Efemèrides anarquistes
[18/01] Conferència-concert de la FCA - Assalt al Banco Nación - Míting de Goldman i Mannin - Vautier - Karly - Pontet - Catello - Lami - Panini - Cano - Martí Llorens - Bernabé - Herrera - Claramunt - Fragori - Milián - Santigo - Ninn - Téllez - Chazeaud - Mancini - Tacconi - García Cascales - Doussot - Artigas - Frigerio - Quintanilla - Keravis - González Fernández - Bauló - García Barba - Jordà - Glaser - Torralba - Cortez
efemerides | 18 Gener, 2026 11:16
Anarcoefemèrides del 18 de gener
Esdeveniments
Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 18 de gener de 1913
-
Conferència-concert de la FCA: El 18 de gener
de 1913 se celebra a la Sala
Picolo del passatge Malassis de Saint-Ouen (Illa de França,
França) la I
Conferència-Concert del Grup de Saint-Ouen de la
Federació Comunista Anarquista
(FAC) organitzada a «benefici dels camarades
víctimes de l'acció». En aquest
acte van actuar els cançonetistes revolucionaris Robert
Guérard, Langlois i
Paul Paillette, entre d'altres artistes i concertistes, i Robert Butet
va fer un
parlament (Stéfano Sagnol). La
conferència va estar a càrrec d'Émile
Aubin i portà el títol
«L'École du crime».
***
Cotxe que va fer servir el grup
"Los Errantes", segons la policia argentina, per a les seves
expropiacions
- Assalt al Banco Nación de San Martín: El 18 de gener de 1926 el grup d'acció i expropiador anarquista «Los Errantes» assalta la sucursal del Banco Nación (Banco de la Nación Argentina) de la ciutat de San Martín (Buenos Aires, Argentina). Set desconeguts, quatre d'ells amb antifaços, baixaren d'un doble faetó, on restà el conductor; quatre assaltants entraren dins de la sucursal, situada a dues illetes de la comissaria, mentre la resta de l'escamot esperava amb carrabines a l'entrada principal. La banda recol·lectà 64.085 pesos dels calaixos del banc i no es molestaren a obrir la caixa de ferro. En aquesta acció morí, quan intentà fugir, l'empleat bancari Rafael Ruiz i un altre resultà ferit. El grup fugí a tota velocitat amb el cotxe cobrint la retirada a trets. Després de diverses investigacions, en les quals ajudà la policia de Barcelona (Catalunya), s'identificaren quatre assaltants: Ramón Carcaño Caballero (en realitat Buenaventura Durruti Domínguez), Teodoro Pichardo Ramos (Francisco Ascaso Abadía), Manuel Labrada Pontón (Alejandro Ascaso Abadía) i Manuel Serrano García (Gregorio Jover Cortés). En el grup que actuà en aquest atracament també es trobaven Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i Emilio Uriondo, anarquistes expropiadors argentins que faran una brillant carrera. Per aquest assalt el grup comptà amb el suport de l'anarquista argentí Horacio Badaraco. La policia extremà la vigilància en els cercles anarquistes de la capital argentina i incrementà el control de fronteres i de ports. No obstant això, els anarquistes espanyols pogueren embarcar a Montevideo (Uruguai) cap a Europa a finals de febrer de 1926.
***
Un
moment d'aquest míting. D'esquerra a dreta: Brockway, Mannin
i Goldman
- Míting de
Goldman i de Mannin: El 18 de gener de 1937 se celebra a
Londres (Anglaterra)
el míting «La Revolució espanyola i la
CNT-FAI». Presidit per Fenner Brockway,
de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), hi
van
intervenir l'anarcofeminista Emma Goldman i l'escriptora
llibertària Ethel
Mannin. Va ser un dels nombrosos mítings que Goldman va fer
com a propagandista
de la Revolució espanyola, sempre en contacte amb la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). A més de mítings, muntà
exposicions de fotografies, il·lustracions, cartells i
fullets de la Revolució
que s'estava portant a terme a la Península.
Naixements
Notícia de la condemna d'Arthur Vautier apareguda en el diari parisenc La Petite République del 18 de novembre de 1894
- Arthur Vautier:
El 18 de gener de
1869 neix a Arcis-le-Ponsart (Xampanya-Ardenes, França)
l'anarquista
Arthur Vautier –a vegades
el llinatge citat erròniament Vauthier.
Era fill
de Jules Ferdinand
Vautier, esclopaire, i d'Octavie Sévérine Moha,
maniobrera. Es guanyava la vida
treballant de vinyataire. Entre 1879 i 1894 va ser condemnat en 10
ocasions –la
primera quan encara no tenia 10 anys– per diversos motius
(caça prohibida,
delit rural, encobriment, robatori, abús de
confiança, estafa, cops, ferides,
ultratges, embriaguesa, etc.). A la presó de Laon (Picardia,
França) freqüentà els
anarquistes Théodore Lardaux i Gustave Mathieu. Arran de la
detenció de Lardaux
el juliol de 1894, en possessió d'un quadern amb
cançons anarquistes, un
croquis i notes xifrades de fórmules químiques
per a la fabricació d'explosius,
i després que aquest digués que Mathieu i Vautier
li havien remès aquestes
notes, un full trobat a la garjola de Vautier va permetre descobrir
notes
semblants. Va ser impossible demostrar la complicitat de Mathieu. El 14
de
novembre de 1894 Vautier va ser condemnat per l'Audiència de
l'Aisne a Laon per
«associació criminal» a vuit anys de
treballs forçats en la deportació; Landraux
va ser condemnat a cinc anys de la mateixa pena, mentre que el cas de
Mathieu
va ser sobresegut. El 26 de juliol de 1895 va ser embarcat a
Saint-Nazaire (País
del Loira, França), sota la matrícula 27.168, cap
a la colònia penitenciària de
la Guaiana Francesa. En la deportació aprengué
l'ofici d'obrer especialitzat en
esfilagarsar i mantingué una conducta
«força bona». Arthur Vautier va morir el
15 de juliol de 1898 a la colònia penitenciària
de les Illes de la Salvació (Caiena,
Guaiana Francesa). Sébastien Faure publicà un
article dedicat exclusivament a
la seva persona («Qu'on se hate!») al diari
parisenc Le Journal du Peuple
del 20 d'octubre de 1899, i Idan Ehrly, a l'article «La
coupable indolence»,
publicat en Le Libertaire del 5 de novembre de
1899, denuncià que Arthur
Vautier havia patit «tortures morals i
físiques» durant la deportació.
Necrològica de Joseph Karly publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste del 16 de desembre de 1911
- Joseph Karly: El
18 de gener de 1872 neix al V Districte de París
(França) l'anarquista i
sindicalista Joseph Laurent Karly. Sos pares, no casats, es deien
Laurent
Karly, guàrdia republicà aquarterat a la Caserna
de la Cité de París, i Anne
Antoinette Mathilde Herbin, cosidora. La mare reconegué
l'infant el 20 de juny
de 1872 al V Districte de París i l'infant va ser legitimat
pel matrimoni de la
parella celebrat el 6 de juliol de 1872 en el citat districte. Entre
l'11 de novembre de 1893 i el 25 de setembre de 1894 va fer el servei
militar en el 67 Regiment d'Infanteria. Emigrat
a Suïssa,
des de 1900 treballà de dissenyador litogràfic a
la «Lithographie du Simplon»
de Lausana (Vaud, Suïssa), especialitzada en la
impressió d'etiquetes de vi i
de targetes postals. El 28 de març de 1901 es
casà a Lausana amb Fanny Louise
Loup, amb qui tingué tres infants –una filla,
Violette, va morir en 1907. En
1903 col·laborà, amb altres companys (Barrelet,
Forel, Gailland, Robert, Suter,
Viret, etc.), en les conferències organitzades pel Grup
d'Estudis Socials (GES)
a la Casa del Poble de Lausana. A partir de 1904 milità en
la Unió Obrera (UO)
de Lausana, juntament amb el tipògraf i sindicalista
revolucionari Henri Baud,
entre d'altres. Col·laborà en Le
Réveil Socialiste Anarchiste,
especialment en la sèrie d'articles «Essai sur la
pratique anarchiste», i en La
Voix du Peuple de Lausana. En 1905 ser un dels promotors de
la Federació
d'Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR),
d'orientació sindicalista
revolucionària, que agrupava uns setanta sindicats i 8.000
afiliats, i va ser,
amb Louis Bertoni i Auguste Rouiller, redactor del seus estatuts
definitius el
gener de 1906. El 22 d'octubre de 1905 representà l'UO de
Lausana en el II
Congrés de la FUOSR que se celebra al casino
Beau-Séjour de Neuchâtel
(Neuchâtel, Suïssa). Va fer la primera
redacció dels estatuts de la «Imprimerie
Communiste» de Pully (Vaud, Suïssa),
«cooperativa igualitària generalitzada de
tots els productors», que va estampar La Voix du
Peuple, entre altres
publicacions. Entre el 15 de març de 1906 i finals de 1908,
malgrat les
crítiques que expressà als seus promotors pel que
feia el sistema de
finançament i la censura de determinats conferenciants, fou
membre del consell d'administració
de la Casa del Poble de Lausana. El 30 de gener de 1908 va fer a la
Casa del
Poble de Lausana, organitzada per l'UO, la conferència
pública i contradictòria
«La Maison du Peuple de Lausanne: ce qu'elle est, ce qu'elle
devrait être», i
completada el 23 d'abril d'aquell any amb una altra al mateix lloc, on
exposà
les seves crítiques a la institució
–aquestes dues conferències van ser
publicades en La Voix del Peuple entre desembre de
1911 i gener de 1912
com a homenatge pòstum. Membre del Sindicat d'Obrers
Litògrafs, el març de 1908
esdevingué secretari de la Unió Obrera (UO) de
Lausana, de caràcter sindicalista
revolucionària, on Louis Baud era responsable de la
biblioteca, Henry Bornand exercia
de secretari dels cursos i conferències, i Jean Wintsch
s'encarregava de les
institucions i de les cooperatives. També formà
part del Grup Anarquista-Comunista
de Lausana. En 1909 col·laborà, amb el text
«À l'usine, à l'atelier, au
chantier, au champ», en L'Almanach du travailleur
pour 1910. En 1909,
acomiadat de la feina i inscrit en la llista negra dels patrons
d'impremta,
abandonà Lausana i s'instal·là a
Lió (Arpitània), on benèvolament
exercí de
bibliotecari del Sindicat de Tipògrafs.
Col·laborà, en el capítol de
federalisme,
en el fullet de Jean Wintsch Centralisme et
fédéralisme, publicat en
1910 i que tingué diverses edicions (1919, 1922 i 1982).
Malalt, Joseph Karly
va morir el 2 de desembre de 1911 al seu domicili, al número
72 de la plaça de la Mairie, de Villeurbanne
(Forez, Arpitània) i Jean Wintsch publicà una
necrològica en
Le Réveil Anarchiste
del 16 de desembre de 1911. La vídua,
sense recursos, va vendre la biblioteca de son company (sociologia,
història,
literatura, art, horticultura, etc.) a la llibreria Lapie, al
número 4 del
carrer de la Louve de Lausana.
***
Fotografia
de la boda de Jacques Pontet i Marie-Louise Faivre (22 d'abril de 1908)
- Jacques Pontet:
El 18 de gener de 1883 neix a Souvigny
(Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jacques
Pontet. Era fill de Gaspar Pontet, conreador, i d'Anne Boutry. Es
guanyava la
vida
treballant de pagès a Les Pics (Gennetines,
Alvèrnia, Occitània). El febrer de
1904, sota la influència de la Unió Local de
Sindicats Obrers de Moulins (Alvèrnia,
Occitània), creà, juntament amb son
germà gran Jean Pontet, un sindicat de
conreadors. Alhora, i sense que estiguessin d'acord, Michel Bernard
creà un
sindicat de llenyataires a Borbó (Alvèrnia,
Occitània). Els dos grups,
finalment, es reuniren per crear la Federació de
Treballadors de la Terra
(FTT), el primer secretari de la qual va ser Jean Pontet i l'escriptor
pagès
Émile Guillaumin. Aquesta federació
agrupà socialistes revolucionaris i
llibertaris, reagrupant 37 sindicats locals i uns 1.800 afiliats. El 16
de
novembre de 1904 va ser cridat a files i integrat en el II Regiment de
Cuirassers.
Sota la influència dels germans Pontet, el sindicat de
Gennetines encapçalarà
la lluita i les reivindicacions dels masovers. En aquesta
època Jacques Pontet
va col·laborà amb articles llibertaris, i de
crítica de la política socialista,
en el periòdic d'Ygrande (Alvèrnia,
Occitània). Le Travailleur Rural.
Bulletin trimestrel de la Fédération des
Syndicats de Cultivateurs de la région
de Moulins (1906-1911). El 22 d'abril de 1908 es
casà a Sauvigny amb
Marie-Louise Faivre. A resultes de les eleccions legislatives de 1910 i
dels enfrontaments
entre Pierre Brizon, candidat oficial del Partit Socialista
Francès (PSF) i de
la tendència socialista revolucionària, la
decepció cap el socialisme es palesà
a diferents articles de Le Travailleur Rural. A
Borbó nombrosos
militants socialistes (Creuzier, Joachim, Govignon, Nicolas, etc.)
dimitiren i
crearen, al voltant de Méténier, un grup
llibertari. Quan l'esclat de la Gran
Guerra, el 4 d'agost de 1914 va ser cridat a files i enviat a diversos
regiments d'artilleria, on serví com a conductor
d'avituallament. El març de
1916 lluità a Verdun, entre setembre i octubre de 1916 al
Somme i l'agost de
1917 participà en els darrers combats. Va ser condecorat amb
la Creu de Guerra
amb Estrella de Bronze i el 12 de març de 1919 va ser
desmobilitzat. Durant la
postguerra abandonà totalment la militància
política. Jacques Pontet va morir el
30 de juny de 1944 a Moulins (Alvèrnia,
Occitània).
***
Elvira Catello
- Elvira Catello: El
18 de gener de 1888 neix a Locorotondo (Pulla, Itàlia)
l'editora, dramaturga i
militant feminista, sindicalista i anarquista Elvira Catello,
també coneguda
per Elvira Perrini, pel seu marit,
i
que va fer servir el pseudònim Una
madre.
De pares desconeguts, dos dies després del seu naixement va
ser abandonada al
torn de l'hospici. L'alcalde de la població li va posar el
nom i la va confiar
a Giacoma Giocovelli. Visqué la seva adolescència
a Contrada Serralta (Locorotondo,
Pulla, Itàlia) i ja gran començà a
tenir contactes amb el moviment socialista
de la zona de Pulla, que es desenvolupà força
arran de la construcció de la
línia ferroviària entre Bari i Locorotondo i la
creació de la Cambra del
Treball. Amb un d'aquests militants, l'escriptor anarquista Paolo
Perrini, es
va casar en 1906 i amb ell tingué set infants. El 25 de maig
de 1907 la parella
es va veure obligada per manca de feina a emigrar als Estats Units. En
1910 Elvira
Catello obrí la llibreria i editorial
«Lux» a la Primera Avinguda del barri de
Manhattan de Nova York (Nova York, EUA), que esdevingué un
important punt de
trobada dels anarquistes i subversius nord-americans
–Raffaele Schiavina, Carlo
Tresca i els companys del «Circolo Bresci» n'eren
habituals. Durant els anys de
la Gran Guerra, a causa de la seva campanya antimilitarista i
pacifista, hagué
de patir nombroses censures i repressions per part de les autoritats
nord-americanes. A partir de 1915 edità Istruietevi.
Periodico gratuito di propaganda e di Studio per gli operai.
Mantingué un
estret contacte postal amb el propagandista anarquista Ettore Molinari
i
coordinà la seva gira nord-americana d'abril de 1916. Amb
son company, formà
part del grup anarquista «Circolo East Harlem», on
desenvolupà una intensa
tasca de teatre social i feminista, ja que la «Filodrammatica
Moderna» –que prenia
el nom de «Filodrammatica Sovversiva» per a
determinades obres més compromeses
i que acabà tenint com a seu els locals de
«Lux»– només representava
obres
escrites per dones (Ninfa Baronio, Nena Becchetti, Ernestina Cravello,
Maria
Roda, Fiorina Rossi, Jeanne Salemme, etc.) i en les quals
només actuaven dones,
com ara Il ribelle, La
figlia dell'anarchico, etc. També
participà
activament en tota mena de manifestacions feministes i en la campanya
de suport
dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti.
Quan son
company morí de tuberculosi, s'encarregà de la
llibreria-editorial juntament
amb els fills que quedaven vius. Sota el pseudònim d'Una madre, va escriure nombroses obres de
teatre, com ara el drama
en quatre actes Il trionfo della
verità (sulla
religione), que va ser publicat en 1914 a Locorotondo, l'obra
en dos actes La sfida o el drama Su la breccia. També
col·laborà en el periòdic socialista Sema de Locorotondo. Entre les seves
edicions destaca la publicació de la traducció a
l'italià de Das Kapital (Il Capital) de Karl Marx i
l'edició anual del Calendario
Storico-Scientifico-Moderno. Elvira Catello va morir l'1
d'octubre de 1979 a Miami (Florida, EUA). En 2011 Mario Gianfrate,
Jennifer
Guglielmo i Vito Antonio Leuzzi publicaren la biografia Elvira
Catello e la «Lux» tra utopia e libertà,
Una pacifista pugliese
a New York nel 900. Al seu poble natal un carrer porta el seu
nom.
***
Dagoberto Lami
- Dagoberto Lami: El 18 de gener de 1894 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Dagoberto Lami. Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi. Començà a militar en la Federació de Joves Socialistes (FJS) de Pisa i, ben igual que sos germans (Antonio, Mario i Ottorino), acabà esdevenint anarquista. Juntament amb Mario i Ottorino, treballà com a fuster a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia, i prengué part activa en l'agitació anarcosindicalista i en les vagues de la zona. En 1919, amb son germà Mario, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de «La Comuna». En 1921, arran d'un míting on son germà Mario fou l'orador celebrat el 17 de maig d'aquell any a Muggiano, va ser detingut, juntament amb Antonio, i acusat d'haver format part d'un grup d'obrers que havia linxat un policia de paisà que es trobava entre els assistents. Son germà Mario, considerat l'instigador dels fets, aconseguí fugir, ben igual que Ottorino. El 4 de maig de 1923 Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó. Son germà Antonio fou absolt, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí a resultes dels cops rebuts. Dagoberto va ser enviat a la penitenciaria de Citavecchia i després traslladat a la presó política de Soriano del Cimino (Laci, Itàlia), on morí el 18 de març de 1924 en estranyes circumstàncies. Deixà esposa i dos fills, Dina i Spartaco.
***
Ettore
Panini
- Ettore Panini: El
18 de gener de 1895 neix a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ettore
Panini. Sos pares es deien Vittorio Panini i Clarice Bruschi. Durant sa
vida
treballà de carreter, de paleta i de venedor ambulant.
S'acostà al moviment
llibertari en 1912. Participà activament en les
manifestacions contra la guerra
i va ser condemnat per desertor. Després de la Gran Guerra
el trobem a totes
les campanyes d'agitació promogudes per la Cambra del
Treball Sindicalista i
per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Enfrontat als
escamots feixistes,
va ser denunciat en diferents ocasions per insults i lesions contra
elements seguidors
de Benito Mussolini. En 1922 va ser processat, amb Umberto Annovi, i
fou reclòs
un any a la presó. El setembre de 1923 va ser novament
detingut per cridar contra
el rei i Benito Mussolini i per haver escridassat «Visca
l'Anarquia!». En 1924
passà a França, on treballà de paleta
i la policia el fitxà com a lector de la
premsa anarquista. A París va ser ferit a cops de navalla
d'afaitar el 23
d'octubre de 1924 en una baralla que va tenir amb el feixista
Sebastiano
Calareri a la sortida del judici contra l'anarquista Ernesto Bonomini,
que va ser
condemnat a vuit anys de treballs forçats per l'assassinat
de Nicola
Bonservizi, responsable local del fascio
i redactor del periòdic parisenc feixista L'Italie
Nouvelle. En 1925 retornà a Mòdena.
Amonestat en 1927, la policia encara el
considerava en 1930 «entre els elements més
exaltats i capaços de cometre actes
violents». En 1936 una font de
«confiança» l'assenyalà com a
«actiu militant
anarquista». El juny de 1936 va ser tancat cautelarment en
ocasió d'una visita
a Itàlia del dictador alemany Adolf Hitler. En 1942 va ser
novament amonestat
per «actuar maliciosament amb activitats denigrants contra el
Règim». A finals
de 1942 va ser detingut, juntament amb altres companys (Renzo Cepelli,
Medardo
Lusvardi, etc.), com a sospitós d'haver redactat un escrit
contra el Duce i
contra el feixisme. Després de la II Guerra Mundial es
comprometé en la
reconstrucció del moviment anarquista a Mòdena i
participà en el Congrés
Nacional Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 19 de
setembre de 1945 a
Carrara (Toscana, Itàlia). Milità en la
Federació Anarquista de Mòdena i
després, quan aquesta es dissolgué, en el grup
anarquista «Rivoluzio Gilioli»
d'aquesta localitat. Ettore Panini va morir el 16 de maig de 1963 a
Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Ángel Cano Casado (abril 1947)
- Ángel Cano Casado: El 18 de gener de 1898 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) el militant anarcosindicalista Ángel Cano Casado. Sos pares es deien Diego Cano Garrido, jornaler, i Ana Casado Carmona. De jove s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Río Tinto (Huelva, Andalusia, Espanya), on treballava a la mina. Aconseguí, de manera autodidacta, una important cultura. En 1934, per fugir de la repressió engegada contra ell per les seves activitats, marxà a Alacant (Alacantí, País Valencià) i s'afilià al Sindicat de la Construcció, on exercí càrrecs de responsabilitat i participà activament el vaga del sector de 1936. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou nomenat membre del Comitè d'Enllaç CNT-UGT del Ram de l'Edificació. En aquesta època treballà com a perforador a peu d'obra. Durant la Revolució serà un dels responsables de protecció de combustibles. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí arribar a Orà (Algèria) i fou internat al camp de concentració de Morand. Arran de la independència algeriana, marxà cap a França. Durant els anys seixanta serà un dels responsables de la Federació Local de la CNT de Saint-Éloy-les-Mines, de la qual va ser nomenat secretari en 1962. Ángel Cano Casado va morir el 3 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 7 de febrer– de 1976 al seu domicili de Saint-Éloy-les-Mines (Alvèrnia, Occitània).
***
Vicent Martí Llorens
- Vicent Martí Llorens: El 18 de gener –algunes fonts citen erròniament el 18 de desembre– de 1902 neix al barri del Grau de Gandia (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Martí Llorens. Sos pares es deien Vicent Martí Llorens, llaurador, i Carme Llorens Cardona. Cap al 1915 marxà al Grau de València, on entrà a treballar com a aprenent de metal·lúrgic i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint visqué a Madrid. En 1924 conegué la militant anarcosindicalista Julia Verdú Quiles, que esdevingué sa companya. En 1927 retornà a València i s'establí als Poblats Marítims. En 1932 es traslladà a Llombai, on va fer feina de xofer d'autobusos. A causa de la seva activitat sindical canvià en diverses ocasions de residència i en 1934 visqué a Alzira. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Transports de la CNT valenciana. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí com a observador al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Com a conseqüència de l'aixecament feixista de juliol de 1936 ingressà en la Columna de Ferro, on s'encarregà de la reparació del material de transport. El setembre de 1936 va ser ferit en un braç. També participà en el procés col·lectivitzador de la indústria a Alzira. En 1937 col·laborà en el transport col·lectivitzat al País Valencià. A finals de 1939 va ser detingut pel franquisme triomfant i fou tancat a la presó de València on fou torturat. Nou mesos després, gràcies a haver-se perdut el seu expedient, va ser alliberat i pogué reunir-se amb sa família. Lluità en la clandestinitat fins al 1947 en què hagué d'exiliar-se a França. Va militar en la CNT de l'Exili fins al 1970, any en el qual es donà de baixa voluntària en la CNT d'Avinyó a causa dels conflictes interns. Un cop jubilat, en 1972 retornà a la Península on establí contacte amb antics companys (Francisco Barea, Julián Martín, etc.). Entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 assistí com a observador al V Congrés de la CNT a Madrid. Posteriorment s'instal·là a Bedarrida (Provença, Occitània). Vicent Martí Llorens va morir l'1 de febrer de 1986 al Centre Hospitalari d'Avinyó (Provença, Occitània).
***
Necrològica
d'Antonio Bernabé Mula apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'1 de juny de 1980
- Antonio Bernabé Mula:
El 18 de gener de
1904 neix a Cuevas de
Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio Bernabé Mula. Sos pares es
deien Antonio
Bernabé i Ana Mula. Gairebé infant,
entrà a fer feina a
les mines d'alums de Mazarrón (Múrcia, Espanya).
Posteriorment emigrà a
Barcelona (Catalunya), on s'afilià als sindicats de
Transports i d'Espectacles
Públics de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Durant la Revolució
espanyola exercí diversos càrrecs
orgànics en el Sindicat d'Espectacles Públics
confederal barceloní. Amb el triomf franquista
passà a França, on patí els
camps de concentració. Després de la II Guerra
Mundial milità en la Federació
Local de Balmar (Llenguadoc, Occitània) de la CNT.
També milità en la Federació
Local de Tolosa de la CNT i en la secció local d'aquesta
ciutat de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Amb sa companya Marina Llorens,
s'encarregà
dels enviaments de la premsa confederal als distribuïdors i
subscriptors. Antonio
Bernabé Mula va morir el 29 de desembre de 1979 en una
clínica de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies
després al cementiri tolosà de
Terra Cavada.
***
Pedro Herrera en el gran míting d'unitat sindical celebrat a la plaça Monumental de Barcelona el 25 d'octubre de 1936. En segon pla Frederica Montseny. Foto de Torrents
- Pedro Herrera Camarero: El 18 de gener de 1909 –algunes fonts citen erròniament 1908– neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Herrera Camarero. Sos pares es deien Acisclo Herrera Antona, jornaler, i Jenara Camarero Llorente. Ben aviat començà a militar en el ram ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup «Nervio» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on farà molta amistat amb Diego Abad de Santillán i Jacinto Toryho. En 1927 vivia a Barcelona i s'encarregava de la distribució de l'argentí Suplemento de La Protesta a la Península. En 1934 assistí al Congrés de Madrid de la Federació Nacional d'Indústria Ferroviària (FNIF), amb Francisco Díez Sandino, Antonio Barranco Hanglin, Julián Martínez i altres. A partir de la Revolució de 1936 començà a ocupar importants càrrecs orgànics: representà la FAI en el Comitè d'Enllaç amb la Unió General de Treballadors (UGT), el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i la CNT (11 d'agost de 1936); signà el Pacte d'Unitat d'Acció amb aquestes mateixes forces (25 d'octubre de 1936); assumeix la cartera de Sanitat i Assistència Social en el Govern de la Generalitat de Catalunya (de desembre de 1936 a abril de 1937) –entre altres mesures, el gener de 1937 promulgà el decret sobra la institució i la regulació de l'avortament–; encapçala la secretaria general del Comitè Peninsular de la FAI, càrrec pel qual fou elegit en el Ple d'agost de 1937, i al qual representà en diverses reunions –Ple de Regionals de maig de 1937, reunió a Pedralbes amb el president del Consell de Ministres el desembre de 1937, representant en el Comitè Nacional de la FAI, la CNT i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, etc. L'abril de 1937 fou nomenat president de la Junta de Comerç Exterior de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. El juliol de 1937 fou elegit secretari del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i aquell mateix estiu formà part del Comitè Nacional d'Enllaç entre la CNT I la UGT amb González i Frederica Montseny. Representà, l'octubre de 1938, la FAI en el Ple Nacional de Regionals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i rebutjà durament la postura partidària a Juan Negrín de Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet). Al final de la guerra fou membre del Comitè Peninsular de la FAI i en el consell editorial de Tierra y Libertad, i com a representant d'aquesta organització, el març de 1939, s'integrà en el Consell General de l'MLE creat a París, que fou força criticat. Fou un dels signataris, en nom de la FAI, de l'acord de dipòsit dels arxius de la CNT-FAI a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Amb el triomf franquista, passà als camps de concentració francesos (Vernet) per ordre del Govern de Vichy i, a partir de juliol de 1942, fou deportat a Djelfa (Algèria). En acabar la II Guerra Mundial, milità a Alger i col·laborà en la premsa confederal (CNT, Solidaridad Obrera, etc.). Amb Pérez Burgos publicà a Alger el fulletó La AIT (1946). En 1947 participà en la Conferència de Colomb-Béchar. Després passà a França, on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica importants de la CNT de l'Exili i sempre en el sector majoritari i anticol·laboracionista, com ara secretari del Comitè Intercontinental (novembre de 1947). El juny de 1948 participà com a delegat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés del Comitè de Defensa Sindical de Liorna (Itàlia). En aquests anys fou un dels promotors de SIA. Malauradament un projecte editorial continuador de les edicions barcelonines de «Tierra y Libertad» que creà amb Antoni García Birlán fou un fracàs. Més tard, dimití del Comitè Intercontinental i emigrà a Amèrica. Després d'una temporada a Rio de Janeiro (Brasil), a partir de 1950 s'establí a l'Argentina, on col·laborà més amb la Federació Llibertària Argentina (FLA), de la qual arribarà a ser secretari de Relacions Exteriors, que amb la CNT, guanyant-se la vida com a comptable. Formà part del cercle de Magín Cabruja Martra, Jacobo Prince, Jacobo Maguid i Diego Abad de Santillán, editant llibres i col·laborant per a la revista Reconstruir. Amb el anys s'acostà a posicions més reformistes i durant els anys seixanta fou partidari de les tesis cincpuntistes, com Abad de Santillán i Manuel Villar, però sempre cenetista. Pedro Herrera Camarero va morir el 28 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Argentina). El seu arxiu personal fou recollit per Fernando Gómez Peláez i dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Joan
Claramunt Vilamajó
- Joan Claramunt
Vilamajó: El 18 de gener de 1911 neix a Albesa
(Noguera, Catalunya)
l'anarcosindicalista Joan Claramunt Vilamajó –a
vegades el seu primer llinatge
citat erròniament com Claramount. Sos
pares es deien Josep Claramunt Segura i Teresa Vilamajó
Fulla. Ben
aviat
entrà
a formar part del moviment llibertari. Arran dels fets insurreccionals
de 1934,
va ser tancat en un vaixell-presó ancorat a Barcelona.
Lluità com a milicià en
la guerra civil i amb el triomf franquista passà a
França, on patí els camps de
concentració d'Agde, Argelers i Sant Cebrià. Cinc
membres de sa família van ser
deportats a Mauthause-Gusen, on son pare (Josep Claramunt Segura)
morí; son germà
Llorenç havia mort al front de Terol. Després de
la II Guerra Mundial s'establí
a Cornonterral (Llenguadoc, Occitània), on milità
en la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i, quan aquesta
desaparegué, en la de
Montpeller, de la qual un temps en fou secretari. A
començament dels anys 2000,
participà en les activitats de l'Ateneu «Louise
Michel» de Perpinyà. Trobem
articles seus en Cenit, Le Combat Syndicaliste i Espoir.
Sa companya fou Genoveva Giribet Molins,
que fou col·lectivista durant la guerra a Suquets (Horta de
Lleida, Catalunya).
Joan Claramunt Vilamajó va morir el 6 de setembre
–algunes
fonts citen erròniament el 7 de setembre– de 2009
al seu
domicili de
Montpeller
(Llenguadoc, Occitània).
***
Ivo
Fragori
- Ivo Fragori: El 18 de gener de 1911 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ivo Fragori. Sos pares es deien Antonio Fragori i Clotilde Levoni. Paleta de professió, amb son germà Primo Fragori, Amilcare Muzzioli i altres companys, formà part del grup anarquista del barri de La Paganine de Mòdena, de forta tradició llibertària. En 1934, després de diversos intents, passà clandestinament a França, on es pogué reunir amb son germà Primo, que s'havia expatriat a finals de 1930. D'antuvi visqué amb son germà a Villejuif (Illa de França, França) i posteriorment s'establí a Orleans (Centre, França), on participà activament en els cercles d'exiliats. Arran de l'esclat de la guerra civil a Espanya s'integrà en les Brigades Internacionals. L'abril de 1937 s'enrolà en la IV Companyia, del III Batalló de la «Brigada Garibaldi» i lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Va ser ferit en tres ocasions. Ivo Fragori va morir en acció de guerra el 24 de juliol de 1937 al front de Brunete, a Villanueva del Pardillo (Madrid, Castella, Espanya). Segons els serveis d'intel·ligència soviètics s'havia afiliat al Partit Comunista Italià (PCI) a França.
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
[17/01] «L'Action Syndicale» - «A Stormo!» - Conferència de Gonzalo de Reparaz - Rossi - Bassille - Florencio Sánchez - Brunet - Osugi - Loforese - Misèfari - Cimini - Mateo - Tejedor - Riaza - Torró - Magnani - Vieira - Viard - Manni - Thomas - Wertz - Salcedo - Lanti - Fàbregas - Pinedo - Adalia - Girelli - Vallejo - Ibarz - Damiani - Soler - Andrés - Montagut - Bazal - Codina - Soldati - Fortea
efemerides | 17 Gener, 2026 12:57
Anarcoefemèrides del 17 de gener
Esdeveniments
Portada d'un exemplar
de L'Action
Syndicale
- Surt L'Action Syndicale: El 17 de gener de 1904 surt a Lens (Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic L'Action Syndicale. Organe des travailleurs. Posteriorment tingué altres dos subtítols: «Organe des travailleurs du Pas-de-Calais» i «Organe des travailleurs du Pas-de-Calais et du Nord». Portava l'epígraf «Peuple guéris-toi des individus. Fais tes affaires toi-même» (Poble guareix-te dels individus, fes-te les coses tu mateix). Durant la seva existència va ser imprès a diferents ciutats (Lens, Hénin-Liétard, Liévin, Rubaix i París). Portaveu de la Confederació General del Treball (CGT), era continuació de Le Réveil Syndical (1903-1904) i fins i tot continuà amb els fulletons començats en aquesta publicació. D'antuvi es publicà dos pics per setmana (dijous i diumenge), però després passà a setmanal. En el primer número reivindicà el «sindicalisme revolucionari» (vaga general) i es declarà anticlerical, antimilitarista, anticapitalista i antifantasiós (acusaven de «fantasiosa» la premsa burgesa). L'administrador en va ser J. B. Colbaert, el gerent D. Bataille i el cap de redacció Benoît Broutchoux –en 1905, durant l'empresonament d'aquest, va ser substituït per Pierre Monatte. Hi van col·laborar Evrard-Bernard, Benoît Broutchoux, Jean-Baptiste Colbaert, H. Dussart, S. Enairu, Noire Gueule, Jean-Paul Imbrasse, Gabriel Jargeais, Joly, Pierre Monatte i G. Falempin, entre d'altres. En sortiren almenys 384 números, l'últim el 2 d'octubre de 1910. Va ser continuat per Le Révolté (1910-1913).
***
Capçalera
d'A Stormo!
- Surt A Stormo!: El 17 de gener de 1920 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic A Stormo! Settimanale Libertario Revoluzionario (Via fora! Setmanari llibertari revolucionari). En realitat és el mateix periòdic Cronaca Sovversiva, editat per Luigi Galleani i Raffaele Schiavina, però amb aquest títol podia distribuir-se pels Estats Units on Cronaca Sovversiva estava prohibit. El gerent fou Pietro Rayneri. El tiratge era de 4.000 exemplars destinats a la distribució als EUA al preu d'un dòlar. Molts d'articles es centraren en l'«Afer Sacco i Vanzetti», en la repressió del govern nord-americà i en el sindicalisme dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En sortiren 19 números, l'últim el 2 d'octubre de 1920.
***
Portada
del fullet de la conferència (1937)
- Conferència de
Gonzalo de Reparaz: El 17 de gener de 1937 se celebra al
Cinema Coliseum de
Barcelona (Catalunya) la conferència «Lo que pudo
hacer España en Marruecos, y
lo que ha hecho», del periodista, escriptor i
geògraf, aleshores llibertari,
Gonzalo de Reparaz Rodríguez. L'acte, que va ser radiat per
les emissores ECN1,
Ràdio CNT-FAI i Ràdio Barcelona, va ser
organitzat per les Oficines de
Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), i va ser presidit per Jacinto
Torío Rodríguez (Jacinto
Toryho), cap d'aquestes oficines i director de Solidaridad
Obrera. El
conferenciant, que havia estat diplomàtic, palesà
els errors que patiren els
governs espanyols colonialistes al Marroc. L'acte finalitzà
amb l'himne Hijos
del Pueblo. El text de la dissertació va ser
publicat aquell mateix any.
Conferència de
Gonzalo de Reparaz (17 de gener de 1937)
Naixements
Foto policíaca de Renaud Rossi (ca. 1894)
- Renaud Rossi: El
17 de gener de 1857 neix a Constantinoble (Imperi Otomà;
actual Istanbul,
Turquia) el periodista anarquista Renaud-Noël-Marie Rossi,
conegut com Armand Floréal.
Era fill de pares grecs
(Georges Rossi i Marie Kirico) i tenia la nacionalitat grega. En data
indeterminada, emigrà a París
(França). El 7 d'agost de 1892 se li va rebutjar
la paraula en un gran míting d'indignació contra
l'execució de quatre
revolucionaris a Sofia (Bulgària), organitzat pel diari L'Intransigeant (Comitè
Central Socialista Revolucionari, Lliga
Intransigent Socialista i Unió dels Grups Republicans
Socialistes
Revisionistes), que se celebrà al Circ Fernando de
París i en el qual hagué
aldarulls muntats pels anarquistes. Cap el 1893 donà a llum
la seva «Enquête
sur le siègle», sèrie de tres-centes
entrevistes publicades en diferents periòdics
francesos, com ara Gil Blas.
Inscrit
el registre de la policia ferroviària de fronteres, el 12 de
maig de 1894 se li
va decretar l'expulsió de França arran d'haver
participat en un gran míting
anarcocol·lectivista el Primer de Maig a la sala Chaynes de
la Villette de
París i marxà cap a Atenes (Grècia).
Durant la seva estada a Grècia participà
en la insurrecció de Creta. El 21 de març de 1896
el decret d'expulsió va ser suspès
i va ser autoritzar a retornar de bell nou a França,
però no ho va fer fins el
juliol de 1897. El novembre de 1898, en ple «Cas
Dreyfus», signà un manifest en
defensa del coronel Marie-Georges Picquart. El març de 1902
el decret
d'expulsió va ser activat i va ser traslladat amb cotxe
cel·lular des de París a
Nancy (Lorena, França), on va ser posat en llibertat
provisional amb l'ordre
d'abandonar el territori francès en dos dies i
prengué el tren cap a Bèlgica. El
24 de febrer de 1905 el decret d'expulsió de
França va ser novament suspès.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Maurice Bassille (9 de març de 1894)
- Maurice
Bassille: El 17 de gener 1875
neix al III Districte de París (França)
l'anarquista Maurice Eugène Bassille. Sos pares es deien
Eugène Jean
Bassille, estampador, i Joséphine Louise Biord, florista.
Treballava en el
negoci dels cuiros i de les pells. El 9 de març de 1894 el
seu domicili, al
número 5 de Cité Dupetit-Thouars de
París, va ser escorcollat sense èxit per la
policia. Detingut, va ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i acusat
d'«associació criminal». El seu
dossier va ser enviat el 30 de març de 1894 al jutge
d'instrucció Henri Meyer i
va ser posat en llibertat el 19 de maig d'aquell any. El 31 de desembre
de 1894
el seu nom figura en el registre d'anarquistes parisencs de la policia
i en
aquesta època vivia al número 47 del carrer
Charlot de Saint-Denis (Illa de
França, França). Va ser cridat a files en 1895,
però va ser dispensat del
servei per fill de vídua. El 12 de novembre de 1896 va ser
incorporat al 82
Regiment d'Infanteria i va ser llicenciat com a reservista actiu en
l'exèrcit
el 22 de setembre de 1897 amb certificat de bona conducta. El 31 de
desembre de
1896 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes,
però la Prefectura
de Policia desconeixia la seva adreça. L'1 d'abril de 1899
va ser esborrat del
registre d'anarquistes. Des del 2 de febrer de 1900 vivia al
número 35 del
carrer de París de Charenton-le-Point (Illa de
França, França). L'11 de juny de
1901 es casà a Charenton-le-Point amb Charlotte
Eugénie Racolliet, divorciada
d'Ernest Mourand, i amb aquest matrimoni legitimaren sos infants
Maurice
Georges Bassille et Suzette Charlotte Bassille. L'1 d'agost de 1914 va
ser
mobilitzat en el 150 Regiment d'Infanteria. Maurice Bassille, soldat de
segona
classe del 350 Regiment d'Infanteria de la 23 Companyia destinat al
front del
Marne, va morir en acte de guerra el 12 de febrer de 1916 a
Saint-Souplet-sur-Py
(Xampanya-Ardenes, França).
Florencio Sánchez
- Florencio Sánchez: El 17 de gener de 1875 neix a Montevideo (Uruguai) el periodista, escriptor i dramaturg anarquista Florencio Antonio Sánchez Mussante, considerat una de les figures principals del teatre d'ambdues ribes del Río de la Plata. Fill d'Olegario Sánchez i de Josefa Mussante, va tenir 11 germans. Després d'abandonar els seus estudis secundaris, va alternar sa vida entre Montevideo, Buenos Aires i Rosario. Va ser en aquestes ciutats on va desenvolupar una intensa tasca periodística (La Voz del Pueblo, El Siglo, La Razón, El Nacional, El País) i teatral. En 1893 es va instal·lar a La Plata, on va treballar en l'Oficina d'Estadística i d'Indentificació Antropomètrica, que havia instituït el policia Juan Vucetich. Quan va esclatar la guerra civil a l'Uruguai en 1897 es va incorporar en les files revolucionàries d'Aparicio Saravia contra el president Juan Idiartetot, seguint la tradició política de sa família blanca; ocasió en la qual va fer contacte amb algunes destacades personalitats de la intel·lectualitat, com ara Eduardo Acevedo Díaz. Consternat pel clima que envolta l'aixecament, va desertar i es va passar al Brasil. D'aquest període sorgirà el seu desencant total per les postures polítiques tradicionals i el seu alineament amb els grups anarquistes que aleshores circulaven, pel Río de la Plata, al voltant dels cercles d'immigrants europeus. Després va retornar a Montevideo, on va ingressar al Centre Internacional d'Estudis Socials, organització llibertària de caràcter literari el lema del qual era: «L'individu lliure en la comunitat lliure»; també va fer conferències d'ardorós fervor anàrquic i va intervenir en el quadre teatral de la institució llibertària. A Rosario va ser secretari de la redacció de La República, publicació dirigida per Lisandro de la Torre, on va publicar nombrosos articles de caràcter politicosocial i anarquistes, sempre caracteritzats pel seu realisme crític i mordaç que va caracteritzar la seva producció teatral. Va accentuar la seva militància anarquista a Buenos Aires, escrivint articles en La Protesta i en la revista El Sol, dirigida per Alberto Ghiraldo, i participant en el moviment anarcosindicalista. Les seves obres Ladrones y Puertas adentro s’inscriuen en aquest model llibertari. El 25 de setembre de 1903 es va casar amb Catalina Raventos (Catita) i els seus padrins van ser José Ingenieros i Joaquín de Vedia. També en 1903 va escriure el sainet La gente honesta i la seva primera obra teatral Canillita, que va representar-se per una companyia espanyola de sarsueles. Apassionat observador, va tenir com a temes preferits per a les seves obres de teatre, que va representar a ambdues ribes del Río de la Plata, els referits al món proletari: la família, el conventillo, els immigrants, les misèries, el món laboral, la vida quotidiana, etc. Entre les seves obres de teatre podem destacar (les dates corresponen als anys d'estrena): La gente honesta (1903, reanomenada Los curdas), M'hijo el dotor (1903), Canillita (1903), Cédulas de San Juan (1904), La pobre gente (1904), La gringa (1904), Barranca abajo (1905), Mano santa (1905), En familia (1905), Los muertos (1905), El conventillo (1906), El desalojo (1906), El pasado (1906), Los curdas (1907), La tigra (1907), Moneda falsa (1907), El cacique Pichuleo (1907), Los derechos de la salud (1907), Nuestros hijos (1908), Marta Gruni (1908) i Un buen negocio (1909). El 25 de setembre de 1909 va embarcar cap a Europa al vaixell italià «Príncipe di Udine» com a comissionat oficial del president uruguaià, Claudio Williman, per informar sobre la conveniència o no que l'Estat uruguaià participés en una projectada Exposició Artística a Roma, arribant a Gènova el 13 d'octubre de 1909. Després de passar uns mesos gastant en disbauxa una important suma de diners sobre una avançada dels drets de representació de les seves obres a Europa en diferents ciutats italianes i franceses, malalt de tuberculosi, va morir a les tres de la matinada del 7 de novembre de 1910 a l'Hospital de Caritat «Fate Bene Fratelli» de Milà (Llombardia, Itàlia), on havia estat internat cinc dies abans per una bronquitis al pulmó esquerre. El 21 de gener de 1921 les seves restes mortals van arribar a Montevideo i portades al Panteó Nacional. En homenatge a l'escriptor, en la data de la seva mort, es commemora el «Día del Canillita», el venedor de diaris al carrer, al Río de la Plata.
***
Necrològica
de Marcelle Brunet publicada en la revista parisenca La Révolution
Prolétarienne de juny de 1926
- Marcelle Brunet:
El
17 de gener de 1885 neix a Chabanais (Poitou-Charentes,
França) la mestra,
sindicalista, feminista i pacifista llibertària, i
després socialista i comunista,
Marie Louise Marcelle Brunet. Era filla de Léon Brunet,
doctor en medicina, i
de Marie Ernestine Marguerite Génevoix, vigilant i
després directora del
dispensari del IX Districte de París. Estudià a
l'Escola Primària Superior
Edgar Quinet i al Liceu Sophie Germain de París. En 1904
esdevingué mestra,
exercint al XVIII Districte de París i a diversos indrets de
la regió parisenca
(Choisy, Issy, Saint-Denis, Vitry-Centre). Entre el 30 de maig i el 2
de juny
de 1909 participà en el VI Congrés Nacional de
Societats Franceses de la Pau
celebrat a Reims (Xampanya-Ardenes, França). En 1910
s'afilià a la Fédération
Nationale des Syndicats d'Instituteurs (FNSI, Federació
Nacional de Sindicats de
Mestres), adherit a la Confederació General del Treball
(CGT). Com a membre de
l'Escola de la Pau, entre l'1 i el 5 d'agost de 1910
participà en el XVIII Congrés
Universal de la Pau celebrat a Estocolm (Suècia) i abans de
l'esclat de la Gran
Guerra manifestà el seu pacifisme participant en les
campanyes contra la guerra
dels Balcans i contra la «Llei dels Tres Anys», que
instaurava un servei
militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit
francès per una
guerra amb Alemanya. Des de 1912 visqué amb sa mare i dos
germans al número 97
del carrer Rennes del VI Districte de París
(França). En 1912 signà un
manifests de mestres en contra de la pressió governamental
dirigida a la
dissolució de l'FNSI i, per aquest motiu, el 9 d'octubre de
1912 va ser
expedientada. També milità en la
Federació Feminista Universitària (FFU) i entre
1913 i 1915 publicà articles en el seu butlletí
orgànic L'Action Féministe.
Durant la Gran Guerra, a partir de 1915, contribuí a la
reconstrucció de l'FNSI
i entrat en el seu Consell Sindical, tot secundant la seva amiga
Hélène Brion. Amb
Hélène Brion i Fernand Loriot, formà
part de la comissió executiva del Comitè
per a la Represa de les Relacions Internacionals. Com a delegada del
Sindicat
de Mestres del departament del Sena en el Comitè de Defensa
Sindical (CDS),
participà en la propaganda en els cercles proletaris. L'11
de març de 1917
parlà en una reunió pública
organitzada per la Cambra Sindical de la Ceràmica i
el Comitè Intersindical de Montreuil-Vincennes celebra a
Montreuil (Illa de
França, França), on criticà la manca
de combativitat de les dones parisenques.
Entre 1919 i 1921 col·laborà en la revista La
Lutte Féministe, d'Hélène
Brion, i va fer costat el periòdic La Paix
Organisée. En aquesta època
milità en la VI Secció Socialista del Sena i en
l'agrupació «Femmes Socialistes»
(FS, Dones socialistes), que va representar en el congrés de
les Joventuts
Socialistes de França (JSF) celebrat el 25 de juliol de 1920
a Puteaux (Illa de
França, França). Posteriorment va entrar en
l'executiva del Comitè de la III
Internacional. Ocupà càrrecs de responsabilitat
orgànica en el Sindicat de
l'Ensenyament del Sena i entre 1920 i 1925 participà en
diversos congressos
federals del sector de l'ensenyança. Militant dels
Comitès Sindicalistes
Revolucionaris (CSR), el 6 de novembre de 1920 parlà en un
míting dels CSR de
la regió parisenca en commemoració de la
Revolució russa celebrat a la sala del
carrer Grange-aux-Belles del X Districte de París. El
desembre de 1920 va ser
nomenada membre de la comissió executiva de la
Unió de Sindicats del Sena.
Delegada al congrés fundacional de la
Confederació General del Treball Unitària
(CGTU), va ser nomenada membre de la seva Comissió Femenina
i de la comissió
executiva de la Unió de Sindicats de la CGTU del Sena en
1922. Aquests any, per
mor de les seves activitats i després de queixes dels pares
d'alumnes, va patir
un trasllat forçós. Afiliada al Partit Comunista
- Secció Francesa de la
Internacional Comunista (PC-SFIC), en 1922 entrà en la
«Comissió per al treball
comunista entre les dones», dirigida per Marthe Bigot, encara
que sempre es
mostrà més activa en el sector sindicalista. En
1922 va fer costat el periòdic La
Bataille Syndicaliste. En 1926 vivia amb sa mare, ja
vídua, al número 51
del carrer Stephenson del XVIII Districte de París. Marcelle
Brunet es va
suïcidar el 22 d'abril de 1926 al seu domicili del XVIII
Districte de París
(França). Una necrològica seva va ser publicada
en el periòdic anarquista Le
Libertaire del 7 de maig de 1926.
***
Sakai Osugi
- Sakai Osugi: El 17 de gener de 1885 neix a Marugame (Kagawa, Japó) l'intel·lectual anarquista, esperantista i traductor Sakai Osugi. Fou el fill major d'Azuma Osugi, capità de l'exèrcit japonès, i de Yutaka Kusui. Durant l'adolescència es va allistar en l'Escola de Cadets, però la manca de motivació i la rebel·lia li van portar nombroses amonestacions i intents d'expulsió. En una ocasió fou acusat de comportament homosexual amb un jove cadet i tancat un temps en una presó militar. Més tard va participar en un duel a navalla, encara que ell va lluitar sense armes per no ferir l'oponent, i va rebre lesions que van implicar dues setmanes d'hospitalització, després de les quals fou finalment expulsat de l'escola castrense. En 1902 va començar estudis universitaris de literatura a Tòquio amb el suport d'un amic de la infància, Rei, l'assessorament d'un col·laborador de son pare, el tinent Morioka, i les benediccions de sos pares. Durant els estudis va viure una vida independent i començà a participar en el moviment associatiu, interessant-se pel cristianisme i pel socialisme. Arran de la mort de sa mare i d'una fase de depressió, es va lliurar a l'estudi i a la lectura, especialment d'autors russos (Gorkij, Turgenev, Tolstoi, Dostoievski, etc.), i va passar per una època espiritual que el va portar al cristianisme i a batejar-se, encara que d'una manera força heterodoxa. En aquesta època també es va veure influenciat pel periòdic socialista, el més radical aleshores, Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins). Poc després participà amb Shusui Kotoku i Toshihiko Sakai en el moviment socialista Heimin-Sha (La Societat dels Plebeus) i va escriure per al seu setmanari Heimin Shimbun (La Plebs). En 1905 també publicà articles en el periòdic radical socialista Hikari. La lectura dels clàssics socialistes li van portar a qüestionar la seva fe i a partir de la guerra russojaponesa, quan l'Església se sumà al patriotisme i a l'esforç bèl·lic, va trencar definitivament els llaços amb la religió. En 1906 fundà l'Associació Esperantista del Japó, societat pionera de l'esperantisme nipó. La seva vida privada, fonamentada en l'amor lliure i l'anarcoindividualisme, fou escandalosa per a la societat nipona de la seva època. El setembre de 1906 es va casar amb Yasuko Hori, però més tard va tenir relacions amb la periodista Kamichika Ichiko i amb la militant anarcofeminista Noe Ito. Per una qüestió pràctica va intentar de bell nou seguir amb la carrera militar, però la seva ambició es va veure frustrada quan fou detingut durant uns aldarulls en protesta per l'augment de les tarifes del tramvia i empresonat. Durant la seva estada a la presó va estudiar els autors socialistes i llibres científics, que van establir les bases per al seu pas a l'anarquisme; també a la presó començà a estudiar diversos idiomes (anglès, francès, alemany, italià, rus, esperanto). Un cop lliure, a finals de 1906 i a principis de 1907 fou detingut per violar la llei de premsa per la publicació de dos articles i empresonat. En 1908 també fou empresonat en dues ocasions per «violar la pau», per l'«Afer del Terrat» (Yane-Jo Jiken) i per l'«Afer de la Bandera Roja» (Akahata Jiken). Durant la seva estada en presó, ara declarat per les autoritats com a anarquista, va estudiar Bakunin i Kropotkin, sobretot l'enfocament científic llibertari del segon. En 1910 va trobar a la presó alguns dels 12 anarquistes implicats en l'«Afer de l'Alta Traïció» (Taigyaku Jiken) acusats de conspiració per assassinar l'emperador i que serien executats el 24 de gener de 1911. Després d'aquesta dura experiència carcerària va deixar de fer crides obertes a la revolució violenta contra l'Estat i es va centrar en l'anarcoindividualisme i en la crítica del capitalisme. En 1913, amb Asahata Kanson, edità el periòdic Kindai Shisoo (La Idea Moderna). L'octubre de 1914 va tornar a editar el setmanari Heimin Shimbun. En 1919 fou novament detingut per agredir un policia i condemnat a tres mesos de presó. Conegut internacionalment, en 1923 fou convidat a Berlín pel moviment anarcosindicalista per assistir a la refundació de la nova Associació Internacional dels Treballadors; va aconseguir embarcar clandestinament fins a Xangai, on els anarquistes locals li van facilitar un passaport xinès amb el qual aconseguí arribar a Europa. Coneixedor del francès, a París fou convidat per realitzar un discurs en un míting llibertari a Saint-Denis durant els actes del Primer de Maig de 1923, però com l'ambaixada japonesa a la capital francesa coneixia la presència del militant anarquista demanà a la policia francesa la seva detenció i després d'unes setmanes empresonat fou extradit al Japó el juliol d'aquell any. Dos mesos després, el 16 de setembre de 1923, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, Sakai Osugi, la seva companya Noe Ito i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, van ser detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de la policia militar de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu, que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del districte militar de Tòquio. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. Com a traductor Osugi va realitzar la versió al japonès d'On the Origin of Species, de Darwin, i de nombroses obres de Wallace, de Gustave Le Bon, de Howard Moore, etc.; de Kropotkin va traduir Mutual aid. La seva obra assagista ha estat recopilada en 24 volums, d'on destaca la seva autobiografia Jijoden. Durant la dècada dels anys vint es va veure fascinat per la figura de l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i son únic fill porta el nom de Nèstor –ses seves quatre filles també porten noms de revolucionàries anarquistes: Emma i Louise, en homenatge a Emma Goldman i a Louise Michel.
***
-
Frank Loforese: El 17
de gener de 1892 neix a Castellaneta (Pulla,
Itàlia) l'artista
anarquista
Francesco Paolo Loforese, més conegut com Frank
Paul Loforese. Molt jove, es
traslladà amb sa família a Milà
(Llombardia, Itàlia). En 1911 emigrà als Estats
Units. Treballà d'attrezzista i milità en el
moviment anarquista italià de Nova
York (Nova York, EUA). Apassionat per la música i agraciat
amb una bona veu de baix,
va fer de professor de cant i animà nombroses activitats
artístiques en actes
llibertaris, a més de participar en programes
radiofònics i en enregistraments
musicals. Va ser autor de partitures i lletres de diferents
cançons, com ara Il
ritorno di Malatesta o Pietro Gori, i de
les partitures de Canto
di Riscossa i d'Il testamento
(inèdita), de Virgilia D'Andrea, amb
qui havia fet amistat en 1930. Arran de la pujada de Benito Mussolini a
Itàlia,
organitzà nombrosos concerts a benefici de les
víctimes del feixisme i de la
premsa anarquista italiana. Frank Loforese va morir el 25 d'abril de
1956 a
Miami (Miami-Dade, Florida, EUA), ciutat on s'havia
instal·lat un cop retirat. Incinerat,
les seves cendres van ser dipositades al columbari de Fresh Pond
(Middle
Village, Queens, Nova York, Nova York, EUA).
***
Bruno
Misèfari confinat a Ponça (1931)
- Bruno Misèfari:
El
17 de gener de 1892 neix a Palizzi (Calàbria,
Itàlia) l'enginyer, geòleg,
poeta, activista antimilitarista i propagandista anarquista Bruno
Vincenzo
Francesco Attilio Misèfari, també conegut com Furio Sbarnemi. Sos pares es deien
Carmelo Misèfari i Francesca
Autelitano i era el primogènit d'una família
nombrosa de vuit fills, dels quals
dos germans seus també van ser militants anarquistes,
Florindo e Enzo –aquest últim
acabarà en les files comunistes. Després de fer
l'escola primària a Palizzi,
s'instal·là a Reggio de Calàbria, on,
amb el suport del seu oncle matern
Vincenzo, pogué freqüentar l'Institut
Tècnic i, un cop va obtenir experiència
tècnica, en 1911 es matriculà en enginyeria al
Politècnic de la Universitat de
Nàpols (Campània, Itàlia). En els anys
universitaris, a més de preparar-se en
les matèries curriculars, especialment
matemàtiques, estudià filosofia i
literatura, guiat pel professor de física de l'Institut
Tècnic «Raffaele Piria»
i militant llibertari Giuseppe Berti. A través de son oncle,
entrà en contacte
amb treballadors i artesans, i amb alguns d'aquests fundà el
grup juvenil
«August Babel», que s'adherí al Partit
Socialista Italià (PSI). En aquesta
època col·laborà, moltes vegades
signant com Lo Studente, en el
periòdic de la Cambra del Treball de Reggio de
Calàbria Il Lavoratore,
en el
setmanari socialista de Messina Il
Riscatto i en el full anarquista Il
Libertario, publicat a La Spezia. En aquest últim
periòdic, a més d'enviar
poesies, el 28 de març de 1912 publicà un article
sobre la militant anarquista
Maria Rygier, cosa que cridà l'atenció del
prefecte de policia de Reggio de
Calàbria i disposà vigilar-lo
«convenientment». Durant una de les moltes
conferències, celebrades per commemorar el centenari de la
Unitat d'Itàlia, va
ser detingut per la policia per haver llançat invectives
contra les
institucions. El 22 d'octubre de 1911, durant les jornades de protesta
contra
la campanya imperialista sobre Líbia, va ser detingut per
distribuir als
reclutes pamflets incitant a la desobediència i a la
deserció; jutjat, el 5 de
març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal de Reggio de
Calàbria a dos mesos i
mig de reclusió; la pena, confirmada en
l'apel·lació, va ser suspesa durant
cinc anys en consideració a la seva joventut i no va ser
registrada en els
antecedents penals. Quan esclatà la Gran Guerra, la seva
lluita antimilitarista
s'incrementà i el setembre de 1914, en resposta a una
manifestació
intervencionista, proposà una amnistia per a tots els presos
polítics. El seu
apartat postal va ser intervingut per la policia i se li van trobar
nombrosos
documents pacifistes que havien estat enviats per anarquistes d'Ancona
(Marques, Itàlia). En aquesta època va estar en
estret contacte amb
l'anarquista Renato Siglich. L'1 de maig de 1915 participà
en la manifestació
contra la guerra, que tingué lloc a la Borsa del Treball de
Nàpols. Cridat a
les armes, com molts altres anarquistes, dubtà entre
desertar o entrar a
l'exèrcit per incitar a la revolució, i finalment
decidí declarar-se objector
de consciència, negant-se a fer el curs de cadet a
l'acadèmia militar de
Benevent (Campània, Itàlia). Després
de patir una condemna de set mesos de
presó a Acireale (Catània, Itàlia), la
nit del 5 de març de 1916, portant
l'uniforme militar, interrompi un acte públic socialista
intervencionista a la
Piazza Garibaldi de Reggio de Calàbria i
pronuncià un fort discurs contra la
política bel·licista italiana, alhora que
esquinçà les estrelles del coll del
seu uniforme. L'endemà, data efectiva de la
deserció, creuà la frontera amb
Suïssa, encara que, el 31 de març, va ser detingut,
sota el nom fals de Diego De Tommasi,
a Cannobio (Piemont,
Itàlia) i immediatament traslladat a Nàpols per a
ser posat a disposició d'un
tribunal militar. De bell nou a la caserna d'Infanteria de Benevent, i
obtinguda la suspensió del seu procediment penal, el 25
d'agost de 1916 desertà
novament. Després de creuar la frontera a Chiasso (Ticino,
Suïssa) fermat sota
un vagó ferroviari, va ser detingut per la policia
suïssa i només va ser alliberat
quan arribà d'Itàlia la documentació
que demostrava els motius polítics de la
seva fugida. Sota el nom de Furio
Sbarnemi, el juny de 1917 s'instal·là a
Zuric (Zuric, Suïssa), a casa del socialista
Francesco Misiano, amic de la infància, el qual el va
introduir en l'ambient
dels exiliats internacionals que vivien a Suïssa i
gràcies a ell freqüentà la
família anarquista dels Zanolli, on conegué la
seva futura companya Pia Zanolli.
En estret contacte amb destacats militants dels moviments anarquistes i
socialistes italià i suís (Errico Malatesta,
Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Guiseppe
Monanni, Francesco Ghezzi, Enrico Arrigoni, Pasquale Binazzi, Giuseppe
Di
Vittorio, Armando Borghi, Angelica Balabanoff, etc.),
organitzà conferències
setmanals i envià articles i cròniques a
diferents periòdics llibertaris,
especialment a Il Risveglio Anarchico
de Ginebra. Mentrestant, va fer feina a la fàbrica
d'automòbils Arbenz, al
barri d'Albisrieden de Zuric. El 16 de maig de 1918 va ser detingut com
a
sospitós de ser un agent propagandista bolxevic, juntament
amb altres companys
italians i francesos (Luigi Bertoni, Carlo Castagna, Ugo Fedeli,
Francesco
Ghezzi, Giuseppe Monanni, etc.), en el marc de l'anomenat
«Afer de la Bomba de
Zuric». Després de set meses de presó
preventiva, va ser absolt i alliberat el
20 de novembre de 1918. Malgrat tot, el 17 de desembre de 1918 el
govern
federal suís li va notificar l'ordre d'expulsió,
que es va frenar durant quatre
mesos a causa d'una malaltia pulmonar que havia contreta a la
presó. Després
d'aconseguir un visat d'estudis per a entrar a Alemanya, el 17 de
juliol de
1919 arribà a Stuttgart (Estat Lliure Popular de Wurtemberg,
República de
Weimar), on s'entrevistà, entre altres, amb Clara Zetkin,
una de les fundadores
del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista
d'Alemanya), i
amb l'anarquista Oreste Abbate a Berlín. El novembre de
1919, després de la
concessió d'una amnistia per part del govern
italià, acompanyat de les germanes
Zanolli (Pia i Antonietta), decidí retornar a
Calàbria. Detingut tres setmanes
a Domodossola (Piemont, Itàlia), va ser finalment alliberat
després d'una
interpel·lació que l'11 de desembre el diputat
socialista Francesco Misiano
interposà al ministre de l'Interior. Reprengué la
propaganda llibertària a
Calàbria, Pulla i Campània; promogué
el moviment camperol calabrès, i
col·laborà en Umanità
Nova i L'Avvenire Anarchico.
A Nàpols, dirigí,
amb Giuseppe Imondi, Anarchia,
quinzenal de la federació local que
començà a editar-se el 17 de juny de 1920. En
aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Cambra del Treball de
Tàrent (Pulla,
Itàlia) i dirigí una vaga de tres meses per
exigir la reobertura d'una drassana.
En 1921, a la zona de Nàpols, participà
activament en la campanya a favor dels
militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El febrer
de 1922,
juntament amb Roberto Elia, va fer una crida mitjançant el
periòdic Pane e Libertà,
a difondre el pensament
anarquista a Calàbria fent servir els dialectes calabresos
de la llengua
siciliana, però el projecte no reeixí per manca
de finançament. El 18 d'agost
de 1923 es va llicenciar en enginyeria industrial al
Politècnic de Nàpols i retornà
definitivament a Reggio de Calàbria, i de la qual
només va sortir per algun
viatge de feina o per motius familiars. Encara que professional
liberal,
continuà durant alguns anys les seves activitats
llibertàries. El 14 de
desembre de 1924, amb son amic Nino Malara, edità a Reggio
de Calàbria el
quinzenal L'Amico del Popolo,
destinat
especialment a la propaganda entre els pagesos del Sud,
publicació que va ser
prohibida després del seu quart número. El 22 de
setembre de 1925, acusat juntament
amb altres intel·lectuals d'haver promogut un
pretès «atemptat contra el poder
de l'Estat amb la finalitat d'assassinar el rei i Mussolini»,
va ser arrestat a
Reggio de Calàbria, encara que va ser exculpat 25 dies
després. El desembre de
1926 va ser qualificat per les autoritats feixistes com a
«fervent i
irreductible anarquista» i instigat a abstenir-se de
qualsevol acció política
directa per a subvertir l'ordre estatal, entrant a formar part de la
llista de
persones perilloses susceptibles de ser empresonades en determinades
contingències. S'especialitzà en geologia i en
1926 a Villa San Giovanni
(Calàbria, Itàlia), amb l'exdiputat del Partit
Popular Italià (PPI) Nicola
Siles, fundà la primera empresa de vidre calabresa
(«Società Vetraria Calabrese»),
destinada a l'explotació del quars a la zona del Cannitello
i de la qual assumí
el càrrec de director tècnic. El 20 de
març de 1931, en el funeral d'un amic
seu, l'industrial Giuseppe Zagarella, pronuncià un discurs
on criticà la violència,
la corrupció i la injustícia del
règim; pocs dies després, el 25 de
març, va
ser detingut per enèsima vegada acusat de
«propaganda anarquista»; jutjat, va
ser condemnat a dos anys de confinament que purgà a l'Illa
de Ponça, a la qual
arribà el 3 de juliol de 1931. A l'illa reanimà,
amb Alfonso Failla, els
vincles associatius entre els confinats, muntant una petita biblioteca
i
realitzant converses teòriques de manera habitual. Durant el
confinament
conegué Domizio Torrigiani, Gran Mestre del Gran Orient
d'Itàlia, qui l'afilià
a la maçoneria. Per qüestions legals, el 28 de maig
de 1932 es casà civilment a
Ponça amb sa companya Pia Zanolli. En el seu temps lliure, a
part de pagar amb
alguns mesos de presó per haver insultat Benito Mussolini,
se li va permetre
exercir la seva feina d'enginyer i l'ajuntament de Ponça
l'encarregà alguns
projectes, que van ser convenientment retribuïts. El 14 de
novembre de 1932 la
pena va ser condonada en ocasió del desè
aniversari de la «Marxa sobre Roma» i
el 2 de desembre deixà Ponça i es
traslladà a Davoli (Calàbria, Itàlia),
on a finals
de 1930 s'havia descobert sílice. A Suïssa
trobà finançament i en 1935 creà la
«Davoli Quarzo e Silice», un establiment per a
l'extracció del mineral, que
arribà a treure 30.000 tones anuals, les quals eren enviades
a laboratoris de
precisió de l'exèrcit a Roma i a alguna societat
privada, com ara la de Richard
Ginori. Aquesta iniciativa, que va durar fins a la II Guerra Mundial,
s'enfrontà
a nombrosos obstacles en l'àmbit local i sempre va estar
vigilada per les
autoritats feixistes. Mentrestant, el seu estat de salut, delicat des
que en
1933 se li diagnostiqués un tumor cerebral, el va obligar a
ser hospitalitzat. Bruno
Misèfari va morir el 12 de juny de 1936 a la
clínica de Giuseppe Bastianelli de
Roma (Itàlia), a resultes d'una intervenció
quirúrgica patida dos dies abans. En
vida publicà Commemorazione di
Francisco
Ferrer (1917), Diario di un
disertore.
Dal carcere di Zurigo (1918) i Chi
sono e cosa vogliono gli anarchici (1921); i la major part
dels seus
escrits van ser publicats pòstumament per la seva companya,
com ara Ruota del mondo (1965), Schiaffi e carezze. Poesie in brutta copia
(1969 i 2009), Utopia? No! Scritti scelti
di Bruno Misèfari (1975) i
Tutto è
vero. Prosa e poesie (1978). En els anys seixanta
existí un grup anarquista
juvenil de Reggio de Calàbria que portà el seu
nom. En 1967 Pia
Zanolli-Misèfari publicà la biografia del seu
company sota el títol L'anarchico
di Calabria, que va refè i
reeditada en 1972, i en 1989 son germà Enzo
publicà Bruno. Biografia di un
fratello. L'arxiu familiar es troba
dipositat a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo
Bruno
Misèfari) i a l'International Institute of Social History
(IISH) d'Amsterdam.
***
Necrològica
d'Angelo Cimini apareguda en el periòdic
novaiorquès L'Adunata
dei Refrattari del 6 de juny de 1959
- Angelo Cimini:
El 17 de gener de 1894 neix a Cagnano Amiterno
(Abruços,
Itàlia)
l'anarquista
Angelo Cimini. En 1911 emigrà als Estats Units.
Instal·lat a Pittsfield (Berkshire, Massachusetts,
EUA), milità en el moviment anarquista italià.
Participà activament en les
lluites obreres d'abans de la Gran Guerra i estava subscrit al
periòdic Cronaca
Sovversiva. També visqué a Providence
(Providence, Rhode Island, EUA), on
formà part del «Matteotti Club» i del
«Circulo Libertario». Es mostrà
força
actiu durant la vaga de la fàbrica tèxtil Hope
Webbing Company Mill de
Pawtucket (Providence, Rhode Island, EUA). En 1933 va ser inscrit com a
«propagandista anarquista» en el registre de la
policia de fronteres italiana
amb l'ordre de detenció. Malalt de càncer, Angelo
Cimini va morir el 25 de maig
de 1959 a Pittsfield (Berkshire, Massachusetts, EUA), on va ser
incinerat.
***
Membres
del «Grupo Libertad» (Detroit, 1961).
D'esquerra a dreta: Federico Arcos, Miguel Mateo, Casiano Edo, Lorenzo
Albas, Rafael Berezo, Bienvenida Domingo, Marcelino García,
Eulalia Rodríguez, Manuel Rodríguez,
María Mateo, Juan García Durán i
Pascual Domingo
- Miguel Mateo: El
17 de gener de 1904 neix a Extremadura (Espanya) l'anarquista Miguel
Mateo,
conegut com Mike Mateo. Encara adolescent
emigrà als Estats Units. En
estreta relació amb Marcelino García
Álvarez, editor del periòdic Cultura
Obrera de Nova York (Nova York, EUA), fou membre del grup
anarquista «Libertad»
de Detroit (Michigan, EUA), juntament amb sa companya María
Ríos (María
Mateo) i Federico Arcos Martínez (Fede),
entre d'altres. Des dels
anys trenta fou secretari nacional de la Federació de Grups
Anarquistes de
Llengua Espanyola dels EUA. Mantingué estrets contactes amb
el grup editor del
periòdic mexicà Tierra y Libertad.
A principis de 1969 va morir en
accident automobilístic son fill únic Manuel
Mateo Ríos. Miguel Mateo va morir
el 15 de novembre de 1974 a Detroit (Michigan, EUA).
***
Manuel
Tejedor Della
- Manuel Tejedor
Della: El 17 de gener de 1906 neix a Beseit (Matarranya,
Franja de Ponet) –el certificat
de defunció cita Tortosa (Baix Ebre, Catalunya)–
l'anarcosindicalista Manuel
Tejedor Della. Era fill de Leonardo Tejedor i de Magdalena Della.
Milità, ben
igual que son germà Fermín Tejedor Della, en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil, va ser membre
del Comitè
Revolucionari de Beseit. En 1937 era capità de la III
Companyia de Tren de la Divisió
«Lluís Jubert» de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola, destacada a
Azuara (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França i patí els camps de
concentració. Després de treballar en una pedrera
amb la 643 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE),
combaté els alemanys
enquadrat en la resistència a la zona de Llemotges
(Llemosí, Occitània). Capturat
pels nazis en una missió d'enllaç, va ser
reclòs a l'arsenal de Llemotges, d'on
va aconseguir fugir abans de ser deportat gràcies a l'ajuda
d'un guardià i
integrar-se posteriorment a la guerrilla comandada per Pierre
Leylavergne (Capitaine
Daniel) de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), que
actuava als boscos
de Marnhac (Senta Feira de Marnhac, Llemosí,
Occitània), com a responsable de
la reparació de vehicles i d'armes. Malalt, Manuel Tejedor
Della va morir el 26
de desembre de 1944 a l'Hospital de Llemotges (Llemosí,
Occitània), on havia
estat traslladat d'urgència. L'Estat francès el
va declarar «Mort per França».
Sa companya fou Carme Lluch i son fill, Raimundo Tejedor Lluch,
seguí les passes
militants de sos pares.
Fermín Tejedor Della
(1897-1978)
***
Necrològica
d'Heraclio Riaza Albertí publicada en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 2 de juliol de 1981
- Heraclio Riaza Albertí: El 17 de gener de 1908 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Heraclio Ciro Decio Riaza Albertí. Sos pares es deien Juan Riaza Hernández, fuster, i Enriqueta Albertí Margarit. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració. Heraclio Riaza Albertí va morir el 13 de maig de 1981 a l'Hospital de Montalban (La Guiena, Occitània) arran d'una operació de pròstata i fou incinerat al cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) |
Retroenllaços (0)
[16/01] «Vida Sindical» - Míting naturista - «El problema de la militarización» - Bourguer - Trotta - Brupbacher - Aiacci - Pérez Guzmán - López Sánchez - Vázquez Valiño - Vispe - Sierra - Cristóbal - Bilbao - Turón - Camiolo - Masetti - Vinazza - Ibáñez Gracia - Piccinini - «Esbelt» - Carbó - Martínez Pérez - Perea - Bermejo - Lecourtier - Capdevila - Miguel Martorell - «Moyita»
efemerides | 16 Gener, 2026 12:50
Anarcoefemèrides
del 16 de gener
Esdeveniments
Capçalera
de Vida
Sindical
- Surt Vida Sindical: El 16 de gener de 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legal, surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vida Sindical. Periodico de los trabajadores. Fundat per un grup de coneguts sindicalistes (Arnó, Calomarde, Porquet, Minguet, Perió, Pestaña, Piñón, etc.) en va treure nou números, l'últim el 13 de març de 1926. Probablement va ser dirigit per Ángel Pestaña. Va continuar l'orientació de Solidaridad Proletaria i va ser l'expressió de la reacció sindicalista enfronts dels intents de crear un moviment obrer explícitament anarquista per part de Diego Abad de Santillán –des de La Protesta, de Buenos Aires– i de Manuel Buenacasa –des d'El Productor, de Blanes i Barcelona. En el número 1 va publicar un «Manifiesto», datat l'1 de gener de 1926 i signat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans –Adrià Arnó, Corney, Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte, Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Minguet, Piñón, Calomarde, Bono, Porquet, Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo) i Àngel Abella–, que va tenir molt de ressò. Alguns han interpretat aquest manifest com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. El manifest sol·licitava la legalització immediata de la CNT i l'obertura dels sindicats barcelonins i de tot l'Estat clausurats, així com la reorganització del seus efectius. Per altra banda, el manifest inclou una definició de la CNT quan afirma que la reorganització ha de fer-se sota unes determinades premisses: neutralitat en la lluita dels partits polítics i federalisme i solidaritats obreres contra el capitalisme, considerant els sindicats com a entitats econòmiques; acompliment dels acords del Congrés de la Comèdia i de la Conferència de Saragossa; elaboració de noves estructures d'acord amb l'experiència i haurien de ser discutides en un pròxim congrés; i exigència de responsabilitats a les persones que ostenten càrrecs en l'anarcosindicat. La idea va rebre el suport d'importants sectors de les regionals gallega i asturiana. Altres firmes que hi van escriure són Remigio Sala, Ismael Danubio, Juan Ortega o Fernando Claro (Sevilla). Va polemitzar fortament amb El Productor i La Revista Blanca, fins al punt que en un ple confederal es va estudiar la conveniència de suspendre Vida Sindical i El Productor, però el govern de Primo de Rivera es va avançar prohibint les publicacions.
***
Ressenya
del míting publicada en el diari
barcelonès La
Vanguardia del 17 de gener de 1934
- Míting naturista:
El
16 de gener de 1934 se celebra al saló del Centre
Republicà Radical del Poblet
de Barcelona (Catalunya) un míting naturista llibertari. En
el acte, on
participaren destacats propagandistes del naturisme (Almela,
Francès, Juan
García Giner, Honorio Gimeno, Molera i Vicenç
Rosselló), es reivindicà el
vegetarianisme i l'ús de l'aigua com a medecina i es
blasmà en contra de l'alcohol
i de l'alimentació carnívora.
***
El problema de la
militarización
- «El problema de la militarización»: El 16 de gener de 1937 a Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya) les centúries de la Columna Durruti, enfront de l'exigència per part del govern republicà de militaritzar totes les milícies, difonen una crida a tota la militància llibertària, sota el títol «El problema de la militarización», on fan una sèrie de consideracions sobre organització, eficiència, material bèl·lic, etc., per les quals passen les columnes confederals al front d'Aragó, i presenten una proposta alternativa d'organització militar que s'ajusti al pensament anarquista.
Naixements
Notícia de la
detenció de Jean Bourguer apareguda en el diari de
Reims L'Indépendant
Rémois del 5 d'abril de 1892
- Jean Bourguer: El
16 de gener de 1871 neix a Reims (Xampanya, França)
l'antimilitarista,
anticlerical, sindicalista revolucionari i militant anarquista Jean
Joseph
Bourguer. Sos pares es deien Isidore Bourguer, teixidor, i Marie Agathe
Lacave,
jornalera. Teixidor d'ofici com son pare, alternava la feina a Reims i
a
Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1891 va formar part
del Grup
Anarquista de Reims i va intentar organitzar el moviment en una
Federació del
Nord-Est. Va ser un dels distribuïdors de Le
Père Peinard a
Reims. El desembre de 1891 la policia el va acusà d'haver
incitat un grup
d'obrers a anar en massa a l'Ajuntament de la ciutat per a alliberar un
company
detingut a l'oficina de la policia. Va ser acusat d'haver posat una
bomba l'11
de març de 1892 al domicili d'Edmond Benoît,
president del Tribunal
d'Apel·lació de l'Audiència del Sena,
al número 136 bulevard Saint-Germain de
París, i buscat per la policia –aquest atemptat
després es va saber que havia
estat comès per François Claudius
Koënigstein (Ravachol). En
aquesta època figurava en una llista d'anarquistes de Reims
establerta el 29 de
març de 1892 i vivia al número 29 del carrer
Baussonet. En 1892, quan va ser
cridat a files, mentre vivia sembla a Bèlgica o a
París, va ser condemnat en
rebel·lia el 19 de febrer a un any de presó i a
100 francs de multa per
«incitació de militars a la
desobediència, crits sediciosos i provocació a
l'assassinat». S'havia negat a passar la revisió
mèdica i havia cridat durant
el sorteig de quintes del 12 de febrer: «No vull disparar
contra els meus
germans, a baix la Pàtria, a baix les fronteres, no vull
disparar!» Finalment
el 3 d'abril de 1892 va ser detingut a casa sa companya Plonquette i
condemnat
el 25 de maig per l'Audiència del Marne a dos anys de
presó i a 100 francs de
multa per «provació de militar i crits
sediciosos». La tardor de 1893 estava
tancat a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, France),
amb Fortuné Henry i
Sébastien Faure, entre d'altres. El 25 de maig de 1894 va
sortir de la presó,
però va ser enviat a fer el servei militar al II Regiment
d'Infanteria de Zuaus
a Constantina (Algèria) i llicenciat el 12 de maig de 1897
amb un certificat de
bona conducta. En 1897 va ser un dels redactors del
periòdic La
Cravache i del seu continuador Le
Cravacheur,
convertint-se en el seu administrador a partir del número 6
en substitució d'A.
Sauvage. En aquesta mateixa època va col·laborar
en el setmanari
anarquista Le Droit de Vivre, publicat a
París per Constant Martin.
El 12 d'abril de 1899 va participar al cafè «Le
Cruchon d'Or» en la creació del
grup L'En Dehors, amb Desfossez, Geoffroy,
Lapinte, A. Marquette i
Louis Prudhomme (Albert d'Iris). El juliol de 1899
va publicar un
pamflet anticlerical amb els noms dels capellans condemnats per
«atemptats als
bons costums», tot denunciant «els
ensotanats» i «els escarabats de
sagristia».
Va ser elegit delegat al XI Congrés Nacional Corporatiu
–V de la Confederació
General del Treball (CGT)– de París de setembre de
1900 i en el XIII Congrés de
Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de setembre de 1902 en
representació de la
Federació Tèxtil i de la Borsa de Treball de
Reims. També va representar les Borses
de Treball de Bordeus (Aquitània, Occitània) i de
Reims en el X Congrés de la
Federació Nacional de les Borses de Treball de
França i de les Colònies que va
tenir lloc a Alger (Algèria) entre el 15 i el 18 de setembre
de 1902. La tardor
de 1902 va ser inscrit en els llistats departamentals d'anarquistes. El
13 de
novembre de 1902 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a
10
francs de multa per «infracció a la llei de
loteries». El setembre de 1903, amb
Charles Dhooghe, Victor Grimbert i Louis Maillard, entre d'altres, va
fer una
crida a resultes del qual es va formar el grup «Les
Iconoclastes», del qual van
ser membres Beauvilain, Boucher, Deverly, C. Liénard i
Quirin. La primera
reunió del grup, a la qual assistiren 24 companys, es va
celebrat el 27 de
setembre de 1903 al Cafè Caramines, al número 2
del carrer Romains. L'octubre
de 1903 va ser enviat a fer una període
d'instrucció de 28 dies al 151 Regiment
d'Infanteria de Verdun (Lorena França). En 1905 es va
instal·lar a Tourcoing
(Nord-Pas de Calais, França) i s'adherirà a la
Unió dels Treballadors de Reims
i serà el gerent del periòdic anarquista de la
zona nord Le Combat,
aparegut successivament a Tourcoing, Lilla i Roubaix entre 1905 i 1914.
Entre
1906 i 1913 va ser un dels principals redactors, amb Charles Dhoogue i
Victor
Grimbert, d'una nova sèrie del periòdic La
Cravache, que tractarà
sobretot qüestions sindicals i anticlericals. En aquest
període va realitzar
conferències a la zona nord i a Reims i va
pertànyer al consell d'administració
de la Borsa de Treball de Reims. El 10 de gener de 1906 va ser
condemnat pel
Tribunal Correccional de Lilla a 16 francs de multa per
«injúries i difamació a
través de la premsa» i encara tingué
altres dues condemnes, el 31 de gener i el
14 de febrer d'aquell any, pel mateix tribunal i pel mateix delicte.
Durant la
tardor de 1907, en el mateix temps que sa companya estava malalta amb
un infant
de 12 anys, va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i
de desterrament
per receptació d'una butaca robada trobada al seu domicili,
malgrat que el
lladre va declarar al judici que Bourguer no en sabia res. El 6 de
novembre de
1907 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal Correccional
de Reims a sis
mesos de presó per «complicitat de robatori per
receptació». Va aconseguir
fugir als Estats Units amb els papers d'un company i es va
instal·lar a
Filadèlfia (Pennsilvània, EUA). El 26 de novembre
de 1908 va ser declarat
insubmís, situació que es confirmà el
23 de gener de 1913. Després de la Gran
Guerra, va tornar a França i es va establir a
Trélazé, a prop d'Angers (País
del Loira, França). Com que la pena havia prescrit, va poder
tornar a fer
conferències i en una que va fer a la Borsa del Treball de
Reims va declarar:
«Anarquista em vaig marxar, anarquista he tornat.»
El 2 de desembre de 1932 es
casà a Trélazé amb Mathilde
Clémentine Watlény. Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció.
***
Esquela
de Felice Trotta publicada en el diari marsellès Le Petit Marseillais
del 19 de maig de 1925
- Felice Trotta:
El 16 de gener de
1877 neix a Palmira ? (Abruços, Itàlia)
l'anarquista Felice
Trotta, també conegut com Félix Trotta.
Era fill de
Donato Trotta i de Maria Raffaella
Padovani. Establert a Marsella des de jove, vivia al bulevard Neiges i
es
guanyava la vida treballant de sabater en un petit taller situat a la
Traverse
de la Douane del barri de la Vieille-Chapelle. En 1912 era membre del
Grup de
Propaganda Revolucionària i Antimilitarista (GPRA), fundat a
La Madrague de
Marsella per Gaetano Antonsanti i del qual van ser membres
Eugène Audier,
Léopold Fouque, Pierre Mino, Arthur Nutti, Cassien Oddo,
Émile Paris, Libéral
Paquinot i Rodier. Sa companya fou Marie Antoinette Blanc. Felice
Trotta va
morir el 17 de maig de 1925 al seu domicili, al número 233
del Chemin de
Montredon del barri de La Pointe-Rouge de Marsella
(Provença, Occitània).
***
Paulette Brupbacher
- Paulette
Brupbacher: El 16 de gener de 1880 neix a Pinsk
(Polèsia, Imperi Rus; avui
Bielorússia), en una família benestant jueva, la
doctora i militant dels drets
de la dona, companya i col·laboradora del llibertari
suís Fritz Brupbacher, Pelta
Rajgrodski (o Raygrodski), més coneguda com Paulette
(Pauline o Paula) Brupbacher.
Sos pares es deien Aron Hirsch Rajgrodski i Frieda
Nimcowicz. En 1902 es va casar a Berna (Berna, Suïssa) amb
Abraham Goutzait,
també rus d'origen jueu, amb qui tingué una filla
i un fil –en aquests anys a
ser coneguda com Pelta Goutzait (o Paula Gutzeit). En 1902
començà a estudià
Lletres en la Universitat de Berna, on les dones podien estudiar, i en
1907 es
doctorà amb una tesi sobre la reforma agrària de
l'Imperi tsarista (Die Bodenreform).
En 1914 va anar a
Berlín a estudiar Medicina, però amb l'esclat de
la Gran Guerra retornà a
Suïssa. En aquests anys d'estudi treballà en una
clínica per a drogoaddictes.
Finalment es llicencià en la Facultat de Medicina de
Ginebra. En 1923 es
divorcià d'Abraham Goutzait. Després
esdevindrà companya de Fritz Brupbacher,
amb qui exercirà des de 1924 la medicina a Zuric i
compartirà el seu compromís
polític, lluitant especialment per l'emancipació
de la dona i pels drets a la
contracepció, al divorci, a l'avortament i a una lliure
sexualitat. La parella
es caracteritzà per acceptar com a pacients els sectors
més desfavorits i
perseguits de la societat (treballadors immigrants, refugiats
polítics,
dissidents, etc.) i les seves experiències d'aquests anys
van ser explicades en
l'obra Meine Patientinnen (1953).
Les
seves conferències arreu Suïssa van ser
força polèmiques i als cantons de Solothurn
i d'Argòvia van ser totalment prohibides. En 1932 va traduir
al francès la Confessió
de Mikhail Bakunin –que
s'havia descobert en 1917 i havia estat publicada a l'URSS en
1921–,
amb una
introducció del seu company i anotacions de Max Nettlau, i
sobre la qual es
realitzaran traduccions a altres idiomes, com ara al
castellà. Quan en 1945 va
morir Fritz Brupbacher, va continuar publicant obres i
col·laborant en la
revista La Révolution
Prolétarienne,
on denunciarà en un article en 1948 els efectes perversos de
l'estalinisme
sobre determinats escriptors. En 1952 traspassà la seva
consulta i s'instal·là
en un kibbutz a Tel Aviv (Israel) on va escriure les seves
últimes obres. Enemiga
de tots els conformismes i de totes les disciplines partidistes,
és autora de
nombroses obres, com ara Die
Ernährung
vom physiologischen und soziologischen standpunkte aus, Die menschlichen Temperamente (1925), Rationalisierung und Hygiene (1932), Rebeverbot in den Kantonen Solothurn und
Glarus (1935), Sexualfrage und
Geburtenregelung (1936), Zur
Erinnerung
an Fritz Brupbacher (1874-1945) (1945), Meine
Patientinnen. Aus dem Sprechzimmer einer Frauenärztin
(1953) i Hygiene für jedermann
(1955), entre
d'altres. Paulette Brupbacher va morir el 31 de desembre de 1967 a
Unterendingen
(Argòvia, Suïssa)
Paulette Brupbacher (1880-1967)
***
Foto
policíaca de Terzilio Aiacci
- Terzilio Aiacci:
El 16 de gener de 1896 neix a Cavriglia (Toscana,
Itàlia)
l'anarquista,
anarcosindicalista i lluitador antifeixista Terzilio Aiacci
–el seu nom a
vegades citat d'altres maneres (Tercilio,
Tersilio, Tersillo,
Tertilio,
etc.). Sos pares es deien Angiolo Aiacci, miner, i Maria
Faustina
Pierazzi.
Fill d'una família de miners anarquistes, son
germà petit Aurelio Aiacci també
va ser militant. Des que va ser infant treballà a les
galeries de les mines de
lignit i només va fer l'escola elemental. Va ser el
responsable local de
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Arran de
l'aixecament
insurreccional del 23 de març de 1921 dels miners de la
conca del Val d'Arno,
on s'ocupà la direcció de la mina de Castelnuovo
dei Sabbioni (Cavriglia, Toscana,
Itàlia), s'incendiaren les oficines i l'enginyer Agostino
Longhi resultà mort,
va ser condemnat el 13 de juliol de 1923 per l'Audiència
d'Arezzo a 10 anys de
presó, pena que va ser commutada posteriorment a sis anys.
En 1927 va ser posat
en llibertat i, amb un passaport conjunt per motius laborals expedit a
diversos
treballadors del seu poble, passà a França. En
1929 vivia a Caubilhargues (Llenguadoc,
Occitània), on treballava en una destil·leria.
Posteriorment s'establí a Alèst
(Llenguadoc, Occitània), on hi havia un important nucli
d'exiliats anarquistes
italians. En 1936 mantingué correspondència amb
Camillo Berneri i vivia al número
13 de carrer Saint Jean d'Alèst. Son germà
Aurelio Aiacci es va reunir amb ell
i ambdós partiren a lluitar a la guerra d'Espanya. L'11 de
setembre de 1936 –algunes
fonts citen altres dates, com ara el 26 d'agost o el 25
d'octubre–, amb son
germà i un grup d'anarquistes italians (Alpino Bucciarelli,
Gualtiero Livi, Alessandro
Maffei, Pasquale Migliorini i Adolfo Pintucci), creuà els
Pirineus. El 22 de
desembre de 1936 s'enrolà a Barcelona (Catalunya) en la
Secció Italiana de la
«Columna Ascaso» i va ser enviat gairebé
immediatament a Monte Pelado, al front
d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya). El 7 d'abril de 1937 va ser greument
ferit a Carrascal (Osca, Aragó, Espanya) i son
germà resultà mort. El 29 de
gener de 1938 encara es trobava ingressat a l'hospital militar de
Barcelona. Buscat
per l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione
dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per la Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme), el 6
d'octubre de 1938 va ser inscrit com a «comunista»
en el registre de la policia
de fronteres amb l'ordre de detenció i en el llistat de
subversius residents a
l'estranger. Terzilio Aiacci va morir el 6 de setembre de 1974 al seu
domicili de La
Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts
erròniament diuen que va
morir durant la guerra
d'Espanya, però el deuen confondre amb son germà.
***
Juan
Pérez Guzmán
- Juan Pérez Guzmán: El 16 de gener de 1897 neix a Bélmez (Còrdova, Andalusia, Espanya)l'anarcosindicalista Pablo Juan José Pérez Guzmán. Sos pares es deien Eduardo Pérez i Josefa Guzmán. Des de jove s'adherí al moviment llibertari. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. En 1930, a causa de la seva militància, fou expulsat de l'Estat francès i s'establí a Barcelona (Catalunya). Lluità a la guerra civil i amb el triomf franquista passà els Pirineus i fou internat a camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra Mundial fou traslladat al nord d'Àfrica i internat a camps saharians. En 1943, amb el desembarcament nord-americà a Algèria, s'incorporà en les forces aliades, amb les quals lluità fins a 1945. Amb l'Alliberament s'instal·là a La Sala, on treballà com a miner i destacant com un dels animadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. Va ser delegat en representació del sindicat anarcosindicalista en la major part de congressos i assemblees plenàries realitzades per aquesta organització en l'exili. Entre 1950 i 1960 col·laborà assíduament en la premsa llibertària (Boletín Informativo, Boletín Interno CIR, Boletín Ródano-Alpes, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Nervio, Nueva Senda, Solidaridad, Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera, etc.). Sa companya fou Emiliana Cruz Ruiz. Juan Pérez Guzmán va morir el 7 de maig de 1970 al seu domicili de La Sala (Guiena, Occitània).
Juan
López Sánchez
- Juan López Sánchez: El 16 de gener de 1900 neix a Bullas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Sánchez. Sos pares es deien Cristóbal López, guàrdia civil destinat a Barcelona (Catalunya), i Isabel Sánchez. En 1911 començà a treballar a la capital catalana i ja en 1916 encapçalà una societat d'emmotlladors en pedra. Ben aviat s'afilià al Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 29 de juliol de 1920, arran de l'intent d'assassinat de Julio Laporta Cherta i de Mariano Sanz Pou, exmembres de la banda de sicaris de la patronal del baró de Köening, comés a l'interior del tramvia de Sant Andreu a la carretera de Ribes, i en el qual morí Agustí Gay Seguí, un dels passatgers del tramvia del tot innocent, i fou ferit greument el pistoler Sanz, va ser detingut amb l'activistista confederal Joaquím Roura Giner. Després de diversos intents de judici, va ser finalment condemnat el 24 de febrer de 1923 a un any i un dia de presó per homicidi i a un any, vuit mesos i 20 dies per efectuar trets; Roura va ser absolt. A aquest judici s'afegí el 7 de desembre de 1923 un consell de guerra a la caserna de Roger de Llúria per agressió a la força pública (militars i sometent) ja que es va defensar a trets de l'anterior detenció i en el qual se li demanà sis anys de presó correccional. En 1926, però, va ser alliberat gràcies a una amnistia. En 1928 s'integrà en el grup «Solidaridad» i impulsà les «Penyes Obreres» amb la finalitat de reorganitzar els sindicats debilitats per la Dictadura de Primo de Rivera. En 1929 forma part de Comitè Nacional de la CNT d'Ángel Pestaña, a qui farà costat en la seva polèmica amb Joan Peiró. En 1930 encapçalà el Comitè Nacional confederal i realitzà una gira propagandística amb Pestaña i Antonio Martínez Novella per la comarca del Matarranya. Entre 1930 i 1931 dirigí Acción i figurà com a director de Mañana, encara que el director de fet fos Antonio García Birlán. En 1931 va fer una gira de mítings i de conferències per Galícia (La Corunya, Vigo, Moaña, Tui, Verín, Ourense, Guillarei, Randulfe, Tomiño) juntament amb José Moreno i José Villaverde. L'agost de 1931 fou un dels signants del «Manifest dels Trenta», per la qual cosa en 1932 va ser expulsat del Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona. Encapçalà el moviment trentista a Huelva i els Sindicats d'Oposició durant els anys republicans. Més tard, després de la marxa de Pestaña, fou secretari de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL), però no va fer costat Pestaña amb el seu Partit Sindicalista (PS) i fins i tot el criticà des de les pàgines de Sindicalismo, periòdic que dirigí en 1934 a València. Després del fracàs de l'Aliança Obrera afavorí el retorn dels Sindicats d'Oposició a la CNT i en 1936 va fer mítings a Castelló i a Cullera. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa i intervingué en el míting de clausura; també va fer un altre míting a Sòria. El 19 de juliol de 1936 va ser membre del Comitè de Vaga a València i aquest mateix mes fundà el periòdic Fragua Social. El 4 de novembre de 1936, a proposta del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat ministre de Comerç en el segon govern («Govern de Concentració») presidit pel socialista Largo Caballero. El febrer de 1937 elaborà un decret que definí i regularitzà les operacions a fàbriques, negocis i comerços. Després dels fets de «Maig del 1937» dimití del seu càrrec ministerial juntament amb els seus companys ministres Frederica Montseny, Joan Peiró i Joan García Oliver. Representà la CNT en el Comitè Executiu Popular de València i durant aquests anys va fer nombrosos mítings i conferències. El 7 de març de 1939 va ser nomenat a València membre del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i viatjà a París i s'entrevistà amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) per informar-li de la seva creació. En tot moment va fer costat el Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado, contra el govern de Juan Negrín López i les actuacions del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Amb el triomf feixista, després d'un temps per França, s'exilià a Londres (Anglaterra). En 1945 publicà el llibre Material de discusión. Durant la II Guerra Mundial col·laborà en les emissions radiofòniques en castellà de la BBC. En aquesta època mantingué posicions col·laboracionistes, defensà una CNT de caràcter polític i fou delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) a Gran Bretanya. Acabà abandonant l'anarcosindicalisme i reivindicant un ultrasindicalisme polític, en el qual els sindicats jugarien el paper dels partits parlamentaris, i que es denominà «sindicalisme permanentista» –un Estat sindical, federalista i amb una central única que agrupés tots els treballadors–; no cal dir que fou un fracàs total. Entre 1946 i 1949 defensà la maniobra «anarcomonàrquica» de Juan José Luque Argente. En 1954 deixà el Regne Unit i s'establí a Mèxic, on dirigí durant un temps CNT. En 1965 assumí algunes tesis del sindicalisme cincpuntista. En 1966 abandonà Mèxic i retornà a la Península, on no patí cap persecució política. El maig de 1968 assistí com a observador al Congrés dels partidaris de l'Organització Sindical Espanyola (OSE, més coneguda com «Sindicat Vertical») a Tarragona, on defensà la desaparició de la CNT i acceptà un càrrec remunerat com a cap de relacions públiques de la Societat Anònima Laboral de Transports Municipals de València (SALTUV) lligada al règim franquista; la seva actitud ultrareformista molestà fins i tot els cincpuntistes. En 1972 publicà les seves memòries de la guerra Una misión sin importancia. Memorias de un sindicalista, amb pròleg de l'economista i destacat falangista Juan Verlarde Fuertes. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Noy, Juan de Tenas, Juan de la Rosa, Ovidio de Abajo, etc.), com ara Acción, CNT, Combate Sindicalista, Comunidad Ibérica, Cultura Libertaria, Despertad, Fragua Social, Peninsular, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, La Tierra, El Trabajo, etc. És autor de Cómo organizará el sindicato a la sociedad (sd), Partidos y sindicatos (sd), El sindicalismo, arma política y económica (sd), Las órdenes religiosas y el sindicalismo (1922), La unidad de la CNT y su trayectoria (1936), Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución (1937), Seis meses en el ministerio de Comercio (1937), El sindicato y la colectividad (1938), La mancomunación de los transportes urbanos de Valencia SALTUV. Una experiencia de socialización (1967), España 1966 (1968), Sobre el treintismo confederal(1978), etc. Sa companya fou Carmen Portas. Juan López Sánchez va morir el 25 d'agost de 1972 a la Clínica Puerta de Hierro de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'Alacant (Alacantí, País Valencià). El seu arxiu personal (documents orgànics, correspondència, fotografies, manuscrits, hemeroteca, etc.) va ser cedit per un nebot seu a l'Ajuntament de Bullas, el qual el diposità en 2002 a l'Arxiu General de la Regió de Múrcia.
***
Miguel
Vázquez Valiño
- Miguel Vázquez Valiño: El 16 de gener de 1910 neix a Noia (La Corunya, Galíca) l'anarquista, anarcosindicalista i galleguista Miguel Vázquez Valiño. De jove treballà com a aprenent de sabater i entre 1928 i 1931, fugint del servei militar, emigrà a l'Argentina. Durant la II República milità en les Joventuts Llibertàries. En 1932, de bell nou, passà una temporada a l'Argentina i retornà definitivament a Noia en 1935, any en el qual s'afilia al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. També milità en Izquierda Republicana (IR) i en 1936 fou regidor municipal de Noia per aquesta partit. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la fugida de les pesqueres Santa Rosa i Santa Eulalia i passà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on s'incorporà al Batalló 219. Fou un dels fundadors de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries Galaiques al Nord (FRJLGN), que per mor de la guerra tenien la seu a Gijón (Astúries, Espanya), actuant com un dels seus principals propagandistes, i jugà un paper important en l'Agrupació Confederal Galaica. Quan el front Nord caigué a mans de l'exèrcit franquista, fugí amb un vaixell anglès cap a Bordeus. De bell nou a la Península, a Barcelona (Catalunya) trobà l'antic alcalde de Noia, Severiano Iglesias Siso, que li va proporcionar un treball al Port de la Selva (Alt Empordà, Catalunya). A Girona (Gironès, Catalunya) va ser nomenat secretari de la Federació d'Agrupacions de Gallecs Llibertaris (FAGL) i en 1938 fou corresponsal del seu periòdic Galicia Libre. Amb el triomf franquista passà a França i fou tancat, amb sa companya, la madrilenya Adoración Luelmo, en diversos camps de concentració, entre ells el de Bram, on naixerà sa filla Dora, i el de Besiers. En 1943 formà part del primer comitè de la CNT del camp de Montendre (Poitou-Charentes, França), participant en accions de la resistència contra l'exèrcit nazi, i poc després ocupà la secretaria de la Comissió Departamental de la CNT. En 1945, amb altres companys, intentà reorganitzar la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT i representà la Federació Local de Montendre en el Congrés de París del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de maig d'aquell any. Instal·lat a Tolosa, l'agost de 1946 fou delegat de la Regional 12 en el Ple Nacional de Regionals de la CNT i fou nomenat secretari d'Organització i Estadística del Secretariat Intercontinental (SI) del Comitè Nacional de la CNT en l'Exili. En aquesta època, amb altres companys (José Sánchez Triñanes, Antonio Martínez, Rafael Muertes i José Vergara) planejaren atemptar contra el dictador Francisco Franco en una de les seves visites a la Corunya. En 1947 formà part de la Comissió de Relacions de la CRG i l'octubre d'aquell any fou reelegit en les seus càrrecs en el II Congrés de Federacions Locals de l'MLE de Tolosa de Llenguadoc. Aquest mateix 1947 representà, amb San Sicart, Puig Elías i Germinal Esgleas, la CNT en la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament), que es dissolgué definitivament el 19 de setembre d'aquell any. En 1948 assistí al III Congrés de l'MLE com a membre dels comitès nacionals de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou durament atacat per diversos companys, entre ells Josep Peirats Valls, que l'acusà d'«irresponsabilitat». Aquest any col·laborà en CNT de París. Amb José Penido Iglesias i José Luis Chamorro Castro creà un Comitè Regional gallec confederal a Tolosa, el qual publicà entre 1948 i 1950 Solidaridad. Boletín Interior de la Confederación Regional Galaica. En 1949 prologà el llibre de Campio Carpio Curros Enríquez. Poeta épico de la España heroica. Decidí emigrar a Amèrica i l'octubre de 1950 es traslladà amb sa família a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil), formant part d'una expedició organitzada pel govern brasiler i les Nacions Unides per a colonitzar aquelles terres. En 1952 col·laborà en Ruta. Al Brasil treballà com a constructor i acabà abandonant la CNT i col·laborant amb el cònsol franquista, donant lloc a la divisió de la republicana Societat Espanyola de Socors Mutus (SESM) i creant la franquista «Casa de España», també anomenada «Centro Español». A més a més participà en una cooperativa de construcció juntament amb un grup de paletes. En 1955 passà clandestinament a l'Uruguai i a Montevideo s'integrà en la franquista Casa Gallega. En 1957 fundà el «Centro Coruñés» i dirigí el seu butlletí Finisterre fins al 1962. Posteriorment a Montevideo participà en diverses organitzacions galleguistes (Irmandade Galeguista, Patronato de Cultura Galega, Casa de Galícia, etc.), fundà el «Suplemento Gallego» del Diario Español i dirigí O Irmandiño. Orgão da Irmandade Galeguista do Uruguai. En 1964 fou un dels fundadors, i membre de la seva primera Comissió Directiva, del Patronat de Cultura Gallega de Montevideo, participant en les seves emissions radiofòniques. En 1989 col·laborà en la revista Ecos da Terra. Miguel Vázquez Valiño morí en 1990 a Montevideo (Uruguai).
***
Fabián
Vispe Vilellas
- Fabián Vispe Vilellas: El 16 de gener de 1913 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fabián Marcelino Vispe Vilellas –el primer llinatge citat sovint com Bispe i el segon de diferents maneres (Velillas, Vellilas, Villelas, etc.). Sos pares es deien Félix Vispe Cancer, militant anarcosindicalista, i María Vilellas Lasierra. Obrer de fleca, durant un temps treballà a Manresa (Bages, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1934 s'adherí als grups «Eliseo Reclus» i «Bakunin» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Estava subscrit a la revista anticlerical El Frailazo i era actor en un grup de teatre local. En 1935 fou delegat de Premsa i Propaganda de la Junta Local de la CNT d'Angüés i secretari comarcal de la FAI. El maig de 1936 fou membre del Comitè de Vaga local. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè Revolucionari i el 6 d'octubre d'aquell any participà en Ple Extraordinari Regional de Sindicats i Columnes de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la creació del Consell de Defensa. El 25 d'octubre de 1936 s'enrolà en la Columna «Roja i Negra» a Apiés (Osca, Aragó, Espanya) i formà part de la VI Centúria al front de Gratal-Mondot-Carrascal a Igriés (Osca, Aragó, Espanya) sota el comandament de Máximo Franco Cavero i Félix Grau Vidal. L'1 de desembre de 1936 va ser nomenat tinent del II Batalló de la II Companyia i el 6 de gener de 1937 participà en l'atac de les Lomas de Arascués i en la presa de Lierta (Osca, Aragó, Espanya). El febrer de 1937 assistí al Congrés de Col·lectivitats Aragoneses que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Amb Carlos Sánchez, fou delegat de la Comarcal de la FAI a l'assemblea plenària celebrada per aquesta organització a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Amb la militarització de les milícies la Columna «Roja i Negra» esdevingué la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i seguí els cursos per a oficials a l'Escola Militar de Guerra de Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Nomenat capità de companyia, el 14 de juliol de 1938 va ser greument ferit al tòrax durant la defensa de l'estació de Móra de Rubiols, al sector de la Pobla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya). Hospitalitzat a diverses poblacions (València, Conca i Madrid), el 23 de desembre de 1938 va ser evacuat amb vaixell des de València a Barcelona. Marxà cap l'exili i el 10 de febrer de 1939 passà la frontera, després de defensar a Ribes de Freser (Ripollès, Catalunya) la Columna Infantil de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) atacada pels feixistes. Després de quatre mesos internat al camp de concentració d'Argelers, va ser enviat al camp de Bram, d'on va sortir el 13 de maig de 1939 gràcies a son oncle Benito Vilellas, emigrat econòmic a França. Durant l'Ocupació, després d'unir-se en 1940 amb la francesa Lydi, amb qui va tenir tres infants –a la Península estava casat amb María Alfaro–, residí a l'Avairon (Occitània). Entre març de 1945 i 1947 treballà a Le Havre (Alta Normandia, França) per a l'exèrcit nord-americà i posteriorment es traslladà a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània), on va fer feina d'obrer metal·lúrgic. En aquests anys milità en la Federació Local d'Albi (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i en «Libre Pensée», i fou el fundador de la biblioteca «Ateneo del Pueblo». Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'encarregà de fer erigir un monument a la memòria de les víctimes de la guerra civil. En l'última etapa de la seva vida fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos d'Albi de la CNT. Fabián Vispe Vilellas va morir el 23 d'octubre de 2002 a la Clínica Toulouse Lautrec d'Albí (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Sant Juèri. Deixà inèdites unes memòries.
***
Notícia
de la detenció d'Antonio Sierra Polo apareguda en el diari
saragossà La
Voz de Aragón de l'1 de desembre de 1934
- Antonio Sierra
Polo: El 16 de gener de 1916 neix a La Puebla de
Híjar (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sierra Polo. Sos pares es
deien
Antonio Sierra Felipe i Casilda Polo Gimeno. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) des de l'adolescència, el
desembre de 1934 va ser
detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb 11 companys,
sota l'acusació de
possessió d'armes i d'explosius i d'haver projectar un
assalt a la caserna de
la Guàrdia Civil de La Puebla de Híjar, i tancat
a la presó d'Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya). Durant la guerra civil lluità
com a milicià als fronts i en
1938 estava integrat en la 130 Brigada Mixta de la 43
Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. En 1938 va ser ferit
en acció de guerra i
condecorat amb la «Medalla Sofriment per la
Pàtria». En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Posteriorment passà per una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là a
Perigús, on treballà de magatzemer i
milità en la Federació Local de la CNT. Sa
companya fou Asunción Tafalla
Cardona. Antonio Sierra Polo va morir el 23 de juliol
–algunes fonts citen
erròniament el 23 de juny– de 1983 al seu domicili
de Perigús (Aquitània,
Occitània).
Antonio Sierra Polo (1916-1983)
***
Stolperstein al
número 129 del carrer Mariano Pola de Gijón
dedicat a Francisco Cristóbal Pérez
- Francisco Cristóbal Pérez: El 16 de gener de 1918 neix al barri del Natahoyo de Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Cristóbal Pérez. Era fill de Francisco Cristóbal Calvo i d'Encarnación Pérez Gómez. Treballà de ceramista als gresols de la fàbrica de pisa «La Asturiana», una de les principals industries de ceràmica de l'Estat, i en 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en el «Batalló Espartaco», format principalment per guàrdies municipals de Gijón, i a finals d'abril de 1937 va ser enviat al front de Biscaia (País Basc) enquadrat en el «Batalló Astúries». Quan va caure el front nord l'octubre d'aquell any, va ser evacuat amb vaixell des d'Astúries cap a França. Retornà a la Península per Catalunya i continuà el combat contra els feixistes. Amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Mesos després, va ser enrolat en la 130 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), destinada a Santa Lliurada (Aquitània, Occitània). El juny de 1940, després de la capitulació francesa, va ser desmobilitzat i s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània). A començament de 1940, va ser detingut, juntament amb Rafael González Costales, per la Gestapo, sota l'acusació de ser membre del grup «Isole» de la Resistència Interior Francesa (RIF). Ambdós van ser enviats al penal del Fort du Hâ, a prop de Bordeus. Mesos després van ser traslladats al camp de trànsit de Compiègne (Picardia, França). El 21 de maig de 1944 va ser deportat amb un comboi de 2.004 persones cap al camp de concentració de Neuengamme (Bergedorf, Hamburg, Alemanya) i a mitjans de juny va ser enviat, sota la matrícula 32.070, al camp de treball de Brunsvic (Baixa Saxònia, Alemanya), on va participà en la construcció de les barraques d'un subcamp que havia d'albergar treballadors esclaus per a l'empresa de camions Büssing-NAG. D'avant l'avanç de les tropes aliades, els nazis evacuaren el subcamp de Brunsvic en una «marxa de la mort» cap el camp de Wöbbelin (Ludwigslust-Parchim, Pomerània Occidental, Alemanya), d'on va ser alliberat el 15 d'abril de 1945 per les tropes nord-americanes. De bell nou a Bordeus, reclamà la pensió al govern alemany que li va ser concedida per la seva invalidesa del 95 per cent. En 1958 es casà amb Adoración Caudevilla. Francisco Cristóbal Pérez va morir el 14 de setembre de 1998 a Bordeus (Aquitània, Occitània). El 31 de març de 2022 es col·locà un stolperstein al número 129 del carrer Mariano Pola de Gijón, lloc del seu antic domicili.
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) |
Retroenllaços (0)
[15/01] «La Solidaridad» - «Le Communiste» - «Liberación» - «The Blast» - «Helios» - «Libereso» - «La Revue Anarchiste» - «Le Pionnier» - «La Brochure Mensuelle» - «La Révolution prolétarienne» - «Ética» - «Controverse» - «Man!» - Front Popular - «Boletin CNT-AIT» - «El Incontrolado» - Ball per «Spanish Revolution» - «Die Anarchie» - «L'Anarchie c'est l'ordre» - «Sicilia Libertaria» - Cas Scala - «Provocazione» - «Acratela» - Kahn - Moineau - Gilbert - Lepla - Widmar - Lossing - Bagatskoff - Engelson - Monatte - Sobrepere - Quartin - Alonso Martínez - Bosque - Muñoz - Nieto Rodríguez - Barba - Caba - Bugallo - Gómez Arcos - Parraton - Sabater - Detori - Bruna - Violette - Torner - Celma - Even - Llonch - Caballero - Cabello - Martret - Cañizar
efemerides | 15 Gener, 2026 12:52
Anarcoefemèrides
del 15 de gener
Esdeveniments
Capçalera
de La
Solidaridad
- Surt La Solidaridad: El 15
de gener de 1870 surt a Madrid (Espanya) el primer número
del setmanari La Solidaridad.
Órgano de la Asociación de
Trabajadores de la sección de Madrid. Fundat per
Anselmo Lorenzo, va ser la
primera publicació de l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT) i a
partir del número 29 (30 de juliol de 1870) el seu
subtítol serà «Órgano de las
secciones de la Federación madrileña de la
Asociación Internacional de los
Trabajadores» Anarcocol·lectivista bakuninista,
inseria comentaris
d'actualitat, notícies de l'exterior, avisos
orgànics i del moviment obrer; a
més d'un fulletó on s'incloïen
reglaments, estatuts, congressos, temes de
debat, etc. Hi van col·laborar en la redacció
Vicente López, Hipólito Pauly, Máximo
Ambau, Juan Alcázar,
Francisco Mora, Tomás González Morago, Simancas,
Gomis, Alieri, Miñaca, Vel,
Martín, Pagès, etc. Es van publicar articles
d'Ocaña, Nieva, Bakunin, Proudhon,
ataques contra Fernando Garrido, etc. Van sortir 49 números,
l'últim el 21 de
gener de 1871, on deia que la Federació madrilenya deixava
d'editar la
publicació per qüestions econòmiques i
que agafava el relleu els companys
barcelonins de La Federación.
***
Capçalera
de Le Communiste
- Surt Le Communiste: El 15 de gener de 1908 surt a la Colònia d'Aiglemont (Les Ardenes, França) el primer número del periòdic bimensual Le Communiste. Organe Communiste-Libertaire de Propagande, d'Éducation Ouvrière et de Réalisations Sociales. Era el successor de Le Cubilot. Journal International d'Éducation et de Lutte Ouvrière. Fortuné Henry, fundador de la comunitat llibertària «L'Essai» d'Aiglemont, en serà el gerent, però només es van editar dos números. Entre els col·laboradors en podem destacar Alfred Delvau, Pierre Dupont, Fortuné Henry, Théodore Jean, Jules Lermina, Jean Prolo, Jean Richepin, Limpide Semoy, entre d'altres.
***
Capçalera del primer número de Liberación
- Surt Liberación: El 15 de gener de
1908 surt
a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic
anarquista i nihilista Liberación.
Es publicava els dies 5, 15
i 25 de cada mes. No hi figurava cap editor responsable. Hi trobem
articles
d'Ignacio Arrieta, Joaquín Miguel Artal, Antonio Moreno,
Félix Monteagudo,
Antoni Pellicer Paraire, F. Rodríguez Cabrera i
José Valverde, entre d'altres.
Per referències sabem que en sortiren almenys tres
números, però només s'ha
conservat un exemplar del primer número que es conserva a
l'Arxiu Municipal de
Madrid.
***
Portada
del primer número de The Blast
- Surt The Blast: El 15 de gener de 1916 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número del bimensual anarquista The Blast (ràfega de vent, bufada, ona explosiva...). Va estar editat per Alexandre Berkman; quan aquest va deixar el seu lloc de redactor de Mother Earth, es va instal·lar a San Francisco i va començar a treballar en el seu nou projecte editorial. Farà costat el sindicalisme revolucionari i l'anarquisme de Thomas Mooney i de Warren Billings, víctimes de la repressió. Hi van col·laborar Emma Goldman, Margaret Sanger, Josiah Warren, Edward Carpenter, Erskine Charles Scott Wood, Sara Bard Field, entre d'altres. Els temes que tracta són d'allò més variat: sindicalisme, magonisme, Pancho Villa, Irlanda, Rússia, Índia, antimilitarisme, repressió, Nietzsche, etc. Les il·lustracions, moltes durament satíriques, d'autors com Maurice Backer, Robert Minor, Lydia Gibson o F. Wilson, entre d'altres, seran una part molt important de la publicació. El periòdic serà segrestat per un articles sobre la contracepció i finalment prohibit a causa de les seves opinions antimilitaristes i Berkman detingut; aquest últim número serà el 29, de juny de 1917. En 2005 la revista va ser publicada en forma de llibre facsímil per l'editorial llibertària AK Press sota el títol The Blast. Complete collection of the incendiary San Francisco bi-monthly anarchist newspaper edited by Alexander Berkman from 1916-1917 that gave voice to the worldwide anarchist movement.
***
Portada d'un exemplar d'Helios
- Surt Helios: Pel gener de 1916 surt a València (País Valencià) el primer número del periòdic mensual anarconaturista Helios. Órgano de la Sociedad Vegetariana Naturista de Valencia. Més tard portarà altres subtítols, com ara «Revista vegetariano naturista», «Órgano de las sociedades vegetariano naturistas de Valencia y Alicante del sanatorio escuela naturista, de Denia del grupo Krisol, de Léon y de la Confederación Nacional Naturista Española» i «Revista mensual naturista». Fundada i dirigida per Juan García Giner (Juanito), tractà, a més del naturisme i el vegetarianisme, altres temes com el pacifisme, l'esperanto, la teosofia, l'orientalisme, la medicina natural, l'ecologisme, l'urbanisme, etc., des d'una una perspectiva llibertària. Trobem articles d'Antonio M. Abellán, Eduardo Afonso, Lucio Álvarez, Alsina, Bonafoux, Carlos Brandt, Cátulo, Román Cortés, José Galián Cerón, Honorio Gimeno Pérez, Luis Huerta, Dr. Frankanbe, Lorenzo, Martínez Novella, Alfonso Martínez Rizo, Antonia Maymón, Mella, B. Mongrell Muñoz, Juan Ramón Moreno, María Teresa Pelegrin, Roberto Remartínez, Albà Rossell, Juan Ruiz Ibarra, D. Salas Matruna, Amílcar de Souza, etc. Va ser il·lustrada per Manuel Monleón. El número doble 105-106, de febrer i març de 1925, és una guia exhaustiva sobre l'estat de la qüestió del moviment naturista mundial, amb noms i direccions de les societats i dels seus òrgans de premsa. També publicà almanacs i fullets de diversos autors i temes. Contenia alguns anuncis naturistes. En sortiren 273 números, l'últim el febrer de 1939, coincidint amb el triomf feixista en la guerra civil.
***
![Portada d'un número de "Libereso" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/libereso.jpg "Portada d'un número de \"Libereso\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Portada
d'un número de Libereso
[CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt Libereso: Pel gener de 1922
surt a Viena (Àustria) el primer número
del periòdic en idioma internacional Ido Libereso.
Organo Monatala di la Anarkiista Seciono di «Emancipanta
Stelo» (Llibertat.
Òrgan mensual de la Secció Anarquista de
«Estrella Emancipadora). Era el portaveu
de la Kosmopolita Uniono di la Laborista Idisti (KULI, Unió
Cosmopolita dels
Treballadors Idistes) i es publicà a diferents ciutats,
entre elles Arnhem (Gelderland,
Països Baixos), on tenia la redacció la revista,
Auxerre (Borgonya, França) o
Saint-Genis-Laval (Arpitània). El responsable de
l'edició fou Jules Vignes,
propagandista anarquista i idista. El número 7, de juliol de
1922, estava
dedicat a la militant anarquista i antimilitarista Jane Morand i la
seva
condemna a 10 anys de presó per un tribunal militar de
Bordeus el 5 de maig
d'aquell any. Hi van col·laborar E. Armand, Julio Barco, W.
Caspers, A. Hamon,
Filareto Kavernido, Errico Malatesta i Paraf-Javal, entre altres.
Trobem
articles de temàtica d'allò més
diversa: educació, clàssics de l'anarquisme,
anarcoindividualisme, sexualitat, internacionalisme, pacifisme, etc.
Sortí
irregularment fins el 1927.
***
Portada del primer número de La Revue Anarchiste
- Surt La Revue Anarchiste: Pel gener de 1922 surt a París (França) el primer número de La Revue Anarchiste, publicada mensualment per la Unió Anarquista (UA). Els responsables de la redacció van ser Sébastien Faure, André Colomer, Georges Bastien i Pierre Mualdés; els administradors J. Content i Soustele; i els gerents Bertholleto, André Colomer i Ferandel. S'editava en la impremta «La Fraternelle». Entre els seus col·laboradors podem citar Fréd. A. Angermayer, A. Antignac. P. Archinoff, E. Armand, Claude Aveline, Georges Bastien, A. Berkman, E. Bizeau, Roger Boeufgras, Bott, Boudoux, Eugénie i S. Casteu, J. Chazoff, A. Colomer, V. Dave, A. Dauphin-Meunier, Roger Devigne, F. Elusu, Luigi Fabbri, J. Galy, Genold, E. Goldman, Guerineau, Johansson, L. Julliard, Kollontai, G. De Lacaze-Duthiers, Edouard Lapeyre, Henri Lemonnier, B. De Ligt, L. Loreal, Henriette Marc, René Martin, Mauricius, F. Mayoux, Brutus Mercereau, Marcel Millet, Jane Morand, Moustarde, P. Mualdes, Max Nettlau, Renzo Novatore, Orobon, Henry Poulaille, André Reymond, R. Rocker, P. N. Roinard, Léon Rouget, Han Ryner, A. Schapiro, Alber Soubervielle, Augustin Souchy, Max Stephen, Hugo Treni, Veber, Georges Vidal, P. Vigne d'Octon, Volin, J. Waletski, Maurice Wullens, etc. L'abril de 1922 comptarà amb 1646 subscriptors, però en 1925 només tirarà 800 exemplars. En va editar 35 números, l'últim el 10 d'agost de 1925.
***
Capçalera de Le Pionnier
- Surt Le Pionnier: Pel gener de 1922 es pensa que va sortir a París (França) el primer número del periòdic mensual llibertari Le Pionnier. Se sap molt poc d'aquesta publicació, ja que no ha quedat cap col·lecció completa i només existeixen números amollats. El seu director va ser Robert Peyronnet i el seu secretari de redacció Louis Grad. Entre els seus col·laboradors tenim Émile Armand, Dr. De Certant, Gaston Cony, Jacques Coriglan, André Mas, Fernand Mysor, Pierre Larivieré, Robert Peyronnet, Dr. A. R. Proschowsky, Raoul Raynaud i Henri Zisly. Com a mínim durarà fins al gener de 1924.
***
Un
exemplar de La
Brochure Mensuelle
- Surt La Brochure Mensuelle: El 15 de gener de 1923 surt a París (França) el primer número de La Brochure Mensuelle. Va ser editada pel «Groupe de Propagande par la Brochure» (Grup de Propaganda pel Fullet) sota la direcció de Émile Bidault. També van ser gerents B. Perrier i Toutan. L'últim número serà el 180-181 de gener-febrer de 1938. Aquesta publicació farà una gran difusió de les idees llibertàries editant textos d'un centenar d'autors àcrates (Kropotkin, Han Ryner, Rhillon, Reclus, Déjacque, Faure, Butaud, Zaïkowska, Spencer, Tolstoi, Pelletier, Ermenonville, Étiévant, Paraf-Javal, Grave, Laisant, Léonard, Hecquet, James, Most, Hotz, Chaughi, Lux, Armand, Thonard, Bakunin, Delaisi, Odin, Nieuwenhuis, Vernet, Lermina, Devaldès, La Fouchardière, Libertad, Girault, Berthelot, Lafargue, Combes, Bossi, Relgis, Marestan, Malatesta, Gori, etc.). La major part d'aquests fullets van ser reeditats o reenquadernats en «La Bonne Collection», del mateix grup editor.
***
Portada del primer número de La Révolution prolétarienne
- Surt La Révolution prolétarienne: Pel gener de 1925 surt a París (França) el primer número de La Révolution prolétarienne. Revue mensuelle syndicaliste communiste –després portarà el subtítol «Revue syndicaliste révolutionnaire» i passarà a ser bimensual. Creada per Pierre Monatte, aquesta publicació, fidel a l'esperit i a la lletra de la «Carta d'Amiens», es mantindrà allunyada de la influència dels partits polítics i de les ingerències de l'Estat i de la patronal. Encara que no específicament anarquista, nombrosos companys llibertaris hi col·laboraran, com ara Louis Mercier, Nicolas Faucier, Robert Louzon –que fou cap de redacció–, Jean de Boe, Roger Lapeyre, Jacques Mesnil, etc. Altres col·laboradors foren Georges Airelle, Paul Barton, Maurice Chambelland, F. Charbit, Maurice Dommanget, Jean Duperrey, J. P. Finidori, R. Guillore, Roger Hagnauer, Marcel Martinet, Cécicle Michaud, Joseph Peyra, Alfred Rosmer, Boris Souvarine, M. Lime, etc. Constreta al silencia, deixarà de publicar-se el 10 d'agost de 1939, després de publicar 300 números, però reapareixerà a partir de 1947 i, amb interrupcions, fins al 2007 –des del 1956 la revista tingué el suport de la Unió dels Sindicalistes que intenta reagrupar tots els militants sense distinció d'afiliació sindical per mantenir el sindicalisme sense interferències de cap casta.
Portada de l'últim número d'Ética
- Surt Ética: Pel gener de 1927 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarconaturista mensual Ética. Revista de educación individual, filosofía, literatura, arte y naturismo. A partir del número 7, de juliol de 1927 afegirà al subtítol «órgano del "Ateneo Naturista Ecléctico"». Comptarà amb nombrosos col·laboradors, com Isaac Puente, els germans Ballano, David Díaz, A. L. Herrera, Pedro Lorena, Antonia Maymón, Julia Bertrand, Elías García, Emilio V. Santolaria, Ramón Vaquer, Antonio Birlán, E. Armand, Frederica Montseny, Han Ryner, E. Goldman, etc. El fundador en va ser José Elizalde, seguidor de Han Ryner, i fortament impulsada per l'Ateneu Naturista Eclèctic i l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. La publicació serà prohibida el gener de 1929 i Elizalde empresonat, passant a anomenar-se Iniciales (1929-1937). El títol original, Ética, es reprendrà a València entre 1935 i 1936. Se'n publicaren més de vuitanta números i va ser una de les publicacions capdavanteres del naturisme i de l'individualisme llibertaris. Els temes que tractava eren la sexualitat, l'eugenisme, el neomaltusianisme, l'avortament, els anticonceptius, el nudisme, l'Esperanto, l'Ido, etc. Una cinquena part dels exemplars es distribuïa a l'estranger (Amèrica i Europa, especialment). Va editar un bon grapat de llibres i fullets d'autors llibertaris: Armand, Ryner, Lorulot, Fauré, Duthiers, Robin, Devaldès, Huot, Vachet, Tucker, Barnard, etc. Xavier Díez Rodríguez ha estudiat aquesta revista en el seu llibre Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revista Ética-Iniciales (1927-1937) (2001).
Xavier Díez Rodríguez: L'anarquisme individualista a Espanya (1923-1938) (2003)
***
Un exemplar de Controverse
- Surt Controverse: Pel gener de 1932 surt a París (França) el primer número de la revista trimestral anarquista Controverse. Cahiers libres d'études sociales, editada per Louis Louvet (gerent) i Simone Larchet. La revista reproduirà especialment les conferències realitzades tots els dimecres a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) al carrer de Lancry número 10. A partir del número 7 (gener de 1934) tindrà periodicitat mensual. En van sortir 11 números i un suplement (suplement al número 2: À qui servent les enfants?, de Maurice Legrain) fins al novembre de 1934. Entre els seus col·laboradors podem destacar Émile Armand, L. Barbedette, Benoit-Perrier, Eugène Bizeau, Ch. Aug. Bontemps, Abbé Candillon, Pierre L. Colombani, Gaston Couté, Daude-Bancel, Jeanne Devil, Odette Dulac, Sébastien Faure, Eugène i Jeanne Humbert, Robert Jospin, Eugène Lagot, Simone Larcher, Dr. Legrain, Jean Nocher, Stephen Mac Say, Jean Marestan, Mauricius, Dra. Pelletier, Eugen Relgis, Pasteur Roser, Jean Rosnil, Han Ryner, A. Soubervielle, entre d'altres.
***
Capçalera
del primer número de Man!
- Surt Man!: Pel gener de 1933
surt a San
Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número de Man! A Journal of the Anarchist Ideal and Movement.
Portà els epígrafs
«Man is the measurement of everything» (L'Home
és la mesura de totes les coses)
i «If there is anything that Cannot Bear Free Thought - Let
it Crack!» (Si hi
ha qualque cosa que no toleri el pensament lliure, enfonsem-la!), de
Wendell
Phillips. Aquesta publicació mensual era l'òrgan
d'expressió de l'International
Group of San Francisco i també es publicà a
Oakland, New York i Los Angeles. Fou
editada i dirigida per Shmuel Marcus (Marcus
Graham), i alguns números per Hippolyte Havel a
New York. Hi van
col·laborar Leonard Abbott, Mandayam P. Tirumal Acharya, Guy
A. Aldred, V.
Aretta, Kate Austin, Helen Tufts Bailie, Luigi Bertoni, James Boler,
Walter
Brooks, Steven T. Byington, Edwin Cunningham, Luce Fabbri,
Sébastien Faure, J. Globus,
Emma Goldman, Marcus Graham, Rudolf Grossmann (Pierre
Ramus), Giuseppe Guelfi, Jacob Hauser, Hippolyte Havel,
George Hedley, Ammon A. Hennacy, Otto Hermann, Bert Hillside, Harry
Kelly,
Laurance Labadie, Errico Malatesta, Frederica Montseny, Carl Nold,
Maximilian
Olay, Samuel Polinow, Harold Preece, Ray Randall, Louis Rayomond,
Dominick
Sallitto, Jules Scarceriaux, America Scarfo, Raffaele Schiavina (Melchior Seele), Augustin Souchy, M.
Stein, Neil Turnspur, Volin, F. Wertgen, Albert Yensen, etc.
Tractà diferents
temes, com ara el moviment anarquista internacional, el bolxevisme, els
atemptats, l'insurreccionalisme, la repressió (Sacco i
Vanzetti, Japó, Michele Schirru,
Camillo Berneri, etc.), l'antimilitarisme, el feminisme, el socialisme
llibertari, les revolucions d'octubre de 1934 i de 1936 espanyoles, els
feixismes, l'incendi del Reichstag (Marinus Van Der Lubbe), les vagues
i
conflictes laborals, les deportacions (Dominick Sallitto, Vincenzo
Ferrero,
Marcus Graham, etc.), el racisme (afer Scottsboro), les
colònies anarquistes,
l'economia, l'art, la literatura, ressenyes de llibres, biografies
d'anarquistes (Paulino Scarfo, Severino Di Giovanni, Luigi Galleani,
Ferrer i
Guàrdia, Proudhon, Alexander Berkman, Warren K. Billings,
Denjiro Kotoku,
Abraham Isaak, Benjamin Ricketson Tucker, Errico Malatesta, Chaim
Weinberg,
Robert Reitzel, William Godwin, Joseph A. Labadie, John Most, Kate
Austin,
Nestor Makhno, Carl Nold, Luigi Fabbri, Carlo Cafiero, etc.), etc. En
sortiren
88 números, l'últim l'abril de 1940. En 1970
Greenwood Reprint Corporation en
va fer una edició facsímil d'aquesta prestigiosa
revista amb una introducció
d'Allen Guttmann.
***
Cartell
demanant el vot al Front Popular
- Creació del Front
Popular: El 15 de gener de 1936 se signa a Madrid
(Espanya) un pacte entre diverses forces d'esquerra i republicanes
burgeses per
presentar-se juntes a les eleccions parlamentàries
republicanes de febrer
d'aquell any que rebrà el nom de Front Popular. La
necessitat d'unitat de la
classe treballadora s'havia fet cada cop més palesa enfront
de les forces
dretanes agrupades en torn de la Confederació Espanyola de
Dretes Autònomes
(CEDA). En aquest moment la unitat no té per objectiu, com
ho tingué l'Aliança
Obrera, la revolució proletària, sinó
evitar el triomf de les dretes en la
República. El pacte fou signat pel Partit Socialista Obrer
Espanyol (PSOE), la
Unió General de Treballadors (UGT), la Federació
Nacional de Joventuts
Socialistes (FNJS), el Partit Comunista d'Espanya (PCE), el Partit
Obrer d'Unificació
Marxista (POUM), el Partit Sindicalista, l'Esquerra Republicana, la
Unió
Republicana i el Partit Republicà Federal.
Anàlogament, el 4 de febrer de 1936,
se signà a Barcelona (Catalunya) el
«Manifest» del Front d'Esquerres de
Catalunya. Una exigència per a la unió electoral
fou la concessió d'una
amnistia total per als milers d'insurrectes de 1934 que poblaven les
presons i
la reintegració, amb indemnització, de tots els
treballadors acomiadats de la
feina. L'anarcosindicalista Confederació Nacional del
Treball (CNT) i la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), conforme als
seus principis, no signà el
pacte, però no donà consigna
d'abstenció electoral i, fins i tot alguns
militants destacats, aconsellaren votar el Front Popular, com de fet
succeí en
massa. El programa del Front Popular va en la línia d'una
república
democraticoburgesa. En realitat el Front Popular, malgrat la
moderació del seu
programa liberal, que es mantenia dins d'un marc burgès i
excloïa expressament
les reivindicacions socialistes de nacionalització de les
terres i dels bancs i
del control obrer de la indústria, fou un moment
revolucionari i que aixecà
moltes esperances, esperances que aviat es van veure frustrades.
***
Portada
d'un número del Boletín
del Sindicato de la Industria Fabril y Textil de Badalona y su radio
- Surt el Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil: Pel gener de 1937 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil de Badalona y su radio. CNT-AIT. Aquest periòdic mensual anarcosindicalista gratuït s'edita en castellà i en català. Era l'òrgan de connexió i d'informació entre els treballadors del sector tèxtil de la indústria col·lectivitzada badalonina i té una enorme importància per conèixer les dades estadístiques i econòmiques d'uns dels principals sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona durant el seu procés revolucionari i col·lectivitzador. Els articles solien anar signats pels organismes cenetistes, però hi van col·laborar també Pedro Molina, Marcelina Vila, J. Costa, Modesto Sala i José Palencias. Només sortiren cinc números, l'últim el de juny de 1937.
***
Capçalera del primer número d'El Incontrolado
- Surt El Incontrolado: Pel gener de 1938 surt en algun lloc de Catalunya l'únic número d'El Incontrolado. Periódico anarquista. Aquesta publicació clandestina i que sortí al marge de la censura oficial, estava esperonada pels sectors dissidents a la Confederació Nacional del Treball (CNT) oficial, especialment per antics membres dels Comitès de Defensa Confederal, i que també editaren altres publicacions furtives, com ara El Amigo del Pueblo, Anarquía, Esfuerzo, Alerta, etc. Les úniques firmes que apareixen són les de Guix, que publica l'article «Porqué somos anarquistas», i Floreal, des del front d'Aragó. Destaquen els dibuixos avantguardistes que acompanyen la capçalera. Només es conserva un exemplar aquesta publicació, dipositat al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa).
***
Convocatòria
de l'acte publicada en Spanish
Revolution del 10 de gener de 1938
- Ball per Spanish
Revolution:
El 15 de gener de 1938 se celebra al Libertarian Center de Nova
York (Nova York, EUA) una festa i ball a benefici del
periòdic anarquista Spanish
Revolution. El periòdic quinzenal anarquista
novaiorquès Spanish
Revolution. A bulletin published by the United Libertarian Organizations
estava editat per la coalició de grups anarquistes United
Libertarian
Organizations (ULO, Organitzacions Llibertàries Unides) de
Nova York i va ser
creat amb la finalitat d'informar sobre la Revolució
espanyola i la guerra
civil.
***
Portada
del primer número de Die Anarchie
- Surt Die Anarchie: Pel gener de 1949 surt, probablement, a Londres (Anglaterra) o a Hamburg (Alemanya) l'únic número del periòdic Die Anarchie. Herausgegeben mit der Hilfe der italienischen Genossen (L'Anarquia. Publicat amb l'ajuda dels companys italians). Aquesta publicació sense peu d'impremta, fou editada, probablement, pel dibuixant John Olday a Londres i per l'editor llibertari Carl Langer a Hamburg. Fou distribuïda arreu d'Europa: París, Londres, Hamburg, Amsterdam, Graz, Basilea, Berlín i Trieste. Aquest número estava format per la introducció «Was ist Anarchie?» (Què és l'anarquia?) i la reimpressió de l'article de Max Nettlau «Russland und der Sozialismus» (Rússia i el Socialisme) que havia publicat en el periòdic berlinès Die Internationale en 1930.
***
Capçalera
de L'Anarchie
c'est l'ordre
- Surt L'Anarchie c'est l'ordre: Pel gener de
1954 surt a París (França) el primer
número del periòdic L'Anarchie
c'est l'ordre. Organe de l'Union Syndicale du Travail
Anarchiste. Portava l'epígraf
«Jerarquies = crims, robatoris, profits,
feixismes». El títol estava clarament inspirat en
el primer periòdic anarquista
publicat a França, L'Anarchie.
Journal de
l'Ordre (1850), d'Anselme Bellegarrigue. Els
números d'aquesta publicació
sortiren encartats en el periòdic Le
Rail
Enchaîné, òrgan de
l'Aliança Sindical dels Ferroviaris Anarquistes de
França i de la Unió Francesa, a partir del seu
número 7 i ambdues publicacions
s'estamparen a la mateixa impremta. El responsable de la
redacció fou Fernand
Robert i el tresorer Jean Perrin. Hi trobem articles de Raymond
Beaulaton,
Pierre Carretier, René Guillot, René Guy, Mener,
Roger André Paon, Jean Perrin,
Fernand Robert i Jean Roulleau, entre d'altres. En sortiren cinc
números,
l'últim el juny de 1954. En 1957 la capçalera va
ser represa per l'Aliança
Obrera Anarquista (AOA).
***
Un
exemplar de Sicilia
Libertaria
- Surt Sicilia Libertaria: Pel gener de 1977 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic mensual Sicilia Libertaria. Giornale anarchico per la liberazione sociale e l'internazionalismo. Editat pel Grup Anarquista de Ragusa (Sicília), a partir del segon número, el periòdic s'imprimirà a Sicília. El número 12 va ser segrestat per la policia. En 1981 el periòdic va conèixer una segona època quan el govern italià va decidir instal·lar euromíssils a Comiso (Sicília); els anarquistes seran els que portaran l'organització de l'oposició a aquesta decisió. Amb la ruptura entre el Grup Anarquista de Ragusa i alguns companys de Catània, que imprimien el periòdic, aquest novament s'imprimirà a Torí, perdent el periòdic entre 1982 i 1986 qualitat en la presentació i esdevenint bimensual. Entre 1983 i 1988 apareixeran unes pàgines específicament anarcofeministes: «Senza Capistru» (Sense Fre). A partir del número 41 (febrer de 1987) tornarà a ser mensual i s'imprimirà a Modica (Sicília). A partir de 1994 prendrà la seva forma actual. En 1997 es va crear la Federazione Anarchica Siciliana, però Sicilia Libertaria no en serà l'òrgan oficial. Actualment l'editor és l'associació cultural «Sicilia Punto L» i té un tiratge de 1.100 exemplars. El sindicalisme, l'antimilitarisme, l'anticlericalisme, l'anarcoindependentisme, la història llibertària, la repressió, l'ecologisme i l'anarcofeminisme són temes molt presents en les seves pàgines.
***
La
sala Scala després de l'incendi
- «Cas Scala»: El 15 de gener de 1978 a Barcelona (Catalunya), després d'una gran manifestació de més de 10.000 persones convocada per la legalitzada feia sis mesos Confederació Nacional del Treball (CNT) contra els Pactes de la Moncloa i les eleccions sindicals, es va produir un gran incendi, a causa del llançament de sis «còctels molotov», a la sala de festes Scala, que es trobava en l'itinerari de la manifestació, i que acabarà amb la vida de quatre treballadors: Ramón Egea Gómez, Juan Manuel López, Bernabé Bravo Bejarano i Diego Montero Arrabal, dos d'ells afiliats al Sindicat d'Espectacles de la CNT. Era la primera manifestació de la CNT que comptava amb autorització governativa des de 1939. Dos dies després la policia va detenir els pretesos autors, tots afiliats a la CNT, que havien participat en la manifestació anarcosindicalista. Durant els dies posteriors es va succeir noves detencions i tortures (Carlos Egido Chamorro, Josep Miquel Maluquer, Miguel Romero Zambrano, Luis Muñoz García, Maria Teresa Fabrés Oliveras, fins arribar a més de 150), altres aconsegueixen fugir (Jesús Emilio Fortes, Carlos González García, Francisco Martínez Pérez) i es produeixen nombrosos atacs de la ultradreta contra el moviment llibertari sense que la policia actués. El 22 de febrer de 1978 es va processar 11 persones per l'autoria de l'incendi i per tinença d'explosius, tots joves, llevat un veterà de 49 anys: un delinqüent habitual amb 28 condemnes anomenat Joaquín Gambín Hernández (El Grillo o El Murciano), reclutat per la policia l'any anterior a la presó amb la missió d'infiltrar-se en els grups anarquistes –ho va fer en l'Exèrcit Revolucionari d'Ajuda als Treballadors (ERAT) de Seat i després a la presó Model barcelonina amb un futur acusat del «Cas Scala»– i per la llibertat del qual la CNT va pagar una fiança de 80.000 pessetes després d'incloure'l en la seva llista de presos llibertaris. El procés es va incoar a partir del 24 de gener de 1980 a Barcelona sense Gambín, jutjat en rebel·lia –que curiosament havia estat detingut el 27 d'octubre de 1979 a Elx per estafa i no per l'atemptat– i el fiscal va sol·licitar més de 400 anys de presó contra María Pilar Álvarez, Francisco Javier Cañadas, José Cuevas Casado, María Roca López, Luis Muñoz i Arturo Palma Segura; quedant lliures Maite Fabrés, després de dos anys de presó, sense que Gambín pres a Elx sigui inculpat i que va ser posat en llibertat «per error». La premsa i la televisió, controlada per l'Estat de la mà del ministre d'Interior Rodolfo Martín Villa, va ordir una gran campanya de desprestigi del moviment llibertari identificant-lo amb terrorisme. El judici es va celebrar entre l'1 i el 4 de desembre de 1980, entre grans mesures de seguretat i nombroses accions de protesta, malgrat la pèrdua de força del moviment llibertari. El 8 de desembre de 1980 es van fer públiques les condemnes, que van ser força dures: 17 anys de presó per a Cañadas, Palma i Cuevas; dos anys i mig per a Muñoz i sis mesos per a María Rosa López. No hi ha cap dubte que l'afer va ser una gran provocació politicopolicíaca i amb la implicació d'interessos de certs capitalistes mafiosos, però també la CNT i els encausats van pecar d'ingenuïtat i va suposar una gran rèmora per a la CNT que va veure detingut el seu creixement per l'impacte del cas i també perquè durant anys va ser el gran tema en perjudici d'altres qüestions sociosindicals molt més importants.
***
Capçalera del primer número de Provocazione
- Surt Provocazione: Pel gener de 1987 surt a Catània (Sicília, Itàlia) el primer número del periòdic de contrainformació Provocazione. Mensile anarchico. Sorgí com a complement de la revista Anarchismo (1975-1994). L'editor responsable d'ambdues publicacions fou l'anarquista insurreccionalista i ideòleg de l'«acció revolucionària» Alfredo Maria Bonanno, amb el suport d'Orlando Campo, Horst i Loris Fantazzini, Maria Grazia Scoppetta, Antonio Gizzo, Paola Ruberto, Pierleone Porcu i Giuseppe Stasi, entre d'altres. Aquesta publicació reivindicava l'estratègia de «conflictivitat permanent» i d'atac a l'Estat i al capital mitjançant actes de sabotatge contra «estructures bàsiques» portades a terme per «grups informals» de persones que sorgeixen segons la situació. Durament perseguida per la fiscalia de l'Estat italià, hagué de publicar-se clandestinament. En sortiren 29 números, l'últim el desembre de 1991.
***
Portada
del primer número d'Acratela
- Surt Acratela: Pel gener de 2008
surt a Àvila
(Castella, Espanya) el primer i únic número de la
revista Acratela. Publicación
anarcofeminista. Portava l'epígraf «Ni
Déu,
ni amo, ni partit, ni marit!» i fou l'òrgan
d'expressió del col·lectiu
anarcofeminista «Acratelas» d'Àvila. Els
articles van ser signats amb
pseudònims i tractà temes diferents, com ara
l'anarcofeminisme, la història de
les dones llibertàries, llenguatge sexista,
educació, biografies, poesies,
còmic, etc.
Naixements
Foto policíaca de Rodolphe Kahn (8 de març de 1894)
- Rodolphe Kahn: El 15 de gener de 1851 neix a Lió (Arpitània) l'internacionalista anarquista Rodolphe Kahn. Alsacià d'origen, visqué a París (França). Exfranctirador garibaldí, amb E. Raveaud, organitzà un «batalló de franctiradors de la Revolució» durant la Comuna de París. Va ser membre de la comissió executiva de la Federació Republicana del Roine, formada per nascuts en aquest departament que vivien a la capital francesa, que fou solidària amb la Comuna de París. Refugiat a Suïssa, es casà amb Louise Fournier, filla del proscrit Louis Fournier (Armand Fournier), amb qui tingué una filla, i que va morir poc després amb 20 anys el 12 de gener de 1874 a Chamblandes (Pully, Vaud, Suïssa). El febrer de 1876 reconstituí, amb el suport del tipògraf alemany August Reinsdorf, la Secció de Lausana (Vaud) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que s'adherí a la Federació del Jura. Demanà el suport de Ferdinand Gambon i de Félix Pyat. Amb August Reinsdorf, va ser detingut durant cinc dies després que un patró de sastreria el denunciés per «atemptat contra la llibertat del treball, injúries i amenaces». El 25 de juny de 1876 prengué la paraula, amb Paul Brousse, Benjamin Chevillard, Nicolas Joukovski i August Reinsdorf, en una assemblea de protesta contra aquesta detenció celebrada a Lausana. El 31 de juliol d'aquell any va ser condemnat a una multa de 20 francs i expulsat del cantó helvètic de Vaud. Establert a Ginebra (Ginebra, Suïssa), treballà de metal·lúrgic. Entre el 6 i el 7 d'agost de 1876 va ser delegat al Congrés del Jura celebrat a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on amb el tapisser H. Ferré va fer de secretari, i delegat per la Secció d'Estudis i de Propaganda de Llengua Alemanya de Lausana al VIII Congrés General de l'AIT, que se celebrà entre el 26 i el 30 d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa), i fou un dels quatre secretaris, participant en diverses comissions. Amb Nicolas Joukovski, s'encarregà de l'edició de les ponències d'aquest congrés (Compte rendu officiel du huitième congrès général de l'Association International des Travailleurs tenu à Berne du 26 au 30 octobre 1876) que es va publicar aquell mateix any. En 1877, amb Nicolas Joukovski i Zamfir Ralli, formà part del projecte de llançament del periòdic ginebrí Obscina, que va ser rebutjat per Piotr Kropotkin. Participà amb Élisée Reclus en el Grup d'Exiliats Russos i Francesos de Ginebra, que edità, entre maig de 1877 i abril de 1878, el periòdic Le Travailleur, que també va ser desaprovat per Piotr Kropotkin i Paul Brousse pel seu caràcter «eclèctic». En 1878 assistí al Congrés de la Federació del Jura, on va polemitzar amb Paul Brousse sobre la qüestió del vot. El novembre de 1880 va ser delegat pels Cercles d'Estudi Socials de diversos districtes parisencs (V, VI i XIII) i per l'Aliança dels Grups Socialistes Revolucionaris (AGSR) al Congrés Nacional Obrer Socialista de Le Havre (Alta Normandia, França), pronunciant-se pel comunisme llibertari i contra el col·lectivisme. Sembla que va ser ell qui en 1880 redactà La question électorale, fullet de propaganda per la «vaga d'electors» publicat per l'AGSR. L'1 de febrer de 1881, juntament amb Émile Gautier, Pierre Jeallot, Louise Michel i altres, participà com a orador en la reunió organitzada pel Cercle Socialista Revolucionari Anarquista dels V i XIII districtes de París, que arreplegà unes sis-centes persones al Vieux Chêne. En la tardor de 1893, sembla, vivia al número 170 del carrer Saint Antoine de París. El 8 de març de 1894 va ser fitxat a París en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, on va ser qualificat com a corredor de comerç. Fins a 1897 mantingué correspondència amb Jacques Gross. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Comentaris (2) |
Retroenllaços (0)
[14/01] «Les Plébéiennes» - «L'Amnistie» - Míting Pro-Ateneus - Míting de Goldman i Mannin - Baumester - Régipas - Ferrer - Cheytion - MacQueen - Pernisa - Bachelet - Dommanget - Martínez-Marín - Bientinesi - Likiniano - Laviña - Alerany - Recasens - Pi Arnó - Ajalbert - Mathieu - Joujou - Olive - Albenque - Salvó - Hennacy - Soria - Perrissaguet - Abad - Esteban Valero - Escorihuela - Meléndez - Roda - Lätt - Llorens - Montseny - Cuenca - Ovide - Navarro - Fernández Íñigo - Vio
efemerides | 14 Gener, 2026 12:39
Anarcoefemèrides del 14 de gener
Esdeveniments
Portada de Les
Plébéiennes
- Surt Les Plébéiennes: El 14 de gener de 1900 surt a París (França) el primer número de la revista anarquista Les Plébéiennes. Propos d'un solitaire. Hebdomadaire (Les plebees. Paraules d'un solitari. Setmanari), redactat i editat exclusivament per Sébastien Faure, pren el nom del pseudònim que feia servir Michel Zévaco en els seus articles diaris de Le Journal du Peuple. La coberta, que sempre fou la mateixa, estava realitzada pel dibuixant G. Wuyts i representa Sébastien Faure fent una conferència. Faure volia demostrar publicant aquesta revista que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda. Aquesta actitud de Faure fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una «Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. Deixarà de sortir el 3 de juny de 1900 després d'haver publicat 21 números.
***
Capçalera
de L'Amnistie
- Surt L'Amnistie: El 14 de gener de
1933 surt a
París (França) el primer i únic
número del periòdic anarquista L'Amnistie.
Organe du Comité pour l'Amnistie.
Aquesta publicació, que havia de tenir una periodicitat
setmanal, exigia un
projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920,
és a dir, per als
militants neomaltusians i per a tots aquells que havien estat
condemnats per practicar
avortaments provocats. El gerent responsable fou Lucien Chatelain i hi
van
col·laborar Victor Basch, Lucien Descaves, Luc Durtain,
Eugène Humbert, Léon
Jouhaux, Maximilien Luce, Victor Margueritte, Romain Rolland i Henry
Torres,
entre d'altres. A la pàgina 4 es troba el llistat dels 51
advocats parisencs
que s'adreçaren a la Cambra de Diputats fent una crida a
favor de l'amnistia.
També, a la pàgina 3, s'anuncia un gran
míting per al 16 de febrer de 1933 a la
sala parisenca Wagram on havien de prendre la paraula destacats
militants
llibertaris, com ara Georges Bastien, Félicien Challaye, L.
Digat, Sébastien
Faure, Georges Pioch, el professor Lengevin i els diputats Albertin,
Bergery,
Raoul Brandon, Marcel Deat i Louis Sellier. Aquesta
publicació tirà 120.000 exemplars
d'aquest número.
***
Cartell
del Míting Pro-Ateneus del 14 de gener de 1937
- Míting
Pro-Ateneus: El 14 de gener de 1937 se celebra al Gran
Price de Barcelona
(Catalunya) un gran míting pro-ateneus organitzat per
l'Ateneu Llibertari del
Districte V de la capital catalana i amb el suport de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Presidí l'acte el company Grau,
secretari del citat ateneu, i hi
van intervenir Justo Abril, Carme Quintana Villafranca,
Ramón Liarte Viu
(Joventuts Llibertàries de la Seu d'Urgell),
Ginés García (Charlot)
i Jacint Borràs Bousquet; Félix Martí
Ibáñez hi havia
d'intervenir, però finalment no ho va fer. Grau
reivindicà la necessitat
d'unificar tots els ateneus llibertaris i que calia que els diversos
grups
anarquistes s'integressin en aquests; Abril animà a les
Joventuts Llibertàries
a participar-hi; Quintana va fer el mateix amb les dones,
després de fer una
petita història del paper de la dona en el moviment
anarquista; Liarte apuntà
que tothom que no sigui al front ha de ser als ateneus amb la finalitat
d'«encarrilar els destins de la
Revolució»; García parlà
sobre l'obligació de
sumar els esforços culturals dels ateneus buscant el
«vertader camí de la seva
emancipació» i Borràs resumí
l'acte remarcant la transcendència d'arribar a un
acord entre «tots els pobles antifeixistes
d'Ibèria».
Míting Pro-Ateneus (14 de gener de 1937)
***
Full
volant de l'acte
- Míting de Goldman
i Mannin: El 14 de gener de 1938 se celebra al Conway Hall
de Londres
(Anglaterra) el míting «The Betrayal of the
Spanish People» (La traïció del
poble espanyol) a càrrec d'Emma Goldman, acabada d'arribar
d'Espanya i que parlà
en representació acreditada de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i d'Ethel
Mannin, que parlà en nom de
l'Independent Labour Party (ILP, Parti Laborista Independent). L'acte,
organitzat
per l'Anarcho-Syndicalist Union (ASU, Unió
Anarcosindicalista) amb el suport de
la CNT-FAI, va estar presidit per Ralph Barr, representant del
buró londinenc
de la CNT-FAI i l'ASU.
Naixements
Foto
policíaca d'Augustin Baumester (2 de juliol de 1894)
- Augustin Baumester: El 14 de gener –algunes fonts citen erròniament el 16 de gener– de 1845 neix al VI Districte de París (França) l'anarquista Augustin Étienne Baumester. Sos pares es deien Théodore Eugène Baumester i Marie Antoinette Huel. Es guanyava la vida com a pintor esmaltador i decorador en un taller propi en el qual tenia contractats alguns obrers. Segons un informe policíac, que el qualificà d'«anarquista independent que no freqüentava les reunions», havia convertit diverses persones a l'anarquisme i el seu domicili era lloc de reunió d'«un petit cenacle d'adeptes». El 13 de maig de 1883, amb Aumarechal, Castagnede, Denechere, Falies, Lecourtier, Mege, Uzher i Wilhelm, havia format part del grup d'anarquistes que havien pertorbat el Congrés Col·lectivista que se celebrava a la sala Oberkampf, del qual havien estat expulsats i on havien estat ferits els companys Didier i Cézard. Figurava en una llista d'anarquistes del departament del Sena establerta el 26 de desembre de 1893. El 30 de juny de 1894, el seu domicili, al número 52 del carrer Faubourg du Temple de París, va ser escorcollat per la policia sense cap resultat, però va ser detingut. En el seu interrogatori negà ser anarquista o socialista, reprovant tota violència i es qualificà de «republicà sense etiqueta». El 7 de juliol de 1894 va ser internat a la presó parisenca de Mazas i va ser posat en llibertat provisional, un cop fitxat com a anarquista, quatre dies després. Nombrosos patrons joiers per als quals treballava des de feia molts anys, certificaren per escrit que era un bon treballador i que no era anarquista. El 29 de juliol de 1895 la seva acusació d'«associació criminal» va ser sobreseguda. El 7 de gener de 1896 es casà al XVIII Districte de París amb la confeccionista Julie Louise Pauline Verdevoye. Augustin Baumester va morir el 27 de març de 1909 al seu domicili del XI Districte de París (França).
***
Notícia
de la detenció de Balthazar Régipas apareguda en
el diari
parisenc Le
Soleil del 9 de juliol de 1894
- Balthazar Régipas:
El 14 de gener de 1856 neix al I Districte de Lió
(Arpitània) l'anarquista
Barlthazar Régipas –el llinatge citat de diferents
maneres (Regipa,
Regippa,
Regippas)–, conegut com Reppa
i Le Parisien. Era fill
d'Antoine Régipas, sastre, i Carmel-Antoinette Regaudias. Es
guanyava
la vida
treballant de pintor i vidrier estanyador ambulant. En 1876 va ser
cridat a
files, però va ser declarat exempt i l'any següent
va ser llicenciat en la
revisió mèdica per «feblesa de
constitució». En 1877 una persona amb el seu nom
va ser condemnada per robatori, però en realitat es
tractà d'un obrer clavador
de sabates anomenat Michel Frénéa que
usurpà la seva identitat. En els anys
noranta Balthazar Régipas vivia a Toló
(Provença,
Occitània) amb la vídua
Guégan, venedora de verdures. Entre 1886 i 1887, segons
informes policíacs,
organitzà una reunió anarquista amb Toussaint
Bordat. En aquesta època es
dedicava a la distribució de la premsa
llibertària (Le Père Pienard, La
Révolte) i de fullets anarquistes. En 1892 va ser
fitxat per la policia que
sospitava que es dedicava al contraban de llumins, aleshores monopoli
estatal,
i de mantenir relacions amb els grups anarquistes de París i
de Saint-Étienne. A
finals de 1893, amb Michele Belmotto i Pietro Caneppa, figurava en un
llistat
d'anarquistes estrangers (algunes fonts els consideraven
erròniament de
nacionalitat italiana) residents a Toló. En 1894 va ser
qualificat per la policia
com a «anarquista militant perillós». El
7 de juliol de 1894 va ser detingut i
el seu domicili, al barri de la Loubière de Toló
va ser escorcollat, trobant la
policia 30 exemplars de la «Declaració»
d'Émile Herny, una carta del soldat
Charles Molat datada el maig de 1891, un llibre de química,
una foto de l'anarquista
Ravachol i una imatge dels quatre anarquistes penjats als Estats Units
(«Màrtirs de Chicago»); processat per
«associació criminal», va estar a punt
de
ser expulsat a Itàlia a resultes de la seva
confusió de nacionalitat, però
finalment el seu cas va ser sobresegut i posat en llibertat a finals
d'octubre
de 1894. Una persona sota el nom de Balthazar Régipas va ser
condemnada
l'1
d'abril de 1892 per l'Audiència de les Boques del Roine a
vuit anys de treballs
forçats i a la relegació per «fals
ús de moneda i robatori» i enviada a la
Guaiana Francesa, però al final les autoritats
penitenciàries pensaven que
tractava d'un tal Pierre Sylvain Lazare Mallet; el fet és
que un tal Balthazar
Regippas tenia en 1901 una propietat rural a Saint-Laurent-du-Maroni
(Guaiana
Francesa). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Francesc Ferrer i Guàrdia
- Francesc Ferrer i Guàrdia: El 14 de gener del 1859 –moltes fonts citen erròniament el 10 de gener– neix a Alella (Maresme, Catalunya), poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el lliurepensador, maçó, militant i pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Fill de Jaume Ferrer i de Maria dels Àngels Guàrdia, propietaris acomodats, catòlics creients i practicants. Fins als 10 anys va estudiar a l'escola municipal d'Alella, i durant els dos anys següents assistí a l'escola de Teià. Quan arribà als 12 anys, s'acabaren els seus dies d'escola. L'octubre de 1873 trobà col·locació a la botiga de Pablo Ossorio, comerciant de teixits amic de sa família, a Sant Martí de Provençals, barri de Barcelona. La influència del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l'ortodòxia que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l'escola; però és evident que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans i tot que marxés d'Alella, i quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i apassionat. Amb la feina va poder estalviar per pagar-se l'exempció del servei militar i completar la seva formació aprenent francès. El 30 de juliol de 1878 va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils, fent serveis a Catalunya, Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se amb Teresa Sanmartí Guiu, una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d'anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d'esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Manuel Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d'Espanya. En 1884 es va iniciar en la maçoneria, participant en la lògia «La Veritat» de Barcelona. En aquesta tasca insurgent continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir del càrrec i s'establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, de la qual va prendre part. Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer va regentar una botiga de vins a la rue Pont Neuf 19, que transformarà en un petit restaurant anomenat «Llibertat»; i durant el seu temps lliure llegia els autors llibertaris i establia una estreta amistat amb l'anarquista Charles Malato. Del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d'espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del Partit Republicà Progressista. En 1890 es va afiliar a la lògia maçònica «Les Vrais Experts de París». En 1892 va participar en el Congrés Lliurepensador de Madrid. En aquella època pensava en l'organització d'un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l'ensorrament de la seva vida familiar –des d'abril de 1899 vivia maritalment amb Léopoldine Bonnard, parisenca i 13 anys més jove que Ferrer–, s'inicià un canvi en la seva actitud envers el partit republicà i envers l'acció política en general, militant decididament en el moviment anarquista. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l'educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d'esperit. Per això va tornar a Barcelona, amb els diners legats (un milió de francs) per la seva alumna Ernestine Meunier, i el setembre de 1901 l'Escola Moderna fou oberta al número 56 del carrer de Bailén. En aquesta empresa tindrà el suport de la mestra Soledad Villafranca, que esdevindrà sa nova companya. Ferrer no era tan l'iniciador com el sistematitzador del moviment per l'ensenyament racionalista. La novetat de l'Escola Moderna era, en primer lloc, l'aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d'una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l'educació deplorable servida per l'Estat i l'Església. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l'ensenyament espanyol –fet que hauria estat una pretensió modesta–, sinó respecte a l'ensenyament tal com és practicat en el món en general. S'adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees –de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S'havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d'educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l'educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l'educació eclesiàstica. L'Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels, una escola que es proclamava anarquista. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer s'havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l'objecte de la seva obra era d'esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu «revolucionarisme» era sinònim de terrorisme. Per dur a terme l'educació que es proposa Ferrer crea l'editorial de l'Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d'ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l'Origen del Cristianisme, de Malvert; La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal; i l'Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d'un prefaci del doctor Ramón y Cajal. Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l'esperit i els mètodes de l'Escola Moderna, és el Butlletí mensual que publicava. Entre les dues sèries o «èpoques» d'aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El Butlletí és, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d'obres de Paul Robin, Élisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d'educació i d'higiene. També l'editorial publicarà el periòdic anarquista La Huelga General, que reivindicarà i justificarà aquesta mesura revolucionària com a eina de lluita. No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l'Escola; i que els mestres havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l'incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. S'insisteix sovint en els mèrits de l'ensenyament «integral», és a dir, l'educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans. El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l'Escola Moderna va tirar una bomba als reis d'Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut el 4 de juny i va estar-se més d'un any a la Presó Model de Madrid. L'Escola Moderna i moltes d'altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l'acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d'obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d'ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d'Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l'autorització no podia ésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris. Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n'era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada L'Ecole Rénovée, fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del Butlletí mensual de l'Escola Moderna, i la seva obra editorial. Aquesta lliga comptava a finals de 1908 amb només 442 socis, la meitat a França. A començament de juliol de 1909 s'inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l'exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la Setmana Tràgica, per als reaccionaris, o la Revolució de Juliol, per als insurgents. La guerra és rebutjada per l'esperit popular per tres raons. En primer lloc, l'anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l'«honor nacional» com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d'explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l'aparença d'una guerra de pura agressió, empresa al dictat d'un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l'obrer espanyol. Es creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament –i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris– la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D'una banda, el fill del burgès, que podia permetre's de pagar tres-cents duros per l'exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d'altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l'exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de ses mullers i de ses famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones. Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (Antoni Fabra Ribas, Miguel Villalobos Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s'estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d'ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l'aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l'estat de guerra. El moviment s'havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l'esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla. Ferrer i Guàrdia fou detingut el 31 d'agost per membres del sometent d'Alella acusat de ser l'autor i cap de la revolta; resulta que els dies de gestació i de desenvolupament de la insurrecció, Ferrer ni era a Barcelona, era a la seva masia de Mongat. Els deu mil volums de la llibreria de l'Escola Moderna seran requisats i 34 centres que impartien ensenyament segons els criteris ferreristes van ser clausurades pel governador. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s'escapés de les mans d'un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d'insistir a demanar «proves de culpabilitat clares, precises i decisives»; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d'honor militars i navals, els quals «no necessiten de sotmetre's a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen». L'estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l'exèrcit havien de ser jutjades per l'exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d'octubre, es constituí el Consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l'acusat, no foren observades en el seu cas; va ser un judici farsa espectacular. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s'organitzaren arreu d'Europa, el 13 d'octubre de 1909 fou afusellat al fossat del castell de Montjuïc (Barcelona, Catalunya); les seves últimes paraules van ser: «Sóc innocent. Visca l'Escola Moderna!». Tant a Espanya com fora d'Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat «el Dreyfus espanyol». Les semblances entre ambdós «afers» són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l'Església –a França un jueu, a Espanya un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l'irreparable. Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P'otr Kropotkin a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: «Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l'Estat, el capitalisme i la superstició». Després de la seva mort multitud de centres basats en els postulats de l'Escola Moderna es van escampar arreu del món, des de Suïssa fins a Amèrica –una de les més importants va ser la Modern School de Nova York, fundada en 1911. Nombrosos carrers europeus porten el seu nom. A Brussel·les, el 5 de novembre de 1911, es va erigir un monument, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans, fruit d'una subscripció popular internacional. El 13 d'octubre de cada any, la Universitat Lliure de Brussel·les ret un homenatge en honor seu davant la seva estàtua. Durant la Revolució espanyola la plaça barcelonina d'Urquinaona prendrà el seu nom, així com el Teatre Borràs de la ciutat. A finals de 1987 es va constituir a Barcelona la Fundació Francesc Ferrer Guàrdia, dedicada a promoure la seva figura i les seves idees. Francesc Ferrer i Guàrdia està enterrat al cementiri de Montjuïc al costat de Durruti i d'Ascaso.
***
Necrològica
de François Cheytion apareguda en el diari parisenc La Bataille Syndicaliste
del 6 de novembre de 1915
- François Cheytion:
El 14
de gener de 1875 neix a
l'Hôtel-Dieu Saint Eloi de Montpeller (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarquista i
sindicalista François Philippe Cheytion. Era fill natural
de la domèstica Marie Rose Borie, el qual va
reconèixer l'infant el 26 de gener
de 1875 a Montpeller i que va ser legitimat pel matrimoni amb el
conreador
Louis Cheytion celebrat el 19 de novembre de 1876 a Cornon lo Terral
(Llenguadoc. Occitània). Es guanyà la vida
treballant de conreador viticultor.
El 31 d'agost de 1893 va ser detingut a Corçan (Llenguadoc,
Occitània) a
resultes d'unes revoltes pageses. El 12 de novembre de 1896 va ser
incorporat
en el 99 Regiment d'Infanteria de Narbona (Llenguadoc,
Occitània) per a fer el
servei militar i el 18 de setembre de 1897 va ser llicenciat i
passà a la
disponibilitat. El 31 d'agost de 1898 signà, amb son pare i
altres
sindicalistes, una declaració de suport a Jean
Jaurès. En 1898 era membre del
Centre d'Estudis Socials (CES) de Corçan. El 20 de gener de
1899 va ser
condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Montpeller
a vuit dies de presó per
«robatori de collites». Posteriorment
patí diverses condemnes del Tribunal Correccional
de Narbona per «entrebanc a la llibertat de
treball» i «ultratges a agents». El
desembre de 1904 presidí el Comitè de Vaga durant
la vaga agrícola de Corçan i
de Narbona. Entre el 13 i el 16 d'agost de 1905 assistí al
congrés de la
Federació dels Agricultors del Migdia (FAM), on militava,
celebrat a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord), on reivindicà l'acció directa.
L'octubre de 1906 representà el
Sindicats d'Obrers Agrícoles i Vitícoles
d'Armissan i de Corçan en el congrés
de la Confederació General del Treball (CGT) celebrat a
Amiens (Picardia,
França) i va ser un dels signants de la
«Moció Griffuelhes», més
coneguda com
«Carta d'Amiens». L'octubre de 1908 va ser delegat
de diversos sindicats
agrícoles (Corçan, Grussan, Ornasons i Sant
Andrieu de Ròcalonga) al congrés de
la CGT celebrat a Marsella (Provença, Occitània).
El 22 de juliol de 1909 va
ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de
Montpeller a sis mesos de presó per
«violència i entrebancs a la llibertat del
treball». En 1910 era secretari de
la Unió de Sindicats de l'Aude, però arran del
congrés de setembre de 1910 se'n
retirà. En 1913 era secretari de la Borsa del Treball de
Narbona i entre el 13
i 15 de juliol de 1913 va ser delegat a la Conferència de
les Borses i de les
Federacions, formant part de la minoria que, amb altres companys
(Benoît
Broutchux, Arthur Marchand i Raymond Péricat),
preconitzà la vaga general per
al 24 de setembre d'aquell any. El 5 d'agost de 1914, quan
esclatà la Gran
Guerra, va ser cridat a files i integrat en el 125 Regiment Territorial
d'Infanteria
i enviat al front. El 16 d'octubre de 1915, quan servia en la 20
Companyia del
280 Regiment d'Infanteria, va ser ferit greument a Neuville-Saint-Vaast
(Nord-Pas-de-Calais,
França) amb fractura de maxil·lar inferior.
François Cheytion va morir a resultes
d'aquestes ferides el 3 de novembre de 1915 a l'Hospital Militar de
Louvencourt
d'Amiens (Picardia, França) i va ser condecorat amb la Greu
de Guerra amb
Estrella de Bronze. Una sala de la Borsa del Treball de Narbona porta
el seu
nom.
***
William
MacQueen
- William MacQueen:
El 14 de gener de 1875 neix a Fitzrovia (Londres, Anglaterra) l'editor
de
premsa anarquista i sindicalista William John MacQueen, conegut com Bill
MacQueen. Era fill del pintor Robert MacQueen, d'una
família de sastres
originaris d'Escòcia. D'antuvi treballà com son
pare de pintor. Un cop
emancipat, a finals de la dècada dels noranta es
convertí en un actiu
anarquista a Manchester (North West England, Anglaterra) i a Leeds
(Yorkshire,
Anglaterra). Va fer feina de viatjant comercial, fet que
propicià les seves activitats
de propaganda anarquista. El 10 de setembre de 1893 parlà,
amb altres oradors (Alfred
Barton, George Cores, George Glassman, Frank Kitiz, Charles Wilfred
Mowbray, T.
Freddy Richards, George Stanley i Benjamin Warner), en un gran
míting de suport
a la vaga dels miners a Leicester (Leicestershire, Midlands de l'Est,
Anglaterra), organitzat pel grup anarcocomunista local. Promotor del
Grup
Anarquista de Leeds, en 1895 organitzà xerrades d'Emma
Goldman durant la seva visita
en aquesta ciutat. Durant un temps va viure al domicili dels
anarquistes Hanna
Kiselevsky i Solomon Ploschansky. En 1895 es casà amb Nellie
Barton (Ellen
MacQueen), germana d'un amic seu, l'anarquista Alf Barton, i
amb qui tingué
tres infants. En 1897 conegué l'anarquista
cristià tolstoià John Colman
Kenworthy, de visita propagandística a Leeds. Entre 1898 i
1899 edità a Leeds el
periòdic mensual anarquista The Free Commune.
L'1 d'octubre de 1899
organitzà una nombrosa manifestació i
concentració contra la guerra dels Bòers
que arreplegà unes dues-mil persones. En 1900 va ser
greument apallissat per una
turba nacionalista després d'un discurs seu contra la guerra
dels Bòers a
Leeds. Amb son cunyat Alf Barton, publicà en 1900 el
periòdic The Anarchist
Newsletter, amb la finalitat de posar en relació
les diverses tendències de
l'anarquisme. En 1901 edità en l'edició original
en alemany el llibre de Johann
Most Kommunistischer Anarchismus.
Continuà a Leeds publicant obres de
destacats anarquistes (Sébastien Faure, Piotr Kropotkin,
Johann Most, Charlote
Wilson, etc.) a la impremta de The Free Commune i
després es traslladà a
Kingston upon Hull (East Riding de Yorkshire, Anglaterra), on s'estava
una
important colònia d'anarquistes alemanys refugiats. Sense
feina i fugint de la
repressió, emigrà a Nova York (Nova York, EUA),
on treballà de corrector
d'impremta. Entre l'1 d'abril de 1902 i el març de 1903
edità el setmanari anarcocomunista
Liberty. A Weekly Revolutionary Paper,
òrgan de l'International
Propaganda Groups of America (IPGA, Grups de Propaganda Internacional
d'Amèrica).
Destacat orador i agitador, el 4 de maig de 1902 va ser detingut per
les seves
declaracions en un acte de comiat de Johann Most. El 18 de juny de 1902
va ser
detingut, juntament amb els anarquistes Luigi Galleani i Rudolf
Grossmann (Pierre
Ramus), per «incitació al
motí» per les seves declaracions davant
més de
cinc-mil persones al Belmont Park del barri de Haledon de Paterson
(Nova
Jersey, EUA) en un acte de suport a la vaga que havien engegat a partir
del 23
d'abril de 1902 els obrers tèxtils sedaires d'aquesta
població i per haver
signat un manifest per la vaga general publicat en La
Questione Sociale.
Aconseguí ser posat en llibertat sota una fiança
de 13.000 dòlars i fugí cap el
Regne Unit, però retornà per ser jutjat
–no desitjà que Philip Geyer, la
persona que li havia donat els diners per pagar la fiança,
els perdés– i va ser
condemnat el 10 d'abril de 1904 a cinc anys de presó amb
treballs forçats i una
multa de 1.500 dòlars. El seu cas tingué una gran
repercussió mediàtica, rebent
el suport de nombrosos intel·lectuals, i a la
presó va ser entrevistat per l'escriptor
H. G. Wells, qui va publicar un retrat seu força complaent
en el seu llibre The
Future in America (1906). Gràcies a les gestions
del professor Walter
Augustus Wyckoff, va ser alliberat tres anys després sota la
condició que abandonés
els Estats Units i no hi tornés. Va romandre al domicili del
matrimoni Walter A.
Wyckoff i Leah Ehrich Wyckoff fins que va marxar cap el Regne Unit.
Malalt
d'una tuberculosi que havia contret a la garjola, William MacQueen va
morir el
9 de novembre de 1908 a Hunstlet (Leeds, Anglaterra).
***
Filippo
Pernisa
- Filippo Pernisa:
El 14 de gener de 1878 neix a Massa Lombarda
(Emília-Romanya,
Itàlia)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Filippo
Pernisa. Sos pares es deien Paolo Pernisa i Luigia Cavallini. Bastaix
de professió, la seva feina el deixà coix. Durant
els anys noranta començà a
col·laborar en la premsa anarquista com a
distribuïdor i corresponsal. El gener
de 1898 fou un dels organitzadors de la resposta obrera contra la
desocupació,
fets pels quals va ser condemnat a 39 dies de presó i a una
multa. Aquest
mateix any signà un manifest de suport a Errico Malatesta i
altres processats,
manifest que va ser publicat en el periòdic L'Agitazione
d'Ancona. En 1904 va ser denunciat com a organitzador d'una
reunió clandestina
a favor dels presos polítics i finalment fou tancat quatre
dies a la presó. En
1909, fugint de la vigilància policíaca,
marxà a Trieste buscant feina, però va
ser expulsat per les autoritats austríaques. Fou un dels
responsables de la Lliga
dels Bastaixos, adherida a l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI), i
membre de la Cooperativa dels Bastaixos. Amic íntim del
destacat
anarcosindicalista Armando Borghi, es mostrà especialment
actiu com a
sindicalista a Emília Romanya, Toscana i Ligúria.
En 1912 va ser buscat per la
policia per la seva campanya contra el colonialisme italià a
Líbia. El juny de
1914 participà activament en les manifestacions de la
«Setmana Roja» a Massa
Lombarda. El juny de 1921 va ser detingut amb Alfredo Grandi,
però va ser alliberat
pocs dies després arran de l'agitació portada a
terme a la regió. En 1927, sota
l'amenaça de ser detingut, passà a la
clandestinitat i s'amagà a les valls de
Comacchio. Per evitar les represàlies contra sa
família, renuncià a tota
activitat clandestina i canvià l'ofici pel de comerciant de
brisa. En 1943
s'integrà a la lluita armada de resistència
contra el feixisme enquadrat en el Comitato
di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament
Nacional) de Massa
Lombarda. Després de la caiguda de Mussolini i l'armistici
del 8 de setembre de
1943, els feixistes havien abandonat la ciutat, però un
escamot d'uns cinquanta
feixistes amb un camió armat amb una metralladora
realitzà una incursió a la
localitat. Filippo Pernisa caigué mortalment ferit el 24
d'octubre de 1943 quan
intentava refugiar-se a la fonda Zani de Massa Lombarda
(Emília-Romanya,
Itàlia), on li esperava el seu company Ferdinando Bassi, i
morí poc després a
l'hospital on havia estat traslladat. Tota la població
assistí al seu
enterrament tres dies després. Amb l'Alliberament el grup
llibertari de Massa
Lombarda prengué el nom de «Gruppo Anarchico
Filippo Pernisa». L'octubre de
1946, tres anys després de la seva mort, Armando Borghi i
altres companys
inauguraren una placa commemorativa col·locada al lloc on
caigué ferit de mort.
Sa companya fou la també anarquista Ginevra Dalle Vacche.
***
Foto policíaca d'Émile Bachelet
- Émile Bachelet: El 14 de gener de 1888 neix a Corné (País del Loira, França) –altres fonts citen erròniament Avion (Nord-Pas-de-Calais, França)– l'anarcoindividualista i antimilitarista Émile-Jules-Joseph Bachelet, conegut com Milo. Sos pares es deien Émile Bacheler i Joséphine Marchand. Son pare, forner i anarquista, regentava una botiga de begudes al barri parisenc de Ménilmontant. Fuster artesà, recorregué França vagabundejant com a membre de la societat gremial «Compagnon du Tour de França» i, finalment, en 1907 s'instal·là a París, on començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes al voltants del propagandista Libertad i del periòdic L'Anarchie. També participà activament en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) de la rue du Chevalier de la Barre, on acabarà instal·lant-se amb Alice Morand, germana de la militant anarcoindividualista Jeanne Morand, companya aleshores de Libertad. En 1908 es declararà insubmís al servei militar –ben igual que son germà Ernest que fugirà al Caire (Egipte)– i viurà amb una falsa identitat, sota la qual serà condemnat dues vegades per delictes menors. A començaments de 1912 el seu domicili a Maisons-Alfort fou escorcollat en el marc de les investigacions lligades a la «Banda Bonnot» i la policia descobrí un revòlver, eines per perpetrar robatoris, fulletons llibertaris i llibres sobre alimentació vegetariana, «proves» de la seva militància anarquista. Detingut, fou lliurat a les autoritats militars que l'enviaren als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). Hi veurà partir nombrosos companys cap a les colònies penitenciàries o a la guillotina, com ara el pare i la mare de l'infant que adoptarà i que esdevindrà son gendre. El 10 de novembre de 1921 es casà al X Districte de París amb Marie Louise Mouillebert. Més tard s'instal·là al molí de Pouligny, on es dedicà a l'apicultura i a la fabricació de ruscs ajudat per son gendre, i crearà una petita comunitat rural llibertària autosuficient, la qual serà freqüentada per l'escriptor llibertari Michel Ragon. Entre 1946 i 1947 col·laborà en Les Cahiers du Peuple. Publicà les seves memòries de vagabund en dos volums: Mais un vagabond passa (1946) i Trimard (1951), amb un prefaci d'Édouard Dolléans, i deixà un llibre inèdit Chemin scabreux. Émile Bachelet va morir el 17 d'abril de 1967 a Pouligny (Saint-Germain-des-Prés, Centre, França).
***
Maurice Dommanget
- Maurice Dommanget: El 14 de gener de 1888 neix a l'IX Districte de París (França) l'historiador del moviment obrer, lliurepensador i militant sindicalista revolucionari francès Maurice Jules Ernest Dommanget. Sos pares es deien Jules Charles Albert Dommenget, carnisser, i Marie Anne Mathilde Roussel. Es va dedicar a l'ensenyament i a la pedagogia com a professió. L'1 d'agost de 1912 es casà al XIX Districte de París amb Eugenie Desirée Marie Germain. Va ser secretari general de la Federació Unitària de l'Ensenyament (1926-1928), militant socialista i després comunista dissident. Va mantenir correspondència amb Trotskij. És autor de nombroses obres sobre la Revolució francesa (Manifeste des Enragés, Babeuf et la conjuration des égaux, Saint Just, La Jacquerie, etc.), així com sobre Owen, Blanqui, Varlin, Proudhon, Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Hem Day, la Comuna (La Commune et les communards, Hommes et choses de la Commune), i la història del socialisme (L'histoire du drapeau rouge, Les grans socialistes et l'éducation, L'introduction du marxisme en France) La seva obra més coneguda, que ha tingut infinitat de reedicions, és Histoire du Premier Mai (1953). El seu últim domicili va ser a Orry-la-Ville (Picardia, França). Maurice Dommanget va morir el 2 d'abril de 1976 a l'Hospital de Senlis (Picardia, França) i els seus arxius es troben a l'Institut Francès d'Història Social de París.
***
Necrològica
d'Alonso Martínez-Marín Lajarín
apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de
novembre de 1962
- Alonso Martínez-Marín Lajarín: El 14 de gener de 1893 neix a Alhama de Múrcia (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Alonso Martínez-Marín Lajarín. Sos pares es deien Nicolás Martínez-Marín i María Antonia Lajarín. Quan tenia 15 anys emigrà a Catalunya. Establert a Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya), s'afilià al Sindicat de Camperols de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, deixant a Catalunya sa companya i son fill. Internat en diversos camps de concentració, posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació, fugint dels alemanys, recorregué diverses regions fins arribar a Corgol (Alvèrnia, Occitània), on trobà un petit grup de companys. Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer forestal, s'instal·là a Chambon-sur-Lac (Alvèrnia, Occitània) i s'integrà en la Federació Local de la CNT. Després de diversos mesos de malalt de bronquitis crònica, Alonso Martínez-Marín Lajarín va morir el 26 de juliol de 1962 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). La direcció de l'hospital havia col·locat un crucifix al taüt, el qual va ser retirat, per petició dels companys, en el moment de ser enterrat al cementiri de Saint-Jacques d'aquesta localitat.
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Presentació
Joan Alcover, 54 (07006 Palma)
Telèfon i fax: 971 726 461
Adreça postal: Apartat 1566 (07080 Palma)
www.estelnegre.org
Correu electrònic
-----------------
Menú
Cerca
Calendari
| « | Octubre 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | 4 | |||
| 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
| 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
| 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
| 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 | |
Recentment
- [29/10] «L'Ordre» - «El Hombre» - «Le Réveil Syndicaliste» - Ledot - Beaure - Loquier - Corcelle - Moix - Morin - Aznar - Arranz - Massé - Czolgosz - Belchior - Bugallo - Martínez Fernández - Masid - Moreno - Ramos Escariz - Villar - Reyero - Dueso - Bientinesi - Sesé - Ramón - Pradier - Villar - Souvraz - De León - Bonnaud - Radigales - Baldó - Desoche
- [28/10] «CaneNero» - Guyau - Albrand - Gros - Veysseire - Ouin - Chantemesse - Capetillo - Mével - Rimbault - Tomassini - Geli - Rollet - Carpentier - Montero - Enfedaque - Trabal - Sos - Mannerini - Pavía - Austin - Bonafoux - Dave - Roinard - Naveira - Esquembre - Pottier - García Muñoz - Gayte - Flores Magón - Herrera - Salas - Ghillani - Fortin - Léger - Fernández Rodríguez
- [27/10] «El Explotado» - Conferència sobre l'antiga Iugoslàvia - Congrés Reclus - Duprat - Marné - Vasei - Fasola - Vézian - Montacci - Comaschi - Peralta - Bondio - Chivikov - Zapata - Escoriza - Pozas - Carro - Comps - Jarne - Futerfas - Fantozzi - Nicolini - Sardinha - Dulcet - Gómez Pallarés - Gouaux - Coche - Lodovici - Moro - Gonzalbes - González Gil - López Sánchez - Molina - Hernández Montané - Sarrau - Jacquelin
- [26/10] Homenatge a Eduardo de Guzmán - I Congrés Internacional d'Investigadors/es sobre Anarquisme - Biófilo Panclasta - Candoni - Cavallina - Olive - Galy - Bargagna - Boclet - Sauvage - Briselance - Sala - Ester - Rama - Vurchio - Carro - Coeurderoy - Jordy - Benito - Climent - Tricheux - Regad - Ledrappier - Dalgon - Chessa - Vega Álvarez - Capote
- [25/10] Atemptat contra Alfons XII - Míting en suport de Bertoni - Míting pro unitat d'acció - Stirner - Castallou - Dantan - Spirus-Gay - Unterwald - Van Valkenburgh - Borrás - Liebling - Vidiella - Yvorra - González Caro - Vargas - Climent - Thomas - Cuxac - Faugoux - Eltzbacher - López Arango - Casanellas - Rebuffat - Pallarols - Gualtieri - Cropalti - Carbó - García Vera - Cartié - Alcaide - Sáez - Sanz - Peña - Pérez Yuste
- [24/10] «Il Ribelle» - «Il Monito» - «Violeta» - Homenatge a Cortiella - Percheron - David-Néel - Mailfait - Quintanilla - Trouille - Filippetti - Jover - Chauvin - Descarsin - Mouret - Arís - Cruzado - Espigares - López Noguero - Haldimann - Defreville - Hénon - Augier - Lami - Gualandi - Álvarez Garrido - Pernisa - Lama - Mera - Adrados - Huet - Diana - Royo - Vimini - Dolgoff - Vegas - Olmedo - Sansom - Petric
- [23/10] «La Liberté» - Arte & Anarchia - «70 aniversari de les col·lectivitzacions a Catalunya» - Agresti - Rappa - Rouif - Lorulot - Craouyeur - Cordón - Mazzoleni - Body - Cortés - Lehning - Tinti - Txorbadieff - Company - Targarona - Rausa - Morató - D'Auby - Martínez - Cunill - Martín Rivas - Lloyd - Betto - Vila - Badal - Sardà - Mondéjar - Blin - Ribera - Carrasco - Frax - Garrido - Trull - Vispe - Peiró - Pardiñas - Zeimert - Morató
- [22/10] «Ravachol» - «Le Libertaire» - Confederació Regional del Treball de les Balears - Conferència de Gallego Crespo - Míting en solidaritat amb el POUM - Anarchist Bookfair de Londres - Richard - Moreau - Sánchez Rosa - Derré - Siglich - Laurent - Dandi - González Campoy - Caruso - Ballvé - «Foucellas» - Martínez González - Arnedo - Enckell - Rafaneau - Chevenet - Léauthier - Marpaux - Meyrueis - Simon - Malnati - Chuillot - Philippe - Pascal - Menu - Rueda Pérez - Mogrovejo - Maraviglia - Soto - Reimeringer - Gasa - Scarselli - Cuxac
- [21/10] Joukowski - Cottée - Serantoni - Bedéi - Lardaux - Aubin - Dubois-Desaulle - Schrader - Branchi - Domínguez - Roldós - Parodi - Zanolli - Llaty - Isabal - Cartié - Pedret - Nédélec - Pinelli - Livrozet - Vaucanson - Castillo - Linert - Martínez Márquez - «El Cubano» - Acha - Gomichon - Martínez García - Larapidie - Casado - Margarita - Begout - Foyo - Quesnel - Esgleas - Viñuales - Riu - Ciliga - Bergós
- [20/10] Conferència del «Foyer du XIe» - «Umanità Nova» - Ostyn - Francier - Lecadieu - Séchaud - Abate - Gravier - Hénault - Forti - Cerchiaro - Bedoni - Grossin - Leval - D'Hooge - Teofoli - Carrasco - Zimmermann - Crivelle - Camello - Beaure - Gómez Pozo - Lapeña - Grilli - Ramia - Laurent - Vives - Enseñat - Abad Fornieles - Filló - Caussimon - Scarselli - Giner - Ringeas - Stefanini - Ramos - Agnese - Devillard
- [19/10] «Solidaridad Obrera» - Acte sobre el «Cas Ben Barka» - Xerrada d'Abel Paz - Jornada d'estudi sobre Berneri - Bernard - Leleu - Léger - Navarro - Rougeault - Aernoult - Escorihuela - Bauló - Buisson - Gómez Méndez - Schirru - Pina - «El Yatero» - Garavini - Luccheni - Farràs - Harmel - Lavilla - Querol - Piñas - Ferriz - Masini - Horna
- [18/10] «Solidaridad Proletaria» - Míting Goldman - Cipriani - Fabry - Charmolue - Wulz - Baudy - Strohbeil - Rasal - Vañó - Aransáez - Del Olmo - Villafranca - Cortavitarte - Rubinat - Georget - Abiol - Oliván - Zaccaria - Blanchard - Chueca - Andrés - Costales - Cerrada - Iguacel - Gimeno - Abad de Santillán - Bidet - Fontaine
- [17/10] «Die Reaction in Deutschland» - Manifestació Ferrer - «Pueblo Libre» - «Ruta» - Homenatge a Cortiella - Daguenet - Orsolini - Claeys - Marpaux - Dubois - Hallé - Llop - Ascaso - Cottin - Vassilev - Pasín - Conxa Pérez - Cuenca - Zeimert - Pedrazzi - Maricourt - Edelstadt - Soulage - Sarabia - Ibáñez Navarro - Blasco - Viroga - Bordoni - Ragon - Tassan Solet - Sabaté - Borrás - García Ortega - Della Schiava - Galeano - Val - Flores - Olcina - Ba Jin - Jimenez Cubas
- [16/10] Míting pels condemnats a Chicago - «La Idea Libre» - Monument Ferrer - Renaud - Grave - Defosse - Fontaine - Toutain - Allegra - Cantarelli - Díez - Vallejo - Gamba - Fieramonte - Castagna - Garcés - Isidro - Gonçalves - Bayo - Salas - Aguado - Duke - Costa - Boudou - Kokoczynski - Ranieri - Continente - Hernández Vera - Targarona - Gracia - Padrós - Michaelis - Santana - Cartagena
- [15/10] «Les Tablettes» - «L'Action d'Art» - «Junge Anarchisten» - «Fanal» - «Documentos Históricos de España» - «Les Nouvelles Pacifistes» - «AIT» - «O Libertário» - Cana - Arzuffi - Mac Say - Appert - Pesch - Ceccotti - Buonacosa - Diego Delgado - Checa - Poch - Prudhommeaux - Graziani - Gallego - Olcina - Girón - Cebrián - Álvarez Ferreras - García Calvo - Domenech - Braschi - Lucchesi - Furuta - Busquère - Segura - Ortt - Caixal - Antolín - Pelletier - Caba - Nédélec - Mayans
- [14/10] «La Riscossa» - «La Voix Libertaire» - Monument d'Utrera - Rhodakanaty - Ravachol - Recchioni - Liégeois - Golberg - Leroy - Bonnot - Say - Rodrigues - Martínez Palomer - Saïl Mohamed - Sanjuán - Sol - Agustí Gabellí - Margalef - Santaflorentina - Pacios - Wolberg - Raluy - Guillemard - Schwartz - Nold - Corti - Menachem - Alpuente - Escolà - Latorre - Peincedé - Suñer - Bontemps - Florensa - Gibeau - Alba - Béranger - Català Balañà
- [13/10] «La Protesta Umana» - «Montjuich» - «Tredici Ottobre» - Míting per Ferrer - Homenatge a Ferrer - «La Conquête du Pain» - «Il Libertario» - Monument Ferrer - Fanelli - Jung - Gatinet - Malagoli - Estor - Brisset - Arans - Meniconi - Muth - Vallés - Peñalver - Val - Gil Martínez - Vicente - Atencia - Pappagallo - Sardà - Julve - Jardí - «Chorita» - Ferrer - D'Hooge - Carpentier - Ramírez Fajardo - Rastouil - Carrasquer - Anckar - Fernández - Nolla - Iniesta - Guillot - Cecilia - Núñez Soler - Daura - Frédy - Dwyer - Sansovini
- [12/10] «Solidaridad Obrera» - Homenatge a Ferrer - Considerant - Harman - Pouget - Dupuy - Perego - Boulangier - Miera - Grangel - Ábalos - Vallés - Balbuena - Llonga - Borau - Monreal - Rizal - Valéro - Estévez - Piccinelli - Bénard - Martínez Sánchez - Castelhano - Kniestedt - Byington - Péron - Radigales - Morinière - Caballero - Arcos - Balkanski - Aspas - Söderberg - Prades - Gómez Acosta
- [11/10] «A Revolta» - Comissió Mixta de Treball - Milano - Beaudoin - Brandt - Soullier - Baiget - Schapiro - Schiaffonati - Cano - Blasi - Escrig - Verdú - Perelló - Mikhaïlo - Marivela - Langella - Chuillot - Grangé - Wolberg - Briollet - Angelozzi - Vlaminck - Grossman - Serret - Biscàro - Ry - Martínez Palomer - Castelnuovo - Blanchong - Bouvet - Estève
- [10/10] Contra l'augment del cost de la vida - Emma - Alsina - Radowitzky - Creus - Trigari - Borràs - Eckstein - Marzocchi - Campio Carpio - Dolgoff - Rubel - Buján - Golosio - Vega Álvarez - Babec - Hapiot - Defendi - Dórame - Méric - González Rocamonde - Montoya - Galy - Lanari - Gialluca - Manzano - Blasco - Regales - Arellano - Colomina - Vincileoni - Perrier - Nouri - Tesoro - Burnett - Llàtser