Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 16 de juny

Esdeveniments

Cadàvers al terra després de l'afusellada de Le Brûlé (16 de jun de 1869)

- Afusellada de Le Brûlé: El 16 de juny de 1869, al camí de Le Brûlé del pou miner Quentin del petit poble de la conca hullera de La Ricamarie, a prop de Sant-Etiève (Arpitània), la companyia d'infanteria del capità Gausserand, cridada per reforçar la repressió de la vaga minera organitzada pels internacionalistes anarquistes, obre foc contra la manifestació que intenta oposar-se a la detenció d'una quarantena de miners. L'afusellada deixa 14 morts, entre ells una nina de 16 mesos als braços de sa mare i una vídua d'un miner víctima del cop de sabre d'un tinent, i una seixantena de persones ferides, una desena d'elles infants. Van ser empresonats 72 miners, entre ells el dirigent de «La Fraternelle» Michel Rondet. El fet a passat a la història amb el nom de «L'afusellada de Le Brûlé» i va desencadenar la primera vaga general minera de França (18.000 treballadors aturats), i que va inspirar la novel·la Germinal d'Émile Zola. El 26 de juliol de 1869 els miners van obtenir avanços significatius: jornada de vuit hores per las miners de galeria, centralització de les caixes de socors i participació dels minaires en la seva gestió. En 1970 Bernard Chardère va estrenar la pel·lícula La Ricamerie (1869-1969) per commemorar-ne el centenari. El 24 de juny de 1989, a la cruïlla de les carreteres de Caintin i del pou miner de Combes de la Ricamerie, es va inaugurar el «Monument des Étoiles», una escultura de bronze  de Victor Caniato que commemora l'esdeveniment: 14 estrelles, una per cada víctima (Marguerite Basson, 16 mesos; Rose Rival, 49 anys; Barthélémy Revol, 38 anys; Femme Revol, 35 anys; Claude Soulas, 19 anys; Joseph Françon, 19 anys; Pierre Valère, 21 anys; Jacques Fanget, 25 anys; Simon Chatagnon, 27 anys; Antoine Paule, 27 anys; Claude Clémençon, 27 anys; Antoine Gourdon, 38 anys; Michel Guineton, 37 anys; i Claude Georget, 68 ans), i als seus peus un infant adormit que representa el futur i l'esperit humà.

***

L'atemptat contra Crispi segons un dibuix d'A. Bonamore publicat en el diari milanès Il Secolo Illustrato della Domenica del 24 de juny de 1894

- Atemptat contra Crispi: El 16 de juny de 1894, a l'avinguda Gregoriana de Roma (Itàlia), el fuster anarquista Giovanni Paolo Lega, nascut a Lugo (Romanya, Itàlia), dispara dos trets de revòlver contra Francesco Crispi, president del Consell italià, però aquest sortirà indemne ja que la bala només va travessar el seu cupè. Crispi promulgarà el 19 juliol del mateix any les Lleis 314, 315 i 316 «d'excepció antianarquistes», que implicaran la dissolució de les organitzacions revolucionàries. Lega va ser detingut, jutjat el 19 de juliol d'aquell any a Roma i condemnat a 20 anys i 17 dies de reclusió. En sentir el veredicte, Lega agità el seu mocador al crit de «Visca l'anarquia!». Els seus pretesos còmplices van ser absolts el 30 de novembre de 1895 per manca de proves. Paolo Lega va morir a la presó en 1896.

Paolo Lega (1868-1896)

***

Portada del primer número de Nueva Aurora

- Surt Nueva Aurora: El 16 de juny de 1909 surt a Màlaga (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic quinzenal anarcosindicalista Nueva Aurora. Órgano de las sociedades obreras. Amb la seva publicació pretenia fer ressorgir la potent federació de societats obreres de resistència «El Faro de Andalucia», que arreplegava gairebé tot el proletariat andalús. El gerent en va ser Sebastian Navas i van col·laborar Acracio Progreso i Rafael Díaz, entre d'altres. Només van sortir dos números, l'últim el 30 de juny de 1909.

***

Portada del primer número de Pagine Libertarie

- Surt Pagine Libertarie: El 16 de juny de 1921 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número Pagine Libertarie. Rivista Quindicinale. Més tard portarà el subtítol «Rivista di critica e di coltura». Fou la publicació continuadora de Nichilismo (1920-1921). Editada per Carlo Molaschi, hi van col·laborar Leda Rafanelli, Giuseppe Monanni, Nella Giacomelli (Inkyo, Rudel), Maria Rossi, Mario Mariani, Camillo Berneri i Fioravante Meniconi, entre d'altres. El darrer número fou el del 15 febrer de 1923, quan la revista fou suprimida per les autoritats feixistes.

***

Cartell de Carles Fontserè Carrió per a l'exposició

- Exposició «L'Anarquisme i la guerra civil»: Entre el 16 de juny i el 20 de juliol de 1986 se celebra a la Casa de l'Ardiaca de Barcelona (Catalunya) l'exposició «L'Anarquisme i la guerra civil». Aquesta exposició, emmarcada dins els actes del cinquantenari de l'esclat de la guerra civil espanyola, va ser organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular - Institut Municipal d'Història (AEP-IMH), amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona, i es realitzà amb els fons documentals de l'AEP-IMH. Per promocionar l'acte es realitzaren dos cartells, un de Carles Fontserè Carrió i un altre de Josep Subirats Samora. S'edità un catàleg de l'exposició amb una introducció de Ferran Aisa Pàmpols.

Exposició «L'Anarquisme i la guerra civil» (1986)

Naixements

Élie Reclus fotografiat per Nadar (1885)

- Élie Reclus: El 16 de juny de 1827 neix a Senta Fe (La Granda, Aquitània, Occitània) el cooperativista, periodista, communard, etnòleg i anarquista Jean-Pierre-Michel Reclus, més conegut com Élie Reclus. Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part, i era germà gran d'Élisée Reclus. En 1840 va ser enviat a estudiar en una comunitat dels Frares Moravians a Neuwied-sur-le-Rhin. Després estudiarà teologia a Ginebra, Montauban i Estrasburg on serà ordenat pastor, però de seguida abandonarà. En 1851, intenta vanament manifestar-se contra el cop d'Estat de Napoleó i acaba exiliant-se amb el seu germà Élisée a Anglaterra, trobant una feina de preceptor. En contacte amb els exiliats, troba Ernest Coeurderoy. En 1855, després de l'amnistia, torna a França i es casa en 1856 amb la seva cosina Noémi, treballant un temps en el Banc del Crèdit Mobiliari, establiment fundat per saint-simonians. S'apassiona per les obres de Fourier i comparteix apartament amb Élisèe i sa companya. En 1860, durant d'un viatge d'estudis amb son germà, cau pel pendent d'un glacial i restarà invàlid de la mà dreta. En un dels seus nombrosos encontres amb socialistes revolucionaris es troba amb Proudhon, i treballa com a corresponsal del periòdic Dielo. En 1866, és administrador de la Societat del Crèdit al Treball, destinada a afavorir la creació de cooperatives de producció de consum i de crèdit. Animarà diverses revistes, com ara L'Association. Butlletin international des sociétés coopératistes. En 1865, s'adhereix a l'Aliança de la Democràcia Social, creada per Bakunin, i serà en 1867 el corresponsal francès del periòdic de la Lliga de Pau i de la Llibertat. Amb sa companya Noémi, son germà Paul i André Léo, signarà els estatuts de la Societat de Reivindicació dels Drets de la Dona. En 1868, marxa cap a Espanya amb Aristide Rey i Giuseppe Fanelli, però la propaganda que porta, poc revolucionària a parer de Bakunin, provocarà una baralla amb el revolucionari rus. El 4 de setembre de 1870, prendrà part en les manifestacions que precipitaran la caiguda de l'Imperi, i col·laborarà després en La République des trevailleurs, òrgan de la secció de Batignolles de l'AIT. Durant la Comuna, serà sanitari de la Guàrdia Nacional i encarregat de reorganitzar l'ensenyança primària, abans de ser nomenat director de la Biblioteca Nacional, la qual salvarà. Aconsegueix amagar-se durant la repressió versallesca, refugiant-se a Zuric. En 1876, marxa cap Amèrica on troba Benjamin Tucker, però després d'una estada estudiant, torna a Europa, i s'instal·la dos anys a Anglaterra, abans de retornar a França després de l'amnistia. Treballarà com a bibliotecari i col·laborarà en nombroses revistes de ciència i d'antropologia, així com llibertàries, com ara L'Humanité Nouvelle. Els seus treballs d'etnologia Les primitifs d'Australie (1894), no el van evitar les persecucions policíaques en relació amb l'atemptat de Vaillant. Aleshores va deixar França i marxa a Bèlgica, on va acceptar una càtedra de mitologia comparada a la Universitat Nova de Brussel·les. Va escriure La Commune de Paris au jour le jour. Élie Reclus va morir l'11 de febrer de 1904 a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica).

***

Foto policíaca de Jules Dejoux (2 de juliol de 1894)

- Jules Dejoux: El 16 de juny de 1848 neix a La Châtre (Centre, França) l'anarquista Jules Dejoux, conegut com Blondeau. Sos pares es deien Marc Dejoux, conductor de diligències, i Élisabeth Mathiou (Élisabelle). Es guanyava la vida fent de paleta a París (França). El 2 d'octubre de 1891 va ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa i el novembre d'aquell any reemplaçà Clair Joseph Sicard en la gerència del periòdic anarquista Le Père Peinard. El 2 de desembre de 1891 va ser condemnat a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència». El 3 de febrer de 1892 va ser detingut a la sortida de la feina; jutjat, va ser condemnat a 10 mesos de presó i a 100 francs de multa i reclòs a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El març de 1892 va ser reemplaçat en la gerència de Le Père Peinard per François Durey. Cap el novembre de 1892 va ser posat en llibertat. El 10 de gener de 1893 va ser detingut, amb altres companys, a la plaça de la Concorde de París en un acte de protesta per l'elecció de Jean Casimir-Perier com a president de la Cambra de Diputats francesa. En aquesta època vivia al número 24 del carrer de la Montagne Sainte Geneviève de París i posteriorment al número 7 del carrer Maurepas de Thiais (Illa de França, França). El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat per «delicte de premsa» pel laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. Entre el 5 i el 24 de novembre de 1895 fou gerent del full diari parisenc L'Esprit d'Initiative, editat per Paul Martinet. A començament de segle figurava en un registre d'anarquistes desapareguts o «nòmades». El seu últim domicili va ser al número 13-15 del carrer Zacharie del V Districte de París. Jules Dejoux va morir el 28 d'abril de 1908 a l'Hospital de la Pitié del V Districte de París (França).

***

Antonio Borghesi

- Antonio Borghesi: El 16 de juny de 1853 neix a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Antonio Borghesi, també conegut com Jamba. Sos pares es deien Giuseppe Borghesi i Cecilia Borzatta. En 1861, quan encara era un infant, sa família s'instal·là a Imola, on tots treballaren com a servents d'hotel. Quan encara no tenia vint anys ja era membre de la Internacional, de la qual es convertí en un dels membres més actius, sempre vigilat per la policia. En aquesta època començà a participar en mítings i a col·laborar en la premsa anarquista. En 1879 fou processat amb altres 17 companys internacionalistes i condemnat per un tribunal de Bolonya a 18 mesos de presó per «associació de malfactors», però fou absolt en l'apel·lació defensat per Giuseppe Generi. Entre 1880 i 1883 va ser soci del Cercle Socialista, seguidor d'Andrea Costa, que en aquells anys participaven els anarquistes d'Imola. El gener de 1884 dimití del seu càrrec en el Cercle Socialistes mitjançant una carta que fou publicada en La Questione Sociale de Florència i on es declarava com un «vell internacionalista» i «revolucionari anarcocomunista» i atacava violentament la vergonyosa deriva d'Andrea Costa al parlamentarisme. Després d'això s'adherí a la secció de la Internacional formada per Adamo Mancini, Giuseppe Benati, Antonio Castellari i altres. El juliol de 1886 patí una nova condemna a tres anys de presó per furt i per evitar el tancament fugí a l'estranger, però fou detingut i extradit. Expiada la pena, va tornar a Imola, on fou un dels promotors de la constitució de la Secció Anarquista local i de la qual es convertí en un dels seus màxims dirigents. Cambrer d'ofici, també fou un dels màxims responsables del sindicat del seu ram a Imola. En 1892, davant la proximitat del Primer de Maig, fou detingut per «associació delictiva», però fou absolt per manca de proves. En aquest anys viatjà molt per la Romanya en gires de propaganda i col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Rivendicazione, d'Imola –on farà servir el pseudònim de Jamba–, i en La Canaglia. També mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com Amilcare Cipriani. En 1894 començà a treballar de cambrer al cafè restaurant de l'estació de Castel Bolognese, que regentava la mare de l'anarquista Ugo Biancini, i aprofità el local per fer reunions polítiques i com a centre de trobada dels companys d'Imola, de Faenza i de Lugo, en trànsit al llarg de la línia fèrria. Aquestes activitats, en les quals també participaven Ugo Biancini, Raffaele Cavallazzi i Adamo Mancini, alarmà les autoritats, que es van veure obligades a prendre mesures. L'octubre de 1894 fou condemnat a tres anys de bandejament i va haver de marxar el gener de l'any següent primer a Porto Ercole i després a Tremiti, a Ustica i a Ponça. Alliberat anticipadament l'1 de novembre de 1896, retornà a Imola, on en 1898 fou novament detingut per «associació de delinqüents», però fou absolt per manca de proves. Signà la protesta publicada en el suplement de L'Agitazione d'abril de 1898 contra el «Procés d'Ancona», instruït a Malatesta i a altres companys insurreccionalistes. Més tard també signarà altra crida, publicada en L'Agitazione de juliol de 1900, contra la instrucció d'un nou procés a Ancona de companys acusats de sedició. Mentrestant, en 1899, es casà. En 1901 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), on s'emmarcà en la tendència sindicalista. En 1907 es traslladà definitivament a Milà i trobà feina de mosso. A partir de 1919 s'allunyà del PSI i amb l'arribada de Mussolini al poder simpatitzà amb el feixisme, venent fins i tot Il Popolo d'Italia pels carrers. Antonio Borghesi va morir el 26 de desembre de 1936 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Nota de René Brochon publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 5 de juliol de 1913

- René Brochon: El 16 de juny de 1892 neix a Puteaux (Illa de França, França) l'anarcoindividualista Alphonse Louis René Brochon. Sos pares es deien Alphonse Ernest Brochon, dissenyador, i Marie Emma Wilhelm, comerciant de moda femenina. Es guanyava la vida com a periodista. Amic de l'anarquista individualista Maurice Vandamme (Mauricius), entre 1905 i 1914 col·laborà en L'Anarchie. També trobem textos seus en La Bataille Syndicaliste, Les Hommes du Jour i Le Libertaire, entre d'altres. Entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 va ser delegat al Congrés Anarquista Nacional i fou partidari de l'admissió de Mauricius. En 1913 publicà el fullet À bas les vieux!, reeditat el juliol de 1928. Va fer cursos a l'Escola d'Oradors de L'Anarchie, que es reunia a la Sala Leveau, al número 88 de l'avinguda Parmentier, de la qual Mauricius era secretari i de la qual formaven part Paul Defebre, Louis Dalgara, Madeleine Pelletier, entre d'altres. En 1914 participà en les activitats del Grup Antiparlamentari del XV Districte de París, del qual Marceau Rimbault era animador. El 19 de febrer de 1914 va fer la xerrada «L'idéalisme anarchiste» a la Sala Maret de Bezons (Illa de França, França), organitzada per la Joventut Anarquista d'aquesta localitat. Com la majoria de membres del grup de tendència individualista, s'oposà a tota participació amb la Federació Comunista Anarquista (FCA). El juny de 1915 va ser mobilitzat en el 32 Regiment de Dragons, on exercí de secretari. El 22 de gener de 1921 es casà a Athis-Mons (Illa de França, França) amb Marcelle Suzanne Blanche Jumaucourt, de qui es va divorciar el 10 de juliol de 1948 a París. El 12 de juliol de 1952 es casà a Salias (Gascunya, Aquitània, Occitània) amb Élisabeth Marie Quentel. René Brochon va morir el 7 d'abril de 1975 a Menton (Provença, Occitània).

***

Carnet de deportat i internat polític de Dimes Bussot Rourich

- Dimes Bussot Rourich: El 16 de juny de 1894 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista i cooperativista Dimes Bussot i Rourich. Sos pares es deien Felip Bussot Sais, petit industrial taper amb obrador al carrer de Gorgoll de Sant Feliu de Guíxols, i Dolors Rourich Sala, també de família tapera. Amb son germà Lluís Bussot Rourich, va fer els estudis elementals en un centre laic i de jove treballà de mecànic ajustadors als tallers de can Castelló, propietat de Ricard Castelló Badia. En 1912 es traslladà a Barcelona (Catalunya), on treballà als tallers navals «Vulcano» i s'afilià al Sindicat de Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època patí un atemptat per dos membres dels Sindicats Lliures a sou de la patronal. L'abril de 1914 fou delegat de Palamós (Baix Empordà, Catalunya) en el Congrés Metal·lúrgic de la CNT. Posteriorment milità en la CNT de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i entre 1917 i 1919 en fou secretari. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat de la Federació Local de Badalona al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona («Congrés de Sants»). El desembre de 1918 presidí un míting a Badalona. En el Congrés de 1919 fou delegat de diversos sindicats d'alimentació, tintoreria, perruqueria i transports i de la Federació Local de Badalona. En 1920 retornà a Sant Feliu de Guíxols, on organitzà una agrupació sindical als tallers de can Castelló, fet pel qual va ser acomiadat immediatament i se li va declarar el boicot patronal. Instal·lat a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya), es casà amb Empar Ferrer Plaja. En 1921 treballava als tallers de la «Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA) a Girona (Gironès, Catalunya) i va fundar el Sindicat de Ferroviaris de la CNT de Girona. En 1931 creà la cooperativa de consum «L'Esperança Gironina», que comptà amb 224 associats. En 1931 va ser nomenat president de la Federació Provincial de Cooperatives de Girona i, poc després, vocal del Comitè Regional de Cooperatives d'Espanya, amb seu a Madrid (Espanya). Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 assistí com a delegat del Sindicat de Girona a la Conferència Regional de Catalunya de la CNT, que se celebrà al Palau de Projeccions de Barcelona. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat membre del Comitè Antifeixista de Girona. En 1937 va ser nomenat secretari general de la Federació Local de Sindicats d'Indústria de la CNT de Girona i delegat de la Conselleria de Proveïments de la Junta Regional de la II Regió. Entre el 27 d'agost de 1937 i gener de 1939 fou membre del consell municipal de l'Ajuntament de Girona, presidint la minoria confederal municipal. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa família a França i va ser internat a diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Bram, etc.). En 1940 les autoritats franquistes li van instruir expedient de responsabilitats polítiques i el van condemnar en rebel·lia a la confiscació total de béns, a la inhabilitació absoluta en el grau màxim i l'estranyament a les possessions africanes per 15 anys. Posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a fer feina a prop de Sant-Maloù (Bro Sant-Maloù, Bretanya), i poc després al Fort de Saint-Pierre de Brest (Bro Leon, Bretanya), per a ser deportat al camp de presoners alemany de l'illa de Guernesey (Illes Anglonormandes), on treballa de metal·lúrgic. Després el portaren al Pas-de-Calais, on treballà en la recuperació de vehicles. Pocs dies abans del desembarcament aliat a Normandia, en un permís per anar a veure sa família, s'uní a la Resistència francesa, on lluità fins el final del conflicte. Després de la II Guerra Mundial, treballà d'ajustador en la Société National des Chemins de fer Français (SNCF, Societat Nacional de Ferrocarrils Francesos) a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i formà part del Grup Antifeixista dels Republicans Espanyols de França i de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Amb sa companya, fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Posteriorment rebé una pensió de l'Estat francès en reconeixement de la seva participació en la Resistència. Dimes Bussot Rourich va morir en 1981 a Vaubona (Provença, Occitània).

***

Antonio Melgar Mena

- Antonio Melgar Mena: El 16 de juny de 1896 neix a Jimena de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Antonio Melgar Mena, conegut com El Mena o El Melgar. Sos pares es deien Francisco Melgar Avilés, industrial, i María Mena Fernández. Sabater de professió, estava molt involucrat en la vida cultural del poble, especialment en el teatre local, i conreava la poesia. En tornar al poble després de fer el servei militar, començà a destacar políticament i es casà amb Ángeles Sierra Espinosa, amb qui tingué cinc infants, dels quals només sobrevisqueren tres. Abans de la guerra civil ja estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 prestà servei d'armes als indrets convinguts pel comitè revolucionari. Quan les tropes franquistes ocuparen Jimena de la Frontera, fugí amb altres veïns cap a Jaén (Andalusia, Espanya) i s'establí a Torredelcampo (Jaén, Andalusia, Espanya), on va ser nomenat secretari de la col·lectivitat. El gener de 1937 ingressà com a voluntari en el «Batalló Salvochea», on exercí de furrier fins l'abril d'aquell any, quan es donà de baixa d'aquest cos a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya), tornant de bell nou a Torredelcampo i ocupant novament la secretaria de la col·lectivitat. En aquesta època pogué reunir-se amb sa família que havia pogut fugir de Jimena de la Frontera. El 29 de març de 1939, amb l'ocupació de Jaén per les tropes feixistes, va ser detingut i traslladat a la presó provincial, on va restà empresonat preventivament fins el 17 de juliol de 1939, quan va ser encausat pel Jutjat Militar Núm. 3 del Consell de Guerra Permanent sota l'acusació d'«auxili a la rebel·lió». Jutjat en consell de guerra l'1 de juny de 1940, va ser condemnat a 20 anys de reclusió temporal. El 18 de maig de 1943 va ser posat en llibertat vigilada i s'establí a Jimena de la Frontera, on treballà en la seva feina de sabater, i reprengué la seva militància clandestina en la CNT, mantenint contacte amb els grups guerrillers de la zona i en estreta relació amb el comitè confederal del Campo de Gibraltar (Cadis, Andalusia, Espanya), encapçalat per Sebastián Pino Panal. El març de 1945, després d'una gran agafada a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) de membres de la CNT i del Partit Comunista d'Espanya (PCE) de la zona, pogué fugir a temps i amagar-se a casa d'uns veïnats. Posteriorment fugí a les muntanyes i s'uní a un grup guerriller que actuava a la zona. Li va servir d'enllaç amb sa família son fill Universo. Arran d'una delació, la matinada de l'11 de setembre de 1946 la Guàrdia Civil atacà el campament guerriller que es trobava al Puerto de las Cruces de Castellar de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) i durant el tiroteig que es desencadenà moriren els guerrillers José Sierra Coronil (El Flores) i Antonio Melgar Mena. El guerriller José García Ortiz (El Ciruelo) resulto ferit, així com el segon cap del grup de membres de la Guàrdia Civil, Alejandro Méndez de la Iglesia. José García Ortiz i Antonio Ortiz García (Tres Duros) pogueren fugir i no van ser trobats per les autoritats.

Antonio Melgar Mena (1896-1946)

***

Foto policíaca de Francisco Atanasio

- Francisco Atanasio: El 16 de juny de 1897 neix a Plasència (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarquista Francisco Antanasio, també citat Anastasio. Emigrà a França i en 1935 viva al núm. 2 del carrer de l'Horloge de Sedan (Xampanya-Ardenes, França). El juny de 1937 figurava, com a «anarquista perillós», en una llista de «terroristes» a vigilar en ocasió dels viatges oficials de polítics espanyols establerta per la Direcció General de Seguretat francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Lucien Bernizet

- Lucien Bernizet: El 16 de juny de 1903 neix a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) el militant anarquista, pacifista i maçó Lucien Charles Bernizet. Sos pares es deien Louis Bernizet, blanquer, i Marie Adélina Blachon, modista. Exempt del servei militar, va ser secretari del grup llibertari de Romans i a partir de 1924 tresorer de la Borsa de Treball. Fou un dels dirigents de la llarga i dura vaga que entre el 2 d'abril i l'11 de maig de 1924 va enfrontar cinc mil obrers amb els patrons de 49 fàbriques de Romans. Com a membre del comitè de vaga, fou inculpat després dels incidents esdevinguts el 9 d'abril davant la casa Fenestrier; el 10 de maig, el Tribuna Correccional de Valença el va condemnar en rebel·lia a 60 dies de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses. Considerat com un dels «capitosts», amb Tévenat i el comunista Désiré Revol, va ser novament condemnat el 15 de maig, pel mateix tribunal, a quatre mesos de presó i a 150 francs de multa. A més de secretari del Grup Esperantista Obrer, constituït el novembre de 1926, va militar en la Federació de Droma de la «Libre Pensée», de la qual va ser secretari entre 1927 i 1928. En 1933 va ser un dels animadors de la «Lliga de Combatents de la Pau» de Romans, que agrupà anarquistes, socialistes i militants del Partit d'Unitat Proletària (pupistes), i un dels dirigents del Comitè d'Amnistia, constituït per a la defensa de l'objector de consciència llibertari René Odibert. A partir de gener de 1930 va ser nomenat gerent del periòdic llibertari Le Semeur de Normandie, en lloc de Émile Poulain. El 28 de novembre de 1931 es va casar a Romans amb Zélie Marie Aimée Chometon. A resultes d'un article aparegut en Le Semeur de Normandie el 6 de juny de 1933 titulat «L'objection de conscience et l'armée», va ser acusat i condemnat a 18 mesos de presó amb Eugène Lagot. No sense dificultats, es va engegar una campanya d'acció comuna entre anarquistes, comunistes, socialistes i pupistes, però, malgrat la campanya de protestes i de mítings, el tribunal d'apel·lació parisenc va confirmar la sentència i va ser detingut el 24 de juliol de 1935 i tancat a la presó de Valença. El comitè d'amnistia, amb el suport del Socors Roig, va organitzar la solidaritat per sa família i la campanya per al seu alliberament que va ser aconseguit, després de sis mesos de detenció, el 18 de gener de 1936. Després, juntament amb René Paul, Georges Guichart i René Odibert, va participar activament en la campanya de divulgació de la Revolució espanyola, amb el suport d'anarquistes catalans. Més tard, va col·laborar en el butlletí La Vie Universalle, òrgan de l'Associació Internacional Biocòsmica, editat a Châtenay Malabry per L. Brabedette. En 1939, amb la declaració de guerra, el que sempre havia estat un defensor del «pacifisme integral», va quedar força contrariat. El maig de 1940 va lluitar en un batalló d'Àfrica al sud de Tunísia comandat per oficials de la Legió Estrangera. L'agost de 1940 va ser repatriat a França i després de l'armistici, el setembre, va ser detingut i internat amb un altre membre del grup, René Paul, al camp de Loriol, amb republicans espanyols i jueus polonesos. Amollat el novembre, es va instal·lar a alguns quilòmetres de Romans on va ser novament detingut el setembre de 1941 per la gendarmeria i tancat com a ostatge amb altres 10 habitants de la regió al temple de la lògia maçònica «L'Humanité de la Drôme», a la qual pertanyia, i que havia estat requisada pels Grups Mòbils de Reserva (GMR) del govern de Vichy. Havia estat iniciat en la francmaçoneria com a «aprenent» el 5 de juliol de 1936 i va aconseguir el grau de «company» el 4 de juliol de 1937 en aquesta lògia del Gran Orient. Per mor de l'ocupació i de les lleis antimaçòniques del govern de Vichy, no va poder rebre el grau de «mestre» fins al 10 de febrer de 1946. Més tard, el 25 de febrer de 1954, va fundar el Capítol de Tallers de Perfeccionament de Valença. Després de la guerra no va poder viure de la seva professió de sabater i va guanyar-se la vida venent al marcat els productes de la seva horta de Peyrins. El seu últim domicili va ser a Lo Peatge de Pisançon (Delfinat, Occitània). Lucien Bernizet va morir el 12 de novembre de 1992 a l'Hospital Drôme Nord de Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània). Actualment el temple de la lògia maçònica del Gran Orient porta el seu nom.

***

Necrològica de Francisco Mir Cazcarro apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1979

- Francisco Mir Cazcarro: El 16 de juny de 1908 –algunes fonts citen erròniament 1906– neix a Sena (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Mir Cazcarro –a vegades el segon llinatge citat erròniament com Cascarro. Sos pares es deien Francisco Mir i Isabel Cazcarro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després del cop militar feixista de juliol de 1936 fou voluntari al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració; posteriorment va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, en 1946, s'instal·là a Beçan (Llenguadoc, Occitània), on l'any següent fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT, en la qual milità. Invàlid durant molts d'anys a conseqüència d'un accident, Francisco Mir Cazcarro va morir el 30 de gener de 1979 al Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Beçan (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Victoriana Benita Cerezuela.

***

Karl Peutl

- Karl Peutl: El 16 de juny –algunes fonts citen el 14 d'abril– de 1909 neix a Viena (Àustria, Imperi Austrohongarès) l'anarquista i lluitador antifeixista Karl Emil Peutl. Es guanyava la vida com a tècnic de maquinària. D'antuvi, fou membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa Republicana), organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratischen Arbeiterpartei (SDAP, Partit Socialdemòcrata) d'Àustria. En 1934 emigrà a Txecoslovàquia i posteriorment a Oslo (Noruega). El setembre de 1936 marxà des de Noruega, passant per França, a Catalunya per a lluitar contra l'aixecament feixista. Integrat en el Grup Internacional de la «Columna Durruti» combaté fins el 12 de gener de 1937 i a partir del 8 de febrer de 1937 entrà a formar part de la I Companyia Internacional de la «Divisió Durruti». Participà activament en les lluites de carrer amb els militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra la reacció estalinista durant els «Fets de Maig» de 1937. Intentà aconseguir, a través de la CNT, un permís de treball per a treballar en una empresa del país. El juny de 1937 abandonà la Península i retornà a França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Karl Peutl (1909-?)

***

José Manuel Porto García

- José Manuel Porto García: El 16 de juny de 1909 neix a Monfero (la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista José Manuel Porto García. Son pare, Juan Antonio Porto Casanova, llaurador, emigrà una temporada a Buenos Aires (Argentina) i l'Havana (Cuba), on es va fer anticlerical; sa mare es deia Bernarda García Varela. En 1927 es traslladà amb sa família a Serantes, localitat propera a Ferrol, on entrà a treballar com a paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Unió General de Treballadors (UGT), on conegué el llibertari Jesús Rodríguez Pérez, amb qui muntà un taller, el qual acabà especialitzant-se en el muntatge de forns. Després de conèixer el doctor neuròpata Roberto Remartínez Gallego a València (País Valencià), es va fer naturista. Durant els anys de la II República espanyola es relacionà amb el metge naturista Francisco Iturralde Cabez de Vaca i ajudà econòmicament la seva Escola Racionalista. En 1934 compartí la seva vida amb Encarnació Docal. Entre 1934 i 1936 assistí a classes de la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la. En aquesta època formà part de la Lliga Racionalista i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir a les muntanyes, però en 1938 va ser detingut i enviat com a soldat de l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Al final de la guerra retornà a Ferrol i a partir de 1943 el seu domicili es convertí en centre de reunions de la CNT clandestina. S'encarregà de la propaganda i fou nomenat secretari de Relacions del Comitè Nacional de la CNT. Durant la II Guerra Mundial afavorí les maniobres d'agents anglesos que actuaven a Ferrol. El març de 1947 va ser detingut, juntament amb altres companys anarcosindicalistes, i, després de ser torturat, fou alliberat poc després. Mantingué, amb Jesús Rodríguez Pérez, la CNT de Ferrol, malgrat detencions i apallissaments. Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1977 participà en la reorganització de la CNT a Ferrol i en la creació del seu Sindicat de Jubilats. José Manuel Porto García va morir el 17 de maig de 2001 al seu domicili de Ferrol (la Corunya, Galícia) i va ser enterrat al cementiri de Catabois de la població.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 15 de juny

Esdeveniments

Capçalera de L'Éducation Libertaire

- Surt L’Éducation Libertaire: El 15 de juny de 1900 surt a París (França) el primer número de L’Éducation Libertaire. Revue mensuelle internationale. Organe des bibliothèques d’éducation libertaire. D’antuvi impresa i després realitzada en autocòpia i bimestral, es van publicar 10 números fins a març de 1902. Aquesta publicació és de fet els prolegòmens d’una temptativa de creació d’una escola llibertària que es va inaugurar el 12 de febrer de 1899, a París, a l’Hôtel des Sociétés Savantes (Palau de les Sàvies Societats); el projecte inicial, sostingut per Jean Grave i Piere Quillard, d'obrir una escola llibertària per a la infantesa no es va poder aconseguir encara, ja que únicament s'impartien classes nocturnes als adults. Els redactors de L’Éducation Libertaire eren els de Les Temps Nouveaux i de Le Libertaire (Victor Dave, Paul Robin, André Girard, C. Papillon, Étienne Lariviere, Albert Bloch, André Veidaux, Gabriel De La Salle, Charles Malato), però també hi participaven anarcosindicalistes com Ivetot o Paul Delesalle. Domela Nieuwenhuis va publicar la conferència L’Éducation libertaire, el número 12 de la col·lecció de fullets de Les Temps Nouveaux (1900), autèntic manifest del projecte. El grup de la revista va editar, com a mínim, quatre fullets: Le coopératisme et le néo-coopératisme: rapport présenté au Congrès ouvrier révolutionnaire international, dels Étudiants Socialistes Révolutionnaires Internationalistes de Paris (1900); Contre la nature, de Paul Robin (1901); Ce que j’entends par l’individualisme anarchique, de Georges Butaud; i L’éducation pacifique: conférence, d’André Girard.

***

Capçalera de Le Réveil des Travailleurs

- Surt Le Réveil des Travailleurs: El 15 de juny de 1900 surt a Lieja (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual, i després setmanal, Le Réveil des Travailleurs, que va tenir dos subtítols: «Periòdic d’emancipació popular» i «Òrgan llibertari». Estava editat pel «Grup de propaganda pel fullet, la canço i el cartell» i l’anarquista belga Georges Thonar en serà un dels responsables. El periòdic arribarà a tirar 1.700 exemplars, però deixarà de publicar-se l’abril de 1903, editant fullets de diversos autors (Lucien Hénault, Max Borgueil, Eugénie Potonié-Pierre, Johann Most, etc.).

***

Capçalera de Le Communiste

- Surt Le Communiste: El 15 de juny de 1907 surt a Boitsfort (Flandes, Bèlgica), publicat a la impremta de la colònia comunista llibertària L’Expérience, el primer número del periòdic mensual Le Communiste. Organe de propagande libertaire. Entre els col·laboradors en trobem Émile Chapelier –fundador en 1905 amb sa companya de la colònia L’Expérience, instal·lada inicialment a Stockel-Bois–, Kropotkin, Élisée Reclus, Alexandra Myrial (David-Néel), Alexandre Schapiro, Adolphe Balle (Pierre des Chênes), Rafael Fraigneux, Le Rétif (Victor Serge), etc.; i el gerent en va ser G. Marin. El periòdic editarà 17 números fins al 8 d'agost de 1908, amb un tiratge de 2.000 exemplars distribuïts gratuïtament, i serà substituït per Le Révolté i després per L’Emancipateur.

***

Capçalera del primer número d'Humanidad

- Surt Humanidad: El 15 de juny de 1912 surt a València (País Valencià) el primer número de la publicació racionalista anarquista Humanidad. Revista quincenal de educación y cultura social. Era continuació del setmanari racionalista Escuela Moderna (1910-1911), dirigit per Samuel Torner i segrestat per les autoritats. Hi van col·laborar, entre d'altres, A. Blanqui, José Casarola, Anselmo Lorenzo, A. Lefevre, Amadeu Pau, Manuel Pau Piera i Fernando Vela. En sortiren set números, l'últim el 15 de setembre de 1912, i deixà de publicar-se per dificultats econòmiques.

***

Portada del primer número d'Spartaco

- Surt Spartaco: Pel juny de 1920 surt a Roma (Itàlia) el primer número del periòdic mensual Spartaco. Numero di propaganda comunista-anarchica. Portava l'epígraf «Cum Spartacus pugnavit!» (Quan Espàrtac lluità!). Editat pel Grup Comunista-Anarquista «Spartaco» de Roma, va estar dirigit per Ettore Sottovia, amb Cesare Camattini de gerent. Els articles anaven sense signar o amb pseudònims. En sortiren 25 números, l'últim l'abril de 1922. Sembla que va sortir un número únic il·lustrat especial per al Primer de Maig de 1920 amb el títol Spartaco publicat pel mateix grup, però que no se n'ha conservat cap exemplar.

***

Portada d'un número de Generación Consciente

- Surt Generación Consciente: Pel juny de 1923 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número d'una de les revistes més prestigioses i duradores de l'anarquisme hispà Generación Consciente. Revista Ecléctica. Entre juny de 1925 i 1928 serà publicada a València i a partir d'aquesta data canviarà obligada per la censura el títol per Estudios. Revista Ecléctica, fins a 1937 que deixarà de publicar-se. Tirava entre 65 i 75.000 exemplars. Revista eclèctica, naturista i llibertària, els principals temes abordats eren el nudisme, la medicina integral, l'amor lliure, l'educació sexual, el neomaltusianisme, l'eugenèsia, l'higienisme, l'antiracisme, la gimnàstica, l'alimentació natural, el vegetarianisme, la pedagogia racional, el feminisme, l'art, la filosofia, etc. Tindrà una influència decisiva en l'evolució radical de la mentalitat de la classe obrera i comptarà amb nombrosos col·laboradors: Higinio Noja, Julio Barco, Juan Tercier, Roberto Remartínez Gallego, Alcrudo, Orobón, Arias, Eusebio Navas, Alfonso Martínez Rizo, Abad de Santillán, Amparo Poch y Gascón, Augusto Moisés, Gastón Leval, Carsí, Rudolf Rocker, García Birlán (Julio Barco), Mariano Gallardo, Cano, Ryner, Pereira, Carlos Brandt, Fontanals, Fortunato Barthe, José María Martínez Novella, i els metges anarquistes Isaac Puente (Un médico rural) i Félix Martí Ibañez. Josep Renau i Manuel Monleón hi van publicar nombrosos cartells i fotomuntatges. El responsable de la revista va ser José Juan Pastor, que es va embarcar en l'empresa després de l'èxit de Redención (1921-1923), i que serà a partir de 1928 membre del comitè fundador de la «Lliga per la reforma sexual». Connectada amb la revista hi havia una editora (Biblioteca de Estudios) amb diverses col·leccions i una distribuïdora de més de mil títols de llibres

***

Capçalera del primer número de Protesta Umana

- Surt Protesta Umana: Pel juny de 1926 surt a Boston (Massachusetts, EUA) el primer número del periòdic anarquista en llengua italiana Protesta Umana. Bottetino del Comitato di Difesa Sacco e Vanzetti. Era l'òrgan d'expressió del Sacco-Vanzetti Defense Committee (SVDC, Comitè de Defensa Sacco i Vanzetti), creat per lluitar contra la condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Estava dirigit per Aldino Felicani. Era continuació de L'Agitazione. Organo del Comitato di Difesa Pro Sacco e Vanzetti, que també va ser editat per Aldino Felicani entre el desembre de 1920 i el març de 1925. En el primer número de Protesta Umana aparegué el text «Mentre s'approssima il giorno dell'esecuzione i reclusi ammoniscono: La salute è in voi!» (Mentre s'acosta el dia de l'execució els reclusos adverteixen: La salvació és cosa vostra), fent referència al fullet editat per Luigi Galleani La salute è in voi, manual de com fer bombes explosives per a atacar l'autoritat. En sortiren tres números, l'últim l'abril de 1927.

***

Capçalera de L'Emancipazione

- Surt L'Emancipazione: Pel juny de 1927 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número del mensual en llengua italiana L'Emancipazione. Libertario del West. Més tard tindrà dos subtítols més: «Periodico Libertario del West» i «Mensile Libertario del West», i es publicarà a Oakland (Califòrnia, EUA). Editat per Vincenzo Ferrero, hi van col·laborar Adolfo Antonelli i Giuseppe Ciancabilla, entre d'altres. Sortí fins a l'octubre de 1932.

***

Capçalera del primer número de Libre Examen

- Surt Libre Examen: El 15 de juny de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Libre Exament. Publicación anarquista. Sortia irregularment gràcies al suport voluntari. En aquest primer número publicà una carta de Simón Radowitzky, que havia estat alliberat l'abril passat de la colònia penitenciària d'Ushuaia i vivia exiliat a Montevideo. Sembla que només sortí aquest número.

***

Porta da d'un exemplar de L'Unique

- Surt L'Unique: Pel de juny de 1945 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic mensual L'Unique. Bulletin intérieur exclusivement destiné aux «Amis d’E. Armand». Editat per Émile Armand, fou una continuació de l'obra de propaganda d'aquest anarquista individualista que ja havia començat amb L'en dehors, en 1922. En van ser gerents E. L. Juin, O. Ducauroy i J. Cezar. El periòdic, que va mantenir una important correspondència amb l'estranger, apareixerà fins a l'estiu de 1956, editant-se'n 110 números en total, a més d'una nombrosa col·lecció de suplements, i serà l'última publicació editada per Armand. Hi van col·laborar Léonard Abbott, M. T. Acharya, Roland Actorie, G. Aguire, Margaret C. Anderson, Émile Armand, E. Azema, A. Bailly, Victor BAsch, Charles Boudoin, P. V. Berthier, E. Bizeau, Sylvain Bommariage, L. Boue, Pierre Boujut, Pierre Brignon, Maud Calverton, Clovys, Dr. Rémy Collin, A. H. Coryell, Dr. Henri Dalmon, Hem Day, Benjamin De Casseres, Roger Denux, M. Devaldes, Rasco Duanyer, Ovide Ducaroy, Louis Esteve, Havelock Ellis, Tom Earley, Lilith Elvant, Henri Frossard, Marguerite i René Gieure, Rémy De goumont, Marie De Grandfrey, M. Grivert-Richard, G. Getcheff, Paul Ghio, Jack Greenberg, René Guillot, John Hay, George D. Heron, Dr. H. Herscovici, M. G. Igualada, Maurice Imbard, Ixigrec, Théodore Jean, Angelo Jorge, Jo i Lawrence Labadie, Gérard De Lacaze-Duthieres, Philéas Lebesgue, André Lefrevre, Leonev, Louis Le Sidaner, A. Libertad, Vera Livinska, J. William Lloyd, Jean Lorrain, Jean Marestan, Marie Claire Maguelonne, Enzo Martucci, J. Mascii, Frederica Montseny, André Pernin, Maurice Pernette, H. Perruchot, Adrien Petit, F. Planche, Pere Prat, A. Prunier, Paul Rassinier, P. Vigne D'Octon, Élie i Élisée Reclus, Marcle Riou, Bertrand Russell, Han Ryner, W. Siegmester, J. P. Sieurac, Jean Sovenance, Herbert Spencer, Camille Spiess, Lucy Sterne, Fernando Tarrida del Marmol, Lev Tolstoi, James L. Walker, Walt Whitman, Georges Woodcock, V. S. Yarros, entre d'altres. En van ser il·lustradors Léo Campion, Félix Cotard, Jean Lebedeff i Louis Moreau.

***

Capçalera de Nervio

- Surt Nervio: Pel juny de 1958 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcosindicalista mensual Nervio. Portavoz de la Regional Andalucia-Extremadura. Aquest òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili va ser dirigit per Francisco Olaya Morales i després per Enrique Ordoño. Reprenia la capçalera que s'edità a Almeria en 1938, portaveu de la 147 Brigada Mixta, en record del seu director Juan Santana Calero, assassinat pel feixisme. Hi van col·laborar Paulino Díez, Rafael García, Acracio González Gutierrez, Miguel Guerrero, Salvador Martínez, Manuel Pérez, Rafael Pérez, J. Ruiz i M. Temblador, entre d'altres. En sortiren 19 números fins al gener de 1960.

***

Capçalera de La Nostra Lotta

- Surt La Nostra Lotta: Pel juny de 1958 surt a Modica Alta (Ragusa, Sicília) el primer i únic número del periòdic anarquista La Nostra Lotta. Numero unico a cura del Gruppo «Iniziativa Anarchica». La publicació anava dirigida a fer costat el Front Antielectoral i a valorar les eleccions polítiques a la Cambra de Diputats de la República Italiana celebrades el 25 de maig anterior. A Modica Alta va guanyar la Democràcia Cristiana (DC).

***

Portada del primer número de Caos

- Surt Caos: Pel juny de 1979 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número de la revista anarquista Caos. Sorgida de militants llibertaris mexicans i dels cercles exiliats espanyols, volia unir en una publicació de caire crítica els integrants del periòdic Tierra y Libertad i els del cercle que es movia al voltant de l'anarquista català exiliat Ricard Mestre Ventura, que posteriorment fundà la Biblioteca Social Reconstruir. El grup editor portà el nom de Coordinació Llibertària de Mèxic (CLM) i en formaven part Antonio Eyzaguirre, V. Molina, José Luis Rivas Vélez i Héctor Subirats S., entre d'altres. Comptà amb el suport de diferents grups i editorials anarquistes, com ara la llibreria El Nagual, els Editores Mexicanos Unidos, les Ediciones Antorcha i les Ediciones Pasquín, entre d'altres. Aquesta publicació tingué un gran ressò en la intel·lectualitat mexicana, encara que la unió que es volia no reeixí i cada grup continuà amb les seves pròpies publicacions. Una de les seves característiques primordials va ser l'acurat disseny de la publicació, que comptà amb dibuixos de destacats artistes del moment (Funs, Gourmelin, Jakue, Ops, Perich, Romeu, Fernando Sampietro, Serre, etc.). També va ser molt important pels col·laboradors de la revista, intel·lectuals de gran prestigi internacional, o pels autors clàssics dels quals es reproduïren textos (Antonio Alonso C., Héctor Anabiarte Rivas, Jorge Aranda, Jordi Arenas, Laurent Aubague, Luis Eduardo Aute, Georges Bataille, Jean Baudrillard, Ezio Flavio Bazzo, Maurice Blanchot, G. Caos, Adolfo Castañón, Cornelius Castoriadis, Rafael Cid, Emil Cioran, Pierre Clastres, Alfonso D'Aquino, Pedro Echeverría V., Manuel España Bis, Fernando Esquivel, Antonio Eyzaguirre, Carlo Frabetti, Théo Frey, Agustín García Calvo, Freddy Gómez, Jan Kott, Claude Lefort, Arthur Lehning, Ricardo Lorenzo Sanz, René Lourau, H. L. Mencken, Jaime Moreno Villarreal, Aldo Pellegrini, Luis Racionero, Carlos María Rama, Víctor del Real, José Riera, Jorge Robles, Rudolf Rocker, Xavier Sádaba Garal, Fernando Savater, René Schérer, Samuel Schmidt, Jonathan Swift, Max Stirner, José L. Taberner, Roberto Tocaven M., Sergio Toledo, Ernesto Vanegas Valle, Roberto Vallin M., etc.). En el número 5 de la revista es publicà un text amb el títol «Poemínimos», posant com a autor el poeta Efraín Huerta, qui havia publicat un poemari amb aquest títol en l'editorial Siglo XXI; aquesta broma provocadora donà lloc a un gran escàndol, ja que ridiculitzava diversos intel·lectuals mexicans consagrats i aquests se sentiren ofesos i alguns amenaçaren amb demandes judicials. Aquest «afer» donà lloc a que part dels col·laboradors habituals de la revista deixessin de publicar-hi i alguns grups deixessin de distribuir-la. En total en sortiren set números, l'últim en 1981.

***

Portada del número 3 d'Adarga

- Surt Adarga: Pel juny de 1980 surt a Madrid (Espanya) el primer número de la revista cultural anarquista Adarga. La idea d'editar aquesta publicació sorgí en el V Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), celebrat entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 a la Casa de Campo de Madrid. L'ànima intel·lectual del projecte fou Juan Gómez Casas i hi trobem articles de nombrosos escriptors i periodistes llibertaris, com ara José L. González Coronado, Ferran Aisa, Josep Alemany, Antonio Artero, Felipe Regatero, Pep Castells, Dolores Domingo, José Luis González Coronado, Gerard Jacas, Luciano Lanza, Fernando Montero, Antonio Zapata, Benjamín Cano Ruiz, Ángel J. Cappelletli, Noam Chomsky, Juan Gómez Casas, Fidel Gorrón, Sara Guillén, Frederica Montseny, Abel Paz, Carlos Peregrín-Otero, Muñoz Congost, Emma González, Santos Amestoy, García Rua, Ernesto García, Carlos M. Rama, Fernando Sabater, etc. Els temes que tracta van ser d'allò més variat: CNT, anarcosindicalisme, urbanisme, terrorisme, educació llibertària, literatura, art, «Cas Scala», rock, clàssics de l'anarquisme, etc. A causa de la crisi interna confederal i per problemes econòmics, només sortiren cinc números d'aquesta revista, l'últim el setembre de 1981.

***

Portada de l'últim número de Les Temps Maudits

- Surt Les Temps Maudits: Pel juny de 1997 surt a París (França) el primer número de Les Temps Maudits. Revue syndicaliste révolutionnaire et anarcho-syndicaliste éditée par la Confédération Nationale du Travail. La decisió d'editar aquesta revista fou presa al Congrés de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Lió de 1998 i sorgí com a un suplement de teoria anarcosindicalista del periòdic Le Combat Syndicaliste. Els temes tractats són variats: feminisme, anarcosindicalisme, antifeixisme, literatura proletària, autors llibertaris, economia, antiparlamentarisme, antiglobalització, ecologia, educació, història anarquista, antimilitarisme, terrorisme, religió, etc. Hi trobem articles d'Ezequiel Adamovsky, Claudio Albertani, Antonio Antón, Sophia N. Antonopoulou, Nathalie Astolfi, Rachid Belkacem, André Bernard, René Berteloot, Alain Bihr, Frédéric Blanchet, Luc Bonnet, Marius Bouvier, Gianni Carrozza, Damien Cartron, François Chesnais, Noam Chomsky, Miguel Chueca, Emili Cortavitarte Carral, Gilles Courc, Philippe Coutant, Alain Durel, Ramón Fernández Durán, Cyrille Gallion, Jean Pierre Garnier, J.-Ch. Gérace, Daniel Guerrier, Edward S. Herman, Tomás Ibáñez, Louis Janover, Dragui Karevski, Greg Kerautet, Gwenael Kivijer, Chusa Lamarca, L. Landauer, Léo Langevin, Arthur Lehning, Hugues Lenoir, Gaëtan Le Porho, Anthony Lorry, Valérie Minerve Marin, Antonio Martín Bellido, G. Mandrin, Christine Mauget, Guillaume Menchi, Patrick Mignard, Ch. Mileschi, Frank Mintz, Agustín Morán, Justa Montero, Stéphane Pelletier, José Pérez, David Peterson, Larry Portis, David Rappe, Mathieu Rigouste, Antonio Rivera, Luis E. Sabini Fernández, Alain Santino, Cosimo Scarinzi, G. Soriano, Carlos Taibo, M. Tauro, Nicole Thé, Jacky Toublet, A. Vernet, Rodolphe Virelyon, Soumaly Vongsavanh, Loïc Wacquant, Homme Wedman, Wilfrid, entre d'altres. En sortiren 27 números, l'últim d'octubre de 2008.

***

Exemplars de la revista Anartiste

- Surt Anartiste: Pel juny de 2002 surt a París (França) el primer número de la revista Anartiste. Les Nouvelles Libertaires, creada per l’anarquista André Robèr i realitzada pel «Groupe Anartistique La Vache Folle», creat en 1997, de la Federació Anarquista Francesa, i on participaran un bon nombre d’escriptors i artistes llibertaris (Julien Blaine, Jean Dassonval, Daniel Livartowski, Laurent Nicolas Tanamm, Laurent Zunino, André Robèr, Thierry de Lavau, Eric Coulaud, Robert Terzian, Thirry Berthe, Richard Martin, Chari Goyeneche, Jean Stark, Geneviève Beauzée, Mika Pusse, Les Chats Pelés, Carole Reussee, Serge Pey, Bruno Daragui, Devande, Archibald Zurvan, Michel Debray, Felip Equy, Elen Capucine, Didier Chenu, Hurel, Willi, etc.). La periodicitat és de dos números per any i han fet diverses exposicions a diferents locals llibertaris i artístics parisencs, a més de participar en manifestacions, festes, col·loquis, revistes, etc. De moment porten publicats 14 números, l'últim el desembre de 2009.

Naixements

Léon Pélissard en una fotografia policíaca

- Léon Pélissard: El 15 de juny de 1867 neix al III Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista expropiador Léon Pélissard, també conegut com Edme. Sos pares es deien Jules-Joseph-Barthelemy-Marius Pélissard, fabricant de bastons, i Marie Sabine Roux. Després de realitzar el servei militar a Tonkin (Indoxina francesa) a començaments dels anys noranta, retornà a Lió, on va fer de representant comercial i de venedor ambulant. Entre el març de 1886 i el febrer de 1901 va ser condemnat en vuit ocasions a Lió i a Valença per diversos motius (ultratge, rebel·lió, portar armes, cops, ferides, pesca furtiva, robatori). En 1901 s'integrà en el grup llibertari expropiador «Els Treballadors de la Nit» d'Alexandre Marius Jacob. El 9 de juny de 1901 amb Jacob participà en el robatori del domicili del jutge de pau Hulot a Le Mans que raportà un botí d'aproximadament 12.000 francs. El 22 d'abril de 1903, després d'un desvalisament frustrat al domicili de la senyora Tilloloy a Abbeville, va ser interceptat pels policies Pruvost i Anquier a l'estació de Pont Rémy amb sos companys Félix Bour i Jacob. En la refrega originada, l'agent Pruvost caigué mort i Pélissard pogué fugir abans de ser detingut el mateix dia més tard, però finalment caigueren tots els membres del grup expropiador. Durat el judici a «Els Treballadors de la Nit» o «La Banda d'Abbeville», que es perllongà entre el 8 i el 22 de març de 1905 a Amiens, reivindicà les seves activitats anarquistes il·legalistes tot declarant que el furt per ell només era una «llegítima recuperació de la propietat amb total menyspreu dels anatemes de la burgesia». Fou l'autor de diverses cançons (La Diane du prolétaire, Conseils à un pègre, La Bistouille, etc.) que es van publicar en el periòdic anarquista Germinal d'Amiens i en altres diaris de difusió general. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats i, després de dos mesos tancat a la ciutadella de Saint Martin de Ré esperant la deportació, enviat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) sota la matrícula número 34.441. Des del primer dia va ser castigat en nombroses ocasions per «insubmissió, cartes arrogants al governador de la Guaiana Francesa, apreciacions calumnioses referides als vigilats» i altres violacions de la disciplina carcerària. En 1911 va ser alliberat, però obligat a residir perpètuament a la Guaiana Francesa com a desterrat. A finals de 1912 o començaments de gener de 1913 aconseguí fugir i recalar a Panamà on morirà pocs dies després de la seva arribada. Va escriure unes memòries sobre la seva estada a la colònia penitenciària, però no ens han arribat.

***

Llibre de Paul Sosset

- Paul Sosset: El 15 de juny de 1869 neix a Couvin (Namur, Valònia) l'advocat, professor, periodista i propagandista anarquista Paul Sosset, conegut com Paul Flaustier o Flaustier. Membre de la Jove Guàrdia Socialista Revolucionària (JGSR), en 1893 milità activament a Verviers (Lieja, Valònia) i, amb Jean Davister, feia d'orador en reunions molt concorregudes. Entre 1893 i desembre de 1896 fou inspector d'estudis de l'Institut d'Ixelles (Brussel·les, Bèlgica). En 1893 col·laborà en el periòdic llibertari La Débacle i el desembre d'aquell any va ser processat per ús de «falsa identitat» i «provocació directa a la tropa armada i desobediència a les lleis». En aquesta època també fou membre de la comissió belga encarregada de recollir fons per als anarquistes espanyols. Doctor en dret i en filosofia i lletres, a partir de 1895 fou professor a l'Institut Royal de Brussel·les. Arran d'un discurs pronunciat en un míting organitzat pel Grup Llibertari de Brussel·les celebrat el 31 de maig de 1898, on va fer costat la insurrecció cubana i l'agitació anarquista a Itàlia i a Espanya, el 17 d'octubre de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Brabant (Flandes), juntament amb Charles d'Hooghe (Block), i condemnat a tres mesos de presó i a 50 francs de multa per «provocació no seguida d'efectes criminals»; Charles d'Hooghe, que no va comparèixer, va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó. Destacà com a conferenciant i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Catéchisme du jeune propagandiste (1893), Le Plébéien (1895), Le Cri des Opprimes (1896), La Débacle Sociale (1896), L'Homme Libre (1899) i La Revue Nouvelle Indépendante d'Art, Littérature et Science (1899), entre d'altres. Fou corresponsal per a Bèlgica de Les Temps Nouveaux. En 1900 fou un dels fundadors, amb Lucien Hénault i Georges Thonar, i redactor del periòdic anarcocomunista Le Réveil des Travailleurs. En 1901, segons alguns autors, trencà amb l'anarquisme i es passà a les files socialdemòcrates, afiliant-se al Partit Obrer Belga (POB), però la seva trajectòria posterior posa en dubte aquesta afirmació. En 1902 envià un informe al Congrés de Le Libre Penseur que se celebrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Entre 1902 i 1904 col·laborà en el periòdic L'Idée Libre. Entre 1903 i 1905 fou el corresponsal de Bèlgica per al periòdic sindicalista revolucionari parisenc L'Action Directe. El 6 de setembre de 1905 participà, amb altres conferenciants, en la xerrada «Les devoirs des travailleurs belges résidant à París envers les organisations ouvrières», que se celebrà a la Universitat Popular «La Coopération des Idées» de París (França). En 1906 parlà en un míting de protesta de la Unió Sindical dels Treballadors de Brussel·les (USTB), arran de la condemna de l'anarquista Henri Fuss-Amore. En 1906 també impartí dues conferències a la colònia comunista llibertària «L'Expérience» d'Stockel (Brussel·les, Bèlgica), L'organisation du travail dans la société actuelle (19 d'agost) i L'antimilitarisme et la poursuite contre l'Action Directe (2 de setembre, amb Émile Chapelier). En 1906 col·laborà en La Femme Socialiste i L'Avenir du Borinage i en aquesta època es va fer propagandista dels «Milieux Libres» (colònies anarquistes). En 1907 va fer una gira de conferències antimilitaristes i en 1908 col·laborà en Société Nouvelle. És autor d'À l'aube d’un siècle. Le mouvement libertaire (1898; un exemplar d'aquesta obra es trobà a la biblioteca de François Salson), Militarisme et démocratie. Brochure de combat contre l'armée, le patriotisme (1900), Le péril noir (1901), Vers l'émancipation! Articles sur la nécessité des groupes d'études sociales (1901), En mémoire d'Émile Zola (1902), La Libre Pensée et l'idéal (1902), Anticléricalisme socialiste. Résumé d'articles et de conférences (1903), La justice contre le peuple (1905), L'organisation du travail. Conférence (1906). Aux hommes d'avant-garde. Brochure censurée par Germinal (1906) i La lecture dans les foyers populaires (1907). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Alfred Lobel apareguda en el diari parisenc La Journée Industrialle del 25 de maig de 1920

- Alfred Lobel: El 15 de juny de 1879 neix al XI Districte de París (França)l'anarquista i anarcosindicalista Alfred Lobel. Sos pares es deien Alphonse Guido Lobel, ebenista, i Clotilde Leroy, modista. En 1899 vivia amb sos pares al número 17 del passatge Forge Royale de París i treballava d'escultor. El 14 de setembre de 1899 es casà a Villiers-sur-Marne (Illa de França, França) amb la cosidora Souveraine Alphonsine Maniot, de qui es va divorciar el 31 de desembre de 1904 a París. Posteriorment es guanyà la vida com a obrer metal·lúrgic i va ser un dels militants més destacats del corrent sindicalista revolucionari i anarcosindicalista. En 1919 era secretari del Sindicat del Metall de Grenoble (Delfinat, Arpitània) de la Confederació General del Treball (CGT), el qual representà en el Buró de la Unió Departamental. Enfervorit per la Revolució russa, va ser un dels fundadors del grup «Clarté» de Grenoble i jugà un paper important en la campanya de solidaritat portada a terme per la CGT contra la intervenció aliada a la Rússia revolucionària. El 24 d'octubre de 1919, en un míting de la Unió de Sindicats, va fer una crida a la «vaga general revolucionària» en suport a la Revolució russa i reivindicà la memòria de Jeanne Labourde, bolxevic francesa afusellada pels intervencionistes francesos a Odessa (Ucraïna), i de Jacques Sadoul, membre del Grup Comunista Francès de Moscou que havia estat condemnat en un consell de guerra per «deserció a l'estranger en temps de guerra». En aquesta època s'integrà en el Comitè de la III Internacional del departament Isèra. El febrer de 1920 va ser nomenat membre de la Comissió Executiva de la Unió Departamental de la CGT i el 22 de maig, quan el moviment vaguístic dels metal·lúrgics de la zona, va ser detingut després d'haver realitzat tasques sindicals davant la porta de la fàbrica Raymond-Boutons de Grenoble dos dies abans; jutjat, l'1 de juny va ser condemnat a sis mesos de presó i tancat el 8 de novembre de 1920. Posteriorment continuà la militància enquadrat en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) com a militant comunista. En 1931, juntament amb el comunista Alexandre Richetta, intervingué en nom de la CGTU en la vaga tèxtil de Moirans (Delfinat, Arpitània). Més tard formà part de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Quan la Revolució espanyola, a finals de 1936 s'integrà a Barcelona (Catalunya) en el Comitè Unitari d'Organitzacions Anarquistes Franceses (CUOAF), del qual va ser secretari a partir de març de 1937, i també fou delegat del Comitè Anarquista Internacional (CAI) de la capital catalana. Encara que mai no va anar al front, s'oposà fermament a la militarització de les milícies i el 9 de març de 1937 presidí a la «Casa CNT-FAI» una assemblea extraordinària de milicians estrangers que lluitaven al front en la qual la major part de delegats confirmaren el seu rebuig de la militarització. A finals d'abril de 1937 s'enfrontà a Fernand Fortin, delegat de Propaganda de la Secció Francesa del CAI, pel suport d'aquest a la col·laboració política de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en la II República espanyola, i participà, sense Fortin i altres militants que dimitiren, en l'organització d'una nova la Secció Francesa del CAI, que no va ser reconeguda per la CNT-FAI. Sembla que l'estiu de 1937 retornà a França, arran de la dissolució d'aquesta nova Secció Francesa del CAI que va participar en els «Fets de Maig» de 1937. Amb Isidore Dauthun, Raoul Héro i altres antics militants comunistes esdevinguts anarquistes, fundà a Grenoble el grup «Les Amis de la Patrie Humaine». També va ser president i delegat permanent de la CGT-SR al departament d'Isèra, on organitzà nombroses reunions de suport a la Revolució espanyola. Sa companya fou Marie Bordet. Alfred Lobel va morir l'1 de desembre de 1953 al seu domicili de Florange (Lorena, França).

***

Carlo Berruti

- Carlo Berruti: El 15 de juny de 1881 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista, i després socialista i comunista, Pietro Carlo Berruti, conegut també com Charles Berrutti i que va fer servir el pseudònim Bruto. Sos pares es deien Tommaso Berruti i Pelagia Busia. Pintor de la construcció, quan era molt jove entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint administrador del periòdic L'Ordine (1892-1894), dirigit per P. G. Gai i Pietro Stura. A començament de segle emigrà a Lió (Arpitània), on va ser detingut per «resistència a la força pública» i expulsat per decret el 5 de desembre de 1901 de França. S'instal·là a Londres (Anglaterra), on col·laborà en el periòdic quinzenal La Rivoluzione sociale (1902-1903), editat per Antonio Galassini, i, sota el pseudònim Bruto, en el número únic La Settimana Sanguinosa (18 de març de 1903), editat per Alfredo Ranieri i dedicat a la Comuna de París. També col·laborà en el periòdic londinenc Germinal (1903). Més tard passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on en 1906 col·laborà, sota el nom de Charles Berrutti en el periòdic bilingüe antisindicalista L'Azione Anarchica – L'Action Anarchiste, publicat per Henri Louis Truan, en oposició a les tesis defensades per Il Risveglio, de Luigi Bertoni. Durant la Gran Guerra retornà a Torí i es posà a fer feina en els Ferrocarrils Estatals. En 1920 va ser denunciat com a organitzador d'una vaga. En aquesta època abandonà l'anarquisme i en les eleccions locals de novembre de 1920 es va presentar com a candidat de la facció comunista del Partit Socialista d'Itàlia (PSI) i va ser elegit regidor municipal amb més de 48.000 vots. Després del Congrés de Liorna (Toscana, Itàlia) de 1921, s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI) i esdevingué secretari de la Secció de Torí del Sindicat Central de Ferroviaris Comunistes Italians (SCFCI). També ocupà càrrecs en l'Aliança Cooperativa Torinesa (ACT). El 18 de desembre de 1922 Carlo Berruti va ser capturat per un escamot feixista, comandat pels capitosts Piero Brandimarte i Cesare Maria de Vecchi, a la seva feina, a la seu del Control de Mercaderies dels Ferrocarrils de l'estació de Porta Nuova de Torí, i portat a un camp de la població de Nichelino (Piemont, Itàlia), on va ser assassinat a trets per l'esquena. L'endemà, Angelo Quintagliè, uixer de l'Oficina de Control de Mercaderies, apolític, excombatent i excarrabiner, acusat d'haver deplorat públicament la bàrbara manera en la qual Berruti havia estat assassinat, va ser també mort al seu lloc de feina per un escamot feixista. Com va ser la seva voluntat expressada en vida, mitjançant la seva adhesió a la Societat per a la Cremació de Torí, el cos de Carlo Berruti va ser incinerat el 29 de desembre d'aquell any i les cendres dipositades al Temple Crematori del cementiri torinès. Durant els anys posteriors, l'homenatge foral davant la tomba de Carlo Berruti, en ocasió de l'aniversari de l'«Strage di Torino» (Matança de Torí), esdevingué una clàssica manifestació dels joves universitaris antifeixistes. Un carrer de Torí port el seu nom.

***

Gérard Duvergé

- Gérard Duvergé: El 15 de juny de 1896 neix a Montsegur (Aquitània, Occitània) el mestre llibertari, militant anarquista i resistent antifeixista François Gérard Duvergé, també anomenat Fred Durtain i Chevalier. Sos pares es deien Jean Duvergé, gerdarme,i Marie Belleton. Es va allistar durant la Gran Guerra, i després va esdevenir mestre. El 5 de setembre de 1919 es casà a Luscan (Comminges, Gascunya, Occitània) amb Geneviève Chaume. En 1935 va descobrir l'anarquisme i va començar a col·laborar en la premsa llibertària sota el pseudònim de Fred Durtain (Le Libertaire, L'Espagne Antifasciste, La Révolte, Terre Libre, etc.). En 1936 va militar en el grup anarquista d'Agen i també va participar en les activitats de la «Libre Pensée» i de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. Dins en marc de la Federació de Obres Laiques, va organitzar amb sa companya Henriette càmpings de joves per incitar els adolescents a estimar la natura –Còrsega (1937, Marroc (1938), Tunísia (1939), Martigues (1941), Izaourt (1942) i Montbazillac (1943). En 1939, quan els refugiats de l'Espanya republicana omplen els camps de concentració del sud de França, la parella Duvergé n'albergarà a casa seva. En col·laboració amb Aristide Lapeyre, va muntar una escola llibertària («L'Envol»), a Feugarolles, a prop d'Agen, a l'estil de «La Ruche» de Sébastien Faure, per al nou curs sota la direcció de Vergel, refugiat espanyol i antic professor d'una escola ferreriana; però la guerra va esclatar i no va poder-se inaugurar, malgrat que tot estigués enllestit. Va acabar mobilitzar a Alsàcia. Separat de l'ensenyament en 1940 i restituït en 1942, va formar part dels grups «Libération» i dels «Francs-Tireurs et Partisans» (FTP) de la resistència antifeixista. En 1942 va adherir-se al Partit Comunista Francès, més com a mesura d'eficàcia per a la lluita clandestina que per adhesió ideològica al comunisme. En 1943 va prendre part en el Moviment Unit de la Resistència (MUR) a Lot i Garona. Detingut per la policia alemanya, va ser alliberat; però el 28 de gener de 1944 va ser detingut per segona vegada i va morir l'endemà, sense haver parlat, arran de les tortures infligides per la Gestapo a la presó d'Agen. Gérard Duvergé va ser enterrat el 2 de febrer de 1944 a Agen. En 1999 Bernard Lareynie li va dedicar una biografia: L'instituteur, le campeur, le résistant. Gérard Duvergé, le libertaire. Un carrer d'Agen porta el seu nom.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 14 de juny

Esdeveniments

Portada del número únic de Questione Sociale

- Surt Questione Sociale: El 14 de juny de 1891 surt a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el número únic del periòdic anarquista Questione Sociale. Editat per Saverio Merlino, el responsable de la publicació fou Giuseppe Siboni. Trobem textos de Ras Alula, Enrico Girola i Saverio Merlino, entre d'altres.

***

Portada de Germinal

- Surt Germinal: El 14 de juny de 1917 surt a Tampico (Tamaulipas, Mèxic) el primer número del setmanari Germinal. Periódico Libertario, òrgan d'expressió del grup anarquista magonista, i influenciat pels wobblies nord-americans de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), «Germinal» –aquest grup i aquest òrgan d'expressió ja havia existit a Nova York (Román Delgado, Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González, etc.). Els editors responsables van ser, successivament, Rosaura Galván, Román Delgado, Alejandro Berman, Ricardo Treviño, Jorge D. Borran, Luis C. Torres i José P. Colado, i tots van ser detinguts per les autoritats de Tampico i els d'origen espanyol expulsats del país. Trobem articles d'A. Alba, Luis Álvarez, Concepción Arenal, Rafael Ballester, Martín Bernal, Severo Brote, Pedro Calleja, Alfredo Calderón, R. Castillo, Encarnación Cavazos, Fidel Córdova, David Díaz, Raúl Díaz, Joaquín Dicente, Manuel Domínguez, Francesc Ferrer Guàrdia, Emilio Gante, Pedro Gudiño, Jesús Ángel Hernández, Rogelio Huerta, R. H. Ibarreta, P. A. De la Garza, María Gómez, Reynalda González Parra, Maurició B. Juárez, Blas Lara, A. De León, José Manuel Méndez, Luis López de Mesa, Juan Lozano, J. V. Montenegro, Fernando Palomares, Émile Pouget, Josep Prat, S. Ruiseñor, Juan Ruiz, M. Salinas, Adrián del Valle, Miguel Vargas Vila, R. M. Vásquez, José Vidal, Isidro Villareal, etc. Com que la distribució del periòdic era gratuïta, va ser finançat per diverses organitzacions: Casa de l'Obrer Mundial (COM) de Tampico; «Hermanos Rojos» de Doñá Cecilia; Sindicat d'Obrers de la Mestrança i Societat Comunista d'Oficis de Monterrey; Confederació Obrera de Veracruz i Río Blanco; Sindicat d'Estibadors de Salina Cruz (Oaxaca); COM de Guadalajara (Jalisco); Unió Americana; centres miners (Florence, Clifton, Morenci, Metcalf, Bisbe, Jerome i Miami); gremis tabaquers de l'Havana (Cuba); etc. En les seves pàgines publicà articles teòrics sobre l'anarquisme, culturals, contraris a la Gran Guerra i a la participació nord-americana en aquesta, informació sobre les vagues mineres de la IWW. El grup «Germinal» impartia conferències els diumenges i els dilluns a la tarda organitzava els cercles de lectura a la seu de la COM de Tampico o al Centre Femení d'Estudis Socials. En sortiren 26 números, l'últim el 28 de febrer de 1918, coincidint amb la destrucció de la impremta i la dissolució governamental del grup, i sempre fou perseguida la distribució de la publicació per les autoritats nord-americana i mexicana. Els militants de Germinal organitzaren un nou grup anomenat «Via Libre» i publicaren un nou setmanari que circulà amb el mateix nom del grup.

***

Portada d'un número de L'Avanguardia Libertaria

- Surt L'Avanguardia Libertaria: El 14 de juny de 1930 surt a Melbourne (Victòria, Austràlia) el primer número del periòdic quinzenal en llengua italiana L'Avanguardia Libertaria. Quindicinale di Lotta e di Propaganda. Aviat, però, la periodicitat passarà a mensual. Editada per l'immigrant anarquista italià Isidoro Bertazzon des del Club Internazionale, desenvolupà una tasca important en la crítica del feixisme italià i per a la propagació de les idees llibertàries al continent australià. També mantingué polèmiques amb Francisco Carmagnola i el seu periòdic La Riscossa (1930-1932), del Club Matteotti de Melbourne. L'últim número s'edità el 15 de novembre de 1932, quan aquesta publicació fou suprimida, juntament amb el seu rival La Riscossa, per les autoritats de la Commonwealth. Amb la prohibició Bertazzon abandonà la militància llibertària.

***

Capçalera del primer número d'El Productor

- Surt El Productor: El 14 de juny de 1930 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Productor. Hi van col·laborar M. Medina González, Evelio G. Fontaura, Manuel Buenacasa, Ramon Magre, R. Magrinyà, Isabel Ruiz, Mediel, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 19 de juliol de 1930. Es pot considerar una quarta època d'El Productor de 1887.

***

Max Nettlau, al centre de la foto, envoltat d'infants i jovent a la gira campestre

- Gira campestre: El 14 de juny de 1931 se realitza una gira campestre a Les Fontetes, a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), per a acomiadar l'intel·lectual anarquista Max Nettlau, que havia vingut a passar unes setmanes a Catalunya. En aquesta sortida, organitzada pels grups anarquistes «Sol y Vida» i «Vía Libre», i que comptà amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), hi participaren més de mil persones. A més dels actes lúdics (jocs, música, etc.), es portaren a terme discussions i es realitzaren parlaments de destacats militants anarquistes, com ara Tomás Herreros Miquel, Josep Mateu Cosidó, Frederica Montseny Mañé, etc. L'alumnat de l'Escola Racionalista de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) s'encarregà de recitar poesies i treballs literaris. El 3 de maig d'aquell any ja s'havia organitzat en homenatge a Max Nettlau una altra excursió. Max Nettlau partí cap a Viena (Àustria) dies després de la gira campestre d'acomiadament, el 19 de juny.

***

Propanda de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 14 de juny de 1956

- Conferència de Sans Sicart: El 14 de juny de 1956 se celebra a la sala d'actes de l'Ajuntament de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) la conferència «Aportación de la CNT en la lucha contra el fascismo y por la liberación de la Humanidad» portada a terme per l'anarcosindicalista Joan Sans Sicart. L'acte va estar organitzat per la Federació Local de Carcassona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili.

Naixements

Notícia de la condemna a Louis Gaffiot publicada en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 9 de setembre de 1871

- Louis Gaffiot: El 14 de juny de 1839 neix a Chissey-sur-Loue (Franc Comtat, Arpitània) l'internacionalista anarquista Louis-Philippe Gaffiot. Era fill de Claude Louis Gaffiot, mestre cisteller republicà, i de Françoise Gaffiot. Es guanyà la vida com son pare, treballant d'artesà cisteller. El 27 d'octubre de 1862 es casà a Dijon (Borgonya, França) amb Françoise Ripard. En 1868 era membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) de Le Creusot (Borgonya, França). També fou membre de la Secció de Le Creusot de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), creada el març de 1870. Mantingué relacions amb Benoît Malon quan aquest visità Le Creusot quan les vagues d'abril de 1870. En 1871 va ser membre del Comitè Republicà Socialista (CRS) i entre setembre de 1870 i març de 1871 va ser nomenat Oficial de Pau (agent de policia) quan l'Ajuntament Demòcrata de Le Creusot. Com a comissionat de l'AIT de Le Creusot, viatjà per nombroses poblacions (Dijon, Mâcon, Autun, Lió, París) i jugà un paper important en la preparació i la proclamació de la Comuna de Le Creusot el març de 1871. Per la seva participació com a membre de l'efímer Consell de la Comuna, el març de 1871 hagué de fugir i s'exilià a Suïssa. El 9 de setembre de 1871 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Chalon-sur-Saône a la deportació en recinte fortificat. A Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) s'adherí a la secció bakuninista de l'AIT i a Ginebra (Ginebra, Suïssa) formà part de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista. A Saint-Blaise va comprar un vimeterar i dos pics a la setmana venia les seves obres de cistelleria al mercat de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). El febrer de 1872 ensenyà Benoît Malon les arts de la cistelleria. El 24 de gener de 1902 prengué la nacionalitat helvètica, juntament amb sa companya i sos dos infants petits, mentre que dues filles i un fill major restaren amb la nacionalitat francesa. Malalt durant molt de temps, Louis Gaffiot va morir el 29 de novembre de 1907 a Saint-Blaise (Neuchâtel, Suïssa) i va ser enterrat el 2 de desembre en aquesta població. La seva neta Violette Gaffiot (Jeanne-Marie) fou l'autora de la biografia Michel Bakounine. Une vie d'homme (1976).

***

Foto policíaca de Jules Vinchon (6 de juny de 1890)

- Jules Vinchon: El 14 de juny de 1855 neix a Saint-Quentin (Picardia, França) l'anarquista Jules Victor Vinchon, conegut com Delanciaux o Delancieaux. Era fill de Jules Antoine Vinchon, fabricant de tul, i de Julie Lanciaux. Es guanyava la vida treballant primer d'escultor i després de dibuixant de brodats i de roba estampada. El 6 de març de 1876 s'allistà voluntari a l'exèrcit per cinc anys i va ser destinat al III Regiment d'Enginyers d'Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França). El 2 de maig de 1879, a la mort de son pare, passà a la disponibilitat militar per fill únic de vídua. El 6 de maig de 1881 va ser llicenciat. Establert a París (França), en 1885 vivia al número 22 del carrer Martyrs i treballava de dibuixant. En 1889 assistia a les reunions del grup anarquista «La Sentinelle de Montmartre», al carrer de Clignancourt. El 28 de desembre de 1889 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó per «robatori» i el 21 de gener de 1890 va ser tancat a la presó de Mazas. El 28 de març de 1890 va sortir de la garjola i a la Cambra Sindical mantingué relació amb el tipògraf anarquista Gabriel Cabot (L'Argument), gràcies al qual passà a fer feina a la impremta del número 3 del carrer Trois Bornes, on visqué. El 30 d'abril de 1890 va ser detingut a l'estació de Lió de París dins del marc una batuda repressiva davant la celebració del Primer de Maig. Dies abans, el 26 d'abril de 1890, els anarquistes italians Saverio Merlino i Gennaro Petraroja van ser detinguts quan distribuïen el pamflet anarquista «Aux soldats» i la policia pogué demostrar que aquests fulls havien estat impresos a la impremta de Gabriel Cabot i aquest va ser detingut juntament amb els tipògrafs Joseph Dumont i Victor Vinchon. El 3 de maig de 1890 va ser posat en llibertat. El 5 de juliol de 1890 va ser condemnat pel X Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó per «estafa i vagabunderia». Argumentant un defecte de procediment, Cabot i Vinchon es negaren a presentar-se davant l'Audiència del Sena el 19 de juliol de 1890 i van ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. Només Dumont es presentà davant el tribunal i va ser condemnat a tres mesos i a cinc francs de multa. En una revisió del 30 d'agost d'aquell any, la pena de Cabot va ser reduïda a tres mesos i 50 francs de multa i Vinchon va ser absolt. El novembre de 1890 va ser detingut i empresonat per haver robat uns cigars en un estanc del carrer Volta. El 7 de febrer de 1891 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó per «robatori» i el 15 de maig de 1891 el Tribunal d'Apel·lació de París el condemna a quatre mesos de presó per «robatori i rebel·lió als agents». A finals de 1891 freqüentava les reunions del grup anarquista «Les Peinards», que es reunia al carrer Greneta, i també a les del grup del Faubourg Marceau, al carrer Pascal. A finals de 1892 s'amagà i pogué fugir de l'agafada preventiva davant la manifestació del Primer de Maig. A principis de 1893, sense domicili fixe, visqué un temps al domicili de Charles Laurens, al número 22 del carrer Albert i aleshores la policia el tenia com a sospitós d'«emissió de moneda falsa». Arran de l'atemptat del carrer Bons-Enfants de París, un confident policíac assenyalà a la Prefectura de Policia l'existència d'un dipòsit d'explosius al domicili d'un anarquista, al carrer Deguingant, de Levallois-Perret (Illa de França, França). El 16 de maig de 1893 la policia escorcollà el citat domicili i el va detenir amb Gustave Bondon, llogater d'un apartament en aquest immoble. En l'escorcoll del citat domicili la policia trobà a la cabana del jardí, lloc de reunió del  seu grup anarquista (Gustave Bondon, Louis Léveillé, Marcel Marchand i Émile Spannagel), diversos materials explosius. Tots els detinguts van ser posats en llibertat llevat de Vinchon. El 24 de juny de 1893 va ser condemnat pel VIII Tribunal d'Apel·lació de París a cinc anys de presó i 2.000 francs de multa per «possessió de materials prohibits», moment en el qual cridà davant el tribunal «Visca l'anarquia!». Purgà la pena a la presó de Poissy i el 17 de maig de 1898 va ser posat en llibertat, però aquest mateix dia va ser novament detingut després d'amenaçar de mort el director i l'alcaide de la presó. Un cop lliure, visqué al domicili de l'anarquista Lucien Fétis, al carrer de Belleville. Segons els informes d'un confident, a principis de l'estiu de 1898 hauria demanat diners a Sébastien Faure per a registrar la patent d'un dels seus invents. El juny de 1899, segons informes policíacs, malvivia en la misèria al carrer sense trobar feina. En 1901 estava registrat al número 11 del carrer Dupleix del XV Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Henri Étiévant (4 de març de 1894)

- Henri Étiévant: El 14 de juny de 1861 neix a Hameau Blondel (Flamanville, Baixa Normandia, França) l'anarquista Henri Achille Étiévant, conegut com Le Bosco. Era fill de Jean Baptiste Étiévant, caixer i comptable en un magatzem de París (França), i de Victorine Rosalie Leboulanger, modista, i vivien a París. Es guanyà la vida treballant de componedor tipogràfic a l'empresa Dumont de Clichy (Illa de França, França) i després de corredor de comerç per la mateixa. Va ser declarat exempt de fer el servei militar per manca de talla i deformitat. El març de 1891 va ser un dels organitzadors de la manifestació del Primer de Maig, on exaltà els màrtirs de la Comuna. En una reunió celebrada el 2 de juny de 1891 al Cercle Revolucionari Central es declarà anarquista. Amb son germà petit Georges Étiévant, col·laborà en el periòdic anarquista Le Forçat, el primer número del qual aparegué el 4 de juliol de 1891. El 6 de setembre de 1891 va ser sorprès, amb son germà, aferrant cartells glorificant els anarquistes Carles Dardare, Henri Decamps i Louis Léveillé, que havien disparat contra els gendarmes en la manifestació del Primer de Maig anterior a Clichy. El febrer de 1892 els dos germans buscaren la manera de venjar la mort dels anarquistes executats a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) i anunciaren que preparaven alguna acció contra l'ambaixada d'Espanya, però la policia no va prendre en consideració aquesta amenaça. El cert és que Georges Étiévant havia rebut dinamita robada a Soisy-sous-Étiolles (actualment Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) i els dos germans amagaren els cartutxos en un local llogat al número 3 Impasse Sainte-Genviève d'Asnières (Illa de França, França). El 23 de febrer de 1892 la policia escorcollà el domicili dels germans Étiévant però no van trobar res de compromès. El 12 de març de 1892 la policia perquirí de bell nou el domicili i detingué Georges Étievant, mentre que son germà Henri Étievant va ser posat en llibertat per manca de proves. Un cop lliure engegà una campanya per l'alliberament de son germà. El 29 de maig de 1892 va fer apologia de Ravachol en una reunió anarquista celebrada a Levallois-Perret (Illa de França, França). En aquesta època es reuní en diferents ocasions amb Émile Henry als domicilis de Constant Martint i d'altre vinater de Montmartre. Abandonà la feina i es dedicà, amb Lucien Fétis, a recollir diners pels domicilis per organitzar sopars-conferències. En 1893 entrà a fer feina a l'impremta de Parly, al número 13 del carrer Malte. En aquesta època distribuïa manifests vinguts de Londres (Anglaterra) que aferrava. El juny de 1893 intentà organitzar, amb Louis Léveillé i Émile Spannagel, un míting de protesta contra la condemna de Jean-Baptiste Forest. L'1 de gener de 1894 el seu domicili, al número 7 del carrer Malte del XI Districte de París, va ser escorcollat i la policia descobrí dos números de La Révolte, un exemplar del fullet Loi sur les salaires de Jules Guesde i una carta dirigida des de la presó de Mazas l'1 de desembre de 1893 per Léon Léauthier a ell. El 4 de març de 1894 la policia perquirí de nou el seu domicili i trobà cartes de son germà, detingut, a més de fullets, cartells i manifests anarquistes. Aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i empresonat l'endemà a Mazas. El 5 de juny de 1894 el jutge d'instrucció Henri Meyer el posat en llibertat condicional. El 30 de juny de 1894 va ser contractat com a componedor tipogràfic per la impremta Hugonis, al número 6 del carrer Martel. L'1 de juliol de 1894 la policia del barri de la Roquette escorcollà de bell nou el seu domicili i el 5 de juliol va ser empresonat a Mazas, però el 28 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional. El 10 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas de «pertinença a associació criminal». En 1895 figurava en un llistat d'anarquistes residents al departament del Sena i també en una llista de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896. En aquest època vivia al número 26 del carrer Montmartre de Saint-Ouen (Illa de França, França). Entre 1900 i 1912 el seu nom figurà en els registres d'anarquistes de la Prefectura de Policia. El 21 de març de 1901 es casà al II Districte de París amb la cuinera Marie Augustine Surville. En aquesta època vivia al número 39 del carrer de Cléry. Vidu, el 29 de gener de 1910 es casà a Houilles (Illa de França, França) amb Joséphine Coster i en aquesta època treballava de corrector a la impremta i vivia a l'Impasse de la Justice d'Houilles. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Bernard Lazare fotografiat per Aaron Gerschel a París

- Bernard Lazare: El 14 de juny de 1865 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'escriptor, periodista polític, polemista, crític literari, dreyfusard i anarquista Lazare Marcus Manassé Bernard, conegut literàriament com Bernard Lazare. Fou el major de quatre germans d'una família burgesa jueva benestant, poc creient, però aferrada a les festes tradicionals judaiques. Sos pares es deien Jonas Bernard, negociant de confecció industrial, i Douce Noémie Rouget, filla d'una família burgesa provençal que introduí el teler Jacquard a Tolosa de Llenguadoc i creà una de les primeres i més reeixides indústries manufactureres de vestits i de passamaneria d'aleshores. Lazare obtingué el títol de batxillerat en ciències, però la seva passió fou la literatura, dèria compartida amb un gran amic, el poeta simbolista Éphraïm-Georges Michel (Éphraïm Mikhaël) –ambdós es feien passar per cosins. Éphraïm Mikhaël marxà a estudiar a l'École Nationale de Chartes de la capital francesa i encoratjà son amic perquè l'acompanyés en la seva aventura parisenca. L'octubre de 1886, any de la publicació del pamflet antisemita d'Édouard Drumont La France juive, Lazare arribà a París i es matriculà a l'École Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola Pràctica d'Estudis Superiors). Estudià el curs de mossèn Louis Duchesne, pel qual l'Institut Catòlic de París havia creat una càtedra d'Història de l'Església. En el curs universitari 1887-1888 presentà una memòria consagrada a la legislació conciliar relativa als jueus. En aquesta època començà a col·laborar en la premsa «burgesa» (La Nation, L'Evénement, L'Écho de Paris, Le Journal, Figaro, etc.) com a periodista i crític literari. Estudiós de les religions antigues, en 1888 va escriure, amb Éphraïm Mikhaël, l'obra dramàtica en tres actes La fiancée de Corinthe, on ja signà amb el seu nom de ploma: Bernard Lazare. En 1890 Éphraïm Mikhaël morí de tuberculosi, fet tràgic que el marcà profundament. Aquest mateix any de 1890 fundà i dirigí la revista simbolista Les Entretiens politiques et littéraires. El 18 de juny de 1892 es casà al XVII Districte de París amb Isabelle Grumbach, també jueva. En aquesta època començà a participar activament en el moviment anarquista, fent propaganda de les seves idees, ajudant a finançar les seves publicacions, fent costat els companys en els seus processos judicials, especialment en l'anomenat «Procés dels Trenta», i fent amistat amb els seus grans personatges, com ara Élisée Reclus o Félix Fénéon. En 1894 prengué part en la defensa de Jean Grave, perseguit pel seu llibre La société mourante et l'anarchie, i testimonià en el seu procés. Col·laborà força en la premsa llibertària (Le Courrier Social Illustré, L'Harmonie, La Manifestation du 1er Mai, L'Oeuvre sociale, La Revue Blanche, Les Temps Nouveaux, L'Endehors, L'Action Sociale, La Revue Anarchiste, La Révolte, etc.), articles que després van ser recollits en llibres. En 1895 cobrí, com a corresponsal del diari L'Écho de Paris, la revolta dels treballadors vidriers de Carmaux i en 1896 assistí al Congrés Socialista de Londres, on denuncià «l'autoritarisme i la gelosia» de Karl Marx. També, en 1896, fundà la revista L'Action d'Art, on van col·laborar Fernand Pelloutier i André Girard, entre d'altres, i on reivindicà un «art social» enfrontat a l'«art de classe» regnant aleshores. Després de conèixer l'obra del teòric del sionisme Theodor Herzl, amb qui mantingué una actitud crítica, començà a interessar-se per aquest moviment. En 1892 havia establert contactes amb Ahad Ha'Am, un dels pares dels moviment «Hovevei Tsion» (Amants de Sion) i a la primavera de 1894 publicà L'antisémitisme, son histoire et ses causes, un estudi erudit i crític sobre els orígens de l'antisemitisme. Aquest llibre va aparèixer alguns mesos abans de l'arrest i de la detenció del capità jueu Alfred Dreyfus, acusat d'alta traïció, i immediatament va contactar amb Mathieu Dreyfus per contribuir a aclarir la innocència de son germà, consagrant-se gairebé exclusivament en aquesta causa. A començaments del novembre de 1896 publicà a Bèlgica la seva primera memòria L'Affaire Dreyfus. Une erreur judiciaire, on desmantella punt per punt totes les acusacions, exigint la revisió del procés. En 1898 fundà la revista sionista i social Le Flameau. Aquesta defensa del semitisme es farà sense renunciar de cap manera al seu pensament anarquista i sempre s'oposà a la creació d'un Estat sionista. El 24 de març de 1899 abandonà el moviment sionista enviant la seva dimissió al Comitè d'Acció Sionista (CAS) de Theodor Herzl. Després d'un viatge a Romania, denuncià en una sèrie d'articles, publicats entre juliol i agost de 1900 en L'Aurore, la terrible vida que patien els jueus en aquest país. Després marxà a Rússia, viatge del qual va escriure un nou reportatge sobre la situació dels jueus en l'Imperi tsarista, però que no va poder publicar a causa d'una malaltia. També lluità pels armenis perseguits en l'Imperi turc i en 1902 denuncià en Pro Armenia el Congrés Sionista de Basilea que havia retut un homenatge públic al sultà otomà Abdul Hamid II. Boicotejat pels antisemites i l'extrema dreta, que el veia com a la representació de l'«anarquia jueva», durant el procés de Dreyfus no pogué escriure en L'Aurora i envià les seves mordaces cròniques a dues revistes nord-americanes, The Chicago Record i The North American Review. Al final de sa vida va fer amistat amb l'escriptor catòlic Charles Péguy i col·laborà en els seus Cahiers de la Quinzaine. Bernard Lazare va morir l'1 de setembre de 1903 al seu domicili del VIII Districte de París (França) després d'haver estat operat d'un càncer al tracte digestiu. Deixà un manuscrit inèdit, Le fumier de Job, i autoritzà la reedició de L'antisémitisme, son histoire et ses causes a condició que figurés encapçalat per una nota referent a que moltes de les seves opinions desenvolupades en el llibre havien canviat al final de la seva vida. A més de les obres citades, publicà, entre d'altes, Le miroir des légendes (1892), Lettres prolétariennes (1895), Contre l'antisémitisme. Histoire d'une polémique (1896), Les porteurs de torches (1897), Antisémitisme et Révolution (1898) i Le nationalisme juif (1898). El juliol de 1909 el grup d'extrema dreta «Les Camelots du Roi» mutilaren simbòlicament el nas de l'estàtua que s'havia erigit per subscripció popular el 4 d'octubre de 1908 a Nimes en honor seu, estàtua que fou desmuntada en 1940 per les autoritats feixistes del Govern de Vichy. A París existeix un «Cercle Bernard Lazare», organització lligada al socialisme sionista.

Bernard Lazare (1865-1903)

***

Jules-César Rozental

- Jules-César Rozental: El 14 de juny de 1872 neix a Irkutsk (Irkutsk, Sibèria, Imperi Rus) el poeta i militant i guerriller anarquista Jules-César Rozental –també citat com Rosenthal. Era fill de Auguste von Rosental, metge revolucionari rus d'origen polonès que havia estat deportat per les seves activitats politiques a Sibèria i que acabà exiliant-se a Bulgària. Acompanyà son pare en les seves visites mèdiques arreu de les poblacions búlgares, alhora que feia propaganda llibertària. En 1903 s'adherí al moviment revolucionari federalista d'alliberament macedoni i entrà en el grup partisà llibertari d'Stara Zagora (Stara Zagora, Bulgària), comandat pel militant llibertari Nicolas Detxev que a finals d'agost d'aquell any entrà a Macedònia per copejar les tropes d'ocupació de l'Imperi Otomà. Durant la nit de l'11 al 12 de setembre de 1903, amb altres partisans (Tomas Pojarliev, Enidjié Vardar, Grigor Monasiev, etc.), lluirà una batalla contra els turcs a prop de Dolno Lukovo (Ivaylovgrad, Haskovo, Bulgària). En aquesta batalla moriren 400 militars turcs i 113 revolucionaris búlgars dels grups de Detxev, de Christo Txernokolev i de Nicolas Gekov, i de la població local aixecada. Greument ferit, Jules-César Rozental va morir dies després, el 14 de setembre de 1903. La seva poesia es va publicar pòstumament sota el títol de Cants inacabats (1904).

***

Notícia del nomenament de Jean Joujou com a alcalde publicada en el diari de Nimes Le Journal du Midi del 19 de maig de 1908

- Jean Joujou: El 14 de juny –algunes fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1879 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, sindicalista i polític Jean Joujou –algunes fonts citen de segon nom Ernest, però aquest no apareix a cap registre oficial. Sos pares es deien Jean Joujou, conreador, i Marie Lasgoute; son germà Étienne Joujou també va ser militant anarquista, ben igual que son cosí Jean Jourdan (Chocho). Obrer agrícola de professió, vivia amb son germà Alphonse Joujou al carrer Soubeyranne (actualment carrer Baroncelli) d'Aimargues. En 1899 era adjunt de l'alcalde d'Aimargues. El 28 de març de 1899 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a un mes de presó i 50 francs de multa per oposar-se a la detenció de Paul Brunel, acusat d'haver atupat un brigadier durant una acció contra el sorteig dels reclutes a Aimargues. L'octubre de 1899 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes a dos dies de presó per «cops i ferides». El 6 de novembre de 1900 va ser novament condemnat, juntament amb son germà Étienne Joujou i Émile Jourdan, a 20 dies de presó per haver defenestrat les urnes durant les eleccions municipals del 6 de maig d'aquell any a Aimargues. El 6 de març de 1904 va ser un dels fundadors del «Cercle de la Raison» d'Aimagues, del qual va ser nomenat, amb François Ficat de vicepresident, Léon Galibert de secretari, Claudien Sabatier de tresorer, i Adolphe Delbosco i Urbain Ravel de comissaris; aquest cercle organitzà, entre altres activitats, xerrades anticlericals. El 14 de maig de 1908 va ser nomenat alcalde d'Aimargues, amb Salager i Pioch d'adjunts. El 15 d'octubre de 1910, durant una vaga, va ser suspès de les seves funcions pel prefecte del departament del Gard per haver rebutjat d'allotjar un esquadró de la gendarmeria, càrrec del qual va ser revocat oficialment el 25 d'octubre de 1910 per decret del ministre de l'Interior Aristide Briand. En 1911, amb l'elecció del socialista Louis Pioch, va ser nomenat membre del consell municipal i aquest mateix any era secretari adjunt del Sindicat de Treballadors Agrícoles d'Aimargues, adherit a la Confederació General del Treball (CGT). Entre maig i juny de 1911, com a secretari del Grup d'Afinitat Cultural d'Aimargues, animà contra l'«atur forçat» dels obrers agrícoles una «grève à rebours» (vaga a l'inrevés), que exigia treballar malgrat l'oposició dels propietaris i de la policia, i que es va escampar a nombroses poblacions de la zona. Abans de l'esclat de la Gran Guerra, formà part del Grup Anarquista d'Aimargues i milità en el sindicat autònom d'aquesta població. En 1913 va ajudar econòmicament «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). L'agost de 1914, ja engegada la guerra, va ser inscrit en el «Carnet B» del departament de Gard com a «antimilitarista perillós», del qual va ser esborrat el 12 d'abril de 1922. Entre 1923 i 1928, com a membre d'«Amis du Libertaire», va fer costat econòmic l'edició diària del periòdic Le Libertaire. En 1926 era membre de l'anarquista Grup d'Estudis Socials (GES) local, el qual abandonà l'any següent. Sembla que és el mateix Jean Joujou que el 18 d'abril de 1934 va ser denunciat per l'inspector de la Caixa de l'Atur d'un delicte d'«estafa» per haver treballat a la vinya del mestre Brunel alhora que cobrava el subsidi per desocupació. L'abril de 1939 fou un dels organitzadors a Aimargues d'una col·lecta per ajudar econòmicament l'anarquista antimilitarista Roger Bernard, pare de dos infants, aleshores empresonat a Nimes. Jean Joujou va morir el 14 de gener de 1961 a Aimargues (Llenguadoc, Occitània). Un cul-de-sac d'Aimargues porta el seu nom.

***

Antoine Dumont fotografiat per Perron a Saint-Étienne

- Antoine Dumont: El 14 de juny de 1885 neix a Bourbon-l'Archambault (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i cooperativista Antoine Dumont. Era fill dels conreadors Louis Dumont i Marie Baudrand. Obrer agrícola, quan tenia 16 anys començà a militar a la seva població natal després d'un altercat amb el capella a causa de l'acomiadament de sos pares d'una finca que explotaven. Participà activament en l'organització d'un sindicat de llenyataires al nord del departament l'Alier. En aquesta època els germans Jacques i Jean Pontet havien creat un sindicat de conreadors a Gennetines (Alvèrnia, Occitània) i Michel Bernard i Émile Guillaumin el mateix a Bourbon-l'Archambault, donant lloc en 1905 a la fundació de la Federació dels Treballadors de la Terra del Borbonès. Entre 1906 i 1907, durant el servei militar, Antoine Dumont mantingué correspondència amb Émile Guillaumin, on refermava les seves conviccions anarquistes, definint-se com a «anarquista, llibertari i revolucionari», i explicant que el seu capità el tenia fitxat com a anarquista i antimilitarista. En tornar de fer el servei militar, i d'haver contactat el febrer de 1908 amb el grup llibertari de Saint-Étienne (Forez, Arpitània), el 9 d'octubre de 1908 participà a Moulins (Alvèrnia, Occitània) en el VIII Congrés de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT), on, amb el llibertari Jean-Louis Chambon, fou un dels militants més favorables a l'adhesió de l'FTT a la Confederació General del Treball (CGT), proposta que va ser rebutjada. Durant la primavera de 1909 organitzà diversos sindicats del personal treballador de feines domèstiques de granja a tota la regió (Bourbon-l'Archambault, Buxières-les-Mines, Gennestines, Lusigny, Vaumas, Tronjac) i en 1910 publicà, amb un prefaci de Jean Govignon, el fullet Aux domestiques et servantes de ferme de la région du Centre, editat per la Federació Nacional de Sindicats de Llenyataires de França i de les Colònies de la CGT, on sistematitzà les seves reivindicacions i aconsellà la lectura de Le Libertaire, publicació en la qual col·laborava, i del llibre Paroles d'un révolté de Piotr Kropotkin. Partidari del sabotatge i de l'acció directa, assumí les tesis sindicalistes del periòdic anarquista de Moulins La Torche (1908-1910), editat per Jules Vignes. El juliol de 1911 defensà la creació d'un setmanari d'educació social, que no reeixí. Aquest mateix 1911 creà i administrà a Bourbon-l'Archambault la cooperativa de consum «La Paysanne», que existí fins l'any 1924, i la qual dedicà molts d'esforços. Entrà com a empleat a l'Oficina Cooperativa, que esdevingué «Cooperativa de Gros», i s'establí a Lió (Arpitània), on es consagrà a l'organització i al propaganda del cooperativisme. En aquesta època col·laborà diferents publicacions periòdiques (L'Action Coopérative, La Revue Socialiste, Syndicaliste et Coopérative, Le Travailleur Rural, L'Union Coopérative, etc.). El 21 de març de 1914 es va casà al I Districte de Lió amb Françoise Goutorbe. Mobilitzat, va ser ferit al Marne en els primers mesos de la Gran Guerra i va ser destinat als serveis auxiliars del Ministeri de l'Armament. En 1916 retornà a Lió del conflicte bèl·lic molt malalt. Aquest mateix any va ser nomenat secretari de la Federació Lionesa de Cooperatives i durant els dos anys del seu secretariat fundà nombroses cooperatives, entre elles «L'Avenir Social», de la qual fou un dels seus administradors. Antoine Dumont va morir l'11 de maig de 1918 a l'Hospital Civil de Moulins (Alvèrnia, Occitània).

Antoine Dumont (1885-1918)

***

Coberta d'un dels llibres de Paul Sacomant

- Paul Sacomant: El 14 de juny de 1886 neix a Bona (Constantina, Algèria Francesa; actualment Annaba, Annaba, Algèria) l'escriptor anarquista individualista Paul Sacomant. Era fill d'Ernest Timothée Sacomant, dibuixant, director d'obres i arquitecte, i de Mathilde Joséphine Francfort, mestra, i tingué quatre germanes i dos germans. Empleat de Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons), en 1906 va ser cridat a files, però el 17 d'octubre de 1907 va ser llicenciat per «hernia inguinal dreta voluminosa». Entre 1910 i 1914 col·laborà amb nombrosos articles en el setmanari anarcoindividualista L'Anarchie. En 1912 vivia al carrer Brunache de Constantina (Constantina, Algèria Francesa; actualment Algèria). El març de 1914 va ser destinat de l'oficina de correus de Mascara (Mascara, Algèria Francesa; actualment Algèria) a la d'Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria). Quan esclatà la Gran Guerra, el 4 d'octubre de 1914 s'allistà voluntari a l'Ajuntament de Marsella (Provença, Occitània) i integrat en el 141 Regiment d'Infanteria i el 5 de novembre de 1914 va ser destinat com a telegrafista al Regiment de Tiradors Marroquins i enviat al front. El 21 de maig de 1915 va ser nomenat caporal i l'1 de setembre de 1915 sergent telefonista. El 30 de setembre de 1918 va ser evacuat per malaltia. Reintegrat a la seva unitat, el 24 de febrer de 1919 va ser llicenciat amb diverses condecoracions. S'instal·là a Alger, on treballà a PTT i visqué al número 25 del carrer Hoche. Més tard s'establí a Marsella, on en 1927 entrà a formar part de la Société des Gens de Lettres de France et des Colonies. En 1928 retornà a Algèria i entre 1928 i 1919 col·laborà en la revista Afrique. En 1933 havia tornat a la metròpoli i vivia al número 7 del carrer Obélisque de Marsella. En 1939 vivia a Villa Margharita, al Chemin de Saint-Marc de Bandòu (Provença, Occitània). Dedicat a l'escriptura, publicà diverses novel·les molt influenciades pel pensament de Max Stirner, com ara Sa Majasté Delorme (1926), Rappelé au Front (1928), Sous la Djellaba. Tirailleurs Marocains (1932), entre d'altres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del processament de François Parmeland apareguda en el periòdic parisenc L'Homme Libre del 3 de desembre de 1913

- François Parmeland: El 14 de juny de 1887 neix al III Districte de Lió (Arpitània) el sastre anarquista, antimilitarista i sindicalista François André Parmelan, més conegut com François Parmeland. Era fill de Jeanne Parmelan, vídua de Jean Floret. En 1912 va ser nomenat secretari del Comitè d'Entesa de les Joventuts Sindicalistes (JS). El novembre d'aquell any, quan esclatà l'afer del «Sabotatge de la Mobilització» –en el número 4 de la revista Le Moviment Anarchiste, dirigida per Pierre Ruff, sortí un article titulat «Comment on sabotera la mobilisation Recettes utiles» (Com sabotejar la mobilització. Receptes útils) que provocà les ires judicials–, les JS se solidaritzaren editant i distribuint entre el 26 i el 27 de novembre de 1912 milers de còpies de l'article prohibit en forma de fullet i de cartell, i, per això, el 4 de desembre de 1912 Parmeland va ser detingut, juntament amb Alphonse Roussel i Laurent Hansmoennel. El Comitè d'Entesa de les JS se solidaritzà amb Parmeland i va escriure al procurador per a autoinculpar-se, signant la missiva Alphonse Roussel, Fernand Bellugue, Eugène Dusson, André Lhenry, Maurice Viterbo, Fernand Lefèvre, Pierre Brugère, André Hilbert, Jules Lepetit, Louis Blot, Émile Koch, Aimé Baucourt, Fernand Jouen, Léon Goldschild, Alexandre Servels, Ferdinand Lacques, Marcel Fichet i Victor Lepvrier. Finalment, de les JS, només Parmeland en va ser processat i el 28 de gener de 1913 va ser jutjat; defensat per André Berthon, comptà amb els testimonis de suport de Jouhaux, Dumoulin, Quillent, Roussel, Ingweiller i Calman. El 4 de febrer de 1913 va ser condemnat, segons la «Llei Antianarquista» del 28 de juliol de 1894, pel IX Tribunal Correccional a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència i incitació al pillatge i a l'assassinat». El 24 de febrer d'aquell any, envià, juntament amb Robert Lafon, Louis Lecoin i Pierre Ruff, tancats a la presó parisenca de La Santé, una carta dirigida al president del Consell de Ministres exculpant Roger Fourcade, gerent del periòdic L'Anarchie. La premsa llibertària engegà una campanya demanant l'amnistia per a tots els empresonats per aquest afer. El 23 de febrer de 1914, des de la presó de Clairvaux (Ville-sous-la-Ferté, Xampanya-Ardenes, França), envià als mitjans de comunicació, juntament amb sos companys Edouard Boudot, André Mournaud, Roger Fourcade i Louis Lecoin, una carta on denunciava la violació de la seva correspondència més íntima. El 26 de març de 1914 va ser alliberat. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, quan esclatà la Gran Guerra va ser incorporat al XI Regiment d'Artilleria. L'11 de setembre de 1919 presidí el III Congrés de les JS del departament del Sena, que s'adherí a la III Internacional. Deconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 13 de juny

Esdeveniments

Primera pàgina del primer número de La Protesta Humana

- Surt La Protesta Humana: El 13 de juny de 1897 surt a Buenos Aires (Argentina), editat per l'ebenista català emigrat Gregori Inglán Lafarga, el primer número de La Protesta Humana. Periódico anarquista, d'antuvi quinzenal i que esdevindrà diari a partir de l'1 d'abril de 1904, quan prendrà el nom de La Protesta. Estava molt influenciat per la premsa llibertària de la península ibèrica, especialment catalana (temes, col·laboradors, traduccions, maquetació...), fins i tot el nom era idèntic a algunes publicacions editades allà. Hi van col·laborar, entre d'altres, Mariano Cortés, Eduardo G. Gilimón, Pedro Gori, Antonio Pellicer Paraire, Juan Creaghe, Alberto Ghiraldo, Florencio Sánchez, José de Maturana, Diego Abad de Santillán, Rodolfo González Pacheco, Errico Malatesta, Josep Prat, Ricardo Mella i Anselmo Lorenzo. Aquest periòdic jugarà un important paper en el desenvolupament de l'anarquisme a l'Argentina, en l'enfortiment de la línia «proorganitzativa» (col·lectivista o bakuninista) i en l'increment de la participació directa en les activitats dels sindicats obrers i de les societats de resistència combatives. A partir de novembre de 1900 es va publicar en el periòdic una sèrie d'articles sobre el tema d'«Organització Obrera», signats per Pellico, pseudònim del tipògraf anarquista català Antoni Pellicer Paraire, en aquesta línia «proorganitzativa» (antiautoritarisme, suport mutu, pacte de solidaritat, descentralització, assemblearisme, federalisme...). El periòdic va engegar una campanya de solidaritat contra la deportació a Espanya de l'anarquista català exiliat a Argentina Torrens Ros, i contra la Llei de Residència, que permetia deportar els militants obrers. En 1902 Inglán Lafarga va ser substituït per A. Valenzuela i Juan Creaghe al front de la publicació. El tipògraf anarquista català Salvador Planas, que va atemptar contra la vida del president Manuel Quintana (11 d'agost de 1905) va treballar als tallers de La Protesta Humana.

***

Capçalera de L'Era Nuova

- Surt L'Era Nuova: El 13 de juny de 1908 surt a Paterson (Nova Jersey, EUA) el primer número del setmanari anarquista en llengua italiana L'Era Nuova, que va portar diversos subtítols («Periodico settimanale», «Periodico settimanale anarchico», etc.). Editat per «L'Era Nuova Publishing Club» (Ludovico Caminita, Pere Esteve, Alberto Guabello, Camillo Rosazza Riz, Franz Widmar, etc.), nom oficial del grup anarquista «Il Gruppo Diritto all'Esistenza» (Grup Dret a l'Existència), era el continuador de La Questione Sociale, i tirava 3.000 exemplars. La redacció d'aquest periòdic es reunia a la «Libreria Sociológica», al número 77 del carrer Ellison de Paterson, que havia estat fundada en 1903 per Fermino Gallo (Frank Gallo) i que mantenia estrets contactes amb la Francesco Ferrer Association (FFA, Associació Francesc Ferrer). Seguidor del pensament d'Errico Malatesta i definida com a «organitzadora», s'acabà enfrontant amb Luigi Galleani, editor de Cronaca Sovversiva i màxim representant de la tendència «antiorganitzadora». Entre els números del 17 de gener de 1914 i del 22 d'abril de 1916 portà l'epígraf de Giovanni Bovio «Anarchico è il pensiero e verso l'anarchia va la storia» (L'anarquista és el pensament i cap a l'anarquia va la història). També va portar l'epígraf «A newspaper devoted to the interests and welfare of the working class» (Un diari dedicat als interessos i el benestar de la classe treballadora). Traduí textos de nombroses publicacions anarquistes estrangeres, com ara Regeneración, Il Risveglio, etc. Hi van col·laborar Enrico Albertini, Pietro Baldesseroto, Alexander Berkman, Ludovico Caminita, Emilio Coda, Vittorio Cravello, N. Cuneo, Fanny Dal Ry, Anna De Gligli, Giovanni Della Barile, Ottavio Dinale, Pere Esteve, Amleto Fabbri (Contadino), Jay Fox, Fermin Gallo, Italo Garinei, Alberto Guabello, R. Ingargiola, Charles Malato, Osvaldo Maraviglia, Pietro Marino, Benjamin Mazotta, Saverio Merlino, Plinio Nomellini, Adolfo Piccinni, Luigi Quarti, Luigi Raffuzzi, Anita Sweedsky, Fernando Tarrida del Mármol i G. Vidal, entre d'altres. En 1913 promogué, animada per Luigi Raffuzzi, una col·lecta de fons per al finançament d'una gira propagandística a Itàlia d'Errico Malatesta. Va fer costat la Revolució magonista mexicana des de les seves pàgines i finançà el trasllat de militants italians per a lluitar en l'aixecament de la Baixa Califòrnia. El 17 d'octubre de 1915 Alberto Guabello participà, en representació del grup editor de L'Era Nuova, en el congrés subversiu que se celebrà al Circolo Gaetano Bresci de Nova York (Nova York, EUA). Fou un dels més importants portaveus del moviment obrer d'origen italià de la costa est nord-americana. En sortiren 455 números, l'últim el 29 d'octubre de 1917, i aquesta publicació fou suprimida pel Govern nord-americà quan els EUA entraren en la Gran Guerra. El març de 1918 el «L'Era Nuova Grup» edità un únic número del periòdic Nuovi Tempi (Nous Temps) i després del conflicte bèl·lic Il Bolletino de l'Era Nuova, que publicà a Paterson cinc números entre l'1 de març de 1919 i el 10 de maig de 1919 i va estar dirigit per Ludovico Caminita. El 14 de febrer de 1920, en una de les grans agafades contra el moviment anarquista, agent federals del Bureau of Investigation (BOI, Oficina d'Investigació) i dels Serveis Secrets, capitanejats per John Edgar Hoover, detingueren 29 membres del «L'Era Nuova Grup» per a la seva deportació.  Cal no confondre aquesta publicació amb el periòdic Era Nuova, que sortí a partir d'octubre de 1944 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Notícia dels enfrontaments segons L'Humanité del 14 de juny 1910

- Enfrontaments a París: El 13 de juny de 1910 es produeixen forts enfrontaments al barri de Saint Antoine de París (França) entre obrers ebenistes i la policia. El 9 de maig havia esclatat una vaga a la fàbrica de mobles «Sanyas et Popot» de la barriada per exigir l'acomiadament d'un capatàs odiat pels treballadors. Durant els enfrontaments d'aquell dia, l'obrer ebenista anarquista Henri Cler va ser ferit greument al cap i morirà el 21 de juny a resultes dels cops rebuts. El seu enterrament, el 26 de juny de 1910, al cementiri parisenc de Pantin suposarà una impressionant manifestació de desenes de milers de persones i que acabarà en violents enfrontaments entre forces de l'ordre i obrers.

***

Típic dibuix escarnidor de L'Esquella de la Torratxa (número 3.015 del 4 de juny de 1937)

- Assalt a L'Esquella de la Torratxa: Durant la matinada del 13 de juliol de 1937 un escamot armat de membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) intenta assaltar la redacció del setmanari satíric L'Esquella de la Torratxa, situada al carrer Aragó de Barcelona (Catalunya). La policia acudí immediatament i evità el vessament de sang, ja que la redacció de la revista estava protegida amb armes de foc i bombes de mà. Les forces de l'ordre no realitzaren cap detenció. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 els sectors més radicals de l'anarquisme català havien posat en el punt de mira aquesta publicació, lligada aleshores al Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) de la Unió General de Treballadors (UGT) i a l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), a causa de les dures crítiques que ridiculitzaven i escarnien incisivament les conquestes revolucionàries portades a terme per la Confederació Nacional del Treball (CNT), mostrant els militants llibertaris com a fatxendes de taverna assedegats de sang.

Francesc Foguet i Boreu: «Una història de la revolució i la contrarevolució (1936-1939). Tria de textos publicats a "L'Esquella de la Torratxa"». En Llengua & Literatura, 16 (2005). pp. 89-154

Naixements

Necrològica d'Henri-Édouard Droz apareguda en el diari de Mülhausen L'Express de Mulhouse del 10 de desembre de 1927

- Henri-Édouard Droz: El 13 de juny de 1868 neix a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el professor, periodista, poeta i escriptor anarquista Henri-Édouard Droz. Sos pares es deien Édouard-Eugène Droz i Marie-Adèle Louise Chédel. Fundador del Cercle Obrer local, en 1894 estigué relacionat amb el grup anarquista local de La Chaux-de-Fonds. El 28 de febrer de 1895 aferrà uns cartells manuscrits contra la jornada de l'1 de març, diada de celebració de la independència del cantó de Neuchâtel, fustigant contra la celebració d'aquesta «festa burgesa» i engrescant la classe treballadora a no participar-hi, «o contràriament la dinamita esclatarà al lloc de la cerimònia». Detingut per aquest fet el 23 de març d'aquell any, va ser processat; en el judici es va defensar tot sol i durant dues hores va maldir contra el capitalisme, la magistratura i la policia. Va ser condemnat a sis mesos de presó per «incitació a cometre delictes i per pertorbació de la pau pública», la pena mínima prevista, però sense comptar els dos mesos purgats preventivament, i el 23 d'octubre de 1895 va ser alliberat. El 22 de febrer de 1896 el Prefecte de Doubs (Borgonya, França) va decretar la seva expulsió de territori francès en cas que fos capturat. Entre 1897 i 1902 va col·laborar amb Les Temps Nouveaux. Supplément Littéraire, amb versos i sobre qüestions poètiques. Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) treballà un temps com a agent d'assegurances i en 1900 era professor de literatura francesa i de dicció fonètica a l'Institut «La Châtelaine» i a l'Acadèmia de Música d'aquesta ciutat. Quan va estar empresonat va escriure poemes anarquistes els quals va publicar, amb altres textos, en 1902 en un gros volum sota el títol Du rêve à l'action. La seva «Chanson libertaire» va ser reproduïda en Le Chansonnier de la Révolution, publicat aquell mateix any a Ginebra pel periòdic Le Réveil Anarchiste. Va tenir la intenció de publicar una peça de teatre revolucionària i altres obres poètiques i Le Réveil Anarchiste li va publicar textos i posà en venda poesies seves durant molts d'anys. Posteriorment emigrà al Territori Imperial d'Alsàcia i Lorena (Imperi Alemany, actualment França), on esdevingué periodista per lliure a Alsàcia i entre 1905 i 1914 fou director general del diari Express de Mülhausen (Alsàcia). El 5 de maig de 1908 va fer a la Sala de la Borsa de Mülhausen la conferència «La fonétique» i l'1 de desembre de 1909 va fer al mateix indret la conferència literària «Quelques poètes alsaciens (de Riestelhuber et Siebecker à M. M. Édouard Schuré et Georges Spetz)», que va ser publicada l'any següent primer en lliuraments en Express i després en fullet per l'editorial «Veuve Bader et Cie». En 1910 col·laborà amb poemes en el periòdic juvenil Pages Illustrées de Ginebra. Posteriorment retornà a Suïssa i a Berna (Berna, Suïssa) fou representant dels diaris Le Matin i La Tribune de Genève. També fou redactor del Bulletin d'Alsace et Lorraine i entre 1920 i 1923 de La Feuille d'Avis de Vevey. Més tard s'establí a París (França), al número 78 del carrer Gambeta, on s'ocupà de tasques de bibliofília. Sa companya fou Pauline Gréber. Henri-Édouard Droz va morir el 3 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 10 de desembre– de 1927 a La Croix-Rousse del I Districte de Lió (Forez, Arpitània), després de caure malalt durant un viatge de negocis.

***

Lorenzo Sommacal

- Lorenzo Sommacal: El 13 de juny de 1875 neix a Verona (Vèneto, Itàlia) el fuster anarquista Lorenzo Sommacal. Sos pares es deien Giuseppe Sommacal i Lucia Bovo. En 1891 formà part del Cercle Anarquista «I Figli dell'Avvenire» (Els Fills del Futur), que posteriorment es va dissoldre. Mantingué una estreta relació amb Pietro Dionisi i Ferruccio Ongari. El 6 d'octubre de 1891 va ser denunciat, juntament amb Amedeo Bragantini, Paolo Zanella i altres companys, per «associació criminal, destrucció de monuments públics i crits sediciosos alhora que es feien danys a l'estàtua de Paolo Veronese», però finalment el tribunal decidí no processar-lo. La seva fitxa policíaca de 1894 el qualificava d'«anarquista perillós», tant per la seva influència com per la seva audàcia, que freqüentava assíduament les reunions i que pertanyia al grup anarquista que funcionava aleshores a Verona. El març de 1899 deixà Verona i marxà cap a Bolzano (Tirol) a la recerca de feina; després passà a Mannheim (Baden-Württemberg, Imperi Alemany). El desembre de 1901 el seu nom figura en la relació d'anarquistes més perillosos de la província de Verona. En 1903 retornà a Itàlia i l'octubre, després d'alguns mesos buscant feina per diverses localitats, s'instal·là de bell nou a Verona. L'any següent, emigrà definitivament a Amèrica i el juny de 1904 s'establí a Nova York (Nova York, EUA). Durant quaranta anys sembla que no desenvolupà cap activitat política i la policia, que en tot moment el buscà, mai no trobà el seu domicili. En una carta de 1917 escrita des de Nova York s'expressà en termes intervencionistes i antialemanys, però va ser cridat a files al seu país i no retornà. Un informe policíac de 1942 el considerava encara perillós, però es desconeixia la seva residència. L'última investigació policíaca, infructuosa, és de 1956 i sembla que emigrà a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fitxa policíaca francesa de Baptista Aguiló Altés

- Baptista Aguiló Altés: El 13 de juny de 1878 neix a Batea (Terra Alta, Catalunya) l'anarquista Baptista Aguiló Altés. Sos pares es deien Baptista Aguiló i Josepa Altés. El 9 de maig 1902 es casà al Registre Civil de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) amb Filomena Gombau Miró, amb qui tingué quatre infants. En 1914 creuà els Pirineus i treballà de jornaler a diverses localitats del Rosselló (Clairà, Cornellà de la Ribera i Torrelles de la Salanca). El setembre de 1916 va ser inscrit en la llista departamental de control d'anarquistes definit com «revolucionari de caràcter exaltat, assidu als principals anarquistes de Torrelles de la Salanca». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Antonio Carollo

- Antonio Carollo: El 13 de juny de 1890 neix a Vicenza (Vèneto, Itàlia) el sabater anarquista Antonio Carollo. Sos pares es deien Gregorio Carollo, llibreter anarquista, i Luigia Federizzi. Heretà les idees de son pare, habitual distribuïdor de la premsa llibertària a Verona (Vèneto, Itàlia), i formà part del grup anarquista d'aquesta ciutat, participant en manifestacions polítiques i distribuint impresos anarquistes que li passava son pare. En 1910 es va traslladar a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) a la recerca de feina, on entrà en contacte amb els anarquistes locals. En 1910 va ser detingut per la Seguretat Pública en diverses ocasions a Novara, Gènova i Parma. En 1915 retornà a Verona i el maig de 1916, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i a finals d'aquell mes va caure presoner. Durant la postguerra col·laborà amb Nicola Vecchi en les activitats de la Cambra del Treball Sindicalista de Verona, suscitant el juliol de 1920 la protesta de la premsa catòlica local a causa de la seva oposició a una cooperativa de treballadors de caire religiós. El novembre de 1920 es traslladà a Brescia (Llombardia, Itàlia), on assumí durant un breu període el càrrec de secretari polític de la Cambra del Treball Sindicalista local. El 16 de gener de 1921 va fer una conferència púbica a Arbizzano (Negrar, Vèneto, Itàlia) sota el títol Ora attuale (El moment actual) que, segons la policia, incità els oients a armar-se contra els carrabiners i els membres de la Guàrdia Reial que, segons l'orador, «a les ordres del Govern, disparaven contra el proletariat». Jutjat per aquest fet, va ser condemnat a nou mesos de presó. El març de 1922 va ser contractar pel servei de pompes fúnebres de l'Ajuntament de Verona. En aquesta època no freqüentà la Cambra del Treball Sindicalista, però sí el Cercle d'Escombraires Municipals, compost d'elements de diverses tendències polítiques. Posteriorment reprengué el seu ofici de sabater i en 1928 encara seguia vigilat per les autoritats, que informaren que, malgrat no desenvolupar activitats polítiques, restava fidel al seu pensament anarquista. El gener de 1931 va ser considerat per les autoritats no perillós a causa de la seva delicada salut i esborrat del llistat de «perillosos». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrológica de Ramon Plarromaní Mas apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 d'octubre de 1957

- Ramon Plarromaní Mas: El 13 de juny de 1892 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Plarromaní Mas –el seu primer llinatge citat erròniament de diferents maneres (Plaromaní, Plarrumaní, Plarumaní)–, conegut com Romaní. Sos pares es deien Bonaventura Plarromaní i Elionor Mas. Treballador tèxtil, en els anys vint s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la dictadura de Primo de Rivera participà en els enfrontaments contra els pistolers del Sindicat Lliure. En un d'aquests enfrontaments, va ser greument ferit d'un tret en un pulmó, cosa que li deixà seqüeles la resta de sa vida. El març de 1933 representà el Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de Gironella en el Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT. Durant la Revolució, l'octubre de 1936, va ser nomenat membre del Consell Municipal Provisional de Gironella per la CNT i, un cop repartides les conselleries, es va fer càrrec de la de Treball. El 28 d'octubre de 1936, amb Ferran Torrents, fou nomenat delegat a les reunions dels consell municipals de la comarca que es van fer a Berga. Amb el triomf franquista, passà a França. Entre 1949 i 1957 visqué a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Lo Vigan, Guiena, Occitània), comunitat llibertària agrícola organitzada per la CNT i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per acollir els companys amb aquests problemes o que tenien una edat avançada. Ramon Plarromaní Mas va morir el 28 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 20 d'agost– de 1957 a l'Hospital de Gordon (Guiena, Occitània), a causa dels problemes de la ferida mal curada al pulmó, i fou enterrat l'endemà en aquesta localitat acompanyat dels seus companys de la Colònia d'Aymare.

***

José Berruezo Silvente

- José Berruezo Silvente: El 13 de juny de 1895 –el certificat de defunció cita el 1894– neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Berruezo Silvente. Sos pares es deien Ginés Berruezo Clemente i Gabriela Silvente Clemente. Deixeble dels mestres racionalistes Julián Raja Vivancos i Juan Martínez Izquierdo al Centre Obrer «El Porvenir» de Massarró, quan tenia 14 anys ja repartia manifests entres els miners. En 1912 va participar en la creació del Centre d'Estudis Socials i en 1914 fou detingut per realitzar pintades anarquistes en suport de les vagues minaires i empresonat a Totana. En tornar del servei militar realitzat a Melilla, el març de 1919 es va traslladar a Barcelona, on va participar en la vaga de «La Canadenca». Treballà en la construcció de la pressa elèctrica de Camarasa, a la Noguera Pallaresa, i poc després, marcat com a sindicalista i empaitat per la Guàrdia Civil, es va instal·lar un curt temps a Marsella. En 1920 va tornar a Catalunya i després d'un temps a Badalona es va establir a Santa Coloma de Gramenet, on va participar en la creació de l'Ateneu Instructiu Colomenc i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual serà secretari en 1922 i assistirà a nombroses reunions i plens orgànics (Clot, Granollers, etc.). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera va fer feina al Poble Nou, d'on va ser acomiadat en 1924. Aquest mateix any va ser secretari de l'Ateneu. En aquests anys va col·laborar en la reorganització de la CNT i es va encarregar el Comitè Pro Presos. Durant els anys de la República, va participar en la creació, l'octubre de 1931, de la Casa del Poble, que comptava amb una escola racionalista que va dirigir, juntament amb Gregorio Jover. En el II Congrés de la CNT de Barcelona, representà Santa Coloma. Entre 1932 i 1935 va passar diverses temporades empresonat i fou acomiadat de la feina. Entre 1934 i 1936, sota el pseudònim de Clarín, fou corresponsal de Solidaridad Obrera a Santa Coloma. El juliol de 1936 va fer de mestre d'escola de l'Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià. Durant els anys de la guerra civil es va encarregar de la Sanitat en el Comitè Antifeixista Revolucionari de Santa Coloma i fou regidor del ram a l'Ajuntament des d'octubre de 1936 fins al final de la contesa, i fins i tot alcalde de la localitat entre en maig de 1937 i un temps entre 1938 i 1939. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. El gener de 1939 es va exiliar a França, on fou internat al camp de concentració de Bram fins al 8 de desembre de 1939, que fou enviat a treballar a Cantal amb els companys José Marqués Caballero i Sebastián Gómez Silvente; acabant destinat a la construcció de la pressa de l'Aigle. Va jugar un paper de primer ordre en la reconstrucció de la CNT a la regió de Cantal. El juny de 1943 fou nomenat secretari de la Comissió de Relacions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili arran del Ple clandestí de Mauriac. El setembre de 1943 fou present en el Ple de Tourniac i el desembre d'aquell any representà la zona ocupada en el Ple de Montpeller, on va ser nomenat secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili. En 1944 participà en el Ple de Muret i, defensor de la participació de la CNT en la resistència contra els nazis, afavorir la creació d'un maquis cenetista exclusiu a l'embassament de l'Aigle. El desembre de 1945 fou delegat de Cugnaux en el Ple Regional del Sud-oest a Tolosa, on va defensar l'autonomia de la CNT de l'Interior en el debat sobre la decisió de la CNT clandestina de l'Interior de participar en el Govern republicà. Quan l'escissió esdevinguda en la CNT de l'Exili, es va alinear amb la posició de la tendència col·laboracionista i fou mentre del Subcomitè Nacional de l'Exili. En 1976 va ser membre de la Federació Local de La Rose (Marsella), adherida al grup editor del periòdic Frente Libertario. Després de la mort de Franco, va visitar Catalunya i es va interessar per la reconstrucció i el funcionament de la CNT a Santa Coloma. Va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Asturias, Aurora Libre, Combat Syndicaliste, El Diluvio, España Libre, Espoir, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Contribución a la historia de la CNT de España en el exilio (1967) i d'unes memòries, Por el sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939) (1987). José Berruezo Silvente va morir el 7 d'agost de 1990 al Centre Roger Duquesne d'Ais de Provença (Provença, Occitània), on estava ingressat a causa d'una hèrnia i força deprimit després de la mort, un parell d'anys enrera, de son fill Ginés i de sa companya María Magdalena Sicilia. El seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. L'octubre de 1998 el «Grup d'Estudis Històrics Gramenet del Besòs», creat en 1994 per Carles Capdevila, José Manuel Márquez, Vidal Bueno, Agustín Iglesias i Juan José Gallardo, va canviar el seu nom per «Grup d'Història José Berruezo» per reivindicar-ne figura.

***

Necrològica de Sócrates Mas Iturrería apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de març de 1972

- Sócrates Mas Iturrería: El 13 de juny –el certificat de defunció cita erròniament l'11 de juny– de 1895 neix a Almansa (Albacete, Castella, Espanya) el ferroviari anarcosindicalista Sócrates Lutero Mas Iturrería. Sos pares es deien Justo Mas Muñoz, mestre d'instrucció, i Catalina Iturrería Anchorena. Militant de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola fou membre de la Secció Social del Comitè Nacional de l'FNIF. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Poitiers, milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari en 1953. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou Vida Pérez. Sócrates Mas Iturrería va morir el 3 de gener de 1972 al Centre Hospitalari Regional de Poitiers (Poitou, França).

***

Sonya Deanin i Zalman Deanin (1975)

- Sonya Deanin: El 13 de juny de 1897 neix a Vítsiebsk (Bielorússia, Imperi Rus; actualment Bielorússia), en una família jueva, l'anarquista i després filantropa sionista Sophie Dreskin, més coneguda com Sonya Deanin. En 1911 emigrà a Newark (Nova York, EUA), on sos tres germans majors s'havien instal·lat, procedents de Londres (Anglaterra), i havien esdevinguts anarquistes. A partir de 1913 freqüentà el Centre Ferrer de Nova York (Nova York, EUA) i començà a llegir textos anarquistes en rus i en ídix, especialment Piotr Kropotkin i Lev Tolstoi. També freqüentà la consulta del doctor Maryson, a l'East Brodway de Nova York, perquè li deixés llibres anarquistes i aquest li encarregà, amb Sam Margolis, anar a vendre literatura anarquista arreu del país. En 1915, en una excursió al parc de Bear Mountain (Nova York, EUA), conegué l'anarquista Zalman S. Dinin (Zalman Deanin), que esdevingué son company. Sempre acomiadada de les feines per la seva militància, a Nova York treballà en una fàbrica de confecció de capells de palla. En 1918 amb son company entrà a formar part del grup «Frayhayt» (Jack Abrams, Shoyme Bunin, Sam Hartman, Sam Lipman, Jacob Schwartz, Mollie Steimer, etc.). Després de diversos desacords entre els membres del grup que no trobava massa revolucionari la parella Deanin, aquesta abandonà el grup i ambdós es dedicaren a muntar una granja d'aviram, d'antuvi a la colònia anarquista de Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York, EUA), i després a la colònia «Sunrise», a prop de Saginaw (Michigan, EUA); posteriorment crearen la seva pròpia granja, sota la supervisió de la Jewish Agricultural Society (JAS, Societat d'Agricultura Jueva), a Mount Ivy (Rockland, Nova York, EUA). Després d'abandonar tota militància, en 1945 la parella va vendre la granja i s'establí a Farmingdale (Long Island, Nassau, Nova York, EUA) per a treballar en el sector de la construcció immobiliària, negoci amb el qual amassaren una immensa fortuna. En els anys quaranta formà part de «Dror - Young Zionist Organization» (Organització Sionista Juvenil "Dror"), dirigida per Uri Merry, que tenia per objectiu fomentar el sionisme entre el jovent, fent seminaris i debats sobre el moviment dels quibuts i sobre el món jueu en general. Després d'un viatge a Israel, on quedaren impressionats per la feina del grup «American Pioneer Woman Zionist Organization» (APWZO, Organització Sionista de Dones Pioneres Nord-americanes), decidiren patrocinar una residència d'estudiants al Nègueb, una llar infantil al quibuts Ashdot Ya'akov Meuhad i un centre cultural a Haifa, entre moltes altres iniciatives culturals jueves. Per la seva filantropia sionista, va rebre diversos premis d'estaments jueus. Sempre es declarà anarquista i sempre defensà l'Estat d'Israel. Sonya Deanin va morir el 12 de febrer de 1977 al Mid-Island Hospital de Bethpage (Nassau, Nova York, EUA). Son fill, Rudolph D. Deanin, doctor en filosofia i en química, va ser un expert en l'aplicació de la química en l'agricultura.

Zalman Deanin (1897-1978)

***

Vicente Ballester Tinoco a la Plaça de Toros de Cadis (24 de maig de 1936)

- Vicente Ballester Tinoco: El 13 de juny de 1903 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Vicente Ballester Tinoco. Sos pares es deien Rafael Ballester Ponce de León, obrer envernissador, i de Mercedes Tinoco Galindo. Fou el fill major de sa família i tingué quatre germanes (Rafaela, Rosa, Carmela i Magdalena). Després d'estudiar al col·legi dels frares salesians del barri de La Viña on vivia, començà a treballar encara nin com a envernissador amb son pare i després com a ebenista i fuster, professió que mantindrà la resta de sa vida. Cap al 1920, influenciat per José Bonat, començà a militar en el moviment anarquista i s'integrà en el grup «Fermín Salvochea». En 1922 intervingué per primer cop en un míting a Cadis i representà els llibertaris gaditans en la reunió clandestina d'El Arahal. L'any següent fou nomenat vicepresident de l'Ateneu Obrer i participà en el grup editor de la revista Alba Roja. En 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cadis i va fer mítings a la ciutat. En 1926 ingressà en la Lògia Maçònica Salvochea. En 1927 es casà amb Ramona Sierra Estudillo, amb qui tindrà cinc infants (Aurora, Rafael, Joaquín, José i Antonio). Aquest mateix any fou un dels reorganitzadors del Comitè Pro Presos i en 1928 participà en el grup anarquista «Germinal», amb José Bonat, Elías García, José Lucero i Clemente de Galé. En 1929 fou detingut per primera vegada a Jerez i romangué tancat un mes i mig. En 1930 fou nomenat vicepresident de l'Ateneu d'Estudis Socials i el juny d'aquell any representà la Lògia Maçònica Salvochea en una assemblea a Madrid, però abandonà la francmaçoneria arran de la Conferència de Sindicats de Sevilla d'octubre d'aquell any. Durant els anys de la dictadura es formà culturalment, estudiant els clàssics de l'anarquisme, participant en debats ideològics –defensà la participació anarquista en els sindicats enfront del Moviment Obrer Anarquista (MOA), de Diego Abad de Santillán, que lluitava per les essències àcrates dins de la CNT i es mostrava contrari al sindicalisme neutre–, i fins i tot entre 1928 i 1930 va fer classes d'esperanto a Cadis. Amb la caiguda de la dictadura la seva figura passà a primer pla i fou nomenat secretari del Sindicat de la Fusta de Cadis; representant gadità en la Conferència de Sindicats Sevilla de 1930; membre del Comitè de Vaga gadità en 1931, que el portà a la presó el novembre; delegat al Congrés de 1931 representant el Sindicat de la Fusta de Cadis i la Conferència Regional Andalusa; secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT en 1932; membre, amb Rafael Peña García i Juan Arcas Moreda, del Comitè Revolucionari andalús de 1933 i pel qual, arran dels fets de Casas Viejas, fou tancat aquell any a Sevilla i a Puerto Real; delegat en el Congrés andalús d'agost de 1934 per Cadis; secretari de la CNT d'Andalusia en 1934 en plena escissió trentista; reorganitzador, amb Manuel Pérez, de la CNT de Cadis el juny de 1935; representant del Comitè Regional d'Andalusia en el Congrés de Saragossa de 1936 i en el qual parlà en el míting de cloenda; secretari de la Federació Local de Cadis el juliol de 1936; etc. Durant els anys republicans participà en nombrosos mítings i conferències (Madrid, Barcelona, Saragossa, Terol, Santa Eulàlia, Sevilla, Logronyo, Paterna, Osca, comarques gaditanes, etc.) i fou empresonat nombroses vegades (octubre 1931, 1933 i després de la revolució asturiana d'octubre de 1934). Fou discutit fora d'Andalusia per haver abraçat les tesis asturianes de l'Aliança Obrera –en aquest punt es pot destacar el míting que realitza, com a secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, el 24 de maig de 1936 a la Plaça de Toros de Cadis amb el socialista Francisco Largo Caballero que fou criticat des de diversos sectors. Fou delegat per Cadis al Congrés de la CNT de Saragossa de 1936, on participà en la ponència sobre comunisme llibertari, exigí responsabilitats a Eusebi Carbó Carbó i participà en el míting de clausura. Tot d'una que s'assabentà del cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a preparar la resistència a Cadis. Quan arribaren les tropes africanes i la resistència va ser insuficient, marxà a casa seva. Alguns veïns li donaran refugi, però el 19 de setembre va ser denunciat i detingut de bon dematí a casa d'un sabater del carrer Celestino Mutis. Portat pels falangistes a la comissaria del carrer Virgili, fou jutjat sumàriament i condemnat a mort. Vicente Ballester Tinoco fou afusellat aquell mateix dia 19 de setembre de 1936 als fossats de les murades de Puertas de la Tierra de Cadis (Andalusia, Espanya), juntament amb el sabater que l'havia amagat. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, CNT, ¡Despertad!, El Liberal, La Revista Blanca, Redención, Solidaridad Obrera, La Tierra, etc. Va escriure novel·letes, editades en col·leccions populars («La Novela Libre», «La Novela Ideal», etc.), i reportatges d'actualitat, com ara La tragedia vulgar de un hombre libre, Pepín (1927), El último cacique (1930), La voz de la sangre (1930 i 1998), El Asalto (1932), Escoria social (1932), Han pasado los bárbaros. La verdad sobre Casas Viejas (1933 i 1997), etc. En 1997 es va publicar a Cadis, editada per José Luis Gutiérrez Molina, la seva obra completa sota el títol Se nace hombre libre. La obra literaria de Vicente Ballester.

Vicente Ballester Tinoco (1903-1936)

***

Ferruccio Tantini

- Ferruccio Tantini: El 13 de juny de 1903 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ferruccio Tantini. Sos pares es deien Giuseppe Tantini i Attilia Melonari. Paleta de professió, s'adherí molt jove al moviment llibertari. El 14 d'octubre de 1920 participà en una reunió convocada pels sindicats bolonyesos per protestar contra la política governamental italiana vers la Rússia revolucionària i en solidaritat amb els presos polítics; en sortir d'aquest aplec, formà part de la manifestació que –contràriament a l'opinió d'Errico Malatesta, un dels oradors de la reunió amb Silvio Alvisi, Clodoveo Bonazzi, Ercole Bucco, Linceo Cicognani, Corrado Pini, Pietro Venturi– es dirigí cap a la presó de San Giovanni in Monte; posteriorment, a la «Casermone» (Caserna) de la Guàrdia Reial de la Seguretat Pública de la Via Cartoleri de Bolonya, tingué joc una topada amb la policia i la Guàrdia Reial que se saldà amb cinc obrers i dos agents morts, així com nombrosos ferits, entre ells Tantini. Jutjat l'11 de juliol de 1921 per aquests fets amb altres 11 companys, el 16 de juliol va ser absolt dels càrrecs i excarcellat. En 1934 s'exilià a França fugint dels escamots feixistes. L'agost de 1936, amb sa germana Tosca, marxà cap a Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso», ben igual que altres companys – Antonio Calamassi, Pietro Morin, Giovanni Fontana, Carlo Cocco, Antonio Calamassi, Armando Malaguti, Leonida Mastrodicasa, Tintino Rasi (Auro d'Arcola), Azelio Bucchioni, Settimo Guerrieri, Arrigo Catani, Natale Matteucci–, lluitant al front d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) com a metrallador. En 1937 va ser fitxat per les autoritats italianes com a «anarquista» i s'emeté una ordre de detenció en cas de repatriació. A finals de 1937 abandonà la Península i s'instal·là a França. En 1958 militava en la Federació Anarquista Italiana (FAI) de la regió parisenca. Sa companya fou Settima Lazzaretti. Ferruccio Tantini va morir el 17 de febrer de 1979 al seu domicili de Mogins (Provença, Occitània).

Ferruccio Tantini (1903-1979)

***

Fernand Rude segons un bronze de Charles Machet

- Fernand Rude: El 13 de juny de 1910 neix al III Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'historiador dels moviments socials i simpatitzant llibertari Pierre Marie Fernand Rude. Sos pares, mestres, es deien Armand Marie Joseph Ferdinand Rude i Marie Marguerite Collas (o Colas). Començà a militar de jove en el Partit comunista (1929), mentre estudiava Història i Geografia i rus en la universitat de Lió. El seu rebuig al sectarisme i la seva passió vers la història social el van portar a fer-se historiador. Va romandre diverses temporades a l'URSS per mor dels seus treballs històrics i de traducció. En 1936 s'estableix a França i s'allunya dels estalinistes després del primer procés de Moscou, militant en el Partit socialista i participant en les campanyes de suport als republicans espanyols. Va participar en la resistència contra els nazis des de 1941 sota el nom de Pierre Froment i col·labora en L'Insurgé. Amb l'Alliberament va ser nomenat subprefecte del departament francès de Vienne. És autor de nombroses obres d'història social: La Révolution de 1848 dans l'Isère (1949), Allons en Icarie (1952), C'est nous les Canuts (1954), Le mouvement ouvrier à Lyon de 1827 à 1832 (1969), Les révoltes des Canuts (1831-1834) (1982), etc. És el major especialista sobre la història social de Lió. Per al centenari de la Comuna de París va reunir i publicar dos textos bakuninistes (De la guerre à la Commune i Le socialisme libertaire). Les seves simpaties llibertàries li van valer el rebuig dels sectors acadèmics. Sa companya fou Jeanne Belakovska. Fernand Rude va morir el 12 de març de 1990 a l'Hospital Charpennes de Villeurbanne (Lió, Arpitània). El seu important fons documental (manuscrits, periòdics, fotos i opuscles de la Resistència i l'Alliberament, de l'URSS, dels moviments associatius i sindicals, del saint-simonisme, del fourierisme, de l'anarquisme, de les insurreccions de Lió, etc.) va ser cedit pels seus fills a la Biblioteca de la Part-Dieu de Lió on es poden consultar. 

***

Antonio Vallejo Domínguez

- Antonio Vallejo Domínguez: El 13 de juny de 1910 neix a Almunia de Doña Godina (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Vallejo Domínguez. Sos pares es deien Pantaleón Vallejo i María Domínguez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de l'adolescència, durant la guerra civil fou membre del «Batalló Remiro», encapçalat per Agustín Remiro Manero, al qual serví de xofer. Després de la militarització de les milícies va ser nomenat tinent pagador del 247 Batalló de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'integrà en les xarxes de suport guerriller que actuaven a la Península i en la Resistència francesa, sembla que en contacte amb Francisco Ponzán Vidal i Agustín Remiro Manero. El 14 de febrer de 1942 va ser detingut a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i internat al camp de concentració de Vernet. El 27 de maig de 1944 va ser deportat cap a Alemanya, però durant el camí, a la zona de Butry, prop de Pontoise (Illa de França, França), aconseguí fugir; capturat poc després, va ser internat al camp de concentració de Norderney, a l'illa anglonormanda d'Alderney, d'on va ser alliberat el 18 d'agost de 1944. De bell nou a Tolosa, participà en la fundació de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP), de la qual va ser durant molts anys president de l'Interdepartamental de l'Alta Garona. Ajudà l'historiador llibertari Antoni Téllez Solà en les seves recerques sobre Agustín Remiro Manero, que sortiren publicades pòstumament sota el títol Agustín Remiro. De la guerrilla confederal a los servicios secretos británicos. Sa companya fou Concepción Ramos Nuez. Antonio Vallejo Domínguez va morir el 31 d'agost de 1983 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Antonio Vallejo Domínguez (1910-1983)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 12 de juny

Esdeveniments

Portada de La Rivoluzione in Italia

- «La Rivoluzione in Italia»: El 12 de juny de 1914 el setmanari anarquista Volontà d'Ancona (Marques, Itàlia), dirigit per Errico Malatesta, publicà un suplement al número 23 del periòdic sota el títol «La Rivoluzione in Italia. La caduta della monarchia sabauda» (La Revolució a Itàlia. La caiguda de la monarquia de la Casa de Savoia). En aquest suplement, que substituí el número ordinari del periòdic, s'anuncia la caiguda de la monarquia i es proclama la necessitat de passar a l'acció revolucionària a pocs dies de l'inici de l'esclat de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja).

***

Cartell de l'homenatge a Lizano

- Homenatge a Lizano: El 12 de juny de 2015 se celebra a la plaça del Sol de Barcelona (Catalunya) un acte d'homenatge al poeta anarquista Jesús Lizano Lizano, mort el mes anterior. El acte va estar organitzat pels col·lectius Aldarull, Ateneu Llibertari de Gràcia, Heura Negra, L'Oca de Gràcia i la Distribuidora La Polilla, i hi intervingueren Ferran Aisa, Manel Aisa, Carles Andreu, Jordi Bertran, Víctor Bonet Arboli, David Castillo, Enric Casasses, Neus Dalmau, Anna Dantinat, Eulàlia Framis, Pep Gómez, Magda Guillén, Nacho López, Núria Martínez Vernis, Vinyet Panyella, Josep Pedrals, Joan Ros, Martí Sales, Meritxell Sales, Guim Valls i Juan Vinuesa, entre d'altres.

Naixements

Foto policíaca de Georg Joan Neu (ca. 1894)

- Georg Joan Neu: El 12 de juny de 1869 neix Prien (Rosenheim, Ducat de Baviera; actual Alemanya) l'ebenista anarquista Georg Joan Neu, també conegut per la seva transcripció al francès Georges-Jean Neu. Son pare es deia Gaspard Neu i sa mare Madeleine Prandl. Emigrat a França, el 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió d'aquest país per la seva militància i es refugià a Alemanya. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Louis Ségot apareguda en el periòdic parisenc La Gazette de France del 7 de maig de 1892

- Louis Ségot: El 12 de juny de 1870 neix a Châteauroux (Centre, França) l'anarquista i sindicalista Louis Ségot, també conegut com Louis Segaud. Sos pares es deien Adolphe Ségot, baster, i Honorine Vacher. Es guanyava la vida com a ensostrador. Des d'Issoudun (Centre, França) s'instal·là a Roanne (Forez, Arpitània). El 23 de febrer de 1889 es casà a Roanne amb Benoîte Rafin, obrera bitllaire, amb qui el 21 de juny de 1891 tingué un infant (Louis Ségot). En aquesta època vivia al número 46 del carrer Moulins de Roanne. Participà activament en el grup anarquista «Les Révoltés» i, amb Claude James i Louis Thomasson, va ser un dels fundadors de les Joventuts Antipatriotes de Roanne. També va ser un dels organitzadors del «Banquet antipatriòtic» de les lleves de 1890-1891 que va tenir un gran ressò i que implicà que alguns dels seus participants fossin enviats sota vigilància als regiments acantonats a Algèria. L'11 d'octubre de 1890 presidí, amb François Barret i Clovis Demure, la conferència «La vérité sur l'anarchie», donada per Octave Jahn a la Sala Venise de Roanne i a la qual assistiren unes sis-centes persones. El 23 de gener de 1891 va ser condemnat a una multa de quatre francs i mig per «violències lleugeres». El 28 de març de 1891 va ser un dels oradors en una commemoració de la Comuna de París que el grup anarquista de Roanne celebrà al cafè regentat per un tal Gay i en la qual participaren unes 120 persones, una trentena de les quals van ser dones i una trentena joves de menys de vint anys. En aquesta època vivia al número 4 del carrer Rossignol de Roanne. El dia abans del Primer de Maig de 1891 va ser detingut, per a evitar els possibles aldarulls, juntament amb cinc companys (François Barret, Clovis Demure, Rodolfo Gallo, Antoine Sirot i Charles Vially), sota l'acusació d'«afiliació a una societat secreta». Jutjat l'11 de maig davant el Tribunal Correccional de Roanne, va ser condemnat a cinc francs de multa, ben igual que els altres companys. La policia creia que sabia el lloc on es trobaven diversos materials explosius que Clovis Demure, considerat el cap de la revolta, tenia. Durant els escorcolls domiciliaris, es va trobar a casa seva un segell d'un nou grup anarquista en formació, «Les Sans-Pitié», diversos exemplars de premsa anarquista (L'Anarchie, La Révolte) i una carta dirigida a Le Père Peinard, periòdic de l'anarquista Émile Pouget, amb qui mantenia correspondència, informant de la creació d'aquest grup i del bon funcionament dels altres tres grups anarquistes que operaven a Roanne; també informava de les actuacions dels grups socialistes, els membres dels quals, segons ell, s'integraven a diari a les files anarquistes. Amb Claude James, l'octubre de 1891 va ser enviat, per les seves opinions antipatriòtiques, al III Regiment de Caçadors de l'Àfrica, acantonat a Constantina (Algèria), però els dos companys desertaren i es refugiaren d'antuvi a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i després a Luxemburg, on va ser detingut el 5 de maig de 1892 amb el miner anarquista Constant Lambert. El seu cas va ser sobresegut, però a finals de juliol de 1892, gràcies als diners recaptats en dos col·lectes, s'exilià a Anglaterra, on sa companya es reuní amb ell. S'establí al número 26 de Fitzroy Street de Londres. A finals de novembre o a principis de desembre de 1892 va ser detingut a la capital anglesa. En 1896 encara residia a Londres. En aquests anys el seu nom va ser inscrit en el registre de la policia ferroviària de fronteres. En 1903 ja tornava a ser a Roanne i en 1911 sembla que era secretari del Sindicat de Lampistes i Galvanitzadors de la Confederació General del Treball (CGT). Louis Ségot va morir el 14 de febrer de 1946 al seu domicili de Roanne (Forez, Arpitània).

***

Pascuale Binazzi (segon per l'esquerra assegut) amb un grup de confinats a l'illa de Lipari (1927)

- Pasquale Binazzi: El 12 de juny de 1873 neix a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el militant i propagandista llibertari Pasquale Binazzi. Sos pares es deien Leopoldo Binazzi i Clorinda Dané. Va començar de molt jove a treballar com a obrer a l'Arsenal i esdevé anarquista. En 1891 coneix Pietro Gori en una gira de conferències. Pasquale col·laborarà en els diaris anarquistes L'Operaio, I Raggi i La Luce. El 16 gener de 1894 pren part, juntament amb Luigi Molinari, en un moviment insurreccionalista anarquista que s'apodera de la plana d'Avença (Lunigiana), però el 20 de gener l'exèrcit reprèn la situació i el grup llibertari es dispersa. Buscat per la policia, s'amaga a Lugano (Suïssa). Detingut el març de 1894, és lliurat a les autoritats italianes. De bell nou en llibertat per manca de proves, reprèn la seva feina a l'Arsenal. En gener de 1895 és empresonat amb Luigi Galleani i altres per la seva participació en una associació subversiva, i el 2 de febrer és condemnat a tres anys de desterrament a l'arxipèlag de Tremiti. El 16 de gener de 1896 és ferit durant una manifestació de solidaritat. En llibertat condicional el 1897, fixa la seva residència a Gènova, per retornar a La Spezia en 1899 on pren part, en 1901, en la creació de la Borsa del Treball de la qual esdevindrà secretari. Aleshores també actuarà en la lluita sindical. En 1903 funda amb sa companya Zelmira el setmanari Il Libertario i la cooperativa editorial «La Sociale». De 1906 a 1911 realitza gires de conferències arreu del país. En 1913 troba Malatesta, prenent part en el Congrés Anarquista de Pisa en 1915 i en el de Florència de 1916, on es crearà un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per coordinar l'acció antimilitarista. El 30 de maig de 1917 les autoritats militars suspenen Il Libertario i el desembre és detingut amb sa companya i enviats a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari. Alliberat el gener de 1919, reprèn la publicació del periòdic i assisteix, en abril, al congrés constitutiu de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI). El 27 de juliol de 1919 és de bell nou detingut i acusat de prendre part, un mes abans, en l'assalt d'un polvorí. El 29 d'octubre de 1922 és hospitalitzat quan el periòdic és destruït pels feixistes. El 19 de novembre de 1926 va ser condemnat amb Zelmira a cinc anys d'exili a l'illa de Lipari, però serà alliberat el novembre de 1928. El 4 de novembre de 1931 assisteix a la mort de Luigi Galleani i torna a La Spezia en 1937, on continuarà la seva activitat clandestina fins a la seva mort en aquesta localitat italiana el 5 de març de 1944.

***

Necrològica d'Émile Bodeau apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 6 d'agost de 1918

- Émile Bodeau: El 12 de juny de 1877 neix a Montjoie (Blom, Llemosí, Occitània) l'anarquista i sindicalista Émile Bodeau. Paleta de professió, vivia al número 34 del carrer des Cascades del XX Districte de París (França). A començament dels anys deu fou secretari de la Cambra Sindical de la Maçoneria de Pedra del Sena. Quan la Gran Guerra va ser mobilitzat i destinat a la fàbrica de pólvora de Angulema (Poitou-Charentes, França) i el febrer de 1916 encara hi era. Va ser inscrit com «militant sindicalista antimilitarista». Émile Bodeau va morir l'agost de 1918 a París (França).

***

Jean Dudragne durant el seu segrestament a la seu de La Guerre Sociale (8 de juny de 1911)

- Jean Dudragne: El 12 de juny de 1879 neix a Vandenesse (Borgonya, França) el propagandista anarquista i antimilitarista Jean-Louis Dudragne. Era «fill natural» de la jornalera Pierrette Dudragne (Louise). Entre abril i maig de 1910 fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives per la I Circumscripció del X Districte de París (França) en nom del Comitè Antiparlamentari promogut pels periòdics La Guerre Sociale i Le Libertaire. Componedor tipogràfic, a finals de 1910 estava afiliat al sindicat respectiu i milità en la Federació Revolucionària Comunista (FRC). A partir de juliol de 1910 es relacionà amb Géo Forny, qui amb son germà Marco portà una agència de policia privada. En aquesta època vivia al número 69 del carrer de l'Hôtel-de-Ville del IV Districte parisenc. El gener de 1911 va ser públicament denunciat com a confident de la policia per l'anarquista Georges Durupt durant un míting celebrat a la Sala Fabien; després d'una curta baralla, va ser expulsat, amb la seva companya Foncette Cavé, de la sala per Durupt. Per a defensar la seva bona fe, va escriure a André Schneider, secretari de l'FRC, per demanar-li que el cités amb Durupt davant un jurat d'honor. Durupt declarà que no volia perdre temps discutint amb un individu «tan poc interessant». Aquesta evasiva permeté Dudragne continuar en l'FRC i el 21 de gener de 1911 va ser nomenat gerent de Le Libertaire en substitució d'Eugène Péronnet. El 8 de juny de 1911 va ser segrestat per l'anomenat «Servei de Seguretat Revolucionària» a la seu de La Guerre Sociale juntament amb Eugène Bled (Bonnet) i, després de ser interrogat i jutjat per un «tribunal revolucionari», confessà. Aleshores va ser públicament denunciat en L'Humanité i La Guerra Social i en una assemblea plenària de l'FRC, celebrada el 13 de juny de 1911, es discutí l'«Afer Dudragne-Bled». Ambdós van ser exclosos de l'FRC i Dudragne va ser substituït en la gerència de Le Libertaire per Eugène Jacquemin. No obstant això, contràriament a Bled, el dubte persistí sobre la naturalesa de les relacions que Dudragne mantenia amb els germans Forny. En el seu descàrrec digué que havia estat objecte d'abusos i que realment era un militant lleial. Així les coses, el 30 de juny de 1911 l'FRC reuní un jurat d'honor per a decidir sobre els fets recriminats i sobre els tractes que amb els germans Forny havien mantingut el militant Adolf Reichmann i els anarcoindividualistes Cagnoli i Boulanger. Aquest jurat estava compost per Élie Murmain, Gédéon Bessède (Sylvaire), Pierre Monatte, Lentz, Pierre Martin, Guichard i François Cuisse. El 29 de setembre de 1911 va ser citat per l'Audiència del Sena com exgerent de Le Libertaire per ser jutjat per dos articles antimilitaristes signats per Auguste Dauthuille («Les volontaires») i per Édouard Sené («Aprés le 1er Mai») apareguts en el periòdic el 6 de maig d'aquell any, però els dos autors es negaren a seure's al seu costat i no hi assistiren. Finalment ell tampoc no hi assistí i va ser condemnat en rebel·lia a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa. El dubte continuà planejant durant el procés dels militants de La Guerre Sociale, contra els qui Bled i Dudragne havien denunciat per segrest. Durant l'audiència del 7 d'octubre de 1911 Miguel Almereyda reconegué que no pensava que fos un confident, però li reprotxava que estigués en relacions amb l'agent provocador Géo Fourny. El 12 de març de 1912, en l'apel·lació de la condemna per defecte del 29 de setembre de 1911 celebrada a l'Audiència del Sena, Dudragne declarà a la sala que era «anarquista revolucionari» i assumí plenament que Le Libertaire s'havia imprès en l'època; malgrat els testimonis de moralitat del seu cap i del secretari del seu sindicat, va ser condemnat, ben igual que Edouard Sené, a un any de presó i a 500 francs de multa per «articles injuriosos contra l'Exèrcit i provocació a l'assassinat i al pillatge». En l'article dedicat a aquest procés publicat en Le Libertaire es tractà Dudragne de manera neutra. El 9 d'agost de 1912 es beneficià d'una remissió de la pena. En 1914 va ser eximit i el 21 de febrer de 1915 es mantenia en aquesta situació. En aquesta època vivia al número 12 de l'impàs del Moulin-Joly del XI Districte de París. El 29 de maig de 1915 va ser jutjat en consell de guerra a París i condemnat a sis mesos de presó per haver-se trobat en un escorcoll al seu domicili dos segells de les oficines de reclutament de Baiona i d'Orleans. Durant la Gran Guerra s'oposà a l'«Unió Sagrada» i participà en les activitats dels «Amics de Le Libertaire». Va fer costat els antimilitaristes Louis Lecoin, Pierre Ruff i Claude Content durant els seus processos judicials de març de 1917. El 8 de març de 1919 es casà al XX Districte de París amb Céline Augustine Compagnon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Joan Costa Fabré (5 d'agost de 1919)

- Joan Costa Fabré: El 12 de juny de 1880 neix a Palamós (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista Joan Costa Fabré. Sos pares es deien Josep Costa i Àngela Fabré. Ferrador de professió, el desembre de 1917 abandonà Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) i passà a França buscant feina. Treballà per al camioner Mir de Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord)  fins a l'11 de febrer de 1919, data en la qual retornà a Catalunya. El 5 de juliol de 1919 tornà a passar a França clandestinament per Cervera (Rosselló, Catalunya Nord). Detingut un mes més tard sense els papers en regla, va ser fitxat el 31 d'agost de 1919 per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «anarquista militant» i retornat a la Península. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Un article de Montégudet en La Révolution Prolétarienne

- Adrienne Montégudet: El 12 de juny de 1885 neix a Eissodun (Llemosí, Occitània) la militant comunista i sindicalista revolucionària i després llibertària Victorine Valentine Augustine Amélie Valdant, més coneguda com Adrienne Montégudet. Filla d'una família pagesa de Puègmalsinhac (Llemosí, Occitània), sos pares es deien Jean-Félix Valdant, conreador i després agent d'assegurances, i Laurence Mathivet. Esdevingué mestra d'escola. Destinada a Roièra (Llemosí, Occitània), conegué el mestre Basile León Denis Montégudet, amb qui es casà el 23 de maig de 1908 en aquesta població. Amb son company milità en la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i en la Confederació General del Treball (CGT). A la mort de son marit, continuà militant-hi i en 1921 participà en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris a Au Buçon (Llemosí, Occitània). Secretària de la Unió Departamental de la CGT de Cruesa, continuà amb aquesta funció en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) en 1922, després de l'escissió sindical. La trobada amb un militant d'origen italià la portà un temps a Moscou, on esdevingué professora de francès. En 1927 tornà a França i intentà impulsar la propaganda en el mitjà pagès, però trencà amb el Partit comunista. Va tornar a l'URSS el setembre de 1930 per al Congrés de la Internacional Sindicalista Roja (ISR), però es mostrà molt crítica vers el règim soviètic i els delegats francesos que rebutjaven veure la realitat. A partir de 1931 col·laborà en L'Émancipation, periòdic de la Federació de l'Ensenyament i freqüentà el grup de Pierre Monatte, qui edità La Révolution Prolétarienne. Aleshores deixà el Llemosí i marxa cap a Marsella (Provença, Occitània), on prengué part en 1936 en les reunions anarquistes, esdevenint secretària del Comitè de Dones Llibertàries. Aleshores aportà el seu suport als refugiats italians i espanyols. A començaments de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Antíbol (Provença, Occitània) i després a Sant Pau (Provença, Occitània) on, en contacte amb Célestin Freinet, s'encarregà d'un grup de refugiats txecs, jueus la major part, que amagà a Cruesa i després a Baiona. Adrienne Montégudet va morir el 23 d'agost de 1948 a l'Hospital de Saint-Léon de Baiona (Lapurdi, País Basc).

***

Notícia de la detenció de Louis Dubost apareguda en el diari d'Angulema La Charante del 27 d'abril de 1912

- Louis Dubost: El 12 de juny de 1892 neix a Moulins (Alvèrnia, Occitània) el pacifista, maçó, anarquista i anarcosindicalista Louis Eugène Émile Dubost, conegut com Picrate o Le Père Émile. Sos pares es deien Jean Dubost, forner, i Marie Françoise Perret. Pintor de la construcció, en 1909 era delegat de Propaganda dels obrers enguixadors i pintors de la Federació Departamental del Sindicats Obrers del departament d'Alier. Aquest mateix any, amb Jules Vignes, fundà el periòdic anarquista regional La Torche, del qual només sortiren dos números el novembre de 1909 i el gener de 1910 a Moulins. Cap el 1910 s'establí a la regió parisenca. Sota el pseudònim Picrate, el febrer de 1911 col·laborà en L'Anarchie. En aquesta època vivia a Les Lilas i va fer amistat amb l'anarquista il·legalista Jules Bonnot. El 26 d'abril de 1912 va ser detingut, juntament amb Léon Bouchet i André Georges Roulot (Lorulot), responsables d'aquest periòdic, per organitzar col·lectes en favor dels empresonats i buscant una possible implicació amb la «Banda Bonnot», però després d'interrogats van ser posats en llibertat. Es declarà insubmís i en 1917 va ser condemnat per un consell de guerra a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a un any de presó. En els anys vint esdevingué firaire i en 1925 era secretari de la Unió d'Usuaris del Mercat Central de Rouen (Alta Normandia, França) i de la Federació Nacional dels Sindicats de Firaires i Venedors Ambulants. En 1933 entrà a formar part de la francmaçoneria (Lògia «Constance, Persévérance, Vérité» del Gran Orient de França) i milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP); també fou president de la Secció d'Elbeuf (Normandia, França) de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH). Durant el període d'entreguerres, sota el pseudònim Picrate, col·laborà en el periòdic La Feuille, editat per Jules Vignes a Lió i Saint-Genis-Laval (Arpitània). Durant l'Ocupació i després de la II Guerra Mundial es dedicà a la formació de militants, entre ells Alexandre Hébert, destacat membre de la Confederació General del Treball (CGT) i Força Obrera (FO) del departament del Loira Atlàntic. El 13 de març de 1945 es casà a La Londe (Alta Normandia, França) amb Marie Cécile Massif. Durant els anys cinquanta i seixanta col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara Cahiers de l'Humanisme Libertaire, Contre Courant, Ego i Liberté. El 30 de març de 1966 participà, en nom del grup anarquista «Jules Durand» de Le Havre (Normandia, França), del qual era un dels seus principals animadors, al costat d'Stéphane Chatroussat i Louis Lecoin, en un míting celebrat al cinema Normandy de Rouen, organitzat per la Unió de Grups Anarquistes de Normandia (UGAN), en commemoració del trentè aniversari de la Revolució espanyola i que acabà en un enfrontament amb comunistes provocadors que havia a la sala. Louis Dubost va morir el 23 de febrer de 1987 al seu domicili de Caudebec-lès-Elbeuf (Alta Normandia, França).

***

João Perdigão Gutiérrez (1921)

- João Perdigão Gutiérrez: El 12 de juny de 1895 neix a Casillas del Ángel (Fuerteventura, Illes Canàries) el destacat militant anarquista Juan Perdigón Gutiérrez, més conegut sota el seu nom en portuguès João Perdigão Gutiérrez (o Gutiérres). Sos pares foren Manuel Perdigón Herrera i Dorotea Gutiérrez García. En 1900 amb sa família emigrà a l'Uruguai i el gener de 1904 a Santos (São Paulo, Brasil). Paleta de professió, de ben jove començà a militar en els cercles anarquistes i anarcosindicalistes de Santos i destacà per la seva intel·ligència i capacitat per la polèmica, la paraula i els escrits en la premsa llibertària. En 1907 entrà en el grup «Infants Revolucionaris», amb son cosí Manoel Perdigão Saavedra i Severino Consalves Antunha, que realitzà una important tasca propagandística de distribució de fullets, butlletins, diaris i llibres; més tard prengué el nom de «Grup Amor a la Llibertat». A finals de 1908 participà activament en la vaga de conductors de vehicles de la Companyia Docas, que reivindicaven la jornada laboral de 10 hores i que fou sagnantment reprimida. Autodidacte, només freqüentà un any una escola obrera, el professor de la qual era un treballador que ni tan sols coneixia el portuguès. En 1909 assistí a actes de l'acabat de crear Centre d'Estudis Socials de Santos i a les actuacions del també nou grup teatral anarquista «Amor a l'Art». En aquest any també participà activament en les manifestacions de protesta contra el judici i afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910, amb Miguel Garrido, Primitivo Raimundo Soares, Antonio Vidal i Carlos Zeballos, destacarà en la propaganda anarquista dins els sindicats de Santos. En aquesta època participà en la campanya anticlerical sorgida arran de l'afer de la nina Idalina Stamato, interna a l'orfenat Cristóbal Colón sota la direcció del pare Faustino Consoni, que desaparegué súbitament dins de l'internat; el pare Consoni fou acusat per la premsa anarquista d'estupre. Entre 1912 i 1915 desenvolupà una intensa activitat anarcosindicalista a Santos, amb mítings, organització de vagues, reunions clandestines, persecucions policíaques i detencions. En 1912 intervingué en els actes de protesta contra la pena de mort dels militants anarquistes italoamericans Ettore i Giovanetti, acusats de robatori i d'assassinats, i en els de suport de la Revolució mexicana. S'oposa, amb els seus companys, a la Nova Llei d'Adolfo Gordo aprovada el gener de 1913 que pretenia augmentar les prerrogatives de l'Estat per a poder expulsar els estrangers, intentant que no s'establís cap temps de permanència al país per a poder considera un immigrant com a resident, i que donà lloc a moltes deportacions de treballadors. En 1914 fou un dels organitzadors de la campanya de protesta contra la carestia de la vida i l'augment de la desocupació, i, a partir d'agost d'aquell any, contra el començament de la Gran Guerra a Europa. Destacà en els fets insurreccionals de juny de 1917. L'any següent, fou l'enllaç a Santos del Comitè Insurreccional que, dirigit des de Rio de Janeiro per José Oiticica i Manuel Campos, intentarà portar a terme una revolució llibertària seguint l'exemple rus i que fracassarà el novembre de 1918 a causa de la traïció del tinent Ajus, infiltrat de la policia i que en un primer moment col·laborà en l'organització del cop, i que tot plegat donà lloc a la detenció d'Oiticica, Campos i Astrojildo Pereira. El març de 1919 participà en la creació del Partit Comunista de Brasil (PCB), creat sobretot per anarquistes i llibertaris, i del qual fou nomenat secretari de la secció de Santos –el sector comunista bolxevic, descontent amb la línia d'aquest partit llibertari, crearà en 1922 altra PCB, dirigit per João da Costa Pimenta. El juliol de 1919, davant la detenció de Miguel Garrido, els obrers de la construcció de Santos es posaren  en vaga general i marxà a São Paulo comissionat per demanar els suport dels treballadors d'aquella ciutat. El març de 1920 entrà a formar part d'un altre comitè revolucionari a São Paulo, juntament amb Manuel Campos, Leopoldo Adamo, Zanellas, Cristovão i Indalecio Iglesias; on la seva missió consistia en aconseguir material bèl·lic a Santos i transportar-lo a São Paulo, però finalment el comitè fou descobert, detinguts Adamo, Cristovão i Iglesias, que van ser expulsats cap a Europa. L'abril de 1920, en plena vaga de la construcció, pogué fugí d'una detenció policíaca i el seu domicili fou escorcollat, detenint son pare i havent de viure a partir d'aquest moment en la clandestinitat. En 1920 un grup teatral anarquista estrenà al Saló d'Arts i Oficis el seu diàleg dramatitzat A Prisão, interpretat per Benito Novoa i Aurora Novoa. El gener de 1921 explotaren diverses bombes a Santos i la policia acusà 16 persones d'atemptar contra la vida de tres persones, entre elles Perdigão, Domingo Gonçalves i Antonio Julião, pedagog de l'Escola Moderna. Buscat per la policia, decideix, sota el nom de Mario de Silveira, fugir amb el company Justiniho da Silva (Tupi o Silvio Amorim) a Porto Alegre i, el 15 de maig de 1921, a Rio de Janeiro. Després marxà a São Paulo, on, denunciat per Evaristo Ferreira de Souza, antic administrador d'A Plebe i aleshores traïdor a la causa anarquista, fou detingut; tres dies més tard fou enviat a Santos i després de 24 dies tancat fou embarcat al vaixell de càrrega Itapan cap a Rio Grande do Sul, però, ajudat pels soldats de l'Armada Brasilera de la guarnició de la nau, pogué desembarcar clandestinament a Florianópolis i fugir. En 1922 prengué part activa en el debat entre bolxevics i anarquistes pel control de la premsa llibertària. En 1923 publicà a Santos el setmanari Dor Humana, del qual sortiran set números entre l'1 de maig i finals de juny d'aquell any. En 1924 fou detingut, amb Manuel Marques Bastos, per distribuir a Santos manifests de la Revolució dels Tinents, moviment colpista de militars que volien derrocar el govern d'Arthur Bernardes i que rebé el suport del moviment anarquista. En 1927, el govern del president Washington Luis, prohibí les manifestacions del Primer de Maig i Perdigão desobeí l'ordre i intervingué –juntament amb Manuel Estévez Fernández, José Fernández Álvarez, Luiz Gonzaga Madureira i Bernardino José Marques do Vale– com a orador en un acte. Cridat davant el cap de policia de l'Estat de São Paulo, Armando Ferreira da Rosa, per a donar explicacions, decideix fugir a San Bernardo, després a São Paulo i a Duartina, treballant venent roba, per acabar refugiant-se a la granja de l'anarquista d'origen italià Vicente de Caria a Sorocaba, ciutat on establirà la seva definitiva residència. El 8 de febrer de 1928 el diari A Tribuna publicà la seva foto acompanya d'un decret d'expulsió i qualificant-lo de «perill social», de «dinamiter» i d'«anarquista temible». Buscant l'anonimat davant la persecució policíaca i davant el temor a l'expulsió, optà per desprendre's per sempre del seu primer llinatge i, des d'aleshores, en els seus documents oficials apareixerà com a João Gutiérrez, fill de Manuel Gutiérrez Herrera i María García Gutiérrez. El 24 de febrer de 1928 es casà civilment amb Anarquia de Caria (1904-2003), filla del seu amfitrió, amb qui tindrà sis infants (Lily, Aurea, Ondina, Florial, Eden i Aldo). En 1928 redactà, amb l'ajuda de sa germana Sebastiana, les seves memòries, que van ser ampliades, a instància de l'historiador anarquista Edgar Rodrigues, amb uns apèndixs en 1959 i 1962. A Soracaba intentà organitzar, sense èxit, grups de propaganda i va escriure dos manifest, un sobre la commemoració del Primer de Maig i altre sobre l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Un poquet al marge de la militància activa per l'edat, encara va participar en tres congressos anarquistes, el que es realitzà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948, el del que es va fer entre el 27 i el 29 de març de 1959 i el de 1962, tots portats a terme a comuna anarconaturista Nossa Chácara, a Itaim (São Paulo, Brasil). Durant sa vida col·laborà en diversos periòdics anarquistes, com ara O Sindicalista i A Plebe. João Perdigão Gutiérrez va morir en 1970 a Sorocaba (São Paulo, Brasil), on existeix un parc (Jardim Gutierres) en el seu honor. En 2007 l'historiador Jesús Giráldez Macía publicà la biografia Entre el rubor de las auroras. Juan Perdigón: un majorero anarquista en Brasil.

João Perdigão Gutiérrez (1895-1970)

***

Necrològica de Juan Antonio Ibor apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'abril de 1979

- Juan Antonio Ibor: El 12 de juny de 1903 neix a Sarsamarcuello (Loarre, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Ibor. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble, on treballava de pagès. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, que triomfà a la seva zona, aconseguí amagar-se i al final pogué passar a zona republicana, on s'integrà en un batalló i lluità al front d'Aragó. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. El desembre de 1939 va ser enviat a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba. Treballà de miner a Les Luminières i s'instal·là en una petita població de La Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc, Occitània), on es tornà a trobar amb sa companya Milagros i sos dos fills (Antonio i Nemesio). Milità en la Federació Local de la CNT de La Grand Comba. Juan Antonio Ibor va morir de silicosi absoluta el 24 de febrer de 1979 a La Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri de Le Levade (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---