren 78 números, l'últim el 31 d'octubre de 1936.

***

Esclaus del franquisme al "Canal de Presos" del Guadalquivir

- Creació dels camps de concentració franquistes: El 5 de juliol de 1937 la Secretaria de Guerra del Govern franquista promulga a Burgos (Castella, Espanya) l'Ordre «Camps de concentració de presoners» («Secretaría de Guerra. Órdenes. Campos de concentración de prisioneros. BOE Burgos, 5-VII-1937, núm. 258»), primera peça del sistema franquista de camps de presoners que durarà 25 anys. Al voltant de mig milió de lluitadors antifeixistes (republicans, anarquistes, socialistes, comunistes, nacionalistes, maçons, etc.) fets presoners durant la Guerra Civil (1936-1939) –367.000 durant els tres anys bèl·lics i 140.00 durant l'ofensiva final–, van ser reclosos en camps de concentració, colònies i destacaments penitenciaris per la dictadura franquista, la majoria dels quals pel delicte de «rebel·lió». Alhora que es publicava l'ordre dels camps de concentració, l'endemà, el 6 de juliol de 1937, la Comissió d'Obres Públiques es dirigí a la Junta Tècnica de l'Estat rebel per a suggerir un pla d'obres públiques i treballs aptes per als presoners i presos polítics; la proposta va ser aprovada el 13 de juliol d'aquell any, cosa que indica clarament que el pla estava traçat per endavant i no motivat per la quantitat de presoners que hi anaven arribant. Aquests presos de guerra, enquadrats en Batallons Disciplinaris de Treballadors (BDT), van ser obligats a reconstruir les infraestructures (carreteres, vies fèrries, grans obres hidràuliques, canals fluvials, túnels, aeroports, hospitals, ports, estadis de futbol, fàbriques, edificis militars, casernes, convents, pobles sencers, urbanitzacions de luxe, etc.) de l'Estat franquista en règim de treballs forçats de tipus esclavista. Els penats treballaven forçosament amb l'esperança de reduir les seves condemnes i d'obtenir un exigu salari amb el qual mantenir sa família. El pres era remunerat amb dues pessetes del nou Estat, de les quals es retenien 1.50 per al manteniment del propi treballador, i la resta del salari li era lliurat durant el cap de setmana, si no havia hagut cap falta, vertadera porta falsa amb la qual el creditor passava a ser deutor pel caprici de qualsevol cap o per la delació d'un nombrós cos de confidents, creat a partir de 1938 entre els presoners mateixos. En 1937 hi havia 28 camps de concentració i mesos després, ja en 1938, funcionaven 45 camps i 50 batallons de treballadors; així fins a un total, en 1943, de 141, nombre màxim de camps de concentració que s'establí. En 1962 es va clausurar a Los Merinales (Sevilla, Andalusia, Espanya) –encara que no es tancà fins al 1970– l'últim camp de concentració franquista. En 2004 el cineasta Manuel Palacios estrenà el documental Rejas en la memoria, on historia aquesta repressió basada en els testimonis dels sobrevivents.

Naixements

Necrològica de Charles Colomb apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 3 d'agost de 1928

- Charles Colomb: El 5 de juliol de 1854 neix a Vilandraut (Aquitània, Occitània) l'anarquista Charles Alphonse Colomb. Era fill natural de la modista Marie Colomb. Es guanyava la vida com a obrer vidrier. El gener de 1901 figurava en el registre oficial d'anarquistes. Després de la Gran Guerra milità en el grup anarquista d'Alèst (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment treballà a Givors (Roine-Alps, Arpitània) fins 1922, moment en el qual retornà a Alèst. El febrer de 1923 s'instal·là a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). En la misèria, cec i sense poder treballar, Charles Colomb es va suïcidar el 15 de juliol de 1928 al seu domicili, al número 70 de la carrera de Vienne, del VII Districte de Lió (Arpitània).

***

Necrològica de Georges Guillemard apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 24 d'octubre de 1896

- Georges Guillemard: El 5 de juliol de 1860 neix al X Districte de París (França) l'anarquista Georges Alexandre Guillemard. Era fill natural de la florista Louise Alexandrine Émilie Feuchère, però el 20 d'octubre de 1868 es va casar al III Districte de París amb Jean François Guillemard i aquest reconegué l'infant. Gravador de professió, destacà com a propagandista llibertari i naturista a la regió parisenca. Col·laborà en La Nouvelle Humanité. Georges Guillemard va morir el 14 d'octubre de 1896 a l'hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França) d'una hipertròfia al cor i fou enterrat civilment dos dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França).

Josep Molas Duran

- Josep Molas Duran: El 5 de juliol de 1861 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Josep Aleix Joan Molas i Duran, conegut com El Burleta, per la seva afició a la broma. Sos pares es deien Aleix Molas Casanovas, pagès, i Rosa Duran Balcells, i era el tercer de cinc germans. Va fer el servei militar com a cornetí d'ordres a la guarnició de Barcelona. D'escassa instrucció, feia de manobre a Igualada. Sembla que es va veure influenciat pel grup editor (Frederic Carbonell Barral, Bonaventura Botines Codina, Lluís Llansana Sabaté, Pere Font Poch, Francesc Serret Constansó, Josep Carreras Llansana i Pere Marbà Cullet) del setmanari anarquista La Federación Igualadina (1883-1885). Després marxà a Barcelona, on treballà de paleta a Gràcia i s'introduí en els cercles llibertaris, destacant com a activista en la societat obrera de paletes. L'1 de gener de 1893 participà com a orador, en representació dels paletes, en el míting de la plaça de braus de Barcelona, juntament amb Manuel Ars Solanellas. L'endemà del 24 de setembre de 1893, data de l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina, va ser detingut com a destacat militant anarquista i romangué empresonat governativament durant més d'un any. Un cop lliure, el 3 de juliol de 1895 va ser novament detingut, però per una qüestió de faldilles i amollat poc després per manca de proves. El 8 de juny de 1896, l'endemà de l'atemptat contra la processó del Corpus Christi al carrer dels Canvis Nous de Barcelona, va ser detingut, juntament amb molts altres militants, pels inspectors de policia Daniel Freixa i Antoni Tresols. El seu empresonament al castell de Montjuïc va ser completament arbitrari, sense garanties processals i, a partir del 6 d'agost, va ser sotmès a tortura, dirigida per la secció especial de la policia judicial barcelonina encapçalada pel primer tinent de la Guàrdia Civil Narciso Portas Ascanio. Va escriure unes cartes sobre les tortures que va patir i que van ser publicades per la premsa anarquista internacional (Les Temps Nouveaux, Le Libertaire, Le Père Peinard, de París, i Despertar, de Nova York). En el muntatge policíac se li acusà, malgrat tenir coartada amb testimonis, de ser coautor amb cooperació directa de l'atemptat, atribuït al principal acusat, Tomàs Ascheri. Entre l'11 i el 15 de desembre de 1896 va tenir lloc el consell de guerra ordinari a porta tancada, on va fer una exposició de les tortures infligides, però el 19 de desembre de 1896 va ser condemnat a mort juntament amb set companys. El 28 d'abril de 1897 la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i Marina de Madrid, que havia de revisar el cas i dictar la sentència definitiva, condemna a mort cinc dels processats (Joan Alsina Vicente, Tomàs Ascheri Fossati, Lluís Mas García, Josep Moles Duran i Antoni Nogués Figueras). El 3 de maig rebé la notificació sentència, tot cantant l'himne anarquista, i aquell mateix dia els condemnats entraren en capella. Josep Molas i Duran va ser afusellat el 4 de maig de 1897 als fossats de la fortalesa militar del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), tot cridant «Visca la Revolució Social!», i el seu cos sepultat en una fossa comuna del cementiri barceloní del Sud Oest.

Josep Molas Duran (1861-1897)

Antoni Dalmau i Ribalta: «El tràgic final de Josep Molas i Duran, àlies El Burleta (1861-1897)», en Revista d'Igualada, 30 (desembre 2008). pp.18-31

***

Alex Sadier fotografiat per Paul Noblet (Ginebra, 1887)

- Jules Alexandre Sadier: El 5 de juliol –moltes fonts citen erròniament el 7 de juny– de 1862 neix a Arquian (Borgonya, França) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista francoargentí Jules Alexandre Sadier, conegut com Alex. Sos pares es deien Joseph Florent Sadier, jornaler, i Julie Lion. Insubmís al servei militar, es refugia a Suïssa, on trobarà Kropotkin a Ginebra i esdevé un actiu militant anarquista. En 1887 es trasllada a Bèlgica, on naixerà son fill Gilbert, però és empresonat a Lieja abans de ser expulsat. Aleshores marxa a Londres, des d'on embarcarà a l'Argentina el 1889. A Buenos Aires comença a treballar a la Llibreria Internacional d'Émile Piette, que més endavant serà seva, convertint-se en punt de reunió de les forces progressistes. De 1890 a 1897 col·labora en el periòdic anarquista El Perseguido. El 23 de gener de 1893, a Buenos Aires, apareix el primer número del setmanari anarquista en llengua francesa La Liberté, del qual seran cofundadors Émile Piette i Pierre Quiroule, pseudònim d'Alexandre Falconnet, anarquista francès refugiat a l'Argentina que esdevindrà novel·lista utopista –La ruta de la anarquía (1912), La Ciudad anarquista americana (1914). L'anarquista Auguste Vaillant també serà col·laborador de La Liberté. Sadier informarà epistolarment Max Nettlau i Jean Grave sobre els progressos del moviment anarquista argentí i ajudarà financerament les publicacions llibertàries (La Révolte, Les Temps Nouveaux...). En 1910 marxa a França i, després de nombroses aventures, fixarà la seva residència a Niça en 1927. Aleshores col·laborarà en L'Emancipateur, en La Voix Libertaire, en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot, i participa en el Grup d'Estudis Socials de Niça animat per la parella Yvonne i Jean Lhuillier. Químic amateur, inventarà una recepta de coloració alimentària a base de curcuma. En novembre de 1935 torna a ca son fill a Buenos Aires, malalt d'un càncer gàstric. Jules Alexandre Sadier va morir el 8 de març de 1936 a Buenos Aires (Argentina). Sa companya, Carolina Kincler, li sobreviurà tres anys i morirà d'un càncer de còlon. Entre les seves obres podem destacar Un Congrès dit anarchiste (1922), À mes camarades (1922), Patriotisme capitaliste (1932) i Dans l'internationale anarchiste (1932). La seva documentació sobre el moviment anarquista argentí es troba dipositada als arxius del Social Museum de la Universitat d'Amsterdam.

***

Nota sobre la defunció d'Émilien Roque publicada en el diari de Nimes Le Républicain du Gard del 7 de maig de 1916

- Émilien Roque: El 5 de juliol de 1865 neix a Sent Laurenç de Gosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Émilien Roque. Era fill de Jean Roque, conreador, i de Catherine Solèole. Es guanyava la vida com son pare, conreant vinyes i treballant de jornaler. En 1885 va ser cridat a files, però no es va incorporar perquè havia de mantenir sa família. Militant anarquista de Sent Laurenç de Gosa a principis de segle, l'estiu de 1911 va ser processant per «entrebancar el dret del treball» durant una vaga de vinyataires, de la qual era el president del comitè de vaga, amb Jules Rey de vicepresident. Pocs mesos després, el novembre de 1911, va ser nomenat regidor municipal de Sent Laurenç de Gosa. En 1923 figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar per la policia. Émilien Roque va morir el 6 de maig de 1916 a Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia del nomenament de Louis Daubisse apareguda en el periòdic ginebrí La Tribune de Genève del 12 de desembre de 1908

- Louis Daubisse: El 5 de juliol de 1877 neix a Perigús (Perigord, Aquitània, Occitània) l'anarquista Louis Daubisse. Era fill de Léonard Daubisse, fuster, i de Marguerite Queyroi, modista. Es guanyava la vida treballant de tipògraf. En 1897 va ser declarat exempt de fer el servei militar per cicatrius de cremades al tòrax. El maig de 1899 s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El febrer de 1904 es casà a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) amb Berthe Cécile Favre, nascuda en aquesta població. El 18 de juliol de 1908 parlà en l'assemblea de propaganda, pública i contradictòria, sota el títol «L'utilité des sindicats», celebrada al jardí de la Casa del Poble de Nyon (Vaud, Suïssa), i on també va parlar Charles Hubacher, president del Sindicat de Metal·lúrgics de Ginebra. El desembre de 1908 va ser renovat en el càrrec de president de la Societat Tipogràfica de Ginebra, secció de la Federació dels Tipògrafs de la Suïssa Romanda, el vicepresident de la qual fou Ernest Frossard i el secretari Pierre Aragno. Segons un informe policíac del 18 de novembre de 1909, estava considerat com amic de destacats anarquistes (Pierre Monatte, Émile Pouget, Georges Yvetot) i ben conegut a Ginebra, on a més de presidit el sindicat dels tipògrafs i animava el periòdic de Luigi Bertoni Le Réveil Anarchiste. En 1910 col·laborà en el periòdic La Voix du Peuple, òrgan de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda. De bell nou a França, el 18 de març de 1910 parlà, amb altres companys (A. Brulot i el doctor Reichman), en la gran assemblea popular per a commemorar l'aniversari de la Comuna de París organitzada pel Grup Revolucionari de les Escoles (GRE), del qual era secretari, a la Sala Prolétarienne del carrer Mouffetard de París. El maig de 1910 s'instal·là al número 31 del carrer Jean-de-Beauvais del V Districte de París (França). El 26 de maig de 1910 assistí a una reunió del GRE, que es reunia al número 12 del carrer Flatters del V Districte, on incità els companys a afiliar-se als sindicats per fer «educació revolucionària». Segons un informe policíac de l'endemà, en aquesta reunió declarà que els actes terroristes a França estaven tan justificats com a Rússia i que en 1894, l'època del terrorisme anarquista, la burgesia era menys «arrogant» que aleshores. Posteriorment fou membre de la Federació Revolucionària Comunista (FRC). El 3 de març de 1915 va se declarat apte en la revisió militar i el 25 de juny de 1915 va ser destinat com a caporal al 84 Regiment d'Infanteria. El 3 de novembre de 1917, després de passar per altres tres regiments d'infanteria i 12 mesos al front, se li va sol·licitar ser llicenciat de l'exèrcit per «tuberculosi pulmonar» i altres moltes complicacions mèdiques, resolució que es va fer efectiva el 28 de juny de 1918. En 1921 vivia amb sa companya Berthe Cécile Favre al número 7 del carrer Henri-Regnault del XIV Districte de París. El cos de Louis Daubisse va ser trobar el 5 de febrer de 1921 sota les aigües del pont d'Iéna del VII Districte de París (França) i segons l'informe mèdic havia mort sobre el 15 de gener de 1921.

***

Notícia orgànica d'Émile Coulais apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 22 de setembre de 1907

- Émile Coulais: El 5 de juliol de 1880 neix a Parthenay (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i antimilitarista Émile Ernest Coulais. Era fill d'Émile Coulais, fuster, i d'Augustine Marie Jouneau, domèstica. Es guanyava la vida treballant de venedor de begudes a París (França) i fou secretari del Sindicat de Cambrers de Begudes i Restauradors. L'11 de juny de 1904, amb Louis Pauthier, organitzà un míting de suport als desocupats celebrat a la Borsa del Treball de París, on Louise Michel, que no va poder finalment assistir-hi, havia de ser l'oradora principal; en aquest acte, va fer una crida a l'acció directa i a la militància sindical. En aquesta època vivia al número 137 del carrer Oberkampf. L'octubre de 1905 va ser un dels 31 signants de l'«Appel aux conscrits» (Crida als conscrits), també coneguda com «Cartell roig», editat per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Jutjat entre el 26 i el 31 de desembre de 1905 a l'Audiència del Sena per aquest fet juntament amb 27 dels signants, va ser condemnat a 15 mesos de presó i a 100 francs de multa, i tancat a la presó de Clairvaux de Ville-sous-la-Ferté (Alsàcia), d'on sortí en llibertat a finals de juny de 1906. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire i la tardor de 1907 s'encarregà de la rúbrica «Le mouvement ouvrier». El setembre de 1907 era el portaveu del Comitè Nacional Provisional de l'AIA i engegà una campanya contra la guerra al Marroc. El 29 de setembre de 1907 va ser un dels oradors, juntament amb altres destacats anarquistes (Gustave Hervé, Charles Malato, Eugène Merle, Pierre Monatte, etc.), del gran míting antimilitarista que se celebrà a la Sala Scherrer de París per protestar contra la sortida de reclutes cap al Marroc. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, va ser declarat exempt per a fer el servei militar per coixesa, estatut que mantingué durant la Gran Guerra. El 29 de setembre de 1914 es casà al XI Districte de París amb domèstica Maximilienne Clémence Conet. En aquesta època seguia vivint al número 137 del carrer Oberkampf i treballava de xofer. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'André Lansade apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de març de 1970

- André Lansade: El 5 de juliol de 1884 neix a Monfaucon (Beauregard-et-Bassac, Aquitània, Occitània) l'anarquista i sindicalista André Lanxade, més conegut com André Lansade. Sos pares, conreadors, es deien Jean Lanxade (Julien) i Pétronille Émile Élisabeth Naïda Galet, i tingué tres germans (Albert, Julia i Léo). Després de fer el servei militar, a principis dels anys 1900, s'instal·là a Llemotges (Llemosí, Occitània), on començà a treballar d'obrer de sastreria i a freqüentar els militants llibertaris (René Darsouze, Mastatin, Régis Meunier, Pouyand, etc.).  Entre 1908 i 1913 fou secretari del grup llibertari que es reunia al número 45 del carrer Montmailler i col·laborà en el periòdic llemosí Le Combat Social (1907-1909), el gerent del qual va ser Jean Peyroux. L'1 de desembre de 1909 es casà a Llemotges amb Marie Louise Gouny, amb qui tingué dos infants (Roger i Pierre). En 1909 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Confecció de la Confederació General del Treball (CGT) i també fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS). El 8 de maig de 1910, en les eleccions legislatives, protestà contra els sindicalistes que havia fet una crida a votar el candidat socialista. En aquesta època participà activament en les campanyes antimilitaristes contra el Biribi (companyies disciplinàries i penitenciaries establertes a les colònies franceses d'Àfrica del Nord), quan els casos d'Albert Aernoult i d'Émile Rousset, i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Entre 1910 i 1911 fou un dels principals redactors del setmanari llemosí L'Insurgé, imprès a la Cooperativa Comunista de Briva la Galharda (Llemosí, Occitània). En 1914 esdevingué sastre artesà i va ser nomenat secretari del grup llibertari. Entre 1920 i 1921, amb E. Vergnenègre, altre militant del Sindicat de la Confecció, intentà contrarestar la influència de la Federació de la Confecció, el secretari de la qual era Pierre Dumas, i que seguia la línia de Léon Jouhaux. En 1926 entrà a formar part del grup «Amis de Sébastien Faure» i en 1928 fou un dels fundadors de La Voix Libertaire (1928-1939), òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) de Limoges. Després de la sortida d'Adrien Perrissaguet, esdevingué administrador de Le Combat Syndicaliste, òrgan de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), càrrec que ocupà fins a l'esclat de la II Guerra Mundial. Entre 1932 i 1933 col·laborà en el periòdic esperantista i pacifista Le Contre Poison, editat per Henri Faure. L'1 de juny de 1935 el seu nom va ser inscrit en el llistat d'anarquistes del departament de l'Alta Viena com a «militant considerat com a perillós per a l'ordre públic» i es va proposar la seva inscripció en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1943, en plena Ocupació, va ser tancat a la presó de Llemotges i va ser ficat un calabós amb una vintena de companys detinguts. Posteriorment va ser enviat al camp d'internament de Saint-Paul d'Eyjaux (Llemosí, Occitània), on trobà nombrosos llibertaris (Louis Lecoin, Robert Louzon, etc.). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en el moviment llibertari de Llemotges i el seu domicili va ser servir de lloc de reunió. En aquesta època treballà d'empleat de comerç. En 1949 morí sa companya. André Lansade va morir el 9 de febrer de 1970 al seu domicili de Llemotges (Llemosí, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Louyat d'aquesta ciutat.

***

Fitxa policíaca d'Angelo Pozzi

- Angelo Pozzi: El 5 de juliol de 1890 neix a Longiano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Angelo Pozzi. Sos pares es deien Salvadore Pozzi i Matilde Brondinelli. Paleta de professió, emigrà a Suïssa i visqué al barri de Seebach de Zuric (Zuric, Suïssa). Es va veure implicat en l'«Afer de la Bomba» de Zuric i va ser detingut i empresonat des del 26 d'octubre de 1918 fins a uns dies abans del judici, que se celebrà entre el 12 i el 13 de juny de 1919. Va haver de romandre a disposició del tribunal fins al final del procés, ben igual que altres implicats (Mario Castagna, Francesco Pezzi, Giacomo Magni, Eugenio Giuseppe Macchi, Carlo Restelli). El 13 de juny de 1919 va ser absolt, com la majoria dels detinguts preventivament, i rebé una indemnització de 600 francs per l'empresonament injust, després, segurament, fou expulsat de Suïssa. En 1935 estava domiciliat a Annecy (Roine-Alps, Arpitània) i, encara que no feia propaganda activament, es relacionà amb el grup anarquista editor de Le Réveil Anarchiste de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i per tant estava sota estreta vigilància de la policia francesa. Un informe policíac del 5 d'octubre de 1937 informà que el 19 de setembre havia participat en una festa anarquista que reuní 58 llibertaris, incloent una desena de dones i infants, de França i de Ginebra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gabriel Gobron, mestre del caodaisme

- Gabriel Gobron: El 5 de juliol de 1895 neix a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França) el periodista, escriptor, historiador, traductor, mestre, professor, espiritista, ocultista, revolucionari pacifista i anarquista Gabriel Léon Gobron, conegut sota el pseudònim de Frère Gago. Era fill de Jules Alfred Gobron i de Marie Rose Marchal i tingué dues germanes i un germà. Després de fer els estudis primaris, seguí la seva educació a l'Escola Primària Superior de Pont-à-Mousson (Lorena, França) i després a l'Escola Normal de Mestres de Nancy (Lorena, França). Un cop esdevingué docent, aconseguí un lloc de feina en una escola primària superior a Sidi Bel Abbès (Algèria), on restà sis anys. Molt atret pel misticisme, d'antuvi es convertí a l'Islam. De bel nou a la metròpoli, ensenyà a Rethel i, cada dijous, viatjà a París per seguir cursos a la Sorbona. Un cop obtingué la llicenciatura en Lletres, va ser nomenat professor de secundària a Rethel. Assegurada la subsistència, decidí no presentar-se a cap altra oposició més i dedicar-se als seus estudis, a escriure i a publicar en revistes literàries i de pensament (L'Algérie nouvelle, L'Esprit français, Le Merle mandarin, La Patrie malgache, Le Pays Lorrain, La Pensée Française, Le Progrès de Bel-Abbès, etc.). Estudià diverses llengües (anglès, alemany, italià, espanyol i portuguès) i, alhora que feia traduccions de filòsofs estrangers, s'apassionà per les ciències ocultes i col·laborà en publicacions del gènere (L'Astrosophie, Bulletin de la Société d'Études Psychiques de Nancy, Le Fraterniste, Revue Spirite Belga, etc.). En 1918 publicà un recull dels seus treballs sota el títol de Les couarails de Pont-à-Mousson. En 1920 son pare, el forner Jules Gobron, morí de tuberculosi. En 1921 publicà Yan, fils de Maroussia, novel·la en part autobiogràfica, i en 1925, la novel·la L'Ermonec. Entre 1928 i 1929 publicà en dos volums les seves Histoires lorraines. Au pays des Cocolinjos et des Colindindins. Durant l'estiu de 1929 viatjà arreu d'Europa (Alemanya, Txecoslovàquia, Hongria). En aquest 1929 publicà Contacts avec la jeune génération allemande, obra que fou premiada amb el Preu Internacional de Literatura de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fortament traumatitzat per la Gran Guerra, hagué de veure com els membres de sa família lluitaren en exèrcits enfrontats, experiència que posteriorment explicà en el seu últim llibre Notre-Dame des Neiges, histoire d'une famille de boulangers (1938). Periodista i escriptor llibertari, durant el període d'entreguerres col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, sindicalistes i pacifistes com ara La Brochure Mensuelle, La Conquête du Pain, L'En Dehors, Germinal, La Grande Réforme, Les Libérés de toutes les Guerres, Le Libertaire, La Patrie Humaine, Les Primaires, Le Semeur de Normandie, SIA, Terre Libre, etc. Entre el seus llibres de caràcter llibertari podem destacar Ni bolchévisme, ni fascisme. Réponse à deux compères: MM. Vaillant-Couturier et Camille Aymard (1926, amb Armand Gilles), Enfances catholiques. Document (1934) i Jean Peuple bâtit la cité. Les principes de la nouvelle économie sociale à base distributive, devra-t-elle adopter la forme étatiste ou la forme fédéraliste? (1937). A finals dels anys vint fou un dels propagandistes del caodaisme, una mena de religió sincrètica del budisme, de l'hinduisme, del cristianisme, del islamisme, del confucianisme i del taoisme, que es creà i desenvolupà a l'Indoxina francesa. Els escrits sobre caodaisme de Frère Gago, nom pel qual es anomenat Gobron pels membres d'aquesta religió, que va escriure entre 1937 i 1939, es van publicar pòstumament sota els títols Histoire du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme annamite, religion nouvelle en Eurasie (1948), Histoire et philosophie du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme vietnamien, religion nouvelle en Eurasie (1949) i Le caodaïsme en images (1949, amb altres). Altres obres seves són Tartines de Cancoyotte. Conte lorrain (1919), Raspoutine et l'orgie russe (1930), Nelson, le cœur de chêne (1931-1932, amb Sylvain Bonmariage), La Hongrie mystérieuse (1933), Barbandouille. Fabliau moderne pour adultes (1933), L'Encyclique testamentaire de l'île de déportation et de martyre du Pape Léon XIV (1938), Les persécutions de l'administration française contre les caodaïstes (1938) i L'expérience d'un cardiaque. Conseils utiles aux malades (1941). Sa companya fou Marguerite Schmidt. Gabriel Gobron va morir el 8 de juliol de 1941 al seu domicili de Rethel (Xampanya-Ardenes, França) i fou enterrat a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França).

Gabriel Gobron (1895-1941)

***

Josep Subirats Lleixà

- Josep Subirats Lleixà: El 5 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1900 neix al Mas de Barberans (Montsià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Subirats Lleixà, conegut com Pepito. Sos pares, militants llibertaris, es deien Jaume Subirats Barber, llaurador, i Anna Lleixà Subirats. Sos germans i germanes Carmen, Francesc, Jaume, Manuel i Raimon, van ser també militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer de fleca de professió, en 1917 s'afilià a la Secció de Flequers del Sindicat de l'Alimentació de la CNT de Barcelona. Milità activament durant l'etapa repressiva que el general Severiano Martínez Anido engegà quan ocupà el Govern Civil de la capital catalana. En 1923, amb el cop d'Estat del general Primo de Rivera, s'exilià a París (França), amb son germà Jaume, i milità en la Federació de Grups Anarquistes del departament del Sena. Quan tornà a Catalunya, s'instal·là a Barcelona, on fou un actiu militant del ram de l'alimentació. Fou un dels animadors del grup excursionista «Sol i Vida» i de l'Ateneu Llibertari del Clot. També col·laborà en l'Ateneu Llibertari de Gràcia, del qual fou un dels fundadors. Després s'adherí a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i patí en les seves carns empresonaments i pallisses. El juliol de 1936, quan esclatà la guerra civil, marxà voluntari en les milícies confederals al front d'Aragó, i amb sos germans organitzà la producció de pa de la «Columna Durruti». En 1939 marxà a l'exili i patí els camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) amb sa companya Josepa Albir (Pepita) i sa filla Ana, que havien estat condemnades a mort pel règim franquista, però que després d'11 anys de presó van ser alliberades. Milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa. Josep Subirats Lleixà va morir el 16 de novembre de 1964 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Okamoto Jun

- Okamoto Jun: El 5 de juliol de 1901 neix a Honjō (Saitama, Japó) el poeta, dramaturg i anarquista Okamoto Yasutaro (Okamoto és el llinatge), més conegut com Okamoto Jun. En 1906, amb sos pares divorciats, va ser enviat amb son avi matern a Kyoto (Kyoto, Japó), on va fer els estudis primaris, que completà posteriorment a Honjō. Un any després començà els estudis secundaris a Kyoto i un cop graduat es traslladà a Tòquio (Japó) on va fer estudis a les universitats de Chūō i de Tōyō, estudis que abandonà. En 1920 entrà en contacte amb els cercles llibertaris i es va veure fortament influenciat per Piotr Kropotkin i Sakai Osugi. En aquesta època es relacionà amb l'Aliança Socialista Japonesa (ASJ) i començà a escriure. En 1922 es va casar i en 1923, amb Tsuboi Shigeji, Hagiwara Kyojiro, Kawasaki Chotaro i altres, creà un grup de poesia d'avantguarda (dadaista, futurista i nihilista) que edità la revista anarquista Aka to Kuro (Roig i Negre), que publicà quatre números entre gener de 1923 i juny de 1924. En 1928 publicà la seva primera col·lecció de poemes Del matí a la nit i en 1933 la segona Mal karma és viu, però tingué problemes amb les autoritats que segrestaren els exemplars. Durant l'estiu de 1933, amb Tai Uemura, Akiyama i Tozaburo Ono, creà la «Kaiho Bunka Renmei» (Lliga per a una Cultura de l'Alliberament), que publicà la revista Bungaku Tsuhin (Notícies Literàries), que volia arreplegar les iniciatives dels moviments cultural i obrer de tendència anarquista. En 1935 va ser detingut per violació de la «Llei de Preservació de la Pau». En 1937 se separà de sa companya. En 1940, amb Hanada Seiki, creà una organització cultural avantguardista i el març d'aquest mateix any, amb Tsuboi Shigeji, Ono Tôsaburô, Kaneko Mitsuharu, Aoyanagi Yû, Akiyama Kiyoshi, Emori Moriya i altres, fundà la revista Shigen (Plana Poètica). En 1941 publicà la seva col·lecció de poemes Locomotora de nit. En 1942 entrà a treballar de guionista en els estudis cinematogràfics Daiei Tamagawa. Després de la II Guerra Mundial s'acostà al comunisme. En 1947 es publicà el poemari Bandera de roba feta pedaços. Okamoto Jun va morir el 16 de febrer de 1978 al Japó.

***

Umberto Panzacchi

- Umberto Panzacchi: El 5 de juliol –el 8 de juliol segons el certificat de defunció– de 1901 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Umberto Panzacchi, conegut com Panzata. Sos pares es deien Guglielmo Panzacchi i Bianca Reggiani. Es guanyava la vida com a obrer de la pavimentació i paleta. Per les seves activitats antifeixistes, a finals de 1923 passà a França i a París participà en nombroses manifestacions contra el règim de Benito Mussolini. L'octubre de 1936 el trobem a Espanya com a voluntari defensant la Revolució enquadrat en la II Companyia de la «Brigada Internacional Garibaldi» i prengué part en diferents accions militars al front de Madrid (Boadilla del Monte, Mirabueno, Majadahonda i Arganda). Molt deteriorat físicament, el febrer de 1937 va ser enviat a les cuines dels batalló, on restà fins el juliol de 1937, quan, malalt del cor, va ser hospitalitzat. L'octubre va ser repatriat com a «invàlid» a França. Umberto Panzacchi va morir el 15 de novembre de 1941 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França). Sa companya fou Ermengarda Ferrari.

 ***

Camp de concentració de Gusen

- Ramon Pere Moragues: El 5 de juliol de 1903 neix a Vinaixa (Garrigues, Catalunya) el militant anarquista Ramon Pere Moragues. Va formar part activa del moviment llibertari de Terrassa. El febrer de 1939, amb la Retirada, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps. Més tard fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El juny de 1940, arran de l'ocupació alemanya, fou detingut per les tropes nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen amb la matrícula 12.059. Ramon Pere Moragues va morir el 28 de setembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria), depenent del de Mauthausen.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 4 de juliol

Esdeveniments

Un exemplar de Freie Arbeiter Stimme

- Surt Freie Arbeiter Stimme: El 4 de juliol de 1890 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic en jiddisch Freie Arbeiter Stimme (La Veu Lliure del Treball). Editat per l'anarquista jueu ucraïnès exiliat Mark Mratchny, comptarà amb nombrosos col·laboradors, com ara el poeta David Edelstadt. Tindrà una durada excepcional per un periòdic d'aquestes característiques, ja que va deixar-se de publicar en 1977. Un temps es va editar a Filadèlfia. N'han estat directors Saul Janovski, Joseph Cohen i Ahrne Thorne, entre altres; i entre els seus col·laboradors tenim David Edelstadt, Abba Gordin, Rudolf Rocker, Moishe Shtarkman, Solo Linder, Basil Dahl, F. A. Franck, Balton Hall, M. Katz, P. Kropotkin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Molli Steimer, Emma Goldman i Di Yunge, entre molts altres. Durant els anys de màxima popularitat va tenir un tiratge de 15.000 exemplars, després en 1905 de 13.000 i en 1935 de 5.000. Amb els anys el títol, massa germanitzat, es va canviar conforme a la nativa pronunciació jiddisch per Frayer Arbeter Shtime. Una part dels arxius d'aquest periòdic es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1980 els nord-americans Joel Sucher i Steven Fischler realitzaren un documental sobre aquesta longeva publicació sota el títol Free Voice of Labor. The Jewish Anarchists.

***

Pla de l'atemptat contra Salazar d'Emídio Santana

- Atemptat contra Salazar: El 4 de juliol de 1937, a Lisboa (Portugal), l'anarcosindicalista Emídio Santana i altres companys, intenten assassinar sense èxit el dictador portuguès Oliveira Salazar quan aquest es desplaça a la capella particular del seu amic Josué Trocado, a l'avinguda de Barbosa du Bocage, per assistir a una missa. Buscat per la policia política, Santana va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la policia britànica el deté a Southampton i l'octubre el lliura a la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura salazarista que el condemna a vuit anys de presó i a 12 de deportació, que els farà a la Penitenciaria de Coimbra. Emídio Santana va ser alliberat el 23 de maig de 1953.

***

Cartell de la fira

- IV Fira de l'Autogestió: Entre el 4 i el 5 de juliol de 2015 se celebra a «La Parole Errante» de Montreuil (Illa de França, França) la IV Fira de l'Autogestió. Aquest esdeveniment va ser organitzat per més de vuitanta iniciatives autogestionàries (col·lectius, associacions, grups d'emprenedors i emprenedores, cooperatives de producció, sindicats, organitzacions polítiques, etc.) de tot arreu amb la finalitat de crear canals per lluitar contra el sistema capitalista i l'Estat. També s'analitzaren exemples històrics d'autogestió, com ara cooperatives, recuperació d'empreses, Comuna de París, Revolució espanyola, Maig del 68, Primavera de Praga, Polònia, Argentina, etc. La fira comptà amb estants, fòrums, debats, tallers, concerts, teatre, cinema, biblioteca, ludoteca, menjador, bar, etc.

Naixements

Nota sobre la defunció d'Étienne Léglise apareguda en el diari de Bordeus La France de Bordeaux et du Sud-Ouest del 6 de maig de 1890

- Étienne Léglise: El 4 de juliol de 1846 neix a Salas (Aquitània, Occitània) l'anarquista Étienne Léglise. Era fill de Jean Léglise, obrer, i de Veronique Patanchon. Treballava de comptable a l'Oficina d'Estadística del Moviment de la Companyia Ferroviària del Migdia de Bordeus (Aquitània, Occitània). Militant anarquista, entre el 13 i el 14 d'agost de 1882 fou delegat del grup anarquista de Bordeus a la Trobada Anarquista Internacional que se celebrà, a iniciativa d'Élisée Reclus, a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on defensà la independència dels grups anarquistes de qualsevol «partit revolucionari» i reivindicà el robatori dins de les administracions con a un acte revolucionari. En aquesta època mantingué correspondència amb l'anarquista Toussaint Bordat. En 1887 presidia el grup anarquista «Le Forçat du Travail» de Bordeus i entre 1895 i 1897 va ser un dels redactors del periòdic del mateix nom. Sa companya fou Élisabeth Raymond. Étienne Léglise va morir el 6 de maig de 1890 al seu domicili, al número 29 del carrer Forestier, de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Foto policíaca de Marie-Eugène Bresson (20 de gener de 1894)

- Marie-Eugène Bresson: El 4 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 6 de juliol– de 1863 neix a Chaumont (Xampanya-Ardenes, França) l'advocat anarquista i després socialista llibertari Marie-Eugène Bresson. Sos pares es deien Jean Baptiste Victor Bresson, forner republicà, i Marie Maigrot. El 3 de novembre de 1883, quan estudiava dret, s'allistà condicionalment un any per a fer el servei militar a l'Ajuntament de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser destinat al 23 Regiment d'Artilleria; va ser llicenciat el 12 de novembre de 1884. Fou el membre intel·lectual del grup anarquista de Chaumont. L'abril de 1892, arran de la detenció del propagandista anarquista Raoul Rodach que havia de fer una conferència a Chaumont, va ser importunat per la policia ja que defensà Rodach com a advocat. El gener de 1894, després de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra de Diputats francesa, va ser detingut per la policia, ben igual que tots els anarquistes de la població. En l'escorcoll del seu domicili es van trobar exemplars dels periòdics La Révolte i Le Chambard Socialiste i el fullet Sloughine le nihiliste, d'Hugues Le Roux. Després de ser acusat de ser un dels redactors del periòdic La Révolte i un dels col·laboradors de Le Père Peinard, i de tenir estretes relacions amb els anarquistes de Troyes (Xampanya, França), i d'haver rebutjar assumir la defensa davant l'Audiència de l'Aube, va ser, després d'interrogat, traslladat a París (França) amb el socialista llibertari Auguste Serre (Le Sergent). No considerat perillós, va ser alliberat i pogué tornar a Chaumont, on el desembre de 1894 va ser inscrit en el registre d'anarquistes obligats a residència fixa, juntament amb Simon Humblot, Nicolas i Auguste Serre. Després de dos anys d'inactivitat, en 1896 reprengué la propaganda anarquista, destacant com a orador i reclutador de militants. Gràcies a les seves gestions, l'abril de 1896 Sébastian Faure i Armand Matha hi anaren a Chaumont a fer tres conferències sobre «doctrina anarquista». Considerat «massa burgès» per mor de sa professió segons els obrers guanters Antoine Exbrayat, Simon Humblot, Nicolas i Auguste Serre, de la fàbrica de guanteria Tréfousse de Chaumont, no va ser inclòs en la llista socialista obrera elaborada pel Comitè Electoral Obrer per a les eleccions municipals. No obstant això, estava considerat com un dels promotors de la Borsa del Treball, assistint a totes les reunions i conferències que s'hi realitzaven, com ara la del 28 de juny de 1896, on Eugène Guérard, secretari del Sindicat General d'Empleats del Ferrocarril, i Jean Colly, regidor municipal de París, ponderaren l'acció sindical i ell va ser expulsat de la sala per la policia a causa de la violència de les seves paraules. Cap el 1900 sembla que encapçalava el grup socialista que, amb el seu Cercle d'Estudis Socials (CES), feia propaganda per a les properes eleccions municipals. El 8 d'abril de 1900, amb Adrien Fuzelier, regidor de districte del cantó de Doulevant-le-Château (Xampanya-Ardenes, França), participà en una reunió amb una dotzena d'assistents celebrada al Cercle d'Estudis de la Borsa del Treball per a frenar l'actitud del Partit Obrer cap a les eleccions. Quan en la llista radical («Llista de Defensa Republicana») va ser acceptada la incorporació del Partit Obrer, va ser inscrit com a candidat socialista revolucionari amb els companys Antoine Exbrayat i Simon Humblot. Les seves idees radicals espantaren els electors en la primera volta electoral i només els socialistes moderats n'arribaren a la segona. No obstant això, va ser elegit amb sos dos companys en la segona volta. Ell obtingué 1.305 vots sobre 1.630 votants, i fou el segon elegit. La premsa parlà d'èxit del «Partit Llibertari», dels seguidors del «partit de Sébastien Faure». Encoratjat pel seu èxit, es presentà candidat a les eleccions legislatives de 1902 per al Districte de Wassy (Xampanya-Ardenes, França) contra Albin Rozet, propietari d'una de les foneries més importants de la zona. A finals de 1901 encetà la seva campanya a Roches-sur-Rognon (actualment Roches-Bettaincourt, Xampanya-Ardenes, França), on sabé atreure l'amistat dels obrers metal·lúrgics, però topà de ple amb la influència del patró que anihilà la propaganda socialista acomiadant dos dels obrers que militaven al seu favor. El Partit Obrer ja no el designà com a candidat i en les eleccions municipals de 1904 no va poder entendre's amb els radicals-socialistes i després d'aquest afer deixà la vida política, dedicant-se a escriure articles doctrinals en els periòdics socialistes de la zona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Marius Monfray apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 6 de març de 1887

- Marius Monfray: El 4 de juliol de 1866 neix al III Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Marius Monfray. Sos pares es deien Étienne Noël Monfray, tintorer, i Marie Trux, domèstica, i tingué un germà, Ernest Cyprien Monfray, també militant anarquista. L'octubre de 1883 participà en una col·lecta organitzada per Le Drapeau Noir de Lió en suport dels detinguts polítics. La policia l'acusà de ser l'autor d'un article publicat el 28 d'octubre de 1883 en Le Drapeau Noir signat pel Centre d'Estudis Socials de la Joventut Anarquista, que es reunia al cafè Ruet. Passà alguns mesos a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i a Porrentruy (Jura, Suïssa), on aprengué l'ofici de rellotger. En aquesta època estava subscrit a Le Révolté. El març de 1885 va ser investigat i demanat per les autoritats suïsses en una investigació contra el moviment anarquista, però tal vegada ja havia retornat a Lió. A començament de 1885 començà a fer feina d'aprenent de pintor i de guixaire amb un tal Rauzy. En aquesta època participà activament en el moviment llibertari lionès i fou orador en diferents reunions. El 24 d'agost de 1885 demanà permís per a la venda ambulant d'impresos i esdevingué corresponsal i dipositari de periòdics anarquistes que venia en reunions públiques. Durant la nit del 17 al 18 d'octubre de 1885 va ser detingut per aferrar cartells anarquistes, però va ser posat en llibertat. Amb el sabater anarquista André Montfouilloux organitzà el 20 de novembre de 1886 a Lió una vetllada de germanor que acabà amb una loteria en suport de Toussaint Bordat, condemnat en l'anomenat «Procés dels 66» de Lió, que havia sortit de la presó el gener anterior sense recursos. La policia els acusà d'haver participar en l'atemptat del 8 de febrer de 1887 contra el Palau de Justícia de Lió, on set policies resultaren ferits, però l'escorcoll del seu domicili, al número 215 del Cours Lafayette de Lió, no donà cap resultat. En una nota publicada el febrer de 1887 en diferents diaris demanava els companys que no enviessin escrits a la seva adreça ja que aquests eren sistemàticament requisats per la policia. Arran l'informe d'un confident anomenat Lhoste, ambdós organitzadors van estar denunciats per no haver demanat autorització per a muntar la loteria i el 3 de març de 1887 el Tribunal Correccional de Lió condemnat Montfouilloux a un mes de presó i a Monfray a vuit dies per infracció a la Llei de Loteries. Quan va ser llegida la sentència va cridar «Visca l'anarquia!» i el tribunal el castigà, davant la negativa a retractar-se, a dos anys de presó per «ultratges als magistrats durant l'audiència»; aquesta condemna, però, va ser reduïda en l'apel·lació del 28 de març d'aquell any a un any de reclusió. El 26 d'abril de 1890, en una reunió preparatòria a les manifestacions del «Primer de Maig» celebrada pel Consell Local de Lió de la Federació Nacional de Sindicats, destacà per les seves declaracions violentes. L'agost d'aquell any organitzà una escissió de la Cambra Sindicat dels pintors-guixaires i creà un grup corporatiu internacional d'aquest sector de la ciutat de Lió i dels barris adjacents, del qual va ser nomenat secretari. En aquesta època també treballà de rellotger per a completar la seva feia irregular de pintor-guixaire. El 14 de març de 1891 rebaté violentament els oradors blanquistes convidats pels Sindicat de Vidriers de Lió a la Sala Rivoire en ocasió del vintè aniversari de la Comuna. El 17 de gener de 1892, durant una vetllada familiar celebrada a la cerveseria Corompt per a concloure el Congrés Regional Anarquista i un cicle de conferències de Sébastien Faure, un dels germans Monfray interpretà Le 14 juillet du vagabond. Malgrat que en 1891 encara freqüentava les reunions del grup del barri lionès de la Guillotière, a partir de gener de 1892 deixà de participar en les reunions anarquistes. No obstant això, la policia escorcollà el seu domicili i trobà fullets, periòdics i papers anarquistes de tota casta. El 22 d'abril de 1892, un una agafada preventiva contra 40 militants anarquistes davant la celebració del «Primer de Maig», va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal», però va ser posat en llibertat el 5 de maig. En aquesta època vivia al número 87 del carrer Bonnel. Encara que orfe de pare i d'haver de mantenir sa mare vídua des de 1883, va ser enviat a fer el servei militar al XIV Cos de l'Exèrcit, en un regiment d'infanteria acantonat a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània), però en 1893 va ser llicenciat per «bronquitis tuberculosa». El seu últim domicili va ser al número 257 del Cours Lafayette de Lió. Marius Monfray va morir el 21 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 22 de febrer– de 1894 a l'Hospital del IV Districte de Lió (Forez, Arpitània) i va ser enterrat civilment dos dies després al cementiri de La Croix-Rousse d'aquesta ciutat.

***

Notícia del processament de Marius Débard apareguda en el diari parisenc L'Intransigeant del 10 de juliol de 1894

- Marius Débard: El 4 de juliol de 1874 neix a Trapayac (Mariac, Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Séraphin Débard, més conegut com Marius Débard. Era fill natural de Rosalie Débard. Es guanyava la vida treballant de sabater. El 7 de juny de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a sis dies de presó per «robatori i vagagunderia». Va ser candidat abstencionista en les eleccions legislatives de 1893 per a la VII Circumscripció de Lió (Arpitània), participant amb altres anarquistes (Marius Blain, Alphonse Comberousse, Daniel Condom, Maurice Pierre Condom, Pierre Desgranges, Hippolyte Dumortier, Claude Joly, Louis Polo i François Vitre) en una gran campanya abstencionista a la zona. Arran dels atemptats del carrer Bons-Enfants i del restaurant Boudillon Duval a París (França), el 20 de novembre de 1893 la policia ordenà l'escorcoll del domicili de 102 anarquistes, entre ells el seu, sense cap resultat. A principis de 1894, mentre l'anarquista Sante Geronimo Caserio s'estava recuperant a l'hospital de Seta (Llenguadoc, Occitània), va rebre la seva visita que es trobava en aquesta població des de feia algunes setmanes amb un conegut italià. A finals del gener de 1894 abandonà el Migdia i retornà a Lió. Entre el 19 i el 20 de febrer de 1894 el seu domicili va ser novament perquirit sense èxit. A finals de març d'aquell any passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en companyia de l'anarquista Henri Victor Paris, però ambdós van ser detinguts per vagabunderia i portats a la frontera, retornant a Lió. El 9 de maig de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lió a 15 dies de presó per «rebel·lió i ultratge a agents». El 6 de juliol de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat i aquesta vegada la policia trobà fullets i cançons anarquistes, així com un alfabet xifrat per a correspondència codificada. Després de l'atemptat de Caserio el 24 de juny de 1894 contra el president de la República francesa François Marie Sadi Carnot, Débard va ser detingut i el 27 de setembre de 1894 condemnat pel Tribunal Correccional de Lió a un any de presó i a cinc anys de prohibició de residència per «vagabunderia». En sortir de presidi, marxà a peu cap a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània). L'11 de febrer de 1895 no es va presentar al seu sorteig militar, però el 21 de novembre de 1895 va ser declarat no apte per «gibositat» i llicenciat. El 27 de juny de 1901 el Tribunal Correccional de Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània) el condemna a 15 dies de presó i 5 francs de multa per «rebel·lió a agents i embriaguesa» i el 22 d'octubre de 1914 aquest mateix tribunal el condemnà a 15 dies de presó i 500 francs de multa per «frau en la fabricació de llumins». Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt per al servei militar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Leda Rafanelli

- Leda Rafanelli: El 4 de juliol de 1880 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'escriptora feminista, antimilitarista, editora llibertària i militant anarcoindividualista Leda Rafanelli, també coneguda com la Gitana anarquista. Sos pares es deien Augusto Rafanelli i Elettra Gaetani. Ja des de molt jove es va interessar per la qüestió social. En 1903, instal·lada amb sa família per raons econòmiques a Alexandria (Egipte), es va apassionar per l'Islam i el sufisme i va aprendre l'àrab i tipografia. En aquesta època freqüentarà els ambients anarquistes d'Alexandria, com ara el cafè llibertari «Baracca Rossa», i farà amistat amb Giuseppe Ungaretti i Enrico Pea; també col·laborà en el periòdic d'El Caire Il Domani. A Alexandria va conèixer Luigi Polli, anarquista toscà amb qui es casarà. De tornada a Itàlia, amb Polli, crearà, amb l'ajuda econòmica d'Olimpio Ballerini, company de la coneguda anarquista florentina Teresa Fabbrini, l'editorial «Edizioni Rafanelli-Polli», i col·laborarà en La Blouse (1906-1910) i en La Donna Libertaria (1912-1913), de Parma. Després de separar-se de son marit, va conèixer intel·lectuals i escriptors (Papini, Prezzolini, Palazzechi), i representants del futurisme (Russolo, Boccioni, Marinetti); amb Carlo Carrà –que va començar anarquista i va acabar feixista– va establir una fructífera relació de treball que donà lloc a una història d'amor. Les característiques del seu futurisme artístic eren d'orientació llibertària. En 1907 va conèixer el tipògraf anarcoindividualista Giuseppe Monanni amb qui d'ara endavant viurà a Milà i crearà la «Casa Editrice Sociale», que es convertirà en l'editorial llibertària més important d'Itàlia. En 1908, amb Ettore Molinari i Nella Giacomelli, formarà part del comitè de redacció de La Protesta Umana (1906-1909) i a més col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com ara Il Pensiero, de Pietro Gori i Luigi Fabbri, Libertario, Il Grido della Folla, Volontà, etc. Després va crear, amb son company, la revista anarcoindividualista de literatura i d'art Vir i després La Sciarpa Nera i La Libertà, i es va embarcar en la creació d'una nova editorial, «Casa Editrice Monanni». En 1910 va tenir un fill amb Monanni, Marsilio. Durant la Gran Guerra, fidel a l'antimilitarisme, es va oposar als intervencionistes. Paral·lelament a la seva tasca de propaganda llibertària, va crear una important obra literària i poètica. Amb l'arribada de Mussolini, personatge amb qui havia fet amistat quan era socialista revolucionari abans de la guerra, la seva propaganda anarquista i la seva tasca editorial van fent de manera molt dificultosa. El 7 de febrer de 1923, la seva editorial va ser escorcollada, la revista Pagine Libertarie prohibida i Rafanelli, amb Monanni i altres companys, com ara Carlo Molaschi i Fioravante Meniconi, detinguts. La «Casa Editrice Monanni» desapareixerà en 1933. En 1934 es va separar de Monanni definitivament i a partir de 1942 deixarà Milà i s'instal·larà primer a San Remo i després a Gènova, on es dedicarà a escriure contes per infants sota el pseudònim de Zagara Sicula. Cap al final de sa vida, va fer cursos d'idioma i de cal·ligrafia àrabs i col·laborà en Umanità Nova. És autora, sota diversos pseudònims, de nombroses novel·les i llibres per infants, com ara La bastarda del principe (1904), Un sogno d'amore (1905), Le memorie di un prete (1906), Valide braccia: opuscolo contro la costruzione di nuove carceri (1907), Seme nuovo (1908), Verso la Siberia. Scene della rivoluzione russa (1908), Bozzetti sociali (1910), L'eroe della folla (1910), Incantamento (1921), Donne e femmine (1922), L'oasi: romanzo arabo (1926), Una donna e Mussolini (1946 i 1975), Lavoratori! (1959), etc. Leda Rafanelli va morir el 13 de setembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia). El seu epitafi: «Leda Rafanelli, viva per sempre, saluda tots els companys. Visca l'Anarquia!» Rafanelli era una anarquista mística que s'identificava força amb la literatura individualista de l'època (Stirner, Nietzsche, etc.), encara que mantenia distàncies amb postures anarcoindividualistes que degeneressin en la violència irracional i el darwinisme social; es va acostar a l'anarquisme social o societari com a manera de matisar les postures. El seu interès per l'Islam anava en la línia del sufisme, de la dansa dervix i de l'esoterisme, en un clar misticisme de religiositat tolerant; estava, a més, compromesa amb la lluita anticolonialista i es va oposar a l'imperialisme europeu, especialment el mussolinià. Es va convertir a l'Islam, encara que la seva obra és plena d'anticlericalisme, d'antimilitarisme i de feminisme radical. Va convertir la cultura àrab en una alternativa politicosocial que s'oposava a la civilització occidental. Part de la seva obra va ser recollida per Aurelio Chessa, que ha estructurat un dels més importants arxius anarquistes, l'Arxiu de la Família Berneri-Chessa, la responsable del qual és Fiamma Chessa, filla d'Aurelio. L'arxiu, amb seu a Reggio Emilia, inclou la col·lecció completa de totes les obres i tots els escrits autobiogràfics de Rafanelli, per a la qual cosa va ser creat el «Fons Leda Rafanelli».

***

Spartaco Stagnetti

- Spartaco Stagnetti: El 4 de juliol de 1888 neix a Roma (Itàlia) el militant anarcosindicalista Spartaco Stagnetti. Va ser va ser secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma. El 30 d'abril de 1920, després d'un míting de suport a la Revolució russa a Roma, on va prendre part Stagnetti, la policia va disparar i va ferir nombrosos congregats; el periòdic anarquista Umanità Nova lloà la resistència tenaç dels companys atacats. Poc després, el 20 de juliol de 1920 va ser atacat i ferit per un escamot feixista, fet que donà lloc a una vaga general. El feixisme va acabar per confinar-lo a l'illa Ustica, a prop de Palerm (Sicília, Itàlia), el 15 de gener de 1927, on va ser assassinat el 15 d'agost de 1927 –alguns autors citen erròniament 1928–, per un confinat de règim comú, a la fonda que havia obert a l'illa per mantenir sa família. Stagnetti als anys 20 va publicar a Roma un fullet de gran difusió: L'anarchia vissuta.

Spartaco Stagnetti (1888-1927)

***

Elena Melli, sa filla Gemma Ramacciotti i Errico Malatesta (Roma, 14 de juliol de 1933)

- Elena Melli: El 4 de juliol de 1889 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Elena Melli. Sos pares es deien Rodolfo Melli i Giustina Paglia. En 1917 treballava d'obrera a la fàbrica industrial «Ansaldo», al barri de Sampierdarena de Gènova (Ligúria, Itàlia), i freqüentava la mestra Liguria Ramussi i altres subversius, alhora que militava en el Fascio Anarquista de Sampierdarena. Separada del seu marit, un tal Ramacciotti, amb qui havia tingut una nina, Gemma Ramacciotti, en aquesta època, segons la policia, estava unida a l'anarquista Emilio Grassini. L'1 de març de 1918 va ser fitxada com a «anarquista fanàtica» i activa propagandista, especialment al barri genovès de Cornigliano Ligure, i es va informar al Comandament del Cos de l'Exèrcit de la necessitat que fos allunyada d'aquest centre industrial tan important. Setmanes més tard, va ser internada a Arezzo (Toscana, Itàlia) i posteriorment deportada a Cosenza (Calàbria, Itàlia). El 19 de setembre de 1918 va ser sorpresa parlant amb el soldat d'infanteria anarquista Raffaele De Rosa i, com a sospitosa de propaganda antimilitarista, va ser confinada al poble d'Scigliano (Calàbria, Itàlia). En acabar la I Guerra Mundial, retornà a Gènova i posteriorment s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on, juntament amb Bruno Filippi, Giuseppe Mariani, Aldo Perego, Guido Villa i Maria Zibardi, fundaren un grup anarquista il·legalista. El 9 de setembre de 1919 va ser detinguda per complicitat en els atemptats contra el Tribunal i la Galeria de Milà, el segon dels quals costà la vida de Bruno Filippi; jutjada el 12 de juliol de 1920, va ser acusada de participar en aquestes accions violentes i d'haver escrit al seu nou company, Giuseppe Mariani, cartes compromeses. Durant l'audiència es va declarar innocent, tot reafirmant les seves conviccions anarquistes. Finalment, el 13 de juliol de 1920 va ser absolta, juntament amb Maria Zibardi –Aldo Perego i Guido Villa van ser condemnats a 12 i 10 anys de presó. Un cop lliure, reprengué les seves relacions amb Giuseppe Mariani i col·laborà en la preparació d'un atemptat contra Giovanni Gasti, cap de policia de Milà, amb la finalitat de protestar contra la indefinida detenció d'Errico Malatesta i altres membres destacats del moviment anarquista. Amb Ettore Aguggini, va insistir en què l'explosiu estigués a prop de l'apartament de Giovanni Gasti, davant de la persiana on s'hi estava. Aquestes maniobres portaren, el 23 de març de 1921, al terrible atemptat del teatre Diana de Milà. Malgrat les seves conegudes relacions amb Mariani i Aguggini, no va ser detinguda ni interrogada, fet que no va impedir que el 19 de maig de 1922 aparegués imprudentment a la sala del Tribunal de Milà on van ser jutjats Mariani i Aguggini, els quals la forçaren a abandonar immediatament la sala. Després de la repressió desencadenada arran de l'atemptat del Diana, uní la seva existència, i la de la seva filla Gemma Ramacciotti, amb la d'Errico Malatesta i, a partir de novembre de 1926, amb l'aprovació de les lleis excepcionals, va viure amb ell a Roma (Itàlia) gairebé en arrest domiciliari. Constantment vigilada, el 22 d'abril de 1928 va ser detinguda i confinada durant cinc anys. Aquesta mesura suscità les protestes de Malatesta qui, l'1 de juny de 1928, sol·licità la revocació de la mesura a la Comissió d'Apel·lació, argumentant que ja no s'ocupava de política, que la seva filla la necessitava i que la seva salut era delicada. El 4 de juny de 1928 va ser posada en llibertat condicional i amb amonestació. Després de la mort de son company Errico Malatesta el 22 de juliol de 1932, restà a Roma sota constant vigilància policíaca. Va rebre el suport de molts anarquistes d'arreu del món (Argentina, Egipte, EUA, França, Suïssa, etc.) i mantingué correspondència, que va ser sempre interceptada per la policia, amb destacats militants anarquistes (Secondo Angelucci, Luigi Bertoni, Attilio Bulzamini, John Camillò, Umberto Ceccotti, Enzo Fantozzi, Sébastien Faure, Alina i Carlo Frigerio, Osvaldo Maraviglia, Nino Napolitano, Max Nettlau, Randolfo Vella, Mario Zucca, etc.). També mantingué correspondència amb sa germana Amalia Melli, lluitadora anarquista que des de França va convèncer l'advocat Mario Trozzi que assumís la defensa d'Angelo Sbardellotto. Després d'una crisi nerviosa que patí en un interrogatori a la comissaria de policia, en la segona meitat de 1937, quan tenia la intenció d'exiliar-se a França, va ser internada coercitivament en una clínica psiquiàtrica romana, essent d'aquesta manera una de les primeres víctimes que patí l'ús i l'abús del manicomi con a mesura de repressió política. Després de molts d'intents fracassat per part de sa germana Amalia per a aconseguir la seva llibertat, en 1941 va ser alliberada de la clínica romana i es pogué reunir amb sa filla Gemma Ramacciotti a La Spezia (Ligúria, Itàlia). En 1942 passà uns dies a l'Hospital Civil de Pisa (Toscana, Itàlia) i després retornà a La Spezia. En aquests anys, va estar constantment vigilada. Després de la caiguda del nazifeixisme, es traslladà a Carrara, on la Federació Anarquista Italiana (FAI) l'ajudà econòmicament la resta de sa vida. Elena Melli va morir el 26 de febrer de 1946 a l'Hospital Civil de Carrara (Toscana, Itàlia).

***

Necrològica de Vicente Mora Samper apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de novembre de 1964

- Vicente Mora Samper: El 4 de juliol de 1889 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Mora Samper. Sos pares es deien Mariano Mora i Genoveva Samper. De família treballadora i catòlica, quan tenia 12 anys va ser enviat pels pares a un seminari de jesuïtes de Madrid (Espanya) perquè esdevingués germà llec, però cinc anys després en fugí amb tres companys i retornà a Casp. Posteriorment emigrà a França, on treballà de miner i entrà a formar part del moviment anarquista. En 1909 marxà cap a Barcelona (Catalunya) per sumar-se a la revolta d'aleshores. Establert al barri barceloní de Sants, ocupà càrrecs orgànics dins del Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on milità durant molts d'anys, fent costat els comitès pro presos i de solidaritat i oposant-se amb força al Sindicat Lliure. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Milità en la Federació Local de Banyuls (Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT. Sa companya fou Vicenta Prades. Vicente Mora Samper va morir el 2 de novembre de 1964 al seu domicili de Mas Mingou de Cervera (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Foto de la policia mussoliniana de Nicola Recchi

- Nicola Recchi: El 4 de juliol de 1889 neix a Porto Civitanova (Civitanova Marche, Marques, Itàlia) l'anarquista Nicola Recchi. El gener de 1908 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires entrà a formar part del moviment anarquista. Arran de la repressió desencadenada per la mort d'un policia durant la manifestació de l'1 de maig de 1909, retornà a Europa. Com que no podia anar a Itàlia ja que estava buscat per desertor, s'establí a Suïssa, però poc després emigrà als Estats Units. A Ludlow (Ludlow, Vermont, EUA) participà activament en diversos moviments reivindicatius, com ara les vagues tèxtils i mineres d'aleshores, i en la campanya contra la dinastia Rockefeller. En aquests anys americans estigué lligat al grup anarquista on militaven Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Perdé la seva mà esquerra, uns diuen que accident de treball i altres en alguna acció subversiva amb explosius muntada pel grup de l'anarquista il·legalista Mario Buda o del de Luigi Galleani. La policia l'acusà de ser un especialista en fabricació de bombes i de participar en la campanya de explosions que es desencadenà als Estats Units entre 1917 i 1919. En acabar la Gran Guerra retornà a Itàlia, on obrí un petit quiosc de diaris a Civitanova Marche, on venia publicacions revolucionàries (L'Avanti, Unità, Umanità Nuova, etc.). El febrer de 1923, després que els escamots feixistes destruïssin el seu quiosc en dues ocasions i ell mateix patís agressions, va ser acusat de la mort de quatre feixistes i el març passà a França i poc després retornà a l'Argentina, on posteriorment marxà sa família. A l'Argentina treballà de paleta. El 30 de maig de 1932 va ser detingut acusat d'haver albergat l'anarquista il·legalista Silvio Astolfi; torturat durant setmanes, finalment fou posat en llibertat vigilada. L'Estat argentí li va aplicar la Llei de Residència i fou expulsat a Itàlia, arribant a Gènova el 14 de febrer de 1936. Jutjat per les autoritats feixistes, va ser condemnat a tres anys d'aïllament per «activitats antifeixistes» i internat a l'illa de Ventotene. El febrer de 1939 va ser alliberat, però l'agost fou novament detingut i l'octubre d'aquell any va ser traslladat a la presó de Macerata (Marques, Itàlia) i posteriorment condemnat a l'aïllament a Pisticci (Basilicata, Itàlia), d'on pogué sortir l'octubre de 1941. L'Alliberament l'agafà a Ancona (Marques, Itàlia), on reprengué el contacte amb els companys llibertaris. El setembre de 1945 participà en el Congrés de Carrara, en el qual es fundà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i fou nomenat membre de la Comissió Sindical d'aquesta organització. En 1956 retornà a l'Argentina il·legalment, ja que el govern peronista li negava sistemàticament el visat d'entrada, i pogué reunir-se amb sa companya Beppina i ses tres filles (Idea, Aurora i Alba). Després de la mort de sa companya en 1962, passà els seus últims anys de sa vida amb ses filles sumit en la misèria. Nicola Recchi va morir el 29 de juny de 1975 a Buenos Aires (Argentina).

Nicola Recchi (1889-1975)

***

D'esquerra a dreta: Filippo Guzzardi, Giovanni Spataliatore, Alfonso Failla, Pio Turroni, Paolo Schicchi, D'Andrea, Armando Borghi i Filippo Gramignano (Palerm, 1946)

- Filippo Gramignano: El 4 de juliol de 1894 neix a Borgo Xitta (Trapani, Sicilia) l'anarquista i resistent antifeixista Filippo Gramignano, conegut com Pippo Gramigna i que va fer servir el pseudònim Rag. Filippi. Sos pares es deien Vincenzo Gramignano i Caterina Ciotta. De jove formà part del Partito Democratico de Nunzio Nasi i fou intervencionista. Durant la Gran Guerra obtingué la titulació de comptable, però s'estimà més exercir la professió d'intermediari comercial de grans, entrant en contacte amb els ambients maçònics i mafiosos, dels quals es servirà més tard, durant la II Guerra Mundial, per a finançar activitats anarquistes, suscitant la crítica i la reprovació de destacats companys llibertaris, com ara Paolo Schicchi i Francesco Sammartano (Ciccio). Cap el 1924 entrà en el moviment anarquista de la mà de Salvatore Renda i dos anys després participà en les topades contra els escamots feixistes que es donaren a tota Sicília, especialment a Trapani i a Palerm, juntament amb Salvatore Renda i altres militants de diverses formacions polítiques. Amb l'anarquista Giovanni Allegra, comprà un petit veler que utilitzà per a expatriar clandestinament companys perseguits per la policia. El juliol de 1929 passà a Tunísia i el 12 de setembre d'aquell any a Marsella (Provença, Occitània), encarregat pels companys sicilians per a establir contacte personal amb Paolo Schicchi de cara a la preparació d'un complot insurreccional. A l'Hôtel de Lyon de Marsella, amb Paolo Giovanni Caponetto, Vincenzo Mazzone, Salvatore Renda i Paolo Schicchi, projectà un desembarcament a Sicília que seria l'espurna d'un moviment insurreccional arreu d'Itàlia, que patí diversos ajornaments, a causa entre d'altres de l'enfonsament de l'embarcació i de la detenció de Giovanni Allegra. Aquest últim, esdevingut agent secret de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) a Tunísia i que finalment serà afusellat per les tropes nord-americanes en 1943, es va fer amb els plans i els detalls del pla insurreccional, i, no obstant la «defecció i l'obstruccionisme» d'Antonio Casubolo i d'altres companys, Paolo Schicchi intentà portar-lo a terme. Amb el suport d'Ignazio Soresi, anarquista lligat a la maçoneria local, embarcà clandestinament amb Salvatore Renda i Paolo Schicchi a bord del vapor Argentina, cap a Palerm, on el grup va arribar el 30 d'agost de 1930. Detinguts en el moment del desembarcament, els tres anarquistes van ser processats l'any següent pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat. Declarant-se anarcoindividualista, el 16 d'abril de 1931 Gramignano va ser condemnat a sis anys de presó i a tres de vigilància especial. A diferència de Salvatore Renda, que demanà la gràcia oferint els seus serveis al règim, purgà completament la seva pena, però, en comptes de ser excarcerat, va ser confinat, ben igual que Paolo Schicchi, a l'illa de Ponça i després a la de Ventotene. En acabar les hostilitats bèl·liques, va ser alliberat de l'hospital psiquiàtric de Palerm on havia estat confinat. Juntament amb Paolo Schicchi i altres companys de Palerm, reprengué immediatament, malgrat les dificultats econòmiques i familiars i a la tuberculosi que havia contret al confinament –en 1947 s'havia pogut salvar gràcies a les medicines enviades pels companys nord-americans–, les seves activitats anarquistes. Entre el 3 i el 4 de setembre de 1944 participà en el I Congrés Anarquista Sicilià que se celebrà a Palerm. L'11 de setembre de 1944 assistí al Congrés dels Anarquistes d'Itàlia Meridional celebrat a Nàpols (Campània, Itàlia) i promogut pel grup napolità de l'Aliança Llibertària (AL). Víctima de la desconfiança dels anarquistes napolitans, a causa de rumors infundats que li atribuïren estafes i especulacions contra els companys, hagué de romandre uns tres mesos a Nàpols treballant de maleter al port. De bell nou a Trepani, contribuí a la reorganització del moviment llibertari a la ciutat, on es realitzaren diverses reunions públiques, i a la província, juntament amb Gaspare Cannone i Sasà Maniscalco, que culminaren en el congrés de 14 de març de 1946 que donà lloc a la fundació de la Federació Anarquista de Trepani «Carlo Cafiero». Posteriorment participà en les trobades anarquistes que se celebraren a Sicília, fins al congrés del 23 d'abril de 1950, on es va decidir la gira propagandística de Pier Carlo Masini per la Sicília occidental. Tot i estar lluny de les posicions de Masini, com va explicar en el número únic del periòdic que dirigí Germinal. Omaggio a tutti gli eroi ed a tutti i martiri dell'idea libertaria, que es va publicar el 20 de maig de 1950 a Palerm, contribuí significativament a l'èxit d'aquesta. La polèmica que dividí l'anarquisme italià, arran de la secessió encapçalada pels Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), i la mort de Paolo Schicchi, que va provocar la lenta però inexorable disminució de l'activitat anarquista a l'illa, van fer que s'allunyés progressivament de la militància activa. En 1955 va ser ingressat en un hospital psiquiàtric, d'on sortí la primavera de 1957, però va ser novament internat i fins a dos mesos abans de la seva mort. Filippo Gramignano va morir el 29 de gener de 1964 a Mazara del Vallo (Trapani, Sicília) arran d'una crisi asmàtica. En 1996 es va publicar pòstumament la seva obra Il tentaivo rivoluzionario di Paolo Schicchi del 1930.

Filippo Gramignano (1894-1964)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 3 de juliol

Esdeveniments

Tomba de Bakunin al Bremgartenfriedhof de Berna

- Enterrament de Bakunin: El 3 de juliol de 1876 és enterrat al cementiri Bremgartenfriedhof de Berna (Berna, Suïssa) el revolucionari i pensador anarquista Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, que havia finat dos dies abans. El cadàver fou traslladat de l'Hospital de l'Ila al cementiri acompanyat per companys llibertaris i de totes les escoles del pensament socialista vinguts d'arreu Suïssa, travessant els carrers de la capital federal helvètica. L'acte fou organitzat per la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i al costat de la fossa van ser pronunciats diversos discursos: Adhémar Schwitzguébel llegí cartes i telegrames d'amics i de seccions de la Internacional; Nikolaij Zukovskij traçà la biografia del pare del moviment anarquista contemporani; James Guillaume recordà, entre plors, les calúmnies amb les qual la reacció perseguí el revolucionari i els serveis prestats al moviment anarquista; Élisée Reclus parlà de les qualitats personals de Bakunin; Carlo Salvioni reté homenatge a l'adversari de Mazzini, el gran agitador ateu i antiautoritari; Paul Brousse parlà en nom de la joventut revolucionària francesa que s'ha decantat pel pensament bakuninista; finalment, Betsien, un obrer de Berna, dirigí en alemany l'últim adéu de la classe treballadora al mestre. Sobre el taüt van ser dipositades tres corones en nom de les tres seccions  de llengua francesa, alemanya i italiana amb les quals comptava la Internacional a Berna. En una reunió que tingué lloc als locals socialistes després de la cerimònia, un clam fou unànime: l'oblit de totes les discòrdies purament personals i la unió, sobre el terreny de la llibertat, de totes les fraccions del pensament socialista d'arreu del món. Dies després, aquestes paraules foren oblidades i els atacs entre autoritaris (marxistes) i antiautoritaris (bakuninistes) la norma.

***

Convocatòria del I Congrés Regional de JJ. LL. d'Aragó apareguda en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera de l'1 de juliol de 1937

- I Congrés Regional de JJ. LL.: Entre el 3 i el 4 de juliol de 1937 se celebra a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el «I Congrés Regional de Joventuts Llibertàries del front i reraguarda d'Aragó». Assistiren 500 delegats de 200 poblacions i de 38 delegacions del front, en representació de 32.000 afiliats. Es parlaren de diversos temes, com ara el conflicte bèl·lic, la reconstrucció econòmica, la contrarevolució, l'educació i la cultura, l'antifeixisme, etc. Aquell mateix any se'n publicaren les actes.

***

Cartell de congrés del centenari de Bakunin [CIRA-Lausana]

- Col·loqui del centenari de la mort de Bakunin: Entre el 3 i el 4 de juliol de 1976 se celebra a Zuric (Zuric, Suïssa) el Col·loqui Anarquista Internacional «I Centenari de la mort de Mikhail Bakunin (1876-1976)». Els promotors en van ser Gaston Leval i Umberto Marzocchi.

Naixements

Auguste Garnéry (1909)

- Auguste Garnéry: El 3 de juliol de 1865 neix a Roche (Roche-et-Raucourt, Franc Comtat, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Auguste-Célestin Garnéry, conegut sota el pseudònim Garno. Sos pares es deien Nicolas Garnéry, conreador, i Joséphine Mauclair. Obrer de la indústria joiera, en 1901 va ser delegat dels joiers en el congrés de constitució de la Federació de la Joieria de la Confederació General del Treball (CGT), de la qual serà secretari. A partir de 1904 va assistir a totes els congressos estatals: delegat dels joiers en el XIV Congrés (VIII de la CGT) de Bourges el setembre de 1904; representant de la Federació de Joieria-Orfebreria en el XV Congrés i Conferència de les Borses del Treball a Amiens entre el 8 i el 16 d'octubre de 1906, on va signar la declaració dels drets sindicals dels treballadors coneguda com «Carta d'Amiens»; delegat de diversos sindicats de joiers als congressos XVI (Marsella, octubre de 1908) i XVII (Tolosa, octubre de 1910) de la CGT; etc. El 30 de maig de 1905 va ser detingut a l'avinguda del Bois-de-Boulogne i denunciat per «possessió d'arma prohibida» i «ultratge als agents» després d'haver cridat i xiulat en passar el seguici del rei d'Espanya, de visita a París; jutjat el juny d'aquell any per aquest fet, va ser condemnat a dos mesos de presó. Va ser nombroses vegades condemnat per fets de propaganda i el desembre de 1905 es ve veure implicat en el procés contra els dirigents de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) per l'afer del «Cartell Roig» –crida antimilitarista als joves conscrits–, pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó i a 100 francs de multa, mentre que Georges Yvetot, secretari de l'AIA, va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa. Durant la tardor de 1907, amb altres companys (Maurice Delesalle, Bled, Ferdinand Castagne, René de Marmande, Merheim), formà part de la direcció del grup «Liberté d'Opinion», creat a començament de 1906, per ajudar financerament els detinguts polítics i ses famílies. En 1908 va reemplaçar Yvetot, que havia estat detingut l'1 d'agost d'aquell any, en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball. Es va retirar a Saclas i cap a finals de 1909 va intentar criar porcs, però va ser un fracàs; després, amb un nebot, organitzà una granja de conills, pollastres i ànneres. La idea va prospera i esdevingué una empresa força moderna. Abans i durant la Gran Guerra s'encarregava de les compres de la cooperativa parisenca «La Belleviloise» al mercat de les Halles de París. Durant la Gran Guerra es mostrà contrari a la «Unió Sagrada» i durant la primavera de 1916 va ser un dels signants del «Manifest per la Pau», que s'oposà al «Manifest dels Setze». Durant els anys vint se li va relacionar amb un projecte d'atemptar contra el rei d'Espanya Alfons XIII. En aquesta època Victor Griffuelhes s'hi anà a viure a la seva granja. Company de Pierre Monatte, va participar en 1925 en el llançament de la revista La Révolution Prolétarienne, fidel als principis sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes de la Carta d'Amiens. L'agost de 1925 es declarà partidari de reconstruir la unitat sindical perduda. Sa companya  fou Renée Louise Bercé. Auguste Garnéry va morir el 21 d'abril de 1935 al seu domicili del llogaret de Graviers (Saclas, Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Auguste Garnéry (1865-1935)

***

Foto d'Angelo Bandoni de la policia de Liorna (5 de juliol de 1930)

- Angelo Bandoni: El 3 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 2 de juliol– de 1868 neix a Bastia (Còrsega) el pedagog, poeta i propagandista anarquista Angelo Bandoni, també citat com Alessandro Bandoni o Ange Bandoni, i que va fer servir el pseudònim A. Doannib. Sos pares es deien Giovanni Bandoni (Jean Bandoni), marbrista, i Assunta Casarosa (Assomption Casarosa). Quan tenia 18 anys marxà amb son pare i son germà a La Spezia (Lugúria, Itàlia). Entre 1887 i 1895 va ser detingut i empresonat en diverses ocasions per vagabunderia, delictes d'impremta, emissió de moneda falsa i robatoris. Durant dos anys va restar empresonat a Lucca i posteriorment cinc anys a Alger (Algèria), d'on fou expulsat cap a Itàlia. Segons la prefectura de la policia de Lucca (Toscana, Itàlia), esdevingué anarquista després d'emigrar a l'Argentina amb sos pares en 1893. L'1 de gener de 1898 fou el redactor responsable de l'únic número del periòdic La Protesta. Pubblicato per cura dei socialisti-anarchici di Genova. Després de nou mesos tancat, el març de 1900 va ser alliberat de la presó de La Spezia i el 16 d'abril d'aquell any emigrà al Brasil. D'antuvi s'instal·là a Água Virtuosa (São Paulo, Brasil), des d'on envià articles al periòdic de São Paulo (São Paulo, Brasil) Palestra Sociale (1900-1901), i després a São Paulo, on fou director i redactor de diverses publicacions anarquistes en llengua italiana. En 1902 publicà en fullet a São Paulo la seva conferència I martiri di Chicago. Entre 1902 i 1904 fou redactor i gerent del periòdic de São Paulo Germinal! i entre 1902 i 1914 col·laborà en La Battaglia, de la mateixa ciutat. Entre 1916 i 1917 fou redactor de Guerra Sociale i entre 1919 i 1922 dirigí en diverses ocasions el setmanari Alba Rossa, també de São Paulo. En aquests anys es relacionà estretament amb l'anarquista Oreste Ristori i es guanyà la vida treballant com a obrer vidrier. A més d'aquesta tasca editorial, es dedicà a conrear la poesia i la cançó socials, en un estil ampul·lós. També realitzà nombroses conferències públiques (Amore e Ragione, Le Quattro fasi della Protesta Umana, Pro e Contro l'esistenza di Dio, Egoismo e Altruismo, etc.), algunes en vers (Progresso e Civiltà, etc.), i col·laborà, moltes vegades fent servir el pseudònim A. Doannib, en la major part de les publicacions llibertàries italianes brasileres (La Difesa, La Gogna, Il Libertario, Lucifero, La Miseria, Nuova Civiltà, La Propaganda Libertaria, Il Risveglio, La Rivolta, La Tessitrice, etc.), on sempre reivindicà de manera ferotge la posició antiorganitzativa del moviment anarquista, ja que era contrari a la participació dels anarquistes en els sindicats, entenent aquests com a essencialment contraris a les idees àcrates, i mantenint agres polèmiques amb altres companys de São Paulo. En 1902 es va veure implicat en un pretès complot anarquista, on segons les autoritats els anarquistes de São Paulo, en conxorxa amb els anarquistes d'Europa, d'Amèrica del Nord i d'Argentina, haurien decidit atemptar contra la vida de sobirans i de presidents de la República, tot començant pel rei d'Itàlia; els implicats (Angelo Bandoni, Luigi Damiani, Giovanni Rossi, Guglielmo Marocco, Francesco Arnaldo Gattai, Ezio Gattai, Alcibiade Bertolotti, Alceste De Ambris, Tobia Boni, Alessandro Cerchiai, etc.) tenien, segons les autoritats, la intenció de llogar els serveis d'un sicari i haurien elaborat un pla que permetés a l'autor dels atemptats fugir i escapolir-se de la justícia. També en 1902 fundà, al número 138 del carrer Solon del barri del Bom Retiro, el «Gruppo Educativo Libertario "Germinal"», primera escola llibertària de São Paulo, la qual dirigí fins el 1905, i on donà molta importància a l'ensenyament a través de les cançons, blasmant contra la religió, la propietat privada i la pàtria. Feia servir un especial mètode pedagògic «mmemològico-resolutiu», amb el qual calia memoritzar un llarg seguit de definicions abans de passar a l'exemple concret gràfic. En 1911 fou mestre a l'Escola «Francisco Ferrer» de Cândido Rodrigues (São Paulo, Brasil) i en 1915 a l'escola establerta a la hisenda Crespo de Taquaritinga (São Paulo, Brasil). En 1912, segons la policia, formava part del grup anarquista «La Barricata». En 1921 publicà a São Paulo el fullet La fatalità storica della Rivoluzione Sociale. En 1929 les autoritats van perdre el seu rastre i a finals de 1939, a causa de la seva edat, va ser esborrat de les llistes de subversius establertes per les autoritats feixistes italianes. Angelo Bandoni va morir el 8 de gener de 1947 a São Paulo (São Paulo, Brasil) i va ser enterrat aquest mateix dia al cementiri de Quarta Parada d'aquesta ciutat.

Foto policíaca de Raoul Chambon (26 de maig de 1894)

- Raoul Chambon: El 3 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 13 de juliol– de 1873 neix a Vauriàs (Provença, Occitània) l'anarquista Raoul Chambon, conegut com Lambert. Sos pares es deien Joseph-Didier Chambon, comerciant de confecció, i Claire-Marie Thevaut, modista. Gravador litògraf de professió, a començament dels anys noranta milità a Lió (Arpitània), especialment am Joseph Molmeret i Napoléon Lombard. Arran de la repressió desencadenada després dels atemptats de 1892-1894, el gener de 1894 s'establí, sota el nom Lambert, a París (França), allotjant-se amb la parella Molmeret, al carrer Beauregard. Aquest figurava en la llista d'anarquistes sota vigilància especial establerta per la policia fronterera francesa. En aquesta època mantenia correspondència amb Napoléon Lombard, refugiat a Londres (Anglaterra). El 28 de maig de 1894 va ser detingut amb Joseph Molmeret. Entre el 6 d'agost i el 12 d'agost d'aquest mateix any va ser jutjat en l'Audiència del Sena de París en l'anomenat «Procés dels Trenta» acusat d'«associació de malfactors» per a delinquir, però, defensat per Rinon, resultà absolt. El 12 de setembre de 1932 es casà a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) amb Anne Victorine Magdelen. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Raoul Chambon (1873-?)

***

Notícia orgànica d'Eugène Péronnet publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 5 de setembre de 1909

- Eugène Péronnet: El 3 de juliol de 1880 neix a Luynes (Centre, França) l'anarquista Louis Eugène Péronnet. Era fill de Louis Péronnet, carter local, i de Marie Alexandrine Marquet, modista. Entre 1900 i 1902 no passà les revisions mèdiques per a fer el servei militar per «feblesa» i va ser classificat als serveis auxiliars. Abans de 1900 visqué a Tours (Centre, França), on son pare havia estat destinat com a carter, data en la qual s'instal·là a París (França), on treballà de pintor decorador. El 15 de març de 1900 passà a viure al número 100 del bulevard Rochechouart del XVIII Districte de París. El juliol de 1904 vivia al número 12 del carrer Orsel del XVIII districte de París, ben a prop dels locals del periòdic Le Libertaire, publicació que llegia regularment. En 1905 freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i va fer costat econòmic regular al periòdic L'Anarchie d'Albert Libertad. Va estar en estret contacte amb l'anarquista Pedro Vallina Martínez, anarquista andalús implicat en l'atemptat contra el rei Alfons XIII d'Espanya. El 14 de juliol de 1907 va ser detingut a l'avinguda del Bois-de-Boulogne de París arran d'una manifestació organitzada pel periòdic La Guerre Social en suport dels amotinats del 17 Regiment d'Infanteria, però el seu cas va ser sobresegut. El 3 de setembre de 1907 es casà al XVIII Districte de París amb la parisenca Justine Marie Roblin. En aquesta època continuava vivint al número 12 del carrer Orsel i era membre de la redacció de Le Libertaire. El 15 de febrer de 1909 va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa Social (CDS), del qual havia estat un dels principals fundadors, en substitució de Louis Grandidier; també aquest any, va ser membre de la Federació Revolucionària (FR), amb Georges Durupt i René de Marmande, entre d'altres. A principis de 1909 va ser un dels signats de la crida del CDS «Un crime judiciaire» a favor del «Cas Girard-Jacquart». L'11 de juny de 1909 el seu domicili del carrer d'Orsel va ser escorcollat per la policia en el marc d'una investigació sobre l'ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 30 de juliol de 1909 va presidir al Tivoli-Vauxhall un míting organitzat per l'FR i el CDS contra l'arribada del tsar Nicolau II a París, en el qual prengueren la paraula destacats anarquistes (Sébastien Faure, François Marie, René de Marmande, Jean-Louis Thuillier, Georges Yvetot, etc.) i assistiren dues-mil persones; en sortir del míting, una manifestació s'acostà al diari Le Matin, que havia publicat un article a favor del tsar. El 7 d'octubre de 1909 va ser detingut durant una manifestació automobilística organitzada pel Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola del qual era membre. El novembre de 1909 va ser processat per l'edició d'uns cartells del CDS a favor de l'alliberament de Branquet, condemnat a 20 anys de treballs forçats per l'atracament del Crèdit Lionès de Marsella, però no va ser condemnat. En aquesta època col·laborà en el periòdic Les Révoltés, de Georges Durupt. El 24 de març de 1910 va ser un dels 16 signant del cartell «À bas Biribi», imprès pel CDS per reclamar justícia en el «Cas Aernoult-Rousset»; processats, els 16 companys van ser absolts el 4 de juliol d'aquell any a l'Audiència del Sena. Duran la primavera de 1910 fou membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA) i l'octubre d'aquell any va ser nomenat gerent de Le Libertaire, en substitució d'Émile Dulac. El 13 d'octubre de 1910, amb altres companys (Beaulieu, Combes, Douyau, Goldsky, Ruff, etc.), participà en la fundació de la Federació Comunista Revolucionària (FCR). En aquesta època vivia al número 33 del carrer Saint-Vincet del XVIII Districte de París. El 9 de desembre de 1910 va ser jutjat per un article sobre el Biribi («L'enfer»), publicat el 5 de juny en Le Libertaire, però va ser absolt, juntament amb la gerent Hélène Lecadieu. El 17 de gener de 1911 abandonà la gerència de Le Libertaire. Entre 1911-1912 s'ocupà activament, en nom del CDS, del «Cas Aernoult-Rousset». El setembre de 1911, gràcies al suport econòmic de La Bataille Syndicaliste i La Guerre Sociale, va fer una estada a Orà (Algèria) amb la finalitat d'investigar sobre la mort del soldat Brancoli. En 1912 col·laborà en La Vie Ouvrière i el gener d'aquest any va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El febrer de 1912 va ser membre de la comissió que preparà les exèquies d'Aernoult i el setembre d'aquell any, amb Arthur Bodechon, acollí Rousset a Marsella (Provença, Occitània), en retornar d'Algèria. Entre març i maig de 1912 formà part el Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per l'FRC, el qual portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions de maig; aquest CAR arreplegà 25 destacats anarquistes i sindicalistes revolucionaris amb Henri Combes com a secretari i Lucien Belin com a tresorer. L'abril de 1913 passà a viure, amb sa companya Renée Bornil, al número 31 del carrer de París de Soisy-sous-Montmorency (Illa de França, França). Col·laborà en Le Réveil Anarchiste Ouvrier i va fer costat «L'Entraide», caixa de resistència als detinguts polítics i als seus familiars sostinguda per l'FCA. El 28 de març de 1914 parlà, amb altres companys (Émile Aubin i Thuillier), en el gran míting del CDS celebrat a la Maison des Syndiques de Levallois-Perret (Illa de França, França). El 14 de gener de 1915 va ser declarat apte per al servei i integrat en el 33 Regiment d'Artilleria. El 23 de març de 1915 va ser destinat al 9 Esquadró del Tren d'Equipatges. El 13 d'agost de 1915 va ser enviat als serveis auxiliars per «saturnisme». El 16 de febrer de 1917 va ser destinat a la fàbrica aeronàutica Letort de Meudon (Illa de França, França) i l'1 de juliol de 1917 al Dipòsit del 27 i del 32 de Dragons. En 1919 encara militava en el CDS i assistia a les seves reunions. En aquesta època treballava a la Cooperativa Obrera «Le Travail», al número 50 del carrer Joseph-de-Maistre del XVIII Districte de París. En 1921 abandonà la militància i aleshores vivia al número 31 del carrer de París de Soisy-sous-Montmorency. El maig de 1922 va ser esborrat del «Carnet B». Eugène Péronnet va morir el 14 de desembre de 1923 a Soisy-sous-Montmorency (Illa de França, França).

***

Pau Vila Dinarès (1977)

- Pau Vila Dinarès: El 3 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 29 de juny– de 1881 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el pedagog, geògraf i militant anarquista Pau Pere Vila Dinarès. Sos pares es deien Pere Vila Vilanova, teixidor acomodat de Gràcia i també federal i anarquista, i Antonia Dinarès Casasayas. Va viure un temps a Alcoi i després a Terrassa. Va estar matriculat a l'escola laica de l'Ateneu Obrer de Terrassa i, cap al 1896, al Reial Col·legi Terrassenc, on començà els estudis secundaris que no acabà. Durant un temps treballà en una draperia i en una lleteria. Tot i que només havia cursat un any de batxillerat, es dedicà a l'ensenyament ja que en aquella època es descuraven els títols. Després es traslladà amb sa família a Sant Martí de Provençals, on treballà de teixidor en una fàbrica de cotó del Camp de l'Arpa. Estudiava a les nits i llegia àvidament les publicacions llibertàries (El Productor, Tierra y Libertad, etc.). Començà la seva militància anarquista en la Societat de Resistència de Carreters, del carrer Jupí de Sant Martí, barri barceloní on vivia. En aquest centre continuà la seva formació anarquista i també desenvolupà tasques propagandístiques. Assistí a les classes nocturnes de l'Escola d'Arts i Oficis amb la finalitat de preparar-se per a tècnic tèxtil. Coincidí amb Albà Rosell i Mateu Morral al Centre Federal de Cultura i tots plegats s'ajuntaren després a l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1899 creà, amb els citats i Felip Cortiella, el Centre Fraternal de Cultura, al carrer d'Abaixadors de Barcelona, i el 1902, l'agrupació Avenir. En 1902 formà part del comitè de vaga de solidaritat amb els manyans, conflicte que acabà amb molta violència. Acomiadat de la feina de teixidor després d'aquests fets, es deslligà de la vida revolucionària activa i decidí treballar en el camp de l'educació llibertària. Va fer classes a l'Ateneu Obrer de Badalona i en 1903 a l'Escola de Foment Martinenc, depenent de l'Escola Moderna, tot i que es mostrà crític amb molts conceptes i mètodes ferrerians. Després de passar per altres centres, en 1905 fundà l'Escola Horaciana, centre de gran relleu pels mètodes innovadors i on va reflectir les seves idees pedagògiques. L'escola durà fins al 1912 i els darrers temps funcionà a l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Marxà, pensionat per la Junta d'Ampliació d'Estudis de Barcelona, a Suïssa i l'estada a l'Escola de Ciències de l'Educació de Ginebra li permeté entrar en contacte amb la geografia regional francesa de Paul Vidal de la Blache i de Jean Brunhes i diplomar-se en l'Escola de Ciències de l'Educació. Aquest contacte li serví per a establir el fonament dels seus treballs sobre la geografia comarcal catalana. A partir de llavors, i amb una breu estada a Bogotà, on dirigí entre 1915 i 1918 el Gimnàs Modern, es decantà per la geografia de la qual es transformà en un important mestre. Instal·lat de bell nou a Barcelona, entrà als quadres docents de la Mancomunitat de Catalunya. En 1918 fou secretari de l'Escola del Treball i, després, director de la secció preparatòria de la Universitat Industrial, professor de geografia humana dels Estudis Normals, director de la Mútua Escolar Blanquerna i secretari dels Alts Estudis Comercials. Durant la dictadura de Primo de Rivera va interrompre la seva activitat docent i la reprengué durant la II República, època en què la Generalitat de Catalunya li confià importants tasques. Durant aquest període dictà cursos a l'estranger, va traduir i escriure obres de geografia, antropologia i pedagogia, i col·laborà en diverses revistes especialitzades, a més d'assessorar l'editorial Barcino. Durant quatre anys presidí el Centre Excursionista de Catalunya. En 1938 presidí la Societat Catalana de Geografia. En 1939 s'exilià, primer a Colòmbia, on fou professor de l'Escola Normal de Bogotà, i a partir de 1946 a Veneçuela, on realitzà una notable tasca docent i investigadora des de la direcció del Departament de Ciències Socials de l'Institut Pedagògic de Caracas i publicà importants treballs. En 1965 tornà a Catalunya, primer amb estades intermitents, i va esdevenir guia i mestre de les noves generacions de geògrafs, a més de rebre importants premis i distincions: membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1969), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1976), doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (1979), etc. Entre les innombrables obres que publicà destaquen Ensayo de recuerdo y crítica de lo que fue la Escuela Horaciana (1926), La Cerdanya (1926), Resumen de geografía de Cataluña (1926-1935), Fisonomía geogràfica de Cataluña (1937), La división territorial de Cataluña (1937), Nueva geografía de Colombia (1939-1945), Geografía de Venezuela (1960-1965), Visiones geo-históricas de Venezuela (1969), Visiones geográficas de Cataluña (1962-1965), Joan Orpí (1967), Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974) i La geografia i els seus homes (1978). Pau Vila va morir el 15 d'agost de 1980 a l'Hospital Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Considerat el fundador i impulsor de tres escoles geogràfiques (Catalunya, Colòmbia i Veneçuela), el seu arxiu es troba dipositat a l'Institut Cartogràfic de Catalunya, a Barcelona.

***

Necrològica de Florencio Entrialgo Ortiz apareguda en el periòdic CNT del 20 d'octubre de 1957

- Florencio Entrialgo Ortiz: El 3 de juliol de 1892 neix a Pión (Villaviciosa, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Florencio Entrialgo Ortiz. Sos pares es deien Lorenzo Entrialgo Vallejo, llaurador, i Ramona Ortiz. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistí en representació de la Societat de Vidriers «La Primera» de Gijón al Congrés Extraordinari de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers celebrat a Barcelona entre el 8 i el 10 de desembre de 1916, on va exercir de president de la Mesa en la segona sessió. Fou delegat del Sindicat del Vidre de Gijón al II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia), que se celebra entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. En 1920 va fer un míting a Gijón. Més tard, obligat pel boicot patronal, s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara el de secretari de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera. Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del Sindicat del Vidre de Badalona a la Conferencia Regional de Sindicats de la CNT de Catalunya. També en representació del Sindicat del Vidre badalonès assistí al II Congrés de la Federació Local de Sindicats de la CNT que se celebrà entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1931, formant part de la ponència sobre «Sindicats d'Indústria». El novembre de 1932 assistí, amb Joan Manent i Pere Cané, a una reunió amb Juan de la Cruz i Juan Marín, antics pistolers dels Sindicats Lliures barcelonins, on aquests denunciaren l'organització i la realització de nombrosos crims comesos durant els anys del pistolerisme, denúncies que van ser lliurades a l'Audiència de Barcelona. Davant la desídia de les autoritats judicials republicanes, signà amb 45 companys confederals un manifest de denúncia d'aquesta situació.  Arran del cop d'Estat feixista de 1936, l'octubre d'aquell any fou nomenat regidor de l'Ajuntament de Badalona en representació de la CNT. Durant la guerra son fill Eutiquio morí al front de Terol, fet que l'afectà profundament. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou reclòs en diversos camps de concentració. S'instal·là a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya, Dolores González, morí en 1956 a Sant Juèri. Florencio Entrialgo Ortiz va morir el 27 de setembre de 1957 a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània).

***

Ramón Jacinto Prades Ribera

- Ramón Jacinto Prades Ribera: El 3 de juliol de 1905 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Ramón Jacinto Prades Ribera. Sos pares es deien Julio Prades Perfagés i María Rosa Ribera Costó, amb dos militants anarcosindicalistes. Llaurador de professió, milità activament durant els anys republicans en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Junta del Centre Obrer del seu poble natal, que havia estat fundat per son pare i altres companys en els anys vint. Estava casat amb Asunción Cañizar Agut, amb qui tingué una filla, Pilar Prades Cañizar, i un fill, Germinal Prades Cañizar, que morí als cinc mesos de néixer. Quan la Revolució, fou president del primer Comitè Revolucionari i un dels principals impulsors de la Federació Comarcal de Col·lectivitats del Matarranya, de la qual fou secretari a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), on s'havia traslladat amb sa família. L'agost de 1937 va ser detingut a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per la contrarevolució estalinista contra les col·lectivitats llibertàries; traslladat a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), va ser empresonat el 12 d'agost de 1937 a la Torre del Bosque. Un cop lliure retornà a Massalió i reorganitzà la col·lectivitat, de la qual fou president. L'abril de 1938, quan l'avanç feixista, es va refugiar amb sa família a Barcelona (Catalunya), on s'adherí a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família i va ser internat al camp de concentració de Bram. El 4 de novembre de 1940 va ser jutjat en rebel·lia per «responsabilitat política» per les autoritats franquistes i condemnat a 12 anys d'inhabilitació absoluta i a 2.000 pessetes de multa. Acabà instal·lant-se a Mehun-sur-Yèvre, on continuà militant en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari. Ramón Jacinto Prades va morir l'1 de febrer de 1950 al seu domicili de Mehun-sur-Yèvre (Centre, França).

***

Notícia sobre Antonin Simon apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 20 de juny de 1930

- Antonin Simon: El 3 de juliol de 1906 neix a Colobrièras (Provença, Occitània) l'anarquista Antonin Élie Simon. Era fill de Lucien Alix Simon, empleat comercial i després obrer al port, i de Gabrielle Emilia Crovetto, modista. Es guanyava la vida treballant d'obrer metal·lúrgic i lampista a Toló (Provença, Occitània). Militant anarquista, segons informes policíacs deixà de pertànyer al grup anarquista de Toló a mitjans dels anys vint, arran d'una escissió entre partidaris de la «síntesis anarquista» i «plataformistes». El 15 de gener de 1929 presidí la conferència de Louis Loréal (Raffin) i Pierre Perrin (Pierre Odéon), organitzada pel Comitè de Defensa del Dret d'Asil, i l'agost d'aquell any, en nom de la Unió Anarquista (UA), un míting del Comitè de Defensa Social (CDS) demanant la gràcia per Louis Paul Vial. En 1930 era secretari del grup anarquista «La Jeunesse Libre» i presidí diverses reunions i conferències, especialment anticlericals i de Sébastien Faure. El 13 de juny de 1930 organitzà, amb Ch. Albertini, al Claridge de Toló, la conferència contradictòria de Némo «Lourdes et ses Miracles», organitzada per la Unió de Propagandistes Antireligiosos. Aleshores treballava de lampista i vivia al número 54 del Chemin de la Loubière de Toló. Va ser un dels creadors del grup anarquista local «Les Amis de La Patrie Humaine». El 8 de febrer de 1932 es casà a Toló amb la modista marsellesa Lucienne Louise Rubod, amb qui va tenir tres infants. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Adolphe Guiol de Toló. Segons la policia, es va fer la vasectomia en la dècada dels trenta. En 1935 figurava en un llistat d'anarquistes del departament del Var. L'estiu de 1937 era el guardià de la finca «Villa de la Mer», al barri del Port Magaud de Toló, on s'havia instal·lat amb sa companya, la seva amant Hélène Gauthier i l'anarquista Yvon Pau (Jacques Laurent) del grup anarquista «La Jeunesse Libre»; en aquesta finca es realitzaren nombroses reunions llibertàries. Segons informes policíacs, durant la nit del 21 al 22 de juliol de 1937, dos camions descarregaren mercaderies que van ser carregades en una embarcació motora i la policia sospità que es tractava de tràfic d'armes amb destinació a l'Espanya en guerra. La policia no pogué interrogar cap dels implicats ja que el 28 de juliol tots ells havien desaparegut. Antonin Simon marxà cap a Espanya o Suïssa amb Hélène Gauthier i l'anarquista argentí Amador Torre. Lucienne Rubod marxà cap a Annecy (Savoia, Arpitània), al domicili de Joséphine Fontaine, sembla que parent d'Yvon Pau, el qual havia desaparegut sense deixar cap rastre. Antonin Simon va morir el 30 de març de 1993 al seu domicili, al número 105 de l'avinguda Abel Gance, de La Garda (Provença, Occitània), en companyia de son fill Gabriel Simon.

***

Necrològica de Carlos Ortuño Cuenca apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 5 d'abril de 1973

- Carlos Ortuño Cuenca: El 3 de juliol –el certificat de defunció cita erròniament el 18 de setembre– de 1908 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Carlos Fernando Ortuño Cuenca. Sos pares, alacantins, es deien Miguel Ortuño Sánchez, jornaler, i Rita Cuenca Planellas. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. S'establí a Rubelles (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de Melun de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Montserrat Amposta, encara que havia estat casat anteriorment amb Concepción Botella Arrecibita. Carlos Ortuño Cuenca va morir el 14 de març de 1973 a l'Hospital de Melun (Illa de França, França) i fou enterrat civilment tres dies després.

***

Carlos Marcos Alarcón

- Carlos Marcos Alarcón: El 3 de juliol de 1914 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Carlos Marcos Alarcón. Treballador bancari des de la seva joventut, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou secretari de Cipriano Mera al front del Centre i tingué el grau d'alferes; després fou capità de milícies al front d'Extremadura, on exercí d'intèrpret de les Brigades Internacionals i conegué Olegario Pachón Núñez, cap de la 37 Divisió. Arran del cop d'Estat coronel Segismundo Casado, va ser nomenat cap d'Estat Major de la 77 Brigada Mixta. Detingut com molts d'altres al port d'Alacant quan intentava fugir de les tropes franquista, fou tancat gairebé un any al camp de concentració d'Albatera i després a la presó d'Alcalá de Henares, on s'encarregà de la comptabilitat. Un cop va ser posat en llibertat condicional, entre 1942 i 1943 fou secretari de Relacions i Organització del Comitè Nacional encapçalat per Eusebio Azañedo Grande. El 12 d'agost de 1943 fou detingut, amb altres membres del Comitè Nacional (Eusebio Azañedo, Emilio Arce, Juan Torres Mendoza i Cecilio Rodríguez), i empresonat a Carabanchel i a Santa Rita, però pogué fugir d'aquesta última presó el 6 de març de 1944 amb una dotzena de companys, entre ells Azañedo. Visqué a València, però la dura repressió l'obligà a marxar a Barcelona i viure sota nom fals. Passà a França i, després de tres mesos a Pàmies (Llenguadoc, Occitània), s'establí a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), on fou un dels animadors de la Federació Local de la CNT i va ser assidu delegat a plens i congressos. Més tard s'instal·là a l'Illa de França i treballà en la construcció, formant part d'una cooperativa amb Vicente García, Cipriano Mera, Eusebio Azañedo, Mestre i altres. Sa companya, Emilia Sánchez Pérez, morí en 1981 i aquest fet el sumí en una profunda depressió. Carlos Marcos Alarcón se suïcidà el 20 de juliol de 1982 a París (França).

***

Fernand Métaud (esquerra) amb Mohamed Saïl davant la tomba d'uns companys a Farlete (1936)

- Fernand Métaut: El 3 de juliol de 1915 neix a l'Hospital Port-Royal del XIV Districte de París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifeixista Fernand Albert Métaut –el seu llinatge sovint citat erròniament de diferents maneres (Metant, Metaut, Metaux, etc.). Sos pares, residents a Mennecy (Illa de França, França), es deien Félix Léon Auguste Métaut, ensostrador, i Germaine Alice Grard, i tingué dos germans, Léon Louis Georges Métaut i René Émile Robert Métaut. En els anys trenta residí al número 98 del carrer Château des Rentiers del XIII Districte de París. En 1935 col·laborà en Le Libertaire. Quan esclatà la guerra d'Espanya, s'hi presentà voluntari com a milicià i l'octubre de 1936 estava lluitant en la «Columna Durruti». El 18 de desembre de 1936 el trobem, amb altres milicians francesos lluitadors de la guerra d'Espanya (Coudry, Manssini i Mohamed Saïl), fent un míting a Livry-Gargan (Illa de França, França), organitzat pel «Comitè per l'Espanya Lliure» i el grup local de la Unió Anarquista (UA). De bell nou a Espanya, lluità com a milicià en la Secció Francesa del «Grup Sacco i Vanzetti» de la «Columna Sud Ebre», comandada per Antonio Ortiz Ramírez, especialment al front d'Aragó. Partí el 9 de gener de 1937 de la Caserna «Espartaco» de Barcelona (Catalunya), juntament amb altres companys francesos (Marcel Boillot, Maurice Paul Donzelot, Paul Louis Estève, etc.), cap a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya). L'estiu de 1937 va ser detingut per la reacció comunista i tancat a la Presó Model de Barcelona. El 29 de març de 1938 es casà a Barcelona amb Cecilia Santolaya. Posteriorment passà a França. Durant l'Ocupació Fernand Métaut va ser deportat al camp de concentració de Bergen-Belsen (Baixa Saxònia, Alemanya), on va morir oficialment l'1 d'abril de 1945.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 2 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de L'Agitatore [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Agitatore: El 2 de juliol de 1898 surt a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) el primer número del setmanari en llengua italiana L'Agitatore. Periodico Comunista-Anarchico. Fundat per Giuseppe Ciancabilla, es va imprimir, amb una tirada mitja de 1.500 exemplars, a la impremta de Ferdinando Germani. Hi col·laboraren nombrosos refugiats polítics, com ara Oreste Giuseppe Boffino, Giuseppe Borello, Ersilia Grandi Cavedagni, Giuseppe Colombelli, Alfonso Donini, Vivaldo Lacchini, Felice Vezzani i Domenico Zavattero, entre d'altres. Aquesta publicació parlava sobre les condicions de vida i de treball dels immigrants italians a Suïssa i sobre la necessitat de crear una organització anarquista italiana al territori helvètic. En sortiren 12 números, l'últim el 17 de setembre de 1898. En aquest últim número Ciancabilla publicà l'article «Un colpo di lima» en defensa de l'anarquista Luigi Luccheni, que acabava d'assassinar l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria. La sortida a llum d'aquest escrit implicà la prohibició de la publicació i l'expulsió de Ciancabilla de Suïssa.

***

Pamflet anunciant l'acte

- Gran Conferència Pública: El 2 de juliol de 1901 se celebra a la Sala de l'Eden (antiga Casa del Poble) de Brussel·les (Bèlgica) una gran conferència pública contradictòria sota els temes de «La fallida del parlamentarisme i la inevitable Revolució». Els oradors de l'acte, al qual estava convidat tot el proletariat socialista i anarquista, van ser els anarquistes Jean Hardy i Julius Mestag (Steck).

***

Cartell del míting

- Míting ídix: El 2 de juliol de 1905 se celebra al Wonderland de Londres (Anglaterra) un míting de masses commemoratiu per la mort de Mikhail Bakunin organitzat per la Yiddish Anarchist Federation (YAF, Federació Anarquista Ídix).

***

Convocatòria del míting apareguda en el periòdic de Lens L'Action Syndical del 26 de juny de 1010

- Míting contra el Biribi: El 2 de juliol de 1910 se celebra a la Sala de l'Orphéon de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) un míting de protesta contra el Biribi (camps disciplinaris algerians). L'acte, organitzat pel Grup d'Emancipació i d'Acció Revolucionària (GEAR) de Lilla, va tenir lloc el mateix dia del primer aniversari de l'assassinat del sindicalista llibertari Albert Aernoult, torturat fins a la mort al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria). En aquest míting van intervenir H. Juvénal, del GEAR de Lilla; Salengra, dels Estudiants Col·lectivistes de Lilla; Jean Golsdky, del Comite de Defensa Social (CDS) de París; Benoît Broutchoux de la Federació Sindical de Pas-de-Calais; i Jean-Baptiste Knockaert, de la Federació Revolucionària del Nord (FRN).

***

Portada del primer número de Renovação

- Surt Renovação: El 2 de juliol de 1925 surt a Lisboa (Portugal) el primer número de la publicació quinzenal anarquista i anarcosindicalista Renovação. Revista Quinzenal de Arte, Literatura e Actualidades, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT). Sorgí com a una iniciativa cultural de la Secció Editorial del periòdic anarcosindicalista A Batalha. Va ser dirigit per Gonçalves Vidal i Santos Arranha i editat per Alexandre de Assis; pel nombre de col·laboracions, tingué un paper molt destacat Ferreira de Castro. Hi van col·laborar, entre d'altres, Ladislau Batalha, Mário Domingues, Bento Faria, Ferreira de Castro, Eduardo Frias, Noguera de Brito, Augusto Pinto, António Tomás Pinto Quartin, Julião Quintinha i Rocha Martins. Van il·lustrar la revista Alonso, Frederico Augusto, Botelho, Netto, Rocha Vieira, Stuart, etc. En sortiren 24 números, l'últim el 15 de juny de 1926. L'estiu de 2009 es realitzà una exposició sobre aquesta publicació a l'Instituto de Ciências Sociais da Universidade de Lisboa (ICS-UL) per commemorar el 30 aniversari de l'Arquivo de História Social (AHS) on es troba dipositada una col·lecció de la revista.

***

Ascaso, Durruti i Jover a la redacció de Le Libertaire, pocs dies després de sortir de la presó (París, juliol 1927)

- Desbaratament complot antiborbó: El 2 de juliol de 1926, a París (França), la policia anuncia haver desbaratat un complot que tenia com a objectiu assassinar el rei d'Espanya Alfons XIII, que havia de ser rebut en visita oficial a França acompanyat de Miguel Primo de Rivera, i d'haver detingut, el 25 de juny, els anarquistes espanyols implicats Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover. L'Estat espanyol, que els acusa de furts i assassinats, i la República Argentina, que els imputa «expropiacions», reclamaran immediatament les seves extradicions. Però els anarquistes francesos es mobilitzaran, especialment Louis Lecoin qui batallà davant de la classe política francesa per evitar que fossin lliurats als seus botxins, a més de Sébastian Faure i l'advocat Henri Torres. Els tres anarquistes seran jutjats a París el 17 d'octubre de 1926 i reivindicaran fermament haver tingut la intenció d'eliminar el rei per provocar la caiguda de la monarquia a Espanya. Seran finalment condemnats a sis mesos de presó per rebel·lió, per portar passaports falsos, per dur armes prohibides i per infraccions a la Llei sobre estrangers, i restaran empresonats fins al 14 juliol de 1927, quan seran indultats amb la condició que abandonin el territori francès en un termini de dues setmanes, fugint a Bèlgica clandestinament «ajudats» per la policia gala.

***

Frederica Montseny durant el míting de Montjuïc

- Míting de Montjuïc: El 2 de juliol de 1977 al parc de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) es realitza el primer gran míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de 1939 i que va reunir més de 300.000 persones. Aquest acte, organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser el de major assistència que va tenir la CNT a tot l'Estat espanyol durant l'anomenada Transició democràtica. Banderes vermelles i negres de la CNT i negres dels grups àcrates es desplegaven als sons del cant A les barricades. Hi van intervenir Josep Peirats, Frederica Montseny, Enric Marco, Juan Gómez Casas, Fernando Piernavieja, Antonio Morales, entre d'altres destacats militants vinguts de l'exili francès i de la CNT de l'Interior. Durant el míting van sorgir les diverses sensibilitats que cohabitaven en el si del sindicat, des de la «generació exiliada» (Montseny, Peirats) fins a la militància més jove (Morales, Piernavieja), sorgida del neollibertarisme, del Maig 68 i de l'antifranquisme peninsular. En aquest ambient, a Catalunya es van afiliar més de 70.000 persones en el sindicat anarcosindicalista.

Míting de Montjuïc (2 de juliol de 1977)

Naixements

Notícia de l'accident d'André Courtois apareguda en el periòdc lionès L'Écho de Lyon del 17 d'agost de 1892

- André Courtois: El 2 de juliol de 1836 neix a Paray-le-Monial (Borgonya, França) l'anarquista André Courtois. Sos pares es deien Nicolas Courtois, mestre d'aixa, i Marie Clourenet. Treballava de sabater a Lió (Arpitània). El 29 d'octubre de 1882 va ser nomenat tresorer de la Federació de la Regió de l'Est, coneguda com «Federació Revolucionària», que arreplegava, des del març de 1881, la major part dels anarquistes de la zona est francesa. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb nombrosos militants de la Federació Revolucionària, arran de les violentes manifestacions dels miners l'agost de 1882 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre de 1882 a Lió. Encausat en l'anomenat «Procés dels 66», va ser inclòs en la «II Categoria». Jutjat el 8 de gener de 1883 pel Tribunal Correccional de Lió, va ser condemnat el 19 de gener d'aquell any a un any de presó, a una multa de 100 francs i a cinc anys de prohibició dels drets civils. El 18 d'agost de 1892 un tramvia, al pas pel pont de la Guillotière de Lió, li va passar per damunt i a resultes d'aquest fet patí l'amputació de les dues cames. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Charles Malato (ca. 1905)

- Charles Malato: El 2 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 3 de juliol– de 1856 –la partida de defunció i algunes fonts policíaques citen erròniament el 7 de setembre de 1857– neix a Foug (Lorena, França) el destacat periodista, escriptor, dramaturg, corrector d'impremta, lliurepensador, maçó i propagandista anarquista, sindicalista i anticlerical Charles Antonio Malato –la partida de defunció cita Armand Antoine Charles Malato de Cornet–, conegut com Charles Malato i que va fer servir diversos pseudònims (Polydore Barbanchu, Cosmos, La Cocarde, Talamo, Thiosse, etc.). Son pare, el rendista Antonio Malato de Cornet (Antoine Malato), nascut a Sicília, combaté en la Revolució italiana de 1848 i per això s'hagué d'exiliar a França, lluitant posteriorment en l'aixecament del 2 de desembre de 1851 i en la Comuna de París; sa mare, Marie-Louise-Octavie Hennequin, era natural de Lorena. En 1894 ambdós, per orquestrar una fallida fraudulenta de la seva botiga, van ser condemnats a la deportació a Nova Caledònia i son fill, que aleshores acabava els seus estudis clàssics i es preparava per a estudiar medicina, els seguí, embarcant tota sa família l'1 de març de 1875 a bord del vaixell Var al port de Brest (Bretanya). A Nova Caledònia Charles Malato treballà com a telegrafista i, molt interessat per la cultura canac, va ser, amb Louise Michel, un dels pocs francesos que va fer costat la revolta nativa de 1878. Sa mare morí en la deportació, però son pare va ser agraciat el 27 de novembre de 1879, amnistiat l'11 de juliol de 1880 i retornà amb son fill a la metròpoli el juny de 1881. En aquesta època Charles Malato es definia com a «republicà internacionalista». En arribar a París visqué als baixos fons del XX Districte i treballà com a redactor de l'Agence Continentale, una agència de premsa econòmica i política dirigida per l'exgaribaldí Raqueni. L'antic communard Olivier Pain el va fer entrar en la redacció del periòdic radicalsocialista Le Réveil Lyonnais, però aquesta publicació ràpidament va declarar-se en bancarrota, retornant a l'Agence Continentale. En aquesta època, a més de prendre consciència socialista, va escriure la seva primera novel·la de fulletó, David Marx, per al diari francoitalià de Raqueni La Gazette du Soir i quan aquesta publicació va fer fallida creà la seva pròpia agència de premsa, l'Agence Cosmopolite, que editava despatxos traduïts de la premsa estrangera i que durà fins la seva detenció l'abril de 1890. Entre 1884 i 1885 llegí assíduament La Bataille, diari socialista de l'antic communard Prosper-Olivier Lissagaray, però el trobà molt moderat. Durant l'estiu de 1885 assistí a un míting de l'anarquista Joseph Tortelier que el va deixar fortament impressionat i l'octubre d'aquell any prengué part en una manifestació popular contra el diari Le Gaulois, que havia il·luminat la seva façana per a celebrar la victòria reaccionària en les eleccions legislatives, i fou allà on pronuncià el seu primer discurs de manera improvisada. Amb Jacques Prolo, Léon Ortiz (Schiroky) i el desertor belga Gérondal, membres del grup literari «Cercle de la Butte» que es reunia a Montmartre, fundà el Grup Cosmopolita, políticament acostat al periòdic Le Cri du Peuple, editat per Séverine, i que tingué la seva primera aparició el maig de 1886 durant la commemoració de la Comuna de París al cementiri de Père-Lachaise. El setembre de 1886 aparegué el primer número del periòdic La Révolution Cosmopolita. Journal révolutionnaire socialiste indépendant, que publicà quatre números amb una tirada de 5.000 exemplars. L'ebenista Émile Méreaux s'adherí al Grup Cosmopolita per a fer proselitisme anarquista i gràcies a ell el grup es decantà pel pensament llibertari. Després que nombrosos italians entressin en el grup, s'intentà crear una Lliga Cosmopolita, rèplica a la Lliga dels Patriotes de Paul Déroulède. El desembre de 1887, amb altres nombrosos anarquistes, es barrejà amb els manifestants boulangistes, però el seus eslògans de «Visca la Social!» van ser emmudits pels de «Visca Boulanger!»; engegaren aleshores una campanya de mítings sota el títol «Ni parlamentarisme, ni dictadura: la Social!». El juliol de 1888, amb Léon Ortiz i Alain Gouzien, edità el número únic del periòdic L'Esprit de Révolte. En aquesta època conegué Ernest Gegout, que en aquell moment dirigia el setmanari socialista revolucionari anarquitzant L'Attaque, amb qui començà a col·laborar amb Sébastien Faure i Lucien Weil, entre d'altres, i s'adherí a la idea de la «vaga general» i el sindicalisme revolucionari promogut per Joseph Tortelier. Sobre aquest tema, l'agost de 1888, va fer un míting, amb Joseph Tortelier i Louise Michel, durant la vaga dels terrelloners parisencs. Entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 participà en el Congrés Anarquista Internacional, celebrat a la Sala del Commerce de París, on parlà sobre l'actitud dels anarquistes en cas de guerra i lloà la insurrecció armada. En aquests anys fou corresponsal del periòdic anarquista londinenc Freedom. En 1889 publicà el seu primer llibre polític, Philosophie de l'anarchie, on criticà l'«ultraespontaneisme», característic de l'anarquisme d'aquells anys, i on reivindicà la necessitat d'un «programa» revolucionari anarcocomunista i criticà alguns axiomes llibertaris, com ara el refús absolut al vot, idees que van ser respostes per Jean Grave en La Révolte. Abans de l'1 de maig de 1890 L'Attaque va deixar-se de publicar per les denúncies judicials a causa d'un article seu titulat «La lutte» i el 28 d'abril va ser condemnat, amb Ernest Gegout, a 15 dies de presó i a 3.000 francs de multa i aquell mateix dia el Ministeri de l'Interior francès redactà una decret d'expulsió al seu nom acusat d'«agitador italià», argumentant que son pare mai no es va naturalitzar francès i que sa mare havia perdut la nacionalitat en casar-se amb un estranger. Malato i Gegout purgaren la pena a la presó parisenca de Sainte-Pélagie i poc després se sumà Jean Grave, condemnat a sis mesos de presó per un article publicat en La Révolte, moment en el qual Malato i Grave es van reconciliar de les seves anteriors disputes. El juliol de 1891 Malato i Gegout van ser alliberats i per a evitar un escàndol el Ministeri de l'Interior suspengué la seva expulsió. Ambdós publicaren aleshores un llibre en clau d'humor sobre les seves experiències a la presó, Prison fin-de-siècle, i paral·lelament publicà Révolution chrétienne et révolution sociale, marcadament sindicalista i pro feminista. En 1892 desaprovà la campanya contra el Primer de Maig engegada per Sébastien Faure. Arran dels atemptats de Ravachol de març de 1892, que provocaren la primera gran ona repressiva antianarquista, decidí, abans de ser detingut, exiliar-se i el 4 d'abril, transvestit de pastor anglosaxó, desembarcà a Londres (Anglaterra). Per evitar els confidents policíacs, sovint va fer servir el pseudònim Polydore Barbanchu i a la capital anglesa es guanyà la vida fent classes de francès i exercint de secretari d'Henri Rochefort, escriptor pamfletari també exiliat. Durant aquesta època mantingué la corresponsalia de Londres per al periòdic L'Intransigeant, signant les col·laboracions sota els pseudònims Cosmos i La Cocarde. El desembre de 1892, amb Nicolas Nikitine, creà Le Tocsin, periòdic anarquista dels exiliats londinencs partidari de la violència política i de l'entrada dels anarquistes en els sindicats i que perdurà fins l'octubre de 1894. A Londres col·laborà en Fortnighty Review, freqüentà Émile Pouget i els cercles anarquistes francesos, italians i britànics; especialment milità en el grup «L'Avant-Garde», amb Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i Louise Michel. També formà part del comitè organitzatiu d'una festa al Grafton Hall que se celebrà l'1 d'abril de 1893, on estrena el vodevil en un acte Mariage par la dynamite. Setmanes després, l'abril de 1893, amb Errico Malatesta i Josep Delorme (Bercknell), marxà cap a Brussel·les (Bèlgica) per a participar en un eventual cop de mà en ocasió d'una vaga general, que resultà un fracàs. El 12 de gener de 1894 marxà cap al nord d'Itàlia amb la intenció de catalitzar un aixecament en un moment de revoltes populars, però amb vuit companys abandonà la regió de Biella (Piemont, Itàlia) sense haver aconseguit el seu propòsit, retornant a Londres. Aquest mateix any, publicà la seva autobiografia De la Commune à l'anarchie. Després de l'atemptat d'Émile Henry, acceptà concedir una entrevista al periòdic Le Matin, que es va publicar el 28 de febrer de 1894, on, després de mostrar la seva «admiració» i «respecte» per Auguste Vaillant, que havia atemptat contra l'Assemblea Nacional francesa, criticà els atemptats indiscriminats d'Émile Henry. Després de l'amnistia de febrer de 1895 retornà a França i el 26 d'abril d'aquell any va ser detingut ja que el decret d'expulsió d'abril de 1890 encara era vigent, essent alliberat dos dies després. També va ser detinguda i alliberada poc després la seva companya Louise-Léonie Louis. Entrà com a redactor de L'Intransigeant, d'Henri Rochefort, on va fer campanya contra la monarquia espanyola, capficada en una guerra colonial a Cuba i llançada en una sagnant repressió contra el moviment anarquista. El 10 de setembre de 1896, amb Henri Rochefort i Achille Steens, fou un dels fundadors del Comitè Francès de Cuba Lliure (CFCL) i participà en totes les campanyes que portà a terme fins la seva dissolució el març de 1897. Paral·lelament, amb Fernando Tarrida del Mármol, engegà una campanya per l'amnistia dels vuit anarquistes condemnats a mort arran dels atemptats del carrer dels Canvis Nous de Barcelona («Procés de Montjuïc»). El 28 de desembre de 1896 fou un dels oradors del gran míting organitzat pel CFCL a favor de la revolució cubana i contra la «Inquisició espanyola». En 1897, a instàncies d'Émile Janvion i Jean Degalvès, va fer de professor al seu projecte d'escola llibertària. En aquesta època publicà Les joyeusetés de l'exil, crònica humorística de la vida i de les dissensions dels exiliats francesos a Londres. Durant la primavera de 1898 partí cap a Catalunya, on alguns amics l'havien cridat per a fer costat l'evasió del revolucionari anarquista Ramon Sempau Barril de la fortalesa barcelonina de Montjuïc, temptativa que resultà un fracàs. Després passà a València (País Valencià), on el juliol d'aquell any havien esclatat revoltes arran de la derrota espanyola a Cuba, i a Cartagena, també en agitació. Amb les mans buides, retornà a França. En ple «Cas Dreyfus», abandonà L'Intransigeant, que havia esdevingut una publicació antisemita, i col·laborà en L'Aurora, d'Ernest Vaughan, on també escrivien els anarquistes Émile Janvion, Bernard Lazare i Urbain Gohier. L'octubre de 1898 cosignà (Jean Allemane, Charles-Albert, Pierre Bertrand, Aristide Briand, François Broussouloux, Antoine Cyvoct, Pascal Fabérot, Sébastien Faure, Émile Janvion, Joindy, Henri Leyret, Armand Matha, Octave Mirbeau, Pellerin, Fernand Pelloutier, Émile Pouget, Valéry) el manifest de la Coalició Revolucionària, que arreplegava republicans, demòcrates, lliurepensadors, socialistes, revolucionaris i llibertaris contra la reacció (clericals, realistes, cesaristes, antisemites, nacionalistes, etc.), i en 1899 entrà en Le Journal du Peuple, diari dreyfusard d'extrema esquerra fundat per Sébastien Faure. L'11 de juny de 1899 prengué part en la manifestació de defensa de la República a Longchamp (París, França), que acabà en desordres i on va ser detingut; l'endemà, el Tribunal Correccional el condemnà a 50 francs de multa per portar «arma prohibida» (un vit de bou). El desembre de 1899, després de la fallida de Le Journal du Peuple, retornà a L'Aurora i durant uns anys es mantingué al marge del moviment anarquista, ben igual com li va passar a Sébastien Faure després del «Cas Dreyfus». En aquesta època participà en la Lliga dels Drets de l'Home, en la Libre-Pensée i en la francmaçoneria, formant part de la redacció de L'Aurora, dedicant-se a l'escriptura i al periodisme, i consagrant-se a la lluita anticlerical. Reivindicà, sense èxit, l'admissió de les dones en la maçoneria. El 3 d'agost de 1902 va ser detingut en una manifestació anticlerical en plena campanya contra les congregacions religioses. Quan el juny de 1903 Georges Clemenceau prengué la direcció de L'Aurore, abandonà el diari i va escriure durant un temps en L'Action, esforçant-se per viure de les seves obres dramàtiques i de les seves novel·les. En 1904 la seva peça teatral antireligiosa Fin du ciel va ser prohibida per la censura. Aquest període de compromís de Malato amb el Gran-Orient de França va ser durament criticat pel moviment anarquista, des de Jean Grave en Les Temps Nouveaux fins a Émile Janvien en L'Ennemi du Peuple, encara que Francis Jourdain, des de Le Libertaire, recalcava que malgrat la seva iniciació maçònica mai no havia adjurat de les seves idees revolucionàries. Tot i això, en 1908 presentà la seva dimissió de la francmaçoneria. En 1905 reaparegué en la tribuna dels mítings obrers i antimilitaristes, fent costat l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada l'any anterior, i la campanya orquestrada per Émile Pouget dins de la Confederació General del Treball (CGT) per a la vaga general del Primer de Maig de 1906. Encara que l'any 1905 vingué marcat per l'anomenat «Cas del carrer de Rohan»: durant la nit del 31 de maig a l'1 de juny, a la cantonada dels carrers Rivoli i Rohan, un individu llançà dues bombes al seguici del president de la República francesa Émile Loubet i del rei Alfons XIII d'Espanya, aleshores de visita a París, i com a resultat 17 persones resultaren ferides, moltes greument, mentre els caps d'Estat sortiren indemnes. L'autor d'aquest fet, que mai no va ser detingut, va ser l'anarquista català que responia al nom fals d'Alejandro Farrás Pina (o Eduardo Aviñó Torner) i que alguns han identificat com Mateu Morral Roca i altres com Fernando Vela. El fet és que la policia estava al corrent del complot, ja que el 25 de maig havia detingut els anarquistes Pedro Vallina Martínez, Fernando Palacios, Jesús Navarro Botella i Bernard Harvey com a sospitosos d'haver preparat l'atemptat. La justícia francesa inculpà també a Malato i al sabater Eugène Caussanel, que jugà el paper de bústia per a la correspondència entre el primer i el moviment llibertari espanyol i que havia rebut des de Barcelona bombes semblants a les que havien esclatat al carrer Rohan. Malato afirmà que mai no havia demanat bombes, de les quals se'n va desfer, i que tot era un muntatge preparat per la policia espanyola. El juliol de 1905, quan encara era a la presó, publicà La Grande Grève, que va ser ben rebut en els cercles sindicalistes enfeinats en la campanya portada a terme per la CGT. Entre el 27 i el 30 de novembre de 1905 es desenrotllà a l'Audiència del Sena l'anomenat «Procés dels Quatre» (Malato, Vallina, Harvey i Caussanel), on Malato va ser defensat per l'advocat Albert Wilm i en el qual testimoniaren al seu favor nombroses personalitats (Armand Matha, Henri Rochefort, Hinck, Ernest Vaughan, Émile Janvion, Lucien Descaves, Amilcare Cipriani, Fortuné Henry, Sébastien Faure, Liard-Courtois, Charles Martel, Léon Jaubert, Chauvière, Meslier, Jaurès, Dejeante, Francis de Pressensé, Aristide Briand, Gérault-Richard, Estebanes, Fernando Tarrida del Mármol, Alejandro Lerroux, etc.). Durant el judici quedaren paleses les manipulacions policíaques espanyoles i franceses i els quatre inculpats van ser absolts. Un cop lliure, s'integrà en la campanya per la vaga general del Primer de Maig i el 22 d'abril participà, amb altres oradors de la CGT i estrangers, en un gran míting dirigit als treballadors immigrats a la Borsa del Treball parisenca. El 8 de juny prengué la paraula amb Victor Griffuelhes, Beausoleil, Albert Lévy, Émile Janvion i René de Marmande, en un míting d'empleats en vaga. També va fer promoció internacional d'aquesta campanya tot escrivint un article per al número únic del periòdic d'Errico Malatesta Verso l'Emancipacione. Fins al 1914 el veurem participant activament en els actes del moviment obrer i fent d'orador en mítings llibertaris i sindicalistes revolucionaris. Durant la tardor de 1906 col·laborà en L'AIA, el butlletí d'aquesta organització antimilitarista editat per Eugène Merle i Miguel Almereyda. També col·laborà en La Guerre Sociale, creat pels dos anteriors i Gustave Hervé. Durant el primer semestre de 1907 muntà, amb Sébastien Faure, una campanya a favor de Francesc Ferrer i Guàrdia, que es jugava una pena de mort per «complicitat» amb l'atemptat de Mateu Morral Roca contra el rei Alfons XIII d'Espanya. El 12 de juny de 1907 el pedagog anarquista català va ser absolt i marxà cap a París per a reunir-se amb els amics que li havien fet costat. La campanya pro Ferrer tingué tant de ressò internacional que la Junta del Partit Liberal Mexicà (PLM), animada des de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) per Ricardo Flores Magón, anomenà Malato portaveu europeu seu i a partir d'aquest moment publicà de tant en tant articles sobre la situació social mexicana. En 1908 heretà per sorpresa 100.000 francs d'un vell company desconegut i amb aquests diners proposà a Émile Pouget la publicació d'un periòdic. Però Malato en aquest moment passava dificultats econòmiques ja que no treballava en L'Aurore i s'havia d'ocupar de la seva companya aleshores malalta, i finalment només lliurà entre 20 i 30.000 francs a Pouget, fet que donà lloc a La Révolution, publicació en la qual Malato fou un dels seus redactors principals durant els seus dos mesos d'existència. A partir de 1908, amb Sébastien Faure, Armand Matha i Aristide Pratelle, formà part del Comitè Francès de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERI), fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia. Durant la tardor de 1909 prengué part activa en la campanya per l'alliberament de Ferrer, qui finalment va ser executat pel govern d'Antoni Maura Montaner. L'agost de 1910 col·laborà en el número especial de Les Temps Nouveaux contra els treballs forçats als batallons africans (Biribi). En 1911 abandonà La Guerre Sociale, encara que mantingué una estreta amistat amb Gustave Hervé, i l'abril d'aquell any esdevingué un dels pilars de la redacció de La Bataille Syndicaliste. Sense adherir-s'hi, prengué la paraula en nombrosos mítings de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i col·laborà en Le Libertaire, incloent un llarg editorial en favor de la Revolució mexicana publicat en el número del 20 de maig de 1911. En aquest mateix mes, el seu nom es va veure implicat en un «complot» per a atemptar contra diversos establiment de la policia orquestrat per les pròpies autoritats i, després que el seu nom sortís en els diaris, Malato denuncià el prefecte Louis Lépine i el seu ajudant Lucien-Célestin Mouquin, responsables de les «filtracions» a la premsa. Entre 1913 i 1914 prengué part en la campanya per l'alliberament d'Augusto Masetti, soldat italià que havia disparat contra un oficial per protestar contra la guerra colonial a la Tripolitana. L'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, fou un dels que des del si de La Bataille Syndicaliste reivindicà les posicions de la CGT de vaga general contra la guerra, però després modificà la seva opinió fent una crida a transformar la guerra imperialista en guerra civil a Alemanya i criticant els pacifistes. Durant tota la guerra esdevingué una de les firmes més bel·licistes i patriotes de La Bataille Syndicaliste i de La Bataille, i el febrer de 1916 fou un dels signants del «Manifest dels Setze». A començament de 1918 passà uns mesos a Londres amb son nebot i intentà ser reclutat i marxar al front, però va ser eximit a causa de la seva edat. No obstant això, es presentà voluntari a França i va ser incorporat el 8 de juny de 1918, encara que no va ser enviat al front i només va fer tasques a l'Escola Militar com a secretari de l'Estat Major, a l'Hospital del Lycée Michelet de Vanves i al Centre Faidherbe. Després de la I Guerra Mundial col·laborà en Les Temps Nouveaux i Plus Loin, òrgans dels exanarquistes que havien fer costat la «Unió Sagrada». En aquesta època es guanyà la vida com a corrector a l'Assemblea Nacional i l'1 de gener de 1928 s'afilià al Sindicat de Correctors, on trobà nombrosos llibertaris. Va fer costats les activitats de l'editorial de «La Escuela Moderna», que continuava amb la tasca pedagògica de Francesc Ferrer i Guàrdia. Entre el 5 d'octubre de 1937 i el 29 de març de 1938 publicà en el diari Le Peuple la seva autobiografia sota el títol «Mémoires d'un libertaire». És autor d'Avant l'heure (1887), Philosophie de l'anarchie (1889), Prison fin-de-siècle. Souvenirs de Pélagie (1891, amb Ernest Gegout), Révolution chrétienne et révolution sociale (1891), Mariage par la dynamite (1893, inèdit), De la Commune à l'anarchie (1894), Contes néocalédoniens (1897, sota el pseudònim Talamo), Les joyeusetés de l'exil (1897), L'homme nouveau (1898), La Prochaine (1899), César. Pièce satirique en 2 actes (s.d.), La sape. Pièce sociale en 3 actes (1900), Barbapous. Drame satirique en 2 actes (1900), Les mémoires d'un gorille (1901-1905, com a Talamo), Un jeune marin (1901, com a Talamo), L'admission de la femme dans la franc-maçonnerie (1902), Les enfants de la liberté (1903, com a Talamo), Fin de ciel. Fantaisie irreligieuse en 4 actes i 5 tableaux (1904, inèdita i prohibida per la censura), La Grande Grève (1905), En guerre! Pièce de théâtre (1905), Les classes sociales au point de vue de l'évolution zoologique (1907), Pierre Vaux ou Les malheurs d'un instituteur (1907), Entre deux amours (1910), L'assassinat de Ferrer. Éclaircissements (1911), Les Fiancés de l'An II (1911), Le général Vendémiaire (1911), Les Comuneros (1912), Maria Pacheco (1913), Perdu au Maroc (1915), Le Nouveau Faust. Drame politico-fantaisiste en 4 actes (1919) i Les Forains (1925). Charles Malato va morir el 7 de novembre de 1938 al seu domicili del XIV Districte de París (França) i va ser incinerat quatre dies després al cementiri de Père-Lachaise.

Charles Malato (1856-1938)

***

Foto policíaca d'Eugène Lefebvre (2 de juliol de 1894)

- Eugène Lefebvre: El 2 de juliol de 1866 neix a Saint-Pierre-d'Autils (Normandia, França) l'anarquista Eugène Anatole Octave Lefebvre. Sos pares es deien Denis Théodore Lefebvre, paleta, i Louis Délaïde Delavigne, modista. Es guanyava la vida com a escultor en fusta a París (França). Assistí regularment a reunions anarquistes. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia amb adreça desconeguda. En el llistat d'anarquistes del 14 de juliol de 1894 vivia al número 161 del carrer Charenton des d'agost de 1893. L'1 de juliol de 1984 el seu domicili, com el d'altres 155 anarquistes, va ser escorcollat pel comissari Archer. En aquesta època vivia al número 33 del carrer 3 Frères. Malgrat l'escorcoll resultés negatiu, va ser portat a comissaria i l'endemà fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; posat a disposició judicial, va ser encausat per «associació criminal». El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes i vivia al número 20 del carrer Tholozé. En els anys posteriors canvià de domicilis. No sabem si es tracta del mateix E. Lefebvre (Le Chatouilleux) que fou l'impressor gerent del periòdic parisenc Le Camarade (1899). Eugène Lefebvre va morir el 2 de novembre de 1926 a l'Hospital Max Fourestier de Nanterre (Illa de França, França).

***

Nella Giacomelli

- Nella Giacomelli: El 2 de juliol de 1873 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) la mestra anarquista Nella Giacomelli. Sos pares es deien Paolo Giacomelli i Maria Baggi. Amb sa germana Fede, realitzà estudis de magisteri i va fer de mestra cinc anys abans d'abandonar l'ensenyament a resultes de les seves divergències amb les autoritats municipals. Cap al 1894, quan va aconseguir la majoria d'edat, a causa dels desacords amb sa mare, va deixar la família i s'instal·là a Milà, on va començar a interessar-se per les qüestions socials. D'antuvi militant socialista, en 1898, follament enamorada d'Oberdan Gigli, va intentar suïcidar-se. En 1900 va conèixer el professor de química i militant anarcoindividualista Ettore Molinari que necessitava una institutriu per a sos infants. Ambdós es van consagrar a una intensa propaganda anarquista, com ara la fundació del periòdic Il Grido della Folla (1902-1907), on va signar els seus articles sota el pseudònim Iréos. En 1905 va marxar a França i es va instal·lar a la colònia llibertària «L'Essai» a Aiglemont, estada que després narrarà en un fullet. En 1906, després de la ruptura amb el grup editor d'Il Grido della Folla, amb Molinari va fundar un nou periòdic setmanal, i diari durant una temporada, La Protesta Umana (1906-1909), que serà demandant en nombroses ocasions i on ambdós desenvoluparan les seves tesis anarcoindividualistes i antiorganitzatives. També va col·laborar en el periòdic antimilitarista clandestí Rompete le file (1907-1913), editat per Marie Rygier i Filippo Corridoni. Durant la Gran Guerra, sota el pseudònim Petit Jardin, va escriure en la premsa llibertària i es va pronunciar contra la intervenció d'Itàlia en el conflicte, a favor de l'internacionalisme i contra els anarquistes intervencionistes. L'1 de maig de 1916 llançà un manifest contra la guerra adreçat a totes les dones italianes i que per la qual cosa serà detinguda i assignada la seva residència a Lodi. Va ser una de les primeres en mostrar la seva solidaritat amb la Revolució russa i en 1917 va col·laborar en el periòdic Cronaca Libertaria, publicat per Leda Rafanelli i Carlo Molaschi aquell any. Després de la guerra va col·laborar en l'únic número del periòdic milanès Guerra e Pace (22 de febrer de 1919) i l'any següent va fer costat el projecte del periòdic anarquista Umanità Nova, en el qual va col·laborar des del primer número. Com la major part dels redactors i col·laboradors del periòdic, va ser detinguda arran de l'atemptat del teatre Diana del 23 de març de 1921 i demandada per «associació de malfactors». Després del trasllat d'Umanità Nova a Roma, va col·laborar tot seguit, sota els pseudònims Inkyo i Rudel, en la revista milanesa Pagine Libertario (1921-1923), fundada per Carlo Molaschi. El maig de 1928, sospitosa d'estar relacionada amb Camillo Berneri, acusat de ser l'organitzador de l'atemptat de Lucetti contra Mussolini, va ser detinguda amb Henry i Lebero Molinari. Alliberada amb sos companys el setembre de 1928, va retirar-se després a Rivoltella, a la riba del llac de Garda. Entre les seves obres podem destacar Una colonia comunista (1907), Le degenerazioini dell'anarchismo (1909), Un triste caso di libellismo anarchico (1909, amb Ettore Molinori), Fattori economici pel successo della rivoluzione sociale (1920), Il giudice Cappone, ovverosia: le farse della giustizia (1921), Meteorre rosse. Dramma in tre atti (1922) i La riforma Alker nell’allevamento del baco (1927). Nella Giacomelli va morir el 12 de febrer de 1949 a Rivoltella (Llombardia, Itàlia).

Josep Gené Figueras

- Josep Gené Figueras: El 2 de juliol –el certificat de defunció cita erròniament el 4 de juliol– de 1890 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Antoni Lluís Gené Figueres –son primer llinatge també citat erròniament com Jané o Gener. Sos pares es deien Joan Gené Cervera, pastor i forner, i Maria Figueras Ribera. Estudià fins als 15 anys a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i ben aviat es va veure atret per les qüestions politicosocials, afiliant-se en 1908 al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Llegí molta literatura catalana, especialment teatre. Encara que patia d'asma fou qualificat d'apte per al servei militar, per la qual cosa desertà de l'Exèrcit i marxà a França. A començaments de la dècada dels deu del segle passat va viure primer a Lió, on freqüentà en 1912 el local de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), i després a París, on va fer feina a la Companyia Nacional de Telèfons. En 1914 col·laborà des de París en El Obrero Moderno d'Igualada. Afiliat a la Joventut Sindicalista francesa, participà activament en les seves campanyes. En aquesta època conegué Lev Trockij i va fer una bona amistat amb Charles Malato i Sébastien Faure. En 1919, per les seves activitats d'agitació, fou expulsat pel govern francès. Passà la frontera després de burlar la Guàrdia Civil i s'instal·là a Barcelona, on formà part de la junta del Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant l'època del pistolerisme patronal. En aquests anys patí nombroses detencions. En 1921 encapçalà en Comitè Regional de Catalunya de la CNT i, després de l'assassinat del seu gran amic Ramon Archs, l'any següent s'encarregà de reorganitzar la regional. El juny de 1922 assistí a la Conferència de Saragossa de la CNT. En 1922 fou tancat a la presó Model de Barcelona durant uns mesos i fou l'ànima de l'ajuda als presoners cenetistes. Un cop lliure, retornà l'octubre de 1922 a Igualada i treballà d'ajustador. En 1931 fou membre del Comitè Comarcal cenetista i en 1932 es casà amb Maria Serrarols. Durant la II República mantingué la militància, encara que només se circumscriví a la comarca de l'Anoia, fent mítings a Capellades, Vallbona i Pobla de Claramunt, i col·laborant a l'«Ateneo Porvenir». Quan esclatà la Revolució del 1936, col·lectivitzà el ramat familiar i portà una granja avícola, s'encarregà d'abastir de llet socialitzada la ciutat, va fer mítings i conferències (Igualada, Orpí) i entre 1937 i 1938 formà part de la redacció del portaveu confederal d'Igualada Butlletí CNT-FAI. En acabar la guerra, s'exilià amb sa família a França. En 1948 fou tresorer de la Federació Local de la CNT de Mazamet. Després salparà cap a Mèxic amb el «Mexique». A l'exili asteca, després de diferents feines, posarà una adrogueria i seguirà militant en la CNT –durant la seva última època fou membre del seu Comitè de Relacions. Sa companya, Maria Serrarols, va morir a Ciutat de Mèxic (Mèxic) en 1972. En 1979 participà en el projecte d'història oral «Refugiados espanyoles en México», organitzat per l'«Archivo de la Palabra» de l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de Mèxic. Josep Gené Figueres, molt amic de Joan Ferrer Farriol, va morir el 30 d'agost de 1980 a Ciutat de Mèxic (Mèxic) i va ser incinerat al Panteó Civil de Dolores; considerant-se mexicà, mai no va voler tornar a Catalunya.

***

Necrològica d'Antoni Signes Mengual apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 29 de gener de 1991

- Antoni Signes Mengual: El 2 de juliol de 1897 neix a Dénia (Marina Alta, País Valencià) l'anarcosindicalista Antoni Signes Mengual. Sos pares es deien Antoni Signes Torno, jornaler, Rosa Mengual Botella. Mariner de professió, recorregué el món embarcat. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Després de passar per camps de concentració i Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), d'antuvi visqué a Lanamesa (Bigorra, Gascunya, Aquitània, Occitània) i a partir de 1945 a Marsella, on milità en la CNT de l'exili. Sa companya fou Dolors Solà Millàs, de qui enviudà. El seu últim domicili va ser al barri de La Valbarelle de Marsella. Antoni Signes Mengual va morir el 29 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 31 de desembre– de 1990 al X Districte de Marsella (Provença, Occitània) i va ser incinerat.

Continua...

---