Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 23 d'agost

Esdeveniments

Diari notificant l'execució de Sacco i de Vanzetti

- Execució de Sacco i de Vanzetti: El 23 d'agost de 1927, malgrat la impressionant mobilització i reprovació internacional sense precedents, Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti són executats a la cadira elèctrica de la penitenciaria de Charleston (Massachussetts, EUA). Celestino Madeiros, delinqüent comú i autor confés de l'assalt de South Braintree que va donar lloc al processament dels anarquistes, també serà electrocutat. La notícia de les execucions desencadenarà de bell nou un intens moviment de rebuig i violència contra el govern nord-americà. El dia de l'execució 250.000 persones es van manifestar a Boston.

Naixements

Étienne Faure

- Étienne Faure: El 23 d'agost de 1837 neix a Sant-Étienne (Forez, Arpitània) el militant i propagandista anarquista, membre de la Comuna de Sant-Étienne, Étienne Faure, també conegut com Cou Tordu o Cou Tors («Coll Tord», a causa d'una malformació). Sos pares es deien Joseph Faure, torner, i Mathie Alexandrine Lagnès. Sabater de professió, va dirigir en 1868 la vaga del seu gremi. En 1871, després de la insurrecció parisenca, com a militant revolucionari, va prendre part el 24 de març en el comitè insurreccional que ocupa l'Ajuntament de Sant-Étienne i arresta les autoritats. Designat responsable de la Comissaria Central de la policia municipal, va realitzar un cartell de crida al poble amb la finalitat de triar els membres de la Comuna. Buscat per les autoritats militars tres dies més tard, va aconseguir fugir i arribar a Ginebra (Suïssa). El 29 de febrer de 1872 l'Audiència de Riom el va condemnar en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. En l'exili suís participarà en la Societat de Refugiats. El 8 de maig de 1879 la pena va ser commutada en una de sis anys de desterrament i el 13 de març de 1880 va ser amnistiat totalment. A França de bell nou, continuarà amb la seva militància en el Cercle dels Treballadors, reivindicant el col·lectivisme antiparlamentari. La seva vida serà aleshores les reunions anarquistes i la difusió de la premsa llibertària. El 21 de novembre de 1882 va ser detingut i inculpat en el Procés dels 66, per «reconstitució de la Internacional» i condemnat per la Cort d'Apel·lació de Lió, el 13 de març de 1883, a dos anys de presó, cinc anys de llibertat vigilada i cinc anys de privació dels drets civils. Després d'haver purgat la pena, va tornar a Sant-Étienne on va esdevenir venedor ambulant, fet que va aprofitar per difondre les idees anarquistes, abstencionistes i antimilitaristes. Serà de bell nou requerit per la policia després dels atemptats de Ravachol i l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). Durant els anys 90 va proposar la creació d'un grup de defensa dels inquilins i va participar en la propaganda antimilitarista. Durant els últims anys de sa vida tenia una paradeta al carrer on venia fullets de Ni Déu, ni amo i pocions i plantes medicinals. Étienne Faure va morir l'1 de febrer de 1911 a l'Hospital de La Charité de Sant-Étienne (Forez, Arpitània), d'on era molt popular, i els militants i amics van fer una subscripció popular per comprar el taüt; a les seves exèquies van anar gran quantitat de militants del moviment anarquista, entre ells Sébastien Faure, també originari de Sant-Étienne.

***

Denúncia d'Ernest Pannetier apareguda en el diari de Troyes Le Petit Troyen del 16 de novembre de 1885

- Ernest Pannetier: El 23 d'agost de 1857 neix a Chamblin (Ervy, Xampanya, França; actualment Ervy-le-Châtel, Xampanya, França) l'anarquista Ernest Isidore Pannetier. Era fill d'André Antoine Pannetier, fuster en la construcció, i de Virginie Pauline Payen. Es guanyava la vida treballant de jardiner i d'arboricultor a Troyes (Xampanya, França). En 1877 va ser dispensat de fer el servei militar per ser fill únic de vídua. Envià una carta a Le Petit Troyen, publicada en el número del 16 de novembre de 1885, on denunciava que a la parròquia de Laines-aux-Bois (Xampanya, França) encara es mantenia l'àguila imperial. Aleshores vivia al número 2 del carrer Paradís. En 1888 era membre del grup anarquista de Troyes. Va ser un dels organitzadors del Congrés Socialista Independent que se celebrà entre el 25 i el 30 de desembre de 1888 a Troyes. En aquesta època formà part del grup anarquista «Les Égaux Troyens» i es dedicava a distribuir el periòdic anarquista La Révolte. En 1889 va ser candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Troyes a les eleccions a la Diputació. En 1889 era membre del grup anarquista «Les Niveleurs Troyens» i aleshores vivia al número 2 del carrer Petit-Crédo de Troyes. El desembre de 1889 va ser un dels distribuïdors del cartell «La Révolution future» editat pel grup «Les Niveleurs Troyens». L'1 de maig de 1890 va ser detingut, juntament amb una vintena de companys, durant uns disturbis (llançament de pedres als vidres de la fàbrica «Lange et Chanvin» i lapidació de gendarmes i policies municipals) a Sainte-Savine (Xampanya, França); tancat durant vuit dies preventivament, va ser posat en llibertat sense càrrecs. El juny de 1890 va ser un dels organitzadors, amb Duligné, de les conferències d'Octave Jahn a Troyes. El 31 d'octubre de 1890, amb Eugène Delorme i Massicard, informaren a la Prefectura de Policia que organitzaven una reunió pública i contradictòria per a l'1 de novembre d'aquell any a la Sala «Café des Boulevards», on intervindrien Eliska Coquus, Édouard Leboucher, Paul Martinet i Pol Martinet. El 3 de març de 1891 acompanyà Pol Martinet en una declaració davant el jutge d'instrucció. El seu nom figurava en un llistat de companys anarquistes decomissat el 6 d'abril de 1892 a Marsella (Provença, Occitània) a Sébastien Faure. Entre el febrer i el novembre de 1893 mantingué correspondència amb Sébastien Faure durant el seu tancament a la presó de Clairvaux (Xampanya, França). El novembre de 1893, ben igual que altres companys de Troyes, el seu domicili va ser escorcollat per la policia a la recerca d'explosius i d'informació sobre atemptats anarquistes, la qual decomissà correspondència seva amb Octave Jahn i Sébastien Faure, a més de fullets i de diversos exemplars de premsa anarquista (L'Almanach du Père Peinard pour 1894, L'Attaque, L'En dehors, L'Insurgé, Le Père Peinard, La Révolte, etc.). També figurava en un llistat d'anarquistes de Sébastien Faure comissat el 21 de març de 1894. En 1894 estava subscrit al periòdic anarquista Le Père Peinard i vivia al número 9 del carrer Colbert de Troyes. El 10 de desembre de 1898 organitzà amb Paul Olanié i Albert Goudoux una reunió sobre el «Cas Dreyfus» a la Sala del Cirque de Troyes on tingué com a ponent Ernest Girault i a la qual assistiren unes dues-centes persones. El 18 d'agost de 1900 assistí a la conferència d'Auguste Courtois (Liard-Courtois) celebrada, davant tres-centes persones, a la Borsa del Treball («Halle de la Bonneterie») de Troyes. En 1904 vivia amb sa companya al número 31 del carrer Mission de Troyes. El 23 de desembre de 1907 va ser esborrat del llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia. Ernest Pannetier va morir el 20 de juny de 1933 al seu domicili, al número 2 del carrer de la Cité, de Troyes (Xampanya, França).

***

Foto policíaca d'Auguste Maillabuau (2 de juliol de 1894)

- Auguste Maillabuau: El 23 d'agost de 1863 neix al VI Districte de París (França) l'anarquista Auguste Léon Maillabuau. Sos pares es deien Auguste Maillabuau, mosso de cafè, i Léonie Louise Sagnard. Es guanyava la vida com a mosso en una taverna. En 1883 va ser sortejat per a fer el servei militar però va ser llicenciat per varius. El 19 d'abril de 1889 va ser condemnat a 50 francs de multa per «robatori». Segons un informe de la Prefectura de Policia, des de 1890 estava inscrit com a anarquista, freqüentant algunes reunions i relacionant-se amb anarquistes coneguts (Bondon, Numa Jourdan, Émile Spannagel, etc.). L'11 de desembre de 1891 va ser condemnat a sis dies de presó per «cops i ferides». En 1893 el seu nom figurava en un llistat d'adreces d'anarquistes de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia. El 26 d'abril de 1892 el seu domicili, al número 14 del carreró Couronnes de París, va ser escorcollat. Figura en un llistat de recapitulació d'anarquista del 26 de desembre de 1893. El 31 de març de 1894 envià una carta al prefecte de policia on protestava contra la reputació d'anarquista perillós que se'n tenia. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'arrest al seu nom sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i l'endemà el comissari de policia Brougnard del barri dels Invalides escorcollà el seu domicili del carreró Couronnes i trobà una llibreta que contenia cartes que havia enviat a diputats. Durant l'interrogatori negà ser anarquista, declarant-se «socialista patriota i no revolucionari». Havia estat president del Sindicat de Mossos Taverners i sembla que havia estat expulsat dels cercles anarquistes arran de la denúncia per venjança d'un tal Damour. El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i dos dies després va ser lliurat al jutge d'instrucció Anquetil, a qui va declarar que el desembre de 1893, quan els anarquistes entraren en el sindicat, n'hi havia dimitit. Tancat a la presó parisenca de Mazas, el 9 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional i el juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. En l'última etapa de sa vida treballà de representant comercial. Auguste Maillabau va morir el 9 de maig de 1901 a Le Varquès (Quiberon, Cantó de Quiberon, Bretanya).

***

Fotografia policíaca de Ferdinand Niquet (ca. 1894)

- Ferdinand Niquet: El 23 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 24 d'agost– de 1866 neix a Auxerre (Borgonya, França) el gravador joier anarquista i antimilitarista Ferdinand Niquet  –algunes fonts citen erròniament Ferdinand-Henri Niquet. Sos pares es deien Charles Niquet, litògraf, i Marie Villetard. Membre, amb Octave Jahn, Joseph Tortelier, Émile Bidault i Étienne Murjas, de la Joventut Anarquista del XX Districte de París (França), entre agost i setembre de 1886 fou un dels fundadors de la Lliga dels Antipatriotes. En 1887, arran d'aferrar el cartell antimilitarista «Aux conscrits», va ser condemnat a dos mesos de presó, juntament amb Georges Deherme, sentenciat a un any d'empresonament en rebel·lia. El 16 d'octubre de 1887 va ser detingut amb altres companys després d'un míting celebrat a la Sala Favié de París en memòria dels màrtirs de Chicago. A començament dels anys noranta es declarà desertor i es refugià a Suïssa. Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), el juliol de 1889 va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Antoine Perrare i Antheime Philippot, arran d'una tumultuosa reunió de desertors francesos; no obstant això, obtingué un permís de residència provisional. El desembre de 1890 va ser requerit pel procurador de la Confederació Helvètica per haver aferrat l'11 de novembre uns pamflets en record dels anarquistes de Chicago. Després d'un «discurs violent» i «instigador a la revolta» durant la manifestació del Primer de Maig de 1891 va ser expulsat, amb Jean-Joachim Kreuzfeld, del cantó de Ginebra i s'instal·là a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on trobà el seu amic Émile Bidault. Probablement fou, amb Albert Nicolet, Alcide Dubois i Jules Coullery, un dels redactors de l'opuscle Les anarchistes et ce qu'ils veulent de 1892. A finals de 1893, amb Émile Bidault (Bidaux), es va veure implicat en la pretesa descoberta d'una bomba al domicili de l'anarquista Auguste Von Gunten i passà a Anglaterra. El setembre de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 18 de setembre de 1914 es casà a Châtillon-sur-Loire (Centre, França) amb Rose Aimée Trônel. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alfred Sanftleben amb Mister Eloise Isabel Stubby Jones (1947)

- Alfred Sanftleben: El 23 d'agost de 1871 neix a Naumburg an der Saale (Saxònia, Imperi Alemany; actualment Saxònia-Anhalt, Alemanya) el militant i propagandista llibertari Alfred Sanftleben, també conegut com Slovak. Sos pares, oposats a l'Imperi prussià, van aconseguir la nacionalitat suïssa per son fill. Enviat a un internat suís, va esdevenir poliglota (francès, italià, anglès, castellà, portuguès...). Durant la dècada dels vuitanta va començar a militar en el socialisme. Instal·lat a Berlín, en 1890 trobà feina com a empleat de comerç i va començar a militar en les Joventuts Socialistes, oposició de tendència llibertària dins de la socialdemocràcia alemanya. Més tard va tornar a Suïssa i a Zuric esdevingué un actiu militant anarquista, col·laborant en el periòdic de Gustav Landauer Der Sozialist i també en La Révolte i Les Temps Nouveaux. En aquests anys feu amistat amb Max Baginski i també va col·laborar en Freiheit de Johann Most. El seu coneixement de diverses llengües li va permetre traduir nombrosos articles per a la premsa llibertària internacional, realitzant resums de premsa i distribuint versions en diverses llengües (alemany, francès, italià). També trobem articles seus en Mother Earth i en The Road to Freedom. En 1896 va assistir al Congrés Socialista Internacional de Londres, on conegué Max Nettlau. Aquest mateix any va publicar La conquesta del pa de Kropotkin traduïda l'alemany. Interessat per l'obra de Giovanni Rossi (Cardias) i la seva experiència de vida comunal (Colònia «La Cecília»), en 1897 va publicar a Zuric una traducció a l'alemany dels seus escrits, sota el títol Utopie und experiment. En 1900 marxà a Califòrnia (EUA) per intentar recuperar de l'Estat l'herència d'un oncle seu acabat de morir i que no recuperar fins al 1907. Aleshores va treballar com a tipògraf, però contragué una típica malaltia professional lligada a l'emmetzinament pel plom dels tipus d'impremta i a les tintes i haurà de restar dos anys al desert intentant guarir-se. Després va continuar la tasca militant en els cercles cosmopolites (alemanys, francesos, espanyols, mexicans), socialistes, sindicalistes i llibertaris de la zona de Los Ángeles. En aquesta època va conèixer els germans Ricardo i Enrique Flores Magón i començar a col·laborar en la quarta sèrie del periòdic Regeneración, encarregant-se de la redacció de la pàgina en anglès. En 1910, després de la publicació del número 15 de Regeneración (10 de desembre de 1910), van sorgir diferències amb els germans Magón sobre el maderisme i fou substituït per Ethel Duffy Turner, l'esposa de John Kenneth Turner, autor d'un llibre famós sobre la revolució mexicana. No obstant això, va continuar col·laborant en la premsa llibertària i socialista, retirat llargs períodes en solitari, lluny de les grans ciutats i escrivint poesia en 14 llengües, però sempre en contacte epistolar amb Rudolf Rocker i Max Nettlau a Europa. En els últims anys de sa vida feia de fuster, reparant mobles vells per a la Good Will Industries, institució caritativa que donava feina a gent necessitada. Alfred Sanftleben va morir el 10 de febrer de 1952 en una casa de jubilats a Los Ángeles (Califòrnia, EUA). La seva col·lecció de milers de llibres fou repartida per Dora Keyser entre Rudolf Rocker, Agnes Inglis de la Labadie Collection, la Biblioteca Pública de Nova York i el City of Hope National Medical Center.

***

Notícia de la mort de Constant Benoist apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 28 de febrer de 1925

- Constant Benoist: El 23 d'agost de 1875 neix a Souillé (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista Constant Auguste Alexandre Benoist, conegut com Benoist Cantin. Era fill de Clément Constant Benoist, carreter, i d'Hélène Gauchet, jornalera. Es guanyava la vida treballant primer de carreter, com son pare, i després de terrelloner. El 16 de novembre de 1896 va ser integrat en el 29 Batalló de Caçadors a Peu per a fer el servei militar i el 20 de setembre de 1899 va ser llicenciat. El 29 de juny de 1900 es casà a Le Mans (País del Loira, França) amb Eugénie Juliette Curé. El març de 1906 vivia al número 3 del carrer Malakoff d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França). El 31 d'octubre de 1910 va ser declarat insubmís per no comparèixer als exercicis militars obligatoris. El 19 de juny de 1911 va ser un dels fundadors del Grup d'Estudis Socials (GES) de Le Havre (Alta Normandia, França), de tendència anarquista, que arreplegà llibertaris com ara Maximilien Letellier, Belge Linotte o Louis Verdière. El març de 1912, amb altres companys (Raoul Le Nôtre, Louis Parisot, etc.), fundà el grup «Les Amis de La Bataille Syndicaliste» de Le Havre, que uní una seixantena de militants, del qual va ser nomenat secretari. En aquests anys milità en la Confederació General del Treball (CGT). El 21 de juliol de 1913 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Le Havre a sis dies de presó per «insults vers l'Exèrcit i cops» i va ser fitxat com «anarquista i antimilitarista» i inscrit en les llistes dels antimilitaristes del departament de Sena-Inferior. A principis de 1914 visqué a Rouen (Alta Normandia, França). Durant la Gran Guerra es declarà pacifista i va fer campanya contra el conflicte bèl·lic, però entre el 7 d'agost de 1914 i el 29 de desembre d'aquell any va estar integrat en el 19 Batalló de Caçadors a Peu, del qual va ser donat de baixa per «bronquitis crònica i hèrnia dolorosa». Amb Louis Parisot, participà en la reconstrucció del Sindicat de Terrelloners després de rebutjar romandre, com abans de la guerra, una secció del Sindicat General de la Construcció. L'1 de gener de 1916 va ser nomenat secretari adjunt del buró anarquista del citat sindicat. Aquest sindicat s'adherí al Comitè de Defensa Sindical (CDS) i jugà un paper important dins de la minoria revolucionària de la Unió Local de Le Havre. El gener de 1917 va ser nomenat secretari del sindicat i va ser un dels oradors del míting celebrat el Primer de Maig d'aquell any, on va saludar la Revolució russa. El comissari de Le Havre el qualificà de «bon orador i militant força actiu». En 1919 abandonà Le Havre després de ser contractat per una empresa de la construcció de Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França) i el maig de 1920 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de la CGT d'aquesta població. Casat finalment amb Irène Adrianne Fouillard, el seu últim domicili va ser al carrer Voie des Bans d'Argenteuil (Illa de França, França). Constant Benoist va morir el 25 de febrer de 1925 a l'Hospital Necker del XV Districte de París (França), després d'haver patit un accident laboral dies abans, i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'Argenteuil.

***

Foto antropomètrica de Josep Coll Mulet (1914)

- Josep Coll Mulet: El 23 d'agost de 1877 neix a Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarquista Josep Coll Mulet. Sos pares es deien Josep Coll i Rosa Mulet. Casat amb tres infants, treballava de carreter a sou del camioner Sebastià Soler a Barcelona (Catalunya) i vivia al número 47 del carrer Arc del Teatre. Militant anarquista, va ser jutjat pels fets de la «Setmana Tràgica» de juliol de 1909 i condemnat per «entrebancar la llibertat de treball i amenaces». L'estiu de 1911 encara romania empresonat. El 23 de juny de 1912, procedent de Barcelona, arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà per a Marius Priano, venedor de guix. En 1913 treballà de manobre dos mesos en una obra a Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord), a sou del constructor Joseph Rolland, però tornà a Perpinyà amb son antic patró. El setembre de 1913 va anar a veure sa germana Rosa Coll, revenedora de productes de jardineria, a Barcelona, on restà un mes i mig. Després tornà a treballar per a Marius Priano. A principis de l'estiu de 1914, sense feina, vivia al domicili de son cunyat, Josep Estela Tudorí, al número 16 del carrer Amandiers de Perpinyà. En aquesta època estava fitxat com a «anarquista perillós». Sembla que en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nota de la mort de Louis Farsac publicada en el Journal Officiel de la République Française del 17 de juliol de 1922

- Louis Farsac: El 23 d'agost de 1877 neix a Marcilhan (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Louis Jules Farsac. Era fill de François Farsac, conreador a Marcilhan i després treballador del port a Toló (Provença, Occitània), i de Catherine Mathilde Delfieu, i tingué una germana, Élisabeth Louise Julie Farsac. L'1 d'abril de 1892 entrà a treballar d'aprenent a la caldereria de l'Arsenal Marítim de Toló. El 3 de setembre de 1904, quan feia el servei militar, es casà a Toló amb la corsa Rachel Marie Antoinette Sartori, amb qui tingué un infant, Léon François Farsac. En 1907 formava part del grup anarquista de Toló «La Jeunesse Libre» (Antoine Bertrand, Toussaint Flandrin, etc.). A principis dels anys deu figurava en un llistat d'anarquistes de Toló i aleshores vivia al número 14 del carrer Nicolas Laugier. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat i el 3 de setembre de 1915 va ser destinat com a «obrer mobilitzat» a l'Arsenal de Mourillon de Toló. En 1916 va fer difusió del periòdic de Sébastien Faure Ce qu'il faut diré. Prengué part en el moviment d'agitació pacifista de 1916; durant la repressió d'aquest, va ser detingut per «actes de propaganda antimilitarista», juntament amb altres companys (Antoine Bertrand, Joseph Chandre, etc.), i processat el 10 de desembre per «propaganda derrotista». El 12 de febrer de 1917 el seu cas va ser sobresegut pel Tribunal Marítim, però va ser acomiadat de la seva feina a l'Arsenal i la seva pròrroga militar anul·lada. A diferència de Bertrand i Chandre, que es negaren a reintegrar-se a l'exèrcit, ell acceptà. Enviat al front com a sergent i cap de secció del 64 Batalló de Caçadors, Louis Farsac va ser mort en acte de guerra el 3 de juny de 1917 a Craonne (Xampanya-Ardenes, França). 

***

Ervin Szabó

- Ervin Szabó: El 23 d'agost de 1877 neix a Slanica (Àrva, Hongria, Imperi austrohongarès; actualment Eslovàquia) el sociòleg, bibliotecari i anarcosindicalista Samuel Armin Schlesinger, conegut com Ervin Szabó. Fill d'una família jueva burgesa empobrida, quan era adolescent es convertí al calvinisme. Estudià Dret a la Universitat de Viena i ja en aquests anys estudiantils destacà en els seus treballs de biblioteconomia i d'estadística, doctorant-se en Ciències Polítiques en 1899 a Budapest. En aquesta època abandonà tant les seves creences judaiques com cristianes i freqüentà revolucionaris russos exiliats, que el van introduir en la literatura política russa. En 1899 s'afilià al Magyarországi Szociáldemokrata Párt (MSzDP, Partit Socialdemòcrata Hongarès) i s'involucrà en el moviment sindicalista del país, col·laborant en el periòdic Népszava (La Veu del Poble) i en Népszavanaptár (Calendari de La Veu del Poble), alhora que publicà nombrosos pamflets anònims i escrits sota pseudònim. En 1901 entrà a treballar a la Biblioteca Municipal de Budapest i en 1911 esdevingué el seu director –actualment aquesta biblioteca porta el seu nom. Gràcies al seu impuls, es dissenyà una important xarxa de biblioteques modernes (Biblioteca Metropolitana) seguint el model bibliotecari anglosaxó, destinada, sobretot, als menys afavorits. També organitzà i dirigí la Biblioteca de la Cambra de Comerç i d'Indústria. Pocs anys després de la primera edició de la Classificació Decimal Universal (CDU), la xarxa de biblioteques comptà amb una edició hongaresa. Els seus estudis sociològics els començà en 1903 i en 1906 ja era president de l'Associació de Ciències Socials. Fou col·laborador habitual de la revista sociològica Huszadik Század (Segle XX), on informà regularment dels temes referents al moviment obrer internacional. També col·laborà en la premsa alemanya (Neue Zeit) i en la francesa (Mouvement Socialiste), i es relacionà amb nombrosos intel·lectuals (Sorellel, Kautskyval, Mehringgel, Plehanovval, Lagardelle, etc.), sindicalistes francesos i emigrats socialistes. En 1909 trencà definitivament amb l'MSzDP i el seu pensament es radicalitzà profundament, decantant-se cada cop més pel moviment revolucionari, llibertari i anarcosindicalista. Entrà a formar part del Grup de Propaganda Sindicalista, que mantenia estrets lligams amb el moviment anarcosindicalista francès. Traduí les principals obres de Marx i d'Engels a l'hongarès i les seves introduccions destacaren per la seva forta càrrega crítica i heterodòxia. Durant la Gran Guerra, encara que malalt, pogué concloure la seva gran obra Társadalmi és pártharcok a 48-49-es magyar forradalomban, on deixà palès el seu antimilitarisme i que fou publicada pòstumament en 1921. Altres obres seves són A magyar jakobinusok (1902), A szocializmus (1904), Szindikalizmus és szociáldemokrácia (1908), A tőke és a munka harca (1911) i A Középeurópai Vámszövetség angol megvilágításban (1916). Ervin Szabó va morir el 29 de setembre de 1918 a Budapest (Hongria, Imperi austrohongarès) i pòstumament s'edità la major part de la seva obra. En 1985 Samuel Goldberger publicà la biografia Ervin Szabó, anarcho-syndicalism and democratic revolution in turn-of-the-century Hungary. Szabó està considerat un dels pares de la biblioteconomia moderna mundial.

***

Notícia del processament d'Augustin Lasseur i d'altres companys apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 12 d'agost de 1912

- Augustin Lasseur: El 23 d'agost de 1879 neix a Montcheny (Ladapèira, Llemosí, Occitània) l'obrer enrajolador sindicalista, anarquista i antimilitarista Augustin Lasseur, també citat Auguste Lasseur. Sos pares es deien Jean Lasseur, paleta, i Jeanne Labrune. S'establí a París (França), on fou nomenat secretari del Sindicat d'Obrers Enrajoladors del Sena de la Confederació General del Treball (CGT). El 26 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Federació de Construcció del Sena de la CGT, per «injúries a l'Exèrcit i provocació als militars per abandonar les seves funcions», a tres mesos de presó i a 100 francs de multa arran de la campanya antimilitarista «El Sou del Soldat». Quan la Gran Guerra, va ser mobilitzat en la Secció de Pirotècnia dels Establiments Militars de Bourges (Centre, França) i continuà amb la seva propaganda pacifista. Va ser nomenat secretari de grup local dels «Amics de Ce Qu'il Faut Dire» i l'abril de 1917 organitzà una reunió amb l'anarcoindividualista antimilitarista Maurice Vandamme (Mauricius). Després d'haver participat en la vaga del Primer de Maig de 1918, va ser traslladat com a mesura disciplinària al dipòsit de metal·lúrgics de París i enviat al front. El desembre de 1922 fou delegat de la Construcció en el Congrés Departamental del Marne de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) que se celebrà a Reims. En 1935 vivia al número 31 del carrer de Kairouan de Reims i figurava inscrit en la llista d'anarquistes de l'arxiu departamental del Marne. Augustin Lasseur va morir el 20 d'abril de 1950 a l'Hospital Maison Blanche de Reims (Xampanya-Ardenes, França).

***

Alts forns de Motigny-le-Tilleul (Valònia)

- Agostino Gazzei: El 23 d'agost de 1891 neix a Monterotondo Marittimo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Agostino Gazzei. Sos pares es deien Amedio Gazzei i Eugenia Barzanti. Al seu poble treballà en una fàbrica de ciment i a començaments de 1908 s'instal·là a la toscana Piombino, on treballà en la indústria siderúrgica. El novembre d'aquell any, com a membre del grup anarquista «Pietro Gori» (Armelindo Benincasa, Alessandro Cinci, etc.) prengué part en una subscripció a favor de L'Alleanza Libertaria de Roma. En 1911 participà activament en la llarga vaga portada a terme contra la indústria dels alts forns de Piombino i de l'illa d'Elba. En 1922, per fugir de la repressió desencadenada després de la mor del feixista Giuseppe Salvestrini arran de la incursió a Piombino d'un escamot mussolinià, emigrà a Bèlgica, on conegué sa futura esposa, la valona Émilie Camille Coffré. Anys més tard, ajudà son company Adriano Vanni, anarquista empresonat pel motí de Piombino del 26 de juny de 1920, a trobar feina als alts forns de la valona Montigny-le-Tilleul. A finals de la dècada dels vint treballà com a encofrador de la constructora Marbraggio, on establí contacte amb altres companys, com ara Muto Murzio. Durant els anys trenta continuà participant en activitats antifeixistes, sempre espiat per agents de la policia italiana, i en 1943 va ser assenyalat per les autoritats de Carleroi (Valònia) com a «hostil al règim de Mussolini». A partir d'aquesta data se'n va perdre tot rastre.

***

Foto antropomètrica de Joan Coll Gaudí (1914)

- Joan Coll Gaudí: El 23 d'agost de 1892 neix a Riudoms (Baix Camp, Catalunhya) l'anarquista Joan Coll Gaudí –el segon llinatge també citat Gudi. Era fill d'Emili Coll i de Teresa Gaudí. Es guanyava la vida treballant de comptable. A principis de la dècada dels deu era membre del Cercle Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) de Barcelona (Catalunya) i aleshores vivia al número 115 de l'avinguda Meridiana de la ciutat. En 1913 el CADCI aferrà uns cartells on s'acusava el Govern d'infàmia ja que no considerava tots els joves iguals davant el servei militar. Insubmís, el 15 de maig de 1914 fugint de la lleva passà a França. S'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on visqué, amb Llorenç Mallol, al número 5 del carrer Four-Saint-Jacques i treballà a la bòbila de Casimir Cavaillé, a la carretera d'Elna. El maig de 1914 la policia de Perpinyà el fitxà com «individu intel·ligent, anarquista militat i perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Áurea Cuadrado Castillón (Barcelona, 1938)

- Áurea Cuadrado Castillón: El 23 d'agost de 1894 –el certificat de defunció cita erròniament el 24 d'agost de 1903– neix a Ontinyena (Osca, Aragó, Espanya) la militant anarcofeminista Áurea Cuadrado Castillón, també coneguda com Áurea Cuadrado Alberola. Sos pares es deien Miguel Cuadrado Villas i Antonia Castillón Bergel, llauradors. De molt jove es va instal·lar a Barcelona, on va participar en diverses manifestacions de dones que protestaven contra l'encariment de la vida. Modista de professió, va pertànyer al Sindicat del Vestit de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916. Durant els anys posteriors es va formar una cultura i una educació notables i va ser modista d'alta costura, d'on ve la seva proverbial elegància. Cap el 1925 es va ajuntar amb un iugoslau amb qui a més d'un fill sembla que va tenir alguns disgusts. Amb la proclamació de la II República va sorgir una gran activitat sindical a Ontinyena animada pel mestre llibertari Josep Alberola i sembla que va adoptar el seu segon en homenatge seu. Durant els anys republicans va freqüentar els ateneus llibertaris barcelonins («Faros», «Idealistes Pràctics») En 1934 va participar en la creació del Grup Cultural Femení, fonament de l'agrupació de «Mujeres Libres» de Barcelona, fundada en 1936. Quan va esclatar la Guerra Civil va participar en l'ocupació de la Casa de Caritat i va formar part del Comitè Revolucionari de les Corts i en el de Gràcia. El 5 d'agost de 1936 va ser nomenada directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona, quan Fèlix Carrasquer va deixar el càrrec per marxar a Aragó, on va impulsar tallers de «maternitat conscient». Va participar en el Consell Nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i va ser secretària d'Assistència Social de SIA en 1937. En representació de la CNT va ser membre del Consell Plenari de l'Institut d'Adaptació Professional de la Dona de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de «Mujeres Libres», va col·laborar en la revista del mateix nom. En acabar la guerra, va ser responsable de l'evacuació dels infants de les guarderies de SIA. Al camp de concentració d'Argelers va crear «La Gota de Llet» pels infants que hi havia al camp. Instal·lada a Perpinyà amb Paulino Díez i Domigo Rojas, va coordinar el repartiment de medicaments i de queviures per als diferents camps de concentració (Barcarès, Argelers, Sant Cebrià, Mars, etc.). A començaments de 1940, amb molta sort, va aconseguir un passatge per a Amèrica. Després d'un temps a Santo Domingo es va instal·lar a Cuba. En 1943 a l'Havana treballava de modista i poc després va passar a Nova York, on es va unir a Domingo Rojas Fuentes, amb qui es va assentar a Mèxic, formant part del grup editor de Tierra y Libertad. Després de retornar a Catalunya i de partir una greu malaltia en 1953 que la va deixar sense memòria, es va establir primer a Eivissa (Illes Balears) i després a Mallorca. Áurea Cuadrado va morir el 18 de febrer –alguns fonts citen erròniament altres dates– de 1969 a la Clínica Mental de Jesús de Palma (Mallorca, Illes Balears). El 30 de setembre de 2005 es va inaugurar al barri de les Corts de Barcelona el «Jardí Áurea Cuadrado» en memòria seva.

Áurea Cuadrado Castillón (1894-1969)

***

Albano Franchini

- Albano Franchini: El 23 d'agost de 1901 neix a Castelnuovo Rangone (Mòdena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Albano Franchini, també conegut com Paolo Romanelli. Sos pares es deien Giovanni Franchini i Marcellina Bompani. Actiu en el moviment anarquista de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), en 1918 constitueix un grup juvenil anarcocomunista. Obrer fuster a l'Oficina Mecànico Industrial (OMI), a finals de 1920 va ser cridat a files, però quan torna a Mòdena, el juliol de 1922, per mor del seu pensament llibertari, no fou readmès. Aquest mateix any intentarà crear un comitè per a la defensa de les víctimes i dels presos polítics, reprenent la lluita anarquista. Detingut dels feixistes per distribució de propaganda anarquista i empresonat entre 1923 i 1924, decideix emigrar a França. L'any següent tornarà a Mòdena i serà de bell nou detingut el 1926 en ocasió de l'atemptat d'Anteo Zamboni a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) contra Benito Mussolini. Un cop lliure el desembre de 1926, com altres anarquistes de Mòdena, en no existir una organització llibertària específica per continuar lluitant contra el feixisme per haver estat totes desmantellades, entra en contacte amb l'estructura clandestina del Partit Comunista Italià (PCI). El desembre de 1930 va ser denunciat al Tribunal Especial i fou condemnat l'abril de 1931 a quatre anys de presó per «propaganda comunista». Serà alliberat l'octubre de 1932 gràcies a una amnistia, però tornarà ser detingut el juny de 1937 en una reunió clandestina de «subversius», tot i que només serà amonestat. Aleshores va entrar en contacte amb membres del grup «Justícia i Llibertat» amb els quals va participar en la resistència. El juliol de 1943 va ser de bell nou detingut. Més tard serà novament buscat per activitats antifeixistes, però aquest pic passarà a la clandestinitat tot fugint. Participarà en la Resistència enquadrat en la Brigada «Mario Allegretti», Divisió Mòdena Muntanya, sota el nom de Paolo Romanelli, i en representació dels resistents entrarà a formar part de la primera junta democràtica de la Mòdena alliberada per part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Durant la postguerra no va participar en cap moviment que no fos llibertari. El seu arxiu està dipositat a l'Istituto Storico della Resistenza e della Società Contemporanea in provincia di Modena. Albano Franchini va morir el 3 de maig de 1984 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

Albano Franchini (1901-1984)

***

Esclaus del franquisme al "Canal de Presos" del Guadalquivir

- José Gonzaga Herrera: El 23 d'agost de 1911 neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Gonzaga Herrera. Era fill de Manuel Gonzaga Moreno i de Robledo Herrera Fuente. Treballador del camp, en 1929 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil, com a responsable d'una metralladora, lluità en el Batalló «Pedro Rubio» a la zona de Castuera (Badajoz, Extremadura, Espanya) i resistí el setge de Madrid a la Ciutat Universitària amb el grau de sergent de l'Exèrcit republicà. Amb el triomf franquista, tornà al seu poble on va ser capturat i tancat. Jutjat en consell de guerra, fou condemnat a mort, però finalment la pena fou commutada un any després per 30 anys de presó. Entre 1942 i 1944 treballà com a mà d'obra esclava a les obres del Canal del Baix Guadalquivir («Canal dels Presos»). Però va ser empresonat a Sevilla, ja que el van enxampar criant conills amb l'ordi de fer el cafè. En total restà a la presó 13 anys, tres mesos i tres dies i va ser alliberat definitivament el  6 d'agost de 1952. Per les amenaces de la Falange local hagué d'abandonar el seu poble i marxà a Madrid. Després de la dictadura franquista s'establí novament a Constantina, on se li va revalidar el seu càrrec de sergent republicà i rebé una indemnització com a pres de 1.600.000 pessetes, fins al final dels seus dies. Vidu i sense fills, José Gonzaga Herrera va morir el 28 de febrer de 2006 al seu domicili de Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San José d'aquesta població.

***

Liliane Wojnarowski

- Liliane Wojnarowski: El 23 d'agost de 1942 neix a Mende (Gavaldà, Llenguadoc, Occitània) la pintora llibertària Liliane Madeleine Wojnarowski (Wojnarowska, en polonès). Sos pares, polonesos, es deien André Kasimir Just Wojnarowski i Marianna Boguimla Gierka. Educada en la tradició polonesa, freqüentà l'escola francesa. Amb problemes depressius des dels 13 anys, arran de fer una estada a Polònia, passà per diferents hospitals psiquiàtrics que la marcaren profundament. Va fer estudis superiors i amb el temps aconseguí una gran cultura. Quan tenia 18 anys optà per la nacionalitat francesa. El 21 de març de 1964 es casà a Nancy (Lorena, França) amb Jimmy Jean-Pierre Dupuy, de qui es va divorciar el 4 de desembre de 1978 a la mateixa ciutat. En 1980 s'instal·là a Marsella. En 1981 es llicencià en Lletres a Nancy amb la tesi Flora Tristan, biographie et étude thématique des «promenades dans Londres». A partir de la dècada dels vuitanta, com a mitjà terapèutic, es dedicà a la pintura, realitzant exposicions arreu Occitània (Alaug, Aubanha, La Ciutat, Marsella, etc.). En 1995 son fill Tom Marc va morir de sida, fet que no ajudà gaire al seu estat emocional. Cap a la dècada dels anys deu d'aquest segle s'integrà en al Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Marsella, participant en les seves activitats. Malalta de covid-19, Liliane Wojnarowski va morir el 22 d'abril de 2020 a l'Hospital d'Instruction des Armées Levaran del XIII Districte de Marsella (Provença, Occitània) i va ser incinerada dos dies després al crematori d'aquesta ciutat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 22 d'agost

Esdeveniments

Barricada a Torí

- Revolta de Torí: El 22 d'agost de 1917 a Torí (Piemont, Itàlia) durant una manifestació de protesta contra la guerra i la manca de queviures, la multitud, majoritàriament dones i infants, pillardeja els magatzems i assalta la caserna de la guàrdia ciutadana de Vanchiglia al crit de «Vogliamo pane! Abbasso la guerra!» (Volem pa! A baix la guerra!). La policia intervé i dispara sobre els manifestants, provocant morts i ferits. A l'endemà, la vaga és general a Torí, i la primera barricada s'aixeca després que la policia ocupa la Cambra del Treball, i les armeries són assaltades. El 24 d'agost es proclama l'estat de setge, però els enfrontaments continuaran fins al 26 d'agost. L'església de San Bernardino serà atacada i incendiada per la gentada i la gran quantitat de queviures que es trobaven amagats seran distribuïts als necessitats; l'antic convent de frares patirà la mateixa sort. Els anarquistes van tenir una part força activa en aquesta revolta i especialment Anselmo Acutis. Aquests esdeveniments, que passaran a la història sota el nom de «Fatti di Torino» («Fets de Torí» o «Revolta de Torí»), es van caracteritzar per una ferotge repressió policíaca i militar («pacificació») que causarà la mort de centenars de persones i el processament de 822 revoltosos.

***

Cartell de l'acte

- Míting en memòria de Sacco i Vanzetti: El 22 d'agost de 1929 se celebra a l'Hemicicle a Juárez de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) un gran míting anarquista en commemoració de l'assassinat legal dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. L'acte, organitzat pel grup anarquista «Verbo Rojo», també tenia com a finalitat exigir la llibertat de l'anarquista Simón Radowitzky, aleshores reclòs a la colònia penitenciària d'Usuhaia a la Tierra del Fuego, i dels presos tancats a l'URSS i a altres països.

***

Capçalera del primer número de L'Espagne Antifasciste

- Surt L'Espagne Antifasciste: El 22 d'agost de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic bisetmanal anarcosindicalista en llengua francesa L'Espagne Antifasciste. Edition française de Solidaridad Obrera. CNT-FAI-AIT. A partir del número 7 l'edició es traslladà a París (França) i des del número 26 (5 de desembre de 1936) va ser setmanari. Els responsables de la iniciativa de la publicació van ser André i Dori Prudhomeaux, els quals més tard adoptarien una posició crítica vers la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organitzacions editores. Henri Derive i Louis Odekerken van ser els responsables del periòdic a Bèlgica. A Barcelona l'edició de la publicació va anar acompanyada d'emissions radiofòniques diàries en francès realitzades per «Radio CNT-FAI ECN1» a Barcelona, els responsables de les quals van ser Fernand Fortin, Hem Day i Aristide Lapeyre, amb la col·laboració de Gaston Leval i Louis Mercier, entre d'altres. Quan la redacció passà a París, sota la responsabilitat d'Albert Ganin, Charles Marchal, Louis Laurent i Pascal Pollet, la publicació caigué sota el control de la Federació Anarquista Francesa (FAF) i de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), que es mostraren crítiques amb la CNT-FAI per la seva participació en els governs republicans, i arribà a tirar 22.000 exemplars. Molts articles són anònims, però aparegueren les signatures de Michel Angiolillo, Tonio Bart, Pierre Besnard, Manuel Buenacasa, Rafael Carena, Christian Couderc, Roger Coudry, Buenaventura Durruti, Sébastien Faure, Charles Hotz, Aristide Lapeyre, Gaston Leval, Louis Mercier Vega, Frederica Montseny, Joan Puig Elías, Édouard Rothen, Diego Abad de Santilla i Albert Soulillou, entre d'altres. Hi ha il·lustracions de Carmona, Esbett, Gallo, Loroi i L. Vidal. La mort de Durruti tingué una especial acollida. En sortiren 31 números en total, l'últim el 8 de gener de 1937.

***

Capçalera d'Anarchisme & Non-Violence 2

- Surt Anarchisme & Non-Violence 2: El 22 d'agost de 2006 surt a França la revista digital Anarquisme & Non-Violence 2 (anarchismenonviolence2.org), hereva i continuadora de la revista Anarchisme et Non-Violence, editada entre l'abril de 1965 i l'abril de 1974. En aquesta revista digital es poden consultar a més dels articles de la revista predecessora noves col·laboracions a càrrec de Andreas Speck, Johann Bauer, François Sébastianoff, Alfredo D. Vallota, Jacques Langlois, entre molts altres. L'equip de redacció de la publicació considera que els mètodes no-violents són els mitjans d'acció més conformes amb les teories anarquistes i que constitueixen la força que permet evitar les conseqüències autoritàries de la violència. L'acció directa no-violenta és la via cap a l'anarquia, segons l'anarcopacifisme que reivindiquen.

Naixements

Carlo Pisacane

- Carlo Pisacane: El 22 d'agost de 1818 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el revolucionari i precursor del socialisme llibertari i del pensament antiautoritari i anarquista italians Carlo Pisacane. Fill segon dels ducs de San Giovanni, va fugir del seu món el 2 de juliol de 1847, tot renunciant a una carrera en l'Exèrcit napolità, per l'amor d'una dona casada –Enrichetta De Lorenzo, esposa de Dionisio Lazzari i mare de tres fills– que el «raptarà». L'any següent, la seva revolta individual contra la societat burgesa el portarà a prendre part en els combats revolucionaris per la República romana (1848-1849), participant com a capità en les operacions militars de Tremosine. Obligat a l'exili, primer a Londres i després a París, farà amistat amb Coeuderoy i Herzen. El seu pensament es va veure influenciat per les lectures de Carlo Cattaneo i de Proudhon, que el portaran a rebutjar les idees autoritàries i antisocialistes dels nacionalistes italians com Mazzini. Va rebutjar també un Estat italià, fos petit o gran, reivindicant una federació de comunes i un socialisme llibertari, sota els mots «Llibertat i associació». El 25 de juny de 1857, a Gènova, encapçalarà una insurrecció armada, on també participarà Giuseppe Fanelli, que s'apoderarà de l'illa de Ponça; després d'alliberar els 328 presoners que hi havia, van continuar l'expedició amb la finalitat d'enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Arribats a Sapri, s'enfrontaran a l'armada enviada contra el grup, que el delmarà a Sança (Campània, Itàlia), a 20 quilòmetres de Sapri. Carlo Pisacane hi trobarà la mort el 2 de juliol, així com altres 85 revolucionaris, i els supervivents seran empresonats fins a la caiguda del regne, en 1860, gràcies a Garibaldi. Home d'acció i pensador, Carlo Pisacane, és autor de Saggi storici-politici-militari sull'Italia, en quatre toms –el tercer tom està consagrat a la revolució i en el quart es troba el seu testament polític escrit a Gènova el 24 de juny de 1857, el dia abans de la seva partida cap a la insurrecció.

***

Théodule Meunier segons el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 14 d'abril de 1984

- Théodule Meunier: El 22 d'agost de 1860 neix a Bournezeau (País del Loira, França) l'anarquista partidari de la «propaganda pel fet» Théodule Joseph Constant Meunier. Sos pares es deien Constant Joseph Meunier, fuster, i de Marie Barreau, modista. Es va instal·lar a París (França) on va fer de fuster. A partir de 1887 va destacar per les seves conviccions anarquistes cridant a la revolta contra els patrons. El 15 de març de 1892, amb dinamita robada, va cometre un atemptat a la caserna parisenca de Lobau –lloc on van ser afusellats en 1871 centenars de defensors de la Comuna de París–, que només causà danys materials. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del procés contra l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol), va reincidir posant una bomba al restaurant Véry, lloc on Ravachol havia estat denunciat i detingut; l'explosió provocà la mort de l'amo i d'un client, a més de nombrosos ferits. Identificat poc després, va aconseguir fugir de les investigacions policíaques que no el buscaren a la presó parisenca de la Santé on purgava una pena de 15 dies de presó per «cops i ferides» i per portar una arma prohibida. Alliberat sense problemes, es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica) i Anvers (Flandes), i després marxà a Londres (Anglaterra). Però tres còmplices seus (sa companya Marie Delange, Jean Bricou i Francis) van ser detinguts i jutjats l'11 d'abril de 1893 davant l'Audiència del Sena. Meunier va ser detingut, juntament amb l'anarquista John Frank Ricken, pel detectiu William Melville d'Scotland Yard, alertat per la policia francesa, a l'Estació Victòria de Londres el 4 d'abril de 1894. Gràcies a la detenció dels seus còmplices la policia va poder acusar-lo i demanà l'extradició a les autoritats britàniques el juny de 1894. Durant el procés, el 26 de juliol de 1894, va aconseguir fugir de la pena de mort, però va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat al penal de Caiena sota la matrícula 26.761, on va reiterar nombroses vegades que no es penedia de res. Després de nombroses temptatives d'evasió, va ser internat en una cel·la al penal de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa), abans de ser traslladat a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). Durant aquests anys d'empresonament, mantingué correspondència amb el propagandista anarquista Jean Grave, qui intentà portar una campanya per aconseguir el seu alliberament. Malalt, Théodule Meunier va morir d'esgotament el 25 de juliol de 1907 a la colònia penal de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). Va ser l'antagonista del detectiu Sherlock Holmes en l'obra de René Réouven L'assassin du boulevard (1985).

Théodule Meunier (1860-1907)

Bomba al restaurant Véry (25 d'abril de 1892)

***

Notícia d'una de les detencions de Joseph-Mathurin Pinel apareguda en el diari parisenc La République Française del 17 de novembre de 1888

- Joseph-Mathurin Pinel: El 22 d'agost de 1860 neix a Lessiguet (Merdrignac, Bro Sant Malou, Bretanya) –algunes fonts citen erròniament Mey (Lorena, França)– l'anarquista Joseph-Mathurin Pinel, conegut com Charles Eugène Stadelmann. Era fill dels conreadors Julien Pinel i Marie-Jeanne Madigand. Amb un ampli historial delictiu, va patir set condemnes per «robatori» i «estafa», entre elles el 31 de maig de 1877 a un mes de presó a Montfort (Aquitània, Occitània), el 24 d'octubre de 1879 a dos mesos de presó a Nantes (Bro Naoded, Bretanya), el 8 d'agost de 1879 a tres mesos de presó a Moulins (Alvèrnia, Occitània), aquestes tres per «robatori». Durant el servei militar a Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria) va ser condemnat a diversos anys de penes d'obres públiques, com ara el 16 de setembre de 1882 a dos anys per «destrucció d'efectes militars», el 31 de juliol de 1883 a cinc anys per «deserció en temps de pau amb desaparició d'efectes militars» o el 22 de febrer de 1884 a cinc anys per «deserció». Capturat per les autoritats militars, va aconseguir fugir el 9 d'agost de 1884 del Batalló d'Àfrica on havia estat enviat. De bell nou a la metròpoli amb la identitat falsa de Charles Eugène Stadelmann, es guanyà la vida treballant de cambrer de cafè a París (França). El juny de 1887 s'afilià a la Cambra Sindical dels Venedors de Begudes. Vivia al carrer Vertbois, però el novembre de 1888 es traslladà al número 52 bis del carrer Vinaigriers per estar a prop del seu company Auguste Dacron. A finals de novembre de 1888, a resultes de dos explosions contra oficines de col·locació als carrers Boucher i Française, va ser detingut, juntament amb altres companys (Pierre Blivet, Auguste Cochin, Alexandre Ducron, Jules Espagnac, Victor Leprince, Lesplats, Jean Louvet, Jean Mounet i Édouard Soudey) i tancat a la presó parisenca de Mazas. Va ser exonerat gràcies al testimoni del propietari del cafè amb qui havia jugat a cartes al vespre de l'explosió, però durant la investigació la policia va descobrir que vivia sota una identitat falsa i va ser reclamat per les autoritats militars. El 27 de desembre de 1888 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó per «cops i ferides». Amnistiat de les seves desercions, el 17 de desembre de 1889 va ser destinat al II Regiment d'Infanteria Lleugera d'Àfrica i va fer la campanya d'Àfrica fins el 24 d'agost de 1890. El 8 de gener de 1892 va ser condemnat per l'VIII Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó i tres anys de prohibició de residència per «complicitat en robatori». El 24 de gener de 1893 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de París a vuit mesos de presó per «infracció de la prohibició de residència». L'abril de 1895 vivia al numero 96 del carrer Saint-Dominique de París. El 25 de juliol de 1899 va ser condemnat per l'XI Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó per «abús de confiança». El 7 de setembre de 1900 va ser condemnat per l'XI Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó i 500 francs de multa per «infracció a la llei de compres». L'1 de gener de 1906 va se alliberat totalment de les seves obligacions militars. El 25 de juny de 1918 es casà al VI Districte de París amb la bugadera parisenca Anaïs Élisa Thomas. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Bourbon-Le-Château i treballava de conserge. Joseph-Mathurin Pinel va morir el 7 de març de 1922 a l'Hospital de la Charité del VI Districte de París (França).

***

Notícia de la condemna de Louis Leduc apareguda en el diari parisenc La Presse del 7 de novembre de 1923

- Louis Leduc: El 22 d'agost de 1861 neix a Saint-Quentin (Picardia, França) l'anarquista Louis Leduc. Era fill de François Charlemagne Leduc, filador, i de Claudine Uranie Delahaye, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'obrer recordador en filatura a Reims (Xampanya-Ardenes, França). En 1881 va ser cridat a files i integrat en els Serveis Auxiliars de l'exèrcit per «feblesa». El 25 de novembre de 1885 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Reims a dos dies de presó per «deterioració de mercaderies» a la fàbrica on treballava. L'abril de 1886 vivia al número 61 del carrer Landouzy de Reims i el setembre de 1888 al número 21 del carrer d'Orleans de Saint-Quentin. A partir de maig de 1890 tornà a viure a Reims, al número 17 del carrer Trois Fontaines. En 1891 va ser fitxat per la policia de Reims com a «anarquista» i el 9 de maig d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Reims a 15 dies de presó per «ultratges als agents». El març de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia. El febrer de 1894 el seu nom figurava en el cens d'anarquistes, però, segons la policia, poc després cessà les seves activitats polítiques. El 31 d'agost de 1901 enviudà d'Henriette Adéle Lombart. En 1902 es va proposar que fos esborrat dels controls policíacs. El 2 de juliol de 1904 es casà a Reims amb Marie Aglaé Vancorven, cuidadora d'animals. En aquesta època vivia, amb sos pares, al número 31 del carrer Trois Fontaines de Reims. El 7 de maig de 1912 enviudà de Marie Vancorven i el 25 de gener de 1913 es casà a Reims amb Olympe Amélie Antoine, ajudant en una escola maternal, vídua d'Émile Victor Désiré Fagnon. Sembla que és el mateix Louis Leduc que el novembre de 1923 va ser condemnat pel XII Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó per «apologia del crim i l'assassinat», després d'haver aferrat paperets exaltant l'assassinat de Georges Clemenceau a mans de l'anarquista Émile Cottin. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Joseph Dumont (30 d'abril de 1890)

- Joseph Dumont: El 22 d'agost de 1862 neix a Grouches-Luchuel (Picardia, França) l'anarquista Joseph Narcisse Gaston Dumont. Era fill d'Hypolite Narcise Joseph Dumont, obrer fuster, i de Marcelline Victoire Malherbe, domèstica. Estudià a l'escola d'Amiens (Picardia, França). Durant set anys visqué a Brussel·les (Bèlgica), on aprengué l'ofici de tipògraf. De tornada a Amiens, treballà de componedor tipogràfic a la impremta Goblet, al carrer Trois Cailloux. Va fer el servei militar a Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França) i el 10 de juliol de 1885 va ser condemnat per un consell de guerra celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) a cinc anys de presó i a cinc anys de residència obligada per robatori a un militant fent servir una clau falsa. Desertà i es refugià a Brussel·les, però en la indigència, es lliurà a les autoritats. El 22 de juliol de 1895 va ser condemnat a tres anys de treballs públics, pena que va ser integrada en l'anterior, i la purgà a Melun (Illa de França, França). El 2 de setembre de 1889 va ser posat en llibertat condicional i s'establí a París, on visqué a casa de sos pares, al número 28 del carrer de la Croix Nivert. Sense feina fixa, visqué dels seus pares. Durant dos mesos treballà amb son pare, després de la clausura de l'Exposició Universal de París, en l'embalatge dels productes mostrats per Algèria. L'anarquista Gabriel Cabot (L'Argument) el trobà a la Cambra Sindical i li va oferir una feina de tipògraf, però només va poder treballar a la seva impremta clandestina una desena de dies abans de la seva detenció. El 26 d'abril de 1890 els anarquistes Francesco Saverio Merlino i Gennaro Petraroja van ser detinguts a Versalles (Illa de França, França) quan distribuïen els manifests anarquistes antimilitaristes «Aux soldats». La policia descobrí que aquests fulls havien estat impresos a la impremta de Gabriel Cabot, al XI Districte de París, i aquest els dos tipògrafs que hi treballaven, Joseph Dumont i Victor Vinchon, van ser capturats. Portat a comissaria el 28 d'abril de 1890, va ser interrogat pel jutge d'instrucció i va reconèixer que havia treballat en la composició del manifest «Soldats!», redactat per Saverio Merlino i per l'estudiant de medicina búlgar anarquista Paraskiev Ivanov Stoianov; també va reconèixer haver participat en la composició del cartell del «Primer de Maig» i explicà que l'anarquista Paul Reclus hi venia cada dos o tres dies a la impremta per portar el periòdic La Révolta. Després d'aquest interrogatori va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. El jutge d'instrucció Atthalin ordenà el 28 d'abril de 1890 l'escorcoll del seu domicili, al número 28 del carrer de la Croix Nivert i l'endemà la policia va descobrí 430 manifests de «Soldats!» amagats en un armari al costat de la xemeneia. El 7 de maig de 1890 va ser posat en llibertat provisional. El 18 de juliol de 1890 l'Audiència del Sena el condemnà a quatre mesos de presó i a 50 francs de multa per «excitació a la insubordinació militar»; els altres implicats (Cabot, Merlino, Petraroja, Stoianov i Vinchon) havien fugit i van ser condemnats en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. El 15 de maig de 1900 es casà al XV Districte de París amb la jornalera Marie Vincente Benoit i amb aquest matrimoni legitimaren tres filles que havien tingut, Amélie Françoise Marie (1894), Lucie (1898) i Fernande Marie (1900). En aquesta època vivia al carrer de Javel de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del consell de guerra d'Edmond Bouvret apareguda en el diari d'Amiens Le Progrés de la Somme del 6 de novembre de 1889

- Edmond Bouvret: El 22 d'agost de 1864 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Edmond Henri Bouvret. Era fill natural reconegut de Jean Baptiste Bouvret, fuster ebenista, i de Madelaine Pauline, bugadera, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 17 de novembre de 1870 al XVIII Districte de París. Bon estudiant, no va poder continuar els estudis per manca de recursos familiars. Sembla que és el mateix Edmond Bouvret que en 1885 presidí l'efímer Centre Literari i Artístic «Montmartre-Bohême», que va fer en un parell de mesos uns pocs recitals de poesia, conferències i concerts. En els anys vuitanta col·laborà en diverses capçaleres de la premsa anarquista, com ara L'Ami du Peuple (1885), Le Tocsin (1885), del qual va ser secretari, i La Révolte des Affamés (1886). Sotsoficial d'artilleria i guarda de magatzem del 29 Regiment d'Artilleria acantonat a Laon (Picardia, França), el 5 de novembre de 1889 va ser condemnat en consell de guerra a Amiens (Picardia, França) a un any de presó i a la degradació per «robatori d'efectes militars». Sembla que és el mateix Edmond Bouvret que en 1891 volgué treure, com a cap de redacció, el periòdic Le Drapeau Rouge. Journal révolutionnaire indépendant, òrgan del Club d'Estudis Socials Internacionals (CESI) de París. Des del 17 d'abril de 1892 es guanyà la vida distribuint impresos per a l'empresa Dufayel, del bulevard Barbès de París. El febrer de 1894 sol·licità feina a la Prefectura de Policia i va acceptar fer de confident per a la Brigada de Recerques. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 17 del carrer Laferrière, on vivia amb sos pares i un germà, va ser escorcollat i la policia va trobar un exemplar del fullet Lettre d'une nihiliste per Alexandra i un esborrany de carta, datada el setembre de 1891, dirigida al periòdic socialista Le Prolétaire. Processat per «associació criminal», el 3 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó de Mazas i el 7 de juliol va ser posat en llibertat. El 20 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut pel jutge d'instrucció. El 24 de juny de 1899 es casà al XVIII Districte de París amb la bugadera parisenca Henriette Zimmer. En aquesta època treballava d'adober i vivia amb sos pares al número 5 del carrer Lepic de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carino Bellei

- Carino Bellei: El 22 d'agost de 1890 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Carino Bellei. Sos pares es deien Alfonso Bellei i Maria Nora. Paleta i després sabater, en 1913 s'adherí al Grup Anarquista de Mòdena, però aquell mateix any, buscant feina, emigrà a França. A Marsella (Provença, Occitània) participà en reunions anarquistes. L'abril de 1914 retornà a Mòdena. Molt actiu durant el «Bienni Roig» (1919-1920), el juny de 1920 entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de la Federació Comunista Anarquista de Mòdena (FCAM). Segons un informe de la Prefectura de Mòdena de 1924, fou un dels «agitadors bolxevics» més exaltats del període. Processat sota l'acusació d'haver matat dos feixistes, el 14 d'octubre de 1922 va ser absolt per manca de proves. El novembre de 1926 les autoritats el proposaren per al confinament, però la comissió encarregada només li va imposar dos anys d'amonestació. Fins al 1934 va ser vigilat, però la Prefectura reconegué que, encara que anarquista, portava una vida retirada. El juliol de 1925 marxà cap a Somàlia i entrà a fer feina com a empleat a les dependències del Cos d'Enginyers de l'Exèrcit. En 1939 residia encara a Mogadiscio (Somàlia), on treballava als magatzems d'Intendència d'Enginyers. A partir de 1940 no hi hagué notícies seves i desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Juan José Luque Argenti (al centre), amb Marcelino Domingo als seus peus, en sortir de la presó després del judici de la "Sanjuanada" (1927)

- Juan José Luque Argenti: El 22 d'agost de 1890 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan José Luque Argenti, citat sovint erròniament com a Luque Argente. Sos pares es deien Juan José Luque Guerrero i Julia Argenti Rodríguez. Fill d'una família de l'alta burgesia, després d'estudiar Enginyeria de Camins Canals i Ports realitzà nombroses feines per a les administracions públiques –en 1924 projectà la línia aèria Madrid-Lisboa i 1925 dissenyà, amb José Manteca Roger, la construcció del metro de Lisboa. Destinat a les Illes Canàries, on fou enginyer director de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife, establí contactes amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) canària. Per la seva militància contra la dictadura de Primo de Rivera, va ser deportat al Cap Juby (Río de Oro, Protectorat Espanyol del Marroc). El 24 de juny de 1926, en nom de la CNT, participà en el complot de la «Sanjuanada» –aixecament militar que volia expulsar del poder Primo de Rivera–; detingut, en 1927 va ser absolt en el consell de guerra. No obstant aquesta absolució, va ser destituït del seu càrrec d'enginyer en cap de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife i no fou restituït fins al 7 de maig de 1931. En aquest 1931 es presentà, amb Ramón Gil Roldán, com a candidatura popular a les eleccions a Corts per Tenerife. El 23 de novembre de 1933 representà el Sindicat de Tabaquers de la CNT de Tenerife en unes negociacions amb el govern espanyol. Durant la Guerra Civil va ser membre del Comitè Nacional de la CNT i participà en importants reunions de la Secció Política d'aquest sindicat anarcosindicalista, especialment a partir del juny de 1938. També fou un dels responsables de l'Associació Nacional de Tècnics d'Espanya (ANTE), adherida a la CNT. En 1938 col·laborà en el periòdic CNT Marítima i fou membre del Consell Econòmic Confederal. Quan les tropes feixistes s'acostaven a la capital, fou dels pocs membres del Comitè Nacional confederal que no abandonà Madrid. Amb el triomf franquista, va ser detingut i empresonat almenys fins al 1944. A la presó conegué Cipriano Mera Sanz. Un cop lliure, s'integrà en diversos comitès nacionals confederals clandestins en representació de les Illes Canàries. El novembre de 1945 formà part del Comitè Nacional provisional confederal creat després de la caiguda l'octubre anterior de l'encapçalat per César Broto Villegas. El febrer de 1946 fou secretari del nou Comitè Nacional confederal format per Lorenzo Íñigo Granizo. Durant un Ple Nacional fou designat pel Comitè Nacional representant de la CNT en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i encarregat d'establir contactes amb els monàrquics contraris al dictador Francisco Franco. Aquests contactes, exigits pel governs britànic i nord-americà a canvi de revocar el seu suport al franquisme, havien de ser portats a terme per Vicente Santamaria, però, a causa de la seva manca d'«entusiasme», va ser substituït per Luque. L'abril de 1946 tot el Comitè Nacional confederal, a excepció de Luque que pogué fugir, va ser detingut. Com a secretari polític del Comitè Nacional, continuà amb les converses amb els monàrquics fins a l'agost de 1948, quan Joan de Borbó i Battenberg, pretendent al tro del Regne d'Espanya i amb qui s'havia entrevistat personalment, pactà amb el dictador Franco. Després va ser enviat a França com a delegat de l'Interior. L'agost de 1951 entrà amb un salconduit i s'instal·là a Madrid, on romangué sota llibertat vigilada. Mesos després va ser detingut en una batuda policíaca amb altres antifranquistes, com ara Enrique Tierno Galván. Estava casat amb María del Carmen Díaz Nicoli, de qui es va divorciar. José Luque Argenti va morir el 29 d'agost de 1957 a la Clínica Los Alamos de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Almudena d'aquesta ciutat. Molts companys de l'Interior i de l'Exili el qualificaren, injustament, d'«anarcomonàrquic», d'«infiltrat» i d'«agent doble», quan en realitat el que va fer fou seguir la línia «col·laboracionista» d'una part de la CNT d'aleshores, partidària de lluitar contra el franquisme amb el suport de qui fos (republicans, socialistes, monàrquics, etc.). És el personatge Zaldívar del llibre de Joaquín Maurin En las prisiones de Franco (1974).

***

Necrològicca de Manuel Carrasco Moreno apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de desembre de 1983

- Manuel Carrasco Moreno: El 22 d'agost de 1895 neix a Establés (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fabriciano Manuel Carrasco Moreno. Sos pares es deien Juan Carrasco i Paula Moreno. Per la seva militància, durant la dictadura de Primo de Rivera s'hagué de refugiar a França. En 1925 era membre del grup anarquista «Voluntad», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de Drancy (Illa de França, França), del qual formaven part Ángel Calvo, Manuel Estrada, Pelayo López i Heriberto Ramos (Juan Robles y Robles), entre d'altres. En 1929 participà, des de Drancy, en la Subscripció Pro Presos organitzada per La Revista Blanca. En aquesta època vivia amb Ángel Calvo al número 17 del carrer Jules Verne de Drancy. En 1932 va ser expulsat de França i s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya), on amb quatre germans fundà una col·lectivitat agrícola, coneguda com «Mas dels Francesos». Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Revolucionari de Reus i l'octubre de 1936 va ser nomenat, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conseller de Treball i Obres Públiques del Consell Municipal de Reus. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs a diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità a Marsella (Provença, Occitània). A començament de 1948 va ser nomenat comptable de la Federació Local de la CNT del barri marsellès de Saint-Henri. Al final dels seus dies s'instal·là a la Residència «La Farandole» de Sieisforns de Mar (Provença, Occitània). Sa companya fou Florentina Moreno. Manuel Carrasco Moreno va morir el 23 d'octubre de 1983 a La Sanha (Provença, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Sieisforns de Mar.

***

Necrològica de Miguel Nebra Lisbona apareguda en el periòdic parisenc CNT del 5 de març de 1950

- Miguel Nebra Lisbona: El 22 d'agost de 1895 neix a Oliete (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Nebra Lisbona. Sos pares es deien Jacinto Nebra i Raimunda Lisbona. A finals de la dècada dels deu s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920 emigrà a Barcelona (Catalunya) i entrà a formar part del la Secció de Neteja i Regs del Sindicat de Serveis Públics de la CNT. El juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona contra l'aixecament feixista. Quan el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà de llenyataire, visqué a Vièla Sobiran (Aquitània, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Lo Mont. Sa companya fou Pilar Martín. Miguel Nebra Lisbona va morir el 25 de gener–algunes fonts citen erròniament el 24 de gener– de 1950 a l'Hospital Lainé de Lo Mont (Aquitània, Occitània).

***

Foto policíaca d'Elías Robles (1921)

- Elías Robles: El 22 d'agost de 1896 neix a Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista Elías Policarpo Robles. Emigrà clandestinament a França. S'establí a París (França), on visqué al número 89 del carrer Angoulême, al domicili de l'anarquista Jesús Pascual, que va ser expulsat del país per sospites d'intentar atemptar contra la vida de l'ambaixador del Regne d'Espanya a París. El 19 de juliol de 1921 va ser detingut a París; jutjat, el 4 d'agost de 1921 va ser condemnat pel XIII Tribunal Correccional a 15 dies de presó per «vagabunderia i insults», però va ser posat en llibertat l'endemà. Segons la policia, freqüentà, amb Jesús Pascual, anarquistes espanyols. El 16 d'agost de 1921 va ser expulsat de França. El novembre de 1921 va ser interceptat, amb falsa identitat (Antonio García), a Lió (Forez, Arpitània), on freqüentava el grup anarquista local. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'accident de Gino Fontanelli publicada en el diari marsellès Le Petit Provençal del 7 d'octubre de 1929

- Gino Fontanelli: El 22 d'agost de 1899 neix a Signa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Gino Fontanelli. Sos pares es deien Giuseppe Fontanelli i Serafina Pagliai. En 1919 s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) i entrà a treballar de mecànic a la fàbrica d'alumini del barri marsellès de Les Aygalades. En aquesta època vivia al número 12 del bulevard Italiens del XV Districte de Marsella. Freqüentà assíduament les reunions de la Unió Anarquista (UA) i mantingué relacions amb anarquistes espanyols. També formà part del Grup Anarquista Italià. Alguns informes policíacs informen que era un dels militants més destacats del Grup Anarquista Italià del barri Belle-de-Mai del III Districte marsellès. Va ser un dels principals membres del grup d'anarquistes italians que participà en l'edició dels vuit-cents exemplars del número únic de La Voix Rebelle, que sortí l'1 de maig de 1922, publicat per Terre Libre a Besiers (Llenguadoc, Occitània), el gerent responsable del qual va ser André Viaud. El 6 d'octubre de 1929 va ser ferit greument en una cama per un cotxe quan viatjava amb el tramvia i va ser ingressat a l'Hospital Hôtel-Dieu de Marsella. Al final de sa vida vivia al carrer Traverse de la Marionne de Marsella. Gino Fontanelli va morir el 8 de desembre de 1931 al número 136 del carrer Saint-Pierre de Marsella (Provença, Occitània), al domicili de l'empleada Joanne Londiche, i va ser enterrat l'endemà.

Lucio Arroyo Fraile

- Lucio Arroyo Fraile: El 22 d'agost de 1904 neix a Valdeverdeja (Toledo, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Lucio Arroyo Fraile, també conegut com El Verdejo i El Tuerto de Teruel. Sos pares es deien Timoteo Arroyo i Justa Fraile. Ben aviat s'afilià a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i fou un dels fundadors al seu poble de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 residia a França, d'on fou expulsat per les seves activitats àcrates. Entre l'1 i el 12 de maig de 1936 fou nomenat delegat per al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa. Durant la guerra civil lluità primer a la «Columna de Ferro» i després enquadrat en les Brigades Internacionals, caient ferit en tres ocasions. Durant la batalla de l'Ebre perdé un ull i d'aquí el malnom. En acabar el conflicte bèl·lic tenia el grau de capità. El 6 de febrer de 1939 passà la frontera per Morellàs i les Illes (Vallespir, Catalunya Nord). Separat de sa companya Andrea Serrano del Cerro i de sos tres infants, fou enviat a Mâcon, on d'antuvi fou internat al camp de reagrupament del Voló i, a partir de març, lliurat a la X Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), amb seu a prop de Bordeus, per treballar-hi en la construcció del polvorí de Saint-Médard-en-Jalles. El juny de 1940, quan esclatà la guerra i sa família fou enviada a la Península, va ser internat al camp d'Argelers, on, l'octubre de 1940, després de les grans inundacions conegudes com L'aiguat, fou enrolat en el 183 Grup de Treballadors Estrangers (GTE) per participar en els treballs de desdoblament i de reconstrucció del riu Tec al seu pas per Arles. Després, el juny de 1942, va ser traslladat a Saint-Jean-de-Verges amb el 227 GTE. El març de 1943 fou internat al camp de Saint-Médard-en-Jalles i requerit per l'alemanya Organització Todt per treballar forçat a la base submarina a prop de Bordeus; després fou traslladat a Soulac i a Cap Ferret. Detingut en dues ocasions pels alemanys quan intentava fugir, va estar en perill de ser deportat. El juny de 1944, afiliat en la CNT de Saint-Michel de l'Aude, participà en accions del maquis i en l'alliberament de pobles de l'Arieja (Cazanave, Tarascon, Saint-Michel i Pàmies). En aquesta època s'oposa a les maniobres dels estalinistes de la Unió Nacional Espanyola (UNE), que orquestraren el seu assassinat frustrat. Després de la guerra quedà a la zona de Pàmies, on participà en el pas fronterer de militants clandestins. En 1947 s'instal·là a Arles i dos anys després a Banyuls de la Marenda, on acabà establint-se amb sa família. Més tard a Perpinyà, ocupà càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la CNT i el seu domicili serví de refugi per a militants que fugien de la Península. Lucio Arroyo Fraile va morir el 27 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 28 d'abril– de 1988 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Henri Cartier-Bresson fotografiat per George Hoyningen-Huene (Nova York, 1935)

- Henri Cartier-Bresson: El 22 d'agost de 1908 neix al Château de Fontenelle de Chanteloup-en-Brie (Illa de França, França) el fotògraf llibertari Henri Georges Cartier-Bresson. Sos pares es deien André Léon Louis Cartier-Bresson, industrial, i Marie Marthe Leverdier. Sa família, propietària d'una manufactura de cotó a Pantin (Illa de França, França), va intentar inútilment transmetre-li una educació burgesa i cristiana. D'esperit rebel des de jove, va apassionar-se per la pintura, fet que el va portar a relacionar-se amb els surrealistes i a estudiar amb el cubista André Lhote; però abandonarà la pintura i partirà a descobrir el món amb la seva càmera Leica (a la Costa d'Ivori romandrà un any). En 1932 les seves primeres fotografies són exposades a Nova York. En 1934 viatjarà un any per Mèxic, testimoniant la vida dels barris pobres mexicans. En 1935, als Estats Units, s'iniciarà en el cinema. Entre 1936 i 1939, de tornada a França, treballarà com a assistent de Jean Renoir. En 1937 va realitzar durant la Revolució espanyola un documental (Victoire de la vie) sobre els hospitals republicans. El 18 de maig de 1937 es casà al VI Districte de París amb l'estudiant Carolina Jeanne Eicke, nascuda a Batavia (Índies Orientals Neerlandeses; actualment Jakarta, Indonèsia). En 1940 va ser empresonat pels alemanys, però aconseguí evadir-se en 1943, després de dos intents infructuosos, i prendrà part en una organització clandestina d'ajuda als presoners. Va fotografiar després l'Alliberament de París. Va retornar als EUA, on en 1947 fundarà amb Robert Capa, David Seymour i Georges Rodger l'agència cooperativa Magnum Photos, que esdevindrà una de les agències fotoperiodístiques més prestigioses del món. Entre 1948 i 1950 va viatjar per Índia, per Birmània, per Xina –durant els sis primers mesos de la Xina Popular–, i per Indonèsia –arran de la independència. En 1954 va ser el primer fotògraf occidental que va poder treballar a l'URSS després de la mort d'Stalin. En 1960 marxà a Cuba i a Mèxic, entre altres països. En 1966 va deixar l'agència Magnum, però va continuar amb la fotografia. El 19 de febrer de 1969 se separà de Carolina Eicke i el 29 d'abril de 1970 es casà al I Districte de París amb Martine Franck. En 1974 va abandonar els reportatges fotogràfics per consagrar-se al dibuix. Entre el 25 d'abril i el 25 de maig de 2000 va fer una exposició fotogràfica a l'Espai Louise Michel de París, Vers un autre futur. Un regard libertaire, amb textos de Bakunin, un dels autors que li agradava citar, organitzada per la CNT francesa –l'editorial Nautilus i la CNT n'editaren el catàleg el mateix any. En aquest any 2000 va crear a París, amb sa companya Martine Franck i sa filla Mélanie, la Fundació Henri Cartier-Bresson. Dos anys després aquesta fundació va ser declarada d'«utilitat pública» i el maig de 2003 va inaugurar-se'n la seu. Henri Cartier-Bresson va morir pocs dies abans de fer els 96 anys, el 3 d'agost de 2004 –moltes fonts citen erròniament el 2 d'agost–, a la seva seva residència «Le Claux» de Montjustin (Provença, Occitània), i va ser enterrat l'endemà en aquesta població.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 21 d'agost

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Pícnic pro Sacco i Vanzetti: El 21 d'agost de 1921 se celebra a la Thienerth Farm d'Albion (Lincoln, Rhode Island, EUA) un gran pícnic familiar en suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti aleshores processats. L'acte comptà amb els auspicis de la «Filodrammatica Spartaco» i durant la jornada hi hagué jocs, música, ball, refrigeris, menjar i diversos entreteniments.

Naixements

Retrat atribuït, sense cap fonament, a Jacques Roux

- Jacques Roux: El 21 d'agost de 1752 neix a Pranzac (Llemosí, Occitània) el revolucionari Jacques Roux. Aquest capellà roig, era vicari de Saint-Nicolas-des-Champs de París, despietat i a vegades cruel, serà un precursor del socialisme i de l'anarquisme moderns. No va tenir prou a denunciar els revolucionaris acaparadors, els especuladors i els mercaders, les seves diatribes tingueren com a objectiu el govern i tot l'aparell de l'Estat parlamentari, així com diversos representants de l'autoritat. És l'autor del cèlebre Manifeste des Enragés (Manifest dels Enrabiats) que van signar Varlet i Leclerc d'Oze. Partidari de l'acció directa, va esperonar els pillatges de magatzems. Va ser el portaveu dels més pobres dels sans-culottes, incitant les dones a reivindicar els seus drets. El Manifeste des Enragés serà la causa de la seva caiguda. La Convenció es va sentir atacada i va detenir Jacques Roux el 22 d'agost de 1793, amb la intenció de guillotinar-lo, a través del tribunal revolucionari. La repressió s'abatrà tot d'una entre els seus partidaris, i el Club des Femmes, suport dels enragés, serà dissolt. Jacques Roux en saber la notícia de la seva condemna es va apunyalar el 10 de febrer de 1794 dins la cel·la que ocupava a la presó de Bicêtre, a prop de París, (Illa de França, França).

Jacques Roux (1752-1794)

***

Fortuné Henry

- Fortuné Henry: El 21 d'agost de 1869 neix a Limeil-Brévannes (Illa de França, França) el militant i orador anarquista, antimilitarista i partidari de les colònies llibertàries, Jean-Charles Fortuné Henry. Fill de revolucionaris, son pare Fortuné Henry, poeta anarquista, va ser condemnat a mort en rebel·lia per haver estat membre de la Comuna de París, i son germà Émile Henry serà guillotinat el 21 de maig de 1894 per haver comés dos atemptats anarquistes; sa mare es deia Rose Caubet. Des de la caiguda de la Comuna de París fins a l'amnistia de 1880 la família Henry viurà exiliada a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya). De bell nou a França, Fortuné Henry, va ser donat de baixa del servei militar per malaltia. Després va treballar en una farmàcia entre l'octubre de 1885 i el 12 de desembre de 1889, que va ser acomiadat per una discussió amb l'amo. Poc després entrarà com a redactor en el periòdic Le Parti Ouvrier i serà partidari d'una «República social». Fortuné Henry va començar a militar en el moviment anarquista i en la Lliga dels Antipatriòtes cap al 1891, esdevenint un brillant orador i fent gires de conferències (Sedan, Bourges, Saint-Quentin, etc); però les seves paraules d'apologia a l'anarquia, a la revolta i a la «propaganda pel fet» li portaran nombroses condemnes. El 24 de febrer de 1893, l'Audiència de les Ardenes el condemnà a dos anys de presó. Després, instal·lat a ca sa mare a Brévannes, i molt marcat per l'execució de son germà, s'especialitzarà en plantes medicinals i esdevindrà representant de farmàcia. En un dels seus viatges pels boscos de les Ardenes serà quan idearà la creació d'una comunitat inspirada en les tesis naturistes: «L'Essai», a prop d'Aiglemont, serà una realitat a partir del juny de 1903. A partir de 1904 s'incorporaran una desena de «colons», entre ells André Mounier (l'Agrònom), que practicaran l'agricultura i la ramaderia. Com a membre de la Lliga Antimilitaris prendrà part el juny de 1904 en la delegació francesa al congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) a Amsterdam. Malgrat els problemes financers i de convivència entre els diferents membres, la comunitat rutllarà i crearan també una impremta, que permetrà la publicació de fullets i del periòdic Le Cubilot (1906-1908), continuat per Le Communiste. Cap al 1909, malgrat els suports de la Federació de Treballadors Socialistes de les Ardenes, de la Confederació General del Treball (CGT) local i d'anarquistes i intel·lectuals coneguts (Matha, Paul Robin, Sébastien Faure, Victor Serge, Anatole France, etc.), la comunitat lliure «L'Essai» tancarà amb la partida de tots els membres. Durant la Gran Guerra, Henry, inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, serà donat de baixa de l'Exèrcit i no serà mobilitzat. Fortuné Henry és autor de nombroses publicacions, com ara Communisme expérimental: préliminaires (1905), Lettres de pioupious (1906), Grève et sabotage (1908), etc. Fortuné Henry va morir el 21 de novembre de 1931 a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França).

Fortuné Henry (1869-1931)

***

D'esquerra a dreta: Foresto Ciuti, Michaela Bicchieri i Cafiero Ciuti (Pisa)

- Cafiero Ciuti: El 21 d'agost de 1884 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Cafiero Ciuti. Fill tercer d'una família nombrosa llibertària, sos pares es deien Eliseo Ciuti, antic garibaldià i destacat internacionalista, i Adele Michelotti. Sos germans Menotti (1871), Ricciotti (1877) i Amilcare (1887) també van ser anarquistes i sindicalistes. Es guanyà la vida fent feina de ferroviari i mantingué relacions d'amistat amb els anarquistes Augusto Castrucci i Angelo Sbrana, també treballadors als ferrocarrils. El gener de 1920 prengué part en les agitacions i vagues del sector ferroviari i en 1924 va ser acomiadat de la feina per les seves activitats. Durant el feixisme es mostrà actiu en el moviment anarquista i mantingué la connexió amb son germà Amilcare Ciuti que residia a França per motius laborals des de feia anys. En 1929 va ser detingut per activitats antifeixistes i el 10 de juny de 1932 va ser empresonat amb altres tres companys (Cafiero Poli, Ricciuti Prisco i Egidio Sbrana) sota la sospita d'haver mantingut contactes amb l'anarquista Angelo Sbardellotto, que havia intentat atemptar contra Benito Mussolini. Durant la II Guerra Mundial, s'uní als grups antifeixistes, però sense participar en accions armades, i en 1943 fou membre del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Després de l'alliberament de Pisa, va ser un dels principals organitzadors de la Federació Anarquista de Pisa (FAP), de la qual va ser delegat al III Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre l'1 i el 2 de maig de 1954 a Liorna (Toscana, Itàlia); al IV Congrés Nacional de la FAI, celebrat entre l'1 i el 4 de novembre de 1957 a Senigallia (Ancona, Itàlia); a la Conferència Nacional de Pisa, esdevinguda entre el 6 i el 7 de desembre de 1959; al VII Congrés Nacional de la FAI, celebrat entre l'1 i el 4 de juny de 1961 a Rosignano Solvay (Toscana, Itàlia); i a la Conferència Nacional de Liorna, esdevinguda entre el 8 i el 10 de desembre de 1961. També participà, en representació del grup anarquista «Pietro Gori» de Pisa, en la Conferència Nacional de Senigallia, esdevinguda entre el 7 i el 9 de desembre de 1962. Després del VIII Congrés Nacional de la FAI, celebrat entre el 31 d'octubre i el 4 de novembre de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia), on va guanyar la «tendència organitzadora», es decantà pel grup pisà que sostenia el «corrent antiorganitzador» i fou un dels creadors el novembre de 1965 dels Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA) de Pisa. Mantingué molt bones relacions amb els grups de joves anarquistes i les seves protestes dels anys seixanta. El 9 de maig de 1972 pronuncià el discurs de comiat al cementiri de Pisa en l'enterrament de l'anarquista Franco Serantini, assassinat per la policia. Cafiero Ciuti va morir l'1 de gener de 1973 a l'Hospital Santa Chiara de Pisa (Toscana, Itàlia).

Cafiero Ciuti (1884-1973)

***

Notícia orgànica sobre Francesco Santagati apareguda en el periòdic socialista de Buenos Aires La Vanguardia del 5 de febrer de 1910

- Francesco Santagati: El 21 d'agost de 1885 neix a Fiumara di Muro (actualment Fiumara, Calàbria, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Francesco Santagati, més conegut com Francisco Santagati. Era fill de Giuseppe Santagati i de Grazia Ianni. Quan era infant emigrà amb son pare a Buenos Aires (Argentina). Mariner de professió, milità en la Societat de Resistència de Mariners i Fogoners, adherida a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Anarquista (FORA). En 1907 va ser processat per haver enviat suport econòmic al periòdic anarquista Il Libertario. Membre actiu de la Secció de Mariners de la Lliga Obrera Naval Argentina (LONA), en 1910 participà activament en la vaga promoguda per la FORA, formant part de la comissió de vaga de les tripulacions navilieres, juntament amb Pedro Amaro, Camilo Bulldini, Adolfo García, Manuel Lozano, Carlos Spalla i Francisco Varela. En 1911, en resposta a aquesta participació vaguística i en virtut de la «Llei de Defensa Nacional» contra el moviment anarquista, es va decretar la seva expulsió de l'Argentina i la seva repatriació a Itàlia. Francesco Santagati va morir el 31 d'octubre de 1916 a Villa San Giovanni (Reggio de Calàbria, Calàbria, Itàlia), on s'havia instal·lat.

Necrològica de Jacinto Gil Gracia apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 31 de març de 1992

- Jacinto Gil Gracia: El 21 d'agost de 1894 neix a Castelnou (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Jacinto Gil Gracia. Sos pares es deien Rudesindo Gil i Bruna Gracia. Quan tenia 18 anys abandonà el seu poble natal i marxà cap a Barcelona (Catalunya) per a treballar. Trobà feina d'estibador al port i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment, i fins el 1936, treballà de carreter distribuint les mercaderies del port a la ciutat. Fou membre de la Secció de Carreters del Sindicat dels Transports de la CNT i participà a totes les vagues de l'època, fet pel qual va ser empresonat en diverses ocasions, una d'elles en un vaixell-presó ancorat al port de Barcelona sota l'amenaça de deportació a Bata (Guinea Espanyola). A començament dels anys trenta, s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i s'oposà a la tendència trentista dins de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en les lluites als carrers de Barcelona. Militaritzat el port, amb Isidre Prats Llagostera, va ser nomenat tresorer de l'Art Rodat del Transport del Port de Barcelona, càrrec que ocupà fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. D'antuvi a París, on les passà magres, posteriorment visqué a Chartres (Centre, França), on aconseguí que sa companya Clara i son fill adoptiu Liberto, internat en un camp de refugiats de la Savoia, es poguessin reunir-se amb ell. Durant l'Ocupació pogué crear, amb Manuel Menjón i altres, un petit grup de la CNT i després de la II Guerra Mundial el reorganitzà a nivell departamental. Va ser nomenat tresorer del Comitè Departamental d'Eure i Loir (Centre, França) fins al Congrés de la CNT de maig de 1945. Militant de la tendència més anarquista, s'oposà a totes les escissions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i rebutjà fins i tot la reintegració dels membres de la Federació Local de Chartres de la CNT després de la reunificació del moviment en 1960. En 1981 morí sa companya Clara. Fou secretari de la Federació Local de Chartres fins a l'agost de 1983, any que es va retirar a Barcelona amb sa segona companya Brígida, que morí en 1989. Jacinto Gil Gracia va morir el 7 de febrer de 1992 al seu domicili del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat l'endemà al cementiri barceloní de Montjuïc amb la bandera confederal sobre el taüt.

***

Retrat d'Oscar Vannini

- Oscar Vannini: El 21 d'agost de 1894 neix a Terricciola (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oscar Vannini. Sos pares es deien Nicodemo Vannini i Amabilia Campagni. Paleta i jornaler de professió, entrà a formar part del moviment anarquista de molt jove. Durant la Gran Guerra va ser allistat en el 75 Regiment d'Infanteria i el 8 de febrer de 1917 va ser ascendit a caporal. Capturat per les tropes austríaques, passà els últims cinc mesos de la guerra en captivitat. El 12 de setembre de 1919 va ser llicenciat amb el grau de caporal. Durant la postguerra desenvolupa una intensa propaganda professant obertament, segons la policia, «idees subversives i formant part de la secció comunista de Terricciola». El 20 de febrer de 1922 es casà amb Carla Petronilla Angela. En 1922, fugint dels escamots feixistes, passà a França i va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. Buscat per l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA), policia política feixista italiana, s'establí a Bèucaire (Llenguadoc, Occitània). Entrà a formar part de la Confederació General del Treball (CGT) i, segons fonts comunistes, s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF). Cap a l'octubre de 1936, sembla, arribà a Espanya per lluità contra el feixisme. El desembre de 1937 amb un permís passà a França i retornà el gener de 1938 a la Península. Després d'un temps al II Batalló d'Instrucció de la base militar de Quintanar de la Orden (Toledo, Castella, Espanya), va ser integrat en el III Batalló de la XII Brigada Internacional «Batalló Garibaldi» i enviat a la batalla. El 16 de febrer de 1938 va ser ferit al front d'Extremadura; enviat al Camp de Recuperació de les Brigades Internacionals d'Olot (La Garrotxa, Catalunya), el 12 de setembre d'aquell any va ser repatriat pel Servei Sanitari de les Brigades Internacionals a França. L'abril de 1942 va ser detingut per distribuir pamflets amb altres tres companys (Vasco Corsi, Bruno Dall'Oppio i Salvator Moro) de la zona de Bèucaire; jutjat el 22 de juliol d'aquell any pel Tribunal Militar de la XV Divisió per «activitats comunistes», va ser condemnat a 10 anys de treballs forçats, degradació cívica i 20 anys de prohibició de residència. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Joaquín Corbí Ramírez aparegua en el periòdic tolosà España Libre del 22 de maig de 1955

- Joaquín Corbí Ramírez: El 21 d'agost de 1898 neix a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquín Corbí Ramírez, conegut com Cuarteró i Chasmi. Sembla que s'exilià a França durant la dictadura de Primo de Rivera i retornà a la Península en 1931 amb la proclamació de la II República espanyola. Secretari del Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Monòver, a partir d'agost de 1936, quan la Revolució, dirigí la col·lectivitat socialitzada local, que arreplegava nombroses activitats productives (indústria del marbre i granits, licors, espart, boteria, sabons, glicerines, etc.). També fou membre del Comitè d'Ordre Públic i regidor per la CNT del Consell Municipal de Monòver, tot militant en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A més, va ser membre de la Junta Qualificadora d'Expropiació de Finques Rústiques en representació de la CNT i vocal dels consells d'administració i socialització dels béns de Leoncio Corbí Poveda. En 1937 era membre de la Comissió Comarcal de Propaganda Unificada de la CNT, de la FAI i de les Joventuts Llibertàries. El 15 de juliol de 1937 fou delegat del SUT al Congrés Regional de la CNT. El 10 de novembre de 1938 s'incorporà al front com a soldat de la 147 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a Algèria, primer a Orà i després a Alger, on milità en la Subdelegació de l'Àfrica del Nord de la CNT. La Causa General franquista l'acusà de dos assassinats durant la seva etapa a Monòver. Entre 1949 i 1955 participà des de Alger en la «Subscripció Pro Espanya». Amb sa companya María, tingué dues filles, Minerva i Remi. Joaquín Corbí Ramírez va morir el 3 de maig de 1955 a Alger (Algèria).

***

Hanka Grothendieck (1917)

- Hanka Grothendieck: El 21 d'agost de 1900 neix a Blankensee (Hamburg, Imperi Alemany; actualment és un barri d'Hamburg, Alemanya) l'escriptora, periodista i actriu llibertària Johanna Grothendieck, coneguda com Hanka Grothendieck. D'origen holandès, era filla d'una família protestant de classe mitjana; sos pares es deien Albert Grothendieck i Anna Demmin, i tingué una germana gran i tres germans petits. Son pare passà de regentar un hotel de renom a Hamburg a enllustrador de sabates en una vertiginosa escala descendent. Ella hagué d'abandonar l'institut, però va ser educada per una mestra particular. Quan tenia 17 anys començà estudis per fer-se mestra infantil, però acabà abandonant-los. En aquests anys freqüentà el grup «Freideutschen Jugend» (FJ, Joventut Alemanya Lliure). D'antuvi es casà amb el periodista Johannes Raddatz (Alf), amb qui en 1925 tingué una filla (Frode), però de qui es divorcià. A Hamburg treballà de periodista per al periòdic progressista Der Pranger. En els anys vint freqüentà els cercles bohemis i llibertaris de Berlín i s'integrà en el grup de teatre expressionista «Die Kampfbühne», dirigit per Lothar Schreyer i lligat al cercles anarcosindicalistes, amb el qual va fer gires artístiques. En 1926 conegué el fotògraf anarquista d'origen jueu Alexander Petrovich Shapiro (Sacha Schapiro, Alexandre Tanaroff, etc.), que esdevingué son company i amb qui tingué en 1928 un infant, Alexander Grothendieck. En 1933, amb l'arribada del nazisme al poder, Sacha Schapiro abandonà Berlín i s'instal·là a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França) i el desembre d'aquell any ella es reuní amb aquest, deixant son infant amb la família del pastor protestant luterà antinazi i mestre d'escola Wilhelm Heydorn. A París visqué fent cursos d'alemany. Quan esclatà la Revolució espanyola de 1936, partí amb son company cap a Barcelona (Catalunya), on col·laborà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Amb estatut de refugiada política, entre setembre de 1937 i maig de 1939 fou governanta al domicili del comissari de policia Valentin a Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1939, quan el triomf franquista era un fet, Sacha Schapiro retornà a França i ambdós s'instal·laren amb la família de l'anarquista Julien Malbet a Bois-Colombes (Illa de França, França). El maig de 1939 recuperà son fill Alexandre i el setembre de 1939 tots tres van fer la verema a Nimes. A Nimes es relacionà amb l'anarquista Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin), que ja coneixia de París, i amb André Prudhommeaux i sa companya Dora Ris (Dori), a més d'altres col·laboradors del periòdic llibertari Terre Libre. Quan esclatà la II Guerra Mundial els refugiats d'origen alemany van ser considerats «enemics potencials» i la parella va ser acollida per una professora d'institut a Nimes. L'octubre de 1939 Sacha Schapiro va ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet i en 1942 de ser deportat al camp de concentració d'Auschwitz on va ser assassinat. El març de 1940, ella abandonà Nimes amb son fill i s'instal·là en una colònia de refugiats espanyols a Muriés (Provença, Occitània), que comptà amb el suport del Comitè Francès de Socors als Infants i estava finançada pels quàquers nord-americans. Dos mesos més tard, aquesta colònia es traslladà al castell dels Caillols de Marsella (Provença, Occitània), on l'1 d'agost de 1940 va ser detinguda i traslladada amb son fill al camp de concentració de Rieucros (Mende, Llenguadoc, Occitània). El 13 de febrer de 1942 ambdós van ser traslladats al camp de concentració de Brens (Llenguadoc, Occitània). Son fill trobà refugi al Collège Cévenol de Lo Cambon (Alvèrnia, Occitània) i ella va ser alliberada el gener de 1944 de Brens i instal·lada en un centre d'acollida a Vabre (Llenguadoc, Occitània) gestionat pel «Comité inter-mouvements auprès des évacués» (CIMADE, Comitè Inter-Moviments amb els Evacuats). En acabar la II Guerra Mundial, mare i fill es retrobaren a Meyrargues (Vendargues, Llenguadoc, Occitània) i Alexandre començà els seus estudis de matemàtiques a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1948 s'instal·là, sembla, amb son fill a la regió parisenca i després a Bois-Colombes. Reprengué els contactes amb el moviment anarquista i es tornà a relacionar amb la parella Prudhommeaux. Hanka Grothendieck va morir el 16 de desembre de 1957 al seu domicili de Bois-Colombes (Illa de França, França), a resultes d'una tuberculosi contreta al camp de concentració, i va ser incinerada tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Deixà una novel·la autobiogràfica inèdita (Eine Frau), que relata sa vida entre 1900 i 1928. Son fill Alexander Grothendieck esdevingué amb el temps un dels matemàtics més importants del segle XX.

Hanka Grothendieck (1900-1957)

Sacha Schapiro (1889-1942)

***

Notícia d'una de les condemnes d'André Cahier apareguda en el diari de Nantes L'Ouest-Éclair del 18 de desembre de 1922

- André Cahier: El 21 d'agost de 1901 neix a Tours (Centre, França) l'anarquista André Louis Roger Cahier. Era fill d'André Cahier, serrador de bosc i després magatzemer, i de Cécile Louise Tanneur, modista. Es guanyava la vida treballant de manobre. Milità en el moviment anarquista d'Angers (País del Loira, França) i vivia al número 5 de l'avinguda Contades. En els anys vint la policia el considerava un «antimilitarista virulent». En 1922 treballava d'ajudant de muntatges i vivia al número 18 del carrer Delaage d'Angers. El 29 d'octubre de 1922 va ser detingut, juntament amb Louis-Léon Mahés, quan ambdós distribuïen pamflets antimilitaristes contra la inauguració del Monument als Morts. Tots dos van ser alliberats després d'una manifestació organitzada davant el post de policia, però van ser denunciats per «ultratges i distribució de fullets» i condemnats el 9 de desembre de 1922 pel Tribunal d'Angers a una multa de 200 francs per cap. En aquests època va ser condemnat en diverses ocasions per «ultratges al gendarmes i a oficials de policia». El 17 de desembre de 1922 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal Correccional d'Angers a 200 francs de multa per ultratjar el metge Léon durant una revisió mèdica militar. A principis de 1923 sembla que era secretari del Grup Llibertari d'Angers, que es reunia a la «Cooperativa Jean-Jaurès», al bulevard Henri-Arnaud, el tresorer del qual era François Bonnaud. Entre 1924 i 1925 col·laborà en el periòdic Le Libertaire. A principis de 1925 intentà organitzar una gira de conferències anticlericals a la zona oest de França. En aquesta època treballava de gravador i vivia al número 8 del carre Kruger amb sos pares. El 21 de novembre de 1925 es casà a Angers amb la magatzemera Georgette Marie Hélène Meslet. Posteriorment treballà de firaire i en 1929 era secretari adjunt del Sindicat de Firaires d'Angers. André Cahier va morir el 17 de juny de 1933 al seu domicili, al número 2 del carrer Mélinais, d'Angers (País del Loira, França).

***

José María Rodríguez Eiras (Cotexo)

- José María Rodríguez Eiras: El 21 d'agost de 1902 neix a Santiago do Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista José María Rodríguez Eiras, conegut com Cotexo. Sos pares es deien Jesús Rodríguez, mariner, i Josefa Eiras Bouzada, jornalera. Es guanyava la vida com a fogoner de vapors navals i estava afiliat al Sindicat d'Indústries Pesqueres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'O Carril. En 1932 intervingué en la fundació de l'Ateneu de Divulgació Social de Vilagarcía de Arousa. Aquest mateix any va ser detingut en diverses ocasions per les seves activitats anarquistes i es va veure implicat en l'explosió d'una bomba en una serradora de l'empresari Gil, fet que el va obligar a traslladar-se a la Corunya (la Corunya, Galícia) i embarcar-se en vaixells pesquers fins l'esclat de la Guerra Civil. En 1935 fou nomenat vocal dels fogoners de vapors navals del Sindicat d'Indústries Pesqueres de la Corunya de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut, però el gener de 1937 aconseguí la llibertat i s'integrà al sindicat clandestí «El Despertar Marítimo». El 3 de juny de 1937, amb altres companys (José García García, Francisco Javier Caridad Pita i Antonio Barreiro Pérez), assaltà el vaixell Constante F. Veiga Núm. 4 en el qual estava enrolat i fugí cap al port de Brest (Bretanya). Després passà a Barcelona (Catalunya) i s'allistà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, lluitant a les zones centre i llevant de la Península enquadrat en les Brigades Mixtes 38 i 59. Comissari polític de la 82 Brigada de Muntanya, lluità a als pobles de Libros i de Villel i va ser ferit a Cubla, totes poblacions de Terol (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista, va ser detingut a la Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià) i empresonat al Castell d'Alacant (Alacantí, País Valencià). En 1941 va ser jutjat en consell de guerra a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) i condemnat a mort per «rebel·lió militar», pena que posteriorment fou commutada. Pres a Pontevedra i al Campo de Santa Isabel de Santiago de Compostel·la, en 1944 aconseguí la llibertat provisional i passà a treballar en una serradora a Vilagarcía de Arousa i a les mines de Silleda (Pontevedra, Galícia). Intervingué en la reconstrucció de la CNT de Vilagarcía de Aurousa i el novembre de 1944 va ser novament empresonat durant uns mesos a Santiago de Compostel·la acusat de col·laborar amb la guerrilla antifranquista que actuava a la zona de Silleda. En 1946 retornà a Vilagarcía de Arousa i es reincorporà a les activitats clandestines, col·laborant amb José Luis Quintas i militant en la CNT de la comarca. El març de 1947 va ser novament detingut i torturat a la comissaria de Vigo (Pontevedra, Galícia). En 1948 va ser jutjat en consell de guerra a Vigo i condemnat a tres anys de presó, que purgà a Santoña (Cantàbria, Espanya). En 1952 va se alliberat definitivament i passà a treballar embarcat amb vaixells pesquers. Durant els anys cinquanta mantingué correspondència amb l'intel·lectual anarquista Juan García Durán, establert a Austràlia i als EUA. José María Rodríguez Eiras va morir el 21 de març de 1967 al seu domicili de Santiago do Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) d'un colapse cardíac i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Sos germans José, Secundino i Francisco també van ser militants anarquistes.

***

Giacomo Caneppele

- Giacomo Caneppele: El 21 d'agost de 1906 neix a Mori (Trentino - Tirol del Sud, Itàlia) l'anarquista Giacomo Caneppele –el seu llinatge també citat Canepele. Era fill de Narcisso Caneppele i de Maria Bona. Es guanyava la vida treballant de mecànic i de comerciant. En 1932 passà a França i s'acostà al grup «Giustizia e Libertà». Perseguit per les seves activitats antifeixistes, en 1933 va ser fitxat com a «anarquista socialista» per la policia italiana. El 29 d'octubre de 1936 marxà cap a Espanya i s'integrà en la «Columna Durruti», on comandà una de les bateries de la «Brigada Garibaldi» (Batalló «Giacomo Matteoti»). Posteriorment lluità al front d'Aragó enquadrat en la 120 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, comandada per Joaquín Morlanes Jauilín i amb Manuel Poble Uruarte, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de comissari. Sembla que aconseguí el grau de tinent. El setembre de 1938 va ser ferit durant la Batalla de l'Ebre i va ser enviat pel govern republicà a un camp de desmobilització. El 6 de gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat a camp de concentració d'Argelers, on fou membre del grup «Libertà o Morte». Posteriorment va ser traslladat al camp de concentració de Gurs. Enrolat en la 253 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), va ser enviat al nord de França. El juny de 1940 va caure presoner dels alemanys a Dunkerque (Flandes del Sud). Lliurat a les autoritats feixistes italianes, va ser jutjat i condemnat aquell mateix 1940, juntament amb altres tres lluitadors de la guerra d'Espanya, a cinc anys de confinament a la colònia penitenciària de l'illa de Tremiti. Després de la caiguda del feixisme a Itàlia, l'agost de 1943 va ser posat en llibertat i a partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

***

Notícia de l'expulsió de Turcinovic apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 25 de setembre de 1934

- Nikola Turcinovic: El 21 d'agost de 1911 neix a Rovinj (Ístria, Croàcia) el destacat militant anarquista Nikola Turcinovic, també conegut com Nicolas (o Nicolò) Turcinovich o Nicola Turcino. Sos pares van ser Giuseppe Turcinovic i Maddalene Malusà. Només pogué fer els estudis elementals i quan encara era molt jove entrà en contacte amb els cercles obrers llibertaris de Rovinj. L'agost de 1927 s'embarcà com a grumet a bord del «Belvedere», de la companyia marítima Cosulich Line Trieste, que unia la ciutat de Trieste amb Amèrica. Després de barallar-se a bord amb un feixista que el provocà, decidí durant una escala a Buenos Aires no retornar a la Itàlia feixista i desertà; per aquest fet, el desembre de 1929 va ser condemnat en rebel·lia per un tribunal de Pula a sis mesos de presó. A Buenos Aires entrà en contacte amb la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), on militaven alguns llibertaris d'Ístria, com ara Fracesco Depanghere i Giuseppe Pesel, membres del grup «Umanità Nuova». Per guanyar-s'hi la vida va fer de tot. En 1930, fugint de la repressió desencadenada arran del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, embarcà clandestinament en un vaixell iugoslau cap a Europa. Després de desembarcar a Anvers (Flandes, Bèlgica), s'instal·là a París (França), on treballa com a paleta i esdevingué, segons la policia, en «un dels militants italians exiliats més actius» i per això expulsat el maig de 1931. Amb alguns companys espanyols, marxà a la Península, on s'acabava de proclamar la II República espanyola. A Barcelona (Catalunya) participà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). El setembre de 1931, arran d'una vaga general, va ser detingut per haver pres part en la defensa armada del local del Sindicat Únic del Ram de la Construcció de la CNT del carrer Merdaders de Barcelona assetjat per la policia i tancat a bord dels vaixells presons «Dédalo» i «Antonio López». El febrer de 1932, amb el companys italians Luigi Sofrà i Egidio Bernardini intentà evadir-s'hi. El febrer de 1933, fruit d'una intensa campanya portada per la CNT, fou amnistiat, però amb una ordre d'expulsió i portat, amb Egidio Bernardini i sa companya Livia Bellinari, a la frontera francesa. Després de passar per Bèlgica i Holanda, el maig de 1933 ja era de bell nou a Barcelona. Acusat de pertànyer a una «banda de malfactors», fou immediatament detingut i internat a la presó Model de la capital catalana per «infracció al decret d'expulsió». El desembre de 1933 participà en una evasió en massa de la Model, però va ser novament detingut dies després. Un cop lliure, el 28 de febrer de 1934 va ser novament arrestat, jutjat per «resistència a la força pública» i condemnat a quatre mesos de presó. El setembre de 1934 va ser expulsat i portat a la frontera amb Portugal. De bell nou aconseguí entrar a Espanya per Andalusia i s'establí a Sevilla, però la repressió arran dels fets de Casas Viejas va ser tan forta que l'octubre d'aquell any fugí a Tànger i passà a Algèria, residint a Alger i a Orà. Perseguit també a Algèria, en 1935 retornà a la Península i s'instal·là a la zona de València. Amb el cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a Barcelona, on la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) li encarregà l'organització de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Segons diversos testimonis (Umberto Caloso, Carlo Rosselli, etc.), la seva actuació en els combats de Monte Pelado i al front d'Osca va ser fonamental. El gener de 1937, a petició de la Federació Regional de Pagesos de Llevant de la CNT, va ser enviat a València per ocupar-se de la gestió de les col·lectivitats agrícoles. El final de la guerra l'agafà en la ratonera d'Alacant, però aconseguí arribar a Madrid i s'amagà a casa d'un franquista a qui havia salvat la vida durant els primers mesos de la guerra. El 19 de març de 1941, després de ser denunciat pel seu llogador, va ser detingut a Madrid. Extradit a Itàlia, el setembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys d'internament a l'illa de Ventotene. El juliol de 1943, amb la caiguda del feixisme, va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia) amb desenes de companys anarquistes considerats com a «perillosos». El 18 de setembre de 1943 va ser alliberat i marxà a Ístria, on s'integrà immediatament en els grups partisans comandats per Josip Broz (Tito). A resultes dels desacords suscitats amb els comunistes iugoslaus, marxà a Gènova, on entrà en contacte amb el moviment llibertari de la capital liguriana. Amb altres militants (Marcello Bianconi, Emilio Grassini, Pietro Caviglia, Alfonso Failla, Pasquale Bonazzi, etc.), participà en els lluites per l'Alliberament. Aprofitant l'experiència aconseguida a la Península, fou agent d'enllaç entre els grups de partisans anarquistes i els d'altres organitzacions. També comandà la «Brigada Malatesta» –enquadrada en les Squadres d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadrs d'Acció Partisana) i que comptà entre d'altres Francesco Ogno, Emilio Grassini, Pietro Pozzi i Giuseppe Verardo)– i la «Brigada Pisacane» de guerrilla urbana anarquista, que actuava als barris genovesos de Cornigliano i de Plegli. Després de l'Alliberament va ser un dels militants més actius a Gènova. El juny de 1945 va ser delegat de la Federació Comunista Llibertària Liguriana (FCLL) al Congrés de Milà de la Federació Anarquista Comunista Italiana (FACI). En 1946 s'instal·là a Venècia, on es casà amb Alberta Machiori, amb qui tingué una filla l'any següent. En 1954 retornà a Gènova, on participà en la major part de congressos que es realitzaren a la ciutat de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1965, arran del Congrés de Carrara, va ser nomenat gerent de la llibreria de la FAI i membre de la Comissió de Correspondència d'aquesta organització. En 1970 va ser un dels fundadors del «Cercle Armando Borghi» de Gènova, que reagrupà joves militants que s'acostaren a l'anarquisme arran de les lluites socials de l'època. Nikola Turcinovic va morir el 30 de desembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia) i fou enterrat el 2 de gener de 1972 en aquesta ciutat. En 2005 es creà el Grup Llibertari «Nicola Turcinovich» a Gènova.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 20 d'agost

Esdeveniments

Premsa llibertària

- Surt Le Cri de Révolte: El 20 d'agost de 1898 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Cri de Révolte. Organe révolutionnaire bi-mensuel. En van ser responsables M. Lamargue, F. Prost i J. Regis. En aquest primer número es lliurà el fulletó de Constant Martin Inqusition et antisémitisme. Hi van col·laborar Gabriel Andres, Angelleras, Antoine Antignac, Jules Ardouin, Jules Bariol, Armand Beaure, B. Berthet, Henri Beaulieu (Henri Beylie), Maximilien Biais, Boiscervoise, G. A. Bordes (A. Sedrob), H. Cambriol, E. Charles, Ch. Delancre, Georges Durante, Idan Ehrili, Fouques, P. GEoffroy, Ernest Girault, Urbain Gohier, Émile Henry, F. Hope, Mary Huchet, Victor Hugo, Octave Jahn, Émile Janvion, Ernest-Lucien Juin, Franck Junus, Piotr Kropotkin, M. Lamargue, Achille Le Roy, Charles Malato, Constant Martin, Louis Martin, Louise Michel, Ernest Nangat, Pastour, Max Pelerin, Fernand Pelloutier, Louis Pierre, François Prost, Albert Pruh'homme, Jules Régis, Jean Richepin, Victor Ricois, Augustin Sartoris, Auguste Vaillant, E. J. Villemejane, Volney i Henri Zisly, entre d'altres. El 5 d'octubre de 1899 la policia escorcollà el local de la redacció i denuncià G. A. Bordes, Gabriel Andres i François Prost. En sortiren 10 números, l'últim el de la primera quinzena de març de 1899.

***

Portada del primer número de Hui-ming-lu [IISH]

- Surt Hui-ming-lu: El 20 d'agost de 1913 surt a Canton (Guangdong, Xina) el primer número del periòdic anarcocomunista Hui-ming-lu (La veu del gall que canta en l'obscuritat), òrgan d'expressió del grup llibertari «Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del gall que canta en l'obscuritat), fundat l'any abans per l'activista llibertari Liu Shi-fu. Usava també el nom en esperanto La Voĉo de l'Popolo i després dels primers números canvià el títol xinès a Min Sheng (La Veu del Poble). En aquest periòdic i en diversos pamflets separats es publicaven molts articles originals i traduccions del periòdic Hsin Shih-chi (Nou Segle), publicació editada des del 1907 a París per anarquistes xinesos exiliats. Així, el pensament de Proudhon, Bakunin, Kropotkin i Malatesta es va introduir en el pensament xinès i ràpidament es va escampar a altres zones (Nanking, Xangai, etc.). En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong.

***

Cartell programàtic de Mujeres Libres

- Congrés Nacional de «Mujeres Libres»: El 20 d'agost de 1937 comença a València (País Valencià) el Congrés Nacional de «Mujeres Libres». En aquest primer congrés de l'organització anarcofeminista van assistir delegacions de Barcelona en representació de 28 agrupacions barcelonines; Aragó, en nom de dues agrupacions; Lleida, en representació de set agrupacions; Guadalajara, en representació de 25 agrupacions, així com delegacions de les agrupacions d'Utiel, Horcha, Girona, Sadurní d'Anoia (sense Sant), Alcoi, Yebra, Igualada, Mondéjar, Elda, Alginet i Almeria. En aquest congrés es van estructurar les bases definitives de l'organització, dividida en agrupacions locals, provincials i regionals amb els seus consegüents comitès provincials i regionals. En l'àmbit estatal es va acordar la constitució d'un Comitè Nacional i d'un Subcomitè Nacional per facilitar la tasca del primer. Aquest Subcomitè es va constituir en sis secretaries diverses: Secretaria General; Organització; Politicosocial; Economia i Treball; Propaganda Cultural i Premsa; i Assistència Social (Ajuda Moral al Combatent). En aquest congrés es va constituir la Federació Nacional de «Mujeres Libres», establint-se definitivament les bases federatives de l'organització. El congrés va afirmar el principi d'independència i d'autogestió de les diverses agrupacions establint que les agrupacions podien federar-se entre elles en els àmbits local, provincial, regional i nacional. L'objectiu inicial de «Mujeres Libres» va ser l'emancipació de la dona i la seva captació per al moviment llibertari. L'organització va considerar sempre com a la seva finalitat primordial l'alliberament de la dona, i en especial de la dona obrera, de la triple esclavitud que requeia sobre ella: esclavitud de la ignorància, esclavitud com a productora i esclavitud com a dona. Alhora, durant la guerra, l'organització va assumir la tasca d'incorporar la dona a la producció. La Federació Nacional de «Mujeres Libres» va editar una publicació, Actividades de la Federación Nacional de Mujeres Libres, i tenia també el projecte de formar una Confederació Internacional d'agrupacions de «Mujeres Libres» que va rebre el suport d'un bon nombre de simpatitzants i de grups estrangers.

Naixements

Foto policíaca de Max Gordon (2 de juliol de 1894)

- Max Gordon: El 20 d'agost de 1854 neix a Vílnius (Gubèrnia de Vílnius, Lituània, Imperi Rus; actualment Lituània) l'anarquista Max Gordon. Era fill d'una família jueva de Vílnius. A finals dels anys setanta visqué dos anys a l'Imperi Alemany. En 1885 va ser deportat cinc anys a Sibèria per activitats revolucionàries. En 1890 es casà amb Rachel Paleyohe. Son fill David Israël Gordon, mecànic, mantingué relacions amb diversos nihilistes russos (Lavroff, Polah, Stepanoff) i l'expresident del Cercle d'Obrers Israelians Russos, i sa filla Eva Gordon va ser la companya de Katchinzeff, implicat en un cas de bombes el maig de 1890. El gener de 1892 arribà a França amb sa companya i son jove fill. D'antuvi visqué al carrer de l'Échiquier del X Districte de París i posteriorment al Faubourg Saint-Martin. Treballà com a corredor d'un negoci de cuiros russos propietat d'un tal Guinsbourg establert al número 74 del carrer Bondy. Son fill David Israël Gordon figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 i també en una altra del 14 d'abril de 1894. L'1 de juny de 1894, en una gran agafada contra el moviment anarquista, la policia es presentà al domicili de David Israël Gordon, al número 78 del Faubourg Saint-Martin, però només trobaren son pare, Max Gordon, sa mare i un germà petit d'11 anys, Alexandre Gaston Gordon. La policia hi decomissà una gran quantitat d'impresos, fullets i cartells anarquistes en llengua francesa, periòdics anarquistes en rus i en alemany, impresos en ídix, una gran litografia de Mikhail Bakunin, un àlbum fotogràfic, carnets, manuscrits i correspondència en diverses llengües, entre d'altres materials. L'endemà, 2 de juliol de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Durant l'interrogatori, Max Gordon confessà que estava interessat en l'estudi del moviment anarquista, però que no era partidari de la violència, sinó seguidor de les doctrines pacifistes de Lev Tolstoi; també reconegué que parlava diverses llengües, com ara l'alemany, el francès, l'ídix, el rus i una mica d'anglès. Processat per «associació criminal», va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. El 8 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional i el 4 de juliol de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Portada del llibre de Gabriel Grandjean (Simplice)

- Gabriel Grandjean: El 20 d'agost de 1862 neix a Lux (Borgonya, França; en aquesta data pertanyia a Servey, Borgonya, França) el propagandista anarquista Gabriel Granjean. Sos pares es deien Jean Marie Claude Grandjean, geòmetra, i Amélie Françoise Marie Roberjot. Es guanyava la vida com son pare de geòmetra. Sota el pseudònim de Simplice col·laborà assíduament en el periòdic anarquista de Jean Grave Les Temps Nouveaux, que començà a aparèixer el 4 de maig de 1895. En 1912 publicà el fullet Les conditions du travail dans la société actuelle. Vidu de Marie Julienne Roux, Gabriel Grandjean va morir el 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 21 de juliol– de 1919 al seu domicili del barri de Quart-en-Haut de Jully-lès-Buxy (Borgonya, França).

***

Foto policíaca d'Eugène Billot (9 de març de 1894)

- Eugène Billot: El 20 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 21 d'agost– de 1873 neix a La Charité-sur-Loire (Borgonya, França) l'anarquista Eugène Billot. Era fill de Pierre Billot, pedraire, i de Françoise Eugénie Boussageon. Es guanyà la vida treballant de sastre a París (França). En 1893 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt per ser fill de vídua. El 7 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 17 anarquistes –Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho, Auguste Bordes, François Clidière, Jules-Paul Clouard, Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker, Alfred Grugeau Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty, Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard Gandel), Charles Vallès–, en una operació policíaca molt violenta orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de policia de la III Brigada d'Investigació Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista Louis Duprat, aleshores fugit a Londres (Anglaterra), al número 11 del carrer Ramey de París, lloc de reunió del moviment llibertari. Portat al post de policia de l'Ajuntament del XVIII Districte de París, el seu domicili, al número 24 del bulevard Rochechouart de París, va ser escorcollat sense cap resultat. El 9 de març de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i va ser posat en llibertat dos dies després. Finalment, el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el cas. Entre el 13 de novembre de 1894 i el 24 de setembre de 1895 va estar integrat en el IV Regiment de Sapadors. El 5 de desembre de 1904 vivia al número 27 del carrer Saint-Didier del XVI Districte de París. El 4 de gener de 1906 es casà al XVII Districte de París amb la barretaire de senyores Émilia Louise Valentine Leconte i en aquesta època vivia al número 24 de l'avinguda Bugeaud de París. Segons informes militars, el 20 de juny de 1906 vivia al número 135 de l'avinguda Villiers i el 14 de juliol de 1908 al número 127 del bulevard Pereire. Quan esclatà la Gran Guerra, el 31 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i el 29 de setembre de 1915 va ser incorporat en el I Regiment de Sapadors, en el servei auxiliar, a causa de la seva insuficient audició fruit de l'esclat d'una mina, i el 22 de gener de 1917 va ser llicenciat; però, voluntàriament, es va reintegrar el 17 de juny de 1918 a l'exercit, essent desmobilitzat el 19 de novembre de 1919. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la mort de Louis Sagnol apareguda en el diari de Bordeus La Gironde del 12 de maig de 1910

- Louis Sagnol: El 20 d'agost de 1873 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista Louis Joseph Adrien Sagnol. Era fill de Jean Marie Sagnol, torner, i d'Adrienne Jacquier, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'ebenista a París (França). Militant anarquista, formava part amb son germà Philippe Sagnol, també ebenista, del Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis Científics) de París i ambdós vivien al número 4 de l'avinguda Philippe Auguste. El 8 de maig de 1910, a les sis del matí, al local dels periòdics L'Anarchie i Le Libertaire, al número 22 del carrer Chevalier de la Barre del barri de Montmartre de París (França), seu de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), es produí un violent altercat entre dos sectors enfrontats del moviment anarquista parisenc. Les «Causeries Populaires» eren una mena d'universitat popular, però sense estructura fixa ni regles precises, establertes sobre la voluntarietat i la gratuïtat, i on les temàtiques que es tractaven eren essencialment anarquistes. Van ser creades en 1902 per Albert Joseph (Albert Libertad) i per Georges-Mathies Paraf-Javal. Amb el temps sorgiren rivalitats entre Libertad, que buscava més el caràcter propagandístic dels debats, i Paraf-Javal, que reivindicava un aspecte més formador, educatiu i «anarquista científic» de les xerrades. Les tensions entre «propagandistes» i «científics» degeneraren en guerra oberta i en 1905 Paraf-Javal creà el Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis Científics), que succeïa al Groupe de la Pensée Libre (GPL, Grup del Lliure Pensament) i s'oposava a Libertad, que morí en 1908, i els seus seguidors. El 8 de maig de 1910, Paraf-Javal, acompanyat dels seus dos fills i d'una desena de companys, entre ells Joseph Alix, Georges Augé, Ange Colin, Dubois, Maurice Duflou i els germans Philipe i Louis Sagnol, es dirigiren al local dels periòdics L'Anarchie i Le Libertaire per intentar recuperar el material d'impremta i diversos mobles que l'impressor Maurice Duflou, tipògraf de L'Anarchie que havia estat expulsat de males maneres del local cinc dies abans, reclamava com a seus. Durant la baralla que es desencadenà, Louis Sagnol resultà mortalment ferit per tres trets de revòlver. Philippe Sagnol i Paraf-Javal també resultaren ferits. Portat amb ambulància a l'Hospital Lariboisière de París, Louis Sagnol va morir el 10 de maig a conseqüència de les ferides d'armes de foc. Cinc membres del grup de les «Causeries Populaires» (Albert Buniero, Émile Butilleul, André Laheurte, Herménégilde Lorenzi, André Georges Roulot) van ser jutjats per aquest enfrontament entre el 9 i el 12 d'octubre de 1910 per l'Audiència del Sena; Laheurte i Lorenzi van ser condemnats a cinc anys de presó, Buniero (Banin) a tres mesos de presó i 100 francs de multa, i Butilleul i Roulot (Lorulot) van ser absolts. La rivalitat entre els dos grups, entre «propagandistes» i «científics», durà fins la desaparició de les «Causeries Populaires».

***

Notícia de la condemna de Sylvain Gautero apareguda en el diari parisenc L'Autorité del 20 de febrer de 1908

- Sylvain Gautero: El 20 d'agost de 1879 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Sylvain Marius Gautero, conegut com Le Marseillais i Gauthier. Era fill d'Antoine Thomas Gautero, camàlic i jornaler, i de Laurence Léocadie Ollivier, domèstica. Deia que era cossí de Luigi Luccheni, l'anarquista que assassinà el 10 de setembre de 1898 l'emperadriu Elisabeth d'Àustria, més coneguda com a Sissi. El 21 de maig de 1898 va ser condemnat pel Tribunal de Marsella a dos mesos de presó per «rebel·lió contra agents i possessió d'armes prohibides». El 7 de març de 1899 el Tribunal de Nimes (Llenguadoc, Occitània) el condemnà a quatre mesos de presó per «possessió d'armes prohibides». Durant la tardor de 1899 es dedicà amb l'anarquista Albert Villeval a la venda ambulant de pastilles de sabó pel Marne. En aquesta època la policia sospitava que amb Jules-Léon Vaillant i Albert Villeval haurien realitzat una sèrie des desvalisament a Reims (Xampanya-Ardenes, França). Cap a l'octubre de 1899 sembla que marxà cap a la regió parisenca. Entre el 16 de novembre de 1900 i el 20 de setembre de 1903 va fer el servei militar en el 55 Regiment d'Infanteria d'Ais de Provença (Provença, Occitània) i en el Regiment d'Infanteria de Marsella. El 7 de març de 1905 es casà a Marsella amb la jornalera italiana Antonia Bisio. En aquesta època treballava de pintor en la construcció i vivia amb son pare al número 49 del Quai Rive-Neuve de Marsella. El 14 de juny de 1905 va ser condemnat pel Tribunal de Marsella a sis mesos de presó per «violències i ultratges als agents». En 1906 vivia al número 9 del carrer Faubourg Saint-Martin del X Districte de París. El 24 d'agost de 1907 durant una discussió amb un tal Louis Jolival en un bar del carrer Faubourg-Montmartre de París, va ferir greument aquest d'un tret; jutjat per aquest fet, el 19 de febrer de 1908 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó per «cops i ferides voluntàries». El gener de 1911 va emigrar a Panamà. Sylvain Gautero va morir el 28 de maig de 1913 a la Ciutat de Panamà (Panamà).

***

Notícia d'una de les detencions de Jean Laporte apareguda en el diari parisenc Le Libertaire del 23 de novembre de 1928

- Jean Laporte: El 20 d'agost de 1895 neix a l'XI Districte de París (França) l'anarquista Jean Laporte. Era fill d'Ernest Laporte, orfebre, i de Marie Françoise Sister, domèstica. El 6 de març de 1915 es casà al XX Districte de París (França) amb la cartonera parisenca Thérèse Claire Cambournac. En aquesta època treballava de mecànic i de camioner i vivia amb sa mare ja vídua al número 8 de l'Impasse de l'Orillon de l'XI Districte de París. El juliol de 1915 va ser declarat en la revisió militar feble i estràbic, però el 7 de setembre d'aquell any va ser destinat al 23 Regiment de Dragons. El 12 d'octubre de 1915 va ser llicenciat temporalment per amputació de l'índex dret i problemes visuals i el 14 de gener de 1916 donat de baixa. El març de 1920, en substitució de Félix Debart (Chiko), va ser nomenat secretari dels grups anarquistes dels districtes parisencs 10, 19 i 20 de la Federació Anarquista (FA). El maig d'aquell any va ser detingut, juntament amb altres companys (Henri  Delecourt, Albert Doucet, Gabriel Lattés, Kléber Nadaud i Marcel Petelot), per «apologia del crim», per haver fer costat l'anarquista Émilie Cottin, que havia atemptat contra Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, i de «provocació de militars a la desobediència», per haver aferrat el cartell «Aux grévistes» en suport dels ferroviaris en vaga. Jutjat per aquests fets, el 19 d'agost de 1920 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó i 100 francs de multa. L'11 de maig de 1924 va ser, amb Benoît Broutchoux, candidat abstencionista per al XIX Districte de París en les eleccions legislatives. En 1925 era membre del grup «Les Réfractaires» i portaveu de la «Lliga Internacional de Refractaris a totes les guerres». El 31 de juliol de 1925 va ser condemnat en rebel·lia pel XI Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó i 200 francs de multa per «propaganda antimilitarista» i sos companys Gaston Fournier, Achille Lausille i Robert Papet a quatre mesos. El 14 d'agost de 1926 va ser nomenat secretari adjunt de «L'Entente Anarchiste», el secretari del qual va ser Fournier, i era membre de la Joventut Anarquista Autònoma (JAA). En aquesta època col·laborà en el periòdic L'Anarchie i sembla que va ser gerent de Le Libertaire. El 13 d'octubre de 1926 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal d'Apel·lació de París a sis mesos de presó i 200 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència». El 29 de juny de 1927 va ser novament condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de París a sis mesos de presó i 200 francs de multa per «propaganda anarquista». El novembre de 1928 va ser detingut per purgar una pena de sis mesos de presó que arrossegava des de 1926. En 1936 figurava en un llistat de control domiciliari d'anarquistes de la policia sense domicili conegut, però l'abril d'aquell any vivia al número 41 del bulevard de la Villette del X Districte de París. El 17 de maig de 1938 es divorcià davant el Tribunal Civil del Sena de Thérèse Cambournac i el 4 de novembre de 1939 es casà en el XIX Districte de París amb l'obrera de màquina talladora de premsa parisenca Blanche Marguerite Bajon. En aquesta època treballava d'ajustador de màquines impressores i vivia al número 33 del carrer Rébeval de París. El 30 de setembre de 1948 va ser esborrat del control de vigilància d'anarquistes de la regió parisenca. Jean Laporte va morir el 6 de desembre de 1963 a Saint-Denis (Illa de França, França).

***

Necrològica de Manuel Bolívar Torruella apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicalista del 23 de juny de 1966

- Manuel Bolívar Torruella: El 20 d'agost de 1898 neix a Calella (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Josep Joaquim Bolívar Torruella. Sos pares es deien Josep Bolívar Feliu, pescador, i Francesca Torruella Rocafort. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des d'abans de la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on formà part de la Federació Local de Combs-la-Ville (Illa de França, França) de la CNT. En 1946 va ser nomenat comptable del Comitè Departamental de Sena i Marne de la CNT «ortodoxa». També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Vidu de Francesca Basart Salicru, es casà en segones núpcies amb Sophie Gascons. Manuel Bolívar Torruella va morir el 19 de maig –algunes fonts citen erròniament el 24 de maig– de 1966 a l'Hospital de Corbeil-Essonnes (Illa de França, França) a resultes d'una intervenció quirúrgica. 

***

Aldo Aguzzi fotografiat per Vittorio Cicala (Voghera, 28 de març de 1921)

- Aldo Aguzzi: El 20 d'agost de 1902 neix a Voghera (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Aldo Aguzzi, també conegut sota els pseudònims Lucio d'Ermes i Agal. Sos pares es deien Luigi Aguzzi i Francesca Pantera. Fou un dels militants més destacats del grup anarcocomunista de Volghera i exercí una gran influència en la Cambra del Treball d'aquesta localitat; es guanyava la vida com a pintor. A començaments de 1920 presentà Errico Malatesta en una xerrada portada a terme en una escola elemental de Volghera. El 13 d'abril de 1920 fou detingut per haver pronunciat un violent discurs durant una manifestació de suport a un antifeixista. L'agost de 1923, fugint dels escamots feixistes, emigrà clandestinament amb sa companya, Maria Agnese Caiani, a l'Argentina. En 1923, a Buenos Aires, edità i dirigí La Voce Antifascista, òrgan de l'Alleanza Proletaria Antifascista (APA, Aliança Proletària Antifeixista). Amb altres companys (Camillo Daleffe, Luigi Tibiletti, Carlo Fontana, Pasquale Caporaletti, Giacomo Sabbatini i Carlo Marchesi), fundà a Buenos Aires el grup anarquista «Avvenire» i entre desembre de 1923 i novembre de 1925 publicà Avvenire. Publicazione anarchica di cultura e di lotta, l'òrgan d'expressió d'aquest grup, i per al qual va escriure articles signats sota el nom de Lucio d'Ermes i Agal. Des d'aquesta publicació engegà una campanya de solidaritat amb els companys empresonats, tant a Itàlia com a la Unió Soviètica. Partidari del diàleg amb el corrent individualista i expropiador, defensà les posicions anarcocomunistes i s'oposà a la col·laboració amb els grups de la democràcia burgesa que es deien antifeixistes, tot reivindicant com a única via per a alliberar els treballadors de la dictadura de Mussolini la Revolució social. En 1925 engegà una campanya a favor dels antifeixistes Mario Castagna i Ernesto Bonomini, i contra el processament dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti publicant a Buenos Aires els periòdics Agire (7 de febrer de 1925) i Libertà (6 de juny de 1925), com a suplements de L'Avvenire. Fou un dels organitzadors de l'acte del Primer de Maig de 1925 al Saló «XX Settembre», organitzat per Alleanza Antifascista Italiana (AAI), i on a més d'ell parlaren Luigi Zanetti, Severino di Giovanni, Giuseppe Pellegrini, Romeo Gentile i Clemente Daglia. El 6 de juny de 1925, amb els seus companys del grup anarquista «Avvenire» i Severino di Giovanni, en nom del Cercle «Renzo Novatore», boicotejaren l'acte del XXV aniversari de l'assumpció al tro de Víctor Manuel III realitzat al Teatre Colón de Buenos Aires, organitzat per la colònia italiana feixista, en presència del president de la República argentina Marcelo Torcuato de Alvear i l'ambaixador italià Luigi Aldrovani Marescotti. Entre 1925 i 1928 col·laborà en la revista Culmine, que Severino di Giovanni editava a la capital argentina. Entre febrer i setembre de 1927 publicà Il Pensiero. Periodico anarchico i en aquest mateix any col·laborà en L'Adunata dei Refrattari de Nova York. El desembre de 1927 fou detingut arran d'un atemptat contra el National City Bank després de les execucions de Sacco i de Vanzetti als EUA. A partir del gener de 1928 publicà a Buenos Aires un nou periòdic, L'Allarme, que durà fins al maig de l'any següent, i on va fer campanya per l'alliberament de l'anarquista Simón Radowitzki, tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia. El 14 de novembre de 1928, durant la vaga general a favor de Radowitzki, pronuncià un violent discurs contra el feixisme. El març de 1929 publicà en L'Allarme un article contra Diego Abad de Santillán i la seva denúncia apareguda en La Protesta contra els anarquistes expropiadors, especialment referida a Severino di Giovanni. En 1930 publicà a Buenos Aires, amb Hope Clare, La verginità stagnante. Entre abril i octubre de 1930 edità a Buenos Aires i a Montevideo el periòdic Anarchia, finançat per Severino di Giovanni. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i la prohibició de les activitats anarquistes, s'exilià a Montevideo. A finals de 1932, després de la caiguda d'Uriburu, retornà a Buenos Aires i publicà entre desembre de 1932 i maig de 1934 el periòdic Sorgiamo! Publicazione de critica e di ropaganda degli anarchici italiani nell'Argentina, on denuncià el corporativisme i el feixisme mussolinià; aquesta publicació aconseguí ajuntar les tres tendències predominants de l'anarquisme italoargentí d'aleshores: el sector d'Umanità Nova (Luigi Fabbri i Hugo Treni), el seu d'Avvenire i el dels anarcoindividualistes. En 1935 publicà en castellà el fulletó Economía fascista. Durant la primavera de 1937 marxà a Catalunya, per assistir al procés revolucionari i realitzar tasques de propaganda, sobretot radiofòniques. Després de l'assassinat de Camillo Berneri pels comunistes el maig d'aquell any, s'integrà en la redacció de Guerra di Classe, que s'editava a Barcelona, on denuncià la política criminal de l'estalinisme. El novembre d'aquell any, abandonà la redacció del periòdic per «raons personals» i s'integrà en la redacció del diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Durant aquesta època col·laborà també en L'Adunata dei Refrattari. El 28 de novembre de 1937 signà, amb altres anarquistes argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld, Jacobo Maguid, etc.), un manifest de suport a la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 prologà La comuna húngara, traducció castellana del llibre de Pierre Ganivet. El maig de 1938 s'establí a Marsella, on continuà amb la seva denúncia de les maniobres estalinistes a la Península, on encara romanien nombrosos companys tancats a les txeques comunistes. El 13 d'agost de 1938 publicà en L'Adunata dei Refrattari el reeixit article «Gli anarchici italiani in Spagna nei fatti di maggio 1937» –en 1995 fou traduït a l'anglès i publicat per la Karte Sharpley Library de Londres. Després retornà a Buenos Aires, instal·lant-se a la casa de Cirrado Maccarella, i portà a terme un seguit de conferències arreu l'Argentina. Aldo Aguzzi, empès per problemes familiars, se suïcidà el 31 de maig de 1939 a Buenos Aires (Argentina) ingerint una dosi de cianur. El suïcidi d'Aguzzi ha estat vist per alguns com la fi definitiva de l'anarquisme italià militant a l'Argentina, ja que després aquesta militància fou substituïda per la immigració llibertària vençuda pel feixisme franquista procedent de la Península Ibèrica.

Aldo Aguzzi (1902-1939)

***

Eliezer Hirszauge

- Eliezer Hirszauge: El 20 d'agost de 1911 neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi rus) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Eliezer Hirszauge –també transcrit com Eliezer Herszauge i Eliesor Hirschauge– i conegut sota el pseudònim d'A. Góral. Fill d'una família jueva molt religiosa, d'infant estudià en una heder i de jove en una ieixivà, on s'instruí en les bases del judaisme i de l'hebreu. Un cop graduat, aprengué l'ofici de tipògraf contra els desigs dels pares que el volien dedicar al comerç i no a una professió incompatible amb la seva religió. Després d'un temps explorant els diversos corrents del pensament socialista, durant la dècada dels trenta començà a fer propaganda anarquista entre els joves del hassidisme de Varsòvia i la seva casa es convertí en un centre de reunió i de debats. Publicà els llibres d'André Gide Retour de l'URSS (1936) i Retouches â mon retour de l'URSS (1937) i en 1936 un fullet sobre William Godwin en el centenari de la seva mort. En aquests anys col·laborà en nombrosos periòdics revolucionaris d'arreu (Polònia, Alemanya, Regne Unit, França, Estats Units, Japó). Durant la II Guerra Mundial es refugià amb altres jueus polonesos a la Unió Soviètica, però acabà, juntament amb sa companya, en un camp de concentració i condemnat a treballs forçats –posteriorment va descriure aquella època com «Els set cercles de l'infern». En 1947 emigrà a l'Estat d'Israel i s'instal·là a Tel Aviv on fou un dels animadors dels grups anarquistes jiddisch sorgits entre els supervivents de la Xoà. A finals dels anys quaranta col·laborà regularment en diversos periòdics anarquistes jiddisch internacionals, com ara Fraje Arbeter Sztyme (Nova York), Der Frajer Gedank (París) i Dos Fraye Vort (Buenos Aires). Amb sa companya Dinah Huzarska, amb qui tingué dos infants, portà una biblioteca anarquista a Tel Aviv. Mantingué amistat amb el socialista revolucionari Isaac Nachman Steinberg i l'escriptor i psicòleg Israel Rubin, simpatitzants del corrent anarcosionista. A partir de 1950 començà a editar una sèrie de fullets llibertaris sota el títol «Bibliotek Frayer Gedank» (Biblioteca del Pensament Lliure). En 1951 publicà en hebreu Peter Kropotkin. Toledotav, reayonotav, sefarav: shanah Sheloshim le-moto (1921-1951) (Piotr Kropotkin. La seva història, les seves idees i els seus llibres), un fullet en ocasió del trentè aniversari de la mort del pensador anarquista. El gener i el desembre de 1952 tragué a Tel Aviv els dos únics números del periòdic anarcosindicalista en hebreu De'ot (Opinions), on es publicaren textos seus i d'altres autors (Rudolf Rocker, Albert Einstein, George Woodcock, Isaac Nachman Steinberg, etc.). En 1953 publicà en jiddisch, sota el pseudònim A. Góral, Troym in farvirklekhung. Zikhroynes fartseykhenungen bamerkungen vegn un der anarkhistisher bavegung in Poyln (La realització dels somnis. El moviment anarquista polonès, memòries i comentaris), que fou reeditat en 1964 amb records de sa companya. Eliezer Hirszauge va morir el 8 de maig de 1954 d'un atac de cor a Tel Aviv (Israel).

***

Necrològica d'Andreu Roig Bort apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de juny de 1963

- Andreu Roig Bort: El 20 d'agost de 1912 neix a Alcanar (Montsià, Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Roig Bort. Sos pares es deien Andreu Roig Felip i Rosa Bort Fibla. D'antuvi republicà, restà absolutament decebut del republicanisme després de la repressió desencadenada arran de la Revolució d'octubre de 1934 a Astúries. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola organitzà un grup per combatre el feixisme a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i participà en el procés de les col·lectivitzacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 intentà, sense èxit, exiliar-se a Mèxic. Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Joaquina Navarro, amb qui tingué un fill. Malalt, Andreu Roig Bort va morir el 6 de febrer de 1963 al seu domicili de Sant Joan de Vedats (Montpelhierenc, Llenguadoc, Occitània).

***

Afusellament

***

Nota necrològica de Josep Salaet Daudé apareguda en el periòdic de Badalona Solidaridad Obrera de setembre-octubre de 2006

- Josep Salaet Daudé: El 20 d'agost de 1914 neix a Benifallet (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Antoni Salaet Daudé –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Daudet. Sos pares es deien Josep Salaet Cartoixa i Salvadora Daudé Llesera. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser declarat pròfug quan va ser cridat a fer el servei militar. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità en una columna confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració, com ara el de Bram. Després passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser destinat a diverses poblacions (Radonvilliers, Brienne-le-Château, etc.). S'instal·là a la zona de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on va treballar i militar en la CNT local. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà al seu poble, on milità en la Federació Local de la CNT. Atret pel món de la cultura, deixà una important biblioteca. Josep Salaet Daudé va morir el 8 de juny de 2006 al seu domicili de Benifallet (Baix Ebre, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

***

Eolo Boccato

- Eolo Boccato: El 20 d'agost de 1918 neix a l'illa de Lipari (Sicília) el fotògraf anarquista i, després, resistent comunista antifeixista Eolo Boccato. Fill d'una família nombrosa anarquista, formada per 14 germans, tres dels quals (Eolo, Elio i Espero), va ser militants llibertaris i resistents antifeixistes. Sos pares es deien Amerigo Boccato, destacat militant anarquista, i Paolina Cavazzini. El 24 de novembre de 1937 el Comissariat de Seguretat Pública d'Adria (Vèneto, Itàlia), ciutat on vivia aleshores, va decretar la seva expulsió obligatòria i cinc dies després abandonà la ciutat. El desembre de 1937 va ser detingut a la frontera de Resia all'Adige (Graun im Vinschgau, Tirol del Sud) i va ser denunciat a la Prefectura de Schlanders (Tirol del Sud) per intent d'expatriació clandestí i s'ordenà la repatriació obligatòria a Adria. Uns mesos després de la seva excarceració fugí, amb una bicicleta, d'Adria amb destí desconegut. L'agost de 1938 va ser detingut a Chioggia (Vèneto, Itàlia). El novembre de 1942 va ser novament detingut sota la sospita d'haver escrit frases subversives a Adria durant la nit de l'1 al 2 d'octubre; les frases, dibuixades amb pintura blanca en un cartell a prop de l'estació ferroviària, eren: «Fora Il Duce i els seus éssers monstruosos!», «Mort al Duce. Estigueu preparats i forts. Visca Timocenco», amb l'emblema de la falç i el martell. Va haver una segona sèrie de cartells col·locats a la Casa del Fascio i en una benzinera veïna, a l'oficina d'imposts i en una estafeta de correus al barri de Riviera Roma d'Adria, que posaven: «Fora Il Duce!» i «Mort al Duce!», aquests també amb la falç i el martell. Tot i que ell va negar la seva implicació i que en l'escorcoll de casa seva no es trobà res d'inculpatori, la policia de Rovigo (Vèneto, Itàlia) el va definir com «fill d'un perillós subversiu, que es va criar en un clima políticament malsà» i observà que «en els moments actuals, seria oportú eliminar-lo d'Adria com a mesura exemplar per part de la policia». Va ser condemnat a cinc anys de confinament i destinat a l'illa de Tremiti. El 29 de juny de 1943 va ser traslladat a Castelvecchio Subequo (Abruços, Itàlia). L'1 d'agost de 1943 fou alliberat i retornà a casa seva. Quan la caiguda del feixisme i la constitució de la República de Salò, creà, amb son germà Elio i un grup d'irreductibles opositors, un grup d'acció partisà. El juny de 1944, amb el seu grup, impedí la sortida d'una càrrega de gra cap a Alemanya, distribuint-la entre la població. Després de diversos atacs aquell estiu, amb sos germans Elio i Espero, es va veure obligat a amagar-se, mentre que sa família es va refugiar a Milà (Llombardia, Itàlia) fugint de les amenaces de mort. A finals de setembre de 1944 la resistència armada local va ser destruïda i es desencadenà un seguit de detencions, assassinats i deportacions cap a Alemanya. La «Banda Boccato», formada per una dotzena de joves, restà actuant a la zona. L'1 d'octubre de 1944 son germà Espero va ser capturat a Acquamarza Bassa (Vèneto, Itàlia); torturat de manera horrible per soldats de la Companyia d'Odre Públic (OP) de la Guàrdia Nacional Republicana (GNR) feixista d'Adria i afusellat l'endemà; el seu cos va ser portat a la ciutat amb un camió, juntament amb un grup de joves que va ser deportat cap a Alemanya. Buscat per haver matat desenes de soldats feixistes, el setembre de 1944 la Prefectura de Policia de Rovigo el va definir com a «perillós subversiu, confinat polític i líder dels rebels». El novembre de 1944 la «Banda Boccato» prengué com a ostatge Marcella Cacciatori, filla del feixista local Carlo Cacciatori; els feixistes respongueren a aquesta acció segrestant la dona i la filla d'Eolo Boccato; Marcela Cacciatori aconseguí salvar-se i fugir gràcies a Arthur Banks, aviador de la Royal Air Force (RAF, Reial Força Aèria Britànica) que havia acabat com a membre de la «Banda Boccato» i que després va ser assassinat pels seus companys. La nit del 27 al 28 de novembre de 1944 tota la família d'Alberico Gaffarelli, amb dos infants petits, va ser assassinada a trets de metralladora a casa seva sota l'acusació de no ajudar i de delatar la guerrilla. Eolo Boccato va ser acusat d'aquest crim i el seu cap valorat en 100.000 lires de recompensa. El 4 de febrer de 1945, a resultes d'una delació, la Companyia OP de la GNR encerclà Eolo Boccato i Giuseppe Galimberti, els dos únics supervivents de la «Banda Boccato» que quedaven, que s'havien amagat en un forat excavat en una soll de porcs a la zona d'Adria (Vèneto, Itàlia), i van ser assassinats. El seu cap va ser exposat a l'aparador del Consorci Agrari d'Adria, a la plaça Garibaldi de la localitat. Encara es diu la dita «Corpo in piazza, testa in vetrina, Eolo Boccato, ancora cammina» (Cos a la plaça, cap a l'aparador, Eolo Boccato, encara camina). Son germà Elio, que s'havia reunit amb sa família a Milà, va ser assassinat el 25 d'abril de 1945. El juliol de 1950 Sante Romagnoli i Dino Formigoni van ser condemnats a 30 i a 11 anys de presó respectivament per l'Audiència de Rovigo com a responsables, amb Eolo Boccato, de l'assassinat de la família Gaffarelli –la sentència afirmava que els dos infants van ser assassinats per  Eolo Boccato–; en 1952 la sentència va ser ratificada pel Tribunal de Cassació. En 1966 se li va lliurar a títol pòstum la Medalla de Plata al Valor Militar. Amb la distància dels anys, la seva figura encara és objecte de controvèrsia, ja que alguns li adjudiquen actes de delinqüència comuna (robatoris, crims, violacions, etc.). En 2002 Gianni Sparapan publicà el llibre Eolo. Una vita breve e violenta tra Fascismo e Resistenza i en 2006 la novel·la històrica Eolo (1918-1945). En 2017 Antonio Serena publicà l'estudi històric Il partigiano Eolo. Una storia di odio nel Polesine della guerra civile.

Eolo Boccato (1918-1945)

Amerigo Boccato (1892-1978)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 19 d'agost

Esdeveniments

Capçalera de La Solidaridad

- Surt La Solidaridad: El 19 d'agost de 1888 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarcocol·lectivista La Solidaridad. Portava el lema «Anarquia. Federació. Col·lectivisme». Va ser dirigit per Ricardo Mella, encara que hi figurava oficialment Mariano Calleja. Entre els col·laboradors comptava, a part de Ricardo Mella –que publicarà en les seves pàgines en 1889 el cèlebre text «La anarquía no admite adjetivos» contra el dogmatisme anarquista– i Mariano Calleja, R. Cano, Emilio de Motta, Clemente Cea, Nicolás Alonso Marselau, Roscoe, Anselmo Lorenzo, entre d'altres. Va desaparèixer l'any següent, el 17 de novembre, havent editat 59 números, i va donar pas el 22 de novembre de 1889 al periòdic La Alarma, també de caràcter anarcocol·lectivista. Segons Max Nettlau La Solidaridad pot considerar-se «l'últim baluard del col·lectivisme a Espanya».

***

Portada del primer númer d'Spanish Revolution

- Surt Spanish Revolution: El 19 d'agost de 1936 surt a Nova York (Nova York, EUA) el periòdic quinzenal anarquista Spanish Revolution. A bulletin published by the United Libertarian Organizations. Editat per la coalició de grups anarquistes United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertàries Unides) de Nova York, va informar sobre la Revolució espanyola i la guerra civil. L'ULO va ser una organització creada ad hoc per Maximiliano Olay, aleshores representant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) als Estats Units, amb la finalitat d'aglutinar diverses organitzacions anarquistes nord-americanes –Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació Anarquista Jueva; editora de Freie Arbeiter Stimme), General Recruiting Union (GRU, Unió General de Reclutament), Russian Federation (RF, Federació Russa; editora de Dielo Trouda), Libertarian Workers Group, Vanguard Group (editor de Vanguard), Spanish Younth Group (Grup Juvenil Espanyol, editor de Cultura Proletaria), Il Martello, diversos sindicats dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), grups anarquistes canadencs, grups anarquistes italoamericans de Nova Anglatera, diversos sindicats, etc.)– per a realitzar actes propagandístics de suport a la Revolució espanyola. Olay va deixar la seva feina de traductor professional a Chicago (Illinois, EUA) i es traslladà a Nova York, on muntà una oficina propagandística a la part baixa de la Cinquena Avinguda i que posteriorment comptà amb el suport de tres representants de la CNT arribats expressament des d'Espanya. L'ULO organitzà nombrosos mítings de masses i actes públics de tota mena a moltíssimes ciutats nord-americanes que recaptaren milers de dòlars que van ser enviats al moviment llibertari espanyol. No obstant això, l'activitat principal de l'ULO va ser la publicació d'Spanish Revolution, que comptà amb una política editorial col·lectiva i per aquest motiu els articles no solien anar signats. Els temes centrals van ser els referents a l'obra constructiva de la Revolució espanyola (les col·lectivitzacions agrícoles i industrials, la funció dels comitès revolucionaris, l'educació, l'anarcofeminisme, etc.), les tasques de les organitzacions anarquistes i anarcosindicalistes –CNT, Joventuts Llibertàries, «Mujeres Libres», Federació Anarquista Ibèrica (FAI), etc.– i els aspectes militars de la guerra civil que no tractava la premsa capitalista. Molts d'articles eren traduccions de diferents textos publicats per la premsa llibertària de la Península (Amigo del Pueblo, CNT, Fragua Social, Frente Libertario, Juventud Libre, Nosotros, Nueva España Antifascista, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.), però també estrangera (Barcelona Bulletin, La Bataille, Cultura Proletaria, L'Espagne Antifasciste, L'Espagne Nouvelle, Le Libertaire, La Lutte Ouvriere, Manchester Guardian, New Statesman and Nation, New Times, Le Réveil, La Révolution Prolétarienne, Spain and the World, etc.). Les opinions dels anarquistes nord-americans a les pàgines d'aquesta publicació gaudiren d'una llibertat absoluta i no mancaren crítiques a les polítiques progovernamentals de les organitzacions llibertàries espanyoles i a les seves posicions, considerades «toves», davant els estalinistes i la seva contrarevolució. Aquestes posicions van fer que moltes vegades donessin veu al sector dissident de la Revolució llibertària, com ara les Joventuts Llibertàries, els «Amics de Durruti» o grups importants de la FAI. Spanish Revolution va publicar 36 números, l'últim l'1 de maig de 1938, i deixà d'editar-se quan el Govern comunista de Juan Negrín López s'assentà fermament al poder i la contrarevolució estalinista havia triomfat. En 1968 l'editorial Greenwood Reprint Corporation en va treure una edició facsímil.

Naixements

Notícia d'una de les condemnes d'Adolphe Defreville apareguda en el diari parisenc La République Française del 28 de febrer de 1889

- Adolphe Defreville: El 19 d'agost de 1854 neix a Vinneuf (Borgonya, França) l'anarquista Adolphe Hippolyte Defreville. Sos pares es deien Louis Pierre Prosper Defreville, perruquer i després xofer dels ferrocarrils de Lió (Forenz, Arpitània), i Joséphine Denis. Es guanyà la vida com a jornaler i fent sabatilles. El 26 de desembre de 1876 es casà a Troyes (Xampanya, França) amb la jornalera Augustine Bonnetot. En aquesta època vivia al número 51 del carrer del Temple de Troyes. Va ser jutjat set o vuit vegades per robatoris de menjar i per fugir sense pagar dels restaurants. En aquests anys formà part dels grups anarquistes de Troyes. El 27 de febrer de 1889 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Troyes, juntament amb cinc companys (Louis Baudoin, Louis Dumay, Charles Morève, Henri Poujol i Albert Pouard), a sis mesos de presó i a 16 francs de multa per cops al comissari central de policia i al guardià de la pau Cligny durant una manifestació obrera anarquista celebrada tres dies abans. En aquesta època vivia al número 41 del carrer Saint-Aventin de Creney-près-Troyes (Xampanya, França). El juliol de 1892 va ser denunciat per ultratjar i amenaçar el guardià de la pau Douine. El 7 de maig de 1895 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Troyes a sis dies de presó per cops i ferides a una veïna seva anomenada Degoissey. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Saint-Lambert de Troyes i ja portava 13 condemnes. L'abril de 1898 marxà cap a Montereau-Fault-Yonne (Illa de França, França) amb la finalitat de liquidar l'herència paterna. Instal·lat a París (França), treballà d'ensostrador amb l'empresari Mauduit. El 18 d'agost de 1900 assistí a una conferència de l'anarquista Liard-Courtois a Troyes. En la indigència, el 20 d'octubre de 1910 Adolphe Defreville va ser recollit gairebé mort per dos agents en un banc quiosc de tramvies de la Porta d'Arras de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França); portat al metge Warin, el diagnosticà «misèria psicològica» i va ser admès a l'Hospital de la Caritat de Lilla, on hi va morir quatre dies després, el 24 d'octubre de 1910.

***

Foto policíaca d'Alfred Grugeau (9 de març de 1894)

- Alfred Grugeau: El 19 d'agost de 1864 neix a Tours (Centre, França) l'anarquista Alfred Alphonse Grugeau. Sos pares es deien François Grugeau, sabater, i Marie Augustine Antoinette Lehoux, barretaire de senyores. Treballà, com son pare, de sabater a París (França). El 7 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 17 anarquistes –Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho, Eugène Billot, Auguste Bordes, François Clidière, Jules-Paul Clouard, Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker, Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty, Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard Gandel), Charles Vallès–, en una operació policíaca molt violenta orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista Louis Duprat, aleshores fugit a Londres (Anglaterra), al número 11 del carrer Ramey de París, lloc de reunió del moviment llibertari. El seu domicili, al número 4-6 del carrer Plateau, va ser escorcollat sense cap resultat. Portat a comissaria, el 9 de març de 1894 va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i lliurat a les autoritats judicials que el van inculpar d'«associació criminal» amb altres anarquistes. L'11 de març de 1894 va ser posat en llibertat i el 27 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El 27 de maig de 1894, quan es trobava amb un germà seu, també sabater anarquista, a la taverna de Nicoud, al carrer Pyrénées, ambdós es posaren a cridar cançons anarquistes i lloà els anarquistes Ravachol i Auguste Vaillant, tot insultant el president de la República Sadi Carnot; Nicoud intentà treure'ls del local i acabà copejat; jutjat per aquests fets, el 26 de juny de 1894 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional sota la inculpació de «cops i ferides» i condemnat a un mes de presó. El 31 de desembre de 1894 figurava en un registre d'anarquistes aixecat per la Prefectura de Policia. Dos anys després el seu nom era en un altre llistat d'anarquistes i aleshores vivia al número 26 del carrer Duris. També en 1901 figurava en un altre registre policíac. El seu últim domicili fou al número 4 de l'Impasse Questre del XI Districte de París. Alfred Grugeau va morir l'1 de juliol de 1922 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França).

Alfred Grugeau (1864-1922)

***

Joan Montseny Carret

- Joan Montseny Carret: El 19 d'agost de 1864 –algunes fonts citen erròniament 1863– neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el pedagog, propagandista, intel·lectual i teòric de l'anarquisme català i hispà Joan Montseny i Carret, més conegut com Federico Urales. Nascut en una família humil, son pare, Joan Montseny, d'idees republicanes, era terrissaire i sa mare, Maria Carret, de família carlista, obrera tèxtil, encara que ambdós alternaven aquestes feines amb la venda de teles i flassades als pobles propers. Va haver de compaginar des de jovenet l'aprenentatge de l'ofici de boter amb els estudis lliures en classes nocturnes, i les lectures, fins que un professor va decidir ajudar-lo a costejar-se la carrera de Magisteri. En 1885 va començar a militar en les lluites obreres i dos anys després organitzà les manifestacions de protesta contra l'execució dels anarquistes nord-americans de Chicago. Va començar com a secretari de la Secció de Boters de Reus i en 1887 ho era de la Federació Comarcal Catalana adherida a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. En 1888 va arribar a ser secretari general de la Federació de Boters d'Espanya. En 1890, a causa de les manifestacions i de les vagues del Primer de Maig, va patir la primera detenció governativa. El 19 de març de 1891 es va unir civilment amb Teresa Mañé i Miravent, coneguda ja en el món literari anarquista pel pseudònim de Soledad Gustavo; mestre d'escola com ell, feia feina com a professora de primera ensenyança a Vilanova i Geltrú (Garraf, Catalunya), on havia nascut. En 1892 es farà càrrec, amb sa companya, de l'escola laica de Reus. Aquest mateix any, Federico Urales, va ser novament detingut per un full que va publicar protestant per les execucions d'anarquistes a Jerez (Andalusia, Espanya) de febrer del mateix any. Quan el 7 de juny de 1896 va explotar la bomba durant la processó religiosa del Corpus Christi al carrer Canvis Nous de Barcelona, Urales va ser detingut de bell nou, considerat com a un «element anarquista molt perillós», a la seva escola de Reus en mig dels alumnes, per la Guàrdia Civil i va haver de recórrer els 115 quilòmetres que separen aquesta ciutat de Barcelona, a peu i emmanillat. La seva activitat com a escriptor anarquista i com a agitador havia assolit ben aviat força ressò a tot l'àmbit estatal. D'aquesta època són les seves col·laboracions literàries i ideològiques en El Corsario, de la Corunya, i la publicació dels seus primers fullets doctrinaris i llibres. Les seves activitats sindicals i anarquistes i la seva acció educativa anticlerical van engegar els odis locals. Va ser a conseqüència de la pressió de les forces reaccionàries reusenques que va ser acusat i implicat en el procés de Montjuïc de 1897, incoat a resultes de la citat atemptat del Corpus. És des de les immundes cel·les del castell de Montjuïc que començarà a signar sota el pseudònim Federico Urales els articles que sortiran clandestinament, que seran publicats en el periòdic madrileny El País, i que denunciaran la situació que patien els presos anarquistes. Per la seva campanya en defensa de la llibertat dels presos de Montjuïc va patir un any de presó i va ser expulsat del país, juntament amb altes llibertaris, i desembarcat a Liverpool (Regne Unit) en 1897. Després de passar dos mesos al Regne Unit i altres dos a París, va decidir tornar a la península, entrant a Madrid clandestinament el 28 de novembre de 1897, quan encara estava en vigor el decret d'expulsió. En arribar a Madrid, va fer contacte amb Alexandre Lerroux, que aleshores dirigia el periòdic radical El Progreso, per proposar-li una campanya de premsa i d'opinió a favor dels presos tancats a Montjuïc. La campanya de premsa, unida a manifestacions públiques a tots els indrets importants de l'Estat, sincronitzada amb altres grups europeus, va ser un èxit total, ja que Urales va saber unir a la campanya de revisió del procés totes les forces progressistes de l'Estat (republicans, catalanistes, federalistes, etc.) i només va minvar quan Espanya va entrar en guerra amb els Estats Units. El juny de 1898 Federico Urales i Soledad Gustavo funden La Revista Blanca, publicació quinzenal que va reunir les firmes més notables i brillants de l'esquerra intel·lectual de l'època (Giner de los Ríos, Cossio, Ricardo Rubio, Azcárate, González Serrano, Dorado Montero, Miguel de Unamuno, Jacinto Benavente, Clarín, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Fermín Salvochea, Ricardo Mella, Pi i Margall, Jaume Brossa, Pere Coromines, etc.). Un any després, La Revista Blanca va ampliar-se amb un Suplemento setmanal, que dos anys després es va independitzar, rebent el nom de Tierra y Libertad, un dels diaris anarquistes més influents de tota la història. Per aquella època Urales ja havia estat processat 95 vegades i pres, cinc, amb la particularitat que quan estava processat no estava pres i que quan estava pres no estava processat. Per aquests anys és acusat sense cap fonament d'enriquir-se, a causa d'una campanya orquestrada per Camba, Azorín, Polo, Romeo i Nakens, entre d'altres. A partir de 1905 es va retirar parcialment de la propaganda activa i es va consagrar a escriure i a treballar en diversos oficis, alternant Madrid i Catalunya. Per poder subsistir va haver de sol·licitar una plaça de redactor en el periòdic oficialista El Diario Universal. El 31 de maig 1906 va tenir l'atemptat de Mateo Morral contra els reis el dia de les seves noces, i, com molts altres anarquistes, Urales va ser detingut uns quants dies. En ser alliberat va visitar a la presó el seu amic Francesc Ferrer i Guàrdia, i cada dia algun membre de la família li portava el dinar. El comte de Romanones, propietari d'El Diario Universal, va fer triar a Urales entre la feina i Ferrer i Guàrdia, acusat de complicitat d'atemptar contra els reis. Urales no només va renunciar a la feina sinó que va buscar advocat per Ferrer i va ser testimoni durant el judici. Desterrat de Madrid per uns processos de premsa, va instal·lar-se a Barcelona en 1911, i va entrar a fer feina en la redacció d'El Liberal, alhora que escrivia obres de teatre que eren estrenades per Ricardo Puga al teatre barceloní Romea (Flor deshojada, La conquista del pan, El aventurero desventurado, El último Quijote, Fanatismo contra amor, etc.). Durant la Gran Guerra signarà un manifest a favor dels aliats. Va reprendre la publicació de La Revista Blanca l'1 de juny de 1923, que havia estat suspesa des de 1905, ajudat ara per sa filla Frederica Montseny, i que arribarà a tenir un tiratge de 12.000 exemplars. També començarà a publicar unes populars novel·letes socials, resposta anarquista a les populars sèries de l'època (El cuento semanal, La novela corta, La novela de bolsillo, Los contemporáneos,etc.), en dues col·leccions: «La Novela Ideal» (1925), amb un tiratge de 50.000 exemplars, i «La Novela Libre» (1929), entre 25 i 30.000 exemplars. A partir de gener de 1931 començarà a publicar el setmanari El Luchador, que publicarà 182 números. En els últims anys de sa vida va desenvolupar una incessant activitat, amb el suport de sa filla Frederica, representant de la nova generació. Durant la guerra civil no va ocupar cap càrrec. Unes febres tifoïdals aparegudes en 1935 havien minvat la seva salut, però va seguir escrivint novel·les i material de propaganda. Després de la caiguda de Barcelona va traslladar-se a Montpeller (Occitània) i el 5 de febrer de 1939 moria en un hospital de Perpinyà sa companya Soldedad Gustavo. Després va anar a París per reunir-se amb la resta de sa família, però va haver de fugir de la capital francesa quan els nazis l'ocuparen. El govern de Vichy li va assignar com a lloc de residència Salon (Aquitània, Occitània) on va morir, sense forces físiques ni morals, el 12 de març de 1942 al seu domicili del llogaret de La Charrière. Entre les seves obres podem destacar Sociología anarquista (1890), Las preocupaciones de los despreocupados (1891), Consideraciones sobre el hecho y muerte de Pallás (1893), La ley de la vida (1893), El proceso de un gran crimen (1895), Sociología anarquista (1896), La religión y la cuestión social (1896), La religión y la cuestión social (1902), La anarquía en el Ateneo de Madrid (1903), Sembrando flores (1906), Una pelotera (1909), Los hijos del amor (1922), Los grandes delincuentes (1923), El sindicalismo español y su orientación (1923), En la sociedad anarquista, la abolición del dinero (1924), Consideraciones morales sobre el funcionamiento de una sociedad sin gobierno (1926), La anarquía al alcance de todos (1928), Los municipios libres. Ante las puertas de la anarquía (1932), El ideal y la revolución (1932), Mi vida (1932, autobiografia en tres volums), La barbarie gubernamental en España (1933), La evolución de la Filosofía en España (1934), entre d'altres. A més de Federico Urales, va fer servir altres pseudònims, com ara Mario del Pilar, Siemens, Doctor Boudín, Remigio Olivares, Un profesor de la normal, Rudolf Sharfenstein, Ángel Cunillera, Antonio Galcerán, Ricardo Andrés, Un Trimardier, Charles Money, Ricos de Andes, etc.

***

Foto policíaca de Joseph Delorme (ca. 1894)

- Joseph Delorme: El 19 d'agost de 1866 neix a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Joseph Delorme, també conegut com Frick Delorme, Bechuel, Bechnel, Berknell o Becknel. Sos pares es deien Pierre Delorme, filador, i Jeanne Gerin, jornalera. Es guanyava la vida treballant com son pare de filador. El 7 de novembre de 1887 va ser cridat a files i el 6 de febrer de 1890 va ser destinat al 97 Regiment d'Infanteria de Línia. El 22 d'agost de 1890 va ser declarat desertor i es refugià a Suïssa. Expulsat d'aquest país per les seves activitats anarquistes, passà a Sheffield (South Yorkshire, Anglaterra), on va fer servir el pseudònim de Frick Delorme. L'abril de 1893 marxà cap a Brussel·les (Bèlgica), amb Errico Malatesta i Charles Malato, per a participar en un eventual cop de mà durant una vaga general. Cap el 1894 el trobem a Liverpool (North West England, Anglaterra). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Aquest mateix any, segons informes policíacs, muntà a Liverpool, amb Gustave Mollet, un serradora. El 29 de març de 1895 retornà a França i es presentà voluntari davant les autoritats militars de Lió (Arpitània), per a ser enviat dies després a la seva unitat militar. El 30 d'abril de 1895 va ser condemnat en consell de guerra per la 14 Regió Militar a dos anys de treballs públics per «deserció a l'estranger en temps de pau». El juny de 1895 sembla que es va casar. En 1896 passà per diverses unitats militars i el 25 d'octubre d'aquell any va ser llicenciat. En els seus últims anys treballà de cafeter. Joseph Delorme va morir el 20 de juliol de 1906 al seu domicili, al número 38 del carrer Vimaine, de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània).

***

Foto policíaca de Léon Marie (16 de març de 1894)

- Léon Marie: El 19 d'agost de 1870 neix a Beuzeval (Côte Fleurie, Normandia, França; actual Houlgate) l'anarquista Léon Louis Armand Marie. Sos pares es deien Louis Joseph Marie, serraller, i Émilie Julie Duval. Es guanyava la vida com a obrer especialitzat en l'ensostrament d'edificis i com a lampista. Viva al número 8 del passatge Vanves de París (França). El 16 de març de 1894, a resultes de la mort de l'anarquista Amédée Pauwels el dia abans quan intentava posar una bomba a l'església parisenca de la Madeleine, va ser detingut amb altres 11 persones i fitxat com a anarquista. El 12 de febrer de 1898 es casà a Boulogne (Illa de França, França) amb la bugadera Mathilde Pauline Buzelin. En aquesta època vivia al número 9 del carrer Chàteau del XIV Districte de París. Léon Marie va morir el 24 de març de 1913 al seu domicili de Clamart (Illa de França, França).

***

Pierre-Jules Ruff al pati de la secció política de la presó de la Santé (ca. 1930)

- Pierre-Jules Ruff: El 19 d'agost de 1877 neix a Alger (Algèria) el militant anarquista i antimilitarista Pierre-Jules Ruff, conegut com Epsilon. Nascut en una família burgesa jueva, sos pares es deien Michel Ruff, empleat, i Puna Dreyfus. Va llicenciar-se en Matemàtiques, però va trencar amb el seu cercle i sa família per a militar en el moviment anarquista, guanyant-se la vida com a corrector d'impremta i fent classes particulars. En 1904 col·laborà en la revista anarquista Libre Examen, editada a París per Ernest Girault. Antimilitarista convençut, va patir nombroses condemnes per propaganda anarquista i antimilitarista. El 14 de setembre de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i va ser condemnat a tres anys de presó per «provocació a la desobediència i a la mort dirigida a militars» arran de la publicació d'un manifest contra la matança d'obrers sabaters de Raon-l'Étape (Lorena, França) el 28 de juliol d'aquell any. En 1911 va ser assenyalat com a membre de la Federació Comunista Anarquista i com a gerent del Moviment Anarquista. Detingut amb Louis Lecoin, va ser condemnat el novembre de 1912 a cinc anys de reclusió per «provocació a la mort, a l'incendi i al pillatge». L'agost de 1915 signà, amb Louis Lecoin, la crida Aux anarchistes, aux syndicalistes, aux hommes (Als anarquistes, als sindicalistes, als homes). Va ser alliberat el novembre de 1916, però va ser detingut un mes més tard amb Lecoin per la distribució del pamflet pacifista Imposons la paix! («Imposem la pau!»). L'octubre de 1917 va ser de bell nou condemnat, amb altres companys, a 15 mesos de presó per haver editat, el 15 de juny de 1917, un número clandestí de Le Libertaire. Després de la guerra, continuà col·laborant en Le Libertaire i treballarà com a corrector d'impremta, adherint-se al seu sindicat l'1 d'agost de 1920. El 4 d'octubre de 1930 va ser detingut i tancat a la presó parisenca de la Santé, on romangué sis mesos sota l'acusació d'haver signat un article contra Clemenceau sota el pseudònim d'Epsilon. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 va prendre part en el congrés de la Unió Anarquista (UA), on presentà un informe sobre el feixisme i va ser elegit membre de la Comissió Administrativa. Durant l'ocupació alemanya participà en diverses assemblees generals del Sindicat de Correctors. El 24 d'agost de 1942 va ser detingut pel fet d'haver expressar obertament les seves opinions i pel seu passat militant i internat l'octubre, per després ser deportat a Alemanya, al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), sota la matrícula 30.574 (Block 6), d'on no va tornar. Es pensa que va ser portat al forn crematori l'1 de maig de 1945, el dia abans de l'alliberament del camp per les forces britàniques. Son germà Paul Ruff (Charles Lussy) fou un destacat militant comunista i socialista.

Pierre-Jules Ruff (1877-1945?)

***

Cesare Zaccaria fotografiat per Vernon Richards (ca. 1946)

- Cesare Zaccaria: El 19 d'agost de 1897 neix al barri de Borzoli de Gènova (Lugúria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Zaccaria, també conegut sota el pseudònim D. Levi. Sos pares es deien Pietro Zaccaria i Maria Badini. Amic de la infància de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. En 1916 participà activament en la propaganda antimilitarista contra la Gran Guerra a Gènova. En 1926 s'instal·là a Nàpols, on trobà feina com a enginyer naval en una companyia naviliera. Íntim amic de la família Berneri, a partir de febrer de 1943 es convertí en el company de Giovanna Caleffi, vídua de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, assassinat per agents comunistes el maig de 1937 a Barcelona. A Nàpols, amb Pio Turroni, Giovanna Caleffi i Armido Abbate, creà a finals de 1943 el grup Alleanza dei Gruppi Libertari (Aliança dels Grups Llibertaris) per promoure una plataforma per reestructurar el moviment anarquista al sud de la península italiana. En 1948 participà en el Congrés Nacional Anarquista de Canosa. Fou redactor del periòdic clandestí La Rivoluzione Libertaria i de Volontà. Amb Caleffi publicà La società senza stato (1947), i la traducció del francès de l'obra de Volin La rivoluzione sconosciuta (1950). El maig de 1950 la parella fou processada per un delicte de propaganda contra la procreació per l'edició del fullet neomaltusià Il controllo delle nascite l'any anterior, però ambdós van ser absolts. En 1951 ajudà Caleffi a crear la «Colonia Maria Luisa Berneri» en uns terrenys de la seva família a Piano di Sorrento. A finals de l'estiu de 1957 se separà de Caleffi i del moviment anarquista i retornà a la política liberal de la qual provenia, fet que li reportà nombroses crítiques en els cercles llibertaris. Cesare Zaccaria va morir per problemes cardíacs el 18 d'octubre de 1961 a Nàpols (Campània, Itàlia). Part de la seva correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Cesare Zaccaria (1897-1961)

***

Retrat d'Han Ryner realitzat per Albin

- Albin Cantone: El 19 d'agost de 1888 neix a Vigliano (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Albino Augusto Cantone, més conegut com Albin Cantone o simplement Albin. Sos pares es deien Carlo Cantone i Quinta Cerid. Sense escolaritzar, començar a treballar amb vuit ans en una fàbrica tèxtil. En 1905 s'instal·là a Lió on s'havia establert son germà major Enrico Cantone. Abans de 1914 treballà de manobre en diverses feines. Després va fer feina, com son germà, de torner metal·lúrgic a Lió i a la regió lionesa. Aprengué tot sol el francès i visqué amb una companya, coneguda per tothom com Albine. En aquesta anys, gràcies a la lectura d'E. Armand, descobrí el pensament anarquista. Mutilat arran d'un accident durant la infància que li va fer perdre tres dits de la mà dreta, va ser exonerat de l'exèrcit quan la Gran Guerra. En aquests anys visqué al número 4 del carrer Chaumais de La Croix-Rousse de Lió i en 1916 tingué de veïnat l'anarquista André Roulot (Lorulot) Durant la guerra es va dedicar, amb altres companys, especialment Paul Bergeron i Georges Manova, a la propaganda, la poesia, la crítica, l'edició i el disseny. Entre 1917 i 1918 va publicar la revista Les Glaneurs i va participar en altres publicacions periòdiques, com ara Les Vagabonds Individualistes Libertaires (1921-1922), La Brochure Mensuelle o Semeur. Durant els anys vint es va veure seduït per la Revolució russa. Entre 1922 i 1924 edità Croquis brefs, on realitzà el retrats i les biografies d'anarquistes coneguts (E. Armand, Pierre Chardon, André Colomer, Manuel Devaldès, Piotr Kropotkin, André Lorulot, Luigi Molinari, Han Ryner, Henry Zisly etc.). És autor de Religion (1922) i de Parmi nos pionniers. Une vingtaine de portraits de militants révolutionnaires (1927). Albin Cantone va morir de càncer d'estomac l'11 de maig de 1929 al seu domicili del IV Districte de Lió (Forez, Arpitània), acompanyat per son germà. Un mes després de la seva mort, Léo Claude va publicar el fullet Albin publiciste, poète, critique et dessinateur (1888-1929).

***

Fernando Sancho Gracia

- Fernando Sancho Gracia: El 19 d'agost de 1898 neix a Cucalón (Terol, Aragó, Espanya) el republicà i anarcosindicalista Fernando Sancho Gracia. Sos pares es deien Manuel Sancho Casan i María Gracia Marín. Moliner com son pare, gaudia d'una situació econòmica benestant. Durant la II República espanyola freqüentà el Casino Republicà, s'afilià al Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i va ser elegit primer alcalde republicà d'Almonacid de la Cuba (Saragossa, Aragó, Espanya), repartint les terres comunals entre els pagesos més pobres. Quan esclatà la Revolució espanyola, Almonacid de la Cuba va ser controlat per les milícies anarquistes i adscrit al Consell d'Aragó. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà com a regidor en el Consell Municipal de la població. Quan l'11 de març de 1938 les tropes feixistes ocuparen la població, aconseguí fugir cap a Barcelona (Catalunya), però sa companya i sos infants restaren a la població. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment va ser integrat en la IV Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a treballar a les defenses frontereres a Toet de Var (Provença, Occitània). El febrer de 1940 va ser enviat amb la seva companyia a les tasques de reforç de la «Línia Maginot». Capturat pels alemanys, va ser reclòs primer al Frontstalag 140 de Belfort i després a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 va ser enviat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 6.538 i el 17 de febrer de 1941, sota la matrícula 10.617, va ser traslladat al camp auxiliar de Gusen. Fernando Sancho Gracia va morir el 2 de novembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

Fernando Sancho Gracia (1898-1941)

***

Vittorio Malaspina

- Vittorio Malaspina: El 19 d'agost de 1904 neix a Sanremo (Ligúria, Itàlia) el socialista i comunista, i després anarquista i activista antifeixista, Vittorio Malaspina, també conegut com Giovanni Massari. Sos pares es deien Bernardo Malaspina i Emilia Garibaldi. D'antuvi milità en el Partit Socialista Italià (PSI) a Sanremo i es guanyava la vida en el sector de la construcció, com a pintor i com a fuster. En 1921 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI) i en aquesta època participà en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1923 emigrà a França on esdevingué anarquista. Sota una falsa identitat visqué a París (França) i en 1924, amb altres companys, com ara Ugo Fedeli (Hugo Treni), participà en la fundació del projecte internacional «Edicions Anarquistes», que arreplegava militants de diverses llengües. L'agost de 1926 retornà a Itàlia i a Sanremo fou salvatgement apallissat per un escamot de camises negres, tornant a passar a França en un estat lamentable. El juliol de 1927 va ser detingut arran de l'atemptat amb granada contra la «Casa del Fascio» de Juan-les-Pins (Antíbol, Provença, Occitània). En els cercles anarquistes es parlà de «fals atemptat», la finalitat del qual seria servir de justificant per engegar una campanya repressiva contra la colònia anarquista establerta a la Costa Blava. Després de dures tortures, va ser empresonat i, posteriorment, sense proves, va ser expulsat de França, juntament amb altres companys (Carlo Costantini, Henri Mattias, Jean Pirisi, Ettore Scolpatti i Georges Spinella) acusats de cometre atemptats contra les línies fèrries a Golfe-Juan (Vallauris, Provença, Occitània), el consolat d'Itàlia a Niça (Provença, Occitània) i diversos establiments d'oci de la Costa Blava en protesta per l'empresonament dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, el 21 de setembre de 1927. Sota el fals nom de Giovanni Massari, passà a Bèlgica, on fou atacat per la tuberculosi i malvisqué sempre perseguit per les autoritats belgues que el consideraven, juntament amb Tomaso Serra, el cap de l'organització anarquista italiana que operava a França. S'instal·là a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i l'1 de desembre de 1927, requerit per la justícia belga, va ser detingut sota l'acusació d'haver participat en l'execució dels feixistes Giuseppe Graziano i Bergossi el 18 d'octubre de 1927 a Chokier (Lieja, Valònia). Negà tota participació en aquests fets i amb una coartada irrebatible fou finalment, després d'haver passat dos mesos empresonat, alliberat a començaments del febrer de 1928. El juny de 1928 entrà clandestinament a França. Vittorio Malaspina va morir l'11 de juliol –algunes fonts citen erròniament l'11 de juny– de 1928 al seu domicili de Bobigny (Illa de França, França) a resultes del lamentable estat de salut que arrossegava des que fou torturat un any abans. El 20 de juliol de 1928 se celebrà a l'església parroquial de San Giuseppe de Sanremo una missa en sufragi de la seva ànima. La Diana, de l'1 d'agost de 1928, a París, i L'Adunata dei Refrattari, de l'11 d'agost d'aquell any, a Nova York (Nova York, EUA), li reteren homenatges.

Vittorio Malaspina (1904-1928)

***

Liberto Bernabéu Vilaplana

- Liberto Bernabéu Vilaplana: El 19 d'agost de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) el maçó, anarquista i anarcosindicalista Liberto Bernabéu Vilaplana. Sos pares, militants anarquistes, es deien Bautista Bernabéu Sirera i Dolores Vilaplana Abad. A començament dels anys trenta regentava un quiosc de periòdics i fou un dels iniciadors del Sindicat de Venedors de Periòdics «El Apoyo», fundat en 1932 i que s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant el «Bienni Negre» republicà (1933-1935), fugint de la repressió, s'establí a Palma (Mallorca, Illes Balears), on es recuperà d'una malaltia. Membre de la maçoneria, sota el nom simbòlic de Besnard, formà part de la lògia «Pitàgores» de Palma. Després de les eleccions de febrer de 1936, s'establí a Alacant (Alacantí, País Valencià), on formà part de la lògica «Numància» d'aquesta ciutat, on arribà al tercer grau i assolí el càrrec de «Garant de la Pau i l'Amistat». En aquesta època treballava de mecànic i estava casat amb Vicenta Sellés Pérez, filla d'una mestra de primària alacantina, que restà a Alacant al final de la guerra. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, el 7 de setembre d'aquell any va ser nomenat secretari provincial de la CNT d'Alacant. També exercí el càrrec de president de la Federació Local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i assolí responsabilitats en la Direcció de Vigilància i Seguretat d'Alacant. El 12 de març de 1939, quan el triomf franquista era un fet, pogué fugir, amb son germà Gerardo Bernabéu Vilaplana, confederal destacat com ell, cap a Orà (Algèria) a bord del Ronwyn. Van ser enviats primer a la «Caserna Berthezene» del camp de concentració d'Orléansville (actual Chlef, Chlef, Algèria) i després a Orà, i finalment ambdós acabaren al camp de concentració Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria), on restaren fins el febrer de 1940, quan s'establiren a Alger. En 1942 muntà a Orà un taller de reparació de màquines d'escriure de la companyia «Remington». Posteriorment va ser nomenat inspector mecànic de la «Remington Rand» a Alger. A Algèria tingué com a companya Conchita Pons. El gener de 1946 les autoritats franquistes li obriren un expedient de responsabilitats polítiques. El 22 d'agost de 1963, acollint-se a les lleis de repatriació, retornà a la Península, establint-se a Santa Pola. Liberto Bernabéu Vilaplana va morir en 1971 a Santa Pola (Baix Vinalopó, País Valencià).

***

Necrològica de Francesc Aguilar Cartes apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de març de 1973

- Francesc Aguilar Cartes: El 19 d'agost –el certificat de defunció cita erròniament el 25 d'agost– de 1908 neix a Sant Carles de la Ràpita (Montsià, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Aguilar Cartes. Sos pares es deien Joan Aguilar Cabanes, mariner, i Jacinta Cartes Matamoros (Cinta). Quan era jove emigrà a la Barceloneta (Barcelona, Catalunya). Pescador d'altura de professió, milità, des de la seva fundació, en el Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per mor de la seva participació en diverses vagues, va ser inscrit en la llista negra («Pacte de la Fam») de la patronal pesquera. El juny de 1931 assistí com a delegat de Balaguer (Noguera, Catalunya) al III Congrés de la CNT celebrat a Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Barcarès). Posteriorment va ser enrolat en la 113 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat el 24 de desembre de 1939 a les feines de fortificació de la «Línia Maginot» a Vendresse (Xampanya-Ardenes, França). Quan l'Ocupació, el juny de 1940 va ser enviat al camp de concentració de Gurs, enquadrat en el 722 Grup de Treballadors Estrangers (GTE), on amb altres espanyols s'encarregà d'enterrar la vintena de jueus interns que morien diàriament. El maig de 1941 va ser enviat amb el 722 GTE per a tasques forestals i per a fer carbó a Era Varelha (Bigorra, Gascunya, Occitània). Posteriorment aconseguí passar a Andorra. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Versalles (Illa de França, França), on visqué al número 19 del carrer Vieux Versailles. A començament de 1948, amb Juan Aguilar i Francisco Delgado, ocupà la secretaria de la Federació Local de Versalles de la CNT. Posteriorment s'establí a Lorda, on treballà d'obrer en una fàbrica i continuà militant. Sa companya fou Maria Ramon, amb qui tingué una filla (Rosa). Després d'una llarga malaltia, Francesc Aguilar Cartes va morir el 6 de gener –algunes fonts citen erròniament el 6 de febrer– de 1973 a Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Langelle d'aquesta població.

Continua...

---