Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 20 d'agost

Esdeveniments

Premsa llibertària

- Surt Le Cri de Révolte: El 20 d'agost de 1898 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Cri de Révolte. Organe révolutionnaire bi-mensuel. En van ser responsables M. Lamargue, F. Prost i J. Regis. En aquest primer número es lliurà el fulletó de Constant Martin Inqusition et antisémitisme. Hi van col·laborar Gabriel Andres, Angelleras, Antoine Antignac, Jules Ardouin, Jules Bariol, Armand Beaure, B. Berthet, Henri Beaulieu (Henri Beylie), Maximilien Biais, Boiscervoise, G. A. Bordes (A. Sedrob), H. Cambriol, E. Charles, Ch. Delancre, Georges Durante, Idan Ehrili, Fouques, P. GEoffroy, Ernest Girault, Urbain Gohier, Émile Henry, F. Hope, Mary Huchet, Victor Hugo, Octave Jahn, Émile Janvion, Ernest-Lucien Juin, Franck Junus, Piotr Kropotkin, M. Lamargue, Achille Le Roy, Charles Malato, Constant Martin, Louis Martin, Louise Michel, Ernest Nangat, Pastour, Max Pelerin, Fernand Pelloutier, Louis Pierre, François Prost, Albert Pruh'homme, Jules Régis, Jean Richepin, Victor Ricois, Augustin Sartoris, Auguste Vaillant, E. J. Villemejane, Volney i Henri Zisly, entre d'altres. El 5 d'octubre de 1899 la policia escorcollà el local de la redacció i denuncià G. A. Bordes, Gabriel Andres i François Prost. En sortiren 10 números, l'últim el de la primera quinzena de març de 1899.

***

Portada del primer número de Hui-ming-lu [IISH]

- Surt Hui-ming-lu: El 20 d'agost de 1913 surt a Canton (Guangdong, Xina) el primer número del periòdic anarcocomunista Hui-ming-lu (La veu del gall que canta en l'obscuritat), òrgan d'expressió del grup llibertari «Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del gall que canta en l'obscuritat), fundat l'any abans per l'activista llibertari Liu Shi-fu. Usava també el nom en esperanto La Voĉo de l'Popolo i després dels primers números canvià el títol xinès a Min Sheng (La Veu del Poble). En aquest periòdic i en diversos pamflets separats es publicaven molts articles originals i traduccions del periòdic Hsin Shih-chi (Nou Segle), publicació editada des del 1907 a París per anarquistes xinesos exiliats. Així, el pensament de Proudhon, Bakunin, Kropotkin i Malatesta es va introduir en el pensament xinès i ràpidament es va escampar a altres zones (Nanking, Xangai, etc.). En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong.

***

Cartell programàtic de Mujeres Libres

- Congrés Nacional de «Mujeres Libres»: El 20 d'agost de 1937 comença a València (País Valencià) el Congrés Nacional de «Mujeres Libres». En aquest primer congrés de l'organització anarcofeminista van assistir delegacions de Barcelona en representació de 28 agrupacions barcelonines; Aragó, en nom de dues agrupacions; Lleida, en representació de set agrupacions; Guadalajara, en representació de 25 agrupacions, així com delegacions de les agrupacions d'Utiel, Horcha, Girona, Sadurní d'Anoia (sense Sant), Alcoi, Yebra, Igualada, Mondéjar, Elda, Alginet i Almeria. En aquest congrés es van estructurar les bases definitives de l'organització, dividida en agrupacions locals, provincials i regionals amb els seus consegüents comitès provincials i regionals. En l'àmbit estatal es va acordar la constitució d'un Comitè Nacional i d'un Subcomitè Nacional per facilitar la tasca del primer. Aquest Subcomitè es va constituir en sis secretaries diverses: Secretaria General; Organització; Politicosocial; Economia i Treball; Propaganda Cultural i Premsa; i Assistència Social (Ajuda Moral al Combatent). En aquest congrés es va constituir la Federació Nacional de «Mujeres Libres», establint-se definitivament les bases federatives de l'organització. El congrés va afirmar el principi d'independència i d'autogestió de les diverses agrupacions establint que les agrupacions podien federar-se entre elles en els àmbits local, provincial, regional i nacional. L'objectiu inicial de «Mujeres Libres» va ser l'emancipació de la dona i la seva captació per al moviment llibertari. L'organització va considerar sempre com a la seva finalitat primordial l'alliberament de la dona, i en especial de la dona obrera, de la triple esclavitud que requeia sobre ella: esclavitud de la ignorància, esclavitud com a productora i esclavitud com a dona. Alhora, durant la guerra, l'organització va assumir la tasca d'incorporar la dona a la producció. La Federació Nacional de «Mujeres Libres» va editar una publicació, Actividades de la Federación Nacional de Mujeres Libres, i tenia també el projecte de formar una Confederació Internacional d'agrupacions de «Mujeres Libres» que va rebre el suport d'un bon nombre de simpatitzants i de grups estrangers.

Naixements

Foto policíaca de Max Gordon (2 de juliol de 1894)

- Max Gordon: El 20 d'agost de 1854 neix a Vílnius (Gubèrnia de Vílnius, Lituània, Imperi Rus; actualment Lituània) l'anarquista Max Gordon. Era fill d'una família jueva de Vílnius. A finals dels anys setanta visqué dos anys a l'Imperi Alemany. En 1885 va ser deportat cinc anys a Sibèria per activitats revolucionàries. En 1890 es casà amb Rachel Paleyohe. Son fill David Israël Gordon, mecànic, mantingué relacions amb diversos nihilistes russos (Lavroff, Polah, Stepanoff) i l'expresident del Cercle d'Obrers Israelians Russos, i sa filla Eva Gordon va ser la companya de Katchinzeff, implicat en un cas de bombes el maig de 1890. El gener de 1892 arribà a França amb sa companya i son jove fill. D'antuvi visqué al carrer de l'Échiquier del X Districte de París i posteriorment al Faubourg Saint-Martin. Treballà com a corredor d'un negoci de cuiros russos propietat d'un tal Guinsbourg establert al número 74 del carrer Bondy. Son fill David Israël Gordon figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 i també en una altra del 14 d'abril de 1894. L'1 de juny de 1894, en una gran agafada contra el moviment anarquista, la policia es presentà al domicili de David Israël Gordon, al número 78 del Faubourg Saint-Martin, però només trobaren son pare, Max Gordon, sa mare i un germà petit d'11 anys, Alexandre Gaston Gordon. La policia hi decomissà una gran quantitat d'impresos, fullets i cartells anarquistes en llengua francesa, periòdics anarquistes en rus i en alemany, impresos en ídix, una gran litografia de Mikhail Bakunin, un àlbum fotogràfic, carnets, manuscrits i correspondència en diverses llengües, entre d'altres materials. L'endemà, 2 de juliol de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Durant l'interrogatori, Max Gordon confessà que estava interessat en l'estudi del moviment anarquista, però que no era partidari de la violència, sinó seguidor de les doctrines pacifistes de Lev Tolstoi; també reconegué que parlava diverses llengües, com ara l'alemany, el francès, l'ídix, el rus i una mica d'anglès. Processat per «associació criminal», va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. El 8 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional i el 4 de juliol de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Portada del llibre de Gabriel Grandjean (Simplice)

- Gabriel Grandjean: El 20 d'agost de 1862 neix a Lux (Borgonya, França; en aquesta data pertanyia a Servey, Borgonya, França) el propagandista anarquista Gabriel Granjean. Sos pares es deien Jean Marie Claude Grandjean, geòmetra, i Amélie Françoise Marie Roberjot. Es guanyava la vida com son pare de geòmetra. Sota el pseudònim de Simplice col·laborà assíduament en el periòdic anarquista de Jean Grave Les Temps Nouveaux, que començà a aparèixer el 4 de maig de 1895. En 1912 publicà el fullet Les conditions du travail dans la société actuelle. Vidu de Marie Julienne Roux, Gabriel Grandjean va morir el 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 21 de juliol– de 1919 al seu domicili del barri de Quart-en-Haut de Jully-lès-Buxy (Borgonya, França).

***

Foto policíaca d'Eugène Billot (9 de març de 1894)

- Eugène Billot: El 20 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 21 d'agost– de 1873 neix a La Charité-sur-Loire (Borgonya, França) l'anarquista Eugène Billot. Era fill de Pierre Billot, pedraire, i de Françoise Eugénie Boussageon. Es guanyà la vida treballant de sastre a París (França). En 1893 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt per ser fill de vídua. El 7 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 17 anarquistes –Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho, Auguste Bordes, François Clidière, Jules-Paul Clouard, Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker, Alfred Grugeau Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty, Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard Gandel), Charles Vallès–, en una operació policíaca molt violenta orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de policia de la III Brigada d'Investigació Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista Louis Duprat, aleshores fugit a Londres (Anglaterra), al número 11 del carrer Ramey de París, lloc de reunió del moviment llibertari. Portat al post de policia de l'Ajuntament del XVIII Districte de París, el seu domicili, al número 24 del bulevard Rochechouart de París, va ser escorcollat sense cap resultat. El 9 de març de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i va ser posat en llibertat dos dies després. Finalment, el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el cas. Entre el 13 de novembre de 1894 i el 24 de setembre de 1895 va estar integrat en el IV Regiment de Sapadors. El 5 de desembre de 1904 vivia al número 27 del carrer Saint-Didier del XVI Districte de París. El 4 de gener de 1906 es casà al XVII Districte de París amb la barretaire de senyores Émilia Louise Valentine Leconte i en aquesta època vivia al número 24 de l'avinguda Bugeaud de París. Segons informes militars, el 20 de juny de 1906 vivia al número 135 de l'avinguda Villiers i el 14 de juliol de 1908 al número 127 del bulevard Pereire. Quan esclatà la Gran Guerra, el 31 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i el 29 de setembre de 1915 va ser incorporat en el I Regiment de Sapadors, en el servei auxiliar, a causa de la seva insuficient audició fruit de l'esclat d'una mina, i el 22 de gener de 1917 va ser llicenciat; però, voluntàriament, es va reintegrar el 17 de juny de 1918 a l'exercit, essent desmobilitzat el 19 de novembre de 1919. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la mort de Louis Sagnol apareguda en el diari de Bordeus La Gironde del 12 de maig de 1910

- Louis Sagnol: El 20 d'agost de 1873 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista Louis Joseph Adrien Sagnol. Era fill de Jean Marie Sagnol, torner, i d'Adrienne Jacquier, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'ebenista a París (França). Militant anarquista, formava part amb son germà Philippe Sagnol, també ebenista, del Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis Científics) de París i ambdós vivien al número 4 de l'avinguda Philippe Auguste. El 8 de maig de 1910, a les sis del matí, al local dels periòdics L'Anarchie i Le Libertaire, al número 22 del carrer Chevalier de la Barre del barri de Montmartre de París (França), seu de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), es produí un violent altercat entre dos sectors enfrontats del moviment anarquista parisenc. Les «Causeries Populaires» eren una mena d'universitat popular, però sense estructura fixa ni regles precises, establertes sobre la voluntarietat i la gratuïtat, i on les temàtiques que es tractaven eren essencialment anarquistes. Van ser creades en 1902 per Albert Joseph (Albert Libertad) i per Georges-Mathies Paraf-Javal. Amb el temps sorgiren rivalitats entre Libertad, que buscava més el caràcter propagandístic dels debats, i Paraf-Javal, que reivindicava un aspecte més formador, educatiu i «anarquista científic» de les xerrades. Les tensions entre «propagandistes» i «científics» degeneraren en guerra oberta i en 1905 Paraf-Javal creà el Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis Científics), que succeïa al Groupe de la Pensée Libre (GPL, Grup del Lliure Pensament) i s'oposava a Libertad, que morí en 1908, i els seus seguidors. El 8 de maig de 1910, Paraf-Javal, acompanyat dels seus dos fills i d'una desena de companys, entre ells Joseph Alix, Georges Augé, Ange Colin, Dubois, Maurice Duflou i els germans Philipe i Louis Sagnol, es dirigiren al local dels periòdics L'Anarchie i Le Libertaire per intentar recuperar el material d'impremta i diversos mobles que l'impressor Maurice Duflou, tipògraf de L'Anarchie que havia estat expulsat de males maneres del local cinc dies abans, reclamava com a seus. Durant la baralla que es desencadenà, Louis Sagnol resultà mortalment ferit per tres trets de revòlver. Philippe Sagnol i Paraf-Javal també resultaren ferits. Portat amb ambulància a l'Hospital Lariboisière de París, Louis Sagnol va morir el 10 de maig a conseqüència de les ferides d'armes de foc. Cinc membres del grup de les «Causeries Populaires» (Albert Buniero, Émile Butilleul, André Laheurte, Herménégilde Lorenzi, André Georges Roulot) van ser jutjats per aquest enfrontament entre el 9 i el 12 d'octubre de 1910 per l'Audiència del Sena; Laheurte i Lorenzi van ser condemnats a cinc anys de presó, Buniero (Banin) a tres mesos de presó i 100 francs de multa, i Butilleul i Roulot (Lorulot) van ser absolts. La rivalitat entre els dos grups, entre «propagandistes» i «científics», durà fins la desaparició de les «Causeries Populaires».

***

Notícia de la condemna de Sylvain Gautero apareguda en el diari parisenc L'Autorité del 20 de febrer de 1908

- Sylvain Gautero: El 20 d'agost de 1879 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Sylvain Marius Gautero, conegut com Le Marseillais i Gauthier. Era fill d'Antoine Thomas Gautero, camàlic i jornaler, i de Laurence Léocadie Ollivier, domèstica. Deia que era cossí de Luigi Luccheni, l'anarquista que assassinà el 10 de setembre de 1898 l'emperadriu Elisabeth d'Àustria, més coneguda com a Sissi. El 21 de maig de 1898 va ser condemnat pel Tribunal de Marsella a dos mesos de presó per «rebel·lió contra agents i possessió d'armes prohibides». El 7 de març de 1899 el Tribunal de Nimes (Llenguadoc, Occitània) el condemnà a quatre mesos de presó per «possessió d'armes prohibides». Durant la tardor de 1899 es dedicà amb l'anarquista Albert Villeval a la venda ambulant de pastilles de sabó pel Marne. En aquesta època la policia sospitava que amb Jules-Léon Vaillant i Albert Villeval haurien realitzat una sèrie des desvalisament a Reims (Xampanya-Ardenes, França). Cap a l'octubre de 1899 sembla que marxà cap a la regió parisenca. Entre el 16 de novembre de 1900 i el 20 de setembre de 1903 va fer el servei militar en el 55 Regiment d'Infanteria d'Ais de Provença (Provença, Occitània) i en el Regiment d'Infanteria de Marsella. El 7 de març de 1905 es casà a Marsella amb la jornalera italiana Antonia Bisio. En aquesta època treballava de pintor en la construcció i vivia amb son pare al número 49 del Quai Rive-Neuve de Marsella. El 14 de juny de 1905 va ser condemnat pel Tribunal de Marsella a sis mesos de presó per «violències i ultratges als agents». En 1906 vivia al número 9 del carrer Faubourg Saint-Martin del X Districte de París. El 24 d'agost de 1907 durant una discussió amb un tal Louis Jolival en un bar del carrer Faubourg-Montmartre de París, va ferir greument aquest d'un tret; jutjat per aquest fet, el 19 de febrer de 1908 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó per «cops i ferides voluntàries». El gener de 1911 va emigrar a Panamà. Sylvain Gautero va morir el 28 de maig de 1913 a la Ciutat de Panamà (Panamà).

***

Notícia d'una de les detencions de Jean Laporte apareguda en el diari parisenc Le Libertaire del 23 de novembre de 1928

- Jean Laporte: El 20 d'agost de 1895 neix a l'XI Districte de París (França) l'anarquista Jean Laporte. Era fill d'Ernest Laporte, orfebre, i de Marie Françoise Sister, domèstica. El 6 de març de 1915 es casà al XX Districte de París (França) amb la cartonera parisenca Thérèse Claire Cambournac. En aquesta època treballava de mecànic i de camioner i vivia amb sa mare ja vídua al número 8 de l'Impasse de l'Orillon de l'XI Districte de París. El juliol de 1915 va ser declarat en la revisió militar feble i estràbic, però el 7 de setembre d'aquell any va ser destinat al 23 Regiment de Dragons. El 12 d'octubre de 1915 va ser llicenciat temporalment per amputació de l'índex dret i problemes visuals i el 14 de gener de 1916 donat de baixa. El març de 1920, en substitució de Félix Debart (Chiko), va ser nomenat secretari dels grups anarquistes dels districtes parisencs 10, 19 i 20 de la Federació Anarquista (FA). El maig d'aquell any va ser detingut, juntament amb altres companys (Henri  Delecourt, Albert Doucet, Gabriel Lattés, Kléber Nadaud i Marcel Petelot), per «apologia del crim», per haver fer costat l'anarquista Émilie Cottin, que havia atemptat contra Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, i de «provocació de militars a la desobediència», per haver aferrat el cartell «Aux grévistes» en suport dels ferroviaris en vaga. Jutjat per aquests fets, el 19 d'agost de 1920 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó i 100 francs de multa. L'11 de maig de 1924 va ser, amb Benoît Broutchoux, candidat abstencionista per al XIX Districte de París en les eleccions legislatives. En 1925 era membre del grup «Les Réfractaires» i portaveu de la «Lliga Internacional de Refractaris a totes les guerres». El 31 de juliol de 1925 va ser condemnat en rebel·lia pel XI Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó i 200 francs de multa per «propaganda antimilitarista» i sos companys Gaston Fournier, Achille Lausille i Robert Papet a quatre mesos. El 14 d'agost de 1926 va ser nomenat secretari adjunt de «L'Entente Anarchiste», el secretari del qual va ser Fournier, i era membre de la Joventut Anarquista Autònoma (JAA). En aquesta època col·laborà en el periòdic L'Anarchie i sembla que va ser gerent de Le Libertaire. El 13 d'octubre de 1926 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal d'Apel·lació de París a sis mesos de presó i 200 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència». El 29 de juny de 1927 va ser novament condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de París a sis mesos de presó i 200 francs de multa per «propaganda anarquista». El novembre de 1928 va ser detingut per purgar una pena de sis mesos de presó que arrossegava des de 1926. En 1936 figurava en un llistat de control domiciliari d'anarquistes de la policia sense domicili conegut, però l'abril d'aquell any vivia al número 41 del bulevard de la Villette del X Districte de París. El 17 de maig de 1938 es divorcià davant el Tribunal Civil del Sena de Thérèse Cambournac i el 4 de novembre de 1939 es casà en el XIX Districte de París amb l'obrera de màquina talladora de premsa parisenca Blanche Marguerite Bajon. En aquesta època treballava d'ajustador de màquines impressores i vivia al número 33 del carrer Rébeval de París. El 30 de setembre de 1948 va ser esborrat del control de vigilància d'anarquistes de la regió parisenca. Jean Laporte va morir el 6 de desembre de 1963 a Saint-Denis (Illa de França, França).

***

Necrològica de Manuel Bolívar Torruella apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicalista del 23 de juny de 1966

- Manuel Bolívar Torruella: El 20 d'agost de 1898 neix a Calella (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Josep Joaquim Bolívar Torruella. Sos pares es deien Josep Bolívar Feliu, pescador, i Francesca Torruella Rocafort. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des d'abans de la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on formà part de la Federació Local de Combs-la-Ville (Illa de França, França) de la CNT. En 1946 va ser nomenat comptable del Comitè Departamental de Sena i Marne de la CNT «ortodoxa». També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Vidu de Francesca Basart Salicru, es casà en segones núpcies amb Sophie Gascons. Manuel Bolívar Torruella va morir el 19 de maig –algunes fonts citen erròniament el 24 de maig– de 1966 a l'Hospital de Corbeil-Essonnes (Illa de França, França) a resultes d'una intervenció quirúrgica. 

***

Aldo Aguzzi fotografiat per Vittorio Cicala (Voghera, 28 de març de 1921)

- Aldo Aguzzi: El 20 d'agost de 1902 neix a Voghera (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Aldo Aguzzi, també conegut sota els pseudònims Lucio d'Ermes i Agal. Sos pares es deien Luigi Aguzzi i Francesca Pantera. Fou un dels militants més destacats del grup anarcocomunista de Volghera i exercí una gran influència en la Cambra del Treball d'aquesta localitat; es guanyava la vida com a pintor. A començaments de 1920 presentà Errico Malatesta en una xerrada portada a terme en una escola elemental de Volghera. El 13 d'abril de 1920 fou detingut per haver pronunciat un violent discurs durant una manifestació de suport a un antifeixista. L'agost de 1923, fugint dels escamots feixistes, emigrà clandestinament amb sa companya, Maria Agnese Caiani, a l'Argentina. En 1923, a Buenos Aires, edità i dirigí La Voce Antifascista, òrgan de l'Alleanza Proletaria Antifascista (APA, Aliança Proletària Antifeixista). Amb altres companys (Camillo Daleffe, Luigi Tibiletti, Carlo Fontana, Pasquale Caporaletti, Giacomo Sabbatini i Carlo Marchesi), fundà a Buenos Aires el grup anarquista «Avvenire» i entre desembre de 1923 i novembre de 1925 publicà Avvenire. Publicazione anarchica di cultura e di lotta, l'òrgan d'expressió d'aquest grup, i per al qual va escriure articles signats sota el nom de Lucio d'Ermes i Agal. Des d'aquesta publicació engegà una campanya de solidaritat amb els companys empresonats, tant a Itàlia com a la Unió Soviètica. Partidari del diàleg amb el corrent individualista i expropiador, defensà les posicions anarcocomunistes i s'oposà a la col·laboració amb els grups de la democràcia burgesa que es deien antifeixistes, tot reivindicant com a única via per a alliberar els treballadors de la dictadura de Mussolini la Revolució social. En 1925 engegà una campanya a favor dels antifeixistes Mario Castagna i Ernesto Bonomini, i contra el processament dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti publicant a Buenos Aires els periòdics Agire (7 de febrer de 1925) i Libertà (6 de juny de 1925), com a suplements de L'Avvenire. Fou un dels organitzadors de l'acte del Primer de Maig de 1925 al Saló «XX Settembre», organitzat per Alleanza Antifascista Italiana (AAI), i on a més d'ell parlaren Luigi Zanetti, Severino di Giovanni, Giuseppe Pellegrini, Romeo Gentile i Clemente Daglia. El 6 de juny de 1925, amb els seus companys del grup anarquista «Avvenire» i Severino di Giovanni, en nom del Cercle «Renzo Novatore», boicotejaren l'acte del XXV aniversari de l'assumpció al tro de Víctor Manuel III realitzat al Teatre Colón de Buenos Aires, organitzat per la colònia italiana feixista, en presència del president de la República argentina Marcelo Torcuato de Alvear i l'ambaixador italià Luigi Aldrovani Marescotti. Entre 1925 i 1928 col·laborà en la revista Culmine, que Severino di Giovanni editava a la capital argentina. Entre febrer i setembre de 1927 publicà Il Pensiero. Periodico anarchico i en aquest mateix any col·laborà en L'Adunata dei Refrattari de Nova York. El desembre de 1927 fou detingut arran d'un atemptat contra el National City Bank després de les execucions de Sacco i de Vanzetti als EUA. A partir del gener de 1928 publicà a Buenos Aires un nou periòdic, L'Allarme, que durà fins al maig de l'any següent, i on va fer campanya per l'alliberament de l'anarquista Simón Radowitzki, tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia. El 14 de novembre de 1928, durant la vaga general a favor de Radowitzki, pronuncià un violent discurs contra el feixisme. El març de 1929 publicà en L'Allarme un article contra Diego Abad de Santillán i la seva denúncia apareguda en La Protesta contra els anarquistes expropiadors, especialment referida a Severino di Giovanni. En 1930 publicà a Buenos Aires, amb Hope Clare, La verginità stagnante. Entre abril i octubre de 1930 edità a Buenos Aires i a Montevideo el periòdic Anarchia, finançat per Severino di Giovanni. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i la prohibició de les activitats anarquistes, s'exilià a Montevideo. A finals de 1932, després de la caiguda d'Uriburu, retornà a Buenos Aires i publicà entre desembre de 1932 i maig de 1934 el periòdic Sorgiamo! Publicazione de critica e di ropaganda degli anarchici italiani nell'Argentina, on denuncià el corporativisme i el feixisme mussolinià; aquesta publicació aconseguí ajuntar les tres tendències predominants de l'anarquisme italoargentí d'aleshores: el sector d'Umanità Nova (Luigi Fabbri i Hugo Treni), el seu d'Avvenire i el dels anarcoindividualistes. En 1935 publicà en castellà el fulletó Economía fascista. Durant la primavera de 1937 marxà a Catalunya, per assistir al procés revolucionari i realitzar tasques de propaganda, sobretot radiofòniques. Després de l'assassinat de Camillo Berneri pels comunistes el maig d'aquell any, s'integrà en la redacció de Guerra di Classe, que s'editava a Barcelona, on denuncià la política criminal de l'estalinisme. El novembre d'aquell any, abandonà la redacció del periòdic per «raons personals» i s'integrà en la redacció del diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Durant aquesta època col·laborà també en L'Adunata dei Refrattari. El 28 de novembre de 1937 signà, amb altres anarquistes argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld, Jacobo Maguid, etc.), un manifest de suport a la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 prologà La comuna húngara, traducció castellana del llibre de Pierre Ganivet. El maig de 1938 s'establí a Marsella, on continuà amb la seva denúncia de les maniobres estalinistes a la Península, on encara romanien nombrosos companys tancats a les txeques comunistes. El 13 d'agost de 1938 publicà en L'Adunata dei Refrattari el reeixit article «Gli anarchici italiani in Spagna nei fatti di maggio 1937» –en 1995 fou traduït a l'anglès i publicat per la Karte Sharpley Library de Londres. Després retornà a Buenos Aires, instal·lant-se a la casa de Cirrado Maccarella, i portà a terme un seguit de conferències arreu l'Argentina. Aldo Aguzzi, empès per problemes familiars, se suïcidà el 31 de maig de 1939 a Buenos Aires (Argentina) ingerint una dosi de cianur. El suïcidi d'Aguzzi ha estat vist per alguns com la fi definitiva de l'anarquisme italià militant a l'Argentina, ja que després aquesta militància fou substituïda per la immigració llibertària vençuda pel feixisme franquista procedent de la Península Ibèrica.

Aldo Aguzzi (1902-1939)

***

Eliezer Hirszauge

- Eliezer Hirszauge: El 20 d'agost de 1911 neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi rus) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Eliezer Hirszauge –també transcrit com Eliezer Herszauge i Eliesor Hirschauge– i conegut sota el pseudònim d'A. Góral. Fill d'una família jueva molt religiosa, d'infant estudià en una heder i de jove en una ieixivà, on s'instruí en les bases del judaisme i de l'hebreu. Un cop graduat, aprengué l'ofici de tipògraf contra els desigs dels pares que el volien dedicar al comerç i no a una professió incompatible amb la seva religió. Després d'un temps explorant els diversos corrents del pensament socialista, durant la dècada dels trenta començà a fer propaganda anarquista entre els joves del hassidisme de Varsòvia i la seva casa es convertí en un centre de reunió i de debats. Publicà els llibres d'André Gide Retour de l'URSS (1936) i Retouches â mon retour de l'URSS (1937) i en 1936 un fullet sobre William Godwin en el centenari de la seva mort. En aquests anys col·laborà en nombrosos periòdics revolucionaris d'arreu (Polònia, Alemanya, Regne Unit, França, Estats Units, Japó). Durant la II Guerra Mundial es refugià amb altres jueus polonesos a la Unió Soviètica, però acabà, juntament amb sa companya, en un camp de concentració i condemnat a treballs forçats –posteriorment va descriure aquella època com «Els set cercles de l'infern». En 1947 emigrà a l'Estat d'Israel i s'instal·là a Tel Aviv on fou un dels animadors dels grups anarquistes jiddisch sorgits entre els supervivents de la Xoà. A finals dels anys quaranta col·laborà regularment en diversos periòdics anarquistes jiddisch internacionals, com ara Fraje Arbeter Sztyme (Nova York), Der Frajer Gedank (París) i Dos Fraye Vort (Buenos Aires). Amb sa companya Dinah Huzarska, amb qui tingué dos infants, portà una biblioteca anarquista a Tel Aviv. Mantingué amistat amb el socialista revolucionari Isaac Nachman Steinberg i l'escriptor i psicòleg Israel Rubin, simpatitzants del corrent anarcosionista. A partir de 1950 començà a editar una sèrie de fullets llibertaris sota el títol «Bibliotek Frayer Gedank» (Biblioteca del Pensament Lliure). En 1951 publicà en hebreu Peter Kropotkin. Toledotav, reayonotav, sefarav: shanah Sheloshim le-moto (1921-1951) (Piotr Kropotkin. La seva història, les seves idees i els seus llibres), un fullet en ocasió del trentè aniversari de la mort del pensador anarquista. El gener i el desembre de 1952 tragué a Tel Aviv els dos únics números del periòdic anarcosindicalista en hebreu De'ot (Opinions), on es publicaren textos seus i d'altres autors (Rudolf Rocker, Albert Einstein, George Woodcock, Isaac Nachman Steinberg, etc.). En 1953 publicà en jiddisch, sota el pseudònim A. Góral, Troym in farvirklekhung. Zikhroynes fartseykhenungen bamerkungen vegn un der anarkhistisher bavegung in Poyln (La realització dels somnis. El moviment anarquista polonès, memòries i comentaris), que fou reeditat en 1964 amb records de sa companya. Eliezer Hirszauge va morir el 8 de maig de 1954 d'un atac de cor a Tel Aviv (Israel).

***

Necrològica d'Andreu Roig Bort apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de juny de 1963

- Andreu Roig Bort: El 20 d'agost de 1912 neix a Alcanar (Montsià, Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Roig Bort. Sos pares es deien Andreu Roig Felip i Rosa Bort Fibla. D'antuvi republicà, restà absolutament decebut del republicanisme després de la repressió desencadenada arran de la Revolució d'octubre de 1934 a Astúries. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola organitzà un grup per combatre el feixisme a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i participà en el procés de les col·lectivitzacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 intentà, sense èxit, exiliar-se a Mèxic. Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Joaquina Navarro, amb qui tingué un fill. Malalt, Andreu Roig Bort va morir el 6 de febrer de 1963 al seu domicili de Sant Joan de Vedats (Montpelhierenc, Llenguadoc, Occitània).

***

Afusellament

***

Nota necrològica de Josep Salaet Daudé apareguda en el periòdic de Badalona Solidaridad Obrera de setembre-octubre de 2006

- Josep Salaet Daudé: El 20 d'agost de 1914 neix a Benifallet (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Antoni Salaet Daudé –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Daudet. Sos pares es deien Josep Salaet Cartoixa i Salvadora Daudé Llesera. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser declarat pròfug quan va ser cridat a fer el servei militar. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità en una columna confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració, com ara el de Bram. Després passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser destinat a diverses poblacions (Radonvilliers, Brienne-le-Château, etc.). S'instal·là a la zona de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on va treballar i militar en la CNT local. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà al seu poble, on milità en la Federació Local de la CNT. Atret pel món de la cultura, deixà una important biblioteca. Josep Salaet Daudé va morir el 8 de juny de 2006 al seu domicili de Benifallet (Baix Ebre, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

***

Eolo Boccato

- Eolo Boccato: El 20 d'agost de 1918 neix a l'illa de Lipari (Sicília) el fotògraf anarquista i, després, resistent comunista antifeixista Eolo Boccato. Fill d'una família nombrosa anarquista, formada per 14 germans, tres dels quals (Eolo, Elio i Espero), va ser militants llibertaris i resistents antifeixistes. Sos pares es deien Amerigo Boccato, destacat militant anarquista, i Paolina Cavazzini. El 24 de novembre de 1937 el Comissariat de Seguretat Pública d'Adria (Vèneto, Itàlia), ciutat on vivia aleshores, va decretar la seva expulsió obligatòria i cinc dies després abandonà la ciutat. El desembre de 1937 va ser detingut a la frontera de Resia all'Adige (Graun im Vinschgau, Tirol del Sud) i va ser denunciat a la Prefectura de Schlanders (Tirol del Sud) per intent d'expatriació clandestí i s'ordenà la repatriació obligatòria a Adria. Uns mesos després de la seva excarceració fugí, amb una bicicleta, d'Adria amb destí desconegut. L'agost de 1938 va ser detingut a Chioggia (Vèneto, Itàlia). El novembre de 1942 va ser novament detingut sota la sospita d'haver escrit frases subversives a Adria durant la nit de l'1 al 2 d'octubre; les frases, dibuixades amb pintura blanca en un cartell a prop de l'estació ferroviària, eren: «Fora Il Duce i els seus éssers monstruosos!», «Mort al Duce. Estigueu preparats i forts. Visca Timocenco», amb l'emblema de la falç i el martell. Va haver una segona sèrie de cartells col·locats a la Casa del Fascio i en una benzinera veïna, a l'oficina d'imposts i en una estafeta de correus al barri de Riviera Roma d'Adria, que posaven: «Fora Il Duce!» i «Mort al Duce!», aquests també amb la falç i el martell. Tot i que ell va negar la seva implicació i que en l'escorcoll de casa seva no es trobà res d'inculpatori, la policia de Rovigo (Vèneto, Itàlia) el va definir com «fill d'un perillós subversiu, que es va criar en un clima políticament malsà» i observà que «en els moments actuals, seria oportú eliminar-lo d'Adria com a mesura exemplar per part de la policia». Va ser condemnat a cinc anys de confinament i destinat a l'illa de Tremiti. El 29 de juny de 1943 va ser traslladat a Castelvecchio Subequo (Abruços, Itàlia). L'1 d'agost de 1943 fou alliberat i retornà a casa seva. Quan la caiguda del feixisme i la constitució de la República de Salò, creà, amb son germà Elio i un grup d'irreductibles opositors, un grup d'acció partisà. El juny de 1944, amb el seu grup, impedí la sortida d'una càrrega de gra cap a Alemanya, distribuint-la entre la població. Després de diversos atacs aquell estiu, amb sos germans Elio i Espero, es va veure obligat a amagar-se, mentre que sa família es va refugiar a Milà (Llombardia, Itàlia) fugint de les amenaces de mort. A finals de setembre de 1944 la resistència armada local va ser destruïda i es desencadenà un seguit de detencions, assassinats i deportacions cap a Alemanya. La «Banda Boccato», formada per una dotzena de joves, restà actuant a la zona. L'1 d'octubre de 1944 son germà Espero va ser capturat a Acquamarza Bassa (Vèneto, Itàlia); torturat de manera horrible per soldats de la Companyia d'Odre Públic (OP) de la Guàrdia Nacional Republicana (GNR) feixista d'Adria i afusellat l'endemà; el seu cos va ser portat a la ciutat amb un camió, juntament amb un grup de joves que va ser deportat cap a Alemanya. Buscat per haver matat desenes de soldats feixistes, el setembre de 1944 la Prefectura de Policia de Rovigo el va definir com a «perillós subversiu, confinat polític i líder dels rebels». El novembre de 1944 la «Banda Boccato» prengué com a ostatge Marcella Cacciatori, filla del feixista local Carlo Cacciatori; els feixistes respongueren a aquesta acció segrestant la dona i la filla d'Eolo Boccato; Marcela Cacciatori aconseguí salvar-se i fugir gràcies a Arthur Banks, aviador de la Royal Air Force (RAF, Reial Força Aèria Britànica) que havia acabat com a membre de la «Banda Boccato» i que després va ser assassinat pels seus companys. La nit del 27 al 28 de novembre de 1944 tota la família d'Alberico Gaffarelli, amb dos infants petits, va ser assassinada a trets de metralladora a casa seva sota l'acusació de no ajudar i de delatar la guerrilla. Eolo Boccato va ser acusat d'aquest crim i el seu cap valorat en 100.000 lires de recompensa. El 4 de febrer de 1945, a resultes d'una delació, la Companyia OP de la GNR encerclà Eolo Boccato i Giuseppe Galimberti, els dos únics supervivents de la «Banda Boccato» que quedaven, que s'havien amagat en un forat excavat en una soll de porcs a la zona d'Adria (Vèneto, Itàlia), i van ser assassinats. El seu cap va ser exposat a l'aparador del Consorci Agrari d'Adria, a la plaça Garibaldi de la localitat. Encara es diu la dita «Corpo in piazza, testa in vetrina, Eolo Boccato, ancora cammina» (Cos a la plaça, cap a l'aparador, Eolo Boccato, encara camina). Son germà Elio, que s'havia reunit amb sa família a Milà, va ser assassinat el 25 d'abril de 1945. El juliol de 1950 Sante Romagnoli i Dino Formigoni van ser condemnats a 30 i a 11 anys de presó respectivament per l'Audiència de Rovigo com a responsables, amb Eolo Boccato, de l'assassinat de la família Gaffarelli –la sentència afirmava que els dos infants van ser assassinats per  Eolo Boccato–; en 1952 la sentència va ser ratificada pel Tribunal de Cassació. En 1966 se li va lliurar a títol pòstum la Medalla de Plata al Valor Militar. Amb la distància dels anys, la seva figura encara és objecte de controvèrsia, ja que alguns li adjudiquen actes de delinqüència comuna (robatoris, crims, violacions, etc.). En 2002 Gianni Sparapan publicà el llibre Eolo. Una vita breve e violenta tra Fascismo e Resistenza i en 2006 la novel·la històrica Eolo (1918-1945). En 2017 Antonio Serena publicà l'estudi històric Il partigiano Eolo. Una storia di odio nel Polesine della guerra civile.

Eolo Boccato (1918-1945)

Amerigo Boccato (1892-1978)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 19 d'agost

Esdeveniments

Capçalera de La Solidaridad

- Surt La Solidaridad: El 19 d'agost de 1888 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarcocol·lectivista La Solidaridad. Portava el lema «Anarquia. Federació. Col·lectivisme». Va ser dirigit per Ricardo Mella, encara que hi figurava oficialment Mariano Calleja. Entre els col·laboradors comptava, a part de Ricardo Mella –que publicarà en les seves pàgines en 1889 el cèlebre text «La anarquía no admite adjetivos» contra el dogmatisme anarquista– i Mariano Calleja, R. Cano, Emilio de Motta, Clemente Cea, Nicolás Alonso Marselau, Roscoe, Anselmo Lorenzo, entre d'altres. Va desaparèixer l'any següent, el 17 de novembre, havent editat 59 números, i va donar pas el 22 de novembre de 1889 al periòdic La Alarma, també de caràcter anarcocol·lectivista. Segons Max Nettlau La Solidaridad pot considerar-se «l'últim baluard del col·lectivisme a Espanya».

***

Portada del primer númer d'Spanish Revolution

- Surt Spanish Revolution: El 19 d'agost de 1936 surt a Nova York (Nova York, EUA) el periòdic quinzenal anarquista Spanish Revolution. A bulletin published by the United Libertarian Organizations. Editat per la coalició de grups anarquistes United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertàries Unides) de Nova York, va informar sobre la Revolució espanyola i la guerra civil. L'ULO va ser una organització creada ad hoc per Maximiliano Olay, aleshores representant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) als Estats Units, amb la finalitat d'aglutinar diverses organitzacions anarquistes nord-americanes –Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació Anarquista Jueva; editora de Freie Arbeiter Stimme), General Recruiting Union (GRU, Unió General de Reclutament), Russian Federation (RF, Federació Russa; editora de Dielo Trouda), Libertarian Workers Group, Vanguard Group (editor de Vanguard), Spanish Younth Group (Grup Juvenil Espanyol, editor de Cultura Proletaria), Il Martello, diversos sindicats dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), grups anarquistes canadencs, grups anarquistes italoamericans de Nova Anglatera, diversos sindicats, etc.)– per a realitzar actes propagandístics de suport a la Revolució espanyola. Olay va deixar la seva feina de traductor professional a Chicago (Illinois, EUA) i es traslladà a Nova York, on muntà una oficina propagandística a la part baixa de la Cinquena Avinguda i que posteriorment comptà amb el suport de tres representants de la CNT arribats expressament des d'Espanya. L'ULO organitzà nombrosos mítings de masses i actes públics de tota mena a moltíssimes ciutats nord-americanes que recaptaren milers de dòlars que van ser enviats al moviment llibertari espanyol. No obstant això, l'activitat principal de l'ULO va ser la publicació d'Spanish Revolution, que comptà amb una política editorial col·lectiva i per aquest motiu els articles no solien anar signats. Els temes centrals van ser els referents a l'obra constructiva de la Revolució espanyola (les col·lectivitzacions agrícoles i industrials, la funció dels comitès revolucionaris, l'educació, l'anarcofeminisme, etc.), les tasques de les organitzacions anarquistes i anarcosindicalistes –CNT, Joventuts Llibertàries, «Mujeres Libres», Federació Anarquista Ibèrica (FAI), etc.– i els aspectes militars de la guerra civil que no tractava la premsa capitalista. Molts d'articles eren traduccions de diferents textos publicats per la premsa llibertària de la Península (Amigo del Pueblo, CNT, Fragua Social, Frente Libertario, Juventud Libre, Nosotros, Nueva España Antifascista, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.), però també estrangera (Barcelona Bulletin, La Bataille, Cultura Proletaria, L'Espagne Antifasciste, L'Espagne Nouvelle, Le Libertaire, La Lutte Ouvriere, Manchester Guardian, New Statesman and Nation, New Times, Le Réveil, La Révolution Prolétarienne, Spain and the World, etc.). Les opinions dels anarquistes nord-americans a les pàgines d'aquesta publicació gaudiren d'una llibertat absoluta i no mancaren crítiques a les polítiques progovernamentals de les organitzacions llibertàries espanyoles i a les seves posicions, considerades «toves», davant els estalinistes i la seva contrarevolució. Aquestes posicions van fer que moltes vegades donessin veu al sector dissident de la Revolució llibertària, com ara les Joventuts Llibertàries, els «Amics de Durruti» o grups importants de la FAI. Spanish Revolution va publicar 36 números, l'últim l'1 de maig de 1938, i deixà d'editar-se quan el Govern comunista de Juan Negrín López s'assentà fermament al poder i la contrarevolució estalinista havia triomfat. En 1968 l'editorial Greenwood Reprint Corporation en va treure una edició facsímil.

Naixements

Notícia d'una de les condemnes d'Adolphe Defreville apareguda en el diari parisenc La République Française del 28 de febrer de 1889

- Adolphe Defreville: El 19 d'agost de 1854 neix a Vinneuf (Borgonya, França) l'anarquista Adolphe Hippolyte Defreville. Sos pares es deien Louis Pierre Prosper Defreville, perruquer i després xofer dels ferrocarrils de Lió (Forenz, Arpitània), i Joséphine Denis. Es guanyà la vida com a jornaler i fent sabatilles. El 26 de desembre de 1876 es casà a Troyes (Xampanya, França) amb la jornalera Augustine Bonnetot. En aquesta època vivia al número 51 del carrer del Temple de Troyes. Va ser jutjat set o vuit vegades per robatoris de menjar i per fugir sense pagar dels restaurants. En aquests anys formà part dels grups anarquistes de Troyes. El 27 de febrer de 1889 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Troyes, juntament amb cinc companys (Louis Baudoin, Louis Dumay, Charles Morève, Henri Poujol i Albert Pouard), a sis mesos de presó i a 16 francs de multa per cops al comissari central de policia i al guardià de la pau Cligny durant una manifestació obrera anarquista celebrada tres dies abans. En aquesta època vivia al número 41 del carrer Saint-Aventin de Creney-près-Troyes (Xampanya, França). El juliol de 1892 va ser denunciat per ultratjar i amenaçar el guardià de la pau Douine. El 7 de maig de 1895 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Troyes a sis dies de presó per cops i ferides a una veïna seva anomenada Degoissey. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Saint-Lambert de Troyes i ja portava 13 condemnes. L'abril de 1898 marxà cap a Montereau-Fault-Yonne (Illa de França, França) amb la finalitat de liquidar l'herència paterna. Instal·lat a París (França), treballà d'ensostrador amb l'empresari Mauduit. El 18 d'agost de 1900 assistí a una conferència de l'anarquista Liard-Courtois a Troyes. En la indigència, el 20 d'octubre de 1910 Adolphe Defreville va ser recollit gairebé mort per dos agents en un banc quiosc de tramvies de la Porta d'Arras de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França); portat al metge Warin, el diagnosticà «misèria psicològica» i va ser admès a l'Hospital de la Caritat de Lilla, on hi va morir quatre dies després, el 24 d'octubre de 1910.

***

Foto policíaca d'Alfred Grugeau (9 de març de 1894)

- Alfred Grugeau: El 19 d'agost de 1864 neix a Tours (Centre, França) l'anarquista Alfred Alphonse Grugeau. Sos pares es deien François Grugeau, sabater, i Marie Augustine Antoinette Lehoux, barretaire de senyores. Treballà, com son pare, de sabater a París (França). El 7 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 17 anarquistes –Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho, Eugène Billot, Auguste Bordes, François Clidière, Jules-Paul Clouard, Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker, Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty, Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard Gandel), Charles Vallès–, en una operació policíaca molt violenta orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista Louis Duprat, aleshores fugit a Londres (Anglaterra), al número 11 del carrer Ramey de París, lloc de reunió del moviment llibertari. El seu domicili, al número 4-6 del carrer Plateau, va ser escorcollat sense cap resultat. Portat a comissaria, el 9 de març de 1894 va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i lliurat a les autoritats judicials que el van inculpar d'«associació criminal» amb altres anarquistes. L'11 de març de 1894 va ser posat en llibertat i el 27 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El 27 de maig de 1894, quan es trobava amb un germà seu, també sabater anarquista, a la taverna de Nicoud, al carrer Pyrénées, ambdós es posaren a cridar cançons anarquistes i lloà els anarquistes Ravachol i Auguste Vaillant, tot insultant el president de la República Sadi Carnot; Nicoud intentà treure'ls del local i acabà copejat; jutjat per aquests fets, el 26 de juny de 1894 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional sota la inculpació de «cops i ferides» i condemnat a un mes de presó. El 31 de desembre de 1894 figurava en un registre d'anarquistes aixecat per la Prefectura de Policia. Dos anys després el seu nom era en un altre llistat d'anarquistes i aleshores vivia al número 26 del carrer Duris. També en 1901 figurava en un altre registre policíac. El seu últim domicili fou al número 4 de l'Impasse Questre del XI Districte de París. Alfred Grugeau va morir l'1 de juliol de 1922 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França).

Alfred Grugeau (1864-1922)

***

Joan Montseny Carret

- Joan Montseny Carret: El 19 d'agost de 1864 –algunes fonts citen erròniament 1863– neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el pedagog, propagandista, intel·lectual i teòric de l'anarquisme català i hispà Joan Montseny i Carret, més conegut com Federico Urales. Nascut en una família humil, son pare, Joan Montseny, d'idees republicanes, era terrissaire i sa mare, Maria Carret, de família carlista, obrera tèxtil, encara que ambdós alternaven aquestes feines amb la venda de teles i flassades als pobles propers. Va haver de compaginar des de jovenet l'aprenentatge de l'ofici de boter amb els estudis lliures en classes nocturnes, i les lectures, fins que un professor va decidir ajudar-lo a costejar-se la carrera de Magisteri. En 1885 va començar a militar en les lluites obreres i dos anys després organitzà les manifestacions de protesta contra l'execució dels anarquistes nord-americans de Chicago. Va començar com a secretari de la Secció de Boters de Reus i en 1887 ho era de la Federació Comarcal Catalana adherida a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. En 1888 va arribar a ser secretari general de la Federació de Boters d'Espanya. En 1890, a causa de les manifestacions i de les vagues del Primer de Maig, va patir la primera detenció governativa. El 19 de març de 1891 es va unir civilment amb Teresa Mañé i Miravent, coneguda ja en el món literari anarquista pel pseudònim de Soledad Gustavo; mestre d'escola com ell, feia feina com a professora de primera ensenyança a Vilanova i Geltrú (Garraf, Catalunya), on havia nascut. En 1892 es farà càrrec, amb sa companya, de l'escola laica de Reus. Aquest mateix any, Federico Urales, va ser novament detingut per un full que va publicar protestant per les execucions d'anarquistes a Jerez (Andalusia, Espanya) de febrer del mateix any. Quan el 7 de juny de 1896 va explotar la bomba durant la processó religiosa del Corpus Christi al carrer Canvis Nous de Barcelona, Urales va ser detingut de bell nou, considerat com a un «element anarquista molt perillós», a la seva escola de Reus en mig dels alumnes, per la Guàrdia Civil i va haver de recórrer els 115 quilòmetres que separen aquesta ciutat de Barcelona, a peu i emmanillat. La seva activitat com a escriptor anarquista i com a agitador havia assolit ben aviat força ressò a tot l'àmbit estatal. D'aquesta època són les seves col·laboracions literàries i ideològiques en El Corsario, de la Corunya, i la publicació dels seus primers fullets doctrinaris i llibres. Les seves activitats sindicals i anarquistes i la seva acció educativa anticlerical van engegar els odis locals. Va ser a conseqüència de la pressió de les forces reaccionàries reusenques que va ser acusat i implicat en el procés de Montjuïc de 1897, incoat a resultes de la citat atemptat del Corpus. És des de les immundes cel·les del castell de Montjuïc que començarà a signar sota el pseudònim Federico Urales els articles que sortiran clandestinament, que seran publicats en el periòdic madrileny El País, i que denunciaran la situació que patien els presos anarquistes. Per la seva campanya en defensa de la llibertat dels presos de Montjuïc va patir un any de presó i va ser expulsat del país, juntament amb altes llibertaris, i desembarcat a Liverpool (Regne Unit) en 1897. Després de passar dos mesos al Regne Unit i altres dos a París, va decidir tornar a la península, entrant a Madrid clandestinament el 28 de novembre de 1897, quan encara estava en vigor el decret d'expulsió. En arribar a Madrid, va fer contacte amb Alexandre Lerroux, que aleshores dirigia el periòdic radical El Progreso, per proposar-li una campanya de premsa i d'opinió a favor dels presos tancats a Montjuïc. La campanya de premsa, unida a manifestacions públiques a tots els indrets importants de l'Estat, sincronitzada amb altres grups europeus, va ser un èxit total, ja que Urales va saber unir a la campanya de revisió del procés totes les forces progressistes de l'Estat (republicans, catalanistes, federalistes, etc.) i només va minvar quan Espanya va entrar en guerra amb els Estats Units. El juny de 1898 Federico Urales i Soledad Gustavo funden La Revista Blanca, publicació quinzenal que va reunir les firmes més notables i brillants de l'esquerra intel·lectual de l'època (Giner de los Ríos, Cossio, Ricardo Rubio, Azcárate, González Serrano, Dorado Montero, Miguel de Unamuno, Jacinto Benavente, Clarín, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Fermín Salvochea, Ricardo Mella, Pi i Margall, Jaume Brossa, Pere Coromines, etc.). Un any després, La Revista Blanca va ampliar-se amb un Suplemento setmanal, que dos anys després es va independitzar, rebent el nom de Tierra y Libertad, un dels diaris anarquistes més influents de tota la història. Per aquella època Urales ja havia estat processat 95 vegades i pres, cinc, amb la particularitat que quan estava processat no estava pres i que quan estava pres no estava processat. Per aquests anys és acusat sense cap fonament d'enriquir-se, a causa d'una campanya orquestrada per Camba, Azorín, Polo, Romeo i Nakens, entre d'altres. A partir de 1905 es va retirar parcialment de la propaganda activa i es va consagrar a escriure i a treballar en diversos oficis, alternant Madrid i Catalunya. Per poder subsistir va haver de sol·licitar una plaça de redactor en el periòdic oficialista El Diario Universal. El 31 de maig 1906 va tenir l'atemptat de Mateo Morral contra els reis el dia de les seves noces, i, com molts altres anarquistes, Urales va ser detingut uns quants dies. En ser alliberat va visitar a la presó el seu amic Francesc Ferrer i Guàrdia, i cada dia algun membre de la família li portava el dinar. El comte de Romanones, propietari d'El Diario Universal, va fer triar a Urales entre la feina i Ferrer i Guàrdia, acusat de complicitat d'atemptar contra els reis. Urales no només va renunciar a la feina sinó que va buscar advocat per Ferrer i va ser testimoni durant el judici. Desterrat de Madrid per uns processos de premsa, va instal·lar-se a Barcelona en 1911, i va entrar a fer feina en la redacció d'El Liberal, alhora que escrivia obres de teatre que eren estrenades per Ricardo Puga al teatre barceloní Romea (Flor deshojada, La conquista del pan, El aventurero desventurado, El último Quijote, Fanatismo contra amor, etc.). Durant la Gran Guerra signarà un manifest a favor dels aliats. Va reprendre la publicació de La Revista Blanca l'1 de juny de 1923, que havia estat suspesa des de 1905, ajudat ara per sa filla Frederica Montseny, i que arribarà a tenir un tiratge de 12.000 exemplars. També començarà a publicar unes populars novel·letes socials, resposta anarquista a les populars sèries de l'època (El cuento semanal, La novela corta, La novela de bolsillo, Los contemporáneos,etc.), en dues col·leccions: «La Novela Ideal» (1925), amb un tiratge de 50.000 exemplars, i «La Novela Libre» (1929), entre 25 i 30.000 exemplars. A partir de gener de 1931 començarà a publicar el setmanari El Luchador, que publicarà 182 números. En els últims anys de sa vida va desenvolupar una incessant activitat, amb el suport de sa filla Frederica, representant de la nova generació. Durant la guerra civil no va ocupar cap càrrec. Unes febres tifoïdals aparegudes en 1935 havien minvat la seva salut, però va seguir escrivint novel·les i material de propaganda. Després de la caiguda de Barcelona va traslladar-se a Montpeller (Occitània) i el 5 de febrer de 1939 moria en un hospital de Perpinyà sa companya Soldedad Gustavo. Després va anar a París per reunir-se amb la resta de sa família, però va haver de fugir de la capital francesa quan els nazis l'ocuparen. El govern de Vichy li va assignar com a lloc de residència Salon (Aquitània, Occitània) on va morir, sense forces físiques ni morals, el 12 de març de 1942 al seu domicili del llogaret de La Charrière. Entre les seves obres podem destacar Sociología anarquista (1890), Las preocupaciones de los despreocupados (1891), Consideraciones sobre el hecho y muerte de Pallás (1893), La ley de la vida (1893), El proceso de un gran crimen (1895), Sociología anarquista (1896), La religión y la cuestión social (1896), La religión y la cuestión social (1902), La anarquía en el Ateneo de Madrid (1903), Sembrando flores (1906), Una pelotera (1909), Los hijos del amor (1922), Los grandes delincuentes (1923), El sindicalismo español y su orientación (1923), En la sociedad anarquista, la abolición del dinero (1924), Consideraciones morales sobre el funcionamiento de una sociedad sin gobierno (1926), La anarquía al alcance de todos (1928), Los municipios libres. Ante las puertas de la anarquía (1932), El ideal y la revolución (1932), Mi vida (1932, autobiografia en tres volums), La barbarie gubernamental en España (1933), La evolución de la Filosofía en España (1934), entre d'altres. A més de Federico Urales, va fer servir altres pseudònims, com ara Mario del Pilar, Siemens, Doctor Boudín, Remigio Olivares, Un profesor de la normal, Rudolf Sharfenstein, Ángel Cunillera, Antonio Galcerán, Ricardo Andrés, Un Trimardier, Charles Money, Ricos de Andes, etc.

***

Foto policíaca de Joseph Delorme (ca. 1894)

- Joseph Delorme: El 19 d'agost de 1866 neix a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Joseph Delorme, també conegut com Frick Delorme, Bechuel, Bechnel, Berknell o Becknel. Sos pares es deien Pierre Delorme, filador, i Jeanne Gerin, jornalera. Es guanyava la vida treballant com son pare de filador. El 7 de novembre de 1887 va ser cridat a files i el 6 de febrer de 1890 va ser destinat al 97 Regiment d'Infanteria de Línia. El 22 d'agost de 1890 va ser declarat desertor i es refugià a Suïssa. Expulsat d'aquest país per les seves activitats anarquistes, passà a Sheffield (South Yorkshire, Anglaterra), on va fer servir el pseudònim de Frick Delorme. L'abril de 1893 marxà cap a Brussel·les (Bèlgica), amb Errico Malatesta i Charles Malato, per a participar en un eventual cop de mà durant una vaga general. Cap el 1894 el trobem a Liverpool (North West England, Anglaterra). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Aquest mateix any, segons informes policíacs, muntà a Liverpool, amb Gustave Mollet, un serradora. El 29 de març de 1895 retornà a França i es presentà voluntari davant les autoritats militars de Lió (Arpitània), per a ser enviat dies després a la seva unitat militar. El 30 d'abril de 1895 va ser condemnat en consell de guerra per la 14 Regió Militar a dos anys de treballs públics per «deserció a l'estranger en temps de pau». El juny de 1895 sembla que es va casar. En 1896 passà per diverses unitats militars i el 25 d'octubre d'aquell any va ser llicenciat. En els seus últims anys treballà de cafeter. Joseph Delorme va morir el 20 de juliol de 1906 al seu domicili, al número 38 del carrer Vimaine, de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània).

***

Foto policíaca de Léon Marie (16 de març de 1894)

- Léon Marie: El 19 d'agost de 1870 neix a Beuzeval (Côte Fleurie, Normandia, França; actual Houlgate) l'anarquista Léon Louis Armand Marie. Sos pares es deien Louis Joseph Marie, serraller, i Émilie Julie Duval. Es guanyava la vida com a obrer especialitzat en l'ensostrament d'edificis i com a lampista. Viva al número 8 del passatge Vanves de París (França). El 16 de març de 1894, a resultes de la mort de l'anarquista Amédée Pauwels el dia abans quan intentava posar una bomba a l'església parisenca de la Madeleine, va ser detingut amb altres 11 persones i fitxat com a anarquista. El 12 de febrer de 1898 es casà a Boulogne (Illa de França, França) amb la bugadera Mathilde Pauline Buzelin. En aquesta època vivia al número 9 del carrer Chàteau del XIV Districte de París. Léon Marie va morir el 24 de març de 1913 al seu domicili de Clamart (Illa de França, França).

***

Pierre-Jules Ruff al pati de la secció política de la presó de la Santé (ca. 1930)

- Pierre-Jules Ruff: El 19 d'agost de 1877 neix a Alger (Algèria) el militant anarquista i antimilitarista Pierre-Jules Ruff, conegut com Epsilon. Nascut en una família burgesa jueva, sos pares es deien Michel Ruff, empleat, i Puna Dreyfus. Va llicenciar-se en Matemàtiques, però va trencar amb el seu cercle i sa família per a militar en el moviment anarquista, guanyant-se la vida com a corrector d'impremta i fent classes particulars. En 1904 col·laborà en la revista anarquista Libre Examen, editada a París per Ernest Girault. Antimilitarista convençut, va patir nombroses condemnes per propaganda anarquista i antimilitarista. El 14 de setembre de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i va ser condemnat a tres anys de presó per «provocació a la desobediència i a la mort dirigida a militars» arran de la publicació d'un manifest contra la matança d'obrers sabaters de Raon-l'Étape (Lorena, França) el 28 de juliol d'aquell any. En 1911 va ser assenyalat com a membre de la Federació Comunista Anarquista i com a gerent del Moviment Anarquista. Detingut amb Louis Lecoin, va ser condemnat el novembre de 1912 a cinc anys de reclusió per «provocació a la mort, a l'incendi i al pillatge». L'agost de 1915 signà, amb Louis Lecoin, la crida Aux anarchistes, aux syndicalistes, aux hommes (Als anarquistes, als sindicalistes, als homes). Va ser alliberat el novembre de 1916, però va ser detingut un mes més tard amb Lecoin per la distribució del pamflet pacifista Imposons la paix! («Imposem la pau!»). L'octubre de 1917 va ser de bell nou condemnat, amb altres companys, a 15 mesos de presó per haver editat, el 15 de juny de 1917, un número clandestí de Le Libertaire. Després de la guerra, continuà col·laborant en Le Libertaire i treballarà com a corrector d'impremta, adherint-se al seu sindicat l'1 d'agost de 1920. El 4 d'octubre de 1930 va ser detingut i tancat a la presó parisenca de la Santé, on romangué sis mesos sota l'acusació d'haver signat un article contra Clemenceau sota el pseudònim d'Epsilon. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 va prendre part en el congrés de la Unió Anarquista (UA), on presentà un informe sobre el feixisme i va ser elegit membre de la Comissió Administrativa. Durant l'ocupació alemanya participà en diverses assemblees generals del Sindicat de Correctors. El 24 d'agost de 1942 va ser detingut pel fet d'haver expressar obertament les seves opinions i pel seu passat militant i internat l'octubre, per després ser deportat a Alemanya, al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), sota la matrícula 30.574 (Block 6), d'on no va tornar. Es pensa que va ser portat al forn crematori l'1 de maig de 1945, el dia abans de l'alliberament del camp per les forces britàniques. Son germà Paul Ruff (Charles Lussy) fou un destacat militant comunista i socialista.

Pierre-Jules Ruff (1877-1945?)

***

Cesare Zaccaria fotografiat per Vernon Richards (ca. 1946)

- Cesare Zaccaria: El 19 d'agost de 1897 neix al barri de Borzoli de Gènova (Lugúria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Zaccaria, també conegut sota el pseudònim D. Levi. Sos pares es deien Pietro Zaccaria i Maria Badini. Amic de la infància de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. En 1916 participà activament en la propaganda antimilitarista contra la Gran Guerra a Gènova. En 1926 s'instal·là a Nàpols, on trobà feina com a enginyer naval en una companyia naviliera. Íntim amic de la família Berneri, a partir de febrer de 1943 es convertí en el company de Giovanna Caleffi, vídua de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, assassinat per agents comunistes el maig de 1937 a Barcelona. A Nàpols, amb Pio Turroni, Giovanna Caleffi i Armido Abbate, creà a finals de 1943 el grup Alleanza dei Gruppi Libertari (Aliança dels Grups Llibertaris) per promoure una plataforma per reestructurar el moviment anarquista al sud de la península italiana. En 1948 participà en el Congrés Nacional Anarquista de Canosa. Fou redactor del periòdic clandestí La Rivoluzione Libertaria i de Volontà. Amb Caleffi publicà La società senza stato (1947), i la traducció del francès de l'obra de Volin La rivoluzione sconosciuta (1950). El maig de 1950 la parella fou processada per un delicte de propaganda contra la procreació per l'edició del fullet neomaltusià Il controllo delle nascite l'any anterior, però ambdós van ser absolts. En 1951 ajudà Caleffi a crear la «Colonia Maria Luisa Berneri» en uns terrenys de la seva família a Piano di Sorrento. A finals de l'estiu de 1957 se separà de Caleffi i del moviment anarquista i retornà a la política liberal de la qual provenia, fet que li reportà nombroses crítiques en els cercles llibertaris. Cesare Zaccaria va morir per problemes cardíacs el 18 d'octubre de 1961 a Nàpols (Campània, Itàlia). Part de la seva correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Cesare Zaccaria (1897-1961)

***

Retrat d'Han Ryner realitzat per Albin

- Albin Cantone: El 19 d'agost de 1888 neix a Vigliano (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Albino Augusto Cantone, més conegut com Albin Cantone o simplement Albin. Sos pares es deien Carlo Cantone i Quinta Cerid. Sense escolaritzar, començar a treballar amb vuit ans en una fàbrica tèxtil. En 1905 s'instal·là a Lió on s'havia establert son germà major Enrico Cantone. Abans de 1914 treballà de manobre en diverses feines. Després va fer feina, com son germà, de torner metal·lúrgic a Lió i a la regió lionesa. Aprengué tot sol el francès i visqué amb una companya, coneguda per tothom com Albine. En aquesta anys, gràcies a la lectura d'E. Armand, descobrí el pensament anarquista. Mutilat arran d'un accident durant la infància que li va fer perdre tres dits de la mà dreta, va ser exonerat de l'exèrcit quan la Gran Guerra. En aquests anys visqué al número 4 del carrer Chaumais de La Croix-Rousse de Lió i en 1916 tingué de veïnat l'anarquista André Roulot (Lorulot) Durant la guerra es va dedicar, amb altres companys, especialment Paul Bergeron i Georges Manova, a la propaganda, la poesia, la crítica, l'edició i el disseny. Entre 1917 i 1918 va publicar la revista Les Glaneurs i va participar en altres publicacions periòdiques, com ara Les Vagabonds Individualistes Libertaires (1921-1922), La Brochure Mensuelle o Semeur. Durant els anys vint es va veure seduït per la Revolució russa. Entre 1922 i 1924 edità Croquis brefs, on realitzà el retrats i les biografies d'anarquistes coneguts (E. Armand, Pierre Chardon, André Colomer, Manuel Devaldès, Piotr Kropotkin, André Lorulot, Luigi Molinari, Han Ryner, Henry Zisly etc.). És autor de Religion (1922) i de Parmi nos pionniers. Une vingtaine de portraits de militants révolutionnaires (1927). Albin Cantone va morir de càncer d'estomac l'11 de maig de 1929 al seu domicili del IV Districte de Lió (Forez, Arpitània), acompanyat per son germà. Un mes després de la seva mort, Léo Claude va publicar el fullet Albin publiciste, poète, critique et dessinateur (1888-1929).

***

Fernando Sancho Gracia

- Fernando Sancho Gracia: El 19 d'agost de 1898 neix a Cucalón (Terol, Aragó, Espanya) el republicà i anarcosindicalista Fernando Sancho Gracia. Sos pares es deien Manuel Sancho Casan i María Gracia Marín. Moliner com son pare, gaudia d'una situació econòmica benestant. Durant la II República espanyola freqüentà el Casino Republicà, s'afilià al Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i va ser elegit primer alcalde republicà d'Almonacid de la Cuba (Saragossa, Aragó, Espanya), repartint les terres comunals entre els pagesos més pobres. Quan esclatà la Revolució espanyola, Almonacid de la Cuba va ser controlat per les milícies anarquistes i adscrit al Consell d'Aragó. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà com a regidor en el Consell Municipal de la població. Quan l'11 de març de 1938 les tropes feixistes ocuparen la població, aconseguí fugir cap a Barcelona (Catalunya), però sa companya i sos infants restaren a la població. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment va ser integrat en la IV Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a treballar a les defenses frontereres a Toet de Var (Provença, Occitània). El febrer de 1940 va ser enviat amb la seva companyia a les tasques de reforç de la «Línia Maginot». Capturat pels alemanys, va ser reclòs primer al Frontstalag 140 de Belfort i després a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 va ser enviat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 6.538 i el 17 de febrer de 1941, sota la matrícula 10.617, va ser traslladat al camp auxiliar de Gusen. Fernando Sancho Gracia va morir el 2 de novembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

Fernando Sancho Gracia (1898-1941)

***

Vittorio Malaspina

- Vittorio Malaspina: El 19 d'agost de 1904 neix a Sanremo (Ligúria, Itàlia) el socialista i comunista, i després anarquista i activista antifeixista, Vittorio Malaspina, també conegut com Giovanni Massari. Sos pares es deien Bernardo Malaspina i Emilia Garibaldi. D'antuvi milità en el Partit Socialista Italià (PSI) a Sanremo i es guanyava la vida en el sector de la construcció, com a pintor i com a fuster. En 1921 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI) i en aquesta època participà en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1923 emigrà a França on esdevingué anarquista. Sota una falsa identitat visqué a París (França) i en 1924, amb altres companys, com ara Ugo Fedeli (Hugo Treni), participà en la fundació del projecte internacional «Edicions Anarquistes», que arreplegava militants de diverses llengües. L'agost de 1926 retornà a Itàlia i a Sanremo fou salvatgement apallissat per un escamot de camises negres, tornant a passar a França en un estat lamentable. El juliol de 1927 va ser detingut arran de l'atemptat amb granada contra la «Casa del Fascio» de Juan-les-Pins (Antíbol, Provença, Occitània). En els cercles anarquistes es parlà de «fals atemptat», la finalitat del qual seria servir de justificant per engegar una campanya repressiva contra la colònia anarquista establerta a la Costa Blava. Després de dures tortures, va ser empresonat i, posteriorment, sense proves, va ser expulsat de França, juntament amb altres companys (Carlo Costantini, Henri Mattias, Jean Pirisi, Ettore Scolpatti i Georges Spinella) acusats de cometre atemptats contra les línies fèrries a Golfe-Juan (Vallauris, Provença, Occitània), el consolat d'Itàlia a Niça (Provença, Occitània) i diversos establiments d'oci de la Costa Blava en protesta per l'empresonament dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, el 21 de setembre de 1927. Sota el fals nom de Giovanni Massari, passà a Bèlgica, on fou atacat per la tuberculosi i malvisqué sempre perseguit per les autoritats belgues que el consideraven, juntament amb Tomaso Serra, el cap de l'organització anarquista italiana que operava a França. S'instal·là a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i l'1 de desembre de 1927, requerit per la justícia belga, va ser detingut sota l'acusació d'haver participat en l'execució dels feixistes Giuseppe Graziano i Bergossi el 18 d'octubre de 1927 a Chokier (Lieja, Valònia). Negà tota participació en aquests fets i amb una coartada irrebatible fou finalment, després d'haver passat dos mesos empresonat, alliberat a començaments del febrer de 1928. El juny de 1928 entrà clandestinament a França. Vittorio Malaspina va morir l'11 de juliol –algunes fonts citen erròniament l'11 de juny– de 1928 al seu domicili de Bobigny (Illa de França, França) a resultes del lamentable estat de salut que arrossegava des que fou torturat un any abans. El 20 de juliol de 1928 se celebrà a l'església parroquial de San Giuseppe de Sanremo una missa en sufragi de la seva ànima. La Diana, de l'1 d'agost de 1928, a París, i L'Adunata dei Refrattari, de l'11 d'agost d'aquell any, a Nova York (Nova York, EUA), li reteren homenatges.

Vittorio Malaspina (1904-1928)

***

Liberto Bernabéu Vilaplana

- Liberto Bernabéu Vilaplana: El 19 d'agost de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) el maçó, anarquista i anarcosindicalista Liberto Bernabéu Vilaplana. Sos pares, militants anarquistes, es deien Bautista Bernabéu Sirera i Dolores Vilaplana Abad. A començament dels anys trenta regentava un quiosc de periòdics i fou un dels iniciadors del Sindicat de Venedors de Periòdics «El Apoyo», fundat en 1932 i que s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant el «Bienni Negre» republicà (1933-1935), fugint de la repressió, s'establí a Palma (Mallorca, Illes Balears), on es recuperà d'una malaltia. Membre de la maçoneria, sota el nom simbòlic de Besnard, formà part de la lògia «Pitàgores» de Palma. Després de les eleccions de febrer de 1936, s'establí a Alacant (Alacantí, País Valencià), on formà part de la lògica «Numància» d'aquesta ciutat, on arribà al tercer grau i assolí el càrrec de «Garant de la Pau i l'Amistat». En aquesta època treballava de mecànic i estava casat amb Vicenta Sellés Pérez, filla d'una mestra de primària alacantina, que restà a Alacant al final de la guerra. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, el 7 de setembre d'aquell any va ser nomenat secretari provincial de la CNT d'Alacant. També exercí el càrrec de president de la Federació Local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i assolí responsabilitats en la Direcció de Vigilància i Seguretat d'Alacant. El 12 de març de 1939, quan el triomf franquista era un fet, pogué fugir, amb son germà Gerardo Bernabéu Vilaplana, confederal destacat com ell, cap a Orà (Algèria) a bord del Ronwyn. Van ser enviats primer a la «Caserna Berthezene» del camp de concentració d'Orléansville (actual Chlef, Chlef, Algèria) i després a Orà, i finalment ambdós acabaren al camp de concentració Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria), on restaren fins el febrer de 1940, quan s'establiren a Alger. En 1942 muntà a Orà un taller de reparació de màquines d'escriure de la companyia «Remington». Posteriorment va ser nomenat inspector mecànic de la «Remington Rand» a Alger. A Algèria tingué com a companya Conchita Pons. El gener de 1946 les autoritats franquistes li obriren un expedient de responsabilitats polítiques. El 22 d'agost de 1963, acollint-se a les lleis de repatriació, retornà a la Península, establint-se a Santa Pola. Liberto Bernabéu Vilaplana va morir en 1971 a Santa Pola (Baix Vinalopó, País Valencià).

***

Necrològica de Francesc Aguilar Cartes apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de març de 1973

- Francesc Aguilar Cartes: El 19 d'agost –el certificat de defunció cita erròniament el 25 d'agost– de 1908 neix a Sant Carles de la Ràpita (Montsià, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Aguilar Cartes. Sos pares es deien Joan Aguilar Cabanes, mariner, i Jacinta Cartes Matamoros (Cinta). Quan era jove emigrà a la Barceloneta (Barcelona, Catalunya). Pescador d'altura de professió, milità, des de la seva fundació, en el Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per mor de la seva participació en diverses vagues, va ser inscrit en la llista negra («Pacte de la Fam») de la patronal pesquera. El juny de 1931 assistí com a delegat de Balaguer (Noguera, Catalunya) al III Congrés de la CNT celebrat a Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Barcarès). Posteriorment va ser enrolat en la 113 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat el 24 de desembre de 1939 a les feines de fortificació de la «Línia Maginot» a Vendresse (Xampanya-Ardenes, França). Quan l'Ocupació, el juny de 1940 va ser enviat al camp de concentració de Gurs, enquadrat en el 722 Grup de Treballadors Estrangers (GTE), on amb altres espanyols s'encarregà d'enterrar la vintena de jueus interns que morien diàriament. El maig de 1941 va ser enviat amb el 722 GTE per a tasques forestals i per a fer carbó a Era Varelha (Bigorra, Gascunya, Occitània). Posteriorment aconseguí passar a Andorra. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Versalles (Illa de França, França), on visqué al número 19 del carrer Vieux Versailles. A començament de 1948, amb Juan Aguilar i Francisco Delgado, ocupà la secretaria de la Federació Local de Versalles de la CNT. Posteriorment s'establí a Lorda, on treballà d'obrer en una fàbrica i continuà militant. Sa companya fou Maria Ramon, amb qui tingué una filla (Rosa). Després d'una llarga malaltia, Francesc Aguilar Cartes va morir el 6 de gener –algunes fonts citen erròniament el 6 de febrer– de 1973 a Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Langelle d'aquesta població.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 18 d'agost

Esdeveniments

Portada d'Il Socialista

- Surt Il Socialista: El 18 d'agost de 1889 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic anarcocomunista en llengua italiana Il Socialista. Periodico irreligioso, antipatriottico. Redatto da lavoratori. (El Socialista. Periòdic irreligiós, antipatriòtic. Redactat pels treballadors). A partir del número 3, del 15 de setembre de 1889, portà el subtítol «Òrgan comunista-anarquista». A la capçalera duia els epígrafs «Ni Déu ni amo» i «Parles de llibertat? Qui és pobre és esclau». Encara que els articles anaven sense signar, el principal redactor fou Felice Vigliano, amic d'Errico Malatesta, qui va fer servir posteriorment el seu nom a Suïssa. Es publicaren alguns textos en castellà i en francès, i alguns d'ells eren reproduccions del periòdic barceloní Acracia. En sortiren sis números, l'últim el 27 d'octubre de 1889.

***

Portada del primer número de La Libre Iniciativa

- Surt La Libre Iniciativa: El 18 d'agost de 1895 surt Rosario (Santa Fe, Argentina) el primer número de La Libre Iniciativa. Periódico comunista-anárquico. De periodicitat irregular i editat per subscripció voluntària, va ser dirigit per C. Gino. Força violent, era un òrgan d'expressió de la tendència antiorganitzativa i individualista del moviment anarquista argentí i rebé el suport de diversos grups anarquistes, com ara «La Libre Iniciativa», «La Ribelión», «Panaderos», «Los Yeseros», «La Antorcha Anárquica», «La Luz», «La Abolición de la Esclavitud de la Ensenada», «La Expropiación», «Los Decididos de Almagro», «Antimoralista», «Anti Verdadista», «Alpargatas», etc. Els articles, alguns en llengua italiana, anaven sense signar i publicà textos de Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, H. Sevrin, etc. En sortiren set números, l'últim el 7 de juny de 1896. A partir del 19 de desembre d'aquell any, unit a La Federación Obrera, publicaren el nou periòdic La Nueva Humanidad.

***

Pamflet de la conferència

- Xerrada de Bartolozzi: El 18 d'agost de 1991 se celebra a la sala de la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) la conferència de l'anarquista Ettore Bartolozzi «La degenerazione riformistica. L'equivoco rivoluzionario. L'obiettivo sindicalista. La idee libertarie». L'acte va ser organitzat el Grup Racionalista Italià (GRO) de Ginebra.

***

Cartell de la xerrada d'Emma Goldman

- Conferència d'Emma Goldman: El 18 d'agost de 1927 se celebra al Labor Temple de Toronto (Ontàrio, Canadà) la conferència d'Emma Goldman «The Heroic Struggle of Sacco and Vanzetti» (L'heroica lluita de Sacco i Vanzetti). Aquesta xerrada estava emmarcada en la campanya internacional en protesta per la condemna a mort dels dos militants anarquistes italoamericans. L'execució de Sacco i de Vanzetti es va perpetrar dies després, el 23 d'agost de 1927.

Conferència d'Emma Goldman (18 d'agost de 1927)

***

Cartell de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries

- Constitució de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries: Entre el 18 i el 22 d'agost de 1932 té lloc a Madrid (Espanya) el congrés constitutiu de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), amb delegacions juvenils anarquistes de València, Barcelona, Granada i Madrid. Les Joventuts Llibertàries com a organització anarquista s'havien constituït a començaments del període republicà a Madrid, per contrarestar la influència que les joventuts marxistes tenien en la capital de l'Estat. Més tard, es van escampar arreu, arribant a constituir la tercera rama de la gran família llibertària, juntament amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A partir d'agost de 1932 va prendre el nom de Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries –prenent l'esquema organitzatiu de la FAI– en agrupar les diferents federacions i grups anarquistes juvenils en una federació, i plantejar un objectiu comú: la lluita contra la propietat, el principi d'autoritat, l'Estat, la política i la religió, perquè l'home i la dona siguin uns éssers lliures socialment i individualment. Des del primer moment ja es van plantejar dues tendències: els que veien l'FIJL com una organització totalment independent i els que volien que estigués estretament lligada a la FAI. Els joves llibertaris catalans també s'aferraven al criteri d'organitzar els seus militants per grups o federacions independents, vinculats als sindicats o als grups anarquistes, donant-los unes tasques estrictament de capacitació i de propaganda; rebutjant així la necessitat d'una organització de caire ibèric. Aquestes qüestions es va resoldre en el Ple de setembre de 1936 on s'acaba acceptant l'existència d'una organització única a nivell ibèric, però on els grups i organitzacions tenien una àmplia autonomia que suposava una total llibertat per mantenir o no estretes relacions amb la FAI. Durant la guerra civil, l'FIJL va tenir un paper destacat en l'extensió de la revolució col·lectivitzadora. Segons minvava la intensitat revolucionària i especialment després dels Fets de Maig de 1937, les Joventuts Llibertàries accentuaren les seves crítiques vers la CNT i la FAI pels seus compromisos amb l'Estat republicà, fet que va ajudar a enfortir la seva independència com a organització. Després de la guerra civil sorgiran dues FIJL: les de l'Interior, represaliades per la dictadura franquista i reorganitzades en diferents ocasions, i les de l'Exterior o Internacional, radicades a França i que seran la base de molts grups de resistència antifranquista. L'FIJL va tenir diversos periòdics, però els més importants van ser Juventud Libre, que apareixeria a Madrid i seria l'òrgan oficial de l'FIJL, i Ruta, que va aparèixer a mitjans d'octubre de 1936 a Barcelona i era el portaveu de les Joventuts Llibertàries de Catalunya.

***

Capçalera del primer número d'Informations d'Espagne

- Surt Informations d'Espagne: El 18 d'agost de 1936 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic anarquista Informations d'Espagne. Communiquées par la Confédération Nationale du Travail et la Fédération Anarchiste Ibérique. Va ser editat per la publicació Le Réveil Anarchiste, editada a Ginebra per Lucien Tronchet. Els articles, que anaven sense signar, recollien diferents informacions distribuïdes pels mitjans d'informació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) sobre els esdeveniments de la Revolució espanyola. Aquesta publicació deixà d'editar-se amb el número 6 (24 d'agost de 1936), quan aparegué a Barcelona (Catalunya) el periòdic L'Espagne Antifasciste; però encara va sortir un número 7, el setembre de 1936, l'últim conegut, quan L'Espagna Antifasciste deixà de publicar-se a Barcelona i passar posteriorment a París (França).

***

Capçalera d'Orientación Social

- Surt Orientación Social: El 18 d'agost de 1936 surt a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) el primer número del diari Orientación Social. Órgano del frente aragonés. L'edició d'aquesta publicació fou responsabilitat d'un Comitè Provincial d'Osca format per delegats de l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la socialista Unió General de Treballadors (UGT). El mestre Miguel Martí dirigí el periòdic, Evaristo Mur i Miguel Salinas s'encarregà de la informació local, i Ángel Mur, Luis Ruiz i José Alcolea foren responsables de la secció doctrinal. Les informacions sindicals van ser responsabilitat de Mariano Asín, per la CNT, i de José Torrente, per l'UGT. Tècnicament ben realitzat, comptà amb gravats, caricatures, secció femenina, notícies culturals, reportatges sobre el front i informacions locals. Trobem articles d'Alcolea, Pedro Ara Ferrera, Mariano Asín, Manuel Latorre, Maravilla, Evaristo Mur, Puyuelo, Luis Ruiz, Marcelo Salinas y López, Wladimiro Salinas Monclús, José Sampériz Janín, etc. L'últim número, el 65, sortí el 26 de novembre de 1936, quan el Comitè Provincial d'Osca es va integrar en l'acabat de crear Consell Regional de Defensa (Consell d'Aragó).

Naixements

André Léo

- André Léo: El 18 d'agost de 1824 a neix Lusignan (Poitou, França) l'escriptora, periodista, feminista, communarde, membre de la Internacional i bakuninista Victoire-Léodile Béra, també coneguda com Léodile Champseix –llinatge del seu marit–, encara que ha passat a la història sota el pseudònim d'André Léo. Filla d'una família burgesa; son pare, Louis Zéphirin Béra, era un antic oficial de marina retirat a les seves possessions per fer de notari i de jutge de pau i que li va donar una excel·lent educació; sa mare es deia Thalie Belloteau. Cap al 1849 va començar a mantenir relació epistolar amb Grégoire Champseix, periodista socialista deixeble de Pierre Leroux, qui, condemnat a mesos de presó en 1849 arran del procés contra els republicans de 1848 i la insurrecció de Llemotges, vivia exiliat a Suïssa. En 1851 la parella es va casar a Lausana i dos anys després nasqueren dos bessons: André i Léo, noms que agafarà per al seu pseudònim literari. Cap al 1860 va començar la seva carrera literària amb la novel·la La vieille fille i Un mariage scandaleux, que s'autoeditarà a París després de la seva tornada a França arran de l'amnistia de 1861. Després de la mort de son marit, el 4 de desembre de 1863, encara s'abocarà més en la literatura i en les lluites social, educativa i feminista, per la qual cosa serà comparada per una part de la crítica amb George Sand. En 1866 publicarà Un divorce. En 1868 va intervenir, juntament amb Paule Mink, en les assemblees obreres en defensa de la condició de la dona, on va conèixer Benoît Malon, amb qui viurà en unió lliure a partir de 1872. En aquesta època s'adherirà a la Lliga de la Pau i de la Llibertat. Molt lligada a Noémi Reclus i als germans Élie i Élisée Reclus, crearà en 1869, a casa de la primera, la «Societat Mixta de Reivindicació dels Drets de la Dona». Aquest any publicarà La femme et les moeurs. Monarchie ou liberté, obra de refutació dels arguments antifeministes de Proudhon i de divulgació de les seves idees sobre la novel·la feminista, i Aline-Ali, on denuncia els partidaris de la llibertat que esdevenen dèspotes. Amb Noémi Reclus, concebrà la creació d'una escola primària laica d'al·lotes. El maig de 1870 farà costat Malon tancat a la presó parisenca de Mazas i, el 4 de setembre, participarà amb Louisa Michel en les activitats al carrer amb la proclamació de la República. Passarà a ocupar-se d'ajudar als necessitats, especialment les dones, i cap al 1871 va esdevenir redactora de La République des travailleurs, òrgan de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan va esclatar la Comuna de París es trobava fora de la capital, però va entrar-hi a començaments d'abril per prendre part en la insurrecció. Va col·laborar en diversos periòdics, especialment en La Sociale i Le Cri du peuple. Arran dels seus comentats articles «Als treballadors dels camps» i «Totes amb tots», on va intentar l'acceptació de les dones per part dels revolucionaris, va participar en diversos comitès de vigilància de districtes i en la comissió organitzadora de l'ensenyament a les escoles de noies al costat de Noémi Reclus i d'Anna Jaclard. També va animar la «Unió de Dones per la Defensa de París». Després de la repressió de la Comuna, va aconseguir fugir de França i retrobar Malon a Suïssa. Entre el 25 i el 26 de juliol de 1871 va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i es va adherir a l'Aliança bakuninista, alhora que col·labora en el periòdic La Révolution Sociale, on va denunciar la tendència marxista –va identificar Marx amb Bismarck–, i en Le Réveil intérieur, de Jules Guesde. Aquest mateix any va publicar a Lausana el seu discurs en defensa de la Comuna La guerre sociale. A partir de 1872 militarà en la Federació del Jura de l'AIT. En 1874 va publicar La Commune de Malenpis i en 1877 fundarà el periòdic Le Socialisme progressif. L'any següent trencarà amb Benoît Malon i s'instal·larà a Formia (Itàlia). En 1881 publicarà L’enfant des Rudères. Va tornar a França en 1886, on farà contacte amb Charles Keller i publicarà algunes novel·les –Les enfants de France (1890), La justice des choses (1891), Le petit moi (1892), En chemin de fer. Aux habitants des campagnes (1898), La famille Audroit et l’éducation nouvelle (1899), Coupons le câble (1899)–, alhora que col·laborarà en diversos periòdics proletaris. André Léo va morir el 20 de maig de 1900 al seu domicili de Saint-Maurice (Illa de França, França); després de la seva incineració, les cendres van ser dipositades al cementiri parisenc de l'Est, i transportades el 27 de març de 1906 al cementiri parisenc d'Auteuil, on van ser enterrades juntament amb les de Grégoire Champseix i les dels dos fills seus, morts abans que ella. En el seu testament va llegar una petita renda a la primera comuna que intentés una experiència col·lectivista a l'Estat francès. A Lusignan existeix una «Association André Léo» consagrada a la difusió de la seva obra.

***

Notícia de la detenció de Joseph Dol apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 19 de maig de 1890

- Joseph Dol: El 18 d'agost de 1855 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Joseph Dol. Era fill d'Étienne Dol i de Marguerite Giraud. Es guanyava la vida com a venedor de diaris a Avinyó (Provença, Occitània). A finals dels anys vuitanta la policia el considerava, amb J. Blanchard, com «el cap del partit anarquista» i partidari de la «propaganda pel fet». Posteriorment treballà de venedor ambulant de merceria pels barris de Marsella i la per la regió, aprofitant per a fer propaganda anarquista. Quan s'estava a Marsella, s'allotjava al domicili de sa mare i de sa germana, les qual regentaven una bugaderia al carrer Eugène Cas. Durant la nit del 30 d'abril de 1890 va ser detingut quan aferrava cartells de convocatòria del «Primer de Maig» i va ser inculpat per «provocació a l'assassinat i al pillatge»; restà detingut fins el 18 de maig, però finalment el seu cas va ser sobresegut i alliberat. El novembre de 1891 va ser condemnat a vuit dies de presó per «robatori». En 1893 va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives. El gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat en la seva absència, ja que es trobava de viatge. En 1895 figurava en un llistat d'anarquistes de la policia amb l'anotació que havia abandonat el departament. El seu últim domicili va ser al número 55 del carrer Fourbisseurs d'Avinyó. Joseph Dol va morir l'11 de desembre de 1903 a l'Hospital d'Avinyó (Provença, Occitània) i l'endemà va ser enterrat acompanyat d'una gran representació de la premsa local i regional (Le Mistral, Le Petit Marsellais, Le Petit Provençal, La Semaine, etc.), en nom de la qual van parlar Capeau i Amédée Gros, i de nombrosos militants anarquistes.

***

Fernando Tarrida del Mármol

- Fernando Tarrida del Mármol: El 18 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 2 d'agost– de 1861 neix a Santiago de  Cuba (Cuba) –alguns citen erròniament l'Havana– el militant i pensador anarquista Fernando Tarrida del Mármol. Fill d'emigrants catalans acabalats de Sitges (Garraf, Catalunya), era nebot del general cubà Donato Mármol. Quan encara era un infant, sos pares es van traslladar a Sitges. Son pare, Joan Tarrida Ferratges, instal·là en 1874 al seu domicili del carrer Major de Sitges la primera fàbrica de sabates de la Península –actualment un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom. Va estudiar al Liceu Francès de Barcelona i entre 1879 i 1880 va relacionar-se amb el cercle lliurepensador i anticlerical «La Luz», del carrer nou de Barcelona, el qual era freqüentat per republicans i alguns anarquistes. Milità en el republicanisme federal, però ben aviat va abandonar aquestes idees després de conèixer Anselmo Lorenzo i llegir Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Pierre-Joseph Proudhon quan comptava 18 anys, ingressant en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Aquest canvi de trajectòria va desagradar sa família que deixà d'ajudar-lo i per prosseguir els estudis va haver de fer classes particulars i a col·legis privats. Va passar un temps a Madrid i acabà la carrera d'Enginyeria Industrial a la Universitat de Barcelona; després completà els estudis en una escola politècnica a Tolosa de Llenguadoc. A Barcelona va participar en mítings obrers, encara que no solia freqüentar les redaccions de la premsa obrera –a vegades a El Productor–, ni els locals obrers –només per fer conferències, generalment pedagògiques i doctrinals. El 19 de setembre de 1886 va intervenir amb el mallorquí Francesc Tomàs Oliver en una reunió a Madrid, en la qual Enrique Borrel Mateo demanà la intervenció dels anarquistes en les lluites electorals; Tarrida, amb Tomàs, Lorenzo i Ricardo Mella, s'oposà al projecte. Formà part del cercle obrerista «Regeneración», del carrer de Sant Oleguer de Barcelona. El seu prestigi en l'àmbit llibertari està relacionat amb els processos de Montjuïc i amb la teoria de l'anarquisme sense adjectius, de la qual va ser el màxim exponent i que va ser acceptada en un intent de superar la polèmica entre anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes per Max Nettlau i Ricardo Mella. De tota manera abans de la repressió catalana era ben conegut: redactor d'Acracia, assistència en el Congrés d'Ensenyament Laic de Barcelona (1888), representant espanyol en la Conferència Internacional Anarquista de París de 1889, present en el Congrés Universal de Lliure Pensament del mateix any, participació en els Certàmens Socialistes de Reus i de Barcelona (1889), delegat en el Congrés del Pacte de Madrid (1891) on va polemitzar durament amb els socialistes, assistència al Congrés de Brussel·les de la II Internacional (1891), etc. Fou professor de l'Escola d'Arts i Oficis de Gràcia. Dirigia l'Acadèmia Politècnica de Barcelona quan va ser empresonat, el 21 de juliol de 1896, després de l'atemptat de Canvis Nous del 7 de juny, i va ser alliberat, després de passar per les presons de les Drassanes, del carrer d'Amàlia –on ensenyà física i química als tancats– i del castell de Montjuïc, el 27 d'agost per pressions de Santiago Rusiñol i d'alguns familiars –Antoni Ferratges Mesa, marquès de Mont-Roig i senador per Barcelona. El seu cas va ser sobresegut el 21 d'octubre de 1896. Va exiliar-se i desenvolupà una virulenta campanya contra el terror governamental que va tenir gran ressò, especialment des de París amb Charles Malato, d'on va ser expulsat després de la mort d'Antonio Cánovas del Castillo, però també des de Bèlgica i Londres, on va instal·lar-se albergat per Louise Michel i Kropotkin, i establint relacions amb Nettlau, Errico Malatesta, Gustav Landauer, entre d'altres. El 30 de maig de 1897 parlà en el gran míting manifestació a Trafalgar Square contra la repressió del moviment anarquista a la Península. Solia fer conferències als londinencs «Club Anarquista Jueu» del carrer Jubilee, amb Rudolf Rocker, Varlaam Cherkezishvili, John Turner, i «Cercle Anarquista» del carrer Charlotte, i segons diverses fonts estava implicat en accions contra la monarquia espanyola i exercia d'agent del Comitè Pro Cuba Lliure. També va assistir al Congrés Sindicalista de Londres, amb Josep Negre, i va ser portaveu del grup «Benevento». Kropotkià, íntim amic d'Anselmo Lorenzo –aquest li va dedicar El proletariado militante–, home intel·ligent i senzill, es va ocupar essencialment de temes científics i va aspirar a donar fonament racional i científic a les qüestions socials, com ara en la sèrie escrita en Acracia i la secció en La Revista Blanca de cròniques científiques, on afirmava que la societat seria allò que la ciència permetés. També es va interessar per la crítica del poder, per l'antipoliticisme i per l'ensenyament. La seva teoria de l'anarquisme sense adjectius la va exposar en el Segon Certamen Socialista de 1889, en diversos articles de Le Révolté i en alguns fullets. Considera que la decadència de l'anarquisme a certes zones i el seu desenvolupament a Espanya té una explicació: aquí s'ha evitat les disputes internes i els individualismes i s'ha implantat en el moviment obrer. Tarrida aspira amb això a evitar la dura i desagradable discussió entre col·lectivistes i comunistes; no obstant això, va prendre partit pels aliats en el seu enfrontament contra els alemanys durant la Gran Guerra. Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Acracia, Brazo y Cerebro, Ciencia Social, El Corsario, The Daily Chronicle, L'Intransigeant, La Huelga General, La Luz, The Morning Post, Nineteen Century, El Porvenir del Obrero, El Productor, La Protesta, Le Révolté, La Revue Blanche, Tierra y Libertad, La Tramontana, La Voz del Obrero, La Voz del Pueblo, etc. Va traduir Tolstoi i és autor de llibres i de fullets com Anarquía, ateísmo y colectivismo (1885), Les inquisiteurs d'Espagne. Montjuich. Cuba. Philippines (1897), Problemas transcendentales (1908), Programa socialista libertario y la constitución del mundo (1908), Anselmo Lorenzo. Estudio crítico-biogràfico (1927, pòstum), etc. Francisco Tarrida del Mármol va morir el 15 de març de 1915 a Londres (Anglaterra) i fou enterrat al cementiri de Ladywell d'aquesta ciutat. En la necrològica que Malatesta li va dedicar en la revista Freedom apunta que en els últims anys de sa vida s'acostà al liberalisme democràtic. Durant els anys bèl·lics (1936-1939) la Ronda de Sant Antoni de Barcelona canvià el seu nom per «Ronda Tarrida del Mármol».

Fernando Tarrida del Mármol (1861-1915)

***

Nota sobre la condemna de Charles Viel apareguda en el diari lionès Le Progrès del 3 de maig de 1891

- Charles Viel: El 18 d'agost de 1867 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Charles Philippe, conegut com Le Nîmois. Era fill de François Viel, bastaix, i d'Isabelle Bastide. Es guanyà la vida treballant de pintor i d'enguixador. Durant la manifestació del Primer de Maig de 1891 a Lió (Arpitània), que donà lloc a diferents incidents, va ser detingut; jutjat l'endemà amb altres 28 manifestants pel Tribunal Correccional, va ser condemnat a sis mesos de presó per «possessió d'arma prohibida» (una llima triangular) i «agressió a un agent». En aquesta època vivia al número 5 del carrer Clos-Suiphon Lió. El 14 de gener de 1892 va ser condemnat a 11 francs de multa per una qüestió administrativa. Va ser membre del grup antiparlamentari «Les enemis de toutes candidatures», el més important grup anarquista lionès d'aleshores, que agrupava militants dels barris de La Guillotière i de Les Brotteaux. El 30 de març de 1892 el seu domicili, ben igual que el de 38 anarquistes lionesos més, va ser escorcollat. Va ser implicat en una investigació per «associació criminal» que es perllongà entre abril i maig de 1892 i el 22 d'abril va ser detingut en una gran agafada preventiva davant la convocatòria del Primer de Maig i el judici de l'anarquista Ravachol. Cap el 5 de maig va ser posat en llibertat i tornà a Nimes. A finals de 1893 el trobem de bell nou a Lió. L'1 de gener de 1894 va ser detingut i en l'escorcoll d'on vivia, al domicili del llibertari Claude Mazoyer, al número 116 del carrer Mazenod, la policia va trobar periòdics i fullets anarquistes. Alliberat 10 dies després, va ser donat per desaparegut per la policia l'abril d'aquell any i s'ordenà la seva recerca. A finals dels anys noranta vivia al número 60 del carrer Richelieu de Nimes i militava en el grup anarquista local. El setembre de 1897, amb Jean Barrial, organitzà una sèrie de conferències de l'anarquista Henri Dhorr a la Sala de la Capella de l'antic liceu. El 5 de setembre de 1898, amb Victor Guiraud i altres companys, es presentaren a la redacció del diari Le Journal du Midi, el qual havia publicat un article contra el moviment anarquista; durant la trobada va bufetejar el redactor Méry, però finalment Viel resultà greument ferit en la baralla pels companys de Méry. Denunciat per aquests fets, el 9 de novembre de 1898 va ser condemnat a 15 dies de presó i a 15 francs de multes per «cops i ferides» Segons un informe policíac de juny de 1900, treballava de guixaire a Sent Laurenç de Gosa (Llenguadoc, Occitània). En aquesta època participava en les activitats del Grup Llibertari d'Estudis Econòmics, que es reunia al carrer Saint-Paul de Nimes. Charles Viel va morir el 8 de març de 1903 al seu domicili del carrer d'Avignon de Nimes (Llenguadoc, Occitània) acompanyat per son germà Jeron Viel.

***

Notícia del casament de Roselin Richerme apareguda en el periòdic marsellès La Calotte del 30 de setembre de 1906

- Roselin Richerme: El 18 d'agost de 1869 neix a Peirafuec (Provença, Occitània) l'anarquista, i després republicà socialista, Roselin Louis Richerme. Era fill de Basile Jean Baptiste Richerme, rellotger, i de Marie Alexandrine Bébiane Bellieud, conreadora. D'antuvi treballà de rellotger com son mare i posteriorment de publicista. El 18 de juny de 1886 va ser condemnat pel Tribunal d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a un dia de presó per «ultratges a un alcalde». Després de treballar de comptable en la Marina Nacional, va fer feina amb un quincaller de Toló (Provença, Occitània). En 1890 va ser cridat a files però va ser declarat exempt per «desviació de l'espina dorsal». A principis dels anys noranta va ser fitxat per la policia perquè estava subscrit a periòdics anarquistes i assistia a vegades a reunions llibertàries on mai no prenia la paraula. Les autoritats, que no el consideraven «perillós», sospitaren que era l'autor d'una carta anònima on s'amenaçava de mort un rendista de Peirafuec. En 1893 col·laborà en el periòdic republicà socialista de Toló La Voix du Peuple du Midi i aquest mateix any abandonà aquesta població. En 1897 intentà col·locar en diversos quioscos d'Ieras (Provença, Occitània) periòdics anarquistes, però la policia pressionà els quiosquers per que els rebutgessin. El 20 de desembre de 1898 enviudà a La Sanha (Provença, Occitània) de Marie Sidonie Bouffard. Entre 1905 i 1908 col·laborà en el diari Le Républicain de Castellane. El 24 de setembre de 1905 va fer una conferència, amb l'enginyer civil Daudel, a la Sala de l'Ajuntament d'Entrevaus, en nom de la Lliga dels Drets de l'Home. L'1 d'octubre d'aquell any, també amb Daudel, va fer una conferència de propaganda republicana al Cafè David d'Anòt (Provença, Occitània). El 18 de setembre de 1906 es casà a Entrevaus (Provença, Occitània), on vivia, amb la planxadora Ernestine Césarine Étiennette Brun, filla de l'expresident de la Lliga dels Drets de l'Home de la localitat. Entre 1908 i 1909 va ser corresponsal d'Entrevaus per al diari Le Petit Provençal. L'octubre de 1909 formava part del Comitè Republicà d'Entrevaus i s'encarregà de recol·lectar diners per aixecar un monument a Francesc Ferrer i Guàrdia. En plena Gran Guerra, el 18 d'abril de 1915 va ser incorporat en el 112 Regiment d'Infanteria, però el 13 de maig de 1915 va ser destinat en qualitat de manobre en l'Artilleria Naval de Toló i l'1 de juliol de 1917 integrat en el 10 Regiment d'Infanteria a peu; el 30 de novembre de 1918 va ser llicenciat definitivament. En 1920 va ser nomenat secretari de la subsecció de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) del barri de Le Pont du Las de Toló on vivia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Propaganda d'una de les xerrades de René Groult publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 19 de desembre de 1908

- René Groult: El 18 d'agost de 1877 neix a Cherbourg (Alta Normandia, França) el propagandista anarquista i sindicalista René-Charles-César Groult. Era fill natural de Marie Louise Joséphine Groult. El 24 de desembre de 1897 s'allistà voluntari per cinc anys en l'exèrcit a Cherbourg i va ser incorporat en el 1 Regiment d'Infanteria de Marina i, després de passar per diverses unitats fent la campanya de Tonquín (Indoxina; actualment Vietnam), va ser llicenciat, amb un certificat de bona conducta, el 24 de desembre de 1902. Va treballar de mariner a l'Arsenal, drassanes dels vaixells de guerra, de Cherbourg. El 30 de novembre de 1905 va ser condemnat pel Tribunal de Cherbourg, amb un altre mariner anomenat Launay, a tres mesos de presó per «insults a l'Exèrcit». Posteriorment passà per diverses unitats militars colonials disciplinàries. En 1907 fou un dels fundadors del grup «La Jeunesse Libre» de Toló (Provença, Occitània), al costat de Joseph Chandre i d'Antoine Bertrand, grup que recollí el testimoni de «La Jeunesse Syndicale». «La Jeunesse Libre» tenia el local al primer pis del número 14 del carrer Nicolas Laugier i es dedicava sobretot a fer xerrades «cientificosociològiques» tots els dissabtes. Es mostrà partidari de la creació d'una caixa de socors per als companys acomiadats de la feina. El 15 de febrer de 1908 va fer la xerrada «L'individu contre la Société» i el 13 de juny la titulada «Les crimes de la Propriété», ambdues a «La Jeunesse Libre». L'11 d'abril d'aquell any va fer la xerrada «Le crime d'obéir, la meilleure volonté d'agir» al Groupe d'Études Sociales, a la Maison Fenero del Pont-Neuf de Toló. Malalt de tuberculosi, durant la tardor de 1908 va ser obligat a cessar les activitats. El 12 de novembre de 1908, durant un escorcoll al local del grup «La Jeunesse Libre», la policia va trobar un quadern d'adreces seu on es detallaven informacions de companys d'arreu de França. El 19 de desembre de 1908 va fer la xerrada «Qu'est-ce qu'un anarchiste?» i el 23 de gener de 1909 altra sota el nom «Réaction individuelle contra l'action col·lectiva», totes dues als locals de «La Jeneusse Libre». En 1909 treballava a l'Arsenal de Brest (Bro Leon, Bretanya). El maig de 1909 va ser denunciat, sense que fos processat, per un delicte d'expressió arran d'una reunió. El juny d'aquell any, amb els germans Charles i Paul Gosselin, fundà el «Groupe d'Études Rationnelles» (Grup d'Estudis Racionals), la seu del qual es trobava al número 6 del carrer de Traverse de Brest. El 30 de juny de 1909 va repetir la xerrada publica contradictòria «L'individu contre la Société» al local del «Groupe d'Études Rationnalles». Aquest any va ser inscrit per la policia en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El febrer de 1911 vivia al número 85 del carrer Émile Zola de Brest. Posteriorment s'instal·là a Le Havre (Alta Normandia, França), però retornà a Toló. No lluità durant la Gran Guerra. Es va casar, com a mínim, tres vegades: el 13 de novembre de 1903 amb Marie Louise Cauvin, el 4 d'abril de 1913 amb Louise Eugénie Defouteney i el 16 d'agost de 1920 amb Marie Joséphine Simon. El 24 de desembre de 1925 va ser alliberat de totes les seves obligacions militars. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Shalom Schwartzbard

- Shalom Schwartzbard: El 18 d'agost de 1886 neix a Izmail (Bessaràbia) –actualment Ucraïna– l'escriptor i militant llibertari jueu Shalom Schwartzbard, també conegut com Samuel Schwartzbard o Sholem Shvartsbard. Rellotger de professió, durant la Revolució de 1905 va participar com a activista revolucionari en la resistència contra els pogroms als territoris ocupats per Rússia (Bessaràbia i Polònia, especialment), on l'organització de suport els presos polítics Creu Roja Anarquista va ser fundada aquell any –més tard serà reanomenada Creu Negra Anarquista (CNA). Fuig de Bessaràbia en 1906 després del col·lapse de la rebel·lió i arriba a França en 1910. Participarà en la Gran Guerra allistat en la Legió Estrangera francesa i va ser ferit i llicenciat amb honors i condecorat amb la Creu de Guerra. En 1917 va tornar a Odessa (Ucraïna) i quan va esclatar la Revolució i la guerra civil va unir-se com a guerriller a l'Exèrcit Revolucionari Insurgent anarcocomunista d'Ucraïna (ERIU), a les ordres de Nèstor Makhno. L'ERIU alliberà aproximadament set milions de persones al sud d'Ucraïna i va controlar grans extensions de territori en una dura guerra contra cinc fronts: contra els nacionalistes burgesos ucraïnesos, contra els invasors austrohongaresos, contra l'Exèrcit Blanc contrarevolucionari, contra l'Exèrcit Roig bolxevic i contra les bandes de bandits errants. En 1919, 14 membres de la família de Schwartzbard van ser assassinats en un pogrom antijueu instigat per Simon Petliura, president de la burgesa República Nacional Ucraïnesa entre 1918 i 1920 i un dels principals enemics dels maknovistes. Almenys 60.000 jueus ucraïnesos van morir en pogroms en aquella època. Schwartzbard va actuar com a guerriller de l'ERIU en l'organització de l'autodefensa de les comunitats jueves rurals contra els atacs, gairebé la mateixa feina que la CNA feia a les ciutats. En 1920 marxa a París, poc abans de la desfeta makhnovista de 1921, on milita en els grups anarquistes jueus. Amb un grup d'exiliats russos i d'altres militants, entre ells Alexandre Berkman, Piotr Arshinov i Nèstor Makhno, fundarà la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris (La Plataforma). Petliura, que havia aconseguit fugir d'Ucraïna en 1923, s'havia instal·lat a París l'octubre de 1924, on al Barri Llatí, va encapçalar el govern de la República Nacional Ucraïnesa en l'Exili com a ataman o hetman (cap dels cosacs) i va publicar el periòdic Tryzub (El Trident). Quan Schwartzbard, que va aconseguir la ciutadania francesa en 1925, s'adonà que Petliura vivia a París, va decidir atemptar contra la seva vida. El 25 de maig de 1926 assassinarà de diversos trets Simon Petlioura en mig del bulevard de Saint Michel, deixant clar que el matava en venjança pels pogroms, i esperà tranquil·lament la policia. Jutjat a París el 18 d'octubre de 1927 i defensat pel famós advocat esquerrà nord-africà Henri Torrès –que ja havia defensat els anarquistes Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover, i d’independentista català Francesc Macià, durant la dictadura de Primo de Rivera– serà finalment absolt per haver comès un «crim passional». Fugint de la popularitat que li havia aportat el judici, es va fer viatjant de comerç per a una enciclopèdia jiddisch i es va consagrar a la lluita contra l'antisemitisme, creant la Lliga Internacional Contra l'Antisemitisme (LICA). En 1938 per qüestions de feina va visitar Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i poc després, el 3 de març de 1938, Shalom Schwartzbard hi moria a conseqüència d'un infart. Va ser enterrat amb gran cerimònia al cementiri jueu de Maitland i va ser l'enterrament públic més gran celebrat a Ciutat del Cap fins a la data. És autor de l'obra en jiddisch Troymen un Virklikhkayt (Somnis i realitat, 1920), En Krig Mit Zikh Aleyn (En guerra amb mi mateix, 1933) i la seva autobiografia In'm Loyd Fun Yorn (En el curs dels anys, 1934), entre d'altres. Schwartzbard havia sol·licitat el dret a instal·lar-se a la Palestina ocupada pels britànics, però va ser rebutjat. En 1967, un comitè israelià va demanar que les restes d'Schwartzbard fossin desenterrades i sepultat de bell nou a l'Acre dels Herois a Natanya, últim llar per als herois militars jueus; però la seva làpida original encara pot ser visitada a Maitland, on cada any la comunitat jueva local fa una cerimònia en record seu. El maig de 2000, anarquistes sud-africans van visitar el cementiri parisenc de Père-Lachaise on estan enterrades les cendres de Makhno i van col·locar-hi un pamflet anarquista en llengua zulu en un gerro en honor de les idees makhnovistes i del lluny que aquestes han arribat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 17 d'agost

Esdeveniments

Anunci del debat aparegut en el periòdic The Commonwealth del 14 d'agost de 1913

- Debat entre Shipley i Goldman: El 17 d'agost de 1913 al Liberty Hall d'Everett (Washington, EUA) se celebra un debat entre l'intel·lectual socialista Maynard Shipley (1872 - 1934) –aleshores director de The Commonwealth, òrgan del Partit Socialista de Washington– i la militant anarcofeminista Emma Goldman. El debat versà sobre si les votacions i els partits polítics eren necessaris o no per a l'emancipació de la classe obrera.

***

Fulls d'enterrament de Granado i de Delgado en una fossa de caritat del Cementeri Municipal de Carabanchel (Madrid)

- Execució de Granado i de Delgado: El 17 d'agost de 1963, a les cinc de la matinada, a la Presó Provincial de Madrid de Carabanchel Alto (Madrid, Espanya), són executats a garrot vil Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez, activistes de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del grup de resistència antifranquista Defensa Interior. Detinguts i torturats després de l'atemptat del 29 de juliol de 1963, que no havien comès en absolut, seran jutjats i condemnats a mort sense cap prova el 13 d'agost de 1963 per un Consell de Guerra i assassinats i enterrats en secret en una fossa de caritat del Cementiri Municipal de Carabanchel Alto, de la qual mai no se n'informà els familiars, quatre dies després, davant la indiferència total dels Estats europeus «democràtics». Els certificats oficials de defunció en recollirem com a causa: «Asistòlia, traumatisme bulbar».

Naixements

Foto policíaca d'Hubert Bourgouin (2 de juliol de 1894)

- Hubert Bourgouin: El 17 d'agost de 1842 neix a Yèbles (Illa de França, França) l'anarquista Hubert Jules Bourgouin –citat erròniament de diferents maneres (Bourgoin, Bourguoin, etc.). Sos pares es deien Henri Humbert Bourgouin, manobre, i Appoline Marte Anne Morin. Vivia, amb sa companya Jacques, vídua d'un antic oficial communard i d'«idees exaltades», segons la policia, al número 17 del carrer Orvilliers de Thiais (Illa de França, França) i treballava de paleta amb l'empresari Roux de Choisy-le-Roi (Illa de França, França). Al seu domicili, contigu al que ocupava un anarquista anomenat Parisot, rebia la visita d'altres llibertaris, com ara Desjoux i Weber. També donà asil a la llibertària Marchal, companya del destacat anarquista Auguste Vaillant. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia sense cap resultat; detingut, juntament amb 155 anarquistes parisencs, va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 8 de novembre de 1894 el seu nom figurava en un registre de vigilància diària de la policia de Choisy-le-Roi. També figurava en una recopilació d'anarquistes establerta el 31 de desembre de 1896 i en aquesta època vivia al número 35 de l'avinguda d'Estrasburg de Saint-Denis (Illa de França, França); també en el llistat de 1900. Posteriorment visqué al número 41 del bulevard Félix-Faure de Saint-Denis. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Giovanni Domanico

- Giovanni Domanico: El 17 d'agost de 1855 neix a Rogliano (Calàbria, Itàlia) el periodista, maçó, internacionalista i propagandista anarquista, i posteriorment socialista i confident policíac, Giovanni Domanico, que va fer servir els pseudònims Jeannetton i La Vagre. Son pare, Domenico Domanico, era un fervent catòlic i terratinent de la zona, apreciat enòleg, productor i comerciant de vi molt ben relacionat amb personatges del poder; i sa mare, Caterina Cardamone, també era terratinent. Estudiant a Nàpols, va ser deixeble de Giovanni Bovio i seguí lliçons de Francesco De Santics. En 1870 va ser detingut a Nàpols per haver participar en una manifestació anticlerical i empresonat; a la garjola conegué Errico Malatesta i esdevingué internacionalista anarquista. En sortir, fundà a Rogliano la secció de Calàbria de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 10 de juny de 1873 publicà, amb Marcello Domanico, a Rogliano l'únic número del periòdic Il Patriota. Gazzettino letterario-politico-umoristico. En 1874, per les seves activitats revolucionàries,  va ser amonestat oficialment pel jutge de Rogliano. Gràcies al patrimoni familiar, pogué viatjar arreu Itàlia i participà activament en diverses iniciatives periodístiques, com ara L'Anarchia, amb Emilio Covelli en 1877 a Nàpols, o Il Socialista, a Cosenza en 1878 i que va ser segrestat després de treure dos números per la seva línia llibertària. En 1878 es casà a Perusa (Úmbria, Itàlia) amb Giuseppina Maravilli, germana de l'anarquista Ruggero Maravilli. En aquest mateix any de 1878 creà, amb Giuseppe Fasoli, la secció de l'AIT a Rocca Imperiale (Calàbria, Itàlia) i fou membre destacat de la Federació Napolitana de l'AIT. En 1879, defensat per Francesco Saverio Merlino,  va ser jutjat amb Giuseppe Fasoli per l'Audiència de Casrovillari per les seves activitats internacionalistes; obligat a exiliar-se, passà un temps a Suïssa, on conegué personalment Andrea Costa i Osvaldo Gnocchi-Viani. Influenciat per la tendència «evolucionista» i per les idees d'Andrea Costa, en retornar a Itàlia assistí en 1883 al II Congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya (PSRR) celebrat a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) i intentà crear a Nàpols una Lega dei Figli del Lavoro (LFL, Lliga dels Fills del Treball). En 1885, a Cosenza (Calàbria, Itàlia), publicà el mensual Rivista Calabrese, que, per la seva tàctica conciliadora de totes les fraccions democràtiques, no va ser ben rebuda pels sectors més revolucionaris, tot i tenir entre els seus col·laboradors grans figures de la cultura radical del seu temps; també dirigí a Perusa el periòdic L'Italia all'Estero. El setembre de 1889 marxà cap a Buenos Aires (Argentina) per a establir una filial comercial de l'empresa vitícola familiar, alhora que establia llaços amb els moviments socialistes locals. Durant la primavera de 1891, després de retornar de l'Argentina, continuà a Perusa amb la seva tasca periodística, que culminà en la publicació d'alguns periòdics, gairebé tots de curta durada, com ara el setmanari L'Umbria (Perusa, 1891); La Plebe (Terni, 25 de novembre de 1891), continuada posteriorment com a òrgan del moviment anarquista florentí el 13 de març de 1892; La Tribuna dell'Operario (Prato, del 2 de juliol al 28 d'agost de 1892), setmanal anarquista-socialista; o la revista teòrica La Questione Sociale, sospesa l'octubre de 1892 després de publicar el seu primer número. Entre el 2 i el 3 d'agost de 1891 assistí a Milà (Llombardia, Itàlia) al Congrés Nacional Obrer Italià i l'agost de 1892 el trobem a Gènova (Ligúria, Itàlia) en el congrés del futur Partit Socialista Italià (PSI), on es mostrà contrari a les posicions antiorganitzadores dels seus companys i intentà, sense èxit, arribar a un acord entre les diverses tendències oposades. Com a periodista i militant anarquista jugà un paper important en el debat que portà a la fundació del Partito dei Lavoratori Italiani (PLI, Partit dels Treballadors Italians). Malgrat el seu activisme, moltes vegades contradictori, mai aconseguí l'aprovació de la direcció socialista, exceptuant, en part, Andrea Costa i Errico Malatesta. Durant aquests anys invertí importants sumes en l'edició de publicacions en suport de la causa socialista, especialment a Nàpols, i fundà alguns seccions a Calàbria i Campània, finançant iniciatives de diversos partits esquerrans. En 1893 preparà l'edició, projecte que finalment fracassà, a la seva impremta de Prato (Toscana, Itàlia), una edició popular d'Il Capitale, de Karl Marx, amb prefaci de Friedrich Engels, amb qui mantingué correspondència. En 1894 intentà traduir el llibre de Piotr' Kropotkin Conquista del pane. Quan en 1895 transformà amb els seus diners la revista romana de sàtira política L'Asino, de Guido Podrecca, en diari, la iniciativa tingué un èxit moderat en el temps i el diari, poc procliu a seguir les directives del partit, fins i tot l'acusà de complicitat amb el govern. A finals de segle, però, esdevingué un actiu organitzador i, després de traslladar-se a Resina (Campània, Itàlia), creà la Federació Socialista Napolitana (FSN), fundà a Portici (Campània, Itàlia) el periòdic Avanti!, que posteriorment es fusionà amb Il Socialista, i l'abril de 1896 organitzà el I Congrés Meridional Socialista a Nàpols. A Calàbria fundà en 1894 el setmanari Humanitas, reactivà la Federació Calabresa i organitzà dos congressos regionals, el primer el març de 1896 a Palmi i el segon el setembre de 1897 a Catanzaro. En 1895 finançà i prologà el llibre de Francesco Saverio Merlino L'individualismo nell'anarchismo. En 1896 participà en el II Congrés Internacional Socialista celebrat a Londres (Anglaterra) i després en el IV Congrés del PSI a Florència (Toscana, Itàlia). El març de 1897 fou candidat a les eleccions polítiques per Rogliano. En 1899, arran de la polèmica entre Leonida Bissolati i F. S. Merlino, apareguda en Avanti!, sobre l'acusació de revisionista a La Rivista Critica del Socialismo, publicació mensual dirigida per Merlino i de la qual ell era l'administrador, s'allunyà del PSI, acusat de ser membre de la maçoneria i sospitós de ser un informador de la policia. El jurat d'honor, impulsat per ell mateix, només va aclarir algunes de les seves relacions amb personatges polítics, però suficientment greus com per justificar la seva expulsió del PSI. Després d'aquest fet, abandonà tota activitat política i es dedicà a compilar documents amb la finalitat de reconstruir la història de la Internacional i intentar netejar el seu nom, però no va ser readmès en les files socialistes. En 1908 passà un temps a Nova York (Nova York, EUA) i el 28 de maig de 1909 fundà la Federazió Democratica dei Lavoratori (FDL, Federació Democràtica dels Treballadors) de Rogliano i, a partir del 18 d'abril de 1909, fundà i dirigí el periòdic La Riscossa, el seu òrgan d'expressió. Després d'haver-se afiliat al Partit Republicà Italià (PRI), s'arrenglerà amb els intervencionistes durant la Gran Guerra i continuà amb les seves tasques en la maçoneria, a la qual pertanyia des de 1874, i que el març de 1915 el portaren a assumir la direcció del periòdic mensual napolità Il Mondo Massonico –posteriorment fundà un cercle afiliat a la maçoneria de ritus escocès, amb la finalitat de reemplaçar-la l'oficial. L'agost de 1916 participà en el III Congrés Meridional Republicà. Fou autor d'I trovatelli (1880), Unión Civica y la revolución de Julio (1890), I partiti politici di fronte all'attuale situazione (1893), Il concetto dello Stato nella borghesia e nel proletariato (1895), Il socialismo e la questione agrària (1896), In tempo di elezioni. Consigli ai laboratori (1897), Un trentennio nel movimento socialista italiano (1910), Il concetto della rivoluzione socialista (1911), L'Internazionale. Dalla sua fondazione al congresso di Chaux-de-Fonds (1864-1870) (1911). Giovanni Domanico va morir el 21 de març de 1919 a Nàpols (Campània, Itàlia). Recents estudis han demostrat que, com a mínim, entre 1894 i 1899 Domanico va ser confident de la policia sota diversos pseudònims (Antonioli, Berti, Fedele, Iuso, etc.). En 1988 Giovanni Sole publicà l'assaig biogràfic Giovanni Domanico. Rivoluzionario e spia.

Giovanni Domanico (1855-1919)

***

Librado Rivera

- Librado Rivera: El 17 d'agost de 1864 neix a Aguacatillos (Rayón, San Luis Potosí, México) el militant i propagandista anarquista Librado Rivera. Rivera, professor i director d'escola, company de lluita dels germans Enrique i Ricardo Flores Magón, d'ença 1902 les seves idees llibertàries el van portar en diferents ocasions a la presó. En maig de 1905 s'exilia als Estats Units, on troba Ricardo Flores Magón, participant activament en el periòdic Regeneración. Junts seran amenaçats moltíssimes vegades d'expulsió i coneixeran les presons americanes des de 1911. El 15 d'agost de 1918 és condemnat als Estats Units a 15 anys de treballs forçats per haver publicat amb Ricardo el «Manifest als anarquistes del món i als treballadors en general». Després de la mort de Ricardo a la presó és finalment alliberat (2 d'octubre de 1923) i extradit cap a Mèxic. En 1927 tornarà a la presó, però no deixarà d'escriure per al seu periòdic Sagitario abans que la policia el prohibeixi. Novament lliure crea Avante. Detingut novament en 1929, la impremta del seu periòdic és destruïda. Librado, en un nou arrest, és torturat i llançat d'un tren en marxa, però finalment aconsegueix escapar. En 1931 va crear un nou periòdic El Paso. Librado Rivera va morir l'1 de març de 1932 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Edward Abramowski

- Edward Abramowski: El 17 d'agost de 1868 neix a Stefaninie (Ucraïna) el filòsof, sociòleg, psicòleg, militant cooperativista i llibertari polonès, teòric de l'anarcosindicalisme, Jósef Edward Abramowski, també conegut com L. A. Czajkoszki i Z. R. Walerewski. Estudiant Filosofia i Sociologia a les universitats de Varsòvia, de Cracòvia, i de Ginebra, va familiaritzar-se especialment amb Darwin, Spencer, Taine i Marx, i ben aviat va prendre contacte amb el proletariat. Va ser molt crític amb el marxisme, i és autor de nombroses obres sobre el tema, com ara Els problemes del socialisme (1889, sota el pseudònim Z. R. Walerewski) El socialisme d'Estat (1904, sota el pseudònim M. A. Crajkowski) i La conspiració general contra l'Estat. Abramowski pensava que el socialisme d'Estat estava renyit amb la llibertat, que el socialisme sempre és un enfortiment del poder estatal, els objectius del qual són sempre contraris a la llibertat individual. El 5 de gener de 1893 va ser expulsat de França i la seva fotografia va figurar en un repertori d'«individus que han de ser objecte d'una vigilància especial a les fronteres». Partidari d'un cooperativisme social i llibertari, també va escriure Ètica i Revolució, La República dels amics, El cooperativisme com a mitjà d'emancipació de la classe obrera i Idees socials del cooperativisme, entre d'altres. La seva alternativa a l'Estat eren unions voluntàries, organitzades sota el principi de l'interès i els serveis mutus, i associats en cooperatives. Aquestes unions serien les principals bases de la llibertat individual, assolint benestar, justícia, fraternitat i ordre. Tot això s'organitzaria des de baix, espontàniament, sense obligacions. Aquestes unions associades en cooperatives, constituirien una comunitat sense poder ni policia. La carència d'aquestes institucions no significaria el caos per a la vida humana, ben al contrari, emanciparia l'energia i la creativitat que avui estan limitades pel Sistema. Molt influenciat per Tolstoi, també va fer una crida al rebuig a pagar impostos i a no fer el servei militar. Encara que no es va oposar a l'Església catòlica, referia sovint que les ensenyances de Jesús de Natzaret eren contràries a l'Estat i al Poder. Els seus postulats polítics van ser actualitzats pel sindicat Solidaritat durant els anys 80 del segle XX. Però el seu camp d'acció és més ample, i el 1916 guanyarà una càtedra de Psicologia Experimental a la universitat de Varsòvia, que ocuparà fins a la seva mort, essent molt conegut pels seus treballs sobre psicologia de la intuïció –L'analyse physiologique de la perception (París, 1911) i Le subcoscient normal. Nouvelle recherches expérimentales (París, 1914). Edward Abramowski va morir el 21 de juny de 1918 a Varsòvia (Polònia). Entre 1924 i 1928 es van publicar a Varsòvia les seves obres completes en quatre volums.

***

Notícia de la condemna de Georges Gillet apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 9 d'abril de 1914

- Georges Gillet: El 17 d'agost de 1876 neix a Hardivillers (Picardia, França) el militant sindicalista i propagandista anarquista Georges Gustave Gillet. Sos pares es deien Auguste Sylla Gillet, sabater, i Marie Auguste Valentine Pétigny. El 14 de juny de 1899 es casà amb Juliette Obry, de qui es va divorciar.  A partir de 1910, empleat com a representant de comerç a la regió d'Arràs, comença a publicar –amb Maris Coquide, Poirier, Boisleux i Eugène Fallot– el periòdic anarquista Le Réveil Artésien, que esdevindrà l'any següent Le Gran Soir. L'octubre de 1910 participarà com a sindicalista en la gran i dura vaga dels ferroviaris de la regió d'Arràs. Després va col·laborar en el setmanari sindicalista revolucionari de la zona Nord i del Pas-de-Calais, L'Avant Garde (1913-1914), el gerent del qual va ser François Henry. Com a antimilitarista va ser inscrit en el «Carnet B» i patirà nombroses vegades condemnes per delictes de premsa: «injúries a l'Exèrcit» (1910) o «provocació de militars a la desobediència» (1911). El 9 de febrer de 1914 va ser un dels organitzadors de la conferència al «Café du Commerce» d'Arràs de Sébastien Faure per recaptar fons per a l'escola «La Ruche». L'abril de 1914 va ser condemnat, com a director en cap de Le Grand Soir, pel Tribunal Correccional d'Arràs a tres mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència amb finalitats anarquistes». El setembre de 1914 serà jutjat amb Albert Andrieux, responsable del periòdic d'Amiens Germinal, per un tribunal militar per «apologia de l'assassinat amb la intenció de propaganda anarquista» arran de l'atemptat de Sarajevo contra l'Arxiduc d'Àustria. El 12 de gener de 1932 es casà Alger (Algèria) amb Charlotte Raoult. Georges Gillet va morir el 22 de desembre de 1951 a Crévecoeur-le-Grand (Picardia, França).

***

Notícia de la condecoració de Louis Maîtrejean apareguda en el diari parisenc La Liberté del 29 de setembre de 1917

- Louis Maîtrejean: El 17 d'agost de 1880 neix a Fresne-Saint-Mamès (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista individualista i il·legalista Louis Auguste Maîtrejean. Era fill de Pierre Maîtrejean, baster, i de Marie Joséphine Dupuis. Es guanyava la vida com son pare, treballant de baster i albarder a París (França). Cap el 1905, segons informes policíacs, començà a freqüentar els «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per l'anarcoindividualista Albert Joseph (Albert Libertad). El 6 de novembre de 1905 va ser condemnat a sis dies de presó per «possessió d'armes». En aquesta època començà a viure amb la modista anarquista Anna Henriette Estorges (Rirette Maîtrejean), amb qui es casà el 13 de setembre de 1906 al XX Districte de París (França) i amb aquest matrimoni la parella legitima sa filla Henriette Maîtrejean (Maud), nascuda el 16 de gener d'aquell any al X Districte de París. L'octubre de 1906 nasqué una nova filla, Sarah Maîtrejean (Chinette). En aquesta època vivia al número 1 del carrer Tlemcen del XX Districte de París. En 1908 Rirette Maîtrejean abandonà son espòs i passà a viure a Champrosay (Draveil, Illa de França, França) amb l'anarquista Maurice Vandamme (Mauricius), que col·laborava en L'Anarchie i animava diverses tertúlies anarquistes. Louis Maîtrejean, que treballava regularment i estava afiliat al Sindicat d'Adobers i Assaonadors de la Confederació General del Treball (CGT), del qual va ser secretari, es decantà per l'acció il·legalista. El maig de 1909 va ser detingut, jutjat amb altres companys i el 9 de juny de 1910 condemnat per l'Audiència de Melun (Illa de França, França) a cinc anys de presó i 100 francs de multa per «fabricació i emissió de moneda falsa». En 1913 aconseguí la llibertat i s'instal·là al barri parisenc de Belleville, on reprengué la seva professió de baster. El 6 de novembre de 1913 es divorcià davant el Tribunal Civil del Sena de Rirette Maîtrejean, que es casà amb l'anarquista Victor Kibaltchiche (Victor Serge), aleshores empresonat a Melun. Durant la Gran Guerra lluità voluntari els quatre anys del conflicte als fronts, va ser ferit en diverses ocasions i va ser condecorat amb la Creu de Guerra per la seva valentia com a agent d'enllaç durant l'ofensiva del 16 d'agost de 1917. Un cop acabada la conflagració, retronà a treballar de baster al seu taller, al número 69 del carrer Belleville, on nombrosos joves militants anarquistes li retien visita. En els anys vint participà assíduament, amb les seves filles adolescents, a les vetllades i excursions organitzades pel periòdic Le Libertaire a la regió parisenca. Al final de sa vida visqué al número 68 del carrer Romain-Roland de Les Lilas (Illa de França, França). Sempre anarquista, Louis Maîtrejean va morir l'1 de juliol de 1953 a l'Hospital de Saint-Louis del X Districte de París (França).

***

El grup editor del periòdic L'Anarchie (1911)

- Jeanne Morand: El 17 d'agost –el certificat de defunció cita erròniament el 17 de setembre– de 1883 neix a Bey (Borgonya, França) la militant anarquista i antimilitarista Jeanne Morand, més coneguda com Jane Morand. Filla d'una família pagesa, son pare, Claude Morand, va ser un terrelloner anarcosindicalista, i sa mare, conreadora, es deia Marie Amélie Royer. En 1905 es va traslladar a París, on treballarà de minyona. Aleshores freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), reunions anarquistes organitzades per Libertad –pseudònim del propagandista llibertari individualista Albert Joseph– amb qui més tard viurà. En 1907 deixà la seva feina de criada i començà a treballar a la impremta del periòdic L'Anarchie, treball que continuarà després de la mort de Libertad el novembre de 1908. Entre 1913 i 1914 va participar en la cooperativa llibertària del «Cinéma du Peuple», que agrupava anarquistes, sindicalistes revolucionaris de la Confederació General del Treball (CGT) i socialistes. Més tard va prendre per company l'anarquista i antimilitarista Jacques Long (Jacklon). Quan va esclatar la guerra tots dos marxaren a Espanya on pensaven trobar refugi. Al començament de 1919 en són expulsats per mor de la seva propaganda anarquista i marxen cap a Holanda. El 19 de novembre de 1920, a Bordeus, un consell de guerra els condemnà en rebel·lia a la deportació perpètua per les seves actuacions durant la guerra. Després del suïcidi de Jacklon el 20 de juliol de 1921 a Bèlgica, es va lliurar a l'autoritat i va ser condemnada, el 5 de maig de 1922 a Rennes, a 10 anys de presó per «agitació durant la guerra». Després de nombroses vagues de fam, amb el relleu d'altres companys anarquistes, com ara Louis Lecoin, va ser classificada com a presa política i finalment alliberada el 29 d'agost de 1924. Va col·laborar en La Revue Anarchiste, en Le Libertaire i en Le Végétalien (1926). Durant l'estiu de 1929 va crear, amb G. Grégoire, P. Lentente, G. Rolland, M. Theureau i M. Langlois, la Colònia Infantil Llibertària a la seva casa de camp, on estiuejaven infants d'obrers. A partir de 1932 la seva salut mental es va degradar i en 1937 va ingressar al Pensionat de l'Hospitalitat del Treball. El seu últim domicili va ser a Mandres-les-Roses (Illa de França, França). Jeanne Morand va morir el 26 de febrer de 1969 al llogaret Bécrel a Fitz-James (Picardia, França). Va tenir dos germans, igualment insubmisos a la guerra, que s'instal·laren al Regne Unit en 1914, i sa germana, Marie Morand, també va ser militant anarquista i companya de Louis Lecoin.

***

Cayetano Continente Bermúdez

- Cayetano Continente Bermúdez: El 17 d'agost de 1886 neix a Taüst (Saragossa, Aragó, Espanya) el guerriller anarquista Cayetano Continente Bermúdez, conegut com El Abuelo. Sos pares es deien Eusebio Continente Monguilod, llaurador, i Antonia Bermúdez Usan. Feia de pagès a Montcada (Horta Nord, País Valencià). Durant la guerra civil va fer servir el pseudònim d'El Abuelo dins del grup guerriller que encapçalava. Aquest grup, «Los Libertadores», s'encarregava d'operacions especials infiltrat rere les línies feixistes al front d'Aragó. En acabar la guerra va ser detingut al port d'Alacant i tancat al camp de concentració d'Albatera. Traslladat a Madrid en l'«Expedició dels 101», fou torturat brutalment als centres de detenció d'Aragón, 36 i d'Alcalá. Acusat pel Servei d'Informació i Policia Militar (SIPM) de ser el cap dels guerrillers aragonesos, el 22 d'agost de 1939 ingressà a la presó. Cayetano Continente Bermúdez fou afusellat, juntament amb vint persones més, el 16 d'octubre de 1940 a les tàpies del Cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). Estava casat i tenia dos infants.

***

Antonio Moroni

- Antonio Moroni: El 17 d'agost de 1892 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista i antimilitarista, i després feixista i novament anarquista, Antonio Moroni. Sos pares es deien Alberto Moroni i Luigia Pozzi. D'antuvi socialista, de tendència antimilitarista, cap el 1912 adherí al moviment anarquista, desenvolupant tasques bàsiques i de petita propaganda. Fugint del servei militar passà a Suïssa, on va romandre des de començaments d'agost fins a finals de novembre de 1912, primer a Zuric (Zuric, Suïssa) i després a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà destacats anarquistes. De bell nou a Itàlia, el desembre de 1912 va ser enrolat en el 40 Regiment d'Infanteria acantonat a Nàpols (Campània, Itàlia). Des de la caserna napolitana va escriure una carta a son germà Paolo, lamentant el duríssim i injust tractament per part dels seus superiors a causa de les seves idees polítiques. Aquesta carta va ser publicada el 23 de desembre de 1912 en el periòdic Avanti! i per aquest motiu va ser acusat de «difamació a la Autoritat Militar i a l'Exèrcit Reial». El 27 d'abril de 1913 va ser absolt pel Tribunal de Càller (Sardenya) de l'acusació de difamació, però va ser enviat a la companyia disciplinària del fort de San Leo (Marques, Itàlia; actual Emília-Romanya, Itàlia). Des del fort de San Leo va enviar nombroses cartes de denúncia, que es van publicar regularment en la premsa llibertària (L'Internazionale, Rompete le File!, Volontà, etc.). Per iniciativa de Maria Rygier i del grup editor del periòdic bolonyès Rompete le File!, el seu nom es va veure associat, juntament al d'Augusto Masetti, a la campanya antimilitarista que donà lloc a la «Setmana Roja». Llicenciat a finals de juny de 1914, retornà des de San Leo a Milà, on va ser rebut com un heroi. El juliol d'aquell any entrà a formar part del «Comitè Nacional contra la Companyia Disciplinària» i freqüentà assíduament el Fascio Llibertari i l'anarcosindicalista Unió Sindical Milanesa (USM). En plena Gran Guerra causà una gran sorpresa que, segons una carta seva dirigida a son germà publicada pel periòdic Il Popolo d'Italia i després en L'Internazionale, anunciés que s'allistava com a voluntari en la Legió Garibaldina, enquadrada en el IV Regiment de la Legió Estrangera Francesa, comandada per Peppino Garibaldi, amb la benedicció de Maria Rygier, aleshores intervencionista. Aquesta presa de partit, va ser durament criticada pel moviment anarquista. Quan la Legió Garibaldina va ser dissolta, va romandre un temps a Lió (Arpitània) i a començaments de maig de 1915 retornà a Milà. Cridat a files el juliol d'aquell any, lluità valerosament i va ser ferit en diverses ocasions. Després de la guerra s'adherí al feixisme i en 1922 s'afilià al Partit Nacional Feixista (PNF) i entrà a treballar de tipògraf en Il Popolo d'Italia. A finals de 1928, decebut de la involució reaccionària del règim, renuncià al carnet del PNF en senyal de protesta contra els Pactes del Laterà de l'11 de febrer de 1929 i només l'amistat amb Arnaldo Mussolini, germà menor del dictador, va impedir que fos acomiadat del periòdic. En 1934 va ser esborrat del registre de «subversius», però continuà amb el seu enfrontament amb les autoritats feixistes. A partir de 1936 començà a col·laborar amb el setmanal parisenc Il Merlo Giallo, que acollia nombrosos exfeixistes exiliats, com ara Massimo Rocca, i on criticà reiteradament la política sindical feixista, sempre subordinada als interessos de la patronal. El maig de 1939 aparegueren a diferents indrets de Milà, entre ells la Casa del Fascio, manifests antigovernamentals lloant l'intervencionisme revolucionari de Filippo Corridoni i d'Amilcare Cipriani; les investigacions van concloure que els fullets havien estat impresos per Moroni a la tipogràfica d'Il Popolo d'Italia. Aquesta vegada va ser acomiadat de la feina immediatament, però no patí més conseqüències gràcies a la intervenció directa de Benito Mussolini. L'agost de 1941 va ser condemnat, juntament amb son fill Alberto, a cinc anys de confinament a l'illa de Tremiti per haver imprès «manifests anarquistes», però que en realitat van ser exemplars del pamflet Il canto della Rinascita, que contenien una versió satírica i antinazi de la cançó Lili Marleen. Es beneficià de l'amnistia concedida el 28 d'octubre de 1942 pel vintè aniversari de la «Marxa sobre Roma» i pogué retornar a Milà. Posteriorment es va traslladar a Mombello (Llombardia, Itàlia), on entrà a fer feina a l'Hospital Psiquiàtric Provincial de Milà d'aquesta localitat. L'octubre de 1943, amb son fill Alberto, va imprimir el full clandestí redactat per Alibrando Giovannetti Ai laboratori d'Italia que reivindicava el programa anarcosindicalista de la dissolta Unió Sindical Italiana (USI). Després de la II Guerra Mundial entrà en contacte amb els cercles anarquistes milanesos, ocupant-se de l'organització sindical i escrivint regularment per al setmanari milanès Il Libertario, dirigit per Mario Mantovani. En un informe de la Prefectura de Policia de Milà de l'11 de juny de 1949 indicava que estava inscrit en la Federació Anarquista de Milà (FAM). Antonio Moroni va morir el 22 de desembre de 1971 a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1998 son fill Alberto Moroni publicà la biografia Antonio Moroni. Una vita controversa dall'inizio del secolo al secondo dopoguerra.

***

Nicolas Lazarevitx (ca. 1930) [CIRA - Lausana]

- Nicolas Lazarevitx: El 17 d'agost de 1895 neix a Jupille, a prop de Lieja (Valònia, Bèlgica), el militant anarcosindicalista rus Nicolas Ivanovitx Lazarevitx (o Lazarévitch) –la partida de defunció cita Nicolas Lazarewitch. Sos pares, revolucionaris russos exiliats, es deien Jean Ivan Lazarewitch i Anastasie Pochitonoff. En 1911 va començar a fer feina en una fàbrica com a electricista i freqüenta els anarquistes, esdevenint un actiu sindicalista. Quan va esclatar la Gran Guerra no va ser immediatament mobilitzat i va marxar a treballar un temps a Alemanya en 1916, abans de marxar a Holanda on va fer contacte amb els soldats russos fugitius d'Alemanya amb els quals va intentar en 1917, després de la Revolució russa de febrer, constituir un Soviet de soldats. Detingut per les autoritats holandeses, va ser internat en un camp a Bergen, d'on va fugir, aconseguint arribar a Rússia el gener de 1919, després d'haver contactat amb els espartaquistes a Berlín. Enrolat en l'Exèrcit Roig, va ser enviat a Odessa, aleshores ocupat per les tropes franceses des del desembre de 1918, per infiltrar-se i fer propaganda revolucionària als soldats francesos. Bloquejat en la retirada per l'Exèrcit Blanc de Dénikine, es va veure obligat a passar a Romania durant l'estiu de 1919. Després de travessar Iugoslàvia, va arribar a Itàlia l'estiu de 1920, on va prendre part en el moviment d'ocupació de fàbriques, aliat amb Francesco Ghezzi. Després d'una curta estada a la presó, va retornar a Rússia en 1921, trobant feina als tallers del ferrocarril de Moscou. Aleshores va començar a mostrar-se crític amb el règim soviètic. Acomiadat d'una fàbrica, marxarà en companyia d'una mestra francesa, Rosaline Leclerq, a treballar en una mina a prop de Toula, feina que va deixar per marxar a una petita comunitat a Jalta, on va retrobar Ghezzi i va conèixer Pierre Pascal. De tornada a Moscou, va continuar amb la seva militància obrera, amb Aleksis Maslov, en la fàbrica Dynamo, que el va portar a la seva detenció per part de la policia política (GPU) el 8 d'octubre de 1924 i a la seva condemna per «organització clandestina de treballadors» a tres anys de tancament en un camp –que va passar a Lubianka, a Butyrki, al camp de Souzdal i a la presó central de Vladimir. Gràcies a la mobilització internacional, va ser alliberat el 29 de setembre de 1926 i expulsat de la Unió Soviètica. Va arribar a França, on va col·laborar en el periòdic dels anarquistes russos exiliats publicat a París, Dielo Trouda. En aquests anys va participar en la mobilització per Sacco i per Vanzetti i va conèixer la seva companya Ida Gilman (Ida Mett). En 1927 va participar en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), amb Volin. L'1 de juliol de 1927 va realitzar un míting sobre sindicalisme a l'URSS a la Borsa del Treball de París en nom del Sindicat Autònom de Metal·lúrgics del Sena. A partir del gener de 1928 va fer una gira arreu França on va fer palès la situació dels presos polítics a l'URSS i fer així pressió sobre l'ambaixada soviètica. El juliol de 1928 va criticar des de les pàgines de La Révolution Prolétarienne el llibre laudatori sobre la Unió Soviètica d'Schumacher, publicat per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) aquell any. El novembre de 1928 la parella va ser expulsada de França i es va instal·lar a Lieja (Bèlgica), on, malgrat la malaltia dels pulmons de Lazarevitx, va treballar en una mina. Entre 1929 i 1931 va pertànyer al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, pres a l'URSS. En 1930 va retornar clandestinament a França i s'uneix amb Simone Weil. En 1931 va marxar uns mesos a Espanya, que acabava de proclamar la II República, i va fer de corresponsal per a La Révolution Prolétarienne. De tornada a Bèlgica, va crear amb Jean de Boë el periòdic Le Réveil Syndicaliste, però va ser condemnat en 1933 a quatre mesos de presó per prendre la paraula en un míting obrer prohibit. Entre 1934 i 1936 va romandre de bell nou empresonat. En 1936 va entrar a França il·legalment, on treballarà sense papers com a corrector d'impremta a Pré-Saint-Gervais. El 8 de juny de 1940, com que era estranger, va ser detingut i internat al camp de Vernet, però va aconseguir fugir tres mesos després durant un trasllat. Durant la guerra les autoritats li van assignar la residència. Després de l'Alliberament, va fer de corrector, essent membre del sindicat del seu ram, i va fer amistat amb Albert Camus, participant ambdós i altres (Louis Mercier, Roger Lapeyre, etc.) en el «Groupe de Liaison Internationale» (GLI, Grup d'Enllaç Internacional), per combatre l'estalinisme, «principal enemic d'Europa». Entre 1950 i 1958 va dirigir, amb Jean Bernier, la revista La réalité russe; i en 1954, també amb Bernier, va formar part dels «Cercles Libres d’Études soviétiques». El novembre de 1955, amb Albert Camus, van fer costat l'arquitecte rus Vlassov perquè pogués fugir de la Unió Soviètica. A finals dels anys 50 va participar amb els «solidaristes» russos de la Federació Nacional del Treball de la Nova Generació (FNTNG). És autor de nombrosos articles i fullets –que va signar amb els pseudònims Nicolas L. i Nuiteux L.–, com ara Ce que j’ai vécu en Russie (1926), Lettre de Russie (1927), Tu peux tuer cet home: scènes de la vie révolutionnaire russe (1950, amb Lucien Feuillade), L'école soviétique: enseignements primaire et secondaire (1954, amb Ida Mett) i À travers les révolutions espagnoles (1972 i 1986, pòstum). Nicolas Lazarevitx va morir el 24 de desembre de 1975 a l'Hospital de Saint-Antoine de París (França). Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine de la Universitat de Nanterre (París).

Nicolas Lazarevitx (1895-1975)

***

Necrològica de Liberto Barrena Santoba apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de març de 1989

- Liberto Barrena Santoba: El 17 d'agost de 1897 neix a Muez (Guesálaz, Merindad d'Estella, Navarra) l'anarcosindicalista Liberto Barrena Santoba. Sos pares es deien Hilario Barrena i Petra Santoba. Emigrà a Barcelona (Catalunya) de ben jovenet i, com a obrer metal·lúrgic, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Orleans, on milità en el Federació Local de la CNT. Fundà família amb una francesa sense casar-se. Liberto Barrena Santoba va morir el 6 de gener de 1989 al seu domicili d'Orleans (Centre, França).

***

Necrològica de Francesc Suñé Trenc apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 d'agost de 1975

- Francesc Suñé Trenc: El 17 d'agost de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Suñé Trenc. Sos pares es deien Josep Suñé i Josepa Trenc. Paleta de professió, durant els anys trenta milità activament en el Sindicat de la Construcció del barri barcelonès de Gràcia de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 5 de desembre de 1932 va ser detingut, juntament amb Ramon Farrés, per haver exigit, en nom del sindicat, la contractació de més treballadors en una obra en construcció al carrer Travessera de Barcelona. Exiliat després de la guerra civil, formà part de la Federació Local de Chartres. Membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), formà part de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Francesc Suñé Trenc va morir el 18 de març de 1975 a l'Hospital Hôtel Dieu de Chartres (Centre, França) a resultes d'un atac de cor.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 16 d'agost

Esdeveniments

Capçalera de La Revista Social

- Surt La Revista Social: El 16 d'agost de 1872 surt a Manresa (Bages, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista La Revista Social. Órgano de la Unión de los Obreros Manufactureros de España, portaveu de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Es fundà per acord del I Congrés de la Unió Manufacturera de la Regió Espanyola, celebrat entre el 7 i l'11 de maig de 1872 a Barcelona. Posteriorment la redacció se'n va traslladar a Gràcia (novembre de 1872) i a Barcelona (agost de 1873). Com a secretari de redacció durant molts anys va figurar Francesc Abayà, substituït per José García Viñas i després per Rafael Farga i Pellicer. Va prendre articles d'altres publicacions llibertàries europees, com La Révolte i Bulletin de la Fédération Jurassienne. Entre febrer i maig de 1874 va ser suspès governativament i després va prendre un to més moderat, que va tractar de canviar García Viñas, passant a subtitular-se «Órgano de la Federación Manufacturera de la Nación Española». En desembre de 1880 García Viñas va cedir la revista a Juan Serrano Oteiza que va tornar-la editar a Madrid, a partir del 11 juny de 1881 i fins el 1884, sota el nom Revista Social. Eco del proletarido, defensant les tesis federalistes proudhonianes i anarcocol·lectivistes, i essent en gran mesura l'òrgan de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). El tiratge serà aleshores de vint mil exemplars. Després de la fase madrilenya retornà a Catalunya, a Sants, sembla que per les discussions entre els redactors, on va treure 39 números. Revista Social comptà amb la col·laboració de Ricardo Mella, Francesc Tomàs i Oliver, Ernesto Álvarez, Enrique Borrel, Francisco Ruiz, José García Viñas, Palacio, Orcal, Arroyo, Espí, Vanoncí, etc. Va editar fullets –entre ells Dios y el Estado, de Bakunin, traduït per Ricardo Mella i Ernesto Álvarez– i es va ocupar dels congressos de la Internacional espanyola. Desaparegué a causa del clima antianarquista creat pels fets de La Mano Negra. En total se'n van publicar 418 números, l'últim el 20 de novembre de 1880.

***

Portada d'un exemplar de La Anarquía

- Surt La Anarquía: El 16 d'agost de 1890 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari La Anarquía. Dirigit per l'anarquista Ernesto Álvarez, va comptar amb nombrosos col·laboradors, com ara Ricardo Mella, Büchner, José López Montenegro, Fermín Salvochea, Soledad Gustavo, José Prat, Rita Setabas, J. López Maldonado, Anselmo Lorenzo, Renán, Ignasi Bo i Singla, Bigeon, Paepe, Berrucaud, Claveau, Domela, Kropotkin, Alexander Berkman, etc. Federico Urales també hi col·laborarà i es pronunciarà per l'ús del terme «Anarquia» o «Anarquisme», sol, sense adjectius. L'últim número de la publicació serà el 144, del 15 de juny de 1893, però la capçalera serà represa nombroses vegades.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 16 d'agost de 1936

- Míting de Sabadell: El 16 d'agost de 1936 se celebra al Cinema Imperial de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) un gran míting anarquista i anarcosindicalista. L'acte, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va ser retransmès per altaveus al Teatre Campos de Recreo de la localitat. Ambdós locals s'ompliren de gom a gom. El míting va estar presidit per Josep Cinca Vilagener, del Comitè de Propaganda del Sindicat Únic Diversos de Sabadell de la CNT, sota un gran cartell que deia: «La CNT i la FAI están en pie de guerra. ¡Abajo el fascismo! ¡Viva la revolución social!». Van prendre la paraula Trinitario Colón, per la CNT; Manuel Gorina, per la CNT; Frederica Montseny Mañé, pel Comitè Peninsular de la FAI; Josep Marés Claperols, pel Sindicats Únics de la CNT de Sabadell; Santiago Pallàs Berengué, per les Joventuts Llibertàries; Edgardo Ricetti Scandella, per la Federació Local de Grups Anarquistes; Faust Roca, per la CNT de Sabadell; Jaume Rosquillas Magriñà, pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT; i Constantino Vachier, per la CNT.

Naixements

Pierre Martin

- Pierre Martin: El 16 d'agost de 1856 neix a Viena del Delfinat (Arpitània) el militant anarquista, antimilitarista i pacifista Pierre Martin, també conegut com Pierre Martin de Vienne i Le Bossu. Era fill de Pierre Martin, jornaler, i de Marie Delorme. Amb sis anys ja treballava en la indústria tèxtil. En 1879 va prendre part en una dura vaga de cinc mesos i des d'aleshores va esdevenir un important militant del moviment anarquista. Orador de talent, intel·ligent i generós, va suscitar l'entusiasme dels obrers. En 1880, a Vevey, va prendre part en una reunió de la Federació del Jura i l'any següent va participar en el Congrés de Londres. Però després de l'agitació social dels miners de Monceau-les-Mines i l'atemptat de la plaça Bellecour a Lió, l'octubre de 1882, va ser detingut juntament amb nombrosos companys, entre ells Kropotkin. Un total de 66 militants anarquistes van comparèixer el 8 de gener de 1883 davant el tribunal de Lió, acusats de pertànyer a la Internacional, aleshores prohibida a França. Condemnat a quatre anys de presó, va ser internat a la penitenciaria de Clairvaux. Alliberat el gener de 1886, va reprendre la militància. Detingut de bell nou amb altres 18 companys i companyes llibertaris després dels esdeveniments de l'1 de maig de 1890 a Vienne, va ser condemnat a cinc anys de presó que seran reduïts en apel·lació a tres, però que van alterar-li greument la seva salut. Alliberat l'agost de 1893, es va instal·lar un temps a Romans on va militar amb sa companya anarquista Fanny Chaumeret en els grups de la Drôme. En 1894, després de l'aprovació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), és de bell nou detingut com a anarquista, però és finalment alliberat després de tres mesos de presó. Amb la prohibició d'estar-se per la Drôme, esdevindrà fotògraf ambulant. Encara va ser requerit per la justícia en diverses ocasions: en 1906, després d'haver signat un cartell antimilitarista; en 1910, durant la vaga dels ferroviaris; en 1912, per incitació a la desobediència, etc. Instal·lat a París, va esdevenir l'administrador de Le Libertaire. Inscrit amb el Carnet B dels antimilitaristes per les autoritats, va oposar-se durant la Gran Guerra a la «unió sagrada» i al Manifest dels Setze, participant juntament amb Sébastian Faure i Louis Lecoin en les lluites pacifistes, fins que morí el 6 d'agost de 1916 a la seu del periòdic Le Libertaire de París (França), on vivia.

***

Notícia de l'expulsió d'Antonio Tassinari apareguda en el diari de Neuchâtel Feuille d'Avis de Neuchâtel del 2 de juliol de 1906

- Antonio Tassinari: El 16 d'agost de 1880 neix a Teodorano (Meldola, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Antonio Tassinari –el llinatge citat també Tossinari. Era fill de Domenico Tassinari i de Catterina Turci. Durant sa vida treballà en diferents feines (manobre, paleta, agricultor, fruiter, etc.) i acabà emigrant a Suïssa. El 28 de maig de 1906 va ser detingut, juntament amb altres anarquistes (Vincenzo Benzoni, Agostino Buschini, Torquato Malagola i Casimiro Tavella), a Vevey (Vaud, Suïssa) en una assemblea pública, que acabà en un enfrontament amb la policia, per protestar contra la detenció de Casimiro Tavella per haver organitzat una manifestació en contra de les festes d'inauguració el 19 de maig de 1906 del túnel ferroviari de Simplon als Alps. El 21 de juny de 1906 el Consell Federal helvètic decretà la seva expulsió de Suïssa, juntament amb els quatre companys que havien estat detinguts en l'assemblea del 28 de maig (Benzoni, Buschini, Malagola i Tavella). Posteriorment s'instal·là a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una conferència d'Élie Angonin apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 26 d'abril de 1931

- Élie Angonin: El 16 d'agost de 1900 neix a Dole (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista, i després comunista i sindicalista, Élie Xavier Angonin. Era fill natural de Céline Anaïs Angonin, divorciada el 7 de juliol de 1899 d'Adolphe Alphonse Magnin. Estudià Arts i Oficis i treballà d'enginyer als transports de la regió parisenca. Sembla que en els anys vint passà una temporada als Estats Units. En 1921 viva al número 28 del carrer Chalons del XII Districte París i va ser secretari del grup anarquista d'aquest districte. En 1924 vivia a Seta (Llenguadoc, Occitània), al número 10 del carrer Pont-Neuf. El març de 1924 llançà una crida en Le Libertaire per a la creació de la Federació Anarquista de la Regió Sud-oest (FARSO). Cap el 1925 va ser condemnat a cinc anys de presó per falsificació de lletres de canvi per a finançar el moviment anarquista. En sortir de la presó s'establí a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on fou candidat llibertari abstencionista a les eleccions legislatives de 1928 per la II Circumscripció de Montpeller –tragué un vot. En aquests anys col·laborà en Le Réfractaire (1927-1932), òrgan de la Lliga de Refractaris a Totes les Guerres, i en La Revue Anarchiste (1929-1936). En 1928 militava en l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) de Montpeller i col·laborà en La Voix Libertaire (1929-1930), el seu òrgan d'expressió. En 1930 era secretari del Grup d'Acció Anarquista (GAA) de Marsella (Provença, Occitània) i participà en una gira de conferències organitzada pel aquesta organització en el marc d'una campanya anticolonialista del centenari de la «conquesta» d'Algèria. El 9 de maig de 1930 va fer la conferència «L'oeuvre de la France en Algérie», organitzada pel GAA, a l'Artistic-Ciné de Marsella. En 1931 va fer diverses conferències a Marsella, com ara el 26 d'abril («La Paix? La Guerre? La Révolution?»), al Modern Cinema; el 26 d'agost («Les eaux troubles du pacifisme»), al Modern Cinema; i el 22 de novembre, al míting celebrat pel Comitè de Defensa Social (CDS) a la Borsa del Treball amb la finalitat d'impedir l'extradició dels companys Boian Gueorguiev, Dotcho Ouzounov i Damoskine Stefanov, condemnats a mort a Bulgària. Participà activament en l'aixecament anarquista de 1931 a Catalunya. El 8 de juny de 1935 es casà a Draveil (Illa de França, França), població on residia, amb Annette Maria Luna, de qui acabà enviudant. Posteriorment s'establí a Orà (Orà, Algèria), on cap el 1935 s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC). Entre 1937 i 1938 esdevingué redactor del periòdic Front Populaire. A partir de 1939 desenvolupà una intensa tasca sindicalista i fou nomenat secretari de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT) d'Orà. Durant la II Guerra Mundial, va ser detingut pel govern feixista de Vichy i deportat al camp de concentració de Djeniene Bourezg (Naâma, Algèria). El març de 1943 va ser alliberat i reprengué la direcció de l'UD-CGT, que mantingué fins 1951, quan retornà a Alger. Entre 1955 i 1960, quan la guerra d'Algèria, restà empresonat per ordre del govern francès. Un cop alliberat del camp de Lodi (Draa Essamar, Médéa, Algèria), va ser expulsat cap a la metròpoli. A França col·laborà en La Vie Ouvrière. El seu últim domicili va ser al número 12-18 del carrer Duée de París. Élie Angonin va morir el 10 de desembre de 1982 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Necrològica de Joaquim Jorquera Martos apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 25 de març de 1950

- Joaquim Jorquera Martos: El 16 d'agost de 1900 neix a La Romaneta (Monòver, Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquim Jorquera Martos. Sos pares es deien Pere Jorquera i Maria Martos. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Malgrat de Mar (Maresme, Catalunya) i en l'exili en la Federació Local d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) i de Sent Martin de Valgalga (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Joaquim Jorquera Martos va morir el 28 de febrer de 1950 a l'Hospital de Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a causa de la malaltia contreta en la seva feina a les mines de Sent Martin de Valgalga.

***

Jean Barrué, professor de matemàtiques de les classes preparatòries a l'ingrés a l'Institut «Michel Montaigne» de Bordeus

- Jean Barrué: El 16 d'agost de 1902 neix al II Districte de Bordeus (Aquitània, Occitània) el professor de matemàtiques i militant, d'antuvi, comunista, i, després, anarquista i sindicalista revolucionari Jean Frédéric Henry Barrué. Fill d'una família pagesa occitana (Bearn, Gers, Avairon), sos pares es deien Henry Jean Baptiste Barrué, empelat comercial, i Jeanne Marie Louise Durant. Fins al juliol de 1922 estudià a l'institut de Bordeus i entre 1922 i 1926 realitzà estudis superiors de matemàtiques a París (França). El juliol de 1926 va ser nomenat professor agregat a l'institut de Lo Mont (Aquitània, Occitània), on farà classes fins al 1929. Entre 1929 i 1931 fou professor a l'institut d'Angulema (Poitou-Charentes, França) i posteriorment, fins al juliol de 1966, data de la seva jubilació, amb una interrupció durant la guerra, professor de matemàtiques superiors a l'Institut «Michel Montaigne» de Bordeus. El juliol de 1919 prengué part a París en una manifestació de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) i dels grups revolucionaris per protestar contra la desfilada militar del «Dia de la Victòria». L'octubre de 1919 s'adherí al grup «Estudiants Socialistes» i a la Secció Francesa de l'Internacional Obrera (SFIO) de Bordeus, fent costat les tesis de la III Internacional. Després del Congrés de Tours de l'SFIO, celebrat a finals de desembre de 1920, congrés de l'escissió que donà lloc a la Secció Francesa de l'Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF), passà a militar a Bordeus en les Joventuts Comunistes i en aquest nou partit. Entre novembre de 1922 i la primavera de 1926 fou membre de la V Secció del PCF de París i durant alguns mesos en fou secretari. Tot rebutjant els «personalismes» i la «bolxevització», defensà Le Bulletin Communista editat per Boris Souvarine. L'octubre de 1925, fou un dels signataris de la Carta al Comitè Executiu de la Internacional Comunista («Carta dels 250»), trencant amb el comunisme i acostant-se a l'anarquisme i al sindicalisme revolucionari. Des del primer número de la revista La Révolution Prolétarienne (1 de gener de 1925), fundada per Pierre Monatte, entrà a formar part del seu cercle. A partir de novembre de 1927 s'introduí en l'acció sindical des de la Federació de l'Ensenyament, afiliada a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), en els sindicats dels Basses-Pirineus-Landes, Charen i Gironda. Prengué part en tots els congressos de la Federació de l'Ensenyament, defensant les tesis de la tendència sindicalista revolucionària. El març de 1934, després de la mort de Marie Gillot, s'ocupà de la publicació del periòdic L'Action Syndicaliste. En aquesta època col·laborà en L'École Émancipée i Le Cri du Peuple, setmanari del «Comitè per la Independència Sindical» («Comitè dels 22»), i intervingué en la conferència que aquest comitè celebrà l'11 de gener de 1931 a la Cambra del Treball de París. Combaté la política del Front Popular i la participació en les eleccions de 1936, militant en la Lliga dels Combatents de la Pau i en el Comitè de Vigilància dels Intel·lectuals Antifeixistes (CVIA). Amb la unitat sindical de 1936, esdevingué secretari de la Secció de la Gironda de la Federació General de l'Ensenyament i fou membre del Comitè Executiu de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT). Durant la guerra d'Espanya, col·laborà en el periòdic L'Espagne Antifasciste, que des de Bordeus editava Aristide Lapeyre. En aquesta època dirigí un Curs d'Economia Política a l'escola fundada per les Joventuts Anarquistes de Bordeus i en la qual Roger Boussinot ensenyava francès. Després de la II Guerra Mundial, fou secretari de la VIII Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF), però, decebut de l'escissió sindical, abandonà el sindicalisme i es centrà en el moviment anarquista, militant activament, des de la seva reconstitució en 1954, en la Federació Anarquista (FA). Membre del Grup «Sébastien Faure» de Bordeus, a partir de 1970, s'ocupà de les Relacions Internacionals de la FA amb els grups de llengua alemanya, amb la Federació Holandesa i amb els grups suïssos i belgues. En aquests anys col·laborà regularment en Le Monde Libertaire, òrgan de la FA, i des maig de 1968 en la revista trimestral La Rue, editada pel Grup Llibertari «Louise Michel» de París. També col·laborà en la revista anarquista alemanya Befreiung. Destacà per les seves traduccions de l'alemany, com ara La réaction en Allemagne, de Mikhail Bakunin; Bakounine ou le démon de la révolte, Fritz Brupbacher; Anarchisme et marxisme dans la Révolution russe, d'Arthur Lehning; La faux principe de notre éducation, et autres textes i De l'Éducation..., de Max Stirner; etc. També treballà en les traduccions dels Archives Bakounine, sota la direcció d'Arthur Lehning. En 1980, amb el suport de Gilles Durou, creà el Grup Anarquista de Bordeus (GAB), format per una majoria del Grup «Sébastien Faure» que havia abandonat la FA; participà en aquest grup fins a la seva dissolució en 1985. El GAB tingué com a òrgan d'expressió Dégel. Journal d'expression libertaire, publicació que dirigí, i tingué una forta activitat en aquest període (Llibreria l'En Dehors, ràdio, debats, etc.). Col·laborà regularment en diferents publicacions llibertàries, com ara Les Cahiers de l'Humanisme Libertaire, Interrogatins, Iztok, Le Libertaire, La Libre Pensée des Bouches du Rhône, etc. És autor de Max Stirner et l'education (1969), L'anarchisme aujourd'hui (1970), Bakounine et Netchaïev. Trois études sur Bakounine, dont Bakounine et Netchaïev, suivies par le Catéchisme Révolutionnaire de Netchaïev (1971), Anarchisme nu (1973) i Morale sans obligation ni sanction ou morale anarchiste (1986). Jean Barrué va morir el 26 d'agost de 1989 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de Talença (Aquitània, Occitània), al costat de sa companya Anita. Actualment un grup de la FA de Bordeus porta el nom de «Cercle Libertaire Jean Barrué».

***

Pawel Lew Marek

- Pawel Lew Marek: El 16 d'agost de 1902 neix a Radymno (Subcarpàcia, Polònia) l'anarquista i anarcosindicalista Melajach Lew, més conegut com Pawel Lew Marek. Fill d'una família de funcionaris, quan tenia 14 anys començà a treballar. En 1918 va ser un dels creadors de la Samodzielna Organizacja Mlodsiezy Robotniczej (SOMR, Organització Independent de la Joventut Obrera), que agrupava joves treballadors polonesos, ucraïnesos i jueus. Com a membre d'un Consell Obrer, organitzà dues vagues. El novembre de 1923, quan els comunistes atacaren un míting socialista a Przemysl, participà en els enfrontaments i és en aquesta època quan s'acostà a les idees anarquistes i anarcosindicalistes. En 1924 realitzà el servei militar i en 1926 va ser un dels fundadors de l'Anarchistyczna Federacja Polski (AFP, Federació Anarquista de Polònia). En 1930 emigrà a París (França), on col·laborà amb un grup anarquista polonès. De bell nou a Polònia, en 1931 va ser nomenat secretari de l'AFP, càrrec que ocupa fins al 1937, i s'ocupa de la redacció de l'òrgan clandestí anarquista Walka Klas (Guerra de Classes). En aquestes anys treballà a la fàbrica Schenka & Cie de Varsòvia, on organitzà una vaga, i després a la companyia marítima Hartwing. En 1939 participà en la defensa de Varsòvia i en el grup de premsa i propaganda de Brygadzie Syndykalistycznej (Bridada Sindicalista Total)  i amb l'ocupació nazi va ser circumscrit, com la resta de jueus de la ciutat, al gueto. Tancat al camp de Falenty, el febrer de 1943 aconseguí fugir. Després de la seva evasió organitzà un grup sindicalista insurreccional clandestí. Va ser promotor de la Syndikalistyczne Porozumienie Powstancze (SPP, Plataforma Sindical Insurreccionall) i editor del seu butlletí clandestí Syndikalista. L'agost de 1944 prengué part en la insurrecció de Varsòvia, que fracassà l'octubre d'aquell any. Aconseguí fugir de la repressió, però va ser capturar a Cracòvia, on treballava de zelador en un hospital. Després de l'alliberament de Cracòvia, començà a col·laborar en l'Okregowa Komisja Zwiazkow Zawodowych (OKZZ, Comitè Regional dels Sindicats Obrers). Partidari del cooperativisme, va ser un dels fundadors de la Zwiazkowa Spodzielnia Pracy (ZSP, Cooperativa Sindical d'Habitatges), de la qual serà nomenat secretari i president del seu Consell de Control. Entre 1946 i 1949 exercí de secretari de la cooperativa editorial Slowo (Paraula) a Lodz. En 1949 s'afilià al Polska Zjednoczona Partia Robotnicza (PZPR, Partit Obrer Unificat Polonès), el partit comunista en el govern. En 1951 s'instal·là a Varsòvia i treballà en el periòdic sindicalista comunista Glos Pracy (Veu del Treball), com a cap de redacció i publicista. Sa companya fou Stefania Brodje. Pawel Lew Marek va morir el 7 de novembre de 1971 a Varsòvia (Polònia). Pòstumament, en 2005, es va publicar la seva autobiografia dels anys bèl·lics sota el títol Na krawedzi zycia. Wspomnienia anarchisty (1943-1944) [En acabar una vida. Memòries d'un anarquista (1943-1944)].

Pawel Lew Marek (1902-1971)

***

Joan Serralta Miralles

- Joan Serralta Miralles: El 16 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 15 d'agost– de 1904 neix a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) l'escultor anarcosindicalista Joan Jacint Serralta Miralles. Sos pares es deien Deonicio Serralta i Agustina Miralles. Emigrat a Barcelona (Catalunya), treballà d'escultor de pedra i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta ciutat. A començament de novembre de 1931 estava pres al vaixell-presó Antonio López, ancorat al port de Barcelona. El 10 de març de 1932, des de la presó i juntament amb la majoria dels reclosos cenetistes, signà la resposta contra el «Manifest Trentista», tot demanant l'expulsió de la CNT d'Ángel Pestaña Núñez i de la resta de signants d'aquest document. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i, sembla, acabà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que va ser destinada als treballs de les fortificacions de la «Línia Maginot». Durant l'ocupació alemanya, va ser fet presoner la primavera de 1940 i reclòs a l'stalag V-D d'Estrasburg (Alsàcia). El 13 de desembre de 1940 ingressà al camp de concentració de Mauthausen (Altra Àustria, Àustria) sota la matrícula 5.281. En aquest camp va ser obligat a esculpir un bust de la mare d'Adolf Hitler. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades, va ser repatriat a França. Va ser nomenat secretari de la CNT en l'exili. Instal·lat a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània), fou membre de la Zona 6 de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Sa companya fou Josepa Fabré. Malalt durant molt de temps, Joan Serralta Miralles va morir el 7 de gener –algunes fonts citen erròniament el 8 de gener– de 1970  al seu domicili de Pesenàs (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni sobre Mauthausen va ser recollit pel Museu Memorial de l'Exili (MUME) de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya).

***

Georgette Kokoczynski (Mimosa)

- Georgette Kokoczynski: El 16 d'agost de 1907 neix al V Districte de París (França) la militant anarquista Georgette Léontine Roberte Augustine Brivady, més coneguda com Georgette Kokoczynski o Mimosa. Era filla natural de Léontine Stéphanie Brivadis, nodrissa, i va ser reconeguda amb el matriomoni d'aquesta amb Robert Louis Charles Ango celebrat el 14 de novembre de 1908 al XVIII Districte de París. Quan tenia 16 anys, en no poder entendre's amb sos pares, marxà a París, on fou acollida per André Colomer i la seva companya Magdalena, que la introduí en les idees llibertàries. Freqüentà els cabarets de Montmartre, atreta pel món de l'espectacle i de la poesia. A partir de 1925 s'aplegà en unió lliure amb l'anarquista Fernand Fortin i fou membre del grup «Éducation Sociale», que Fortin havia fundat a Loches, i on començà a intervenir en mítings i en festivals. En 1928 tornà a París i sota el nom artístic de Mimosa formarà part d'un grup d'animació que amenitzava les reunions i els festivals llibertaris de la regió parisenca amb cançons, poesies i obres de teatre. També venia en reunions llibertàries La Revue Anarchiste, el gerent de la qual era son company Fortin. En aquests anys obtingué el diploma d'infermeria. El 7 de novembre de 1931 es casà a Colombes (Illa de França, França) amb el periodista socialista francès Miecsejslaw Kokoczynski, adherit a la XIV Sector parisenc de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de qui prendrà el llinatge. El 28 d'agost de 1936 participà en un míting a la sala parisenca Wagram en suport de la Revolució espanyola i decidí implicar-se més directament. El 18 de setembre de 1936 marxà a lluitar a la Guerra Civil espanyola i s'enrolà en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Enviada al front d'Aragó, s'ocupà amb les militants anarquistes alemanyes Augusta Marx i Madeleine Gierth de la infermeria i de la cantina. Georgette Kokoczynski va morir el 16 d'octubre de 1936 durant la batalla de Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), juntament amb altres infermeres i desenes de voluntaris estrangers. Els detalls de la seva mort no són coneguts, però sembla que fou capturada per les tropes franquistes, afusellada amb altres companys i, segons certes testimonis, el seu cos fou cremat en una granja. Segons el testimoni d'Antoine Giménez, hauria estat capturada amb Augusta Marx i ambdues, nues i esventrades, però encara amb vida, haurien estat llançades a primera línia del front on un company les rematà. El maig de 1937, en homenatge seu, un grup francòfon de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del barri de Gràcia de Barcelona, i del qual formà part Fortin, prendrà el nom de «Mimosa». Georgette Kokoczynski va escriure un diari durant la seva estada a la Península que va ser trobat després de la seva mort i recopiat per Fortin i que es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Miquel Liern Barberà

- Miquel Liern Barberà: El 16 d'agost de 1907 neix a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarcosindicalista Miquel Liern Barberà. Sos pares es deien Miquel Liern Martínez i Rafaela Barberà Blanquer. De jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la guerra civil va combatre l'exèrcit facciós com a voluntari a diversos fronts (Terol, Brunete, Ebre). Amb el triomf franquista passà els Pirineus i va ser tancat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. Després va fer feina en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1941 va ser detingut pels alemanys i enviat al camp d'extermini de Mauthausen amb la matrícula 6630 i després al de Dachau. Aconseguí arribar viu fins al triomf aliat i fou alliberat. Instal·lat a Montpeller, treballà com a mosaïcista i milità en la CNT de la localitat. Sa companya fou Felisa Olazarán. Miquel Liern Barberà va morir el 15 de març de 1971 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

- Rafael Hernández Padua: El 16 d'agost de 1910 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Hernández Padua. Sos pares es deien Rafael Hernández i Antonia Padua. Començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. Posteriorment es traslladà a Màlaga (Andalusia, Espanya), on continuà militant. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la resposta popular en contra. En 1937 col·laborà en Libertad de Conca (Castella, Espanya). Després de la caiguda del front malagueny, es va refugiar a Gibraltar. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on va aconseguir reunir-se amb sa companya Amalia Trigo Arroyo i son fill i va continuar militant en la Federació Local de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització de la qual va ser secretari molts d'anys. Invàlid després de patir l'amputació d'una cama, Rafael Hernández Padua va morir el 3 de juliol de 1975 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat en aquesta localitat.

***

José Villanueva Clavero

- José Villanueva Clavero: El 16 d'agost de 1912 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Villanueva Clavero. Sos pares es deien José Villanueva i Miguela Clavero. A començaments dels anys trenta entrà a formar part del Grup Juvenil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calanda. També fou membre del grup teatral «Amanecer». Quan el cop feixista de juliol de 1936, ben igual que son cunyat Floreal Carbó Mora, s'allistà com a voluntari en la «Columna Durruti» en la qual combaté durant tota la guerra. Amb el triomf franquista passà a França i fou internat al camp de concentració de Vernet, mentre que son pare va ser reclòs al camp de concentració de Bram, on va morir. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània), on continuà militant en la CNT de l'Exili. José Villanueva Clavero va morir el 4 de febrer de 1989 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

***

Ceferí Llop Estupinyà

- Ceferí Llop Estupiñà: El 16 d'agost de 1916 neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ceferí Llop Estupiñà. Sos pares es deien Manuel Llop i Pilar Estupiñà. Es guanyava la vida com adober i milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa. Quan el cop militar de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Revolucionari de Manresa i després marxà voluntari al front. Arran del triomf franquista passà a França, però retornà aviat. Va ser denunciat per un company de feina i per un veí d'escala d'haver fet guàrdies com a milicià del Comitè Revolucionari de Manresa davant l'edifici del Casino, i d'haver participat en l'assalt del convent de les Dominiques. Detingut per l'exèrcit franquista triomfador, el 28 d'abril de 1939 va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim d'urgència i condemnat a mort pel delicte de «rebel·lió militar». Ceferí Llop Estupiñà va ser afusellat el 9 d'agost de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i el seu cos llaçat en una fossa comuna del Fossar de la Pedrera de Barcelona. La mateixa matinada del seu afusellament envià una carta a sa família on proclamà la seva innocència.

Ceferí Llop Estupiñà (1916-1939)

***

Conchita Guillén

- Conchita Guillén: El 16 d'agost de 1919 neix a Alfondeguilla (Plana Baixa, País Valencià) la militant anarcofeminista Maria Concepció Pilar Guillén Bertolín, més coneguda com Conchita Guillén. Era filla d'Eduardo Guillén Vicent i d'Agueda Bertolín Clemente. Orfe de pare, la família es va instal·lar a Barcelona al barri de Les Corts. Va adherir-se en 1936 a les Joventuts Llibertàries i pren part en les activitats de l'Ateneu Llibertari. Va descobrir el moviment anarcofeminista «Mujeres Libres» arran d'una conferència de Soledad Estorach i des d'aleshores hi va militar. Va ser secretària de propaganda de la Federació Local de «Mujeres Libres» de Barcelona des de la seva fundació fins al final de la guerra. En companyia de Lucía Sánchez Saornil, va fer conferències i va fer diversos viatges al front per encoratjar els milicians i les milicianes. Va fer cursos d'infermeria per socórrer els combatents. En 1938 va ser delegada de «Mujeres Libres» en l'exposició sobre la Columna Durruti. A començaments de 1939, després de la derrota republicana, marxarà a França (Rabós, Tolosa, Perpinyà, Soana-et-Loiret, Argelers, Nantúa, Auch). Col·laborà en «Mujeres Libres» de l'exili. El 28 de maig de 1962 es casà a Besiers (Llenguadoc, Occitània) amb l'anarcosindicalista Mariano Martínez Gallego. En 1977 va participar en la «Setmana Durruti» a Barcelona. Instal·lada a Nissan les Ensérunes (Llenguadoc, Occitània), en 1999 va participar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias. Conchita Guillén va morir el 30 de gener de 2008 a Barcelona (Catalunya) i el 2 de febrer es realitzà al tanatori de Sancho de Ávila de Barcelona una cerimònia d'acomiadament, en la qual van intervenir Antonina Rodrigo i Sara Berenguer, a més de familiars, amics i companys. Va tenir quatre infants i era germana de l'artista llibertari Jesús Guillén, Guillembert (1913-1999).

Conchita Guillén (1919-2008)

Guillembert (1913-1999)

Continua...

---