Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 28 d'agost

Esdeveniments

Seguici funerari de Sacco i Vanzetti

- Funerals de Sacco i de Vanzetti: El 28 d'agost de 1927 es realitzen a Boston (Massachusetts, EUA) els funerals i les incineracions dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti, executats cinc dies abans. El multitudinari seguici fúnebre marxà des de Nord End fins als cementiri de Forest Hills, on les seves despulles foren incinerades. El setembre d'aquell any, el censor nord-americà Wills Hayes ordenarà que tots els noticiaris filmats on apareguin Sacco i Vanzetti siguin destruïts.

***

Membres del "Batalló Giacomo Matteotti"

- Batalla de Monte Pelado: El 28 d'agost de 1936 al Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), el «Batalló Giacomo Matteotti» de la secció italiana de la «Columna Ascaso», formada per 130 milicians i guiada pel republicà Mario Angeloni i els llibertaris Carlo Rosselli, Camillo Berneri i Umberto Tommasini, entra per primera vegada en acció repel·lint un atac de les forces franquistes integrades per 600 homes ben equiats. Angeloni i els anarquistes Michele Centrone, Fosco Falaschi i Vincenzo Perrone, entre altres milicians, trobaran la mort durant les quatre hores d'intensos combats. El «Batalló Giacomo Matteotti», que prenia el nom d'un destacat militant socialista italià assassinat pels feixistes de Mussolini en 1924, fou creat poc després del cop d'Estat de juliol de 1936 per Camillo Berneri, Gilioli Rivoluzio, Romagno Castegnoli i Antoni Cieri, amb la finalitat de crear una columna anarquista per combatre en la Revolució espanyola i a la qual es van convidar els milicians socialistes no comunistes. També van participar en l'organització els socialistes Carlo Rosselli, Mario Angeloni i Umberto Calosso, i l'anarquista espanyol Diego Abad de Santillán. Aquest batalló es va constituir oficialment el 17 d'agost de 1936. En arribar els milicians voluntaris italians es van afegir a la «Columna Ascaso», formació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) creada en memòria de Francisco Ascaso, lluitador anarquista mort el 20 de juliol durant els combats a les Drassanes de Barcelona. Uns 3.500 milicians italians van combatre el feixisme durant la Guerra Civil espanyola, dels quals entre 500 i 1.000 moriren.

***

L'emissora de Radio Libertaire després de l'atac "socialista"

- Tancament de Radio Libertaire: El 28 d'agost de 1983, diumenge, a les 6 de la matinada, les tropes de la Companyia Republicana de Seguretat (CRS), enviades pel govern del Partit Socialista Francès (PSF), assalten la seu de Radio Libertaire a París (França). Després de forçar la porta de l'estudi i de destrossar bona part del material, segrestaren l'emissor. Set militants anarquistes van ser detinguts en l'acció. Des del 14 d'agost, una quinzena de ràdios lliures franceses són reduïdes al silenci pel poder. La resposta va ser immediata i va tenir un ample ressò internacional: manifestacions a Atenes, Barcelona, Brussel·les, Madrid, Mont-real, Sydney... La manifestació de París del 3 de setembre de 1983 en va comptar amb cinc mil persones.

Naixements

Práxedis G. Guerrero

- Práxedis Gilberto Guerrero: El 28 d'agost de 1882 neix a Los Altos de Ibarra (Léon, Guanajuato, Mèxic) el periodista, escriptor i revolucionari llibertari José Práxedis Gilberto Guerrero Hurtado. Sisè fill d'una família de terratinents (José de la Luz Guerrero i Fructuosa Hurtado) de Guanajuato, va estudiar secundària i va treballar d'obrer. En 1899 va enviar els seus primers articles als periòdics El Heraldo Comercial i El Despertador. En 1901, Filomena Mata el va nomenar corresponsal del Diario del Hogar. Aquell mateix any es va integrar en la Segona Reserva de l'Exèrcit, on va assolir el grau de subtinent de cavalleria. En 1903 va començar a llegir periòdics de l'oposició, com ara El Demófilo i El Hijo del Ahuizote; també coneix autors anarquistes. Després que l'exèrcit desparés contra una manifestació de liberals a Monterrey, va renunciar al seu càrrec en la reserva. En 1904 es va traslladar als Estats Units i va treballar d'obrer en una mina a Denver (Colorado). En 1905 va viatjar a San Francisco (Califòrnia) i va editar el periòdic Alba Roja –possiblement els germans anarquistes Flores Magón van conèixer allà la publicació. El maig de 1906 va ser visitat per Manuel Sarabia i el va convidar a participar en l'anarquista Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), de la qual arribarà a ser secretari. El 3 de juny de 1906 va fundar la Junta Auxiliar «Obreros Libres» en una mina de Morenci (Arizona), adherida a la JOPLM. Va obtenir fama com a periodista opositor a la dictadura de Porfirio Díaz, editant els periòdics Alba Roja (1905), Revolución (1908) i Punto Rojo (1909), que va arribar a publicar setmanalment 10.000 exemplars a El Paso (Texas) i des d'on es feia una crida a la vaga general revolucionària; també va col·laborar en Regeneración, editat pels germans Flores Magón. Va estar afiliat al Partit Liberal Mexicà (PLM) i va lluitar en les seves campanyes militars. En setembre de 1910 es van publicar en Regeneración tres episodis revolucionaris esdevinguts en 1908, on Guerrera narra les incursions dels guerrillers llibertaris del PLM als poblats de Las Vacas (avui Acuña), Viesca i Palomas, amb la finalitat d'engegar una revolució social que s'escampés a tota la República mexicana. Els liberals que inicialment havien planejat aixecar-se en armes el 16 de setembre de 1910 van decidir esperar i començar la insurrecció el 20 de novembre, com assenyalava el Pla de San Luis redactat per Francisco Indalecio Madero, a fi d'aconseguir un major impuls, però deslligant-se dels objectius polítics maderistes. Guerrero, qui havia estat nomenat Cap d'Operacions de l'Exèrcit Llibertari Mexicà en la República mexicana, va decidir organitzar pel seu compte un grup armat a El Paso (Texas) per internar-se a Mèxic, encara que amb la desaprovació de la Junta Organitzadora del PLM, que el requeria com a organitzador i escriptor. El 22 de desembre uns 30 insurgents magonistes avancen d'El Paso a Ciudad Juárez, assalten la hisenda de Cruz González, prenen el tren mixt i destrueixen els ponts al seu pas mentre es dirigeixen cap al sud. A Estación Guzmán se'ls van afegir altres 20 guerrillers i es van encaminar cap a El Sabinal. El 25 tornen a Estación Guzmán i s'hi divideixen en dues partides, una dirigida per Prisciliano Silva i altra per Práxedis Guerrero. Aquest prendrà el poblat de Corralitos el 27 de desembre i l'endemà va reclamar la rendició de Casas Grandes sense èxit. La nit del 29 de desembre ataca Janos i a l'endemà la plaça és presa pels rebels; aquest mateix dia, el 30 de desembre de 1910, Práxedis Guerrero mor a Janos (Chihuahua, Mèxic) en circumstàncies no gaire clares. Existeixen almenys tres versions diferents sobre la mort de Guerrero: Ethel Duffy Turner afirma que va ser a causa d'una bala accidental d'un company que el va confondre amb un espia en entrar Guerrero a una barraca per fer un reconeixement; Martínez Nuñez parla que Guerrero va rebre un tret a l'ull dret quan va pujar a una terrassa per contrarestar un atac dels soldats federals; Enrique Flores Magón, per la seva part, sosté que Guerrero exposava a la població els ideals del PLM quan de sobte va caure mort amb un tret al front. Les autoritats mexicanes han «recuperat» la figura de Práxedis Guerrero i l'han aixecat a «heroi nacional». Des de desembre de 1933 l'antiga població de San Ignacio (Chihuahua, Mèxic), situada a la frontera amb els Estats Units, porta el nom de Práxedis Gilberto Guerrero.

Práxedis Gilberto Guerrero (1882-1910)

*** 

Augustin Souchy

- Augustin Souchy: El 28 d'agost de 1892 neix a Racibórz (Oberschlesienel, Alta Silèsia, Polònia, Imperi Alemany; actualment Polònia) el periodista, antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista Augustin Suchy, més conegut com Augustin Souchy o Agustín Souchy. Fill d'una família d'origen jueu, sos pares es deien Carl Suchy, obrer torner socialdemòcrata, i Clara Bauer. Va esdevenir anarquista molt jove, llegint Piotr Kropotkin, Gustav Landauer, Pierre Ramus, Max Stirner i altres. Amb 13 anys s'afilià al Sozialistischer Bund (SB, Lliga Socialista), de Martin Buber, Margarethe Faas-Hardegger, Gustav Landauer i Erich Mühsam, entre d'altres. Quan cursava estudis de laborant a Berlín conegué destacats intel·lectuals esquerrans, com ara Eduard Bernstein, Karl Liebknecht o Clara Zatkin. El 18 de maig de 1911 va ser empresonat per primer cop arran d'una manifestació en memòria dels morts de la Revolució de 1848. En 1914, fugint de la lleva i de la guerra, es va declarar insubmís i amb el grup «Befreiung» portà a terme una campanya contra el militarisme alemany des de Viena, per acabar refugiant-se a Suècia, on milità en les Joventuts Socialistes i d'on finalment va ser expulsat. Després de passar per Noruega, país del qual fou expulsat immediatament, es refugià a Dinamarca, on col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari Solidaritet. Retornà a Suècia clandestinament, però va ser detingut per possessió d'un passaport fals i per difondre pamflets antimilitaristes, jutjat i condemnat a sis mesos de treballs forçats, dels quals en va purgar quatre. A la presó va escriure un llibre sobre Landauer.  De tornada a Alemanya, a finals de 1919, va entrar en la redacció del periòdic Der Syndicalist, de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que en serà l'editor entre 1922 i 1933. Cap el 1920 conegué a París (França), on s'havia instal·lat al domicili dels pares de l'anarquista Émilienne Morin, la correctora d'impremta llibertària Marie-Thérèse Blanchong, que esdevingué sa companya. Entre abril i octubre de 1920, convidat per Lenin, va estar-se a la Rússia bolxevic, on va representar els sindicalistes revolucionaris en el II Congrés de la III Internacional. En aquesta estada conegué Alexandre Berkman i Emma Goldman i va visitar Piotr Kropotkin, restant a viure un temps a casa seva. En tornar a París va escriure un llibre molt crític sobre el règim soviètic. En aquests anys parisencs va fer molta amistat amb l'anarquista pacifista Louis Lecoin. El 20 de maig de 1921 participà, davant el «Murs dels Federats», en el 50 aniversari de la Comuna de París. En aquesta època establí contactes amb Sébastien Faure, Joaquín Maurín Juliá, Andreu Nin Pérez, Han Ryner i altres intel·lectuals. Aquest mateix 1921 va ser expulsat de França i s'establí amb sa companya a Berlín. En 1922 va ser un dels tres secretaris de la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT), amb Rudolf Rocker i Alexandre Schapiro. Cap el 1923 nasqué son fill Jean Souchy (Pojke). En 1928 va ser nomenat membre del secretariat de l'AIT i en 1929 passà una llarga temporada a Buenos Aires (Argentina), on participà en el Congrés dels Anarcosindicalistes Llatinoamericans celebrat en aquesta ciutat i des d'on va fer diverses gires de conferències arreu l'Argentina i l'Uruguai. Com a secretari de l'AIT assistí entre l'11 i el 17 de juny de 1931 al III Congrés Nacional de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que se celebrà al Teatre Conservatorio de la Madrid (Espanya). En 1933, com a secretari en funcions de l'AIT, assistí a la Conferència d'Amsterdam (Països Baixos). Quan Adolf Hitler va pujar al poder, després de perdre la nacionalitat alemanya pel seu origen jueu, en 1933 es va refugiar a París, on s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Aquest mateix 1933 va fer una gira de conferències a Suècia. En aquesta època alguns companys l'acusaren d'inacció i passivitat davant la confiscació dels arxius de l'AIT per part dels nazis. A París col·laborà amb la columna «Allemagne» en La Revue Internationale Anarchiste i va fer articles per a l'Encyclopédie Anarchiste. En 1934 vivia al número 85 al passeig Dahlias de Les Lilas (Illa de França, França) i participava, amb son companya, en el Comitè de Defensa Social (CDS). El juliol de 1936 va marxar cap a Barcelona (Catalunya) i va participar des dels primers dies de la Revolució espanyola, essent nomenat responsable de Relacions Exteriors de l'Oficina d'Informació i Propaganda (Informació en Llengües Estrangeres) i conseller polític de la CNT. L'octubre de 1936 fou delegat de la CNT a Europa del Nord. A començament de 1937 entrà a formar part del grup anarquista «Ascaso» de Barcelona, adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1937 i 1938 fou conferenciant a l'Escola de Militants de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, retornà a França. El 14 d'abril de 1939 assistí amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) a la reunió celebrada a Londres (Anglaterra) amb els Comitès Nacionals de la CNT arribats de la Península per a solucionar el problema de duplicitat representativa de l'exili. El 22 d'abril de 1939 es casà amb sa companya Marie-Thérèse Blanchong al V Districte de París i en aquella època vivien al número 113 del bulevard Saint Michel, domicili que des de 1935 figurava en la llista de domicilis anarquistes a controlar per la policia. Quan esclatà la II Guerra Mundial, com a alemany, va ser reclòs als camps d'internats de Marolles i d'Audierne. En 1941, en plena Ocupació, aconseguí fugir del camp d'Audierne i passar a Zona Lliure, on s'amagà fent de granger, i a Marsella (Provença, Occitània) conegué Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin). En 1942 pogué embarcar, via Casablanca (Marroc), cap a Mèxic, on treballà per als sindicats i fent de periodista, sobretot al diari Novedades. En aquests anys mexicans col·laborà amb el Ministeri d'Educació i Cultura del país. En 1949 va estar cinc mesos a Cuba, fen conferències als sindicats, a les cooperatives, a les universitats i als obrers i obreres de les plantacions de tabac i de canya de sucre, participant en el Congrés del Moviment Llibertari Cuba (MLC). En 1950 va retornar a Alemanya. Entre 1950 i 1951 va fer una gira de conferències a Alemanya i a Suècia per als sindicats i les universitats, i va estar-se quatre mesos a Israel. En 1951 assistí al Congrés de l'AIT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) en representació d'Alemanya. En 1952 va fer conferències als Estats Units i a Mèxic. Entre 1958 i 1959 va fer una gira de conferències a Llatinoamèrica (Mèxic, Xile, etc.). Entre abril i setembre de 1960 visità la Cuba revolucionària convidat pel règim castrista per fer un estudi dels pagesos cubans; el resultat va ser la publicació del fullet Testimonios sobre la Revolución Cubana, dura crítica al règim prosoviètic de Fidel Castro, l'edició del qual va ser totalment destruïda per les autoritats comunistes cubanes. A finals de 1960 va fer una segona visita d'estudis a Israel, visitant els quibuts, que en res se semblaven, segons ell, a les col·lectivitats aragoneses. En 1962 va treballar de professor i d'expert per a la International Confederation of Free Trade Unions (ICFTU, Confederació Internacional de Sindicats Lliures) a Madagascar i entre 1963 i 1966 a Llatinoamèrica (Hondures, Jamaica, Uruguai, Veneçuela i Xile) i Etiòpia per a la International Labour Organitsation (ILO, Organització Internacional del Treball). Més tard va fer de periodista arreu del món –va analitzar de primera mà l'experiència autogestionària iugoslava de Josip Broz Tito– i en 1966 es va retirar com a periodista independent a Munic. A principis dels anys setanta donà al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) una important col·lecció d'obres anarquistes que havia pogut amagar des de 1933. En 1975 va fer un viatge d'estudis al Portugal revolucionari. Filòleg i coneixedor d'11 idiomes, ha ensenyat durant anys a les Escoles Berlitz. En 1983 es reuní amb Clara Thalmann, per primer cop des de 1937, retornant a la Península per a la filmació del documental Die lange hoffnung (1984, La llarga esperança), de Didi Danquart. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Acción, Cultura Libertaria, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, Tierra y Libertat, Umbral, etc. Ens ha deixat nombroses obres com Diktatur och Socialim (1918), Gustav Landauer Revolutionens filosof (1919), Chicagomärtyrerna (1919), Reise nach Russland 1920 (1920), Wie lebt der Arbeiter und Bauer in Russland? (1920), Schreckensherrschaft in Amerika (1927), Sacco und Vanzetti (1927), Den bruna pesten (1933), The tragic week in May (1937, sobre els «Fets de Maig» de 1937 a Barcelona), Entre campesinos aragoneses (1937), Suecia. El país del sol de medianoche (1946), El socialismo libertario (1949), El nuevo Israel (1954), Nacht über Spanien. Anarcho-Syndikalisten in Revolution und Bürgerkrieg (1936-39) (1955), Simon Radowitzky (1956), Testimonios de la Revolución cubana (1960), Stalinismus und Anarcismus in der spanischen Revolution (1973, amb Peter Duerr), Lateinamerika. Zwischen Generälen, Campesinos un Revolutionären (1974), Die soziale Revolution in Spanien. Kollektivierung der Industrie und Landwirtschaft in Spanien (1936-1939) (1974, amb Erich Gerlach), Zwischen Generälen: Campesinos und Revolutionären (1974), Anarchismus im Wandel der Zeiten (1975), Vorsicht: Anarchist! Ein Leben für die Freiheit. Politische Erinnerungen (1977, 1982 i 1984, autobiografia) i Reisen durch die Kibbuzim (1984), Erich Mühsam (1984), Die lange Hoffnung. Erinnerungen an ein anderes Spanien (1985, pòstum amb Clara Thalmann), entre d'altres. Augustin Souchy va morir l'1 de gener de 1984 a Munic (Baviera, República Federal d'Alemanya; actualment Alemanya) i el seu cos va ser donat a la ciència. El seu important arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Augustin Souchy (1892-1984)

Marie-Thérèse Blanchong (1899-1984)

Documental del III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (1931)

***

Jean-Paul Samson a la coberta del número de Témoins dedicat a la seva memòria

- Jean-Paul Samson: El 28 d'agost de 1894 neix al II Districte de París (França) l'escriptor, poeta, traductor i intel·lectual llibertari Jean Auguste Paul Alexis Samson, conegut com Jean-Paul Samson. Era fill de Jean Baptiste Émile Samson, escultor i ornamentista, i d'Esther Madeleine Samson. Estudià a l'escola municipal del carrer Étienne-Marcel, el carrer on va néixer, i entre 1906 i 1913 al col·legi Chaptal. Entre 1911 i 1912 tingué com a condeixeble André Breton. Estudià Filosofia a la Sorbona i després a la Facultat de Dret on es va llicenciar. Decantant pel socialisme, en 1913 s'afilià a la XVIII Secció de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En 1914 vivia amb sos pares al número 30 del carrer Hermel dels XVIII Districte de París. Després de l'assassinat de Jean Jaurès aquell mateix 1914, marxà cap a Londres (Anglaterra) amb Robert Wofsohn, un dels seus millors amics, que esdevindrà metge i comunista. Durant aquesta estada a Anglaterra es dedicà a la lectura i a l'estudi de revistes socialistes angleses, especialment The Masses. Quan esclatà la Gran Guerra, passà per la revisió mèdica a l'ambaixada francesa de Londres i va ser declarat «no apte» per «feblesa bronquial» i ajornada la seva incorporació. A principis d'octubre de 1914 retornà a França i en reunions socialistes portà a terme campanya contra la guerra. Defensant aleshores tesis antimilitaristes minoritàries, dirigí violentes cartes contra Anatole France i Édouard Vaillant per la implicació d'aquests en la «Unió Sagrada». Entre 1915 i 1916 participà amb el grup Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI) en reunions del Comitè per a la Represa de Relacions Internacionals, on conegué l'anarcosindicalista Pierre Monatte. En 1917 dirigí i publicà amb Ramon Fernandez els tres números de la revista parisenca La Belle Matineuse. Revue littéraire, philosophique et artístiques, on col·laboraren destacats intel·lectuals (Charlotte Billard, Francis Boulangé, Jean de Saint-Prix, Stanislas Przybyszewski, R. Schwob, Isabelle Tomarelli, Voiture, Robert Wolfsohn, etc.). Declarat apte en una nova revisió mèdica, va ser adscrit, per mediació de son pare, al servei auxiliar militar i destinat a l'Escola Militar. El 4 de setembre de 1917 va ser cridat a files, però fugí cap a Suïssa amb sa companya Germaine Lefeuvre. El 8 d'octubre de 1917 va ser declarat insubmís per les autoritats militars franceses. Va explicar les raons de la seva insubmissió en la revista anarquista d'Henri Gilbeaux Demain i publicà el manifest «Pourquoi je suis insoumis» que tingué un gran ressò. En aquesta època es declarava anarquista adherit a les idees antibel·licistes de la Conferència de Zimmerwald. Mantingué contactes amb Romain Rolland. Acollí amb simpatia la Revolució russa, però ràpidament es mostrà decebut d'aquesta. A partir de 1918 col·laborà en la revista anarquista de Maurice Wullens Les Humbles, amb poemes, articles literaris i polítics. Després de treballar de manobres en una fàbrica de Basilea (Basilea, Suïssa), s'establí a Zuric (Zuric, Suïssa), on visqué amb sa companya donant lliçons a l'Escola Berlitz i fent films publicitaris. També realitzà traduccions literàries de l'alemany (Fritz Brupbacher, J. W. Goethe, Vassili Kandinski, Ernst Toller, Franz Werfel, etc.) i de l'italià (Ignazio Silone, etc.), i del francès a l'alemany (Romain Rolland, etc.). En 1926 signà una petició amb diversos intel·lectuals per l'alliberament de l'anarcosindicalista Nicolas  Lazarévitx, empresonat aleshores a l'URSS. En els anys trenta, mitjançant Pierre Monatte, va fer amistat amb el metge anarquista Fritz Brupbacher, de qui esdevindrà traductor. El setembre de 1933 morí sa companya Germaine Lefeuvre. En 1952 col·laborà en Revue de Suïsse i a partir de la primavera de 1953 publicà a Zuric la revista socialista llibertària Témoins, de la qual fins a 1967 sortiren 37 números, molts d'ells especials, on col·laboraren destacats intel·lectuals (Michel Boujut, Pierre Boujut, Albert Camus, René Char, Gaston Leval, Louis Mercier, Pierre Monatte, Georges Navel, Robert Proix, André Prudhommeaux, Victor Serge, Ignazio Silone, Gilbert Walusinski, Simone Weil, etc.). El 19 de novembre de 1953 es casà al Consolat de França de Zuric amb Margaritha Élizabeth Julie Bärlocher (Gritta), de qui enviudarà en 1959. Entre 1961 i 1962 col·laborà en Die Tat. Entre les seves obres podem destacat Images lyriques (1922), Anthologie des écrivains réfractaires de langue française (1927, amb altres), Emploi du temps (1927), Dialogue de la grâce profane. Poème (1918-1920) (1929), Délire pour délire (1937), L'autre côté du jour. Fragments (1938), L'autre côté du jour. Vers ancians (1939), Mémorables (1948), Les jeux et les larmes (1956), Le Démon de l’analogie (1958), De saisons et des homes (1960), Pierre Monatte (1881-1960) (1960, amb altres), Anthologie poétique (1961), Boomerang. Récit d'une enfance (1963) i Journal de l'an quarante (1967, pòstum). Després d'un viatge a París, Jean-Paul Samson va morir el 4 de gener de 1964 a Zuric (Zuric, Suïssa) d'un atac de cor. Durant tota sa vida va escriure un diari, recollit en una seixantena de quaderns, el qual, llevat d'algunes parts publicades en revistes, resta inèdit.

***

Notícia de la condemna de Robert Butet apareguda en el diari parisenc La Petit République del 13 de juny de 1914

- Robert Butet: El 28 d'agost de 1895 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Robert Anatol Butet, conegut com Stefano Sagnol. Sos pares es deien Jules Edouard Butet, cotxer i xofer, i Marie Provost, modista. Es guanyava la vida com a afinador de pianos. Entre 1911 i 1912 col·laborà, sota el pseudònim d'Stefano Sagnol, en Le Libertaire. El desembre de 1912, amb son germà Marcel Butet i Louis Villetard, del grup de Saint-Ouent (Illa de França, França) de la Federació Comunista Anarquista (FCA), signà, sota el nom d'Stefano Sagnol, el cartell titulat «Si la guerre éclate, ce que nous ferons» (Si la guerra esclata, això és el que farem), fent una crida al sabotatge de la mobilització. El 24 de desembre de 1912 va fer la conferència «Individualisme, pourquoi je susi adherent a la Fédération» a la Sala Sallaz, al número 103 de l'avinguda Batignolles, de Saint-Ouen. El 18 de gener de 1913 parlà en la I Conferència-Concert, organitzada pel grup de Saint-Ouen de l'FCA, a benefici dels «camarades víctimes de l'acció», que se celebrà a la Sala Picolo del passatge de Malassis de Saint-Ouen. Abans de la Gran Guerra fou membre del grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), de la qual son germà era secretari. El juny de 1914 va ser condemnat a dos presos de presó, amb llibertat provisional, per «ultratges als agents» quan aquests havien anat a casa seva a escorcollar-la després de ser sospitós d'haver llançat pamflets antimilitaristes rere els murs de la caserna de la gendarmeria de Tournelles a París. El 21 de març de 1915 va ser cridat a files i passà per diversos regiments. En 1916 va ser ferit en dues ocasions, el 25 de maig i el 5 d'octubre. El 26 de juliol de 1917 va ser destinat per problemes visuals als Serveis Auxiliars. El 29 de juliol de 1919 es casà al VIII Districte de París amb la cuinera Berthe Léontine Rollier. El 15 de setembre de 1919 va ser llicenciat. En aquesta època estava domiciliat amb sos pares i son germà Marcel, al número 2 del carrer Baudin de Saint-Ouent, i vivia de la pintura artística. Fou membre de la Societat d'Artistes Independents, per a la qual participà en exposicions. El seu últim domicili fou al número 4 del carreró Jacques-Auguste de Saint-Ouen. Robert Butet va morir el 23 de desembre de 1971 a l'Hospital Bichat de París (França).

***

Necrològica de José Martínez Gracia apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de setembre de 1970

- José Martínez Gracia: El 28 d'agost de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista José Martínez Gracia. Sos pares es deien Manuel Martínez i Carmen Gracia. Refugiat a França, després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tarascon on treballà de sabater i fou en diferents ocasions secretari de Cultura i Propaganda de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A finals dels anys seixanta fou membre de la Comissió de Relacions del Nucli de CNT del departament de l'Arieja. José Martínez Gracia va morir el 12 de juny de 1970 –algunes fonts citen erròniament el 14 de juny de 1970– a Tarascon (Llenguadoc, Occitània).

***

Agustín Remiro Manero

- Agustín Remiro Manero: El 28 d'agost de 1904 neix a Épila (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant cenetista i resistent antifranquista Agustín Remiro Manero (Mangón). Fill d'una família pagesa de nombrosos germans (Los Mangones), sos pares es deien Santos Remiro Medina i María Manero Ibáñez. Només als 10 anys va poder assistir a l'escola, però sempre va ser un apassionat lector. Es va afiliar en la Societat d'Obrers Sucrers i en la Societat d'Obrers del Camp i d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1919 mogut pels relats de l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la Setmana Tràgica. En 1925 va ingressar a l'Exèrcit i va servir dos anys a Àfrica, on es va mostrar rebel i per això enviat a un batalló disciplinari que va combatre en els més durs moments de la guerra contra Abd el-Krim. De tornada a Épila, va crear un grup anarquista i va desenvolupar una extensa tasca orgànica clandestina. Derrocat Primo de Rivera, va ser un dels militants més destacats de la CNT i va assolir popularitat a la conca del Jalón (xerrades, mítings amb Ascaso i Ballester, etc.). En 1932 va participar activament en la vaga de la fàbrica sucrera del Jalón a Épila, que va tenir com a resultat dos morts i diversos ferits, des de la secretaria de la Comarcal de CNT. Aquest mateix any va ser present en el moviment revolucionari de desembre i el seu casament civil va ser el primer d'Épila. En 1934 va dirigir la construcció del local de la CNT del seu poble i l'any següent va rebutjar les ofertes dels cacics saragossans que li oferien ser el cap provincial de la Falange. Amb el cop militar de juliol de 1936 li agafa segant de jornaler a Used i es va traslladar a Épila, però vençuda la resistència obrera, el 26 de juliol creua l'Ebre, s'ajunta amb altres fugitius i l'agost arriba a Tardienta, ja a zona republicana. Es va incorporar a la Columna Durruti com a responsable de la XI Centúria i més tard a la Columna Ortiz, i amb el grup de Gallart (La Noche) va realitzar infinitat d'operacions en terreny enemic dirigides a facilitar la fugida de qui havia quedat encerclat a Saragossa. Va ser responsable del grup Los Iguales, amb Cayetano Continente i Juan Bautista Albesa, especialitzat en sabotatges (ponts, vies fèrries, grans infrastructures) i en rescatar presoners, que va actuar el setembre a la zona de Fuendetodos i mesos més tard a la Columna Carod-Castán (118 Brigada de la 25 Divisió). Va lluitar en l'ofensiva sobre Saragossa, en la presa del vèrtex geodèsic de Sillero i en les batalles de Belchite i de Terol (1937), i després de la presa d'aquesta ciutat, va marxar amb el seu grup a València. Perdut Terol, va combatre a Cedrillas. Enfonsat el front i partit en dos el territori republicà en caure Vinaròs a mans franquistes, va restar a zona catalana, on a petició del cap de l'Exèrcit de l'Est (Pérez) va accedir a formar i comandar el Batalló de Metralladores C (Batalló Remiro), compost per 470 homes, majoritàriament guerrillers i voluntaris aragonesos, i que va intervenir en nombroses accions especialment al front de Lleida (Tremp, Sort i Balaguer). Ferit a les lluites del Vèrtex Esplà l'estiu de 1938, va ser operat a la Seu d'Urgell i després vindria l'exili gal i el seu internament als camps d'Argelers de la Marenda i Mazères. Fugint dels camps de concentració va fer contacte amb Francisco Ponzán Vidal, Joan Català i Laguarta, i amb ells portarà a terme nombroses operacions de salvament de persones compromeses a Espanya –va portar a França els primers delegats d'Esteve Pallarols de la CNT. Quan va esclatar la guerra mundial, a petició de Ponzán, va acceptar el març de 1940 col·laborar amb els aliats en la Xarxa Pat O'Leary per combatre els alemanys a Espanya (agent núm. 3.004 del MI-6, Servei Secret Britànic), realitzant diverses missions com a correu i enllaç i facilitant l'evasió de persones en perill (jueus, polítics antifeixistes, pilots abatuts de la RAF), alhora que treballava activament en l'organització confederal, directament lligada al Comitè Nacional de la CNT, i en la lluita antifranquista. El 23 gener de 1941, efectuant un servei de correu per als britànics, després de creuar la frontera des de Pontevedra, va ser detingut per la Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE) salazarista a Portugal i lliurat a les autoritats franquistes tres dies després a Valencia de Alcántara (Càceres). Condemnat a mort en Consell de Guerra a Madrid el 27 d'abril de 1942. El 21 de juny de 1942 va intentar evadir-se de la presó madrilenya de Porlier amb altres condemnats, però descobert pels guàrdies alertats per uns veïns un cop saltada la tàpia, va resultar greument ferit pels seus trets; malgrat tot, va aconseguir arribar fins a una casa propera on es va amagar, però quan va venir la patrulla, veient-se sense escapatòria, va suïcidar-se saltant per una finestra des d'un quart pis, estavellant-se mortalment contra el terra. Nou dies després de la seva «execució», Capitania General li commutava la pena de mort per la inferior en grau. Va deixar escrites unes memòries en vers. En 2006 l'Ajuntament d'Épila i la Diputació Provincial de Saragossa va publicar pòstumament, en 2006, el llibre d'Antoni Téllez Solà, Agustín Remiro. De la guerrilla confederal a los servicios secretos británicos.

***

Necrològica de Moisés Báguena Belmonte apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 5 de juny de 1978

- Moisés Báguena Belmonte: El 28 d'agost de 1908 neix a Manzanera (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Moisés Báguena Belmonte. Sos pares es deien Miguel Báguena i Maximina Belmonte. Fills d'una família dedicada a la ramaderia, s'encarregà des d'infant a pasturar el ramat. Quan era adolescent emigrà a Barcelona (Catalunya), on esdevingué conductor de tramvies i s'afilià al Sindicat dels Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar a les vinyes de Caüsac de Vera (Llenguadoc, Occitània), lloc on pogué reunir-se amb sa família més tard. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sainte-Cécile d'Avès (Galhac, Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Galhac. Moisés Báguena Belmonte emmalaltí de tètanus, va ser ingressat i morí pocs dies després, el 5 de novembre de 1977, a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou María Adoración Martínez Calpe.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 27 d'agost

Esdeveniments

Convocatòria del míting apareguda en diari parisenc Le Radical del 27 d'agost de 1882

- Míting feminista: El 27 d'agost de 1882 se celebra a la Sala Lévis de París (França) un «gran míting socialista revolucionari» contradictori organitzat per la Lliga de Dones sota el tema general de «La vaga de dones». Hi prengueren la paraula Louise Michel, que parlà sobre la Lliga de Dones; Adolphe Gripa, sobre la dona lliure; Clémentine Gaillard, sobre els prejudicis sobre les dones; Émile Digeon, sobre el treball de les dones; i Amédée Denéchère, sobre l'esclavitud femenina.

***

Portada del primer número d'El Invencible

- Surt El Invencible: El 27 d'agost de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número, i únic, del periòdic El Invencible. Periódico comunista anárquico. Substituí, víctima d'una suspensió governativa, El Eco del Rebelde. Periódico comunista anárquico (1895). Com a responsable de la publicació figura Juan Palomo, evidentment un pseudònim. Trobem un text de Lluís Mas, del grup anarcocomunista de Gràcia (Barcelona, Catalunya). També suspès i processat per un article apologètic del magnicida Sante Caserio, va ser reemplaçat per El Comunista. Periódico obrero (1895).

Naixements

Foto policíaca de Constant Marie (2 de juliol de 1894)

- Constant Marie: El 27 d'agost de 1838 neix a Bretteville (Sainte-Honorine-du-Fay, Baixa Normandia, França) el communard, militant i cançonetista anarquista Charles Constant Auguste Marie, més conegut com Le Père Lapurge. Era fill d'Aguste Édouard Marie, domèstic, i de Marie Madeleine Feret. Quan tenia 10 anys ja vivia a París (França) i ajudava en les barricades durant la Revolució de 1848. El 15 de novembre de 1856 va ser condemnat a sis mesos de presó per «robatori i vagabunderia» –aquesta condemna, segons ell, el «condemnà» a l'anarquisme. Posteriorment treballà de paleta. En 1871 lluità en defensa de la Comuna de París i va ser ferit de bala al pit a les trinxeres del Fort de Vanves (Illa de França, França); no totalment recuperat, s'integrà en el XII Bastió a l'illa de Saint-Louis de París. Novament ferit, va ser ingressat a l'Hospital de Versalles (Illa de França, França), on va fer amistat amb el pintor Gustave Courbet. Posteriorment esdevingué seguidor de Louis Auguste Blanqui. Sense poder treballar de paleta per la ferida del pit, exercí durant sa vida diferents oficis (sabater, mosso en la construcció, venedor ambulant, etc.) i sempre de manera precària. Entre 1885 i 1890 freqüentà regularment les reunions dels grups anarquistes de la «Rive Gauche». Formà part del grup «La Vengeance», que es reunia a la Sala Gaucher i, amb alguns dissidents, que trobaven aquest grup massa moderat, el març de 1886 creà el grup «Germinal». Va ser l'autor i el compositor de cançons revolucionàries molt conegudes, com ara Dame Dynamite, Le Père Lapurge (de la qual li vindrà el nom), L'affranchie, C'est d'la blague, Internationale féministe (a la memòria de Louise Michel), Vive la canaille!, Y a d'la malice, Michel, etc. Ell i les seves cançons esdevingueren cèlebres a les reunions anarquistes i sempre el convidaven a les vetllades familiars dels companys. També freqüentà el «Cercle Vallès», la Lliga dels Anti-Propietaris i el grup «Terre et Liberté». A més de cantar i recitar els seus poemes, va fer propaganda anarquista activa, caracteritzant-se per les seves declaracions violentes. En un informe policíac d'abril de 1886, va explicar un nou sistema de bombes destinades a col·locar-se darrera dels cotxes. En 1886 donà asil als anarquistes Amédée Denéchère i Rozier –aquest últim treballava aleshores en el fullet L'indicateur anarchiste. A partir de 1888 assistí sobretot a les reunions celebrades a la Sala Rosseau, al número 131 del carrer Saint-Martin. El 22 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament davant la convocatòria de manifestació del Primer de Maig; escorcollat el seu domicili, es decomissaren un quadern amb adreces, quatre fullets anarquistes, una carta de l'anarquista Ernest Gégout i alguns periòdics, com ara La Révolte. Un cop lliure, el 30 de maig i el 21 de novembre de 1892 assistí a mítings a la Sala Commerce. En 1893 va ser present en diverses reunions a la Sala Georget i a la Sala Grandes Caves, al número 104 del carrer Oberkampf. Cap a l'agost de 1893 marxà cap a Essonnes (Illa de França, França) amb una colla de paletes. L'11 de novembre i el 2 de desembre de 1893 assistí a dos reunions del grup Joventut Antipatriota i el 25 de novembre a un míting celebrat a la Sala Commerce. El gener de 1894 es reuní al domicili de Constant Martin, al carrer Joquelt, amb altres anarquistes (Chaillon, Mouchereau, Pivret, Simonin, Vertieux). Quan l'explosió al restaurant Foyot de París, el 4 d'abril de 1894, es reuní amb els anarquistes Breton i Cluzel. El 30 de juny de 1894 la Prefectura de Policia de París ordenà l'escorcoll del seu domicili, al número 19 del carrer Maître Albert, i la seva detenció sota l'acusació de «pertinença a associació criminal», perquisició que es portà a terme l'endemà, trobant la policia cançons, llibres i periòdics anarquistes. Detingut, va ser fitxat el 2 de juliol de 1894 com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; interrogat pel jutge d'instrucció Franqueville dos dies després, se li va notificar la seva inculpació i aquell mateix dia va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. El 17 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i el 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. Aquell mateix 1895 obrí una parada de sabateria al número 22 del carrer Parcheminerie. El maig de 1901 cofundà el «Groupe des poètes et chansonniers révolutionnaires», que a partir de desembre de 1902 esdevingué «La Muse Rouge», grup anarquista que actuà en actes de propagada i en vetllades familiars i que estava format per destacats artistes (Nicolaï, Paul Paillete, Séverac, etc.). El desembre de 1902 el seu magatzem va ser desvalisat, quedant-se sense el seu estoc de sabates noves i les que estava reparant, però es negà a denunciar-lo; després d'aquest fet la seva situació restà en la precarietat absoluta. Charles Malato, des de les pàgines de L'Aurore, demanà la solidaritat de la militància i gràcies a aquest fet pogué surar. En 1905 es llançà una subscripció per a editar la totalitat de les seves obres, però aquesta iniciativa no reeixí; finalment va ser «La Muse Rouge» que edità separadament les seves composicions en fascicles il·lustrats per diversos autors (Henri André Ibels, Maximilien Luce, etc.). Al final dels seus dies encara vivia al 19 del carrer Maître Albert i era vidu de Marie Dupaquet. Constant Marie va morir el 5 d'agost de 1910 a l'Hospital de la Pitié del V Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

Constant Marie (1838-1910)

***

Foto policíaca de Numa Jourdan (23 d'abril de 1892)

- Numa Jourdan: El 27 d'agost de 1861 neix a Courbevoie (Illa de França, França) l'anarquista Numa Jourdan. Era fill natural de Célina Marguerite Jourdan. Tintorer de professió, el 26 de febrer de 1887 es casà a Suresnes (Illa de França, França) amb la planxadora Léontine Céline Angers. En aquesta època vivia a casa sa mare, al número 4 del carrer Saint-Antoine de Suresnes. Segons un registre d'anarquistes de 1891, l'agost d'aquell any albergà a casa seva, al número 28 del carrer Poireau de Puteaux (Illa de França, França), Pierre Delage. El 15 de gener de 1892 la policia va irrompre al seu domicili, on albergava l'anarquista Louis Léveillé, després de la baralla de Clichy (Illa de França, França) i la policia sospitava que havia participat en un atemptat contra la comissaria de Clichy. Ambdós detinguts, van ser portats a la comissaria de Puteaux. El 16 de març de 1892 el seu domicili, al número 1 del carrer Jour de Puteaux, va ser escorcollat, ben igual que el d'una quarantena d'anarquistes, a resultes d'una explosió a la caserna de Lobau. L'abril de 1892 albergà Léveille que havia sortit de presó i dies després, amb Lucien Fétis organitzà a Saint-Martin reunions electorals amb la finalitat d'obtenir diners per a imprimir manifests anarquistes signats per ell i Fortuné Henry. El 22 d'abril de 1892, arran dels atemptats de Ravachol, va ser detingut a Puteaux, juntament amb altres 65 anarquistes, i acusat d'«associació criminal»; durant el seu interrogatori negà pertànyer a cap grup anarquista i al·legà que era candidat a les eleccions municipals de Saint-Ouen i Levallois-Perret. L'escorcoll del seu domicili no donà cap resultat; fitxat el 23 d'abril d'aquell any en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser posat en llibertat. L'agost de 1892 es trobava exiliat a Londres (Anglaterra), on era membre de l'anarquista «Club Autonomia». L'1 d'abril de 1893 retornà a París. En aquesta època formà part del grup anarquista expropiador «Point du Jour». El seu nom figura en diversos llistat d'anarquistes establerts per la policia. El 19 de febrer de 1894, en una gran agafada, el seu domicili, al número 25 del carrer Canal de Saint-Denis (Illa de França, França), va ser escorcollat sense cap resultat. El 5 de març de 1894 va ser detingut en un nou escorcoll i alliberat el 12 de març. El maig de 1906 es presentà a les eleccions legislatives pels Socialistes Unificats per la Primera Circumscripció de Nancy (Lorena, França) i va treure 379 vots. Vidu de Léontine Angers, es casà amb Louise Adélaïde Prévost, de qui també enviudà. Numa Jourdan Numa Jourdan va morir el 6 d'agost de 1925 a l'Hospital Max Fourestier de Nanterre (Illa de França, França).

Numa Jourdan (1861-1925)

***

Foto policíaca de Paul Moucheraud (4 de març de 1894)

- Paul Moucheraud: El 27 d'agost de 1866 neix al IV Districte de París (França) l'obrer impressor i militant anarquista i antimilitarista Yves Paul Moucheraud –a vegades el seu llinatge citat Moucherot i Moucherand. Sos pares es deien Lambert Moucheraud, pintor de la construcció, i Victoire Honorine Tiphanine, i vivia amb ells al número 24 del carrer Charlemagne de París. Ben igual que son germà Adrien Eugène Moucheraud, entrà a formar part del moviment anarquista com a mínim des de finals de 1884. El 28 de desembre de 1884 participà a la Sala Lévis de París en un enfrontament a trets entre blanquistes i anarquistes.  Era habitual en les reunions dels grups anarquistes «La Vengeance», «La Lutte», «L'Aiguille», «L'Avantgarde Cosmopolite», «Le Cercle International» i «Le Groupe Anarchiste du 5e». Fou secretari de la «Ligue des Anti-patriotes». El 15 de juliol de 1886 va ser detingut; apallissat de valent a la comissaria del carrer Trois-Bornes, va ser acusat d'agredir i insultar els agents i reclòs durant vuit dies a la presó de Mazas. El 17 d'agost de 1886 va ser condemnat a tres dies de presó per «ultratges a agents» i el 17 d'octubre d'aquell any, en una reunió a la Sala Gaucher, al número 46 del carrer de la Montagne Sainte Geneviève», celebrada per «Le Groupe Anarchiste du 5e», declarà «que un soldat hauria de començar a lliurar-se del seu cap matant-lo sense vacil·lació, ja que el treball dels oficials consisteix únicament a portar els homes a la carnisseria». El 3 de febrer de 1887 en una reunió del «Groupe Anarchiste du Centre» anuncià que l'acabaven de sortejar i que havia tingut sort, però que si hagués hagut de complir cinc anys de servei militar hauria partit cap a l'estranger. De tota manera, sembla que va fer el servei militar enquadrat en el 91 Regiment de Línia a Mézières (Xampanya-Ardenes, França) i, segons sembla, va ser llicenciat en 1890. Va mantenir contactes amb destacats anarquistes, com ara Constant Martin, Courtois i Gustave Leboucher. El 18 de maig de 1887, en sortir d'una reunió pública organitzada pel grup «L'Avant-garde» a Chatou (Illa de França, França), on parlaren Bidault, Louise Michel, Niquet, Tortelier i Villaret, entre d'altres, un grup de reaccionaris els llançaren pedres i trets de revòlvers, als quals ell va respondre amb dispars del seu arma. En 1888 un dels germans Moucheraud (Paul o Adrien) assistí a les reunions del Cercle Anarquista Internacional que se celebraren a la Sala Horel. Patí tres escorcolls al seu domicili, el primer el 22 d'abril de 1892, en el qual la policia descobrí alguns periòdics anarquistes; el segon l'1 de gener de 1894, que no donà cap resultat; i el 4 de març de 1894, el comissari del barri de Saint-Merri descobrí al seu domicili el fullet d'Adolphe Tabarant Petit catéchisme socialiste. L'endemà d'aquest darrer escorcoll va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i va ser alliberat el 4 de juny. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà un nou mandat d'escorcoll sota l'acusació d'«associació criminal», que s'efectuà l'endemà pel comissari del barri de Saint-Gervais i on es descobriren correspondència, escrits i un exemplar del fullet L'attentat de la Bourse. Detingut, va ser portat a comissaria i posat en llibertat provisional el 9 de juliol de 1894. El 18 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Meyer l'exonerà de tot càrrec. En 1925 treballava com a obrer impressor litogràfic als «Anciens Établissements Champenois» de La Varenne (País del Loira, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Paul Moucheraud (1866-?)

***

Foto policíaca d'Anna Dondon

- Anna Dondon: El 27 d'agost de 1884 neix a Decize (Borgonya, França) l'anarquista individualista i il·legalista Thérèse Anna Dondon. Sos pares es deien Jean Baptiste Bondon, cisteller, i Marie Duret. Quan era nina s'instal·là amb son pare a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on ell treballà en el seu ofici de cisteller. En acabà l'escola, entrà a treballar a la fàbrica de corones de Monier-Baptiste a Clarmont d'Alvèrnia i en una casa de confecció. De jove marxà cap a París (França) i tot d'una s'introduí en els cercles llibertaris, especialment a partir de 1905 en el del grup editor de L'Anarchie i en de les «Causeries Popularies» (Xerrades Populars), organitzades per Joseph Albert (Libertad). També formà part del «Comitè de Socors als Detinguts». En 1907 va ser detinguda, juntament amb son germà Joseph Georges Dondon, també anarquista, per emissió de moneda falsa; jutjada, va ser condemnada en 1908 a cinc anys de presó i tancada a la presó de Rennes (Bretanya). En llibertat condicional a partir del 7 d'octubre de 1909, tornà a París amb son germà. En 1910 esdevingué companya de l'anarquista René Valet, secretari de la Joventut Revolucionària, amb qui visqué a partir de la primavera de 1911 a la comuna llibertària de Romainville (Illa de França, França), on la parella conegué els membres de la «Banda Bonnot». Fou detinguda la nit del 15 de maig de 1912 a la vil·la de Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) on s'havien refugiat els membres de la banda Octave Garnier i René Valet. També fou detinguda Marie Félicie Vuillemin (Marie la Belge), companya de Garnier. Durant l'assalt de la policia i del batalló de zuaus, Garnier morí i Valet, ferit, fou rematat per la gentada que acudí a l'escena. No fou processada per pertànyer a la «Banda Bonnot». En el període d'entreguerres freqüentà els cercles anarquistes, assistí assíduament a les conferències de Sébastien Faure i durant els caps de setmana a les excursions als voltants de París organitzades per Le Libertaire i «Amis de Ce qu'il faut dire». Anna Dondon passà els últims anys de sa vida en una residència a Bondy (Illa de França, França), on morí el 3 de juny de 1979 a resultes d'una operació.

Anna Dondon (1884-1979)

***

Nota crítica contra Maurice Mazier publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 d'abril de 1925

- Maurice Mazier: El 27 d'agost de 1884 neix a Amiens (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Maurice Charles Mazier. Era fill natural de la teixidora Adéline Cuignet i l'infant va ser legitimat pel matrimoni celebrat el 23 de novembre de 1889 a Amiens amb el mosso de magatzem Charles Jules Mazier. Metal·lúrgic de professió, el 7 de novembre de 1908 es casà a Amiens amb la calcetera Marie Antoinette Bernard. En aquesta època viva amb sa mare, ja vídua, al número 17 del carrer Guidé d'Amiens. Fitxat per la policia, en 1911 era secretari adjunt del Sindicat del Metall d'Amiens i secretari adjunt de la Federació Revolucionària del departament del Somme, fundada el 26 de juny de 1910. En aquesta època vivia al número 24 del carrer Laurendeau d'Amiens. Posteriorment es guanyà la vida en el sector tèxtil i milità en el Sindicat de la Confecció. En 1921 va ser un dels fundadors de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i esdevingué secretari de la Secció Comunista d'Amiens. El 10 d'abril de 1921, com a secretari del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) d'Amiens, presidí el Congrés de la Unió Departamental del Somme. El novembre de 1921 va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la Borsa del Treball, assumint durant uns quants anys responsabilitats sindicals i polítiques. L'11 de novembre de 1922 va ser detingut amb altres 33 manifestants, entre ells diversos anarquistes (Raymond Barbet, Georges Bastien, Louis Radix, etc.), durant una cerimònia oficial a l'explanada de l'Ajuntament, on havien cridat «Amnistia! Amnistia!»; un cop identificats, van ser posats en llibertat. En aquesta època vivia al número 5 del carrer Degand. En 1924 era secretari de la Federació Comunista del Somme. En els anys 1925 i 1929 es presentà a la llista comunista en les eleccions municipals i en 1924 i 1928 en les legislatives. L'1 d'agost de 1929 va ser detingut amb altres companys en una manifestació comunista contra la guerra davant de l'Ajuntament d'Amiens. Vidu, el 6 d'agost de 1932 es casà a Amiens amb Théodosie Léonie Graux. Quan era membre del Buró Departamental d'Amiens, en 1934, va ser acusat de deixadesa en les seves obligacions militants en el Sindicat de la Confecció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) d'Amiens i va ser purgat de totes des organitzacions comunistes. No obstant això, l'octubre de 1935 va ser candidat en les eleccions senatorials en una llista comunista. El novembre de 1935 intervingué en un gran míting a Amiens organitzat pel Comitè de Coordinació Contra el Feixisme i la Guerra, on parlaren anarquistes i comunistes. En aquesta època treballava empleat en el sector de l'alimentació. Adoptà un fill, Jean Gaillet. Maurice Mazier va morir el 3 de febrer de 1959 al seu domicili d'Amiens (Picardia, França).

***

Necrològica d'Éliska Coqüus apareguda en la revista parisenca La Révolution Prolétarienne del 25 de març de 1935

- Éliska Coqüus: El 27 d'agost de 1886 neix a Attigny (Ardenes, França) l'anarquista, i després comunista, Marie Élisa Coqüus, també coneguda com Éliska Coqüus, Éliska Brugière i Ida Crémière. Era filla natural de Marie Constance Célénie Coqüus. Es guanyava la vida fent de llevadora a París (França). El 23 d'agost de 1886 tingué una nina a Reims (Xampanya-Ardenes, França), Charlotte Camille Coqüus, que finalment va ser reconeguda per son pare, Louis Eugène Bruguière, rellotger parisenc, amb el matrimoni celebrat el 17 de setembre de 1887 al VIII Districte de París, i de qui finalment va enviudar. En 1887 vivia al número 8 del carrer Roy de París. Assídua dels cercles anarquistes, en 1890 encapçalà el grup de dones partidàries de l'amor lliure al voltant de la Federació de Joventuts Revolucionàries Socialistes (FJRS) de París. En aquesta època era companya de l'anarquista Paul Vincent Chabart (L'Architecte). Destacada oradora, l'1 de novembre de 1890, juntament amb els anarquistes Paul Martinet (Pol Martinet), de París, i Paul Martinet, de Troyes, i un dels seus amants, Gustave Leboucher, va fer una conferència a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) sobre el sufragi universal, el parlamentarisme, l'autoritat i la llibertat. Entre 1890 i 1891 fou la impressora gerent del periòdic L'Anarchie, de Pol Martinet. Durant la nit del 27 al 28 d'abril de 1891 tres anarquistes (Louis Chenal, Jacob Sluys i Eugène Mursch) van ser detinguts al bulevard Sébastopol de París aferrant cartells anarquistes i, durant la investigació, la policia descobrí que aquest cartell antimilitarista i anticolonialista («À l'armée coloniale, 1er mai») havia estat encarregat per Éliska Bruguière; per aquest fet va ser jutjada el 20 de juny de 1891 per l'Audiència del Sena, juntament amb els altres companys, i en la sessió Pol Martinet declarà que havia estat l'autor del cartell. El 12 de gener de 1892 se celebrà un nou judici a l'Audiència del Sena i Chenal i Martinet van ser condemnats a un any de presó i a 100 francs de multa, Sluys a vuit mesos i 100 francs –finalment aquest va ser absolt–, i ella a tres mesos i 100 francs; però en la revisió del judici del 9 de març de 1892 Martinet va ser condemnat a sis mesos de reclusió, Chenal a tres mesos i ella va ser absolta. El 2 de juliol de 1892, en un míting a favor de l'anarquista Ravachol, aleshores condemnat a mort, celebrat a la Sala Commerce de París, on assistiren unes cinc-centes persones, i on parlaren destacats anarquistes (Fortuné Henry, Gustave Leboucher, Jean-Baptiste Louiche, César Prenant, Jacques Prolo i Michel Zévaco), ella pujà a la tribuna i va fer una exaltada defensa de Ravachol presentant-lo com a un màrtir de la societat. Entre 1892 i 1893 participà activament en les col·lectes a benefici de les companyes i els infants dels detinguts polítics que es feien al final de les reunions polítiques. El 30 d'abril de 1893 figurava en un registre d'anarquistes de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. Segons informes policíacs, el 4 d'agost de 1893 es trobava amb Paul Vincent Chabart a Londres (Anglaterra), allotjats al domicili de l'anarquista Marc Dupont, però la policia desconeixia la finalitat del viatge; la parella retornà a París dos o tres dies després. En 1897, juntament amb Mary Huchet, participà en les reunions parisenques del grup femení adherit a la Internationale Scientifique (IS, Internacional Científica). El 6 d'octubre de 1908 es casà al XV Districte de París amb el sindicalista revolucionari Robert Adolphe Alphonse Louzon. L'agost de 1913 la parella s'instal·là a Tunísia per explotar diverses propietats agrícoles, com ara El Aouina (Tunis, Protectorat francès de Tunísia; actualment Tunísia). A principis dels anys vint, la parella participà en la formació de la Secció de Tunísia de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), assistint regularment a les reunions d'aquesta formació. Entre febrer i abril de 1922 presidí nombroses reunions comunistes, algunes celebrades a El Aouina. En aquesta època les autoritats colonials la coneixien com Ida Crémière. El maig de 1992 passà una temporada a Alger (Algèria) per assistir a un procés jucial de son company Louzon, aleshores empresonat. Després d'un temps a París, amb informà de la situació de la Federació de Tunísia al comitè general de l'SFIC, el 23 de desembre de 1922 retornà a Tunísia. El 3 de febrer de 1923 des de Tunísia marxà cap a Marsella (Provença, Occitània). A partir d'aquesta data desconeixem les seves activitats. Malalta, Éliska Coqüus va morir el 26 de febrer de 1935 a Canes (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Luigi D'Agaro

- Luigi D'Agaro: El 27 d'agost de 1886 neix a Prato Carnico (Càrnia, Friül) l'anarquista Luigi D'Agaro, conegut com Cinc i Lenin. Sa mare es deia Maddalena D'Agaro. Des de la seva infantesa participà en la vida dels obrers immigrants del seu poble i es guanyà la vida com a peó en la construcció. En 1915, pocs mesos després de l'esclat de la Gran Guerra, la Prefectura de Policia aixecà un informe on revelava el seu «comportament despectiu» cap a les autoritats. Enrolat com a soldat d'infanteria, durant la guerra obtingué una condecoració per la seva actuació en accions bèl·liques, però també va rebre denúncies pel seu menyspreu cap el Rei i les institucions i va ser condemnat a quatre anys de presó per insubordinació i per amenaces a un oficial. Només va purgar un any ja que va aconseguir simular una malaltia mental que donà lloc al seu alliberament. En els primers anys de la postguerra participa en el grup anarquista del seu poble natal. El 7 d'octubre de 1920, en una improvisada manifestació antimilitarista a Tolmezzo (Càrnia, Friül) on es portava una bandera roja i altra de negra i s'entonaven cants subversius, va ser detingut com a «cap» del grup i, denunciat per «violència i resistència a la força pública», va ser condemnat a tres meses de detenció. L'estiu de 1922 va ser acusat d'«atemptat contra la llibertat laboral», probablement per haver participat en la vaga antifeixista de l'agost d'aquell any. Posteriorment emigrà a França, establint-se a Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França), on desenvolupà una intensa activitat de propaganda anarquista i sindical. Entre el 5 i el 6 de setembre de 1925 assistí, com a representant de la Unió Sindical de Prato Carnico, a un congrés d'exiliats italians celebrat a París (França) on prengueren part representants de les Cambres del Treball de diverses ciutats italianes (Bolonya, Liorna, Piacenza, Sestri Ponente, etc.). L'abril de 1926 va ser expulsat de França i s'establí a Bèlgica, a la zona de Lieja (Valònia). També hi va realitzar tasques de propaganda anarquista, en estreta col·laboració amb altres companys llibertaris, com ara Nicolas Lazarevitx, i també va participar en el suport sindical dels treballadors immigrants. Expulsat de Bèlgica, el juny de 1931 retornà a Itàlia, però a la zona fronterera de Domodossola (Piemont, Itàlia) va ser escorcollat i se li va segrestar una còpia del periòdic anarquista LAdunata dei Refrattari. Portat a Udine (Friül), va ser sancionat amb dos anys d'«amonestació» i retornà a Prato Carnico. El 3 de juny de 1933 va ser detingut per haver fet un discurs de contingut antifeixista durant el funeral del vell company anarquista Giovanni Casali; jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament, que purgà completament a l'illa de Ponça. Durant la seva deportació son fill Trionfo, de 13 anys, que havia anat amb ell a Ponça, va morir de meningitis. La seva família quedà en la misèria, la seva companya, Elena Martin, també va ser «amonestada» el setembre de 1937 i els intents d'alguns companys, entre ells Nicola Di Domenico, d'ajudar-la econòmicament d'alguna manera resultaren infructuosos. El juny de 1938 va ser alliberat, però novament detingut, el juny de 1940 va ser confinat a l'arxipèlag de Tremiti. Cinc mesos després, greument malalt, va ser posat en llibertat. Luigi D'Agaro va morir el 22 de desembre de 1941 a Prato Carnico (Càrnia, Friül).

***

José Jarne Peiré

- José Jarne Peiré: El 27 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 23 d'agost– de 1887 neix a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) el periodista republicà i anarquista José de Calasanz Jarne Peiré. Fill d'una família acomodada amb propietats en terres i vaques, sos pares es deien Conrado Jarne Tomás i Juana Peiré Garzo. Son pare morí aviat i a finals de segle amb sa mare s'instal·là a Bolea (La Sotonera, Osca, Aragó, Espanya), on ella havia nascut, i on aprengué les primeres lletres. Posteriorment marxà cap a Osca per a seguir estudis, on entrà en contacte amb joves republicans i revolucionaris. Col·laborà en els seus anys d'estudiant en Talión (1914-1915). Regentà un magatzem de compravenda de cereals i fou periodista del periòdic La Tierra, on signà els articles sota el pseudònim Uno del agro. Fou membre de l'Associació de Periodistes i de la societat «Turismo del Alto Aragón», amb la qual feia excursions. El 9 de març de 1917 es casà amb Crescencia Gil Vinaguro, de família acomodada, amb qui tingué tres infants (Conrado, Ramón i Aurora). El desembre de 1918 signà, amb el seu gran amic Ramón Acín Aquilué i altres, el manifest dels «Jóvenes Oscenses» per a la societat llibertària «Nueva Bohemia». En 1927 assistí al Congrés Cerealista i en 1928 es dirigí al Ministeri d'Agricultura sol·licitant la intervenció de l'Estat en el preu del blat. En aquesta època col·laborà en el diari republicà El Pueblo. El maig de 1930 fou un dels fundadors del Partit Republicà a Osca, adherit a l'Aliança Republicana. Després del fracàs de l'aixecament de Jaca del 12 de desembre de 1930, en el qual participà amb Ramón Acín Aquilué, fugí amb aquest cap a Saragossa (Aragó, Espanya) i després cap a París (França) via Lisboa (Portugal). El 15 d'abril de 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà amb Ramón Acín Aquilué a la Península. L'agost de 1931 promogué que el parc que s'estava realitzat a l'avinguda de la Llibertat d'Osca prengués el nom de «Miguel Servet». El seu negoci de grans no hi anava massa bé i gràcies al seu sogre entrà com a secretari en la Junta de la Mancomunitat Hidrogràfica a Osca. En aquesta època dirigí un periòdic de temàtica agrícola i col·laborà en El Radical. Durant els anys republicans participà activament en la política i les institucions d'Osca. El 14 d'octubre de 1932 va ser nomenat membre de la Junta Provincial de Beneficència d'Osca. A finals de novembre de 1932 es constituí el Partit Republicà Autònom (PRA), del qual va ser nomenat secretari del seu Comitè Provincial d'Osca, que el desembre d'aquell any va fer costat el Bloc Republicà d'Esquerres Alto Aragoneses.  El 15 de març de 1933 la seva casa patí un atemptat amb bomba per haver denunciat el boicot que sindicalistes havien fet a un míting dels ugetistes al Teatre Principal. El 27 de febrer de 1934, durant el Bienni Negre, va ser traslladat d'Osca a les oficines dels Serveis Hidràulics de l'Ebre de Saragossa. En aquesta ciutat col·laborà en La Voz de Aragón i dirigí Resurgir, i entrà en l'Associació de Periodistes saragossana. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, el 10 d'agost va ser detingut al seu despatx de la Junta de la Mancomunitat Hidrogràfica i portat a la presó saragossana de Torrero. Acusat per l'exèrcit franquista d'anarcosindicalista d'acció, de militant de les Joventuts Llibertàries, de promoure vagues, de ser enemic de la força pública i de pertànyer a l'Ordre maçònica «Triángulo Joaquín Costa» d'Osca, va ser sentenciat a mort. José Jarne Peiré va ser afusellat el 27 d'octubre de 1936 a les tàpies del cementiri de Saragossa (Aragó, Espanya). Deixà companya, Florencia Gil Binaburo, i tres infants (Conrado, Ramón i Aurora).

José Jarne Peiré (1887-1936)

Autoretrat de Man Ray (1943)

- Man Ray: El 27 d'agost de 1890 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) l'artista (pintor, fotògraf, escultor, cineasta) anarquista Emmanuel Rudzitsky –en el certificat de naixement figura Michael Rudnitzky i en el certificat de defunció Man Ray–, conegut internacionalment com Man Ray. Era el primogènit d'una família jueva immigrant d'origen rus, composta per Max i Manya Rudnitzky, a més d'un germà i de dues germanes. Començà a pintar a partir dels cinc anys. En 1897 amb sa família es traslladà a la secció de Williamsburg del barri novaiorquès de Brooklyn, on va anar a escola, alhora que ajudava son pare que havia instal·lat una sastreria, feina que tindrà una gran influència en la seva obra posterior. Entre 1904 i 1908 va estudiar secundària en la branca artística i de dibuix tècnic. En acabar els estudis va rebre una beca per estudiar arquitectura, però la va rebutjar, ja que menyspreava qualsevol honor acadèmic i s'estimava més aprendre lliurement. A Nova York treballà com gravador i també en una agència de publicitat de Manhattan, alhora que assisteix a les classes nocturnes de l'Acadèmia Nacional de Disseny i la Lliga d'Estudiants d'Art de Manhattan. En la tardor de 1911 va començar a estudiar, atiat pel fotògraf Alfred Stieglitz, en l'anarquista Escola Moderna de Harlem (Nova York), també coneguda com Escola Ferrer, fundada en 1910 seguint els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquest centre –on s'estudiava literatura, filosofia, ciències naturals, arts (dibuix del natural, disseny tècnic, aquarel·la, arts gràfiques, etc.)– conegué destacats intel·lectuals anarquistes (Robert Henri, Emma Goldman, Will Durant, Adolf Wolff, Jack London, John Reed, Alexander Berkman, Upton Sinclair, Hart Crane, Wallace Stevens, William Carlos Williams, Margaret Sanger, Isadora Duncan, Eugene O'Neill, etc.) i estudià diversos autors llibertaris (Max Stirner, Tolstoi, Walt Whitman, Thoreau, etc.) i filòsofs radicals (Nietzsche, etc.). El desembre de 1912 va exposar les seves primeres obres artístiques (olis, tintes i llapis sobre paper i aquarel·les)  a l'Escola Ferrer. En aquesta època també va col·laborar amb dibuixos i portades en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i amb poemes en la revista The Modern School. Els seus primers contactes amb l'avantguarda artística novaiorquesa es produeixen durant les visites a la Galeria 291 d'Stieglitz i en les tertúlies dels Arensberg, i es va veure fortament influenciat per l'Armony Show, primera exposició d'art europeu que es va realitzar a Nova York en 1913. A començaments d'aquest any va marxar a la colònia llibertària d'artistes de Ridgefield (Nova Jersey), on conegué la poetessa belga Adon Lacroix; l'any següent es casaren, en 1919 se separaren i en 1937 es divorciarien oficialment. En 1915 realitzà la seva primera exposició individual a la Daniel Gallery de Nova York. Juntament amb Marcel Duchamp i Francis Picabia inaugurà el moviment dadà novaiorquès. En 1918 va començar a treballar amb aerògrafs sobre paper fotogràfic i l'any següent publicà el periòdic d'avantguarda TNT. En 1920, amb Katherine Dreier i Duchamp, fundà la «Société Anonyme», una companyia de promoció i de gestió de tot tipus d'activitats d'avantguarda (exposicions, publicacions, instal·lacions, pel·lícules, conferències, etc.), espècie de museu itinerant i que fet es va convertir en el primer museu d'art modern nord-americà. Entre 1921 i 1940 va viure al barri de Montparnasse de París, on participarà activament del dadaisme que es feia a la capital francesa. En aquesta època va fer amistat amb Tristan Tzara, Louis Aragon, André Breton, Paul Éluard, Gala, Théodore Fraenkel, Jacques Rigaut, Philippe Soupault, Paul Poiret i altres activistes culturals. Davant la impossibilitat de vendre la seva obra, Man Ray tornà a la fotografia. Les seves primeres obres experimentals són els Rayographs de 1921, imatges fotogràfiques fetes sense càmera, obtingudes amb objectes exposats sobre un paper sensible a la llum i després revelat. Per viure, a més de fotografies de moda que seran publicades en revistes i que el popularitzaran, també farà retrats, convertint-se en el fotògraf oficial del món de la cultura i dels màxims representants de l'avantguarda del moment (Marcel Duchamp, Tristan Tzara, Kiki de Montparnasse, Casati, Francis Picabia, Antonin Artaud, André Breton, Lee Miller, Juliet, James Joyce, Gertrude Stein, Djuna Barnes, Berenice Abbott, Mina Loy, Henri Matisse, Rrose Selavy, Jean Cocteau, Meret Oppenheim, Salvador Dalí, etc.). També va fer ready-mades (art trobat) dadaistes com ara Danseuse de corde s'accompagnant de son ombre (1916), Autoportrait (1916), Boardwalk (1917), Cadeau (1921), Object to be Destroyed (1923), Les vingt jours de Juliette (1952), etc. En 1924 fou un dels partidaris de la separació entre surrealisme i dadaisme i va participar en la primera exposició surrealista a la Galeria Pierre de París en 1925, amb Jean Arp, Max Ernst, André Masson, Joan Miró i Pablo Picasso. Inspirat per la seva model i amant Alice Prin, coneguda com Kiki de Montparnasse, realitzà Le Violon d'Ingres (1924). En 1926 la galeria surrealista d'André Breton li féu una exposició antològica. En aquests anys va realitzar influents curtmetratges d'avantguarda («Cinema Pur»), com ara Le retour à la raison (1923), Emak-Bakia (1926), L'étoile de mer (1928) o Les mystères du Château du Dé (1929). Durant la dècada dels trenta publicà diversos volums de fotografies. En 1936 la seva obra fou present en l'exposició «Art Fantàstic, Dadà i Surrealisme» del Museu d'Art Modern de Nova York. En 1940, escapant de l'ocupació nazi de França, va embarcar a Lisboa –juntament amb Dalí, Gala i René Clair– cap els Estats Units i es va instal·lar a Hollywood i a Nova York, i no retornà a França fins a l'any 1951. En 1946 es casà amb la ballarina i model Juliet Browner. Durant la seva estada a Califòrnia es guanyà la vida ensenyant com a professor. En 1963 publicà la seva autobiografia, Self-Portrait, i aquest mateix any fou nomenat Sàtrapa del Col·legi de Patafísica. En 1973 el Metropolitan Museum de Nova York li dedicà una retrospectiva de la seva obra fotogràfica. Man Ray va morir el 18 de novembre de 1976 al seu taller, al número 2 bis del carrer Férou, del VI Districte de París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Quan en 1991 morí Juliet Browner fou enterrada a la mateixa tomba. En 1999 la prestigiosa revista ArtNews el nomenà com un dels 25 artistes més influents del segle XX.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 26 d'agost

Esdeveniments

Anagrama de la FORA

- V Congrés Obrer Regional Argentí: El 26 d'agost de 1905 a Buenos Aires (Argentina), quinze dies després del malreeixit atemptat de l'anarquista Salvador Planas contra el president argentí Quintana i enmig d'un clima de repressions governamentals i policíaques contra la classe obrera (estat de setge, detencions, vagues, manifestacions...), es reuneix el V Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Hi van assistir cinc federacions locals (Rosario, Santa Fe, Córdoba, Chacabuco i San Fernando, totalitzant 53 societats), la Federació d'Obrers del Calçat (quatre societats) i 41 sindicats més. Després d'un emotiu homenatge a Salvador Planas, el congrés va acordar sobre la Llei de Residència, llei antiimmigratòria aprovada en 1902 que permetia al poder executiu «ordenar la sortida de tot estranger la conducta del qual comprometi la seguretat nacional o pertorbi l'ordre públic», que els mitjans per combatre-la havien de ser alhora interns i externs, desenvolupant la propaganda a l'Argentina i a la resta de països amb la finalitat de suscitar «la vaga general, el boicot als productes del país i tota acció revolucionària que les circumstàncies aconsellin». Es van produir, per altra banda, recomanacions per a la convocatòria d'un congrés continental sud-americà –vinculat al congrés internacional sota els auspicis de la Federació Obrera de la Regional Espanyola–; per a la formació i sosteniment d'escoles lliures i de biblioteques; per activar la propaganda antimilitarista i la lluita contra els lloguers; per preparar la vaga revolucionària contra el projecte de Llei Nacional del Treball, etc. Es va rebutjar la proposta de la Unió General del Treball (UGT) amb vista a la realització d'un acord unitari. El V Congrés és sobre tot important per la declaració que defineix sense dubtes el caràcter específic del projecte d'organització social de la FORA, que diu: «El V Congrés Obrer Regional Argentí, conseqüent amb els principis filosòfics que han donat raó de ser l'organització de les federacions obreres, declara: Que aprova i recomana a tots els seus adherents la propaganda i il·lustració més àmplia, en el sentit d'inculcar en els obrers els principis econòmics i filosòfics del comunisme anàrquic. Aquesta educació, impedint que es detinguin en la conquesta de les vuit hores, els portarà a la seva completa emancipació i per consegüent a l'evolució social que es persegueix.»

***

Cartell de l'acte

- Conferència d'Haywood: El 26 d'agost de 1912 se celebra al Casino de Vandergrift (Pennsilvània, EUA) una conferència a càrrec del militant anarcosindicalista William Dudley Haywood (Big Bill), membre destacat de la Western Federation of Miners (WFM, Federació de Miners de l'Oest), dels Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món) i, aleshores, membre del Comitè Executiu Nacional del Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica). L'acte, patrocinat pel setmanari socialista Justice, volia mostrar la seva protesta per la repressió desencadenada contra la classe treballadora durant la gran vaga tèxtil de Lawrence (Massachusetts, EUA), coneguda com a «Vaga del Pa i de les Roses», i especialment contra la persecució dels militants wooblies Joseph James Ettor i Arturo Giovannitti.

***

Anna Murià i Romaní, presidenta del Comitè Directiu del Grup Sindical d'Escriptors Catalans

- Fundació del Grup Sindical d'Escriptors Catalans: El 26 d'agost de 1936 es presenta públicament a Barcelona (Catalunya) el Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), adscrit al Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –més tard passaria al Sindicat Únic de la Ensenyança i Professions Liberals de la CNT. Aquesta associació sorgí en un moment en el qual la sindicació era obligatòria i la seva funció era promoure les obres escrites en llengua catalana dels seus associats i promocionar la literatura no com a un objecte de consum, alhora que evitar la supeditació d'aquesta literatura a les conveniències de la indústria editorial. Van formar part del GSEC escriptors com Jaume Balius Mir, Marc Benet, Manuel Cruells, Delfí Dalmau, Alexandre G. Gilabert, J. Guivernau Jané, Miquel Llor, Enric Lluelles, Carme Montoriol Puig, Víctor Mora, Anna Murià Romaní, Josep Maria Murià Romaní, Josep Pons Pagès, Dídac Ruíz, Joan Sallarès, Manuel Tarragó Romeu, i Xavier Viura, entre d'altres. El GSEC participà en les diades de Sant Jordi; organitzà emissions radiofòniques de lectures poètiques i narratives; i publicà, a través de les Edicions Populars Literàries, diversos llibres: Escriptors de la Revolució (setembre de 1937), de diversos autors; Els dos puntals (1938), de Josep M. Murià; Diplomàcia (1938), de Joan Sallarès; i La peixera (1938), d'Anna Murià. En el GSEC trobem des de destacats militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com ara Gilabert o Balius, a escriptors modernistes (Ruiz, Viura, etc.) o autors de literatura «consumista» (Lluelles). El 13 de desembre de 1936 fou elegit el seu primer Comitè Directiu, format per Manuel Tarragó, Marc Benet, Anna Murià i Manuel Cruells. La Generalitat de Catalunya sempre marginà el GSEC i afavorí altres organitzacions d'escriptors, com ara l'Agrupació d'Escriptors Catalans (AEC), lligada a la Unió General de Treballadors (UGT), o l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixista per a la Defensa de la Cultura, d'inspiració comunista, si més no fins a la creació de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) que patrocinà. El Grup Sindical d'Escriptors Catalans és un clar precedent de l'actual Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

***

Pamflet convocant l'acte

- Homenatge a La Felguera: El 26 d'agost de 1976 se celebra a la sala de festes «Manacor» de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) un «Homenaje a los luchadores obreros del pueblo de La Felguera», organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), i que esdevingué el primer acte públic i autoritzat d'aquesta organització anarcosindicalista d'ençà de la Guerra Civil. Hi van intervenir Ramón Álvarez Palomo, Manuel Fernández Cabricano, José Luis García Rúa, Aquilino Moral Menéndez i Eduardo Prieto Marcos. A l'acte assistiren un milenar de persones i no es registraren incidents. Dies després, el 29 d'agost de 1976, es reté un homenatge a Eleuterio Quintanilla Prieto a Gijón (Astúries, Espanya), que comptà amb semblant assistència.

Homenatge a La Felguera (26 d'agost de 1976)

Naixements

Foto policíaca de Jacob Kern (11 de juiol de 1894)

- Jacob Kern: El 26 d'agost de 1860 –algunes fonts citen el 17 de desembre de 1861– neix a Berlingen (Turgòvia, Suïssa) el comptable i rellotger anarquista Jacob-Hermann Kern. Sos pares es deien Jean-Martin Kern i Berbe Hannegger. El 9 de juliol de 1894 va ser detingut al seu domicili del número 51 del carrer de Turenne de París (França) i el 2 d'agost d'aquell any va ser expulsat de França per les seves activitats anarquistes. En aquest mateix any de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Jacob Kern (1860-?)

***

Exigua notícia de la detenció de Laureà Ligero Galindo apareguda en el diari madrileny El Imparcial del 3 de maig de 1929

- Laureà Ligero Galindo: El 26 d'agost de 1882 neix a Tiana (Maresme, Catalunya) el militant anarcosindicalista Laureà Antoni Josep Ligero Galindo. Sos pares es deien Martín Ligero Alsina, jornaler, i Celestina Galindo Creus. Mecànic de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'havia instal·lat a Badalona (Barcelonès, Catalunya). El 2 de maig de 1929 va ser detingut en possessió d'una pistola sense llicència. Capturat per les tropes franquistes al final de la Guerra Civil, va ser jutjat i condemnat a mort. Laureà Ligero Galindo va ser afusellat el 28 de març de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya), juntament amb el cenetista Domingo González Homs i altre antifranquista.

***

Notícia de la detenció de Gaston Meunier apareguda en el diari parisenc L'Action Française del 12 de gener de 1924

- Gaston Meunier: El 26 d'agost de 1898 neix a Fougères (Alta Bretanya, Bretanya) l'anarquista Gaston Jules Meunier, conegut com Spartakos. Sos pares es deien Émile François Meunier, sabater, i Marie Julienne Sauvagé, cosidora de sabatilles a màquina. Establert a París (França), el 16 d'abril de 1917 va ser incorporat en el 46 Regiment d'Infanteria i després en el I Regiment d'Infanteria Colonial. Després de passar per diverses unitats militars, i d'emmalaltir de paludisme i d'hemorroides a Tonkin (Indoxina francesa), el 29 de maig de 1920 va ser llicenciat. De tornada a París, visqué al número 26 del carrer Moulin de la Pointe, en un immoble propietat de sa mare, i en aquesta època treballava de comptable. En 1922 s'adherí a la Unió Anarquista (UA) i participà en les reunions del Comitè d'Iniciativa i en els grups dels XIII i XVIII Districtes de París, prenent a vegades la paraula. Sota el pseudònim d'Spartakos col·laborà en Le Libertaire. En 1923 va ser secretari de l'efímera Lliga d'Acció Antimilitarista (LAA) i edità el fullet Aux esclaves encore patriotes, del qual es publicaren tres-mil exemplars per a difondre'ls durant la celebració del 14 de juliol, «Festa Nacional» de França. En el Congrés Anarquista celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, va ser nomenat membre del consell d'administració de la «Librairie Sociale». En aquesta època vivia al número 74 del carrer Moulin Vert amb Léonide Villain, excompanya de l'anarquista Lucien Villain. El novembre de 1923, a resultes de la detenció de Charles Chauvin, va ser nomenat gerent del setmanari Le Libertaire i dels primers números de Le Libertaire diari. L'11 de gener de 1924 va ser detingut al seu domicili i enviat a la presó parisenca de La Santé sota l'acusació de «provocació al robatori, al pillatge, a l'assassinat i als militars a la desobediència» per cinc articles apareguts en el periòdic i va ser substituït per Gabriel Braye. El 20 de febrer de 1921, encara que feble i malalt, participà, amb altres companys empresonats (Charles Chauvin, Jacques Doriot, Marcel Lhomme i Louis Loréal), en una vaga de fam per aconseguir la llibertat condicional de l'anarquista Jeanne Morand, aleshores empresonada. El 27 de febrer, després d'haver perdut molta sang, va ser traslladat a l'Hospital Cochin, juntament amb els altres vaguistes, i tots acceptaren ser realientats en considerar que l'hospital era un «terreny neutre». El 13 de març de 1921 va ser jutjat, amb André Colomer, per l'XI Tribunal i condemnat a dues penes de sis mesos i a tres penes de quatre mesos de presó que s'integraren en una de sis mesos. El juny de 1924 va ser alliberat i a partir d'aquest moment deixà de freqüentar els cercles anarquistes. El 17 de juliol de 1926 es casà al XIII Districte de París amb Marguerite Marie Émilienne Reymond, cosidora de sabatilles a màquina, amb qui tingué una filla. En aquesta època, encara que domiciliat al número 26 del carrer Moulin de la Pointe, vivia a Chosy-le-Roy (Illa de França, França) i treballava de secretari a l'Ajuntament de Bicêtre (Illa de França, França). Finalment va ser esborrat del llistat d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Tomba de Pawel Grossman al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia

- Pawel Grossman: El 26 d'agost de 1899 neix a Varsòvia (Polònia) el militant socialista llibertari i anarquista d'origen jueu Pawel Grossman. Va ser un dels membres més actius i destacats de la Anarchistycznej Federacji Polski (AFP, Federació Anarquista Polonesa). Pawel Grossman va morir l'11 d'octubre de 1966 a Varsòvia (Polònia) i està enterrat al cementiri jueu del carrer Okopowa de la ciutat.

***

René Lochu (amb pipa), Léo Ferré i altres companys a la bretona Sarzeau (agost de 1972)

- René Lochu: El 26 d'agost de 1899 neix a la Caserna d'Artilleria de Vannes (Bretanya) el militant anarquista, sindicalista i pacifista René Théodore Alcide Lochu. Sos pares es deien François Louis Pierre Lochu, ferrador guarnicioner de ferradures del 35 Regiment d'Artilleria, i Marie Marguerite Le Brun, cantinera. Es guanyà la vida com a sastre. Entre 1914 i 1915 sos tres germans grans son mobilitzats i ell ho serà el gener de 1918 en el cos de Marina, essent enviat al Mar Negre i al Mar d'Azov a bord de l'avís La Suippe, on prendrà part l'abril de 1919 en l'evacuació forçosa del port d'Odessa i en el comboi de les tropes contrarevolucionàries del general tsarista Dénikine, i serà testimoni del motí de la marineria del Mar Negre a Sebastopol. Desmobilitzat el gener de 1921, reprendrà el seu ofici de sastre que exercirà a l'Arsenal de la Marina de Brest. El 14 de maig de 1923 es casà a Vannes amb Anna Françoise Marie Lepelhuenne (Nanette). És a la Casa del Poble de Brest on descobrirà l'anarquisme i trobarà els seus companys Jules Le Gall, René Martin, Jean Tréguer, Paul Gourmelon, etc., i començarà a militar a partir de 1924 en el Sindicat del Vestit de la Confederació General del Treball (CGT) i en el grup anarquista de Brest. Va prendre part en les activitats del grup artístic de la Casa del Poble i del Teatre del Poble. Com a tresorer del Comitè de Defensa Social de Brest va participar en les accions de suport a Sacco i Vanzetti i en l'ajuda als llibertaris italians que fugien del feixisme. En 1927 va fer amistat amb Nèstor Makhno que va anar a Bretanya de repòs. A començaments de l'agost de 1935 va prendre part en les manifestacions contra els «Decrets de misèria» del Govern, que seran reprimits a sang i foc per l'Exèrcit. L'agost de 1936 va fer costat el Comitè per a Espanya Lliure creat per Louis Lecoin de suport a la Revolució espanyola i per ajudar els refugiats. Quan la declaració de guerra, va difondre el pamflet de Lecoin «Pau Immediata», fet que li implicarà patir un escorcoll judicial que resultarà infructuós. Es va veure obligat a fugir dels bombardeigs intensius sobre Brest i va marxar a Lorient i després a Vannes, on reprendrà la seva militància a partir de 1944. Gran amic de Léo Ferré, serà l'organitzador de les gales de l'artista per Bretanya l'abril de 1968. Léo Ferré li dedicarà una cançó, Les étrangers, i farà el prefaci del seu llibre de memòries Libertaires, mes compagnons de Brest et d'ailleurs (1983). René Lochu va morir, alguns mesos després que sa companya Nanette, el 6 de juliol de 1989 a l'Hospital Chubert de Vannes (Bretanya). Existeix un Grup Llibertari René Lochu de la Federació Anarquista creat el setembre de 1996 a Vannes. Una part de la seva interessant correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Louis Albert Coche

- Louis Coche: El 26 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 27 d'agost– de 1904 neix a Marcq-en-Barouel (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Louis Albert Coche. Sos pares es deien Albert François Victor Coche i Victorine Eugènie Laut, pastissers. Es guanyava la vida com a pintor de cotxes a la zona de París. En 1922 abandonà Levallois-Perret (Illa de França, França) i 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. El 23 de desembre de 1933 es casà a Montmagny (Illa de França, França) amb Madeleine Geneviève Sebert. En 1948 va ser esborrat de la llista d'anarquistes a vigilar de la regió parisenca perquè havia abandonat la seva residència a Deuil-la-Barre (Illa de França, França). En els seus darrers anys visqué a Deuil-la-Barre. Louis Albert Coche va morir el 27 d'octubre de 1973 a l'Hospital Necker del XV Districte de París (França).

***

Necrològica de Víctor Santidrián García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 14 de juny de 1994

- Víctor Santidrián García: El 26 d'agost de 1904 –algunes fonts citen erròniament 1905– neix a Padilla de Abajo (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Santidrián García. Sos pares es deien Pabrlo Santidrián i Saturnina García. Emigrà amb sa família a Reinosa (Cantàbria, Espanya) i molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), guanyant-se la vida fent de paleta. Més tard s'instal·là a Mataporquera (Valdeolea, Cantàbria, Espanya), on conegué sa futura companya, Felicidad González, amb qui tingué tres filles i un fill. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava hospitalitzat arran d'una operació d'úlcera, fet pel qual no es va poder enrolar com a milicià. Quan la caiguda del front nord durant la tardor de 1937, aconseguí ser evacuat per mar i arribar a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en una unitat militar controlada per la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Entretant, sa companya, que no pogué passar a França, va ser detinguda i empresonada durant sis anys a Pamplona (Navarra) i no pogué creuar els Pirineus amb sos infants fins a començaments de 1950. Després de la II Guerra Mundial, Santidrián s'instal·là a Solhac (Llenguadoc, Occitània), on fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT. En 1947 fou delegat de Solhac al Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. En 1960 s'instal·là amb sa família a Vilhèra (Aquitània, Occitània), on continuà militant en la CNT local, en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb la jubilació es consagrà a la seva passió, l'escultura i l'Art Brut, adornant el seu domicili del carrer Paul Toulet de Vilhèra amb nombroses escultures de ciment ornamentades amb petxines, molt visitades pels turistes i que cridaren l'atenció de diversos mitjans de comunicació. A partir de 1980 quedà paralitzat de les cames i en 1986 morí sa companya. Es traslladà a viure amb una de ses filles a Hendaia. Víctor Santidrián García va morir el 6 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 4 d'abril– de 1994 al seu domicili d'Hendaia (Lapurdi, País Basc).

***

Severino Campos Campos

- Severino Campos Campos: El 26 d'agost de 1905 neix a Montserrat (Ribera Alta, País Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Severino Campos Campos, sovint anomenant El Pequeño Jacobino. De jovenet es va instal·lar a Barcelona i en 1918 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint formà part del grup «El Productor», que en 1925 va treure el periòdic del mateix nom a Blanes. En 1926 des de Sant Agustí de Lluçanès envià diners pro presos a La Revista Blanca. El novembre de 1931 formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en substitució de Mira. Durant els anys trenta va treballar a diverses escoles racionalistes catalanes, destacant l'Escola Racionalista del barri de la Torrassa, regentada per la família de sa companya Igualdad Ocaña. Va formar part de la ponència que elaborà el dictamen aprovat el 14 de març de 1937 en el Ple de la CNT-FAI de Catalunya pel qual s'insistia a participar en el govern de la Generalitat i s'acordava un consell polític dins del Comitè Regional amb la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i la Federació Regional de Pagesos confederal. El juny d'aquell mateix any fou nomenat secretari del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), assistí a una reunió anarquista a Barcelona pel Comitè Regional de la FAI i l'agost al Ple Regional de Catalunya de la FAI. Entre 1936 i 1937, amb Peirats i altres, va combatre el governamentalisme cenetista i patí les amenaces de García Oliver. Durant la guerra civil va col·laborar en la revista Ideas, portaveu del Moviment Llibertari del Baix Llobregat, des d'on es denunciava la degeneració de la Revolució. En acabar la guerra es va exiliar i acabà establint-se a Mèxic. Durant els anys setanta va pertànyer a la Federació Anarquista de Mèxic (FAM) i va col·laborar en el seu òrgan d'expressió, Regeneración. Després de la mort de Franco va tornar a la Península i s'afilià al seu antic sindicat, el de l'Hospitalet, des d'on va mantenir la mateixa línia ortodoxa que sempre el va caracteritzar. En 1979 fou nomenat director de Solidaridad Obrera i entre 1982 i 1983 en fou redactor. El juliol de 1984 fou delegat al Ple Regional de Catalunya de la CNT a Badalona. En aquests anys va participar en nombroses conferències i mítings (Saragossa, Barcelona, París, Olot, Perpinyà, València, Hospitalet, Vilanova, Elda, etc.). En 1993 va retornar a Mèxic i donà la seva hemeroteca a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Combate Sindicalista, Despertar, Espoir, Fragua Social, Historia Libertaria, Ideas, Inquietudes, Orto, La Protesta Obrera, Ruta, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Pensamientos i de Proyección y actuación de la CNT y el anarquismo en la sociedad actual (1978, amb Josep Costa Font). Severino Campos Campos va morir el 25 de març de 2006 a Mèxic (Mèxic) d'una malaltia respiratòria i fou enterrat amb una bandera roja i negra que cobria el seu fèretre. Son fill, Helenio Campos, seguí els passos llibertaris de son pare.

***

Juan José Sacramento García

- Juan José Sacramento García: El 26 d'agost de 1915 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarcosindicalista Juan José Sacramento García, conegut com Cuevero. Sos pares es deien Juan Sacramento Puche, jornaler, i Virtudes García López. Visqué a les coves de la serra de Villena i d'aquí el seu malnom. Quan tenia set anys quedà orfe de pare i començà a treballà d'aprenent de forner des de molt jove. D'antuvi d'idees socialistes, quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista a Villena. Participà en la presa d'Albacete i des d'octubre de 1936 combaté al front de Madrid com a milicià a la Columna «España Libre». El 31 d'agost de 1937 es casà a Villena amb Magdalena Lacruz Rizo. Formà part del grup de companys que interceptà el Govern republicà quan es replegava a València. El 31 de març de 1939 va ser detingut per l'exèrcit franquista al port d'Alacant i fou reclòs als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Posteriorment passà per les presons de Villena, d'Alacant, on fou condemnat a 30 anys de presó, i d'El Dueso fins al 1945. Un cop lliure, s'establí a Barcelona, on treballà de paler en una fleca i també de paleta, i s'afilià a la CNT clandestina en estret contacte amb el seu amic Ginés Camarasa García, que havia conegut de jove al seu poble. Destacà en el suport als perseguits. Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'afilià a Federació Local de la CNT de l'Hospitalet de Llobregat. Juan José Sacramento García va morir el 6 de juny de 1997 a la Residència Príncipe de España de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i va ser incinerat al Cementiri Metropolità de Roques Blanques del Papiol (Baix Llobregat, Catalunya).

***

Antonio López Campillo fotografiat per Paula Montálvez Langa

- Antonio López Campillo: El 26 d'agost de 1925 neix a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) el científic, escriptor i intel·lectual llibertari Antonio Eduardo Valentín López Campillo, conegut com Campillo. Fill d'una família republicana conservadora, sos pares es deien Antonio López Pereira, advocat, i Victoriana Campillo Lombardo. Després d'estudiar durant la guerra civil el batxillerat a Burgos (Castella, Espanya), es llicencià en ciències químiques per la Universitat Complutense de Madrid (Espanya). Inicià la seva trajectòria de militant social com a pastor protestant en un petit temple del carrer Noviciado de Madrid i posteriorment s'afilià al Partit Comunista d'Espanya (PCE), participant en la cèl·lula de Jorge de Semprún Maura (Jorge Semprún) i organitzant activitats culturals i antifranquistes. Arran de les diverses protestes estudiantils, en 1955 s'hagué d'exiliar a França. A París, pel contacte amb militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i anarquistes, i després de passar per diversos partits esquerrans, com ara el Frente de Liberación Popular (FLP o Felipe) o el PCE-ML, abandonà el comunisme. Es doctorà en física per la Sorbona i també estudià sociologia a l'École Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola Pràctica d'Estudis Superiors). Entre 1957 i 1990 fou investigador científic del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS, Centre Nacional de Recerques Científiques) i de diverses universitats franceses. En 1977 intervingué en els debats de la Jornades Llibertàries de Barcelona (Catalunya), en 1983 en les jornades culturals del VI Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre setembre i octubre de 1993 en l'Exposició Internacional sobre Anarquisme de Barcelona. En 1986 participà en la creació i en el suport econòmic de la «Fundación Aurora Intermitente» de Madrid. Participà con a conferenciant en nombrosos actes organitzats per la CNT i organitzacions anarquistes (Almeria, Barcelona, Bilbao, Madrid, Móstoles, Palencia, Palma, Puerto Real, Valladolid, Zamora, etc.). En 1993 participà com a actor en la pel·lícula d'Antonio Artero Coduras Cartas desde Huesca. Sembla que en 1993 s'afilià a Esquerra Unida (EU). Col·laborà en diversos programes televisius i radiofònics de divulgació científica i com a tertulià (Cerebro y màquina, España, siglo XIX, La isla del tesoro, etc.). Trobem textos seus en diferents publicacions, com ara CNT, La Ilustración Liberal, Libertad Digital, Nada, El País, El Topo Avizor, etc. En 1986 traduí el llibre d'Albert Einstein La lucha contra la guerra i en 2000 prologà l'obra de Juan Ignacio Ferreras Florilegio de la lengua atea. És autor dels llibres La caída de la casa Lenin (1992), Curso acelerado de ateísmo (1996, amb José Ignacio Ferreras), La ciència como herejía (1998), Clones, moscas y sabios (1998), ¿Qué fabulan los filósofos? Relatos de pensadores españoles (2000, amb altres), A pesar de todo se mueve (2002), El genoma para peatones (2002), El genoma para peatones (2004), Islam para adultos (2005), etc. Participà en dues ocasions en les Jornades Llibertaries de l'Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma. Sa companya fou Evelyne Darmois. Antonio López Campillo va morir el 7 de maig de 2019 a la Hospital Universitari «Fundación Jiménez Díaz» de Madrid (Espanya) i va ser incinerat en aquesta població.

***

René Lourau a Río de Janeiro

- René Lourau: El 26 d'agost de 1933 neix a Gelòs (Aquitània, Occitània) el sociòleg, politòleg, pedagog autogestionari i pensador llibertari René Joseph Lourau. Sos pares es deien Léon Lucien Lourau, xofer, i Jeanne Anselmine Gatipon-Bachette. Després d'estudiar a l'Escola Normal de Cachan (Illa de França, França), va fer de professor de francès a l'Institut Tècnic Dorian de París (França). Inspirat per les idees autogestionàries dels anys seixanta, especialment de les iugoslaves, i de diversos autors (Carl Rogers, Kurt Lewin, etc.), es posà a fer classes en règim d'autogestió com a professor d'institut a Aire-sur-l'Adour (Aquitània, Occitània). Lligat, tant en la investigació com en la pràctica, al moviment d'autogestió pedagògica, en 1964 va ser un dels fundadors, amb Raymond Fonvieille, Georges Lapassade i Michel Lobrot, del Grup de Pedagogia Institucional (GPI) i del Grup de Treball sobre la Implicació (GTI). En 1966, a proposta d'Henri Lefebvre, el seu mestre, esdevingué assistent de sociologia a la Universitat de Nanterre –Daniel Cohn-Bendit fou alumne seu. Entre 1964 i 1971 elaborà amb Georges Lapssade un mètode d'anàlisi institucional, com a crítica a l'instituït, en matèria de formes polítiques d'acció, que fou batejat amb el nom de socionàlisi. El 21 de juny de 1969 es casà al II Districte de París amb Françoise Marcelle Marie Gavarini, de qui es va divorciar el 16 d'abril de 1992. En 1969 llegí la seva tesi doctoral, L'analyse institutionnelle, molt acostada a les idees de Cornelius Castoriadis. L'anàlisi institucional i el concepte d'«implicació» intenten proposar una construcció teòrica comparable a les conseqüències del «principi d'incertesa», de Werner Heisenberg, en física. Entre 1972 i 1974, com a director del Departament de Sociologia de la Universitat de Poitiers (Poitou-Charentes, França), posà en pràctica l'autogestió pedagògica, experiència que va ser anul·lada pel Tribunal Administratiu de Poitiers per discrepàncies en la seva manera d'avaluar els estudiants i suspès de les seves funcions docents. En 1979 publicà, amb Amédéo Bertolo, Albert Meister, Murray Bookchin i altres pensadors anarquistes, el llibre Interrogations sur l'autogestion. En 1994 entrà com a professor de sociologia a la Universitat de Vincennes París VIII i a partir de 1999, ja retirat, fou professor emèrit de ciències polítiques i de ciències de l'educació de la mateixa universitat. S'interessà força pels estudis del filòsof Gilbert Simondon. En 1996 va ser elegit president de l'Association Française Janusz Korczak (AFJK). A més de l'estudi dels moviments pedagògics alternatius, s'interessà pel surrealisme, la psicoteràpia institucional i els moviments antipsiquiàtrics. Durant sa vida va fer nombroses conferències arreu d'Europa i a partir de 1980 a Amèrica Llatina (Mèxic, Brasil, Argentina, etc.), on creà una lleial escola d'alumnes i seguidors. Trobem articles seus en infinitat de publicacions acadèmiques, però també en la premsa llibertària (Autogestion et socialisme, Bicicleta, Bollettino Archivio G. Pinelli, Interrogations, Volontà, etc.). Entre les seves obres,  traduïdes a infinitat d'idiomes, destaquen L'instituant contre l'institué (1969), L'illusion pédagogique (1969 i 1973), L'analyse institutionnelle (1970), Analyse institutionnelle et éducation (1971), Clés pour la sociologie (1971, amb Georges Lapassade), Analyse institutionnelle et pédagogie (1971), Les analyseurs de l'Église (1972), L'analyser Lip (1974), Sociologue à plein temps (1976), Le gai savoir des sociologues (1977), L'État-inconscient (1978), L'autodissolution des avant-gardes (1980), Le Lapsus des intellectuels (1981), Le Pouvoir et sa négation (1984, amb altres), Le journal de recherches. Matériaux d'une théorie de l'implication (1988), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies institutionnelles (1994, amb Jacques Ardoino), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies autogestionnaires (1995, amb altres), Interventions socianalytiques (1996), Freinet et l'École moderne (1997, amb altres), Le principe de la subsidiarité contre l'Europe (1997), Implication et transduction (1997), La clé des champs. Une introduction à l'analyse institutionnelle (1997) i L'Anarchisme a t-il un avenir? Histoire de femmes, d'hommes et de leurs imaginaires. Actes du colloque de Toulouse (1999, amb altres), entre d'altres. René Lourau va morir d'un infart l'11 de gener de 2000 a Versalles (Illa de França, França), dins el tren que el portava a la Universitat de Vincennes París VIII entre Rambouillet (Illa de França, França) i París (França). El seu arxiu personal es troba dipositat a l'Institut Memòries de l'Edició Contemporània (IMEC), a l'Abadia d'Ardenne (Saint-Germain la Blanche-Herbe, Baixa Normandia, Normandia). Tingué dos fills, Julien Lourau, saxofonista i compositor de jazz, i Julie Lourau, actriu teatral.

***

Jorge Cuña Casasbellas

- Jorge Cuña Casasbellas: El 26 d'agost de 1945 neix a la Rúa de Santiago de Vigo (Pontevedra, Galícia) el poeta, escaquista i anarquista Jorge Cuña Casasbellas. Era fill de Manuel Cuñas Novás, poeta i senador socialista, i de Josefina Casabellas Martínez. Entre 1951 i 1962 visqué a Pontevedra. A començament dels anys seixanta entrà en contacte amb el moviment anarquista quan estudiava els últims cursos de batxillerat a l'Institut de Pontevedra. Entre 1964 i 1968, mentre estudiava llengües clàssiques a la Universitat de Madrid (Espanya), participà en el moviment llibertari i en revoltes estudiantils i antifranquistes. En 1968, per les seves activitats, va ser tancat a la presó madrilenya de Carabanchel. En 1971 retornà a Galícia i cofundà, amb son germà Miguel Ángel Cuña Casasbellas, el Centre d'Estudis «Germinal», on romangué uns anys com a professor. Posteriorment visqué un temps a Oriola (Baix Segura, País Valencià) amb sa companya Lola Varela, on en 1985 participà en la fundació de la Revista de Creación Empireuma; en 1986 abandonà aquesta ciutat. En 1988 fundà la revista Altjira. Va estar molt lligat a Fernando Luis Pérez Poza com a poeta i editor. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Hojas de Luz, Poesía Galicia, Revista Literaria Ochocientos, SERTA, etc. És autor de Serpigo (1972 i 2007), Moloch (1976), Mantis (1988), Poesías (1993, reedició dels seus tres primers llibres), Cerrada está la puerta... (2000), Hipofanías (2001) i Antología poética (1972-2004) (2007, edició bilingüe castellà-italià). Jorge Cuña Casasbellas va morir, víctima d'una greu i sobtada malaltia, el 30 de juny de 2004 a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) i fou enterrat, amb la bandera negra amb la llegenda «Llibertat» i un clavell roig, al cementiri de San Mauro de Pontevedra. El seu fons documental es troba dipositat a la Fundació Cuña-Casasbellas, creada en 2005 a Pontevedra.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 25 d'agost

Esdeveniments

Capçalera de L'Anarchia

- Surt L'Anarchia: El 25 d'agost de 1877 surt a Nàpols (Campània, Itàlia) el primer número del setmanari L'Anarchia. Bolletino del movimento sociale. Va ser dirigit pel propagandista anarquista Emilio Covelli. Publicà textos de Carlo Cafiero, Andrea Costa, Giovanni Domanico i R. Galli, entre d'altres, tot seguint el programa insurgent de l'anomenada «Banda del Matese». Per mor de les freqüents persecucions policíaques, només publicà set números, l'últim l'octubre de 1877. Traslladat a Florència (Toscana, Itàlia), en sortiren, dirigits per Giovacchino Niccheri, tres números més, l'últim el 18 de novembre de 1877. En aquest últim número, el 10, es publicà per primera vegada l'Inno dell'Internazionale, del doctor Stanislao Alberici Giannini.

***

Comitè de fàbrica anarcosindicalista rus

- Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes: Entre el 25 d'agost i l'1 de setembre de 1918 va tenir lloc a Moscou (Rússia) la Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes amb la finalitat de definir un programa comú d'organització i d'acció per lluitar contra els enemics de la revolució i de la classe obrera, en aquell moment sota la triple amenaça dels governs estrangers, de la reacció interior (Exèrcit Blanc) i de la dictadura bolxevic. Es van pronunciar per la supressió del capitalisme d'Estat i de tot poder, i reivindicaren un sistema basat en els principis del comunisme llibertari. El seu objectiu era fer una unió dels soviets lliures sobre la base del federalisme. Segons les seves conclusions, els soviets d'aleshores havien de desembarassar-se imperativament dels «comissaris del poble» i del centralisme que ofega tota llibertat.

***

Ángel Pestaña al llit de l'Hospital de Manresa, acompanyat de sa companya Maria i sa filla Azucena (agost de 1922)

- Atemptat contra Ángel Pestaña: El 25 d'agost de 1922 cau greument ferit a Manresa (Bages, Catalunya), en un atemptat de pistolers del Sindicat Lliure, el militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Ángel Pestaña Núñez. A instàncies de la Federació Local de Sindicats de Manresa Pestaña s'havia desplaçat a la ciutat per fer una conferència al Teatre Nou sobre el tema de la Unió Soviètica i el problema social. Sobre les 7 de la tarda, després de sortir amb uns companys de la fonda on s'hostatjava en direcció cap el teatre i creuar el torrent de Sant Ignasi, a prop del carrer de Cantarell, lloc poc freqüentat, un grup de tres pistolers disparen a boca de canó sis trets sobre Pestaña fugint immediatament. Els qui acompanyaven Pestaña van sortir sans i estalvis i fugiren. La primera persona que va sortir en auxili del sindicalista va ser una al·lota que treballava en un prostíbul proper, a la que ajudaren uns soldats del batalló de Reus; entre tots van portar ràpidament Pestaña a l'hospital de Manresa. Pestaña va rebre quatre trets: al cap, a la gola, al pit i al braç; i el pronòstic va ser gravíssim. L'operació, però, va anar bé i va restar fora de perill, almenys clínicament parlant, ja que els assassins van restar a la ciutat amb la intenció de rematar-lo. Els metges van demanar protecció a les autoritats davant l'actitud dels pistolers, que assetjaven l'hospital decidits a acabar amb la vida de Pestaña, i va ser enviada la Guàrdia Civil. Tots els periòdics van donar la notícia i va sorgir una àmplia resposta solidària en contra de l'atemptat (partits polítics, ateneus, sindicats, intel·lectuals...) i dels mètodes repressius emprats pels generals Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui y Bayones, responsables dels pistolers del Sindicat Lliure. Els terroristes van ser perfectament identificats, pertanyien a la banda d'Honorio Ingles i els seus homes eren Isidre Miquel Viñals –que va ser qui va disparar–, Joan Pladevila (Joan de la Manta) i Vilajoana (el Trompi); i van ser detinguts, però alliberats tot d'una i mai no van ser processats. Ángel Pestaña es va restablir feliçment de les seves ferides.

Atemptat contra Ángel Pestaña (25 d'agost de 1922)

***

Capçalera d'España Libre

- Surt España Libre: El 25 d'agost de 1945 surt a París (França) el primer número del periòdic en castellà España Libre. Órgano del Comité de Relacions de la Confederación Regional del Centro en Francia (CNT-AIT). Editat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), el seu director va ser Félix Lorenzo Páramo i l'administrador Miguel Hernández. Poc després es convertí en portaveu del Subcomitè Nacional de la CNT a França fins a la seva desaparició en 1961. A partir de 1947 s'edità a Tolosa de Llenguadoc com a setmanari. Defensà fermament les postures del Comitè Nacional clandestí de la CNT, fins i tot les activitats més discutides (participació en el Govern Giral, diàlegs amb els monàrquics, etc.). A més de Félix Lorenzo Páramo, va ser dirigit per Emilio Vivas i Ramón Liarte. Entre els seus nombrosos col·laboradors tenim Rafael Abad, Joan Adell, Asensio Alias, Ramón Álvarez, Asdrúbal Alvora, Felipe Ayete, Eduardo Badía Vilató, Acracio Bartolomé, Daniel Berbegal, Joan Bernat, José Berruezo, C. Boldú, Jacint Borràs, Buenacasa, Félix Calatayud, Carsí, Marín Civera, Francisco Crespo, J. J. Domènech, Liberto Esclavina, José Espuga, José Ferri, José Gallego Crespo, Salvador García, García Durán, García Pradas, González Malo, A. Guerra, G. Guerra, J. Guiraud, Basilio Hernáez, Juan de Iberia, Lola Iturbe, Juanel, Ramón Liarte, Carlos Llorca, Aurelio Llorente, Moisés Martín, Horacio Mtz Prieto, Bernardo Merino, Fidel Miró, Pablo Montegaza, Luis Montoliu, Carlos Monreal, Olegario Pachón, Francisco Pauner, Aurelio Pego, Josep Peiró, Avelio Roces, Salvador Rodrigo, Ángel Rojo, Rüdiger, Ricard Sanz, Miguel Rueda, Mateo Santos, Víctor Sanz, Germinal Sentís, Emiliano Serna, Arturo Soria, Antonio Serrano, Trabal, Gonzalo Vidal, Emilio Vivas, Juan Zafón, etc. Publicà textos inèdits de Peiró i el número 5, del 18 de novembre de 1945, publicà el famós manifest «Con España o contra España», signat el 27 d'octubre d'aquell any per secretaris de les Regionals cenetistes contra el Comitè Nacional de Frederica Montseny i Germinal Esgleas i que significà la ruptura definitiva del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En sortiren uns 550 números fins al 1961 i la seva desaparició va ser motivada per pressions franquistes, encara que arran de la unificació confederal de 1960 caigué en crisi.

Naixements

Foto policíaca de Pierre Gaillard (15 de març de 1894)

- Pierre Gaillard: El 25 d'agost de 1846 neix a Fontanjas (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Pierre Auguste Gaillard. Sos pares es deien Louis Gaillard, propietari i comerciant, i Margueritte Eugénie Dumathieu. El 24 de setembre de 1872 es casà al XVIII Districte de París (França) amb la cosidora Marie-Léontine Laurent. En aquesta època treballava de droguer i vivia al número 29 del carrer Myrha de París. El 4 de setembre de 1893 assistí a una reunió anarquista, al domicili d'Émile Méreaux, al número 14 del carrer Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França). Va recomanar els companys d'assistir, armats amb bastons, a les reunions que organitzés el Partit Obrer durant la campanya electoral i es mostrà satisfet dels resultats obtinguts per la campanya abstencionista. El 18 de desembre de 1893 comentà al domicili de Méreaux la detenció de l'anarquista Jacques Merigeau. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat recopilador d'anarquistes i aleshores vivia al número 12 del carrer Pont Vert de Bagnolet. El 13 de març de 1894 un informe del control general de la Prefectura de Policia assenyalava que, malgrat la seva notorietat com a anarquista declarat, cap escorcoll s'havia portat a terme al seu domicili. En aquesta època feia de contramestre en una fàbrica. El 15 de maig de 1894 va ser detingut, moment en el qual va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però va ser alliberat dos dies després. Pierre Gaillard va morir el 3 de maig de 1908 al seu domicili, número 75 de la Grande Avenue, a Neuilly-Plaisance (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Louis Thériez (16 de març de 1894)

- Louis Thériez: El 25 d'agost de 1858 neix a l'antic VIII Districte (actual XI Districte) de París (França) l'anarquista Louis Thériez –a vegades citat erròniament Terriez–, conegut com Perriez. Sos pares es deien Théodore Thériez i Caroline Barbier. Es guanyava la vida com a ebenista i vivia al número 24 del carrer Charenton del XII Districte de París. En 1888 va fer conferències a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) amb Perrin. L'abril de 1893 tenia el seu magnífic taller-botiga d'ebenisteria al número 10 del carrer Gracieuse del V Districte de París i treballava, entre d'altres, per a l'administració de l'Assistència Pública. En aquesta època figurava en els registres de recapitulació d'anarquistes i estava casat amb Marie Louise Nestorine Delplanque, obrera en una fàbrica de cartró, amb qui tenia dos infants i de qui enviudà. En 1894 vivia al número 6 del carrer Clef del V Districte de París. El 16 de març de 1894 va ser detingut amb altres 11 anarquistes i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el seu dossier va ser enviat el 2 d'abril de 1894 al jutge d'instrucció. El 30 de maig de 1894 va ser detingut al seu domicili amb 11 anarquistes més. Louis Thériez va morir el 10 de març de 1942 al seu domicili, al número 70 del carrer de la Villette, de l'XI Districte de París (França).

***

Gravat de William Barbotin realitzat per Henri Othon Brauer d'un autoretrat gravat per Barbotin mateix

- William Barbotin: El 25 d'agost de 1861 neix a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França) el pintor, escultor, gravador i propagandista anarquista Joseph Barbotin, més conegut com William Barbotin. Nét i fill de mariners pescadors de l'Illa de Ré, era fill de Joseph Barbotin i de Marie Céleste Bernard. Quan era un infant, el pintor William Bouguereau descobrí els seus precoços talents com a dibuixant i esdevingué el seu mentor artístic. Admès al Concurs de l'Escola Normal de Mestres, el novembre de 1880 va ser nomenat professor suplent a París (França), on freqüentà el taller de William Bouguereu, l'Acadèmia Julian i l'Escola de Belles Arts, especialitzant-se en el gravat amb burí. En aquests anys fou alumne de Tony Robert-Fleury i de Gustave Bertinot. En 1884 obtingué el Premi de Roma en escultura i entre 1885 i 1886 va romandre becat a l'«Acadèmia de França a Roma» de la vil·la Médicis de Roma (Itàlia). A finals de 1886 conegué Élisée Reclus a Clarens (Vaud, Suïssa) de qui esdevingué un gran amic i l'introduí en els cercles anarquistes. A Suïssa també es reuní amb el communard anarquista d'Ars-en-Ré Jules Perrier. A partir d'aquí començà a col·laborar en la premsa llibertària, com ara La Révolte i Les Temps Nouveaux, dirigit per Jean Grave, qui li va encomanar nombrosos gravats. En aquesta època realitzà els retrats de destacats anarquistes i intel·lectuals de l'època (Mikhail Bakunin, Carlo Cafiero, Auguste Comte, Maurice Jeannel, Piotr Kropotkin, Pierre Leroux, Yann Nibor, Amiral Ponty, Pierre-Joseph Proudhon, Élisée Reclus, etc.). També col·laborà amb Élisée Reclus en la seva Géographie Universelle. L'octubre de 1890 comprà la vil·la des Tilleuls a Ars-en-Ré, on acollí els seus amics anarquistes. Entre 1893 i 1901 fou el secretari general de la Societat dels Artistes Gravadors i arreplegà nombroses distincions (Premi Alhumber, Premi Trémart, Medalles de diversos Salons, etc.). En aquests anys realitzà molts de gravats per a La Revue des Beaux-Arts i il·lustrà llibres de destacats autors (Victor Hugo, Eugène Müntz, etc.). En 1894 realitzà una medalla amb l'efígie d'Élisée Reclus. En 1899 fou un dels quatre artistes que gravaren en aiguafort els retrats de l'edició de luxe limitada a 500 exemplars del llibre d'Angelo Mariani Figures Contemporaines tirées de l'Album Mariani; ell mateix va figurar en el volum VIII (1903) de la prestigiosa col·lecció de 14 volums apareguts entre 1894 i 1925. Aquest mateix any rebé la Medalla de Primera Classe. En 1900 participà en l'Exposició Universal de París. El 15 de maig de 1901 es casà all XIV Districte de París amb Sophie Camille Guériteau (Georgette Gonini), filla adoptiva d'Ermance Gonini (Ermance Trigant-Beaumont), la companya d'Élisée Reclus, amb qui vivia des de 1889; amb aquest matrimoni legitimaren dues filles: Carmen, nascuda en 1890, i Denise Louise, nascuda en 1893; posteriorment tingueren un altre fill, William –la parella es divorcià el 10 de juliol de 1909. El 5 d'abril de 1903 va ser nomenat Cavaller de la Legió d'Honor; l'acceptació d'aquest premi li va portar les crítiques dels companys anarquistes. En 1904 va ser nomenat inspector d'Ensenyament de Dibuix per a les Escoles Primàries Públiques de Nins del districte d'Sceaux del departament del Sena de París. Un edifici que havia restaurat Jules Perrier a la plaça de la Chapelle d'Ars-en-Ré, i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler, Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard, Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament d'Ars-en-Ré i transformat en museu després de la mort de Perrier. En 1905 William Barbotin va ser nomenat director del Museu Municipal d'Ars-en-Ré, proper al Phare des Baleines, que esdevingué Museu «Jules Perrier», creat per dotar d'«educació artística al poble i a la joventut en particular» –en 1952 aquest museu va ser clausurat a causa de la desatenció municipal. En 1906 fou triat per realitzar el retrat del nou president Armand Fallières i va ser nomenat inspector de l'Educació Nacional. Després de la Gran Guerra la fotografia desplaçà el gravat i la seva obra va caure en l'oblit. William Barbotin va morir el 12 de novembre de 1931 al seu domicili del número 9 del bulevard de Saint-Marcel de París (França) i fou enterrat al cementiri de Gentilly (Illa de França, França). En 2013 Didier Jung publicà l'estudi històric Les Anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.

William Barbotin (1861-1931)

Jules Perrier (1837-1904)

***

Notícia sobre Louis Bertgues apareguda en el diari parisenc La République Française del 6 d'agost de 1892

- Louis Bertgues: El 25 d'agost de 1866 neix a l'XI Districte de París (França) l'anarquista Gérard Adolphe Bertgues, conegut com Louis Bertgues. Era fill de Louis Adolphe Bertgues, obrer modelista, i de Louise Gabrielle Fay, bugadera. Era enginyer electricista de professió. Insubmís, en 1890 va fer costat econòmic la vaga dels obrers d'emparquetar del Districte del Sena. En aquesta època vivia al número 10 del passatge Fougeat del barri de Grenelle de París. El juny de 1890 va ser nomenat secretari provisional del Grup d'Estudis Socials «La Jeunesse Anarchiste» del XV Districte de París. En 1890 era delegat del XV Districte de la Lliga Socialista i en 1891 delegat del X Districte d'aquesta organització. En aquesta època va fer classes d'electricitat en els cursos del professor Rigolet de la Unió Francesa de la Joventut (UFJ). Sembla que és mateix Louis Bertgues que va ser detingut a Meaux (Illa de França, França), amb la documentació d'un belga expulsat de França, i que va ser fitxat com «anarquista molt perillós». En 1892 es refugià a Londres (Anglaterra) fugint de la repressió antianarquista engegada arran dels atemptats de François Claudius Koënigstein (Ravachol) i d'antuvi visqué al número 30 del carrer Fitzroy, llar de nombrosos llibertaris exiliats. A la capital anglesa regentà una botiga de serveis elèctrics al número 19 del carrer Carburton i va ser membre actiu del grup anarquista «Autonomy Club», on destacà per la violència de les seves paraules. A finals de 1893 va estar-se uns mesos a Austràlia i hi hauria treballat en una plantació de canya de sucre a Cuba, abans de retornar el gener de 1895 a Anglaterra. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1895 vivia al barri londinenc de West Kensington i treballava en la instal·lació d'aparells elèctrics, mentre que sa companya feia de modista. En 1896 visqué al número 121 del carrer Wardour i també al carrer Bramber de Londres. Casat amb la domèstica Angèle Hélène Sidonie Darsy, el 16 de novembre de 1898 tingué un infant, Gérard Louis Prudent Adolphe Bertgues, a Arques (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1905 regentava una botiga d'objectes d'art i d'il·luminació artística al número 5 del carrer Waterford de Londres i era representant de l'empresa parisenca «Yung et Fortin». En 1917 encara era a Londres. En 1934 treballava d'obrer paperer, juntament amb sa companya, a  l'empresa «Societat de Cartonatges i Papereries de l'Hermitage» de Blendecques, població natal de sa companya i on havia viscut sa mare en enviudar, i el 19 de juliol d'aquell any va ser guardonat amb la Medalla d'Honor del Treball del Ministeri de Comerç i Indústria francès. Louis Bertgues va morir el 28 d'agost de 1950 al seu domicili de Blendecques (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Foto policíaca de Michel Bellemans (3 de setembre de 1894)

- Michel Bellemans: El 25 d'agost de 1870 neix a Gand (Flandes Oriental, Flandes) l'anarquista Michel Bellemans. Obrer de sastreria, el 13 de setembre de 1893 s'instal·là a París (França), al número 11 del carrer de la Barre, amb sastre belga Nicolas Deliègre, i treballà al taller de Van Trapen al número 47 del carrer Labat. En 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes perillosos establerta per la Prefectura de Policia parisenca. El 7 de març de 1894 va ser detingut amb altres 16 persones, tres d'elles dones, en una agafada al cabaret regentat per l'anarquista Francis Louis Duprat, al número 11 del carrer Ramey de Montmartre. Interrogat l'endemà, el 9 de març va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però finalment l'11 de març de 1894 va ser alliberat. El 9 de juliol de 1894, en un nou escorcoll del cabaret de Francis Louis Duprat a resultes d'investigació per «associació criminal», va ser novament trobat a l'indret, on malgrat els riscos, continuava assistint a les reunions i festes familiars que els anarquistes hi organitzaven; tancat el 13 de juliol a Mazas, va ser alliberat el 29 de juliol de 1894. El 6 de juny de 1895 el jutge d'instrucció ordenà el sobreseïment del seu cas. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- Charles Gogumus: El 25 d'agost de 1873 neix a Dijon (Borgonya, França) el militant sindicalista revolucionari, anarquista i antimilitarista Charles Louis Jean Baptiste Gogumus. Era fill dels rendistes Joseph Gogumus, aleshores carter, i de Loise Élisabeth Strohl. D'antuvi va fer feina d'empleat en un magatzem de novetats a Dijon, on va crear un sindicat. En 1906 es va instal·lar a París com a venedor de llanes. Dos anys després va fundar el Sindicat dels Empleats de la Regió Parisenca i en 1909, com a secretari d'aquest sindicat, va actuar nombroses vegades als grans magatzems. Va ser membre del comitè de la Confederació General del Treball (CGT), però també de la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FACR) i sempre va preconitzar en les reunions de vaguistes l'ús de l'acció directa, el boicot i el sabotatge. En 1911 la policia el té fitxat com a cap dels sabotatges, en grups de 10 militants, als grans magatzems parisencs (capgirar els aparadors, trencar vidres, bombes d'àcid sulfúric, ous farcits de tinta...). Aquest mateix any esdevé administrador del periòdic La Bataille Syndicaliste, que serà l'origen de la creació, el juny de 1913, del Comitè de Defensa dels Soldats, del qual serà tresorer. Divorciat de Jeanne Pierrette Brintet, el 18 d'agost de 1914 es casà al XX Districte de París amb Julie Lagnier. En aquesta època treballava de representant. Charles Gogumus va morir de tuberculosi el 24 de juny de 1915 al seu domicili, al número 12 bis de l'avinguda Hoche, de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) –en la defunció van estar presents Françoies Marie, administrador de La Bataille Syndicaliste i el des de feia poc diputat Pierre Laval–; va ser incinerat quatre dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les seves cendres van ser portades al cementiri de Les Lilas (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció d'Augustin Gillet apareguda en el diari parisenc La Presse del 25 de maig de 1912

- Augustin Gillet: El 25 d'agost de 1874 neix a La Chansiauve (Gartèmpa, Llemosí, Occitània) el paleta anarcoindividualista Augustin Gilet, més conegut com Augustin Gillet. Sos pares es deien Sylvain Gilet, conreador, i Léonarde Geai. Instal·lat a París (França), en 1895 vivia al número 16 del bulevard Courcelles del XVII Districte. El 14 de novembre de 1895 va ser integrat en el 1 Regiment d'Enginyers per a fer el servei militar i el 14 d'abril de 1897 va ser destinat a la 2 Companyia de Fusellers de Disciplina. L'1 de març de 1898 va ser condemnat en consell de guerra a Constantina (Constantina, Algèria Francesa; actualment Algèria) a un any de presó per «rebuig d'obediència». El 30 de setembre de 1898 va ser destinat a la 1 Companyia de Fusellers de Disciplina a Tunísia i l'1 de novembre de 1899 passà a la reserva militar. El 22 d'agost de 1906, mentre treballava al sostre del Palau de l'Élysée per a l'empresari Blanche, va caure al patí des d'una alçada de tres metres, patint greus ferides que van ser guarides a l'Hospital Beaujon de París (França). Instal·lat a Montrouge (Illa de França, França), al número 75 del carrer Orléans, a partir del gener de 1911, en substitució d'Alzir Hella, fou gerent del setmanari individualista L'Anarchie, editat per Albert Libertad a París. El 12 de maig de 1912 la seu de L'Anarchie va ser escorcollada i dies després, el 23 de maig, va ser detingut con a gerent d'aquest periòdic acusat d'«incitació a l'assassinat» per la publicació l'abril d'aquell any de l'article apologètic de la «Banda Bonnot» titulat «Des hommes», escrit per Maurice Vandamme (Mauricius) sota el pseudònim de Lionel. Posat en llibertat provisional amb càrrecs, el 5 de juliol de 1912 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat a un any de presó per «delicte de premsa» –Vandammee va ser condemnat en rebel·lia, ja que s'havia fugat, a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa. Gillet marxà a l'estranger i fou substituït en L'Anarchie per Labregère. En 1914 va ser mobilitzat en el II Regiment de Cuirassers. Declarat insubmís, el 22 de març de 1916 va ser detingut per la policia a París i dos dies després integrat en el 23 Regiment d'Infanteria Colonia. El 12 de maig de 1916 va ser condemnat pel 3 Consell de Guerra Permanent de parís a un mes de presó per «insubmissió». Després de passar per diverses unitats militars, el 15 de febrer de 1919 va ser llicenciat. En 1923 figurava en el llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Esquela d'Edoardo Marchini apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal de l'11 d'agost de 1934

- Edoardo Marchini: El 25 d'agost de 1875 neix a Fosdinovo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Luigi Marchini, més conegut com Louis Marchini, Edoardo Marchini o Edouard Marchini. Era fill de Giuseppe Marchini i Domenica Canaccini. Es guanyava la vida treballant en una pedrera. Formà part del grup anarquista de Fosdinovo, destacant en l'àmbit de la propaganda. Participà en els motins insurreccionals de gener de 1894, engegats en solidaritat amb els treballadors sicilians; per aquests fets va ser detingut, jutjat davant el Tribunal Militar de Guerra de Massa i el 19 de febrer de 1894 condemnat a dos anys i sis mesos de presó i a vigilància especial per «associació criminal». El 14 de març de 1895 va ser amnistiat. En 1909 passà per motius laborals a Marsella (Provença, Occitània), on s'establí. Sa companya fou Maria Lunardelli. Edoardo Marchini va morir el 10 d'agost de 1934 al seu domicili, al número 62 del bulevard Saint-Raymond, de Marsella (Provença, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

Albert Thierry

- Albert Thierry: El 25 d'agost de 1881 neix a Montargis (Centre, França) l'escriptor, professor, moralista, anarquista i sindicalista Maurice Alphonse Marie Albert Louis Thierry. Sos pares es deien André Célestin Thierry, obrer paleta establert a París (França), i Augustine Eugénie Lioret. Estudià a l'Escola Primària Municipal de Clichy i després a Asnières (Illa de França, França). Realitzà uns brillants estudis secundaris al Col·legi Chaptal, al VIII Districte de París, i després d'acabar magisteri a l'Escola Normal Superior de Saint-Cloud (Illa de França, França), amb 19 anys, sortí amb la titulació de professor. En aquests anys d'adolescència es declarà anarquista, fortament influenciat pels clàssics (Pierre-Joseph Proudhon, Piotr Kropotkin, Lev Tolstoi, Domela Nieuwenhuis, etc.). Dreyfusard, entre 1898 i 1899 va pertànyer al Grup d'Estudis Socials i Pedagògics (GESP) de Puteaux (Illa de França, França), conegut com «El Grup de Puteaux», que es reunia a casa del pare del seu condeixeble Pierre Lamouroux. La seva amistat amb Pierre Monatte el portà al sindicalisme revolucionari, però sempre va ser reticent a certs aspectes del seu pensament i de la seva tàctica, reprovant especialment l'antipatriotisme, el neomaltusianisme, el dogmatisme i el sabotatge. D'antuvi antimilitarista, entre 1902 i 1903 va fer el servei militar al camp militar de Châlons-sur-Marne (Xampanya-Ardenes, França), negant-se a formar part d'un escamot d'oficials. Entre 1903 i 1905 estudià amb una beca a Alemanya i a Àustria-Hongria (Weimar, Jena, Munic, Viena, Salzburg, Budapest, etc.), on amplià els seus coneixements de la llengua alemanya. Entre 1905 i 1911 fou professor de l'Escola Primària Superior de Melun (Illa de França, França) i entre 1911 i 1914 de l'Escola Normal de Professors de Versalles, als locals de Montreuil (Illa de França, França). En aquests anys conegué Pierre Hamp, André Gide, Paul Soulas, Alain i altres intel·lectuals. Col·laborà en diverses publicacions periòdiques, com ara Les Cahiers de la Quinzaine, L'École Rénovée, La Grande Revue, La Jeunesse Enseignante, Les Pages Libres, Les Temps Nouveaux, L'Union pour la Vérité, La Vie Ouvrière, entre d'altres. En 1909 publicà L'homme en proie aux enfants. El 2 d'agost de 1914, quan la Gran Guerra, va ser mobilitzat. Amic de Charles Péguy, es va veure seduït per la «Unió Sagrada» i es declarà intensament patriota, presentant-se voluntari per anar al front i el setembre de 1914 hi va ser enviat com a simple soldat enquadrat en el 2n Batalló de la 5a Companyia del 28 Regiment d'Infanteria. Durant la retirada del Marne va ser ferit i capturat sis dies pels alemanys; després va ser alliberat per les tropes franceses, restà dos mesos a l'hospital de Cholet (País del Loira, França) i tres mesos a Évreux (Alta Normandia, França). De bell nou incorporat al front, Albert Thierry va morir el 26 de maig de 1915 a Aix-Noulette (Nord-Pas-de-Calais, França), a la «Tranchée des Saules» (Trinxera dels Salzes), durant l'ofensiva d'Artois, a resultes de l'explosió d'un obús que rebé al cap. Les seves restes reposen en un dels ossaris de la Necròpoli Nacional de Notre-Dame-de-Lorette (Ablain-Saint-Nazaire, Nord-Pas-de-Calais, França). Va ser condecorat amb l'Ordre Nacional de la Legió d'Honor. Pòstumament, entre desembre de 1917 i agost de 1918, es van publicar en el periòdic La Grande Revue, els seus «Carnets de guerre». També pòstumament es publicaren reculls d'articles i assaigs seus, com ara Testament d'un combattant. Des conditions de la paix. Essai de morale révolutionnaire (1916), Les conditions de la paix. Méditations d'un combattant (1918), Sourire blessé (1922), Réflexions sur l'éducation. Novelles de Vosves (1923), Le révélateur de la douleur. Tragédie (1929), L'homme en proie aux enfants (1947 i 2010) i Vous dites grandir (1963), on tractà temes com l'acció directa en pedagogia, l'educació sindicalista, la literatura proletària, etc. A França, dos escoles primàries i un col·legi porten el seu nom.

***

Foto antropomètrica de Giuseppe De Luisi

- Giuseppe De Luisi: El 25 d'agost de 1887 neix a San Martino Buon Albergo (Vèneto, Itàlia) l'anarquista expropiador Giuseppe De Luisi, conegut com Gigi. Sos pares es deien Stefano De Luisi i Palma Poggiani. De jove s'acostà al pensament llibertari i es guanyà la vida treballant de ferroviari. A principis de segle, formà part, amb altres companys (Giovanni Domaschi, Domenico Maitlasso, Ubaldo Tacconi, etc.), del Grup Llibertari de Verona (Vèneto, Itàlia). A partir de 1915 va ser vigilat per la policia per les seves activitats contra la Gran Guerra. En aquests anys formà part de la Cambra del Treball i mantingué correspondència amb el periòdic Guerra di Classe. Per la seva militància el juny de 1915 va ser traslladat al dipòsit de locomotores de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i el juny de 1916 de bell nou a Verona. Després de la guerra va ser acomiadat dels ferrocarrils per motius polítics i s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en el moviment llibertari. En 1920, arran d'un escorcoll realitzat al seu domicili, realitzat com a conseqüència d'uns tiroteigs que van tenir lloc entre anarquistes i forces de l'ordre duran la manifestació del Primer de Maig, que provocaren tres morts i nombrosos ferits entre els manifestants, va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a un any i sis mesos de presó per «tinença d'armes». Després de nou mesos de tancament, aconseguí fugir de la Presó Nova de Torí i passà a la clandestinitat, dedicant-se a l'expropiació. Va fer diversos robatoris al Piemont i a Ligúria, alguns juntament amb l'anarquista il·legalista Sante Pollastro, i fent servir, a vegades, un automòbil, cosa poc freqüent a l'època. En 1921, amb Luigi De Ambrosi i Raffaele Milesi, atracà l'empleat que portava els salaris dels ferroviaris a prop de Serravalle Scrivia (Piemont, Itàlia), portant-se 135.000 lires. Aquell mateix any, en una topada amb uns policies al Caffè Reale de l'avinguda Regina Margherita de Torí, quan es trobava amb sa companya Caterina Piolatto i Raffaele Milesi, en ferí greument un, però Milesi resultà mort. En 1922 va ser detingut, amb altres companys (Micele Carabba, Desiderio Dello Sbarba, Giuseppe Ferrero i Giovanni Truffo), en un parany policíac quan anava amb cotxe per la carretera de Grugliasco a Moncalieri (Piemont, Itàlia); als cinc anarquistes se'ls va confiscar 15 bombes, cinc revòlvers, quatre carregadors i 100 cartutxos, i la policia sospità que el grup anarquista planejava atemptar contra la vida del rei Víctor Manuel III d'Itàlia que havia de passar per aquella carretera aquell mateix dia. Jutjat en diversos judicis, va ser condemnat a penes de mes de cinquanta anys de presó, que purgà a diverses presons, entre elles les toscanes de la fortalesa de Volterra i el Manicomi Criminal de Montelupo Fiorentino, i l'illa de Pianosa. Durant l'època feixista rebé, malgrat les dificultats, el suport dels companys i mantingué correspondència amb destacats anarquistes (Nicola Di Domenico, Ugo Fedeli, etc.) i grups llibertaris d'arreu del món (L'Adunata dei Refrattari, etc.). L'abril de 1945, quan es trobava reclòs a la presó de Saluzzo (Piemont, Itàlia), va ser alliberat, juntament amb els anarquistes Ersilio Belloni i Attilio Parodi, per un escamot de partisans i s'integrà en el grup, lluitant contra el nazifeixisme fins el final de la guerra. Durant la postguerra treballà de mecànic i reprengué els contactes amb el moviment anarquista. Com a membre de la Federació Comunista Llibertària Vèneta (FCLV) assistí al Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 a Carrara (Toscana, Itàlia). El 22 de gener de 1950 va ser detingut a prop de l'ambaixada espanyola a Roma amb una maleta que contenia explosius; la presència d'uns infants jugant als jardins de davant la seu diplomàtica li van impedir materialitzar l'acte de protesta contra el franquisme. Jutjat per aquest fet, va ser condemnat a sis anys de presó, pena que va ser rebaixada en l'apel·lació a quatre anys i 10 mesos. En 1954 va ser posat en llibertat vigilada. En 1955 col·laborà en L'Adunata dei Refrattari. En total va passar més de 25 anys a les presons italianes. Giuseppe De Luisi va morir el 28 de desembre de 1961 a Torí (Piemont, Itàlia).

Giuseppe De Luisi (1887-1961)

Caterina Piolatto (1900-?)

***

Crida de Louis Hugonnet apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de maig de 1923

- Louis Hugonnet: El 25 d'agost de 1895 neix a Montereau-Fault-Yonne (Illa de França, França) l'anarquista Louis Édouard Hugonnet. Sos pares es deien Jean Hugonnet, obrer en una fàbrica de faiança, i Augustine Louise Masson. Es guanyava la vida de paleta. Cridat a files en 1915, durant la Gran Guerra, va desertar i per aquest fet va ser condemnat a tres anys de treballs forçats. Després d'un temps a la presó de Bugia (Bugia, Algèria), va ser enviat al camp de Clairfontaine (El Aouinet, Tebessa, Algèria) per a treballar a la línia fèrria Clairfontaine-Ouenza. De bell nou a la metròpoli, s'establí a la seva població natal i visqué al carrer Varennes. Durant la primavera de 1923 intentà crear un grup anarquista departamental a Sena i Marne. El desembre de 1924, amb Joseph Buomore, testimonià les seves experiències als camps algerians durant la campanya del Comitè de Defensa Social (CDS) contra el «Biribi» (companyies disciplinàries i penitenciaries establertes a les colònies franceses d'Àfrica del Nord) des de les pàgines de diversos periòdics (Le Libertaire, La Vague, etc.). En aquesta època vivia al número 34 del carrer Solitaires de París. El 10 de juliol de 1926 es casà a Luberçac (Llemosí, Occitània) amb Marguerite Bournazel, amb qui tingué una filla. Durant la nit del 10 a l'11 de maig de 1930 a resultes d'una baralla a Montereau-Fault-Yonne amb els algerians Mohamed Chaleb i Mohamed Saïdi, va ser detingut per amenaces, insults i agressió contra el policia Frétat, però va ser posat en llibertat amb càrrecs; jutjat el 21 de juliol de 1930, va ser condemnat a tres mesos de presó. En 1935 figurava en un llistat d'anarquistes de Montereau-Fault-Yonne. En aquesta època estava divorciat. Quan esclatà la Revolució espanyola, l'octubre de 1936 va anar voluntari a lluitar contra el feixisme. Sembla que Louis Hugonnet va morir en combat a Espanya.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 24 d'agost

Esdeveniments

Reunió pública del Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam d'agost de 1907. Max Baginski damunt l'estrada

- Congrés Anarquista Internacional: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 té lloc al Plancius Hall d'Amsterdam (Països Baixos) el Congrés Anarquista Internacional, el primer d'aquestes característiques i un dels més importants en tota la història del moviment llibertari mundial. S'hi van aplegar delegats de 14 països diferents (Països Baixos, Itàlia, Alemanya, EUA, Argentina, Anglaterra, Polònia, Bèlgica, Bohèmia, Rússia, Sèrbia, Bulgària, França i Suïssa romanx), entre ells figures força rellevants del moviment anarquista d'arreu del món (Max Baginski, Henri Beylie, Benoît Broutchoux, Ceccarelli, Émile Chapelier, Christian Cornélissen, Amédée Dunois, Luigi Fabbri, R. Friedeberg, Emma Goldman, Errico Malatesta, Pierre Monatte, Sigfried Nacht, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Biófilo Panclasta, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Karl Walter, etc.). La iniciativa del congrés partí dels grups anarquistes belgues i holandesos; aquests últims s'encarregaren de l'organització material de l'esdeveniment i els primers van començar a publicar el Bulletin de l'Internationale Libertaire, que tingué com a principal editor Henri Fuss, i que volia preparar les futures discussions. Entre el desembre de 1906 i el gener de 1907 van llançar una nota en set idiomes fent una crida per a la reunió internacional, signada per diverses federacions anarquistes (Països Baixos, Bèlgica, Alemanya, Bohèmia, anarquistes de llengua jiddisch de Londres), però de pels anarquistes francesos. A França el moviment anarquista estava dividit entre els que es mostraven en contra de l'organització dels grups llibertaris, i per tant es van oposar a una reunió organitzativa d'àmbit internacional, i els que es dedicaven purament a la lluita sindical, deixant de banda les opcions netament anarquistes. Només vuit anarquistes francesos hi van assistir (Benoît Broutchoux, Pierre Monatte, René de Marmande, Henry Beylie, Zibelin, Margoulis, Coriol i Brille) i l'anarquisme ibèric no va ser representat –Fernando Tarrida del Mármol hi havia d'anar, però finalment no hi pogué assistir. Els dos primers dies van ser preliminars: el 24 per a la recepció de credencials i el 25 per als mítings; les sessions formals començaren el 26 i es realitzaren 17 sessions fins al 31 d'agost. Els temes tractats van ser especialment els referents a l'organització del moviment anarquista i sindicalista; però també es tractaren temes com ara l'educació racionalista, l'esperanto, l'alcoholisme, la vaga general i l'antimilitarisme –simultàniament es realitzà un Congrés Internacional Antimilitarista, organitzat per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), també a Amsterdam, els dies 30 i 31 d'agost–, la Revolució russa de 1905, etc. No obstant això, els temes més debatuts van ser sobre la necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme, especialment entre Monatte i Malatesta. Temes que causaren també debat van ser la defensa de Max Baginski de l'atac magnicida de Leon Czolgosz contra el president nord-americà William McKinley (6 de setembre de 1901) i la proposta de Goldman de la denominada «acció de rebel·lia», accions individuals violentes davant la impotència d'actuar d'altra manera, com ara l'atemptat realitzat per Alexander Berkman contra l'industrial Henry Clay Frick (23 de juliol de 1892). Finalment, una de les resolucions acordà que les idees anarquistes i l'organització, lluny de ser incompatibles, es complement i es fan costat, i per això cal crear grups anarquistes i federacions que els agrupin. Amb aquests principis es creà una oficina permanent d'una nova Internacional Anarquista (IA), formada per cinc membres (Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, John Turner i Jean Wilket), amb la finalitat d'actuar com a oficina de correspondència, de crear un arxiu anarquista internacional i de relacionar els grups anarquistes dels diferents països. La IA s'instal·là a Londres, s'encarregà d'organitzar un nou congrés, previst per a 1909, i d'editar un butlletí mensual (Bulletin de l'Internationale Anarchiste), que finalment sortí irregularment i del qual només es publicaren 13 números entre el 31 de gener de 1908 i l'abril de 1910. A finals de 1911 la IA abandonà les seves activitats, en part a causa de l'hostilitat que seguien mantenint els grups anarquistes francesos a tota mena d'organització internacional.

***

Anagrama de l'AIT

- V Congrés de l'AIT: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1935 té lloc a París (França) el V Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Degut a la situació política a Europa, assistiren poques delegacions: la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, la Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Unió Sindical Italiana (USI), l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i la Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Aliança Sindicalista Holandesa). Aquest congrés adoptà mesures defensives per enfrontar-se al feixisme victoriós a Europa (Alemanya, Àustria, Itàlia, Portugal) i a Llatinoamèrica, i la situació contrarevolucionària creada i el perill bèl·lic. La solució que aportava el congrés era: contra el feixisme, revolució social. També es tractà el tema de la violència revolucionària, la repressió soviètica i es modificaren algunes qüestions estatutàries. La nova secretaria general de l'AIT residiria a partir d'aleshores a Amsterdam.

Naixements

Nathalie Lemel fotografiada per Émile Giger a París

- Nathalie Lemel: El 24 d'agost de 1826 neix a Brest (Bretanya) la communard, militant anarquista i feminista Perrine Natalie Duval, més coneguda com Nathalie Lemel o Nathalie Le Mel. Sos pares, que tenien un cafè, es deien Allain Marie Duval, adober, i Catherine Agathe Hardy. Va ser educada en una escola religiosa fins als 12 anys i després treballarà enquadernant llibres. En 1845 es casà amb un enquadernador vuit anys més gran que ella, Jérôme Adolphe Le Mel, amb qui tindrà tres fills. En 1849 la parella es trasllada a Quimper on obre una botiga d'enquadernacions i llibreria. Aquesta activitat durarà fins a 1861, quan el negoci fa fallida i es veuen obligats a deixar la Bretanya i a marxar a París a la recerca de feina. La seva primera ocupació a París sembla que va ser la venda de llibres i l'enquadernació, alhora que esdevé militant socialista. L'agost de 1864, any de la creació de la Primera Internacional, els enquadernadors comencen una forta vaga i un dels militants més coneguts serà Eugène Varlin. En 1865 Nathalie Lemel s'adhereix a la Internacional i quan una nova vaga esclata, formarà part del comitè vaguístic i serà elegida delegada sindical, un fet excepcional a l'època. Es distingirà per la seva determinació i per les seves qualitats d'organitzadora, lluitant per la paritat de salaris entre homes i dones. Segons un informe policíac: «Es caracteritza per la seva exaltació, s'ocupa de política; als tallers, llegeix en veu alta els periòdics nocius; freqüenta assíduament els clubs polítics.» A tot això cal afegir-hi una forta oposició al Segon Imperi. En 1868 abandona el domicili conjugal, per mor de l'alcoholisme de son marit, fet que no va millorar la reputació als ulls dels benpensants i de la policia, però li va permetre dedicar més temps a la militància. Amb Varlin i altres enquadernadors, participarà en la creació de La Ménagère, una cooperativa d'alimentació, i de La Marmite, un restaurant obrer –que amb el temps comptarà amb quatre establiments per a vuit mil obrers–, treballant en la preparació dels àpats. El 18 de març de 1871 va esclatar la insurrecció de la Comuna de París i a partir d'aquesta data Nathalie Lemel treballarà activament en els grups de dones i prendrà sovint la paraula. Aquests debats l'animen a crear l'11 d'abril, amb Elisabeth Dmitrieff, aristòcrata russa relacionada amb Karl Marx, la Unió de Dones per la Defensa de París i d'assistència als ferits, i Nathalie formarà part del comitè central. El 26 de març, després de les eleccions, s'estableix un consell revolucionari on figuren personalitats com ara Jules Vallès, Charles Delescluze, Raoul Rigault, Gustave Flourens, Eugène Varlin, etc. La ciutat de París serà administrada per la Comuna fins la Setmana Sagnant quan, el 21 de maig, les tropes acantonades a Versalles entren a sang i foc dins la ciutat; aquesta setmana acabarà el 28, quan es produïren els últims combats al cementiri de Père Lachaise. Durant aquest període, Nathalie Lemel combatrà a les barricades de la plaça Blanche,i en particular la del carrer Pigalle, atenent els ferits. Amb la desfeta de la Comuna, desesperada, s'intenta suïcidar bevent absenta, i és detinguda el 21 de juny de 1871. El Consell de Guerra la condemnarà a la deportació i a la reclusió a la penitenciaria de Nova Caledònia. Quan els seus companys reclamen a les autoritats una gràcia, ella mateixa enviarà una carta al prefecte explicant que rebutja qualsevol mena de gràcia i tota acció que es porti al seu favor. Serà embarcada a bord del Virginie, al mateix comboi que Henri Rochefort i Louise Michel. Tant Nathalie Lemel com Louise Michel s'oposaran fortament a la separació dels deportats entre homes i dones, però elles seran desembarcades cinc dies desprès que els homes, el 14 de desembre de 1873, a la península de Ducos, lloc fortificat amb una tanca on compartirà la cabana amb Louise Michel, influint-se mútuament ideològicament. Fins a la Llei d'amnistia de 1880 no seran alliberades i podran tornar a la metròpoli. Nathalie Lemel va trobar feina al periòdic L'Intransigeant, on continuarà la seva lluita feminista, passant penúries econòmiques fins a la seva mort, el 8 de maig de 1921 a l'Hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), cega i en la misèria. El 8 de març de 2007, en ocasió del Dia Internacional de la Dona, per acord municipal del 27 de març de 2006, una plaça del barri dels Enfants Rouges de París, al cantó dels carrers Dupetit-Thouars i de la Corderie, on en altre temps tenia la seu la Primera Internacional, i a prop d'on Nathalie Lemel vivia, al cul-de-sac Béranger, serà batejada amb el seu nom.

***

Notícia de la detenció de Bernard Jouy apareguda en el diari parisenc Le Temps del 8 de juliol de 1894

- Bernard Jouy: El 24 d'agost de 1855 neix a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista Bernard Basile Jouy, conegut com Bataille. Era fill dels teixidors Antoine Jouy i Élisabeth Fabre. Es guanyà la vida treballant d'empleat de comerç i de venedor ambulant. En 1875 va ser cridat a files però va ser declarat exempt perquè tenia un germà fent el servei militar. Instal·lat com a comerciant a Carcassona, on vivia al número 2 del carrer d'Alsace, durant la tardor de 1890 es dedicà a difondre el fullet Les préjugés et l'Anarchie. En 1882 declarà el seu negoci en fallida. En aquests anys era un militant força actiu dins del moviment anarquista. En 1891 s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), al número 15 del carrer Arnaud de Molles, i s'integrà en el grup anarquista «Les Vengeurs», essent un dels màxims responsables del moviment llibertari local. En aquesta època treballà venen sabates. El juliol de 1892 s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on amb sa companya François Bataille assistia a totes les reunions anarquistes, sempre vigilat per la policia. A Marsella mantingué correspondència amb llibertaris parisencs i amb l'anarquista de Foix (País de Foix, Occitània) Émile Darnaud. En aquesta època treballà com a venedor ambulant. Arran d'un atemptat de novembre de 1893 el seu domicili, al número 69 del carrer Raynard de Marsella, va ser escorcollat per la policia. En la gran agafada contra el moviment anarquista de l'1 de gener de 1894, el seu domicili també va ser escorcollat i la policia va trobar nombrosos periòdics anarquistes (L'Insurgé, Le Père Peinard, La Révolte, etc.). El 7 de juliol d'aquell any, arran de l'assassinat del president de la III República francesa Marie François Sadi Carnot, va ser detingut arran d'un nou escorcoll de casa seva, emmarcant en una gran onada repressiva. En aquesta època el seu nom figura en una llista de 14 propagandistes anarquistes establerta per la Prefectura de Policia Departamental de les Boques del Roine (Provença, Occitània). El 16 de juliol de 1897 enviudà de Barthélemie Françoise Bataille i el 2 de juliol de 1898 es casà a Marsella amb la domèstica aragonesa Josefina Cosculluela Sopena. En aquesta època vivia al número 57 del carrer Plateau Cherchell de Marsella. Va ser estretament vigilat per la policia fins el 1899 on, segons aquesta, «sembla que es manté una mica al marge». Bernard Jouy va morir el 4 de setembre de 1918 al seu domicili, al número 49 del bulevard Notre-Dame, de Marsella (Provença, Occitània).

***

Fotografia policíaca d'Oscar Labrie (2 de juliol de 1894)

- Oscar Labrie: El 24 d'agost de 1861 neix a Charenton-le-Pont (Illa de França, França) l'anarquista Oscar Alexandre. Era fill d'Octavien Hippolyte Labrie, terrelloner al Ferrocarril del Nord, i d'Appolonie Dirckx (Pauline Derix). Treballava als tallers de la fàbrica de màquines de vapor Farcot de Saint-Ouen (Illa de França, França) i alhora regentava una taverna, propietat de la seva companya Marie Thomas. Una part del local de la taverna el tenia llogat a Patrocle Berthon, regidor municipal socialista de Saint-Ouen. El 13 d'abril de 1889 Patrocle Berthon, borratxo, anà a la taverna i trobà Maria Thomas tota sola i al dormitori intentà violar-la; quan Labrie tornà de la feina i trobà Berthon al llit, el tragué de casa seva. Al vespre va notar la desaparició de 350 francs, un pagaré de 500 francs, una capseta amb joies i diversos papers valuosos, que es trobaven en un armari. Una part d'aquest robatori va ser trobat a casa de Berthon en un registre de la policia, però Labrie no va denunciar argumentant per havia trobat els 350 francs, però tot indica que no va presentar càrrecs per les pressions que va rebre de l'ajuntament; finalment Berthon va quedar en llibertat. A començament dels anys noranta Labrie formà part del grup anarquista «L'Avenir de Saint-Ouen», format per una seixantena de militants (Louis Bernaix, Nicolas Chauman, Charles Galau, Louis Galau, Francis Pernin, etc.), entre els quals destacava com a propagandista i orador Gustave Mathieu, i que es reunia al carrer Roziers. L'agost de 1890 Mathieu va ser detingut en sortir d'una reunió al domicili de Labrie. Un altre grup d'anarquistes animat per Auguste Viard es reunien a la seva taverna i feien conferències i vetllades amb cançons; algunes d'aquestes reunions acabaven amb enfrontaments amb la policia. El 9 de febrer e 1891, Mathieu que acabava de sortir de la presó després de purgar una condemna d'un mes, va fer una conferència sobre el sistema carcerari a la Sala Labrie, al número 76 de l'avinguda Batignolles. En morir Viard, Mathieu i altres companys, deixaren al domicili de Labrie mercaderies heretades de Viard. Amb el seu domicili vigilat per la policia, deixà de rebre de manera oberta els companys anarquistes. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figura en un registre de recapitulació d'anarquistes de la policia. Després de perdre diversos infants un darrere l'altre, va ser pare de bell nou i dies després, l'1 de juliol de 1894, el comissari de policia de Saint-Ouen Leproust el vingué a detenir sota la inculpació de «pertinença a associació criminal» i escorcollà, sense cap resultat, el seu domicili. L'endemà, 2 de juliol, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i, dos dies després, el jutge d'instrucció Anquetil demanà a la Prefectura de Policia informes sobre les seves relacions amb el «partit anarquista», que van ser lliurades el 6 de juliol de 1894. El 29 de setembre de 1894 es casà a Saint-Ouen amb sa companya Marie Thomas. El 31 de desembre de 1896 figura en el llistat de recapitulació d'anarquistes i vivia aleshores al número 41 del bulevard Victor Hugo de Saint-Ouen. El 19 de maig de 1896 es seu negoci es declarà en fallida i continuà amb la seva feina de mecànic. El seu últim domicili va ser al número 12 del carrer Épinettes de París. Oscar Labrie va morir el 21 d'agost de 1918 a l'Hospital Bichat de París (França).

***

Necrològica de Paul Cané apareguda en el diari parisenc Le Peuple del 25 de novembre de 1924

- Paul Cané: El 24 d'agost de 1864 neix al barri de Le Poudreux de La Rivière-Saint-Sauveur (Normandia, França) l'anarquista i sindicalista Paul Henri Amand Cané. Era fill de Pierre Henri Cané, ajustador mecànic, i de Caroline Estelle Louédin. Es guanyava la vida treballant primer d'obrer en la construcció i després de mecànic electricista a París (França). Militant anarquista, formà part del consell del Syndicat Unitaire du Bâtiment (SUB, Sindicat Unitari de la Construcció), del qual va ser secretari, i en el Sindicat d'Indústries Elèctriques de la Confederació General del Treball (CGT). Sa companya fou Marguerite Amblard, amb qui tingué com a mínim un fill, Albert Cané, també militant llibertari. El seu últim domicili va ser al número 49 del carrer Championnet del XVIII Districte de París. Paul Cané va morir el 23 de novembre de 1924 a l'Hospital Lariboisière del X Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després a Saint-Ouen (Illa de França, França).

***

Ludvík Cimler

- Ludvík Cimler: El 24 d'agost de 1870 neix a Žirovnice (Bohèmia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Pelhřimov, Vysočina, Txèquia) l'anarquista Ludvík Cimler. Sos pares es deien Matej i Elisabeth Cimler. Quan tenia 13 anys començà a treballar d'aprenent en una fàbrica de botons de nacre. Sembla que participà en la distribució del periòdic clandestí Duch Času, publicat per František Hlaváček i Josef B. Pecka a Prostějov (Moràvia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Olomouc, Txèquia). Posteriorment s'integrà en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Žirovnice. Cridat a files, es declarà insubmís i emigrà als Estats Units. A començament de 1891 s'establí a Nova York (Nova York, EUA) i durant 12 anys treballà en la indústria de la mareperla i dels botons. Membre de la Secció Txeca de l'AIT, en 1894 era secretari del seu Comitè d'Agitació. Entre 1893 i 1897 difongué el periòdic Delnické Listy, el qual dirigí en 1897. El 12 de juny de 1894 va fer la conferència «Raó i violència» a la seu de la Workers Fellowship Progress (WFP, Fraternitat de Treballadors del Progrés). El 2 de març de 1895 presidí un acte de celebració de la Comuna de París a la Fernando's Assembly Rooms de Nova York. Cap el 1900 fundà la seva pròpia impremta al seu apartadament, al número 312 de 71st Street. En 1901 es casà a Nova York amb Anna, qui va mori en 1931. En 1900 fou editor i redactor de la revista Nový Život de Nova York. El 17 de de març de 1910 s'instal·là a Cleveland per treballar en una impremta («The Bohemian Socialistic Printing & Publishing»), on hi restà 25 anys i de la qual esdevingué director. Formà part de la Unió d'Escoles de l'Esperit i de l'Associació Pro Incineració i fou membre de diverses associacions culturals (corals, esportives, etc.). Ludvík Cimler va morir el 30 d'agost de 1935 a Cleveland (Cuyahoga, Ohio, EUA); incinerat, les seves cendres van ser dipositades al Columbari del Cementiri Highland Park de Highland Hills (Cuyahoga, Ohio, EUA).

***

Foto policíaca de Pierre Cardi (24 d'abril de 1912)

- Pierre Cardi: El 24 d'agost de 1875 neix a Erbalunga (Brando, Còrsega) l'anarcoindividualista Pierre Cardi, conegut com Pierre Vicenti. Sos pares es deien Jacinthe Cardi, mariner, i Rosaire Chinundi. El 26 de setembre de 1895 va ser cridat a files en la Marina, on va servir de mariner fins el 20 de gener de 1900. En 1906 s'instal·là a París (França), on treballà de comerciant. Participà activament en els cercles anarquistes individualistes i freqüentà la colònia anarquista «Libertaire-Plage» (Platja Llibertària) de Châtellaillon (Aquitània, Occitània), on es retrobaven cada estiu destacats militants anarquistes (Henry Crozat, Albert Libertad, Anna Mahé, etc.). En 1907 començà a col·laborar amb escrits en el setmanari anarcoindividualista L'Anarchie i posteriorment fundà el seu propi full de propaganda antimilitarista, La Chaîne (1907-1909). Entre 1909 i 1910 missatges li van ser dirigits en la secció «Trois mots aux amis» del periòdic L'Anarchie. El 8 de novembre de 1910 va ser encarregat pel Grup Revolucionari del XVIII Districte de París d'ocupar-se dels anarquistes detinguts a la redacció de Le Libertaire Pierre Martin, Émile Dulac i Jacques Long. Molt lligat a Pierre Alfred Fromentin (L'anarchiste millionnaire), qui li havia confiat en 1910 la gestió, amb sa companya Frédérique Bailly, d'una casa de cites, el gener de 1911 decidí abandonar aquesta funció ja que no volia ser un «macarró». El gener de 1911 llogà, sota el nom de Pierre Vicenti, una taverna al carrer Ordener de París, just davant de l'entitat bancària «Société Générale», que va ser atacada el desembre d'aquell any per la «Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier). L'octubre de 1911 obrí un magatzem de venda d'articles de segona mà («Au Soldeur Populaire») a Alfortville (Illa de França, França). En aquesta època estava molt lligat a l'anarquista Antoine Gauzy que tenia un magatzem semblat a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). A resultes de la mort del sotsdirector número 2 de Seguretat Nacional Louis-François Jouin a mans de la «Banda Bonnot» al domicili de Gauzy, va ser detingut i el seu domicili (número 4 del carrer Eugène Renault d'Alfortville) escorcollat el 24 d'abril de 1912, on se li va trobar ordres de pagament dirigits a Édouard Carouy i a Louis Rimbault, empresonats dins del marc del cas de la «Banda Bonnot». Arran d'una carta anònima on se'l denunciava com a instigador de l'atac de l'oficina bancària del carrer Ordener, va ser sospitós d'encobriment i d'haver negociat els títols bancaris furtats, però, per manca de proves, va ser alliberat lliure de càrrecs. Entre el 4 d'agost de 1914 i el 4 de desembre de 1916 va estar mobilitzat en el Batalló Territorial de la Xauia al Marroc (Casablanca, Rabat, etc.) portant combois ferroviaris. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Armando Picciuti

- Armando Picciuti: El 24 d'agost de 1875 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista Armando Picciuti. Sos pares es deien Giovanni Picciuti i Emilia Mancini. Només pogué fer els estudies elementals i quan era jove s'integrà en el moviment anarquista. El 31 d'octubre de 1908 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Casat, tingué tres fills, el primogènit, Giovanni Picciuti (Giovannino), esdevindrà també anarquista i freqüentarà, amb altres companys, el domicili de Luigi Fabbri a Corticella (Bolonya). Obrer en una foneria i mecànic de professió, milità en el Sindicat de Metal·lúrgics, que, gràcies a la seva influència i la de Clodoveo Bonazzi, resta majoritari a la Vella Cambra del Treball, encapçalada per anarquistes i sindicalistes revolucionaris, fins i tot després de l'escissió del gener de 1913 i el naixement a Bolonya d'una nova Cambra del Treball reformista adherida a la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball). En contacte amb Armando Borghi i Luigi Fabbri, intentà reactivar les forces anarquistes locals creant amb altres companys el «Fascio Llibertari de Bolonya», que s'adherí a la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i al Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA) dirigit a Roma per Temistocle Monticelli. En 1919 era mecànic al garatge de la FIAT, fora de la bolonyesa Porta San Felice (Porta Saffi). En un informe policíac del 31 de juliol de 1919 es feia constar que tenia «una certa influència en els subversius locals». Col·laborà en periòdics anarquistes, als qual enviava corresponsalies, i en feia propaganda entre amics i coneguts. No tingué antecedents penals. Entre l'1 i el 4 d'abril de 1920 assistí com a delegat al II Congrés Nacional de la Unió Comunista Anarquista d'Itàlia (UCAI) i entre el 18 i el 19 d'abril de 1920 participà en el Congrés Regional de l'UAER, on votà la ponència de Pietro Comastri. El juny de 1920 creà a Pontelungo (Imola, Emília-Romanya, Itàlia), amb Clodoveo Bonazzi, Pietro Comastri i Diego Domenico Guadagnini, el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), que a més d'una finalitat educativa tenia també com a objectiu l'acció antimilitarista. En el Congrés de Bolonya de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat entre l'1 i el 4 de juliol de 1920, va ser nomenat secretari de la Comissió de Correspondència d'aquesta organització i comptà amb el suport de Luigi Fabbri i Aldo Venturini. En aquesta època el seu domicili va ser escorcollat en diverses ocasions, sense èxit, a la recerca d'armes. Entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 participà en el III Congrés de l'UAI, que se celebrà a Ancona (Marques, Itàlia), i intervingué en els debats. A finals de 1922 es traslladà definitivament a Roma –tot i que oficialment emigrà el 7 de juny de 1923 a Bolonya–, on trobà feina a la foneria «Rocchi». Durant tota l'època feixista va ser vigilat per les autoritats i l'octubre de 1929 la policia ressaltà en un informe que «encara professa principis subversius». Fins i tot després de la II Guerra Mundial, no obstant la seva avançada edat que el va obligar a restringir les seves activitats polítiques, es mantingué fidel al seus ideals llibertaris. Armando Picciuti va morir el novembre de 1956 a Roma (Itàlia) i, com a membre de l'Associació «Giordano Bruno», va ser incinerat.

***

María García Sanchís

- María García Sanchís: El 24 d'agost de 1881 neix a l'Olleria (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarquista, espiritista i miliciana María García Sanchís. Cap el 1900 emigrà a Barcelona (Catalunya). Es guanyava la vida treballant de teixidora al seu domicili, al número 25 del carrer Gustavo Adolfo Bécquer del barri de Can Rull de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Tingué una educació autodidacta, fruit de les seves nombroses lectures. Amb conviccions espirituals, formà part del moviment espiritista. A Barcelona es casà amb Agustí Alonso Castells, també anarquista, que es dedicava al comerç de gèneres de punt, tingué dos infants, Floreal Alonso García i Aroma, que morí amb vuit anys; amb sa família vivia Josefa Villa Paniagua, vídua, espiritista i esperantista, també integrada en el negoci familiar. Bona oradora, durant la campanya de les eleccions municipals de 1934, participà el 10 de gener en un míting femení celebrat al Teatre Principal de Sabadell, on participaren Maria Dolors Bargalló Serra, Rita Enrich Argemí, Aurora Farràs Pagès, Fidela Renom Soler, Francesca Vergès Escofet i Gavina Viana Viana. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les Milícies Femenines Antifeixistes (MFA), adscrites al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), dirigides per la seva amiga del Gavina Dolores Viana Viana. Després d'un curt entrenament al Camp de la Bota de Barcelona, amb altres companyes milicianes del Batalló Femení de Catalunya (BFC), el qual dirigí, s'integrà en la columna comandada per Antonio Calero, enquadrada en l'expedició de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola comandada pel capità Alberto Bayo Giroud, i el 16 d'agost de 1936 marxà des del port de Barcelona com a infermera cap a la reconquesta de Mallorca, a mans dels feixistes. Després de vint dies de lluita, va ser capturada juntament amb quatre companyes infermeres («Les Cinc de Mallorca») per les tropes franquistes. Un cop torturades, María García Sanchís i les seves quatre companyes van ser afusellades el 5 de setembre de 1936 a Manacor (Mallorca, Illes Balears) i llançades en una fossa comuna. Son fill Floreal Alonso García, que també va participar en la fracassada reconquesta de Mallorca, va morir posteriorment al front i son marit Agustí Alonso Castells acabà suïcidant-se a finals dels anys cinquanta. En 2018 s'estrenà el documental Milicianes, de Tània Balló Colell i Jaume Miró Adrover, que, després d'una intensa investigació, retornà la identitat de quatre de «Les Cinc de Mallorca». El 27 de març de 2022 l'Ajuntament de Sabadell col·locà una stolperstein a la porta del seu domicili, a l'actual número 62 del carrer Gustavo Adolfo Bécquer de la ciutat.

María García Sanchís (1881-1936)

***

Noël Aversenq

- Noël Aversenq: El 24 d'agost de 1886 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Pierre Donatien Jean Noël Aversenq i va ser conegut com Noël Aversenq i Pierre Aversenq. Era fill natural de la modista Joséphine Aversenq, que reconegué l'infant el 17 de setembre de 1886. Obrer tipogràfic, a partir de 1903 freqüentà, juntament amb son germà Antonin Aversenq, els cercles anarquistes de montpellerins. En 1904 va ser inscrit com a «anarquista» i militant de la Confederació General del Treball (CGT) en un registre de la policia del departament d'Erau i també s'assenyalava que havia proferit expressions públiques antiparlamentàries. L'1 d'agost de 1904 va ser jutjat, amb l'escultor Henri Roure, a l'Audiència d'Erau per «robatori qualificat». El 21 d'agost de 1909 es casà a Montpeller, amb son germà Antonin Aversenq com a testimoni, amb Julie Étiennette Galtier. En 1914 va ser mobilitzat i enviat al front; sembla que va ser ferit poc després i repatriat. En 1917, amb el tipògraf Léon Méric, imprimí il·legalment el manifest socialista antimilitarista de la Conferència Internacional de Kienthal, celebrada a Reichenbach im Kandertal (Berna, Suïssa). En 1919 formà part de l'ala esquerrana del moviment sindicalista del departament d'Erau i en 1921 era un dels membres més destacats del sindicalisme unitari montpellerí. En 1927, 1928 i 1929 va ser el candidat del sector unitari per a la secretaria general de la Borsa del Treball de Montpeller i aleshores militava en el Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC). El 22 de juliol de 1928 intervingué en el Comitè Regional de Llenguadoc sobre qüestions organitzatives. L'1 d'agost de 1929 va ser detingut durant una manifestació contra la guerra sota l'acusació d'«incitació a la guerra civil» i el seu domicili i la impremta van ser escorcollats. D'antuvi tipògraf del diari radical Le Petit Méridional, a partir de 1927 restà desocupat i amb problemes econòmics. A principis de 1931 va ser exclòs «per alta traïció» del PC, però entre 1934 i 1935, quan l'amenaça feixista era un fet, es tornà a acostar-hi. En 1938 era responsable de l'associació «Amics de la Unió Soviètica» i aleshores dirigia la «Imprimerie de la Presse» de Montpeller, que imprimia Le Travailleur du Languedoc, òrgan regional del PC-SFIC, i Le Midi Vinicole, entre d'altres publicacions. A finals de 1939, després de l'esclat de la II Guerra Mundial, s'afilià al nou Partit Comunista de França (PCF). Durant l'Ocupació participà activament, juntament amb son fill André Aversenq, però sense treballar junts, en la clandestinitat comunista, imprimint L'Humanité i Les Cahiers du Communisme. El 27 de gener de 1941 va ser detingut i internat a Ais de Provença (Provença, Occitània); jutjat, el 13 de setembre de 1941 va ser condemnat per la Secció Especial del Tribunal Militar Permanent de la 16 Regió, juntament amb altres companys (François Campestre, Hervé Fuste i Jean-Marie Melet), a cinc anys de presó, mil francs de multa i privació dels drets cívics. El 15 d'octubre de 1943 va ser enviat al centre reclusió d'Eysses de Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i posteriorment va ser deportat a Alemanya. Noël Aversenq va morir el 2 de febrer de 1945 al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya). Son fill André Aversenq també va morir en la deportació.

Noël Aversenq (1886-1945)

***

Esquela de France Laizé publicada en el diari d'Angers Le Petit Courrier del 13 de setembre de 1937

- France Laizé: El 24 d'agost de 1889 neix a Villebernier (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista France Auguste Laizé. Sos pares, conreadors, es deien François Jean Laizé i Joséphine Cosnard. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat i enquadrat en la 13 Companyia del 3 Regiment de Zuaus. El 8 de setembre de 1914 va ser greument ferit en combat a Broussy-le-Petit (Xampanya, França) i se li va amputar la cama esquerra i condecorat. El 20 de maig de 1916 es casà a Montargis (Centre, França) amb Georgette Lucienne Cherbuys, amb qui tingué dos infants, Georges i Paulette. En 1917 vivia al número 20 del carrer de la République de Trélazé (País del Loira, França). Va ser un dels organitzadors de la Federació Obrera i Pagesa de Vídues i Mutilats de Guerra del departament de Maine i Loira, de la qual va ser nomenat secretari i delegat de Propaganda. Obrer en una fàbrica de mistos de Trélazé, milità en la Confederació General del Treball (CGT) i en el grup anarquista local, i la policia el considerava «violent». El novembre de 1923 figurava en llista d'anarquistes de la policia. Arran de l'escissió sindical de la CGT, passà a militar en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Després de la creació de sindicats autònoms oposats al control comunista, retornà a la CGT. En 1925 vivia al carrer Union de Trélazé. Publicà un article en el número del 15 de juny de 1931 del periòdic Le Réveil des Travailleurs criticant els comunistes de la CGTU. Els informes policíacs són contradictoris ja que uns afirmen que demanava el vot contra el Bloc Nacional Republicà (BNR) i altres que reivindicava l'abstenció electoral. En els anys trenta va ser secretari de l'equip de futbol Angers-Sportif. France Laizé va morir el 12 de setembre de 1937 al seu domicili, al número 87 de la carretera de la Pyramide, d'Angers (País del Loira, França) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Saint-Léonard de la ciutat.

***

Necrològica d'Andreu Llop Blanch apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 14 de setembre de 1946

- Andreu Llop Blanch: El 24 d'agost de 1894 neix a la Fatarella (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Llop Blanch, conegut com Botó. Sos pares es deien Miquel Llop i Rosa Blanch. Manobre de professió, milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Fatarella, del qual va ser secretari. Duran la guerra civil formà part del Comitè Local Revolucionari de la Fatarella. Sembla que es veure implicat en els anomenats «Fets de la Fatarella» de gener de 1937. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià a França. Sa companya, l'anarcosindicalista Carme Balsebre Monreal, va ser processada i empresonada pel franquisme. Malalt, Andreu Llop Blanch va morir el 30 de juny de 1946 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia sobre la detenció de Pere Massoni Vives apareguda en el diari barceloní La Vanguardia de l'1 de febrer de 1924

- Pere Massoni Vives: El 24 d'agost de 1896 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Massoni i Vives –també citat erròniament de diferents maneres (Mazoni, Rotger, Roger, Massoni Rotger, Massoni Viva, etc.). Sos pares es deien Josep Massoni i Àngela Vives. Rajoler de professió, en 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 va ser delegat del Sindicat d'Obrers Rajolers del Ram de la Construcció al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants). L'octubre d'aquest mateix any formà part de la primera junta del Sindicat Únic del Ram de la Construcció com a secretari exterior. Durant els anys del pistolerisme va ser força perseguit. El 23 d'abril de 1919 patí un atemptat a mans d'un escamot de pistolers pagat per la patronal –format per Antoni Soler Martorell (El Mallorquí), Luis Fernández i Octavio Muñoz (El Argentí)– i quedà greument ferit. No aconseguí recuperar-se del tot de les lesions d'aquesta agressió i es va veure obligat en els seus últims anys a treballar en la seva professió amb una paràlisi progressiva a la cama i a fer de conserge al local del Sindicat de Rajolers del carrer de l'Om de Barcelona. Entre agost i setembre de 1919 passà una temporada, amb José Gil Ballester, a Sevilla (Andalusia, Espanya), en qualitat de delegat del Comitè Nacional de la CNT per a preparar el II Congrés Nacional i reorganitzar els sindicats de treballadores de l'agulla, de construcció i de constructors de persianes. El desembre de 1919 assistí a Madrid al II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia). En aquesta època va fer una bona amistat amb Josep Peirats Valls, amb qui treballava a la mateixa fàbrica de maons. En 1923 participà activament en la vaga de la construcció i fou membre de la comissió de defensa dels companys rajolers Enric Guiot i Climent acusats d'atracament i condemnats a mort. En 1924 va ser empresonat governativament per conspiració contra la dictadura de Primo de Rivera, acusat de ser un dels organitzadors de l'expedició de Bera. En 1928 formà part del grup «Solidaridad» i publicà el fullet Los ladrilleros a través de las luchas sociales, amb pròleg de Juan López; després fou un dels fundadors del grup «Unió de Militants de la Confederació». L'abril de 1928 assistí, amb Ramon Hortoneda, a l'Assemblea de Cooperatives Catalanes i el juny d'aquell any formà part, en representació de la CNT, del primer Comitè Revolucionari de Catalunya, que conspirava contra la Dictadura. En maig de 1929 marxà, juntament amb Joan Roigé, com a delegat a França i a Bèlgica per preparar l'emigració política i organitzar el moviment revolucionari antimonàrquic –a Brussel·les s'entrevistà amb aquesta finalitat amb Francesc Macià. També el maig d'aquell any s'integrà en el Comitè Nacional confederal clandestí, constituït per Ángel Pestaña, i que dimití el mateix desembre. De bell nou membre del mateix Comitè Nacional confederal durant els primers mesos de 1930, s'encarregà de legalitzar la CNT l'abril d'aquell any i fou membre del Comitè de Relacions. L'abril de 1930, i l'octubre amb Joan Peiró, s'entrevistà amb Miguel Maura i Ángel Galarza, representants del Comitè Revolucionari Nacional Polític, a Sant Sebastià, per sondejar la CNT amb la finalitat d'organitzar una vaga general. El 27 d'abril de 1930 presidí un míting d'afirmació sindical celebrat al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona, on intervingueren Joan Peiró, Ángel Pestaña, Emili Mira, Sebastià Clarà i ell mateix. L'agost de 1930, en reaparèixer Solidaridad Obrera, dirigit per Joan Peiró, assumí el càrrec d'administrador, nomenament que li va ser atorgat el 17 de maig de 1930 durant el Ple Regional de la CNT, i, gràcies a la seva constància des de la Comissió Pro-Impremta creada per ell, el periòdic aconseguí impremta pròpia. L'octubre de 1930 representà el sector sindicalista de la CNT en les reunions amb els republicans nacionalistes catalans, que es varen concretar en la formació del Comitè Pro Llibertat. El 15 de febrer de 1931 presidí un míting d'afirmació sindicalista al Teatre del Bosc de Barcelona, on intervingueren Francisco Arín, Sebastià Clarà, Joan Peiró, Casas Sala i ell mateix. Durant la Conferència Regional de la CNT de Catalunya, que se celebrà entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931, fou confirmat en el càrrec d'administrador de Solidaridad Obrera, en contra de l'opinió de Felipe Alaiz. Molt lligat a Ángel Pestaña i a Joan Peiró, l'agost de 1931 signà el «Manifest dels Trenta». L'adscripció a aquest «reformisme» no agradà a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou acusat per membres d'aquesta organització en el Ple Regional de Sindicats Únics de Barcelona de març de 1933 d'irregularitats en la gestió econòmica de La Soli. Aquestes crítiques l'obligaren a dimitir i agreujaren la seva malmesa salut. Pere Massoni Vives va morir de tuberculosi pulmonar el 6 de juny de 1933 al seu domicili del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Sants.

Continua...

---