Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 8 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de L'Avenir

- Surt L'Avenir: El 8 d'octubre de 1893 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista L'Avenir. Organe ouvrier indépendant de la Suisse romande. Aquest primer número ortava l'epígraf, en forma de pregària, de Carl Vogt (1847): «Vine, doncs, oh dolça emancipació del món!, vine benvolent anarquia, tu, cap a la qual també s'aixequen els seus sospirs les ànimes deprimides dels governats com a l'única arca de salvació enmig de la prostració i de la confusió universal, vine i allibera'ns del mal anomenat Estat.»; però en cada número l'epígraf era diferent. L'editor responsable fou Auguste Pacifique Bérard, amb el suport de Jean-Albert Karlen. Hi van col·laborar Victor Barrucand, Elémir Bourges, Walter Crane, Louis Duchosal, Jean-Marie Guyau, Émile Henry, Joris, C. V. Laval, Maurice Montegut, Félix Pyat, Jean Richepin, Joseph Henri Rosny, Herbert Spencer, Maurice Talmery, Claude Tillier, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 30 de juliol de 1894. A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es conserva una galerada de la qual s'editaren 30 exemplars el 9 de setembre de 1894.

***

Capçalera de Risveglio

- Surt Risveglio: Pel 8 d'octubre de 1916 surt a Ybor City (Tampa, Florida, EUA) el número únic del periòdic bilingüe castellà i italià Risveglio (Despertar). Va ser editat en ocasió del pícnic anarquista celebrat el 8 d'octubre de 1916 a la platja Palmetto Beach (Tampa, Florida, EUA), organitzat pel grup llibertari «Risveglio», organitzat per a recaptar fons a benefici dels presos socials tancats a les presons espanyoles i exigir la seva amnistia. El barri d'Ybor City era el centre de la ciutat de Tampa, on des dels anys vuitanta del segle anterior vivien i treballaven una gran quantitat d'espanyols i d'italians en les manufactures, especialment en la indústria tabaquera.

***

Notícia orgànica de Ramon Català i el grup «Los Inseparables» publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de setembre de 1924

- Detenció de Català: El 8 d'octubre de 1924 és detingut a París (França), quan rebia d'una parella de companys llibertaris dos fardells d'armes, l'activista anarquista Ramon Català. Exiliat a França durant la dècada dels vint a causa del pistolerisme, organitzà a Firminy (Forez, Occitània), amb son germà Josep Català, el grup anarquista «Els Inseparables». El juliol de 1924, quan son germà Josep marxà cap a Elbeuf (Normandia, França), s'instal·là a la regió parisenca. Participà activament en nombroses reunions d'exiliats espanyols a la Borsa de Treball de París i al «Foyer Végétalien», organitzades pel Comitè de Relacions Anarquistes, que substituïa la Lliga de Militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de París, il·legalitzada per les autoritats franceses el setembre de 1924.

***

L'Standard Oil Company segons un dibuix satíric de l'època

- Setmana Roja de Barrancabermeja: El 8 d'octubre de 1924 esclata la primera vaga al centro petroler de Barrancabermeja (Santander, Colòmbia), el més important del país. Des de 1919 la Tropical Oil Company (la Troco), filial de la nord-americana Standard Oil Company, s'havia establert a Colòmbia. Les condicions insalubres de la feina –segons un informe oficial, el 36% dels 2.838 obrers havien caigut malalts durant el primer trimestre de 1924–, la manca d'hospitals, la discriminació salarial entre obrers estrangers i nacionals, el tractament autoritari per part dels capatassos i els acomiadaments en massa, van motivar la mobilització dels obrers. La Societat Obrera de Barrancabermeja, creada poc abans amb l'assessorament del destacat militant Raúl Eduardo Mahecha Caycedo, va signar el març de 1924 un pacte amb l'empresa, segons el qual aquesta es comprometia a millorar les condicions de feina. Mahecha, una mena d'anarcocomunista cristià, va mantenir sempre el principi de l'acció directa, és a dir, que la classe obrera s'havia d'organitzar totalment al marge dels partits polítics. Davant l'incompliment del pacte, una minoria d'obrers va començar la vaga el 8 d'octubre i als pocs dies la totalitat dels treballadors, més de tres mil, es van integrar en el moviment; a més dels comerços i colons, afectats pel monopoli establert per la Troco. L'empresa es va negar a negociar, al·legant que no es podien acordar augments salarials sense l'acord de la central nord-americana. De bon començament, l'Estat colombià es va solidaritzar amb la Tropical Oil Company, declarant la vaga il·legal. En polaritzar-se la situació, la vaga va assumir característiques insurreccionals: els treballadors van organitzar grups d'autodefensa (Exèrcit Popular). Buscant paralitzar totalment les activitats de la regió, van aixecar les vies ferroviàries i van bloquejar les carreteres. Barrancabermeja va ser presa totalment pels treballadors, però no va haver enfrontaments armats de consideració. Les circumstàncies de desenvolupament de la vaga, els mètodes de lluita emprats, la paralització de les activitats de la regió i el control obrer sobre la ciutat reflecteixen l'existència d'una nova consciència col·lectiva entre un sector dels treballadors. Aquesta consciència, si bé va manifestar una ruptura ideològica en relació a l'organització social dominant, en la mesura que va subvertir les normes de comportament establertes, no va tenir l'oportunitat d'erigir formes alternatives d'organització social. L'amatent intervenció del govern, que va enviar a Barrancabermeja al seu ministre de Indústries, el general Diógenes A. Reyes, el 14 d'octubre, va aconseguir finalment liquidar el moviment. Aquell mateix dia, la majoria dels treballadors van acceptar un «acord» netament desavantatjós pactat entre l'empresa i el govern –on es rebutja tot augment salarial, es fan vagues al·lusions a millores de les condicions de salubritat i es deixa a l'empresa total llibertat per exercir represàlies sobre els vaguistes–, fet que testimonia la derrota del projecte radical de caire llibertari, predominant durant els primers dies, i l'adhesió de la majoria a la institucionalitat vigent. Els treballadors es van reintegrar als seus llocs de feina i la pau va tornar a regnar a Barrancabermeja. Als pocs dies Mahecha i altres activistes són empresonats i expulsats de la regió, acusats de «sedició, ferides, robatori i homicidi». Mahecha romandrà 17 mesos tancat a Medellín i en només 20 dies 1.200 obrers seran acomiadats i deportats.

***

Cartell de la gala

- Gala de Le Monde Libertaire: El 8 d'octubre de 1980 se celebra a l'hipòdrom Jean Richard, a la Porta de Pantin de París (França), una gala de suport al periòdic Le Monde Libertaire organitzada per la Federació Anarquista (FA). L'objectiu concret de l'acte era recaptar fons per a l'adquisició d'un nou local per a la llibreria llibertària Publico. El concert tingué com a protagonista el cantant Bernard Lavilliers i el seu grup. Malgrat la manca de difusió als mitjans de comunicació i gràcies a l'aferrada de 25.000 cartells arreu l'Illa de França, al concert assistiren al voltant de 9.000 espectadors.

Naixements

Foto policíaca d'Émile Rémond (26 de febrer de 1894)

- Émile Rémond: El 8 d'octubre de 1859 neix a Bagnolet (Illa de França, França) l'anarquista Émile Adolphe Rémond –citat a vegades erròniament Raymond. Era fill d'Athanas Rémond, jornaler, que va ser donat per desaparegut en 1889, i Marie Magny, modista. Es guanyava la vida treballant de jornaler i de predraire. El 15 de gener de 1889 es casà a Montreuil (Illa de França, França) amb la jornalera Anne Guéritart i vivia al número 66 del carrer François Aragó d'aquesta població. El 25 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 74-76 del carrer Volga del XX Districte de París (França) va ser escorcollat per la policia i l'endemà, 26 de febrer de 1894, va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 2 de març de 1894 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fotografia policíaca d'Antoine Vignaud (21 de març de 1894)

- Antoine Vignaud: El 8 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 25 d'octubre– de 1861 neix a Cucet (Alvèrnia, Occitània) el sabater anarquista Antoine Vignaud –sovint el seu llinatge escrit Vignot o Vigneaux. Sos pares es deien Joseph Vignaud, cotxer, i Marie Désiage. En 1889 es presentà com a «candidat abstencionista» pel I Districte de París (França) a les eleccions legislatives. El 16 d'abril de 1890 va ser jutjat per la VIII Cambra Correccional de París per haver robat als Magasins du Loeuvre  un paraigües per utilitzar-lo, si calia, com a defensa durant la manifestació del Primer de Maig i condemnat a 15 dies de reclusió que purgà a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Després, fugint de la repressió, es refugià a Londres (Anglaterra) i s'allotjà a casa del company ebenista Ernest Delebecque. Freqüentà Louise Michel i Charles Malato. El desembre de 1894, amb el suport del grup editor de la publicació anarquista Freedom, marxà cap a Bèlgica, on el 15 de gener de 1895, en arribar-hi, va ser fitxat per la policia. El seu nom figura en un llistat d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Antoine Vignaud (1861-?)

***

Foto policíaca de Charles Chatel (1894)

- Charles Chatel: El 8 d'octubre de 1868 neix al XVIII Districte de París (França) el poeta i propagandista anarquista Charles Chatel. Sos pares es deien Pierre Auguste Chatel, propietari, i Ernestine Elvina Louise Picard. En 1889 fou secretari de redacció de la parisenca Revue Européenne socialiste, littéraire et artistique. El novembre de 1891 reemplaçà A. Ritzerfeld com a gerent del periòdic àcrata L'En Dehors, dirigit per Zo d'Axa. Condemnat a una multa de 1.000 francs per un article, va ser reemplaçat el gener de 1892 en el seu càrrec de gerent per Armand Matha. Tot seguit col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1893 cofundà amb André Ibels la Revue Anarchiste. Science et Art, que publicà vuit números entre agost i desembre i que posteriorment edità cinc números sota el títol La Revue Libertaire. El 9 de febrer de 1894, amb Henri Gange i una trentena de companys i artistes, reté un homenatge a l'anarquista Auguste Vaillant, guillotinat dies abans, davant la seva tomba al cementiri d'Ivry (Illa de França, França). El 14 de març de 1894 va ser detingut al domicili del doctor Bertrand, al número 6 del carrer Turbigo del III Districte de París, on s'hi havia refugiat arran de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista després de l'atemptat amb bomba contra el cafè Terminus de París. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat, acusat de ser un dels teòrics de l'anarquisme i de l'il·legalisme, per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta». En aquest judici es declarà «anarcoindividualista» i «rebel a qualsevol acció comuna», afirmant que no freqüentava les reunions anarquistes; defensat per Jean Ajalbert, va ser absolt. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després, amb André Ibels, publicà el periòdic bimensual Le Courrier Social Illustré, del qual sortiren quatre números entre novembre i desembre de 1894. Entre febrer i juny de 1895 col·laborà en el periòdic marsellès L'Oeuvre Social i entre desembre de 1895 i juliol de 1896 en el diari de Pierre Martinet, La Renaissance. Henri Zisly, dans el número 32 (estiu de 1895) del periòdic Le Phare de Montmartre, publicà un article sobre ell. Charles Chatel va morir de tuberculosi pulmonar el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 5 de juny– de 1897 en la més absoluta pobresa al seu domicili del número 49 del carrer del Cardinal-Lemoine del V Districte de París (França). Dos dels seus amics, M. Thiercelin, estudiant de medicina, i Stuart Meryl, poeta, ajudaren sa vídua, Agathe Ramet, en el pagament de les exèquies. 

Charles Chatel (1868-1897)

Membres de la VI Missió Cultural (1927). D'esquerra a dreta: Jesús Camacho Arce, Raquel Portugal, Elisa Acuña Rosseti, Samuel Pérez i Albino R. López

- Elisa Acuña: El 8 d'octubre de 1872 neix a Real del Monte –actual Mineral del Monte– (Hidalgo, Mèxic) la mestra i periodista anarcofeminista María Elisa Brígida Lucía Acuña Rosete –el seu nom figura transcrit de diverses maneres (Elisa Acuña Rosseti, Elisa Acuña Rossetti, Elisa Acuña y Rossetti i Elisa Acuña de Rossetti), però ella signava Elisa Acuña Rosseti. Després d'estudiar magisteri, en 1900 obtingué el títol de mestra i l'any següent s'afilià al Club Liberal «Ponciano Arriaga», creat per Camilo Arriaga i del qual arribà a formar part del seu Centre Director, i s'acostà al grup creat al voltant dels germans Ricardo i Enrique Flores Magón. En 1901 participà en el I Congrés de Clubs Liberals. Atacà el govern de Porfirio Díaz en els seus articles dels periòdics Excélsior i El Duende de Veracruz. En 1903 formà part de la direcció del Club Liberal Mexicà (CLM), amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i María del Refugio Vélez, i el 23 de febrer d'aquell any signà el «Manifest a la nació del Club Liberal "Ponciano Arriaga"», redactat per Camilo Arriaga des de la Ciutat de Mèxic i publicat en El Hijo del Ahuizote, i on es demanava llibertat d'expressió i l'organització de més clubs liberals. S'afilià al Club Antirreeleccionista Redenció (CAR) i redactà articles per a l'òrgan d'expressió d'aquesta organització. En 1903 va ser detinguda i tancada a la presó de Belén de la Ciutat de Mèxic, juntament amb els germans Flores Magón, Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, Camilo Arriaga i Juan Sarabia, i alliberada a començaments de 1904. Amb la periodista i poetessa anarcosindicalista Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, que havia conegut a la presó, redactà el periòdic Fiat Lux. Fugint de la repressió s'exilià als Estats Units i, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Sara Estela Ramírez, fou membre de la redacció de la nova etapa del setmanari Vésper a San Antonio (Texas). En 1907 fundà, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Dolores Giménez Muro, «Las Hijas de Anáhuac», grup format per unes tres-centes dones llibertàries que exigien mitjançant vagues millores condicions laborals per a les dones. Després entrà a formar part de la direcció del Partit Liberal Mexicà (PLM). En 1908 fundà, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, José Edilberto Pinelo i Elisa Acuña, Dolores Jiménez Muro, l'organització obrerista «Socialisme Mexicà» al districte de Mèxic. Continuà editant el periòdic Fiat Lux, ara com a òrgan de la Societat Mutualista de Dones. Després d'un intent fracassat de rebel·lió patrocinat pel Cercle «Ponciano Arriaga» fou detinguda amb altres companyes (Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, Dolores Jiménez Muro i María Dolores Malvaes) i tancada a la presó de l'illa de Sant Juan de Ulúa (Golf de Mèxic). L'abril de 1910 participà en l'organització de la Gran Convenció Nacional Independent, que es realitzà al Tívoli del Eliseo de la Ciudad de Mèxic i que va fer costat la candidatura de Francisco Ignacio Madero González a la presidència de Mèxic. En 1910 va fer costat el Club Femení Antirreeleccionista «Hijas de Cuauhtémoc», fundat per Dolores Jiménez Muro, i fundà el periòdic La Guillotina. Entre 1911 i 1912 col·laborà en Nueva Era. En aquesta època es distancià de Ricardo Flores Magón. El març de 1911 va fer costat el «Complot de Tacubaya», organitzat per Camilo Arriaga per derrocar Porfirio Díaz. En 1911, per lluitar contra la reelecció de Madero i fer costat Emiliano Zapata, creà amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Dolores Jiménez Muro, entre d'altres, l'organització «Amigas del Pueblo», que demanava el vot femení per al president provisional Francisco León de la Barra. El juny de 1911 aquest grup organitza una manifestació a la colònia Santa Julia que va ser reprimida amb un resultat de nou morts. Atacà la dictadura de José Victoriano Huerta Márquez (1913-1914) amb manifests, pamflets i articles als diaris (La Voz de Juárez, Sinfonía, Combate, Anáhuac, etc.) fins a l'entrada d'Álvaro Obregón Salido a la capital mexicana el 14 d'agost de 1914. Aquest mateix any es declarà partidària d'Emiliano Zapata i va ser nomenada cap de Propaganda del seu moviment a l'Estat de Puebla per lluitar contra Victoriano Huerta; també va fer d'enllaç entre els zapatistes i els carrancistes. En 1914, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, edità La Reforma, primer periòdic mexicà destinat a reivindicar la causa dels pobles indis. Després de la Revolució treballà en el Consell Feminista Mexicà i en la Lliga Panamericana de Dones. A partir de 1920 va ser destinada al Departament de Premsa de la Biblioteca Nacional, que en 1932 es transformà en l'actual Hemeroteca Nacional de Mèxic. En 1927 dirigí la VI Missió Cultural («Creuada contra la Ignorància») de la Secretaria d'Educació Pública (SEP), que recorregué les comunitats indígenes dels Estats de Zapatecas, Aguascalientes i San Luis Potosí i que tenia com a finalitat portar l'educació a totes les comunitats rurals mexicanes; els altres «missioners» van ser Raquel Portugal, Jesús Camacho Arce, Albino R. López i Samuel Pérez. Aquesta Missió instal·là set Instituts Socials: dos a Zapatecas, un a Aguascalientes i quatre a San Luis Potosí. Elisa Acuña va morir el 12 de novembre de 1946 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) d'un càncer gàstric. El 16 de novembre de 2010, en ocasió del Centenari de la Revolució Mexicana, les seves restes van ser traslladades del «Pateón Civil de Dolores» de la Ciutat de Mèxic, on havia estat enterrada en morir, a la «Rotonda de los Hidalguenses Ilustres» de Pachuca de Soto (Hidalgo, Mèxic). La seva figura inspirà el personatge d'Emilia Sauri de la novel·la Mal de amores d'Ángeles Mastretta.

***

Pompeo Barbieri

- Pompeo Barbieri: El 8 d'octubre de 1881 neix a Mezzana (San Giuliano Terme, Toscana, Itàlia) l'anarquista Pompeo Scipione Barbieri. Sos pares es deien Carlo Barbieri, obrer perforador, i Angela Morganti. De ben jove s'acostà al pensament llibertari i esdevingué en poc temps un destacat propagandista. En 1907 impartí nombroses conferències a diferents indrets de la Toscana. Entre aquest any i 1910 treballà a Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT) de La Spezia i en aquests anys col·laborà en el setmanari Il Libertario i va fer una bona amistat amb Pasquale Binazzi i Zelmira Peroni. El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa. Entre 1911 i 1912 participà activament en la campanya antimilitarista i va fer diverses conferències i mítings a Pisa i a Livorno contra la guerra italoturca. Col·laborà en el setmanari L'Avvenire Anarchico i el maig de 1914 prengué part en el V Congrés dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa, on fou nomenat secretari de la recentment constituïda Unió Anarquista Toscana (UAT), encara que deixà el càrrec el setembre d'aquell any. Aquest mateix any, cridat pels obrers friülans de Càrnia, va fer una gira propagandística a la zona d'Udine. Decidit adversari de la intervenció italiana en la Gran Guerra, el maig de 1915 va ser detingut a Pisa per haver participat en una manifestació antimilitarista no autoritzada i fou tancat durant dos mesos. A finals de 1919, per qüestions laborals, s'establí a La Spezia, on reprengué la seva col·laboració amb Il Libertario i on trobà altre company pisà, Mario Lami. Durant el Bienni Roig prengué part en les lluites obreres i en les primeres accions armades contra el feixisme. El febrer de 1923, després d'una nova detenció, decidí emigrar clandestinament i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on continuà la seva tasca d'agitació anarquista, especialment en la companya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. Després va fer feina a les drassanes navals de La Sanha. Pompeo Barbieri va morir el 15 de juny de 1928 en un accident laboral a La Sanha de Mar de Toló (Provença, Occitània).

***

Pierre Besnard

- Pierre Besnard: El 8 d'octubre de 1886 neix a Montreuil-Bellay (País del Loira, França) el militant anarcosindicalista Pierre Eugène Besnard. Sos pares es deien Auguste Besnard, conreador, i Marie Neau. L'1 de març de 1909 va entrar com a factor auxiliar en els ferrocarrils de l'Estat a Chinon i després com a factor en cap a l'estació d'Auteuil-Boulogne. El 25 de setembre de 1912 es casà a Oissel (Alta Normandia, França) amb Thérèse Marie Eugénie Montreuil. El 4 de maig de 1920 va ser elegit secretari interí de la Comissió Permanent de l'Oficina Mixta dels Sindicats Parisencs de Ferroviaris i era el principal dirigent del moviment per a la regió parisenca; i deu dies després, va ser cessat dels ferrocarrils per haver fet vaga. També va ser membre de la Comissió Executiva de la Federació Nacional de Ferroviaris. A partir de l'1 de juliol de 1920 va entrar com a taxador de la Companyia Piemontesa de Transports. El 20 de maig de 1921 va substituir Monatte com a secretari general del Comitè Central dels Comitès Sindicals Revolucionaris (CSR), principal força de l'oposició en el si de la Confederació General del Treball (CGT) dirigida per Jouhaux. Abans, en febrer de 1921, havia fundat el «Pacte», societat secreta a l'estil bakuninista que tenia com a finalitat orientar els CSR i la CGT cap a l'anarcosindicalisme. En 1926 fundarà, escindint-se de la CGT, la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), sindicat revolucionari afiliat a la nova Associació Internacional de Treballadors (AIT, no autoritària), creada en 1922 a Berlín per Rudolf Rocker. En 1928 publicarà Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGTSR. Quan esclata la revolució espanyola participarà en la creació dels Comitès Anarquistes Sindicalistes per a la Defensa del Proletariat Espanyol i va ser elegit com a secretari de la Conferència d'aquests comitès que es van reunir entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936, i va ser confirmat en aquesta funció en el Ple de l'AIT que va tenir lloc a París entre el 15 i el 17 de novembre amb la finalitat d'intensificar la propaganda internacional en favor de l'Espanya llibertària. Durant la II Guerra Mundial es va refugiar al Midi i amb l'Alliberament serà elegit vicepresident de la Confederació General Pacifista creada entre el 9 i el 16 de desembre de 1945 i de la qual Louvet seria secretari general. Pierre Besnard va morir el 19 de febrer de 1947 al seu domicili de Bagnolet (Illa de França, França) i va ser incinerat el 24 de febrer al cementiri parisenc de Père-Lachaise (urna 10.759). Entre les seves obres podem destacar Les syndicats ouvriers et la révolution sociale (1930), Le monde nouveau (1936), L'Éthique du syndicalisme (1938) i col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure.

***

Fotografia d'una fitxa policíaca d'Enzo Fantozzi

- Enzo Fantozzi: El 8 d'octubre de 1886 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'antimilitarista, maçó, anarquista i anarcosindicalista Enzo Luigi Ferruccio Fantozzi, conegut com Ricciotto. Sos pares es deien Vittorio Fantozzi i Sofia Degli Innocenti. Després d'estudiar en una escola tècnica, entrà a fer feina en els ferrocarrils i s'afilià al Sindicat Ferroviari, del qual arribà a ser membre del Comitè Nacional, participant en diverses vagues. En 1906 es traslladà a Florència, on va ser qualificat per la policia com a «socialista antimilitarista» i «actiu propagandista». El 10 de desembre de 1909 participà en el Congrés de Ferroviaris d'Ancona i entre l'1 i el 3 d'octubre de 1911 en el Congrés Nacional de Ferroviaris de Florència. El 12 de juliol de 1914 va ser un dels oradors en l'enterrament de Placido Calderai, obrer mort durant els fets de la«Setmana Roja». Fitxat per la policia, aquesta ressaltà la seva oratòria violenta, d'incitació a la vaga i a la revolució. El 4 de desembre de 1914, amb Mario Garuglieri, Gregorio Benvenutti i altres 200 anarquistes i socialistes, participà en la fundació del Comitè Internacional contra la Guerra. El febrer de 1915 proposà, en cas de mobilització, un pla d'aillament de la ciutat, que implicava el sabotatge de les línies telefòniques, el bloqueig de les vies fèrries i dels ponts, confiscació d'armament i altres mesures revolucionàries. Edità, amb altes companys del Comitè Internacional contra la Guerra, el periòdic antipatriota Civiltà (Civilització), el primer número del qual sortí el 25 de març de 1915 a Florència. El 22 de maig de 1915 va ser detingut a Liorna acusat d'haver organitzar la resistència al reclutament i d'haver proposat el sabotatge de les línies fèrries. Alliberat el 5 de juny, el novembre va ser enviat a files i incorporat en un regiment d'Infanteria a Gènova. En 1916 en va ser eximit, però va ser comminat a treballar en una fàbrica de munició a Liorna i l'any següent la seva exempció va ser anul·lada i reenviat a l'exèrcit. El 5 de març de 1918, durant un congrés de ferroviaris celebrat a Roma, dirigí un violent discurs de suport a la Revolució russa. De tornada a Florència, entre l'1 i el 3 de juliol de 1920 participà en el II Congrés de la Unió Anarquista Italiana (USI). El febrer de 1923 va ser detingut a La Spezia i el juliol va ser acomiadat dels ferrocarrils arran de la seva participació en la vaga general antifeixista d'agost de 1922. Enviat a la força a Liorna, la seva casa va ser atacada per un escamot feixista i ell obligat a veure oli de ricí. En 1924 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a la regió parisenca. Membre de la Secció de Ferroviaris Italians en l'Exili, en 1925 participà a París, amb altres companys (Armando Borghi, Alberto Meschi, Erasmo Abate, etc.), en la fundació del «Grup Anarquic Pietro Gori». L'11 de setembre de 1925 va ser objecte d'un decret d'expulsió, però aconseguí una pròrroga renovable que li va permetre viure a França, establint-se a Sartrouville. A començaments de 1926 participà en una gira propagandística a Lió i a Marsella on reivindicà un front únic proletari de lluita contra la dictadura feixista, tot criticant els «anarquistes intransigents» que rebutjaven tota col·laboració amb altres forces antifeixistes. Com a membre del Comitè Internacional de Propaganda Anarquista va ser acusat en 1928 per les autoritats feixistes d'haver projectat d'assassinar a Itàlia el Rei i Benito Mussolini, juntament amb altres companys (Quisnello Nozzoli i Angelo Diotallevi) que vivien amb ell a Garges-lès-Gonesse. Després s'establí a Alençon, on fou membre del grup llibertari italià«Caserio». En aquests anys col·laborà en Il Martello. En 1932 retornà a París i novament va ser acusat per les autoritats feixistes de preparar un atemptat contra Mussolini. L'abril de 1934 prengué la paraula, juntament amb Alberto Tarchiani, Ernesto Bonomini i Maria Luisa Berneri, en l'enterrament d'Emilio Recchioni al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Durant el Congrés de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de l'Illa de França, va ser nomenant, amb Carlo Roselli i Angelo Monti, membre del seu Comitè Executiu. L'octubre, durant el Congrés Nacional de la LIDU celebrat a Grenoble, invità els congressistes a protestar contra la detenció de l'anarquista Petrini a la Unió Soviètica. Membre de la francmaçoneria, fou Orador de la lògia «Italia Nuova» de París. Entre el 12 i el 13 d'octubre participà en el Congrés Antifeixista de Brussel·les, on va treure de nou el cas de Petrini, fet que engegà les protestes dels comunistes. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, amb Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri i Giulio Bacconi, al congrés dels refugiats italians celebrat a Sartrouville que arreplegà una cinquantena de militants de França, Suïssa i Bèlgica i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936 formà part del primer grup de militants italians (Berneri, Bifolchi, Centrone, Girotti, Perrone, Bonomini, etc.) que passaren a Catalunya per Perpinyà per combatre en la guerra d'Espanya. Enquadrat en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», va ser nomenat membre del seu Estat Major. El 28 d'agost de 1936 lluità als combats de Monte Pelado al front d'Aragó. Després va ser nomenat membre del Comitè d'Investigació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), encarregat de rebre a la frontera de Portbou els voluntaris italians i estrangers i de controlar els passaports; en aquesta tasca va ser ajudat per Ernesto Bonomini, Francesco Barbieri, Ludovico Rossi, Renato Castagnoli i Domenico Ludovici. L'abril de 1937 retornà a Barcelona, on visqué en un pis de la plaça de l'Àngel amb altres companys italians (Berneri, Barbieri, Mastrodicasa, Fosca Corsinovi i Tosca Tantini). Detingut per agents estalinistes arran dels fets de «Maig de 1937», aconseguí eludí en dues ocasions l'execució i va ser amollat després de 15 dies de detenció gràcies a la intervenció de Luis Gertsch, promotor de l'organització maçònica de socors Comitè Central de Coordinació (COCECOO, també anomenat «Solidaritat Pro-Espanya Antifeixista»), i de Cesare Collaveri, representant de la Gran Lògia de França. El juliol de 1937 retornà a França on dimití de la LIDU per protestar contra la influència comunista. En aquesta època treballà en una cooperativa de construcció. En 1937 va ser inscrit en la llista «Menées terroristes» (Ardits terroristes), emesa per la Direcció de la Seguretat General francesa, i el 18 de juliol de 1938 va ser detingut a París arran de la visita dels sobirans britànics i, novament, amenaçat amb l'expulsió. Durant la primavera de 1939 auxilià els companys perseguits, entre ells Bonomini, al qual ajudà a arribar als EUA després de la seva evasió del camp de concentració de Riucròs. En 1940 vivia a Fontenay-sous-Bois i figurava en una llista de militants a detenir lliurada per les autoritats feixistes italianes a l'exèrcit alemany. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència i en un grup del maquis abans de retornar a Itàlia. Després de l'Alliberament s'instal·là a Liorna, on continuà la seva militància. En 1947, amb Augusto Castrucci, David Martini, Nino Malara i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI), i que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma. Enzo Fantozzi va morir el 27 d'octubre de 1960 a Liorna (Toscana, Itàlia).

Enzo Fantozzi (1886-1960)

***

Necrològica de Ramon Ramia Llerda apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de gener de 1963

- Ramon Ramia Llerda: El 8 d'octubre de 1886 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Ramon Ramia Llerda, conegut com Ramon de Catanet. Sos pares es deien Josep Ramia i Maria Llerda. El 16 de juny de 1916 va ser un dels fundadors de la Societat de Resistència de Beseit, que s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica i tingué especial dedicació als presos socials. Participà activament en l'aixecament revolucionari del 8 de desembre de 1933 que proclamà durant cinc dies a Beseit el comunisme llibertari i per aquest fet va ser empresonat fins l'abril de 1934. Posteriorment milità en la Federació Comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la resistència i posteriorment lluità als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Montferrièr de Les (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Montpeller. Sa companya fou Encarnació Rubert. Ramon Ramia Llerda va morir el 20 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 22 d'octubre– de 1962 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Giobbe Sanchini

- Giobbe Sanchini: El 8 d'octubre de 1887 neix a Montelabbate (Marques, Itàlia) l'anarquista Giobbe Sanchini. Sos pares es deien Gaetano Sanchini i Marianna Barbieri i vivien a Sant'Angelo in Lizzola (Marques, Itàlia). Es guanyà la vida de venedor ambulant i fabricant de pasta alimentària. Des de jove es decantà per les idees anarquistes, llegint els diaris locals del moviment, especialment Germinal. En 1902, seguint l'exemple de son germà, emigrà a Lucerna (Lucerna, Suïssa), però en 1906 retornà a Itàlia per a fer un any i mig de servei militar. En 1911 decidí emigrar als Estats Units i sortint de Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del vaixell San Giovanni arribà el 26 de febrer de 1911 a Nova York (Nova York, EUA). Després d'un temps en aquesta ciutat i en Framingham (Massachusetts, EUA), s'instal·là a New Britain (Connecticut, EUA), on treballà de paleta. El 27 de desembre de 1913 es casà a New Britain amb la immigrant italiana anarquista Irma Cassolino –la policia nord-americana la considerava més «perillosa» que son marit–, amb qui desenvolupà una intensa activitat anarquista. Als EUA esdevingué amic del destacat propagandista anarcocomunista Luigi Galleani, a qui va refugiar set setmanes quan aquest estava perseguit, i es dedicà a distribuir el periòdic Cronaca Sovversiva, publicació en la qual també col·laborà amb articles. També va ser amic de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El juny de 1915 vivia a Needham (Massachusetts, EUA), al número 48 de Brookline Street, però pocs mesos després tornava a viure a New Britain, al número 63 de Laurel Street.  El 7 de setembre de 1917 va ser detingut per haver utilitzat fraudulentament l'oficina de correus per a recaptar diners per a la defensa de Galleani, de Giovanni Eramo i d'altres anarquistes perseguits; jutjat pel Tribunal de Hardford (Connecticut, EUA) amb sa companya per aquest delicte, ambdós van ser absolts. El 16 de maig de 1918 va ser novament detingut. En aquesta època refugià l'anarquista perseguit Carlo Valdinoci. Per les seves activitats polítiques, el 24 de juny de 1919, amb sa companya embarassada i un fill (Emo) i una filla (Ignea) nascuts als Estats Units, juntament amb altres anarquistes (Vincenzo Di Lecce, Alfonso Fagotti, Giovanni Fruzzetti, Luigi Galleani, Tugardo Montanari, Raffaele Schiavina i Giuseppe Solari), va ser expulsat dels EUA i retornà a Itàlia a bord del vapor Duca degli Abruzzi. El vaixell atracà el 9 de juliol de 1919 a Nàpols i immediatament Irma Cassolino va ser detinguda per a ser investigada i finalment pogué marxà cap a Sant'Angelo in Lizzola, mentre que ell va ser detingut i enviat a la presó del Carmine de Nàpols i després lliurat a les autoritats militars de Pesaro. Va ser acusat, juntament amb Di Lecce, Fagotti, Montanari i Schiavina, de deserció, ja que no s'havien presentat a la crida a files quan esclatà la Gran Guerra. Posat en llibertat a l'espera d'una resolució de les autoritats militars, s'instal·là a Pesaro, on entre octubre i el 13 de desembre de 1919 publicà els cinc números de La Frusta Anarchica, periòdic quinzenal que fundà. Aquesta publicació esdevingué un referent de l'anarquisme «antiorganitzador», contrària a qualsevol forma d'organització estructurada i permanent, tot considerant aquesta com a burocràtica i autoritària, però, a diferència dels anarquistes individualistes, confià en el valor de l'acció col·lectiva i en el paper jugat pel proletariat en el procés revolucionari. El gener de 1920 La Frusta Anarchica esdevingué La Frusta, i, des de maig de 1920 a finals de setembre de 1922 la seva seu es traslladà a Fano (Marques, Itàlia); en aquesta publicació hi van col·laborar Benigno Biaschi i Ottorino Manni, entre d'altres. També va publicar números únics, com ara La Sedia Elettrica. En 1921 havia retornat a Sant'Angelo in Lizzola. Abans de l'arribada del feixisme formà part del cercle anarquista de Pesaro «Novatore» i mantingué correspondència amb destacats exponents del moviment anarquista italià i estranger. Quan l'atemptat contra el teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia) del 23 de març de 1921, sense reivindicar l'acció, La Frusta considerà els motius que podrien haver mogut els autors, fet pel qual el juliol de 1921 va ser jutjat i absolt. En 1922 edità i prologà el llibre de Georges Étiévant Dichiarazioni di un anarchico. El 20 de juliol de 1922 el Tribunal Militar d'Ancona (Marques, Itàlia) declarà el seu cas de deserció sobresegut. L'agost de 1922 La Frusta es va veure obligat a cessar de publicar-se definitivament, però continuà fent propaganda anarquista i promovent l'ajuda a les víctimes polítiques. A Sant’Angelo di Lizzola va crear i dirigir un temps una fàbrica de pasta, després treballà de paleta i milità en la Unione Arte Muraria (UAM, Unió de l'Art de la Construcció), i finalment de supervisor d'obres públiques. En aquesta anys vint, va ser estretament vigilats per les autoritats, que sovint escorcollaven el seu domicili. En 1925 Irma Cassolino va morir de part, però la nounada, Elide Sanchini, sobrevisqué. En 1926 envià els infants nord-americans,  Emo i Ignea, als Estats Units, a viure amb el pare d'Irma. En 1929 va ser interrogat per les seves suposades relacions amb Luigi Bertoni, propagandista anarquista establert a Suïssa, a qui va negar haver conegut mai. L'1 d'abril de 1933 es casà amb Anna Giampaoli, actriu professional de teatre i filla d'una família anarquista –tenia una germana anomenada Anarchia Giampaoli. Es traslladà amb sa família a Forcella (Abruços, Itàlia), on sembla que s'allunyà del moviment anarquista. En 1936 tingué a Teramo (Abruços, Itàlia) un fill, Nivio Sanchini, que esdevingué amb el temps un reputat comediògraf, director i actor teatral. En un informe policíac del 20 de febrer de 1942 s'indicava que «s'estima més la companyia de persones de provada fe feixista, participa vivament en les manifestacions patriòtiques i té una actitud favorable al Règim». Inscrit en l'Opera Nazionale Dopolavoro (OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada pel règim feixista, es va comprometre a recaptar fons per la Fascio de Teramo, al qual no obstant això no es va adherir, però en 1942 va ser eliminat del llistat de subversius. Segons altres informes governamentals, i declaracions de sa família, sempre va creure en el pensament anarquista. Després de la II Guerra Mundial, el 25 d'agost de 1946, publicà a Teramo un primer número d'una segona sèrie de La Frusta di Propaganda Anarchica, però no només sortí un altre número. Entre 1948 i 1949 col·laborà en números únics del periòdic Anarchismo, publicat per Marcello Natoli a Palerm (Sicília) i Giuseppe Grillo a Nàpols. El maig de 1949 publicà un número únic de Frusta Anarchica a Nàpols. En aquesta època es relacionà molt amb l'anarquista Nicola Recchi. Mantingué contracte amb els anarquistes italians als EUA fins a la seva mort. Giobbe Sanchini va morir el 24 de desembre de 1951 a Pesaro (Marques, Itàlia). Deixà inèdit el text Le origine dell'anarchismo.

Giobbe Sanchini (1887-1951)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 7 d'octubre

Esdeveniments

Anunci de l'acte en el diari barceloní La Vanguardia del 5 d'octubre de 1903

- Estrena de Dolora: El 7 d'octubre de 1903 té lloc al Teatre-Circ Espanyol del Paral·lel de Barcelona (Catalunya) una vetllada dramàtica organitzada pel Centre Fraternal de Cultura, entitat de caràcter literari propera al moviment llibertari català fundada per Felip Cortiella, Joan Casanova i Pere Ferrets. La sessió consistí en una conferència de Cortiella sobre L'obra moratiniana al teatre i l'art dramàtic del nostre temps; en la representació de La comedia nueva o El café, de Leandro Fernández de Moratín; i, com a cloenda, en l'estrena de l'obra Dolora, peça en un acte de Cortiella, on, a través de la història de Germínia i l'anarquista Aubel, casat i amb un fill, s'exalta l'amor lliure llibertari.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

***

Notícia del judici apareguda en el periòdic comunista parisenc L'Humanité del 8 d'octubre de 1926

- Judici a Ascaso, Durruti i Jover: El 7 d'octubre de 1926 són jutjats per la Sala Correccional núm. 11 de l'Audiència de París (França) els activistes anarquistes Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez i Gregorio Jover Cortés. El 30 d'abril anterior havien desembarcat a Le Havre, procedents de Montevideo (Uruguai), sota els noms de Roberto Cotelo, Salvador Arévalo i Luis Vitorio Rejetto, respectivament. Dos mesos després van ser detinguts per les autoritats franceses. El dictador Primo de Rivera i el rei Alfons XII d'Espanya tenien previst realitzar una visita oficial a París per al mes de juliol i poc abans del viatge, el Govern espanyol demanà al francès que investigués en els cercles d'exiliats espanyols per a evitar qualsevol sorpresa. Va ser prohibida una manifestació de protesta prevista davant l'estació d'Orsay i la policia detingué uns dos-cents espanyols. Entre aquests els anarquistes Ascaso, Durruti i Jover. Quan el monarca ja havia abandonat la ciutat, camí de Londres, les autoritats franceses els van acusar de preparar un atemptat contra el rei. La judicatura francesa obrí un doble expedient: un per ús de documentació falsa i portar armes sense llicència i altre d'extradició per les demandes d'Espanya i d'Argentina, i la causa va ser instruïda durant l'estiu d'aquell any. Els tres anarquistes van ser defensats per Henry Torrès, conegut advocat d'origen nord-africà dels cercles esquerrans i que durant sa vida defensà coneguts anarquistes (Samuel Schwartzbard, Germaine Berton, Ernesto Bonomini, etc.), i André Barthon, diputat socialista. Durant les seves intervencions els anarquistes no negaren les seves idees polítiques, fent una forta crítica a la dictadura de Primo de Rivera, però van rebutjar que pretenguessin assassinar Alfons XIII, ja que les seves intencions reals eren segrestrar-lo i, així, provocar una revolució a Espanya. La vista demostrà que es tractava d'un judici polític atiat per l'ambaixada espanyola contra uns lluitadors que representaven els grups més avançats de l'oposició contra la dictadura en l'exili. Els jutges van dictar una sentència que contemplava penes no massa fortes: sis mesos per a Ascaso, acusat de resistir-se a la detenció, d'ús de passaport fals i de possessió d'armes prohibides; tres per a Durruti, pels dos últims delictes anteriors; i dos per a Jover, per infracció a la llei d'estrangeria. D'aquesta manera, només Ascaso havia de romandre empresonat ja que li faltava un més per a complir la pena, però cap dels tres va ser alliberat ja que els governs argentí i espanyol havien demanat l'extradició per diversos delictes anteriors. Durruti i Jover van ser traslladats de la presó de la Santé a la Conciergerie, on van romandre retinguts a disposició de la policia internacional; i Ascaso continuà empresonat fins al compliment de la pena en desembre. Els defensors, per evitar l'extradició, van recórrer la sentència davant el Tribunal Suprem, guanyant temps i evitant que la policia actués pel seu compte, i van engegar una gran campanya de mobilització pública presentant el cas com a una persecució política.

***

Cartell de l'Acte [IISH]

- Míting commemoratiu de la Revolució d'Octubre de 1934: El 7 d'octubre de 1945 se celebra al cinema Plaza de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) un míting per a commemorar l'onzè aniversari del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a la Península. L'acte, organitzat pel Comitè de Relacions de la Regional d'Astúries, Lleó i Palència de la Confederació Nacional del Treball (CNT), comptà amb el suport de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) d'Astúries. Presidit per Andrés Avelino Fernández Roces (Avelino Roces), hi parlaren per la CNT Ramón Álvarez Palomo i Acracio Bartolomé Díaz i per l'UGT José Barreiro García i Lorenzo López Mulero, que va ser alcalde socialista d'Oviedo (Astúries, Espanya).

***

Cartell de l'homenatge

- Homenatge a Caracremada: El 7 d'octubre de 1978 s'organitza a Sallent (Bages, Catalunya) una jornada en memòria del guerriller anarquista Ramon Vila Capdevila (Caracremada) en commemoració del seu setantè aniversari. A l'acte, organitzat per la Federació Local de Sallent Confederació Nacional del Treball (CNT), acudiren més de 2.000 persones, però va ser prohibit mitja hora abans pel governador civil i el poble ocupat per membres de la Guàrdia Civil. L'homenatge es va fer des del balcó del sindicat i van d'intervenir Joan Ferrer, Enric Marcos Batlle i Frederica Montseny Mañé, entre altres oradors; a més d'un recital del cantautor Ramon Muns Andreu. L'endemà 8 d'octubre s'havia de col·locar una placa a la tomba del guerriller anarquista al cementiri de Castellnou de Bages (Bages, Catalunya), però també ho va impedir la Guàrdia Civil.

Homenatge a Caracremada (7 d'octubre de 1978)

Naixements

Giuseppe Manzini

- Giuseppe Manzini: El 7 d'octubre de 1853 neix a Vicofaro (Pistoia, Toscana) l'anarquista Giuseppe Manzini. Sos pares es deien Giovanni Manzini i Giulia Martinelli. Abandonà la seva família benestant i els estudis de secundària sense obtenir la titulació i es posà a treballar de mecànic. Posteriorment farà feina de comerciant de xarcuteria i després d'orfebre i de rellotger. D'antuvi republicà i seguidor de Giuseppe Mazzini, de seguida es passà a l'internacionalisme anarquista. Col·laborà en diversos periòdics (La Favilla, Il Sempre Avanti!, La Lotta di Classe) i en 1883 dirigí a Pistoia L'Ilota, orientant la seva línia editorial cap a l'aliança entre anarquistes internacionalistes i socialistes seguidors d'Andrea Costa. En aquests anys estava en estret contacte amb Errico Malatesta. El juny d'aquest mateix any patí una condemna de 15 dies de presó per haver posat una corona commemorativa de Garibaldi amb la inscripció «Els socialistes de Pistoia a Giussepe Garibaldi». El 23 d'agost de 1884 va ser condemnat a 14 mesos de reclusió per un delicte de premsa i de manifestació, després d'haver expressat la seva solidaritat en un manifest públic amb Errico Malatesta i Francesco Saverio Merlino, condemnats per un tribunal de Roma per «organització criminal». Fugint de la pena, s'instal·là amb Manrico Marracini a Lugano (Ticino, Suïssa), on entrà en contacte amb la activa colònia anarquista local. El 30 de juny de 1885 va ser novament condemnat en rebel·lia per un delicte d'impremta a 23 mesos de presó. El 10 de juny de 1887 va ser amnistiat i retornà a Itàlia, on reprengué la seva activitat política. L'agost de 1894, durant una visita a l'anarquista Isaia Santo Pacini, va ser detingut a Lugano i portat per la policia a l'estació ferroviària. El desembre de 1894, arran de l'atemptat de l'anarquista Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell italià Francesco Crispi, les autoritats italianes li van assignar la residencià a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) per un període de cinc anys. El juliol de 1895 va ser posat en llibertat condicional i sotmès a vigilància especial. En aquesta època es casà amb Leonida Mazzoncini i en 1896 tingué una filla, Gianna. En 1896 va ser traslladat a Grosseto (Toscana, Itàlia), on va fer feina en un comerç de xarcuteria del seu sogre. En 1900 se separà de sa companya i retornà a Pistoia, on continuà amb les seves activitats polítiques i exercí de comerciant d'orfebreria i de rellotgeria. En 1913 la policia encara el tenia com a membre del Grup Llibertari de Pistoia. Perseguit pel feixisme, Giuseppe Manzini passà els seus últims anys de vida confinat a Cutigliano (Toscana, Itàlia), on morí el 29 de setembre de 1925. El 1971 sa filla Gianna Manzini publicà una biografia de son pare sota el títol Ritratto in piedi.

***

Victor Barrucand

- Victor Barrucand: El 7 d'octubre de 1864 neix a Poitiers (Poitou, França) el poeta, músic, periodista i escriptor Victor Marie François Joseph Barrucand; primer militant anarquista, després federalista i finalment humanista burgès, defensor dels drets dels algerians. Sos pares es deien Joseph Marie Barrucand, negociant, i Laure Sténot. Als 16, orfe de pare, arriba a París (França) on treballarà d'obrer. Comença a freqüentar la bohèmia parisenca en qualitat de música ambulant. Félix Fénéon l'introduirà en el món del teatre i de l'anarquia. Va col·laborar en el periòdic L'En Dehors, de Zo d'Axa. En 1893 participa en conferències del grup anarquista del periòdic L'Idée Nouvelle i és implicat en el procés contra Émile Henry. En aquesta èpòca va escriure en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. El juny de 1895 llança la campanya nacional «Pa gratuït per a tothom», que rebrà el suport de Kropotkin, Émile Pouget, Tortelier i de diversos periòdics llibertaris, però que serà considerada reformista per alguns anarquistes (Élisée Reclus, Sébastien Faure, etc.); la idea, no obstant, serà represa pel sindicalista revolucionari Charles Dhooghe en 1906. En 1897 es declara socialista federalista i serà en 1899 un dels delegats del Congrés Socialista de París. En 1898 va editar el periòdic La Cité Libre i en 1899 va col·laborar en La Revue Blanche. Fidel defensor de Dreyfus, és enviat a Algèria per la Lliga dels Drets de l'Home per contrarestar l'antisemitisme. Esdevé més tard redactor en cap de Nouvelles i després crític literari i artístic del diari Le Dépêche Algérienne. El 30 de maig de 1902 enviudà d'Yvonne Émilie Louisée Jacquin. A partir del 30 de novembre de 1902, publica el seu propi setmanal bilingüe arabofrancès L'Akhbaron lluitarà per un «colonialisme més humà», pel reconeixement dels drets dels indígenes algerians i contra l'arabofòbia; també publicarà reportatges d'Isabelle Eberhardt. En 1919 obté algunes conquestes polítiques pels «combatents indígenes», supervivents de la Gran Guerra, però es trobarà més proper al reformisme burgès i al parlamentarisme polític que a les aspiracions revolucionàries i llibertàries. El 30 d'octubre de 1920 es casà al IV Districte de París amb Lucienne Jeanne Charlotte Crespin. Avec le feu (1900) és una novel·la ambientada en el món anarquista molt digna a tenir en compte. Victor Barrucand va morir el 13 de març de 1934 a El-Biar (Alger, Algèria).

***

Joe Hill

- Joe Hill: El 7 d'octubre de 1879 neix a Gävle (Gästrikland, Suècia) el músic, poeta, cantautor i militant anarcosindicalista Joël Emmanuel Hägglund, més conegut com Joe Hill. Fill d'una família humil de religió protestant luterana i aficionada a la música, fou un dels cinc supervivents d'un total de nou germans. Aprengué a tocar l'òrgan, el piano, l'acordió, el banjo, la guitarra i el violí. Son pare, Olof, treballador ferroviari, va morir en un accident laboral quan Joel tenia vuit anys, motiu pel qual es va veure obligat a deixar l'escola i començar a treballar, primer en una fàbrica de cordes i després com a bomber en una grua a vapor. Als dotze anys es traslladà a Estocolm per tractar-se una tuberculosi que li afectava la pell i les articulacions i de bell nou ha de posar-se treballar per poder pagar un tractament a base de radiacions que, finalment, no funcionà i per la qual cosa acaba sotmetent-se a unes operacions que li deixen cicatrius a coll i nas. Uns mesos després va morir sa mare, Margareta Katarina, fruit d'una llarga malaltia a l'esquena. En 1902, decebut amb el seu nivell de vida, decideix emigrar als Estats Units d'Amèrica juntament amb son germà Paul buscant noves oportunitats. Arribà a l'illa d'Ellis l'octubre d'aquell any i després restà a Nova York, on va viure i treballar durant uns mesos; però finalment agafà carretera sota el nom de Joseph Hillström, que amb el temps esdevingué Joe Hill. Quan abandonà Nova York viatjà constantment, establint-se i treballant en diferents oficis (mariner, miner, fuster, estibador, portuari, etc.) en curts períodes de temps a diferents indrets de la geografia nord-americana, com ara Cleveland o San Francisco, coincidint la seva estància en aquesta darrera amb el gran terratrèmol del 1906, sobre el qual escrigué un article pel diari local de Gävle. Aquest model de vida, conegut als EUA i altres països anglosaxons amb el nom de hobo, li fou característic al llarg de tota sa vida i generà moltes llegendes al voltant de la seva persona a partir del moment que esdevingué una figura cèlebre del moviment obrer, motiu pel qual es fa difícil fer un registre veraç dels indrets on va viure i dels fets històrics als que va assistir. Arran de la seva pròpia experiència i del contacte amb altres treballadors itinerants i amb els campaments de desocupats va adquirint una consciència política. En 1910, quan es trobava treballant al port de San Pedro (Califòrnia), va fer contacte per primera vegada amb els wobblies, militants de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), i participà activament en la vaga dels treballadors del moll. A partir d'aleshores, la seva vida girarà al voltant d'aquesta organització anarcosindicalista, publicant articles en els periòdics de la IWW (Industrial Worker i Solidarity), on relata la violència de la que són objecte els treballadors o de com la policia maltracta els hobos. En 1911, a Tijuana (Mèxic), participà en la insurrecció llibertària de la Baixa Califòrnia, que atià la Revolució mexicana contra la dictadura de Porfirio Díaz. En 1912 fou apallissat per pistolers de la patronal després de ser detingut després de fer un míting a San Diego. També participà en les Free Speech Battles, mítings improvisats a places i carrers, que a mesura que proliferaren van ser vetats. Per tal d'evitar la prohibició, començà a escriure cançons propagandístiques i de denúncia que poguessin ser cantades a la tribuna, alhora que col·laborà amb la «Coalició per la Llibertat d'Expressió» (Free Speech) amb wobblies, socialistes, sufragistes i membres de l'American Federation of Labor (AFL). El seu particular estil consistia a canviar les lletres de melodies populars i d'himnes religiosos, de manera que quan fossin cantades els vianants les reconeguessin i ràpidament les poguessin seguir. Moltes d'aquestes melodies pertanyien a cançons del Salvation Army (Exèrcit de Salvació), una organització caritativa cristiana el discurs de la qual era ridiculitzat sovint pels wobblies. En una de les seves primeres cançons, The preacher and the slave (1911), ironitzà sobre la promesa cristiana d'una vida reconfortant després de la mort i reanomena aquesta organització Starvation Army (Exèrcit de Fam). A les seves lletres es tracten temes com ara l'abús que pateixen els treballadors immigrants a mans dels sharks –taurons, agents de treball que cobren un percentatge per la seva mediació– (Coffee an’, 1912), la força que podrien tenir els treballadors si s'unissin en «un gran sindicat» (Workers of the world, 1914) o experiències concretes de conflictes laborals als quals participava o donava suport. Casey Jones, the union scab (1912) fou escrita durant la vaga general de ferroviaris d'aquell any i The white slave fou un homenatge a les protagonistes de la gran vaga de la indústria tèxtil de Lawrence del 1912, d'on sortí la després cèlebre consigna We want bread, and roses too (Volem pa i també roses). Aquestes i d'altres cançons foren recollides en Little Red Songbook, un cançoner que la IWW editava regularment com a propaganda. La fama que Joe Hill guanyà entre els treballadors amb les seves cançons fou enorme i esdevingué una icona per a la organització. Tingué força amistat amb alguns dels seus líders més carismàtics, com Bill Big Haywood o Elizabeth Gurley Flynn. En 1913 s'instal·là a l'Estat d'Utah i comença a treballar a les mines de Silver King de Park City, ciutat propera a la capital, feina que es va veure obligat a abandonar a causa d'una pneumònia. Poc després s'establí en una habitació d'una família coneguda, els Eselius, a Salt Lake City, ciutat originàriament fundada per mormons i amb una potent industria minera i siderúrgica, la qual es concentrava principalment a mans d'empresaris també de religió mormona. Mesos abans de l'arribada de Hill s'havien produït violents conflictes laborals a les mines de l'Utah Cooper Company, principal trust miner de la zona, per reclamar millors condicions i la supressió de la mediació d'agents en la contractació. El matí de l’11 de gener de 1914 va ser detingut i empresonat pel presumpte doble assassinat de John i Arling Morrison, un botiguer local i son fill, en un atracament a mà armada la nit anterior. Segons el testimoni del fill menor, Marlin Morrison, que es trobava al magatzem de la botiga, un dels dos atracadors havia rebut un impacte de bala a l'espatlla quan Arling es va intentar defensar. Aquella mateixa nit Hill es va presentar a casa del doctor Frank McHugh, amic de la família Eselius, per guarir una ferida de bala a l'espatlla sobre la que no va voler donar explicacions, excepte que fou per una trifulga per una dona. El matí de l’11 de gener McHugh va informar a la policia i Hill va ser detingut. La policia en un primer moment no va creure que el seu veritable nom fos Joseph Hillstrom, sinó que li atribuïren la identitat de Frank Wilson, un exconvicte que havia amenaçat de matar John Morrison, que abans de ser botiguer havia treballat com a oficial de policia. A partir del moment que en fou confirmada la identitat, el cas prengué una gran rellevància política. S'abandonaren totes les altres línies d'investigació i la fiscalia es concentra a demostrar la seva culpabilitat. Aquest sempre negà la implicació en els fets, però rebutjà defensar-se, al·legant que és l'acusació qui n'ha de demostrar la culpabilitat, i acomiadà tots els advocats d'ofici que li van ser proporcionats. Després d'un judici bastant ràpid, en el qual es prengueren per principals proves la coincidència dels esdeveniments i el testimoni del fill menor, Merlin, que diu reconèixer-lo, és condemnat a la pena de mort. Es creà aleshores una campanya per la commutació de la pena i es generà una confrontació entre diferents estaments polítics. El govern de Utah, presidit pel republicà William Spry, n'exigí l'execució; el govern Federal, amb el demòcrata Woodrow Wilson com a president, n'exigí l'ajornament fins que les proves fossin concloents i presentà una apel·lació que va ser denegada; l'ambaixada sueca demanà un judici just i pressionà ambdós governs. També organitzacions polítiques i socials de diverses tendències, com l'AFL, el Partit socialista, petits sindicats o el bisbat de Utah, demanaren la commutació de la pena i un judici amb proves fermes. Personalitats com Hellen Keller i Virginia Snow, professora a la Universitat de Utah i filla d'un líder de l’església mormona, també intervingueren a favor de la commutació. Durant tot el procés, que es prolongà diversos mesos, Hill es mantingué en la postura de no defensar-se, tot i que sempre negà la seva culpabilitat. Finalment, Joe Hill fou afusellat el 19 de novembre de 1915 al pati de la presó estatal de Salt Lake City (Utah, EUA) amb la presència vetada als membres de la IWW. La seva última paraula fou dirigida a l'escamot d'afusellament: «Fire!» (Foc!). El seu cos fou traslladat a Chicago, on participaren 30.000 companys vinguts de diferents països en el seu funeral al West Side Auditorium el 25 de novembre. Fou incinerat, seguint la seva voluntat, al cementiri de Graceland de Chicago i es van fer parlament en diferents idiomes (anglès, suec, rus, hongarès, polonès, castellà, italià, alemany, jiddisch i lituà). Les seves cendres es repartiren en 600 sobres que van ser enviats als diferents sindicats afiliats a la IWW per tal que fossin escampades a diversos indrets l'1 de maig de 1916. Joe Hill és considerat un dels precursors del folk polític als Estats Units i la seva curta obra ha estat font d'inspiració per músics posteriors, com ara Woody Guthrie, Phil Ochs, Bob Dylan, Joan Baez o Pete Seeger. Mai no enregistrà cap disc, pero els 53 temes que va compondre encara se segueixen cantant en piquets de vaga, en reunions sindicals, en mítings i en manifestacions. En 1965, coincidint en el cinquantenari de la seva mort, Philip S. Foner edità el llibre The case of Joe Hill, sobre el judici i els fets relacionats amb el seu procés, concloent que aquest fou clarament un muntatge policiacojudicial. En 1970 el cineasta suec Bo Widerberg estrenà The ballad of Joe Hill, pel·lícula sobre la seva figura. El Partit Comunista dels EUA en més d'una ocasió ha citat que Joe Hill en fou membre, fet absolutament fals, ja que sempre va formar part de la branca anarcosindicalista de la Industrial Workers of the World (IWW); a més a més, el Communist Party of the United States of America (CPUSA) fou fundat en 1919, quatre anys després de la mort de Joe Hill.

Joe Hill (1879-1915)

***

Notícia de l'alliberament de Vicente Godet Sanz apareguda en el diari mardrileny La Voz del 24 de juliol de 1923

- Vicente Godet Sanz: El 7 d'octubre de 1886 neix a Ontinyena (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Godet Sans –a vegades sos llinatges citats erròniament com Goded i Sans. Era fill de Joaquín Godet, ferrer, i de María Sanz Gonzalvo. Fou un dels primers membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ontinyena. Forner de professió, emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en el Sindicat de Forners de la CNT. En 1921, durant l'època del pistolerisme, va ser empresonat, amb Joan Peiró Belis i Joan Puig Elías, a Saragossa (Aragó, Espanya). En aquests anys patí les deportacions a peu encadenat cap el nord de la Península. Durant la dictadura de Primo de Rivera, amb altres companys, aconseguí mantenir el Sindicat de Forners confederal a Barcelona camuflat sota el nom de Sindicat Autònom «La Aurora», al Centre Radical, que es trobava al número 35 del carrer Cabañas del Poblenou, i a partir del qual es va reconstituir el Sindicat Únic del Ram de l'Alimentació, el qual presidí. Després de la caiguda de la dictadura s'integrà en el Comitè Nacional de la CNT aleshores instal·lat a Barcelona. En 1931, arran de la instauració de la II República espanyola, va ser nomenat delegat del Sindicat de Forners al Congrés Nacional confederal i el maig de 1931 al Ple Regional de Catalunya de la CNT. A més d'aquesta activitat sindical, participà activament en l'Escola Racionalista «Natura» al barri del Clot de Barcelona, dirigida per Joan Puig Elías i sa companya Emília Roca Cufí. A partir de la Revolució de 1936 jugà un paper important en la socialització de les fleques i va ser nomenat membre de la directiva de la Indústria Socialitzada del Pa de Barcelona. A començament de 1937 s'adherí al grup «Hacia el Porvenir» de Barcelona integrat en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1940 s'instal·là al departament d'Arieja i finalment a Sant Quentin, on continuà militant en la CNT. Després de dos mesos de patiment a l'Hospital de L'Avelhanet (Llenguadoc, Occitània), Vicente Godet Sanz va morir el 31 de març de 1970 a Sant Quentin (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després a la citada localitat.

***

Angelo Natale Locatelli

- Angelo Natale Locatelli: El 7 d'octubre de 1892 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Angelo Natale Locatelli. Sos pares es deien Santo Locatelli i Caterina Lussana. El juny de 1912 fou declarat «no apte» per al servei militar per problemes gàstrics. L'agost de 1914 fou un dels principals promotors del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB) que, d'acord amb l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), intentà reunir en una estructura unitària les forces dissidents sindicalistes i socialistes. Molt actiu en el GLB, va ser nomenant secretari i recaptador de quotes. També col·laborà en la revista Libertà. Quindicinale di propaganda libertaria, òrgan del GLB i del qual va ser gerent Camillo Mazzoleni. Passà a França amb passaport i el març de 1915 es traslladà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on romangué fins finals de maig de 1915, quan, cridat a files, retornà a Itàlia, encara que la declaració de «no apte» es confirmà. El juliol de 1915 treballà com a tipògraf en el diari ginebrí La Tribune i vivia a Carouge (Ginebra, Suïssa). El gener de 1916 va ser novament cridat per a una revisió militar, però no es presentà i el març d'aquell any va ser declarat «apte» de Primera Classe i destinat a tasques d'oficina. Un informe policíac de desembre de 1917 fa saber a les autoritats que freqüenta les reunions del grup editor del periòdic ginebrí anarquista Il Risveglio. El 29 de novembre de 1918 va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El maig de 1920 retornà a Itàlia per regularitzar la seva situació militar, però dies després retornà a Ginebra. El 15 de gener de 1921 el Tribunal Militar de Milà (Llombardia, Itàlia) el condemnà a 10 anys de presó militar, condicionalment, pel delicte de deserció. En aquest mateix any se separà legalment de la seva esposa a Itàlia. En 1923 s'establí a Gallarate (Llombardia, Itàlia) i son fill, de 16 anys, estava inscrit en 1928 en la Cambra del Treball. El 2 de març de 1930 la policia segrestà una carta d'un «periòdic subversiu» dirigida a ell, que, segons la policia, havia esdevingut socialista, i el seu domicili va ser escorcollat sense èxit. En 1930 treballà de tipògraf a Gallarate i, posteriorment, a Varese (Llombardia, Itàlia) i estava afiliat al Sindicato Fascista Poligrafici (SFP, Sindicat Feixista de Tipògrafs), però no al Partit Nacional Feixista (PNF). El 12 de setembre de 1938 la Prefectura de Varese l'esborrà de la llista dels subversius. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de José Ramón García apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de gener de 1970

- José Ramón García: El 7 d'octubre de 1892 neix a Pontones (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Ramón García. Sos pares es deien Antonio Ramón i Victoria García. En 1922 emigrà a França i s'instal·là a La Bastida de Roairós. Va ser a França on entrà en contacte amb les idees anarquistes. Durant la Revolució espanyola prengué part en l'organització de combois de queviures i en les col·lectes de diners per als milicians anarcosindicalistes. En 1939, després del triomf franquista, i durant tota la II Guerra Mundial, participà en el suport als refugiats espanyols internats als camps de concentració de Barcarès i Sant Cebrià. Durant l'Ocupació albergà al seu domicili nombrosos companys en dificultats. A partir de 1945 milità en la Federació Local de La Bastida de Roairós de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Amparo Franco. José Ramón García va morir 29 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 30 d'octubre– de 1969 al seu domicili de La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània).

***

Amedeo Bassi

- Amedeo Bassi: El 7 d'octubre de 1900 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Amedeo Bassi. Era fill d'Armando Bassi i d'Augusta Tubertini. Es guanyava la vida treballant de manobre. En 1925 emigrà a Bèlgica i en 1933 va ser inscrit en un llistat de sospitosos d'atemptats i classificat coma «vagabund». En 1935 va ser expulsat de Bèlgica i repatriat. L'11 de maig de 1935 va ser fitxat per la policia i, sota l'acusació de «propaganda antifeixista a l'estranger», la Comissió Provincial va decretar el seu confinament per un període de cinc anys. El 20 d'agost de 1937 va ser detingut a l'illa de Ponça (Laci, Itàlia) per «infracció del reglament de confinament». Posteriorment, a causa de la seva salut malmesa, va ser traslladat a l'illa de Ventotene (Laci, Itàlia), on va romandre fins el 16 de març de 1940, moment en el qual va ser alliberat. Va ser qualificat com a «políticament perillós». Entre el 4 i el 8 d'octubre de 1941 va romandre detingut durant la visita a Bolonya d'una «altíssima personalitat». Actiu en la resistència antifeixista durant el setembre de 1943, formà part de la Brigada «Stella Rosa Lupo» que actuà a Vado (Monzuno, Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia). Participà com a partisà fins al final de la II Guerra Mundial. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Josep Capdevila Puig apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de juny de 1984

- Josep Capdevila Puig: El 7 d'octubre de 1900 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Esteve Lluís Capdevila Puig. Sos pares es deien Josep Capdevila Rodríguez, teixidor, i Carme Puig Piñol. Obrer tèxtil, milità activament en el Sindicat Tèxtil de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució participà en el procés de col·lectivització. Després de la Guerra Civil restà a Catalunya i milità en la clandestinitat. A finals de 1947 era membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Josep Capdevila Puig va morir d'un edema agut de pulmó el 16 de gener de 1984 a l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerat al cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Son germà Andreu Capdevila Puig també va ser destacat militant anarcosindicalista i conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil.

***

Remo Tartari

- Remo Tartari: El 7 d'octubre de 1902 neix a Santa Maria Maddalena (Occhiobello, Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Remo Tartari. Sos pares, jornalers anarquistes, es deien Gaetano Tartari i Primina Bodoni. Quan era jove s'instal·là a Pontelagoscuro (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1929, per la seva activitat llibertària, es va veure obligat a exiliar-se a França. S'establí a Pont-à-Mousson (Lorena, França), on treballà de manobra quatre mesos, i després visqué com pogué a París (França). En 1931 va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de presó. En 1934 se li va decretar l'expulsió de França, però hi restà. Detingut novament, purgà un any més de presó. Segons la policia, en 1935 retornà a Itàlia. Segons algunes fonts, en 1936 marxà a la Catalunya revolucionària i lluità als fronts. De bell nou a Itàlia, en 1949 vivia a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia), on va ser advertit formalment per règim feixista per les seves crítiques a aquest. Participà en la Resistència i va ser empresonat pel règim feixista. Després de la II Guerra Mundial, el setembre de 1945 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en el Congrés de Carrara. També milità en la Federació Comunista Llibertària de Ferrara, la qual representà en diversos congressos anarquistes. Treballà en una fàbrica de l'empresa «Eridania» i durant un breu període de temps milità en el Partit Comunista d'Itàlia (PCI). De bell nou en el moviment llibertari, fou un destacat militant a Ferrara i participà en diversos congressos nacionals, com ara el de desembre de 1962 a Senigallia (Ancona, Itàlia). En 1968 va ser processat per participar en les manifestacions estudiantils d'aquell any. En 1994 Marco Felloni estrenà el documental Quando si beveva l'acqua del Po, sobre la seva vida i amb la seva participació. Remo Tartari va morir el 3 de maig –algunes fonts citen el 7 de maig– de 1997 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Comunal de Pontelagoscuro. Els seus llibres van ser donats a l'Instituto di Storia Contemporanea (ISC, Institut d'Història Contemporània), el qual creà el «Fons Remo Tartari». En 2011 es creà a Ferrara el «Gruppo Libertario Remo Tartari» i el 20 d'octubre de 2012 aquest grup li reté un homenatge a la Sala de Conferències de la Residenza Santo Spirito de Ferrara.

Remo Tartari (1902-1997)

***

Marcelino Esteban Valero

- Marcelino Esteban Valero: El 7 d'octubre de 1903 neix a Godos (Torrecilla del Rebollar, Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Marcelino Esteban Valero –a vegades el segon llinatge citat erròniament com Valera. Sos pares es deien Pedro Esteban i Dolores Valero. Fuster i ebenista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan era aprenent del seu ofici. A començament dels anys vint era secretari del Sindicat de la Fusta de Saragossa (Aragó, Espanya) de la CNT. En 1924, quan les autoritats clausuraren els locals confederals i detingueren els secretaris dels sindicats de la CNT, aconseguí escapar de l'arrest. En 1931 fou un dels animadors, amb Domingo Pascual, de les lluites sindicals portades a terme pel Sindicat de la Fusta confederal. El maig de 1931, quan les Joventuts Republicanes Aragoneses (JRA) prengueren el nom de Joventuts Revolucionàries Aragoneses (JRA) i s'integraren més tard en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), en va se nomenat president. El juliol de 1931 participa activament en la vaga de la Telefònica. L'1 de setembre de 1931, arran d'una acció contra els esquirols, va ser detingut després d'haver estat sorprès al Paseo de la Independencia de Saragossa tallant els fils telefònics que s'acabaven de reparar. La mort d'un vaguista assassinat per la Guàrdia Civil que protegia els esquirols, va provocar una crida a la vaga general a Saragossa convocada per la CNT amb el suport del sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). Un cop lliure, tornà a la feina als tallers Avenia. En aquests anys fou assidu de la penya «Salduba». El setembre de 1932 presidí l'assemblea plenària del Sindicat de la Fusta on es van debatre els acords presos pel Ple de Sindicats de la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra. Entre octubre i desembre de 1933 fou tresorer del Comitè Nacional de la CNT, aleshores amb la seu a Saragossa. Quan la insurrecció anarquista de desembre de 1933 va ser detingut a Saragossa i traslladat a la presó de Pamplona (Navarra). El juny de 1934 va ser arrestat a Saragossa en una agafada policíaca que va detenir més de cinquanta companys. A començament de 1936, quan la vaga de 36 dies del sector de la fusta, organitzà l'enviament d'infants de vaguistes a diverses poblacions. Cap al final d'aquesta vaga, va ser detingut en una reunió celebrada en un bosc a la riba de l'Ebre i va ser empresonat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i la caiguda de Saragossa a mans rebels, aconseguí fugir de la ciutat el gener de 1937, juntament amb Miguel Abós Serena i José Hipólito Melero Sanjuán. Tots tres van ser considerats pels companys confederals com els principals responsables de la caiguda de la capital aragonesa a mans franquistes i portats pel Consell d'Aragó davant un Tribunal Popular reunit el 31 de gener de 1937 a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Acusats sobretot per Miguel Chueca Cuartero de connivència amb l'enemic, aconseguiren per només un vot salvar-se de la pena de mort i van ser condemnats per «traïció» a treballs forçats al camp de Valmuel a Alcanyís. El juliol de 1937 van ser alliberats pel Consell d'Aragó i amb José Hipólito Melero Sanjuán s'integrà en la col·lectivitat de Mas de las Matas (Terol, Aragó, Espanya), la qual posteriorment presidí. En 1938 fou membre del «Batalló de Metralladores C», unitat formada per Agustín Remiro Manero encarregada de missions d'intel·ligència i de sabotatges a zona franquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb el grup d'Agustín Remiro Manero a França i va ser internat, primer, al camp de concentració de Maseras i, després, al de Vernet, on treballà especialment en l'habilitació dels barracons. Traslladat a Fenollet, més tard va ser enviat al camp de concentració de Récébédou, creat el febrer de 1941 al sud de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) per a l'internament de jueus i d'espanyols, on treballà també en el condicionament dels barracons. Posteriorment va ser enviat pels alemanys a fer feina a les fortificacions de la costa atlàntica. El maig de 1943 aconseguí evadir-se i pogué arribar a Tolosa, on s'integrà en la Resistència i esdevingué agent d'enllaç del grup espanyol de l'anomenat «Batalló Roche». En 1945, patint seriosos problemes d'asma, va ser ingressat a l'Hospital Varsovie de Tolosa i patí una operació d'estomac. Pels problemes de salut no va poder seguint exercint la seva professió d'ebenista a Tolosa i s'instal·là a Saverdun (Llenguadoc, Occitània), on continuà militant en la CNT de l'exili. Marcelino Esteban Valero va morir el 14 de gener de 1974 a l'Hôtel Dieu de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 2 de febrer al cementiri de Terre-Cabade d'aquesta ciutat.

Marcelino Esteban Valero (1903-1974)

***

Hubert Schwarzbeck

- Hubert Schwarzbeck: El 7 d'octubre de 1906 neix a Maribor (Estíria, Imperi Austrohongarès; actualment pertany a la regió de Podravska d'Eslovènia) l'enginyer i lluitador antifeixista anarquista i anarcosindicalista Hubert Schwarzbeck. Estudià enginyeria a l'Institut de Tecnologia de Graz (Estíria, Àustria) i milità en la secció local d'aquesta ciutat del Bund herrschaftsloser Sozialisten (BhS, Confederació dels Socialistes Anarquistes), organització llibertària creada per Rudolf Grossmann (Pierre Ramus) durant la Revolució de 1918. En aquests anys mantingué un estret contacte amb els germans i metges anarquistes Johann i Clemens Bartošek, propagandistes de la vasectomia. L'agost de 1932 s'instal·là a Madrid (Espanya), on treballà d'enginyer al departament de disseny de l'empresa de fabricació d'ascensors i elevadors mecànics «Boetticher y Navarro» i es casà amb Carmen Palencias Bravo. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 entrà formar part d'un batalló d'Obres i Fortificacions del Cos de Terra de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Nomenat capità, comandà com a major el 31 Batalló a Madrid. Després del triomf franquista, el 6 d'abril de 1939 va ser detingut per agents alemanys i interrogat per membres de la Legió Condor. Jutjat, el 9 de febrer de 1940 va ser condemnat a 20 anys i un dia de presó. En 1944 fou posat en llibertat condicional, però poc després va ser novament detingut i enviat al camp de treball d'Herrera de La Mancha (Manzanares, Ciudad Real, Castella, Espanya). El setembre de 1946 va ser repatriat, amb sa companya i dues filles, i arribà, via Gènova (Ligúria, Itàlia), a Graz. Posteriorment va ser nomenat director tècnic de l'Hospital Especial Estatal de Graz. Hubert Schwarzbeck va morir el novembre de 1989 a Graz (Estíria, Àustria).

***

Luis Villar Sánchez

- Luis Villar Sánchez: El 7 d'octubre de 1910 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Villar Sánchez –el segon nom, Rafael, que figura en algunes fonts, no consta en la seva partida de naixement. Sos pares es deien Luis Villar Pérez i Carlota Sánchez Rey. Dibuixant de professió, milità en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan la guerra civil, el febrer de 1937 ingressà en el «Batalló Galícia» que actuà a Astúries, del qual arribà al grau de tinent. També formà part del Comitè de l'Agrupació Confederal Galaica, encarregant-se de les visites als hospitals asturians, i fou tresorer de les Joventuts Llibertàries Galaiques al nord peninsular. Capturat pels feixistes, Luis Villar Sánchez va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 29 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat. En 1979, com que no s'havia trobat el cos, el jutjat donà com a data de defunció oficial l'1 de gener de 1937.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 6 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de L'Associazione

- Surt L'Associazione: El 6 d'octubre de 1889 surt a Niça (País Niçard, Occitània) el primer número del periòdic anarcocomunista clandestí L'Associazione. Periodico settimanale. Publicat en italià per la colònia anarquista italiana exiliada, va ser dirigit per Errico Malatesta i la gerència la portava Giacomo Faraut, amb el suport de Galileo Palla (Venerio Landi). El novembre de 1889 Malatesta, que es trobava clandestinament a Niça, encalçat per la policia fugí a Londres (Anglaterra), des d'on s'editaren els següents números del periòdic a partir del quatre. En les seves pàgines advocà per la creació d'un Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR). En sortiren 7 números, l'últim el 23 de gener de 1890. Malatesta edità quatre publicacions en la «Biblioteca dell'Associazione»: Appello (Niça, 1889), La politica parlamentare nel movimento socialista (Londres, 1890), Fra contadini (Londres, 1890) i In tempo de elezioni. Dialogo (Londres, 1890).

***

Un exemplar de La Feuille

- Surt La Feuille: El 6 d'octubre de 1897 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcopacifista realitzat en la seva totalitat per Zo d'Axa, La Feuille. Com el seu nom indica aquest pamflet de periodicitat irregular és un full amb el recto il·lustrat per litografies de vuit artistes de talent (René Hermann-Paul, Maximilien Luce, Théophile Steinlen, Adolphe Léon Willette, Charles Léandre, Léon Couturier i Louis Anquetin) i el verso amb un article de Zo d'Axa. Fins al seu últim número, el 25 del 28 de març de 1899, Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. S'han realitzat tres edicions facsímils del periòdic: la de 1900, editada per l'a Société Libre d'Édition des Gens de Lettres, sota el títol Les feuilles de Zo d'Axa; la de 1978, publicada per Le Vent du Ch'min amb una introducció de l'artista àcrata Léo Campion; i una última edició en 2000 editata per Du Lérot amb un prefaci de Béatrice Arnac-d’Axa.

***

Cartell de la conferència de Madeleine Pelletier [placard.ficedl.info]

- Conferència de Madeleine Pelletier: El 6 d'octubre de 1920, a la Sala du Foyer (95, rue de Charonne) del Districte 11 de París (França), la psiquiatra i feminista Madeleine Pelletier imparteix una conferència-debat sota el títol «La dictadura del proletariat a Rússia». L'acte, dirigit a totes les escoles socialistes, fou organitzat pel «Foyer du XIè», grup d'obrers lligats al moviment anarquista i a la publicació Le Libertaire. Pelletier, que en la seva adolescència havia format part de grups anarquistes, aleshores militava en la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO); el desembre de 1920 assistí al Congrés de Tours de l'SFIO i, arran de l'escissió, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF). El juliol de 1921 viatjà il·legalment a l'URSS i en tornà publicà Mon voyage aventureux en Russie communiste, primer en la revista La Voix de la Femme i després com a llibre en 1922, on criticà el terror, la burocràcia, la misèria, el misticisme bolxevic i la situació de la dona en el món comunista. En 1926 abandonà categòricament el comunisme i abraçà, després d'anar i de venir, l'anarquisme definitivament.

***

Membres de la Columna Durruti a Bujaraloz

- Ple Extraordinari de Bujaraloz: El 6 d'octubre de 1936 se celebra a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), seu del Quarter General de la «Columna Durruti», el Ple Extraordinari de Sindicats i Columnes del Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Assistiren 174 representants dels sindicats cenetistes de 139 pobles aragonesos, del Comitè Nacional de la CNT i de diferents columnes confederals («Columna Durruti», «Roja y Negra», «Los Aguiluchos», «Columna Carod-Ferrer», etc.), a més de nombrosos militants de la CNT de Catalunya. Hi eren presents els màxims representats de les columnes, com ara Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Antonio Ortiz  Cristóbal Aldabaldetrecu, Julián Merino, etc. La convocatòria d'aquesta important reunió corregué a càrrec de Francisco Carreño, Pablo Ruiz i Julián Merino, i el Ple havia de debatre la posició a adoptar sobre una hipotètica col·laboració amb els òrgans de govern republicans o sobre la necessitat de crear, al marge dels governs republicans, Consells Regionals de Defensa vinculats de manera federada a un Consell Nacional de Defensa que exerciria de govern central i així poder sustentar de manera segura les conquestes revolucionàries. Tots els representants admeteren la necessitat de crear un Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA), però les diferències es manifestaren sobre el seu caràcter i l'amplitud de les seves competències. Mentre els sindicats dels pobles veien necessari la creació d'un poder civil que garantís als aragonesos la gestió de la reraguarda i la direcció de la guerra enfront de les intromissions de les milícies acantonades a les comarques, és a dir, un nou òrgan que tingués competències absolutes en tots els àmbits –justícia, obres públiques, indústria, agricultura, propaganda, transports, ordre públic, sanitat, educació, economia i guerra– («Comandament Únic»), els representants de les columnes, per contra, es mostraren disconformes amb que el CRDA tingués poder de decisió en qüestions bèl·liques. Curiosament destacats militants, com Máximo Franco o Buenaventura Durruti, es mostraren partidaris que fos el CRDA el que portés la coordinació militar. La posició defensada per les columnes, malgrat fos minoritària, s'imposà i el nou òrgan nasqué sense un departament dedicat a la guerra, depenent en aquesta matèria, com fins aleshores, del Departament de Guerra de la Generalitat de Catalunya. Es prengueren a més altres dues decisions complementàries: en el Departament de Guerra de la Generalitat hauria d'haver dos representants del CRDA i es creà també un Comitè de Guerra de les forces militars al front d'Aragó, que assumia la responsabilitat del moviment de les columnes. La composició i funcionament del CRDA es decidiren en una reunió del Comitè Regional de la CNT a Alcanyís. Es fixà provisionalment la seva seu a Fraga i s'acordà la creació de set departaments (Agricultura; Economia i Abastaments; Informació i Propaganda; Instrucció Pública; Justícia i Ordre Públic; Treball; i Transports i Comerç), que assignaren en la seva totalitat a militants de la CNT, a l'espera de la incorporació de dos representants de la Unió General de Treballadors (UGT) i d'un representant dels partits republicans, tal com s'havia acordat en el Ple de Bujaraloz. La presidència del CRDA recaigué sobre el destacat militant anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría.

***

Cartell de Le Monde Libertaire (1977)

- Le Monde Libertaire setmanari: El 6 d'octubre de 1977 el periòdic anarquista editat a París (França) Le Monde Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA), mensual des del seu primer número d'octubre de 1954, passa a ser setmanari. En 2004, per a celebrar el seu cinquantè aniversari, el periòdic va publicar un número extraordinari i una antologia del seus millors articles sota el títol Et pourtant ils existent!

***

Cartell de l'exposició

- Exposició «La premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)»: Entre el 6 i el 19 d'octubre de 2008 té lloc a la Residència d'Investigadors del CSIC, al carrer Hospital de Barcelona (Catalunya), l'exposició «La premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)», organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) d'aquesta ciutat i amb la col·laboració del Centre Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. La mostra arreplegà un bon recull de publicacions llibertàries que es van editar clandestinament durant el franquisme. Com a complements d'aquesta exposició, el 8 d'octubre es realitzà la conferència-debat «La clandestinitat llibertària durant els anys 60. La lluita de Defensa Interior (DI)», a càrrec de Octavio Alberola, Ariane Grasnac, Lluis Andrés Edo i Carles Sanz; i el 15 d'octubre el debat-col·loqui «La clandestinitat llibertària durant els anys 40 i 50», a càrrec de Manel Aisa i Adolf Castaños. Aquesta mostra va ser exposada posteriorment, entre el 10 i el 19 de desembre de 2008, al local de la Societat Coral «El Micalet» de València (País Valencià), enquadrada en les X Jornades Llibertàries de la Confederació General del Treball (CGT) de València; i entre el 30 de gener i el 8 de març de 2009 a l'Espai Obert de Barcelona, dins del marc del «Febrer Llibertari 2009».

Naixements

Foto policíaca de François Loutrel (1 de març de 1894)

- François Loutrel: El 6 d'octubre de 1857 neix a Batignolles, actualment pertany al XVII Districte de París (França), l'anarquista François Philéas Loutrel. Era fill dels jornalers Désiré Jean Baptiste Loutrel i Marie Anne Merckling. El 18 de setembre de 1880 es casà al XV Districte de París amb Luce Claire Després, de qui acabà enviudant. En aquesta època treballava de jornaler i vivia al número 155 del carrer Saint-Charles de París. L'1 de març de 1894 feia feina de conserge al número 19 del carrer Alphonse de París; detingut en una agafada amb 22 anarquistes més, el seu domicili escorcollat, fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i processat per «associació criminal»; el 7 de març de 1894 va ser posat en llibertat. En 1896 treballava de descarregador. Durant la nit del 19 al 20 de març de 1896, un tal Pierre Huchard, torner metal·lúrgic, arribà begut al seu domicili i cap a la mitja nit va caure al Sena des del pont Mirabeau; segons la policia, André Désiré Loutrel, carreter i nebot de François Loutrel, li donà un cop de bastó i el llança al riu. Durant l'interrogatori, André Loutrel acusà son oncle de complicitat i va ser detingut i tancat durant set mesos preventivament. Després d'un judici celebrat el 24 d'agost a l'Audiència del Sena, l'11 de novembre de 1896 va ser finalment absolt per l'Audiència del Sena i son nebot condemnat a cinc anys de treballs forçats. Aquest cas va ser debatut en la premsa i fins i tot el parlament tractà la qüestió de l'ús i abús de la presó preventiva. Al final de sa vida tenia la residència a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França). François Loutrel va morir el 30 de maig de 1932 a l'Hospital Laënnec del VII Districte de París (França).

François Loutrel (1857-1932)

***

Notícia del processament de Benoît Morel apareguda en el diari parisenc Le Radical del 4 d'agost de 1883

- Benoît Morel: El 6 d'octubre –algunes font citen erròniament el 6 de novembre– de 1861 neix a Le Guérillon (Saint-Laurent-d'Oingt, Roine-Alps, Arpitània) l'ebenista anarquista Benoît Morel. Sos pares es deien Jean-Claude Morel, conreador, i Jeanne-Marie Tomelier. Quan feia poc que havia estat condemnat a dos mesos de presó per haver reproduït una convocatòria de manifestació per commemorar els fets de La Ricamarie del 16 de juny de 1869, el 7 d'agost de 1883 va ser jutjat per l'Audiència del Roine, juntament amb Louis Chautant, com a gerent del petit full revolucionari anarquista de Lió (Arpitània) La Lutte (de l'1 d'abril al 5 d'agost de 1883), sota l'acusació de «provocació a l'assassinat, a l'incendi i al pillatge», i condemnat en absència l'endemà a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. Establert a París (França), en 1889 vivia al número 21 del carrer Lamarck i era secretari del Comitè de Socors a les Familiars i Detinguts Polítics, el tresorer del qual era Gabriel Cabot (L'Argument). En aquesta època col·laborava en el periòdic parisenc Le Ça Ira (1888-1889), fundat per Constant Martin. El 6 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 15 companys i dues companyes, en una agafada policíaca a l'establiment del mercader de vins anarquista Louis Duprat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Foto policíaca d'Henri Dumont (8 de març de 1894)

- Henri Dumont: El 6 d'octubre de 1864 neix a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França) l'anarquista Henri Victor Dumont. Sos pares es deien Joseph Dumont, paleta, i Héloïse Billiard, modista. S'establí a París (França), on treballà de lampista. El 8 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres sis anarquistes (Auguste Aumaréchal, Bourdin, Charles-Émile Jacot, Lucien-Pierre Pemjean, Louis-Victor Pierlay i Paul-François Ridon), per agents de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia a les ordres de oficial de Pau Fédée i el seu domicili, al número 240 del carrer Saint-Jacques va ser escorcollat. El 31 de desembre de 1894 i el 31 de desembre de 1896 el seu nom figurava en uns llistats de recapitulació d'anarquistes aixecat per la policia. Sembla que va ser condemnat en diverses ocasions per «robatori». El 24 de setembre de 1900 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a 10 dies de presó per «ultratges als agents» contra un policia municipal l'1 d'agost anterior al carrer Lyonnais, on vivia. En aquesta època continuava treballant de lampista. En 1901 figurava en el registres policíacs com a desaparegut. Al final de sa vida estava domiciliat a Chelles (Illa de França, França). Sa companya fou Blanche Geneviève Fusil. Henri Dumont va morir el 26 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 2 d'octubre– de 1943 a l'Hospital de Lagny-sur-Marne (Illa de França, França).

Henri Dumont (1864-1943)

***

Notícia sobre Anna Bernadou apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de gener de 1899

- Anna Bernadou: El 6 d'octubre de 1871 neix a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarquista Marie Anna Bernadou –algunes fonts citen erròniament el llinatge com Bernardou. Era filla de Jean Bernadou, jardiner, i de Jeanne Alis, domèstica. Es guanyava la vida treballant de modista. Es casà amb l'anarquista Pierre Narcisse. En els anys noranta, amb son company, formà part del grup anarquista «Les Vengeurs» de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), que havia estat creat en 1886. En un informe policíac de 1893 va ser qualificada com anarquista molt perillosa, exaltada i capaç de cometre actes violents. En ple «Cas Dreyfus», en una reunió contradictòria celebrada el desembre de 1898 a la Sala Pré-Catelan de Tolosa, amb destacats intel·lectuals (Octave Mirbeau, Francis de Pressensé i Pierre Quillard), que va ser atacada per un grup antisemita, ella, durant els enfrontaments, arrabassà la bandera francesa de les mans d'un antidreyfusard i la va trepitjar mentre plovien cadires i bastonades. El 2 de juny de 1899 va ser condemnada a Tolosa per «ultratges». El setembre de 1905 amb son company s'instal·là a l'escola llibertaria «La Ruche», fundada per Sébastien Faure a Rambouillet (Illa de França, França). En 1911 retornà a Tolosa, després d'haver estats acomiadats de «La Ruche» quan Sébastien Faure es va assabentar que ella tenia el costum d'assotar amb una vara les cuixes dels infants que rondaven el galliner. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Attilio Sassi

- Attilio Sassi: El 6 d'octubre de 1876 neix a Castel Guelfo di Bologna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarcosindicalista Attilio Sassi, conegut com Bestione. Nascut en una modesta família bolonyesa, on son pare analfabet, Luigi Sassi, era militant internacionalista fortament influenciat per figures com Andrea Costa i Amilcare Cipriani, i sa mare es deia Anna Lucia Selva. Paleta de professió, en 1895 Attilio emigrà al Brasil on d'antuvi treballà a Belo Horizonte i després a les mines de manganès de Minais Girais i de llenyataire. En aquests anys es formà sindicalment amb la lectura d'Arturo Labriola i de Georges Sorel i entrà en contacte amb nombrosos immigrants italians llibertaris. En 1904 retornà a Itàlia i participà activament en l'agitació política a Castel Guelfo i a Imola. Els informes policíacs d'aleshores el qualificaven de «rebel, mal educat, força intel·ligent i de discreta cultura». En 1905 es casà amb Maria Lucia Coraluci, amb qui va tenir cinc infants, tres dels quals van morir molt joves. Entre 1906 i 1907 romangué com a emigrant a Suïssa, treballant de paleta i aconsellant els sindicats locals. De bell nou a Itàlia, establí relacions amb Luigi Fabbri i Errico Malatesta, formant part del grup «Amilcare Cipriani» d'Imola. En aquesta època col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Il Pungolo, La Voce Proletaria i Agitatore. Denunciat per propaganda anticlerical, va ser absolt. En aquesta època estava afiliat a la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), en el corrent del sindicalisme revolucionari, i fou nomenat secretari del Sindicat de Paletes d'Imola. Participà en el Comitè Nacional d'Acció Directa (CNAD) i en 1912 en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI). Amb un gran prestigi arreu d'Itàlia, la seva activitat sindical es desenvolupà especialment a Imola, Crevalcore i Piacenza, on prengué part en la «Setmana Roja» i formà part del comitè de suport als anarquistes antimilitaristes Augusto Masetti i Attilio Moroni. Quan esclatà la Gran Guerra va fer costat el sector antimilitarista, col·laborant en La Voce Proletaria, Guerra di Classe i Volontà, i enfrontant-se fins i tot al carrer amb els partidaris de la intervenció. Durant la postguerra contribuí al desenvolupament de la USI, sempre sotmès a vigilància policíaca i empresonat durant breus períodes de temps. Va fer costat la fuga de desertors cap a Suïssa i l'abril de 1917 participà a Florència, amb altres companys (Armando Borghi, Pasquale Binazzi, Temistocle Monticelli, Virgilio Mazzoni i Torquato Gobbi), en una reunió clandestina de la USI on es decidí imprimir un manifest dirigit al poble revolucionari rus, preparar un pla insurreccionalista i adherir-se al Congrés Internacional d'Estocolm. L'agost de 1917, amb Borghi, s'entrevistà amb dos representants del soviet rus. En substitució d'Enrico Melandri, el setembre d'aquell any fou enviat a Valdarno en nom de la USI per representar 5.000 miners i treballadors. En 1919 obtingué, després d'una vaga d'11 setmanes al crit de «Les mines per als miners», la jornada de sis hores i mitja per als minaires de Valdarno, primers del món a aconseguir aquesta conquesta juntament amb els picapedres del marbre de Carrara. Durant el Bienni Roig participà en un míting juntament amb Errico Malatesta i envià una carta al president del Consell de Ministres Francesco Saverio Nitti amenaçant-lo d'engegar una vaga general si el Govern italià bloquegés el subministrament de paper per al diari anarquista milanès Umanità Nova. El 23 de març de 1921 els minaires de San Giovanni Valdarno s'aixecaren contra els patrons i els feixistes locals, i calaren foc les oficines de la direcció de la Societat Minera, provocant la mort de l'enginyer Agostino Longhi; en el procés judicial, Sassi va ser condemnat a 16 anys de presó i 55 treballadors a diverses penes fins a 30 anys. Després de complir la pena en dures condicions carceràries i sotmès a continus trasllats (Perugia, Spoleto i Portolongone), en 1925 va ser alliberat per un indult, però tres anys més tard va ser confinat a l'illa de Ponça, pena que finalment va ser commutada per una amonestació. Sempre vigilat fins a la caiguda del feixisme, les autoritats certificaren la seva relació amb antifeixistes francesos. Al final de la II Guerra Mundial, en 1945 contribuí a la reconstrucció de la Conferedazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball) i fou nomenat secretari de la Federazione Italiana Minatori e Cavatori (FIMEC, Federació Italiana de Minaires i Picapedrers), sempre defensant el sindicalisme llibertari i l'acció directa. Amb Mario Mari promogué el Comitè Provisional de la Cambra del Treball reunit a Arezzo i a Valdarno. En 1947 col·laborà amb el sindicalista, aleshores comunista, Giuseppe Di Vittorio a Roma, fet que no va ser ben vist pel sector anarcosindicalista. No obstant això, sempre manifestà el seu rebuig al comunisme soviètic. En 1956 va fer el seu últim discurs en el IV Congrés de la CGIL celebrat a Roma. Attilio Sassi va morir el 24 de juny de 1957 a Roma (Itàlia) i el seu funeral va ser compartit per militants de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i del Partit Comunista d'Itàlia (PCI), realitzant el parlament fúnebre Armando Borghi. En 2001 el municipi de Caviglia posà el seu nom a un dels seus principals carrers. En 2008 Tomaso Marabini, Giorgio Sacchetti i Roberto Zani publicaren la biografia Attilio Sassi detto Bestione. Autobiografia di un sindacalista libertario (1876-1957).

Attilio Sassi (1876-1957)

***

Notícia del nomenament d'Alfred Mallégol apareguda en el diari de Brest La Dépêche de Brest del 17 de juny de 1894

- Alfred Mallégol: El 6 d'octubre de 1877 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista Alfred Jean Marie Mallégol. Era fill de Jean François Mallégol, fuster anarquista, i de Marie Jeanne Louise Le Bren. El juliol de 1893 s'instal·là a Lambézellec (actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bratanya) per treballar com a oficinista en les escriptures de l'empresari Le Scanff de Brest; en aquesta època visqué al número 3 de la carretera de París. A Brest mantingué relacions amb el sabater anarquista Meunier, el qual li va lliurar fullets i publicacions anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte, etc.). Sense feina, va ser convençut per Meunier perquè es dediqués a vendre premsa anarquista pels carrers per guanyar-se la vida. El 26 de desembre de 1893 marxà cap a Saint-Nazaire (País del Loira, França), on va vendre premsa llibertària fins el 24 de gener de 1894. En aquesta època treballà a la Companyia General Transatlàntica com a jornaler en la secció de descàrregues de carbó dels vaixells. El març de 1894 va ser detingut per a ser interrogat arran de ser trobat repartint periòdics anarquistes. El juny de 1894 va ser nomenat funcionari auxiliar en la Direcció de les Constructores Navals de Brest i vivia a Lambézellec. Alfred Mallégol va morir el 7 d'agost de 1895 als Hospitals Marítims de Brest (Bro Leon, Bretanya).

***

Necrològica de Ramón Radigales Gombau apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de juliol de 1981

- Ramón Radigales Gombau: El 6 d'octubre de 1884 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Radigales Gombau. Sos pares es deien Miguel Radigales i Martina Gombau. A finals dels anys 1890 començà a participar en les lluites socials d'Aragó i de Catalunya. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1915, amb altres companys, fundà a Esplucs una cooperativa de consum i de producció que permetia la venda directa de les verdures i de les fruites sense intermediaris. En 1917 aquesta cooperativa, sota la repressió, va deixar de funcionar. Aquest mateix any de 1917 morí sa companya i restà amb quatre infants menors de vuit anys que mantenir. Durant la guerra i la revolució participà activament en el col·lectivitat d'Esplucs fins a l'ofensiva franquista de 1938, havent de refugiar-se a Catalunya. En 1939, quan acabà la guerra, retornà a Esplucs i hagué de patir tota mena de vexacions i persecucions, a més del boicot de la patronal que li negava la feina. Enviudà de Josefa Eras Soler. Fugint de la repressió, a mitjans dels anys quaranta emigrà clandestinament a França, amb sa filla i dos néts. S'instal·là a Florença, on milità en la Federació Local de la CNT. En l'exili tingué com a companya Emilia Bastida Fontán. Ramón Radigales Gombau va morir el 21 d'abril de 1981 al seu domicili de Florença (Llenguadoc, Occitània).

***

Bruno Carreras Villanueva (1939)

- Bruno Carreras Villanueva: El 6 d'octubre de 1889 neix a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Bruno Carreras Villanueva. Sos pares es deien Felipe Carreras i Cipriana Villanueva. Ebenista de professió, en setembre de 1908 va ser detingut amb altres companys per haver boicotejat uns actes religiosos a Saragossa amb motiu d'una peregrinació a la Basílica del Pilar. En 1919 es traslladà a Santander (Cantàbria, Espanya), on treballà al taller d'ebenisteria Restegui i milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a ser el president de la Federació Local de Santander d'aquest sindicat. Segons alguns, fou delegat al II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia»), que se celebrà entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. Fou membre del grup anarquista «Nuevo Rumbo» de Santander i el març de 1920 va fer un míting en el seu nom a Torrelavega (Cantabria, Espanya). El 8 d'agost de 1920 va fer un míting a Santander, amb Emilio Rodríguez Julio Roig i Eduardo Romeral, en suport de la vaga de la Companyia Transatlàntica. El 5 de setembre de 1920, també en suport d'aquesta vaga, va fer un nou míting a Santander amb Galó Díez Fernández i Hilario San Miguel. El 11 de febrer de 1921 va ser detingut a Santander amb altres sis companys; empresonats governativament, no van ser alliberats fins el 20 de setembre d'aquell any. El 15 de febrer de 1922 va ser jutjat, amb altres companys, a Santander per «associació il·lícita» i «estafa» (recaptació de quotes sindicals), però finalment la fiscalia retirà els càrrecs el maig d'aquell any. El novembre de 1922 participà en un míting a Santander i en 1923 era responsable des de Santander del Comitè de Relacions Anarquistes de la Regional Nord. El febrer de 1923 participà en la campanya pro amnistia, intervenint, com a delegat del Comitè Nacional de la CNT, en un míting a la Corunya (la Corunya, Galicia) i el març d'aquell any en un mític pro presos socials al teatre Tamberlick de Vigo (Pontevedra, Galícia). Per tota aquesta activitat, el març de 1923 va ser detingut. El 21 d'abril de 1923 representà Santander en el Congrés Regional de la Confederació Regional del Treball del Nord (CRTN) de la CNT. El 30 de maig de 1923 participà en un míting a Santander amb Joan Peiró Belis i Ángel Pestaña Núñez. El 28 de desembre de 1923 va ser detingut amb Ángel Iturbide per un suposat complot hispanolusità i va ser alliberat l'1 de febrer de 1924. Finalment, en 1924, a causa de la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França, on participà en el Congrés Anarquista de l'Haÿ-les-Roses (Illa de França, França), formà part de Comitè Pro-Presos i freqüentà la Llibreria Social Internacional de París. Entre 1927 i 1928 fou secretari del Comitè Nacional de la CNT a París, en estret contacte amb els conspiradors encapçalats per José Sánchez Guerra y Martínez. En 1927 col·laborà en Acción Obrera i entre 1928 i 1930 en ¡Despertad!. El gener de 1928 participà amb una trentena de militants (Francisco Ascaso Abadía, Joaquín Cortés Olivares, Buenaventura Durruti Domínguez, etc.) en una assemblea de grups anarquistes de llengua espanyola del departament del Sena amb la intenció de preparar un congrés nacional que s'havia de celebrar el 19 de febrer següent. El 16 de juny de 1928 representà els exiliats a França en el clandestí Ple Nacional de la CNT que se celebrà a Barcelona i en retornar a França va ser detingut i empresonat sota l'acusació de falsificació de documents. Secretari dels Quadres Sindicals des treballadores refugiats a França, el setembre de 1930 participà en el Comitè de Quadres Sindicals. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a la Península i ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT. Posteriorment passà a formar part del Partit Sindicalista (PS). Durant la guerra civil, entre el 22 de novembre de 1936 i el 12 de juny de 1937, va ser nomenat comissari general de Madrid i representà el PS en el Comitè Provincial d'Investigació Pública. Formà part de les madrilenyes «Txeca de Fomento» i «Txeca de Bellas Artes». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i l'agost d'aquell any s'exilià a Mèxic. En 1947 era secretari de l'Agrupació de la CNT i administrador de CNT. Entre 1956 i 1966 fou vocal del comitè de l'Agrupació de Militants de la CNT, favorable a la fusió amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i al cincpuntisme. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Pere Rexach Paramon apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'abril de 1968

- Pere Rexach Paramon: El 6 d'octubre de 1891 neix en un lloc indeterminat de la Península Ibèrica l'anarcosindicalista Pere Rexach Paramon. Sos pares es deien Bartomeu Rexach i Rosa Paramon. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de Souppes-sur-Loing (Illa de França, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1967 es retirà a la residència de jubilats «La Garenne» de Souppes-sur-Loing. Pere Rexach Paramon patí el 3 de novembre de 1967 una crisi cardíaca i fou traslladat a l'Hospital de Fontainebleau (Illa de França, França), on morí el 27 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 5 de novembre– de 1967.

***

Foto policíaca d'Aldo Fiamberti (1937)

- Aldo Fiamberti: El 6 d'octubre de 1900 neix a Arcola (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Aldo Fiamberti, que va fer servir diversos pseudònims (Carlo Polenta, Carlo Podestà, Daniele Pierotti). Era fill de Ferdinando Fiamberti, cap tècnic de l'Arsenal Marítim de La Spezia (Ligúria, Itàlia), i d'Albina Rolla. Es guanyà la vida treballant en diverses feines (conductor d'automòbil, mariner, etc.). Membre dels grups de combats contra els escamots feixistes, l'11 de juny de 1922 va ser condemnat a 10 dies de detenció per «crits sediciosos». Aquell mateix any, després d'haver-se enfrontat durament a grups feixistes i sota la sospita d'haver llençat bombes contra ells, passà a França. S'establí a Marsella (Provença, Occitània), on va romandre fins a finals de 1927, moment en el qual es traslladà a Oliolas (Provença, Occitània), on continuà amb la propaganda llibertària i contra el règim de Benito Mussolini. El 13 de setembre de 1928 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb ordre de detenció. Posteriorment es decretà la seva expulsió de França. En 1934 restà, sota nom fals (Carlos Podesta), 10 mesos a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) treballant de manobre i freqüentant els cercles i companys llibertaris (Giuseppe Pasotti, Ernesto Tamburini, etc.), tot vivint al domicili de l'anarquista Alphonse Tricheaux, al número 6 del carrer Hirondelle. L'agost de 1936 va ser detingut a Cervera de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord), juntament amb Sergio Sabbatini, quan volien creuar els Pirineus; jutjat, va ser condemnat a final de mes a sis mesos de presó pel Tribunal de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per «incompliment del decret d'expulsió» i «agitació política» –Sabbattini va ser condemnat per la mateixa raó. Un cop lliure, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la «Secció Italiana» de la «Columna Ascaso», majoritàriament anarquista, i després en la 153 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en diversos combats al front d'Aragó (Tardienta, Almudèver, El Carrascal de Huesca). El 30 d'agost de 1937 retornà a França per Portbou i el 8 de setembre arribà a París, on va ser acollit al domicili de la família de la seva companya, l'obrera fabril Marthe Blanchon (Marthe Flamine), al número 38 del carrer Claude-Velfaux. El 2 d'octubre de 1937 va ser detingut com a sospitós d'implicació en un atemptat amb dinamita contra les oficines de la Confederació General de la Patronal Francesa (CGPF), al carrer Presbourg del barri parisenc de l'Étoile, esdevingut l'11 de setembre anterior; declarà la seva innocència, rebutjant els càrrecs i negant-se a declarar sense un advocat. Comptà amb el suport de diverses organitzacions, com ara Federació Anarquista (FA), Le Libertaire, el Comitè de Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT) o la Lliga dels Drets de l'Home. Després d'uns mesos de detenció a la presó parisenca de La Santé, i demostrant-se que l'atemptat era obra d'un escamot feixista, el seu cas va ser sobresegut i va ser posat en llibertat, però novament va ser detingut per «incompliment del decret d'expulsió» i condemnat l'1 de desembre de 1937 pel XIV Tribunal Correccional a sis mesos de presó. Posat en llibertat condicional el 18 de gener de 1938, va romandre a París amb Tintino Persio Rasi i Spartado Rolla i posteriorment s'establí a Niça (País Niçard, Occitània) sota diversos pseudònims (Carlo Polenta, Carlo Podestà, Daniele Pierotti). Cap a mitjans de 1938, demanà asil polític a Mèxic amb l'aval de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), que demanà a la Confederació de Treballadors de Mèxic (CTM) l'ajut per a la seva entrada al país i la d'altres companys anarquistes (Renano Chiappini, Giuseppe Pasotti, Ezio Taddei, etc.) que havien lluitat en la Revolució espanyola. No obstant aquestes gestions, l'asil polític va ser denegat i va restar a Tolosa de Llenguadoc, on en 1940 encara hi romania. En aquesta època, el seu nom va ser inscrit en un llistat d'«anarquistes perillosos», juntament amb altres companys (Umberto Ceccotti, Raniero Cecili, Enea Del Papa, Pietro Fantazzini, Roberto Stanchi, etc.), enviada per les autoritats feixistes italianes a la policia nazi d'ocupació. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. El seu nom apareix en una placa instal·lada en 2014 a Arcola dedicada als voluntaris d'aquesta població que lluitaren en la guerra d'Espanya.

Aldo Fiamberti (1900-?)

***

Ethel Mannin fotografiada per Paul Tanqueray (1930)

- Ethel Mannin: El 6 d'octubre de 1900 neix a Clapham, suburbi de Londres (Anglaterra), la popular novel·lista i escriptora de viatges llibertària Ethel Edith Mannin. D'origen irlandès, fou la major de tres germans de la parella socialista formada per Robert Mannin i Edith Gray Mannin. Començà a escriure quan tenia set anys i als 10 publicà el primer conte. En 1915 acabà la seva educació formal, sempre a escoles públiques, i començà a treballar de taquígrafa per a l'agència de publicitat de Charles F. Highman. En 1917 es convertí en l'editor associat del periòdic esportiu i teatral The Pelican, càrrec que ocuparà fins al 1919, quan aquesta revista deixà de publicar-se. Aquest mateix any es casà amb Alexander Porteous, que també treballava en l'agència Highman i de la qual arribarà a ser el gerent general; d'aquest matrimoni naixeria un fill, Jean. En 1923 presentà la primera novel·la a un concurs literari i malgrat no aconseguí el guardó els patrocinadors li publicaren l'obra. En 1925 aconseguí el primer èxit comercial i de crítica amb la novel·la Sounding brass. En 1930 publicà la seva primera autobiografia, Confessions and impressions, que fou considerada força escandalosa a causa de les descripcions de les seves relacions extramatrimonials i dels seus costums bisexuals. Entre 1934 i 1935 mantingué una intensa, però problemàtica, relació sentimental i intel·lectual amb el poeta William Butler Yeats; també fou amant un temps de Bertrand Russell. A poc a poc es convertí en una autora prolífica –publicà més de cent llibres (novel·les, viatges, autobiografies, llibres infantils i educatius, contes, etc.) i la seva intenció era publicar una novel·la i una obra de no ficció cada any–, alhora que en una dona políticament i socialment compromesa, ja que els seus temes foren la dona treballadora, el feminisme, el sexe, el pacifisme, l'anarquisme, la Guerra Civil espanyola, l'anticolonialisme, l'agnosticisme i altres temes socials. D'antuvi va fer costat el Partit Laborista, però ja durant els anys trenta es va desil·lusionar del socialisme. En 1936 visità la Unió Soviètica i tornà horroritzada del comunisme. Milità en l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), però dins l'anarcosindicalisme i l'anarquisme. Quan esclata la Revolució espanyola, participà activament amb Solidaritat Internacional Antifexista (SIA) i féu costat Emma Goldman, de qui escriurà un assaig titular Red Rose (1941). Dedicava molt poc temps a son marit, estimant-se més la companyia de literats i de polítics de l'esquerra, per la qual cosa el matrimoni entrà en crisi i es divorciaren en 1938. Aquest mateix any es casà amb Reginald Reynolds, un quàquer activista pacifista i amic de Mahatma Gandhi. En 1948 publicà una de les seves novel·les més populars, Late have I Loved thee. Fou una fervent antisionista i sempre es mostrà molt preocupada per la situació dels refugiats palestins, dedicant molts d'articles al tema. En 1958, després de la mort de son segon marit, es dedicar a viatjar arreu del món i a escriure reportatges i llibres infantils. Encara que gran part de sa vida transcorregué a Anglaterra (Wimbledon i Devon), també visqué a Connemara (Irlanda). En 1975 es retirà de l'escriptura. Ethel Mannin va morir el 5 de desembre de 1984 a l'hospital de Teignmouth (Devon, Anglaterra) per les complicacions sorgides després de fracturar-se la pelvis en una caiguda a la seva casa de Shaldon el juliol d'aquell any. Molts lectors de la llengua anglesa es van introduir a l'anarquisme llegint les seves obres.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 5 d'octubre

Esdeveniments

Portada de La Vie Ouvrière

- Surt La Vie Ouvrière: El 5 d'octubre de 1909 surt a París (França) el primer número de la revista La Vie Ouvrière, editada per Pierre Monatte. D'antuvi bimensual, poc després es va convertir en el setmanari oficial del sindicat revolucionari Confederació General del Treball (CGT). En la seva primera sèrie, fins al 20 de juliol de 1914, serà una revista anarquista i representant del sindicalisme revolucionari, i tindrà més de dos mil subscriptors. Hi van col·laborar Victor Griffuelhes, Cratès, Jean Picton, Schmitz, Alphonse Merrheim, G. Voirin, A. Picart, André Michaux, Elie Murmain, Léon Clément, Henri Normand, Tom Mann, Robert Desailly, entre molts altres. Els anarquistes van continuar col·laborant-hi almenys fins a començaments dels anys vint. La publicació tindrà una llarga vida, interrompuda durant la II Guerra Mundial, però com a òrgan del Partit Comunista Francès (PCF).

***

Aspecte del Teatre Olimpia durant el míting

- Míting de la CNT: El 5 d'octubre de 1919 se celebra al Teatre Olimpia de Madrid (Espanya) un míting d'afirmació sindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi prengueren la paraula destacats militants confederals, com ara Mauro Bajatierra Morán, Francesc España, Alejo Martinón, Josep Molins Montserrat, Ángel Pestaña Núñez, Simó Piera Pagès i Salvador Seguí Rubinat, entre d'altres. A la tarda se celebrà amb alguns dels citats un altre míting sindicalista a la Casa del Poble organitzat per l'Escuela Nueva.

Míting de la CNT (5 d'octubre de 1919)

Naixements

Eugène Varlin

- Eugène Varlin: El 5 d'octubre de 1839 neix al llogarret de Voisins, a prop de Claye-Soully (Illa de França, França), l'enquadernador anarquista i militant de la Internacional Louis-Eugène Varlin. Fill d'una família pagesa pobra, sos pares es deien Aimé Alexandre Varlin i Héloïse Bathilde Duru, i era el major de tres germans i una germana (Louis, Hippolyte i Clémence). Fins als 13 anys anà a l'escola i després entrà en un taller d'un oncle seu a París com a aprenent d'enquadernador, on restarà dos anys. En 1859 fou nomenat capatàs de taller, després d'haver fet feina a sis tallers perfeccionant-se, i a partir de 1962 treballà a ca seva, al número 33 del carrer Dauphine de París. En 1857 participà en la fundació de la Societat de Socors Mutus dels Enquadernadors i entre 1864 i 1865 fou un dels organitzadors de la vaga del sector i, com a reconeixement de la seva tasca, rebé dels seus companys un rellotge d'argent. Més tard fou un dels fundadors de la Societat d'Estalvi i de Crèdit Mutu dels Obrers Enquadernadors, de la qual fou nomenat president. Defensor de la igualtat entre sexes, n'introduí la militant anarquista Nathalie Lemel en el Consell d'administració. A començaments de 1865 s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i col·laborà en Tribune Ouvrière. Entre el 25 i el 29 de setembre d'aquell any fou delegat a la Conferència de Londres de l'AIT, on conegué Karl Marx, i entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 al Congrés de Ginebra, on defensarà el treball de les dones contra la majoria, que volia que aquestes restessin a la llar. En 1867 participà en la creació de la cooperativa «La Ménagère» i en 1868 fundà el restaurant cooperatiu «La Marmite» (8.000 afiliats) i formà part de la Segona Oficina de la Internacional de París, per la qual cosa fou perseguit, detingut i condemnat a tres mesos (d'agost a octubre) d'empresonament que purgà a la presó de Sainte-Pélagie. En 1869, com que les vagues es multiplicaven, crea la «Caixa del Sou» per ajudar els vaguistes. Aquest mateix any, afirmà que la revolució política no era res sense una revolució social i assistí, entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 a Basilea, al IV Congrés de l'AIT, on es pronuncià per la propietat col·lectiva del sòl. En 1870 realitzà una gira propagandística (Lió, Creusot, Lille, etc.) i hi constituí les respectives seccions de la Internacional. El 19 d'abril de 1870 presidí l'Assemblea General de les seccions parisenques de l'AIT i a final de mes va haver de fugir a Bèlgica per escapar de la policia. En tornà a París després de la caiguda de l'Imperi, fou nomenat delegat del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes i comandant del 193 Batalló de la Guàrdia Nacional. Lluità per la defensa a ultrança de París ja que, segons ell, Prússia representava el «monarquisme» que volia anihilar la democràcia. Arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra la política portada a terme pel Govern de Defensa Nacional fou revocat del seu càrrec de comandant i s'ocupà del subministrament d'aliments durant l'hivern del setge parisenc per part de les tropes prussianes. Candidat socialistarevolucionari a l'Assemblea Nacional, no fou elegit el 8 de febrer de 1871. A partir del 18 de març d'aquell any s'ocupà de l'Estat Major de la Guàrdia Nacional a la Plaça Vendôme i, els dies següents, participà en les negociacions amb els ajuntaments de districte. El 26 de març fou elegit membre de la Comissió de Finances de la Comuna i el 21 d'abril passà a la Comissió de Subsistències. El 2 de maig fou nomenat director general de Manutenció i dels aprovisionaments militars. Fou un dels signants del «Manifest de la Minoria» contra el Comitè de Salvació Pública. Durant la «Setmana Sagnant» dirigí la defensa dels VI i XI districtes. Intentà sense èxit oposar-se a la massacre dels ostatges del carrer Haxo i lluità fins el darrer moment en les últimes barricades del barri de Bellville. Quan prenia alè assegut en un banc del carrer Lafayette, fou reconegut per un capellà i denunciat. Detingut pel lloctinent Sicre, fou traslladat a Montmartre a força de cops –un ull li penjava fora de l'òrbita–; quan arribà a la rue des Rosiers, on era l'Estat Major, ja no podia caminar. Eugène Varlin fou afusellat aquell mateix dia, el 28 de maig de 1871, a la rue des Rosiers del barri de Montmartre de París (França) al crit de «Visca la República! ¡Visca la Comuna!» i el seu cos mutilat posteriorment a cops de baioneta. Sicre li robà el seu rellotge i es va fer un adorn. Nombroses escoles, carrers i places de París i de França porten el seu nom.

***

Foto policíaca de Guillaume Vidal (10 de març de 1894)

- Guillaume Vidal: El 5 d'octubre de 1856 neix a Les Buchailles (Telhèda, Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Guillaume Vidal. Fill de família pagesa, sos pares es deien André Vidal i Marie Boulon. Es guanyà la vida treballant de conreador a Telhèda. En 1876 va ser cridat a files, però com tenia un germà a l'exèrcit va tenir pròrroga i finalment no va fer el servei militar. En 1881 s'establí a París (França), al número 63 del carrer Mademoiselle del XV Districte i a partir del 7 de desembre de 1883 visqué al número 71 del carrer de la Glacière del XIII Districte de París. A París treballà de cotxer. El 10 de març de 1894 el seu domicili, al número 5 del carrer Gobelins del XIII Districte de París, va ser escorcollat; detingut, va ser fitxat com a «anarquista» aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de març de 1894 seu dossier va ser remès a les autoritats judicials, les quals el posaren en llibertat el 2 d'abril de 1894. Visqué al número 63 de l'avinguda d'Yvry del XIII Districte de París. Estava casat amb un infant. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alfredo Barsotti (1893)

- Alfredo Barsotti: El 5 d'octubre de 1870 neix a Cascina (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alfredo Barsotti. Sos pares es deien Giuseppe Barsotti i Emilia Baroni. Ebenista de professió, el setembre de 1892 s'establí a Niça (País Niçard, Occitània) i a finals de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers residents a la ciutat. El 22 de setembre de 1893 es casà amb Felicia Margherita Checchi. Vivia, amb sos germans Gioacchino i Olinto Barsotti, al número 8 del bulevard de l'Impératrice de Russie. L'1 de gener de 1894, juntament amb una quinzena de companys, el seu domicili va ser escorcollat i els tres germans van ser acusats d'«associació criminal». Sobresegut el seu cas, va ser posat en llibertat el 14 de febrer de 1894 després de 45 dies de detenció. Son germà Olinto va ser també posat en llibertat, encara que finalment expulsat, i Gioacchino va ser expulsat del país el 17 de febrer de 1894. En sortir de la garjola, Alfredo Barsotti continuà freqüentant els companys i les reunions anarquistes. Entre el 26 de juny i el 2 d'octubre de 1894 estigué de viatge a Cascina. Durant la tardor de 1894 un informe del Consolat d'Itàlia, que pensava que havia estat confident de la policia a Itàlia, notificava que no havia cap perill en la seva persona, ja que havia abandonat la militància. Demanà la naturalització francesa i l'estiu de 1897 ser esborrat del llistat d'anarquistes estrangers residents a França. El 29 de desembre de 1899 el seu nom va ser esborrat dels registres policíacs, però si li va negar la nacionalitat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Alfredo Barsotti (1870-?)

***

Notícia orgànica d'André Bochet apareguda en el diari ginebrí La Suisse del 14 de setembre de 1918

- André Bochet: El 5 d'octubre de 1870 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista i sindicalista André Bochet. Fill de pares francesos originaris d'Arbusigny (Savoia, Arpitània) establerts a Ginebra des de feia trenta anys. Després de la mort de son pare a finals de 1881 passà a treballar a la cristalleria d'Émile París a Le Bourget (Illa de França, França). En 1889 aprengué l'ofici de capeller al taller d'Arsalaine, al carrer del Temple de París, que a partir d'aleshores serà la seva professió. Cap el 1889 retornà a Ginebra, on visqué al número 7 del carrer Croix-d'Or. Cridat a files en 1890, no es va presentar al sorteig, però va ser declarat exempt de fer el servei militar per fill major de vídua. Segons un informe policíac del 18 de setembre de 1891, es dedicava a vendre pels carrers fullets i premsa anarquista i freqüentava el local de Moïse Ardaine (Maurice), al número 28 del carrer de Montbrillant de Ginebra, lloc de reunió d'un grup d'anarquistes, la majoria desertors francesos i militants d'origen estranger. El 13 de setembre de 1918 va ser nomenat delegat dels obrers fabricants de capells en una reunió celebrada als locals del Departament del Comerç i de la Indústria de Ginebra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Léopold Crispel

- Léopold Crispel: El 5 d'octubre de 1877 neix a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) l'antimilitarista i sindicalista revolucionari llibertari, i després comunista, Léopold Crispel. Era fill de Firmin Crispel, boter, i de Marie Glady. Amb 15 anys, ja es guanyava la vida treballant com son pare, de boter, a Bordeus (Aquitània, Occitània). En els anys noranta va ser una dels animadors de la Borsa del Treball de Bordeus i va organitzar un servei mèdic i d'informació sobre assegurances. A principis de segle vivia al número 7 del carrer Lombard de Bordeus. En 1907 era membre de la Magistratura del Treball de Bordeus. El 13 de març de 1909 es casà a Bordeus amb Angèle Biquerie i aleshores vivia amb sa mare –son pare es trobava «absent sense notícies»– al número 4 del Quai Bacalan de Bordeus. En 1910 era el responsable del Comitè de Defensa Social (CDS) a Bordeus. El 13 de febrer de 1910 va ser un dels oradors en un míting de protesta contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. Membre de la Confederació General del Treball (CGT), en 1911 era secretari adjunt de la Borsa del Treball de Bordeus. Aquesta mateix any la policia el tenia inscrit, com a «sindicalista revolucionari» i membre del grup de propaganda antimilitarista anarquista «Études Sociales», en el «Carnet B». El 7 de gener de 1911, en una reunió d'«Études Sociales» celebrada al bar Dubois, reivindicà el sabotatge a les fàbriques i el sabotatge dins l'exèrcit. En aquesta època intentà crear, amb companys francesos i espanyols, un grup intersindical d'agitació a favor d'Émile Rousset, que durant la tardor prengué el nom de «Ni Dios ni Patria». El 13 de novembre de 1911 prengué la paraula en un acte del grup «Ni Dios ni Patria» per protestar contra la repressió espanyola. El 12 de gener de 1912 presidí una reunió en protesta contra la condemna de Rousset. El 23 març de 1912 parlà en una reunió en suport de Rousset celebrada a la Sala Saint-Paul de Bordeus on demanà la supressió dels consell de guerra i de les companyies militars disciplinàries (Biribi). El 28 de setembre de 1912 va ser un dels oradors en una reunió, celebrada a la Sala Athénée de Bordeus, en ocasió de la sortida dels reclutes i contra els consells de guerra i les colònies penitenciàries militars, on participaren tres-centes persones. Segons un informe policíac, entre l'1 i el 3 d'octubre de 1912 hauria rebut cartells i pamflets antimilitaristes de «La Jeunesse Anarchiste». El 9 de novembre de 1912 va fer una conferència als boters a la Sala Philanthropique de Bordeus. El 16 de desembre de 1912 participà en una reunió contra la guerra celebrada al Casino des Lilas, al barri de Caudéran de Bordeus. El 28 de març de 1913 parlà en un míting del CDS contra el rearmament. El 6 d'abril de 1913 participà en una reunió del CDS, celebrada a la Sala Alhambra, contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Presentà la dimissió a la secretaria adjunta quan Joseph Mourgues, secretari general de la Borsa del Treball, va fer aprovar una ordre del dia on es preconitzava una tàctica sindical que excloïa la violència. El 6 de juny de 1913 el seu domicili va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. En 1913, quan André Dumercq n'era secretari, en va fer de tresorer i conseller jurídic de la Unió de Sindicats Obrers de Bordeus i de la Gironda. Entre agost de 1914 i març de 1919 va estar mobilitzat. Després de la Gran Guerra, continuà participant activament en la lluita sindical i política i s'adherí a la Secció Francesa de l'Internacional Comunista (PC-SFIC) i a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), fet pel qual va ser durament criticat a les pàgines de Le Libertaire. En el X Congrés de la Federació de Boteria, celebrat entre el 15 i el 17 d'agost de 1919 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat per unanimitat ponent de la Comissió de Control i criticà durament la col·laboració durant la guerra de certs membres del buró confederal amb el govern. El 6 de juny de 1920 el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat. Entre el 23 i el 26 de setembre de 1920 va ser delegat al XI Congrés de la Federació de Boteria celebrat a París (França). El desembre de 1921, quan la renovació del Buró de la Unió Departamental de la CGT, tots els elegits van ser de la tendència majoritària, però ell, membre de la tendència minoritària, va ser triat com a membre de la Comissió de Control. Amb altres companys (Constant, Georges Gaye,, Lecouve, etc.), s'integrà en la Internacional Sindical Roja (ISR). En 1925, com a secretari de la Federació Obrera Unitària de Boters, reivindicà la unió en un únic sindicat dels boters i dels obrers de cellers. En el congrés de la Unió Departamental de la CGT, celebrat el 2 de maig de 1926, va ser nomenat membre de la Comissió Executiva. El 29 de juliol de 1927 participà en un míting celebrat a la Sala Athénée de Bordeus en suport dels militants anarquistes italoamericans Bartolomeo Vanzetti i Nicola Sacco. En 1928 era membre de la Comissió Executiva de la Unió Local i de la Unió Regional de la CGTU. Com a administrador delegat de la societat «L'Entraide», presentà un informe sobre cooperatives en la reunió del Comitè General de la XIII Unió Regional celebrat el 24 de juliol de 1927 i en el III Congrés de la Unió Local celebrat el 17 de juny de 1928. Sembla que és el mateix Crispel que en 1930 era membre de la cèl·lula comunista de Bergerac (Aquitània, Occitània) i gerent de la cooperativa «Le Réveil Social». Membre de la «Cèl·lula Bacalan», segons la policia, el febrer de 1931 abandonà Bordeus. Es presentà com a candidat comunista a les eleccions municipals del 5 de maig de 1935. Publicà una història del sindicat dels boters en el número del 8 d'abril de 1939 del diari parisenc Le Peuple. Léopold Crispel va morir el gener de 1940 i va ser enterrat el 9 de gener de 1940 a Talença (Gascunya, Aquitània, Occitània).

Léopold Crispel (1877-1940)

***

Luigi Caglioni

- Luigi Caglioni: El 5 d'octubre de 1889 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Luigi Caglioni. Sos pares es deien Giovanni Gaglioni i Lucia Messi. Son germà Alessandro Caglioni també va ser un destacat anarquista revolucionari que esdevingué comunista. Luigi fou un dels membres més actius del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB) de la Unió Anarquista Italiana (UAI), creat l'agost de 1914 per iniciativa de son germà i que fou una organització llibertària autònoma de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) d'aquesta ciutat; del GLB formaven part els anarquistes Giovanni Santo Pasquale Gamba, Vittore Antonio Colla, Romeo Crotti, Egidio Corti, Bernardo Ghibesi, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni i Luigi Marcassoli, entre d'altres. Declarat no apte quan esclatà la Gran Guerra, el 29 d'abril de 1916 va ser cridat a files i integrat en la I Companyia de Llançaflames del I Regiment d'Enginyers Sapadors i enviat al front, on el febrer de 1917 va ser nomenat caporal. El 21 de maig de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Guerra del XX Cos de l'Exèrcit a 20 anys de reclusió militar i a la degradació per un delicte d'insubordinació (rebuig d'ordres dels superiors), condemna que va ser amnistiada gràcies a un decret del primer ministre d'Itàlia Francesco Saverio Nitti. Llicenciat el 2 de setembre de 1919, retornà a Bèrgam, on va ser constantment vigilat per la policia, sobretot després del Primer de Maig de 1920, quan s'assenyalà en la manifestació portant la bandera anarquista per tota la ciutat fins a la seu de la Cambra del Treball. L'octubre de 1920 s'adherí a la Federació Anarquista de Llombardia (FAL), fet pel qual el seu domicili va ser escorcollat per la policia el 22 d'aquell mateix mes sense que es trobés res digne de menció. En aquests mateixos dies, en ocasió de les eleccions municipals, amb els anarquistes Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i Bernardo Ghibesi, aferrà manifests de la UAI de Llombardia on es feien una crida a l'abstenció. El 19 de novembre de 1920 redactà, signà i envià des de Bèrgam directament al Ministeri de l'Interior un telegrama de protesta contra la detenció d'Errico Malatesta i d'altres companys. Juntament amb son germà Alessandro, entre 1920 i 1921 participà, a la seu de la Cambra del Treball, en la constitució de la secció de Bèrgam de l'Associació Antialcohòlica de Proletaris Excursionistes (AAPE), oposada a l'associació burgesa Unió Obrera d'Excursionistes Italians (UOEI). En aquesta època estava subscrit al periòdic anarquista romà Fede! Durant el matí del 8 de febrer de 1926, quan no era present a la impremta Mariani on treballava, agents de la policia escorcollaren el seu armariet guarda-roba i trobaren amagats alguns cartutxos de gelatina explosiva i dues bombes rudimentàries fetes amb tubs metàl·lics per omplir. Avisat per l'amo de la impremta, fugí immediatament amb bicicleta, ajudat pel company del GLB Gaetano Ghirardi, i passà a la clandestinitat. Les investigacions policíaques per trobar-lo s'estengueren arreu de la província i la policia de Milà (Llombardia, Itàlia) escorcollà el domicili d'Ersilio Belloni, trobant correspondència epistolar amb Ghirardi que l'incriminava i aquest va ser detingut per haver afavorit la fuga; també va ser detingut Carlo Malaschi, acusat pel mateix delicte sense cap fonament. Caglioni arribà a Marsella (Provença, Occitània), passant abans per Milà, on es refugià al domicili d'Armando Papa, i després s'instal·là a París. El 4 de maig de 1926 el Tribunal de Bèrgam el condemnà en rebel·lia a tres anys de reclusió i a un de vigilància; per complicitat, Ghirardi i Egidio Corti van ser condemnats a sis mesos de reclusió. L'última etapa de sa vida la passà a Montreuil (Illa de França, França). Sa companya fou Louise Conti. Luigi Caglioni va morir el 21 de gener de 1928 de tuberculosi a l'Hospital Laennec de París (França).

***

Joan Cunill Cañellas

- Joan Cunill Cañellas: El 5 d'octubre de 1892 neix a Santa Maria del Camí (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista Joan Cunill Cañellas –el segon llinatge també citat Canyelles. Era fill de Joan Cunill Frontera, jornaler, i d'Antònia Cañellas Far. Pastisser de professió, treballà al conegut forn de Sant Crist de Palma (Mallorca, Illes Balears). Militant del Sindicat de Pastissers de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera. Va fer el servei militar a Barcelona (Catalunya), on prengué part en una vaga de forners i publicà el pamflet Crónica obrera. De bell nou a Palma, en 1921 es traslladà a Cadis (Andalusia, Espanya) contractat per l'industrial gadità Salvador Robles per a treballar fent mil ensaïmades diàries a la seva reconeguda pastisseria Viena. A Cadis conegué sa futura companya (Catalina Aragón Utrera) i en 1924 es casaren. Poc després la parella comprà a terminis el bar «La Diana», ubicat davant la caserna militar de Santa Elena al barri de Santa María de Cadis, on acudien molts de militars. A Cadis formà part de la CNT local i col·laborà en Mundo Obrero. El mateix dia 19 de juliol de 1936, delatat per un cunyat seu, va ser detingut a la porta del bar, que va ser precintat, i reclòs, primer, a la Presó Provincial i, després, a l'anomenada «Fábrica de Torpedos» del barri de San Severiano, habilitada com a presó. Finalment va ser enviat al Penal d'El Puerto de Santa María. Joan Cunill Cañellas va ser afusellat durant la nit del 22 al 23 d'octubre de 1936 a El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i el seu cos llançat a una fossa comuna a Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya). Sa companya, embarassada i amb quatre filles petites, es traslladà a Palma, però, malalta de tuberculosi, retornà a Cadis per morir en 1945. El seu cas és un dels que conformen l'anomenada «Querella argentina» (querella destinada al Jutjat Nacional del Criminal i Correccional Federal de Buenos Aires per genocidi i/o crims de lesa humanitat).

***

Notícia orgànica d'Octave Fichet apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 20 d'octubre de 1924

- Octave Fichet: El 5 d’octubre de 1898 neix a Prailles (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Octave Émile Fichet, que va fer servir el pseudònim J.-B. La Chesnaye. Era fill d'Étienne Fichet, conreador, i d'Adèle Bourdet, domèstica. En 1916 vivia a Sainte-Neómaye (Poitou-Charentes, França) i treballava d’empleat comercial. En plena Gran Guerra, el 12 d'octubre de 1916 es presentà voluntari a l'Ajuntament de Poitiers (Poitou-Charentes, França) i el 25 d'abril de 1917 va ser destinat al 114 Regiment d'Infanteria i enviat al front. El 18 de juny de 1917 va se evacuat per una pleuresia tuberculosa i passà per diversos hospitals. El 17 de desembre de 1917 va ser reintegrat en la 27 Companyia del 114 Regiment d'Infanteria. El 28 d'octubre de 1919 se li va donar una llicència il·limitada. En els anys vint visqué a Clamart (Illa de França, França), al número 81 del carrer Moulin-de-Pierres. En 1924 era membre del Comitè d'Acció de la Lliga Internacional de Refractaris i participà en la campanya per l'amnistia dels detinguts polítics. El 12 de juny de 1924 parlà en un gran míting per l'amnistia organitzat pel Grup Anarquista de Panti-Aubervilliers celebrat a la Sala de Conferències de Pantin (Illa de França, França). En aquesta època treballava d'empleat en una oficina i vivia al número 9 del carrer Christine del VI Districte de París. El 9 d'agost de 1924 es casà al VI Districte de París amb la modista Marie Jeanne Madronet. El novembre de 1924 assistí al Congrés de la Unió Anarquista (UA). En 1925 era membre de del Grup Universitari dels V i VI Districtes de París i un dels fundadors del grup anarquista «Les Insurgés de la Rive Gauche». En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc L'Insurgé, publicat per André Colomer, i el defensà en la polèmica d'aquest amb Le Libertaire sobre el «Cas Philippe Daudet». En L'Insurgé portà les rúbriques «Chronique du Boul'Mich» i «De Montmartre à Montparnasse» i «D'un jour à l'autre», on parlava de les activitats del seu grup. En 1927 edità el setmanari anarquista «avantguardista» de Clamart La Potence. Artistique, politique et sociale. En 1930 era secretari del grup del V i V Districte de París de la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 6 de novembre de 1931 va fer la conferència «Une tentative de coup d'État est-elle proche? Ses chances. Notre rôle», organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París a la Sala Coopérateurs. En 1934 era secretari dels grups anarquistes del V, VI i XIII Districtes de París, que es reunien en un cafè al número 2 del carrer Descartes del V Districte. El 16 d'octubre de 1934 vivia al número 78 del carrer Emmanuel Sarty de Clamart i el seu domicili figurava en un llistat a verificar per la policia, verificacions que es perllongaren fins als anys cinquanta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Ramón Serrate Pico apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 d'agost de 1992

- Ramón Serrate Pico: El 5 d'octubre –oficialment el 6 d'octubre i el certificat de defunció cita erròniament el 4 d'octubre– de 1899 neix a Alcoleja (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Serrate Pico –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Salabert. Sos pares es deien Telesforo Serrate Franquet i Manuela Pico Martín. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. A causa de les seves activitats es va veure obligat a exiliar-se amb sa companya, María Torner, a Barcelona (Catalunya), on continuà amb el seu compromís. Durant la guerra civil fou responsable d'un batalló. Posteriorment, amb sa companya, participà en la col·lectivitat de Castellar del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ramón Serrate Pico va morir el 20 de juny de 1992 al seu domicili Cimòrra (Gascunya, Occitània).

***

Foto policíaca de Romualdo del Papa (1939)

- Romualdo del Papa: El 5 d'octubre de 1903 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Romualdo del Papa. Sos pares es deien Ugo del Papa, destacat militant anarquista, i Aspasia Ravenna. Des de la seva adolescència formà part del Cercle de Joventuts Anarquistes «Bruno Filippi» de Carrara. El juliol de 1921 emigrà clandestinament a França, establint-se d'antuvi a Brignoles i, a partir de 1927 amb sa companya Henriette Louis Tallandier, a Toló, on tindrà tres infants. A França mantingué un estret contacte amb nombrosos militants italians exiliats, com ara Camillo Berneri, Gino Bibbi o Ugo Boccardi, i participà activament en la lluita antifeixista. Segons la policia francesa participà durant la nit del 24 al 25 de gener de 1922, amb altres tres companys italians, en l'assalt a trets de revòlver contra els duaners que vigilaven un tren de mercaderies i que resultaren ferits. El 19 d'agost de 1924 va ser condemnat a Toló a 25 francs de multa per violències («Afer dels antifeixistes»). En 1935 visqué al barri de les Mouissèques de La Sanha de Mar de Toló, sempre sota l'amenaça d'expulsió. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Durruti. Malalt, el juny de 1937 retornà a França. Treballà a les drassanes de de La Sanha de Mar fins a la declaració de guerra, quan va ser detingut per la policia i tancat al Fort de Sainte Catherine de Toló. El 13 de novembre de 1939 se li obrí expedient d'expulsió, acusat de «líder anarquista» violent i perillós, i enviat al camp de concentració de Vernet. El 17 de setembre de 1941 fou portat per gendarmes francesos a la presó de Menton i lliurat a les autoritats feixistes italianes. El 12 de novembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de Ventotene. El maig de 1943, en acabar el confinament, retornà a Carrara, on entrà a formar part de la resistència. El 8 de setembre de 1943, arran de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, va fer una crida als soldats de la caserna de Dogali perquè es neguessin a obeir el manament, desertessin i ingressessin en la resistència. Durant les setmanes següents, participà en reunions amb les diverses forces antifeixistes que van constituir un Comitè de Salvació Públic que va esdevenir posteriorment el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), els primers delegats anarquistes del qual van ser, a més d'ell, Renato Viti i Ugo Mazzucchelli. Malgrat tot, gairebé tots els partisans anarquistes, que aleshores eren hegemònics a la regió, estaven en contra de la participació llibertària en el CLN per considerar-lo un instrument «polític». Participà en nombroses accions de la resistència i arran de l'Alliberament de Carrara el febrer de 1945 entrà a formar part, amb altres militants llibertaris (Onofrio Ludovici, Ismaele Macchiarini, Renato i Adolfo Viti, etc.), de la Junta Provisional de Govern que feia les funcions de Consell Municipal. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara, juntament amb Ugo Mazzucchelli, Mario Perossini i Stefano Vatteroni, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que es realitzà a Carrara. Després fou nomenat redactor responsable d'Il 94, òrgan d'expressió de l'FCL de Carrara i del qual només sortiren dos números (15 de setembre de 1945 i 10 de febrer de 1946). Mantingué una dura i llarga polèmica amb Ugo Marzucchelli sobre les seves respectives concepcions d'anarquisme. Romualdo del Papa va morir el 20 de desembre de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia)

*** 

Germinal Esgleas en l'exili

- Germinal Esgleas: El 5 d'octubre de 1903 neix a Malgrat (Maresme, Catalunya) el militant anarcosindicalista i anarquista Josep Bonós Joan Esgleas Jaume, més conegut com Germinal Esgleas. Sos pares es deien Josep Esgleas Nogués, llaurador, i Rosa Jaume Paradeda. Va passar la seva infància al Protectorat Espanyol del Marroc, on en una razzia de la població autòctona en resposta a les campanyes militars de l'exèrcit espanyol, son pare i un germà seu van ser passats a ganivet. En 1919 es va establir amb sa mare, Rosa Jaume Parareda, a Calella, Malgrat de Mar i Mataró, treballant en la fusta i el tèxtil. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, amb 17 anys serà secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de Calella i empresonat unes quantes vegades. Va començar a sobresortir en 1923 quan comença a fer mítings, es nomenat secretari de la CNT catalana i membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT arran del Ple de Mataró de desembre; també va presidir l'assemblea provincial cenetista de Granollers que va analitzar els intents bolxevics de controlar el port barceloní. En 1926 va ser empresonat amb Joan Montseny (Federico Urales), fundador de La Revista Blanca i pare de la que serà sa futura companya Frederica Montseny.  Entre 1928 i 1929 va ser empresonat després d'un ple clandestí i després farà de mestre en una escola racionalista del sindicat vidrier de Mataró. Delegat per Blanes, Calella i Malgrat en el Congrés de 1931, va defensar la intransigència política i ideològica de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan va començar la guerra va formar part de la comissió, amb Mascarell i Roca, encarregada de comprar armes; també va representar la CNT en el Departament d'Economia de la Generalitat el juny de 1937, encara que no va prendre possessió. En maig de 1938 va ser membre del Comitè Executiu creat per García Oliver i va ser delegat per la CNT, juntament amb Marianet i Martínez Prieto, al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan acabava la guerra va participar en el comitè català de la FAI i el 9 de febrer de 1939 va passar a França. Va ser internat al camp de concentració d'Argelers i després confinat a Combs-la-ville. L'octubre de 1941 va ser detingut i condemnat pel règim de Vichy, el 24 de setembre de 1942, a tres anys i empresonat a Tolosa, Mauzac i Nontron, on va ser alliberat pel maquis el juny de 1944. El novembre de 1944 es va instal·lar amb sa família a Paulhac. Derrotats els nazis, la figura d'Esgleas passa a primer pla en negar-se a cedir la representació de l'anarcosindicalisme a la línia de Juanel, nomenat secretari, fundant-se en el seu càrrec de vicesecretari del Consell General del Moviment Llibertari, tossudesa que responia a la lluita interna de tendències que entre 1943 i 1945 sacsejà la CNT i que va acabar dividint-la. Esgleas considerava que la derrota de 1939 era deguda a l'abandó dels principis anarquistes i es va convertir en un ferm representant de la línia ortodoxa i anticol·laboracionista en uns moments d'evident tensió, línia que es va imposar en el Congrés de París de 1945 i que va portar Esgleas a la secretaria general del Comitè Nacional. Entre 1945 i 1946 va desenvolupar una important campanya de mítings (Tolosa, París, Orleans...). Durant els anys posteriors va ocupar càrrecs del més alt nivell dins del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i va ser delegat en diversos congressos de l'AIT. La seva tendència en l'exili francès va donar nom a la fracció majoritària (esgleisme), direcció força discutida i valorada de manera molt distinta: per a uns representava la regeneració de la CNT i de l'anarquisme i per a altres l'oficialisme immobilista que es va fer ortodox per seguir vivint dels càrrecs retribuïts –els crítics li havien posat diversos malnoms: El Fraile, El Padre Prior, Fray Gerundio de Campazas... La interpretació d'Esgleas va ser dominant en l'exili confederal durant més de trenta anys, a la qual cosa va ajudar notablement el fet que sa esposa fos Frederica Montseny. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista (Cenit, El Combate Sindicalista, Espoir, Luz y Fuerza, Nueva Senda, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral, Vértice, etc.) i és autor de Decíamos ayer. Verdades de todas horas i Sindicalismo: orientación y funcionamiento de los sindicatos y federaciones obreras (1933). Josep Esgleas Jaume va morir el 21 d'octubre de 1981 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Salvador Tort Fernández

- Salvador Tort Fernández: El 5 d'octubre de 1903 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Salvador Tort Fernández. Sos pares es deien Domènec Tort i Teresa Fernández. Obrer d'una fàbrica de teixits, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Andreu de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les milícies confederals i lluità a front d'Aragó. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilia a França i passà pels camps de concentració. Arran de la declaració de guerra contra Alemanya, s'allistà voluntari a Montalban (Guiena, Occitània) en el XXIII Regiment de Marxa de Voluntaris Estrangers de l'Exèrcit francès fins a la seva desmobilització el 9 de setembre de 1940. Durant l'ocupació nazi va està a Vierzon (Centre, França), on va ser detingut; posteriorment aconseguí evadir-se i treballà de llenyataire als boscos del departament de Nièvre, on participà en la Resistència. L'última etapa de sa vida treballà d'obrer en una fàbrica. Salvador Tort Fernández va morir el 7 de gener de 1948 al seu domicili del llogaret de Marchais Chenu (Villeneuve sur Yvonne, Borgonya, França). Son germà Pere Tort Fernández també va ser un destacat militant anarquista.

***

Necrològica d'Alejandro Blanco Muñoz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de març de 1969

- Alejandro Blanco Muñoz: El 5 d'octubre de 1906 neix a Nuévalos (Saragossa, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Alejandro Blanco Muñoz. Sos pares es deien Eustaquio Blanco Donoso, jornaler, i Cecilia Muñoz Ortega. Emigrat a Madrid (Espanya) treballà de paleta i en els anys trenta fou un dels militants del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) més destacats. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies confederals i combaté al front de Guadalajara (Castella, Espanya). Després de la militarització de les milícies, el juny de 1938, va ser nomenat capità de la 72 Brigada Mixta de la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser enviat a treballar pels alemanys a Bedarius, on en 1943 participà en la reorganització clandestina de la CNT (Agrupació Confederal). Després de la II Guerra Mundial treballà de paleta i milità en la Federació Local de Bedarius de la CNT. Alejandro Blanco Muñoz el 14 de febrer de 1969 al seu domicili de Bedarius (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Salvador Llorens Estruch apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 31 de juliol de 1958

- Salvador Llorens Estruch: El 5 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 6 d'octubre– de 1906 neix a Vilallonga (Safor, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya)– l'anarcosindicalista Salvador Llorens Estruch. Sos pares es deien Salvador Llorens Orlandis i Amparo Estruch Nadal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Sant Feliu de Guíxols, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili milità en la Federació Local del barri de Saint-Henri de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT. Malalt, Salvador Llorens Estruch va morir l'1 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 13 de juliol– de 1958 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Carmen Hernández Luna apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 d'octubre de 1994

- Carmen Hernández Luna: El 5 d'octubre de 1907 neix a Nueva Carteya (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Hernández Luna. Sos pares es deien Manuel Hernández i Josefa Luna. Vivia en unió lliure amb l'anarquista Nemesio Oteros Polo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, organitzà la resistència a Nueva Carteya. Després de la caiguda a mans franquistes de Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya), la parella abandonà Nueva Carteya i arribà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on restaren fins el final de la guerra civil. Passaren a França per Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord), però de la manera que va ser rebuda a per les autoritats franceses, decidí retornar a la Península malgrat tots els riscos. Patí tota mena de maltractaments i humiliacions per part dels falangistes locals i en 1948 intentà passar clandestinament a França, però va ser detinguda a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i reclosa en diferents presons, entre elles la de Còrdova. Un cop lliure, passà a França per Andorra i retrobà son company a Brageirac, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Trevall (CNT). Carmen Hernández Luna va morir el 23 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 24 d'agost– de 1994 a l'Hospital Samuel Pozzi de Brageirac (Aquitània, Occitània) i va ser enterrada en aquesta població.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 4 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de The Alarm

- Surt The Alarm: El 4 d'octubre de 1884 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic setmanal anarquista The Alarm, òrgan de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador). Editat per Albert Richard Parsons i sa companya Lucy Parsons. Després de la detenció i l'execució d'Albert Richard Parsons, serà el també anarquista Dyer D. Lum qui continuarà amb la publicació ajudat per Lizzie Holmes. Després d'una interrupció, es tornarà editar a Nova York entre juny de 1888 i febrer de 1889. Encara tornarà a reaparèixer en 1915.

***

Capçalera del segon número de Le Cri des Opprimés

- Surt Le Cri des Opprimés: El 4 d'octubre de 1896 surt a Cherleroi (Hainaut, Valònia) el primer número del setmanari anarcocomunista Le Cri des Opprimés. Organe libertaire paraissant le dimanche. El responsable de la publicació fou l'anarquista, esperantista i neomaltusià Émile Chapelier. La major part dels articles estaven sense signar, però hi trobem col·laboracions d'Émile Chapelier (Adam Prosper), Raoul Henry, Gustave Jacques, Jules Ledoux, Lambert Ledoux, A. Louis, Ferdinand Monier, Salkin, Paul Sosset (Flaustier), A. Theys, Maria Wolvenspengers, entre d'altres. Sembla que només va sortir un altre número, l'11 d'octubre.

Naixements

Notícia de l'absolució de David de Gaudenzi apareguda en el diari parisenc La Loi del 20 de gener de 1883

- David de Gaudenzi: El 4 d'octubre de 1846 neix a Vanzone (actual Vanzone con San Carlo, Piemont, Itàlia) l'anarquista i sindicalista David de Gaudenzi, també citat de diferents maneres (David Gaudenzi, David Degaudenzi, Baron David de Gaudenzi, etc.). Era fill de Giovanni de Gaudenzi i d'Antonietta Balagna. En 1870 ja vivia a Lió (Arpitània), on treballava de llauner i la policia el tenia controlat com a membre del Cercle d'Obrers del Bronze i Llauners. En 1881, quan l'escissió entre socialistes i anarquistes esdevinguda arran del Congrés Regional del Centre celebrat a París (França), entrà a formar part de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), que agrupava la major part d'anarquistes de la zona, i de la qual ocupà una secretaria. En aquesta època vivia al número 21 del carrer Espérance de Lió i estava subscrit al periòdic Le Droit Social. A més d'assistir a les assemblees anarquistes, hi anava com a «curiós» a les reunions bonapartistes i legitimistes. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, amb altres 25 companys, a resultes de les violentes manifestacions de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i dels atemptats lionesos amb explosius d'octubre d'aquell any. En l'escorcoll del seu domicili, la policia hi trobà els estatuts de l'FRRE, una carta del Congrés Obrer de Lió de 1880 i diversos documents relatius al Partit Internacionalista Italià (PII). Implicat en l'anomenat «Procés dels 66», que començà el 8 de gener de 1883 al Tribunal Correccional de Lió, el 19 de gener de 1883 va ser absolt. Malgrat haver deixar d'assistir a les reunions anarquistes d'ençà el seu alliberament, en 1887 i en 1892 figurava en les llistes d'anarquistes a vigilar per part de la policia. Sa companya fou Marie Antoinette Martinon. David de Gaudenzi va morir el 16 de desembre de 1901 al seu domicili, al número 12 del Chemin de Saint-Antonie, de Villeurbanne (Forez, Arpitània) i va ser enterrat al cementiri de Cusset d'aquesta població, acompanyat per un gran seguici de companys. Sembla que un fill seu també va ser militant anarquista, sindicalista i antimilitarista.

Necrològica d'Edoardo Castelli, escrita per Luigi Bertoni, publicada en l'edició clandestina de Le Réveil Anarchiste de desembre de 1942

- Edoardo Castelli: El 4 d'octubre de 1868 neix a Venegono Superiore (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Angelo Edoardo Castelli. Era fill de Giuseppe Castelli i de Fiorina Ganziani. Emigrà a Suïssa. En 1896 vivia, amb sa companya Carlotta Carelli, a Zúric (Zúric, Suïssa) i militava en el moviment anarquista de la ciutat. L'agost de 1906 va ser detingut, juntament amb altres companys (Domenico Ercole Ugo Armuzzi, Bergani i Luigi Bertoni), a Zúric per haver amenaçat esquirols durant una vaga. En 1906 va ser inscrit en el registre de control de fronteres. El desembre de 1908 i el gener-febrer de 1909 va ser interrogat i amonestat pel procurador federal. Durant la Gran Guerra fou membre del Grup Llibertari «I Morti» de Zúric (Attilio Copetti, Eugenio Girolo, Bruno Misèfari, Giuseppe Spotti, etc.). En 1912, quan la visita de l'emperador alemany a Suïssa, va ser controlat per la policia. En 1918 va ser involucrat en el «Cas de la bomba de Zúric» i, després d'un mes de presó preventiva, el juny d'aquell any va ser posat en llibertat. Durant els anys vint i trenta milità en el Grup Llibertari de Zúric i estava subscrit al periòdic Il Risveglio. En els anys trenta vivia al número 206 d'Hohlstrasse de Zúric. En 1932 era membre de la «Società Filodrammatica Libero Pensiero», que actuava a la Casa del Poble de Zúric. Edoardo Castelli va morir el novembre de 1942 a Zúric (Zúric, Suïssa).

***

Notícia de la condemna d'Auguste Mougeot apareguda en el diari parisenc La Matin del 28 de febrer de 1926

- Auguste Mougeot: El 4 d'octubre de 1878 neix a Golbey (Lorena, França)l'anarquista i sindicalista revolucionari Auguste Mougeot. Era fill d'Augustin Mougeot, conreador, i d'Élisabeth Persin –nasqué juntament amb un germà bessó, però no sobrevisqué. Guixaire i pintor en la construcció, el 10 de setembre de 1905 es casà a Golbey amb Berthe-Marie Bidal. Abans de la Gran Guerra fou membre del grup anarquista d'Épinal (Lorena, França), animat per Victor Loquier, de qui era molt amic, i col·laborà en la tercera i última etapa del seu òrgan d'expressió La Vrille (1901-1914). En 1911 col·laborà en Les Temps Nouveaux. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, després del conflicte bèl·lic ajudà nombrosos companys a entrar i a sortir il·legalment de França, com ara Clara Zetkin el desembre de 1920 perquè pogués participar en el Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 27 de febrer de 1926 va ser condemnat, juntament amb Henri Martin, a vuit mesos de presó i a 100 francs de multa per haver aferrat cartells antimilitaristes a Nancy (Lorena, França) –son company Martin va ser condemnat a un mes de presó. Militant sindicalista revolucionari, en 1929 s'adherí durant una breu temporada a l'oposició trotskista en el si de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i fou un dels fundadors en 1930 de la Lliga Comunista (LC) a Longwy (Lorena, França), ciutat on visqué força temps, i mantingué una interessant correspondència amb Lev Trotski; però ben aviat retornà a les seves idees llibertàries. En 1935 es retirà a Melay. En 1938 signà la crida «Pel respecte al dret d'asil» promoguda pel periòdic La Révolution Prolétarianne. Fou molt amic de Simone Weil. Auguste Mougeot va morir el 20 de juliol de 1961 a Melay (Borgonya, França). Documentació i correspondència seves es troben dipositades al Museu Social de París.

***

Foto policíaca d'Ernesto Danio

- Ernesto Danio: El 4 d'octubre de 1880 –algunes fonts donen dates distintes– neix a Pagani (Campània, Itàlia) l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Ernesto Danio, conegut com U Spasaro i que va fer servir el pseudònim Mario Duval. Cisteller de professió, s'adherí al moviment anarquista de molt jove. El febrer de 1909 va córrer el risc de ser amonestat per les autoritats per l'activa propaganda llibertària que desenvolupà entre els obrers. En aquesta època va ser nomenant secretari de la Lliga de Cistellers de Pagani. Es casà amb Giuseppina Aversa, amb qui tingué tres infants (Luisa, Anarciso i Libero). Milità activament en la Cambra del Treball de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia), on conegué l'obrera, 15 anys més jove que ell, Emilia Buonacosa, i entre 1914 i 1915 van ser amants. En 1917, després de participar en una manifestació, va ser condemnat a tres anys de presó. Es mostrà força actiu en l'onada de vagues de 1920. El juny de 1920 va ser denunciat per difondre Umanità Nova i fullets anarquistes. El gener de 1921 va ser acusat per un obrer, implicat en un enfrontament amb feixistes, per tràfic d'explosius i va haver de desaparèixer un temps. En aquests anys participà activament en la campanya en suport dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti condemnats a mort. El febrer de 1924, després d'haver complert cinc mesos de presó per «falsificació documental», reprengué l'activitat sindicalista, organitzant els obrers cistellers per al «Primer de Maig». L'agost de 1924 fundà a Pagani, amb Stefano Tipaldi i Alfonso Tortora, dos exfeixistes expulsats del Partit Nacional Feixista (PNF), el «Sindicato Lavoratori Apolitico» (SLA, Sindicat de Treballadors Apolítics). El 30 d'abril de 1925 va ser detingut per propaganda de la vaga en ocasió del «Primer de Maig». Denunciat per «possessió d'armes», en 1925 fugí cap a França. A París sembla que reprengué la seva relació amb Emilia Buonacosa. El 28 d'abril de 1927 va ser detingut a Sant'Egidio del Monte Albino (Campània, Itàlia) i va ser empresonat quatre mesos. Un cop sortí de la presó, el 5 de novembre de 1928 va ser enviat confinat durant cinc anys a l'illa de Lipari, on visqué de la venda ambulant de gelats i gasoses. Un cop lliure, el 6 d'agost de 1932 tornà a Sant'Egidio del Monte Albino on reprengué les seves activitats, pintant de roig alguns vagons del ferrocarril i organitzant emboscades contra els feixistes locals. Fugint de la repressió feixista, el febrer de 1933, després d'un temps a Suïssa, s'exilià a París (França), on freqüentà la seu de la «Concentrazione Antifascista» (Concentració Antifeixista) i entrà en contacte amb l'anarquista Emilio Lussu. A principis de 1934 preparà, amb Pietro Foglio i Guglielmo Gennari, a Barcelona (Catalunya) un atemptat a Itàlia contra Benito Mussolini en conxorxa amb «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), però es van veure obligats a renunciar-ne. S'establí a Tunis (Tunísia), però el 9 d'agost de 1934 va ser enviat de tornada a Marsella (Provença Occitània). El gener de 1935, desesperat per la mort de son fill Anarciso, assassinat pels feixistes en un intent de creuar clandestinament la frontera, pensà en el suïcidi i sobrevisqué gràcies a l'ajuda de Carlo Rosselli i altres companys. Amb Gino Bibbi, Pietro Foglio, Guglielmo Gennari i Vincenzo Perrone, projectaren un atemptat contra Mussolini, que finalment fracassà a causa d'una detenció. L'abril de 1935 va ser detingut a Grassa (Provença, Occitània) sota el nom de Mario Duval i va ser expulsat de França. Després d'un temps a Barcelona, s'establí a Gandia (Safor, País Valencià), on els anarquistes italians Gino Bibbi i Baldassare Londero havien creat una fàbrica de concentrats vegetals («Industrias Valencianas de Productos Agrícolas Vital, SA»; «La Vital»); però finalment la feina de conserge de la fàbrica que volia aconseguí no es va materialitzar i es va veure obligat a portar una existència miserable com a venedor ambulant de rosquilles i gelats, i de modestes ajudes dels companys. La policia feixista italiana el mantingué estretament vigilat gràcies al confident policíac Giovanni Angiolucci i l'agent espanyol Agapito, encarregats de la vigilància dels anarquistes Bibbi i Londero. En la manifestació del «Primer de Maig» portà una bandera roja cridant «Visca l'anarquia! Mort a Mussolini!». Poc després es va veure implicat en l'atemptat contra els locals de Cercle Catòlic i de la Dreta Regional Valenciana de Gandia, però aconseguí sortint-se'n i va fer contacte amb Alberto Cianca i Carlo Rosselli amb la finalitat d'anar a Itàlia per atemptar contra Mussolini. El cop militar feixista de juliol de 1936 trencà els plans i es va allistar voluntari a les milícies, primer al Batalló «Octubre Núm. 11», encapçalat per l'antifeixista italià Fernando De Rosa a Madrid, i després, a conseqüència d'alguns desacords amb el comandament, en la força expedicionària enviada per la Generalitat de Catalunya per a la conquesta de Mallorca (Illes Balears) a mans franquistes. El 28 d'agost de 1936 va ser ferit al cap al front de Manacor (Mallorca, Illes Balears) i va ser obligat a tornar a la Península i ingressar en un hospital valencià. El 6 de novembre de 1936 tornà al front i obtingué el grau de capità. El febrer de 1937 acompanyà Gino Bibbi a la comissaria de València (València, País Valencià) per a demanar notícies d'alguns companys i va ser immediatament detingut. Gràcies a aquesta detenció la Confederació Nacional del Treball (CNT) s'assabentà de les captures dels militants italians Alfredo Cimadori (espia feixista), Giovanni Fontana, Giobbe Giopp i Umberto Tommasini, contribuint d'aquesta manera a la salvació de les seves vides. Romangué a Espanya fins al final de la guerra. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Sant'Egidio del Monte Albino. Per les seves gestions, la població de Sant'Egidio del Monte Albino aconseguí en 1946 la seva autonomia administrativa d'Angri (Campània, Itàlia), després d'una forçada agregació en 1929. Assistí, en representació de Salerno (Campània, Itàlia), al IV Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 8 i el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques, Itàlia), i envià la seva adhesió al Congrés Nacional de la FAI celebrat entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 a Senigallia (Marques, Itàlia). Ernesto Danio va morir el 10 d'agost de 1966 en una casa de repòs de Siano (Campània, Itàlia). Algunes fons citen erròniament que va emigrar als Estats Units, on morí. Un carrer de Sant'Egidio del Monte Albino porta el seu nom.

Ernesto Danio (1880-1966)

***

Louis Dalgara

- Louis Dalgara: El 4 d'octubre de 1885 neix al VII Districte de París (França) l'artista ambulant, cançonetista, domador, comptable, corrector d'impremta, periodista, escriptor, poeta i anarquista individualista i sindicalista Louis Léon Doutey, més conegut com Louis Dalgara. Sos pares es deien Léon Doutey, empleat, i Marie Élise Séraphine Brétillot, que més tard es dedicaran a la restauració. En acabar els estudis, es llançà a vagabundejar i a rodar arreu de França. D'antuvi artista ambulant, esdevingué atzarosament domador, practicant un mètode d'ensinistrament «per la dolcesa i la persuasió» amb diferents «bèsties salvatges» (onsos, panteres, lleons, etc.) i  treballant per al «Cirque de París» i per al «Cirque Fanni». El 4 de juliol de 1905 es casà al IV Districte de París amb la modista Émilie Maria Mariette, de qui es va divorciar l'11 de juny de 1931. Com a cançonetista, entre els anys 1910 i 1914, freqüentà les reunions llibertàries i les excursions campestres. A començament de la dècada dels deu participà en les «Xerrades Populars» celebrades al número 69 del carrer Hôtel de Ville i al número 157 del Faubourg Saint-Antoine. Entre 1912 i 1914 col·laborà en la revista d'E. Armand Les Réfractaires. En 1913 pertanyia a la «Ghilde Les Forgerons», grup literari de tendència anarcoindividualista, i col·laborà en la seva revista La Forge. En 1913 també col·laborà en L'Anachie. Aleshores vivia al número 80 del carrer Turenne de París i treballava de comptable. També fou membre de l'Escola d'Oradors, el secretari de la qual fou Maurice Vandamme (Mauricius), i secretari del grup anarquista «Les Libres Entretiens», que es reunia a la Sala Cellier, al número 26 del carrer Carmes, i del qual formaven part destacats llibertaris (Benoît Broutchoux, Catalan, Jacon, Émile Lenfant, Leroy, Lobel, Mariette, Maleleine Pelletier, Pringault, Regaini, Philippe Verkozen, etc.). L'abril de 1914 creà, amb Han Ryner i Eugène Villaret, l'anarquista Grup Eclèctic d'Acció d'Art «Les Utopistes», amb la finalitat de promocionar els joves escriptors «sense distincions de matisos o d'escoles», i feia conferències a la Sala de la Belette de París. En 1914, durant la Gran Guerra, va ser mobilitzat com a secretari del Ministeri de la Guerra. El 26 de desembre de 1914, per a la «Ghilde Les Forgerons», va fer la xerrada «L'Art et le rôle des écrivains», amb contradicció portada per Gérard de Lacaze-Duthiers, i l'any següent altra sota el títol «La femme et les poètes». Entre 1919 i 1920 col·laborà en la revista d'André Colomer i Marcel Say Action d'Art. Organe de l'individualisme héroïque. En 1920 col·laborà en les revistes parisenques L'Un i Un, el gerent de les quals fou Marcel Sauvage, i que substituïa La Mêlée. En 1921 va ser admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT). Sempre artista ambulant, continuà animant els actes llibertaris. En aquesta època col·laborà amb crítiques en el setmanari de notícies culturals La Semaine à Paris (1922-1937) i en el setmanari de cinema Pour vous (1928-1940). També col·laborà en Comoedia. El maig de 1924 va fer la conferència «Le bal musette et les apaches dans la littérature et la chanson» al Caméleón de Montparnasse. En els anys trenta va fer interpretacions teatrals radiofòniques per a «Radio-Paris» i col·laborà en L'Intransigeant. Entre 1931 i 1939 col·laborà en els quaderns mensuals Bibliothèque de l'Artistocratie, dirigits per Gérard de Lacaze-Duthiers. En 1931 era membre d'honor de la «Societat d'Amics de Léon Deubel». El 31 d'agost de 1940 es casà al XVII Districte de París amb l'argentina Aïda Donati. En 1953, amb Henri Chassin i Bernard Salmon, rellançà l'«Aquadémie» de Montmartre, hereva del «Club des Hydropahtes». Com escriptor publicà nombrosos poemaris i novel·les, com ara Parmi les hommes. Poésies (1916), Zizi, professeur de java. Roman (1926, amb Lucien de Silva), Notre-Dame-des-Luxures. La double ville. Montmartre-Suburre (1927, amb Raoul Genella), Zoo-Circus (1936), Le rire sans dents (1969), i moltes poesies seves van ser publicades en la revista anarquista Le Réfractaire de May Picqueray. En la seva última època visqué al número 6 del carrer Saint-Jean de París. Louis Dalgara va morir el 25 d'abril de 1978 a l'Hospital Laënnec de París (França).

Louis Dalgara (1885-1978)

***

Fitxa policíaca de Francesco Ghezzi

- Francesco Ghezzi: El 4 d'octubre de 1893 neix a Cusano Milanino (Llombardia, Itàlia) l'anarcosindicalista Francesco Ghezzi. Sos pares es deien Giulio Ghezzi i Maria Sirtori. Fill d'una família obrera, comença a treballar als set anys i als 16 esdevé anarquista. Entre 1914 i 1921, com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), participarà activament en la protesta política i en la lluita antiimperialista. Sovint haurà d'exiliar-se a París i a Suïssa per evitar les detencions. En 1919 va ser detingut i empresonat per haver participat en l'organització de la insurrecció de Zuric, però va ser alliberat gràcies a una campanya pública, encara que després va ser expulsat de Suïssa per haver-se oposat a una manifestació patriòtica. Després de l'atemptat del teatre Diana de Milà de 1921, per fugir de la repressió antianarquista va ser comissionat per l'USI com a delegat anarcosindicalista en el Profintern (Internacional Sindical Roja) i va arribar a Moscou el juny d'aquell any. Les relacions entre els anarcosindicalistes i els dirigents comunistes són força tibants; el Profintern nega autonomia al sindicat i les detencions són força nombroses. Gràcies a les protestes formals d'Emma Goldman i d'Alexander Berkman, alguns anarquistes i anarcosindicalistes russos són alliberats, i uns pocs en van participar a Alemanya el 1922 en la constitució de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Ghezzi va entrar il·legalment a Alemanya per participar en el Congrés i va ser detingut  i amenaçat d'extradir-lo a l'Estat italià que l'acusava de terrorisme. Sa companya Olga li va informar que havia estat processat en contumàcia i condemnat a mort pel govern feixista en cas que tornés a Itàlia. La premsa esquerra va organitzar una campanya per la seva alliberació i l'advocat Michel Frenckel va obtenir un document on es certificava que Ghezzi era ciutadà soviètic, gràcies al suport del ministre Esteri Narkomindel, i així va poder tornar a la Unió Soviètica. Entre el 1923 i el 1926 va viure i treballar en una comunitat agrícola a Jalta i se les apanya per posar-se en contacte amb els anarquistes estrangers. En 1926 va ser contractat com a obrer a Moscú i va mantenir contactes amb el moviment anarquista rus semiclandestí, especialment amb Nicolas Lazarévitx, i amb anarquistes estrangers com Pierre Pascal. Amb el filòsof Borovoi, de qui aconseguirà enviar clandestinament un pamflet a l'estranger, i amb altres, s'unirà al grup del Museu Kropotkin que durarà fins al 1928 i del qual sorgiran dues tendències contraposades: els «ideòlegs» i els «anarcomístics», guiats per Alexei Solonovitx. Com a alternativa a la Creu Negra d'aquests últims, els anarquistes expulsats del Museu Kropotkin fundaran una nova Creu Negra, on Ghezzi s'ocuparà de la gestió de les donacions de l'estranger. Entre 1929 i 1930, com a resultat d'una nova onada de detencions, es detingut acusat d'activitats contrarevolucionàries i de ser un «agent de l'ambaixada feixista», i el 31 de maig de 1929 és condemnat a tres anys en un camp de treball i confinat a Suzdal, a 250 quilòmetres al nord-est de Moscou. A l'estranger es va organitzar una àmplia campanya pel seu alliberament gràcies al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, format per Nicolas Lazarévitx, Luigi Fabbri, Pierre Monatte, Ugo Fedeli, Panaït Istrati, Boaris Souvarine i Jacques Mesnil, entre altres, i l'escriptor francès Romain Rolland va enviar una carta a l'escriptor rus Maksim Gor'kij perquè intercedís directament a Stalin; Gor'kij va exposar la qüestió a Stalin i al cap de la OGPU, la policia soviètica, Genrikh Jagoda, però en va. Gràcies a la insistent campanya, en 1931, després de ser enviat a l'exili a Kazakhstan, va ser alliberat, però amb l'obligació de quedar a la Unió Soviètica. Després tornarà a Moscou, on reprèn la seva feina d'obrer, es diploma a l'Institut Tècnic, es casa en segones núpcies amb Olga Gaake, amb qui té una nina. A Moscou continuarà la lluita anarquista i seguirà mantenint contactes amb l'estranger, oferint ca seva als activistes que fugen a l'exili. En 1933, a traves de la Creu Roja, farà gestions per a l'alliberament del trotskista Gurevich i ajudarà a sa muller exiliada de Victor Serge, Liobov Rusakova-Kibaltxitx. En 1936 va demanar repetidament ser enviat com a voluntari a la guerra d'Espanya, però els permisos seran denegats. El 5 de novembre de 1937 és novament detingut acusats de realitzar accions contrarevolucionàries al lloc de feina i de ser partidari del nazisme. Les investigacions duraran un mes i Ghezzi rebutjarà totes les acusacions, compresa la de ser filotrotskista. Fins a la sentencia de culpabilitat restarà tancat a Lubianka, la presó interna de l'NKVD i després serà enviat a un camp de treball més enllà del Cercle Polar, encara que els metges de la presó li havien diagnosticat tuberculosi. El 3 d'abril de 1939 la comissió especial de l'NKVD el va condemnar a un altre any de treballs forçats i dos setmanes després va ser enviat al camp de Vorkuta. En 1943 un altre decret de l'NKVD el condemna a l'afusellament, però la sentència no es va poder executar perquè Ghezzi mentrestant havia mort el 3 d'agost de 1942 a Vorkuta (Komi, Rússia). En 1956, a requeriments d'Olga Gaake, Nikita Khruscov accedeix a reobrir el cas Ghezzi per rehabilitar-lo i es va demostrar que les seves confessions i els seus testimonis eren fruit de la tortura. El 21 de maig de 1956 un tribunal moscovita que dictar que «les proves contra ell no eren suficients» i la sentència de l'NKVD quedava invalidada, encara que Ghezzi no serà mai rehabilitat.

***

Foto policíaca de Rinaldo Borghi

- Rinaldo Borghi: El 4 d'octubre de 1896 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Rinaldo Borghi. Era fill d'Ercole Borghi i d'Angela Santandrea. Cec, es trobava discapacitat per a la feina. Militava en el moviment anarquista, ben igual que son germà petit Edgardo Borghi. El 17 de juny de 1943 va ser detingut quan dos coneguts li llegien un fullet antifeixista. Les autoritats demanaren el seu confinament perquè «tot i que cec, és un element perillós perquè és molt intel·ligent i té una manera agradable i fàcil de parlar», però finalment no va ser confinat i va ser posat en llibertat. El 4 de novembre de 1943 va ser novament detingut arran de l'execució del comandant d'Imola de la Guàrdia Nacional Republicana (GNR) de la feixista República Social Italiana (RSI) i traslladat a la presó preventiva de Sant Giovanni in Monte de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on va romandre molt de temps –l'abril de 1945 encara hi era. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la conferència de Tomás Cañizares Barrajón publicada en La Vanguardia del 4 d'octubre de 1932

- Tomás Cañizares Barrajón: El 4 d'octubre de 1898 neix a Almagro (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Cañizares Barrajón –algunes fonts citen el segon llinatge com Barraján. Sos pares es deien Antonio Cañizares Moreno, llaurador, i Luisa Barrajón Espadas. Emigrat a Catalunya, visqué al barri del Tibidabo de Barcelona i milità en el Sindicat de la Pell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital catalana. Durant la vaga general de novembre de 1930 va ser detingut amb altres companys i processat per sedició. El juny de 1931 representà el Sindicat de la Pell barceloní en el Congrés de la CNT celebrat a Madrid. El 5 d'octubre de 1932 va fer la conferència «¿Hacia dónde camina la humanidad» a la Cooperativa Popular de Teixidors a Mà de Barcelona. Durant la guerra civil fou comissari polític i realitzà nombroses gestions per obtenir l'alliberament els companys empresonats. Arran dels fets de «Maig de 1937» va ser detingut i empresonat per la reacció comunista. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Amb la matrícula 49 s'integrà en la 225 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), establerta a Le Petit-Bornand-les-Glières (Arpitània). Durant l'ocupació formà part del nucli clandestí de la CNT que actuà a Garait (Llemosí, Occitània). Després s'instal·là a Corbigny (Borgonya, França) i aprofità els seus desplaçaments professionals per contactar amb els companys. En 1954 representà la federació local de Roanne (Arpitània) en el ple de la tendència col·laboracionista o possibilista de la CNT en l'Exili que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. El seu últim domicili va ser a Sant Nazari (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Magdalena Rodríguez.. Tomás Cañizares Barrajón va morir el 23 de juny de 1998 al Centre Hospitalari Hôtel Dieu de Narbona (Llenguadoc, Occitània).

***

Renée Lamberet en el Congrés de l'AIT de Tolosa (1952)

- Renée Lamberet: El 4 d'octubre de 1901 neix al XII Districte de París (França) la historiadora i militant anarquista Jeanne Renée Yvonne Lamberet. De família lliurepensadora, sos pares es deien François Constant Amédée Lamberet, conductor del Ferrocarril de Lió, i Florence Marie Adolphie Lesne. Cap al 1924, quan era estudiant, va començar a militar en el grup de Les Temps Nouveaux, del doctor Marc Pierrot. En 1928 va aconseguir el càrrec de professora agregada d'Història i Geografia i més tard el de catedràtica d'Història. A finals dels anys 20 va aprendre castellà i cada estiu passava les seves vacances a Lleida (Catalunya) en una família aprenent guitarra i sa germana Madeleine pintura. Fidel col·laboradora de Max Nettlau, en 1936, durant la seva estada a la península, es va interessar apassionadament per les col·lectivitzacions de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'1 de setembre de 1936 va obtenir autorització del Comitè Revolucionari de la Seu d'Urgell per instal·lar-se en un hotel socialitzat per la CNT i va començar a recopilar documentació i a prendre notes sobre el procés revolucionari. Fent tasques de propaganda confederal, va conèixer a Barcelona el mallorquí Bernat Pou Riera, secretari de Premsa i Propaganda de la CNT, que acabarà sent el seu company. En 1937 va visitar les mines col·lectivitzades de Cardona i de Sallent, i la col·lectivitat agrícola de Balsereny. A partir de juny de 1937 va participar en la nou nata Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la colònia d'infants «Spartaco», organitzada a Argentona pel Sindicat de Ferrocarrils de la CNT, i en la colònia de Llançà del SIA per acollir infants refugiats del País Basc, d'Astúries i del front de Madrid. En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista peninsular (Solidaridad Obrera, Catalunya, Nuestro, etc.). Va ajudar els militants exiliats a França després la derrota republicana en el Comitè d'Ajuda a l'Espanya Revolucionària, amb Nicolas Faucier. Durant l'ocupació nazi de França va intentar organitzar en la clandestinitat la Federació Anarquista Francesa, amb Henri Bouyé a la Borsa de Treball de París, i va participar amb sa germana Madeleine i May Picqueray en un taller de falsificació de documents per a la resistència organitzat per l'anarquista espanyol Laureano Cerrada. En acabar la Segona Guerra Mundial va ser nomenada membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista i va col·laborar en Le Libertaire. El febrer de 1947 va ser una de les organitzadores de la Conferència Anarquista Europea. Va presidir la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars víctimes de la repressió estalinista i va intervenir en 1949 en la creació de l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París, amb Jean Maitron i Edouard Dolléans. L'estiu de 1951 va ser membre, juntament amb altres militants llibertaris (Vincey, M. Joyeux, Danon, Lanen, Henri Bouyé, L. Louvet, Louis Laurent, Roger i Marcelle Auchère, etc.), de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA). En 1953 va ser elegida secretària general de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés de Puteaux, càrrec que mantindrà fins al 1956. Va ser responsable de redacció del Bulletin de l'AIT entre 1953 i 1954. A finals dels anys seixanta es va acostar a la Unió Federal Anarquista (UFA), fundada per Henri Bouyé, Louis Laurent i René Lechainche. En aquesta època va col·laborar en Le Libertaire, en Liberté i en Le Réfractaire. Tota aquesta tasca orgànica la va realitzar sense deixar els seus estudis d'història social i llibertària, dels quals sorgirà la monumental Mouvements ouvriers et socialistes. Chronologie et bibliographie. L'Espagne (1750-1936) (1953) o la minuciosa edició de la magna obra de Nettlau La Première Internationale en Espagne (1868-1888) (1969). A partir de 1975 va participar en les reunions del Seminari de Poesia Anarquista de la Universitat de París. En 1979 assistí al Congrés sobre la Guerra d'Espanya a Barcelona. Va ajudar a examinar els arxius de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dipositats a Amsterdam. Renée Lamberet va morir de càncer el 12 de març de 1980 a l'hospital de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França), quan encara no havia acabat el seu magne projecte de diccionari biogràfic anarquista, i va ser enterrada el 18 de març de 1980 al cementiri de Brunoy. El seu arxiu està dipositat a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.

Renée Lamberet (1901-1980)

***

Lucien Tronchet

- Lucien Tronchet: El 4 d'octubre de 1902 neix al VI Districte de Lió (Arpitània) –algunes fonts citen erròniament Ginebra (Ginebra, Suïssa)– l'anarquista i sindicalista Lucien Félix Vignotto, més conegut com Lucien Tronchet. Nascut en una família pobra, era fill natural de la ginebrina Marie Joséphine Vignotto. De molt jove, juntament amb Clovis Abel Pignat, s'adhereix a la Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció. El 19 de maig de 1928 esclata una «vaga salvatge» en el ram de la construcció, instigada per Tronchet, Pignat i Vuattolo, que durarà 15 dies i que obligarà els patrons a cedir sobre la reducció del temps de feina, el mínim salarial i altres reivindicacions. Durant els anys trenta, Tronchet serà un dels responsables de la Lliga d'Acció de la Construcció, que practicarà l'acció directa contra els patrons. El 9 de novembre de 1932 es detingut arran d'una manifestació antifeixista que va acabar amb 13 morts i 65 ferits per la metralla dels militars. En 1936 parteix cap a Espanya amb Bertoni, combatent a les files anarquistes, i després ajudarà sense afluixar els companys antifeixistes italians. En 1940 es condemnat a vuit mesos de presó pel delicte d'insubmissió. Després de la guerra mundial continuarà la seva tasca sindicalista i lluitarà a més a més en diversos fronts (dret a l'avortament, antimilitarisme, cooperativisme...), però des de les files socialistes. En 1978 va fer costat al moviment okupa de Ginebra i en aquest mateix any va crear la Fundació del Col·legi del Treball a Ginebra amb el seu arxiu i la seva biblioteca per preservar la memòria del moviment obrer, institució que va presidir fins a la seva mort. Lucien Tronchet va morir el 24 de febrer de 1982 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). És autor de la biografia Clovis Pignat, una vocation syndicale internationale (1971) i d'una autobiografia Combat pour la dignité ouvrière (1979), entre altres obres.

***

Francesc Batey Badosa (La Treille, 1996)

- Francesc Botey Badosa: El 4 d'octubre de 1912 neix a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Francesc Botey Badosa. Sos pares es deien Francesc Botey Ballester, teixidor, i Consol Badosa Caritg. En el part nasqué un germà bessó, Modest Botey Badosa, qui va morir d'urèmia el 30 de juny de 1933. De ben jovenet introduït en el moviment anarquista, entre el 5 i el 13 de març de 1933 Francesc Botey Badosa representà els 800 afiliats del Sindicat Únic de Treballadors de Premià de Mar en el Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a Barcelona (Catalunya). En 1937, com a membre de les Joventuts Llibertàries, lluità al front d'Aragó enquadrat en la XIV Divisió i fou també el director de Titán, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En aquesta època va col·laborar en el periòdic Alba Roja i fou redactor de Juventud Libre. Quan la guerra es va perdre, es va exiliar primer a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i després a Marsella (Provença, Occitània), on va arribar l'agost de 1939. En aquesta ciutat va fer contacte amb altres exiliats peninsulars que es reunien al bar «Chez Vous», al carrer de Chateaudun, a prop de la vella Borsa del Treball, regentat pel simpatitzant llibertari Janot i que morirà, víctima d'una delació, en un camp de concentració alemany en 1943. En 1941 conegué l'anarquista italià Fioro del Conte que el posà en contacte amb Tony Peduto, de la federació anarquista local. Gràcies a Peduto, s'adherirà al grup anarquista clandestí animat per André Arru i que aplegava una dotzena de militants francesos (com Paul Chauvet), russos (com Volin), italians i espanyols (com Jaime Mariano) i les activitats del qual consistien a imprimir i difondre materials de propaganda així com a la fabricació o falsificació de documents d'identitat destinats a les persones en perill i especialment als jueus perseguits pels nazis. En 1941 s'instal·là a La Treille (Marsella, Provença, Occitània) amb sa companya Francisca Jolis Puig (Paquita). El mateix dia d'agost de 1943 que Arru i Chauvet foren detinguts, va poder escapar i previngué la resta de membres del grup que decidí aleshores dissoldre's. El setembre 1944 a Marsella fou membre del primer comitè de redacció en l'exili de Ruta, òrgan de l'FIJL, assegurant l'aparició dels vints primers números abans de traslladar-se el periòdic a Tolosa el juliol de 1945. El maig de 1945 albergà a la seva casa de La Treille durant més de dos mesos Volin que acabava de sortir de l'hospital, però que acabarà morint d'esgotament poc després, el 18 de setembre a l'hospital Laennec de París. Botey participà activament en la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i milità en la Federació Anarquista de Marsella. En 1947 va col·laborar en el periòdic Inquietudes, de Bordeus. Durant els anys seixanta va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA). Fou amic íntim de Víctor García i de Josep Peirats. Francesc Botey Badosa va morir el 3 d'octubre de 2000 al seu domicili de La Treille (Marsella, Provença, Occitània).

***

Necrològica de Josep Estela Balleste publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 4 d'abril de 1974

- Josep Estela Ballester: El 4 d'octubre de 1912 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Estela Ballester. Sos pares es deien Miquel Estela i Consol Ballester. Començà a militar de jovenet al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Mosaista de professió, s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'integrà en el moviment llibertari. En 1936 participà activament en la lluita contra l'aixecament feixista. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus, deixant a Catalunya sa companya, Neus Vicens, i un infant petit. A França va ser enviat a camps de concentració i a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial treballà com a llenyataire als boscos de Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord), on en 1947 patí un greu accident de feina quan un cable que arrossegava un tronc es va trencar ferint-lo al pit, fet que li va implicar l'ablació d'un pulmó i la meitat de l'altre. Ingressat a l'Hospital Saint-Éloi de Montpeller, hagué de restar-hi ja de per vida amb una greu insuficiència respiratòria crònica. No obstant això, milità en la Federació Local de Montpeller de la CNT i es caracteritzà per ajudar en diferents ocasions emigrats econòmics espanyols. Josep Estela Ballester va morir el 31 de desembre de 1973 a l'Hospital Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 3 de gener de 1974 en presència de son fill vingut de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya).

***

Manuel Sánchez Fuertes

- Manuel Sánchez Fuertes: El 4 d'octubre de 1912 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Sánchez Fuertes –a vegades el segon llinatge citat erròniament com Fuerte. Sos pares es deien José Sánchez Méndez, envernissador, i María Fuertes Ocaña. Milicià durant la guerra civil, hagué de fugir per la carretera d'Almeria («Caravana de la Mort») amb sa família durant la caiguda de Màlaga. Després d'un temps a Orà, s'exilià a França fins a la mort de Franco. A Màlaga s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Col·laboracions en Espoir. En 2006 participà en el documental A sangre y fuego: Málaga 1936. Guerra y Revolución en la Ciudad del Paraíso d'Ezequiel Caldas. Sa companya fou Ana Campoy Vargas. Manuel Sánchez Fuertes va morir el 17 de novembre de 2007 a l'Hospital Doctor Pascual de Màlaga (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al Parc Cementiri d'aquesta ciutat.

Continua...

---