Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 4 de setembre

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de La Révolution Cosmopolite

- Surt La Révolution Cosmopolite: El 4 de setembre de 1886 surt a París (França) el primer número del setmanari La Révolution Cosmopolite. Journal révolutionnaire socialiste indépendant. En van ser responsables Charles Malato, Jean Pausader (Jacques Prolo) i Léon Ortiz (Léon Schiroky). D'aquesta publicació sortiren quatre números, l'últim el del 2-9 d'octubre de 1886. Posteriorment, entre març, sembla, de 1887 i maig, sembla, d'aquell any, en sortiren cinc números d'una nova sèrie (La Révolution Cosmopolite. Revue socialiste bi-mensuelle) en format revista, abans de ser denunciada per «incitació a l'assassinat i al pillatge», i prohibida. Hi van col·laborar Louis Besse, Cariolus, Cassius, Dansaert, A. Delcluse, Ch. Détrè, Platon E. Dracouli, Goetch, Alain Gouzien, Charles Malato, Men-Lite, Louise Michel, E. Odin, Léon Ortiz (Léon Schiroky), Jean Pausader (Jacques Prolo), Lucien Pemjean, Yves Plessis, Auguste Saint-Denis, Tennevin, Zirto, entre d'altres.

***

Capçalera d'Il Ciclone

- Surt Il Ciclone: El 4 de setembre de 1887 surt a París (França) el periòdic en llengua italiana Il Ciclone. Bollettino rivoluzionario anarchico (El Cicló. Butlletí revolucionari anarquista). Portà els epígrafs: «Mezzi d'emancipazione: Espropirazione. Pugnale. Dinamite» (Mitjans d'emancipació: expropiació, punyal, dinamita), «Più organizzazione, ma bensi Autonomia completa dell'individuo et dei gruppi» (Més organització, però sobretot autonomia completa de l'individu i dels grups). Va ser editat pel grup anarquista il·legalista italià «Gruppo di Straccioni» (Grup de Miserables) al voltant del «Gruppo Intransigente» (Luigi Parmeggiani i Vittorio Pini). Els articles estaven signats amb pseudònims o amb noms de grups. El periòdic, del qual només va sortir el primer número, es distribuïa de franc. Partidari de l'acció violenta, a les seves pàgines donà la recepta de fabricació de la nitroglicerina. Va ser estampat a la mateixa impremta del periòdic anarquista parisenc Le Révolté. Aquesta publicació va ser continuada en 1889 per Il Pugnale.

***

Capçalera del primer número de La Revancha

- Surt La Revancha: El 4 de setembre de 1893 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número de La Revancha. Periódico comunista-anárquico. De periodicitat irregular, trobem textos d'A. Barceló, Paul Bernard, Joan Colom, Adrián del Valle Costa (Palmiro de Lidia), Pietr Kropotkin i Joan Montseny Carret. Obrí una subscripció a favor de la família de l'anarquista Paulí Pallàs Latorre, afusellat l'octubre d'aquell any. Es coneixen tres números, l'últim el 14 d'octubre de 1893.

***

Narciso Portas Ascanio (El Botxí de Montjuïc)

- Atemptat contra Narciso Portas: En arrencar la matinada del 4 de setembre de 1897 a Barcelona (Catalunya) Ramon Sempau atempta contra Narciso Portas Ascanio (El Botxí de Montjuïc), tinent de la Guàrdia Civil i cap de la policia judicial de la capital catalana, responsable de les tortures infligides als militants anarquistes detinguts durant el procés de Montjuïc. Portas, que anava acompanyat del subinspector de policia Teixidó, acabava de sortir d'una funció al Circ Eqüestre quan en arribar a la plaça Catalunya, poc abans de l'entrada de la Rambla, Ramon Sempau s'acostà i, després d'insultar-los, va disparar un revòlver contra els dos representants de l'autoritat, que ferits lleument iniciaren una persecució contra l'agressor i a la qual es va afegir poc després el cap d'ordre públic Plantada i diversos agents de policia. Finalment Sempau fou detingut a la cerveseria Gambrinus, a la planta baixa de l'Hotel Continental, i un cambrer del local resultà ferit durant el tiroteig. Jutjat militarment per un consell de guerra, Sempau fou condemnat per unanimitat a la pena de mort, però no existint conformitat entre el capità general i el seu auditor en l'apreciació de la justícia de la sentència, no va tenir caràcter executòria. Com que els liberals havia pujat al poder, el Consell de Ministres decretà que no podia ser jutjat per la jurisdicció militar. La jurisdicció civil ordinària, que aleshores funcionava per jurat, el declarà innocent i aquesta sentència es repetí en la instància al Suprem, per la qual cosa fou alliberat després de complir una condemna de dos mesos i un dia de presó per ús de nom fals. El procés judicial a Sempau va servir perquè tornés a sortir a la llum pública tot el procés de Montjuïc. L'advocat, periodista i republicà anarquitzant Ramon Sempau Barril –altres autors citen com a segon llinatge Nogués– havia nascut en 1871 a Barcelona i va estar relacionat amb els cercles literaris i intel·lectuals de finals de segle; formà part a partir de 1896 de la Colla del Foc Nou –juntament amb Pere Coromines, Jaume Brossa, Celestí Galcerán, Josep Roca, Bernat Rodríguez Serra i Ignasi Iglesias, entre d'altres– i de la redacció d'El Diluvio. En iniciar-se el procés de Montjuïc en 1896 hagué de fugir, per no ser processat per les seves crítiques a l'acció espanyola a Cuba, cap a França, on va demanar la nacionalitat gala i va romandre fins a l'any següent, que va tornar a Barcelona i atemptà contra Portas. En 1899 va publicar, amb Eduardo de Bray, El capitán Dreyfus. Un proceso célebre i en 1900 Los victimarios. Notas relativas al proceso de Montjuich. El maig de 1901 fou detingut arran de la vaga de tramviaires i tancat amb altres militants anarquistes (Teresa Claramunt, José López Montenegro, Leopold Bonafulla, etc.) a les bodegues del creuer «Pelayo», habilitat com a presó i ancorat al port de Barcelona. En 1902 publicà la novel·la Esclavas del oro. Trata de blancas i posteriorment col·laborà en la revista Occitània (Tolosa de Llenguadoc, 1905). També va traduir al castellà obres de diversos autors (Tolstoi, Mirbeau, etc.). Ramon Sempau va morir en 1909 a Barcelona (Catalunya).

Naixements

Victorine Brocher amb 79 anys

- Victorine Brocher: El 4 de setembre de 1839 neix a l'antic V Districte de París (França), en una família radical, la militant internacionalista, communarde, anarquista i pedagoga Marie Victorine Malenfant, més coneguda com Victorine Brocher o Victorine Brocher-Rouchy. Son pare, Pierre Malenfant, sabater republicà i francmaçó, es va veure obligat a exiliar-se en 1851 a Bèlgica. Des de finals de 1849 Victorine va viure amb sa mare a Orleans. Durant els anys cinquanta, s'implicà en activitats republicanes i socialistes. En 1861 es casà a Orleans a disgust amb el sabater Jean Rouchy, que havia participat en les guerres de Crimea i d'Itàlia i que acabava de llicenciar-se de la Guàrdia Imperial. L'any següent la parella s'instal·là a París i ella va haver de mantenir sa família com a costurera ja que son marit alcohòlic es passava totes els dies al bar. A París milità en diversos grups socialistes enquadrats en la Primera Internacional. Com a costurera s'adherí a la secció parisenca de la Internacional i en 1867 participà en la fundació d'una fleca i d'un magatzem en règim de cooperativa. Durant la Guerra francoprussiana, son marit lluità com a franctirador al Loira i ella s'enrolà com a infermera. Va perdre dos infants de curta edat i un tercer adoptat a un veí. Quan esclatà la Comuna de París va participar, amb son marit, en el «Batalló per la Defensa de la República» –Turcos de la Comuna, nom donat als tiradors algerians d'ençà de la guerra de Crimea– com a encarregada del menjador d'oficials i suboficials i després participà en els combats com a infermera durant la «Setmana Sagnant». Estigué molt lligada a Fränkel, Assi i Varlin. Després de la desfeta de la Comuna, aconseguí fugir a Suïssa i fou condemnada a mort en rebel·lia com a «petroliera» per haver participat en l'incendi del Tribunal de Comptes, però son marit fou detingut i empresonat dos anys a Belle-Isle per «portar l'uniforme dels insurrectes». De Suïssa marxà amb Marcelle Tinayre a Hongria, on va fer de mestra, i retornà després de l'alliberament de son marit. A Ginebra treballà com a brodadora en una fàbrica de sabates i fundà una cooperativa de calçat per ajudar els proscrits de la Comuna i els exiliats russos. Adherida a la bakuninista Federació del Jura i s'alia especialment amb els anarcocomunistes lionesos François Dumartheray i Antoine Perrare. Després de l'amnistia per als communards, retornà a París i freqüentà els cercles anarquistes, participant activament en el grup editor del periòdic La Révolution Sociale. En 1880 Malatesta serà detingut en la seva companyia i també freqüentarà Andrea Costa. Entre el 14 i el 19 de juliol de 1881 fou delegada pel Cercle d'Estudis Socials del VI Districte i dels Cercles Anarquistes dels XI i XX Districtes en el Congrés Socialrevolucionari Internacional de Londres, on conegué el lliurepensador Gustave Brocher, secretari del congrés, amb qui es casà en 1887 –son antic marit havia mort en 1885 foll–; adoptaren cinc infants orfes de communards i convertiren el seu domicili en refugi de nombrosos exiliats (francesos, italians, russos, etc.). El març de 1883 participà amb Louise Michel i Émile Pouget en la famosa manifestació de l'esplanada dels Invàlids. Membre de la Lliga Socialista a Londres, en 1890 farà de mestra a l'Escola Lliure creada per Louise Michel a Londres amb altres refugiats francesos i alemanys. En 1891 fundà amb Gustave Brocher una escola a Lausana. El gener de 1912 la parella marxà a Hongria i després a Croàcia i a Fiume, on van desenvolupar tasques educatives. A més de nombroses col·laboracions en diverses publicacions anarquistes (La Revolution Sociale, Le Cri du peuple, Le Drapeau Rouge, Le Drapeau Noir, L'Hydre Anarchiste, etc.), és autora, sota el nom de Victorine B..., del llibre Souvenirs d'une morte vivante, publicat en 1909 a Lausana amb un prefaci de Lucien Descaves, i que narra les seves memòries des de la Revolució de 1848 fins a la fi de la Comuna. Victorine Brocher va morir el 4 de novembre de 1921 a l'Hospital Cantonal de Lausana (Vaud, Suïssa), arran d'una operació de sinusitis. Manuscrits i papers seus es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Foto policíaca d'Angelo Masini (1 de setembre de 1894)

- Angelo Masini: El 4 de setembre de 1869 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Angelo Masini, conegut com Angelo Henri Mazzini o Angelo Mazzini. Sos pares es deien Cristoforo Masini i Giuseppa Bonolo. Es guanyà la vida com a ebenista i, encara molt jove, a finals de la dècada dels vuitanta, militava activament en el moviment anarquista. Formà part del grup llibertari «Avanguardia» (Carlo Crivelli, Dante Fiocchini, Attilio Panizza, etc.). El maig de 1889 va ser detingut amb altes companys (Italo Bianchi, Arturo Ceretti, Carlo Crivelli, Flaminio Fantuzzi, Dante Fiocchini, Ambrogio Galli, Attilio Panizza, etc.); processat per «associació criminal» i «ultratge als agents» i condemnat el març de 1890 a tres mesos de presó. Va ser novament inculpat per «associació criminal» i el maig de 1890 fou detingut a la frontera suïssa amb pamflets anarquistes i litografies dels «Màrtirs de Chicago», però aquests dos casos van ser sobreseguts. Entre 1891 i 1892 patí dues noves acusacions, una per distribució de publicacions i altra per «associació criminal», però no tingueren conseqüències penals. En aquests anys es relacionà força amb destacats anarquistes (Giovanni Baracchi, Ernesto Cantoni, Pietro Capelli, Stefano Fiorini, Mauro Fraschini, Carlo Frigerio, Napoleone Gargiola, Aristide Gerosa, Pietro Gori, Luigi Grancini, Alfredo Labajani, Giuseppe Locatelli, Carlo Lodi, Amos Mandelli, Arnaldo Nosotti, Antonio Sasso, Carlo Vai, etc.). El setembre de 1892 s'instal·là a París (França) i mantingué correspondència amb Errico Malatesta. L'1 de setembre de 1894 va ser detingut i fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El març de 1895, durant la repressió desencadenada arran de l'assassinat del president de la III República francesa Sadi Carnot a mans de l'anarquista Sante Caserio, va ser expulsat de França. Autor i distribuïdor del número únic Il 20 Settembre, suplement del periòdic L'Amico del Popolo, va ser detingut, jutjat, condemnat a nou mesos de presó i enviat a la colònia penitenciària de les illes Tremiti (Itàlia). El novembre de 1895 va ser posat en llibertat condicional i sotmès a vigilància especial. Continuà amb tasques propagandístiques i intentà promoure una manifestació pels anarquistes executats a Barcelona (Catalunya). En aquesta època freqüentà regularment el Cercle d'Estudis Socials (CES), del qual era el dipositari dels diners recaptats per les subscripcions, i va ser novament empresonat a l'illa de Lampedusa (Itàlia). Novament en llibertat condicional, a finals de 1897 s'establí a Milà. Després dels motins de maig de 1898 desaparegué; buscat, va ser jutjat i condemnat a sis mesos de presó, però aconseguir evitar una tercera deportació. De bell nou a França, el 8 de gener de 1899 participà amb el pianista anarquista Réaux i altres poetes cançonetistes en una gran matinal familiar a la «Maison Sutter», al número 30 del carrer Traversière de París. A finals de 1899 desaparegué de Milà i un any més tard en trobem de bell nou a París sota nom fals. En 1903 emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on residí fins al 1920, sense ser investigat per la policia. En 1923 retornà a Itàlia i marxà cap a París, on visqué fins 1922. En 1937 va ser esborrat del registre de «subversius». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

George Delaw i el seu ca Jap

- George Delaw: El 4 de setembre de 1871 neix a Sedan (Ardenes, França) el dibuixant i poeta anarquista Henri Georges Deleau, més conegut com Georges Delaw. Sos pares es deien Jean Hubert Deleau, fabricant i venedor de begudes, i Élise Camille Notaux. Va estar molt unit durant tota sa vida al també dibuixant Jules Depaquit (1869-1924). A Herbeumont (Ardenes belgues) realitzà recerques etnogràfiques i col·laborà en revistes regionalistes, com ara Revue d'Ardenne et d'Argonne, amb dibuixos i poemes. En 1893 marxà amb Depaquit a París i s'instal·laren a Montmartre, vivint la bohèmia i prenent part en publicacions humorístiques. Entre 1896 i 1934 col·laborà habitualment en Le Rire. El 24 d'octubre de 1900 es casà al XVIII Districte de París amb Hortense Marthe Renauld, de qui es va divorciar el 14 de desembre de 1921. A començaments del segle XX col·laborà regularment en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux amb il·lustracions humorístiques. En 1905 publicà alguns d'aquests dibuixos en l'Album des Temps Nouveaux, juntament amb obres de P. Iribe, Walter Crane, Delannoy, Grandjouan, Jossot, Kupka, M. Luce, Rysselberghe, Steinlen, Van Dongen i altres. Durant la Gran Guerra lluità a Verdun. Els seus dibuixos il·lustraren obres de diversos autors (Anatole France, Francis Jammes, Jules Renard, Erckmann-Chatrian, Georges Ponsot, Charles Perrault, Hans Andersen, etc.) i publicacions diverses (Le Blagueur, Miousic, Journal du Chat Noir, La Grive, La Baïonnette, Le Figaró Illustré, La Vie Drôle, Sourire, Fantasio, Le Bon Vivant, etc.). També realitzà dibuixos infantils. Entre les seves obres podem destacar Les aventures de Til l'Espiegle (1890), La première année de collège d'Isidore Torticolle (1899), Contes de nourrice et histoires de brigands (1903), L'Ardenne qui s'en va (1905), Histoire mirobolante de Jean de la Lune (1906), Les coudes sur la table (1914), Les veillées du «Lapin Agile» (1919, en col·laboració), Berlingot et Décousu. Aventures de deux saltimbanques (1929), etc. A més de tot això, realitzà decorats per a obres teatrals, decoracions per a grans magatzems (Trois Quartiers, Galeries Lafayette, etc.) i Edmond Rostand li confiarà els decorats de la seva vila basca «Arnaga» amb dibuixos sobre els contes de Perrault. George Delaw va morir el 8 de desembre de 1938 en la indigència al seu domicili del XX Districte de París (França). Una col·lecció de cartes entre George Delaw i Jean Grave es troben dipositades a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París. Delaw influencià força el dibuixant català Joan Garcia Junceda.

***

Foto policíaca d'Émile Chauvin (1 de març de 1894)

- Émile Chauvin: El 4 de setembre de 1875 neix al IV Districte de París (França) l'anarquista Émile Guillaume Chauvin. Sos pares es deien Isak Henri Joseph Chauvin, empleat i viatjant de comerç, i Tamerla Rekte Émilie Schermer.  Es guanyava la via com a empleat de comerç. L'estiu de 1893 viva al número 161 del carrer de Charenton, seu on amb altres companys (Bellot, Denéchere, Houchet, Renard, etc.), va editar, entre maig i juny de 1893, el periòdic parisenc La Lutte pour la Vie. Organe révolutionnaire indépendant. Posteriorment visqué a casa de sos pares, al número 7 del carrer Camille Desmoulins. Aquest últim domicili va ser escorcollat per la policia a finals de febrer de 1894 i ell va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal» i fitxat l'1 de març d'aquell any com a anarquista. En 1895 va ser cridat a files, però va ser destinat als Serveis Auxiliars per «miopia superior a sis diòptries». El març de 1896 es va refugiar a Anglaterra. El novembre de 1897 vivia amb sos pares al número 91 del carrer de la Roquette. El 18 de mai de 1899 es casà en el IV Districte de París amb la modista parisenca Marie Chastang. En 1899 viatjà per Rússia i per Varsòvia. El juliol de 1900 vivia a Moisson (Illa de França, França) i l'abril de 1902 a número 31 del carrer Sedain de París. Entre 1904 i 1906 va viure a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) i a partir de gener de 1909 al número 19 del carrer Sedaine de París, que va ser el seu últim domicili. Quan esclata la Gran Guerra, en la revisió militar del 29 d'agost de 1914 va ser donat de baixa per «tuberculosi pulmonar». Émile Chauvin va morir el 12 de juny de 1915 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

***

Foto policíaca d'Antoine Gauzy (25 d'abril de 1912)

- Antoine Gauzy: El 4 de setembre de 1879 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista il·legalista, implicat en el cas de la «Banda Bonnot», Antoine Scipion Gauzy. Sos pares es deien Jean-Baptiste Gauzy, empleat de contribucions, i Joséphine Conte. Instal·lat a París (França), va freqüentar el cercle anarcoindividualista editor del periòdic L'Anarchie i va rebre suport econòmic del militant anarcoindividualista Alfred Fromentin, conegut com L'Anarquista Milionari, que va esmerçar la seva important fortuna en el moviment anarquista. Establert amb els diners de Fromentin com a saldista i botiguer de novetats al suburbi parisenc d'Ivry-sur-Seine, va fer amistat amb Pierre Cardi, un comerciant anarquista cors. En aquesta època vivia amb Anna Augustine Nelly Uni (Nelly), jove anarquista de Nimes de 24 anys amb qui finalment es va casar el 29 de març de 1902 a Nimes i va tenir dos infants (Germinal i Mireille). Élie Monier (Simentoff), que va treballar al seu negoci –«La Halle Populaire» (Mercat Popular)– com a dependent, hi portà Jules Bonnot, aleshores perseguit per la policia, però sense revelar la seva vertadera identitat. El 24 d'abril de 1912 Monier va ser detingut. Aquest mateix dia, el subdirector de la Seguretat, Jouin, va caure abatut per Jules Bonnot arran d'un escorcoll a la botiga de Gauzy; també va ser ferit greument l'inspector Colmar. Detingut immediatament, Gauzy va ser atacat per una gentada histèrica i va arribar amb la cara tumefacta davant Guichard, cap de la Seguretat, qui el va apallissà novament i l'amenaçà. Va ser acusat d'haver amagat a ca seva Bonnot, encara que ell va declarar que havia albergat un company de qui ignorava el seu nom. Susceptible de ser condemnat a la pena de mort, va ser jutjat amb els supervivents i còmplices de la banda. Nombrosos testimonis van declarar al seu favor, com ara Caroline Rémy de Guebhard (Séverine), qui va defensar el dret d'asil i el periòdic La Guerra Sociale va fer campanya sobre aquest tema. El 27 de febrer de 1913, davant l'Audiència del Sena, va ser finalment condemnat a 18 mesos de presó per «encobriment de criminals». Després de complir la major part de la pena en presó preventiva, va ser alliberat el 8 de juliol de 1913. Durant la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1915 va ser declarat no apte per al servei i el març de 1916 encara mantenia aquesta categoria. Més tard, va ser ferit de bala per un expolicia sobre unes discrepàncies comercials, però sense que l'afer tingués res a veure amb política; va rebutjar denunciar l'agressor, ja que la delació era un fet repugnant entre anarquistes. El 24 d'abril de 1949 va assistir al banquet en honor del 77è aniversari del teòric anarcoindividualista Émile Armand. Va continuar fent feina com a comerciant de teixits d'ocasió fins a la seva mort. Antoine Gauzy va morir el 10 de juny –algunes fonts citen erròniament el 12 de juny de 1963– al seu domicili de Viry-Châtillon (Illa de França, França).

***

Notícia orgànica sobre Gustave Coupiny publicada en el periòdic comunista marsellès Rouge-Midi del 12 d'octubre de 1937

- Gustave Coupiny: El 4 de setembre de 1880 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista, i després comunista, Gustave Marius Philémon Coupiny –a vegades citat erròniament Coupini. Era fill d'Honoré Marius Coupiny, calderer en ferro, i de Marie Pauline Aubert. Es guanyava la vida treballant d'ajustador al taller de torpedes de l'Arsenal Marítim de Toló. Entre 1901 i 1902 es va prorrogar el seu servei militar perquè tenia un germà gran servint a l'exèrcit. El 15 de novembre de 1902 va ser integrat en el 3 Regiment d'Infanteria, però el 9 de desembre d'aquell any va ser donat de baixa per feblesa. Reintegrat en el servei el 24 d'octubre de 1903, va ser llicenciat el 18 de setembre de 1904. Entre 1905 i 1906 va ser membre del grup anarquista «La Jeunesse Libre» i va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 27 de febrer de 1908 va ser suspès quatre dies de la feina per haver intentat furtar espelmes de l'Arsenal. El 17 d'agost de 1919 va ser nomenat membre del consell d'administració del Sindicat d'Obrers de l'Arsenal Marítim i la policia el tenia fitxat com a «revolucionari». Vivia al barri de Saint-Roch de Toló i va ser nomenat arxiver del seu sindicat. S'afilià a la secció comunista des de la seva creació i fou membre del buró del seu sindicat, adherit a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), des del seu inici. En 1927 i en 1929 era tresorer de la cèl·lula comunista «Toulonville» i en 1928 era membre de la comissió executiva de la IX Unió Regional de la CGTU, però només assistí a dos reunions i no va ser reelegit. El 5 de maig de 1929 va ser candidat en la llista del «Bloc Obrer i Pagès» a les eleccions municipals de Toló. El 13 de juny de 1929 va ser nomenat membre del Comitè de la Secció Comunista, esdevenint, segons la policia, secretari de la futura cèl·lula de l'Arsenal. En 1937 era secretari de la Secció de Toló de «Radio-Liberté» i en aquesta època vivia al número 3 de la plaça Huile de Toló. En 1939 era tresorer del periòdic comunista Rouge-Midi. Vidu de Julie Elodie Marthe Constans, Gustave Coupiny va morir el 21 d'agost de 1973 al seu domicili del carrer Révérent Père Amiot de Toló (Provença, Occitània).

***

Notícia sobre la detenció d'Émile Cosmao apareguda en el diari d'Angers Le Petit Courrier del 7 de maig de 1905

- Émile Cosmao: El 4 de setembre de 1883 neix a Lambezéllec (Bretanya; actualment un barri de Brest, Bretanya) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Émile Georges Marius Cosmao. Sos pares es deien Émile Marie Casmao i Annette Corentine Petton. Es guanyava la vida com a obrer portuari a l'Arsenal de Toló (Provença, Occitània) i vivia al número 111 de la carretera de Marsella d'aquesta població. A començaments de segle era un dels membres més destacats del Sindicat d'Obrers del Port. El desembre de 1903, amb altres companys (Barthélemy, Marius Layet, Pastorino, Auguste Rémigi, Revest, etc.), crea el grup Joventut Intersindical (JI) de Toló, del qual va ser nomenat secretari general, i que mesos després prengué el nom de  Joventut Sindical (JS). En aquesta època era un dels corresponsals locals de Les Temps Nouveaux. Durant la primavera de 1904, en nom de la JS, llançà una subscripció a favor de Louise Michel, aleshores hospitalitzada per pneumònia a Toló, i pel maig aquesta subscripció havia recaptat 364,10 francs; Louise Michel va rebutjar aquesta ajuda i amb el seu acord aquests diners es repartiren entre Le Libertaire, Le Piopiou de l'Yonne i Les Temps Nouveaux. El 31 de desembre de 1904 presidí una conferència antimilitarista de Louise Michel i de Émile Girault a la Sala Casino de Toló, organitzada per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), a la qual assistiren unes cinc-centes persones. El seu nom figurava en un llistat de l'AIA que l'octubre de 1905 havia estat segrestada per la policia al domicili de Victor Busquère. El 12 de març de 1905, amb altres companys (Victor Busquère, Émile Girault i Alfred Leblond), fou un dels oradors en el míting «À bas le tsar, vive la Révolution russe» (Fora el tsar, visca la Revolució russa) que es va celebrar a la Borsa del Treball de Toló, abans de fer una manifestació contra la violència policíaca organitzada per l'AIA en la qual participaren unes cinc-centes persones. Aleshores va ser fitxat com a anarquista i antimilitarista. Per la seva participació en la manifestació del Primer de Maig de 1905, on va portar la bandera negra encintada de vermell, el 5 de maig va ser detingut a l'Arsenal de Toló i acusat de «desordres i violències». El 21 de març de 1908 es casà a Lorient (Bretanya) amb Marie Henriette Blanche Fouesnant. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la mort de Charles Debrye publicada en el diari d'Amiens Le Progrès de la Somme del 30 de setembre de 1941

- Charles Debrye: El 4 de setembre de 1884 neix a Berteaucourt-lès-Thennes (Picardia, França) l'anarquista Armand Charles Debrye. Era fill de Charles Augustin Debrye, conreador, i de Marie Iphigénie Gaston, domèstica. En 1904 es guanyava la vida treballant de jardiner a Driencourt (Picardia, França). El 10 d'octubre de 1905 va ser cridat a files i integrat en el 120 Regiment d'Infanteria, però l'11 de novembre de 1905 va ser donat de baixa per «bronquitis específica». El 2 de juny de 1906 es casà a Amiens (Picardia, França) amb la mestra Edmée Élise Marguerite Mamé i en aquesta època treballava de mestre i vivia amb sa mare vídua al número 32 del carrer Caussin de Perceval d'Amiens. Durant la Gran Guerra, en la revisió militar del 9 de desembre de 1914 es mantingué la seva baixa per al servei i el 20 de febrer de 1917 se li donà de baixa perquè era pare de cinc infants. L'abril de 1917 vivia al número 16 del carrer Moulin Brûlé d'Amiens. En els anys vint treballà de jardiner a Berteaucourt-les-Dames (Picardia, França) i visqué al número 107 del bulevard Strasbourg d'Amiens, que va ser el seu domicili definitiu. En aquesta època participava activament en les reunions llibertàries locals. L'11 de novembre de 1922 participà en una manifestació davant l'Ajuntament d'Amiens organitzada pels anarquistes i comunistes locals en ocasió de l'aniversari de l'armistici. L'abril de 1935 figurava com «anarquista militant» en un llistat d'anarquistes del departament del Somme. Posteriorment es guanyà la vida venent diaris. Charles Debrye va morir sobtadament el 27 de setembre de 1941 a Amiens (Picardia, França) a resultes d'un atac cerebral que li va donar en mig del carrer quan hi anava amb bicicleta. En el moment de la seva defunció estava casat amb Eugénie Marie Rose Amélia Lavenne.

***

Necrològica de Charles Fouyer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de gener de 1970

- Charles Fouyer: El 4 de setembre de 1890 neix a An Oriant (Bro Gwened, Bretanya) l'anarquista, anarcosindicalista, pacifista, esperantista i propagandista del veganisme Charles Marcel Fouyer. Sos pares es deien Baptiste Merie Fouyer, obrer ajustador mecànic al port i serraller, i Jeanne Léontine Kéraudran (Kaudran), planxadora. Es guanyava la vida treballant de ferrer a l'arsenal de vaixells de guerra d'An Oriant. A principis dels anys deu va ser un dels difusors del periòdic anarquista Les Temps Nouveaux a la seva localitat. El 8 d'octubre de 1912 va ser cridat a files i ja enganxà amb la Gran Guerra. Després de passar per un regiment d'artilleria, va ser destinat a l'arsenal d'An Oriant i finalment va ser llicenciat el 13 d'abril de 1920. En els anys vint destacà com a propagandista anarquista i anarcosindicalista a An Oriant, on rebia regularment 35 exemplars de La Vie Ouvriere i nombrosos exemplars del periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste Communiste que es dedicava a repartir. Com que mantingué correspondència amb un grup d'internats russos de l'illa de Groix, als quals socorria, les autoritats sospitaren que havia participat en la fugida d'un d'ells durant la nit de l'1 al 2 de maig de 1920. L'abril de 1921 va fer costat econòmic als mariners revoltats del Mar Negre. Defensor del veganisme, entre 1921 i 1926 visqué a la colònia llibertària anarcovegana de Bascon, a prop de Château-Thierry (Picardia, França), organitzada per Georges Butaud. L'abril de 1923 era tresorer de la Societat Agrícola de Pràctica Vegana de la colònia de Bascon i el juny de 1924 organitzà visites-excursions a l'escola agrícola vegana. També destacà com a fervent esperantista. En els anys trenta estava subscrit a Le Combat Syndicaliste, òrgan de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Membre de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC), en 1931 col·laborà en Le Réveil des Combattants. En 1935 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes del departament d'Òlt i Garona. En aquesta època vivia a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània) i treballava de firaire. El 22 de març de 1935 presidí un míting de la Lliga Internacional de Combatents de la Pau (LICP) a Vilanuèva d'Òlt. El 8 de gener de 1936, com a secretari adjunt federal de la LICP, presidí a Vilanuèva d'Òlt la conferència de René Gerin «Notre pacifisme devant l'actualité», a la qual assistiren unes tres-centes persones. El 6 de febrer de 1936 va fer la xerrada «L'action pacifiste pendant la guerra», a la Sala René-Pierre del Bar du Grand-Pont de Vilanuèva d'Òlt, organitzada per la LICP. El 15 de novembre de 1936 publicà el fullet Réflexions sur «Le Monde Nouveau», dins la col·lecció mensual «Les Cahiers de "Terre Libre"». En aquests anys la policia ja no el considerava perillós. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Anarquista (FA). En els anys seixanta continuava vivint a Vilanuèva d'Òlt, on persistia fent propaganda anarquista, vegana, esperantista, antireligiosa i pacifista. Charles Fouyer va morir el 22 de desembre de 1969 a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània).

***

Maria Simonetti

- Maria Simonetti: El 4 de setembre de 1896 neix a Castellier d'Istria (Trieste; actual Kaštelir-Labinci, comtat d'Ístria, Croàcia) l'anarquista Maria Simonetti, que va fer servir el pseudònim Maria Carmi Melato. Sos pares es deien Giovanni Simonetti i Elena Ulianich. Segons la fitxa biogràfica de la Prefectura de Policia de Trieste, disposava d'«una cultura superior als estudis realitzats» i tenia un «caràcter irascible» i «una intel·ligència vivaç». Era la més activa de les germanes Simonetti, implicades totes de manera distinta en el moviment llibertari: Giuditta, que va estar present en la guerra civil espanyola; Elena (Etta), també coneguda pel nom del seu company Crosilla; i Eugenia (Lina), que l'agost de 1930 acompanyà Michele Schirru, que provinent dels Estats Units residia a París (França) abans d'anar a Roma (Itàlia) per atemptar contra Benito Mussolini. Maria Simonetti va estar molt implicada en les lluites socials durant la Gran Guerra a Trieste, especialment a les drassanes navals de San Marco, la major indústria local. Participà en l'incendi d'aquestes drassanes pels obrers en resposta a l'incendi de la Cambra del Treball provocat l'1 de març de 1921 per escamots feixistes. Uns dies més tard va ser detinguda i en el procés posterior, que jutjà 15 obrers, que foren tots absolts, va ser exonerada per un enginyer alemany a qui li havia salvat la vida durant els disturbis a les drassanes. El novembre de 1921 va ser denunciada per «ultratges a la seguretat pública». Segons la policia, formava part del «Fascio Femminile Comunista» (Fascio de Dones Comunistes), ocupant càrrecs de confiança, i on desenvolupava una intensa propaganda, especialment amb les dones, promovent «nombroses manifestacions extremistes». En 1925, amb un passaport fals, passà a França i s'establí a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França). El 12 de desembre de 1927 va ser detinguda a Versalles (Illa de França, França), amb sa germana Eugenia i tres companys (Riccardo Colombelli, Carlo Pietro Colombo i Senatore Ferlettig), sota l'acusació de formar part d'un grup subversiu dedicat al robatori de caixes fortes. A finals d'agost de 1928 va ser detinguda a Rueil (Illa de França, França), a instàncies del procurador reial de Lieja (Valònia), sota l'acusació de complicitat en l'atemptat comès el 13 d'agost d'aquell any en aquella ciutat a Senofonte Cestari, exanarquista i confident policíac, i posada a disposició de la policia de Versalles. El Govern belga demanà la seva extradició al seu homòleg francès, però aquesta extradició va ser finalment rebutjada l'octubre de 1928 gràcies a les gestions dels advocats Henry Torrès i Gérard Rosenthal. Aquell mateix mes va ser alliberada i, segons un informe confidencial, els anarquistes italians residents a París ho celebraren amb una festa en la qual ella «exhortà els companys a perseverar en la lluita i estar a punt per a venjar els companys morts per la causa». Entrà a fer feina com a empleada a les oficines del periòdic Rinascita Socialista, publicat per Filippo Turati, Claudio Treves i Pietro Nenni, i segons un informe confidencial, esdevingué amant de l'anarquista il·legalista Sante Pollastro. A París formà part del «Comitè Pro Víctimes Polítiques» (Angelo Damonti, Mario Mantovani, etc.). En 1930 emigrà als Estats Units on col·laborà activament amb el grup editor de L'Adunata dei Refrattari. Segons informacions policials, fou, amb Raffaele Schiavina, director d'aquest periòdic, un dels instigadors i organitzadors de l'atemptat frustrat de l'anarquista Michele Schirru contra Benito Mussolini. En aquesta època fou companya de Memo, anarquista italià d'aquest grup que combatrà les tropes franquistes a Espanya. A finals de 1938 la policia feixista la controlà a West New York (Hudson, Nova Jersey, EUA), sempre compromesa en el moviment llibertari. En 1940 va rebre de l'anarquista Umberto Tommasini, internat al camp de concentració francès de Vernet juntament amb una centena de companys llibertaris, la sol·licitud d'ajuda econòmica per a la supervivència de molts de companys, italians i espanyols. Malgrat les diferències polítiques, el grup de L'Adunata dei Refrattari, envià a través d'ella una important suma de diners a Tommasini que utilitzà per ajudar els interns. Durant la postguerra viatjà en diverses ocasions a Itàlia per fer costat el moviment llibertari. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Josep Daura Florenza apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11 de setembre de 1984

- Josep Daura Florenza: El 4 de setembre de 1901 neix a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Daura Florenza, conegut com El Tonelada. Sos pares es deien Antoni Daura Serra i Rosa Florenza Batiste. A principis de gener de 1937 representà Ascó en el Congrés Regional de Camperols de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en l'elaboració del dictamen sobre harmonització del valor dels productes agrícoles en relació amb el cost de la seva producció. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i participà en la Resistència durant l'Ocupació nazi. Després de la II Guerra Mundial treballà de llenyataire, d'obrer agrícola i de picapedrer, alhora que militava en la CNT de l'exili. Sa companya fou Amparo Arnez. Josep Daura Florenza va morir el 8 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 9 de juliol– de 1984 a la Clínica Saint-Pierre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Expedient de responsabilitats polítiques de León Rosell Martínez incoat després del seu afusellament

- León Rosel Martínez: El 4 de setembre de 1905 neix a Épila (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista León Rosel Martínez, conegut com El Campano. Era fill de León Rosel Gracia i de Julia Martínez Casamayor. Estava casat amb Teresa Rodríguez Remiro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1936 n'era secretari del Comitè Local d'Épila. També fou membre de les Joventuts Llibertàries. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, després de presentar resistència contra els rebels, aconseguí amagar-se. El 21 de desembre de 1937, arran de la denúncia d'una veïna, va ser detingut per la Guàrdia Civil després de ser ferit de bala al braç i trencar-se una cama quan intentava fugir. Jutjat en consell de guerra, el 25 de maig de 1938 va ser condemnat a mort. León Rosel Martínez va ser afusellat el 3 de setembre de 1938 a Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Torrero de la ciutat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 3 de setembre

Esdeveniments

Delegats i observadors del I Congrés de l'AIT de Ginebra (1866) fotografiats per E. Jongh

- Congrés de Ginebra: Entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 se celebra a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el I Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va ser en aquest congrés que es va adoptar el nom d'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i s'aprovarien els seus estatuts. Hi van assistir uns seixanta delegats, dels quals 33 eren suïssos i 16 francesos; els alemanys només comptaven amb tres. El principal objectiu del congrés va ser donar a l'AIT una constitució definitiva, ratificant o alterant l'establert en la conferència inaugural del 28 de setembre de 1864. L'organització es va formular en termes federalistes i ideològicament oberts per així donar cabuda totes les tendències socialistes. Les diferències entre el text francès i l'anglès del preàmbul no s'havien notat i aquest va ser aprovat sense discussió. Gran part dels delegats francesos desitjaven impedir l'accés a la Internacional a tots aquells que no fossin obrers manuals; aquesta proposta va ser derrotada amb els vots dels delegats anglesos i suïssos. El congrés va acordar que tots els proletaris havien de ser productors, la jornada de vuit hores i la reivindicació de la supressió de l'assalariat. Es va decidir que el domicili del Consell General –comitè encarregat de dirigir la Internacional durant les etapes entre congressos i servir d'enllaç entre les seccions– continués essent Londres. Els estatuts reconeixien l'autonomia de cada secció i la seva llibertat d'establir relacions directes amb el Consell General. En aquest congrés ja es van veure les dues tendències que lluitarien per l'hegemonia: marxistes o autoritaris i bakuninistes o llibertaris.

I Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) [Ginebra, del 3 al 8 de setembre de 1866)

***

Cartell de l'acte

- Conferència de Jahn: El 3 de setembre de 1898 se celebra al bar de L'Alhambra de Marsella (Provença, Occitània) una conferència pública i contradictòria antipatriota del destacat propagandista anarquista Octave Jahn sota el títol «Le fin du militarisme. Le desarmament general. La réponse au czar» (La fi del militarisme. El desarmament general. La resposta al tsar). Al acte, per a portar la contradicció, van ser convidats determinats defensors declarats del patriotisme, com ara Colombet, president de les Societats Patriòtiques; el comandant Vidal, president de la Lliga Antisemita; i el pastor Houter.

***

CNT-UGT

- Pacte CNT-UGT: El 3 de setembre de 1920 se signa a Madrid (Espanya) un pacte entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). La negociació la va portar Salvador Seguí per la CNT i Largo Caballero per la UGT. Aquest pacte fou signat, malgrat la resolució del II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia) que declarava «groga» la UGT, per Salvador Quemades i Salvador Seguí, en representació de la Confederació Regional de Treball de Catalunya, i per Evelino Boal, com a secretari del Comitè Nacional de la CNT; per part de la UGT fou signat per Francisco Largo Caballero, Francisco Núñez Tomás, Manuel Cordero, Luis Fernández, Juan de los Toyos i Lucio Martínez Gil. Aquest pacte amb la UGT fou condemnat immediatament per un ple confederal celebrat a Madrid, però, malgrat les crítiques i desqualificacions dels signataris, no es va denunciar públicament.

***

Notícia de la condemna de Mario Castagna apareguda en el diari parisenc La Croix de l'1 de juliol de 1924

- Afer Castagna: El 3 de setembre de 1923, a resultes d'un intent d'agressió per part d'un escamot feixista al carrer Boissy d'Angla, el refugiat a França, Mario Castagna, matà d'un tret el paleta toscà feixista Gino Jeri. Detingut, va ser empresonat. Sa mare decidí aleshores marxà a França per ajudar-lo, però finà el dia abans de la sortida d'un atac de cor. Malgrat la impressionant campanya de suport portada a terme pel moviment llibertari, el 26 de juny de 1924 va ser jutjat per l'Audiència del Sena. Però la defensa de l'advocat Ernest Laffont, les declaracions al seu favor de més cent testimonis (Alphonse Aulard, Vincent Auriol, Léon Blum, Armando Borghi, Cantorelli, Emilio Canzi, Caporalli, Arturo Cappa, Paul Faure, Enzo Fantozzi, Gascouin, J. Le Pen, Marius Moutet, Domenico Russo, Maurice Violette, etc.) i l'al·legació de legítima defensa sembla que no serviren de molt. L'endemà la Federació Anarquista (FA) i la Lliga de Refractaris organitzaren un míting de suport a la Grande Salle de la Mutualité de París, on parlaren Armando Borghi, secretari de la Unió Sindical Italiana (USI); Erasmo Abate, Amberto Meschi i Auro d'Arioma, de la Unió Anarquista Italiana (UAI); Colomer, de la Unió Anarquista (UA); Cané, del Comitè de Defensa Social (CDS); i Letrange, de la Lliga de Refractaris. El 28 de juny de 1924 fou condemnat a set anys de presó i a 10 anys de prohibició de sojorn. El 15 de desembre de 1924 aparegué a París un únic número del periòdic en llengua italiana L'Agitazione a favore de Castagna e Bonomini –Ernesto Bonomini havia estat condemnat a vuit anys de presó per assassinar el 20 de febrer d'aquell any, en un restaurant parisenc, el jerarca feixista Nicola Bonservizi. Mario Castagna purgà la seva pena a Poissy (Illa de França, França) i a Melun (Illa de França, França). L'agost de 1927 es va beneficiar d'una reducció de la pena i fou alliberat el 30 de juliol de 1927.

Mario Castagna (1901-1962)

***

Manifestació contra el tancament de Radio Libertaire (París, 3 de setembre de 1983)

- Manifestació en suport de Radio Libertaire: El 3 de setembre de 1983 unes cinc mil persones es manifesten a París (França) per protestar contra l'assalt i el tancament de l'emissora de Radio Libertaire el 28 d'agost d'aquell any a París per ordre del govern del Partit Socialista Francès. Altres manifestacions de suport es van realitzar arreu del món: Atenes, Barcelona, Brussel·les, Madrid, Mont-real, Sydney, etc.

Naixements

Francesco Ortore

- Francesco Ortore: El 3 de setembre de 1846 neix a Adria (Vèneto, Itàlia) el garibaldí, republicà, i després socialista llibertari i polític, Francesco Ortore. Sos pares es deien Giuseppe Ortore, negociant de coure, i Carlotta Salmistrari, i fou el tercer de cinc germans (Bernardo, Giuseppe, Alcibiade i Rosa). Després d'haver acabat els estudis de matemàtiques sense graduar-se, es dedicà a diferents activitats (agent d'assegurances, empresari, defensor dels Jutjat d'Instrucció d'Adria, periodista, etc.). En 1866 participà en la III Guerra d'Independència italiana enquadrat en les files de Giuseppe Garibaldi. En 1873 era membre de la junta directiva de l'associació «Nucleo Repubblicano» (NR, Nucli Republicà) d'Adria, creada el gener d'aquell any segons el model de la societat seguidora del pensament de Giuseppe Mazzini «Pensiero-Azione» (PA, Pensament-Acció), de Gènova (Ligúria, Itàlia), el lema de la qual era «Rispetto alla donna, rispetto alla libertà, educazione per tutti» (Respecte per la dona, respecte per la llibertat, educació per a tothom). L'NR organitzà una escola per als socis, promogué actes en memòria de la República Vèneta i del garibaldí Angelo Brunetti (Ciceruacchio), afusellat pels austríacs a Ca' Tiepolo (Porto Tolle, Vèneto, Itàlia). L'1 d'agost de 1874, juntament amb altres anarquistes i socialistes locals, es reuní en diverses ocasions al restaurant «Tre Stelle» d'Adria amb Andrea Costa i Alceste Faggioli. El 15 d'agost de 1874, sospitós d'haver participat en la insurrecció promoguda per Andrea Costa, va ser detingut, juntament amb altres companys anarcosocialistes (Pietro Belloni, Gaetano Brancaleon, Antonio Chilese, Guglielmo Pasotto, Gherardo Perocco, Vincenzo Rizzieri i Pietro Turazzini), per «atemptat contra la seguretat interna de l'Estat mitjançant conspiració» i, després de dos mesos de detenció preventiva, el 18 d'octubre de 1874 va ser posat en llibertat. En aquesta època mantingué estretes relacions amb els internacionalistes del Vèneto. El novembre de 1874 va ser inscrit la candidatura de l'advocat Francesco Bottoni en la llista d'Adria per a les eleccions generals i durant trenta anys participà en eleccions municipals. En 1877 conegué l'internacionalista Carlo Monticelli a Adria el qual li demanà suport econòmic per a la publicació del diari Il Diritto que s'estava gestant. El juliol de 1878 va ser inclòs en el registre policíac dels membres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la província de Rovigo. En 1882 representà els socialistes dins del Comitè Radical Provincial (CRP), creat a Rovigo pels republicans, els radicals i els socialistes per a sostenir la candidatura d'Agostino Bertani, Giovanni Bovio, Felice Cavallotti i Giuseppe Ceneri a les eleccions polítiques, candidatura que va ser denunciada pel procurador reial que considerava el programa electoral del CRP «una amenaça de destrucció de l'actual ordre monàrquic constitucional»; en la instrucció declarà que no pertanyia a l'AIT sinó als cercles socialistes. L'octubre de 1882 es reuní amb republicans, radicals i internacionalistes (Vittorio Panzacchi) al domicili del metge Nicola Badaloni a Trecenta (Vèneto, Itàlia) per a elaborar una estratègia d'acció comúna. El novembre de 1882 creà i presidí a Adria un Comitè Obrer (CO), organisme assembleari que sol·licità al Govern mesures de protecció per als damnificats pel desbordament del riu Adige. Denunciat i jutjat per «infracció de la Llei del Segell» –no havia pagat els cinc cèntims del segell del permís d'una assemblea–, el 10 de juliol de 1883 va ser absolt. D'octubre de 1883 a setembre de 1894 portà a Adria una viva polèmica contra el prefecte Mattei, que defensava l'ensenyament de la religió catòlica a les escoles públiques. Denunciat pel prefecte per «libel i injúries públiques», va ser condemnat en primera instància a sis mesos de presó i a una multa de 200 lires; el novembre de 1885, però, el Tribunal d'Apel·lació de Venècia (Vèneto, Itàlia) va sobreseure el cas. Continuà la seva lluita contra la laïcitat de l'escola pública a l'Ajuntament de Adria. A principis de 1884 promogué la constitució a la zona del Baix Polesine (Vèneto, Itàlia) nombroses Societats Democràtiques (SD), organitzacions populars organitzadores del moviment camperol anomenat «La Boje», i en aquesta època col·laborà, sota diversos pseudònims (Brontolon, Checco, Marco II, Uno per tuti, tuti per uno, Veritas, etc.), en el periòdic Il Barababao, amb articles polèmics i sarcàstics. El 15 de juliol de 1884 el seu domicili, ben igual que el d'altres internacionalistes i socialistes de la zona (Pietro Belloni, Pietro Pegolini, Gaetano Ragazzi, Enrico Raule, Silvano Scarpa, etc.), va ser escorcollat per ordre el prefecte. Animador del Partit Socialista a Adrià, durant la primavera de 1885 va ser processat juntament amb altres 20 vaguistes de «La Boje» i condemnat pel Tribunal de Rovigo a quatre mesos de presó, pena que va ser reduïda el 18 de novembre de 1885 pel Tribunal d'Apel·lació de Venècia a un mes de reclusió. A finals d'any, publicà l'opuscle Parole di Francesco Ortore. Ricordo ai popolani di Borghetto, que conté el discurs pronunciat l'1 de novembre de 1885 en la inauguració del bust dedicat a Giuseppe Mazzini al Borghetto di Adria. En 1886 era membre del Comitè de la Federació d'Associacions Democràtiques (CFAD) que, a diferència dels clericals moderats, va fer costat les candidatures radicals, guanyant els quatre escons de Polesine a la Cambra de Diputats. El juliol de 1887 es presentà com a candidat a l'Ajuntament d'Adria i per un vot no va ser regidor; però en les eleccions de l'any següent aconseguí la regidoria. En 1888 publicà un opuscle sobre el vagantivo (Il vagantivo. Considerazioni e Proposta di risoluzione), antic dret civil de caça, pesca i recol·lecció de canyes de les zones pantanoses vènetes que havia estat suprimit per la privatització de les valls de la zona, dedicat a Francesco Bocchi. En 1889 resolgué els conflictes interns entre els liberals demòcrates, presentant a les eleccions administratives d'Adria una llista autònoma de socialistes denominada Partit Obrer (PO). En 1889 publicà l'opuscle Per un patriota, dedicat a Pietro Pegolini. Membre en 1889 de la Congregació de Caritat i soci de la Societat de Pagesos i Obrers d'Adria, a principis dels anys noranta col·laborà en el setmanari socialista Il Polesine i en el setmanari democràtico-radical La Concordia. En 1892 va ser candidat de la Democràcia Social (DS) a l'Ajuntament d'Adria, però li mancaren vots. El 7 de novembre de 1892 va morir sa companya, Santa Donà (Santina), deixant-lo amb nou fills (Carlotta, Giuseppe, Ilda, Odone Giulio, Ofelia Carlotta, Orazio, Oreste, Ortensia Carlotta i Ottorino Ovidio), el més gran dels quals nomes tenia 17 anys. En 1893 les relacions polítiques i personals amb el nounat Cercle Obrer Socialista (COS) es trencaren ja que, contràriament als socialistes oficialistes, havia donat suport a l'aliança amb els radicals en les lluites electorals. A partir de 1894 col·laborà en setmanari socialista La Primavera della Democrazia Sociale. Fitxat com a «socialista» per la policia, representà durant més de quaranta anys, amb discursos, mítings, articles periodístics, etc., l'esquerra d'Adria. Francesco Ortore va morir el 26 de juny de 1905 a Adria (Vèneto, Itàlia). En 1911 va ser esborrat del registre policíac de subversius de la província.

Francesco Ortore (1846-1905)

***

Foto policíaca d'Octave Havart (1 de març de 1894)

- Octave Havart: El 3 de setembre de 1868 neix a Hédouville (Illa de França, França) l'anarquista Octave Onésime Havart, més conegut com Octave Havard –ell signava així. Era fill d'Onésime Havart, serrador de bosc, i d'Aline Devie, modista. Es guanyava la vida com a polidor de metalls i orfebre a Saint-Denis (Illa de França, França). En 1888 va ser sortejat a Saint-Denis i va ser declarat acte per al servei auxiliar. El gener de 1891 vivia al número 6 del carrer Quatre Setembre de Saint-Denis. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat d'anarquistes i vivia al número 6 de la plaça de l'Square Adolphe Thiers. L'1 de març de 1894, juntament amb altres 25 anarquistes a diferents indrets de la regió parisenca, va ser detingut al seu domicili sota l'acusació d'«associació criminal» i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, però va ser alliberat cinc dies després. Entre 1894 i 1896 figura en els llistat recopiladors d'anarquistes i vivia al número 34 del carrer del Canal. El 20 de maig de 1899 es casà a Saint-Denis amb la jornalera i domèstica Léontine Georgette Pelletier, amb qui tingué dos infants. El 29 de juny de 1899 va ser esborrat del llistat d'anarquistes. El seu últim domicili fou al número 7 del carrer Denfert-Rochereau de Saint-Denis. Octave Havart va patir un accident mortal el 5 de juny de 1902 en treure el cap quan viatjava al tramvia de l'estació del Nord, fracturant-se el crani contra un dels pilars del pont Marcadet i morint l'endemà, 6 de juny de 1902, a l'Hospital Fort de l'Est de Saint-Denis (Illa de França, França).

Octave Havart (1868-1902)

***

Notícia de la detenció de Maurice Malissin apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 14 de geneer de 1894

- Maurice Malissin: El 3 de setembre de 1876 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista Alfred Maurice Malissin. Era fill de François Malissin, obrer i després cotxer, i de Marie Jourdan, domèstica. D'antuvi es guanyà la vida treballant de mosso de botiga i després de forner. Militant del grup anarquista «La Jeunesse Libre», durant la nit del 13 al 14 de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb Jean Faure i Paul Roubineau, quan aferrava cartells anarquistes a les parets de l'Ajuntament de Bordeus, però va ser posat en llibertat sota fiança el 19 de gener i per la seva jove edat no va ser jutjat. El 16 de novembre de 1896 abandonà Bordeus i s'establí a París (França). El 30 de gener de 1897 signà per quatre anys voluntari a l'exèrcit en el XVIII Districte de París i el 3 de febrer de 1897 va ser destinat al 126 Regiment d'Infanteria. El 26 de gener de 1898 va ser nomenat caporal i el 21 de maig de 1899 sergent furrier. Entre el 20 de gener de 1899 i el 17 d'agost de 1899 va fer la campanya d'Algèria i el 30 de gener de 1901 va ser llicenciat. El 29 de desembre de 1901 demanà a la Prefectura de la Gironda que fos esborrat dels registres d'anarquistes, fet que li va ser concedit el 8 de gener de 1902. El 17 de febrer de 1903 es casà a Bordeus amb Marguerite Dubuisson i en aquesta època treballava de comptable i vivia amb sons pares al número 5 del carrer Larmée de Bordeus. El 21 d'abril de 1912 enviudà i el 5 d'agost de 1913 es casà a Bordeus amb Marie Élisabeth Arzagot. Aleshores treballava de conductors als Ferrocarrils del Migdia i vivia al número 19 del carrer Esmangard de Bordeus. Maurice Malissin va morir el 29 de desembre de 1924 al seu domicili, al número 13 del carrer Émile Perreire, de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Madeleine Vernet

- Madeleine Vernet: El 3 de setembre de 1878 neix a Le Houlme (Alta Normandia, França) l'escriptora, militant pacifista i pedagoga llibertària Madeleine Eugénie Clémentine Victorine Cavelier, més coneguda com Madeleine Vernet. Sos pares es deien Pascal Fréderic Jean Baptiste Cavalier, jardiner, i Amélie Eugénie Blondel. Passà la seva infantesa a Barentin on sos pares, republicans i fervents seguidors del lliure pensament, tenien en propietat un petit comerç. Quan sa mare enviduà, Madeleine es va instal·lar a Pissy-Pôville i, per sobreviure, acollí quatre nines d'assistència pública. Aquesta situació va decidir la seva vocació educativa. De seguida començà a escriure articles en Pages Libres, el periòdic de Charles Guieysse, on expressa la seva indignació contra els abusos als quals són víctimes els infants de l'assistència. Com a represàlia, les nines seran retornades a sa mare. En 1904, després de diversos intents de crear un orfenat a Normandia, marxà a París, on exercí de comptable. A la capital farà contactes amb periodistes i sindicalistes, i participarà en els cercles llibertaris. En aquesta època farà amistat amb Georges Yvetot, Marcel Sembat i Albert Thomas. L'1 de maig de 1906 inaugurà a Neully-Plaisance, traslladat dos anys després a Épône, l'orfenat «L'Avenir Social», amb sa germana i amb Louis Louis Tribier. La finalitat de «L'Avenir Social» era educar els infants orfes al marge de l'assistència pública i de les institucions religioses, i basat en els pensaments de Paul Robin i Francesc Ferrer i Guàrdia. A causa de l'hostilitat per part del clergat i per les dificultats administratives, va haver de fer una crida a la solidaritat obrera, especialment a La Guerre Sociale, de Gustave Hervé, i a L'Humanité, de Jaurés. El seu patronat va acabar incloent diputats i regidors municipals socialistes, dirigents de la «Lliga dels Drets Humans», per la qual cosa poc a poc va anar perdent el seu caràcter anarquista i es transformava en una obra de beneficència de partits i d'organitzacions socialistes en sentit ampli. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com ara Le Libertaire, L'Anarchie, Les Temps Nouveaux, La Paix, La Paix Organisée, La Voix Libertaire, on s'hi oposarà al neomaltusianisme. També publicarà fullets, poesies, novel·les, i es dedicarà a fer conferències, amb el suport, malgrat els seus desacords, per feministes com Nelly Roussel, Louise Bodin, Hélène Brion i Marie Bonnevial. El 12 d'octubre de 1909 es casà a Épône amb Jean Louis Tribier. Durant la Gran Guerra desenvoluparà una gran tasca pacifista: acollirà els fills de Marie i de François Mayoux, mestres anarcosindicalistes de Charente empresonats pel seu antimilitarisme; defensarà Hélène Brion, mestra a Pantin, militant feminista, pacifista, perseguida per «propaganda derrotista», condemnada a tres anys de presó amb pròrroga; col·laborarà en Ce qu'il faut dire, periòdic de Sébastien Faure, i crearà l'octubre de 1917 La Mère Éducatrice; i participarà en la fundació de la «Lliga de dones contra la guerra». En 1917 fundà el periòdic Les Voix qu’on étrangle. També col·laborà en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure. En 1922, quan els comunistes foren majoria en el consell d'administració de l'orfenat, abandonà immediatament el seu càrrec directiu. Amb els nous administradors comunistes l'orfenat esdevindrà «L'Orphelinat Ouvrier» i s'instal·larà a La Vilette-aux-aulnes fins al decret llei del Govern de Vichy del 26 de setembre de 1939 que dissolgué l'orfenat. En 1927 fundà el periòdic La Volonté de Paix, que apareixerà fins al 1936, quan fou prohibit arran del procés a Louis Tribier per activitats antimilitaristes. En 1935 fou elegida membre del comitè directiu de la «Lliga internacional dels combatents de la pau». Durant els anys de la II Guerra Mundial participarà activament en la resistència sempre des d'una perspectiva tolstoiana. És autora de La paternité (1906), Le problème de l'alcoolisme (1906), L'Avenir social. Société philanthropique d'éducation mixte et laïque (1906), L'Avenir social. Cinq années d'expérience éducative (1906-1911) (1911), Les sans-famille du prolétariat organisé (1911), Une belle conscience et une sombre affaire (1917), L'amour libre (1920), Anthologie populaire. Choix de poésies sociales et philosophiques des auteurs classiques, modernes et contemporains présentées par Madeleine Vernet. Volume 1. Pages contre la guerre (1921), La fille du diable et autres légendes (1921), Chanson de l'année (1921), Tous les métiers (1921), Le rameau d'olivier. Contes pour la paix (1929), De l'objection de conscience au désarmement. Les thèses de la volonté de paix (1930), La nouvelle équipe. Roman de la guerre et de la paix (1931), L'arc-en-ciel. Contes pour la réconciliation (1933), Maître Calvet. Roman du terroir normand (1937), Agar et Ismaël (1939), Poèmes de l'éternelle amante (1946), Célestin Planchout (1947), entre altres obres. Madeleine Vernet va morir el 5 d'octubre de 1949 a Levallois-Perret (Illa de França, França). Un carrer a Montlouis-sur-Loire porta el seu nom.

***

Necrològica d'Armando Nativi apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 16 d'octubre de 1954

- Armando Nativi: El 3 de setembre de 1884 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Armando Nativi, conegut com Brodo Nativi. Era fill de Nazzareno Nativi i de Chiarina Selenbini. Emigrat als Estats Units, milità en el moviment anarquista italoamericà. Durant molts d'anys treballà de miner i de picapedrer a Illinois (Frankfort, Panama). Casat amb Piene Nativi (Pia Nativi), tingué cinc infants (Alba, Athos, Emola, Giordano i Reno). Armando Nativi va morir d'una crisi cardíaca el 19 de setembre –algunes fonts citen l'1 de setembre– de 1954 a Barre (Washington, Vermont, EUA) i va ser enterrat al cementiri de Hope de la ciutat. Son germà, Luigi Nativi, també va ser militant anarquista i visqué a Frankfort (Will, Illinois, EUA).

***

Vincenzo Simoncelli

- Vincenzo Simoncelli: El 3 de setembre de 1888 neix a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Vincenzo Simoncelli, conegut com Cianci. Sos pares es deien Innocente Simoncelli i Santa Briganti. Com a antimilitarista, mostrà un profund rebuig a la Gran Guerra. En 1917, arran de la derrota de Caporetto, va ser denunciat sota l'acusació d'haver brindat i aclamat públicament la victòria austríaca, però va ser absolt del Tribunal de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) per manca de proves. Durant la postguerra es lligà estretament amb els anarquistes d'Ancona (Marques, Itàlia) i mantingué correspondència amb companys i grups d'altres localitats italianes, especialment d'Imola i de Florència. Es casà amb Lea Caimmi i freqüentà els grups anarquistes locals malgrat el seu caràcter solitari. A Cesenatico mantingué una estreta relació amb l'anarquista Viera Caimmi. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu fent propaganda anarquista i distribuint publicacions en les reunions obreres, fet pel qual les autoritats el consideraren perillós per a l'«ordre públic». Per frenar el feixisme creixent, amb altres companys creà a Cesenatico un escamot dels «Arditi del Popolo». El 9 de gener de 1923 s'ordenà la seva detenció per complicitat en l'homicidi del feixista Clearco Montaneri i per l'intent d'assassinat l'any anterior de Leandro Arpinati, però aconseguí fugir i passar a l'estranger. El juny de 1923 el jutge instructor de Forlì va emetre una nova ordre de detenció per haver format part d'«esquadrons armats» i per exercir en ells «un comandament superior». El 21 de març de 1925 l'Audiència de Forlì el condemna a cinc anys de presó per complicitat en homicidi, però posteriorment va ser amnistiat. El desembre d'aquell mateix any va ser fitxat a París (França) i el 18 de març de 1926 retornà a Cesenatico sense patir especials conseqüències, encara que a partir d'aquest moment va ser estretament vigilat per les autoritats feixistes. Continuà militant en el moviment anarquista i freqüentà persones «políticament sospitoses», encara que mantenint una actitud prudent i reservada. En 1927, després de patir un infructuós escorcoll policíac al seu domicili, va ser advertit formalment. Es guanyava la vida com a comerciant de carbó i d'altres productes, realitzà sense problemes alguns viatges laborals i a partir de desembre de 1931 fins i tot va ser autoritzat mitjançant passaport oficial a realitzar curtes estades a Suïssa per motius comercials, moment que aprofità per visitar anarquistes i antifeixistes exiliats, com ara Attilio Bulzamini o Curzio Bertozzi, visites que van ser perfectament documentades per informadors infiltrats en el moviment llibertari. Durant els anys trenta continuà amb la seva relació política, i també sentimental, amb Viera Caimmi (Wiera Caimmi Simoncelli). Fins al 1942, com a mínim, va estar constantment vigilat per les autoritats feixistes. Després de la II Guerra Mundial fou un dels principals atiadors de la reconstrucció del moviment anarquista a Cesenatico i a la Romanya, participant en tota casta de reunions i congressos de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) i enviant comunicats i articles a publicacions llibertàries (L'Aurora, Umanità Nova, etc.). Com a delegat del Grup de Cesenatico de la FAR, participà, moltes vegades amb Viera Caimmi, en nombroses reunions i congressos nacionals de la Federació Anarquista Italiana (FAI), com ara el II Congrés de Bolonya (16-20 de març de 1947), el III Congrés de Liorna (23-25 d'abril de 1949), el IV Congrés d'Ancona (8-10 de desembre de 1950), el Congrés Nacional Pro Víctimes Polítiques (Bolonya, 20 de maig de 1951), el V Congrés de Civitavecchia (19-20 de març de 1953), etc. En 1949 intentà, sense èxit a causa de qüestions econòmiques, amb Viera Caimmi i altres companys de Romanya, crear a Cesenatico una colònia infantil amb els fills dels companys. Vincenzo Simoncelli va morir el 17 de febrer de 1957 a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Foto policíaca de Climent Aradas Farró (15 d'abril de 1914)

- Climent Aradas Farró: El 3 de setembre de 1890 –algunes fonts citen erròniament 1891– neix a Banyoles (Pla d'Estany, Catalunya) l'anarquista Climent Baldiri Llorenç Aradas Farró. Sos pares es deien Francesc Aradas Roura i Lluïsa Farró Gratacós. Paleta de professió, l'agost de 1912, fugint de la seva incorporació a files, passà a França. Va fer la seva declaració d'estrangeria el 29 d'agost de 1912 a Tesà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballava quatre mesos per al constructor Léon Marty. Posteriorment emigrà a Algèria, però el 16 d'abril de 1913 retornà a la metròpoli via Marsella (Provença, Occitània) procedent d'Orà. Treballà durant sis mesos per a Bazies, empresari de la construcció. La policia l'acusà d'estafar en el joc, juntament amb Josep Gispert i Pedro Marzo, alguns compatriotes. A començament de 1914 vivia a Sant Llorenç de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord), on treballava per un tal Joan Roig. L'abril de 1914 va ser fitxat com «anarquista militant molt perillós, capaç de cometre un atemptat» i segons la policia formava part d'un «comitè secret» encapçalat per Emmanuel Serra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Manuel Lapeña Altabás

- Manuel Lapeña Altabás: El 3 de setembre de 1892 neix a Villarroya de la Sierra (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Lapeña Altabás. En 1913 es graduà a l'Escola de Veterinària de Saragossa (Aragó, Espanya). El 14 de desembre de 1925 va ser nomenat manescal titular i inspector d'Higiene i Sanitat Pecuàries de Villarroya de la Sierra i de les viles de Vadillo i Horcajo. Va ser fundador i membre destacat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la zona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, va ser capturat pels feixistes a El Orcajo (Villarroya de la Sierra, Saragossa, Aragó, Espanya) i traslladat a Calataiud. Manuel Lapeña Altabás va ser afusellat el 27 de juliol de 1936 per un escamot falangista al Barranco de la Bartolina de Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya) i llançat a una fossa comuna de la zona. Son germà, Antonio Ramiro, també confederal, va ser afusellat poc després, l'11 de juny de 1987, també a Calataiud. Les restes dels dos germans van ser exhumades l'abril de 1959 i enterrades a la cripta principal del Valle de Cuelgamuros (San Lorenzo de El Escorial, Madrid, Castella, Espanya). Sa família lluita judicialment per que les restes siguin exhumades i enterrades a Calataiud.

- Giovanni Bassoli: El 3 de setembre de 1893 neix a San Giacomo Roncole (Mirandola, Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Giovanni Bassoli, conegut com Giuvanin. Sos pares es deien Celso i Angela. En 1896 amb sa família es traslladà a Cividale (Mirandola, Emília-Romanya, Itàlia). Ben conegut com a anarquista per les autoritats, es guanyava la vida fent de peó. El febrer de 1920 va ser denunciat a les instàncies judicials de Mirandola per delicte de premsa a causa d'un article «violent i atiador de la revolta» aparegut en el setmanari de la Cambra del Treball Sindicalista La Bandiera Operaia. Amb Giuseppe Luppi, fou l'animador principal de la sucursal de la Mirandola de la Cambra del Treball Sindicalista de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). El març de 1920 la Prefectura de Milà (Llombardia, Itàlia) el definia com a un dels principals membres del Comitè Central de la Unió Sindical Italiana (USI) i relacionat amb Errico Malatesta. Bon orador i actiu propagandista, va fer una subscripció a favor del diari anarquista Umanità Nova. L'abril de 1923 va ser apallissat greument a Cividale per un escamot feixista comandat per Negrelli, home de confiança del jerarca Alberto Paltrinieri. Va ser agredit mentre anava a casa seva, amb porres i cops de peu al ventre, amb la manifesta intenció de matar-ho a l'acte, però des d'una granja propera dues dones d'avançada edat sortiren en la seva ajuda armades de forques. Sense adonar-se de la gravetat del seu estat, intentà arribar a casa pel seu peu amb la finalitat de no espantar sa vella mare, però va caure inconscient abans d'arribar-hi. Un setmana més tard, el 30 d'abril de 1923, Giovanni Bassoli va morir a la seva casa de Tramuschio (Mirandola, Emília-Romanya, Itàlia) a conseqüència de les greus ferides patides. El dia del funeral els feixistes envaïren la casa de Bassoli, plena de familiars i amics, i ultratjaren el cos del difunt amb insults i escopinades; més tard, quan el transport del cos al cementiri, els feixistes, amb el suport d'un esquadró de carrabiners a cavall, dispersaren el seguici fúnebre amb porres i cops de sabre. Deixà vídua, Carmelina Roveda, i un fill de 10 dies, que morí amb tres anys. En 1927 sa família emigrà a Màntua (Llombardia, Itàlia). L'1 de maig de 1946 s'inaugurà una làpida al cementiri de la Mirandola en el seu record.

Giovanni Bassoli (1893-1923)

***

Fioravante Moscadelli

- Fioravante Moscadelli: El 3 de setembre de 1893 neix a Empoli (Toscana, Itàlia) el sabater anarquista Fioravante Moscadelli. Son pare es deia Giovanni Moscadelli. Durant el Bienni Roig (1919-1920) s'acostà al moviment anarquista freqüentant els cercles subversius de la seva ciutat. Amb l'arribada del feixisme s'emigrà, primer a Alemanya i després a França, on continuà la seva militància política i per aquest motiu va ser inscrit en el registre de fronteres de la policia amb l'odre de detenció. Va estar constantment controlat per les autoritats fins a finals de 1943. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Iside Pallarès Mestre apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 28 d'abril de 1966

- Isidre Pallarès Mestre: El 3 de setembre de 1894 neix a Puigpelat (Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Isidre Pallarès Mestre. Sos pares es deien Pau Pallarès i Rosa Mestre. Es guanyava la vida com a agricultor i barber. En els anys trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes i president del Sindicat de Treballadors del Camp de la CNT local. Entre l'octubre de 1936 i el gener de 1937 fou regidor municipal, encarregat de la presidència de la Comissió de Guerra i de les confiscacions de les propietats urbanes en nom del Sindicat Cooperatiu d'Edificació. El gener de 1938 fou delegat al Ple Regional de Pagesos de la CNT celebrat a Barcelona (Catalunya). El novembre de 1938 es va reincorporar a l'Ajuntament en substitució d'un regidor que havia estat destinat al front. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En acabar la II Guerra Mundial, després d'un temps militant en la Federació Local de Sent Roman de Sarnon (Roergue, Occitània), s'establí a Millau, on ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT, com ara el de tresorer de la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Sa companya fou Teresa Solé. Després d'una llarga malaltia, Isidre Pallarès Mestre va morir el 8 de març de 1966 a Millau (Roergue, Occitània).

***

Alfredo Lusvardi

- Alfredo Lusvardi: El 3 de setembre de 1900 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el ferrer i paleta anarquista Alfredo Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Era membre d'una família nombrosa de germans anarquistes: Medardo (1897), Filippo (1899), Aldebrando (1902) i Bruno (1904). S'adherí al Circolo Giovanile Anarchico Comunista (CGAC, Cercle Juvenil Anarcocomunista) del barri de Madonnina de Mòdena. En aquest mateix grup també militava Vittorio Ascari i Aldo Gilioli, que posteriorment van ser condemnat per l'assassinat, el 21 de gener de 1921 a Mòdena, del feixista Mario Ruini. Encara que Alfredo i Filippo van ser sospitosos de l'homicidi de Ruini i del posterior tiroteig que tingué lloc durant els funerals d'aquest que causaren la mort d'altres dos feixistes, van ser alliberat per manca de proves. En 1924 la Comissaria de Policia de Mòdena el va definir com a «anarquista perillós i capaç d'accions», mentre que la Prefectura de Policia anotà que «durant l'agitació bolxevic en aquesta província desenvolupà molta activitat, però amb l'arribada del feixisme decidí no actuar i el juliol de 1922, amb un passaport en regla, es traslladà a França».  D'antuvi s'establí a Amiens (Picardia, França), després a Nancy (Lorena, França) i finalment a París, on trobà feina de paleta. A París es casà amb la francesa Françoise Budros. Va ser inscrit en el registre de fronteres i en el butlletí de recerca amb l'ordre de detenció. En 1934 una nota de la Prefectura de Policia de Mòdena informava que continuava militant en el moviment llibertari i antifeixista, mentre que un informe confidencial informava a la policia política que havia expressat «intencions d'atemptar contra les autoritats diplomàtiques consulars italianes i contra els dirigents feixistes de París». Detingut per la policia francesa, el novembre de 1940 va ser lliurat a les autoritats alemanyes, juntament amb son germà Filippo. Després de tres mesos a la presó parisenca de La Santé i 17 mesos en un camp de concentració nazi, ambdós van ser lliurats a les autoritats italianes. L'abril de 1942 la Comissió Provincial els va condemnar a dos anys de confinament a Pisticci (Basilicata, Itàlia). Gràcies a una reducció de la pena en un terç de la condemna, va ser alliberat i l'agost de 1943 arribà a Mòdena. Després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943, amb sos germans Filippo i Bruno s'uní amb Albano Franchini i Aurelio Ferrari a la recerca de grups armats de la resistència als quals afegir-se. Arribaren a Coscogno (Pavullo nel Frignano, Emília-Romanya, Itàlia) i després d'uns dies amb la mare de Ferrari sense trobar-ne cap grup de resistència organitzada al qual agregar-se, retornaren a la ciutat. Després de la II Guerra Mundial tornà a instal·lar-se a París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 2 de setembre

Esdeveniments

Capçalera de Le Peuple

- Surt Le Peuple: El 2 de setembre de 1848 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Peuple. Liberté, Égalité, Fraternité –després s'afegirà el subtítol «Journal de la République Démocratique et Sociale». Fou editat i redactat per Pierre-Joseph Proudhon. Era successor de Le Représentant du Peuple, que havia sortit el 27 de febrer d'aquell any i que havia estat prohibit el 10 de juliol. Le Peuple traurà 206 números, l'últim el 13 de juny de 1849, i serà continuat per La Voix du Peuple –223 números entre l'1 d'octubre de 1849 i el 14 de maig de 1850–, per acabar novament amb la capçalera Le Peuple –33 números entre el 15 de juny i el 13 d'octubre de 1850. En el primer número es publicà un «Manifeste du Peuple» on s'exigirà el dret al treball i en el número del 15 de novembre un manifest electoral dels socialistes contra l'estatisme i per la creació i desenvolupament de societats obreres. Aquesta publicació, com la anterior i les posteriors, reivindicaven el dret del proletariat a l'autoemancipació sense cap suports governamental. La publicació de tres violents articles contra el príncep-president Louis-Napoléon Bonaparte –el 26, 27 i 30 de gener de 1849– van fer que Proudhon fos denunciat i condemnat el 28 de març de 1849 per l'Audiència del Sena a tres mesos de presó i 3.000 francs de multa; fet que obligà Proudhon a fugir el 30 de març i refugiar-se a Bèlgica.

***

Representació de la I Internacional

- Congrés de Lausana: Entre el 2 i el 8 de setembre de 1867 se celebra a Lausana (Vaud, Suïssa) el II Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi van assistir 72 delegats, majoritàriament suïssos (37 delegats) i francesos (20 delegats). Es van resoldre els temes plantejats en la línia proudhoniana i allunyada de la línia marxista. Es va assenyalar que els sindicats obrers calien que s'agrupessin en federacions regionals, nacionals i internacionals d'oficis i indústries. Va existir acord gairebé general sobre la necessitat de creació de cooperatives de producció i que els sindicats estaven obligats a fer-les costat moralment i econòmicament; però van sorgir grans diferències entre els delegats sobre quines activitats cooperatives mereixien ser defensades. Molts delegats mostraren les seves reserves sobre el perill que les cooperatives només emancipessin econòmicament reduïts grups d'obrers i no la classe obrera en la seva totalitat. Partidaris de Proudhon, de Blanc i de Lassalle prengueren part en el congrés i quan es van discutir els punts que feien referència a l'Estat, la disparitat de criteris de les diverses escoles van fer que les resolucions fossin ambigües. Es va aprovar una moció favorable a la propietat pública dels mitjans de canvi (bancs) i de transport; però una esmena sobre la socialització de la terra, presentada per De Paepe, va ser rebutjada. Sobre el tema de la «lluita política» i la seva relació amb les llibertats va suscitar també disparitat de criteris, acordant finalment que «l'emancipació social dels treballadors és indispensable de la seva emancipació política» i «que l'establiment de les llibertats polítiques és una primera mesura d'absoluta necessitat». Sobre l'actitud que s'havia de seguir davant el Congrés Internacional de la Pau, que pocs dies després havia de celebrar-se a Ginebra, patrocinat per la Lliga per la Pau i la Llibertat –moviment pacifista republicà dirigit per escriptors, professors i polítics burgesos radicals que desitjaven el suport dels obrers–, la majoria dels delegats internacionalistes van estar d'acord amb col·laborar amb la Lliga en la lluita contra la guerra, però deixant clar que la guerra només es pot evitar canviant per complet el sistema econòmic imperant. Altres resolucions van anar encaminades al foment de l'ensenyament integral i d'un idioma universal. Van sobresortir en els comicis De Paepe, Büchner, Eccarius i Guillaume.

***

Marx versus Bakunin

- Congrés de l'Haia: Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 se celebra a l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) el V Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on es produeix la gran escissió entre marxistes (autoritaris) i bakuninistes (antiautoritaris o llibertaris). Hi van assistir 69 delegats representant 11 països. Els italians van ser absents deliberadament –Cafiero hi va assistir com a observador crític. En representació de la Federació Regional Espanyola hi van assistir Rafael Farga i Pellicer, Carlos Alerini, Nicolás Alonso Marselau, Tomás González Morago i Paul Lafargue, que es van decantar per la fracció bakuninista. La majoria de delegats eren alemanys i membres del Consell Federal marxista. Els suïssos i els espanyols tractaren d'imposar una votació per afiliats o per federacions, però no es va acceptar pels autoritaris, que comptaven amb més delegats. Els delegats del Jura van sol·licitar en una moció «l'abolició del Consell Federal i la supressió de tota autoritat en la Internacional». Però, contràriament, es va enfortir el poder del Consell Federal («Estat Major de la Internacional») i es va exigir la formació d'un partit polític, és a dir, la conversió de l'AIT en un instrument per a la presa del poder. Bakunin i James Guillaume van ser expulsats i el Consell Federal es va traslladar a Nova York, a proposta de Marx i d'Engels. La reacció antiautoritària es va produir dies més tard amb la celebració del Congrés de Saint-Imier (15 i 16 de setembre) i la creació d'una AIT antiautoritària.

***

Capçalera de L'Urlo della Canaglia

- Surt L'Urlo della Canaglia: El 2 de setembre de 1888 surt a Pàdua (Vèneto, Itàlia) el primer i únic número del periòdic L'Urlo della Canaglia. A beneficio del giornale (El Crit del Canalla. A benefici del diari). Portava els epígrafs «Ni Déu, ni amo» (Blanqui) i «Tenir el vot no vol dir tenir la llibertat» (L. Shetchley). Estava redactat per Attilio Borgatti. Realment es tracta d'un full imprès per una plana que vol fer publicitat per a un nou periòdic i recaptar-hi fons. Entre novembre de 1882 i febrer de 1883 Luigi Colli havia editat a Màntua (Llombardia, Itàlia) La Comune. Urlo della canaglia, publicació que recollia el programa anarquista de la I Internacional.

***

Picasso: Míting anarquista (1897)

- Llei antiterrorista: El 2 de setembre de 1896, arran de l'atemptat anarquista durant la processó el Corpus Christi quan passava pel carrer de Canvis Nous de Barcelona (Catalunya) el 7 de juny de 1896, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la primera Llei antiterrorista de l'Estat espanyol de 10 de juny de 1894. En aquesta, la vinculació entre terrorisme i anarquismes és encara més estreta: «El Govern podrà suprimir els periòdics i els centres anarquistes i tancar els establiments i els llocs d'esplai on els anarquistes es reuneixin habitualment per concertar-ne els plans o verificar-ne la propaganda.» Es castiga amb l'expulsió a qui  «de paraula, per escrit, per la impremta o per altre mitjà de publicitat propaguin idees anarquistes o formin part de les associacions compreses en l'article 8è de la Llei de 10 de juliol de 1894». La Llei ja es dirigeix declaradament contra l'anarquisme. S'introdueixen les matèries inflamables com a mitjà per cometre delictes i la pena de mort com «quan a conseqüència de l'explosió resultés alguna persona morta», encara que es preveu la possibilitat de proposar al Govern una rebaixa o commutació de la pena. Important novetat és la competència de la jurisdicció militar sobre aquests delictes i es preveu una vigència de tres anys, especialment per l'oposició que va aixecar entre els liberals la supressió de centres i de periòdics.

***

Cartell de l'acte

- Míting a Figueres: El 2 de setembre de 1931 se celebra al Teatre Principal de Figueres (Alt Empordà, Catalunya) un gran míting de propaganda sindical organitzat pel Sindicat Obrer d'Oficis Diversos (SOOD) de la localitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van intervenir els propagandistes Roser Dulcet Martí, Ramon Estany, Ramon Magriñà i Jaume Segalà. El SOOD de Figueres comptava en aquell moment uns set-cents afiliats.

Naixements

Hans Jaeger pintat per Edvard Munch (1889)

- Hans Jaeger: El 2 de setembre de 1854 neix a Drammen (Buskerund, Noruega) l'escriptor i filòsof anarquista, defensor de l'amor lliure noruec, Hans Henrik Jaeger. Fill d'un oficial de policia, va quedar orfe a l'edat de 14 anys. Va haver de lluitar tot sol, embarcant-se en la marina on esdevindrà més tard oficial. En 1875, va començar a estudiar filosofia i va freqüentar la bohèmia de Cristiania (antic nom d'Oslo). A començaments dels anys 1880 hi va crear un grup militant de joves intel·lectuals i pintors, com ara Edvard Munch, que es va mobilitzar per promoure l'amor lliure i blasmar contra el matrimoni. Després d'escriure un assaig sobre Kant i dos peces de teatre, va publicar el 1885 una novel·la naturalista Escenes de la Bohèmia de Cristiania, però el llibre va topar amb «la bona societat» i és de seguida segrestat i prohibit, fins i tot a Suècia, per ultratge als bons costums. Per aquest fet va ser condemnat el 1886 a 60 dies de presó aparellat amb una multa. Aleshores va deixar Noruega per un temps i va marxar a França, on residirà dos anys treballant com a corresponsal per a un periòdic socialdemòcrata, abans de retornar a Cristiania on entrarà en contacte amb l'anarquista danès J. J. Ipsen, qui li descobrirà l'anarquisme, i el doctor Rolf Hammer. En 1906 va publicar a Copenhaguen el llibre Anarkiets Bibel (La Bíblia de l'Anarquisme), veritable discurs de defensa on les preocupacions socials i la vaga general expropiadora s'uneixen a la necessitat d'alliberament individual i sexual. En 1907, va editar amb Ipsen el periòdic de combat social Kosaren (El Corsari) i, el mateix any, Skorpionen (L'Escorpí), que esdevindrà després Revolten (La Revolta). Hans Henrik Jaeger va morir de càncer el 8 de febrer de 1910 en un hospital d'Oslo (Noruega).

***

Enrico Travaglio

- Enrico Travaglio: El 2 de setembre de 1876 neix a Monza (Llombardia, Itàlia) el periodista, impressor, editor i propagandista anarquista Enrico Travaglio, també conegut com Henry Travaglio o Eugene Travaglio (Gene). Sos pares es deien Giovanni Travaglio, enginyer de renom que va ser nomenat cavaller per la regna Victòria per la seva participació en la guerra de Crimea, i Giuseppina Alberti, filla d'una família benestant milanesa. Passà amb sa família la seva infantesa a Milà (Llombardia, Itàlia). Son pare era molt temps fora de la llar i sa mare fugí amb son amant, el periodista republicà radical Cesare Crespi, primer a Escòcia i després a Nova York (Nova York, EUA), deixant Enrico a Itàlia. En 1885, quan tenia nou anys, es reuní amb sa mare, el seu amant i sa germana petita, Nina, a Staten Island (Nova York, EUA). En 1890 tots s'establiren a San Francisco (Califòrnia, EUA) i assistí a l'Escola Primària per a Nins «George Washington», al barri italià de la ciutat. Quan tenia 14 anys entrà com a grumet de mariner en un vaixell de vela al Pacífic, però va desertar a Sibèria després que el capità del vaixell disparés contra un veler de la tripulació i l'obligués a encobrir l'assassinat, negant-se a signar el quadern de bitàcola. Volia creuar el país i visitar Lev Tolstoi, però no aconseguí arribar-hi. No obstant això, trobà feina en l'equip de l'Expedició Geodèsica Internacional que navegava pel riu xinès Iang-Tsé, on va conèixer un deixeble del geògraf anarquista Élisée Reclus, que el va introduir en el pensament llibertari. Posteriorment va fer altres viatges, a Alaska, al voltants del cap d'Hornos, etc. Quan en 1894 retornà a San Francisco, ja convertit en un anarquista convençut, sa mare havia mort i son company Cesare Crespi, després d'haver fet amistat amb Gaetano Bresci, també es decantà pel moviment llibertari. Amb Cesare Crespi fundà el setmanari Secolo Nuovo, la primera publicació anarquista de la Costa Oest nord-americana, que durà fins al gran terratrèmol de Sant Francisco de 1906. També amb Cesare Crespi, l'1 de març de 1900, creà a San Francisco (Califòrnia, EUA) La Protesta Umana. Periodico settimanale dell'anarchismo, revista mensual més intel·lectual de teoria anarquista i literària acostada a les posicions antiorganitzadores i antifederalistes de Giuseppe Ciancabilla, que publicà pocs números. Posteriorment intentà transformar La Protesta Umana en un suplement literari i sociològic del periòdic L'Aurora, que dirigia Ciancabilla, però el projecte fracassà sembla que per motius econòmics. A principis de 1901 es va traslladar a Spring Valley (Illinois, EUA), on Ciancabilla havia portat la redacció de L'Aurora, per intentar de bell nou materialitzar el projecte, però tampoc no reeixí. Aquest mateix any s'establí a Chicago (Illinois EUA), on aprengué l'ofici d'impressor, arribant a ser un caixista de primera categoria. En aquesta ciutat conegué sa primera companya, Frances (Frankie), que havia estat casada anteriorment i tenia tres infants, i amb qui tingué tres nines en comú. En aquesta època ajudà a compondre el periòdic anarquista Free Society. An Advocate of Communal Life and Individual Sovereignty, d'Abe Isaak, al domicili del qual visqué un temps. El 7 de setembre de 1901 va ser detingut, amb altres companys (Jay Fox, Emma Goldman, Hippolyte Havel, Abe i Mary Isaak, Julia Mechanic, Clemens Pfuetzner, Martin Rasnick, Michael Roz, Alfred Schneider, etc.), a Chicago arran de l'atemptat mortal de l'anarquista Leon Czolgosz contra el president dels Estats Units William McKinley del dia anterior, però va ser ràpidament alliberat. El febrer de 1902 fundà a Chicago amb Ciancabilla la nova La Protesta Umana. Rivista mensile di scienze sociali, arte e letteratura. En aquesta publicació, eclíptica i positivista, es poden trobar discussions ideològiques, poesies, literatura i sociologia, sempre relacionada amb els grups antiorganitzadors italians (Il Grido della Folla, Giovanni Baldazzi, Nella Giacomelli, Oberdan Gigli, etc.). El 1903 el periòdic i els seus dos editors es traslladaren a San Francisco, on comptà amb el suport dels anarquistes francesos del grup «Germinal», però La Protesta Humana deixà de publicar-se després de la mort de Ciancabilla (16 de setembre de 1904) –l'últim número fou el 23 de l'1 d'octubre de 1904. En 1904 també fundà, amb Samuel Mintz, The Petrel. An Anarchist-Communist Periodical. Segons la policia, en 1905 publicà a San Francisco un «manifest anarquista» titulat 29 luglio, lloant el regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci cinc anys abans. També segons la policia, en vistes a un possible viatge aquell any de la Reina Mare d'Anglaterra als EUA, havia manifestat la idea d'«imitar Bresci», pensant per una banda que no li quedava més d'un any de vida i per altra sentir-se malvist pels companys després de la mort de Ciancabilla, ja que a final de la vida d'aquest havien tingut desavinences. Malgrat les disposicions de vigilància preses sobre la seva persona per la policia, en 1906 les autoritats consulars italianes no tenien notícies seves i des de 1911 va ser donat com a desaparegut. Els intents de recerca es repetiren any rere anys sense cap resultat i en 1933 va ser inscrit en el registre dels «subversius terroristes». El cert és que el gran terratrèmol de 1906 destruí el seu taller d'impremta de San Francisco i s'instal·là a Stockton (San Joaquín, Califòrnia, EUA), sota el nom d'Eugene Travaglio (Gene Travaglio). A Stockton conegué sa segona companya, Juliette Verrel, i publicà, amb A. L. Cole, a partir del 26 de maig de 1906, el periòdic bilingüe (anglès i italià) La Terra. Organo del Popolo, destinat als treballadors del camp de la zona. Cap el 1910 es traslladà amb sa companya a Portland (Oregon, EUA), on treballà de supervisor al taller d'impremta del periòdic The Pacific Monthly, dirigit per Charles Erskine Scott Wood. Poc després s'instal·là a Tacoma (Pierce, Washington, EUA), on treballà de supervisor en un taller d'impremta dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i edità el periòdic Why? A Bulletin of Free Inquiry (1913-1914). A Tacoma conegué Sam Hammersmark i molts wobblies, i al seu domicili residí una temporada William C. Owen. En aquesta època visità amb freqüència la colònia anarquista «Home Colony», on aprengué l'esperanto –en 1966 va escriure uns records sobre el seu pas per la colònia sota el títol Trials of a Noble Experiment. Més tard es traslladà a Seattle (Washington, EUA), on muntà una petita impremta («Olympic Press») i en 1922 edità el periòdic The Dawn. A Journal of Free Expression. A Seattle conegué en 1924 sa tercera companya, Esther Hartz, amb qui tingué un fill, Dalny. A Seattle va fer bona amistat amb Harvey O'Connor, que publicava el periòdic obrer The Record. Entre 1925 i 1926 visqué a Sausalito (Marin, Califòrnia, EUA) i posteriorment s'instal·là amb sa companya a San Francisco. En aquesta època freqüentà la parella Matthew Schmidt (Schmidty) i Beth Livermore, i altres companys anarquistes, com ara Vincenzo Ferrero (John the Cook), Red Jones (Jonesie), Angelo Luca i Domenico Sallitto (Dominick Sallitto). Profundament antibolxevic, trencà amb els companys que es feren comunistes. En 1932 publicà a Geyserville (Sonoma, Califòrnia, EUA) el periòdic The Geyserville Press. En 1939 les autoritats consulars italianes renovaren les circulars de recerca i la seva fitxa es va actualitzar fins a finals de 1941. Enrico Travaglio va morir el 6 de juliol de 1968 a San Francisco (Califòrnia, EUA); incinerat, les seves cendres s'escamparen a la mar.

***

Domenico Ludovici

- Domenico Ludovici: El 2 de setembre de 1884 neix a Cagli (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Domenico Ludovici. Sos pares es deien Francesco Ludovici i Adele Giovannini. De ben jovenet manifestà les seves idees anarquistes i per això, cap el 1904, va ser integrat en la I Companyia de Disciplina de Peschiera del Garda (Vèneto, Itàlia) per «propaganda antimilitarista». Es guanyava la vida fent de picapedrer i de tallador de vidre. El desembre de 1907 emigrà a França, on va romandre fins a juliol de l'any següent per qüestions de feina. El 27 de setembre de 1908 participà en el Congrés Interprovincial Anarquista que se celebrà a Pergola (Marques, Itàlia). El maig de 1909 passà, amb sa companya Vittoria Mascellini, a Saint-Blaise (Neuchâtel, Suïssa), on organitzà un grup llibertari i es dedicà a la propaganda subversiva, fins i tot desplaçant-se a països veïns. Entre 1910 i 1914 tornà un parell de vegades a Cagli, on restà alguns mesos, per retornar de bell nou a Suïssa. En 1912 el trobem a Neuchâtel (Neuchàtel, Suïssa), on va ser convidat per Armando Borghi per a fer una conferència. En 1914 col·laborà en Volontà. Quan la Gran Guerra, no es va presentar a la crida a files o desertà. En 1917 s'establí a Ginebra amb sa família –tenia dos fills (Brenno i Sergio) i una filla (Ferrer). En 1922 la policia el tenia controlat a Ginebra, on havia muntat un taller de vidres per a rellotges i freqüentava les reunions setmanals del grup editor del periòdic anarquista Le Réveil, de Luigi Bertoni, amb qui tingué una estreta amistat. En 1929 enviava cròniques al periòdic Germinal de Chicago (Illinois, EUA) i es traslladà a París (França), on esdevingué representant de productes d'alimentació, alhora que mantenia el seu taller ginebrí; aquest mateix any va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. A finals de 1929 acompanyà Camillo Berneri i Ermanno Menapace, que més tard es va saber que era agent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), a la seu de la Societat de Nacions, on segons la policia, pretenien atemptat contra la delegació italiana. Encara que vigilat per agents de l'OVRA, en aquests anys es mogué hàbilment entre Suïssa i França organitzant el moviment llibertari i mantenint relació amb destacats anarquistes (Amleto Astolfi, Gino Bibbi, Savino Fornasari, Remo Franchini, Carlo Frigerio, Lorenzo Gamba, Virgilio Gozzoli, Guido Schiaffonati, Randolfo Vella, etc.). L'abril de 1931 s'entrevistà amb Domenico Zavattero a Marsella (Provença, Occitània), de qui va treure una opinió negativa, i el juny d'aquell any, amb Randolfo Vella, acompanyà Nestor Makhno durant la seva estada parisenca. Membre de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), fou un dels seus representants en la regió parisenca en el Congrés Anarquista dels Pròfugs Italians que se celebrà entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 a Puteaux (Illa de França, França). El març de 1936 s'establí definitivament a Ginebra, on encara funcionava el seu taller, però en el qual ja no es dedicà mai, lliurant-se totalment a l'activitat política, que el porta gairebé cada nit a freqüentar el Cercle Llibertari «L'Aurora» i a recaptar fons per al finançament de l'antifeixisme a Itàlia. L'agost de 1936, juntament amb dos ginebrins, es dirigiren a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), a la frontera francoespanyola, amb la intenció d'unir-se a la Revolució espanyola. Un cop passada la frontera, a Barcelona (Catalunya) es reuniren amb l'anarquista Quisnello Nozzoli i entrà a formar part de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», lluitant el 28 d'agost de 1936 en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Al front d'Osca perdé un ull i tres dits. Segons informacions de la policia feixista italiana, el setembre de 1937 pertanyia a la Brigada «Carlo Rosselli», que actuava a Aragó, però a vegades moltes d'aquestes notícies són contradictòries. Esdevingué membre del Comitè d'Investigació Política de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'estació ferroviària de Portbou (Alt Empordà, Catalunya) i locutor del programa en italià de Ràdio Barcelona, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la FAI, fins a les jornades tràgiques de maig de 1937. També fou, amb Celso Persici i Virgilio Gozzoli, representant de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) a la seu del Comitè Regional de Catalunya de la CNT-FAI. A Barcelona visqué amb Camillo Berneri, Francesco Barbieri, Virgilio Gozzoli, Enzo Fantozzi, Ernesto Bonomini e Leonida Mastrodicasa. Durant la Revolució espanyola col·laborà, a vegades fent servir els pseudònims DL, Dom i Domingo, en Le Réveil Anarchiste –va fer una entrevista a Emma Goldman en 1937 durant la seva visita a Catalunya que sortí en aquesta publicació–, Tierra y Libertad, Solidaridad Obrera, Guerra di Classe (que dirigí amb Aldo Aguzzi després de l'assassinat de Camillo Berneri), L'Adunata dei Refrattari i Il Martello. El gener de 1938 vivia a París sota el llinatge Martin i posteriorment, amb Virgilio Gozzoli, es dirigí a Perpinyà amb la intenció de passar a Barcelona, però els carrabiners republicans els van impedir l'entrada. No obstant això, l'abril de 1938 era a Barcelona amb Pio Turroni, amb qui el juliol d'aquell any projectà un atemptat contra Benito Mussolini que s'havia de portar a terme l'agost a Rímini (Emília-Romanya, Itàlia). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, abandonà Catalunya amb la Retirada i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on s'integrà en el grup «Libertà o Morte». Pogué fugir-ne i arribà a Ginebra via Grenoble. El febrer de 1939 era a Lieja (Lieja, Bèlgica) amb la intenció d'emigrar a Amèrica, però retornà a Suïssa i continuà dedicant-se a la propaganda anarquista al costat de Luigi Bertoni i de Comunardo Bertoglio, tot aprofitant un abonament ferroviari obtingut gràcies a la seva nova feina de representant d'una fàbrica de cartonatges. El novembre de 1940 son fill Brenno, que sembla que no desenvolupava aleshores cap activitat política, va ser confinat pel feixisme. Durant la II Guerra Mundial i la postguerra s'encarregà de la distribució de la premsa subversiva. El novembre de 1945 viatjà a Milà (Llombardia, Itàlia) i prengué part, com a delegat dels Grups Anarquistes de Llengua Italiana a Suïssa, en una reunió del consell general de la Federació Anarquista Italiana (FAI), viatjant de seguit a Fano i a Roma, on s'entrevistà amb Armando Borghi. Posteriorment participà en el II i el III Congrés Nacional de la FAI, que se celebraren entre el 16 i el 20 de març de 1947 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 a Liorna (Toscana, Itàlia), respectivament. El 22 de gener de 1947 pronuncià el discursos commemoratiu en els funerals de Luigi Bertoni. Fins al seu final, formà part de la redacció de Le Réveil Anarchiste. Domenico Ludovici va morir el 14 d'abril de 1950 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va ser incinerat tres dies després. Son fill, Brenno Ludovici, també va ser un destacat anarquista.

***

Nota necrològica publicada en el diari de Bourges La Dépêche de Berry del 23 de novembre de 1928

- Albert Degrigny: El 2 de setembre de 1887 neix a Issoudun (Centre, França) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Albert-Edmond-Désiré Degrigny, conegut com Cent Kilos per la seva obesitat. Sos pares es deien Edmond Degrigny, cafeter, i Marie Clémence Félicie Venot. Un cop vídua, sa mare explotà el cafè Baron, a la plaça Marchés d'Issoudun. Albert Degrigny, malgrat pesar més de cent quilos i midar 1,79 metres, l'abril de 1908 va ser declarat apte per a fer el servei militar, però va ser llicenciat l'abril de 1909 per otitis crònica. Es guanyava la vida treballant d'ajustador a la foneria d'artilleria de l'Atelier de Construction de Bourges (ABS, Taller de Construcció de Bourges) de l'Arsenal i pertanyia al Sindicat d'Obrers Civils d'aquesta institució militar, a més de formar part del consell d'administració de la Borsa del Treball i de les Joventuts Sindicalistes. Segons informes de la policia, durant unes vacances, del 5 al 20 d'agost de 1910, viatjà a Flandes, a Bruges i Blankenberge, des d'on va escriure a l'anarquista Benoist Fernand, el qual rebia fullets revolucionaris provinents de Bèlgica. El setembre de 1910 Degrigny va ser sorprès per un vigilant quan introduïa a l'ABS 17 exemplars del setmanari anarquista L'Insurgé. Durant aquesta època presidí una sèrie de conferències del propagandista anarquista Sébastien Faure. El 19 d'octubre, en un escorcoll del seu domicili, la policia va poder trobar exemplars dels periòdics La Guerre Sociale i L'Insurgé. El 6 de novembre de 1911 es casà a Bourges amb la planxadora Jeanny Augy. En aquesta època vivia al número 2 de Cour Jolie de Bourges. El 26 de febrer de 1912 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i en un informe del 17 d'abril de 1914 considerava indispensable mantenir-lo inscrit. Quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà en contra de la «Unió Sagrada» en el seu sindicat i durant el conflicte bèl·lic només jugà un paper secundari a l'ABS. Després del Congrés de Tours (Centre, França) de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de desembre de 1920, s'arrenglerà amb el sector comunista. En 1922 va ser nomenat membre suplent de la comissió administrativa del departament de Cher de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i en 1923 en va se nomenat titular. Membre de la Lliga dels Drets de l'Home de Bourges, en aplicació de les decisions del seu IV Congrés Mundial, el gener de 1923 dimití de les seves responsabilitats. Al final de sa vida era membre del Comitè Regional Comunista i secretari de la Cèl·lula Núm. 2 de l'ABS, i vivia al número 24 del carrer Pelvoysin de Bourges. Albert Degrigny va morir el 21 de novembre de 1928 al seu domicili de Bourges (Centre, França) i va ser enterrat tres dies després al Cementiri Superior de Saint-Lazare de la ciutat.

***

Notícia del judic d'Émile Dulac publicada en el diari parisenc La Gazette de France del 25 de febrrer de 1911

- Émile Dulac: El 2 de setembre de 1887 neix al VIII Districte de París (França) l'anarquista individualista, després socialista i finalment feixista, Georges Dulac, conegut com Georges Dulac. Era fill de Gaston Prosper Dulac, tapisser, i de Louise Marie Julia Lesenne, jornalera. Es guanyava la vida treballant d'obrer xocolater. Entre 1901 i 1902 col·laborà en el periòdic anarquista de Georges Butaud Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité i entre 1906 i 1907 en Le Cubilot, editat per André Mounier (Jean Prolo). El maig de 1907 va ser un dels signants del cartell antimilitarista «Aux Soldats». Aleshores militava en el moviment anarquista de Levallois-Perret, on vivia al número 6 de l'impàs Gravel, juntament amb els germans Alexandre Girard i Maurice Girard i Albert Jacquart. En 1908 va ser un dels animadors del Grup Abstencionista del XVII Districte de París. Freqüentà assíduament les «Xerrades Populars» d'Albert Libertad i llegia el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie. Després de la mort de Libertad, desaprovà l'orientació cientista que prengué L'Anarchie. Durant la campanya antiparlamentària de la primavera de 1910 va fer costat els anarquistes comunistes i destacà per la seva propaganda a Levallois-Perret. El 21 de maig de 1910 convocà al Cafè Jules tots els crítics amb la nova línia de les «Xerrades Populars» i reprotxà públicament a André Georges Roulot (Lorulot) d'haver desencarrilat el moviment engegat per Libertad. El 12 de setembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió de reorganització de Le Libertaire, que reorientà el setmanari exclusivament cap a l'anarquisme comunista i el sindicalisme revolucionari, esdevenint per un mes el gerent d'aquesta publicació en substitució d'Hélène Lecadieu. El 16 d'octubre de 1910 va ser detingut a la seu del periòdic per la publicació de tres articles antimilitaristes no signats («C'est la révolte», «Coups de feu comme à Barcelone» i «Les responsables») relatius a la gran vaga dels ferroviaris. Durant l'escorcoll de la seu de Le Libertaire la policia decomissà objectes amb els quals es podien confeccionar enginys explosius. El desembre de 1910 envià una carta a Aristide Briand, president del Consell de Ministres de França, exigint el règim polític i no el de dret comú que patia per al seu empresonament. Després de diversos mesos de presó preventiva a La Santé, el 24 de febrer de 1911 va ser jutjat amb Anna Mahé, redactora de Le Libertaire, detinguda també per un article antimilitarista, per l'Audiència del Sena pel delicte de «provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi, i a l'apologia d'aquests tres crims». Defensant pels advocats André Berthon i Georges Ducos de la Haille, ambdós van ser absolts. Poc després abandonà la Federació Revolucionària Comunista (FRC), en la qual s'havia integrat, i passà a militar en les «Jeunes Gardes Révolutionnaires» (JGR, Joves Guàrdies Revolucionàries), llançades per La Guerre Sociale, i ben aviat esdevingué gerent d'aquesta publicació de Gustave Hervé. El 7 de juny de 1911 participà, amb altres companys anarquistes (Miguel Almereyda, Baure, René Dolié, Jean Goldschild Goldsky, Émile Méo Tissier, Perceau i Marius Truchard), en el segrest dels confidents de la policia Eugène Bled i Jean Dudragne; inculpat, passà a la clandestinitat. No va comparèixer en el judici celebrat entre el 7 i el 9 d'octubre de 1911 contra els militants de La Guerre Sociale. A partir del 18 de setembre de 1912 esdevingué gerent de La Guerre Sociale i en el número del 10 de desembre de 1912 signà la declaració «Pourquoi nous entrons au Parti Socialiste», entrant a formar part de la Secció de Levallois-Perret de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, s'arrenglerà amb els partidaris de la «Unió Sagrada». Declarat exempt per al servei militar, el novembre de 1914 s'allistà i el 6 de setembre de 1915 va ser nomenat caporal. El 21 de gener de 1918 va ser ferit a causa de l'explosió d'un obús i resultà amb ferides a la cara. El 25 de juliol de 1919 va ser desmobilitzat del 119 Regiment d'Infanteria, obtenint nombroses condecoracions militars, i retornà a Levallois-Perret. El 30 de juny de 1927 es casà al XVII Districte de París amb la modista Berthe Lucie Ondet i Gustave Hervé en va ser testimoni. En aquesta època vivia amb sa mare ja vídua al número 9 del carrer Raspail de Levallois-Perret. Sempre fidel a Gustave Hervé, el seguí en la seva evolució ideològica i en el període d'entreguerres milità en el Partit Socialista Nacional (PSN). En les eleccions legislatives d'abril de 1928 es presentà per aquest partit per a la I Circumscripció del XX Districte de París, obtenint 2.223 vots. Durant la II Guerra Mundial continuà al costat d'Hervé en el suport al règim feixista de Vichy. En 1946, amb Lucien Leclerc, publicà el fullet hagiogràfic La Vérité sur Gustave Hervé, per a defensar l'honor del seu difunt mentor. El seu últim domicili va ser a Nantouillet (Illa de França, França). Émile Dulac va morir el 2 d'abril de 1963 a l'Hospital de l'Est Francilien de Meaux (Illa de França, França).

***

Pierre Cambouliu

- Pierre Cambouliu: El 2 de setembre de 1890 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista, i després comunista, Pierre Auguste Louis François Victor Antonin Cambouliu –citat sovint Camboulin. Sos pares es deien Antonin Pierre Cambouliu, empleat en la Prefectura de París, i Marie Joséphine Loyaux. Es guanyava la vida com a jornaler. El 20 de juliol de 1908 el Tribunal Correccional del Sena el condemnà a 15 dies de presó i a 50 francs de multa per «ultratges i rebel·lió». En aquesta època venia pels carrers el periòdic L'Anarchie. En 1911 va ser cridat a files, però com a fill de vídua va ser llicenciat. En aquesta època vivia amb sa mare vídua al número 148 del carrer Saint-Martin de París i treballava de comptable. L'1 de febrer de 1912 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a cinc anys de presó i a cinc anys de prohibició de residència per «robatori, possessió d'arma, rebel·lió i ultratges als agents» i empresonat; el 4 de març de 1915 va ser traslladat a la Presó Central de Loos (Nord-Pas-de-Calais, França). Ja en llibertat, el 7 d'agost de 1916, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i el 13 d'agost es declarà insubmís i va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la guerra va caure presoner civil i després de l'armistici va ser repatriat. El 30 de desembre de 1918 va ser incorporat al 26 Batalló de Caçadors i passà per diverses companyies i destins fins la seva desmobilització. En 1920 visqué un temps a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica). El 14 de novembre de 1922 es casà al IV Districte de París amb la venedora Marguerite Georgette Sinault. En aquesta època treballava com a venedor i vivia amb sa mare, que treballava també de venedora al Mercat Central de París, al número 27 del Quai d'Anjou. En 1925 encara estava fitxat com a anarquista i vivia al número 19 del carrer Blancs Manteaux. El 27 d'agost de 1927 va ser condemnat a tres mesos de presó per «possessió d'arma prohibida i atemptat als agents». Posteriorment visqué al número 10 del carrer André Sabatier de Bobigny (Illa de França, França). Durant la II Guerra Mundial es va afiliar al Partit Comunista Francès (PCF). El 5 de desembre de 1940 va caure pres en una agafada i tancat a la Caserna des Tourellles de París. Posteriorment passà al Centre de Sojorn Vigilat d'Aincourt (Illa de França, França). El 6 de setembre de 1941 va ser traslladat al Centre de Sojorn Vigilat de Rouillé (Poitou-Charentes, França). El 22 de maig de 1942 va ser lliurat a les autoritats nazis i va ser enviat al camp d'internament alemany de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). El 6 de juliol de 1942 va ser deportat sota la matrícula 46.319 a Auschwitz. Considerat «inadaptat per al treball», Pierre Cambouliu va assassinat, probablement gasejat, el 18 de setembre de 1942 al camp de concentració d'Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment Petita Polònia, Polònia). Una sala municipal de Bobigny porta el seu nom.

***

Necrològica de Juan Torres Hernández apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de desembre de 1978

- Juan Torres Hernández: El 2 de setembre de 1895 neix a Níjar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio de San Justo Torres Hernández. Sos pares es deien Manuel Torres Murcia i Agueda Hernández Montoya. Jornaler de professió, quan tenia 18 anys abandonà la seva població natal a la recerca de feina. Després d'un temps per diverses poblacions, a finals de 1927 entrà a treballar a les mines de potassa de Súria (Bages, Catalunya), on, fins a 1939, ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en el Sindicat Miner de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Vernet i Sètfonts. Posteriorment va ser enviat a un Grup de Treballadors Estrangers (GTE) per a fer feina en una fàbrica a Fumel (Aquitània, Occitània). El juny de 1940 sa companya, María Hernández, es reuní amb ell. Després de la II Guerra Mundial la parella milità en la Federació Local de Fumel de la CNT i en el departament de Saona i Loira. En 1963 tingué un accident laboral que li va afectar els ronyons i s'hagué de retirar anticipadament. En 1966 la parella s'instal·là a Agen on s'integrà en la Federació Local de la CNT. En 1973 patí una congestió cerebral i hagué de ser hospitalitzat en tres ocasions. El juny de 1978 tingué una caiguda i quedà paralitzat de les cames i d'un dels braços. Juan Torres Hernández va morir el 3 de novembre de 1978 al seu domicili d'Agen (Aquitània, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològia d'Ignacio Manzano Bosquet apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de juliol de 1979

- Ignacio Manzano Bosquet: El 2 de setembre de 1897 neix a Linares (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Ignacio Manzano Bosquet. Sos pares es deien José Manzano i Antonia Bosquet. En els anys vint emigrà a França. Instal·lat a Narbona (Llenguadoc, Occitània), milità en el moviment llibertari. En 1934 participà des de Narbona en la subscripció internacional pro-presos d'Espanya. El juliol de 1936, deixant sa companya Ana María Belzunces i sos tres infants, passà a la Península i lluità com a voluntari en una columna confederal al front d'Aragó. Contrari a la militarització de les milícies, a finals de 1936 retornà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Carpentras de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ignacio Manzano Bosquet va morir l'11 de març de 1979 a l'Hospital de Carpentras (Provença, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Pablo Condón Zapater apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 20 de setembre de 1962

- Pablo Condón Zapater: El 2 de setembre de 1899 neix a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Condón Zapater. Sos pares es deien Francisco Condón i Agustina Zapater. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista passà a França. En l'exili treballà d'obrer agrícola. Després d'un temps a Sant Tiorre (Alvèrnia, Occitània), s'establí a Ribesaltes, on milità en la CNT. Sa companya fou María Cambra. Malalt, Pablo Condón Zapater va morir el 5 d'agost de 1962 al seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat en aquesta localitat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'1 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Rivoluzione Sociale

- Surt La Rivoluzione Sociale: Pel setembre de 1872 surt a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) el primer número, i únic conegut, del periòdic anarquista La Rivoluzione Sociale. Era l'òrgan clandestí de la Federació Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que s'havia constituït entre el 4 i el 6 d'agost de 1892 en la Conferència de Rímini (Emília-Romanya, Itàlia). Andrea Costa fou l'editor responsable i comptà amb el suport de Carlo Cafiero. Publicà sobretot documents orgànics de l'AIT. Algunes fonts citen que a finals de 1872 en sortí un altre número publicat a Florència (Toscana, Itàlia), però si així fou, no n'ha quedat cap exemplar. En 1902 Errico Malatesta publicà un periòdic amb la mateixa capçalera.

***

Portada del primer número d'El Porvenir del Obrero

- Surt El Porvenir del Obrero: L'1 de setembre de 1898 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número del periòdic mensual El Porvenir del Obrero. Dirigida primerament pel cooperativista i republicà Bartomeu Briones Mesa, era l'òrgan de la societat cooperativa mutualista del mateix nom. Quan Joan Mir i Mir es va fer càrrec de la direcció la publicació es va decantar clarament cap a l'anarcosindicalisme i l'anarquisme i el 20 d'octubre de 1898 fou adquirida per la «Societat Llibertària Agrupació Germinal». Primer aparegué mensualment i després generalment setmanal amb irregularitats. La capçalera del periòdic canviarà nombroses vegades de disseny. Constantment va polemitzar amb El Vigía i El Grano de Arena, periòdics catòlics. Va publicar 413 números fins al 4 d'octubre de 1915, quan la seva posició clarament favorable als aliats durant la Gran Guerra va provocar tensions entre els col·laboradors. La nòmina dels seus col·laboradors va ser extensa i d'alçada: Federico Urales, Ricardo Mella, Séverine, Azorín, Eduardo Marquina, Sárraga, Nordau, Anselmo Lorenzo, Tárrida del Mármol, Julio Camba, Sárraga, P. Cordero Velasco, Salmerón, Escamillo, Pahissa, Mas Gomeri, Eduardo Zamacois, Zola, Fermín Salvochea, Pi i Margall, Montenegro, Teresa Claramunt, Josep Prat, Ubaldo Romero Quiñones (Cantaclaro), Vallina, Errico Malatesta, Unamuno, Blasco Ibáñez, Reclus, Gori... Entre 1905 i 1906 va treure un Suplemento del qual es van editar almenys 14 números. Aquesta publicació va tenir una àmplia difusió, prova d'això són els comentaris que en va fer Ricardo Flores Magón en el seu diari Renovación de Mèxic.

***

Capçalera de Le Flambeau

- Surt Le Flambeau: L'1 de setembre de 1901 surt a Viena del Delfinat (Arpitània) el primer número del periòdic bimensual Le Flambeau. Organe des enemis de l'autorité. Un epígraf palesà la seva finalitat antisectària, que volia ser òrgan d'expressió de totes les opinions llibertàries: «Hem volgut, tot creant aquest òrgan, donar als escriptors i als obrers una tribuna lliure.» El gerent en va ser Georges Butaud, que fou condemnat en 1901 per delicte de premsa. El periòdic, que tenia la particularitat que es llegia de dreta a esquerra, tingué una tirada de 1.500 exemplars. Van ser col·laboradors Antoine Antignac, A. D'Angers, Étienne Bellot, Henri Beylie, Biguot, Paul Blandel, Louis Borne, Bouguay, Georges Butaud, J. Carre, Louis Chape, Edmond Claverie, Comte, Dameline, Étienne Demanche, Dubreuil, Dufour, Dulac, Henri Fabre, Girardon, Gros, Aimé Guy, Huet, Émile Janvion, Alfred Leboin, Lene, F. Massy, Charles i Léon Max, Paul Paillette, C. Papillon, A. Pichon, Victor Ricois, Gustave Robert, Roger Sadrin, A. Sartoris, Tchandala, Henri Zisly, entre d'altres. En van sortir 13 números, l'últim el 16 de març de 1902. Amb aquesta mateixa capçalera apareixeran periòdics a Brussel·les (1902), a Alger (1923-1926) i a Brest (1927-1934).

***

Capçalera del segon número de Poliche

- Surt Poliche: L'1 de setembre de 1907 surt a Reims (Xampanya-Ardenes, França) el primer número del periòdic llibertari Poliche. Bimensuel de critique batailleuse. Aquesta publicació bimensual fonamentalment literària va ser dirigida per Jean-René Aubert, administrada per L.-A. Genter i Charles Limmès portà la gerència. Entre els col·laboradors figuraven Henri Dagan, Ernest Delahaye, Mécislas Golberg (Louis Stiti Aîné) i Adolphe Willette. La capçalera del número 2 va ser dissenyada pel dibuixant anarquista Adolphe Willette. Només sortiren tres números, l'últim l'1 d'octubre de 1907.

***

Capçalera de Le Cri du Soldat

- Surt Le Cri du Soldat: L'1 de setembre de 1912 surt a Pantin (Illa de França, França) el primer número del periòdic antimilitarista bimensual Le Cri du Soldat. Bulletin non officiel des Armées de Terre et de Mer. La finalitat d'aquesta publicació era «sembrar en les masses populars l'odi contra l'Exèrcit». El cap de la redacció i administrador en fou Émile Aubin i el gerent Arcole Louis Vauloup. Van col·laborar Émile Aubin, Jean Charles, Georges Darien, Edouard Drumont, Erckmann-Chatrian, Flechier, Cyprien Lalogere, Robert Lanoff, Charles Richet, Arcole Vauloup, entre d'altres. Només se'n publicaren tres números (1 i 25 de setembre i 25 de novembre de 1912).

***

Portada del primer número de Los Refractarios

- Surt Los Refractarios: L'1 de setembre de 1915 surt a Madrid (Espanya) el primer número, i únic conegut, de la revista Los Refractarios. Publicación anarquista. Editat pel grup anarquista madrilenys «Los Iguales», el responsable de la seva publicació fou Manuel Rodríguez Moreno. La intenció pedagògica d'aquesta revista era preparar un clima contrari a la guerra entre els cercles obrers i populars. El grup es va dissoldre per diferències internes ben igual que la revista. Hi van col·laborar Allinar, Cordón, Joaquín Dicenta, Eduardo G. Gilimón, Anselmo González, Ángel Pumarega García, Georges Redham i Luis Zoais. L'únic exemplar conegut d'aquesta publicació es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Portada del primer número de Der Ziegelbrenner

- Surt Der Ziegelbrenner: L'1 de setembre de 1917 surt a Munic (Baviera, Alemanya) el primer número de la revista anarcopacifista i anarcoindividualista Der Ziegelbrenner. Kritik an Zuständen und widerwärtigen Zeitgenossen («El forner de totxos. Crítica dels Estats contemporanis repugnants»; maons com a símbol de construcció social). Creada –escrita, editada, impresa i distribuïda– per Ret Marut, i amb el suport de sa companya, la impressora Irene Mermet, tenia pensat sortir trimestralment, però ho farà irregularment i, després de l'esclafament de la República dels Consell de Baviera, clandestinament. Aquesta publicació condemnarà la Pàtria, la Guerra, el Capitalisme, l'Estat, l'Església, l'Economia, la Burgesia, la Monarquia, la Socialdemocràcia i qualsevol ordre establert. En sortiren 40 números, l'últim el del 21 de desembre de 1921. En 1967, en 1968 i en 1976 se'n van realitzar edicions facsímils.

***

Capçalera de ¡Tierra!

- Surt ¡Tierra!: L'1 de setembre de 1932 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic ¡Tierra! Periódico de ideas, de crítica y orientación. Portava dos epígrafs: «Lliure de capitalisme, Estat i propietat» i «Totes les guerres son de conquesta: territoris o mercats és el que busca el capitalisme. El proletariat ha d'oposar-li la Revolució Social». En sortiren 19 números, com a mínim, fins al 1933.

***

Portada del primer número d'Acción Libertaria

- Surt Acción Libertaria: L'1 de setembre de 1933 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Acción Libertaria. Boletín del Comité Regional de Relaciones Anarquistas. Després del II Congrés Regional Anarquista celebrat a Rosario en 1932, sorgeix el Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), una organització anarquista específica al marge de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que va revifar el moviment anarquista argentí i que editarà aquesta publicació que tindrà una gran durada: fins al març de 1971. En 1955 es va convertir en l'òrgan de la Federació Llibertària Argentina (FLA), quan la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA) canvia el seu nom. Aquest periòdic va sorgir com una mena de butlletí amb els treballs preparatoris per al congrés constitutiu de la FACA.

***

Capçalera del primer número de L'Espagne Antifasciste

- Surt L'Espagne Antifasciste: L'1 de setembre de 1937 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic anarquista L'Espagne Antifasciste. Organe trimensuel au service de la Révolution espagnole. Va ser editat per l'anarcopacifista Aristide Lapeyre amb la finalitat de fer costat la Revolució llibertària espanyola. Nombrosos articles sortiren sense signatura i a partir del número 3 (octubre de 1937) en publicà alguns en castellà. Hi trobem articles de Jean Barrué, Paul Caubet, Jean Dupoux, Fred Durtain, Remçe Gerin, Yves Guyot, Robert Louzon, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Max Maury i Émile Mounier, entre d'altres. En sorgiren nou números, l'últim el 31 de desembre de 1937, i a començament de 1938 es va fusionar amb L'Espagne Nouvelle. Cal no confondre amb el periòdic del mateix títol publicat a Barcelona (Catalunya).

***

Cartell de l'acampada

- Trobada anarcofeminista: Entre l'1 i el 2 de setembre de 1979 se celebra al càmping d'Appelscha (Ooststellingwerf, Frísia, Països Baixos) una trobada anarcofeminista amb la finalitat d'intercanviar informació i idees sobre aquest moviment. L'acampada, en cap de setmana, estava organitzada pel Col·lectiu Anarcofeminista «Serpent» de Groningen (Groningen, Països Baixos).

Naixements

Carlo Cafiero

- Carlo Cafiero: L'1 de setembre de 1846 neix a Barletta (Pulla, Itàlia) el destacat propagandista i organitzador anarquista Carlo Cafiero. Sos pares es deien Ferdinando Cafiero i Luigia Azzariti i sa família era benestant, propietària de terres i que treia força ingressos del comerç de grans. Son germà Pietrantonio Cafiero fou un diputat conservador. Estudià amb el sacerdot Nicola Straniero i després al prestigiós seminari de Molfetta (Pulla, Itàlia), on fou condeixeble d'Emilio Covelli, futur company d'idees anarquistes. Després d'abandonar el seminari sense continuar la carrera eclesiàstica, amb 18 anys es matriculà a la Facultat de Dret de Nàpols (Campània, Itàlia). Un cop graduat, amb la mort de son pare heretà una considerable fortuna i es traslladà a Florència, aleshores capital del Regne d'Itàlia, per seguir la carrera diplomàtica. A Florència freqüentà els ambients democràtics i republicans i conegué Luigi Stefanoni, director d'Il Libero Pensiero, i el pintor Telemaco Signorini. Engegà la seva carrera diplomàtica i entrà com a agregat en l'ambaixada italiana de Bèlgica. Decebut per l'ambient polític i diplomàtic, en 1865 abandonà la carrera diplomàtica i, atret per altres interessos (ocultisme, etnologia, orientalisme, etc.), decidí veure món. En 1870 passà una temporada a França, amb el pintor Giuseppe De Nittis, i després marxà cap a Londres (Anglaterra). A la capital anglesa entrà en contacte directe amb les classes obreres i el pensament socialista i va fer amistat amb Friedrich Engels, qui li va encarregar l'organització l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Itàlia. Durant la primavera de 1871, coincidint amb la Comuna de París, Engels el comissionà per anar a Itàlia i coordinar les activitats de la Internacional alhora que contrarestar la influència del republicanisme de Giuseppe Mazzini i de l'anarquisme de Mikhail Bakunin en el moviment obrer italià. A principis de maig de 1871 sortí de Londres i d'antuvi s'introduí en els cercles democràtics de Florència i conegué Luigi Castellazzo, president de la Societat Democràtica Internacional, que havia pres una posició de defensa de la Comuna de París. Després d'una breu estada a Barletta, es traslladà a Nàpols per establir relacions directes amb la secció de la Internacional que operava en aquesta ciutat des de feia uns anys, secció que es trobava en crisi arran de l'actuació del seu president, Stefano Caporusso, aleshores desautoritzat i expulsat. Intentà posar remei a la situació tornant a connectar els antics membres, entre ells Carmelo Palladino, estudiant que s'havia traslladat a Nàpols quan les autoritats dissolgueren el 20 d'agost per decret la secció de la Internacional. En aquesta conjuntura, Cafiero va ser detingut, la seva casa escorcolla i els seus documents i la seva correspondència segrestada. Alliberat pocs dies després, mentre se li instruïa el procés, participà, encapçalant l'oposició a la majoria mazziniana, en el XII Congrés de la Societat Obrera Italiana, que se celebrà a Roma entre l'1 i el 6 de novembre de 1871, i en el curs del qual reivindicà l'AIT, havent d'abandonar l'assemblea de manera turbulenta. En aquesta època col·laborà en el periòdic napolità La Campana, un dels òrgans internacionalistes més importants, i traduí a l'italià Il Manifesto Comunista de Marx i d'Engels. En estret contacte epistolar amb Engels, va veure com, arran de la Conferència de Londres de setembre de 1871, que va canviar la direcció de l'AIT, les relacions entre el Consell Federal de l'AIT londinenc, amb unes idees més centralitzadores, i la secció napolitana, influenciada per Bakunin i els seus seguidors, començaven a deteriorar-se. D'antuvi neutral en aquesta disputa, durant els primers mesos de 1872 es decantà cap el costat de les posicions de Bakunin i, després d'una reunió amb aquest a Suïssa, abraçà completament les seves idees. En una llarga carta (12-19 de juny de 1872) dirigida a Engels, justificà la seva ruptura amb el Consell General de Londres i la seva nova orientació anarquista. Mentrestant a Itàlia s'intentà durant mesos de portar a terme un congrés que arreplegués totes les forces esquerranes, des dels naixents «Fasci Operai» (Lligues d'Obrers), al Cercle del Lliure Pensament, passant per l'Associació Racionalista, fins a les seccions de l'Internacional. Aquesta iniciativa, patrocinada per Giuseppe Garibaldi, coincidí amb la conferència fundacional de la Federació Italiana de l'AIT, que se celebrà entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), conferència que presidí Cafiero i de la qual va ser secretari Andrea Costa. La Conferència de Rimini adoptà un gran nombre de resolucions polítiques i organitzatives, entre les quals la més important fou la proclamació de la ruptura amb el Consell General de Londres, que, en la pràctica, significava la secessió de la Secció Italiana de l'AIT. Després assistí com a observador al Congrés de l'Haia, patrocinat per la majoria marxista, en el curs del qual es decidí l'expulsió de Bakunin i de James Guillaume, alhora que es condemnà els dissidents antiautoritaris. Fou un dels defensors més intransigents de l'escissió i es tornà a reunir amb Bakunin a Zuric (Zuric, Suïssa), per després participar, entre el 16 i el 17 de setembre de 1872, en el Congrés Internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa), on es constituí l'anomenada «Internacional Antiautoritària». En aquesta època, amb Andrea Costa, Giuseppe Fanelli, Errico Malatesta i Rubicone Nabruzzi, entrà a formar part de l'Aliança de la Democràcia Socialista, organització secreta promoguda per Bakunin entre els amics íntims i amb uns estatuts especials i amb clares tendències conspiradores. La Federació Italiana de l'AIT li encarregà una investigació sobre la conducta de l'internacionalista Carlo Terzaghi, sospitós de ser un confident de la policia, i interrogà aquest i els seus acusadors a Torí (Piemont, Itàlia), concloent amb un informe condemnatori que implicà la seva expulsió de la Federació Italiana. En ocasió del II Congrés de la Federació Italiana de l'AIT, que s'havia de celebrar a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia), però que finalment tingué lloc entre el 15  i el 16 de març de 1873 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), va ser detingut, interrogat, però finalment eximit de tot càrrec durant la instrucció. Durant la segona meitat de 1873 es traslladà a Suïssa, on mantingué estretes relacions amb Bakunin, ajudant-lo econòmicament en l'adquisició i el condicionament de la vila anomenada «La Baronata», a prop de Locarno (Ticino, Suïssa). Aquesta vila se suposava que havia de servir per a refugi pels revolucionaris bakuninistes implicats en accions conspiradores arreu d'Europa, però les discussions sobre l'ús dels fons posats a disposició de Bakunin per Cafiero, que aquest últim considerava que el primer malbaratava, van posar en perill les relacions entre ambdós. Mentre això passava, també va finançar la preparació del motí d'agost de 1874 a diverses zones italianes (Bolonya, Toscana, Pulla, etc.). Les seves relacions enrarides amb Bakunin i el fracàs del citat aixecament, van fer que es distanciés un temps del moviment actiu. Durant la tardor de 1874 es casa al consolat italià de Sant Petersburg (Rússia) amb Olimpiada Evgrafovna Kutusova, jove russa que havia conegut a Suïssa, sembla que perquè adquirís la ciutadania italiana i així poder esquivar les persecucions i prohibicions de les autoritats russes que li impedien sortir del país. Retornà a Suïssa, on realitzà algunes vendes dels seus actius, i el 1875 tornà de bell nou a Itàlia, anant d'ací d'allà, establint contacte amb el grup editor del periòdic Le Plebe a Bolonya, visitant els internacionalistes detinguts en els fets revolucionaris de l'any anterior a Florència, passant per Roma, etc. Després de tantes ajudes econòmiques, la seva situació econòmica es ressent i hagué de treballar com a fotògraf per a poder viure. Des de Roma envià, sota la signatura de Gregorio, al Bulletin de la Fédération Jurassienne, editat a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), una rúbrica de correspondència sobre la situació italiana, destacant episodis i personatges del seu temps. En 1876 publicà en La Plebe el seu assaig «Il socialismo italiano» i a mitjans d'aquell any, després de les sentències absolutòries en els grans processos contra els fets insurreccionals de 1874, s'engegà una nova etapa de represa de la Federació Italiana, amb la preparació i realització de congressos regionals i del Congrés Nacional de Florència-Tosi, que es va realitzar clandestinament. Cafiero fou partidari de donar al moviment obrer un caire més insurreccional en el sentit de l'anomenada «propaganda pel fet», és a dir, organització d'accions exemplars amb la finalitat d'atreure, independentment del seu èxit, l'atenció de l'opinió pública sobre el programa de la Internacional. Amb Malatesta treballà en aquesta línia cap l'imminent congrés internacional a celebrar entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa). Un altre tema que es debatia aleshores era la formulació d'un nou programa, en substitució del federalista-col·lectivista bakuninià –Bakunin havia mort l'1 de juliol de 1876–, on s'accentués en l'aspecte econòmic, formula que amb el temps fou definida com «comunista», i que es podria resumir en allò d'«a cadascú segons les seves necessitats» en comptes d'«a cadascú segons el seu treball» d'abans i del qual Cafiero serà un dels seus defensors. Mentrestant, durant l'hivern de 1875 i 1876, es preparà per a la primavera una insurrecció general a les muntanyes del Matese, a la zona dels Apenins, entre Caserta i Campobasso, zona d'unes característiques geogràfiques peculiars i amb una gran tradició de revoltes pageses durant l'època del bandolerisme. El moviment insurreccional s'havia d'engegar a San Lupo (Campània, Itàlia), on Cafiero havia llogat una casa sota el pretext de passar les vacances. En aquest indret, a començaments d'abril de 1877, començaren a comparèixer, de tota la península italiana, principalment de Romanya i de Toscana, internacionalistes que s'havien adherit a la iniciativa. Les autoritats, coneixedores del projecte insurreccional, seguiren discretament els preparatius, amb la intenció d'intervenir en el moment oportú. No obstant això, un intercanvi fortuït de trets entre carrabiners i guerrillers, on dos gendarmes resultaren ferits i un d'ells morí posteriorment, obligà els conspiradors acantonats a San Lupo a prendre el camí de les muntanyes. La formació revolucionària, durant una ràpida incursió, envaí dues localitats de Campània, Letino i Gallo, on realitzaren algunes accions de propaganda (destrucció dels comptadors automàtics de les màquines dels grans per a aplicar les taxes, distribució dels diners trobats a les arques municipals, proclamació de la caiguda del Regne d'Itàlia i aclamació d'un nou ordre de justícia i de llibertat, etc.), fins que, assetjats per forces militars i de la policia, sense queviures i copejats per una violenta tempesta de neu, es refugiaren en una cabana d'alta muntanya. Tots els membres de la «Banda del Matese» van ser detinguts. Amb altres caps de la insurgència, com ara Errico Malatesta i Pietro Cesare Ceccarelli, va ser tancats a les presons de Campània de Santa Maria Capua Vetere i, posteriorment, a la de Benevento. Durant el seu empresonament es dedicà a la traducció del francès i a l'elaboració d'un resum didàctic del primer llibre d'Il Capital, de Karl Marx. L'agost de 1878 se celebrà a Benevento (Campània, Itàlia) el judici pels «Fets del Matese» i fou defensat per jove advocat anarquista Francesco Saverio Merlino; judici que acabà com a una acalorada propaganda del programa anarcocomunista. Finalment, tots els implicats en el procés van ser alliberats, uns absolts i altres amnistiats. Un cop lliure marxà cap a França i s'instal·là a prop de Versalles, a Les Molières (Illa de França). En 1879 sortí publicat en la «Biblioteca Socialista», de l'editor Bignami, el seu resum d'Il Capital, del qual envià dues còpies a Karl Marx amb una carta datada el 23 de juliol d'aquell any i que aquest respongué amb una altra de reconeixement de la gran tasca divulgativa que representava. Sa companya Olimpiada, després d'una dramàtica fugida de Sibèria, pogué retornar a Suïssa, mentre ell participà en el moviment anarquista francès, ja que la situació a Itàlia, després de l'atemptat de Giovanni Passannante i la posterior repressió contra l'AIT desencadenada, deixés els anarquistes gairebé fora de la llei. El 18 de novembre de 1879, arran d'haver participat en una reunió parisenca, en el curs de la qual un policia va ser apallissat, fou expulsat, juntament amb Malatesta, de França. D'antuvi marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on entrà en contacte amb el grup editor del periòdic Le Revolté, fundat per Piotr Kropotkin, i després a Berna (Berna, Suïssa), per establir-se finalment a Lugano (Ticino, Suïssa). Gràcies a la venda de «La Baronata» aconseguí diners per a obtenir una renda vitalícia amb una companyia d'assegurances de Nova York. La seva estada a Lugano fou un dels períodes més intensos des del punt de vista polític, on creà un nucli internacionalista format, entre altres, per Gaetano Grassi, Florido Matteucci, Egisto Marzoli i Filippo Boschiero, i altres exiliats de diverses nacionalitats. Hi va escriure el seu assaig Rivoluzione, publicat entre el 20 de febrer i el 31 de juliol de 1881 en La Révolution Sociale, de Saint-Cloud (Illa de França, França), que per la seva originalitat fou el seu escrit teòric més important. Entre el 9 i el 10 d'octubre de 1880 prengué part en el Congrés de la Federació del Jura, celebrat a La Chaux-de-fonds, on pronuncià el discurs Anarchia e comunismo, publicat en diferents ocasions. Posteriorment participà en el Congrés de la Federació Socialista de l'Alta Itàlia, celebrat entre el 5 i el 6 de desembre de 1880 a Chiasso (Ticino, Suïssa), on es mostrà contrari a la participació en les eleccions polítiques i administratives, però es mostrà afecte a participar, amb finalitat agitadora, en el moviment pel sufragi universal que s'havia de celebrar a Roma; amb Amilcare Cipriani, va ser delegat per alguns grups per a participar-hi, però arran de l'ajornament de la manifestació del 27 de gener al 10 de febrer de 1881, s'anuncià la retirada de les seves adhesions. A Lugano es reuní sovint amb Anna Kuliscioff, amb la finalitat de reeditar els assaigs de Carlo Pisacane, després de trobar-ne un exemplar a la biblioteca de l'institut cantonal, iniciativa que finalment no arribà a bon port. En aquesta època llegí i traduí el llibre d'Aleksandr Herzen De l'autre rive. Mentrestant a Itàlia es reforçava la tendència favorable a la participació en les eleccions polítiques, encapçalada per Andrea Costa amb la seva carta «Agli amici di Romagna» de juliiol de 1879, contrària a les tàctiques insurreccionalistes. Contra Costa va escriure una carta dirigida als internacionalistes Vittorino Valbonessi i Ruggero Moravalli, publicada en el periòdic napolità Il Grido del Popolo, dirigit per Francesco Saverio Merlino. Juntament amb Malatesta i Merlino, fou un dels majors exponents de la tendència revolucionària i tots tres participaren en la preparació del Congrés Internacional de Londres, encara que ell només signà la convocatòria per a Itàlia i no assistí a la reunió. També signà, juntament amb Malatesta i l'internacionalista Vito Solieri, refugiat a Londres, una circular fent una cria a l'aixecament que s'havia de publicar en el periòdic L'Insurrezione, però que finalment no va veure la llum. Aleshores, les seves idees són clarament «insurreccionalistes», però reivindica una insurrecció esporàdica i espontània, contraposada a una revolució organitzada o a una organització de la revolució. El 4 de setembre de 1881 va ser detingut al seu domicili de Ruvigliana (Castagnola, Ticino, Suïssa), juntament amb Apostolo Paolides i un grup d'anarquistes piemontesos hostes seus. Alliberat poc després, sortí de Suïssa i passà l'hivern de 1881 i 1882 a Londres, on sovint va veure Malatesta i Kropotkin. En aquesta època començà a patir trastorns mentals que influïren força en el seu comportament. Durant la primavera de 1882 retornà a Itàlia i, per a sorpresa de tothom, anuncia la seva adhesió a l'electoralisme. Establí contacte amb Enrico Bignami i Osvaldo Gnocchi-Viani, editors de La Plebe, i envià una carta l'abril de 1882 a Alcibiade Moneta, director de La Favilla, de Màntua (Llombardia, Itàlia), on deia que enfront del discurs de la majoria dels socialistes havia decidit adherir-se a l'electoralisme per evitar l'aïllament i per mantenir un contacte real i no abstracte amb el moviment obrer. Però el 6 d'abril de 1882, mentre s'entrevistava amb Gnocchi-Viani i amb l'advocat Grilloni, va ser detingut i empresonat; a la presó patí el seu primer intent de suïcidi tallant-se amb un vidre d'un flascó de medicina. Absolt de tots els càrrecs, va ser portat per la policia al pas fronterer de Chiasso, però, a causa de les seves facultats mentals deteriorades, vagà desorientat i sense recursos buscant allotjament. Rebutjat per diversos hotels pel seu lamentable aspecte, es va fer novament un altre tall, aquesta vegada al coll, amb el vidre de les ulleres. Va ser socorregut pel seu amic Emilio Bellerio, que el portà a la seva casa de Locarno. Durant tot l'any 1882 i els primers mesos de 1883, llevat unes breus vacances a Prato-Sornico (Ticino, Suïssa), les passà a Locarno, alternant períodes de calma amb altres d'agitació i de depressió, restant políticament inactiu. Només va escriure algunes cartes als amics i l'1 de novembre de 1882 publicà en La Plebe una carta polèmica amb Candelari sobre la teoria del valor de Marx. Amb motiu de les eleccions d'octubre de 1882, va ser presentat com a candidat-protesta per a Corato, Florència, Torí i altres circumscripcions; per a l'ocasió va escriure un perfil biogràfic d'Emiio Covelli, també candidat-protesta, per al periòdic milanès Tito Vezio; envià una carta d'encoratjament a Giuseppe Barbanti Brodano, candidat per a Reggio Emilia, i després de les eleccions s'adreçà a Andrea Costa, elegit diputat, convidant-lo a entrar sense dubtes al Parlament. El febrer de 1883, partí de sobte amb tren des de Suïssa i entrà a Itàlia; a l'estació de Florència prengué un carruatge que el portà a Fiesole (Toscana, Itàlia), on prengué allotjament. Poc després sortí, com a posés, i fou trobat nu en una pedrera de les muntanyes del voltant completament enfollit. Hospitalitzat al manicomi de San Bonifacio (Vèneto, Itàlia), el diagnòstic clínic confirmà la seva follia. Durant la seva llarga malaltia, s'abandonà a un seguit d'estranyes divagacions politicoreligioses, fruit de les seves visions revolucionàries i de les seves inclinacions místiques. Durant la seva reclusió, va ser visitat per companys florentins, com ara Francesco Pezzi i Grassi, i la seva companya Olimpiada, que viatjà a Itàlia, s'esforçà per aconseguir el seu alliberament del manicomi. Primerament, el juliol de 1886 fou traslladat al manicomi d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i el 16 de novembre de 1888, arran d'una campanya en els mitjans de comunicació i en els procediments burocràtics, Olimpiada aconseguí la seva custòdia. Passà alguns mesos en una casa campestre a Imola, a cura de sa companya i d'alguns amics. L'estiu de 1889 visità la seva casa familiar a Barletta, rebut per son germà i amb una gran festa a tot el poble. Però després d'un temps, necessità novament hospitalització i fou ingressat la manicomi de Nocera Inferiore, retornant Olimpiada novament a Rússia. Carlo Cafiero va morir el 17 de juliol de 1892 al manicomi de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) a causa d'una tuberculosi intestinal.

Carlo Cafiero (1846-1892)

***

Foto policíaca de Roche Broggio (22 de març de 1894)

- Roche Broggio: L'1 de setembre de 1854 neix a Seppiana (Piemont, Itàlia) l'anarquista Roche Bernard Broggio –el primer nom a vegades Roch o Roque. Sos pares es deien Charles-Joseph Broggio i Louise Posseda. Amb 22 anys, després de fer el servei militar a Itàlia, emigrà buscant feina a França. Durant uns sis anys treballà d'ajudant de carboner a Blyes (Roine-Alps, França) i després, durant uns vuit anys, visqué al número 32 del carrer de Crimée de Lió (Arpitània). En 1889 arribà a París (França) i visqué amb son germà al número 201 del carrer Fourneaux. Obrer terrelloner, fou un dels principals animadors de la vaga de 1889 del seu sector. Donà asil Auguste Vaillant, abans de l'atemptat a la Cambra dels Diputats francesa de 1893. El 21 de març de 1894 la Prefectura de Policia aixecà una ordre d'escorcoll i de detenció al seu nom per «associació criminal» i l'endemà el seu domicili del carrer Fourneaux va ser escorcollat trobant-se correspondència, exemplars de la premsa anarquista (L'Almanach de la Question Sociale, La Question Sociale) i el fullet Essai sur le socialisme scientifique. En el seu interrogatori es declarà anarquista i el 24 de març d'aquell any va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas. El 3 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat provisional i tres dies després es va decretar la seva expulsió del país i la seva inscripció en la llista d'anarquistes establerta per la policia ferroviària de fronteres. El 6 de juny de 1895 el jutge d'instrucció va sobreseure la seva acusació d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Roche Broggio (1854-?)

***

Teresa Fabbrini

- Teresa Fabbrini: L'1 de setembre –algunes fonts citen l'1 d'agost– de 1855 neix a Florència (Toscana, Itàlia) la feminista i propagandista anarquista Teresa Maria Anna Carolina Fabbrini Ballerini, també coneguda com Teresa Ballerini o Teresina Ballerini. Sos pares es deien Luigi Fabbrini i Agata Ciancolini. Des de molt jove destacà com a infatigable propagandista anarquista i defensora dels drets de les dones, fent conferències i escrivint textos. Formà part de la Secció Femenina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), dissolta per les autoritats en 1877. A finals d'aquest mateix any, es traslladà a Camogli (Ligúria, Itàlia), on son marit, el guardafrens ferroviari Olimpio Ballerini, havia estat destinat. El febrer de 1878 participà en la constitució a Florència del Cercle de Propaganda Socialista (CPS), hereu de la Internacional. Sempre sota vigilància policíaca, mantingué a Pisa (Toscana, Itàlia), ciutat on s'havia traslladat, una intensa tasca de propaganda anarquista. Els informes policíacs, fent servir sempre un llenguatge d'allò més masclista i misogin, la qualifiquen de «dona de mala vida», ja que hostatjava els companys anarquistes perseguits a casa seva, com Paolo Schicchi. Des del 1893 col·laborà en la premsa anarquista, com ara Il Paria, de Pisa; La Questione Sociale, de Florència; Sempre Avanti!, de Liorna; La Favilla, de Màntua; etc. Durant la primavera d'aquest mateix any, als suburbis de Pisa, va fer dues conferències: «Anarchia e socialismo e abolizione di qualsiasi principio di autorità» (Anarquia i socialisme i abolició de qualsevol principi d'autoritat) i «La causa della fame» (La causa de la fam), a més de publicar l'article força revolucionari «Grido d'una madre» (Crit d'una mare) en el periòdic pisà Il Paria. El novembre de 1893, quan son company Olimpio va ser acomiadat de la feina, la parella tornà a Florència i ella va fer un viatge a Màntua (Llombardia, Itàlia) per a entrevistar-se amb l'advocat anarquista Luigi Molinari. En aquesta època publicà poesies en el periòdic L'Uguaglianza Sociale, de Messina (Sicília). Patí nombrosos detencions i condemnes, sobretot durant l'organització de vagues i de manifestacions anarquistes i feministes, com ara el juny de 1893, que va ser condemnada a 28 dies de reclusió per una conferència a Colle di Val d'Elsa (Toscana, Itàlia) davant un públic eminentment femení; o les detencions de març de 1894 i la de dos mesos després, sota el delicte d'«associació per a delinquir i ultratge a la força pública» i condemnada a dos mesos més altres 80 dies de presó preventiva. El 7 d'octubre de 1894 va ser condemnada a sis mesos de presó i se li va assignar la residència per 18 meses a Orbetello (Toscana, Itàlia) i posteriorment un règim de vigilància especial diària. Son domicili esdevingué centre de refugi i de reunió anarquistes, on passaren infinitat de militants (Genunzio Bentini, Giuseppe Manetti, Giulio Grandi, Ersilia Cavedagni, Emanuele Canepa, Enrico Girola, Paolo Schicchi, Pietro Gori, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Temistocle Monticelli, Luigi Fabbri, etc.). El 18 de novembre de 1895 va ser detinguda a la plaça de San Lorenzo, jutjada i condemnada a un mes de presó per haver estat trobada en companyia d'un anarquista. El 5 d'abril de 1896 el seu règim de vigilància especial va acabar i en aquesta època col·laborà en el periòdic de Messina L'Avvenire Sociale. El 5 d'agost de 1897 va ser arrestada a l'estació de Pisa, juntament amb el ferroviari anarquista Lucio Gordini, de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia), i empresonada alguns dies a Pisa, arran d'una denúncia presentada per un sacerdot. En aquesta època col·laborà en el periòdic de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) Il Nuovo Verbo. El 22 de juny de 1898 va ser novament detinguda durant cinc dies i el 3 d'agost d'aquell any els guàrdies i carrabiners escorcollaren durant la nit la seva habitació; detinguda, va ser alliberada el 21 de setembre de 1898. Fugint de la persecució, es va veure obligada a exiliar-se amb sa família a Niça (Provença, Occitània) amb el suport de la xarxa d'expatriats que actuava a França. El 8 d'agost de 1900, quan acabava de realitzar un viatge a París ver visitar l'Exposició Universal, va ser detinguda amb son company arran de l'ona repressiva desencadenada després de l'atemptat de Gaetano Bresci. Expulsada de l'Estat francès per les seves idees anarquistes, el 21 de setembre de 1900 arribà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), mentre son company Olimpio retornà a Itàlia. A Ginebra participà en diferents conferències anarquistes, algunes amb Louise Michel i Émile Janvion sobre la Comuna de París. Després de la vaga general d'octubre de 1902 a Ginebra, va ser buscada per la policia cantonal; detinguda, va ser expulsada del cantó de Ginebra i obligada a romandre al cantó de Vaud, on visqué amb el tipògraf Jean-Octave Pellegrino a Clarens (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué companya. Finalment, esgotada després de tantes persecucions i malalta dels nirvis, acabà a Lausana. Teresa Fabbrini va morir el 22 de juliol de 1903 a Lausana (Vaud, Suïssa). Pòstumament, en 1904, la Cambra del Treball de La Spezia (Ligúria, Itàlia) li va publicar el seu escrit més conegut, Dalla schiavitù alla libertà. Appunti di una donna, on una nota biogràfica d'Olimpio Ballerini.

***

Notícia de l'accident de Joanny Chetoux publicada en el diari lionès Le Progrès del 25 de juny de 1917

- Joanny Chetoux: L'1 de setembre de 1879 neix a Saint-Laurent-sur-Saône (Roine-Alps, França) l'anarquista Joanny Chetoux. Era fill de Joseph Chetoux, ebenista, i de Jeanne Mari Loisy, fabricant de cadires de boga. Es guanyava la vida treballant de fabricant de graneres. De jove va anar a treballar a Lió (Arpitània), on entrà en contacte amb les idees anarquistes. De bell nou al seu poble, esdevingué propagandista anarquista. El 15 de novembre de 1900 va ser cridat a files i integrat en el 44 Regiment d'Infanteria i el 21 de setembre de 1901 va ser llicenciat. El febrer de 1905 vivia al número 4 del carrer Marais de Lió i el febrer de 1906 al número 24 del carrer Lamartine de Mâcon (Borgonya, França). En 1907 va ser fitxat per la policia com a «antimilitarista perillós» i l'octubre d'aquell any vivia a Saint-Laurent-sur-Saône. El gener de 1911 viva a l'Impasse de la Baille de Mâcon i el 2 d'octubre d'aquell any es casà a Mâcon amb Marie-Louise Girard, amb qui va tenir dos infants. L'octubre de 1913 al carrer Belle Dumont de Saint-Laurent-sur-Saône. Quan esclatà la Gran Guerra, el 3 d'agost de 1914 va ser enviat al 55 Regiment Territorial d'Infanteria. Empleat de metal·lúrgic per l'exèrcit a la fàbrica Mériot, va ser enviat a fer feina a la fàbrica Audemar de Dole (Borgonya, França), on el 20 de juny de 1917 patí un accident de feina que li deixa la mà esquerra malmenada. L'1 de juliol de 1917 va ser destinat al 47 Regiment d'Artilleria de Campanya. El 21 de novembre de 1918 va ser traslladat al 29 Regiment d'Infanteria i el 4 de març de 1919 va ser desmobilitzat. Joanny Chetoux va morir el 6 de setembre de 1952 a Bourg-en-Bresse (Roine-Alps, França).

***

Tomba de Filippo Pintabona al Mount Feake Cemetery de Waltham

- Filippo Pintabona: L'1 de setembre de 1881 neix a Itàlia l'anarquista Filippo Pintabona, més conegut com Philip Pintabona. A principis de segle emigrà als EUA. D'antuvi visqué a Wakefield (Middlesex, Massachusetts, EUA), després a Waltham (Middlesex, Massachusetts, EUA) i als anys vint a Newton (Middlesex, Massachusetts, EUA), on habità al número 86 de l'avinguda Underwood de West Newton. Es guanyà la vida com a mestre i contractista d'obres i milità en el moviment anarquista italià de Massachusetts. Estava subscrit al periòdic anarquista Cronaca Sovversiva. Es casà amb Francesca Orifici (Frances Orifice) (1886-1975), amb qui tingué cinc fills (Philip, Carl, Bresci, Dante i Henry) i cinc filles (Viotet, Grace, Louise, Ada i Loretta), encara que no tots aquests infants suraren. El 26 d'octubre de 1932 va ser detingut, juntament amb sa companya, després d'haver agredit el policia Henry Loughlin durant una manifestació de desocupats davant l'Ajuntament de Newton. Filippo Pintabona va morir el 24 de juny de 1954 a Waltham (Middlesex, Massachusetts, EUA) i va ser enterrat al Mount Feake Cemetery d'aquesta població.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 31 d'agost

Esdeveniments

Manifestació durant la "Dictablana" (Barcelona, 1930)

- Reaparició de Solidaridad Obrera: El 31 d'agost de 1930 torna a editar-se a Barcelona (Catalunya), després d'haver estat suprimit per la dictadura de Primo de Rivera des del 28 de maig de 1924, el periòdic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Fruit de l'acord d'un ple català de sindicats, amb el suport econòmic de llibertaris de Manresa i amb maquinària pròpia, podrà reeditar-se aquesta publicació nascuda el 19 d'octubre de 1907. En aquesta nova època en serà director Joan Peiró i Massoni l'administrador; en la redacció en participaran Foix, Carbó, Magre i Clarà. Tindrà un tiratge de 26.000 exemplars, pocs comparats amb els 220.000 que arribarà a tenir durant la Guerra Civil, essent el diari amb més tirada de tot l'Estat.

Naixements

Emili Guanyabens Jané

- Emili Guanyabens Jané: El 31 d’agost de 1860 neix a Barcelona (Catalunya) el tipògraf, poeta, periodista, traductor i militant lliurepensador, espiritista, catalanista, sindicalista i anarquista Emili Guanyabens i Jané –el seu primer llinatge també citat Guanyabéns, Guañabens i Guanyavents. Era fill dels cosins mataronins Nicolau Guanyabens Clausell i Rosa Jané Guanyavens, i ell es canvià el primer llinatge un cop adult pel de Guanyavents. Es guanyava la vida treballant de tipògraf i formà part de l'anarquista Societat Tipogràfica, juntament amb altres destacats intel·lectuals (Eudald Canibell Masbernat, Cels Gomis Mestres, Josep Lluís Pellicer, etc.). L'octubre de 1880 participà en el I Congrés Catalanista. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en 1881 prengué part en el congrés constitutiu de la bakuninista Federació Regional del Treball d'Espanya (FRTE), celebrat al Teatre Circ de Barcelona. Formà part de la junta directiva de l'Ateneu Obrer de Barcelona. En 1881 col·laborà en el Diari Català i Lo Velògraf. A mitjan 1882 formà part del grup sindicalista anarcocol·lectivista que s’escindí de la Societat Tipogràfica per fundar «La Solidària». En aquesta època fou membre del cercle lliurepensador «La Luz» i  col·laborà en el seu òrgan d'expressió La Luz, del filantrop i lliurepensador Rossend Arús Arderiu. En aquests anys participà en el moviment espiritista i teosòfic, assistint a tertúlies d'aquesta temàtica, com ara la del Cafè Pelayo, i a sessions de mèdiums. En 1885 assistí al I Certamen Socialista, organitzat pel Centre d'Amics de Reus (Baix Camp, Catalunya). En 1886 començà a col·laborar en el periòdic anarquista La Tramontana, del qual va ser membre del consell de redacció fins al 1889. En 1888 col·laborà en La Veu del Centre Català i en aquest anys va guanyà el premi de poesia «Flor Natural». Entre 1892 i 1893 formà part del grup editor de la revista L’Avenç. A partir de 1892, arran de l'ona atemptats anarquistes, s'allunya del moviment llibertari. En 1897 va escriure la lletra de l'himne Els segadors, que guanyà el concurs de 1899 convocat per la Unió Catalanista, i que va ser musicat per Francesc Alió Brea. En 1906 assistí a un homenatge al dramaturg Henrik Ibsen. En 1914 col·laborà en el llibre col·lectiu d'homenatge al pintor Santiago Rusiñol Prats Jardins d'Espanya. Com a poeta de la Renaixença i del modernisme literari català, va estar influenciat pel simbolisme i pels parnassians francesos, tot seguint l'estil de Joan Maragall Gorina, publicant els seus poemes en L'Avenç i participant en els Jocs Florals. Alguns dels seus cants i himnes (La bandera, Cant del poeta, Crit a la pàtria, El nostre cant, Primavera eterna, etc.) van ser musicats i interpretats pel moviment orfeonista. Com a corrector de proves treballà a les impremtes de L'Avenç i de «La Academia» i posteriorment va ser revisor general de l'Institut d'Estudis Catalans, on va ser un dels principals col·laboradors de Pompeu Fabra Poch i s'encarregà de l'edició actualitzada de les obres completes d'Ignasi Iglésias Pujadas i de Narcís oller de Moragas. A més de les publicacions citades, col·laborà en moltes altres, com ara Catalònia, Germanor, Joventut, Pèl i Ploma, La Revista, etc. Entre els seus poemaris podem destacar Alades (1897), Voliaines (1903) i Trasplantades. Poesies franceses contemporànies (1910, traduccions). Vidu de Dolors Gendrau Porta, es casà amb Francisca Gendrau Pernal, germanastra de l'anterior, vídua amb tres fills, i no va tenir descendència amb cap de les dues dones. Emili Guanyabens Jané va morir el 27 de juny de 1941 al seu domicili, al número 139 del carrer Muntaner, de Barcelona (Catalunya), poc després de ser acomiadat sense cap explicació de l'Institut d'Estudis Catalans per les autoritats franquistes. En 2019 Joaquim Delclòs Urgell publicà la biografia Dos poetes per a un himne: Els segadors. Volum I. Emili Guanyabens.

Emili Guanyabens Jané (1860-1941)

***

Notícia de la condemna de Reine Piel apareguda en el diari parisenc Le Matin del 5 de juiol de 1922

- Reine Piel: El 31 d'agost de 1861 neix a Saint-Léger-sur-Dheune (Borgonya, França) l'anarquista i militant neomaltusiana Reine Piel, coneguda com Ramou o Ramon. Sos pares es deien François Piel, manobre, i Françoise Develay. Va rebre una bona educació a l'escola de monges de Saint-Joseph de Cluny de Le Creusot (Borgonya, França), on sos pares s'havien instal·lat quan ella tenia dos anys. En sortir de l'escola amb 14 anys, ajudà sa mare, que havia que surar sis infants, i son pare, obrer en una fàbrica. En 1881 s'establí a París (França), on treballà de minyona. Cap el 1884 retornà al domicili dels pares al carrer Nevers de Le Creusot. El 28 de novembre de 1885 es casà a Le Creusot amb el serraller Claude Louis Percherancier. En 1891 la parella s'establí a Besançon (Franc Comtat, Arpitània). Entre 1896 i 1898 son company va ser regidor municipal a Dijon (Borgonya, França). En 1904 se separà de son marit i esdevingué companya del propagandista anarquista François Monod, quan aquest s'establí a Besançon després de retornar de purgar cinc anys de deportació. En aquesta època treballava comprant i venent draps vells. A partir de 1905 començà a fer propaganda neomaltusiana juntament amb son company i ambdós redactaren el fullet Le mal social, que van presentar en una gira de conferències. Sota el nom de Ramou, va fer xerrades on tractava del paper jugat per la dona en la societat i col·laborà en els números únics de La Misère i La Grève que son company Monod va publicar en 1907 a Besançon i que venien en suport de vaguistes. Després de la mort de Monod l'agost de 1907, visqué tota sola i, segons el veïnat vivia al dia de les plantes i bolets que arreplegava i de predir el futur amb les cartes. En 1908 allotjà la feminista llibertària Gabrielle Petit de gira propagandística a Besançon en suport de les obreres de la seda aleshores en vaga. En 1910 va ser empresonada dos dies per deutes. Es guanyà la vida de drapaire, vivia al número 21 del carrer Capitole de Besançon i practicava avortaments clandestins de franc. El 4 de juliol de 1922 va ser condemnada per l'Audiència del Doubs a dos anys de presó a resultes de la mort de la  jove Charlotte Degret, de família benestant, que havia avortat –el tinent Leherpeux, pare de família amb tres infants que havia deixat embarassada la difunta, va ser absolt. En 1930 va ser novament condemnada a dos anys de presó per «practiques avortistes» pel Tribunal Correccional de Besançon i va ser tancada a la presó d'Haguenau (Alsàcia, França), on en el registre d'entrada es declarà «sense religió». El cadàver de Reine Piel va ser trobat el 18 de febrer de 1938 dins el riu La Cuisance de Souvans (Franc Comtat, Arpitània) i sembla que el cos portava al voltant d'un mes dins l'aigua.

***

Paolo Schicchi fotografiat per O. Meistring en 1891

- Paolo Schicchi: El 31 d'agost de 1865 neix a Collesano (Palerm, Sicília) l'advocat i propagandista anarcocomunista individualista, defensor del corrent anarquista antiorganitzador, Paolo Schicchi (o Schichi). Sos pares foren Simone Schicchi i Michelangela Dispensa. Per error mèdic, l'embaràs de sa mare fou diagnosticat com a un càncer d'estómac i a causa dels medicaments que prengué el fill sortí amb una constitució fràgil i malaltissa i amb un temperament nerviós i impetuós, entrebancs que durant la infància i l'adolescència hagué de suplir amb continu exercici. A l'escola primària mostrà ardentment sentiments republicans, que havia heretat de son pare, advocat revolucionari que participà activament en la insurrecció antiborbònica de Francesco Bentivegna de 1856. Quan tenia 15 anys i estudiava a l'institut de Cefalù, dirigit pel poeta garibaldí Eliodoro Lombardi, improvisà un míting anticlerical a l'escalinata de la catedral, del qual pogué sortí amb vida fugint d'una gentada enfollida que el volia linxar. Després continuà els estudis a Palerm, on començà a freqüentar els cercles d'estudiants radicals i de seguidors de Giuseppe Mazzini. El gener de 1884 participà en la manifestació en honor del poeta Mario Rapisardi que visitava la ciutat. Entre 1885 i 1887 es matriculà a la Facultat de Dret de la Universitat de Palerm i col·laborà, sota el pseudònim Il Gladiatore, en els periòdics Le Feste di Nerone, on atacà en la seva correspondència corrosiva el bisbe de Cefalù, i Il Picconiere, publicació llibertària dirigida per Calogero Bonanno. Gràcies als seus escrits es guanyà fama de defensor dels pobres, fet que li comportà dures polèmiques i duels. Follament enamorat de Marina Genova, germana de l'anarquista Giuseppe Genova, i davant la resistència dels pares a la relació, es disparà un tret al cor que només el ferí. Després prosseguí els seus estudis a la Universitat de Bolonya, gràcies al suport de Giacinto Scelsi, governador civil (prefetto) de Bolonya i amic de son pare. A Bolonya seguí les classes de Giuseppe Ceneri, Quirico Filopanti i Giosuè Carducci; també s'ajuntà amb la colla de joves goliards que editava la revista setmanal il·lustrada de caràcter satíric Bononia Ridet. Dirigí un grup de joves republicanosocialistes en una manifestació contra la visita reial en ocasió del vuitè centenari de la Universitat de Bolonya. Expulsat de la universitat i obligat a tornar a Palerm, ingressà en pràctiques al despatx de l'advocat Aristide Battaglia, germà de l'antic internacionalista Salvatore Battaglia. El 26 de novembre de 1888 fou cridat a files enquadrat com a cadet del XI Regiment d'Infanteria de Palerm. El 10 de maig de 1889 aconseguí ser traslladat com a soldat ras al Regiment d'Artilleria de Muntanya a Torí. L'11 d'agost d'aquell any, posant en pràctica la idea que madurava des de feia temps, desertà i creuà la frontera francesa a Sant'Anna di Vanadio. A París, en mig dels actes festius de celebració del centenari de Revolució Francesa, s'afegí al grup de desertors de diverses nacionalitats –entre ells Amilcare Cipriani, Luigi Galleani, Francesco Merlino– que s'havien reunit a la capital gala per defensar «amb les armes a la mà» la República de les amenaces bèl·liques llançades per les monarquies europees. El 17 de novembre de 1889, en carta enviada a l'Ajuntament de Collesano, renuncià a la ciutadania del «putrefacte» regne d'Itàlia i abraçà la republicana francesa, «lleona d'Europa». Però aquesta exaltació republicana, fruit del particular moment festiu, esdevingué ràpidament en desil·lusió, ja que com a Itàlia, a França també «regnava» l'explotació, la misèria i la fam. El gener de 1890 assistí  a una conferència a la Sala Horel, al barri parisenc del Temple, i participà en les manifestacions contra l'expulsió de l'estudiant anarquista Oscar Bertoja i en altres mobilitzacions organitzades pel Grup Cosmopolita de París, que editava el setmanal anarquista L'Attaque, redactat sobretot per Sébastien Faure, Lucien Weil i Charles Malato. L'abril de 1890 fundà amb altres el Cercle Internacional d'Estudiants Anarquistes (CIEA), pel qual redacta gran part del manifest «Agli studenti, agli militari» (Als estudiants, als militars), i del qual es distribuiran milers de còpies arreu d'Itàlia, França i Suïssa en la vigília del Primer de Maig de 1890. Al CIEA van pertànyer els italians Luigi Galleani i Francesco Merlino i el búlgar Nicolas Stoïnov, amb qui tindrà una profunda amistat. El fracàs de la convocatòria parisenca del Primer de Maig, a la manifestació del qual hi assistí, el portà gradualment a adherir-se a les tesis dels grups anarquistes més radicals, contraris a la «revolució en data fixa» i oposats a mantenir una organització estructurada estable. Les seves crítiques seran semblants a les d'Errico Malatesta, aleshores també a París, que farà servir el terme «bizantinisme» per definir l'immobilisme dels companys i les seves discussions absurdes. Més tard, però, mantindrà dures polèmiques amb Malatesta mateix. Amenaçat amb l'expulsió, el juliol de 1890 marxà de França i amb Merlino arribà Malta, via Marsella i Tunísia. A Malta mantingué correspondència amb els companys sicilians i del continent, a través de diversos periòdics (Il Piccone, de Catània; La Nuova Riscossa, de Trapani; Il Proletario, de Marsella; La Plebaglia i La Poveraglia, d'Imola; etc.). En aquesta època signà, amb altres 56 companys, compatriotes i exiliats d'altes països, el manifest «I socialisti anarchici al popolo italiano. Non votate!» (Els socialistes anarquistes al poble italià. No voteu!), en el qual s'instà a l'abstenció en les eleccions polítiques del novembre de 1890. També tradueix a l'italià l'opuscle anònim Ricchezza e miseria, que constitueix el primer títol de la «Biblioteca del Proletariat» de Marsala. Contrari a les tesis de Malatesta sorgides el 6 de gener de 1891 en la Conferència de Capolago, on es decidí la creació del Partit Socialista Anàrquic, aviat es convertí en el capdavanter de la tendència antiorganitzadora en l'anarquisme italià, alhora que reivindicava la violència com a eina llegítima de lluita. Aquest mateix any, edità a Ginebra dos números d'un periòdic que es deia Pensiero e Dinamita, on justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, i dos números i dos suplements –un tercer serà segrestat a l'impremta– de La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver «excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt». Instal·lat a Barcelona (Catalunya), fundà i dirigí el periòdic trilingüe (castellà, francès i italià) anarcocomunista individualista de Gràcia El Porvenir Anarquista, del qual només sortiren dos números (15 de novembre i 20 de desembre de 1891) i que atacà durament la tendència anarcocol·lectivista i a Errico Malatesta, que aleshores estava de gira propagandística amb Pere Esteve a Barcelona. Després de l'esclat del petard de la Plaça Reial de la capital catalana, el 9 de febrer de 1892, el comitè de redacció al complet –Paolo Schicchi; l'anarquista Paul Bernard, membre del grup «Les Vagabons» de Lió, exiliat a Gràcia; els barcelonins Sebastià Suñé i Emili Hugas; i l'anarcocomunista gracienc Martí Borràs Jover– va ser detingut, empresonat al castell de Montjuïc i torturat brutalment, encara que no es va poder demostrar la seva participació en aquest succés. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïc i va morir producte de les tortures. El setembre de 1892 va ser alliberat; tornà a Itàlia i, en venjança pels fets de Montjuïc, va posar una bomba davant del consolat espanyol a Gènova el maig de 1893. Detingut per aquest fet, el mateix mes fou jutjat a Viterbo i, encara que defensat per Pietro Gori, fou condemnat a 11 anys de presó. En 1909 participà activament en la campanya de suport al pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 dirigí el periòdic L'Avvenire Anarchico, de Pisa. La seva influència cada cop es va fer més forta entre els obrers sicilians i entre els militants del Partit Socialista Italià (PSI) de la zona. En aquests anys publicà La Zolfara, Il Piccone i La Zappa. L'11 de novembre de 1918, dia de l'armistici, va fer un violent discurs a la multitud reunida a la plaça Pretòria de Palerm. En 1921 fundà Il Vespro Anarchico, que fou un dels periòdics que s'enfrontà més valentament contra el feixisme i la màfia. Després realitzà una activa propaganda entre els pagesos, incitant-los a la socialització de les terres incultes, que serà l'inici d'un important moviment d'ocupació de terres a la Sicília occidental, que s'enfrontarà directament amb els interessos dels terratinents i de la màfia. Entre l'1 de maig i el 30 d'agost de 1925 publicà a Marsella el periòdic anarquista en llengua italiana Il Picconiere, el gerent del qual fou Paul Dreves. Malgrat el seu anarcoindividualisme, proposà la creació de forces revolucionàries d'acció per enfrontar-se als escamots feixistes. El seu antifeixisme militant va fer que Mussolini prohibís Il Vespro Anarchico i l'empresonés. Pocs mesos després, aconseguí fugir de la presó i marxà d'Itàlia exiliant-se a Tunísia. L'agost de 1930 organitzà una expedició cap a Itàlia des de Tunísia, amb Salvatore Renda i Filippo Gramignano, i amb el suport econòmic de l'anarquista il·legalista Severino di Giovanni, per lluitar des de dintre contra el feixisme; però, traït pel comandant de la nau que els transportava, fou detingut just arribar a Palerm. Jutjats els tres anarquistes per un Tribunal Especial el 16 d'abril de 1931, Schicchi va ser condemnat a 10 anys, Renda a vuit i Gramignano a sis mesos de presó pel delicte de «conspiració a l'estranger per provocar a Itàlia activitats subversives contra el feixisme». A partir de 1937 passà a l'illa de Ventotene confinat. Amb la caiguda del feixisme publicà un recull dels seus escrits sota el títol Conversazioni Sociali (1945) i el periòdic L'Èra Nuova, on sostingué la «necessitat absoluta» de formar un front comú de totes les forces revolucionàries, fins i tot socialistes i comunistes, per lluitar contra la reacció feixista. Paolo Schicchi va morir el 12 de desembre de 1950 a Palerm (Sicília). Els seus papers es troben dipositats a l'Archivio Storico degli Anarchici Siciliani de Ragusa (Sicília). A Collesano existeix un carrer que porta el seu nom.

***

Notícia de la condemna de Melchior Roux apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 5 de maig de 1908

- Melchior Roux: El 31 d'agost de 1867 neix al IV Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Joseph Melchior Roux, conegut com Melchior. Era fill natural de la jornalera i bugadera del Sarre Barbe Gier i l'infant es legitimà amb el matrimoni d'aquesta amb el capeller Joseph Melchior Roux celebrat el 25 de juliol de 1868 a l'XI Districte de París. Bilingüe francès i alemany, quan tenia sis anys començà a treballar i aprengué a llegir, a escriure i a comptar amb antics membres internacionalistes. Acabà treballant de polidor de metalls. El 5 de març de 1883 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a un any de presó per «cops i ferides».  En 1887 vivia amb sos pares al número 4 de Cité Lesage-Bullourde de l'XI Districte de París. Cridat a files, va ser integrat el 24 de novembre de 1888 en el II Batalló d'Àfrica d'Algèria i l'1 de maig de 1889 va ser enviat al disciplinari V Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica («Bat' d'Af»). El 21 d'octubre de 1889 va ser nomenat caporal. El 6 d'agost de 1890 va ser donat de baixa per la Comissió Especial de Baixa Militar de Mascara (Mascara, Algèria Francesa; actualment Algèria) per «retinitis crònica» i finalment llicenciat el 13 de setembre d'aquell any. El 27 de juliol de 1895 es casà a l'XI Districte de París amb l'envernissadora anarquista Maria Anna Gaudin i en aquesta època vivia al número 8 del carrer Basfroi. En 1898 s'instal·là a Corbeil (Illa de França, França), on treballà d'obrer polidor a la fàbrica Decauville i ben aviat desencadenà una vaga. Posteriorment obrí a Le Coudray-Montceaux (Illa de França, França), a pocs quilòmetres de Corbeil, una parada de venda de vi, que esdevingué lloc habitual de reunió dels anarquistes dels voltants. De bell nou a Corbeil, obrí amb sa companya una merceria al número 32 del carrer Petites-Bondes. En aquesta època organitzà reunions anarquistes i en 1904 col·laborà en Le Libertaire. En 1906 va fer costat la vaga de la Impremta Crété i en 1907 de la Papereria d'Essonne. Quan Sébastien Faure i Georges Roussel anaven a Corbeil a fer xerrades s'allotjaven al seu domicili. Distribuïa el periòdic Terre et Liberté, que s'imprimia clandestinament a Brussel·les (Bèlgica), i mantenia correspondència amb destacats anarquistes (Émile Janvion, Madeleine Vernet, etc.). El 9 d'abril de 1908 va ser detingut per la policia a l'estació de Maisons-Alfort (Illa de França, França), juntament amb els anarquistes François-Joseph Kühn (Le Suisse de Vevey) i Georges Roussel, en possessió de 10 cartutxos de dinamita, tres metres de cordó detonant i sis detonadors. Kuhn i Roussel van ser posats en llibertat, però ell va ser tancat a la presó parisenca de La Santé. Jutjat el 4 de maig de 1908 per l'XI Tribunal Correccional del Sena, va ser condemnat a un any de presó per «possessió de material explosiu», mentre que Roussel va ser condemnat a 15 dies de presó per «ús d'armes prohibides». Quan esclatà la Gran Guerra vivia a Étréchy (Illa de França, França) i el Consell de Revisió del Sena del 28 de novembre de 1914 l'integrà en els Serveis Auxiliars de l'Exèrcit; el desembre de 1918 va ser alliberat totalment de les seves obligacions militars. Melchior Roux va morir el 29 de novembre de 1955 al seu domicili de Vélizy-Villacoublay (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Domenico Aratari

- Domenico Aratari: El 31 d'agost de 1890 neix a Àndria (Pulla, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Domenico Aratari, conegut com Adario Moscallegra. Sos pares es deien Pasquale Aratari i Giulia Falcone. En 1912 s'establí a Nàpols (Campània, Itàlia) on va ser vigilat per la policia per les seves idees anarquistes. El 5 de març de 1913 emigrà a l'Argentina. Un any més tard, retornà a Itàlia i el juny de 1914, quan l'aixecament de la «Setmana Roja», va ser empresonat. A començament de 1915 fou alliberat gràcies a una amnistia i l'agost de 1916 s'instal·là a Florència (Toscana, Itàlia), on esdevingué secretari de la Unió Anarquista Italiana (UAI) local, col·laborant en L'Avvenire Anarchico, de Pisa, i en Guerra di Classe, òrgan de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El 3 de juny prengué part en el Consell General de l'USI, que se celebrà a Florència, i un mes després va ser detingut per possessió de propaganda clandestina i correspondència d'Armando Borghi. El gener de 1919, en nom de la Unió Anarquista de Florència, organitzà el «Congrés dels Anarquistes Italians» que se celebrà entre el 12 i el 14 d'abril d'aquell any en aquesta ciutat i on es constituí la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI). A partir de 1921, sota una ordre de busca i cerca, es mantingué en la clandestinitat fins el novembre de 1922 quan fugí a Suïssa –el 3 de juliol de 1922 havia estat condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Florència a cadena perpètua, juntament amb Pietro Galassini, per «complicitat en assassinat i llançament de bomba contra una desfilada feixista» on moriren un carrabiner i un estudiant. Després passà a França sota la identitat d'Adario Moscallegra, un company anarquista, i emigrà a l'Argentina. El juliol de 1926 venia Il Risveglio a Montevideo (Uruguai) i en 1929, en aquesta ciutat, dirigí amb Carlo Fontana La Protesta. A l'Uruguai va ser detingut en diferents ocasions. Hostatjà al seu domicili de Villa Clelia Pènarol, del camí General Raix de Montevideo,  l'anarquista Luce Fabbri quan aquesta s'exilià a l'Uruguai i va ser assidu de Giacomo Sabbatini. En 1931 la policia italiana descobrí la seva vertadera identitat. En 1952 es perdé el seu rastre.

***

Col·laboració de Félix Gandillet en el periòdic parisenc Le Libertaire del 19 d'agost de 1937

- Félix Gandillet: El 31 d'agost de 1898 neix a Caluire-et-Cuire (Forez, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Émile Gandillet. Era fill de Marie Joseph Gandillet, fuster, i d'Andrée Suzanne Georges Fournier. Es guanyà la vida treballant primer d'ajustador mecànic i després de terrelloner. En 1916 vivia, amb sos pares, al número 10 del carrer Montée des Forts de Caluire-et-Cuire. El 26 de desembre de 1916 signà a Lió (Arpitània) per tres anys en l'exèrcit i va ser destinat al 5 Dipòsit d'Equipatges de la Flota de la Marina. El 26 de desembre de 1919 va ser desmobilitzat. El 27 de novembre de 1920 es casà a La Mulatière (Forez, Arpitània) amb Victorine Labaume i en aquesta època treballava de mecànic i continuava vivint al carrer Montée des Forts de Caluire-et-Cuire. En 1935 era secretari del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció) de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de Carrières-sur-Seine (Illa de França, França) i membre del Buró Federal de la Comissió Administrativa de la Construcció. En aquesta època col·laborà en periòdic Le Travailleur du Bâtiment, òrgan de la Federació de la Construcció, del qual va ser un dels seus administradors. En 1936 també fou secretari del Buró del SUB de Carrières-sur-Seine. Aleshores treballava de terrelloner a l'obra de l'Exposició Universal de París. Entre 1937 i 1952 col·laborà en Le Libertaire. El 24 d'abril de 1937 parlà, en nom del SUB, juntament amb Alex Lucas, secretari del SUB, i Jules Sellenet (Francis Boudoux), secretari de Propaganda del CGT-SR, un gran míting sobre el sindicalisme revolucionari i la Revolució espanyola celebrat a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). En 1937 era el portaveu del «Comitè d'Ajuda del Cas Brilliard-Souterrain-Sartrouville». En 1939, abans de la II Guerra Mundial, vivia al número 77 de la Grande Rue i després de la guerra al número 40 bis de la carretera Argenteuil-Carrières-sur-Seine. El 13 d'abril de 1939 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament de Sena i Oise, i aleshores es trobava desocupat. Secretari del grup local de la Unió Anarquista (UA), es dedicà sobretot a activitats sindicalistes. Va ser fitxat per la policia com a «anarquista molt perillós i sindicalista extremadament perillós i força actiu». Després de la II Guerra Mundial formà part del grup anarquista local de Carrières-sur-Seine de la Federació Anarquista (FA). Com a militant de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) participà en 1950 en la vaga de vuit setmana de l'obra de Saclay (Illa de França, França) i en 1951 fou delegat del Comitè de Vaga de la CNT-CGT de l'obra HBM de Chatou (Illa de França, França). En 1952 estava afiliat al Sindicat de Terrelloners del Sena de la CGT. El 28 de maig de 1960 es casà a La Tronche (Delfinat, Arpitània) amb Madeleine Albertine Burkler. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gino Lucetti

- Gino Lucetti: El 31 d'agost de 1900 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i partisà Gino Lucetti. Treballador de les pedreres del marbre de Carrara, durant la primera guerra mundial farà el servei militar en les unitats d'assalt. Després de la guerra va emigrar a França, on va acabar de madurar la seva consciència antifeixista. Decidit a acabar amb la vida de Benito Mussolini, va retornar a Itàlia i l'11 de setembre de 1926, a la plaça de la Porta Pia de Roma, llança una bomba contra l'automòbil on viatjava el dictador. La bomba rebota contra el cotxe i explota a terra. Lucetti és detingut i processat entre el 8 i el 10 juny de 1927. Lucetti va ser condemnat pel Tribunal Especial a 30 anys de presó –la pena de mort es va introduir a partir d'aquest cas– i altres dos companys, Leandro Sorio i Stefano Vatteroni, van ser inculpats i reberen 20 anys i 19 anys i 9 mesos de reclusió respectivament. Gino Lucetti va ser empresonat a la penitenciaria de la petita illa de Santo Stefano, al Mar Tirré, coneguda com a «Illa del Diable». El 1943 va ser alliberat pels aliats, però poc després, el 17 de setembre de 1943, va morir a l'illa d'Ischia (Itàlia) a causa d'un bombardeig nord-americà. Les interessants cartes de Lucetti dirigides des de la presó a sa família (1930-1935) es troben al fons Ugo Fedeli de l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A l'Arxiu de la Família Berneri i d'Aurelio Chessa de Reggio Emilia existeix un Fons Gino Lucetti.

***

Camp de concentració d'Argelers

- Ramón Domingo de la Cruz: El 31 d'agost de 1901 neix a El Ordial (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Domingo de la Cruz. Sos pares es deien Manuel Domingo i Pascuala de la Cruz. Quan tenia 17 anys emigrà a Barcelona (Catalunya) a la recerca de feina. A la capital catalana s'adherí al moviment anarquista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1919 participà en la vaga de «La Canadenca», fet pel qual va ser empresonat a la Presó Model de Barcelona. En 1923, durant la dictadura de Primo de Rivera, va passar a França, on va fer feina en la verema. El març de 1927, al departament dels Pirineus Orientals, se li va decretar l'expulsió, juntament amb altres companys (Adelaida Bou Cañalda, Joan Manent Pesas, Manuel Portos, Agustín Martínez, Alfonso Rosquillas Magrinyà i els germans Luis i Micheline Salguer), però no va poder ser efectiu ja que havia desaparegut de Perpinyà el gener anterior (Rosselló, Catalunya Nord). En 1933 retornà a El Ordial per treballar a les terres familiars i obrí una biblioteca, que posteriorment fou cremada per les tropes franquistes durant la guerra. En 1936 s'afegí a les milícies confederals que marxaren cap a Aragó des de Cogolludo i Cifuentes; més tard lluità enquadrat en el 43 Batalló. Amb el triomf feixista, s'exilià a França i patí els camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Després passà a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a l'arsenal de Brest (Bretanya), del qual pogué fugir a Tours (Centre, França). Des del 5 de gener de 1942 milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili de Tours. Després passà a viure a la regió parisenca. Fou un gran propagandista anarquista –es dedicava a vendre la premsa del moviment per carrers i mercats– i lector cultivat de manera autodidacta –l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i L'homme et la terre, d'Élisée Reclus, van ser els seus llibres de capçalera. Ramón Domingo de la Cruz va morir el 16 de juny de 1995 al seu domicili de Montreuil (Illa de França, França) i fou incinerat el 23 de juny al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

Necrològica de Ramón Sanz Almudébar apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de desembre de 1981

- Ramón Sanz Almudébar: El 31 d'agost de 1909 neix a Abiego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Sanz Almudébar. Sos pares es deien Manuel Sanz i Manuela Almudébar. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. Durant la Revolució espanyola fou responsable, amb Vicente Monclús Guallar, de la col·lectivitat d'Abiego i fou milicià al front de Guadalajara (Castella, Espanya), on va caure presoner al final de la guerra. L'abril de 1939 va ser reclòs a Osca (Aragó, Espanya) i després a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), on fou condemnat a 12 anys de reclusió i traslladat a Saragossa (Aragó, Espanya) i a San Juan de Mozarrifar (Saragossa, Aragó, Espanya). Cap el 1943 va ser posat en llibertat condicional i el juny de 1948 aconseguí passar clandestinament a França, on treballà a les mines llenguadocianes i asfaltant carreteres, alhora que militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. A la feina patí un greu accident que el va disminuir considerablement. A començament dels anys setanta, fou un dels responsables, amb Juan Coronel, Amado Canalis i Juan Torner, de la secció de Montalban (Guiena, Occitània) de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Jacinta Campos Tena. Ramón Sanz Almudébar va morir el 24 de setembre de 1981 a l'Hospital de Montalban (Guiena, Occitània). 

***

Vicente Monclús Guallar

- Vicente Monclús Guallar: El 31 d'agost de 1912 –algunes fonts citen eròniament el 23 de gener de 1911– neix a Abiego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramón Vicente Monclús Guallar. Era fill de Miguel Monclús Lucena, llaurador, i de Vicenta Guallar Santamaría. Obrer agrícola, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries de la comarca aragonesa de Barbastre. Quan el cop militar feixista, el 20 de juliol de 1936 participà en l'assalt de la caserna de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Son germà Joaquín Monclús Guallar, també confederal, va ser afusellat el 30 d'agost de 1936 per les tropes franquistes. Vicente marxà com a milicià al front d'Osca formant part de la Columna «Roja i Negra» i posteriorment enquadrat en la companyia de metralladores del Batalló 508 de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on obtingué el grau de comissari de campanya. Després d'haver combatut als fronts de Saragossa (Aragó, Espanya) i del Llevant peninsular, en 1938 s'integrà en l'Escola d'Aviació de Santiago de la Ribera (San Javier, Múrcia, Espanya) i formà part d'un grup de 186 alumnes pilots de l'Exèrcit republicà que el desembre de 1938 van ser enviats a la Unió Soviètica per a rebre classes de pilotatge de caces als aeròdroms de Kirovabad, al Caucas (actual Gandja, Azerbaidjan). En 1939, després del triomf franquista, refusà, com altres pilots espanyols, de posar-se al servei del govern soviètic i demanà poder emigrar a França o als Estats Units. El 2 de maig de 1939 va ser enviat a l'Escola Política de la Internacional Comunista de Planiersnaya, a prop de Moscou, amb la intenció de rebre formació política i dissuadir-lo de la seva idea d'abandonar l'URSS; en aquesta tasca dissuasiva intervingué el militar comunista Enrique Líster Forján. Després de diversos enfrontaments amb les autoritats soviètiques, el 17 de desembre de 1939 va ser rebut, juntament amb Agustí Puig, pel cap del Negociat del Ministeri d'Assumptes Exteriors de l'URSS per demanar passaports per a una trentena d'alumnes per a traslladar-se a Mèxic. El 29 de gener de 1940 va ser detingut a Moscou amb set pilots més (José Giménez Llop, Josep Gobart, Luis Milla, Juan Navarro, Francisco Pac, Juan Sola Pala i Francisco Tares) i, després d'un judici format per delegats del Partit Comunista d'Espanya (PCE) en el qual aquests demanaren penes de mort, enviats tots a la presó moscovita de Butyrskij i després a Lubianka, quarter general de la policia política de Moscou. Després de vuit mesos tancats en cel·les individuals d'aïllament i apallissats brutalment, el setembre de 1940 van ser jutjats i condemnats a la deportació a camps de treball de Sibèria. Tots els seus set companys van morir un després d'altre de fam i de fred i ell, que va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per «agitació imperialista», no va ser enviat al camp Núm. 99 de Kharagandí (Kazakhstan), on van ser deportats un grup de mariners i de pilots republicans espanyols, sinó que va ser internat en diversos camps, especialment en els de Potma i de Vorkutà (Komi, Rússia). En 1947 la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i son secretari Josep Ester Borràs engegà una campanya internacional per obtenir l'alliberament dels pilots i dels mariners republicans espanyols detinguts als camps de concentració soviètics. El 29 de gener de 1948 el Soviet Suprem el va indultà, però va ser deportat forçosament a Samarcanda (Uzbekistan) i allà, sense feina per la seva condició de deportat, es va veure obligat a viure de la mendicitat. El 20 d'abril de 1950 va ser detingut a la sortida d'un teatre i acusat d'espionatge per haver parlat amb un ciutadà nord-americà al pati de butaques. Després d'apallissat, va ser obligat a signar una autoinculpació i el 28 de desembre de 1950 va ser condemnat a 10 anys de presó sense cap judici. No obstant això, va ser enviat a treballar a una fàbrica secreta a prop de Moscou, on troba dos companys espanyols en la mateixa situació. La campanya de la FEDIP, que comptà amb el suport d'organitzacions antifeixistes espanyoles exceptuant les comunistes, aconseguí la primavera de 1954 la llibertat i el repatriament d'alguns dels supervivents, però Monclús no n'entrà en aquesta llista. L'abril de 1955 va ser traslladat a un complex industrial a Mordovia i el 6 de gener de 1956 va ser traslladat a la presó moscovita de Lubianka. Després de 16 anys passats en el gulag comunista, el 23 de març de 1956 va ser alliberat pel Tribunal Militar del Consell Suprem de l'URSS i enviat set mesos a Dnipropetrovsk (actual Dnipró, Ucraïna), on treballà en una fàbrica. Per mediació de la Creu Roja Internacional, pogué contactar amb son germà Isidre, qui s'ocupà de les gestions per al seu repatriament a França. El 23 de novembre de 1956 arribà a París (França), on es reuní amb son germà, aleshores exiliat a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i militant de la Federació Local de la CNT. Segons algunes fonts, Vicente emigrà a l'Argentina i en 1959 publicà a Buenos Aires les seves memòries sota el títol 18 años en la URSS. Viacrucis en el paraiso soviético. Como vive, estudia, trabaja y trata el pueblo ruso, on denuncia durament el règim estalinista. El 16 de maig de 1959 va fer una conferència als locals de la Federació Local de París de la CNT titulada «Problemas sobre Rusia» i l'11 de març de 1961 a la CNT d'Orleans (Centre, França) titulada «La clase obrera y campesina en la URSS». Vicente Monclús Guallar, sembla, va morir cap el 1999 i està enterrat a Alacant (Alacantí, País Valencià).

Vicente Monclús Guallar (1911-1999?)

Continua...

---