Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 28 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de CaneNero

- Surt CaneNero: El 28 d'octubre de 1994 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic CaneNero. Setimanale anarchico (Ca Negre. Setmanal anarquista). Representant de les tendències anarquistes extremes, fou perseguit per la magistratura i en 1994 la redacció fou escorcollada, per la qual cosa hagué d'editar-se clandestinament. Hi van publicar articles Massimo Passamani, Mario Spesso, Antonio Budini, Spyros Dapergolas, etc. En sortiren 45 números, l'últim el 17 de gener de 1997, més un número especial sobre repressió, que sortí el desembre de 1995, referent a l'«Afer Serravalle».

Naixements

Jean-Marie Guyau

- Jean-Marie Guyau: El 28 d'octubre de 1854 neix a Laval (País del Loira, França) el poeta i filòsof llibertari Jean-Marie Guyau. Era fill de Jean Guyau, fabricant, i de l'escriptora Augustine Tuillerie (G. Bruno), que va publicar Le tour de France par deux enfants (1877). Sa mare patí violència masclista i un cop divorciada es va tornar casar amb el filòsof Alfred Fouillée. Educat per sa mare fins als 12 anys, obtingué una llicenciatura en filosofia als 17 anys. És premiat per l'Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques amb 19 anys, i amb 20, imparteix a París els seus primers cursos de filosofia al Liceu Condorcet. Amb 30 anys ja ha escrit una desena d'obres, fruit de la seva intensa activitat intel·lectual. Però refugiat a la Costa Blava, amb la finalitat de combatre amb el sol la malaltia que el mina, mor prematurament amb 34 anys. Ens va deixar poesia, obres pedagògiques i filosòfiques, com ara La littérature chrétienne du IIe au IVe siècle (1876), La morale d'Épicure et ses rapports avec les doctrines contemporaines (1878), La morale anglaise contemporaine, morale de l'utilité et de l'évolution (1879), Vers d'un philosophe (1881), Les problèmes de l'esthétique contemporaine (1884), Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction (1885), L'irréligion de l'avenir, étude sociologique (1886), L'art au point de vue sociologique (1889), Éducation et hérédité: étude sociologique (1889), La genèse de l'idée de temps (1890), Pages choisies des grands écrivains: J. M. Guyau (1895), entre altres. Les seves obres majors, que el van donar notorietat internacional, Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction i L'irréligion de l'avenir, profundament innovadores, van impressionar i influenciar notablement Nietzsche, qui en va fer anotacions al marge amb exclamacions elogioses, i incorporant les preocupacions dels anarquistes en la seva aproximació a una societat llibertària i d'una moral al servei de l'individu. Sa companya fou l'escriptora Barbe Marguerite André (Pierre Ulric). Jean-Marie Guyau va morir el 31 de març de 1888 a la Ville Fouillée de Menton (País Mentonasc, Occitània).

Santiago Valentí Camp: «Jean-Marie Guyau»

Jordi Riba: «La recepció de Jean-Marie Guyau (1854-1888) en el pensament català contemporani», en Afers, 50 (2005), pp. 195-209

***

Fitxa policíaca d'Henri Albrand

- Henri Albrand: El 28 d'octubre de 1857 neix al barri de la Table Ronde de Lo Borg de Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània) l'anarquista Henri Élisée Albrand –l'acta de naixement cita el segon nom com Elisé i el llinatge sovint apareix com Albran. De família protestant, sos pares es deien Jean-Louis Albrand, jornaler, i Henriette Dupré. Cridat a files en 1877, va ser dispensat del servei per fill únic de vídua. Entre 1881 i 1888 visqué a diferents ciutats occitanes (Brageirac, Marsella, Toló i Nimes) i el novembre de 1888 feia feina al Col·legi de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). El 10 de juliol de 1894 el seu domicili de Marsella (Provença, Occitània) va ser escorcollat sense èxit per la policia. Posteriorment, segons informes policíacs, s'establí a Toló (Provença, Occitània) amb l'ocultista anarquista Marie Andrieux (Marie de Saint Rémy). A mitjans d'agost de 1894 el seu domicili, al número 7 del carrer Bon Pasteur, va ser escorcollat i la policia va trobar escrits que el delataven com a autor d'unes inscripcions que havia realitzat en sobres que contenien la declaració de l'anarquista Émile Henry que havien estat enviats a les bústies de l'ajuntament i de la comissaria de la ciutat i on s'exaltava l'anarquia i es feia una crida a la venjança; detingut, va ser empresonat a Toló, jutjat a principis de setembre d'aquell any i condemnat a sis mesos de presó. L'11 d'agost de 1894 un informe de la comissaria del III Districte de Marsella el qualificava d'«anarquista perillós». El 19 de juny de 1895 va ser detingut a Le Beausset de Toló; jutjat per «cops i ferides», va ser condemnat a tres mesos de presó que purgà a Ais de Provença (Provença, Occitània). El 24 de juliol de 1895 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació d'Ais de Provença a sis mesos de presó per «cops i ferides». El 9 de novembre de 1895 va ser novament condemnat pel Tribunal Correccional de Toló. Posteriorment es guanyà la vida venent diaris pels carrers. El maig de 1896 en un escorcoll a casa seva, al número 18 del carrer Larmodieu, se li requisaren 70 exemplars de Le Libertaire. Malgrat estar privat dels drets civils i sota l'amenaça de detenció de constrenyiment, en 1896 fou gerent del periòdic de Toló Le Christ Anarchiste (1895-1897), en substitució de Joseph Babinger, periòdic que havia estat fundat per Marie de Saint Rémy. Durant la primavera de 1896, amb Joseph Babinger, representà una empresa de llauneria per la zona dels Alts Alps. El 13 de juny de 1896 va ser detingut durant 10 dies per a executar el pagament de les despeses d'un judici. El 29 de juny d'aquell any va ser detingut a La Sanha (Provença, Occitània) i se li requisaren periòdics. El 4 de juliol de 1896 va ser novament detingut i empresonat per constrenyiment. El 26 de febrer de 1897 va ser detingut amb Marie de Saint Remy arran de la publicació d'un article en Le Christ Anarchiste on s'amenaçava de mort a diversos monarques si els vuit anarquistes condemnats a mort en els judicis de Montjuïc eren executats, però van ser posats en llibertat provisional l'endemà i participaren en una reunió amb una desena de companys per a celebrat la seva llibertat. El 21 de setembre de 1897, amb Jeanjean, assessorà la conferència «La révolution est elle nécessaire?» d'Henri Dhorr a Toló. L'agost de 1899 la policia notificà que havia desaparegut de Toló acompanyat per un tal Laplanche i ambdós van ser localitzats a Saint-Étienne i a Lió (Arpitània). Entre 1900 i 1901 venia, amb Charles Perdigon, diaris i el fullet Le séguestrée de Poitiers per la Costa d'Atzur (Draguinhan, Gonfaron, La Ciutat, Marsella, Niça, etc.). El juliol de 1901 va ser detingut a Niça (País Niçard, Occitània), on va ser fitxat i fotografiat. Posteriorment partí cap a Draguinhan i Toló. El 19 de juliol de 1902 va ser novament localitzat per la policia a Niça, on vivia a l'alberg Bovis, al número 3 del carrer Sant François. El 27 de juliol marxà cap a Grassa (Provença, Occitània) i el 30 de juliol de 1902 es dirigí a peu cap a Canes (Provença, Occitània). El març de 1903 va ser localitzat circulant a peu per Antíbol. Canha de Mar i Niça. En aquests anys va estar inscrit en diversos registres d'«anarquistes desapareguts i/o nòmades». El juliol de 1905 va ser interceptat circulant a peu, amb tren o amb tramvia per Niça, Canes i Toló. El gener de 1907 va ser un dels 31 signants del cartell Conscrits, de la Secció de Toló de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), on es feia una crida als soldats a deixar les armes. En aquesta època vivia al número 19 del carrer Équerre de Toló. El juliol de 1907 la policia assenyalava que havia deixat Grassa i que marxava a peu cap a Draguinhan venent cançons. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Ludovic Gros apareguda en el diari parisenc Le Journal del 2 de març de 1894

- Ludovic Gros: El 28 d'octubre de 1860 neix a Cailutz (Guiena, Occitània) l'anarquista Victor Ludovic Gros. Era fill de Jean Gros, conreador, i de Dorothée Bonneville, domèstica. Es guanyava la vida treballant de sabater. L'agost de 1881 s'instal·là a París (França), on treballà d'ordinari per la bugadera Blandamour, on conegué Eulalie Ramus, la qual agredí l'1 de gener de 1882 amb vidriol davant la negativa d'aquesta a casar-se amb ell. El 4 de maig de 1882 va ser jutjat per aquests fets per l'Audiència del Sena i condemnat per «ferides voluntàries amb premeditació» a quatre anys de presó i 1.000 francs d'indemnització a la víctima, desfigurada a la cara i a altres parts del cos per l'agressió. El desembre de 1893 va ser implicat per la policia en un atemptat contra la Caserna General, al carrer d'Armény de Marsella (Provença, Occitània), i l'1 de març de 1894 va ser detingut a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), al número 23 del carrer Colombe, on s'havia establert. En 1894 el seu cas d'atemptat va ser sobresegut, ben igual que els seus dos altres companys implicats, Lesbros i Riemer. El gener de 1894 el seu domicili tolosà va ser escorcollat per la policia. El 17 de febrer de 1896, procedent de Bordeus (Aquitània, Occitània) s'establí amb sa companya Lucie Pechberty i sa filla a Llemotges (Llemosí, Occitània). El 14 de juliol de 1896 va ser detingut sota l'acusació de falsificació de moneda; jutjat per aquest fet, el 12 de novembre de 1896 va ser condemnat per l'Audiència de l'Alta Viena a set anys de presó i 100 francs de multa per «fabricació i distribució de moneda falsa», juntament amb els seus còmplices Barthélemy Beaure i Jean David. El 25 de gener de 1897 enviudà de la modista Lucie Marguerite Pechberty i el 2 d'abril de 1903 es casà a Tolosa amb la germana d'aquesta, la planxadora Marguerite Marie Pechberty. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Michel Veysseire (5 de març de 1894)

- Michel Veysseire: El 28 d'octubre de 1868 neix a Montreuil (Illa de França, França) l'anarquista Michel Veysseire, conegut com Bibi. Era fill de Gillaume Veysseire, carreter, i de Marie Schneider. Es guanyava la vida treballant de enguixador i de paleta. Des de juny de 1892 figurava amb son pare en els registres d'anarquistes de la Prefectura de Policia. En aquesta època ambdós vivien al número 81 del carrer Étienne Marcel de Montreuil. El 26 de desembre de 1893 pare i fill figuraven en el registre de recapitulació d'anarquistes. El 5 de març de 1894 el seu domicili, al número 143 del carrer de París de Montreuil, va ser escorcollat per comissaris de policia i agents de la Brigada d'Investigació de la policia; detingut, va ser fitxat aquell dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes. En 1901 la policia el donà com a «desaparegut». Michel Veysseire va morir el 25 de juliol de 1902, acompanyat per son germà petit Eugène Veysseire, terrelloner, al seu domicili, al número 112 del carrer Étienne Marcel, de Montreuil (Illa de França, França).

Notícia de la detenció de Joseph Ouin apareguda en el diari d'Amiens Le Progrès de la Somme del 14 de gener de 1904

- Joseph Ouin: El 28 d'octubre de 1870 neix a Feuquières-en-Vimeu (Picardia, França) l'anarquista Firmin Joseph Alfred Ouin, conegut com Joseph Ouin i Cou Tordu, i que va fer servir els pseudònims Angel Lamartine i Walet. Sos pares es deien Firmine Fidèle Ouin, serraller, i Marie Julie Eudoxie Deguerville. Es guanyà la vida treballant en diferents oficis (serraller, venedor ambulant, firaire, d'obrer en la confecció tèxtil, etc.) i milità en el moviment anarquista d'Amiens (Picardia, França). El juny de 1888 va ser condemnat a 15 mesos de presó per barallar-se amb un veí i en saber la condemna cridà «Visca l'anarquia! Visca la Revolució Social!», mentre que el company anarquista Narcisse Ancelle, que va anar a donar-li la mà tot cridant «Coratge camarada! Visca l'anarquia!», va ser condemnat a 25 francs de multa. A principis dels anys noranta vivia a Wancourt (Nord-Pas-de-Calais, França) i era un dels responsables, amb Jules Rousset, de les «sopes-conferències» a Amiens, on es donava de menjar als més desfavorits mentre escoltaven diversos oradors anarquistes. El 14 de novembre de 1892 va ser detingut, juntament amb els anarquistes Charles Guermann i Jules Rousset, per causar aldarulls en un restaurant. L'1 de gener de 1894, ben igual que una trentena de militants de la regió a resultes de l'atemptat amb bomba d'Auguste Vaillant contra la Cambra de Diputats el 9 de desembre de 1893, el seu domicili va ser escorcollat per la policia i es van trobar un petit quadern de cançons anarquistes, diaris parisencs sobre els atemptats de Ravachol i de Vaillant, fullets socialistes, dos pots de cartutxos de revòlver i targetes de visita al seu nom com a delegat de les «sopes-conferències». El setembre de 1894 va ser condemnat en gran procés contra el contraban a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), juntament amb son germà Séraphin Quin i una vintena de persones, a un any de presó per «frau». Posteriorment va ser condemnat a cinc anys de presó per «emissió de moneda falsa». El 12 de gener de 1904 va ser detingut a Amiens sota l'acusació de «complicitat de robatori» i en aquesta època treballava de firaire i vivia amb la seva companya Angèle Roussel, vídua de Vallet, al número 111 del carrer Beauvais d'Amiens. El novembre de 1904 participà en la creació del setmanari Germinal i en l'agitació a favor de l'anarquista Alexandre Jacob, que havia de ser jutjat a Amiens. L'11 de febrer de 1905 una manifestació en suport a Jacob arreplegà centenars de persones i Joseph Ouin va ser detingut en un altercat. El maig de 1905 va ser condemnat a un any de presó per contravenir una prohibició de residència. En 1907 va ser un temps gerent de Germinal. El 14 de juliol de 1908 va ser detingut en una manifestació antimilitarista; inculpat per «ultratge a magistrat», va ser condemnat a un mes de presó. El 26 de juny de 1910 prengué part en el congrés fundacional de la Federació Revolucionària del Somme. En 1912 s'instal·là a París (França), treballà d'obrer en la confecció tèxtil i vivia al número 26 del carrer Pradier, i després al número 41 del carrer Piat. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà una campanya abstencionista en ocasió de les eleccions municipals de maig; aquest comitè, del qual Henry Combes era secretari i Lucien Belin tresorer, ajuntà 25 destacats anarquistes i sindicalistes revolucionaris. A partir de juny de 1912 fou membre del Comitè «L'Entr'aide», caixa de resistència i solidaritat amb els militants anarquistes empresonats i les seves famílies impulsada per l'FCA i que arreplegava una quarantena de comunistes llibertaris i sindicalistes revolucionaris. El desembre de 1912 era membre del consell d'administració de Le Libertaire i en 1913 tresorer del Comitè per la Defensa del Dret d'Asil, impulsat per l'FCA en el marc del procés de la «Banda Bonnot». Amb el pseudònim Walet, dirigí un taller de confecció al XX Districte de París, en el qual continuà el desembre de 1915 després d'haver estat llicenciat de l'exèrcit. El març de 1919 va ser un dels signataris (Armad Bidault, François Boudoux, Joseph Liger, André Schneider, Henri Sirolle, etc.) d'una protesta contra els escorcolls efectuats a la seu de Le Libertaire arran de l'atemptat d'Émile Cottin contra Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, el 19 de febrer anterior. En 1921 militava en la Unió Anarquista (UA) i en el Comitè de Defensa Social (CDS) i encara vivia al número 36 del carrer Pradier de París. El setembre de 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Sembla que morí en la dècada dels quaranta.

***

Florentin Chantemesse

- Florentin Chantemesse: El 28 d'octubre de 1874 neix a Marsella (Provença, Occitània) el jornaler i propagandista anarquista Clémens (o Clément) Florentin Chantemesse. Era fill de Clémens Régis Chantemesse, empleat, i d'Irma Cécile Comte, domèstica. En 1894 va se cridat a files i destinat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit. A partir de 1896 freqüentà les reunions anarquistes marselleses. El 30 de juliol d'aquest any fou sospitós de ser l'autor de l'explosió que tingué lloc a l'habitatge on vivia a Marsella. Entre 1898 i 1899 va fer diverses xerrades sobre diversos temes (maquinisme, autoritat, «Afer Dreyfus», revoltes obreres, etc.). Amb altres companys es dedicà a pertorbar reunions electorals. Presidí nombroses conferències públiques, especialment les d'Henri Dhorr. El febrer de 1898, amb Maurice Chaumel, organitzà una conferència celebrada al Bar de l'Alhambra a benefici de l'anarquista Victor Rappole. El 6 de març de 1898 va ser jutjat per vociferar «crits sediciosos». En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. Més tard, ben igual que Maurice Chaumel, abandonà la idea de «revolució» i passà a parlar d'«evolució», reivindicant que la transformació social només podia tenir lloc mitjançant una transmutació moral de caràcter individual. Aquesta manera de pensar l'apartà del moviment llibertari i passà a fer costat candidatures socialistes contra la gestió municipal de Jean-Baptiste-Amable Chanot a Marsella, especialment la radical socialista col·lectivista de Basset el maig de 1904. Durant la Gran Guerra va ser destinat als Serveis Auxiliars per «gastroenteritis i còlics» i altres problemes digestius. El 19 de gener de 1915 es casà a Marsella amb la parisenca Blanche Adrienne Bertram, de qui es va divorciar el 20 d'abril de 1920 davant el Tribunal Civil de Marsella. El 14 de gener de 1941 es casà a Marsella amb Benjamine Pauline Abraham. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Luisa Capetillo, vestida d'home, quan fou detinguda el 24 de juliol de 1915 a l'Havana

- Luisa Capetillo: El 28 d'octubre de 1879 neix a Arecibo (Puerto Rico; aleshores colònia espanyola) l'escriptora, periodista, sindicalista, propagandista llibertària i anarcofeminista Luisa Capetillo. Sa mare, Louise Marguerite Perone (castellanitzada com Margarita Perón), immigrant francesa molt culta, arribà a Puerto Rico buscant feina com a institutriu per als infants d'una família prestigiosa d'Arecibo, però acabà fent de minyona i de planxadora en cases benestants. Son pare, Luis Capetillo Echevarría, arribà a Puerto Rico des del País Basc amb la intenció de fer fortuna, però acabà realitzant només feinetes (estibador, camperol, paleta, etc.). La parella era d'idees progressistes i liberals i mai no formalitzà cap matrimoni. La seva única filla fou educada en un ambient força liberal i aprengué el francès de sa mare, assistint a l'escola privada de Maria Siera Soler, una de les més considerades del país. Quan tenia 19 anys s'enamorà de Manuel de Ledesma, fill del marquès d'Arecibo, una de les famílies més reputades de l'illa on sa mare feia feina. En 1898 la parella tingué sa primera filla, Manuela, i dos anys després nasqué son segon fill, Gregorio. Mai no es casaren i la parella es trencà tres anys després d'iniciada, encara que el pare reconegué els infants i pagà la seva educació. Mare fadrina, en 1904 començà a publicar articles en periòdics del seu poble, alhora que treballava a casa seva brodant camises i mocadors. Després deixà sos fills amb sa mare i començà a treballar en una fàbrica tèxtil. En 1906 començà a fer feina com a lectora a les fàbriques de tabac d'Arecibo; pujada en un podi, llegia en veu alta mentre els treballadors manipulaven les fulles de tabac i enrotllaven els cigars. En aquestes fàbriques entrà en contacte amb la Federació de Torcedors de Tabac, afiliada a la Federació Lliure de Treballadors (FLT), i, a més de les obres d'autors clàssics (Zola, Tolstoi, Hugo, Balzac, Dumas,  Vargas Vila, Zamacois, etc.), també llegí obres de contingut social i polític (Marx, Engels, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, etc.) i publicacions socialistes, sindicalistes i anarquistes (El Porvenir del Trabajo, Unión Obrera, La Revista Blanca, El Socialismo, Tierra, El Motín, etc.). Fou la primera dona porto-riquenya a escriure sobre les idees feministes i sobre dels drets de la dona. En 1907 publicà per lliuraments Mi opinión sobre las libertades, derechos y deberes de la mujer. Como compañera, madre y ser independiente, que tingué diverses edicions posteriors (1911, 1913 i 1917). En 1907 publicà el seu primer llibre, Ensayos libertarios. Dedicado a los trabajadores de ambos sexos i també va escriure l'obra de teatre Influencias de las ideas modernas, que fou publicada en 1916. Malgrat considerar-se feminista, mai no s'afegí a cap organització feminista, ja que sobretot pensava que el front sindical era el més necessari i que les dones s'havien de sindicar i lluitar pels seus drets. Fou la primera dona porto-riquenya que portà pantalons en públic, enfrontant-se als costums socials d'aleshores. Reivindicà una educació lliure i liberal per als dos sexes. També fou «escandalosa» la seva reivindicació de l'«amor lliure» –la dona ha de triar a qui vol estimar lliurement sense interferències legals i sense matrimoni–, presentat per la premsa burgesa com promiscuïtat. També fou partidària de l'escola racionalista, del vegetarianisme, de l'exercici físic i de l'espiritisme. En 1908, durant el V Congrés Obrer de l'FLT que se celebrà a Arecibo, lluità perquè l'organització fes costat el dret al vot de la dona, però no únicament per a les dones alfabetitzades, sinó per a totes les dones. El juliol de 1909 participà en la «Croada de l'Ideal», gira propagandística de destacats militants (J. B. Delgado, José Ferrer y Ferrer, Ramón Romero Rosa, Santiago Iglesias Pantín, etc.) organitzada per l'FLT que recorregué tot el país per a conscienciar els treballadors de la necessitat de sindicar-se. En 1910, a més de fer-se distribuïdora de l'òrgan de l'FTL Unión Obrera, fundà a San Juan de Puerto Rico el periòdic anarcofeminista La Mujer, del qual no s'ha conservat cap exemplar, i intentà crear una Escola Granja Agrícola per als infants. En 1911, fruit de la seva relació amb un comerciant d'Arecibo, tingué son tercer fill que bateja com Luis Capetillo. En 1912 viatjà a Nova York (Nova York, EUA) on establí lligams amb grups de treballadors del tabac porto-riquenys i cubans i col·laborà en periòdics anarquistes (Cultura Obrera, Brazo y Cerebro, Fuerza Consciente). En 1913 s'instal·là a Ybor City, barri de Tampa (Florida, EUA), on treballà com a lectora en una de les moltes companyies de tabac de la ciutat i col·laborà en el periòdic La Unión de Tampa, òrgan de la Unió de Torcedors Federats de l'Estat de Florida. A Ybor City viurà amb Juan Vilar, un treballador del tabac i destacat anarquista. En 1914 marxà a Cuba, on residí a Cárdenas i a l'Havana, i s'afegí als treballadors de la canya de sucre en la vaga organitzada per la Federació Anarquista. El 24 de juliol de 1915 fou detinguda al carrer Neptuno de l'Havana per «escàndol públic» per portar roba d'home, corbata i barret; jutjada en un procés que fou seguit per tots els grans periòdics cubans i porto-riquenys, es defensà dient que no havia cap llei que prohibís posar-se roba d'home i, davant l'evidència, fou alliberada. Malgrat tot, en 1916 el president cubà Mario García Menocal l'expulsà del país per «anarquista estrangera i perillosa». Retornà a Puerto Rico i organitzà i participà en diverses vagues (Patillas, Ceiba, Vieques, etc.), entre elles la important Vaga de la Canya de 1916 –40.000 obrers de 32 localitats hi participaren i la vaga es guanya amb una augment salarial d'un 13%–, per la qual cosa fou detinguda en diverses ocasions acusada de «violència, desobediència i insubordinació als agents de l'ordre». En 1919 s'instal·là novament a Nova York, on establí una casa d'hostes amb un restaurant vegetarià al barri de Chelsea, que es convertí en lloc de reunió dels agitadors hispans de la ciutat. També viatjà, convidada pels obrers sabaters, a la República Dominicana per fer costat les vagues de 1919, però les autoritats no li van deixar parlar en públic. En 1920 s'establí a Río Piedras, un barri obrer de San Juan de Puerto Rico. L'any següent, malgrat les seves conviccions anarquistes, va fer campanya electoral per al Partit Socialista de Puerto Rico. A més de les citades, és autora de La humanidad del futuro (1910) i Verdad y justicia. Cuento de Navidad para niños (1910), Voces de Liberación (1919, amb altres), entre d'altres. Tuberculosa des de 1921, Luisa Capetillo va morir el 10 d'abril –altres fonts citen erròniament el 10 d'octubre– de 1922 a Río Piedras (Puerto Rico) i fou enterrada al cementiri municipal d'Arecibo. En 2008, editades per Norma Valle Ferrer, es van publicar les seves obres completes sota el títol Mi patria es la libertad.

Luisa Capetillo (1879-1922)

***

Notícia sobre Lucien Mével apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 23 de setembre de 1921

- Lucien Mével: El 28 d'octubre de 1886 neix a París (França) l'anarquista individualista Lucien Julien Mével. Es guanyava la vida fent de repartidor. En la dècada dels deu milità en el grup anarquista del V I XIII Districtes de París. En aquesta època vivia al número 71 de l'avinguda d'Italie del XIII Districte de París. Donat de baixa per al servei militar, l'abril de 1915 encara mantenia aquesta posició. El gener de 1918, a resultes de la condemna de l'anarquista Ernest-Lucien Juin (E. Armand) a cinc anys de presó per «afavoriment de la deserció», creà el «Comitè d'Amics d'E. Armand», amb la finalitat d'aconseguir la seva llibertat, proposta que obtingué el suport de nombrosos escriptors avantguardistes, com ara Han Ryner, i engegà una campanya amb el suport de la premsa (La Mêlée, Le Sphinx) que finalment aconseguí una reducció de la pena de sis mesos. Va ser gerent, i col·laborador, dels primers números del periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors, publicat a Orleans (Centre, França) entre maig de 1922 i octubre de 1939 per E. Armand; el febrer de 1923 va ser reemplaçat per Alice Morand-Vathonne. Deixà París i s'instal·là al departament del Yonne, on sa companya morí. Lucien Mével va morir l'octubre o el novembre de 1945.

***

Notícia del suïcidi de Charles Rimbault apareguda en el diari parisenc La Bataille Syndicaliste de l'11 d'agost de 1912

- Charles Rimbault: El 28 d'octubre de 1891 neix al XV Districte de París (França) l'anarquista Charles Frédéric Rimbault. Era fill de Charles Rimbault, serreller, i de Prudence Désirée Réchaussat, jornalera, i tingué com a mínim tres germans, Edgar Rimbault, Louis Rimbault i Théophile François Rimbault (Marceau Rimbault), aquests dos últims destacats anarquistes. Es guanyava la vida com son pare, treballant de serraller. En el número del 20 de gener de 1909 del periòdic parisenc La Guerre Sociale denuncià son germà Marceau Rimbault com a confident de la policia. A partir de març de 1909 col·laborà en el periòdic parisenc L'Anarchie. Sembla que posteriorment es decantà per l'anarquisme individualista «científic» de Georges Paraf-Javal. Després de viure al número 2 del Passage de l'Hortensia de Les Lilas (Illa de França, França), passà a residir al número 7 del carrer de la Séparation de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Patint de neurastènia, Charles Rimbault es va suïcidar disparant-se un tret al cor el 9 d'agost de 1912 en una taverna al número 26 del carrer de Lorraine del XIX Districte de París (França).

***

Torquato Tomassini

- Torquato Tomassini: El 28 d'octubre de 1893 neix a Fermo (Marques, Itàlia) el tipògraf anarquista Torquato Tomassini. Sos pares es deien Giuseppe Tomassini i Ernesta Corradi. D'antuvi socialista revolucionari, en 1913 s'adherí al grup anarquista de Fermo, que s'acabava de reconstituir després d'haver cessat la seva activitat a finals del segle XIX, i que tenia entre altres membres els germans Vincenzo i Primo Montevidoni, Giuseppe Lenzi, Raffaele Cocchetti, Romeo Ferri, Amerigo Del Moro, Ettore Alesiani, Tito Freddini, Domenico Carelli, Camillo Monti, Gaetano Alimento, Enrico Biancucci i Guido Moreschini. Envià correspondència a diferents periòdics del moviment llibertari, com ara Il Pensiero Anarchico, de Roma, i L'Avvenire Anarchico, de Pisa. L'octubre de 1913 va ser condemnat a dos dies de presó per «crits sediciosos». Posteriorment s'instal·là a Portocivitanova (Civitanova Marche, Marques, Itàlia), on contribuí a la creació d'un grup llibertari i entrà a formar part de la secció local de la Cambra del Treball de Macerata (Marques, Itàlia). Durant el règim feixista s'allunyà de la vida política, concentrant-se en la seva feina de tipògraf que desenvolupà primer a Portocivitanova i després a Pescara (Abruços, Itàlia), a San Benedetto del Tronto (Marques, Itàlia) i a Ascoli Piceno. En 1929 s'afilià al Sindicato Fascista Poligrafici (SFP, Sindicat Feixista de Tipògrafs) i el gener de 1934 va ser eliminat dels registres policíacs de subversius. Torquato Tomassini va morir el 25 de febrer de 1963 a Ascoli Piceno (Marques, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Borgo Solestà d'aquesta ciutat.

***

Necrològica d'Emili Geli Clotes apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de març de 1985

- Emili Geli Clotes: El 28 d'octubre de 1899 neix a Garriguella (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Emili Geli Clotes. Sos pares es deien Josep Geli i Joana Clotes. Entrà a formar part del moviment llibertari quan encara era molt jove i va ser empresonat durant la dictadura de Primo de Rivera. Ferroviari de professió, milità en el Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb el triomf franquista, va passar a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi va ser obligat a fer feina per al Servei de Treball Obligatori (STO) i enviat a la base de submarins bretona de Lorient. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Puègnautièr (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Carcassona i en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT en l'exili, en la qual ocupà càrrecs directius. Sa companya fou Mercè Teixidor. Després de diverses intervencions quirúrgiques, Emili Geli Clotes va morir el 8 de gener –algunes fonts citen erròniament el 28 de gener– de 1985 a la Clínica Bastion de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia orgànica de Gilbert Rollet apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 18 de novembre de 1937

- Gilbert Rollet: El 28 d'octubre de 1902 neix a Épinal (Lorena, França) l'anarquista Léon-Raymond-Gilbert Rollet, conegut com Tellor. Sos pares es deien Gustave Félix Rollet, empleat de comerç a Épinal, i Marie Léonie Louise Henriot. Es guanyava la vida com a monitor d'educació física i corrector d'impremta. A partir de 1925 assistí a reunions de les Joventuts Llibertàries del XVII Districte de París i a les conferències i al congrés de la Unió Anarquista (UA). El juliol de 1926 va ser detingut per distribuir un fullet a favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1926 va ser nomenat secretari de la «Lliga Internacional de Refractaris a Totes les Guerres». El 13 de novembre de 1930 es casà al XVII Districte de París (França) amb la venedora parisenca Léontine Ungar. En aquesta època treballava de comptable en un magatzem i vivia al número 23 del carrer Balagny. En 1936 era secretari del grup del XVII Districte de l'UA, encarregant-se de les relacions entre aquest grup i el secretariat nacional. En aquesta època vivia al número 41 del carrer Nollet i era conegut per ser un apassionat del culturisme. Col·laborà en aquests anys amb nombrosos articles sobre política exterior en Le Libertaire. L'11 de febrer de 1937 va fer la xerrada «Les ententes industrielles et le fascisme» per al grup anarquista del XVII Districte de París. El febrer de 1937, arran de ser atropellat per un cotxe, una cama li va se amputada. Posteriorment va ser admès en el Sindicat de Correctors de París. En el Congrés de l'UA, celebrat entre el 20 d'octubre i l'1 de novembre de 1937, va ser nomenat, com a redactor de Le Libertaire, membre de la comissió administrativa i abans de la II Guerra Mundial encara n'era membre. El 15 de gener de 1938, com a «anarquista perillós», va ser inscrit en un llistat d'anarquistes del departament del Sena i el seu domicili va ser controlat mensualment. El 15 de març de 1939, en un escorcoll de la seu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), al número 26 del carrer Crussel, van ser trobats el seu nom i la seva adreça, i aleshores n'era secretari de la secció del XVII Districte. Durant l'Ocupació va estar desocupat i entre 1941 i l'estiu de 1944 treballà intermitentment com a corrector fent substitucions en el Journal Officiel Després de la II Guerra Mundial va fer feina de linotipista en Le Figaro. L'abril de 1946 participà en la subscripció popular per a facilitar el retorn de la Guaiana Francesa de l'anarquista deportat Éliacin Vézian, tornada que no es va poder aconseguir. En 1950, encara que sembla ja no participava en activitats polítiques, el seu domicili del carrer Truffaut de París figurava en el llistat d'adreces d'anarquistes a vigilar per la policia. Gilbert Rollet va morir el 22 de juliol de 1986 a Coubert (Illa de França, França).

***

Carpentier, Mayol i Rappaport, del Grup Internacional de la Columna Durruti (1936)

- François-Charles Carpentier: El 28 d'octubre de 1904 neix a Reims (Xampanya, França) el militant anarquista i combatent de la Revolució espanyola François-Charles Carpentier. Sons pares, teixidors no casats, es deien François Carpentier i Germaine Béranger. Son pare, militant llibertari, que en les eleccions de 1914 va votar Bonnot, va canviar sovint de feines per la zona del Pas-de-Calais. El gener de 1915, trobant-se a zona ocupada, és deportat amb son pare a un camp de concentració a Alemanya, i va ser repatriat per la Creu Roja per ser un infant. A càrrec d'un oncle, primer treballarà en diversos tallers de teixidures i quan son pare va recobrar la llibertat va treballar amb aquest desenterrant obusos i tornant a tapar les trinxeres. Cap al 1920 va trobar feina com a empenyedor de vagons al fons de la mina de Bruay-en-Artois abans de marxar buscant feina arreu i fer de descarregador del moll de Rouen. En 1924, instal·lat a París, treballa en diverses petites ocupacions al mercat de les Halles i comença a freqüentar els cercles anarquistes. El 10 de novembre de 1924 va ser incorporat al Regiment dels Tiradors i enviat al sud del Marroc per combatre la rebel·lió d'Abd el-Krim. Llicenciat el 10 de maig de 1926 amb el grau de Caporal de Metralladores, va instal·lar-se a París, on va fer diverses feinetes. A començaments de 1928, domiciliat al suburbi parisenc d'Aubervilliers, va treballar com a repartidor de carbó. Secretari del grup anarquista de Saint-Denins, en 1930 va conèixer el militant anarquista Charles Ridel (Louis Mercier Vega), amb qui romandrà lligat de per vida en una forta amistat. Delegat del grup de Saint-Denis al congrés de la Federació Anarquista parisenca del 4 de juny de 1933, va ser elegit secretari adjunt de l'organització al costat de Le Bott. Entre el 14 i el 16 de juliol d'aquell any va participar com a delegat de Saint-Denis al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) a Orleans. El febrer de 1934, arran dels avalots feixistes, va passar la nit de l'11 defensant revòlver en mà la Borsa del Treball amb Mercier Vega. Durant el Front Popular ambdós van fer costat Simone Weil durant la vaga de la fàbrica «Sauter et Harlé». En aquesta època va fer de tresorer de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual també eren membres Nicolas Faucier i Mercier Vega, i que després es fusionaria amb la Unió Anarquista. En 1936, amb Mercier Vega i altres, parteixen cap a la Revolució espanyola i funden el Grup Internacional de la Columna Durruti, que afrontarà dures batalles al front d'Aragó. Després de la batalla de Perdiguera, on el Grup Internacional de la Columna Durruti serà delmat, Mercier i Carpentier tornaran a França per organitzar la solidaritat. A finals de 1936 Carpentier tornarà a Barcelona com a delegat de la Unió Anarquista davant la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aprofitarà la conjuntura per enviar diversos articles sobre la Revolució espanyola per a Le Libertaire. Durant un gran míting celebrat per celebrar l'entrada de 1937, amb Scolari i Balart, rebutjaran cantar La Internacional amb els comunistes. Gràcies a Berta Ascaso, va ser allotjat en una casa socialitzada a Barcelona amb sa companya que havia viatjat a la península amb un comboi de camions de solidaritat organitzat per Pierre Odéon. En aquesta època va conèixer el militant anarquista italià Ernesto Bonomini qui, el 20 de febrer de 1924, havia assassinat Nicola Bonservizi, representant personal de Mussolini a París. En maig de 1937, a Barcelona, Carpentier es batrà contra els comunistes que intenten destruir els anarquistes i els militants del POUM, instal·lant una metralladora al terrat de la fàbrica de sabó Myrurgia, a prop de la Sagrada Família, i també va participar des d'un automòbil blindat en el metrallament del local d'Estat Català. Alguns mesos després tornarà a França fugint dels estalinistes, completament desil·lusionat de la fi de la revolució, però encara van recaptar armes i les va portar clandestinament a Barcelona. Els 29 i 30 d'octubre de 1937 va participar en el congrés de la Unió Anarquista i amb Mercier deixaran l'organització. En 1938 va col·laborar, amb Lucien Feuillade, Mercier Vega i Nicolas Lazarevitx en la revista d'estudis revolucionaris Révision. Mobilitzat en 1939, el seu regiment va ser encerclat per les tropes alemanyes, però va poder escapar. En 1943 treballarà en el «Comité Ouvrier de Secours Immédiat» (COSI), organització social col·laboracionista creada per les autoritats de Vichy. Amb l'Alliberament va deixar tota militància –va ser eliminat de la llista d'anarquistes a vigilar el 31 d'agost de 1948–, però va continuar en contacte amb els vells militants (Mercier Vega, Feuillade) i va muntar una petita empresa de transport. El 14 d'agost de 1947 es casà al IX Districte de París amb Jeanne Louise Bonvalot. Durant els anys vuitanta va relatar la seva experiència revolucionària a Espanya a diversos joves historiadors (David Berry, Phil Casoar). François-Charles Carpentier va morir de càncer el 21 de març de 1988 a Écouen (Illa de França, França).

***

Necrològia de Josefa Montero Girón apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de juliol de 1969

- Josefa Montero Girón: El 28 d'octubre de 1905 neix a Capella (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Josefa Montero Girón, coneguda com Pepita Montero. Sos pares es deien Pedro Montero i Vicenta Girón. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili, fou companya d'Aurelio Arroyo. Treballà de portera a París (França). Malalta, Josefa Montero Girón va morir el 4 de juny de 1969 a l'Hospital Douessin de Doué-la-Fontaine (País del Loira, França).

***

Necrològica de Vicente Enfedaque Tormes apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de gener de 1981

- Vicente Enfedaque Tormes: El 28 d'octubre de 1911 neix a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Enfedaque Tormes –algunes fonts citen erròniament el seu primer llinatge com Enfadaque. Sos pares es deien Cirilo Enfedaque i Vicenta Tormes. Durant la guerra civil lluità en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on formà part d'una unitat de guerrillers encarregada d'operacions a la rereguarda de les línies franquistes al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bordeus. Sa companya fou Francisca Fort, de qui enviduà en 1950, i es casà de bell nou amb Fermina Pilar Arnas. Vicente Enfedaque Tormes va morir el 28 d'agost de 1980 a la Clínica Bel Air del barri de Caudéran de Bordeus (Aquitània, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 27 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'El Explotado

- Surt El Explotado: El 27 d'octubre de 1932 surt a Amposta (Montsià, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Explotado. A partir de març de 1933 es publicà a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià). Dirigit per Joan Reverter Nolla, comptà amb les col·laboracions d'Aparici, Domingo Cabrera, Canareu, Manuel Cano, Josep Elías, Joan Monlleó, Enrique Morales, Francisco Rofes, Joan Subirats i Josep Tomàs, entre d'altres. El desembre de 1933 va ser suspès governativament i el seu director processat, jutjat i absolt de «delicte de premsa» i «desacatament a l'autoritat», però multat amb 5.000 pessetes per «desobediència a les autoritats» i «excitació a la rebel·lió». Reemprengué l'edició mesos després en 1934 i el maig d'aquell any Francisco Rofes de Miguel va ser empresonat sota l'acusació d'haver atacat des de les pàgines del periòdic el jutge de Vinaròs Diego Ortega. El 26 de setembre d'aquell any la seu del periòdic va ser escorcollada per la policia sense cap resultat. El setmanari durà fins el 1935, després de publicar més de seixanta números.

***

Cartell de l'acte

- Conferència sobre l'antiga Iugoslàvia: El 27 d'octubre de 1993 se celebra al Centro Stranieri de Pistoia (Toscana, Itàlia) la xerrada «Ex Jugoslavia: Terrorismo di Stato» (Ex-Iugoslàvia: Terrorisme d'Estat) a càrrec de la sociòloga croata Melita Richter Malabotta. L'acte, organitzat pels arxius anarquistes Centro Studi Libertari Leda Rafanelli de Pistoia i Biblioteca Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia), consistí en la presentació de la segona edició del fullet Ex Jugoslavia: Terrorismo di Stato, editat pel grup anarquista «Germinal» de Trieste (Friül).

***

Plantació esclavista Felicity, a St. James Parish (New Orleans, Louisiana, EUA), on Reclus va fer de tutor de la família Fortier entre 1853 i 1855

- Congrés sobre Reclus: Entre el 27 i el 30 d'octubre de 2006, a l'Octavia Rooms del Danna Center de la Loyola University de New Orleans (Louisiana, EUA), organitzat per la citada universitat i amb el suport de diversos col·lectius llibertaris, es va realitzar el congrés «Humanity and the Earth / L'Home et la Terre: The legacy of Élisée Reclus (1830-1905)». La trobada va coincidir expressament amb la Fira del Llibre de New Orleans. En el congrés, que es volia fer coincidir amb el centenari de la mort del pensador anarquista i que es va haver d'ajornar un any a causa de l'huracà Katrina, van assistir a més de la comunitat acadèmica (geògrafs, filòsofs, etc.), editors anarquistes, anarcoecologistes i anarcosindicalistes de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), tots per analitzar l'obra científica i política, sense oblidar les seves relacions amb Louisiana, d'Élisée Reclus.

Naixements

Foto policíaca de François-Louis Duprat (27 d'abril de 1892)

- François-Louis Duprat: El 27 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 25 d'octubre– de 1857 neix a Sent Martin de Miranda (Gascunya, Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarquista François-Louis Duprat, també citat com Francis-Louis Duprat, i que va fer servir els pseudònims Paul i Piloux. Sos pares es deien Simon Duprat, jornaler, i Julie Marie Salles. Com a obrer de sastreria va crear el juny de 1882 el grup anarquista «L'Aiguille», amb Vilhem i Conchot, companys del Sindicat Anarquista de Sastres, que agrupava una desena d'obrers de sastreria (Bordes, Cahuzac i els germans Bourdin, entre d'altres). En els anys vuitanta participà en les reunions del grup anarquista «La Panthère des Batignoles», fundat durant la tardor de 1882. El març de 1883, en una reunió de grups anarquistes de París i dels suburbis, va ser nomenat tresorer i encarregat de recaptar fons per al nou setmanari parisenc La Vengeance Anarchiste. En 1884 participà en el moviment reivindicatiu dels obrers sense feina. Entre 1884 i 1885 va ser un dels principals redactors del periòdic anarquista Terre et Liberté. Organe communiste anarchiste, que va haver de deixar de publicar-se després d'un saqueig policíac i de la persecució contra el seu gerent Antoine Rieffel, que fou condemnat el 12 de març de 1885 pel Tribunal Correccional del Sena a dos anys de presó, a 200 francs de multa i a cinc anys de llibertat vigilada, per «incitació al pillatge». Terre et Liberté fou substituït per L'Audace (1885). Cap a la primavera de 1886 la policia sospità que fou un dels autors, amb Joutant (Rozier), Adrien Martin i Albert Maugé, del fullet L'Action, manual per a la fabricació d'explosius i per a la qual Rozier intentà trobar impressor. Segons la policia en aquesta època era membre del grup «Les Dynamitards», del qual formaven part Albert, Gardrat, Lapierre, Joutant (Rozier) i Rousseau. A començament de 1887 sembla que fou membre del grup «La Sentinelle» i el febrer d'aquell any, en una reunió, va ser acusat per Murjas de no haver enviat a Cyvot, Clément Duval i Gallo les recaptacions dels mítings. Freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. Proper a Émile Pouget, va fer costat l'acció obrera col·lectiva i la vaga dels estibadors britànics de setembre de 1889. Entre 1888 i 1889 va col·laborar en l'òrgan anarquista Le Ça ira. Establert com a venedor de vins i taverner, a partir de 1890, la seva bodega, al número 11 del carrer Ramey de París, es va transformar en un lloc de reunió i de magatzem de propaganda. El gener de 1892 participà en les reunions del Grup Parisenc de Propaganda Anarquista que publicà un número únic del periòdic antimilitarista Le Conscrit. El 22 d'abril de 1892, com molts altres anarquistes, va ser detingut a París, en una gran agafada preventiva a la manifestació de l'1 de maig; durant l'escorcoll de casa seva es van trobar nombrosos fullets i manuscrits, un revòlver sense munició i un punyal. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Aquest mateix any, en virtut de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser implicat en el «Procés dels Trenta», però tingué temps de poder fugir i refugiar-se a Londres (Anglaterra). El 21 d'octubre de 1894 va ser jutjat en absència i condemnat a 20 anys de treballs forçats per «associació criminal», pena que va ser amnistiada el 2 de febrer de 1895. A la capital anglesa visqué, amb sa company Louise Pioger (Quitrime), al número 24 de Grafton Street del barri del Soho londinenc i freqüentà els anarquistes Armand Lapie, Mattaini, Monceaux i Clovis Sicard, entre d'altres. A començament de 1895 retornà a París i es posà al servei de Sébastien Faure; ambdós van ser detinguts el 4 de març d'aquell any al costat del Palau de Justícia quan volien obtenir la revisió del seu procés. El 12 de març de 1895 va ser finalment absolt per l'Audiència del Sena. El 29 de març de 1921 es va casar a Garches (Illa de França, França) amb Adèle Moulouguet-Lapuchotte. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

François-Louis Duprat (1857-?)

***

Pietro Vasai

- Pietro Vasai: El 27 d'octubre de 1866 neix a Florència (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista Pietro Vasai, que va fer servir els pseudònims d'Alfredo Guercini i de Piattoli. Sos pares es deien Clemente Vasai i Maria Righi. D'antuvi barreter de professió, quan tenia 17 anys ja va fitxar per la policia com a militant del Cercle «Amilcare Cipriani», destacant la seva educació i la seva intel·ligència. Entre 1883 i 1884 va ser caixer del Cercle «Amilcare Cipriani» i gerent del periòdic La Questione Sociale. Organo comunista-anarchico, que es publicava a Florència per iniciativa d'Errico Malatesta. Per aquesta activitat, i per haver estat el febrer de 1884 un dels 89 signants del «Manifest de solidaritat per Malatesta i els seus companys», entre finals de 1884 i 1886 va ser condemnat a diverses penes que sumaven gairebé quatre anys de presó. Fugint d'aquesta repressió, durant la tardor de 1894 va passar a França, on treballà de perruquer, però el 17 de març de 1885 va ser detingut amb gran resistència a Lió (Arpitània) quan aferrava cartells en commemoració de la Comuna de París. Jutjat per aquest delicte, en va ser absolt, però va ser condemnat a quatre mesos de presó per vagabunderia i l'octubre de 1885 expulsat del país i lliurat a les autoritats italianes. Gràcies a l'amnistia del 5 de juny de 1887 aconseguí la llibertat i retornà a Florència, on entrà en contacte amb Giuseppe Cioci, un dels promotors del nou grup «Né Dio né Patria» i de la nova època de La Questione Sociale, que començà a publicar-se el maig de 1888. El 28 d'agost d'aquell any va ser condemnat, pels seus articles, a dos anys i tres mesos de presó. Fugí cap a Lugano (Ticino, Suïssa), però a finals de l'any passà clandestinament a Roma (Itàlia) sota la identitat d'Alfredo Guercini o de Piattoli, però, així i tot, va ser ràpidament detingut. Amb cinc ordres de detenció, només recobrà la llibertat gràcies a l'amnistia del 30 de novembre de 1890. A Florència, després del «Congrés de Capolago», hi va haver una gran activitat subversiva i va ser designat, juntament amb Giuseppe Barsanti, Enrico Braccini i S. Papini, representant dels grups anarquistes a la Comissió del Comitè d'Associacions Populars per a la celebració del «Primer de Maig» de 1891. Bon orador, parlà en la concentració realitzada a la plaça Savonarola de Florència aquell 1 de maig, quan la policia carregà i va ser detingut juntament amb altres companys. Entre el 8 i el 12 de maig de 1891 van ser jutjats 46 obrers, entre ells 10 anarquistes i cinc republicans. Durant el seu judici aprofità l'avinentesa per a fer propaganda anarquista, però els jutges el silenciaren i el condemnaren a dos anys de presó. Quan portava menys d'un any lliure, el juny de 1894 es desencadenà una gran ona repressiva i es va veure obligat a exiliar-se. El 21 de juny d'aquell any arribà a Tunísia. En aquest país va aprendre l'ofici de tipògraf i entre juny i octubre de 1895 publicà el periòdic cultural L'Etna. Després d'aquesta experiència editorial, passà a Marsella (Provença, Occitània), on estava considerat com a «subversiu perillós», i l'11 de novembre de 1895 va ser detingut durant la tumultuosa commemoració dels «Màrtirs de Chicago». Després de quatre mesos de presó, l'1 de juliol de 1896 va ser lliurat a les autoritats italianes. Després de nou mesos de presó per «infracció de la vigilància especial», va ser condemnat a cinc anys de deportació, que començaren a comptar a partir del 2 d'abril de 1897, primer a l'illa de Ponça, després a l'illa de Favignana i finalment a l'illa de Ventotene. Va demanar l'«absolució condicional», que implicava abandonar el país, i va ser acceptada amb la condició que s'instal·lés a Egipte. Tan bon punt aconseguí la llibertat, eludí la vigilància i passà a Barcelona (Catalunya), on entrà en contacte amb el moviment anarquista local. Immediatament detingut, el juny de 1898 va ser expulsat del país. En aquesta època ja havia contret la tuberculosi i decidí retornar a Tunísia, des d'on, l'octubre d'aquell any, embarcà cap a Malta i després cap a Alexandria (Egipte). Des de feia anys, primer Errico Malatesta i després Francesco Ferdinando Cini i Audiberto Icilio Ugo Parrini, als quals coneixia bé, havien establert una activa colònia anarquista a Egipte, però dividida per les polèmiques sobre l'organització i sobre l'individualisme. Ell intentà equilibrar aquestes controvèrsies, esdevenint en una de les figures claus del moviment anarquista a Egipte fins a l'esclat de la Gran Guerra. Detingut amb altres companys, va ser tancat a la presó de Qaitbay a l'Arsenal d'Alexandria i el 16 de gener de 1899 va ser jutjat i absolt. En 1901 publicà a Alexandria, amb el suport de l'anarquista jueu libanès Joseph Rosenthal, el setmanari francoitalià La Tribuna Libera. Organo internazionale per l'emancipazione del proletariato, que animà el debat sobre l'organització en els cercles anarquistes, juntament amb L'Agitazione de Roma (Itàlia) i Les Temps Nouveaux de París (França), encara que només va poder publicar dos números. Amb Luigi Galleani, que havia arribat a Alexandria al mateix temps que ell, i Raoul Canivet, fundà el 3 d'agost de 1902 la Universitat Popular Lliure, que va aconseguir la implicació de la intel·lectualitat local i en la qual van participar els escriptors Enrico Pea i Giuseppe Ungaretti, i que establerta al carrer Hamman el-Zahab era coneguda com «Barraca Roja». En 1902, durant l'epidèmia de còlera a la regió, organitzà l'«Associació Internacional dels Socors Sanitaris d'Urgència» (AISSU), que tingué una llarga vida. Amb Roberto D'Angiò i Audiberto Icilio Ugo Parrini, intentà crear les Lligues de Resistència Obrera en diversos sectors proletaris (sastres, tabaquers, etc.), que finalment no reeixiren, per manca del suport del proletariat local, ja que només els treballadors tipogràfics se sentiren atrets pel moviment llibertari. Entre el 19 de juliol de 1902 i el 18 d'abril de 1903 publicà a Alexandria, amb Roberto D'Angiò, el setmanal L'Operario, i col·laborà en el periòdic Lux. També en 1903 publicà Il Domani. Periodico libertario. Aquest mateix 1903 va fundar el «Circolo di Studi Sociali» (Cercle d'Estudis Socials) d'Alexandria, per a activar la propaganda anarquista. La iniciativa sindical dirigida als obrers locals despertà ferotges crítiques d'Audiberto Icilio Ugo Parrini, que va veure el projecte com a una «desviació» anarcosindicalista. Ni tan sols un cicle de conferències portat a terme a principis de 1904 per Pietro Gori solucionà la controvèrsia desencadenada entre els cercles anarquistes italians establerts a Egipte. En realitat la seva manera de pensar era contrària al sindicalisme i molt més acostada a l'internacionalisme antiorganitzador. A finals de gener de 1908 va arribar al Caire (Egipte) com a representant de la Lliga de Resistència d'Alexandria amb la finalitat de trobar fons per als treballadors en vaga. El novembre de 1908 va convocar una reunió al cementiri civil del Caire on es va aprovar la publicació d'un nou diari de propaganda anarquista L'Idea. L'1 d'agost de 1909 va ser un dels promotors del Congrés Nacional celebrat a la seu del «Circolo Ateo» d'Alexandria, on els anarquistes locals concretaren una homogeneïtat d'acció amb els anarquistes del Caire (Alfredo Albano, Camillo Brigido, Giovanni Brunello, Cesare Franceschetti, Gaetano Nocchi, Luigi Ferdinando Paratocci, Cesare Sacchi) promotors de la iniciativa, i acabaren de materialitzar el periòdic quinzenal, L'Idea. Periodico di propaganda anarchica, el qual va dirigir i que va tenir continuació en Libera Tribuna. Critica, polemica e propaganda (1913) i L'Unione (1913-1914). Aquesta experiència periodística, boicotejada per les autoritats consulars i per l'esclat de la Gran Guerra, va ser la seva última aportació al moviment, ja que la seva salut va empitjorar força. No obstant això, encara va patir un últim judici el 27 de novembre de 1914 al Tribunal Consular Italià del Caire, juntament amb l'anarquista Giovanni Macrì, per «apologia del regicidi», arran d'un article aparegut en L'Unione, del qual va ser absolt. El 7 de juliol de 1916 aconseguí retornar a Florència, on va ser posat sota vigilància per les autoritats. Intentà, sense èxit, curar-se al Sanatori dell'Ardenza de Liorna (Toscana, Itàlia). Pietro Vasai va morir tísic l'11 de desembre de 1916 a Florència (Toscana, Itàlia).

Pietro Vasai (1866-1916)

***

Notícia de la detenció de Francesco Fasola apareguda en el diari parisenc Paris del 14 de novembre de 1893

- Francesco Fasola: El 27 d'octubre de 1875 neix a Maggiora (Piemont, Itàlia) l'anarquista Francesco Fasola, també conegut com François Fasola. Es guanyava la vida treballant de guixaire. Establert a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), es relacionà l'anarquista Auguste Von Gunten. El 28 de setembre de 1893 deixà d'aquesta població i s'instal·là a Besançon (Franc Comtat, Arpitània), des d'on mantingué contacte amb Von Gunten. En les reunions anarquistes tenia la funció de vigilar amb la finalitat que la policia no sorprengués els reunits. Durant la nit del 11 a l'12 de novembre de 1893 va ser detingut, juntament amb l'anarquista Mognier, venedor de Le Père Peinard, després de ser trobar aferrant uns cartells («À bas le Tsar!»), signats per la «Lliga dels Antipatriotes», contraris al tsar i glorificant l'atemptat amb bomba al Gran Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), tot recomanant la població que, en declarar-se la guerra, degollés els propietaris en comptes d'anar al front. El 16 de novembre de 1893 la Prefectura del departament de Doubs decretà la seva expulsió de França i passà a Suïssa. El 29 de novembre de 1898 el Consell Federal de la Confederació Helvètica ordenà la seva expulsió del país. En 1901 vivia a Estrasburg (Alsàcia) i el maig d'aquell any el president del departament de la Baixa Alsàcia decretà la seva expulsió de França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Notícia de la condemna d'Éliacin Vézian apareguda en el periòdic madrileny La Nación del 28 de juliol de 1918

- Éliacin Vézian: El 27 d'octubre de 1886 neix a Galargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Éliacin Gaston Vézian. Sos pares es deien Gaston Vézian, empleat dels ferrocarrils, i Julie Floris. En 1902, quan estudiava a l'Escola Primària Superior d'Alès (Llenguadoc, Occitània), renuncià a preparar-se per aconseguir el certificat d'estudis i decidí aprendre oficis manuals. Aquest mateix any va ser nomenat secretari de la Universitat Popular de Senta Cecília d'Andòrge (Llenguadoc, Occitània). En aquesta època ja estava inscrit en el «Control d'anarquistes» del departament de Gard. Després fou aprenent de fuster, agrimensor i delineant en les obres de la «Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i a la Mediterrània», més coneguda com «París-Lió-Mediterrània» (PLM), a Lo Colet de Dèsa (Llenguadoc, Occitània), i vivia amb son pare, cap de l'estació de Senta Cecília d'Andòrge. En 1904 fou un dels fundadors de la secció a Losera (Llenguadoc, Occitània) de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Entre el 2 i el 8 de juliol de 1905 assistí al congrés de la Libre Pensée que se celebrà a París. Aquest mateix any son pare demanà la seva exclusió de la llista del «Control d'anarquistes». Obtingué una plaça de professor de francès a Cracòvia (Galítsia, Imperi Austrohongarès), però va ser acomiadat poc després per les seves maneres negligents. Sobrevisqué fent classes particulars i portà una vida bohèmia i errant (Itàlia, Marroc, Espanya). Retornà a França poc abans de l'esclat de la Gran Guerra. Aquest mateix 1914 fou mobilitzat i enquadrat com a auxiliar en una unitat de combat d'un regiment dels Caçadors Alpins. Prengué part en els terribles combats als peus de la muntanya de Hartmannswillerkopf, als Vosges, dels quals se'n va sortir de miracle. En 1916, durant el primer permís a Galargues, desertà i es refugià a Barcelona. A la capital catalana col·laborà entre octubre de 1917 i abril de 1918 amb articles antimilitaristes en La Vérité, setmanari en francès que es publicava a Barcelona des de l'1 de gener de 1917. Les autoritats gal·les acusaven aquesta publicació de germanòfila i d'estar subvencionada per l'Imperi Austrohongarès i redactada pel Deutscher Nachrichtendienst (Servei d'Intel·ligència Alemany) de Barcelona. Per aquest motiu, el 18 d'agost de 1917 l'ambaixador de França envià una carta de protesta dirigida a Salvador Bermúdez de Castro y O'Lawlor, ministre espanyol d'Assumptes Exteriors, en la qual acusava La Vérité, publicació que «que es difon pels cercles anarquistes de Barcelona sota la direcció d'alemanys», de «crear un corrent favorable a l'antimilitarisme, a la deserció i a la Pau Alemanya». El 23 de maig de 1918 caigué en un parany ordit per uns infiltrats i, durant una excursió pels Pirineus, fou detingut a Sureda, a prop de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord); la premsa el presentà com a director de La Vérité i el va implicar en l'«Afer de Le Bonnet Rouge». El 26 de juliol de 1918 va ser jutjat a Montpeller pel Tribunal Militar de la 16 Regió i condemnat a 10 anys de presó per «deserció» i a mort per «intel·ligència amb l'enemic». Gràcies a la campanya de suport dels cercles anarquistes, la pena fou commutada pel tribunal militar de Tolosa de Llenguadoc, sota l'acusació de «deserció i delicte de premsa», per la de treballs forçats a perpetuïtat i reduïda posteriorment a 20 i a 17 anys de presó. En 1923 va ser deportat a la Guaiana Francesa. Sota pseudònim publicà en 1931 un article («Et la suppression du bagne?») en Le Libertaire, fet que li va implicar mesures repressives a la colònia penitenciària. El 23 de juliol de 1933 va ser agraciat i fou alliberat amb assignació de residència a la mateixa Guaiana. En 1936 es creà a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) un «Comitè Éliacin Vézian», del qual fou secretari Henri Guiraud, i en 1937 els periòdics La Patrie Humaine et Le Merle Blanc atiaren una campanya per obtenir del govern del Front Popular francès l'aixecament de l'obligatorietat de la residència forçada a les Colònies per a Vézian, recollint-ne 300.000 signatures. En aquesta època, el periodista anarquista Pierre Châtelain-Tailhade, insubmís i exiliat a Brussel·les (Bèlgica), organitzà una campanya de suport pel seu compte. Amb el seu nom, el 10 de novembre de 1938, Vézian signà un article en Le Libertaire on feia una crida als lectors a escriure'l a Saint-Laurent-du-Maroni. Trobant-se en situació lamentable, en 1946 el periòdic anarquista Ce qu'il faut dire, del qual era col·laborador, organitzà una subscripció popular al seu favor, que recol·lectà en dos mesos 53.730 francs. L'octubre de 1949 el periòdic Le Lien assenyalà que el seu estat de salut recomanava que no sortís de la colònia penitenciària. Éliacin Vézian va morir en 1963 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).

***

Foto antropomètrica d'Angelo Montacci de la policia francesa (1935)

- Angelo Montacci: El 27 d'octubre de 1891 neix a Città di Castello (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Angelo Montacci, també citat de diverses maneres (Angelo Montaggi, Angelo Montaccio, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Montacci i Maria Santa Croci, conegut com L'Americano. Es guanyà la vida fent diversos oficis (peó, manobre, empleat d'hotel, etc.) i l'abril de 1913 emigrà als Estats Units. Retornà en data indeterminada i en 1924 emigrà il·legalment a França, vivint en diverses poblacions (París, Évian-les-Bains, Vichy). A Niça (País Niçard, Occitània) d'antuvi treballà de jornaler i després gestionà un petit negoci de neteja vidre i d'aparadors. En aquesta època vivia al número 18 del carrer Grégoire i amb l'anarquista Vicenzo De Luca desenvolupà una intensa propaganda anarquista. El desembre de 1924 va ser detingut i acusat del robatori d'una joia, valorada entre 15 i 18.000 francs, a casa de l'antiquari Sempe, al número 28 del bulevard Victor Hugo, on treballava de criat, però va ser posat en llibertat provisional a l'estimar-se dubtes sobre la seva culpabilitat. En 1928 va ser expulsat de l'Estat espanyol sota l'acusació d'«anarquista militant». A principis de la dècada dels trenta milità amb altres anarquistes (Pasquale Curetti, Vicenzo De Luca, Valdo Mistani, Domenico Nanni, Randolfo Vella, etc.) en el grup de Bèusoleu (Provença, Occitània). En 1933 tingué contactes amb els cercles llibertaris de Grassa (Provença, Occitània), del Principat de Mònaco i del grup de Ginebra (Ginebra, Suïssa) al voltant de Luigi Bertoni i Carlo Frigerio. Per les seves activitats, tendents a la creació de nuclis llibertaris adherits a la Federació Anarquista de Marsella, va ser greument amonestat per les autoritats franceses i el 4 de maig de 1935 se li va decretar l'expulsió. Gràcies al suport de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i de diverses organitzacions obreres, va aconseguir poder romandre a França. El 15 de setembre de 1935 participà a Niça, amb altres anarquistes (Ermanno Diana, Domenico Nani, etc.) en una reunió per a estudiar la nova línia política de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i preparar el Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que s'havia de celebrar el novembre de 1935 a Sartrouville (Illa de França, França). Després de ser qualificat per les autoritats de Niça com a «un dels principals exponents del moviment anarquista», el 19 d'agost de 1936 passà Barcelona (Catalunya) en plena Revolució i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», però, a causa de la seva ja avançada edat, passà poc després a la capital catalana fent tasques de suport a la rereguarda i afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre abril i juny de 1937 desenvolupa tasques de propaganda en suport de la Revolució espanyola a Niça i l'estiu d'aquell any retornà a Barcelona. Entre desembre de 1938 i gener de 1939 va estar al camp de recuperació de Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya), on segons informes d'espies estalinistes, desenvolupà una intensa campanya propagandística contra el Govern republicà i contra els comunistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Gurs, on el juliol d'aquell any formava part de la IX Companyia. Més tard figurava en un llistat de membres del grup anarquista «Libertà o Morte» internats al camp de concentració d'Argelrs. Durant la primavera de 1940 va ser integrat per les autoritats militars franceses en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en una de les seves fàbriques. Segons algunes fonts Angelo Montacci va morir el 19 de febrer de 1942 a Berlín (Alemanya) i segons altres en 1943 encara residia a França. El gener de 1954 va ser esborrat del butlletí de recerca de la policia italiana.

Angelo Montacci (1891-1942)

***

Comasco Comaschi

- Comasco Comaschi: El 27 d'octubre de 1895 neix a Cascina (Toscana, Itàlia) el fuster anarquista Comasco Comaschi. Sos pares es deien Ippolito Comaschi i Virginia Baccardi. S'inicià en el pensament anarquista de la lectura de Lev Tolstoi i de la propaganda llibertària de Pietro Gori. Professor de l'Escola d'Art de Cascina, n'era el cap del seu taller de fusteria i ebenisteria. Milità en la Lega dei Falegnami Anarchici (LFA, Lliga dels Fusters Anarquistes) i fou un dels fundadors de l'Assistència Pública de Cascina, lloc de reunió de les forces antifeixistes de la localitat, i membre de la secció local dels «Arditi del Popolo». Defensà els alumnes que no van voler adherir-se al feixisme i aquesta va ser una de les raons del seu assassinat. Comasco Comaschi va ser abatut per quatre trets disparats a la seva esquena –altra versió apunta a un tir a la templa– per un grup de feixistes vinguts de Marcina (Toscana) el 19 de març de 1922 als voltants del Canale Emissario de Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia). Persona molt estimada, al seu funeral assistiren centenars de persones. Els assassins –entre ells Gabriellini Orfeo– van ser identificats i detinguts, però finalment l'Audiència de Pisa no els processà per manca de proves. En 1932 l'Assistència Pública de Cascina va ser clausurada pel feixisme imperant. Actualment un carrer de Cascina porta el seu nom, en el qual hi ha una estàtua, inaugurada el 25 d'abril de 1945 i restaurada en 1961, dedicada a la seva persona. En els anys vuitanta existí un grup anarquista de Cascina que portà el seu nom. En 2003 el grup TeatroInBìliko estrenà l'espectacle teatral La notte di Comasco sobre el seu assassinat.

Comasco Comaschi (1895-1922)

***

Necrològica de Manuel Peralta Bernal apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 17 de març de 1987

- Manuel Peralta Bernal: El 27 d'octubre de 1895 neix a Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Peralta Bernal. Sos pares es deien Damaso Peralta i Sebastiana Bernal. Quan tenia set anys començà a treballar de sagal d'un pastor qui li va ensenyar a llegir i a escriure. Cap el 1909 va fer feina amb son pare a les obres del dic de l'embassament de Verge del riu Guadalopillo, però ambdós van ser acomiadats per promoure una vaga. Posteriorment emigrà a Fígols (Berguedà, Catalunya), on entrà a formar part del moviment llibertari. En 1917 va ser un dels organitzadors del Sindicat Miner de la Confederació Nacional del Treball (CNT). També es va integrar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1931, amb altres miners, participà en la vaga dels tramvies de Barcelona (Catalunya) i en 1932 intervingué en la insurrecció anarquista de Fígols, on es va proclamar el comunisme llibertari. Detingut, va ser tancat amb altres companys al vaixell-presó Buenos Aires, ancorat al port de Barcelona, i posteriorment deportat a les colònies africanes. En tornar a la Península s'establí a Balsereny (Bages, Catalunya). Durant la Revolució participà en les col·lectivitats de Fígols i d'Alcorisa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs a diversos camps de concentració (Vernet, Barcarès i Sètfonts). A finals de 1939 començà a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT en l'exili. Sa companya fou Bienvenida García Pérez, amb qui tingué tres infants (Bernardo, Pedro i Rosa), tots militants llibertaris. Manuel Peralta Bernal va morir el 5 de febrer de 1987 al seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord).  

Pedro Peralta García (1923-2014)

***

Simón Bondio

- Simón Bondio: El 27 d'octubre de 1904 neix a Ponte in Valtellina (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Simone Bondio, més conegut com Simón Bondio, i que va fer servir els pseudònims El Petiso, Señor Tavelli i Tavelli. En 1927 emigrà a l'Argentina, on participà activament en els moviments antifeixista i anarquista. Integrat en el grup il·legalista de Severino de Giovanni, participà com a xofer en algunes de les seves accions. Fou membre de «Italia Libre» i de la «Unione e Benevolenza» i estava afiliat a l'anarcosindicalista Federació d'Obrers en Construccions Navals. Participà, amb destacats anarquistes (Diego Abad de Santillán, Ricardo Giusti, Manuel Martín Fernández, José Pozzi, etc.), en el projecte comunitari llibertari de reserva natural «Cerro Negro» (Córdoba, Argentina), on plantà un milió de pins –finalment aquest projecte acabà malauradament transformat en un lloc de vacances de l'alta burgesia. Posteriorment es va dedicar a tasques d'aforestació, mitjançant plantacions de pinar, a les serralades properes a Villa General Belgrano (Calamuchita, Córdoba, Argentina). Més tard retornà a Buenos Aires. Simón Bondio va morir l'1 de juliol de 1992 a Buenos Aires (Argentina).

***

Panayot Chivikov en el documental de Dimitir Mitev

- Panayot Chivikov: El 27 d'octubre de 1904 neix a Ruse (Ruse, Principat de Bulgària, Imperi Otomà; actualment Bulgària) el poeta, periodista i propagandista anarquista Panayot Velikov Chivikov, conegut com Zherminal (Germinal) i que va fer servir diversos pseudònims (Don Basilio, Jarbon, Pedro Jiménez, Otto Zapryanov). Fill d'una família humil, sos pares es deien Veliko Genov Lipnikliev Chivikov, ferroviari, i Todora Velikova Chivikova. Amb son germà gran Stoyan Chiviko, s'integrà de ben jove en el moviment anarquista, gràcies a les activitats de destacats llibertaris (Zhelyu Grozev, Varban Kilifarski, Georgi Sheitanov, Ivan Yankov, etc.). Quan era estudiant, participà activament en les activitats anarquistes clandestines. Arran de l'aixecament revolucionari de setembre de 1923, va ser buscat, detingut, torturat i amenaçat de mort per la policia. Fou expulsat de l'Institut de Ruse on estudiava i posteriorment també, per mor de les seves activitats, de l'Escola de Fusteria on estava matriculat. Col·laborà en el diari anarquista Burevestnik de Ruse i dirigí dos números d'aquesta publicació, arran d'una decisió presa durant la conferència de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB). Amb altres companys (Dimitar Panov, Georgi Shalamanov, Georgi Sheitanov, etc.), participà en la publicació de diverses revistes anarquistes (Purpur, Signali i Svododna Mishla). En 1927 publicà el recull de poemes Другарят Христос (Camarada Crist), que va ser considerat blasfem per les autoritats de l'Església ortodoxa. Amb Georgi Zhechev va ser membre del grup anarquista «Мисъл и воля» (Pensament i Voluntat) i esdevingué editor el periòdic Rabotniceska Missal, amb el suport de Petar Lozanov i Alexander Sapundjiev. Per un article publicat en aquest periòdic on es criticava Aleksandar Tsankov, primer ministre de Bulgària, va ser jutjat i condemnat per la Llei de Protecció de l'Estat a tres anys de treballs forçats. Un cop llibre s'exilià i entre 1928 i 1929 visqué a França i després a Iugoslàvia, Rússia, Àustria i de bell nou a França, sempre fent servir documentació falsa a nom d'altres anarquistes búlgars. Finalment s'establí a Espanya. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'integrà en les columnes confederals i va fer de locutor de Ràdio Barcelona, a més de redactar el butlletí en llengua búlgara de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1938 retornà a Bulgària, però va ser detingut pels seus articles publicats a la premsa estrangera crítics amb el rei Borís III de Bulgària i amb Adolf Hitler. Va romandre un mes en presó preventiva, però un cop jutjat va ser absolt i posat en llibertat. A partir d'aquí va ser boicotejat per trobar feina i durant la II Guerra Mundial va ser perseguit i detingut en diverses ocasions. Finalment, gràcies a diversos contactes, obtingué feina de jornaler al port. En 1944 va ser novament empresonat i el 9 de setembre d'aquell any, amb l'arribada dels comunistes al poder, va ser posat en llibertat. Durant el seu exili havia conegut l'austríaca Sofia Maximilian, que esdevingué la seva companya i amb qui tingué en 1944 sa filla Plamena Chivikov i en 1945 son fill Zherminal Chivikov. En aquests anys treballà de comptable. En 1969 el seu amic anarquista Hristo Kolev l'encarregà la traducció de diversos capítols del llibre dels germans Daniel i Gabriel Cohn-Bendit Le Gauchisme, remède à la maladie sénile du comunisme, que es publicà i distribuí clandestinament a Bulgària. En els anys setanta es van publicar en diverses publicacions en llengua castellana (Espoir, Mujeres Libres, La Razón, Ruta, Tierra y Libertad i Verde Olivo), els seus poemes, molts d'ells sobre la Revolució espanyola. Va ser amic íntim de la parella anarquista Sara Berenguer Laosa i Jesús Guillén Bertolín (Guillembert). A més de les citades, entre les seves obres podem destacar Шлеп 3570 (1928), Песни на един прокуден (1928), Ден последен е този (1934), Цар Борис Последни (1938) i Съдбата на бояджията Адолф Хитлер (1938). Sempre anarquista, Panayot Chivikov va morir el 16 d'agost de 1989 a Ruse (Ruse, Bulgària). Son fill Zherminal Chivikov, també militant anarquista, va ser empresonat en 1969 per la distribució de textos dissidents. En 1995 Dimiter Mitev entrena un documental d'una llarga entrevista seva. Entre 2004 i 2007 Zherminal Chivikov donà als Arxius Estatals de Ruse els documents de son pare.

Panayot Chivikov (1904-1989)

***

Antonio Zapata Córdova (Montadin, 1996)

- Antonio Zapata Córdova: El 27 d'octubre de 1908 neix a El Mirador (San Javier, Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Zapata Córdova –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Córdoba. Fill d'una família jornalera, sos pares es deien Antonio Zapata Albadalejo i Dolores Córdova. Entre els cinc i els nou anys estudià a l'Escola Racionalista que havien fundat els miners de La Unión (Múrcia, Espanya), però, quan restà orfe de pare, s'integrà a les feines del camp. Quan tenia 12 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà en diverses tasques: en una fàbrica de sivelles, de pagès, a la construcció, etc., per quedar de paleta com a ofici definitiu. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el desembre de 1930 va ser detingut arran de les protestes pels afusellaments dels capitans Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández. En 1931 va ser nomenat delegat sindical i l'any següent entrà a formar part dels Grups de Defensa Confederal del barri barceloní de Gràcia. També en 1932 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Gràcia, el qual presidí durant alguns anys. Com a membre dels Comitès Pro Presos, en 1934 va ser nomenat membre del seu Comitè Regional de Catalunya. Força perseguit per les autoritats per la seva militància, el maig de 1933 va ser detingut, amb Joan Rivera, acusat d'haver posat una bomba en una casa en construcció a Barcelona; en 1934 va ser empresonat i, després de la vaga de tramvies, marxà cap a Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). En 1936 fou vocal de la Junta Central de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Barcelona. Participà en la lluita als carrers, per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936 i immediatament s'incorporà en la «Columna Durruti». Posteriorment, en la reraguarda, en representació de la CNT, formà part de la Comissió Confederal de Control de la Propietat Immobiliària, la qual abandonà quan el conseller de Serveis Públics, Economia i Cultura de la Generalitat, Josep Tarradellas Joan, es negà a acceptar la municipalització de l'habitatge. A començaments de 1937 entrà a formar part del «Grup Viñas» de Barcelona, adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Posteriorment s'uní al XX Batalló de fortificacions al front de l'Ebre i més tard fou comissari de l'Exèrcit Popular de l'Est de la II República espanyola. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a França i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Barcarès i Argelers). Després passà a treballar a Muret, a Poitiers i, des de setembre de 1940 i fins a juny de 1960, a Font Romeu. En 1945 va ser nomenat tresorer de les Joventuts Llibertàries i aquest mateix any, quan l'escissió, s'arrenglerà amb els partidaris de la CNT de l'Interior, de la qual va ser nomenat delegat de Fronteres. En 1960, amb la unificació confederal, passà a viure a Tolosa de Llenguadoc. En els seus últims anys viatjà assíduament a Barcelona. En 1996 participà en la celebració del centenari del naixement de Buenaventura Durruti. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), en 1997 assistí al Congrés de la CGT de Catalunya celebrat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 1999 va escriure unes Notas autobiográficas, que resten inèdites. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín Amicale 26 División Durruti, CNT, El Frente, etc. Antonio Zapata Córdova va morir el 12 de gener de 2000 a la Clínica Saint-Jean Languedoc de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat el 17 de gener al cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou l'anarcosindicalista María Cruzado Sánchez (1907-1982).

Antonio Zapata Córdova (1908-2000)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 26 d'octubre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Homenatge a Eduardo de Guzmán: El 26 d'octubre de 2007 se celebra al saló d'actes de Caja España de Palència (Castella, Espanya), sota el títol «La presencia de Eduardo de Guzmán», un homenatge al periodista i escriptor anarcosindicalista Eduardo de Guzmán. L'acte, organitzat per la Universitat Popular de Palència i la llibreria Alfar, s'emmarcà dins del cicle de taules rodones «Palencia: Personalidades del Siglo XX» i comptà amb les intervencions de Manuel Blanco Chivite, periodista, editor i lluitador antifranquista condemnat a mort per la dictadura; de l'historiador de la Universitat Popular Pablo García Colmenares, compromès amb les taques de recuperació de la Memòria Històrica i representant d'Ediciones VOSA, que recupera la immensa obra de l'escriptor; de José María González Corrales, alcalde socialista de Villada (Palència, Castella, Espanya), població natal de l'homenatjat; i de Carmen Bueno Uribes, vídua d'Eduardo de Guzmán. Durant l'acte, al qual assistí un centenar de persones, s'analitzaren sumàriament els eixos principals de l'obra de l'escriptor: els seus llibres testimonials i la seva obra periodística, des dels seus grans reportatges durant la II República espanyola i la guerra civil  –fou testimoni de combats (Madrid, Terol, Osca i Saragossa) i entrevistà personalitats del moment (Lluís Companys, Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, etc.)–, fins als seus articles que durant la segona meitat dels anys setanta i la dècada dels vuitanta publicà en diferents diaris i revistes (Diario 16, Tiempo de Historia, Triunfo, etc.), tot això sense oblidar el seu compromís polític i el seu costat humà.

Naixements

Biófilo Panclasta durant la seva detenció a Valencia (Veneçuela) en 1929

- Biófilo Panclasta: El 26 d'octubre de 1879, a les cinc de la matinada, neix a Chinácota (Norte de Santander, Colòmbia) el revolucionari anarquista, un dels més originals de Llatinoamèrica, Vicente Rojas Lizcano, més conegut sota el pseudònim de Biófilo Panclasta (amant de la vida i destructor de tot). Fill «natural» de Bernardo Rojas i de Simona Lizcano, va començar els estudis primaris en 1886, destacant especialment en l'assignatura d'Història i com a escolà rebel. Entre 1897 i 1898 va estudiar en l'Escola Normal de Bucaramanga, on va editar un petit periòdic manuscrit que lluitava contra la reelecció del president de la República, el conservador Miguel Antonio Caro; motiu pel qual i per «per faltes greus contra la disciplina», va ser expulsat pel director Joaquín García. En 1899, juntament amb Eléazar López, va fundar la primera Escola Pública a Capacho Nuevo (Veneçuela) i va participar en l'enderrocament del govern d'Ignacio Andrade per part de Cipriano Castro i la seva Revolució Liberal Restauradora. En 1901 a Cúcuta va estar a punt de ser afusellat. En 1904 va adoptar, a suggeriment de Maksim Gor'kij,  el pseudònim pel qual es coneix i el novembre d'aquell any, com a coronel de Cipriano Castro, va arribar a Barranquilla i va oferir els seus serveis en pro de la integritat colombiana contra la usurpació nord-americana. A Bogotà va ser nomenat primer ajudant de la Quarta Expedició sobre Panamà. Acusat de conspirador, va viatjar a Equador i va oferir els seus serveis en la projectada guerra amb el Perú. En 1906 va viatjar per l'Argentina, on es relaciona amb el moviment anarquista, assistint a les seves reunions i escrivint en els seus periòdics; a Buenos Aires el consideren el «prototipus ideal d'anarquista», exemple de propaganda teòrica i d'acció. Va ser convidat al Congrés Nacional de Lliurepensadors de Buenos Aires, però va marxar cap a Europa. Entre 1907 i 1908 va recórrer el continent europeu (França, Espanya, Gran Bretanya, Suïssa, Itàlia, Bèlgica i Holanda) com a delegat de la Federació Obrera Nacional Argentina (FONA) i va conèixer infinitat de revolucionaris anarquistes (Kropotkin, Reclus, Grave, Malato, Faure, Leverine, Tanvión, Gori, Malatesta, Furati, Ravachol...) i, segons afirmava, va estar en complet desacord amb tots ells, ja que es circumscrivia a la línia anarcoindividualista de Max Stirner, amb influencia nietzschianes. Va assistir al Congrés Obrer d'Amsterdam de 1907 i va participar en el grup anarquista holandès «Estudis Socials» amb la intenció de refutar una conferència de Bestraud titulada «L'anarquia contra la vida», episodi que acabarà amb el seu empresonament. Quan es trobava a Espanya, que va ser la seva escola revolucionària, el president colombià Rafael Reyes aconsegueix que sigui deportat a Colòmbia, però quan va desembarcar a Puerto Colòmbia, va fugir a Panamà on va aconseguir refugi fins a maig de 1908, quan va ser lliurat a les autoritats del Chocó. El novembre de 1909 publica a Bogotà el periòdic El Anticristo. Després de diverses aventures, és lliurat a les autoritats colombianes de Barranquilla l'abril de 1910, on empresonat escriurà Datos autobiográficos, per al periòdic El Pueblo, que dirigeix Aurelio de Castro. Expulsat del seu país, viatja a Curaçao on serà expulsat, com també de la República Dominicana. El febrer de 1911, detingut a Bogotà, haurà de patir una campanya de la premsa conservadora que demana la seva pena de mort per «pertorbador de l'ordre social amb les seves idees revolucionàries». Entre 1914 i 1921 restarà empresonat en diverses presons veneçolanes i de l'experiència d'aquests anys escriurà un pamflet, Siete años enterrado vivo en una de las mazmorras de Gomezuela, que fou publicat en 1932 i reeditat en 2010. En 1923 va ser nomenat delegat de l'Associació Anarquista Mexicana al Congrés Anarquista de Barcelona, on va proposar l'«Operació Europa», que consistia en la formació d'un comitè internacional encarregat d'ordenar, planejar i executar en un mateix dia l'assassinat dels reis de Bulgària, d'Itàlia i d'Egipte, de l'emperador de la Gran Bretanya, de l'arquebisbe de Mèxic, del president de França, del cardenal arquebisbe de Toledo i de León Daudet. En 1924 va ajudar a organitzar una vaga cafetera a Sao Paulo i va ser deportat pel govern al terrible camp penitenciari selvàtic del riu Oiapoque, d'on va fugir. Empresonat a Caiena (Guaiana Francesa), la Lliga dels Drets de l'Home va aconseguir que fos enviat a Martinica; finalment retornarà a Colòmbia. En 1927 va ser tancat a la presó de San Gil amb Raúl Eduardo Mahecha i altres companys anarquistes. En 1928 fundarà a Bogotà el Centre d'Unió i Acció Revolucionària i publicarà en El Socialista i Claridad. L'any següent va publicar Mis prisiones, mis destierros y mi vida. En 1934 es casa amb l'exmonja de les Germanes de la Caritat octogenària, pitonissa, maçona i anarcofeminista, Julia Ruiz (Hermana Balbina), que havia participat com a infermera en els exèrcits del general Rafael Uribe Uribe i que es declarava profundament «antiianqui». Entre 1935 i 1936 publicarà articles en La Democracia i El Diario Nacional, i el maig de 1936 publicarà La fatalidad de ciertos nombres i En marcha. El gener de 1939 va morir sa companya Julia Ruiz i en 1940 intentarà suïcidar-se a Barranquilla electrocutant-se i tallant-se el coll amb una navalla. El desembre d'aquell any va ser expulsat de Bucaramanga per «gandul i embriac». Biófilo Panclasta va morir a les 10 del matí de l'1 de març de 1942 a l'Asil d'Ancians Desemparats de Pamplona (Norte de Santander, Colòmbia) d'un fulminant atac cardíac. Biófilo Panclasta va visitar durant sa vida 52 països i 377 presons...

Biófilo Panclasta (1879-1942)

***

Autoretrat d'Umberto Candoni

- Umberto Candoni: El 26 d'octubre de 1883 neix a Cedarchis (Arta Teme, Friül) el fotògraf anarquista i anarcosindicalista Umberto Candoni. Era fill de Luigi Candoni i Luigia De Tina. D'antuvi treballà de mecànic, després d'ajudant en la construcció i finalment de fotògraf. Entre 1905 i 1906 va fer el servei militar i ja de ben jovenet desenvolupà a la regió friülana de Càrnia una intensa tasca de propaganda socialista i antimilitarista. En aquests anys, va ser denunciat per fer conferències anticlericals sense permís de les autoritats i per «incitació a l'odi de classe». En 1908 es casà amb Maria Monai, amb qui en 1911 tingué un fill, Prometeo Apollo Candoni, que d'adult va ser un important industrial. El maig de 1908 va ser processat per distribució a militars del II Regiment Alpí exemplars del fullet de Gustave Hervé L'antimilitarismo spiegato al popolo. En 1910, quan treballava d'ajudant en la construcció del tram ferroviari Asti-Chivasso, organitzà un moviment vaguístic. En 1912, després de passar per Suïssa, emigrà als Estats Units, on s'integrà en les lluites del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). En 1913 retornà de bell nou a Itàlia i, després d'un temps a Sicília, en 1914 s'instal·là a Amaro (Càrnia, Friül), on participà activament en iniciatives anarcosindicalistes. En 1915, quan Itàlia entrà en la Gran Guerra, va ser cridat a files i integrat en un regiment d'Enginyers. Després del conflicte bèl·lic, participà en l'organització de les grans lluites obreres del moment. El juliol de 1919 va ser nomenat president del Cambra del Treball de Càrnia, els delegats de la qual majoritàriament s'adheriren a les idees anarcosindicalistes. En els primers mesos de 1920 el sector llibertari va caure en minoria i va ser cessat de la presidència de la Cambra del Treball. Posteriorment va ser un dels organitzadors de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i de la Federació Llibertària de Càrnia. L'abril de 1920 va presidir el congrés de la Federació Provincial Llibertària, que se celebrà a Tolmezzo (Càrnia, Friül). El maig de 1920 va ser detingut arran de l'ocupació per part de grups de treballadors de 27 municipis de Càrnia, que continuà amb la proclamació de la vaga general a tot el Friül. L'octubre de 1920 va ser novament detingut perquè al seu estudi fotogràfic, que havia creat al costat dels locals de l'USI a Tolmezzo, la policia va trobar nombrosos cartutxos de metralladora. Després d'uns mesos empresonat, un cop lliure reprengué la seva feina de fotògraf i les seves activitats anarquistes. En 1924, per motius laborals, engegà una viva errant arreu de França, Càrnia i el sud d'Itàlia, fins a establir-se finalment en 1928 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Vidu en 1926 de Maria Monai, es casà amb la professora Paola Beltrame. L'agost de 1932 emigrà clandestinament a França i, després d'un temps a Llemotges (Llemosí, Occitània), on va viure amb una polonesa, s'instal·là a Villeneuve-le-Roi (Illa de França, França), on hi havia una important colònia d'exiliats italians. A París va fer diverses conferències i, sempre en contacte, amb l'emigració anarquista italiana, participà en les activitats de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En 1936 mantingué correspondència amb Camillo Berneri. El gener de 1937 va ser responsable de la Federació Regional Anarquista de París i del «Comitato Anarchico Italiano Pro-Spagna». Sempre obert a la participació amb altres organitzacions antifeixistes, donà suport a la necessitat d'un acord amb la «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) i els socialistes «maximalistes». El 19 de febrer de 1939 va fer al cafè «Chope de Strasbourg» de París la conferència «Libertà dei populi». El 20 d'abril de 1939, moment en el qual vivia a Sainte-Geneviève-des-Bois (Illa de França, França), va ser interceptat amb el passaport caducat des de 1934; jutjat per aquest fet, el 2 de juny de 1939 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal de Moret-sur-Loing (Illa de França, França) a tres mesos de presó i a 100 francs de multa. La II Guerra Mundial la passà a França. Després de la guerra retornà a Itàlia i s'instal·là a Comeglians (Càrnia, Friül), on regentà un important estudi fotogràfic, en el qual es formaren destacats fotògrafs (Mauro Agarinis, Dino Dario, Gino Del Fabbro i Luigi Gardel), tot fent propaganda pacifista, antimilitarista i internacionalista. En 1948 constituí el Moviment Friülà Pro Pau Universal (MFPPU), del qual va ser nomenat secretari. Va ser el fundador de l'editorial «Cittadini del Mondo» i en 1950 publicà el fullet La scuola del bene e del male. Umberto Candoni va morir el 5 de desembre de 1972 a Tolmezzo (Càrnia, Friül). En 1995 el «Gruppo Gli Ultimi» organitzà una gran retrospectiva fotogràfica de Candoni al Palazzo Frisacco de Tolmezzo. El seu treball fotogràfic s'ha revalorat força en els últims anys. En 1999 es publicà el llibre de Giorgio Ferigo i Marco Lepre La Carnia di Candoni. Così vicina, così lontana. Entre el desembre i el gener de 2023 el «Gruppo Gli Ultimi» organitzà una nova retrospectiva i homenatge al destacat fotògraf local.

***

Necrològica d'Adolphe Cavallina publicada en el periòdic tolosà Espoir del 30 d'abril de 1972

- Adolphe Cavallina: El 26 d'octubre de 1886 neix a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Adolfo Cavallina, més conegut pel seu nom en francès Adolphe Cavallina. Es guanyava la vida fent de cambrer. En 1916 va ser inscrit per les autoritats en el registre de fronteres. S'exilià a Londres (Anglaterra), on conegué Errico Malatesta. A Londres treballà de cambrer al Grand Hotel. El maig de 1916 va ser detingut, juntament amb Carlo Bonfanti, al seu lloc de feina i en l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista; jutjat per aquests fets, va ser condemnat a tres mesos de treballs forçats i, en complir la pena, deportat. Amic de Camillo Berneri, vingué a lluitar com a voluntari en la guerra d'Espanya. Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i milità a Niça (País Niçard, Occitània), destacant en la difusió de la premsa llibertària. Adolphe Cavallina va morir el 26 de març de 1972 al Centre Geriàtric Beauséjor d'Ieras (Provença, Occitània) a conseqüència d'una hemorràgia ulcerosa i fou incinerat a Marsella (Provença, Occitània).

***

Minoria del grup de sindicalistes revolucionaris durant el congrés constitutiu de la CGTU a la Borsa del Treball de Sant-Etiève (1922). Justin Olive, amb un periòdic, és el primer per l'esquerra de la primera fila

- Justin Olive: El 26 d'octubre de 1886 neix a Fabrezan (Llenguadoc, Occitània) el sabater anarquista i sindicalista revolucionari Justin Marius Cyprien Olive. Sos pares es deien Paul Oliver i Anne Bourrel. A finals dels anys deu s'instal·là a París, on fou membre del Comitè de Defensa Sindical de la Confederació General del Treball (CGT). El juliol de 1921 participa en el XV Congrés de la CGT. El març de 1922, com a secretari de la Unió dels Sindicats Unitaris de l'Aude, encapçalà una vaga d'obrers agrícoles de març d'aquell any i que fracassarà el maig. Entre el 26 de juny i l'1 de juliol de 1922 a la Borsa del Treball de Sant-Etiève participarà activament en el congrés constitutiu de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual serà nomenat secretari de la seva Unió Departamental de l'Aude, i l'any següent en la Federació d'Agricultura d'aquesta organització. També organitzà a les Corbières els sindicats agrícoles de Camplong d'Aude i de Saint-Laurent-de-la-Cabrisse. En aquests anys a més milità en la Federació Comunista dels Soviets (FCS), creada el desembre de 1919, amb Lebourg, Marius Hanot, Jean Hermite, J. Chapoulic i Ernest Girault, entre d'altres, i col·laborà sovint en el seu òrgan d'expressió, Le Soviet (1920-1921); aquesta federació que volia unir tota l'extrema esquerra i el moviment llibertari en una mateixa lluita, però que resultà un fracàs i desaparegué aviat. Fou nomenat membre de l'oficina provisional de la Federació d'Agricultura de la CGTU en 1923 i participà en les eleccions legislatives de 1924 com a candidat abstencionista a l'Aude, juntament amb Albert Pech, André Daunis i Joseph Fournil. A partir de 1928 i fins al 1937 formarà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creada per Pierre Besnard, en el Sindicat de Pells i Cuiros de la regió parisenca pel seu ofici de sabater. Organitzà una manifestació commemorativa del centenari de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Sébastien Faure. A més de col·laborar en diversos periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, L'Homme Réel, Le Monde Libertaire, etc.), serà membre de les associacions «Amics de Han Ryner» i «Amics de Sébastien Faure», de la qual fou secretari durant els seus últims set anys. Després de la guerra serà membre del grup «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA). Va escriure el prefaci del llibre Sébastien Faure, son oeuvre et sa pensée: textes du centenaire (1958), editat per «La Ruche culturelle et libertaire», organització cultural que agrupava escriptors i conferenciants llibertaris creada el 15 de desembre de 1958 continuadora d'«Amics de Sébastien Faure» i de la qual fou secretari. L'última etapa de sa vida la passà a Pantin (Illa de França, França) amb sa companya Émilienne Angèle Ronceray. Justin Olive va morir, d'una brusca i ràpida malaltia, el 14 de gener de 1962 a l'Hospital Tenon de París (França) i fou incinerat el 20 de gener al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Convocatòria d'una conferència de Jean Galy apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 9 de juny de 1933

- Jean Galy: El 26 d'octubre de 1892 neix a Lirbat (Maçat, Llenguadoc, Occitània) l'ensenyant anarquista i antimilitarista Jean Galy Fajou, que va fer servir el pseudònim Lyg. Era fill de Jean-Baptiste Galy Fajou, baster, i de François Galy Fajou, domèstica. Nascut en una família obrera modesta, després de fer els estudis primaris a l'escola del seu poble, obtingué una beca que li va permetre fer estudis superiors i exercir de professor a l'ensenyament públic a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1913 va ser cridat a files però si li va atorgar una pròrroga militar per continuació d'estudis. L'11 d'agost de 1914 va ser mobilitzat; el 21 d'octubre de 1914 va ser nomenat caporal i l'1 de gener de 1915 sergent. Després de 14 mesos al front, desertà i es refugià a Barcelona (Catalunya), on va fer amistat amb l'anarquista, i també insubmís, Pierre Robert Piller (Gaston Leval). De tornada a França, va ser jutjat i condemnat a dos anys de presó i exclòs definitivament de l'ensenyament públic –entre els que s'oposaren fermament a la seva reintegració va estar el polític socialista Vincent Auriol. Obligat a treballar en l'ensenyament privat, va fer classes particulars –va ser mentor de l'estudiant anarquista xinès Tchang– i va ser «professor lliure» al liceu privat catòlic Sainte-Marie de Nevers de Tolosa. El 4 de gener de 1923 es casà a Tolosa amb Jeanne Marie Galy Fajou. En els anys vint i trenta col·laborà, sobre tot amb articles sobre ensenyament i sobre el funcionariat, en el diari i setmanari Le Libertaire, en La Revue Anarchiste (1922-1925) i en La Conquête du Pain (1924-1935). Participà, al costat de l'anarquista Alphonse Tricheux, en diferents grups anarquistes de Tolosa, especialment el Grup d'Estudis Socials (GES), rebatejat en 1925 «Bien-être et Liberté». Cap el 1930 publicà a Tolosa L'obligation militaire. El gener de 1933 participà, amb altres companys, en una gira de mítings per l'amnistia. El 9 de febrer de 1933 parlà, amb altres companys, en el míting «Contre le chomage» a la Sala Desmartres, organitzat el Grup Anarquista del XIII Districte de París. El 22 de març de 1933 va fer la xerrada «Jules Romains et la littérature moderne» i el 24 de març l'anomenada «Le droit à la paresse», a la seu de Le Libertaire, organitzades pel Grup Anarquista del XIX i XX Districte de París. L'11 de juny de 1933 va fer la conferència «L'abolition du salariat», organitzada pel grup «Amis du Libertaire» de Montreuil (Illa de França, França). En un informe policíac del 3 de novembre de 1933 assenyalava que es dedicava a organitzar reunions a favor de l'objecció de consciència als departaments veïns, com ara la celebrada el 20 de setembre de 1933 al seu poble natal de Maçat. En 1934, amb Louis Laurent i André Prudhommeaux, va ser un dels principals redactors de Terre Libre, òrgan de l'Aliança Lliure dels Anarquistes del Migdia, i que arribà a 10 edicions regionals a tota França. El 15 de juny de 1935 participà, amb altres companys (Boudoux, Pierre Le Meillour i Pierre Odéon), en el míting «Sur les moyens de réaliser la Commune Libertaire», celebrat a la sala del Café de la Mairie de Carrières-sur-Seine (Illa de França, França). Després de la II Guerra Mundial, continuà participant en el GES i fou membre del grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA), col·laborant regularment en Défense de l'Homme i Le Libertaire. Com a membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), col·laborà en SIA. També col·laborà en Cahiers du Socialisme Libertaire, de Gaston Leval, i en Liberté, de Louis Lecoin, sovint sota el pseudònim Lyg. En 1948 publicà Vers un monde libertaire. Vues pratiques sur la révolution égalitaire i en 1951 Le sacrifice dans l'école française. En 1955 denuncià en La Dépêche l'existència de la bomba atòmica. Va ser secretari de la Societat d'Astronomia Popular de Tolosa, per a la qual realitzava conferències setmanals. Poc abans de la seva defunció, publicà els primers capítols d'un estudi sobre la justícia en Cahiers du Socialisme Libertaire. Malalt del cor, Jean Galy va morir el 10 d'octubre de 1962 a Lirbat (Maçat, Llenguadoc, Occitània). En morir els religiosos del liceu on va fer classes li celebraren misses.

***

Alberto Bargagna, segon per l'esquerra, amb el socialista Pietro Nenni, al centre amb ulleres i boina, en el primer aniversari de l'alliberament de Pisa

- Alberto Bargagna: El 26 d'octubre de 1894 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista, i després comunista, Alberto Barganga, conegut com Giorgio. Sos pares es deien Alfredo Bargagna i Ida Campani. Es guanyà la vida com a obrer vidrier. De molt jove, amb sos germans Pietro i Primo, es va integrar en el moviment anarquista. Entre els anys 1910 i 1911 participà en el grup llibertari juvenil «L'Avvenire», al barri Porta a Piagge de Pisa. Posteriorment formà part del grup llibertari «Pietro Gori». El setembre de 1911 organitzà la conferència L'anarchia di fronte allà storia al suburbi pisà de San Giusto in Cannicci, on vivia, i a la qual assistiren un centenar de treballadors. El 17 de setembre de 1911, amb motiu de l'arribada a Pisa dels fills dels vaguistes de Piombino (Toscana, Itàlia), demanà enèrgicament la solidaritat proletària pisana i en acabar va tenir un enfrontament amb els carrabiners. Denunciat per «ultratges i violència» i per «incitació al crim», passà clandestinament a França, establint-se a Marsella (Provença, Occitània). A finals de 1911 retornà a Itàlia i el gener de 1912 va ser jutjat i absolt dels càrrecs dels quals era acusat. En 1913 col·laborà ocasionalment amb el periòdic L'Avvenire Anarchico i amb altres publicacions periòdiques, com ara la nord-americana Cronaca Sovversiva. Segons informes del Ministeri de l'Interior italians del 20 de desembre de 1913 formà part, amb sos germans Pietro i Primo, del grup anarquista pisà Gioventù Studiosa. Durant la Gran Guerra va ser enquadrat en el III Regiment de Muntanya. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) milità activament en el Sindicat del Vidre, on ocupà entre 1923 i 1925 el càrrec de secretari de la Federació Provincial de Pisa. En aquests anys va ser detingut per les autoritats i perseguit pels escamots feixistes. A principis dels anys trenta creà un negoci propi de producció de detergents. En aquest període va estar contínuament vigilat per les autoritats feixistes, que el consideraven un «anarquista perillós». En 1934 es va inscriure en l'«Opera Nazional Dopolavoro (OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada pel règim feixista, i en 1936 en la Federació Feixista d'Artesania (FFA). Segons algunes fonts, durant els anys trenta s'acostà al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i fou un dels fundadors en 1933 de la primera cèl·lula comunista pisana i, segons aquests fonts, en 1936 va ser detingut com a sospitós d'«activitats subversives» i empresonat durant sis mesos. En els registres policíacs italians, però, no hi ha cap rastre d'aquesta activitat ni cap detenció. En 1937 va anar uns mesos a treballar a l'Espanya franquista. Quan la caiguda del feixisme, va ser un dels primers a organitzar l'oposició política, entrant a formar part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), sota el nom Giorgio, i dedicant-se a la lluita clandestina contra els nazis i els feixistes. El maig de 1944 va ser nomenat comissari polític i comandat de la XXIII Brigada Partisana d'Assalt Garibaldi «Guido Boscaglia» que actuà a la zona toscana de Massa Marittima-Govarrano i Volterra. Quan l'estiu de 1944 els aliats arribaren a la seva zona d'operació i aquests van ordenar l'immediat lliurament de totes les armes, ell es va negar i va ser detingut juntament amb dos companys més. Un cop lliure, a principis de setembre de 1944 retornà a Pisa, que acabava de ser alliberada, on continuà amb les seves activitats en les files comunistes i ocupant càrrecs com a assessor en els serveis de racionament en el nou consell municipal. En acabar la guerra va ser condecorat amb la Medalla d'Argent al Valor Militar. El 31 de març de 1946 va ser elegit regidor municipal en les eleccions locals. A principis dels seixanta, en desacord amb la política de Palmiro Togliatti del Partit Comunista Italià (PCI), va ser un dels impulsors del Partit Comunista d'Itàlia (Marxista-Leninista). Alberto Bargagna va morir l'1 de setembre de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia).

Alberto Bargagna (1894-1972)

***

Necrològica d'Evariste Boclet apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de gener de 1954

- Evariste Boclet: El 26 d'octubre de 1894 neix a Fressenneville (Picardia, França) l'obrer metal·lúrgic anarquista i anarcosindicalista Evariste Delfin François Boclet, conegut com Lazien. Sos pares es deien Eugène Boclet, serraller, i Élise Dhuile. Destacat militant anarquista de la regió metal·lúrgica de Le Vimeu (Picardia, França) durant el període d'entreguerres, vivia al carrer dels Gamaches de Fresennneville. El 17 de desembre de 1925 es casà a Colombes (Illa de França, França) amb Raymonde Jeanne Fivel, de qui es va divorciar en 1949. Durant els anys trenta fou un dels animadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) a Fressenneville i de la secció local de la Lliga d'Acció Pacifista i Social. Durant la tardor de 1934 participà en la campanya antiparlamentària i participà exercint la contradicció en els mítings comunistes i reaccionaris. El 6 d'octubre de 1934 en un míting electoral del candidat reaccionari a Dargnies (Picardia, França) denuncià la guerra i el feixisme. El febrer de 1935 va ser condemnat a Abbeville (Picardia, França) a un mes de presó per «complicitat d'avortament». En aquesta època figurava en el llistat d'anarquistes del departament del Somme establert per la policia sota la qualificació de «molt violent i perillós». Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, en aquests anys treballava de verduler i era el responsable de l'edició del nord-est del periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista en llengua Francesa (FAF). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a la regió parisenca i milità en el Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), figurant en la llista de domicilis anarquistes a vigilar establerta per la policia. En aquesta època vivia al carrer de Verdun i sembla va ser detingut el gener de 1946. En 1953 fou nomenat secretari de la Secció Sindical de la CNTF de les fàbriques Latil de Suresnes (Illa de França, França). Evariste Boclet va morir el 25 de desembre de 1953 a l'Hospital Bichat del XVIII Districte de París (França) –el certificat de defunció cita erròniament el 26 d'agost de 1894 com a data de naixement.

***

Marcel Sauvage fotografiat per Henri Martinie (1929)

- Marcel Sauvage: El 26 d'octubre de 1895 neix al IV Districte de París (França) el periodista, poeta i escriptor anarquista Marcel Pierre Léon Sauvage. Sos pares es deien Paul Hubert Gaston Sauvage, escultor, i Héloïse Anastasie Lamand, obrera sabatera. Després d'estudiar als instituts de Vendôme (Centre, França) i de Beauvais (Picardia, França), començà la carrera de medicina a París. La Gran Guerra interrompé els estudis i s'allistà. Algunes fonts diuen que en aquesta època patí una pena de presó de sis mesos a Chartres (Centre, França). Combaté a les trinxeres i en 1914 fou ferit al front del Somme (Picardia, França), abans de ser greument gasejat aquell mateix any de 1914 i llicenciat i amb la Creu de Guerra per condecoració, però malalt de tuberculosi òssia. Amic de Maurice Charron (Chardon), es declarà anarcoindividualista. Entre 1915 i 1917 col·laborà en els periòdics d'E. Armand Pendant la mêlée i Par-delà la mêlée, i entre 1917 i 1919 en el de Joseph Rivière Soi-même. En 1918 fou testimoni en el procés que contra E. Armand se celebrà a Grenoble (Roine-Alps, Arpitània). En 1919, amb la mort de Chardon, esdevingué gerent de La Mêlée. Entre febrer de 1920 i març de 1922 fou un responsable, amb Florent Fels i Robert Mortier, de la prestigiosa revista anarcoindividualista Action. Cahiers individualistes de philosophie et d'art, reeditada en facsímil en 1999. Amb Alfred Duchesnay, fou gerent dels periòdics anarcoindividualistes parisencs L'Un (un número el març de 1920) i Un (set números entre juny i desembre de 1920). Entre 1920 i 1922 també fou gerent del setmanari anarquista individualista parisenc L'Ordre Naturel, fundat amb Henry-Léon Folin i Eugène Fayolle (Lefort). Eñ 22 de gemer de 1921 es casà al V Districte de París amb la modista Renée Marie Morel. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Berthollet de París. Membre de l'Associació d'Escriptors Combatents (AEC), col·laborà en l'obra col·lectiva La Grande Guerre vécue, racontée, illustrée par les combattants (1922), amb prefaci del mariscal Ferdinand Foch; en 1922 Maurice Wullens prengué aquesta col·laboració per publicar-la en la revista Les Humbles, rebutjant editar els seus Les poèmes contra la guerra i finalment Sauvage dimití de l'AEC. A partir d'aquesta època es consagrà al periodisme i a la literatura. Des de l'any 1926 fou jurat del premi literari «Théophraste Renaudot». Durant la dècada dels trenta viatja sovint per l'Àfrica Equatorial Francesa (AEF). Entre 1939 i 1940 fou director literari i artístic de L'Intransigeant. El 7 d'octubre de 1976 es casà a Niça (País Niçard, Occitània) amb la periodista i escriptora Joséphine Leontine Paule Gilberte Malardot, amb qui tingué un infant, Daniel Sauvage, també periodista i escriptor. Passà a residir a Marsella (Provença, Occitània). A més de les publicacions citades col·laborà en Anales Africaines, L'Art Libre, Ça Ira, Les Cahiers idéalistes Français, La Criée, La Dépêche Tunisienne,  Détective, L'Étoile de l'AEF, La Forge, L'Humanité, Les Humbles, Le Looping, La Maison Française, Notre Voix, Les Nouvelles Littéraires, L'Oeuf dur, La Vache Enragée, La Veilleuse, etc. És autor de novel·les, assaigs, biografies, llibres de viatges, reportatges, peces teatrals i poesies, com ara Quelques choses... (1919), ‎Voyages en autobus. Où il est parlé de 24 stations de Montmartre à Saint-Michel (1921, amb il·lustracions de Max Jacob), Le chirurgien des roses. Ou, Roses de îles et du soir. Poèmes en prose (1922), Cicatrices. Eclairs encor des douleurs mortes (1922), Libre-échange. Poésie (1920-1925) (1926), Poésie du temps (1927), Les mémoires de Joséphine Baker (1927), Fritz Rhein (1928), Le premier home qui j'ai tué (1929, guardonat amb el Premi Gringoire), La fin de Paris ou la révolte des statues (1932 i 1970), Jules et Edmond de Goncourt, précurseurs (1932 i 1970), Les secrets de l'Afrique noire. Sous le feu de l'équateur (1937 i 1981), À soi-même acordé (1938), La corrida. Notes sur la guerre d'Espagne (1938 i 1984), Premier manifeste du vitalisme. Notre atmosphère (1939), Poème sans fil (1942), L'arme à gauche (1945), Sous le masque des sorciers (1946), Les solitudes (1947), Vlaminck. Sa vie et son message (1948, 1956 i 1966), Un du Normandie-Niemen (1950), Oeuvre d'or. Poèmes (1952), La fleur coupée. Poèmes (1955), Maurice Savin et la renaissance contemporaine (1958), Palué (1964), E. Armand. Sa vie, sa pensée, son oeuvre (1964, amb altres), Anthologie des poètes de l'ORTF (1969, amb Daniel Sauvage), Coeur noir (1971), Gardiens de la parole (1974) i Hors du commun. Maurice Vlaminck. Maurice Savin (1986), entre d'altres. Marcel Sauvage va morir el 4 de juny de 1988 al seu domicili de Puegmeinada (Provença, Occitània).

***

Louis Briselance

- Louis Briselance: El 26 d'octubre de 1899 neix a Fougères (Bretanya) l'anarquista Louis François Joseph Briselance. Era fill de Louis Briselance, sabater, i d'Amandine Marie Louise Froget, cosidora de sabates. Vivia a Déols (Centre, França), en una casa que s'havia construït amb les seves mans. El 20 de maig de 1920 es casà a París (França) amb Berthe Léontine Wetzel. Es guanyà la vida, primer, com a firaire i, després, com a comerciant sedentari. Venia llana pels mercats i fires, entre ells el setmanal d'Issoudun (Centre, França), on, a partir dels anys trenta, freqüentà l'anarquista il·legalista Alexandre Marius Jacob. Organitzà a la regió nombroses reunions i, poc abans de l'esclat de la II Guerra Mundial, una amb Sébastien Faure a Châteauroux (Centre, França). Durant el conflicte bèl·lic estigué en contacte permanent amb Pierre Valentin Berthier, qui havia conegut al mercat setmanal d'Issoudun. Després de la guerra fundà el Cercle d'Estudis Socials (CES) i fou membre de la Federació Anarquista (FA). Entre 1945 i 1949 organitzà a Châteauroux conferències anarquistes seguides de discussions, en les quals prengueren part destacats llibertaris, com ara Louis Louvet. També fou militant del Moviment Francès per l'Abundància (MFA), de Jacques Duboin, i defensor de les tesis de l'economia distributiva, i a la Cambra de Comerç, de la qual era membre, sempre denuncià les malifetes del sistema capitalista. En 1954, amb Guy Denizeau, va comprar, amb dret vitalici de habitatge, la casa a Alexandre Marius Jacob, de qui es considerava son fill espiritual, i al qual cuidà i ajudà regularment fins el seu suïcidi. En morir son amic Alexandre Marius Jacob, va comprar un furgó-basar per anar a les fires i després es va fer sedentari i regentà el magatzem Polyplastic a Châtearuoux. Greument malalt, Louis Briselance va morir el 21 de maig de 1963 a Déols (Centre, França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Francisco Sala Tolo en tornar de la deportació (1945)

- Francisco Sala Tolo: El 26 d'octubre –algunes fonts citen erròniamet el 28 d'octubre– de 1903 neix a Bonansa (Ribagorça, Franja de Ponent) –algunes fonts citen Bonanza (Sanlúcar de Barrameda, Cadis, Andalusia, Espanya)– el militant anarquista i resistent antifeixista Francisco Sala Tolo. Sos pares es deien Francisco Sala i Francisca Tolo. De molt jove emigrà a França i, d'antuvi, va fer feina de pagès al departament de l'Aude (Llenguadoc, Occitània), abans d'establir-se com a paleta a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). A la capital del Rosselló fundà l'Associació Mutualista «Centro Español», de la qual fou secretari. Durant la guerra civil fou membre del Comitè d'Ajuda a l'Espanya Republicana i s'ocupà especialment dels infants evacuats, transformant el «Centro Español» en una colònia infantil. Quan la Retirada, participà activament en el suport i en l'acollida dels refugiats. Durant l'ocupació nazi formà part de la resistència enquadrat en la Xarxa «Pat O'Leary», al costat de Francisco Ponzán Vidal. Detingut pels alemanys, fou enviat amb un comboi de 1.488 deportats, sota la matrícula 63.127, que sortí el 6 d'abril de 1944 del camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França) cap al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), arribant-hi dos dies després. Restà al camp de concentració fins a l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades. Després de la II Guerra Mundial, fou un dels organitzadors de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP) de Perpinyà i la tardor de 1946, en una assemblea plenària departamental celebrada a Perpinyà, va ser nomenat secretari del Comitè Departamental dels Pirineus Orientals de la FEDIP. Com a militant del moviment llibertari espanyol en l'Exili, ajudà els companys a entrar a l'interior per integrar-se a la guerrilla i a la resistència. A començament dels anys seixanta fou secretari departamental de la FEDIP. Sa companya fou Antonia Márquez. Francisco Sala Tolo va morir el 29 de gener de 1975 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Francisco Sala Tolo (1903-1975)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 25 d'octubre

Esdeveniments

L'atemptat d'Oliva segons La Ilustración Española y Americana del 30 d'octubre de 1878

- Atemptat contra Alfons XII: El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), l'anarquista Joan Oliva i Moncusí –citat també Moncasí– intenta, sense èxit, assassinar el rei Alfons XII disparant-li dos trets; desarmat per la multitud, és detingut i condemnat a mort. Alfons XII retornava de la seva gira pel nord a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les dues bales va ferir el monarca. L'obrer boter anarquista, membre de la Internacional, Joan Oliva i Moncusí havia nascut el 15 de novembre de 1855 a Cabra del Camp (Alt Camp, Catalunya) i es va veure influenciat per les accions dels regicides alemanys. El 4 de gener de 1879 Joan Oliva va ser garrotat, després de rebutjar l'indult, i mostrant una enteresa sorprenent. El rei va atorgar, de la seva butxaca, una pensió a la filla de l'infortunat, ja que el considerava més pertorbat que responsable.

Joan Oliva i Moncusí (1855-1879)

***

Cartell de l'acte

- Míting en suport de Bertoni: El 25 d'octubre de 1918 se celebra a la Grande Salle Communale del barri de Plainpalais de Ginebra (Ginebra, Suïssa) un míting de protesta contra la detenció i els maltractaments infligits al propagandista anarquista Luigi Bertoni. En aquest acte van prendre la paraula Alfred Amiguet, de la Federació de Sindicats Obrers; Émile Neher, diputat de la Joventut Radical; Otto Karmin, de la Federació Intercantonal de «La Libre-Pensée» de Suïssa; i Jacques Louis Willemin, advocat defensor de Bertoni. El 20 de maig de 1918 Luigi Bertoni, redactor del periòdic anarquista bilingüe Le Réveil / Il Risveglio, havia estat detingut a Ginebra per un pretès «Complot de Zuric», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses i del muntatge judicial que trobarà el seu epíleg en el judici del 2 de juny de 1919 davant la Cort Federal de Zuric (Zuric, Suïssa). Els arxius de Bertoni sobre el «Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Intervenció de Marianet en el gran míting de la Monumental del 25 d'octubre de 1936

- Míting pro unitat d'acció: El 25 d'octubre de 1936 se celebra a la plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya) l'anomenat «Míting pro unitat d'acció del proletariat», organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la Unió General del Treball (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El míting tenia per finalitat donar a conèixer públicament el «pacte d'intel·ligència» signat per aquestes quatre organitzacions dies abans, el 22 d'octubre a Barcelona, per arribar a una unitat d'acció en tots els nivells (militar, econòmic, sindical, relacions exteriors, cultural, control dels «incontrolats», etc.). Aquest gran acte d'afirmació antifeixista i per la unitat revolucionària va ser presidit per Pedro Herrera, per la CNT i la FAI, i Rafael Vidiella, per la UGT i el PSUC. Hi van intervenir Antonio Sesé (UGT), Frederica Montseny (FAI), Juan Comorera (PSUC) i Mariano Rodríguez Vázquez (CNT). A més, dirigí al públic unes paraules des de la llotja Vladímir Antónov-Ovsèienko, cònsol general de la Unió Soviètica a Barcelona –també era present el cònsol de Mèxic. L'acte va concloure amb el càntic d'Hijos del Pueblo i de La Internacional. Hi assistirem més de 60.000 persones i un número semblant es congregà als voltants de la Monumental on es pogueren escoltar les intervencions pels serveis de megafonia; totes plegades aplaudiren la gran desfilada que es realitzà a la sortida del míting. L'acte va ser retransmès per la ràdio a tot l'Estat. 

Míting pro unitat d'acció (25 d'octubre de 1936)

Naixements

Max Stirner en una reunió del grup Die Freien el 10 de novembre de 1842 a Berlín, segons un dibuix de memòria de Friedrich Engels

- Max Stirner: El 25 d'octubre de 1806 neix a Bayreuth (Baviera, Alemanya) el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Va ser l'únic fill d'Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d'abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l'adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm (Prúsia). En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l'escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l'escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l'hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l'habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d'agost, durant el part del nonat fill d'ambdós. L'1 d'octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel's Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d'opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l'educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D'aquesta època son els seus assaigs Das unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus, Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d'octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l'esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l'individu, ja que considerava que entitats com l'Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l'egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l'individu. El 28 d'octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l'Estat, fet que va provocar l'augment de l'interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L'obra va tenir molta repercussió i va haver d'escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d'Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands's Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l'alemany diversos treballs d'economia, com ara el Traité d'Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d'Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques –entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l'1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín (Alemanya), a causa de la infecció produïda per la picada d'un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d'Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta època L'Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l'italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d'escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s'esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l'escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d'Stirner. L'impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Max Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc.

***

Foto policíaca de Charles Castallou (16 de març de 1894)

- Charles Castallou: El 25 d'octubre de 1840 –algunes fonts citen erròniament el 4 d'octubre de 1841– neix al II Districte de París (França) l'anarquista Charles Castallou, conegut com Fernand Castallou. Sos pares es deien Fréderic Castallou –Jean Castallou segons el certificat de defunció–, sabater, i Agathe Schmidt. Es guanyava la vida com a tapisser. El 10 de desembre de 1861 es casà amb Mathilde Tavernier. El seu nom figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893. En aquesta època vivia al número 72 del carrer Bois de Levallois- Perret (Illa de França, França). El 16 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 11 altres anarquistes, i el seu domicili, al número 25 del carrer Frères-Hebert de Levallois-Perret va ser escorcollat. Aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 6 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat. Figurava en un llistat d'anarquistes de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia i vivia al número 66 del carrer Vallier de Levallois-Perret. Sembla que és el mateix Castallou que es va presentar pel Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) a les eleccions municipals complementàries de finals d'octubre de 1897 a Levallois-Perret, però no va ser elegit. El novembre de 1898 era membre de la comissió de la Cambra Sindical de Tapissers. El 13 de febrer de 1899 assistí a la sessió de la Unió Federativa del Centre del POSR i va ser candidat a la comissió d'organització del Congrés Regional d'aquest partit per la secció de Levallois-Perret. Ja vidu, el seu últim domicili va ser al número 55 del carrer Vallier de Levallois-Perret. Charles Castallou va morir el 24 de maig de 1916 a l'Hospital Beaujon de París (França).

***

Notícia d'una de les moltes condemnes d'Aguste Dantan apareguda en el diari de Mâcon L'Union Républicaine del 27 de juliol de 1892

- Auguste Dantan: El 25 d'octubre de 1864 neix a Flavigny-le-Grand (Picardia, França; actualment Flavigny-le-Grand-et-Beaurain) l'anarquista Auguste Émile Dantan, conegut com Danton i Le Zouave. Fill de teixidors, sos pares es deien Auguste Dantan i Catherine Mesureur. Es guanyava la vida treballant d'enguixador i d'emmotllador. El 16 de gener de 1885 a Saint-Quentin (Picardia, França) s'allistà voluntari en l'exèrcit per cinc anys i va ser destinat al 1 Regiment de Zuaus, passant per Àfrica, Tonkin i Annam (Indoxina francesa). El 24 de juliol de 1888 va ser enviat a la 4 Companyia de Fusellers de Disciplina a Àfrica. El 16 de gener de 1890 va ser llicenciat i passà a la reserva activa adscrit al 2 Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica de Laghouat (Laghouat, Algèria Francesa; actualment Algèria). El 5 de setembre de 1890 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Vervins (Picardia, França) a dos mesos de presó per «violències i ultratges a agent» i aquest mateix tribunal el condemnat el 25 de febrer de 1891 a 10 dies de presó per «cops i ferides voluntàries» i el 4 de novembre d'aquell any a tres mesos de presó per «violències als agents, cops i ferides voluntàries». El 25 de juliol de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Mâcon (Borgonya, França) a sis dies de presó per «mendicitat». El 26 d'octubre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó i 16 francs de multa per «estafa» i el 21 de novembre d'aquell any pel Tribunal d'Apel·lació de Nancy (Lorena, França) a un mes de presó per «mendicitat». El 24 de gener de 1893 el Tribunal Correccional de Bar-le-Duc (Lorena, França) el condemna a tres mesos de presó per «mendicitat» i encara el 19 de juny d'aquell any pel Tribunal d'Apel·lació de París a vuit mesos de presó per «cops i ferides voluntàries, ultratges a agents i amenaces a un brigadier de la gendarmeria». El 22 de gener de 1894 va ser va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a sis mesos de presó per «mendicitat i embriaguesa pública». El 7 de setembre de 1895 el Tribunal de París el condemna a quatre mesos de presó per «robatori». El 9 de desembre de 1895 va ser enviat al 2 Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica de Laghouat. El juliol de 1896 la policia el donà com a desaparegut a Guise (Picardia, França). El 21 de desembre de 1897 va ser condemnat pel consell de guerra de la VIII Regió Militar a tres mesos de presó per «insubmissió», ja que no s'havia presentat a les crides militars. El 20 d'abril de 1898 es tornà a allistar per cinc anys en la Legió Estrangera i destinat al 2 Regiment Estranger i restà a l'exèrcit, després de patir diverses condemnes, fins el 17 de juny de 1903. Inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades, el novembre de 1903 va ser donat com a desaparegut a Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França). El 21 de març de 1906 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Usès (Llenguadoc, Occitània) a vuit dies de presó i cinc francs de multa per «ultratges a agents i embriaguesa» i el 25 d'octubre d'aquell any pel Tribunal Correccional de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a dos mesos de presó i cinc francs de multa per «ultratges a un comissari de policia, mendicitat i embriaguesa». El 27 de maig de 1907 el Tribunal d'Apel·lació d'Agen (Aquitània, Occitània) el condemna a un mes de presó i 16 francs de multa per «mendicitat en reunió, escàndol injuriós i embriaguesa»; l'1 de juny d'aquell any pel Tribunal Correccional de Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) a dos mesos de presó per «ultratges a la gendarmeria» i el 22 d'agost també de 1907 pel mateix tribunal a tres mesos de presó per «vagabunderia». Durant la primavera de 1909 va ser interceptat per la policia pel Marne i per la regió Meaux (Illa de França, França) acompanyat per un jove amb qui treballava el filferro i fabricaven petits aparells per treure els taps de suro de les ampolles. El 22 de març de 1910 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Autun (Borgonya, França) a 15 dies de presó per «ultratges a la gendarmeria». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Joseph Gay (Spirus-Gay)

- Spirus-Gay: El 25 d'octubre de 1865 neix al VI Districte de París (França) l'equilibrista, malabarista, naturista, eugenista, maçó, sindicalista i anarquista Joseph Jean Auguste Gay, conegut com Spirus-Gay. Sos pares es deien Josep Nicolas Marie Gay, joier nascut a Torí (Piemont, Itàlia) i, sembla, de pares francesos, i Emma Auguste Wilhelmine Pieper, prussiana. Equilibrista i acròbata de professió, vivia del simple catxet de les seves actuacions a teatres, sales d'espectacles, cinemes i centres esportius, i va fer gires a diferents països (Alemanya, Espanya, Portugal, Regne Unit, etc.). En 1888 va ser campió del món d'equilibrisme atlètic del Folies-Bergère de París. Posteriorment va fundar i dirigir el gimnàs «Vegetarium», on feia classes d'educació física, atletisme i tècniques de defensa, i posava en pràctica un mètode de guariment creat per ell basat en la utilització del magnetisme dels elements naturals (bioteràpia). En 1894, malgrat militar en el grup del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemande del XI Districte de París i col·laborar en el seu òrgan d'expressió Le Parti Ouvrier, reivindicà les seves simpaties anarquistes. Fou un dels fundadors del Comitè Francès de Cuba Lliure (CFCL), del qual va ser secretari i principal responsable. El novembre de 1894 vivia amb sa companya Louise Cary al número 19 del carrer Pierre-Nys de París. Va ser un dels fundadors del Cercle d'Estudis Socials dels Artistes (CESA), on va fer apologia de l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot a mans de Sante Geronimo Caserio i defensà l'anarquista Henri Étiévant. També milità en el Sindicat Federatiu de l'Espectacle (SFE), on reivindicava la línia revolucionària. El 20 de novembre de 1895 patí un incendi en el qual resultà cremat els seus materials de feina d'equilibrista i el 9 de febrer de 1896 es va fer una vetllada de suport a la Casa del Poble per a la seva restauració. En 1896 era membre de la Unió dels Lliurepensadors del XIV Districte de París. En 1896 formava part dels «Naturiens Propagandistes» (Naturians Propagandistes), juntament amb destacats propagandistes del naturisme anarquista (Hubert Beaulieu, Émile Gravelle, Paul Paillete, Henri Zisly, etc.), i participà en nombroses xerrades sobre naturisme que se celebraven normalment al «Cafè des Artistes», al número 11 del carrer Lepic de Montmartre. Presidí el grup «Les Harmoniens» (Argence, Bariol, Barme, Blaive, Broca, Henriette Bruyère, Victor Henry, Joindy, Latscha, Louis Martin, Mayence, Paule Minck, Mowbray, Paquent,  Sarrazin, etc.). També era membre de la Unió Social de Ciències de les Arts i dels Oficis «La Luxiale». En 1897 participà, amb altres anarquistes (Émile Gravelle, Paul Paillete, Jehan Rictus, etc.), en les activitats i festes familiars del grup «L'Art Libre», celebrades a la Casa del Poble del carrer Ramey de París. En aquests anys col·laborà en diverses publicacions anarquistes i naturistes (À travers chants, L'Almanach du Monde Nouveau, Le Cri du Peuple, Germinal, Le Naturien, La Nouvelle Humanité, Les Temps Nouveaux, etc.). En 1898 era secretari de la Unió Artística de l'Escena, de l'Orquestra i del Circ. Malalt i en la misèria, el 14 de març de 1898 va ser hospitalitzat per a ser operat i els cercles anarquistes organitzaren una subscripció al seu favor; també els diaris L'Aurore i Le Parti Ouvrier van organitzar recol·lectes populars. En 1900 tant el CESA com el SFE ja s'havien dissolt. En 1900 vivia al número 20 del carrer Avron de París i aquest mateix any estava inscrit en un llistat d'anarquistes redactat per la policia del departament de Sena. En 1901 creà la «universitat i biblioteca llibertària» «L'Idée Libre du XXème», al número 81 del carrer Julien Lacroix de Belleville, on es feien matinals literàries i col·laboraven diversos escriptors i poetes (Georges Bargas, Paul Blain, Eugène Guérard, Albert d'Iris, Georges Régnier, Laurent Tailhade, etc.). En 1903, el seu domicili, al número 10 de Cité Riverin, estava vigilat per la policia. Defensor del naturisme llibertari, en 1903 aixecà una casa al solar d'un antic forn de calç a Brières-les-Scellés (Illa de França, França), on es visqué en comunitat practicant el nudisme i el naturisme i on ell cultivà plantes que utilitzava per a la seva medicina alternativa. En aquesta època col·laborava en la revista naturista L'Ordre Naturel. Va ser delegat del Sindicat d'Artistes Lírics al XIV Congrés Nacional Corporatiu (VIII de la Confederació General del Treball) i a la Conferència de Borses del Treball que se celebrà entre el 12 i el 20 de setembre de 1904 a Bourges (Centre, França), on es mostrà contrari a l'adopció d'un segell corporatiu comú, mesura defensada per Albin Villeval seguint l'exemple nord-americà, i reivindicà l'antimilitarisme. Entre el 3 i el 6 de setembre de 1905 assistí al Congrés Universal de «La Libre Pensée» que se celebrà al Palais du Trocadéro de París. El 13 de juny de 1904 havia estat iniciat en la lògia francmaçònica «Art et Travail» de París i el 15 de novembre de 1909 esdevingué «Company» i «Mestre Maçó» el mateix dia. Membre de la lògia maçònica «Anatole France» del Gran Orient de França, en 1910 va ser criticat per diverses persones, entre elles Émile Janvion, per intentar per apologia de la francmaçoneria dins dels sindicats. Entre el 17 i el 20 de març de 1913 presentà una comunicació sobre la influència dels esports atlètics als òrgans femenins al Congrés Internacional d'Educació Física que se celebrà a París. En 1916 col·laborà en la revista anarquista portuguesa A Sementeira. El 27 de març de 1917 sa companya Louise Cary va morir. El 12 de gener de 1925 va ser un dels fundadors de la lògia «Anatole France», al carrer Cadet de París, formada per alguns artistes i membres esquerrans. L'1 de gener de 1926 dimití de la lògica, però el 12 de maig de 1927 s'hi reintegrà. El 9 de juny de 1927 va fer la conferència «Le tabagisme, au point de vue hygiénique, pathologique et social». En 1930 participà, amb una ponència sobre antropotècnica i eugenèsia, en el XV Congrés Internacional d'Antropologia i Arqueologia Prehistòrica celebrat a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). El 3 de setembre de 1935 presentà una ponència en el Congrés d'Antropologia celebrat a Brussel·les (Bèlgica). Va ser membre de la Lliga Antialcohòlica, de la Societat Vegetariana, de la Societat del Baptisme Civil i de Propaganda de l'Ateisme, de la Societat d'Africanistes, de la Societat d'Antropologia, de la Societat Prehistòrica i de la Societat Astronòmica, de l'Associació Francesa per a l'Avançament de les Ciències, entre altres organitzacions. El seu últim domicili, on vivia des de feia molts anys, fou al número 10 de Cité Riverin de París, on feia de professor de gimnàstica i era secretari general de la Societat Antropotècnica de França. El maig de 1938, malalt des de feia dos anys, va haver de ser hospitalitzat i l'anarquista Julia Bertrand organitzà a través de Le Libertaire una subscripció d'urgència, per ell i per a Madeleine Pelletier, qui es trobava en situació semblant. Spirus-Gay va morir el 9 de novembre de 1938 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

Spirus-Gay (1865-1938)

***

Notícia de la detenció Mathias Unterwald apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 3 de gener de 1894

- Mathias Unterwald: El 25 d'octubre de 1865 neix a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Mathias Edouard Unterwald. Sos pares es deien Martin Unterwald, filador, i Cécile Bourger. Treballà com a ajustador mecànic. El 10 de novembre de 1885 es casà amb Marie Amélie Levasseur amb qui tingué un infant, Charles Eugène, en 1887. El 5 de novembre de 1893 va ser detingut per «ultratges a l'exèrcit i rebel·lió contra els agents»; jutjat, el 5 de desembre d'aquell any va ser condemnat a sis dies de presó. Va ser detingut en la gran batuda antianarquista de l'1 de gener de 1894 i, arran de descobrir durant l'escorcoll del seu domicili documents anarquistes, va ser acusat d'«afiliació a una associació criminal», però finalment va ser alliberat el 3 de gener de 1894 sense càrrecs. Va estar en estret contacte amb l'anarquista Paul Martinet de Sainte-Savine (Xampanya-Ardenes, França). En 1895 residí a Sainte-Savine, on vivia al número 1 del carrer de l'École Normal. El gener de 1896 retornà a Troyes. El 18 de gener de 1897 organitzà un gran míting per «reprovar els botxins espanyols», en el qual assistiren una trentena de persones, gairebé totes del grup llibertari de Troyes. Paul Martinet i Arthur Dietrich hi prengueren la paraula per condemnar els procediments inquisitorials i clericals dels jutges barcelonins, i encoratjaren els companys a fer la guerra acarnissada al clericalisme; Martinet declarà que calia començar la lluita contra els capellans rebutjant el baptisme dels infants. En aquesta època estava qualificat com a «anarquista perillós». El 14 de març de 1897 abandonà Troyes i s'instal·là a Romilly (Xampanya-Ardenes, França), on deixà entre 300 i 400 francs de deutes abans de partir a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el febrer de 1898, on treballà d'ajustador mecànic en una calceteria. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Portada de The Road to Freedom, editat per Walter Starrett

- Warren S. Van Valkenburgh: El 25 d'octubre de 1884 neix a Schenectady (Nova York, EUA) el propagandista i editor anarcocomunista Warren Starr Van Valkenburgh, més conegut com Walter Starrett o simplement Van. A Schenectady fou membre del Socialist Party (SP, Partit Socialista) i secretari del Sociology Club, un grup d'estudis i debat per tractar els problemes socials. Treballà en el ferrocarril i en un accident va perdre una cama, que va ser substituïda per una de fusta. En 1911 conegué Emma Goldman a Schenectady, on li organitzà conferències sobre anarquisme. Després va fer de comptable en una empresa de Wall Street, però li van acomiadar de la feina en saber la seva militància anarquista. Destacat orador, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Mother Earth (1906-1917), d'Emma Goldman; The Revolutionary Almanac (1914); The Blast (1916-1917), d'Alexander Berkman; o Revolt (1916), d'Hippolyte Havel. Prengué part en els debats del grup anarquista novaiorquès «Vanguard». Durant la Gran Guerra destacà en els seus escrits antimilitaristes. En 1916 defensà en els seus articles la feminista Margaret Sanger, empresonada per les seves idees sobre el control de la natalitat. També participà en les campanyes contra l'execució de Sacco i de Vanzetti i contra l'expulsió d'Armando Borghi, exercint el càrrec de tresorer del «Comitè de Defensa de Borghi». Entre 1928 i 1932 dirigí la prestigiosa revista anarcocomunista The Road to Freedom. A periodical of anarchist thought, work and literature, que havia estat fundada en 1924 per Hippolyte Havel, i on col·laboraven destacats militants anarquistes, com ara Rose Pesotta, Sadie Ludlow –sa esposa i secretaria del grup editor–, Jack Frager, Lisa Brillant, Marcus Graham, Louis Raymond, Lilly Sarnoff, Hippolyte Havel, etc. La seva gran amistat amb l'anarcosindicalista Carlo Tresca li valgué l'aversió del grup editor de L'Adunata dei Refrattari, que li van fer la vida impossible. Membre del grup de suport a la Revolució espanyola, fou l'editor del periòdic Spanish Revolution (1936-1937), publicat per les United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertaries Unides). Tingué problemes amb l'alcohol i va contreure nombroses deutes; finalment es va separar de la seva dona. Havia heretat una propietat, però tenia problemes per a cobrar-la i Emma Goldman li va presentar l'advocat anarquista novaiorquès Arthur Leonard Ross el qual aconseguí els diners de la finca. Ross, després de pagar els seus deutes, li va lliurà els diners, però en un bar del carrer Bowery de Manhattan de Nova York li van robar tot. En arribar a casa, Warren S. Van Valkenburgh es va suïcidar –altres versions diuen que morí d'un atac de cor–, era el 22 de maig de 1938 a Nova York (Nova York, EUA). Va ser incinerat dos dies després al crematori de Fresh Pond de Middle Village (Comtat de Queens, Nova York, EUA) i les seves cendres reposen a l'Albany Rural Cemetery de Menands (Comtat d'Albany, Nova York, EUA) amb les restes de sa mare. Mantingué correspondència amb destacats militants, com ara Leonard D. Abbott, Stella Ballantine, Gustav F. Beckh, Alexander Berkman, Karl Dannenburg, Hippolyte Havel, Herman Kuehn, Maximilian Olay, Upton Sinclair, Carlo Tresca, Emma Goldman, etc. Part dels seus arxius es troben dipositats a la Labadie Collection de la Universitat de Michigan i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Necrològica de Juan Borrás Laguna apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de novembre de 1963

- Juan Borrás Laguna: El 25 d'octubre de 1888 neix a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Borrás Laguna. Sos pares es deien Gregorio Borrás i Gustava Laguna. D'antuvi milità en grups revolucionaris republicans i quan aparegué la Confederació Nacional del Treball (CNT) al seu poble natal, cap els anys vint, s'hi afilià tot d'una. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Consell de Defensa de Monegrillo i durant la guerra fou molt actiu en la col·lectivitat que es va crear. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Posteriorment s'establí a Savardun (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou María Cascarosa i els fills de la parella, César i José Borrás Cascarosa, també van ser destacats anarcosindicalistes. Malalt, Juan Borrás Laguna va morir el 17 d'octubre de 1963 al seu domicili de Savardun (Llenguadoc, Occitània) i dos dies després va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Friedrich Liebling

- Friedrich Liebling: El 25 d'octubre de 1893 neix a Augustowka (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment Awgustiwka, Rajon Kosowa, Ternópill, Ucraïna), en una família jueva, el psicòleg, psicoterapeuta i psicopedagog llibertari Salomon Liebling, més conegut com Friedrich Liebling. Fou el primogènit d'un administrador de la propietat de Galítsia. Quan tenia cinc anys son pare va morir i tot d'una que va ser possible es va haver d'encarregar dels seus germans menors. Després de fer l'educació secundària, en 1912 marxà a Viena per estudiar medicina. Quan esclatà la Gran Guerra s'allistà voluntari i lluità durant quatre anys al front oriental. Els desastres de la guerra el convertiren en pacifista durant tota sa vida. Cap al final de la guerra canvia el seu nom jueu de Salomon pel de Friedrich i retornà a Viena. En 1924 llegí el llibre de l'anarquista Rudolf Grossmann (Pierre Ramus) Friedenskrieger des Hinterlandes. Der Schicksalsroman eines Anarchisten im Weltkriege, que el decantà cap el pensament llibertari. Pierre Ramus el va introduir en el Gruppe Kropotkin (Grup Kropotkin) i començà a estudiar els fonaments psicològics profunds de la sobirania i el poder. En aquesta època era, com el aleshores comunista Manès Sperber, deixeble d'Alfred Adler i de la seva escola de psicologia individual, en una Viena on la nova psicologia estava encapçalada per la psicoanàlisi de Sigmund Freud. En 1938, amb l'annexió d'Àustria al III Reich, fugí a Suïssa i s'instal·là amb sa família a Schaffhausen. Visqué precàriament i de manera insegura sense asil polític fins al 1950 quan va ser acceptat el seu permís de residència. En aquests anys col·laborà en la revista anarquista Schaffhauser Arbeiterzeitung i en altres publicacions llibertàries i científiques, arribant a fer servir una cinquantena de pseudònims. En 1951 s'instal·là a Zuric i amb el jove Josef Rattner, el qual havia adoptat, començà els seus treballs cap a la «Psicologia de l'ensenyament i de l'assessorament», que més tard va ser batejada com Escola de Psicoteràpia de Zuric, fonamentada en l'educació no violenta i en desenvolupament del suport mutu kropotkià. A Zuric creà la Universitat Popular de Psicologia. La seva psicologia està fortament influenciada per diversos pensadors llibertaris, com ara Max Stirner, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin o Pierre Ramus, i en les seves obres critica durament l'Estat i la religió, posant l'educació com a peça clau per al bon desenvolupament de la societat. Està considerat com un dels precursors de l'anomenada «psicologia llibertària». Friedrich Liebling va morir el 28 de febrer de 1982 a Zuric (Zuric, Suïssa). Després de la seva mort la seva escola es dividí i alguns dels seus seguidors fundaren en 1986 la Verein zur Förderung der Psychologischen Menschenkenntnis (VPM, Associació per a l'Avanç dels Coneixements en la Psicologia dels Drets Humans), una mena de secta d'extrema dreta que es va dissoldre en 2002. En 2004 Gerda Fellay publicà la biografia Friedrich Liebling, psychologue libertaire.

Friedrich Liebling (1893-1982)

***

Necrològica de Miquel Vidiella Borrull apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de novembre de 1983

- Miquel Vidiella Borrull: El 25 d'octubre de 1896 neix al Pinell de Brai (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Joan Vidiella Borrull. Sos pares es deien Llorenç Vidiella Turch i Joana Borrull Serrà. Nasqué en una família nombrosa de nou germans. Pagès de professió, durant la Revolució participà en la col·lectivitat del seu poble natal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà com a obrer de la construcció. En 1947 era tresorer de la Federació Local d'Eissalabra (Llenguadoc, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment milità en la Federació Local de París (França) de la CNT i finalment en la Federació Local de Drancy. Apassionat per l'arboricultura, introduí nombroses espècies d'arbres a la zona de Drancy. Sa companya fou Maria Josepa Serres Serres, amb qui tingué dues filles (Maria i Pepita). Miquel Vidiella Borrull va morir el 4 d'octubre de 1983 al seu domicili de Drancy (Illa de França, França) i va ser enterrat a La Courneuve (Illa de França, França).

***

Vicent Yvorra Fuster

- Vicent Yvorra Fuster: El 25 d'octubre de 1907 neix a Benidorm (Marina Baixa, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Yvorra Fuster –a vegades el primer llinatge citat erròniament de diverses maneres (Iborra, Ivorra, Yborra). Sos pares es deien Miguel Yvorra, jornaler, i Josefa Fuster. Es va criar a La Nucia (Marina Baixa, País Valencià) i va anar poc a l'escola. Amb 14 anys marxà amb sos germans a fer la verema francesa i rodà per França fent altres feines, fet pel qual va ser detingut a Le Havre (Alta Normandia, França) per vagabunderia. Estudià durant les nits i es va treure cap el 1933 el títol de pèrit mercantil, guanyant-se la vida com a comptable. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Nucia i posteriorment d'Alacant (Alacantí, País Valencià), on també formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1935 a Alacant, mentre manipulava un petard, resultà ferit a la mà dreta per una explosió. Durant la Revolució fou un breu període de temps (setembre de 1936) regidor en representació de la CNT, dirigí una escola racionalista i administrà l'Institut de Cegos. Enviat al front, va ser nomenat comissari polític de batalló i inspector –no prengué possessió– del Cos d'Alfabetització de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, pogué embarcar a bord de l'últim vaixell, l'Stanbrook, i arribà a Orà (Algèria). A l'Àfrica, instal·lat amb sa companya i sos dos infants, treballà de calderer i milità en la Federació Local de Boufarik (Bilda, Algèria) de la CNT, de la qual va ser secretari en els anys cinquanta. Partidari de l'independentisme algerià, els ultradretans de l'Organització Armada Secreta (OAS) intentaren assassinar-lo. En 1962 va ser repatriat a França i milità a Bordeus (Aquitània, Occitània). Vicent Yvorra Fuster va morir el 28 de novembre de 1976 a l'Hospital Pierre Oudot de Bourgoin-Jallieu (Roine-Alps, Arpitània).

Vicent Yvorra Fuster (1907-1976)

***

Necrològica de Fructuoso González Caro apareguda en el periòdic granadí CNT de la primera quinzena de maig de 1995

- Fructuoso González Caro: El 25 d'octubre de 1908 neix a Ribafrecha (La Rioja, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fructuoso González Caro, conegut com Frutos. Sos pares es deien Segundo González i Narcisa Caro. Amb un any i mig es traslladà amb sa mare i sos tres germans a Logronyo. Sabater de professió, començà a militar molt jove en el Sindicat de Sabaters de Logronyo de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser secretari, i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant el franquisme, la seva sabateria va servir de punt de distribució de propaganda clandestina. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT i fou un dels que ocupà l'històric local confederal que havia estat adquirit en els anys vint i posteriorment confiscat pels feixistes. Sa companya fou Carmen Luna Ferrer, amb qui tingué tres infants (Segundo, Lidia y María Pilar). Fructuoso González Caro va morir el 26 de març –algunes fonts citen erròniament el 27 de març– de 1995 a l'Hospital San Millán de Logronyo (La Rioja, Espanya) i va ser enterrat al cementir d'aquesta localitat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 24 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'Il Ribelle

- Surt Il Ribelle: El 24 d'octubre de 1914 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del bimensual antimilitarista anarquista Il Ribelle. Quindicinale antiguerresco (El Rebel. Quincenal contra la guerra). Fou creat per lluitar contra la Gran Guerra i mantenir la no-intervenció entre els cercles anarquistes. Giovanni Fontanelli en fou el gerent i hi van col·laborar Mario Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Leda Rafanelli, Carlo Molaschi i Ugo Fedeli, entre altres. Malgrat dificultats de tota casta, publicarà nou números fins al 20 de març de 1915.

***

Capçalera d'Il Monito

- Surt Il Monito: El 24 d'octubre de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua italiana Il Monito. Settimanale anarchico. Publicat per Raffaele Schiavina (Max Sartin), Il Monito (L'Advertència) tenia com a objectiu la defensa dels anarquistes i antifeixistes italians establerts a França, sempre defensant la tendència «antiorganitzativa». Antonino Napolitano en fou el secretari i Camillo Berneri col·laborador. D'antuvi setmanal i després irregular, farà costat Gino Lucetti, difamat pels comunistes, i denunciarà el «neobolxevisme» de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»). En 1926 a Schiavina se li instruí un decret d'expulsió de França per les seves activitats d'agitació arran de l'atemptat contra el consolat italià a Paris i el març de 1928 acabarà retornant clandestinament als EUA. Entre el 20 de novembre de 1926 i el 22 de gener de 1927 aquesta publicació deixarà de publicar-se i a partir de l'1 d'agost de 1929 tornarà a sortir, sota la gerència de Marcel Morot-Gaudry, sota el títol Il Monito Anarchico.

***

Portada de Violeta

- S'edita Violeta: El 24 d'octubre de 1934 surt al carrer la novel·la curta Violeta, del militant anarcosindicalista mallorquí Miquel Beltran i Alomar, publicada a Barcelona (Catalunya) dins la col·lecció «La Novela Ideal», una de les publicacions de La Revista Blanca, que dirigia Federico Urales. Beltran va escriure la novel·leta a començaments de 1934 quan es trobava allitat amb tuberculosi, malaltia que el portarà a la fossa un any després. Violeta és una mostra insòlita de literatura popular llibertària a Mallorca, on es ressalta la moral anarquista, emmarcada en el binomi amor-lluita, com a tret de dignificació i d'alliberament enfront de la societat burgesa opressora. En 2010 va ser reeditada, juntament amb la conferència «Poder y Libertad», sota el títol La llibertat contra el poder.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 22 d'octubre de 1937

- Homenatge a Cortiella: El 24 d'octubre de 1937 se celebra al cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) un homenatge a l'intel·lectual anarquista Felip Cortiella Ferrer, mort l'estiu d'aquell any. L'acte, organitzat per l'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy» i presidit per Antonio Salud, tingué la intenció de divulgar la vida i la obra de l'homenatjat aprofitant l'avinentesa del canvi de la plaça barcelonina dels Àngels que prengué el nom de plaça Felip Cortiella. Aureli Cortiella Martret, fill de l'homenatjat, i Miquel Guinart Castellà parlaren de la vida i de l'obra de Felip Cortiella, amb la col·laboració de destacats músics, cantants, rapsodes i actors, com ara Josep Aimerich, Joan Batiste, Mariano Briones, Mariano Callejas, Emilio Peradalta, Joaquín Pérez, Araceli Ratero, Ofèlia Vicenç i Consuelo Ybrán, entre d'altres.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

 

Naixements

Fotografia policíaca d'Auguste Percheron (21 de març de 1894)

- Auguste Percheron: El 24 d'octubre de 1837 neix a Poitiers (Poitou-Charentes, França) el cantautor anarquista Auguste Henry Adolphe Percheron. Sos pares es deien Philippe Eugène Percheron, botiguer de novetats, i Clotilde Fradin. Militant anarquista des de 1880, d'antuvi freqüentà els grups socialistes de dones. El 2 de febrer de 1881 participà en una reunió del Comitè de Dones, al número 49 del carrer Bretagne, per a parlar sobre Cahiers de la Femme i en el qual va participar Louise Michel. També freqüentà els grups anarquistes, com ara «Les Libertaires du 20e arrondissement», «Groupe Cosmopolite», «Groupe de Propagande "Les Égaux"», «Les Libertaires Ardennais», «Ligue des Antipatriotes». Creà, en el XX Districte, el cercle anarquista literari «La Marotte». Durant la primavera de 1887 fou un dels que denuncià l'internament abusiu de Gustave Leboucher, un dels fundadors de la Cambra Sindical dels Manobres, a l'asil de Sainte Anne i al qual visità. En la dècada de 1890 es guanyava la vida revenen draps i com a escrivent públic. Les seves cançons llibertàries es van publicar en diversos periòdics anarquistes, com ara els parisencs L'Antipatriote (1891) i L'Attaque (1888-1890), i Vendémiaire (1891), de Gwened (Bro Gwened, Bretanya). Fou l'autor de la cançó anarquista Les briseurs d'images, publicada per primera vegada en 1892 en Le Père Peinard i que fou reeditada en diverses publicacions i reculls de cançons, i d'Enfants de la Nature. Quan l'ona d'atemptats de 1894, va ser detingut el 21 de març d'aquell any, el seu domicili escorcollat, fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, interrogat –reconegué ser anarquista, però «teòric simplement»– i l'endemà tancat a la presó parisenca de Mazas sota l'acusació d'«associació criminal»; el 8 de maig de 1894 va ser posat en llibertat provisional. L'1 de juliol d'aquell any el seu domicili, al número 21 del carrer Vilin, va ser novament escorcollat i ell novament detingut pel mateix motiu, restant dues setmanes tancat a Mazas; el 16 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional. El 27 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. Aquesta temporada a la garjola degradà la seva salut ja malmenada. El 2 de febrer de 1896 participà, amb un centenar de companys, en una gran vetllada familiar a benefici de l'anarquista Édouard Grange, aleshores deportat a la colònia penitenciària de Caledònia. El seu últim domicili fou al número 20 del carrer Ramus. Auguste Percheron va morir el 21 de febrer de 1896 a l'Hospital Tenon de París (França).

Auguste Percheron (1837-1986)

***

Alexandra David-Néel

- Alexandra David-Néel: El 24 d'octubre de 1868 neix a Saint-Mandé (Illa de França, França) la cantant d'òpera, periodista, escriptora, exploradora, orientalista, budista, espiritualista, teòsofa, maçona, feminista i anarquista Louise Eugénie Alexandrine Marie David, més coneguda com Alexandra David-Néel. Son pare, Louis Pierre David, fou professor republicà de família francesa hugonot que participà en la Revolució de 1848, amic personal del geògraf anarquista Élisée Reclus, i sa mare, Alexandrine Borghmans, una dona catòlica d'origen escandinau que la volgué educar religiosament. Quan tenia sis anys sa família s'instal·là a Ixelles i passava les vacances a la flamenca Oostende –tenia la doble nacionalitat francobelga. Durant tota la seva infància i adolescència freqüentà el cercle anarquista dels Reclus i llegí els grans de la filosofia llibertària (Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.), alhora que s'interessà per les idees feministes, que l'inspiraren el llibre Pour la vie (1898), on també reuní els seus textos llibertaris amb pròleg d'Élisée Reclus i que tingué una forta repercussió en els cercles anarquistes i fou traduït a cinc idiomes. Després d'una estada a Londres per aprendre l'anglès, començà a estudiar seriosament llegües orientals. En 1889, quan aconseguí la majoria d'edat, deixà sa família i s'instal·là a París, on estudià llengües orientals a la Sorbona i al Col·legi de França, participà en la Societat Teosòfica i en la francmaçoneria, de la qual aconseguirà el tercer grau en el ritus escocès, i entre en els cercles anarquistes i feministes parisencs. El seu feminisme militant la portà a col·laborar en el periòdic La Fronde, fundat per Marguerite Durand i administrat cooperativament per dones; també participà en les reunions del Consell Nacional de Dones Franceses i en el cercle de dones italianes, encara que rebutjar algunes posicions adoptades per aquestes, com ara el dret al vot, ja que s'estimava més la lluita per l'emancipació econòmica de les dones i rebutjava el feminisme de les sufragistes de l'alta societat que oblidaven la lluita econòmica de la majoria de les dones. Durant les temporades teatrals de 1895-1896 i 1896-1897, sota el nom d'Alexandra Myrial, actuà com a primera cantant a l'Òpera de Hanoi (Indo-xina), interpretant el paper de Violetta de La Traviata de Verdi –també cantà Les Noces de Jeannette, de Massé; Faus i Mireille, de Gounod; Lakmé, de Delibes; Carmen, de Bizet; Thaís, de Massenet–; en aquesta època mantingué correspondència amb Frédéric Mistral i Jules Massenet. Entre 1897 i 1900 visqué a París amb el pianista Jean Haustont, amb qui escrigué Lidia, drama líric en un acte amb música de Haustont i llibret d'Alexandra. Entre novembre de 1899 i gener de 1900 cantà a l'Òpera d'Atenes i el juliol d'aquell any a l'Òpera de Tunis. L'estiu de 1902 abandonà la carrera operística i assumí la direcció artística del Casino de Tunis, alhora que continuà amb els seus treballs intel·lectuals. El 4 d'agost de 1904 es casà al Consolat de França a Tunis amb Philippe François Néel, enginyer en cap dels ferrocarrils tunisians, de qui era amant des del 15 de setembre de 1900 després de conèixer-lo al Casino de Tunis. La parella mantingué una relació tempestuosa, però sempre des del mutu respecte. El 9 d'agost de 1911 la parella se separà coincidint amb el seu tercer viatge a l'Índia (1911-1925) –el segon el va realitzà en una gira de cantant. El viatge d'estudis a l'Índia patrocinat per tres ministeris que havia de durar 18 mesos, finalment els perllongà 14 anys. Durant tot aquest temps i posteriorment, la parella separada mantingué una viva correspondència que només acabà amb la mort de Philippe Néel el febrer de 1941 i que fou publicada pòstumament entre 1975 i 1976. En 1912 arribà al Sikkim on va fer amistat amb el sobirà d'aquest Estat hindú, Sidkéong Tulku, visitant nombrosos monestirs budistes i especialitzant-se en aquesta filosofia. En 1914, en un d'aquests monestirs, conegué Aphur Yongden, de 15 anys, a qui adoptà. Ambdós es retiraren en vida eremítica en una caverna a més de quatre mil metres d'altitud al nord del Sikkim. En aquest indret rebrà les ensenyances d'un dels majors gomtxen (ermitans). A prop de la frontera tibetana, creuà la frontera clandestinament en dues ocasions, arribant fins a Shigatsé, una de les ciutats més grans del sud del Tibet, però encara no a Lhasa, la seva prohibida capital. A causa d'aquestes incursions, fou expulsada del Sikkim en 1916. Com que Europa es troba en plena guerra, amb Yongden visità l'Índia i el Japó. Després marxaren a Corea i a Pequín (Xina), on decidiren creuar Xina d'est a oest acompanyats amb un lama tibetà. El periple durà uns anys i travessà el desert del Gobi, Mongòlia i al monestir de Kumbum al Tibet van fer una pausa de tres anys, on traduí la famosa Prajnaparamita. Després viatjaren disfressats de mendicant i de monjo fins a Lhasa, ciutat a la qual arribaren en 1924. En aquesta ciutat trobà el francès Swami Asuri Kapila (Cesar Della Rosa) amb qui restarà dos mesos visitant la ciutat santa i els grans monestirs de la zona (Drépung, Séra, Ganden, Samye, etc.). Però finalment fou desemmascarada –cada dia es banyava al riu– i denunciada al governador de Lhasa Tsarong Shapé, qui va decidir deixar-la tranquil·la i que continués el seu camí. Retornà a França i, després de recórrer la Provença, en 1928 s'instal·là a Dinha, on comprà una casa que engrandí i batejà com Samten-Dzong (Fortalesa de la Meditació). Fou aleshores que es posà a escriure els seus viatges i amb Yongden, que esdevingué son fill adoptiu legal, va fer gires de conferències arreu de França i d'Europa. En 1937, amb 69 anys, decidí marxà amb Yongden a Xina amb el transsiberià en plena guerra sinojaponesa, fam i epidèmies. L'anunci de la mort de son marit la deprimirà profundament. Fugint dels combats, errà per Xina com pogué i finalment arribà a l'Índia en 1946. Tornà a França per arranjà l'herència de son marit i es posà a escriure a la seva casa de Dinha. En 1955 Yongden va morir. Amb més de 100 anys, va demanar la renovació del passaport al prefecte dels Baixos Alps. Alexandra David-Néel va morir el 8 de setembre de 1969 a Dinha (Provença, Occitània). Les seves cendres van ser portades per la seva secretària Marie-Madeleine Peyronnet a Benarés (Uttar Pradesh, Índia) i escampades amb les de son fill adoptiu el 28 de febrer de 1973 al riu Ganges. Alexandra David-Néel va escriure més de 30 llibres sobre orientalisme, filosofia i relats dels seus viatges, molts dels quals restaren inèdits i que actualment es van publicant progressivament. Les seves obres han servit d'inspiració a nombrosos escriptors de la «Beat Generation» (Jack Kerouac, Allen Ginsberg, etc.), a diversos filòsofs (Alan Watts, etc.) i a exploradors (Marie-Madeleine Peyronnet, Priscilla Telmon, etc.). En 2003 es van reagrupar tots els seus escrits feministes i anarquistes i publicats sota el títol Alexandra David-Néel, féministe et libertaire. Ecrits de jeunesse.

***

Notícia de la condemna de Paul Mailfait apareguda en el diari parisenc Le Temps del 16 de novembre de 1911

- Paul Mailfait: El 24 d'octubre de 1871 neix al Faubourg de Flandre de Charleville (Ardenes, França) el militant anarquista Paul Jules Mailfait. Sos pares es deien François Mailfait, estampador, i Catherine Clin. Es guanyava la vida com a obrer ferrer, calderer i ferreter. Quan tenia 17 anys va ser condemnat a un dia de presó, que purgà l'1 de maig, sota l'acusació d'haver robat un portacigarretes als Magasins Réunis de Charleville. El 5 d'octubre de 1890, amb son germà gran Paulin i Edmon Midoux, agredí un client en un cafè i trencaren tassons i l'aparador de l'establiment, fets pels quals van ser condemnat a sis dies de presó tots tres. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per cops. Amb son germà Paulin s'adherí al grup anarquista «Les Sans-Patrie» (Els Sense Pàtria), creat el 18 d'octubre de 1891 a Charleville. El 29 d'abril de 1892, en el marc de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista sota l'acusació d'«associació criminal», tres membres de «Les Sans-Patrie» van ser detinguts. Ell, sospitós d'haver proferit amenaces de mort, pogué fugí pels pèls de la detenció i es va refugiar a Bèlgica on ja es trobava son germà, que havia estat inculpat de «complicitat de deserció». Finalment, el 6 de maig de 1892 va ser detingut a Charleville, però durant el procés va ser exculpat i el 15 de maig de 1892 alliberat. El 20 de febrer de 1901 va se condemnat a vuit dies de presó per «violència i rebel·lió contra un agent». El setembre de 1911, durant les manifestacions contra l'encariment de la vida, provocà un aldarull al carrer principal de Charleville incitant a prendre les armes de les tropes i a assassinar els militars; per aquests fets, i després de dos mesos de presó preventiva, el 13 de novembre de 1911 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Charleville a sis mesos de presó per «provocació al pillatge». Poc abans d'esclatar la Gran Guerra, era membre del grup anarcocomunisa de Charleville, el secretari del qual fou Émile Legras. En 1923 s'instal·là a París (França) i fou pare de set infants. Desconeixement la data i lloc de la seva defunció.

***

Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]

- Eleuterio Quintanilla Prieto: El 24 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 22 d'octubre– de 1886 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el pedagog i anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla Prieto. De família obrera i nombrosa, son pare es deia Paulino Quintanilla Pozada, conserge del mercat central d'hortalisses, i sa mare, Asunción Prieto Sampedro, treballava en una fàbrica de tabacs. Va cursar estudis primaris en una escola gratuïta «La Càtedra» i des dels 13 anys va fer feina d'aprenent de xocolater amb un patró que el va animar a continuar estudiant, cosa que va fer a l'Ateneu Obrer, on des del 1904 va aprendre diverses llengües (italià, francès, anglès, esperanto). Entre 1904 i 1905 comença a participar en el moviment obrer com a orador a Mieres, sempre defensant l'anarquisme, i va col·laborar en la premsa llibertària de la regió (Tiempos Nuevos). A partir de 1908 va estar molt a prop de Ricardo Mella, a qui havia conegut cinc anys abans, les teories llibertàries del qual (moderació, ponderació, realisme) defensarà sempre. Va participar en nombrosos actes públics a Gijón denunciant la repressió patida pels companys anarquistes catalans i en 1910 va participar en la creació de la Casa del Poble d'aquella localitat. El setembre de 1910 va ser empresonat amb gran escàndol en una època de forma repressió de l'anarquisme asturià, fet que va implicar la realització de nombrosos mítings i actes de protesta a la zona. En 1911 va representar Astúries en el Primer Congrés de la CNT, en companyia de Pedro Sierra, representant 1.500 obres de Gijón i de La Felguera. Durant els anys següents va fer mítings a tota la regió, va participar en conflictes laborals i va polemitzar amb el socialista Teodomiro Menéndez. Va col·laborar en Acción Libertaria i en El Libertario, on va publicar famoses i influents sèries. En 1914 va abandonar la seva professió de xocolater per dedicar-se a l'ensenyament a l'Escola Neutra, de la qual va arribar a ser el director. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol i l'any següent al Congrés Sindical de Gijón, on va fer una crida a la unió entre la CNT i la Unió General del Treball (UGT). Durant la Gran Guerra va mostrar-se favorable als aliats i va mantenir una polèmica des d'Acción Libertaria amb Tierra y Libertad sobre el tema. En 1917 va intervenir en la preparació i en el desenvolupament de la vaga revolucionària com a membre del Comitè Revolucionari asturià. En aquest mateix any va ingressar en la Lògia Jovellanos número 337 de la maçoneria de Gijón, però en 1933 va ser donat de baixa per manca d'assistència i per no pagar les quotes. Va representar els anarquistes asturians en el Ple de la CNT de Barcelona de 1918, on va demanar l'entrada dels anarquistes en la central anarcosindicalista. Aquest mateix any va presidir la Biblioteca Obrerista i va fer classes de francès a l'Ateneu. En 1919 va fer mítings a Sama i a La Felguera i la seva participació va ser destacada en el Congrés Confederal de 1919, encara que amb poc èxit, ja que les seves tesis sobre les Federacions Nacionals d'Indústria, de les quals va ser un dels màxims defensors, i les seves posicions crítiques a la Revolució russa van ser derrotades. Entre 1920 i 1922 va fer alguns mítings a Astúries i després, durant la Dictadura de Primo de Rivera, es va automarginar en no assimilar la seva derrota de 1919. En 1926 va ser detingut per la seva militància. Quan va arribar la República en 1931, va continuar mantenint-se en un segon pla pròxim a les tesis del trentisme, però sense acostar-s'hi fins al 1932 quan va demanar la reunificació cenetista. En 1934 va reivindicar l'Aliança Obrera. Un cop va esclatar la guerra civil i es va instituir el col·laboracionisme del CNT, va rebutjar ser ministre. Des de 1937 va pertànyer al grup Orto de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El setembre de 1937 se li va confiar la custòdia del Tresor Artístic d'Astúries i de Santander per al seu trasllat a França. Va participar a Barcelona, després de la caiguda d'Astúries, en el Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció Pública i en altres institucions relacionades amb l'aprovisionament i va representar la República espanyola com a conseller tècnic en la Conferència de Treball de Ginebra en 1938. Quan la derrota va ser un fet, va sortir de la península cap a França al capdavant d'una colònia infantil. Al país gal ser destinat a una companyia de treballadors del Loire fins al 1943, temps que va esmerçar en escriure Emocionario del destierro, una obra molt emotiva amb certes connotacions místiques. Posteriorment es va instal·lar a Bordeus, on es va inhibir de tota lluita llibertària orgànica. Va fer servir el pseudònim Juan Buenafé en la premsa, però era conegut per la gent com Quinta i pels seus alumnes com Terio. Va ser redactor de Solidaridad Obrera, de Gijón, i de Renovación. Va publicar molt en la premsa llibertària (Acción Libertaria, CNT, El Libertario, El Noroeste, Renovación, La Revista Blanca, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Tribuna Libre, etc. Va prologar el tom segon de les Obras, de Ricardo Mella, i Esencia, de Galo Díez, i és autor de La tesis sindicalista (1931). Sa companya fou Consuelo Sotura. Eleuterio Quintanilla va morir el 18 de gener de 1966 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània). Actualment, un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom.

Eleuterio Quintanilla Prieto (1886-1966)

***

Clovis Trouille

- Clovis Trouille: El 24 d'octubre de 1889 neix a La Fère (Picardia, França) el pintor anarquista Camille Clovis Trouille. Sos pares, criats, es deien Casimir Aristide Trouille i Léa Petit. En 1905 entrà a l'Escola de Belles Arts d'Amiens (Picardia, França), on restà durant cinc anys. En 1907 guanyà el Primer Premi de Belles Arts d'Amiens per la seva obra La jeune fille blonde. Començà com a il·lustrador publicitari i de moda de la casa Draeger i col·laborant amb dibuixos en la premsa local. Després de set anys fent el servei militar, dels quals quatre durant la Gran Guerra als fronts de Xampanya i de Picardia, sortí absolutament traumatitzat i es declarà anarquista. El 18 de desembre de 1920 es casà a Saint-Ouen (Illa de França, França) amb Jeanne Yvonne Vallaud, amb qui tindrà dues filles, i s'instal·là a París (França), on treballà a partir de 1925 i durant 35 anys com a maquillador retocador per a la fàbrica de maniquins de Pierre Imans. Durant el seu temps lliure pintà quadres de temàtica poc usual, com ara l'anticlericalisme, l'humor macabre, l'erotisme i l'antimilitarisme; ridiculitzant tots els poders (el dels diners, el militar, el polític, el de l'Església catòlica, el burgès, el de l'Estat, etc.). En la seva pintura s'exalta el color, el simbolisme, el somni i l'erotisme, molt similar a l'art surrealista, fet que serà remarcat en 1930 per André Breton i per Salvador Dalí. En 1930 una de les seves obres, Remembrance, va ser exposada al Saló dels Artistes i Escriptors Revolucionaris i el desembre de 1931 va ser reproduïda en el número 3 de la revista Le surréalisme au service de la révolution. Entre 1933 i 1935 i entre 1941 i 1952, exposà regularment als salons dels Independents i dels Sobreindependents. En 1951 va ser un dels signants del manifest Surréalisme et anarchisme. Déclaration préalable, que es publicà en Le Libertaire. Malgrat signar els manifests surrealistes (1948, 1949 i 1959), acabà s'allunyant-se del surrealisme, tot reivindicant l'art del Renaixement. La seva obra també es va veure influenciada per la «cultura de masses», especialment pel còmic i el kitsch, i és un clar antecedent del pop art. Va ser molt poc conegut, a causa de la seva negativa a vendre els seus quadres. En 1947 participà en l'Exposició Internacional Surrealista a la Galeria Maeght de París (France) i en 1963 realitzà la seva primera exposició en solitari en la parisenca Galeria Raymond Cordier. En 1969 Kenneth Tyan s'inspirà en una de les seves obres per al títol de la revista teatral d'avantguarda Oh! Calcutta!, joc de paraules amb «Oh quel cul t'as!» (Oh! Quin cul tens!). Clovis Trouille va morir el 23 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 24 de setembre– de 1975 al Centre Hospitalari «Maison Blanche» de Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França). En 2002 el cineasta llibertari Jean Rolin, que realitzà nombrosos films de vampirs, evocà Trouille en la seva pel·lícula La fiancée de Dracula. En 2007 es va fer una gran exposició antològica al Museu de Picardia d'Amiens. 

Clovis Trouille (1889-1975)

***

Filippo Filippetti

- Filippo Filippetti: El 24 d'octubre de 1892 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Filippo Filippetti. Era fill d'Adriano Filippetti i de Teresa Falleri. Paleta de professió, milità en la Unió Sindical Italiana (USI), en la Cambra del Treball de Liorna i en els «Arditi del Popolo». El 2 d'agost de 1921, durant una convocatòria de vaga general antifeixista unitària organitzada per l'Aliança del Treball, va ser mortalment ferit a prop de Pontarcione en un enfrontament armat entre escamots feixistes, que realitzaven una «expedició punitiva» a Liorna, i un grup dels «Arditi del Popolo». En aquest mateix enfrontament van morir altres sis antifeixistes: el regidor municipal comunista Pietro Gigli i son germà Pilade Gigli, de tendència llibertària; l'anarquista Gilberto Catarsi; el regidor socialista Luigi Gemignani; Oreste Romanacci i Bruno Giacomini. Filippo Filippetti va morir durant la nit del 2 al 3 d'agost de 1921 a Liorna (Toscana, Itàlia). El 6 de gener de 1929 Virgilia D'Andrea evocà la memòria de Filippetti en una conferència que realitzà a Nova York (Nova York, EUA). Durant la potsguerra, un grup llibertari prengué el seu nom i una placa commemorativa portant el nom de les set víctimes va ser col·locada a iniciativa de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA).

***

Gregorio Jover Cortés

- Gregorio Jover Cortés: El 24 d'octubre de 1892 –algunes fonts citen erròniament el 25 d'octubre de 1891– neix a Terol (Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Gregorio Jover Cortés, també conegut sota diversos pseudònims (Gori, El Chino, Pascual Gómez, Luis Victorio Rejetto, Serrano, etc.). Sos pares es deien Juan Lorenzo Jover González, forner, i Pascuala Cortés Lafuente. De molt petit va abandonar el camp aragonès i sos pares l'enviares a València perquè aprengués un ofici. A la capital valenciana va fer-se matalasser i especialista en la fabricació de somiers, ofici que mantindrà tota sa vida; en aquesta època va militar en les Joventuts Socialistes. Quan tenia 20 anys, després de complir el servei militar com a soldat de lleva, es va quedar a viure a Barcelona, on va militar en l'anarcosindicalisme en el ram de la fusta i destacant en els grups d'acció anarquistes, per la qual cosa va haver de fugir a València entre 1920 i 1921. De bell nou a Barcelona, va ser elegit delegat del Sindicat de la Fusta en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i destaca com a home d'acció i sempre allunyat de mítings i periòdics. Amb Manuel Bermejo i José Claramonte Gómez va fundar el grup específic «Los Valencianos» i després es va afegir al grup «Los Solidarios», amb el qual va intervenir en nombroses accions sempre al costat de Joan García Oliver. En aquesta època ja estava casat amb Nieves Castella i tenia dos fills. Emma i Liberto. El 12 d'agost de 1923 va participar en el Congrés Regional de la CNT de Manresa, on va rebutjar el càrrec de secretari sota el pretext del seu analfabetisme; durant aquest congrés es produirà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Amb la dictadura d'aquest va fer d'enllaç entre els exiliats i l'interior. El 24 de març de 1924, en una important i sistemàtica batuda de la policia després de l'assassinat del botxí de Barcelona, va ser detingut a Barcelona, però va poder escapar de la comissaria saltant per una finestra i va aconseguir arribar a França. A partir de juliol de 1924 es va instal·lar a París i va ser delegat del Comitè Revolucionari de l'expedició de Vera de Bidasoa del 7 novembre 1924 i de l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes del 24 de novembre del mateix any. Entre 1925 i 1926 va participar en l'expedició americana expropiatòria del grup «Los Errantes» (Mèxic, Cuba, Xile, Argentina), amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti, i a la qual es va afegir a Mèxic Alejandro Ascaso i García Vivancos, amb la finalitat de subvencionar escoles, premsa, sindicats, etc. Des d'abril de 1926 va viure a França sota el nom de Luis Victorio Rejetto i va participar en el frustrat atemptat contra Alfons XIII, que va acabar amb la seva detenció, juntament amb Ascaso i Durruti, el 25 de juny de 1926. Un mes després fou alliberat, però el 17 d'octubre d'aquell any els seus dos companys van comparèixer davant els tribunals, que els van condemnar a sis mesos de presó, avinentesa aprofitada per a una àmplia campanya de protesta dirigida pel Comitè de Defensa Social que incorporava, junt amb anarquistes francesos, espanyols i italians, obrers lliurepensadors i esperantistes, i membres de les Joventuts Comunistes. Quan van ser alliberats el juliol de 1927, Ascaso i Durruti van exiliar-se a Bèlgica i Jover estava instal·lat amb sa família a Besiers, on va fer feina d'ebanista, sota identitat falsa. Abans de la caiguda de Primo de Rivera va tornar a la península i durant la República va presidir alguns anys la Casa del Poble de Santa Coloma de Gramenet, on vivia sota el pseudònim de Pascual Gómez. Quan un Ple de Regionals de la CNT, celebrat el 23 d'abril de 1931 a Madrid, acordà la creació dels comitès de defensa, s'integrà al Comitè de Defensa Regional de Catalunya, junt amb Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández, Joan García Oliver i Ricard Sanz –l'existència d'aquesta plataforma activista no implicava la reactivació de «Los Solidaris» que no es reagruparen fins al 1933, amb la denominació de «Nosotros», i no ingressaren en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) fins al 1934. El desembre de 1931 assistí, en representació del Comitè Nacional de la CNT al Ple de Regionals. Des de novembre de 1932 va formar part del comitè del Sindicat del Metall de Barcelona. Va assumir les tesis de la «gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver i, arran de l'aixecament de gener de 1933, va patir persecucions i pallisses, essent processat per «sedició i tinença il·lícita d'armes» i empresonat. Formà part del Comitè Revolucionari de la revolta de desembre de 1933, encara que va manifestar recança davant un nou i hipotètic fracàs que aprofundiria la greu crisi d'efectius que ja patien els Sindicats Únics confederals. En 1935, amb la dimissió d'Ángel Pestaña, s'integrà en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT, presidit per Marià Rodríguez Vázquez (Marianet). En 1936 vivia a Barcelona i era president del Sindicat del Tèxtil de la CNT, mentre a ca seva es reunia el grup «Nosotros». Quan va esclatar la guerra abandonà els càrrecs orgànics i l'agost de 1936 marxà al front comandant, amb García Vivancos, la «Columna Los Aguiluchos». El febrer de 1937 assistí a València al Ple de Columnes Confederals en representació de la «Columna Ascaso» en la qual s'havia integrat. Després de la militarització, lluità en la 28 Divisió (Aragó, Terol, País Valencià, Extremadura, centre peninsular), amb el rang de tinent coronel, i el X Cos de l'Exèrcit de l'Est. Amb el triomf feixista passà la frontera pirinenca. El 10 de febrer de 1939 fou detingut a les Guinguetes d'Ix sota el pretext que havia estat expulsat de França per 12 anys i tancat durant 41 dies a la presó de Perpinyà d'on fou alliberat el 4 d'abril després d'haver estat condemnat a 15 dies de presó. Després restà al centre d'acollida de Vernet fins al 10 de juliol de 1939, quan va rebre l'autorització del sotsprefecte de Prades per a residir a Rià i Cirac. Instal·lat en aquest municipi, visqué de les ajudes mensuals de 2.000 francs que li enviava el Servei d'Evacuació dels Republicans Espanyols (SERE). L'octubre de 1939 la policia descobrí la seva autèntica personalitat i el tancà a partir del 18 d'aquell mes al camp de concentració de Sant Cebrià. Després aconseguí embarcar cap a Santo Domingo, per més tard instal·lar-se definitivament a Mèxic, on va fer feina en diversos oficis. En els primers anys d'exili mexicà va acceptar els principis del Partit Obrer del Treball (POT) de García Oliver i les tesis de la Ponència col·laboracionista. Va ser secretari de la Subdelegació de la CNT de l'Exili i, després de la seva dissolució, del Comitè de Relacions i Ajuda. Durant un temps dirigí Solidaridad Obrera de Mèxic. En 1947 com a membre de la Subdelegació de la CNT a Mèxic va estar a favor de donar preeminència a la CNT clandestina. Amb el pas del temps es va decebre i va mantenir contactes amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), fundant amb Manuel Rivas i Gil Roldán el grup «Unidad» –partidari de la convergència entre la CNT i el PCE–, exclòs de la CNT, i que va editar un periòdic, que malgrat l'anagrama confederal, defensava la línia comunista; sembla, però que al final de sa vida va retornar als ideals anarcosindicalistes. Gregorio Jover Cortés va morir el 22 de gener de 1964 a Mèxic.

Gregorio Jover Cortés (1891-1964)

***

Notícia sobre la condemna de Charles Chauvin apareguda en el diari parisenc L'Humanité de l'1 de maig de 1924

- Charles Chauvin: El 24 d'octubre de 1894 neix a Caden (Gwened, Bretanya) el propagandista anarquista Charles Pierre Marie Chauvin. Sos pares es deien Charles Chauvin i Marie Perine. Es guanyava la vida fent d'obrer polidor. El març de 1923 va ser nomenat gerent del periòdic parisenc Le Libertaire i el 25 d'aquell mateix mes va ser detingut per «apologia del crim amb finalitat de propaganda anarquista» juntament amb el llibertari Brutus Emmanuel Marcereau, empleat de l'Assistència Pública, actor de teatre social i fill d'un advocat, que havia publicat en el número del 9 de març de Le Libertaire l'article «Pour Germaine Beront, faisons la connaître et aimer». Jutjats ambdós el 25 d'abril de 1923 pel XI Tribunal Correccional del Sena i defensats per Henry Torrès, van ser condemnats per «apologia del crim» a sis setmanes de presó i a 50 francs de multa. Més tard, el 19 d'octubre de 1923, fou condemnat en absència, amb Jean Bucco, pel XI Tribunal Correccional del Sena, per «apologia dels crims» de Germaine Berton, assassina de l'extremista dretà Marius Plateau, i d'Émile Cottin, magnicida frustrat de Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. El 17 de gener de 1924 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa, juntament amb l'anarquista Marcel Lhomme, autor d'un article en defensa de l'amnistia publicat en Le Libertaire entre el 27 de juliol i el 3 d'agost de 1923, que fou condemnat a quatre mesos de presó i a 100 francs de multa. A la presó parisenca de La Sante, amb Gaston Meunier, Marcel Lhomme i Louis Loréal (Raffin), a partir del 20 de febrer de 1924 engegà una vaga de fam en solidaritat amb l'activista antimilitarista llibertària Jeanne Morand, empresonada per «antipatriota» i per apologia a la deserció i aleshores en vaga de fam. El 30 de març de 1924 va ser condemnat en absència a vuit mesos de presó i a 50 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència i apologia del crim» a resultes de dos articles publicats el març de 1923 en Le Libertarie, pena que fou reduïda a quatre mesos en l'apel·lació. Posteriorment va ser gerent de La Revue Anarchiste (1929-1936), fundada a París per Ferdinand Fortin, independent aquesta de tota organització llibertària. La darrera part de sa vida treballà de cuiner. Charles Chauvin va morir el 12 d'abril de 1938 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Propaganda de la Librairie Sociale, gestionada per Louis Descarsin

- Louis Descarsin: El 24 d'octubre de 1895 neix al X Districte de París (França) l'anarquista i pacifista Louis Gustave Descartin, que va fer servir els pseudònims Le Liseur i Jean. Era fill natural de la bufadora de vidre Ernestine Augustine Sauger i el 20 d'agost de 1899 va ser reconegut per son pare, Louis Paul Gustave Descarsin, i legitimat el 4 d'octubre de 1902 pel matrimoni de la parella celebrat al III Districte de París. Es guanyà la vida treballant de corrector d'impremta i milità en el Sindicat de Correctors. Durant la Gran Guerra, participà en les sortides campestres organitzades a la regió parisenca pel grup «Les Amis de ce qu'il faut diré» del XX Districte de París i en el seu grup teatral. A finals dels anys deu i principis dels anys vint fou gerent del periòdic parisenc Le Jornal du Peuple, dirigit per Henri Fabre. A partir de 1919 col·laborà en Le Libertaire, especialment en la rúbrica «Livres-Revue-Journaux», i també sota el pseudònim Le Liseur a partir de 1928. Des del 26 de gener de 1921 administrà la «Llibreria Social», al número 69 del bulevard Belleville del XI Districte de París, important organisme de propaganda sota la responsabilitat de reconeguts militants anarquistes. Reemplaça, a partir del número 3, Armand Bidault com a administrador del periòdic parisenc Propos Subversifs, una sèrie de 12 fascicles que reproduïen les conferències de Sébastien Faure. El 5 de novembre de 1921, juntament amb Louis Lecoin, Pierre Le Meillour i Émile Rousset del Comitè de Defensa Social (CDS), va ser un dels oradors del míting contradictori organitzat per l'UA a la Casa dels Sindicats per a denunciar el sabotatge a la manifestació a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti per part dels comunistes. Entre 1921 i 1922 fou l'administrador de la sèrie «Bibliothèque de Propagande Anarchiste», que publicà almenys set fascicles i estava lligada a les «Editions de la Librairie Sociale». Partidari de la fórmula «Tot als sindicats, res als organismes centrals», es mostrà favorable a l'adhesió a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Membre de la Unió Anarquista Comunista (UAC), s'oposà a l'estratègia de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma Arshinov»). En 1922 va ser l'administrador d'alguns números de La Revue Anarchiste, òrgan de la Unió Anarquista (UA). El 14 de setembre de 1922 es casà al XX Districte de París amb la jornalera parisenca Alexandrine Lavalette. En aquesta època vivia al número 41 del Cours de Vincennes de París. Amb Eugène Haussard, signà un article en defensa dels Comitès d'Acció que va ser publicat en el número del 6 d'abril de 1923 de Le Libertaire. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assistí al II Congrés de l'UA, celebrat a Villeurbanne (Lió, Arpitània); entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 al II Congrés de l'UA, celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França), on presentà l'informe financer de la Llibreria Social; entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 al IV Congrés de l'UA, celebrat a París, on es va veure obligat a abandonar les funcions d'administració davant la seva negativa a assistir a les convocatòries del consell de la llibreria; també assistí entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 al Congrés de París i entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 al Congrés de Pantin (Illa de França, França), on va fer adoptar la proposició de l'aparició el juliol de 1926 d'un número especial de Le Libertaire en ocasió del cinquantenari de la mort de Mikhail Bakunin. En 1928 col·laborà en la revista Plus Loin, dirigida pel doctor Marc Pierrot. Qualificat per Louis Anderson com «ultra pacifista», acabà deslligant-se dels cercles anarquistes. En els anys trenta vivia al carrer Château Gaillard a Crosne. Durant la II Guerra Mundial treballà a Alemanya i patrocinà la col·laboració, treballant per a la revista de propaganda nazi Signal. Després de la guerra, una assemblea de correctors sancionà la seva conducta amb un any de retirada de la professió. Malgrat tot, havia proposat el 5 d'octubre de 1940 la votació d'una moció contra la negativa a contractar companys jueus, moció que va ser rebutjada pel Sindicat de Correctors. Louis Descarsin va morir el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 6 de juny– de 1956 al seu domicili de Crosne (Illa de França, França).

Continua...

---