Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides de l'11 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número d'El Combate

- Surt El Combate: L'11 de novembre de 1891 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número de la publicació quinzenal anarcocomunista El Combate. Periódico anarquista. La capçalera portava el següent epígraf: «Los trabajadores contra quienes se cometan abusos y atropellos deberan ponerlo en nuestro conocimiento los que haremos públicos para vergüenza de abusadores y atropelladores, siempre que, se garantice la veracidad del hecho debidamente. Los que se consideren calumniados en nuestros escritos, tienen a su disposición las columnas del periódico para defenderse. Queremos luz, mucha luz.» Va ser dirigit per Vicente García i administrat per Mateo Díaz. Trobem articles de Luis Barcia, J. C. Campos i Teresa Claramunt, entre d'altres. En el número dos s'anuncià la creació d'un grup de «Solteros Anarquistes» a Bilbao, els membres del qual feien el jurament de «no casar-se amb dones que no fossin anarquistes». Per raons econòmiques només en sortiren tres números, l'últim el 12 de desembre de 1891. D'aquesta publicació només es conserven exemplars a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam.

***

Portada del primer número de La Lucha

- Surt La Lucha: L'11 de novembre de 1894 surt a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de La Lucha. Periódico comunista-anárquico. Defensor del obrero. Portava l'epígraf: «Siendo la propiedad fruto de nuestro trabajo, la expropiación es un derecho (para quedar en comun). Condenados por esta socidad mal organizada a ser explotados no explotadores, la Revolución Social es una necesidad.» Com a responsable figura J. Rojo. Només es coneix aquest número, que publicà un dels seus articles en italià.

***

Portada del primer número de La Voz de Ravachol

- Surt La Voz de Ravachol: L'11 de novembre de 1895 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número i únic número de la publicació «anarcopetardista» La Voz de Ravachol. Periódico comunista-anárquico. Portava l'epígraf: «El único contrario del bienestar social es la propiedad. El único enemigo del obrero es el rico.» El responsable de la publicació, partidària de la «propaganda per l'acció», va ser F. Vázquez. Realment aquesta publicació és sobretot una apologia de l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein (Ravachol). Trobem textos de José Altafulla, J. Robert i Ravachol.

***

Portada d'El Rebelde

- Surt El Rebelde: L'11 de novembre de 1898 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la publicació de periodicitat irregular El Rebelde. Periódico anarquista. Alguns números portaren l'epígraf: «La propietat és un furt.».  Estava patrocinada pel grup anarcoindividualista «La Luz» i comptava amb el suport dels grups «Libertario», «Juventud Anárquica», «Anti Federativo» i «Los Ácratas». Va ser dirigit primer per J. Mayorka (Manuel Reguera), després per Manuel Requena, per Juan Valls, per G. García i finalment per A. V. Rigüela Vargas. Fou un dels periòdics anarquistes amb major tirada d'aquells anys, juntament amb La Protesta Humana i L'Avvenire, amb els quals polemitzà. Trobem articles de José M. Acha, Alecrim, Adolfo Anarkos, José Aquistapace y Balestra, Domingo Aznar, Leopoldo Bonafulla, Gaetano Bresci, Ramón Canto, Pedro Carbonell, Blas Catalao, Juan C. Cazabat, G. Ciancabilla, Félix Corominas, J. Costas, Cráter, Delafranca, V. Dessola, Alejandro Escobar y Carvallo, Sébastien Faure, Nemesio Ferreyra, Francisco Fonseca, Julia P. García, Carlos Gilardoni, Jean Grave, Pepita Guerra, Soledad Gustavo, A. Hamon, Fortunato G. Imundo, Fernando Izapitobide, Piotr Kropotkin, Braulio Labarta, Felipe Layda, F. Lydia Pelea, Santiago Locascio, P. Lorenec, Errico Malatesta, Carlos Manco, A. Marconi, J. Mauri, Hugo Muocioli, Segundo Nachón, Luis Olea, José Padón Cabeza, Juan Bautista Pérez, Juan Quesada, Elam Rável, José Reguera, Manuel Reguera (Mayurka), M. J. Requena, L. Rémy, Ribera, María Rubí, J. Sarmento, Sauvarine, F. Serrano, León Urutia, Jaime Vidal, José Villar, G. Volscos, Zelaznog i Antonio Zozaya, entre d'altres. Fins al 1903 publicà, com a mínim, 104 números. Cal no confondre amb el periòdic anarquista xilè del mateix títol que es publicà en la mateixa època.

*** 

Naixements

Saverio Friscia

- Saverio Friscia: L'11 de novembre de 1813 neix a Sciacca (Agrigent, Sicília) el metge, defensor de la unitat italiana, sociòleg, maçó i anarquista Saverio Friscia. De família burgesa, la seva primera vocació fou la sacerdotal, però després va fer la carrera de medicina. Metge de professió, rebutjà la «medicina oficial» i es decantà per l'homeopatia, en la qual assolí un notable prestigi. En un principi abraçà les idees socialistes de Charles Fourier i les nacionalistes de Giuseppe Mazzini i de Giuseppe Garibaldi. Després de fer els estudis, en 1838 retornà a la seva terra natal, on organitzà una important tasca de conspiració contra els Borbons, destacant els fets revolucionaris de 1848. Aquest any fou elegit diputat en la Cambra dels Comuns de Palerm i des d'aleshores defensà posicions d'extrema esquerra, oposant-se a la desamortització dels bens eclesiàstics argumentant que aquests havien de ser restituïts al poble. Un cop aconseguida la unificació, fou elegit diputat al Parlament Nacional d'Itàlia, promovent el desenvolupament econòmic de Sicília. Més tard va fer amistat amb Pierre-Joseph Proudhon i, sobretot, a partir de 1865, amb Mikhail Bakunin. Després de fer seves les idees federalistes i antiautoritàries bakuninistes lluità per una Sicília independent o, com a mínim, federada a altres regions de la zona. En 1867 fundà a Nàpols amb Giuseppe Fanelli l'anarquista Societat dels Legionaris de la Revolució Social. En 1868, amb Carlo Gambizzi, Giuseppe Fanelli i Alberto Tucci fundà a Nàpols el grup «Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia) i el primer periòdic anarquista, L'Eguaglianza. També fou l'organitzador de la secció de Catània de l'Associació Internacional del Treball (AIT) i un dels membres del Comitè Central de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista. En 1882 abandonà totes les seves activitats polítiques parlamentàries. Entre el 16 i el 22 d'agost de 1891 participà com a delegat en el Congrés de Brussel·les de la Primera Internacional. Com a membre de la maçoneria, que arribà al tercer grau, intentà acostar aquesta organització al moviment internacionalista bakuninista. Saverio Friscia va morir el 22 de febrer de 1886 a Sciacca (Agrigent, Sicília). A la Via Figuli d'Sciacca existeix un monument a la seva memòria.

Saverio Friscia (1813-1886)

***

Notícia de la detenció de Clément Guérin apareguda en el diari de Dijon Le Progrés de la Côte-d'Or del 23 de gener de 1884

- Clément Guérin: L'11 de novembre de 1852 neix al II Districte de Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista Clément Antoine Guérin. Era fill d'Arnaud Guérin, negociant, i de Jeanne Cruchon. Es guanyava la vida treballant de representant de comerç. A principis dels anys vuitanta vivia al número 189 del carrer Saint-Catherine i en 1884 al número 12 del carrer Catros de Bordeus. El 17 de gener de 1884 va ser detingut, juntament amb el sabater Alfred Marné, sota la sospita de ser l'autor l'octubre de 1883 d'un atemptat amb botelles explosives contra la Borsa de Bordeus i a altres immobles habitats. Després de tres mesos empresonat preventivament al Fort de l'Hâ de la ciutat, el 14 de març de 1894 va ser posat en llibertat per manca de proves, però Marné restà tancat. En 1886 era membre del Comitè Anarquista i va ser un dels redactors, amb Bienvault, Ducerf i Étienne Léglise, del quinzenal anarcocomunista de Bordeus Le Forçat du Travail (1885-1886), l'administrador del qual va ser Luquet i el gerent Jean Benoît. També va ser corresponsal de diversos periòdics lionesos i parisencs. Vidu de Louise Marie Suzanne Poujeaux, el 28 de març de 1901 es casà al XVII Districte de París (França) amb Jeanne Lowson. En questa època vivia al número 83 del carrer Boursault del XVII Districte de París i continuava treballant de viatjant de comerç. Clément Guérin va morir el 28 d'agost de 1913 al seu domicili, al número 62 del carrer Saussure, del XVII Districte de París (França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França, França).

***

Adriano Ascensi (1892)

- Adriano Ascensi: L'11 de novembre de 1856 neix a Alatri (Laci, Itàlia) l'anarquista Adriano Flavio Enrico Ascensi. Sos pares es deien Serafino Ascensi i Rose Noce. Entre 1877 i 1880 serví com a guàrdia al Principat de Mònaco. L'11 de desembre de 1878 arribà a Niça (País Niçard, Occitània) i cap el 1880 s'establí de sabater. El 22 de febrer de 1887 es casà a Niça amb la francesa d'origen italià Anne Marie Carbone, amb qui tingué tres infants (Jacques, Joseph Charles i Pascal Charles). El 6 de juliol de 1891 va ser un dels signants del manifest imprès per l'anarquista Giovanni Talchi titulat «Al signore Cerbero Vanni Candide, correspondente dell'Epoca...», fet que sembla va fer que fos inscrit com a «anarquista» per les autoritats, encara que com a «no perillós». En 1893 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers residents a Niça. En aquesta època vivia al número 20 del carrer Barillerie. Va estar lligat als anarquistes Menozzi, Lombardo Rocco, Pilade Rugiardi i G. Talchi. El desembre de 1903 va ser inscrit per les autoritats en un registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. L'11 d'agost de 1904 la gendarmeria assenyalà que havia arribat a Falicon (Provença, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'expulsió d'Eugène-Bernard Verhaegen apareguda en el diari parisenc L'Intransigeant del 28 d'abril de 1892

- Eugène-Bernard Verhaegen: L'11 de novembre de 1865 neix al vaixell La Volonté de Dieu, ancorat al port de Châlos-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França), l'anarquista Eugène-Bernard Verhaegen –citat erròniament Verhaeghen–, conegut com Mouchon. Sos pares, de nacionalitat belga, barquers fluvials a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), es deien Pierre-Michel Verhaegen i Adèle-Louise Flandrin, i tenia dos germans més grans, Henri Arthur i Oscar, també llibertaris. Es guanyava la vida treballant d'obrer en una fàbrica de tul. Els germans Verhaegen van ser detinguts preventivament abans de la manifestació del Primer de Maig de 1892 a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) i el 21 d'abril es van decretar les seves expulsions de França. El 27 d'abril de 1892 s'embarcaren cap a Anglaterra acomiadats per una manifestació de quatre-cents obres del tul, molts d'ells socialistes. El 4 de juny de 1897 el seu decret d'expulsió va ser suspès i va ser autoritzat a residir a França. El 4 de gener de 1900 els decrets d'expulsió de sos germans Henri Arthur i Oscar també vas ser suspesos. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Joan Mir i Mir

- Joan Mir i Mir: L'11 de novembre de 1871 neix al carrer de s'Arraval, número 13, de Maó (Menorca, Illes Balears) l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir. Son pare, Pere Mir i Mercadal, i sa mare, Teresa Mir i Febrer, eren terratinents maonesos. L'avi patern, Pere Mir i Pons, havia estat batle de Maó. Joan Mir serà el tercer de set germans. Quan va morir sa mare, en 1881, va ser internat al col·legi jesuïta de Sant Ignasi (Manresa, Catalunya) i va estar-hi fins al 1883, any de la mort de son pare per una malaltia mental. Entre 1883 i 1884 va estudiar al col·legi barceloní de Vilar i després al col·legi d'Oriola (Alacant) de Santo Domingo (1885) i a l'Institut d'Alacant (1885-1886). En 1886 tornarà a Maó i estudiarà a l'Institut d'Ensenyança Mitjana de la ciutat. En 1892 va mantenir un duel amb pistola sense conseqüències amb Josep Mercadal. En 1893 comença a publicar articles en la premsa burgesa i religiosa i s'inscriu a l'Institut de Maó. Va participar en la creació de l'Escola Nocturna d'Es Castell promoguda per la Conferència de Sant Vicenç de Paül de caràcter religiós. En 1896 comença a escriure en la revista espiritista La Estrella Polar i se separa de l'Església catòlica. L'1 de setembre de 1898 es comença a publicar el periòdic mensual El Porvenir del Obrero, dirigit pel cooperativista republicà Bartomeu Briones Mesa. S'engega un moviment de solidaritat amb Joan Mir arran d'una polèmica amb el bisbe Castellote. Comença a participar activament amb la maçoneria i manté correspondència amb coneguts intel·lectuals (Hermenegildo Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, etc.). En 1899 llançarà un projecte d'Escola d'Educació Integral de caire llibertari a Maó, però aquesta primera temptativa fracassarà. Aquest mateix any, El Porvenir del Obrero esdevindrà l'òrgan de la societat llibertària Agrupació Germinal i Joan Mir en serà el director. L'abril de 1900 la impremta del periòdic començarà a publicar fullets anarquistes (Kropotkin, etc.) i el mes de desembre es va celebrar el judici contra Joan Mir per mor de l'article «A El Grano de Arena», aparegut en El Porvenir del Obrero (20-10-1899). En 1901 marxa una temporada a Barcelona on visitarà Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En 1902 va participar activament en la creació de la Federació Obrera de l'Illa de Menorca (FOIM), de caràcter llibertari, i va impartir nombroses conferències sobre qüestions socials i anticlericals. En aquest any també va participar en la constitució de l'Escola Laica de la Societat Progressiva Femenina, que s'integrarà l'any següent en el Col·legi Germinal de la FOIM. Jutjat l'abril de 1903 per haver reproduït un article contra Weyler va sortir sense càrrecs; també en aquest anys va participar en mítings sindicalistes i va ser empresonat a Maó per la seva participació en les vagues de la FOIM. L'agost de 1904 participarà en la vaga de l'Angloespanyola a Maó i l'octubre escriurà el pròleg de Vía Libre, d'Anselmo Lorenzo. El 28 d'octubre de 1904 s'inaugurarà l'Escola Lliure de Maó, dirigida per Esteve Guarro, procedent de l'Escola Moderna de Barcelona. Aquest mateix any mantindrà una polèmica periodística amb J. J. Rodríguez, cap del Partit republicà maonès, per mor de l'actuació d'anarquistes i de republicans en les vagues recents. El febrer de 1906 és jutjat i absolt de dos judicis, un per l'article «Amor Divino», sobre la corrupció del clergat i la falsedat de la religió, i l'altre per l'article «Los asesinos». Durant aquest any es crearan escoles lliures a Alaior i a Sant Lluís i Joan Mir farà de professor a la primera. En 1907 va ser empresonat per haver ressenyat un míting celebrat a favor de l'alliberament de Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes; se'l jutjà el 24 de juny i, tot i que el fiscal demanava 11 anys, quatre mesos i un dia de presó, sortí absolt. El Porvenir del Obrero serà suspès i no tornarà aparèixer fins al 5 d'abril de 1912. En 1908 s'ajunta amb Anna Maurín, amb qui es casarà civilment l'any següent, i participa en la fundació de l'Ateneu Popular. L'agost de 1909 el domicili de Joan Mir i Anna Maurín és escorcollat per ordre del delegat del Govern i se li requisen 13 llibres considerats «anarquistes». En 1910 participa en la Comissió d'Higiene Social de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic i escriu sobre temes d'higiene. Aquest mateix any, participarà en l'elaboració i la correcció d'«El Pacte de Maó», que establia una treva electoral entre els partits polítics; la seva posició, favorable al pacte i la seva participació en l'elaboració, motivarà dures crítiques d'alguns membres de l'anarquisme maonès. En 1912 redactarà les bases per a la constitució de la Casa del Poble i l'any següent participa en la creació de l'Escola Racionalista de Ciutadella. L'abril de 1913 publica l'article «La lucha de clases» en el setmanari El Sindicalista, de Vilanova i la Geltrú, i a la tardor llança una Biblioteca de Divulgació, amb l'edició local de Dinamita Cerebral. Los cuentos anarquistas más famosos. Aquest mateix any l'anarcosindicalista catalana Teresa Claramunt visitarà Maó per participar en l'edició d'El Porvenir del Obrero. La salut de Joan Mir comença a patir els primers problemes greus. En 1914 l'Escola Lliure d'Alaior serà clausurada per ordre governativa. En 1915 Joan Mir trencarà amb els anarquistes per la seva clara postura aliadòfila i El Porvenir del Obrero serà clausurat definitivament. La revista Cultura Obrera, de Nova York, treu una informació sobre el paper d'aquesta publicació en les lluites socials. En 1917 es crea la Federació Obrera Menorquina amb la convergència de les forces socialistes, de recent creació, i anarquistes; Joan Mir manifestarà públicament el refús a aquest moviment sindicalista que considera massa polititzat. En 1918 comença a publicar en La Veu de Menorca, nou diari republicà del qual serà després copropietari, i entra a fer feina en la secretaria de la Unió Comercial i Industrial. En 1920 mantindrà dures polèmiques amb els socialistes i es casarà per l'Església, com a culminació del seu procés de «revisió» i com a ruptura total amb l'anarquisme menorquí. En 1921 es nomenat bibliotecari de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic. El novembre de 1922 marxa a Barcelona amb la intenció de romandre-hi i l'any següent es fa soci de l'Ateneu Barcelonès, treballa als tallers d'El Día Gráfico, publica en La Veu de Catalunya; però el març de 1923 tornarà a Menorca decebut, i es nomenat escrivent de la secretaria de l'Ajuntament de Maó. Va participar en la creació de la societat cultural regionalista La Nostra Parla i escriurà en l'òrgan d'expressió del mateix nom. En 1924 serà nomenat secretari de Literatura i Música de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic, i treballarà en una ponència sobre l'Autonomia de Menorca amb la finalitat d'enviar-la al directori de Primo de Rivera, però abandonarà la comissió davant la seva desconfiança en el concepte de «regió balear». A partir de 1925 passarà llargues temporades retirat a Bini-Umaia (Es Mercadal). En 1929 va escriure una sèrie d'articles a La Veu de Menorca, sobre l'avanç del feixisme a Itàlia i a Alemanya. L'any següent escriurà una llarga sèrie d'articles, La paz del mundo, considerats el seu testament polític; l'últim «Una veu amiga» el va publicar el 8 de juliol de 1930, 13 dies abans de morir, el 21 de juliol de 1930 a Maó (Menorca, Illes Balears) d'una hemorràgia cerebral. En 1931, quan es va proclamar la II República, se li va dedicar l'actual carrer Infanta de Maó in memoriam, i durant el franquisme un consell de guerra el va condemnar a mort. El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó el va nomenar menorquí il·lustre.

Joan Mir i Mir (1871-1930)

***

Notícia de la condemna de René Gendot publicada en el diari parisenc La Petite République del 8 de març de 1902

- René Gendot: L'11 de novembre de 1881 neix a Brion (Borgonya, França) l'anarquista René Gendot, conegut com Gendoz. Es guanyava la vida com a ajustador mecànic. A principis de 1901 vivia al número 116 del carrer Chemin Vert de París (França) i la policia el tenia fitxat com a actiu propagandista antimilitarista i membre del grup anarquista «Le Pot à Colle». El 9 de febrer de 1902 va ser detingut, juntament amb Albert Ganssen, per haver amenaçat de mort la filla d'una portera durant uns aldarulls. El 7 de març de 1902 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París a tres mesos de presó per «violències», per haver ferit un agent anomenat Massot a la sortida d'un míting dels desocupats celebrat a la Borsa del Treball el 2 de març anterior. En aquesta època vivia al número 75 del Faubourg Saint-Antoine. El maig de 1903 la policia no el tenia controlat i va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. En 1904 vivia a Londres (Anglaterra) i mantingué correspondència amb el periòdic Le Libertaire, solidaritzant-se amb l'obrer ajustador Victor Pivoteau, amb qui havia treballat i que havia estat condemnat per la mort a trets i a cops de punxó un capatàs que es negava a tornar-lo a contractar després d'haver-lo acomiadat, i va fer una crida per obrir una subscripció al seu favor per ajudar la mare de l'empresonat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paul Gudefin

- Paul Gudefin: L'11 de novembre de 1881 neix al VIII Districte de París (França) l'anarquista Paul René Gudefin. De pare desconegut, era fill natural de la domèstica Marie Claudine Gudefin. Es guanyà la vida treballant de mosso repartidor i d'obrer tintorer. En 1902 vivia al número 47 de Cité Jouffroy Renault de Clichy (Illa de França, França). El gener de 1903 habitava el número 42 del carrer Paris de Clichy i guanyava alguns diners amb uns drapaires. En aquesta època freqüentava les reunions anarquistes, especialment les del grup «Les Iconoclastes», on prenia la paraula. Era assidu dels anarquistes Maurice Bouché i Alzir Hella. En un escorcoll policial del seu domicili, la policia de Clichy va trobar fullets antimilitaristes i correspondència. A principis de 1903 va ser sortejat per l'exèrcit i va declarar que desertaria tan bon punt tingués l'uniforme. El maig de 1903 va ser contractat per un sabater, però va desaparèixer després de robar-li. El 16 de novembre de 1903 va ser incorporat al IV Regiment d'Hússars i el 24 de novembre va desertar; el 25 de desembre de 1903 va ser declarat oficialment desertor i es va donar ordre de crida i cerca. A principis de març de 1904 havia quedat amb un drapaire per a vendre'l diversos objectes i el comissari va ser advertir d'aquesta reunió, però va reconèixer un dels tres policies que el volien detenir i aconseguí fugir-ne. S'instal·là a Jemeppe-sur-Sambre (Namur, Valònia), al carrer Hullos, domicili del miner Modeste Boutet que llogava habitacions. Relacionat amb l'anarquista Auguste Lambin (Henri Beaumanoir, Auguste Gibout, Le Grand Charles), ambdós decidiren realitzat atemptats amb explosius. Durant la nit del 17 al 18 de març de 1904 una capsa prop del domicili del comissari de policia Ernest Laurent va ser descoberta a Lieja, però quan el comandant d'artilleria Julien Papin, que havia vingut per a desactivar-la, donà ordre de transportar-la a una zona sense perill, es va produí l'explosió, ferint mortalment el comandant i altres sis persones. El 22 de març d'aquell any, un nou atemptat es va produir a Saint Nicolas (Lieja, Valònia): una bomba va ser descoberta a la finestra del domicili del comissari de policia Léon Binet i en aquesta ocasió s'immergí la bomba per fer-la esclatar, provocant amb l'explosió el trencament d'algunes finestres. El 23 de març de 1904 va ser detingut amb Auguste Lambin a la sala dels passos perduts de l'estació central de Lieja. El 18 de maig de 1904 va ser condemnat a mort davant l'Audiència de Lieja, juntament amb Auguste Lambin, pena que va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat perquè a Bèlgica no s'aplicava la pena capital –també va ser jutjat el carboner Modeste Boutet. Paul Gudefin va morir l'11 de juliol de 1917 a la Presó Militar de Lovaina (Bramant Flamenc, Flandes).

***

Foto antropomètrica de Vittorio Puffich

- Vittorio Puffich: L'11 de novembre de 1885 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) l'anarquista Vittorio Puffich, també conegut com Viktor Puffich. Sos pares es deien Ferdinando Puffich i Caterina Marostica. Quan tenia 15 anys patí la seva primera condemna per robatori, causat per la necessitat de supervivència. L'agost de 1907 participà, com a molt altres anarquistes, especialment els companys del grup «Germinal» (Ferdinando Castro, Giovanni Colombin, Girardi, Rudolf Golouh, Kerpan, Oblak, Renato Siglich, etc.), en les revoltes contra la carestia de la vida i el 14 d'aquell mateix mes va ser condemnat a quatre mesos de arrest per «accions prohibides per la llei» –durant una manifestació anticlerical havia llaçat crits subversius, com ara «Visca l'anarquia!» i «Fora capellans i frares!». El seu procés va ser seguit pel setmanari anarquista de Trieste Germinal, dirigit per Marcello Andreani, amb el qual col·laborava assíduament. El juliol de 1909 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia) buscant una feina estable i, segons informes de la Prefectura de Policia milanesa, freqüentà Giovanni Galmozzi, redactor de La Protesta Umana. En una nota publicada el març de 1911 en Il Grido dell Folla, la citada Prefectura assenyalà la seva presència a Monfalcone (Friül), fent feina de mecànic a les drassanes navals que feia poc s'havien creat. Amb l'anarquista Ernesto Radich, que més tard es passà al comunisme, participà activament en les lluites obreres i amb l'anarquista de Trieste, de llengua eslovena, Rudolf Golough, va col·laborar en el quinzenal revolucionari local La Gioventù Socialista, dirigit per Ercole Bucco. Després de la Gran Guerra treballà a les drassanes navals San Marco de Monfalcone i esdevingué cap de colla, encara que no es mostrà com a anarquista a la nova direcció. Va estar present, en concomitància amb els obrers, durant la ocupació de dos dies de la fàbrica, però la direcció considerà que havia intentat salvar els seus interessos i li va lliurar un premi de 200 lires. De bell nou a Trieste, el setembre de 1925 va ser identificat per les autoritats com a membre de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El 14 d'aquell mateix mes va ser detingut, amb un grup de companys, en una agafada de la policia realitzada al Cafè Union, lloc de reunions llibertàries diàries al centre de la ciutat. Se li segrestaren nombrosos opuscles i una «afilada fulla d'acer d'uns 20 cm de llargària» i va ser tancat uns dies. El març de 1932 va fer un breu discurs al funeral laic il·legal del socialista Angelo Tommasini, pare de l'anarquista Umberto Tommasini. En 1935 la Prefectura de Policia de Trieste assenyalà que en els últims anys el seu comportament polític no havia donat problemes, però que no era partidària d'esborrar-lo del registre de subversius. En 1937 participà en un avalot amb els treballadors municipals de l'Azienda Comunale Elettricità Gas Acqua e Tramvie (ACEGAT, Companyia Municipal d'Electricitat, Gas, Aigua i Tramvia) i va ser acomiadat. Desesperat a causa de no poder mantenir la seva companya i les seves dues filles malaltes, i davant el xantatge de veure's obligat a afiliar-se al Partit Nacional Feixista (PNF) per a la seva readmissió laboral, Vittorio Puffich es va suïcidar el 29 de juny de 1938 a Trieste (Friül).

***

Attilio Bulzamini

- Attilio Bulzamini: L'11 de novembre de 1890 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Attilio Bulzamini. Sos pares es deien Ercole Bulzamini i Agnese Zuffa. Després de fer els estudis primaris, durant l'adolescència s'acostà al moviment anarquista. Després de la Gran Guerra marxà a Milà on treballà com a maquinista dels ferrocarrils i milità en els grups llibertaris de la capital llombarda. En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i la policia el qualificà de «destacat propagandista revolucionari». En aquests anys esdevingué amic íntim d'Errico Malatesta, amb qui mantindrà correspondència durant tota sa vida. Després de l'atemptat al teatre Diana del 23 de març de 1921, formà part dels grups de suport als companys detinguts. Constantment vigilat i perseguit, va ser acusat per les autoritats d'ajudar els militants cercats a exiliar-se clandestinament. En 1923, després de ser violentament agredit per un escamot feixista, va ser acomiadat dels ferrocarrils i es va veure obligat a viure en la semiclandestinitat, treballant a l'empresa «Breda» a Sexto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), però continuant amb la militància. L'octubre de 1927, després de ser novament acomiadat, emigrà clandestinament a Suïssa, on treballà com a mecànic en la indústria metal·lúrgica. D'antuvi s'instal·là a Ginebra i al cantó de Valais i després a Zuric. A Suïssa s'assabentà que son germà Pasquale, també militant anarquista, havia resultat mor el 31 d'octubre de 1928 a Viareggio (Toscana, Itàlia) arran de l'agressió que patí a mans d'un escamot feixista uns dies abans. Malgrat les condicions penoses que patí a Suïssa (llargs períodes de desocupació, problemes de salut causats per la seva úlcera duodenal, amenaça permanent d'expulsió, etc.), continuà militant en el moviment llibertari, sempre amb el suport de sa companya Carolina Bafarra. Mantingué estrets contactes amb el grup de Luigi Bertoni, que editava el periòdic Il Risveglio / Le Réveil, i continuà amb la correspondència amb Malatesta i sa companya Elena Melli. Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà, amb Giuseppe Spotti i Guido Rusconi, els anarquistes italians refugiats a Suïssa en el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians que tingué lloc a Puteaux (Illa de França, França) i que donà lloc a la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians (FAPI). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou el delegat de Zuric en el Congrés Anarquista Italià celebrat a Sartrouville (Illa de França, França), promogut per Camillo Berneri i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936, en assabentar-se de l'aixecament feixista a Espanya, abandonà Suïssa i, amb Berneri i altres, marxà immediatament a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Responsable d'una bateria al front d'Aragó, l'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado. El setembre d'aquell any, a instàncies de Berneri, s'integrà en el grup italià «Errico Malatesta», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També va ser membre del grup «Michele Angiolillo». El novembre de 1936 marxà a Suïssa per veure sa companya i renovar el seu permís de residència, però va ser immediatament detingut i expulsat amb sa parella per «violació de la neutralitat suïssa». Ambdós es refugiaren a França i ell després passà a Catalunya. Amb l'anarquista Pio Turroni, també milicià en la Columna Ascaso, i altres companys, presentà a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) un projecte d'atemptat contra Benito Mussolini, però no va ser acceptat per la dificultat organitzativa. Retornà al front enquadrat en la 28 Divisió, però el gener de 1937 va ser hospitalitzat a Barcelona per a ser operat de la seva úlcera duodenal. El març d'aquell any, acabada la convalescència, retornà als fronts. El setembre de 1937 obtingué una llicència i va fer una estada a Marsella per reunir-se amb sa companya i després de bell al camp de batalla. Molt dèbil físicament, al front va contreure la febre tifoide. Ingressat, Attilio Bulzamini va morir l'1 de juny de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).

Attilio Bulzamini (1890-1938)

***

Dret a l'esquerra Ácrato Lluc; asseguts, a l'esquerra Manuel Joaquin de Sousa, i a la dreta Sebastià Clarà (Barcelona, 12 de novembre de 1930)

- Sebastià Clarà Sardó: L'11 de novembre de 1894 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Sebastià Clarà i Sardó. Sos pares es deien Sebastià Clarà i Maria Sardó. Passà la seva infantesa al camp, a casa d'un oncles, i anà a l'escola laica de Sant Feliu. D'adolescent treballà de pagès, a la indústria suro tapera del seu poble i, com a manobre, a la carretera de Sant Feliu a Tossa. Emigrà a França, on va fer feina a les fàbriques de taps de suro de la Gascunya; després marxà a París, on l'aplegà la Gran Guerra i va viure el debat que aquest conflicte suscità en el moviment anarquista. Entre 1915 i 1917 va ser secretari de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a París. En 1917 fou responsable del Grup de Propaganda Llibertària de Llengua Espanyola i intentà publicar, sembla que sense èxit, el periòdic Tribuna Libertaria. Detingut, va ser portat a la frontera francoespanyola. Aquell mateix 1917 s'establí a Mataró, on participà en els conflictes vaguístics que es desencadenaren arreu de la comarca. En 1919, des de Salt, s'encarregà d'organitzar els Sindicats Únics de la Federació Comarcal de Girona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser nomenat secretari. Entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 assistí al II Congrés Nacional de la CNT (Congrés de la Comèdia). El 7 de setembre de 1920 va ser jutjat en consell de guerra a Girona per «insult de paraula a força armada». Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922, en representació de la CNT de Salt, assistí a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Blanes. Aquest mateix any fou membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1923 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional Catalana de Grups Anarquistes, que s'havia acabat de crear. També aquest any representà la CNT, amb J. Ferrer Alvarado, en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). A més a més, en 1923 va fer mítings a diverses poblacions (el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Sebastià). Durant la dictadura de Primo de Rivera intervingué en diverses conspiracions antimonàrquiques juntament amb sectors polítics i en 1927, arran de la vaga dels suro tapers, va ser desterrat i marxà de bell nou a França, establint-se a Montalban. Novament a la Península, en aquests anys de final de la dictadura, destacà com a orador, fent mítings a diverses localitats (Manresa, València, etc.). El 27 d'abril de 1930 va fer un míting d'afirmació sindical al Teatre Nou de Barcelona, amb Joan Peiró, Emili Mira, Pere Massoni i Ángel Pestaña. L'1 de maig de 1930, al Cafè del Carril de Vic, organitzat per l'Associació Obrera de Vic, llegí la conferència «Orientació sindical», i el 13 de maig d'aquell any, al teatre Fortuny de Blanes, organitzat pel Sindicat Únic confederal, la conferència «La finalitat i tàctiques de la Confederació Nacional del Treball». El 10 de juliol de 1930 impartí la conferència «Modalitats i finalitats del sindicalisme» a la Casa del Poble de València. En aquesta època es posà al front de la Federació Local de la CNT de la capital catalana i l'11 d'octubre de 1930 va ser detingut juntament amb altres companys (Ángel Pestaña, Tomàs Tuso, Pere Foix, etc.). Fins al setembre de 1931 fou redactor de la Solidaridad Obrera dirigida per Joan Peiró i fins i tot la dirigí entre l'octubre de 1930 i juny de 1931, fins que en 1936 va ser novament redactor. En 1931 prologà el llibre de Francisco Cañadas El Anarquismo. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT que se celebrà al Teatro Conservatorio de Madrid, i a partir d'aquesta reunió assumí progressivament les tesis purament sindicalistes, arribant a reivindicar un «sindicalisme neutre» compatible amb activitats polítiques al marge de la lluita sindical. L'agost de 1931, fou un dels redactors i signants del «Manifest dels Trenta» i per això fou expulsat de la CNT. El 22 de setembre de 1931 dimití, junt amb Joan Peiró i la resta de la redacció, de Solidaridad Obrera. Durant la II República espanyola s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) –era amic personal de Lluís Companys, a qui havia conegut a la presó Model de Barcelona– i fou cap d'Estadística del Departament de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. Després del IV Congrés Nacional de la CNT, celebrat entre l'1 i el 10 de maig de 1936 a Saragossa, reingressà en els Sindicats d'Oposició de la CNT i es va fer càrrec de la Secció de Funcionaris del Sindicat de Serveis Públics i, per aquest sindicat, fou delegat en el Comitè Regional de la CNT. El 13 de març de 1938 participà en l'homenatge a la memòria de Salvador Seguí que es realitzà davant la seva tomba al cementiri de Montjuïc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a la Península i entaulà relacions amb els falangistes, participant en la formació del Partit Laborista, fet pel qual una gran part de la militància confederal l'acusà de traïdor. Durant la dictadura crea el Centre Lleidatà, lloc de trobada i d'informació, boicotejat per la militància confederal. En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants a Barcelona, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Trobem articles seus, alguns signats sota el pseudònim de Floreal, en diverses publicacions, com Acción Social Obrera, Acracia, Boletín Oficial, La Comena Obrera, Cultura Libertaria, Solidaridad Obrera, El Vidrio, etc. Sebastià Clarà i Sardó va morir el 17 de maig de 1986 a la Residència Armonia de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementir de Les Corts d'aquesta ciutat.

***

Necrològica de Cristóbal Rodríguez Pérez apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 de maig de 1953

- Cristóbal Rodríguez Pérez: L'11 de novembre de 1894 neix a Igualeja (Málaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Cristóbal Rodríguez Pérez. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya). Durant la guerra civil va ser adscrit al Servei de Tren Automòbil del X Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Exiliat, treballà de llenyataire a Sacy (Borgonya, França). Desesperat per la malaltia que patia, Cristóbal Rodríguez Pérez es va suïcidar el 2 de maig de 1953 llançant-se a les vies del tren a l'indret anomenat «Le Champ du Noyer» de Vermenton (Borgonya, França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 10 de novembre

Esdeveniments

Primera edició del Segon Certamen Socialista

- Segon Certamen Socialista: El 10 de novembre de 1889 té lloc al Palau de les Belles Arts de Barcelona (Catalunya) el Segon Certamen Socialista, convocat pel grup «Onze de Novembre», un conjunt de militants anarquistes que volien commemorar i glorificar els Màrtirs de Chicago, executats dos anys abans; també es desitjaven confrontar i harmonitzar les tendències anarcocol·lectivista i anarcocomunista enfrontades aleshores. A l'acte de cloenda van assistir unes 20.000 persones –10.000 segons El Productor i 30.000 segons Palmiro de Lidia– i es va aconseguir el doble èxit de demostrar la capacitat de mobilització de l'anarquisme ibèric i de palesar la qualitat dels treballs presentats, malgrat les divergències ideològiques. Varen presentar-s'hi 63 treballs, convocats per a 14 temes (teoria revolucionària, l'anarquia, les passions humanes, la literatura, el caràcter científic del col·lectivisme, els deures dels treballadors...), que procedien de localitats catalanes gairebé tots –llevat un de Bilbao, un de Madrid i un de Buenos Aires. Van formar part del tribunal Canivell, Esteve i Pellicer, entre d'altres. Les idees anarcocol·lectivistes van ser defensades per Josep Llunas i les idees anarcocomunistes per Teobaldo Nieva i Sergio de Cosmo, essent premiats els seus treballs. Ricardo Mella va aconseguir el primer premi amb la memòria «Anarquia. El seu origen, progrés, evolucions, definicions i futur d'aquest principi social». L'exposició més original, i que acabaria creant escola, va ser la de Fernando Tárrida del Mármol, defensant el principi de l'«anarquisme sense adjectius econòmics». El tipògraf alacantí Rafael Carratalà Ramos va guanyar la secció «Himne revolucionari anarquista» amb un que arribaria a ser mític, Hijos del Pueblo. També van presentar treballs Anselmo Lorenzo, N. Tasso, J. Torrents Ros, Soledad Gustavo, M. Burgues, Abayà Garriga, Sevilla, Cascales, entre d'altres. En 1890 es van publicar els treballs, que han estat reeditats en diverses ocasions (1903, 1927 i 1990).

***

La Presó Model de Barcelona a l'època

- Execució de Llàcer i de Montejo: El 10 de novembre de 1924, a les cinc de la matinada, al pati de la presó Model de Barcelona (Catalunya) són garrotats, pels botxins de Madrid i de Burgos, Josep Llàcer Bertran, català de 26 anys, i Juan Montejo Arranz, de 19 anys i natural de Liceras (Sòria, Espanya), militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –Llàcer del Sindicat del Metall i Montejo del Sindicat Únic del Ram de l'Alimentació–, condemnats en Consell de Guerra sumaríssim per un Tribunal Militar per matar un guàrdia de seguretat (Bruno López Ruiz) i ferir-ne un altre (José Jarque) durant l'assalt de la caserna de les Drassanes, el 6 de novembre de 1924, i de la mort del botxí de Barcelona, el 28 de maig d'aquell mateix any. Les últimes paraules de Montejo van ser: «Visca l'anarquia!»; l'últim gest de Llàcer va ser escopir el rostre de qui l'havia de matar, el botxí de Burgos. Llàcer, que tenia esposa i un fill, abans de morir va fer testament, on recomanava a sa companya que eduqués de manera llibertària sos fills; aquesta dona, encinta, va posar-se de part per la impressió la nit de l'execució, però la bessonada va néixer morta pel mal tràngol. La militant anarcofeminista Lola Iturbe, que va passar la vetlla amb la família de Montejo a la presó amb els condemnats, va escriure un article antològic, «Héroes de ayer. Llàcer y Montejo», que va ser publicat en Solidaridad Obrera, el 16 de novembre de 1938, amb el seu pseudònim Kyralina.

***

Capçalera de SIA

- Surt SIA: El 10 de novembre de 1938 surt a París (França) el primer número del setmanari SIA. Organe de la Solidarité Internationale Antifasciste. Amb l'esclat de la Revolució espanyola en 1936, l'anarquista i antimilitarista Louis Lecoin va crear el Comitè per l'Espanya Lliure, que es va transformar, arran del congrés de la Unió Anarquista de 1937 en Solidarité Internationale Antifasciste (SIA), la finalitat del qual era l'ajuda als revolucionaris espanyols aprovisionant-los de queviures, medicaments i armes. Des de novembre de 1937 a octubre de 1938 el periòdic Le Libertaire va acollir dues pàgines escrites per SIA, però finalment aquestes pàgines van acabar independitzant-se i creant el setmanari bilingüe francoespanyol SIA, els principals responsables del qual van ser Louis Lecoin (secretari de redacció), Nicolas Faucier (administrador) i Vintrigner (gerent). Va comptar amb el suport de nombroses personalitats dedicades a la defensa de la llibertat i de la justícia social, mobilitzades en pro del poble espanyol contra els feixismes coaliats. La secció francesa de SIA comptarà el febrer de 1939 amb 15.000 adherits i el setmanari tindrà 5.500 subscriptors, amb un tiratge que arribarà als 50.000 exemplars en números especials i que es repartiran especialment durant els nombrosos mítings de suport a l'Espanya Lliure que es faran. Però, a finals de juliol de 1939, la repressió governamental s'abatrà sobre l'equip del periòdic; Robert Louzon, Henri Jeanson, membres també del Comitè de Defensa dels Pobles Colonials i autors d'articles en defensa del poble tunisià publicats a SIA, seran condemnats a 18 mesos de presó «per atemptar a la integritat de l'Imperi»; i Vintrigner, Lecoin i Faucier seran condemnats a dos anys de presó cadascun per «provocació de militars a la desobediència amb la finalitat de propagar l'anarquisme». L'últim número serà el 38, del 3 d'agost de 1939; encara que va sortir un número clandestí el setembre d'aquell any. En la postguerra, en 1947, el periòdic reapareixerà i publicarà cada any un calendari per recaptar fons, ara, per ajudar els anarquistes espanyols refugiats a França.

Naixements

Wallace Rice

- Wallace Rice: El 10 de novembre de 1859 neix a Hamilton (Ontàrio, Canadà) l'advocat, escriptor, periodista, poeta, assagista, bibliòfil, vexil·lòleg i anarquista individualista Wallace de Groot Cecil Rice. Era fill de John Asaph Rice i de Margaret Van Slyke Culver, i tingué una germana (Margaret Sherman) i un germà (Lewis Anson). Nasqué al Canadà quan sos pares hi residien temporalment. Son pare era un destacat hoteler de Chicago (Illinois, EUA), propietari del Tremont House i copropietari del Sherman House Hotel. D'infant va fer estudis al Racine College, escola de l'església episcopal de Racine (Wisconsin, EUA), i en 1883 es va graduar en dret a la Universitat Harvard de Cambridge (Massachusetts, EUA). El novembre de 1884 va ser admès en el col·legi d'advocats de Chicago. El 8 d'agost de 1889 es casà a Chicago amb Minnie Hale Angier, amb qui tingué dos infants, John A. i Benjamin W., i de qui es va divorciar cap el 1920, no tornant-se a casar. Va ser periodista dels diaris Chicago Herald American i Chicago Tribune, de Chicago, entre d'altres, a més d'assessor literari i editor de diverses editorials d'aquesta ciutat. Destacat vexil·lòleg, en 1917 dissenyà la bandera municipal de Chicago i en 1918 la bandera del centenari d'Illinois. Recopilà una sèrie d'històries i anècdotes de diaris nord-americans. En 1929 publicà amb l'advocat Clarence Darrow l'antologia Infidels and Heretics and Agnostic's Anthology, recull de textos sobre el pensament agnòstic de destacats escriptors i filòsofs. Va ser membre de diverses institucions acadèmiques i socials (Chicago Historical Society, Cliff Dwellers, Little Room, Playwrights Theater, Society of Midland Authors, Stage Guild, State Historical Society, etc.). Entre les seves obres podem destacar The Flying Sands... (1898), Under the Stars and Other Songs of the Sea (1898, amb Barret Eastman), Catch words of patriotisme (1908), For the gaiety of nations. Fun and philosophy from the younger American humorists (1909), The Wealth of Friendship (1909, amb Frances V. Rice), The Humbler Poets. A Collection of Newspaper and Periodical Verse 1885 to 1910 (1911, amb Frances V. Rice), The chaplet of Pan. A masque (1912, amb Thomas Wood Stevens), To may home (1912, amb Frances V. Rice), To may dad (1913, amb Frances V. Rice), The Chicago Stock Exchange. A history (1923), etc. Wallace Rice va morir el 15 de desembre de 1939 a Chicago (Illinois, EUA) i va ser incinerat tres dies després al cementiri de Graceland de la ciutat. El seu arxiu i biblioteca es troben dipositades en la Newberry Library de Chicago.

***

Camilo Arriaga (ca. 1900)

- Camilo Arriaga: El 10 de novembre de 1862 neix a San Luís Potosí (San Luís Potosí, Mèxic) l'enginyer de mines, polític liberal i revolucionari llibertari Camilo Arriaga. Fill d'una família oligarca de San Luis Potosí, son pare, Benigno Arriaga Leija, era nebot de Ponciano Arriaga, que havia estat en 1857 diputat constituent i aliat del liberal Benito Juárez; sa mare es deia Carlota Ramos Aguirre. Benigno Arriaga en 1876 va fer costat el Pla de Tuxtepec, proclamat per Porfirio Díaz, contra la reelecció de Sebastián Lerdo de Tejada i quan Díaz arribà a la presidència de Mèxic compensà la família Arriaga amb càrrecs polítics. En 1875 Camilo ingressà a l'Escola Nacional Preparatòria (ENP) de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En aquests anys d'estudiant llegí els clàssics socialistes (Karl Marx, Friedrich Engels, etc.) i anarquistes (Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, etc.) i realitzà un viatge a Europa, on adquirí una important biblioteca d'autors anarquistes a París (França). En 1880 entrà a l'Escola Nacional d'Enginyers per estudiar Enginyeria Civil, especialitzant-se en els temes referents a l'explotació minera. En 1884 realitzà pràctiques professionals a les mines de plata propietat de sa família a Guanajuato i Hidalgo. El 17 de gener de 1887 aconseguí el títol d'Enginyeria en Mines amb altes qualificacions. En 1888, quan son pare ja era senador, va ser nomenat diputat a la Legislatura Local a San Luis Potosí per ordre de Porfirio Díaz i, en morir son pare, en 1890 va ser ascendit a diputat federal del Congrés Nacional, càrrec que mantingué fins a 1898. En 1892 impulsà les mobilitzacions estudiantils de la Ciutat de Mèxic i en 1898 encapçalà una protesta anticlerical al Congrés contra el bisbe Ignacio Montes de Oca y Obregón, exigint la separació real entre l'Església i l'Estat, i per aquest motiu va se cessat per Díaz juntament amb altres diputats que el van secundar. En 1899 retornà a San Luis Potosí i amb el capital que li restava arran de la crisi financera («Crisi de la Plata») de 1892-1895 es dedicà a preparar un moviment de protesta contra Díaz. S'ajuntà amb joves revolucionaris d'una classe social més baixa, com ara Juan Sarabia, Antonio Díaz Soto y Gama, José María Facha, Blas C. Rodríguez, Santiago R. de la Vega, Moisés García, Genaro L. Zapata, Librado Rivera i Rosalío Bustamante, entre d'altres, i el grup fundà el Club Liberal «Ponciano Arriaga», on es discutien textos socialistes i anarquistes de la biblioteca que Arriaga havia adquirit a París. Entre el 5 i el 10 de febrer de 1901 el Club Liberal «Ponciano Arriaga» celebrà al Teatro de la Paz de San Luis Potosí, davant l'estricta vigilància de l'Exèrcit Federal, el I Congrés Liberal Mexicà, que aglutinà 50 clubs i creà el Partit Liberal Constitucionalista (PLC), reivindicador de la Constitució de 1857, de la llibertat d'impremta, del sufragi lliure, de la supressió dels caps polítics i de la solució dels problemes agraris. Entre els delegats que assistiren al congrés es trobaven els germans Flores Magón, editors del periòdic anarquista Regeneración, i altres destacats llibertaris (Librado Rivera, Antonio I. Villareal, etc.). El pensament del Club Liberal «Ponciano Arriaga» es radicalitzà de mica en mica, passant per l'anticlericalisme i l'oposició directa contra la dictadura de Díaz. El II Congrés Liberal Mexicà, que havia de començar el 5 de febrer de 1902, no se celebrà perquè el porfidista Heriberto Barrón, infiltrat en el Club Liberal «Ponciano Arriaga» per propiciar l'escissió, el 24 de gener de 1902 disparà contra el membre del club Julio Uranga, fet que propicià la detenció d'Arriaga, la seva acusació pels delictes de sedició i d'ultratge a funcionaris públics i el seu tancament a la presó de Belén de la Ciutat de Mèxic. Un cop alliberat el 10 de gener de 1903, reorganitzà el Club Liberal «Ponciano Arriaga», moment en el qual s'afegiren els germans Ricardo i Enrique Flores Magón. El 27 de febrer de 1903 el Club Liberal «Ponciano Arriaga» publicà un manifest on denunciava les injustícies socials i econòmiques imperants i la corrupció governamental i eclesiàstica; protestava contra la lleva, les tiendas de raya (botigues ubicades a les fàbriques on els obrers eren obligats a comprar els productes vitals) i el lliurament dels béns nacionals a l'estranger, per acabar amb una crida a la lluita armada. Aquest mateix 1903 s'exilià a Laredo (Texas, EUA), on es reuní amb els germans Flores Magón, i a Saint Louis (Missouri, EUA), on col·laborà en els periòdics anarquistes i revolucionaris Regeneración, El Hijo del Ahuizote i El Diario del Hogar. Diferències, econòmiques més que ideològiques, amb Ricardo Flores Magón, el separaren del grup que en 1905 fundà la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM). Curiosament, Arriaga, que havia escampat les idees radicals socialistes i anarquistes europees entre la joventut intel·lectual mexicana de les classes mitjana i baixa, es va desmarcar del pensament llibertari quan aquestes idees van començar a posar-se en pràctica. En 1908 retornà a San Luis Potosí i treballà contra el govern de Díaz, fet pel qual va ser empresonat. En 1910 s'uní al moviment antirreeleccionista que encapçalava el seu amic Francisco Ignacio Madero González. El març de 1911 participà en el Complot de Tacubaya, la finalitat del qual fou el derrocament de Porfirio Díaz amb el suport de Madero; detingut el 27 de març, va ser processat, però va ser alliberat el maig d'aquell any com a resultat de la presa per part dels revolucionaris de Ciudad Juárez i de la firma dels Tractats de Ciudad Juárez. Un cop lliure, el 28 de juliol de 1911 participà en la Junta Iniciadora de la Reorganització del Partit Liberal a la Ciutat de Mèxic i s'afegí d'una manera crítica al maderisme. El maig de 1912 fundà una Escola Socialista. Durant el govern de Victoriano Huerta Márquez s'exilià a Nova Orleans (Louisiana, EUA) i en 1920 retornà a Mèxic amb la intenció de reintegrar-se en la lluita revolucionària. Aquest mateix any va ser nomenat cap del Departament Forestal de Caça i Pesca del govern d'Álvaro Obregón Salido, càrrec que mantingué fins 1924. En aquesta època visqué a la Ciutat de Mèxic i es dedicà al periodisme, col·laborant en El Demófilo, El Renacimiento, El Porvenir, Regeneración, Tercer Imperio i El Heraldo de México. En l'últim període de sa vida, simpatitzà amb la II República espanyola i amb l'URSS, alhora que s'oposà al feixisme europeu i a la seva versió mexicana, el sinarquisme. Camilo Arriaga va morir el 26 de juny de 1945 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i les seves restes van ser dipositades al Panteó Civil de Dolores.

Camilo Arriaga (1862-1945)

***

Notícia de la detenció d'Antoine Gleizal apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne del 25 d'abril de 1891

- Antoine Gleizal: El 10 de novembre de 1862 neix al III Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Antoine Gleizal, conegut com Garnier-Gleizal. Fill de pare desconegut, sa mare es deia Marie Philomène Gleizal i era obrera en la indústria de la seda. Treballà d'obrer tapisser i de mecànic a Lió. El 19 de gener de 1883 va ser condemnat a Lió, en el famós «Procés dels 66», a 15 mesos de presó, 200 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils per «afiliació a l'Associació Internacional dels Treballadors» (AIT). La pena va ser finalment reduïda el 13 de març de 1883 pel Tribuna d'Apel·lació a un any de presó, 100 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils. En 1885 engegà una campanya per l'abstenció en les eleccions legislatives. El 23 d'abril de 1891 va ser detingut, amb altres quatre companys (Claude Andauson, Alexandre Teyssier, Jean Teyssier i Veillet), acusat de fabricació de moneda falsa; jutjat, el 21 de maig de 1891 va ser condemnat per l'Audiència del Rhône a dos anys de presó i 100 francs de multa per fabricació i emissió de moneda falsa. Per alguns companys, el seu comportament i els seus costums eren més que discutibles. El 10 de gener de 1896 envià una carta a Rivaud, prefecte de policia del Rhône, on es retractava del seu passat i es declarava no anarquista. Entre 1882 i 1883 els cercles llibertaris denunciaren la seva «traïció» i el seu paper d'agent provocador. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gaetano Bresci

- Gaetano Bresci: El 10 de novembre de 1869 neix a Coiano (Prato, Toscana, Itàlia) l'anarquista, partidari de la propaganda per l'acció, Gaetano Bresci. Sos pares, pagesos humils, es deien Gaspare Bresci i Maddalena Godi. Son pare es guanyava la vida com artesà de llata per a capells. Quan era adolescent, després d'haver passat per l'Escola d'Arts i Oficis de Prato, començà a treballar en una fàbrica tèxtil («Fabbricone»), on entrà en contacte amb el món sindical. Quan tenia 15 anys començà a participar en les activitats del Cercle Anarquista de Prato. El desembre de 1892, després d'haver participat en la seva primera vaga, va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge i insubordinació a la força pública» i fou catalogat com a «anarquista perillós». Després de la vaga, que implicà l'ocupació militar de la fàbrica, va ser acomiadat. Tot seguit va treballar en diverses feines, però va ser detingut cautelarment com a «mesura de seguretat pública» i, segons les lleis especials que havia aprovat el Govern de Francesco Crispi, confinat juntament amb altres 52 anarquistes de Prato a Lampedusa entre 1893 i 1895. El maig de 1896 va ser amnistiat i, com que no trobà feina a Prato, s'establí a Ponte all'Ania (Barga, Toscana), on va ser contractat a la fàbrica de llanes «Michele Tisi e C.». Més tard decidí emigrar i a finals de desembre de 1897 embarcà cap els Estats Units, arribant el 29 de gener de 1898 a Nova York. Es va establir a Paterson (New Jersey), on treballà a la filatura «Hamil & Booth» i freqüentà la colònia d'emigrants anarquistes italians, formant part de la «Società per il Dirito all'Esistenza» (Societat per al Dret a l'Existència). A Paterson tenia esposa i fill. Fou un dels fundadors, amb Errico Malatesta, del periòdic anarquista La Questione Sociale i va comprar accions de l'editorial «Era Nuova». El novembre de 1899, durant un animat debat entre Malatesta i l'anarcoindividualista Giuseppe Ciancabilla, Bresci salvà la vida del primer al desviar el revòlver d'un provocador anomenat Passaglia que disparà contra el gran pensador anarquista ferint-lo en una cama. Durant la seva estada als EUA, s'assabentà de l'anomenada «Protesta de l'Estómac», insurrecció popular que es donà en 1898 a Milà (Llombardia, Itàlia) arran de la pujada del preu de la farina i del pa que durà uns dies i que donà lloc a l'assalt de fleques. El motí fou durament reprimit per l'exèrcit italià a les ordres del comandant general Fiorenzo Bava-Beccaris, deixant més de cent morts i centenars de ferits. Aquest fet trasbalsà Bresci i decidí tornar a Itàlia per venjar aquests assassinats en la figura del rei Humbert I d'Itàlia, responsable màxim d'aquesta repressió. El maig de 1900 ja era a París (França) i el 4 de juny a Prato, on demanà al director de la Seguretat Pública un permís d'armes que li va ser denegat. Entre el 20 de juny i el 8 de juliol els passà a Castel San Pietro (Bolonya) a casa de sa germana, la qual regentava amb el seu marit una taverna. El 8 de juny participà a Bolonya en la inauguració del monument a Garibaldi i a continuació passà uns dies a Parma. Després llogà una habitació a l'avinguda San Pietro all'Orto de Milà amb la finalitat d'espiar durant uns dies els moviments del monarca que des del dia 21 de juliol es trobava de vacances a la Vila Reial de Monza. El diumenge 29 de juliol de 1900 Bresci assassinà de tres trets de revòlver el rei d'Itàlia Humbert I de Savoia, davant centenars de persones que el saludaven i victorejaven. El sobirà retornava amb carrossa oberta a la seva residència de Monza després d'assistir a una competició gimnàstica a la societat esportiva «Forti e Liberi» i de lliurar el premi. El regicida, que no oposà cap resistència, va ser detingut pel mariscal de carrabiners Andrea Braggio que li va salvar la vida quan estava apunt de ser linxat per la xusma enfurida. Després de l'assassinat es desencadenà una important repressió contra el moviment anarquista italià (detencions, saqueigs, etc.) amb un intent de presentar el regicidi com un gran complot internacional que tingué repercussions fins i tot a Paterson. Durant el procés, que va tenir lloc els dies 9, 18 i 29 d'agost, Bresci va ser defensat, després d'haver rebutjat l'advocat d'ofici Mario Martelli que venia avalat pel diputat socialista Filippo Turati, per l'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino. El 29 d'agost de 1900 va ser condemnat a presó perpètua per l'Audiència de Milà. Bresci rebé la sentència al crit de «Visca la Revolució Social!». Anys abans, en 1878, l'anarquista Giovanni Passannante havia atemptat sense èxit contra el monarca i havia estat condemnat a mort i només per la gràcia del mateix rei la pena havia estat commutada per la de cadena perpètua. En 1889 la pena de mort fou abolida del codi penal italià per a tot tipus de delicte. El 23 de gener de 1901, després de ser traslladat per mar mitjançant el vaixell de guerra Messaggero, va ser tancat sota el número de matrícula 515 en una cel·la especial de tres per tres metres, sense cap equipament, a la penitenciaria de l'illot de Santo Stefano, a les Illes Poncianes. La condemna especificava que els set primers anys els havia de passar en una cel·la d'aillament. El comportament del pres fou pacífic i normal. Gaetano Bresci va aparèixer penjat amb una tovallola el 22 de maig de 1901 a la seva cel·la. Evidentment la versió oficial de suïcidi no va ser creguda pels cercles anarquistes i les conjectures sobre el seu assassinat van ser més que sospites. El seu cos, segons uns, va ser enterrat al cementiri de Santo Stefano i, segons altres, va ser llançat al mar. Les úniques coses que quedaren de la seva persona van ser el seu capell de pres, que va ser destruït durant una revolta carcerària durant la postguerra, i el revòlver del regicidi, un Hamilton & Booth. La seva filla, Getanina Bresci, seguí les passes de son pare i va ser una destacada anarquista. A Carrara existeix un monument dedicat a Bresci, obra en marbre realitzada per l'escultor milanès Carlo Sergio Signori. A Prato, població natal de Bresci, en 1976 se li va dedicar un carrer.

***

Foto policíaca de Joseph Hostenbock (26 de febrer 1894)

- Joseph Hostenbock: El 10 de novembre de 1871 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista Joseph-Louis Hostenbock, conegut com Louis Carlos. Sos pares es deien Louis Hostenbock i Elisabeth Hanozet. Treballava de perruquer. Sospitós d'haver participat en 1894 en els atemptats anarquistes de Barcelona (Catalunya), va ser expulsat el 8 de març de 1894 de França. La policia francesa el considerà un «lladre professional». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 20 de març de 1925 va ser detingut a Marsella, amb sa companya, Julia Werck (Jukie), i Auguste-Marius Levallard (Sam), a la Borsa de París quan intentava vendre obligacions creditícies, bons del tresor, etc. Tots tres van ser acusats de formar una banda de lladres internacional caracteritzada per realitzar importants robatoris de papers borsaris i bancaris a domicilis burgesos francesos i belgues i d'haver assassinat el 18 de novembre de 1924 el ric rendista Ledoux a la seva mansió parisenca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Joseph Hostenbock (1871-?)

***

Frédéric Mouret

- Frédéric Mouret: El 10 de novembre de 1873 neix al XX Districte de París (França) el cançonetista anarquista Frédéric Victor Mouret. Era fill dels fabricants de galotxes Louis Pierre Bazile Mouret i Clémence Leroy. D'antuvi es guanyà la vida treballant de muntador en bronze. En 1893 vivia al número 25 del carrer Plateau del XIX Districte de París. En 1894 s'ajornà la seva incorporació al servei militar per fill de vídua. El 12 de novembre de 1895 va ser integrat en el 4 Batalló d'Artilleria a Peu com a canoner i el 22 de setembre de 1896 va ser llicenciat. El 23 de març de 1904 es casà al XIX Districte de París amb la parisenca Juliette Albertine Duchemin i amb aquest matrimoni la parella legitima un nin, Raymond Frédéric Mouret, nascut el 24 d'octubre de 1900, que també serà compositor llibertari, i una nina, Odette Clémence Mouret, nascuda el 29 d'abril de 1903. En aquesta època treballava de mecànic i vivia al número 82 del carrer Rébeval del XIX Districte de París. Llibertari, va ser un dels fundadors del grup de poetes i cançonetistes revolucionaris «La Muse Rouge» (La Musa Roja). Primerament cantà cançons d'altres autors (Jean-Baptiste Clément, Pierre Dupont, Marcel Legay, Xavier Privas, etc.) i després va escriure les seves pròpies obres (Allez mes p'tits gas!, Capitaine et paysan, La chanson des muses, Les chiens couchants, Les cloches du prolétaire, Crois-tu?, La graine, Gros Jean de quoi te plains-tu?, Il faut s'en faire!, J'aime mieux me taire!, Moines et carillons, Nos maîtres, Nous chanterons Noël, Pensées humaines, Quand je bois, Quand je chemine, Les saintes filles, Si je croyais en Dieu, Tout autour du moulin, etc.), fins esdevenir un dels cançonetistes d'avantguarda més preuats a l'època. Publicà les seves obres especialment en publicacions editades per «La Muse Rouge», com ara La chanson ouvrière (1905), La chanson aux chansonniers (1908), L'Almanach de La Muse Rouge (1914), Nos chansons (1920-1929), La Muse Rouge (1922-1929), etc. Va ser tresorer de la revista La chanson ouvrière. En aquests anys publicà nombroses cançons en diversos periòdics, com ara L'Éclaireur de l'Ain, L'Émancipateur, L'Internationale, etc. Durant la Gran Guerra va estar mobilitzat entre el 2 d'agost de 1914 i el 4 de gener de 1915 en diversos regiment d'artilleria. No obstant això, es mantingué fidel al pensament pacifista i va escriure cançons antimilitaristes, algunes de les qual van ser censurades, com ara J'aime mieux ma taire i Diplomatie, que només va poder imprimir en acabar el conflicte bèl·lic. En 1918 va ser un dels reorganitzadors de «La Muse Roure», restant un dels membres més destacats d'aquesta formació fins la seva desaparició en 1939, participant en nombrosos concerts, festes populars, actes sindicals i vetllades en suport de Le Libertaire. El seu últim domicili va ser al número 20 del carrer Danton de La Courneuve (Illa de França, França). Sembla que va pertànyer a la Lògia «Floréal» de la francmaçoneria. Frédéric Mouret va morir el 17 de setembre de 1944 a l'Hospital Saint-Louis del X Districte de París (França) i va ser enterrat al cementiri de Pantin (Illa de França, França). Son fill Raymond Mouret (1900-1973) fou pianista i compositor llibertari, animador de «La Muse Rouge» en el període d'entreguerres.

***

Foto antropomètrica d'Agustí Camps Caja (9 de maig de 1916)

- Agustí Camps Caja: El 10 de novembre –fonts policíaques citen erròniament el 12 de setembre– de 1877 neix a Sant Andreu de Palomar (Barcelona, Catalunya; actualment és un barri de Barcelona) l'anarquista Agustí Feliu Camps Caja. Sos pares es deien Josep Camps Català i Maria Caja Molas. Es guanyava la vida com a torner en fusta. El 26 de març de 1916 arribà a França i, després de fer la declaració d'estrangeria i de residència a Cortsaví (Vallespir, Catalunya Nord), s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). En aquesta població treballà per al negociant de fusta Llaurens i vivia a la pensió Lafleur de l'avinguda Pépinière. Mantingué correspondència amb un tal Joan Vila, amb qui s'havia de reunir a París tant bon punt tingués diners per anar-hi. Cap el maig de 1916 intentà, amb un tal Ferrer, de crear un moviment vaguístic per obtenir un augment de salari i per aquest motiu va ser fitxat aquell mes com «anarquista i propagandista militant» per la policia per la Comissaria de Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Virgilio Gozzoli

- Virgilio Gozzoli: El 10 de novembre de 1886 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) el mecànic, tipògraf, escriptor i pintor anarquista Virgilio Gozzoli. Sos pares es deien Paolo Gozzoli i Angelica Gelli. A la seva ciutat natal va ser introduït a l'anarquisme individualista per Tito Eschini i Ettore Bartolozzi. En 1899 va participar en la protesta antimonàrquica en ocasió de la visita a Pistoia del futur rei Víctor Manuel III d'Itàlia. En aquesta època va experimentar literàriament amb el futurisme, el paroleliberisme i la dramatúrgia publicant obres com È un gran mondaccio buffo (1907), I due Macigni (1911), Ficcanaso (1911), Per un Mantellaccio (1911), Un par di calzoni (1912), Pistoia ne' su' rioni (1913), Marchesino (1915), Il mattaccio (1918), Mara (1919), Il prodigio (1919) i Il lebbroso (1921). En 1913 va començar a col·laborar en el periòdic L'Iconoclasta i en l'únic número d'Il Pensiero Iconoclasta Individualista. En 1914 fou condemnat a un mes de presó per participar en els fets de la «Setmana Roja». Cridat a files en 1916, fou tot d'una llicenciat i escrigué nombrosos textos i peces teatrals de caràcter social i antimilitarista. L'abril de 1919 fundà la revista Iconoclasta. Com a obrer d'una fàbrica mecànica al complex industrial de San Giorgio, va participar en el moviment d'ocupacions de fàbriques i en la lluita contra la pujada del feixisme. L'abril de 1921 la seva impremta fou destruïda pels feixistes i, un cop apallissat, fou detingut com a membre del grup «Arditi del Popolo» de Pistoia. El novembre de 1922 s'exilià a França i col·laborar en el «Comitè en favor de les víctimes polítiques», organitzat el maig de 1923 per Raffaele Schiavina a París. També va col·laborar en el periòdic La Revendicazione, fundat el juny de 1923. A partir de maig de 1924, amb Ugo Fedeli, va publicar una nova sèrie de la seva revista Iconoclasta! a París i participà en la fundació d'«Obres Internacionals de les Edicions Anarquistes». Amb Ugo Fedeli i Tintino Rasi, formà part de la redacció de La Rivista Internazionale Anarchica (1924-1925) a París. També va prendre part en la dura polèmica en els cercles llibertaris entre partidaris i opositors de formar part de les legions garibaldines i d'una expedició armada a Itàlia, que resultarà ser una provocació muntada per l'agent feixista R. Garibaldi. Va col·laborar amb l'entrada «Art» en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure i entre 1925 i 1926 en el periòdic La Tempra. Amb sa companya Marguerite Guestini, el juliol de 1925, es va instal·lar a Courbevoie, on va fer feina de mecànic alhora que tenia instal·lada una impremta al seu domicili. El maig de 1929 publica, amb Gigi Damiani, el periòdic Fede. El 3 de juliol de 1930 fou detingut amb una ordre d'expulsió, però va aconseguir una pròrroga. Amb l'establiment de la II República espanyola, marxà a Barcelona on, amb Bruzzi i Castellani, formà part de l'Oficina Llibertària de Correspondència. A finals de 1932 marxà a Brussel·les i entrà clandestinament a França. El 12 de novembre de 1933 va participar com a delegat en el Congrés de Puteaux, on va ser fundada la Federació Anarquista de Refugiats Italians i el seu òrgan d'expressió, Lotte Sociali (1933-1935), del qual serà membre de la redacció. El 4 de juny de 1934 es va reactivar la seva ordre d'expulsió i, segons la policia, marxà a Espanya fins al març de 1935, quan, per desencadenar una campanya a favor del dret d'asil, es va presentar davant la policia francesa amb altres militants anarquistes (Marzocchi, Perissino, Bonomini, Tammassini, etc.). L'1 i el 2 de novembre de 1935 va participar en el Congrés Anarquista Italià de Sartrouville, on va ser fundat el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària. El 26 de juliol de 1936 prengué part a París en la reunió on es decidí enviar immediatament voluntaris a lluitar en la Revolució espanyola i es va encarregar de les relacions entre París i Barcelona. A partir d'octubre de 1936 va entrar en la redacció de la revista barcelonina Guerra di Classe, de la qual es va encarregar de la direcció arran de l'assassinat el maig de 1937 per agents estalinistes de Berneri i de Barbieri. En aquesta època, amb Celso Persici i Domenico Ludovici, representà la Unió Sindical Italiana (USI) en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937 tornà a França i participà en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) a Marsella i del seu òrgan Il Momento, del qual serà responsable amb Leonida Mastrodicasa. Quan la situació dels immigrants empitjorà, va emigrar als Estats Units el novembre de 1938, on va col·laborar en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello. En 1942, amb Tintino Rasi, fou responsable del mensual antifeixista novaiorquès Chanteclair (1942-1945). Durant la guerra va fer seves les posicions de Rudolf Rocker, partidari de fer costat les democràcies liberals davant el nacionalsocialisme. En 1958 tornà a Pistoia, on va traduir a l'italià el llibre de Rocker Nationalismus und Kultur. Durant sa vida va fer servir diversos pseudònims, com ara Vir, Iconoclasta, Mataccio, Gigi Vizzo-Rollio, etc. Virgilio Gozzoli va morir el 24 d'agost de 1964 a Pistoia (Toscana, Itàlia). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a l'Arxiu Família Berneri - Aurelio Chessa de Reggio Emilia.

Virgilio Gozzoli (1886-1964)

***

Notícia de la detenció d'Alain Le Duff i d'altres companys apareguda en el diari de L'Ouest-Éclair del 11 de gener de 1919

- Alain Le Duff: El 10 de novembre de 1888 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista i anarcosindicalista Alain Marie Le Duff. Sos pares es deien Herve Le Duff, mecànic del port de Brest, i Marie Anne Aline Jestin. El 16 de novembre de 1903 entrà com a aprenent a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Obrer calderer, ben aviat formà part del moviment anarquista i anarcosindicalista, pertanyent a les Joventuts Sindicalistes. El 14 de setembre de 1914 es casà a Brest amb Augustine Émilie Cloarell. El setembre de 1914 va ser cridat a files, però va ser llicenciat l'octubre d'aquell any i enviat a treballar a l'Arsenal de Brest com a «obrer mobilitzat». Entre 1915 i 1917 fou secretari adjunt del sindicat de l'Arsenal de Brest de la Confederació General del Treball (CGT). Durant tota la Gran Guerra, el seu correu va ser obert pel control postal a causa del seu anarquisme i del seu antimilitarisme. Membre del grup «Les Amis de La Vague» (publicació bolxevic), s'entusiasmà per la Revolució russa. En 1916 era secretari del Comité pour la Reprise des Relations Internationales (CRRI, Comitè per a la Represa de les Relacions Internacionals), que feia costat l'estratègia de la Conferència de Zimmerwald. El març de 1918, en una carta enviada a Alphonse Merrheim, afirmà la necessitat d'una escissió sindical i durant els anys següents fou membre de la directiva de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) local. En aquests anys col·labora en Le Libertaire. El 5 de gener de 1919 fou detingut a Brest, amb altres 27 companys civils i mariners, inculpat per «propaganda antimilitarista i complot contra la seguretat de l'Estat» i empresonat a Nantes. Jutjat en consell de guerra en aquesta ciutat, va ser absolt i el 31 de maig de 1919 alliberat. A començament dels anys trenta vivia a Montigny-lès-Cormeilles (Illa de França, França) i estava subscrit a Le Libertaire. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica de Julien Aufrère apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 31 d'agost de 1935

- Julien Aufrère: El 10 de novembre de 1889 neix a Frontenat (Archignat, Alvèrnia, Occitània) el sindicalista revolucionari socialista, després comunista i finalment anarquista i anarcosindicalista, Jules Martin Aufrère, conegut com Julien Aufrère. Sos pares es deien Gilbert Aufrère, conreador i difunt en el moment del seu naixement, i Nathalie Prévost. Corrector d'impremta sindicat des de 1910, vivia a Colombes i treballava a la impremta cooperativa «La Cootypographie», de Courbevoie (Illa de França, França). El gener de 1921, aleshores membre de la Secció Socialista de Colombes, passà amb gairebé tota aquesta secció al Partit Comunista (PC) i amb Monier va ser nominat cosecretari adjunt. En aquesta època fou membre de les Joventuts Sindicalistes del XV Districte de París i l'abril de 1922 reemplaçà Charles Salembier en el càrrec de secretari de la Federació dels Joves Sindicalistes del Sena, la qual es mostrà, el setembre d'aquell any, partidària a l'adhesió a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Militant del PC, defensà les posicions de Pierre Monate i Alfred Rosmer. En 1922 col·laborà en Le Travailleur du Livre i en L'Imprimerie Communiste. Entre 1923 i 1925 fou secretari adjunt, amb Victor Godonèche, de la Federació Unitària Francesa dels Treballadors del Llibre de la CGTU i assistí entre el 8 i el 9 de març de 1924 al I Congrés Nacional de la Federació Unitària del Llibre i entre el 22 i el 25 d'agost de 1925 al II Congrés Nacional d'aquesta federació, on va ser nomenat, amb Victor Godonèche, representant de la seva comissió executiva en el Comitè Internacional de Propaganda (CIP). El 24 de desembre de 1924 va ser nomenat secretari del CIP del Llibre per als Països Llatins, en un moment en el qual el nucli sindicalista revolucionari agrupat al voltant de Pierre Monatte va ser exclòs del PC. Joanny Berlioz, secretari del Buró Llatí de la Internacional Sindical Roja (ISR), el 2 d'octubre de 1925, contestà aquesta nominació per «divergències profundes amb la línia general de l'ISR». En 1923 fou membre suplent de la comissió executiva de la CGTU, càrrec que prengué en titularitat l'any següent, però en el qual no ser reelegit en 1925. El gener de 1925 participà en la creació de la revista La Révolution Prolétarienne, on col·laborà fins el 1935. Amb Jules Raynaud va ser expulsat del PC i en 1926 organitzà un Grups d'Estudis Comunistes i Sindicalistes a Colombes. El febrer de 1931 era secretari del Cercle per la Unitat Sindical (Comitè Unitari Sindical) de Colombes, creat després de la publicació del «Manifest dels 22». El 20 de març de 1932, per transferència de la CGTU, va ser admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i fou membre del seu comitè sindical (1937-1942, 1947) i secretari adjunt d'aquest sindicat (1941). En 1935 era secretari del Centre Sindical Confederat de Colombes i animà el Grup Anarquista d'aquesta població, adherit a la Unió Anarquista (UA), tot representant la tendència anarcosindicalista a la Casa del Poble de la localitat. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. Entre 1937 i 1939 representà el seu grup anarquista, en qualitat d'administrador, en la Universitat Popular de Colombes. Sa companya, Yvonne Robin, assistí sovint a les reunions del grup. Julien Aufrère va morir sobtadament el 26 de febrer de 1952 al seu domicili de Colombes (Illa de França, França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 9 de novembre

Esdeveniments

Arribada de Louise Michel a l'estació de Saint-Lazare de París on és rebuda per Henri de Rochefort, Louis Blanc i Georges Clémenceau. Dibuix de Vierge

- Louise Michel amnistiada: El 9 de novembre de 1880, després de nou anys de presó i de deportació a Nova Caledònia, la militant anarquista Louise Michel, acompanya per 10 communards exdeportats com ella, és rebuda triomfalment a l'estació de Saint-Lazare de París (França), procedent de Newhaven via Dieppe, per una enorme multitud –entre 6.000 i 20.000 persones segons les diverses fons– que l'aclama amb els crits («Visca Louise Michel!», «Visca la Comuna!», «A baix els assassins!»...) i cants revolucionaris (La Marseillaise, cançons de la Comuna...). El prefecte Andrieux va posar tanques policíaques arreu, seleccionant les persones que podien penetrar a l'estació, entre elles Louis Blanc, Georges Clémenceau, Clovis Hugues, Henri de Rochefort, Barodet; es produiran nombroses detencions i ferits, i els estrangers arrestats acabaran expulsats. Louise Michel portada un pom de clavells vermells al capell. A cada aturada ferroviària entre Dieppe i París s'havia repetit la mateixa escena. Louise Michel va poder sortir lliure gràcies a un decret d'amnistia de l'11 de juliol de 1880 que afectava els condemnats per la seva participació en la Comuna de París. El 9 de novembre de 2000, 120 anys després d'aquest fet, es va repetir aquest viatge entre Dieppe i París en honor de la militant llibertària organitzat per l'associació «Amis de la Commune de París» i altres organitzacions.

Louise Michel amnistiada

***

Capçalera del primer número de L'Action Libertaire [CIRA-Lausana. Foto Éric B. Coulaud]

- Surt L'Action Libertaire: El 9 de novembre de 1933 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual L'Action Libertaire. Organe révolutionnaire. Portava l'epígraf anarcocomunista «A cadascú segons les seves forces i a cadascú segons les seves necessitats». Félicie Hubery (Lucie Huberty), amb el suport d'Achille Lausille, se n'encarregà de l'administració i de la tresoreria, i René Podevin de la gerència. Els articles es publicaren sense signar. Aquest periòdic portava il·lustracions, caricatures, fotografies i poemes, i es distribuí especialment als districtes parisencs X i XI i a Bezons i Aulnay-sous-Bois. S'han conservat vuit números, l'últim el 19 de març de 1934. Entre 1963 i 1965 es publicarà altre periòdic amb aquesta capçalera editat per Marc Prévolte com a òrgan d'expressió de la secció francesa de la Federació Internacional de Joventuts Llibertàries (FIJL).

***

Cartell del col·loqui

- Col·loqui sobre Ferrer i Guàrdia: Entre el 9 i el 14 de novembre de 2009 se celebra a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el col·loqui «100 anos da execução de Francisco Ferrer y Guardia». Aquest esdeveniment se celebrà a cinc espais diferents i va ser organitzat per diverses institucions científiques universitàries i arxius del moviment obrer. Es tractarem diversos temes relacionats amb la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva pedagogia (protestes, homenatges, premsa, ciència, francmaçoneria, pedagogia, etc.) i intervingueren destacats intel·lectuals, com ara Rogério Cunha de Castro, José Damiro de Moraes, Milton Lopes, Robledo Mendes da Silva, Sergio Mesquita, Silvério Augusto Moura Soares de Souza i Angela Maria Souza Martins.

Naixements

D'esquerra a dreta: Marie Ferré, Louise Michel i Paule Mink (Fotografia de J. M. Lopez)

- Paule Mink: El 9 de novembre de 1839 neix a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) la periodista socialista, militant feminista i revolucionària communarde Adèle-Pauline Mekarski (Paulina Mekarska), més coneguda com Paule Mink o Minck. D'origen polonès, son pare, el comte Jean Népomucène Mekarski, va ser membre de l'alta noblesa de Polònia –nebot del general príncep Poniatowski i cosí d'Stanislas II Poniatowski, últim rei de Polònia. Jean Mépomucène Mekarski es va casar a Varsòvia amb Jeanne Blanche Cornelie Delapierre, nascuda en un família de la petita noblesa francesa. Després de participar activament en la Revolució polonesa de 1830, J. M. Mekarski va emigrar l'any següent a França i va trobar una feina d'apoderat de recaptador d'impostos a Clarmont d'Alvèrnia, esdevenint alhora en un adepte de les idees de Saint-Simon. Ben aviat Paule Mink es decantarà pel republicanisme, escrivint articles i participant en reunions polítiques. En aquesta època va escriure un petit pamflet Les mouches et l'araignée, dirigit contra Napoleó III (l'aranya) devorador del poble (les mosques). Cap el 1868 va instal·lar-se a París, on va fer feina de cosidora i impartint classes de llengües, i va crear una organització feminista, revolucionària i mutualista anomenada «Société Fraternelle de l'Ouvrière». Va defensar, amb Maria Deraismes i André Léo, en conferències al Tivoli-Vauxhall, els drets polítics de les dones i va col·laborar entre el gener i l'octubre de 1870 en La Réforme Sociale, òrgan de la Federació de Rouen de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant la guerra francoprussiana va prendre part en la defensa d'Auxerre i va aconseguir la Legió d'Honor, que va rebutjar. L'octubre de 1870 va escriure articles en La Liberté. Durant la Comuna es va lligar sentimentalment al pintor Noro, comandant del XXII Batalló Federat i va prendre part molt activa en els debats al club que es va instal·lar a partir del 14 de maig a l'església de Saint-Sulpice, juntament amb Lodoïska Kawecka, altra polonesa el marit de la qual, el doctor Constantin Kawecki, era comandant d'un batalló federat. També va fundar un club que es reunia a l'església de Notre-Dame de la Croix i va obrir una escola gratuïta a Saint-Pierre de Montmartre. Va realitzar nombrosos viatges per les comarques per explicar el moviment revolucionari de la Comuna. El maig de 1871, durant una d'aquestes gires propagandístiques, es va produir la desfeta de la Comuna i va aconseguir passar a Suïssa amagada al tènder d'una locomotora i es va reunir amb James Guillaume el juliol a Ginebra. A Suïssa va viure fent lliçons, va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i va continuar la seva tasca de propaganda feminista, socialista blanquista i guedista, de paraula i per escrit. Després de l'amnistia de 1880 va retornar a França, continuant amb la seva tasca militant fent conferències per tot arreu. Va assistir com a delegada de les obreres de Valença al congrés del Partit Obrer de França (POF), de Jules Guesde, a l'Havre el novembre de 1880, on va reclamar la instrucció civil, integral i idèntica per a tothom. El 31 de maig de 1881 va ser condemnada i condemnada a un mes de presó per haver participat en un míting de protesta contra la condemna del nihilista rus Jessy Helfman. Com a polonesa, legalment era russa i sempre estava sota l'amenaça d'expulsió; per això un company mecànic anarquista, Maxime Négro, va oferir-li el matrimoni per així aconseguir la nacionalitat francesa, alhora que va reconèixer Mignon i Héna, dos infants que Mink havia tingut a l'exili del seu primer matrimoni amb el príncep Bohdanowicz –un tercer fill (Lucifer Blanqui Vercingétorix Révolution) va morir al poc temps de néixer. També va ser membre de la lògia maçònica del Dret Humà. A partir de 1882 sa vida estarà lligada al POF fins al 1893 quan s'adherirà al Comitè Revolucionari Central Blanquista de París dirigit per É. Vaillant. En aquesta època col·laborarà en La Revue Socialiste, L'Almanach de la Question Sociale i La Petite République. En 1894 va estrenar dues peces de teatre social: Qui l'emportera? i Le pain de la honte. Per al primer número del periòdic feminista La Fronde, del 9 de desembre de 1897, va preparar un estudi sobre la condició de la dona treballadora. Cap al 1900 va ser una de les tres dones membres del consell d'administració del Sindicat de Periodistes Socialistes. Paule Mink va morir el 28 d'abril de 1901 al seu domicili del barri d'Auteuil del XVI Districte de París (França) i va ser incinerada l'1 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise, donant lloc a una important manifestació de socialistes, anarquistes i feministes i que acabarà en enfrontaments amb la policia.

Paule Mink (1839-1901)

***

Notícia de la detenció de Napoléon Lombard apareguda en el diari La Lanterne del 2 de maig de 1892

- Napoléon Lombard: El 9 de novembre de 1865 neix al IV Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Napoléon-Jean-Antoine Lombard. Sos pares es deien Antoine Lombard, dependent de negoci, i Jeanne Marie Fricaudet. Es guanyava la vida treballant de passant de notari. Després d'un temps freqüentant el Cercla Anarquista Internacional (CAI), fundat en 1888 a París (França), milità en el moviment llibertari de Lió juntament amb Raoul Chambon i Joseph Molmeret, entre d'altres. En 1885 va ser dispensat de fer el servei militar per ser el fill major de vídua. El 30 d'abril de 1892 va ser detingut, juntament amb altres set companys, després de trobar durant l'escorcoll de casa seva, al número 4 del carrer Ferrachat de Lió, periòdics, fullets i manifests anarquistes. A resultes d'una condemna, es refugià a Londres (Anglaterra), on residí al número 16 de Church Street i treballà com a obrer pintor. El març de 1894 va ser condemnat per l'Audiència de Lió, amb Alphonse Camberousse, Jean Boger i Jacomme, per «injúries a l'Exèrcit». En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Des de Londres mantenia correspondència amb l'anarquista de Lió Désiré Brothier (Morel). L'abril de 1895 la policia l'acusà de fabricar moneda falsa amb Jules Corti i Désiré Brothier, que també s'havia exiliat. En 1896 vivia al número 24 de Charlotte Street de Londres. En 1897 va ser condemnat a Anglaterra entre sis i vuit mesos de presó per robatori. En 1906 encara es trobava a Londres. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Foto de la policia francesa de Fermín Palacios García (1905)

- Fermín Palacios García: El 9 de novembre de 1869 neix a València (València, País Valencià) l'anarquista Fermín Palacios García. Es guanyava la vida treballant d'ebenista i era pare de quatre infants. El 14 d'octubre de 1900 va ser detingut, juntament amb Antonio Pinilla Fraga, sota l'acusació de sostracció dos bitllet de 25 pessetes a un tal José Fernández, però va ser posat en llibertat sense càrrecs. L'1 de desembre de 1901 assistí a l'enterrament de Francesc Pi i Margall a Madrid (Espanya), i tancà la cerimònia amb un potent «Visca l'Anarquia!». El maig de 1902 va ser detingut a Madrid, juntament amb altres companys (Antonio Apolo, Manuel Muñoz, Pedro Vallina Martínez), en l'anomenat «Complot de la Coronació» d'Alfons XIII d'Espanya, que realment va ser un muntatge policíac. En aquesta època vivia al número 22 de la Ronda de Valencia de Madrid. El setembre de 1904, des del Suplemento Semanal de La Revista Blanca, se li acusà de ser un confident a sou de la policia i d'haver facilitat la detenció el 29 d'abril de 1891 dels companys Juan José García Ríos, José Ponce i Fermín Salvochea Álvarez, però destacats militants (Francesc Ferrer Barbarroja, Sigfrido Nacht, el propi Fermín Salvochea Álvarez, Pedro Vallina Martínez, etc.) van respondre per ell. Exiliat a París (França) i malalt de tuberculosi, es relacionà amb destacats anarquistes, molts d'ells exiliats (Eugène Caussanel, Amilcare Cipriani, Bernard Harvey, Charles Malato, Josep Martí, Jesús Navarro Botella, Alfredo de la Prada, etc.). El desembre de 1904 assistí, amb altres companys (Josep Amorós, Enric Castells Baldó, Josep Prats Casademunt, Pedro Vallina Martínez, etc.), a una assemblea per a organitzar la campanya contra la visita a París del rei Alfons XIII d'Espanya, celebrada al domicili parisenc del sabater anarquista Joaquim Coca Benavent. En 1905 es va dictar ordre d'expulsió de França, juntament amb altres companys (Élisée Borsot, Enric Castells Baldó, Joaquim Coca Benavent, Alejandro Farrás, Bernard Harvey, Jesús Navarro Botella, Josep Prats Casademunt, Pedro Vallina Martínez, etc.), arran de l'atemptat contra el rei Alfons XIII d'Espanya. La seva ordre d'expulsió, però, va ser suspesa i continuà vivint al seu domicili de Clichy (Illa de França, França) i militant en el moviment anarquista. El febrer de 1908 visità, amb Josep Prats Casademunt, la seu de Le Libertaire i el novembre d'aquell any participà en les reunions setmanals d'un grup d'anarquista espanyol. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Felip Cortiella (ca. 1908)

- Felip Cortiella i Ferrer: El 9 de novembre de 1871 neix a Barcelona (Catalunya) el dramaturg, poeta, narrador, agitador cultural, tipògraf i propagandista anarquista Felip Cortiella i Ferrer. Nascut –al número 36 del carrer Sant Jeroni, en un edifici emplaçat, actualment, a la Rambla del Raval– en una família acomodada vinguda a menys, primer fill del matrimoni Ferran Cortiella i Salvador i Maria Ferrer i Prats, va anar, com la majoria dels infants de procedència humil, molt poc a l'escola i als 11 anys ja treballava com a aprenent de tipògraf. De molt jove es va apassionar per les lletres i, sobretot, a l'art dramàtic. Les seves aficions culturals les compaginava amb la feina al periòdic La Publicidad, on va desenvolupar la seva afició al teatre sempre en contacte amb els crítics d'aquest periòdic. Per la seva condició obrera, i influït per son germà Josep, es va decantar ben aviat per l'anarquisme. Les lectures de Déu i l'Estat, de Bakunin, i la presència en actes de propaganda internacionalista el transformaran en un actiu militant àcrata. A començament dels 90 es va traslladar a viure a Madrid i seguint les passes de son germà Josep es va introduir en els cercles llibertaris madrilenys. Va fer de tipògraf i va assistir a conferències sociològiques, fent amistat amb el dirigent socialista Pablo Iglesias. Desil·lusionat de l'«ambient de ganduleria» madrileny, en 1894 retorna a Barcelona decidit a consagra sa vida a l'art i aquell mateix any fundarà la Companyia Lliure de Declamació, actuant a ateneus, centres obrers i teatres barcelonins, representant obres modernes d'autors –Pompeu Gener (Senyors de paper), Teresa Claramunt (El mundo que muere y el mundo que nace) i Henrik Ibsen (Casa de niñas, primera representació a l'Estat espanyol)– que les empreses burgeses de teatre rebutjaven; també aquesta companyia va editar un butlletí Teatro Social, del qual només sortirà un número gairebé tot dedicat a Ibsen (23 de maig de 1896). Arran de l'atemptat del Corpus al carrer Canvis Nous, el 7 de juny de 1896, la companyia va ser dissolta i el grup perseguit i patí represàlies, ben igual que tot el moviment obrer llibertari. En 1897 va començar a treballar de caixista en la revista modernista L'Avenç, fet que li influirà des dels punts de vista artístic i de defensa de la llengua catalana. El seu compromís queda recollit en el llibret Anarquines (1908, 27 poemes d'exaltació àcrata) i en l'obra de teatre La brava joventut, on defensarà la catalanització de l'anarquisme. En l'editorial de L'Avenç publicarà obres com El goig de viure (1897), Els artistes de la vida (1898), El cantor de l'ideal (1901), Dolora (1903), El morenet (1904). A començaments de segle va promoure noves iniciatives culturals, com ara el Grup Alba Social, del qual formaven part militants llibertaris com Josep Prat, Ricardo Mella, Pere Ferter, Manuel Freixes, Ramon Costa o els germans Ramón i Cristóbal Piñón. Des de 1901 es va dedicar a traduir al català les obres dramàtiques de diversos autors europeus (Mirbeau, Brieux, Descaves, Hervieu, Hauptmann, Donnay...). Durant la primavera de 1902 viatjarà a París, on va conèixer Octave Mirbeau, de qui traduirà al català la seva reeixida obra Els mals pastors (1902). En 1903 va crear el Centre Fraternal de Cultura, amb el suport de Joan Casanova i de Pere Ferrets, dedicant-se a fomentar activitats culturals, artístiques, excursionisme, etc., entre la classe treballadora. També va col·laborar amb l'Ateneu Enciclopèdic Popular realitzant conferències i organitzant vetllades d'art dramàtic. Les seves idees teatrals i culturals les va difondre a través de conferències i d'escrits en la premsa obrera, essent col·laborador habitual de Ciencia Social. En 1904 publicarà la seva conferència El teatro y el arte dramático de nuestro tiempo, que va realitzar el 9 de gener del mateix any al Teatre Lara de Madrid. El 4 de març de 1905 surt primer número d'Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció; en aquesta revista anarcomodernista dedicada al teatre, fundada i promoguda per Cortiella, van participar nombrosos intel·lectuals llibertaris (J. Mas-Gomeri, Albert, Claudio Jóvenes, Jaume Bausà, etc.), i a més de notícies artístiques i de divulgació teòrica de l'art dramàtic, també publicava poemes socials. Cap al 1902 havia fundat l'Agrupació «Vetllades Avenir», al barri del Poble Sec de Barcelona, que serà la seva gran obra; durant cinc anys, aquesta companyia estable d'art dramàtic serà la principal experiència organitzativa de teatre anarquista a la península ibèrica, i a més tindrà una editorial de llibres de teatre i un periòdic. El grup Avenir realitzarà representacions dramàtiques a Barcelona i a diverses comarques catalanes i en seran col·laboradors habituals intel·lectuals com Albà Rosell, Joan Lunes, Leopold Bonafulla, Joanet Sallent, Joan Usón i Enric i Miquel Guitart. Les representacions teatrals anaven precedides d'una conferència que emmarcava l'obra i també es repartien els periòdics Avenir i Teatro Social. En 1906 va organitzar l'«Homenatge dels catalans a Enric Ibsen». L'1 d'agost de 1907 va començar a publicar el setmanari anarquista en català Tramontana, que portava com a subtítol «Sociologia. Interessos populars. Arts i lletres» i del qual només sortiran vuit números, passant al castellà en canviar d'editor. En 1910 publicarà la conferència Irradiacions, que va realitzar a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i que portava com a subtítol «De la simplicitat de cor i elevació moral i intel·lectual com a condició essencial per a la més alta creació i fruïció de la Bellesa». En 1911 va caure malalt a causa d'un esgotament nerviós. Fill del modernisme i del naturalisme, sempre es va declarar «anarquista català», fet que va fer que no fos ben acollit en els ambients catalanistes per la seva condició llibertària i que fos marginat en certs sectors anarquistes per la seva fidelitat a la llengua catalana. Malgrat tot, va militar en la Confederació Nacional del Treball, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va ser proposat per dirigir Solidaridad Obrera en 1917, però com que va posar com a condició d'acceptació que el diari confederal fos redactat en català, la cosa no va prosperar. La seva última obra publicada va ser La vida gloriosa (1933), recull d'articles, de poemes i de peces dramàtiques, escrits entre 1918 i 1927, sobre els seus temes de sempre: la cultura, la llibertat, l'emancipació humana i la llengua catalana [«Ditxós el dia, / oh Montserrat!, / que l'anarquia / t'hagi llevat / monjos i frares i el lladre Estat!»]. En plena Guerra Civil va col·laborar en el periòdic cenetista Catalunya. Malalt, Felip Cortiella i Ferrer va morir d'una embòlia cerebral el 31 de juliol de 1937 a la casa del carrer Taquígraf Garriga de Barcelona (Catalunya), on vivia amb sa companya i son fill il·legítim –amb els anys fou reconegut legalment com a un dels seus hereus. La seva esposa i els seus dos fills legítims vivien al carrer Viladomat, al costat del Paral·lel, molt a prop del barri del Raval, on havia viscut la major part de sa vida. Fou enterrar el 2 d'agost i la comitiva fúnebre li retré un homenatge davant el monument dedicat al doctor Martí Julià, íntim amic de Cortiella, a la Diagonal barcelonina. Una bona part de la seva obra ha restat inèdita. En 1941 els hereus de Felip Cortiella llegaren a la Biblioteca de Catalunya un recull de correspondència i d'esborranys d'obres publicades i inèdites del seu pare, entre les quals cal destacar una autobiografia (La vida que jo he viscut); aquest llegat fou augmentat en 1974 per Aureli Cortiella, que feu arribar a la Biblioteca de Catalunya un important recull de premsa compilat pel seu pare i per la seva família que incloïa poemes i articles del seu pare publicats en diverses publicacions, així com recensions de llibres, crítiques teatrals, homenatges i necrològiques, així com un recull d'articles sobre el metge i polític Domènec Martí i Julià.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Enric Gallén: «Felip Cortiella i Ferrer», en Història de la literatura catalana, 8. Ariel. Barcelona, 1985. pp. 427-429

Inventari del Fons Felip Cortiella de la Biblioteca de Catalunya

Enric Olivé i Serret: «Catalanisme i anarquisme. L'anarquisme i el fet nacional català (1900-1907)», en Mayurqa, 18 (1978-1979), pp. 21-27

***

Jacques Caillat

- Jacques Caillat: El 9 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 10 de novembre– de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el jornaler i agitador anarquista Jacques Louis Guillaume Caillat. Sos pares es deien Guillaume Joseph Caillat, dependent, i Berhe Charlotte Louise Graff. Vivia amb l'àvia en un apartament del carrer du Baignoir de Marsella. A partir dels 14 anys començà a freqüentar els cercles llibertaris i el 19 de febrer de 1891 la policia va saber que a la seva adreça havia rebut un paquet de 2.000 exemplars d'un manifest anarquista on es feia una crida als revolucionaris a marxar dels domicilis sense pagar els lloguers. Amb 16 anys ja figurava en les llistes policíaques amb la nota «a vigilar». Amic del propagandista anarquista Joseph Barnouin, l'octubre de 1893 participà activament en els actes de protesta contra les diades organitzades en honor de l'esquadra russa en escala a Marsella; en aquesta acció repartí el fulletó de Tolstoi Le conseil de révision. En els arxius policíacs figurava en la Primera Categoria amb la nota «perillós i ja condemnat». En 1894 figurava en un llistat de propagandistes anarquistes de la Prefectura de Boques del Roine dirigida al Ministeri de l'Interior en ocasió d'una investigació d'àmbit estatal. Entre setembre i octubre de 1895 fou força actiu durant les conferències impartides per Sébastien Faure a Marsella. En 1896 treballava de mosso d'hotel i visqué a diversos domicilis marsellesos. En 1896 va ser cridat a files però va ser dispensat de fer el servei per fill únic de vídua. El 13 de novembre de 1897 va ser integrat en el 141 Regiment d'Infanteria i el 17 de setembre de 1898 va ser llicenciat. Posteriorment sembla que va abandonà la militància, perquè el 3 de maig de 1900 fou esborrat dels arxius policíacs. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser cridat a files el 3 d'agost de 1914 i integrat en el 146 Regiment d'Infanteria i enviat al front. Jacques Caillat va morir en acció de guerra el 14 de novembre de 1914 a Kemmel (Heuvelland, Flandes Occidental, Flandes).

Delfín Lévano

- Delfín Lévano: El 9 de novembre –algunes fonts citen el 4 de novembre– de 1885 neix a Lurín (Lima, Perú) el forner, periodista, poeta, músic, propagandista anarquista i agitador anarcosindicalista Delfín Amador Lévano Gómez. Son pare, Manuel Caracciolo Lévano (Manuel Chumpitás o Comnalevich), fou un destacat activista anarquista, i sa mare, Hermelinda Gómez, fou una treballadora i lluitadora social. Tingué dos germans, Hemérita i Eufrasio Lévano Gómez. Abandonà els estudis en tercer de primària per veure's obligat a fer feina. Quan va fer el servei militar aprengué a tocar el clarinet, afició musical que sempre l'acompanyà. De formació autodidacta, a partir de 1904 va escriure cròniques sobre els gremis obrers per als diaris. En 1908 fundà el grup llibertari «Humanidad», que després es va integrar en el Centre Socialista «1 de Maig», donant lloc al Centre d'Estudis Socials «1 de Maig», que passà a encarregar-se de l'edició del periòdic El Oprimido (1907-1909). Presidí el Cercle Artístic «Apolo». També encapçalà el grup «Luchadores por la Verdad», que a partir de 1911 esdevingué el principal nucli anarquista peruà. Aquest mateix 1911 fundà, amb Adalberto Fonkén, Pedro Cisneros, Eulogio Otazú, Pablo León i altres, el grup anarquista «La Protesta», que publicà un periòdic homònim, considerat el més important de l'anarquisme peruà, del qual fou redactor fins la seva desaparició en 1926. Entre 1920 i 1921 animà la revista Armonía Social i, en aquest últim any, fundà el periòdic El Proletario. L'abril de 1921 presidí, com a secretari general de la Federació Obrera Local de Lima (FOLL), el I Congrés Obrer Local de Lima, convocat per la Federació Obrera Regional Peruana (FORP), on va fer una crida a l'organització i a la unitat proletària per a la defensa dels interessos i drets col·lectius, amb la finalitat d'arribar a la revolució social. L'11 de novembre de 1922 fou un dels creadors del Centre Musical Obrer de Lima, el qual dirigí. Influenciat pel pensament de Mikhail Bakunin, de Piotr Kropotkin, d'Élisée Reclus i d'Errico Malatesta, de qui posseïa tota la seva bibliografia, deixà publicada una gran producció intel·lectual, artística i revolucionària en diversos periòdics, revistes i setmanaris, signant els articles amb el seu nom o amb pseudònims (Lirio del Monte, Amador del Ideal, Amador Gómez, Amador, D. D., etc.), articles la temàtica dels quals fou d'allò més variada (religió, filosofia, antiestatisme, anticapitalisme, antimilitarisme, contra la repressió, feminisme, sindicalisme, educació, etc.) i sempre reivindicant les eines clàssiques d'acció anarcosindicalista (el sabotatge, el boicot i la vaga). Va ser íntim amic de l'intel·lectual anarquista Manuel Gonzalez Prada. Es guanyava la vida com a forner i des de la Federació d'Obrers Forners «Estrella del Perú», de la qual era un destacat militant –ocupà vuit vegades el càrrec de secretari general, una de president, una de tresorer, dos de comptador, una de bibliotecari, una de secretari de l'Exterior i una d'administrador del periòdic La Voz del Panadero–, i malgrat la persecució, la presó i la tortura, fou un gran organitzador de les reivindicacions de la jornada de vuit hores, lluita que s'engegà el maig de 1905 i que s'aconseguí guanyar en 1919. A partir d'aquesta data, fou un dels més important crítics i adversaris del sindicalisme i del partidisme marxistes, encapçalats per José Carlos Mariátegui i Víctor Raúl Haya de la Torre. Com a escriptor dramàtic destaca la seva obra Mama Pacha i com a poeta va escriure nombroses composicions (Anárquica, Romántica, Rebéldica, Los políticos, ¡Rusia!, Mi lira, etc.); sense oblidar els seus contes (Noche de navidad, Los anónimos, Redención, Balada de amor, El proscrito, etc.). Va compondre nombroses peces musicals i cançons (La Sinfonía del Trabajo, El perseguido, Mis flores rojas, La obrera, Mis cantos de amor, etc.). Molt castigat durant la seva última detenció i empresonament, en el qual patí dures tortures que el deixaren gairebé invàlid, Delfín Lévano va morir el 23 de setembre de 1941 a l'asil de pobres de Barrios Altos de Lima (Perú). Son fill, el comunista Edmundo Dante Lévano La Rosa (César Lévano), és un reconegut periodista i docent universitari el qual publicà en 2006, amb Luis Tejada, les obres completes de son avi i son pare sota el títol La utopía libertaria en el Perú. Manuel y Delfín Lévano. A Lima existeix un Col·lectiu Social «Delfín Lévano».

***

Nota enviada per Alfred Bidet al Bulletin de la Société Végétarienne de France publicat en el número de setembre de 1920

- Alfred Bidet: El 9 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 8 de novembre– de 1897 neix a Balanava (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista naturista Alfred Jean-Baptiste Bidet. Sos pares es deien Jean Bidet, conreador, i Justine Rouanoux. Va ser declarat exempt del servei militar. S'instal·là a París (França), on treballà de sabater i visqué al número 5 del carrer Lally-Tollendal del XIX Districte. En 1920 va ser inscrit, amb el número 1.978 en la Societat Vegetariana de França (SVF). Mancat de feina i maldient la vida urbana parisenca antinatural, abandonà la capital francesa i s'instal·là el juliol de 1920 amb sa companya Jeanne a la colònia llibertària naturista i vegana muntada per Georges Butaud i Sophia Zaïkowska a Bascon, a prop de Château-Thierry (Picardia, França), on nasqué son fill Georges. Cap el 1921 retornà a París on, seguint els consells del doctor Carton, introduí algunes variacions a la seva dieta gairebé crudivegana, com ara la llet i la cocció de determinats aliments. A mitjans dels anys vint vivia al número 14 del carrer de Condé de La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França), des d'on va contestar l'enquesta llançada en 1924 pel «Foyer Végétalien» (Llar Vegà) de París sobre el veganisme i que va ser publicada en el periòdic Le Végétalien. El 7 de desembre de 1925 es casà a La Ferté-sous-Jouarre amb Marie Jeanne Eugénie Jean. Va estar subscrit a nombrosos periòdics llibertaris, com ara Génération Consciente, Le Libertaire, Le Neo-Malthusien (on col·laborà), Le Sphinx d'après guerre, etc. També va subscriure una acció de la impremta «La Fraternelle» de Sébastien Faure. Alfred Bidet va morir el 18 d'octubre de 1986 al seu domicili de Balanava (Alvèrnia, Occitània).

***

Manuel Sirvent Romero

- Manuel Sirvent Romero: El 9 de novembre de 1889 –ell pensava, o volia fer creure, que havia nascut el 16 de novembre de 1890– neix a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) el destacat anarquista i anarcosindicalista Manuel Sirvent Romero. Fill d'una família de jornalers del camp, sos pares es deien Manuel Sirvent Navarro i Isabel Romero González. No va anar molt a l'escola i de molt jove recorregué la comarca buscant feina. En 1897 entrà com a aprenent de sabater. En 1909, mentre feia feina a Almansa, s'introduí en el pensament socialista de la mà del mestre laic José Lorite i el 25 d'octubre d'aquest any fundà a Elda una agrupació socialista. En 1910 passà un temps a Barcelona (Catalunya), on fou responsable del grup «Cultura». De tornada a Elda, en 1911, després d'abandonar totalment el pensament socialista, s'integrà en el grup anarquista «Los Invencibles», al voltant de José Gil. En 1913 s'uní lliurement a la seva cosina Dolores, que esdevindrà sa companya durant tota sa vida i amb qui tindrà quatre infants, tres dels quals suraren (Amor, Luz i Redención). L'agost de 1913, sense feina pel boicot de la patronal que el vol castigar per enterrar civilment sa mare, viure en amor lliure amb una cosina i militar en l'anarquisme, marxà a Barcelona. Tomás Herreros Miquel i Manuel Buenacasa Tomeo el van introduí en el moviment llibertari català i ingressà en el Sindicat del Calçat de la «Sociedad La Armonía», de la qual va ser nomenat tresorer. En 1914 entrà com a redactor del periòdic antimilitarista de Sabadell Regeneración, d'Eusebi Carbó i Carbó, i a formar part de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. En 1915 retornà a Elda i aconseguí que Carbó i Antonio Loredo Martínez s'encarreguessin de l'escola racionalista i del periòdic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Novament el boicot patronal l'obligà a marxar i s'establí a Villena, on en aquest mateix 1915 fundà el grup anarquista «Paso a la Anarquía», i més tard marxà de bell nou a Barcelona. Amb Gastón Leval, Fortunato Barthe i Basilio Artal, milità en el grup anarquista barcelonès «Los Hijos del Pueblo» i formà part del comitè de la societat de sabaters. En 1917 s'integrà en la comissió presidida per Tomás Herreros encarregada d'organitzar una conferència nacional de grups anarquistes en ple moment revolucionari i durant la vaga insurreccional d'agost d'aquell any lluità a les barricades. El juny de 1918, durant la vaga de sabaters que durà tres setmanes, va fer un míting amb Ángel Pestaña Núñez i Josep Viadiu Valls. Buscat per la policia, es refugià un temps a Saragossa. El juny d'aquest 1918 assistí al Congrés de Sants de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) i participà en la creació del Sindicat Únic de la Indústria de la Pell. El març de 1919, durant la vaga de la Canadenca, va ser detingut i empresonat a Montjuïc. Després d'un temps deportat a Extremadura, abandonà Barcelona i s'establí a Villena, on realitzà tasques sindicals afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT), ja que no havia sindicat anarcosindicalista a la localitat, i entrà a formar part del Comitè Executiu Local d'aquest sindicat socialista. Presidí un míting contra l'encariment de vida. Cap al 1921, sota el pseudònim de Un noi audaz, col·laborà en el periòdic Redención d'Alcoi i a Villena fundà un sindicat afiliat a la CNT, fet pel qual va ser amenaçat de mort per un oficial de la Guàrdia Civil del poble i retornà a la Barcelona en plena època del pistolerisme. El juliol de 1922, com a delegat de Sant Pere Pescador, assistí a la Conferència Extraordinària de la CRTC a Blanes i aquest mateix any entrà a formar part, com a representant del Sindicat de la Pell, del Comitè Nacional confederal. El desembre de 1922 participà en la Conferència Regional de Grups Anarquistes de Barcelona. A començaments de 1923 va fer una gira propagandística pel País Valencià per recaptar fons per mantenir la defensa armada contra el Sindicat Lliure i una gira arreu de l'Estat per explicar el projecte d'acció revolucionària de la CNT. A mitjans de 1923 substituí el secretari nacional de la CNT Bartolomé Viñas, que s'havia ferit accidentalment amb la seva arma, i convocà un Ple de Federacions de Regionals a València a començaments d'agost el qual decidí traslladar la secretaria nacional confederal a Sevilla. El setembre de 1923 abandonà Barcelona i s'establí a Villena i poc després a Elda, on es guanyà la vida com a representant de llibres i on fou nomenat president del sindicat ugetista, únic legal. Detingut, va ser deportat a peu fins a Motilla del Palancar (Conca) i romangué tancat quatre mesos a Conca capital, essent alliberat a començaments de 1925. Després d'una temporada a Elda, des d'on va enviar diners per a la «Subscripció Internacional a favor dels presos per qüestions socials», en 1925 retornà a Barcelona. Entre 1925 i 1927 patí alguns mesos de presó. En 1927, segons alguns, participà activament en la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i assistí a la seva reunió fundacional a València, però sembla que no va ser així. El juny de 1930 va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, amb Progreso Alfarache Arrabal de secretari. També va ser secretari de la Comissió de Relacions de la FAI i, amb aquest càrrec, encarregat de dialogar amb Fermín i Galán i altres militars amb la finalitat de derrocar Primo de Rivera. Al final de la dictadura d'aquest es mostrà força actiu i ocupà diversos càrrecs orgànics: vaga de metal·lúrgics i portuària de Sagunt, organitzador d'un Ple Regional de grups anarquistes del País Valencià celebrat a Villena, gira valenciana en representació del comitè revolucionari, membre del Comitè Peninsular de la FAI, assistència al Ple Regional de Llevant en representació del Comitè Nacional de la CNT, míting a Vitòria amb Sebastià Clarà i Isaac Puente, etc. El Comitè Revolucionari el va enviar per trobar-se amb Ramón Franco a Madrid per tractar temes insurreccionals; després d'aquesta entrevista, el 10 d'octubre de 1930 va ser detingut a Alcázar de San Juan de camí a València i empresonat fins al març de 1931. Un cop lliure, aquest mateix any presidí el Sindicat de la Pell, càrrec que abandonà per entrar en el Comitè de Relacions de la Federació Nacional d'Indústria de la Pell. El juny de 1931, durant la Conferència Peninsular de la FAI, la seva acció conspiradora va ser desaprovada i se li va prohibí exercir càrrecs durant mig any. El seu paper també va ser durament criticat durant el Congrés de la CNT d'aquell any. Marginat per alguns sectors, va ser enviat pel Comitè Nacional de la CNT per participar en un míting a València a favor dels presos, juntament amb Libertad Ródenas i Juan Rueda López, però el grup anarquista local li va prohibí l'accés a la tribuna. L'abril de 1932 representà el Sindicat de la Pell en el Ple Regional de Catalunya celebrat a Sabadell. L'1 de maig de 1932 va fer un míting amb Bru Lladó Roca a Saragossa, pel qual el jutjat de la capital aragonesa el reclamà per processar-lo per injúries; detingut el 4 d'agost de 1932 a Barcelona, va ser alliberat el 12 d'aquest mes. En aquesta època va fer una gira propagandística per Aragó i les Illes Balears. L'estiu de 1932 va estar tancat un temps a la presó Model de Saragossa. Sembla que visqué uns temps a les Illes Balears. Després tingué problemes amb alguns militants del ram de la pell i es va veure obligat a abandonar el sindicat entre 1933 i 1935, muntant un taller de sabateria amb altres obrers anarquistes. El juliol de 1936 lluità a les barricades barcelonines contra l'aixecament feixista. En el període revolucionari participà activament en el procés col·lectivitzador. Va ser nomenat secretari, amb Tomás Ruiz Morales, de la Indústria Socialitzada del Calçat i l'octubre de 1936 assistí a la Conferència de la Pell entre la CNT i la UGT celebrada a València. En aquesta conjuntura, s'oposà a la participació confederal en els governs estatals. El març de 1937 presentà la seva dimissió en la Indústria Socialitzada del Calçat en desacord a certes orientacions polítiques. Treballà després als tallers d'aeronàutica de Sabadell i es presentà voluntari en una missió secreta de muntatge d'avions de combats a Vilabertran, a prop de Figueres. El gener de 1939 intentà creuar la frontera per la Jonquera, però hagué de retornar a Figueres i a Olot. El febrer, finalment, creuà els Pirineus amb la Retirada. A França patí els camps de concentració (Arle, Sant Cebrià, Agde, Gurs, Setfonts) i el febrer de 1940 s'allistà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que fou destinada a diversos indrets (Sent Medard de Jalas, Mamisan, Bula de Terranera i Campossí). Detingut per les tropes alemanyes a Rennes, va ser enviat a la base submarina de Brest per treballar en el reforçament de dics, a Cherbourg i finalment confinat entre el 22 de febrer de 1942 i el 21 de juliol de 1944 a l'illa anglonormanda d'Alderney. Després de l'Alliberament s'establí a Rennes on ajudà a la reorganització llibertària, fundant la seva Federació Local de la CNT. El març de 1945 dirigí Libertad, butlletí setmanal regional del moviment llibertari espanyol a Bretanya. A partir de l'1 d'abril entrà a treballar com a cambrer a les cantines d'una base de l'Exèrcit nord-americà a Rennes. A començaments de maig de 1945 representà la Federació Local de Rennes en el I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. Va ser membre del Comitè Regional de Bretanya i el seu representant en la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). A finals de 1945 s'establí a París, on milità en la CNT i en el grup anarquista «Los Cosmopolitas» de la FAI. L'octubre de 1947 fou delegat per Nanterre, Amiens i Nancy al Congrés de Tolosa de Llenguadoc. L'agost de 1948 enviduà i passà a viure amb son fill Amor. En 1961 una hemiplegia del costat esquerre el va impossibilità per a tasques orgàniques. Manuel Sirvent Romero va morir l'1 de desembre de 1968 al seu domicili d'Orsay (Illa de França, França). En 2012 es publicaren, amb una edició crítica a càrrec de Joël Delhom Kervréhan, les seves memòries sota el títol Manuel Sirvent Romero, un militante del anarquismo español (Memorias, 1889-1948).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 8 de novembre

Esdeveniments

La bomba de Bons-Enfants segons el diari parisenc Le Petit Journal del 19 de novembre de 1892

- Bomba de Bons-Enfants: El 8 de novembre de 1892 l'anarquista Émile Henry col·loca una bomba de retardament davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra de París (França), en solidaritat amb els minaires de Carmaux en vaga. L'artefacte és finalment descobert i, transportat per l'imprudent conserge de l'edifici a l'interior de la comissaria del carrer dels Bons-Enfants, explota matant cinc policies –una sisena persona morirà després a causa d'una crisis cardíaca. L'endemà de l'atemptat Émile Henry fugirà al Regne Unit. Vers el 1968 Guy Debord, sota el pseudònim de Raymond la Science, va escriure una cançó, musicada per Francis Lemonnier, titulada La java des Bons-Enfants.

***

Severiano Martínez Anido fotografiado per Alfonso

- Martínez Anido, governador civil de Barcelona: El 8 de novembre de 1920 el cap del Govern Eduardo Dato, arropat pels sectors més conservadors de la societat catalana, nomena governador civil de Barcelona (Catalunya) el general i governador militar de Barcelona Severiano Martínez Anido (El Ferrol, Galícia, 1862 - Valladolid, Espanya, 1938), en substitució de Federico Carlos Bas. Resident des dels vuit anys a Barcelona, militar de professió, Martínez Anido va participar en les campanyes militars antiindependentistes de Filipines i de Melilla. En 1911 va ser nomenat director de l'Acadèmia d'Infanteria i més tard va ser nomenat governador civil de Sant Sebastià i, a partir de 1917, de Barcelona. La pressió del Sometent, de la Lliga Regionalista, de la Unió Monàrquica, del Foment del Treball Nacional i de la Cambra Mercantil van aconseguir de Dato el seu nomenament com a governador civil de Barcelona amb plens poders extensius en la pràctica a València i a Saragossa, iniciant-se el més negre període de repressió de l'obrerisme revolucionari anarquista de tota la història de l'Estat espanyol. Entre l'11 i el 14 de novembre va ser detinguts més de 400 sindicalistes; el que va començar sent detencions arbitràries, va passar a ser deportacions i finalment assassinats. Martínez Anido es va proposar eliminar físicament qualsevol militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que trobés. L'assassinat d'obrers s’organitzava des del Govern Civil amb la total col·laboració de la policia –del general Miguel Arlegui Bayones, cap superior de policia, i de l'inspector Antonio Espejo–, dels carlistes (Bertrán i Musitu, Salvador Anglada) i amb contractació de pistolers del Sindicat Lliure sostinguts per patrons i dirigits per Ramon Sales, confidents de tota casta –entre ells l'antic misser sindicalista Pere Màrtir Homs–, i amb una intensitat força major que durant el període anterior de Manuel Bravo Portillo. El mateix mes de novembre dictava una ordre prohibint els sindicats i deportant una trentena de dirigents anarcosindicalistes, al castell de la Mola a Maó. Durant els primers 15 dies del seu mandat se li va aplicar la «llei de fugues» a 22 cenetistes i el 30 de novembre va ser assassinat l'advocat laboralista i dirigent del Partit Republicà Català Francesc Layret, un fet que va commocionar enormement la societat catalana. La CNT va reaccionar muntant grups d'acció i de defensa i el 8 de març de 1921 era assassinat Eduardo Dato. Però els seus successors (Allende Salazar i Antoni Maura) van mantenir en el càrrec Martínez Anido. L'arribada a la presidència del govern de Sánchez Guerra el 21 de gener de 19922 semblava que acabaria amb el governador, però va sobreviure. Martínez Anido va presentar la dimissió, però els poders politicoeconòmics catalans va exigir-ne la continuació, fins i tot realitzant manifestacions a Barcelona, confirmant-se el càrrec. Finalment el 25 d'octubre de 1922 va ser destituït. Les xifres de morts de sindicalistes durant el seu mandat varien segons els historiadors, però es troben damunt el milenar. Amb la dictadura de Primo de Rivera va ser subsecretari de Governació i va fugir a França amb la proclamació de la República, però amb el començament de la Guerra Civil va tornar a la zona feixista com a cap de Seguretat Interior (1937-1938) i després ministre d'Ordre Públic en el primer govern franquista de Burgos fins a la seva mort, el 23 de desembre de 1938.

Naixements

Foto policíaca de Charles-Jean Capt (ca. 1894)

- Charles-Jean Capt: El 8 de novembre de 1855 neix a Corsier (Ginebra, Suïssa) –algunes fonts citen Carrouge (Vaud, Suïssa)– l'anarquista Charles-Jean Capt. Sos pares es deien Louis Capt i Georgette Dessange. Es guanyà la vida primer fent d'ebenista i ensostrant edificis i després de llanterner en l'empresa de gas de Berna (Berna, Suïssa). Entre el 4 i el 6 d'agost de 1877, amb Jean Pittet, fou delegat de la Secció Francesa de Berna en el Congrés de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 16 d'agost de 1877 va ser condemnat a 40 dies de detenció per la seva participació en la manifestació del 18 de març de 1877 a Berna en commemoració de la Comuna de París. Emigrà a França, on fou membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) de Levallois-Perret (Illa de França, França). L'1 de maig de 1884 va ser detingut acusat d'agredir amb un puny americà dues persones durant una reunió anarquista celebrada a París. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Expulsat de França, es refugià a Londres (Anglaterra) amb sa companya i sa filla. A la capital anglesa treballà a l'escola llibertària fundada per Louise Michel i formà part del «Club Autonomie». També milità en la Secció de Llengua Francesa del Cercle Revolucionari Internacional de Londres. L'agost de 1894 va ser condemnat amb sa companya a 15 dies de presó per insults a un agent. Malalt, Charles Capt va morir en 1897 a Londres (Anglaterra).

***

Notícia sobre una xerrada d'Amédée Denéchère apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 de juliol de 1901

- Amédée Denéchère: El 8 de novembre –el registre civil reconstituït cita el 9 de novembre– de 1857 neix al VII Districte antic de París (França) el propagandista anarquista Amédée Charles Denéchère, conegut com Le Grand Ernest i Dornes. Era fill natural de la guarnidora Zénaïde Azeline Denéchère. Anarquista des dels 17 anys, es guanyava la vida com a faixaire i vivia al número 41 del carrer de la Gare de Reully, al XII Districte de París –a partir de 1881 visqué al número 16 del carrer Censier. A començament dels anys vuitanta fou el responsable del grup anarquista «La Vengeance» i participà en les reunions celebrades al número 131 del carrer Saint-Martin de París dins de la taverna del Père Rousseau. El 19 d'abril de 1881 va ser detingut, amb el sastre Victor Menot, per haver entrat dins l'església de Saint-Médard i haver apallissat amb bastons el capellà Vignon davant dels feligresos; jutjat per aquests fets el 23 d'abril d'aquell any per la IV Sala Correccional, va ser condemnat a tres mesos de presó, mentre que Menot va ser penat amb sis mesos de presó i 200 francs de multa. En 1882 col·laborà en el periòdic Le Droit Social de Lió (Arpitània) i el 24 d'agost d'aquest any participà, amb el parlament «L'esclavage des femmes», juntament amb altres oradors (Clémentine Gaillard, Adolphe Grippa i Louise Michel), en el gran míting socialista revolucionari sobre la vaga de les dones que se celebrà a la Sala Vélard de París organitzat per la Lliga de les Dones –aquest mateix míting es va repetit tres dies després, el 27 d'agost de 1882, a la Sala Lévis de París. En 1885 era el gerent del periòdic parisenc Le Drapeau Rouge. Organe Révolutionnaire, anarchiste, International i col·laborà en parisenc La Question Sociale i en l'òrgan anarcocomunista Terre et Liberté (1884-1885), publicat per Antoine Rieffel també a París. Membre del grup anarquista «La Liberté», l'abril de 1884 va ser condemnat en rebel·lia, amb Pinoy, a 15 dies de presó i a 5 francs de multa per la publicació del manifest del grup Mystification électorale. Fou un dels fundadors, amb Jean Winter (Adolphe Grippa), del periòdic Le Tocsin, que publicà a París quatre números entre l'agost i setembre de 1885. En aquesta època participà en la creació, dins del V Districte parisenc, del grup anarquista «L'Internationaliste». Entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 participà en el Congrés Anarquista Internacional celebrat a la Sala del Commerce de París on s'oposà a les teories il·legalistes, com l'equip de redacció de La Révolte. En 1893 pertanyia al grup «Les Travailleurs Communistes Anarchistes del XII», on s'ocupà especialment de la seva biblioteca (Biblioteca Sociològica dels Treballadors del XII), càrrec que ocupava en 1895 amb el sabater Lafond. L'1 de gener de 1894, quan la gran agafada d'anarquistes arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra dels Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat per la policia, però només es trobaren algunes notes i cartes. El maig de 1895 va ser acomiadat de la feina pel patró per formar part del «partit que predica el robatori i l'assassinat». Entre maig de 1895 i juny de 1901 fou gerent de Les Temps Nouveaux i fou substituït per Jean Grave. El 25 de juliol de 1896, quan sortia d'una reunió del grup «Les Travailleurs Communistes Anarchistes del XII», va ser agredit amb un puny de ferro a la cara. Col·laborà també en la segona sèrie de l'òrgan dels obres del moble del barri parisenc de Saint-Antoine, Le Pot à Colle, que publicà 10 números entre el 20 de juliol de 1898 i l'11 de febrer de 1899, on aparegué com a administrador del número 10. L11 de desembre de 1898 participà en el míting dreyfuista, juntament amb altres oradors (Albert, Chesneau, Henri Couthier, F. Hesling, Idrin, Joindy, Charles Malato, Paule Minck i Tortelier), organitzat pel Comitè Revolucionari del Faubourg Antoine i el periòdic Le Pot à Colle, que se celebrà a la Sala dels Tableaux de París. En 1900 va fer costat el Grup de Solidaritat Internacional d'Ajuda als Detinguts. El 13 de juliol de 1901 va fer una conferència sobre l'eficàcia de la propaganda revolucionaria, anticlerical i antimilitarista als suburbis de l'est parisenc organitzada pel Grup de Treballadors Llibertaris de Saint-Mandé-Vincennnes (Illa de França, França). A partir de juliol de 1902 desaparegué el seu rastre de París i Jean Grave assenyalà que quan la visita del tsar, els policies el vingueren a detenir, com a molts altres anarquistes, però que no el trobaren. En 1907 publicà per lliuraments en Les Temps Nouveaux el text «Les gaîniers» i en aquesta època mantingué correspondència amb Victor Pivoteau, que havia matat al seu contramestre a la feina, i el pogué visitar a la presó de Melun (Illa de França, França). Casat, tingué un fill adoptiu que morí durant la Gran Guerra. El maig de 1916 formà part de la segona llista de companys que s'adheriren a la «Unió Sagrada» i signaren el «Manifest dels 16», que aparegué en Le Bulletin des Temps Nouveaux de maig de 1916. Amédée Denéchère va morir el novembre de 1919 a París (França) i fou enterrat el 30 de novembre. La seva mort va ser anunciada en Les Temps Nouveaux de desembre de 1919 i en Le Libertaire del 14 de desembre d'aquell any.

***

Foto policíaca d'Augusto Norsa (ca. 1894)

- Augusto Norsa: El 8 de novembre de 1871 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista Augusto Cesare Norsa. Sos pares es deien Sforza Bonaiuto Giuseppe Norsa i Bellina Terracini. Assistí a les primeres classes de l'ensenyament superior i esdevingué tipògraf. Entre 1888 i 1889 va ser detingut a Milà (Llombardia, Itàlia) i a Gènova (Ligúria, Itàlia), per vagabunderia i per freqüentar els cercles anarquistes. Denunciat per pertinença al grup anarquista «Sempre avanti!» de Porta Ticinese de Milà, se'l volgué enviar al correccional, cosa que es va evitar per la intervenció paterna. El desembre de 1889 emigrà a París (França), on segons la policia mantingué relacions amb el grup anarquista il·legalista d'Achille Vittorio Pino i de Luigi Parmeggiani. El 28 de maig de 1890 va ser expulsat per les seves activitats llibertàries. El novembre de 1890 signà un manifest, amb altres anarquistes (Errico Malatesta, Saverio Merlino, Paolo Schicchi, Peppino Consorti, Galileo Palla, etc.), on demanava als treballadors l'abstenció en les eleccions generals italianes. El maig de 1891 retornà a França via Suïssa acompanyat d'Attilio Cerri i va ser detingut per fabricació i tràfic de moneda falsa, així com per infracció al decret d'expulsió. Jutjat, va ser condemnat a vuit anys de presó i a 20 anys de prohibició de residència i reclòs a la Presó Central de Melun (Illa de França, França). En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Un cop excarcerat retornà a Milà, on treballà de tipògraf. A finals de 1902 entrà a formar part de la redacció del periòdic anarquista Il Grido della Folla on, segons la policia, col·laborà sota els pseudònims Erebo i Un tipografo. El juny de 1904 va ser detingut, juntament amb Giuseppe Manfredi, per violència contra els agents de policia en ocasió de la inauguració d'una làpida als morts de 1898 celebrada el 29 de maig anterior a Monza (Llombardia, Itàlia). Després d'una breu detenció, reprengué les seves funcions de redactor del periòdic. En 1906, quan Giovanni Gavilli retornà a Il Grido della Folla, abandonà el periòdic i l'any següent donà suport a la creació de La Protesta Umana. Sense domicili fix, hostatjat a casa de companys o a l'Alberg Popular, cap a finals de 1908 retornà a França. Condemnat per violació del decret d'expulsió, el novembre de 1909 va ser repatriat a Itàlia. Sempre treballant de tipògraf, en 1912 intentà, sense èxit, de crear un «Fascio Llibertari» a Milà i l'estiu d'aquest mateix any fundà Il Giornale Anarchico, de curta durada. Els anys successius, segons la policia, portà una vida «honesta i laboriosa». De tota manera, després de la Gran Guerra reprengué els seus contactes amb el moviment anarquista. L'agost de 1920 esdevingué administrador del periòdic anarquista Umanità Nova. Detingut el desembre de 1920, va ser alliberat el febrer de 1921 i el 25 de març va ser absolt del delicte de «conspiració», dos dies abans de l'atemptat al Teatre Diana. Amb el feixisme al poder, s'allunà de la militància. En 1926, malat i sense mitjans, va ser admès a la Casa Municipal d'Invàlids. Augusto Norsa va morir el 26 de març de 1932 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Augusto Norsa (1871-1932)

***

Signatura de Charles de Momigny (1926)

- Charles de Momigny: El 8 de novembre de 1872 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Charles Lucien de Momigny. Era fill de Charles Jules Edmond de Momigny, empleat de comerç, i de Louise Petit, gestora de cartera bancària, parella aleshores no casada. Es guanyà la vida treballant de representant en bijuteria. En 1892 vivia al número 81 del carrer Temple del III Districte de París. En 1892 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a dos anys i quatre mesos de presó per «robatori» i el 31 d'octubre de 1892 s'allistà voluntari per quatre anys en l'exèrcit. Va ser destinat al 2 Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica i el 16 de juliol de 1894 traslladat al I Regiment de Zuaus. El 22 de setembre de 1896 va ser llicenciat. Instal·lat a Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria), visqué al número 54 del carrer Michelet del barri de Mustapha de la ciutat, on tenia llogat un local als grups anarquistes locals. El 25 de juliol de 1907 va ser fitxat per la policia com membre del grup anarquista «Les Précurseurs» d'Alger amb la qualificació d'«individu perillós» i amb un «caràcter violent i irascible». El desembre de 1908 vivia al número 6 del carrer Pradier del XIX Districte de París i el setembre de 1914 al número 27 del carrer Cléry del II Districte parisenc. En plena Gran Guerra, el 27 d'abril de 1915, va ser cridat a files i serví en diverses unitats militars de la regió parisenca, però el 3 de juny de 1917 va ser declarat desertor. El 15 de desembre de 1919 va ser esborrat del llistat de desertors. A París treballà de representant comercial i visqué al carrer Castex del IV Districte de París. Molt malalt, va ser traslladat a l'Hospital de Saint-Antoine de París, on el 8 de gener de 1926 un funcionari municipal desplaçat ex profeso el casà amb l'empleada comercial alsaciana Berthe Klack. Pocs dies després, el 31 de gener de 1926, Charles de Momigny va morir al mateix Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

***

Léo Sivasty

- Léo Sivasty: El 8 de novembre de 1879 neix a Vierzon (Centre, França) el periodista i propagandista anarquista i sindicalista Louis Verneuil, més conegut com Léo Sivasty. Sos pares es deien Louis Verneuil, fuster, i Catherine Lamouroux. Obrer vidrier a les fàbriques de Vierzon, quan tenia 17 anys s'introduí en el món de la política organitzant grups de joves amb idees polítiques avançades arreu de la regió del Centre francesa. En 1897 esdevingué administrador i redactor de Le Tocsin Populaire du Berry i portà diverses campanyes en Le Réveil des Verriers, que apareixia a Lió (Arpitània). En aquesta època treballà en l'organització sindical de la seva professió i esdevingué secretari del Sindicat de Vidriers de Vierzon. En 1900 realitzà una gira de conferències arreu d'un trentena de departaments. També col·laborà en diverses publicacions, com ara Le Journal du Peuple, Le Libertaire, Les Temps Nouveaux, La Vie Meilleure, La Revue Française, L'Aigle de Nice, L'Effort, etc. A Alèst (Llenguadoc, Occitània) treballà de periodista i visqué al Café Bonnet, al barri de Les Prés Rasclaux, i al número 15 del carrer Soubeyranne. En 1900 fou membre del Grup Llibertari Internacional (GLI) i fundador, impressor i gerent del periòdic L'Aube Nouvelle. Feuille révolutionnaire, que edità a Alèst tres números entre novembre de 1900 i febrer de 1901, i on nombrosos articles sortiren en «ortografia simplificada». En maig de 1900 havia de fer una conferència a Moulins (Alvèrnia, Occitània) titulada «La guerre sociale, le capital et le travail», però, boicotejada per sindicats i partits polítics, hagué de suspendre's per manca de públic. L'octubre de 1900 va fer una gira de conferències antimilitaristes a Borgonya (Chalon-sûr-Saône, Montceau-les-Mines, etc.). Arran d'una reunió celebrada el 15 de desembre de 1900 pel grup anarquista de Nimes (Llenguadoc, Occitània), s'engegà una col·lecta per recaptar fons per a la publicació del proper periòdic seu, Prolétaire Rouge –o Le Prolétaire du Midi, segons altres fonts–, que sembla que finalment no sortí. També col·laborà en La Tribune Libre. Organe hebdomadaire dels travaillerus de langue française, publicat entre 1896 i 1900 per Louis Goaziau a Charleroi (Pennsilvània, EUA), i en L'Effort Éclectique. Revue mensuelle libertaire internationale, publicada a Brussel·les (Bèlgica). El 7 de desembre de 1900 va fer una conferència, sota el títol «L'éducation de l'enfance», a la Borsa del Treball de Nimes; el 10 de desembre una titulada «Les crimes du sabre et des religions», al Casino de l'Évêché de Alàst; i el 16 de desembre d'aquell mateix any una altra a Vauvèrd (Llenguadoc, Occitània) titulada «Sabre et goupillon». El 22 de desembre de 1900 va fer una conferència pública i contradictòria a la Sala Azam de Bessier (Llenguadoc, Occitània), organitzada pel Grup de Llirepensadors, i l'endemà assistí al Congrés Llibertari Regional celebrat al Café de la Bourse de Besiers. El 13 de gener de 1901 va fer la conferència «L'anarchie, ses moyens, son idéal», a la Sala Rey de Canualas (Llenguadoc, Occitània). El 26 de maig de 1911 al teatre Vial de Castèurainard (Provença, Occitània) va fer la conferència, organitzada pel grup llibertari «L'Homme Libre», la conferència «Le rôle de la femme, avant et après la Révolution». El 29 de desembre de 1901 prengué la paraula en públic a Laudun (Llenguadoc, Occitània) i el 2 de novembre de 1901 a Nimes per al Grup Llibertari d'Estudis Econòmics (GLEC). A finals de 1901 hagué de deixar Alèst per fer el servei militar i s'incorporà al 146 Regiment d'Infanteria de Toul (Lorena, França) per decisió del Ministeri de la Guerra del 24 de desembre de 1901. El 13 de gener de 1902, sota la matrícula 2.838, servia en el 29 Regiment d'Infanteria al Creusot (Borgonya, França). Durant el seu servici militar, esdevingué col·laborador de Le Socialiste de Cévennes i poques setmanes després aquesta publicació s'uní a L'Avant-garde des Cévennes, que sortia a la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Entre 1902 i 1903 col·laborà en Ma Revue. Organe mensuel de littérature, publicat per Jean Treil a Lostanjas-Maiçac (Llemosí, Occitània). El novembre de 1903 es casà amb Adèle Vergnes i en 1904 demanà a les autoritats que fos esborrat del fitxer d'anarquistes. Des d'aquí es va perdre el seu rastre.

***

Higinio Noja Ruiz

- Higinio Noja Ruiz: El 8 de novembre de 1894 –algunes fonts citen erròniament 1896– neix a Nerva (Huelva, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i propagandista anarquista Higinio Noja Ruiz, que va fer servir els pseudònims José López Herrero i Fructuoso Vidal. Sos pares es deien Joaquín Noja, químic que treballava per a l'empresa britànica «Río Tinto Company Limited», i Aurora Ruiz, i era el segon de cinc germans. Quan tenia 12 anys, després d'acabar els estudis primaris i dos anys de batxillerat elemental, començà a fer feina per a l'empresa on feia feina son pare a les mines de coure de Huelva. De ben jovenet s'interessà per l'anarquisme i a començament de la dècada dels deu participà en les activitats del grup anarquista que es creà a Nerva (Andrés R. Alvarado, Salvador Pino, Francisco Ortega, etc.) i que tenia inquietuds literàries, especialitzant-se en fer propaganda pels pobles. En aquestes dates començà a estudiar la pedagogia racionalista i els clàssics (Rousseau, Pestalozzi,etc.), a llegir amb avidesa i a col·laborar en la premsa llibertària. En 1913 participà en la vaga d'aquell any i va ser acomiadat de l'empresa britànica. Aleshores decidí abandonar el seu poble natal i en 1913 mateix s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on es posà a fer feina primer en un taller de vidre i després en el túnel de Vallvidrera. Començà a col·laborar en Tierra y Libertad i va fer amistat amb destacats anarquistes (Salvador Seguí, Eusebi Carbó, Anselmo Lorenzo, etc.). Quan tenia uns vint anys ja despuntà com a escriptor, periodista, conferenciant i mestre en els cercles llibertaris. En 1915 signà un manifest anarquista publicat en Tierra y Libertad. Posteriorment intervingué en actes de controvèrsies amb socialistes. En 1917 va fer un míting en Aguilar de la Frontera i l'any següent participà en una gira propagandística, amb Cabello i Diego Alonso, arreu de la serra cordovesa. Entre 1917 i 1919 va fer classes a la localitat cordovesa de Peñarroya i redactà la publicació Vía Libre. En 1918 dirigí a Huelva aquesta publicació. En 1921 publicà el fullet Brazo y cerebro. Durant els anys vint residí en diferents localitats andaluses, com ara Màlaga i Còrdova, on mantingué escoles. Antimilitarista convençut, passà un temps exiliat a Portugal per evitar ser mobilitzat i marxar a la Guerra del Rif. En aquests anys publicà fullets en la «Biblioteca de Renovación Proletaria» de la localitat cordovesa de Pueblonuevo del Terrible. Després es traslladà al País Valencià, on muntà una escola al barri del Cabanyal de València i a Alginet (Ribera Alta, País Valencià), fins a la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1923 i 1933 visqué a cavall entre Palma (Mallorca, Illes Balears), on treballà en una botiga de fotografia amb son amic Ceballos i tasques per a l'editorial Espasa Calpe, i Tarragona (Catalunya), on obrí una sucursal del citat negoci fotogràfic, amb estades a París (França). En 1927 participà en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada a València. En 1933 retornà al País València, on va fer de mestre racionalista a Alginet. Establert a la ciutat de València, col·laborà en la revista Estudios i s'encarregà de la secció editorial. L'amistat amb Marí Civera Martínez l'introduí en el món de l'economia i del sindicalisme. En 1933 assistí al Ple de Regionals de la FAI i formà part de la comissió encarregada de redactar un informe sobre els plans a seguir pel comunisme llibertari davant els problemes postrevolucionaris. L'octubre de 1933 formà part, amb Eusebi Carbó, Issac Puente –amb qui mantingué importants disputes– i José María Martínez, d'una comissió de la FAI encarregada de redactar un document programàtic, que finalment no es realitzà. Poc després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, redactà el diari UGT-CNT, òrgan del Comitè Unificat Antifeixista. Durant els anys bèl·lics formà part del Consell d'Economia de València, institució per a la qual redactà informes i fullets sobre les col·lectivitzacions i el programa econòmic revolucionari. Residí a Paterna i afiliat al Sindicat d'Art Gràfiques, continuà la seva tasca propagandística. En 1937 va ser nomenat president de l'Associació d'Amics de Mèxic a València. A partir de gener de 193 participà, amb Joan García Oliver, Frederica Montseny i Gaston Leval, en un cicle de conferències organitzades per «Radio CNT» i les Oficines d'Informació i Propaganda de la CNT-FAI per a la formació militant de la joventut obrera. El 21 de març de 1937 impartí al cinema Coliseum de Barcelona la conferència «El arte en la Revolución». Entre 1937 i 1938 va fer mítings a Barcelona, València i altres localitats. El març de 1938 va fer costat el pacte entre la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Unió General de Treballadors (UGT). El 17 de març de 1939 el Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) proposà la seva inclusió, juntament amb Juan López i Julián Martínez, en la delegació que havia d'enviar als Estats Units amb motiu del previsible desenllaç de la guerra, però finalment no hi va anar. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant. Jutjat pel Tribunal de Guerra de la Regió Valenciana, va ser condemnat a presó, pena que purgà al castell alacantí de Santa Bàrbara. En 1943 se li va concedí la llibertat provisional i es guanyà la vida fent classes particulars, on tingué com a alumne Vicente Martí Verdú. Trobem articles sues en nombroses publicacions, com ara Accion Libertaria, Acracia, Cenit, El Combate Sindicalista, El 4 de Febrero, Estudios, La Guerra Social, L'Imdoptable, Libre Estudio, Mañana, Nosotros, Nuevo Rumbo, El Obrero de Río Tinto, Psiquis, Reivindicación, Revue Internationale Anarchiste, Semáforo, Solidaridad Obrera, La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves nombroses obres podem citar Balanza de Themis (sd), Los consejos de la economía confederal (sd), La libertad y la nueva constitución española (sd), La Santa de Valdespinos (sd), Por la enseñanza. Conferencia (1915), Prosa de combate (1919), Brazo y cerebro (1921 i 1923), Los galeotes del amor (1923), La palanca de Arquímedes (1923), Comunismo (1925), Los sombríos (1925), El Gracián que asesinó (1926), Polvo y humo (1926), Vidas quiméricas (1926), Aquelarre (1928), El azote implacable (1928), En mis horas perdidas (1928), Marivent. La que supo vivir su amor (1928), Como el caballo de Atila (1929), Gandhi, animador de la India (1932), El problema agrario en España (1932), Un puente sobre el abismo (1932), El sendero luminoso y sangriento. El instinto de conservación a través de la historia (1932), Hacia una nueva organización social (1933), Control y colectivización (1936), El arte en la revolución (1937), España: su lucha y sus ideas (1937, amb altres), La libertad y la nueva construcción de la revolución (1937), La obra constructiva de la Revolución (1937), La revolución actual española. Hacia una sociedad de trabajadores libres (1937), Amor y sexualismo (1938), Anselmo Lorenzo (1938), Mi primer amor. Notas sobre amor y sexualismo. La Virgen Brava (1938), La revolución española. Labor constructiva en el campo (1938), La Armonía o la escuela en el campo (Alginet, 1923) (1996), etc. Deixà nombroses obres inèdites, com ara Alba de una época, Babel (1955), La casa de la colina, chispas de la roca dura, Cuentos ingenuos, Cumbres nevadas (1952), Disquisiciones trascendentales, La eme-doble (1955), Ensayos y conferencias, Epistolario de Ricardo Garzón, Evolución y revolución, La fuerza nuclear, El hombre tétrico, Memòrias de Aurelio Pimentel (17 volums autobiogràfics), Novelas cortas, Seducción (1954), Sociología. El derecho a la salud, Sylock (1955), etc. Higinio Noja Ruiz va morir l'1 de febrer de 1972 al seu domicili de València (País Valencià) d'un infart de miocardi i va ser enterrat al cementiri del Grau de València. A Alginet hi ha una ronda que porta el seu nom.

Higinio Noja Ruiz (1894-1972)

***

Coberta de Versos de amor y de combate (1929), poemari de Fernando Gualtieri

- Fernando Gualtieri: El 8 de novembre de 1896 neix a Savelli (Calàbria, Itàlia) l'impressor, editor i poeta anarquista Fernando Gualtieri. Era fill d'Antonio Gualtieri i de Maria Sacco, i era el fill primogènit d'una família amb dos germans més i tres germanes. Estudià a l'escola elemental de Savelli. En 1907 emigrà amb sa família cap a l'Argentina i s'establí a Buenos Aires, al domicili de son oncle Dante Sacco, propietari d'una impremta, on aprengué l'ofici de tipògraf. Ben aviat la seva tasca d'impressor es va vincular al moviment anarquista i començà a escriure poemes llibertaris. En 1918 publicà ¡Ushuaia! Anatema, poemari contra el sistema carcerari argentí. Entre 1919 i 1920 col·laborà en el periòdic de Mendoza (Cuyo, Argentina) La Voz del Gremio, òrgan del Sindicat de Cambrers. L'abril de 1919 publicà Clarinadas, versos on reivindicà la Revolució russa i denuncià la repressió durant la «Setmana Tràgica» del gener anterior a Buenos Aires. Entre 1923 i 1924 edità, amb Elías Castelnuovo, la revista La Palestra. Tribuna libertaria, quinzenari de literatura, crítica i art, on publicaren assaigs i obres de ficció destacats escriptors i anarquistes (Almafuerte, Arturo Capdevila, Anatol Gorelik, José Portogalo, Enrique Serantoni, etc.). En aquests anys signà i publicà nombrosa literatura anarquista i fullets literaris, en vers i en prosa, com ara ¡Yanquilandia! Anatema (1923), en defensa dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Per tota aquesta activitat, la seva impremta va ser escorcollada, el febrer de 1924 va ser empresonat i l'edició del seu llibre El héroe del Pueblo (1925) va ser segrestada per la policia. L'octubre de 1924 contestà, amb altres companys, l'anomenada Encuesta sobre la unificación obera. El 24 de març de 1925 va ser jutjat i condemnat per la publicació en el qual s'aprovava l'assassinat del coronel Ramón Falcón, cap de la policia de Buenos Aires, a mans de Simón Radowitzky. En aquests anys va ser constantment vigilat per la policia i mantingué estret contacte amb l'anarquista Tullio Francesco Cardamone, formant part del Comitè Anarquista Pro Detinguts i Deportats. Col·laborà amb poemes en diferents publicacions anarquistes, que normalment tenien bones crítiques, però el periòdic llibertari Pampa Libre considerà els seus poemes «versitos llorones». Mantingué una certa equidistància en els anys vint durant la polèmica entre el periòdics anarquistes rivals de Buenos Aires La Protesta, en el qual col·laborà, i La Antorcha, encara que sostingué polèmiques amb Diego Abad de Santillán, defensor de La Protesta. En 1927 publicà a Buenos Aires, amb Martín Castro, La Voz de los Tiempos. Revista para el pueblo. En 1928 prologà el llibre d'Emilio Andrés Álvarez La expresión del pensamiento. Prosa y versos idealistes. En 1929 publicà el poemari Versos de amor y de combate, amb un pròleg de Francisco S. Fígola, on dedicà versos a destacats militants anarquistes (Francesc Ferrer i Guàrdia, José Domínguez Gómez Rojas, José Scalise) i va escriure un poema amb Gustavo Riccio. A principis dels anys trenta participà en la creació d'un grup antifeixista de compatriotes originaris de Savelli. En aquesta època va ser inscrit en el registre de vigilància de fronteres italià amb l'ordre de detenció. Posteriorment abandonà el moviment anarquista i canvià radicalment les seves activitats, passant a editar la revista en italià de Buenos Aires La Voce del Calabresi (1931-1967) i s'encarregà del programa radiofònic «La hora calabresa». En 1937 sol·licità l'adhesió en l'Opera Nazionale Dopolavoro (OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada pel règim feixista, però d'antuvi li va ser denegada pels seus antecedents. Fundà i dirigí la «Sociedad Savallese» i el «Centro Calabrés». Arran de la publicació d'un pamflet subversiu escrit pel comunista de Savelli Nicola Fazio, on se li acusava de traïdor i de trànsfuga, la policia feixista italiana es va convèncer del seu penediment i en 1939 va ser esborrat de les llistes de subversius. Finalment, per aquestes iniciatives a favor del règim, el govern feixista italià li atorgà la Creu de Cavalieri de la República Italiana. A més de les citades obres, és autor de Latigazos. Versos. Lucha, dolor, rebeldía (1919), Frente a la guillotina (192?, amb altres), Herejías (1921), La Pluma. Boceto de crítica social / Santa Cruz. Anatema (1923), Maldición de un maldito (1926, amb un pròleg de F. Mingorance Casildo), Trovas al Pueblo (ca. 1926, amb Juan B. Fulginiti), entre d'altres. Alguns dels seus poemes van ser musicats i han esdevingut himnes del moviment anarquista. Fernando Gualtieri va morir el 24 de juny de 1967 a Buenos Aires (Argentina). Durant l'anomenada «Dècada Infame» (1930-1943), els seus llibres van ser destruïts, fet pel qual a dia d'avui són gairebé introbables.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 7 de novembre

Esdeveniments

La bomba del Liceu segons el diari parisenc Le Petit Journal del 25 de novembre de 1893

- Bomba del Liceu: El 7 de novembre de 1893, nit de la inauguració de la temporada del Gran Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), durant el segon acte de la representació de l'òpera Guglielmo Tell, de Rossini, dirigida pel mestre Leopoldo Mugnone, l'anarquista Santiago Salvador Franch va llançar des del quart pis a la platea dues bombes «Orsini», una de les quals va esclatar i va produir vint morts i nombrosos ferits. El Gran Teatre del Liceu, que aquell dia era ple (3.600 places), s'havia convertit en lloc de reunió i d'esplai de la nova burgesia industrial, financera i comercial catalana. Salvador, que havia actuat així per venjar l'execució de Paulí Pallàs el 6 d'octubre d'aquell any, va aconseguir fugir i l'Estat de setge es va decretar a la capital catalana el 10 de novembre. Centenars d'anarquistes van ser detinguts i torturats a les masmorres del castell de Montjuïc. L'atemptat d'antuvi va ser atribuït a l'anarquista Josep Codina i després a Mariano Cerezuela, i ambdós serà executats el 21 de maig de 1894. Salvador va ser detingut el 2 de gener de 1894 a Saragossa i quan va ser capturat va intentar suïcidar-se disparant-se un tret al ventre. Dins la presó de Barcelona va simular ser convertit pel jesuïta Goberna, però en ser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894 reafirmà públicament el seu anarquisme. Santiago Salvador va ser executat el 21 de novembre de 1894, i amb ell sis més (Cerezuela, Codina, Archs, Sabat, Bernat i Sogas) dels 27 implicats en el procés –Miralles, Mir, Carbonell i Villarrubias van ser condemnats a cadena perpètua. Aquest atemptat va tenir importants conseqüències polítiques, jurídiques i literàries, i va donar lloc a una crisi teatral que va durar mesos. La bomba «Orsini» –nom del famós anarquista que va atemptar contra Napoleó III amb un artefacte d'aquesta classe–, de la mida d'una poma grossa, que no va arribar a esclatar perquè va ser esmortida en caure sobre la falda d'una senyora ja morta, es conserva avui al Museu d'Història de la Ciutat (Barcelona).

Santiago Salvador Franch (1865-1894)

***

Capçalera del primer número d'El Libertario

- Surt El Libertario: El 7 de novembre de 1909 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista El Libertario. Semanario anarquista. A partir del número 2 portarà el subtítol «Periódico anarquista» i en el número 3 desaparegué el subtítol. En teoria setmanal, aparegué força irregularment. El comitè de redacció estava format per Ricardo Gómez y Gómez, Lino Cuesta Martín, Antonio Gil Taboada, Juan José Cuesta Martín i Ramón Prieto. Aquests mateixos van signar el «Manifiesto. A los anarquistas de todo el mundo», sobre el fracassat moviment revolucionari català d'aquell any, que es va publicar en el primer número. Hi van col·laborar, entre d'altres, Fernando Ramos, Cruz del Olmo, V. García, Alfonso Logo i Mauro Bajatierra. En sortiren sis números, l'últim el 20 de febrer de 1910. L'única col·lecció que es conserva està dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera del primer número d'El Productor

- Surt El Productor: El 7 de novembre de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista i anarcosindicalista El Productor. Periódico de ideas y crítica. Òrgan d'expressió del grup llibertari del mateix nom i molt lligat a la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), fou dirigit per Manuel Buenacasa Tomeo. Durant un temps la redacció s'establí a Blanes (Selva, Catalunya). Hi van participar en la redacció Ramon Suñé, Joaquín Adelantado, José Alberola, Patricio Navarro, Ramón Tené, Miguel Jiménez, J. Magriñá, J. Vázquez, Ramón Domínguez, Blas, Miguel Chueca, Gisbert, Labrador, Peñacorada, Rosquillas, Royo, Ruiz de Galarreta, Sesé i Isidre Duch, entre d'altres. Polemitzà força amb Vida Sindical, d'Ángel Pestaña i de Joan Peiró, i fins i tot amb Errico Malatesta en defensa del moviment obrer anarquista, amb el suport directe del nucli espanyol de La Protesta de Buenos Aires, sobre tot de Diego Abad de Santillán, òrgan d'expressió de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Aspirava reforçar l'anarquisme en la Confederació Nacional del Treball (CNT) enfront de l'empenta de la tendència sindicalista («sindicalisme possibilista»). Hi van col·laborar Abad de Santillán, Caro Crespo, Ghiraldo, Treni, Malatesta, Makhno, etc. Aquesta publicació fou suspesa per l'autoritat governativa de Primo de Rivera i només pogué publicar 20 números, l'últim el 19 de març de 1926. El Productor va ser capçalera de nombroses publicacions llibertàries, anteriors i posteriors a aquesta.

El Productor (1925-1926)

***

Capçalera de La Patrie Humaine

- Surt La Patrie Humaine: El 7 de novembre de 1931 surt a París (França) el primer número del setmanari anarcopacifista La Patrie Humaine. Feuille de combat pour la Paix –a partir del número 125 (27 de juliol de 1934) portarà de subtítol «Le grand hebdomadaire du pacifisme intégral». Va ser fundat per Victor Méric i després de la seva mort serà continuat per diversos gerents (Louis Loréal, Jean Girardin i Robert Tourly). Hi van col·laborar A. Barbe, P. V. Berthier, Henri Bellamy, Marcel Bousquet, Marthe Bray, A. Brefort, Marcelle Capy, F. Challaye, Armand Charpentier, Claudot, F. Couttenoire de Toury, Auguste Cornu, Muse d'Albray, G. Demartial, Camille Drevet, Sébastien Faure, Marguerite Glangetas, Gagriel Gobron, Henri Guilbeaux, Henri Jeanson, Robert Jospin, G. De Lacaze-Buthiers, Eugène Lagot, Lucien Leaue, Gérad Leretour, Louis Le Sidaner, L. Loreal, Victor Margueritte, René Martin, Georges Michon, Jean-Paul Monteil, Pierre Mualdès, Maurice Naille, Edouard Rothen, Henriette Sauret, Jean Sovenance, Simone Tery, Robert Tourly, Maurice Weber, Georges Yvetots, entre d'altres. L'últim número, el 355, es publicarà el 25 d'agost de 1939 coincidint amb la declaració de guerra contra Alemanya. També va editar un bon grapat de fullets.

***

Cartell de l'acte

- Conferència de Bertolucci: El 7 novembre de 2007 se celebra als locals de la Cambra del Treball de Volos (Magnèsia, Tessàlia, Grècia) la conferència de l'historiador Franco Bertolucci, investigador i redactor de la Rivista Storica dell'Anarchismo i membre de la Biblioteca Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia), «Iταλοι σοσιαλιστες εθελοντες και αναρχικοι στον ελληνοτουρκικο πολεμο του 1897» (Els voluntaris socialistes i anarquistes italians a la guerra grecoturca de 1897). Aquesta conferència va ser organitzada per la redacció de la revista grega Eyτοπία.

Naixements

Foto policíaca de Cyprien Charrié (2 de juliol de 1894)

- Cyprien Charrié: El 7 de novembre de 1867 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Cyrien Jacques Charrié –el llinatge a vegades citat erròniament Charrier. Sos pares es deien Jean Louis Charrié, venedor de carbó i després funcionari municipal a Levallois-Perret (Illa de França, França), i Victoire Delous. Es guanyava la vida com a impressor tipògraf. En 1893 vivia amb sa companya d'aleshores, la cosidora Marie Guého, al número 70 del carrer Moines. Son germà estava a l'exèrcit, però ell va ser dispensat del servei militar de tres anys, encara que havia fet dos mesos de servei actiu. Segons la policia era membre, juntament amb son germà major Léon Joseph Charrié, també fitxat com a anarquista, i altres (Blanc, Boucher, Raymond Boutté, Marcel Marchand, Joseph Ouin i Saint Martin), d'una banda de desvalisadors. Des de 1892 no trobava feina de tipògraf i començà a treballar d'ajudant de lampista de manera irregular. Figurava en el registre nominal d'anarquistes redactat per la policia el 26 de desembre de 1893. Detingut l'1 de juliol de 1894 en una agafada antianarquista, va ser fitxat l'endemà com a «anarquista militant» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. En l'escorcoll de casa seva no trobaren res d'incriminable, però van veure que a les parets de la seva habitació hi havia aferrats il·lustracions de Le Petit Parisen sobre la detenció i la mort de Ravachol. Durant el seu interrogatori negà ser anarquista i fins i tot els desacredità, tot assegurant que mai no hi havia assistit a reunions polítiques i que fins i tot no s'havia inscrit en les llistes electorals des que havia arribat al barri el 1892. Processat per «associació criminal», va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. El 6 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional i el juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El seu nom figurà en diversos registres d'anarquistes de diversos anys (1894, 1896 i 1901). El 6 de febrer de 1908 es casà al XVII Districte de París amb la costurera Clémentine Eélie Grennepois, vídua de Léon Constant Linof. En aquesta època treballava de lampista i vivia al número 54 del carrer de la Jonquière de París. Posteriorment s'instal·là a Saint-Ouen (Illa de França, França), on vivia al número 5 del carrer Vincent. Cyprien Charrié va morir el 14 de desembre de 1929 a l'Hospital Bichat de París (França).

***

Foto policíaca de Léon Foussard (2 de juliol de 1894)

- Léon Foussard: El 7 de novembre de 1867 neix a Dangeul (País del Loira, França) l'anarquista Léon Eugène Pierre Foussard. Sos pares es deien Pierre Foussard, soldat destinat a Toló (Provença, Occitània), i Rose Lebel, modista. Es guanyava la vida com pintor en la construcció. El 17 de juny de 1887 va ser condemnat pel Tribunal de Le Mans (País del Loira, França) a un dia de presó per «cops i ferides». Aquest mateix tribunal el va condemnar el 4 de novembre de 1887 a 15 dies de presó pel mateix delicte, el 15 de maig de 1888 a 10 dies per «ultratges i violències a agents» i el 3 d'octubre de 1890 per «embriaguesa i ultratges a agent». En 1887 va ser sortejat a l'Ajuntament de Le Mans i incorporat al 153 Regiment d'Infanteria, però l'11 de novembre de 1889 va ser llicenciat per bronquitis. En 1887 col·laborà en la redacció d'un periòdic anarquista que es va intentar crear a Le Mans i assistia regularment a les reunions anarquistes d'aquesta població. La policia el considerava «perillós» per mor del seu caràcter «exaltat» i per les seves borratxeres. Cap el 1890 treballava a l'empresa de pintura Demazure de Pontoise (Illa de França, França) i el comissari de policia d'aquesta població el considerava «perillós». El juny de 1892 s'instal·là a París (França), moment en el qual no treballava en el seu ofici de pintor i en diverses ocasions va haver de demanar allotjament a l'asil de nit que hi havia al número 14 del bulevard de Vaugirard. Va ser detingut a París a resultes duna baralla amb una dona amb la qual vivia. Entre el 5 de juliol de 1892 i l'11 d'octubre de 1893 treballà de pintor per a l'empresa de papers pintats David Jeune de Bougival (Illa de França, França). En 1894 visqué un temps, gairebé en la indigència, amb sa mare al número 20 del carrer Foisy de Le Mans. El 14 d'abril de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes establert per la policia. En aquesta època sobrevivia de vendre diaris (L'Intransigenant, La Patrie, Le Radical, etc.) i vivia maritalment amb la jornalera i bugadera Félicité Rosalie Coupé, a qui segons la policia prostituïa. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia ordenà el seu arrest i l'escorcoll de casa seva sota l'acusació d'«associació criminal» i l'endemà el comissari Pélardy del barri de Gros Caillou es presentà al seu domicili, al número 13 del carrer de l'Exposition, però ell havia sortit amb un company; l'escorcoll no tingué cap resultat per a la policia. Va ser finalment detingut amb altres 154 anarquistes de la regió parisenca; portat a comissaria, va ser fitxat el 2 de juliol de 1894 com a «anarquista militant» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i tancat a la presó parisenca de Mazas. El 6 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i el 4 de juliol de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El 31 de desembre de 1896 va ser inscrit en el registre d'anarquistes de la policia i en aquesta època vivia al número 14 del Champs de Mars. El 15 de desembre de 1899 sa companya Félicité Rosalie Coupé, amb qui s'havia casat, va morir; en aquesta època vivia al número 17 del bulevard de Grenelle de París. El 17 d'abril de 1900 va ser esborrat del llistat d'anarquistes. El 8 de març de 1902 es casà al XV Districte de París amb la cuinera Célestine Dessiger i en aquest moment encara vivia al bulevard de Grenelle. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una de les conferències de Marie Murjas apareguda en el periòdic marsellès La Calotte del 7 d'abril de 1901

- Marie Murjas: El 7 de novembre –el certificat de defunció cita erroniament el 8 de novembre– de 1876 neix a Plouaret (Lannion, Bretanya) la religiosa i després lliurepensadora i anarquista atea Marie-Yvonne Kamoal, més coneguda com Marie Murjas, pel llinatge de son company, i que també va fer servir el nom de Marie Lapeyre. Fill d'una família benestant, sos pares es deien Yves Marie Kamoal, sastre, i Marie Jeanne Le Calvez, domèstica. El 16 de maig de 1894 entrà al convent de trapenques de Saint-Paul-aux-Bois (Picardia, França) i sota el nom de Soeur Scolastique prengué l'hàbit de novícia el 22 de novembre d'aquell mateix any; el 31 de juliol de 1896, però, abandonà sense professar la congregació. Esdevingué anarquista i en 1898 fou una de les fundadores de la Lliga dels Drets de l'Home i col·laborà amb la Libre Pensée, fent propaganda, mitjançant conferències contradictòries, contra els convents de clausura i a favor de l'ateisme. Des de maig de 1900 passà a residir al número 56 de l'avinguda Gambetta de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Participà en la propaganda antimilitarista, fent conferències i editant cartells, especialment el març de 1901 a Nimes. Moltes de les seves conferències serviren per fer col·lectes de suport a determinades causes, com ara la de Brest (Bretanya) per al repatriament de l'anarquista Théodule Meunier, condemnat a treballs forçats a perpetuïtat colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa), la de Castèurainard (Provença, França) a favor dels vaguistes de Chalon (Roine-Alps, Arpitània), o la de Canes (Provença, Occitània) per a les famílies de la matança de Rússia de 1905. A Nimes conegué el sabater anarquista Adrien Jacques Murjas, que esdevingué son company, residint plegats al número 10 del carrer de la Madeleine. En 1901 va fer una gira de propaganda antireligiosa per Bèlgica. En aquesta època participà activament en les activitats del Grup Llibertari d'Estudis Socials (GLES), que es reunia a l'antiga seu de la Borsa del Treball, al número 7 del carrer Saint Paul. Durant l'estiu de 1901 realitzà una gira de conferències al centre i a l'est de França. El setembre de 1904 formà part de la representació francesa de la Libre Pensée que es reuní en un congrés internacional d'aquesta organització a Roma (Itàlia). La seva campanya anticlerical i atea va ser tan intensa que l'octubre de 1904 les monges del convent de trapenques de Saint-Paul-aux-Bois redactaren una carta explicant el seu cas que publicaren en els periòdics catòlics. A finals de febrer de 1905 el Tribunal Correccional d'Épinal (Lorena, França), a resultes d'una denúncia de Dom Étienne, prior de la Trapa, i Soeur Adélaïde, superiora de l'abadia de Sètfonts (Llenguadoc, Occitània), condemnà el periòdic Le P'tit Falot de Rambervillers (Lorena, França) a 100 francs de multa i a 500 francs per danys i perjudicis per haver reproduït una conferència seva considerada difamatòria. Amb son company recorregué les fires i mercats llenguadocians venen quincalleria. Segons la policia, anava freqüentment a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i es reunia amb diferents companys, com ara Victor Alzas i Pierre Panel. Anys més tard abandonà el moviment llibertari. Segons la policia, sota el nom de Marie Moissac fou l'amant de Sébastien Faure, amb qui havia fet conferències. El 20 de febrer de 1904 es casà al V Districte de París (França) amb Léon François Vire-Lapeyre, exmilitar que tenia una ocupació de caixer i recaptador. Marie Murjas va morir el 15 de desembre de 1906 a Les Sables-d'Olonne (Poitou, França), on s'havia instal·lat amb sa parella.

***

Benoît Broutchoux, assegut al centre, amb altres membres del comitè de vaga (Courrières, 1906). Fotografia Baron

- Benoît Broutchoux: El 7 de novembre de 1879 neix a Essertenne (Borgonya, França), a prop de la zona minera de Montceau-les-Mines, el militant i propagandista anarcosindicalista Benoît Broutchoux. Son pare, Sébastien Broutchoux, feia d'obrer metal·lúrgic i sa mare, Lazarette Clair, va fer de jornalera i portà al món vuit infants, dels quals Benoît n'era el major. De ben jovenet començà a treballar de carreter en una granja i amb 14 anys entrà a fer feina de miner a la Companyia de Blanzy a Monceau-les-Mines, on va ferir-se una cama poc després –per aquest accident fou indemnitzat miserablement i d'aleshores ençà mai no pogué caminar correctament. En 1898 s'instal·là a París, on va fer de terrelloner a les obres del metro. Fou en aquesta època que començà a freqüentar els cercles anarquistes, s'afilià al sindicat  anarcosindicalista dels terrelloners, dels pouaters i dels miners i col·laborà en el full àcrata Le Chemineau. A la primavera de 1900 tornà a Monceau-les-Mines, on continuà militant en l'anarcosindicalisme, destacant en les seves confrontacions dialèctiques en els mítings organitzats pels socialistes. El 2 de juny de 1900, arran de la mort per part de la policia de l'obrer metal·lúrgic en vaga Brouillard a Chalon-sur-Saône, pronuncià un violent discurs durant l'enterrament; detingut, fou condemnat «per excitació a la mort i al pillatge, per injúries a l'Exèrcit i paraules ultratjants al govern parlamentari». A penes alliberat, fou novament condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó i a dos anys de prohibició de residència pel Tribunal de Chalon per apallissar el comissari Müller. Fugitiu, marxà a Suïssa, on conegué sa futura companya, Fernande Richir. En 1902, amb un fals nom, començà a treballar a la conca minera de Lens. Durant la vaga d'octubre d'aquell any per aconseguir la jornada de vuit hores, s'oposà al sindicat miner reformista encapçalat per Émile Basly. Novament detingut, fou condemnat per «atemptat contra la llibertar del treball» i per «usurpació d'identitat». Quan sortí de la presó en 1903, entrà a formar part del nou sindicat creat pels dissidents i esdevingué redactor del periòdic Le Réveil Syndical i de L'Action Syndicale, des d'on reivindicà la vaga general. Partidari de les tesis neomaltusianes, va fer propaganda de l'amor lliure i del pensament anarcofeminista d'Emma Goldman; per tot això, fou condemnat per «ultratges als bons costums». Arran de la catàstrofe de Courrières, el 10 de març de 1906, on moriren 1.101 persones, fou un dels capdavanters de la vaga que es desfermà a la conca i fou detingut durant una marxa cap a l'alcaldia de Lens de 2.000 vaguistes. Alliberat a finals de maig d'aquell any, esdevingué el gerent del cafè Florange, mentre continuà editant L'Action Syndicale, gràcies a una petita impremta. En 1906, també, participà en el Congrés d'Amiens de la Confederació General del Treball (CGT), amb Georges Dumoulin i Pierre Monatte, on els anarcosindicalismes desbancaren la minoria guesdista i aprovaren la «Carta d'Amiens» que afirmava la defensa de les reivindicacions immediates i diàries, alhora que lluitava per la transformació conjunta de la societat al marge de qualsevol partit i de l'Estat. Aquest document sempre fou reivindicat per la CGT i per altres sindicats (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball, etc.). L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on es va debatre sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme i on es visqué un viu debat entre Pierre Monatte, defensor del sindicalisme revolucionari, i Errico Malatesta, que pensava que el sindicalisme sempre era reformista. Poc abans d'aquest congrés aconseguir fugir de la policia després d'un agitat míting organitzat per protestar contra la detenció del seu amic André Lorulot, però en tornar al seu domicili el setembre, fou detingut i novament condemnat, amb Lorulot, per «incitació de militars a la desobediència». El desembre de 1909 fou novament condemnat per haver atiat els vaguistes de les obres del canal del Nord i encara durant l'estiu de 1911 per haver fet costat la lluita de les mestresses contra l'encariment de la vida. El gener de 1912 fou condemnat a un any de presó, després d'haver-se lliurat dels treballs forçats a les colònies penals, i fou amnistiat el juliol. El 8 de novembre de 1914 es casà a Montcenis (Borgonya, França) amb l'anarquista Fernande Marie Anna Richir. En 1914, inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes, fou detingut i enviat al front. Dos anys després, gasejat durant un atac alemany, fou llicenciat. Després esdevingué xofer de taxis de la Companyia General de Taxis (CGT), alhora que s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el periòdic CQFD, de l'anarcopacifista Sébastien Faure, i en Le Libertaire. Durant els anys de la Revolució russa intentà conciliar els llibertaris i els bolxevics, però la decepció del comunisme fou absoluta. En 1921 participà en el Congrés de Lille de la CGT, realitzat després del Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), durant el qual aquest partit socialista es dividí arran de la creació de la III Internacional comunista, i fou ferit de bala per un «company reformista». En 1925 la seva salut es va veure molt degradada i en 1931, son fill Germinal de 26 anys, fou assassinat per la policia. En 1940, malalt i en la misèria, es refugià a Villeneuve-sur-Lot. Benoît Broutchoux va morir el 2 de juny de 1944 a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània).

***

- Jean Couture: El 7 de novembre de 1884 neix a Pantin (Illa de França, França) l'arquitecte i astrònom anarquista, i després comunista, Jean Joseph Couture. Sos pares es deien Jean Couture i Anne Virginie Durantond. En 1902 s'allistà voluntari per tres anys a l'exèrcit per reemplaçar son germà petit Raymond Gilbert que s'acabava de casar i havia estat triat al sorteig de quinta. En 1908 viva a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França) i treballava d'obrer mesurador en la construcció. El 17 d'octubre de 1908 es casà a Le Pré-Saint-Gervais amb Louise Émile Wagner. En 1909 publicà el pamflet A la porte l'assassin!, on denuncià l'assassinat del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia i criticà durament les autoritats espanyoles. A començament dels anys deu vivia al número 10 del carrer Gambetta de Châtillon-sous-Bagneux i en aquesta època formava part del grup «Amis du Libertaire». Mobilitzat durant la Gran Guerra, en la primavera de 1916 era sotstinent del 51 Regiment d'Infanteria i el febrer havia estat ferit a Cumières-le-Mort-Homme (Lorena, França) durant l'ofensiva alemanya sobre Verdun. Després de la seva convalescència, va ser traslladat a artilleria i encapçalà el Service de Renseignement et d'Observation Terrestre (SROT, Servei d'Intel·ligència i d'Observació Terrestre). Acabà la guerra com a tinent i va ser condecorat amb la Legió d'Honor i amb la Creu de Guerra amb Palma i Estrella. Posteriorment s'adherí al Partit Comunista Francès (PCF). Entre 1921 i 1938 fou arquitecte municipal de Châtillon-sous-Bagneux. En 1929 va ser nomenat oficial d'acadèmia del Ministeri de l'Educació Pública i en 1935 oficial d'instrucció pública del citat ministeri. En 1935 col·laborà en La Construction Moderne. Fou president d'honor de la Federació Nacional dels Arquitectes de Col·lectivitats Públiques i Organismes Assimilats (FNACPOA). Estudiós de l'astronomia des de jove, fou membre de la Societat Astronòmica de França (SAF), col·laborà en els seus òrgans d'expressió L'Astronomie i Bulletin de la Société Astronomique de France et revue mensuelle d'astronomie, de météorologie et de physique du globe i destacà pels seus estudis sobre la temperatura solar i per l'interès de crear observatoris populars. Jean Couture va morir el 30 de novembre de 1973 a Châtillon-sous-Bagneux, actual Châtillon (Illa de França, França).

***

Portada del fullet Cris de haine, paroles d'amour. Prose rythmée (1905)

- Achille Légeret: El 7 de novembre de 1886 neix a Bourges (Centre, França) l'obrer metal·lúrgic, escriptor, antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista Pierre Achille Légeret. Son pare, Silvain Légeret, era comptable públic de recaptacions i sa mare, Marie Clémence Chotard, feia de llevadora; també llogaven habitacions moblades i guardaven els infants, especialment els dels militants anarquistes de Bourges. Després d'haver assistit a l'Escola Nacional Professional de Vierzon (Centre, França), aconseguí una excel·lent educació primària superior. A començaments de segle sembla que formà part de la Libre Pensée. Un informe policíac del 6 de maig de 1904 el qualificà com «l'antimilitarista més violent i perillós de la nostra ciutat». El seu domicili, al carrer Bouillet de Bourges, fou el centre de les activitats llibertàries de la localitat. El juliol de 1905 creà el periòdic anarquista bimensual Les Semailles. Journal anarchiste, que publicà tres números i deixà de sortir en octubre. En aquest any també publicà Soldat-putain. Récits en prose rythmée i Cris de haine, paralos d'amour. Prose rythmée. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1905 acollí Miguel Almereyda durant la seva estada a la ciutat. En aquesta època milità en l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) promoguda per Ernest Girault, organitzant reunions publiques amb aquest, aferrant cartells i distribuint pamflets. En aquesta època col·laborà en L'Anarchie. Obrer metal·lúrgic, sembla que treballà als tallers de Maseiras (Poitou-Charantes, França) i participà activament en la lluita sindical, sobretot a partir de 1906, quan va ser nomenat vicepresident de la Borsa del Treball de Bourges, amb la militant llibertària Eugénie Giraud com a secretària. Tingué bones relacions amb els socialistes del grup encapçalat per Édouard Vaillant dins de la Borsa del Treball, sobretot amb el seu secretari general Pierre Hervier, però sense abandonar les seves idees anarquistes. El 7 de juliol de 1907 mantingué una violenta polèmica amb Jean Jaurès en un míting. L'octubre de 1907 va ser cridat a files i incorporat en el 4t Regiment d'Artilleria d'Héricourt (Franc Comtat, França) i la Prefectura el va inscriure en el «Carnet B» dels antimilitaristes. A finals de 1909 va ser llicenciat. El 8 d'octubre de 1911 la lògia maçònica «Travail et Fraternité» de Bourges refusà unànimement d'admetre'l a la francmaçoneria per la seva «notorietat excessivament desafortunada» –el 24 de juliol de 1920 ho va intentar de bell nou i sembla que també sense èxit. El 15 d'octubre de 1911 durant una discussió amb el company llibertari Marius Truchard, qui el va acusar de dedicar «masses atencions» a la seva companya, resultaren ferits ambdós per trets disparats per Légeret amb una pistola. En 1912 prengué la paraula en nombroses reunions públiques a la regió Centre (Bourges, La Guerche, etc.) contra la guerra, parlant en nom de la Federació Comunista Revolucionària (FCR), del Sindicat de Metal·lúrgics de Maseiras i de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR). Entre 1913 i 1914 fou secretari adjunt de la Borsa del  Treball i amb aquest càrrec realitzà la campanya per la pau i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. El 26 de maig de 1913, quan els motins a les casernes, la policia escorcollà el seu domicili, però sense trobar res de comprometedor. Quan entre juliol i agost de 1913 el secretari general de la Borsa del Treball Pierre Hervier restà empresonat per la seva participació en la campanya d'«El Sou del Soldat», ocupà el seu lloc. Per mostrar la seva solidaritat amb Pierre Hervier, votà el 3 d'agost de 1913 per la seva candidatura d'amnistia al Consell del Districte. El 31 de juliol de 1914 prengué la paraula, al costat dels socialistes, en un míting contra la guerra, encara que mesos després aquests s'adheriren a les «necessitats de la defensa nacional». El març de 1915 es va reincorporar al 1er Regiment d'Infanteria i en 1917 va ser destinat a uns establiments militars de Bourges. L'11 de desembre de 1917 es casà a Bourges amb Pauline Rosalie Aucouturier. El gener de 1918 declarà el seu internacionalisme contra la guerra. Gràcies a ell, el 28 d'abril de 1918 es va votar per unanimitat la vaga per al Primer de Maig i fou un dels seus organitzadors, aconseguint que gairebé vint mil persones es manifestessin als crits de «Fora la guerra! Visca la Pau!», tot cantant L'Internationale. El vespre d'aquell dia, s'adreçà a la gentada des de la terrassa de la Borsa del Treball i l'endemà sis-centes persones es reuniren a Saint-Germain-du-Puy (Centre, França) per a fer un pícnic, menjant, cantant, ballant i escoltant-lo recitar el seu monòleg Ce que c'est qu'un soldat. La vaga continuà algunes setmanes, però quan entre el 19 i el 20 de maig de 1918 assistí al «Congrés Minoritari» de Sant-Etiève (Arpitània), la vaga s'esgotà i el 22 de maig es votà la represa del treball. Per mesura disciplinària, les autoritats militars suspengueren la seva pròrroga d'incorporació, el destinaren al 85è Regiment d'Infanteria de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França) i l'enviaren al front. En 1919 va ser llicenciat i reprengué la seva activitat sindical enquadrat en la Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT). El 28 de novembre de 1919 presidí un míting contra la intervenció a Rússia. Segons la policia, en una reunió pública celebrada el 21 de març de 1920 «sostingué de manera violenta les teories bolxevics». Malgrat la seva col·laboració amb el sector esquerrà del Partit Socialista, restà fidel a les seves idees anarquistes. En el Congrés Departamental de la CGT de juliol de 1920 signà amb Venise Gosnat l'ordre del dia «minoritari». No sabem res més de la seva activitat durant els anys posteriors. El seu últim domicili va ser a Sainte-Radegonde-en-Touraine (Centre, França; actualment és el barri de Saint-Ragonde de Tours). Achille Légeret va morir el 19 de desembre de 1951 a l'Hospital de Tours (Centre, França). 

Achille Légeret (1886-1951)

***

Carlo Molaschi (1924)

- Carlo Molaschi: El 7 de novembre de 1886 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Carlo Molaschi, que va fer servir diversos pseudònims (Charles l'Ermite, Iperboreo, Dottor Stockmann, etc.). Sos pares es deien Giacomo Molaschi i Virginia Conti. Fill d'una família modesta, sos pares eren els guardians d'un palau noble a la plaça milanesa del San Sepolcro. Un cop acabat els estudis primaris, amb 11 anys començà a treballar com a dependent en una merceria i, alhora, continuà la seva educació en una escola nocturna. A començament del segle XX començà a acostar-se als cercles llibertaris, arran d'escoltar el propagandista anarquista Pietro Gori. També s'inicià en la lectura de clàssics del pensament, com ara Siddharta Gautama, Friedrich Hölderlin, Henrik Ibsen, Friedrich Nietzsche, Lev Tolstoi, Otto Weininger, Oscar Wilde, etc. En 1901 va ser detingut per primer cop arran d'una vaga general quan distribuïa pamflets subversius als voltants del Teatre Líric de Milà; aquest fet va suposar el seu acomiadament de la feina, cosa que endurí les seves relacions familiars ja difícils. Posteriorment entrà a treballar com a aprenent de comptable a l'establiment industrial «Seveso» de Cusano Milano (Milà, Llombardia, Itàlia), feina que va mantenir durant 16 anys. En aquests primers anys del segle intensificà la seva militància i començà la seva tasca de propagandista, fent servir diversos pseudònims (Charles l'Ermite, Iperboreo, Dottor Stockmann). En aquesta època destaquen les seves col·laboracions sota la rúbrica «In sordina», publicats en el periòdic Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). També freqüentà el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Milà. Entre 1909 i 1910 publicà el periòdic Sciarpa Nera. En aquest període mantingué una estreta relació amb l'advocat llibertari Luigi Molinari, que sempre va veure com a un mestre i el seu punt de referència cultural i polític, col·laborant intensament en la Universitat Popular de Molinari i en la revista L'Università Popolare, i participant també activament en la preparació i en la fundació de l'«Escola Moderna Francisco Ferrer», encarregant-se de la seva administració. Tota aquesta activitat li va portat problemes amb la justícia i va ser detingut i apallissat en diverses ocasions a la presó de San Vittore de Milà, cosa que soscavà la seva salut i on s'encomanà del mal que sempre li va acompanyà, la tuberculosi, que procurava contrarestar amb la seva afició per la muntanya. Quan esclatà la Gran Guerra i portà la crisi ideològica dins del moviment llibertari, s'encarregà de la revista Il Rebelle, portaveu dels anarquistes antiintervencionistes, que volia contrarestar la propaganda exercida pels anarquistes intervencionistes integrats en el periòdic La Guerra Sociale. En aquesta època esdevingué, amb Leda Rafanelli, amb qui des de 1913 tindrà una profunda amistat, i Giuseppe Monanni, en el principal exponent de l'anarcoindividualisme d'aleshores, molt important a Milà. En aquesta època es va veure molt influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche, sobre tot pel que fa al seu pensament sobre el «superhome», i, donada la seva passió pel teatre, per l'obra dramàtica d'Henrik Ibsen, de qui va prendre el pseudònim Dottor Stockmann, especialment pel seu «menyspreu pel ramat humà». Es va veure atret per referents culturals molt diversos i inusuals en el moviment llibertari del moment, com ara el pensament oriental o els textos clàssics dels estoics (Marc Aureli, Epictet, etc.). El febrer de 1915 va ser detingut per distribuir pamflets incitant els soldats a la desobediència. Abans que dirigís la revista Cronaca Libertaria (del 3 d'agost a l'1 de novembre de 1917), conegué la mestra de primària Maria Rossi (Petra, MR, etc.), immersa de ple en la renovació pedagògica portada a terme per Molinari. Va ser assistint a les reunions d'aquest grup pedagògic que Molaschi conegué Rossi i Rafanelli. A començament de 1918 va ser enrolat en el 192 Batalló de la Milícia Territorial de Melzo (Llombardia, Itàlia), però per la seva mala salut va ser llicenciat l'estiu d'aquell any. Aquesta breu experiència militar el va introduí més en el pessimisme i en el pensament individualista i nihilista, que donarà lloc a l'edició de la revista Nichilismo (1920-1921). Durant la primavera de 1918 es casà amb Maria Rossi. En 1919 fundà la llibreria «Tempi Nuovi» i el primer Comitè Pro Víctimes Polítiques de la postguerra. En aquesta època, abans de la fundació de Nichilismo, la seva posició teòrica es caracteritzà per una mena d'«ecumenisme» obert a tots els corrents de pensament. Durant l'estiu de 1920 participà en la fundació del diari Umanità Nova, dirigit per Errico Malatesta, del qual fou un dels grans animadors. Durant l'octubre de 1920, arran de la detenció del grup redactor d'Umanità Nova, assumí durant uns mesos la direcció del periòdic. La suspensió del quinzenal Nichilismo, que havia dirigit entre el 5 d'abril i el 6 de desembre de 1920, coincidí amb una nova mutació teòrica que l'allunyà del corrent individualista, a causa sobretot de la participació de seguidors d'aquesta tendència en actes terroristes, i l'acostà al corrent majoritari del moviment anarquista, més associatiu i solidari, que donà lloc a la publicació de la revista Pagine Libertarie (del 16 de juny de 1921 al 15 de febrer de 1923) i a les seves col·laboracions en la revista Pensiero e Volontà. Després de reactivar l'oficina de correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI), en 1924 promogué la revista de cultura social L'Università Libera; també en 1924 publicà el llibre Federalismo e libertà, on reivindica el federalisme bakuninista. En 1925 proposà la supressió de la Unió Sindical Italiana (USI) i la creació dels Grups Llibertaris Sindicalistes (GLS) dins de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball). Amb l'arribada del feixisme, la seva activitat política no cessà, fet que li va portar detencions, escorcolls domiciliaris i intimidacions de tota mena. La seva vida i la de la seva companya en aquests anys negres va ser molt dura, buscant feina i intentant mantenir-la. En 1926 se li va prohibir l'ensenyament per motius polítics, cosa que malmenà encara més la seva situació econòmica. Fou en aquest mateix any quan Luigi Fabbri i sa família fugí, amb el seu suport, a Suïssa cap a un exili del qual no retornaria. En 1941, en plena II Guerra Mundial, va ser detingut i confinat al camp de concentració d'Istonio Marino (Vasto, Abruços, Itàlia) durant nou mesos. En tornar-hi, es va traslladar primer a Chiavenna (Llombardia, Itàlia), on participà indirectament en la Resistència de la zona, i després a Cusano Milanino, on entrà en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) clandestí i s'integrà activament en la lluita antifeixista. Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), participant en l'administració municipal de Cusano Milanino, primer rebutjant el càrrec d'alcalde que se li va oferir i posteriorment acceptant ser sots alcalde i una assessoria, amb el suport de sa companya mestra, en la regidoria d'Educació durant el decenni posterior. Carlo Molaschi va morir el 26 de maig de 1953 a Cusano Milanino (Milà, Llombardia, Itàlia) a causa de la seva tuberculosi crònica. En 1959 es va publicar el seu llibre pòstum Pietro Gori i en 1991 es va reeditar el seu Federalismo e libertà. Una escola pública de Cusano Milanino porta el seu nom.

Carlo Molaschi (1886-1953)

***

Florencio Edo Isquierdo (esquerra) i Ricard Sanz en el comandament de la "Columna Durruti" a Madrid

- Florencio Edo Isquierdo: El 7 de novembre de 1897 neix a Alcalá de la Selva (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Florencio Edo Isquierdo. Sos pares es deien Isidoro Edo i Emerenciana Isquierdo. Obrer en una foneria, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament militar de juliol de 1936 lluità contra els feixistes als carrers de Barcelona (Catalunya) i després en les milícies al front d'Aragó. Encapçalà l'anomenada Oficina Auxiliar confederal. Com a miner a Utrillas (Terol, Aragó), fabricà explosius per a la «Columna Durruti». Després de la mort Buenaventura Durruti, fou capità auxiliar de Ricard Sanz García al front de la columna. En l'Exèrcit de la II República espanyola arribà al grau de capità. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després treballà a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), on va caure malat per la dura feina i hagué de passar sis anys en un sanatori. El 6 de juny de 1946 assistí al Ple clandestí del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Mauriac (Alvèrnia, Occitània). En l'exili treballà d'obrer agrícola i milità en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) i en la Federació Local d'Ais de Provença de la CNT. Visqué a Arle (Provença, Occitània) amb sa companya Gloria García. Florencio Edo Isquierdo va morir el 19 de novembre de 1962 a Les Milles (Ais de Provença, Provença, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'Ais de Provença.

Continua...

---