Administrar

Efemèrides anarquistes

[24/09] II Congrés de l'FTRE - Atemptat de Pallàs - Vaga de Le Creusot – Il·legalització «wobblies» canadencs - Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani - Incontro Internazionale Anarchico - Amaral - Scali - Aguilar Morato - Salaün - Bragado - Roger - Berenguer - Corsinovi - Mariga - Amela - García Martínez - Teillet - Caballero - Sabatier - Thalmann - Prévôtel - Porras - Payán - Farinelli - Quinque - Bonneff - Jiménez Ortiz - Villaverde - Campuzano - Puyol - Pérez Cortázar - Sanz - Juan Riquer - Hervera - Oliva

efemerides | 24 Setembre, 2025 13:28

[24/09] II Congrés de l'FTRE - Atemptat de Pallàs - Vaga de Le Creusot – Il·legalització «wobblies» canadencs - Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani - Incontro Internazionale Anarchico - Amaral - Scali - Aguilar Morato - Salaün - Bragado - Roger - Berenguer - Corsinovi - Mariga - Amela - García Martínez - Teillet - Caballero - Sabatier - Thalmann - Prévôtel - Porras - Payán - Farinelli - Quinque - Bonneff - Jiménez Ortiz - Villaverde - Campuzano - Puyol - Pérez Cortázar - Sanz - Juan Riquer - Hervera - Oliva

Anarcoefemèrides del 24 de setembre

Esdeveniments

Carnet de membre de l'FTRE (Arxiu Històric Municipal de Loja)

Carnet de membre de l'FTRE (Arxiu Històric Municipal de Loja)

- Segon Congrés de l'FTRE: Entre el 24 i el 26 de setembre de 1882 té lloc al teatre Cervantes de Sevilla (Andalusia, Espanya) el Segon Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), convocat per la Comissió Federal de l'FTRE, i amb l'assistència de 254 delegats en representació de 495 seccions. En el congrés es va fer una relació de les seccions que s'havien adherit a Federació: la Unió de Constructors d'Edificis (90 seccions de paletes, peons, fusters, ebanistes, rajolers, pedrers i picapedrers, terrissaires, vidriers, serrallers i pintors), la Unió d'Obrers Manufacturers (100 seccions; tres mil dones i set mil homes), la Unió de Treballadors del Camp (104 seccions i 20.9015 afiliats), la Unió d'Indústries Alimentàries (17 seccions), la Unió de Constructors de Calçat (23 seccions i sis mil afiliats), la Unió de Noògrafs (30 seccions i dos mil afiliats), la Unió de Barreters (25 seccions i 1.100 afiliats) i el projecte d'organització de les unions de Fustes fines, Suro, Boters, Treballadors del mar, Constructors de carruatges, Conductors de carros i cotxes, entre altres. L'estadística global de la Federació comptabilitzava 10 comarques (Andalusia Est, Andalusia Oest, Aragó, Catalunya, València, Castella la Vella, Castella la Nova, Galícia, Múrcia i País Basc), 218 federacions locals, 663 seccions i 57.934 afiliats, tot un èxit pensant que l'FTRE només feia un any que s'havia creat i marquen el cim del sindicalisme anarquista en el segle XX. Els temes que es van tractar en el congrés van ser la reivindicació de les 8 hores i l'abolició de la feina a escarada, el rebuig dels partits polítics, la reivindicació de la revolució no violenta i científica, la igualtat dels drets de la dona, la reglamentació de la vaga i el rebuig de les vagues insolidàries, els mitjans de propaganda, la resistència solidària i la revisió dels estatuts, entre altres. Però el tema que va suscitar més controvèrsia va ser sobre la línia de conducta que havia de seguir la Federació davant les circumstàncies repressives de l'Estat, enfrontant-se dues tendències irreconciliables: els partidaris de l'organització pública legal i els partidaris de l'organització clandestina il·legal; encara que la majoria es va inclinar per la primera, però sense desaconsellar o desacreditar la segona. També en aquest congrés va plantejar-se per primer cop un tema que més tard seria importantíssim en el moviment obrer i que portaria una polèmica que duraria molts d'anys, basat en com havia d'interpretar-se la igualtat en la societat futura anarquista, enfrontant-se dues postures completament distintes: l'anarcocol·lectivista bakuninista (atribuir a cadascú el fruit de la seva feina, defensada principalment per la regió catalana) i l'anarcocomunista kropotkiana (la distribució de la producció ha de fer-se d'acord amb les necessitats, defensada especialment per la regió andalusa). Com a conseqüència d'aquest congrés sorgirà una escissió de la fracció més radical, «Los Desheredados», i que estarà fonamentalment organitzada a Andalusia, regió majoritària dins de l'FTRE.

***

Atemptat de Pallàs segons el periòdic barceloní "La Campana de Gràcia" del 30 de setembre de 1893

Atemptat de Pallàs segons el periòdic barceloní La Campana de Gràcia del 30 de setembre de 1893

- Atemptat de Pallàs: El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya), el tipògraf anarquista Paulí Pallàs i Latorre va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre, va ser afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona); les seves últimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa –l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat– va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.

***

Jules Adler: "La Grève au Creusot" (1899)

Jules Adler: La Grève au Creusot (1899)

- Vaga de Le Creusot: El 24 de setembre de 1899 es realitza una gran manifestació de més de 7.000 persones des de Le Creusot (Borgonya, França) cap a la població de Montchanin, veïna a sis quilòmetres, per agrair el suport dels seus habitants durant la vaga dels treballadors de la primera localitat. Les fàbriques metal·lúrgiques de la Societat Schneider, especialitzades en la producció d'acer Bassemer, constituïren durant el segle XIX la primera concentració industrial de França. Aquesta societat diversificà la seva implantació industrial amb la construcció de noves fàbriques a Chalon-sur-Saône, a Montchanin i més tard a Le Breuil, però les de Le Creusot representaven el cor de la seva gran empresa. Montchanin se situa a mig camí entre Le Creusot, vila metal·lúrgica, i Montceau-les-Mines, vila hullera. Durant trenta anys –entre 1871 i 1899– la pau social s'hi havia establert, facilitada pel creixement sostingut, la calma dels obrers satisfets de pertànyer a una gran empresa pionera i pel paternalisme dels dirigents preocupats pel nivell de vida dels seus «empleats» i de la seva formació professional. Però en 1898 es produiran un seguit de canvis que capgiraran la situació: els radicals guanyen les eleccions en maig; Eugène II Schneider, nou patró força absorbit per les seves feines a París, accedeix a la presidència de l'empresa; l'afluència de les comandes arrossega una acceleració dels ritmes de feina i, també, la frustració dels treballadors en no rebre els seus salaris. La qüestió sobre el dret a la sindicació surt a la palestra i entre maig de 1899 i juliol de 1900 les fàbriques i mines de tota la comarca coneixen nombrosos conats de vaga –«pel reconeixement del sindicat, per la llibertat de consciència i per la supressió de la policia d'incògnit»–, especialment entre el 31 de maig i el 2 de juny i entre el 20 de setembre i l'1 d'octubre. Una sentència arbitral signada el 7 d'octubre de 1899 donarà la raó als vaguistes, que desfilaran victoriosament pels carrers de Le Creusot. Poc després la patronal ajudarà a crear els sindicats dissidents, constituïts per obrers favorables als seus interessos i contraris al sindicalisme revolucionari. Aquests sindicats grocs («jaunes», en francès) naixeren a Le Creusot i a Montceau en 1899. L'expressió «grocs» («jaunes») per designar els esquirols nasqué durant aquests esdeveniments i ve del color del paper oliat utilitzat per reemplaçar els vidres del cafè on es reunien els esquirols del sindicat de la patronal, sempre trencats pels vaguistes.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Acta de legalització del primer sindicat de l'IWW canadenca, la Vancouver Industrial Mixed Union (5 de maig de 1906)

Acta de legalització del primer sindicat de l'IWW canadenca, la Vancouver Industrial Mixed Union (5 de maig de 1906)

- Il·legalització dels wobblies canadencs: El 24 de setembre de 1918 una Reial Ordre del reialme de Canadà de la Commonwealth, sota el pretext de l'esforç bèl·lic en la Gran Guerra (Llei de Mesures de Guerra) i seguint el clima de repressió que havia portat la majoria dels dirigents wobblies dels EUA a la presó entre 1917 i 1918, declara fora de la llei 14 organitzacions revolucionàries, entre elles el sindicat anarquista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), força actiu a la Colúmbia Britànica, i la Workers' International Industrial Union (WIIU), nom de la facció marxista del sindicat a Detroit (Michigan, EUA) encapçala per Daniel DeLeon i que també actuava al Canadà. La condemna per estar afiliat a l'IWW s'establí en cinc anys de presó. Aquesta mateixa ordre va prohibir les reunions realitzades en qualsevol idioma de país enemic (alemany, búlgar, hongarès, turc, etc.) o en rus, ucraïnès o finès, amb excepció dels serveis religiosos. No obstant això, els wobblies canadencs lluitaren en la clandestinitat. El 2 d'abril de 1919 la prohibició s'aixecà, després de l'empresonament de molts militants i que diversos afiliats dels EUA fossin deportats.

***

Cartell del congrés

Cartell del congrés

- Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani: Entre el 24 i el 26 de setembre de 1976, en el centenari de la mort de Mikhail Bakunin, se celebra al Palazzo Seriman de Venècia (Vèneto, Itàlia) el Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani (Congrés Internacional d'Estudis Bakuninians), organitzat pels Grups Anarquistes Federats (GAF) i sota el patrocini de l'Associació Cultural Llibertària «A. e B. Carocari». Al congrés, coordinat per Nico Berti, assistiren desenes d'especialistes en Bakunin i centenars de persones interessades en la seva vida i obra. En les sessions més populars s'arreplegaren més de cinc-centes persones a la sala i al pati adjacent, on la organització havia instal·lat altaveus. En aquest congrés s'estudià la figura de Bakunin des d'un punt de vista acadèmic interdisciplinari, des d'enfocaments diversos (sociològic, pedagògic, filosòfic, ideològic, poètic, etc.). Hi van intervenir amb ponències destacats intel·lectuals, com ara Alexander Alexiev, Maurixi Antonioli, Henri Arvon, Giovanni Biagioni, Giampietro N. Berti, Amedeo Bertolo, Lamberto Borghi, Romano Broggini, Eduardo Colombo, Sam Dolgoff, Marianne Enckell, Paola Feri, Violette Gaffiot, Daniel Guerin, Gianni Landi, Arthur Lehning, Jean Maitron, Pier Carlo Masini, Luciano Pellicani, Giorgio Penzo, Silvia Rota Ghibaudi, Domenico Settembrini, Misato Toda, Tina Tomasi, Claudio Venza, Marc Vuilleumier, entre d'altres –Franco Della Peruta i Juan Gómez Casas figuraven en el programa, però finalment no hi van participar. En 1977 les Edizioni Antiestato de Milà (Llombardia, Itàlia) publicaren les actes sota el títol Bakunin cent'anni dopo. Atti del Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani.

Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani (24-26 de setembre de 1976)

***

Una de les sessions de l'Incontro Internazionale Anarchico de Venècia

Una de les sessions de l'Incontro Internazionale Anarchico de Venècia

- Incontro Internazionale Anarchico: Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 té lloc al Campo San Polo, al Campo Santa Margherita i a la Facultat d'Arquitectura de Venècia (Vèneto, Itàlia) l'Incontro Internazionale Anarchico. La trobada d'estudi va ser organitzada per Centro Studi Libertari «Giuseppe Pinelli» de Milà, el Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA) de Ginebra i l'Anarchos Institute de Mont-real. El col·loqui s'organitzà en diverses sessions i comptà amb la participació de nombrosos intel·lectuals anarquistes: «Entorn de 1984» (John Clark, Jean-Jacques Gandini, Dimitri Segal, Günter Hartmann, Marianne Enckell, Wolfgang Haug, Andreas Kühnpast), «El proletariat militant» (Zbigniew Kowalewski, Massimo Varengo, Martin Nilsson, Yvon Le Bot, Luis Andrés Edo, Daniel Colson), «Imperialisme cultural» (Stephen Schecter, Mikhail Agurski), «Guerra i Pau» (Dimitri Roussopoulos), «El comunisme d'Estat» (Nicolas Trifon, Mok Chiu Yu, Zbigniew Kowalewski, Ángel Pino, Oliver Kurtovic, Lino Veljak), «Psicoanàlisi i societat» (Mario Marrone, Roger Dadoun, Alain Thévenet, Jacques Guigou), «L'ecologia social» (Murray Bookchin, Juan Martínez Alier), «Art i anarquia» (Arturo Schwartz, Benito Recchilongo, Pietro Ferrua), «El Estat i l'anarquia» (Eduardo Colombo, Frank Harrison, Slobodan Drakulic, Agustín García Calvo), «Feminisme i anarquisme» (Marsha Hewitt, Barbara Köster, Ariane Gransac, Ynestra King), «Viure l'anarquia» (Roberto Ambrosoli, Roger Dadoun, Rubén Prieto, Jacques Valler, Ronald Creagh, David Koven, Emilio Penna), «Mass-media i comunicació llibertària» (Ferro Piludu, Yves Peyraut, Bernard Baissat, Francisco Madrid Santos), «Ciutat, poder, alliberament» (Dimitri Roussopoulos, Stephen Schecter, Murray Bookchin, Joãn Freire), «El Estat i l'anarquia» (Nico Berti, Colin Ward, Murray Bookchin, Rudolf de Jong), «Educació i llibertat» (Orenella Buti, Lewis Jones, Joel Spring, Jordan Bishop), «Tendències antiautoritàries i tensions llibertàries en les societats contemporànies» (Trivo Indjich, Marie-Martine Madouri, Olivier Corpet), etc. En multitud de parades, carpes, sales i espais públics es realitzaren diverses activitats culturals (seminaris, taules rodones, conferències, debats, assemblees, exposicions, fires editorials, presentacions de publicacions, teatre, música, cinema, passacarrers, etc.). Assistiren unes tres mils persones d'uns trenta països dels cinc continents. En 1986 es publicà, a càrrec d'Agnaldo S. Maciel, Marienne Enckell, Fabio Santin i altres, un reportatge fotogràfic de la trobada en dues edicions bilingües (italià-francès i castellà-anglès) sota el títol Ciao anarchici i que va ser publicada per cinc editorials anarquistes: Edizioni Antistato (Milà), Editions Noir (Ginebra), Atelier de Creátion Libertaire (Lió), Editorial Nordan (Estocolm) i Black Rose Books (Mont-real).

Anarcoefemèrides

Naixements

Ana Aurora do Amaral Lisboa

Ana Aurora do Amaral Lisboa

- Ana Aurora do Amaral Lisboa: El 24 de setembre de 1860 neix a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil) la pedagoga, poetessa, escriptora, dramaturga i activista llibertària i feminista Ana Aurora do Amaral Lisboa. Sos pares es deien Joaquim Pedro da Silva Lisboa, i Maria Carlota do Amaral i fou la dècima filla d'un total de 14 germans. Son pare, comerciant, comandant de la Guàrdia Nacional i agent de correus, donà una educació liberal a tots els seus fills i filles, cosa gens comú aleshores. En 1879 començà a estudiar magisteri a l'Escola Normal de Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i es diplomà en 1881 amb la màxima qualificació en totes les assignatures. Contractada com a professora estatal, quan la Revolució Federalista de 1893 va ser traslladada a Vila Rica, actual Júlio de Castilhos (Rio Grande do Sul, Brasil), i, irritada, va escriure una violenta carta de protesta a Júlio Prates de Castilhos, aleshores governador de l'Estat de Rio Grande do Sul. A partir d'aquest moment fou perseguida per les seves declaracions en contra dels polítics republicans, juntament amb sos germans i al periòdic republicà A Federação, i mai no pogué exercir el magisteri en una escola pública. Fou una precursora de l'ensenyament per a adults i fundà, juntament amb ses germanes Zamira i Carlota, el Col·legi Amaral Lisboa. Dedicà 55 anys de sa vida a l'escola, acollint moltes vegades els alumnes, molts d'ells esclaus lliberts, gratuïtament. Abandonà el magisteri quan era ja molt gran, juntament amb sa germana Zalmira, quan ja estava gairebé cega i hagué de viure de la caritat. En 1937 el govern estatal li va concedir una pensió vitalícia amb la qual pogué sobreviure. En 1950 va ser guardonada amb el premi «Honra al Mèrit». Trobem articles seus, algunes vegades fent servir pseudònims (José Anselmo, Aura Lys, etc.) en diferents publicacions periòdiques, com ara Correio do Povo, O Patriota, A Reforma, etc. És autora dels llibres Minha Defesa (1885), Preitos à Liberdade (1900) i A culpa dos pais (1902), Não saber ler (1916), Festinhas escolares, (1925) i Teatro de dona (1931), entre d'altres. Ana Aurora do Amaral Lisboa va morir el 22 de març de 1952 a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil).

***

Foto policíaca d'Ermes Scali

Foto policíaca d'Ermes Scali

- Ermes Scali: El 24 de setembre de 1884 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ermes Ranieri Giovanni Scali. Era fill de Vittorio Scali i de Teresa Gavolazzi Grassi, i son germà gran Giuseppe Scali també va ser un destacant militant llibertari. Es guanyava la vida treballant de mecànic. En 1917 passà a treballar a les drassanes navals de Vickers-Terni de La Spezia (Ligúria, Itàlia), on participà activament en el moviment anarquista i en el Sindicat de Metal·lúrgics locals. Per les seves activitats anarquistes, l'Almirallat de La Spezia li va denegar l'exempció militar que demanava i el 23 de novembre de 1917, en plena Gran Guerra, va ser destinat al 20 Regiment d'Infanteria acantonat a Gènova (Ligúria, Itàlia). Un cop llicenciat, recorregué la Ligúria i la Toscana a la recerca de feina, establint-se finalment a Vecchiano (Toscana, Itàlia), on destacà per les seves activitats llibertàries. A partir de 1926 residí per qüestions laborals a Lió (Arpitània). Durant els anys trenta les autoritats feixistes el mantingueren estretament vigilat i va ser inclòs en els butlletins de recerca policíacs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Francisco Aguilar Morato

Foto policíaca de Francisco Aguilar Morato

- Francisco Aguilar Morato: El 24 de setembre de 1886 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Francisco Aguilar Morato. Sos pares es deien Manuel Aguilar i Joaquina Morato. L'1 de novembre de 1914 es casà amb Maria Miret a Barcelona. L'abril de 1916 creuà els Pirineus i s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de peó per a la Companyia de Ferrocarrils del Midi, fent de mercader de carbó i de mecànic, o realitzant tasques agrícoles. El juny de 1917 la policia francesa del departament dels Pirineus Orientals el va inscriure en la llista d'anarquistes a vigilar com a «anarquista militant». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura de Marcel Salaün (1913)

Signatura de Marcel Salaün (1913)

- Marcel Salaün: El 24 de setembre de 1887 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista i sindicalista Marcel Émile Salaün. Era fill natural de Gabrielle Alexia Seité i de François Jules Guillaume Salaün, contramestre veler, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 17 de gener de 1895 a Brest. Es guanyava la vida treballant de torner. El 14 d'abril de 1906 s'allistà voluntari per cinc anys com a obrer mecànic torner a l'exèrcit i va ser destinat als Equipatges de la Flota. El 17 de juliol de 1908 va ser nomenat mariner de segona classe i el 12 d'abril de 1911 va ser llicenciat i passà a la reserva militar de la Marina. El 30 de maig de 1913 es casà a Brest amb Marthe Yvonne Sévin i aleshores treballava de mecànic al port i vivia al número 52 del carrer Château de Brest. El 29 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i destinat al 3 Regiment d'Artilleria a Peu de Brest, però finalment va ser enviat a l'Arsenal. Destinat com a obrer torner als tallers de màquines del port de Brest, a finals de 1915 era secretari general del Sindicat de Treballadors Reunits del Port de Brest, animat especialment per Alain Le Duff i J. Le Lann. El 28 de maig de 1918 va ser expulsat del seu sindicat i del Comitè General de la Borsa del Treball perquè abans d'una vaga havia mantingut sospitoses reunions amb l'administració, el sotsprefecte i l'alcalde. En 1923 residia a Fougères i estava fitxat com a «anarquista, antimilitarista i propagandista». L'agost de 1924 vivia al número 39 del carrer Hoche de Fougères. Marcel Salaün va morir el 30 de gener de 1940 a Fougères (Bro Roazhon, Bretanya).

***

Coberta del llibre "Derivaciones y consecuencias del locaut pesquero de Vigo"

Coberta del llibre Derivaciones y consecuencias del locaut pesquero de Vigo

- Dalmacio Bragado Ruiz: El 24 de setembre de 1892 neix a Villalonso (Zamora, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Dalmacio Bragado Ruiz, que va fer servir diversos pseudònims (Fiat Lux, Gog, etc.). Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Urbano Bragado i Fulgencia Ruiz. Després de fer el servei militar al nord d'Àfrica, on va romandre llarg temps hospitalitzat a causa d'una afecció ocular, moment en el qual va aprendre a llegir i a escriure, retornà a Villalonso, on es va casar. En 1919 emigrà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on visqué com pogué i milità en el Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local. En 1921 treballava en la companyia elèctrica «La Electra» i col·laborava en el periòdic bilbaí La Tierra. Detingut, va ser portat en una corda de presos anarquistes a peu fins a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya). De bell nou a Bilbao, no troba feina i en 1923 s'instal·là a Vigo (Pontevedra, Galícia), on treballà en diverses feines. El juliol de 1923 es va veure implicat en l'explosió d'una bomba a la Casa del Poble de Vigo; jutjat, el 2 de novembre de 1923 va ser condemnat per l'Audiència Provincial de Pontevedra a quatre anys de presó correccional i purgà sis mesos de presó. Entre 1924 i 1925 intervingué activament, amb Manuel Montes Don i José Villaverde Velo, en la difusió de la CNT local i en 1924 en va ser nomenat secretari. Aconseguí una feina de cambrer marítim, fent la línia amb Amèrica, fet que li va permetre relacionar-se amb anarquistes destacats (Diego Abad de Santillan , Antonio Fournerakis, etc.). En 1930, durant una vaga general, va restà un mes empresonat. Participà en l'organització del Sindicat del Transport Marítim de la CNT i el setembre de 1930, amb Enrique Ramos, reforçà l'Agrupació de Societats i Sindicats de Vigo, de la qual era secretari. Durant els anys republicans impulsà la Secció de Patrons de Bots i Llanxers de la CNT del port, que funcionà de manera autogestionada. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 representà el Sindicat d'Oficis Diversos de Vigo en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat a Madrid (Espanya) i assistí al Ple Regional de Villagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia), alhora que va fer un míting a A Gudiña (Ourense, Galícia). En 1932 participà, com a delegat de Vigo, amb Narciso Blanco Oviedo, en el Comitè Internacional Pro Presos i Perseguits, del qual va ser nomenat en 1933 secretari d'administració. Participà activament en la vaga pesquera d'aleshores. En 1933 formà part dels primers Comitès de Defensa creats per la CNT gallega i va ser un dels que participà en la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Galícia –algunes fonts citen que volia crear una FAI paral·lela. El 31 d'abril de 1933 va fer un míting, amb Manuel Fandiño i altres, a Moaña (Pontevedra, Galícia) i va representar el Sindicat de Transport Marítim de Vigo en el Ple Regional de la CNT a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia). Durant aquests anys republicans va ser delegat del Sindicat de Transport Marítim de la Zona Nord i s'enfrontà durament al nacionalisme gallec, tot participant en conflictes laborals locals, com ara el locaut de la patronal marítima. En 1933 publicà el fullet Derivaciones y consecuencias del locaut pesquero de Vigo, amb un epíleg de Manuel Montes Don. El febrer de 1935 va ser detingut amb altres companys. En 1936 va ser nomenat delegat de Conflictes dins de l'Aliança Obrera Marítima de Vigo. Quan el cop militar de juliol de 1936 aconseguí fugir i amagar-se, però va ser capturar en 1939 a Castrelos (Vigo, Pontevedra, Galícia) per una delació. Jutjat a Vigo, va ser condemnat a cadena perpètua per «rebel·lió militar». Després d'un temps tancat, la pena va ser commutada i va ser posat en llibertat. En sortir-ne, s'integrà en la CNT clandestina de Vigo i sempre en contacte amb l'exili. En 1942 formà part del Comitè Local de la CNT de Vigo i en 1945 assistí al Ple Regional de Galícia. Durant els anys cinquanta contactà amb altres companys (Víctor Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila, etc.) i es dedicà a la reconstrucció de la CNT de Vigo, mantenint contacte epistolar amb altres companys (Diego Abad de Santillán, Campio Carpio, etc.) i el grup editor mexicà de Tierra y Libertad. Per mor d'una ceguesa progressiva, la seva activitat es va veure minvada, encara que va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1960 amb Víctor Francisco Cáceres i Leopoldo García Ortega. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Claridad, CNT, CNT Marítima, ¡Despertad!, El Libertario, Mar y Tierra, Redención, Solidaridad Obrera, La Tarde, La Tierra, Tierra y Libertad, etc. Malalt de càncer, Dalmacio Bragado Ruiz va morir el 4 d'abril de 1986 a Vigo (Pontevedra, Galícia), població on residia, i sa família li va fer exèquies religioses, essent enterrat al cementiri de Puxeiros de la ciutat.

***

Notícia del processament de Marcel Royer publicada en el diari d'Auch "La Voix du Peuple" del 8 de juny de 1913

Notícia del processament de Marcel Royer publicada en el diari d'Auch La Voix du Peuple del 8 de juny de 1913

- Marcel Royer: El 24 de setembre de 1893 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Marcel Alphonse Joseph Royer. Era fill de Georges Royer, carnisser, i de Louise Sara Baz. Es guanyava la vida fent maletes. En 1912 vivia al número 104 del carrer Amandiers del XX Districte de París, carrer on havia nascut i que va ser el seu domicili definitiu. Membre actiu del «Foyer Populaire» (Llar Popular) de Belleville, militava en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i en les Joventuts Sindicalistes. L'11 de setembre de 1912 va ser condemnat a Neufchâteau (Lorena, França) a tres mesos i un dia de presó, amb llibertat provisional, per «robatori». El 12 de novembre de 1912 presidí el gran míting «Si la guerre éclate, ce que nous ferons» (Si la guerra esclata, això és el que farem), celebrat a la seu de les Sociétés-Savantes de París, on van prendre la paraula destacats anarquistes (Édouard Boudot, André Mournaud, Pierre Martin, etc.), i al qual assistiren unes mil persones i que implicà una forta repressió vers l'FCA. L'agost de 1913 era tresorer la caixa de solidaritat «L'Entraide», en substitució d'Édouard Lacourte, i en aquesta època sembla que era secretari de la Joventut Anarquista de París. El 5 de juny de 1913 va ser detingut amb Maurice Boyer després d'haver llançat fullets antimilitaristes a la caserna de Les Tourelles de Paris; jutjat per aquest fet, el 13 d'agost de 1913 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a tres mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència». En 1913 va ser cridat a files, però se li va donar una pròrroga per «feblesa». L'1 de setembre de 1914 va ser incorporat en el 91 Regiment d'Infanteria i posteriorment al 147 Regiment d'Infanteria. El 24 d'agost de 1915 es casà al XX Districte de París amb la jornalera Lucienne Clémence Evrard. Marcel Royer va desaparèixer el 19 d'abril de 1916 en acció de guerra al bosc de la Caillette (Douaumont, actualment Douaumont-Vaux, Lorena, França). El 10 de maig de 1918 va ser declarada oficialment la seva defunció i en 1920 va ser condecorat pòstumament amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze.

***

Francisco Berenguer Madrid

Francisco Berenguer Madrid

- Francisco Berenguer Madrid: El 24 de setembre de 1894 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Berenguer Madrid. Sos pares van ser uns moliners nascuts a Xelva (Serrans, País Valencià). Per evitar el servei militar fugí a França. De bell nou a la Península, treballà de paleta i destacà sindicalment durant la vaga de 1917 que el portà a la garjola per alliberar un pres. Més tard, per desarmar un oficial a la presó, va ser condemnat a mort per rebel·lió. Indultat, decidí militar d'amagat. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, marxà a Aragó enquadrat en la Columna Ortiz i va combatre com a centurió i abanderat a La Puebla d'Híxar i La Zaida. Francisco Berenguer Madrid va morir el 20 de setembre de 1936 durant la batalla d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Sa companya fou Vicenta Laosa Amorós, amb qui tingué cinc infants, entre ells Sara Berenguer Laosa, destacada militant anarcosindicalista.

***

Fitxa policíaca de Fosca Corsinovi

Fitxa policíaca de Fosca Corsinovi

- Fosca Corsinovi: El 24 de setembre de 1897 neix a Casellina e Torri, actual Scandicci (Toscana, Itàlia), l'anarquista Fosca Corsinovi, també coneguda com Marie Thérèse Noblino i Fosca Barbieri. Sos pares es deien Antonio Corsinovi i Emma Salvestrini (o Salvestri). Companya de Dario Castellani, destacat membre de la Unió Anarquista Florentina (UAF), es guanyava la vida com a dependenta. La parella tingué una filla el 26 de setembre de 1920, que anomenaren Luce. A finals de 1923 es reuní amb son company a Marsella (Provença, Occitània), el qual s'havia hagut d'exiliar aquell mateix any. El seu domicili marsellès, al bulevard de la Corderia, esdevingué refugi de nombrosos militants toscans i seu del Comitato Pro Vittime Politiche (Comitè per a les víctimes polítiques) i del Comitato Pro Figli dei Carcerati (Comitè per als infants dels empresonats). Després de l'expulsió del seu company, amb sa filla Luce s'establí a Tolo i a més tard a Grenoble, on treballà a la llibreria d'Ettore Carrozzo. Amb un expedient d'expulsió obert, aquest va ser suspès a començaments de 1932 a resultes de la campanya de suport portada a terme pels llibertaris italians de la zona. A començaments de 1934 marxà amb l'anarquista Francesco Barbieri, amb qui s'havia unit sentimentalment, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) on va treballar pels refugiats italians alhora que es guanyava la vida com a cuinera al menjador de refugiats de la Cambra del Treball. A finals de juliol de 1936 marxà amb Barbieri a Barcelona (Catalunya) per a fer costat la revolució llibertaria que s'havia engegat. S'allistà com a infermera de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la Columna Italiana «Rosselli» i marxà al front d'Aragó. L'octubre de 1936 portà, amb cinc metges suïssos, des de Berna una ambulància quirúrgica, que per iniciativa del professor Oltremare i del doctor Fischer, a instàncies dels sindicats suïssos, es lliurà al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al Comitè Peninsular de la FAI per socórrer els ferits antifeixistes. Més tard ocupà, amb altres companys (Camillo Berneri, Francesco Barbieri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Tosca Tantini), un pis al número 2 de la plaça de l'Àngel de Barcelona. El 4 de maig de 1937, amb Tosca Tantini, assistí a la detenció de Barbieri i de Berneri. Dos dies després, el 6 de maig de 1937, formà part del grup (Emilio Canzi, Vincenzo Mazzone i Umberto Marzocchi) que identificaren a l'Hospital Clínic de Barcelona el cadàver de Barbieri, assassinat per la reacció estalinista. Malgrat tot, restà a Barcelona i fins a finals de gener de 1939 fou l'animadora, amb Armand Schoffer (Armando Rodríguez), Eusebi Carbó Carbó i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L'Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L'Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya)– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d'orfes espanyols de guerra. També va fer tasques d'infermera a l'hospital de Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Amb el nom de Marie Thérèse Noblino entrà a França només poques hores abans de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, però l'octubre de 1941 va ser detinguda, identificada, jutjada i condemnada a tres anys de presó. Sa filla Luce i son company Memo van ser condemnats a un any de presó cadascun. Tots tres van ser traslladats a la presó d'Ais de Provença i internats posteriorment als camps de concentració de Récébédou i de Brens. Sa filla aconseguí restar a França, però ella va ser lliurada pel Govern de Vichy a les autoritats feixistes italianes el 15 d'octubre de 1942 i condemnada a cinc anys de confinament a l'arxipèlag de Tremiti. El setembre de 1943 va ser alliberada i aconseguí arribar a Florència on trobà son company Dario Castellani i on més tard es reuní amb sa filla. Després de l'alliberament de Florència, participà activament en la reorganització del moviment llibertari de la zona. Fosca Corsinovi va morir el 4 de gener de 1972 a Florència (Toscana, Itàlia). En els anys vuitanta i noranta existí una Biblioteca-Arxiu «Fosca Corsinovi» a Florència.

Fosca Corsinovi (1897-1972)

***

Giovanni Mariga (Fossombrone, 30 de juliol de 1966)

Giovanni Mariga (Fossombrone, 30 de juliol de 1966)

- Giovanni Mariga: El 24 de setembre de 1899 neix a Pàdua (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giovanni Mariga, conegut com Il Padovano o Padovan. Sos pares es deien Antonio Mariga i Carolina Bettella. Es guanyava la vida fent de mecànic. Fins el final de la Gran Guerra no s'interessà per la política. Amb la seva quinta lluità en la batalla de Vittorio Veneto i als combats al Trentino, fins acabar a Trieste amb els «alliberadors». Després de la guerra continuà de soldat i va ser destinat a la caserna Villa Rei d'Ancona (Marques, Itàlia). Un dia van enviar les tropes a sufocar una aixecament a Albània, però en arribar al port els soldats es negaren en massa a pujar als vaixells i retornaren als quarters. Dies abans, alguns soldats anarquistes havien portat a les casernes Errico Malatesta qui, vestit de soldat, va fer discursos antimilitaristes i atià els soldats a desertar. Després del servei militar, en 1920 retornà a Pàdua i conegué un cambrer de Trieste que li va parlar d'anarquia i li va passar publicacions llibertàries. Esdevingut anarquista, reaccionà contra la violència feixista. Entre 1922 i 1943 va ser condemnat en diverses ocasions i arreplegà en total 16 anys de presó, en períodes de tres a sis anys. El juny de 1944 va ser alliberat de la presó de Massa (Toscana, Itàlia) i s'uní a la Resistència, combatent en la Brigada «Elio Wockievic», formació depenent de la Brigada «Lunense», on arribà al grau de sots comandant. Per raons de competència territorial, passà a la Brigada «Garibaldi» de Carrara (Toscana, Itàlia), comandada per Alessandro Brucellaria (Memo). En la Brigada «Lunense» també combaté, com a comandant de secció, l'anarquista Sergio Ravenna. Després del 4 de gener de 1945, més enllà de l'anomenada «Línia Gòtica», va ser enquadrat en el grup de sabotejadors «Tullio» de l'aliada «Special Force» de Florència (Toscana, Itàlia), on lluità, participant en accions força perilloses i d'espionatge, fins l'Alliberament d'Itàlia. En acabar la guerra, es va veure involucrat, juntament amb altres quatre persones, en un procés per l'homicidi d'Antibano Ruffini (Rompiteste), exsecretari del Partit Nacional Feixista (PNF) i membre de la «Brigata Nera», i de la seva esposa, fet que es produí el 5 d'agost de 1946 en un local públic de Santo Stefano di Magra (Ligúria, Itàlia). Encara que sempre es va declarar aliè als fets, va ser condemnat en primera instància a 20 anys de presó i en l'apel·lació a cadena perpètua. Mentrestant, per les seves accions partisanes, se li va proposar per a la concessió de dues medalles d'or (Creu de Cavaller de Vittorio Veneto i Medalla d'Or del Valor Militar), que mai no havia sol·licitat en coherència amb les seves idees. Aquestes condecoracions no li van ser concedides per mor de la seva condemna a cadena perpètua. El 20 de setembre de 1968, després de patir 22 anys de reclusió en diverses presons (Fossombrone, Pisa, Gènova, Liorna, Portolongone) i després d'una intensa mobilització dels companys arreu d'Itàlia, gràcies al suport del socialista Sandro Pertini, aleshores president de la Cambra de Diputats, obtingué la gràcia i pogué retornar a Carrara. Reprengué la seva activitat anarquista, entrant a formar part del grup anarquista «Pietro Gori» de Canal del Rio, a Carrara. En 1975, amb Goliardo Fiaschi, Belgrado Pedrini i Sergio Ravenna fundà el «Cercle Cultural Anarquista» del carrer Giuseppe Ulivi de Carrara. Contribuí, en 1978, a la creació, amb Belgrado Pedrini, Giovanni Zava i Sergio Ravenna, entre d'altres, del Cercle Anarquista «Bruno Filippi». Giovanni Mariga va morir el 16 de novembre de 1979 en un accident de trànsit a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Turigliano d'aquesta ciutat.

Giovanni Mariga (1899-1979)

***

Necrològica de Rafael Amela apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 de desembre de 1980

Necrològica de Rafael Amela apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de desembre de 1980

- Rafael Amela: El 24 de setembre de 1903 neix a Cinctorres (Ports, País Valencià) l'anarcosindicalista Rafael Amela –el certificat de defunció cita Amelas. Quan el cop militar de juliol de 1936, s'enrolà per lluitar el feixisme i el 2 d'octubre de 1938 va ser ferit al front de l'Ebre. Hospitalitzat a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), el 9 de febrer de 1939, encara convalescent, passà a França davant l'avanç franquista. Internat en un camp de concentració, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a l'agricultura del País del Loira. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en la Confederació Nacional del Treball i s'instal·là a Miramàs, on fou membre de la seva Federació Local de la CNT des de març de 1948 fins a la seva mort. Malalt, després de nou mesos de patiment i d'haver estat operat en diverses ocasions, Rafael Amela va morir el 10 de novembre de 1980 al seu domicili de Miramàs (Provença, Occitània).

***

Necrològica d'Andrea García Martínez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 31 de maig de 1981

Necrològica d'Andrea García Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de maig de 1981

- Andrea García Martínez: El 24 de setembre de 1903 neix a Beniel (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Andrea García Martínez, també coneguda com Andrea Hernández, pel llinatge del seu company. Sos pares es deien José García i Francisca Martínez. Exiliada després de la guerra civil o emigrant econòmica abans del conflicte bèl·lic, després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser una de les animadores del grup artístic «Superación» de les Joventuts Llibertàries locals que actuaren a nombrosos actes (festes, mítings, gires, conferències, etc.) del moviment llibertari d'aleshores. Tingué com a company l'anarcosindicalista Antonio Hernández, amb qui tingué una filla, Renée, que va morir en 1963 i es va veure obligada a criar sa filla Nadina i son fill Gerard. Operada d'un càncer de pit el setembre de 1975, Andrea García Martínez va morir l'11 de febrer de 1981 al seu domicili de Les Gemeaux, al barri de La Paillade de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada dos dies després.

***

Necrològica de Martial Teillet apareguda en el periòdic de Llemotges "La Voix Libertaire" del 25 de novembre de 1933

Necrològica de Martial Teillet apareguda en el periòdic de Llemotges La Voix Libertaire del 25 de novembre de 1933

- Martial Teillet: El 24 de setembre de 1903 neix al castell de Masdelage de Cosés (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista Martial Teillet. Sos pares es deien Pierre Teillet i Marguerite Francher, criats al castell de Masdelage. Obrer sabater a la fàbrica de calçat del patró Bidault de Llemotges, milità en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, i fou un dels animadors a Llemotges del grup «Les Amis du Combat Syndicaliste». Per participar en una vaga del sector, va ser acomiadat per Bidault el 7 de maig de 1932. Malat i sense feina, Martial Teillet va morir el 14 de novembre de 1933 a Llemotges (Llemosí, Occitània).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[23/09] Creació de la CGT - «La Razón Obrera» - «Les Feuilles Rouges» - Manifest del PLM - Conferència de Goldman - Rotonda Occhipinti - Bellet - Gallet - Kupka - Véret - Couté - Bosch - Seguí - Voisin - Pardo - Carbonari - Padilla - García Jiménez - Macé - Andrés Crespo - Lozano - Alippi - Navarro Litago - Lafforgue - Carceller - Reznikov - Nabruzzi - Gallo - Saleta - Puente Martín - Lévano - Casinos - Anguera - Faas-Hardegger - Trouille - Boër - Ferrer García - Bossu - Ris - Acosta - Doïtchinov - Pérez Ruano - Kühnis - Fontanillas

efemerides | 23 Setembre, 2025 12:59

[23/09] Creació de la CGT - «La Razón Obrera» - «Les Feuilles Rouges» - Manifest del PLM - Conferència de Goldman - Rotonda Occhipinti - Bellet - Gallet - Kupka - Véret - Couté - Bosch - Seguí - Voisin - Pardo - Carbonari - Padilla - García Jiménez - Macé - Andrés Crespo - Lozano - Alippi - Navarro Litago - Lafforgue - Carceller - Reznikov - Nabruzzi - Gallo - Saleta - Puente Martín - Lévano - Casinos - Anguera - Faas-Hardegger - Trouille - Boër - Ferrer García - Bossu - Ris - Acosta - Doïtchinov - Pérez Ruano - Kühnis - Fontanillas

Anarcoefemèrides del 23 de setembre

Esdeveniments

Anunci del Congrés de Llemotges de 1895

Anunci del Congrés de Llemotges de 1895

- Creació de la CGT: Entre el 23 i el 28 de setembre de 1895 té lloc a Llemotges (Llemosí, Occitània) el VII Congrés Nacional Corporatiu, organitzat per la Federació Nacional dels Sindicats (FNS) i la Federació de les Borses del Treball de França i de les Colònies. En aquest congrés, després de deu anys intentant unificar el moviment sindicalista, es va decidir la creació de la Confederació General del Treball (CGT), organització sindical la finalitat de la qual era la defensa dels interessos dels assalariats, independentment de la seva ideologia, enfront dels patrons, i tenia representacions professionals i geogràfiques. La CGT naixent aconseguí col·ligar 18 borses de treball, 26 cambres sindicals i 28 federacions sindicals, és a dir, 300.000 afiliats dels 420.000 sindicats a la França de l'època. Un mes després del Congrés de Llemotges, Fernand Pelloutier publicà un manifest on defensà el desenvolupament de les idees anarquistes en els sindicats. Aquesta influència llibertaria ajudarà la jove CGT a mantenir la seva independència, d'antuvi de l'Estat i després dels partits polítics. Aquesta independència es reafirmarà l'octubre de 1906 en el Congrés d'Amiens, on predominaren les tesis revolucionàries i anarcosindicalistes de lluita contra l'Estat burgès, especialment a través de la vaga. A partir de 1914, però, a causa de la Gran Guerra, la CGT acceptà de cooperar amb l'administració i cercà la participació obrera en les decisions empresarials, sense renunciar a la lluita. En 1921, després de l'exemple de la Revolució Russa i les vagues de 1919 i 1920, els anarcosindicalistes i els comunistes abandonaren la CGT i crearen la Confederació General del Treball Unitària (CGTU).

***

Capçalera de "La Razón Obrera"

Capçalera de La Razón Obrera

- Surt La Razón Obrera: El 23 de setembre de 1901 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarquista La Razón Obrera, òrgan oficiós de la poderosa Societat de Fogoners i de Mariners gaditana. L'administrador fou José Ginesta Parra. En el número 7, del 8 de novembre de 1901, publicà un manifest de la Societat de Fogoners Marítims i Terrestres al poble de Cadis sobre la vaga que estava portant a terme. Promogué l'Escola de la Societat Femenina «La Igualdad», presidida per Francisca García i que arribà a tenir 55 matriculades en les seves classes nocturnes. En sortiren 21 números, l'últim el 8 de febrer de 1902. Fou continuat per La Voz del Obrero del Mar (1904-1906).

***

Premsa llibertària internacional

Premsa llibertària internacional

- Surt Les Feuilles Rouges: El 23 de setembre de 1904 (1 de veramari de CXIII) surt a Reims (Xampanya, França) el primer número del periòdic anarquista Les Feuilles Rouges. Tablettes libres. Imprès en paper de color roig, aquesta publicació fou editada per Charles Dhooghe, també conegut sota els pseudònims de Léon Wolbre i Léon Wolck. Portava l'epígraf «No netegem les quadres d'Augias amb un plomall», màxima de Chamfort. Tirà uns 400 exemplars i tingué uns 90 subscriptors. En sortiren 13 números, l'últim el 18 de desembre de 1904.

***

El Manifest publicat en "Regeneración" el 20 de gener de 1912

El Manifest publicat en Regeneración el 20 de gener de 1912

- Manifest del PLM: El 23 de setembre de 1911 es distribueix a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el Manifest. La Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà al poble de Mèxic, nou programa pel qual el Partit Liberal Mexicà (PLM) es declara anarquista. El document fou signat per Ricardo Flores Magón, Anselmo L. Figueroa, Librado Rivera, Enrique Flores Magón i Antonio de P. Araujo. Aquest manifest anarcocomunista fa una crida a l'emancipació política, econòmica i social, alhora que insta a l'aniquilació de totes les institucions polítiques, econòmiques, socials, religioses i morals que ofeguin la lliure associació dels éssers humans; el text és una declaració de guerra contra el Capital, l'Autoritat i el Clergat, sota el lema «Terra i Llibertat». Totes aquestes idees es plasmarien dos mesos més tard, el 25 de novembre de 1911, en la proclamació del Pla d'Ayala, promulgat per Emiliano Zapata. Aquest manifest fou publicat en el número 73, del 20 de gener de 1912, de la quarta època del periòdic magonista Regeneración.

Manifest del PLM (23 de setembre de 1911)

***

Notícia de la conferència d'Emma Goldman apareguda en el periòdic barcelonès "Solidaridad Obrera" del 23 de setembre de 1936

Notícia de la conferència d'Emma Goldman apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera del 23 de setembre de 1936

- Conferència d'Emma Goldman: El 23 de setembre de 1936 la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman dóna una conferència radiofònica en anglès per l'emissora ECN 1, 42 m. de Barcelona (Catalunya), la ràdio de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El títol de la conferència d'Emma Goldman, aleshores de visita a Catalunya, va ser: «Les meves primeres impressions sobre la Revolució espanyola.».

***

Inauguració de la Rotonda Maria Occhipinti

Inauguració de la Rotonda Maria Occhipinti

- Rotonda Maria Occhipinti: El 23 de setembre de 2006, al començament de la via Roma de Ragusa (Sicília), s'inaugura una rotonda, a iniciativa de la revista Sicilia Libertaria i de l'Arxiu Històric dels Anarquistes Sicilians, en homenatge de la militant anarquista Maria Occhipinti.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Eléonor Bellet (3 de juliol de 1894)

Foto policíaca d'Eléonor Bellet (3 de juliol de 1894)

- Eléonor Bellet: El 23 de setembre de 1865 neix a Saleux (Picardia, França) –algunes fonts citen erròniament el 23 de novembre de 1865 a Salouël (Picardia, França)– l'anarquista Eléonor Bellet, també citat erròniament en registres policíacs com Eléonor Alexandre Bellet. Era fill d'Eléonor Bellet, sabater, i d'Émélie Legnier, obrera fabril. En 1885 vivia amb sos pares a Salouël (Picardia, França) i treballava d'obrer teixidor. En 1885 va ser cridat a files però, per la seva feblesa física, va ser ajornada la seva incorporació; en 1888, no obstant, va ser integrat en el Serveis Auxiliars de l'Exèrcit i en 1889 passà a la reserva. En 1890 vivia al número 94 del carrer de Paris de Saint-Denis (Illa de França, França). En 1894 treballava de tintorer. L'1 de juliol de 1894, a resultes de l'assassinat de Sadi Carnot, president de la III República francesa, a mans de l'anarquista Sante Geronimo Caserio, les brigades d'investigació de la Prefectura de Policia de París (França), sota la direcció de Fédée, procediren a la detenció de 228 anarquistes de París i de la regió parisenca. Ell va ser detingut i el seu domicili, del número 94 del carrer de Paris de Saint-Denis, va ser escorcollat sense cap resultat. El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'octubre de 1894 vivia a Salouël i el maig de 1899 al número 17 bis del carrer de l'Aude de París. L'1 d'octubre de 1911 va ser alliberat de les seves obligacions militars. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Johannès Gallet

Johannès Gallet

- Johannès Gallet: El 23 de setembre de 1868 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Johannès Gallet. Era fill d'Antoine Gallet, serraller, i de Marguerite Berger, domèstica. Es guanya la vida de llibreter, regentant la «Librairie Sociologuique J. Gallet», al número 49 del carrer Préfecture, des d'on difonia literatura anarquista i socialista. El 12 de febrer de 1898 es casà a Saint-Étienne amb la domèstica Antoinette Claudine Roche. Va ser un dels organitzadors d'un congrés regional anarquista sota el lema «L'action syndicale, le mouvement ouvrier et les anarchistes», que se celebrà el 10 de febrer de 1901 al cafè Argand. També formà part del grup organitzador del congrés regional «L'action syndicale et les anarchistes. Entente nationale et internationale entre les groupes révolutionnaires et anarchistes. La grève Générale et le communisme» celebrat el 26 de maig de 1901 a Saint-Étienne. En 1902 era membre del grup anarquista de Saint-Étienne (Argaud, Bastet, Ledin, etc.) i l'agost d'aquest any va fer una col·lecta a Saint-Étienne per la vaga general organitzada per Le Libertaire en ocasió d'un cicle de conferències de Ernest Girault i Louis Grandidier sobre el tema. El 19 d'octubre de 1902 parlà en un acte de suport, celebrat a la Borsa del Treball de Saint-Étienne, a la vaga general dels miners. En aquesta època va ser candidat abstencionista enfront del líder socialista Aristide Briand. Mantingué la corresponsalia local en la nova sèrie del periòdic parisenc L'Homme Libre (1903-1904), publicat per Ernest Girault. En aquests anys, sa companya, Antoinette Roche (Antonia Gallet), era membre de la comissió executiva del Grup Feminista Revolucionari de Saint-Étienne (Marie Basson, Mathilde Bourdonnet, Maria Chessat, Eugénie Fayard, Marie Gras, Louise Jacoud, Maria Lachand, Félicie Ledin, Anna Lescure, Victorine Livet i Catherine Richard). Cap el 1932 va ser un dels fundadors de la l'«Association Nationale des Vieux Travailleurs Exclus des Assurances Sociales» (Associació Nacional de Vells Treballadors Exclosos de les Assegurances Socials) i en 1937 Pétrus Faure presentà a la Cambra de Diputats francesa un projecte de llei sobre la jubilació que va ser adoptat en 1938. Al final de sa vida treballà d'armer i el seu últim domicili va ser al número 15 del carrer René Globet de Saint-Étienne. Johannès Gallet va morir l'11 d'abril de 1942 al Centre Hospitalari Universitari de Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

Johannès Gallet (1868-1942)

***

Frantisek Kupka

Frantisek Kupka

- Frantisek Kupka: El 23 de setembre de 1871 neix a Opocno (Bohèmia Oriental) el pintor abstracte, il·lustrador, dibuixant satíric i anarquista Frantisek Kupka. Sos pares es deien Venceslas Kupka, modest passant de notari, i Joséphine Spacer, i era el major de cinc germans. Estudiant mediocre, va entrar començar a fer feina amb 13 anys al taller un guarnicioner aficionat a l'ocultisme que, a més d'introduir-lo en aquest món, el va atiar, davant les evident dots artístiques del jove, a l'ingrés a l'Escola d'Arts Aplicades de Jaromer. En aquesta ciutat, Alois Studnicka, un pintor interessat en el dibuix ornamental, el va preparar per a l'ingrés a l'Acadèmia de Belles Arts de Praga. En aquesta etapa de formació, Kupka es mantindrà dins dels marges del més estricte academicisme i pintarà sobretot quadres de tema històric. Després de llicenciar-se a Praga, en 1892 va viatjar a Viena per prosseguir els estudis, submergint-se en la creixent vida cultural de la ciutat austríaca, mentre aprofundeix en el pensament ocultista, ingressa en una confraria teosòfica i es guanya uns diners fent de medium en sessions espiritistes. La seva activitat pictòrica s'ajusta als temes al·legòrics i la seva obra L'últim somni de Heine moribund, guanya certa notorietat. En 1894 s'uneix a Maria Bruhn, una dissenyadora de moda acabalada que li ajudarà en tots els sentits. En 1896 es va instal·lar definitivament a París, alliberant-se de l'esperit decadent de Viena, i poden viure gràcies al suport econòmic de Maria Bruhn i, després de la seva mort, per la petita herència que  aquesta li llega. Serà en la capital francesa on col·laborarà amb grups anarquistes i farà amistat amb destacats militants llibertaris, especialment entre els anys 1900 i 1912. Més tard començarà a realitzar cartells per a cabarets i s'iniciarà en la il·lustració per a publicacions satíriques i anarquistes, com Cocorico, Le Coin des enfants, Les Temps Nouveaux o L'Assiette au Beurre, on criticarà els diners, el militarisme i les religions. També realitzarà la portada per al fulletó Le salariat, de Kropotkin (1909); les il·lustracions de l'últim tom de L'Homme et la Terre, d'Élisée Reclus; i en 1909 va preparar les il·lustracions per a una nova edició de La grande révolution, de Kropotkin, que es van perdre. A més de la seva tasca com a il·lustrador, en aquests anys l'obra de Kupka es mantindrà dins l'àmbit simbolista. A partir de 1906 va començar a aprofundir en l'estudi del color basat en les teories de Newton i de Goethe, que generaran obres de colors intensos aplicats de manera arbitrària i que seran el primer pas del seu abandó definitiu de la figuració. A finals de la primera dècada del segle XX es produeix un gir important quan comença a escriure textos d'estètica, com ara La création dans les arts plastiques, i assisteix a les reunions dels germans Duchamp Villon, veïnats seus del barri parisenc de Puteaux, la principal preocupació dels quals era conferir una base matemàtica al cubisme. En aquesta època Kupka reprèn les seves investigacions sobre el moviment –semblant a les realitzades pels futuristes– i fa les primeres passes cap a l'abstracció (Discos de Newton, Amorfa, Fuga de dos colors). A partir de 1910 participarà en el Saló de Tardor i en les exposicions dels Independents. Malgrat la seva reiterada negativa a ser assimilat amb els cubistes, comença a figurar al costat de Delaunay, Léger i Picabia dins de l'àmbit del que Apollinaire defineix com a «cubisme òrfic». Com la majoria dels artistes de la seva generació, Kupka veu la seva carrera interrompuda en 1914 per la Gran Guerra i a diferència d'altres estrangers residents a França decideix implicar-se en la contesa allistant-se en l'exèrcit francès, on organitzarà el Cos d'Infanteria Txec, assolint el grau de capità, i sota el pseudònim de Dalny va dibuixar cartells, postals i caricatures de propaganda antiaustríaca. Després del conflicte, reprèn la seva activitat artística i combina els elements de la seva etapa anterior amb una nova orientació anomenada «cicle orgànic». En aquests anys coneix l'industrial txec Jindrich Waldes, que li farà de mecenes durant anys. En 1921 va realitzar la seva primera exposició individual a París amb gran èxit de crítiques, però no de vendes. Les dificultats econòmiques, l'escàs reconeixement i problemes de salut que comença a patir fan que poc a poc es vagi retirant de la vida pública, adquireixi fama d'esquiu i que, en crisis nervioses, destrueixi moltes de les seves obres. A partir de la segona meitat de la dècada dels anys vint, influït pel jazz i per l'estètica de la màquina, recupera vells estudis sobre el dinamisme i de les formes circulars. En 1931 l'associació Abstration-Création, acabada de crear, el convida a integrar-se en el comitè directiu i Kupka, sempre poc inclinat a participar en organitzacions, hi participarà exposant amb el grup i col·laborant en la seva revista durant tres anys. En 1940, en mig de la II Guerra Mundial, a causa de la seva condició de txec exiliat, es veu forçat a abandonar París, refugiant-se a Beaugency. Quan va acabar la guerra retornà a Puteaux. Frantisek Kupka va morir el 24 de juny –algunes fonts citen erròniament el 21 de juny de 1957 mor a la seva casa de Puteaux (Illa de França, França).

***

Foto policíaca d'Octave Véret (2 de març de 1894)

Foto policíaca d'Octave Véret (2 de març de 1894)

- Octave Véret: El 23 de setembre de 1874 neix al XX Districte de París (França) el fotògraf, artista pintor i anarquista Jean Octave Véret –a vegades citat erròniament Verret. Sos pares es deien Pierre Octave Véret, botoner, i Théodorine Louis Baumestre, obrera en una fàbrica de raspalls. Obrer fotògraf, treballava a l'establiment fotogràfic de Sylvestre Eliacin, al número 97 del carrer Oberkampf de París. El 9 de març de 1893 participà, juntament amb una cinquantena de companys i companyes, organitzada per Eugénie Collot i Constant Marie (Le Père Lapurge), en l'anomenada «Cavalcada Anarquista», celebrada a la plaça de la République de París, a favor de l'abstenció. El 2 de març de 1894 el seu domicili, al número 8 del carrer Champlain de París, va ser escorcollat per la policia, ben igual que el d'altres 21 companys; detingut, va ser fitxat com a anarquista. Entre 1895 i 1898 fou un dels redactors i el secretari gerent del periòdic Sur le trimard. Organe de revedication des sans travail, publicació fundada per Mecislas Goldbertg, la seu social del qual estava instal·lada al seu domicili, al número 7 del carrer Plâtrières. Entre 1895 i 1896 participà en les reunions del grup anarquista «Les Négateurs», fundat per Mecislas Goldberg, que celebrava les seves reunions cada dimarts al carrer Ménilmontant, cantonada amb el de Sorbier. En aquestes reunions participaren, a més dels citats, Maurice, Wagner i estudiants russos, entre d'altres. En 1896 també assistí, segons els informes policíacs, a les reunions del grup anarcoindividualista «La Verité», animat per Babet, Carteron, Fallières, Langlois i Eugène Renard (Georges), entre d'altres, que es reunia a la Sala du Trésor, al carrer Vieuille-du-Temple de París. Esdevingué artista pintor i en 1899 assistí a xerrades i reunions d'artistes (pintors, escultors músics, etc.) per a debatre sobre art. A partir d'aquí fundà el grup «Les Artistes au Peuple», format per una cinquantena d'artistes (Cariot, E. Di Mazzo, Perroudon, etc.), que pretenia la «descentralització de l'art». Aquest grup, del qual va ser l'ànima, realitzà a començament de segle diverses exposicions col·lectives a cafès, universitats populars i sales parisenques, però sempre fora dels circuits de l'art comercial. Entre 1912 i 1914 col·labora en la revista parisenca La Flora. Revue des lettres et de l'art précieux. En 1914 il·lustrà amb una retrat de Joris-Karl Huysmans l'assaig crític J.-K. Huysmans, converti littéraire, de Léon Deffoux i Émile Zavie. El 23 de març de 1918 es casà al XX Districte de París amb la costurera Hortense Chapiseau. En aquesta època vivia amb sa companya i sa mare, ja vídua, al número 13 del carrer Retrait. Entre el 9 i el 25 de maig de 1927 va exposar una cinquantena de pintures i pastels (flors, paisatges, natures mortes, retrats) a la galeria Lucien-André, al número 37 del carrer Taitbout de París, que va ser molt ben acollida per la crítica. Octave Véret va morir el 5 de juny de 1946 al XX Districte de París (França).

Octave Véret (1874-1946)

***

Gaston Couté (juny de 1910)

Gaston Couté (juny de 1910)

- Gaston Couté: El 23 de setembre de 1880 neix a Beaugency (Centre, França) el poeta i cantautor llibertari bohemi Gaston Eugène Couté. Sos pares (Eugène Désiré Couté i Estelle Joséphine Palmyre Alleaume) eren moliners al vell Moulin des Murs de Beaugency i son pare era nomenat «Couté des Murs», per no confondre'l amb un altre Couté de la regió. Gaston passà sa infància i sa adolescència a Meung-sur-Loire. En 1891 va rebre el certificat d'estudis primaris, però va abandonar l'institut, que detestava, el desembre de 1897 abans d'acabar el batxillerat. Alhora que treballava com a empleat auxiliar a la Recaptació General dels Imposts d'Orleans, també feia feina de reporter en un periòdic local, Le Progrès du Loiret. Va començar a publicar els seus poemes, que componia en patuès, en publicacions locals (La Meunerie Française, La Revue Littéraire et Sténographique du Centre, etc.), sovint fent servir els pseudònims Gaston Koutay i Pierre Printemps. Un grup d'artistes parisencs que estaven de gira i que actuaren al Café Gillet van sentir les seves poesies i l'encoratjà. L'octubre 1898 va decidir marxar a París per desenvolupar la seva carrera artística. En 1900, el ja autor de cançons antimilitaristes, va aconseguir que el servei militar fos ajornat gràcies al seu lamentable estat durant la revisió mèdica, i més tard serà llicenciat definitivament. Després d'alguns anys de vaques magres, obtingué un cert èxit a partir de 1902 recitant els seus poemes als cabarets de Montmartre (Al Tartaine, L'Ane Rouge, Funambules, Noctambules, Pacha-noir, Carillon, La boîte à Gabel, Le Cabaret d'Alexandrette, etc.). En aquesta època va col·laborar en la revista La Bonne Chanson, de Théodore Botrel, i escrigué cançons d'actualitat per als periòdics anarquistes (La Barricade, La Guerre Sociale, Le Libertaire). Fou una mena de representant de la versió rural del cèlebre poeta llibertari en llenguatge popular Jehan-Rictus, el qual li ajudà en els seus començaments. En 1906 ja era un reputat artista d'èxit. En 1907 fundà, amb els cantautors Dumestre i Dominos, un petit cabaret al Barri Llatí anomenat Truie qui file, que fracassà pocs mesos després. Fou íntim de nombrosos artistes i bohemis, com ara Pierre Mac Orlan, Roland Dorgelés, Max Jacob, Francis Carco, Steinlen, Poulbot, Picasso, Utrillo, Depaquit, Dubray, etc. Els últims anys de sa vida foren força difícils: tuberculosi, tabaquisme, alcoholisme per absenta, mancança de diners, marginació dels escenaris –l'apropament de la guerra afavorí els cantautors patrioters en detriment dels anarquistes i antimilitaristes. El juny de 1911 fou denunciat per «ultratges a la Magistratura». Gaston Couté va morir el 28 de juny de 1911 a l'hospital Lariboisière de París (França), al qual havia estat portat el dia abans, i fou inhumat l'1 de juliol al cementiri municipal de Meung-sur-Loire, acompanyat per més de 600 persones, moltes del món artístic (cantautors, músics, escriptors, pintors, etc.), però sobretot militants anarquistes i sindicalistes. Els poemes de Gaston Couté (anarquistes, antimilitaristes, anticlericals, contra la burgesia, etc.) han estat cantats per infinitat d'intèrprets (Édith Piaf, Marc Ogeret, Bernard Lavilliers, La Tordee, Gérard Pierron et Marc Robine, Bernard Meulien, Claude Antonini, Compagnie Grizzli, Compagnie Philibert Tambour, Le P'tit Crème, Hélène Maurice, Imbu, etc.) i el seu repertori ha estat actualitzat per la música contemporània (rock, rap, tecno, etc.). Entre 1976 i 1977 es van publicar les seves obres completes (La chanson d'un gâs qu'a mal tourné) en cinc volums i han estat reeditades en diverses ocasions, venent-se més de 40.000 exemplars.

***

Foto policíaca de Pere Bosch Masachs (febrer de 1919)

Foto policíaca de Pere Bosch Masachs (febrer de 1919)

- Pere Bosch Masachs: El 23 de setembre de 1883 neix a Les Serres (Sant Martí de Llémena, Gironès, Catalunya) l'anarquista Pere Joan Josep Bosch Masachs. Sos pares es deien Pere Bosch Casals i Rosa Masachs Casals. Carreter de professió, a finals de desembre de 1905 emigrà a França. En 1909 es casà a Rià i Cirac (Conflent, Catalunya Nord) amb Rosa Roig, amb qui tingué tres infants. Posteriorment visqué a les poblacions conflentines de Prada, Rià i Cirac i Vilafranca de Conflent. El 21 de febrer de 1919, quan treballava de carreter a  Estagell (Rosselló, Catalunya Nord), va ser fitxat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a militant i propagandista anarquista, intel·ligent, encara que «mal considerat». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Salvador Seguí i Rubinat

Salvador Seguí i Rubinat

- Salvador Seguí Rubinat: El 23 de setembre de 1887 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) Salvador Mateu Seguí i Rubinat, conegut com El Noi del Sucre, un dels militants més destacats del moviment anarcosindicalista català de principis del segle XX. Sos pares es deien Salvador Seguí Barenys, forner, i Dolors Rubinat Valls. Quan té un any sa família es trasllada a Barcelona i va assistir a escola fins als 12 anys, que entra a fer feina d'aprenent de pintor. A causa del seu tarannà intranquil canvia sovint de taller i comença a militar en el moviment anarquista. En 1902 es detingut per la seva participació en una vaga del metall i ben aviat actuarà amb els grups anarquismes més durs (com ara el grup «Els Fills de Puta»). En 1904 va fer servir per primer cop el pseudònim que el farà famós (El Noi del Sucre) en discursos i en articles, que publicarà en el periòdic El Pintor. En 1907, en el marc de les lluites contra el lerrouxisme, es veu involucrat en els fets del Teatre Comtal, on va resultar mort el lerrouxista Soteres, i passa nou mesos empresonat. No sabem molt de la seva participació en la Setmana Tràgica, però va haver de refugiar-se a Gualba (Vallès Oriental). Va intervenir en la fundació de Solidaritat Obrera i va ser delegat en el Congrés de 1908 en representació dels pintors de Barcelona. En abril de 1909 va ser membre de la Junta de Solidaritat Obrera i en la de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no va assistir al Congrés de 1910. Va participar en les campanyes contra l'expulsió d'anarquistes americans en 1910 i en la vaga de l'any següent. En 1911 va representar la CNT en una reunió internacional obrera a Marsella i va representar els pintors barcelonins en el congrés d'aquell any. Convertit en una gran figura de l'anarcosindicalisme, va participar en la campanya de Queraltó de 1913 i en el «Motí de la Fam» de 1914. En 1915 va ser president del Sindicat de la Construcció de Barcelona i va participar en el Pacte de Saragossa de 1916. Com a gran orador que era, va participar en mítings i conferències arreu de Catalunya. En 1916 va ser elegit secretari de la CNT de Catalunya i membre del comitè de la vaga de 1917. En 1918 va participar activament en el Congrés de Sants, advocant pel Sindicat Únic (Ram o Indústria). Durant la Vaga de la Canadenca va tenir un paper predominant i va ser un dels que va defensar la tornada a la feina des de la Comissió Mixta de Treball, fet que el va portar les crítiques dels puristes que l'acusaven d'apetències polítiques. Durant el Congrés de 1919 es va mostrar contrari a adherir-se sense matisos a la Internacional russa. En 1920 es va retirar a Tarragona, desgastat per la seva defensa de les comissions mixtes de treball, que li van portar nombroses crítiques. Va formar part del Comitè Regional de Catalunya clandestí i va assistir al Ple Regional de Tarragona d'octubre de 1920 que el va comissionar per assistir a la llarga vaga de Riotinto, viatge que va aprofitar per fer una intensa i dilatada gira de propaganda per Andalusia, País Basc i Llevant. El 22 de novembre de 1920 va ser detingut a Barcelona i deportat a la fortalesa de La Mola (Maó). L'abril de 1922 serà alliberat i desenvoluparà una extensa tasca de propaganda –les seves intervencions a les Illes Balears durant el setembre van aixecar polèmica pel seu tractament de l'apoliticisme. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, subscrivint el famós document que diferenciava entre apoliticisme i antipoliticisme, i fa una gira per Andalusia amb Paulino Díez. El 10 de març –el certificat de defunció cita erròniament el 12 de març de 1923 va ser assassinat a Barcelona (Catalunya) per una conjura policiacopatronal. Home bohemi, força perseguit –empresonat en 1907, 1916, 1917, 1919 i 1920; va patir altres dos atemptats en 1919 i 1920–, va ser un dels personatges més importants de la primera CNT. Gran organitzador, orador mític, col·laborador de la premsa llibertària (Cultura y Acción, Los Nuevos, L'Opinió, Páginas Libres, Solidaridad Obrera, La Tierra, Vida Nueva, etc.), es va sentir atret pel periodisme i va voler rellançar el periòdic en català La Tramuntana en 1913. La seva trajectòria va ser molt discutida per certs sectors (Urales, Maqueda, García Oliver) que li van atribuir vel·leïtats politicistes i possibilistes, però que no eren justes, ja que l'únic que va fer va ser seguir una estratègia d'acostament als altres sectors obrers socialistes i republicans (Macià, Casanova, Soriano, Layret, Companys) en uns anys molt durs per al sindicalisme atacat pel pistolerisme de la patronal. És autor d'Episodios de la lucha (1922), Los mártires del sindicalismo (1922), Escuela de rebeldes (1923), Sindicalismo y anarquismo (1923), entre altres. En 1986 es va crear a Barcelona la Fundació Salvador Seguí, lligada a la Confederació General del Treball (CGT), en la seva memòria.

***

Marcel Voisin (1978)

Marcel Voisin (1978)

- Marcel Voisin: El 23 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 26 de setembre– de 1892 neix a Tours (Centre, França) el pacifista i anarquista Marcel Lidoire Voisin, citat també erròniament com André Voisin, i conegut sota els pseudònims de Mazurka i Bardet. Sos pares es deien Albert Paul Maxixe Voisin, sabater, i Berthe Joséphine Aubry, costurera, Abandonà l'escola amb 12 anys i realitzà diverses feines (aprenent de carnisser, noi dels encàrrecs d'un secretari de jutjats, etc.) i a partir de 1906 treballà com a pintor de carruatges i de cotxes. En 1909, sota els auspicis de la «Société de l'Union des Travailleurs du Tour-de-France», de tendència llibertària, esdevingué un obrer vagabund que recorregué diverses poblacions (Nantes, Bordeus, Biarritz, Baiona, etc.) per a formar-se professionalment, oferint-se per a realitzar diverses tasques, alhora que feia propaganda. A Baiona (Lapurdi, País Basc) escoltà una conferència del propagandista anarquista Sébastien Faure que el marcà profundament. En 1911 s'instal·là a París, on entrà en contacte amb els cercles anarquistes i sindicalistes. En aquesta època freqüentà la Universitat Popular del barri parisenc de Saint-Antoine i esdevingué secretari del grup neomaltusià del XVI Districte de París, alhora que es relacionà amb destacades figures del moviment llibertari, com ara Sébastien Faure, Louis Lecoin, May Picqueray, Gaston Couté, etc. El març de 1912 s'instal·là a «La Ruche», escola llibertària fundada per Faure a Rambouillet (Illa de França, França), on restà fins a finals de 1915 realitzant tasques de manteniment. A l'escola col·laborà en el Bulletin de «La Ruche» (1914) i, anomenat pels infants Mazurka, pels seus talents com a ballarí, va fer classes de dibuix i d'escriptura i s'ocupà dels assaigs de la coral en absència de Faure. A partir de 1916 col·laborà, sota el pseudònim de Bardet, en el periòdic Ce qu'il faut dire, on afirmà les seves posicions anarcopacifistes i on va fer costat l'acció antimilitarista del pensador llibertari Louis Lecoin; també col·laborà en la llibreria de la publicació. Quan Ce qu'il faut dire va ser prohibit, participà en la creació de La Plèbe. El 31 d'agost de 1919 organitzà un trobada d'antics membres de «La Ruche» en un petit restaurant portat per Jean Marquet, tipògraf i enquadernador de l'escola, i al qual assistiren una vintena de persones. En aquests anys, després de realitzar diverses feines a París, s'instal·là pel seu compte com a pintor decorador. El 23 de desembre de 1922 es casà a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) amb Léa Hounoux. Després de la II Guerra Mundial, i fins al 1971, fou gerent d'un magatzem d'alimentació naturista. Entre 1958 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista Liberté. El 31 de març de 1962 es casà a Clarenton-le-Pont (Illa de França, França) amb Leontine Morizot. Quan els fets de «Maig del 1968», publicà en multicopista un pamflet de suport a la revolta estudiantil i dialogà amb els avalotats a la Sorbona. Durant els últims anys de sa vida es dedicà a escriure poemes i a viatjar. Encara que gairebé completament cec, va escriure les seves memòries, que publicà en 1978 sota el títol de C'était le temps de la «Belle Époque». Une enfance pénible; une vie de lutte, i mantingué correspondència regular amb els últims supervivents de «La Ruche». En l'última etapa de sa vida visqué al número 201 del carrer Lafayette del X Districte de París. Marcel Voisin va morir el 31 de gener de 1981 a Vincennes (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament París– i aquest mateix any, en homenatge seu, l'editorial de la Universitat de Brussel·les (Bèlgica) publicà el seu llibre Vivre la laïcité.

***

Xilografia de Juan Pardo Ferrús publicada en el periòdic de Montevideo "Inquietud" d'abril de 1946

Xilografia de Juan Pardo Ferrús publicada en el periòdic de Montevideo Inquietud d'abril de 1946

- Juan Pardo Ferrús: El 23 de setembre de 1893 neix a Gavarda (Ribera Alta, País Valencià) l'artista anarquista Juan Pardo Ferrús, conegut sota el pseudònim El Jinete l'Azulejo. Sos pares es deien Juan Pardo Ballester, llaurador, i Ludgarda Ferrús Martínez, i tingué una germana, Consuelo, i un germà, Ismael. Estudià dibuix artístic a l'Escola Superior d'Arts Industrials i Belles Arts de Barcelona (Catalunya). Emigrat o exiliat a l'Uruguai, il·lustrà amb xilografies nombroses publicacions anarquistes de Montevideo (Solidaridad, Voluntad, etc.) i culturals (Resalto, etc.). Realitzà centenars de xilografies per a la revista anarquista de Montevideo Inquietud. Periódico de Ideas (agost de 1944 - setembre de 1950), fundada por José Tato Lorenzo, administrada per Antonio Conde i redactada principalment per Miguel Silvetti, on també col·laborà amb articles d'opinió sota el pseudònim El Jinete l'Azulejo. Juan Pardo Ferrús va morir el 6 de febrer de 1969 a Montevideo (Uruguai).

***

Necrològica d'Angelo Carbonari apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 4 d'abril de 1974

Necrològica d'Angelo Carbonari apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 4 d'abril de 1974

- Angelo Carbonari: El 23 de setembre de 1898 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista O Gianobi Angelo Carbonari. Sos pares es deien Nicola Carbonari i Brigida Marsili. Des dels 15 anys formà part del moviment llibertari. Després de participar en les lluites antifeixistes a Carrara (Toscana, Itàlia) s'hagué d'exiliar a França. Visqué a Lió (Arpitània) i després a Alençon. Jutjat en absència per les autoritats feixistes italianes, va ser condemnat a mort. En 1938 se li va decretar l'expulsió de l'Estat francès, però la mesura no prosperà gràcies a la intervenció de diverses personalitats antifeixistes. Durant l'ocupació nazi s'hagué d'amagar de nombroses agafades per evitar ser detingut. Després de la II Guerra Mundial fou membre del grup d'Alençon (VI Regió) de la Federació Anarquista (FA). Posteriorment, amb sa companya Giuseppa Tirito (Giuseppina), milità en l'Aliança Obrera Anarquista (AOA), en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la Unió d'Ateus (UA). Va estar subscrit als Cahiers de l'Humanisme Libertari, editats per Gaston Leval. Angelo Carbonari va morir a conseqüència d'un infart, cridant «Visca l'Anarquia!», el 18 de març de 1974 al seu domicili d'Alençon (Baixa Normandia, França) i fou inhumat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat amb una al·locució d'homenatge de Kléber Duval. Son fill Bruno Carbonari, mort tres anys abans que ell, també fou militant anarquista.

***

Notícia de la detenció de Manuel Padilla Marín apareguda en el periòdic "España Libre" del 21 de setembre de 1952

Notícia de la detenció de Manuel Padilla Marín apareguda en el periòdic España Libre del 21 de setembre de 1952

- Manuel Padilla Marín: El 23 de setembre de 1901 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Manuel Padilla Marín. Sos pares es deien Diego Padilla i Isabel Marín. Abans de la Guerra Civil estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Arcos de la Frontera. Durant els anys quaranta participà en la reorganització de la CNT i en la guerrilla llibertària que operava a la Serra de Ronda i a la zona de Gibraltar. Participà en l'organització del segrest el 17 de desembre de 1949 de l'industrial d'Arcos de la Frontera Juan de Dios Bachiller Armario, que fou alliberat després de pagar 700.000 pessetes de rescat. Durant la matinada del 29 de maig de 1950, Antonio González Tagua, aleshores secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, dos guerrillers de l'«Agrupació Fermín Galán», Cristóbal Ordóñez (Aniceto o Libertario) i José Barea Reguera (Bienvenido o Curicán), i l'enllaç i guia Francisco Ruiz Borrego, que havien projectat evadir-se a Tànger amb una llança pesquera comprada per a l'ocasió, van patir una emboscada de la Guàrdia Civil i la Policia Armada, mentre esperaven l'embarcament en un jardí de l'Hotel Cristina de la platja d'Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya), i moriren tots quatre. Arran d'aquests fets, Manuel Padilla Marín va ser detingut a Algeciras, juntament amb altres companys, per haver participat en l'organització d'aquest intent de fugida. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de reclusió major per «ajuda a malfactors» que purgà al penal del Puerto de Santa María. Quan aconseguí la llibertat condicional, però va ser estretament vigilat per la policia franquista. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT a Arcos de la Frontera. Manuel Padilla Marín va morir el 21 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 22 de desembre de 1984 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya).

***

Necrològica d'Antonio García Jiménez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 de novembre de 1973

Necrològica d'Antonio García Jiménez apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de novembre de 1973

- Antonio García Jiménez: El 23 de setembre de 1902 neix a Còrdova (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio García Jiménez. Sos pares es deien Bartolomé García i Luisa Jiménez. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Còrdova. En 1936, quan el cop militar feixista, pogué fugir de les tropes franquistes i va fer la guerra en unitats confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Treballà de paleta i milità en la CNT d'Alèst. Sa companya fou María Jesús Luque. Antonio García Jiménez va morir el 5 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1973 al seu domicili d'Alèst (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[22/09] Gran Míting de la Monumental - Assemblea FAEM - Homenatge Bakunin - Jamard - Pierre - Cabot - Kotoku - Bartling - Barday - Bénard - Gregoretti - Respaut - Pla - Damiano - Jiménez Rodríguez - Gómez Pérez - Viola - Prévôtel - Rigo - Górski - Vázquez Gómez - Quintana - Torres Tribó - Martínez Caracoche - Flor - Chapey - Najas - Tortosa - Pey - Milla - Riera - Álvarez Ferreras - Durou - Navarro

efemerides | 22 Setembre, 2025 12:50

[22/09] Gran Míting de la Monumental - Assemblea FAEM - Homenatge Bakunin - Jamard - Pierre - Cabot - Kotoku - Bartling - Barday - Bénard - Gregoretti - Respaut - Pla - Damiano - Jiménez Rodríguez - Gómez Pérez - Viola - Prévôtel - Górski - Vázquez Gómez - Quintana - Torres Tribó - Martínez Caracoche - Flor - Chapey - Najas - Tortosa - Pey - Milla - Riera - Álvarez Ferreras - Durou - Navarro

Anarcoefemèrides del 22 de setembre

Esdeveniments

Convocatòria de l'acte publicada en el diari barceloní "Solidaridad Obrera" del 21 de setembre de 1933

Convocatòria de l'acte publicada en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 21 de setembre de 1933

- Gran Míting de la Monumental: El 22 de setembre de 1933 se celebra a la plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya) un gran míting per la llibertat dels nou-mil presos polítics que romanen a les garjoles de la II República espanyola i per denunciar la repressió que patida pel moviment llibertari. Aquest acte va ser organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i comptà amb el suport del la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona. El míting va ser presidit per Josep Corbella Suñé, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i van intervenir Expedito Durán Fernández, de la CNT de Llevant; Avelino González Mallada, pel Comitè Nacional de la CNT; Francesc Isgleas Piarnau, de la CNT de Sant Feliu de Guíxols; Jaume Rosquillas Magriñà, de la CNT de Barcelona; i Claro José Sendón Lamela, de la CNT de Madrid; entre d'altres. Va ser llegit un text de Juan Gallego Crespo, de la Federació Local de Sindicats Únics de Barcelona, que no va poder assistir-hi per qüestions laborals. L'acte va ser multitudinari.

Gran Míting de la Monumental (22 de setembre de 1933)

***

Cartell de l'Assemblea General de la FAEM

Cartell de l'Assemblea General de la FAEM

- Assemblea General de la FAEM: El 22 de setembre de 1948 té lloc a Piombino (Toscana, Itàlia) l'Assemblea General de la Federazione Anarchica Elbano Maremmana (FAEM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI). L'assemblea va ser presidida pel secretari nacional de la FAI Ugo Fedeli. La Federazione Anarchica Elbano Maremmana va ser creada en 1946 i reunia grups de  Piombino, Campiglia Marittima, Portoferraio, Rio Marina, Bagni di Gavorrano, Grosseto, Castagneto Carducci i Venturina, amb adhesions de Suvereto, Follonica, Monterotondo Marittimo i Massa Marittima.

***

Cartell de l'homenatge a Bakunin

Cartell de l'homenatge a Bakunin

- Homenatge a Bakunin: El 22 de setembre de 2011 se celebra al cementiri de Bremgarten de Berna (Berna, Suïssa) l'homenatge «Célébrons l'Anarchisme sur la tombe de Mikhaïl Bakounine» (Celebrem l'Anarquisme sobre la tomba de Mikhail Bakunin». L'acte lúdic es realitzà davant la tomba de Bakunin (Bloc 9.201, tomba 68) i els assistents portaren vi, fruites i guitarres.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Alphonse Jamard (28 de febrer de 1894)

Foto policíaca d'Alphonse Jamard (28 de febrer de 1894)

- Alphonse Jamard: El 22 de setembre de 1842 neix a l'antic III Districte (actualment V Districte) de París l'anarquista i maçó Alphonse Ernest Jamard. Va néixer al número 4 del carrer Bucherie, oficialment de pares desconeguts. El 9 d'octubre de 1868 li atorgaren el títol de mestre de la maçoneria. En 1870 vivia al número 7 del carrer Charlot. Entre juny de 1875 i octubre de 1880 treballà com a obrer a la destil·leria d'Alexis Gauderman, al número 22 del carrer Beccaria del Faubourg Saint-Antoine, professió que, de mica en mica, el portà a l'alcoholisme. Entre gener i abril de 1891 treballà a la destil·leria d'un tal Charenton, al número 60 del carrer Dareau de París, i posteriorment amb el destil·lador Ch. Decroix, al número 1 de l'avinguda Saint-Germain de Puteaux (Illa de França, França). El maig de 1882, segons l'informe policíac, quan es trobava en un dels bateaux-mouches (barques de passeig) que feien el servei pel Sena, mantingué una discussió amb el cobrador sobre el pagament de la plaça i agredí un passatger que li va increpar d'un cop de bastó plomat al cap; a l'embarcador de Bercy, va ser detingut després d'oposar una fort resistència i portat pels agents de policia a la comissaria del bulevard Diderot. Després d'unes declaracions incoherents, va ser enviat a la infermeria de la Prefectura de Policia on fou examinat pel doctor Legrand du Saulle i portat, després de passar per l'asil de Sainte-Anne, a l'asil d'alienats indigents de la Ville-Evrard a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França), on, sembla, ja havia estat internat en dues ocasions. El 6 d'octubre de 1882, després d'haver estabornit dos guardes a cops de puny i potades, aconseguí evadir-se. Buscat infructuosament per tot arreu, es refugià a Londres (Anglaterra), on treballà durant un any a la gran empresa de tapisseria «Works & C» de Michel Brignolas. L'1 de novembre de 1883, per a veure sa filla, retornà a París, on immediatament s'adherí al grup anarquista animat per Émile Digeon. Trobà feina a l'empresa Hermermann, al carrer Asile-Popincourt, on devia començar a treballar el 12 de novembre. El comissari Cotton d'Englesqueville, en saber que hi havia retornat a París i que vivia al domicili de l'obrer cadiraire anarquista François Hénon, al número 12 del passatge Quinze-Vingts, ordenà la seva detenció. L'11 de novembre de 1883, de bon dematí, el comissari i diversos agent de policia entraren al domicili de François Hénon i trobaren Jamard, maquillat i amb una barba falsa, llegint un periòdic anarquista; detingut, va ser internat a l'Hospital Bicêtre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França). El desembre de 1883, Émile Digeon publicà en Le Cri du Peuple una sèrie d'articles («Les oubliettes du XIXe siècle») on defensava Jamard, explicant que no estava foll, que tot era un muntatge policíac i on reprotxava que la maçoneria no s'hagués solidaritzat amb un dels seus membres. L'octubre de 1886, en ocasió d'una moció interposada al Consell General del Sena sobre les condicions d'internament dels asils d'alienats, el conseller municipal parisenc Jules Joffrin afirmà que Jamard mai no havia estat foll, però que ho estaria si continuava internat. Va romandre tres anys a l'Hospital de Bicêtre. El setembre de 1890 publicà a París el fullet L'anarchie et la barbàrie. Deux pôles opposés. El 31 de març de 1892 vivia al número 3 del carrer Erard, el 23 d'abril d'aquell any al 24 del carrer Lepic i des de desembre de 1893 al número 6 del passatge Stinville. En aquesta època estava controlat per la policia com a «anarquista militant perillós». El novembre de 1893, arran de l'atemptat amb bomba al Gran Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), lamentà que l'acció es destinés a persones innocents i que el que calia era actuar contra el govern i els capitalistes. Després de l'atemptat de Léon Léauthier del 13 de novembre de 1893, patí per les mesures repressives que es prendrien contra els anarquistes. El 14 de desembre de 1893 Ernest Mille el previngué que sabia de bones fonts que una gran ona de detencions als cercles anarquistes s'estava tramant. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia. L'1 de gener de 1894 el seu domicili, al número 6 del Passage Stinville, va ser escorcollat pel comissari Siadoux, de la comissaria de policia del barri de la Maison-Blanche, un secretari i dos agents de la Brigada d'Investigacions. Jamard amenaçà de mort a trets al primer que penetrés al seu domicili; finalment, la policia aconseguí entrar-hi i s'emportà uns pocs documents, però no va ser detingut. El 28 de febrer de 1894, en una gran agafada de la policia, va ser detingut al seu domicili, al número 6 del Passage Stinville, sota l'acusació de «pertinença a associació criminal» tot cridant «Visca l'anarquia!» i va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Joseph Pierre (12 de març de 1894)

Foto policíaca de Joseph Pierre (12 de març de 1894)

- Joseph Pierre: El 22 de setembre de 1851 neix a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista Joseph Adrien Pierre. Era fill d'Adrien Pierre Pierre, jardiner i després tender, i de Rose Adélaïde Vannier, cotillaire. Es guanyà la vida treballant en diferents professions (tintorer, cadiraire, jornaler, terrelloner, etc.). El 22 de desembre de 1871 a Rouen reconegué Marie Désirée Joséphine Pierre, filla que havia tingut amb Maria Pélagie Halvant i que va morir el 12 de febrer de 1872; aleshores treballava de tintorer. El 12 de maig de 1877 a Rouen reconegué Adrien Pierre, fill que havia tingut amb Agathe Bahar. Aleshores treballava de terrelloner i vivia al número 13 del carrer Blanche de Rouen. El 28 de febre de 1881 es casà a Rouen amb la jornalera Sophie Louise Lepilleur, de qui enviudà, i aleshores vivia al número 5 de carrer Célestins de Rouen. El 12 de març de 1894 el seu domicili, al número 5 bis del carrer Abouts de Saint-Ouen (Illa de França, França), va ser escorcollat per la policia, ben igual que el d'altres tres anarquistes. Detingut, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Aleshores treballava de cadiraire. El 6 d'abril de 1894 el jutge d'instrucció el posà en llibertat provisional. També visqué al número 7 del passatge de l'Avenir de Saint-Ouen. Joseph Pierre va morir el 28 de desembre de 1921 al la «Maison Départamentale de la Seine» (Hospital-Hospici) de Nanterre (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Gabriel Cabot

Foto policíaca de Gabriel Cabot

- Gabriel Cabot: El 22 de setembre de 1859 neix a Charolles (Borgonya, França) l'anarquista individualista Gabriel Cabot, conegut com L'Argument. Sos pares es deien Jean-Marie Cabot, sastre, i Jeanne Goyard –Charles Malato deia que era fruit d'una «relació adúltera». Va créixer a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França), on aprengué l'ofici d'ebenista, encara que després es va fer obrer tipògraf. Quan era adolescent, fugint de la ira paterna, s'integrà en un grup de firaires a rodar món. Entre el 23 de febrer de 1886 i finals de desembre de 1887 treballà de tipògraf a l'Impremta Nacional de París (França), data en la qual va ser acomiadat per fer propaganda anarquista a la feina. Després fou gerent d'una impremta, situada al número 62 del carrer Marais de París. Més tard s'encarregà de la impremta, al número 33 del carrer Trois-Bornes, on s'estampà La Révolte de Jean Grave; aquest local va ser llogat a nom de Paul Reclus i el material pertanyia a Élisée Reclus, que l'havia comprat i que subministrava els fons necessaris per al seu funcionament. En 1889 era el tresorer del «Comitè de Socors a les Famílies i Detinguts Polítics», el secretari del qual era Benoît Morel. En aquesta època va difondre el fullet La défense et le procés de Pini i vivia al número 145 del passeig Valmy. Quan les eleccions legislatives de 1889 imprimí diversos manifests abstencionistes. En 1889 participà en les reunions del «Cercle Anarquista Internacional», celebrades a la Sala Horel, i a les de La Sentinelle de Montmartre, al carrer Clignancourt. Participà en la preparació, i assistí, al Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 a la Sala Commerce de París. El 22 de setembre d'aquell any va ser detingut quan aferrava un cartell abstencionista a la paret de l'Ajuntament del X Districte de París. El 29 d'octubre de 1889 participà en una reunió celebrada al número 13 del carrer Clignancourt per a organitzar els actes del «Primer de Maig» i la impremta del carrer Trois-Bornes redoblà l'activitat, contractant quatre componedors més dels habituals, per a realitzar diferents cartells relatius al «Primer de Maig», com ara el manifest «Vive la Grève Générale. Pourquoi les travailleurs sont-ils malhereux?», signat pel grup «La Revanche des Mineurs» i atribuïda la seva redacció a Joseph Tortelie. Arran de la detenció el 26 d'abril de 1890 dels anarquistes italians Saverio Merlino i Gennaro Petraroja quan distribuïen el pamflet anarquista «Aux soldats», la policia pogué demostrar que aquests fulls havien estat impresos a la seva impremta i va ser detingut juntament amb els tipògrafs Joseph Dumont i Victor Vinchon. Durant l'escorcoll de la impremta es van descobrir cartells, pamflets i altres papers compromesos i tots van ser inculpats del delicte de «provocació de militars a la desobediència» i d'«incitació a l'assassinat i al pillatge». El 3 de maig de 1890 va ser posat en llibertat. El 5 de juny de 1890, amb Baluze, fou un dels organitzadors d'una reunió sobre la detenció de militants russos a París, celebrada a la Sala de l'Ermitage, al número 29 del carrer Jessieu. El 15 de juny de 1890, amb altres companys (Brunet, Milet, Perrin i Madeleine Piffer), va anar a la seu del periòdic L'Égalité per apallissar els redactors d'un article on s'acusava els anarquistes de ser uns confidents; vidres i mobles resultaren destrossats. Es declarava «individualista» en una època en la qual encara no s'havia plantejat el tema i era amic de l'anarcoindividualista Pierre Martinet. Després de l'ona de detencions del «Primer de Maig» La Révolte decidí estampar el periòdic en altra impremta. Argumentant un defecte de procediment, Cabot i Vinchon es negaren a presentar-se davant l'Audiència del Sena el 19 de juliol de 1890 i van ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. Només Dumont es presentà davant el tribunal i va ser condemnat a tres mesos i a cinc francs de multa. En una revisió del 30 d'agost d'aquell any, la pena de Cabot va ser reduïda a tres mesos i 50 francs de multa i Vinchon va ser absolt. L'estiu de 1890 cosignà, juntament amb altres anarquistes (Victor Bernhart, Hubert Coudry, Louis Duffour, Auguste Courtois, Jule Millet, Paul Reclus, Paul Siguret i Joseph Tortelier), una crida per a la creació d'un diari anarquista, apareguda en 31 d'agost de 1890 en el periòdic Le Révolté. Aquell agost, va imprimir el cartell «L'immolation de Saint-Étienne», arran de la mort accidental de 150 miners del Loira. Purgà la pena a la presó parisenca de Sainte-Pélagie, on va trobar Ernest Gegout i Charles Malato. En sortir de la presó muntà una nova impremta la número 49 del carrer Maronites, on es van imprimir un gran nombre de fullets i de cartells. El 25 d'abril de 1891 va ser processat, juntament amb Georges Berthault, per una manifest publicat quatre anys abans i va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. El 9 de desembre de 1891 participà a la Sala Gros-Boeuf, al carrer Greneta, a la primera reunió del grup «Les Peinards». Com molts altres anarquistes, de París i d'arreu França, va ser detingut preventivament el 22 d'abril de 1892, abans la manifestació del «Primer de Maig». L'estiu de 1892, amb Brunel i altres, muntà una impremta on va fer difusió del manifest «Fête du 14 juillet», que hauria rebut del grup «L'Avant-Garde» de Londres (Anglaterra). Entre desembre de 1893 i febrer de 1894 col·laborà en La Revue Libertaire, de Charles Chatel i Henri Gauche. L'1 de gener de 1894, duran l'ona repressiva desencadenada arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra de Diputats francesa, va ser detingut i en l'escorcoll de la impremta del carrer Maronites es trobaren nombrosos fullets. En aquesta època vivia, sota el nom de Volleker, que era el de la seva companya, al número 12 del carrer Piat. Posteriorment col·laborà en el periòdic individualista La Renaissance, editat, molt provablement amb fons policíacs, per Pierre Martinet entre desembre de 1895 i juliol de 1896. El novembre de 1895 publicà un article contra el comunisme en el periòdic L'Esprit d'Iniciative, també de Martinet. Durant la tardor de 1899 era membre d'un grup individualista que agrupava una vintena de companys (Manuel Devaldès, Alexandre Katsner, Pierre Martinet, Georges Renard, etc.). Entre abril i agost de 1901 era col·laborador habitual del periòdic individualista L'Homme, fundat per Raoul Alas Luquetas i Eugène Renard, i que va ser definit per Henri Zisly en Le Semeur, durant el període d'entreguerres, com a «individualista burgès». El seu últim domicili va ser al carrer Élisée Reclus de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França). Gabriel Cabot va morir l'1 de maig de 1918 a l'Hospital Pitié Salpêtriere de París (França).

***

Shusui Kotoku

Shusui Kotoku

- Shusui Kotoku: El 22 de setembre de 1871 neix a Nakamura (Shikoku, Japó) Shusui Denjiro Kotoku, una de les figures més destacades de l'anarquisme japonès. Fill d'un apotecari, va estudiar medicina. D'antuvi deixeble del rousseaunià japonès Tsomin Nakae, evolucionarà després vers el socialisme i l'anarquisme. En 1901, ja periodista del diari Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins) i escriptor, va publicar el seu primer llibre L'imperialisme, monstre del segle XX, i dos anys més tard L'essència del socialisme. Amb el periodista Toshihito Sakai va fer costat el Partit Socialdemòcrata Japonès, van traduir El Manifest Comunista, de Marx, i van crear el setmanari Heimin Shimbun (La Plebs), que va ser prohibit arran dels seus articles contra la guerra russojaponesa i l'ocupació de Corea. En 1905 va ser empresonat durant cinc mesos per propaganda subversiva i serà a la presó on descobrirà l'anarquisme llegint Camps, fàbriques i tallers, de Kropotkin. Alliberat, va marxar als Estats Units, el novembre de 1905, on prendrà contacte amb grups anarquistes californians, es va afiliar a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i podrà llegir la literatura anarcocomunista que no era accessible al seu país. De tornada al Japó, li van realitzar un míting de benvinguda el 28 de juny de 1906, on va exposar tot el que havia après als Estats Units (antiparlamentarisme, vaga general, anarcosindicalisme wobbly, etc.); i va decidir reeditar el periòdic Heimin Shimbun, ara amb caràcter llibertari. El febrer de 1907 va declarar en un article publicat en Heimin Shimbun ser partidari de l'acció directa i contrari al parlamentarisme i a l'emperador. Malgrat la forta repressió, va ser molt actiu en la propaganda i quan va ser novament prohibit Heimin Shimbun, va crear una nova revista, Yaradsu Chohu (Acció Directa), i va lluitar per la creació de sindicats mitjançant gires propagandístiques. Però en 1908 la repressió es va intensificar encara més i nombrosos anarquistes van ser empresonats. Kotoku va continuar escrivint assaigs on denunciava el militarisme i on es demostrava la inexistència de Jesucrist. El març 1909 va traduir La conquesta del pa, de Kropotkin, al japonès (Pan no ryakushu), editant-se clandestinament mil còpies que van ser distribuïdes entre estudiants i treballadors. Va ser un autor força prolífic i la recopilació dels seus articles van necessitar nombrosos volums. En 1910 quatre anarquistes van ser detinguts després de descobrir-se un equip de fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el govern estava esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el moviment llibertari. Centenars de militants van ser posats sota custòdia policíaca. Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava embarcar per anar a Europa al Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen. Finalment 26 anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser portats a judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa família Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per traïció el 18 de gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat «Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku Jiken); 12 van veure commutades les seves sentències per cadena perpètua, i 12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats –també va ser ajusticiat Gudo Uitxiyama, sacerdot zen llibertari que havia muntat darrera l'estàtua de Buda una impremta anarquista al seu temple budista. Shusui Kotoku va ser penjat el 24 de gener de 1911 a Tokio (Japó), juntament als altres 11 companys, i Suga Kanno va ser penjada l'endemà, no per cap privilegi, sinó perquè es va fer tard el dia anterior. Després d'aquestes morts, moltíssims militants llibertaris van haver d'exiliar-se i els que van quedar van patir la presó; va ser la destrucció no només de l'anarquisme sinó de tota la dissidència. Kotoku va ser enterrat al seu poble natal de Nakamura on la seva tomba es venerada amb devoció gairebé religiosa.

***

Presos tornant de la feina al camp de concentració de Sachsenhausen

Presos tornant de la feina al camp de concentració de Sachsenhausen

- Heinrich Bartling: El 22 de setembre de 1880 neix a Bielefeld (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Heinrich Bartling. Ferrer de professió, d'antuvi formà part del moviment Spartakusbund (Lliga d'Espàrtac) a Kassel, però a partir de 1920 abandonà l'espartaquisme i amb Willi Paul i altres fundà el grup local de Kassel de l'organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i de la qual arribarà a ser auditor del comitè executiu. A partir de 1925 fou un membre destacat de la Föderation Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació dels Comunistes Anarquistes Alemanys). Després de la pressa del poder per part dels nazis i la consegüent repressió contra el grup llibertari de Kassel, aconseguí mantenir les seves activitats revolucionàries gràcies a una impremta clandestina instal·lada al seu jardí. L'1 de setembre de 1939 fou detingut a causa de la campanya que portava a terme contra la guerra i internat en «custòdia protectora» a partir del 16 d'aquell mes a Sachsenhausen sota el número de presoner 002493. Heinrich Barling va morir el 30 de gener de 1940 a resultes dels maltractaments i de les pèssimes condicions de vida en un barracó del bloc 25 del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya).

***

Notícia de la detenció de Jules Barday apareguda en el diari parisenc "Le Matin" del 2 de febrer de 1913

Notícia de la detenció de Jules Barday apareguda en el diari parisenc Le Matin del 2 de febrer de 1913

- Jules Barday: El 22 de setembre de 1889 neix a l'Hameau des Maîtres de Sermoyer (Arpitània) l'anarquista i sindicalista Jules Henri Barday, conegut com Thaler. Sos pares, conreadors, es deien Pierre Barday i Marie François Lacroix. Es guanyava la vida fent de xofer a París (França). A principis de la dècada dels deu visqué al número 22 del carrer Petit-Patin de Pantin (Illa de França, França) i al número 10 del carrer Chaudron del X Districte de París. En aquesta època era membre del «Foyer Anarchiste» (Llar Anarquista) del XIX Districte de París i del grup «Amis du Libertaire», fundat l'abril de 1912. L'1 de febrer de 1913 va ser detingut «per destorbs a la circulació» quan conduïa un taxi pels carrers parisencs, cobert amb grans cartells que feien una crida al míting de l'FCA en favor del dret d'asil en ple judici dels supervivents de la «Banda Bonnot». Un altre automòbil en les mateixes condicions va ser detingut amb els militants de la Federació Comunista Anarquista (FCA) Lucien Belin, Albert Dureau i Léon Jahane. El desembre de 1914 va ser declarat exempt per al servei militar i durant la Gran Guerra es declarà pacifista. Afiliat al Sindicat de Cotxers i Xofers, entrà ràpidament en conflicte amb el secretari Eugène Fiancette, partidari de l'«Unió Sagrada». L'11 d'agost de 1916, al Restaurant Cooperatiu del carrer Bretagne, va ser un dels 70 membres del seu sindicat que crearen en Grup d'Acció Sindicalista Revolucionària de Cotxers i de Xofers del departament del Sena, sota les tesis antibel·licistes adoptades l'agost de 1915 en la Conferència de Zimmerwald, que va redactar una petició reclamant una assemblea general de sindicats i que arreplegà 1.500 signatures. L'agost de 1916 Eugène Fiancette atacà aquest grup des de les pàgines de Le Réveil des Cochers et Chauffeurs i ell li va respondre, com a secretari del grup, mitjançant un pamflet. L'estiu de 1917, després de la detenció de Lev Trotski per part del Govern Provisional Rus, signà, en nom del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionària de Cotxers i de Xofers del departament del Sena, una crida en defensa dels «socialistes maximalistes i dels anarquistes russos». El 8 agost de 1917 publicà en La Tranchée Républicaine l'article «La Révolution russe et les syndicats», en defensa de la revolució i dels «maximalistes russos»; article que aparegué censurat. Després de la Gran Guerra va ser membre del Comitè de Defensa Social (CDS) i fou un dels reconstructors de la Federació Anarquista (FA). El març de 1919 va ser un dels signants, amb altres companys (Émile Bidault, Francis Boudoux, Joseph Liger, André Schneider, Henri Sirolle, etc.), d'una protesta contra els escorcolls policíacs efectuats a la seu de Le Libertaire arran de l'atemptat de Louis-Émile Cottin contra el president del Consell de Ministres Georges Clémenceau. En aquesta època s'afilià al Partit Comunista (PC) de Raymond Péricat, pensant que no hi havia cap incompatibilitat en la militància de les dues tendències, com va expressar en un article publicat en 29 de juny de 1919 en Le Libertaire. El 14 de desembre de 1938 es casà a Bondy (Illa de França, França) amb Marie Joséphine Demageat, de qui enviudà. Jules Barday va morir el 15 de juliol de 1959 al seu domicili de Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Kléber Bénard (13 de juliol de 1912)

Foto policíaca de Kléber Bénard (13 de juliol de 1912)

- Kléber Bénard: El 22 de setembre de 1891 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix al llogaret de Thèmes (Cézy, Borgonya, França) l'anarcoindividualista il·legalista Kléber Hoche Lodi Bénard. Sos pares es deien Louis Bénard, mercader de vi, i Marie Parly, obrera cosidora. Es guanyava la vida com a ajudant de naturalista a París (França) i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i el cercle anarquista que es reunia a la seu del periodic L'Anarchie. Es va veure implicat en les actuacions de la «Banda Bonnot» i fou detingut el 19 de juny de 1912 a Livry-Gargan (Illa de França, França), quan practicava tir amb una arma de foc Browning acompanyat d'altres companys. Durant l'escorcoll domiciliari es van trobar fullets anarquistes, cartes escrites per companys belgues i armes provinents d'un robatori comés durant la nit del 9 al 10 de gener de 1912 a l'armeria americana Smith & Wesson del bulevard Haussman de París. A la presó intentà suïcidar-se. Processat amb els supervivents de la «Banda Bonnot», el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París a sis anys de presó i a cinc anys d'interdicció de residència per robatoris, per complicitat de furts per encobriment i per associació de malfactors. Kléber Bénard va morir el 12 d'octubre de 1918.

***

Armando Gregoretti

Armando Gregoretti

- Armando Gregoretti: El 22 de setembre de 1894 neix a Senigallia (Marques, Itàlia) l'anarquista Armando Gregoretti. Sos pares, republicans, es deien Giovanni Gregoretti i Vittoria Costanzi, i tingué tres germans (Bruno, Enrichetto i Iginio) i una germana (Anita). De bell jove, ben igual que son germà petit Bruno Gregoretti, s'integrà en el moviment anarquista de Senigallia. En 1907 emigrà amb sa família als Estats Units. Milità en el grup anarquista «Circolo Volontà» de Nova York. En 1914 amb son germà Bruno, organitzà nombroses conferències contra la Gran Guerra a Brooklyn. Va fer costat econòmic al periòdic anarquista Cronaca Sovversiva. En 1942 vivia al número 181 de l'avinguda Sheridan de Brooklyn. Casat amb Vaniglia Ferraresi, tingué dos infants, Aurora i Sergio. Malalt, Armando Gregoretti va morir el 20 d'agost de 1967 en un hospital de Queens (Nova York, Nova York, EUA).

Armando Gregoretti (1894-1967)

***

André Respaut amb el vestit de pres de Buchenwald

André Respaut amb el vestit de pres de Buchenwald

- André Respaut: El 22 de setembre de 1898 neix a Vernet (Conflent, Catalunya Nord) l'anarquista i resistent antifeixista André Gaudérique Jean Respaut. Sos pares es deien Gaudérique Respaut i Rose Moliner. Era fill d'una família de vuit infants dels quals dos moriran durant la Gran Guerra. Amb Fortuné, un de sos germans més petits, llibertari com ell, va participar en la Revolució llibertària espanyola de 1936; André com a propagandista en mítings del sud de França i ajudant en el transport d'armes amb camions per passar la frontera, i son germà com a agent d'enllaç i d'informació. Després de fer de venedor de begudes ambulant, André esdevindrà professor de cultura física a Narbona. Sa companya, la infermera Teresa (Teri) Sisquella, que va conèixer a Catalunya, serà internada al camp de concentració d'Argelers entre 1939 i 1941, com a nombrosos refugiats peninsulars. Entre 1939 i 1943, André va participar en la resistència i en el moviment «Combat». Detingut el 17 d'octubre de 1943, va ser torturat i enviat a Buchenwald, on es caracteritzarà pel seu coratge i  per la seva generositat, cosa que li permeté salvar nombrosos deportats de la mort. Serà alliberat l'11 d'abril de 1945 per les tropes nord-americanes. Sempre llibertari, s'ocuparà tot seguit d'una associació de deportats. És autor de Buchenwald, terra maudite (1946) i de Sociologie fédéraliste libertaire (1961). André Respaut va morir el 27 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 26 d'abril– de 1973 a Narbona (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Salvador Pla Paula apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 17 de maig de 1981

Necrològica de Salvador Pla Paula apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de maig de 1981

- Salvador Pla Paula: El 22 de setembre –el 10 de setembre segons la restitució de 1946 de l'arxiu del registre civil de 1907 neix a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarcosindicalista Salvador Pla Paula. Sos pares es deien José Pla Soviano i Josefa Paula Solves. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1932 fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries a València. En 1933 intervingué en un homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia a l'Ateneu Llibertari d'Ontinyent. Durant els anys republicans col·laborà en El Libertario, Solidaridad Obrera i La Voz de las Artes Blancas. L'1 de gener de 1937 entrà a formar part, per les Joventuts Llibertàries, en el Consell Municipal de l'Ajuntament d'Ontinyent, però el 29 de gener de 1937 dimití per «necessitats internes de l'organització». L'1 de desembre de 1937 entrà a formar part d'un nou Consell Municipal del municipi, presentant la dimissió com a regidor el 8 d'abril de 1938. Després lluità enquadrat en la «Columna Ibèria» als fronts valencians i de Terol (Aragó, Espanya). En acabar la contesa s'exilià a França, on patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Quan es desencadenà la II Guerra Mundial fou internat al camp d'Argelers. Quan preparava la seva evasió amb un altre company, Joan Anglès, fou traslladat al fort de Cotlliure, on l'abril de 1941 intentà evadir-se. Ficat en una masmorra, el 20 d'abril de 1941 fou deportat a Algèria amb el vaixell Djebel Amour. Just arribar a Orà, fou enviat el 24 d'abril al camp de concentració de Djelfa. Després, aconseguí fugir-hi amb El Barbudo i altre company. Després de la II Guerra mundial treballà al departament de Tarn i ocupà càrrecs orgànics en la Federació Local de la CNT ortodoxa d'Albi, alhora que participà en la reorganització de la CNT d'Ontinyent en l'Exili. En 1948 publicà articles en CNT de París. Entre 1961 i 1972 fou secretari de la Comissió de Relacions de la Regional de Llevant de la CNT en l'Exili. Malalt d'asma, Salvador Pla Paula va morir el 18 de març de 1981, després d'una delicada intervenció quirúrgica, a l'Hospital Larrey de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després a Albi (Llenguadoc, Occitània). Deixà companya, María Cisteré Massip.

***

Cipriano Damiano a la presó de Jaén

Cipriano Damiano a la presó de Jaén

- Cipriano Damiano González: El 22 de setembre de 1916 neix a Comares (Màlaga, Andalusia, Espanya) el resistent antifranquista confederal Cipriano Damiano González. Sos pares es deien Federico Damiano Silva, capatàs, i Consuelo González Fernández. Orfe de pare als set anys, amb altres dos germans barons menors de quinze anys, sa mare es va veure forçada a traslladar-se a Màlaga i ingressar els dos menors a la Casa de la Misericòrdia durant dos anys. Encara un nin treballarà en distintes feinetes (vendre diaris i llepolies, aprenent de sabater, mosso en la construcció...) per ajudar sa família, fet que implicarà que la seva formació sigui del tot autodidacta. Amb 14 anys, després de l'aixecament de Jaca el desembre de 1930, entra en el moviment llibertari i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1931. El maig de 1931 pateix la primera de les moltes detencions que sofrirà –fins al 1937 sumarà tres anys de presó. Va ser un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries a Màlaga, de la Federació local de la qual va ser secretari, per més tard exercir aquest mateix càrrec en la Federació provincial, alternant aquest darrer càrrec amb el de secretari del Sindical Únic de l'Alimentació de CNT fins l'enfonsament del front malagueny. En 1935 va militar en el grup d'afinitat malagueny «Los Amantes de la Luz» (Laya, Antonillo El Chofer, Roa, Juan Santana Calero, Antonio El Carbonero), i va cofundar, amb Santana Calero, el setmanari anarquista malagueny Faro (1936-1937). Més tard, també amb Santana Calero i Mariano Gallardo i Morales Guzmán, va editar Nervio, portaveu de la 147 Brigada Mixta (antiga «Columna Maroto»), i va col·laborar en diversos periòdics (Emancipación, d'Almeria; Fragua Social; Hombres Libres, de Guadix; Orto i Umbral). Durant els anys bèl·lics va ser adjunt a la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de Llevant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins la seva elecció el maig de 1937 com a secretari de les Joventuts Llibertàries andaluses, càrrec que farà compatible amb el de milicià de la mencionada brigada. Després de la derrota va poder arribar al port d'Alacant, però serà detingut i passarà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera, per la presó de Porta Coeli de València i pel castell lleidatà de Gardeny, on s'incorporarà al Batalló de Treball número 22 amb el qual recorre Ibars d'Urgell, Tudela de Duero i Valladolid, des d'on aconsegueix arribar a Màlaga i entrar a Gibraltar. La seva popularitat arrenca de les seves activitats clandestines: emparat en una identitat falsa, aconsegueix un càrrec burocràtic en la Comissió Tècnica de Fortificació de la Costa Sud, que actua al sector que va d'Algesires, per Tarifa, Barbate, Cadis i Jerez, a Sevilla i serveix d'enllaç a José Piñero, en els seus contactes amb el Comitè Nacional i Gibraltar, i al qual facilita documentació i vehicles. Així mateix presta suport a la guerrilla fins que localitzat, quan servia en la Comandància Militar d'Obres de Cadis, fuig a Barcelona i s'incorpora en el Comitè Nacional de Manuel Vallejo, del qual és designat vicesecretari en 1949 i accedeix al càrrec de secretari quan Vallejo fuig el 1951, càrrec que mantindrà fins la seva detenció el 6 de juny de 1953 a Madrid. Va ser condemnat a 15 anys en consell de guerra celebrat a Madrid el 5 de febrer de 1954, que va complir a Carabanchel i Guadalajara, temps de presó que aprofitarà per estudiar el batxillerat. Quan surt en llibertat, després d'una breu estada a França, fa contacte amb la militància madrilenya i es trasllada a Barcelona, on treballarà en una empresa de publicitat, de la qual va arribar a ser cap de mitjans i de pressuposts. A Barcelona es relacionarà amb nombrosos militants catalans i en funda amb alguns el grup «Renacer», sempre treballant en la reorganització de la molt feble CNT primer a Catalunya i després a Llevant i Andalusia, que el portarà a ser detingut en dues ocasions, però aconseguint eludir les acusacions policíaques. Aquest esforç organitzatiu dóna fruit en el Comitè Nacional de Francisco Calle Mansilla (1962-1964) i l'aparició del butlletí clandestí Vórtice (amb Antonio Cases); i quan aquest comitè de Calle cau, encapçalarà el Comitè Nacional, d'abril de 1964 a abril de 1965, quan és detingut, però es fuga espectacularment i passa a França, per retornar al poc temps amb documentació falsa. Instal·lat a Madrid, s'oposarà al cincpuntisme, editant el butlletí Panorama. Detingut l'abril de 1970, va romandre tres anys empresonat i no va aconseguir la seva llibertat definitiva fins la mort de Franco. Instal·lat a Barcelona, treballarà per la revista Interviú i col·laborarà en Actual, El Correo Catalán, Diario de Barcelona, Mundo, Sindicalismo, entre altres publicacions. Va intervenir en les Jornades Llibertàries de Barcelona (juliol de 1977) i es va inhibir de la militància orgànica després dels conflictes del Congrés de la Casa de Campo, mostrant-se comprensiu amb els minoritaris. Després va col·laborar amb el Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) de Barcelona i va escriure en La Hora de Mañana i Polémica, dirigint un temps Solidaridad Obrera. Ha utilitzat diversos pseudònims: Segundo Canillo, El Niño, Cigadón, Devenir, Paco, León, Antonio González, Yayo. És autor, amb la col·laboració de Carlos E. Bayo Falcón, de La resistencia libertaria. La lucha anarcosindicalisa bajo el franquismo (1939-1970) (1978), en bona part deutor del llibre de Juanel Molina i que interessa per al període en el qual Damiano va ser al front de CNT. L'última època de sa vida la passà a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). Sa companya fou Isabel Vázquez Ríos, amb qui tingué un fill, Cipriano Damiano Vázquez. Cipriano Damiano González va morir el 17 d'abril de 1986 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

Cipriano Damiano González (1916-1986)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[21/09] Concentracó per la llibertat d'emissió - Cler - Jehan-Rictus - Soubère - Comberousse - Insabato - Frick - Salsedo - Clech - Falco - Vagliasindi - Giusti - Bouletier - Santandrea - López Sánchez - Morente - Gaya - Pérez Merino - Lozano - Vallejo - Costantini - Fontan - Txernyi - Galé - Lion - Castagna - Laberche - Lucarini - Lébédeff - Lemoine - Pelejà - Solé - García Gallo

efemerides | 21 Setembre, 2025 11:05

[21/09] Concentracó per la llibertat d'emissió - Cler - Jehan-Rictus - Soubère - Comberousse - Insabato - Frick - Salsedo - Clech - Falco - Vagliasindi - Giusti - Bouletier - Santandrea - López Sánchez - Morente - Gaya - Pérez Merino - Lozano - Vallejo - Costantini - Txernyi - Galé - Lion - Castagna - Laberche - Lucarini - Lébédeff - Lemoine - Pelejà - Solé - García Gallo

Anarcoefemèrides del 21 de setembre

Esdeveniments

Cartell de la concentració

Cartell de la concentració

- Concentració per la llibertat d'emissió: El 21 de setembre de 1983 se celebra davant l'Ambaixada de França a Madrid (Espanya) una concentració per la llibertat d'expressió i per la llibertat d'emissió en protesta pel tancament de ràdios lliures a França. Després del tancament de sis ràdios lliures, el govern socialista francès amenaçava amb la prohibició d'altres quatre més (Carbone-14, Radio Jette, Radio Libertaire i Radio Panam). L'acte va ser organitzat pel moviment llibertari madrileny i diverses coordinadores, com ara Ateneus Llibertaris, Ràdios Lliures de Madrid, Coordinadora Ecologista, Comitè Anti-OTAN, Comitè per la Llibertat d'Expressió (CLE), Moviment d'Objecció de Consciència (MOC), Confederació Nacional del Treball - Associació Internacional del Treball (CNT-AIT), etc. La concentració també va servir per denunciar la persecució judicial que patien les ràdios lliures al Regne d'Espanya (Ràdio Klara, Radio Manuela, Radio Paraíso, etc.) i el futur projecte de «Llei d'Ones» que criminalitzava les ràdios lliures i legitimava el monopoli de la informació radiofònica.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Henri Cler (14 de març de 1894)

Foto policíaca d'Henri Cler (14 de març de 1894)

- Henri Cler: El 21 de setembre de 1862 neix al barri obrer de Saint Antoine de París (França) l'obrer ebenista i militant anarquista i anarcosindicalista Henri Cler, conegut com Biffin. Sos pares, belgues, es deien Michel Cler, ebenista, i Madeleine Decker, jornalera. Treballà com a obrer ebenista en la indústria del moble i milità en el moviment anarquista. Va ser desnonat en diferents ocasions per manca de pagament del lloguer i va mudar-se a l'estil «cloche de bois» –grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. Es casà amb l'armillera Rose François Buchfinck, amb qui tindrà dos fills, i de qui enviudarà. En 1887 llegia la premsa anarquista i assistia a les reunions. El setembre de 1889 va ser candidat abstencionista pel XI Districte de París en les eleccions legislatives, sense obtenir cap vot. L'abril de 1891, amb una desena de companys, intentà crear un taller en règim de cooperativa i el local que llogaren per a aquesta finalitat, al carrer Titon, serví una temporada com a redacció del periòdic anarquista Le Père Peinard. Sense diners per pagar el local, amb una trentena de companys realitzaren una mudança clandestina («Cloche de Bois»). Fitxat per la policia com a destacat activista anarquista, va ser acusat per les autoritats d'haver albergat l'anarquista il·legalista Théodule Meunier, aleshores força buscat per la policia. El 14 d'abril de 1894, arran de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) aprovades el desembre de 1893, va ser detingut al seu domicili, al número 16 del carrer Haies, per «associació criminal». En llibertat el 8 de maig, va ser novament detingut el 2 de juliol, però finalment el 14 de juny de 1895 la causa va ser sobreseguda. El 28 de juliol de 1897 va ser condemnat «per cops i ferides» pel cas de la mudança clandestina a 15 dies de presó i a 300 francs de multa i va ser tancat a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El juny de 1898 va ser gerent de la segona sèrie del periòdic Le Pot à colle, òrgan dels obrers del mobiliari i del moble tallat del suburbi parisenc de Saint Antoine. El 25 d'octubre de 1899 va ser condemnat en rebel·lia pel IX Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó per «injúries i difamació vers el patró ebenista», judici confirmat en apel·lació el 7 de març de 1900. El 2 de febrer de 1900 va ser novament condemnat a tres mesos de presó per «injúries i difamació», com a gerent de Le Pot à colle. En 1907 les autoritats el van esborrar de la llista d'anarquistes a vigilar, però encara militava activament en el moviment sindical. El 13 de juny de 1910 va participar en els enfrontaments entre la policia i els obrers ebenistes en vaga de la Maison Sayas et Popot del suburbi parisenc de Saint Antoine, on va ser greument ferit al cap. Henri Cler va morir el 21 de juny de 1910 a l'Hospital de Saint Antoine de París (França). Durant el seu enterrament al cementiri parisenc de Pantin, el 26 de juny de 1910, es va produir una manifestació de desenes de milers de persones i novament greus enfrontaments amb la policia que donarem com a resultat 41 agents ferits, un centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels cavalls i 13 manifestants ferits.

Enterrament d'Henri Cler (26 de juny de 1910)

***

Jehan-Rictus (1897)

Jehan-Rictus (1897)

- Jehan-Rictus: El 21 de setembre –algunes fonts citen erròniament altres dates– de 1867 neix a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França) el poeta llibertari Gabriel Randon de Saint Amand, més conegut com Jehan-Rictus. Fill natural d'Adine Gabrielle Randon de Saint Amand –nodrissa i filla d'una criada britànica i del seu amo, un militar retirat– i de Mandé Delplanque –de qui no se sap res llevat que era professor de gimnàstica–; cap dels dos reconegué la criatura. Passà la seva infància entre el Regne Unit i França i va expressar-se en angles, principalment, i en francès. A finals de 1873, quan tenia sis anys, son pare abandonà definitivament la llar. Mare i fill es van instal·lar a París, i Adine Randon, durant un temps, va fer de figurant al Théâtre des Variétés i a l'Òpera. En 1881 sa mare, que sempre el tractà malament, el treu de l'escola un cop ha aconseguit el certificat d'estudis i el posa a treballar en feinetes. Cap al 1885 abandonà definitivament sa mare i comença una vida de misèria treballant en constants feines mal pagades (repartidor, manobre, mosso d'encàrrecs, dependent, etc.). Apassionat per la poesia, freqüenta els poetes decadents i simbolistes de la bohèmia de Montmartre i escriu poemes a la manera de l'època. En 1886, sense recursos, es veu obligat a viure a casa d'amics o al carrer. En 1887 publicà els seus primers poemes en Le Mirliton, la revista d'Aristide Bruant, i en altres revistes. El febrer de 1889 es trobat mig mort al carrer i hospitalitzat al sanatori parisenc de Lariboisière. En sortir, amb l'ajuda del poeta José María de Heredia, troba una feina a la Prefectura del Sena. Després trobarà diverses feines d'oficina, però sempre acabarà despatxat. En una d'aquestes oficines coneixerà el poeta Albert Samain, amb qui farà una gran amistat. En 1891 entra en contacte amb els cercles anarquistes, especialment amb els sectors més violents i compon Élégie de la dynamite. Amb Saint-Pol Roux participarà en el moviment literari del magnificisme i esbossa el poema La dame de proue. En 1892 treballà en L'imposteur, novel·la de propaganda anarquista que narra el retorn de Crist a la França de l'època; la novel·la mai no serà acabada, però servirà d'idea per al poema més conegut de l'autor: Le revenant. Després començarà a fer de periodista i publicà articles en Alliance Nationale, fent servir el pseudònim J. Rictus. En 1894 organitzà els primers assaigs de lectura pública de poesia en els concerts d'Arcourt que resultaren un fracàs total. En 1895 comença a utilitzar els octosíl·labs en llengua francesa, que posa en boca d'un miseriós; en aquest estil compondrà aquell any dos poemes, L'hiver i Impressions de promenade. Mancat de diners, a partir del 12 de novembre de 1885 recitarà els seus poemes al cabaret «Quat'z-arts», del bulevard de Clichy, fent servir el pseudònim de Jehan Rictus –més tard, insistirà que el seu nom s'escrigui Jehan-Rictus, amb un guionet. En 1897 publicarà la primera edició de Soliloques du pauvre, que conté el poema Le revenant, i que ràpidament s'exhaureix i és immediatament reeditat. En aquest any també començarà les seves recitacions al cabaret «Chat Noir», que duraran fins al 1901.També farà recitals en dinars i actes anarquistes, socialistes i sindicalistes. A partir del 21 de setembre de 1898 començarà a escriure el seu diari íntim (Journal de bord), que quan mori tindrà més de 30.000 pàgines. En aquesta època i fins al 1908 tindrà com a amant una modista, Cilou. En 1900 publicarà Doléances. Nouveaux Soliloques, que tingué poca fortuna, i dos anys després Cantilènes du malheur. De mica en mica, a causa de la seva incapacitat de renovar el repertori, es veurà exclòs dels cabarets. En 1903 sortirà l'edició definitiva de Soliloques du pauvre, amb 110 il·lustracions d'Steinlen, i també publicarà el pamflet Un bluff littéraire. Le cas Edmond Rostand. En 1905 estrena i publica l'obra en un acte Dimanche et lundi férié, ou le numéro gagant i l'any següent s'edita la seva novel·la autobiogràfica Fil-de-fer. En 1907 publicarà dos nous poemes aïlladament, La frousse i Les petites baraques. Fins al 1910 passarà una etapa de minsa inspiració i tot just publicarà articles alimentaris en revistes i treballarà en Bel enfant, que només es publicarà integrament després de la seva mort. En 1910 publicarà en Comoedia i en la revista llibertària L'Assiette au beurre poemes d'inspiració popular, com ara La grande Irma, Idylle o el poema-novel·la Pauvre Julien. En 1914 sortirà el seu segon gran recull de poesia, Le coeur populaire, i la seva examant tindrà una filla, que, seguint la tradició familiar, no reconeixerà. En aquests anys freqüentarà el cabaret «Lapin Agile» i farà amistat amb Guillaume Apollinaire i Max Jacob. Durant la Gran Guerra mostrarà opinions força nacionalistes, alhora que la seva poesia esdevé molt popular entre les tropes franceses combatents. A partir de 1918 escriurà molt poc, llevat de col·laboracions a diaris i de la correspondència, i no publicarà res d'important, vivint dels drets d'autor, de recitals i d'ajudes d'amics. En 1930 fou condecorat amb la Legió d'Honor i l'any següent enregistrà cinc textos seus i participà en programes radiofònics. Jehan-Rictus va morir en una hora indeterminada durant la nit del 6 al 7 de novembre de 1933 al seu domicili del XVIII Districte de París (França) i com que no havia cap hereu conegut, l'Estat rebé en propietat els seus arxius, que es troben dipositats a la Biblioteca Nacional de França.

Jehan-Rictus (1867-1933)

***

Foto policíaca de Rosalie Soubère

Foto policíaca de Rosalie Soubère

- Rosalie Soubère: El 21 de setembre de 1868 neix a Saint-Étienne (Arpitània) l'anarquista Rosalie Soubère, també coneguda com Rosalie Soubert o Mariette Soubert. Sos pares es deien Toussaint Soubère, fonedor, i Victoire Gimbert, revenedora. Companya de l'anarquista Joseph Béala (Jas-Béala o Béalat), es guanyava la vida de vetaire –altres fons diuen que plegant diaris a Saint-Denis (Illa de França, França). Va ser processada amb Joseph Béala per complicitat amb François Claudius Koënigstein (Ravachol), a qui havien albergat al seu domicili parisenc, després que aquest hagués assassinat Jacques Brunet, ermità del santuari de Notre-Dame-de-Grâce, a prop de Chambles (Arpitània), el 18 de juny de 1891. Absolta el 26 d'abril de 1892 per l'Audiència de París (França) de complicitat amb Ravachol en els atemptats del bulevard de Saint-Germain (11 de març de 1892) i del carrer de Clichy (27 de març de 1892), ben igual que son company, el 5 de juliol de 1892 va ser condemnada a set mesos de presó pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne i Josep Béala a un any de presó pel mateix tribunal. En l'apel·lació la pena va ser reduïda a sis mesos de presó. Podria tractar-se de la «camarade Mariette» qui a començament dels anys trenta sembla ser fou la tresorera del periòdic Terre Libre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del processament d'Alphonse Comberousse publicada en el diari tolosà "Le Sud-Ouest" del 13 de juny de 1891

Notícia de la detenció d'Alphonse Comberousse publicada en el diari tolosà Le Sud-Ouest del 13 de juny de 1891

- Alphonse Comberousse: El 21 de setembre de 1869 neix a La Grive (Bourgoin-Jallieu, Delfinat, Arpitània) l'anarquista Alphonse Comberousse, conegut com Joseph Comte i Ravachol. Sos pares es deien Benoît Comberousse, pedraire, i Julie Bonin, domèstica. El 18 d'octubre de 1890 organitzà i presidí una conferència contradictòria al casino de Bourgoin-Jallieu amb Paul Bernard i Octave Jahn d'oradors. El gener de 1891 fundà, amb Cusset, el grup anarquista «Les Vengeurs Grivois» de La Grive. Després de ser acomiadat de la fàbrica de La Grive on treballava, s'instal·là a Vienne (Delfinat, Arpitània). En un informe policíac de març de 1891 el comissari de policia de Bourgoin-Jallieu assenyalà que semblava que el grup s'havia dissolt. El 18 d'abril de 1891 la policia li va decomissar cartells i manifests anarquistes. A resultes de l'explosió d'un cartutx de dinamita a la fàbrica de drap Bouvier de Vienne l'11 de juny d'aquell any, va ser detingut amb altres set anarquistes, entre ells una dona, i empresonat preventivament. En sortir de la presó marxà cap a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) a la recerca de feina. En 1892 s'instal·là a Lió (Arpitània) i quan es creà el periòdic anarcocomunista L'Insurgé en 1893 en va ser nomenat secretari, càrrec del qual va dimitir dos mesos després. En les eleccions legislatives de 1893 presentà la seva candidatura abstencionista per a la V Circumscripció de Lió. Arran de la bomba que explotà a la comissaria del carrer de Bons-Enfants de París del 8 de novembre de 1892, s'ordenà l'escorcoll de 102 militants de Lió el 20 de novembre i al seu domicili es trobaren periòdic, fullets i correspondència. L'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat arran d'una gran operació policíaca estatal a resultes de l'atemptat d'Aguste Vaillant a la Cambra de Diputats francesa i se li va trobar un paquet amb fullets de Charles Malato, però aquest opuscle (Les travailleurs des villes aux travailleurs des champs) es tractava de la reimpressió d'un text que mai no havia estat perseguit i que circulava lliurement, i, a més a més, el paquet no havia estat obert i per tant no podia ser acusat de distribució del propaganda; no obstant tot això, no va ser posat el llibertat fins el 22 de gener i després de patir quatre interrogatoris. Va ser novament detingut en una operació policíaca esdevinguda entre el 19 i el 20 de febrer de 1894 i tancat tres dies a la presó de Saint-Paul; el 15 de març el Tribunal d'Apel·lació de Lió l'acusà, juntament amb altres companys (Jean Boget, Léon Jacomme i Napoléon Lombard), d'injúries a l'exèrcit. El 23 maig de 1894 va ser declarat no culpable en el judici, però els altres tres companys van ser condemnats a diferents penes. En 1895 formava part de la Cambra Sindical de Sabaters, però sembla que no hi va ser molt actiu. El desembre de 1895 treballava de venedor ambulant de teles a Lió. En un informe de maig de 1896 es deia que es trobava a Ginebra (Ginebra, Suïssa) a la recerca de feina i vivia al domicili del sabater anarquista Marius Adrien Blain, al número 1 del carrer Pradier, a més d'estar relacionat amb altres llibertaris, com ara Toussaint Bordat. El juny de 1896 vivia amb una dona al número 7 del passeig Malbuisseau de Ginebra. L'octubre de 1896, de bell nou a Lió, marxà cap a Alger (Algèria), on va arribar el 8 d'octubre de 1896, i on treballà de pintor de la construcció per a l'empresa Petit, al carrer de Constantina. A Alger freqüentà l'anarquista Jules Xixonnet. Malat de febres, retornà el 5 de novembre de 1896 a Lió i s'instal·là a casa de sos pares. Es va declarar contrari, ben igual que en 1893, a la manifestació del Primer de Maig de 1897. L'abril de 1898 va ser detingut amb Plantelin a Vienne. Entre 1901 i 1902 participà en el grup anarquista «Germinal». L'estiu de 1901 signà el manifest «Guerre à la guerre». El gener de 1904 va ser esborrat del llistat d'anarquistes desapareguts i/o nòmades i vivia al número 35 del carrer Imbert Colomés de Lió. El 26 de gener de 1907 es casà a Bourgoin-Jallieu amb la teixidora alemanya Anne Muller. En aquesta època treballava en la construcció i vivia al I Districte de Lió. Alphonse Comberousse va morir el 6 de juliol de 1960 al seu domicili de Le Rocher (Annoisin-Chatelans, Delfinat, Arpitània).

***

D'esquerra a dreta; drets: Ivan Aguéli, Enrico Insabato i Abdal·lah (criat del xerif Xaraf). Asseguts: Mohammed Ali Elwibei (intèrpret de l'ambaixada italiana al Caire) i el xerif Xaraf de La Meca (Egipte, ca. 1904)

D'esquerra a dreta; drets: Ivan Aguéli, Enrico Insabato i Abdal·lah (criat del xerif Xaraf). Asseguts: Mohammed Ali Elwibei (intèrpret de l'ambaixada italiana al Caire) i el xerif Xaraf de La Meca (Egipte, ca. 1904)

- Enrico Insabato: El 21 de setembre de 1878 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el metge i anarquista, i després socialista, confident policíac, orientalista, diplomàtic, espia i feixista, Enrico Insabato. Sos pares es deien Michele Insabato, ferroviari, i Adelaide Melandri. De família burgesa, va poder continuar els estudis i en 1899 es matriculà a la Facultat de Veterinària i sembla que també assistí a classes a la Facultat de Lletres de Bolonya. A partir de 1897 es declarà anarquista, any en el qual participà en una polèmica amb Errico Malatesta a les columnes del periòdic L'Agitazione, on, des d'una posició expontaneista i antiorganitzadora, segons les tesis de Piotr Kropotkin, critica les concepcions malatestianes relatives a la voluntat i a l'organització, mentre que Errico Malatesta li contestà fent-lo observar les nombroses confusions conceptuals presents al seu escrit. A començament de 1898, amb el suport de Vittorio Cini, Alberto Malossi i Teodorico Rabitti, crearen el periòdic bolonyès La Libertà, del qual només van editar quatre números. Aquesta publicació, probablement finançada per l'advocat socialista Giuseppe Barbanti-Brodano, que havia abandonat el partit i del qual se sospitava que era un confident policíac, mantingué una forta polèmica amb el socialista Andrea Costa, a qui s'acusava d'haver tingut un èxit polític fonamentat en l'oportunisme. En aquesta època es distancià de l'anarquisme i s'acostà al socialisme i en 1898 publicà Fallimento. Retroscene del socialismo contemporaneo. Cap l'agost de 1900 es traslladà amb sa companya a París (França). Un cop arribà Ennio Belelli a la capital francesa la primavera de 1901, ambdós es llançaren a l'espionatge sistemàtic dels cercles anarquistes parisencs, especialment els militants italians (Silvio Corio, Felice Vezzani, etc.), però també els francesos (Sébastien Faure). Així nasqueren els confidents Dante (Insabato) i Virgilio (Belelli), que tenen el suport del comissari de policia Riccardo Secchi, assignat al consolat italià de Marsella (Provença, Occitània), i el comissari en cap bolonyès Vincenzo Neri, amb tota probabilitat l'autèntic organitzador d'aquesta xarxa d'espionatge. El duo Insabato-Belelli no durà gaire, perquè el seu intent d'identificar els eixos logístics i organitzatius que unien Errico Malatesta amb els anarquistes parisencs, ni el projecte de crear dissensions entre el moviment llibertari internacional, especialment entre Malatesta i els militants italians residents als Estats Units, va tenir èxit. La tardor de 1901 Belelli va ser enviat a Londres (Anglaterra) i Insabato restà a París. De tota manera, mentre Belelli és espia per a viure, ja que no tenia cap professió, tot i que oficialment figurava com a venedor de llibres, Insabato buscava altra solució existencial i es va matricular a l'Escola Superior de Medicina Colonial de la Universitat de París. A París conegué el pintor anarquista John Gustav Agelii (Ivan Aguéli). El desembre de 1902 obtingué el diploma de Medicina Colonial i Cirurgia i es va traslladar al Cairo (Egipte), on participà en el I Congrés Internacional Italià de Medicina, i l'any següent va acabar d'especialitzar-se en medicina colonial. A Egipte, encara que continuà al servei del Ministeri de l'Interior italià i en contacte directe amb el president italià Giovanni Giolitti, deixà d'espiar els cercles anarquistes i s'incorporà a la maçoneria. En el marc dels esforços italians destinats a captivar l'opinió pública islàmica per tal de facilitar la conquesta de Líbia, se li va assignar un paper especial com a enviat del govern per al seguiment d'aquesta política i per establir contactes amb les confraries sufís senussites i l'ibadisme; en aquesta empresa comptà amb el suport de l'orientalista René Guénon. En 1903 col·laborà en Lux! i entre 1903 i 1904 edità al Caire la revista italoàrab Il Commercio Italiano. Entre 1904 i 1910 publicà el setmanari bilingüe italià i àrab Il Convito / Al-Nādī, on col·laborà Ivan Aguéli i René Guénon, i que, com què no atacava el govern del sultanat, circulà lliurement per tot l'Imperi Otomà. En 1905 publicà Per la diffusione dell'italianità nell'oriente mussulmano. Aquesta activitat políticodiplomàtica va durar fins el 1908 quan, de bell nou a Bolonya, es va matricular a la Facultat de Dret, però no es va graduar. En 1909 publicà, amb Alexander Ular, Der erlöschende Halbmond. Türkische Enthüllungen i en 1910 La responsabilità morale e giuridica dei tubercolosi. En 1911 retornà al Caire, amb la finalitat d'informar el Govern italià de l'impacte de la Guerra de Líbia sobre la opinió pública egípcia i en 1914 va ser enviat pel Ministeri d'Assumptes Exteriors italians a Istanbul (Imperi Otomà). Durant el mandat del president italià Vittorio Emmanuele Orlando (1917-1919), treballà en qüestions referents a Ucraïna i es mostrà partidari de la seva independència del règim bolxevic. En 1918 publicà Gli Abaditi del Gebel Nefusa a la politica islamica in Tripolitania i en 1920 L'Islam et la politique des alliés. L'Islam mystique et schismatique. Le problème du Khalifat. Durant els anys vint el trobem com a organitzador de les lligues pageses a Lonigo (Vèneto, Itàlia). En 1924 va ser diputat del Partit dei Contadini d'Italia (PCdI, Partit dels Camperols d'Itàlia) al Piemont i l'any següent retornà al Vèneto, on s'adherí al feixisme, esdevenint consultor del govern de Benito Mussolini per a les qüestions islàmiques. En 1929 publicà Italia e Ucraina. Conferenza tenuta al Circolo filologico di Livorno il 31 maggio. En 1938 publicà L'Ucraina. Popolazione ed economia i aquest mateix any col·laborà en Le Caucase. Organe de la pensée nationale indépendante. En 1940 col·laborà en la revista Albania i en 1941 publicà L'Islâm vivente nel nuovo ordine mondiale. Prologà el llibre de Riccardo Bondioli Ucraina. Terra del pane (1941). Després de 1943 entrà en les files de la Democràcia Cristiana (DC), participant en activitats partisanes a Roma i al Laci. En 1950 publicà La collaborazione italo-araba e il Sudan. Indipendenza per la Libia, lavoro per l'Italia, ricchezza per la comunità mediterranea i va ser nomenat president del Centre Mediterrani. En aquesta època dirigí la revista L'Avenire arabo. En 1951 col·laborà en les revistes Idea i Affrica i fou secretari de la Unió Nacional d'Acció Africana (UNAF) i en 1952 fou un dels creadors, amb G. Alliata, G. Bernabei i R. Ciasca, de la «Societat d'Amics d'Itàlia i d'Ucraïna». Entre 1952 i 1955 dirigí el Centre per a les Relacions Italo-àrab. En 1955 va ser nomenat director del Centre Catòlic-Islàmic de l'Institut per a l'Orient de Roma. Després d'una breu malaltia, Enrico Insabato va morir el 6 de març de 1963.

Enrico Insabato (1878-1963)

*** 

Ernst Frick

Ernst Frick

- Ernst Frick: El 21 de setembre de 1881 neix a Knonau (Zuric, Suïssa) l'artista i arqueòleg anarquista Ernst Frick. Son pare, Johann Jakob, era viatjant de comerç per a una fàbrica de màquines, i sa mare es deia Elise Etzweiler. Era el quart fill d'una família de vuit nins i una nina. Quan tenia 14 anys son pare va sofrir un accident mortal i la família es va disgregar. Fonedor industrial de professió, va començar a militar en el moviment anarquista, alhora que es veia atret per les arts plàstiques. Entre 1904 i 1906 va col·laborar en la revista anarcosindicalista Der Weckruf (El Desvetllament), sovint prohibida temporalment. Malalt del pulmó, en 1906 va passar una temporada al Sanatorium Monte Verità, comuna naturista a Ascona, on es reuní amb artistes, anarquistes, teòsofs, pacifistes, escriptors, psiquiatres i bohemis d'arreu del món, com ara Erich Mühsam, Johannes Nohl, Fritz Brupbacher, Max Nettlau, Karl Kautsky, August Bebel, Otto Braun, els germans Gräser, Alexej Jawlensky, Marianne von Werefkin, Paul Klee, Hans Arp, Hugo Ball, Hermann Hesse, Erich Maria Remarque, Carl Gustav Jung, Otto Gross, etc. En 1907 va participar en l'evasió d'un anarquista rus empresonat en la caserna de la policia cantonal de Zuric. A partir de 1911 va viure a Monte Verità amb Frieda Gross-Scholoffer, esposa del psiquiatra Otto Gross, formant un peculiar trio amorós. En 1912 fou empresonat un any a Regensdoff per les seves activitats conspiratives. Cap al 1917 va comença a pintar atiat per l'artista Arthur Segal. En 1920 es va separar de Frieda Gross i es va ajuntar amb la fotògrafa Margarethe Fellerer, amb qui construirà una casa a Monte Verità i es casarà en 1941. En 1924 va participar en la fundació del grup artístic «Der Grosse Bär» (El Gran Ós), amb Albert Kohler, Walter Helbig, Otto Niemeyer, Cordon McCouch, Marianne von Werefkin i Otto van Rees, realitzant exposicions a Ascona, Berna, Zuric i Berlín; en 1941 el grup es va dissoldre. En 1928 va començar a investigar la fortalesa de Balla Drume, al damunt d'Ascona, probablement d'origen celta, i va publicar diversos assaigs sobre llengües primitives i arqueologia. Erns Frick va morir el 23 d'agost de 1956 a Ascona (Ticino, Suïssa). Des de 1981 existeix una exposició permanent de la seva obra al Museum Casa Anatta d'Ascona.

***

Andrea Salsedo

Andrea Salsedo

- Andrea Salsedo: El 21 de setembre de 1881 neix a l'illa mediterrània de Pantel·leria (Sicília) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Andrea Salsedo (o Salcedo). Sos pares es deien Giuseppe Salsedo i Silvestra Pavia. Quan tenia 13 anys ja participava en els moviments polítics de la seva illa natal i a finals dels anys 1890 esdevingué anarquista gràcies als contactes mantinguts amb els militants deportats a Sicília, especialment Luigi Galleani i Giovanni Gavilli, però també amb Emidio Recchioni, que havia obert una escola llibertària (Circolo Sociale) a casa dels germans llibertaris Vito i Francesco Valenza al barri de Velcirmursà de Pantel·leria. Després de ser acomiadat de la feina per les seves idees, l'11 de novembre de 1900 fou condemnat per primer cop arran d'un article publicat en L'Avvenire Sociale de Messina. En 1902 participà activament en la campanya abstencionista i entre el desembre de 1903 i el gener de 1904 col·laborà en els quatre números publicats del periòdic La Falange, dirigit per Vito Pipitone. El juny de 1904 marxà a Tunísia on aprengué l'ofici de tipògraf. Després d'una estada a la península italiana, l'octubre de 1906 emigrà als Estats Units. Al país nord-americà col·laborà en el setmanari anarquista de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva (Barre, Vermont) i participà en els lluites sindicals que reivindicaven els drets dels immigrants italians. El juliol de 1914 retornà a Itàlia per fer el servei militar i tornà als EUA el setembre de 1916, mesos després de ser llicenciat. A Nova York esdevingué el director de l'impremta Canzi, on publicà nombrosos textos anarquistes, i fou un dels promotors del Centre Ferrer Guàrdia. A partir de març de 1919, en plena reacció «antiroja» i durant les ràtzies promogudes pel president Wilson, fou l'administrador de la revista de Brooklyn fundada per Roberto Elia Il Domani. Després de la prohibició d'aquesta revista novaiorquesa l'octubre de 1919, la publicà clandestinament sota el nou títol de L'Ordine i de la qual edità set números fins al febrer de 1920. Considerat com el cap de l'organització dels grups anarquistes italians de l'Estat de Nova York, fou acusat per la policia de pertànyer al grup «Els Combatents Anarquistes», autor en 1919 de nombrosos atemptats i de l'edició de pamflets subversius. També fou inclòs pel Departament de Justícia nord-americà en una llista d'anarquistes destacats (Andrea Salsedo, Roberto Elia, Luigi Galleani, Bartolomeo Vanzetti, Nicola Sacco, etc.) que havien de fer el servei militar i que acabaren fugint pel Rio Bravo. El 25 de febrer de 1920 fou segrestat il·legalment per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) juntament amb el seu company Roberto Elia per interrogar-los sobre l'edició de l'opuscle subversiu Il piano e le parole. Sense poder trucar al seu advocat, fou torturat i tancat en una cel·la situada al 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. El cos d'Andrea Salsedo fou trobat el matí del 3 de maig de 1920 als peus d'aquest gratacel després de ser llançat per la policia. El Departament de Justícia i la Policia de Nova York negaren rotundament qualsevol responsabilitat en la seva mort. Dos dies després d'aquest «suïcidi», van ser detinguts els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti quan organitzaven els moviments de protesta per aquest assassinat.

***

Notícia de la detenció de Félix Clech apareguda en el diari parisenc "Le Journal" del 8 de setembre de 1909

Notícia de la detenció de Félix Clech apareguda en el diari parisenc Le Journal del 8 de setembre de 1909

- Félix Clech: El 21 de setembre de 1884 neix a Balagny-sur-Thérain (Picardia, França) l'anarquista Félix Clech, també citat com Olech. Sos pares es deien Claude Yves Clech, manobre, i Jeanne Marie Garandel, domèstica. Es guanyava la vida treballant de fuster ebenista. El 9 d'octubre de 1905 va ser incorporat al 17 Regiment d'Artilleria per a fer el servei militar i el 28 de setembre de 1907 va ser llicenciat. El 7 de setembre de 1909 va ser detingut, amb el també fuster Gustave Valladier, durant una gran vaga de la construcció. Entre el 2 d'agost de 1914 i el 6 de juliol de 1919 va estar mobilitzat en diverses unitats militars i va ser ferit al genoll esquerre durant el servei. El 25 de juliol de 1919 va ser nomenat tresorer del Sindicat de Fusters de la Federació de la Construcció de la XVIII Regió. El desembre de 1907 vivia al número 10 del carrer Grands Degrés del V Districte de París; el juliol de 1909 al número 4 del carrer de la Corderie del III Districte de París; i el juliol de 1913 al número 67 del carrer Charlot del III Districte de París. A començament de la dècada dels vint vivia a Mitry-Mory (Illa de França, França), al número 23 de l'Avinguda Lamartine, que va ser el seu domicili definitiu. A començament dels anys trenta, amb Gabriel Picard, fou un dels animadors del Grup d'Educació Social (GES) de Villeparisis (Illa de França, França), adherit a la Unió Anarquista (UA). El GES, que agrupava una dotzena de militants de Villeparisis i de la zona (Tremblay-lès-Gonesse, Mitry-Mory, Vaujours, Vert-Galant, etc.), es reunia al domicili de Picard. La policia el considerava com molt més violent que Picard i el qualificà d'«anarquista il·luminat». Estava casat amb Charlotte Dupuis. Félix Clech va morir el 6 de gener de 1936 a l'Hospital de Meaux (Illa de França, França).

***

Ángel Falco (ca. 1910)

Ángel Falco (ca. 1910)

- Ángel Falco: El 21 de setembre de 1885 neix a Montevideo (Uruguai) el militar de carrera, diplomàtic, periodista, escriptor, poeta i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ángel Falco. Sos pares, immigrants italians, es deien Santiago Falco i Ángela Falco de Falco i fou el menor de vuit germans. En 1899 s'inscriví a l'Acadèmia Militar, ressortint en les seves aficions a la filosofia i a la literatura, però també en la seva indisciplina. Quan estava a punt d'obtenir el grau d'alferes, fou expulsat per insubordinació. Destinat al Batalló Florida, durant la Guerra Civil de 1904 fou tinent instructor de guàrdies nacionals en les files governamentals. Al final de la guerra abandonà la carrera militar, deixà de banda la política, s'adherí al moviment anarquista i es dedicà a la literatura i al periodisme (Diario del Plata, etc.). Destacà com a orador en actes de propaganda de carrer i la seva figura adquirí renom en el moviment anarcosindicalista de la primera dècada del segle XX. L'agost de 1907 fou detingut, juntament amb el poeta Emilio Frugoni, per propaganda llibertària i l'octubre d'aquell any patí un atemptat durant una intervenció al Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES). El 17 d'octubre de 1909 va ser ferit de bala i detingut per la policia i enviat a la Presó Correccional per haver instigat els manifestants a atacar la Legació Espanyola a Montevideo en acabar una manifestació de protesta per l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia que arreplegà 15.000 persones. Entre 1909 i 1915 col·laborà en la revista d'Alberto Ghiraldo Ideas y Figuras i entre l'11 de gener i el 5 de febrer de 1910 edità el diari El Pueblo. En 1910, en ocasió de l'aixecament armant del Partido Nacional (PN), incità els obrers a lluitar en la contesa armada per a defensar «la llibertat i la justícia social». Participà activament en la vaga general en solidaritat amb la vaga de tramvies del 21 de maig de 1911. L'editor Osiris Bertani li va publicar les seves primeres obres: ¡Ave Francia! (1906), Garibaldi (1907), Cantos rojos (1907, 1908 i 1909), Vida que canta (1908, 1910 i 1911), La leyenda del patriarca. Canto a Artigas (1911 i 1917) i El hombre quimera. Canto a la aviación (1911 i 1916). Ell mateix s'edità la seva poesia, a la qual conferia un èmfasi de dicció molt peculiar. Entre 1916 i 1917 visqué a Buenos Aires (Argentina) on fundà i redactà la revista Proteo (1916-1917) i el setmanari La Raza (1917). Durant els governs de José Batlle y Ordóñez i Baltasar Brum Rodríguez, del Partido Colorado (PC), ingressà en el cos diplomàtic, exercint entre 1918 i 1926 el càrrec de cònsol de l'Uruguai a Nàpols, Milà i Roma. En 1927 va ser nomenat cònsol general a Mèxic i en 1931 ministre plenipotenciari al país asteca. Acabà com a Encarregat de Negocis de l'Uruguai a Mèxic. Durant la seva estada a Mèxic va fer una bona amistat amb l'anarquista Simón Radowitzky, al qual donà feina a la seva legació. El 28 de novembre de 1962 va ser elegit per ocupar la Cadira «José Enrique Rodó» de l'Acadèmia Nacional de Lletres de l'Uruguai, de la qual prengué possessió el 14 de desembre d'aquell any. La seva abundant producció lírica, fortament influenciada per Victor Hugo, es publicà fins al 1964 i es caracteritzà pel seu caràcter militant i combatiu, definit per alguns com «poesia de barricada». A més de les obres citades, podem destacar Breviario galante (1910-1911), La tragedia de las alas (1914), El alma de la raza. Canto al lenguaje (1916), Troquel de fuego. Bocetos en rojo sobre la tragedia (1915-1916) (1917), El violín roto (1917), Héroes humildes (1922), entre d'altres. Ángel Falco va morir el 26 de novembre de 1971 a Montevideo (Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de l'Uruguai.

Ángel Falco (1885-1971)

***

Foto policíaca de Pietro Paolo Vagliasindi

Foto policíaca de Pietro Paolo Vagliasindi

- Pietro Paolo Vagliasindi: El 21 de setembre de 1889 neix a Bergam (Llombardia, Itàlia) el militar, espia feixista i, després, ambigu lluitador antifeixista Pietro Paolo Vagliasindi, conegut com Pablo. Sos pares es deien Casimiro Vagliasindi, general de divisió de l'exèrcit italià, i Marina Battisti. Continuà amb la tradició familiar i en 1911, durant el seu servei militar, esdevingué oficial, prenent part en la Gran Guerra. En 1917, amb Luigi Freguglia, Giovanni Messe i Cristoforo Baseggio, fou un dels creadors dels «Arditi» de l'Arma d'Infanteria de l'Exèrcit Reial italià. Com a inspector d'Infanteria amb el grau de major, seguí Gabriele D'Annunzio en l'aventura de l'Estat Lliure de Fiume (1920-1924) i esdevingué un cèlebre aviador. Després s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué de manera burgesa i relacionant-se directament amb la família reial, amb la jerarquia feixista i amb Benito Mussolini mateix. No obstant això, en desacord amb l'assassinat en 1924 de l'advocat socialista Giacomo Matteotti, decidí allunyar-se d'Itàlia i marxà cap a l'Àfrica oriental com a pioner. Després de diverses intervencions a l'Aràbia occidental, a partir de juliol de 1924, efectuà missions d'informació a França, on s'acostà als cercles feixistes dissidents, alhora que als grups garibaldins, tot freqüentant els casinos i les sales de jocs. En 1925 romangué a Montecarlo (Mònaco) i a París (França), on, per mediació del comissari de policia Sabbatini, el baró Romano Avezzana, ambaixador d'Itàlia, l'encarregà la missió política de sondejar les intencions del dissident Carlo Bazzi, missió que acceptà amb reserves. El maig de 1925 participà, amb Gabriele D'Annunzio i Eugenio Casagrande, en un vol amb dos hidroavions entre Itàlia i Argentina. En 1925 va ser nomenat tinent coronel, però una investigació disciplinària s'engega contra ell, cosa que li fa esdevenir enemic de Mussolini. A partir de 1927, a Brussel·les (Bèlgica), començà a allunyar-se dels cercles feixistes i s'alia amb el cònsol italià Giuriati, qui li fa costat. El 10 de febrer de 1927 va ser expulsat de França acusat d'«espionatge militar». El 28 de juliol de 1928 les autoritats feixistes ordenen la seva captura per «subversiu» i en 1929 va ser degradat a simple soldat d'Infanteria per «indisciplina». Finalment, a causa de les seves «divergències d'opinió amb Mussolini», s'exilià a Bèlgica. Entre desembre de 1929 i el gener de 1930 projectà una gran campanya de premsa contra Mussolini, però finalment es limità a publicar en el diari Le Soir de Brussel·les una sèrie d'articles, redactats pel dissident feixista Carlo Bazzi. En 1931 França acceptà de bell nou acollir-lo i dos o tres vegades per setmana efectua assaigs de vol amb un hidroavió a Argenteuil (Illa de França, França). En aquesta època sembla que promogué la creació d'una associació d'aviadors antifeixistes italians i va estar constantment vigilat per la policia italiana que el considerava antifeixista. L'abril de 1933 marxà cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb personal de la companyia d'aviació italiana «Gènova-Barcelona», interessant-se per les característiques dels aparells. En 1934 visqué amb una comtessa belga en un xalet de Sitges (Garraf, Catalunya) i feia diners venent una col·lecció de segells als filatelistes. En aquesta època catalana mantingué estranys contactes amb el consolat italià, alhora que es relacionava amb republicans i antirepublicans, quedant clar que feia el doble joc. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les milícies antifeixistes catalanes. Camillo Berneri l'acusà de ser un espia, però una investigació engegada pels anarquistes conclogué negativament. Col·laborà com a tècnic militar al front de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) amb l'anarquista Bruno Castaldi, comandant d'avituallament de la Secció Italiana de la «Columna Durruti». Durant l'estiu de 1937 va ser detingut pel Servei d'Investigació Militar (SIM) comunista i tancat a Montjuïc i a Sogorb (Alt Palància, País Valencià). Posteriorment, el 24 de març de 1938, després de la caiguda d'Aragó a mans feixistes, va ser detingut a prop de Girona (Gironès, Catalunya) i poc abans de l'ocupació d'aquesta ciutat per les tropes franquistes, el gener de 1939, creuà, amb altres detinguts polítics, els Pirineus i fou concentrat als Banys i Palaldà (Vallespir, Catalunya Nord). Decidí, no obstant, retornar a la Península i passà la frontera pel Pertús (Vallespir, Catalunya Nord), reconegut, va ser detingut el febrer o l'abril de 1939 a Girona i empresonat per les tropes franquistes que acabaven d'ocupar Catalunya. El 29 de març de 1940 va ser jutjat i condemnat a cadena perpètua per «haver ajudat com a tècnic i conseller la "Columna Durruti" i haver pres part en activitats al front d'Aragó entre agost de 1936 i febrer de 1937» i per «treballar durant dos mesos en la fabricació de bombes de mà amb el polonès Vladimir Zaglowa en benefici de l'Exèrcit Roig». A començament de 1941 la pena va ser commutada per la de 20 anys de presó i reclòs a la Presó Model de Barcelona per motius polítics. Posteriorment sembla que va ser traslladat a alguna presó espanyola (Salamanca, Guadalajara, Alcalá de Henares) i se'n va perdre el seu rastre, encara que sabem que va morir en 1961. Tot sembla indicar que Pietro Paolo Vagliasindi fou un espia feixista que al final caigué en desgràcia.

Pietro Paolo Vagliasindi (1889-1961)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[20/09] «The Rebel» - «Pensée et Action» - Mortperrin - Prodi - Bonneff - Cianci - Gualtieri - Maille - Pi - Fauchois - Beltrán - Martínez González - Arrieta - Alfonso - Parisotto - Tanforti - Benayas - Cana - Montels - Berenguer - Matos - Noya - Tato - Prat - Castro Blanco - Juanel - Monreal - Joubert - Boticario - Andrés

efemerides | 20 Setembre, 2025 11:27

[20/09] «The Rebel» - «Pensée et Action» - Mortperrin - Prodi - Bonneff - Cianci - Gualtieri - Maille - Pi - Fauchois - Beltrán - Martínez González - Arrieta - Alfonso - Parisotto - Tanforti - Benayas - Cana - Montels - Berenguer - Matos - Noya - Tato - Prat - Castro Blanco - Juanel - Monreal - Joubert - Boticario - Andrés

Anarcoefemèrides del 20 de setembre

Esdeveniments

Portada del primer número de "The Rebel"

Portada del primer número de The Rebel

- Surt The Rebel: El 20 de setembre de 1895 surt a Boston (Massachusetts, EUA) el primer número de la revista mensual The Rebel. A monthly journal devoted to the exposition of anarchist communism (El Rebel. Una revista mensual dedicada a l'exposició de l'anarcocomunisme). També portà el subtítol «Una revista anarcocomunista dedicada a la solució de la qüestió obrera». Fou editada pel Rebel Group de Boston, del qual formaven part Nahum H. Berman (Burmin), Harry Kelly i Charles W. Mowbray, entre d'altres. Hi van col·laborar Voltairine de Cleyre (XYZ), John H. Edelmann, A. Hamon, A. Henry, Lizzie M. Holmes, Lucy E. Parsons, John Turner, Ross Winn, etc. També es publicaren textos de Pietro Gori, William Holmes, Piotr Kropotkin, Louise Michel, William C. Owen, etc. Els temes van ser d'allò més variats: notícies sobre el moviment anarquista, feminisme, sindicalisme, propaganda, etc. En sortiren sis números, l'últim el de març-abril de 1896. En 1968 la Greenwood Reprint Corporation de Nova York (Nova York, EUA) n'edità una edició facsímil.

***

Portada de l'últim número de "Pensée et Action"

Portada de l'últim número de Pensée et Action

- Surt Pensée et Action: El 20 de setembre de 1945 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de la revista anarquista Pensée et Action. Editada per Marcel Dieu (Hem Day), fou la segona època del seu efímer periòdic del mateix títol publicat entre 1930 i 1931 a la mateixa ciutat. D'antuvi mensual, passà a bimensual el gener de 1948 i, a partir d'octubre de 1948, es publicà més irregularment per motius econòmics. El grup editor sorgí el 28 de març de 1945 arran de la conferència del seu animador Hem Day titulada Pour rompre le silence i la finalitat dels promotors fou desenvolupar la consciència individual i intel·lectual per lluitar contra totes les formes d'autoritarisme. Comptà amb nombrosos col·laboradors, com ara John Andersson, E. Armand, Alphonse Barbé, Alexandre Berkman, Pierre-Valentin Berthier,  Alexandre Breffort, Jules Chavat, Clovys, Hem Day, Manuel Devaldes, G. Dupont, Ernestan, Henri-Léon Follin, Jeanne Humbert, Gérard de Lacaze-Duthiers, Jean Marestan, Fernand Planche, André Prudhommeaux, André Prunier, Pierre Ramus, Rhillon, Helmut Rüdiger, Louis Simon, Jean Souvenance, Jean Van Lierde, Émile Véran, Samuel Vergine, Gerard Vidal, etc. Aquesta publicació es distribuí arreu del món (França, Suïssa, Itàlia, Països Baixos, Regne Unit, Dinamarca, EUA, Vietnam, Costa Rica, Uruguai, etc.)i a més a més edità una quarantena de fullets, amb un tiratge total d'uns 100.000 exemplars. En sortiren 46 números, l'últim el desembre de 1952 i fou substituït per Les Cahiers de Pensée et Action (1953-1970).

 Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de l'intent de suïcidi de la companya de Louis Mortperrin apareguda en el diari de Troyes "Le Croix de l'Aube" del 28 de setembre de 1900

Notícia de l'intent de suïcidi de la companya de Louis Mortperrin apareguda en el diari de Troyes Le Croix de l'Aube del 28 de setembre de 1900

- Louis Mortperrin: El 20 de setembre de 1861 neix a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Louis Joseph Marie Mortperrin –el llinatge sovint citat erròniament Montperrin o Mauperrin. Era fill de Joseph Marie Mortperrin, fuster, i de Marie Élisabeth Olivier. Es guanyà la vida de diferents maneres (encofrant caixes de fusta, obrer en una fàbrica de sabates, venedor de calceteria, corredor de comerç, etc.), però sobretot treballà de firaire. L'1 de maig de 1879 va ser condemnat del Tribunal Correccional de Troyes a sis mesos de presó per «robatori»; el 13 de maig de 1880, pel mateix tribunal, juntament amb Léon-Lucien Malet, a tres mesos de presó i 16 francs de multa per «estafa» en perjudici de l'alberguista Coutat; el 10 de novembre de 1881, pel mateix tribunal, a dos mesos de presó per «robatori»; i el 17 d'agost de 1882, també pel mateix tribunal, a 15 dies de presó i pagar les despeses pel mateix delicte –aquesta era la seva sisena condemna. El 17 de novembre de 1882 va ser enviat al 110 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar, on va romandre fins el 12 d'octubre de 1886 i l'1 de juliol de 1887 passà a la reserva. El 14 de juny de 1887 va ser condemnat pel Tribunal de Troyes a 15 dies de presó i les despeses per «complicitat d'adulteri». Entre 1889 i 1890 visqué a Sens (Borgonya, França). El 14 de setembre de 1889 es casà a Sens amb l'obrera en sabateria Anne Germaine Rose Nancey. El gener de 1891 ja vivia a Troyes, al número 7 del carrer Trois Ormes, i començà a militar en el grup anarquista local. A mitjans dels anys noranta era el dipositari dels periòdics anarquistes Le Libertaire, La Sociale i Les Temps Nouveaux, i vivia al número 46 del carrer Mail des Charmilles de Troyes. El novembre de 1893 el seu domicili va ser escorcollat a la recerca d'explosius, de papers compromesos i de correspondència, però la policia només va trobar fullets anarquistes i exemplars de premsa (L'Anarchie, L'Insurgé, La Mistoufe, Le Père Peinard, La Révolte, etc.). En 1893 es dedicava a vendre pels carrers Le Père Peinard i aleshores vivia al número 32 del carrer Saint-Aventin de Creney-prés-Troyes i després al número 31 de la plaça Saint-Nizier de Troyes. El gener de 1894, ben igual que altres companys (Boudoin, Catineau, Unterwald), el seu domicili va ser escorcollat i la policia trobà escrits anarquistes. En 1896 tornava a residir al número 46 del carrer Mail des Charmilles de Troyes i era un dels membres més actius del grup «Les Libertaires Troyens», que es reunia cada diumenge a la taverna de Protat, al carrer Charbonnet, i del qual era responsable de la seva biblioteca. En 1898 vivia a l'Impasse Bresquin i es dedicava a vendre Le Libertaire i Les Temps Nouveaux. El 26 de setembre de 1900 sa companya, Anne Nancey, per molt dels maltractaments patits a mans de Mortperrin, s'intentà suïcidar al seu taller de calceteria prenent làudan, però un metge la salvà amb una injecció en el darrer moment. El juny de 1901 va ser processat per violències contra sa companya i escàndol; en aquesta època residia al número 59 del carrer Kléber de Troyes. El 22 de novembre de 1907 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Arcis-sur-Aube (Xampanya-Ardenes, França) a 16 fracs de multa per «ultratge als agents». En 1912 era membre del grup anarquista de Troyes, el secretari del qual era Émile Roussier. El 20 de juny de 1926 enviudà d'Anne Nancey i el 28 d'agost de 1926 es casà a Troyes amb l'armillera parisenca Marie Louise Vezelerre, de qui també enviudà. Aleshores treballava de firaire i vivia al Chemin des Blossières de Troyes. Louis Mortperrin va morir el 25 d'abril de 1941 al seu domicili del Chemin des Blossières de Troyes (Xampanya-Ardenes, França).

***

Foto antropomètrica de Francesco Prodi

Foto antropomètrica de Francesco Prodi

- Francesco Prodi: El 20 de setembre de 1867 neix a Centallo (Piemont, Itàlia) l'anarquista Francesco Prodi, també conegut com François Prodi. Sos pares es deien Gionvanni Prodi i Francesca Monasterono. Es guanyava la vida fent maletes i equipatges. Emigrat a França, el 28 d'abril de 1890 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes. En aquesta època s'exilià a Londres (Anglaterra), vivia al carrer Charlotte i treballava de porter i de cuiner. En 1984 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Léon Bonneff

Léon Bonneff

- Léon Bonneff: El 20 de setembre de 1882 neix a Gray (Franc Comtat, Arpitània) l'escriptor proletari Léon Aron Mathias Bonneff. Sos pares, mercaders, es deien Abraham Alphonse Bonneff i Marie Aron. Amb son germà Maurice (1884-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la condition économique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) –monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)– i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut més èxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale, La Vie Ouvrière, La Bataille, L'Humanité, etc. Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey, durant la Gran Guerra. Son germà, Maurice Bonneff, va desaparèixer el 24 de setembre de 1914 al front de Mouilly. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).

***

Francesco Cianci

Francesco Cianci

- Francesco Cianci: El 20 de setembre de 1885 neix a San Marco Argentano (Calàbria, Itàlia) el litògraf i propagandista anarquista i anarcosindicalista Francesco Cianci. Sos pares es deien Carmelo Cianci i Serafina Saula. Emigrà al Brasil, on el 4 d'agost de 1913 va ser fitxat per la policia de São Paulo (São Paulo, Brasil) com a anarquista. Entre 1913 i 1914 col·laborà en el periòdic quinzenal anarquista La Propaganda Libertaria. Força actiu en el moviment sindicalista de São Paulo, entre 1916 i 1917 formà part de la redacció del periòdic Guerra Sociale, que també edità quan el seu director Luigi Damiani hagué de fugir perseguit per les autoritats. També col·laborà amb articles en A Voz do Trebalhador i a partir de 1917 publicà regularment en A Plebe. Participà activament en la vaga general de juliol de 1917 a São Paulo, formant part del Comitè de Defensa Proletària (CDP), i amb Edgard Leuenroth, Luigi Damiani, Antonio Candeias Duarte, Rodolfo Felipe i Tehodoro Monicelli, formà part de la Comissió d'Impremta del CDP que negocià els acords sindicals directament amb la patronal. Durant els anys trenta el trobem fitxat per la policia de São Paulo com a «sindicalista anarquista» i director de la Unió dels Professionals del Volant (UPV), que agrupava els xofers. Des de llavors, esdevingué un dels sindicalistes més destacats de la Federació Obrera de São Paulo (FOSP) i, a més d'A Plebe, col·laborà regularment en el periòdic anarquista O Trabalho. Considerat com a molt culte pels companys, va fer conferències sobre història del moviment obrer internacional, amb discursos molt crítics vers el comunisme estatal tot defensant els principis del comunisme anarquista. Prengué part en la lluita antifeixista a São Paulo i formà part del Comitè Llibertari Pro Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. Amb Carlo Battaglia, Giovanni Ciuffi, Donato A. De Vitis i Angelo Vizzotto, fou dels anarquistes italians més destacats al moviment obrer brasiler del moment. L'1 d'octubre de 1935 reprengué com a editor la publicació de Guerra Sociale en italià, fet que implicà ser perseguit per la dictadura feixista de Getúlio Vargas. El 4 de maig de 1937 va ser detingut i acusat de distribuir 300 exemplars del periòdic anarquista L'Adunata dei Refrattari i de recaptar fons per al Comitè Llibertari Pro Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. A partir d'aquesta data es perd el seu rastre.

***

Notícia orgànica de Ferdinando Gualtieri apareguda en el periòdic de Barre "Cronaca Sovversiva" del 2 de març de 1912

Notícia orgànica de Ferdinando Gualtieri apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 2 de març de 1912

- Ferdinando Gualtieri: El 20 de setembre de 1888 neix a Nocera Terinese (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Ferdinando Gualtieri, també conegut com Fred Gualtieri. Sos pares es deien Aurelio Gualtieri i Rosa Maria Cataldi. Sabater de professió, emigrà als Estats Units. A partir de 1909 col·laborà en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva, de Barre (Vermont, EUA). En 1916 va ser detingut a Nova York (Nova York, EUA) amb motiu dels disturbis que es van produir el 29 de juliol d'aquell any a les oficines del diari Il Progresso Italo Americano a causa de la negativa de la premsa a adherir-se a l'agitació promoguda pels anarquistes en suport de Carlo Tresca, que havia estat detingut a Minnesota sota l'acusació de complicitat en homicidi per haver incitat uns obrers siderúrgics a fer vaga durant la qual va morir una persona. L'agost de 1917 va ser jutjat per aquest fet i, com que durant el judici reivindicà la seva militància anarquista, va ser condemnat a tres anys de presó. Ferdinando Gualtieri va morir el 29 de gener de 1933 a Nova York (Nova York, EUA).

***

André Maille

André Maille

- André Maille: El 20 de setembre de 1893 neix a Herchies (Picardia, França) el pacifista, lliurepensador, esperantista, neomaltusià, sindicalista i anarquista André Jules Eugène Maille, conegut com Hainer. Sos pares es deien Octave Aramis Joseph Maille, peó de camins ferroviari, i Marie Louisa Augustine Gorgiler, guardabarrera. Seguí la tradició familiar i es guanyà la vida com a ferroviari. El 21 de febrer de 1918 es casà a Dammartin-en-Goële (Illa de França, França) amb Eugénie Herlin. En els anys trenta milità en la Unió Anarquista (UA) i en 1936 abandonà aquesta formació per a fundar, amb Henri Bouyé, la Federació Anarquista Francesa (FAF). També milità en la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) i com a pacifista fou un dels redactors de La Patrie Humaine. En 1936 treballava als Ferrocarrils del Nord, a l'estació de Ermont (Illa de França, França), vivia al número 7 del carrer Vignolles i era secretari del grup anarquista d'aquesta població, que comptava, segons informes policíacs, amb una trentena de membres. Després de la II Guerra Mundial col·labora en el periòdic gairebé clandestí La Rebelle, i la seva continuació L'Insurgé (1944-1946). Fou un dels animadors de la Confederació General Pacifista (CGP) i administrador del seu òrgan d'expressió Les Nouvelles Pacifistes (1949-1950). En aquesta època vivia al número 11 del carrer Sévigné de París (França). També col·laborà regularment en el periòdic de Louis Louvet Ce Qu'il Faut Dire (1944-1948) i fou membre del grup «Amis d'Eugène Humbert». En 1951 publicà La politique nataliste est-elle conséquente? I. Le problème démographique. Fou un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de la qual va ser tresorer en 1954. Durant els anys cinquanta, amb Louis Louvet, animà el periòdic parisenc Contre-Courant. Cahiers mensuels d'études sociales, pacifistes et libertaires, del qual va ser el seu primer gerent sota el pseudònim Hainer. També en aquests anys col·laborà en la publicació pacifista La Voie de la Paix. Organe de Résistance à la Guerre et à l'Opression. En el V Congrés de la Fédération des Trevailleurs du Rail (FTR, Federació de Treballadors del Ferrocarril), celebrat entre el 10 i l'11 de novembre de 1952 a París, va ser nomenat secretari de Relacions Internacionals. En aquests anys col·laborà en el Bulletin de l'AIT (1953-1956), el responsable del qual van ser Raymond Fauchois i Jeanne Lamberet. En el Congrés Confederal de la CNTF celebrat entre el 5 i el 7 de juny de 1954 a Marsella (Provença, Occitània), va ser nomenat tresorer del seu buró. En 1955 publicà Le danger atomique, problème numéro 1 de notre temps i en 1957 La surpopulation. Facteur d'asservissement, de misère et de guerre. A més a més fou membre de «La Libre-Pensée», dels «Amis de Louis Lecoin», tresorer dels «Amis de Sébastien Faure» a partir de 1958 i president la Federació Francesa de Cremació (FFC) i director dels seus òrgans d'expressió La Flamme Purificatrice i La Flamme. En 1958 participà en el llibre col·lectiu Sébastien Faure, son œuvre et sa pensée. Textes du centenaire. El 15 de desembre de 1958, durant l'assemblea constitutiva de «La Ruche Culturelle et Libertaire», que reagrupava intel·lectuals llibertaris, en va ser nomenat tresorer. El 4 de novembre de 1962, amb Maurice Laisant, Aristide Lapeyre, André Lorulot i altres, reté homenatge a Sébastien Faure al cementiri de Royan (Poitou-Charentes, França) pel vintè aniversari de la seva mort. En 1969 publicà Les sources des conflits guerriers. (Les cinq faces de Bellone). En 1975 tornava a viure al número 7 del carrer Vignolles d'Ermont i aquell any va ser nomenat gerent de Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CNT. André Maille va morir el 8 de febrer de 1978 a Ermont (Illa de França, França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

André Maille (1893-1978)

***

Balbina Pi Sanllehy

Balbina Pi Sanllehy

- Balbina Pi Sanllehy: El 20 de setembre de 1896 neix a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) la propagandística anarquista i anarcosindicalista Balbina Teresa Josepa Pi Sanllehy. Sos pares es deien Ferran Pi Petit, cotxer, i Teresa Sanllehy Farré. Obrera tèxtil, en 1913 tingué una participació destacada en el conflicte d'aquest sector. En 1917 s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i aquest mateix any va ser nomenada delegada de la Federació Local de Sabadell, ciutat on va fer el seu primer míting amb Ángel Pestaña. El gener de 1918 fou força activa durant la vaga contra l'alça dels preus. Durant els anys posteriors adquirí un gran prestigi com a oradora, juntament amb Rosari Dolcer i Lola Ferrer, fent gires propagandístiques per les comarques del Llobregat, del Vallès i del Berguedà, la finalitat de les quals era aconseguir que les dones s'impliquessin amb el moviment sindical. D'aquestes gires destaquen la de la campanya pels deportats a La Mola de Maó (1920) i la de l'Alt Llobregat, Penedès i Cartagena (1923). Arran d'un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot, que va ser publicat en Solidaridad Obrera, fou tancada. També destacà la seva tasca en els grups teatrals dels ateneus, labor que continuarà a l'exili francès amb representacions teatrals organitzades per la CNT, Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i els comitès pro represaliats. Durant els anys del pistolerisme, s'acostà al republicanisme federal i, a més de la seva militància confederal, formà part de Dones Republicanes del Cercle Republicà Federal, a través de les quals portà a terme una intensa campanya contra la repressió que patia el moviment obrer. En 1923 assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT celebrat a Lleida. Col·laborà en Nuestra Voz i Solidaridad Obrera, moltes vegades fent servir els pseudònims Margot i Libertad Caída. Durant els anys republicans formà part del sector més radical de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme –segons Joan García Oliver brodà les primeres banderes roges i negres. Amb l'aixecament feixista de 1936 es marginà per desacords de l'estructura orgànica confederal, encara que formà part de l'Agrupació Femenina Anticlerical. En aquests anys trencà la seva relació amb l'anarcosindicalista Gonçal Soler, que de trentista passà a militar en l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En acabar la guerra quedà a la Península, on romangué amagada. Durant la dècada dels seixanta s'exilià a França, on continuà participant en el moviment llibertari a la comarca parisenca. Molt malalta, en 1970 abandonà la militància i s'instal·là a Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord), on es va agreujar la seva malaltia. Balbina Pi Sanllehy va morir d'un infart el 24 de juliol de 1973 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) on havia estat internada. Sa filla, Teresa Soler Pi, és la coneguda cantant catalana Teresa Rebull, militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Balbina Pi Sanllehy va morir el 24 de juliol de 1973 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Raymond Fauchois parla en el míting del Primer de Maig de la CNT de l'exili celebrat el 30 d'abril de 1961 a Genoble

Raymond Fauchois parla en el míting del Primer de Maig de la CNT de l'exili celebrat el 30 d'abril de 1961 a Grenoble

- Raymond Fauchois: El 20 de setembre de 1899 neix a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarcosindicalista Raymond Théophile François Fauchois. Sos pares deien Théophile Charles Pierre Fauchois, jornaler, i Blanche Marie Anne Prudence Julia Bruyez. Es guanyà la vida com a ferroviari als Ferrocarrils de França. El 7 d'abril de 1923 es casà a Boulogne-sur-Mer amb Suzanne Mélanie Carpentier. En 1949 era responsable de la Fédération de Travailleurs du Rail (FTR, Federació de Treballadors del Ferrocarril) de la línia París-Nord i el 7 de maig de 1950, en el Congrés Extraordinari de l'FTR, va ser nomenat secretari general del buró federal. En aquesta època vivia al número 13 de l'avinguda Auguste Perret de Sarcelles (Illa de França, França). Exercí nombroses responsabilitats orgàniques en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de la qual va ser secretari entre 1950 i 1965. També va ser nomenat secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), càrrec que ocupà fins a 1958, quan en el X Congrés de l'AIT, celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), va ser reemplaçat per Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas). A partir d'agost de 1954 substituí Renée Lamberet com a administrador del Bulletin de l'AIT, càrrec que ocupà fins a 1956. També va col·laborar en el butlletí SIA (1955-1959), òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i en 1955 va ser gerent de Solidaridad Obrera. Suplemento Literario. En 1959 era gerent de Nervio, òrgan del Comitè Regional d'Andalusia i d'Extremadura de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. Entre setembre de 1961 i gener de 1964 compartí amb sa companya Tersida Vergnolles la redacció i l'administració de Le Combat Syndicaliste. A més de participar en la major part dels congressos de la CNTF, també va ser delegat als congressos de l'AIT, però en 1964, per motius de salut, hagué d'abandonar totes les responsabilitats orgàniques. Al final de sa vida continuava vivint al número 13 de l'avinguda Auguste Perret de Sarcelles. Raymond Fauchois va morir el 17 de novembre de 1973 a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França) i va ser enterrat a Sarcelles.

Raymond Fauchois (1899-1973)

***

Necrològica de Victorino Belrán Rodríguez apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 10 de juliol de 1969

Necrològica de Victorino Belrán Rodríguez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de juliol de 1969

- Victorino Beltrán Rodríguez: El 20 de setembre de 1904 neix a Tapia de la Ribera (Rioseco de Tapia, Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Victorino Beltrán Rodríguez. Sos pares es deien Ángel Beltrán Díez, jornaler, i Antonia Rodríguez Gómez. Emigrat a Catalunya, milità en el Sindicat del Gas de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà en la lluita clandestina fins a 1948, quan, fugint de la repressió, passà a França. Segons algunes fonts, en 1946 havia estat condemnat a 12 anys de presó i aconseguí evadir-se. A França milità en la Federació Local de la CNT de Montceau-les-Mines. Victorino Beltrán Rodríguez va morir el 14 de juny de 1969 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), a causa d'una crisis cardíaca. Deixà companya (Felisa) i fills.

***

Necrològica d'Agapito Martínez González apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 4 de gener de 1970

Necrològica d'Agapito Martínez González apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de gener de 1970

- Agapito Martínez González: El 20 de setembre de 1911 neix a Covarrubias (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Agapito Martínez González. Orfe de pare quan era molt jove, emigrà a Barcelona (Catalunya) amb sa mare, Margarita González, i ses germanes, María i Cándida. Després d'un temps a la Guàrdia Civil, entrà a fer feina als tallers dels Ferrocarrils del Nord a Barcelona i immediatament s'afilià al Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i el desembre de 1934, quan les deportacions, va ser detingut i tancat un temps en un vaixell-presó al port de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer i durant la Revolució fou responsable per la CNT d'un casal d'avis a Barcelona. El 23 de gener de 1937 s'uní civilment amb Josefa Torres Alorda i el novembre d'aquell any s'integrà com a soldat al front en un servei d'ambulàncies dels Serveis de Rereguarda i Transport de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on s'establí a la zona de Bègles (Aquitània, Occitània). Fins a 1941 sa companya i sa filla Rosa no es pogueren reunir-se amb ell. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà als tallers aeronàutics i milità en la Federació Local de la CNT i en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). En 1947 assistí amb caràcter informatiu, en nom del Comitè Departamental de l'Alta Garona, al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa i aquest mateix any passà a viure a Ròcacerièra (Llenguadoc, Occitània) i a treballar a l'empresa de construcció metàl·lica «J. Rigaud et Fils» de Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània). El 20 de desembre de 1962, alguns mesos després de la desaparició de sa companya, patí un greu accident laboral i, després d'un temps ingressat a l'Hospital Purpan de Tolosa, sortí amb una incapacitat del 70%. Agapito Martínez González va morir el 20 de setembre, el dia del seu aniversari, de 1969 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Felipe Arrieta Ochoa

Felipe Arrieta Ochoa

- Felipe Arrieta Ochoa: El 20 de setembre de 1912 neix a Allo (Estella, Navarra) l'anarcosindicalista Felipe Arrieta Ochoa. Sos pares es deien Ventura Arrieta i Petra Ochoa. Llaurador de professió, durant els anys trenta era membre de l'Ateneu Llibertari i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Allo, on aquest sindicat era majoritari. Quan el cop militar feixista de 1936 va ser capturat pels franquistes i empresonat el 25 de juliol de 1936 a la presó de Pamplona (Navarra). Felipe Arrieta Ochoa va ser assassinat, juntament amb Martín Goñi Íbero, el 6 de març de 1937 a Gazólaz (Cendea de Cizur, Navarra). El 21 de març de 2014 va rebre a Pamplona (Navarra), juntament amb altres 29 assassinats del franquisme, un Certificat de Reparació Moral del Parlament de Navarra.

***

Manuel Alfonso Ortells en el seu primer permís de guerra (agost de 1937)

Manuel Alfonso Ortells en el seu primer permís de guerra (agost de 1937)

- Manuel Alfonso Ortells: El 20 de setembre de 1918 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) o Onda (Plana Baixa, País Valencià)– el dibuixant anarquista Manuel Alfonso Ortells, conegut com El Pajarito. Sos pares, analfabets, es deien Manuel Alfonso Llopico, paleta i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Teresa Ortells Ramos, dona molt catòlica, i tingué un germà, Liberto Alfonso Ortells, i una germana, Pilar Alfonso Ortells. Quan tenia sis anys, passà a viure amb sa família al barri de Bellvitge de l'Hospitalet de Llobregat. Entre 1931 i 1934 visqué a Onda (Plana Baixa, País Valencia), d'on era son pare. Apassionat des d'infant pel dibuix, va estudiar dibuix a l'Escola Provincial de Ceràmica d'Onda. Cap el 1934 retornaren a l'Hospitalet de Llobregat i visqué als barris de la Marina i de la Torrassa, on treballà d'aprenent de dibuixant litogràfic, dissenyant cartells per a pel·lícules de cinema. Militant de la CNT com son pare, quan el cop militar feixista, fugí de casa seva i el 21 de desembre de 1936 s'allistà voluntari en la «Columna Durruti». El 23 de maig de 1938 va ser ferit en un peu al front i va ser hospitalitzat a Manresa (Bages, Catalunya). Després de la militarització de les milícies, el 30 de desembre de 1938 va ser nomenat tinent del III Batalló de la IV Companyia de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 10 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració de Font-romeu, de Vernet i, a partir del 20 de setembre de 1939, de Sètfonts. A finals de 1939 s'allistà en la 114 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a la «Línia Maginot» a Morhange (Lorena, França). Quan esclatà la II Guerra Mundial intentà passar a Suïssa, però el 24 de juny de 1940 va ser capturat pels alemanys a Saint-Dié-des-Vosges (Lorena, França). Després d'uns mesos a l'Stalag V-D d'Estrasburg (Alsàcia, França), va ser interrogat per la Gestapo i enviat l'11 de desembre de 1940 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 4.564. En entrar, pogué amagar llapis i quaderns. Va ser enviat a la construcció de la carretera de Mauthausen. El maig de 1941 va ser destinat a l'oficina dels arquitectes i enginyers (Baubüro), dedicant-se a la còpia de plànols per a la construcció del camp, lloc de feina que li va permetre fer dibuixos d'amagat, rebent el nom de El Pajarito, perquè signava els dibuixos amb un ocellet com a desig de llibertat. El 5 de maig de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. El 29 de maig de 1945 abandonà el camp i va ser refugiat a l'Hotel Lutecia de París (França), on se li va proveir de documentació i d'ajuda econòmica. Després de dos mesos de recuperació en una casa de repòs de Saint-Jorioz (Savoia, Arpitània), s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on formà part de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Sa companya, des de 1949, fou María Natividad Eguiluz. En 1984 va escriure el llibret De Barcelona a Mauthausen. Diez años de mi vida (1935-1945), que després d'una edició artesanal i de poc tiratge, va ser publicat en 2007 i 2010 per Memoria Viva. El 24 d'octubre de 2016 va ser condecorat amb la Legió d'Honor de la República Francesa. Malalt d'Alzheimer en els seus últims anys, Manuel Alfonso Ortells va morir el 14 de novembre de 2017 al seu domicili d'Aisinas (Aquitània, Occitània) i les seves cendres van ser escampades el 23 de novembre al lloc on solia anar a pescar d'Arcaishon (Aquitània, Occitània). Dibuixos seus es troben exposats en el Museu del Memorial de Mauthausen.

Manuel Alfonso Ortells (1918-2017)

***

Piero Parisotto

Piero Parisotto

- Piero Parisotto: El 20 de setembre de 1925 neix a Savona (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Piero Parisotto, conegut com Comandant Alce o simplement Alce. Sos pares es deien Fauto Parisotto i Natalia Perlo. Orfe de pare des que era infant, quan estudiava secundària començà a participar en el moviment antifeixista. En 1943 entrà a formar part del Fronte della Gioventù (FJ, Front de la Joventut) i el març de 1944 es va fer partisà en la lluita ciutadana, organitzant el destacament «Gatti», enquadrat en la «Brigada Falco» de la Divisió de l'Squadre d'Azione Partigiane (SAP) «Antonio Gramsci», que operà a l'est del torrent de Letimbro als barris de Lavagnola, Santuario i Vallepiana de Savona. Sota el pseudònim de Comandant Alce, fou considerat per les seves accions com un dels partisans més coratjosos i atrevits. Després de l'Alliberament (25 d'abril de 1945), entrà a formar part de la policia partisana i del Partit Comunista Italià (PCI), dins de l'ala antirevisionista i antilegalista. En aquesta època creà un grup format per joves comunistes, en el qual formaren part els anarquistes Antonio Bogliani i Arrigo Cervetto, entre d'altres. En 1946 abandonà el PCI i promogué la formació del grup anarquista juvenil «Né Dio né padroni» (Ni Déu ni amo) a Savona. En aquests anys, amb altres joves, freqüentà el domicili de l'anarquista Umberto Marzocchi i començà a col·laborar en Umanità Nova, sobretot amb recensions de llibres (Howard Fast, Tom Kromer, George Orwell, etc.). L'agost de 1950 publicà en Il Libertario l'article «Non anticomunisti ma antistaliniani», on sostingué que la Revolució russa, aïllada, va ser presa pels estalinistes, però els anarquistes encara tenien l'oportunitat de reprendre la bandera del comunisme. Posteriorment, en el mateix periòdic, publicà l'article Americanismo e fordismo di A. Gramsci. En aquesta època, mentre continuà treballant amb el seu grup i fent propaganda arreu la costa lígur, s'adherí als Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini. Però, molt decebut de la direcció que prenia el moviment revolucionari, Piero Parisotto entrà en una greu crisi fisicomoral i el 26 d'abril de 1953 se suïcidà d'un tret a la costa de Savona (Ligúria, Itàlia); una gran bandera roja i negra acompanyà el seu funeral.

***

Article de Jacques Tanforti publicat en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 24 de juny de 1954

Article de Jacques Tanforti publicat en el periòdic parisenc Le Libertaire del 24 de juny de 1954

- Jacques Tanforti: El 20 de setembre de 1929 neix al XV Districte de París (França) el comunista llibertari Jacques Jean Tanforti. Sos pares, italians, es deien Blaise Tanforti, torner, i Julie D'Attilo. Obrer metal·lúrgic com son pare, a finals dels anys quaranta fou membre, amb altres companys (Gil Devillard, André Nedelec, Jacques Prol, etc.), del grup anarquista de la fàbrica Renault de Billancourt (Illa de França, França). En aquests anys col·laborà en La Libertaire. El 28 d'octubre de 1950 es casà a Boulogne-Billancourt amb Odette Marcelle Sabatier, també militant llibertària, amb qui tingué un infant i de qui va enviudar l'agost de 1955. En el Congrés de la Federació Anarquista (FA) celebrat entre el 24 i el 25 de maig de 1953 a París, va ser nomenat membre de la comissió de control de mandats. El juny d'aquest mateix any, entrà a formar part de l'«Organitsation Pensée Bataille» (OPB, Organització Pensament Batalla), al voltant de Georges Fontenis, grup clandestí comunista llibertari creat amb la finalitat de fer-se amb el control de la FA. A finals de novembre de 1953, després de la suspensió de René Lustre de l'OPB per «negligències», el substituí com a membre permanent d'aquesta organització. Membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL), reemplaçà Robert Joulin en el càrrec de gerent de Le Libertaire a partir del 4 de juny de 1954 i fins el 12 de juliol de 1954. El 9 de març de 1957 es casà al XIV Districte de París amb Solange Marie Albanie Carrère. El seu últim domicili va ser a Viry-Châtillon (Illa de França, França). Jacques Tanforti va morir el 29 d'agost de 2014 a l'Hospital Gustave Roussy de Villejuif (Illa de França, França).

***

Rafael Benayas Manzanares

Rafael Benayas Manzanares

- Rafael Benayas Manzanares: El 20 de setembre de 1957 neix a Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Rafael Benayas y Manzanares –algunes fonts afegeixem erròniament com a primer nom Jorge. Sos pares es deien José Víctor Benayas Martín, empleat, i Georgina Manzanares Aguilar. Es llicencià en sociologia i en antropologia, i després es matriculà en història i geografia. Durant un temps fou professor d'italià. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1976, amb Pascual González González i altres, creà l'Ateneu Llibertari de Villaverde, al barri madrileny de Villaverde Alto. Aprovà una oposició d'executius de correus i entre 1978 i mitjans de 1979 treballà a Vic (Osona, Catalunya). Posteriorment va fer feina un mes al Centre de Processament de Dades de Madrid i tot seguit com a delegat provincial (cap de comptes correts) d'una oficina de la Caixa Postal d'Estalvis de Segòvia. El 12 de novembre de 1979 es produí un desfalc de 30 milions de pessetes en una oficina del Banc de Santander que s'havien d'ingressar a la Caixa Postal d'Estalvis. Dies després, el 19 de novembre va ser cridat a files, i, després de demanar l'excedència en la feina, s'exilià a París (França) com a objector de consciència. Acusat del desfalc per la Caixa Postal d'Estalvis de Segòvia, retornà a Madrid; detingut, va ser alliberat poc després, però va ser novament empresonat el 10 de gener de 1980 per un jutge de Segòvia en espera de judici. Des de la presó denuncià un seguit de delictes en els que pretesament estarien involucrats directius i empleats de dues entitats financeres de Segòvia, així com el nom i llinatges de les persones que havien falsificat la seva signatura i s'havien distribuït els 30 milions de pessetes, col·locant aquests diners en comptes bancàries estrangers. A la presó realitzà una vaga de 23 dies, que el portà a la residència sanitària de Segòvia, i, deprimit, intentà en dues ocasions suïcidar-se. Rafael Benayas Manzanares va ser trobat el 24 de juliol de 1980 penjat a la seva cel·la de la Presó Provincial de Segòvia (Castella, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Carabanchel Alto de Madrid. El seu advocat, José María Mohedano Fuertes, plantejà seriosos dubtes sobre el «suïcidi» del seu defensat.

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 ... 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS