Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 30 d'octubre

Esdeveniments

Portada de l'últim número del Boletín de la Escuela Moderna

- Surt el Boletín de la Escuela Moderna: El 30 d'octubre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la publicació mensual anarquista Boletín de la Escuela Moderna. Enseñanza científica y racional. Va ser el portaveu de l'Escola Moderna del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Fou dirigida per Anselmo Lorenzo Asperilla i després per Joan Colominas Maseras. Aquesta revista, que tingué una àmplia difusió entre les escoles racionalistes i els cercles lliurepensadors i llibertaris de la Península i de l'estranger, es publicà fins a l'1 de juliol de 1909 amb només una única interrupció d'un any (entre juny de 1906 i juliol de 1907), suspensió relacionada amb el primer processament de Ferrer i Guàrdia. En total, en les dues èpoques, aquest butlletí publicà 62 números i només deixà de publicar-se amb l'esclat de la «Setmana Tràgica» i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Llevat de ressenyes de les conferències dominicals realitzades a l'Escola Moderna o de les activitats i visites escolars, a les quals s'afegiren breus notícies postil·lades, aquest butlletí no tingué caràcter informatiu. Gran part del seu contingut recollia articles d'opinió sobre temes educatius i didàctics, encarregats per la redacció o recollits de publicacions estrangeres. Els seus autors realitzaren una mena de crítica de la pedagogia d'aleshores i una anàlisi de les experiències contemporànies –escoles de Decroly a Brussel·les, orfenat «La Ruche» de Sébastien Faure, la casa d'orfes de Cempuis dirigida per Paul Robin, etc.–, convertint aquesta publicació en una síntesi de les idees pedagògiques més radicals del moment. Aquest butlletí testimonia perfectament com l'Escola Moderna presentava el coneixement racional enfrontat a la superstició religiosa. Hi trobem articles de Charles Albert, Dunstano Cancellieri, Joan Colominas Maseras, Rogelio Columbié, Odón de Buen, Maurice Dubois, J.-F. Elslander, Ella Ergen, Henri Roorda van Eysinga,  Leopoldina Bonnard, Sébastien Faure, Frances Ferrer i Guàrdia, Jean Grave, Clémence Jacquinet, Ellen Key, Hubert Lagardelle, Odette Laguerre, Charles Letourneau, Anselmo Lorenzo, Martínez Vargas, Yves Michel, Alejandra Myrial, Simeone Poltawsky, Élisée Reclus, Paul Robin, E. Vaillant, Georges Yvetot, etc. A més d'aquests butlletí, les «Publicaciones de la Escuela Moderna» editaren nombrosos manuals pedagògics i fulletons diversos de propaganda anarquista, antimilitarista i anticlerical.

***

Premsa anarquista internacional

- Surt L'Entente Anarchiste: El 30 d'octubre de 1952 surt a Le Mans (País del Loira, França) el primer número de L'Entente Anarchiste. Bulletin de relations, d'informations, de coordination et d'étude organisationnelle du mouvement anarchiste. Aquesta publicació de periodicitat irregular sorgí arran de l'Assemblea Anarquista de Le Mans de l'11 d'octubre d'aquell any que decidí l'edició d'un butlletí. Fou creat amb la finalitat de posar en contacte federacions, grups i individus que es qualificaven anarquistes i que fugien de tot exclusivisme i com a reacció contra el «sectarisme» que, segons ells, manifestaven els responsables de la Federació Anarquista (FA) d'aleshores (Georges Fontenis, Maurice Joyeux, etc.). En foren responsables Raymond Beaulaton (secretari), Jean Perrin (admistrador) i André Prudhommeaux (relacions internacionals). Hi trobem articles d'Émile Armand, André Arru, Raymond Baulaton, Armando Borghi, Robert François, René Guillot, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Alfred Lepape, Louis Louvet, Paul Mauguet, J. Parin, Jean Perrin, André Prudhommeaux, Fernand Robert i Georges Vincey, entre d'altres. Del primer número es tiraren 200 exemplars i de l'últim, el cinquè, del 8 de febrer de 1953, 450.

***

Míting de Mataró (30 d'octubre de 1976)

- Míting de Mataró: El 30 d'octubre de 1976 té lloc al Pavelló d'Esports de Mataró (Maresme, Catalunya) el primer míting autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després de la dictadura del general Franco. Convocat per la Federació Local de Mataró i amb el suport del Comitè Provisional de la CNT de Catalunya i de totes les federacions locals i sindicats de la mateixa. Hi van venir exiliats de Mèxic, de Suïssa i de França, la filla de Joan Peiró presidia l'acte, així com un representant del Secretariat Internacional de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Les intervencions van ser molt diferents i es va parlar des de les col·lectivitats durant la Revolució espanyola fins a la realitat cenetista de la Transició, passant per la Aliança Sindical a Catalunya. Hi van assistir unes 4.000 persones, de totes les edats. Va haver adhesions de grups i partits tan diversos com CDC, PSC, UGT, FAI, AIT o FRAP.

Naixements

Foto policíaca de Georges Delabie (2 de juliiol de 1894)

- Georges Delabie: El 30 d'octubre de 1850 neix a Gamaches (Picardia, França) l'anarquista Georges Arthur Joseph Delabie. Sos pares es deien Thomas François Delabie, ajustador mecànic, i Marie Anne Scholastique Joséphine Gruet. Es guanyava la vida, ben igual que son pare, fent de mecànic a París (França). L'1 de juliol de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 154 anarquistes, al seu domicili, al número 5 bis de Cité de l'Avenir de París i aquest va ser escorcollat sense cap resultat. Després de passar el dia al post de policia, va ser portat a comissaria i va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, passant a disposició judicial sota l'acusació de pertinença a «associació criminal». El 4 i el 7 de juny de 1894 el jutge d'instrucció reclamà informes policíacs sobre 22 anarquistes a la Prefectura de Policia i els seus van ser enviats el 10 de juliol. Georges Delabie va morir el 16 d'agost de 1918 al seu domicili, al número 62 del carrer Vercingétorix del XIV Districte de París (França).

***

Foto policíaca de Cesare Agostinelli (ca. 1894)

- Cesare Agostinelli: El 30 d'octubre de 1854 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Agostinelli, conegut com Cesarì el Capelareto i Tigna. Son pare es deia Pacifico Agostinelli. D'extracció popular, treballà en diferents oficis (jornaler, licorista, barreter, etc.) i, d'antuvi republicà, milità en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), patint les primeres condemnes durant la dècada dels setanta. Cap al 1880 s'adherí al Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), de caire internacionalista, i en 1881 va ser sancionat per contraban de tabac. A resultes de les protestes contra la condemna a l'anarquista Amilcare Cipriani, en 1882 va ser processat i condemnat l'any següent a residència forçosa a l'illa de Ponça. Un cop lliure, el desembre de 1884 emigrà, amb Errico Malatesta i altres companys (Agenore Natta, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Galileo Palla, Fortunato Serantoni, Etore Mattei, etc.), a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el maig de l'any següent. Durant l'agost de 1885 aquest grup edità a Buenos Aires el periòdic llibertari La Questione Sociale. La tardor de 1885 retornà a Itàlia, però va ser detingut i novament processat per haver violat la condemna de desterrament. A partir de 1889 col·laborà en diversos periòdics, com ara Il Paria, La Campana o Il Libero Patto, del qual s'encarregà de la gestió financera. Amb Adelmo Smorti, animà l'associació «Studi Sociali» i en 1890 publicà el manifest abstencionista Non votate!, com a suplement al setmanari de Macerata La Campana, del qual era l'administrador. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago i el juliol va ser condemnat a dos mesos de presó per haver participat en la manifestació del Primer de Maig. Propagandista infatigable, la seva botiga de capells esdevé un centre de reunió i de distribució de premsa anarquista. En 1895 va ser arrestat domiciliàriament a Porto Ercole i a Tremiti. Va ser elegit regidor municipal d'Ancona com a «candidat-protesta», però mai no va exercir. En 1896 retornà a Ancona i, encara que subjecte a vigilància especial, organitzà el retorn a Itàlia de Malatesta, a més de col·laborar en el naixement de L'Agitazione. En 1897 signà un manifest abstencionista i continuà amb la seva intensa tasca propagandística. De bell nou detingut, arran de l'atemptat de Pietro Umberto Acciarito el 22 d'abril de 1897 contra el rei Humbert I d'Itàlia, va ser deportat a Ponça per haver-se negat a signar un compromís de bona conducta. En 1898 retornà a Ancona i col·laborà en els periòdics La Vita Operaia i Lo Sprone; en aquest últim, publicà un article polèmic amb Giovanni Gavilli sobre l'individualisme. Més tard s'instal·là a Fiume (Imperi austrohongarès; actualment és la ciutat croata de Rijeka), on treballà de barreter. Expulsat de l'Imperi austrohongarès, se li va assignar la residència a l'illa de Pantel·leria, on trobà destacats anarquistes, com ara Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Adelmo Smorti, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc. En 1900 retornà a Ancona i dos anys després va ser elegit membre de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local, càrrec del qual dimití pocs mesos després per motius laborals. En 1913 participà en el Congrés Anarquista de les Marques i d'Úmbria, i hostatjà Malatesta, que havia retornat del seu exili londinenc. El juny de 1914 participà en la «Setmana Roja» i entre 1914 i 1915 jugà un paper important en la redacció del periòdic Volontà, sobretot en la campanya contra la Gran Guerra. En 1916 publicà dos opuscles antimilitaristes, que van ser segrestats immediatament, i en 1919 fou el gerent de l'únic número que es publicà de Guerra e Pace, presentació de la nova època de Volontà. En 1920 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué amb el seu gran amic Malatesta. Aquest mateix any assumí l'administració del periòdic Umanità Nova i en 1921 va ser processat per l'atemptat al teatre milanès Diana del 23 de març d'aquell any. Un cop absolt en el judici, retornà a Ancona, on, de mica en mica, a causa de l'edat, s'allunyà de la militància, encara que sempre fou mantingut sota vigilància per les autoritats feixistes. Cesare Agostinelli va morir el 23 d'abril de 1933 a Ancona (Marques, Itàlia).

Cesare Agostinelli (1854-1933)

***

Foto policíaca de Paul Pontet (ca. 1894)

- Auguste Paul Pontet: El 30 d'octubre de 1868 –algunes fonts policíaques citen erròniament l'1 de juny de 1868– neix a Saint Ambruèis (Llenguadoc, Occitània) l'empleat de comerç anarquista Auguste Paul Pontet, conegut com Pontel o Poutet. Sos pares es deien Auguste Joseph Pontent, propietari, i Clémence Magdeleine Genoyer. Per les seves activitats anarquistes es refugià a Londres (Anglaterra) i en 1894 figurava en un registre d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Johannes Holzmann (Senna Hoy)

- Senna Hoy: El 30 d'octubre de 1882 neix a Tuchola (Pomerània, Imperi Alemany, actualment Polònia), en una família jueva benestant, l'escriptor i editor anarquista Johannes Holzmann, més conegut com Senna Hoy. De jove freqüentà el cercle teosòfic de Berlín de Jelena Blavatskij i el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany). Professor de religió a l'Institut Jueu de Berlín, a partir de 1902 trencà amb tots aquests moviments i es declarà anarquista. Amb el pseudònim Senna Hoy, creat per Else Lasker-Schüler a partir del seu nom escrit al revés –també va fer servir el pseudònim llatí Catulus–, fundà en 1904 el setmanari anarquista Der Kampf (La Lluita), que amb el suport del financer amic seu Otto Buek arribarà a tirar 10.000 exemplars. En aquesta revista tractava qüestions polítiques i temes d'actualitat i lluità per l'alliberament sexual i homosexual –en febrer de 1903 havia publicat amb Adolf Brand el fulletó Das dritte geschlecht (El tercer sexe)–; hi van col·laborar escriptors destacats, com ara  Else Lasker-Schüler, Erich Mühsam, Gustav Landauer, Franz Pfemfert, Herwarth Walden, Peter Hille o Paul Scheerbart. En aquests anys advocà per l'autoorganització dels treballadors i blasmà contra els sindicats controlats per la socialdemocràcia. Fou cofundador de la Bund für Menschenrecht (Lliga pels Drets Humans), la qual presidí fins al 1905. En aquest any, a causa del seu èxit a la zona de la indústria tèxtil de Crimmitschau i a la conca minera del Ruhr, Der Kampf fou prohibida i fugint de la repressió marxà a Zuric (Suïssa), on editarà el periòdic Der Weckruf (L'Aurora). Després de passar un temps a París, atret per l'efervescència revolucionària que aleshores s'escampava per l'Imperi rus, el juny de 1907 participà en una conferència clandestina de grups anarcocomunistes polonesos i lituans de la qual sorgí la Federació de Grups Anarcocomunistes. En una batuda de la policia tsarista, fou detingut a Moscou amb altres 23 militants anarquistes. Després de ser torturat, fou condemnat per un delicte d'«expropiacions» a 15 anys de treballs forçats. En 1911 fou traslladat a la ciutadella de Varsòvia i internat a la divisió reservada als malalts mentals. En 1913, la poetessa Else Lasker-Schüler, que n'estava enamorada, marxà a Moscou on demanà sense èxit la seva llibertat. Tuberculós, Senna Hoy va morir de febre tifoide el 28 d'abril de 1914 a la secció de malalts de la presó de Varsòvia (Imperi rus, actual Polònia) –altres fonts citen Meschtscherskoje, a prop de Moscou (Rússia)– i fou enterrat el 14 de maig al cementiri jueu de Berlín-Weissensee.

Senna Hoy (1882-1914)

***

Marcelo Salinas y López

- Marcelo Salinas y López: El 30 d'octubre de 1889 neix a Batabanó (l'Havana, Cuba), en una llar molt humil, l'escriptor, periodista i militant anarquista Marcelo Salinas y López, també conegut com Jorge Gallart, Pedro Martín i Palomero. Quan tenia cinc anys s'instal·là amb sa família a Santiago de las Vegas (Boyeros, Ciutat de l'Havana, Cuba), on passà la seva infantesa; gairebé no anà a l'escola. Treballà de peó agrícola i d'obrer manual (paleta, plomer, etc.) i a començaments de segle ja militava en el moviment anarquista. En 1910 emigrà a Tampa (Florida, EUA) on va fer de cigarrer i de lector en una fàbrica de tabacs. També va estar un temps a Cayo Hueso (Florida, EUA). En aquesta època participà en la fundació de sindicats de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). Compartí habitació i lloguer amb Manuel Pardiñas Serrano, que després assassinaria el president del Consell de Ministres espanyol José Canalejas. En 1913 fou deportat a Cuba ja que les autoritats nord-americanes el consideraven procliu a portar a terme atemptats contra caps polítics. Ja iniciada la Gran Guerra, s'instal·là clandestinament, sota el nom de Georgie Gallart, a Nova York (Nova York, EUA), on freqüentà el Centre Ferrer de Harlem, amb Louis Levine, Rose Rogin i Gussie Miller, i intervingué en les protestes de Tarrytown contra els Rockefeller, amb Maurice Rudome, Jack Isaacson, Charles Plunkett i altres. Acusat de participar en la preparació d'un atemptat contra el president nord-americà Woodrow Wilson i de mantenir una posició antimilitarista, fou expulsat sumàriament del país –conegué Mollie Steimer a Ellis Island quan esperava l'expulsió. Cap al 1915 marxà a Barcelona (Catalunya), on fou conegut per les seves campanyes de conferències, mítings i reunions, establint contacte amb Salvador Seguí, Josep Canela i l'argentí Antonio Noriega. Per les seves activitats d'agitació, conegué en diverses ocasions la presó Model barcelonina. Arran d'una gira propagandística per Andalusia, fou detingut amb documentació falsa –a nom de Pedro Martín– a La Línea de la Concepción i, després de passar dos mesos tancat a la presó de Cadis, expulsat de la Península amb dos companys l'1 d'agost de 1919 a bord del transatlàntic «Montevideo» cap al seu país. De bell nou a Cuba, participà activament en les vagues generals que es realitzaren en 1919. Arran de l'explosió de diverses bombes, fou detingut, jutjat i condemnat a mort juntament amb altres destacats militants anarquistes (Antonio Penichet, Alfredo López, Alejandro Barreiro i Pablo Guerra). A començaments de 1921 fou alliberat amb Antonio Pechinet. En 1928 obtingué el primer premi del concurs d'obres teatrals cubanes per la seva obra Charito o Alma guajira, que fou estrena i després portada al cinema. En 1929 s'instal·là a Santiago de las Vegas, on treballà com a bibliotecari de l'Escola Tècnica Industrial «José B. Alemán» (1925-1935 i 1945-1956) i es dedicà a l'escriptura de novel·les, de peces teatrals, de sarsueles (Cimarrón, La rosa de la vega, etc.), de poesia, etc. En 1939, per la seva obra Ráfagas, obtingué el Premi Nacional de Literatura atorgat pel Ministeri d'Educació de Cuba. En 1941 el seu conte Sabotaje obtingué el premi de l'Aliança Cubana per un Món Lliure. A finals dels anys quaranta milità en l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En 1948 assistí al II Congrés Nacional Llibertari, convocat per l'ALC, i fou nomenat secretari de Cultura d'aquesta organització. En 1950 formà part del grup editor de la revista Estudios. Mensuario de Cultura, a l'Havana. Durant molt anys dirigí El Libertario; i també els periòdics Nueva Auroa i Tiempos Nuevos de la capital cubana. Fou un gran amic d'Adrián del Valle. En 1956 publicà, amb Casto Moscú, el fulletó Proyecciones libertarias, on denunciava la política nefasta del dictador Fulgencio Batista alhora que prevenia de l'actitud del dirigent revolucionari comunista Fidel Castro. Entre 1956 i 1959 fou empleat en la Secretaria de la Confederació de Treballadors de Cuba (CTC). Fou membre de l'Associació d'Escriptors i Artistes Americans i del Pen Club de Cuba. Amb la presa del poder pel castrisme es mantingué lleial a les idees llibertàries i sempre rebutjà les prebendes polítiques i literàries que el govern comunista l'oferí. En 1961 es negà a signar el document redactat per Manuel Gaona Sousa a Marianao el 24 de novembre d'aquell any titulat Una aclaración y una declaración de los libertarios cubanos, pel qual difamava els llibertaris que no s'acostaven al règim castrista. En 1967, a causa de la persecució dels llibertaris cubans pel comunisme de Castro, s'exilià a Florida (EUA), participant activament en les activitats del Moviment Llibertari Cubà de l'Exili (MLCE) i col·laborant en Guángara Libertaria. Trobem col·laboracions seves en América, Archipiélago, Aurora, Bohemia, Carteles, Cuadernos de la Universidad del Aire, El Cuarto Poder, Cúspide, Diario de la Marina, Fragua, Inventario, Libertad, Literatura, Mañana, Lunes de Revolución, El Mundo, Orientación Social, El País, Pueblo, Reconstruir, Reivindicación, Revista Popular, Revista Tabaco, Selecta, Solidaridad Obrera, Suplemento de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra, Tierra y Libertad, Umbral, Zig-Zag, etc. Entre les seves obres destaquen Alma guajira (1928), ¡La tierra!... ¡La tierra! (1928), Un aprendiz de revolucionario (1937), Ráfaga (1939), El mulato (1940), Las almas buenas o La santa caridad (1948) i Proyecciones libertarias (1956, amb Casto Moscú), Diálogos libertarios de actualidad (1959), entre d'altres. Marcelo Salinas y López va morir el 5 d'abril de 1976 a Miami (Florida, EUA).

Marcelo Salinas y López (1889-1976)

Domènec Masachs Torrente

- Domènec Masachs Torrente: El 30 d'octubre –oficialment el 2 de novembre– de 1891 neix al barri de la Barceloneta de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Domènec Masachs Torrente. Sos pares es deien Frances Masachs i Francesca Torrente. L'abril de 1897 va morir son pare, que treballava de fuster a «La Maquinista Terrestre i Marítima» i era un home d'idees avançades. Amb 10 anys va començar a fe feina d'aprenent a la casa Henrichs i Cia, d'arts gràfiques, per ajudar sa mare, que feia de planxadora, i sa germana, que tenia un any més que ell. En 1902 va secundar amb un company la vaga general de Barcelona i per això ambdós van ser acomiadats. Entre 1902 i 1906 va treballar a diverses impremtes i entre 1907 i 1911 a la fàbrica de sedes Can Batlló. En 1911 va entrar com a greixador mecànic al dipòsit de tramvies del Torrent de les Flors, a la barriada de Gràcia, on vivia. En 1912 va morir sa mare, però va continuar vivint uns anys amb sa germana, catòlica fanàtica. En 1919, amb motiu de la vaga de La Canadenca, va ser acomiadat de la Companyia de Tramvies, per sindicalista i «pertorbador». A començaments de 1920, per «resistència» a la Guàrdia Civil, va ser detingut, processat, jutjat i condemnat a sis anys de presó; condemna que va penar al Dueso i al Puerto de Santa María. Pel maig de 1926, en tornar de presidi, va instal·lar-se a Sallent, on va fer feina a la fàbrica de teixits de Vidal Germans. Un parell de mesos després, va deixar la eina i va marxar a Barcelona, amb la intenció ferma i decidida d'assassinar el dictador Primo de Rivera. Va comprar un punyal nou i el 31 de juliol de 1926 va anar a Capitania General on el dèspota havia d'assistir a una recepció. Quan es va acostar el cotxe oficial al costat de la porta principal de Capitania –el mateix edifici des del qual Primo de Rivera s'havia proclamat dictador el 13 de setembre de 1923–, Masachs estava preparat, però l'oportunitat no va ser la idònia. Aleshores va decidir esperar-lo a la plaça Palau, indret pel qual havia de passar de camí cap a l'estació de França on agafaria l'exprés que el portaria a Madrid. Quan va acostar-s'hi la comitiva, va afuar-se cap al cotxe oficial, va apartat violentament un policia de l'escorta presidencial i quan pujava a l'automòbil amb el punyal a la mà, va relliscar amb el marxapeu del vehicle i un policia li va clavar un fort cop de bastó al cap que el va deixar sense sentit. Un dels cotxes de l'escorta policíaca li va passar pe damunt trencant-li la cama dreta. Traslladat a l'Hospital Clínic, va ser interrogat per un jutge militar que li va notificar que seria jutjat per la jurisdicció civil, malgrat les objeccions de Masachs que volia ser jutjat per la jurisdicció militar. Setmanes després, sense que estigués guarit del tot, va ser traslladat a la presó d'Entença, on va ser rebut fredament pels militants anarcosindicalistes, no partidaris d'«aventures» individualistes. L'11 de novembre de 1926 va començar el judici a la Sala Primera de l'Audiència de Barcelona; el dictador havia donar ordres concretes a la premsa diària perquè no se'n fes cap referència. Com que es va ratificar en el seu desig d'assassinar el dictador, va ser condemnat a 10 anys de presidi major. El 19 de gener de 1927 va ser portat al presidi de Cartagena, d'on va sortir el 17 d'abril de 1931, arran de l'amnistia general decretada pel govern provisional de la Segona República, que acabava de proclamar-se. De bell nou a Barcelona, va començar a treballar a la fàbrica de teixits «La España Industrial», a la barriada de Sants, en qualitat de paraire. Les seves hores lliures les va dedicar a impartir lliçons d'esperanto en una associació esperantista de la plaça del Sol, de la barriada de Gràcia, on vivia. En 1933 va fer una vaga de fam durant tres dies en solidaritat amb la que feia en aquells moments Gandhi al seu país, com a protesta contra l'imperialisme anglès. En 1936, un cop vençuda la rebel·lió feixista, va tornar al seu lloc de feina i va ser elegit per l'assemblea de treballadors de «La España Industrial» membre del Consell de la Col·lectivitat. Un cop ocupada la capital catalana per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, va ser detingut el 15 de febrer de 1939, i després de quatre mesos tancat, va ser alliberat; per tornar a ser detingut el 15 de juliol d'aquell any. Processat i jutjat militarment, va ser condemnat a presó; va sortir-ne el desembre de 1942. Un cop lliure, va tornar a treballar a «La España Industrial» fins que es va jubilar, el 30 de març de 1957. Va viure 75 anys, va treballar-ne 41 i en va passar 18 a presidi. Domènec Masachs Torrente va morir el 21 de gener –algunes fonts citen erròniament el 23 de gener– de 1965 a la Clínica l'Aliança de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc.

***

Gino Coletti

- Gino Coletti: El 30 d'octubre de 1893 neix a Adria (Vèneto, Itàlia) l'anarquista, i després filofeixista, Gino Coletti. Sos pares es deien Dante Coletti i Giovanna Naccari. Músic itinerant, cap a principis de 1910 es traslladà amb sa família a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En aquesta època la Prefectura de Policia de Rovigo (Vèneto, Itàlia) informà a la de Bolonya que en 1909 havia participat, en nom del «Partit Anarquista», en la protesta celebrada a Adria contra l'anunciada visita del tsar Nicolàs II. A Bolonya es guanyà la vida tocant el violí, alhora que enfortia els vincles amb el moviment llibertari i desenvolupant una petita activitat de propaganda anarquista. La feina l'obligà a realitzar continus viatges i durant una estada temporal a Finale Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) conegué l'anarcoindividualista Oberdan Gigli, que dirigia la Cambra del Treball. En 1911 intentà sense èxit marxar com a voluntari a Albània i l'any següent a Grècia seguint Amilcare Cipriani en ocasió de l'aixecament antiturc. El 18 d'agost de 1912 publicà el seu article antimilitarista «Pro e contro la guerra» en el periòdic L'Agitatore, on defensava les seves idees garibaldines i anarquistes. El novembre de 1912 deixà Itàlia i s'instal·là a Bucarest (Romania), on trobà feina fixa en una orquestra d'una cerveseria. Durant la tardor de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, s'enrolà com a voluntari en la VIII Companyia de la Legió Garibaldina («Garibalidini delle Argonne») i partí cap al front de l'Argonne (Lorena, França). En aquesta època envià col·laboracions i correspondència al periòdic anarquista L'Internazionale. Posteriorment, en el fullet titulat Peppino Garibaldi e la Legione Garibaldina (1915), declarà la seva ruptura amb l'anarquisme tot reivindicant l'ètica garibaldina. El 28 de març de 1915, quan la Legió Garibaldina va ser dissolta, es trobava a Bolonya i dos mesos més tard va ser cridat a files i enrolat en el 80 Regiment d'Infanteria estacionat a Verona (Vèneto, Itàlia). Combaté amb els «Arditi» i aconseguí el grau de sergent major. Traslladat a Milà (Llombardia, Itàlia), s'adherí a l'Associació Nacional dels Arditi d'Itàlia (ANAI), de la qual va ser nomenat secretari general polític de la Secció de Milà, organització caracteritzada pel seu estret vincle amb el moviment feixista. La seva vinculació amb el feixisme va ser sempre ambigua, col·laborant amb ell però desconfiant d'ell. El 27 d'octubre de 1922 va ser detingut i processat per haver-se trobar armes i municions no declarades a la seu de l'ANAI, però finalment el 27 de novembre de 1923 va ser amnistiat. El gener de 1923 dimití del seu càrrec de secretari general polític de l'ANAI de Milà. El 13 de setembre de 1924 el seu domicili va ser escorcollat i es va trobar un punyal no declarat. Les pretensions hegemòniques del feixisme el fan acostar-se a la Federació Nacional de Legionaris del Fiume, dirigida per Gabriele D'Annunzio, i al programa sindicalista d'Alceste de Ambris. Aquest nou canvi d'estratègia el va fer topar amb el feixisme i milità en l'ANAI, però quan aquesta es dissolgué s'apartà de l'escena política. El novembre de 1929 deixà Milà i s'establí a Sanremo, on trobà feina de segon violí al Casino Municipal. Visqué la resta de la seva vida completament apartat de la política, però la policia feixista el continuà vigilant. El 6 de març de 1931 publicà en el Giornale di Genova l'article «Tre Eroi Sanremesi delle Argonne», sobre Fausto Zonaro, Luigi Corte i Emilio Lanteri. En 1933 va ser esborrat de la llista de subversius. Gino Coletti va morir el 3 de setembre de 1976 a l'Hospital de Sanremo (Ligúria, Itàlia).

Gino Coletti (1893-1976)

***

Necrològica de Mariano Javierre Citoler apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 3 de setembre de 1985

- Mariano Javierre Citoler: El 30 d'octubre de 1899 neix a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Javierre Citoler. Sos pares es deien Manuel Javierre Herbera i Joaquina Citoler Herbera. Llaurador de professió, durant els anys vint va ser un dels militants més destacats del Sindicat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. També milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 7 de novembre de 1925 es casà a Biaced amb Pilar Buil Montanuy, amb qui tingué dos infants (José i Joaquín). En 1931 es mostrà força actiu i quan la Revolució de 1936 fou delegat d'Abastaments del Comitè Revolucionari de Binacet. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Col·lectivista convençut, fou dels primers a defensar la colònia agrícola d'Aymare (Òlt, Occitània) organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) per acollir en una propietat de 120 hectàrees els companys ancians, malalts o mutilats de guerra. En 1939, amb el triomf feixista passà a França. El 30 de juliol de 1940 va ser condemnat en rebel·lia per les autoritats franquistes a una multa de 2.000 pessetes i a la inhabilitació absoluta durant 10 anys. Durant l'exili milità activament en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou Pilar Buil Montanuy. Mariano Javierre Citoler va morir el 14 de maig –algunes fonts citen erròniament el 15 de maig– de 1985 al seu domicili de Sent Alban (Llenguadoc, Occitània). Algunes fonts citen que va ser detingut el 29 d'agost de 1942, jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat el 7 d'abril de 1943 a la presó d'Osca (Aragó, Espanya), però això és impossible llevat que haugués una suplantació d'identitat en algun dels dos casos.

***

Claudio Doroteo Diéguez Loza

- Claudio Doroteo Diéguez Loza: El 30 d'octubre de 1901 –algunes fonts citen 1900– neix a San Asensio (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Claudio Doroteo Diéguez Loza –el segon llinatge també citat Losa. Sos pares es deien Millán Diéguez i Concepción Loza. Es guanyava la vida com a fogoner del ferrocarril de Miranda de Ebro i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en la vaga i les manifestacions d'octubre de 1934. Vivia a Etxarri Aranatz (Pamplona, Navarra) amb sa companya Francisca Jaca Mendiola i sos quatre infants (Ángel, Castor, Concepción i Isabel). Arran del cop militar feixista, va ser captura a Altsasu (Pamplona, Navarra), on acabava de ser destinat com a maquinista, per un escamot de requetès. Claudio Doroteo Diéguez Loza va ser assassinat, amb altres tres persones, el 13 de setembre de 1936 a Sorozarreta (Altsasu, Navarra) de dos trets i llançat a la sima d'Otsoportillo (Urbasa, Navarra). En 2016 les seves restes van ser desenterrades, identificades i lliurades en 2020 a sa filla Concha Diéguez.

Félix Guyard (1947)

- Félix Guyard: El 30 d'octubre de 1901 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Félix Joseph Guyard, conegut com Félo i Lapin. Sos pares es deien Léon Guyard, fumista, i Marie Augustine Bersuat, jornalera. El 29 de novembre de 1919 es casà a Pantin (Illa de França, França) amb Georgette Barois, amb qui tingué dos infants. L'estiu de 1921 la seva incorporació a l'exèrcit va ser suspesa per «insuficiència muscular», però finalment en maig de 1925 va ser incorporat al 24 Regiment d'Infanteria i destinat a l'Estat Major de l'Escola Especial Militar de Saont-Cyr (Guer, Bretanya). En 1930 s'afilià al grup del 17 i 18 Districte de París de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Després formà part del grup d'amics anarquistes (Lucien Feuillade, Charles Ridel, Charles Carpentier, Robert Léger, etc.) que s'autodenominaven «Les moules à gaufre» (Els Motlles de Gofres). Entre el 14 i el 15 de juliol de 1933 fou delegat per París en el congrés de l'UACR celebrat a Orleans (Centre, França) i sembla haver estat membre de la Comissió Administrativa de l'UACR en aquesta època. El 14 de gener de 1934 va ser delegat per Pantin-Aubervilliers (Illa de França, França) en el «Congrés d'Unitat» de l'UACR celebrat a París, que reunificà, enfront del feixisme, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i l'UACR, sota el nom d'Unió Anarquista (UA). Malgrat tot, fou de la minoria que refusà aquesta transformació que, segons ell, portava a l'abandó del programa revolucionari i comunista. Amb altres companys (Charles Patat, Louis Le Bot, Charles Ridel, Charles Carpentier i Robert Léger), fundà la Federació Comunista Llibertària (FCL), que criticà la concepció antifeixista del «frontisme» de l'UA, que segons aquesta conduïa a la renúncia de les posicions de classe. La FCL, que tingué una existència efímera, romangué dins de l'UA. L'11 d'octubre de 1934 fou delegat a l'assemblea general de la Federació de París de l'UA. La FCL havia de reintegrar-se en l'UA en el proper congrés del 12 i 13 d'abril de 1936. El 28 de juliol de 1934, durant el funeral de Nestor Makhno, va ser detingut per vendre La Patrie Humaine i alliberat després de controlar la seva identitat. El 26 de desembre d'aquell any va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que feia costat els revolucionaris amenaçats amb l'extradició. L'abril de 1935 va ser contractar com a torner mecànic als establiments «Sautter-Harlé» de París, industria que fabricava part del material militar destinat al Ministeri de la Marina. Sa companya Georgette Baron treballava aleshores a la fàbrica de mistos d'Aubervilliers. La parella vivia aleshores al número 28 del carrer du Vivier d'Aubervilliers. El setembre de 1935 va ser inscrit per la policia en la llista dels anarquistes el domicili dels quals calia vigilar. Fou candidat «abstencionista» per l'UA per a la III Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França, França) a les eleccions legislatives d'abril de 1936 i un dels animadors més importants, amb el socialista Luis Mersch, del gran moviment vaguístic de maig i juny de 1936. L'agost d'aquell any, el Ministeri de la Marina demanà al Ministeri de l'Interior que realitzés una investigació sobre la seva persona, que donà lloc a la seva inscripció en l'anomenat «Carnet B», on van ser fitxat els militants antimilitaristes i pacifistes a empresonar en cas de conflicte bèl·lic. Entre el 15 i el 18 d'octubre de 1936 encapçalà el comitè de vaga d'un nou moviment vaguístic contra els acomiadaments a «Sautter-Harlé» i signà el pamflet que va ser reproduït en el número del 5 de febrer de 1937 de la revista Commune. Els obrers a la fàbrica l'anomenaven Napoléon. En aquesta època era membre de la Comissió Executiva del Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació General del Treball (CGT). Redactor ocasional de Le Libertaire, publicà el 4 de setembre de 1936 un article titulat «Ouvrier communiste, nous te tendons la main».  En 1937 impulsà, dins de l'UA, una «Entesa dels grups anarquistes de fàbriques» (Sautter-Harlé, Niuport, Renault, Citroën Javel, Gnôme & Rhône, Compteurs de Montrouge, etc.), de la qual fou el seu secretari-tresorer. Però la majoria del secretariat de l'UA, considerant el caràcter no orgànic d'aquesta entesa, refusà el seu dret de votar en el congrés d'octubre de 1937. Aquesta postura va fer que amb una part del sector obrerista de l'UA s'apartés d'aquesta per a crear el Cercle Sindicalista «Lluita de Classe» (LDC), constituït el març de 1937 per anarquistes, trotsquistes, pivertistes i exsindicalistes unitaris antiestalinistes. Amb la seu al Café de l'Homme Armé (número 44 del carrer des Archives), al IV Districte de París, agrupava un milenar d'afiliats, especialment dels sectors de l'ensenyament, de la metal·lúrgica, de la construcció i dels tècnics. Entre els seus animadors hi havia Léon Duvernet, Paul Wacfisz, Jean Pons, Colette Aubry, Michel Collinet, Raymond Guilloré, Constant Pinçon, Gustave Galopin, Nicolas Lazarévitch, etc. També fou, amb Nicolas Lazarévitch i Léon Duvernet, el fundador del seu òrgan d'expressió, Le Réveil Syndicaliste (gener-octubre de 1938). En 1939, després de la declaració de guerra, va ser internat al camp de concentració de Ladinha d'Amont (Llenguadoc, Occitània), d'on fou alliberat en 1941. Entre el 31 de juliol i el 18 d'agost de 1941 va ser internat pel règim de Vichy, primer al fort de Saint-Barthélémy de Barraux (Roine-Alps, Arpitània) i després als «camps d'estada vigilada» d'Aurason i de Lo Chafauc (Provença, Occitània). Un cop lliure, va ser detingut de bell nou en 1942 i posat en llibertat dies després. Charles Patat, un company de l'UA, li va aconsellar que entrés a formar part dels «Restaurants Communautaires» i del Comitè Obrer de Socors Immediat (COSI), centres «benèfics» petanistes on alguns anarquistes (Louis Lecoin, Charles Carpentier, etc.) s'integraren per fugir de la repressió i poder continuar amb la militància. Després del desembarcament de Normandia, va ser detingut per la Gestapo el 12 de juny de 1944 a Aubervilliers en qualitat de «personalitat ostatge» i traslladat el mateix dia, amb la matrícula 40.630, al camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Mitjançant una carta del 21 de juny de 1944, Pierre Laval intervingué per demanar el seu alliberament, però, el 15 de juliol va ser deportat al camp de concentració nazi de Neuengamme (Hambourg, Alemanya). En aquest camp, com a «deportat d'honor», tenia dret a romandre aïllat en un dels dos blocs especials de dins del recinte, amb les seves robes i els seus objectes personals, i estaven exemptes de treballar, podent reunir-se lliurement. Oficialment va ser alliberat el 8 de maig de 1945 del camp de Břežany (Bohemia Central, actual República Txeca), però realment va ser posat en llibertat a mitjans d'agost de 1944, per raons desconegudes. En tornar a França, treballà en un centre de repatriament de deportats. Després de la II Guerra Mundial, deixà de militar, encara que de tant en tant visitava la seu de la Federació Anarquista (FA). En 1947 la policia l'esborrà de les seves llistes d'anarquistes a controlar. Félix Guyard va morir l'1 de gener de 1980 a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França).

Félix Guyard (1901-1980)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 29 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de L'Ordre [CIRA-Lausana. Foto: Éric B. Coulaud]

- Surt L'Ordre: El 29 d'octubre de 1905 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del periòdic bimensual L'Ordre. Organe communiste-anarchiste. Fundat per Armand Beaure, el títol fou proposat per Henri Beylie. En foren gerents Léon Darthou, André Boulesteix i Jean Peyroux. Hi van col·laborar Antoine Antignac, E. Armand, Armand Beaure, Henri Beylie, André Boulesteix, Léon Clément, Léon Darthou, L. Desjardin, P. Desjardins, Jean Dobre, Henri Duchmann, Léonce Duverger, Dikran Elmassian, Sébastien Faure, J. Fougère, André Girard, Urbain Cohier, Jean Grave, Guerdat, Gustav Herveé, Piotr Kropotkin, Pierre Larue, A. Leclert, J. Lecourt, Maurice Lucas, Anna Mahé, Constant Martin, Georges Paul, Jean Peyroux, Marc Pierrot, Émile Pouget, E. Quillent, Étienne Ragot, Émile Ursus, Georges Yvetot, Henri Zisly, etc. En el número 13 (15-29 d'abril de 1906) publicà un cartell contra les eleccions legislatives («Ne votez pas!») i publicà en lliuraments el fulletó de Kropotkin L'Anarchie, sa philosophie, son idéal. També edità el llibret d'Armand Beaure Arguments anarchistes (1906). En sortiren 40 números, l'últim el del 28 d'abril al 12 de maig de 1907, i fou continuat per Le Combat Social (1907-1909).

***

Capçalera d'El Hombre

- Surt El Hombre: El 29 d'octubre de 1916 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic El Hombre. Semanario anarquista de combate. Estava editat pels Centres d'Estudis Socials d'Arroyo Seco i de Villa Muñoz, barris de Montevideo, però a partir del segon número va ser editat per tots els Centres d'Estudis Socials de la capital de l'Uruguai i des de 1918 figurà com a editor l'Agrupació «El Hombre». El responsable de la publicació fou Manuel Alfredo Salvatierra i a partir del número 5 Carlos Armellini; en 1918 hi figurava Andrea Paredes i finalment el dirigí José Tato Lorenzo. En 1917 tirava entre 1.000 i 1.200 exemplars. Tractà temes d'allò mes divers: anticlericalisme, antimilitarisme, antipoliticisme, antirepressió, esperanto, estètica, feminisme, filosofia, literatura, música, notícies nacionals i internacionals, pedagogia, ressenyes bibliogràfiques, Revolució russa, sanitat, sindicals, teoria i història llibertària, etc. Publicà proclames i documents orgànics de diverses organitzacions i centres socials, com ara la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), la Lliga Antimilitarista de l'Uruguai (LAU), Lliga Racionalista, la Unió Linotipista, etc. Encara que la majoria dels articles no hi anaven signats, trobem textos de Guillermo Airoldi, Antonio L. De Alarcón, Germina Alba, Luis V. Alegre, Aniabor, E. Armand, Francisco Aroca, C. Arvelo, N. Astesiano, Benjamín Balzano, Rafael Barret, Borroni, Adolfo Boyer, Dalmiro Buchardo López, M. Buenacasa, Esteban Cabriol, Enrique P. Calderón, Juan E. Camerlo, R. Campolonghi, Luis Casales, Domingo Cayafa Soca, Diógenes Costa, H. Chabanne, Juan Crescio, Ernesto R. Crocci, Luis Cuervo, Martín Díaz, José Diógenes, Laureano D'Ore, Luciano Dotta, Teófilo Dúctil, José Eizbeten, Francisco Elorz, Santiago Epis, Gerónimo Esparta, Ricardo Florero, Ricardo Flores Magón, Fernando Falcó, John Fire, R. A. Foradori, Pompeu Gener, E. Gimbernat, Cayetano Giordano, Alfonso Gómez, R. González Pacheco, Alcides Greca, Emilio Grey, José A. Grisolía, Fernando Gualtieri, Gerharl Hauptmann, Joaquín Hucha, Miguel Jiménez, Pauline Kergomard, Ellen Key, Armando Larrosa, L. De Launay, Félix Le Dantec, Federico Lotti, Ricardo Luz, E. Martínez, Meco, Pascual Minotti, Amado Montañes Garcilaso, Antonio Navarrete, Otto Niemann, Noy de Sucre, J. Olliver, Arturo Pampin, Gerónimo Pedriel, Julio Pereyra, Juan del Pino, Américo Platino, Antonio Pujol, Pierre Quiroule, Raf, Leopoldo Ramos Giménez, F. Ricard, Fernando Robaina, José Enrique Rodó, Abel Rodríguez, H. Rosales, Francisco Ruiz Giménez, Walter Ruiz, M. Salinas, Domingo Sánchez, Florencio Sánchez, Emilio V. Santolaria, Octavio Tamoine, José Tato Lorenzo, Urania Tato, Justo Tito, José Torralvo, Tomás Torres, Narciso Tronconi, Miguel de Unamuno, H. G. Wells, etc. Força influenciat pel moviment futurista i per l'anarcoindividualisme, en el número 163, del 6 de novembre de 1919, publicà el «Manifest Futurista de la Luxúria», de Valentine de Saint-Point. Es publicà fins al 1931.

***

Premsa llibertària

- Surt Le Réveil Syndicaliste: El 29 d'octubre de 1932 surt a Jupille-sur-Meuse (Lieja, Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic Le Réveil Syndicaliste. Organe bimensuel des Groupes d'Action Syndicaliste. Després es publicarà a Brussel·les (Bèlgica). El cap de redacció i editor responsable en fou Nicolas Lazarevitx, amb el suport d'Ida Mett, i l'administrador J. Gottfreid. Hi van col·laborar Anna Bergen, Jean De Boë, Jacques Berthelier, Max Cherton, Louis Mercier Vega (Courami), Hem Day, A. Dewit, J. Gottfreid, A. Hennaut, Émile Heusy, Nicolas Lazarevitx, R. Nore, Fernand Rondelet, entre d'altres. En sortiren 30 números, l'últim el 22 d'abril de 1934. En 1938 reaparegué la mateixa capçalera a París (França) com a òrgan bimensual del Cercle Sindicalista «Lutte de Classe».

Naixements

Foto policíaca de Julien Ledot (1 de març de 1894)

- Julien Ledot: El 29 d'octubre de 1852 neix a Bourges (Centre, França) el propagandista anarquista Julien Ledot, conegut com Mercier. Sos pares es deien Stanislas Ledot i Françoise Lagrange. Home de lletres, es guanyava la vida com a empleat i era redactor de diversos periòdics anarquistes, com ara La Révolte, el qual passà a administrar arran de la detenció de Jean Grave el 10 de març de 1894; L'En-Dehors; La Revue Libertaire o Le Père Peinard; i per aquestes activitats va ser multat en diferents ocasions per delictes de premsa. En 1894 va ser fitxat com a anarquista a vigilar per la policia ferroviària de fronteres francesa i a partir del 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el famós «Procés dels Trenta», acusat d'haver signat articles publicats en La Révolte on es feia apologia de la utilització d'explosius i d'haver tingut relació amb anarquistes belgues en un viatge realitzat a Brussel·les el novembre de 1893; va ser absolt. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Julien Ledot (1952-?)

***

Necrològica d'Armand Beaure publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 2 de novembre de 1919

- Armand Beaure: El 29 d'octubre de 1866 neix a Sent Liunard (Llemosí, Occitània) l'anarquista Christophe Beaure, més conegut com Armand Beaure –el seu llinatge a vegades citat Baure. Sos pares es deien Léonard Beaure, sabater, i Marie Dorat, modista. Es guanyà la vida com son pare, treballant de sabater a Llemotges (Llemosí, Occitània). L'1 de gener de 1894, ben igual que una vintena d'altres anarquistes de Llemotges, el seu domicili va ser escorcollat per la policia i aquesta trobà notes de discursos de Régis Meunier i un llistat de companys de Castèlgelós (Aquitània, Occitània). En 1895 va difondre el periòdic parisenc La Sociale, editat per Émile Pouget, venent-lo pels carrers de Llemotges. En aquesta època era membre del Grup d'Educació «Les Libertaires». En 1896 empenyorà el seu rellotge al mont de pietat de Llemotges per pagar les despeses d'estada de l'anarquista François Broussouloux per a fer una conferència en una gira propagandística. En 1897 vivia al número 72 del camí Rouchoux i era responsable de la biblioteca del grup «La Jeunesse Libertaire». Entre 1898 i 1899 col·laborà en periòdic parisenc Le Cri de Révolte. Durant la primavera de 1898 va ser condemnat a 16 francs de multa per haver atupat el confident Auguste Sarre, antic secretari de la Federació de Sindicats obrers de Llemotges. A partir de 1900 portà la corresponsalia de Llemotges de Le Libertaire. El 27 de juliol de 1900 va fer una conferència contradictòria sobre la filosofia anarquista per a «La Jeunesse Libertaire». El 5 de novembre de 1900, quan circulava amb bicicleta per Lu Palaiç (Llemosí, Occitània), alguns pagesos cridaren «Lladre!» i va ser detingut, i com que portava un revòlver, va ser tancat; l'11 de gener de 1901 va ser jutjat per l'Audiència de l'Alta Viena de Llemotges per «temptativa de robatori amb escalada i efracció», juntament amb els germans anarquistes J.-B. Niarfeix i Jean Niarfeix, i tots tres van ser absolts –en aquest afer Jean Grave li va negar la solidaritat per tractar-se d'un delicte que considerava de «dret comú». En 1902 animà el grup llibertari de Llimotges (Aubert, Coulaud, L. Darthout, H. Desbordes, H. Desset, L. Desset, Debragéas, A. Debraud, H. Douat, B. Gardel, M. Pericaud, Pouyaud, L. Sègue, L. Tuillière, etc.). En 1904 col·laborà en Les Temps Nouveaux. L'octubre de 1905 va ser un dels fundadors del periòdic bimensual anarcocomunista de Llimotges L'Ordre (1905-1907), que arreplegà destacats anarquistes (Henri Beylie, André Boulesteix, Léon Darthou, Jean Peyroux, etc.), i que fou reemplaçat per Le Combat Social (1907-1909). En 1906 el periòdic L'Ordre publicà el seu fullet Arguments anarchistes. El 9 d'octubre de 1909 va ser un dels oradors, amb Adrien Boudet, Georges Yvetot i altres, en el gran míting de protesta contra la condemna a mort de Francisco Ferrer i Guàrdia celebrat a la Borsa del Treball de Briva (Llemosí, Occitània). També col·laborà en altres capçaleres anarquistes, com ara L'Homme Libre (1903-1904), Germinal (1904-1914), Le Combat (1905-1914) i L'Insurgé (1910-1911). Durant la Gran Guerra es mantingué ferm en el seu anarquisme. A partir de 1917 col·laborà en Le Libertaire i aquest any passà una temporada a Niça (País Niçard, Occitània). Fou l'administrador de la societat cooperativa «L'Union» de Llemotges. Sa companya fou Catherine Marbatin. Malalt de laringitis aguda, Armand Beaure va morir el 20 d'octubre de 1919 al seu domicili, al número 36 de l'avinguda de Beaupuy, de Llemotges (Llemosí, Occitània). El juny de 1928 el periòdic L'Anarchie reedità el fullet Arguments anarchistes, el gener de 1929 Armand Bidault (Cabet) el publicà en la col·lecció «La Brochure Mensuelle» i el gener de 1959 en els «Cahiers de Contre-Courant». Actualment existeix el «Groupe Armand Beaure» de Llemotges, adherit a la Federació Anarquista (FA).

Armand Beaure (1866-1919)

***

Barber

- Victor Loquier: El 29 d'octubre de 1866 neix a Nancy (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Victor Loquier. Sos pares es deien François Émile Loquier, carboner, i Caroline Madelaine Beaugé. En 1893 es va instal·lar com a barber a Épinal. Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el seu saló de perruqueria en un centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i conferenciant, però també per escrit a través de la premsa anarquista, no va deixar ocasió d'expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi periòdic, La Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914. Els seus nombrosos articles el portaran en més d'una ocasió a la presó per propaganda antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d'Estudis Socials, que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació Comunista Anarquista en 1913. L'esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i es va acostar al Partit comunista, però va col·laborar en Le Libertaire fins al 1921. Va participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment en Le Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es va retirar en un petit poble de Darnieulles. Victor Loquier va morirel 10 de maig de 1944 a l'Hospital d'Épinal (Lorena, França).

***

Josep Moix Regàs al seu despatx ministerial

- Josep Moix Regàs: El 29 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 28 d'octubre– de 1898 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista, i després destacat dirigent comunista, Josep Pere Moix Regàs. Era fill de Josep Moix Pujol, pintor de parets, i de Maria Regàs Mayol, costurera, i tingué un germà i dues germanes. Quan tenia dos anys morí son pare i amb 12 sa mare. Amb 10 anys es posà a fer feina a l'Impremta Comas i amb 11 començà a estudiar dibuix i arts gràfiques a l'Escola Industrial d'Arts i Oficis, però aviat abandonà els estudis. Esdevingué teixidor i treballà de contramestre en la indústria tèxtil, arribant a cap de la secció de fil de l'empresa «Fills de J. Colomer». Militant anarquista, en 1914 s'afilià a la Unió d'Art Fabril, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en la vaga revolucionària de 1917 i en les lluites socials dels anys 1919 a 1923. Formà part del Sindicat de la Indústria Tèxtil de Sabadell. En 1919 va ser cridat a files i fugí cap a Carcaixent (Ribera Alta, País Valencià), on treballà de teixidor i milità en el Centre de Societats Obreres de Carcaixent. Entre 1921 i 1923 emigrà, amb el teixidor Jaume Puigdellívol, a l'Argentina. En 1923 retornà a Catalunya i patí 50 dies de detenció per la seva insubmissió. Entre 1926 i 1929, durant la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià novament a l'Argentina. De bell nou a Catalunya, va ser secretari general de la Federació Local de la CNT de Sabadell. L'abril i l'agost de 1931 va fer mítings a Sabadell. Va ser delegat per diversos sindicats sabadellencs (alimentació, gas, transports, barbers i fusta) al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat entre l'11 i el 17 de juny de 1931 al Teatro Conservatorio de Madrid (Espanya) i va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Sabadell. L'agost de 1931 va fer costat el «Manifest dels Trenta». El gener de 1932 va fer un míting a Sabadell en representació del Sindicat Fabril. En el Ple Regional de Catalunya de la CNT de febrer de 1932 s'enfrontà a l'estratègia insurreccionalista de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1932 va ser delegat pel Sindicat Fabril sabadellenc al Ple de Sindicats de Catalunya celebrat a Sabadell. L'abril de 1932 també va ser orador a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya) i el maig a Sabadell. El juny de 1932 va fer la conferència «El sindicalisme y la política» a Sabadell i va ser orador a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental, Catalunya). El juliol de 1932 xerrà a Caldes de Montbui. El 6 d'octubre de 1932 patí un atemptat per part de Manuel Molina (El Valencia), membre de la FAI, i hagué de ser hospitalitzat amb un tret a la cama. Va ser expulsat de la CNT. El febrer de 1933 va ser la xerrada «Sindicalismo en su aspecto económico y estadístico» a Sabadell i el març «Crítica d'una actuació. Camí a seguir pel proletariat» a Barcelona. El maig de 1933 s'integrà en els Sindicats d'Oposició, arrossegant la Federació de Sabadell. Participà en els fets revolucionaris d'octubre de 1934 i s'hagué s'exilià a França. El 27 d'agost de 1935 es lliurà a les autoritats republicanes i va ser empresonat. El 5 de febrer de 1936 va ser condemnat a un any i sis mesos de presó, però la victòria del Front Popular el 16 de febrer l'alliberà. S'afilià al la Unió Socialista de Catalunya (USC) i a la Unió General de Treballadors (UGT) i en juliol de 1936 al comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Durant la guerra formà part del Comitè Antifeixista de Sabadell i  entre el 17 d'octubre de 1936 i el 17 d'agost de 1938 va ser alcalde d'aquesta població, vicepresident de la UGT i director general de Treball de la Generalitat de Catalunya. Entre el 16 d'agost de 1938 i el 31 de març de 1939 va ser ministre de Treball i Assistència Social amb el govern de Juan Negrín López. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1942 aconseguí embarcar cap a Mèxic. En 1942 va signar pel PSUC l'acord de l'Aliança Nacional Catalana (ANC) que feia costat Josep Irla Bosch, president de la Generalitat de Catalunya en l'exili, davant el Consell Nacional establer a Londres (Anglaterra). En acabar la II Guerra Mundial retornà a França. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics comunistes España Popular, Lluita, Lucha Obrera, Mundo Obrero, Nuestra Bandera, Quaderns del Comunisme, Treball, etc. En 1953 va ser expulsat de França i s'instal·là definitivament a Praga. Va ser vocal de la Federació Sindical Mundial (FSM). En 1949, després de l'expulsió de Joan Comorera Soler del PSUC, va ser elegit coordinador del secretariat del Comitè Central d'aquest partit i a partir de 1956 ocupà al secretaria general del PSUC; des de 1965, i fins a la seva mort, en fou president. Sa companya fou Dolors Ruano i tingué dos infants, Marc i Diana. Malalt del cor, Josep Moix Regàs va morir el 26 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 3 de setembre, data del seu enterrament– de 1973 a Praga (Txecoslovàquia; actualment Txèquia). En 1977 l'avinguda José Antonio de Sabadell passà a portar el seu nom.

Josep Moix Regàs (1898-1973)

***

Émilienne Morin (1935)

- Émilienne Morin: El 29 d'octubre de 1901 neix al II Districte d'Angers (País del Loira, França) l'anarquista i anarcosindicalista Émilienne Clémence Léontine Morin, coneguda com Mimi i també com Émilienne Durruti. Era filla natural de l'obrera de fàbrica parisenca Léontine Ernestine Giroux i aquesta reconegué sa filla el 9 de novembre de 1901; son pare va ser Étienne Baptiste Jean Morin, militant anarcosindicalista del Sindicat de la Construcció, que legitimà sa filla amb el matrimoni amb sa mare celebrat el 19 de gener de 1904 al II Districte d'Angers. Émilienne Morin freqüentà de ben joveneta els cercles revolucionaris. A partir de 1916 entrà a treballar de secretària per al periòdic pacifista Ce qu'il faut dire, alhora que militava en el grup de les Joventuts Sindicalistes de la Sena del XV Districte de París (França), formant part, a partir de 1923, de la seva directiva. El 27 de desembre de 1924 es casà a Yerres (Illa de França, França) amb el militant anarquista Mario Antonio Casari (o Cassari, conegut com Cesario Tafani o Oscar Barodi), del qual es divorcia dos o tres anys després. El 14 de juliol de 1927 conegué Buenaventura Durruti Domínguez, a les hores exiliat a París, a la Llibreria Social Internacional del carrer de les Prairies del XX Districte parisenc, i esdevingué sa companya. El mateix dia, sa amiga Berthe Faber conegué al mateix lloc el seu futur company Francisco Ascaso Abadía. El juliol d'aquell any Durruti va ser expulsat cap a Bèlgica i ella abandonà el seu treball de estenodactilògrafa i el seguí a Brussel·les, lloc on residien semiclandestinament nombrosos anarquistes espanyols. A la capital belga va fer especial amistat amb Lola Iturbe i son company Juan Manuel Molina. La parella visqué com pogué la difícil vida del proscrit, però en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, ambdós marxaren cap a Catalunya. Durant els anys republicans participà activament en nombroses reunions i manifestacions i col·laborà en els periòdics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 4 de desembre de 1931 tingué a Barcelona sa filla Colette, que hagué de criar tota sola ja que son company Durruti gairebé sempre estava en fuita o a la presó. Gràcies a l'ajuda dels companys, aconseguí una feina d'acomodadora al Teatre Goya de Barcelona i fou Teresa Margalef qui sovint s'ocupà de la petita Colette quan sa mare treballava. Durant la guerra civil i la Revolució, s'integrà en la «Columna Durruti» al front d'Aragó i treballa com a secretària a la seva Caserna General, on fou responsable del Departament de Premsa. Però les necessitats de Colette l'obligaren a abandonar el front, alhora que son company marxà cap a Madrid amb una part de la columna per a participar en la seva defensa i on aquest trobà la mort el 20 de novembre de 1936. Després d'una temporada treballant al Consell de Defensa, en 1938 retornà a França, on desenvolupà una intensa tasca propagandística a favor de la Revolució espanyola. En aquesta època, col·laborà activament amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), amb Louis Lecoin i Nicolas Faucier, i en el seu òrgan d'expressió. També col·laborà en Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA), on publicà els seus records al front aragonès. El 22 de novembre de 1938 presidí el míting de commemoració de la mort de son company, organitzat per l'UA, que tingué lloc al Palais de la Mutualité de París, i on prengué la paraula E. Frémont, Suzanne Levy, Pedro Herrera Camarero i Jules Chazoff. Després de la II Guerra Mundial establí relació amb els nombrosos militants espanyols aleshores exiliats a França. Émilienne Morin va morir el 14 de febrer de 1991 a l'Hospital de Cornouaille de Quimper (Cornualla, Bretanya), població on s'havia retirat.

Émilienne Morin (1901-1991)

***

Joaquín Aznar a la presó Model de Madrid [IISH]

- Joaquín Aznar Solanas: El 29 d'octubre de 1904 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) per les tropes franquistes el militant anarcosindicalista Francisco Joaquín Aznar Solanas, conegut com El Chaval i també com Negro. Sos pares es deien Benito Aznar Amés, jornaler, i Joaquina Solanas Villanova. Va viure a Saragossa i va militar en el Sindicat de Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser processat per activitats llibertàries a Bordeus el juny de 1925. Va passar temporades a Pamplona, Bilbao i Madrid, on va ser detingut per la seva participació en la Sanjuanada de 1926; durant la segona meitat de la dictadura de Primo de Rivera va restar empresonat. En 1930 seguia empresonat i se li demanaven 23 anys de presó. Amb la República va continuar actiu i perseguit. Va ser delegat del Sindicat de la Construcció de Saragossa en el Congrés de 1931 i va ser empresonat l'octubre d'aquell any i va ser condemnat a cadena perpètua en 1932 per qüestions relacionades amb el complot del Puente de Vallecas. En aquest any de 1932 l'editorial La Protesta de Buenos Aires li va publicar un fullet titulat La revolución del pueblo. L'abril de 1934 va ser alliberat i formà part del Comitè Nacional Pro Presos i del Comitè Nacional de Defensa. L'abril de 1935 va participar amb Miguel Abós Serena en un míting a Ferrol. Va ser partidari, amb Joaquín Ascaso, Miguel Chueca i Ramón Andrés, entre altres, de posar en pràctica la teoria de la «gimnàstica revolucionària», patrocinada per García Oliver i el grup Nosotros, que consistia a portar a terme accions violentes esporàdiques per exercitar-se en l'acció i desestabilitzar el règim republicà; una teoria i una pràctica que rebutjaven altres militants aragonesos força influents, com ara Ramón Acín, Miguel Abós, Valeriano San Agustín, Zenón Canudo o Luis Mainar, entre altres. Va ser detingut de bell nou el novembre de 1935 amb altres militants de la FAI (Manuel Ucedo Marco, Agustín Barrios Corredera, Almazán i Rosillo). Durant els primers moments de l'aixecament militar feixista a Saragossa va ser detingut i empresonat durant tres mesos. Un dels grans homes d'acció de l'anarcosindicalisme aragonès, Joaquín Aznar Solanas va ser afusellat el 25 de setembre de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya).

***

Necrològica de Narciso Arranz Andrés apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de desembre de 1989

- Narciso Arranz Andrés: El 29 d'octubre de 1912 neix a Peñaranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Narciso Arranz Andrés. Sos pares es deien Pablo Arranz i Cándida Andrés. Entrà a formar part del moviment llibertari quan era molt jove. Milicià confederal durant la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en un camp de concentració. Després de la II Guerra Mundial treballà de lampista i s'afilià a la Federació Local de Chartres (Centre, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment s'establí a Drancy (Illa de França, França), on milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva jubilació. Un cop retirat de la vida laboral i ja malalt, s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània), on milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT. L'última temporada de sa vida visqué a Niça. Sa companya fu Aquilina Gómez. Narciso Arranz Andrés va morir el 4 d'octubre de 1989 a l'Hospital Pasteur de Niça (País Niçard, Occitània), després de dues intervencions quirúrgiques, i va ser enterrat tres dies després.

Defuncions

Notícia sobre Lucien Massé publicada en el diari de Rochefort Le Phare des Charentes del 17 de gener de 1894

- Lucien Massé: El 29 d'octubre de 1891 mor a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Lucien Louis-Élie Massé, conegut com Le Petit Lucien. Havia nascut cap el 1865 a, segons la partida de defunció, Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França). Sos pares, molt humils, es deien Louis Philippe Massé i Catherine Dominica Fermé. Son pare morí quan tenia quatre anys i sa mare quan en tenia 17. En els anys vuitanta es guanyà la vida treballant de perruquer a Ars-en-Ré i posava a disposició dels clients publicacions anarquistes (L'Homme Libre, Le Père Peinard, La Révolte, etc.). Fou el primer subscriptor del periòdic La pot à colle, publicat per Lucien Guérineau a partir de l'1 de maig de 1891. Després treballà de conreador i vivia al carrer d'Anglaterre. Lucien Massé va morir amb 26 anys en la indigència, el 29 d'octubre de 1891, al seu domicili d'Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França). Segons Jean Grave va deixar a La Révolte la suma de 1.200 francs per a la segona edició dels fullets de Piotr Kropotkin L'anarchie dans l'évolution socialiste i Le salariat, dels quals s'editaren en 1892 set-mil exemplar de cada títol, però evidentment va ser una forma de protestar per la seva mort i de netejar la font d'on havien sortit els diners.

***

L'execució de Leon Czolgosz segons un dibuix de la premsa alemanya

- Leon Czolgosz: El 29 d'octubre de 1901 és executat a la presó federal d'Auburn (Nova York, EUA) l'anarquista individualista partidari de la «propaganda pel fet» Leon Frank Czolgosz; també va fer servir els pseudònims Fred Nieman, John Doe i Fred Nobody. Havia nascut el 5 de maig de 1873 a Alpena, a prop de Detroit (Michigan, EUA), en una família d'immigrants polonesos i era el quart de vuit germans. Sa mare, bugadera, va morir quan va néixer l'últim dels germans; son pare era pouater.  Leon va treballar en una vidrieria a Pensilvània i més tard en una fàbrica a Cleveland, on va prendre part en una vaga. Però, deprimit, va tornar a la granja familiar a l'Ohio. Aleshores va començar a llegir publicacions llibertàries i a assistir a mítings socialistes i anarquistes. L'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia el 29 de juliol de 1900 el va influenciar força. Va entrar en contacte amb els editors de Free Society, a Chicago, però aquests el van prendre per un confident policíac. El 31 d'agost de 1901 va arribar a Buffalo (New York, EUA), on s'havia de desenvolupar una gran Exposició Panamericana. El 6 de setembre de 1901, quan el president dels Estats Units, William McKinley es preparava per inaugurar l'esdeveniment, en mig d'una gran multitud, va disparar-li a boca de canó amb un revòlver Iver Jonson calibre 32 que havia comprat quatre dies abans per quatre dòlars i mig. Amb dues bales al pit, McKinley mor el 14 de setembre. Detingut, és va declarar un «anarquista individual», no lligat a cap organització. Va reconèixer haver assistit als mítings d'Emma Goldman, però de cap manera no el van influenciar en la realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser portat a ròssec amb el cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el jutjarà a partir del 23 de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i serà finalment electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica. Les seves darreres paraules van ser: «No em penedeixo de res. He matat el president perquè era l'enemic de la classe treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar el cos a sa família i el van destruir amb àcid sulfúric. Emma Goldman, detinguda i acusada de complicitat, va ser una de les poques persones que el va defensar, encara que no va fer costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca de proves. Els grups anarquistes de parla anglesa el van abandonar, els únics col·lectius llibertaris que li van fer costat van ser els llatins (italians, hispans, francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va aprofitar la conjuntura per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units dels anarquistes i afavoria l'expulsió de tots els qui trobés.

Leon Czolgosz (1873-1901)

***

Foto antropomètrica d'Abílio Augusto Belchior

- Abílio Augusto Belchior: El 29 d'octubre de 1937 mor a Tarrafal (Cap Verd; aleshores colònia portuguesa) l'anarcosindicalista Abílio Augusto Belchior. Havia nascut l'1 de gener de 1898 a Urros (Torre de Moncorvo, Bragança, Portugal). Sos pares es deien Manuel dos Santos Belchior i Maria Joaquina. Instal·lat a Porto (Porto, Nord, Portugal), treballava de marbrista i des de 1926 militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT). Arran de l'atemptat del 2 de gener de 1932 contra Francisco do Passo, adjunt de la Policia Política de Porto, va ser detingut per formar part de la CGT, però va ser alliberat el 13 de febrer. El 14 d'abril de 1932 va ser novament detingut i acusat d'haver participat, juntament amb Francisco Alberto, en l'atemptat del 2 de gener i empresonat a Porto. De manera governativa, el 22 de juny de 1932 va ser condemnat a la deportació a l'illa Terceira (Illes Açores). El 16 de juliol de 1932 va ser enviat de Porto a la penitenciaria de Lisboa esperant l'embarcament a les Illes Açores. El 26 de juliol de 1933, però, va ser enviat a Porto per a ser jutjat pel Tribuna Militar Especial, cosa que tingué lloc el 23 de juny de 1934, moment en que va ser condemnat a 14 anys de confinament amb presó i a una multa de 20.000 escuts. El 19 de març de 1935 va ser enviat a la presó de l'Aljube de Lisboa i el 23 de març d'aquell any va ser embarcat amb el vapor Carvalho Araújo cap a la Fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). El 23 d'octubre de 1936 formà part del primer grup de confinats que va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal. Abílio Augusto Belchior va morir el 29 d'octubre de 1937 a Tarrafal (Cap Verd; aleshores colònia portuguesa) d'una «febre perniciosa» sense que fos tractada mèdicament.

***

Manuel Bugallo Lois i senyora

- Manuel Bugallo Lois: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Bugallo Lois. Havia nascut el 15 de gener de 1913 a Forcarei (Pontevedra, Galícia). Treballava de pedrapiquer i era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sergent de milícies en el 219 Batalló de l'Exèrcit republicà durant la guerra civil, fou enllaç de la II Companyia del Batalló «Galícia». Capturat pels feixistes, Manuel Bugallo Lois va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 29 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat.

***

- Maximino Martínez Fernández: El 29 d'octubre de 1937 és afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Maximino Martínez Fernández –el seu nom a vegades citat Máximo. Havia nascut el 6 d'agost de 1909 a Outes (La Corunya, Galícia). Sos pares es deien Jacobo Martínez i Manuela Fernández. Es guanyava la vida fent de mariner i vivia a Ceilán (Outes, La Corunya, Galícia). Membre del Sindicat d'Outes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou president del Sindicat de Pagesos i d'Oficis Diversos de Ponte Nafonso (Outes, La Corunya, Galícia) de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan la resistència fracassà, pogué fugir el 26 de juliol embarcant-se amb un bou a Muros (La Corunya, Galícia) i passà a Bilbao (Guipúscoa, Euskadi ) i Astúries (Espanya). S'integrà en l'Agrupació Confederal Galaica i lluità en el Batalló 219 «Galícia» com a tinent ajudant fins la caiguda del front asturià. Va ser jutjat a Ferrol (La Corunya, Galícia) en rebel·lia per deserció per les autoritats franquistes. Després, amb altres companys (Manuel Bugallo Lois, Julián Carballo Gómez, Enrique García Lago, Moisés Erguido Blanco, José Fernández Patiño, Jaime Machicado Llorente, Jesús Martínez Castro, Odilo Masid Masid, José Moreno Torres, Emilio Novás Naya, Víctor Paradela Ríos, Julio Roca Gantes, Manuel Ramos Escariz i Luis Rafael Villar Sánchez), fugí cap a les muntanyes. Máximo Martínez Fernández va ser capturat per les tropes feixistes i el 29 d'octubre de 1937 afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia). En 2007 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) exhumà les restes dels cossos de la fosa comuna d'A Fonsagrada.

***

Odilo Masid Masid

- Odilo Masid Masid: El 29 d'octubre de 1937 és afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Odilo Masid Masid. Havia nascut en 1905 a Piñor (Barbadás, Ourense, Galícia). Llaurador i aparellador, entre 1927 i 1930 residí a l'Havana (Cuba). Retornà amb la proclamació de la II República espanyola. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou secretari de l'Associació de Pagesos de Piñor, adherida a la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, després del fracàs de la resistència a Ourense, passà a la Corunya (La Corunya, Galícia). El desembre de 1936 participà en la fugida en la motora La Libertaria i el gener de 1937 s'establí a Gijón (Astúries, Espanya). Combaté com a comissari polític de la III Companyia del «Batalló Galícia» i el febrer d'aquell any va ser ferit en l'ofensiva d'Oviedo (Astúries, Espanya). A Astúries formà part de l'Agrupació Confederal Galaica (ACG) i del Socors Roig Internacional (SRI). Amb la caiguda del Front Nord intentà retornar a Galícia formant part del grup encapçalat per José Monrero Torres (Comandante Moreno). Capturat pels feixistes, Odilo Masid Masid va ser afusellat amb altres companys el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia). Entre octubre de 2007 i març de 2008 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) exhumà les restes dels afusellats A Fonsagrada.

***

José Moreno Torres

- José Moreno Torres: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'activista anarquista i anarcosindicalista José Moreno Torres. Havia nascut el 4 de març de 1904 al barri de Vioño de La Corunya (La Corunya, Galícia). Fill del destacat anarquista José Moreno Bello i de Dominga Torres, fou forner de professió. De jove emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on va fer feina en la fàbrica Singer i milità en el moviment anarquista de l'emigració gallega. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball de La Corunya, fou president del seu Sindicat d'Oficis Diversos el juny de 1931. Soci de «Germinal», en fou vocal aquell mateix any. També va ser militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou un dels màxims representants durant els anys republicans. Entre 1930 i 1934 col·laborà en Solidaridad Obrera de La Corunya, periòdic que dirigí en 1934. El setembre de 1931 representà els forners en l'Assemblea de La Corunya i s'alineà amb els més radicals. El 12 de febrer de 1933 fou delegat dels forners, del qual n'era president, en el Ple Regional confederal i substituí Villaverde en el càrrec de secretari de la Regional fins a finals d'any, quan passà a la clandestinitat i fou reemplaçat per Méndez. Entre 1931 i 1933 realitzà nombrosos mítings (La Corunya, Cambre, Laracha, Elviña, Ferrol, Orense, Santiago, Cee, Corcubión, Santa Cruz, Verín, Tuy, Padrón, Noya, Monforte, Chapela, Oza, Tomiñó, San Pedro de Nos, Lugo, Arteixo, Borroa, Chanela, Vigo, Puenteceso, Sada, Moaña, Eirís, Villagarcía, Betanzos, etc.). Fou detingut arran de la vaga general de La Corunya de maig de 1933. En 1934 també va ser capturat després d'un míting d'Azaña a La Corunya i com a director del periòdic regional. Aquest any també col·laborà en CNT. A finals de 1935 intervingué en mítings a La Corunya i Lugo amb Frederica Montseny, Baella i Sendón; i també a San Pedro de Nos, Cambre, Corcubión i Cecebre. El gener de 1936 va fer mítings amb Amil, Baella i Vitales a Sada. Aquest mateix any representà els cervesers a La Corunya, la Federació Local i Irijoa en el Congrés de Saragossa de la CNT. El juliol de 1936 fou elegit secretari de la CNT de La Corunya i amb aquest càrrec s'integrà en el Comitè de Defensa el 17 de juliol, parlant en l'assemblea de l'endemà a la plaça de toros, i dirigint la resistència contra el cop feixista. Quan les tropes franquistes triomfaren, restà amagat uns mesos als túnels dels ferrocarrils fins que pogué fugí a Astúries amb una motora pesquera («La Libertaria») des d'As Xubies, gràcies al suport dels militants del sindicat «El Despertar Marítimo». Des del desembre de 1937 fou tinent a Gijón i després comandant en el «Batalló Galícia» de la Divisió Asturiana de Xoc de l'Exèrcit Republicà, el qual dirigí al Front Nord (País Basc, Cantàbria i Astúries) contra les tropes feixistes italianes, nazis alemanyes i colonials marroquines. En l'ofensiva de febrer de 1937 va ser ferit en un peu. Fou membre del grup «Tierra» de la FAI i un dels fundadors de l'Agrupació Confederal Galaica. Quan caigué el front asturià, s'internà per les muntanyes gallegues i lluita fins a la seva mort. José Moreno Torres fou capturat, torturat i assassinat per un escamot de falangistes i de la Guàrdia Civil el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia); la mateixa sort tingueren 16 companys seus. Les seves restes foren llançades en una fossa comuna.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 28 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de CaneNero

- Surt CaneNero: El 28 d'octubre de 1994 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic CaneNero. Setimanale anarchico (Ca Negre. Setmanal anarquista). Representant de les tendències anarquistes extremes, fou perseguit per la magistratura i en 1994 la redacció fou escorcollada, per la qual cosa hagué d'editar-se clandestinament. Hi van publicar articles Massimo Passamani, Mario Spesso, Antonio Budini, Spyros Dapergolas, etc. En sortiren 45 números, l'últim el 17 de gener de 1997, més un número especial sobre repressió, que sortí el desembre de 1995, referent a l'«Afer Serravalle».

Naixements

Jean-Marie Guyau

- Jean-Marie Guyau: El 28 d'octubre de 1854 neix a Laval (País del Loira, França) el poeta i filòsof llibertari Jean-Marie Guyau. Era fill de Jean Guyau, fabricant, i de l'escriptora Augustine Tuillerie (G. Bruno), que va publicar Le tour de France par deux enfants (1877). Sa mare patí violència masclista i un cop divorciada es va tornar casar amb el filòsof Alfred Fouillée. Educat per sa mare fins als 12 anys, obtingué una llicenciatura en filosofia als 17 anys. És premiat per l'Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques amb 19 anys, i amb 20, imparteix a París els seus primers cursos de filosofia al Liceu Condorcet. Amb 30 anys ja ha escrit una desena d'obres, fruit de la seva intensa activitat intel·lectual. Però refugiat a la Costa Blava, amb la finalitat de combatre amb el sol la malaltia que el mina, mor prematurament amb 34 anys. Ens va deixar poesia, obres pedagògiques i filosòfiques, com ara La littérature chrétienne du IIe au IVe siècle (1876), La morale d'Épicure et ses rapports avec les doctrines contemporaines (1878), La morale anglaise contemporaine, morale de l'utilité et de l'évolution (1879), Vers d'un philosophe (1881), Les problèmes de l'esthétique contemporaine (1884), Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction (1885), L'irréligion de l'avenir, étude sociologique (1886), L'art au point de vue sociologique (1889), Éducation et hérédité: étude sociologique (1889), La genèse de l'idée de temps (1890), Pages choisies des grands écrivains: J. M. Guyau (1895), entre altres. Les seves obres majors, que el van donar notorietat internacional, Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction i L'irréligion de l'avenir, profundament innovadores, van impressionar i influenciar notablement Nietzsche, qui en va fer anotacions al marge amb exclamacions elogioses, i incorporant les preocupacions dels anarquistes en la seva aproximació a una societat llibertària i d'una moral al servei de l'individu. Sa companya fou l'escriptora Barbe Marguerite André (Pierre Ulric). Jean-Marie Guyau va morir el 31 de març de 1888 a la Ville Fouillée de Menton (País Mentonasc, Occitània).

Santiago Valentí Camp: «Jean-Marie Guyau»

Jordi Riba: «La recepció de Jean-Marie Guyau (1854-1888) en el pensament català contemporani», en Afers, 50 (2005), pp. 195-209

***

Fitxa policíaca d'Henri Albrand

- Henri Albrand: El 28 d'octubre de 1857 neix al barri de la Table Ronde de Lo Borg de Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània) l'anarquista Henri Élisée Albrand –l'acta de naixement cita el segon nom com Elisé i el llinatge sovint apareix com Albran. De família protestant, sos pares es deien Jean-Louis Albrand, jornaler, i Henriette Dupré. Cridat a files en 1877, va ser dispensat del servei per fill únic de vídua. Entre 1881 i 1888 visqué a diferents ciutats occitanes (Brageirac, Marsella, Toló i Nimes) i el novembre de 1888 feia feina al Col·legi de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). El 10 de juliol de 1894 el seu domicili de Marsella (Provença, Occitània) va ser escorcollat sense èxit per la policia. Posteriorment, segons informes policíacs, s'establí a Toló (Provença, Occitània) amb l'ocultista anarquista Marie Andrieux (Marie de Saint Rémy). A mitjans d'agost de 1894 el seu domicili, al número 7 del carrer Bon Pasteur, va ser escorcollat i la policia va trobar escrits que el delataven com a autor d'unes inscripcions que havia realitzat en sobres que contenien la declaració de l'anarquista Émile Henry que havien estat enviats a les bústies de l'ajuntament i de la comissaria de la ciutat i on s'exaltava l'anarquia i es feia una crida a la venjança; detingut, va ser empresonat a Toló, jutjat a principis de setembre d'aquell any i condemnat a sis mesos de presó. L'11 d'agost de 1894 un informe de la comissaria del III Districte de Marsella el qualificava d'«anarquista perillós». El 19 de juny de 1895 va ser detingut a Le Beausset de Toló; jutjat per «cops i ferides», va ser condemnat a tres mesos de presó que purgà a Ais de Provença (Provença, Occitània). El 24 de juliol de 1895 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació d'Ais de Provença a sis mesos de presó per «cops i ferides». El 9 de novembre de 1895 va ser novament condemnat pel Tribunal Correccional de Toló. Posteriorment es guanyà la vida venent diaris pels carrers. El maig de 1896 en un escorcoll a casa seva, al número 18 del carrer Larmodieu, se li requisaren 70 exemplars de Le Libertaire. Malgrat estar privat dels drets civils i sota l'amenaça de detenció de constrenyiment, en 1896 fou gerent del periòdic de Toló Le Christ Anarchiste (1895-1897), en substitució de Joseph Babinger, periòdic que havia estat fundat per Marie de Saint Rémy. Durant la primavera de 1896, amb Joseph Babinger, representà una empresa de llauneria per la zona dels Alts Alps. El 13 de juny de 1896 va ser detingut durant 10 dies per a executar el pagament de les despeses d'un judici. El 29 de juny d'aquell any va ser detingut a La Sanha (Provença, Occitània) i se li requisaren periòdics. El 4 de juliol de 1896 va ser novament detingut i empresonat per constrenyiment. El 26 de febrer de 1897 va ser detingut amb Marie de Saint Remy arran de la publicació d'un article en Le Christ Anarchiste on s'amenaçava de mort a diversos monarques si els vuit anarquistes condemnats a mort en els judicis de Montjuïc eren executats, però van ser posats en llibertat provisional l'endemà i participaren en una reunió amb una desena de companys per a celebrat la seva llibertat. El 21 de setembre de 1897, amb Jeanjean, assessorà la conferència «La révolution est elle nécessaire?» d'Henri Dhorr a Toló. L'agost de 1899 la policia notificà que havia desaparegut de Toló acompanyat per un tal Laplanche i ambdós van ser localitzats a Saint-Étienne i a Lió (Arpitània). Entre 1900 i 1901 venia, amb Charles Perdigon, diaris i el fullet Le séguestrée de Poitiers per la Costa d'Atzur (Draguinhan, Gonfaron, La Ciutat, Marsella, Niça, etc.). El juliol de 1901 va ser detingut a Niça (País Niçard, Occitània), on va ser fitxat i fotografiat. Posteriorment partí cap a Draguinhan i Toló. El 19 de juliol de 1902 va ser novament localitzat per la policia a Niça, on vivia a l'alberg Bovis, al número 3 del carrer Sant François. El 27 de juliol marxà cap a Grassa (Provença, Occitània) i el 30 de juliol de 1902 es dirigí a peu cap a Canes (Provença, Occitània). El març de 1903 va ser localitzat circulant a peu per Antíbol. Canha de Mar i Niça. En aquests anys va estar inscrit en diversos registres d'«anarquistes desapareguts i/o nòmades». El juliol de 1905 va ser interceptat circulant a peu, amb tren o amb tramvia per Niça, Canes i Toló. El gener de 1907 va ser un dels 31 signants del cartell Conscrits, de la Secció de Toló de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), on es feia una crida als soldats a deixar les armes. En aquesta època vivia al número 19 del carrer Équerre de Toló. El juliol de 1907 la policia assenyalava que havia deixat Grassa i que marxava a peu cap a Draguinhan venent cançons. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Ludovic Gros apareguda en el diari parisenc Le Journal del 2 de març de 1894

- Ludovic Gros: El 28 d'octubre de 1860 neix a Cailutz (Guiena, Occitània) l'anarquista Victor Ludovic Gros. Era fill de Jean Gros, conreador, i de Dorothée Bonneville, domèstica. Es guanyava la vida treballant de sabater. L'agost de 1881 s'instal·là a París (França), on treballà d'ordinari per la bugadera Blandamour, on conegué Eulalie Ramus, la qual agredí l'1 de gener de 1882 amb vidriol davant la negativa d'aquesta a casar-se amb ell. El 4 de maig de 1882 va ser jutjat per aquests fets per l'Audiència del Sena i condemnat per «ferides voluntàries amb premeditació» a quatre anys de presó i 1.000 francs d'indemnització a la víctima, desfigurada a la cara i a altres parts del cos per l'agressió. El desembre de 1893 va ser implicat per la policia en un atemptat contra la Caserna General, al carrer d'Armény de Marsella (Provença, Occitània), i l'1 de març de 1894 va ser detingut a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), al número 23 del carrer Colombe, on s'havia establert. En 1894 el seu cas d'atemptat va ser sobresegut, ben igual que els seus dos altres companys implicats, Lesbros i Riemer. El gener de 1894 el seu domicili tolosà va ser escorcollat per la policia. El 17 de febrer de 1896, procedent de Bordeus (Aquitània, Occitània) s'establí amb sa companya Lucie Pechberty i sa filla a Llemotges (Llemosí, Occitània). El 14 de juliol de 1896 va ser detingut sota l'acusació de falsificació de moneda; jutjat per aquest fet, el 12 de novembre de 1896 va ser condemnat per l'Audiència de l'Alta Viena a set anys de presó i 100 francs de multa per «fabricació i distribució de moneda falsa», juntament amb els seus còmplices Barthélemy Beaure i Jean David. El 25 de gener de 1897 enviudà de la modista Lucie Marguerite Pechberty i el 2 d'abril de 1903 es casà a Tolosa amb la germana d'aquesta, la planxadora Marguerite Marie Pechberty. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Michel Veysseire (5 de març de 1894)

- Michel Veysseire: El 28 d'octubre de 1868 neix a Montreuil (Illa de França, França) l'anarquista Michel Veysseire, conegut com Bibi. Era fill de Gillaume Veysseire, carreter, i de Marie Schneider. Es guanyava la vida treballant de enguixador i de paleta. Des de juny de 1892 figurava amb son pare en els registres d'anarquistes de la Prefectura de Policia. En aquesta època ambdós vivien al número 81 del carrer Étienne Marcel de Montreuil. El 26 de desembre de 1893 pare i fill figuraven en el registre de recapitulació d'anarquistes. El 5 de març de 1894 el seu domicili, al número 143 del carrer de París de Montreuil, va ser escorcollat per comissaris de policia i agents de la Brigada d'Investigació de la policia; detingut, va ser fitxat aquell dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes. En 1901 la policia el donà com a «desaparegut». Michel Veysseire va morir el 25 de juliol de 1902, acompanyat per son germà petit Eugène Veysseire, terrelloner, al seu domicili, al número 112 del carrer Étienne Marcel, de Montreuil (Illa de França, França).

Notícia de la detenció de Joseph Ouin apareguda en el diari d'Amiens Le Progrès de la Somme del 14 de gener de 1904

- Joseph Ouin: El 28 d'octubre de 1870 neix a Feuquières-en-Vimeu (Picardia, França) l'anarquista Firmin Joseph Alfred Ouin, conegut com Joseph Ouin i Cou Tordu, i que va fer servir els pseudònims Angel Lamartine i Walet. Sos pares es deien Firmine Fidèle Ouin, serraller, i Marie Julie Eudoxie Deguerville. Es guanyà la vida treballant en diferents oficis (serraller, venedor ambulant, firaire, d'obrer en la confecció tèxtil, etc.) i milità en el moviment anarquista d'Amiens (Picardia, França). El juny de 1888 va ser condemnat a 15 mesos de presó per barallar-se amb un veí i en saber la condemna cridà «Visca l'anarquia! Visca la Revolució Social!», mentre que el company anarquista Narcisse Ancelle, que va anar a donar-li la mà tot cridant «Coratge camarada! Visca l'anarquia!», va ser condemnat a 25 francs de multa. A principis dels anys noranta vivia a Wancourt (Nord-Pas-de-Calais, França) i era un dels responsables, amb Jules Rousset, de les «sopes-conferències» a Amiens, on es donava de menjar als més desfavorits mentre escoltaven diversos oradors anarquistes. El 14 de novembre de 1892 va ser detingut, juntament amb els anarquistes Charles Guermann i Jules Rousset, per causar aldarulls en un restaurant. L'1 de gener de 1894, ben igual que una trentena de militants de la regió a resultes de l'atemptat amb bomba d'Auguste Vaillant contra la Cambra de Diputats el 9 de desembre de 1893, el seu domicili va ser escorcollat per la policia i es van trobar un petit quadern de cançons anarquistes, diaris parisencs sobre els atemptats de Ravachol i de Vaillant, fullets socialistes, dos pots de cartutxos de revòlver i targetes de visita al seu nom com a delegat de les «sopes-conferències». El setembre de 1894 va ser condemnat en gran procés contra el contraban a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), juntament amb son germà Séraphin Quin i una vintena de persones, a un any de presó per «frau». Posteriorment va ser condemnat a cinc anys de presó per «emissió de moneda falsa». El 12 de gener de 1904 va ser detingut a Amiens sota l'acusació de «complicitat de robatori» i en aquesta època treballava de firaire i vivia amb la seva companya Angèle Roussel, vídua de Vallet, al número 111 del carrer Beauvais d'Amiens. El novembre de 1904 participà en la creació del setmanari Germinal i en l'agitació a favor de l'anarquista Alexandre Jacob, que havia de ser jutjat a Amiens. L'11 de febrer de 1905 una manifestació en suport a Jacob arreplegà centenars de persones i Joseph Ouin va ser detingut en un altercat. El maig de 1905 va ser condemnat a un any de presó per contravenir una prohibició de residència. En 1907 va ser un temps gerent de Germinal. El 14 de juliol de 1908 va ser detingut en una manifestació antimilitarista; inculpat per «ultratge a magistrat», va ser condemnat a un mes de presó. El 26 de juny de 1910 prengué part en el congrés fundacional de la Federació Revolucionària del Somme. En 1912 s'instal·là a París (França), treballà d'obrer en la confecció tèxtil i vivia al número 26 del carrer Pradier, i després al número 41 del carrer Piat. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà una campanya abstencionista en ocasió de les eleccions municipals de maig; aquest comitè, del qual Henry Combes era secretari i Lucien Belin tresorer, ajuntà 25 destacats anarquistes i sindicalistes revolucionaris. A partir de juny de 1912 fou membre del Comitè «L'Entr'aide», caixa de resistència i solidaritat amb els militants anarquistes empresonats i les seves famílies impulsada per l'FCA i que arreplegava una quarantena de comunistes llibertaris i sindicalistes revolucionaris. El desembre de 1912 era membre del consell d'administració de Le Libertaire i en 1913 tresorer del Comitè per la Defensa del Dret d'Asil, impulsat per l'FCA en el marc del procés de la «Banda Bonnot». Amb el pseudònim Walet, dirigí un taller de confecció al XX Districte de París, en el qual continuà el desembre de 1915 després d'haver estat llicenciat de l'exèrcit. El març de 1919 va ser un dels signataris (Armad Bidault, François Boudoux, Joseph Liger, André Schneider, Henri Sirolle, etc.) d'una protesta contra els escorcolls efectuats a la seu de Le Libertaire arran de l'atemptat d'Émile Cottin contra Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, el 19 de febrer anterior. En 1921 militava en la Unió Anarquista (UA) i en el Comitè de Defensa Social (CDS) i encara vivia al número 36 del carrer Pradier de París. El setembre de 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Sembla que morí en la dècada dels quaranta.

***

Florentin Chantemesse

- Florentin Chantemesse: El 28 d'octubre de 1874 neix a Marsella (Provença, Occitània) el jornaler i propagandista anarquista Clémens (o Clément) Florentin Chantemesse. Era fill de Clémens Régis Chantemesse, empleat, i d'Irma Cécile Comte, domèstica. En 1894 va se cridat a files i destinat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit. A partir de 1896 freqüentà les reunions anarquistes marselleses. El 30 de juliol d'aquest any fou sospitós de ser l'autor de l'explosió que tingué lloc a l'habitatge on vivia a Marsella. Entre 1898 i 1899 va fer diverses xerrades sobre diversos temes (maquinisme, autoritat, «Afer Dreyfus», revoltes obreres, etc.). Amb altres companys es dedicà a pertorbar reunions electorals. Presidí nombroses conferències públiques, especialment les d'Henri Dhorr. El febrer de 1898, amb Maurice Chaumel, organitzà una conferència celebrada al Bar de l'Alhambra a benefici de l'anarquista Victor Rappole. El 6 de març de 1898 va ser jutjat per vociferar «crits sediciosos». En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. Més tard, ben igual que Maurice Chaumel, abandonà la idea de «revolució» i passà a parlar d'«evolució», reivindicant que la transformació social només podia tenir lloc mitjançant una transmutació moral de caràcter individual. Aquesta manera de pensar l'apartà del moviment llibertari i passà a fer costat candidatures socialistes contra la gestió municipal de Jean-Baptiste-Amable Chanot a Marsella, especialment la radical socialista col·lectivista de Basset el maig de 1904. Durant la Gran Guerra va ser destinat als Serveis Auxiliars per «gastroenteritis i còlics» i altres problemes digestius. El 19 de gener de 1915 es casà a Marsella amb la parisenca Blanche Adrienne Bertram, de qui es va divorciar el 20 d'abril de 1920 davant el Tribunal Civil de Marsella. El 14 de gener de 1941 es casà a Marsella amb Benjamine Pauline Abraham. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Luisa Capetillo, vestida d'home, quan fou detinguda el 24 de juliol de 1915 a l'Havana

- Luisa Capetillo: El 28 d'octubre de 1879 neix a Arecibo (Puerto Rico; aleshores colònia espanyola) l'escriptora, periodista, sindicalista, propagandista llibertària i anarcofeminista Luisa Capetillo. Sa mare, Louise Marguerite Perone (castellanitzada com Margarita Perón), immigrant francesa molt culta, arribà a Puerto Rico buscant feina com a institutriu per als infants d'una família prestigiosa d'Arecibo, però acabà fent de minyona i de planxadora en cases benestants. Son pare, Luis Capetillo Echevarría, arribà a Puerto Rico des del País Basc amb la intenció de fer fortuna, però acabà realitzant només feinetes (estibador, camperol, paleta, etc.). La parella era d'idees progressistes i liberals i mai no formalitzà cap matrimoni. La seva única filla fou educada en un ambient força liberal i aprengué el francès de sa mare, assistint a l'escola privada de Maria Siera Soler, una de les més considerades del país. Quan tenia 19 anys s'enamorà de Manuel de Ledesma, fill del marquès d'Arecibo, una de les famílies més reputades de l'illa on sa mare feia feina. En 1898 la parella tingué sa primera filla, Manuela, i dos anys després nasqué son segon fill, Gregorio. Mai no es casaren i la parella es trencà tres anys després d'iniciada, encara que el pare reconegué els infants i pagà la seva educació. Mare fadrina, en 1904 començà a publicar articles en periòdics del seu poble, alhora que treballava a casa seva brodant camises i mocadors. Després deixà sos fills amb sa mare i començà a treballar en una fàbrica tèxtil. En 1906 començà a fer feina com a lectora a les fàbriques de tabac d'Arecibo; pujada en un podi, llegia en veu alta mentre els treballadors manipulaven les fulles de tabac i enrotllaven els cigars. En aquestes fàbriques entrà en contacte amb la Federació de Torcedors de Tabac, afiliada a la Federació Lliure de Treballadors (FLT), i, a més de les obres d'autors clàssics (Zola, Tolstoi, Hugo, Balzac, Dumas,  Vargas Vila, Zamacois, etc.), també llegí obres de contingut social i polític (Marx, Engels, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, etc.) i publicacions socialistes, sindicalistes i anarquistes (El Porvenir del Trabajo, Unión Obrera, La Revista Blanca, El Socialismo, Tierra, El Motín, etc.). Fou la primera dona porto-riquenya a escriure sobre les idees feministes i sobre dels drets de la dona. En 1907 publicà per lliuraments Mi opinión sobre las libertades, derechos y deberes de la mujer. Como compañera, madre y ser independiente, que tingué diverses edicions posteriors (1911, 1913 i 1917). En 1907 publicà el seu primer llibre, Ensayos libertarios. Dedicado a los trabajadores de ambos sexos i també va escriure l'obra de teatre Influencias de las ideas modernas, que fou publicada en 1916. Malgrat considerar-se feminista, mai no s'afegí a cap organització feminista, ja que sobretot pensava que el front sindical era el més necessari i que les dones s'havien de sindicar i lluitar pels seus drets. Fou la primera dona porto-riquenya que portà pantalons en públic, enfrontant-se als costums socials d'aleshores. Reivindicà una educació lliure i liberal per als dos sexes. També fou «escandalosa» la seva reivindicació de l'«amor lliure» –la dona ha de triar a qui vol estimar lliurement sense interferències legals i sense matrimoni–, presentat per la premsa burgesa com promiscuïtat. També fou partidària de l'escola racionalista, del vegetarianisme, de l'exercici físic i de l'espiritisme. En 1908, durant el V Congrés Obrer de l'FLT que se celebrà a Arecibo, lluità perquè l'organització fes costat el dret al vot de la dona, però no únicament per a les dones alfabetitzades, sinó per a totes les dones. El juliol de 1909 participà en la «Croada de l'Ideal», gira propagandística de destacats militants (J. B. Delgado, José Ferrer y Ferrer, Ramón Romero Rosa, Santiago Iglesias Pantín, etc.) organitzada per l'FLT que recorregué tot el país per a conscienciar els treballadors de la necessitat de sindicar-se. En 1910, a més de fer-se distribuïdora de l'òrgan de l'FTL Unión Obrera, fundà a San Juan de Puerto Rico el periòdic anarcofeminista La Mujer, del qual no s'ha conservat cap exemplar, i intentà crear una Escola Granja Agrícola per als infants. En 1911, fruit de la seva relació amb un comerciant d'Arecibo, tingué son tercer fill que bateja com Luis Capetillo. En 1912 viatjà a Nova York (Nova York, EUA) on establí lligams amb grups de treballadors del tabac porto-riquenys i cubans i col·laborà en periòdics anarquistes (Cultura Obrera, Brazo y Cerebro, Fuerza Consciente). En 1913 s'instal·là a Ybor City, barri de Tampa (Florida, EUA), on treballà com a lectora en una de les moltes companyies de tabac de la ciutat i col·laborà en el periòdic La Unión de Tampa, òrgan de la Unió de Torcedors Federats de l'Estat de Florida. A Ybor City viurà amb Juan Vilar, un treballador del tabac i destacat anarquista. En 1914 marxà a Cuba, on residí a Cárdenas i a l'Havana, i s'afegí als treballadors de la canya de sucre en la vaga organitzada per la Federació Anarquista. El 24 de juliol de 1915 fou detinguda al carrer Neptuno de l'Havana per «escàndol públic» per portar roba d'home, corbata i barret; jutjada en un procés que fou seguit per tots els grans periòdics cubans i porto-riquenys, es defensà dient que no havia cap llei que prohibís posar-se roba d'home i, davant l'evidència, fou alliberada. Malgrat tot, en 1916 el president cubà Mario García Menocal l'expulsà del país per «anarquista estrangera i perillosa». Retornà a Puerto Rico i organitzà i participà en diverses vagues (Patillas, Ceiba, Vieques, etc.), entre elles la important Vaga de la Canya de 1916 –40.000 obrers de 32 localitats hi participaren i la vaga es guanya amb una augment salarial d'un 13%–, per la qual cosa fou detinguda en diverses ocasions acusada de «violència, desobediència i insubordinació als agents de l'ordre». En 1919 s'instal·là novament a Nova York, on establí una casa d'hostes amb un restaurant vegetarià al barri de Chelsea, que es convertí en lloc de reunió dels agitadors hispans de la ciutat. També viatjà, convidada pels obrers sabaters, a la República Dominicana per fer costat les vagues de 1919, però les autoritats no li van deixar parlar en públic. En 1920 s'establí a Río Piedras, un barri obrer de San Juan de Puerto Rico. L'any següent, malgrat les seves conviccions anarquistes, va fer campanya electoral per al Partit Socialista de Puerto Rico. A més de les citades, és autora de La humanidad del futuro (1910) i Verdad y justicia. Cuento de Navidad para niños (1910), Voces de Liberación (1919, amb altres), entre d'altres. Tuberculosa des de 1921, Luisa Capetillo va morir el 10 d'abril –altres fonts citen erròniament el 10 d'octubre– de 1922 a Río Piedras (Puerto Rico) i fou enterrada al cementiri municipal d'Arecibo. En 2008, editades per Norma Valle Ferrer, es van publicar les seves obres completes sota el títol Mi patria es la libertad.

Luisa Capetillo (1879-1922)

***

Notícia sobre Lucien Mével apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 23 de setembre de 1921

- Lucien Mével: El 28 d'octubre de 1886 neix a París (França) l'anarquista individualista Lucien Julien Mével. Es guanyava la vida fent de repartidor. En la dècada dels deu milità en el grup anarquista del V I XIII Districtes de París. En aquesta època vivia al número 71 de l'avinguda d'Italie del XIII Districte de París. Donat de baixa per al servei militar, l'abril de 1915 encara mantenia aquesta posició. El gener de 1918, a resultes de la condemna de l'anarquista Ernest-Lucien Juin (E. Armand) a cinc anys de presó per «afavoriment de la deserció», creà el «Comitè d'Amics d'E. Armand», amb la finalitat d'aconseguir la seva llibertat, proposta que obtingué el suport de nombrosos escriptors avantguardistes, com ara Han Ryner, i engegà una campanya amb el suport de la premsa (La Mêlée, Le Sphinx) que finalment aconseguí una reducció de la pena de sis mesos. Va ser gerent, i col·laborador, dels primers números del periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors, publicat a Orleans (Centre, França) entre maig de 1922 i octubre de 1939 per E. Armand; el febrer de 1923 va ser reemplaçat per Alice Morand-Vathonne. Deixà París i s'instal·là al departament del Yonne, on sa companya morí. Lucien Mével va morir l'octubre o el novembre de 1945.

***

Notícia del suïcidi de Charles Rimbault apareguda en el diari parisenc La Bataille Syndicaliste de l'11 d'agost de 1912

- Charles Rimbault: El 28 d'octubre de 1891 neix al XV Districte de París (França) l'anarquista Charles Frédéric Rimbault. Era fill de Charles Rimbault, serreller, i de Prudence Désirée Réchaussat, jornalera, i tingué com a mínim tres germans, Edgar Rimbault, Louis Rimbault i Théophile François Rimbault (Marceau Rimbault), aquests dos últims destacats anarquistes. Es guanyava la vida com son pare, treballant de serraller. En el número del 20 de gener de 1909 del periòdic parisenc La Guerre Sociale denuncià son germà Marceau Rimbault com a confident de la policia. A partir de març de 1909 col·laborà en el periòdic parisenc L'Anarchie. Sembla que posteriorment es decantà per l'anarquisme individualista «científic» de Georges Paraf-Javal. Després de viure al número 2 del Passage de l'Hortensia de Les Lilas (Illa de França, França), passà a residir al número 7 del carrer de la Séparation de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Patint de neurastènia, Charles Rimbault es va suïcidar disparant-se un tret al cor el 9 d'agost de 1912 en una taverna al número 26 del carrer de Lorraine del XIX Districte de París (França).

***

Torquato Tomassini

- Torquato Tomassini: El 28 d'octubre de 1893 neix a Fermo (Marques, Itàlia) el tipògraf anarquista Torquato Tomassini. Sos pares es deien Giuseppe Tomassini i Ernesta Corradi. D'antuvi socialista revolucionari, en 1913 s'adherí al grup anarquista de Fermo, que s'acabava de reconstituir després d'haver cessat la seva activitat a finals del segle XIX, i que tenia entre altres membres els germans Vincenzo i Primo Montevidoni, Giuseppe Lenzi, Raffaele Cocchetti, Romeo Ferri, Amerigo Del Moro, Ettore Alesiani, Tito Freddini, Domenico Carelli, Camillo Monti, Gaetano Alimento, Enrico Biancucci i Guido Moreschini. Envià correspondència a diferents periòdics del moviment llibertari, com ara Il Pensiero Anarchico, de Roma, i L'Avvenire Anarchico, de Pisa. L'octubre de 1913 va ser condemnat a dos dies de presó per «crits sediciosos». Posteriorment s'instal·là a Portocivitanova (Civitanova Marche, Marques, Itàlia), on contribuí a la creació d'un grup llibertari i entrà a formar part de la secció local de la Cambra del Treball de Macerata (Marques, Itàlia). Durant el règim feixista s'allunyà de la vida política, concentrant-se en la seva feina de tipògraf que desenvolupà primer a Portocivitanova i després a Pescara (Abruços, Itàlia), a San Benedetto del Tronto (Marques, Itàlia) i a Ascoli Piceno. En 1929 s'afilià al Sindicato Fascista Poligrafici (SFP, Sindicat Feixista de Tipògrafs) i el gener de 1934 va ser eliminat dels registres policíacs de subversius. Torquato Tomassini va morir el 25 de febrer de 1963 a Ascoli Piceno (Marques, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Borgo Solestà d'aquesta ciutat.

***

Necrològica d'Emili Geli Clotes apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de març de 1985

- Emili Geli Clotes: El 28 d'octubre de 1899 neix a Garriguella (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Emili Geli Clotes. Sos pares es deien Josep Geli i Joana Clotes. Entrà a formar part del moviment llibertari quan encara era molt jove i va ser empresonat durant la dictadura de Primo de Rivera. Ferroviari de professió, milità en el Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb el triomf franquista, va passar a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi va ser obligat a fer feina per al Servei de Treball Obligatori (STO) i enviat a la base de submarins bretona de Lorient. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Puègnautièr (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Carcassona i en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT en l'exili, en la qual ocupà càrrecs directius. Sa companya fou Mercè Teixidor. Després de diverses intervencions quirúrgiques, Emili Geli Clotes va morir el 8 de gener –algunes fonts citen erròniament el 28 de gener– de 1985 a la Clínica Bastion de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia orgànica de Gilbert Rollet apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 18 de novembre de 1937

- Gilbert Rollet: El 28 d'octubre de 1902 neix a Épinal (Lorena, França) l'anarquista Léon-Raymond-Gilbert Rollet, conegut com Tellor. Sos pares es deien Gustave Félix Rollet, empleat de comerç a Épinal, i Marie Léonie Louise Henriot. Es guanyava la vida com a monitor d'educació física i corrector d'impremta. A partir de 1925 assistí a reunions de les Joventuts Llibertàries del XVII Districte de París i a les conferències i al congrés de la Unió Anarquista (UA). El juliol de 1926 va ser detingut per distribuir un fullet a favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1926 va ser nomenat secretari de la «Lliga Internacional de Refractaris a Totes les Guerres». El 13 de novembre de 1930 es casà al XVII Districte de París (França) amb la venedora parisenca Léontine Ungar. En aquesta època treballava de comptable en un magatzem i vivia al número 23 del carrer Balagny. En 1936 era secretari del grup del XVII Districte de l'UA, encarregant-se de les relacions entre aquest grup i el secretariat nacional. En aquesta època vivia al número 41 del carrer Nollet i era conegut per ser un apassionat del culturisme. Col·laborà en aquests anys amb nombrosos articles sobre política exterior en Le Libertaire. L'11 de febrer de 1937 va fer la xerrada «Les ententes industrielles et le fascisme» per al grup anarquista del XVII Districte de París. El febrer de 1937, arran de ser atropellat per un cotxe, una cama li va se amputada. Posteriorment va ser admès en el Sindicat de Correctors de París. En el Congrés de l'UA, celebrat entre el 20 d'octubre i l'1 de novembre de 1937, va ser nomenat, com a redactor de Le Libertaire, membre de la comissió administrativa i abans de la II Guerra Mundial encara n'era membre. El 15 de gener de 1938, com a «anarquista perillós», va ser inscrit en un llistat d'anarquistes del departament del Sena i el seu domicili va ser controlat mensualment. El 15 de març de 1939, en un escorcoll de la seu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), al número 26 del carrer Crussel, van ser trobats el seu nom i la seva adreça, i aleshores n'era secretari de la secció del XVII Districte. Durant l'Ocupació va estar desocupat i entre 1941 i l'estiu de 1944 treballà intermitentment com a corrector fent substitucions en el Journal Officiel Després de la II Guerra Mundial va fer feina de linotipista en Le Figaro. L'abril de 1946 participà en la subscripció popular per a facilitar el retorn de la Guaiana Francesa de l'anarquista deportat Éliacin Vézian, tornada que no es va poder aconseguir. En 1950, encara que sembla ja no participava en activitats polítiques, el seu domicili del carrer Truffaut de París figurava en el llistat d'adreces d'anarquistes a vigilar per la policia. Gilbert Rollet va morir el 22 de juliol de 1986 a Coubert (Illa de França, França).

***

Carpentier, Mayol i Rappaport, del Grup Internacional de la Columna Durruti (1936)

- François-Charles Carpentier: El 28 d'octubre de 1904 neix a Reims (Xampanya, França) el militant anarquista i combatent de la Revolució espanyola François-Charles Carpentier. Sons pares, teixidors no casats, es deien François Carpentier i Germaine Béranger. Son pare, militant llibertari, que en les eleccions de 1914 va votar Bonnot, va canviar sovint de feines per la zona del Pas-de-Calais. El gener de 1915, trobant-se a zona ocupada, és deportat amb son pare a un camp de concentració a Alemanya, i va ser repatriat per la Creu Roja per ser un infant. A càrrec d'un oncle, primer treballarà en diversos tallers de teixidures i quan son pare va recobrar la llibertat va treballar amb aquest desenterrant obusos i tornant a tapar les trinxeres. Cap al 1920 va trobar feina com a empenyedor de vagons al fons de la mina de Bruay-en-Artois abans de marxar buscant feina arreu i fer de descarregador del moll de Rouen. En 1924, instal·lat a París, treballa en diverses petites ocupacions al mercat de les Halles i comença a freqüentar els cercles anarquistes. El 10 de novembre de 1924 va ser incorporat al Regiment dels Tiradors i enviat al sud del Marroc per combatre la rebel·lió d'Abd el-Krim. Llicenciat el 10 de maig de 1926 amb el grau de Caporal de Metralladores, va instal·lar-se a París, on va fer diverses feinetes. A començaments de 1928, domiciliat al suburbi parisenc d'Aubervilliers, va treballar com a repartidor de carbó. Secretari del grup anarquista de Saint-Denins, en 1930 va conèixer el militant anarquista Charles Ridel (Louis Mercier Vega), amb qui romandrà lligat de per vida en una forta amistat. Delegat del grup de Saint-Denis al congrés de la Federació Anarquista parisenca del 4 de juny de 1933, va ser elegit secretari adjunt de l'organització al costat de Le Bott. Entre el 14 i el 16 de juliol d'aquell any va participar com a delegat de Saint-Denis al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) a Orleans. El febrer de 1934, arran dels avalots feixistes, va passar la nit de l'11 defensant revòlver en mà la Borsa del Treball amb Mercier Vega. Durant el Front Popular ambdós van fer costat Simone Weil durant la vaga de la fàbrica «Sauter et Harlé». En aquesta època va fer de tresorer de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual també eren membres Nicolas Faucier i Mercier Vega, i que després es fusionaria amb la Unió Anarquista. En 1936, amb Mercier Vega i altres, parteixen cap a la Revolució espanyola i funden el Grup Internacional de la Columna Durruti, que afrontarà dures batalles al front d'Aragó. Després de la batalla de Perdiguera, on el Grup Internacional de la Columna Durruti serà delmat, Mercier i Carpentier tornaran a França per organitzar la solidaritat. A finals de 1936 Carpentier tornarà a Barcelona com a delegat de la Unió Anarquista davant la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aprofitarà la conjuntura per enviar diversos articles sobre la Revolució espanyola per a Le Libertaire. Durant un gran míting celebrat per celebrar l'entrada de 1937, amb Scolari i Balart, rebutjaran cantar La Internacional amb els comunistes. Gràcies a Berta Ascaso, va ser allotjat en una casa socialitzada a Barcelona amb sa companya que havia viatjat a la península amb un comboi de camions de solidaritat organitzat per Pierre Odéon. En aquesta època va conèixer el militant anarquista italià Ernesto Bonomini qui, el 20 de febrer de 1924, havia assassinat Nicola Bonservizi, representant personal de Mussolini a París. En maig de 1937, a Barcelona, Carpentier es batrà contra els comunistes que intenten destruir els anarquistes i els militants del POUM, instal·lant una metralladora al terrat de la fàbrica de sabó Myrurgia, a prop de la Sagrada Família, i també va participar des d'un automòbil blindat en el metrallament del local d'Estat Català. Alguns mesos després tornarà a França fugint dels estalinistes, completament desil·lusionat de la fi de la revolució, però encara van recaptar armes i les va portar clandestinament a Barcelona. Els 29 i 30 d'octubre de 1937 va participar en el congrés de la Unió Anarquista i amb Mercier deixaran l'organització. En 1938 va col·laborar, amb Lucien Feuillade, Mercier Vega i Nicolas Lazarevitx en la revista d'estudis revolucionaris Révision. Mobilitzat en 1939, el seu regiment va ser encerclat per les tropes alemanyes, però va poder escapar. En 1943 treballarà en el «Comité Ouvrier de Secours Immédiat» (COSI), organització social col·laboracionista creada per les autoritats de Vichy. Amb l'Alliberament va deixar tota militància –va ser eliminat de la llista d'anarquistes a vigilar el 31 d'agost de 1948–, però va continuar en contacte amb els vells militants (Mercier Vega, Feuillade) i va muntar una petita empresa de transport. El 14 d'agost de 1947 es casà al IX Districte de París amb Jeanne Louise Bonvalot. Durant els anys vuitanta va relatar la seva experiència revolucionària a Espanya a diversos joves historiadors (David Berry, Phil Casoar). François-Charles Carpentier va morir de càncer el 21 de març de 1988 a Écouen (Illa de França, França).

***

Necrològia de Josefa Montero Girón apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de juliol de 1969

- Josefa Montero Girón: El 28 d'octubre de 1905 neix a Capella (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Josefa Montero Girón, coneguda com Pepita Montero. Sos pares es deien Pedro Montero i Vicenta Girón. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili, fou companya d'Aurelio Arroyo. Treballà de portera a París (França). Malalta, Josefa Montero Girón va morir el 4 de juny de 1969 a l'Hospital Douessin de Doué-la-Fontaine (País del Loira, França).

***

Necrològica de Vicente Enfedaque Tormes apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de gener de 1981

- Vicente Enfedaque Tormes: El 28 d'octubre de 1911 neix a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Enfedaque Tormes –algunes fonts citen erròniament el seu primer llinatge com Enfadaque. Sos pares es deien Cirilo Enfedaque i Vicenta Tormes. Durant la guerra civil lluità en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on formà part d'una unitat de guerrillers encarregada d'operacions a la rereguarda de les línies franquistes al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bordeus. Sa companya fou Francisca Fort, de qui enviduà en 1950, i es casà de bell nou amb Fermina Pilar Arnas. Vicente Enfedaque Tormes va morir el 28 d'agost de 1980 a la Clínica Bel Air del barri de Caudéran de Bordeus (Aquitània, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 27 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'El Explotado

- Surt El Explotado: El 27 d'octubre de 1932 surt a Amposta (Montsià, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Explotado. A partir de març de 1933 es publicà a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià). Dirigit per Joan Reverter Nolla, comptà amb les col·laboracions d'Aparici, Domingo Cabrera, Canareu, Manuel Cano, Josep Elías, Joan Monlleó, Enrique Morales, Francisco Rofes, Joan Subirats i Josep Tomàs, entre d'altres. El desembre de 1933 va ser suspès governativament i el seu director processat, jutjat i absolt de «delicte de premsa» i «desacatament a l'autoritat», però multat amb 5.000 pessetes per «desobediència a les autoritats» i «excitació a la rebel·lió». Reemprengué l'edició mesos després en 1934 i el maig d'aquell any Francisco Rofes de Miguel va ser empresonat sota l'acusació d'haver atacat des de les pàgines del periòdic el jutge de Vinaròs Diego Ortega. El 26 de setembre d'aquell any la seu del periòdic va ser escorcollada per la policia sense cap resultat. El setmanari durà fins el 1935, després de publicar més de seixanta números.

***

Cartell de l'acte

- Conferència sobre l'antiga Iugoslàvia: El 27 d'octubre de 1993 se celebra al Centro Stranieri de Pistoia (Toscana, Itàlia) la xerrada «Ex Jugoslavia: Terrorismo di Stato» (Ex-Iugoslàvia: Terrorisme d'Estat) a càrrec de la sociòloga croata Melita Richter Malabotta. L'acte, organitzat pels arxius anarquistes Centro Studi Libertari Leda Rafanelli de Pistoia i Biblioteca Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia), consistí en la presentació de la segona edició del fullet Ex Jugoslavia: Terrorismo di Stato, editat pel grup anarquista «Germinal» de Trieste (Friül).

***

Plantació esclavista Felicity, a St. James Parish (New Orleans, Louisiana, EUA), on Reclus va fer de tutor de la família Fortier entre 1853 i 1855

- Congrés sobre Reclus: Entre el 27 i el 30 d'octubre de 2006, a l'Octavia Rooms del Danna Center de la Loyola University de New Orleans (Louisiana, EUA), organitzat per la citada universitat i amb el suport de diversos col·lectius llibertaris, es va realitzar el congrés «Humanity and the Earth / L'Home et la Terre: The legacy of Élisée Reclus (1830-1905)». La trobada va coincidir expressament amb la Fira del Llibre de New Orleans. En el congrés, que es volia fer coincidir amb el centenari de la mort del pensador anarquista i que es va haver d'ajornar un any a causa de l'huracà Katrina, van assistir a més de la comunitat acadèmica (geògrafs, filòsofs, etc.), editors anarquistes, anarcoecologistes i anarcosindicalistes de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), tots per analitzar l'obra científica i política, sense oblidar les seves relacions amb Louisiana, d'Élisée Reclus.

Naixements

Foto policíaca de François-Louis Duprat (27 d'abril de 1892)

- François-Louis Duprat: El 27 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 25 d'octubre– de 1857 neix a Sent Martin de Miranda (Gascunya, Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarquista François-Louis Duprat, també citat com Francis-Louis Duprat, i que va fer servir els pseudònims Paul i Piloux. Sos pares es deien Simon Duprat, jornaler, i Julie Marie Salles. Com a obrer de sastreria va crear el juny de 1882 el grup anarquista «L'Aiguille», amb Vilhem i Conchot, companys del Sindicat Anarquista de Sastres, que agrupava una desena d'obrers de sastreria (Bordes, Cahuzac i els germans Bourdin, entre d'altres). En els anys vuitanta participà en les reunions del grup anarquista «La Panthère des Batignoles», fundat durant la tardor de 1882. El març de 1883, en una reunió de grups anarquistes de París i dels suburbis, va ser nomenat tresorer i encarregat de recaptar fons per al nou setmanari parisenc La Vengeance Anarchiste. En 1884 participà en el moviment reivindicatiu dels obrers sense feina. Entre 1884 i 1885 va ser un dels principals redactors del periòdic anarquista Terre et Liberté. Organe communiste anarchiste, que va haver de deixar de publicar-se després d'un saqueig policíac i de la persecució contra el seu gerent Antoine Rieffel, que fou condemnat el 12 de març de 1885 pel Tribunal Correccional del Sena a dos anys de presó, a 200 francs de multa i a cinc anys de llibertat vigilada, per «incitació al pillatge». Terre et Liberté fou substituït per L'Audace (1885). Cap a la primavera de 1886 la policia sospità que fou un dels autors, amb Joutant (Rozier), Adrien Martin i Albert Maugé, del fullet L'Action, manual per a la fabricació d'explosius i per a la qual Rozier intentà trobar impressor. Segons la policia en aquesta època era membre del grup «Les Dynamitards», del qual formaven part Albert, Gardrat, Lapierre, Joutant (Rozier) i Rousseau. A començament de 1887 sembla que fou membre del grup «La Sentinelle» i el febrer d'aquell any, en una reunió, va ser acusat per Murjas de no haver enviat a Cyvot, Clément Duval i Gallo les recaptacions dels mítings. Freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. Proper a Émile Pouget, va fer costat l'acció obrera col·lectiva i la vaga dels estibadors britànics de setembre de 1889. Entre 1888 i 1889 va col·laborar en l'òrgan anarquista Le Ça ira. Establert com a venedor de vins i taverner, a partir de 1890, la seva bodega, al número 11 del carrer Ramey de París, es va transformar en un lloc de reunió i de magatzem de propaganda. El gener de 1892 participà en les reunions del Grup Parisenc de Propaganda Anarquista que publicà un número únic del periòdic antimilitarista Le Conscrit. El 22 d'abril de 1892, com molts altres anarquistes, va ser detingut a París, en una gran agafada preventiva a la manifestació de l'1 de maig; durant l'escorcoll de casa seva es van trobar nombrosos fullets i manuscrits, un revòlver sense munició i un punyal. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Aquest mateix any, en virtut de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser implicat en el «Procés dels Trenta», però tingué temps de poder fugir i refugiar-se a Londres (Anglaterra). El 21 d'octubre de 1894 va ser jutjat en absència i condemnat a 20 anys de treballs forçats per «associació criminal», pena que va ser amnistiada el 2 de febrer de 1895. A la capital anglesa visqué, amb sa company Louise Pioger (Quitrime), al número 24 de Grafton Street del barri del Soho londinenc i freqüentà els anarquistes Armand Lapie, Mattaini, Monceaux i Clovis Sicard, entre d'altres. A començament de 1895 retornà a París i es posà al servei de Sébastien Faure; ambdós van ser detinguts el 4 de març d'aquell any al costat del Palau de Justícia quan volien obtenir la revisió del seu procés. El 12 de març de 1895 va ser finalment absolt per l'Audiència del Sena. El 29 de març de 1921 es va casar a Garches (Illa de França, França) amb Adèle Moulouguet-Lapuchotte. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

François-Louis Duprat (1857-?)

***

Notícia de la detenció d'Alfred Marné apareguda en el diari parisenc L'Événement del 23 de gener de 1884

- Alfred Marné: El 27 d'octubre de 1858 neix a Abilly (Centre, França) l'anarquista Jude Maxime Alfred Marné. Era fill d'Antoine Marné, sabater, i de Clotilde Marie Églantine Prionnet, tendera. Es guanyava la vida com son pare, treballant de sabater a Bordeus (Aquitània, Occitània), on vivia al número 23 del carrer Turenne. En 1883 estava fitxat com a anarquista i era sospitós, segons els informes policíacs, de ser un dels autors de la fabricació d'ampolles explosives de l'anomenat «Cas dels anarquistes de Bordeus» –l'octubre de 1883 nombroses ampolles explosives esclataren a diferent barris de la ciutat i institucions públiques (Prefectura de Policia, Biblioteca de la Cambra de Comerç, etc.). El jutge d'instrucció del cas orientà la investigació cap a ell i a l'anarquista Clément Guérin. El 16 de gener de 1884 va ser detingut a Tours (Centre, França) i traslladat dos dies després a Bordeus per la gendarmeria i tancat al Fort du Hâ, sota l'acusació de «possessió d'objectes explosius i temptativa d'incendi en immoble habitat». Jutjats el 24 de maig de maig de 1884 pel Tribunal Correccional de Bordeus, ambdós van ser absolts. No obstant això, el procurador va apel·lar i entre el 31 de juliol i l'1 d'agost de 1884 el 4 Tribunal d'Apel·lació va ser tornat a jutjar i condemnat a sis mesos de presó, cinquanta francs de multa i el pagament de les despeses del procés per «possessió i fabricació d'enginys incendiaris i explosius». El 21 de juny de 1886 es casà a Abilly amb Anastasie PLulchérie Gagneux, amb qui tingué quatre infants, dos dels quals moriren prematurament, i amb qui es va divorciar en 1896. Sembla que va ser un dels animadors, amb Honoré Bigot, del grup «Les Naturiens de La Bastide», creat en 1895, i en 1900 del grup «Les Sauvagistes». Entre 1898 i 1900 visqué a París (França). Alfred Marné va morir el 7 d'abril de 1908 a l'Hospital Isarien de Clermont (Picardia, França).

***

Pietro Vasai

- Pietro Vasai: El 27 d'octubre de 1866 neix a Florència (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista Pietro Vasai, que va fer servir els pseudònims d'Alfredo Guercini i de Piattoli. Sos pares es deien Clemente Vasai i Maria Righi. D'antuvi barreter de professió, quan tenia 17 anys ja va fitxar per la policia com a militant del Cercle «Amilcare Cipriani», destacant la seva educació i la seva intel·ligència. Entre 1883 i 1884 va ser caixer del Cercle «Amilcare Cipriani» i gerent del periòdic La Questione Sociale. Organo comunista-anarchico, que es publicava a Florència per iniciativa d'Errico Malatesta. Per aquesta activitat, i per haver estat el febrer de 1884 un dels 89 signants del «Manifest de solidaritat per Malatesta i els seus companys», entre finals de 1884 i 1886 va ser condemnat a diverses penes que sumaven gairebé quatre anys de presó. Fugint d'aquesta repressió, durant la tardor de 1894 va passar a França, on treballà de perruquer, però el 17 de març de 1885 va ser detingut amb gran resistència a Lió (Arpitània) quan aferrava cartells en commemoració de la Comuna de París. Jutjat per aquest delicte, en va ser absolt, però va ser condemnat a quatre mesos de presó per vagabunderia i l'octubre de 1885 expulsat del país i lliurat a les autoritats italianes. Gràcies a l'amnistia del 5 de juny de 1887 aconseguí la llibertat i retornà a Florència, on entrà en contacte amb Giuseppe Cioci, un dels promotors del nou grup «Né Dio né Patria» i de la nova època de La Questione Sociale, que començà a publicar-se el maig de 1888. El 28 d'agost d'aquell any va ser condemnat, pels seus articles, a dos anys i tres mesos de presó. Fugí cap a Lugano (Ticino, Suïssa), però a finals de l'any passà clandestinament a Roma (Itàlia) sota la identitat d'Alfredo Guercini o de Piattoli, però, així i tot, va ser ràpidament detingut. Amb cinc ordres de detenció, només recobrà la llibertat gràcies a l'amnistia del 30 de novembre de 1890. A Florència, després del «Congrés de Capolago», hi va haver una gran activitat subversiva i va ser designat, juntament amb Giuseppe Barsanti, Enrico Braccini i S. Papini, representant dels grups anarquistes a la Comissió del Comitè d'Associacions Populars per a la celebració del «Primer de Maig» de 1891. Bon orador, parlà en la concentració realitzada a la plaça Savonarola de Florència aquell 1 de maig, quan la policia carregà i va ser detingut juntament amb altres companys. Entre el 8 i el 12 de maig de 1891 van ser jutjats 46 obrers, entre ells 10 anarquistes i cinc republicans. Durant el seu judici aprofità l'avinentesa per a fer propaganda anarquista, però els jutges el silenciaren i el condemnaren a dos anys de presó. Quan portava menys d'un any lliure, el juny de 1894 es desencadenà una gran ona repressiva i es va veure obligat a exiliar-se. El 21 de juny d'aquell any arribà a Tunísia. En aquest país va aprendre l'ofici de tipògraf i entre juny i octubre de 1895 publicà el periòdic cultural L'Etna. Després d'aquesta experiència editorial, passà a Marsella (Provença, Occitània), on estava considerat com a «subversiu perillós», i l'11 de novembre de 1895 va ser detingut durant la tumultuosa commemoració dels «Màrtirs de Chicago». Després de quatre mesos de presó, l'1 de juliol de 1896 va ser lliurat a les autoritats italianes. Després de nou mesos de presó per «infracció de la vigilància especial», va ser condemnat a cinc anys de deportació, que començaren a comptar a partir del 2 d'abril de 1897, primer a l'illa de Ponça, després a l'illa de Favignana i finalment a l'illa de Ventotene. Va demanar l'«absolució condicional», que implicava abandonar el país, i va ser acceptada amb la condició que s'instal·lés a Egipte. Tan bon punt aconseguí la llibertat, eludí la vigilància i passà a Barcelona (Catalunya), on entrà en contacte amb el moviment anarquista local. Immediatament detingut, el juny de 1898 va ser expulsat del país. En aquesta època ja havia contret la tuberculosi i decidí retornar a Tunísia, des d'on, l'octubre d'aquell any, embarcà cap a Malta i després cap a Alexandria (Egipte). Des de feia anys, primer Errico Malatesta i després Francesco Ferdinando Cini i Audiberto Icilio Ugo Parrini, als quals coneixia bé, havien establert una activa colònia anarquista a Egipte, però dividida per les polèmiques sobre l'organització i sobre l'individualisme. Ell intentà equilibrar aquestes controvèrsies, esdevenint en una de les figures claus del moviment anarquista a Egipte fins a l'esclat de la Gran Guerra. Detingut amb altres companys, va ser tancat a la presó de Qaitbay a l'Arsenal d'Alexandria i el 16 de gener de 1899 va ser jutjat i absolt. En 1901 publicà a Alexandria, amb el suport de l'anarquista jueu libanès Joseph Rosenthal, el setmanari francoitalià La Tribuna Libera. Organo internazionale per l'emancipazione del proletariato, que animà el debat sobre l'organització en els cercles anarquistes, juntament amb L'Agitazione de Roma (Itàlia) i Les Temps Nouveaux de París (França), encara que només va poder publicar dos números. Amb Luigi Galleani, que havia arribat a Alexandria al mateix temps que ell, i Raoul Canivet, fundà el 3 d'agost de 1902 la Universitat Popular Lliure, que va aconseguir la implicació de la intel·lectualitat local i en la qual van participar els escriptors Enrico Pea i Giuseppe Ungaretti, i que establerta al carrer Hamman el-Zahab era coneguda com «Barraca Roja». En 1902, durant l'epidèmia de còlera a la regió, organitzà l'«Associació Internacional dels Socors Sanitaris d'Urgència» (AISSU), que tingué una llarga vida. Amb Roberto D'Angiò i Audiberto Icilio Ugo Parrini, intentà crear les Lligues de Resistència Obrera en diversos sectors proletaris (sastres, tabaquers, etc.), que finalment no reeixiren, per manca del suport del proletariat local, ja que només els treballadors tipogràfics se sentiren atrets pel moviment llibertari. Entre el 19 de juliol de 1902 i el 18 d'abril de 1903 publicà a Alexandria, amb Roberto D'Angiò, el setmanal L'Operario, i col·laborà en el periòdic Lux. També en 1903 publicà Il Domani. Periodico libertario. Aquest mateix 1903 va fundar el «Circolo di Studi Sociali» (Cercle d'Estudis Socials) d'Alexandria, per a activar la propaganda anarquista. La iniciativa sindical dirigida als obrers locals despertà ferotges crítiques d'Audiberto Icilio Ugo Parrini, que va veure el projecte com a una «desviació» anarcosindicalista. Ni tan sols un cicle de conferències portat a terme a principis de 1904 per Pietro Gori solucionà la controvèrsia desencadenada entre els cercles anarquistes italians establerts a Egipte. En realitat la seva manera de pensar era contrària al sindicalisme i molt més acostada a l'internacionalisme antiorganitzador. A finals de gener de 1908 va arribar al Caire (Egipte) com a representant de la Lliga de Resistència d'Alexandria amb la finalitat de trobar fons per als treballadors en vaga. El novembre de 1908 va convocar una reunió al cementiri civil del Caire on es va aprovar la publicació d'un nou diari de propaganda anarquista L'Idea. L'1 d'agost de 1909 va ser un dels promotors del Congrés Nacional celebrat a la seu del «Circolo Ateo» d'Alexandria, on els anarquistes locals concretaren una homogeneïtat d'acció amb els anarquistes del Caire (Alfredo Albano, Camillo Brigido, Giovanni Brunello, Cesare Franceschetti, Gaetano Nocchi, Luigi Ferdinando Paratocci, Cesare Sacchi) promotors de la iniciativa, i acabaren de materialitzar el periòdic quinzenal, L'Idea. Periodico di propaganda anarchica, el qual va dirigir i que va tenir continuació en Libera Tribuna. Critica, polemica e propaganda (1913) i L'Unione (1913-1914). Aquesta experiència periodística, boicotejada per les autoritats consulars i per l'esclat de la Gran Guerra, va ser la seva última aportació al moviment, ja que la seva salut va empitjorar força. No obstant això, encara va patir un últim judici el 27 de novembre de 1914 al Tribunal Consular Italià del Caire, juntament amb l'anarquista Giovanni Macrì, per «apologia del regicidi», arran d'un article aparegut en L'Unione, del qual va ser absolt. El 7 de juliol de 1916 aconseguí retornar a Florència, on va ser posat sota vigilància per les autoritats. Intentà, sense èxit, curar-se al Sanatori dell'Ardenza de Liorna (Toscana, Itàlia). Pietro Vasai va morir tísic l'11 de desembre de 1916 a Florència (Toscana, Itàlia).

Pietro Vasai (1866-1916)

***

Notícia de la detenció de Francesco Fasola apareguda en el diari parisenc Paris del 14 de novembre de 1893

- Francesco Fasola: El 27 d'octubre de 1875 neix a Maggiora (Piemont, Itàlia) l'anarquista Francesco Fasola, també conegut com François Fasola. Es guanyava la vida treballant de guixaire. Establert a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), es relacionà l'anarquista Auguste Von Gunten. El 28 de setembre de 1893 deixà d'aquesta població i s'instal·là a Besançon (Franc Comtat, Arpitània), des d'on mantingué contacte amb Von Gunten. En les reunions anarquistes tenia la funció de vigilar amb la finalitat que la policia no sorprengués els reunits. Durant la nit del 11 a l'12 de novembre de 1893 va ser detingut, juntament amb l'anarquista Mognier, venedor de Le Père Peinard, després de ser trobar aferrant uns cartells («À bas le Tsar!»), signats per la «Lliga dels Antipatriotes», contraris al tsar i glorificant l'atemptat amb bomba al Gran Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), tot recomanant la població que, en declarar-se la guerra, degollés els propietaris en comptes d'anar al front. El 16 de novembre de 1893 la Prefectura del departament de Doubs decretà la seva expulsió de França i passà a Suïssa. El 29 de novembre de 1898 el Consell Federal de la Confederació Helvètica ordenà la seva expulsió del país. En 1901 vivia a Estrasburg (Alsàcia) i el maig d'aquell any el president del departament de la Baixa Alsàcia decretà la seva expulsió de França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Notícia de la condemna d'Éliacin Vézian apareguda en el periòdic madrileny La Nación del 28 de juliol de 1918

- Éliacin Vézian: El 27 d'octubre de 1886 neix a Galargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Éliacin Gaston Vézian. Sos pares es deien Gaston Vézian, empleat dels ferrocarrils, i Julie Floris. En 1902, quan estudiava a l'Escola Primària Superior d'Alès (Llenguadoc, Occitània), renuncià a preparar-se per aconseguir el certificat d'estudis i decidí aprendre oficis manuals. Aquest mateix any va ser nomenat secretari de la Universitat Popular de Senta Cecília d'Andòrge (Llenguadoc, Occitània). En aquesta època ja estava inscrit en el «Control d'anarquistes» del departament de Gard. Després fou aprenent de fuster, agrimensor i delineant en les obres de la «Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i a la Mediterrània», més coneguda com «París-Lió-Mediterrània» (PLM), a Lo Colet de Dèsa (Llenguadoc, Occitània), i vivia amb son pare, cap de l'estació de Senta Cecília d'Andòrge. En 1904 fou un dels fundadors de la secció a Losera (Llenguadoc, Occitània) de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Entre el 2 i el 8 de juliol de 1905 assistí al congrés de la Libre Pensée que se celebrà a París. Aquest mateix any son pare demanà la seva exclusió de la llista del «Control d'anarquistes». Obtingué una plaça de professor de francès a Cracòvia (Galítsia, Imperi Austrohongarès), però va ser acomiadat poc després per les seves maneres negligents. Sobrevisqué fent classes particulars i portà una vida bohèmia i errant (Itàlia, Marroc, Espanya). Retornà a França poc abans de l'esclat de la Gran Guerra. Aquest mateix 1914 fou mobilitzat i enquadrat com a auxiliar en una unitat de combat d'un regiment dels Caçadors Alpins. Prengué part en els terribles combats als peus de la muntanya de Hartmannswillerkopf, als Vosges, dels quals se'n va sortir de miracle. En 1916, durant el primer permís a Galargues, desertà i es refugià a Barcelona. A la capital catalana col·laborà entre octubre de 1917 i abril de 1918 amb articles antimilitaristes en La Vérité, setmanari en francès que es publicava a Barcelona des de l'1 de gener de 1917. Les autoritats gal·les acusaven aquesta publicació de germanòfila i d'estar subvencionada per l'Imperi Austrohongarès i redactada pel Deutscher Nachrichtendienst (Servei d'Intel·ligència Alemany) de Barcelona. Per aquest motiu, el 18 d'agost de 1917 l'ambaixador de França envià una carta de protesta dirigida a Salvador Bermúdez de Castro y O'Lawlor, ministre espanyol d'Assumptes Exteriors, en la qual acusava La Vérité, publicació que «que es difon pels cercles anarquistes de Barcelona sota la direcció d'alemanys», de «crear un corrent favorable a l'antimilitarisme, a la deserció i a la Pau Alemanya». El 23 de maig de 1918 caigué en un parany ordit per uns infiltrats i, durant una excursió pels Pirineus, fou detingut a Sureda, a prop de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord); la premsa el presentà com a director de La Vérité i el va implicar en l'«Afer de Le Bonnet Rouge». El 26 de juliol de 1918 va ser jutjat a Montpeller pel Tribunal Militar de la 16 Regió i condemnat a 10 anys de presó per «deserció» i a mort per «intel·ligència amb l'enemic». Gràcies a la campanya de suport dels cercles anarquistes, la pena fou commutada pel tribunal militar de Tolosa de Llenguadoc, sota l'acusació de «deserció i delicte de premsa», per la de treballs forçats a perpetuïtat i reduïda posteriorment a 20 i a 17 anys de presó. En 1923 va ser deportat a la Guaiana Francesa. Sota pseudònim publicà en 1931 un article («Et la suppression du bagne?») en Le Libertaire, fet que li va implicar mesures repressives a la colònia penitenciària. El 23 de juliol de 1933 va ser agraciat i fou alliberat amb assignació de residència a la mateixa Guaiana. En 1936 es creà a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) un «Comitè Éliacin Vézian», del qual fou secretari Henri Guiraud, i en 1937 els periòdics La Patrie Humaine et Le Merle Blanc atiaren una campanya per obtenir del govern del Front Popular francès l'aixecament de l'obligatorietat de la residència forçada a les Colònies per a Vézian, recollint-ne 300.000 signatures. En aquesta època, el periodista anarquista Pierre Châtelain-Tailhade, insubmís i exiliat a Brussel·les (Bèlgica), organitzà una campanya de suport pel seu compte. Amb el seu nom, el 10 de novembre de 1938, Vézian signà un article en Le Libertaire on feia una crida als lectors a escriure'l a Saint-Laurent-du-Maroni. Trobant-se en situació lamentable, en 1946 el periòdic anarquista Ce qu'il faut dire, del qual era col·laborador, organitzà una subscripció popular al seu favor, que recol·lectà en dos mesos 53.730 francs. L'octubre de 1949 el periòdic Le Lien assenyalà que el seu estat de salut recomanava que no sortís de la colònia penitenciària. Éliacin Vézian va morir en 1963 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).

***

Foto antropomètrica d'Angelo Montacci de la policia francesa (1935)

- Angelo Montacci: El 27 d'octubre de 1891 neix a Città di Castello (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Angelo Montacci, també citat de diverses maneres (Angelo Montaggi, Angelo Montaccio, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Montacci i Maria Santa Croci, conegut com L'Americano. Es guanyà la vida fent diversos oficis (peó, manobre, empleat d'hotel, etc.) i l'abril de 1913 emigrà als Estats Units. Retornà en data indeterminada i en 1924 emigrà il·legalment a França, vivint en diverses poblacions (París, Évian-les-Bains, Vichy). A Niça (País Niçard, Occitània) d'antuvi treballà de jornaler i després gestionà un petit negoci de neteja vidre i d'aparadors. En aquesta època vivia al número 18 del carrer Grégoire i amb l'anarquista Vicenzo De Luca desenvolupà una intensa propaganda anarquista. El desembre de 1924 va ser detingut i acusat del robatori d'una joia, valorada entre 15 i 18.000 francs, a casa de l'antiquari Sempe, al número 28 del bulevard Victor Hugo, on treballava de criat, però va ser posat en llibertat provisional a l'estimar-se dubtes sobre la seva culpabilitat. En 1928 va ser expulsat de l'Estat espanyol sota l'acusació d'«anarquista militant». A principis de la dècada dels trenta milità amb altres anarquistes (Pasquale Curetti, Vicenzo De Luca, Valdo Mistani, Domenico Nanni, Randolfo Vella, etc.) en el grup de Bèusoleu (Provença, Occitània). En 1933 tingué contactes amb els cercles llibertaris de Grassa (Provença, Occitània), del Principat de Mònaco i del grup de Ginebra (Ginebra, Suïssa) al voltant de Luigi Bertoni i Carlo Frigerio. Per les seves activitats, tendents a la creació de nuclis llibertaris adherits a la Federació Anarquista de Marsella, va ser greument amonestat per les autoritats franceses i el 4 de maig de 1935 se li va decretar l'expulsió. Gràcies al suport de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i de diverses organitzacions obreres, va aconseguir poder romandre a França. El 15 de setembre de 1935 participà a Niça, amb altres anarquistes (Ermanno Diana, Domenico Nani, etc.) en una reunió per a estudiar la nova línia política de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i preparar el Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que s'havia de celebrar el novembre de 1935 a Sartrouville (Illa de França, França). Després de ser qualificat per les autoritats de Niça com a «un dels principals exponents del moviment anarquista», el 19 d'agost de 1936 passà Barcelona (Catalunya) en plena Revolució i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», però, a causa de la seva ja avançada edat, passà poc després a la capital catalana fent tasques de suport a la rereguarda i afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre abril i juny de 1937 desenvolupa tasques de propaganda en suport de la Revolució espanyola a Niça i l'estiu d'aquell any retornà a Barcelona. Entre desembre de 1938 i gener de 1939 va estar al camp de recuperació de Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya), on segons informes d'espies estalinistes, desenvolupà una intensa campanya propagandística contra el Govern republicà i contra els comunistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Gurs, on el juliol d'aquell any formava part de la IX Companyia. Més tard figurava en un llistat de membres del grup anarquista «Libertà o Morte» internats al camp de concentració d'Argelrs. Durant la primavera de 1940 va ser integrat per les autoritats militars franceses en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en una de les seves fàbriques. Segons algunes fonts Angelo Montacci va morir el 19 de febrer de 1942 a Berlín (Alemanya) i segons altres en 1943 encara residia a França. El gener de 1954 va ser esborrat del butlletí de recerca de la policia italiana.

Angelo Montacci (1891-1942)

***

Comasco Comaschi

- Comasco Comaschi: El 27 d'octubre de 1895 neix a Cascina (Toscana, Itàlia) el fuster anarquista Comasco Comaschi. Sos pares es deien Ippolito Comaschi i Virginia Baccardi. S'inicià en el pensament anarquista de la lectura de Lev Tolstoi i de la propaganda llibertària de Pietro Gori. Professor de l'Escola d'Art de Cascina, n'era el cap del seu taller de fusteria i ebenisteria. Milità en la Lega dei Falegnami Anarchici (LFA, Lliga dels Fusters Anarquistes) i fou un dels fundadors de l'Assistència Pública de Cascina, lloc de reunió de les forces antifeixistes de la localitat, i membre de la secció local dels «Arditi del Popolo». Defensà els alumnes que no van voler adherir-se al feixisme i aquesta va ser una de les raons del seu assassinat. Comasco Comaschi va ser abatut per quatre trets disparats a la seva esquena –altra versió apunta a un tir a la templa– per un grup de feixistes vinguts de Marcina (Toscana) el 19 de març de 1922 als voltants del Canale Emissario de Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia). Persona molt estimada, al seu funeral assistiren centenars de persones. Els assassins –entre ells Gabriellini Orfeo– van ser identificats i detinguts, però finalment l'Audiència de Pisa no els processà per manca de proves. En 1932 l'Assistència Pública de Cascina va ser clausurada pel feixisme imperant. Actualment un carrer de Cascina porta el seu nom, en el qual hi ha una estàtua, inaugurada el 25 d'abril de 1945 i restaurada en 1961, dedicada a la seva persona. En els anys vuitanta existí un grup anarquista de Cascina que portà el seu nom. En 2003 el grup TeatroInBìliko estrenà l'espectacle teatral La notte di Comasco sobre el seu assassinat.

Comasco Comaschi (1895-1922)

***

Necrològica de Manuel Peralta Bernal apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 17 de març de 1987

- Manuel Peralta Bernal: El 27 d'octubre de 1895 neix a Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Peralta Bernal. Sos pares es deien Damaso Peralta i Sebastiana Bernal. Quan tenia set anys començà a treballar de sagal d'un pastor qui li va ensenyar a llegir i a escriure. Cap el 1909 va fer feina amb son pare a les obres del dic de l'embassament de Verge del riu Guadalopillo, però ambdós van ser acomiadats per promoure una vaga. Posteriorment emigrà a Fígols (Berguedà, Catalunya), on entrà a formar part del moviment llibertari. En 1917 va ser un dels organitzadors del Sindicat Miner de la Confederació Nacional del Treball (CNT). També es va integrar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1931, amb altres miners, participà en la vaga dels tramvies de Barcelona (Catalunya) i en 1932 intervingué en la insurrecció anarquista de Fígols, on es va proclamar el comunisme llibertari. Detingut, va ser tancat amb altres companys al vaixell-presó Buenos Aires, ancorat al port de Barcelona, i posteriorment deportat a les colònies africanes. En tornar a la Península s'establí a Balsereny (Bages, Catalunya). Durant la Revolució participà en les col·lectivitats de Fígols i d'Alcorisa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs a diversos camps de concentració (Vernet, Barcarès i Sètfonts). A finals de 1939 començà a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT en l'exili. Sa companya fou Bienvenida García Pérez, amb qui tingué tres infants (Bernardo, Pedro i Rosa), tots militants llibertaris. Manuel Peralta Bernal va morir el 5 de febrer de 1987 al seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord).  

Pedro Peralta García (1923-2014)

***

Simón Bondio

- Simón Bondio: El 27 d'octubre de 1904 neix a Ponte in Valtellina (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Simone Bondio, més conegut com Simón Bondio, i que va fer servir els pseudònims El Petiso, Señor Tavelli i Tavelli. En 1927 emigrà a l'Argentina, on participà activament en els moviments antifeixista i anarquista. Integrat en el grup il·legalista de Severino de Giovanni, participà com a xofer en algunes de les seves accions. Fou membre de «Italia Libre» i de la «Unione e Benevolenza» i estava afiliat a l'anarcosindicalista Federació d'Obrers en Construccions Navals. Participà, amb destacats anarquistes (Diego Abad de Santillán, Ricardo Giusti, Manuel Martín Fernández, José Pozzi, etc.), en el projecte comunitari llibertari de reserva natural «Cerro Negro» (Córdoba, Argentina), on plantà un milió de pins –finalment aquest projecte acabà malauradament transformat en un lloc de vacances de l'alta burgesia. Posteriorment es va dedicar a tasques d'aforestació, mitjançant plantacions de pinar, a les serralades properes a Villa General Belgrano (Calamuchita, Córdoba, Argentina). Més tard retornà a Buenos Aires. Simón Bondio va morir l'1 de juliol de 1992 a Buenos Aires (Argentina).

***

Panayot Chivikov en el documental de Dimitir Mitev

- Panayot Chivikov: El 27 d'octubre de 1904 neix a Ruse (Ruse, Principat de Bulgària, Imperi Otomà; actualment Bulgària) el poeta, periodista i propagandista anarquista Panayot Velikov Chivikov, conegut com Zherminal (Germinal) i que va fer servir diversos pseudònims (Don Basilio, Jarbon, Pedro Jiménez, Otto Zapryanov). Fill d'una família humil, sos pares es deien Veliko Genov Lipnikliev Chivikov, ferroviari, i Todora Velikova Chivikova. Amb son germà gran Stoyan Chiviko, s'integrà de ben jove en el moviment anarquista, gràcies a les activitats de destacats llibertaris (Zhelyu Grozev, Varban Kilifarski, Georgi Sheitanov, Ivan Yankov, etc.). Quan era estudiant, participà activament en les activitats anarquistes clandestines. Arran de l'aixecament revolucionari de setembre de 1923, va ser buscat, detingut, torturat i amenaçat de mort per la policia. Fou expulsat de l'Institut de Ruse on estudiava i posteriorment també, per mor de les seves activitats, de l'Escola de Fusteria on estava matriculat. Col·laborà en el diari anarquista Burevestnik de Ruse i dirigí dos números d'aquesta publicació, arran d'una decisió presa durant la conferència de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB). Amb altres companys (Dimitar Panov, Georgi Shalamanov, Georgi Sheitanov, etc.), participà en la publicació de diverses revistes anarquistes (Purpur, Signali i Svododna Mishla). En 1927 publicà el recull de poemes Другарят Христос (Camarada Crist), que va ser considerat blasfem per les autoritats de l'Església ortodoxa. Amb Georgi Zhechev va ser membre del grup anarquista «Мисъл и воля» (Pensament i Voluntat) i esdevingué editor el periòdic Rabotniceska Missal, amb el suport de Petar Lozanov i Alexander Sapundjiev. Per un article publicat en aquest periòdic on es criticava Aleksandar Tsankov, primer ministre de Bulgària, va ser jutjat i condemnat per la Llei de Protecció de l'Estat a tres anys de treballs forçats. Un cop llibre s'exilià i entre 1928 i 1929 visqué a França i després a Iugoslàvia, Rússia, Àustria i de bell nou a França, sempre fent servir documentació falsa a nom d'altres anarquistes búlgars. Finalment s'establí a Espanya. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'integrà en les columnes confederals i va fer de locutor de Ràdio Barcelona, a més de redactar el butlletí en llengua búlgara de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1938 retornà a Bulgària, però va ser detingut pels seus articles publicats a la premsa estrangera crítics amb el rei Borís III de Bulgària i amb Adolf Hitler. Va romandre un mes en presó preventiva, però un cop jutjat va ser absolt i posat en llibertat. A partir d'aquí va ser boicotejat per trobar feina i durant la II Guerra Mundial va ser perseguit i detingut en diverses ocasions. Finalment, gràcies a diversos contactes, obtingué feina de jornaler al port. En 1944 va ser novament empresonat i el 9 de setembre d'aquell any, amb l'arribada dels comunistes al poder, va ser posat en llibertat. Durant el seu exili havia conegut l'austríaca Sofia Maximilian, que esdevingué la seva companya i amb qui tingué en 1944 sa filla Plamena Chivikov i en 1945 son fill Zherminal Chivikov. En aquests anys treballà de comptable. En 1969 el seu amic anarquista Hristo Kolev l'encarregà la traducció de diversos capítols del llibre dels germans Daniel i Gabriel Cohn-Bendit Le Gauchisme, remède à la maladie sénile du comunisme, que es publicà i distribuí clandestinament a Bulgària. En els anys setanta es van publicar en diverses publicacions en llengua castellana (Espoir, Mujeres Libres, La Razón, Ruta, Tierra y Libertad i Verde Olivo), els seus poemes, molts d'ells sobre la Revolució espanyola. Va ser amic íntim de la parella anarquista Sara Berenguer Laosa i Jesús Guillén Bertolín (Guillembert). A més de les citades, entre les seves obres podem destacar Шлеп 3570 (1928), Песни на един прокуден (1928), Ден последен е този (1934), Цар Борис Последни (1938) i Съдбата на бояджията Адолф Хитлер (1938). Sempre anarquista, Panayot Chivikov va morir el 16 d'agost de 1989 a Ruse (Ruse, Bulgària). Son fill Zherminal Chivikov, també militant anarquista, va ser empresonat en 1969 per la distribució de textos dissidents. En 1995 Dimiter Mitev entrena un documental d'una llarga entrevista seva. Entre 2004 i 2007 Zherminal Chivikov donà als Arxius Estatals de Ruse els documents de son pare.

Panayot Chivikov (1904-1989)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 26 d'octubre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Homenatge a Eduardo de Guzmán: El 26 d'octubre de 2007 se celebra al saló d'actes de Caja España de Palència (Castella, Espanya), sota el títol «La presencia de Eduardo de Guzmán», un homenatge al periodista i escriptor anarcosindicalista Eduardo de Guzmán. L'acte, organitzat per la Universitat Popular de Palència i la llibreria Alfar, s'emmarcà dins del cicle de taules rodones «Palencia: Personalidades del Siglo XX» i comptà amb les intervencions de Manuel Blanco Chivite, periodista, editor i lluitador antifranquista condemnat a mort per la dictadura; de l'historiador de la Universitat Popular Pablo García Colmenares, compromès amb les taques de recuperació de la Memòria Històrica i representant d'Ediciones VOSA, que recupera la immensa obra de l'escriptor; de José María González Corrales, alcalde socialista de Villada (Palència, Castella, Espanya), població natal de l'homenatjat; i de Carmen Bueno Uribes, vídua d'Eduardo de Guzmán. Durant l'acte, al qual assistí un centenar de persones, s'analitzaren sumàriament els eixos principals de l'obra de l'escriptor: els seus llibres testimonials i la seva obra periodística, des dels seus grans reportatges durant la II República espanyola i la guerra civil  –fou testimoni de combats (Madrid, Terol, Osca i Saragossa) i entrevistà personalitats del moment (Lluís Companys, Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, etc.)–, fins als seus articles que durant la segona meitat dels anys setanta i la dècada dels vuitanta publicà en diferents diaris i revistes (Diario 16, Tiempo de Historia, Triunfo, etc.), tot això sense oblidar el seu compromís polític i el seu costat humà.

Naixements

Biófilo Panclasta durant la seva detenció a Valencia (Veneçuela) en 1929

- Biófilo Panclasta: El 26 d'octubre de 1879, a les cinc de la matinada, neix a Chinácota (Norte de Santander, Colòmbia) el revolucionari anarquista, un dels més originals de Llatinoamèrica, Vicente Rojas Lizcano, més conegut sota el pseudònim de Biófilo Panclasta (amant de la vida i destructor de tot). Fill «natural» de Bernardo Rojas i de Simona Lizcano, va començar els estudis primaris en 1886, destacant especialment en l'assignatura d'Història i com a escolà rebel. Entre 1897 i 1898 va estudiar en l'Escola Normal de Bucaramanga, on va editar un petit periòdic manuscrit que lluitava contra la reelecció del president de la República, el conservador Miguel Antonio Caro; motiu pel qual i per «per faltes greus contra la disciplina», va ser expulsat pel director Joaquín García. En 1899, juntament amb Eléazar López, va fundar la primera Escola Pública a Capacho Nuevo (Veneçuela) i va participar en l'enderrocament del govern d'Ignacio Andrade per part de Cipriano Castro i la seva Revolució Liberal Restauradora. En 1901 a Cúcuta va estar a punt de ser afusellat. En 1904 va adoptar, a suggeriment de Maksim Gor'kij,  el pseudònim pel qual es coneix i el novembre d'aquell any, com a coronel de Cipriano Castro, va arribar a Barranquilla i va oferir els seus serveis en pro de la integritat colombiana contra la usurpació nord-americana. A Bogotà va ser nomenat primer ajudant de la Quarta Expedició sobre Panamà. Acusat de conspirador, va viatjar a Equador i va oferir els seus serveis en la projectada guerra amb el Perú. En 1906 va viatjar per l'Argentina, on es relaciona amb el moviment anarquista, assistint a les seves reunions i escrivint en els seus periòdics; a Buenos Aires el consideren el «prototipus ideal d'anarquista», exemple de propaganda teòrica i d'acció. Va ser convidat al Congrés Nacional de Lliurepensadors de Buenos Aires, però va marxar cap a Europa. Entre 1907 i 1908 va recórrer el continent europeu (França, Espanya, Gran Bretanya, Suïssa, Itàlia, Bèlgica i Holanda) com a delegat de la Federació Obrera Nacional Argentina (FONA) i va conèixer infinitat de revolucionaris anarquistes (Kropotkin, Reclus, Grave, Malato, Faure, Leverine, Tanvión, Gori, Malatesta, Furati, Ravachol...) i, segons afirmava, va estar en complet desacord amb tots ells, ja que es circumscrivia a la línia anarcoindividualista de Max Stirner, amb influencia nietzschianes. Va assistir al Congrés Obrer d'Amsterdam de 1907 i va participar en el grup anarquista holandès «Estudis Socials» amb la intenció de refutar una conferència de Bestraud titulada «L'anarquia contra la vida», episodi que acabarà amb el seu empresonament. Quan es trobava a Espanya, que va ser la seva escola revolucionària, el president colombià Rafael Reyes aconsegueix que sigui deportat a Colòmbia, però quan va desembarcar a Puerto Colòmbia, va fugir a Panamà on va aconseguir refugi fins a maig de 1908, quan va ser lliurat a les autoritats del Chocó. El novembre de 1909 publica a Bogotà el periòdic El Anticristo. Després de diverses aventures, és lliurat a les autoritats colombianes de Barranquilla l'abril de 1910, on empresonat escriurà Datos autobiográficos, per al periòdic El Pueblo, que dirigeix Aurelio de Castro. Expulsat del seu país, viatja a Curaçao on serà expulsat, com també de la República Dominicana. El febrer de 1911, detingut a Bogotà, haurà de patir una campanya de la premsa conservadora que demana la seva pena de mort per «pertorbador de l'ordre social amb les seves idees revolucionàries». Entre 1914 i 1921 restarà empresonat en diverses presons veneçolanes i de l'experiència d'aquests anys escriurà un pamflet, Siete años enterrado vivo en una de las mazmorras de Gomezuela, que fou publicat en 1932 i reeditat en 2010. En 1923 va ser nomenat delegat de l'Associació Anarquista Mexicana al Congrés Anarquista de Barcelona, on va proposar l'«Operació Europa», que consistia en la formació d'un comitè internacional encarregat d'ordenar, planejar i executar en un mateix dia l'assassinat dels reis de Bulgària, d'Itàlia i d'Egipte, de l'emperador de la Gran Bretanya, de l'arquebisbe de Mèxic, del president de França, del cardenal arquebisbe de Toledo i de León Daudet. En 1924 va ajudar a organitzar una vaga cafetera a Sao Paulo i va ser deportat pel govern al terrible camp penitenciari selvàtic del riu Oiapoque, d'on va fugir. Empresonat a Caiena (Guaiana Francesa), la Lliga dels Drets de l'Home va aconseguir que fos enviat a Martinica; finalment retornarà a Colòmbia. En 1927 va ser tancat a la presó de San Gil amb Raúl Eduardo Mahecha i altres companys anarquistes. En 1928 fundarà a Bogotà el Centre d'Unió i Acció Revolucionària i publicarà en El Socialista i Claridad. L'any següent va publicar Mis prisiones, mis destierros y mi vida. En 1934 es casa amb l'exmonja de les Germanes de la Caritat octogenària, pitonissa, maçona i anarcofeminista, Julia Ruiz (Hermana Balbina), que havia participat com a infermera en els exèrcits del general Rafael Uribe Uribe i que es declarava profundament «antiianqui». Entre 1935 i 1936 publicarà articles en La Democracia i El Diario Nacional, i el maig de 1936 publicarà La fatalidad de ciertos nombres i En marcha. El gener de 1939 va morir sa companya Julia Ruiz i en 1940 intentarà suïcidar-se a Barranquilla electrocutant-se i tallant-se el coll amb una navalla. El desembre d'aquell any va ser expulsat de Bucaramanga per «gandul i embriac». Biófilo Panclasta va morir a les 10 del matí de l'1 de març de 1942 a l'Asil d'Ancians Desemparats de Pamplona (Norte de Santander, Colòmbia) d'un fulminant atac cardíac. Biófilo Panclasta va visitar durant sa vida 52 països i 377 presons...

Biófilo Panclasta (1879-1942)

***

Autoretrat d'Umberto Candoni

- Umberto Candoni: El 26 d'octubre de 1883 neix a Cedarchis (Arta Teme, Friül) el fotògraf anarquista i anarcosindicalista Umberto Candoni. Era fill de Luigi Candoni i Luigia De Tina. D'antuvi treballà de mecànic, després d'ajudant en la construcció i finalment de fotògraf. Entre 1905 i 1906 va fer el servei militar i ja de ben jovenet desenvolupà a la regió friülana de Càrnia una intensa tasca de propaganda socialista i antimilitarista. En aquests anys, va ser denunciat per fer conferències anticlericals sense permís de les autoritats i per «incitació a l'odi de classe». En 1908 es casà amb Maria Monai, amb qui en 1911 tingué un fill, Prometeo Apollo Candoni, que d'adult va ser un important industrial. El maig de 1908 va ser processat per distribució a militars del II Regiment Alpí exemplars del fullet de Gustave Hervé L'antimilitarismo spiegato al popolo. En 1910, quan treballava d'ajudant en la construcció del tram ferroviari Asti-Chivasso, organitzà un moviment vaguístic. En 1912, després de passar per Suïssa, emigrà als Estats Units, on s'integrà en les lluites del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). En 1913 retornà de bell nou a Itàlia i, després d'un temps a Sicília, en 1914 s'instal·là a Amaro (Càrnia, Friül), on participà activament en iniciatives anarcosindicalistes. En 1915, quan Itàlia entrà en la Gran Guerra, va ser cridat a files i integrat en un regiment d'Enginyers. Després del conflicte bèl·lic, participà en l'organització de les grans lluites obreres del moment. El juliol de 1919 va ser nomenat president del Cambra del Treball de Càrnia, els delegats de la qual majoritàriament s'adheriren a les idees anarcosindicalistes. En els primers mesos de 1920 el sector llibertari va caure en minoria i va ser cessat de la presidència de la Cambra del Treball. Posteriorment va ser un dels organitzadors de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i de la Federació Llibertària de Càrnia. L'abril de 1920 va presidir el congrés de la Federació Provincial Llibertària, que se celebrà a Tolmezzo (Càrnia, Friül). El maig de 1920 va ser detingut arran de l'ocupació per part de grups de treballadors de 27 municipis de Càrnia, que continuà amb la proclamació de la vaga general a tot el Friül. L'octubre de 1920 va ser novament detingut perquè al seu estudi fotogràfic, que havia creat al costat dels locals de l'USI a Tolmezzo, la policia va trobar nombrosos cartutxos de metralladora. Després d'uns mesos empresonat, un cop lliure reprengué la seva feina de fotògraf i les seves activitats anarquistes. En 1924, per motius laborals, engegà una viva errant arreu de França, Càrnia i el sud d'Itàlia, fins a establir-se finalment en 1928 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Vidu en 1926 de Maria Monai, es casà amb la professora Paola Beltrame. L'agost de 1932 emigrà clandestinament a França i, després d'un temps a Llemotges (Llemosí, Occitània), on va viure amb una polonesa, s'instal·là a Villeneuve-le-Roi (Illa de França, França), on hi havia una important colònia d'exiliats italians. A París va fer diverses conferències i, sempre en contacte, amb l'emigració anarquista italiana, participà en les activitats de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En 1936 mantingué correspondència amb Camillo Berneri. El gener de 1937 va ser responsable de la Federació Regional Anarquista de París i del «Comitato Anarchico Italiano Pro-Spagna». Sempre obert a la participació amb altres organitzacions antifeixistes, donà suport a la necessitat d'un acord amb la «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) i els socialistes «maximalistes». El 19 de febrer de 1939 va fer al cafè «Chope de Strasbourg» de París la conferència «Libertà dei populi». El 20 d'abril de 1939, moment en el qual vivia a Sainte-Geneviève-des-Bois (Illa de França, França), va ser interceptat amb el passaport caducat des de 1934; jutjat per aquest fet, el 2 de juny de 1939 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal de Moret-sur-Loing (Illa de França, França) a tres mesos de presó i a 100 francs de multa. La II Guerra Mundial la passà a França. Després de la guerra retornà a Itàlia i s'instal·là a Comeglians (Càrnia, Friül), on regentà un important estudi fotogràfic, en el qual es formaren destacats fotògrafs (Mauro Agarinis, Dino Dario, Gino Del Fabbro i Luigi Gardel), tot fent propaganda pacifista, antimilitarista i internacionalista. En 1948 constituí el Moviment Friülà Pro Pau Universal (MFPPU), del qual va ser nomenat secretari. Va ser el fundador de l'editorial «Cittadini del Mondo» i en 1950 publicà el fullet La scuola del bene e del male. Umberto Candoni va morir el 5 de desembre de 1972 a Tolmezzo (Càrnia, Friül). En 1995 el «Gruppo Gli Ultimi» organitzà una gran retrospectiva fotogràfica de Candoni al Palazzo Frisacco de Tolmezzo. El seu treball fotogràfic s'ha revalorat força en els últims anys. En 1999 es publicà el llibre de Giorgio Ferigo i Marco Lepre La Carnia di Candoni. Così vicina, così lontana. Entre el desembre i el gener de 2023 el «Gruppo Gli Ultimi» organitzà una nova retrospectiva i homenatge al destacat fotògraf local.

***

Necrològica d'Adolphe Cavallina publicada en el periòdic tolosà Espoir del 30 d'abril de 1972

- Adolphe Cavallina: El 26 d'octubre de 1886 neix a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Adolfo Cavallina, més conegut pel seu nom en francès Adolphe Cavallina. Es guanyava la vida fent de cambrer. En 1916 va ser inscrit per les autoritats en el registre de fronteres. S'exilià a Londres (Anglaterra), on conegué Errico Malatesta. A Londres treballà de cambrer al Grand Hotel. El maig de 1916 va ser detingut, juntament amb Carlo Bonfanti, al seu lloc de feina i en l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista; jutjat per aquests fets, va ser condemnat a tres mesos de treballs forçats i, en complir la pena, deportat. Amic de Camillo Berneri, vingué a lluitar com a voluntari en la guerra d'Espanya. Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i milità a Niça (País Niçard, Occitània), destacant en la difusió de la premsa llibertària. Adolphe Cavallina va morir el 26 de març de 1972 al Centre Geriàtric Beauséjor d'Ieras (Provença, Occitània) a conseqüència d'una hemorràgia ulcerosa i fou incinerat a Marsella (Provença, Occitània).

***

Minoria del grup de sindicalistes revolucionaris durant el congrés constitutiu de la CGTU a la Borsa del Treball de Sant-Etiève (1922). Justin Olive, amb un periòdic, és el primer per l'esquerra de la primera fila

- Justin Olive: El 26 d'octubre de 1886 neix a Fabrezan (Llenguadoc, Occitània) el sabater anarquista i sindicalista revolucionari Justin Marius Cyprien Olive. Sos pares es deien Paul Oliver i Anne Bourrel. A finals dels anys deu s'instal·là a París, on fou membre del Comitè de Defensa Sindical de la Confederació General del Treball (CGT). El juliol de 1921 participa en el XV Congrés de la CGT. El març de 1922, com a secretari de la Unió dels Sindicats Unitaris de l'Aude, encapçalà una vaga d'obrers agrícoles de març d'aquell any i que fracassarà el maig. Entre el 26 de juny i l'1 de juliol de 1922 a la Borsa del Treball de Sant-Etiève participarà activament en el congrés constitutiu de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual serà nomenat secretari de la seva Unió Departamental de l'Aude, i l'any següent en la Federació d'Agricultura d'aquesta organització. També organitzà a les Corbières els sindicats agrícoles de Camplong d'Aude i de Saint-Laurent-de-la-Cabrisse. En aquests anys a més milità en la Federació Comunista dels Soviets (FCS), creada el desembre de 1919, amb Lebourg, Marius Hanot, Jean Hermite, J. Chapoulic i Ernest Girault, entre d'altres, i col·laborà sovint en el seu òrgan d'expressió, Le Soviet (1920-1921); aquesta federació que volia unir tota l'extrema esquerra i el moviment llibertari en una mateixa lluita, però que resultà un fracàs i desaparegué aviat. Fou nomenat membre de l'oficina provisional de la Federació d'Agricultura de la CGTU en 1923 i participà en les eleccions legislatives de 1924 com a candidat abstencionista a l'Aude, juntament amb Albert Pech, André Daunis i Joseph Fournil. A partir de 1928 i fins al 1937 formarà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creada per Pierre Besnard, en el Sindicat de Pells i Cuiros de la regió parisenca pel seu ofici de sabater. Organitzà una manifestació commemorativa del centenari de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Sébastien Faure. A més de col·laborar en diversos periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, L'Homme Réel, Le Monde Libertaire, etc.), serà membre de les associacions «Amics de Han Ryner» i «Amics de Sébastien Faure», de la qual fou secretari durant els seus últims set anys. Després de la guerra serà membre del grup «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA). Va escriure el prefaci del llibre Sébastien Faure, son oeuvre et sa pensée: textes du centenaire (1958), editat per «La Ruche culturelle et libertaire», organització cultural que agrupava escriptors i conferenciants llibertaris creada el 15 de desembre de 1958 continuadora d'«Amics de Sébastien Faure» i de la qual fou secretari. L'última etapa de sa vida la passà a Pantin (Illa de França, França) amb sa companya Émilienne Angèle Ronceray. Justin Olive va morir, d'una brusca i ràpida malaltia, el 14 de gener de 1962 a l'Hospital Tenon de París (França) i fou incinerat el 20 de gener al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Convocatòria d'una conferència de Jean Galy apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 9 de juny de 1933

- Jean Galy: El 26 d'octubre de 1892 neix a Lirbat (Maçat, Llenguadoc, Occitània) l'ensenyant anarquista i antimilitarista Jean Galy Fajou, que va fer servir el pseudònim Lyg. Era fill de Jean-Baptiste Galy Fajou, baster, i de François Galy Fajou, domèstica. Nascut en una família obrera modesta, després de fer els estudis primaris a l'escola del seu poble, obtingué una beca que li va permetre fer estudis superiors i exercir de professor a l'ensenyament públic a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1913 va ser cridat a files però si li va atorgar una pròrroga militar per continuació d'estudis. L'11 d'agost de 1914 va ser mobilitzat; el 21 d'octubre de 1914 va ser nomenat caporal i l'1 de gener de 1915 sergent. Després de 14 mesos al front, desertà i es refugià a Barcelona (Catalunya), on va fer amistat amb l'anarquista, i també insubmís, Pierre Robert Piller (Gaston Leval). De tornada a França, va ser jutjat i condemnat a dos anys de presó i exclòs definitivament de l'ensenyament públic –entre els que s'oposaren fermament a la seva reintegració va estar el polític socialista Vincent Auriol. Obligat a treballar en l'ensenyament privat, va fer classes particulars –va ser mentor de l'estudiant anarquista xinès Tchang– i va ser «professor lliure» al liceu privat catòlic Sainte-Marie de Nevers de Tolosa. El 4 de gener de 1923 es casà a Tolosa amb Jeanne Marie Galy Fajou. En els anys vint i trenta col·laborà, sobre tot amb articles sobre ensenyament i sobre el funcionariat, en el diari i setmanari Le Libertaire, en La Revue Anarchiste (1922-1925) i en La Conquête du Pain (1924-1935). Participà, al costat de l'anarquista Alphonse Tricheux, en diferents grups anarquistes de Tolosa, especialment el Grup d'Estudis Socials (GES), rebatejat en 1925 «Bien-être et Liberté». Cap el 1930 publicà a Tolosa L'obligation militaire. El gener de 1933 participà, amb altres companys, en una gira de mítings per l'amnistia. El 9 de febrer de 1933 parlà, amb altres companys, en el míting «Contre le chomage» a la Sala Desmartres, organitzat el Grup Anarquista del XIII Districte de París. El 22 de març de 1933 va fer la xerrada «Jules Romains et la littérature moderne» i el 24 de març l'anomenada «Le droit à la paresse», a la seu de Le Libertaire, organitzades pel Grup Anarquista del XIX i XX Districte de París. L'11 de juny de 1933 va fer la conferència «L'abolition du salariat», organitzada pel grup «Amis du Libertaire» de Montreuil (Illa de França, França). En un informe policíac del 3 de novembre de 1933 assenyalava que es dedicava a organitzar reunions a favor de l'objecció de consciència als departaments veïns, com ara la celebrada el 20 de setembre de 1933 al seu poble natal de Maçat. En 1934, amb Louis Laurent i André Prudhommeaux, va ser un dels principals redactors de Terre Libre, òrgan de l'Aliança Lliure dels Anarquistes del Migdia, i que arribà a 10 edicions regionals a tota França. El 15 de juny de 1935 participà, amb altres companys (Boudoux, Pierre Le Meillour i Pierre Odéon), en el míting «Sur les moyens de réaliser la Commune Libertaire», celebrat a la sala del Café de la Mairie de Carrières-sur-Seine (Illa de França, França). Després de la II Guerra Mundial, continuà participant en el GES i fou membre del grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA), col·laborant regularment en Défense de l'Homme i Le Libertaire. Com a membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), col·laborà en SIA. També col·laborà en Cahiers du Socialisme Libertaire, de Gaston Leval, i en Liberté, de Louis Lecoin, sovint sota el pseudònim Lyg. En 1948 publicà Vers un monde libertaire. Vues pratiques sur la révolution égalitaire i en 1951 Le sacrifice dans l'école française. En 1955 denuncià en La Dépêche l'existència de la bomba atòmica. Va ser secretari de la Societat d'Astronomia Popular de Tolosa, per a la qual realitzava conferències setmanals. Poc abans de la seva defunció, publicà els primers capítols d'un estudi sobre la justícia en Cahiers du Socialisme Libertaire. Malalt del cor, Jean Galy va morir el 10 d'octubre de 1962 a Lirbat (Maçat, Llenguadoc, Occitània). En morir els religiosos del liceu on va fer classes li celebraren misses.

***

Alberto Bargagna, segon per l'esquerra, amb el socialista Pietro Nenni, al centre amb ulleres i boina, en el primer aniversari de l'alliberament de Pisa

- Alberto Bargagna: El 26 d'octubre de 1894 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista, i després comunista, Alberto Barganga, conegut com Giorgio. Sos pares es deien Alfredo Bargagna i Ida Campani. Es guanyà la vida com a obrer vidrier. De molt jove, amb sos germans Pietro i Primo, es va integrar en el moviment anarquista. Entre els anys 1910 i 1911 participà en el grup llibertari juvenil «L'Avvenire», al barri Porta a Piagge de Pisa. Posteriorment formà part del grup llibertari «Pietro Gori». El setembre de 1911 organitzà la conferència L'anarchia di fronte allà storia al suburbi pisà de San Giusto in Cannicci, on vivia, i a la qual assistiren un centenar de treballadors. El 17 de setembre de 1911, amb motiu de l'arribada a Pisa dels fills dels vaguistes de Piombino (Toscana, Itàlia), demanà enèrgicament la solidaritat proletària pisana i en acabar va tenir un enfrontament amb els carrabiners. Denunciat per «ultratges i violència» i per «incitació al crim», passà clandestinament a França, establint-se a Marsella (Provença, Occitània). A finals de 1911 retornà a Itàlia i el gener de 1912 va ser jutjat i absolt dels càrrecs dels quals era acusat. En 1913 col·laborà ocasionalment amb el periòdic L'Avvenire Anarchico i amb altres publicacions periòdiques, com ara la nord-americana Cronaca Sovversiva. Segons informes del Ministeri de l'Interior italians del 20 de desembre de 1913 formà part, amb sos germans Pietro i Primo, del grup anarquista pisà Gioventù Studiosa. Durant la Gran Guerra va ser enquadrat en el III Regiment de Muntanya. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) milità activament en el Sindicat del Vidre, on ocupà entre 1923 i 1925 el càrrec de secretari de la Federació Provincial de Pisa. En aquests anys va ser detingut per les autoritats i perseguit pels escamots feixistes. A principis dels anys trenta creà un negoci propi de producció de detergents. En aquest període va estar contínuament vigilat per les autoritats feixistes, que el consideraven un «anarquista perillós». En 1934 es va inscriure en l'«Opera Nazional Dopolavoro (OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada pel règim feixista, i en 1936 en la Federació Feixista d'Artesania (FFA). Segons algunes fonts, durant els anys trenta s'acostà al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i fou un dels fundadors en 1933 de la primera cèl·lula comunista pisana i, segons aquests fonts, en 1936 va ser detingut com a sospitós d'«activitats subversives» i empresonat durant sis mesos. En els registres policíacs italians, però, no hi ha cap rastre d'aquesta activitat ni cap detenció. En 1937 va anar uns mesos a treballar a l'Espanya franquista. Quan la caiguda del feixisme, va ser un dels primers a organitzar l'oposició política, entrant a formar part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), sota el nom Giorgio, i dedicant-se a la lluita clandestina contra els nazis i els feixistes. El maig de 1944 va ser nomenat comissari polític i comandat de la XXIII Brigada Partisana d'Assalt Garibaldi «Guido Boscaglia» que actuà a la zona toscana de Massa Marittima-Govarrano i Volterra. Quan l'estiu de 1944 els aliats arribaren a la seva zona d'operació i aquests van ordenar l'immediat lliurament de totes les armes, ell es va negar i va ser detingut juntament amb dos companys més. Un cop lliure, a principis de setembre de 1944 retornà a Pisa, que acabava de ser alliberada, on continuà amb les seves activitats en les files comunistes i ocupant càrrecs com a assessor en els serveis de racionament en el nou consell municipal. En acabar la guerra va ser condecorat amb la Medalla d'Argent al Valor Militar. El 31 de març de 1946 va ser elegit regidor municipal en les eleccions locals. A principis dels seixanta, en desacord amb la política de Palmiro Togliatti del Partit Comunista Italià (PCI), va ser un dels impulsors del Partit Comunista d'Itàlia (Marxista-Leninista). Alberto Bargagna va morir l'1 de setembre de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia).

Alberto Bargagna (1894-1972)

***

Necrològica d'Evariste Boclet apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de gener de 1954

- Evariste Boclet: El 26 d'octubre de 1894 neix a Fressenneville (Picardia, França) l'obrer metal·lúrgic anarquista i anarcosindicalista Evariste Delfin François Boclet, conegut com Lazien. Sos pares es deien Eugène Boclet, serraller, i Élise Dhuile. Destacat militant anarquista de la regió metal·lúrgica de Le Vimeu (Picardia, França) durant el període d'entreguerres, vivia al carrer dels Gamaches de Fresennneville. El 17 de desembre de 1925 es casà a Colombes (Illa de França, França) amb Raymonde Jeanne Fivel, de qui es va divorciar en 1949. Durant els anys trenta fou un dels animadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) a Fressenneville i de la secció local de la Lliga d'Acció Pacifista i Social. Durant la tardor de 1934 participà en la campanya antiparlamentària i participà exercint la contradicció en els mítings comunistes i reaccionaris. El 6 d'octubre de 1934 en un míting electoral del candidat reaccionari a Dargnies (Picardia, França) denuncià la guerra i el feixisme. El febrer de 1935 va ser condemnat a Abbeville (Picardia, França) a un mes de presó per «complicitat d'avortament». En aquesta època figurava en el llistat d'anarquistes del departament del Somme establert per la policia sota la qualificació de «molt violent i perillós». Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, en aquests anys treballava de verduler i era el responsable de l'edició del nord-est del periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista en llengua Francesa (FAF). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a la regió parisenca i milità en el Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), figurant en la llista de domicilis anarquistes a vigilar establerta per la policia. En aquesta època vivia al carrer de Verdun i sembla va ser detingut el gener de 1946. En 1953 fou nomenat secretari de la Secció Sindical de la CNTF de les fàbriques Latil de Suresnes (Illa de França, França). Evariste Boclet va morir el 25 de desembre de 1953 a l'Hospital Bichat del XVIII Districte de París (França) –el certificat de defunció cita erròniament el 26 d'agost de 1894 com a data de naixement.

***

Marcel Sauvage fotografiat per Henri Martinie (1929)

- Marcel Sauvage: El 26 d'octubre de 1895 neix al IV Districte de París (França) el periodista, poeta i escriptor anarquista Marcel Pierre Léon Sauvage. Sos pares es deien Paul Hubert Gaston Sauvage, escultor, i Héloïse Anastasie Lamand, obrera sabatera. Després d'estudiar als instituts de Vendôme (Centre, França) i de Beauvais (Picardia, França), començà la carrera de medicina a París. La Gran Guerra interrompé els estudis i s'allistà. Algunes fonts diuen que en aquesta època patí una pena de presó de sis mesos a Chartres (Centre, França). Combaté a les trinxeres i en 1914 fou ferit al front del Somme (Picardia, França), abans de ser greument gasejat aquell mateix any de 1914 i llicenciat i amb la Creu de Guerra per condecoració, però malalt de tuberculosi òssia. Amic de Maurice Charron (Chardon), es declarà anarcoindividualista. Entre 1915 i 1917 col·laborà en els periòdics d'E. Armand Pendant la mêlée i Par-delà la mêlée, i entre 1917 i 1919 en el de Joseph Rivière Soi-même. En 1918 fou testimoni en el procés que contra E. Armand se celebrà a Grenoble (Roine-Alps, Arpitània). En 1919, amb la mort de Chardon, esdevingué gerent de La Mêlée. Entre febrer de 1920 i març de 1922 fou un responsable, amb Florent Fels i Robert Mortier, de la prestigiosa revista anarcoindividualista Action. Cahiers individualistes de philosophie et d'art, reeditada en facsímil en 1999. Amb Alfred Duchesnay, fou gerent dels periòdics anarcoindividualistes parisencs L'Un (un número el març de 1920) i Un (set números entre juny i desembre de 1920). Entre 1920 i 1922 també fou gerent del setmanari anarquista individualista parisenc L'Ordre Naturel, fundat amb Henry-Léon Folin i Eugène Fayolle (Lefort). Eñ 22 de gemer de 1921 es casà al V Districte de París amb la modista Renée Marie Morel. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Berthollet de París. Membre de l'Associació d'Escriptors Combatents (AEC), col·laborà en l'obra col·lectiva La Grande Guerre vécue, racontée, illustrée par les combattants (1922), amb prefaci del mariscal Ferdinand Foch; en 1922 Maurice Wullens prengué aquesta col·laboració per publicar-la en la revista Les Humbles, rebutjant editar els seus Les poèmes contra la guerra i finalment Sauvage dimití de l'AEC. A partir d'aquesta època es consagrà al periodisme i a la literatura. Des de l'any 1926 fou jurat del premi literari «Théophraste Renaudot». Durant la dècada dels trenta viatja sovint per l'Àfrica Equatorial Francesa (AEF). Entre 1939 i 1940 fou director literari i artístic de L'Intransigeant. El 7 d'octubre de 1976 es casà a Niça (País Niçard, Occitània) amb la periodista i escriptora Joséphine Leontine Paule Gilberte Malardot, amb qui tingué un infant, Daniel Sauvage, també periodista i escriptor. Passà a residir a Marsella (Provença, Occitània). A més de les publicacions citades col·laborà en Anales Africaines, L'Art Libre, Ça Ira, Les Cahiers idéalistes Français, La Criée, La Dépêche Tunisienne,  Détective, L'Étoile de l'AEF, La Forge, L'Humanité, Les Humbles, Le Looping, La Maison Française, Notre Voix, Les Nouvelles Littéraires, L'Oeuf dur, La Vache Enragée, La Veilleuse, etc. És autor de novel·les, assaigs, biografies, llibres de viatges, reportatges, peces teatrals i poesies, com ara Quelques choses... (1919), ‎Voyages en autobus. Où il est parlé de 24 stations de Montmartre à Saint-Michel (1921, amb il·lustracions de Max Jacob), Le chirurgien des roses. Ou, Roses de îles et du soir. Poèmes en prose (1922), Cicatrices. Eclairs encor des douleurs mortes (1922), Libre-échange. Poésie (1920-1925) (1926), Poésie du temps (1927), Les mémoires de Joséphine Baker (1927), Fritz Rhein (1928), Le premier home qui j'ai tué (1929, guardonat amb el Premi Gringoire), La fin de Paris ou la révolte des statues (1932 i 1970), Jules et Edmond de Goncourt, précurseurs (1932 i 1970), Les secrets de l'Afrique noire. Sous le feu de l'équateur (1937 i 1981), À soi-même acordé (1938), La corrida. Notes sur la guerre d'Espagne (1938 i 1984), Premier manifeste du vitalisme. Notre atmosphère (1939), Poème sans fil (1942), L'arme à gauche (1945), Sous le masque des sorciers (1946), Les solitudes (1947), Vlaminck. Sa vie et son message (1948, 1956 i 1966), Un du Normandie-Niemen (1950), Oeuvre d'or. Poèmes (1952), La fleur coupée. Poèmes (1955), Maurice Savin et la renaissance contemporaine (1958), Palué (1964), E. Armand. Sa vie, sa pensée, son oeuvre (1964, amb altres), Anthologie des poètes de l'ORTF (1969, amb Daniel Sauvage), Coeur noir (1971), Gardiens de la parole (1974) i Hors du commun. Maurice Vlaminck. Maurice Savin (1986), entre d'altres. Marcel Sauvage va morir el 4 de juny de 1988 al seu domicili de Puegmeinada (Provença, Occitània).

***

Louis Briselance

- Louis Briselance: El 26 d'octubre de 1899 neix a Fougères (Bretanya) l'anarquista Louis François Joseph Briselance. Era fill de Louis Briselance, sabater, i d'Amandine Marie Louise Froget, cosidora de sabates. Vivia a Déols (Centre, França), en una casa que s'havia construït amb les seves mans. El 20 de maig de 1920 es casà a París (França) amb Berthe Léontine Wetzel. Es guanyà la vida, primer, com a firaire i, després, com a comerciant sedentari. Venia llana pels mercats i fires, entre ells el setmanal d'Issoudun (Centre, França), on, a partir dels anys trenta, freqüentà l'anarquista il·legalista Alexandre Marius Jacob. Organitzà a la regió nombroses reunions i, poc abans de l'esclat de la II Guerra Mundial, una amb Sébastien Faure a Châteauroux (Centre, França). Durant el conflicte bèl·lic estigué en contacte permanent amb Pierre Valentin Berthier, qui havia conegut al mercat setmanal d'Issoudun. Després de la guerra fundà el Cercle d'Estudis Socials (CES) i fou membre de la Federació Anarquista (FA). Entre 1945 i 1949 organitzà a Châteauroux conferències anarquistes seguides de discussions, en les quals prengueren part destacats llibertaris, com ara Louis Louvet. També fou militant del Moviment Francès per l'Abundància (MFA), de Jacques Duboin, i defensor de les tesis de l'economia distributiva, i a la Cambra de Comerç, de la qual era membre, sempre denuncià les malifetes del sistema capitalista. En 1954, amb Guy Denizeau, va comprar, amb dret vitalici de habitatge, la casa a Alexandre Marius Jacob, de qui es considerava son fill espiritual, i al qual cuidà i ajudà regularment fins el seu suïcidi. En morir son amic Alexandre Marius Jacob, va comprar un furgó-basar per anar a les fires i després es va fer sedentari i regentà el magatzem Polyplastic a Châtearuoux. Greument malalt, Louis Briselance va morir el 21 de maig de 1963 a Déols (Centre, França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Francisco Sala Tolo en tornar de la deportació (1945)

- Francisco Sala Tolo: El 26 d'octubre –algunes fonts citen erròniamet el 28 d'octubre– de 1903 neix a Bonansa (Ribagorça, Franja de Ponent) –algunes fonts citen Bonanza (Sanlúcar de Barrameda, Cadis, Andalusia, Espanya)– el militant anarquista i resistent antifeixista Francisco Sala Tolo. Sos pares es deien Francisco Sala i Francisca Tolo. De molt jove emigrà a França i, d'antuvi, va fer feina de pagès al departament de l'Aude (Llenguadoc, Occitània), abans d'establir-se com a paleta a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). A la capital del Rosselló fundà l'Associació Mutualista «Centro Español», de la qual fou secretari. Durant la guerra civil fou membre del Comitè d'Ajuda a l'Espanya Republicana i s'ocupà especialment dels infants evacuats, transformant el «Centro Español» en una colònia infantil. Quan la Retirada, participà activament en el suport i en l'acollida dels refugiats. Durant l'ocupació nazi formà part de la resistència enquadrat en la Xarxa «Pat O'Leary», al costat de Francisco Ponzán Vidal. Detingut pels alemanys, fou enviat amb un comboi de 1.488 deportats, sota la matrícula 63.127, que sortí el 6 d'abril de 1944 del camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França) cap al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), arribant-hi dos dies després. Restà al camp de concentració fins a l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades. Després de la II Guerra Mundial, fou un dels organitzadors de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP) de Perpinyà i la tardor de 1946, en una assemblea plenària departamental celebrada a Perpinyà, va ser nomenat secretari del Comitè Departamental dels Pirineus Orientals de la FEDIP. Com a militant del moviment llibertari espanyol en l'Exili, ajudà els companys a entrar a l'interior per integrar-se a la guerrilla i a la resistència. A començament dels anys seixanta fou secretari departamental de la FEDIP. Sa companya fou Antonia Márquez. Francisco Sala Tolo va morir el 29 de gener de 1975 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Francisco Sala Tolo (1903-1975)

Continua...

---