Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 27 de maig

Esdeveniments

Ernest Pichio: Le triomphe de l'ordre (1877)

- Setè dia de la Setmana Sagnant: El 27 de maig de 1871 a París (França) les tropes de Versalles ocupen els barris del Trône (avui de la Nation) i de Charonne. Pel migdia, ataquen Belleville des de tots els fronts. A les 16 hores, el cementiri de Père-Lachaise és atacat per les tropes de Versalles; els federats hi tenen establertes dues bateries: una davant de la tomba del duc de Morny i l'altra als d'alta piràmide dreçada sobre la tomba de Félix de Beaujour. Els federats, que no han tingut temps o la previsió de fortificar el mur del recinte, repel·leixen els de Versalles durant dues hores, però comencen a tenir mancança de municions. Mentrestant, l'artilleria de Versalles entra en acció: obre bretxes i abat la gran porta, que servia de barricada. L'últim combat es desencadena cos a cos, amb arma blanca, entre les tombes de Nodier i de Souvestre, sota els ulls de Balzac esculpit per David d'Angers. 147 presoners són afusellats contra el mur i, durant els dies posteriors, milers d'altres communards morts als carrers durant els combats seran enterrats als seus peus en una fossa comuna. En memòria seva, aquest indret portarà el nom de «Mur dels Federats» i des del 1880 serà lloc de commemoració anual. Durant tota la nit, els artillers de Versalles, sota les ordres directes de Mac-Mahon, no cessaran de llançar bombes incendiàries sobre Belleville.

***

Portada del primer número de Conquista do Bem

- Surt Conquista do Bem: El 27 de maig de 1894 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer número del setmanari Conquista do Bem. Anarquista (Conquista del Bé. Anarquista). Partidària de la «propaganda pel fet», fou la primera publicació llibertària que s'edità en aquesta ciutat. Va ser dirigida per António José da Costa i hi trobem articles de Paul Lafargue, Jean Grave, Marnix, Octave Mirbeau, Alberto d'Oliveira, Ravachol i F. Soares, entre d'altres. Els redactors van ser processats i per decisió judicial prohibida; per aquest motiu només van sortir quatre números, l'últim el 29 de juny de 1894, que publicà un «Manifest» del Grup Anarquista de Coïmbra on denunciava la seva persecució i repressió.

***

Anagrama de l'AIT

- III Congrés de l'AIT: Entre el 27 i el 30 de maig de 1928 se celebra a Lieja (Valònia, Bèlgica) el III Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi assistiren representants de 14 països: Alemanya –Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD)–, Argentina –Federació Obrera Regional Argentina (FORA), Bèlgica, Espanya –Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili–, França –Confédération Générale du Travail Syndicaliste Révolutionnaire  (CGTSR)–, Holanda Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV)–, Itàlia –Unione Sindacale Italiana (USI)–, Mèxic –Confederación General del Trabajo (CGT)–, Portugal –Confederação Geral do Trabalho (CGT)– i Uruguai –Federación Obrera Regional Uruguaya (FORU)–, etc. Formaven part del Secretariat de l'AIT Rudolf Rocker, Diego Abad de Santillán, Alexander Schapiro, Augustin Souchy, Lansik, Albert Jensen i Armando Borghi. El Congrés s'obrí amb un record als caiguts en la lluita per la llibertat i amb una referència sobre el cas de l'anarquista ucranoargentí Simón Radowitzky, que portava 18 anys tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia (Argentina). En aquest congrés es tractà el tema de la guerra i de l'antimilitarisme, els fons de socors internacionals i la jornada de sis hores. També es palesà la dificultat que per al sindicalisme revolucionari significava el sorgiment a Europa de tendències totalitàries (feixisme i comunisme). El Congrés es tancà al crit de «Visca la Revolució Social mundial!».

***

Portada del fullet de la conferència

- Conferència de Juan López: El 27 de maig de 1937 se celebra al Gran Teatre de València (València, País Valencià) la conferència de l'exeministre anarcosindicalista Juan López Sánchez «6 meses en el Ministerio de Comercio». Aquesta conferència, organitzada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'havia de celebrar el 23 de maig, però finalment va ser suspesa i es realitzà quatre dies després. L'objectiu era explicar la gestió realitzada al capdavant del Ministeri de Comerç del seu responsable, el ministre de la CNT Juan López Sánchez en el Govern republicà presidit per Francisco Largo Caballero, després de dimitir del seu càrrec arran dels «Fets de Maig» d'aquell any. La conferència formava part d'un cicle de quatre en les quals els altres ministres confederals, Frederica Montseny Mañé, Joan García Oliver i Joan Peiró Belis, havien de donar a conèixer l'«obra constructiva» dels seus respectius ministeris de Sanitat i Assistència Social, de Justícia i d'Indústria. Durant la conferència Juan López digué que considerava equivocada la tàctica que guanyar primer la guerra per a fer després la revolució. L'estiu d'aquest mateix any aquesta conferència va ser editada, ben igual que les altres, per la Comissió de Propaganda i Premsa del Comitè Nacional de la CNT de València sota el títol 6 meses en el Ministerio de Comercio.

***

Banderes negres eufòriques a Charléty (27 de maig de 1968)

- París (27-05-68): El 27 de maig de 1968 a París (França), a les 7.40 hores del matí, les negociacions tripartites (sindicats, patronal i govern) del carrer de Grenelle finalitzen. El secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), Georges Séguy, es declara satisfet dels acords presos i, juntament a Benoït Frachon, vell líder sindicalista que ja havia negociat els acords de 1936 amb el govern de Léon Blum, presenta les conclusions als obrers de la fàbrica de Renault a Billancourt. Això és el que han aconseguit: el salari mínim passarà de 2,22 francs a 3 francs; el conjunt dels salaris, augmentaran primer en un 7% i uns mesos després en un 3%; es negociarà la rebaixa de l'edat de jubilació; reducció progressiva de la durada de la feina en vistes a aconseguir la setmana de 40 hores; revisió dels convenis col·lectius; i es garanteix el dret d'organització en seccions sindicats d'empresa. Els 15.000 obrers reunits per escoltar els acords no queden satisfets i esbronquen els seus representants i xiulen les seves «conquestes». A continuació, totes les grans fàbriques en vaga (Cléon, Mans, Citroën, Berliet, Rodhiacéta, etc.) rebutgen els acords, tot reivindicant la vaga salvatge generalitzada: «Els nostres 1.000 francs, ni un de menys. Les nostres 40 hores, ni una de més.» No pensen acceptar menys d'això, ara que 10 milions d'homes i dones han aturat el país i ocupat els seus llocs de feina. Georges Pompidou està furiós; la CGT hauria d'haver preparat el terreny. Unes 30.000 persones, reunides a Gobelins, d'on surten en manifestació, han respost a la convocatòria de la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i omplen l'estadi de Charléty. Després de moltes discussions, De Gaulle ha acabat per autoritzar aquesta concentració de l'esquerra no comunista. Les forces de l'ordre es mantindran prudentment al marge. A Charléty s'escampa l'eufòria entre els 50.000 assistents, el rebuig dels obrers de Billancourt als acords de la Conferència de Grenelle és una victòria inesperada per al moviment. La classe obrera no s'ha deixat corrompre pels tripijocs politicosindicals.

Naixements

Argante Salucci

- Argante Salucci: El 27 de maig de 1868 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'obrer anarquista Argante Salucci. Sos pares es deien Alessandro Salucci i Cesira Macconi. A mitjans dels anys noranta es traslladà amb sa família a la localitat toscana de Santa Croce sull'Arno. Fitxat com a «anarquista perillós», a finals de 1895 se li va assignar la residència a l'illa de San Nicola, a l'arxipèlag de Tremiti. Argante Salucci va morir l'1 de març de 1896 durant un enfrontament entre els presos i la policia. En aquest incident van ser ferits diversos anarquistes (Pasquale Binazzi, Salvatore Corsaletti, Alfredo Del Lungo, Ettore Grassi, Emilio Leombroni, Carlo Lodi, Federico Manfredi, Davide Musetti, Romualdo Pappini, Alfredo Tranini, etc.) i en el procés que s'engegà van ser imputats una trentena de llibertaris, com ara Pasquale Binazzi, Aristide Ceccarelli –absolt durant la instrucció–, Roberto D'Angiò, etc. El cas de Salucci i el procés que es desencadenà van ser aprofitats pel moviment llibertari per a iniciar una campanya pública contra les assignacions de residència forçada i contra la llei d'excepció promulgada pel govern de Francesco Crispi arran de l'atemptat de l'anarquista Sante Caserio contra el president de la República francesa Sadi Carnot. Salucci esdevingué el símbol d'aquesta lluita, molt present en la premsa anarquista i socialista, especialment en L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília), que denuncià la brutalitat de la repressió i les dures condicions de vida dels desterrats. El febrer de 1897 el propagandista anarquista Pietro Gori va escriure en record de Salucci la poesia Elegia del sangue. Anys més tard, Pasquale Binazzi, en el seu periòdic Il Libertario del 3 de març de 1904, publicà l'article «L'eccidio di Tremiti. 1º marzo 1896! Alla memòria di Argante Salucci», on, emocionadament, recordava l'amic i company assassinat pels guàrdies carceraris. A Santa Croce sull'Arno, ciutat adoptiva de Salucci, durant tot el període del govern de Giovanni Giolitti, hi hagué un grup anarquista que portà el nom «Argante Salucci» i un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom.

Argante Salucci (1868-1896)

***

Joseph Sigward (assegut a l'esquerra) amb sa família (Bessèja, 1906)

- Joseph Sigward: El 27 de maig –algunes fonts citen erròniament el 18 de maig– de 1868 neix a Bessèja (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Joseph Sigward –a vegades el llinatge citat erròniament Sygward. Era fill de François Sigward, vidrier, i Célina Mazard, domèstica. Nascut en una família els ancestres de la qual eren vidriers alemanys de la Selva Negra, son pare era un monàrquic legitimista que volgué fer del seu fill un religiós. Es guanyà la vida ben igual que els seus avantpassats, treballant de bufador de vidre, però per reacció a son pare, esdevingué lliurepensador i anarquista, arrossegant son germà petit Melchior Sigward a la lluita revolucionària. Milità en el grup anarquista de Rive-de-Gier (Forez, Arpitània) i en 1892 va ser nomenat tresorer del Sindicat de Vidriers d'aquesta població. En 1892 s'encarregà de recaptar fons per als miners den vaga de Carmauç (Llenguadoc, Occitània). Emigrà a Itàlia, on en 1895 va ser nomenat administrador de la Cooperativa de Consum dels Vidriers de Liorna (Toscana, Itàlia). En 1896 va ser delegat de Pisa (Toscana, Itàlia) en el congrés dels vidriers. De bell nou a França, en 1896 va ser nomenat secretari del Sindicat de Vidriers de Panchòt (Boissa e Panchòt, Llenguadoc, Occitània) i en 1901 del Sindicat de Vidriers de Rive-de-Gier. En 1903 va ser delegat en el Congrés de «La Libre Pensée» celebrat a Roanne (Forez, Arpitània). En 1905 va ser un dels fundadors de la «Universitat Popular», de la qual va ser secretari. Freqüentà els cercles intel·lectuals i va fer amistat amb l'escriptor i polític radical Édouard Herriot. Entre 1904 i 1915 fou secretari de la Secció Federal dels Sindicats de Vidriers del Sud-Est, que havia estat fundat en 1902, i un dels dirigents de la Borsa del Treball de Rive-de-Gier. En aquests anys organitzà i assistí a nombrosos congressos federals dels obrers vidriers –Rive-de-Gier (1905), Albi (1906), Reims (1907), Le Tréport (1909), Vierzon (1910), Fourmies (1912), Chambon-Feugerolles (1916), etc.–, així com a congressos internacionals (Alemanya, Bèlgica, Espanya, Portugal, Regne-Unit, Suïssa, etc.). En 1908 va ser un dels fundadors de la Cooperativa de Consum «La Ruche Syndicaliste» i entre 1914 i 1920 fou secretari de la Borsa del Treball. Durant la Gran Guerra, en 1917, assistí al Congrés Federal de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i el juliol de 1918 al de Versalles-París. En 1917 s'encarregà de reconstituir diversos sindicats (Andrézieux, Bessèja, Châlons-sur-Marne i Montleçon). Arran del moviment revolucionari de maig de 1918 i la detenció dels seus dirigents, ell, membre de la majoria confederal i considerat per les autoritats com «patriota» i no sediciós, va encapçalar el sindicalisme corporatiu. Hostil al sindicalista pacifista Clovis Andrieu i al seu cercle, va ser un dels que orquestraren la campanya contra Jean Morin de 1919. Va ser un dels administradors de la Vidrieria Obrera Cooperativa «La Fourmi» de Rive-de-Gier, creada el març de 1919. Entre el 3 i el 6 de setembre de 1919, com a secretari del Sindicat Nacional de Vidriers, assistí al XVI Congrés de Vidriers celebrat a París, on va proposar la creació de seccions nacionals d'ofici o sindicats nacionals, proposta que va ser acceptada. Durant la postguerra s'integrà en l'acció política i entre 1919 i 1925 fou regidor municipal socialista de Rive-de-Gier de l'alcalde Claude Drivon. Esdevingué a París secretari de la Federació Nacional dels Vidriers i mantingué la secretaria del Sindicat Nacional de Vidriers, a més de ser administrador la Cooperativa «La Verrerie» que es va crear a Roanne. Quan l'escissió confederal de 1922, restà dins la Confederació General del Treball (CGT). En 1924 presidí el sindicat de Rive-de-Gier i en 1929 fundà i dirigí, fins a 1938, la Secció d'Extreballadors No Pensionats de Rive-de-Gier. En 1936 va ser delegat de la fàbrica de vidre «Souchon-Neuvesel». En 1939 l'escriptor antifeixista, i comandant de les «Brigades Internacionals» durant la guerra civil espanyola, Ludwig Renn, evadit d'un camp de concentració del Migdia, es va refugiar a casa seva. En 1943 va escriure les seves memòries «Au fil des jours ou ma vie de travailleur. Plus de cinquante années de vie militante et de propagande socialiste, syndicaliste, coopérative en France et à l’étranger», que resten inèdites. Sa companya fou Marie Christine Scheirmann. Joseph Sigward va morir el 19 de juny de 1945 al Centre Hospitalari Universitari de Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

***

Foto policíaca d'Alfred Spannagel (7 de juliol de 1894)

- Alfred Spannagel: El 27 de maig de 1875 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista il·legalista Alfred Vincent Spannagel –el seu llinatge també citat erròniament Spanagel. Era fill d'Ignace Spannagel, carter, i de Victoire Bouchain, modista. Es guanyava la vida treballant de serraller en la construcció. El 2 d'agost de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó per «robatori». El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i aleshores vivia al número 10 del carrer Franklin de Courbevoie (Illa de França, França). El 7 de juliol de 1894 va ser detingut, juntament amb son germà gran Émile Spannagel, també serraller anarquista, i ambdós fitxats com a anarquistes aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Aleshores vivia amb son germà Victor Spannagel al número 45 del carrer d'Aboukir de Courbevoie. El desembre de 1894 va ser detingut amb sos dos germans, juntament amb altres 17 anarquistes, sota l'acusació d'haver comès 23 desvalisaments a París i a la regió parisenca. Jutjat, el 24 de juny de 1895 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a dos anys de presó i a cinc de prohibició de residència per «robatori qualificat». En 1895 vivia a Gaillon (Alta Normandia, França). En aquesta data va ser sortejat per a fer el servei militar i enviat el 24 de novembre de 1896, per mor dels seus antecedents judicials, al disciplinar II Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica. Entre el 25 de novembre de 1896 i l'1 de novembre de 1899 va fer la campanya d'Algèria. El 10 d'agost de 1898 havia estat destinat al I Regiment de Zuaus. El 28 d'agost de 1909 es casà al XVII Districte de París amb la cuinera Alphonsine Chartier, de qui acabà enviudant. En 1909 treballava de lampista i vivia al número 112 del carrer Truffaut de París. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser cridat a files i el 4 d'agost de 1914 enviat al XI Regiment d'Infanteria. Després de lluitar als fronts i patir diverses hospitalitzacions, va ser destinat com a metal·lúrgic el 5 de gener de 1917 a l'empresa Delafosse de París i el 12 de gener d'aquell any enviat a l'empresa Liagie de Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França). El 10 d'abril de 1918 va ser afectat a la fàbrica Zall de París. El 31 de març de 1919 va ser desmobilitzat i el 10 de novembre de 1924 definitivament alliberat de les seves obligacions militars. El 24 d'abril de 1930 es casà al VIII Districte de París amb la modista Léa Parlant. En aquesta època continuava treballant de lampista i vivia al número 8 del carrer de la Bienfaisance de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alberto Meschi

- Alberto Meschi: El 27 de maig de 1879 neix a Bogo San Donnino (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Meschi. Paleta d'ofici, aconseguirà una bona educació autodidacte i ben aviat participarà en les organitzacions proletàries de La Spezia. A finals de segle col·laborà en diversos periòdics, com ara Pro Coatti, la revista sindicalista L'Edilizia i en l'antimilitarista La Pace. En 1904 participà a Gènova en les vagues per a la reducció de la jornada laboral. En 1905 va emigrar a l'Argentina, on durant quatre anys continuarà amb les tasques sindicals d'organització formant part del Comitè Executiu de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la redacció del periòdic Organización Obrera. Després de participar en l'organització d'un congrés sindical sud-americà, a finals de 1909, arran d'uns violents enfrontaments socials i la repressió desencadenada, és detingut i expulsat de l'Argentina. De bell nou a Itàlia, partir de 1911 dirigirà la Cambra del Treball de Carrara. En aquesta època col·laborarà en Il Libertario. Encapçalarà les lluites dels obrers de les pedreres del marbre de la zona dels Alps Apuans i de Versilia. Després de l'experiència del Comitè d'Acció Directa serà un dels fundadors de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En 1913 arran d'una vaga en les pedreres de marbre organitzada per l'USI el conflicte s'escamparà i s'organitzarà una vaga general de tots els sectors, que portarà l'any següent l'assalt i la destrucció de la Cambra del Treball de Carrara i la detenció dels seus responsables: Alberto Meschi, Riccardo Sacconi i Ugo del Papa; finalment, a causa de la pressió dels treballadors, seran alliberats. Juntament amb Armando Borghi mantingué una posició antiintervencionista en el si de l'USI durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte mundial, entrà a formar part del Consell General de l'USI. Amb l'arribada del feixisme, la Cambra del Treball de Carrara és assaltada i Meschi és agredit en diferents ocasions, fets que l'obligaran en maig de 1922 a exiliar-se a França, on fundarà la Concentració Antifeixista i la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. Quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà a Catalunya. En 1937, a Barcelona, formà part de la redacció del periòdic de l'USI Guerra di Classe, dirigit per Camillo Berneri primer i després del seu assassinat per Gozzoli, on publicà, entre 1938 i 1939, articles on denunciava la contrarevolució estalinista; després s'integrà en la «Columna Rosselli», on lluità fins a la caiguda de la República. Retornà a França i fou detingut pel govern col·laboracionista de Petain i internat a començaments de 1942 al camp de concentració de Noé. A finals de 1943, després d'una rocambolesca fuga, retorna a Itàlia. Després de l'Alliberament, el 25 d'abril de 1945, el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) li encarrega la direcció de la Cambra del Treball de Carrara, càrrec que ocuparà fins l'abril de 1947. Des d'aquesta data i fins a la seva mort continuarà assessorant els treballadors del marbre i participarà en gairebé totes les negociacions del sector. També es dedicà a la propaganda, publicant el periòdic anarcosindicalista Il Cavatore, activitat que implicarà un judici i una condemna en 1951 per un delicte d'impremta. Alberto Meschi va morir l'11 de desembre de 1958 a Carrara (Toscana, Itàlia). Una part del seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1972 Hugo Rolland publicarà Il sindacalismo anarchico di Alberto Meschi i en 1998 Massimiliano Giorgi treurà la monografia Alberto Meschi e la Camera del Lavoro di Carrara (1911-1915).

***

Foto antropomètrica de Giulio Bidelli (17 de juliol de 1925)

- Giulio Bidelli: El 27 de maig de 1888 neix a Cucigliana (Vicopisano, Toscana, Itàlia) l'anarquista Giulio Bidelli, també conegut com Jules Bidelli. Era fill de Francesco Bidelli i d'Elena Bertini. Es guanyava la vida treballant de fuster i ebenista. A principis dels anys vint s'integrà en el club anticlerical «Giordano Bruno» de Cucigliana, on s'acostà al moviment anarquista. En aquesta època col·laborà amb cròniques en el periòdic pisà L'Avvenire Anarchico. Per motius laborals, el 9 de novembre de 1922 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), on vivia al número 2 del carrer Jean-Pierre Papon, i treballava en una fàbrica de mobles. Mantingué un estret contacte amb el grup anarquista italià local. Entre setembre i octubre de 1924 participà activament en les vagues de la construcció d'aleshores en un moment que es trobava desocupat. En un informe de la Prefectura de Policia de Niça s'indicava que es tractava d'«un propagandista convençut que gaudia d'una gran influència entre els compatriotes del barri de Riquier». A principis de l'estiu de 1925 va ser denunciat després d'haver-se barallat amb un col·lega de taller, possiblement feixista, al qual havia macat amb dos cops de martell al cap. El 6 de juliol de 1925, sota el pretext que constituïa «un seriós perill per a l'ordre públic», se li va decretar l'expulsió del país, la qual se li va notificar el 17 de juliol, amb l'ordre d'abandonar França en 15 dies. En aquesta època era vidu i vivia en parella amb Marthe Durbano, i tenia dos infants, un de 16 anys i un altre acabat de néixer. En 1932 es trobava a Niça i el 30 de novembre d'aquell any, amb altres companys (Agabitti, Ceola i Sperindio Marastoni), boicotejà la conferència de la societat feixista «Dante Alighieri» celebrada al Relais Fleuri de Niça. A principis de 1933 el Ministeri de l'Interior francès confirmà que el decret d'expulsió encara estava en vigor i aquesta es va fer efectiva. De bell nou a Itàlia, en 1935 un informe policíac confirmava que encara participava en el moviment anarquista i va ser constantment vigilat fins l'esclat de la II Guerra Mundial. En acabar la guerra reprengué la seva militància llibertària i en 1947 era membre del grup de Cascina (Toscana, Itàlia) de la Federació Anarquista Italiana (FAI), del qual formaven part destacats anarquistes com ara Pietro Bindi, Ludovico Caioli, Vasco Comaschi, Cornelio Giacomelli, Sergio Iacoponi i Giovanni Turini, entre d'altres. Giulio Bidelli va morir el desembre de 1965 a Cucigliana (Vicopisano, Toscana, Itàlia).

***

Notícia del processament d'Octave Guidu apareguda en el periòdic parisenc Le Matin del 15 d'octubre de 1908

- Octave Guidu: El 27 de maig de 1888 neix a Château-Renard (Centre, França) l'anarcoindividualista, antimilitarista i naturista Octave Louis Guidu. Sos pares es deien Auguste Guidu, serrador de fil, i Pauline Octave Leroy, costurera. Es guanyava la vida com a mosso de barberia i a començament del segle XX milità en el moviment llibertari. Després de declarar-se insubmís a l'Exèrcit, es refugià a Suïssa. En 1907 era membre, amb José María Estívalis Calvo (Armand Guerra) i David Bellonie, entre d'altres, del grup anarquista «Germinal» de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i de La Libre Pensée. En 1908 era membre, amb André Lorulot i Émilie Lamotte, entre d'altres, de la Colònia Comunista de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França), i aquest mateix any la impremta La Stéphanoise, a Sant-Etiève (Arpitània), li va publicar el fullet La vie naturelle, que dedicà a Henri Zisly i que contenia un text seu, un d'Élisée Reclus i un altre d'Henri Zisly. El 24 de setembre de 1908, en sortir de la presentació del fullet antimilitarista La crosse en l'air! en un local del carrer del Château de París (França), es posà a cantar cançons revolucionàries per l'avinguda del Maine i va ser detingut per la policia, a la qual insultà ben igual que al primer ministre francès Georges Clemenceau; per aquests fets, el 14 d'octubre de 1908 va ser jutjat per la VIII Sala del Tribunal Correccional del Sena, de la qual va ser expulsat per la seva actitud «insolent», i va ser condemnat a 15 dies de presó. En 1910 col·laborà en L'Anarchie. Després marxà cap a Egipte i el desembre 1911 vivia a Alexandria. En 1913 el periòdic barceloní Tierra i Libertad publicà la traducció al castellà del seu assaig sociològic «El hábito». En 1915 va ser condemnat a Suïssa a sis mesos de presó i a 18 mesos de prohibició de residència per «ultratges contra la moral i els bons costums». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de René Valet

- René Valet: El 27 de maig de 1890 neix a Verdun (Lorena, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», André René Valet, conegut com Poil de Carotte (Pèl de Pastanaga, en referència al seu pèl-roig). Sos pares es deien Léon Jean Baptiste Valet, contractista d'obres públiques, i Marie-Thérèse Hamaide. Visqué a París i després dels estudis primaris es posà d'aprenent de manyà i amb el temps aconseguí muntar un petit taller de serralleria al barri parisenc de Denfert-Rochereau, alhora que freqüenta els cercles llibertaris. El 10 de desembre va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge a l'autoritat» arran d'una manifestació en commemoració de la Comuna de París. Marxà a Bèlgica fugint del servei militar, on conegué l'anarquista il·legalista Octave Garnier. De bell nou a França, s'adherí a la Joventut Revolucionària, de la qual arribà a ser secretari, i freqüentà la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltchiche i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie i Raymond Callemin treballava a la impremta. Va començar a cometre diversos actes il·legalistes amb la «Banda Bonnot», però aviat es van veure obligats a abandonar Romainville pressionats per la vigilància policíaca. Després viurà amb Marius Metge a Garches, però després de la detenció d'aquest el 4 de gener de 1912, s'amagà amb Garnier. El 25 de març de 1912 prendrà part en els robatoris de Montgeron i de Chantilly. Després del setge i mort de Jules Bonnot el 28 d'abril de 1912, van ser perseguits per la policia per tot arreu. Refugiat amb Garnier, i les seves respectives companyes, a «Le Petit Robinson», pavelló llogat amb nom fals a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), finalment seran denunciats i interceptats per la policia l'horabaixa del 14 de maig. Encerclats, els anarquistes decidiren resistir heroicament fins al final i després d'11 hores de setge de les forces policíaques i d'un batalló de zuaus, i d'unes 20.000 persones que havien anat a xafardejar, sucumbiren a les dues del matí del 15 de maig de 1912, després que els assaltants fessin servir metralladores pesants i dinamita. Encara viu després de l'assalt, Valet, segons les revelacions de la premsa, hauria estat assassinat al furgó policíac i per això el seu cadàver no va ser mostrat a son pare –altra versió apunta que fou linxat per la gentada enfurida. L'endemà els cossos de René Valet i d'Octave Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux. La companya de Valet, l'anarquista Anna Dondon, va ser detinguda, però no va ser processada.

***

Necrològica de José Vitoria Jiménez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de maig de 1969

- José Vitoria Jiménez: El 27 de maig de 1893 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista José Vitoria Jiménez. Sos pares es deien José Vitoria i Isabel Jiménez. Quan era un infant es traslladà amb sa família a Badalona (Barcelonès, Catalunya) i ben aviat entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ferrer de professió, com son pare, milità en el Sindicat Únic de la Metal·lúrgica de la CNT, del qual va ser membre del seu comitè, ben igual que dels de la Federació Local i de Pro Presos. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Establert a Ròcamaura, milità en la Federació Local de la CNT de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Agustina López. José Vitoria Jiménez va morir el 14 de març de 1969 al seu domicili de Ròcamaura (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència d'una grip i fou enterrat en aquesta localitat.

***

Vezio Del Nudo

- Vezio Del Nudo: El 27 de maig de 1896 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Vezio Del Nudo. Sos pares es deien Edoardo Del Nudo i Assunta Salvadori. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista de la mà de son pare i d'Amedeo Boschi, militant llibertari que patí assignació de residència durant el Govern de Francesco Crispi. Es guanyava la vida fent de paleta i d'estibador. Amb 16 participà en manifestacions subversives i amb 17 formà part del Cercle Anarquista del barri d'Ardenza de Liorna. En 1916, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i a finals de 1917 desertà, però va ser detingut el maig de 1918. Jutjat, va ser condemnat el 6 de setembre de 1918 pel Tribunal Militar de Torí (Piemont, Itàlia) a 20 anys de reclusió, però va ser alliberat arran de l'amnistia del 2 de setembre de 1919 del Govern de Francesco Saverio Nitti. Molt actiu durant el «Bienni Roig» (1919-1920), el 12 d'agost de 1921 va ser detingut, 24 hores després de la topada a Ardenza que van enfrontar els «Arditi del Popolo» contra la Guàrdia Reial, on resultaren ferits els anarquistes Averardo Nardi i Amedeo Badesseroni, que moriren poc després. Empresonat durant sis mesos a l'espera de judici, juntament amb altres companys (Ugo Menicagli, Antonio Bernini, Dante Nardi, Alvaro Paolotti Enrico Pracchia, Silvano Paolotti, Luigi Filippi, Menicagli, Turiddu Giuseppe Carlotti, Antonio Bernini, etc.), el febrer de 1922 va ser absolt pel Tribunal de Liorna, encara que condemnà a Pracchia a set mesos de reclusió i a Nardi a sis mesos i 15 dies. El 12 de febrer de 1923 va ser detingut, juntament amb son pare Edoardo i altres anarquistes i comunistes, acusat de «complot contra l'Estat», però el 28 d'abril d'aquell any va ser alliberat per l'acusació del Tribunal de Lucca (Toscana, Itàlia) per manca de proves. L'octubre de 1923, amb Silvano Paolotti, emigrà clandestinament a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de porter i desenvolupà una intensa activitat antifeixista. L'abril de 1925 pogué reunir-se amb son pare i l'any següent participà en Festa del Treball a la Casa Provençal, en l'acte propagandístic a Ròcafòrt e la Bedola (Provença, Occitània) amb altres companys (Giulio Bacconi, Paolo Bonatti, Adarco Giannini, Alfeo Pietrini i Balilla Vanni) i en la commemoració de Giacomo Matteotti, celebrada el 27 de juny de 1926 al bar Coulumb de Giacomo Matteotti. També fou assidu de les reunions anarquistes al barri de la Belle de Mai de Marsella i en les manifestacions contra la condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Va fer costat la subscripció popular a favor del company Angelo Capannelli, que havia quedat cego. Va ser fitxat per la Prefectura de Liorna com a «provocador i prepotent». En 1927 assistí a la conferència «Il mio comunismo», de Giulio Bacconi, i prengué part en la festa llibertària «Pro fills dels empresonats» i en la protesta contra una xerrada del diputat d'extrema dreta Pierre Taittinger. L'11 de març de 1928 assistí, a la sala del Centre Català de Marsella, a la representació de la comèdia Le tréteau electoral, juntament amb altres companys (Giulio Bacconi, Carlo Cinquini, Paris Pampana i Salvatore Salvadori). Afiliat al «Comitè Pro Víctimes Polítiques», el juliol de 1928 se li va decretar la seva expulsió de França, juntament amb altres companys (Giulio Bacconi, Gino Bagni, Giovanni Dupuy, Bruno i Nello Chiarini, Ruggero Panci i Torquato Muzzi), sota la infundada acusació d'haver rebut tres bombes de rellotgeria des de París. En 1931 s'ocupà de la distribució a Marsella de postals amb l'efígie de Paolo Schicchi i de Michele Schirru. En 1932 es va mostrar actiu a Còrsega i en 1933 va ser inscrit en el llistat d'anarquistes terroristes de Liorna que vivien en l'estranger. En 1935 formà part del grup llibertari al voltant d'Ugo Boccardi (Gino Belli, Orlando Luciani, Ugo Musetti, etc.) i a començaments de 1937 es mostrà partidari de la retirada dels milicians anarquistes que lluitaven a Espanya. El setembre de 1940 va ser detingut i portat al camp de concentració de Saint-Hippolyte-du-Fort (Llenguadoc, Occitània) i el 8 de desembre d'aquell any va ser traslladat al camp de concentració de Le Vernet (Llenguadoc, Occitània), on el 20 de setembre de 1941 demanà la repatriació a causa de les condicions de vida intolerables que patia. El 10 de maig de 1942 va ser portat a la frontera italiana. Interrogat el 5 de juny de 1942 a Liorna, negà conèixer Ugo Boccardi i Vincenzo Capuana i afirmà que la seva relació amb Giulio Bacconi sempre havia estat superficial i que, malgrat vivien junts al barri marsellès de la Belle de Mai, no sabia que era anarquista i mai no parlava de política. No cregut per les autoritats feixistes, el 26 de juny de 1942 se li va decretar el confinament i va ser deportat a l'illa de Ventotene, on va romandre fins el 7 de setembre de 1942, quan la mesura va ser commutada per una amonestació. De bell nou a Liorna, va ser absolt el 28 d'octubre de 1942 en ocasió de l'amnistia decretada per commemorar el vintè aniversari de l'arribada del feixisme. Vezio Del Nudo va morir el 30 d'abril de 1966 al barri d'Ardenza de Liorna (Toscana, Itàlia).

Vezio Del Nudo (1896-1966)

***

Notícia sobre la condemna de Félix Debart apareguda en el diari parisenc L'Oeuvre del 24 de juny de 1922

- Félix Debart: El 27 de maig de 1898 neix a Lion-devant-Dun (Lorena, França) l'anarquista Félix Debart, conegut com Chiko. Sos pares es deien Émile Félix Debart, llenyataire i miner, i Marguerite Delobe, jornalera. Mutilat de guerra estava casat i era pare d'una nina. Treballava d'envernissador i vivia al número 51 del carrer Panoyaux de XX Districte de París (França). En 1919 era secretari dels grups dels XIX i XX Districte de París de la Federació Anarquista (FA). Membre del Sindicat d'Ebenistes i Envernissadors del Departament del Sena, el 14 de juliol de 1919 va ser agredit per la policia quan portava una corona de flors d'aquest sindicat al monument al soldat desconegut. Amb Louis Rimbault es presentà com a «candidat revolucionari» per a la II Circumscripció del Departament del Sena per a les eleccions legislatives de novembre de 1919. El 20 de desembre de 1919 es casà al XX Districte de París amb Marguerite Lemaire, sabatera. La tardor de 1921 era responsable, amb Pierre Mualdés i Maillart, de la comissió de control de Le Libertaire. Membre del grup del XX Districte de París de la Unió Anarquista (UA), representà el X Districte en el II Congrés de l'UA celebrat entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 a Villeurbanne (Lió, Arpitània). També fou secretari del grup «Amis du Libertaire». El febrer i el març de 1922 va se detingut com a gerent de Le Libertaire per fer propaganda a favor de Louis-Émile Cottin, que havia atemptat el 19 de febrer de 1919 contra el president del Consell de Ministres francès Georges Clemenceau; jutjat el 2 de juny de 1922 per XI Tribunal Correccional de París, va ser condemnat el 23 de juny d'aquell any, juntament amb Albert Soubervielle en rebel·lia, a sis mesos de presó. Va ser reemplaçat en la gerència del periòdic per Gabriel Journe. Posteriorment milità en Le Havre (Normandia, França). Félix Debart va morir el 30 de març de 1978 a l'Hospital Rothschild del XII Districte de París (França).

***

Necrològica d'Émile Maurin apareguda en el periòdic parienc Le Libertaire del 22 d'abril de 1937

- Émile Maurin: El 27 de maig de 1899 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Émile Maurin. Sos pares es deien Abraham Maurin, conreador, i Marie Roux. En 1921 va ser un dels fundadors del Grup d'Estudis Socials (GES) d'Aimargues. També milità en la Unió Anarquista (UA). Malalt, Émile Maurin va morir el 27 de maig de 1899 a l'Hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània).

 ***

Fitxa de la policia de l'Erau sobre Léo Bascou (1935)

- Léo Bascou: El 27 de maig de 1902 neix a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista antimilitarista Léo Georges Albert Bascou. Sos pares es deien Georges Léon Bascou, tapisser, i Albanie Rose Bellet. Es guanyava la vida de tapisser, com son pare, a Pesenàs. Va ser condemnat a nou dies de presó per la Comandància General de la XVI Regió Militar per haver retornat la seva crida de mobilització al ministre de la Guerra amb l'anotació «Fora la guerra!». En 1935 figurava en una llista d'anarquistes de l'Erau establerta per la policia on s'especificava que era un «objector de consciència impenitent, però poc perillós i sense influència». El 9 de novembre de 1939 es casà a Privas amb Paule Louise Maisonneuve. Léo Bascou va morir el 4 d'abril de 1986 al seu domicili de Privas (Roine-Alps, França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 26 de maig

Esdeveniments

Recreació de les execucions del carrer Haxo. Fotografia d'Eugène Appert

- Sisè dia de la Setmana Sagnant: El 26 de maig de 1871 a París (França) ja no existeixen ni el Consell de la Comuna ni el Comitè de Salvació Públic. El Comitè Central de la Guàrdia Nacional es replega al carrer Haxo i rep plens poders sota el control de Louis Eugène Varlin. La lluita es concentra al barri de la Bastilla, que resisteix durant tota la jornada, i al barri de La Villette, els defensors del qual acaben replegant-se a Bellville. Cap al tard, de la Comuna no queda més que aquesta barriada popular, on els canons de Buttes-Chaumont i de Père-Lachaise disparen sobre les tropes de Versalles fins que acaben les municions. Durant el dia, a l'escalinata del Panthéon, Jean-Baptiste Millière ha estat afusellat al crit de «Visca l'Humanitat!», juntament amb centenars de communards. Les tropes de Versalles fins i tot assassinen els ferits a les ambulàncies. A la tarda, una multitud furiosa es venja executant cinquanta ostatges –11 capellans i religiosos, 35 gendarmes i quatre ancians confidents de l'Imperi– al carrer Haxo, malgrat les súpliques de Varlin, que serà maltractat per la massa immisericordiosa.

***

Capçalera de Le Quotidien [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Le Quotidien: El 26 de maig de 1901 surt a Lió (Arpitània) el primer número del diari llibertari Le Quotidien. Organe de revendication ouvrière, editat per Sébastien Faure. El gerent en va ser B. Martenot i hi van col·laborar Victor Charbonnier, Sébastien Faure, Guerdat, Hubert Lagardelle, Marius Montet, E. Philip, Henri Ponard i Michel Zévaco, entre d'altres. En sortiren 294 números, l'últim el 15 de març de 1902.

***

Convocatòria del míting publicada en el periòdic marsellès Monde Nouveau de maig-juny de 1946

- Míting d'afirmació llibertària: El 26 de maig de 1946 se celebra al Cinema Palace Saint-Lazare de Marsella (Provença, Occitània) un gran míting d'afirmació llibertària. Van ser oradors Jean-René de Saulière (André Arru), en representació de la Federació Local de Marsella del Moviment Llibertari de la Regió Sud, i Paul Lapeyre, del Centre Nacional del Moviment Llibertari.

***

La plana major comunista durant la Conferència de Grenelle: Benoît Frachon (a l'esquerra) i Georges Séguy (a la dreta)

- París (26-05-68): El 26 de maig de 1968 a París (França) és dia de negociacions. La Conferència de Grenelle continua per tancar els acords. La Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i la policia negocien per preparar un míting demà matí a l'estadi de Charléty, a prop de la Ciutat Universitària. El Ministeri de l'Interior i l'Elisi perquè De Gaulle accepti la celebració d'aquest míting. El premi Nobel Jacques Monod intercedeix altra vegada en favor dels estudiants. La policia està molt preocupada pel que faran els «extremistes» del «Moviment 22 de Març». El General De Gaulle dóna el vistiplau a Jacques Foccart perquè organitzi una gran manifestació de suport gaullista per al 31 de maig, que finalment tindrà lloc el 30. A Château-Chinon, on és alcalde, François Mitterrand presideix amb Guy Mollet, Gaston Defferre i René Billères una manifestació que reuneix 8.000 participants.

***

Cartell de l'acte

- Debat sobre municipalisme: El 26 de maig de 2012 se celebra a l'Espai Marfà del Centre Cívic Santa Eugènia de Girona (Gironès, Catalunya) el «Debat sobre municipalisme» dins del marc de les XIII Jornades Culturals Llibertàries, organitzades per la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Olot (Garrotxa, Catalunya). Els ponents van ser Manel Aisa Pàmpols, de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), i Jordi Navarro Morera, de la Candidatura d'Unitat Popular (CUB).

Naixements

Felice Vezzani

- Felice Vezzani: El 26 de maig de 1855 neix a Novellara (Emília-Romanya, Itàlia) el pintor, decorador i propagandista anarquista Felice Gaetano Vezzani, conegut sota diversos pseudònims (V. Enizza, Lux, Felix). Sos pares es deien Alessandro Vezzani i Giuseppa Rossi. De ben jovenet s'adherí al socialisme i en 1888, sota el pseudònim de V. Enizza, col·laborà en la revista satírica Bononia Rider, fundada a Bolonya per un grup d'estudiants socialistes (G. Podrecca, G. Galantara, etc.). Més tard va ser nomenat secretari de la Societat de Socors Mutus i de Resistència dels Obrers Forners i vicepresident de la Societat Obrera de Bolonya, esdevenint un dels animadors socialistes més importants de la regió. Fou un dels organitzadors de la manifestació del Primer de Maig de 1891, època en la qual s'acostà a les idees anarquistes. A partir de l'agost de 1892, arran del congrés del Partito dei Lavoratori Italiani (PdLI, Partit dels Treballadors Italians) celebrat a Gènova, en el qual participà i on els anarquistes van ser atacats pels seus companys socialistes, s'adherí definitivament al moviment llibertari. Decidí emigrar i el gener de 1893 arribà al Brasil. A finals d'aquell any fundà el setmanari anarquista humorístic L'Asino Umano, que publicà a São Paulo 28 números fins al 25 de març de l'any següent i per al qual realitzà dibuixos i poemes satírics. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut juntament amb una quinzena de militants anarquistes i socialistes (Antono Maffucci, Galileo Botti, André Allemos, Arturo Campagnoli, Suppo Serafino, Augusto Bargioni, Francesco Patelli, Alfredo Innocenzi, Giuseppe Bacchini, etc.) quan sortia d'una reunió preparatòria del Primer de Maig al Centre Socialista Internacional (SCI), del qual era president, i va ser empresonat durant set mesos a São Paulo i a Rio de Janeiro. Un cop alliberat, començà a col·laborar en L'Avvenire (1894-1895) de São Paulo, amb Giuseppe Consorti, Augusto Donati i Lodovico Tavani, entre d'altres. En aquesta època també col·laborà en el periòdic Lo Schiavo Bianco. El març de 1895 va ser novament detingut i expulsat cap a l'Argentina, on a partir del novembre de 1895 dirigí a Buenos Aires L'Avvenire, òrgan d'expressió dels anarquistes italians que publicà 250 números entre el 10 de novembre de 1895 i el 20 de febrer de 1904. També col·laborà en el bimensual romà Il Pensiero Moderno. El març de 1897 retornà a Itàlia i començà a col·laborar en el periòdic d'Ancona L'Agitazione (1897-1898) i en el seu suplement diari. El 14 de novembre de 1897 participà en el número únic del periòdic Il Domocilio Coatto, publicat a Forli, on denuncià la Llei d'assignació de residència. El març de 1898, amb Vivaldo Lacchini i Nino Samaja, cosignà, en nom del Cercle d'Estudis Socials de Bolonya, el manifest «Al popolo italiano» (Al poble italià), en favor dels militants anarquistes jutjats a Ancona i que sortí publicat com a suplement del periòdic L'Agitazione. Després dels enfrontaments de maig de 1898 a Milà, va ser condemnat a dos anys, 10 mesos i cinc dies de presó per «incitació a la desobediència i a l'odi de classes mitjançant la premsa» i fugí clandestinament a Lugano. L'estiu de 1898 participà en el periòdic anarcocomunista L'Agitatore, publicat a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) per Giuseppe Ciancabilla, Domenico Zavattero i Ersila Cavedagni Grandi, però, en desacord amb els redactors, cessà de col·laborar-ne el 27 d'agost. A finals de 1899 marxà a París (França) on el contractaren en les obres de l'Exposició Internacional de 1900 i trobà nombrosos companys de la redacció de L'Agitazione i altres militants (Guglielmo Barnaba, Domenico Zavattero, Ernesto Cantoni, Pio Semeghini, Vivaldo Lacchini, Nino Samaja, Demetrio Francini, etc.). Aquest mateix 1899, sota el pseudònim de Felix, les edicions de Les Temps Nouveaux li van publicar el fullet Alle madri d'Italia. Des de la capital francesa, sovint sota el pseudònim Felix, col·laborà en diferents periòdics anarquistes italians, com ara L'Avennire Sociale (signant Dalla Francia), L'Agitazione, Combattiamo, Pro Justicia, etc. Formà part del Grup de Solidaritat Internacional i de Suport als Detinguts, animat per Charles-Albert, Jean Grave, Paul Delesalle i altres. Fou un dels corresponsals, amb Samaja i Lacchini, des de la seva fundació el juliol de 1900 a Ginebra per Luigi Bertoni, del periòdic Il Risveglio. Distribuí a França nombroses publicacions italianes, com l'abans citada, L'Avvenire de Buenos Aires i La Questione Sociale de Patterson. En 1901, durant la visita oficial del tsar Nicolas II a París, va ser decretada la seva expulsió, que finalment va ser suspesa arran de la intervenció de diverses personalitats polítiques franceses, especialment de Jean Allemane. El 30 de gener de 1902 col·laborà en el número únic de Pro Calcagno e contro il domicilio coatto, publicat a Messina, i, aquest mateix any, en L'Armonia de Nàpols. En aquesta època esdevingué un dels principals animadors de l'anarquisme italià a París, acostat al grup editor de Les Temps Nouveaux –a instància seva aquesta publicació tirà milers de targetes postals amb el retrat de Gaetano Bresci, que havia assassinat el rei Humbert I d'Itàlia– i establint estrets contactes regulars amb Luigi Bertoni a Ginebra i amb Errico Malatesta a Londres. Després col·laborà, amb Charles Malato, Carlo Frigerio i Amilcare Cipriani, en l'únic número de Verso l'Emancipazione, publicat l'1 de maig de 1906 a París per Malatesta. En 1913 participà en la campanya organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) a favor de l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti i en l'únic número de Liberiamo Masetti, publicat en novembre d'aquell any a París. Quan esclatà la Gran Guerra, marxà a Londres, però l'abril de 1916 retornà a París, on continuà amb els seus contactes amb Luigi Fabbri, Armando Borghi i altres. En aquesta època col·laborà en Umanità Nova sota el pseudònim Lux. L'agost de 1917, després de la mort de sa companya, tornà a Itàlia, però en 1922 retornà definitivament a París, reprenent els seus contactes amb els exiliats italians i col·laborant en diferents publicacions anarquistes, com ara Fede (Roma), L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini (París, 15 de desembre de 1924), Il Monito (París), Germinal (Chicago), L'Adunata dei Refrattari (Nova York), Il Risveglio (París), Fede (París), Vogliamo (Biasca), etc. El 23 de gener de 1927 el Grup Artístic Internacional de Marsella li estrenà l'obra dramàtica Demenza giustiziera. L'octubre de 1927 cofundà, amb Luigi Fabbri, Camillo Berneri, Ugo Fedelli i Torquato Gobbi, el periòdic La Lotta Umana, publicat entre l'1 d'octubre de 1927 i el 18 d'abril de 1929 a París. Sa companya fou Maria Angela Rondini. Felice Vezzani va morir l'11 de febrer de 1930 al seu domicili del carrer dels Cloys de París (França). Pòstumament, en 1932, el Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques de París li publicà el fullet Fascismo. Bozzetto sociale in due atti. Com a artista realitzà diversos retrats de militants anarquistes (Virgilia D'Andrea, Giuseppe Ciancabilla, etc.).

Felice Vezzani (1855-1930)

***

Paul Reclus fotografiat per Nadar (ca. 1906)

- Paul Reclus: El 26 de maig –algunes fonts citen erròniament el 25 de maig– de 1858 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el militant anarquista, enginyer i professor Paul André Reclus, també anomenat Georges Guyou. Fill d'Élie Jean Pierre Michel Reclus i de Marthe Élisabeth Noëmi Reclus, els primers anys de sa vida els va passar en la «gran família» llibertària dels Reclus. Quan la Comuna de París va ser anihilada en 1871 es va haver d'amagar un temps abans de reunir-se amb els seus familiars a Suïssa. En 1877 tornà a París on farà uns brillants estudis i esdevindrà enginyer en 1880, ocupant aquesta funció en diverses indústries, especialment a Bessèja (Llenguadoc, Occitània), i haurà de dimitir en nombroses ocasions del càrrec per haver fet costat als vaguistes. Propagandista de l'anarquisme, partidari de la conquesta individual i de la propaganda pel fet, serà després de la instauració de les Lois Scélérates (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, inculpat en el «Procés dels Trenta»; però es va refugiar a Londres (Anglaterra), on viurà un temps en una petita comunitat anarquista. En 1895 s'establí a Escòcia, on treballà com a cartògraf i després com a professor. En 1903 Élisée Reclus el demana i s'estableix a Bèlgica per ajudar a acabar l'edició de L'Home et la Terre, tasca que assumirà fins a 1908, després de la mort de son oncle. Autoritzat a retornar a França en 1914, serà un dels signataris del «Manifest dels Setze», de caire intervencionista. En 1919 s'establí a Dordogne i després a Montpeller, on es lliurarà a treballs científics. En 1925 funda, amb el Dr. Marc Pierrot, el periòdic anarquista Plus Loin, que apareixerà fins a 1939. En 1937 va participar en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en diversos organismes d'ajuda als anarquistes espanyols durant la Guerra Civil. Entre les seves obres podem destacar L'Anarchie et l'Église (1901), La Mano Negra (1903), Étude sur un cas de conscience (1911), Questions de tolérance et d'éducation (1911), Absolu et relatif (1916), Les Frères Élie et Élisée Reclus, ou Du protestantisme à l'anarchisme (1964, pòstum). Paul Reclus va morir el 19 de gener de 1941 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Existeix un Museu Etnològic Paul Reclus a Domme instal·lat en una vil·la dels segles XV a XVIII, on es recullen els records d'aquest intel·lectual i de la història local i regional de la zona (eines, reconstrucció d'oficis, sobre la Gran Guerra, etc.).

Paul Reclus (1858-1941)

***

- Francis Vielé-Griffin: El 26 de maig de 1864 neix a Norfolk (Virgínia, EUA) el poeta simbolista llibertari Francis Eybert Louis Viélé, més conegut com Francis Vielé-Griffin. Son pare, descendent d'una família protestant de Lió (Arpitània) que emigrà als Estats Units durant el segle XVII, fou el general i arquitecte nord-americà Egbert Ludovicus Viele i sa mare es deia Térèsa Sands, que descendia d'una família catòlica escocesa que fugí de les persecucions d'Oliver Cromwell. Quan tenia vuit anys, sos pares se separaren i l'abril de 1872 s'establí amb sa mare a París (França) –un germà seu restà als EUA i esdevingué novel·lista. Amb dos institutrius, una polonesa i altra suïssa, aprengué el francès i estudià al catòlic Col·legi Stanislas i més tard a l'Escola de Dret. En 1885 es casà i tingué quatre filles. En aquesta època, amb son amic Henri de Régnier, que havia conegut al Col·legi Stanislas, fou partidari del general Georges Boulanger. Cap el 1889, buscant la natura i la soledat, s'instal·là a la Turena (Centre, França) –durant els anys de la Gran Guerra visqué a la seva propietat de la Thomasserie, a prop d'Amboise (Centre, França)– i posteriorment al Perigord (Aquitània, Occitània). En aquests anys viatjà per Europa (Itàlia, Grècia, etc.). Amb Gustave Kahn, fou un dels teòrics del «vers lliure», del qual fou un fervent practicant. Mantingué una amistat íntima, gairebé filial, amb Stéphane Mallarmé. Es relacionà força amb els poetes Francis Jammes, André Gide, Albert Mockel, Paul Valery i Paul Verlaine. També fou molt amic del poeta Émile Verhaeren i del pintor Théo van Rysselberghe, ambdós anarquistes. Entre 1890 i 1893 codirigí amb Paul Adam i Bernard Lazare la revista cultural anarquista Les Entretiens Politiques et Littéraires i entre 1890 i 1907 col·laborà en la revista literària L'Ermitage, on escrivien nombrosos anarquistes (Bernard Lazare, Laurent Tailhade, Alphonse Retté, etc.). Va fer costat Alfred Dreyfus i la Revolució espanyola de 1936. Fou un dels fundadors de l'Acadèmia Mallarmé, institució que presidí, i entre el 5 de desembre de 1931 i el 12 de novembre de 1937 fou membre de l'Académie Royale de Langue et de Littérature Françaises de Belgique (ARLLFB). Va ser nomenat commandeur de la Legió d'Honor. Traduí de l'anglès al francès diversos autors, com ara Stephen Crane, Algernon Charles Swinburne i Walt Whitman. Trobem escrits seus en nombroses publicacions (Antée, L'Écho de Paris, Mercure de France, La Nouvelle Revue Française, La Phalange, La Proue, Revue de Paris, Vers et Prose, etc.)  i en col·laborà en llibertàries, com ara Le Coq Rouge, L'En Dehors, La Revue Blanche, La Société Nouvelle, etc. És autor de Cueille d'avril (1886), Les cygnes. Poésies (1885-86) (1887), Ancaeus (1885-86), Joies. Poèmes (1888-1889) (1889), Diptyque (1891), Les cygnes. Nouveaux poèmes (1890-91) (1892), La chevauchée d'Yeldis et autres poèmes (1892),  Pagai (1894), Swanhilde. Poème dramatique (1890-1893) (1894), La clarté de vie. Chansons à l'ombre (1897), Phocas le jardinier (1898), La Partenza (1899), La légende ailée de Wieland le forgeron (1900), Sainte-Agnes (1900), L'amour sacré. Poèmes (1903), La lumière de Grèce (1912), Voix d'Ionie (1914), Couronne offerte à la muse romaine (1922), La rose au flot. Légende du Poitou (1922), Le domaine royal. Discours lyriques (1923), Choix de poèmes (1923), Le livre des reines (1929) i Souvenirs d'enfance et de première jeunesse (1939, pòstum), entre d'altres. Sa companya fou Marie Louise Augustine Brocklé. Francis Vielé-Griffin va morir el 12 de novembre de 1937 a Bergerac (Aquitània, Occitània) i fou enterrat, amb sa mare, el 21 de juny de 1938 al cementiri parisenc de Père Lachaise. Sempre conservà la nacionalitat nord-americana.

Francis Vielé-Griffin (1864-1937)

***

Notícia de la detenció de François Le Minez publicada en el diari de Saintes L'Indépendant de la Charete-Inférieure del 24 de gener de 1905

- François Le Minez: El 26 de maig de 1866 neix a Lambézellec (actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bratanya) l'anarquista François Marie Le Minez, també conegut com François Leminez. Sos pares es deien Jean Marie Le Minez, jornaler al port i analfabet, i Françoise Ravaloc. Es guanyava la vida treballant de mariner a la marina comercial. L'1 de maig de 1892 va ser detingut a Brest, juntament amb el fuster Claude Barré i el boter Alexis Le Moigne, per haver aferrat als murs de la ciutat el manifest «Le Père Peinard»; processats, aquest cas finalment va ser sobresegut. En aquesta època treballava d'obrer al taller de construccions de ferro i vivia al número 49 del carrer Sébastopol de Lambézellec. El 19 d'octubre de 1893 va ser detingut a Toló (Provença, Occitània) per haver cridat «Visca l'anarquia! Fora França! Visca Alemanya!»; dies després va ser posat en llibertat provisional i unes dies més tard abandonà la ciutat amb Augustin Marcellin cap a Marsella (Provença, Occitània) amb la intenció d'arribar a Brest. Després d'una detenció a Rochefort (Poitou-Charentes, Occitània), el març de 1894, segons informes policíacs, abandonà Brest amb destinació desconeguda. Segons els registres d'investigació de la gendarmeria, el maig de 1899 es trobava al departament del Gard, després d'haver treballat, sembla, al port de La Sanha (Provença, Occitània). En aquesta època es dedicava a recórrer Llenguadoc venen reculls de cançons anarquistes. Detingut a la zona de Someire (Llenguadoc, Occitània), va ser posat en llibertat i partí cap a Nimes (Llenguadoc, Occitània). El gener de 1905 va ser detingut per la guàrdia rural, juntament amb Joseph Harivin, a Tesson (Poitou-Charentes, França), per «mendicitat i vagabunderia, amb amenaces» i traslladats a Saintes (Poitou-Charentes, França), on restaren empresonats. El 12 de maig de 1905 va ser jutjat en consell de guerra per «insubmissió» a Brest, però va ser absolt. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Son germà major, Hervé Marie Le Minez, també va ser un destacat anarquista de la zona de Brest.

***

Auguste Linert dibuixat per Lucien Métivet

- Auguste Linert: El 26 de maig de 1867 neix a Drosnay (Xampanya-Ardenes, França) l'escriptor, dramaturg i propagandista anarquista Eugène Auguste Linert. Sos pares es deien Michel Auguste Linert, venedor de llauneria, i Caroline Zoélie Berton. Amant de la literatura i de la dramatúrgia, fou un dels joves autors del Teatre Libre, creat per André Antoine. En 1885 fundà a Reims (Xampanya-Ardenes) la revista artística mensual Essor Littéraire, que durà tres mesos, i publicà la comèdia en un acte Le billet comique. En 1886 sortí el poemari Premiers bourgeons i marxà a París buscant feina i per completar la seva formació. Poc després dirigí La Revue Champenoise. Organe de l'Académia Champenoise, publicada a Épernay entre 1887 i 1888, i dirigí aquesta acadèmia. A la capital francesa freqüentà les vetllades del cenacle «Coup de Feu», organitzades per l'advocat i antic communard Eugène Chatelain. En una d'aquestes vetllades conegué Louise Michel que havia vingut a fer una xerrada sobre les seves experiències a Nova Caledònia. El 26 i el 27 de desembre de 1890 representà al Teatre Libre el lúgubre Conte de Noël. Mystère moderne en deux tableaux, en prose, que narra la història de Rosa, dona del pastor Chariot, que infanta la nit de Nadal, massa d'hora a parer de son marit, i lliura l'inoportú infant als porcs perquè se'l mengin amb el dolç acompanyament de les nadales. En 1891, després de fer el servei militar, fundà a París, amb Gabriel de la Salle i Ludovic Hamilo, la revista L'Art Social (1891-1896), amb la finalitat d'ajudar a la transformació de la societat mitjançant l'art com a medi d'acció i on van col·laborar, entre d'altres, Augustin Hamon, Bernard Lazare, Maximilien Luce, Charles Malato, Paul Minck, Eugène Pottier, Augustin Hamon, A. Zevaés, Léon Riotor, Valois, Fernand Pelloutier, Gustave Lerouge, etc. Després el grup escampà la seva propaganda a la companyia Teatre d'Art Social, que havia de presentar la tragèdia en cinc actes Danton, de l'anarquista Paul Napoléon Roinard, al Teatre des Fantaisies Parisiennes, però finalment, mancats de suficients actors, el projecte va ser abandonat. Gràcies a una subscripció llançada en els cercles socialistes i anarquistes, el 12 de març de 1893 pogué representar en sessió privada la seva peça La cloche de Caïn. Synthèse révolutionnaire en trois parties al Teatre des Fantaisies Parisennes. Aquesta «espectacle d'assaig» denuncia els «dimonis del capital» i reivindica la destrucció del capitalisme per la dinamita i l'incendi. Els crits de «Visca l'Anarquia! Visca la Social» llançats pels espectadors en acabar l'actuació, van fer que l'autor acabés a la comissaria de policia. El text de La cloche de Caïn no s'ha conservat. Entre abril de 1932 i juny de 1932, publicà en els números 84, 85 i 86 de la revista Plus Loin una mena de memòries: Souvenirs des temps d'anarchie. Una de les seves màximes era: «L'art ha de ser terrible per a ser vertader.» Sa companya fou Ida Bonvalet. Auguste Linert va morir el 21 d'octubre de 1946 al seu domicili de Les Lilas (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament Noisy-le-Sec (Illa de França, França).

***

Autoretrat de Chris Lebeau (ca. 1935-1940)

- Chris Lebeau: El 26 de maig de 1878 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'artista, professor d'art, teòsof i anarquista Joris Johannes Christiaan Lebeau, conegut com Chris Lebeau i que solia signar CLB. Era el quart i últim infant d'una família treballadora empobrida. Sos pares es deien Jacques Charles Lebeau, socialista inclinat a l'alcohol que es va veure obligat per aquest motiu a canviar sovint de treball (maquinista, xofer, comerciant, etc.), i Grietje Scholte, costurera. En la joventut ajudà son pare a la venda del periòdic anarquista Recht voor Allen i l'alcoholisme d'aquest li va fer que ell restés tota sa vida abstinent, vegetarià, no fumador i, fins i tot, sense veure ni cafè ni te. De molt jove es va veure atret pel dibuix i entre 1892 i 1895 va estudiar a l'escola d'arts aplicades Quellinus d'Amsterdam. Entre 1895 i 1899 continuà la seva formació a l'Escola Estatal d'Arts Aplicades d'Amsterdam. El 7 de maig de 1902 es casà amb Anna Maria Leverington, amb qui va tenir una filla. Entre 1904 i 1914 va ensenyar a l'Escola d'Arts Aplicades d'Haarlem (Holanda Septentrional, Holanda), on va ser professor de Johan Briedé, que esdevingué un dissenyador gràfic molt influent. També va fer cursos de dibuix a l'Escola Vahana de la Societat Teosòfica (Karel de Bazel, Mathieu Lauweriks, etc.), que li van influir força, tant en el camp espiritual com artístic. Considerat com un dels artistes més representatius de l'Art Decó i del modernisme holandès, desenvolupà el seu art en totes les disciplines (dibuix, pintura, disseny, bàtik, ceràmica, mural, gravat, litografia, il·lustració, decoració, escenaris teatrals, arts menors, etc.). En 1904 fou un dels fundadors de la Nederlandsche Vereeniging voor Ambachts- en Nijverheidskunst (VANK, Associació Holandesa per a l'Artesania i l'Art Industrial), que reivindicava l'artesania contra la producció mecànica capitalista, seguint l'exemple de Walter Crane i William Morris. En 1908 va treballar un temps a Anvers (Flandes) i en 1914 passà sis mesos per les Índies Orientals Neerlandeses (actualment Indonèsia) fent escenaris i cartells per a la companyia de teatre «Hagespelers» d'Eduard Verkade. En tornar d'Àsia s'establí a La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos), on va perdre molta feina durant l'incendi del remolc on treballava. El 22 de juny de 1915 deixà sa companya i s'emparellà amb Nella Augusta Heijting, vídua d'Abraham van des Vies, que tenia una filla i un fill. En 27 de febrer de 1919 es va divorciar d'Anna Maria Leverington. En 1922 es va presentar a les eleccions parlamentàries d'aquell any pel Kunstenaarspartij (KP, Partit dels Artistes), creat ad hoc per a defensar la visió dels artistes revolucionaris. En 1922, també, durant el Congrés Sindical Internacional de caire socialdemòcrata celebrat a Amsterdam, dibuixà retrats d'alguns participants (F. Adler, E. Fimmen, L. Jouhaux, K. Radek, P. J. Troelstra, etc.). La unió lliure que mantenia amb Nella Augusta Heijting acabà el març de 1925. Entre 1926 i 1929 va romandre diverses vegades a Bohèmia, on elaborà vitralls. Entre 1926 i 1928 va fer murals a l'antiga església catòlica de Leiden (Holanda Meridional, Països Baixos) i en la representació de la «Fe» en aquesta església va incloure els anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti executats aleshores i els caps de Gandhi i de Lenin. També va treballà posteriorment a Bèlgica i a França. El 7 de maig de 1932 s'uní amb Maria Sofia Herman i el 12 de novembre de 1935 es casà amb Ilse Ruth Voigt a Londres (Anglaterra), matrimoni que es dissoldre el 14 de gener de 1937. Es definia com a «anarcocomunista religiós», però el seu anarcocristianisme era molt distint al d'altres llibertaris holandesos (Félix Ortt, Lodewijk van Mierop), basat en les filosofies orientals i en la teosofia i manifestat més en la seva manera de viure que en la militància. Per exemple, es va negar a fabricar botelles destinades a begudes alcohòliques o a dissenyar segells postals que representessin la reina. No obstant això, col·laborà estretament amb l'anarcosindicalista Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Aliança Sindicalista Holandesa) i assistí a actes anarquistes i antimilitaristes; també va fer dibuixos, pancartes i cartells per a la revista De Wapens Neder, de la Internationalen Anti-Militaristische Vereeniging (IAMV, Associació Internacional Antimilitarista), i per a les publicacions anarquistes Bevrijding, Licht en Waarheid,  De Maker, entre d'altres. A més va dissenyar l'exlibris de Bart de Ligt i va fer un retrat a Albert de Jong, almics seus i anarquistes destacats. En 1933, quan els nazis assumiren el poder del govern a Alemanya, concertà un matrimoni de conveniència amb una refugiada jueva alemanya. En aquesta època tenia com a aprenent l'artista Sixta Lamchiena Saltet-Heddema (Sixta Heddema). Durant l'ocupació nazi, amb Heddema, utilitzà els seus coneixements artístics per a la falsificació a gran escala de documents per a la Resistència. El 3 de novembre de 1943 va ser detingut, juntament amb sa companya i Heddema, sota l'acusació d'haver ajudat jueus holandesos. Ell assumí tota la responsabilitat i sa companya va ser posada en llibertat. Els nazis li donaven la llibertat si prometia no participar en tasques il·legals i contra el règim en el futur, però es va negar a fer-ho. Després de passar pel camp de concentració d'Herzogenbusch (Vught, Brabant Septentrional, Països Baixos), on es va mantenir vegetarià donant el menjar als companys, el 24 de febrer de 1944, va ser traslladat el 25 de maig d'aquell any al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya), on Chris Lebeau va morir malalt de tifus i d'esgotament durant la nit de l'1 al 2 d'abril de 1945 –algunes fonts citen el 27 de març i el  30 d'abril de 1945. Un cop lliure, Heddema guardà l'obra de Lebeau a lloc segur i posteriorment la llegà a la Fundació de Belles Arts. El 9 de desembre de 1961 va ser enterrat al Camp de l'Honor del cementiri de Loenen (Gelderland, Països Baixos). La seva col·lecció es troba des dels anys setanta al Museu Drents d'Assen (Drenthe, Països Baixos) i en 1987 es va fer una retrospectiva de la seva obra. El 18 de febrer de 1981 el Memorial de Yad Vashem de Jerusalem (Palestina) el reconegué com a «Justos entre les Nacions» per ajudar els jueus víctimes de la persecució. Entre el 12 de novembre de 2011 i el 29 de gener de 2012 es va fer al Museum Willem van Haren de Heerenveen (Frísia, Països Baixos) l'exposició Chris Lebeau (1878-1945). Kunstenaar en anarchist.

Chris Lebeau (1878-1945)

Mariano Costa Iscar

- Mariano Costa Iscar: El 26 de maig de 1883 neix a Pamplona (Navarra) l'anarcoindividualista Mariano –també citat Manuel– Costa Iscar, també conegut com Antonio Faciabén Esquer. Son pare fou un metge gallec i sa mare, Mercedes Iscar, havia nascut a Valladolid. A Pamplona realitzà els estudis primaris i secundaris i son pare desitjà que estudiés medicina, però es decantà per les lletres. Cap al 1901 marxà, amb dues germanes, a Barcelona a viure amb una tia. A la capital catalana s'introduí en el moviment anarquista i començà a col·laborar en la premsa llibertària, sobretot Tierra y Libertad, periòdic dirigit per Tomás Herreros Miquel, i El Sembrador. Intimà amb nombrosos militants anarquistes, com ara Francesc Ferrer i Guàrdia, Ángel Pestaña, Salvador Seguí, Federico Urales, etc. En 1912 marxà a peu a París i es posà a fer feina de repartidor de pastissos i en una impremta. A París conegué sa futura companya, Juliette Hart, belga que s'havia refugiat en 1914 a França a causa de la Gran Guerra. En 1914, amb altre company anarquista, retornà a Barcelona a peu; poc després, també a peu i tota sola, Hart marxà també a la capital catalana. En 1916 publicà la traducció del llibre El anarquismo individualista. Lo que es, puede y vale, d'Émile Armand, a Barcelona, i aquest mateix any sortí el seu fullet Generalidades educativas, editat pel Grup d'Investigació Pedagògica amb el qual participava, que cridà l'atenció d'Eleuterio Quintanilla. A Barcelona va fer feina de carter. En 1917 participà en el grup barceloní «Juventud Ácrata», amb Salvio Aiguaviva Vila i Saturnino Meca González. A Barcelona també mantingué contactes amb Gaston Leval i amb Victor Serge. El juny d'aquell any Hart i Costa Iscar s'uniren sentimentalment i en 1920 retornaren plegats a París i després marxaren a Brussel·les, ciutat natal de Juliette Hart. Sense diners, decidiren partir cap a Vigo i ell ho va fer com a polissó en un vaixell. Descobert en alta mar, fou desembarcat a Exeter (Devon, Anglaterra) i tancat durant dos mesos a la presó. Aconseguí la llibertat gràcies al suport dels quàquers i d'un pastor protestant que el volgué convertir. Després embarcà en un vaixell espanyol i aconseguí arribar a Vigo i sa companya hi arribà amb tren. A la ciutat gallega va fer amistat amb l'anarquista José Villaverde Velo i participà en l'edició galaica de Solidaridad Obrera. Després la parella s'instal·là a la Corunya. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (Estudios, Proa, La Revista Blanca, etc.), a més de militar en la Lliga d'Educació Racionalista. En 1920 ambdós decidiren emigrar al Brasil. Com que anaven curts de cabals, ell embarcà clandestinament en un vaixell i en aquesta ocasió arribà sense problemes a Rio de Janeiro; poc després, Hart hi arribà pagant el seu bitllet en una altra nau. Al Brasil va fer feina de tipògraf. El 23 d'octubre de 1923 s'embarcà a bord del vaixell «Araguaya» al port de Santos cap a Buenos Aires (Argentina) i Hart partí el 24 de desembre d'aquell any del port de Rio de Janeiro per a reunir-se amb son company. A l'Argentina, fugint de ser molestat per les autoritats, prengué el nom d'Antonio Faciabén Esquer, ja que el seu estava força marcat com a anarquista a la Península. En aquests anys començà a introduir a Sud-amèrica i a la Península el pensament i la filosofia anarcoindividualista de Han Ryner i d'Émile Armand, traduint al castellà nombrosos articles i fulletons seus –de Han Ryner traduí, entre d'altres, Pequeño manual individualista (1928) i La sabiduría riente (1935). També col·laborà en publicacions franceses (Umbral, Cenit, etc.) i mexicanes (Tierra y Libertad, etc.), i fou redactor de La Protesta. A Buenos Aires treballà en diverses feines (tipògraf, monotipista, corrector, traductor, etc.) per a revistes, entre elles Caras y Caretas. La seva darrera feina, en la qual treballà 15 anys, fou la gerent de l'Institut Argentí de les Arts Gràfiques. Força il·lustrat en literatura i ciències socials, animà nombrosos projectes educatius racionalistes. En 1949 realitzà conferències sobre Han Ryner a la Biblioteca José Ingenieros i l'Associació Racionalista Jueva de Buenos Aires. Trobem articles seus en Al Margen, Cenit, Estudios, Ética, Helios, Humanidad, Iniciales, Nervio, Nosotros, Proa, La Revista Blanca, Salud y Fuerza, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen El feminismo (1914), Generalidades educativas (1916), Crítica y concepto libertario del naturismo (1923), La paz mundial y las condiciones de su realización (1950, amb altres) i La enseñanza laica ante la racionalista (1960, amb altres). Durant sa vida mantingué una interessant correspondència amb nombroses personalitats de l'època, com ara Han Ryner, Émile Armand, Pau Casals, Dr. Diquiera, Florencio Escardó, Vicente Fatone, Pedro Herrera, Panaït Istrati, Louis Lecoin, Gérard de Lacaze-Duthiers, Gérard Leretour, Eugèn Relgis, Eduardo Zamacois, etc. Mariano Costa Iscar va morir el 28 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina).

***

Fitxa policíaca francesa de Felipe Sandoval (1925)

- Felipe Sandoval: El 26 de maig de 1886 neix al barri de Las Injurias de Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Felipe Emilio Sandoval Cabrerizo, també conegut com Doctor Muñiz. Fill de pare desconegut i d'una bugadera que rentava al riu Manzanares, es crià en un orfenat (Asil d'Infants de Bugaderes) sota la tutela de les monges Filles de la Caritat. Manobre de professió, després d'haver fet abans de cambrer, fou un activista anarquista dels durs. Tancat a la presó Model de Barcelona per un robatori, en 1919, després d'intentar fugir, rebé una pallissa que el desfigurà el rostre. Sortí de la Península i s'instal·là a París (França), on durant un temps fou ajuda de cambra en una noble família parisenca i després viurà gràcies a estafes diverses. A la capital francesa, cap al 1926, participà en les tertúlies de Joan García Oliver i d'altres grups d'anarquistes exiliats. De bell nou a Madrid, en 1932 intervingué, amb altres tres companys, en l'assalt del domicili d'Agapito Velasco, abastador municipal a qui acusaven de quedar-se amb els diners dels menjadors de l'Assistència Social, i al qual furtaren 35.000 pessetes. El 8 d'abril de 1933 atracà, amb set companys, una sucursal madrilenya del banc de Biscaia, amb un botí de 40.000 pessetes. Poc després atracà Juan Pérez de Seoane, comte de Riudoms, a la carretera de Burgos quan el vell monàrquic fugia en cotxe, amb sa família i les seves pertinences, a l'exili. Després del robatori d'un arsenal d'armes, fou detingut per la Guàrdia Civil a l'estació d'Atocha i empresonat a Colmenar Viejo, d'on aconseguí fugir mesos després ferint un funcionari de presons. Segons fonts franquistes, començada la guerra, dirigí dues txeques madrilenyes, especialment la que funcionava al Cinema Europa de Cuatro Caminos. També se l'atribueix la preparació de l'assalt i crema de la presó de Madrid el 22 d'agost de 1936, que acabà amb la matança de coneguts polítics de dretes (Melquíades Alvarez, Rico Avello, Jose María Albinyana, Fernando Primo de Rivera, etc.), encara que ell sempre negà aquesta acusació. Per a molts fou un autèntic botxí de la revolució. Després del desmantellament del sistema de txeques per part de la Junta de Defensa de Madrid, passà a desenvolupar tasques d'espionatge a Barcelona i a València, i posteriorment tornà a Madrid, malalt de tuberculosi i desenganyat. Detingut el 16 de juny de 1939 a Alacant en l'agafada coneguda com «Expedició dels 101» –dirigents polítics i sindicals i periodistes detinguts al port d'Alacant quan volien fugir. Després de dures tortures, escrigué una llarga confessió indigna i delatora a la Brigada de la Divisió d'Investigació Política franquista. Felipe Sandoval se suïcidà el 5 de juliol de 1939 llançant-se al buit des de la finestra de la casa habilitada com a presó al carrer Almagro de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà en una tomba de tercera del cementiri madrileny de l'Est; ningú no reclamà el seu cadàver. En 2007 el pintor i escriptor Carlos García Alix li dedicà un documental i un llibre sota el títol El honor de las injurias.

Felipe Sandoval (1886-1939)

***

Auguste Nouvellon al seu estudi fotogràfic

- Auguste Nouvellon: El 26 de maig de 1889 neix a Sars Poteries (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarcopacifista, anarcosindicalista i esperantista Auguste Nouvellon, conegut com Pacemulo (Pacifista, en esperanto). Era fill de Louis Auguste Nouvellon, matalasser, i de Catherine Augustine Martin, jornalera. De jove aprengué l'ofici de vidrier durant anys d'aprenentatge itinerant emparat pel seu gremi («Tour de France du Compagnonnage»), alhora que començà a lluitar en el moviment sindicalista. El 24 de febrer de 1913 es casà a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) amb Louise Antoinette Gouget. Després marxà a la Península i treballà com a fotògraf ambulant a Alacant i a Catalunya, on esdevingué anarquista. En els anys posteriors residí a Espanya, Marroc i Algèria. En 1946 exercia de president del grup anarcopacifista «Athénée Science et Nature» (Ateneu Ciència i Natura) d'Orà, que arreplegava militants francesos i espanyols, i on impartia un curs d'esperanto. Mantingué estreta relació amb el periòdic anarcoindividualista L'Unique (1945-1956), d'Émile Armand, i durant els anys cinquanta va fer costat i difusió del periòdic Contre-Courant (1950-1968), de Louis Louvet. Auguste Nouvellon va morir el 30 de juliol de 1953 a Orà (Orà, Algèria) després de patir una malaltia llampant.

Auguste Nouvellon (1889-1953)

Continua...

---

***

Anarcoefemèrides del 25 de maig

Esdeveniments

Execució sumària, el 25 de maig a les 18.30 hores, de communards agafats armats al carrer Saint-Germain-l'Auxerrois

- Cinquè dia de la Setmana Sagnant: El 25 de maig de 1871 a París (França), a la riba esquerra del Sena, les tropes federades de la Comuna no controlen més que la Butte-aux-Cailles. Sota el comandament de Walery Wroblewski, i malgrat un violent bombardeig, hi resisteixen fins a mitja tarda, i després es replegaran cap a la Bastilla. Darrere d'ells, les tropes de Versalles ocupen tota la riba esquerra. A l'altra riba, la batalla es desencadena al Marais i sobretot als voltants de la plaça del Château-d'Eau –actual plaça de la República–, on Brunel a pres la direcció de la resistència. Els cinc dominics d'Arcueil i nou dels seus mossos presos com a ostatges el 19 de maig, transferits al fort de Bicêtre el 25, són morts durant la confusió regnant durant el bombardeig, quan són traslladats de lloc. Al cap vespre, quan el sol s'amaga a la plaça, Charles Delescluze, delegat de la Guerra de la Comuna, grimpa lentament la barricada del bulevard Voltaire i es deixa matar. Paul Antoine Brunel, Maxime Lisbonne i Auguste Vermorel seran ferits. Als barris ocupats, els presoners i sospitosos són afusellats amb metralladores per fileres.

***

Capçalera del primer número de La Boje! [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt La Boje!: El 25 de maig de 1885 surt a Vercelli (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic anarquista La Boje! Grido dei lavoratori (La Boje! Crit dels treballadors). «La Boje!» és el nom que van prendre les revoltes pageses que entre 1882 i 1885 tingueren lloc a la zona llombarda de Màntua. «La Boje!» significa en llengua vèneta «l'olla que bull» i ve de l'expressió que cridaven els camperols revolucionaris «La boje, la boje e de boto la va' de fora!» (Bull, bull i d'un cop trabuca!). Aquest setmanari va ser editat pel propagandista anarquista Luigi Galleani i només va treure un altre número, el 4 de juny de 1885. Portava la dita: «La Boje! È campo libero alla collaborazione operaia» (La Boje! Camp lliure a la col·laboració obrera) i un epígraf d'Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti): «Noi plebe, non morremo: Ma nel gran giorno, in faccia al sol lucente, giuistizia ci faremo!» (Nosaltres el poble, no morim: Però quan arribi el gran dia, amb el sol lluent a la cara, justícia hi farem!).

***

Nold i Bauer

- Alliberament de Nold i Bauer: El 25 de maig de 1897 els anarquistes Carl Nold i Henry Bauer, empresonats per complicitat en l'atemptat d'Alexandre Berkman contra el patró Henry Clay Frick durant la vaga de Homestead en 1892, són alliberats de la penitenciaria de l'Estat de Riverside a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA), després d'haver estat tancat quatre anys i tres mesos. Havien estat condemnats a cinc anys de treballs forçats, però la pena fou reduïda per bona conducta. Els grups anarquistes d'Alleghany organitzaren un gran recepció i una festa a Hazelwood per celebrar el retorn dels dos anarquistes. Berkman sortirà de presó en 1906.

***

Anagrama de la FORA

- Constitució de la Federació Obrera Argentina (FOA): Entre el 25 i el 26 de maig de 1901 a Buenos Aires (Argentina) té lloc el Congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA). Cinquanta delegats obrers, socialistes i anarquistes, representants de 35 societats obreres de la capital i de l'interior del país hi van prendre part, entre ells l'anarquista italià Pietro Gori. En aquest congrés, la FOA es reconeix autònoma vers els partits polítics, acorda la fundació de Borses de Treball, es pronuncia en favor de la vaga general, del boicot i del sabotatge com a formes de lluita, aprova la instal·lació d'escoles lliures patrocinades per la Federació i la necessitat de lluitar per la rebaixa o supressió dels lloguers. D'aquestes reivindicacions es desprèn l'existència d'un clar predomini anarquista entre els delegats al Congrés. Per altra banda, són aprovats diversos punts d'organització relatius al sistema de cotitzacions, a la pràctica de congressos anuals i a la representació de delegats –les seccions federals tindrien un delegat per cada 300 socis en el Comitè Federal, sense passar de tres delegats, fins i tot en el cas que la secció tingués més de 900 delegats. El congrés es va cloure amb una «salutació al proletariat universal que lluita per la seva emancipació, tot solidaritzant-se amb les seves lluites i desitjant bona salut al gènere humà per mitjà de la revolució social». Però des del II Congrés (abril de 1902), les divergències entre els anarquistes, més influents, i els socialistes es van manifestar i prepararen la seva separació. Arran del IV Congrés (juliol 1904), l'organització va prendre el nom de Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però no serà fins al V Congrés (26 d'agost de 1905), quan afirmarà la seva veritable orientació comunistallibertària. La FORA va arribar a tenir 250.000 membres i després de promoure nombroses vagues generals, en 1909, s'escindirà en dues organitzacions: FORA del IX Congrés (reformista) i FORA del V Congrés (fidel a l'ideal llibertari).

***

Georges Taupin segons Le Petit Parisien del 26 de maig de 1923

- Atemptat de Taupin: El 25 de maig de 1923, a la seu del grup catòlic i monàrquic Acció Francesa i del seu periòdic Action Française, al carrer de Roma de París (França), l'anarquista Georges Taupin, després de buscar inútilment per tot el local el líder d'aquest grup nacionalista d'extrema dreta Charles Maurras, dispara un tret de revòlver al sostre. Aquesta acció es realitza mesos després de l'atemptat de l'anarquista Germaine Berton, el 22 de gener d'aquell any al mateix lloc, i on resultà mort Marius Plateau, cap dels extremistes «Camelots du Roi». L'agressor va ser detingut sense oferir cap resistència per l'agent Joly al mateix lloc de la feta i portat a la comissaria de la Madeleine al carrer d'Anjou on fou interrogat per l'inspector Torlet. Taupin, obrer constructor de carcasses metàl·liques de 24 anys i resident a Ivry-sur-Seine, que havia sol·licitat entrar en Le Libertaire per reemplaçar el seu gerent Albertini aleshores empresonat, fou delegat en congressos de metal·lúrgics. Processat, va ser defensat pel prestigiós advocat Henry Torrés. Durant el judici, el 6 de juny de 1923, afirmà que no volia matar ningú sinó simplement mostrar que els anarquistes no tenien por de les amenaces d'Acció Francesa. Taupin va ser condemnat per «estralls, violències i ús d'arma prohibida» a 15 dies de presó i 25 francs de multa.

***

Cartell anunciador de l'exposició de Ramón Acín al Rincón de Goya (maig de 1930)

- Exposició d'Acín: El 25 de maig de 1930 s'inaugura al Rincón de Goya, al Parque de Buena Vista de Saragossa (Aragó, Espanya), l'exposició antològica d'obres (pintures, xilografies, escultures, obres en metall, etc.) de l'artista anarquista i anarcosindicalista Ramón Acín Aquilué. Poc abans, entre el 6 i el 20 de desembre de 1929, havia exposat amb gran èxit 60 obres a les Galeries Dalmau de Barcelona (Catalunya), una de les més prestigioses d'Europa. Amb aquesta exposició saragossana de 70 obres, molt influenciada per diverses corrents d'avantguarda (racionalisme, neocubisme, ultraisme, etc.), l'artista reté un homenatge al pintor Francisco de Goya y Lucientes i a l'arquitecte Fernando García Mercadal, qui projectà l'edifici racionalista Rincón de Goya entre 1926 i 1927, l'aixecà entre 1927 i 1928 i que acabà inaugurant-se el 16 d'abril de 1928, coincidint amb el centenari de la mort de Goya. Aquesta exposició s'emmarcà en els actes del centenari del romanticisme. La premsa d'aleshores es va fer ressò de l'exposició i a les primeres pàgines dels seus principals diàries (Cierzo, Diario de Huesca, Heraldo de Aragón, Montearagón, La Tierra, Tierra Aragonesa, La Voz de Aragón, etc.) es publicaren nombrosos articles al respecte; des del 31 de maig fins al 12 de juliol de 1930, aparegueren diferents ressenyes, comentaris i crítiques, signats per Marín Sancho, José Jarne, Zeuxis, «Albareda Hermanos» (José i Joaquín Albareda Piazuelo), Eloy Yanguas, Rafael Sánchez Ventura, Gil Bel, entre d'altres. Rebé dures crítiques, les úniques discordants de tota la premsa aragonesa, dels «Albareda Hermanos», que qualificaren Acín d'«avantguardista» i les exposicions d'avantguarda de «malalties infeccioses».

Exposició de Ramón Acín al Rincón de Goya

***

Manifestació de la gent de l'espectacle: Jean-Pierre Cassel, Michel Piccoli, Micheline Presle, Samy Frey, François Fabian, Jacques Brel i Jean Ferrat, entre d'altres

- París (25-05-68): El 25 de maig de 1968 a París (França), al matí, el primer ministre Georges Pompidou, en unes declaracions a la premsa diu que els esdeveniments desencadenats a França són una «temptativa evident de desfermar la guerra civil» i que a partir d'ara «tota reunió serà dispersada amb la major energia». A les 15 hores, comencen al Ministeri del Treball del carrer de Grenelle, les majors negociacions socials des del 1936, on s'ha intentant que tothom (sindicats, patronals, petites i mitjanes empreses, representants de les classes mitjanes, organitzacions agrícoles, etc.) hi participi. De Gaulle ha donat carta blanca al primer ministre per aconseguir la pau social. Pompidou, amb el suport de la patronal, d'arrencada concedeix un augment del 35% dels salaris mínims. 25 hores de negociacions caldran per arribar als acords socials més importants de tots els temps, amb un augment per al conjunt dels sous d'un 10%, i això sense gaire discussions. Mentrestant, els periodistes de les ràdios i de les televisions públiques es declaren en vaga; l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) només difonen un butlletí de notícies a les 20 hores, reclamen llibertat d'expressió. En aquesta vaga se sumarà tot el sector artístic (actors, directors de cinema i de teatre, músics, cantautors, etc.). 120 periodistes de l'ORTF serà acomiadats, entre ells Michel Drucker, Thierry Roland i Roger Coudrec.

Naixements

Max Hödel, segons Le Voleur. Cabinet de Lecture Universel el 19 de juliol de 1878

- Max Hödel: El 25 de maig de 1857 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'anarquista, partidari de la propaganda per l'acció, Emil Heinrich Max Hödel, que va fer servir el pseudònim Lehmann. D'antuvi s'afilià al Sozialistische Arbeiterpartei Deutschlands (SAPD, Partit Socialista Obrer d'Alemanya), però ben aviat trencà amb els socialistes argumentant que molt prometien emperò res no feien. A Leipzig es guanyà la vida com a lampista, però després es dedicà a la venda de periòdics (Die Fackel, Vorwärts, etc.) i a la difusió d'impresos polítics, fins i tot del socialistes cristians. El SAPD l'acusà que quedar-se amb  la recaptació de la venda de la seva premsa i l'expulsà oficialment del partit el 9 de maig de 1878, dos dies abans de cometre l'atemptat que el faria famós. Després marxà de Leipzig i anà a Nuremberg, on fou buscat pel procurador de l'Estat que l'acusà d'ofenses a l'emperador. Més tard viatjà per Alsàcia, Lorena, Silèsia i Westfàlia, escampant propaganda socialista i anarquista. Segons alguns va pertànyer al sector bakuninista de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però la policia mai no ho va confirmar i en els interrogatoris a vegades deia que era socialista i altres absolutament anarquista. Sense feina, el 25 d'abril de 1878 s'instal·là a Berlín. Pocs dies després, l'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per «traïció a la pàtria» cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya). Els atemptats de Hödel i de Karl Nobiling, uns dies més tard, el 2 de juny, contra l'emperador alemany van servir de pretext al canceller Otto von Bismarck per promulgar una Llei antisocialista l'octubre d'aquell 1878.

Max Hödel (1857-1878)

***

Notícia de la detenció d'Alfonso Molina apareguda en el diari parisenc Le Petit Moniteur Universal del 7 de setembre de 1892

- Alfonso Molina: El 25 de maig de 1857 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Alfonso Tomà Gregorio Molina, també conegut com Alphonse Molina. A Itàlia va ser condemnat en diverses ocasions. Després de viure un temps a Ginebra (Ginebra, Suïssa), a principis dels anys noranta emigrà a París (França), on es guanyà la vida treballant d'obrer joier. Des de setembre de 1891 vivia en una habitació moblada del carrer Ordener. A principis de desembre de 1891, amb l'anarquista Constant Martin, es dedicà a organitzar festes familiars amb xerrades populars amb finalitats propagandístiques. Ben igual que altres companys anarquistes connacionals (Giovanni Colombo, Guglielmo Guzzina, Dionigi Malagoli, etc.), rebia d'Itàlia periòdics i fullets per a la seva distribució entre els obrers italians establerts a París. Participà en les reunions d'anarquistes italians (Guglielmo Guzzina, Dionigi Malagoni, Severino Rappa, etc.) que se celebraven al domicili de Rappa, al número 89 del Faubourg Saint Antoine de París. El 29 de març de 1892 es va decretar la seva expulsió de França, però aquesta no se li va poder notificar ja que havia fugit cap a Itàlia. El setembre de 1892 va ser detingut a Torí, procedent de Londres (Anglaterra), on s'havia relacionat amb els anarquistes il·legalistes Luigi Parmeggiani i Vittorio Pini, i en possessió de dos grans brillants valorats en 2.000 francs. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes prescrit per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Varban Kilifarski

- Varban Kilifarski: El 25 de maig de 1879 neix a Harsovo (Razgrad, Bulgària) el militant, propagandista i pedagog anarquista Varban Kilifarski. Havia nascut en una família d'origen pagès, encara que per les seves formes semblava un aristòcrata. Son pare, originari de Kilifarevo, a prop de Tirnovo, feia de mestre a l'escola primària d'Harsovo. Més tard la família s'instal·larà a Razgrad. Varban passarà la major part del temps, sobre tot a l'estiu, a Teketo, a prop de Ichiklar, on s'ocupava, amb altres cinc famílies, de l'agricultura i de la silvicultura de l'immens bosc de Déliorman. De molt jove va descobrir les idees llibertàries de la mà d'un dels seus professors d'institut anarquista tolstoià i ja en aquell temps va ser detingut per primer cop per protestar contra els privilegis davant la presència d'unes autoritats. Enrolat en una organització socialdemòcrata, amb Mikhael Guerdjikov i Gotze Detxev, va participar en el moviment revolucionari federalista d'alliberament de Macedònia. En tornar a Bulgària en 1907, i després de passar un temps a la presó de Razgrad per una acció contra el milionari Guéchev, va crear amb Mikhael Guerdjikov i Nicolas Stoïnov nombrosos periòdics anarquistes (Svobodno Obshestbo, Bezvlastié) i l'editorial «Bezvlastié» (Acràcia), que publicarà en búlgar les principals obres de l'anarquisme. Aquesta feina intel·lectual la compaginava amb la feina agrícola a Teketo i va ser delegat al Congrés de la Unió Agrària. Influenciat per l'experiència de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, començarà a engegar una escola llibertària a Teketo, amb el suport del seu germà Christo, tolstoià antimilitarista, antic mestre d'escola a Kharkov (Rússia) que aconseguirà els permisos del Ministeri d'Educació per obrir una escola privada; però aquesta no reeixirà a causa de l'inici de la guerra als Balcans, que va tancar les escoles i va mobilitzar els mestres. Antimilitarista, es va exiliar a Suïssa, on va intentar construir amb companys búlgars i russos una comuna agrícola, però que no va reeixir per manca de fons. El gener de 1912 es va instal·lar a París i a partir de maig d'aquell any va esdevenir professor a l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, i això sense conèixer el francès. A «La Ruche» va organitzar el jardí i les terres de conreu, ajudat pels infants, i va fer feina a la seva impremta. El febrer de 1913 va marxar de «La Ruche» acompanyat de Jeanne Lebin, una de les col·laboradores anarcocristiana tolstoiana de l'escola, i es van instal·lar al barri parisenc de Villejuif, per ocupar-se de la propaganda anarquista. Va intervenir en un gran míting contra la prohibició de les autoritats franceses d'una visita de Kropotkin. En aquesta època va fer feines de tota casta per a subsistir: reparació de carrers, jardineria, instal·lació de calefaccions, etc.; a més de mantenir un hort de llegums a Villejuif que aprovisionava mig París llibertari. Quan va esclatar la Gran Guerra, el seu antimilitarisme el va obligar a exiliar-se, amb sa companya, a Florència (Itàlia) a partir de febrer de 1915, on va engegar una important campanya antireligiosa quan va veure la importància que jugava la religió a Itàlia. Obligat a fitxar la seva residència a Luca, va reprendre la feina agrícola i, com que tenia un hospital militar a prop, va engegar una campanya antimilitarista entre els soldats ferits. La seva companya va ser detinguda i expulsada d'Itàlia cap a França, quedant Varban tot sol amb una nina de cinc anys (Lilka) i malalt de tuberculosi i paludisme; i poc després, va ser internat a Campobasso fins al final de la guerra. Un cop la família es va reunir de bell nou, es va instal·lar a Lucca i Pisa. Va retornar a Bulgària amb sa família, però de Teketo només quedaven les ruïnes. Abans de morir va intentar aixecar de bell nou en aquells terrenys una comuna i un escola, però sense gaire èxit a causa del càncer. Varban Kilifarski va morir el 20 de gener de 1923 a Sofia (Bulgària). Va ser enterrat en mig d'un bosc propietat de sos parents.

***

Alfred Duchesnay

- Alfred Duchesnay: El 25 de maig de 1887 neix a Le Grand Andely (Les Andelys, Alta Normandia, Normandia) l'anarcoindividualista Alfred-Eugène Duchesnay. Era fill de Michel-Élie Duchesnay, paleta, i de Constance-Euphrasie Feuillette, jornalera i obrera en seda. Visqué en una mansarda al número 250 del carrer Convention del Districte de Vaugirard de París (França). Es guanyava la vida com a obrer enrajolador. El 4 de març de 1911 es casà al XV Districte de París amb Henriette Marie Thérèse Boissier, cobradora de la Companyia de Tramvies de París en la línia «Hôtel de Ville-Clamart», amb qui tingué aquell mateix any una filla. Durant la Gran Guerra fou membre del grup dels «Amics de Par delà la mêlée», publicació anarcoindividualista publicada per E. Armand i fou mobilitzat com a obrer enrajolador a les fàbriques Renault de Billancourt (Illa de França, França). Entre el 15 de març de 1918 i el febrer de 1920 publicà, amb Pierre Chardon i Marcel Sauvage, el bimensual anarcoindividualista La Mêlée. Libertaire, Individualiste, Éclectique. En 1920 la mansarda on vivia fou l'adreça postal i seu, com ja havia passat amb La Mêlée, dels periòdics anarcoindividualistes L'Un, que publicà un número el març, i Un, que publicà set números entre juny i desembre d'aquell any, i que van ser les publicacions que substituïren La Mêlée. Cap al 1922 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània). Divorciat de la seva primera companya l'11 de maig de 1933, el 20 de setembre de 1934 es casà amb Gisèle Marie Veggian. Alfred Duchesnay va morir el 25 de juny de 1947 a Niça (País Niçard, Occitània).

***

Necrològica de Juan Mínguez Martínez apareguda en el periòdic tolsosà Espoir del 27 de març de 1978

- Juan Mínguez Martínez: El 25 de maig de 1892 neix a El Esparragal (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Mínguez Martínez. Sos pares es deien Juan Mínguez i Josefa Martínez. De jove emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya), milità activament en la naixent Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser nomenat president del Sindicat Tèxtil de Badalona. El 2 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb sa companya Teresa Fernández Ruiz –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Hernández–, també militant anarcosindicalista, i sa filla Isabel Mínguez Fernández (nascuda en 1929). En arribar separaren sa família; ell va ser tancat al camp de concentració de Bram i sa companya i sa filla van ser enviades a Morcens (Aquitània, Occitània). El setembre de 1940 sa família ja tornava a estar unida. Després d'un temps a Démouville (Baixa Normandia, França) i per Normandia, intentar refugiar-se sense èxit a Mèxic. En 1949, s'establí a Albi (Llenguadoc, Occitània), on va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT, càrrec que exercí durant uns anys. Juan Mínguez Martínez va morir el 26 de novembre de 1977 a l'Hospital d'Albi (Llenguadoc, Occitània). Alguns l'identifiquen, no sabem amb quin fonament, amb el manobre anarcosindicalista de Badalona Joan Minguet.

***

Notícia de la mort de Cassien Oddo apareguda en el diari marsellès Le Petit Marsellais del 21 de juliol de 1918

- Cassien Oddo: El 25 de maig de 1892 neix al barri de Montredon de Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i sindicalista Cassien Baptistin Oddo. Sos pares es deien Charles Auguste Oddo, jornaler, i Louise Thérèse Perron. Es guanyava la vida com a obrer vidrier i vivia a la Traverse Moutte de Marsella. Era membre del Grup de Propaganda Revolucionària i Antimilitarista de La Madrague de Montredon, fundat per Gaetano Antonsanti i del qual eren membres Eugène Audier, Léopold Fouque, Pierre Mino, Arthur Nutti, Émile Paris, Libéral Pequinot, Rodier i Félix Trotta, entre d'altres. Fou l'organitzador, amb el suport del Comitè de Defensa Social (CDS), de la representació el 24 de febrer de 1912 de la peça Le rêve de Rousset, celebrada a la Salle du Cinématrographe de La Madrague. El 10 d'octubre de 1913 va ser incorporat a files com a soldat de segona classe, però el 19 de juliol de 1915 va ser llicenciat per patir psoriasi generalitzada. En aquesta època vivia al carrer Fortin del barri de Mondredon de Marsella. El 24 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, va ser considerat apte per al servei i integrant el 20 de desembre de 1915 en la Companyia 9/64 del VI Regiment d'Enginyers amb el grau de mestre-obrer. Cassien Oddo va morir en acció de guerra el 31 de maig de 1918 a Sommelans (Picardia, França) i va enterrat en una tomba col·lectiva al cementiri municipal d'aquesta localitat –la tomba i el monument porten erròniament el seu nom com Séraphin Adolo.

***

Emilio López Arango

- Emilio López Arango: El 25 de maig de 1893 neix a Cudillero (Astúries, Espanya) el teòric i propagandista anarcosindicalista Emilio López Arango, també conegut sota el pseudònim de Xáxara. Fill d'una família modesta de pescadors, era el segon de nou germans. Fins als 11 anys anà a escola, però després va haver de fer feina per ajudar sa família. El 14 de setembre de 1907, cridat per un oncle, emigrà a Cuba. A l'illa caribenya treballà de dependent en una botiga de Quinta (Santa Clara) durant dos anys i quatre mesos; a Las Vueltas, dos mesos en una botiga; i a altres localitats fins a la tornada a Espanya en 1910. El setembre d'aquest any marxà a l'Argentina, on va fer d'aprenent al gremi de forners. Sempre en contacte amb el món proletari, en 1912 començà a conèixer l'anarquisme a través de la lectura de Kropotkin. Juntament amb altres forners revolucionaris (Avelino Alarcón, Diego Mosquera), amb els quals viu i milita, participà en les vagues del gremi de 1912 i 1913, que van ser un fracàs i que el portaren 15 mesos a la presó. Durant el tancament a la Presó Nacional aprengué moltíssim d'altres interns (Apolinario Barrera, Teodoro Antillí, etc.), alhora que aprofità el temps amb la lectura i l'escriptura de poemes. El 13 de setembre de 1915 fou alliberat i immediatament entrà en la Societat de Resistència d'Obrers Forners de Buenos Aires, el portaveu de la qual, El Obrero Panadero, redactà a partir de l'1 de gener de 1916 i fins a la seva mort. En 1916 també començà a col·laborar en La Protesta, en una època d'importants lluites intestines (debat sobre el sovietisme, campanyes unificadores, il·legalisme i ús de la violència, etc.), i en el setmanari satíric El Burro –tres números entre l'1 i el 14 de maig de 1917. El 13 de gener de 1919 fou detingut i el maig d'aquell any, prohibida la premsa anarquista, marxà a Santa Fe. En 1919 publicà en aquesta ciutat, amb Diego Abad de Santillán i José Torralvo, La Campana, però fou expulsat de Santa Fe. De bell nou a Buenos Aires, treballà d'estibador i participà en l'organització dels formers. Entre 1920 i 1922 col·laborà en El Repartidor de Pan, altra publicació d'aquest gremi. En aquesta època formà part del Consell Federal de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i col·laborà en al seva premsa. En el Congrés Continental de maig de 1929 de Buenos Aires, del qual sorgí l'Associació Continental Americana de Treballadors (ACAT), representà la FORA i fou elegit secretari de Relacions Internacionals de l'ACAT. Defensà un anarquisme intransigent i lluità contra el comunisme, el reformisme i l'i·legalisme violent expropiador –representat pel sector de La Antorcha i per Severino di Giovanni–, alhora que palesava la necessitat d'una presència anarcosindicalista important; però aquesta línia el creà opositors que l'apartaren un temps de la redacció de La Protesta i del seu Suplemento. La virulenta polèmica portada a terme amb Abad de Santillán en La Protesta contra els atemptats i les expropiacions dels grups anarquistes il·legalistes (anarcobanditisme) fou la seva sentència de mort. Emilio López Arango fou assassinat el 25 d'octubre de 1929 a Buenos Aires (Argentina) amb tres trets de pistola a la porta de ca seva. Deixà companya, Carmen, i tres fills de curta edat. Els assassins foren militants anarquistes d'altra tendència, molt probablement per Severino di Giovanni. Les seves restes foren vetllades a la seu de la FORA per milers de treballadors. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, com ara Alborada, ¡Despertad!, Nuevos Caminos, Prometeo, Revista Única, Suplemento de Tierra y Libertad, Tribuna Proletaria, etc. És autor d'El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb Abad de Santillán) i Ideario (1942, pòstum). En 2007 Carlos Penelas publicà l'assaig Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario.

Emilio López Arango (1893-1929)

***

Necrològica de Pere Oró Ricart apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de gener de 1972

- Pere Oró Ricart: El 25 de maig de 1893 neix a Arenys d'Empordà (Garrigàs, Alt Empordà, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Alcanó (Segrià, Catalunya)– l'activista anarquista i anarcosindicalista Pere Oró Ricart. Sos pares es deien Josep Oró i Maria Ricart. Començà a treballar com a calderer i metal·lúrgic a Sabadell, on pertanyia al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga revolucionària de 1917, va ser un dels protagonistes de la lluita a les barricades sabadellenques i per això va haver de fugir cap a França, i a Bèlgica després, països d'on fou expulsat per les seves activitats llibertàries. De tornada a Barcelona es va integrar en els grups d'acció anarquistes que combatien el pistolerisme patronal i en els grups d'expropiació. L'agost de 1923 fou detingut amb Josep Espuñes Bach per la mort de l'agent del cos de vigilància Jesús Fernández Alegria, però fou alliberat per manca de proves. Dies després, el 29 d'agost, fou ferit de bala durant l'atracament del despatx de la indústria farinera de Pere Salisachs de Barcelona, on resultà malferit de mort Pere Vilalta Gras –gerent i caixer de l'entitat; republicà, era corresponsal a Barcelona d'El Motín i amic íntim de José Nakens– i 10 persones més –entre elles el caporal de la Guàrdia Civil Salvador Galeoto– durant el tiroteig de la fugida del grup, format, com a mínim, per Joaquim Pons Dílmer (Ramon Peris Llansà o El Americà), Enrique Alvareda Miró, Amadeo Sanmartín Suñé, Vicente Martín Fernández i Manuel González Serrano (Bautista Peroni), que van ser detinguts i jutjats –Antonio Dehesa Bayona i Ricardo Sanz García, van ser arrestats i processats, però finalment alliberats per manca de proves. Des de la presó signà la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», publicada el març de 1925 en La Protesta i en Solidaridad Proletaria, on criticava la manca d'acció dels sectors més sindicalistes de la CNT. El juny de 1926 fou processat per un delicte de «lesa majestat» per insultar el Rei a crits a la seva cel·la. Finalment, després de més de tres anys, el grup d'acció anarquista fou jutjat entre el 10 i 11 de gener de 1927 per l'assalt a la casa Salisachs i condemnat a cadena perpètua, a indemnitzar la família de la víctima i al reintegrament de la quantitat furtada. Quan purgava la pena a la presó de Figueres, protagonitzà una fugaç fugida que fou avortada pel sometent. Alliberat amb la proclamació de la República, trobà feina a Barcelona i s'afilià al Sindicat Fabril, Ram de l'Aigua de la CNT. Durant la guerra civil, lluità a la Secció d'Artilleria «Sacco y Vanzetti» de la Columna «Tierra y Libertad». Ferit durant l'atac a Toledo, retornà a Catalunya i es féu càrrec de la col·lectivitat de Cordelles, a Cerdanyola. En acabar la guerra, fugí a França i va passar per diversos camps de concentració (Argelers, Bram i Gurs). Després fou destinat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) per realitzar tasques agrícoles. Participà en la fundació de la CNT a Aush, organització en la qual milità fins a la seva mort. Sa companya fou Manuela Torres Motis. Pere Oró Ricat va morir el 27 de juny de 1971 a Aush (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto de la policia italiana de Virgilio Perfetti

- Virgilio Perfetti: El 25 de maig de 1896 neix a Galeata (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Virgilio Perfetti. Son pare es deia Antonio Perfetti. Es guanyava la vida treballant de paleta. En data indeterminada emigrà a Basilea (Basilea, Suïssa), on era negociant i militava en el moviment anarquista local. En 1929 regentava una adrogueria a Huningue (Alsàcia, França). A principis dels anys trenta figurava en els llistats de busca i cerca de la policia feixista italiana amb l'ordre de detenció i d'empresonament. El 26 d'octubre de 1951 aconseguí la nacionalitat francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de José Margeli Naudín apareguda en el diari madrileny La Correspondencia de España del 5 de novembre de 1921

- José Margelí Naudín: El 25 de maig de 1897 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el propagandista anarcosindicalista José Margelí Naudín –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Marguelí–, conegut com Joselito. Sos pares es deien José Margelí Carullas i Tomasa Naudín Soler –algunes fonts diuen erròniament que era fill d'una família d'origen magribina. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on exercí el seu ofici de caixista a la impremta del periòdic Tierra y Libertad i milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on destacà en tasques organitzatives i propagandístiques. En 1919 participà en la vaga de «La Canadenca». Amb Rafael Vidiella Franch, gran amic seu, fou un dels responsables a començament de la dècada dels vint del periòdic Solidaridad Obrera, quan s'edità a València (País Valencià) a causa de la repressió. L'agost de 1920 va ser detingut a València amb altres companys arran de l'atemptat mortal contra l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra. Governativament va ser desterrat a Villarroya de los Pinares (Terol, Aragó, Espanya), però retornà clandestinament a València. El 4 de novembre de 1921 va ser detingut, amb altres companys (Rafael Ruiz Romero i Ramón Inza), inculpat de l'atemptat comès a València contra Domingo Martínez García, confederal acusat d'haver malversat fons del sindicat. En 1926 s'adherí a la francmaçoneria. Amb el temps, entrà a fer feina en el diari barceloní La Vanguardia com a linotipista i corrector de proves. Els companys el coneixien pel malnom de Joselito, per les seves aficions taurines. Durant els anys republicans fou delegat confederal als tallers de La Vanguardia. Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona i fou membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de la ciutat, on defensà la conveniència de provocar un aixecament independentista al Marroc per entrebancar la reraguarda feixista, entrevistant-se per a tal fi amb el Comitè d'Acció Marroquí a Ginebra. Més tard entrà a formar part del Servei d'Informació del Departament de Guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França i el gener de 1940 passà, amb sa companya Julia Justo Sala, a Santo Domingo (República Dominicana), per acabar establint-se a Mèxic. Al país asteca es mostrà contrari amb les estratègies de la Delegació de CNT i del grup editor del periòdic Tierra y Libertad i a partir de 1942 va fer constat les tesis de la «Ponència» del seu amic Joan García Oliver. En 1947, amb Cristobal Aldabaldetrecu Irazábal, Gregorio Jover Cortes i Luis García, milità en la Subdelegació confederal de Mèxic i es mostrà a favor de la CNT de l'Interior. L'11 de juny de 1953 presidí un acte contra el pacte economicomilitar signat entre els governs nord-americà i franquista celebrat al teatre Arbeu de la capital mexicana. En aquesta època col·laborà en el periòdic tolosà España Libre i envià suport econòmic als combatents i presos de l'Interior. En 1956 va ser nomenat vocal de l'Agrupació de Militants de la CNT de Mèxic i en 1966 vicesecretari d'aquesta, la qual va fer costat l'estratègia cincpuntista. José Margelí Naudin va ser enterrat el 27 d'abril de 1969 a Mèxic (Mèxic).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 24 de maig

Esdeveniments

París incendiat durant la Setmana Sagnant segons un gravat de l'època

- Quart dia de la Setmana Sagnant: El 24 de maig de 1871 a París (França), a les 8 hores del matí, els 15 membres del Consell de la Comuna que encara s'hi troben decideixen l'evacuació de l'Ajuntament. Dues hores després, Jean-Louis Pindy dóna l'ordre de calar foc l'edifici; Théophile Ferré igualment pren foc el Palau de Justícia i la Prefectura de Policia. Els incendis del dia anterior continuen i s'escampen, arribant a immobles habitats dels carrers Lille, Saint-Sulpice i del Bac. Charles Delescluze i els despatxos de la Guerra es repleguen a l'alcaldia del XI districte; el Comitè de Salvació Pública s'hi afegeix. Les tropes de Versalles capturen la flotilla de llanxes canoneres del Sena i s'apoderen del barri del Louvre, de la Banca de França, de la Borsa, del Palais-Royal, del carrer d'Assas, de Notre-Dame des Champs. A la riba esquerra del Sena, la fàbrica de pólvora de Luxemburg esclata pels aires al migdia, restant les tropes federades sense municions. Les tropes de Versalles ataquen les barricades del carrer Soufflot i del carrer Gay-Lussac. Les conquereixen poc a poc i, a la tarda, han ocupat tot el barri. Als voltants del Panthéon massacren sumàriament centenars de presoners i de sospitosos. Ferré signa l'execució de sis ostatges (l'arquebisbe de París Georges Darboy, el president Bonjean, l'abat Deguerry i tres jesuïtes), que seran afusellats a la presó de la Roquette a les 19 hores per un escamot de voluntaris. Els communards ja només controlen alguns districtes (XI, XII, XIX i XX) i algunes illetes (dels III, V i XIII).

***

Portada del primer número de Le Drapeau Rouge

- Surt Le Drapeau Rouge: El 24 de maig de 1885 surt a París (França) el primer número del setmanari Le Drapeau Rouge. Organe Révolutionnaire, Anarchiste, International. Portava l'epígraf «Contre la tyrannie tous les moyens sont légitimes» (Contra la tirania tots els mitjans són legítims). El gerent d'aquesta publicació, que es declarava «anarquista internacional», fou Amédée Denéchère. Els articles sortiren sense signar, però hi trobem textos de Maxime Ducamp i Eugène Vermersch. En sortiren cinc números, l'últim el 4 de juliol de 1885. Ja havia aparegut en 1880 una capçalera amb el mateix títol a Brussel·les (Bèlgica) i una altra apareixerà en 1889 a Lió (Arpitània). El 18 de març de 1882, durant un míting a París, Louise Michel demanarà l'adopció de la bandera negra per al moviment anarquista.

***

Ilya Repin: Míting anual en memòria de la Comuna al Mur dels Federats al cementiri de Père-Lachaise de París (1883) - Galeria Tretyakov (Moscou)

- Enfrontaments a Père-Lachaise: El 24 de maig de 1885, al cementiri de Père-Lachaise de París (França), durant el míting anual en memòria de la Comuna de París, van tenir lloc enfrontaments entre la policia, que carregà amb baioneta al fossar mateix, i els manifestants. A l'exterior la cavalleria va dispersar els obrers a cop de sabre. Balanç de la jornada: 40 ferits i 60 detinguts. El govern de «concentració republicana», dirigit pels radicals, volia impedir el desplegament de la bandera roja, un «emblema de la guerra civil». Els enfrontaments extremadament violents entre els manifestants i les «forces de l'ordre» a la necròpolis, i davant mateix del Mur dels Federats, on ondejava una gran bandera roja de la Unió Socialista Revolucionària. Le Cri du peuple denunciarà les «massacres» i la seva premeditació; de la banda del poder, el prefecte de policia Gragnon processarà els «instigadors» i les «bandes armades», i el ministre de l'Interior François Allain-Targé, blasmarà contra la «minoria d'agitadors que ha volgut desbordar la democràcia parisenca». A partir d'aleshores, cada any es desencadenarà una «guerra de banderes» al cementiri de Père-Lachaise durant la commemoració de la Comuna de París.

***

Propaganda del míting apareguda en el setmanari parisenc Le Drapeau Rouge del 24 de maig de 1885

- Míting d'aniversari de la «Setmana Sagnant»: El 24 de maig de 1885 se celebra al «Café du Vingtième Arrondissement» de París (França) un gran míting revolucionari d'aniversari de la «Setmana Sangnant». L'acte, que va ser organitzat pels editors del periòdic anarquista Le Drapeau Rouge, que sortí aquell mateix dia, portà com a títol «Les conséquences de la chute de la Commune» (Las conseqüències de la caiguda de la Comuna). En acabar, els grups anarquistes parisencs organitzaren una gran reunió pública a la Sala Graffard, al número 138 del bulevard de Ménilmontant del XX Districte de París.

***

Intervenció de Vicente Ballester Tinoco en el míting per la unitat proletària a la Plaça de Toros de Cadis (24 de maig de 1936)

- Míting per la unitat proletària: El 24 de maig de 1936 se celebra a la plaça de toros de Cadis (Andalusia, Espanya) un míting per la unitat proletària organitzat per la Federació d'Arts Gràfiques i presidit pel socialista Mariano Cancelo Sibello. El primer en intervenir va ser Vicente Ballester Tinoco, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que atacà el feixisme i assenyalà la necessitat d'unificar les forces proletàries, com a primer pas per aconseguir el triomf de la revolució. Després intervingué Francisco Largo Caballero, secretari general de la Unió General de Treballadors (UGT), el qual afirmà l'existència de la lluita de classes i agregà que el feixisme es trobava incrustat en totes les institucions de la II República espanyola (Exèrcit, Magistratura, força pública, etc.) i que calia una «republicanització» d'aquestes institucions. Acusà els capitalistes d'obstaculitzar la producció i de boicotejar econòmicament el govern republicà. També reivindicà l'aliança sindical i la «unificació» proletària (anarquistes, socialistes i comunistes) i exposà que la dictadura del proletariat no era opressió contra el proletariat mateix, sinó contra la classe capitalista. Acabà la seva intervenció amb un record a Luis Carlos Prestes, dirigent comunista empresonat per la dictadura de Getúlio Vargas al Brasil. La plaça de braus gaditana estava de gom a gom.

Míting per la unitat proletària (24 de maig de 1936)

***

Els manifestats armats amb l'atrezzo de l'ocupat teatre Odéon

- París (24-05-68): El 24 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen per a les 19 hores davant l'estació de Lió, a la riba dreta del Sena, una gran manifestació; el «Moviment del 22 de març» i els «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) són presents. El motiu és protestar contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit, però els coordinadors de la revolta estudiantil tenen altres ambicions. A l'Estat francès hi ha 10 milions de vaguistes; els manifestants parisencs són cada vegada més nombrosos, més decidits i entrenats per al combat de carrer. Els partits d'esquerra, o bé romanen muts com els diversos partits socialistes, o bé s'ha quedat retardats pel que fa el moviment, com ara el Partit Comunista. El poder està indecís. Ni De Gaulle ni Pompidou aconsegueixen presentar un programa acceptable a la massa insubmisa partidària de la vaga salvatge. Els revolucionaris del Barri Llatí es troben en una posició força bona per prendre iniciatives i avui és un dia idoni per avançar una passa més. Es parla d'ocupar l'Ajuntament, com van fer els communars justament per aquestes dates fa gairebé un segle; altres parlen del Ministeri d'Economia, altres de la Borsa. La Confederació General del Treball (CGT) també havia convocat una manifestació a París, però comparada amb l'estudiantil queda enormement deslluïda. La gendarmeria no pot controlar la situació i l'Estat es planteja la necessitat de recórrer a l'Exèrcit per salvar la «crisi»: són posats en alerta els paracaigudistes de Castres i de Carcassona, els soldats d'Infanteria de Marina de Toló i les brigades motoritzades de Monthéry i de Maisons-Lafitte; per arrodonir l'estratègia es decideix atacar psicològicament: la segona brigada blindada de Rambouillet farà una tournée per les portes de París, concretament per Issy-les-Moulineaux. Per altra banda, des del 18 de maig tres organitzacions trotskistes, la Joventut Comunista Revolucionària (JCR), la Veu Obrera (VO) i el Partit Comunista Internacionalista (PCI) s'han constituït en «Comitè Permanent» conscients que el moment necessita d'una avantguarda obrera que «dirigeixi» la revolució. La reacció gaullista decideix posar en marxa els Comitès de Defensa de la República. Cohn-Bendit intenta entrar a Franca per la duana a prop de Forbach i es rebutjat. A l'estació de Lió són milers de persones, vingudes de tot el gran París; algunes molt preparades i «armades». Mentrestant, per primer cop des del començament de la crisi, el president de la República, el general De Gaulle es dirigeix per ràdio i per televisió a la població i anuncia un plebiscit per al 16 de juny sobre el que anomena «la participació», a fàbriques, a universitats, etc. i la «renovació del país». Com que l'Ajuntament està fortament protegit l'objectiu serà la Borsa. Els organitzadors només havien aconseguit un permís de concentració no de manifestació i quan aquesta comença i la policia ho impedeix, comencen ha construir-se barricades. La lluita està servida: còctels molotov, llambordes, arbres tallats –en seran 130 avui–; i la policia contesta: autobombes amb mànegues, bulldozers antibarricades, gasos lacrimògens. Les pallisses policíaques avui són especialment contundents. Una «petita» manifestació d'unes 5.000 persones trenca el cercle i arriba fins a la Borsa que es troba totalment desprotegida i poc després les flames s'escampen pel símbol del poder econòmic. Les comissaries del carrer Beaubourg, de la plaça del Panthéon i del barri dels Archives són assaltades. Fins a les sis de la matinada la guerra urbana serà l'ama del centre de París; una nit de 800 detinguts i de 450 ferits. A Bordeus (69 policies i 40 estudiants ferits), a Nantes, a Tolosa, a Estrasburg, a Grenoble, la nit també serà de sang i foc. A Lió el comissari de policia M. Lacroix mor trepitjat per un camió conduït per uns delinqüents barrejats entre els manifestants.

***

Portada del primer número de L'Enragé

- Surt L'Enragé: El 24 de maig de 1968 surt a París (França) el primer número del setmanari satíric de tendència llibertària –no anarquista stricto sensu– L'Enragé. Comité d'Action. Enquadrat en els fets de «Maig del 68» i com a resposta a Action, fou editat per Jean-Jacques Pauvert i dirigit per Jean-Pierre Castelnau. Fou imprès en diverses impremtes llibertàries semiclandestines, fugint de les pressions policíaques i de les del Partit Comunista Francès (PCF), i s'editaren uns 100.000 exemplars. La revista es compon essencialment de dibuixos (Blachon, Bosc, Cabu, Carbon, Flip, Gébé, Godot, Jad, Lacroix, Lagneau, Malsen, Pestre, Philippe, Reiser, Sabadel, Sesamo, Siné, Soulas, Roland Topor, B. Ward, Willem, Wolinski, etc.) i d'alguns textos de Siné. En sortiren 12 números, l'últim el 25 de novembre de 1968.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 14 d'abril de 1992

- Festa del Llibre Llibertari: El 24 de maig de 1992 se celebra al local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de París (França) la Festa del Llibre Llibertari. A més de l'exposició i venda de llibres de temàtica anarquista, la festa consistí en una conferència matinal sobre etnologia mexicana del pintor, intendent mercantil, economista i etnòleg Julio Alvar López titulada «Del V Centenario y en particular Redoble por Santa Fe de la Laguna» i en un concert dels cantautors Serge Utgé Royo i Sabine Viret. També hi hagué una tómbola amb diversos premis.

Naixements

Notícia sobre el judici de Clair Sicard apareguda en el periòdic de Bourges L'Independent du Cher del 22 de setembre de 1891

- Clair Sicard: El 24 de maig de 1840 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Joseph Clair Sicard –a vegades el llinatge citat erròniament Siccard o Sicart– i que va fer servir el pseudònim de Victor Sicard. Sos pares es deien Joseph Sicard, sastre, i Louise Val. Antic communard esdevingut anarquista, heretà l'ofici de son pare. Fou un dels gerents del periòdic parisenc Le Père Peinard, d'Émile Pouget. En 1889 era membre del Comitè de Socors als Familiars i Detinguts Polítics, el secretari del qual era Benoît Morel i el tresorer Gabriel Cabot. El juny de 1891 reemplaça Georges Berthault en la gerència de Le Père Peinard, condemnat a dos anys de presó per «incitació a militars a la desobediència civil i per incitació a l'assassinat, el pillatge i l'incendi». El 21 de setembre de 1891, com a gerent de la citada publicació, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó, a 3.000 francs de multa i a dos anys de detenció de constrenyiment per un article sobre unes maniobres militars («Les grans manoeuvres») on s'insultava el general Félix Gustave Saussier aparegut el 13 de setembre d'aquell any, pena que va se confirmada el 12 d'octubre d'aquell any per l'Audiència del Sena –en aquesta ocasió sí que acudí al judici, però fugí durant l'interval en el qual el jurat deliberava abans de ser detingut. Arran de la condemna, va ser reemplaçat per Jules Dejoux. Es va refugiar d'antuvi a Brussel·les (Bèlgica) i després a Londres (Anglaterra), on va fer servir el pseudònim de Victor Sicard, vivint al número 5 de Wardour Street i freqüentant els cercles anarquistes francesos. Vidu, l'octubre de 1894 es casà per papers amb Ernesta Forti, companya de l'anarquista Constant Martin –aquest ja estava casat i ell s'esposà perquè ella, italiana, pogués obtenir el dret de residència a França–, amb el matrimoni també reconegué son fill, Alfred Forti, també anarquista, que passà a ser Alfred Sicard. A Londres albergà l'anarquista Antoine Vignaud (Négrot). Segons la policia, amb Jules Corti i Federico Mattaini, compraven, fabricaven i assajaren amb explosius. Segons els informes policíacs, estava en la misèria, treballant en petites reparacions de sastreria al seu apartament d'una peça al número 9 d'Stanhope Street. En 1894 va ser inscrit en el registre de vigilància especial de la policia de fronteres francesa. Beneficiat amb la Llei d'amnistia del 28 de gener de 1895, retornà a França el setembre d'aquell any i s'establí a París, al carrer de la Goutte d'Or, i posteriorment s'instal·là a Marsella. A finals de 1896 viva al número 5 del carrer Gérando de París. També fou membre del Grup de Socors als Detinguts, creat en 1898. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Charles Willems (18 de març de 1894)

- Charles Willems: El 24 de maig de 1841 neix a Hondschoote (Westhoek, Flandes del Sud, Flandes) l'anarquista Charles Louis Willems. Era fill natural de Marie Corneille Willems. Es guanyava la vida treballant de sastre a París (França). Considerat perillós per les autoritats, el 27 d'abril de 1892 va ser detingut per agents de policia de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París a les portes del Palau de Justícia quan s'havia acabat el procés a l'anarquista Ravachol; intentà resistir-se a la detenció, però sis policies el reduïren i va ser portat a comissaria. El seu nom figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893, amb adreça desconeguda. El 18 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 8 del carrer Davy de París, el qual va ser escorcollat, i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 3 d'abril de 1894 el seu expedient va ser enviat a les autoritats judicials i el 5 de maig de 1894 va ser posat en llibertat. En 1894 figurava en un llistat d'anarquistes perillosos. Posteriorment el seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 sense domicili i encara considerat perillós. Enviudà d'Hermance Leregnant. El seu últim domicili va ser al número 21 del carrer Feutrier del XVIII Districte de París. Charles Willems va morir el 5 de juliol de 1898 a l'Hospital Lariboisière del X Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Pantin (Illa de França, França).

Charles Willems (1841-1898)

***

Partitura d'una obra d'Émile Spencer

- Émile Spencer: El 24 de maig de 1859 neix a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica) el pianista i compositor musical anarquista Alexis Xavier Spencer-Owen, més conegut com William Schit's, Émile-Alexis-Xavier Spencer o, simplement, Émile Spencer. Era fill natural de la rendista Fanny Émily Spencer-Owen, que no reconegué l'infant fins el 11 de febrer de 1897. Estudià piano al Conservatori de Brussel·les i destacà com a compositor musical i professor. En 1879 viatjà a París (França) i poc després entrà com a director d'orquestra en un teatre de Luxemburg. En 1881 s'instal·là a París i treballà de professor al Concert des Ambassadeurs i per al cantant Émile Duhem. En 1881 s'instal·là a París, on es dedicà principalment a fer peces musicals per a vodevils i cafès cantants. L'execució en 1894 de l'anarquista Auguste Vaillant engegà la indignació del moviment llibertari el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que reemplaçà La Ravachole. Va compondre gairebé 4.000 cançons per a una gran quantitat de destacats cantants (Adolphe Bérard, Jeanne Bloch, Dranem, Yvette Guilbert, Paulus, Polin, Sulbac, etc.), entre les quals destaquen L'anatomie du conscrit, Les conseils de la gran soeur, Côté pile, côté face, La fée verte, Gervaise, En revenant de Suresnes, L'océan, Les petits pois, Le rapin, La travailleuse, Vautour d'enfer, Voulez-vous des z'homards i, sobre tot, La jambe de bois. Émile Spencer va morir, el dia del seu aniversari, el 24 de maig de 1921 al seu domicili, al número 11 bis de Pongerville, de Nanterre (Illa de França, França) i fou enterrat quatre dies després al Cementiri del Centre d'aquesta localitat.

***

Zo d'Axa

- Zo d'Axa: El 24 de maig 1864 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista individualista, antimilitarista, propagador del pensament llibertari i periodista satíric Alphonse Victor Charles Jules Gallaud de la Pérouse, més conegut  com Zo d'Axa. Era fill d'una família burgesa, descendent del navegador Gallaud de la Pérouse, net de l'abastador de llet del Princep imperial, i fill de Charles Gallaud, alt funcionari dels ferrocarrils d'Orleans esdevingut més tard enginyer de París, i de Julie Adèle Damoiseau. Sa germana, Marie, passarà alguns anys al Tibet on viatjarà vestida com un home acompanyada d'un sherpa, i publicarà en 1929 una història del budisme. Després dels estudis al col·legi Chaptal, Zo d'Axa s'allista en 1882 en el Cos de Caçadors d'Àfrica, però desertarà ràpidament, després d'haver seduït l'esposa del seu oficial superior. Refugiat a Brussel·les, va col·laborar en Les Nouvelles du Jour i després esdevindrà un temps secretari del teatre de l'Alcázar i més tard del teatre de l'Éden. Després de publicar un assaig poètic titulat Au galop, Zo d'Axa s'instal·la a Roma i freqüenta la Villa Mèdici on trobarà pintors com ara Scipione Vannutelli, Constant Montald i Cesare Biseo, pels quals posarà. Va col·laborar aleshores en el periòdic L'Italie, on va exercir la crítica artística. L'amnistia de 1889 li va permetre tornar a França i és en aquests moments que Zo d'Axa s'introdueix en els cercles llibertaris, encara que el seu individualisme l'empeny a rebutjar l'etiqueta d'anarquista. En maig de 1891 funda L'En dehors (Des de fora), un setmanari el títol del qual resumeix la seva forma de pensar i que publicarà 91 números fins a 1893 -el títol serà reprès en 1922 per Émile Armand. Els col·laboradors, anarquistes o no, hi van ser molt nombrosos: Tristan Bernard, Georges Darien, Lucien Descaves, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i Octave Mirbeau, per anomenar només alguns. En una atmosfera de propaganda pel fet i d'atemptats, L'En dehors és ràpidament el blanc de les autoritats, i patirà escorcolls judicials, persecucions i segrests. D'Axa, Louis Matha i Lecoq acabaran per ser condemnats. Després de la detenció de Ravachol i dels seus companys, Zo d'Axa llançà una subscripció pels infants dels detinguts i distribueix els diners a les famílies, fet que el portarà a la seva detenció per «participació en una associació de malfactors». Empresonat a Mazas, va rebutjar respondre els interrogatoris i signar cap paper, i va ser posat en incomunicació, sense visites i sense advocat. Posat en llibertat provisional després d'un mes, Zo d'Axa va declarar irònicament en sortir de presó: «La nostra pobra llibertat, provisional sempre.» Després del seu alliberament, Zo d'Axa va intensificar la seva acció pamfletària i un article de Jules Méry, jutjat ofensiu per l'Exèrcit, li va portar noves persecucions. Fastiguejat, marxa a Londres on trobarà Charles Malato, Louise Michel –qui havia conegut son avi–, Georges Darien, Émile Pouget, així com els pintors Maximilien Luce, Camille Pissarro i James Whistler. Partirà, després, amb una companyia de músics ambulants pels Països Baixos i després per Alemanya, on farà una estada amb els llenyataires de la Selva Negra. Més tard marxarà a Milà, on s'estava portant un procés contra anarquistes. Detingut en plena nit, és expulsat d'Itàlia amb alguns anarquistes italians. Després d'haver organitzat una revolta a bord del vaixell que el portava a Grècia, visitarà Atenes i dormirà a les runes del Partenó. Partirà ràpidament a Constantinoble, on serà detingut i després alliberat, marxant a Jaffa el gener de 1893, on també serà detingut algunes setmanes, fins que aconsegueix evadir-se i refugiar-se al consolat del Regne Unit, però és posat en mans de les autoritats franceses i embarcat a bord del vaixell La Gironde cap a Marsella. En arribar, Zo d'Axa passarà alguns dies a la presó de Marsella, com a presoner de dret comú. Transferit a París, va estar-se 18 mesos a la presó de Sainte-Pélagie com a pres polític i rebutjant signar una demanda de gràcia. Zo d'Axa va ser alliberat el juliol de 1894 i publicarà De Mazas à Jérusalem, que havia escrit a la presó i que va rebre crítiques ditiràmbiques i unànimes. Malgrat l'èxit del llibre, Zo d'Axa és ple de deutes, el seu periòdic mor i els seus col·laboradors es dispersen, cessant tota activitat pública fins a l'afer Dreyfus. Va esdevenir dreyfusard pel principi de justícia i per oposició a l'Exèrcit, encara que Dreyfus li era antipàtic. Va fundar un nou periòdic, La Feuille, on va editar textos seus essencials, il·lustrats per Steinlen, Luce, Anquetin, Willette i Hermann-Paul, entre d'altres. Fins a 1899 Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. Però tota aquesta activitat va cansar Zo d'Axa i va partir de bell nou en 1900 als Estats Units, a Canadà, a Mèxic, a Brasil, a Xina, a Japó, a l'Índia... I va enviar sobre tots aquests països articles on palesava la seva set inexhaurible de justícia. Als Estats Units, per exemple, va visitar la vídua de Gaetano Bresci, l'anarquista que va assassinar el rei Umberto I d'Itàlia. De tornada a França va viure un temps en una barcassa per acabar a Marsella. El 3 d'abril de 1913 es casà al XIV Districte de París amb la italiana Beatrice Pierina Alexandrina Salvioni. Els últims anys de sa vida els va viure enfastidit i pessimista sobre la natura profunda de l'ésser humà, i finalment va decidir suïcidar-se el 30 d'agost de 1930 a Marsella (Provença, Occitània), després d'haver cremat la nit abans tots els seus papers.

***

Luigi Tassan Solet (1923)

- Luigi Tassan Solet: El 24 de maig de 1867 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista, i després comunista, Luigi Tassan Solet, conegut com Gigi Solet. Era fill dels friülans Vincenzo Tassan Solet i Maddalena Sartogo, i tingué quatre germanes (Teresa, Maria Luigia, Regina i Anna). Després de fer els estudis primaris, treballà amb son pare a l'arsenal de Venècia. De ben jovenet, a més de dedicar-se frenèticament a la lectura i la seva formació autodidacta, començà a freqüentar els cercles socialistes venecians i cap el 1884 es decantà pel pensament anarquista. El 24 de març de 1889 es casà a Aviano (Friül) amb Teresa Stradella. Partidari de l'acció directa, el tiranicidi, la subversió i l'anarquia, en 1900 mostrà el seu suport a l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Umbert I d'Itàlia. El 12 d'agost de 1902 va ser condemnat a una multa de 10 lires per «injúries contra el rei» i el 27 d'octubre de 1909 purgà una pena de 15 dies de presó per «menyspreu al rei, al govern i als carrabiners». En 1911 va morir son fill Amedeo Tassan Solet en un accident laboral en una obra ferroviària a Holzwichede (Estat Lliure de Prússia; actualment Alemanya). D'antuvi treballà als magatzems del port de Triestre (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès), després de picapedrer en obres ferroviàries i vials a Romania, a la regió friülesa de Càrnia i, finalment, com a capatàs, a Westfàlia (Estat Lliure de Prússia; actualment Alemanya), d'on va ser expulsat a principis de 1914 per «propaganda antimilitarista i subversiva», arran de distribuir el periòdic anarquista Il Libertario. Després tornà a Marsure (Aviano, Friül), d'on eren sos pares, on continuà amb la seva propaganda anarquista, distribuint la premsa anarquista i anticlerical (L'Asino, Il Libertario, etc.) entre els seus parroquians. En els anys anteriors a la Gran Guerra, els emigrants d'Aviano, només ocupats en part en les tasques de construcció del ferrocarril del Piemont, van ser organitzats pel moviment socialista i durant la primavera de 1915 esclatà una revolta de milers d'obrers que demanaven pa i feina. En aquesta època mantingué estretes relacions amb la Federació Anarquista de La Spezia (Ligúria, Itàlia). En 1917, després de l'ocupació per les tropes alemanyes, va ser deportat juntament amb tots els homes adults del poble, per mor de la protecció que s'havia proporcionat a desertors italians i txecs, però també com a venjança per part dels especuladors que s'havien vist afectats per les seves denúncies. En 1918 son fill Gaetano Tassan Solet, amb 22 anys, va morir malalt com a soldat presoner a Albània. Durant la postguerra va ser un dels sindicalistes més destacats del moviment obrer de la regió i els obrers van construir en règim d'autogestió la via ferroviària Pordedone-Aviano. En 1920 va ser detingut per tercera vegada per «injúries a la monarquia i a les forces de l'ordre». En 1921, amb la fundació del Partit Comunista d'Itàlia, s'hi adherí, patint la primera agressió dels escamots feixistes. En 1923 va ser condemnat a tres mesos de presó després de trobar-li una baioneta rovellada entre la ferralla que recollia per vendre, encara que va ser amnistiat. En 1924 va ser detingut i tancat 5 dies per «insults a l'autoritat i incitació a la subversió». Vigilat constantment pels feixistes, aquests li van confiscar llibres i documents, a més de les seves eines de feina que feia servir per treballar la petita pedrera que havia heretat de son pare. Decidí emigrar a Grenoble (Delfinat, Arpitània), on treballà de paleta. En 1930 va tornar a demanar el passaport, però en 1932 va haver de renunciar-hi perquè ja no podia trobar feina. Luigi Tassan Solet va morir el 17 d'octubre de 1948 a Aviano (Friül). Son fill Giordano Tassan Solet (1905-1993), mecànic de professió, durant la Resistència contra els nazifeixistes, va ser el representant comunista en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) d'Aviano i després representà el PCI en la Junta Municipal d'Alliberament i va ser membre del Consell Municipal en diverses ocasions.

***

Foto policíaca d'Ivan Aguéli (14 de març de 1894)

- Ivan Aguéli: El 24 de maig de 1869 neix a Sala (Comtat de Västmanland, Suècia) el pintor impressionista, filòsof, orientalista i militant anarquista i animalista John Gustaf Agelii, més conegut com Ivan Aguéli, Gustave Agneli o Sheikh 'Abd al-Hadi Aqhili. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Johan Gabriel Agelii, veterinari, i Anna Kristina Nyberg. Mal estudiant, passà per diverses escoles (Sala, Västerås, Falun i Visby) i abandonà els estudis en acabar l'educació secundària. Quan tenia 20 anys volia ser artista, però son pare es va oposar. No obstant això assistí a l'escola Praktiska Arbetsskolan, al barri de Brunkebergstorg d'Estocolm (Suècia). En un viatge a l'illa bàltica de Gotland, dibuixà i pintà molt, demostrant talent en les seves primeres obres, fet que va atreure l'atenció dels pintors Richard Bergh, Karl Nordström i Anders Zorn que l'encoratjaren a continuar. L'abril de 1890 s'establí a París (França), on es relacionà amb el comerciant de pintures i quadres Julien François Tanguy (Père Tanguy), proper al cercle dels impressionistes i amic de destacats pintors (Van Gogh, Renoir, Manet, etc.). Gràcies al seu patrocini, va ser admès al taller del pintor Émile Bernard, membre de l'«Escola de Pont-Aven», moment en el qual prengué el pseudònim artístic d'Ivan Aguéli. A més d'aquesta vocació artística, filosòficament s'interessà pel corrent espiritualista i, apadrinat per Émile Bernard, va ser admès en la secció francesa de la Societat Teosòfica, relacionant-se amb el grup teosòfic «Ananta» (E. J. Coulomb, Jacques Tasset, etc.) i amb la neoteosofia d'Helena Blavatsky i d'Henry Stell Olcott. També s'interessà pel moviment anarquista, sovintejant els cercles llibertaris i els artistes militants. En 1891, de tornada a Suècia, passà per Londres (Anglaterra), on conegué Piotr Kropotkin. Freqüentà la Societat d'Artistes Suecs i la Biblioteca Nacional d'Estocolm, on llegí sobre orientalisme. En aquesta època pintà paisatges i escrigué «poemes en colors», inspirats en l'obra de Charles Baudelaire. En 1892 retornà a París i mantingué una estreta amistat amb la militant anarquista, poetessa i defensora dels dret dels animals Marie Huot. A París allotjà al seu domicili Charles Chatel, gerent de L'En Dehors i col·laborador de La Revue Anarchiste. Víctima de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser detingut l'abril de 1894 per haver allotjat a casa seva Charles Chatel, aleshores buscat per la policia, i per haver-se relacionat epistolarment amb la revista anarquista prohibida La Révolte, va ser tancat quatre mesos a la presó parisenca de Mazas a l'espera de judici. En aquest període de reclusió, començà a estudiar l'hebreu, l'àrab i l'Alcorà, i a interessar-se de valent per l'orientalisme. Jutjat entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta», el setembre de 1894 va ser absolt i excarcerat. Un cop lliure marxà cap a Alexandria i El Caire (Egipte), on visqué uns mesos pintant paisatges i retrats dels habitants. Durant l'estiu de 1895 retornà a París. De cada vegada més es consagrà a l'esoterisme i a la metafísica, llegint determinats autors (Dionís l'Areopagita, Villiers de l'Isle-Adam, Fabre d'Olivet, Emanuel Swedenborg, etc.), però sense deixar de banda la seva obra artística. També estudià amb detall l'hebreu, l'àrab, l'hindustànic i el sànscrit a l'Escola Especial de Llengües Orientals, on son professor d'àrab clàssic, l'orientalista Joseph Derenbourg, el va introduir en el sufisme, especialment l'exegeta Abdallah ibn Omar al-Baidawi (Al Baidawi). Entre 1896 i 1913 va escriure cròniques sobre les novetats artístiques per a l'Encyclopédie Contemporaine Illustrée, revista creada per Anatole Théodore Marie Huot, marit de la seva amiga Marie Huot. Després de la mort de son pare el 22 de desembre de 1896, l'estiu de 1897 retornà a Suècia per a veure sa mare, però el juliol de 1897 ja era de bell nou a París. En aquesta època es va convertir a l'islam, però també va estudiar el budisme, el taoisme i el bahaisme. Entre 1898 i 1899 s'estigué a l'Índia i Colombo (Ceilan; actual Sri Lanka) en representació de l'Encyclopédie Contemporaine Illustrée. A Colombo visqué en una madrassa. Sense recursos, que li enviava sa mare regularment a París, hagué de tornar a França, però acabà tornant a Colombo, on restà fins 1900. El 4 de juny de 1900, amb el suport de Marie Huot i en el marc d'accions contra la tauromàquia en plena Exposició Universal, disparà amb un revòlver contra el torero francès Félix Robert i el banderiller de la seva quadrilla Ramón Laborda Tejero (Chato Laborda) quan hi anaven amb un cotxe que els transportava a la plaça de braus de Deuil-la-Barre (Illa de França, França), on s'havia de celebrar la cursa; Chato Laborda resultà lleument ferit al braç i al costat dret. Empresonat per aquest fet, va ser posat en llibertat provisional després de passar unes setmanes de reclusió preventiva a la presó de Pontoise (Illa de França, França) i de ser condemnat a una multa i a tres mesos de presó. Gràcies al debat que es desencadenà per aquesta acció antitaurina, les curses de braus van ser prohibides a la regió parisenca. Defensor del dret de les dones, en aquesta època va tenir una polèmica sobre el tema amb l'escriptor August Strindberg, a qui qualificà d'idiota per afirmar que la dona era inferior a l'home. En 1900 col·laborà en La Revue Blanche i en la revista ocultista L'Iniciation. A París, en 1901, conegué el metge, lingüista i militant anarquista italià Enrico Insabato, que compartia la mateixa passió per Orient, i ambdós projectaren la creació d'una mena d'aliança entre els pobles musulmans, asiàtics i europeus. Ambdós s'instal·laren a Egipte, on publicaren els periòdics anarquistes i anticolonialistes bilingües en àrab i italià Il Commercio Italiano i Il Convito, on Ivan Aguéli, sota la signatura de Sheikh'Abd al-Hadi'Aqili, publicà nombrosos articles, així com traduccions en italià de tractats esotèrics islàmics. En 1903 rebé al Caire la vista de Marie Huot. Cap el 1907 conegué a Egipte el xeic Abder-Rahman Elîsh El-Kebîr, seguidor del ritus malikita i un dels caps de la Universitat d'al-Azhar del Caire, que el va iniciar en el sufisme, esdevenint Sheikh'Abd al-Hadi'Aquili (Abdul-Hâdî) i mokaddem (representant de la confraria sufí xadhilita). A començament de 1909 començà a partir un sordesa creixent, però que no li va impedir continuar amb els seus estudis sobre l'islam esotèric i exotèric. Durant la tardor de 1909 se separà dramàticament de Marie Huot a Marsella (Provença, Occitània) i viatjà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Cap a finals de 1910 conegué l'orientalista René Guénon, que aleshores dirigia la revista La Gnose, en la qual col·laborà entre desembre de 1910 i gener de 1912, destacant la publicació de l'assaig «L'Art pur», publicat el gener de 1911. En 1911 cofundà amb René Guénon a París la societat secreta sufí «El-Akbariyah», destinada a l'estudi del mestre andalusí Ibn al-Arabi. L'estiu d'aquest any de 1911 visità Suècia i assistí esporàdicament a l'escola de pintura de Carl Wilhelmsson a Estocolm. En 1912 exposà en la Societat d'Artistes Suecs, única ocasió de la seva vida en la qual mostrà les seves obres en públic, però el mateix dia de la inauguració de l'exposició tornà a París. En 1913 visità la Turena i pintà paisatges de la vall del Loira. En 1914 retornà, per última vegada, a Egipte, on, a més de fer de guia i intèrpret d'un grup d'empresaris, es consagrà a la pintura de paisatges i de personatges del lloc. En 1915, en plena Gran Guerra, les autoritats britàniques l'acusaren de ser un espia a sou de l'Imperi Otomà i va ser expulsat d'Egipte, posant-lo en un vaixell cap a Espanya, país neutral. A finals de febrer de 1916 arribà a Catalunya, però mancat de recursos finances no pogué retornà a Suècia i s'instal·là a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) i a Barcelona. Completament sord, l'1 d'octubre de 1917 Ivan Aguéli va ser atropellat per un tren quan passava la via fèrria a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya); greument ferit, va morir quan acabava d'arribar a un hospital de Barcelona (Catalunya). Alguns autors, sense cap prova concloent, sostenen la teoria que va ser llançat a la via i per tant assassinat. Les seves restes romangueren a Barcelona fins el 1981, data en la qual van ser portades a Suècia i enterrades amb ritus islàmics al cementiri antic de la seva ciutat natal. La major col·lecció de les seves obres d'art es troben al Museu Aguéli de Sala i al Museu Nacional Suec de Belles Arts d'Estocolm. En 1969, en el centenari del seu naixement, sis quadres seus van ser reproduïts en segells suecs.

Ivan Aguéli (1869-1917)

***

Necrològica de Luis Blasco Gazo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de desembre de 1976

- Luis Blasco Gazo: El 24 de maig de 1889 neix a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Trinidad Luis Blasco Gazo –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Durán. Sos pares es deien Luis Blasco i Juana Gazo. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà de paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1929 era vocal de la junta directiva del Centre Obrer Aragonès (COA) de Barcelona i el 23 de febrer de 1936 va ser nomenat vicepresident de la junta directiva de la Cooperativa del COA, integrada en la Federació de Cooperatives de Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Local de la CNT de Castres (Llenguadoc, Occitània), població on residia. També formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou Concepció Prats Camins. Luis Blasco Gazo va morir el 10 d'octubre de 1976 a l'Hospital de Castres (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat en aquesta població.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 23 de maig

Esdeveniments

Barricada davant de l'església de la Madeleine

- Tercer dia de la Setmana Sagnant: El 23 de maig de 1871 a París (França) el Comitè de Salvació Pública i el Consell de la Comuna fan penjar, a l'atenció dels soldats versallesos, cartells on es crida a la confraternitat. Serà una vana il·lusió. Les hostilitats cessen a Batignolles i a Montmartre caigut sense combat. Jaroslaw Dombrowski, comandant en cap dels federats es fa matar en una barricada del carrer Myrrha, de Montmartre, sens dubte per «salvar l'honor». La resistència persisteix a la Butte-aux-Cailles, comandada per Walery Wroblewski, al Panthéon, dirigida per Maxime Lisbonne, als carrers de la Université, de Saint-Dominique, de Vavin, de Rennes i a l'estació de l'Est. Les tropes de Versalles ocupen l'Opéra, el faubourg Montmartre, la Concorde i l'Observatoire, i procedeixen a execucions en massa a Montmartre, al parc Monceau i a la Madeleine. Comencen els grans incendis que assolaran nombrosos monuments parisencs: el Palau de les Tulleries, el Tribunal de Comptes, el Consell d'Estat, el Palau de la Legió d'Honor, el Ministeri de Finances... No se sap ben bé si fruit de l'acció de communards incendiaris, dels obusos versallesos, del sabotatge d'agents bonapartistes afanyats en destruir arxius comprometedors, o de tot plegat. La nit és roja de sang i de foc.

***

Capçalera del primer número de Ni Dieu ni Maître

- Surt Ni Dieu ni Maître: El 23 de maig de 1885 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual Ni Dieu ni Maître. Organe communiste-anarchiste. Era continuació de L'Insurgé (1885). Prohibit a França, passarà a ser setmanari a partir del número de febrer-març de 1886. Va ser editat per Égide Govaerts i, a partir del segon número (juny de 1885) per A. De Roy. Eren membres de la redacció una trentena de militants anarquistes, com ara Pierre Auguste Joris, François Ernest, Ferdinand Monier, Henri Wysmans, Henri Pintelon, Xavier Stuyck, Alexandre Colignon, Modeste Winandy i els tres germans Deroy, entre d'altres, i es reunien al cafè de Eugène Verpoest, al número 35 del carrer d'Onze-Heerstraat del barri brussel·lès de Saint-Josse-ten-Noode. En total es publicaran 23 números, l'últim el del 22 de maig de 1886, quan és reemplaçat per La Guerre Sociale i La Liberté (1886). Els epígrafs de la capçalera són unes cites de Bakunin: «Si Dieu existait il faudrait l'abolir» (Déu existís, caldria abolir-lo) i de La Fontaine «Notre ennemi, c'est notre maître» (El nostre enemic és el nostre amo) i a l'interior del periòdic trobem cites d'Émile Pouget («Matar un diputat, un patró o un magistrat, es mejor que cent mil discursos»), d'Émile Gautier («El sufragi universal és la mistificació més gran del segle») o de Louis Alibeaud («El pa no el mendico, el guanyo i qui m'impedeix guanyar-lo, el mato») que encapçalen les pàgines.

***

Portada de l'únic número de Teatro Social

- Surt Teatro Social: El 23 de maig de 1896 surt a Barcelona (Catalunya) el primer i únic número del periòdic anarquista Teatro Social. Boletín de la Compañia Libre de Declamación. Dirigida per Felip Cortiella, era una publicació dedicada exclusivament al teatre. La Companyia Lliure de Declamació, que va durar entre 1894 i 1896, era un grup de teatre que pretenia mostrar les obres modernes del teatre europeu que les empreses burgeses rebutjaven. Aquest número serà una mena de monogràfic dedicat a Henrik Ibsen: retrat i biografia de l'autor escrita per Clarià, un estudi del drama La casa de les nines, una salutació de Raimon Costa i un article sobre el teatre i l'anarquisme. La publicació es repartia en les representacions de les peces muntades per Cortiella. Es dóna la casualitat que Ibsen va morir el 23 de maig de 1906, just 10 anys després de la publicació d'aquest homenatge.

***

Anagrama de la futura FIJL

- Constitució de les Joventuts Revolucionàries d'Aragó: El 23 de maig de 1931 es constitueixen a Saragossa (Aragó, Espanya), mitjançant una assemblea presidida per Miguel Chueca Cuartero, les Joventuts Revolucionàries d'Aragó, fruit de la transformació de les Joventuts Republicanes Aragoneses en aquesta nova organització de caire llibertari. Arribaren a comptar amb un setmanari, La Antorcha, dirigit per Chueca i més tard per José Rodríguez, que publicà vuit números amb una tirada entre dos i tres mil exemplars. D'antuvi foren presidides per Marcelino Esteban, amb José Rodríguez de secretari i Joaquín Ascaso i Jesús Logroño en altres càrrecs del comitè; els primers foren substituïts més tard per Julio Gracia i Manuel Salas. Foren les precursores a Aragó de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) creades el juny de 1932. Sembla que desaparegueren abans del setembre de 1933, data de celebració a Saragossa del primer Ple Regional de les Joventuts Llibertàries.

***

Anagrama d'ASO

- Creació de l'Aliança Sindical Obrera (ASO): El 23 de maig de 1961 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), després d'un període de gestació davant el ressorgiment de la conflictivitat obrera, se signa un pacto entre la Confederació Nacional del Treball (CNT) –per la CNT unificada van signar Roque Santamaría i Josep Borràs–, la Unió General de Treballadors (UGT) i l'Euskal Langileen Alkartasuna (ELA, Solidaritat dels Treballadors Bascos), que serà anomenat Aliança Sindical Obrera (ASO) i que va regir fins al final del franquisme, però que només fins al 1966 va tenir alguna rellevància a l'interior de la península (Catalunya, País Basc i Astúries); entre 1967 i 1975 va tenir els seus moments crítics: la CNT rebutjarà la incorporació de nous grups, l'ELA s'oposarà a la constitució de comitès al marge de l'Aliança, la UGT defensarà unitats circumstancials amb la Unió Sindical Obrera (USO) i les Comissions Obreres (CCOO); i el final vindrà marcat per la constitució de la Coordinadora entre CCOO, UGT i USO, que venia a confirmar l'aparició de noves tendències sindicals cristianes i comunistes. La iniciativa a favor de l'aliança va partir del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili que ho va proposar a UGT en 1957; l'abril de 1958 va néixer a Perpinyà el Comitè d'Enllaç Metal·lúrgic amb UGT, CNT i ATC de Catalunya, criticat per la UGT i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) estatals. El congrés ugetista de 1959 va donar llum verda, mentre la CNT ortodoxa romandrà al marge per estar present l'altre sector. El 25 de febrer de 1960 es va adherir a l'acord d'abril entre PSOE i cristians per formar la Unió de Forces Democràtiques (UFD). L'Aliança es va retardar un any pel procés de reunificació confederal i com que s'imposen els ortodoxes cal renegociar les bases (Consell economicosocial, gestió sindical de les assegurances socials i les universitats laborals, etc.). L'Aliança va tenir més incidència a l'Estat francès que a l'Estat espanyol: es creen comitès a nombroses ciutats gales que organitzaren mítings, assemblees, col·lectes, propaganda entre els immigrants i cercles afins. A la Península les coses eren força més difícils i només a Catalunya, País Basc i Astúries va tenir alguna importància. L'Aliança al País Basc va trobar-se amb diferents problemes: com una CNT dèbil, amb les discrepàncies entre UGT i ELA –volia anar a les eleccions–, amb l'aparició d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat); en 1966 es va reforçar amb USO, i fins al 1970 va convocar manifestacions el Primer de Maig, vagues (octubre de 1963, maig de 1964, abril de 1967, gener de 1969 i desembre de 1970). L'Aliança a Catalunya arriba l'octubre de 1962 després d'un pacte entre CNT, UGT i el Sindicat Obrer Català (SOC) que es vinculava a altre d'abast estatal després d'una reunió celebrada l'octubre a Madrid –que va prendre el nom d'Aliança Sindical Obrera d'Espanya (ASOE), més coneguda com ASO– i que pretenia: enderrocar el franquisme, constituir un ample front de conspiració antifranquista, un règim provisional que consulti el poble, dirigir les lluites reivindicatives, arribar a una fusió sindical, relacionar-se amb tot el moviment internacional antifranquista; el procés per CNT el porta Calle i per UGT Martínez Amurrio; reclamava autonomia pel que fa el sector de l'exili, futura unitat sindical, participació en eleccions sindicals, federacions d'indústria, comissions obreres d'empresa, així com l'obertura vers l'obrerisme catòlic i fins i tot vers el Partit Comunista d'Espanya (PCE), però el fet que la UGT de Martínez Amurrio comptés amb molt poca base i que la CNT de l'Exili trenqués amb l'ASO en 1964 per entendre que més que un pacto era un fusió de sindicats, alhora que l'aparició del «cincpuntisme», va liquidar l'ASO el setembre de 1966. A Astúries també es va arribar a un Comitè d'Enllaç CNT-UGT que va llançar alguns manifests entre 1960 i 1971, un butlletí l'últim any, i en 1969 el Comitè de Solidaritat Obrera (USO, CRAS, UGT, PSOE i CNT) i al qual en 1971 es va afegir el PCE.

***

Les forces de l'"ordre"

- París (23-05-68): El 23 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen una gran manifestació contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit per a l'endemà, 24 de maig. A la Sorbona es produeix una Assemblea General dels Comitès d'Acció on es decideix manifestar-se immediatament, a la tarda, des de la plaça de Saint-Michel. La gent concentrada, davant les fileres de la la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) que intercepten el pont, la tensió augmenta de mica en mica. Els manifestants són cada cop més nombrosos, ràpidament sobrepassen els cinc mil. Les escaramusses amb la policia, cada cop més freqüents. Algun cosa crema a la plaça Saint-André des Arts. Arriben els bombers, però els manifestants els ataquen. La policia decideix desallotjar el sector. Comença una batalla de gran calibre. Els manifestants cremen tot el que troben, arranquen arbres, llancen branques i es formen barricades al bulevard Saint-Michel, al carrer Saint-Jacqeus, al carrer des Écoles. La UNEF i l'SNESup intenten calmar el tumult, Geismar demana el final dels combats; cal reservar forces per demà. Així i tot, hi haurà 200 ferits i 200 detinguts. A les 23 hores, el govern francès prohibeix les retransmissions en directe dels reportes de ràdios perifèriques sota el pretext que la policia necessita totes les freqüències per coordinar l'acció policíaca a la zona. De fet, però, es tracta de controlar un mitjà de comunicació massa desobedient. De Gaulle ha demanat fermesa en la submissió de la ràdio i de la televisió.

***

Cartell de l'acte

- Conferències sobre Berneri: El 23 de maig de 1987 se celebren a la Sala Convegni, al carrer Isolato San Rocco de Reggio Emilia (Emília-Romanya, Itàlia), quatre conferències al voltant de la figura de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. L'acte, organitzant per la Federació Anarquista de Reggio Emilia (FARE), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), es realitzà en ocasió del cinquantè aniversari de l'assassinat de Berneri. Hi van intervenir Giorgio Sacchetti, que parlà sobre la formació política de Berneri; Gigi Di Lembo, sobre el seu antifeixisme; Claudio Venza, sobre la seva actuació a Espanya; i Massimo Varengo, sobre la seva actualitat.

Naixements

Foto policíaca de Frédéric Mazzoldi (23 de març de 1894)

- Frédéric Mazzoldi: El 23 de maig de 1839 neix a Ala (Trentino, Imperi Austrohongarès; actualment Itàlia) l'anarquista Frédéric-Jean-Baptiste Mazzoldi –a vegades citat Mazoldi. Sos pares es deien Josef Mazzoldi i Lucia Malfati. A Viena (Imperi Austrohongarès) va ser condemnat per «homicidi». Es guanyava la vida fent de llauner, de calderer i de fumista de manera ambulant pels carrers de París (França). Va ser condemnat en dues ocasions per robatori. El juliol de 1880 comprà un habitatge al número 77 de l'avinguda de París de Villejuif (Illa de França, França), on s'instal·là amb sa companya, sos dos fills i un nebot (Aristide Pitois). Propietari del seu habitatge, el 10 d'agost de 1881 l'assegurà contra incendis. El 20 de desembre de 1881 el seu domicili fou destruït per les flames; detingut, va ser jutjat l'11 d'abril de 1882 per l'Audiència del Sena per haver calat foc el seu domicili per a cobrar l'assegurança i condemnat a cinc anys de presó i a 10 anys de vigilància en expirar la pena. Més tard vivia al número 4 del carrer dels Cendriers, amb el també anarquista i llauner Lucien Mauzon. El 27 de febrer de 1894 se li va decretar l'expulsió de França i el 23 de març va ser detingut amb els companys Jean Couchot, Lucien Mauzon i Toulet (Leclerc); en l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista. Expulsat de França, trobà refugi a Luxemburg. Aquest mateix any de 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després passà a Suïssa, d'on va ser expulsat del cantó de Ginebra. El 23 de setembre de 1898 va ser expulsat de Suïssa juntament amb altres 35 anarquistes després de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria (Sissi) a mans de Luigi Lucheni. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Frédéric Mazzoldi (1839-?)

***

Sanshirô Ishikawa

- Sanshirō Ishikawa: El 23 de maig de 1876 neix a Saitama (Honshu, Japó) el teòric, historiador, traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Sanshirō Ishikawa (Ishikawa Sanshirō, en japonès), també conegut com Kyokuzan o Asahiyama. Fou educat en una escola cristina. En 1901, després d'estudiar filosofia i dret a Tòquio, es llicencià d'advocat. En 1903 s'adherí a l'«Heimin Sha» («Societat de l'Home del Poble»), fundada per l'anarquista Shusui Denjiro Kotoku, per a la qual escrigué nombrosos articles contra la guerra russojaponesa. Influenciat pel cristianisme social, fundà en 1905 la revista Shin Kigen (Nova Era) i de la qual esdevindrà redactor en cap. Després de la desaparició d'aquesta revista en 1906, esdevé l'any següent el director de la nova revista Sekai Fujin (Dones al Món) i des del primer número (25 de gener de 1907) del diari Heimin Shinbun (Diari de l'Home del Poble). Arran dels seus escrits fou detingut el març de 1908 i restà empresonat a Tòquio fins al maig de 1908. El maig de 1910 fou novament detingut per un delicte de premsa i tancat a la presó de Chiba fins al juliol. A principis de la dècada dels deu, quan al Japó es desencadena una ona repressiva contra els moviments socialista i anarquista, aconseguí escapolir-se de la detenció i l'1 de març de 1913 fugí amb un vaixell francès del país, arribant a Europa l'abril d'aquell any. Primer s'exilià a Brussel·les (Bèlgica), a casa de l'enginyer anarquista Paul Reclus, i després a França, on entrà en contacte amb l'escriptor llibertari Edward Carpenter –amb qui viurà una temporada al Regne Unit–, i amb els quals perfeccionà la seva formació política. A començaments de la Gran Guerra començà a escriure el seu Diari dels dies del segle, primer a Brussel·les, i a partir del febrer de 1915 a París, abans d'instal·lar-se en 1917 a la casa de Borgonya de Paul Reclus. Entre novembre de 1919 i juny de 1920 s'estigué al Marroc amb Paul Reclus i sa família. L'octubre de 1920 retornà al Japó i creà un grup anarquista, on participà Miura Seiichi, que edità un periòdic, Kokusen. Però la seva cooperació amb l'anarcosindicalisme dividirà el moviment anarquista japonès. Va ser detingut, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923 que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama i desencadenà una ona repressiva contra el moviment anarquista, i pogué salvar la vida gràcies a la intervenció del botànic Yoshichika Tokugawa, noble japonès força influent. Amant de la vida agrícola, s'instal·là en un petit poble a prop de Tòquio per a fer de pagès. En 1927 fundà la «Societat d'Educació Mútua» i la revista Dinamikku (Dinàmic), en la qual redactà números monogràfics consagrats a Élisée Reclus, Edward Carpenter i Han Ryner, entre d'altres. També traduí i edità les obres de Piotr Kropotkin. A partir dels anys trenta es dedicà a l'estudi de la història de l'Orient antic sobre la qual publicà nombroses obres. El maig 1946 prengué part com a assessor en la creació de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Heimin Shinbun (Diari de l'Home del Poble). També va fer estudis sobre història i teoria anarquistes. És autor de nombroses obres: sobre l'anarquisme des del punt de vista estètic i sobre els seus principis teòrics, sobre la història dels moviments socials europeus i americans, sobre la mitologia japonesa; també té una biografia d'Élisée Reclus i d'Edward Carpenter, i ha traduït nombrosos textos coneguts de l'anarquisme i de la literatura francesa (Alphose Daudet, Émile Zola, etc.). En 1956 s'edità una autobiografia seva (Jijoden) en dos volums. Sanshirō Ishikawa va morir el 28 de novembre de 1956 a la seva casa del barri de Setagaya (Tòquio, Japó) d'una congestió cerebral i fou enterrat el 2 de desembre.

Sanshirō Ishikawa (1876-1956)

***

Notícia orgànica de Joseph Pachot publicada en el periòdic marsellès L'Ouvrier Syndiqué de l'1 de gener de 1912

- Joseph Pachot: El 23 de maig de 1880 neix a Tours (Centre, França) l'anarquista i sindicalista Joseph Marie Pachot. Era fill natural de la modista Marie Zozime Hermine Pachot. Es guanyava la vida treballant d'obrer pastisser. El 7 de gener de 1908 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Victorine Marie Guichard, amb qui tingué un infant i de la qual es divorcià el 19 de juny de 1922. En 1909 vivia al número 18 del carrer Musée de Marsella i treballava de pastisser al carrer d'Aubagne. Sindicalista llibertari, fou membre del Comitè de Defensa Social (CDS). Membre del Consell d'Administració de la Borsa del Treball de Marsella i antimilitarista, a partir de finals de 1911 fou membre de la comissió de gerència de la caixa del «Sou del Soldat». Assistí a les conferències llegides per Sébastien Faure i albergà al seu domicili un dels infants alumnes d'aquest a la seva escola «La Ruche». Secretari del Sindicat d'Obrer Confiters i Pastissers de Marsella de la Confederació General del Treball (CGT), des de maig de 1912 col·laborà amb articles en L'Ouvrier Syndiqué, òrgan de la Unió des Cambres Sindicals Obreres (UCSO) del departament de les Boques del Roine i de la Borsa del Treball de Marsella, periòdic del qual era membre de la seva comissió editorial. L'agost de 1913 va ser nomenat representant del Sindicat de Cuiners de Marsella per a l'UCSO. El 5 de maig de 1925 es casà a Toló (Provença, Occitania) amb Marguerite Julia Poli, divorciada d'Adrien Franklin. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Bastide de Toló. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una xerrada d'Édouard Boudot publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 25 de juliol de 1914

- Édouard Boudot: El 23 de maig de 1886 neix a Rennes (Bretanya) el dissenyador industrial i enginyer anarquista i antimilitarista Édouard Eugène Louis Jean Nicolas Boudot. Sos pares es deien François Eugène Boudot, treballador estatal en l'Artilleria, i Laurence Joséphine Marguerite Bouchard. En 1907 s'incorporà en un regiment d'enginyers i va ser destinat al Ministeri de la Guerra; durant aquesta època militar, llogà una habitació al número 4 del carrer Schoelcher i després al número 24 del carrer Glacière de París (França) i va ser amant d'una jove russa, Anna Ginzberg. El setembre de 1909, per penes d'amor, intentà suïcidar-se amb gas. En 1910 passà a viure amb son pare, al número 70 del carrer République de Puteaux (Illa de França, França). En aquesta època començà a militar en el moviment anarquista i, amb contacte amb Miguel Almereyda, va ser un dels principals animadors del Grup d'Acció Revolucionària (GAR) de Puteaux, creat a la Borsa del Treball. El 24 de març de 1911 va ser condemnat, per un delicte de «provocació de militars a la desobediència», per l'Audiència del Sena com a cosignant d'un cartell antimilitarista, que reproduïa passatges del «Manuel du soldat» de Georges Yvetot, que va se aferrat l'octubre de 1910 durant la vaga de serrallers, a tres mesos de presó i 500 francs de multa. Entre altres inculpats figurava sa futura companya, Julie Attinost, també militant del GAR. El 8 de juliol de 1911, juntament amb Louis Alignier, va ser tancat com a pres comú a la presó parisenca de La Santé i ambdós decidiren fer vaga de fam per a aconseguir el règim polític. El 14 de juliol encara continuaven amb la vaga. A finals d'octubre de 1911 s'instal·là amb Julie Attinost a Courbevoie (Illa de França, França), on visqué fins que hagué de fugir de França el 19 de novembre de 1912. Entre el 20 de febrer i el 17 de novembre de 1912 treballà de dissenyador amb Priol, agent de l'empresa Arol, al carrer Beaurepaire de París. El 6 de juliol de 1912 va ser nomenat, juntament amb Louis Lecoin, secretari de la Federació Comunista Anarquista (FCA), en substitució d'Eugène Martin. L'11 de juliol de 1912, amb Jean Bonafous, Pierre Martin i André Mournaud, parlà en un míting contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)– a la Maison Commune del III Districte de París. L'agost de 1912 va ser un dels fundadors, amb Georges Durupt i Pierre Ruff, de la revista mensual Le Mouvement Anarchiste i l'octubre d'aquell any impulsà l'Escola de Propaganda de l'FCA, de la qual va ser nomenat secretari. El 9 d'octubre de 1912 va fer un discurs contra «el militarisme i el patriotisme revolucionaris» de Gustave Hervé en un míting de l'FCA («Contra tot militarisme») celebrat a les Sociétés-Savantes de París, on assistiren més de mil persones. El novembre de 1912 cofundà amb Eugène Jacquemin i Édouard Sené la revista Le Réveil Anarchiste Ouvrier, que publicà 14 números fins el desembre de 1913, i que va ser substituït per Le Réveil Anarchiste (abril-maig 1944), on va col·laborar. El novembre de 1912 era membre del consell d'administració de Le Libertaire. El 12 de novembre de 1912 prengué la paraula en el míting de l'FCA «Si la guerre éclate, ce que nous ferons», celebrat a les Sociétés-Savantes de París, on va fer un discurs força radical, explicant detalladament com fer sabotatges per a entrebancar la mobilització. Aquest discurs radical implicà, quatre dies després, l'escorcoll del «Foyer Populaire» de Belleville, seu de l'FCA. El 17 de novembre de 1912 participà en una gran reunió pacifista a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França), però, sabent que la policia el buscava, aprofità per a desaparèixer. Dos dies després va ser reemplaçat en la secretaria de l'FCA per Élie Collange. Refugiat a Bèlgica, va escriure una carta de desafiament a les autoritats franceses, que La Bataille Syndicaliste publicà el 27 de novembre de 1912. En aquesta època son pare trencà relacions amb ell i no el volia veure. El 4 de febrer de 1913 va ser condemnat en rebel·lia pel IX Tribunal Correccional a dos anys de presó i a 100 francs de multa. El 3 de març de 1913 parlà en el míting antirepressiu «Antipatriotes... quand même!» de l'FCA, celebrat a les Sociétés-Savantes. Dos dies després, amb son advocat Oustry, es lliurà a les autoritats i va ser empresonat, realitzant vaga de fam per a aconseguir el règim polític. Tancat com André Mournaud, ambdós no pogueren assistir al Congrés Nacional de l'FCA celebrat l'agost de 1913, però enviaren una carta que va ser llegida pels delegats on protestaven enèrgicament contra la presència d'individualistes de L'Anarchie en el congrés. El 23 de febrer de 1914, amb altres companys anarquistes (Roger Fourcade, Louis Lecoin, André Mournaud i André Parmeland) tancats a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França), envià una carta al director del diari parisenc La Lanterne on denunciava la violació de la seva correspondència per part de les autoritats penitenciàries. El 16 de març de 1914 va ser autoritzat per a sortir de La Santé unes hores per a visitar la néta de sa companya Julie Attinost, aleshores hospitalitzada. Durant les eleccions legislatives d'abril de 1914, en el marc d'una campanya de denúncia sobre la situació dels presos polítics, va ser nomenat «candidat de la llibertat» per al XVIII Districte de París. El 18 de juliol de 1914 assistí a una reunió de la Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), on parlà sobre els objectius del Congrés Anarquista Internacional que s'havia de celebrar les pròximes setmanes a Londres (Anglaterra). El 28 de juliol de 1914 va fer la xerrada «Les anarchistes révolutionnaires et le Congrés de Londres», organitzada pel «Groupe des Temps Nouveaux» i celebrada a la «Lutèce Sociale». Quan esclatà la Gran Guerra, no es va presentar el seu regiment i s'exilià a Londres. Va ser inscrit per les autoritats franceses en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El febrer de 1915 signà, amb Henry Combes i Jules Lemaire, també refugiats a Londres, el manifest «L'Internationale anarchiste et la guerre», contrari a la «Unió Sagrada». El 12 de juliol de 1915 es declarà insubmís. En 1922 retornà a París i s'instal·là al número 44 del carrer Gutenberg. No reprengué contacte amb el moviment anarquista i treballà en una empresa de maquinària per a grues («Société des Engins de Levage») al número 47 del carrer Miromesnil. El 23 de maig de 1923 va ser jutjat pel II Consell de Guerra per la seva insubmissió durant la Gran Guerra i va ser posat en llibertat amb la condició de presentar-se sempre que fos convocat. El juny de 1923 s'instal·là al número 12 del carrer Val de Meudon (Illa de França, França) i en 1924 al número 1 del carrer de l'Avenir de Saint-Denis (Illa de França, França). En aquesta època treballava d'enginyer a la Unió de l'Electricitat de París. El 8 de gener de 1927 assistí a l'assemblea general de la Unió Anarquista Comunista (UAC), celebrada la número 163 del bulevard de l'Hospital de París. Sembla que es va comprometre a col·laborar en la nova sèrie de Le Libertaire i que freqüentà intermitentment el grup de l'UAC de Saint-Denis, però, a resultes de dissensions amb militants d'aquest grup, deixà de militar definitivament. El 10 de març de 1930 es casà a Saint-Denis amb Victorie Antoinette Joubert, de qui acabà enviudant, i l'11 de setembre de 1944 al XVIII Districte de París amb l'empleada bancària Lucienne Marguerite Baradé. En aquesta època vivia al número 54 del bulevard de Clichy de París. El seu últim domicili va ser al número 43 del carrer Stephenson. Édouard Boudot va morir el 21 de febrer de 1974 a la Clínica Alpha del XVIII Districte de París (França).

***

Felipe Alaiz

- Felipe Alaiz de Pablo: El 23 de maig de 1887 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) el periodista, escriptor i militant anarquista Felipe Alaiz de Pablo. Sos pares es deien Felipe Alaiz, capità d'infanteria que havia lluitat a la guerra de Cuba, i Felisa de Pablo. Va estudiar a Lleida i a Osca. Entre 1915 i 1920 va constituir a l'Alt Aragó amb Bel, Acín, Samblancat i Maurín un grup d'oposició a les forces reaccionàries. El seu interès per la literatura el va portar a fer de professor a Lleida i com a peridista va publicar amb Ramón Acín diverses revistes aragonesistes a Osca i a Saragossa –Aragón, que va dirigir en 1914, Caridad, Floreal, Revista Aragonesa– i va ser redactor en 1914 del Diario de Huesca. Instal·lat a Madrid, va viure la seva bohèmia i va ser amic de Pío Baroja, a qui va acompanyar, juntament amb el pintor Miquel Viladrich Vila, en el seu viatge electoral per Aragó «per fer-li fracassar»; també va intentar ser funcionari de l'ajuntament madrileny. En 1917 era redactor del periòdic El Sol, d'Ortega y Gasset, però va canviar la seva prometedora carrera periodística pel moviment anarquista. El desembre de 1919 va participar en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Teatre de la Comèdia de Madrid. Entre 1920 i 1950 va assolir una notable rellevància com a periodista de la premsa anarquista: fundador d'Impulso (1919), director de Los Galeotes (1920-1921), Superación (1937), Hoy (1937-1938), La Revista Nueva, Fructidor, CNT, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Solidaridad Obrera, etc. A començaments de 1921 va formar part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT per Tarragona i l'any següent va assistir a la Conferència de Saragossa. Va posar en marxa i dirigir Solidaridad Obrera de Sevilla en 1922, que va abandonar per les maniobres del grup procomunista, i va fer conferències a Sevilla i a Còrdova. El 24 d'agost de 1930 va fer un míting a Barcelona. El setembre de 1931 va ser l'únic redactor de Solidaridad Obrera que no va dimitir i l'octubre d'aquell any va ser-ne elegit director, càrrec que va ser ratificat el juliol de 1932. Va ser detingut arran de la revolució de l'Alt Llobregat de gener de 1932. Transhumant pel que fa a la geografia –va viure a Madrid, a Barcelona, a Tarragona, a Saragossa, etc.–, també ho va ser en el terreny ideològic –en 1942 va suggerir la creació del Partit Llibertari; en 1944, època en la qual va assistir als plens de Tolosa i de Tourniac, va signar la ponència col·laboracionista i era partidari de presentar-se a les eleccions municipals, però mesos després s'agrupava en les files ortodoxes– encara que gairebé sempre va estar arrenglerat amb els defensors del purisme, malgrat que en ocasions el perjudiqués personalment –va rebutjar la direcció del CNT francès per mantenir una línia de la qual discrepava– i fins i tot el portés a la presó –va ser empresonat quatre anys per la República per delictes d'opinió, adscrit a la línia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra el trentisme. Després del triomf franquista es va exiliar a França: entre 1939 i 1943 a Montpeller, Charlas, Perpinyà al costat de Paul Reclus, i més tard dirigirà CNT fins al 1948 a París. Va publicar milers d'articles –d'un estil irònic, crític i erudit–, fent servir diversos pseudònims (Rodela, Clavileño, Calatraveño, etc.) en infinitat de publicacions llibertàries, com ara Ação Directa, Acracia, ¡¡Campo!!, Cenit, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, El Día Gráfico, Esfuerzo, Ética, FAI, El Ideal de Aragón, La Ilustración Ibérica, Inquietudes, Juventud Libre, Lucha Obrera, El Luchador, La Noche, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra Libre, Tierra y Libertad, Umbral, Voluntad, etc. Va traduir Sinclair, Nettlau, Puig i Ferrater, Dos Passos, Berneri, Wells, etc. És autor d'El trabajo será un derecho (1922), El Cardenal Soldevila (1923), Oro molido (1923), Elisabeth (1923), Quinet (1924), Amor mío, ven temprano (1926), El grumete (1927), El voluntario superviviente (1931), Sociología del lobo (1931), Un club de mujeres fatales (1931), María se me fuga de la novela (1932), Los aparecidos (1933), La expropiación invisible (1933), Cómo se hace un diario (1933), Reforma agraria y expropiación social (1935), El problema de la tierra (1935), Por una economía solidaria entre el campo y la ciudad (1937), Durruti: biografía del héroe de la revolución de julio (1937),  Vida y muerte de Ramón Acín (1937), La Universidad Popular (1938), Arte de escribir sin arte (1945), Hacia una Federación de Autonomías Ibéricas (1945-1948), Indalecio Prieto, padrino de Negrín y campeón anticomunista (1947), La zarpa de Stalin sobre Europa (1948), Tipos espanyoles (1962-1965, pòstuma), La nueva maldición del practicismo (1976, pòstuma), Azaña: combatiente en la paz, pacifista en la guerra, La jueza, etc. Va deixar nombroses obres inacabades i inèdites, com ara Biografía de Reclus, Siglo y medio de España pendular, Historia de la literatura castellana, etc.Felipe Alaiz de Pablo va morir en la misèria el 18 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 8 d'abril– de 1959 a l'Hospital Broussais de París (França).

Susanna Tavera García: «Alaiz de Pablo, Felipe», en Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, pp. 48-49

***

Foto policíaca d'Indalecio Ibáñez Campos

- Indalecio Ibañez Campos: El 23 de maig de 1890 neix a Sidi-bel-Abbès (Sidi-bel-Abbès, Algèria) l'anarquista il·legalista Indalecio Ibañez Campos, conegut com Denis i Dionisio. Fill d'immigrants espanyols, sos pares es deien Indalecio Matías Ignacio Ibáñez López, jornaler nascut a Felix (Almeria, Andalusia, Espanya), i Antonia Josefa Tomasa Campos, nascuda a Asp (Vinalopó Mitjà, País Valencià). A començament dels anys 1910 vivia a París (França), on compartia habitatge amb la seva amant Barbe Leclerch (Marthe) i excompanya de l'anarquista il·legalista Marius Metge (Mistral), al número 12 del carrer des Panoyaux, a Ménilmontant. Es guanyava la vida fent de ferrer i venen productes d'higiene íntima, a més de fullets dels quals feia publicitat per catàleg, fent servir l'adreça postal del restaurant de la Cooperativa Obrera «La Solidarité», lloc on dinava, per a les comandes. Feia treballs de composició i de comptabilitat a la redacció del periòdic L'Anarchie, freqüentà la llibreria de Jules Erlebach (Ducret), seu de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, i mantingué contactes amb els anarquistes il·legalistes Jules Bonnot i Octave Garnier. El 9 de novembre de 1912 va ser detingut a París en possessió de 103 francs que argumentà que provenien de la venda a un editor d'un llibre sobre hipnotisme que havia escrit, fet que posteriorment es va demostrar ser cert (Cours d'hypnotisme et d'éducation de la volonté, signat com «Denis, professeur d'hypnotisme») i que també treia un sobresou com a hipnotitzador (Professor Denis) amb Marthe com a mèdium. En l'escorcoll del seu domicili els agents trobaren robes brutes de fang i de sang i un revòlver Browning les bales del qual coincidien amb la marca dels projectils que es disparen durant l'atracament, el dia anterior, de l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França), efectuat, segons la policia, per Léon Lacombe (Léontou, Nez de Chien) i Alexandre-Louis Noury, i que mataren Henri Cartier, marit de l'administradora del local, emportant-se 388,60 francs de botí. Implicat en aquest sumari, el 28 de març de 1914 va ser condemnant per l'Audiència del Sena a treballs forçats perpetus per «complicitat»; Noury va ser condemnat a la mateixa pena per «homicidi voluntari», mentre Lacombe no va poder ser jutjat perquè es va «suïcidar» l'abril de 1913 a la presó de La Santé. Portat a una colònia penitenciària, aconseguí fugir-ne, però va ser detingut el febrer de 1919 a Dacs (Aquitània, Occitània) i portat de bell nou a la deportació. Posteriorment s'instal·là a Algèria on entrà com a soldat en el II Regiment de Tiradors i més tard fou, a Orà (Orà, Algèria), brigadier d'una Brigada de Reconeixement dels ferrocarrils estatals. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Guido Villa apareguda en el diari de San Francisco (EUA) L'Italia del 29 de setembre de 1919

- Guido Villa: El 23 de maig de 1892 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Guido Villa. Era fill de Felice Villa i de Maria Taverna. Afectat per una greu malformació física, es guanyava la vida treballant de repartidor i de venedor ambulant a Milà. El 25 de juliol de 1919 parlà en un míting anarquista a l'Escola del número 10 del Corso di Porta Romana sobre els soviets a Rússia i la necessitat de col·laboració entre els anarquistes i els socialistes a Itàlia. El juliol de 1919, juntament amb els anarquistes Bruno Filippi i Aldo Perego, creà un grup terrorista que es reunia al seu domicili del carrer Macchi. La policia va atribuir a aquest grup diverses accions: explosió d'una bomba la Palau de Justícia de Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid sulfúric al capitalista Giovanni Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb explosius a al domicili del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919 aquest grup realitzà un atemptat al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava al piano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la «Galleria Vittorio Emanuele II», un dels llocs de trobada la burgesia milanesa, on Bruno Filippi resultà mort. Detingut immediatament, durant l'interrogatori admeté la seva responsabilitat i la dels altres companys (Bruno Filippi, Elena Melli, Aldo Perego i Maria Zibardi). El 13 de juliol de 1920, durant el judici, reivindicà la seva acció tot declarant que l'objectiu de l'atemptat era desencadenar un aixecament popular; va ser condemnat a 10 anys de presó i dos anys de vigilància especial. El 10 de desembre de 1926 va ser posat en llibertat. Posteriorment la policia feixista sospità que, juntament amb Amleto Calura, Ottorino Calvi i Amos Pagani, havia projectat un atemptat contra Benito Mussolini. L'1 de juny de 1927 se li va assignar residència durant cinc anys, primer a l'illa siciliana d'Ustica i després a l'illa de Ponça. El 13 d'abril de 1932 retornà a Milà, però constantment vigilat, ja que tenia intenció de fugir del país. El 26 d'abril de 1932 se li va assignar confinament per altres cinc anys. El desembre de 1932 va ser detingut a Ponça i denunciat per «infracció de les obligacions de confinament» i condemnat a tres mesos d'arrest. El març de 1935 va ser finalment repatriat cap a Milà i advertit formalment. En els anys següents treballà com a venedor ambulant del Dizionario Enciclopedio Moderno i després de llibres de l'editorial Sonzogno, però aleshores la policia, que el continuava vigilant, no el considerava «perillós». Guido Villa va morir el 26 d'agost de 1943 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Continua...

---