Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 12 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de Solidaridad Obrera

- Surt Solidaridad Obrera: El 12 d'octubre de 1919 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Obrera. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo del Norte. Posteriorment portarà com a subtítols «Órgano de la Confederación Regional del Trabajo del Norte i portavoz de la CNT» i «Periódico sindicalista». Substituïa La Lucha, publicació de la qual no s'ha conservat cap exemplar. D'antuvi bisetmanal (dijous i diumenges), Solidaridad Obrera acabarà amb periodicitat setmanal. Fou dirigida per Antonio Pena, Manuel Buenacasa i Juan Ortega, i comptà amb la col·laboració especial de Emilio Mira (Antonio Valor). Hi van col·laborar Juan del Arco, Santiago Arregui, Azorín, Mauro Bajatierra, Bejarano, Evelio Boal, Galo Díez, Francisco Donadío, Donnay, Juan Fernández, Elías García, Victoriano Gracia, Inocencio Hermosilla, Leval, Maymón, Valeriano Orobón, Juan Ortega, Eleuterio Pérez, Picón, Rudolf Rocker, Primitivo Rodríguez, Julio Roiz, Enrique Rueda, Arnaldo Sopelana, Rodrigo Soriano, Laurentino Tejerina, Torralva, etc. Tragué un suplement  especial per a La Rioja. En principi es mostrà partidari de la Revolució russa, però ràpidament l'entusiasme es transformà en agra decepció. El gener de 1921 fou suspesa i no reaparegué fins al restabliment de les garanties constitucionals els maig de 1922. Tirava, segons els números, entre 7.000 i 10.000 exemplars. En sortiren 84 números, l'últim el 22 de setembre de 1922.

***

Bust de Ferrer i Guàrdia conservat a l'IISG d'Amsterdam

- Homenatge a Ferrer i Guàrdia: El 12 d'octubre de 1919 al capvespre, a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada per l'Ateneu Sindicalista de Palma, va tenir lloc una vetllada en commemoració del desè aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Bartomeu Coll i Taylor, barber de professió i secretari d'Exterior de la Joventut Socialista de Palma, que arribaria a ser un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Palma en 1921, va recitar una poesia que havia improvisat poc abans i que serà publicada en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera, el 18 d'octubre de 1919.

Bartomeu Coll i Taylor: «An en Francisco Ferrer» (Cultura Obrera, 18 d'octubre de 1919)

Naixements

Victor Considérant

- Victor Considerant: El 12 d'octubre de 1808 neix a Salins-les-Bains (Franc Comtat, França) el filòsof i economista fourierista i membre de la Internacional Victor Prosper Considerant –moltes fonts acceptuen erròniament el llinatge. Sos pares es deien Jean-Baptiste Considerant, bibliotecari municipal de Salins-les-Bains, i Suzanne Courbe, propietària, i tingué una germana, Justine, i un germà, Gustave. Va dedicar sa vida a desenvolupar les tesis filosoficopolítiques de Charles Fourier, especialment la idea del falansteri. Després d'estudiar al Col·legi Reial de Besançon –antic institut de Fourier–, en 1836 va ser admès a l'Escola Politècnica per estudiar enginyeria militar. En aquesta època coneixerà a Besançon les idees de Saint-Simon i dos deixebles de Fourier, Juste Muiron i Clarisse Vigoureux, que l'iniciaran en la filosofia fourierista, que proposa un nou model de societat basat en la creació de falansteris –associacions de producció i de consum fundats en la copropietat i la cogestió. El febrer de 1838 es casà amb Julie Vigoureux, amb qui tingué un fill, Gustave Considerant. Instal·lat a París, després d'abandonar una futura pròspera carrera militar i de conèixer Fourier personalment, va publicar diversos periòdics, com ara Le Phalanstère (1832), La Réforme Industrielle, La Phalange (1836), La Démocratie Pacifique (1843), i va fer gires de conferències. La seva noció del «dret al treball» i el concepte de «representació proporcional» seran dues de les seves idees claus i importantíssimes per al dret constitucional i el socialisme francès. Després de la Revolució de 1848 va ser elegit a les assemblees Constituent i Legislativa. Convençut que a vegades calia la violència, l'13 de juny de 1849 va proposar la insurrecció als caps de la Montagne, però a causa del seu fracàs dos dies després, va haver d'exiliar-se a Bèlgica aquell mateix any i després a Texas (EUA) en 1852, on fundarà a la riba del Trinity River (Dallas) una comunitat agrícola falansteri formada per dos-cents colons (francesos, belgues i suïssos), «La Réunion», amb el suport de Jean-Baptiste André Godin, que durà des del 16 juny de 1855 fins al 28 de gener de 1857 –encara que molts colons van quedar pel seu compte fins a 1959–, però que el va deixar totalment arruïnat, ja que va haver de comprar els dos mil acres (vuit quilòmetres quadrats) de terra de la colònia. En 1860 la ciutat de Dallas es va apropiar dels terrenys de «La Réunion». Amnistiat, va tornar a França en 1869, després de passar 10 anys a San Antonio (Texas) estudiant les propietats medicinals dels cactus i de la flora mexicana. En març de 1871 va participar en la Comuna de París com a membre de la Internacional, mostrant actituds pacifistes. Durant la Comuna va publicar La Pau en 24 heures dictée par Paris à Versailles. Adresse aux parisiens i va prendre partit per l'autonomia de París i per la democràcia directa llibertària realitzada per aquesta. Va poder fugir de la repressió de la Comuna per la seva qualitat de ciutadà nord-americà que havia adquirit en 1858. Retirat de la política, va consagrar els últims 15 anys de sa vida a l'estudi, freqüentant  la Sorbona, i gaudint del respecte del Barri Llatí, on era cèlebre a causa del seu costum d'anar vestit de mexicà. Va ser autor de nombroses obres, com ara Destinée sociale (1838), Manifeste de la démocratie pacifique (1843), Manifeste de l'école sociétaire (1845), Principes du socialisme: manifeste de la démocratie au XIX siècle (1847), Théorie du droit à la propiété et du droit au travail (1848), entre altres. Victor Considerant va morir el 26 de desembre –gairebé totes les fonts citen erròniament el 27 de desembre– de 1893 al seu domicili, al número 9 de l'avinguda de la Bourdonnais del VII Districte de París (França) i va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise envoltat de centenars de communards i amb parlament de Jean Jaurès. L'institut d'ensenyament de Salins porta el seu nom.

***

Moses Harman

- Moses Harman: El 12 d'octubre de 1830 neix a Pendleton County (Virgínia de l'Oest, EUA) el pedagog lliurepensador i editor llibertari, precursor de l'anarcofeminisme i del moviment eugenèsic, Moses Harman. Entre 1883 i 1907 edità, a Valley Falls (Kansas) i a Chicago (Illinois), el periòdic anarcoindividualista Lucifer. The Lightbearer, pel qual va ser processat sota la Llei Comstock –legislació federal nord-americana «antivici» promulgada el 3 de març de 1873– en quatre ocasions (1890, 1892, 1895 i 1906) pels seus continguts (anarquisme, ateisme, defensa dels drets de les dones, sufragisme, eugenèsia, maltusianisme, control de natalitat, amor lliure, abolició del matrimoni, violació marital, etc.), considerats obscens i immorals, i acabà complint sis anys de presó en total. Sa filla, Lilliam Harman, també fou una destacada militant anarquista. Moses Harman va morir el 30 de gener de 1910 a Los Ángeles (Califòrnia, EUA).

***

Émile Pouget, dibuixat per Aristide Delannoy (circa 1911)

- Émile Pouget: El 12 d'octubre de 1860 neix a Lo Pont de Salars (Avairon, Occitània) el temut pamfletari, anarcosindicalista, antimilitarista i anticlerical Jean Joseph Émile Pouget. Era fill de Jean Joseph Louis Pouget, notari, i de Marie Clémentine Boissonnade. Des de molt jove va ser revolucionari influenciat pels processos als communards de Narbona que van tenir lloc a Rodés el novembre de 1871 als quals va assistir. A l'institut de Rodés ja va fundar el seu primer periòdic, manuscrit, Le Lycéen républicain. Més tard, instal·lat a París a partir de 1876, on treballava com a venedor de calicots i altres articles de moda i calceteria, va esdevenir anarquista llegint la premsa anarquista (La Révolution Sociale i Le Révolté). En 1879 va contribuir a la creació del Sindicat d'Empleats del Tèxtil, i va participar, en 1881, amb un grup d'anarquistes francesos en el Congrés Internacional de Londres. En 1883 va ser arrestat per treure una de les  primeres publicacions antimilitaristes que es coneixen a França. El 9 de març d'aquest mateix any va prendre part amb Louise Michel en la manifestació dels aturats on tres fleques són assaltades. Detingut amb ell, serà condemnat el 21 de juny a vuit anys de presó per «pillatge a mà armada» i per «difusió de propaganda antimilitarista». Va sortir de la presó de Melun en 1886 arran d'una amnistia i es va consagrar a la propaganda anarquista, amb la creació, el 24 de febrer de 1889, del periòdic Le Père Peinard, que obtindrà un ràpid èxit pel seu estil popular i pel to virulent utilitzat. Pouget serà nombroses vegades requerit per la justícia pels seus articles i obligat a deixar de publicar el periòdic en el número 253, a resultes de l'aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) de 1894. Aleshores s'exiliarà primer a Alger (Algèria) i després al Regne Unit, on madurarà les seves concepcions de l'acció sindical i analitzarà el sabotatge i la vaga general com a mitjans de lluita. En tornar a França en 1895, publica La Sociale, i en 1896 reprèn la publicació de Le Père Peinard. Compromès amb el sindicalisme revolucionari, entre 1902 i 1908, serà secretari adjunt de la Confederació General del Treball (CGT) dins la tendència anarcosindicalista. L'octubre de 1906 va ser un dels signataris de la Carta d'Amiens. L'any següent, serà nomenat redactor en cap de La Voix du Peuple, periòdic editat per la CGT. En 1909 es va consagrar a la publicació de La Révolution i es va apartant progressivament de l'acció sindical, publicant durant la Gran Guerra escrits patriòtics en L'Humanité. Va publicar nombrosos llibres i fullets, com ara Le sabotage (1898), Le parti du travail (1905), La CGT (1908), L'action directe (1910) i Les bases du syndicalisme (1910). El 17 d'abril de 1915 es casà al XVIII Districte de París amb Augustine Caroline Jamaux, divorciada de Pierre Arestie Gillaume, i va ser testimoni, entre d'altres, el pintor anarquista Maximilien Luce. En aquesta època vivia al carrer Mont-Cenis. Va negar-se repetidament a escriure les seves memòries. Émile Pouget va morir el 20 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 21 de juliol– de 1931 al seu domicili del barri de Lozère de Palaiseau (Illa de França, França).

***

Foto policíaca d'Edmond Dupuy (1 de març de 1894)

- Edmond Dupuy: El 12 d'octubre de 1864 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista Edmond Adolphe Claude Dupuy. Sos pares es deien Jean François Dupuy, destil·lador, i Adolphine Rosalie Joseph Mathon. Es guanyà la vida com a corrector d'impremta i empleat de comerç. El 8 de gener de 1893 assistí a una reunió al Tivoli-Vauxhall de París centrat gairebé exclusivament en els escàndols de Panamà del moment i on defensà que els anarquistes havien de deixar de banda aquests temes i centrar-se en la propaganda llibertària. El 4 de març de 1893 va ser present, amb son germà Ernest Dupuy i altres tres-centres persones, a una reunió pública a la Salle du Commerce, al número 94 del Faubourg du Temple, també centrada en els escàndols de Panamà. El 5 de maig de 1893 assistí, juntament amb altres 250 persones, a un míting anarquista sobre el sufragi universal celebrat a la Salle du Commerce. En un informe del confident Barbier del 14 d'octubre de 1893, aquest aconsellava vigilar el domicili dels germans Dupuy, al número 2 bis del carrer Maison-Dieu, lloc de reunió d'anarquistes (Bertrand, Amédée Denéchère, Émile Habert, Soulier, etc.). El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i seguia vivim al carrer Maison-Dieu amb son germà Jean-François Dupuy, també anarquista. L'1 de març de 1894 va ser detingut juntament amb altres 27 anarquistes; enviat a comissaria, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat per «associació criminal». El 7 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 2 d'octubre de 1894 es casà al XIV Districte de París amb l'empleada de comerç Hortense Amélie Christophe; en aquesta època ell també treballava d'empleat de comerç i seguia vivint amb son pare ja vidu al carrer Maison-Dieu. Edmond Dupuy va morir el 15 d'abril de 1930 al seu domicili, al número 20 del carrer Montbrun, del XIV Districte de París (França).

Paolo Perego

- Paolo Perego: El 12 d'octubre de 1874 neix a Abbiategrasso (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Peolo Perego. Sos pares es deien Giovanni Perego i Rachele Parea. Pogué fer els estudis primaris. Segons la Prefectura de Policia de Milà (Llombardia, Itàlia) era un «anarquista convençut» molt influent entre els companys. Fou soci de la Società di Mutuo Soccorso e Collocamento Prestinai de Milà (Societat de Socors Mutus i de Col·locació de Forners). No col·laborà en cap periòdic llibertari, però en rebia molts, i estava en relació amb nombrosos anarquistes (Carlo Chignola, Felice Mazzocchi, Luigi Perego, Raffaele Petrali, Pietro Uboldi, etc.). El 18 de setembre de 1894 va ser detingut i lliurat a les autoritats judicials per «activitats subversives». Durant el procés va ser acusat amb el forner Fontana per haver dit que en un futur l'anarquista Sante Geronimo Caserio seria un sant com Giuseppe Garibaldi i que els anarquistes estaven preparant un cop fent explotar una bomba sota un tren. En l'escorcoll del seu domicili es va trobar un ganivet amb la inscripció «VV l'anarchia», que la policia va interpretar com a «al·lusiva a Caserio», a més d'un fullet de propaganda anarquista i una fotografia de Caserio. En el judici del 25 de febrer de 1895 va ser absolt per insuficiència de proves, però el 7 de maig d'aquell any al Tribunal d'Apel·lació va ser condemnat a 50 dies de confinament, pena, però, que va ja havia purgat durant la detenció preventiva. Del seu poble natal es traslladà en 1923 a Vercurago (Gallavesa, Llombardia, Itàlia) i el 29 d'abril de 1926 va ser detingut arran de l'escorcoll de casa seva i d'haver-se-li trobat diversos fullets de propaganda anarquista (L'anarchia e la Chiesa; Il fronte unico rivoluzionario; Il Vangelo dell'ora; La peste religiosa; La rivoluzione sociale; Fra contadini; Programma anarchico; L'anarchia; La Banca e la rivoluzione; Ai giovani; Socialismo e Parlamentarismo; Lo sciopero generale; Le due vie; Buona lezione; Ai coscritti; Lavoratori; i Memortie di un rivoluzionario, de Piotr Kropotkin). El maig de 1926 va ser posat en llibertat. L'agost de 1929 encara residia a Vercurago i es guanyava la vida com a venedor ambulant de joguines de cartró que ell mateix feia a casa seva. El desembre de 1930 retornà a Milà i per aquesta causa en 1931 va ser esborrat del llistat de subversius de la província de Bèrgam. Paolo Perego va morir cap el 1948.

***

Notícia de la condemna d'Alphonse Boulangier apareguda en el diari parisenc Le Petit Caporal del 28 de novembre de 1908

- Alphonse Boulangier: El 12 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 12 de desembre– de 1880 neix a Besançon (Franc Comtat, Arpitània). Era fill d'Emmanuel François Boulangier, sastre, i de Marie Julie Perrin. Quan tenia 14 anys començà a realitzar robatoris i va ser enviat a un reformatori. L'1 de desembre de 1898 va ser condemnat per l'Audiència de Rouen (Alta Normandia, França) a dos anys de presó per «temptativa de robatori» i el 21 de novembre de 1901, pel mateix tribunal, a tres anys de presó per «temptativa de robatori i rebel·lió». Entre el 16 d'octubre de 1904 i el 5 de setembre de 1907 va fer el servei militar als Batallons d'Infanteria Lleugera de l'Àfrica («Bat' d'Af»). El 10 de febrer de 1908 va ser condemnat per l'Audiència de Rouen a 20 anys de treballs forçats i a la relegació per «robatoris qualificats» i en el moment d'abandonar la sessió cridà «Mort a la bòfia! Mort al jurat!». Quan hi estava esperant per embarcar cap a la Guaiana Francesa, el procurador de la República de Le Havre (Alta Normandia, França) va rebre una llarga carta des de la presó de Bonne Nouvelle de Rouen on s'acusava de nombrosos delictes (robatoris, agressions, assassinats, etc.). Quan la instrucció judicial va acabar, va negar tota responsabilitat d'aquests delicte argumentant que era l'única sortida que tenia per evitar la seva deportació a la colònia penitenciària. Durant el judici d'aquests delictes reconegué les seves idees anarquistes i el 25 de novembre de 1908 va ser condemnat per l'Audiència de Rouen a mort després de declarar-lo culpable sense circumstàncies atenuants de dos assassinats, una temptativa de mort i diversos robatoris; en sentir la sentència, injurià els magistrats i va prometre venjar-se'n. El 6 de febrer de 1909 la pena li va ser commutada per la de treballs forçats a perpetuïtat i enviat a la Guaiana Francesa. El juny de 1911 va ser condemnat a dos anys de reclusió cel·lular per «evasió». Alphonse Boulangier va morir el 21 de novembre de 1912 a la Guaiana Francesa.

***

Necrològica d'Eleuterio Miera Elizalde apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1967

- Eleuterio Miera Elizalde: El 12 d'octubre de 1889 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Eleuterio Miera Elizalde, conegut com Terio. Sos pares es deien Celedonio Miera i Serafina Elizalde. De jove treballà de crupier. El 2 de novembre de 1924 va ser detingut després de trobar la policia al seu domicili, al número 6 del carrer San Simón de Santander, 84 flascons (més de quatre quilos) d'una substància blanca etiquetada com a cocaïna, la partida més important confiscada per les autoritats fins aleshores a la Península; les anàlisis posteriors efectuats per la Delegació de Farmàcia demostraren que en realitat es tractava d'àcid bòric. Més tard es guanyà la vida de viatjant i representant de vins i de licors per compte pròpia, fet pel qual no es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), però si va pertànyer a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1936 regentava el bar La Zanguina, al carrer Martillo de Santander. Durant la guerra civil ocupà càrrecs de responsabilitat dins del sindicat. El 8 de setembre de 1936, amb Sinforiano Sisniega i Casimiro Pérez, confiscaren la fàbrica de formatges i de mantegues («Granja Agrícola Quirós») dels monjos de la badia trapenca de Santa María de Viaceli de Cóbreces (Alfoz de Lloredo, Cantàbria, Espanya), la qual dirigí en nom del Sindicat Agrícola Muntanyès (SAM). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Les autoritats franquistes l'obriren un expedient de responsabilitats polítiques, però el gener de 1946 aquest expedient va ser sobresegut. En el exili s'establí a Royan (Poitou-Charentes, França), on treballà de pintor d'automòbils i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Un cop jubilat, es guanyà la vida treballant en un hort. Sa companya fou Otilia Álamo. El 15 de febrer de 1967 Eleuterio Miera Elizalde va caure malalt, restà en coma i el 21 de febrer de 1967 va morir a l'Hospital de Royan (Hospital Malakoff) de Vaux-sur-Mer (Poitou-Charentes, França), essent enterrat tres dies després a Royan.

***

Pilar Grangel Arrufat

- Pilar Grangel Arrufat: El 12 d'octubre de 1893 –el certificat de defunció cita erròniament el 19 d'octubre de 1894– neix a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià) la pedagoga racionalista i militant anarcosindicalista Maria del Pilar Grangel Arrufat –citat els llinatges sovint com Granjel i Arrufas. Sos pares es deien Francisco Grangel Bernad, jornaler, i Vicenta Arrufat Alambillaga. Instal·lada a Barcelona (Catalunya), va afiliar-se a la Secció de Mestres del Sindicat Únic de Professions Liberals (SUPL) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Abans de la Guerra Civil va ser responsable amb son company Joaquim Ferrer Álvaro (Ácrato Llull) de la racionalista Escola Pestalozzi a la barriada barcelonina de Sants i va dirigir l'escola del Sindicat del Ram d'Elaborar Fusta. En 1932 va col·laborar amb Solidaridad Obrera de València. Fundà amb altres companyes el grup «Brises Llibertàries», creat també a Sants dins del SUPL amb la finalitat d'impartir classes nocturnes a les dones obreres, i en 1934 l'hereter de l'anterior associació, el Grup Cultural Femení, que es reunia al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona. En 1936 assistí al Congrés de Saragossa. Aquest mateix any va acollir un infant amb motiu de la vaga general saragossana, ella que ja tenia dues nines (Electra i Violeta). Durant la guerra va militar en «Mujeres Libres», escrivint en el seu òrgan d'expressió del mateix nom i participant en gires de propaganda, i es va encarregar de la Maternitat de Les Corts. El setembre de 1936 va ser una de les fundadores –amb Ernestina Corma, Eugènia Bony, Maria Colomé i Palmira Puntes, entre d'altres– del Comitè Femení de Solidaritat Llibertària del SUPL, creat amb la finalitat de muntar un taller de confecció de roba per al front, fer cursets d'infermeria i de puericultura, impartir conferències propagandístiques, etc. En aquesta època va col·laborar en Esfuerzo, òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Barcelona. En febrer de 1937 no va fer costat el grup de «Mujeres Libres» que va demanar l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'1 de maig de 1937 parlà en un míting de dones antifeixistes per la unitat sindica celebrat al teatre Olympia de Barcelona, juntament amb Nita Nahuel i Llibertat Ródenas, per la CNT, i Caritat Mercadé, Isabel Azuara i Dolors Piera, per la Unió General de Treballadors (UGT). Va substituir Áurea Cuadrado Castillón en la Casa de la Maternitat de Barcelona com a directora pedagògica durant la guerra, càrrec que va deixar per evacuar el juny de 1938 un grup d'infants a Seta (Llenguadoc, Occitània). En acabar la contesa va marxa a França, on va ser internada a diversos camps, establint-se a Clarmont d'Erau. En 1945, quan els seus intents d'emigrar a Mèxic van fracassar, es va instal·lar definitivament a Montpeller. En aquesta ciutat va col·laborar en la premsa de l'exili (Cenit, Espoir, etc.) i en tasques assistencials en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Va mantenir estrets lligams amb la família d'editors catalans exiliats a Mèxic formada per Hermós Plaja Saló i Carme Paredes Sans, i va exercir com a representant a França de les seves Ediciones Vértice. En 1973 va fer una conferència a París. L'actriu, cantant, especialista lorquiana i llibertària Violeta Ferrer és una de ses filles. Retirada a la Residència Paul Valéry de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), Pilar Grangel Arrufat va morir el 18 de març de 1987 a l'Amalon (Llenguadoc, Occitània).

Pilar Grangel Arrufat (1893-1987)

***

Antonio Ábalos Lara

- Antonio Ábalos Lara: El 12 d'octubre de 1900 neix a Archidona (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Ábalos Lara. Era fill d'Antonio Ábalos Delgado, sabater, i de María Lara Caro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'enrolà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i, quan esclatà la II Guerra Mundial, en els Batallons de Voluntaris Estrangers (BVE). En la primavera de 1940 va caure presoner dels alemanys a la zona de Belfort (Franc Comtat, França) i va ser internat en el camp de concentració (Stalag 341) d'Altengrabow (Möckem, Saxònia-Anhalt, Alemanya; actual Dörnitz), on durant l'hivern de 1941 ocupà la barraca número 16. El 26 d'abril de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 4.506, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on va ser enviat a treballar a la pedrera i més tard al taller de sabateria. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, va ser repatriat a França i hospitalitzat dos mesos a Tours (Centre, França). En 1947, a causa de les condicions patides durant de la deportació, caigué greument malalt. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) fins a la seva mort. Antonio Ábalos Lara va morir el 16 de novembre de 1965 a França.

***

Necrològiva de Vicent Vallés Puig apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de maig de 1976

- Vicent Vallés Puig: El 12 d'octubre de 1900 neix a Traiguera (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Vallés Puig, conegut com Pergueres. Sos pares es deien Manuel Vallés i Josepa Puig. Des de l'adolescència milità en el moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya Rosalia Dalla i sos infants. Després de la II Guerra Mundial, durant molts d'anys, participà activament en la Federació Local de Bòrt (Llemosí, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment milità en la Federació Local d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània) de la CNT. En 1971 el seu cos quedà paralitzat arran d'una malaltia. Vicent Vallés Puig va morir el 2 de gener de 1976 al seu domicili de Lanobre (Alvèrnia, Occitània) i va ser enterrat tres dies després en aquesta població.

***

Enrique Germán Balbuena

- Enrique Balbuena: El 12 d'octubre de 1903 neix a Buenos Aires (Argentina) el mestre racionalista, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Enrique Germán Balbuena (Enrique G. Balbuena), conegut com El Negro o Kiki. Son pare era funcionari dels tribunals i sa mare professora de francès i tingué nou germans, dels quals Alberto i César també van ser militants anarquistes. S'instal·là a La Plata (Buenos Aires, Argentina) per a fer estudis secundaris al Col·legi Nacional d'aquesta ciutat, participant activament en el moviment Reforma Universitària. Quan estava cursant el tercer any va ser expulsat del centre educatiu per participar en una vaga promoguda per Reforma Universitària. Es dedicà a la docència i va fer de mestre a l'escola primària de Remedios de Escalada (Buenos Aires, Argentina). S'integrà en el grup editor de la revista bimestral Ideas. Órgano del Ateneo Universitario, que s'edità entre 1909 i 1932 a La Plata per destacats llibertaris (Fernando del Intento, Segundo del Río, José Grunfeld, José María Lunazzi, Jacobo Maguid, Jacobo Prince, etc.) i que s'oposà a l'anarquisme més moderat de la Federació Obrera de la Región Argentina (FORA) i del periòdic La Protesta. Entre finals dels anys deu i la dècada del vint, fou un destacat professor itinerant en diverses escoles llibertàries racionalistes a la província de Santa Fe (Villa Cañás, Rosario, etc.), escoles per als treballadors i per als seus fills, vinculades a sindicats obrers. Cap el 1919 dirigí l'escola del Sindicat de Rajolers de Rosario, que va ser tancada per les autoritats a resultes d'una vaga protagonitzada per aquest sindicat. En 1921 exercí de mestre a l'Escola Nocturna de l'Agrupació «Antonio Loredo» de Rosario. El 28 de març de 1921 va ser un dels oradors de l'acte organitzat per la Federació Universitària de La Plata en suport de Saúl Taborda, rector cessat del Col·legi Nacional de La Plata, que se celebra a Tolosa (La Plata, Buenos Aires, Argentina). En 1922 assessorà els obrers portuaris de Puerto de Ingeniero White (Bahía Blanca, Buenos Aires, Argentina). També col·laborà en la revista Pampa Libre, editat entre 1922 i 1930 a General Pico (La Pampa, Argentina), vinculada al sector anarquista acostat al periòdic La Antorcha. En 1924 les dissensions entre el moviment anarquista argentí portaran a l'expulsió de la FORA del V Congrés (anarcocomunista) dels grups editors de La Antocha i Pampa Libre. En 1928 va fer una conferència organitzada pel Centre «Luz al Pueblo» i la Biblioteca «Eliseo Reclus» de Balcarce (Buenos Aires, Argentina). També en 1928, participà en la famosa Vaga Agrària a la província de Santa Fe. Quan visitava la ciutat de Buenos Aires, freqüentava la casa de l'anarquista Fernando Quesada. Després del cop militar del 6 de setembre de 1930 que derrocà el president Hipólito Yrigoyen, va ser detingut i empresonat. El setembre de 1931, amb altres companys empresonats (Humberto Correale, Vicente Francomano, José Grunfeld, Jacobo Maguid, Pedro Martínez, José Perano, Jesús Villarías, etc.), organitzà a la presó de Villa Devoto de Buenos Aires l'anomenat «Petit Congrés» anarquista, on participaren 73 reclusos, antecedent del ja públic Congrés de Rosario (II Congrés Regional Anarquista) de setembre de 1932, del qual va sorgir el Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA). Alliberat poc abans de l'assumpció a la presidència de Agustín Pedro Justo, el febrer de 1932, va ser el primer secretari general del CRRA i principal animador en els tres anys que precediren a la fundació de la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA). Des del CRRA, que funcionava al seu domicili, es difongueren, a més de fullets i comunicacions, el periòdic Acción Libertaria, fundat el setembre de 1933. L'octubre de 1935 participà en el Congrés de La Plata, fundacional de la FACA. En 1936, quan molts de membres de la FACA marxaren cap a Espanya per a fer costat la revolució, ell restà al capdavant de l'organització. Entre 1937 i 1939 col·laborà amb Jacobo Maguid en l'edició de la revista Documentos Históricos de España, que comentà la Revolució i la guerra civil espanyoles des de la perspectiva anarquista. El setembre de 1939 viatjà a Valparaíso (Valparaíso, Xile) per a ajudar els exiliats espanyols que arribaren a bord del vapor Winnipeg. En 1953, per divergències polítiques, s'allunyà de la FACA. Encara que greument malalt, participà activament en la formació de l'Associació Cultural Argentina per a la Defensa i Superació de Maig (ASCUA), front d'intel·lectuals antiperonistes (liberals, socialistes i anarquistes), que edità entre 1953 i 1958 a Buenos Aires el periòdic ASCUA. Boletín de la Asociación Cultural Argentina para la Defensa y Superación de Mayo. Durant sa vida participà activament en les campanyes de suport als presos anarquistes, com ara la de Sacco i Vanzetti, la de Simón Radowitzky i la dels «Presos del Bragado», i fou promotor de iniciatives culturals i populars, com ara la fundació de l'Editorial Americalee i de l'entitat Assistència Mèdica Popular. Trobem textos seus en diferents publicacions anarquistes (Acción Libertaria, La Antorcha, ASCUA, Brazo y Cerebro, Documentos Históricos de España, Hombre de América, Ideas, Nervio, Pampa Libre, La Protesta, La Voz del País, etc.). Sa companya fou Marcelina Álvarez, amb qui tingué un fill (Enrique). Enrique Balbuena va morir el 20 de febrer de 1954 a Buenos Aires (Argentina) i en el seu sepeli parlà Norberto Rodríguez Bustamente en nom d'ASCUA.

Enrique Balbuena (1903-1954)

***

Necrològica d'Agustina Llonga Agramont apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de desembre de 1984

- Agustina Llonga Agramont: El 12 d'octubre de 1903 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Agustina Llonga Agramont, també coneguda com Agustina Figuerola, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Josep Llonga i Dolors Agramont. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el seu domicili era lloc d'alberg dels companys. Realitzà tasques de suport i ajut a l'Hospital Psiquiàtric de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), població on residia. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Son company fou l'anarcosindicalista Luis Figuerola. Agustina Llonga Agramont va morir el 3 de novembre de 1984 –algunes fonts citen erròniament el 12 d'octubre confonent amb la data de naixement– a l'Hospital de Montalban (Guiena, Occitània).

***

Hilario Borau Díez

- Hilario Borau Díez: El 12 d'octubre de 1907 –algunes fonts citen erròniament l'11 d'octubre de 1906– neix a Canfranc (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Hilario Borau Díez. De família acomodada, sos pares es deien Hilario Borau Beltrán, comerciant, i Pilar Díez Monje. Es guanyava la vida com a agent de duanes i regentava un comerç i una oficina de canvi a Canfranc. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Canfranc, va estar molt lligat a Antonio Beltrán Casaña (El Esquinazau). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí passar a França i, després d'un dies refugiat a Auloron Santa Maria (Aquitània, Occitània), retornar a la Península. A Barcelona (Catalunya), l'agost de 1936, s'allistà a l'expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud, que volia alliberar Mallorca del poder feixista, que resultà un fracàs. En tornar-hi, es reuní a Yésero (Osca, Aragó, Espanya) amb un grup de companys de Jaca i de Canfranc per a formar l'anomenat «Batalló Alt Aragó» o «Batalló Cinco Villas», comandat pel militar professional Mariano Bueno Ferrer. El novembre de 1936 participà en el primer intent d'ocupació de Gavín (Biescas, Osca, Aragó, Espanya). A mitjans de 1937 s'integrà en la 130 Brigada Mixta de la 43 Divisió d'Infanteria («La Gloriosa») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on hi havia de tinent el seu amic Antonio Beltrán Casaña. Va ser ferit i evacuat a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya). El setembre de 1937, quan Beltrán ja era cap de la 72 Brigada Mixta, passà a ser el seu ajudant, amb el grau de tinent, i el maig de 1938, per mèrits de guerra, després d'acabada la batalla de la «Bossa de Bielsa», va ser ascendit al grau de capità. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà, amb Beltrán, els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Després d'un temps treballant per a la Societat Auxiliar d'Empreses Elèctriques i Obres Públiques per a construir un embassament a la zona de Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània), intentà, amb Beltrán, partir cap a la Unió Soviètica, però el Partit Comunista d'Espanya (PCE) rebutjà la sol·licitud per la seva militància anarquista. Durant l'Ocupació, amb Francisco Cavero Caveri (El Taxista de Canfranc) i Ricardo Sánchez (El de Bayona; tinent de la 43 Divisió i cunyat de Cavero), s'integrà en la X Brigada de Guerrillers, formant part del XIV Cos de Guerrillers espanyols que operà a Occitània. En 1944, després de la mort de Francisco Cavero Caveri, va ser encarregat per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) de la coordinació del maquis a la zona dels Pirineus occidentals, especialment a la zona de Col de Marie-Blanque. Les seves activitats en la resistència van ser condecorades després del conflicte bèl·lic amb la Creu de Guerra. Durant la tardor de 1944 ajudà al passatge de guerrillers en el marc de l'anomenada «Operació Reconquesta d'Espanya». Després de la II Guerra Mundial, especialment entre els anys 1947 i 1948, va fer costat a títol individual son amic Antonio Beltrán Casaña, responsable aleshores de la infraestructura de passatges clandestins pels Pirineus centrals del PCE, així com en el moment en el qual començaren els problemes de Beltrán amb els comunistes, després de la seva sortida del PCE. S'instal·là a Pau (Aquitània, Occitània), al número 6 del carrer Émile-Ghimener, on es guanyava la vida en la confecció i venda ambulant de gènere de punt i calceteria. En 1970 les autoritats espanyoles li donaren permís per visitar el seu poble i anys després s'hi instal·là a casa de sa família. Hilario Borau Díez va morir el 27 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de desembre– de 1995 a l'Hospital Clínic de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser incinerat al cementiri de Torrero d'aquesta ciutat. El 17 de maig de 2003 l'Ajuntament de Canfranc el va declarar fill predilecte de la localitat.

Hilario Borau Díez (1907-1995)

***

Antonio Monreal Serrate (primer per l'esquerra dels drets) amb uns companys

- Antonio Monreal Serrate: El 12 d'octubre de 1907 neix a Lierta (La Sotonera, Osca, Aragó, Espanya) el mestre anarcosindicalista Antonio Monreal Serrate. Estudià a l'Escola Normal de Magisteri d'Osca (Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), segons alguns també formà part de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT). Era conegut com Maestro de Casa Nisano i exercí el magisteri a Saidí (Baix Cinca, Franja de Ponent), entre altres poblacions. Mestre a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent), arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 23 de juliol de 1938 formà part d'un grup d'una vintena de persones processades per les autoritats franquistes i, després de ser depurat del cos de mestres nacionals, va ser condemnat a 20 anys de presó per «auxili a la rebel·lió». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment va ser enrolat en la 118 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». La primavera de 1940, durant la batalla de Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), va caure presoner de l'exèrcit alemany i fou internat a l'Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria). El 19 de desembre de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 4.895. El 28 de març de 1945 va ser enviat al camp auxiliar de Gusen. Aconseguí sobreviure i el 5 de maig de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Posteriorment emigrà amb sa germana a Veneçuela, on visqué a la parròquia El Paraíso del Municipi Libertador de Caracas. Durant els anys setanta, després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Espanya i s'establí a Lierta (La Sotonera, Osca, Aragó, Espanya). Antonio Monreal Serrate va morir el 20 de setembre de 1985 a Osca (Aragó, Espanya).

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'11 d'octubre

Esdeveniments

Portada del primer número d'A Revolta

- Surt A Revolta: L'11 d'octubre de 1914 surt a Coimbra (Centre, Portugal) el primer número de la publicació A Revolta. Quinzenário comunista anarquista. Era l'òrgan d'expressió de l'Aliança Anarquista. Dirigit per J. Teixeira, fou editat per Antonio Tavares i com a administrador figurà A. Da Silva i C. Do Nascimento. El principal redactor va ser A. Santos Pinho i trobem textos de David Carvalho, Caserio, Bartomeu Constantino, Jean Grave, Cezar do Inso, Otto Leroy, Errico Malatesta, Pierre Martin, S. Merlino, Lev Tolstoi, Neno Vasco, etc. Acabada d'esclatar la Gran Guerra, trobem força articles antimilitaristes, com ara una impugnació a les opinions de Piotr Kropotkin, a més de temàtiques diverses (teoria anarquista, antiparlamentarisme, notícies estrangeres, notícies sobre el Congrés Internacional contra la guerra del Ferrol, contra la carestia de la vida, sindicalisme, presos, antireligiosos, cançons llibertàries, etc.). Només sortí un altre número, el Primer de Maig de 1915.

***

Una sessió de la Comissió Mixta de Treball

- Aprovació de la Comissió Mixta de Treball: L'11 d'octubre de 1919 el Govern espanyol, presidit per Joaquín Sánchez de Toca Calvo, fa públic el Reial Decret que crea la Comissió Mixta de Treball per arbitrar els problemes laborals a Catalunya. Aquest organisme volia ser una plataforma de discussió entre els representants dels patrons i els dels treballadors. L'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), fidel als criteris de consolidar l'organització i pel reconeixement jurídic de l'autoritat dels sindicats que comportava, aprovà a través dels seus delegats aquesta fórmula, encara que els sectors més radicals i activistes s'hi mostraren contraris argumentant que suposava una clara vulneració dels principis tàctics de l'acció directa. Signaren el 2 de novembre, prèvia consulta a totes les representacions orgàniques cenetistes, Salvador Seguí, com a secretari de la Federació Regional de la CNT, i Josep Molins, com a secretari de la Federació Local de Barcelona de la CNT –també participaren en la comissió paritària Simó Piera i Saturnino Meca González, entre d'altres. Per part dels patrons i després de moltes vacil·lacions, que denotaven que tenien posades les esperances no en la negociació, sinó en la violència del pistolerisme, també signaren el 12 del mateix mes. L'organisme estava presidit l'alcalde de Barcelona, Antoni Martínez Domingo, i hi intervingueren com a assessors dos advocats catalans, exministres de la Corona: Rodès, assessor dels patrons, i Roig i Bergadà, assessors dels obrers. Els components d'aquest organisme, provisionals en principi, havien de ser triats pels patrons i pels obrers. Abans, però, calia realitzar un cens laboral –patronal i obrer– de les comarques i ajornar tota qüestió fins al 20 de novembre, quan la Comissió estigués exercir d'àrbitre amb plena autoritat. La Comissió Mixta de Treball fou un fracàs total a causa de l'establiment del locaut patronal i d'altres arbitrarietats, com era negar la feina als companys que més s'havien distingit en les lluites i l'assassinat de militants anarcosindicalistes per escamots a sou de la patronal.

Naixements

Edoardo Milano (gener de 1895)

- Edoardo Milano: L'11 d'octubre de 1858 neix a Grugliasco (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Edoardo Milano, també conegut com Edouard Milano i Eduardo Milano. Sos pares es deien Pietro Milano i Margarita Rostagno. Es guanyava la vida fent de dependent. El novembre de 1891 el trobem a Lugano (Ticino, Suïssa), obligat a l'exili sota la imputació a Itàlia de «propaganda contra les institucions del Regne i contra la seguretat de la família reial» i definit per les autoritats com a «compromès». El juny de 1892, segons informacions de la policia francesa, fou sospitós d'haver imprès i enviat als anarquistes de Sant-Etiève (Arpitània) un cert número d'exemplars d'una circular que amenaçaven de mort els jurats del procés contra l'anarquista Ravachol. El 3 de juliol de 1892 el seu domicili de Lugano va ser escorcollat i, entre altra documentació i correspondència compromesa, es va trobar la traducció italiana del fullet de preparació d'explosius L'indicateur anarchiste, que aparegué publicat en el periòdic L'International i que després fou escampat en els ambients anarquistes francesos i italians. Considerat absolutament inofensiu pel comissari de Lugano, continuà sota sospità d'anarquista terrorista per la policia de Milà (Llombardia, Itàlia), que l'adjudicà, amb Mauro Fraschini, l'elaboració de les bombes que explotaren a Milà a finals de 1894 i començaments de 1895 i que haurien estat col·locades per Luigi Losi. També en 1892 aparegué, en la col·lecció de fullets del periòdic Sempre Avanti! de Liorna (Toscana, Itàlia), un opuscle anònim, Primo passo all'Anarchia. Dedicato agli oppressi di tutto il mondo, que li va ser atribuït i que desprès, en la segona edició de 1894, ja porta el seu nom –posteriorment es publicarien altres edicions a Buenos Aires (Argentina). Al juliol de 1894 un nou informe de la policia francesa el relacionà amb Isaia Pacini i Attilio Panizza en la preparació d'uns atemptats a París (França) i a Lió (Arpitània), coincidint amb el procés de l'anarquista magnicida Sante  Geronimo Caserio. Sembla que ell, amb Isaia Pacini i Antonio Gagliardi, s'havia reunit amb Caserio, durant la seva estada a Lugano, i amb Pietro Gori i amb Alfredo Podreider, l'advocat de Caserio, fet que havia posat en estat d'alerta les autoritats franceses i pel qual decidiren el 23 de juliol de 1894 expulsar preventivament Milano, Pacini i Panizza, prohibint la seva entrada a França. L'estiu de 1894 fou objecte d'una estranya campanya mediàtica pel diari Le Matin, on es fa ressò de la seva frustrada expulsió de Suïssa, del seu retorn a Torí per lliurar-se a la policia, d'una breu detenció i d'un sospitós alliberament, alhora que és descrit com «conferenciant sobre l'ús de la bomba i del punyal» i constantment lligat a Pietro Gori. Expulsat per decret del 29 de gener de 1895 de Suïssa, amb Giovanni Matteo Baracchi, Riccardo Bonometti, Ettore Luigi Bonometti, Domenico Borghesani, Giovanni Domanico (Jeannetton), Pietro Gori i Luigi Redaelli, passà a Londres (Anglaterra), amb Barrachi, Gori i Redaelli. A la capital anglesa visqué amb Redaelli a la redacció del periòdic anarquista The Torch, al carrer Euston del barri de Somers. Posteriorment emigrà als Estats Units, on col·laborà en La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), encara que retornà aviat, el juliol de 1896, amb Pietro Gori i Agresti, amb les facultats mentals desequilibrades. S'establí al seu poble natal i posteriorment a Torí. En 1900 el Cercle Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo (Uruguai) publicà la traducció d'Edmundo F. Bianchi (Lucrecio Espíndola) del seu fullet sota el títol Fundamentos elementales de la anarquía, que va ser reeditat en 1929 per La Protesta de Buenos Aires (Argentina) amb un pròleg de Max Nettlau. En 1902 col·laborà per al periòdic La Ajitación de Santiago de Xile (Xile). En 1905 es declarava anarcoindividualista després d'haver llegit Max Stirner i aquest mateix any Il Libertario li va reeditar el seu fullet Primo passo all'Anarchia, que encara tingué posteriors reedicions. Completament enfollit, Edoardo Milano, després d'assassinar de diversos trets son amic Adolphe Chazalettes el 9 d'agost de 1907 a Torí (Piemont, Itàlia), se suïcidà d'un tret al cap. Documentació seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Edoardo Milano (1858-1907)

***

Foto antropomètrica d'Agustte Beaudoin

- Auguste Beaudoin: L'11 d'octubre de 1871 neix a Mâcon (Borgonya, França) l'anarquista Auguste Beaudoin. Era fill d'Alexandre Beaudoin, paleta, i de Marie Fèvre. Amb poca instrucció, es guanyà la vida de diferents maneres (manobre, impressor, firaire, etc.). El 14 de març de 1890 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon (Borgonya, França) a quatre mesos de presó per «complicitat en robatori per encobriment». El 28 de juny de 1891 va ser condemnat per mendicitat i internat als centres correccionals de Moulins (Borbonès, Occitània) i de Lió (Arpitània) fins a l'edat de 20 anys. En 1892 patí dues condemnes, una per «infracció a la policia ferroviària i vagabunderia» i altra per «rebel·lió i ofenses a agents» a Dijon, que implicaren sis dies d'empresonament. El 29 de novembre de 1892 va ser incorporat al V Batalló d'Àfrica. El 3 de gener de 1894 va ser ferit a Bugia (Bugia, Algèria) d'un tret al braç esquerre, disparat per un tirador algerià a les ordres d'un sotsoficial, fet que implicà l'amputació del membre. El 9 d'abril de 1894 va ser condemnat en consell de guerra a Constantina (Constantina, Algèria) a cinc anys de treballs públics per «ofenses i ultratges, fora del servei, cap els superiors». La pena anterior va ser rebaixada per un decret del 5 de desembre de 1895 a la de dos anys i el 18 de març de 1896 va ser posat en llibertat després de ser llicenciat l'1 de febrer per malaltia (amputació d'un dit). Segons informes policíacs, que el qualificaven de «molt exaltat», durant la seva estada mantingué correspondència amb Henri Rochefort i posteriorment va ser visitat a Dijon pel diputat socialista Jean Jaurès. El 5 d'agost de 1896 va ser expulsat del cantó de Ginebra (Suïssa) per «vagabunderia» i declarà marxar cap a Alemanya. Posteriorment s'establí a Dijon amb sa mare, on treballà de firaire. Va ser detingut preventivament a Nancy (Lorena, França) per complicitat en el robatori de títols i d'objectes d'argent, comès el juliol de 1897 a Nancy per Alfred-Louis-Marie Boucart i Victor-Marie Poulet, els quals van ser condemnats a 15 anys de treballs forçats. El 10 de febrer de 1898 va ser condemnat per l'Audiència de Meurthe i Mosel·la a cinc anys de presó i a 10 anys de prohibició de residència per «complicitat en robatori qualificat». L'1 de maig de 1898 va ser ingressat a la presó de Clairvaux, actual Ville-sous-la-Ferté (Xampanya-Ardenes, França), i durant el seu trasllat amenaçà els magistrats i el personal de la presó de Nancy. Durant el seu internament va cometre tot tipus d'infraccions, indisciplines i desordres, tot manifestant les seves idees llibertàries i festejant els atemptats anarquistes. El 19 d'agost de 1902 va ser posat en llibertat a Clairvaux i posat sota «vigilància especial». El 21 de gener de 1903 es casà a Dijon amb Louise Coquereaux, amb qui tingué tres filles (Angèle, Henriette i Marie) i dos fills (Auguste i Léon). En aquesta època feia feina de comptable. A principis dels anys vint ja treballava de negociant. El 29 d'abril de 1926 va morir, cristianament, sa dona. En aquesta època ja vivia al número 2 del carrer Auguste-Comte de Dijon, que va ser el seu domicili definitiu. Es presentà com a candidat independent pel I Districte de Dijon a les eleccions legislatives franceses d'abril de 1928. El març de 1932 denuncià el robatori al seu domicili d'una suma de 8.800 francs. Es presentà com a candidat independent pel I Districte de Dijon a les eleccions legislatives franceses d'abril-maig de 1936 i el 8 de maig de 1936 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon a un franc de multa per «infracció a les lleis d'afixació electoral». Auguste Beaudoin va morir el 17 de març de 1939 al seu domicili de Dijon (Borgonya, França) i va ser enterrat cristianament el 21 de març en aquesta població.

***

Carlos Brandt

- Carlos Brandt: L'11 d'octubre de 1875 neix a Miranda (Carabobo, Veneçuela) l'escriptor, historiador, filòsof, assagista, musicòleg, lliurepensador, metge naturista i activista anarcopacifista Carlos Luis Brandt Tortolero. Descendent d'immigrants alemanys, sos pares es deien Carlos Brandt Caramelo, pròsper hisendat dedicat al conreu i exportació de cafè, i Zoraida Tortolero Ortega. Fill primogènit de la família, tingué tres germans (Juan Luis, Fernando i Augusto) i dues germanes (Asteria i María). Un any després del seu naixement sa família es traslladà a Valencia (Carabobo, Veneçuela), on son pare havia adquirit una fabrica de capells. Cap el 1880 s'establí amb sa família a Puerto Cabello (Carabobo, Veneçuela), on va fer els estudis primaris. A més de la instrucció curricular, sa tia Amalia Brant de Rodríguez li ensenyà a tocar el piano i son pare es dedicà a la seva formació intel·lectual (idiomes, geografia, astronomia, etc.), regalant-li una impremta amb la qual edità el periòdic satíric El Torpedo. Gaudí d'una educació exquisida, fonamentada en les arts i la cultura, i a principis de 1890 va ser enviat, amb son germà Juan Luis, a fer els estudis secundaris al Pro-Gimnasium d'Hamburg (Imperi Alemany). Després de viatjar per Alemanya i Bèlgica i passar una bona temporada a París (França), en 1895 retornà a Veneçuela, dominant perfectament l'alemany, el francès i l'anglès, a més del llatí i del grec. En arribar al seu país començà la seva carrera d'escriptor, realitzant treballs per a diferents periòdics i revistes (Atenas, El Cojo Ilustrado, El Estado, El Pregonero, etc.). En 1896 va morir son pare i hagué de prendre les regnes de sa família, posant-se a fer feina com adjunt del caixer de la «Cas Boulton» a diversos indrets de l'Estat de Miranda i en 1901 retornà a Puerto Cabello. Proveït d'una sòlida cultura, mantingué correspondència amb destacats intel·lectuals de l'època (Albert Einstein, Raffaele Garofalo, Ernst Haeckel, Benedict Lust, Gabriela Mistral, Max Nordau, Bernard Shaw,  Alfred Russell Wallace, etc.), però sobre tot amb Lev Tolstoi, amb qui acabà establint una estreta amistat i de qui en 1901 va traduir al castellà el llibre Serias consideraciones sobre el Estado y la Iglesia. El setembre de 1912 es casà amb Cristina Hernández. Dedicat a l'escriptura, a la col·laboració en revistes i periòdics, a la traducció, a les classes particulars d'idiomes i a l'administració d'una llibreria al carrer Lanceros i d'una agència de periòdics, en 1913 hagué de llançar al mar, per por a persecucions polítiques, la primera edició del seu assaig El fundamento de la moral, del qual només deixà un exemplar que amplià i publicà cinc anys més tard a Nova York. Des de les pàgines del periòdic El Pregonero s'oposà a la dictadura de Juan Vicente Gómez Chacón, fet pel qual va ser detingut el 13 de juliol de 1913 i empresonat, primer al castell San Felipe (Castillo Libertador) de Puerto Cabello i després a la presó de La Rotunda de Caracas (Veneçuela). Durant el seu tancament realitzà la primera vaga de fam que es va fer al seu país. L'1 d'abril de 1914 va ser alliberat i d'aquesta horrible experiència de captivitat publicà posteriorment el llibre La época del terror en el país de Gómez (1947). S'exilià amb sa companya a Barcelona (Catalunya), on col·laborà en periòdics anarquistes, com ara Acción Naturista, Estudios, Generación Consciente, Helios, Naturismo i Tiempos Nuevos. Pioner de la naturopatia, fou mestre del naturista llibertari italià establert a Barcelona Nicola Capo Baratta (Nicolàs Capo), i molts dels llibres de Carlos Brandt van ser distribuïts per l'Institut de Trofoteràpia de Capo. A Catalunya es relacionà força amb grup anarconaturista editor de la revista Generación Consciente. En 1924 el seu llibre El problema vital va ser traduït a l'anglès sota el títol The Vital Problem, obra que, a més de merèixer els elogis d'Albert Einstein, donà lloc a ser nomenat doctor honoris causa en filosofia per l'American School of Naturopathy de Nova York. Entre 1924 i 1926 col·laborà en la revista Cuba Contemporánea. Aprofità l'exili europeu per viatjar pel continent (Itàlia, Bèlgica, Països Baixos, Alemanya). També viatjà als Estats Units i s'establí fins a 1935 a Nova York, on participà, amb Ilya Tolstoi, en la creació de la Vegetarian Society, i freqüentà la Societat Naturista Hispana de la ciutat. En 1935, amb la mort del dictador Juan Vicente Gómez Chacón, retornà a Veneçuela amb son germà Augusto Brandt, destacat violinista i compositor exiliat als EUA. El Govern del general Eleazar López Contreras li va oferir una modesta feina en la direcció de Correus, tasca que compartí amb la d'articulista per a diversos periòdics (La Esfera, El Heraldo, El Nacional, Últimas Noticias, El Universal, etc.). Propagandista del vegetarianisme, fundà la Societat Naturista Veneçolana, i el seu anarcopacifisme és una barreja entre lliure pensament i espiritualisme. Dedicà una bona part de la seva activitat creadora a escriure biografies de destacats personatges, com ara Ludwig van Beethoven, Giordano Bruno, Miguel de Cervantes, Cristòfol Colom, Diògenes, Jesús, Leonardo da Vinci, Baruch Spinoza, etc. Coneixedor del pensament marxià, la seva filosofia pot ser considerada panteista. Entre 1952 i 1958 la dictadura de Marcos Evangelista Pérez Jiménez el va obligar a un nou exili. En tornar en 1958 amb la caiguda del dictador s'instal·là a Caracas, on visqué en condicions d'extrema pobresa i en el més absolut dels anonimats. Entre la trentena d'obres seves publicades podem destacar El Modernismo (1906), Die Bibel Kritisch Dargelegtm (1908; traduït posteriorment com El fanatismo religioso), La Paz Universal (1918), The Way to Health (1924), El problema vital (1924; amb pròleg d'Albert Einstein), Filosofía del vegetarianisme (1927), El sendero de la salud (1927), Camino de perfección (1928), Los enigmes de la ciència (1928), Patología racional (1930), Las enfermedades, su origen y curación (1931), Belleza de la mujer (1935), Spinoza y el Panteísmo (1941), Bajo la tirania de Cipriano Castro (1952), etc. Atacat d'hemiplegia, de la qual es negà a operar-se, Carlos Brandt va morir el 27 de febrer de 1964 a la clínica gerontològica «Hogar San José» de Caracas (Veneçuela).

Carlos Brandt (1875-1964)

***

Taller de tipografia

- Eugène Soullier: L'11 d'octubre de 1878 neix a Le Petit Tournon (Lyas, Vivarès, Llenguadoc, Occitània) el tipògraf i militant anarquista i anarcosindicalista Eugène Soullier. Sos pares es deien Eugène Soullier, conreador, i Julie Vernet. Era tipògraf de la impremta del «Memorial de la Loire» de Saint-Étienne i va ser fitxat per la policia com a «individualista». El 12 de juliol de 1904 es casà a Saint-Étienne amb Marie Joséphine Badieu. En 1911 formava part de la minoria revolucionària de la Federació del Llibre i publicava en el seu òrgan d'expressió Le Réveil Typographique (París, 1909-1914). L'estiu de 1911 fundà, amb altres companys, la Unió Departamental de Sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) del departament del Loira i l'any següent va ser nomenat secretari adjunt de la Borsa de Treball de Saint-Étienne, on representà durant molts anys el seu sindicat. Cada setmana, durant molts d'anys, assistí a les reunions de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Etiève, fortament influenciades pels llibertaris Nicolas Berthet i Benoît Liothier. En 1912 va fundar «La Ruche Syndicale» (El Rusc Sindical), organització cultural que proposava, entre altres coses, sessions teatrals i que tenia com a finalitat «elevar el nivell cultural del poble» i crear «una generació conscient i forta». Aquest grup, format per una quinzena de joves, també va ser anomenat «Groupe Anarchiste d'Éducation Physique et Morale de la Jeunesse Stéphanoise» (Grup Anarquista d'Educació Física i Moral de la Joventut de Saint-Etiève). Quan esclatà la Gran Guerra, a iniciativa seva, el Sindicat de Tipògrafs es pronuncià contra el conflicte bèl·lic i contra la «Unió Sagrada». En 1915 ingressà en el Servei Auxiliar i fou mobilitzat com a tipògraf en la Manufactura Nacional d'Armes de Saint-Étienne. En 1916 creà un grup d'oposició a la guerra que es reunia els dijous en un cafè del carrer del Grand Moulin i que es dedicava a distribuir, discutir i comentar fullets i periòdics antimilitaristes, com ara Par delà la mêlée o La Mêlée. Per aquest fet serà perseguit per la justícia durant aquesta època per «deserció i provocació dels militars a la deserció». En 1917 va ser nomenat novament secretari adjunt de la Borsa de Treball i el juny de 1918 va ser detingut arran del moviment vaguístic que s'havia desencadenat el mes anterior. El juny de 1919 va fundar el grup artístic «Le Nid Rouge» (El Niu Roig), que farà gires culturals a les zones rurals, i organitzà un grup anarquista, en contacte amb les Joventuts Sindicalistes, en el local de les quals va organitzar xerrades i distribuïa publicacions llibertàries (Le Combat Syndicaliste, L'En Dehors, Le Libertaire, etc.). Durant els anys vint continuà la seva tasca en els moviments sindicalista i anarquista. L'octubre de 1920 formà part de l'oficina del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) de Saint-Etiève, que s'acabava de crear. Després de l'escissió confederal, optà per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). El 9 de febrer de 1922 la seva candidatura al càrrec de secretari adjunt del Comitè d'Acció, dirigit per François Lorduron, va ser proposada pel grup anarquista de Saint-Etiève. El 10 de gener de 1924 formà part del petit grup que, a la sortida d'un míting en suport dels anarquistes catalans condemnats a mort Lluís Nicolau Fort i Pere Mateu Cusidó, es manifestaren, malgrat els consells dels organitzadors, davant el consolat espanyol tot cantant Révolution i cridant «Assassins!». El 31 de desembre de 1926, arran de l'assemblea constituent del Grup Anarquista Comunista de Saint-Etiève, adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC), va ser nomenat tresorer del seu consell d'administració. En aquesta època col·laborà en el diari parisenc Le Libertaire (1923-1935). En les eleccions legislatives de 1928 fou candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Saint-Etiève, però sembla que la candidatura no es va mantenir. El 12 de juliol de 1928 es casà a Saint-Étienne amb Marie Claudie Jacquet. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Georges-Dupré. En 1929 participà en la fundació del bimensual anarcocomunista Le Silence du Peuple, del qual va ser gerent entre el gener i l'agost d'aquell any. Va formar part d'un grup anarquista a Saint-Étienne i es va adherir a Federació Local de l'anarcosindicalista Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, de la qual formà part de la seva oficina. En aquests anys vivia al número 6 de l'Impasse de Vieux Montaud. En 1938 va ser secretari general del Sindicat de Tipògrafs de Saint-Étienne i defensà les tesis de la Federació del Llibre que reivindicava la independència sindical absoluta. En aquesta època milità en el Centre Sindical d'Acció Contra la Guerra (CSACG) i denuncià l'Acord de Munic i la posició militarista del Partit Comunista Francès (PCF). Arran del «Pacte germanosoviètic», fou un dels sindicalistes signats del comunicat «La trahison russe et le mouvement syndical dans la Loire» publicat el 18 de setembre de 1939 en La Tribune Républicaine. Eugène Soullier va morir el 3 de desembre de 1949 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

***

Foto antropomètrica de Manuel Baiget González (26 de setembre de 1915)

- Manuel Baiget González: L'11 d'octubre de 1882 neix a Caraballo (Jaruco, Mayabeque, Cuba) l'anarquista Manuel Baiget González –el primer llinatge citat a vegades com Baget. Sos pares es deien Fuctuoso Baiget i Leonora González. Forner de professió, el 17 de gener de 1909 es casà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) amb Rosa Pradera, amb qui tingué com a mínim dos infants. El juliol de 1915 arribà a França provenint de Badalona. D'antuvi treballà en la batuda mecànica de blat a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord). A mitjans de 1915 era a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) treballant en la societat «La Vigneronne des Pyrénées Orientales», amb son germà major Miguel Baiget González, president de la societat «La Tramontane». El setembre de 1915 va ser fitxat com a «revolucionari anarquista» per la policia de Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Sacha Schapiro

- Sacha Schapiro: L'11 d'octubre de 1889 –diverses fonts donen altres dates– neix a Novozybkov (Txernígov, Imperi rus; actual Novozybkov, Briansk, Rússia) l'anarquista Alexander Petrovich Shapiro, conegut com Alexandre Schapiro o Sacha Schapiro i que va fer servir la identitat d'Alexandre Tanaroff (o Tanarov) i usà diversos pseudònims (Sacha Piotr, Sascha Pjotr, Sacha Peter, Sacha Pietra, Sergei, etc.). Fill d'una família jueva hassid ucraïnesa de classe mitja, sos pares es deien Shaya Shapiro i Slava Shapiro, i tingué dos germans, Lev i Vladimir Shapiro. En 1904 s'allunyà de la llar familiar i entra a formar part del moviment anarquista, participant activament en la Revolució russa de 1905. En 1907 va ser detingut amb altres companys del seu grup anarquista i pogué salvar-se de la pena de mort gràcies a la seva joventut, però va ser condemnat a cadena perpètua. Tancat a Moscou, va ser traslladat a Iaroslavl (Iaroslavl, Imperi rus; actual Rússia), on les condicions de reclusió eren menys dures. En 1909, després d'una de les seves nombroses temptatives d'evasió, resultà ferit de bala al braç esquerre, i, abans de caure novament presoner, intentà suïcidar-se d'un tret al cor sense èxit a causa de la ferida al braç. Capturat, el braç ferit va ser finalment amputat a l'hospital de la presó. En 1914 va ser reclòs en aïllament durant un any. Quan esclatà la Revolució russa de 1917 va ser alliberat i reivindicat com un heroi nacional. El seu anarquisme estava acostat a l'anarcoindividualisme de Pàvel Dimítrievitx Turtxanínov (Lev Txernyi) i a l'anarcocomunisme revolucionari de Maria Nikiforova. Amb sa primera companya, Rakhil Khaimovich (Rachil Shapiro), d'origen jueu, tingué un fill, David Shapiro (Dodek). Va ser un dels nombrosos anarquistes que es va pronunciar en contra del sistema representatiu per a l'elecció de l'Assemblea Constituent proposat pel govern provisional rus d'Alexander Kerensky, tot reivindicant l'antiparlamentarisme i l'abolició de tot poder. En 1921, en plena guerra civil russa, s'integrà en el grup de partisans anarquistes «Exèrcit Revolucionari d'Insurrecció d'Ucraïna», encapçalat per Nèstor Makhò, que lluità contra els «exèrcits blancs» i l'«Exèrcit Roig» del nou poder bolxevic a Ucraïna. En 1921, fugint de la repressió, passà a Minsk (RSS de Bielorússia; actualment Bielorússia), on trobà l'anarquista Alexandre Berkman, qui li va aconseguí diners per a passar la frontera russopolonesa amb documentació falsa a nom d'Alexandre Tanaroff, esdevenint apàtrida la resta de sa vida. A partir d'aquest moment va viure successivament a París, Bèlgica i Berlín, guanyant-se la vida com a fotògraf ambulant. A París freqüentà cercles intel·lectuals i artístics (Sholem Asch, Aron Brzezinski, etc.) i mantingué contactes amb Nèstor Makhnò, i el seu plataformisme, i l'exili anarquista rus. En 1924 fou un dels fundadors, en representació del moviment llibertari rus, de l'«Oeuvre Internationale des Éditions Anarchistes» (Obra Internacional d'Edicions Anarquistes), juntament amb destacats intel·lectuals llibertaris (Sébastien Faure, Ugo Fedeli, Séverin Ferandel, Isaak Gurfinkiel, Henryk Walecki, etc.). Entre 1924 i 1925 col·laborà en la publicació trilingüe (francès, espanyol i italià) La Revue International Anarchiste, signant Sacha Peter. En 1925 visqué amb l'anarquista Onofrio Gilioli a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França). En 1926 s'establí a Berlín, on va fer servir els pseudònims Sacha Piotr i Sascha Pjotr, i freqüentà els cercles llibertaris russos al voltant d'Alexandre Berkman, fent amistat amb l'escriptor anarquista Theodor Plievier, qui li va consagrar la novel·la Sienka Rasin (1927). En 1928 esdevingué amic de Francisco Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti Domínguez, aleshores exiliats, i de Francesco Ghezzi. A Berlín conegué la periodista del diari progressista Der Pranger i simpatitzant del moviment anarquista Johanna Grothendiek (Hanka), aleshores casada amb el periodista Alf Raddatz i amb una filla (Frode), que esdevingué sa companya i amb qui en 1928 tingué un infant, Alexander Grothendieck. En 1933, amb l'arribada del nazisme al poder, abandonà Berlin i s'establí a Fontenay-sous-Bois, on també hi va anar el desembre d'aquell any sa companya, deixant a Alemanya son infant Alexander amb la família del pastor protestant luterà antinazi i mestre d'escola Wilhelm Heydorn. L'entrada a França la va fer sense visa, només amb el seu «Passaport Nansen» d'apàtrida, i el 10 de març de 1935 se li va decretar l'expulsió del país, fet que provocà la intervenció de la Lliga dels Drets de l'Home al seu favor. Quan esclatà la Revolució espanyola de 1936, partí amb sa companya cap a Barcelona (Catalunya), on col·laborà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i s'instal·là amb la família de l'anarquista Julien Malbet a Bois-Colombes (Illa de França, França). El maig recuperà son fill Alexandre i el setembre de 1939 tots tres van fer la verema a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Hanka, amb estatut de refugiada política, pogué treballar de governanta a casa del comissari de policia Valentin a Nimes. En aquesta època col·laborà en periòdics russos americans (Probuzhdenie, Rasvete). El 29 d'octubre de 1939 la Comissaria Central de Nimes aixecà una llista de 14 espanyols i un «refugiat rus» i «anarquista» per a ser internats al camp de concentració de Vernet. Dos dies després va ser reclòs en aquest centre. Un dia que l'anarquista May Picqueray visità el militant italià Fernando Gualdi, el va trobar a la secció dels castigats i pogué donar-li menjar. El 16 de juny de 1941 va ser trasllat al camp de trànsit de Noé i d'allà al de Drancy. Sa companya i sos fills van ser internats al camp de Rieucros i durant l'Ocupació pogueren amagar-se a les Cevenes. Després de ser lliurat pel Govern de Vichy a la Gestapo, la qual li va decomissar una maleta amb nombrosos documents sobre la història del moviment makhnovista, el 14 d'agost de 1942, sota el nom d'Alexander Tanaroff, va ser deportat, juntament amb 990 persones, del camp de Drancy cap a Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment Petita Polònia, Polònia) i ell va ser un dels 875 gasejats en arribar al camp d'extermini. Sa companya Hanka després de la II Guerra Mundial s'establí a prop de Montpeller (Llenguadoc, Occitània); morí en 1957 a resultes d'una tuberculosi contreta al camp de concentració. Son fill Alexander Grothendieck esdevingué amb el temps un dels matemàtics més importants del segle XX.

Sacha Schapiro (1889-1942)

***

Foto policíaca de Guido Schiaffonati

- Guido Schiaffonati: L'11 d'octubre de 1898 neix a Ziano Piacentino (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Guido Luigi Schiaffonati. Sos pares es deien Giuseppe Schiaffonati i Carolina Rossi. Quan era infant s'establí amb sa família a Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). En aquesta localitat treballà de pagès i de paleta i participà en diverses manifestacions obreres, entrant a formar part dels «Arditi del Popolo», arribant a ser el secretari de la secció local. En 1921 les autoritats el tenien fitxat com a membre de l'acabat de fundar Partit Comunista Italià (PCI). En 1922 emigrà a França i s'establí a Chatou (Illa de França). En 1923, en una topada amb feixistes a la zona de la Bastilla de París fou apallissat i després detingut, encara que fou alliberat immediatament. L'agost de 1923 retornà a Itàlia per un breu període de temps, amb sa companya Maria Anna Luigia Franti, també de Ziano Piacentino. Mesos després, retornà a França. El 29 d'octubre de 1933, en una reunió d'anarquistes italians a la sala municipal de Puteaux, va ser nomenat tresorer del nou «Comitè anarquista per les víctimes polítiques en Itàlia». En aquesta època mantingué correspondència amb la vídua d'Errico Malatesta. En 1934 participà en la reunió constitutiva de la Federazione Anarchica Comunista dei Rifugiati Italiani in Francia (FACRIF, Federació Anarquista Comunista dels Refugiats Italians a França) i l'any següent se li obrí un expedient d'expulsió, però aconseguí obtenir l'autorització per restar a França i així pogué participar en la campanya pel dret d'asil. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en el Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») celebrat a la sala del restaurant del carrer de la Seine de Sartrouville (Illa de França) i que donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), que coordinarà la futura lluita antifeixista. Després del cop militar del general Francisco Franco, decidí marxar a la Península i creuà els Pirineus amb el suport de Giuseppe Pasotti i la seva xarxa. A Barcelona (Catalunya) se li encarregà per part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el control del transit ferroviari, especialment pel que feia referència a l'arribada de voluntaris italians. A començaments de 1937, segons la policia política feixista italiana, formà part, amb Umberto Marzocchi, Francesco Barbieri, Vindice Rabitti i Enrico Ercolani, d'un grup encarregat de reunir informacions i armes per oposar-se a un eventual cop estalinista. L'estiu de 1937, després dels «Fets de Maig» i d'un intent de detenció frustrat pels comunistes el juliol, retornà a França, d'on en 1938 fou novament expulsat via Bèlgica. Marxà a Brussel·les, on el 17 de març de 1939 participà en la reunió constitutiva d'un grup anarquista. De bell nou a França arran de la invasió alemanya, fou detingut per violació del decret d'expulsió. El 5 d'octubre de 1940 se li obrí un expedient de recerca per les autoritats italianes dirigit als nazis en el qual es demanava la seva detenció i el seu lliurament a la policia de fronteres. En aquesta època estava domiciliat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on feia feina de paleta. Alguns mesos després, fou requerit per les autoritats nazis i enviat a treballar a Alemanya. En aquesta època sa companya i fills visqueren a Puteaux. Aconseguí retornà a Bèlgica, on a finals de 1941 formava part d'una associació belga i italiana d'antics combatents de tendència antifeixista. De bell nou a França, treballà com a cambrer en un local freqüentat per alemanys. En 1943 fou detingut, acusat d'haver participat en 1936 en un atemptat a la plaça de l'Étoile de París, extraditat i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Sembla que aconseguí fugir i s'integrà a la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial visqué a França i fou membre de la Lliga dels Drets de l'Home. El seu últim domicili va ser a Athis-Mons (Illa de França, França). Guido Schiaffonati va morir el 4 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 14 d'octubre– de 1973 a la Residència Geriàtrica Galignani de Corbeil-Essones (Illa de França, França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 10 d'octubre

Esdeveniments

Pamflet contra l'augment del cost de la vida

- Contra l'augment del cost de la vida: El 10 d'octubre de 1972 la Lega dei Lavoratori Anarchici (LLA, Lliga dels Treballadors/es Anarquistes) de Florència (Toscana, Itàlia) edita i distribueix un pamflet per protestar contra l'augment del cost de la vida i contra la repressió patronal i estatal.

Naixements

Portada del llibre Un anno di reclusorio militare

- Rocco Emma: El 10 d'octubre de 1876 –algunes fonts citen erròniament 1878– neix a Scordia (Sicília) el sabater antimilitarista i anarquista Rocco Emma, també conegut com Roch Emma. Sos pares es deien Giuseppe Emma i Vincenza Carpice (o Caffite). En 1895 es traslladà a Catània (Sicília), on entrà a treballar en un taller de sabateria. Quan va fer el servei militar s'adherí al moviment anarquista i el 10 de març de 1899 va ser empresonat per insubordinació. Jutjat, el 14 d'abril d'aquell any va ser condemnat a un any de presó militar. Un cop purgada la pena, retornà a Scordia, on es dedicà a la propaganda llibertària, i en 1901 marxà cap a França. S'establí primer a Niça (País Niçard, Occitània) i després a París (França), retornant de tant en tant a Itàlia. En estret contacte amb els cercles anarquistes internacionals, mantingué correspondència i col·laborà en la premsa antimilitarista, especialment en La Pace de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 1904 el trobem a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on fou membre del «Gruppo Germinal» i en 1906, amb Henri-Louis Truan, col·laborà en L'Action Anarchiste/L'Azione Anarchica de Ginebra, deixant palès la seva posició insurreccionalista i antisindicalista. En 1907 va ser denunciat per la fiscalia. Ezio Bartalini el va convèncer que escrigués un llibre sobre els seus records a la presó i aquest va ser publicat en 1908, amb un prefaci de Fanny Dal Ry, sota el títol Un anno di reclusorio militare. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada durant el Congrés Internacional Antimilitarista celebrat entre el 26 i el 28 de juny de 1904 a Amsterdam (Països Baixos), reprengué un viatge arreu del món, mantenint correspondència amb els companys italians. En 1908 era a París i participà en les activitats del Grup Comunista Anarquista Italià, fent xerrades. Durant la Gran Guerra visqué a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i, després que aquest acabés, en el de solidaritat amb els detinguts. El 18 de març de 1922 participà en el acte organitzat pels anarquistes a la Cambra del Treball de Torí, que va ser boicotejat pels comunistes. En aquesta època col·laborà en el periòdic Il Vespro Anarchico, de Paolo Schicchi. Fou membre del grup antifeixista anarquista creat al voltant de Paolo Schicchi i en 1929, amb altres emigrats anarquistes sicilians (Giuseppe Amari, A. Dell'Aria, A. Dell'Isola, L. Occhipinti, Paolo Schicchi, etc.) signà el manifest insurreccionalista Siciliani!, que va ser publicat en el periòdic L'Aurora de Boston (Massachusetts, EUA) i introduït clandestinament en milers de còpies a l'illa, on s'incita els sicilians a repetir la gesta de les Vespres Sicilianes medievals. Rocco Emma va morir el 25 de setembre de 1933 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França) –algunes fonts citen erròniament Les Lilas (Illa de França, França).

***

Eduard Alsina Bilbeny

- Eduard Alsina Bilbeny: El 10 d'octubre de 1889 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Eduard Francesc Josep Alsina Bilneny –el certificat de defunció cita erròniament com a segon llinatge Birbeny–, també conegut com Cinto de la Palla. Era fill d'una família benestant –sos pares, Jacint Alsina Tutó i Dolors Bilbeny Tarradas, eren uns forts comerciants de palla, a més d'explotar una fonda de les més acreditades de la costa catalana a Badalona– i de molt jove abraçà les idees llibertàries. D'adolescent entrà a fer feina com a maquinista i mecànic ajustador en la «Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA), però en 1912 fou acomiadat arran de la fracassada vaga de ferroviaris del més d'octubre. En 1914 fou readmès i definitivament acomiadat –juntament amb sis mil ferroviaris d'arreu de l'Estat– després de la vaga general revolucionària de l'agost de 1917, en la qual tingué una destacada participació. Davant la persecució policíaca i el boicot patronal del Foment del Treball Nacional (FTN), que l'inscrigué en la seva llista negra, en 1919 va crear, amb dos companys metal·lúrgics –un fonedor i un torner–, el seu propi taller mecànic i treballà com a ajustador autònom. Van tenir cura de no llogar cap obrer, per tal no trobar-se en contradicció amb les idees que els tres companys professaven i no van ingressar en cap associació patronal. S'uní en relació lliure amb una jove prostituta que havia alliberat del bordell de Can Rovatxol, fet que causà un gran escàndol en les ments benpensants catalanes. El 29 de gener de 1920 fou detingut a Badalona per exercir coaccions i per portar propaganda anarcosindicalista i un revòlver amb 29 bales; fou alliberat el 20 de maig d'aquell any. Com a destacat militant del Sindicat Únic dels Obrers Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el pistolers del Sindicat Lliure atemptaren dues vegades contra la seva vida. La tercera fou la definitiva; el 22 de juny de 1921, quan sortia –juntament amb el regidor de l'Ajuntament de Badalona, Pere Sabater Curto– d'entrevistar-se amb el general Severiano Martínez Anido al seu despatx del Govern Civil de Barcelona, Eduard Alsina Bilbeny fou assassinat al carrer Espaseria de Barcelona (Catalunya) per un escamot del Sindicat Lliure format per sis pistolers que el cosiren a trets. Una ambulància de la Creu Roja el portà a l'Hospital Clínic on morí hores després. Malgrat el 27 trets que comptaren al seu cos els metges de guàrdia, trigà a morir a causa de la seva enorme presència física. L'entrevista, en realitat, havia estat un parany preparat pel mateix Martínez Anido per acabar amb la seva vida. El seu assassinat fou molt sentit a Badalona, i la CNT decretà una vaga general de protesta observada per tots els treballadors i, d'una manera gairebé general, per tot el comerç de la ciutat. El 26 de juny fou enterrat al cementiri civil de Badalona envoltat de centenars de companys i sota la vigilància d'un Terç de la Guàrdia Civil de Cavalleria, que Martínez Anido envià des de Barcelona.

***

Foto policíaca de Simón Radowitzky (1909)

- Simón Radowitzky: El 10 d'octubre de 1889 –moltes fonts citen setembre o novembre de 1891– neix a Stépany (Rivne, Ucraïna), en una família obrera humil d'origen jueu, l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut en la seva versió al castellà com Simón Radowitzky. A començaments de segle amb sos pares es traslladà a la ciutat industrial d'Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk), ja que el petit poble d'Stépany no tenia escola. Quan tenia 10 anys hagué d'abandonar els estudis i entrà com a aprenent en un taller de serralleria. La filla estudiant del seu mestre manyà l'introduí en l'anarquisme. El juny de 1904 participà en una manifestació reivindicativa per aconseguir la jornada laboral de 10 hores que va ser durament reprimida per una companyia de cosacs; lacerat al pit per un cop de sabre es va veure obligat a restar al llit d'un hospital durant sis mesos recuperant-se de la ferida. Un cop sanat, va ser detingut per repartir premsa obrera, jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. Durant el tancament conegué l'anarquista Fedosei Zuberov, que acabà suïcidant-se abans de ser deportat a Sibèria. Després passà a treballar a la planta siderúrgica «Shla» d'Iekaterinoslav, on va ser elegit segon secretari sindical. Quan esclatà la Revolució russa de 1905 treballava a la fàbrica «Brandskizi Zawot» i va ser nomenat membre del soviet d'aquesta empresa. Després del fracàs de la revolució, aconseguí d'antuvi fugir de la repressió tsarista; però, després de furtar el sabre i la pistola a un soldat, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de deportació a Arcangelsk. Després de sis mesos tancat a la presó d'Iekaterinoslav, son pare pogué obtenir la seva llibertat. Decidí exiliar-se i passà a l'Imperi Alemany, del qual fou deportat poc després per participar en una vaga. Sota el perill de ser desterrat a Sibèria, aconseguí documentació falsa i es traslladà a Riga, on embarcà en un vapor transoceànic cap a Amèrica. El març de 1908 arribà a l'Argentina i s'establí a Campana (Campana, Buenos Aires, Argentina), on treballà com a obrer mecànic als tallers del Ferrocarril Central Argentí. Establí contactes amb l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i la redacció de La Protesta. Després es traslladà a Buenos Aires, on treballà al taller mecànic Zamboni del carrer Charcas i es relacionà amb diversos intel·lectuals llibertaris russos exiliats (Pablo Karschin, José Buwitz, Iván Mijin, Andrés Ragapelov, Máximo Sagarín, Moisés Scutz, etc.). L'1 de maig de 1909 participà en la gran manifestació de la plaça Lorea del barri de Montserrat de Buenos Aires convocada per la FORA –altres manifestacions estaven organitzades per la central sindicalista revolucionària Unió General de Treballadors (UGT) i pel Partit Socialista (PS). A la plaça Lorea es reunien els anarquistes des de 1890 per recordar els «Màrtirs de Chicago» i aleshores es trobava en obres per reformar-la en la plaça del Congrés, un dels símbols urbanístics de la burgesia al poder. La policia, comandada pel coronel Ramón Lorenzo Falcón, reprimí durament amb tropes d'Infanteria i de Cavalleria la manifestació; l'hora de lluita se saldà amb tres anarquistes morts, que aviat serien 11, i més d'un centenar de ferits. Falcón ordenà la clausura dels locals llibertaris i socialistes, així com els seus òrgans d'expressió, i durant la setmana següent de protestes i de vaga general, convocada per la FORA, la UGT i el PS, que ha passat a la història sota el nom de «Setmana Roja», el moviment obrer exigí la dimissió de Falcón, mentre les forces de seguretat parlaren de «complot russojudàic». El 4 de maig de 1909 més de 80.000 persones formaven el seguici que acompanyà els fèretres dels obrers assassinats fins al cementiri de la Chacarita, manifestació de dol que va ser reprimida per la policia. Després d'aquests fets, Radowitzky decidí atemptat contra la vida de Falcón. El 14 de novembre de 1909 preparà un artefacte explosiu al taller Zamboni i el llançà dins del carruatge tirat per cavalls del coronel al seu pas pel cantó dels carrers Quintana i Callao quan venia de l'enterrament de Ballvé, director de la Presó Nacional de Buenos Aires, al Cementiri del Nord. L'artefacte ferí de mort Falcó i el seu secretari Juan Alberto Lartigau; ambdós van morir durant aquell dia. Perseguit per les forces de seguretat, intentà suïcidar-se disparant-se al pit dret –fallà perquè disparà amb la mà esquerra– a pocs carrers del lloc de l'explosió al crit de «Visca l'anarquisme!». Portat a l'Hospital Fernández, se li diagnosticà ferides lleus al pit dret i fou portat immediatament a la comissaria núm. 15. Com que no duia identificació i es negava a fer cap declaració, la inquietud de trobar-se davant un complot portà el president José Figueroa Alcorta a decretar l'Estat de setge, que es mantingué dos mesos i durant els quals s'engegà una dura repressió contra el moviment anarquista. Durant el judici, la impossibilitat de determinar la identitat de l'acusat causà nombrosos problemes, fins que l'ambaixada argentina a París facilità els seus antecedents obtinguts a Ucraïna –segons els quals havia participat a la Revolució de 1905 a Kiev i per la qual cosa havia estat condemnat a sis mesos de presó–, però la seva edat quedava incerta. El fiscal Manuel S. Beltrán, després d'ordenar un peritatge mèdic que conclogué que tenia entre 20 i 25 anys i de considerar que havia actuat sense cap còmplice, sol·licità la pena de mort. Però un cossí seu, Moisés Radowitzky, aportà una còpia d'una partida de naixement on es confirmava que només tenia 18 anys i per tant era menor d'edat. Encara que el document no tenia validesa legal, el jutge Sotero Vázquez commutà la pena màxima per la de reclusió per temps indeterminat a la Penitenciaria Nacional, pena a la qual s'afegí un càstig addicional de reclusió a pa i aigua durant vint dies cada any coincidint amb l'aniversari de l'atemptat. El jutge federal Horacio Rodríguez Larreta porta el cas a la Suprema Cort, però aquesta aprovà la sentència de la justícia ordinària. El 6 de gener de 1911, Salvador Planas Virella i Francisco Solano Regis, dos anarquistes condemnats també per atemptat contra les autoritats que compartien reclusió amb Radowitzky, aconseguiren fugir reeixidament, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel. Radowitzky no pogué sumar-se al grup fugitiu perquè va ser cridat en l'últim moment a la impremta del presidi. L'operació, que comptà amb el suport de l'exterior i la connivència de guàrdies de l'interior, atemorí les autoritat carceràries i decretà el seu trasllat al penal d'Ushuaia, reservat generalment per a criminals d'extrema perillositat. El costum de confinar els presos anarquistes i polítics en aquesta duríssima penitenciaria es «popularitzaria» a partir d'aquí. En aquesta presó se li denegaren els pocs drets que tenien la resta de presidiaris –només podia llegir la Bíblia– i, considerat el promotor de vagues de fam de protesta per les males condicions penals, fou sotmès a constants maltractaments i tortures. En 1918 va ser violat per part de Gregorio Palacios, subdirector del penal, i tres carcellers (Alapont, Cabezas i Sampedro). Immediatament La Protesta publicà el fullet de Marcial Belascoain Sayós El presidio de Ushuaia, que causà un gran ressò i obligà el govern d'Hipólito Yrigoyen a obrir una investigació sobre les condicions penals a Ushuaia i a rellevar de les seves funcions els tres carcellers implicats. El 7 de novembre de 1918, amb el suport de grups anarquistes xilens i argentins, aconseguí evadir-se del penal d'Ushuaia, l'única fugida que reeixí de la seva història. Els anarquistes argentins Apolinario Barrera i Miguel Arcángel Roscigna i els xilens Ramón Cifuentes i Ernesto Medina llogaren el cúter «Ooky», propietat de una dàlmata i de bandera austríaca, a la ciutat xilena de Punta Arenas. Radowitzky, coordinat amb els companys, aconseguí un uniforme de carceller i abandonà el penal de bon dematí aprofitant el relleu i l'arribada d'un grup de carcellers nous, trobant-se amb Barrera en una cala no molt llunyana. El pla original era desembarcar-lo en qualque lloc apartat, amb queviures i estris per resistir-hi un temps fins que la recerca hagués minvat, però finalment pensaren que a Punta Arenas passaria desapercebut. Després de quatre dies de navegació, i ja en aigües xilenes de la península de Brunswick, la goleta va ser abordada per un vaixell de l'Armada xilena, alertat per les autoritats argentines de l'evasió. Radowitzky pogué fugir nedant abans de la topada, però la tripulació dàlmata va ser detinguda i interrogada a la presó fins que el maquinista de l'«Ooky» confessà on havia aconseguit arribar a terra el fugitiu. Poques hores després, va ser detingut a Aguas Frías mentre intentava arribar a Punta Arenas caminant i portat d'antuvi al calabós del buc de guerra «Centeno» i dues setmanes després de bell nou a Ushuaia. El càstig per evasió era dos anys de confinament en solitari amb només mitja ració d'aliments. Durant els anys posteriors, les campanyes pel seu alliberament dels grups anarquistes i de la premsa obrera es van incrementar fins al punt que el 14 d'abril de 1930 el president Yrigoyen, que 14 anys abans havia promès per motius electorals a una delegació anarquista el seu immediat alliberament, l'indultà amb un conjunt de 110 presos, però amb l'obligació d'abandonar el país. El 14 de maig de 1930 el vaixell «Vicente Fidel López» el portà al port de Buenos Aires i des d'allà fou obligat a agafar el remolcador «Mediador» fins a Montevideo sufragat el viatge amb diners seus i sense cap mena de documentació. Gràcies al suport dels grups anarquistes uruguaians aconseguí salvar els entrebancs burocràtics i poder desembarcar. A la capital de l'Uruguai, després que les autoritats soviètiques li neguessin el passaport i així poder retornar a Ucraïna –Radowitzky desconeixia la repressió que patia el moviment anarquista a l'Estat soviètic–, reprengué la seva professió de mecànic. Durant la seva estada a l'Uruguai realitzà diversos viatges al Brasil, sembla que per tasques de coordinació entre els moviments anarquistes dels dos països  fugint i de la dictadura, residint durant temporades a São Paulo. El març de 1933 assistí al Congrés Antimilitarista Llatinoamericà que se celebrà a Montevideo. El 7 de desembre de 1934, però, el govern dictatorial de Gabriel Terra pretengué expulsar-lo del país aplicant la llei d'estrangers indesitjables. Els companys anarquistes li van demanar que no acatés la mesura per a no crear un precedent i per això va ser portat al penal de l'illa de Flores. El 21 de març de 1936 l'advocat del moviment llibertari Emilio Frugori aconseguí la commutació de la pena per la d'arrest domiciliari, però com que no tenia domicili propi, hagué de romandre encara empresonat fins al 25 de juny. Quan esclatà la guerra civil espanyola marxà a Catalunya i s'allistà en la 28 Divisió de l'Exèrcit republicà, composta principalment per anarquistes i comandada pel destacat militant Gregorio Jover. Al front d'Aragó va fer amistat amb Antonio Casanova, anarquista gallec emigrat a l'Argentina on fou un dels fundadors de la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Amb una salut malmesa, fruit dels més de 21 anys d'empresonament, realitzà tasques culturals i sindicals per a la Secretaria de Cultura i Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona i a València. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard aconseguí embarcar cap a Mèxic, on el poeta Ángel Falco, cònsol de l'Uruguai a la Ciutat de Mèxic, li proporcionà una feina a la delegació sota el nom de José Guzmán. Durant la postguerra treballà per a la secció mexicana del International Rescue and Relief Committee (IRRC, Comitè Internacional de Socors i Salvament) de suport per als refugiats europeus. Sempre actiu en el moviment llibertari, publicà revistes anarquistes i realitzà viatges als Estats Units. Treballà els últims anys de sa vida en una fàbrica de joguines. També va fer servir a Mèxic el nom de Raúl Gómez. Simón Radowitzky va morir d'un atac de cor el 29 de febrer de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Els companys li compraren una senzilla tomba on fou enterrat; el discurs fúnebre el llegí Liberto Callejas.

Simón Radowitzky (1891-1956)

***

Salvador Creus Collell

- Salvador Creus Collell: El 10 d'octubre –algunes fonts citen erròniament l'1 d'octubre– de 1892 neix a Manlleu (Osona, Catalunya) l'anarquista Salvador Narcís Ignasi Creus Collell –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Colell. Sos pares es deien Pere Creus Homs, jornaler, i Teresa Collell Codina. Sabater de professió, el 17 d'agost de 1912 es casà amb Marie Louise Brial a Illa (Rosselló, Catalunya Nord) i en 1919 ja tenia dos infants. Residí habitualment a Illa. El febrer de 1919 va ser fitxat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «propagandista anarquista»; també, segons la policia, era intel·ligent, llegia periòdics anarquistes i freqüentava Pau Rovira Prat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gaetano Trigari

- Gaetano Trigari: El 10 d'octubre de 1895 neix a Granarolo dell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Gaetano Trigari. Sos pares es deien Agostino Trigari i Rita Brogli. Es guanyava la vida fent de ferrer. Antimilitarista convençut, en 1914 aconseguí ser declarat exempt per fer el servei militar per «malaltia mental», però fou internat en un hospital psiquiàtric a Bolonya. En 1921 s'exilià clandestinament a França i posteriorment a Luxemburg i a Suïssa. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità com a milicià en l'anarquista «Columna Roja i Negra» al front d'Aragó. L'abril de 1937 va ser ferit a la cama esquerra durant els combats a Osca. L'octubre de 1938 retornà a França i fou internat als camps d'Argelers, Gurs i Vernet. El gener de 1941 creuà clandestinament la frontera italiana i el 10 de març va ser detingut a Bolonya. Jutjat, el 15 d'abril de 1941 va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i, encara que sota vigilància, establí contacte amb la Resistència, però el 19 de setembre d'aquell any fou novament detingut per activitats antifeixistes. Tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya, el 28 de febrer de 1944 va se deportat pels nazis al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya) i després traslladat al de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, pogué retornar a Itàlia. Després de la II Guerra Mundial, fou reconegut com a partisà des del novembre de 1943. Gaetano Trigari va morir el 6 d'octubre de 1957 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Jacint Borràs Bousquet

- Jacint Borràs Bousquet: El 10 d'octubre de 1900 –algunes fonts citen erròniament 1901– neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i periodista Jacint Borràs Bousquet. Sos pares es deien Jaume Borràs i Emília Bousquet. Amb 11 anys ja treballa d'aprenent de vidrier i es va incorporar al moviment anarquista cap al 1918 col·laborant en el setmanari clandestí Bandera Roja i després fent classes nocturnes al Centre Racionalista del carrer Vallespir de Barcelona, impartides per Roigé. Després va militar en el grup de defensa «Espartaco», enfrontat amb les armes al terrorisme de Miguel Arlegui i de Severiano Martínez Anido, fet que el va portar a la garjola –el 6 d'abril de 1921 fou detingut per primera vegada, amb María Sanahuja i Custodio Beltrán, i arribà a acumular cinc anys de presó. Amb el temps va arribar a tenir una respectable cultura autodidacte, participant en actes públics com a orador i escrivint en la premsa llibertària. Durant el secretariat d'Andreu Nin, va formar part del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Formà part de la Comissió Revisora de Credencials del Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Madrid d'11 al 16 de juny de 1931, a més de delegat del Sindicat de Treballadors d'Arbeca, de la Secció d'Oficis Diversos de Cervera i del Sindicat Únic d'Alfarràs. En maig de 1932 va fer mítings a Cervera. Fou un dels protagonistes de la polèmica entre anarquistes i membres del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i de la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB) respecte a qüestions d'organització i de control dels sindicats, que fou especialment greu a les comarques lleidatanes des de setembre de 1931. En el Ple Provincial, celebrat el 6 de setembre de 1931, es mostrà partidari de l'organització dels sindicats en federació provincial i no en organitzacions comarcals com propugnaven els comunistes. Va adoptar la mateixa postura en la seva intervenció en el míting que va tenir lloc a la ciutat del Segre els primers dies de desembre d'aquell 1931 i en el qual van participar també Ángel Pestaña, Emili Mira i Francisco Martínez (Arín). Malgrat tot, el març de 1932, fou expulsat del seu càrrec de delegat del Comitè Regional pels sindicalistes del BOC, amb gran força a Lleida en aquells moments. En el Ple de Regionals d'agost de 1932 representà Catalunya amb Patricio Navarro. En 1933 va ser secretari provincial de la FAI, de la qual es va separar en 1937 després de la seva politització. En 1933 va fundar, entre altres, a Lleida el periòdic Acracia. Va participar en una gira de mítings amb Antonio Ortiz i Frederica Montseny per Barcelona, Sant Cugat, Cervera, Terrassa, Vic i Sallent en gener i febrer de 1936. A partir d'octubre de 1936 exercí de corresponsal de Solidaridad Obrera a Madrid. Entre 1937 i 1938 va dirigir el periòdic ¡Campo!, i com a tal assistí a la Conferència Nacional de Premsa Confederal de març de 1937. El setembre de 1937 va fer un míting a Santa Coloma i va fer uns mesos de redactor de Solidaridad Obrera i també en La Noche, dirigida per Balius. En acabar la guerra, va exiliar-se a França, on va patir els camps de concentració de Gurs. En 1945 va assistir en les files del sector moderat al Congrés de París, participant en la ponència sobre «Actuació en 1936-1939». Va fer mítings a França (Alès, 1945) i com a secretari del departament de Pau va assistir al Ple Departamental del 2 de desembre de 1945. Amb l'escissió de la CNT en l'exili, va ser elegit com a administrador del periòdic del sector reformista España Libre. En 1962 va fer conferències a Besiers i Narbona i l'any següent a Besiers. Després del congrés de reunificació a Montpeller va quedar fora de l'organització i l'octubre de 1968 va ser present en la reunió dels que s'oposaven als ortodoxes a Montpeller. Durant els últims anys de sa vida va militar en l'Agrupació Confederal i Llibertària de Perpinyà –lligada al periòdic Frente Libertario–, assistia a les conferències de Narbona d'aquesta tendència i feia viatges a Espanya, on defensava les tesis d'acostament i de moderació. Va col·laborar en diversos periòdics, com ara Acracia, Bandera Roja, ¡Campo!, CNT, España Libre, Espoir, Exilio, Frente Libertario, La Ilustración Ibérica, Inquietudes, La Noche, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Umbral, entre altres; i és autor d'unes memòries inèdites, Una vida en la CNT. Lo que ví, y como lo ví. Sa companya fou Francesca Bernardó. Jacint Borràs Bousquet va morir el 13 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de juny– de 1982 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Emmy Eckstein i Alexander Berkman fotografiats per Senya Fléchine (ca. 1929)

- Emmy Eckstein: El 10 d'octubre de 1900 neix a Berlín (Prússia, Imperi Alemany) la feminista anarquista Emilia Eckstein, més coneguda com Emmy Eckstein. Filla d'una família jueva burgesa, sos pares es deien Julius Eckstein, editor de llibres hongarès, i Paula Silberknopf, excantant d'òpera, i tingué quatre germans. En 1922 conegué a la terrassa d'un cafè berlinès el propagandista anarquista Alexander Berkman (Sasha) i s'enamoraren, però la seva família desaprovà aquestes relacions per la gran diferència d'edat (52 anys d'ell i 20 d'ella) i per la seva forma de pensar. Mantingueren correspondència i cap el 1925 la parella es reuní a Saint-Cloud (Illa de França, França). En 1930 ajudà la propagandista anarcofeminista Emma Goldman en el mecanografiat del manuscrit de les seves memòries Living my life, que van ser publicades l'any següent. En 1935 visqué amb Berkman a Sant Tropetz (Provença, Occitània), molt a prop de la residència d'Emma Goldman, que havia estat amant de Berkman durant molts d'anys, essent les relacions de tots trets sorprenentment harmonioses. Després del suïcidi de Berkman el juny de 1936, restà sola i en la misèria. Posteriorment visqué un temps a Brno (Moràvia, Txèquia). Emmy Eckstein va morir el 8 de juny de 1939 a la Clínica Belvedere de Niça (País Niçard, Occitània) després de patir sis operacions greus a l'estomac. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Umberto Marzocchi (1927)

- Umberto Marzocchi: El 10 d'octubre de 1900 neix a Florència (Toscana, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Umberto Marzocchi. Sos pares es deien Aristide Marzocchi i Adria Mainardi. Obrer a les drassanes navals Vickers de La Spezia, ben aviat va descobrir l'anarquisme i va ser nomenat, quan tenia 17 anys, secretari de la Unió dels Obrers Metal·lúrgics, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Després del primer conflicte mundial, va prendre part en l'agitació anarquista juntament amb Pasquale Binazzi, aleshores director de Libertario. En 1920 va formar part del grup anarquista que va atacar la fàbrica de pòlvora de La Spezia amb la finalitat d'impulsar un moviment revolucionari. En 1921, establert a Roma, s'ocupa de l'organització antifeixista Arditi del Popolo. Fitxat per la policia com a «anarquista molt perillós a vigilar amb atenció», serà obligat a exiliar-se amb l'arribada del feixisme a Itàlia. En 1923 emigra a França i a París coneix l'anarquista italià Umberto Tommasini amb qui militarà. Expulsat de França, s'estableix a Bèlgica on continuarà l'activitat en el Comitè de Suport a les Víctimes Polítiques. Durant la tardor de 1936 s'ajuntarà amb els combatents anarquistes italians al front d'Aragó (Espanya). Durant l'estiu de 1937, després dels assassinats de Berneri i de Barbieri –serà ell qui reconeixerà oficialment els cadàvers–, retornarà a França on s'ocuparà dels refugiats espanyols. Va participar seguidament en la resistència antifeixista en el maquis pirinenc dins d'una formació de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), composta per anarquistes, comunistes i socialistes. En 1945 tornà a Itàlia i participà en la reconstrucció de la Federació Anarquista Italiana i en el desenvolupament de la propaganda. En 1968 va ser un dels organitzadors del Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) i durant una dotzena d'anys serà el secretari de la IFA, participant també en un nou congrés a Carrara en 1978. En 1975 va participar a Vendôme (França) en el Congrés de la Federació Anarquista Francesa. Als 77 anys, el 30 de gener de 1977, va ser detingut a Barcelona (Catalunya), en una gran batuda (58 detinguts, tots espanyols, llevat d'un portuguès i dos italians, Marzocchi entre ells) per participar en una reunió clandestina de reestructuració de la Federació Anarquista Ibèrica. Durant els últims anys de sa vida va crear amb Carlo Cassola la Lliga per al Desarmament Unilateral d'Itàlia. Umberto Marzocchi va morir el 4 de juny de 1986 a Savona (Ligúria, Itàlia). A més de nombrosos articles en la premsa llibertària és autor d'un llibre de records sobre la Guerra Civil espanyola. En 2005 l'editorial italiana Zero in Condotta va publicar-ne una biografia, Senza frontiere. Pensiero e azione dell'anarchico Umberto Marzocchi (1900-1986), de Giorgio Sacchetti.

***

Campio Carpio

- Campio Carpio: El 10 d'octubre de 1902 neix a As Barrocas (Valadares, Vigo, Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual, periodista, escriptor, poeta, sociòleg i propagandista anarquista Campio Pérez Pérez, més conegut sota el pseudònim de Campio Carpio. Sos pares es deien Joaquín Pérez Piñeiro i Josefa Pérez Vila. Quan tenia 17 anys, per a no ser enviat a la guerra colonial del Marroc, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires entrà a formar part del moviment llibertari, el qual d'antuvi l'educà intel·lectualment, i, posteriorment, s'acostà als cercles universitaris i artístics. Durant els anys vint milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i en diversos grups anarquistes. Entre 1937 i 1938, en plena guerra civil espanyola, fou corresponsal a Buenos Aires del periòdic Galícia Libre, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) gallega que s'editava a Madrid. En la seva faceta intel·lectual destacà com a poeta i sociòleg, escrivint nombroses obres de diferents temàtiques (art, literatura, crítica, etc.) i col·laborant en diferents publicacions periòdiques (Cenit, Claridad, CNT, Le Combat Syndicaliste, Dealbar, ¡Despertad!, Espoir, Ética, Frente Libertario, Galicia Libre, Hombre de América, Ideas-Orto, Inquietudes, ¡Liberación!, Mañana, Mujeres Libres, Orto, La Razón, Reconstruir, La Revista Blanca, Revista Iberoamericana, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra y Libertad, Umbral, etc.). També destacà en la seva vessant universitària. Entre les seves obres podem destacar Humiliados (1928), Milicias de la aurora (1928), El mundo agonizante (1929), ¡También America! La lucha entre la plutocracia y la libertad (1930), El destino social del arte (1933), Pensaminento de González Pradas (1934), Democracia (1937), Lamento de la tierra encadenada (1939), Misión de América (1943), 36 poemas de autores brasileños contemporaneos (1944), Antología de pensamientos (1947), Curros Enríquez, poeta épico de la España heroica (1949), Pasión y poesia. Ensayos (1949), Genio y figura de Álvaro Yunque (1950), Perfil y drama de Jorge Lima (1957), Buscando el camino por la ruta de los maestros (1959), Radiografía cordial de América (1960), Ronda de la luna (1960), Poesía del destierro (1962), Labradores del espíritu (1965), Interpretación del anarquismo (1969), No hay tiempo para morir (1969), Cadenas para la revolución (1971), Canto contigo libertad (1971), Sangre ibérica fecunda (1971), Antología poética de Guerra Junqueiro (1972), Pendones insurgentes (1972), Peán, coro y lágrimas que consumiero imperios (1973), Los anarquistas y la revolucion social. Reportaje en Australia a Salvador Torrens (1975), Frente ibérico de la revolución (1975), Con cincel y candil. Exposición confederal (1976), Héroes para la columna (1976), Caminos por la revolución ibérica. Porvenir del pensamiento libertario (1978), Interludio ibérico (1978), Iberión, liberión, balada (1980), Áscua de tu lumbre (1981), Frente Ibérico de Liberación (1983), El arte reivindicativo de Castelao (1984), etc. Va tenir una estreta amistat amb destacats militants anarquistes, com ara Diego Abad de Santillán, Emilio Pita, Arturo Cuadrado, José Planas, Luis Danussi, Dalmacio Bragado, José Ledo Limia, Daniel Seijas, Fernando Quesada, etc. En 1987 proposà el nom del seu amic Félix Álvarez Ferreras per al premi de literatura «José Vasconcelos». Sa companya, durant gairebé cinquanta anys, fou Mina. En els últims anys de sa vida, angoixat per la malaltia i a causa de la dictadura militar argentina, s'apartà del moviment llibertari. Campio Carpio va morir el 28 de setembre de 1989 a la seva casa de Monte Grande (Esteban Echeverría, Buenos Aires, Argentina).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 9 d'octubre

Esdeveniments

Ferrer Guàrdia (primer a la dreta) durant el seu judici

- Judici contra Ferrer i Guàrdia: El 9 d'octubre de 1909 és jutjat a la presó Model de Barcelona (Catalunya), en Consell de Guerra Sumaríssim, per la seva presumpta responsabilitat en els fets de la Setmana Tràgica, el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. La Cort Marcial fou presidida pel tinent coronel Eduardo Aguirre de la Calle. El judici comença a les nou del matí i Ferrer demanà la tribunal que l'excusés per no comparèixer amb un vestit més adequat, però quan volgué protestar per haver estat privat de les seves robes i haver d'anar al judici com un apatxe, el president el féu callar. Després tot fou molt ràpid, perquè no s'escoltà cap testimoni. El comandant Raso, que havia actuat com a jutge instructor, llegí un extens resum del sumari i a continuació, després de dues hores de descans, presentaren els seus informes el fiscal, capità d'Infanteria Jesús Marín Rafales, i el defensor, capità d'Enginyers Francisco Galcerán Ferrer. Després d'una breu declaració del processat, en la qual va dir que el seu únic delicte era crear escoles per elevar el nivell cultural del proletariat, el tribunal es retirà a deliberar a tres quarts d'una. El fiscal, que demanà, segons el paràgraf segon de l'article 242 del Codi de Justícia Militar, la pena de mort per a Ferrer com a cap d'una rebel·lió militar, s'esforçà a provar la culpabilitat d'aquest partint de les declaracions d'una quinzena de testimonis i de la documentació confiscada al processat, però la seva argumentació fou molt poc convincents. No havia cap testimoni directe que demostrés que hagués actuat com a cap de la rebel·lió i els documents més comprometedors per a Ferrer eren les circulars revolucionàries que havia redactat en 1892, 17 anys abans. El capità Galcerán, defensor de Ferrer, només va disposar de 24 hores per examinar els 600 folis del sumari i protestà per la manera que s'havia instruït el procés –no s'acceptaren els testimonis de la defensa, s'havien acceptat com a vàlides denúncies anònimes, els escorcolls policíacs s'havien fet sense testimonis, les proves documentals no foren peritades ni sotmeses a contradicció–, criticà la campanya de la premsa conservadora i del Partit Radical republicà contra el seu defensat i demanà la seva lliure absolució. La sentència fou dictada el mateix dia i es considerava per unanimitat que els fets jutjats eren constitutius d'un delicte consumat de rebel·lió militar, amb la concurrència de circumstàncies agreujants, per la qual cosa dictava una condemna de pena de mort i indemnització de danys i perjudicis. El veredicte fou remés a l'auditor de la IV Regió Militar perquè emetés el seu preceptiu dictamen i fos enviat al capità general per a la seva aprovació. El mateix 9 d'octubre el capità general aprovà la sentència i la comunicà, a través del Consell Superior de Guerra del Ministeri de la Guerra, al Govern presidit pel mallorquí Antoni Maura a l'espera de la seva conformitat. A dos quarts de nou de la nit del 12 d'octubre, el comandant Raso, jutge instructor de la causa, llegi a Ferrer, al despatx del governador del castell de Montjuïc, al qual el reu havia estat traslladat la nit abans, la seva sentència de mort que signà amb total serenitat. Francesc Ferrer i Guàrdia fou afusellat l'endemà, 13 d'octubre de 1909, al fossat del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), mentre accions i manifestacions de protesta per aquesta execució es portaven a terme arreu del món.

***

Capçalera de Tierra y Libertad

- Surt Tierra y Libertad: El 9 d'octubre de 1909 surt a Niça (Provença, Occitània) el primer número del setmanari anarquista en llengua castellana Tierra y Libertad. Després de la Setmana Tràgica de Barcelona els periòdics anarquistes van ser prohibits a Espanya i alguns d'ells, com ara Tierra y Libertad, es publicaran a França i entraran clandestinament a la península. José Estivalis, més conegut sota el pseudònim d'Armand Guerra, en serà el responsable. En sortiren almenys dos números.

***

Capçalera de Le Révolté

- Surt Le Révolté: El 9 d'octubre de 1910 surt a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari llibertari Le Révolté. Organe hebdomadaire d'union, d'action et d'éducation révolutionnaire regional –en números posteriors el subtítol perdrà l'adjectiu «regional». Aquesta publicació sorgí arran de la fusió de L'Action Syndicale (1904-1910) i Le Combat (edició del Nord) i es distribuïa per tota la regió hullera. El seu gerent va ser Henri Dupuy i els redactors Benoît Broutchoux, Adrien Dolly, Raoul Lenoir i Henri Zisly. Jules Grandjouan col·laborà amb dibuixos. L'últim número fou el del 28 de setembre de 1913 i va ser substituït per L'Avant-Garde (1913-1914).

***

Capçalera del primer número de Guerra di Classe

- Surt Guerra di Classe: El 9 d'octubre de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista en italià Guerra di Classe, òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI) afiliada a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Fundat per l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri estava dirigit als voluntaris italians que participaven en la Guerra Civil espanyola. En les seves pàgines a criticar durament la socialdemocràcia i el moviment comunista (Stalin i l'URSS, especialment) en un moment en que la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) no es plantejava aquesta crítica, fet que va fer que aquestes organitzacions llibertàries es mantinguessin força crítiques amb la publicació. També el cònsol general de l'URSS a Barcelona, Antonov Ovseenko, es mobilitzarà contra Berneri pels seus escrits en aquest setmanari. Davant els processos de Moscou, Berneri defensarà els bolxevics purgats, al costat del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i d'altres sectors marxistes revolucionaris, mentre la CNT-FAI guardava silenci. Molt llegida i comentada va ser la polèmica entre Camillo Berneri i Frederica Montseny d'abril de 1937 en les seves pàgines. Després de l'assassinat de Berneri, el 5 de maig de 1937, Virgilio Gozzoli el substituí en la direcció del periòdic. En sortiren 30 números, l'últim el 30 de novembre de 1937. Guerra di Classe ja havia estat editada anteriorment a París, Brussel·les i altres ciutats italianes i europees, també com a òrgan de l'USI-AIT.

***

Cartell de l'acte

- Míting per Ferrer i Guàrdia: El 9 d'octubre de 1959 se celebra a la Sala de la Mutalité de París (França) un gran míting commemoratiu del centenari del naixement i del cinquantenari de l'assassinat del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. L'acte, organitzat per diversos grups (Associació Internacional dels Treballadors, Confederació Nacional del Treball d'Espanya, Confederació Nacional del Treball de França, Federació Anarquista Francesa, Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries, Grup Socialista Llibertari, Libre Pensée, Lliga Espanyola dels Drets de l'Home, Lliga Francesa dels Drets de l'Home, Ruche Culturelle-Societat d'Amics de Sébastien Faure i Unió Racionalista), fou presidit per Sol Ferrer, filla de l'homenatjat, i per Jeanne Humbert. A la vetllada van prendre la paraula Josep Ballester, Suzanne Collette-Kahn, Denis Forestier, Hem Day, André Lorulot, Aristide Lapeyre, Frederica Montseny i Albert Camus.

Naixements

Notícia del judici de Grégoire Federscher apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 5 de maig de 1883

- Grégoire Federscher: El 9 d'octubre de 1858 neix a Bălți (Bessaràbia, Imperi Rus; actual Moldàvia) l'anarquista Grigoriy Nukhinov Federscher, més conegut com Grégoire Féderscher, i que va fer servir el pseudònim d'Isaac Imbaschi (o Imboschi). Després de fer estudis de mecànica i d'enginyeria a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus) es refugià a París (França). En 1882 visqué, sota la identitat d'Isaac Imbaschi, al domicili del company Hubert Delsaute, al carrer de l'Association de Brussel·les (Bèlgica). En aquesta època es guanyava la vida com a obrer òptic. Amb els anarquistes Antoine Cyvoct, Paul Métayer, Antoine Didier i Alexis Lewin, s'exercità en la fabricació de bombes. Arran de l'explosió del 23 de febrer de 1883 a Ganshoren (Brabant, Bèlgica), on resultà mort Métayer, va ser detingut, juntament amb Didier. Jutjats el 2 de maig de 1883 pel Tribunal Correccional de Brussel·les, Didier va ser condemnat a tres mesos de presó i ell a set per ús de nom i de documentació falses. En 1892 residia a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on formà part de l'actiu grup anarquista local. Un informe de la policia suïssa el situà a La Chaux-de-Fonds el 15 d'abril de 1893 i l'agost de 1894. El desembre de 1893 la seva sol·licitud de naturalització suïssa va ser rebutjada. En 1898 sembla que obtingué aquesta després d'establir-se a Zuric (Zuric, Suïssa). Posteriorment publicà articles científics, s'especialitzà en obres públiques i deixà de figurar en les llistes d'anarquistes a controlar per les autoritats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Cleto Benassi (ca. 1945)

- Cleto Benassi: El 9 d'octubre de 1882 neix a Vergato (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista, i després socialista, Cleto Benassi, conegut com Vecchietti. Era fill de Giuseppe Benassi i de Luigia Bertocchi. Es guanyava la vida treballant de ferroviari. A principis de segle s'integrà en el grup anarquista encapçalat per Armando Borghi a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En 1914 va ser acomiadat de la seva feina de ferroviari per particiipar en la vaga i els fets revolucionaris de la «Setmana Roja» i va ser fitxat per la policia com a «socialista sindicalista». Lluità en la Gran Guerra com a soldat d'infanteria de primera línia; desmobilitzat en 1916, no va ser admès als ferrocarrils. Durant la postguerra s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI) i esdevingué dirigent del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI). Elegit membre del Comitè Central de l'SFI, entre el 20 i el 29 de gener de 1920, durant la llarga vaga dels ferroviaris, amb Augusto Castrucci, Giovatta Costa, Angelo Papetti, Camillo Signorini i Angelo Sbrana, fou delegat nacional del Comitè d'Agitació dels Ferroviaris (CAF), que negocià amb el primer ministre italià Francesco Saverio Nitti. En 1922 va ser nomenat membre de l'Executiva Nacional de l'SFI i va ser suspès del servei durant tres dies per no haver fet feina el Primer de Maig. Participà en la vaga de l'1 d'agost de 1922, engegada per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball), i el juliol de 1923 va ser acomiadat dels ferrocarrils per «mal rendiment laboral». L'agost de 1923 va ser jutjat per infracció de la Llei de Ferrocarrils (vaga de l'1 d'agost de l'any anterior) i condemnat a tres mesos de suspensió del servei i a una multa de 500 lires, pena que va ser considerada posteriorment il·legítima i anul·lada. Durant els anys del feixisme se li va impedir fer feina i se li va denegar el passaport per emigrar a Àustria on volia anar a treballar. L'octubre de 1936 va ser detingut preventivament durant la visita de Benito Mussolini a Bolonya. En 1927 se li va retirar l'abonament ferroviari sota l'acusació de fer «propaganda subversiva» als trens i en 1930 va ser inscrit com a subversiu en un registre de «persones considerades políticament perilloses». Participà en les reunions clandestines del Partit Comunista Italià (PCI), sovint al domicili bolonyès d'Agusto Diolaiti, juntament amb Paolo Betti, Raffaele Lossanti i Otello Penati, entre d'altres. En 1938 restà empresonat un mes durant la visita d'Adolf Hitler a Itàlia. El 29 de maig de 1940 la policia li va notificar la prohibició de freqüentar el cafè San Pietro de Bolonya, al carrer Indipendenza, lloc de trobada els cercles antifeixistes. En la lluita antifeixista d'alliberament durant la II Guerra Mundial, passà a la clandestinitat sota el nom de Vecchietti. Amb Cipriano Tinti, formà part del Servei d'Informació del Comandament Únic Militar d'Emília-Romanya (CUMER). Formà part de la Secretaria Provincial del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària (PSIUP) i va ser un dels dirigents de la «Brigada Matteotti» de Bolonya. El novembre de 1944 entrà a formar part del Comandament Municipal i del Comandament Regional de la «Brigada Matteotti». Durant la lluita antifeixista, organitzà un cos de policia partisana constituït per antics carrabiners. El 21 d'abril de 1945, dia de l'alliberament de Bolonya, ocupà la seu de la Prefectura i instal·là el nou prefecte, Gianguido Borghese, designat pel Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). De bell nou integrat en els ferrocarrils, durant anys tornà a ser dirigent de l'SFI. Cleto Benassi va morir en 1950 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Cleto Benassi (1882-1950)

***

Notícia sobre la baralla d'Adolphe Fortel apareguda en el diari d'Amiens Le Progrès de la Somme de l'11 de juny de 1909

- Adolphe Fortel: El 9 d'octubre de 1889 neix a Amines (Picardia, França) l'anarquista Adolphe Fortel. Sos pares, jornalers no casats, es deien Adolphe Émile Fortel i Marie Rose Adolphine Decagny, i legitimaren el fill, i dues germanes majors (Désiré Albert i Jeanne Marie), amb el seu matrimoni celebrat el 25 de novembre de 1891 a Amiens. Es guanyava la vida treballant de sabater i adobant cadires. El 5 d'agost de 1908 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Amiens a un mes de presó per «rebel·lió». A finals de març de 1909 va ser processat, juntament amb altres companys (Albert Andrieux, Lucien Graux, Jules Lemaire i Adolphe Martin), per haver distribuït periòdics i fullets antimilitaristes durant un consell de revisió militar. Durant la nit de l'1 al 2 de juny es va veure implicat en una baralla sagnant al carrer Grand-Vidame d'Amiens. En aquesta època viva al número 56 del carrer Monstrelet d'Amiens. L'agost de 1910 va ser condemnat a un mes de presó per «ultratge a l'exèrcit». El 2 d'octubre de 1911 va ser incorporat a l'exèrcit i el 14 d'octubre d'aquell any va ser llicenciat per «insuficiència de desenvolupament i feblesa general». Quan esclatà la Gran Guerra, el 8 de desembre de 1914 va ser declarat no apte per al servei per «musculatura insuficient» i el 5 d'abril de 1917 va ser destinat al Servei Auxiliar. El 17 de maig de 1917 va ser enviat al 39 Regiment d'Infanteria al Servei Auxiliar, però el 27 de setembre de 1917 va ser declarat «inepte definitivament per a fer la campanya» per «bronquitis crònica i musculatura insuficient». El 12 de maig de 1917 es casà a Amiens amb Eugénie Christine Pétain. En 1920 vivia al número 20 del carrer Saint Maurice d'Amiens. Després de diverses revisions militars, el 18 d'abril de 1930 va ser donat de baixa definitiva, amb una pensió del 60 per cent, per «selenosi pulmonar generalitzada». Adolphe Fortel va morir el 7 de gener de 1975 a l'Hospici de Villers-Bretonneux (Picardia, França).

***

Necrològica de Marià Sanromà Grau apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 d'octubre de 1967

- Marià Sanromà Grau: El 9 d'octubre de 1894 neix a Arnes (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Marià Sanromà Grau –a vegades el primer llinatge citat erròniament Samroma. Sos pares es deien Marià Sanromà i Josepa Grau. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la zona tarragonina i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'establí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Durant els anys seixanta patí un accident laboral que l'obligà a romandre hospitalitzat en una casa de repòs de Carcassona. Malalt de la pell, va ser traslladat a l'Hospital de La Grave. Marià Sanromà va morir el 7 de juny de 1967 en aquest hospital de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 15 de juny en aquesta població.

***

Celso Persici

- Celso Persici: El 9 d'octubre de 1896 –algunes fonts citen erròniament el 9 de desembre– neix a Crespellano (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Celso Persici. Sos pares es deien Giuseppe Persici i Giuseppina Barbieri. Des de molt jove, influenciat per l'ambient familiar, formà part del moviment anarquista i ja en 1913 va ser condemnat per la seva militància. Membre actiu de la Unió Sindical Italiana (USI) de Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia) –amb Armando Borghi, Luigi Fabbri, Gino Balestri, Primo Proni, Emilio Predieri, Castagnoli, etc.– prengué part el 4 de desembre de 1919, després d'un míting a Bazzano, en una revolta; detingut, fou acusat d'«incitació a l'odi de classes». Fou un dels militants més actius de la Unione Giovanile Rivoluzionaria (UGR, Unió Juvenil Revolucionària), creada arran del congrés de la USI celebrat entre el 20 i el 22 de desembre de 1919 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Col·laborà en Umanità Nova i Guerra di Classe. Detingut amb una seixantena de persones, fou processat el 6 de març de 1920 i condemnat el 27 de maig de 1921 a vuit mesos i 22 dies de presó, que purgà a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Entre 1920 i 1923 va ser membre del secretariat de la Borsa de Treball Vella. El 27 de maig de 1921 va ser condemnat a vuit mesos i 22 dies de presó. En 1923, arran de les accions feixistes contra ell i sa família, s'exilià amb son germà Antonio Persici a França. Treballà per a la Casa «César Ranuzzi» a Dieulouard (Lorena, França). Cap el març de 1924 s'establí a la regió parisenca i residí a Choisy i a Fontanay-sous-Bois, al domicili de Onofrio Gilioli. A París i a Marsella s'ajuntà amb altres refugiats italians (Edoardo Angeli, Gino Balestri, la família Berneri, Aurelio Chessa, la família Fabbri, la família Giglioli, Leonida Mastrodicasa, Giuseppe Mioli, Antonio Persici, Emilio Predieri, Pio Umberto Marzocchi, Turroni, Randolfo Vella, Felice Vezzani, etc.) i forma una cooperativa de paletes i de decoració de mosaics que permetré els companys tenir un treball i legalitzar la seva situació. Els guanys se'n destinaren al moviment anarquista. També prengué part en la construcció dels casinos de Vichy i de Donibane Lohizune, i en la construcció del Monte Carlo Sporting Club de Niça. El setembre de 1925 participà en el Congrés de Refugiats Italians celebrat a París. Després de dos anys a Niça, s'instal·là per qüestions de salut el 17 d'abril de 1934 a Marsella juntament amb sa companya Libera Proni, on treballà d'obrer especialitzat en una cimentera per a la Casa «Aixandro et Goyet» i com cap d'obra en una empresa de la construcció. En aquesta ciutat participà en les activitats de la Universitat Proletària i va militar en el Grup Comunista Anarquista «Belle de Mai» de la Federació Anarquista del Sud-est, amb Edoardo Angeli Giulio Bacconi, Umberto Ceccotti, Marcelo Cicero, Celso Persici i altres. En 1934 era membre del grup anarquista «Belle-de-Mai» de la Federació Anarquista de Sud-est. L'octubre de 1934 marxà a Algèria durant uns mesos per qüestions de feina abans de retornar a Marsella. Vigilat per la policia, en una ocasió evità un segrest amb la finalitat de lliurar-lo secretament a la policia de Benito Mussolini. Amb una ordre d'expulsió signada el 14 de novembre de 1935, va ser detingut dos dies després, portat a la comissaria marsellesa d'Eveche i finalment expulsat de França. Marxà a Catalunya, on uns mesos més tard lluità en els combats de Barcelona del 19 de juliol de 1936 i en el triomf de la revolució. Participà en l'organització dels voluntaris que venien per lluitar i passà un temps al front d'Osca (Aragó, Espanya). En 1937 va treballar en la Secció Italiana del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona, juntament amb Francesco Barbieri i Camillo Berneri, i representà l'USI, amb Virgilio Gozzoli i Domenico Ludovici, en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT-FAI. També treballà, amb Martín Gudell i Augustin Souchy en el Servei de Propaganda de la CNT. Després de l'assassinat de Barbieri i Berneri per agents estalinistes el maig de 1937, tornà a França on visqué clandestinament a Brest (Bretanya) gairebé durant dos anys. Buscat per la policia francesa, aconseguirà, amb el company Edmond Lelli, arribar a Marsella i embarcar cap Alger, on viu el seu amic Eduardo Angeli (Dino Angeli). Però un dia després de la seva arribada, el 19 de juliol de 1939, són detinguts a Orà amb Angeli. Dino només fou tancat dos mesos, però Persici i Lelli van ser empresonats durant un any per ús de documentació falsa. Després de l'armistici de 1940, els tres companys marxaren a Casablanca (Marroc), on participaren, amb el suport de Mario Pisanchi (Luis Rodríguez Castro), en la resistència marroquí amb falses identitats espanyoles i en una xarxa de fugida de antifeixistes establerta a Orà. El setembre de 1943, després del desembarcament aliat al Nord d'Àfrica, retrobà sa companya a Orà. Després de la II Guerra Mundial, Persici retornà a Bolonya, on retrobà sa companya Libera Proni (1898-1973) i son fill Vertice (1931-2000), que també serà militant anarquista, i participà en la reconstrucció del moviment llibertari italià. En 1947 retornà a Marsella amb Vertice i l'any següent substituí Gusmano Mariani com a responsable de la subsecretaria de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per a Europa Occidental. Durant els anys seixanta ajudà els joves llibertaris i a René Bianco en la fundació de la seu marsellesa del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), i col·laborà en el setmanari Espoir, on defensà els principis de l'AIT. Finalment s'establí a Niça, on continuà militant en l'anarquisme. Celso Persici va morir el 15 de setembre de 1988 a la Residència «Les Palmiers» de Niça (País Niçard, Occitània).

Celso Persici (1896-1988)

***

Notícia sobre Roger Bâcle apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 9 de desembre de 1937

- Roger Bâcle: El 9 d'octubre de 1899 neix a Crézac (Poitou-Charentes, França) el tipògraf anarquista i antimilitarista Roger Bâcle, més conegut com Roger Coudry i que va fer servir el pseudònim Régor. Sos pares es deien Auguste Bâcle, pedraire, i Marie Julia Raül. Militant anarquista en el període d'entreguerres, va ser vigilat per les autoritats. Destacà com a orador al servei de les Joventuts Anarquistes. El 26 de setembre de 1924 es casà a Borsorhel (Bretanya) amb Marie Yonna Sibiril. Albergà en diferents ocasions al seu domicili del número 57 de l'avinguda Lamoricière de Sevran (Illa de França, França) l'objector de consciència Gérard Leretour, editor de la revista parisenca Rectitude, òrgan dels «Pacifistes d'Acció» i de la «Lliga d'Objectors de Consciència», publicació en la qual col·laborava sota el seu pseudònim de Roger Coudry. En aquests anys col·laborà amb articles antimilitaristes i de sindicalisme sota el pseudònim Régor en Le Libertaire. Posteriorment residí al carrer de la Pépinière de Sevran. En aquesta època formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Cap el 1937 fou secretari del grup anarquista d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França), va fer costat el Centre d'Avituallament de les Milícies Antifeixistes d'Espanya  i dirigí «Les Imprimeries Pacifistes» d'aquesta localitat. El 23 d'abril de 1939 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Roger Bâcle va morir el 21 de maig de 1979 a Les Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França). Cal no confondre'l amb Roger Boutefeu, anarquista que lluità en la guerra d'Espanya, que col·laborà sovint en Le Libertaire i que fou gerent d'aquest periòdic, i que també va fer servir el pseudònim Roger Coudry; per aquest fet, moltes vegades les dades es poden malentendre.

***

Notícia de la detenció d'Edgard Delobel apareguda en el periòdic Le Libertaire del 25 de maig de 1929

- Edgard Delobel: El 9 d'octubre de 1901 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Edgard Edmond Delobel. Era fill d'Edmond Louis Delobel, licorista, i de Marguerite Alphonsine Lemaire, planxadora. Va ser un dels responsables de la Federació del Centre adherida a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), creada a resultes del congrés celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París (França), congrés que donà lloc a una escissió que portà a la creació de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) al voltant de Sébastien Faure. En aquesta època vivia al número 2 del carrer André-Marty de Bobigny (Illa de França, França) i era secretari del grup anarquista de Bobigny-Le Blanc-Mesnil de l'UACR. Membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC), a partir del 13 de gener de 1928 va ser gerent de Le Libertaire, en substitució de Paul Celton. A principis d'aquest mateix any participà en una campanya antiparlamentària a Saint-Denis (Illa de França, França) per a les eleccions legislatives. També va ser membre, des de la seva fundació a principis de 1928, del grup «Les Amis du Libertaire», amb Nicolas Faucier de secretari. L'abril de 1929 va ser condemnat, com a gerent de Le Libertaire, a resultes de la publicació de l'article de René Ghislain «Pas de pitié pour les bourreaux!», a tres mesos de presó i a 2.000 francs de multa, i l'octubre d'aquell any a un any de presó i a 1.000 francs de multa per «propaganda pacifista» i «provocació de militars a la desobediència», penes que van ser confirmades en l'apel·lació del 13 de gener de 1930. El setembre de 1929, des de la presó de La Santé, envià a Le Libertaire un manifest antibolxevic. Va ser substituir per Jean Ribeyron en la gerència de Le Libertaire. El 19 de juny de 1931 va ser posat en llibertat després de 25 mesos empresonat a La Santé i a Claravall. El 3 de febrer de 1934 es casà a Pantin (Illa de França, França) amb Lucie Germaine Thevenin. El 31 de desembre de 1948 va ser esborrat de la llista de militants anarquistes a vigilar de la regió parisenca. Edgard Delobel va morir el 13 d'agost de 1976 al seu domicili de Lo Boscat (Aquitània, Occitània).

***

Ramon Martret Patau

- Ramon Martret Patau: El 9 d'octubre de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Martret Patau –en algunes fonts citen el primer llinatge com Martrech i el segon com Patou o Palau. Va anar a l'escola fins els 15 anys i després freqüentà la Biblioteca de l'Escola Industrial de Barcelona. En aquesta època formà part de l'Ateneu Llibertari «Faros» i del Popular Cor Clavé i va ser un reconegut ciclista. Obrer en la indústria fustera, en 1917 s'afilià al Sindicat de la Fusta de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Per la seva militància va ser empresonat en diverses ocasions, patint tortures. Durant la guerra lluità com a voluntari en la 27 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola (antiga «Columna Durruti») i també ocupà càrrecs de responsabilitat en la Indústria de la Fusta Col·lectivitzada de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), sembla que per a fer feina a la «Línia Maginot». El 21 de maig de 1940 va caure presoner dels alemanys i, després de passar pel camp de selecció de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya), va ser internat a l'Stalag XIII-A d'Hohenfels (Baviera, Alemanya) i a l'Stalag VII-A de Moosburg (Tübingen, Alemanya). El 6 d'agost de 1940 va ser deportat, sota la matrícula 3.245, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), d'on va ser alliberat el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades. Retornat a França, es va instal·lar a Besiers (Llenguadoc, Occitània), on milità en la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). A principis dels anys seixanta vivia al número 26 bis del carrer Maréchal Foch de Besiers i era secretari de la Zona 6 (Aude, Erau, Gard, Losera i Pirineus Orientals) de la FEDIP, alhora que col·laborava en el seu òrgan d'expressió Hispania. Va ser delegat en diversos congressos i fou secretari de la Colònia Espanyola de Besiers. Mantingué una estreta amistat amb els anarcosindicalistes Josep Ester Borràs i Roc Llop Convalia. El maig de 1975 patí un accident automobilístic on va morir sa companya i ell i el militant José Martinez resultaren ferits. Ramon Martret Patau va morir el 15 de gener de 1992 a Besiers (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni pòstum va ser recollit en el llibre Chi c'era racconta. La rivoluzione libertaria nella Spagna del 1936 (1996).

***

Jacobo Maguid a la redacció de Tierra y Libertad (Barcelona, 1937)

- Jacobo Maguid: El 9 d'octubre de 1907 neix Santa Fe (Santa Fe, Argentina) el propagandista anarquista Jacobo Maguid, també conegut com Jacinto Cimazo i Macizo. Sos pares, immigrants que havien arribat un any abans des d'Ucraïna (Imperi Rus), es deien Alter Maguid, ebenista i fuster, i Sofía Sapadensky; la parella tingué vuit infants, dues dones i sis homes. Després d'estudiar primària i secundària a Santa Fe, en 1936 començà estudis universitaris d'enginyeria a La Plata (Buenos Aires, Argentina) i treballà com a tècnic per costejar-se la carrera. A La Plata participa en diverses campanyes de l'Agrupació Llibertària «Ideas», com ara les de suport a Sacco i Vanzetti i a Simón Radowitzky, i comença a introduir-se en el pensament anarquista. En aquesta època va ser nomenat membre de la Comissió Directiva del Centre d'Estudiants d'Enginyeria i fundà, amb altres companys, el Partido Universitario de Izquierda (PUI, Partit Universitari d'Esquerra), dirigint el seu òrgan d'expressió Palabras Rebeldes. Quan el cop militar de José Félix Uriburu, el 6 de setembre de 1930, la impremta clandestina de l'Agrupació «Ideas», on s'imprimia Palabras Rebeldes, va ser violada pels colpistes i ell detingut durant 40 dies al Departament de Policia. Durant la dictadura militar hagué d'interrompre els seus estudis universitaris. En 1931, durant la vaga general estudiantil contra la dictadura, va ser detingut i, juntament amb dos germans, va ser portat a la presó de Villa Deboto de Buenos Aires. A la penitenciaria, juntament amb altres militants (Enrique G. Balbuena, José Perano, Jesús Villanas, Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio Rizzo, Pedro Martínez, Bartolomé Lorda), organitzà l'anomenat «Petit Congrés Anarquista», on de manera assembleària es tractaven temes i s'acordaven mètodes d'acció. El febrer de 1932, poc abans de la proclamació d'Agustín Pedro Justo, va ser alliberat i marxà cap a Santa Fe, on es reuní amb companys (Diego Abad de Santillán, Horacio E. Roqué i Enrique Balbuena) i s'incorporà en la redacció de La Protesta (Abad de Santillán, Manuel Villar, etc.) que reobrí el periòdic el febrer de 1932 després de l'aixecament de l'estat de setge. El local de la redacció de La Protesta, al carrer Perú, va ser violant per la policia en diverses ocasions. Pels seus articles va ser detingut i processat dues vegades, tenint com a defensor Carlos Sánchez Viamonte. Com a membre de la Federación Obrera Local Bonaerense (FOLB), adscrita a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), intervingué en nombrosos actes públics a places i barriades. Vuit mesos després de la seva reaparició, La Protesta va ser clausurada i hagué de sortir de manera clandestina. Entre setembre i octubre de 1932 participà en el II Congrés Regional Anarquista, celebrat a Rosario (Santa Fe, Argentina), les actes del qual resumí en La Protesta. En aquest congrés s'aprovà la creació d'una organització anarquista específica i col·laborà en la creació del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que treballarà durant tres anys fins a la fundació de la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). En 1933, a instàncies dels seus companys, continuà els estudis a La Plata i el març de 1934 aconseguí el títol d'enginyer civil amb les màximes qualificacions. En 1934 retornà a Santa Fe i participà activament en la Federació Obrera Local de la FORA, en la Biblioteca «Emilio Zola» i en l'Agrupació Anarquista. En aquesta època engegà una correspondència amb Pascual Vuotto, un dels tres presos de Bragado, condemnats a cadena perpètua malgrat la seva provada innocència. En aquest mateix 1934 realitzà gires propagandístiques organitzades pel CRRA amb la finalitat de crear agrupacions noves i d'impulsar les campanyes de solidaritat amb els «Presos de Bragado» (Pascual Vuotto, Reclús de Diago i Santiago Mainini). El desembre d'aquell any començà la gira mes ambiciosa, de tres mesos de durada, arreu les províncies del nord i centre de l'Argentina. El 3 de febrer de 1935, mentre parlava a la tribuna en un acte de la FORA a la Plaza de España de Santa Fe, la multitud fou atacada per un escamot de la feixista Aliança Nacionalista Argentina (ANA) i un obrer, Benjamín Salvatierra, fou abatut a trets. Poc després, viatjà a Buenos Aires, on amb Enrique Balbuena, del CRRA, preparà el congrés constituent de la FACA. En aquesta època publicà el seu primer llibre, Todos, ahora, contra la guerra. L'octubre de 1935, en un congrés realitzat a La Plata, es constituí la FACA, la qual, en 1954, adoptarà el nom de Federació Llibertària Argentina (FLA). Durant l'hivern de 1936, amb la professora Reyna Suárez Wilson, realitzà una gira propagandística arreu la província de Córdoba i, en algunes ciutats, amb Jacobo Prince, prosseguí amb la campanya pels «Presos de Bragado». Abans de finalitzar la gira, va ser nomenat pel Consell Nacional de la FACA, per anar com a delegat a Espanya i col·laborar en la Revolució i la lluita contra el feixisme que s'estaven gestant. Amb un vaixell francès arribà a Le Havre (Alta Normandia, França) i a París conegué Sébastien Faure i Louis Lecoin, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb aquest darrer viatjà a Catalunya, arribant el 24 de novembre de 1936 a Barcelona, integrant-se a la «Casa CNT-FAI», seu central de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de les Joventuts Llibertàries. A proposta d'Abad de Santillán, el Ple de la FAI el nomenà director del setmanari Tierra y Libertad, el qual dirigí des de desembre de 1936 fins el 1938, i col·laborà en el Comitè Regional de Catalunya de la FAI. A Barcelona visqué en un apartament amb altres companys argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld i Anita Piacenza) i es relacionà amb Antonio Casanova, Pedro Di Césare, Laureano Riera, José María Lunazzi, Roberto Cotelo, etc. S'integrà en el grup anarquista «Nervio» i assistí a nombroses reunions, plens i congressos. Per al setmanari recollí informació a fàbriques, tallers, col·lectivitats, centres de salut i d'ensenyament, etc., i s'entrevistà amb destacats militants, com ara Camillo Berneri, Agustín Souchy, Abelardo Iglesias, Pablo Polgare, Gastón Leval o Emma Goldman. A la seu de Tierra y Libertad, ajudà Aldo Aguzzi a realitzar el periòdic Guerra di Classe, després de l'assassinat de Berneri el maig de 1937. A començaments de 1938 el Comitè Peninsular de la FAI l'encarregà visitar València i Madrid i participar en el Ple Regional de la FAI que se celebrà a Baza (Extremadura, Espanya), havent de deixar la direcció de Tierra y Libertad. En els últims mesos de 1938 s'encarregà, a instàncies de la FAI, d'ordenar diversos materials d'arxiu sobre la Revolució, materials que posteriorment van ser publicats a Buenos Aires per la FACA. El 26 de gener de 1939, dia de la caiguda de Barcelona a mans dels feixistes, sortí, amb Jacobo Prince, en un camió de Solidaridad Obrera cap a l'exili. Amb una credencial de la FAI creuà la frontera. Després d'una caiguda, va ser hospitalitzat al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) i setmanes després fou enviat amb tren a Marsella i tancat en un vaixell hospital ancorat al port. Després fou internat al camp de concentració d'Argelers, d'on aconseguí fugir. A Marsella, a instàncies del Comitè Peninsular de la FAI, treballà en la redacció d'unes memòries. Malalt, decidí retornar a l'Argentina i, després de dos viatges a París per realitzar els tràmits, embarcà a Cherbourg (Alta Normandia, França) en un transatlàntic anglès. En arribar a Buenos Aires, va ser detingut per dos policies al port i posteriorment interrogat per Morano, cap d'Ordre Social, sortint aviat en llibertat. Després de realitzar diversos informes per a la FACA i de visitar sa família a Santa Fe, s'instal·là a Buenos Aires, on treballà conjuntament amb el doctor Juan Lazarte. Fruit d'aquesta col·laboració, s'edità el llibre Definición de la guerra. A finals de 1939 començà la gira propagandística més important de la campanya pels «Presos de Bragado», alhora que informà sobre el que ha viscut a Espanya, de tres mesos de durada i que es realitzà en més de 20 localitats del nord, oest i centre de l'Argentina. En 1940 realitzà tres noves gires de continuació, visitant nombroses localitats del nord-est de la província de Buenos Aires, de Bahía Blanca i de la província d'Entre Ríos. En 1941 reinicià l'exercici de la seva professió a Santa Fe i posteriorment a Buenos Aires, sempre sense cap feina estable. En aquesta època col·laborà en diverses publicacions llibertàries i anarcosindicalistes, com ara Acción Libertaria, Hombre de América, Reconstruir o Solidaridad Obrera. En 1942 formà parella amb Juana Quesada, filla i germana d'anarquistes, amb qui conviurà la resta dels seus dies. A mitjans de 1942 els «Presos de Bradado», per commutació de penes, va ser alliberats després de patir 11 anys de presó. A partir de 1943 participà activament en el moviment llibertari, integrant-se en agrupacions, assistint a plens i congressos, col·laborant en la premsa llibertària i parlant en diferents actes. En 1944 nasqué sa filla Alicia. L'Editorial Reconstruir publicà successivament els seus tres llibres biogràfics dedicats a militants morts: Fernando Quesada, un trozo de historia libertaria (1979), Luis Danussi, en el movimiento social y obrero argentino (1981, amb José Grunfeld) i Una voz anarquista en la Argentina. Vida y pensamiento de Jacobo Prince (1989). El gener de 1989 publicà el seu llibre Escritos libertarios, recull d'articles publicats entre 1941 i 1988. A partir de 1985 col·laborà en El Libertario, òrgan de la FLA. L'abril de 1991 participà en les «Jornades Interdisciplinàries sobre Anarquisme», celebrades a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires. Entre el 27 de setembre i el 10 d'octubre de 1993, participà, amb sa companya Juana Quesada, en l'«Exposició sobre Anarquisme», que se celebrà a Barcelona. En 1994 publicà La revolución libertaria española (1936-1939) i l'any següent les seves memòries sota el títol Recuerdos de un libertario. Setenta relatos de la militancia. Jacobo Maguid va morir en 1997 a Buenos Aires (Argentina).

Jacobo Maguid (1907-1997)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 8 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de L'Avenir

- Surt L'Avenir: El 8 d'octubre de 1893 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista L'Avenir. Organe ouvrier indépendant de la Suisse romande. Aquest primer número ortava l'epígraf, en forma de pregària, de Carl Vogt (1847): «Vine, doncs, oh dolça emancipació del món!, vine benvolent anarquia, tu, cap a la qual també s'aixequen els seus sospirs les ànimes deprimides dels governats com a l'única arca de salvació enmig de la prostració i de la confusió universal, vine i allibera'ns del mal anomenat Estat.»; però en cada número l'epígraf era diferent. L'editor responsable fou Auguste Pacifique Bérard, amb el suport de Jean-Albert Karlen. Hi van col·laborar Victor Barrucand, Elémir Bourges, Walter Crane, Louis Duchosal, Jean-Marie Guyau, Émile Henry, Joris, C. V. Laval, Maurice Montegut, Félix Pyat, Jean Richepin, Joseph Henri Rosny, Herbert Spencer, Maurice Talmery, Claude Tillier, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 30 de juliol de 1894. A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es conserva una galerada de la qual s'editaren 30 exemplars el 9 de setembre de 1894.

***

Capçalera de Risveglio

- Surt Risveglio: Pel 8 d'octubre de 1916 surt a Ybor City (Tampa, Florida, EUA) el número únic del periòdic bilingüe castellà i italià Risveglio (Despertar). Va ser editat en ocasió del pícnic anarquista celebrat el 8 d'octubre de 1916 a la platja Palmetto Beach (Tampa, Florida, EUA), organitzat pel grup llibertari «Risveglio», organitzat per a recaptar fons a benefici dels presos socials tancats a les presons espanyoles i exigir la seva amnistia. El barri d'Ybor City era el centre de la ciutat de Tampa, on des dels anys vuitanta del segle anterior vivien i treballaven una gran quantitat d'espanyols i d'italians en les manufactures, especialment en la indústria tabaquera.

***

Notícia orgànica de Ramon Català i el grup «Los Inseparables» publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de setembre de 1924

- Detenció de Català: El 8 d'octubre de 1924 és detingut a París (França), quan rebia d'una parella de companys llibertaris dos fardells d'armes, l'activista anarquista Ramon Català. Exiliat a França durant la dècada dels vint a causa del pistolerisme, organitzà a Firminy (Forez, Occitània), amb son germà Josep Català, el grup anarquista «Els Inseparables». El juliol de 1924, quan son germà Josep marxà cap a Elbeuf (Normandia, França), s'instal·là a la regió parisenca. Participà activament en nombroses reunions d'exiliats espanyols a la Borsa de Treball de París i al «Foyer Végétalien», organitzades pel Comitè de Relacions Anarquistes, que substituïa la Lliga de Militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de París, il·legalitzada per les autoritats franceses el setembre de 1924.

***

L'Standard Oil Company segons un dibuix satíric de l'època

- Setmana Roja de Barrancabermeja: El 8 d'octubre de 1924 esclata la primera vaga al centro petroler de Barrancabermeja (Santander, Colòmbia), el més important del país. Des de 1919 la Tropical Oil Company (la Troco), filial de la nord-americana Standard Oil Company, s'havia establert a Colòmbia. Les condicions insalubres de la feina –segons un informe oficial, el 36% dels 2.838 obrers havien caigut malalts durant el primer trimestre de 1924–, la manca d'hospitals, la discriminació salarial entre obrers estrangers i nacionals, el tractament autoritari per part dels capatassos i els acomiadaments en massa, van motivar la mobilització dels obrers. La Societat Obrera de Barrancabermeja, creada poc abans amb l'assessorament del destacat militant Raúl Eduardo Mahecha Caycedo, va signar el març de 1924 un pacte amb l'empresa, segons el qual aquesta es comprometia a millorar les condicions de feina. Mahecha, una mena d'anarcocomunista cristià, va mantenir sempre el principi de l'acció directa, és a dir, que la classe obrera s'havia d'organitzar totalment al marge dels partits polítics. Davant l'incompliment del pacte, una minoria d'obrers va començar la vaga el 8 d'octubre i als pocs dies la totalitat dels treballadors, més de tres mil, es van integrar en el moviment; a més dels comerços i colons, afectats pel monopoli establert per la Troco. L'empresa es va negar a negociar, al·legant que no es podien acordar augments salarials sense l'acord de la central nord-americana. De bon començament, l'Estat colombià es va solidaritzar amb la Tropical Oil Company, declarant la vaga il·legal. En polaritzar-se la situació, la vaga va assumir característiques insurreccionals: els treballadors van organitzar grups d'autodefensa (Exèrcit Popular). Buscant paralitzar totalment les activitats de la regió, van aixecar les vies ferroviàries i van bloquejar les carreteres. Barrancabermeja va ser presa totalment pels treballadors, però no va haver enfrontaments armats de consideració. Les circumstàncies de desenvolupament de la vaga, els mètodes de lluita emprats, la paralització de les activitats de la regió i el control obrer sobre la ciutat reflecteixen l'existència d'una nova consciència col·lectiva entre un sector dels treballadors. Aquesta consciència, si bé va manifestar una ruptura ideològica en relació a l'organització social dominant, en la mesura que va subvertir les normes de comportament establertes, no va tenir l'oportunitat d'erigir formes alternatives d'organització social. L'amatent intervenció del govern, que va enviar a Barrancabermeja al seu ministre de Indústries, el general Diógenes A. Reyes, el 14 d'octubre, va aconseguir finalment liquidar el moviment. Aquell mateix dia, la majoria dels treballadors van acceptar un «acord» netament desavantatjós pactat entre l'empresa i el govern –on es rebutja tot augment salarial, es fan vagues al·lusions a millores de les condicions de salubritat i es deixa a l'empresa total llibertat per exercir represàlies sobre els vaguistes–, fet que testimonia la derrota del projecte radical de caire llibertari, predominant durant els primers dies, i l'adhesió de la majoria a la institucionalitat vigent. Els treballadors es van reintegrar als seus llocs de feina i la pau va tornar a regnar a Barrancabermeja. Als pocs dies Mahecha i altres activistes són empresonats i expulsats de la regió, acusats de «sedició, ferides, robatori i homicidi». Mahecha romandrà 17 mesos tancat a Medellín i en només 20 dies 1.200 obrers seran acomiadats i deportats.

***

Cartell de la gala

- Gala de Le Monde Libertaire: El 8 d'octubre de 1980 se celebra a l'hipòdrom Jean Richard, a la Porta de Pantin de París (França), una gala de suport al periòdic Le Monde Libertaire organitzada per la Federació Anarquista (FA). L'objectiu concret de l'acte era recaptar fons per a l'adquisició d'un nou local per a la llibreria llibertària Publico. El concert tingué com a protagonista el cantant Bernard Lavilliers i el seu grup. Malgrat la manca de difusió als mitjans de comunicació i gràcies a l'aferrada de 25.000 cartells arreu l'Illa de França, al concert assistiren al voltant de 9.000 espectadors.

Naixements

Foto policíaca d'Émile Rémond (26 de febrer de 1894)

- Émile Rémond: El 8 d'octubre de 1859 neix a Bagnolet (Illa de França, França) l'anarquista Émile Adolphe Rémond –citat a vegades erròniament Raymond. Era fill d'Athanas Rémond, jornaler, que va ser donat per desaparegut en 1889, i Marie Magny, modista. Es guanyava la vida treballant de jornaler i de predraire. El 15 de gener de 1889 es casà a Montreuil (Illa de França, França) amb la jornalera Anne Guéritart i vivia al número 66 del carrer François Aragó d'aquesta població. El 25 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 74-76 del carrer Volga del XX Districte de París (França) va ser escorcollat per la policia i l'endemà, 26 de febrer de 1894, va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 2 de març de 1894 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fotografia policíaca d'Antoine Vignaud (21 de març de 1894)

- Antoine Vignaud: El 8 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 25 d'octubre– de 1861 neix a Cucet (Alvèrnia, Occitània) el sabater anarquista Antoine Vignaud –sovint el seu llinatge escrit Vignot o Vigneaux. Sos pares es deien Joseph Vignaud, cotxer, i Marie Désiage. En 1889 es presentà com a «candidat abstencionista» pel I Districte de París (França) a les eleccions legislatives. El 16 d'abril de 1890 va ser jutjat per la VIII Cambra Correccional de París per haver robat als Magasins du Loeuvre  un paraigües per utilitzar-lo, si calia, com a defensa durant la manifestació del Primer de Maig i condemnat a 15 dies de reclusió que purgà a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Després, fugint de la repressió, es refugià a Londres (Anglaterra) i s'allotjà a casa del company ebenista Ernest Delebecque. Freqüentà Louise Michel i Charles Malato. El desembre de 1894, amb el suport del grup editor de la publicació anarquista Freedom, marxà cap a Bèlgica, on el 15 de gener de 1895, en arribar-hi, va ser fitxat per la policia. El seu nom figura en un llistat d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Antoine Vignaud (1861-?)

***

Foto policíaca de Charles Chatel (1894)

- Charles Chatel: El 8 d'octubre de 1868 neix al XVIII Districte de París (França) el poeta i propagandista anarquista Charles Chatel. Sos pares es deien Pierre Auguste Chatel, propietari, i Ernestine Elvina Louise Picard. En 1889 fou secretari de redacció de la parisenca Revue Européenne socialiste, littéraire et artistique. El novembre de 1891 reemplaçà A. Ritzerfeld com a gerent del periòdic àcrata L'En Dehors, dirigit per Zo d'Axa. Condemnat a una multa de 1.000 francs per un article, va ser reemplaçat el gener de 1892 en el seu càrrec de gerent per Armand Matha. Tot seguit col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1893 cofundà amb André Ibels la Revue Anarchiste. Science et Art, que publicà vuit números entre agost i desembre i que posteriorment edità cinc números sota el títol La Revue Libertaire. El 9 de febrer de 1894, amb Henri Gange i una trentena de companys i artistes, reté un homenatge a l'anarquista Auguste Vaillant, guillotinat dies abans, davant la seva tomba al cementiri d'Ivry (Illa de França, França). El 14 de març de 1894 va ser detingut al domicili del doctor Bertrand, al número 6 del carrer Turbigo del III Districte de París, on s'hi havia refugiat arran de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista després de l'atemptat amb bomba contra el cafè Terminus de París. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat, acusat de ser un dels teòrics de l'anarquisme i de l'il·legalisme, per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta». En aquest judici es declarà «anarcoindividualista» i «rebel a qualsevol acció comuna», afirmant que no freqüentava les reunions anarquistes; defensat per Jean Ajalbert, va ser absolt. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després, amb André Ibels, publicà el periòdic bimensual Le Courrier Social Illustré, del qual sortiren quatre números entre novembre i desembre de 1894. Entre febrer i juny de 1895 col·laborà en el periòdic marsellès L'Oeuvre Social i entre desembre de 1895 i juliol de 1896 en el diari de Pierre Martinet, La Renaissance. Henri Zisly, dans el número 32 (estiu de 1895) del periòdic Le Phare de Montmartre, publicà un article sobre ell. Charles Chatel va morir de tuberculosi pulmonar el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 5 de juny– de 1897 en la més absoluta pobresa al seu domicili del número 49 del carrer del Cardinal-Lemoine del V Districte de París (França). Dos dels seus amics, M. Thiercelin, estudiant de medicina, i Stuart Meryl, poeta, ajudaren sa vídua, Agathe Ramet, en el pagament de les exèquies. 

Charles Chatel (1868-1897)

Membres de la VI Missió Cultural (1927). D'esquerra a dreta: Jesús Camacho Arce, Raquel Portugal, Elisa Acuña Rosseti, Samuel Pérez i Albino R. López

- Elisa Acuña: El 8 d'octubre de 1872 neix a Real del Monte –actual Mineral del Monte– (Hidalgo, Mèxic) la mestra i periodista anarcofeminista María Elisa Brígida Lucía Acuña Rosete –el seu nom figura transcrit de diverses maneres (Elisa Acuña Rosseti, Elisa Acuña Rossetti, Elisa Acuña y Rossetti i Elisa Acuña de Rossetti), però ella signava Elisa Acuña Rosseti. Després d'estudiar magisteri, en 1900 obtingué el títol de mestra i l'any següent s'afilià al Club Liberal «Ponciano Arriaga», creat per Camilo Arriaga i del qual arribà a formar part del seu Centre Director, i s'acostà al grup creat al voltant dels germans Ricardo i Enrique Flores Magón. En 1901 participà en el I Congrés de Clubs Liberals. Atacà el govern de Porfirio Díaz en els seus articles dels periòdics Excélsior i El Duende de Veracruz. En 1903 formà part de la direcció del Club Liberal Mexicà (CLM), amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i María del Refugio Vélez, i el 23 de febrer d'aquell any signà el «Manifest a la nació del Club Liberal "Ponciano Arriaga"», redactat per Camilo Arriaga des de la Ciutat de Mèxic i publicat en El Hijo del Ahuizote, i on es demanava llibertat d'expressió i l'organització de més clubs liberals. S'afilià al Club Antirreeleccionista Redenció (CAR) i redactà articles per a l'òrgan d'expressió d'aquesta organització. En 1903 va ser detinguda i tancada a la presó de Belén de la Ciutat de Mèxic, juntament amb els germans Flores Magón, Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, Camilo Arriaga i Juan Sarabia, i alliberada a començaments de 1904. Amb la periodista i poetessa anarcosindicalista Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, que havia conegut a la presó, redactà el periòdic Fiat Lux. Fugint de la repressió s'exilià als Estats Units i, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Sara Estela Ramírez, fou membre de la redacció de la nova etapa del setmanari Vésper a San Antonio (Texas). En 1907 fundà, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Dolores Giménez Muro, «Las Hijas de Anáhuac», grup format per unes tres-centes dones llibertàries que exigien mitjançant vagues millores condicions laborals per a les dones. Després entrà a formar part de la direcció del Partit Liberal Mexicà (PLM). En 1908 fundà, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, José Edilberto Pinelo i Elisa Acuña, Dolores Jiménez Muro, l'organització obrerista «Socialisme Mexicà» al districte de Mèxic. Continuà editant el periòdic Fiat Lux, ara com a òrgan de la Societat Mutualista de Dones. Després d'un intent fracassat de rebel·lió patrocinat pel Cercle «Ponciano Arriaga» fou detinguda amb altres companyes (Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, Dolores Jiménez Muro i María Dolores Malvaes) i tancada a la presó de l'illa de Sant Juan de Ulúa (Golf de Mèxic). L'abril de 1910 participà en l'organització de la Gran Convenció Nacional Independent, que es realitzà al Tívoli del Eliseo de la Ciudad de Mèxic i que va fer costat la candidatura de Francisco Ignacio Madero González a la presidència de Mèxic. En 1910 va fer costat el Club Femení Antirreeleccionista «Hijas de Cuauhtémoc», fundat per Dolores Jiménez Muro, i fundà el periòdic La Guillotina. Entre 1911 i 1912 col·laborà en Nueva Era. En aquesta època es distancià de Ricardo Flores Magón. El març de 1911 va fer costat el «Complot de Tacubaya», organitzat per Camilo Arriaga per derrocar Porfirio Díaz. En 1911, per lluitar contra la reelecció de Madero i fer costat Emiliano Zapata, creà amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Dolores Jiménez Muro, entre d'altres, l'organització «Amigas del Pueblo», que demanava el vot femení per al president provisional Francisco León de la Barra. El juny de 1911 aquest grup organitza una manifestació a la colònia Santa Julia que va ser reprimida amb un resultat de nou morts. Atacà la dictadura de José Victoriano Huerta Márquez (1913-1914) amb manifests, pamflets i articles als diaris (La Voz de Juárez, Sinfonía, Combate, Anáhuac, etc.) fins a l'entrada d'Álvaro Obregón Salido a la capital mexicana el 14 d'agost de 1914. Aquest mateix any es declarà partidària d'Emiliano Zapata i va ser nomenada cap de Propaganda del seu moviment a l'Estat de Puebla per lluitar contra Victoriano Huerta; també va fer d'enllaç entre els zapatistes i els carrancistes. En 1914, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, edità La Reforma, primer periòdic mexicà destinat a reivindicar la causa dels pobles indis. Després de la Revolució treballà en el Consell Feminista Mexicà i en la Lliga Panamericana de Dones. A partir de 1920 va ser destinada al Departament de Premsa de la Biblioteca Nacional, que en 1932 es transformà en l'actual Hemeroteca Nacional de Mèxic. En 1927 dirigí la VI Missió Cultural («Creuada contra la Ignorància») de la Secretaria d'Educació Pública (SEP), que recorregué les comunitats indígenes dels Estats de Zapatecas, Aguascalientes i San Luis Potosí i que tenia com a finalitat portar l'educació a totes les comunitats rurals mexicanes; els altres «missioners» van ser Raquel Portugal, Jesús Camacho Arce, Albino R. López i Samuel Pérez. Aquesta Missió instal·là set Instituts Socials: dos a Zapatecas, un a Aguascalientes i quatre a San Luis Potosí. Elisa Acuña va morir el 12 de novembre de 1946 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) d'un càncer gàstric. El 16 de novembre de 2010, en ocasió del Centenari de la Revolució Mexicana, les seves restes van ser traslladades del «Pateón Civil de Dolores» de la Ciutat de Mèxic, on havia estat enterrada en morir, a la «Rotonda de los Hidalguenses Ilustres» de Pachuca de Soto (Hidalgo, Mèxic). La seva figura inspirà el personatge d'Emilia Sauri de la novel·la Mal de amores d'Ángeles Mastretta.

***

Pompeo Barbieri

- Pompeo Barbieri: El 8 d'octubre de 1881 neix a Mezzana (San Giuliano Terme, Toscana, Itàlia) l'anarquista Pompeo Scipione Barbieri. Sos pares es deien Carlo Barbieri, obrer perforador, i Angela Morganti. De ben jove s'acostà al pensament llibertari i esdevingué en poc temps un destacat propagandista. En 1907 impartí nombroses conferències a diferents indrets de la Toscana. Entre aquest any i 1910 treballà a Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT) de La Spezia i en aquests anys col·laborà en el setmanari Il Libertario i va fer una bona amistat amb Pasquale Binazzi i Zelmira Peroni. El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa. Entre 1911 i 1912 participà activament en la campanya antimilitarista i va fer diverses conferències i mítings a Pisa i a Livorno contra la guerra italoturca. Col·laborà en el setmanari L'Avvenire Anarchico i el maig de 1914 prengué part en el V Congrés dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa, on fou nomenat secretari de la recentment constituïda Unió Anarquista Toscana (UAT), encara que deixà el càrrec el setembre d'aquell any. Aquest mateix any, cridat pels obrers friülans de Càrnia, va fer una gira propagandística a la zona d'Udine. Decidit adversari de la intervenció italiana en la Gran Guerra, el maig de 1915 va ser detingut a Pisa per haver participat en una manifestació antimilitarista no autoritzada i fou tancat durant dos mesos. A finals de 1919, per qüestions laborals, s'establí a La Spezia, on reprengué la seva col·laboració amb Il Libertario i on trobà altre company pisà, Mario Lami. Durant el Bienni Roig prengué part en les lluites obreres i en les primeres accions armades contra el feixisme. El febrer de 1923, després d'una nova detenció, decidí emigrar clandestinament i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on continuà la seva tasca d'agitació anarquista, especialment en la companya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. Després va fer feina a les drassanes navals de La Sanha. Pompeo Barbieri va morir el 15 de juny de 1928 en un accident laboral a La Sanha de Mar de Toló (Provença, Occitània).

***

Pierre Besnard

- Pierre Besnard: El 8 d'octubre de 1886 neix a Montreuil-Bellay (País del Loira, França) el militant anarcosindicalista Pierre Eugène Besnard. Sos pares es deien Auguste Besnard, conreador, i Marie Neau. L'1 de març de 1909 va entrar com a factor auxiliar en els ferrocarrils de l'Estat a Chinon i després com a factor en cap a l'estació d'Auteuil-Boulogne. El 25 de setembre de 1912 es casà a Oissel (Alta Normandia, França) amb Thérèse Marie Eugénie Montreuil. El 4 de maig de 1920 va ser elegit secretari interí de la Comissió Permanent de l'Oficina Mixta dels Sindicats Parisencs de Ferroviaris i era el principal dirigent del moviment per a la regió parisenca; i deu dies després, va ser cessat dels ferrocarrils per haver fet vaga. També va ser membre de la Comissió Executiva de la Federació Nacional de Ferroviaris. A partir de l'1 de juliol de 1920 va entrar com a taxador de la Companyia Piemontesa de Transports. El 20 de maig de 1921 va substituir Monatte com a secretari general del Comitè Central dels Comitès Sindicals Revolucionaris (CSR), principal força de l'oposició en el si de la Confederació General del Treball (CGT) dirigida per Jouhaux. Abans, en febrer de 1921, havia fundat el «Pacte», societat secreta a l'estil bakuninista que tenia com a finalitat orientar els CSR i la CGT cap a l'anarcosindicalisme. En 1926 fundarà, escindint-se de la CGT, la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), sindicat revolucionari afiliat a la nova Associació Internacional de Treballadors (AIT, no autoritària), creada en 1922 a Berlín per Rudolf Rocker. En 1928 publicarà Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGTSR. Quan esclata la revolució espanyola participarà en la creació dels Comitès Anarquistes Sindicalistes per a la Defensa del Proletariat Espanyol i va ser elegit com a secretari de la Conferència d'aquests comitès que es van reunir entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936, i va ser confirmat en aquesta funció en el Ple de l'AIT que va tenir lloc a París entre el 15 i el 17 de novembre amb la finalitat d'intensificar la propaganda internacional en favor de l'Espanya llibertària. Durant la II Guerra Mundial es va refugiar al Midi i amb l'Alliberament serà elegit vicepresident de la Confederació General Pacifista creada entre el 9 i el 16 de desembre de 1945 i de la qual Louvet seria secretari general. Pierre Besnard va morir el 19 de febrer de 1947 al seu domicili de Bagnolet (Illa de França, França) i va ser incinerat el 24 de febrer al cementiri parisenc de Père-Lachaise (urna 10.759). Entre les seves obres podem destacar Les syndicats ouvriers et la révolution sociale (1930), Le monde nouveau (1936), L'Éthique du syndicalisme (1938) i col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure.

***

Fotografia d'una fitxa policíaca d'Enzo Fantozzi

- Enzo Fantozzi: El 8 d'octubre de 1886 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'antimilitarista, maçó, anarquista i anarcosindicalista Enzo Luigi Ferruccio Fantozzi, conegut com Ricciotto. Sos pares es deien Vittorio Fantozzi i Sofia Degli Innocenti. Després d'estudiar en una escola tècnica, entrà a fer feina en els ferrocarrils i s'afilià al Sindicat Ferroviari, del qual arribà a ser membre del Comitè Nacional, participant en diverses vagues. En 1906 es traslladà a Florència, on va ser qualificat per la policia com a «socialista antimilitarista» i «actiu propagandista». El 10 de desembre de 1909 participà en el Congrés de Ferroviaris d'Ancona i entre l'1 i el 3 d'octubre de 1911 en el Congrés Nacional de Ferroviaris de Florència. El 12 de juliol de 1914 va ser un dels oradors en l'enterrament de Placido Calderai, obrer mort durant els fets de la«Setmana Roja». Fitxat per la policia, aquesta ressaltà la seva oratòria violenta, d'incitació a la vaga i a la revolució. El 4 de desembre de 1914, amb Mario Garuglieri, Gregorio Benvenutti i altres 200 anarquistes i socialistes, participà en la fundació del Comitè Internacional contra la Guerra. El febrer de 1915 proposà, en cas de mobilització, un pla d'aillament de la ciutat, que implicava el sabotatge de les línies telefòniques, el bloqueig de les vies fèrries i dels ponts, confiscació d'armament i altres mesures revolucionàries. Edità, amb altes companys del Comitè Internacional contra la Guerra, el periòdic antipatriota Civiltà (Civilització), el primer número del qual sortí el 25 de març de 1915 a Florència. El 22 de maig de 1915 va ser detingut a Liorna acusat d'haver organitzar la resistència al reclutament i d'haver proposat el sabotatge de les línies fèrries. Alliberat el 5 de juny, el novembre va ser enviat a files i incorporat en un regiment d'Infanteria a Gènova. En 1916 en va ser eximit, però va ser comminat a treballar en una fàbrica de munició a Liorna i l'any següent la seva exempció va ser anul·lada i reenviat a l'exèrcit. El 5 de març de 1918, durant un congrés de ferroviaris celebrat a Roma, dirigí un violent discurs de suport a la Revolució russa. De tornada a Florència, entre l'1 i el 3 de juliol de 1920 participà en el II Congrés de la Unió Anarquista Italiana (USI). El febrer de 1923 va ser detingut a La Spezia i el juliol va ser acomiadat dels ferrocarrils arran de la seva participació en la vaga general antifeixista d'agost de 1922. Enviat a la força a Liorna, la seva casa va ser atacada per un escamot feixista i ell obligat a veure oli de ricí. En 1924 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a la regió parisenca. Membre de la Secció de Ferroviaris Italians en l'Exili, en 1925 participà a París, amb altres companys (Armando Borghi, Alberto Meschi, Erasmo Abate, etc.), en la fundació del «Grup Anarquic Pietro Gori». L'11 de setembre de 1925 va ser objecte d'un decret d'expulsió, però aconseguí una pròrroga renovable que li va permetre viure a França, establint-se a Sartrouville. A començaments de 1926 participà en una gira propagandística a Lió i a Marsella on reivindicà un front únic proletari de lluita contra la dictadura feixista, tot criticant els «anarquistes intransigents» que rebutjaven tota col·laboració amb altres forces antifeixistes. Com a membre del Comitè Internacional de Propaganda Anarquista va ser acusat en 1928 per les autoritats feixistes d'haver projectat d'assassinar a Itàlia el Rei i Benito Mussolini, juntament amb altres companys (Quisnello Nozzoli i Angelo Diotallevi) que vivien amb ell a Garges-lès-Gonesse. Després s'establí a Alençon, on fou membre del grup llibertari italià«Caserio». En aquests anys col·laborà en Il Martello. En 1932 retornà a París i novament va ser acusat per les autoritats feixistes de preparar un atemptat contra Mussolini. L'abril de 1934 prengué la paraula, juntament amb Alberto Tarchiani, Ernesto Bonomini i Maria Luisa Berneri, en l'enterrament d'Emilio Recchioni al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Durant el Congrés de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de l'Illa de França, va ser nomenant, amb Carlo Roselli i Angelo Monti, membre del seu Comitè Executiu. L'octubre, durant el Congrés Nacional de la LIDU celebrat a Grenoble, invità els congressistes a protestar contra la detenció de l'anarquista Petrini a la Unió Soviètica. Membre de la francmaçoneria, fou Orador de la lògia «Italia Nuova» de París. Entre el 12 i el 13 d'octubre participà en el Congrés Antifeixista de Brussel·les, on va treure de nou el cas de Petrini, fet que engegà les protestes dels comunistes. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, amb Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri i Giulio Bacconi, al congrés dels refugiats italians celebrat a Sartrouville que arreplegà una cinquantena de militants de França, Suïssa i Bèlgica i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936 formà part del primer grup de militants italians (Berneri, Bifolchi, Centrone, Girotti, Perrone, Bonomini, etc.) que passaren a Catalunya per Perpinyà per combatre en la guerra d'Espanya. Enquadrat en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», va ser nomenat membre del seu Estat Major. El 28 d'agost de 1936 lluità als combats de Monte Pelado al front d'Aragó. Després va ser nomenat membre del Comitè d'Investigació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), encarregat de rebre a la frontera de Portbou els voluntaris italians i estrangers i de controlar els passaports; en aquesta tasca va ser ajudat per Ernesto Bonomini, Francesco Barbieri, Ludovico Rossi, Renato Castagnoli i Domenico Ludovici. L'abril de 1937 retornà a Barcelona, on visqué en un pis de la plaça de l'Àngel amb altres companys italians (Berneri, Barbieri, Mastrodicasa, Fosca Corsinovi i Tosca Tantini). Detingut per agents estalinistes arran dels fets de «Maig de 1937», aconseguí eludí en dues ocasions l'execució i va ser amollat després de 15 dies de detenció gràcies a la intervenció de Luis Gertsch, promotor de l'organització maçònica de socors Comitè Central de Coordinació (COCECOO, també anomenat «Solidaritat Pro-Espanya Antifeixista»), i de Cesare Collaveri, representant de la Gran Lògia de França. El juliol de 1937 retornà a França on dimití de la LIDU per protestar contra la influència comunista. En aquesta època treballà en una cooperativa de construcció. En 1937 va ser inscrit en la llista «Menées terroristes» (Ardits terroristes), emesa per la Direcció de la Seguretat General francesa, i el 18 de juliol de 1938 va ser detingut a París arran de la visita dels sobirans britànics i, novament, amenaçat amb l'expulsió. Durant la primavera de 1939 auxilià els companys perseguits, entre ells Bonomini, al qual ajudà a arribar als EUA després de la seva evasió del camp de concentració de Riucròs. En 1940 vivia a Fontenay-sous-Bois i figurava en una llista de militants a detenir lliurada per les autoritats feixistes italianes a l'exèrcit alemany. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència i en un grup del maquis abans de retornar a Itàlia. Després de l'Alliberament s'instal·là a Liorna, on continuà la seva militància. En 1947, amb Augusto Castrucci, David Martini, Nino Malara i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI), i que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma. Enzo Fantozzi va morir el 27 d'octubre de 1960 a Liorna (Toscana, Itàlia).

Enzo Fantozzi (1886-1960)

***

Necrològica de Ramon Ramia Llerda apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de gener de 1963

- Ramon Ramia Llerda: El 8 d'octubre de 1886 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Ramon Ramia Llerda, conegut com Ramon de Catanet. Sos pares es deien Josep Ramia i Maria Llerda. El 16 de juny de 1916 va ser un dels fundadors de la Societat de Resistència de Beseit, que s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica i tingué especial dedicació als presos socials. Participà activament en l'aixecament revolucionari del 8 de desembre de 1933 que proclamà durant cinc dies a Beseit el comunisme llibertari i per aquest fet va ser empresonat fins l'abril de 1934. Posteriorment milità en la Federació Comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la resistència i posteriorment lluità als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Montferrièr de Les (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Montpeller. Sa companya fou Encarnació Rubert. Ramon Ramia Llerda va morir el 20 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 22 d'octubre– de 1962 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Giobbe Sanchini

- Giobbe Sanchini: El 8 d'octubre de 1887 neix a Montelabbate (Marques, Itàlia) l'anarquista Giobbe Sanchini. Sos pares es deien Gaetano Sanchini i Marianna Barbieri i vivien a Sant'Angelo in Lizzola (Marques, Itàlia). Es guanyà la vida de venedor ambulant i fabricant de pasta alimentària. Des de jove es decantà per les idees anarquistes, llegint els diaris locals del moviment, especialment Germinal. En 1902, seguint l'exemple de son germà, emigrà a Lucerna (Lucerna, Suïssa), però en 1906 retornà a Itàlia per a fer un any i mig de servei militar. En 1911 decidí emigrar als Estats Units i sortint de Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del vaixell San Giovanni arribà el 26 de febrer de 1911 a Nova York (Nova York, EUA). Després d'un temps en aquesta ciutat i en Framingham (Massachusetts, EUA), s'instal·là a New Britain (Connecticut, EUA), on treballà de paleta. El 27 de desembre de 1913 es casà a New Britain amb la immigrant italiana anarquista Irma Cassolino –la policia nord-americana la considerava més «perillosa» que son marit–, amb qui desenvolupà una intensa activitat anarquista. Als EUA esdevingué amic del destacat propagandista anarcocomunista Luigi Galleani, a qui va refugiar set setmanes quan aquest estava perseguit, i es dedicà a distribuir el periòdic Cronaca Sovversiva, publicació en la qual també col·laborà amb articles. També va ser amic de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El juny de 1915 vivia a Needham (Massachusetts, EUA), al número 48 de Brookline Street, però pocs mesos després tornava a viure a New Britain, al número 63 de Laurel Street.  El 7 de setembre de 1917 va ser detingut per haver utilitzat fraudulentament l'oficina de correus per a recaptar diners per a la defensa de Galleani, de Giovanni Eramo i d'altres anarquistes perseguits; jutjat pel Tribunal de Hardford (Connecticut, EUA) amb sa companya per aquest delicte, ambdós van ser absolts. El 16 de maig de 1918 va ser novament detingut. En aquesta època refugià l'anarquista perseguit Carlo Valdinoci. Per les seves activitats polítiques, el 24 de juny de 1919, amb sa companya embarassada i un fill (Emo) i una filla (Ignea) nascuts als Estats Units, juntament amb altres anarquistes (Vincenzo Di Lecce, Alfonso Fagotti, Giovanni Fruzzetti, Luigi Galleani, Tugardo Montanari, Raffaele Schiavina i Giuseppe Solari), va ser expulsat dels EUA i retornà a Itàlia a bord del vapor Duca degli Abruzzi. El vaixell atracà el 9 de juliol de 1919 a Nàpols i immediatament Irma Cassolino va ser detinguda per a ser investigada i finalment pogué marxà cap a Sant'Angelo in Lizzola, mentre que ell va ser detingut i enviat a la presó del Carmine de Nàpols i després lliurat a les autoritats militars de Pesaro. Va ser acusat, juntament amb Di Lecce, Fagotti, Montanari i Schiavina, de deserció, ja que no s'havien presentat a la crida a files quan esclatà la Gran Guerra. Posat en llibertat a l'espera d'una resolució de les autoritats militars, s'instal·là a Pesaro, on entre octubre i el 13 de desembre de 1919 publicà els cinc números de La Frusta Anarchica, periòdic quinzenal que fundà. Aquesta publicació esdevingué un referent de l'anarquisme «antiorganitzador», contrària a qualsevol forma d'organització estructurada i permanent, tot considerant aquesta com a burocràtica i autoritària, però, a diferència dels anarquistes individualistes, confià en el valor de l'acció col·lectiva i en el paper jugat pel proletariat en el procés revolucionari. El gener de 1920 La Frusta Anarchica esdevingué La Frusta, i, des de maig de 1920 a finals de setembre de 1922 la seva seu es traslladà a Fano (Marques, Itàlia); en aquesta publicació hi van col·laborar Benigno Biaschi i Ottorino Manni, entre d'altres. També va publicar números únics, com ara La Sedia Elettrica. En 1921 havia retornat a Sant'Angelo in Lizzola. Abans de l'arribada del feixisme formà part del cercle anarquista de Pesaro «Novatore» i mantingué correspondència amb destacats exponents del moviment anarquista italià i estranger. Quan l'atemptat contra el teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia) del 23 de març de 1921, sense reivindicar l'acció, La Frusta considerà els motius que podrien haver mogut els autors, fet pel qual el juliol de 1921 va ser jutjat i absolt. En 1922 edità i prologà el llibre de Georges Étiévant Dichiarazioni di un anarchico. El 20 de juliol de 1922 el Tribunal Militar d'Ancona (Marques, Itàlia) declarà el seu cas de deserció sobresegut. L'agost de 1922 La Frusta es va veure obligat a cessar de publicar-se definitivament, però continuà fent propaganda anarquista i promovent l'ajuda a les víctimes polítiques. A Sant’Angelo di Lizzola va crear i dirigir un temps una fàbrica de pasta, després treballà de paleta i milità en la Unione Arte Muraria (UAM, Unió de l'Art de la Construcció), i finalment de supervisor d'obres públiques. En aquesta anys vint, va ser estretament vigilats per les autoritats, que sovint escorcollaven el seu domicili. En 1925 Irma Cassolino va morir de part, però la nounada, Elide Sanchini, sobrevisqué. En 1926 envià els infants nord-americans,  Emo i Ignea, als Estats Units, a viure amb el pare d'Irma. En 1929 va ser interrogat per les seves suposades relacions amb Luigi Bertoni, propagandista anarquista establert a Suïssa, a qui va negar haver conegut mai. L'1 d'abril de 1933 es casà amb Anna Giampaoli, actriu professional de teatre i filla d'una família anarquista –tenia una germana anomenada Anarchia Giampaoli. Es traslladà amb sa família a Forcella (Abruços, Itàlia), on sembla que s'allunyà del moviment anarquista. En 1936 tingué a Teramo (Abruços, Itàlia) un fill, Nivio Sanchini, que esdevingué amb el temps un reputat comediògraf, director i actor teatral. En un informe policíac del 20 de febrer de 1942 s'indicava que «s'estima més la companyia de persones de provada fe feixista, participa vivament en les manifestacions patriòtiques i té una actitud favorable al Règim». Inscrit en l'Opera Nazionale Dopolavoro (OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada pel règim feixista, es va comprometre a recaptar fons per la Fascio de Teramo, al qual no obstant això no es va adherir, però en 1942 va ser eliminat del llistat de subversius. Segons altres informes governamentals, i declaracions de sa família, sempre va creure en el pensament anarquista. Després de la II Guerra Mundial, el 25 d'agost de 1946, publicà a Teramo un primer número d'una segona sèrie de La Frusta di Propaganda Anarchica, però no només sortí un altre número. Entre 1948 i 1949 col·laborà en números únics del periòdic Anarchismo, publicat per Marcello Natoli a Palerm (Sicília) i Giuseppe Grillo a Nàpols. El maig de 1949 publicà un número únic de Frusta Anarchica a Nàpols. En aquesta època es relacionà molt amb l'anarquista Nicola Recchi. Mantingué contracte amb els anarquistes italians als EUA fins a la seva mort. Giobbe Sanchini va morir el 24 de desembre de 1951 a Pesaro (Marques, Itàlia). Deixà inèdit el text Le origine dell'anarchismo.

Giobbe Sanchini (1887-1951)

Continua...

---