Efemèrides anarquistes
[20/10] Conferència del «Foyer du XIe» - «Umanità Nova» - Ostyn - Francier - Lecadieu - Séchaud - Abate - Hénault - Forti - Cerchiaro - Bedoni - Grossin - Leval - D'Hooge - Teofoli - Carrasco - Zimmermann - Crivelle - Camello - Beaure - Gómez Pozo - Lapeña - Grilli - Ramia - Laurent - Vives - Enseñat - Abad Fornieles - Filló - Caussimon - Scarselli - Giner - Ringeas - Stefanini - Ramos - Agnese - Devillard
efemerides | 20 Octubre, 2025 13:22
Anarcoefemèrides del 20 d'octubre
Esdeveniments
Cartell de l'acte
-
Conferència del «Foyer
du XIe»: El 20 d'octubre de 1920 se celebra a la
«Salle du 95», al carrer de
Charonne, del XI Districte de París (França) la
conferència contradictòria
«Contre la dictadure du proletariat» (Contra la
dictadura del proletariat). L'acte
formava part d'una sèrie de conferències
organitzades per l'anarquista «Foyer
du XIe» (Llar del XI Districte de París) i hi van
ser oradors Pierre Le
Flaouter (Flotter) i Pierre Le Meilleur.
***
Capçalera d'Umanità Nova
Naixements
Charles Ostyn
- Charles Ostyn: El 20 d'octubre de 1823 neix a París (França) el communard bakuninista François Léopold Charles Ostyn, més conegut com Charles Ostyn. Sos pares es deien François Léopold Ostyn, sastre, i Anne Élisabeth Virginie Lafleur. Obrer torner i després representant de llenceria, fou pare de 14 infants, dels quals vuit ja eren morts en 1871. Va pertànyer a la Comissió Provisional de la Guàrdia Nacional, la qual, a partir del 3 de març de 1871, esdevingué el primer Comitè Central de la Guàrdia Nacional. Fou elegit per 5.065 vots sobre 11.283 per a representar el XIX Districte parisenc en el Consell de la Comuna. El 29 de març de 1971 fou nomenat membre de la Comissió de Subsistències de la Comuna i a partir del 21 d'abril de la seva Comissió de Serveis Públics. El 14 d'abril representà, juntament amb Babick, Jules Martelet i Augustin Verdure, la Comuna en els funerals de Pierre Lerroux al cementiri parisenc de Montparnasse. Votà en contra del Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria» en oposició a les mesures d'excepció d'aquest comitè. Després de la «Setmana Sagnant» es refugià a Suïssa i amb André Léo i Benoît Malon s'adherirà a la Federació del Jura, seguidora de les tesis de Mikhail Bakunin. El 27 de gener de 1873 el III Consell de Guerra el condemnà a mort en rebel·lia. Quan va tornar a França en 1880 arran de l'amnistia general per als communards s'establí a Colombes, on acollí a casa seva destacats militants, com ara Louise Michel, Lucien Descaves i Victor Margueritte. Alguns autors el consideraven membre de grups espiritistes. Charles Ostyn va morir el 22 de juliol de 1912 a Argenteuil (Illa de França, França). Actualment un carrer a Colombes porta el seu nom.
***
Foto policíaca d'Éloi Francier (22 de maig de 1894)
- Éloi Francier:
El 20 d'octubre –algunes fonts citen
erròniament el 28 d'octubre– de
1853 neix a Ressons-le-Long (Picardia, França)
l'anarquista Éloi Francier. Sos pares es
deien Pierre Louis Eloi
Francier, pedraire, i Flore Eléonor Grenier, manobre.
Ebenista de professió,
milità en el moviment llibertari de París. El 21
de maig de 1894, quan
l'execució de l'anarquista Émile Henry, va ser
detingut, juntament amb dos
companys (Auguste Leduc i Georges Lhomme), al número 13 de
Cité Industrielle, a
prop de la presó de la Roquette on es concentrava una
gentada per a veure la
guillotinada, després d'haver cridat «Visca
Émile Henry! Visca l'anarquia». Un
cop interrogat pel comissari de policia Louis-Henri Leygonie, de la
comissaria
del carrer Camille Desmoulins del barri de la Roquette, va ser fitxat
l'endemà en
el registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon.
L'1 de juliol de 1894, en la gran batuda policíaca que va
detenir 155
anarquistes, el seu domicili, al número 14 del carrer
Godefroy Cavaignac, va
ser escorcollat sense cap resultat; detingut de bell nou,
l'endemà va ser posat
a disposició judicial sota l'acusació de
«pertinença a associació
criminal». El
seu últim domicili fou al número 7 del carrer
Neuve-des-Boulets de París. Éloi
Francier va morir el 8 de juny de 1898 a l'Hospital Saint-Antoine de
París
(França).
Notícia
de l'absolució d'Hélène Lecadieu
apareguda en el diari parisenc Le
Temps de l'11 de desembre de 1910
- Hélène Lecadieu: El 20 d'octubre de 1853 neix a l'antic VI Districte de París (França) l'anarquista Hyacinthe Adolphine Lecadieu, coneguda com Hélène Lacadieu. Sos pares es deien Henri Lecadieu i Marie Anatholie Augustine Cornu. Esdevingué, sembla ser després de la mort dels pares, òrfena de l'assistència pública i cresqué en un convent fins que assolí la majoria d'edat. De ben joveneta s'acostà al pensament anarquista i el maig de 1905 substituí Louis Matha en la gerència del setmanari Le Libertaire. El 9 de desembre de 1910 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per la publicació en Le Libertaire del 5 de juny d'aquell any d'un article contra els camps disciplinaris de treballs forçats als batallons africans (Biribi), signat per Eugène Péronnet i titulat «L'enfer» (L'infern); ambdós processats, gràcies al testimoni de nombroses persones (Pressensé, Renaudel, Rouanet, Allemane, Willm i Henri Rochefort) i la defensa d'André Berthon i de Justal, van ser finalment absolts del delicte de «difamació i injúries vers l'Exèrcit». El setembre de 1910 fou substituïda en la gerència de Le Libertaire per Émile Dulac, però continuà ajudant en l'edició del periòdic. El 20 de setembre d'aquell any participà en una reunió amb exmembres de L'Anarchie, entre ells Anna Mahé, que desitjaven col·laborar en Le Libertaire i ella es mostrà partidària d'aquest acostament. Abans de la gran guerra deixà les seves funcions en Le Libertaire, encara que en 1915 seguia les activitats pacifistes dels «Amics de Le Libertaire». Malalta del cor, decidí retirar-se a «L'Avenir Social» d'Épône, regentat per Madeleine Vernet. Hélène Lecadieu va morir el 23 de juliol de 1916 a Épône (Illa de França, França). En el seu enterrament al cementiri parisenc de Père Lachaise, André Schneider pronuncià un discurs en nom de Pierre Martin, que per greu malaltia no havia pogut desplaçar-se. Lecadieu, que havia signat en 1900 l'arrendament emfitèutic en nom de Le Libertaire per al lloguer d'un terreny al número 15 del carrer Orsel, amb la finalitat d'instal·lar-hi la redacció del setmanari, com a antiga òrfena de l'assistència pública sense infants, l'Estat heretà el local quan ella morí, arreplegant els mobles, els llibres, els fullets i els arxius, sense que els militants, desorganitzats per la guerra i la repressió, poguessin oposar-s'hi.
***
Notícia
d'una de les detencions d'Étienne Séchaud
apareguda en el diari de Charleville Le Courrier des Ardennes
del 5 de desembre de 1891
- Étienne
Séchaud: El
20 d'octubre de 1856 –el certificat de defunció
cita erròniament 1851– neix a Les
Eaux-Vives (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Étienne
Antoine Séchaud. Fill de
pares francesos, sos pares es deien Nicolas Séchaud i
Josette Marguerite Wuadens,
venedora, i en néixer son pare ja era difunt. Es guanyava la
vida treballant
d'obrer joier i rellotger. En la dècada dels setanta vivia a
Douvaine (Savoia,
Arpitània). En 1874 va ser cridat a fer el servei militar a
Annecy (Savoia,
Arpitània), però després no es
presentà als períodes d'instrucció
obligatoris i
va ser declarat insubmís. La policia el donà per
desaparegut a Grenoble
(Delfinat, Arpitània) i a Niça (País
Niçard, Occitània). A finals de 1895
arribà a Toló (Provença,
Occitània) a la recerca de la seva feina de joier. Amb
una ordre de busca i cerca, les autoritats franceses el volien expulsar
del
país. El febrer de 1896 la policia notificà que
havia abandonat el seu domicili,
al número 22 del carrer Nicolas Laugier de Toló
per anar a Marsella (Provença,
Occitània). Patí nombroses condemnes: sis mesos
de presó pel consell de guerra
de Châlons-sur-Marne (actualment
Châlons-en-Champagne, Xampanya, França) per
«desaparició d'uniforme militar»; dos
mesos de presó pel Tribunal Correccional
de Marsella per «vagabunderia»; un mes de
presó pel Tribunal d'Auxerre
(Borgonya, França) per «robatori»; un
mes de presó pel Tribunal d'Orleans
(Centre, França) per «cisa d'aliments i
vagabunderia»; i quatre mesos de presó
pel Tribunal de Gwened (Bro Gwened, Bretanya) per
«robatori». Considerat per
les autoritats com un «anarquista perillós i
partidari de la propaganda pel
fet», va ser sotmès a una activa
vigilància. El 28 de setembre de 1897 va ser
jutjat en consell de guerra de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i condemnat a un
mes de presó per
«insubmissió». El 2 de febrer de 1905 va
ser condemnat pel
Tribunal Correccional de Saint-Brieuc (Bro-Sant-Brieg, Bretanya) a
quatre mesos
de presó per «abús de
confiança», quan treballava de rellotger al taller
de Le
Quilleuc i es quedà una agulla d'or, i el 19 de novembre de
1909 el mateix
tribunal el condemnà pel mateix delicte a 15 dies de
presó. El juliol de 1912
va ser detingut per «vagabunderia» per la
gendarmeria de Lessay (Normandia,
França) i el 16 de gener de 1914 per viatjar amb tren sense
bitllet de Nontron
a Angulema (Poitou-Charentes, França) i condemnat a 16
francs de multa. Étienne
Séchaud va morir el 6 de febrer de 1918 a l'asil de
Saint-Frai de Tarba (Bigorra,
Gascunya, Occitània).
***
Carlo
Abate (ca. 1920)
- Carlo Abate: El 20
d'octubre de 1859 neix a
Milà (Llombardia, Itàlia) l'escultor anarquista
Carlo Abate. Estudià a l'Acadèmia
de Belles Arts de Brera a Milà sota la direcció
de Raffaele Casnedi, Ambrogio
Borghi i Bartolomeo Giuliano. Un cop diplomat, en 1888 va ser nomenat
soci
honorari de la citada acadèmia. En 1889 la seva
estàtua Femmina va ser
una de les obres propostes per al Premi Umberto. En 1894 el seu grup
escultòric
Panem nostrum quotidianum, exposat a la Triennal de
Brera, obtingué el
Premi Tantardini. Treballà a Milà, amb Francesco
Confalonieri i Riccardo Galli,
seguint l'estil del «verisme llombard», inspirat en
l'ideal humanitari i força
d'acord amb els seu pensament anarquista. Després que la
seva companya,
Enrichetta Corbello, i tres dels seus cinc fills morissin en una
epidèmia,
decidí emigrar amb son fill Abbondio, de 10 anys, i sa filla
Marta, nounada,
als Estats Units. El 18 de maig de 1896 arribà a bord del
«Normandie» a Nova
York (Nova York, EUA). Després d'uns temps en aquesta
ciutat, s'instal·là a
Quincy (Massachusetts, EUA) i en 1899 s'establí
definitivament al barri italià
de Barre (Vermont, EUA). En aquesta ciutat, un dels bressols de la
indústria
del granit nord-americana, ensenyà durant molts anys a
l'Escola de Popular de
Disseny Industrial de la colònia italiana i a l'Escola
Nocturna de Disseny, que
havia creat amb subvencions municipals. La matrícula
d'aquestes escoles era
molt baixa i el que pretenia era formar els joves en disciplines
culturals per
evitar que treballessin a les pedreres de granit, on les malalties
causades per
la inhalació de la pols d'aquesta pedra portava el pacient a
una ràpida mort
per silicosi. Va fer una gran amistat amb
conegut propagandista anarquista Luigi Galleani quan aquest
s'instal·là a Barre
i dirigí i edità nominalment –Galleani
estava en crida i cerca–, a partir del
primer número (6 de juny de 1903), la revista mensual que
aquest fundà, Cronaca
Sovversiva, i dissenyà la seva
capçalera i col·laborà amb
il·lustracions i
targetes postals (Mikhail Bakunin, John Most, Matteo Morral, Sofia
Peroskaja).
També va ser un dels fundadors de la Granite Manufacturers
and Quarriers
Association (GMQA, Associació de Treballadors del Granit i
Picapedrers) i fou
membre de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis
Socials).
Trobem obres seves a la Galeria d'Art Modern de Milà i a
diverses institucions
de Barre. Carlo Abate va morir l'1 d'agost de 1941 a Barre (Washington
County,
Vermont, EUA). L'octubre de 1985 va ser inaugurada al Dente Park de
Barre
l'estàtua The scultor, obra de Philip
Paini –amb dibuix d'Elmmo Peduzzi
i model de Giuliano Cecchinelli–, erigida pels descendents
italoamericans de la
ciutat i dedicada a Carlo Abate, com a personificació de
l'immigrant italià i
considerat l'escultor més important de la ciutat.
***
Necrològica
de Lucien Hénault apareguda en el periòdic
parisenc Les
Temps Nouveaux del 27 de juny de 1914
- Lucien Hénault:
El 20
d'octubre de 1870 neix a Marneffe (actualment pertany a Burdinne, Huy,
Lieja,
Valònia)
el metge anarquista i lliurepensador Lucien Adolphe Hénault.
Era fill d'Hyacinthe Joseph Hénault i de Léonie
Pauline Dormal. Quan
estudiava a Lieja (Valònia) entrà a formar part
del Cercle d'Estudiants
Socialistes (CES) i del Partit Obrer Belga (POB). El 18 de setembre de
1899
participà en un míting a la Cooperativa
«Populaire» de Brussel·les en suport
d'Alfred
Dreyfus. El 16 de novembre de 1899 es casà a Lieja amb la
mestra russa Anne de
Kramsky, de qui es va divorciar el 19 de setembre de 1908. El juny de
1900,
quan militava en el POB, fundà, amb Paul Sosset (Flaustier)
i Georges
Thonar, el periòdic anarcocomunista Le
Réveil des Travailleurs. Organe
libertaire, que arribà a tenir 1.200 subscriptors
fins que deixà de
publicar-se l'abril de 1903. Aleshores vivia al número 1 del
carrer Monulphe de
Lieja, seu també del citat periòdic. En aquesta
època també col·laborava en els
periòdics L'Effort Éclectique
i Le Libertaire, i va fer nombroses
conferències sobre «educació
revolucionària de les masses» amb Flaustier. En
1901
envià cròniques sobre Bèlgica per a Les
Temps Nouveaux. Entre el 7 i el
8 d'abril de 1901, sembla, participa en el Congrés
Anarquista celebrat a
Brussel·lès (Bèlgica) que
arreplegà una trentena de delegats. L'11 de juny de
1901 va ser un dels oradors, amb altres companys (Armand Binet,
Émile Chapelier,
Jean Hardi, Julius Mestag, Jean de l'Ouerthe i Georges Thonar), d'un
míting a
la Casa del Poble de Brussel·les sota el títol
«Le socialisme en danger. Le
Parti Ouvrier contre la liberté. Socialisme et
anarchie». El 27 de setembre de
1901 participà, en nom del POB, en una reunió
celebrada a la Cooperativa «Populaire»
de Brussel·les entre la Federació Provincial de
Miners de Lieja i la Federació
de Lieja del POB, on es va convocà una vaga general. El
gener de 1902 va ser
expulsat del POB per haver publicat l'any anterior el fullet Le
Parti
Ouvrier et l'Anarchie, encara que continuà sent
membre de la Cooperativa «Populaire»
i de la Impremta Socialista. El novembre de 1902 participà
en un míting a la «Nouvelle
Cour de Bruxelles», amb Émile Chapelier, Hatstont,
Jules Moineau i Jean-Louis Robyn.
A finals de 1902 emigrà per qüestions de feina al
Brasil, on restà tres anys.
De bell nou a Bèlgica, esdevingué cap de servei a
l'Hospital de Saint-Gilles de
Brussel·les. Encara que anarquista, milità des
d'aleshores sobretot en «La
Libre Pensée». El 7 d'octubre de 1908 es
casà a Brussel·les amb Rachel Paula
Julie Mariette Davignon. En 1909 participà en la campanya de
suport a Francesc
Ferrer i Guàrdia, i sa companya, Rachel Davignon,
mantingué correspondència amb
Soledad Villafranca Los Arcos, companya del pedagog llibertari. En 1911
era
secretari dels «Amis de l'Orphelinat Rationaliste»
de Forest-Lez-Bruxelles
(Brussel·les, Bèlgica), que tenia per objectiu
fer costat aquesta institució i
propagar els seus principis. A partir de setembre de 1913, i fins a la
seva
mort, publicà L'École Affrranchie,
revista de la citada institució
pedagògica. Mantingué una estreta
correspondència amb la revista anarquista Les
Temps Nouveaux. Lucien Hénault va morir el 18 de
juny de 1914 a Brussel·les
(Bèlgica) i va ser enterrat dos dies després.
Segons la seva necrològica
publicada en Les Temps Nouveaux del 27 de juny de
1914 va morir «víctima
del deure professional».
Foto
policíaca d'Alfredo Forti (27 de febrer de 1894)
- Alfredo Forti: El
20 d'octubre de 1875 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista Alfredo
Forti. Era fill natural d'Ernesta Forti. Treballava de dependent a la
lleteria
del carrer Joquelet de París (França), propietat
del destacat anarquista
Constant Martin, aleshores company de sa mare. El 27 de febrer de 1894
va ser
fitxat per la policia francesa com a anarquista. El 8 de
març de 1894 va ser
expulsat de França, juntament amb sa mare, per les seves
activitats anarquistes
i es refugià a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat
Constant Martin quan
va ser encartat en el famós «Procés
dels Trenta». En 1894 el seu nom figurava
en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària
de fronteres francesa. A Londres Ernesta Forti es casà
immediatament amb el
sastre francès Josep Clair Sicard, el qual
reconegué son fill, esdevenint
aquest automàticament ciutadà francès
amb tots els drets. L'octubre de 1894 el
nou Alfred Sicard, antic Alfredo Forti, retornà a
França i va fer valer els
seus drets anul·lant-se el decret d'expulsió. En
1895 vivia al número 3 del
carrer Joquelet i treballava d'impressor. Desconeixem la data i el lloc
de la
seva mort.
***
Comunicat de Bruno Cerchiaro sobre la detenció de Carlo Tresca aparegut en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 16 de setembre de 1916
- Bruno Cerchiaro:
El 20 d'octubre de 1879 neix a Feroleto Antico (Calàbria,
Itàlia) el
propagandista anarquista Bruno Cerchiaro. Sos pares es deien Raffaele
Cerchiaro
i Anna Perri. En 1894 emigrà als Estats Unit i
s'establí a Pittsburgh (Allegheny,
Pennsilvània, EUA), on, després d'un temps,
col·laborà en els periòdics
llibertaris
L'Avvenire i Cronaca
Sovversiva, fet pel qual va ser fitxat com a anarquista per
les autoritats. Amic i partidari de l'anarquista Carlo Tresca, en 1916
participà
activament en la campanya pel seu alliberament quan aquest va ser
detingut a
Minnesota. Desenvolupà una intensa tasca
propagandística aprofitant la seva
feina com a viatjant per a una empresa de reparació de
calcat, tenint contactes
a diferents cercles i localitats. Bruno Cerchiaro va morir el 22
d'abril de
1933 a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA) i fou
enterrat al cementiri luterà
de Saint Peters d'aquesta localitat.
***
- Domenico Bedoni:
El 20 d'octubre de 1883 neix a Sanguinetto (Vèneto,
Itàlia) l'anarquista
Domenico Bedoni. Son pare es deia Pietro Bedoni i
desconeixem
el nom de sa mare. Durant els diversos governs del president del
Consell de Ministres
italià Giovanni Giolitti s'acostà al pensament
anarquista i s'implicà en el
moviment antimilitarista sorgit per lluitar contra la Gran Guerra de
Milà
(Llombardia, Itàlia), ciutat on treballava d'obrer
mecànic. Ben igual que
altres «objectors de consciència»
desertà i es refugià a Suïssa, on
compartí
exili amb Ugo Fedeli, Luigi Frigerio, Francesco Ghezzi, Bruno Misefari,
Guiseppe Monanni, Guido Rusconi, Tomaso Serra, Giuseppe Spotti i altres
anarquistes. A Zuric (Zuric, Suïssa) participà
activament en el moviment
antifeixista durant els anys vint i trenta i per aquestes activitats la
policia
el mantingué constantment vigilat. Entre 1933 i 1955 va
estar inscrit en el
registre policíac de fronteres. En 1944 sembla que es
nacionalitzà suís. Entre
el 23 i el 25 d'abril de 1949 participà, amb Ugo Angelini i
Domenico Ludovici,
com a delegat dels grups suïssos, en el III Congrés
Nacional de la Federació Anarquista
Italiana (FAI) que se celebrà a Liorna (Toscana,
Itàlia). També representà, amb
Ugo Angelini, Anna Bedoni i Giuseppe Bergamasco, els grups anarquistes
italianes
a Suïssa en el V Congrés Nacional de la FAI que se
celebrà entre el 19 i el 22
de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia).
Domenico Bedoni va morir el 13
de maig de 1963 a Zuric (Zuric, Suïssa) i, en
coherència amb el seu pensament
ateu i materialista, va ser incinerat. Un grup anarquista
suís portà el seu
nom.
***
Necrològica
de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité
del 17 d'agost de 1924
- Lucien Grossin: El
20 d'octubre de
1886 neix a Versalles (Illa de França, França)
l'anarcopacifista i anarcosindicalista
Lucien Émile Grossin. Sos pares es deien Louis Alexis
Grossin i Marie Charlotte Tissier. Xofer de taxi a París
(França) de professió, visqué a
Saint-Denis (Illa de França, França). Per una
malaltia de l'estomac, va ser
llicenciat del 46 Regiment d'Infanteria. Fou membre del
Comitè de Defensa
Sindicalista de Cotxers i Xofers de París i del Departament
del Sena, del Grup
d'Acció Sindicalista Revolucionari de Cotxers i Xofers,
creat el juny de 1916,
i del Comitè pel Rellançament de les Relacions
Internacionals (CRRI). El 19 de
setembre de 1916 va ser detingut per distribuir pamflets pacifistes i
un dels
«Amis du Libertaire», signat per Claude Content i
on es denunciava la guerra, i
alliberat després de ser interrogat. En aquesta
època treballava per al xofer
Léon Jahane, militant de la Federació Comunista
Anarquista (FCA) i tresorer
dels «Amis du Libertaire». El 18 de juny de 1917 va
ser novament detingut amb
altres militants (Louis Bertho, Claude Content, Marie
Thimothée, Joseph Barbé, Eugène
Clauss i Pierre Ruff) arran de l'escorcoll policíac al
domicili de Pierre Le
Meillour on es van trobar 10.000 exemplars d'un número
clandestí de Le Libertaire
amb un únic article,
«Exigeons la paix», de Raymond Pericat, tresorer
aleshores del «Comitè de
l'Entraide». El 4 de juliol d'aquell any se li va retirar el
permís de conduir
i l'11 d'octubre va ser jutjat pel X Tribunal Correccional de
París i condemnat
a quatre mesos de presó per transportar els paquets del
periòdic a les
estacions, mentre Barbé, Ruff i Content van ser condemants a
15 mesos, Le
Meillour a un any i Bertho a dos mesos. El 31 d'octubre i el 12 de
desembre de
1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué sense
èxit per obtenir la
restitució del seu permís de conduir i del
també xofer anarcopacifista, Léon
Jahane. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval
també
intentà intercedir davant el ministre de l'Interior. En els
anys vint continuà
militant en el sindicat dels xofers. Sa companya fou Louise Petit.
Lucien Grossin va morir el 15
d'agost de
1924 a l'Hospital Bichat de París (França) i
deixà vídua i quatre infants.
***
Cartell anunciador d'una xerrada de Gastón Leval a Barcelona (1937)
- Gaston Leval: El 20 d'octubre de 1895 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval. Era fill il·legítim d'un communard i de la portera Jenny Juliette Piller. Els seus primers anys van ser un calvari i es va adherir molt jove a l'ideal anarquista –als 14 anys ja va participar en una manifestació a París de protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, i tres anys més tard participarà activament en el moviment llibertari. En 1915, insubmís a l'ordre de mobilització, es va refugiar a Espanya amb passaport fals a nom de Felipe Montblanch, on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), instal·lant-se a Saragossa i a després a Barcelona. En aquests anys va conèixer les presons de València i de Barcelona per la seva militància llibertària. En 1921, com a membre de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona, va formar part de la delegació cenetista al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja (ISR) i al III Congrés de la III Internacional a Moscou, on amb Victor Serge, Emma Goldman i Alexandre Berkman van exigir a Lenin l'alliberament dels anarquistes russos empresonats; la delegació de la CNT es pronunciarà per la ruptura dels lligams amb els bolxevics. En tornar de Rússia va viatjar per tota la Península, primer vivint com a fotògraf ambulant i després com mestre a l'escola racionalista finançada pel Sindicats de Marins de la CNT a La Corunya. En 1924, després que cop d'Estat de Primo de Rivera clausurés l'escola, va embarcar-se de polissó i sense passaport cap a l'Argentina, on militarà en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i escriurà molt, vivint del periodisme i com a professor de francès, fins a la seva tornada a Espanya, ja com a influent teòric de l'anarquisme, en 1934, quan la dictadura argentina d'Uriburu s'escampà. Quan esclata la revolució en juliol de 1936, i després de rebutjar càrrecs polítics en la Generalitat i el Govern central, va viatjar amb David Antona Domínguez a França a comprar armes. A partir de 1937 va prestar la seva ajuda als pagesos en la construcció de les col·lectivitats llibertàries, arreglant documentació per als seus posteriors estudis sobre història del col·lectivisme durant la Revolució espanyola. En 1938 va tornar a França, però va ser detingut per la seva insubmissió i condemnat a quatre anys i mig de presó. Després de passar per un munt de presons (Cherche Midi, a París; Fort Saint Nicolas, a Marsella; Avinyó, Lió, Dijon) el 14 d'agost de 1940 va evadir-se de la presó de Clairvaux, quan un bombardeig alemany destrueix parcialment la fortalesa on estava tancat. Amb l'Alliberament va militar en la Federació Anarquista (FA), realitzant nombroses conferències, i viurà clandestinament amb noms falsos fins al 1949 –va participar en nom de la CNT en el gran míting parisenc del 14 d'octubre de 1944 amb el nom de Nicasio Casanova. Viurà dos anys a Bèlgica fins a la seva amnistia en 1951. Es guanyava la vida a França com a corrector d'impremta i en 1955 va crear el Grup Socialista Llibertari, que es transformarà en Centre de Sociologia Llibertària i editarà la revista Cahiers du Socialisme Libertaire, que serà reemplaçada per Cahiers de l'Humanisme Libertaire i més tard per Civilisation Libertaire. Durant les jornades de Maig del 68 va participar activament en els debats universitaris, defensant les posicions llibertàries contra les marxistes. Sempre mantindrà un fort contacte amb els cercles llibertaris de l'exili espanyol. Ideològicament, en la dècada dels vint va destacar com a anarquista intransigent i pur; amb el temps aprofundirà en els seus plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt l'aspecte econòmic, tot defensant la superioritat de les federacions d'indústria sobre la comuna, fet que no el va desmarcar del bakuninisme ni del pensament kropotkià. Va col·laborar en infinitat de publicacions, com ara A Plebe, Ação Direta, Acción Libertaria, Asturias, Castilla Libre, CNT, CNT del Norte, Cultura Libertaria, Despertad, Estudios, Fragua Social, Frente Libertario, La Guerra Social, Liberación, Le Libertaire, Nueva Senda, Nuevo Aragón, Páginas Libres, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz de las Artes Blancas, etc. És autor de nombrosos llibres i fullets d'anàlisi, d'història i autobiogràfics, com ara Los anarquistas rusos en prisión, A través de su destino, Civilisation libertaire, Contra la guerra, Génese et réalité historique de l'État, La interpretación de la historia, Kropotkine et Malatesta, Michel Bakounine. Le congrés de Saint Imier (amb Guillaume), La muerte del genio (1923), Poetas y literatos franceses (1930), Problemas económicos de la Revolución española (1932), Infancia en cruz (1933), El Mundo hacia el abismo (1934), El prófugo (1935), Conceptos económicos en el comunismo libertario (1935), Estructura y funcionamiento de la sociedad comunista libertaria (1936), Nuestro programa de reconstrucción (1937), Precisiones sobre el anarquismo (1937), Recursos alimenticios de la España antifascista (1937), Social reconstruction in Spain (1938), L'indispensable révolution (1948), Le communisme. L'Etat contre le communisme (1950), Manifeste socialiste libertaire (1951), Bakounine et l'Ètat marxiste (1955), Né Franco, né Stalin. La colletivitá anarchica spagnola nella lotta contra Franco e la reazione staliniana (1955), Socialistes Iibertaires, pourquoi (1956), Los varios factores en sociología (1957), Le chemin du socialisme (1958), Pratique du socialisme libertaire (1959), Elements d'ethique moderne (1961), L'enfance en croix (1961), Problémes contemporains (1964, amb Bouyé-Riera), La falacia del marxismo (1967), L'humanisme libertaire (1967), L'Espagne libertaire (1971), Rinascitá del movimento libertario (1971), La pensée constructive de Bakounine (1976), Colectividades libertarias en España (1977), El Estado en la en historia (1978), La obra constructiva de la revolución española (1982, amb Souchy i B. Cano), etc. A més de Gaston Leval va fer servir altres pseudònims: Max Stephan, Silvio Agreste, José Benito, Benito Gómez, Felipe Montblanc, Nicasio Casanova, Josep Venutti... Sa companya fou l'espanyola Matilde Martínez. Gaston Leval va morir el 8 d'abril de 1978 a l'Hospital Quatre-Villes de Saint-Cloud (Illa de França, França). Una part important del seu arxiu personal es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Necrològica
de Jules D'Hooge apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del
19 d'octubre de 1924
- Jules D'Hooge: El
20 d'octubre de 1900 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista
Jules Auguste D'Hooge –sovint citat com Dhooge.
Era fill natural de Marie Louise Clocqué, cardadora
pentinadora, i va ser reconegut
per son pare, Camille D'Hooge, teixidor i jornaler belga; l'infant va
ser
legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 14 de setembre de
1901 a
Roubaix. Durant la Gran Guerra va ser integrat
obligatòriament en un batalló
disciplinari per les tropes alemanyes d'ocupació.
Després de la guerra visqué
al barri popular de Longues Haies de Roubaix i estava subscrit als
periòdics Combat i Le Libertaire. En aquesta
època participà en les activitats del grup
llibertari local i sembla que en el grup lliurepensador «Ni
Dieu ni Maître». El
12 de novembre de 1921 es casà a Roubaix amb Germaine
Vandepeute, amb qui
tingué un infant. En aquesta època treballava
d'obrer especialitzat en
sondatges i vivia amb sos pares al número 21 de la cour
Binet de Longues Haies
de Roubaix. El seu últim domicili va ser al
número 22 del carrer Sainte
Élisabeth. Tuberculós després del seu
pas pels batallons disciplinaris, Jules
D'Hooge va morir el 13 d'octubre de 1924 a l'Hospital de la
Fraternité de
Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) i va ser enterrat tres
dies després,
moment en el qual Théo Coket, del grup «Ni Dieu ni
Maître» va fer el seu elogi
fúnebre.
***
Cesare
Teofoli
- Cesare Teofoli: El 20 d'octubre de 1900 neix a Papigno (Terni, Úmbria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Teofoli, conegut com Cesaretto il Ternano i Cesare Dalmotti. Sos pares es deien Antino Teofoli i Anna Corsetti. Es guanyava la vida com a obrer mecànic. Després de ser denunciat per lesions, a causa de les quals va morir un feixista, l'abril de 1923 va ser jutjat i absolt. Posteriorment, amb el passaport en regla, emigrà a Bèlgica. L'octubre de 1924 va ser expulsat de Bèlgica i passà a França, on el juny de 1928 va ser detingut per «lesions mortals» i expulsat cap a Luxemburg; en 1929 abandonà aquest país i passà novament a Bèlgica. Establert a Athus (Aubange, Valònia), desenvolupà una intensa propaganda anarquista entre l'emigració italiana, entre els treballadors sense feina i durant els períodes de desocupació. Posteriorment es traslladà a Brussel·lès, on entre els anys 1933 i 1936 destacà pel seu activisme. La tardor de 1933 fou un dels presumptes organitzadors i autors de l'atemptat contra la Casa d'Itàlia de la capital belga i en 1934 participà en la reunió celebrada a «La Maison des Huit Heures» amb la finalitat de reorganitzar l'emigració llibertària italiana a Bèlgica, assistint també a les reunions setmanals de les organitzacions antifeixistes que tenien lloc a la Casa del Poble. El 7 de novembre de 1936 partí, amb altres tres companys (Marcello Bianconi, Ugo Guadagnini i Vittorio Órtore), com a voluntari a fer costat la Revolució espanyola. L'abril de 1937, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà una missió a París (França) per a ocupar-se del lliurament de les contribucions financeres del Comitè Anarquista Italià (CAI). De bell nou a Barcelona (Catalunya), el maig de 1937 retornà a Brussel·les, on participà en iniciatives de suport de la Revolució espanyola organitzades pel Grup Anarquista Belga-italià. El desembre de 1940 va ser detingut per la policia alemanya a l'hotel on treballava i va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Portat a Terni (Úmbria, Itàlia), el gener de 1941 va ser reclòs al camp de concentració d'Ariano Irpino (Campània, Itàlia). Cesare Teofoli va morir en 1952 al barri de Pegli de Gènova (Ligúria, Itàlia).
***
Francisco
Carrasco de la Rubia (1938)
- Francisco
Carrasco de la Rubia: El 20 d'octubre de 1905
neix a Sevilla (Andalusia, Espanya)
el periodista i cineasta anarcosindicalista Francisco Carrasco de la
Rubia. Fill
d'una família
benestant del
barri de Triana, sos pares es deien Francisco Carrasco Garrido,
jornaler, i Ana de la
Rubia Fernández.
Periodista afiliat a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona, va
entrar com a redactor de cinema en La
Vanguardia dos mesos abans de l'aixecament militar feixista
de juliol de
1936 i fou corresponsal de guerra al front d'Aragó per
aquest diari entre agost
i octubre d'aquell any, cobrint la «Columna
Durruti». El 7 d'agost de 1938,
organitzada per l'Ateneu Professional de Periodistes, va fer la
conferència
«Nuevos rumbos del cinema hispano» a l'Ateneu
Barcelonès, que tingué una segona
part el 9 de desembre d'aquell any a la Casa de Cultura de Barcelona.
Durant
els anys bèl·lics
col·laborà en nombroses publicacions (Cinegramas, La
Esquella de la
Torratxa, Mi Revista, Popular Film, Redención,
Solidaridad Obrera,
Umbral, etc.). Ocupà un
càrrec en la
Secció de Cinema en la Subsecretaria de Propaganda del
Govern de la II
República espanyola i va fer intervencions en
Ràdio Barcelona. Sembla, que
s'afilià a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Membre de l'anomenat «Grup
Cinemàtic», dirigí els curts metratges
documentals Ejército regular
(1937) i Campesinos
de ayer y de hoy (1938). En 1938 prologà el llibre
de Ignacio F. Iquino ¡Guá...,
guá...! El 25 de setembre de
1938 abandonà la crítica
cinematogràfica i les tasques propagandístiques i
s'incorporà a files. Amb el triomf franquista, el 15 de
febrer de 1939 va ser detingut
per agents del Servei d'Informació i Policia Militar; jutjat
en consell de
guerra el 13 d'abril amb altres 12 persones, va ser condemnat a mort
per les
seves relacions amb el moviment anarquista i les seves
cròniques i fotografies
del front de guerra. Francisco Carrasco de la Rubia, després
de ser obligat a
casar-se per l'Església amb la seva companya, amb qui acaba
va de tenir una
filla (Marta), va ser afusellat, juntament amb 15 persones
més, el 13 de maig
de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Fou
l'únic
redactor de La Vanguardia executat
pels feixistes. Son germà menor, el pintor José
Carrasco de la Rubia, va ser
afusellat pels feixistes l'1 d'octubre de 1936 a Sevilla.
Francisco Carrasco de la Rubia (1905-1939)
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
[19/10] «Solidaridad Obrera» - Acte sobre el «Cas Ben Barka» - Xerrada d'Abel Paz - Jornada d'estudi sobre Berneri - Bernard - Leleu - Léger - Navarro - Aernoult - Escorihuela - Bauló - Gómez Méndez - Schirru - Pina - «El Yatero» - Garavini - Luccheni - Farràs - Harmel - Lavilla - Querol - Piñas - Ferriz - Masini - Horna
efemerides | 19 Octubre, 2025 10:25
Anarcoefemèrides
del 19 d'octubre
Esdeveniments
Portada del primer
número de Solidaridad
Obrera
- Surt Solidaridad Obrera: El 19 d'octubre de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Solidaridad Obrera. Órgano de las sociedades obreras, també coneguda com La Soli, dirigida per Jaume Bisbe, amb el suport intel·lectual d'Anselmo Lorenzo i econòmic de Ferrer i Guàrdia. Aquesta publicació, l'òrgan d'expressió obrer, d'aparició regular i periòdica, més antic de l'Estat, era la portaveu de les agrupacions sindicals anarcosindicalistes ajuntades sota el nom «Federació Local de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera», que s'havien anat formant a Catalunya recollint el contingut de l'antiga Federació Regional Espanyola de la Primera Internacional. La reestructuració del sindicalisme revolucionari que en 1910 va donar lloc a Confederació Nacional del Treball, va fer que aquesta organització anarcosindicalista adoptés Solidaridad Obrera com a òrgan d'expressió de la CNT a Catalunya. Fins al 1916, llevat els períodes de suspensió governativa, Solidaridad Obrera va aparèixer setmanalment, però en aquest any, gràcies als esforços de la CNT, el setmanari es va convertir en diari, fins al 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera va llançar la CNT a la clandestinitat, però tornant-se editar públicament de bell nou durant la dictablana del general Berenguer amb una periodicitat setmanal. En el Ple de Catalunya de maig de 1930 es va acordar obrir una subscripció extraordinària per aconseguir la instal·lació d'una impremta pròpia, la compra d'una rotativa i tornar convertir el setmanari en publicació diària. A partir d'agost de 1930 va tornar a sortir diàriament dirigida per Joan Peiró i que duraria, llevat de les suspensions governatives de rigor, fins al gener de 1939. Després del Congrés de la CNT de 1931 a Madrid La Soli va poder tenir impremta pròpia amb una rotativa de segona mà adquirida al periòdic La Libertad, propietat del «pirata» mallorquí Joan March Ordinas. Durant la Revolució espanyola Solidaridad Obrera tirava 350.000 exemplars diaris, el periòdic de més tiratge de tot l'Estat. Durant els cent anys de la publicació s'ha editat en diferents indrets (Galícia, València, Extremadura, Huelva, Bilbao, París, Mèxic, Alger, Oran...). Des de 1976 ha estat l'òrgan d'expressió de la CNT catalana i amb la integració dels sindicats de les Illes a la Federació Regional, s'ha convertit en el portaveu de la CNT de Catalunya i de les Balears i en l'òrgan d'expressió de tota la Confederació Nacional del Treball.
Solidaritat Obrera, una històrica federació
***
Cartell
de l'acte
- Acte sobre el «Cas Ben Barka»: El 19 d'octubre de 1966 se celebra a la Salle de la Mutualité de París (França) una conferència pública de denúncia per la desaparició de Mehdi Ben Barka, sota el títol «La scandaleuse affaire Ben Barka». L'acte va ser organitzat pel Grup Llibertari «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA) de França i hi van intervenir el periodista i assagista nacionalista bretó Maurice Lebesque (Morvan Lebesque) i l'escriptor llibertari Daniel Guérin. Mehdi Ben Barka, activista per la independència del Marroc i posteriorment dissident del règim de Hasan II i dirigent del moviment tercermundista, va ser segrestat el 29 d'octubre de 1965 a París per agents secrets de la policia francesa i marroquina i torturat fins a la mort; mai no es va trobar el seu cos.
***
Cartell
de l'acte
- Xerrada d'Abel
Paz: El 19 d'octubre de 1995 se celebra a la seu de la
Biblioteca Franco
Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia) una trobada amb
l'històric militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) Diego Camacho
Escámez (Abel Paz) on
parlà sobre les seves
experiències durant la Revolució espanyola de
1936 a 1939.
***
Un
moment de la jornada. D'esquerra a dreta: Enzo Santarelli, Goffredo
Fofi, Pietro Masiello (Foto: Giuliano Galluzzi)
- Jornada d'estudi
sobre Berneri: El 19 d'octubre de 1996 se celebra a la
Llibreria Internacional
«Il Manifesto» de Roma (Itàlia) una
jornada d'estudi sobre la figura de
l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. Sota el
títol «Camillo Berneri, un
anarchico tra Gramsci e Gobetti», va estar organitzada per
«Il Manifesto», la
llibreria «Anomalia» de Roma i la Rivista
Storica dell'Anarchismo de Pisa (Toscana, Itàlia).
L'esdeveniment comptà
amb la participació de Nico Berti, Gianni Carrozza, Costanzo
Casucci, Goffredo
Fofi, Aldo Garzia, Francisco Madrid Santos, Pietro Masiello, Valentino
Parlato,
Gabriele Polo, Enzo Santarelli, Marco Scavino i Claudio Venza, entre
d'altres.
Després de la presentació de les
ponències («Actualità del pensiero di
Berneri», per Goffredo Fofi; «Berneri e il
fascismo», per Gianni Carrozza; «La
passione critica: il pensiero federalista di Berneri», per
Francisco Madrid
Santos; «Berneri nel laberinto spagnolo», per
Claudio Venza; «Carlo Rosselli e
Camillo Berneri: una discussione politica e un drama umano»,
per Costanzo
Casucci; i «Berneri e Gobetti, riviluzionari
eretici», per Marco Scavino) es
realitzà una taula rodona.
Naixements
Signatura
d'Henri Bernard (1889)
- Henri Bernard:
El 19 d'octubre de 1860 neix a
Saint-Marcellin
(Delfinat, Arpitània) l'anarquista Henri
Philippe Bernard. Era fill de Philippe Bernard,
esmolador, i de Marie
Argoud, domèstica. Es guanyava la vida treballant de sabater
durant tota la
seva vida. El 20 de juliol de 1889 es casà a Marsella
(Provença, Occitània) amb
la perruquera Séraphine Rosalie Pauline Pelenq. Aleshores
vivia al número 55
del bulevard National de Marsella. En 1893 va ser fitxat com a militant
anarquista a Castèurainard (Provença,
Occitània) i restà en estret contacte amb
el moviment llibertari d'Avinyó (Provença,
Occitània). Militant anarquista
actiu a Marsella, el maig de 1895 la policia el donà com a
«desaparegut» de la
ciutat. El maig de 1898 figurava en un avís de recerca de la
policia. A
principis de segle va ser inscrit en el registre d'anarquistes
desapareguts i/o
nòmades. Henri Bernard va morir el 23 de juliol de 1906 al
seu domicili, al número
13 del carrer d'Isly, de Marsella (Provença,
Occitània).
***
Foto policíaca de Victor Leleu (9 de gener de 1894)
- Victor Leleu: El
19 d'octubre de 1864 neix a Arràs (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista
Victor Louis Clément Leleu. Sos pares es deien Victor
François Leleu, barber, i
Julie Constance Joseph Courtot. Barber de professió com son
pare, el 5 de
desembre de 1885 va ser destinat per a fer el servei militar al 46
Regiment
d'Infanteria. El 7 de juny de 1886 va ser nomenat caporal, el 26 de
setembre caporal
furrier i el 19 de desembre també d'aquell any sergent
furrier. El 12 de
setembre de 1888 va ser llicenciat. Visqué als carrers
Hermite i Four Saint
Adrien d'Arras on, a nom de son cunyat Charles Procope, rebia la premsa
anarquista, especialment en 1890 el periòdic
parisenc L'Attaque.
Milità en el moviment anarquista d'Arràs i en
aquesta època rebia des de París
setmanalment del company Courtot un gir d'una desena de francs
destinats a
ajudar els companys de passada per Arràs. A finals d'abril
de 1892 el seu
domicili va ser escorcollat per la policia i se li confiscaren
correspondència
i bibliografia força completa sobre anarquisme. El setembre
de 1893 abandonà
Arràs amb son cunyat Charles Procope i s'establí
a l'orfenat Prévost de Cempuis
(Picardia, França), dirigit pel pedagog anarquista Paul
Robin, on treballà de
conserge. En aquesta època estava en contacte amb Huard,
mestre a Romorantin
(Centre, França). El gener de 1894 va ser detingut a
París i fitxat com a
anarquista. L'abril de 1894 vivia al número 5 del carrer
Sénégal i el juliol d'aquell
any al número 5 del carrer David d'Angers de
París. L'agost de 1903 estava
domiciliat al número 3 del carrer David d'Angers del XIX
Districte de París.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Charles Léger (4 de juliol de 1894)
- Charles Léger:
El 19 d'octubre
de 1877 niex a Marsella
(Provença, Occitània)
l'anarquista
Charles Joseph Ferdinand Léger. Sos pares es deien
Eugène Auguste Léger, arquitecte, i
Marie Marguerite Bague. Orfe des d'infant, va ser recollit per
familiars que
vivien a Lió (Forez, Arpitània), on es va criar.
En 1893 entrà a estudiar a la
Granja Escola d'Agricultura de Mirecourt (Lorena, França),
on, gràcies a dos
condeixebles, entre ells un tal Lièvre, entrà en
contacte amb el pensament
anarquista. L'abril de 1894, fart dels maltractaments per part d'alguns
companys, fugí de la Granja Escola d'Agricultura i
s'establí a La Varenne-Saint-Hilaire,
actual Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França,
França), on entrà a treballar com
a jardiner al domicili del propietari horticultor Breton, al
número 26 del
carrer Denfert-Rochereau. De caràcter solitari i misantrop,
despertà sospites,
sobretot després de lloar l'assassinat del president de la
República Francesa
Sadi Carnot, i el 2 de juliol de 1894 va ser detingut per mor de la
delació de
Breton. En l'escorcoll de la seva habitació, el comissari
Soullière, de la
circumscripció de Joinville-le-Pont (Illa de
França, França), trobà una bomba
en construcció i diverses fórmules d'explosius.
Interrogat l'endemà, confessà
les seves idees anarquistes, però declarà que la
bomba només era per fer un
simple experiment al jardí. Va ser tancat sota
l'acusació de «possessió i
fabricació d'enginys explosius», delicte castigat
entre sis mesos i cinc anys
de presó. El 4 de juliol de 1894 va ser fitxat en el
registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat
de «fabricació
d'enginys explosius». En 1894 el seu nom figura en un llistat
d'anarquistes del
departament del Maine i Loira. El 25 d'agost de 1894 va ser jutjat pel
IX
Tribunal Correccional i condemnat, gràcies a la seva minoria
d'edat, a dos anys
de presó i a 50 francs de multa. En aquest judici
negà la seva pertinença al
moviment anarquista. Va ser empresonat fins 1896 a Fontevraud-l'Abbaye
(País
del Loira, França). Un cop lliure,
s'instal·là a París. En 1897 va fer el
servei militar i obtingué el certificat de bona conducta. El
29 de desembre de
1905 es casà a Saint-Bonnet-le-Troncy (Roine-Alps,
Arpitània) amb la modista Marie
Émilie Schumacher. Quan esclatà la Gran Guerra va
ser incorporat a files com a
soldat de segona classe al III Esquadró de Tren d'Equipatges
Militars (III
ETEM). Charles Léger va morir a resultes de les ferides
provocades per
l'explosiu d'una bomba llançada al front per
l'aviació enemiga a l'Hospital
Militar Núm. 32 de Mont-Notre-Dame (Picardia,
França).
***
Foto policíaca de Jesús Navarro Botella (1905)
- Jesús Navarro
Botella: El 19 d'octubre de 1881 neix a Torrevella (Baix
Segura, País Valencià)
l'anarquista i mestre d'escola racionalista Jesús Navarro
Botella. Sos pares,
naturals de Bigastre (Baix Segura, País
Valencià), es deien Bernardo Navarro
Cabañes, comerciant dedicat a la venda i
exportació de verdures de l'horta del
Segura a través de la badia de Torrevella, i Rosario Botella
Canales. Tenia una
única germana, Rosario, tres anys major i quatre fills
més nascuts del matrimoni
moriren aviat. Quan era petit sa família es
traslladà a Oriola (Baix Segura,
País Valencià) i realitzà els seus
estudis al Col·legi de Santo Domingo, però
abans d'acabar-los moriren sos pares i hagué
d'abandonar-los. D'antuvi
s'integrà en el republicanisme federal d'Oriola i fou
redactor de Renacimiento,
òrgan d'expressió del partit
republicà local. En 1902 era el president del Centre de
Societats Obreres «La
Unión» de Cartagena (Múrcia, Castella,
Espanya), acostat al mestre laic
portuguès Manuel Ferreira de l'Escola Moderna que sostenia
la Federació Obrera.
El març de 1903, arran de la detenció Ferreira i
el tancament temporal de
l'escola, marxà cap a Madrid (Espanya), on, ja declarant-se
anarquista, milità
en la societat de paletes «El Porvenir del
Trabajo», organitzadora del III
Congrés de la Federació Regional, proper al
«Grupo 4 de Mayo». També en aquesta
època col·laborà en la premsa
anarcosindicalista, com ara El Obrero Moderno
(1902), La
Solidaridad Ferroviaria (1902), El
Rebelde (1903-1904, amb Julio Camba i Antonio Apolo) i,
sobretot, en el
suplement de La Revista Blanca
(1903), comptant amb la confiança de Federico Urales, a
més de Tierra y Libertad.
En 1903 sembla que
participa en les tasques d'organització de la Internacional
Anarquista arran
del congrés de maig. Després de la
detenció de Francisco Soler, es posà al
front de l'oficina de la Federació Regional Espanyola (FRE)
a Madrid. Va ser
empresonat en diverses ocasions a la presó Model madrilenya.
L'agost de 1903 es
traslladà a Barcelona (Catalunya), on s'encarregà
de l'escola obrera
racionalista de l'Ateneu Obrer d'Hostafrancs, encara que va fer viatges
a
Madrid de manera puntual. Va ser nomenat secretari del
Comitè Antimilitarista
de Barcelona i amb Samuel Torner Viñalonga
realitzà tasques de propaganda
racionalista a la zona. Acostat al Centre d'Estudis Socials, radicat al
carrer
de Jupí de Barcelona, i als grups d'acció locals,
a mitjans de 1904 va ser empresonat
per delictes d'impremta. També va ser acusat de aferrar
cartells revolucionaris
als parets del centre de la capital catalana. El setembre de 1904,
pogué fugir
de la Península amb el suport de Francesc Ferrer i
Guàrdia, qui l'amagà al seu
camarot al vaixell que des de Barcelona es dirigia al
Congrés Lliurepensador de
Roma. Després del congrés, Ferrer pagà
el seu bitllet cap a París (França), a
més de lliurar-li cartes de recomanació.
Gràcies a aquestes cartes, trobà feina
a la llibreria dels germans Garnier i es relacionà amb
Charles Malato i altres
anarquistes d'acció. Se li va relacionar amb l'atemptat de
la Rambla de les
Flores de Barcelona de 1904 i amb les tasques de coordinació
i preparació de
l'atemptat contra Alfons XIII portat a terme el 31 de maig de 1905, on
es va
veure implicat com a possible autor material, sota el nom d'Alejandro Farrás,
encara que sembla erròniament. El 25 de maig de 1905 va ser
detingut, amb Pedro Vallina, Fernando Palacios, Bernard Harvey,
Caussanel i
altres anarquistes, sota l'acusació de tinença
d'explosius. Un cop es dissolgué
el grup de París, sembla que marxà cap al Brasil,
on treballà com a traductor i
representant de l'editorial Garnier durant molts d'anys. Mai no se'n va
saber
res més. En 1911, l'exvicesecretari de l'Escola Moderna de
València va fer una
crida per la premsa per a la seva localització que no va
reeixir.
***
Albert Aernoult
- Albert Aernoult: El 19 d'octubre de 1886 neix a Romainville (Illa de França, França) el sindicalista i llibertari Albert Aernoult –el certificat de naixement només cita el nom d'Albert i de llinatge Aernout. Era fill natural de la jornalera Marie Célestine Perrin i només reconegué l'infant el 12 d'octubre de 1894; finalment l'infant va ser legitimat pel matrimoni d'aquesta amb el terrelloner Maximilien Louis Aernout celebrat el 24 de març de 1906. Es guanyà la vida com a ensostrador. A finals de 1905, com a militant sindicalista, va prendre part en la vaga dels terrelloners del metro parisenc. Partidari de l'acció directa i de la «cacera d'esquirols», fou identificat com un dels activistes i denunciat. Per fugir de la persecució, deixà Romainville i es posà a fer feina a les mines de Courrières; fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per «violència durant vaga». De tornada a Romainville, poc abans de la catàstrofe de Courrières del 10 de març de 1906, fou detingut per complir la pena, reduïda a 10 mesos, que penà a la presó parisenca de la Petite Roquette. Un cop alliberat, el 20 de març de 1907 signà un allistament per tres anys «exhortat» pel conseller d'Estat Voisin. L'1 de juliol de 1909 fou enviat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) per complí una pena de presó d'uns dies. L'endemà, Albert Aernoult va morir a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. El presidiari Émile Rousset, company d'infortunis del finat, alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité, La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social, la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloire à Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones –només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset fou alliberat vuit mesos després gràcies a la pressió popular.
***
Necrològica
de Manuel Escorihuela Valls apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 d'abril de 1977
- Manuel Escorihuela Valls: El 19 d'octubre de 1892 neix a Vilafamés (Plana Alta, País Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Escorihuela Valls. Sos pares es deien Manuel Escorihuela i Mercè Valls. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya Maria Arrufat, on va ser internat en diversos camps de concentració. S'instal·là a Foix, on milità en la CNT de l'exili. Un més després de la defunció de sa companya, Manuel Escorihuela Valls va morir el 14 de gener de 1977 a l'Hospital de Foix (País de Foix, Occitània).
***
Necrològica
de Miquel Bauló Isern apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'1 de maig de 1979
- Miquel Bauló Isern: El 19 d'octubre de 1893 neix a Gandesa (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Bauló Isern. Sos pares es deien Pere Bauló i Teresa Isern. Emigrà amb sos pares a Barcelona (Catalunya), on començà a treballar en l'adolescència com a obrer ceramista i s'afilià a la Secció de Porcellana del Sindicat de la Ceràmica de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistint alhora l'escola. Va ser testimoni de la «Setmana Tràgica». Durant el seu servei militar a l'Àfrica va contreure el tifus. Durant la dictadura de Primo de Rivera continuà militant al barri de Sants de Barcelona, enfrontant-se als pistoleres del Sindicat Lliure. Durant la Revolució ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i fou secretari de la Secció de Porcellana del Sindicat de la Ceràmica de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, deixant a sa companya i sos infants que s'estimaren més restar a la Península, passà a França i va ser internat al camps de concentració de Sant Cebrià i de Bram. En 1940 va ser enquadrat en una Companyia de Treballadores Estrangers (CTE) i enviat com a obrer agrícola a treballar a les vinyes de Tesan (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial, amb Vicente Ortuño i altres, organitzà la Federació Local de Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. També organitzà la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Entre setembre i octubre de 1945 fou delegat de la Federació Local de Sant Laurenç de la Cabrerissa al Ple de la Regional Núm. 10, on es va ratificar l'acord que rebutjava la participació de la CNT en el govern republicà en l'exili. En 1967, un cop jubilat i vidu, retornà a Barcelona, on es retrobà amb sa família i contacta, no sense problemes, amb els grups llibertaris, facilitant l'enllaç amb els de l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reconstrucció de la CNT. L'última etapa de sa vida la passà a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Miquel Bauló Isern va morir el 18 de gener de 1979 en una clínica de Sant Gervasi de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Les Corts d'aquesta ciutat.
***
Notícia
del nomenament de Gregorio Gómez Méndez apareguda
en el periòdic parisenc España Libre
del 13 de febrer de 1946
- Gregorio Gómez
Méndez: El 10 d'octubre de 1896 neix a
Santander (Cantàbria, Espanya)
l'anarcosindicalista Gregorio Gómez Méndez,
conegut com Gorio. En 1921
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Arran dels fets
revolucionaris d'octubre de 1934 va ser reclòs a la
presó de Santa María
Egipciaca de Santander i va ser posat en llibertat el 27 de desembre de
1934.
El juny de 1935 va ser processat, amb altres companys, pel Tribunal
d'Urgència
de Logronyo (La Rioja, Espanya) per un atracament a mà
armada a la fàbrica «Lozano
& Compañía». El 27 de setembre
de 1935 va ser detingut, amb altres
companys, arran d'una baralla amb elements de Falange Espanyola al
passeig de
Pereda de Santander. Fou delegat de diversos sindicats, entre ells el
del
Sindicat del Metall de Santander, al Congrés Nacional
Extraordinari de la CNT
celebrat l'1 de maig de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya).
Arran del cop
militar feixista, representà la CNT en el Comitè
de Guerra de Santander creat
el mateix juliol de 1936 i exercí tasques de
vigilància. El gener de 1939, quan
el triomf franquista era un fet, passà a França i
patí els camps de
concentració de Sant Cebrià i d'Agde.
Després de la II Guerra Mundial s'establí
a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on ocupà la
secretaria de l'acabada de
crear Comarcal Muntanyesa de la CNT en l'exili i formà part
del Comitè Regional
d'Euskadi-Nord amb seu a Baiona (Lapurdi, Iparralde, País
Basc). Assistí a les
Plenàries Regionals confederals de febrer i juny de 1946 i
representà la
Comarcal Muntanyesa. El novembre de 1946, en nom dels sindicats de
Montpeller,
assistí al Ple Regional del Nord celebrat a Baiona.
Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Michele
Schirru
- Michele Schirru: El 19 d'octubre de 1899 neix a Padria (Sàsser, Sardenya) el militant anarquista i antifeixista italoamericà Michele Schirru. Sos pares es deien Giovanni Schirru Mudu i Carmina Andria Sechi. Autodidacte, va ser admès a l'Escola Marítima de l'Spezia, però es va veure oblidat a interrompre la seva carrera a causa d'una pneumònia. Va interessar-se per les idees socialistes i va prendre part l'agost de 1917 en l'agitació social que es va produir a Torí, on va ser per primer cop detingut. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El juliol de 1919, a Torí, quan encara era soldat, va ser de nou arrestat per la seva participació en l'agitació social i va poder evitar de poc el tribunal militar. Va retornar, aleshores, a Sardenya, però, com que no trobava feina, va decidir emigrar a Amèrica. Després d'una breu estada a París, va embarcar a l'Havre i va arribar a Nova York el 2 de novembre de 1920. Va exercir diversos oficis als Estats Units, com ara mecànic, venedor de carrer, etc.; finalment viurà d'una parada de fruita i verdura amb sa dona i dos fills. A partir de 1922 va intergrar-se en el grup anarquista que publicava el periòdic L'Adunata dei Refrattari, i es va lligar sentimentalment amb Raffaele Schiavina. En 1926 va aconseguir la nacionalitat nord-americana i va participar activament en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. Antifeixista, es va mobilitzar contra l'ascensió del feixisme i les infiltracions de la policia italiana en el moviment anarquista, tot enviant periòdics anarquistes als seus compatriotes. El febrer de 1930, amb un visat, va arribar a França i després de diversos intents entra en contacte amb els antifeixistes italians refugiats a França i a Bèlgica, on redactarà el seu «Testament». El gener de 1931, amb passaport nord-americà, parteix cap a Itàlia proveït de dues bombes i una pistola amb la intenció d'atemptar contra la vida de Benito Mussolini. El 3 de febrer de 1931 va ser detingut per una qüestió d'«ordre públic» quan va ser trobat al llit amb Anna Lukowski, una ballarina hongaresa de qui s'havia enamorat, a la residència d'aquesta, l'Albergo Colonna de Roma. Va ser portat a la comissaria de Trevi per identificar-lo i abans que fos escorcollat, va treure la pistola i va disparar contra els tres policies que tenia davant tot cridant «Visca l'anarquia!», disparant-se després ell un tret al cap. Dos dels agents van resultats ferits lleus, però l'altre policia i ell ho van ser de gravetat. Les autoritats van escorcollar la seva habitació de l'Hotel Royal de Roma i van descobrir les dues bombes i correspondència compromesa. Schirru va salvar la vida gràcies a una operació d'urgències. Quan la notícia va arribar a Sardenya, sa germana, secretària de la secció femenina del fascio, i son germà, capellà, van renegar-ne; son pare, a França, farà el mateix, i tots canviaran el seu llinatge per l'antiga grafia Esquirro. El 28 de maig de 1931, al vespre, va ser jutjat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat presidit pel diputat feixista i general Guido Cristini, on va reconèixer la seva intenció d'assassinar Mussolini i va donar-ne raons; el seu advocat defensor d'ofici Cesare D’Angeloantonio, no va poder fer res. Declarat culpable, va ser condemnat a mort i afusellat d'esquena l'endemà matí, a les 4.27 hores, al fortí de Casal Braschi (Roma, Itàlia), pel simple fet d'haver «planejat» un assassinat i sense que el govern nord-americà fes cap gestió per salvar-lo, malgrat les gestions de sa muller des de Nova York. En aquella època la pena de mort a Itàlia només es contemplava per l'assassinat del rei, del príncep hereu i de Mussolini. L'escamot que el va afusellar va estar format, per ordre directa de Mussolini, per 24 milicians feixistes sards voluntaris. Les seves últimes paraules foren: «A baix el feixisme! Visca la llibertat! Visca l'anarquia!» Mesos després, el 2 de novembre de 1931, la policia va detenir sis persones acusades de deixar clavells vermells sobre la tomba d'Schirru, fet que els va implicar el confinament i la represàlia fins al final del feixisme. En 1983 el periodista Giuseppe Fiori va publicar L'anarchico Schirru condannato a morte per l'intenzione di uccidere Mussolini i en 2006 l'historiador Giuseppe Galzerano va ampliar la investigació amb Michele Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte dell’anarchico italo-americano fucilato per l’«intenzione» di uccidere Mussolini.
***
Necrològica
de Carmen Pina Borrás apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 de juliol de 1984
- Carmen Pina Borrás:
El 19 d'octubre de 1908 neix a
la Torre del Compte
(Matarranya, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista
Carmen Pina Borrás. Sos pares es deien Casimiro Pina i
María Borrás.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
durant la Revolució
participà activament en les col·lectivitzacions.
En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França, on milità en la
Federació Local de CNT i de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ciutat
on residia. Son
company va ser l'anarcosindicalista José
Fernández. Carmen Pina Borrás va morir
el 23 d'abril de 1984 a l'Hospital de Gimont (Llenguadoc,
Occitània).
***
Juan
Francisco Medina García (El
Yatero)
- Juan Francisco
Medina García: El 19 d'octubre
–algunes fonts citen
erròniament 12 de
desembre– de 1912 neix a La Peza (Granada, Andalusia,
Espanya)
–algunes fonts citen erròniament Tocón
de Quéntar (Granada, Andalusia, Espanya)– el
resistent antifranquista llibertari Juan Francisco Medina
García, conegut com El Yatero.
Sos pares es deien
Juan Medina i Virtudes García. El seu
pseudònim li venia del
gentilici de Yator, localitat granadina on nasqué son pare,
militant
anarcosindicalista conegut com El
Tío
Yatero. De ben jovenet començà a
treballar com a tonedor d'ovelles i, abans
de la Guerra Civil, impulsat per la fam, va estar a punt d'integrar-se
en la
Guàrdia Civil. Durant la guerra fou capità
d'Artilleria de la 29 Brigada Mixta
de l'Exèrcit republicà i el final de la contesa
l'agafà de permís amb sa família,
decidint restar a la seva casa de Tocón de
Quéntar en comptes de marxar a
l'exili. El 29 de març de 1939 va ser detingut i portat a la
presó de Guadix;
posteriorment fou traslladat al camp de concentració de La
Espartera a la
localitat granadina de Benalúa de Guadix, d'on el 29 de maig
de 1940 aconseguí
fugir amb el suport d'un soldat que estava de guàrdia.
Amagat al Molino de la
Gitana de Lapeza i després al cortijo
Aguas Blancas de Tocón de Quéntar, el juny de
1940 s'uní amb Jesús Salcedo
Martínez (Capitán Salcedo),
que
s'havia escapat de la presó murciana de Caravaca, i els
germans anarquistes
Antonio i José Quero Robles, que l'estiu de 1939 havien
fugit de la presó
granadina de La Campana. Amb la intenció de constituir un
grup guerriller
marxaren cap a la serra i el juliol se'ls afegí Francisco
Jiménez Ruiz (Tito), que
havia aconseguit escapar de
la presó provincial de Granada. D'antuvi aquest grup
només realitzà accions
propagandístiques, sense exercir cap mena de
violència, a la zona de Quéntar,
Tocón i Padules. En 1941 al grup s'afegiren altre fugitius,
com ara Rafael
Romero Roman (Rafael el Malagueño)
i
Juan Nieva Sánchez (Espantanubes),
fet que permeté ampliar la acció guerrillera a
les zones de Fuente Vaqueros,
Cogollos de la Vega, Güéjar Sierra i Calicasas.
Durant una emboscada de la
Guàrdia Civil a la Dehesa de los Llanos de
Güéjar Sierra, ferit en una cama,
cobrí la retirada dels seus companys i aconseguí
reunir-se amb ells al Cerro de
la Venta. Els germans Quero, que havien muntat un grup independent, el
portaren
a un jove metge granadí que l'intervingué
quirúrgicament a l'aire lliure. En
1942 s'integrà en el grup de Gabriel Martín
Montero (Corralico), José
Román Montoya (Román
el de Cenes) i Esteban Guerrero Ortiz (Estebilla),
que tenia la seva base d'acció a la Sierra de Hoz, al nord
de Granada. El 29 de
gener de 1942 el grup tingué una topada amb la
Guàrdia Civil a Huétor Santillán
i el novembre següent a Monachil. Malgrat tot, el gran nombre
de col·laboradors
i d'enllaços que tenia el grup li va permetre subsistir
entre 1943 i 1944 sense
haver d'efectuar grans atacs; durant l'any 1943 només
realitzaren tres cops i
en 1944 un atac a la zona de Diezma i dos segrests, un a Cogollos de la
Vega i
altre a Huétor Santillán. El 2 de març
de 1945 el grup tingué la primera topada
important amb la Guàrdia Civil a Tocón de
Quéntar, on moriren el caporal
Saturnino Muñoz Murillo i els guàrdies Francisco
Páez i Rogelio Fernández. El 3
de maig de 1945 realitzaren un segrest a Fuente Vaqueros i l'1 de
setembre un
atac a Huétor Santillán, on aconseguiren uns
quants milers de pessetes. En
aquesta època ja s'havien incorporat al grup els germans
Manuel i José Castillo
Escalona (Los Castillillos). En 1946
en
sis atacs a Huétor Santillán, La Peza i
Jeréz del Marquesado recol·lectaren
gairebé 100.000 pessetes, a més d'armes,
queviures i vestimentes. Després el
grup s'integrà en la I Companyia de l'Agrupació
Guerrillera de Granada,
comandada pel comunista Ramiro Fuente Ochoa (Mariano).
En 1947 El Yatero
s'oposà a que els diners aconseguits en els atacs i segrests
fossin
centralitzats i gestionats per les caixes del Partit Comunista
d'Espanya (PCE).
Aquest mateix any realitzà nombrosos atacs que implicaren
importants sumes de
diners. Un cop el grup es dissolgué, aconseguí,
amb l'ajuda d'El Niño de las Cocas
i salconduits
falsos, arribar a Barcelona (Catalunya) i el 12 de desembre de 1947
creuà els
Pirineus amb altres companys (Cabrerico,
Antonio Hermoso, Ricardo
Sario i El Malagueño).
Un cop passà a França, sa neboda fou detinguda i
tancada a la Península. S'instal·là
a Bordeus (Aquitània, Occitània) on en 1948
s'afilià a la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i on es
reuní poc després sa companya,
María Martín (La Yatera)
i sos dos
infants que havien passat la frontera clandestinament. Més
tard s'instal·là definitivament
a Langeais. Juan Francisco Medina
García va morir el 26 de desembre de 1970 a
Langeais (Centre, França).
***
Giordana
Garavini
- Giordana
Garavini: El 19 d'octubre de 1924 neix a
Milà
(Llombardia, Itàlia)
l'anarquista Giordana Garavini. Filla única d'una
família de tradició llibertària, sos
pares es deien Nello Garavini (Piràt)
i Emma Neri, destacats militants anarquistes. Cap el 1926 sa
família emigrà al
Brasil, país on es va criar. Des de la seva
adolescència ajuda sos pares en la
llibreria «La Minha Livraria» que havien obert en
1935 a Rio de Janeiro (Rio de
Janeiro, Brasil) i que fins al 1942, data del seu tancament,
serví de lloc de
trobada de llibertaris i artistes d'arreu del món. En
aquesta llibreria va fer
especial amistat amb Luigi Fabbri i sa filla Luce Fabbri.
També es va
relacionar molt amb l'advocat republicà Libero Battistelli i
sa companya
Enrichetta Zuccari. En 1946 retornà definitivament a
Itàlia i s'establí a
Castel Bolognese amb el seu avi Pietro Garavini, un referent del
moviment
anarquista de la Romanya; posteriorment sos pares es reuniren amb ella.
Participà
activament en la reconstrucció del moviment llibertari
després de la II Guerra
Mundial, militant en la Federació Anarquista Italiana (FAI)
des de la seva
fundació, i conegué l'enginyer anarquista
Giuseppe Bassi, que esdevingué son
company i amb qui tingué dos infants, Carlo i Paolo.
Després d'abandonar
l'activitat política per ocupar-se de sa família,
en els any setanta reprengué
la militància i a partir de 1973, juntament amb Aurelio
Lolli, s'encarregà de
la Biblioteca Llibertària, que servia de local per als grups
anarquistes
locals. Després de la mort de son company i criats sos
infants, es dedicà en
cos i ànima al moviment llibertari. En 1985,
després de la donació d'Aurelio
Lolli, es va crear una cooperativa que adquirí l'immoble i
fundà l'anomenada
Biblioteca Llibertària «Armando Borghi»,
de la qual va ser nomenada
vicepresidenta. En 2000, després de la mort d'Aurelio Lolli,
el seu president,
n'assumí el càrrec fins al 2004, data en la qual
hagué de deixar la presidència
per la seva edat i per qüestions de salut. De tota manera
continuà participant
en les activitats de la Biblioteca Llibertària
«Armando Borghi» fins els seus
últims dies. Giordana Garavini va morir el 16 de
març de 2018 al seu domicili
de Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
[18/10] «Solidaridad Proletaria» - Míting Goldman - Cipriani - Fabry - Charmolue - Wulz - Baudy - Strohbeil - Rasal - Vañó - Aransáez - Del Olmo - Villafranca - Cortavitarte - Rubinat - Georget - Abiol - Oliván - Zaccaria - Blanchard - Chueca - Andrés - Costales - Cerrada - Iguacel - Gimeno - Abad de Santillán - Bidet - Fontaine
efemerides | 18 Octubre, 2025 12:07
Anarcoefemèrides del 18 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera de Solidaridad Proletaria
-
Surt Solidaridad
Proletaria:
El 18 d'octubre de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad
Proletaria. Órgano de la
Confederación Regional del Trabajo de Cataluña y
portavoz de la Confederación
Nacional. Es va publicar per substituir Solidaridad
Obrera que, per
enèsima vegada, el Govern havia prohibit. Alguns articles
van ser retallats per
la censura governativa. Destacà el component sindical de
l'organització
anarcosindicalista, que aleshores volia reorganitzar-se, i
combaté els
partidaris de prevaler les essències anarquistes en la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). La seva missió principal fou intervenir
en la lluita
ideològica que s'entaulà en la CNT sota la
dictadura de Primo de Rivera entre
partidaris de l'actuació legal del sindicat i els seus
rivals. D'antuvi tenia
la redacció a Mataró, però s'imprimia
a la tipografia Cosmos de Barcelona. Dirigit
per Àngel Abella, comptava en la redacció figures
destacades, com ara Ángel
Pestaña, Joan Peiró, Arnó i
Andrés Miguel, entre d'altres. Hi van col·laborar
Joan Arans, P. Martín, Casimir Pla, Joan Servien, etc.
Aquesta publicació es va
suspendre per decisió del Comitè de la
Confederació Regional del Treball de
Catalunya (CRTC) a causa de diverses «anomalies»,
que se suposa fruit de la
lluita ideològica apuntada. Se'n publicaren 32
números, l'últim el 23 de maig
de 1925.
***
Emma Goldman en el míting de la CNT-FAI del 18 d'octubre de 1936 a Barcelona. A la seva dreta Jacinto Toryho i a la seva esquerra Juan Francisco Asó
- Míting d'Emma
Goldman: El 18 d'octubre de 1936 al Teatre Olympia de
Barcelona (Catalunya) la
militant anarquista nord-americana Emma Goldman participa en un
míting de
masses d'afirmació revolucionària organitzat per
les Joventuts Llibertàries, la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
davant 16.000 persones. En aquest acte també intervingueren
Sébastien Faure,
Augustin Souchy, Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Fidel Miró,
Félix Martí
Ibáñez, Jacinto Toryho i Juan Francisco
Asó, que el va presidir. El míting va
ser retransmès per «ECN1 –
Ràdio CNT-FAI». Durant aquest mes,
Goldman visitarà el front
d'Aragó, on trobarà Buenaventura Durruti, i entre
el 20 i el 26 d'octubre, a
València, amb els alemanys exiliats Anita i Hanns-Erich
Kaminski, Goldman farà
excursions als pobles i granges col·lectivitzades.
Naixements
Amilcare Cipriani fotografiat per Nadar
- Amilcare Cipriani: El 18 d'octubre de 1843 neix a Anzio (Laci, Itàlia) –el certificat de defunció cita erròniament Rimini (Emília-Romanya, Itàlia)– el revolucionari garibaldí, internacionalista, communard i anarquista Amilcare Cipriani. Quan només tenia 15 dies, amb sos pares (Felice Cipriani i Angela Petriconi) es traslladà a Rimini, d'on provenien. Passà la seva infància en una escola de religiosos, que menyspreava el temperament rebel de l'infant. En 1859 fugí de ca seva, s'allistà voluntari en el VII Regiment d'Infanteria de l'exèrcit piemontès i, quan encara no tenia 15 anys, el 24 de juny de 1859 lluità en la batalla de San Martino. En 1860 desertà de l'exèrcit i entrà a formar part dels «Mil Camises Vermelles» de Giuseppe Garibaldi, amb qui lluità a Sicília. Juntament amb aquest participà en la desastrosa batalla de l'Aspromonte el 29 d'agost de 1862, que acabà amb l'avanç garibaldí i en la qual fou capturat. Aconseguí fugir i aquest mateix any embarcà cap a Grècia, on creà el «Club Democràtic», i amb Emanouil Dadaoglou organitzà un grup d'acció armada que participà en el destronament del rei Otó I de Grècia. Expulsat d'aquest país, marxà a Egipte, entrant a treballar al Banc Dervieux i després en l'exploració de les fonts del Nil. En 1866, quan esclata la III Guerra d'Independència italiana, tornà a combatre amb la «Legió Egípcia» en les files garibaldines i a la campanya de Creta contra els turcs conegué l'anarquista francès Gustave Flourens a Càndia. El 12 de setembre de 1867, després d'haver tornat a Alexandria, en una baralla mata un italià i apunyala dos guàrdies egipcis en llegítima defensa. Refugiat a Londres, treballà de fotògraf –arribà a fotografiar la regna Victòria, a qui renyarà perquè no s'estava aturada durant l'exposició, i la foto es conserva en la col·lecció del Buckingham Palace– i conegué Giuseppe Mazzini i participà en la fundació de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT); també s'ajuntà amb una francesa, Adolphine Rouet, amb qui tingué una filla. El 5 de setembre de 1870 arribà París i combaté contra les tropes prussianes en el XIX Regiment de Marxa com a lloctinent-coronel. Quan sabé que son amic Flourens estava tancar a la presó parisenca de Mazas, organitzà un escamot que l'alliberà la nit del 20 al 21 de gener de 1871. El 18 de març de 1871 fou un dels que participà en l'aixecament popular de la Comuna de París, que una vegada instaurada el 28 de març el nomenà cap de l'Estat Major. El 3 d'abril, en una ofensiva contra les forces de Versalles, va ser ferit i detingut. Condemnat a mort el 21 de gener de 1872 en el XIX Consell de Guerra, finalment serà deportat a Nova Caledònia per mor d'una gràcia governamental que no va sol·licitar. En 1879, amb l'amnistia per als communards, fou alliberat, però amb la prohibició de residir a França. Després d'un temps a Suïssa, on conegué Carlo Cafiero, marxà a Itàlia en 1880. El 31 de gener de 1881 fou detingut en aquest país per conspirador en la seva aventura a Egipte i condemnat a 25 anys de treballs forçats a Portolongone, a l'illa d'Elba. Gràcies a la seva reputació, es muntà una campanya pel seu alliberament i en 1886 van presentar la seva «candidatura de protesta» en les eleccions generals a Ravenna i Forlì, on fou elegit diputat. En 1888, gràcies a la pressió popular, en un nou procés sobre els fets a Egipte fou absolt. De bell nou a París, fundà el grup Unione dei Popoli Latini, que volia integrar les posicions socialistes revolucionàries i les anarquistes, i col·laborant en la premsa llibertària, com ara Le Plébéien. En 1891 fou delegat del Partit Socialista Revolucionari Anarquista. En 1893, durant el Congrés de Zuric de la II Internacional, dimití del seu càrrec com a protesta per l'exclusió dels anarquistes (Gustav Landauer, etc.) i dissidents (Rosa Luxemburg, etc.). En 1897, un cop les relacions amb el nacionalista Mazzini s'havien deteriorat completament, marxà a combatre els turcs a Grècia, al costat de Garibaldi, on serà ferit. El 30 de juliol de 1898 fou novament condemnat a Itàlia, amb altres cinc anarquistes, a tres anys de presó. El novembre de 1900 publicà a París el fullet Le régicide. Réponse à mes calomniateurs. A partir de 1911 els seus escrits, considerats subversius, van ser prohibits a Itàlia. En 1914, un cop més, fou elegit, com a candidat-protesta, però no pogué entrar al Parlament davant la seva negativa a prestar jurament de lleialtat al Rei. Finalment, a França, militarà en el moviment socialista revolucionari i escriurà per a la premsa llibertària i per a L'Humanité. Amicare Cipriani va morir el 30 d'abril de 1918 a la Maison Dubois del X Districte de París (França) i va ser incinerat el 4 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Els pares del futur dictador Benito Mussolini li van posar de segon nom «Amilcare» en honor de Cipriani. En 1993 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa de Vila Albani d'Anzio, on havia nascut 150 anys abans. Cipriani ha esdevingut un dels símbols romàntics de la revolució.
***
Foto
policíaca de Jules Fabry (1894)
- Jules Fabry: El 18 d'octubre de 1864 neix a Anvers (Flandes) l'anarquista Jules Fabry. Sos pares es deien Pierre Fabry i Joséphine Jeansenne. Tipògraf de professió, a començament dels anys noranta fou expulsat de França i es refugià a Bèlgica. En 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la condemna d'Eugène Charmolue apareguda en el diari de
Reims L'Indépendant
Remois del 5 de maig de 1904
- Eugène Charmolue:
El
18 d'octubre de 1873 neix a Saint-Quentin (Picardia, França)
l'anarquista
Eugènen Carmolue –en algunes fonts se cita
erròniament Eugène Émile
Charmolu.
Era fill natural de la jornalera curadora Anna Élisa
Bruyèrre i l'infant va ser
legitimat, juntament amb sa germana Alphonsine Charmolue, nascuda un
any abans,
pel matrimoni de la primera amb Louis Ernest Charmolue celebrat el 23
de
desembre de 1873 a Saint-Quentin. D'antuvi es guanyà la vida
com son pare, relligant
els fils romputs a les filadores, i posteriorment de jornaler, venedor
de
verdura i terrelloner. En 1892 vivia al número 10 del carrer
Onze-Maisons de
Reims (Xampanya-Ardenes, França). El seu nom figurava en un
llistat
d'anarquistes de Reims redactada pel prefecte de policia el 29 de
març de 1892
i en aquesta època estava relacionat amb el filador
llibertari Jean Bourguer. Poc
abans, el 12 de febrer, en un sorteig de quintos, va ser
sorprès repartint de
franc el periòdic anarquista Le Conscrit
i va ser processat per
«absència de permís de venda
ambulant». Aquesta mateix any, en un informe
policíac, s'informava que tal vegada ja no militava i que
només venia verdura.
En 1893 vivia al número 3 del carrer Courcy de Reims. Aquest
mateix any va ser
sortejat per a fer el servei militar i, per mor d'una hèrnia
al costat dret, va
ser destinat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit. El febrer
de 1894 figurava en
un llistat d'anarquistes. A finals de 1896 les autoritats es negaren a
esborrar-lo d'aquestes llistes i en 1898 els confidents informaven que
novament
assistia regularment a les reunions anarquistes. A principis de segle
vivia de
la venda de verdura, continuava tenint el domicili al carrer Courcy i
figurava
en el llistat d'anarquistes de Reims. El 6 de març de 1904
va ser sorprès
distribuint pel Faubourg de Laon de Reims pamflets anarquistes dirigits
als
soldats; jutjat per aquest fet, va ser condemnat en
rebel·lia el 4 de maig
d'aquell any pel Tribunal Correccional de Reims a dos mesos de
presó i cinc
francs de multa per «rebel·lió,
ultratge a agents i embriaguesa pública» i va
ser buscat sense resultat per tot arreu. El 9 de juliol de 1904 la pena
va ser
ratificada pel Tribunal d'Apel·lació de
París (França). En 1906 vivia amb sa
mare ja vídua i son germà Ernest Pierre
Charmolue, cellerer, al número 10 del
carrer Goulin de Reims, que va ser el seu domicili definitiu. Al final
de sa
vida treballà de terrelloner. Eugène Charmolue va
morir el 2 de gener de 1912
al seu domicili de Reims (Xampanya-Ardenes, França).
***
Carlo
Wulz i sa companya Angela Silla fotografiats per Giuseppe Wulz (ca.
1919)
- Carlo Wulz: El
18 d'octubre de 1874 neix a Trieste (Friül, aleshores
pertanyent a l'Imperi
Austrohongarès) el fotògraf anarquista Carlo
Wulz. Sos pares es deien Giuseppe
Wulz, fotògraf, i Anna Saie. El 29 de març de
1899 va ser empresonat quatre
dies després d'haver llançat al carrer des de la
finestra del seu taller
fotogràfic situat al Corso (actualment Corso Italia) de
Triestre cartonets amb
la bandera tricolor italiana. El 13 de desembre de 1899 va ser novament
detingut durant cinc dies, amb un grup de joves liberals durant una
reunió de cristians
socials eslovens, per haver insultat un guàrdia de la
seguretat pública després
d'haver estat provocat. A més d'aquestes activitats
irredemptistes, el maig de
1901, en un informe de la Direcció de Policia de Viena
(Imperi Austrohongarès)
a la policia de Trieste, el presentà com a un individu
relacionat amb els
anarquistes nord-americans i en estret contacte amb els anarquistes de
Trieste,
prenent part activa en les seves reunions i freqüentant cada
nit el Caffè
Sociale on es reunien; segons l'informe, prenia part activa en la
propaganda
anarquista, però d'una manera tan astuta que mai no va poder
ser capturat a
l'acte, i era considerat capaç d'activitats criminals. En
1902 es casà amb la
modisteta Angela Silla, amb qui tingué dues filles, Wanda,
nascuda en 1903, i
Marion, en 1905. El 21 de febrer de 1902, pocs dies abans de la gran
vaga
general que va ser durament reprimida, va ser detingut per haver
participat en
una reunió anarquista clandestina i per haver
col·laborat en l'agressió d'un
espia de la policia al Caffè Union. En aquests anys
freqüentà destacats
anarquistes de Trieste, com ara Bortolo Bertotti, Marcello Cobun,
Giovanni
Colombo, Giuseppe Dubas, Carlo Kosak, Arturo Kovitz, Giuseppe Kraus,
Ugo Lanzi,
Luigi Lovisato, Pietro Macor, Vincenzo Maier, Renato Milchersich,
Giacomo
Obersnù, Giuseppe Rovigo Hiskia, Renato Siglich, Giovanni
Zolia, etc. Participà
en la publicació el quinzenal anarquista L'Internazionale,
amb Giacomo Obersnù com a editor i redactor responsable i
ell com a tresorer; d'aquesta
publicació, que edità quatre números
entre el 5 de juliol i el 16 d'agost de
1902, tots els seus números, llevat del primer, van ser
segrestats per les
autoritats. Segons una nota del 24 de maig de 1902, enviada a la
policia de
Trieste per la Direcció de Policia de Viena, informava,
basant-se en una carta anònima,
que alguns anarquistes de Trieste, entre ells Wulz, havien planejat
atemptar
contra la vida del príncep Arnolfo de Baviera a Eisenerz
(Estíria, Àustria,
Imperi Austrohongarès) durant la temperada de
caça i, no obstant l'escassa
fiabilitat de la informació, van ser sotmesos a una estreta
vigilància. En 1906
formà part del grup anarquista (Antonio Giraldi, Federico
Pagnacco, etc.) que
es reunia al voltant de la redacció del periòdic La Plebe i al Caffè Metropol.
En 1909 la ciutat de Trieste
respongué espontàniament a la vaga general de
protesta arran de l'afusellament
el 13 d'octubre a Barcelona (Catalunya) del pedagog llibertari Francesc
Ferrer
i Guàrdia, entre els quals destacaren els grups anarquistes
i ell com a
destacat membre d'aquests. El 30 de desembre de 1909 es
fundà l'Associació del Lliure
Pensament, que s'estengué arreu de totes les zones italianes
de l'Imperi
Austrohongarès, i que estava adherida a la
Federació Internacional del Lliure
Pensament fundada en 1880 a Brussel·les
(Bèlgica); en aquesta associació
s'adheriren membres de totes les tendències
polítiques (liberals, mazzinians,
socialistes autònoms, anarquistes, etc.) i entre els seus
òrgans directius
figuraven alguns anarquistes, ell entre aquests. A partir de 1918, amb
la mort
de son pare Giuseppe, heretà el «Gran Taller
Wulz» de fotografia, establert des
de 1891 al Palazzo Hirschl, el qual esdevingué el
més important de Trieste i assíduament
freqüentat per burgesia intel·lectual de la ciutat.
Conreà diferents gèneres
fotogràfics, des del retrat –molts de sa
família, però sobretot d'artistes
contemporanis (Cesare Barison, Glauco Cambon, Ugo Flumiani, Oscar
Hofer, Bruno
Mailer, Olga Reich, Arturo Rietti, Eugenio Scomparini, Tullio
Silvestri, etc.)–
al nu, passant per la fotografia de grups, especialment obrers
(forners,
hostalers, cervesers, metal·lúrgics, sabaters,
picapedrers, paletes, infermers,
cosidores, bandes de música, obrers de
l'automòbil, etc.), fotografies que
prenia al seu estudi al llocs de treball. També
retratà paisatges i imatges de
la vida quotidiana urbana. En 1918 participà en nombroses
exposicions
fotogràfiques nacionals i internacionals amb
excel·lents resultats. En 1925
aconseguí el reconeixement oficial rebent a Monza
(Llombardia, Itàlia) el Gran
Premi de Fotografia Artística de la II Biennal Internacional
de les Arts
Decoratives, i el de la tercera edició en 1927. Carlo Wulz
va morir el 14 de
març de 1928 a Trieste (Friül, aleshores
incorporada a Itàlia). Les seves
filles Wanda i Marion Wulz es van fer càrrec del
cèlebre taller fotogràfic fins
el 1980. En 1989 l'important arxiu fotogràfic de les tres
generacions de la
família Wulz va ser adquirit per l'empresa Fratelli Alinari
de Florència
(Toscana, Itàlia) i es poden veure al seu museu.
***
Foto policíaca de Marius Baudy
- Marius Baudy: El 18 d'octubre de 1875 neix a Comps (Grospierres, Vivarès, Occitània) l'obrer escultor i anarquista il·legalista Marius Antoine Joseph Baudy, també conegut com Oulié. Sos pares es deien Antoine Baudy, ja difunt quan va néixer, i Adelina Thoulouze, domèstica. Es va criar amb una tia que el maltractava. Més tard esdevingué anarquista per convicció i lladre per necessitat. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, aconseguí una bona educació de manera autodidacta i es dedicava a la venda ambulant de premsa anarquista i les autoritats el van assenyalar com a anarquista de «primera categoria» i «perillós per a la pau pública» per la seva activa propaganda llibertària. Fou conegut pels seus encesos i violents discursos contra la societat i els cossos de l'Estat en les reunions anarquistes. El 22 de setembre de 1902 fou detingut per un robatori comès a Tolosa de Llenguadoc. Més tard participarà en grup de lladres llibertaris «Els Treballadors de la Nit», organitzat per Alexandre Jacob a Marsella. Detingut, fou processat amb la resta de la banda (Jacob, Bour, Pélissard, Ferré, Sautarel, Clarenson i Vaillant) entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens. El 14 de març fou expulsat de la sala amb els seus companys a resultes d'un incident violent entre els advocats parisencs de la defensa i el president del tribunal Wehekind. Finalment fou condemnat a 10 anys de reclusió. La seva declaració «Per què sóc anarquista», publicat en el número 12 (26 de març – 9 d'abril de 1905) del periòdic llibertari Germinal, constitueix una justificació del seu il·legalisme, practicat en nom del dret a l'existència. A la presó redactà unes memòries on també justifica i intenta disculpar les seves accions amb l'esperança de poder evitar la deportació. El judici d'apel·lació de l'1 d'octubre de 1905 a Laon reduí la seva pena a 7 anys de reclusió a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. El 3 de març de 1906 sa mare intentà infructuosament obtenir la gràcia presidencial per a son fill. El 23 de desembre de 1909 fou embarcat per a la Guaiana, amb el número de matrícula 10.190, després d'haver estat declarat «apte per a tots els treballs en totes les condicions d'habitat» (explotacions forestals, mines, pedreres, etc.) de la colònia penitenciària. Marius Baudy va morir d'esgotament físic el 2 de gener de 1912 a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa).
***
Ernst
Strohbeil
- Ernst Strohbeil: El 18 d'octubre de 1895 neix a l'Imperi Alemany
(actualment
Alemanya)
l'anarcosindicalista i antimilitarista Ernst
Strohbeil.
Es guanyava la vida treballant de mecànic. Relacionat amb
l'Spartakusbund (Lliga
Espartaquista), quan la Gran Guerra es declarà
insubmís a la mobilització i
patí empresonament. En 1920 s'afilià a
l'anarcosindicalista Freie Arbeiter
Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors
d'Alemanya) de Dresde
(Saxònia, República de Weimar), on
exercí de tresorer i de responsable de
distribució
de propaganda. Quan els nazis arribaren al poder,
s'encarregà de mantenir els contactes
locals i regionals amb la clandestinitat, de l'ajuda
econòmica a les famílies
dels empresonats, de la circulació de la propaganda
il·legal i de les relacions
amb l'exterior. Detingut, entre maig i agost de 1933 restà
empresonat. En 1937
va ser novament detingut; jutjat en 1938, va ser condemnat i
empresonat, primer
a Zwickau i
després a Waldheim (Saxònia,
Tercer Reich; actualment Alemanya). El 19 d'agost de 1941 va ser
deportat, sota
la matrícula 2.936, al camp de concentració de
Flossenburg. Ernst Strohbeil va
morir l'1 de març de 1942 a Flossenburg (Neustadt an der
Waldnaab, Alt
Palatinat, Baviera, Tercer Reich; actualment Alemanya).
***
- José Rasal
Río: El
18 d'octubre –algunes fonts citen erròniament
gener– de 1908
neix a Biscarrués (Osca,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Lucas
Rasal Río, conegut com Casildo.
Fill d'una família pagesa, sos
pares es deien José Rasal Borau i María
Río
Torralba, i era el quart de cinc
germans. Militant de la Confederació Nacional del Treball
(CNT),
quan feia el
servei militar al Regiment Galícia Núm. 19 de
Jaca (Osca,
Aragó, Espanya),
participà en l'aixecament republicà engegat el 12
de
desembre de 1930 pels
capitans Fermín Galán Rodríguez i
Ángel
García Hernández; després del
fracàs de
la temptativa, va ser reclòs i posteriorment enviat a Tetuan
(Protectorat
Espanyol al Marroc), on va ser alliberat en 1932. Durant la guerra
civil va ser
milicià en la «Columna Durruti» i
després en
la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf
franquista,
passà a França
i va ser internat en diversos camps de concentració.
Posteriorment passà per
les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). El juny de 1940 va ser
capturat per l'exèrcit alemany i, després d'un
temps a
l'Stalag VII-A de
Moosburg (Baviera, Alemanya), el 8 d'agost d'aquell any va ser deportat
al camp
de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), sota la matrícula 3.405.
A Mauthausen va ser destinat, amb altres dos espanyols
(Ramón
Bargueño i José
Puig), al Bunker, on va ser testimoni dels assassinats comesos pels
nazis a les
cambres de gas. Després de l'alliberament del camp per les
tropes aliades el 5
de maig de 1945 pesava 20 quilos. Amb Manuel Caballero
Domínguez, salva la vida
de la nina jueva Helga Weissová i sa mare, que quedaren
desemparades després de
l'alliberament del camp. De bell nou a França,
s'instal·là primer a Auloron
(Aquitània, Occitània) i després a
Pou, on
treballà en la construcció. Milità
en la Federació Local de Pau de la CNT i en la
Federació
Espanyola de Deportats
i Interns Polítics (FEDIP), de la qual en els anys seixanta
fou
secretari de la
Zona IV (Dordonya, Òlt i Garona, Gironda, Landes, Pirineus
Atlàntics). A França
es casà amb Isidora Salcedo, amb qui no tingué
descendència. José Rasal Río va
morir el 28 de març de 1984 al seu domicili de Pau
(Aquitània,
Occitània).
***
Enric Vañó Nicomedes
- Enric Vañó Nicomedes: El 18 d'octubre de 1910 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el professor i intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Enric Vañó Nicomenes. Sos pares es deien Pere Vañó Chafer, jornaler, i Maria Nicomedes Morán. En 1932, amb Manuel Seguí i altres companys, fundà a Alcoi el grup anarquista «Iconoclastas» i fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època va fer nombroses conferències a l'Ateneu Llibertari d'aquesta localitat. Secretari de la Federació Local d'Alcoi de la Confederació Nacional del Treball (CNT), intervingué el setembre de 1934 en un míting celebrat a la plaça de toros de la localitat. El maig de 1936 va ser delegat del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT alcoiana al Congrés Confederal que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya) i participà en la ponència sobre les aliances revolucionàries. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, encapçalà la «Columna Alcoiana» i lluità a Cerro Muriano (Còrdova, Andalusia, Espanya). A mitjans d'octubre de 1936 va ser nomenat responsable de Propaganda i Premsa del Consell Econòmic Polític Social, organisme que assumia totes les funcions del Comitè Revolucionari de Defensa. Entre 1937 i 1938 va fer nombroses conferències a Alcoi i a València en homenatge als batallons de voluntaris. També realitzà diverses intervencions radiofòniques propagandístiques, col·laborà en Humanidad, treballà amb l'Estat Major de València, presidí l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i fou conseller municipal d'Alcoi en nom de la CNT fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s'encarregà de retre la ciutat als falangistes i es retirà a la masia de Serralles, a prop d'Alcoi, lloc on va ser posteriorment detingut. Enric Vañó Nicomedes va ser jutjat en consell de guerra el 25 de maig de 1939, condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió amb l'agreujant de perversitat i transcendència» i afusellat el 29 d'agost de 1939 a Alacant (Alacantí, País Valencià) –alguns citen el 20 de juny de 1939 al cementiri d'Alcoi (Alcoià, País Valencià)– juntament amb Josep Vañó Botella i Francesc Peidro Romeu.
Enric Vañó Nicomedes (1911-1939)
***
Julián
Ángel Aransáez Caicedo
- Julián Ángel Aransáez Caicedo: El 18 d'octubre de 1916 neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Julián Ángel Aransáez Caicedo. Fou fill de Josefa Caicedo i del destacant militant anarquista i anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez i es crià dins del moviment llibertari. Sense deixar l'escola, durant la dictadura de Primo de Rivera destacà per la seva tasca propagandística, distribuint la premsa i pamflets, cobrant clandestinament les cotitzacions, etc. Un cop proclamada la II República espanyola, milità sindicalment en la «Sociedad Baluarte» de Sestao i en la «Sociedad Crisol» de Santurtzi; també formà part del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries a les quals va representar en el Comitè del Nord (Astúries, País Basc i Santander). Amb Vicence Cuesta, destacà en l'aixecament revolucionari de l'octubre de 1934. Quan esclatà la guerra civil, va ser nomenat secretari de la Delegació d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Santurtzi. Aficionat al teatre, en 1937 fou actor en un grup artístic de Santutzi. Quan el front nord s'enfonsà, passà a Catalunya i després a València, on representà el País Basc en el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En 1938, amb Sara Berenguer, formà part de la Secció del Combatent del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 10 de juliol de 1938 presidí un míting al Teatre Romea de Barcelona de SIA. Fou delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) basca i del Comitè Nacional de la CNT als fronts de l'Est. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i passà un temps als camps de concentració francesos. Després va lluità amb la resistència antinazi a la zona d'Aigle i de Cantal (Alvèrnia). Més tard encapçalà les forces confederals a l'Avairon occità. En 1943, a Decazeville on residia i treballava com a miner, guerrillers estalinistes el detingueren i volgueren assassinar-lo per la seva oposició a la Unió Nacional Espanyola (UNE) i a sotmetre's a les ordres del maquis comunista, però una vaga dels companys miners aconseguí la seva llibertat. Amb l'Alliberament, després de reorganitzada la CNT i del Congrés de París de 1945, en el qual participà en les comissions sobre Recuperació del Patrimoni i Coordinació Nacional, formà part de la tendència possibilista basca i fou elegit secretari regional, defensant la primacia de la CNT clandestina de l'Interior. En 1945 va ser nomenat secretari departamental de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Entre 1945 i 1946 va ser secretari del Subcomitè Regional Basc i com a tal l'octubre de 1946 entrà clandestinament a la Península per a tractar diverses qüestions amb la resistència basca i assistir al Ple Regional de Sestao (coordinació antifranquista, incorporació de la CNT en el Govern basc, etc.). També representà la CNT en el Consell Consultiu Basc (CCB) en l'exili. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple Regional de Baiona. Més tard, quan era secretari de la federació de Montpeller on residia, després de la dimissió de Manuel Rigal i la il·legalització de la regional pel Govern francès entre 1952 i 1956 tornà a exercir de secretari del Subcomitè Regional basc, càrrec que renovà en 1958. Per aquesta època participà en una temptativa d'atemptat contra el dictador Franco. En aquests anys va ser suplent en el CCB. Durant aquests anys assistí a innombrables plens, assemblees, reunions confederals, etc., com ara el Ple de Tolosa (1954), el Congrés Mundial Basc de París (1956), la reunió de regionals d'origen (octubre de 1957), etc. En la dècada dels setanta ajudà en les tasques de reconstrucció de la CNT de l'Interior, assistint als plens de Vitòria i de Bilbao entre 1977 i1978. Arran de l'escissió de 1979 s'acostà als escindits, però decebut pels enfrontaments i el caire reformista d'alguns, reduir la militància. Troben articles seus en Cultura Libertaria i en Tierra Vasca. Sa companya, Julia Hermosilla Sagredo, també fou militant de les Joventuts Llibertàries i de la CNT de Sestao des del 1931. En 1999, molt afeblit, s'establí a Anglet (Lapurdi, País Basc). Julián Ángel Aransáez Caicedo va morir el 10 de novembre de 2001 a la Clínica Annie-Enia de Kambo (Lapurdi, País Basc).
Julia Hermosilla Sagredo (1916-2009)
Jesús
del Olmo Sáez (Malatesta)
- Jesús del Olmo Sáez: El 18 d'octubre de 1924 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'activista anarquista i resistent antifranquista Lucas Jesús del Olmo Sáez, conegut com Malatesta, pel seu tarannà fort i rebel. Sos pares es deien Jesús del Olmo Barrio i Valentina Sáez Izquierdo. Arran de l'aixecament revolucionari de 1933, per sortejà la repressió que es desencadenà, sa família fugí, ell vestit d'escolà, de la capital aragonesa. En 1938, en plena guerra civil, romangué en una colònia infantil de vacances a Sitges (Garraf, Catalunya), on va perdre tres dits de la mà dreta quan jugava amb un detonador que trobà a la platja. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en les Joventuts Llibertàries, en els grups d'acció antifranquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup guerriller de Josep Lluís Facerías, amb el qual realitzà diverses actuacions a Catalunya. En 1951 la Comissió de Defensa de l'Exili del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) l'envià, amb César Saborit Carralero, Pedro González Fernández i altres dos companys, en una missió orgànica especial a Barcelona. El juny de 1952 acompanyà Facerías a Itàlia, on participà en diverses activitats editorials a Carrara, Gènova i Liorna, en l'organització de càmpings internacionals anarquistes, en activitats orgàniques i en diverses expropiacions organitzades per Faceríes efectuades en aquest país. El març de 1953 assistí, sense credencials, al V Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A Itàlia va fer una bona amistat amb l'anarquista Arrigo Repetto (Alberto). A finals de 1954, allunyat de Facerías, retornà a França i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Jesús del Olmo Sáez va morir el 14 de juliol de 1958 en un accident automobilístic de carretera al barri de La Fontonne d'Antíbol (Provença, Occitània) quan es dirigia amb la colla a l'obra on feia feina; deixà companya (Pilar Burgos) i un infant petit (Floreal). Sos germans Pilar i Fernando també van ser militants anarquistes.
Jesús del Olmo Sáez (1924-1958)
***
Nicolás
Villafranca Terribas
- Nicolás Villafranca Terribas: El 18 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 15 d'octubre– de 1932 neix a Lanjarón (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás Villafranca Terribas. Sos pares es deien Nicolás Villafranca Pérez, mestre d'obres, i Josefa Terribas Alonso. Era el fill petit d'una família nombrosa, formada per cinc germanes i ell. Quan era petit sa família s'establí al barri del Realejo de Granada (Andalusia, Espanya) i estudià en un col·legi de capellans de la ciutat. Quan tenia 14 anys quedà orfe de mare. A començament de la dècada dels seixanta emigrà a França i en retornar treballà l'hoteleria en un bar de Granada fins a la seva jubilació. En els anys setanta milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) granadina.El 28 de maig de 1962 es casà amb Manuela Gallardo Gómez, amb qui tingué tres infants. Nicolás Villafranca Terribas va morir el 21 de gener –algunes fonts citen erròniament el 24 de febrer– de 2013 a l'Hospital General de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San José d'aquesta ciutat.
***
Emili
Cortavitarte Carral
- Emili
Cortavitarte Carral: El 18 d'octubre de 1952 neix a Heras
(Medio Cudeyo,
Cantàbria, Espanya) l'historiador, professor i militant
anarquista i
anarcosindicalista Emili Cortavitarte Carral –a vegades citat
com Emilio Cortavitarte Carral. En
1969
s'instal·là amb sa família a Barcelona
(Catalunya). Després de llicenciar-se en
Història Moderna i Contemporània per la
Universitat de Barcelona, treballà de
mestre a Montmeló (Vallès Oriental, Catalunya),
ciutat en la qual s'establí.
Posteriorment va fer de professor de secundària a
Montmeló i a Terrassa (Vallès
Occidental, Catalunya). Entre 1972 i 1976 milità en
Estudiants Llibertaris, en
les Joventuts Llibertàries de Catalunya i en les Plataformes
Anticapitalistes,
afiliant-se posteriorment en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entre
1978 i 1979 entrà a formar part del Comitè
Nacional de CNT amb seu a Barcelona.
Intervingué en polèmiques internes, participant
en els Grups d'Afinitat
Anarcosindicalista, i quan la línia
«ortodoxa» guanyà la partida,
abandonà la
CNT. Més tard participà en els moviments de
renovació pedagògica i ecologista.
En 1983 s'afilià a la CNT escindida i després en
la Confederació General del Treball
(CGT). Fins el 1988 fou secretari general de la Federació
d'Ensenyament de la
CGT de Catalunya, càrrec que reprengué en 2005 i
2014. Entre 1989 i 1998 ocupà
la secretaria general de la Regional de Catalunya de la CGT. En 2005 va
fer la
conferència a Lleida (Segrià, Catalunya)
«Ideologies i qüestió
nacional». En
2006 coordinà una sèrie de xerrades sobre la
Barcelona revolucionària de
1936-1939 («Viure i sobreviure en el marc d'una
guerra») per a les biblioteques
de la ciutat. Ha col·laborant en diferents exposicions i
jornades, com ara «La
revolució Llibertària» (2006-2007),
«Pedagogies llibertàries» (2008-2009),
«100
anys de l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia»
(2009), «Altres protagonistes
de la Transició: l'esquerra radical i els moviments
socials» (2017). Ha fet
conferències sobre diversos temes: Ferrer i
Guàrdia, Pedagogia llibertària,
Escoles Racionalistes, CENU, Salvador Seguí, Joan
Peiró, Camillo Berneri,
Sindicalisme Revolucionari, Anarquisme Social, etc. També ha
participat en
diversos documentals (El tiempo de las
cerezas, Valentín. La
otra Transición,
etc.). En 2013 fou un dels creadors del «Procés
Embat» de Catalunya per a
l'organització de moviments socials. Des de 2014
és president de la «Fundació
Salvador Seguí». En 2015 signà el
manifest llibertari «Construir un pueblo
fuerte». Trobem textos seus en diferents publicacions
periòdiques, com ara Anuario de
Movimentos Sociales, Aula Libre,
Catalunya, Cooperació
Catalana, Debat Nacionalista,
Debates, Directa,
L'Esquerda, Informativo
Sindical, Libre Pensamiento,
Mientras Tanto, Muerte
de
Narciso, Rojo y Negro, Solidaridad Obrera, El
Viejo Topo, Viento Sur,
La Voz Confederal de Rubí,
etc. És
autor de El sindicalisme revolucionari:
auge i decadència (1890-1945) (1999), Memòria
de la Transició a Espanya i a Catalunya (2000, amb
altres), Sense memòria no hi ha
futur (2004), La pedagogia
llibertària (2006), Movimiento libertario y
educación en España (1901-1939) (2019),
entre
d'altres. Col·laborà setmanalment en el programa
«La visió del dia» de Ràdio
Klara.
Defuncions
Notícia de l'assassinat de Jaume Rubinat Grau publicada en el periòdic de Santa Cruz de Tenerife El Progreso del 19 d'octubre de 1922
- Jaume Rubinat Grau: El 18 d'octubre de 1922 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Rubinat Grau –el segon llinatge a vegades citat Graus. Havia nascut cap el 1891 a Golmés (Pla d'Urgell, Catalunya). Sos pares es deien Joan Rubinat i Cecília Grau. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'abril de 1914 fou delegat dels fonedors de bronze barcelonins al Congrés Metal·lúrgic Regional de Catalunya de la CNT. L'abril de 1918 fou orador en un míting dels metal·lúrgics a Barcelona. Membre del Comitè del Sindicat Únic del Ram de la Metal·lúrgica de la CNT de Barcelona, entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat dels fonedors de bronze al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants). El gener de 1921, malalt, va ser empresonat governativament, amb Ángel Pestaña Núñez, Josep Gardeñas Sabaté i altres, a Barcelona i a Montjuïc, i no va recobrar la llibertat fins abril de 1922, quan el restabliment de les garanties constitucionals. El 23 de maig de 1922 va ser detingut amb el cenetista Antonio Viñuelas Milán acusat de participar en un tiroteig amb Blas Marín Pérez, membre del Sindicat Lliure, a la foneria d'Esteban Roca, a la barriada de Can Tunis, on feien feina tots tres. Jaume Rubinat Grau va ser ferit d'un tret al costat dret el 18 d'octubre de 1922 al barceloní carrer del Carme i morí poc després a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya). En el moment de l'atemptat hi anava del braç de sa companya, Loreto Escolà Filella, i d'una neboda. L'assassí fou Blas Marín Pérez, amb el suport de Julián Blázquez Mazuelos. Jaume Rubinat Grau era cosí germà de Salvador Seguí Rubinat (El Noi del Sucre) i cunyat de Gener Minguet Grau, destacats anarcosindicalistes. Blas Marín Pérez també atemptà sense èxit el 23 de febrer de 1923 contra la vida de Salvador Seguí Rubinat. Blas Marín Pérez i Julián Blázquez Mazuelos van ser jutjats l'11 de juny de 1923 per l'Audiència de Barcelona i, malgrat el testimoni de Loreto Escolà Filella, que els identificà perfectament com a autors de l'atemptat, ambdós van ser absolts.
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) |
Retroenllaços (0)
[17/10] «Die Reaction in Deutschland» - Manifestació Ferrer - «Pueblo Libre» - «Ruta» - Homenatge a Cortiella - Daguenet - Orsolini - Claeys - Marpaux - Dubois - Hallé - Llop - Ascaso - Cottin - Vassilev - Pasín - Conxa Pérez - Cuenca - Zeimert - Pedrazzi - Maricourt - Edelstadt - Soulage - Sarabia - Ibáñez Navarro - Blasco - Viroga - Bordoni - Ragon - Tassan Solet - Sabaté - Borrás - García Ortega - Della Schiava - Galeano - Val - Flores - Olcina - Ba Jin - Jimenez Cubas
efemerides | 17 Octubre, 2025 12:38
Anarcoefemèrides
del 17 d'octubre
Esdeveniments
Mikhail Bakunin a l'època de Die Reaction in Deutschland
- «Die Reaction in Deutschland»: Entre el 17 i el 21 d'octubre de 1842 Mikhail Bakunin, sota el pseudònim de Jules Elysard, publica en els números 247 a 251 del periòdic de l'esquerra dialèctica dels joves hegelians Deutsche Jahrbücher für Wissenschaft und Kunst (Anuaris Alemanys sobre Ciència i Art) de Leipzig (Saxònia, Alemanya), editat per Arnold Ruge, l'assaig «Die Reaction in Deutschland. Ein Fragment von einem Franzosen» (La reacció a Alemanya. Apunts publicats per un francès). Aquest fonamental escrit del revolucionari rus, establert aleshores a Dresden, marca el pas d'un Bakunin purament filosòfic i especulatiu a un Bakunin apassionat per la participació activa en els moviments sociopolítics d'aleshores. Criticat per alguns companys de ser un text massa abstracte, l'assaig fa servir el llenguatge hegelià per justificar un concepte de revolució política i social permanent. Les crítiques de Bakunin van dirigides contra els «contemporitzadors», que prenien una posició intermèdia entre els conservadors («positivistes») de l'status quo i els radicals («negativistes») que s'oposaven al sistema. Malgrat la vaguetat i la fraseologia filosòfica, l'assaig és una crida a la revolució social, a la realització de la llibertat humana com a fi suprem de la Història i a l'afirmació de la fe en la capacitat revolucionària de les classes baixes de la societat. La frase final de l'assaig «Die Lust der Zerstörung ist zugleich eine schaffende Lust!» (El plaer per la destrucció és també un plaer creador!) el feu famós en els cercles revolucionaris d'arreu d'Europa. La resvista Deutsche Jahrbücher für Wissenschaft und Kunst fou suprimida el gener de l'any següent en gran part per les repercussions que havia tingut l'article de Bakunin.
***
La manifestació
passa per la plaça Saint-Augustin (París, 17
d'octubre de 1909)
- Manifestació contra l'execució de Ferrer i Guàrdia: El 17 d'octubre de 1909, a París (França), una nova manifestació de protesta contra l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia reuneix 60.000 persones que marxaran de la plaça de Clichy fins a la Concòrdia, tot cantant La Internacional i proferint crits de venjança contra la monarquia espanyola i contra Antoni Maura.
***
- Surt Pueblo Libre: El 17 d'octubre de 1936 surt a Sueca (Ribera Baixa, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Pueblo Libre. Órgano de la Federación Local de Sindicatos Únicos. Portavoz de la CNT-AIT. Trobem articles de José Consuegra, Ezequiel Endériz i José Huet, entre d'altres. A partir del número 69 canviarà de capçalera. En sortiren, almenys, 77 números, l'últim el 19 de febrer de 1938.
Pueblo Libre (1936-1938)
***
Capçalera
del primer número de Ruta
- Surt Ruta: El 17 d'octubre de
1936 surt a
Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari
anarquista Ruta. Órgano de las
Juventudes Libertarias
de Cataluña. Era continuació de Libre
Juventud. Aquest primer número portava la cita:
«Aprèn a autodeterminar-te.
És la millor arma contra els tirans.». Va estar
dirigit per Manuel Pérez, Fidel
Miró, José Peirats Valls, J. Santana Calero,
Benito Milla i Benjamín Cano Ruiz.
La redacció de la publicació radicava a la
«Casa CNT-FAI» de la Via Laietana de
Barcelona. La seva línia editorial s'oposà a les
posicions reformistes i a la
política col·laboracionista amb els governs
republicans de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), sobretot enfront del Comitè
Nacional, i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la
guerra civil. Trobem articles
d'Agraz, Felipe Alaiz, Allué, Jaume Balius, Lluís
Baró, Joan Bes, José Blanco,
Borrell, Mariano Briones, Severino Campos, Benjamín Cano
Ruiz, Soldedad
Estorach, Fontaura, Amador Franco, Elías García,
Ginés García, Pepe García,
García Cristóbal, Miguel García
Igualada, Gatell Comas, Grunfeld, M. Guillamet,
Félix Martí Ibáñez,
Gastón Leval, Lipiz, A. Menéndez Caballero, Delso
de
Miguel, Fidel Miró, Armando del Moral, Higinio Noja Ruix,
Antonio Ocaña, Josep
Peirats Valls, Carmen Pijoan, Carmen Quintana, J. Riquer Palau,
Pipán, Manuel
Rodríguez, Vicente Rodríguez García,
Federico G. Ruffinelli, Lucía Sánchez
Saornil, Luisa de Santamaría, J. Santana Calero, Liberto
Sarrau, Germinal
Sentís Biarnau, Ramon Sentís, Ángel
Tobeñas, etc. Va ser suspès en diferents
ocasions per les autoritats republicanes. En sortiren 83
números, l'últim el 5
de novembre de 1938, que va ser suspès definitivament per la
Delegació d'Ordre
Públic. però va tenir molts errors en la
numeració –el número 64 (29 d'abril de
1938) apareix erròniament com el número 39 i
així continua la numeració fins el
número 83 que apareix en realitat com el número
58, per aquest motiu alguns
números es repeteixen. Posteriorment, durant la dictadura
franquista, la
capçalera es publicà clandestinament a Barcelona
en diverses ocasions: entre
1946 i 1947, esporàdicament en 1948 i entre 1955 i 1958. A
França (Marsella,
Tolosa de Llenguadoc i París), entre 1944 i 1953,
sortí la mateixa capçalera
com a òrgan de la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL), però
finalment va ser prohibida per les autoritats gal·les i
sortí posteriorment
entre 1964 i 1966 a Brussel·lès
(Bèlgica). Després de la mort del dictador
Francisco
Franco, Ruta es tornà a
editar a
Barcelona entre 1979 i 1982, i entre 1988 i 1989.
***
Publicitat
de l'homenatge apareguda en La Vanguardia del
15 d'octubre de 1937
- Homenatge a
Cortiella: El 17 d'octubre de 1937 se celebra a l'Ateneu
Juvenil Llibertari
(AJL) de la II Zona de Barcelona (Catalunya), radicat a la
plaça de Catalunya,
una «sessió necrològica»
d'homenatge a la memòria de l'escriptor llibertari
Felip Cortiella i Ferrer, que havia mort l'estiu d'aquell any. Amb
aquest acte,
organitzat per la Secció de Cultura i Propaganda de l'AJL,
es pretenia que
l'escriptor servís com a exemple a imitar per la
«joventut catalanista» i
l'«element femení».
Felip Cortiella i
Ferrer (1871-1937)
Naixements
Fotografía policíaca d'Eugène Daguenet (26 de febrer de 1894)
- Eugène Daguenet:
El 17 d'octubre de 1854 neix a Granville (Normandia, França)
l'anarquista
Eugène Carolin Daguenet. Sos pares es deien Pierre Daguenet,
fuster, i Hortense
Louise Dupuis. Estudià a l'escola d'ebenisteria
«Boule», on aconseguí diversos
premis. Assistia, amb altres anarquistes (Adolphe Bouchenez, Armand
Chapin, Henri
D'Auby, Amédée Denéchère,
Jacques Merigeau, Petitjon, Surgand, etc.), a les
reunions que se celebraven a la Sala Château Rouge, al
número 21-23 del carrer
Vignoles. El 26 de febrer de 1894 el comissari de policia Guillaud
escorcollà
el seu domicili, al número 4 del carrer Haies de
París (França), on vivia amb
sa companya, però com que sabia que el vigilaven des de feia
temps, havia fet
desaparèixer qualsevol document comprometedor que hi
pogué haver-hi i els
agents no hi trobaren res. Detingut, va ser portat a comissaria, fitxat
en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon i
posat a disposició del jutge d'instrucció Henri
Meyer després de ser
interrogat, moment en el qual va declarar que no era anarquista,
sinó
socialista, i que formava part d'un dels Comitès
Revolucionaris del XX
Districte de París. Estava molt lligat a l'anarquista
Jacques Mérigeau, que
havia estat condemnat a tres anys de presó i que feia feina
al seu taller, al
número 14 del carreró Rolleboise, on hi havia
alguns obradors d'ebenisteria, i
on en diverses ocasions es feien reunions amb companys anarquistes
(Claudius
Bazin, etc.) i cantaven cançons revolucionàries a
la vesprada. L'anarquista
Nicolas Kieffer també treballava al seu taller i era assidu
a les reunions. El
31 de desembre de 1896 figurava, com a
«perillós», en un llistat de
recapitulació d'anarquistes aixecat per la policia i
aleshores vivia al número
20 del passatge Saint-Bernard de París. També
figurà en llistats d'anarquistes
entre els anys 1900 i 1912. El setembre de 1913 va ser guardonat amb un
diploma
en el Concurs d'Indústries d'Art de París. El 16
de març de 1920 es casà al XII
Districte de París amb la bugadera Marie
Stéphanie Marchal i aleshores vivia al
número 15 del carrer Reuilly. Desconeixem la data i el lloc
de la seva
defunció.
***
Notícia sobre l'acte d'homenatge a Pirro Orsolini
***
Notícia
d'una de les condemnes de Louis Claeys apareguda en el diari de
Bordeus La
Petite Gironde del 4 de maig de 1874
- Louis Claeys: El
17 d'octubre de 1857 neix a Nieppe (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista
Louis Séraphin Claeys –a vegades citat
erròniament Clays. Sos
pares es deien Cletus Claeys, belga, i Marie
Thérèse
Joséphine Defive, domèstica. De vida errant, es
guanyava la vida treballant de
teixidor i de venedor de diaris. El maig de 1874 va ser condemnat pel
Tribunal
Correccional de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) a sis
mesos de presó per uns
aldarulls en un cabaret on va amotinar la gent contra els agents. En
1884 va
ser condemnat per «ultratge a agent» i aquell
mateix any pel Tribunal de Lilla a
quatre mesos de presó per «violació de
domicili amb banda armada». En aquests
anys va ser un dels animadors del grup anarquista
d'Armentières (Nord-Pas-de-Calais,
França), que comptava una unes 35 membres. En 1887, venent
d'Armentières,
arribà a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França).
Durant la primavera de 1888 va
ser detingut amb l'anarquista François Denollet per vendre La Révolte pels carrers;
jutjat, va ser condemnat a un mes de presó
per «insults a la policia». A finals d'abril de
1890, a resultes d'un article
aparegut en el periòdic La
Dépêche de
Lilla, on s'acusava l'anarquista Anthelme Girier (Girier-Lorion)
de ser un agent provocador, participà amb aquest i
altres companys en el saqueig de les oficines del citat
periòdic; processat el
maig d'aquell any amb altres companys (Arthur Bernier, Ernestine Deman,
François Denollet, Bruno Pernet i Edmond Vercruyse), va ser
condemnat a tres
mesos de presó i en l'apel·lació a
Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) la pena
es concretà en sis mesos. En 1893
freqüentà les reunions anarquistes de Reims
(Xampanya-Ardenes,
França) i el maig d'aquell any passà a
París (França). El 23 d'agost de 1893 el
trobem de bell nou a Reims, amb la intenció de reorganitzar
el grup anarquista
local, però, sense feina, retornà a
París, on la policia vigilà la seva
correspondència. Retornà caminat a Reims, on el
12 de setembre de 1894 entrà a
treballar de teixidor a la filatura Hennegrave de Boult-sur-Suippe
(Xampanya-Ardenes, França). Quatre dies després
abandonà Boult-sur-Suippe i a
peu arribà a Reims, per a retornar el 19 de setembre a
Boult-sur-Suippe i
encara anar i tornar d'una població a l'altra en els
següents dies. Entre 1895
i 1896 va fer la verema amb l'anarquista François Courtois.
El febrer de 1895
rebé una carta de l'anarquista Paul Demazure, on declarava
que estava «disposat
a tot» i li demanava l'adreça de companys que el
poguessin asilar, ajudar i
buscar-li feina. L'abril de 1895 va rebre tres exemplars de Le Père Peinard en una capsa
de
pastilles de sabó i els va fer circular entre els companys
de taller. Va declarar
que Le Père Peinard i La Révolte reapareixerien
aviat a París
i l'agost de 1895 va escriure a Sébastien Faure per fer-lo
venir a Reims. El 14
de novembre de 1895 marxà cap a Roubaix i a finals de gener
de 1896 va escriure
des d'aquesta ciutat al grup «Les Libertaires» de
Reims per donar-li notícies
de l'anarquista belga Julien Béranger, expulsat de
França, però que finalment
hi retornarà. Va indicar que la propaganda pel fet es
reprendria a la regió del
Nord. Sembla que és el mateix Claeys que en 1897
publicà el fullet antiguedista
Réflexions sur la propagande
collectiviste à Roubaix. A principis de segle
l'anarquista Albert Vanacker
es va refugiar al seu domicili. En 1900
col·laborà en el setmanari Le
Batailleur. Journal hebdomadaire du Nord
et du Pas-de-Calais. El 8 de febrer de 1902 la Prefectura del
Nord
assenyalà que havia deixat Croix (Nord-Pas-de-Calais,
França) i que hi anava
cap a Reims a la recerca de feina. El 14 de febrer s'estava a Croix en
un antic
allotjament i el 16 d'abril de 1902 desaparegué de Croix. En
1903 vivia a
Bousbecque (Nord-Pas-de-Calais, França), treballava a la
papereria Dhal i a
principis d'octubre d'aquell any va ser detingut per apedregar els
gendarmes
durant una vaga a la regió. Desconeixem la data i el lloc de
la seva defunció.
***
Una escena de la Revolta de les Illes de la Salvació segons la premsa de l'època
- Edmond Marpaux: El
17 d'octubre de 1866 neix a Fraisans
(Franc Comtat, Arpitània) el sindicalista i anarquista
expropiador Edmond Aubin
Marpaux. Sos pares es deien Victor Marpaux, obrer especialista en
pudelació, i
Virginie Héry. Assidu a les reunions anarquistes
organitzades als Districtes V
i XIII de París (França), fou secretari de la
Cambra Sindical dels Estampadors
en Metall de París. També milità en la
«Lliga dels Antipatriotes», en la
«Cloche de Bois» –grup activista
d'antipropietaris
fundat per
l'anarcoindividualista «il·legalista»
Vittorio Pini que s'encarregava de fer
discretament la mudança dels companys que no podien pagar
els propietaris i
marxaven sense liquidar els lloguers– i en el grup
expropiador de
Pini. El 18
d'agost de 1893 va ser detingut per haver cridat «Visca
l'Anarquia!» davant un
guàrdia de la Pau que arrabassava els cartells titulats
«Le Père Peinard au
Populo», que ell mateix havia aferrat aquell matí
a prop de l'Ajuntament del
III Districte, però va ser posat en llibertat. El 17 de
novembre de 1893, quan
retirava el correu de la banda de Poulain, de la qual era encobridor, a
l'oficina postal del XX Districte parisenc, apunyalà de mort
l'agent Colson en
fugir del parany que la policia li havia ordit. Detingut, fou jutjat el
27 de
febrer de 1894 per l'Audiència del Sena i, malgrat les seves
refutacions, fou
condemnat a les colònies penitenciàries a
perpetuïtat. Edouard Marpeaux va
morir el 22 d'octubre de 1894 –oficialment el 23
d'octubre de 1894– a les Illes de la Salvació
(Caiena, Guaiana
Francesa) arran de la repressió desencadenada per reprimir
un motí que havia
esclatat dos dies abans i on moriren finalment nombrosos presidiaris
anarquistes (Benoît Chevenet, Jules Léauthier,
Pierre Meyrues, Charles Achille
Simon, etc.).
***
Notícia
del judici a Napoléon Dubois apareguda en el
periòdic parisenc La Lanterne de l'11
d'agost de 1907
- Napoléon Dubois:
El 17 d'octubre de
1881 neix a Belleville-sur-Meuse (Lorena, França)
l'anarquista Napoléon Pierre
Dubois, conegut com Eugène.
Sos pares es deien Auguste Dubois, terrelloner, i Marguerite Duchateau.
Obrer
miner a Chavigny (Lorena, França), destacà com a
orador en reunions públiques i
vagues. Cap el 1905 es relacionà amb Boudoux i Blanchard. El
30 d'abril de 1907
va ser detingut arran d'unes declaracions a favor de Georges Yvetot i
contra la
policia durant una reunió portada a terme tres dies abans a
Neuves-Maisons
(Lorena, França); jutjat, el 8 d'agost va ser condemnat per
l'Audiència de Nancy
(Lorena, França) a sis mesos de presó per
aquestes declaracions. L'octubre de
1908 va ser acomiadat de la mina per repartir el periòdic
anarquista La Mère Peinard.
Réflecs hebdomadaires d'une
lavandière, publicat a Le Parc de Saint-Maur
(Saint-Maur-des-Fossés, Illa
de França, França); aquest periòdic va
ser fins i tot criticat per determinats
cercles anarquistes per la seva vulgaritat. El 10 de gener de 1909
publicà a
Longwy (Lorena, França) l'únic número
que sortí del periòdic L'Éveil
Social. El març de 1909, amb la
documentació militar de son germà
Félix, viatjà arreu buscant feina. Finalment
s'establí a París (França), on
treballà de terrelloner i s'afilià al sindicat
del seu ram. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Caricatura de Maurice Hallé apareguda en el primer número de La Vache Enragée (18 de maig de 1917)
- Maurice Hallé:
El 17 d'octubre de 1886
–algunes fonts citen
erròniament 1888– neix a Oucques (Centre,
França) el poeta i cantautor
anarquista Maurice
Marie Eugène Hallé. Son pare era un mestre
carreter i forjador, Isidore Eugène Hallé (Chassepot),
i sa mare, Marie Silvina Poulin, regentava
un modest hostal. Amb 13 anys començà a treballar
al taller de son pare i dos
anys després, seguint l'exemple d'uns cosins que havien fet
fortuna,
s'instal·là a París, on
treballà de cambrer; però no pogué
suportar aquesta
feina, ja que no li deixava temps per a llegir ni per a instruir-se, i
tornà
amb son pare. Al seu poble esdevingué membre del
Comitè de Festes, del qual va
ser nomenat tresorer, i del grup «Gàs d'cheu
nous», que arreplegava joves que
es consideraven poetes. En 1910 aconseguí publicar una
plagueta de versos, Au pays où
qu'on parl' ben. Recueil de
monologues beaucerons, estampada a la Impremta Obrera de
Vendôme. Els
diumenges cantava als cabarets de la regió, però
els seus versos satírics no
van ser gaire apreciats pels pagesos de la contrada que el consideraren
un
arrogant i abandonaren el taller de son pare, tant que aquest
hagué de plegar.
Després de la mort de sos pares, retornà a
París, on entaula amistat amb altres
cantautors, especialment Paul Besnard, que el van ajudar i
començà a cantar
pels cabarets parisencs. Alhora, freqüentà els
cercles llibertaris, fet pel
qual va ser perseguit per la policia i empresonat en diverses ocasions.
En 1913
començà a col·laborar amb
«La Muse Rouge», una societat de cantautors
composta
per poetes i cantants revolucionaris, i les seves cançons es
publiquen en
diversos periòdics proletaris (La
Guerre
Sociale, La Bataille Syndicaliste,
La Chanson du Peuple, La
Vache Enragée, La Muse
Rouge, etc.). Durant la Gran Guerra va ser llicenciat per
la seva salut deficient i continuà actuant als cabarets
(«Théâtre de
Montmartre», «Caveau de la
République», «Lapin agile»,
«La Bolée»,
«Quat'z-Arts», «Noctambules»,
etc.), cantant contra la guerra i les injustícies
de tota casta. El 18 de maig de 1917, amb Roger Toziny,
llançà el setmanari
satíric La Vache Enragée
i dos anys
després fundà el cabaret «La Goguette
de la Vache Enragée», que acabà
establint-se a la plaça Constantin-Pecqueur de Montmartre i
fou un lloc molt
freqüentat per artistes i literats. Aquest cabaret
també era la seu de
l'ajuntament de la «Comuna Lliure de Montmartre»
que creà amb el pintor Jules
Depaquit i de la qual va ser nomenat alcalde. En 1921, amb el poeta
Roger
Tozini, creà la «Foire aux
Croûtes» (Fira dels Mamarratxos),
exposició de
pintura a l'aire lliure. Aquest mateix any, publicà el
recull de poemes Par la grand'route et les
chemins creux.
El 19 de desembre de 1922 es casà al XVIII Districte de
París amb Marguerite Marceline Veschambre (Marguerite),
divorciada de Sébastien Andraud. Aleshores vivia al
número 4 de la plaça Costantin Pecqueur. En
aquesta
època
va fer una
gira artística arreu de França i de
Bèlgica. En 1928, després d'un procés
judicial amb la propietària del local, va ser expulsat del
seu cabaret i acabà
treballant com a corrector en el Journal
Officiel. En 1935 publicà Les
laveuses,
poésie beauceronne i en 1942 Les
oeuvres
de Maurice Hallé. Darrièr'la ch'vaille,
poésie beauceronne créée par l'auteur
à
la Vache enragée, au Coucou, et par Lucie Touchais dans les
cabarets.
Després de l'Alliberament, encara actuà a
diversos cafès cantants, com ara
«Baltó», al carrer Custine, o
«L'Acropole», a prop de la Porta d'Orleans.
Altres obres seves són Poésies
beauceronnes (1934), J'veux pas
qu'tu
t'marises, récit beauceron (1937), Prière
d'un p'tit alo au p'tit Jésus (1942), entre
d'altres. Maurice Hallé va
morir el 6 de febrer de 1954 al seu domicili del XIII Districte de
París
(França). Un carrer
d'Oucques porta el seu nom.
Maurice Hallé (1888-1954)
***
Necrològica
de Vicenç Llop Serrano apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 28 de maig de 1967
- Vicenç Llop Serrano:
El 17 d'octubre de 1886 neix a Ascó
(Ribera
d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista
Vicenç Llop Serrano –algunes fonts citen
erròniament el segon llinatge com Llop. Sos pares es
deien Miquel Llop i Francesca Serrano. Militant
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva
població natal, durant
la Revolució participà en la
col·lectivitat agrícola. En 1939, amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus. Instal·lat a
Vierzon, treballà de pagès i milità en
la Federació
Local de la CNT fins a la seva mort. Sa companya fou Benita Franquet,
amb qui
tingué dos infants, Miguel i José,
també militants llibertaris. Vicenç Llop Serrano
va morir el 3 de març
de 1967 al seu domicili de La Loeuf de Vierzon (Centre,
França).
***
Alejandro
Ascaso Abadia (ca. 1926)
- Alejandro Ascaso
Abadía: El 17 d'octubre de 1898 neix a
Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Alejandro Ascaso Abadía, que va fer
servir els pseudònims
de Manuel Labrada Pontón
i Manuel Formoso Peña,
–aquest últim el va
usar durant tota la seva època a Costa Rica. Fou membre de
la famosa família
anarquista dels Ascaso, el segon en edat dels germans (Domingo,
Alejandro,
Francisco i María). Sos pares es deien Domingo Ascaso
Corredor i Emilia Abadía
Abad. En 1912 morí son pare després d'una llarga
i costosa malaltia i la vídua
i els infants petits s'establiren a Saragossa (Aragó,
Espanya), on visqueren
amb gran penúria. Introduït en el moviment
anarquista com sos germans, d'antuvi
treballà d'aprenent en un forn de rajoles. Entre 1918 i 1920
va fer el servei
militar a Àfrica, però va desertar.
S'establí a Barcelona (Catalunya) en els
anys del pistolerisme i treballà de pintor. En 1923
s'afilià al Sindicat de la
Fusta de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En aquesta
època formà part de la redacció de Solidaridad
Obrera i col·laborà en Crisol
i Voluntad. El 8 d'agost de 1923 va
ser
detingut, juntament amb Pere Esteve, Juan Turmin, Alfonso Miguel i
altres
quatre companys, al local del Sindicat de la Fusta de Barcelona. Fugint
de la
persecució policíaca, s'exilià a
París (França). En 1924, des de la capital
francesa, reivindicà l'acció armada com a
mitjà revolucionari. El gener de
1925, amb Segundo García Vivancos i Gregorio Jover
Cortés, marxà cap a Mèxic,
on s'integrà en el grup d'acció «Los
Errantes» i participà amb Buenaventura
Durruti Domínguez i els altres membres, en l'assalt de la
sucursal del Banco de
la Província de Buenos Aires de San Martín. Sota
el nom de Manuel Labrada Pontón,
continuà amb les accions del grup
il·legalista per diverses poblacions americanes (Veracruz,
l'Havana, Panamà,
Callao, Valparaíso, Santiago de Xile, etc.). Cap el febrer
de 1926 desaparegué
a Buenos Aires (Argentina) i es desvinculà del moviment
anarquista. Després
d'un temps a Montevideo (Uruguai), on visqué amb una dona
anomenada Dolores a casa
d'uns companys anarquistes, s'establí a Cartagena de Indias
(Bolívar,
Colòmbia), on s'inicià en el periodisme. A finals
de 1927 marxà cap a Costa
Rica i s'instal·là, primer, a Puerto
Limón i, després, a Sant José, on
treballà
de periodista sota el nom de Manuel
Formoso Peña. En 1928 va ser nomenat director de La Nueva Prensa. L'abril de 1931 es
casà amb María del Carmen
Herrera Núñez, amb qui tingué quatre
infants. Durant la Revolució espanyola
participà en la creació de diversos
comitès de suport a Costa Rica. A partir de
1947 dirigí el periòdic pro oficialista La
Tribuna i el 18 de desembre d'aquell any una bomba
destruí parcialment el
seu domicili, atemptat atribuït a seguidors de l'opositor
José Figueres Ferrer.
Col·laborà de columnista en La
Razón
i en 1953 va ser nomenat subdirector de La
Nación. En 1957 presidí
l'Associació de Periodistes de Costa Rica i
tingué
alguna activitat política, relacionant-se amb presidents de
la República,
ministres i diputats. També destacà com
escaquista i fou membre de la Lliga de
Costa Rica contra el Càncer. En els anys setanta
viatjà a Aragó i a Catalunya sota
el nom americà de Manuel Formoso
Peña.
En 1970 rebé el premi «SIP-Mergenthaler»
i en 1978 l'important «Premio de la
Libertad», de l'Associació Nacional de Foment
Econòmic (ANFE), com a defensor
d'aquesta a Costa Rica. En 1979 prologà el llibre de Manuel
Rojas Bolaños Lucha social y
guerra civil en Costa Rica
(1940-1948). Alejandro Ascaso Abadía va morir en
1982 a San José (Costa
Rica). En 1997 es creà la «Càtedra
Manuel Formoso Peña». Son fill fou l'advocat
i politòleg Manuel Formoso Herrera, un dels fundadors del
Partit Socialista de
Costa Rica (PSC).
***
Notícia
del processament d'Henri Cottin apareguda en el
periòdic Le
Petit Parisien del 16 de setembre de 1923
- Henri Cottin: El
17 d'octubre de 1901
neix a Compiègne (Picardia, França)
l'anarquista Henri Charles Lucien Cottin. Sos pares es deien
Lucien Henri Cottin, empleat de comerç, i Marie Catherine
Wailliez, bugadera. Treballava d'obrer
torner a la fusteria Decauville, al carrer Lecourbe de París
i vivia amb sos
pares al número 59 del carrer de la Convention de la capital
francesa. Des del
1918 milità en el moviment anarquista parisenc. Quan son
germà, l'anarquista
Émile Cottin (Milou),
intentà assassinar
el febrer de 1919 Georges Clémenceau, president del Consell
de Ministres
francès, va ser interrogat. Durant els anys vint fou membre
de la Unió
Anarquista (UA) del XV Districte de París
(França). El 2 de juny de 1921 va ser
absolt, juntament amb altres 14 joves companys anarquistes i
comunistes, pel XI
Tribunal Correccional de París del delicte de
«distribució de pamflets
antimilitaristes».
El 4 d'abril de 1923, amb Fernand Sornin i la companya Valtat,
llançaren
pamflets anarquistes durant la representació de Werther a
l'Òpera-Còmica de París; processats el
setembre d'aquell
any per aquesta acció, la causa va ser finalment
sobreseguda. Durant la Guerra
Civil espanyola conduí amb Pierre Odéon camions
d'avituallament del Comité pour
l'Espagne Libre (CEL, Comitè per Espanya Lliure) fins a
Barcelona i Llançà
(Catalunya). Durant la II Guerra Mundial formà part de la
Resistència contra
l'ocupació nazi i tingué el grau de tinent de les
Forces Franceses de
l'Interior (FFI). Membre de la xarxa de sabotatge
«Roberte» (Raymond Fiolet,
Georges Devigne, Albert Ledoux, Paul Mouton, etc.), Henri Cottin va ser
abatut
per una ràfega de metralladora de la Gestapo el 12 de juny
de 1944 durant una
acció de sabotatge en un post de guardaagulles a Belleu
(Soissons, Picardia,
França) de l'estació de Soissons. Associacions
d'excombatents i exmembres de la
Resistència li han retut homenatges en diverses ocasions i
un carrer de Belleu porta
el seu nom.
***
Pano Vassilev
- Pano Vassilev: El 17 d'octubre de 1901 neix a Lovetch (Lovetch, Bulgària) el militant anarcosindicalista Pano Vassilev. Fill d'un blanquer pobre, el 7 de novembre de 1920, per fugir de l'atur i de la misèria, emigra amb el seu company anarquista Boris Chivatchev a l'Argentina, on, durant quatre anys, freqüentarà els anarcosindicalistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). De tornada a Europa en 1924, roman un temps a França abans de retornar al seu país, a Sofia. A partir de 1926 militarà activament en la difusió de les idees anarcosindicalistes, ja sia per escrit, amb la creació de revistes i periòdics, ja sia per la paraula, com a orador i conferenciant. Del 16 al 21 de juny de 1931, a Madrid, representarà el seu país en el IV Congrés de l'AIT. El 13 d'abril de 1933 a les 19 hores, enmig d'un carrer de Sofia (Bulgària), quan portava els pasquins del Primer de Maig que havia anat a recollir a la impremta, va ser assassinat per un membre de la policia del règim «democràtic» de Grigorov. És autor d'un interessant estudi sobre La idea dels soviets. Origen i desenvolupament (1933).
Pano
Vassilev (1901-1933)
***
Modesto
Pasín Noya dibuixat per Camilo Díaz
Baliño a la presó de Santiago de
Compostel·la (1936)
- Modesto Pasín
Noya: El 17 d'octubre de 1903 neix a Pontevedra
(Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista i comunista
Modesto Pasín Noya. Sos pares
foren José Pasín Romero, ebenista i destacat
anarcosindicalista i polític
republicà, i Luisa Noya Martínez, i
tingué quatre germans (Florentino, Luis, Marcelino
i Palmiro) i tres germanes (Celia, Flora i Laura). Es guanyà
la vida treballant
de pintor, escultor i daurador d'imatges, i d'empleat en
Aigües Potables SA.
Vivia al número 14 del carrer Rosario de Santiago de
Compostel·la. Militant com
son pare en la Confederació Nacional del Treball (CNT),
també va estar afiliat
al Partit Comunista d'Espanya (PCE). El setembre de 1931 va fer orador
un míting
de la CNT a Santiago de Compostel·la amb José
Villaverde Velo i Manuel Mascarell
Calvet. Alguns autors li atribueixen un incident durant l'enterrament
de
l'escriptor Ramón María del
Valle-Inclán, el 6 de gener de 1936, quan volgué
llegar la creu que portava el taüt. Fou membre del Bloc
Popular Antifeixista. Quan
el cop militar feixista del 18 de juliol de 1936, formà
part, en representació
del PCE, del Comitè de Defensa de la República en
l'Ajuntament de Santiago de
Compostel·la. Detingut pocs dies pels franquistes, va ser
jutjat en consell de
guerra sota l'acusació de
«traïció» i condemnat a mort.
Modesto Pasín Noya va
ser afusellat, amb altres nou persones, el 3 de desembre de 1936 al
Cementiri Municipal
de Boisaca de Santiago de Compostel·la (La Corunya,
Galícia), on va ser
enterrat. Estava casat amb Sofía Cabana López,
que en 1950 es casà amb
l'anarquista Cesáreo Briones Varela.
Modesto Pasín Noya
(1903-1936)
***
Conxa
Pérez (Barcelona, 27 de juny de 2007). Foto de Xabier Mikel
Laburu
- Conxa Pérez: El 17 d'octubre de 1915 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista Concepció Pérez Collado (Conxa Pérez). Era filla de Llúcia Collado i de Joan Pérez Güell, militant anarcosindicalista analfabet que va restar pres a la presó Model durant la dictadura de Primo de Rivera. Va començar a treballar als 13 anys en una fàbrica tèxtil i després en una impremta. Quan va proclamar-se la República va començar a militar en el moviment llibertari. Va freqüentar l'Ateneu Llibertari «Agrupació Cultural Fars» a l'avinguda Mistral de Barcelona i va ingressar en les Joventuts Llibertàries, en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (grups «Sacco i Vanzetti», primer, i «Siempre Adelante», després). Va intervenir en la insurrecció anarquista de 1933, enquadrada en el «Moviment 8 de gener» de Joan García Oliver, i va acabar empresonada cinc mesos a la presó de dones d'Amàlia per amagar la pistola d'un company al pit, temps que va aprofitar per llegir moltíssim. Cap al 1935 va ser membre de l'Ateneu Humanitat de les Corts i de la seva escola autogestionària «Élisée Reclus», muntada per Félix Carrasquer. En juliol de 1936 va combatre l'aixecament feixista a Barcelona, participant en els assalts de la caserna de Pedralbes i de la presó Model. Immediatament després va sortir al front d'Aragó (Zaida, Belchite, Quinto) com a miliciana enrolada en la Columna Ortiz, on va romandre mig any. De tornada a Barcelona va treballar als menjadors populars de la Maternitat i després va retornar al front (Almudévar) incorporada en el grup de Carlo Rosselli. Novament a Barcelona, va fer feina en una fàbrica d'armes a Sants i participa en el seu Consell de Fàbrica. Durant els Fets de Maig de 1937 va ser ferida. Quan va caure la República va passar a França via Girona i Portbou, para realitzar un recorregut per tot el territori francès (a prop de la frontera amb Bèlgica, Argelers, Marsella, als castells de Reinarda finançats pel Govern mexicà, Montgran...). El setembre de 1942 creua la frontera espanyola amb un fill de tres mesos, que havia tingut a l'hospital dels quàquers nord-americans de Marsella, fruit de la relació amb un metge socialista al camp d'Argelers que va marxar a la França ocupada. Durant la postguerra tenia la parada del duro al mercat de Sant Antoni, on ajudava els presos de la CNT que sortien de la presó i participava activament en el grup clandestí cenetista que es reunia al bar Los Pajaritos de la Ronda de Sant Pau. Va col·laborar en l'Associació de Veïns del Raval de Barcelona durant els anys setanta i en la Transició va participar en l'organització del Sindicat de Comerç de la CNT, ja que regentava una botigueta de bijuteria. A partir de 1999 formarà part de l'agrupació «Dones del 36», realitzant xerrades als instituts d'ensenyament. En 2004 va participar en «La Ruta de l'Anarquisme», organitzada per Turisme Tàctic. Ha intervingut en diversos documentals, com ara De toda la vida, Vivir la utopía i Mujeres del 36, i en els llibres col·lectius Nosotras que perdimos la paz (2005), realitzat per la periodista Llum Quillonero, i Dones contra Franco (2007), de l'historiador Jordi Creus. En el dia del seu 92 aniversari (17-10-2007) va participar en les jornades culturals a Saragossa organitzades per la Confederació General del Treball (CGT) Mujeres Libres. Proyectando ilusiones y haciendo historia. Son company, el també llibertari Maurici Palau Casas. Conxa Pérez va morir el 17 d'abril de 2014 a l'Hospital de l'Esperança de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerada.
***
Notícia
sobre l'empresonament de Leandro Cuenca González aparegut en
el periòdic tolosà España Libre
del 9 d'agost de 1959
- Leandro Cuenca González: El 17 d'octubre de 1916 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Leandro Mariano Cuenca González. Sos pares es deien Eusebio Cuenca i María González. Durant la guerra civil va ser tinent d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En acabar el conflicte, va ser capturar per les tropes franquistes i empresonat tres anys. Un cop lliure s'integrà en la lluita clandestina. En 1948, com a membre del Comitè Regional del Centre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a una pena de 18 anys per membre del Comitè Regional del Centre de CNT i posteriorment a una altra de 12 anys per «activitats polítiques». L'estiu de 1949 va ser traslladat de la Presó Provincial de Madrid al penal d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya) juntament amb altres 46 militants confederals. En 1958 va ser reclòs a Alcalá de Henares (Madrid, Espanya). Gairebé cec, després d'haver passat 22 anys empresonat, en 1964 va ser indultat i posat en llibertat quan es trobava a la presó de Sant Miquel dels Reis de València (València, País Valencià). Leandro Cuenca González va morir el 14 de gener de 1995 a l'Hospital San Carlos de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al Cementiri del Sud, al barri madrileny de Carabanchel.
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
[16/10] Míting pels condemnats a Chicago - «La Idea Libre» - Monument Ferrer - Renaud - Grave - Defosse - Toutain - Allegra - Cantarelli - Díez - Vallejo - Gamba - Fieramonte - Castagna - Garcés - Isidro - Gonçalves - Bayo - Salas - Aguado - Duke - Costa - Boudou - Kokoczynski - Ranieri - Continente - Hernández Vera - Targarona - Gracia - Padrós - Michaelis - Santana - Cartagena
efemerides | 16 Octubre, 2025 10:24
Anarcoefemèrides
del 16 d'octubre
Esdeveniments
Propaganda de l'acte apareguda en el diari parisenc Le Cri du Peuple del 16 d'octubre de 1887
- Míting pels
condemnats a Chicago: El 16 d'octubre de 1887 se
celebrà a la Sala Favié del XX
Districte de París (França) un gran
míting d'indignació per protestar contra
les condemnes a mort dels set anarquistes a Chicago (Illinois, EUA).
L'acte, al
qual acudiren unes 2.500 persones, va estar organitzat pels grups
anarquistes i
la Lliga Cosmopolita de París. Van prendre la paraula
destacats llibertaris,
com ara Edouard Devertus, Gustave Leboucher, Louise Michel,
Étienne Murjas, Raoul
Odin, Joseph Tortelier, Trévenin, Auguste Viard, entre
d'altres. Acabat l'acte,
s'entonà l'himne La Carmagnole.
En
sortir del míting una cinquantena de persones,
encapçalades per Leboucher, es
reuniren en una petita bodega, propietat de Lechable, al
número 103 del
bulevard de Ménilmontant, on organitzaren una
reunió privada; a la sortida
d'aquesta, s'engegà una baralla entre els anarquistes i els
Guardians de la
Pau, on hi hagué trets de pistoles i dos agents (Henri
François i Legros)
resultaren ferits; la policia carregà contra els congregats
i es produïren tres
detencions (Émile Moreau, Ferdinand Niquet, Clotaire
Varogneaux). Mítings
semblats es donaren a diverses ciutats europees (Berlín,
Londres, Milà, etc.).
***
Capçalera del primer número de La Idea Libre
- Surt La Idea Libre: El 16 d'octubre de
1896 surt a Montevideo (Uruguai)
el primer número de la publicació anarquista La Idea Libre. Periódico obrero.
Órgano de los gremios de pintores y
tabaqueros. Portà els epígrafs
«Emancipació de l'esclau del salari» i
«Pau
i solidaritat en igualtat de drets». De periodicitat
irregular («Apareix quan
pot»), es publicà per subscripció
voluntària. Tractà temes sindicals, sobre
l'alliberament de la dona, història del moviment obrer, etc.
Els articles es
publicaren sense signar. Començà a publicar
l'assaig d'Augustin Hamon «De la
patria», traduït per José
Martínez Ruiz (Azorín).
Només es publicà un número
més, l'1 de novembre de 1896.
***
Monument
en memòria de Ferrer i Guàrdia
- Monument a Ferrer i Guàrdia: El 16 d'octubre de 2001 a l'entrada de l'Escola de Ciències Empresarials del campus de Pedralbes de la Universitat de Barcelona (Catalunya) s'inaugura un monument en memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia, en presència del director de l'escola, Alfredo Rocafort, i del president de la Fundació Ferrer i Guàrdia, Joan Francesc Pont. Set estudiants de Belles Arts de la ciutat italiana de Carrara (Federica Malatesta, Fabio Romiti, Emmanuele Greco, Riccardo Villari, Massimo Vanelli, Silvio Corsini i Rosanna Gregorace), sota els auspicis de l'Associació Germinal, van esculpir un baix relleu de marbre que simbolitza l'afusellament del mestre racionalista Francesc Ferrer i Guàrdia, el 13 d'octubre de 1909, acusat de ser l'instigador dels fets de la Setmana Tràgica. Dirigits per l'escultor Dominique Stroobant, els estudiants van dur a terme l'obra inspirant-se en un dibuix de Flavio Constantini que, des de sempre, ha estat una estampa clàssica de la iconografia sobre aquest fet històric. El baix relleu va ser ofert a l'Escola d'Empresarials de la Universitat de Barcelona, a través de la Fundació Ferrer i Guàrdia, que va acceptar posar-lo a la façana principal tot coincidint amb el centenari de la creació de l'Escola Moderna. La inscripció diu: «En memòria del fundador de l'Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia, màrtir de la llibertat pedagògica. Barcelona, 13 d'octubre de 1909 - 13 d'octubre de 2001.» Aquest va ser el segon monument a Ferrer i Guàrdia que s'erigia a Barcelona. El primer va ser una iniciativa de l'alcalde Pasqual Maragall i es va posar a Montjuïc. Posteriorment, el 2002, encara es va posar un altre, al davant de l'edifici de Ciències de l'Educació del campus de la Vall d'Hebron.
Naixements
Foto
policíaca de Jules Renaud (27 de febrer de 1894)
- Jules Renaud: El 16 d'octubre de 1851 neix a Anteuil (Franc Comtat, Arpitània) el sabater anarquista Jules Renaud, també citat com Renaux. Era fill natural d'Eugénie Goudron i va ser reconegut per son pare, Alexis-Euène Renaud, el 19 de setembre de 1869. Visqué al carrer des Rosiers de París (França) i el març de 1894 va ser detingut per les seves activitats anarquistes i acusat de pertànyer a «associació criminal». L'agost d'aquell any es refugià, amb Georges Darien i Zo d'Axa, a Londres (Anglaterra). El seu nom figura en un llista d'anarquistes a controlar establer en 1894 per la policia ferroviària de fronteres francesa. En aquest any muntà a la capital anglesa una paradeta al número 4 de Little Goodge Street, on també treballà el sabater anarquista Jean-Baptiste Humbert, i el seu domicili, al número 32 de Pitt Street, fou lloc de trobada de nombrosos companys llibertaris (Charles-Jean Capt, Lucien Guérineau, Armand Lapie, Severino Rappa, Émile Pouget, Charles Malato, Errico Malatesta, Henri Cler, etc.). El gener de 1897 sa companya es reuní amb ell a Londres, on treballà com a dona de fer feines. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Jean Grave en l'època del "Procés dels Trenta"
- Jean Grave: El 16 d'octubre de 1854 neix a Lo Brelh (Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista Jean Grave. Fill d'una família pobra pagesa, sos pares es deien Jean Grave, moliner, i Élisabeth Cregu. En 1860 es va instal·lar amb sa família a París, on va començar a estudiar en un col·legi de frares i més tard aprendrà l'ofici de sabater. Va poder assistir com a espectador als fets de la Comuna, assistint a les reunions blanquistes. Poc després moriran sa mare de tuberculosi i sa germana de tisi. En 1875 va fer el servei militar obligatori al II Regiment d'Infanteria de Brest, però el seu episodi castrense va durar poc a causa de la mort de son pare. D'antuvi temptat pel socialisme guedista –estava subscrit a Le Prolétaire, de Paul Brousse, i a L'Égalité, de Jules Guesde–, el 30 de gener de 1879 va afiliar-se al Partit Obrer de Guesde i va participar en el consell d'administració del seu periòdic, ocupant-se de l'expedició. Paral·lelament a la seva intervenció guedista, va participar en el «Grup d'Estudis Socials dels Vè i XIIIè Districtes», i va conèixer militants anarquistes com Cafiero, Malatesta i Tcherkesoff. Va declarar-se anarquista a partir de 1880 quan va rebutjar el parlamentarisme de Jules Guesde i va abandonar les seves files. A partir de novembre de 1881 va encarregar-se de la publicació mensual del Bulleti des Groupes Anarchistes. En 1882 va començar a escriure els seus primers articles en la premsa llibertària de Lió (Le Droit Social) i l'any següent va començar a publicar fullets revolucionaris sota el pseudònim Jehan Le Vagre. En 1883, a petició d'Élisée Reclus, va encarregar-se de la publicació a Ginebra de Le Révolté. Més tard, a França, continuarà amb la publicació del periòdic sota el títol La Révolte. El juny de 1891 va ser condemnat a sis mesos de presó, com a gerent de La Révolte, per un article sobre els Fets de Fourmies. Divulgador de les tesis de Kropotkin, en 1892 va escriure La société mourante et l'anarchie, amb prefaci d'Octave Mirbeau; aquest llibre li portarà el febrer de 1894, gràcies a l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), una condemna de dos anys de presó i de 1.000 francs de multes per «provocació al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi...». Aquest mateix any es veurà implicat en el «Procés dels Trenta», però en aquesta ocasió va ser absolt. El 4 de maig de 1895 va començar a publicar la revista setmanal Les Temps Nouveaux, que tindrà un fort impacte en els cercles literaris i artístics de l'època; nombrosos artistes de renom (Aristide Delannoy, Maximilien Luce, Paul Signanc, Alexandre Steinlen, Van Rysselberghe, Camille Pissarró, Van Dongen, Georges Willaume...) participaran en la seva il·lustració, així com en el seu finançament, oferint quadres, dibuixos i aquarel·les. Les Temps Nouveaux serà qualificat per molts com el «Periòdic Oficial» de l'anarquisme francès. En 1901 va publicar Les aventures de Nono, una utopia llibertària per infants, que serà utilitzada per Ferrer i Guàrdia a les seves Escoles Modernes, després de la traducció feta per Anselmo Lorenzo. Batejat per alguns llibertaris (Victor Serge, Rirette Maîtrejean, Libertad) per les seves positures intransigents –a més del fet de portar eternament la llarga brusa grisa dels tipògraf assimilada a una sotana– amb el sobrenom de «Papa del carrer Mouffetard», seti del seu despatx, s'oposarà a la tendència individualista de l'anarquisme, així com als il·legalistes, als naturistes i als cooperativistes. Després d'un llarg festeig, el de juny de 1909 es casà civilment a Folkestone (Kent, Anglaterra) amb la il·lustradora, novel·lista, poetessa i militant anarquista Mabel Mary Holland Thomas, també coneguda com Mabel Marie Holland Grave i que signava sempre amb inicials, i s'establí a Le Plessis-Robinson (Illa de França, França), al número 9 del carrer Edmond-About. Quan esclatà la Gran Guerra, el 2 de setembre de 1914, embarcà a Dieppe (Alta Normandia, França) amb sa companya cap a Anglaterra, on s'instal·là al barri de Clifton de Bristol (Bristol, Anglaterra), a casa d'una d'una cunyada. A Anglaterra va signar amb Kropotkin el «Manifest dels Setze», favorable a l'intervencionisme en la Gran Guerra. El juliol de 1919 retornà a Le Plessis-Robinson. Va continuar militant i escrivint, però aïllat del moviment anarquista i retirat al seu domicili de Le Plessis-Robinson. També és autor de La société au lendemain de la révolution (1882), Organisation de la propagande révolutionnaire (1883), La Révolution et l'autonomie selon la science (1885), L'Anarchie, son but, ses moyens (1899), Enseignement bourgeois et enseignement libertaire (1900), Terre libre (1908), La colonisation (1912), Contre la folie des armements (1913), Kropotkine (1921), La faillite bolchevik (1924), Ce que doit être la vraie Société des Nations (1925), Mouvement libertaire sous la III République (1930), Les colonies agricoles (1931), Les erreurs du marxisme (1931), Ce que devront être la révolution et la société future (1931), Bases d’un programme anarchiste (1935), entre d'altres. Jean Grave va morir el 8 de desembre de 1939 a Vienne-en-Val (Centre, França), on es trobava refugiat per mor de la guerra. Una part del seu arxiu es troba a l'Institut Français d'Histoire Sociale (IFHS) de París.
***
Foto policíaca de Claude Defosse (2 de gener de 1894)
- Claude Defosse: El
16 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el
16 de desembre– de 1864 neix a
Arleuf (Borgonya, França) l'anarquista Claude Defosse
–el seu llinatge sovint
citat erròniament de diferents maneres (Deffosse, Defossa, Delfosse,
Lafosse). Sos pares,
propietaris, es deien Louis Defosse i Jeanne
Goussot. Es guanyava la vida portant cotxes de cavalls, fent de venedor
ambulant i de jornaler. En 1884 va ser dispensat de fer el servei
militar i
tenia un germà a l'exèrcit. A
començament dels anys noranta residia a
Aubervilliers (Illa de França, França) i al
domicili de l'anarquista Philogène
Segard a Saint-Denis (Illa de França, França).
Milità en el grup anarquista de
Saint-Denis. Fugint de la repressió, en 1891 es
refugià a Londres (Anglaterra),
on visqué el número 18 de Little Goodge Street.
Era amic dels anarquistes
Charles Pieri i Clovis Sicard. Va ser ell qui va donar els papers a
Désiré
Pauwels quan aquest vingué a França el juny de
1891. En 1894 el seu nom
figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la
policia ferroviària
de fronteres francesa. Segons un informe policíac,
retornà l'octubre de 1894 a
Saint-Denis. Quan la gran agafada de l'1 de gener de 1894,
després de
l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra dels Diputats de
París, va ser
detingut i la seva habitació del domicili de
Philogène Segard on s'estava
va ser escorcollada. A començament de segle figurava en un
llistat
d'anarquistes desapareguts o «nòmades».
Claude Defosse va morir el 19 de gener
de 1917 a Saint-Denis (Illa de França, França).
***
Notícia
orgànica d'Auguste Toutain apareguda en el
periòdic parisenc La Révolte
del 23 de maig de 1891
- Auguste Toutain:
El
16 d'octubre de 1872 neix a l'Union (Trélazé,
País del Loira, França)
l'anarquista Auguste Joseph Toutain. Era fill d'Aguste Hyancinthe
Toutain,
pedraire al molí de l'Union de
Trélazé, i de Joséphine Marie
Gaignard. Durant
la primavera de 1891 vivia al barri de Saint-Lézin de
Trélazé i era l'animador,
amb Auguste Bahonneau, del grup de la Joventut Anarquista
«Les Révoltés». En
aquesta època estava subscrit a diversos
periòdics anarquistes (La Crise
Sociale, L'Homme Libre, Le
Réveil des Mineurs, etc.). Va ser
fitxat per la policia com a «anarquista adepte als
propagandistes pel fet».
Tingué una estreta relació amb el pissarrer
anarquista Ludovic Ménard. En 1892
treballava de domèstic i després de forner a
Maintenon (Centre, França) i
aquest mateix any va ser detingut en una visita a
Trélazé. En 1892 va ser
cridat a files i declarat exempt per «artritis
crònica del canell esquerre i torticolis».
El setembre de 1895, quan treballava de forner a
Trélazé, va tenir una baralla
per qüestions de diners amb Jean Poiroux, forner a Cheffes
(País del Loira,
França). Segons informes policíacs,
volgué ser candidat a les eleccions
municipals de 1907. Quan esclatà la Gran Guerra, el 30 de
novembre de 1914 va
ser declarat apte i destinat al Servei Auxiliar del 71 Regiment
Territorial
d'Infanteria; el 25 de febrer de 1916 se li va donar una
pròrroga militar per
exercir l'ofici de forner a Trélazé i el 8 de
març de 1919 va ser desmobilitzat.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Pietro
Allegra
- Pietro Allegra: El
16 d'octubre de 1877 neix a Palerm (Sicília) el
propagandista anarquista i
anarcosindicalista, i després comunista, Pietro Allegra, que
va fer servir el
pseudònim Pietrino. Sos
pares es
deien Giuseppe Allegra i Rosalia Rotondo i es va graduar a l'Escola
Tècnica.
Arran de la repressió desencadena pel Govern de Francesco
Crispi en 1894 contra
el moviment obrer, s'acostà progressivament al sector
anarquista de la
Federació Socialista de Palerm. El 3 de març de
1896 va ser detingut per
primera vegada; jutjat, va ser condemnat, amb altres companys, a cinc
dies de
presó per haver organitzat una manifestació
anticolonialista. A començaments
del segle fou un dels activistes més destacats del grups
anarquistes de Palerm.
El 24 d'agost de 1904 va ser condemnat a 10 mesos de
reclusió per haver-se
oposat a l'acomiadament disparant un revòlver contra el
director de l'empresa
Gondrand de Palerm, que se'n sortí sa i estalvi. El 10
d'octubre d'aquell any
s'embarcà cap a Nova York (Nova York, EUA) i
després s'instal·là a Paterson
(Nova Jersey, EUA). L'octubre de 1910 s'establí a Pittsburgh
(Pennsilvània,
EUA), on s'encarregà d'un petit negoci de revenda minorista
dels cigars de la
De Nobili Cigar Company, esdevenint posteriorment director de vendes,
càrrec
que li va facilitar la seva tasca propagandística
gràcies als constants viatges
que havia de realitzar. Va ser nomenat secretari de la
Federació Socialista
Italiana (FSI) local i el setembre de 1910, com a president del
Comitè Central
de l'Oest, organitzà un acte de commemoració a la
memòria de Francesc Ferrer i
Guàrdia. En 1913 s'instal·là a Long
Island (Nova York, EUA), on treballà en la
fàbrica
de cigars Marchese Prosporo de la De Nobili Cigar Company. En aquesta
època
desplegà una intensa tasca sindicalista entre els
treballadors del sector del
tabac i col·laborà en els periòdics de
Carlo Tresca L'Avvenire i Il Martello.
També col·laborà, entre 1914 i 1917,
en el periòdic anarquista Cronaca
Sovversiva, publicat per Luigi
Galleani. L'abril de 1915 testificà en el judici de Frank
Abarno i Carmine Carbone,
acusats
de col·locar dues bombes el 13 d'octubre de 1914 a Nova York
per a «celebrar»
el cinquè aniversari de l'execució de Francesc
Ferrer i Guàrdia.
El novembre de 1916 substituí Carlo Tresca en la
direcció d'Il Martello.
Membre del «Circolo Bresci»
de Nova York, durant la Gran Guerra promogué nombrosos actes
públics de masses
i realitzà gires de propaganda, tot incitant els
italoamericans a no retornar a
Itàlia i a rebutjar l'enrolament. També fou
l'impulsor de l'anomenat «Fascio
Rivoluzionario» de Nova York. En 1916 l'editorial
«Nicoletti Bros.» de Nova
York li va publicà el llibre antimilitarista Disonoriamo
la guerra. Aquest mateix any fou tresorer de
l'Striker's Defense Committee (SDC, Comitè de Defensa dels
Vaguistes) del
Minnesota Iron Range (MIR, Sector del Ferro de Minnesota). En aquesta
època
formà part del Comitato Popolare Perseguitati Politici
(CPPP, Comitè Popular de
Perseguit Polítics) de Nova York. Durant la primavera de
1920 evità la
deportació retornant voluntàriament a Palerm. El
2 de juliol d'aquell any
intervingué en una concentració en aquesta ciutat
del Partit socialista arran
dels moviments revolucionaris que tenien lloc a Ancona (Marques,
Itàlia). El 5
de juliol de 1920 va fer una conferència sobre el moviment
anarquista americà i
el 31 d'agost participà en un acte «Pro
Rússia». Fou un dels organitzadors de
les ocupacions de les drassanes navals i de les ferreries
«Ercta» de Palerm,
que tingueren lloc el 4 de setembre de 1920, i que rebutjaren ser
dirigits per
la Cambra del Treball d'orientació socialista. Les
ocupacions, que començaren a
engegar l'autogestió productiva dels establiments, es
perllongà fins el 29 de
setembre, quan els gairebé 2.000 obrers de Palerm que havien
rebutjat l'acord
amb els industrials proposat per la Federazione Impiegati Operai
Metallurgici
(FIOM, Federació d'Empleats i Obrers
Metal·lúrgics), es van veure obligats a
retornar als tallers. Després d'això
retornà als Estats Units, un jugà un paper
important com a redactor dels periòdics Il
Martello, on destacà la seva rúbrica
setmanal «Appunti e spunti», que
signava Pietrino, i Nuovo
Mondo, diari subversiu que es
publicà durant gairebé un mes en 1925. Aquest
mateix any, promogué a Nova York
el Comitè d'Acció Antifeixista (CAA), que
s'escampà ben aviat arreu dels Estats
Units i que donà lloc a l'Alleanza Antifascista del Nord
America (AAFNA,
Aliança Antifeixista Nord-americana), de la qual
esdevingué secretari. Per
trencar amb les seves activitats polítiques i sindicals, el
març de 1927 la De
Nobili Cigar Company el va enviar a sud-oest dels Estats Units,
obligant-lo a
ajornar les seves tasques subversives i a cedir la secretaria de
l'AAFNA a
Carlo Tresca. En 1932, arran d'una polèmica amb Tresca,
abandonà la redacció d'Il
Martello. El 16 de març de 1935
encapçalà una manifestació a Nova York
contra la guerra imperialista a
Abissínia, organitzada per l'American League (AL, Lliga
Americana),
organització que havia creat amb l'anarquista Frank Di
Sario. El seu suport a
la creació d'un front comú antifeixista amb els
comunistes tensà encara més la
seva relació amb Carlo Tresca, qui no podia suportar els
comunistes després
dels esdeveniments de la Guerra Civil espanyola. Acostat al Comunist
Party USA
(CPUSA, Partit Comunista dels EUA), acabà trencant amb el
moviment llibertari i
entrà a formar part de la Comissió Nacional
Italiana del CPUSA. L'octubre de
1938 publicà a Nova York el fullet Il
suicidio morale di Carlo Tresca, on atacà durament
el seu antic amic que li
havia acusat d'estalinisme. En aquests anys
col·laborà amb el periòdic comunista
L'Unità del Popolo. Fins
al 1942 va
estar constantment vigilat per les autoritats consulars italianes.
Pietro
Allegra va morir després de la II Guerra Mundial a Nova York
(Nova York, EUA).
***
Vittorio
Cantarelli
- Vittorio
Cantarelli: El 16 d'octubre de 1882 neix a Castelnovo di
Sotto (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Vittorio
Cantarelli. Sos pares es
deien Giuseppe Cantarelli i Maria Tagliavini. El desembre de 1888
s'instal·là
amb sa família a La Spezia (Ligúria,
Itàlia), on son pare havia trobat feina.
En acabar l'escola elemental, començà a treballar
com a aprenent en un taller de
calçat regentat per un membre de la Lliga dels Sabaters,
considerat per la
policia com a un «autor d'atemptats
perillós». L'aprenent ràpidament es
relacionà
amb el moviment anarquista, esdevenint delegat dels sabaters a la
Cambra del
Treball i freqüentant el Cercle Llibertari. En estret contacte
amb Pasquale
Binazzi i sa companya Zelmira Peroni i el grup editor del setmanari Il Libertario (1903-1922) de La Spezia,
a partir del maig de 1905 en fou nomenat gerent, càrrec que
ocupà fins al
desembre de 1908. També fou el gerent de l'únic
número de la publicació 3
Agosto, publicat a La Spezia aquell
dia de 1908 per commemorar el primer aniversari de la mort accidental
durant la
feina de diversos obrers dels alts forns de Portoferraio, a l'illa
d'Elba. El
juliol de 1909, denunciat pel sacerdot Giovanni Ginocchio,
acèrrim enemic dels
anarquistes locals, va ser jutjat i condemnat a 10 mesos de
presó i a una multa
de 1.000 lires per un delicte de difamació
mitjançant la premsa. Per fugir de
l'empresonament, el gener de 1910 emigrà a
França, primer a Niça i després a
Lió. El setembre de 1912 es traslladà a
París, al districte de Buttes-Montmartre,
on visqué amb Cristina Bianciotto i treballà
sempre com a sabater. En 1917
retornà a Itàlia i a La Spezia
reprengué la seva lluita anarquista i sindical,
esdevenint un dels militants més influents i constantment
vigilat per la
policia que el considerava un perillós subversiu. El juliol
de 1919, com a
membre de la Cambra del Treball i de l'anarcosindicalista
Unió Sindical
Italiana (USI), organitzà, juntament amb el
Comitè d'Acció Unitària Nacional
(CAUN) de Milà, manifestacions contra l'encariment de la
vida a La Spezia. En
aquesta època participà activament en el moviment
d'ocupació de fàbriques i en
les lluites contra l'ascensió del feixisme. El
març de 1922, en representació
dels obrers de La Spezia, participà en el IV
Congrés Nacional de l'USI celebrat
a Roma. El 23 d'abril de 1922, amb Errico Malatesta, Luigi Fabbri i
Pasquale
Binazzi, formà part de la delegació de l'USI i
del periòdic Umanità
Nova que s'entrevistà a La
Spezia amb l'anarcobolxevic Hermann Sandomirsky, membre d'una
delegació
soviètica vinguda per trobar-se amb diversos
diplomàtics europeus arran de la Conferència
de Gènova, reunida per buscar acords per a la
reconstrucció del comerç i del
sistema financer internacional després de la Gran Guerra. El
setembre de 1922,
quan el feixisme truca a la porta, decidí exiliar-se a
França i s'establí a
París, on s'integrà en els lluites antifeixistes
i sindicals portades per la
immigració italiana. L'octubre de 1924, amb Ugo Fedeli,
Felice Vezzani,
Virgilio Gozzoli, Tintino Persio Rasi (Auro
d'Arcola) i Armando Borghi, signà en nom del
Comitè d'Aliança Llibertària
(CAL) la convocatòria d'un congrés de totes les
forces llibertàries emigrades a
França. En 1924, també, va ser nomenat secretari
del Comitè de Defensa
d'Ernesto Bonomini i el setembre de 1925 assistí, com a
delegat de la Comissió
Executiva de la Cambra de Treball de La Spezia, al congrés
de l'USI en l'Exili
celebrat a París, on reivindicà el manteniment de
l'autonomia de l'USI respecte
a les altres organitzacions sindicals, seguint l'opinió del
secretari nacional
Armando Borghi. A començaments de 1926, amenaçat
d'expulsió, marxà a Zuric;
però el desembre retornà a França, on,
després d'haver participat en una
conferència antifeixista, va ser detingut i enviat a
Bèlgica. A Brussel·les
treballà al taller del sabater anarquista espanyol Sotero
Peralta i esdevingué
un dels militants més actius del Comitè
Internacional de Defensa Anarquista
(CIDA). El 19 de juliol de 1927 prengué part a
Esch-sur-Alzette (Luxemburg) en
una manifestació contra la condemna de Sacco i Vanzetti, on
prengué la paraula
i atacà la justícia nord-americana; per la
violència del seu llenguatge li va
ser prohibida novament l'entrada a Luxemburg. El setembre d'aquell any
participà en un míting a la Casa dels Ferroviaris
de Brussel·les contra
l'arribada de l'«American Legion». Al seu domicili
es van realitzar nombroses
reunions, on van participà destacats militants (Camillo
Berneri, Luigi Fabbri,
Corrado i Mario Perissimo, Giuseppe Bifolchi, Enrico Zambonini, Bruno
Gualandi,
Hem Day, Virgilio Gozzoli, Gigi Damiani, M. Gamba, Torquato Gobbi,
etc.) i diversos
grups antifeixistes francesos. També va participar en les
reunions del Grup
Llibertari Italià (GLI), que se celebraven al
cafè Au Roi de Brussel·les. El
maig de 1929 s'instal·là a Anderlecht, a la
regió de Brussel·les, on continuà
amb les seves activitats antifeixistes públiques i
clandestines. El juny de
1931 participà, amb Italo Ragni, Hem Day, De Boc, Angiolo
Bruschi i Pietro
Montaresi, en un míting a favor del dret d'asil. En aquesta
època va ser
secretari del Socors Roig Internacional (SRI). En 1931
participà amb Angelo
Sbardelotto, Emidio Recchioni (Nemo)
i Alberto Tarchiani, en l'organització d'un atemptat contra
Benito Mussolini, fet
pel qual va ser condemnat el juny de 1932 a Itàlia per un
Tribunal Especial
feixista a 30 anys de presó per
«còmplice» del frustrat atemptat.
Força actiu
en el grup anarquista italià de Brussel·les,
continuà la seva tasca
antifeixista, alhora que denuncià l'autoritarisme del
règim soviètic. En
aquesta època creà el Comitè de
Defensa Anarquista dels Joves Desocupats. Durant
la guerra d'Espanya, amb Mario Mantovani i Vincenzo Geranio,
animà l'anarquista
«Comitè Anarquista Pro Espanya» de
Brusse·les que envià voluntaris i
recaptà
fons per ajudar les seves famílies i lliurà
clandestinament armes als
combatents. En 1939, amb el triomf de Francisco Franco,
s'ocupà del
repatriament d'aquests voluntaris i dels refugiats que fugien de
l'Espanya
franquista. Quan esclatà la II Guerra Mundial
s'integrà en la Resistència,
d'antuvi a Bèlgica i després a diversos
països europeus ocupats. El 9 de febrer
de 1941 va ser detingut pels nazis a Polònia; enviat a
l'alpí pas de Brenner,
va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes, que l'internaren
immediatament a la presó de Reggio Emilia i, a partir del 22
de març, a la de
Civitavecchia (Laci, Itàlia) per purgar la pena a la qual
havia estat condemnat
en 1932. Jutjat novament el 23 de maig de 1941 per un Tribunal
Especial,
presidit pel lloctinent general de la Milicia Gaetano Le Metre, va ser
condemnat a 30 anys de presó i tancat a San Gimignano
(Toscana, Itàlia). En
1945, en acabar la guerra, va ser alliberat i entrà a formar
part de la
Federació Comunista Llibertària Ligur (FCLL) i en
el grup de la Federació
Anarquista Italiana (FAI) de La Spezia. Entre el 23 i el 25 de juny de
1945
participà en el Congrés Interregional de la
Federació Comunista Llibertària
Alta Itàlia. El setembre de 1945 va ser elegit delegat de La
Spezia al I Congrés
de la FAI de Carrara i el març de 1946 al Congrés
Nacional celebrat a
Florència. Més tard retornà a
Bèlgica. Vittorio Cantarelli va morir el 7 de
desembre de 1957 a Schaerbeek (Brussel·les,
Bèlgica).
***
Galo Díez
Fernández
- Galo Díez Fernández: El 16 d'octubre de 1884 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) el militant anarcosindicalista Galo Díez Fernández. De jove va tenir aficions taurines i va arribar a torejar. Entre 1913 i 1914 escriu en els periòdics anarquistes El Látigo, de Baracaldo, i El Trabajo, de Logronyo. Va ser en juny de 1915 l'instigador del Motí del Pa de Vitòria. En 1918, ja un militant influent i gran orador de la Confederación Nacional del Treball (CNT), escriu en Tierra y Libertad, època en la qual vivia a Eibar i treballava als tallers d'una armeria. Durant els següents anys va canviar freqüentment de domicili (Vitòria, Bilbao, Logronyo, Sant Sebastià, Tolosa) a causa de la necessitat d'alimentar sa família nombrosa. En 1917 va signar el Manifest d'Eibar contra la guerra i va representar la Regió Nord en la Conferència Nacional Anarquista de Barcelona de 1918. L'any següent va ser un dels més actius antibolxevics del Congrés de la Comèdia. En febrer de 1920 va representar Eibar en el Congrés del Nord a Logronyo i durant aquest any va fer mítings i conferències al País Basc (Zaramillo, Durango, Vitòria...). El 14 de febrer de 1921 va ser detingut en una reunió celebrada a Santander. A proposta seva es va celebrar l'Assemblea de Madrid d'agost de 1921 que va suposar el començament de la fi de la influència bolxevic (Maurín, Nin, Ibáñez, Arlandís, etc.) en la CNT. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, on va protestar contra la repressió a Rússia i va rebutjar un pla que pretenia crear un comitè fort amb sou elevats format per Pestaña, Seguí, Carbó, Peiró, J. M. Martínez i ell mateix; en aquesta reunió va ser designat delegat a la conferència berlinesa preparatòria del Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquell any. En maig de 1922 va assistir a la Conferència Regional Catalana de Blanes. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure molt precàriament a Tolosa fent de cobrador d'una fàbrica de màquines de cosir. En 1923 va representar els sindicats d'Eibar en el Ple de Mataró i va fer mítings amb Subero. Amb la instauració de la República va continuar militant, encara que no amb la lluentó dels anys passats, i va participar activament am Manuel Pérez en la recuperació i enfortiment de la CNT de Guipúscoa. En 1931 va participar per Renteria, Tolosa i Sant Sebastià en el Congrés Confederal, participant posteriorment en una gira de difusió dels acords per tota la zona nord (Alsasua, Baracaldo, Pamplona, Estella, Sagüesa, Bilbao, Santurce, Durango, etc.), amb Manuel Pérez i Domingo Germinal. Quan va esclatar la guerra, va formar part del Comitè del Front Popular de Tolosa i poc després es va traslladar a València, on va representar la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT en qualitat de vicesecretari, realitzant gairebé tasques burocràtiques de poca entitat i convertit al revisionisme i al circumstancialisme, ell que abans havia estat un ferm defensor del purisme llibertari, defensant la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i la col·laboració en el Govern basc. Durant aquests anys va ser un incondicional d'Horacio Martínez Prieto. En febrer de 1937 va representar el Comitè Nacional en el Congrés Col·lectivista de Casp, en juny va intervenir en un míting a València i en setembre, com a vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, va ser enviat a investigar els desastres causats per Líster a la col·lectivitats aragoneses –el seu informe, amb Royo i Amil, és del 16 de setembre de 1937. També va ser l'encarregat de fer arribar al socialista Prieto la disposició cenetista de fer-li constat contra els estalinistes. Galo Díez va morir el 24 de juliol de 1938 a la platja del Saler (València, País Valencià) ofegat després de patir una congestió. Va col·laborar en la premsa anarquista: Acción Libertaria, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica, El Látigo, La Lucha, Semilla Roja, Solidaridad Obrera, El Trabajo, Tierra y Libertad, Vida Obrera, El Vidrio, etc. Va escriure el pròleg al llibre de Felipe Alaiz Vida y muerte de Ramón Acín i és autor de La mujer en la lucha social (1922), Esencia ideológica del sindicalismo (1922), Apariencias (1923), De julio a julio (un año de lucha) (1937, en col·laboració), Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (1937, en col·laboració), entre altres. Horacio Martínez Prieto va escriure una biografia (Semblanza y personalidad de Galo Díez) que roman inèdita.
Galo Díez Fernández (1884-1938)
***
Necrològica
d'Antonio Vallejo Gómez apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del
3 de juny de 1954
- Antonio Vallejo Gómez: El 16 d'octubre de 1884 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Vallejo Gómez. Sos pares es deien José Vallejo i Juana Gómez. Pagès de professió, milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili treballà de miner i formà part de la CNT de la fàbrica electrometal·lúrgica de Château-Feuillet, a Petit-Coeur (actualment La Léchere, Savoia, Arpitània). Sa companya fou María Velázquez. Antonio Vallejo Gómez va morir el 17 de maig de 1954 al seu domicili d'Aime (actualment Aime-la-Plagne, Savoia, Arpitània).
***
Notícia
d'una xerrada de Jean Gamba publicada en el setmanari comunista de
Nimes La
Provence Ouvrière et Paysanne del 21 de
novembre de 1927
- Jean Gamba: El 16 d'octubre de 1891 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Baptistin Rosange Jean Gamba. Sos pares es deien Giovanni Gamba, forner italià, i Marguerite Philomène Descorps. Abans de 1914 la policia el considerava un «delinqüent perillós» i havia tingut problemes judicials, denunciat per «robatori» i «abús de confiança». El maig de 1914 vivia a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània) i era membre, a títol individual, de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). El 4 de març de 1920 es casà a Toló amb Agnès Octavie Raimbert, amb qui tingué dos infants. En aquesta època vivia al número 14 del carrer Nicolas Laugier del barri de Siblas de Toló, on es feien diverses reunions, i es guanyava la vida de venedor ambulant. En 1922 participà en la refundació del grup de la Joventut Lliure, que s'adherí a la Unió Anarquista (UA) i durant aquest any col·laborà en els periòdics Le Libertaire i Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista del Sud (FAS). En aquesta època la policia el considerava un «individu perillós per a la seguretat pública i molt escoltat en els cercles extremistes». Sovint portava la contradicció en els mítings comunistes. El 14 d'agost de 1922 el grup de Toló de l'UA s'integrà en el Comitè per l'Amnistia Integral, del qual Antoine Bertrand era el secretari general. El 27 de març de 1923 va convocar una reunió de firaires i venedors ambulants a la Borsa del Treball amb la finalitat de fundar un sindicat del gremi afiliat a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), del qual va ser nomenat secretari. El setembre de 1923, en debats dins de la CGTU, es mostrà partidari de la moció de defensa del sindicalisme revolucionari i de la independència sindical respecte els partits polítics proposta per Joseph Lartigue. En 1924 va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista del Migdia i col·laborà en el periòdic anarquista L'En-Dehors. A finals de desembre de 1925 era tresorer provisional del «Comitè d'Acció contra l'encariment de la vida» i membre de la comissió de la CGTU encarregada de l'elaboració d'un índex del cost de vida. Després de la creació el 18 de juny de 1926 de l'Intersindical de Revenedors de la Via Pública de Toló, en va ser nomenat secretari general. Posteriorment va ser secretari del «Comitè Sacco-Vanzetti» de Toló i presidí la major part dels mítings per la defensa d'aquest dos militants anarquistes italoamericans condemnats a mort. A més de corresponsal entre 1926 i 1927 de Le Libertaire, fou secretari del grup anarquista «L'Idée Libre». La CGTU del departament de Var el designà en 1927 per anar a Moscou (Rússia, URSS; actualment Rússia) a les manifestacions del desè aniversari de la Revolució russa, amb la finalitat d'atreure'l al comunisme i a finals d'octubre va escriure una carta des de Moscou on palesava que totes les seves hostilitats vers el comunisme s'havien esvaïdes. De tornada, va fer diverses xerrades per Provença de les seves experiències a l'URSS, com ara el novembre de 1927 a Colobrieras, el 26 de desembre de 1927 a Toló i el 28 de febrer de 1928 a La Sanha. En 1928 va ser un dels animadors del Comitè Antifeixista (CA). En una reunió de la Secció Socialista de Toló de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), la seva carta demanant l'adhesió d'aquesta organització al CA, va ser examinada però amb una resposta negativa. Va ser un dels creadors del Comitè d'Amics de la Unió Soviètica de Toló, del qual fou secretari. El gener de 1930 era membre de la comissió executiva de la Unió Regional de la CGTU i militava en el Partit Comunista Francès (PCF) com a membre del buró de la secció de Toló. També fou tresorer del Comitè de Defensa Proletària de Víctimes del Feixisme i membre de la comissió executiva del IX Unió Regional de la CGTU. El juliol de 1931 era delegat regional del Sindicat General de Firaires del departament de Valclusa i el 24 de juliol d'aquell any organitzà a la Borsa del Treball d'Arle (Provença, Occitània) una reunió de firaires per a crear una secció sindical. A finals de la dècada dels trenta participà activament en el suport dels anarquistes espanyols i viatjà repetidament a la Península. En 1940 va ser vigilat per les autoritats com a comunista i en aquesta època vivia a la plaça Maurique. El 13 de desembre de 1940 va ser internat al centre de residència vigilància de Chibron, a Sinha (Provença, Occitània), però el 15 de febrer de 1941 va ser traslladat a Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània), on encara romania el juliol de 1943. El 30 de juliol de 1944 va ser deportat en un comboi que partí de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) cap el camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), d'on aconseguí sobreviure. Després de la II Guerra Mundial ja no milità en el PCF. El 14 de gener de 1953 es casà a Toló amb Marie Félicie Orsolani. Jean Gamba va morir el 10 de febrer de 1957 a l'Hospital de Sainte-Anne de Toló (Provença, Occitània).
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Presentació
Joan Alcover, 54 (07006 Palma)
Telèfon i fax: 971 726 461
Adreça postal: Apartat 1566 (07080 Palma)
www.estelnegre.org
Correu electrònic
-----------------
Menú
Cerca
Calendari
| « | Juliol 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
| 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
| 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
| 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
| 27 | 28 | 29 | 30 | 31 | ||
Recentment
- [26/07] «The Alarm» - «La Lotta» - Setmana Tràgica - «Emma Goldman: The Anarchist Guest» - Maurer - Bruchacsek - Bertani - Hutteaux - Berthelot - Díaz Guillén - Violette - D'Antonio - Santos - Santágueda - Adler - Bianconcini - Gordo - Aguilar - Pedraza - Pugès - Puddu - Rueda Pérez - Pintado - Gouarin - Tepernowski - Oiticica - Coullery - Fuentes - Sas - Cristofoli - Martínez-Marín - Longas - Serón - Gracia - Meseguer - Monclin - Perlman - Cubota - Mallo - Silvia Mistral
- [25/07] «El Libertario» - «Il Pensiero» - Groupement Communiste - Col·lectivització transports - Gran Picnic - Job - Austin - Fournier - Blavier - Boisson - Bourgain - Cinti - Liothier - Tomàs Turull - Jordà - Llerda - Oro - Granero - Fabbri - Díaz Ortega - Babois - Busquets - Pinto - Dard - Veysseire - Meunier - Mendelson - Mas Martí - Yebra - Lizán - De Guzmán - Jullien - Meler
- [24/07] Columna Durruti - Míting al Wagran - «Acte d'Homenatge als nostres avis» - Jacob - Mazade - Coullery - Estassy - Borderie - Kavernido - Gromaire - Beltran - Hennacy - Dugne - Giné - Dantas - Font Bauló - Gavarda - Caussimon - Réal - Alerini - Deforge - Fragori - Díez - Carballido - Peiró - Gasperi - Pi - Basa - Benayas - Heredia - Foz - Electra González - Boutefeu - Guijarro - Ramírez Romeo - Garcés
- [23/07] Empresonament de Thoreau - Cas dels llibres explosius - Atemptat de Berkman - Míting pro Sacco i Vanzetti - Conferència de Mingo - «Barcelona Libertaria» - Négro - Daressy - Borne - Cahuzac - Algeri - Barrera - Baron - Meta - Sánchez García - Matias - Louradour - Barón - Della Schiava - Llàtser - Schwitzguebel - Bernard - Lecadieu - Bury - Kaneko - Paredes - Nettlau - Fontana - Díaz Guillén - González Martínez - Fonte - Bolten - Arana - Steimer - Sierra - Lera - Vázquez García - Aragó - Morales - Alberola
- [22/07] Congrés Regional de l'FTRE - «Sorgiamo» - Jornades Llibertàries Internacionals - Scarcériaux - Brûlé - Chaumeil - Oiticica - Blanch - Uriondo - Catti - Gauchola - Tolosana - Moro - Bösiger - Loriente - Meister - Geus - Fabbrini - Ostyn - González Prada - Zanelli - Malatesta - Benítez - Peidro - «El Petiso» - Pugès - Somalo - Anibaldi - Puente - Antón - Rollet - Martínez Rusás - Mateo - Gutiérrez Aira - Pastor - Sánchez Sola - Torres
- [21/07] Míting CNT-FAI - Xerrada de Souchy - Merchet - Couturier - Goudoux - Fantechi - Puccio - Lieugme - Nieto - Borràs - Cruz - Cristofori - Pezzi - Méreaux - Mir i Mir - Pardo - Terrón - Giménez Tomás - Medina Onrubia - Mas Casas - Morales - Aurelio Fernández - Givney - Bermejo - Casasús - Borodaenko - Moral
- [20/07] «La Rebelión» - «Les Semailles» - Picnic «wobbly» - Atemptat contra Stagnetti - Cauen reductes facciosos - Homenatge a Ascaso - «Mondcivitano» - Giuliani - Guilmot - Grivolat - Pflug - Borgialli - Corti - Bargalló - Torrego - Danjean - Dufour - Mett - Oupiter - Cano Pérez - Sesma - Salinas - Agut - Capote - Delorme - Ravaté - Long - López Arencibia - Holmberg - Pouget - Ascaso - Antonini - Demeure - Liarte - Mougeot - Chassin - Agut - Sanchioni - Gil - López Calle - Díez - Marcos Alarcón - Buján - Díez García - Centeno - Barberà - Finzi
- [19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució espanyola - «Exilio» - «Jeunesse Anarchiste» - Acte de Camus i de Paz - 40 aniversari de la Revolució espanyola - Rehabilitació Sacco i Vanzetti - Barricada Rock - Viard - Guillemard - Gillemin - Peroni - Lanti - Castellari - Font - Pose - Capuana - Lombardi - Gouaux - Muñoz Laviñeta - Xena - Liria - Richards - Gallego - Ramírez - Salsou - Keller - Maznev - Gauche - Clarenson - Jové - Obregón - Parera - Cadenas - Aguiar - Sanz - Gherardi - Saborit - Verdun - Lazarte - Belloni - Bösiger - Amat - Bassons - Berneri - Vives - Scott
- [18/07] Resistència argentina - «Pensiero e Dinamite» - «La Ira» - «Nuevos Caminos» - «Solidaridad» - «Juventud Libre» - Aixecament militar - Míting contra la guerra - Friedlaender - Yvetot - Lefèvre - Maymón - Sellenet - Lemonnier - Álvarez Pérez - Ghillani - Pallarols - Baruta - Aracama - Rosquillas - Dumont - Perelló - Torróntegui - Arcos - Gamundi - Virlogeux - Tolck - Sabaté - Bucciarelli - Bonat - Wintsch-Maleef - Valls - Lizzari - García Navarro
- [17/07] Míting de suport a Sacco i Vanzetti - Aixecament militar - Míting del XXX Aniversari de la Revolució espanyola - Míting pro amnistia - Cinquantenari de la mort de Malatesta - Hérouard - Courtois - De Ligt - Malbos - Schrotz - Bonat - Aristegui - Scarselli - Quintavalle - Recasens - Manetti - Fernández López - «Pep Fusteret» - Esteban - Maggi - Ambrosoli - Mélinand - Durou - Manfredonia - Cafiero - Prat - Nuño - Antinori - Desplanques - Costa - Leymarie - Commins - Sobrepere - Salas - Tineo - Pedret - Samitier - Martínez - Escrig - García Ortega - Tepernowski
- [16/07] «Il Libertario» - «L'Action Directe» - Conferències de Goldsky i de Durupt - CNT-FAI demana armes - Dulché - Auvin - Merdzanov - Callet - Boccato - Gandulfo - Mares - Lashortes - Moya - Bueno - Montoliu - Lambert - Serantini - Prunetti - Desgranges - Hourt - Xixonet - Ryzhukova - Ferrier - Cayuela - «Fieldman» - Sipán - Damaye - Abella - Rebecchi - Guillemau - Celma
- [15/07] Judici contra Gallo - «La Questione Sociale» (1894) - «La Questione Sociale» (1895) - «Libre Concurso» - «L'Anarchiste» - «En Marge» - «L'Émancipateur» - «Le Semeur de Normandie» - «Vértice» - «Timón» - «La Palestra dei Ribelli» - «Reconstruir» - «Simiente Libertaria» - «La Lanterne Noire» - «Niet@s del Pueblo» - «Verbo Libertario» - Bligny - Di Sciullo - Harvey - Tardieu - Combelles - Ernestan - Goavec - Jiménez - Ester - Terrenoire - Vautier - Coryell - Janvion - Colomb - Romero - Ochagabias - Barday - Rousset - Macià - Fettermann - Chauvicourt - Morató - Gómez Peláez - Vicente Ruiz
- [14/07] Conflicte de les Selfactines - Condemna a Sacco i Vanzetti - Bruneau - Quillard - Guérin - Ferrier - Accini - Sebastiani - Abbate - Resta - Durruti - Martí Palacios - Naso - Reverter - Zaccarini - Fernández Valcarce - Tisner - López Guillén - Zube - Berner - Vaz - Brochard - Ringeas - Mahé - Serrano - Weiss - Fueyo - Tourman - Pijoan - Faure - Bel - Hella - Del Olmo - Hernández Illescas - Zamora - Daguerre - Mayoux - Fabregat - Annovi - Gérard - Rolland - Jiménez Cubillo - Ferré - Serrano González - Jacquinot
- [13/07] Conferència de Borghi - Terrier - Marie de Saint Rémy - Anacléto - Gille - Futin - Paridaen - Durand - Marlot - Chanson - Rochat - Bertola - Steinberg - Parera - López Bretos - Lorda - Carril - Balius - Gil - Margalef - Pérez Alfonso - Pernette - López Penedo - Climent - Harper - Pennelier - Bossy - Scapitta - Martín-Camuñas - Gutiérrez de Mendoza - Martorell - Equi - Roldós - Gil Balañà - Méallier - Razier - Sik - Laffranque - Dolci
- [12/07] Deportació de Bisbee - Condemna de Mühsam - Judici a Milà - Homenatge a Penina - «Provo» - Xerrada de Méndez - Thoreau - Rey - Bernhart - Neebe - Faggioli - Meyrueis - Miguel Artal - Baldó - Villaverde - Hernández Aparicio - Pinaud - Nieto - Laplaud - Cauderay - Assandri - Navarro - Desoche - Molinari - Borrell - Maroto - Jodra - Pissarro - Sartori - Melis - Comoglio - Zanier - García Berzuela - Suárez Quemain - Soto - Chiné - Kupferberg
- [11/07] «L'Indépendant» - Conferència de Liar-Courtois - «Frente y Retaguardia» - Míting de la FIJL - Bordat - Gualbert - Malogne - Ravasio - Benvenuti - Haussard - Gracia - García García - Asens - Egea - Altena - Ravachol - Gudefin - Chaumard - Malaspina - Launoy - Chedeau - Rúa - Parés - Ribera - Broutchoux - Estassy - Miranda - Wastiaux - Boyer - Quinteros - Bruch - Sánchez Ibáñez - León - Lleonart - Frossard - Pengloan
- [10/07] «Llei de Repressió de l'Anarquia» - Míting d'Equi i de Greenhalgh - «Umbral» - Míting de SIA - Excoffon - Bruyère - Abraham - Sárraga - Layret - Anzani - Coussinet - Melich - Bertelletto - Garcia Sánchez - Ponza - Martínez González - Belloni - García Urpí - Jardí - Alfageme - Oliva - Christie - Martin - Mühsam - Gauzy - Pasín - Solà - Urzainqui - Giannotti - Garciandía - Borrego - Alejos - Vaz
- [09/07] «L'Uguaglianza Sociale» - Míting per Berkman - Conferència de Borràs - Jornada Estival de la SAC - Slom - Lecomte - Dwelshauvers - Montéhus - Huart - Zanelli - Tejedor - Redondo - Fernández Saavedra - Simon - Pachón - Roda - Padín - Devriendt - Ibáñez González - Penelas - Bublex - Plan - Climent - Dessein - Owen - Fernández Saavedra - Cirera - Detchenique - Mascarell - Bruno - Castell - Dagois - Escartín - Born
- [08/07] Conferència de Blanes - Constitució de l'FNIEPE - Vaga Baix Llobregat - Beauzelly - Camandona - Freghi - Vieira - Nerva - Badosa - García Martínez - Robbiati - Picqueray - Cropalti - Clot - Pitarch - Moles - Ruiz López - Acosta - Petris - Nuttall - Gobron - Pallarols - Sartoris - Rasi - Casanova - Fraudet - Daura - Quero - Marcellán - Feuillade
- [07/07] Revolució del Petroli - «La Internacional» - «Le Cri Typographique» - «Le Réveil» - Ocupació de sa Dragonera - Figner - Dellebecq - Ducommun - Fayon - Tavella - Buenacasa - Vial - Metge - Aliacar - Arruego - Damaye - Segura - Ferriz - Villar - Berrocal - Rabitti - Raffuzzi - Olanié - Aspès - Turina - Serramitjana - Aurelio Martí - Mignon - Chandre - Víctor Martínez - Conesa - Malbos - Echarri - Martínez González - Del Toro - Gil - Vuillemin - Gómez López - Correale - Etchebéhère - Brochard - Gouillardon - Melich