Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides de l'11 de juny

Esdeveniments

Capçalera de Revista Social

- Surt Revista Social: L'11 de juny de 1881 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari Revista Social. Eco del proletariado. Dirigit per Juan Serrano Oteiza, va defensar les tesis federalistes proudhonianes i anarcocol·lectivistes i va ser en gran mesura l'òrgan d'expressió de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). De caire moderat, els editors de la publicació pensaven que calia acabar amb certs radicalismes per construir una organització obrera forta i nombrosa, basada en el legalisme, la moderació i el col·lectivisme com a principi econòmic; tot defensant la línia tàctica mantinguda pels congressos de l'FTRE de 1881 i 1882. Tenia un tiratge de vint mil exemplars, que la convertia en la publicació més llegida i difosa de l'època. Van col·laborar N. Palacio, A. Oreal, M. Arroyo, S. Espí, Vanoncí, Francisco Ruíz, Enric Borrell, Ernesto Álvarez, Federico Urales, José García, Pedrote, Vicente Danza, Francesc Tomàs Oliver, entre molts altres. Tomás González Morago va refusar col·laborar en no estar d'acord amb l'orientació de la publicació. En va editar 154 números, l'últim el del 15 de maig de 1884, i va deixar de publicar-se quan el sector radical (Pedrote, Daza, etc.) va acusar el sector moderat (Serrano Oteiza, Francesc Tomàs, etc.) de malversar fons de la publicació. Era hereva de La Revista Social, editada a Catalunya entre 1872 i 1880 com a portaveu de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i després d'aquesta etapa madrilenya va tornar a editar-se a Catalunya fins a octubre de 1885.

***

Cartell del míting a la Sala de l'Harmonia

- Míting de Louise Michel: L'11 de juny de 1898 a la Sala de l'Harmonia de Paris (França) els anarquistes Louise Michel, Laurent Tailhade i Charles Malato fan un míting on tracten els grans temes polítics del moment: la crisi de subsistències, la repressió obrera a Itàlia, els processos de Montjuïc a Catalunya, la guerra de Cuba i l'enganyifa del sufragi universal, tot des d'una perspectiva llibertària.

***

Cartell del Congrés Regional Antimilitarista

- Congrés Regional Antimilitarista: L'11 de juny de 1905 se celebra a la Sala XX de la Borsa del Treball de Marsella (Provença, Occitània) el Congrés Regional Antimilitarista de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT). Només es tracta d'una reunió dels delegats de les seccions, no de militants. Va ser presidit per François Huau i el delegat de la Secció de Marsella fou Auguste Durand. Posteriorment es va realitzar una gran sessió artisticoliterària, organitzada pel Sindicat Internacional dels Oliers i les Seccions de Marsella de l'AIAT, que consistí en un concert musical, en un recital poètic i en una actuació del Grup Artístic del Teatre Social de la Borsa del Treball, tot amb temàtica antimilitarista.

***

Anagrama de la CNT

- Conferència de Saragossa de la CNT: Entre l'11 i el 12 de juny de 1922 se celebra a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anomenada Conferència de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Portada a cap amb permís governatiu, aprofitant el restabliment de les garanties constitucionals, es va realitzar com a reunió d'obrers de diverses localitats, sense especificar que eren de la CNT. La convocatòria d'aquesta conferència arrenca del ple de Lleida de 1921 quan Andreu Nin, Joaquim Maurín, Hilari Arlandis, Jesús Ibáñez i Gaston Leval van ser nomenats delegats per anar a Moscou al III Congrés de la III Internacional. Aquesta determinació va ser impugnada perquè el Comitè Nacional de la CNT no va ser present en el ple ja que estava empresonat. Un nou ple reunit a Logronyo l'agost de 1921 va desautoritzar aquesta delegació i va convocar la Conferència de Saragossa per plantejar el problema de l'adhesió o no a la III Internacional comunista. En aquesta conferència Ángel Pestaña va informar sobre el II Congrés de la III Internacional i Hilari Arlandis del III Congrés de la III Internacional. Després de grans discussions es va acordar la separació «absoluta, immediata i radical» de la CNT tant de la III Internacional com del seu apèndix sindical, la Internacional Sindical Roja (ISR). Malgrat això, com que l'acord del II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia del 10 al 18 de desembre de 1919), que va decidir l'adhesió provisional a la III Internacional, no podia ser revocat més que per un altre congrés, es va decidir fer un referèndum entre tots els sindicats en el termini d'un mes. Es va aprovar també una protesta contra la repressió que patia el poble rus per part del govern comunista. A més es va decidir l'adhesió de la CNT a la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que Rudolf Rocker, Milly Witkop, Valeriano Orobón i altres havien constituït a Berlín, i es va acordar protestar contra l'amenaça d'execució que pesava sobre els militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Després d'aquesta reunió, els sindicalistes partidaris de la ISR, en una conferència que es va celebrar a Bilbao a finals de 1922, van crear els Comitès Sindicalistes Revolucionaris, i el desembre d'aquell mateix any va començar a publicar-se a Barcelona el setmanari La Batalla, portaveu d'aquests comitès; el grup editor de La Batalla serà el que en 1930 creï a Catalunya el Bloc Obrer i Camperol (BOC).

Proposició signada per Ángel Pestaña i Salvador Seguí sobre la retirada de la CNT de la III Internacional aprovada per la Conferència de Saragossa (Saragossa, 11 de juny de 1922)

***

Cartell de la vetllada

- Vetllada a benefici de Sacco i Vanzetti: L'11 de juny de 1927 se celebra a l'Amalgamated Clothing Workers Hall de Rochester (Nova York, EUA) una vetllada a benefici dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, aleshores condemnats a mort. Organitzada pel Grup Llibertari de Rochester, l'acte consistí en un recital musical de piano i violí; en una actuació dramàtica del grup teatral Amalgama, que interpretà l'scherzo poètic de Felice Cavallotti Il cantico dei cantici; en una conferència d'Armando Borghi; en una nova interpretació dramàtica a càrrec del grup Germinal, que portà en escena el drama Giustizia è fatta!; per acabar amb unes cançons al piano.

***

Tribuna del III Congrés de la CNT (1931)

- III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT: L'11 de juny de 1931 al Teatro Conservatorio –avui Maria Guerrero– de Madrid (Espanya) s'inaugura el III Congrés Nacional de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es perllongarà fins al 17 de juny. Hi assisteixen 418 delegats que representaven a 535.565 afiliats i 511 sindicats; la delegació catalana estava representada per 129 delegats de 92 poblacions i 296.459 federats. Fruit del clima sorgit arran de la proclamació de la II República espanyola, en aquest congrés sorgiran dues tendències enfrontades: la partidària que la CNT havia d'adaptar-se a la legalitat republicana –on militaven els vells anarcosindicalistes, com ara Joan Peiró, Ángel Pestaña, Clarà, Fornells o Massoni– i la partidària de lluitar al màxim per la Revolució Social –on militava la nova fornada d'activistes revolucionaris faistes, com ara Francisco Ascaso, García Oliver, Buenaventura Durruti, Ricardo Sanz o Frederica Montseny. Durant el congrés es va suscitar un apassionat debat en discutir-se l'informe del Comitè Nacional, on el sector extremista pretenia que durant les últimes etapes de la clandestinitat els comitès superiors havien tancat compromisos amb els elements polítics republicans (Pacte de Sant Sebastià de 17 d'agost de 1930), tendents a establir una moratòria de pau social, especialment a Catalunya, amb vistes a consolidar la República i facilitar-hi l'autonomia. Aquest congrés va ser un dels menys constructius i un dels més passionals de tots. Es va aprovar el pla de reestructuració de la CNT basat en Federacions Nacionals d'Indústria (FNI), però llevat de donar lloc a un debat esgotador el pla mai no es va posar en pràctica. Els enemics d'aquesta modalitat sostenien que les FNI implicaven una dualitat de funcions i es queia en la burocràcia; en canvi, els partidaris de les FNI sostenien que s'havien d'organitzar concentracions industrials obreres enfront de les concentracions industrials patronals. La CNT va editar la Memoria del Congreso extraordinario celebrado en Madrid los días 11 al 16 de junio de 1931 (Tipografía Cosmos. Barcelona, 1932).

III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT

Documental del III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT

***

José W. Rosasco

- Assassinat de Rosasco: L'11 de juny de 1931 al restaurant Chechín, del carrer O'Gorman, d'Avellaneda (Buenos Aires, Argentina) un grup de quatre activistes anarquistes –Julio Prina, Lacunza (Nene), González (Gallego) i Gino Gatti–, dirigits pel mariner timoner i secretari general en dues ocasions de la Federació Obrera Marítima Juan Antonio Morán, abat de cinc trets de revòlver el major de l'Exèrcit José W. Rosasco que hi sopava. Eloy M. Prieto, secretari de l'Ajuntament d'Avellaneda, que acompanyava Rosasco, resultà ferit amb tres dispars. El cambrer Capurro fou ferit lleument d'un tret a la natgera. Rosasco, servidor lleial de la dictadura del general José Félix Uriburu i cap de la policia política de La Plata i interventor policíac d'Avellaneda, era el responsable de la repressió i de l'assassinat de nombrosos militants llibertaris. El mateix dia de la seva mort, Rosasco havia fet una batuda en la qual van ser detinguts 44 àcrates. L'anarquista Lacunza (Nene) també trobarà la mort arran d'aquesta acció i els seus companys el van fer desaparèixer per no deixar pistes sobre els autors de l'atemptat. N'hi ha tres versions sobre la mort de Lacunza: una que en sortir ensopegar amb una de les vidrieres trencant un vidre que el ferí mortalment; altra que caigué de l'impacte d'una bala de Pina mateix quan Lacunza es creuà; i la tercera, i més provable, ja que no hi havia sang a l'escenari, és que durant l'acció un fulminant atac de cor el deixà cadàver. La policia mai no va saber amb exactitud els activistes que van participar en aquest atemptat, encara que sempre sospitaren d'un grup dirigit per Juan Antonio Morán.

Naixements

Fotografia policíaca d'Auguste Damalix (19 de març de 1894)

- Auguste Damalix: L'11 de juny –algunes fonts citen erròniament el 13 de juny– de 1856 neix a Saint-Claude (Besançon, Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Eugène Émile Auguste Damalix. Sos pares es deien Claude François Damalix, hostaler, i Anne Bussoy. Treballava de fuster i vivia la número 15 del carrer Zacharie de París (França). El 19 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i alliberat 10 dies després. El seu dossier va ser enviat el 3 d'abril de 1894 al jutge d'instrucció Henri Meyer. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes aixecat per la policia el 31 de desembre de 1894. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Germain Menvielle

- Germain Menvielle: L'11 de juny de 1861 neix a Tarba (Llenguadoc, Occitània) el mecànic anarquista i sindicalista Germain-Joseph-François Menvielle. Sos pares es deien François Menvielle, negociant, i Marie Botte. El 22 de febrer de 1889 va ser condemnat a Bordeus (Aquitània, Occitània) a dos anys de presó per haver infringit la llei del reclutament. Després s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) on el setembre de 1893 va ser condemnat per organitzar una reunió pública. Membre del Sindicat de Mecànics, aconseguí una certa influència i es mostrà fervent partidari de la participació dels anarquistes en els sindicats. El desembre de 1893 presidí les conferències marselleses de Sébastien Faure. Després de l'entrada en vigor el desembre de 1893 de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) i de l'ona de detencions i d'escorcolls contra els anarquistes, l'11 de gener de 1894 presidí un míting de protesta a la sala de l'antic Asil de Nit, que arreplegà unes dues mil persones, i on parlaren, entre d'altres, Joseph Gros i Sébastien Faure; segons un informe policíac, en aquest acte distribuí un gran nombre d'exemplars del periòdic La Révolte. El 17 de desembre de 1894, quan volia entrar en una reunió socialista per a participar en la discussió, va ser acusat d'«espia» per un responsable socialista i, després d'una curta baralla, expulsat de la sala. El 20 de juliol de 1896 va ser detingut acusat de robatori, però l'1 d'agost va ser alliberat i la causa sobreseguda. Posteriorment es decantà pel pla purament sindical i l'1 de maig de 1899 parlà en el míting que se celebrà a la sala Isnard, al barri marsellès de la Plaine, per protestar contra el tancament de la Borsa del Treball. A començament dels anys nou-cents, intervingué en reunions electorals, però sembla que ja no participà en el moviment llibertari i va ser esborrat, per decisió ministerial del 5 d'octubre de 1903, de les llistes d'anarquistes. El 19 d'octubre de 1911 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Marie Adélaïde Victorine Martin. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nazzareno Sabini

- Nazzareno Sabini: L'11 de juny de 1866 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Nazzareno Sabini, conegut com Sabino l'Anarchico. Sos pares es deien Girolamo Sabini i Annamaria Mei. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant i s'adherí al moviment anarquista de ben jovenet. Quan tenia vint anys va ser condemnat a sis dies de presó per «ultratges a l'autoritat» i el 16 de març de 1888 va ser condemnat a 12 dies pel mateix delicte. Per al primer aniversari dels «Màrtirs de Chicago», el 13 de novembre de 1888, llançà, amb altres anarquistes, des de la galeria del teatre Goldoni d'Ancona pamflets de propaganda que portaven el títol «I socialisti marchigiani» (Els socialistes de les Marques). El 12 de juny de 1893 el Tribunal d'Ancona el condemna a dos meses i 20 dies de presó per «possessió il·legal d'armes» i després va ser condemnat a una pena d'assignació de residència. Era assidu de totes les manifestacions antiautoritàries i la policia el considerava un dels agitadors més importants d'Ancona. Sense treball estable, compaginava la fena de venedor ambulant i de subhastador amb la divulgació de la premsa anarquista, fins i tot fora de la seva regió. Amb Leandro Leoni, Luigi Mattioli, Remo Paniconi i Alberto Petrini, formà part del grup anarcoindividualista d'Ancona «Gruppo Autonomo». En 1910 realitzà una donació per al finançament del periòdic llibertari d'Ancona Lo Sprone i el juny de 1913, arran de la tornada d'Errico Malatesta a la ciutat, s'encarregà de recollir les subscripcions per al nou periòdic Volontà. Adherit al Cercle Anarquista «Studi Sociali», el gener de 1914, en un clima marcat per la represa de la lluita anarquista, va escriure un article titulat «Agli anarchici», que es publicà en Volontà, on es lamentava de la «mesquina» venda dels cinc-cents exemplars d'aquesta publicació en una ciutat com Ancona on el nombre d'anarquistes era altíssim i on recalcava la importància que tenia la premsa en la propaganda dels ideals anarquistes i en la lluita contra l'analfabetisme. El 21 de maig de 1914 va ser denunciat per distribuir pamflets antimilitaristes, amb l'agreujament de «reincidència». El 4 d'abril de 1916 va ser empresonat dos mesos per «ultratge a un funcionari públic». El gener de 1919 desafià la policia imprimint i aferrant, a instància dels anarquistes de Pisa (Toscana, Itàlia), un manifest en memòria de Pietro Gori en el vuitè aniversari de la seva mort. L'abril d'aquell any, s'encarregà de la distribució d'un centenar de pamflets pisans titulats Suffragio universale e Rivoluzione sociale i un mes després va ser multat per aferrar «manifests subversius» de la Unió Comunista Anarquista (UCA) d'Ancona, a la qual pertanyia. En 1920 s'emeté una ordre de busca i cerca al seu nom pel delicte d'«insurrecció armada contra els poders de l'Estat», arran de l'aixecament revolucionari de finals de juny a Ancona. Després de patir presó durant un any, va ser alliberat amb una sentència absolutòria. No obstant això, el 6 de juliol de 1924 noves preteses proves l'acusaren com a corresponsable amb son fill de l'assassinat del soldat Ubaldo Marchiani i del tinent Giovanni Ramella, el 26 de juny de 1920, quan la revolta d'Ancona; condemnat a mort, finalment l'1 de juliol de 1926 va ser absolt plenament. En els anys quaranta regentà un quiosc de premsa a prop del Caffè Nazionale d'Ancona. Nazzareno Sabini va morir el 7 de juny de 1955 a Ancona (Marques, Itàlia).

***

La detenció de François Ehret segons el periòdic parisenc L'Oeil de la Police número 37 de 1908

- François Ehret: L'11 de juny de 1871 neix a Moosch (Alsàcia, França) l'anarquista François Ehret. Era fill de Thiebaut Ehret, filador, i d'Anne Marie Hessler. Es guanyava la vida treballant d'obrer filador especialitzat en relligar els fils tallats. El 17 de juny de 1890 patí un accident al intentar muntar una bastida. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Merfy de Reims (Xampanya-Ardenes, França) i treballava a la filatura de Lefèvre, al carrer Saint-Thierry de la ciutat. En 1897, per mor de la seva assistència regular a les reunions del grup anarquista de Reims i l'amistat amb el llibertari Victor Grimbert, va ser inscrit en un registre d'anarquistes del departament del Marne. El març de 1897, amb l'anarquista Carpentier, marxà cap a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Segons els informes policíacs era de caràcter violent i alcohòlic. En 1901 la policia considerà que havia abandonat el departament del Marne. En 1908 vivia al carrer número 20 del Notre-Dame de Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) i treballava de electricista. El 25 d'agost de 1908 va ser detingut després de robar 16,50 francs del caixonet d'almoines de l'església de Notre-Dame-de-Lourdes de Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França); jutjat per aquest fet, el 31 d'agost d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) a quatre mesos de presó. El desembre de 1910 va ser novament condemnat a sis mesos de presó per haver robat a l'església de Fives de Lilla. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Amilcare Ciuti

- Amilcare Ciuti: L'11 de juny de 1887 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el pintor de la construcció i decorador anarquista Amilcare Germano Giuseppe Ciuti, també conegut com Amilcar-Joseph-Germain Ciuti, o simplement Joseph Ciuti. Sos pares es deien Eliseo Ciuti i Adele Micheletti. Nascut en una família anarquista, son pare fou un dels fundadors de la secció local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i sos germans i sa germana també van ser actius militants llibertaris. Ell ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista. En 1911 emigrà a França buscant feina i, després d'un breu període durant la Gran Guerra en el qual retornà a Pisa, en 1920 s'instal·là definitivament a Marsella (Provença, Occitània) amb son germà Cafiero Ciuti, aconseguint el 2 d'agost de 1927 la ciutadania francesa. Mantingué estrets contactes amb destacats militants anarquistes, sobre tot amb Carlo Cafiero, i amb sa família pisana, relacions que van ser contínuament vigilades per la policia. En aquesta època visqué a Sant Rafèu (Provença, Occitània). Continuà amb la seva propaganda anarquista i va fer amistat amb Enrico Zambonini, amb qui va ser detingut acusat d'haver ferit el 2 d'agost de 1928 d'un tret de pistola Giacomo De Muro, cònsol italià a Sant Rafèu; però va ser alliberat després d'haver confessat la culpabilitat de Zambonini. El 15 d'agost de 1929 participà en una reunió del Cercle Italià d'Educació Socialista (CIES) de Brussel·les (Bèlgica). El novembre de 1936 un informe policíac el considerava un dels militants més destacats del moviment llibertari del departament dels Pirineus Orientals. En aquesta època militava, amb Louis Montgon i Giuseppe Pasotti, en el Grup Anarquista de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), adherit a la Federació Anarquista del Migdia (FAM), grup que comptava amb 25 membres, dels quals 21 estrangers, especialment espanyols i italians, i que difonia Le Libertaire i L'Espagne Antifasciste. Durant la Guerra Civil espanyola la seva activitat se centrà en coordinar l'ajuda cap a l'Espanya llibertària i fou l'enllaç amb el Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola Antifeixista (CDREA), organització unitària de l'esquerra creada a Catalunya. La seva funció consistia en rebre els fons per reclutar voluntaris i per avituallar (queviures, medicaments, robes, etc.) les milícies antifeixistes. En 1937 informes policíacs destacaren la seva activitat en favor de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) arran d'una possible estada a Barcelona (Catalunya). Amb son gendre i Louis Montgon, a partir de febrer de 1939, i amb relacions amb el Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques d'Itàlia (CAPVPI) de París (Giovanna Berneri) i de Marsella (Pio Turroni), s'encarregà d'establir contactes i de l'ajuda als companys llibertaris italians internats als camps de concentració d'Argelers, del qual s'ocupà personalment, i de Sant Cebrià. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Lucien Courbe (1910)

- Lucien Courbe: L'11 de juny de 1888 neix a Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Lucien Alfred Albin, conegut com Luce Courbe. Es guanyava la vida treballant d'empleat en un gran magatzem. Formà part, amb Raymond Callemin, Édouard Carouy, Jean De Boë, Victor Kilbatchich (Victor Serge), Gassy Marin i altres, del Grup Revolucionari de Brussel·les (GRB), de tendència individualista. El 28 de gener de 1909 va ser detingut quan distribuïa fulls anarquistes davant la Casa del Poble de Watermael-Boitsfort (Brussel·les, Bèlgica). En 1909 quatre membres del GRB (Callemin, Carouy, De Boë i Victor Serge) emigraren a París (França) i es van veure implicats en el grup il·legalista anarquista conegut com «Banda Bonnot». Entre 1910 i 1912 va ser editor gerent del periòdic brussel·lès Le Révolté, òrgan dels anarquistes individualistes antiorganitzadors. En 1913 vivia amb sa companya Thérèse Van Binst al carrer Terre Neuve d'Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica). Amb sa cònjuge figurava en un llistat d'anarquista de la policia. Lucien Courbe sembla que morí de tuberculosi en 1916. L'agost de 1913 una persona amb la documentació de Lucien Courbe va ser detinguda a París; l'anarquista François Collas, que era el seu veritable nom, i que també feia servir el pseudònim de Jean Rémond, havia fundat dues societats de defensa dels petits comerços a París, de les quals era secretari general, i va ser detingut perquè era buscat a Bèlgica per insubmissió i deserció i per estafa en petits comerços francesos.

***

Bartolomeo Vanzetti

- Bartolomeo Vanzetti: L'11 de juny de 1888 neix a Villafalletto, a prop de Cuneo, (Piamonte, Itàlia) el militant anarquista italoamericà Bartolomeo Vanzetti. Nascut en una modesta família (Giovan Battista Vanzetti i Giovanna Nivello), quan tenia 13 anys marxa a Cuneo com a aprenent de pastisser. Explotat, vivint en unes condicions miserables, emmalalteix. Després de la mort de sa mare, parteix cap a Amèrica el 9 de juny de 1908. A Nova York comparteix la misèria dels emigrants fent diferents feinetes i esdevé anarquista vers el 1913. Més tard s'instal·la a Plymouth (Massachusetts) i treballa a la Cordage Company, on participa, amb l'anarquista Luigi Galleani, en una vaga d'un mes a començaments de 1916. Designat com a representant, queda inscrit en les llistes negres de la patronal. Aleshores es fa venedor ambulant de peix. El 5 de maig de 1917 obté la ciutadania nord-americana, però l'obligació d'inscriure's en la futura mobilització és votada el mateix mes. Per fugir-ne, decideix amb una trentena d'anarquistes refugiar-se a Mèxic, on coneix Nicola Sacco. Però després d'alguns mesos, retorna a Plymouth, alhora que la repressió s'intensifica contra els insubmisos i contra els anarquistes (Ràtzies de Palmer). El 5 de maig de 1920 és detingut amb Sacco i són acusats d'haver comès dos assalts: el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater i el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. La màquina judicial s'engega i el 16 d'agost de 1920 Vanzetti és condemnat pel primer robatori a 15 anys de presó. El segon procés es tanca el 14 de juliol de 1921 i Sacco i Vanzetti són condemnats a la pena capital pel robatori de 15.766,51 dòlars d'una fàbrica de sabates de South Braintree i per l'assassinat del seu comptable (Frederick Parmenter) i d'un guàrdia de seguretat (Alessandro Berardelli), malgrat la manca de proves. Comitès de defensa es formen arreu del món per sensibilitzar l'opinió pública sobre aquesta injustícia. Igual que Sacco en 1923, Vanzetti és tancat a començaments de 1925 en un hospital psiquiàtric. El 12 de maig de 1926 les condemnes de mort són confirmades. El 26 de maig, un immigrant portuguès anomenat Madeiros confessa des de la seva presó ser l'autor de l'assalt de South Braintree, però el jutge Webster Thayer rebutja reobrir-ne el cas. Malgrat una mobilització internacional intensíssima i a diverses pròrrogues d'execució, Nicola Sacco, Bartolomeo Vanzetti i Celestino Madeiros són asseguts a la cadira elèctrica durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927 a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), suscitant una immensa reprovació. El 23 d'agost de 1977, cinquanta anys després dels seus assassinats, Sacco i Vanzetti van ser exonerats de manera simbòlica per l'aleshores governador de Massachusetts, Michael Dukakis.

***

Ramiro Lapeña Altabás

- Ramiro Lapeña Altabás: L'11 de juny de 1897 neix a Villarroya de la Sierra (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Ramiro Lapeña Altabás. Estava casat amb dos infants (Remedios i Manuel). Es guanyava la vida treballant de ferrer i ferrador i militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual formava part de la seva junta directiva. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es va amagar, però l'octubre d'aquell any es va lliurar als franquistes. Ramiro Lapeña Altabás va ser afusellat el 20 d'octubre de 1936 a la tàpia del cementiri de Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya) i llançat a una fossa comuna. Son germà Manuel Lapeña Altabás, també militant confederal, havia estat assassinat pel feixistes tres mesos abans. Les restes dels dos germans van ser exhumades l'abril de 1959 i enterrades a la cripta principal del Valle de Cuelgamuros (San Lorenzo de El Escorial, Madrid, Castella, Espanya). Sa família lluita judicialment per que les restes siguin exhumades i enterrades a Calataiud.

***

Juan López Saura

- Juan López Saura: L'11 de juny –algunes fonts citen erròniament l'1 de juny– de 1898 neix a San Antonio Abad (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Saura. Sos pares es deien José López Velázquez, fogorner de l'Armada, i Josefa Saura Vidal. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), residint a les «Cases Barates» del barri obrer d'Horta. Durant la guerra civil fou milicià en el Grup 33 de la VIII Centúria de la «Columna Hilario-Zamora», dirigida per l'anarquista Hilari Esteban Gil i el capità Sebastià Zamora Medina al sector de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan el triomf franquista, d'antuvi aconseguí passar desapercebut, però el 10 de maig de 1939 va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 13 de setembre de 1941, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal, pena que tot d'una va ser commutada per la d'un any de presó menor. Sa companya fou Filomena Ortiz, amb qui tingué sis infants (José, Mariano, Josefa, Mercedes, Antonio i Pedro). Juan López Saura va morir el 8 de desembre de 1972 a l'Hospital de la Santa Creu de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població. Son germà Antonio López Saura també va ser militant anarcosindicalista.

***

- Francesc Coll Cuchi: L'11 de juny de 1899 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Coll Cuchi. Sos pares es deien Francesc Coll i Francesca Cuchi. A començament dels anys vint, amenaçat de mort pels pistolers de la patronal, hagué d'abandonar Reus, on militava en el moviment anarquista. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Durant l'ocupació nazi va ser deportat a Alemanya. Després de la II Guerra Mundial va ser nomenat secretari de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Fijac, on vivia i treballava de mecànic ajustador. Sa companya fou Justa Lucía Martina Martín González. Francesc Coll Cuchi va morir el 28 de desembre de 1975 al seu domicili de Fijac (Llenguadoc, Occitània).

***

Félix Urraca Valmaseda

- Félix Urraca Valmaseda: L'11 de juny de 1901 neix a San Asensio (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Urraca Valmaseda –el certificat de naixement cita el segon llinatge com Balmaseda. Sos pares es Donato Urraca García, llaurador, i Victoria Valmaseda Merino. Quan tenia 16 anys marxà a Vitòria buscant feina. Després de fer el servei militar a l'Àfrica, treballà en l'empresa Ajuria. En 1927 es casà amb Pilar Gentil Acevedo, però enviudà tres anys després. En aquests anys començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir al nord a finals de mes i s'enrolà en el Batalló Durruti, amb el qual realitzà la campanya del Nord fins al final, essent ferit en combat. Des de Barcelona continuà la lluita amb son cunyat Julián Gentil, també cenetista. En acabar la guerra, amb el suport familiar, cap al 1942 muntà una botiga a Móra de Rubiols (Terol). Acusat de col·laborar amb el maquis del Maestrat i empresonat durant dos anys a Saragossa. En 1947 retornà a Barcelona, però sa família restà a Terol. Seguint uns negocis relacionats amb la ferralla marxà a les Illes Canàries. A les illes africanes va ser detingut i en 1950 aconseguí sortí lliure. Establert a Vitòria, aconseguí una feina, però de bell nou denunciat des de Móra de Rubiols, fou traslladat a aquesta localitat i apallissant, salvant la vida per intercessió del capellà de l'indret. Després de tres mesos tancat a la presó de Saragossa tornà a Vitòria, on visqué com pogué. Pel 1955 aconseguí una feina estable en una fàbrica de sucre fins a la seva jubilació en 1966. En 1960 enviudà novament d'Eugenia Baños Acevedo. Amb la jubilació s'establí a Barcelona amb sos cunyats fins al 1976, any que retornà definitivament a Vitòria. Félix Urraca Valmaseda va morir el 4 de maig de 1990 al seu domicili de Vitòria (Àlaba, País Basc). Son germà Julio Urraca Valmaseda també va ser un destacat militant anarcosindicalista.

***

Necrològica de Félix Arcal Berenguer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de juny de 1963

- Félix Arcal Berenguer: L'11 de juny de 1904 neix a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Arcal Berenguer. Sos pares es deien Mariano Arcal i Ninache Berenguer. Quan era molt jove s'adherí al moviment llibertari i al Sindicat de Pagesos de Bujaraloz de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començaments de la guerra civil formà part del Comitè Revolucionari del seu poble. Integrat als fronts, fou membre dels grups anomenats «Fantasmas», unitats integrades en la «Columna Durruti» encarregades de detenir i executar militants franquistes i clericals de la regió. El capellà de Bujaraloz sembla que va ser una de les seves víctimes. Segons el seu testimoni, Buenaventura Durruti Domínguez no aprovava aquestes accions i evità nombroses execucions. Quan la militarització de les milícies, a la qual ell s'oposà, marxà cap a Barcelona (Catalunya), però finalment retornà als fronts. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. També passà per les Companyies de Treballadores Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació nazi, participà en la Resistència, enquadrat en un grup guerriller que actuà a Bretanya. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Lo Mont (Aquitània, Occitània), on continuà militant en la CNT de l'exili. Malalt, i després d'un temps ingressat a l'Hospital Layné de Lo Mont, Félix Arcal Berenguer va morir el 2 de maig de 1963 al seu domicili de Lo Mont (Aquitània, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Vicente Castillo Muñoz apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 9 de juliol de 1949

- Vicente Castillo Muñoz: L'11 de juny de 1911 neix a Órgiva (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Vicente Castillo Muñoz. Sos pares es deien Manuel Castillo Hidalgo, pagès, i Ana Muñoz Braojos. Ben aviat orfe, amb 12 anys treballà com a mosso als cafès i cuines. En 1924 començà a freqüentar els cercles llibertaris. En 1932 va ser cridat a files i el novembre de 1933 entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i participà en la lluita antimilitarista en el si de l'exèrcit. En acabar el servei militar, retornà a Granada i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el company Silva, participà activament en l'organització i desenvolupament del Sindicat de la Indústria de l'Alimentació de la CNT. El juliol de 1936, quan esclatà la guerra civil, Granada va caure a mans feixistes i el novembre d'aquell any va ser mobilitzat per l'exèrcit franquista. El 13 de gener de 1937, amb altres companys (Laureano Pérez, M. Hidalgo, etc.), desertà i, amb un centenar de persones, aconseguí passar a zona republicana i s'integrà en la «Columna Maroto» confederal. Després de la militarització de les milícies, la seva columna esdevingué la 147 Brigada Mixta i va ser nomenat sergent de la III Companyia, formada per militants de les Joventuts Llibertàries fugits de Granada. Va ser nomenat secretari del grup de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de la seva companyia i participà en els combats a Andalusia. Secretari de les Joventuts Llibertàries del 586 Batalló, va ser nomenat delegat d'aquest batalló per al ple de la FIJL que se celebrà a Baza (Granada, Andalusia, Espanya). A finals de 1938 va ser enviat a l'Escola Popular de Guerra de València (País Valencià). En 1939, al final de la contesa, amb altres companys del seu grup (Granizo, Pepe El Cordero, Picheli, etc.), aconseguí arribar a Sierra Nevada amb la intenció de passar més tard a França. Finalment retornà a Granada on ben aviat va ser detingut. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó per «rebel·lió militar». Reclòs a la presó de La Campana de Granada, en fou responsable de la cuina. En 1940 va ser traslladat a la penitenciaria del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i posteriorment a les d'Alcázar de San Juan (Ciudad Real, Castella, Espanya), de Yeserías (Arganzuela, Madrid, Espanya) i d'Astorga (Lleó, Castella, Espanya), on va ser alliberat l'agost de 1941. Retornà a Granada i començà a treballar en una fàbrica sucrera, de la qual diàriament furtava un o dos quilos de sucre amb els quals elaborava caramels i confits que després venia pel barri de San Pedro on vivia. Amb Ángel Vicente, creà una petita fàbrica de caramels. Integrat en la lluita clandestina, fou membre del Sindicat de l'Alimentació de la CNT de Granada. També albergà a casa seva el guerriller Juan Francisco Medina García (Yatero), que va ser finalment ferit en un enfrontament amb la policia. Organitzà nombroses evasions de militants empresonats i elaborà per a tal fi falses ordres d'alliberament. En 1943, amb F. Salcedo, montà al número 1 del carrer de la Paz una petita confiteria, on també hi vivia el company José Alguacil Carranza i sa família; va ser en aquest obrador on es tingueren la major part de les reunions clandestines de la CNT d'aleshores. Assistí a la reunió que es va realitzar a La Zubia (Granada, Andalusia, Espanya) per a coordinar la lluita guerrillera i participà activament en aquesta, proporcionant armes al grup guerriller llibertari dels germans Quero Robles. En 1947 advertí, amb Antonio Cañete Rodríguez, al Comitè Regional de la FIJL i al de la CNT de la traïció, per 200.000 pessetes, dels excenetistes Fermín Castillo i Miguel Contreras, que havien delatat els germans Quero Robles a la policia. En 1948 va ser nomenat secretari de Defensa i d'Organització del Comitè Provincial de Granada de la CNT i s'encarregà de l'evacuació de guerrillers, entre ells els germans Castillo Clares, via Tànger (Marroc). El 26 de maig de 1949, quan l'evacuació del grup, la Guàrdia Civil atacà el seu domicili granadí. Durant l'enfrontament armat, resultaren morts Gabriel Martín Montero (Corralico i Mariano) i José Sánchez Porras (Pepe El Catalán) i van ser capturats José Martín Montero (Sebastián), Milesio Pérez Jiménez (Modesto) i José García Pimentel (Eloy i Orejillas). També ell va ser capturat, ferit de set bales, i sa companya Isabel Amador Guzmán. Els inquilins del local, José Alguacil Carranza i la seva esposa Manuela Vizcaíno Alarcón, també van ser detinguts amb son fill de quatre anys. El capità Caballero, de la Guàrdia Civil, ferit en l'enfrontament, es lamentà de no haver pogut «matar tothom, dona i infant inclosos». Jutjat, Vicente Castillo Muñoz va ser condemnat a 30 anys de presó. El 28 de maig de 1962 va ser alliberat de la presó de Barcelona. En 1979 va escriure en dos volums les seves memòries, Recuerdos y vivencies, que publicà a Barcelona en una edició privada de 25 exemplars. Vicente Castillo Muñoz va morir el 19 de setembre de 1997 a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 10 de juny

Esdeveniments

Portada del primer número de La Solidarité Révolutionnaire

- Surt La Solidarité Révolutionnaire: El 10 de juny de 1873 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcol·lectivista en llengua francesa La Solidarité Révolutionnaire. Organe socialiste hebdomadaire. An-archie-Collectivisme-Matérialisme. Portava l'epígraf «Cap dret sense deure, cap deure sense dret». Aquesta publicació estava editada pels revolucionaris francesos refugiats a Catalunya Charles Alerini, Paul Brousse i Camille Camet, i era l'òrgan d'expressió del «Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional», creat el 4 d'abril d'aquell any a la capital catalana. Aquest grup d'exiliats estarà constantment vigilat per agents de la Direcció de Seguretat francesa. Alerini ja es trobava a Barcelona des de 1871 després de les seves activitats revolucionàries a Ais i a Marsella, i ingressà en la Federació local barcelonesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i des de desembre d'aquest any formà part de l'Aliança bakuninista; en 1872 participà com a delegat espanyol en els congressos de l'Haia i Saint-Imier. Brousse, metge de Montpeller, va militar en les files republicanes federals fins a 1872, any en què s'adhereix a la Internacional; l'any següent és condemnat a quatre mesos de presó, cinquanta francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona abans de ser detingut. Camet, lionès, era l'únic d'aquest grup d'origen proletari i pertanyia a la secció d'obrers teixidors de l'AIT; va participar en els congressos de l'Haia i Saint-Imier com a delegat de les seccions franceses, i va entrar a la Península a principis de 1873. En el manifest, del «Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional» publicat el mateix 4 d'abril de 1873, anuncien l'aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explicà que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França (emancipació lliure dels treballadors, an-arquia, col·lectivisme, antimutualisme i insurreccionalisme antiestatista), i informar sobre la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris transpirinencs. Trobem notícies locals i internacionals, sindicals, orgàniques de l'AIT, ressenyes històriques, etc. Jules Guesde, des de Gènova (Ligúria, Itàlia), se sumarà a la redacció d'aquest periòdic. Els articles anaven sense signatura, però trobem textos de Victor Cyrille i de Pere Gasull, entre d'altres. L'agost de 1873 el grup editor havia estat detingut a instàncies del govern civil de Barcelona acusat de «carlista», però va ser alliberat poc després. En van sortir 10 números, l'últim l'1 de setembre de 1873, i deixà de publicar-se perquè Brousse marxà cap a Suïssa i Camet cap a França.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic parisenc L'Action del 10 de juny de 1906

- Conferència de Roussel: El 10 de juny de 1906 se celebra al Grand Théâtre de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) un gran acte lliurepensador per celebrar la separació de l'Església i l'Estat, sancionada el desembre de l'any anterior. Hi van fer conferències l'assagista, poetessa, periodista, lliurepensadora i anarcofeminista Nelly Roussel («La femme et la Libre Pensée») i l'exanarquista, antimilitarista i lliurepensador socialista Charles Futin («La Libre Pensée et le socialisme»). També van prendre la paraula el senador de l'esquerra democràtica Léon Gillot i els diputats Jean Bouveri (sindicalista i socialista) i Jacques Chaussier (radicalsocialista). La jornada va acabar amb un «Gran Banquet Democràtic» al Grand Hôtel de l'Europe de la població.

***

Capçalera de Le Cubilot

- Surt Le Cubilot: El 10 de juny de 1906 surt a Aiglemont (Ardenes, França) el primer número del periòdic quinzenal anarquista Le Cubilot. Journal International d'Éducation et de Lutte Ouvrière, realitzat a la colònia anarcocomunista «L'Essai» (o d'Aiglemont), creada per Fortuné Henry. André Mounier (Jean Prolo) en serà el gerent i administrador. En van ser col·laboradors, a part d'Henry i de Mounier, Limpide Semoy, E. Dantés, Piedplat, Georges Dulac (Émile), Aigrette, Henri Lequin (Raoul Renoir), Alphonse Taffet, Émile Pouget i Le Furet, entre d'altres. El periòdic, del qual es van editar 45 números fins al 29 de desembre de 1907, estava compost per quatre parts: la primera consagrada a un tema d'actualitat (sindicalisme, idees llibertàries, antimilitarisme, iniquitats del capitalisme, crítiques de la repressió de les vagues...); la segona analitzava textos legals que afectaven el sindicalisme a les Ardenes; la tercera part feia una relació de les vagues que estaven en marxa, així com les diferents reunions i temes a tractar-hi; i la darrera pàgina estava dedicada a poemes, contes llibertaris, caricatures anticlericals, consells d'higiene i de salut, etc. A la impremta de «L'Essai» també es van editar nombrosos fullets de diversos autors (Lermina, Faure, Laisant, Meslier, Parsons, Ravachol, Janvion, Malato, Boulgarin, etc.) i postals. El 15 gener de 1908 la publicació canviarà de nom i esdevindrà Le Communiste, però deixarà de publicar-se el desembre del mateix any.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic tolosà Boletín Interior de la CNT (MLEF) del 6 de juny de 1945

- Homenatge als rescatats dels camps de concentració: El 10 de juny de 1945 se celebra al Cine Plaza de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) un acte d'homenatge als rescatats espanyols dels camps de concentració nazis. L'acte, organitzat pel Centre d'Estudis Tolosa-Barcelona (CETB), va ser presidit per l'hispanista Jean Cassou, comissari de la República francesa de la regió de Tolosa, i el professor Raymond Badiou, alcalde socialista de Tolosa. Intervingueren Josep Ester Borràs, sobrevivent del camp de concentració de Buchenwald, i José Nieto, del camp de Dachau, a més de Frederica Montseny Mañé, N. Nogués Biset i Pierre Stefani, pel CETB.

***

Portada del número 1 de Cantaclaro

- Surt Cantaclaro: El 10 de juny de 1977 surt a València (País Valencià) el número zero del periòdic anarcosindicalista Cantaclaro. Órgano de expresión del Comitè de Fábrica de CNT. Estava publicat pels obrers anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la fàbrica metal·lúrgica de l'Empresa Nacional Elcano de la Marina Mercant. Els articles sortiren publicats sense autoria, però hi va col·laborar Trinidad Seguí. Els temes que tractà van ser l'assembleisme, l'autogestió, la conflictivitat obrera, la transició política, etc. Es publicà, com a mínim, un número més, l'1, el 7 de juliol de 1977.

***

Cartell del míting confederal

- Míting confederal: El 10 de juny de 1979 se celebra al Teatro Fleta de Saragossa (Aragó, Espanya) un míting d'afirmació anarcosindicalista organitzat pel Sindicat de Pensionistes i Jubilats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van Intervenir José María Bondia Román, Severino Campos Campos i Frederica Montseny Mañé. La intervenció de Montseny va ser considerada per la premsa com «explosiva», ja que considerà que «els problemes que té Espanya no poden ser resolts pel capitalisme» i que «és necessari anar cap a una nova revolució, a les vagues salvatges i a les explosions populars, fent servir, si cal, el combat i les barricades». Els polítics Santiago Carrillo Solares i Enrique Tierno Galván, comunista i socialista respectivament, també van ser durament criticats per Montseny.

Naixements

Gustave Courbet fotografiat per Nadar (1855)

- Gustave Courbet: El 10 de juny de 1819 neix a Ornans (Franc Comtat, França) el pintor revolucionari, proudhonià, communard i llibertari Jean Désiré Gustave Courbet. Fill de terratinents, son pare, Éléonor Régis Jean Joseph Stanislas Courbet, posseïa propietats a Flagey, on criava bovins i practicava la viticultura, i sa mare es deia Suzanne Sylvie Oudot. Quan tenia 12 anys entrà al seminari d'Ornans, on rebé les primeres ensenyances artístiques amb un professor de dibuix deixeble de la pintura preromàntica d'Antoine-Jean Gros. Després d'aquesta experiència amb els capellans tornà anticlerical i marxà al Col·legi Reial de Besançon, on seguí les classes de dibuix d'un antic alumne de Jacques Louis David. A finals de 1839 marxà a París, allotjat pel seu cosí Jules Oudot, per començar els estudis de Dret i continuar els de pintura als tallers de pintura de Charles de Steuben i d'Auguste Hesse. Es formà al Louvre copiant els venecians del segle XVI i Velazquez. Durant molt de temps va fer feina tot sol, ja que el seu realisme pictòric anava contracorrent. El 21 de juny de 1840 fou llicenciat del seu servei militar i s'instal·là al Barri Llatí, freqüentant l'acadèmia de Charles Suisse i vivint la bohèmia parisenca. En 1844 fou admès al Saló, on exposà el seu Autoportrait au chien noir, esdevenint el capdavanter del realisme. En 1848 esdevingué socialista, alhora que el seu talent comença a reconèixer-se, i fundarà un club social que s'oposarà als clubs jacobins i als partidaris del sector de la Montagne. L'agost de 1849 viatjà a Holanda, on descobrí les pintures de Frans Hals i de Rembrandt. En 1850 pintà una de les seves obres més famoses, Un enterrement à Ornans. En 1852 féu amistat amb el teòric anarquista Pierre-Joseph Proudhon, que l'influí profundament. Des del 1864 conreà l'escultura. En 1870 la seva reputació agafà tal volada que Napoleó III li oferí la Legió d'Honor, però com a republicà i socialista revolucionari, la rebutjà. Amb la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, fou nomenat president de la Comissió Artística per a la Conservació dels Museus Nacionals, que vetllava per la salvaguarda del patrimoni artisticocultural, i delegat de Belles Arts. Quan la Comuna de París fou proclamada, en fou elegit membre i passà a ocupar-se de la Comissió d'Ensenyament, esdevenint un dels responsables de la Federació dels Artistes. Votà contra el Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria». El 14 de setembre de 1870, en un escrit dirigit al Govern de Defensa Nacional, havia demanat que la Columna Vendôme, que evoca les guerres napoleòniques, fos desmuntada i transportada als Invàlids, però el 13 d'abril de 1871 la Comuna decretà la destrucció d'aquest «monument de barbàrie». Courbet reclamà l'execució d'aquest decret, que es materialitzà el 16 de maig d'aquell any davant una gentada eufòrica, i fou per aquest fet quan més tard se l'en demanaren responsabilitats. Després de la Setmana Sagnant, el 7 de juny de 1871 fou detingut i portant davant el III Consell de Guerra; el 2 de setembre d'aquell any fou condemnat a sis mesos de presó –que purgarà a París, a Versalles i a Neully–  i a 500 francs de multa. Més tard, el 30 de maig de 1873, sis dies després de la seva elecció com a president de la República, el mariscal Mac-Mahon proposà la reconstrucció de la Columna Vendôme, amb la idea de fer pagar Courbet totes les despeses. Per fugir de la ruïna, s'exilià a Suïssa, però els seus béns i quadres van ser embargats. L'1 d'agost de 1875, com a llibertari antiautoritari, participà en el Congrés de la Federació del Jura a Vevey, ciutat on s'establí. Entre les seves obres pictòriques destaquen un retrat realitzat en 1865 del seu amic Proudhon, envoltat de ses filles, i nombroses obres «escandaloses» per als mantenidors de l'ordre moral establert, com ara L'origen du monde (1866) o Le Sommeil (1866). El 4 de maig de 1877 el pressuposts per a la reconstrucció de la Columna Vendôme s'establí: 323.091, 68 francs. Astorat, Courbet demanà pagar la xifra per anualitats, «favor» que li fou concedit: havia de pagar durant 33 anys 10.000 francs anuals –en acabar tindria 91 anys. Per solidaritat amb els seus compatriotes exiliats de la Comuna de París, sempre rebutjà retornar a França abans d'una amnistia general. Gustave Courbet va morir de cirrosi pel seu abús de l'alcohol el 31 de desembre de 1877 a La Tour-de-Peilz, a prop de Vevey, (Vaud, Suïssa); l'endemà, segons el reglament, havia de pagar el primer termini del seu ubesc deute. La seva voluntat fou respectada i fou inhumat el 3 de gener de 1878 a La Tour-de-Peilz. Les seves despulles foren traslladades a Ornans en 1919.

***

Foto policíaca de Gennaro Petraroja (ca. 1894)

- Gennaro Petraroja: El 10 de juny de 1860 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el sastre i propagandista anarquista Gennaro Francesco Mariano Petraroja, també conegut com Janvier-François-Mariano Petraroya (Petraroia o Pieteraroia), Dutroni i Janvier. Sos pares es deien Vincenzo Petraroja i Giulia Blanco. Condemnat per negar-se a fer el servei militar, en 1886 fugí a París (França). L'abril de 1890 va ser detingut, amb Saverio Merlino i Paraskiev Stoianov, per realitzar un manifest en ocasió del Primer de Maig acusat d'«instigació a la insubordinació i a l'assassinat» i va ser empresonat a Sainte-Pélagie. En aquesta presó parisenca acceptà treballar d'«auxiliar» i amb l'excusa d'escombrar els passadissos pogué establir contacte amb els presos anarquistes, com ara Saverio Merlino, Charles Malató i Ernest Gégout. El 13 de maig d'aquell any se li va decretar l'expulsió de França i s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Mentrestant, el 18 de juliol de 1890 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per haver distribuït pamflets als soldats encoratjant-los a no disparar sobre el poble. El 7 de novembre de 1890 participà en una reunió al domicili de Moïse Ardaine on es va decidir la difusió d'un manifest en memòria dels màrtirs de Chicago i probablement fou l'autor d'aquest text, amb el suport de Marco Sullam i Luigi Galleani, que va ser imprès en forma de pamflet en tres llengües. Poc després, l'11 de novembre, sa companya, Teresina Blanco, proposà en una reunió la formació d'un grup anarquista de dones llibertàries, ja que «la dona és més conscient de la misèria de l'home». El 15 de desembre de 1890 va ser expulsat de la Confederació Helvètica, amb Luigi Galleani, Paul Bernard, Hiskia Giuseppe Rovigo (Morelli), Paraskiev Stoianov i Lucien Weil (Henri Dhorr), pel repartiment del pamflet citat. En 1891 retornà a Nàpols i participà en una concentració dels desocupats dissolta per la policia i en activitats d'agitació per al Primer de Maig. Denunciat per «instigació a l'odi entre classes i desobediència a la llei», el 22 d'abril de 1892 va ser condemnat a 14 mesos de presó, però obtingué la llibertat provisional. Un cop lliure, immediatament participà, segons la policia, en «reunions secretes per a organitzar el Primer de Maig» i poc després redactà un manifest apologètic de l'anarquista Ravachol, fet pel qual purgà sis mesos de presó. En 1893 emigrà a Londres (Anglaterra), on retrobà Saverio Merlino, i col·laborà en el número únic del periòdic 1º Maggio, que es publicà a Lugano (Ticino, Suïssa). En aquesta època intentà crear una federació anarquista d'italians exiliats («La Solidarietà») i amb aquesta finalitat el gener de 1893 edità la circular «A gli anarchici italiani dell'estero» que va ser reproduïda en els periòdics Il Grido degli Opressi (Chicago, 14 de juny de 1893) i Lavoriamo (Buenos Aires, 1 de juny de 1893); en aquesta circular afirmà que la violència anarquista és la natural resposta a l'exercida per part l'Estat. A Londres obrí una sastreria al número 6 del carrer Upper, que segurament funcionà bé, ja que ajudà econòmicament Louise Michel. També entrà en contacte amb els emigrats llibertaris a Paterson (Nova Jersey, EUA), que preparaven la publicació de La Questione Sociale. Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 participà en el Congrés Internacional Socialista que se celebrà a Londres, on s'oposà a la tàctica parlamentària adoptada per la majoria marxista –va ser a partir d'aquest congrés que els anarquistes i els socialistes antiparlamentaris van ser definitivament exclosos dels congressos socialistes. L'agost de 1900, arran del magnicidi d'Humbert I d'Itàlia perpetrat per l'anarquista Gaetano Bresci, en l'article «Monarchia e Popolo», que Errico Malatesta publicà en el número únic Causa et effetti (1898-1900), va fer una crida als italians a «demolir la tirànica prepotència savoiana» que «ha reduït Itàlia a un país de misèria i de llàgrimes». L'any següent fou un dels responsables dels grup anarquista londinenc «L'Internazionale», que edità el periòdic L'Internazionale, el qual, dirigit per Silvio Coro i ell a la gerència, publicà quatre números entre el 12 de gener i el 5 de maig de 1901. En 1903, fent costat Malatesta en la seva lluita contra l'individualisme, intentà obrir una Cambra del Treball i fundà «Il Lavoro», grup que agrupava joves anarquistes i vells internacionalistes veterans de la Comuna. En 1907 tornà a Nàpols, obrí una sastreria i es mantingué fora de joc fins el maig de 1909, quan signà, amb Francesco Cacozza, un pamflet denunciant els «Fets de Sinopoli», on els carrabiners mataren uns manifestants desarmats. El juliol de 1909 publicà l'opuscle Dopo vent'anni. Dall'amorfismo all'umanismo verso l'anarchismo i el 13 d'octubre va ser detingut per complicitat en un atemptat contra una església. Entrà a formar part del grup «Sorgete», i el 21 de març de 1910 va ser posat en llibertat provisional. El 29 d'octubre de 1910 va ser condemnat a sis mesos de presó per complicitat en l'atemptat i en l'onada d'agitació contra la visita del tsar a Itàlia. En 1916 participà en la campanya contra l'execució en cadira elèctrica de l'anarquista italoamericà Carlo Tresca i establí contactes freqüents amb Giovanni Giordano i Renato Siglich. Impressionat pels fets revolucionaris russos, acceptà la lluita de classes com a un pas obligat en direcció cap la societat anarquista i, després de la Gran Guerra, sostingué la línia de la «unitat per la revolució». El 2 de febrer de 1919, en un reunió a la Cambra del Treball, obtingué dels companys el compromís de fer costat amb la propaganda la lluita dels treballadors i preparar-se per a l'aixecament contra els patrons i el govern. Entre el 12 i el 14 d'abril se celebrà a Florència (Toscana, Itàlia) el congrés constitutiu de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), que l'anomenà membre del seu Comitè de Coordinació. L'1 de maig de 1919, en un míting a Pozzuoli (Campània, Itàlia), va mostrar la seva solidaritat i el seu suport a la vaga dels siderúrgics de l'empresa Ilva, compromís que es va confirmar el 18 de maig en una reunió amb els socialistes d'Amadeo Bordiga. El desembre de 1919 obtingué que en el document final del Congrés Socialista Meridional figurés l'expressió «força socialista» en substitució de «govern socialista». Poc després, en el Congrés de l'UAI, que se celebrà entre l'1 i el 3 de juliol de 1920 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), arribà a un consens sobre l'agenda per a la propaganda al Sud, tot afirmant que «el Soviet és el complement del Consell de Fàbrica» i que «els soviets garanteixen la descentralització, engegant la construcció del nou ordre social en la producció i el consum». Però, quan l'esperança revolucionària xocà amb el fracàs de les ocupacions de les fàbriques, i l'ambigüitat de la Cambra del Treball amb la reacció feixista, la unitat sostinguda per Petraroja no reeixí i les divergències sorgides amb els socialistes dividí els anarquistes napolitans en dos grups, els de «La Folgore», animat per Giuseppe Imondi i Armido Abbate, i els de «Libero Pensiero», on ell militava amb Francesco Cacozza i Carlo Melchionna. Aquest desacord esdevingué crisi política quan Giuseppe Imondi i Bruno Misèfari, que buscaven la ruptura, provocaren l'expulsió dels anarquistes que es reunien a la Cambra del Treball. En el II Congrés Anarquista de Campània, celebrat el 8 de setembre de 1921, el seu grup se separà, encara que entre el 2 i el 4 de novembre participà en el Congrés de l'UAI celebrat a Ancona (Marques, Itàlia). En 1922, quan es creà el grup «Prometeo», que intentà superar les dissensions, es mantingué al marge. En aquesta època on el feixisme era al poder, els anarquistes es reunien a la seva sastreria, però el 28 de novembre de 1926 va ser detingut i deportat per tres anys i vuit mesos a l'illa siciliana de Favignana. Traslladat a l'illa de Lipari, el 22 de desembre de 1927 va ser posat en llibertat condicional. En 1930 la seva direcció figurava en una agenda de Paolo Schicchi, fet que demostra que, malgrat la seva edat i la pressió del feixisme, encara es mostrava actiu. El 6 de juliol de 1936 Gennaro Petraroja va ser internat en un hospital psiquiàtric de Nàpols (Campània, Itàlia), on va morir el 21 de gener –algunes fonts citen el 31 de gener o l'1 de febrer– de 1937.

***

Foto policíaca de Jean-Baptiste Broeckx (ca. 1894)

- Jean-Baptiste Broeckx: El 10 de juny de 1861 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarquista Jean-Baptiste Broeckx –a vegades el llinatge citat erròniament de diverses maneres (Broeck, Broeks, etc.). Son pare es deia Pierre Joseph Broeckx, sabater, i sa mare Anne Joséphine Louise Lecte, i tingué un germà gran, Ernest Gustave Broeckx. Es guanyava la vida treballant d'obrer blanquer i després com a peó de camins. En 1881 va ser cridat a files, però, com que son germà gran feia el servei militar, va ser dispensat; aleshores vivia al número 1 de la plaça Marché de Saint-Denis. A principis de la dècada dels noranta milità, juntament amb son germà gran Ernest Gustave Broeckx (Brousse), en el grup anarquista de Saint-Denis (Bastard, Brille, Segard, etc.). A mitjans de març de 1892, ben igual que altres companys de Saint-Denis (Bastard, Chaumartin, Guerlinguer, Heurtaud, Voyez, etc.), el seu domicili va ser escorcollat. El 26 d'abril de 1892 va ser detingut a la fàbrica Belleville en la gran batuda d'anarquistes (51 detencions a París i 94 a la resta de França) arran de l'explosió al restaurant Véry de París del dia anterior i del judici de Ravachol d'aquell dia. El seu domicili, al número 10 del carrer Moulin, va ser escorcollat i es trobaren nombrosos fullets i periòdics anarquistes. Posteriorment es refugià a Brussel·les (Bèlgica). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 19 d'abril de 1896 va ser detingut a Saint-Denis després d'entrar enfollit en una casa particular buscant sa companya tot cridant consignes revolucionàries i de refugiar-se a casa seva mentre enarborà la bandera roja al seu balcó; quan la policia intentà entrar-hi, fugi per les teulades, però finalment va ser detingut, trobant-se en l'escorcoll del seu domicili propaganda anarquista i armes de tota casta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jean Ajalbert

- Jean Ajalbert: El 10 de juny de 1863 neix a Courcelles (Clichy; actualment Levallois-Perret, Illa de França, França) el poeta impressionista, escriptor naturalista, crític d'art, advocat i anarquista Jean Ajalbert. Sos pares es deien Jean Ajalbert, criador de bestiar, i Marie Taiscedre, i en el part nasqué son germà bessó Maurice Ajalbert. Autor de nombroses novel·les, va participar en nombrosos revistes literàries i en la redacció de molts periòdics. A partir de 1892 va començar a freqüentar els cercles anarquistes, participant amb els seus articles en la premsa llibertària (Le Pot à Colle, L'Endehors, Le Plébéien, Les Temps Nouveaux, Almanach de la Question Sociale), i n'esdevingué el misser. El desembre de 1893 fou triat per Auguste Vaillant per defensar-lo; notificat només uns dies abans que el judici tindria lloc el 10 de gener de 1894, refusa defensar-lo com a mitjà de protesta i serà substituït per Labori. Sense il·lusions sobre la justícia, s'oposarà a l'Ordre rebutjant defensar cap causa arran del procés de Vaillant, per denunciar el simulacre de justícia, i abandonarà després l'advocacia. Ardent defensor d'Alfred Dreyfus, serà un dels primers a denunciar el seu linxament mediàtic i a fer costat Émile Zola i el seu J'acusse. Va col·laborar en Le Journal du Peuple, creat per Sébastien Faure per defensar Dreyfus i s'incorporarà en la redacció de Droits de l'Homme on es mostrarà com un terrible polemista, que fins i tot el portarà a batre's en duel el gener de 1898. En 1899 formà part, juntament amb Paul Adam, Lucien Descaves, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, del Comitè General organitzador del Congrés Internacional d'Art Social. Es va rebel·lar contra la gràcia atorgada a Dreyfus, perquè per a ell no hi havia altra sortida que la innocència, i això li va portar molts enemics, fins i tot jueus, a més de la impossibilitat d'escriure a nombrosos diaris. Sense ingressos, Aristide Briand, l'ancià teòric de la vaga general, li va confiar missions a Indo-xina que li inspiraran temes per a les seves novel·les. Va començar a col·laborar en L'Humanité i en L'Action, allunyant-se definitivament de l'anarquisme. Després va ser nomenat conservador del museu del castell de Malmaison (1907-1917) i més tard administrador de la Manufactura Nacional de Tapisseria de Beauvais (1917-1934). En 1917 va ser triat com a membre de l'Acadèmia Goncourt. Divorciat de Dora Charlotte Dorian, el 7 de maig de 1919 es casà al XVI Districte de París amb Camille Brunner. Malauradament les seves relacions amb el Poder el portaran durant l'ocupació nazi a participar activament amb el règim de Petain i a col·laborar en el diari L'Émacipation nationale, de Jacques Doriot, òrgan del Partit Popular Francès (PPF). Amb l'Alliberament, el març de 1945, haurà de patir una estada forçada a la presó del fort du Hâ, a prop de Bordeus, com a col·laboracionista. En sortir-ne, serà apartat de l'edició i expulsat de l'Acadèmia Goncourt poc abans de morir. Jean Ajalbert va morir el 14 de gener de 1947 a Caors (Carcí, Occitània) i fou enterrat a Bredons (Alvèrnia, Occitània).

***

Lió vist des del barri de la Croix-Rousse (1869)

- Pierre Desgranges: El 10 de juny de 1865 neix a Velafranche (Beaujolais, Arpitània) el militant anarquista Pierre François Desgranges, també conegut com Grange. Sos pares es deien François Desgranges i Claudine Marchand. Com son pare i son germà gran, Victor Joany, va treballar en una fàbrica d'escombres familiar i va militar en el moviment anarquista de Velafranche. A començaments de 1890 es va instal·lar a Lió i el setembre de 1894 es va casar amb Marie Canova, debanadora amb qui vivia. Va viure a diversos barris lionesos (Brotteaux, Lafayette, Vieux Lyon, etc.) i les seves activitats van atreure l'atenció de la policia que va escorcollar ca seva diverses vegades entre 1892 i 1893. Arran d'un escorcoll l'1 de gener de 1894 i en virtut de la Llei del 18 de desembre de 1893 va ser empresonat acusat de participar en una associació de malfactors, però va ser alliberat per manca de proves set dies després. Encara va ser novament escorcollat el 6 de juliol de 1894. Va estar relacionat amb Louise Michel, amb Sébastien Faure i amb Jean Grave. El 27 de desembre de 1891 va ser membre fundador a Brotteaux del grup «La Jeunesse Antipatriote» i va encarregar-se amb altres companys d'organitzar la manifestació del Primer de Maig de 1892 que volia que fos violenta. El febrer de 1892 va fundar el grup anarquista «Les Ennemis de toute candidature» i va freqüentar les reunions del grup «Ni Dieu, ni maître», instal·lat al carrer Mail del barri de La Croix-Rousse de Lió. Durant les eleccions legislatives de 1893 va realitzar actes de la candidatura abstencionista. Cap al 1896 va intentar coordinar les accions dels diversos grups anarquistes dispersos a Lió i va proposar, sense èxit, la constitució d'una societat estable que actuaria com a cobertura legal per facilitar les reunions i les conferències. En aquesta època va intentar, amb el suport del «Cercle de l'Égalité», fundar una biblioteca anarquista i va participar, juntament amb Sébastien Faure, en una activa campanya abstencionista. Més tard va projectar la creació d'una revista internacionalista lionesa, La Jeunesse Nouvelle, que amb perseverança i amb l'ajuda econòmica de subscriptors va aconseguir llogar un local que va servir alhora de sala de reunió i de seu de la revista. Només van sortir tres números, entre el 5 de desembre de 1896 i el 6 de febrer de 1897, i van col·laborar, entre altres, Bordat, Augustin Hamon, Lempol, Loys Dormain i Henri Perceval. El 18 de maig de 1897 va abandonar Lió i es va instal·lar a casa de son germà Victor a Velafranche. L'abril de 1898 va caure greument malalt i després d'una estada a l'hospital de Lió va ser novament portat a l'hospital de Velafranche. Pierre Desgranges va morir el 16 de juliol de 1898 a Velafranche (Beaujolais, Arpitània). Sa companya fou Marie Joséphine Curtet.

***

Foto policíaca de Juan De Marchi (1919)

- Juan De Marchi: El 10 de juny de 1866 neix a Torí (Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen erròniament en 1864 a Calàbria (Itàlia)– l'anarquista Giovanni De Marchi Ennetti, més conegut com Juan De Marchi o Juan Demarchi. Sos pares es deien Giacomo De Marchi i Maria Ennetti. Fuster de professió, desertà de l'exèrcit i desplegà una vida viatgera arreu d'Itàlia i d'altres països i ciutats (Portugal, Marroc, París, Barcelona, Rio de Janeiro, etc.). A part de l'italià i del castellà, coneixia el francès i el portuguès. En 1893 emigrà a Buenos Aires (Argentina), on entrà a formar part del grup anarquista «Umanità Nova» (Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.). Cap e 1898 es traslladà a Xile, on continuà militant en el moviment anarquista. A la regió de Magallanes ajudà a organitzar els gremis de la zona. Entre 1900 i 1904 visqué i milità a Lota i a Curanilahue, ciutats de la regió xilena de Biobío, on va participar en la Mancomunal obrera. Després marxà cap el nord de Xile i entre 1917 i 1918 participà en les lluites portades a terme per les Lligues d'Arrendataris. Després passà a la zona central de Xile, instal·lant-se primer a Santiago i després a Valparaíso (Valparaíso, Xile). En 1922, a Valparaíso, on tenia el seu petit taller de fusteria de mobles al número 1210 del carrer Loira, conegué l'adolescent Salvador Allende, futur president del país, que aleshores estudiava al «Liceo Público Eduardo de la Barra», qui es va veure fortament influenciat pel seu pensament durant les llargues converses que mantingueren mentre li ensenyava a jugar als escacs i pels llibres anarquistes i socials qui li va deixar (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Paul Lafargue, Errico Malatesta, etc.). També va influir en altres militants, com ara Juan Gandulfo, Domingo Gómez Rojas, José Santos González Vera, Augusto Pinto, Manuel Rojas, etc. Col·laborà en diferents organitzacions llibertàries i periòdics (Bandera Roja, etc.), i finalment milità en el Sindicat de Moblistes de la secció local de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). El 3 de març de 1929, en plena dictadura de Carlos Ibáñez del Campo (1927-1931), va ser detingut i expulsat del país. S'establí a l'Argentina, on s'integrà en la resistència contra la dictadura xilena, participant en complots com ara el de l'«Avión Rojo» (setembre de 1930), on s'encarregà d'entrar armes des de Mendoza (Mendoza, Argentina) per la via del ferrocarril fronterer; però, traït pels militars antiibañistes, el pla va fracassar. Finalment retornà clandestinament a Xile, però va ser descobert per la policia, detingut i deportat a Illa Mocha, d'on sortí amb la caiguda de la dictadura. Segons alguns, en els últims anys de sa vida va fer de sabater. Va estar casat en dues ocasions amb dues xilenes i tingué sis infants (cinc filles i un fill). Molt malalt, es va veure obligat a traslladar-se de Santiago a Valparaíso, on tenia sa família. Juan De Marchi va morir a començament d'abril de 1943 a Valparaíso (Valparaíso, Xile) i va ser enterrat el 7 d'abril arropat per 300 companys i companyes. La seva figura es mencionada en la pel·lícula documental Salvador Allende, vive en la memoria (2004) de Patricio Guzmán.

Juan De Marchi (1866-1943)

***

Nick Anibaldi i sa companya Anita Francolini

- Nick Anibaldi: El 10 de juny de 1893 neix a Caporciano (Aburços, Itàlia) l'anarquista Domenico Anibaldi, més conegut com Nick Anibaldi. Sos pares es deien Giuseppe Anibaldi i Filomena Sidonio. Milità en el moviment anarquista des de la seva adolescència. Emigrà des de Nàpols (Campània, Itàlia), a bord del Cretie, cap a Boston (Suffolk, Massachusetts, EUA), on arribà el 21 de març de 1920. En 1922 treballava de miner a Belmont (Belmont, Ohio, EUA). El 13 d'octubre de 1927 va ser naturalitzat nord-americà. El 12 de juny de 1939 es casà a Detroit amb Anita Francolini. A partir de 1942 visqué a Canton (Wayne, Michigan, EUA), però s'instal·là definitivament a Detroit, on formà part del grup anarquista italià «I Refrattari» d'aquesta ciutat. Nick Anibaldi va morir d'una crisi cardíaca el 22 de juliol de 1972 a Detroit (Wayne, Michigan, EUA).

***

Notícia de la detenció de Marcel Butet apareguda en el diari de Saint-Lô Journal de la Manche et de la Basse-Normandie del 28 de maig de 1921

- Marcel Butet: El 10 de juny de 1894 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Marcel Édouard Butet. Sos pares es deien Jules Édouard Butet, empleat, Marie Provost, modista. Es guanyava la vida com a fuster. En 1911 formava part de la Federació Revolucionària Comunista (FRC). Segons informes policíacs, tenia la intenció de formar un petit grup anomenat «Groupe de la Vengeance» (Grup de la Venjança), encarregat de fer accions punitives contra els agents de la força pública. També segons la policia, volia realitzar una acció violenta en ocasió del Primer de Maig de 1911 agrupats els militants al voltant de la bandera negra que ell portaria. Entre 1912 i 1913 col·laborà en Le Libertaire. El desembre de 1912 signà, amb son germà Robert Butet (Stefano Sagnol) i Louis Villetard, membres de la secció de Saint-Ouen (Illa de França, França) de l'FCA, el cartell «Si la guerre éclate, ce que nous ferons» (Si la guerra esclata, això és el que farem), fent una crida al sabotatge de la mobilització. El 28 de gener de 1913 va fer, amb son germà Robert Butet (Stefano Sagnol), la xerrada contradictòria «L'individualisme, doctrine de révolte et de solidarité» (L'individualisme, doctrina de revolta i de solidaritat) a la Sala Radiguet de Saint-Ouen. Durant la primavera de 1913 intentà crear el grup «La Vengeance» i en la tardor d'aquell any fou membre del grup anarquista del XVIII Districte de París de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), del qual va ser nomenat secretari, i participà en la creació d'una biblioteca militant a la seu del grup, a la Sala de l'Espérance, al número 25 del carrer de Clignancourt, i de la qual es va fer publicitat en Les Temps Nouveaux. El 21 de febrer de 1914 participà, amb son germà Robert Butet (Stefano Sagnol) i Ernest Girault, en un acte organitzat pel Comitè d'Acció Antiparlamentària del XVIII Districte de París celebrat a la Sala Roudier. El 25 de maig de 1914 participà amb un centenar de militants anarquistes (francesos, jueus, russos i italians) en una manifestació al «Mur dels Federats» del cementiri parisenc de Père-Lachaise. En 1914 va ser mobilitzat en el 149 Regiment d'Infanteria i lluità als fronts. En 1917 passà a la reserva militar activa i va ser destinat a diverses fàbriques militars. El 26 de maig de 1921 va ser detingut davant del palau d'Elisi de París pel sentinella de guarda després de cridar «Visca l'anarquia!»; considerat dement, va ser enviat a la infermeria de comissaria del barri de la Madeleine. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Daudin de Saint-Ouen. Després de diverses revisions militars per problemes nerviosos i delirants, el 21 de desembre de 1922 va ser definitivament llicenciat per «debilitat mental». Marcel Butet va morir el 14 de febrer de 1924 a Saint-Ouen (Illa de França, França).

***

Domingo Ascaso Abadía

- Domingo Ascaso Abadía: El 10 de juny de 1895 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Domingo Ascaso Abadía. Sos pares es deien Domingo Ascaso Corredor, comerciant, i Emilia Abadía Abad. Fou membre de la famosa família anarquista dels Ascaso, germà major de Francisco i d'Alejandro. Forner de pa de professió a Saragossa (Aragó, Espanya), ben aviat s'adscrigué als grups d'acció anarquistes aragonesos i se li atribuí la participació directa en la mort del redactor en cap d'El Heraldo de Aragón, a qui acusaven d'haver denunciat diversos soldats aixecats a la caserna d'El Carmen el gener de 1920. Membre del grup «Los Justicieros», a començaments de 1921 s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on s'entrevistà amb Buenaventura Durruti Domínguez durant la primera visita que aquest efectuà a la capital catalana i mostrarà la seva oposició a la creació d'una federació anarquista. Molt unit al seu germà Francisco, l'octubre de 1922 s'integrà en el grup d'acció «Los Solidarios». Durant la dictadura de Primo de Rivera fou perseguit durant la gran batuda contra els cercles llibertaris i el 24 de març de 1924 aconseguí eludir el cercle policíac a Barcelona. Va viure amagat al cementiri del Poblenou de Barcelona fins que Joan García Oliver el pogué passar a França –segons alguns s'exilia arran de l'execució de l'inspector de policia Antonio Espejo Aguilar. A França serví d'enllaç amb Durruti i son germà Francisco i tots plegats intentaren accelerar el moviment revolucionari que preveia una acció guerrillera als Pirineus que havia de crear un clima revolucionari a l'interior de la península. Formà part de la comissió encarregada d'organitzar l'expedició i d'obtenir l'armament necessari per a l'expedició de Vera de Bidasoa que es produí el desembre de 1924. A començaments de 1929 va viure l'exili a Brussel·les (Bèlgica), on per sobreviure venia mocadors i objectes d'escriptori. Després de la caiguda del dictador, retornà a la península. Com a membre del grup «Los Indomables» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou detingut després dels fets de Fígols i de Cardona i desterrat el 21 de gener de 1932 a Villa Cisneros (actual Dakhla, Sàhara Occidental) fins al setembre d'aquell any. Durant els anys següents es dedicà al camp sindical i, com a pastisser, milità enquadrat en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), deixant de banda els grups d'acció. Quan esclatà la Revolució espanyola el juliol de 1936 fou ajudant de Joan García Oliver en el Comitè de Milícies Antifeixistes. Poc després, amb Cristóbal Aldabaldetrecu Irazábal, dirigí la «Columna Ascaso» al front d'Aragó, especialment a la comarca de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), que abandonaren quan la militarització de les milícies i aquesta columna es transformà en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola –encara que el motiu sembla no haver estat la militarització, ja que la van defensar sense reserves en l'assemblea de milicians del 9 de març de 1937 a Barcelona, sinó l'oposició de Miguel García Vicancos, de Gregorio Jover i de Josep Joan Domènech que en continuessin al front. Com a delegat del Front d'Aragó havia participat el 24 de setembre de 1936 en el Ple de Federacions Locals i Comarcals del Comitè Regional de Catalunya de la CNT que se celebrà a Barcelona. De tornada a Barcelona, Domingo Ascaso Abadía fou abatut el 4 de maig de 1937 davant el Secretariat de Patrulles de Control a la Travessera de les Corts de Barcelona (Catalunya) durant les lluites de barricades contra les forces contrarevolucionàries comunistes durant els «Fets de Maig» i fou enterrat 11 de maig al cementiri barceloní de Montjuïc.

Domingo Ascaso Abadía (1895-1937)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 9 de juny

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Le Libertaire

- Surt Le Libertaire: El 9 de juny de 1858 surt a Nova York (Nova York, EUA), editat i escrit totalment per l'exiliat polític Joseph Déjacque, el primer número del periòdic mensual Le Libertaire. Journal du Moviment Social. Déjacque va ser l'introductor del neologisme llibertari en contraposició a liberal. Aquest periòdic alterna crítica social i política, amb pamflets, assaigs teòrics i, fins i tot, peces teatrals, tot apel·lant a la Revolució Social i a la Sobirania Individual. Déjacque va publicar per lliuraments en aquesta publicació l'obra L'Humanisphère. Utopie anarchique, considerada la primera utopia moderna del moviment anarquista. En sortiran 27 números fins al 4 de febrer de 1861, per les dificultats econòmiques de l'editor i per l'esclat de la Guerra Civil nord-americana. Quan Déjacque va morir a França –havia aprofitat l'amnistia de 1861 per retornar-hi– la capçalera serà represa a partir del 16 de novembre de 1895 per Sébastian Faure i per Louise Michel. L'única col·lecció completa de Le Libertaire de Déjacque es troba a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Col·lecció completa de Le Libertaire de Joseph Déjacque

***

Els germans Ricardo (esquerra) i Enrique Flores Magón (dreta) presos a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917

- Prohibició total dels Flores Magón: El 9 de juny de 1903 el govern mexicà del general Porfirio Díaz decreta que cap periòdic –n'havien publicat nombrosos: Regeneración, El Hijo del Ahuizote, El Nieto del Ahuizote, El Padre del Ahuizote, El Bisnieto del Ahuizote, etc.– o escrit dels germans Flores Magón pugui ser publicat als Estats Units Mexicans, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es va prohibir la publicació de tots els periòdics contraris al règim.

***

Cartell de l'acte

- Miting per Delannoy: El 9 de juny de 1909 se celebra a la Salle des Sociétés Savantes de París (França) un míting de solidaritat amb l'artista anarquista Aristide Delannoy, que havia estat condemnat, juntament amb Victor Méric, el 26 de setembre de 1908 a un any de presó i a 3.000 francs de multa per haver fet una caricatura del general Albert d'Amade en Les Hommes du Jour de l'11 d'abril de 1908 –D'Amade havia assassinat la primavera de 1908 al Marroc 1.500 persones innocents–, i tancat, feble i tuberculós, a la presó parisenca de La Santé. Van participar en aquest acte, organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS), destacades personalitats literàries i polítiques, com ara Jean Allemane, Jacques Bonzon, Anatole France, Jules Grandjouan, Marcel Sembat i Albert Willm, entre d'altres. Per a convocar el míting, Jules Gradjouan realitzà un artístic cartell i en el acte es van vendre obres de Delannoy. El número del 8 de maig de 1909 del periòdic L'Assiette au Beurre s'havia consagrat al suport del dibuixant condemnat, participant 33 artistes. Gràcies a les pressions, el 26 de juny de 1909 Aristide Delannoy va ser posat en llibertat.

Míting per Delannoy (9 de juny de 1909)

***

Cartell de la protesta

- Protesta contra l'expulsió de Malatesta: El 9 de juny de 1912 se celebra a la plaça Trafalgar de Londres (Anglaterra) un acte de protesta contra l'amenaça d'expulsió del destacat anarquista Errico Malatesta, condemnat aleshores a tres mesos de presó per difamació de l'espia del govern italià Ennio Belelli (Virgilio). L'acte va ser convocat per l'Associazione Internazionale per l'Arbitrato e la Pace (AIAP, Associació Internacional per l'Arbitratge i la Pau), organització creada a Londres en 1880 que propugnava el desarmament dels Estats, la fraternitat entre els pobles i l'arbitratge internacional en cas de conflicte.

***

Capçalera de Le Raffut

- Surt Le Raffut: El 9 de juny de 1917 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista Le Raffut. Journal d'action. Organe du Syndicat des Locataires, créé par G. Cochon (La Gresca. Diari d'acció. Òrgan del Sindicat dels Llogaters, creat per G. Cochon). Va ser dirigit per Georges Cochon, secretari de la Unió Sindical dels Llogaters Obrers i Empleats (USLOE), que reivindicava, a més de l'ocupació dels habitatges, la prohibició de l'embargament del mobiliari, el pagament a termini vençut i l'aforament dels lloguers. Aquesta publicació, amb humor mordaç, es dedicà a denunciar els polítics, empreses, burgesos i propietaris que realitzaven abusos. La gerència la portà Germinal i, a partir del número 3, Chatel. Trobem articles d'A. M. Berthoulat, Pierre Brizon, Henri Die, Jean Fegha, Germinal, Libertas i Fernand Morelle. En sortírem, com a mínim, set números, l'últim el 28 de juliol de 1917, i va ser durament censurat per les autoritats. Després de la Gran Guerra, entre el 13 de novembre de 1920 i el 30 de desembre de 1922, sortí una segona època amb periodicitat setmanal (92 números en total) que portà diversos subtítols («Òrgan de combat», «Polític i financer», «Contra totes les iniquitats», «Òrgan de combat i de defensa social, política, econòmica i financera», etc.). Aquesta nova època va ser dirigida per Georges Cochon, Maurice Dhollières i Maurice Fournie, i en la gerència prengueren part Maurice Gantier, Raoul Colin i Georges Cochon. Un tema central d'aquesta nova època fou la denúncia de les atrocitats comeses a les colònies penitenciaries franceses. Trobem articles d'Eugène Bizeau, Victor Bonnans, J. Bottile, Paul Bourguignon, G. De Champs, Henri Chassin, Georges Cochon, Simone Dalzeto, Maurice Dhollières, Ferdinand Domela-Nieuwenhuis, Henri Fabre, Maurice Fournie, Lucie Germine, Maurice Gilles, J. P. Hulot, M. Jacques, Étienne Laurent, Charles Malato, Pierre Marchal, Jacques Mesnil, Fernand Morelle, Naquet, Jules Rivet, Jean Serres, Mariano Soler, A. Spick, G. Thioulouse, Georges Yvetot, etc. També trobem dibuixos de Henri Atalaya, G. De Champs, André Claudot, Germain Delatousche, Henri-Paul Gassier, Jean Magdeleine i C. Noël, entre d'altres.

***

Portada d'un número de La Voce del Profugo

- Surt La Voce del Profugo: El 9 de juny de 1923 surt a París (França) el primer número del periòdic anarquista i anarcosindicalista en llengua italiana La Voce del Profugo. Giornale antifascista e di propaganda sindacale classista (La Veu del Pròfug. Diari antifeixista i de propaganda sindical de classe). Publicat pels cercles antifeixistes italians a l'exili a França, va ser dirigit per l'anarquista Alberto Meschi i amb l'anarcosindicalista Émile Kock en la gerència. Seguí les consignes de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Els articles es publicaren sota pseudònim. Entre el 22 de setembre de 1923 i el 12 de gener de 1924 es va interrompre. En sortiren vuit números, l'últim del 12 de gener de 1924.

***

Patrulla de Control

- Dissolució del Cos de Patrulles de Control: El 9 de juny de 1937 un decret de la Generalitat de Catalunya dissol les Patrulles de Control revolucionàries. El 10 d'agost de 1936 es dóna a conèixer a Barcelona (Catalunya) el projecte d'estructuració i regulació de les Patrulles de Control sorgides arran de la resposta obrera contra el cop d'Estat feixista del més anterior i encarregades d'assegurar l'ordre revolucionari. Van ser creades amb la finalitat d'acabar amb els actes violents, els crims i els robatoris d'incontrolats que atemorien la població. Aquesta institució, netament revolucionària, nascuda de i per a la revolució, segons el projecte, estava comandada per un comitè de 11 delegats –quatre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quatre d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i tres de la Unió General de Treballadors (UGT)–, i presidida per Josep Asens (CNT); i actuava en estreta entesa amb una Comissió d'Investigacions, nascuda del Departament de Seguretat del Comitè de Milícies Antifeixistes, a mans d'Aurelio Fernández (CNT). El Cos de Patrulles de Control estava format per 700 persones de totes les organitzacions –325 de la CNT, 185 d'ERC, 145 de la UGT i 45 del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)– i es distribuïa en 11 seccions (Cas Vell, Aragó-Muntaner, Est-Nord-Barceloneta, Poble Sec-Casa Antúnez, Sans-Hostafrancs, Bonavona-Pedralbes, Gràcia- Sant Gervasi, Clot-Poblet, Horta-Carmel-Guinardó, Sant Andreu i Poble Nou) que es repartien la ciutat de Barcelona. També es van escampar per altres localitats de la zona barcelonina, com ara Santa Coloma de Gramenet. A partir dels Fets de Maig de 1937 la Generalitat de Catalunya va intentar per tots els mitjans sotmetre aquests òrgans revolucionaris al seu poder per finalment dissoldre-les. Les Patrulles de Control han estat valorades molt distintament pels cercles llibertaris: per a uns van ser necessàries, per a altres van ser un signe més de la degeneració confederal i anarquista durant la guerra i al cap i a la fi una policia més. A determinades zones s'apoderaren de les patrulles de control elements de moralitat dubtosa, que, en connivència amb alguns responsables del Departament d'Investigació, continuaren la seva activitat delictiva. A les ciutats –sobretot a Barcelona–, hi havia una patrulla a cada barriada amb el seu centre de detenció; cada partit tenia igualment el seu propi grup de defensa. Als pobles, els ajuntaments també tenien els seus escamots. La diversificació de poders creava descontrol i confusió, i als carrers, el desordre no tenia aturador. Se succeïren assassinats i robatoris indiscriminats per part d'incontrolats que actuaven impunement en nom de la revolució, amb el consentiment i la participació d'alguns dels dirigents de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més violents del Comitè d'Investigació. Aquest fet va se un llast molt important per al desenvolupament de la revolució, ja que originà sentiments de rebuig entre bona part de la població. Entre els membres de les patrulles de control podem citar Bartomeu Barnills, José Carricondo (delegat a la Seu d'Urgell), Josep Forés (Santa Coloma), Josep Fuentes (Barcelona), Antonio López (Barcelona), Antonio Lorente (Barcelona), Valentí Mariages, Agustín Martínez, Diego Martínez (Santa Coloma), Manuel Martínez (Barcelona-Sarrià), Severino Pin (Barcelona), Juan Pérez Güell, etc.

Cos de Patrulles de Control

***

Cartell de l'exposició Luigi Assandri. L'anarchico con il ciclostile. Collage

- Exposició d'Assandri: Entre el 9 de juny i el 21 de juliol de 2023 es mostra a la Galleria Moitre de Torí (Piemont, Itàlia) l'exposició Luigi Assandri. L'anarchico con il ciclostile. Collage, a cura de Chiara Maraghini Garrone i Tobia Imperato. En els anys seixanta i setanta l'anarquista Luigi Assandri (Luigino) es dedicà a imprimir en ciclostil i en fotocòpies nombrosos textos llibertaris, a més dels butlletins Anarchismo i La Voce dell'Anarcosindacalismo, i el periòdic Sicilia Libertaria, i a distribuir-los ell mateix pels carrers torinesos; també va editar nombrosos cartells, molts d'ells amb la tècnica del collage. D'aquesta exposició s'edità un catàleg.

Luigi Assandri (1915-2008)

Naixements

Isidore Brunet

- Isidore Brunet: El 9 de juny de 1851 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, sindicalista revolucionari i, després comunista, Isidore Brunet. Era originari de Someire (Llenguadoc, Occitània). Es guanyà la vida treballant en diferents oficis (miner, terrelloner, venedor de diaris, etc.). Treballà en la construcció del Pont de Lecàs (Llenguadoc, Occitània). El 14 de juliol de 1879 es casà a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i tingué tres infants. Residí en diferents poblacions llenguadocianes (La Grand Comba, Gajan, Salinèla, Molesan). Reputat com a «socialista revolucionari», la policia assenyalà que creia «sincerament en l'anarquia» i que es caracteritzà per organitzar conferències, com ara la que organitzà en 1886 a Cauviçon (Llenguadoc, Occitània) amb Jean-Pierre Geay o la de Someire amb Josep Tortelier. També prenia la paraula als cafès dels pobles de la zona (Fònts, Lècas, Gajan). En 1887 residia a Molesan (Llenguadoc, Occitània). El 6 de juliol de 1889, amb Sébastien Faure, Octave Jahn, Monat, Tricot i Spartacus Verdier, fou un dels oradors del míting organitzat a Nimes per Jean-Pierre Geay en el qual assistiren unes 700 persones. En 1911 era delegat del Sindicat de Firaires a la Borsa de Treball de Nimes, creada el març de 1887, i estava afiliat a la Confederació General del Treball (CGT). El 4 de juny de 1912 dimití del seu càrrec de vicepresident de la Federació de Firaires de França. En 1912 era secretari de la Unió Departamental dels Sindicats del Gard. Quan la Gran Guerra portà a terme una intensa propaganda antimilitarista. En 1921 venia periòdics i era secretari de la Borsa del Treball de Nimes. Com a sindicalista revolucionari reivindicà l'acció comuna entre els anarquistes i els comunistes. Entre el 25 i el 26 d'agost de 1923, durant el congrés de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball Unitària (CGTR), va ser nomenat tresorer adjunt del departament del Gard. Acabà renegant absolutament de l'anarquisme i es passà al comunisme, arribant a declarar que «l'anarquisme era el pitjor enemic del comunisme» i que «els anarquistes eren preciosos auxiliars de la burgesia capitalista». Entre 1925 i 1929 fou gerent del setmanari anarquista de Nimes La Provence Ouvrière et Paysanne. El 25 de juliol de 1929, ja molt gran i malalt, va ser empresonat a Nimes per purgar diverses penes anteriors i per deure 14.000 francs de multa relatives a la publicació en el setmanari comunista Le Trevailleur du Languedoc, del qual era gerent, d'articles antimilitaristes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Joseph Benoit (2 de juliol de 1894)

- Joseph Benoit: El 9 de juny de 1861 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista Josep Alexandre Benoit. Era fill natural de Thérèse Jeanne Gabrielle Desplas, jornalera, i d'Alfred Jean Benoit, obrer filador, i el fill va ser reconegut amb el matrimoni de la parella celebrat el 25 de març de 1862. Es guanyava la vida fent d'oller d'estany i vivia sense estar casat amb una companya amb qui tingué tres infants. El 8 de setembre de 1880 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a sis dies de presó per «ultratge als agents». En 1894 era encarregat des de feia dos anys a la foneria de metalls Cathias, al numero 83 del carrer Pascal de París. En aquesta època vivia al número 140 del carrer Mouffetard de París, que també era la seu del periòdic La Révolte. L'1 de gener de 1894 advertí Jean Grave que la policia escorcollaria primer casa seva i després la seva. Després de registrar la seu del periòdic, la policia escorcollà el domicili particular de Jean Grave, una cambra al carrer parisenc de Monge, que havia llogat a nom de Joseph Benoit per intentar així fugir de les investigacions policials. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia aixecà un mandat d'escorcoll i de detenció a nom seu i l'1 de juliol, a les 4.30 hores del matí, el comissari de Val-de-Grâce de París es presentà al seu domicili i procedí al seu arrest. L'escorcoll no va permetre la confiscació de cap fullet o correspondència; enviat al calabós, va ser alliberat el 6 de juliol de 1894. En una carta enviada al prefecte de policia, el comissari indicava que el coneixia personalment des de feia anys, que era el cunyat de Jean Grave –sa germana, Clotilde Benoit, ja morta, havia estat companya de Grave– i que no havia estat mai implicat en política. La companya de Benoit, Suzanne Thill, també era militant anarquista i amiga de Jean Grave. Dos escorcoll efectuats al domicili de Suzanne Thill (el 2 de gener de 1893 i el 23 de maig de 1894) havien portat el descobriment de correspondència (entre ella una carta de Ravachol), papers (entre ells un tractat de fabricació d'explosius), manuscrits i impresos anarquistes. El 29 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer lliurà una ordre de processament al seu nom per «associació criminal» i el 31 de desembre de 1896 va ser inscrit en el registre d'anarquistes. Posteriorment a 1900 encara hi figurava en un llistat d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Felix Louis Ortt (1917)

- Felix Ortt: El 9 de juny de 1866 neix a Groningen (Groningen, Països Baixos) el naturòpata, pensador humanista i anarcocristià Felix Louis Ortt, conegut com Felix. Sos pares van ser Jacob Reinoud Theodoor Ortt, alt funcionari del Rijkswaterstaat –departament per al manteniment dels dics, carreteres, ponts i navegabilitat dels canals del Ministeri d'Infraestructures i Medi Ambient dels Països Baixos– i Leontine Louise Josephine de Raikem. Provenia d'una família protestant ortodoxa força estricta i la instrucció bíblica que el seu tutor Issac da Costa T. M. Looman li va ensenyar exercí sobre ell una gran influència. A Haarlem va fer els estudis primaris i secundaris. A partir de 1883, seguint la tradició familiar, estudià enginyeria civil  a l'Escola Politècnica de Delft i en 1887 sortí llicenciat especialitzat en hidrografia. En 1888 entrà a treballar, com era d'esperar, al Rijkswaterstaat. Quan feia feina al nou canal de Merwede va contreure la malària; incurable segons la medicina establerta, aconseguí guarir-se gràcies a la naturopatia. Això el portà al vegetarianisme, a fer-se abstemi i reivindicar una vida sana. En 1894, quan treballava a les oficines del Rijkswaterstaat de l'Haia, va ser traslladat per raons de salut a Brielle. En 1895 creà el «Sistema Ortt-De Bruin», unes taules de les marees de la costa holandesa que s'han emprat fins ara. En 1899, quan ja la seva forma de pensar s'havia «anarquitzat», abandonà la seva feina ja que els seus estudis apuntaven a un ús militar del port de Den Helder. També en aquesta època rebutjà el seu títol nobiliari i la seva herència i abandonà l'Església Reformada Holandesa en la qual havia tingut càrrecs. Membre de la Nederlandsche Bond ter Bestrijding van de Vivisectie (NBBV, Lliga Holandesa contra la Vivisecció), esdevindrà el secretari del seu fundador, C. van der Hucht-Kerkhoven. Fins al final de sa vida lluitarà contra la vivisecció, redactant informes i escrivint articles i llibrets. Com a propagandista del vegetarianisme i de l'abstinència total es posà en contacte amb l'ala radical dels joves de l'Església Reformada Holandesa organitzats en la Nederlandsche Protestantenbond (NPB, Lliga Protestant Holandesa), que publicava el periòdic De Hervorming (La Reforma). Aquest grup de joves radicals es va veure fortament influenciat pel pensament socialreligiós de Lev Tolstoi i es van definir com a «cristians anarquistes» i antiviolents. En 1897 aquest grup es va independitzar de l'NPB i edità la revista Vrede (Pau). Aquest mateix any Ortt va escriure Christelijk anarchisme (Anarquisme cristià), que després va ser editat sota el títol Het beginsel der liefde (El principi de l'amor). A més de Tolstoi, el seu pensament es va veure influenciat per Frederic van Eaden, que havia conegut en la joventut i que era membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit (Lliga per a la possessió comuna de la terra), organització que reivindicava la creació d'indústries i la gestió de l'agricultura de manera autogestionada pels propis treballadors. També milità en la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit i durant un temps va ser editor del seu òrgan d'expressió De Pionier (El Pioner). Els anarcocristians holandesos crearen la Vereeniging Internationale Broederschap (VIB, Societat de la Fraternitat Internacional), que tenia com a missió la creació de colònies autogestionades basades en la igualtat i en la fraternitat seguint les passes del cristianisme primitiu. En 1899 crearen a Blaricum una colònia amb terres molt pobres adquirida pel professor Jac. Van Rees, que finalment no va unir-se a la colònia. Van participar en aquest projecte J.K. van der Veer, Lodewijk van Mierop, Anne de Koe i S.C. Kylstra, entre altres. En 1900 Ortt publicà Denkbeelden van een christen-anarchist (Pensaments d'un anarquista cristià) i en 1903 Het streven der christen-anarchisten (L'objectiu dels anarquistes cristians). Entre 1902 i 1903 s'incorporà a la colònia i treballà en la impremta i en l'editorial, alhora que feia tasques de naturòpata. Durant la gran vaga ferroviària de 1903, el comitè de vaga es va reunir a la colònia i aquest fet desencadenà l'animadversió de les classes dominats de les poblacions properes de Laren i Blaricum que acusaren els colons de «menjadors d'herba» i «nudistes». Un grup d'aquests desafectes, ebris de vi, calà foc els edificis de la colònia i els seus pobladors van haver de fugir sota la protecció de la policia. En tornar, un grup de colons considerà que la defensa armada era necessària per a contrarestar futurs atacs i això implicà la sortida del grup fundador del projecte, significant finalment la fi de la comuna anarcocristiana. Ortt va escriure una trilogia sobre la colònia. Dirigí durant un temps Vrede i després el periòdic De Vrije Mensch (L'Home Lliure). En 1915 signà el «Manifest de rebuig al Servei Militar», una crida a l'objecció de consciència individual i per la qual cosa alguns dels seus signataris acabaren a la presó. Ortt no va ser processat i en 1916 va escriure Het peil van ons rechtswezen (El raser del nostre sistema judicial), una mena d'acta d'acusació contra el sistema penal holandès. Després d'això abandonà els grups anarcocristians i no participà en la creació de noves organitzacions del moviment anarquista cristià creades en la postguerra. Entre 1901, any de la seva fundació, i 1929, any de la seva dissolució, participà activament en el Rein Leven-beweging (Moviment per una Vida Casta), que causà gran polèmica en relacionar les malalties venèries amb la prostitució, en reivindicar unes relacions sexuals destinades únicament a la procreació i en proscriure com a anatema l'ús del preservatiu i les relacions homosexuals. No obstant això, Ortt era partidari de l'amor lliure entre parelles heterosexuals i a partir de 1905 visqué en «matrimoni lliure» amb Tine Hinlópen –anteriorment havia estat casat amb Anna Petronella Gelderman i en 1932 es tornà a casar amb Maria Theresia Zeijlemaker. A partir de 1908, amb Van Mierop, creà a Soest l'Stichting Chreestarchia (Fundació per al Domini del Bé), que publicà llibres i creà una escola (Engendaalschool) a Soest, on va fer de mestre aplicant una metodologia pedagògica pròpia, molt influïda per la vida religiosa. En aquesta època va escriure relats bíblics i contes de fades per als infants. La seva particular filosofia, barreja d'espiritisme, teologia, filosofia, parapsicologia, física i monisme, no aconseguí força seguidors. Curiosament va ser un dels introductors i primers a popularitzar la teoria de la relativitat d'Einstein. Fou l'editor de la revista Spiritische, òrgan d'expressió de l'associació espiritista «Harmonia» i fou un dels confundadors de la secció holandesa de la Society for Psychical Research (Societat per a la Recerca Psíquica). Durant la II Guerra Mundial deixà de participar amb la Nederlandsche Vereeniging voor Nauurgeneeswijze (NVN, Associació Holandesa de Naturopatia) quan Hettema, el seu principal dirigent, col·laborà amb les forces d'ocupació alemanyes. El seu fill Felix, membre destacat de la resistència, va ser assassinat en 1944 en un camp de concentració nazi. Sempre treballà per a l'Oficina Vegetariana, fent conferències, mantenint la biblioteca i editant el periòdic Vegetarische Bode (L'Herald Vegetarià). Felix Louis Ortt va morir el 15 d'octubre de 1959 a Soest (Utrecht, Països Baixos).

Felix Ortt (1866-1959)

***

Pierre Joseph Paret segons el diari de Charleville Le Petit Ardennais del 21 de novembre de 1908

- Pierre Joseph Paret: El 9 de juny de 1888 neix a Sant Valier (Delfinat, Occitània) l'anarquista Pierre Joseph Paret. Sos pares es deien Gabriel, ajustador mecànic, i Maria Meunier. A Givors (Roine-Alps, Arpitània) fou aprenent de dibuixant i després treballà d'ajustador a la «Companyia Fives-Lille» al barri de Fives de Lille (Nord-Pas-de-Calais, França). Posteriorment es traslladà a Charleville (Ardenes, França), on esdevenint anarquista. En aquesta època vivia al carrer de la Gravière de Charleville i freqüentava la colònia llibertària «L'Essai» d'Aiglemont (Ardenes, França), dirigida per Fortuné Henry. El 14 de juliol de 1907 va ser detingut després de cridar eslògans antimilitaristes i portant una arma prohibida. Posteriorment va ser detingut, juntament amb el fuster anarquista Camille Thiry, sota l'acusació d'haver comés un robatori el 7 de juny de 1908 al domicili del dentista Louis Thiéry de Charleville, amb un botí de 10.000 francs. La incriminació va poder realitzar-se amb l'anàlisi de les empremtes digitals efectuades pel laboratori antropomètric policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Jutjat per aquest delicte a l'Audiència de les Ardenes, moment en el qual es va declarar anarquista, el 27 de novembre de 1908 va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats i a cinc anys de relegació; mentre que Thriy, reincident, va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i a 20 anys de relegació. També se'ls va acusar d'haver robat dinamita en una pedrera de la vall del riu Mosa amb la finalitat de cometre atemptats durant la festa nacional del 14 de juliol a la tribuna de l'hipòdrom, a la caserna del 91 Regiment de Línia i als domicilis de rics capitalistes. El 9 de juliol de 1909 ambdós van ser embarcats a bord del Loire i enviats a la colònia penitenciària de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa). El 14 de juliol de 1911 aconseguí evadir-se del camp de Sinnamary (Caiena, Guaiana Francesa). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Robert Jospin (1948)

- Robert Jospin: El 9 de juny de 1899 neix a Saint-Quentin (Picardia, França) el militant socialista, pacifista i llibertari Robert Jules André Jospin. Fill d'una família protestant, sos pares es deien George Jospin, representant comercial, i Elisabeth Cazelly, costurera. Durant la seva joventut es va veure temptat per la religió i va estudiar en la facultat teològica protestant de París (França). El 15 de maig de 1923 es casà a Boulogne-sur-Seine (actual Boulogne-Billancourt, Illa de França, França) amb Marie Louise Charlotte Massart. Anticomunista visceral, en 1924 es va adherir al Partit socialista SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera). Profundament marcat per la Gran Guerra, va esdevenir un pacifista integral. Orador de talent, va escampar el seu ideal en gires de conferències com a secretari de la Lliga Internacional des Combatents per la Pau fins a 1939. El 2 d'agost de 1934 es casà a Meudon (Illa de França, França) amb Mireille Aliette Dandieu i un dels fills d'aquesta parella serà Lionel Jospin, destacat futur polític socialdemòcrata. En 1942 va patir una curta detenció per haver ajudat resistents, però va mantenir una posició ambigua vers el règim de Vichy, que el va nomenar conseller municipal de Meudon a començaments de 1944. Va esdevenir després responsable d'un establiment al servei de la infància delinqüent. Exclòs del Partit socialista amb l'Alliberament, es va reintegrar en 1955, però el deixarà deu anys més tard, per afegir-se a la Unió Pacifista. El seu contacte amb Victor Méric i Roger Monclin durant els anys vint el van animar a participar en la premsa llibertària: La Patrie Humaine, Le Libertaire, Le Réfractaire, etc. És autor del fullet L'objection de conscience devant la raison et devant les faits (1933). El seu últim domicili va ser a La Celle-Saint-Cloud (Illa de França, França). Bernard Baissat, cineasta llibertari, li va dedicar una pel·lícula, realitzada poc abans de la seva mort. Robert Jospin va morir el 9 de maig de 1990 a l'Hospital Raymond Poincaré de Garches (Illa de França, França).

***

Luigi Grimaldi (dret a la dreta amb camisa blanca), i altres companys que havien lluitat a la guerra d'Espanya, al camp de concentració de Gurs. L'estàtua en fang, obra de l'escultor anarquista Dante Pesco (Giandante X), es realitzà en record de la participació de Giuseppe Garibaldi en la batalla de Digione de 1870

- Luigi Grimaldi: El 9 de juny de 1900 neix a Baricella (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Luigi Grimaldi, conegut com Gigiàt al Buratèl. Sos pares es deien Natale Grimaldi i Luigia Rambaldi. Jornaler de professió i antifeixista declarat, en 1929 s'exilià a França. El 23 de juliol de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i fou milicià de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», combatent a Monte Pelado, al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies, formà part de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser destinat al front de Madrid. Participà als combats del front de l'Ebre i del Segre. El 24 de juliol de 1938 va ser ferit al braç esquerre a Tarancón (Conca, Castella, Espanya). Els serveis secrets estalinistes el qualificaren d'«anticomunista» i que havia desertat del front, portant una «vida descontrolada» a Barcelona. El 7 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Gurs i després al d'Argelers, d'on va fugir. Durant l'Ocupació, en 1940, va ser detingut, internat uns mesos a la presó de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment extradit a Itàlia. Tancat un temps a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), el 30 de juny de 1941 va ser jutjat, condemnat a tres anys de deportació i enviat confinat a l'illa de Ventotene. El 25 d'agost de 1943 va ser alliberat i s'integrà resistència enquadrat en la IV Brigada «Venturoli Garibaldi». Va ser detingut una desena de dies. Luigi Grimaldi va morir en 1962.

***

Necrològica de Josep Miñana Torregrossa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de maig de 1991

- Josep Miñana Torregrossa: El 9 de juny de 1900 neix a Manuel (Ribera Alta, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Xàtiva (La Costera, País Valencià)– l'anarcosindicalista Josep Miñana Torregrossa. Sos pares es deien Francesc Miñana i Francesca Torregrossa. Quan era un infant es traslladà amb sa família a Catalunya. Ebenista de professió, des de molt jove milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. De manera autodidacta aconseguí una bona cultura i coneixements profunds del pensament anarquista. Durant la guerra civil ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat en la col·lectivitat del ram de la fusta. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. Amb l'Alliberament s'instal·là a Aubière, on fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT de Clarmont d'Alvèrnia i secretari de la Federació Comarcal de la CNT de l'Exili. Assistí com a delegat de la CNT de Clarmont a diversos plens i congressos. Sa companya fou Pilar García. Josep Miñana Torregrossa va morir el 17 d'abril de 1991 a l'Hospital de Saint-Jacques de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat a Aubière (Alvèrnia, Occitània).

***

Julián Iglesias Iglesias

- Julián Iglesias Iglesias: El 9 de juny de 1903 neix a Casas del Monte (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Julián Iglesias Iglesias, conegut com Tomás Iglesias Iglesias. Era fill de Valentín Iglesias Gómez, jornaler, i María Encarnación Iglesias. A començament de la dècada dels trenta emigrà a Catalunya i a inicis de 1936 s'instal·là a Sitges (Garraf, Catalunya), on entrà a treballar en una fàbrica de ciment i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Sitges conegué Ana Carrión (Anita), que esdevindrà sa companya. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les milícies i l'agost de 1936 participà en l'intent fracassat de conquesta de Mallorca, que havia quedat en mans feixistes. El 18 de febrer de 1937 el Comitè de Defensa de Sitges el va unir «lliurement» amb sa companya. El febrer de 1938 nasqué sa filla Llibertat. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, quedant sa família a Sitges. Anita tingué molt de problemes amb les autoritats feixistes, ja que no reconeixien la seva «unió lliure» i obligaren a canviar de nom sa filla, que de Llibertat passà a dir-se Encarnación, com sa padrina. Internat al camp de concentració d'Argelers, acabà enrolant-se en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser enviat als Alps, on treballà en la construcció de ponts i de carreteres. Després va ser enviat a La Condamine (Alsàcia, França) per a treballar en la «Línia Maginot». Entre febrer i març de 1940 romania a Gorze (Lorena, França). Detingut per les tropes alemanyes, va ser enviat, amb la matrícula 86.877, l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya) i el 27 de gener de 1941 arribà, amb la matrícula 5.991, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 30 de juny de 1941 va ser traslladat a Gusen. Julián Iglesias Iglesias va morir el 8 de gener de 1942 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Manuel Cubell Uriarte (1937)

- Manuel Cubell Uriarte: El 9 de juny de 1911 neix a Ojos Negros (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Cubell Uriate –el seus llinatges sovint citats de diverses maneres (Pobel Uriarte, Cubel Uliarte, etc.). Son pare es deia Víctor Cubell, miner, i sa mare era basca. Tingué tres germans. Quan tenia tres mesos es traslladà amb sa família a Daroca (Saragossa, Aragó, Espanya). D'infant va fer d'escolà, moment en el qual va perdre la fe, i, sense anar a escola, es posà a fer feina en una fàbrica de fideus i en altra d'embalatges industrials. Amb 12 anys deixà la llar familiar i s'establí a Barcelona (Catalunya), on tenia un germà que treballava en la companyia de tramvies. Aficionat a la boxa, arribà a ser campió de Catalunya. Milità en els rams de la construcció i de l'alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar empresonat i a la garjola els companys anarquistes l'ensenyaren a llegir i a escriure. Quan la revolució anarquista de gener de 1933 va ser detingut a Barcelona. El 27 de setembre de 1934 va ser condemnat per un Tribunal d'Urgència de Barcelona a dos mesos d'arrest major per una reunió clandestina celebrada el juny anterior a l'Ateneu Cultural Llibertari de Gramanet del Besós (actualment Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès, Catalunya). Treballava de forner i de repartidor a Gramanet del Besós quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 i destacà en la seva sufocació. Immediatament després s'integrà en la «Columna Durruti» a Bujaraloz, lluitant al front d'Aragó (Quinto i Fuentes de Ebro). Amb un petit grup prengué La Almolda i intervingué en cops de mà a Pina de Ebro, Baselga i Villafranca de Ebro, formant part del grup «Legión Negra». Des del novembre de 1936 fou delegat de la VIII Agrupació de la «Columna Durruti» i des d'abril de 1937, després de la militarització de les milícies, fou comissari de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En aquesta època col·laborà en el periòdic El Frente, portaveu de la «Columna Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, passà els Pirineus. En la dècada dels quaranta s'instal·là a L'Avelanet (País d'Olmes, Occitània), on a partir de novembre de 1941 formà part del secretariat de la Junta Suprema (Comitè Nacional) de la Unió Nacional Espanyola (UNE), procomunista, en representació de l'«Agrupació Cenetista de l'UNE». El setembre de 1943 va ser detingut i enviat al camp de concentració de Vernet i hagué d'abandonar el seu càrrec a l'UNE. A Tolosa (Llenguadoc, Occitània) participà amb un grup en la presa del consolat espanyol i, un cop expulsat el cònsol franquista, ell va ser nomenat cònsol de la II República espanyola. Posteriorment va anar a Bordeus (Aquitània, Occitània) per a realitzar tasques de fortificació marítima. En 1960 vivia a l'Arieja, on treballava de forner i posteriorment en una fàbrica tèxtil. En 2002 vivia a Andorra. Fou membre de l'Amical dels Antics Internats Polítics i Resistents del Camp de Vernet. Manuel Cubell Uriarte va morir el 29 de novembre de 2005 a Cantàbria (Espanya).

Manuel Cubell Uriarte (1911-2005)

***

Necrològica de Victorino Villar Serrat apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de novembre de 1980

- Victorino Villar Serrat: El 9 de juny de 1913 neix a Ràfels (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Victorino Villar Serrat –sovint el seu nom citat erròniament com Víctor. Sos pares es deien Juan Antonio Villar Nicolau, llaurador, i Rafaela Serrat Grau. Durant la Revolució participà activament en el col·lectivitat agrícola del seu poble i en les activitats de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la destrucció de la col·lectivitat a mans de les tropes estalinistes d'Enrique Líster Forján i després de l'avanç de les tropes feixistes, passà a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Després va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Sant Romieg (Provença, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Sant Romieg de la CNT i posteriorment en la d'Airaga. Sa companya fou Rosaura Guillermina Arnau. Victorino Villar Serrat va morir el 29 de setembre de 1980 al seu domicili d'Airaga (Provença, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 8 de juny

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Le Droit Anarchique

- Surt Le Droit Anarchique: El 8 de juny de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari Le Droit Anarchique. Journal hebdomadaire paraissant le dimanche à Lyon. Portava l'epígraf «Llibertat, Igualtat, Justícia». Era continuació de la saga de periòdics lionesos que nasqué amb Le Droit Social el febrer de 1882 (L'Étendard Révolutionnaire, La Lutte, Drapeau Noir, L'Émeute, Le Défi, L'Hydre Anarchiste i L'Alarme). Com els precedents, va ser durament perseguit per les autoritats i el seu primer gerent, G. Fronteau, va ser detingut el 13 de juny d'aquell any; Isidore Mounier n'agafà el relleu en la gerència de l'últim número. Els articles no anaven signats. Publicà crides de diferents grups anarquistes (Gruoupe des Amandiers, Les Parias Picards, Groupe Communiste-Anarchiste de Milà, Groupe Cyvoct de Lió, Sans-Culottes Lyonnais, L'Hydre, Les Impatients d'Allex, Les Indignés, Les Forçats, Le Droit à la Vie, Groupe Anarchiste de Villequier, Le Yatagan, Les Résolus, Jeunesse Révolutionnaire, Les Impatients de Beaucaire, Groupes Anarchistes de Nantes, etc.). Va fer dues subscripcions populars, una per a les famílies dels detinguts polítics i altra per a la propaganda. La repressió va ser tan dura que només va poder publicar tres números, l'últim el 22 de juny de 1884. Dos anys després, va ser continuat per La Lutte Sociale.

***

Capçalera d'El Corsario

- Surt El Corsario: El 8 de juny de 1902 surt a València (País Valencià) el primer número del quinzenal anarquista El Corsario. Periódico sociológico. Dirigit per José Alarcón, fou continuador del periòdic anarcofeminista La Humanidad Libre (1902). A partir del segon número passarà a tenir una periodicitat setmanal i canviarà el subtítol per «Semanario Sociológico». Hi van col·laborar T. Ros, María Losada, Soledad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Charles Malato, Ricardo Mella, A. López Rodrigo, Juan Ortega, Leopoldo Bonafulla i José Alarcón, entre d'altres. Mantingué agries polèmiques amb el republicà El Mercantil Valenciano i donà cabuda a comunicats i cartes dels que havien patit presidi pels fets de «La Mano Negra» i de la campanya per la revisió d'aquest procés. Fou freqüentment denunciat i segrestat, i el seu director detingut. L'últim número conegut és el 27, del 12 de desembre de 1902.

*** 

Capçalera del primer número de Volontà [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Volontà: El 8 de juny de 1913 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del periòdic setmanal propagandístic anarquista Volontà, dirigit des de Londres per Errico Malatesta. El periòdic sortirà fins La Settimana Rossa de juny de 1914.

***

Penitenciaria de l'illa de Santo Stefano

- Procés contra Lucetti: Entre el 8 i el 10 de juny de 1927 tingué lloc a Roma (Itàlia) el procés judicial contra l'anarquista italià Gino Lucetti, per l'atemptat frustrat contra Mussolini de l'11 de setembre de 1926. Lucetti va ser condemnat pel Tribunal Especial a 30 anys de presó –la pena de mort es va introduir a partir d'aquest cas– i altres dos companys, Leandro Sorio i Stefano Vatteroni, van ser inculpats i reberen 20 anys i 19 anys i 9 mesos de reclusió respectivament. Gino Lucetti va ser empresonat a la penitenciaria de la petita illa de Santo Stefano, al Mar Tirré, coneguda com a «Illa del Diable». El 1943 va ser alliberat pels aliats, però poc després va morir a Ischia, el 17 de setembre de 1943, a causa d'un bombardeig nord-americà. Les interessants cartes de Lucetti dirigides des de la presó a sa família (1930-1935) es troben al fons Ugo Fedeli de l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A l'Arxiu de la Família Berneri i d'Aurelio Chessa de Reggio Emilia existeix un Fons Gino Lucetti.

Naixements

Foto policíaca de Jean-Claude Court (17 de març de 1894)

- Jean-Claude Court: El 8 de juny de 1837 neix a Chassey-lès-Montbozon (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Jean-Claude Court, conegut com Joseph. Era fill natural de la jornalera Gabrielle Court. Es guanyava la vida com a marmanyer i venedor de pa dolç. Considerat «anarquista militant», a partir del 30 d'abril de 1893 el seu domicili, al número 112 del bulevard National de Vincennes (Illa de França, França), estava vigilat per la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes. El 17 de març de 1894 la policia escorcollà nombrosos domicilis d'anarquistes i ell va ser detingut per «associació criminal». Aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu dossier va ser enviat l'1 d'abril de 1894 al jutge d'instrucció Henri Meyer i sembla que va ser posat en llibertat dos dies després. El 31 d'octubre de 1896 figurava en un llistat d'anarquistes de la regió parisenca a controlar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Retrat de Georges Étiévant segons el periòdic parisenc L'Illustration del 29 de gener de 1898

- Georges Étiévant: El 8 de juny de 1865 neix al XVII Districte de París (França) l'antimilitarista i anarquista Claude-François Georges Étiévant. Son pare, comptable, es deia Jean-Baptista Étiévant  i sa mare Victorine Rosalie Le Boulanger. Son germà major, Achille Henri Étiévant (Le Bosco), tipògraf, estava fitxat com a anarquista. El 13 de juny de 1883, Georges Étiévant, abans de ser cridat a files, s'allistà en l'exèrcit per cinc anys i fou destinat al II Regiment de Zuaus a la zona d'Orà (Algèria). En 1888 deixà l'exèrcit i es posà a treballar fent escultures en fusta. Posteriorment, com son germà, entrà a treballar de tipògraf a la impremta de Paul Dupont a Clichy (Illa de França, França). Antimilitarista convençut, cap el 1890 començà a freqüentar els cercles anarquistes i en 1891 va ser condemnat per primer cop a una multa de 50 francs per haver estat sorprès aferrant cartells anarquistes amb una pistola a la butxaca. Es negà a fer els períodes obligatoris d'instrucció destinats als reservistes i es declarà insubmís davant la II Oficina de Reclutament del Departament del Sena. Un informe policíac del 15 de febrer de 1892 el defineix com a partidari d'atemptar contra l'ambaixada d'Espanya per a venjar la mort dels anarquistes de Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). En aquesta època va crear el llibertari «Grup d'Amics d'Estudis Socials» d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) i durant un escorcoll al local on s'hi reunia, la policia trobà 25 cartutxos de dinamita robats el 15 de febrer de 1892 a Soisy-sous-Étiolles, actual Soisy-sur-Seine (Illa de França, França), que formava part del lot de dinamita que va ser emprada en els atemptats imputats a Ravachol. Processat amb Auguste Faugoux, Benoît Chevenet i Julien Drouhet, el 25 de juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència de Versalles a cinc anys de presó per ocultació d'explosius, pena que purgà a les presons de Clairvaux, actual Ville-sous-la-Ferté (Xampanya-Ardenes, França), i de Poissy (Illa de França, França). Durant el procés, va escriure una declaració de defensa, que no se li va permetre llegir, que va ser reproduïda i traduïda sovint en la premsa anarquista de l'època sota diversos noms i que ha esdevingut un clàssic de la «propaganda pel fet». En sortir de la presó, col·laborà en Le Libertaire, del qual va ser nomenat gerent. El desembre de 1897 va ser novament processat per «apologia del crim» a resultes d'un article («Le lapin et le chasseur») publicat en el número 103 de Le Libertaire. Fugint de la condemna, passà a la clandestinitat i fou sentenciat en rebel·lia a dos anys de presó per delicte de premsa. Durant la nit del 18 al 19 de gener de 1898 decidí venjar-se de totes les persecucions policíaques patides i propinà 22 punyalades a un agent de policia que estava de guàrdia davant la comissaria del carrer Berzélius de París; un segon agent, que sortí en defensa de son col·lega, també resultà ferit. Reduït, va ser tancat en una cel·la de la comissaria sense ser escorcollat i com que portava un revòlver, ferí un policia de diversos trets. Jutjat, el 15 de juny de 1898 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a mort, encara que cap agent va morir a conseqüència de les ferides; la pena, però, va ser commutada per la de treballs forçats a perpetuïtat a colònia penitenciària. Georges Étiévant va morir el 6 de febrer de 1900 a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa).

Georges Étiévant (1865-1900)

***

Foto policíaca d'Henri Petitcolin (2 de juliol de 1894)

- Henri Petitcolin: El 8 de juny de 1871 neix a Goersdorf (Alsàcia, França) l'anarquista Henri Petitcolin. Era fill natural de la jornalera Louise Laeufer i de Louis Peticolin, també jornaler, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 24 de juliol de 1879 a l'XI Districte de París (França). En 1891 treballava de mosso d'oficina i vivia amb sos pares al número 51 del carrer Popincourt de l'XI Districte de París, data en la qual va ser cridat a files per a fer el servei militar, però la seva incorporació va ser prorrogada per «manca de talla». L'1 de juliol de 1894, a les quatre de la matinada, el cap de la I Brigada de Recerques de la Prefectura de Policia es presentà al domicili dels germans anarquistes Ferdinand i Raoul Borderie, al número 10 del carrer Louis Blanc de Saint-Ouen (Illa de França, França). La policia trobà Raoul Borderie al llit amb la jornalera Marie Agnès Delattre (Beaudoin) i al llit de Ferdinand Borderie es trobava Henri Petitcolin, el qual treballava aleshores d'envernissador en esmalt amb Ferdinand Borderie des de feia 15 dies. L'escorcoll d'aquest domicili no donà cap resultat, però Henri Petitcolin no va poder justificar la seva identitat i els seus mitjans de vida suficientment i va ser detingut juntament amb els germans. L'endemà, 2 de juliol de 1894, va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però el jutge d'instrucció el posà en llibertat set dies després. El 13 de setembre de 1894 va ser integrat en el 156 Regiment d'Infanteria, on va romandre fins l'1 de novembre de 1895. El 27 de juny de 1895 el jutge d'instrucció va sobreseure el seu cas. Des del 2 de juny de 1898 vivia al número 23 del carrer Bravet de Marsella (Provença, Occitània). El 8 de maig de 1903, després de no presentar-se a la crida com a militar de reserva, va ser declarat insubmís; el 10 de març de 1908 es beneficià d'una prescripció, però l'1 de novembre de 1908 va ser novament declarat insubmís. El 5 d'agost de 1914 es casà a Marsella amb la marsellesa Marie Julie Joséphine Dajean i amb aquest matrimoni la parella legitimà quatre infants nascuts a Marsella: Jeanne Eugénie Henriette Desierée Dajean (1899), Louis Alexandre Petitcolin (1901), Octave Alphonse Dajean (1905) i Pierre Marius Dajean (1910). Quan esclatà la Gran Guerra, el 14 d'agost de 1914 es presentà voluntari a Marsella. El 10 de setembre de 1914 va ser ferit de bala al genoll esquerre i evacuat a l'Hospital Auxiliar Núm. 101 de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). El 9 de juny de 1920 va ser absolt del delicte d'«insubmissió». El 13 d'abril de 1920 va ser proposat per a una pensió d'invalidesa. Henri Petitcolin va morir el 17 de setembre de 1939 al seu domicili, al número 17 del carrer Fontaine de Caylus, de Marsella (Provença, Occitània).

***

Konstantin Nunkov

- Konstantin Nunkov: El 8 de juny de 1877 –algunes fonts citen el 21 de maig– neix a Chirpan (Stara Zagora, Bulgària, Imperi Otomà) el revolucionari i guerriller anarquista Konstantin Ivanov Nunkov, conegut com Kosta Nunkov i amb el pseudònim de David Ognyanov. Era fill d'una família humil. Va fer els estudis primaris a la seva població natal i els secundaris a Plòvdiv (Plòvdiv, Bulgària, Imperi Otomà); tres anys després va ser expulsat per rebel de l'Institut Alexandre I de Plòvdiv i acabà l'educació a Burgàs (Burgàs, Bulgària, Imperi Otomà). No va poder estudiar a la universitat per manca de diners. Va fer el servei militar a enginyers i aconseguí un bons coneixements en explosius. Partidari del «terror revolucionari», va escriure dos fullets de teoria revolucionària, un en 1901 en defensa de les seves concepcions guerrilleres (atac sistemàtic contra els alts funcionaris i l'exèrcit turc, sabotatges, etc.) i altre una Guia per a la utilització dels explosius i dels mitjans de destrucció (1902), tot un clàssic que va ser utilitzat per les generacions posteriors. Després d'una temporada a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es relacionà amb la colònia d'exiliats russos, marxà cap a Bèlgica per a especialitzar-se encara més en explosius. Treballà uns anys en impremtes de Plòvdiv i de Sofia per ajudar sa germana en els estudis. A Plòvdiv va conviure un temps amb el revolucionari Peyo Yavorov. Des de 1895 (Insurrecció de Melnik) participà com a guerriller en el Comitè de Macedònia del moviment revolucionari que lluitava contra l'ocupació turca. Entaulà amistat amb destacats militants anarquistes (Petar Mandjoukov, Slav Merdjanov i Petar Sokolov), que el decantaren pel moviment llibertari. En 1900 lluità amb el destacament de Hristo Chernopeev a Gorna Džumaja, actual Blagoevgrad (Blagoevgrad, Bulgària). El gener de 1902 va ser nomenat responsable de la Vatréchna Makedonsko-Odrinska Révolucionna Organizaciia (VMORO, Organització Revolucionària Interior Macedònica-Andrianopolitana - ORIMA) de Progled (Chepelare, Smolyan, Bulgària, Imperi Otomà) i s'encarregà dels atacs a Xanthi i a Ahachelebiysko. Entre el 13 i el 15 d'abril de 1902 prengué part, com a organitzador i responsable del moviment anarquista, en el Congrés de Plòvdiv del Districte Revolucionari d'Adrianòpolis de l'ORIMA, el qual li va encarregar l'organització de la població rebel dels districtes tracis d'Alexandrúpoli i de Gumurdjina. El desembre de 1902, amb Dimo Nikolov, Peter Chapkanov i Tenyu Kolev, amb 100 quilos de dinamita, ajudà Marin Tcholakov a realitzar sabotatges a les vies fèrries de la zona d'Alexandrúpoli. Després d'haver participat en diversos combats guerrillers a Macedònia i a Tràcia, participà en la insurrecció d'agost de 1903 (Revolta d'Ilinden). Un cop aquesta va ser esclafada, retornà de bell nou a Macedònia per a acomplir tasques orgàniques i el juliol de 1904 se li va nomenar cap del Districte Revolucionari de Kumanovo, participant amb els insurgents armats serbis. El 2 de gener de 1905 acudí com a delegat al Congrés de l'ORIMA d'Skopje que se celebrà a Knezhevo (Kratovo, Macedònia, Imperi Otomà). Konstantin Nunkov va caure abatut el 12 de febrer –algunes fonts citen el 8 de febrer– de 1905 a prop de la vila de Koutlibeg (Kumanovo, Macedònia, Imperi Otomà) –algunes fonts citen Kočani (Kumanovo, Macedònia, Imperi Otomà)– durant un combat de quatre hores contra les tropes turques. Greument ferit, trencà abans d'expirar el seu fusell i el seu revòlver perquè no caiguessin a mans de l'enemic. Les memòries de Konstantin Nunkov, considerat un dels herois de la pàtria búlgara, es troben dipositades a la Biblioteca Pública «Ivan Vazov» de Plòvdiv.

Konstantin Nunkov (1877-1905)

***

Detenció de dos anarquistes durant la distribució de pamflets antimilitaristes a Sant-Etiève

- Alexandre Cibot: El 8 de juny de 1878 neix al XIV Districte de París (França) el propagandista anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Roger Alexandre Gaston Cibot, també conegut com Roger Sadrin. Era fill natural de Louise Cibot, armillera, i son pare, que no reconegué son fill en néixer, es deia Pierre Sadrin. Es guanyava la vida fent d'obrer fuster. En la dècada dels noranta vivia al número 28 del carrer de la Voute de París i era membre de la Joventut Llibertària del XII Districte. En 1896 participà en el moviment dels «Sense Feina». A començament de gener de 1897 va ser detingut a la sortida d'un míting contra «la Inquisició espanyola», en referència al «Procés de Montjuïc» que aleshores se celebrava contra els anarquistes catalans. El 5 de març de 1897 va ser novament detingut, juntament amb altres companys (Alfred Ebner, Gardin, André Carré, Ernest Girault, Mary Huchet, Émile Lebrun i Letrillard), per haver sabotejat una conferència clerical a l'església de Saint Ambroise. Jutjat per aquest fets, el 16 de març de 1897 va ser condemnat, ben igual que sos companys, a 15 dies de presó per «crits sediciosos» –havia escridassat «Visca l'anarquia!». El 22 de juny de 1897 va ser detingut quan anava a l'obra on treballava al carrer de la Roquette. Va ser un dels organitzadors de la manifestació del 8 d'agost de 1897 davant l'estàtua del màrtir del lliure pensament Étienne Dolet a la plaça Maubert de París. En aquesta època lluità contra el processament d'Alfred Dreyfus i la revisió del seu cas i va fer moltes xerrades antimilitaristes. El 8 de juliol de 1898 participà en un míting contradictori a la Sala Octobre de París, amb altes companys (Georges Brunet, Ernest Girault, Louise Réville, Joseph Tortelier, etc.), sota el títol «Zola et les étudiants», organitzat pel grup editor de Le Cri de Révolte, periòdic que havia de sortir el mes següent. El novembre de 1898 signà, en nom de Le Libertaire, un manifest de suport amb el coronel Marie-Georges Picquart. Posteriorment, però, ben igual que Émile Janvion, es va veure «decebut del dreyfusisme» i el juny de 1899 participà, amb Ernest Girault i Francis Prost, en un míting on es proclamà la necessitat de la neutralitat dels anarquistes en l'«Afer Dreyfus» i l'octubre d'aquell any cosignà (P. Brenet, Henri Duchmann, Émile Janvion, etc.) el manifest «Aux anarchistes» sobre el tema i on es criticava durament Sébastien Faure i el seu dreyfusista Le Journal du Peuple. En aquesta època fou membre del grup anarquista «Les Iconoclastes», animat per Émile Janvion, que es reunia al Cafè des Artistes, al carrer Lepic de París. El juny de 1898, en una reunió pública després de la condemna a mort de Georges Étiévant, es negà a demanar la gràcia, fet contrari als principis anarquistes, i reivindicà la venjança com a única resposta davant la condemna, termes que mantingué en una reunió que es celebrà aquell mateix mes a Puteaux (Illa de França, França). A finals de 1898 vivia al número 111 de l'avinguda de Saint Mandé de París i, amb Henri Duchmann, era secretari del «Cercle Léon Tolstoi», que feia xerrades al local del periòdic Pot à Colle, al carrer Chanzy. En 1899 era membre del «Grup d'Educació Llibertària», de l'«Escola Llibertària», que feia classes al carrer Titon, i de la «Biblioteca d'Ensenyament Llibertari de Bellville», al carrer Julien-Lacroix. El 9 d'agost de 1900, després d'una discussió amb l'enginyer i patró del taller de la «Carrosserie Industriel», al número 78 del carrer Claude-Decaen, sobre un sous impagats, va ser acomiadat juntament amb Schaeffer i un altre company. L'endemà, els tres col·legues retornaren al taller i apallissaren l'enginyer, un contramestre i els agents de policia que acudiren en la seva ajuda. En la tardor de 1901, sota el nom de Roger Cibot, figurava en un llistat d'anarquistes en busca i cerca a Suïssa i on figurava com a «representant de comerç». El setembre de 1901 va ser detingut preventivament quan la visita del tsar Nicolas II a París i a finals d'aquell any encara romania empresonat sense judici. En aquesta època era secretari del Sindicat de Treballadors No Qualificats de la Confederació General del Treball (CGT). Arran del Congrés Internacional Antimilitarista d'Amsterdam (Països Baixos) de 1904, fou nomenat membre del Comitè Nacional i secretari, amb Georges Yvetot, de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El juliol de 1904 va fer la xerrada «L'Internationale, sa nouvelle fondation» a la Sala Gambrinus de Saint-Ouen (Illa de França, França). En 1904 fou gerent del periòdic L'Ennemi du Peuple, en substitució d'Albert Kienert i on col·laboraven nombrosos anarquistes, com ara Zo d'Axa, Georges Darien, Lucien Descaves, Urbain Gohier, Émile Janvion, Charles Malato, Paul Robin, Han Ryner i Georges Yvetot, entre d'altres. Aquest periòdic es distingia pels seus atacs contra la francmaçoneria i contra certs companys llibertaris (E. Armand, Christiaan Cornelissen, Lev Tolstoi, etc.). Entre el 6 i el 8 d'octubre de 1905, un cartell de l'AIA titulat «Appel aux conscrits», signat per 31 reconeguts anarquistes, va ser aferrat als carrers parisencs; el text d'aquest cartell, violentament antimilitarista i antipatriota, feia una cridat als conscrits a girar els fusells cap els seus oficials i no cap els vaguistes i convocava a la vaga immediata i a la insurrecció si eventualment es declarava la guerra. El novembre de 1905 ocupava el càrrec de secretari del Comitè de Defensa Social (CDS) i portà a terme una intensa campanya en defensa del «Procés dels Quatre» (Caussanel, Bernard Harvey, Charles Malato i Pedro Vallina Martínez), encausats per un intent d'atemptat contra Alfons XIII a París. Dels 31 anarquistes signats de l'«Appel aux conscrits», 28 en van ser processats i jutjats entre el 26 i el 30 de desembre de 1905 a l'Audiència del Sena en un gran judici mediàtic, que els jutjats aprofitaren per a popularitzar l'antimilitarisme i l'antipatriotisme. A l'Audiència ell entrà cridant «A baix l'Exèrcit! A baix la Pàtria!» i fou condemnat a tres anys de presó. Fou un dels «dibuixants empresonats» que col·laboraren en el número del 14 d'abril de 1906 del periòdic L'Assiette au Beurre sobre les «presons de la República». Sembla que va ser alliberat quan l'amnistia del 14 de juliol de 1906. En sortir de la presó treballà de fuster al Teatre de l'Odéon i al Teatre Antoine i milità en la Unió Sindical d'Obrers Fusters de la CGT. Segons els diaris Le Matin i Le Cri du Peuple del 30 de maig de 1907, va ser acusat pel grup anarquista de Saint-Denis (Illa de França, França) d'haver robat una màquina d'escriure a la Borsa del Treball i 20 francs del fruit d'una col·lecta feia dos anys, fets pels quals ja havia estat jutjat i absolt en 1906. El maig de 1907 va ser detingut, amb altres companys (Albéric Léon Barrier, Alphonse Bussy, Fortuné Chastanet, Denis Domboy, Louis Edmond Jourdain, Armand Matha i Edmond Viltard), sota l'acusació de pertànyer a una banda anarquista de falsificació i d'emissió de moneda. Entre el 19 i el 21 de novembre de 1907 va ser jutjat amb Barrier, Domboy, Jourdain i Matha per l'Audiència del Sena i tots van ser absolts menys Jourdain i ell que van ser condemnats a cinc anys de presó i a 100 francs de multa –com que Jourdain tenia penes anteriors, va ser condemnat a la deportació en colònia penitenciària. Un cop lliure, milità en el CDS i entre 1911 i 1912 es mostrà força actiu en la campanya per a l'alliberament d'Émile Rousset i a finals de 1913 per a la de Jacob Law. El 7 de juny de 1913 es va casar al XI Districte de París amb Louise Jeanne Sadron. En aquesta època vivia al número 16 del carrer Voltaire del XI Districte de París i era membre del grup «Les Amis du Libertaire». Quan la Gran Guerra, sembla que al principi va ser integrat en la Defensa Nacional, però l'agost de 1915 ja figurava com a llicenciat de l'exèrcit. En  1916 fou inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes pacifistes i revolucionaris. Sota el pseudònim de Roger Sadrin col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Flambeau (1901-1902), Le Pétard (1904) i Bulletin du Comité de Défense Sociale (1909-1912), que portà una campanya contra els Batallons Disciplinaris Africans («Bat' d'Af») i en favor de l'alliberament d'Émile Rousset. Alexandre Cibot va morir el 3 d'abril de 1958 a l'Hospital Bicêtre de Le Kremlim-Bicêtre (Illa de França, França).

***

Luigi Marcassoli

- Luigi Marcassoli: El 8 de juny de 1882 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Luigi Edmondo Attilio Marcassoli, conegut com Bigio. Sos pares es deien Giuseppe Marcassoli i Giacoma Ravasio. Visqué al popular barri de Pignola i aconseguí el títol de primària. Es guanyava la vida fent de forner i va ser molt actiu en el sindicalisme revolucionari de començaments de segle. El maig de 1908 presentà a la Prefectura de Policia de Bèrgam el text d'un manifest signat per diverses organitzacions sindicals (mecànics, sastres, fonedors, cistellers, blanquers, barreters, moliners, etc.) amb el qual sol·licitava permís per a realitzar el 24 de maig de 1908 al centre de Bèrgam una concentració en suport de la vaga de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i que comptaria amb la presència dels portaveus obrers Decio Papa i Canzio Cozzi. Realitzà nombroses conferències com a secretari de la Lliga dels Forners de Bèrgam. Amb Furio Pace, Aristide Paccinini, Agostino Rocchi i altres, creà la secció local de Bèrgam de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El febrer de 1913 intervingué en el debat d'una assemblea de la Lliga dels Forners que posà les bases d'una vaga per al següent estiu, primer pas per a la represa organitzativa del moviment obrer local. El 19 de març de 1913 obtingué el passaport i el 5 d'abril emigrà als Estats Units, però el 7 de novembre de 1913 retornà a Itàlia. El 27 de desembre de 1913 va ser condemnat pel jutjat de Bèrgam a una multa per infracció del Reglament de la Seguretat Pública. El 12 de juny de 1914 va ser novament condemnat a 40 dies de presó i a 120 lires de multa per «ultratge als agents de la Seguretat Pública». Durant l'estiu de 1914 fou un dels promotors del Grup Llibertari de Bèrgam i durant aquesta mateixa època va ser nomenat, com a representat sindical, membre del Comitè Obrer per a la Unitat Sindical, que es reunia al Cercle Socialista i a la Unió Sindical, antecedent de la reconstitució de la Cambra del Treball de Bèrgam, creada oficialment el 8 de gener de 1915. En aquesta ocasió, amb els companys sindicalistes Federico Luraschi i F. Pace, prengué la paraula per a condemnar el socialista Ugo Frizzoni, acusat d'haver afavorit amb la seva indecisió sobre la unitat sindical entre socialistes i sindicalistes, la manca d'adhesió a la Cambra del Treball de diversos sectors obrers (tramviaris, litògrafs i escombriaires). Formà part de la Comissió Executiva del nou organisme unitari i el març de 1915, amb l'obrer metal·lúrgic Merenda i el tramviari anarquista Giuseppe Papini, de la Comissió de Propaganada. Durant l'estiu de 1915 assessorà Casimiro Accini, nou secretari de la Cambra del Treball. Participà en la Gran Guerra i a partir del 10 de novembre de 1916 fou soldat de la V Companyia de Subsistències. El 30 de novembre de 1916 el prefecte de policia de Bèrgam va escriure una nota confidencial al comandat de la companyia per fer-li saber de la seva militància sindicalista i llibertària i per a demanar informació sobre ell. Després del conflicte bèl·lic, obtingué la declaració d'haver servit amb fidelitat i honor durant el seu servei militar. L'octubre de 1920, en ocasió de les eleccions municipals de Bèrgam, juntament amb els anarquistes Bernardo Ghibesi i Luigi Caglioni, aferrà manifests de la Unió Anarquista Italiana (UAI) de Llombardia cridant a l'abstenció. Durant els primers anys vint estava subscrit al periòdic anarquista Fede. Freqüentà els anarquistes que formaven el Grup Llibertari de Bèrgam, amb els quals promogué subscripcions a favor de la premsa anarquista i en suport al perseguits polítics. Entre 1919 i 1922 es mostrà força actiu en la militància sindical de la Lliga dels Forners i de la Cambra del Treball, de la qual va ser nomenat el 13 de febrer de 1921 membre de la seva Comissió Executiva. El gener de 1926 va ser interceptada una circular a la impremta de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) de Milà (Llombardia, Itàlia), enviada a la seva adreça, que contenia el text del discurs amb el qual Bruno Buozzi assumí l'encàrrec de secretari general de la CGL. En aquesta època es relacionà amb destacats anarquistes, com ara Luigi Caglioni, Egidio Corti, Giovanni Gamba, Gaetano Ghirardi, etc. Estretament vigilat, sobretot després del 8 de febrer de 1926, quan li van ser trobar explosius al tipògraf anarquista Luigi Caglioli. Detingut immediatament, va ser alliberat després. El 30 d'abril de 1926 la seva habitació va ser escorcollada i la policia li va trobar un retrat fotogràfic de Giacomo Matteotti i un opuscle titulat Filippo Corridoni. Aquell mateix any encara era secretari de la Lliga dels Forners. Durant el feixisme s'afilià al Sindicat de Forners, que estava sota l'autoritat directa de Pietro Capoferri, federal feixista entre 1926 i 1929 a Bèrgam, exsocialista i propagandista sindical, seguidor de Filippo Corridoni, ferit i mutilat en la I Guerra Mundial, i després dirigent de l'Associació Nacional de Combatents i líder indiscutible del sindicalisme feixista de Bèrgam. En 1928 treballava de forner. A partir de la segona meitat de 1929 es trobà desocupat i sol·licità el passaport a la Prefectura de Policia per a viatjar a França i així poder reunir-se amb son fill Mario, emigrat durant la meitat dels anys vint a aquest país per a treballar com a tècnic en motors a la fàbrica automobilística Peugeot, però finalment no viatjà a França. Durant l'estiu de 1929 treballà dos mesos com a forner a Lenna (Bèrgam, Llombardia, Itàlia) en ocasió d'un campament de balilles feixistes, però després novament restà desocupat. El setembre de 1930 la Prefectura de Policia de Torí (Piemont, Itàlia) interceptà una carta des de França dirigida a ell amb quatre còpies del periòdic clandestí Avanti i dues còpies d'un manifest del setembre de 1930 redactat per la direcció del Partit Socialista Italià (PSI) i dirigida als treballadors italians. Durant els anys trenta va ser posat sota vigilància. L'octubre de 1940, encara que anarquista, no milità activament i el seu nom ja no figurava ni tan sols en la llista general de subversius; no obstant això, pel maig de 1942 encara era vigilat. Luigi Marcassoli va morir el 16 de desembre de 1957 en una llar d'ancians de Torre Boldone (Llombardia, Itàlia).

***

Mauro Bajatierra Morán (1919)

- Mauro Bajatierra Morán: El 8 de juny de 1884 neix a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Mauro Bajatierra Morán, que va fer servir els pseudònims de Patrocinio Gallego i Juan Beranza. Son pare, Ramón Bajatierra López, era l'amo d'una fleca i políticament conservador i sa mare, Carlota Morán Moreno, morí molt jove. Per influències familiars es dedicà l'ofici de forner. D'antuvi, encara que fervent anarquista, va estar afiliat tota sa vida al sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), com tota la Societat d'Obrers Forners, coneguda posteriorment com Societat d'Arts Blanques, i va ser força admirat per la resta d'obrers, ja que secundava les vagues malgrat tenir indústria pròpia. Quan la Confederació Nacional del Treball (CNT) desenvolupà estructures sindicals en el seu gremi a Madrid també s'afilià a la central anarcosindicalista i a l'Ateneu Sindicalista. Va viatjar arreu d'Europa, on va afermar els seus coneixements de francès, d'alemany i d'italià. Va participar activament en el llibertari Centre Federal del carrer Aguilera de Madrid, al costat del seu gran amic Pedro Vallina. Patí presó en diverses ocasions, fins a 15 anys en total durant sa vida, i fou membre de la maçoneria –fou iniciat el 10 d'octubre de 1916 a la madrilenya lògia «La Cantoniana» i va pertànyer a la lògia francesa «Plus Ultra». Gran lector, va crear diverses publicacions (Nueva Senda, El Quijote, etc.), conreà la prosa infantil i va escriure novel·les i obres de teatre. Com a militant anarquista, l'1 de gener de 1913 fou secretari del «Gran Míting Monstruós» en suport dels presos polítics i socials convocat per l'Ateneu Sindicalista de Madrid. Presidí la Federació d'Obrers i de Peons (FOP), a la qual va representar en el Congrés Internacional per la Pau de Ferrol de 1915 contra la guerra que aleshores assolava Europa; aquest mateix any va intentar fusionar la FOP amb la Federació Nacional d'Agricultors (FNA), per la qual cosa es va traslladar a Còrdova –conjuntura que va aprofitar per realitzar mítings arreu d'Andalusia (Montoro, Bujalance, Castro, Còrdova, Sevilla). El 21 de novembre de 1916 va representar la FOP en el IV Congrés de l'FNA de Vilanova i la Geltrú. Aquest mateix any va assistir, amb Eusebi Carbó, al Congrés de la UGT amb l'objectiu de concretar un possible pacte amb la CNT. En aquesta època abandonà el grup anarquista madrileny «Los Iguales», on militaven llibertaris de renom, com ara Moisés López, Feliciano Benito o Pedro Merino, i del qual va ser un dels fundadors. En 1918 va participar en la Campanya Nacional de Propaganda i en la preparació del Congrés de la Comèdia de la CNT, al qual va assistir i va signar el document anarquista de declaració de principis del comunisme llibertari. Durant la tardor de 1919 va participar en una gira de difusió de l'anarcosindicalisme a la conca de Peñarroya. Va ser un dels fundadors de l'Ateneu del carrer Pizarro que serà tancat en 1920 arran d'una de les seves detencions. En aquesta època va ser molt amic d'Andreu Nin. En 1921 fou detingut un temps, amb motiu de l'atemptat contra el cap del Govern espanyol Eduardo Dato, acusat de ser el subministrador de les pistoles per cometre el magnicidi, però en el judici d'octubre de 1923, en el qual el fiscal li demanava 15 anys de presó, no va ser condemnat per manca de proves, encara que fou desterrat –també havia estat detingut en 1913 arran de l'atemptat de Sancho Alegre contra Alfons XIII. En 1922 va ser membre del Comitè Regional clandestí de la CNT de Rioja, Aragón i Navarra amb seu a Saragossa. El juny de 1922, sota la falsa identitat de Juan Beranza, va aconseguir el permís del governador de Saragossa per llogar una sala on, l'11 de juny, es realitzarà el Ple clandestí de la CNT que va decidir la separació del sindicat confederal de la III Internacional i l'adhesió a la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT); en aquest ple, també es adoptar una moció que trencava amb l'apoliticisme tradicional cenetista. Entre 1922 i 1923 va realitzar tasques orgàniques amb M. Pérez a Sevilla i el setembre de 1923 féu un míting amb José María Martínez a Avilés. Durant la dictadura de Primo de Rivera va visitar les presons en diverses ocasions i va viure exiliat a França i a Bèlgica una temporada. En 1927 va ser processat pel famós «Complot del Puente de Vallecas» i aquest mateix any va ser un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), vinculant-se sempre als grups específics. En 1930 va passar una temporada per Castro del Río. Durant els anys republicans va fer mítings, fomentà polèmiques en la premsa llibertària i fou jutjat en diverses ocasions per delictes de premsa. El 30 d'abril de 1935 va ser jutjat per la publicació del fullet Contra el capitalismo y contra el Estado i fou condemnat per un delicte d'inducció a la rebel·lió a sis mesos i un dia de desterrament amb presó sense fiança. Durant el període bèl·lic es va convertir en el símbol dels corresponsals de guerra de la premsa anarquista, col·laborant en diversos periòdics (Catalunya, CNT, Fragua Social, El Frente, Solidaridad Obrera, etc.) i dirigí Frente Libertario. Les seves cròniques estan reconegudes com les millors d'aleshores. A finals de 1937 va ser nomenat comissari de guerra i a partir del 3 de desembre de 1937 formà part de la secció espanyola de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Al final de la guerra va fer costat el Consell Nacional de Defensa, encapçalat pel coronel Segismundo Casado, i s'oposà firmament a l'intent de cop comunista que generà la constitució d'aquest organisme. Quan va caure Madrid a mans de les tropes feixistes, es va negar a abandonar la capital. Mauro Bajatierra Morán va morir el 28 de març de 1939 al carrer Torrijos del barri de La Guindalera de Madrid (Espanya), afusellat a la porta de ca seva després d'haver mantingut un tiroteig amb les tropes franquistes durant la desfilada de la victòria –altres fons diuen que va ser detingut, jutjat sumàriament i afusellat el 2 d'abril d'aquell any. El certificat oficial de defunció diu que morí d'un «síncope». Sa companya, Julia Agudo, va morir el 4 de desembre de 1969 a Madrid (Espanya). Durant sa vida, Bajatierra va col·laborar en infinitat de publicacions (Acció Libertaria, Acracia, CNT, Cultura y Acción, ¡Despertad!, Fragua Social, Hombre Libre, Humanidad, El Liberal, El Libertario, Mar y Tierra, Proa, La Protesta, Los Quijotes, Redención, Le Réveil, La Revista Blanca, Ruta Confederal, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, La Tierra, El Trabajo, El Tranviario, Umbral, ¡¡Unión!!, etc.) i és autor de nombrosos llibres i fullets –molts publicats en «La Novela Ideal»–, entre els quals destaquen Un ensayo revolucionario, La violencia social-fascista, El alma de la campiña, Desde las barricadas. Una semana de revolución en España. Las jornadas de Madrid en agosto de 1917 (1918), Comentarios al II Congreso de la Confederación Nacional del Trabajo de España (1920), Como las águilas (1927), La virgencita de los Merinales (1927), El pitu de Peñarudes (1927), Del Madrid de mis amores (1928), El alimañero (1928), La alegría del barrio (1929), Fuera de la ley (1929), El hombre que perdió el alma blanca (1929), Canciones anarquistas: airones de guerra contra el capitalismo y contra el estado (1930), Contra el capitalismo y contra el Estado (1930), Los ateneos libertarios. Su orientación. Su moral. Su táctica revolucionaria. Demostración de cómo se enseña a nuestros camaradas en la vida de los centros libertarios (1930), La justicia de los montañeses (1930), Hacia otra vida (1930), La rapaza de pradal (1930), Cómo deben resolver los campesinos el problema de la tierra (1931), ¿Quienes mataron a Dato? (1931), Crónicas del frente de Madrid (1937), Crónica de guerra (1937), La guerra en las trincheras de Madrid (1937), etc. En 2011 Julián Vadillo Muñoz publicà la biografia Mauro Bajatierra, anarquista y periodista de acción.

Mauro Bajatierra Morán (1884-1939)

***

Foto antropomètrica de Jean-Louis Vars (22 de desembre de 1912)

- Jean-Louis Vars: El 8 de juny de 1893 neix al V Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista individualista Jean-Louis Vars. Sos pares es deien Joseph Vars, ajustador mecànic, i Annette-Jeanne Larmor, jornalera. Es guanyava la vida com a torner metal·lúrgic. Va ser condemnat en dues ocasions a Lió, entre elles el 14 de novembre de 1911 a dos mesos de presó per «cops i ferides». En aquesta època vivia al número 12 del carrer Enfants Abandonnés de Lió. El 19 de març de 1912 es casà al IV Districte de Lió amb la jornalera lionesa Marie Émilie Mauger. En aquesta època vivia amb son pare ja vidu al número 3 del Quai de Serin de Lió. Posteriorment s'instal·là amb sa companya a Marsella (Provença, Occitània). Amb Eugène Comte i Albert Mayre, fou un dels fundadors del Grup de Propaganda i d'Educació Anarquista; aquest grup anarcoindividualista es reunia al Bar du Quinconce, al número 63 del passeig Capucines de Marsella i del qual formaren part Henri Arcos, Charles Dimier, Camille Dupuy, Manuel Font, Clara Gay, Kasimirtchak i Auguste Spoerli, entre d'altres. La policia sospità que podia estar implicat en actes de sabotatge i va ser sotmès a vigilància. El 21 de desembre de 1912 va ser sorprès a la fàbrica on treballava omplint-se les butxaques amb trossos de bronze amb la intenció de vendre'ls a un ferroveller. El gener de 1913 s'adherí al Grup d'Estudis Socials (GES) que arreplegava anarquistes de totes les tendències. El 17 de novembre de 1920 es va divorciar de Marie Mauger i el 17 de maig de 1921 es casà a Villeurbanne (Lió, Forez, Arpitània) amb Jeanne Élise Abel. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Miquel Carbó Adell

- Miquel Carbó Adell: El 8 de juny de 1895 neix a La Freixneda (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Miquel Carbó Adell. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Aragó, lluità de voluntari en la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Durant la primavera de 1940 va ser capturat pels alemanys i internat a l'Stalag XVII B de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria). El 19 de desembre de 1941 fou deportat, sota la matrícula 4.212, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 17 de febrer de 1943 va ser enviat al subcamp d'Steyr-Münichholz. El 5 de maig de 1945 fou alliberat del camp d'extermini per les tropes aliades. Instal·lat a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània), fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Miquel Carbó Adell va morir el 25 d'octubre de 1970.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 7 de juny

Esdeveniments

Il·lustració de l'atemptat del Corpus

- Atemptat contra la processó del Corpus: El 7 de juny de 1896, a Barcelona (Catalunya), en plena repressió antianarquista, quan centenars de persones són sotmeses a tortura a la fortalesa presó de Montjuïc, una bomba llançada des d’un pis alt esclata enmig de la processó religiosa del Corpus Christi –on desfilen el bisbe, l’alcalde, el capità general i el governador civil–, quan passava pel carrer Canvis Nous de tornada a l’església de Santa Maria del Mar. Una dotzena de persones moriran arran de l’explosió i es comptaran 44 ferits. Quatre-cents anarquistes van ser detinguts i torturats, i molts d'ells desterrats. A Montjuïc se'n processaren 50 en Consell Suprem de Guerra i Marina dels quals foren condemnats a mort Lluís Mas, Tomàs Ascheri, Josep Molas, Antoni Nogués i Joan Alsina, i seran afusellats el 4 de maig de 1897; 20 ho foren a penes entre vuit i 20 anys de presó –abans de la revisió van ser 8 penes de mort i 67 de presó. Els cercles anarquistes van dir que l’atemptat va ser obra de la mateixa policia i/o de la patronal –gairebé tots els morts van ser del proletariat–, per justificar la gran repressió en massa que es desencadenaria després.

***

Capçalera del primer número d'En Marcha

- Surt En Marcha: El 7 de juny de 1909 surt a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el primer número del periòdic anarquista En Marcha. La major part de les col·laboracions no hi anaven signades, però Ricardo Andes, José Arbós, Arístides, Teresa Claramunt, Antonio Lorenzo, Elías Miguel i Solà van escriure. En sortiren sis números, l'últim el 10 de juliol de 1909.

***

Il·lustració de "La Settimana Rossa"

Naixements

Necrològica d'André Veidaux apareguda en el periòdic parisenc Comoedia del 4 d'agost de 1927

- André Veidaux: El 7 de juny de 1868 neix a Levet (Centre, França) el químic, enginyer, poeta, dramaturg i escriptor anarquista individualista Jean-Baptiste Théophile Adrien Devaux, conegut sota el pseudònim d'André Veisaux. Fill d'una família burgesa resident a Niça (País Niçard, Occitània), sos pares es deien Adrien Devaux, negociant, i Clémentine Bry. De jove s'instal·là a París (França). Entre 1890 i 1899 col·laborà amb poemes en la revista La Plume i s'encarregà de l'edició del número 97 d'aquesta publicació, de l'1 de maig de 1893, dedicat monogràficament a l'anarquia, i on publicà l'assaig «Philosophie de l'anarchie». Entre 1890 i 1904 col·laborà en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, però especialment en Le Libertaire, on publicà assaigs importants. El seus articles i poemes van tenir una certa notorietat en la premsa llibertària i literària. Era assidu del cafè «Soleil d'Or» de París, freqüentat per nombrosos intel·lectuals amics seus (Charles Cros, Laurent Tailhade, Paul Verlaine, etc.). En 1894, segons l'agenda de Sébastien Faure, vivia al número 11 del carrer Leclerc de Meudon (Illa de França, França). En una entrevista per a Augustin Hamon per a la seva obra Psychologie de l'anarchiste socialiste (1895) declarà a  aquest que viure l'ambient familiar burgès el va decantar per l'anarquisme individualista. En 1896 col·laborà en l'obra col·lectiva La tombeau de Charles Baudelaire. Des del punt dramàtic, va escriure La chose filiale (1898), peça teatral en cinc actes, primera part de la tetralogia social «La famille» que no va tenir continuïtat, però sembla que va ser representada en 1901 pel «Théatre du Peuple». En 1900 protestà, ben igual que altres escriptors i militants llibertaris, contra la prohibició del Congrés Anarquista que s'havia de celebrar a París. En 1901 publicà en lliuraments en L'Éducation Libertaire l'assaig De l'éducation individualiste et libertaire, on comenta de manera crítica l'obra de Jean-Jacques Rousseau Émile, ou de l'éducation. En 1902 s'encarregà de l'edició, i d'escriure tots els textos, de l'Almanach illustré du Libertaire pour l'année 1903. Entre 1906 i 1907 col·laborà en Revue Littéraire de Paris et de Champagne, de la qual era secretari son amic Fernand Clerget, i en la qual van col·laborar nombrosos llibertaris. Posteriorment publicà reculls de poemes, però de mica en mica s'allunyà de l'anarquisme. Trobem textos seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara L'Agitateur, L'Art Sociale, L'Attaque, L'Auto, Chimère, L'En Dehors, L'Éducation Libertaire L'Étoile Socialiste, Harmonie, L'Homme Libre, L'Humanité Nouvelle, Le Journal du Peuple, Le Libertaire, Libre Examen, La Plume, Le Réveil de l'Esclave, La Révolte, La Revue Anarchiste, Revue Anticléricale, La Revue Libertaire, Vendémiaire, etc. Entre les seves obres podem citar Véhémentement. Poesies (1896), Auguste Rodin, statuaire. Socio-Philosophie d'Art (1900), Du haut de la tour... Poèmes de la guerre (1920), Les haltes de la route (1922), Nouvelle fables. Poésies (1925). El seu últim domicili fou al número 11 del carrer Ulm de París. André Veidaux va morir l'1 d'agost de 1927 a l'Hospital Cochin de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Gentilly (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció de Giovanni Buosi apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 17 de gener de 1896

- Giovanni Buosi: El 7 de juny de 1869 neix Conegliano (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Giovanni Buosi, conegut com Moreno. Emigrat a França, sembla que després de desertar de la Marina Reial italiana, es guanyava la vida com a jornaler i sabater. Les autoritats franceses el qualificaren d'«anarquista perillós». La policia de Marsella (Provença, Occitània) el buscava sota l'acusació d'haver aferrar durant la nit del 10 a l'11 de novembre de 1895 cartells anarquistes a les parets del Palau de Justícia, acció en la qual havia estat ferit de bala per un agent. Aquella mateixa nit havien estat detinguts Luigi Magni i Arriego Piattoli, acusats d'haver gravat en un mur «Visca els penjats de Chicago! Visca l'anarquia!», fet pel qual van ser condemnats el desembre de 1895 a quatre mesos de presó i a 100 francs de multa. Giovanni Buosi va ser condemnat el 5 de febrer de 1896 també a quatre mesos de presó i a 100 francs de multa. El gener de 1895 va ser detingut, amb Rafaele Beojoli –algunes fonts citen Gustave Parruchi (Parrini)–, a Toló (Provença, Occitània) sota la identitat del sabater Giuseppe Torre, fent servir la seva cartilla militar, i ambdós van ser traslladats el gener de 1896 a la presó marsellesa de Toló a l'espera de l'ordre d'expulsió del país. El 19 de febrer de 1896, sota l'acusació de «propaganda anarquista», se li va decretar la seva expulsió que li va ser notificada el juny d'aquell any. Segons algunes fonts podria tractar-se de un tal Jean Buan, que treballava a la fàbrica «Charbon Électrique» de Levallois-Perret (Illa de França, França); que en 1897 residia al número 131 del carrer Ordener de París (França); que fou l'organitzador a Marsella, amb Carboni i Orlando, de «La Marmite Anarchiste» i que allotjà nombrosos companys, entre ells Giuseppe Ciancabilla. Un altre Buosi fou secretari de la Confederació General del Treball (CGT) d'Itàlia a París en els anys trenta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Eugène Thibivilliers (5 de març de 1894)

- Eugène Thibivilliers: El 7 de juny de 1870 neix a Puiseux-le-Hauberger (Picardia, França) l'anarquista Eugène Edmond Thibivilliers. Era fill d'Eugène Thibivilliers i de Florentine Fauveaux. Es guanyava la vida treballant de polidor de metalls a la fàbrica Christofle, al número 112 del carrer de la Gare de Saint-Denis (Illa de França, França). Fitxat com a «anarquista militant», el 26 de novembre de 1892 el seu domicili, al número 10 de la carretera d'Aubervilliers a Saint-Denis, va ser inventariat en el registre de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. L'abril de 1893 vivia amb sa companya Marie Bédu al número 12 del carrer Corradi de Saint-Denis. El 26 de desembre de 1893 figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes amb l'adreça desconeguda. El 4 de març de 1894, quan la policia es presentà a la fàbrica Christofle per a detenir l'anarquista Auguste Heurteaux, un grup d'una seixantena de treballadors intentaren evitar l'arrest i ells va ser detingut juntament a François Carré i Heurteaux. L'endemà, 5 de març de 1894, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 21 de març de 1894 va ser jutjat, amb altres companys (François Carré, Cyprien Gavot, Auguste Heurteaux, Alexis Lartigue i Arthur Maigret) per la Policia Correccional per «ultratges i rebel·lió» i condemnat a tres mesos de presó. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut, juntament amb una trentena d'anarquistes, en una gran agafada a Saint-Denis. El seu domicili, al número 9 del carrer Samson, va ser escorcollat per policia sense resultats. El 31 de desembre de 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes de la policia i aleshores vivia al número 82 de la carretera d'Aubervilliers a Saint-Denis. En el llistat d'anarquistes de 1901 vivia al número 3 de l'Impasse Jean de Saint-Denis. El 4 de gener de 1913 es casà al XX Districte de París amb Marie Bédu i amb aquest matrimoni legitimà els cinc infants de la parella, tots nascuts a Saint-Denis: Eugène Florent (1892), Eugénie (1894), Paul Joseph (1899), Albertine Victorine (1903) i Charles Florent (1910). Eugène Thibivilliers va morir el 3 de març de 1914 al seu domicili, al número 7 del carrer Piat, del XX Districte de París (França) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Pantin (Illa de França, França).

Giuseppe Reale Corengia Taborelli

- Giuseppe Reale Corengia Taborelli: El 7 de juny de 1882 neix a Fino Mornasco (Llombardia, Itàlia) l'activista anarquista Giuseppe Reale Corengia Taborelli, també conegut com José Coregia Taborello. Sos pares es deien Natale Corengia i María Taborelli. Cisteller de professió, emigrà a Buenos Aires (Argentina) i milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però va ser expulsat en aplicació de la Llei de Residència. Exiliat a París (França), formà part del grup anarquista al voltant del metge anarquista Pedro Vallina Martínez. S'establí a Barcelona (Catalunya), en una casa del número 13 del carrer dels Pins. El 15 de gener de 1910 s'instal·là en una casa d'hostes del número 25 del carrer de Jacometrezo de Madrid. L'abril de 1910 s'associà a Madrid a la Societat Gimnàstica Espanyola, fent ús assíduament del seu gimnàs. Giuseppe Reale Corengia Taborelli va morir el 23 de maig de 1910 a la Casa de Socors del districte Centre de Madrid (Espanya) a resultes de l'explosió fortuïta, al carrer Major madrileny –a prop del monument aixecat en record de les víctimes de l'atemptat de Mateo Morral–, de la maleta carregada d'explosius que portava quan es dirigia a l'Estació del Nord per atemptar, segons la interpretació policíaca, contra el tren exprés on viatjava el rei d'Espanya Alfons XIII. Segons la versió oficial, a les 9.26 d'aquella nit, el guàrdia Nicanor Blanco Segovia, que prestava servei al carrer Major, sentí una forta detonació, alhora que va veure un home que corria; quan l'agent anava a detenir l'individu, aquest es disparà dos trets a la templa dreta. Immediatament hi acudiren el capità de Seguretat Salgado i altres guàrdies, i com l'individu no havia mort, el portaren a la Casa de Socors. Corengia tenia la mà dreta cremada per l'explosió i ferides a diverses parts del cos. Es donava el cas que Coregia era coix i contrafet i geperut de la part dreta del seu cos i el braç dret no el podia aixecar, fet que implicava que s'hauria d'haver disparat amb la mà esquerra. La bomba consistia en una capsa petita de cabdals, carregada amb quatre tubs de pólvora comprimida i balins, sense dinamita; només va explotar un tub. La detonació no matà Corengia perquè aquest s'adonà que anava a explotar i llançà la maleta lluny d'ell. Gairebé amb tota seguretat Corengia no volgué realitzar cap regicidi, sinó destruir el monument a les víctimes de Morral. Deixà inèdit un voluminós text autobiogràfic (Mis memorias), del qual el diari madrileny La Voz en va publicar extractes entre el 8 i el 12 de juliol de 1935.

Giuseppe Reale Corengia Taborelli (1882-1910)

***

- Luigi Marianelli: El 7 de juny de 1884 neix a Peccioli (Toscana, Itàlia) el forner anarquista Luigi Marianelli. Sos pares es deien Serafino Marianelli i Rosa Montagnani. En els primers anys del segle vint va ser fitxat com a anarquista per les autoritats. Mantingué correspondència amb Errico Malatesta i altres destacats anarquistes, i fou l'ànima del grup anarquista del seu poble. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu des del punt de vista propagandista i en l'agitació sindical. El 3 d'abril de 1921 un escamot feixista, vingut de Pisa (Toscana, Itàlia) i capitanejat per Bruno Santini, realitzà una incursió a Peccioli, però ell amb un grup d'anarquistes que ja l'esperaven feriren set membres d'aquest esquadró i obligà la resta a fugir-ne. Detingut amb els seus companys, l'octubre de 1921 va ser jutjat pel Tribunal de Lucca (Toscana, Itàlia) i condemnat a un any i dos mesos de presó. Durant els anys del feixisme continuà mantenint els seus principis llibertaris i patí els controls i denúncies dels delators feixistes anònims, fet pel qual va ser arrestat en diverses ocasions. El gener de 1943 va ser detingut per la policia política i alliberat un mes més tard. Durant la II Guerra Mundial reprengué el contacte amb el moviment anarquista. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 participà a títol individual en el Congrés Nacional de Carrara (Toscana, Itàlia), constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), organització en la qual milità. Entre el 22 i el 24 de febrer de 1948 va ser delegat pel grup anarquista de Peccioli a la Conferència Anarquista de Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) i el 20 de maig de 1951 a la Conferència Nacional Pro Víctimes Polítiques de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). També entre el 19 i el 22 de març de 1953 assistí al V Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Luigi Marianelli va morir el 27 de març de 1958 a Peccioli (Toscana, Itàlia).

***

Foto antropomètrica de David Bélonie

- David Bélonie: El 7 de juny de 1885 neix a Ginhac (Carcin, Guiena, Occitània) l'anarquista il·legalista David Bélonie. Era fill natural de la costurera Marie Bélonie, fet que el marcà profundament, i amb 13 anys quedà orfe de mare. Per guanyar-se la vida va fer de criat d'un regidor municipal de Nespulé (Palajanjas, Llemosí, Occitània) i després marxà a París (França), on va fer diverses feinetes (oficinista, empleat de farmàcia, etc.). Apassionat de les llengües, estudià de manera autodidacta hebreu, anglès, rus i alemany. De ben jovenet s'introduí en els cercles llibertaris. L'hivern de 1904 residí a Londres (Anglaterra) i retornà a París el gener de 1905. Entre setembre de 1905 i octubre de 1906 treballà com a empleat a l'Apotecaria Thomas del barri parisenc de Saint-Denis. Fugint del servei militar, marxà clandestinament, després de furtar 60 francs de l'apotecaria per al viatge, a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudia química i farmàcia. En 1907 recuperà la seva documentació per traslladar-se a Bèlgica, però, segons la policia, restà a Ginebra sota identitat falsa. En aquesta època va ser membre del grup anarquista «Germinal» de Ginebra, del qual formaven part José Estivalis i Octave Guidu, i s'especialitzà en falsificació de documents. El 30 d'abril de 1907 va ser detingut a Brussel·les per robatori. El 22 de setembre de 1907 va ser expulsat del cantó de Ginebra i marxà al de Basilea. Finalment va ser expulsat de Suïssa per apologia de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria. Després va fer feina a Lió (Arpitània) amb identitat falsa ja que estava en crida i cerca. Detingut per insubmissió, va ser tancat durant sis mesos a Lille, on amplià coneixements amb una altre gran falsificador anarquista, Alphonse Rodriguez. El novembre de 1910 retornà a Londres per passar una temporada. A París novament, va fer d'empleat comercial i posteriorment es va veure implicat en les activitats il·legalistes de la «Banda Bonnot», a la qual va aportar els seus coneixements de falsificació. El 12 de març de 1912 va ser detingut per complicitat de robatori ja que havia rebut una partida de valors mobiliaris –títols bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar– que havien estat robats el 21 de desembre de 1911 per Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier al recaptador de la «Société Générale» al carrer Ordener de París. Jutjat, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnant per l'Audiència del Sena a quatre anys de presó i a 10 anys de desterrament. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condecoració pòstuma de Xavier Douyau apareguda en el Journal Official de la République Française del 5 de juny de 1916

- Xavier Douyau: El 7 de juny de 1891 neix a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) l'anarquista Xavier Henri Victor Douyau, conegut com Jean Reynald. Era fill de Charles Philippe Douyau, empleat en la direcció de Correus, i de Louise Aimée Henriette Adour. El setembre de 1909 estudiava becat al Liceu Voltaire de París (França) i era secretari de la Joventut Socialista Revolucionària del IV Districte de París, adherida a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), i com a tal participà en la campanya de suport a Georges Marchal, exgerent de La Guerre Sociale, aleshores empresonat. El 18 de setembre de 1909 participà, com a delegat del Comitè d'Entesa de les Joventuts, en el gran míting antimilitarista celebrat a la Sala Issaly, al número 133 del carrer Saint-Antoine del IV Districte de París, organitzada per la Joventut Socialista Revolucionària del IV Districte. El 23 d'octubre de 1909 va ser detingut per llançar pedres contra agents de policia a la sortida d'una reunió de protesta per l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França); jutjat per aquest fet, va ser condemnat l'11 de novembre de 1909 a sis mesos de presó, a més de perdre la beca d'estudis. Va ser posat en llibertat el 13 de març de 1910 i el 15 d'abril d'aquell any va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En aquesta època vivia al número 20 del carrer Guilhem a l'XI Districte de París i col·laborava en La Guerre Sociale, de Gustave Hervé. El 21 de setembre de 1910, durant una reunió antimilitarista de la Joventut Socialista Revolucionària de l'XI Districte, va fer una mena de «curs d'antipatriotisme» tot fent servir un fullet de Gustave Hervé. El 9 d'octubre de 1910, en una reunió celebrada pel «Groupe Révolutionnaire des Originaires de l'Anjou» a la Sala Fabien, al número 70 del carrer Archives del III Districte de París, va fer una conferència sobre l'educació tot fent una crida a l'acció revolucionària dins dels sindicats i defensant la formació de petits grups de quatre o cinc persones de confiança per cometre accions de sabotatge. El 17 d'octubre de 1910 Lucien-Célestin Mouquin, director general d'Investigacions a la Prefectura de Policia de París, ordenà la seva detenció, ben igual que la d'altres anarquistes, però no va ser trobat a diferents adreces. El novembre de 1910 era secretari de la Joventut Llibertària del Sena, que arreplegava els grups dels XI i XVIII Districtes de París i el de Saint-Ouen, i que tenia a més un grup teatral i esportiu. El 13 de novembre de 1910, amb altres companys (Hubert Beaulieu, Henri Combes, Jean Goldschild, Eugene Peronnet, Rivais i Pierre Ruff), participà en una reunió, al número 70 del carrer Archives, on es fundà la Federació Comunista Revolucionària (FCR). El 27 de novembre de 1910, en una reunió celebrada al carrer Bretagne, al III Districte de París, reivindicà les idees comunistes, tot criticant les socialistes. El 30 de gener de 1911 va ser novament detingut pel robatori d'una bicicleta i el 17 de juny següent va ser condemnat a 13 mesos de presó i a cinc anys de prohibició dels drets civils per «possessió d'arma i vagabunderia», recobrant la llibertat el 29 de desembre de 1911. En 1912 va ser cridat a files per fer el servei militar, però es va ajornar un any la incorporació per «adenitis cervical i submaxil·lar». El 9 d'octubre de 1913 va ser integrat en el III Regiment d'Artilleria de campanya del 10 Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica. Després de passar per diverses unitats, quan esclatà la Gran Guerra va ser destinat el 26 d'agost de 1915 al 21 Batalló de Caçadors de a Peu i l'1 de gener de 1916 va ser nomenat sergent. Xavier Douyau va morir, en una trinxera a resultes de ferides de guerra, el 9 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de març– de 1916 a Douaumont (Lorena, França). Va ser condecorat pòstumament amb la Creu de Guerra amb Palma i en 1919 va ser amnistiat de tots els seus delictes.

***

Foto policíaca d'Osvaldo Maraviglia

- Osvaldo Maraviglia: El 7 de juny de 1894 neix a Caldarola (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Osvaldo Maraviglia, conegut com Zio d'America. Sos pares es deien Teofilo Maraviglia i Eusebia Ravaglioli. Quan tenia 17 anys emigrà als Estats Units, reunint-se amb altres dos germans grans a Newark (Nova Jersey, EUA), on trobà feina en la indústria de la confecció de moda masculina. En aquells anys participà activament en les lluites obreres, formant part del sindicat Unió Local 24 de l'«Amalgamated Clothing Workers Union» (Unió de Treballadors de la Confecció). Sortí d'Itàlia amb idees socialistes, però ben aviat es decantà pel corrent individualista del moviment anarquista, distribuït la seva premsa, com ara Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, i Era Nuova. Durant la Gran Guerra, malgrat la persecució, fou un dels animadors del Grup de Propaganda Revolucionària (GPR), que es reunia al número 89 de la Setena Avinguda de Newark. En 1916 la seva correspondència amb sa família a Itàlia començà a ser controlada per la censura militar, amb la finalitat de trobar continguts subversius i antimilitaristes. El 13 de maig de 1917 va ser detingut a Newark, denunciat per l'«exanarcoide nietzschià» Albino Scilimbraca, sota l'acusació d'haver «insultat la bandera»; jutjat el 23 de maig d'aquell any, va ser absolt per manca de proves. Després de la guerra fou dels primers a fer ressorgir la premsa anarquista després del llarg període de silenci i fou el promotor de L'Adunata dei Refrattari, que començà a publicar-se el 15 d'abril de 1922, moment a partir del qual tota sa vida estarà lligada a aquest periòdic. Esdevingué administrador i durant llargs períodes redactor, corrector i corresponsal, ocupant-se gairebé en totes les qüestions del periòdic. La seva formació acadèmica es limitava a l'ensenyament primari, però amb la seva capacitat, intel·ligència i energia, en pogué assumir totes les funcions. La seva jornada començava a les cinc de la matinada i terminava a les 10 del vespre, dividint-se aquesta en tres ocupacions: família, fàbrica i periòdic, havent ocasions en les quals el periòdic ocupava la major part del seu temps. La seva tasca fou una de les garanties de la llarga longevitat de L'Adunata dei Reffratari, sobrevivint durant molts anys als moments durs i a les crisis. Gràcies a aquest periòdic s'establí una gran i intensa xarxa de relacions entre el moviment llibertari nord-americà i el de la resta del món. També s'ocupà especialment de fomentar la solidaritat econòmica amb les víctimes de la repressió, recaptant diners i enviant-los on fos necessari sota el nom de Zio d'America, o també sota el nom de sa companya Maria Caruso, també militant llibertària. Entre els destinataris dels seus enviaments podem citar destacats noms del moviment anarquista internacional, com ara Camillo Berneri, Vincenzo Capuano, G. Cola, Giuseppe De Luisi, Francesco De Rubeis, A. Francini, Carlo Frigerio, Francesco Ippoliti, Errico Malatesta, Leonida Mastrodicasa, Elena Melli, L. Tollini, etc. Durant el període feixista la solidaritat no es limità a l'ajuda dels companys necessitats i les seves famílies, sinó que també es va fer costat activitats antifeixistes i conspiradores diverses (Sante Pollastro, Michele Schirru, etc.), fet que va atreu particularment l'atenció dels serveis de policia italians que operaven als EUA. Actiu propagandista i agut polemista, s'enfrontà als antifeixistes que expressaven judicis simplistes dins del moviment anarquista. En 1928 desencadenà una dura campanya contra Carlo Tresca, acusant-lo d'«espia» i de «comunista». Durant la Revolució espanyola promogué el suport dels combatents i entre 1936 i 1939 va anar a França per visitar els companys que treballaven per la labor. En 1940 amagà l'anarquista Ernesto Bonomini, aleshores buscat per la policia. Amb la caiguda del feixisme reprengué les relacions amb els companys italians, donant consells i proporcionant propaganda i suport financer. Com sempre que hi diners en marxa, patí insinuacions i crítiques per la seva gestió. En 1954, malalt greument del cor, deixà Newark i es traslladà a San Francisco (Califòrnia, EUA), abandonant l'administració del periòdic i restant només com a col·laborador i assessor. El 22 d'octubre de 1966, durant una manifestació a San Francisco en resposta a altra organitzada per un grupuscle racista i nazifeixista, i en la qual esclataren enfrontaments amb la policia, el seu cor no pogué resistir el moment i Osvaldo Maraviglia va caure mort fulminat. Part del seu arxiu es troba dipositat a la Boston Public Library.

Osvaldo Maraviglia (1894-1966)

***

Ramon Jové Brufau

- Ramon Jové Brufau: El 7 de juny de 1897 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista, i després marxista, Ramon Joan Jové Brufau. Sos pares es deien Joan Jové Vilalta, jornaler, i Maria Brufau Masana. Metal·lúrgic modelista de professió, treballà de tècnic en una fàbrica de Sabadell. D'antuvi milità en el republicanisme federal i després en la Federació Obrera Sindical de Sabadell, col·laborant en El Federal. Més tard entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga dels metal·lúrgics de 1910 fou membre del seu comitè, fet pel qual acabà empresonat. Entre 1924 i 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera, formà part del Comitè Nacional de la CNT i en 1925 s'entrevistà amb Francesc Macià Llussà per a preparar un aixecament independentista. En 1928 participà en la polèmica que es donà en el periòdic L'Opinió sobre l'arrelament de l'anarquisme a Catalunya. En aquesta època col·laborà en Mirador i Solidaridad Proletaria. En 1929 cofundà «Edicions La Fona» i l'any següent publicà en aquesta editorial l'assaig socioeconòmic L'ideal obrer. La democràcia i l'anarquisme, obra crítica amb l'anarquisme. Aran de la vaga general de 1930 va ser empresonat de bell nou. Com la majoria dels sindicalistes sabadellencs, acabà formant part de la Federació Local de Sindicats (FLS) que s'adherí a la Unió General del Treball (UGT). Amb la proclamació de la II República espanyola milità i formà part de la junta directiva d'Estat Català - Partit Proletari (EC-PP), una escissió comunista d'Estat Català encapçalada per Jaume Compte Canelles. Col·laborà en L'Insurgent, on defensà la celebració d'una Conferència Nacional Obrera de Catalunya, de caràcter anticenetista furibund. El juny de 1932, en un congrés d'EC-PP, va ser expulsat juntament amb Domènec Ramon. Després d'això, s'afilià la Unió Socialista de Catalunya (USC) i es mostrà contrari a la unificació amb els comunistes i partidari d'una «democràcia obrera». El 26 d'octubre de 1932 va fer la conferència «Acció de govern i programa mínim» al local de la USC. En aquesta època col·laborà en Justícia Social. Òrgan de la Unió Socialista de Catalunya. A començaments de 1933 es manifestà partidari de la reconstrucció sindical de Catalunya al marge de la CNT i el juliol d'aquell any participà en el Congrés Extraordinari d'Unificació que pretenia la fusió entre la Federació Catalana del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i la USC;  a proposta seva, s'aprovà una resolució a favor de militar dins la Unió General de Treballadors (UGT). En 1934 atacà durament l'Aliança Obrera i després dels «Fets d'Octubre» defensà una radicalització cap a una «democràcia obrera». El 20 de novembre de 1935 va fer la conferència «El pensament social dels obrers» al Campalans Club de Barcelona. El juny de 1936 formava part de la delegació de Barcelona Centre de la USC que proposà el cessament de tota col·laboració governamental. A començaments de juliol de 1936 era redactor del setmanari Justicia Octubre Social, portaveu dels partits que unes setmanes més tard crearien el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Quan era secretari general del Sindicat Metal·lúrgic de la FSL-UGT de Sabadell, Ramon Jové Brufau va morir el 19 de juliol de 1936 durant els combats contra la insurrecció militar feixista a la plaça de Catalunya de Barcelona (Catalunya) –fou l'únic sabadellenc que morí en la defensa de Barcelona. Des del 30 d'octubre de 1985 un carrer del barri de Can Puiggener de Sabadell porta el seu nom.

***

Antonio Casanova (esquerra), amb Simón Radowitzky, al front d'Aragó (1937)

- Antonio Casanova Prado: El 7 de juny de 1898 neix a Betanzos (La Corunya, Galícia) el militant anarquista, editor i traductor Antonio Casanova Prado. Va emigrar molt prest a Buenos Aires (Argentina) i es va posar a fer de forner a la zona d’Avellaneda, barri obrer on romanien els immigrants gallecs que acabaven d’arribar, i s’afilia al Sindicat de Forners, compost fonamentalment d’anarquistes gallecs, i que va jugar un paper molt important en la unificació del moviment obrer argentí –un dels dirigents forners més destacats va ser el gallec Adrián Troitiño, qui en representació del sindicat cofundà la Federació Obrera Argentina en 1901. Casanova militarà activament en el grup llibertari Ateneo Libre i el 13 de desembre de 1932 participarà en el II Congrés Anarquista Regional celebrat a Rosario. Entre l'11 i el 14 d'octubre de 1935 es realitzarà al Plata el Congrés Constituent, on es fundarà la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA), i Casanova en serà un dels fundadors. Quan esclata la Guerra Civil espanyola es trasllada a Barcelona –sota el nom d’un altre anarquista gallec forner, Manuel Freire– per participar en la Revolució i s'allistarà en la 28 Divisió que comandava Gregorio Jover, realitzant tasques periodístiques. A Barcelona va viure al carrer Muntaner, 514, amb Prince, Maguid, José María Montero i Simón Radowitzky, llegendari anarquista que va venjar els treballadors assassinats durant la Setmana Roja a Buenos Aires (1 de maig de 1909) matant-ne el responsable directe, el general i cap de policia Ramón Lorenzo Falcón. Acabada la guerra va exiliar-se a França, on va ser capturat pels nazis i reclòs en un camp de concentració, d’on va poder fugir i incorporar-se a la resistència, sota el pseudònim de Manuel Freire, participant en l’alliberament de París. En 1941 vivia a Marsella amb Bejarano i Blasco, va participar en la reconstrucció la CNT a França i va ser director de Solidaridad Obrera, a París, en 1944. Desil·lusionat quan va veure que les potències europees no derrocaven el feixisme de Franco, va tornar a Argentina, a fer de forner i treballar en altres oficis. Participà en l'Ateneu d'Avellaneda i va col·laborar en nombrosos diaris i revistes anarquistes, com ara Más Allá (1937-1938) i Tierra y Libertad, i va fer traduccions del francès i conferències. És autor del fullet Posición revolucionaria, editat per Tierra y Libertad a Bordeus en 1945, amb pròleg d'Ildefonso. Antonio Casanova va morir el 8 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina).

Antonio Casanova Prado (1898-1966)

***

Necrològica d'Elías Conejos García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 d'abril de 1986

- Elías Conejos García: El 7 de juny de 1898 –algunes fonts citen erròniament 1900– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Elías Conejos García. Sos pares es deien Ramón Conejos i Balbina García. Vivia al barri barceloní del Poblet. Xofer de taxi, fou un dels responsables de la Secció de Taxis del Sindicat dels Transports de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial fou un dels responsables de la Federació Local de Nantes de la CNT i un dels animadors del Comitè Regional de Bretanya d'aquest sindicat, participant com a delegat en diversos congressos. Col·laborà en el sosteniment econòmic del butlletí confederal Terra Lliure i participa en nombroses subscripcions del moviment llibertari. Sa companya, de la qual es va divorciar, fou Aurora García. Elías Conejos García va morir el 9 de març de 1986 al seu domicili de Nantes (Noaned, Bretanya).

***

Giovanni Dupuy

- Giovanni Dupuy: El 7 de juny de 1900 neix a Barberino di Mugello (Florència, Toscana, Itàlia) l'anarquista, sindicalista i lluitador antifeixista Giovanni Dupuy, conegut també com Marcello Dupuis, i que va fer servir el pseudònim de Marcel Giovanni Gregori. Sos pares es deien Pietro Dupuy i Augusta Ristori. Assistí fins el sisè de primària i després es posà a fer feina de carter. En aquesta època simpatitzava amb el Partit Socialista Italià (PSI). Durant la Gran Guerra, va ser cridat a files després de la batalla de Caporetto (9 de novembre de 1917) i va ser llicenciat 18 mesos després. De bell nou a Florència, s'incorporà a la Cambra del Treball, destacant com a organitzador en les manifestacions sindicals. Acomiadat de la seva feina de carter per la seva militància socialista, a finals de 1923, després d'una breu estada a Milà (Llombardia, Itàlia) fugint dels escamots feixistes, passà a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de mecànic i s'incorporà al moviment anarquista, unint-se a Giulio Bacconi i Sabatino Gambetti i desenvolupant una intensa activitat. L'estiu de 1928 el cònsol italià a Marsella, Carlo Barduzzi, demanà a les autoritats franceses la seva expulsió del país, juntament amb altres companys (Giulio Bacconi, Angelo Acillotti, Dario Castellani, Antonio Cherici, Bruno Chiarini, Nello Chiarini, Antoni Cherici, Gino Bagni, Ruggero Panci, Armando Pane, Torquato Muzzi, etc.), sota la falsa acusació que havia rebut de París tres bombes de rellotgeria amb la intenció de realitzar atemptats. L'11 de juliol de 1928 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Florència, destacant la «mala reputació» que havia adquirit a Itàlia, on professava obertament les seves idees anarquistes, i era considerat un dels majors exponents de l'anarquisme a Marsella, juntament amb Giulio Bacconi, Dario Castellani i els germans Giuseppe i Renato Gialluca, essent inscrit en els butlletins de frontera i de recerca amb ordre de detenció. Entre 1931 i 1936 va viure a Grenoble (Delfinat, Arpitània), on col·laborà, segons els confidents de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), en el setmanari comunista Le Travailleur Alpin i freqüentà destacats anarquistes (Francesco Barbieri, Alfredo Bonsignori, Ernesto Capannesi, Enzo Luigi Fantozzi, Gusmano Mariani, etc.). A principis d'agost de 1936 creuà els Pirineus i el 16 d'agost s'enrolà a Barcelona (Catalunya) en la «Columna Italiana» de la «Columna Ascaso», majoritàriament anarquista, comandada pel republicà Mario Angeloni i el fundador de «Giustizia e Libertà» Carlo Rosselli. El 19 d'agost de 1936 es trobava lluitant a les trinxeres del cementiri d'Osca (Aragó, Espanya) i el 28 d'agost combaté en la batalla de Monte Pelado, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). El 5 de novembre de 1936 va ser ferit a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) i es recuperà en un hospital de Lleida (Segrià, Catalunya). El febrer de 1937, son germà Matteo Dupuy, comunista, que vivia a Florència, va ser condemnat a cinc anys de confinament perquè, en una carta interceptada per l'OVRA, va demanar ajuda a son germà per a poder arribar a Espanya per a lluitar com ell contra el feixisme. El 12 d'abril de 1937 va ser novament ferit en l'ofensiva del Carrascal (Osca, Aragó, Espanya). Després de la dissolució de la «Columna Italiana», va ser incorporat al 500 Batalló de la 125 Brigada Mixta de la 28 Divisió del 21 Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, establerta a Osca i comandada per Gregorio Jover Cortés, destacament en el qual servia el 30 de desembre de 1937 quan va demanar al Ministeri de Defensa espanyol ser enviat al Servei de Transport de l'exèrcit republicà. A començament de 1938 va ser enviat al front de Terol (Aragó, Espanya). Els informes dels confidents estalinistes van fer notar que feia «propaganda anarquista disgregadora contra el Govern de Negrín». El 7 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on s'integrà en el Comitè Intern del grup anarquista clandestí «Libertà o Morte», ben igual que altres companys (Mariano Baglioni, Angiolo Bruschi, Enrico Crespi, Oreste Della Torre, Enzo Donati, Gennaro Gramsci, Settimo Guerrieri, Domenico Ludovici, Carlo Montresor, Rolando Sternini, Muzio Tosi, Giuseppe Volontè, etc.). Enviat al camp de concentració de Gurs (IX Companyia), setmanes després aconseguí fugir-ne i s'establí a Marsella sota la falsa identitat de Marcel Giovanni Gregori, nom d'un company anarquista francès. El maig de 1939 el trobem a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i d'allà passà a Grenoble, on a partir de la invasió nazi va combatre amb el maquis de la zona. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Florència, on milità en el moviment anarquista, encara que s'acostà de mica en mica als socialistes. Giovanni Dupuy va morir el 10 d'abril de 1979 a Florència (Toscana, Itàlia).

Giovanni Dupuy (1900-1979)

Continua...

---