Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 9 de gener

Esdeveniments

Capçalera de Der Freie Arbeiter

- Surt Der Freie Arbeiter: El 9 de gener de 1904 surt a Berlín (Alemanya) el primer número del periòdic Der Freie. Arbeiter. Wissen und Wollen. Anarchistische Zeitung (L'Obrer Lliure. Coneixement i Voluntat. Periòdic anarquista). D'antuvi setmanal, passà a quinzenal, i amb una mitja de 3.000 exemplars, arribà a publicar-ne 5.000. A partir de 1920 serà l'òrgan d'expressió de la Federació Comunista Anarquista d'Alemanya. En seran directors Albert Weidner, Karl Kielmeyer, Hans Ruegg, Joseph Oerter; Rudolf Rocker, Rudolf Oestreich i Berthold Cahn, en diferents moments. Els responsables de la redacció al llarg dels anys van ser Paul Alisch, Gustav Gladasch, Rudolf Oestreich, Berthold Cahn, Karl Langecker, Franz Langecker, Fritz Klose, Walter Nickel, Friedrich Reder, Max Barkowski, Kurt Röhl, Th. Höppner, Georg Fölber, Emil Ulbrich, O. Stern, Paul Lehnigk, Erich Schulz, W. Kanold, Gustav Pittelkow, Wilhelm Nieschalke, Otto Wieberneit, Berthold Rehme, Emil Witzig, Ed. Rauch, W. Boretti, H. Hartwig, E. Neumann. Entre les seves col·laboracions, moltes de l'estranger, tenim Errico Malatesta, Rudolf Oesterei, M. Kauger, Pierre Ramus (Rudolph Grossmann), Piotr Kropotkin, John Henry Mackay, E. Labriola, Élie Reclus, Mikhail Bakunin, Karl Henckell, Max Nettlau, Maksim Gorky, Hugo Grünenberg, Adolf Schaewe, Domela Nieuwenhuis, Max Hirschfeld, Erich Mühsam, W. Anderson, Arnold Roller, Louis de Brouckere, Louis de, Edmondo de Amicis, Lev Tolstoi, Wiltling Weitling, Alexander Wilhelm, Fritz Brupbacher, Emma Goldman, Jacques Schmid, Sepp Oerter, Heinrich Vogeler, Berthold Cahn, San Ch. Waldeck, Hem Day, Rudolf Rocker, Paul Robin, Arthur Holitscher, etc. Perseguida nombroses vegades (86 segrests) per les autoritats, l'1 d'agost de 1914, amb la Gran Guerra, serà prohibida i no tornarà sortir fins a l'abril de 1919, desapareixent el febrer de 1933 amb el nazisme. Fundà una editorial amb el mateix nom que publicà nombrosos suplements i llibres.

***

Concentració del "Sindicato de Voceadores de la Prensa" (Bogotà, 25 d'abril de 1925)

- Surt Organización: El 9 de gener de 1925 surt a Santa Marta (Magdalena, Colòmbia) el primer número del periòdic anarquista Organización. Semanario de sociología y combate. Va ser editat pel «Grupo Libertario», que va tenir certa influència entre els treballadors de la zona productora de bananes i que jugarà un paper destacat durant la vaga revolucionària de desembre de 1928.  Dirigit per C. Castilla Villareal. A començaments de 1926 va aparèixer una segona sèrie dirigida per B. Nicolás Betancourt. Defensava les idees central del projecte anarquista colombià: antiestatisme, autonomia federal, anticlericalisme, ateisme, antipartidisme, anarcosindicalisme. El periòdic abordarà insistentment la lluita contra el «vici» (alcohol, joc, prostitució...), inspirada per la moral racionalista i l'ascetisme llibertari. Aquesta publicació adoptarà una línia d'acció unitària en relació a altres corrents socials que es reclamen socialistes; diversos membres del «Grupo Libertario» parciparan en l'organització d'una gira de propaganda del «socialisme revolucionari» a començaments de 1928 a Magdalena, encapçalada per María Cano i Ignacio Torres Giraldo, i va mantenir una forta relació amb la Federació Obrera de Colòmbia i el Partit Socialista Revolucionari. Sindicalment va desplegar una intensa campanya d'agitació, propaganda i organització entre els treballadors de la regió, fundamentalment en la zona productora de bananes, basada en els principis bàsics de l'anarcosindicalisme: acció directa, control total i permanent dels representants elegits, assemblea general, sindicalisme concebut com a prefiguració d'una nova forma d'organització social, apolicitisme, antimutualisme, lluita contra la corrupció sindical dels sindicats marxistes i liberals pagats per la patronal, etc. Entre els seus col·laboradors podem citar José Montenegro, José G. Russo, Genaro Tironi, Eduardo Sánchez, José Solano, Venegas Gamboa, Generoso Tapia, entre d'altres. El «Grupo Libertario», a més d'editar el periòdic, publicarà butlletins, pamflets, llibres, etc., i realitzarà conferències, mítings i gires de propaganda.

***

Portada d'un número d'El Luchador [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt El Luchador: El 9 de gener de 1931 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Luchador. Periódico de sátira, crítica, doctrina y combate. Fou dirigit per Joan Monseny (Federico Urales), que polemitzà força amb totes les tendències del moviment llibertari (Solidaridad Obrera, Cultura Libertaria, etc.). Aquesta publicació sorgí per recollir els articles de combat i violents i descarregar així d'aquesta tasca La Revista Blanca. Tingué una tirada d'uns 12.000 exemplars. El cos de redacció el formaven la família Montseny. Hi van col·laborar Frederica Montseny, Soledad Gustavo, Federico Urales, Max Nettalu, Justo Esparza, Felipe Alaiz, Josep Bonet, Diego Velázquez (Lebrija), Miguel Pérez Cordón, Gallego Crespo, Joan García Oliver, Rivas, Solano Palacio, entre d'altres. Mantingué una forta hostilitat amb el trentisme i important fou la campanya de Joan Montseny contra Emilio Mira i Ángel Pestaña, aleshores responsables dels comitès Regional i Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de nombroses interrupcions (denúncies, segrests, boicot de correus, etc.) en la publicació –tres mesos seguits suspès per les autoritats en 1932–, deixà de publicar-se el 4 d'agost de 1933 després d'haver tret 122 números.

***

Propaganda de les representacions apareguda en el periòdic de Terrassa Brazo y Cerebro del 9 de gener de 1932

- Representació d'El Proceso Ferrer: El 9 i el 10 de gener de 1932 es representa, a càrrec de la «Companyia d'Anita Tormo», al Saló Catalunya de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el drama històric en tres actes, distribuïts en deu quadres, d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer, una de les primeres obres dramàtiques basades en la història de Francesc Ferrer i Guàrdia i la Setmana Tràgica. Aquesta obra s'havia estrenat amb gran èxit el 24 de novembre de 1931 al Teatre Talia de Barcelona (Catalunya) i de la qual es feren una centena de representacions.

Naixement

Portada del llibre de Charles Cival

- Charles Cival: El 9 de gener de 1833 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'obrer joier anarquista Julien Marius Henri Cival, més conegut com Charles Cival, també citat Sival. Sos pares es deien Apollinaire Cival, joier, i Anne Suzanne Feneron. Membre de la Lliga Marsellesa de l'Ensenyament (LME), en 1869 publicà a Marsella el llibre Égalité, c'est justice! ou question de vie ou de mort pour la dignité humaine. Fou president de la Cambra Sindical dels Joiers de Marsella, de majoria socialista, i participà activament en tota casta de manifestacions polítiques. En 1878 fou delegat en l'Exposició sobre els Crèdits Municipals i redactà una llarga ponència. Fou delegat per la Cambra Sindical dels Joiers a la III Sessió del Congrés Obrer Socialista, que se celebrà entre el 20 i el 31 d'octubre de 1879 a la sala dels Folies-Provençales de Marsella i, durant la sessió sobre l'emancipació de les dones del 22 d'octubre, intentà demostrar, amb el suport de la ciència i amb nombroses cites d'escriptors i de Pierre-Joseph Proudhon, després d'anys d'estudi, la inferioritat de la intel·ligència de la dona sobre l'home en un discurs interminable i els congressistes, cansats i avorrits, reclamaren a crits, sobretot per part de les dones assistents, la tornada a l'ordre del dia; Cival, furiós, abandonà la sala i no retornà al congrés. L'octubre de 1881 pertanyia al grup anarquista «Club Internacional» (Blanc, Étienne Desnier, Henry, Émile Maurin, Justin Mazade, Raffaele Moncada, Joseph Toche, Alexandre Tressaud, etc.), que es reunia al Café des Voyageurs i al Café Depouzier del Cours Belzunce de Marsella. Entre 1881 i 1884 col·laborà en el setmanari satíric marsellès Le Pilori. En 1892 publicà articles en L'Agitateur de Marsella, que s'havia fundat amb els beneficis de conferències antireligioses de Sébastien Faure. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una de les condemnes de Constant Chiotti apareguda en el diari de Provins Le Briard de l'11 de gener de 1899

- Constant Chiotti: El 9 de gener de 1877 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Constant Victor Chiotti. Fill d'italians, sos pares es deien Costante Chiotti, jornaler, i Margherita Peyracchia. Es guanyava la vida treballant de sabater. El 19 de gener de 1895 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Marsella a 16 francs de multa per «possessió d'arma prohibida» i el 16 de març d'aquell any a 15 dies de presó per «vagabunderia i possessió d'arma prohibida» pel mateix tribunal. El 9 d'abril de 1895 es va decretar la seva expulsió de França per «anarquista». El 27 de febrer de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Niça (País Niçard, Occitània) a 15 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió». A Itàlia sembla que patí diverses condemnes. En 1897, absent del país i fill únic de vídua, es va prorrogar la seva incorporació a l'exèrcit. El 7 d'octubre de 1898 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Melun (Illa de França, França) a 16 francs de multa per «caçar sense permís» i el setembre de 1898 va ser detingut a Melun, on vivia amb el sabater Perrot. Després de patir diverses expulsions del país i nou condemnes, 4 de gener de 1899 va ser sentenciat pel Tribunal Correccional de Melun a quatre mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». El 26 de gener de 1899 va ser portat amb un furgó cel·lular a la frontera amb Itàlia. De bell nou a França, el 14 de novembre de 1899 va ser incorporat en el 55 Regiment d'Infanteria i el 23 de setembre de 1900 passà a la reserva militar. El 3 d'agost de 1914 va ser mobilitzat. El 18 de gener de 1916 va ser declarat desertor i el 8 de febrer de 1916 va ser condemnat en consell de guerra a dos anys de treballs públics per «deserció a l'interior en temps de guerra», pena que va ser finalment suspesa. El 2 de març de 1916 va ser incorporat en el 341 Regiment d'Infanteria i el 29 d'octubre de 1917 desertà. Detingut per la gendarmeria, va ser novament enviat a la seva unitat el 26 d'agost de 1918. L'1 de febrer de 1919 va ser condemnat en consell de guerra a quatre anys de treballs pública per «deserció a l'interior en temps de guerra». Constant Chiotti, soldat del 141 Regiment d'Infanteria, va morir el 14 de març de 1919 a l'Hospital Militar Complementari Núm. 83 del barri de La Rose de Marsella (Provença, Occitània).

***

Adrien Briollet

- Adrien Briollet: El 9 de gener de 1880 neix a Virty-le-François (Xampanya-Ardenes, França) el periodista i militant anarquista, antimilitarista i sindicalista Adrien Jules Briollet, conegut com Dino. Sos pares es deien Jules César Briollet, escultor, i Jeanne Gabrielle Félicité Pestre. D'antuvi treballà, com son pare, d'escultor en marbre, però després fou agent d'assegurances, esdevenint director regional d'assegurances a Le Havre (Alta Normandia, França). Com a anarquista va ser partidari de l'acció directa en cas de mobilització i va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament del Sena-Inferior. Llegia tots els periòdics anarquistes (L'Anarchie, Le Libertaire, etc.) i, encara que partidari del sindicalisme llibertari, es relacionà amb els cercles anarcoindividualistes. Quan va fer el servei militar en un regiment d'enginyers, va ser degradat del seu grau de suboficial. A principis de segle organitzà, amb Charles Reinert, les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) d'Albert Libertad i col·laborà en el seu periòdic L'Anarchie (1905-1914). El 14 d'abril de 1903 es casà a Le Havre amb Alice Berthe Laplanche, amb qui tingué un infant i de qui acabà divorciant-se. Durant la tardor de 1906 ou un dels fundadors del grup organitzador de les «Causeries Populaires», que arreplegaven militants de les Joventuts Sindicalistes a la Borsa del Treball de Le Havre; aleshores vivia al número 37 del carrer Voltaire de la ciutat. L'agost de 1908 era corresponsal de Les Causeries Populaires de la Federació Anarquista del Sena i del Sena-Inferior i pertanyia al Grup Llibertari de Le Havre. Responsable de la Borsa del Treball, en el III Congrés Regional, celebrat 21 de novembre de 1909, on destacà per les seves propostes al voltant de l'educació obrera i per la seva oposició a l'escissió entre «reformistes» i «revolucionaris», va ser nomenat secretari general permanent de la Unió de Sindicats de Le Havre i de la Regió (USH) –aquesta organització arreplegava 20 sindicats, 16 seccions i més de 12.000 afiliats. Participà en la creació de la impremta de l'USH a Le Havre i l'abril de 1910 va ser nomenat secretari del consell d'administració d'aquesta tipogràfica cooperativa que publicava el seu òrgan d'expressió sindical Vérités (1906-1914), en el qual col·laborà amb nombrosos articles i que dirigí. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Jean Bart de Le Havre. Amb Cornille Geeroms (G. Rome) i Paul Meunier, entre 1910 i 1911 fou el principal organitzador de la campanya de defensa de l'anarquista Jules Durand, condemnat a mort a resultes de la vaga de carboners. Amb el socialista revolucionari Ernest Genet, va escriure la peça teatral L'Affaire Durand, que va ser representada el juny de 1911 al «Théâtre du Peuple» de la Casa del Poble de Le Havre amb molta polèmica. En 1911 va fer les permanències del Grup Comunista Anarquista de Le Havre a la Casa del Poble. Assistí al XII Congrés Confederal de la Confederació General del Treball (CGT), celebrat entre el 16 i el 21 de setembre de 1912 a Le Havre. En maig de 1913 participà activament en la campanya de propaganda anarquista antimilitarista contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya, distribuint el fullet Contre les armaments, contre la loi de 3 ans, contre tout militarisme, de la Federació Comunista Anarquista (FCA). El juliol de 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, fugint d'una possible detenció com a antimilitarista destacat, s'instal·là a París (França), on la policia tenia més dificultats per trobar-lo. A la capital francesa abandonà la militància anarquista activa i engegà una carrera de periodista, col·laborant amb articles socials, sindicals i corporatius, en nombrosos periòdics parisencs, com ara L'Atelier, Le Bonnet Rouge, Le Combat Social, L'Ère nouvelle, Le Matin, L'Oeuvre, Le Peuple, etc. En 1919 era membre de la Comissió de Propaganda de la Federació Internacional d'Arts, Lletres i Ciències. El 30 de juliol de 1935 va ser condecorat amb el grau d'Oficial de l'Ordre Nacional de la Legió d'Honor francesa i era membre de la 17 Secció de la Federació del Sena de la Federació Nacional de Combatents Republicans (FNCR). El 19 de novembre de 1935 es casà al XVII Districte de París amb Eugénie Célina Louise Mutel, vídua d'Adolphe Arthur Lecozic, mort al front durant la Gran Guerra. En aquesta època vivia al número 1 del carrer Davy de París. Sempre pacifista, en 1938 va fer costat l'Acord de Munic, fet que va portar les crítiques de molts companys. Com un dels fundadors del Syndicat National des Journalistes (SNJ, Sindicat Nacional de Periodistes), fou membre del seu consell d'administració i s'encarregà dels seus arxius i de la seva biblioteca. També fou secretari general del Sindicat de de Periodistes del Moviment Social i president de la seva mutualitat, a més de vicepresident de la comissió del carnet professional de periodistes. Després d'una curta malaltia, Adrien Briollet va morir l'11 d'octubre de 1943 al seu domicili, al número 2 del carrer Faubourg Boissonnière, del X Districte de París (França) i va ser incinerat dos dies després, amb una important representació de la premsa parisenca, al cementiri de Père Lachaise, on reposen les seves cendres al columbari.

Adrien Briollet (1880-1943)

***

Necrològica de Pere Salvó Daví apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de març de 1968

- Pere Salvó Daví: El 9 de gener de 1883 neix a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Salvó Daví, conegut com L'Avi. Sos pares es deien Ramon Salvó i Clara Daví. Començà a militar en el moviment llibertari del seu poble natal en l'adolescència i el seu domicili va servir en diferents ocasions de refugi dels companys perseguits. El 5 de febrer de 1922 va ser detingut, juntament amb Francesc Codina Pobla, Francesc Solà Ollé i Jaume Valls Daví, per agressió a una parella de la Guàrdia Civil al col·legi electoral de Sant Llorenç Savall durant la jornada de celebració de les eleccions municipals; tancats a la presó de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), van ser posats en llibertat provisional el 22 de febrer d'aquell any. Milicià durant la guerra civil, l'11 de desembre de 1936 va ser nomenat jutge popular interí de Sant Llorenç de Savall. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Sa companya fou Maria Calvet. Malalt, Pere Salvó Daví va morir el 14 de gener de 1968 al seu domicili de La Sala (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat civilment dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Foto de Jeanne Giorgis publicada en el diari parisenc Le Petit Parisien del 5 de gener de 1912

- Victorine-Jeanne Giorgis: El 9 de gener de 1886 neix al III Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Victorine-Jeanne Giorgis, coneguda com Jeanne Belardi, Jeanne Bélardie i Jeanne Georgis, i també Botelli i Madame Leblanc. Era filla natural reconeguda dels italians torinesos Pier Paolo Giorgis, empleat i pintaire, i Maria Pomeris, cosidora de botines, i la nina va ser reconeguda, juntament amb son germà gran Frédéric Giorgis, nascut en 1885, amb el matrimoni de la parella celebrat el 18 de juny de 1887 al VI Districte de Lió. Es guanyava la vida treballant com sa mare, cosint sabates a màquina. Milità en el moviment anarquista, juntament amb tres germans seus. Es casà amb l'anarquista il·legalista italià Brutus Belardi (Brutus Bélardie), amb qui tingué una filla en 1907, Jeanne Belardi. En 1909 son marit va ser detingut, processat i condemnat el desembre d'aquell any per fabricació i emissió de moneda falsa; ella també va ser implicada en el cas, però va ser absolta en el judici. En 1911 vivia a la seu del setmanari anarcoindividualista L'Anarchie a Romainville (Illa de França, França). En aquesta època era companya de l'anarquista Édouard Carouy, amb qui venia articles de merceria i de calceteria pels mercats. S'integrà en el grup «L'Idée Libre», fundat durant la primavera de 1911 per l'anarquista André Georges Roulot (André Lorulot), que es reunia al número 23 del carrer Paris d'Eaubonne (Illa de França, Franç), i del qual van ser membres Manuel Devaldès, Abel Faure, Albert Laisant, Maurice Vandamme (Mauricius), Han Ryner, etc. A finals d'agost de 1911 s'instal·là amb Carouy a Saint-Thibault-des-Vignes (Illa de França, França). El 30 de desembre de 1911 va ser detinguda, juntament amb el garatgista Georges Dettweiller i sa companya, durant la investigació de «Cas Bonnot», però va ser posada en llibertat 15 dies després sense càrrecs. En 1912 esdevingué companya d'André Lorulot. El març de 1915 va ser detinguda, juntament amb Lorulot i Léon Prouvost, sota l'acusació de «propaganda anarquista germanòfila», però finalment ella no va ser processada. En 1938 vivia amb Lorulot a Villa des Fleurs a Herblay (Illa de França, França). El 24 de juny de 1953 es casaren a Herblay. Victorine-Jeanne Giorgis va morir el 17 de novembre de 1981 a Pontoise (Illa de França, França) i va ser incinerada al cementiri parisenc de Père-Lachaise, reposant les seves cendres amb les de son company Lorulot, mort en 1963.

***

Mario Lami

- Mario Lami: El 9 de gener de 1887 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) el d'antuvi socialista i sindicalista i després anarquista i anarcosindicalista Mario Lami, també conegut com Umberto Cecotti i Mario Colami. Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi, i tingué tres germans (Antonio, Dagoberto i Ottorino). En acabar l'escola primària abandonà els estudis a causa de la fallida del negoci patern i amb sa família es traslladà a Pisa, on amb sos germans prengué part en les activitats dels cercles socialistes i subversius de la ciutat. En 1906 entrà a l'Escola de la Companyia Saint-Gobain com a aprenent mecànic i destacà com a propagandista socialista al seu lloc de feina. Afiliat a la Federació de Joves Socialistes, mantingué estretes relacions amb militants d'altres localitats toscanes. En aquesta època destacà pel seu antimilitarisme. El setembre de 1907 es casà amb Rita Martini, amb qui va tenir dues filles, Cosetta –que l'abril de 1941 es casà a París amb el destacat militant anarquista Gino Balestri– i Elda. En els anys següents s'acostà al sindicalisme i en 1912 s'afilià al Comitè Pisà d'Acció Directa. En 1913 entrà a fer feina als tallers ferroviaris i començà a fer mítings i conferències. Participà activament durant la vaga general en manifestacions i en accions contra els esquirols i per això va ser denunciat per «atemptat a la llibertat del treball». En 1915 s'instal·là al llogaret de Castiglioncello, a Rosignato Marittimo (Toscana), on sempre va ser vigilat per la policia. Durant la Gran Guerra hagué de marxar al front, on va ser gasejat. En 1919, amb son germà Dagoberto, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de «La Comuna». En 1920 s'establí a La Spezia, on treballà a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia. Acostat al pensament llibertari, es relacionà amb nombrosos militants, com ara Camillo Berneri, Antonio Cieri, Rivoluzio Gilioli, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Tintino Rasi, etc. Esdevingué un destacat militant anarquista i anarcosindicalista, participant en nombrosos mítings i col·laborant, amb Pompeo Scipione Barbieri, en la redacció d'Il Libertario de La Spezia. L'agost de 1920 es distingí en el Congrés Nacional d'Organitzacions Metal·lúrgiques de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) que tingué lloc a La Spezia. El setembre de 1920 fou força actiu durant el moviment d'ocupació de fàbriques i formà part de la Comissió de Fàbrica de les drassanes de Muggiano on treballava. El maig de 1921, l'endemà d'una manifestació on l'exèrcit i la policia havien disparat la multitud i matat dones i infants, fou l'orador d'un míting sindical a Muggiano durant el qual un policia de paisà havia estat reconegut i linxat pels assistents. Considerat com l'instigador, fou perseguit i considerat com un fugitiu. Aconseguí arribar a Pisa i a Liorna embarcà clandestinament cap a Marsella, on es reuní furtivament amb sa família. Buscat per la policia italiana, va ser jutjat en 1923 i condemnat en rebel·lia a 22 anys de presó per «homicidi voluntari»; mentre que son germà Ottorino, també expatriat a Marsella, va ser condemnat en rebel·lia a 11 anys de presó. Sos altres germans també van ser detinguts: Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó –morí el 18 de març de 1924 a la presó política de Soriano del Cimino en circumstàncies sospitoses– i Antonio, en canvi, va ser alliberat, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí dies després, el 15 de maig de 1925, a resultes dels cops rebuts. Mario Lami, sota els noms d'Umberto Cecotti i de Mario Colami, s'instal·là a Fontenay-sous-Bois, a prop de París, on continuà militant en el moviment anarquista. Amb Leonida Mastrodicasa, Savino Fornasari, Renato Castagnoli i altres, participà en el grup de Fontenay-sous-Bois que s'agrupava al voltant del periòdic Lotta Anarchica (1929-1933) i fundà la Unió Comunista Anarquista dels Pròfugs Italians (UCAPI) la finalitat de la qual va ser la reconstitució de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Maria Lami, exgasejat i castigat per la tuberculosi, l'exili i la seva condemna injusta, va morir el 24 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 31 d'octubre– de 1930 al seu domicili de Fontanay-sous-Bois (Illa de França, França).

***

Raffaele Virgulti

- Raffaele Virgulti: El 9 de gener de 1894 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Raffaele Virgulti. Analfabet, aprengué a llegir i a escriure amb el suport i l'estímul dels seus companys llibertaris. Després de lluitar en la Gran Guerra, hagué d'abandonar la feina de pagès a causa de les nombroses ferides i va viure un llarg període desocupat fins que va obtenir, com a mutilat de guerra, un feina de peó al ferrocarril. D'antuvi acostat al Partit Socialista d'Itàlia (PSI), en els remoguts anys vint s'incorporà a l'anarcosindicalista Cambra del Treball Sindicalista i al moviment anarquista. Contribuí econòmicament en el Comitè Pro Víctimes Polítiques i estava subscrit a la premsa llibertària, especialment en Sorgiamo!. Durant la vaga unitària nacional del 2 d'agost de 1922, en una «expedició punitiva» d'un escamot feixista, un dels seus joves militants, l'estudiant Andrea Tabanelli, resultà mort d'un tret, gairebé amb tota seguretat accidentalment pels seus propis companys. No obstant això, aquest feixistes culparen d'aquesta mort els anarquistes d'Imola Diego Guadagnini i el seu cosí Enrico Guadagnini. Feixistes de tota la ciutat vingueren a centenars a venjar-se i atuparen amb extrema violència tots els «subversius» que trobaren als carrers de la ciutat. Raffaele Virgulti va ser brutalment apallissat a cops de bastó i de garrots de ferro a la plaça Vittorio Emanuele (avui Matteotti) i, després d'una nit d'angoixa, va morir el 3 d'agost de 1922 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia).

***

"Collusion de Gaulle-Franco?", un article de Robert Proix en Liberté

- Robert Proix: El 9 de gener de 1895 neix a Albert (Picardia, França) el corrector d'impremta, sindicalista revolucionari, anarcoindividualista i anarcopacifista Robert Pascal Proix. Sos pares es deien Zéphir Jules Auguste Proix, industrial, i Agathe Hortense Clotilde Prudhomme. Va créixer al Familisteri de Guisa (Picardia, França), fundat pel fourierista Jean-Baptiste André Godin, on es va veure influenciat per un bibliotecari socialista i en 1911 s'adherí al grup socialista local. Treballà al Familisteri com a empleat i conegué Jeanne Berthe Marie Le Nohaïc (Nono), sa futura companya. En 1914, per influències del llibertari Gustave Mathieu, es declarà anarquista i sindicalista revolucionari. A començaments de 1915 va ser mobilitzat i enquadrat com a telefonista a l'Estat Major del VIII Regiment de Zuaus. En aquesta època participà activament en les campanyes contra la mobilització per a la Gran Guerra. Després de la contesa, entrà a treballar com a representant de comerç, professió que exercirà durant 25 anys i, a partir de 1947, per consells d'André Prudhommeaux, esdevingué corrector d'impremta. Amb Maurice Wullens, després de ser exclòs aquest del Partit Comunista Francès (PCF), participà fins al 1938 en l'administració d'una de les sèries de la revista parisenca Les Humbles (1916-1939). Bon amic d'André Prudhommeaux, també nascut al Familisteri, col·laborà en les seves publicacions Terre Libre (1934-1939) i L'Espagne Nouvelle (1937-1939). Durant la II Guerra Mundial va ser internat al Fort du Hâ a Bordeus, especialment per haver ajudat jueus. Ardent pacifista, després de la guerra prengué part en el Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió, i en el Comitè per l'Extinció de les Guerres fundat per Louis Lecoin. Va ser amic d'Albert Camus i de Georges Navel. A més dels citats, va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com ara Défense de l'Homme, Le Temoin, Contre-courant, Le Monde Libertaire, etc. Va ser administrador del periòdic pacifista La Voie de la Paix i de la seva editorial. En 1952, a través de Prudhommeaux, coneix Jean-Paul Samson qui l'ofererí la gerència a França de la revista llibertària suïssa Témoins (1953-1963). Amb Louis Lecoin va participar en les campanyes per l'objecció de consciència i col·laborà en Liberté (1958-1971); quan aquest setmanari desaparegué, col·laborà regularment en el butlletí L'Union Pacifiste, òrgan de la Unió Pacifista de França (UPF). Cap als anys setanta es retirà a Alvèrnia. Robert Proix va morir el 24 de gener de 1978 a la Residència de Jubilats «Le Bois Rosier» de Vatan (Centre, França). El pintor Jean-Paul Proix (1926-2022) era fill seu.

***

Pedro Pujalte García

- Pedro Pujalte García: El 9 de gener de 1901 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Pujalte García. Sos pares es deien Andrés Pujalte i Josefa García. Ebenista, regentà un taller a Villena. Destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1924 va ser un dels fundadors de la societat «La Solidaridad», tapadora del moviment anarquista a la localitat. Amb Ginés Camarasa García, de qui fou un gran amic, i altres, formà part del grup anarquista «Humanidad Libre». En 1927, amb Ginés Camarasa García, fou un dels assistents a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i ambdós, fugint de la repressió, marxaren pel 1928 cap a Barcelona (Catalunya). En 1930 retornà a Villena i a partir de 1932 ocupà la secretaria de la CNT i col·laborà en El Luchador. Arran de les vagues de 1933 hagué de fugir a Alcoi (Alcoià, País Valencià), on romangué fins el juliol de 1936, mantenint una intensa activitat al costat d'Enric Barberà Tomàs. Participà en la col·lectivització del sector del moble, encara que no ocupà càrrecs a causa de les seves conviccions anarquistes. En 1937 col·laborà en Ruta Confederal. Mobilitzat, va ser enviat a fortificar la zona compresa entre València i Terol. El març de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut al port d'Alacant i tancat als camps de concentració de Los Almendros i Albatera i posteriorment a les presons de Villena, Monóvar i Alacant. Jutjat en consell de guerra a Alacant, va ser condemnat a mort, encara que la pena va ser commutada per 30 anys de presó. A mitjans de 1944 aconseguí la llibertat condicional i s'establí a Villena, on muntà un nou taller de fusteria, formant part de la CNT clandestina. En 1947, arran d'una agafada, fugí i romangué amagat a València fins a finals de 1948, marxant després cap a Barcelona. De bell nou a Villena, mantingué la militància confederal i, amb Ginés Camarasa García, Melchor Rodríguez García, Bernardo García Navarro i Francisco Cortés Cordobés, s'oposà fermament a la maniobra cincpuntista. A més de les feines de fuster, treballava d'acomodador al Cine Avenida de Villena. Pedro Pujalte García va morir el 10 de març de 1974 al seu domicili de Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Pedro Pujalte García (1901-1974)

***

Notícia orgànica de Marguerite Bary apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 27 de novembre de 1936

- Marguerite Bary: El 9 de gener de 1902 neix a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França) l'anarquista Marguerite Pauline Bary –a vegades el seu llinatge citat erròniament Barri–, coneguda com Margot. Era fill de Georges Édouard Bary, mecànic, i de Marie Albertine Branchu, passamanera. A començaments de la dècada dels vint milità en la Unió Anarquista (UA). Entre octubre de 1921 i el 25 de desembre de 1922 visqué amb son company, l'anarquista Antonio Rubio (André Bloquelle o Paradis), al número 8 del carrer Lécuyer del XVIII Districte de París, compartint habitatge amb la parella d'anarquistes Germaine Berton i Armand Gohory (Armand). Aquestes parelles discutiren i es trencaren, la primera el 25 de desembre i la segona el 31 de desembre. El 20 gener de 1923 Marguerite Bary demanà un passaport per marxà cap a Espanya, però dos dies després li va ser rebutjat per la Prefectura de Policia. El 22 de gener de 1923 Germaine Berton assassinà als locals de la Ligue d'Action française (LAF, Lliga d'Acció Francesa) Maurice Plateau, secretari general de l'organització ultradretana «Camelots du Roi». Arran d'aquest atemptat, va ser investigada de valent per la policia sota l'acusació de complicitat i l'1 de febrer de 1923 creuà clandestinament els Pirineus i s'instal·là a Barcelona (Catalunya). El govern francès demanà a l'espanyol la seva extradició. Sembla que retornà a França després que el cas de Berton fos sobresegut el 24 de desembre de 1923. En 1924 vivia al número 35 del carrer Gallieni de Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França) amb son company, l'anarquista italià Carlo Gregorio Bianchi (Charles Grégoire Bianchi). En aquesta època treballava d'empleada d'oficina a la fàbrica Vaucanson, on Bianchi feia feina d'obrer torner matricer, i militava en l'UA i en la Joventut Anarquista Autònoma (JAA), fundada el setembre de 1926 per Louis Louvet i Simone Willissek (Simone Larcher). Entre 1925 i 1926 col·laborà en el periòdic parisenc L'Éveil des Jeunes Libertaires. Organde de la Fédération des Jeunesses Anarchistes i en 1926 va fer costat econòmic a Le Libertaire. El 29 de setembre de 1928 es casà a Romainville (Illa de França, França) amb Carlo Bianchi i en aquesta època seguia treballant d'empleada i la parella vivia al número 5 del carrer Jasson de Romainville. En 1932 vivia a Levallois-Perret (Illa de França, França). L'estiu de 1936, com a membre del Comitè d'Enllaç Internacional dels Combatents Antifeixistes del Front, s'ocupava de coordinar els «padrinatges» (enviament de correspondència i paquets) dels milicians de la «Columna Durruti», especialment els de la «Columna Sébastien Faure», que lluitaven contra el feixisme a Espanya. Després d'un temps a Montrouge (Illa de França, França), des de, com a mínim, març de 1939 vivia al número 5 del carrer Delambre del XIV Districte de París. En 1950 la seva adreça encara es trobava en la llista de domicilis anarquistes a vigilar per la policia. Ja gran, es retirà a la Residència «La Rocheville» de Menton. Marguerite Bary va morir el 17 de febrer de 1990 a l'Hospital de Menton (País Mentonasc, Occitània).

***

- Amerigo Vecchietti: El 9 de gener de 1904 neix a Gualdo Tadino (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Amerigo Vecchietti –el seu nom també citat Americo. Sos pares es deien Nicola Vecchieti i Lucia Cangi –altres fonts citen Teresa Canci. Amb sa mare i son germà Emidio, embarcà a Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del Duca degli Abruzzi cap els Estats Units, arribant el 19 abril de 1915 al port de Nova York (Nova York, EUA). Al país nord-americà es reuní amb son pare, que havia emigrat tres anys abans. Als EUA no es va distingir per la seva militància. Durant la primavera de 1937, amb l'anarquista Galileo Tobia, salpà de Nova York (Nova York, EUA) cap a França. Un cop desembarcat a Cherbourg (Normandia, França), passà per París (França) i després va anar a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Amb la finalitat de lluitar contra el feixisme, creuà clandestinament la frontera espanyola. En arribar a Barcelona (Catalunya) es trobà amb els «Fets de Maig» i va fer front la reacció comunista a les barricades. Enrolat en la «Columna Ortiz» –altres fonts diuen que en la XV Brigada del «Batalló Abraham Lincoln» de les Brigades Internacionals–, marxà a lluitar al front d'Aragó. Amerigo Vecchietti va caure el 20 de juny de 1937 al front d'Osca (Aragó, Espanya).

***

Fitxa policíaca d'Oscar Montagnani del Bolletino delle Ricerche. Supplemento dei Sovversivi del 4 de setembre de 1937

- Oscar Montagnani: El 9 de gener de 1907 neix a Bientina (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oscar Montagnani. Sos pares es deien Lorenzo Montagnani i Paola Bacci. En 1929 emigrà legalment a França per a treballar i s'establí a La Sanha (Provença, Occitània), on treballà d'obrer a la construcció i d'operari en una drassana. El 27 de febrer de 1932 assistí a Toló (Provença, Occitània), amb Sabatino Gambetti, Romualdo Del Papa, Fosca Corsinovi i altres anarquistes, al procés del company Francesco Barbieri, acusat d'haver usat falsa identitat i passaport falsos. Fitxat com a anarquista, en 1933 residí a Ieras (Provença, Occitània), prop de son germà Angiolo, i en 1934 destacà per les seves activitats subversives. En 1937 estava inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'anotació de detenció i també va ser inscrit en la llista de recercats amb l'ordre de detenció. El 10 de juny de 1940 va ser detingut per les autoritats franceses, arran de l'entrada de la Itàlia feixista en la II Guerra Mundial, i enviat al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló. El 15 de juliol de 1940 va ser alliberat i retornà a La Sanha, però se li va decretar la seva expulsió del país. Repatriat, va ser detingut a Sanremo (Ligúria, Itàlia) i en els interrogatoris del 2 de novembre de 1940 a Pisa (Toscana, Itàlia) negà haver militat en el moviment anarquista, però va se amonestat per la Comissió Provincial. S'establí a Buti (Toscana, Itàlia), on va se posat sota vigilància. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---