Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 23 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Liberté

- Surt La Liberté: El 23 d'octubre de 1886 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic setmanal La Liberté. Organe communiste-anarchiste. Portava els epígrafs «Ni Déu ni amo» i «Autonomia. Solidaritat. Justícia». També s'edità a Verviers (Valònia). L'editor fou J. Davister i el gerent E. Pintelon. Els articles eren anònims. En sortiren 18 números, l'últim el 29 de maig de 1887, i deixà de publicar-se per manca de fons econòmics.

***

Cartell de l'exposició

- Arte & Anarchia (1910-1980): Entre el 23 i el 28 d'octubre de 1990 se celebra a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'exposició pictòrica «Arte & Anarchia (1910-1980)» organitzada per l'anarquista Biblioteca «Franco Serantini» de Pisa (Toscana, Itàlia). En aquest marc, el 27 d'octubre el professor Alberto Ciampi va fer la conferència-debat, amb projecció de diapositives, «Futurismo e anachismo».

***

Cartell de l'acte

- «70 aniversari de les col·lectivitzacions a Catalunya»: Entre el 23 d'octubre i el 8 de novembre de 2007 se celebra a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (Catalunya) el congrés ««70 aniversari de les col·lectivitzacions a Catalunya. Una experiència d'autogestió i solidaritat (juliol 1936 – gener 1939)». Aquest congrés, que comptà també amb una exposició, va ser organitzat per la Confederació General del Treball (CGT) de Catalunya i comptà amb suport del programa «Memorial Democràtic» de la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de la Universitat de Barcelona, el Centre d'Estudis Sociolaborals (CESL), l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), Abel Paz i l'Arxiu Centelles. Hi van participar destacats historiadors, sindicalistes i protagonistes dels fets històrics, com ara Manel Aisa, Antonio Aranda, Josep Brunet, Antoni Castells, Rafael Iniesta, Miquel Izard, Abel Paz i Joan Ullés, entre d'altres.

Naixements

Foto policíaca d'Antonio Agresti (ca. 1894)

- Antonio Agresti: El 23 d'octubre de 1863 –alguns autors citen 1894– neix a Florència (Toscana, Itàlia) el gravador i propagandista anarquista Ferdinando Antonio Luigi Agresti. Sos pares es deien Girolamo Agresti i Genoveffa Cherubini. A començament dels anys vuitanta, gràcies a l'activitat propagandística d'Erico Malatesta, s'adherí al pensament anarquista. En 1883 organitzà el Cercle de Propaganda de Joves Treballadors. Aquest mateix any va ser fitxat com a anarquista «exaltat i audaç» i el 19 de setembre de 1884 va ser condemnat, amb altres companys, a 30 mesos de presó i una multa de 3.900 lires per haver editat i difós un manifest de solidaritat contra la condemna a Malatesta, el febrer de 1884, considerat «greument ofensiu per a l'ordre constitucional monàrquic». Per a no ser empresonat, fugí a França i d'antuvi s'instal·là a Marsella i després a París. En 1889 va ser expulsat de França per «activitats subversives», en realitat per haver fer costat vagues locals, i el març de 1890 retornà a Florència gràcies a una amnistia. Just arribar-hi, va ser condemnat a un mes de presó per negar-se al reclutament. Un cop lliure, reprengué la seva activitat de propaganda anarquista a Florència i a la regió, però l'agost de 1890 retornà clandestinament a París. El 20 de juny de 1891 va ser detingut a París per «infracció del decret d'expulsió». Després d'una breu estada a la presó, en 1892 arribà a Brussel·les (Bèlgica). En 1894 passà per Avinyó (Provença, Occitània) i l'octubre d'aquest anys marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), on col·laborà en el periòdic anarquista La Questione Sociale, que s'editava a Paterson (Nova Jersey, EUA). En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1896 s'instal·là a Londres (Anglaterra), des d'on col·laborà en la revista llibertària La Protesta Umana, publicada per Niccolò Converti a Tunis (Tunísia). Fou un dels promotors de la publicació L'Anarchia, que només tragué un número l'agost de 1896 a Londres i dins el qual Errico Malatesta publicà un manifest programàtic per a la reorganització del moviment anarquista sobre una base revolucionària. L'agost de 1897 retornà a Florència i, després de casar-se l'any següent amb O. Rossetti, nascuda a Londres, però d'origen italià, sembla que returà la seva militància. En 1900 dirigí a Florència el quinzenal literari i artístic La Boheme. A finals de 1902 s'instal·là definitivament a Roma (Itàlia), on entrà a formar part de la redacció del periòdic Il Domani i col·laborà en diferents publicacions (L'Avanti!, Avanti della Domenica, Rivista Popolare di Politica, Lettere e Scienze Sociali, La Lupa, Il Devenire Sociale, etc.). En 1909 publicà, amb Amilcare Cipriani, el llibre Francisco Ferrer y Guardia. Suo sacrificio e giudizio dell' opinione pubblica. Cenni biografici e storici. En 1910 es pronuncià a favor de les eleccions en una columna del periòdic Il Nuovo Giornale di Firenze. Poc abans de l'esclat de la Gran Guerra, s'acostà novament a l'anarquisme i col·laborà en el periòdic malatestià Volontà, però durant el conflicte fou un dels fervents partidaris intervencionistes dins del moviment llibertari i un dels promotors, amb Attilio Paolinelli, Massimo Rocca, Maria Rygier i Torquato Malagola, de l'únic número de la publicació intervencionista La Sfida, que es publicà l'octubre de 1914 pels «anarquistes independents d'Itàlia». Entre 1916 i 1917 participà activament en les activitats dels Fasci Interventisti Rivoluzionari (FIR). Fou l'autor del pamflet Perché sono interventista. Risposita all'opuscolo «La Guerra europea e gli anarchici» (1917), on polemitzà amb Luigi Fabbri i exposà les raons purament llibertàries de la lluita contra l'imperi autòcrata austrohongarès. Acabà defensant el nacionalisme de Giuseppe Mazzini i finalment abandonà l'anarquisme. En la postguerra deixà la política activa, fou redactor del periòdic conservador La Tribuna i s'acostà al feixisme. El març de 1925 va ser esborrat del fitxer dels «subversius» per «haver esdevingut un home d'ordre». Antonio Agresti va morir el 28 de març de 1926 a Roma (Itàlia). Alguns autors l'identifiquen amb l'anarquista Oreste Bindi.

***

Severino Rappa (1938)

- Severino Rappa: El 23 d'octubre de 1866 neix a Andorno Cacciorna (Piemont, Itàlia; actual Andorno Micca) el delineant, dissenyador i gravador xilògraf i litògraf anarquista Severino Rappa, també conegut com Séverin Rappa. Sos pares es deien Lorenzo Rappa i Rosa Calzio. Aprengué l'ofici d'escultor en fusta amb Antonio Tosi De Regis a l'Escola Professional de Biella (Piemont, Itàlia). Diplomat en ebenisteria amb vint anys, emigrà a Suïssa, on milità activament en el moviment anarquista de Lugano (Ticino, Suïssa). Cap el 1891, fugint de la repressió, passà a França. Establert a Lió (Arpitània), el 28 de març de 1892 va ser detingut en una agafada. En 1892 vivia al número 89 del Faubourg Saint Antoine de París, on tenien lloc reunions de companys anarquistes, com ara Guglielmo Guzzina, Dionigi Molagoli i Molina. El 29 de març de 1892 se li va decretar la seva expulsió de França, juntament amb molts altres companys, i es va refugiar a Londres (Anglaterra), amb sa companya Clémence Maréchal, militant anarquista parisenca, residint al número 38 de Cleveland Street. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes establert per la policia ferroviària de fronteres. El gener de 1894, a Londres, a proposta d'Alexandre Cohen, s'oferí per adoptar la nina Sidonie, filla de l'anarquista condemnat a mort Auguste Vaillant, però finalment Sébastien Faure restà com el seu tutor legal. Entre 1894 i 1898 col·laborà amb il·lustracions en el periòdic anarquista L'Anonymat, publicat a Londres per Luigi Parmeggiani. A finals de novembre de 1894, segons un informe d'un confident, després d'haver mostrat les seves distàncies a les idees anarquistes més extremistes, havia estat apallissat a cops de bastó per Émile Pouget. En 1895 tenia com a companya Clémentine Salvant (Clémentine Gaillard), antiga amant de Jean Raoux, que l'havia trobat en una estada a Buenos Aires (Argentina). El 21 de desembre de 1899 el seu decret d'expulsió de França va ser suspès i revocat el 20 de novembre de 1903. A començament de segle començà a estudiar amb l'escultor Alexandre Charpentier. En aquesta època entrà en contacte amb el crític artístic anarquista Félix Fénéon, amb qui va fer una gran amistat i li va presentar Henri Matisse. En 1906 exposà, sobretot figures i retrats, en diverses galeries artístiques i en el Saló dels Independents. A finals de març de 1908, després d'exposar al Saló dels Independents, marxà cap a Biella, on exposà un àlbum de dibuixos, fet que va ser ressenyat en la publicació anarquista Il Risveglio. El març de 1909 exposà, amb destacats artistes (Odilon Redon, Auguste Renoir, Théo van Rysselberghe, etc.), al XVI Exposició de «La Libre Esthétique» de Brussel·les (Bèlgica) i l'abril d'aquell any mostrà algunes obres al Saló de la Societat Nacional de Belles Arts, essent elegit el juny de 1910 membre numerari associat en pintura d'aquesta institució. Entre 1911 i 1912 publicà dibuixos en la revista Dessins et Bois Gravés. Entre el 3 i el 20 de juny de 1914 exposà 150 dibuixos, retrats (René Bazin, Richard Bloos, Pierre Christophe, Félix Fénéon, Gustave Geffroy, Louis Lumet, Albert Marque, Andrée Mégard, Jacques Richet, etc.) i estudis a la galeria «J. Chaîne et Simonson» de París, mostra que va ser molt lloada per la premsa. Entre 1923 i 1925 il·lustrà Le Bulletin de la Vie Artistique amb retrats de diversos artistes (Claude Anet, Gustave Geffroy, Maximilien Luce, etc.). Severino Rappa va morir el 8 d'abril de 1945 a l'Hospital Cochin de París (França).

Severino Rappa (1866-1945)

***

Foto policíaca de Léon Rouif (1 de març de 1894)

- Léon Rouif: El 23 d'octubre de 1867 neix a Villethierry (Borgonya, França) l'anarquista Léon Alphonse Rouif. Era fill de Léon Rouif, manobre, i d'Euphrasie Dupré. Es guanyava la vida treballant de carnisser. En 1887 vivia a l'avinguda Grésillons de Gennevilliers (Illa de França, França). El 12 d'abril de 1888 va ser condemnat a sis dies de presó per «cops i ferides voluntàries». A partir del 12 de novembre de 1888 va fer el servei militar en el 29 Regiment d'Infanteria i després en la VIII Secció de Funcionaris i Obrers; el 16 d'octubre de 1891 va ser llicenciat amb certificat de bona conducta. L'1 de març de 1894 el seu domicili, al número 6 del carrer Fort-de-l'Est de Saint-Denis (Illa de França, França), va ser escorcollat per la policia, la qual va trobar nombrós material anarquista (premsa, correspondència, etc.). Detingut, aquell mateix dia va ser fitxat com a anarquista en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però finalment va ser posat en llibertat el 6 de març d'aquell any. El 28 de març de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes i el 31 de desembre d'aquell any en el llistat de recapitulació d'anarquistes. En aquesta època vivia al número 1 del carrer Canal de Saint-Denis. El 9 de desembre de 1896 vivia al número 56 del carrer Saint-Denis de Gennevilliers. Decidí emigrar i a partir del 5 d'octubre de 1898 residí a Buenos Aires (Argentina), però retornà poc després i el 8 de maig de 1899 vivia al número 18 del bulevard Voltaire d'Asnières (Illa de França, França). Després passà a viure a París i finalment a Nanterre (Illa de França, França). El 7 d'abril de 1902 va se condemnat a 50 francs de multa per «delicte de caça». L'11 d'agost de 1902 es casà a Nanterre amb la modista cosidora a màquina Marie Larrivée i amb aquest matrimoni legitimà la filla comuna, Raymonde Léontine Rouif, nascuda el 8 de març de 1900 a Courbevoie (Illa de França, França). Era membre de la Mútua de França i de les Colònies. Léon Rouif va morir el 19 de març de 1908 al seu domicili, al número 28 de l'avinguda Félix-Faure, de Nanterre (Illa de França, França).

***

Lorulot

- Lorulot: El 23 d'octubre de 1885 neix al VII Districte de París (França) el propagandista anarquista individualista i més tard lliurepensador André Georges Roulot, més conegut com Lorulot. Fill d'una modesta família treballadora, sos pares es deien Étienne Roulot, litògraf, i Marie Latteur, florista. Va començar a fer feina amb 14 anys. En 1905 coneix Albert Joseph (Libertad), amb qui participarà en la creació del periòdic L'Anarchie, òrgan dels anarquistes individualistes. L'1 de juny de 1905 és detingut i empresonat durant vuit dies per haver xiulat quan passava la comitiva del rei d'Espanya; fet que implica l'acomidament de la impremta on treballava, però va trobar feina de comptable. Llicenciat del servei militar per la seva mala salut, funda en 1906, amb Ernest Girault i altres, així com la seva companya d'aleshores Emilie Lamotte una colònia anarcocomunista a St-Germain-en-Laye. Aquesta colònia durarà dos anys, però Lorulot continuarà fent conferències per arreu del país. Va ser diverses ocasions condemnat per les seves opinions i escrits. En 1907, el seu fulletó L'idole patrie et ses conséquences, publicat per Benoît Broutchoux, el va portar una condemna de 15 mesos de presó per «instigació als militars a la desobediència», però obté la llibertat condicional uns mesos més tard per mor de la seva malaltia. En 1908, després de la mort de Libertad, reprèn la direcció de L'Anarchie, i en 1911 l'en deixarà a Rirette Maïtrejean. L'1 de desembre de 1911 edita la revista L'Idée Libre. Com que havia trencat amb els cercles il·legalistes, no va ser incriminat en el procés contra la «Banda Bonnot» en 1913. El gener de 1915 és detingut per un falsificació de moneda i per injúries i difamacions vers l'Exèrcit, però obté la llibertat a finals de juliol de 1915, prohibint-li l'estada a París durant quatre anys. S'instal·la aleshores a Lió i més tard a Saint Etienne, on reprèn la publicació de L'Idée Libre en 1917. Durant els anys vint, favorable a la revolució bolxevic, s'allunya del moviment anarquista. Participa amb Manuel Devaldès en Réveil de l'Esclave (1920-1925), però centra la seva lluita en l'anticlericalisme amb la publicació de diversos periòdics: L'Antireligieux (1921-1925), L'Action Antireligieuse (1925), La Libre Pensée (1928), La Calotte (1930). Participa en 1921 en al Federació dels Lliurepensadors, d'on serà un infatigable orador. Durant els anys trenta col·labora en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Sota l'ocupació publicarà fulletons i periòdics, com ara La Vague. El 24 de juny de 1953 es casà a Herblay (Illa de França, França) amb Victorine Jeanne Giorgis. En 1958 serà nomenat president de la Federació Nacional dels Lliurepensadors i, més tard, vicepresident de la Unió Mundial. És autor de nombroses obres: Le mensonge électoral (1908), Chez les loups (1922), Méditations et souvenirs d'un prisonnier (1922), Histoire de ma vie et de mes idées (1939), Histoire populaire du socialisme mondial (1945), entre moltes altres. Lorulot va morir l'11 de març de 1963 al seu domicili de Villla des Fleurs de Cailloux-Gris (Herblay, Illa de França, França).

***

Foto antropomètrica de Salvador Cordón Avellán (ca. 1919)

- Salvador Cordón Avellán: El 23 d'octubre de 1887 neix a Cabra (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'escriptor, periodista, mestra racionalista i propagandista anarquista Salvador Pedro de la Santísima Trinidad Cordón Avellán. Ja d'infant a Almodóvar del Río entrà en contacte amb el moviment anarquista a través de la premsa i aviat començarà a col·laborar habitualment en aquesta i fent propaganda llibertaria pels pobles. En 1901 col·laborà en Al Paso. En 1905 va se acusat d'homicidi; jutjat, fou condemnat a quatre anys de presó. En 1907 emigrà a l'Argentina fugint del servei militar. A Buenos Aires participà en el moviment anarquista de la mà d'Antonio Loredo Martínez, que sempre el considerarà com el seu mestre, i fa classes als obrers. S'uní sentimentalment amb l'escriptora Isabel Hortensia Pereyra Dágedo, amb qui portarà una gran tasca propagandística. En 1913 retornà a la Península. Després d'un temps a Màlaga, en 1914 es va fer càrrec, en substitució d'Antonio García Birlán (Dionysios), de l'Escola Racionalista del Centre Obrer de Castro del Río i engegà una intensíssima tasca periodística i de propaganda oral arreu d'Andalusia. A Castro del Río l'agost de 1914 va néixer son fill Arnaldo Avenire. En 1915 fundà la revista Alas. Revista sociológica y literaria, del grup anarquista del mateix nom (Antonio Pérez Rosa, Ildefonso Bello, etc.) de Castro del Río. Aquest any, tot sol o amb José Sánchez Rosa i José Rodríguez Romero, va fer gires propagandístiques per la província cordovesa (Pedro Abad, Cañete, Montoro, El Carpio, Castro, Baena, Luque, Cabra, Doña Mencía, Montemayor, Fernán Núñez, etc.). Instal·lat a Màlaga, fou un dels fundadors del seu Ateneu Sindicalista. En 1916 s'establí a Montejaque, on durant dos anys dirigí l'escola racionalista. En 1917 també portà l'Escola Racionalista de Nerva i prengué part activa en la vaga general d'agost d'aquell any, fet pel qual va ser detingut, juntament amb diversos membres de l'ajuntament, el setembre d'aquell any i tancat a la presó de Huelva. En 1917 publicà a Montejaque i a Aznalcóllar la revista anarquista Los Nuestros i l'any següent a Cabra encapçalà una vaga. L'octubre de 1918 organitzà a Castro del Río el Congrés de Societats Camperoles. Poc després s'establí a Còrdova, on anuncià la sortida del setmanari La Voz del Pueblo. En aquesta època destacà per les seves controvèrsies orals i escrites amb socialistes i republicans federals i, juntament amb Rodríguez Romero i José Sánchez Rosa, fent gires propagandístiques per les zones rurals alhora que atia la formació de sindicats de pagesos. El 17 de febrer de 1917, arran d'una manifestació anticaciquil que recorregué els principals carrers de Còrdova i durant la qual va ser destruït el monument dedicat a Manuel Barroso, fou detingut com a instigador dels fets i jutjat. Després marxà a Cadis i representà La Línea i Algeciras en el Congrés de la Comèdia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de desembre de 1919 a Madrid. En 1920 fundà a Algeciras el periòdic Prometeo i a Linares Luz y Vida. L'agost de 1920 participà en la conferència gaditana en pro de la participació de la dona en la lluita. El 26 d'abril de 1921 va ser detingut per un delicte d'impremta i tancat uns mesos a la presó de Cadis. En 1923, després d'abandonar el grup «Fraternidad» de Pueblo Nuevo del Terrible, s'instal·là a Barcelona amb sa companya Isabel. A la capital catalana s'introduí en el món del teatre i de la sarsuela (Alma de muñeca, Er cante jondo, Carmeliya la montiyana, La caza del hombre, El cuervo, Una sombra en la sombra, etc.) i estrenà algunes obres seves per companyies professionals. En aquests anys va escriure diverses novel·letes per a la «Novela Ideal» de la família Urales. Entre 1923 i 1927, amb sa companya Isabel, regentà una escola a Navàs (Bages, Catalunya), depenent de l'ateneu obrer local. A la dècada dels trenta vivia a l'Argentina, on partidari de les tàctiques extremistes i de la subversió i atret per la Revolució russa, canvia el seu nom per Kordhonief. Salvador Cordón Avellán va morir en 1958 a Buenos Aires (Argentina) en un accident de trànsit. Publicà en nombrosa premsa, com ara Al Paso, Alas, Diario Liberal, España Nueva, Los Nuestros, Prometeo, La Revista Blanca, Tierra y Libertad, Vértice, etc. És autor de Pedazos de mi alma. Girones de mi vida (1911), La familia política (1913, amb Isabel Pereyra), La virgen roja (1913), La caída (1915), Andalucía bajo el látigo de sus negreros (1919), Frente al Estado (1919), Frente a la masa (1920), El grito (1920), La siega que viene (1920), De mi bohemia revolucionaria (1921), País al rojo (1922), Entre rejas (1924), ¡Al jabalí! (1925), Hermanos! (1925), Locos (1925), Pueblo en la sombra (1928), etc., i deixà nombroses obres inèdites.

***

Camillo Mazzoleni

- Camillo Mazzoleni: El 23 d'octubre de 1889 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista i sindicalista Camillo Aristide Giovanni Mazzoleni. Sos pares es deien Anselmo Mazzoleni i Luigia Pelizzoli. D'antuvi va ser llicenciat del servei militar per insuficiència toràcica, però posteriorment va ser novament cridat i enquadrat com a soldat en el 55 Regiment d'Infanteria. Sindicalista actiu, fou un dels organitzadors de la vaga de tipògrafs del novembre de 1911, després de la qual va ser denunciat per les autoritats judicials per lesions i amenaces contra els esquirols; jutjat, va ser condemnat el 26 de febrer de 1912 pel Tribunal de Bèrgam a un mes de presó. Amb Egidio Corti, Gaetano Ghirardi, Angelo Natale Locatelli, Luigi Marcassoli i altres, fou membre del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB), creat l'agost de 1914, i fou gerent responsable del periòdic Libertà. Quindicinale di propaganda libertaria, òrgan d'aquest grup i que només pogué treure dos números, el 6 de setembre i el 15 de novembre d'aquell any. En 1917 regentava la «Tipografia Mazzoleni» al número 29 de la Piazza Pontida de Bèrgam. El febrer de 1925 treballà a les impremtes de la Tipografia Cattaneo de Bèrgam i la policia el definí com a «subversiu audaç i enemic del Govern i del Estat» i que «en cas de motí, seria perillosíssim». Després del descobriment, el 8 de febrer de 1926, de material explosiu a casa de Luigi Caglioni, un dels militants anarquistes més actius de Bèrgam i company seu en el GLB, l'endemà la seva habitació a casa de son cunyat on ell vivia va ser escorcollada i es van trobar fotografies de Giacomo Matteotti, el passaport per a l'estranger caducat, alguns fullets (Ai Giovani, Il padre della patria, Il secondo re d'Italia, Luigi Cadorna, I poveri, Giacinto Menotti Serrati, Federalismo e Libertà, Francesco Nitti, L'Università Libera, L'Italia tra due Crispi, Fra contadini) i números d'algunes revistes (Germinal i Pensiero e Volontà). Després d'aquest escorcoll, va ser fitxat, tancat i posteriorment alliberat. Subscrit a Fede!, sostingué la premsa anarquista i els perseguits polítics. El 29 d'abril de 1926 patí un segon escorcoll i se li va trobar una fotografia d'Errico Malatesta. El febrer de 1927 vivia a Milà (Llombardia, Itàlia) i treballava de tipògraf al barri milanès de Crescenzago. El juliol de 1941 estava inscrit en el Partit Nacional Feixista (NPF) com a excombatent amb una antiguitat del 3 de març de 1925 i treballava de tipògraf en l'empresa Tonoli de Milà. El 4 d'octubre de 1941 va ser esborrat del registre de subversius fitxats, però no del de subversius comuns. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Marcel Body

- Marcel Body: El 23 d'octubre de 1894 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) el tipògraf i traductor, primer comunista i després llibertari, Jean Alexandre Body, més conegut com Marcel Body. Sos pares es deien Jacques Body, obrer porcellaner, i Françoise Baron, modista. Els membre de sa família treballaven com a obrers en les fàbriques de porcellana de Llemotges, però ell, als 12 anys, va entrar com a aprenent de tipògraf. Va descobrir la lectura, tant en la premsa socialista com en les novel·les, i la seva passió per Tolstoj el porta a aprendre rus. Acostat als cercles marxistes, assisteix als mítings de Jean Jaurès. En 1914 va afiliar-se a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En 1916 va prendre part com a voluntari en la missió militar francesa a Rússia, on s'adhereix a la revolució bolxevic, al costat dels seus dirigents (Zinov'ev, Lenin, Trockij, Stalin...), desertant de l'exèrcit, amb Jacques Sadoul i Pierre Pascal, i trencant els lligams amb França per la seva política intervencionista, tot participant en el Grup Comunista Francès de Moscou. En aquesta ciutat va publicar el periòdic en llengua francesa Troisième Internationale. Un cop va esdevenir ciutadà rus, va ser enviat com a diplomàtic en 1921 a Christiania (Noruega) amb el càrrec de secretari especial del Soviet Suprem, juntament amb Aleksandra Kollontaj. A partir dels fets de Kronstadt, va criticar la desviació del règim comunista, però encara va ser membre de la COMINTERN en 1926. En 1927, hostilitzat pel règim estalinista, va rebutjar seguir participant en els serveis diplomàtics soviètics i va tornar a França, on va traduir Lenin, Trockij, Piatnitski, Ouralov, Prokopowicz, Bukharin i, sobretot, Bakunin. En 1928 va ser expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver recomanat el vot per un candidat socialista. Després va fundar el periòdic La Vérité (15 números) i va participar en la Unió dels Treballadors Revolucionaris (UTR) i en el moviment anarcosindicalista, alhora que col·laborava en la premsa anarquista –especialment en Le Réfractaire, de May Picqueray– i pacifista. Durant els anys 60 participarà en la revista Le Contrat Social, de Boris Souvarine. És autor d'un llibre de memòries, on insisteix molt en el paper jugat pels anarquistes en la Revolució russa, publicat en tres edicions: Un piano en bouleau de Carélie (1981), Un ouvrier limousin au coeur de la Révolution russe (1986) i Au coeur de la Révolution: mes années de Russie (1917-1927) (2003). També va publicar pòstumament Les groupes communistes français de Russie (1918-1921) (1965 i 1988). Sa companya fou Eugénie D'Oranovsky, de qui enviudà. Marcel Body va morir el 12 de novembre de 1984 al seu domicili de Chatou (Illa de França, França). Aquest mateix any, el director Bernard Baissat va estrenar un documental sobre sa vida, Écoutez Marcel Body.

Marcel Body (1894-1984)

***

- Joaquín Cortés Olivares: El 23 d'octubre de 1895 neix a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquín Cortés Olivares. Sos pares es deien Juan Cortés i Catalina Olivares. A començament de la dècada dels deu s'integrà en els grups anarquistes i anarcosindicalistes d'Andalusia i conegué les presons de Sevilla, Jaén, Linares i Úbeda. Durant la vaga general de setembre de 1911 va ser detingut i empresonat a Sevilla (Andalusia, Espanya). En aquesta època formava part, amb Manuel Villegas i altres companys, del grup anarquista sevillà «Pro Ensenyament Racionalista», que va ser dissolt per les autoritats arran de la citada vaga general. Després d'una temporada a l'Argentina, en 1914 retornà a la Península. Instal·lat a Catalunya, en 1916 va ser empresonat a Barcelona i en 1918 participà en una gira propagandística a Tarragona (Tarragonès, Catalunya), amb Roser Dulcet Martí, Llibertat Ródenas Domínguez i Salvio Aiguaviva Vila. En 1919, per causes desconegudes, marxà cap a l'Argentina i residí a Buenos Aires fins a 1927, anys que va ser expulsat d'aquest país a resultes de la seva militància llibertària. Arribà a París (França), on trobà Francisco Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti Domínguez, amb els que havia estat lligat en la seva etapa argentina. El gener de 1928 participà amb una trentena de militants (Francisco Ascaso, Bruno Carreras Villanueva, Buenaventura Durruti, etc.) en una assemblea de grups anarquistes de llengua espanyola del departament del Sena amb la intenció de preparar un congrés nacional que s'havia de celebrar el 19 de febrer següent. Amenaçat d'expulsió, amb altres companys (Francisco Ascaso, Liberto Callejas, Buenaventura Durruti, etc.), es refugià a Brussel·les (Bèlgica), on hi restà fins a la proclamació de la II República espanyola en 1931. Representà Espanya en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), reconstituït en 1929, i que entre altres membres comptava amb Giuseppe Bifolchi, Louis Lecoin, Nèstor Makhnò i Pierre Perrin (Pierre Odéon). De bell nou a Barcelona, amb la resta de companys exiliats a Brussel·les, participà l'1 de maig de 1931 al gran míting del Palau de Belles Arts de Barcelona. Poc després s'allunyà de les tesis defensades per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després d'haver estat delegat del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril de Barcelona en el III Congrés Confederal (Extraordinari) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), celebrat entre l'11 i el 16 de juny de 1931 a Madrid (Espanya), el juliol va ser un dels que, en l'assemblea del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril, reivindicant les posicions més radicals, demanà l'ocupació obrera de les fàbriques per a forçar les negociacions amb la patronal. No obstant això, poc després, participà en la reunió preparatòria de l'anomenat «Manifest dels Trenta», que va ser publicat el 31 d'agost de 1931. En aquesta època participà en nombrosos mítings de presentació d'aquest manifest i, a finals de 1931, en una gira propagandística per la comarca de les Garrigues (Vinaixa, el Vilosell, Arbeca, les Borges Blanques, etc.). El març de 1933, per pressions dels sectors de la FAI dins de la CNT, com la resta de trentistes, va ser exclòs del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril confederal. Aleshores s'abocà en les activitats d'Ateneu Sindicalista Obrer (ASO), fent conferències i mítings. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, considerat com a un brillant orador, ja reingressat en la CNT, participà en nombrosos mítings arreu Catalunya i el País Valencià (Vic, Castelló, Reus, etc.) i l'any següent a Barcelona i a diversos poblacions catalanes (Sant Sadurní d'Anoia, Caldes de Malavella, Igualada, etc.). El novembre de 1936 va ser nomenat tresorer del Comitè Nacional de la CNT i el gener de 1937 entrà a formar part del Comitè d'Enllaç format per la CNT, la FAI, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), creat per coordinar l'esforç de guerra. El 10 d'abril de 1937 va ser designat pel Comitè Nacional confederal per formar part de les Oficines de Propaganda Exterior de la CNT-FAI, de la qual també formaven part Martynas Gudelis (Martín Gudell) i Helmut Rüdiger, encarregades de la publicació de periòdics, fullets, llibres, etc., en diverses llengües. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, en 1937 assistí a l'assemblea celebrada pels milicians d'Aragó oposats a la militarització. Des de 1938 i fins el final de la contesa fou conseller de Relacions Exteriors del Consell Nacional de la Infància Evacuada (CNIE), depenent del Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, durant la Retirada, va ser detingut quan dirigia un comboi d'infants refugiats cap a França; jutjat, va ser condemnat a 10 mesos de presó per «manca de visat». Finalment aconseguí embarcar cap a Amèrica i el 16 de maig de 1940 arribà, a bord del vaixell De la Salle, a la República Dominicana i s'instal·là a la colònia agrícola de refugiats espanyols de Pedro Sánchez (El Seibo, República Dominicana), on treballà de pintor. A principis d'abril de 1941 desembarcà al port de l'Havana (Cuba). En aquest país fou un dels principals animadors del Cercle Republicà Espanyol i representà la CNT als país caribeny, participant com a tal en nombrosos actes polítics. S'integrà com a assessor en la Comissió Obrera del Partit Revolucionari Cubà (Autèntic), mantingué estrets vincles amb els anarquistes cubans i sostingué posicions anticomunistes. El febrer de 1943 formà part de l'acabada de crear Comissió Organitzadora del Centre de Divulgació Social (CDS) de l'Havana i va ser elegit secretari general de la mateixa. A finals de 1943 s'establí a Mèxic, on va fer costat les tesis de Joan García Olivar de la «Ponència» i de la seva «Nova FAI». En 1944 es reuní amb ell la seva esposa, la comadrona María Lombardi Baldinoti, que havia restat a Cuba. En 1945 s'integrà com a secretari dels ministres anomenats per la CNT en el Govern republicà de l'exili encapçalat per José Giral Pereira. En 1945, també, era secretari de l'Agrupació «Estudios Sociales» de Mèxic. En 1947 va ser nomenat secretari de Correspondència de l'«Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic i s'encarregà de les relacions amb l'organització confederal a l'interior d'Espanya. L'11 de juny de 1953 representà la CNT en l'acte de protesta contra el pacte entre Estats Units i la dictadura franquista celebrat al Teatre Arbeu de Mèxic, on també parlaren Indalecio Prieto Tuero, per l'Agrupació Socialista, i Manuel Albar Catalán per la UGT. En 1956 fou l'administrador del periòdic mexicà CNT (1955-1960), dirigit per Juan López Sánchez, òrgan de la tendència «col·laboracionista». En 1956 també publicà el fullet La Confederación Nacional del Trabajo de España de España y la política. En aquests anys realitzà diversos viatges a Cuba per assessorar els seus companys en lluita. En 1963 publicà el llibre Por el sindicalismo hacia una España libre. També publicà, amb M. González, Cartas libres. Després de la reunificació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a començament dels anys seixanta, trencà amb la CNT i el 21 de gener de 1966 fundà una nova «Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic, la secretaria general de la qual assumí, secundat per José Margelí Naudín (vicesecretari), Francisco Escolano (tresorer), Santiago Bilbao (vocal) i Bruno Contreras (vocal). Aquesta nova «Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic defensà les posicions col·laboracionistes i va fer costat les negociacions cincpuntistes portades a terme a Espanya entre antics militants confederals i la Confederació Nacional de Sindicats («Sindicat Vertical») franquista. Joaquín Cortés Olivares va morir el 30 d'agost de 1979 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Joaquín Cortés Olivares (1895-1979)

***

Arthur Lehning (1927)

- Arthur Lehning: El 23 d'octubre de 1899 neix a Utrecht (Utrecht, Països Baixos) el militant anarquista i anarcosindicalista i historiador de l'anarquisme internacional Paul Arthur Müller-Lehning. D'origen alemany, son pare abandonà la família i sa mare, Paula Schübler, pertanyent a l'Església Protestant Moraviana, a partir de 1905 s'instal·là a Zeist. Després estudià ciències econòmiques a Rotterdam i història a Berlín, i de molt jove freqüentà els cercles revolucionaris antimilitaristes, anarquistes, sindicalistes i contraris al comunisme bolxevic. El desembre de 1919 fundà, amb Rudolf Rocker i Augustin Souchy, la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), que el 22 de desembre de 1922 s'adherirà a Berlín a la nova Associació Internacional del Treball (AIT) de caràcter antiautoritari. Durant els anys vint, amb Alexander Berkman i Emma Goldman, formarà part de la «Comissió de Defensa dels anarquistes i socialistes revolucionaris perseguits a la Unió Soviètica». En 1922 serà corresponsal a Berlín de l'Oficina Internacional Antimilitarista, creada un any abans a L'Haia, i es converteix en amic de Georg Friedrich Nicolai, antimilitarista, professor i cap metge de l'Hospital de la Caritat de Berlín. En aquests anys prendrà part en accions per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti i publicà una important crítica del bolxevisme. Des del punt de vista artístic i literari, i influït per l'avantguarda «Dadà» berlinesa, formarà part des de la seva estada a París entre 1924 i 1926 dels moviments «Bauhaus» i «De Stijl». A París fou íntim amic de Piet Mondrian. El gener de 1927 creà la revista avantguardista i10 que comptarà entre els seus col·laboradors prestigiosos artistes i intel·lectuals, com ara Le Corbusier, Walter Gropius, Wassily Kandinsky, Piet Mondrian, Upton Sinclair, Walter Benjamin, Ernst Bloch, Max Nettlau, Otto Rühle, Henriette Roland-Holst, Alexander Berkman, Alexander Schapiro, etc. A partir de 1927 i fins al 1934, amb Albert de Jong, Augustin Souchy i Helmut Rüdiger, dirigí el servei de premsa de la Comissió Antimilitarista Internacional. En 1928 s'instal·là a Amsterdam, on va viure amb la pintora Charley Toorop. El maig de 1930 marxà amb Toorop a París i va viure a l'estudi de l'artista Calder. Després Lehning passà una temporada a Suïssa per recuperar-se d'una grip i Toorop tornà als Països Baixos. Des d'agost de 1932 fins a la crema del Reichstag va viure a Berlín. Entre 1932 i 1935 fou redactor de la revista Grondslagen. En 1935 va cofundà a Amsterdam l'International Institut of Social History (IISH, Institut Internacional d'Història Social), que esdevindrà un dels centres de documentació sobre història dels moviments socials més importants del món. Entre 1933 i 1936 fou secretari de l'AIT i com a tal va realitzar diversos viatges a Madrid i a Catalunya abans i durant la revolució llibertària de 1936, fent servir el seu nom Müller. Signà els seus articles sobre Espanya sota el pseudònim Pablo Moreno. En 1937 publicà des de la Península el serial «Aantekeningen over de revolutie in Spanje» (Notes sobre la Revolució a Espanya) en el periòdic De Stem. A partir d'abril de 1939, data en la qual l'IISH es va haver de traslladar pel perill nazi, treballarà a la sucursal d'Oxford d'aquesta institució. Quan esclatà la guerra, com que tenia passaport alemany, fou internat des de maig de 1940 fins al juny de 1941 en un camp de confinament a l'illa de Man. En sortí treballà en el departament holandès de la BBC realitzant programes de ràdio i en el Ministeri d'Afers Exteriors britànic a Londres. En 1947 rebé la ciutadania britànica. El febrer de 1952 viatjà a Jakarta (Indonèsia) on muntà una biblioteca d'història social. Entre 1954 i 1957 ensenyà a la Universitat de Jakarta i a l'Acadèmia de Relacions Exteriors. En 1957 retornà a Alemanya i col·laborà en diferents publicacions –va publicar articles en 140 periòdics–, com ara De Vlam, Libertinage i De Nieuwe Stem. Com a especialista en Mikhail Bakunin, a partir de 1976 publicà a França els monumentals « Archives Bakounine» i fou responsable de l'IISH. En 1976 rebé el doctorat honorari per la Universitat d'Amsterdam. En 1984 es va publicar la seva correspondència amb Mondrian. En l'any del seu centenari fou guardonat amb el «PC-Hooftprijs», el premi literari holandès més prestigiós. És autor de nombrosos llibres d'història en diferents idiomes, com ara Anarchismus und Revolution (1922, amb Barthélemy de Ligt), Die Sozialdemokratie und der Krieg. Der revolutionäre Antimilitarismus in der Arbeiterbewegung (1924), De feiten en de betekenis van de zaak Sacco en Vanzetti (1927), Anarcho-syndicalisme (1927), Estado y marxismo (1935), The International association. A contribution to the preliminary history of the First International (1938), From Buonarrotti to Bakunin. Studies in international socialism (1970), Anarchisme et marxisme dans le Revolution russe (1971), Michael Bakunin. Over anarchisme, staat en dictatuur (1970), Michel Bakounine et les historiens (1979), Spaans dagboek, aantekeningen over de revolutie in Spanje (1996), entre d'altres. Arthur Lehning va morir l'1 de gener de 2000 a Lys-Saint-Georges (Centre, França), on s'havia retirat amb sa companya Toke Van Helmond.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 22 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Ravachol

- Surt Ravachol: El 22 d'octubre de 1892 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Ravachol. Periódico anarquista. En fou l'administrador Joaquim Pascual Soler, que fou perseguit i tancat, però que acabà evadint-se de la presó. Portava la nota «Este periódico saldrá cuando pueda» i només en sortí un altre número, el 2 de novembre d'aquell any. Mantingué una viva polèmica amb El Socialista i amb El Federal. Prohibit, va canviar de nom per El Eco de Ravachol, que duia el mateix subtítol. De Ravachol només es conserva una col·lecció, la de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ambdós periòdics portaven el nom en homenatge al famós anarcoterrorista francès.

***

Capçalera de Le Libertaire

- Surt Le Libertaire: El 22 d'octubre de 1893 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic quinzenal Le Libertaire. Organe socialiste-révolutionnaire des groupes de St-Josse-ten-Noode. Portava els epígrafs: «El patriotisme és l'últim refugi del covard», d'August Spies –realment és una frase de Samuel Johnson–, i «El nostre enemic és el nostre amo», de La Fontaine. L'administració la portava Henri Willems i s'estampava a la impremta de l'ebenista Charles Herkelboeck, del barri brussel·lès de Saint-Josse-ten-Noode. Era continuació de L'Antipatriote (1892), dels mateixos responsables. Els articles no n'anaven signats. Hi havia poemes de Théodore Jean i de Pierre Lachambeaudie. La seu del periòdic patí diversos escorcolls policíacs. En sortiren 11 números, l'últim el 10 de març de 1894, i la publicació deixar de sortir a causa de la denúncia d'Henri Willens i de Charles Herkelboeck, el 5 d'abril de 1894, per un «delicte de premsa» a resultes d'un article en memòria d'Aguste Vaillant aparegut en L'Antipatriote; aquests van ser condemnats en rebel·lia a quatre anys de presó i a 1.000 francs de multa per l'Audiència de Brabant. Es conserva una col·lecció completa a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Anagrama de la Confederació Regional del Treball de Balears

- Confederació Regional del Treball de les Balears: El 22 d'octubre de 1922 se celebra a Palma (Mallorca, Illes Balears) el congrés constitutiu de la Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). Van ser representats 1.113 afiliats: de Palma, els sindicats d'Oficis Diversos, del Metall, dels Transports, de la Construcció, de la Fusta i d'Alimentació (antics xocolaters); i dels pobles, els sindicats de fusters i de paletes de Manacor, els sabaters d'Inca i els paletes d'Andratx. De Menorca hi van assistir delegats d'Alaior i des Castell. El congrés féu una reafirmació dels principis i de les tàctiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i acordà la constitució de la nova organització regional. També tractà la qüestió dels presos, l'organització dels pagesos i dels treballadors del mar, i la reorganització dels sindicats únics de Mallorca. El secretari general del nou organisme fou Miquel Rigo, que havia substituït el 1921 Jaume Bauzà en el mateix càrrec a la Federació Regional del Treball de Mallorca. Destacaren en les intervencions Josep Pons i Anglada i Sebastià Colom, excomunistes, els joves Francesc Simonet i Bartomeu Llinàs, a més d'Antoni Bestard, d'Inca, i Guillem Febrer, de Manacor. El seu òrgan d'expressió fou Cultura Obrera. L'any següent, la dictadura de Primo de Rivera il·legalitzà aquesta organització anarcosindicalista.

***

Cartell de l'acte

- Conferència de Gallego Crespo: El 22 d'octubre de 1936 se celebra als locals del Sindicat Únic de la Indústria Vidriera (SUIV) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (València, País Valencià) la conferència de Juan Gallego Crespo «Sobre incautación y socialización de la industria». L'acte, organitzat pel SUIV, va ser presidit per Esteban Sánchez, en representació del citat sindicat.

***

Cartell de l'acte

- Míting en solidaritat amb el POUM: El 22 d'octubre de 1938 se celebra al Palau de la Mutualité de París (França) un gran míting de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) en suport dels militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) empresonats a Espanya. En aquest acte contra la repressió desencadenada per la reacció estalinista van intervenir René Belin, Gaston Bergery, Fenner Brockway, Sébastien Faure, Georges Pioch, Marceau Pivert, Paul Rivet i Henry Torrès, entre d'altres.

***

Cartell de l'acte

- Anarchist Bookfair de Londres: El 22 d'octubre de 1994 se celebra al Conway Hall de Londres (Anglaterra) l'Anarchist Bookfair (Fira del Llibre Anarquista) de Londres. L'acte s'emmarcà en un gran esdeveniment que sota el nom de «Anarchy in the UK '94. Ten days that shook the world» (Anarquia en el Regne Unit '94. Deu dies que commogueren el món) se celebrà entre els dies 21 i 30 d'octubre a Londres. En aquesta fira del llibre es realitzaren diferents actes, com ara parades de venda de llibres, reunions, conferències, vídeos, música, poesia, menjar, guarderia, etc. L'Anarchist Reseach Group (ARG, Grup de Recerca Anarquista) organitzà una discussió sota el títol «Class Struggle, past or future» (Lluita de classes, passat o futur), on intervingueren Martyn Everest i John Quail, i Colin Ward va fer la conferència «Fundamentalism» (Fonamentalisme).

Naixements

Notícia d'una de les detencions d'Eugène Richard apareguda en el diari parisenc Le XIX Siècle del 12 de gener de 1893

- Eugène Richard: El 22 d'octubre de 1849 neix a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) l'anarquista Eugène Auguste Richard, conegut com Ravachol. Era fill de Pierre Adrien Richard, paleta, i de Louise Clémentine Rome. Es guanyava la vida treballant de fuster a París (França). El 3 de novembre de 1889 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a sis dies de presó per «rebel·lió» i el 2 d'abril de 1890 pel Tribunal de Corbeil (actualment Corbeil-Essonnes, Illa de França, França) a un dia de presó per «rebel·lió i embriaguesa». En 1890 començà a militar en el moviment anarquista, destacant en la propaganda. Assistí a les reunions del «Cercle Internacional» i dels grups anarquistes «Les Exploités» i «Les Révoltés», mostrant-se partidari de la propaganda pel fet en totes les seves formes (robatori, estafa, abandonant els lloguers sense pagar, atemptats amb explosius, etc.). La policia el qualificà d'«exaltat, violent i enèrgic», influenciant sos companys, fet pel qual tenia de malnom Ravachol. En 1892 vivia al domicili de sa germana, la vídua Sandrin, al número 20 de l'avinguda Laumière del XIX Districte de París i posteriorment passà a viure al número 3 del passatge Parmentier. L'11 de gener de 1893 va ser detingut, juntament amb altres companys, per participar en una manifestació anarquista davant el Palau Bourbon de París. A partir del 18 de desembre de 1893, quan l'ona d'atemptats anarquistes, portà una actitud més mitigada. L'1 de juliol de 1894, quan les grans agafades antianarquistes, el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat, però va ser detingut per «pertinença a associació criminal». Durant el seu interrogatori va negar ser anarquista i refusà signar el seu processament. Tancat a la presó parisenca de Mazas, el 18 de juliol va ser posat en llibertat i el juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Des de 1895 el seu nom figura en el llistat d'anarquistes del departament de Saona i Loira. El desembre de 1900 desaparegué del departament i va ser buscat per la policia. El 18 de gener de 1901 va ser detingut pels gendarmes de Blausac (Llenguadoc, Occitània) i tancat a la presó d'Usès (Llenguadoc, Occitània), d'on va ser alliberat dos dies després. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Louis Moreau (2 de juliol de 1894)

- Louis Moreau: El 22 d'octubre de 1853 neix a Villiers-sur-Yonne (Borgonya, França) l'anarquista Louis Moreau. Era fill de Jean Ambroise Moreau, pedraire, i d'Anne Pierre. Es guanyava la vida com son pare, treballant de pedraire. En 1872 vivia amb sos pares a Villiers-sur-Yonne. El 6 de gener de 1875 va ser integrat en el 74 Regiment de Línia i el 7 d'abril de 1878 va ser condemnat pel I Consell de Guerra de la III Regió Militar a tres anys de presó per «trencament voluntari d'arma». El 3 d'octubre de 1879 entr voluntàriament en el 29 Regiment de Línia i va ser agraciat amb l'exoneració de la resta de pena. L'1 d'agost de 1875 va ser destinat al Regiment de Bombers de París (França) i el 15 de maig de 1876 passà novament al 74 Regiment de Línia. El 21 de setembre de 1880 passà a la reserva amb certificat de bona conducta. El 6 d'octubre de 1883 va ser declarat insubmís en no presentar-se a una convocatòria militar i el 9 de febrer de 1894 va ser condemnat pel I Consell de Guerra a tres mesos de presó per «insubmissió a la llei de reclutament en temps de pau» –l'1 de novembre de 1899 va ser alliberat de totes les responsabilitats militars. L'1 de juliol de 1894, en una gran operació contra el moviment anarquista de la regió parisenca, que portà a l'arrest de 154 persones, va ser detingut i el seu domicili, al número 20 del carrer Cailloux de Clichy (Illa de França, França), escorcollat sense cap resultat. L'endemà, 2 de juliol de 1894, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de desembre de 1894 el seu nom figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes com a «perillós» i aleshores vivia al número 87 del carrer Moines del XVII Districte de París. En el registre de recapitulació de 1901 figurava com a «desaparegut». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

José Sánchez Rosa

- José Sánchez Rosa: El 22 d'octubre de 1864 neix a Grazalema (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre autodidacte anarquista i militant anarcosindicalista José Sánchez Rosa. Sos pares es deien Fernando José Sánchez Horrillo, sabater, i Francisca Rosa de los Santos. Era el menor d'una família nombrosa molt pobra, per la qual cosa treballava al camp com a peó i durant les nits adobava sabates al taller de son pare. Va assistir poc a l'escola –només va fer dos anys de primària–, però als 13 anys llegia els periòdics i la propaganda anarquistes als seus companys de feina; poc després va ser detingut arran d'un míting. En 1882, a causa dels fets de la «Mano Negra», va ser detingut i empresonat acusat de pertànyer a aquesta organització secreta, ell que sempre havia defensat el pacifisme i es negava a portar armes. Ben aviat va assolir popularitat i en 1891 va assistir al Congrés del Pacte de Madrid. El gener de 1892 va ingressar a la presó, acusat d'intervenir en els fets de Jerez i va se condemnat a cadena perpètua l'any següent. Els anys de tancament els va aprofitar per millorar els seus coneixements –un deixeble de Reclus li va ensenyar francès i sociologia i Salvochea va ser el seu mestre ideològic– i serà alliberat en 1901, sortint amb ganes d'escampar les seves idees arreu. Possiblement va assistir al congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) de 1901 i va intervenir en la Excursió Nacional de Propaganda de 1902, amb Bonafulla i Claramunt, gira que repetirà diverses vegades en anys posteriors. Va obrir escoles racionalistes a diferents indrets andalusos (Campo de Gibraltar, Tànger, Dos Hermanas, Aznalcóllar, Sevilla) on ensenyava els infants dels treballadors i va obrir una biblioteca pels treballadors a ca seva. L'abril de 1904 va participar en una gira de propaganda per Múrcia amb Saavedra per preparar el congrés de l'FSORE d'aquell any, al qual va assistir en representació d'Algesires i Los Barrios. Poc després va ser empresonat a Tànger fins al gener de 1905, refugiant-se a Aznalcóllar. En 1910 es va instal·lar a Sevilla, on ensenyarà en una escola del barri de Triana i dirigirà l'Agrupació Pro Ensenyança Racionalista. Aquests anys seran de gran activitat militant: gires arreu Andalusia, creació i foment de centenars d'organitzacions obreres i pageses, divulgació llibertària a través de la famosa «Biblioteca del Obrero», debats amb els socialistes –sobretot amb Egocheaga. En 1911 és detingut a Sevilla amb motiu de la vaga general i entre 1912 i 1913 participarà amb Queraltó en una llegendària gira propagandística per tota Espanya. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol en nom de les societats obreres sevillanes. L'any següent va ser membre de la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà, amb Vallina, Pinzano i altres, i va participar en el míting del 7 de juliol de 1916 a Sevilla; aquest mateix any també va fer un míting a Castro. En 1917 va ser membre del comitè sevillà de la Confederació Nacional del Treball (CNT) juntament amb Vallina. L'any següent va participar activament en el motí de la cordovesa Aguilar, va representar Andalusia amb Vallina en el Congrés Anarquista de Barcelona, va fer mítings a Sevilla i Paterna del Campo, i va inaugurar el Congrés de la CNT andalusa, en representació dels sabaters sevillans, als quals també representarà en l'Assemblea de gener de 1919. En aquests anys publicarà diversos periòdics, com ara El Productor, de Sevilla (1919-1920), i La Anarquía. Detingut el febrer de 1919, es va mostrar força actiu amb Pacheco i Vallina, en la reivindicació dels lloguers creant la Lliga d'Inquilins, i es deportat amb Vallina a Herrera del Duque, la «Sibèria extremenya», on va fer nombroses xerrades durant els mesos d'estada. A finals de 1919 va polemitzar durament amb el Comitè Regional de la CNT andalusa, comandat per Rosado i altres, sobre el debat entre sindicalistes i anarquistes acabant la discussió amb la seva expulsió per anarquista, fet que va provocar gran escàndol en nombrosos sindicats andalusos i en anarquistes catalans, que van organitzar un congrés netament anarquista per a la creació d'una nova CNT a la zona sud entre els anys 1919 i 1921. Aleshores es va unir al col·lectiu editor de La Revista Blanca, amb Frederica Montseny i Federico Urales. Deportat alguns mesos en 1923 i de bell nou en 1925 a Múrcia, va obrir una escola a Sevilla i va realitzar gires per Còrdova i el Llevant alhora que treballava amb la finalitat de celebrar un congrés anarquista a Madrid, al qual va assistir en març per Andalusia. Amb Federico Urales va intentar ressuscitar La Revista Blanca en aquesta època. Durant els anys següents va minvar la seva activitat, però va fer mítings amb Pestaña a Sevilla el juliol de 1931. En 1932 va ser detingut arran de la gran vaga sevillana i amb motiu de la sublevació de Fígols va ser deportat a l'Àfrica. Va publicar articles en El 4 de Febrero, El Látigo, Espartaco, Redención, Tierra y Libertad, El Trabajo, La Voz del Campesino. És autor llibres i fullets com Bienvenida, Inocencio y Candidito, El burgués y el anarquista, Diálogo sobre enseñanza racionalista. Los dos niños de la Escuela, Los dos profesores, Entre amiguitas: Azucena, Dalia y Camelia, Los inocentes, La idea anarquista (1903), Las dos fuerzas: reacción y progreso (1904), El capitalista y el trabajador (1911), En el campo. El guarda y el obrero (1911), Nuevo rumbo, el obrero sindicalista y su patrón (1911), Por la educación racional gozaremos de los beneficios de las ciencias y de la libertad (1912), Discordancias del bronce (1919), La gramàtica del obrero (1929), Nuevo rumbo (1932), El abogado del obrero (1932), La arit­mética del obrero (1933), etc.; obres de les quals es van fer infinitat d'edicions fins al 1939. A més va col·laborar en l'obra històrica de Buenacasa i va prologar El sindicalismo, de Leone (1919). Pocs dies després de l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, un escamot de requetés va carregar en un camió els seus llibres, els seus fullets i tota la seva documentació; a sobre col·locaren un matalàs i al damunt posaren el vell mestre anarquista, que havien tret del llit malalt de diabetis. En la matinada de l'1 d'agost de 1936, a les tàpies del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya), va ser afusellat i el seu cos llançat a la fossa comuna. L'historiador José Luis Gutiérrez Molina li va dedicar una biografia: La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005).

***

- Émile Derré: El 22 d'octubre de 1867 neix al XVIII Districte de París (França) l'escultor anarquista Eugène Marie Derré, conegu com Émile Derré. Sos pares es deien Eugène Derré, caixer, i Marie Adélaïde Angèle Guillot, cosidora. En 1898 exposà a la Galerie des Machines de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, una estàtua en bronze de Charles Fourier i que, adquirida per l'Estat francès, fou inaugurada el 4 de juny de 1899 instal·lada al bulevard de Clichy de París; monument que més tard seria retirat i fos pels nazis durant l'ocupació. A partir de l'1 de maig de 1899 exposà al Palau dels Champs-Elysées de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, l'obra Chapiteau des baisers. Colonne pour une Maison du Peuple (Capitell de les besades. Columna per a una Casa del Poble), on figuren les efígies de Louise Michel, Élisée Reclus i Auguste Blanqui, que seran reconegudes pel públic, i que representa l'ideal d'un món finalment reconciliat. Aquest capitell instal·lat al Jardí de Luxemburg de París fou retirat per Mitterand en 1984 i abandonat al pati de la Manufactura dels Gobelins; a finals del noranta, però, serà restaurat i instal·lat a la plaça de l'Ajuntament de Roubaix. El 7 de juny de 1900 es casà al V Districte de París amb la brodadora Blanche Sidonie Chamberlin, de qui es va divorciar el 5 de maig de 1911. En 1905 realitzà el bust de Louise Michel que ornamenta la seva tomba i l'any següent presentà una estàtua de bronze de la mateixa militant anarquista acompanyada d'una alumna, que avui es troba en un jardí públic de Levallois-Perret. En 1908 esculpí un bust d'Émile Zola, realitzat gràcies a la fosa de les campanes d'una església demolida dos anys abans, i que actualment es troba al Col·legi Émile Zola de Suresnes. Després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia en 1909, realitzà dues obres en el seu honor: una erigida a la plaça parisenca de Montmartre i un bust del pedagog que fou enviat a Lisboa. Altres obres d'aquests anys són Tronc aux filles mères i Innocents, font de pedra col·locada als peus de Montmartre. L'11 de març de 1913 es casà al IX Districte de París amb la gerent Élisabeth Chassagnon. Profundament trasbalsat per la Gran Guerra, després del conflicte, per al Saló de Tardor, presentà una estàtua monumental que representava l'abraçada d'un soldat francès i d'un soldat alemany, que batejà amb el títol Tu ne tueras pas (No mataràs), i que provocà un escàndol tan gran que l'obra va haver de retirar-se. El novembre de 1924 inaugurà a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) una obra titulada Réconciliation, que havia estat exclosa del Saló de Tardor, i que fou proposada per figurar a la Sala Ferrer de la Borsa de Treball de París. En 1932 realitzà, amb la col·laboració de l'arquitecte Théodore Petit, la façana d'un edifici al carrer Alphand de París, ornamentat amb l'escultura La chevelure étonnante de la femme. Va mantenir una important relació epistolar amb l'escriptor anarquista Jean Grave. Durant els seus últims vint anys, Émile Derré patí una depressió incurable que el portà al suïcidi l'1 d'abril de 1938 a Niça (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Renato Siglich

- Renato Siglich: El 22 d'octubre de 1881 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) el propagandista anarquista Renato Siglich, que va fer servir diversos pseudònims (Renato Souvarine, Dott. Kibaltchich, Erres, Promoteo, Siglinde, Sire, Renato Zanini, etc.). Sos pares es deien Matteo Siglich i Maria Roccovich. Es guanyava la vida fent de mecànic i de pintor. El 21 de setembre de 1900 patí la primera condemna per «ultratge a la força pública». En 1901 formà part dels promotors de l'edició del periòdic anarquista L'Internazionale, on des de les seves pàgines expressà la necessitat d'abandonar el pla teòric i passar a l'acció pràctica –sempre acabava els seus mítings amb l'eslògan «La Revolución serà anarquista o no serà». Enquadrat en el sector «antiorganitzador» del moviment anarquista, fou partidari de l'acció individual, de l'insurreccionalisme i de l'expropiació, amb un caràcter impulsiu que sovint el portà a enfrontaments violents no només amb els enemics sinó amb els companys mateixos. El maig de 1906 va se condemnat per l'Audiència de Gorizia (Friül), amb un altre company, a cinc anys de presó per robatori. Un cop lliure, reprengué les seves activitats, especialment col·laborant en la premsa llibertària. Quan esclatà la Gran Guerra, fou corresponsal del setmanari L'Avvenire Anarchico, de Pisa (Toscana, Itàlia). El gener de 1915, després d'haver desertat, creuà la frontera il·legalment i es refugià a Venècia (Vèneto, Itàlia). Posteriorment, com a «ciutadà estranger», les autoritats el van enviar a Nàpols (Campània, Itàlia) sota vigilància. Durant la segona meitat de 1915, a més de corresponsal, passà a ser redactor de L'Avvenire Anarchico, fent servir diversos pseudònims (Dott. Kilbalchich, Erres, Souvarine, etc.). Com a corresponsal, en 1915 mantingué una polèmica amb Pasquale Binazzi sobre la Conferència de Zimmerwald. Després de Nàpols, cridat pels companys, es va traslladar a Pisa en nom de L'Avvenire Anarchico. Per la seva intensa activitat propagandística, l'abril de 1916 va ser condemnat a internament, però aquest no es va fer efectiu fins la seva detenció el 5 de juny de 1916 a Pisa, moment en el qual va ser deportat a l'illa de Ventotene. A causa de la seva condició física i a les pressions de determinats personatges influents, a finals de 1917 pogué retornar a Pisa, on prengué la direcció de L'Avvenire Anarchico, en substitució de Virgilio Salvatore Mazzoni. Durant aquests anys mantingué bones relacions d'amistat i col·laboració amb destacats llibertaris, com ara Armando Borghi, Bruno Misefari o Paolo Schicchi. A Pisa s'uní lliurement amb Terza Bertolotti, obrera en la impremta anarquista «Germinal!», amb qui tingué un fill (Rapisardo). Durant el «Bienni Roig» (1919-1920), es mantingué força actiu en totes les iniciatives que tingueren lloc a Pisa, des dels avalots contra la carestia de la vida (juny i juliol de 1919) a les agitacions obreres, especialment al motí que tingué lloc a Viareggio (Toscana, Itàlia) al voltant del Primer de Maig de 1920. Des de les columnes de L'Avvenire Anarchico continuà incitant a la revolta i a la revolució, alhora que criticà durament la involució de la Revolució russa aleshores controlada pels bolxevics. Desconfià de les organitzacions anarquistes estables, com ara la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), creada l'abril de 1919, i lluità sempre per l'autonomia dels grups i per la seva acció voluntària dels companys i l'espontània de les masses. Quan retornà Errico Malatesta a Itàlia, gràcies a la seva iniciativa, s'esforçà a conèixer-lo amb l'objectiu d'accelerar la insurrecció, però després del moviment d'ocupacions de les fàbriques i les reaccions estatal i feixista, expressà posicions cada vegada més crítiques no només amb el Partit Socialista Italià (PSI) i la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), sinó també amb la Unió Anarquista Italiana (UAI), esdevenint en el portaveu d'una dura campanya contra el moviment «organitzador» anarquista, al qual acusava de ser responsable dels fracassos de l'anarquisme. Denuncià durament les «febles» posicions que adoptà la Comissió de Correspondència de l'UAI sobre l'atemptat al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia). Arran del fracàs de la vaga general convocada per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball) l'estiu de 1922, les seves crítiques encara es tornaren més amargues i Errico Malatesta hagué d'intervenir des del periòdic Umanità Nova per intentar apaivagar el debat. El seu atac als «organitzadors» no minvà, especialment amb Temistocle Monticelli, amb qui ja havia tingut en 1919 una polèmica i a qui considerava un «provocador», i en 1922 s'editaren nombrosos números únics de publicacions sobre el debat. L'octubre de 1922 començà a publicar la revista teòrica Anarchismo, amb la finalitat d'arreplegar totes les forces «antiorganitzadores» i on col·laboraren destacats anarquistes, com ara Gino Del Guasta, Ugo Fedeli (Hugo Treui) i Tintino Rasi (Auro D'Arcola), entre d'altres, i on els tres números publicats es mantingué una dura polèmica amb Carlo Molaschi. Després de l'última destrucció de la impremta «Germinal!» a mans dels feixistes, a finals de desembre de 1922, a començament de 1923 es refugià a Trieste, des d'on pogué passà la frontera i arribar a Alemanya. Entre juny i desembre de 1923 publicà a Hamburg Il Messaggero della Riscossa. Giornale anarchico autonomo, gairebé tot redactat per ell i que tingué el suport dels companys nord-americans de L'Adunata dei Refrattari de Nova York, i que no volia ser una mera continuació de L'Avvenire Anarchico. Per l'article «Gaetano Bresci 29 luglio 1900-1923», publicat en Il Messaggero della Riscossa, va ser condemnat pel Tribunal de Palerm a un any i vuit mesos de presó per «apologia del regicidi, incitació a la desobediència a les lleis i a l'odi entre classes». En els primers mesos de 1924 retornà a Itàlia i l'abril d'aquell any va ser detingut a Gènova i portat a Palerm, on retrobà son amic Paolo Schicchi, per purgar la pena que mesos abans se li havia imposat. El setembre de 1925 va sortir de la presó gràcies a una amnistia i a finals d'aquell any emigrà clandestinament a França. A París, juntament amb Paolo Schicchi, entre juny de 1926 i abril de 1929 donà vida al periòdic La Diana. En aquesta època francesa col·laborà en Le Libertaire i mantingué la corresponsalia amb diferent periòdics anarquistes dels EUA i d'Amèrica Llatina. Des de La Diana polemitzà amb Camillo Berneri i els «organitzadors», sovint utilitzant els pseudònims Souvarine i Sieglinde. El febrer de 1929 va ser expulsat de França, juntament amb altres anarquistes (Angelo Diotallevi, Luigi Fabbri, Ugo Fedeli, Angelo Sbrana, etc.), i passà Bèlgica. A París, en 1929, sota el pseudònim Sieglinde edità el fullet Anteo Zamboni assassinato due volte, on reivindicava el caràcter anarquista de l'atemptat del jove Zamboni contra Benito Mussolini. Les expulsions sol·licitades per les autoritats feixistes italianes a França desencadenaren rumors sobre infiltrats i espies dins del moviment anarquista de l'exili i engegà una dura polèmica amb Tintino Rasi (Auro D'Arcola) en La Diana i Il Monito, amb acusacions mútues creuades sobre qui estava a sou de la policia. Després de l'intent fallit de Paolo Schicchi, que l'estiu de 1930 desembarcà a Sicília amb l'esperança d'aixecar un moviment antifeixista popular, va ser buscat per la policia i els espies i decidí canviar d'identitat prenent el nom de Renato Zanini i a partir d'aquí es va perdre el seu rastre. Buscat per la policia durant tots els anys trenta, en 1940, quan Itàlia ja havia entrat en la II Guerra Mundial, la policia italiana demanà a l'homòloga alemany la detenció de 23 anarquistes perillosos residents a la França ocupada i en aquesta llista figurava el seu nom. Després de la II Guerra Mundial residia a París, on prengué contacte amb Paolo Schicchi i altres anarquistes sicilians. En els anys cinquanta publicà alguns fullets anticlericals –La leggenda di Gesù (1950 i 1990), I rotoli del Mar Morto. Comento del profeta Abacuc (1957)– i, amb l'editor individualista napolità Giuseppe Grillo, la biografia Vita eroica e gloriosa di Paolo Schicchi (1957). Entre gener i març de 1958 mantingué una polèmica en Previsioni sobre el problema de la socialització i el col·lectivisme amb Bruno Rizzi. També en 1958 publicà en Previsioni l'assaig «Riccardo Wagner anarchico e umanista». Renato Siglich va morir en 1958, sembla, a París (França).

Renato Siglich (1881-1958)

***

D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]

- Louis Laurent: El 22 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 2 d'octubre–de 1883 neix al V Districte de París (França) el militant llibertari i sindicalista revolucionari Louis Eugène Laurent. Sos pares es deien Jean Léonard Laurent, paleta, i Félicité Roudier, cosidora. Es guanyava la vida com a agent de canvi. El 24 d'abril de 1909 es casà al VI Districte de París amb la tipògrafa Joséphie Jeanne Marie Morel, de qui es va divorciar el 4 de novembre de 1922. Membre de la Unió Anarquista Revolucionària i de la Federació Anarquista del Llenguadoc durant els anys 30. Fou delegat del grup d'Aulnay i redactor de la comissió sobre solidaritat en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) de Tolosa del 17 i 18 d'octubre de 1931. L'any següent fundà a Aulnay el periòdic mensual anarcocomunista L'Éveil Social (29 números entre el gener de 1932 i el maig de 1934), el gerent del qual fou Mohammed Sail, qui després de la seva detenció per propaganda a Algèria fou reemplaçat per Sylvain Chevalier. El desembre de 1935 reemplaçà Julien Toublet com a tresorer del Comitè Pro Presos dels companys espanyols. Entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 participà a Tolosa en la fundació de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), constituïda en oposició a la Unió Anarquista (UA) considerada massa centralista. En 1937 va esdevenir secretari de la Comissió Administrativa de la FAF i responsable de l'edició parisenca de l'òrgan de la FAF, el periòdic Terre Libre, i després de les seves edicions regionals i de l'edició alemanya.  El 6 de desembre de 1936 fou nomenat tresorer de la FAF i F. Planche fou el secretari. També va militar en la Lliga d'Objectors de Consciència, amb el càrrec de secretari del comitè local, i en el Sindicat Únic d'Empleats del Sena de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), constituïda en 1926 per Pierre Besnard, esdevenint l'administrador i el tresorer del seu periòdic Combat Syndicaliste amb René Doussot. A partir d'octubre de 1936 fou l'administrador del periòdic L'Espagne Antifasciste. Durant l'ocupació alemanya va pertànyer al grup clandestí de llibertaris –amb Henri Bouyé, Jean-Louis Lefevre, Émile Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet i Georges Vincey, entre altres– que van mantenir el contacte entre els militants de la regió parisenca. També va en aquests anys va proveir de documentació falsa a nombrosos jueus. Amb l'Alliberament, presidí la primera assemblea de militants amb la finalitat de crear la Federació Anarquista (FA). A partir d'octubre de 1944 fou el responsable de la primera sèrie de Lien, butlletí intern de la FA. En 1945 va ser elegit tresorer de l'organisme de solidaritat «L'Entraide». Va ser també l'administrador de Le Libertaire entre el 17 de maig i l'11 d'octubre de 1946 en substitució de Louis Hass. En 1949 exercí càrrecs de responsabilitat en el Sindicat d'Empleats de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i en Le Combat Syndicaliste. En 1951 fou membre, amb Georges Vincey, Henri Bouyé, Maurice Joyeux, Renée Lamberet i altres, de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA), formada arran del Congrés de Lille de la FA en oposició a la tendència de Georges Fontenis. Durant els anys seixanta va fer contactes amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) de R. Beaulaton i l'octubre de 1967 participà a Lamotte-Beauvron en un de les seves trobades. També en 1967 col·laborà en La Lettre Syndicaliste de l'Ouest, publicada per André Senez Va ser director del periòdic Le Libertaire. Journal des anarchistes, òrgan de la Unió Federal Anarquista (UFA) a la qual s'havia adherit, entre gener de 1968 i febrer de 1972. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Louis Laurent va morir el 20 d'octubre de 1971 a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament el 10 d'abril de 1972 a París (França).

***

Portada d'uns dels llibres de Dando Dandi

- Dando Dandi: El 22 d'octubre de 1893 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Candido Mollar, més conegut com Dando Dandi o Dino Dandi. Emigrà a Amèrica i acabà instal·lant-se als EUA. Treballà de miner, col·laborà regularment en L'Adunata dei Refrattari i durant molt d'anys milità en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Entre els anys seixanta i setanta fou membre del grup anarquista italià de Los Gatos. Mantingué correspondència amb destacats anarquistes, com ara E. Armand, Ugo Fedeli o Pio Turroni. L'editorial anarquista de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) «L'Antistato» li edità una recopilació dels seus assaigs sobre la segregació racial i el moviment dels drets civils nord-americans publicats entre 1942 i 1960 sota el títol Bianchi e negri (1962) i el llibre Panorama americano (1965). Entre 1947 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista italià Volontà i entre 1950 i 1957 en Solidaridad Obrera de París (França). També col·laborà en Il Risveglio, Le Libertaire i Études Anarchistes. Víctima d'un atac que li va deixar mig paralitzat, vivia tot sol. Dando Dandi va morir el 10 de desembre de 1972 a l'hospital de Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) després de ser trobat el dia abans en coma al seu domicili per la policia que havia estat advertida pels veïns sorpresos de veure el correu acumulat davant la seva porta.

***

Necrològica de Juan González Campoy apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de novembre de 1974

- Juan González Campoy: El 22 d'octubre de 1896 neix a Bédar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan González Campoy. Sos pares es deien Francisco González i Josefa Campoy. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i en la dècada dels trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 s'instal·là a Sées (Normandia, França), on ha partir de 1944 fou un dels organitzadors de la CNT departamental i de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat durant nombrosos anys. Sa companya fou María Domingo. Juan González Campoy va morir el 12 de setembre de 1974 al seu domicili d'Argentan (Baixa Normandia, França).

***

Eghilberto Caruso

- Eghilberto Caruso: El 22 d'octubre de 1898 neix a Civitavecchia (Laci, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Egilberto Caruso, també conegut com Eghibert Caruso. Sos pares es deien Alfredo Caruso i Anacleta Mori. Treballà, com molts anarquistes, com a estibador al moll de la seva ciutat natal i es formà políticament en el Cercle Llibertari «Pietro Gori». El juliol de 1918 va ser detingut per no haver-se presentat a la citació militar. En acabar la Gran Guerra, participà en nombroses manifestacions i esdevingué membre d'un dels grups dels «Arditi del Popolo» de Civitavecchia, participant en enfrontaments amb els grups feixistes. El 31 de maig de 1921, arran d'una denúncia, va ser jutjat i condemnat a 75 dies de presó per «possessió d'armes». Sotmès a vigilància pel règim feixista, el juliol de 1926 el seu domicili va ser escorcollat, trobant la policia nombrosos exemplars de la revista anarquista Pensiero e Volontà i el fullet L'intermezzo dei senza patria. En 1927 va ser condemnat a quatre anys de confinament acusat d'haver ajudat a l'expatriació clandestina de companys. L'11 de novembre de 1927 arribà a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari, però el 22 de desembre d'aquell any va ser finalment alliberat per mor d'una mesura de gràcia. De bell nou a Civitavecchia, continuà militant en el moviment anarquista i restà sota vigilància policíaca fins la caiguda del règim feixista. Entre 1948 i 1949 fou membre del Consell de la Companyia Portuària de Civitavecchia. Estava casat amb Elena Fiorentini, amb qui tingué quatre infants. Eghilberto Caruso va morir el 9 de febrer de 1961 a Civitavecchia (Laci, Itàlia).

***

Necrològica de Miquel Ballvé Palau publicada en el periòdic tolosà Espoir del 4 de maig de 1980

- Miquel Ballvé Palau: El 22 d'octubre de 1899 neix a Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Ballvé Palau. Sos pares es deien Josep Ballvé i Assumpta Palau. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cervià de les Garrigues i durant la Revolució fou un dels animadors de la col·lectivitat local fins l'evacuació del poble davant la imminent conquesta de la població per les tropes feixistes. Amb un grup de companys, participà en l'evacuació de part els béns de la cooperativa de la col·lectivitat amb una carreta tirada per una mula. Sota els bombardeigs de l'aviació franquista, aconseguiren arribar a la frontera. En arribar va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on participà en el reagrupament dels companys lleidatans, els quals organitzaren dins del camp les menjades col·lectives. A Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) pogué reunir-se amb sa companya Elvira Gil i la parella s'instal·là a Albi. En aquesta població ocupà càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la CNT i en la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Miquel Ballvé Palau va morir el 25 de novembre de 1979 al Centre Hospitalari d'Albi (Llenguadoc, Occitània) a causa d'una oclusió intestinal i va ser enterrat dos dies després.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 21 d'octubre

Naixements

Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul

- Nicolas Joukowski: El 21 d'octubre de 1833 neix a Ufà (Orenburg, Imperi Rus) el músic, advocat i propagandista anarquista Nicolaj Ivanovic Žukovskij, més conegut com Nicolas Joukowski, o simplement com Jouk, i transcrit de diverses maneres (Nikolai Shukowski, Zhukovski, Joukovski, Jukovski, etc.), i que cal no confondre amb l'enginyer i savi Nicolaj Žukovskij (1847-1921). Fill d'una família aristocràtica, sos pares es deien Ivan Vassilievic Žukovskij, jutge de districte, i Marija Andrejvna Schilinina. Després de passar per l'Escola de Dret, estudià jurisprudència a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia), d'on sortí llicenciat en Dret. Políglota, s'expressava naturalment en diversos idiomes (rus, francès, alemany, anglès, italià, polonès, etc.). Amic del revolucionari Aleksandr Herzen, tingué una gran popularitat entre els obrers. En 1860 fou secretari d'un grup clandestí a Sant Petersburg de revolucionaris polonesos i socialistes russos que tenia per finalitat fer esclatar la revolució a Polònia i, sota la influència de diversos pensadors (Aleksandr Herzen, Mikhail Bakunin, Nikolaj Ogarev), restituir les terres agrícoles als gmines (comunes). En 1861, perseguit aquest grup per les autoritats tsaristes i acusat d'organitzar una impremta clandestina i de «crim d'Estat», es va veure obligat a fugir a Polònia, on va ser detingut. Traslladat a diverses presons, aconseguí fugir-ne i el juliol de 1862 pogué arribar a Londres (Anglaterra), on s'encarregà de la difusió de la «Libre Imprimerie Russe». En aquesta ciutat esdevingué corrector del periòdic Kolokol (La Campana), publicat per Herzen i Ogarev. En 1864 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on continuà amb els seus contactes amb Herzen, Ogarev i altres revolucionaris russos emigrats. A l'exili es guanyà la vida com a professor d'harmonia i d'acompanyament i gràcies a les seves composicions pianístiques i arranjaments musicals. Entre 1867 i 1868 fou membre de la Lliga de la Pau i la Llibertat i fou cofundador, amb Bakunin, de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i de la seva revista Narodnoje Delo (La Causa del Poble). El 13 d'agost de 1870 va ser expulsat, amb Bakunin, Charles Perron i Armand Ross, de la Secció Central de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1870 fou membre del Consell de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i com a tal fou delegat al Congrés de Saint-Imier celebrat el 9 d'octubre de 1870. Aquest any col·laborà en l'òrgan de la Federació Romanda de l'AIT, La Solidarité, amb Adhémar Schwtizguébel, James Guillaume, Charles Perron, Fritz Robert, C. Monnier. Amb Jules Guesde, fou delegat de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària (SPAR) de Ginebra al Congrés de Sonvilier del 12 de novembre de 1871, on demana l'adhesió de la seva secció a la nova Federació del Jura de l'AIT que es creà. En el Congrés General de la Internacional de l'Haia del 2 de setembre de 1872, que marcà la divisió oficial entre autoritaris i antiautoritaris, amb l'exclusió oficial de Bakunin i de James Guillaume, no va var admès com a delegat. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873, amb Fuliquet, Monin, Noro i Aristide Claris, fou delegat de l'SPAR de Ginebra al IV Congrés General de la Internacional antiautoritària celebrat en aquesta ciutat i participà en l'informe sobre la vaga general. En nom de la Secció de Propaganda Socialista (nou nom de l'SPR), fundà el 20 d'abril de 1874, amb Gustave Lefrançais, Jules Montels, Teulière, Chalain, Auguste Thomachot, La Commune. Revue socialiste; el segon número d'aquest mensual, prohibit per les autoritats, portà el nom de Revue Socialiste i durà fins el novembre de 1874. Encara que aquesta secció s'allunyà de la Federació del Jura per raons personals, fou un dels fundadors en 1874 de la impremta anarquista Rabotnit (El Traballador) i entre 1875 i 1876 fou redactor d'un periòdic del mateix títol. Amb Paul Brousse i Benjamin Chevillard, el 25 de juny de 1876 participà en una assemblea arran de la detenció de Rodolphe Khan i August Reinsdorf a Lausana (Vaud, Suïssa). El 3 de juliol de 1876 parlà en l'enterrament de Bakunin al cementiri de Berna (Berna, Suïssa), amb Adhémar Schwitzguébel, James Guillaume, Élisée Reclus, Carlo Salvioni, Paul Brousse i Betsien. Com a representant de la Secció de Propaganda de Ginebra, que havia retornat a la Federació del Jura, assistí al VIII Congrés General de la Internacional antiautoritària que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna. El 3 de març de 1877, amb Piotr Kropotkin i Élisée Reclus parlà a Saint-Imier i l'endemà, amb Reclus, va fer una conferència sobre la qüestió d'Orient a La Chaux-de-Fonds. El 20 de maig de 1877, amb Élisée Reclus, Aleksandr d'Oelsnitz, Charles Perron i Gustave Lefrançais, fundà el mensual Le Travailleur i en 1878 publicà amb Ralli i Stepniak la revista Obchtchina (La Comuna), defensant les posicions del populisme rus. En 1881 va marxar a París (França) per evitar, gràcies als seus serveis jurídics, l'extradició del nihilista Leo Hartmann, que havia atemptat amb Sofia Perovskaïa l'1 de desembre de 1879 contra el tsar Alexandre II. Detingut amb altres companys russos en un alberg de Les Houches (Roine-Alps, Arpitània), el 14 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió d'aquest país, refugiant-se a Suïssa. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Nicolas Joukowski va morir de tuberculosi l'11 de maig de 1895 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), deixant vídua, Adélaïde Zinoviev (Adia), i dos infants, Alexandre i Étienne.

***

Foto policíaca d'Eugène Cottée (6 d'abril de 1892)

- Eugène Cottée: El 21 d'octubre de 1854 neix a Passy, actualment XVI Districte de París (França), el dibuixant, artista pintor, marxant d'art i anarquista Édouard Eugène Cottée –sovint citat erròniament Cotté–, conegut com Bléry. Sos pares es deien Pierre Édouard Cottée, daurador, i Eugénie Victorine Arlaud, governanta. Marxant d'art, el 10 de setembre de 1877 es declarà en fallida davant el Tribunal de Comerç de París. El 19 d'agost de 1882 es casà al XI Districte de París amb Rose Marie Baille; aleshores vivia al número 18 del bulevard Malesherbes i treballava de marxant i expert en quadres assessorant subhastes. Lligat a Le Cri du Peuple, es va presentar a les eleccions de desembre de 1885 a l'Ajuntament del XI Districte de París, del qual era secretari de la XVIII Secció. El 28 de novembre de 1886 va ser detingut, juntament amb altres companys (Aleide Cadolle, Joseph Drouard, Marc Graener, Eugène Hamburger, Eugène Job, Yves Plessis i Victor Prêtre,) després d'haver protagonitzat un incident en una reunió privada del comitè de l'Aliança Republicana, celebrat al Tivoli Vaux-Hall de París, presidida pel senador republicà Henri Tolain, on aferraren un exemplar de Le Cri du Peuple que contenia un article força violent contra el president de la reunió, i el 15 de desembre de 1886 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional del Sena per un delicte de «cops, ultratges i rebel·lió» contra els agents que intentaren sufocar el tumult i condemnat a 15 dies de presó. El 7 de maig de 1887 va ser detingut, juntament amb l'anarquista belga Oscar de Witte, sota l'acusació d'«abús de confiança» després d'haver intentat estafar a un tal Beaufils, repartidor del mercat central de París, per al qui treballava Oscar de Witte. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Émile Lepeu i era secretari de redacció del periòdic anarquista Insurgé i membre del grup anarquista «Les Égaux», del XI Districte de París. El 15 de juny de 1891 figurava en una llista policíaca d'anarquistes i vivia al número 5 del carrer Ormesson. L'abril de 1892 freqüentà les reunions del Grup Anarquista Internacional (GAI) que ce celebraven els diumenges a la Sala Horel, al número 13 del carrer Au Maire. El 6 d'abril de 1892 va ser detingut sota l'acusació de «complicitat en robatori» i el seu domicili escorcollat pel comissari Dresch. El 28 de maig de 1893, amb altres anarquistes, es dirigí des de la Sala Firino, al número 144 del bulevard de Charonne, a la Sala Lexellent i d'allà, portant una corona roja de la Coalició Revolucionària, marxaren cap el cementiri de Père Lachaise. El 29 de maig de 1893 es reuní amb altres anarquistes (Amédée Denéchère, Gillot, Rodolphe Kahn i Leblond) a la terrassa d'«Au canon de la Bastille», a la plaça de la Bastille, lloc de reunió habitual de la militància llibertària, amb la finalitat d'establir una correspondència activa amb certes personalitats anarquistes franceses i estrangeres. El 3 de juny de 1893 assistí al míting de protesta contra la condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, celebrat a la Sala Commerce, al número 94 del carrer Faubourg du Temple. L'1 de juliol de 1893 assistí, amb quatre-centes persones, a una conferència organitzada per Dufour i Marin. El 4 de juliol de 1893 organitzà, amb Saint-Martin, un míting a la Sala Commerce, sobre els aldarulls al Barri Llatí i la clausura de la Borsa del Treball. El juliol de 1893, amb altres anarquistes (A. Carteron, Georges Deherme, Amédée Denéchère, etc.), plantejà la creació d'un diari en aquell mes d'eleccions legislatives i tingué la intenció de visitar personalitats per a trobar-hi finançament. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i el seu domicili era desconegut. L'11 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 16 del carrer Letort, que va ser escorcollat i en el qual es trobaren documents i correspondència. En aquesta època treballava d'empleat, no de periodista com assegurava, en el periòdic Gazette des Assurances. El 30 de març de 1894 va ser posat en llibertat després d'haver enviat la policia el seu dossier al jutge d'instrucció Henri Meyer. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes i encara vivia al carrer Letort. El seu últim domicili fou al número 147 del carrer Université i al final treballava d'empleat a la Torre Eiffel. Eugène Cottée va morir el 3 d'octubre de 1898 al seu domicili del VII Districte de París (França).

Un exemplar de Ciencia Social, editat per Fortunato Serantoni

- Fortunato Serantoni: El 21 d'octubre de 1856 neix a Florència (Toscana, Itàlia) el militant de la Internacional i propagandista anarquista Fortunato Serantoni. El novembre de 1872 es va adherir a la secció florentina de la Associació Internacional del Treball (AIT) i s'incorpora ràpidament en les files antiautoritàries. Malgrat la repressió, va jugar un paper força important en la Internacional i va prendre part en el Tercer Congrés de la secció italiana de l'AIT que es va realitzar clandestinament l'octubre de 1876 a Tosi. En 1877 va signar un manifest contra les persecucions policíaques contra els internacionalistes i va col·laborar en diversos periòdics, com ara L'Internazionale, Il Ladro, La Campana del Bargello, entre d'altres. L'abril de 1878 va ser detingut per «desordres públics» i de bell nou, juntament amb 68 altres internacionalistes, en acabar l'any arran de l'explosió d'una bomba durant una manifestació monàrquica; però com que l'acusació no tenia cap fonament va ser alliberat el febrer de 1879, essent novament detingut més tard per «manifestació sediciosa i violació de l'admonició». En 1880 va participar, juntament amb Francesco Pezzi, en la reorganització de les seccions de l'AIT, però novament perseguit, s'exilia a França abans d'instal·lar-se el gener de 1883 a Barcelona. A la capital catalana col·laborarà en diversos periòdics i dirigirà fins al 1889 el periòdic La Revolución Social. Però sempre encalçat per la policia italiana, va marxar a començaments de 1893 a l'Argentina. A Buenos Aires va esdevenir, a partir d'octubre de 1893, redactor del periòdic anarcocomunista en llengua italiana La Ricossa, però l'abril de 1894, la publicació és segrestada per la policia i els seus col·laboradors detinguts, però ell va aconseguir fugir. Entre 1894 i 1896 va editar la revista bilingüe en italià i castellà La Questione Sociale. Entre abril de 1897 i febrer de 1900 va continuar la seva tasca de propagandista llibertari amb la publicació de la revista Ciencia Social. Va obrir una llibreria-editorial («Libreria Sociológica») aque ràpidament va esdevenir un focus de difusió de la premsa i de la literatura anarquistes. En aquesta època va col·laborar en L'Avvenire, El Oprimido i La Protesta Humana, i es va mobilitzar per les víctimes de la repressió a Itàlia. En 1902 va prendre part en la creació del sindicat Federació Obrera Argentina (FOA) i en l'agitació obrera de novembre de 1902, quan la policia segresta la seva llibreria. Fugint de la repressió es va refugiar a l'Uruguai abans de retornar a Espanya, d'on serà expulsat, i després a França, per acabar finalment a Itàlia, on les seves antigues condemnes havien estat amnistiades. El juny de 1907 va participar en el congrés anarquista italià que va proposar la creació d'una aliança entre socialistes i anarquistes. A començaments de 1908 va ser novament perseguit pe la policia i condemnat després d'una apel·lació el 29 d'octubre de 1908 a sis mesos de presó per «apologia delictiva», però va morir un mes després. Entre les seves obres podem destacar Per un inocente d’Italia: Cesare Battachi (1899) i El alba del siglo XX (1900), entre d'altres. Fortunato Serantoni va morir el 23 de desembre de 1908 a Florència (Toscana, Itàlia).

***

Foto policíaca d'Hercule Bedéi (1 de març de 1894)

- Hercule Bedéi: El 21 d'octubre de 1872 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Hercule Bedéi. Sos pares es deien Pierre Bedéi i Thérèse Piruginie. En 1893 va ser identificat per la policia francesa com a membre del grup anarquista italià («Cercle Internacional») de París (França), juntament especialment amb Germain Galimberti i Dionizzi Dorzani (Orsini). Es guanyava la vida com a sastre i vivia al número 10 del carrer parisenc Tiquetonne. A finals de febrer de 1894 el seu domicili va ser escorcollat; detingut, l'1 de març va ser fitxat per la policia francesa com a anarquista. El 8 d'agost de 1894 va ser expulsat de França, exiliant-se al Regne Unit. En 1894 el seu nom figura en el registre d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Hercule Bedéi (1872-?)

***

Notícia de la condemna de Théodore Lardaux apareguda en el diari parisenc La Petite République del 18 de novembre de 1894

- Théodore Lardaux: El 21 d'octubre de 1872 neix a Fismes (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Théodore Lardaux, conegut com Georges. Era fill dels obrers de filatura Pierre Joseph Lardaux i Louise Cellier. Sense domicili fixe, es guanyava la vida treballant de manobre i va ser condemnat en sis ocasions per «robatoris» i «cops i ferides». El 13 de juliol de 1894, el mateix matí que havia sortir de la presó de Laon (Picardia, França), va ser detingut a l'estació d'aquesta població en possessió de fórmules de fabricació de bombes. Durant la seva estada a la presó de Laon, on havia estat tancat durant sis mesos per «rebel·lió», havia freqüentat els anarquistes Arthur Vautier, a la cel·la del qual s'havia trobat una fórmula semblant, i Gustave Mathieu. Jutjat el 14 de novembre de 1894, va ser condemnat pel Tribunal de l'Aisne per «pertinença a associació criminal» a cinc anys de treballs forçats i posteriorment a la deportació, mentre Vautier va ser condemnat a vuit anys per la mateixa pena i Mathieu va veure el seu cas sobresegut. El febrer de 1896 va escriure el president de la República francesa des de la presó de Beaulieu (Caen, Normandia, França) negant la seva militància anarquista. Posteriorment va ser enviat a la colònia penitenciària de l'Illa Reial (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa). La Lliga dels Drets de l'Home demanà la seva llibertat. A finals de 1899 encara s'hi trobava. En 1899 Joseph Reinach, de la Lliga dels Drets de l'Home, publicà l'informe sobre el seu cas i el d'altres sota el títol Rapport sur les cas de cinq détenus des Îles du Salut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de Louis Aubin (ca. 1894)

- Louis Aubin: El 21 d'octubre de 1873 neix a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de París (França) l'anarquista Louis Michel Aubin –algunes fonts policíaques citen erròniament Alexandre com tercer nom–, conegut com Petit Louis. Era fill natural de la modista Marie Louise Albin i de pare desconegut. Es guanyava la vida treballant de cisellador. Entre 1890 i 1892 freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) de París, que havia estat fundat en 1888 i era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Moulin des Prés del XIII Districte de París. El març de 1892 va ser detingut després de l'atemptat de la caserna parisenca de Lobau del 15 de març d'aquell any, que només causà danys materials. En aquesta època vivia al número 28 del carrer 3 Bornes del XI Districte de París, que serà el seu domicili definitiu. El 17 de juny de 1892 va ser condemnat a un any de presó per «complicitat en temptativa d'estafa». Un cop lliure, es refugià a Londres (Anglaterra), on freqüentà els cercles anarquistes francòfons. En 1893 va ser cridat a files però no es presentà i el 21 de gener de 1895 va ser declarat insubmís. En 1896 vivia al número 43 del Tottenham Street de Londres. El 27 de juliol de 1898 es presentà davant les autoritats militars i el 13 d'agost de 1898 va ser donat de baixa del servei militar per «tuberculosi, cicatrius exteses d'adenitis cervical i adenoma persistent». En els anys noranta figurava en un llistat d'anarquistes de la policia ferroviària francesa. Segons algunes fonts tenia dos infants, però el cert es que no estava casat. Louis Aubin va morir el 13 de febrer de 1902 a l'Hospital de Les Tournelles del III Districte de París (França).

***

Necrològica de Gaston Dubois-Desaulle apareguda en el diari parisenc Le Temps del 30 de maig de 1903

- Gaston Dubois-Desaulle: El 21 d'octubre de 1873 neix a París (França) el decorador, escriptor, periodista, estudiós de la sexualitat i militant antimilitarista i anarquista Gaston Dubois-Desaulle. De jove es va veure atret per la pintura i per la música, dedicant-se al món de la decoració. Entre 1893 i 1894 col·laborà en La Revue Libertaire de París. En 1894, quan feia el servei militar al fort d'Écrouves (Lorena, França), va ser detingut arran de trobar-li un diari en un escorcoll on l'autoritat militar sortia molt mal parada; també se li va trobar un esbós d'una carta dirigida a la periodista anarquista Séverine i nombrosos llibres (Ernst Haeckel, Charles Darwin, Epictet d'Hieràpolis, Lao-Tsé, etc.). Jutjat en consell de guerra per tots aquests «delictes», va ser condemnat per «ofenses a l'Exèrcit i als seus superiors» a treballs forçats als batallons disciplinaris africans (Biribi). Després de 75 dies tancat en un calabós, va ser enviat a un batalló disciplinari a Gafsa (Tunísia). Desertà, però va ser capturat i el desembre de 1895 jutjat en consell de guerra a Tunis (Tunísia). Sa mare es posà en contacte amb el propagandista anarquista Jean Grave i aquest, amb Séverine, engegà una campanya de suport al seu favor. Aquesta campanya fou força eficaç i finalment va ser absolt i nomenat bibliotecari en el IV Regiment de Zuaus de Tunis, cosa que li va permetre acabà tranquil·lament el seu servei militar el gener de 1898. A finals del setembre de 1898 s'instal·là a Reims (Xampanya-Ardenes, França), allotjat a casa de l'anarquista Louis Léveillé, que aleshores treballava de serraller i de ferrer. Després de fer la verema a Le Mesnil-sur-Oger (Xampanya-Ardenes, França) retornà a París. A finals de la dècada dels noranta realitzà xerrades antimilitaristes i contra les atrocitats del Biribi a la Biblioteca d'Educació Llibertària. En 1899 publicà Sous la casaque. Notes d'un soldat, relat autobiogràfic sobre la seva estada als batallons disciplinaris, i col·labora sobre aquesta temàtica en L'Humanité Nouvelle. El 26 de desembre de 1899 fundà, amb Henri Guérin i Charles Chatel, el Grup de Propaganda Anarquista de París (GPAP), que va ser la primera organització antimilitarista anarquista. Aquest grup el febrer de 1900 edità el cartell «Crimes militaires» (Crims militars), amb una tirada de 10.000 exemplars, on es denunciava l'assassinat en 1898 del soldat Grenier, enviat a un batalló disciplinari de Madagascar; Dubois-Desaulle, que venia aquest cartell pels carrers, va ser detingut malgrat tenir permís per distribuir-lo, i fou alliberat sense cartells i processat a petició del general Gallieni. El desembre de 1900 el GPAP edità «Assassins galonnés» (Assassins engalonats), cartell on es relatava l'assassinat del soldat Laflond a Madagascar. El gener de 1901 el GPAP edità un nou cartell, «Justice militaire» (Justícia militar), on relatava els fets que havien passat en 1898 en la II Companyia Disciplinària Colonial de Madagascar, on els soldats Jean i Brand, a resultes d'un judici sumari, havien estat executats. En un article publicat en La Revue Blanche del gener-abril de 1901, emocionà els lectors, proves fotogràfiques incloses, amb el relat de les tortures que es realitzaves a la colònia penitenciària militar de la ciutadella de l'illa de l'Oléron (Poitou-Charentes, França). A resultes d'aquest article, l'Exèrcit realitzà una investigació i alguns sistemes de tortura va ser eliminats. Aquest mateix any publicà el fullet Les poucettes humanitaires, on mostrava els efectes de la tortura a les mans. En 1901 publicà Camisards, peaux de lapins et cocos, corps disciplinaires de l'armée française i a finals d'aquell any realitzà una gira de conferències antimilitaristes a nombroses poblacions franceses (Vierzon, Bourges, Denai, Haveluy, Wallers, Escaudain, Anzin, etc.). El 30 de març de 1902 el GPA, aprofitant el període electoral que facilitava la distribució de propaganda sense segells, va treure un cartell reproduint un extracte del Journal Officiel de la República francesa on es relataven actes de crueltat i atrocitats comeses al Biribi. En 1902 publicà l'anticlerical Prêtres et moines non conformistes en amour, estudi sobre els capellans pederastes i homosexuals realitzat amb documentació extreta dels arxius de la Bastilla, i col·laborà en Mercure de France. Entre 1902 i 1903 publicà articles en La Nouvelle Revue. L'11 de novembre de 1902, amb Charles Malató, Vallier, Albert Libertad, Auguste Liard-Courtois i Francis Prost, participà en un míting antimilitarista celebrat a la Sala del Comerç del XX Districte de París organitzat per L'Idée Libre. El desembre de 1902 fundà, amb el suport de destacats anarquistes (Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad, Émile Janvion, É. Armand, Georges Yvetot, etc.), la Lliga Antimilitarista (LA), hereva de la Lliga dels Antipatriotes (LA). El 25 de gener de 1903 partí cap a Djibouti (Costa Francesa dels Somalis) com a corresponsal de La Vie Illustrée i de La Nouvelle Revue per cobrir la inauguració del ferrocarril d'Harar. L'abril de 1903 conegué a l'estació de Diré-Daouali (Etiòpia) el milionari nord-americà Mac-Millen que el va convèncer per acompanyar-lo de cacera en la seva nombrosa caravana fins a Addis Abeba. Gaston Dubois-Desaulle va ser assassinat el 8 de maig de 1903 per Myrrha, un indígena danakil de la tribu dels dénéneth, a la riba del riu Bobé, a prop d'Erlabulla (Abissínia, actual Etiòpia), en un moment que s'havia despistat de la caravana; el seu cos va aparèixer travessat per una llança al pit i mutilat. Son companya restà subscrita a Le Libertaire. Pòstumament es publicaren alguns escrits seus, com ara Étude sur la bestialité au point de vue historique, médical et juridique (1905), La faim et l'amour (1907) i Didier Harriel, ses faits et gestes recueillis et annotés (1909), i deixà nombroses obres inèdites (Les conseils de révision, Les joyeux, Madame l'abbesse, Benjamin Deschauffours, Bardaches de seigneurs, Le marquis de la Touche, La police de la Manchette, etc.).

***

Foto policíaca de Mina Schrader (24 de març de 1894)

- Mina Schrader: El 21 d'octubre de 1874 neix al XI Districte de París (França) la model i escultora Appoline Wilhelmine Schrader, més coneguda com Mina Schrader i que va fer servir altres noms (Mina de Nyzot, Mina Schrader de Nysold, Mina Schrader de Wegt de Nizeau, Ysolde Vouillard, etc.). Sos pares es deien Fredéric Auguste Schrader, obrer paraigüer, i Appoline Stéphanie Denizot, modista. Treballà de model a Montmartre i visqué al número 11 del carrer Berthe. Fou una de les dames d'honor de la model Royer (Sarah Brown), que esdevingué cèlebre en el ball dels «Quat'z'Arts», sarau anual organitzat pels estudiants de Belles Arts, presentant-se tota nua i amb una simple malla de vellut negre. El 24 de març de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i hi va trobar una desena de notes, signades per artistes amb els qual treballava, entre ells Auguste Rodin. Com que es va negar a signar l'ordre d'escorcoll, un dels agents la prengué del braç per portar-la a comissaria i en la gresca el policia es trobà amb la bata a les mans i ella completament nua. Fitxada, restà cinc dies a comissaria i fou inculpada de pertànyer a «associació de malfactors». Estigué relacionada amb els anarquistes Henri Gauche i Henri Beaulieu. En 1894 Henry Gauthier-Villars (Willy) i Pierre Veber publicaren Une passade, on ella serví de model de l'heroïna principal de la novel·la, Monna Dupont de Nyewldt, amant de nombrosos artistes i escriptors (Gabriel-Albert Aurier, Remy de Gourmont, etc.). En 1897 Willy (encara que l'obra la va escriure el negre Henri Gautier Villars) publicà el llibre Maîtresse d'esthètes, on novament apareix sota el nom d'Ysolde Vouillard i on es definida com a «wagneriana, esotèrica, neoplatònica, ocultista, andrògina, primitiva, baudelariana, mòrbida, nitzscheana»; en aquest llibre s'explica la seva aventura amb l'escultor Pierre-Félix Masseau (Fix-Masseau). En 1900 Mina Schrader anuncià que estava preparant per a publicar l'any següent, sota el nom de Wilhelmine Schrader de Nyzot, els llibres  la recherche de Dieu i Les lois de l'électricité, i que també planejava l'escriptura d'altres dos (La suppression des distances i Les sources de l'électricité), però sembla que cap d'aquestes obres va ser finalment editada. Mina Scharader va morir el 27 de febrer de 1929 a l'Hospital d'Évreux (Normandia, França).

Mina Schrader (1874-1929)

***

Luigi Branchi

- Luigi Branchi: El 21 d'octubre de 1886 neix al barri d'Oltretorrente de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) el barber i propagandista anarquista Luigi Branchi, que va fer servir diversos pseudònims (Il Terrorista, Espotador,  Le Rétif, etc.). Sos pares es deien Achille Branchi i Albertina Zanichelli. En 1906 s'instal·là amb sa família a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on sa mare regentà un prostíbul al carrer Armaroli, en ple barri proletari de la ciutat. En 1907 s'adherí al moviment anarquista i el 27 d'abril d'aquest any passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà el grup anarquista «Germinal». Posteriorment es traslladà a Llombardia, primer a Milà i després a Luino, on fou corresponsal del periòdic anarquista La Protesta Umana, signant els articles sota el pseudònim Il Terrorista. Per uns articles, el 4 de juny de 1908 va ser condemnat, en llibertat condicional, a tres mesos i 10 dies de reclusió i una multa per «insults a l'exèrcit comesos mitjançant la premsa». Immediatament després del judici s'exilià a Ginebra. De Suïssa passà a Metz (Lorena, França), però va ser expulsat a l'acte, el 28 de novembre de 1908, per anarquista. Retornà a Itàlia i visqué a Milà amb son pare. Poc després passà a Suïssa (Ginebra, Saint-Imier, Monthey) i de bell nou a Itàlia (Gènova i Milà) a la recerca de feina estable, mantenint, això sí, contactes amb els cercles anarquistes. En aquesta època col·laborava en el periòdic romà L'Alleanza Libertaria, els articles del qual signava com Espotador. El juny de 1911 s'establí definitivament a Mirandola, on sa mare li havia deixat una petita herència. En aquesta ciutat emiliana es casà i obrí una barberia. En 1912, segons la policia, abandonà la política activa. El 17 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, va ser enrolat en el VI Regiment Alpí i no va ser llicenciat fins al 1919. En la sol·licitud d'adhesió a l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA), del 31 d'octubre de 1948, afirmà haver estat perseguit pels feixistes, apallissat, detingut en 1927 i empresonat, però sembla que no havia desenvolupat activitats polítiques en aquests anys. De fet, en 1933, les autoritats proposaren que fos esborrat de la llista de subversius, mesura que només va ser ratificada en 1938, ja què «havia demostrat alts sentiments patriòtics en la seva assistència i distinció en les manifestacions que s'efectuaren en les celebracions feixistes de 1933». Després de la II Guerra Mundial s'adherí de bell nou al moviment anarquista, col·laborant ocasionalment en publicacions llibertàries sota el pseudònim Le Rétif. Va ser nomenat vicepresident de la secció local de l'Associació Nacional de Combatents i Veterans. Luigi Branchi va morir el 20 de maig de 1957 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Ramón Domínguez Basco

- Ramón Domínguez Basco: El 21 d'octubre de 1887 neix a San Vicente de Alcántara (Badajoz, Extremadura, Espanya) el militant anarcosindicalista Ramón Domínguez Basco. Sos pares es deien Joaquín Domínguez i Dorotea Basco. Entre 1913 i 1920 visqué a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després s'instal·là a la comarca catalana de La Selva i fundà la CNT a Blanes. En 1922 assistí a la Conferència cenetista que es realitzà en aquesta població. Des del gener de 1925 entrà a formar part del grup editor del periòdic de Blanes El Productor, amb Manuel Buenacasa, Joaquim Adelantado, Josep Alberola, Ramon Suñé i altres, i on també col·laborà amb articles. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 27 de juny de 1934 fou detingut a Blanes, amb altres 26 companys, per coaccions i agressions als esquirols que treballaven durant la vaga a la fàbrica de la Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA). Entre el 25 i el 27 de de gener de 1936 va ser delegat de Blanes a la Conferència de la Confederació Regional del Treball (CRT) celebrada a Barcelona, on signà en representació del Sindicat de Blanes el dictamen sobre l'aliança amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), amb vistes a les eleccions generals d'aquell any. En acabar la guerra civil s'exilià a França i fou tancat al camp de concentració de Bram. En 1942 fou detingut per la policia filonazi del govern de Vichy i reclòs a Vernet. Quan acabà la II Guerra Mundial participà en la reorganització de l'anarcosindicalisme a França, participant activament en la tasca orgànica. En 1947 representà la Federació Local de Sant Chely en el Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Ángela Portals. Ramón Domínguez Basco va morir d'una angina de pit el 9 de gener de 1959 al seu domicili d'Évreux (Alta Normandia, França).

***

Necrològica d'Anselm Roldós Planas publicada en el periòdic tolosà Espoir del 23 de desembre de 1973

- Anselm Roldós Planas: El 21 d'octubre de 1887 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Anselm Roldós Planas. Sos pares es deien Martí Roldós i Francesca Planas. Quan era molt jove s'afilià, ben igual que son germà petit Lluís, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 era membre de la comissió organitzadora del Sindicat de Pagesos de Calonge de la CNT. El novembre de 1936 va ser nomenat regidor municipal de Calonge i el desembre presidí l'assemblea que establí les bases organitzatives de la col·lectivitat local, de la qual va ser nomenat responsable del seu comitè. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment s'establí a Aisinas (Aquitània, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Fou delegat per Aisinas al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT que se celebrà en 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Quan es va jubilar s'instal·là a Tuïr, on continuà militant, juntament amb son germà Lluís, en la CNT local. Sa companya fou Trinitat Moliné. Anselm Roldós Planas va morir el 26 de setembre de 1973 al seu domicili de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Isidoro Parodi

- Isidoro Parodi: El 21 d'octubre de 1889 neix a Quiliano (Ligúria, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista i resistent antifeixista Isidoro Francesco Parodi. Sos pares, pagesos, es deien Tommaso Parodi i Margherita Murialdo. De ben jovenet s'acostà al pensament anarquista i esdevingué un actiu propagandista, especialment entre els treballadors del port de Savona (Ligúria, Itàlia), on treballava de descarregador. Quan la Gran Guerra, va ser cridat a files el 15 de maig de 1915 i enviat al front, però el 8 de setembre de 1917, quan era caporal del 118 Regiment d'Infanteria, va ser declarat desertor; posteriorment, el 2 de juliol de 1925, va ser amnistiat. De bell nou a la feina, reprengué la lluita obrera. Lector de la premsa obrera, difongué aquesta (Fede!, Pensiero e Volontà, Libero Accordo, etc.) entre els treballadors i s'encarregà d'organitzar les subscripcions. Fitxat per la policia com a «anarquista federalista», va ser definit per les autoritats com a «profundament convençut de les seves idees» i «element perillós». Amb l'arribada del feixisme continuà actiu en les seves tasques propagandístiques i d'oposició al règim, i fou un dels promotors de la campanya en suport dels activistes anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Mantingué correspondència amb companys de la seva ciutat natal en l'exili, com ara Lorenzo Gamba i Giuseppe Segatta, i continuà rebent la premsa anarquista. L'11 de juliol de 1929 el seu domicili va se escorcollat per la policia i se li va confiscar material propagandístic i correspondència clandestina, sobretot dirigida a l'anarquista Lorenzo Gamba, refugiat a Seraing (Lieja, Valònia); quatre dies després, el domicili de sa germana, Benedetta Parodi, anarquista com ell i companya del descarregador llibertari Giacomo Piombo, també va ser escorcollat. Detingut per aquests fets el 15 de juliol de 1929, Isidoro Parodi va ser confinat el 21 d'agost d'aquell any per tres anys a l'illa de Ponça. El 26 de febrer de 1930 la pena de confinament va ser commutada per dos any d'amonestació i el 4 de març pogué retornar a Savona. Durant els anys següents treballà a l'empresa siderúrgica Ilva, va estar constantment vigilat i en 1934 va ser advertit formalment. Arran de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades del 8 de setembre de 1943, es posà al front de l'activitat conspiradora i de la lluita partisana, enquadrat des de l'1 d'octubre en la Brigada de l'Squadre d'Azione Partigiane (SAP, Brigada d'Acció Partisana) «Falco». Durant la nit del 3 de març de 1944 forces de la Guàrdia Nacional Republicana (GNR) feixista envoltaren casa seva al barri de Zinola de Savona i, quan tractà de fugir, va ser ferit mortalment. Després de ser interrogat sota tortura, Isidoro Parodi va morir el 4 de març de 1944 a l'Hospital San Paolo de Savona (Ligúria, Itàlia). Deixà companya, Giuditta Ircano, dues filles i un fill.

***

Pia Zanolli amb son company Bruno Misèfari

- Pia Zanolli: El 21 d'octubre de 1896 neix a Belluno (Vèneto, Itàlia) l'anarquista, poetessa i escriptora Pia Zanolli, també coneguda com Pia Zanolli-Misèfari, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Luigi Zanolli, anarquista, i Antonietta Recati, que esdevindrà feixista a finals dels anys vint. Treballava com a dissenyadora de moda en el negoci familiar. Abans de la Gran Guerra, s'instal·là amb sa família a Zuric (Zuric, Suïssa). Sa vida es lligà al destacat militant anarquista Bruno Misèfari (Furio Sbarnemi), quan durant el conflicte mundial aquest s'exilià com a insubmís i antimilitarista a Zuric i s'instal·là a la casa familiar. En 1918 publicà Diario di un disertore. Dal carcere di Zurigo, del seu company, llibre que reedità posteriorment en 1973. El juliol de 1919 Bruno Misèfari fou expulsat de Suïssa i ella li acompanyà. Figurava en la llista dels «subversius perillosos per a ser detinguts en determinades contingències» de Reggio de Calàbria (Calàbria, Sicília). El desembre de 1919 va ser detinguda amb son company a Domodossola (Piemont, Itàlia). En 1931 marxà a l'Illa de Ponza per reunir-se amb Misèfari, confinat en aquesta colònia penitenciària, i el 28 de maig d'aquell any la parella es casà civilment. Un cop lliures, s'instal·laren a Davoli (Calàbria, Itàlia). En 1967 publicà la biografia del seu company sota el títol L'anarchico di Calabria, refeta i reeditada en 1972. En els anys setanta visqué a Roma. El febrer de 1973 signà, juntament amb milers de persones, una crida per a l'escarceració del dirigent de Lotta Continua (LC) Guido Viale. Entre la seva producció poètica destaca Cinque parole (1965), Ruota del mondo. Poesie sociali (1965), Tu o uno come te (1972) i Tutto è vero. Prosa e poesia (1978). També edità Utopia? No! Scritti scelti di Bruno Misèfari (1976), llibre escrit pel seu company. En el anys setanta donà l'arxiu familiar a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Pia Zanolli va morir en 1980.

***

Necrològica de Francisco Isabal Begué apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juliol de 1979

- Francisco Isabal Begué: El 21 d'octubre de 1899 neix a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Isabal Begué, conegut com Isabelé. Sos pares es deien Joaquín Isabal i Prisca Begué. Llaurador militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936 participà en el Comitè Revolucionari de Vallobar i fou delegat general de la col·lectivitat local. En 1937 va ser detingut per la reacció comunista i el 13 d'octubre d'aquell any va ser traslladat de la presó de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) a la de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Exiliat a França, treballà de llaurador. Entre el 6 d'agost de 1959 i 1972 va ser membre de la Secció de Solidaritat de Vallobar en l'exili. Sa companya fou María Sanz. Francisco Isabal Begué va morir el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 8 de juny– de 1979 al seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord). Son germà Felipe Isabal Begué, també va ser membre de la CNT.

***

Necrològica de Manuel Cartié Ponte apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 17 de juny de 1976

- Manuel Cartié Ponte: El 21 d'octubre de 1900 neix a Alcoleja (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Cartié Ponte –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Cartier. Sos pares es deien Calixto Cartié i Antonia Ponte. Militant de la Confederació Nacional del Treball, en 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i passà pels camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Acabà establint-se amb sa companya Natividad Sagarra Hernández a Carpentràs (Provença, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Manuel Cartié Ponte va morir el 25 d'octubre de 1975 –algunes fonts citen erròniament el 24 d'octubre– a l'Hospital de Montfavet d'Avinyó (Provença, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 20 d'octubre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Conferència del «Foyer du XIe»: El 20 d'octubre de 1920 se celebra a la «Salle du 95», al carrer de Charonne, del XI Districte de París (França) la conferència contradictòria «Contre la dictadure du proletariat» (Contra la dictadura del proletariat). L'acte formava part d'una sèrie de conferències organitzades per l'anarquista «Foyer du XIe» (Llar del XI Districte de París) i hi van ser oradors Pierre Le Flaouter (Flotter) i Pierre Le Meilleur.

***

Capçalera d'Umanità Nova

Naixements

Charles Ostyn

- Charles Ostyn: El 20 d'octubre de 1823 neix a París (França) el communard bakuninista François Léopold Charles Ostyn, més conegut com Charles Ostyn. Sos pares es deien François Léopold Ostyn, sastre, i Anne Élisabeth Virginie Lafleur. Obrer torner i després representant de llenceria, fou pare de 14 infants, dels quals vuit ja eren morts en 1871. Va pertànyer a la Comissió Provisional de la Guàrdia Nacional, la qual, a partir del 3 de març de 1871, esdevingué el primer Comitè Central de la Guàrdia Nacional. Fou elegit per 5.065 vots sobre 11.283 per a representar el XIX Districte parisenc en el Consell de la Comuna. El 29 de març de 1971 fou nomenat membre de la Comissió de Subsistències de la Comuna i a partir del 21 d'abril de la seva Comissió de Serveis Públics. El 14 d'abril representà, juntament amb Babick, Jules Martelet i Augustin Verdure, la Comuna en els funerals de Pierre Lerroux al cementiri parisenc de Montparnasse. Votà en contra del Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria» en oposició a les mesures d'excepció d'aquest comitè. Després de la «Setmana Sagnant» es refugià a Suïssa i amb André Léo i Benoît Malon s'adherirà a la Federació del Jura, seguidora de les tesis de Mikhail Bakunin. El 27 de gener de 1873 el III Consell de Guerra el condemnà a mort en rebel·lia. Quan va tornar a França en 1880 arran de l'amnistia general per als communards s'establí a Colombes, on acollí a casa seva destacats militants, com ara Louise Michel, Lucien Descaves i Victor Margueritte. Alguns autors el consideraven membre de grups espiritistes. Charles Ostyn va morir el 22 de juliol de 1912 a Argenteuil (Illa de França, França). Actualment un carrer a Colombes porta el seu nom.

***

Foto policíaca d'Éloi Francier (22 de maig de 1894)

- Éloi Francier: El 20 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 28 d'octubre– de 1853 neix a Ressons-le-Long (Picardia, França) l'anarquista Éloi Francier. Sos pares es deien Pierre Louis Eloi Francier, pedraire, i Flore Eléonor Grenier, manobre. Ebenista de professió, milità en el moviment llibertari de París. El 21 de maig de 1894, quan l'execució de l'anarquista Émile Henry, va ser detingut, juntament amb dos companys (Auguste Leduc i Georges Lhomme), al número 13 de Cité Industrielle, a prop de la presó de la Roquette on es concentrava una gentada per a veure la guillotinada, després d'haver cridat «Visca Émile Henry! Visca l'anarquia». Un cop interrogat pel comissari de policia Louis-Henri Leygonie, de la comissaria del carrer Camille Desmoulins del barri de la Roquette, va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'1 de juliol de 1894, en la gran batuda policíaca que va detenir 155 anarquistes, el seu domicili, al número 14 del carrer Godefroy Cavaignac, va ser escorcollat sense cap resultat; detingut de bell nou, l'endemà va ser posat a disposició judicial sota l'acusació de «pertinença a associació criminal». El seu últim domicili fou al número 7 del carrer Neuve-des-Boulets de París. Éloi Francier va morir el 8 de juny de 1898 a l'Hospital Saint-Antoine de París (França).

Éloi Francier (1853-1898)

Notícia de l'absolució d'Hélène Lecadieu apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'11 de desembre de 1910

- Hélène Lecadieu: El 20 d'octubre de 1853 neix a l'antic VI Districte de París (França) l'anarquista Hyacinthe Adolphine Lecadieu, coneguda com Hélène Lacadieu. Sos pares es deien Henri Lecadieu i Marie Anatholie Augustine Cornu. Esdevingué, sembla ser després de la mort dels pares, òrfena de l'assistència pública i cresqué en un convent fins que assolí la majoria d'edat. De ben joveneta s'acostà al pensament anarquista i el maig de 1905 substituí Louis Matha en la gerència del setmanari Le Libertaire. El 9 de desembre de 1910 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per la publicació en Le Libertaire del 5 de juny d'aquell any d'un article contra els camps disciplinaris de treballs forçats als batallons africans (Biribi), signat per Eugène Péronnet i titulat «L'enfer» (L'infern); ambdós processats, gràcies al testimoni de nombroses persones (Pressensé, Renaudel, Rouanet, Allemane, Willm i Henri Rochefort) i la defensa d'André Berthon i de Justal, van ser finalment absolts del delicte de «difamació i injúries vers l'Exèrcit». El setembre de 1910 fou substituïda en la gerència de Le Libertaire per Émile Dulac, però continuà ajudant en l'edició del periòdic. El 20 de setembre d'aquell any participà en una reunió amb exmembres de L'Anarchie, entre ells Anna Mahé, que desitjaven col·laborar en Le Libertaire i ella es mostrà partidària d'aquest acostament. Abans de la gran guerra deixà les seves funcions en Le Libertaire, encara que en 1915 seguia les activitats pacifistes dels «Amics de Le Libertaire». Malalta del cor, decidí retirar-se a «L'Avenir Social» d'Épône, regentat per Madeleine Vernet. Hélène Lecadieu va morir el 23 de juliol de 1916 a Épône (Illa de França, França). En el seu enterrament al cementiri parisenc de Père Lachaise, André Schneider pronuncià un discurs en nom de Pierre Martin, que per greu malaltia no havia pogut desplaçar-se. Lecadieu, que havia signat en 1900 l'arrendament emfitèutic en nom de Le Libertaire per al lloguer d'un terreny al número 15 del carrer Orsel, amb la finalitat d'instal·lar-hi la redacció del setmanari, com a antiga òrfena de l'assistència pública sense infants, l'Estat heretà el local quan ella morí, arreplegant els mobles, els llibres, els fullets i els arxius, sense que els militants, desorganitzats per la guerra i la repressió, poguessin oposar-s'hi.

***

Notícia d'una de les detencions d'Étienne Séchaud apareguda en el diari de Charleville Le Courrier des Ardennes del 5 de desembre de 1891

- Étienne Séchaud: El 20 d'octubre de 1856 –el certificat de defunció cita erròniament 1851– neix a Les Eaux-Vives (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Étienne Antoine Séchaud. Fill de pares francesos, sos pares es deien Nicolas Séchaud i Josette Marguerite Wuadens, venedora, i en néixer son pare ja era difunt. Es guanyava la vida treballant d'obrer joier i rellotger. En la dècada dels setanta vivia a Douvaine (Savoia, Arpitània). En 1874 va ser cridat a fer el servei militar a Annecy (Savoia, Arpitània), però després no es presentà als períodes d'instrucció obligatoris i va ser declarat insubmís. La policia el donà per desaparegut a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i a Niça (País Niçard, Occitània). A finals de 1895 arribà a Toló (Provença, Occitània) a la recerca de la seva feina de joier. Amb una ordre de busca i cerca, les autoritats franceses el volien expulsar del país. El febrer de 1896 la policia notificà que havia abandonat el seu domicili, al número 22 del carrer Nicolas Laugier de Toló per anar a Marsella (Provença, Occitània). Patí nombroses condemnes: sis mesos de presó pel consell de guerra de Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França) per «desaparició d'uniforme militar»; dos mesos de presó pel Tribunal Correccional de Marsella per «vagabunderia»; un mes de presó pel Tribunal d'Auxerre (Borgonya, França) per «robatori»; un mes de presó pel Tribunal d'Orleans (Centre, França) per «cisa d'aliments i vagabunderia»; i quatre mesos de presó pel Tribunal de Gwened (Bro Gwened, Bretanya) per «robatori». Considerat per les autoritats com un «anarquista perillós i partidari de la propaganda pel fet», va ser sotmès a una activa vigilància. El 28 de setembre de 1897 va ser jutjat en consell de guerra de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i condemnat a un mes de presó per «insubmissió». El 2 de febrer de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Saint-Brieuc (Bro-Sant-Brieg, Bretanya) a quatre mesos de presó per «abús de confiança», quan treballava de rellotger al taller de Le Quilleuc i es quedà una agulla d'or, i el 19 de novembre de 1909 el mateix tribunal el condemnà pel mateix delicte a 15 dies de presó. El juliol de 1912 va ser detingut per «vagabunderia» per la gendarmeria de Lessay (Normandia, França) i el 16 de gener de 1914 per viatjar amb tren sense bitllet de Nontron a Angulema (Poitou-Charentes, França) i condemnat a 16 francs de multa. Étienne Séchaud va morir el 6 de febrer de 1918 a l'asil de Saint-Frai de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Carlo Abate (ca. 1920)

- Carlo Abate: El 20 d'octubre de 1859 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escultor anarquista Carlo Abate. Estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Brera a Milà sota la direcció de Raffaele Casnedi, Ambrogio Borghi i Bartolomeo Giuliano. Un cop diplomat, en 1888 va ser nomenat soci honorari de la citada acadèmia. En 1889 la seva estàtua Femmina va ser una de les obres propostes per al Premi Umberto. En 1894 el seu grup escultòric Panem nostrum quotidianum, exposat a la Triennal de Brera, obtingué el Premi Tantardini. Treballà a Milà, amb Francesco Confalonieri i Riccardo Galli, seguint l'estil del «verisme llombard», inspirat en l'ideal humanitari i força d'acord amb els seu pensament anarquista. Després que la seva companya, Enrichetta Corbello, i tres dels seus cinc fills morissin en una epidèmia, decidí emigrar amb son fill Abbondio, de 10 anys, i sa filla Marta, nounada, als Estats Units. El 18 de maig de 1896 arribà a bord del «Normandie» a Nova York (Nova York, EUA). Després d'uns temps en aquesta ciutat, s'instal·là a Quincy (Massachusetts, EUA) i en 1899 s'establí definitivament al barri italià de Barre (Vermont, EUA). En aquesta ciutat, un dels bressols de la indústria del granit nord-americana, ensenyà durant molts anys a l'Escola de Popular de Disseny Industrial de la colònia italiana i a l'Escola Nocturna de Disseny, que havia creat amb subvencions municipals. La matrícula d'aquestes escoles era molt baixa i el que pretenia era formar els joves en disciplines culturals per evitar que treballessin a les pedreres de granit, on les malalties causades per la inhalació de la pols d'aquesta pedra portava el pacient a una ràpida mort per silicosi. Va fer una gran amistat  amb conegut propagandista anarquista Luigi Galleani quan aquest s'instal·là a Barre i dirigí i edità nominalment –Galleani estava en crida i cerca–, a partir del primer número (6 de juny de 1903), la revista mensual que aquest fundà, Cronaca Sovversiva, i dissenyà la seva capçalera i col·laborà amb il·lustracions i targetes postals (Mikhail Bakunin, John Most, Matteo Morral, Sofia Peroskaja). També va ser un dels fundadors de la Granite Manufacturers and Quarriers Association (GMQA, Associació de Treballadors del Granit i Picapedrers) i fou membre de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). Trobem obres seves a la Galeria d'Art Modern de Milà i a diverses institucions de Barre. Carlo Abate va morir l'1 d'agost de 1941 a Barre (Washington County, Vermont, EUA). L'octubre de 1985 va ser inaugurada al Dente Park de Barre l'estàtua The scultor, obra de Philip Paini –amb dibuix d'Elmmo Peduzzi i model de Giuliano Cecchinelli–, erigida pels descendents italoamericans de la ciutat i dedicada a Carlo Abate, com a personificació de l'immigrant italià i considerat l'escultor més important de la ciutat.

Carlo Abate (1859-1941)

***

Necrològica de Lucien Hénault apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 27 de juny de 1914

- Lucien Hénault: El 20 d'octubre de 1870 neix a Marneffe (actualment pertany a Burdinne, Huy, Lieja, Valònia) el metge anarquista i lliurepensador Lucien Adolphe Hénault. Era fill d'Hyacinthe Joseph Hénault i de Léonie Pauline Dormal. Quan estudiava a Lieja (Valònia) entrà a formar part del Cercle d'Estudiants Socialistes (CES) i del Partit Obrer Belga (POB). El 18 de setembre de 1899 participà en un míting a la Cooperativa «Populaire» de Brussel·les en suport d'Alfred Dreyfus. El 16 de novembre de 1899 es casà a Lieja amb la mestra russa Anne de Kramsky, de qui es va divorciar el 19 de setembre de 1908. El juny de 1900, quan militava en el POB, fundà, amb Paul Sosset (Flaustier) i Georges Thonar, el periòdic anarcocomunista Le Réveil des Travailleurs. Organe libertaire, que arribà a tenir 1.200 subscriptors fins que deixà de publicar-se l'abril de 1903. Aleshores vivia al número 1 del carrer Monulphe de Lieja, seu també del citat periòdic. En aquesta època també col·laborava en els periòdics L'Effort Éclectique i Le Libertaire, i va fer nombroses conferències sobre «educació revolucionària de les masses» amb Flaustier. En 1901 envià cròniques sobre Bèlgica per a Les Temps Nouveaux. Entre el 7 i el 8 d'abril de 1901, sembla, participa en el Congrés Anarquista celebrat a Brussel·lès (Bèlgica) que arreplegà una trentena de delegats. L'11 de juny de 1901 va ser un dels oradors, amb altres companys (Armand Binet, Émile Chapelier, Jean Hardi, Julius Mestag, Jean de l'Ouerthe i Georges Thonar), d'un míting a la Casa del Poble de Brussel·les sota el títol «Le socialisme en danger. Le Parti Ouvrier contre la liberté. Socialisme et anarchie». El 27 de setembre de 1901 participà, en nom del POB, en una reunió celebrada a la Cooperativa «Populaire» de Brussel·les entre la Federació Provincial de Miners de Lieja i la Federació de Lieja del POB, on es va convocà una vaga general. El gener de 1902 va ser expulsat del POB per haver publicat l'any anterior el fullet Le Parti Ouvrier et l'Anarchie, encara que continuà sent membre de la Cooperativa «Populaire» i de la Impremta Socialista. El novembre de 1902 participà en un míting a la «Nouvelle Cour de Bruxelles», amb Émile Chapelier, Hatstont, Jules Moineau i Jean-Louis Robyn. A finals de 1902 emigrà per qüestions de feina al Brasil, on restà tres anys. De bell nou a Bèlgica, esdevingué cap de servei a l'Hospital de Saint-Gilles de Brussel·les. Encara que anarquista, milità des d'aleshores sobretot en «La Libre Pensée». El 7 d'octubre de 1908 es casà a Brussel·les amb Rachel Paula Julie Mariette Davignon. En 1909 participà en la campanya de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia, i sa companya, Rachel Davignon, mantingué correspondència amb Soledad Villafranca Los Arcos, companya del pedagog llibertari. En 1911 era secretari dels «Amis de l'Orphelinat Rationaliste» de Forest-Lez-Bruxelles (Brussel·les, Bèlgica), que tenia per objectiu fer costat aquesta institució i propagar els seus principis. A partir de setembre de 1913, i fins a la seva mort, publicà L'École Affrranchie, revista de la citada institució pedagògica. Mantingué una estreta correspondència amb la revista anarquista Les Temps Nouveaux. Lucien Hénault va morir el 18 de juny de 1914 a Brussel·les (Bèlgica) i va ser enterrat dos dies després. Segons la seva necrològica publicada en Les Temps Nouveaux del 27 de juny de 1914 va morir «víctima del deure professional».

Foto policíaca d'Alfredo Forti (27 de febrer de 1894)

- Alfredo Forti: El 20 d'octubre de 1875 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Alfredo Forti. Era fill natural d'Ernesta Forti. Treballava de dependent a la lleteria del carrer Joquelet de París (França), propietat del destacat anarquista Constant Martin, aleshores company de sa mare. El 27 de febrer de 1894 va ser fitxat per la policia francesa com a anarquista. El 8 de març de 1894 va ser expulsat de França, juntament amb sa mare, per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós «Procés dels Trenta». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A Londres Ernesta Forti es casà immediatament amb el sastre francès Josep Clair Sicard, el qual reconegué son fill, esdevenint aquest automàticament ciutadà francès amb tots els drets. L'octubre de 1894 el nou Alfred Sicard, antic Alfredo Forti, retornà a França i va fer valer els seus drets anul·lant-se el decret d'expulsió. En 1895 vivia al número 3 del carrer Joquelet i treballava d'impressor. Desconeixem la data i el lloc de la seva mort.

Alfredo Forti (1875-?)

***

Comunicat de Bruno Cerchiaro sobre la detenció de Carlo Tresca aparegut en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 16 de setembre de 1916

- Bruno Cerchiaro: El 20 d'octubre de 1879 neix a Feroleto Antico (Calàbria, Itàlia) el propagandista anarquista Bruno Cerchiaro. Sos pares es deien Raffaele Cerchiaro i Anna Perri. En 1894 emigrà als Estats Unit i s'establí a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA), on, després d'un temps, col·laborà en els periòdics llibertaris L'Avvenire i Cronaca Sovversiva, fet pel qual va ser fitxat com a anarquista per les autoritats. Amic i partidari de l'anarquista Carlo Tresca, en 1916 participà activament en la campanya pel seu alliberament quan aquest va ser detingut a Minnesota. Desenvolupà una intensa tasca propagandística aprofitant la seva feina com a viatjant per a una empresa de reparació de calcat, tenint contactes a diferents cercles i localitats. Bruno Cerchiaro va morir el 22 d'abril de 1933 a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA) i fou enterrat al cementiri luterà de Saint Peters d'aquesta localitat.

Bruno Cerchiaro (1879-1933)

***

- Domenico Bedoni: El 20 d'octubre de 1883 neix a Sanguinetto (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Domenico Bedoni. Son pare es deia Pietro Bedoni i desconeixem el nom de sa mare. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti s'acostà al pensament anarquista i s'implicà en el moviment antimilitarista sorgit per lluitar contra la Gran Guerra de Milà (Llombardia, Itàlia), ciutat on treballava d'obrer mecànic. Ben igual que altres «objectors de consciència» desertà i es refugià a Suïssa, on compartí exili amb Ugo Fedeli, Luigi Frigerio, Francesco Ghezzi, Bruno Misefari, Guiseppe Monanni, Guido Rusconi, Tomaso Serra, Giuseppe Spotti i altres anarquistes. A Zuric (Zuric, Suïssa) participà activament en el moviment antifeixista durant els anys vint i trenta i per aquestes activitats la policia el mantingué constantment vigilat. Entre 1933 i 1955 va estar inscrit en el registre policíac de fronteres. En 1944 sembla que es nacionalitzà suís. Entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 participà, amb Ugo Angelini i Domenico Ludovici, com a delegat dels grups suïssos, en el III Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). També representà, amb Ugo Angelini, Anna Bedoni i Giuseppe Bergamasco, els grups anarquistes italianes a Suïssa en el V Congrés Nacional de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Domenico Bedoni va morir el 13 de maig de 1963 a Zuric (Zuric, Suïssa) i, en coherència amb el seu pensament ateu i materialista, va ser incinerat. Un grup anarquista suís portà el seu nom.

***

Necrològica de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 17 d'agost de 1924

- Lucien Grossin: El 20 d'octubre de 1886 neix a Versalles (Illa de França, França) l'anarcopacifista i anarcosindicalista Lucien Émile Grossin. Sos pares es deien Louis Alexis Grossin i Marie Charlotte Tissier. Xofer de taxi a París (França) de professió, visqué a Saint-Denis (Illa de França, França). Per una malaltia de l'estomac, va ser llicenciat del 46 Regiment d'Infanteria. Fou membre del Comitè de Defensa Sindicalista de Cotxers i Xofers de París i del Departament del Sena, del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionari de Cotxers i Xofers, creat el juny de 1916, i del Comitè pel Rellançament de les Relacions Internacionals (CRRI). El 19 de setembre de 1916 va ser detingut per distribuir pamflets pacifistes i un dels «Amis du Libertaire», signat per Claude Content i on es denunciava la guerra, i alliberat després de ser interrogat. En aquesta època treballava per al xofer Léon Jahane, militant de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i tresorer dels «Amis du Libertaire». El 18 de juny de 1917 va ser novament detingut amb altres militants (Louis Bertho, Claude Content, Marie Thimothée, Joseph Barbé, Eugène Clauss i Pierre Ruff) arran de l'escorcoll policíac al domicili de Pierre Le Meillour on es van trobar 10.000 exemplars d'un número clandestí de Le Libertaire amb un únic article, «Exigeons la paix», de Raymond Pericat, tresorer aleshores del «Comitè de l'Entraide». El 4 de juliol d'aquell any se li va retirar el permís de conduir i l'11 d'octubre va ser jutjat pel X Tribunal Correccional de París i condemnat a quatre mesos de presó per transportar els paquets del periòdic a les estacions, mentre Barbé, Ruff i Content van ser condemants a 15 mesos, Le Meillour a un any i Bertho a dos mesos. El 31 d'octubre i el 12 de desembre de 1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué sense èxit per obtenir la restitució del seu permís de conduir i del també xofer anarcopacifista, Léon Jahane. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval també intentà intercedir davant el ministre de l'Interior. En els anys vint continuà militant en el sindicat dels xofers. Sa companya fou Louise Petit. Lucien Grossin va morir el 15 d'agost de 1924 a l'Hospital Bichat de París (França) i deixà vídua i quatre infants.

***

Cartell anunciador d'una xerrada de Gastón Leval a Barcelona (1937)

- Gaston Leval: El 20 d'octubre de 1895 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval. Era fill il·legítim d'un communard i de la portera Jenny Juliette Piller. Els seus primers anys van ser un calvari i es va adherir molt jove a l'ideal anarquista –als 14 anys ja va participar en una manifestació a París de protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, i tres anys més tard participarà activament en el moviment llibertari. En 1915, insubmís a l'ordre de mobilització, es va refugiar a Espanya amb passaport fals a nom de Felipe Montblanch, on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), instal·lant-se a Saragossa i a després a Barcelona. En aquests anys va conèixer les presons de València i de Barcelona per la seva militància llibertària. En 1921, com a membre de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona, va formar part de la delegació cenetista al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja (ISR) i al III Congrés de la III Internacional a Moscou, on amb Victor Serge, Emma Goldman i Alexandre Berkman van exigir a Lenin l'alliberament dels anarquistes russos empresonats; la delegació de la CNT es pronunciarà per la ruptura dels lligams amb els bolxevics. En tornar de Rússia va viatjar per tota la Península, primer vivint com a fotògraf ambulant i després com  mestre a l'escola racionalista finançada pel Sindicats de Marins de la CNT a La Corunya. En 1924, després que cop d'Estat de Primo de Rivera clausurés l'escola, va embarcar-se de polissó i sense passaport cap a l'Argentina, on militarà en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i escriurà molt, vivint del periodisme i com a professor de francès, fins a la seva tornada a Espanya, ja com a influent teòric de l'anarquisme, en 1934, quan la dictadura argentina d'Uriburu s'escampà. Quan esclata la revolució en juliol de 1936, i després de rebutjar càrrecs polítics  en la Generalitat i el Govern central, va viatjar amb David Antona Domínguez a França a comprar armes. A partir de 1937 va prestar la seva ajuda als pagesos en la construcció de les col·lectivitats llibertàries, arreglant documentació per als seus posteriors estudis sobre història del col·lectivisme durant la Revolució espanyola. En 1938 va tornar a França, però va ser detingut per la seva insubmissió i condemnat a quatre anys i mig de presó. Després de passar per un munt de presons (Cherche Midi, a París; Fort Saint Nicolas, a Marsella; Avinyó, Lió, Dijon) el 14 d'agost de 1940 va evadir-se de la presó de Clairvaux, quan un bombardeig alemany destrueix parcialment la fortalesa on estava tancat. Amb l'Alliberament va militar en la Federació Anarquista (FA), realitzant nombroses conferències, i viurà clandestinament amb noms falsos fins al 1949 –va participar en nom de la CNT en el gran míting parisenc del 14 d'octubre de 1944 amb el nom de Nicasio Casanova. Viurà dos anys a Bèlgica fins a la seva amnistia en 1951. Es guanyava la vida a França com a corrector d'impremta i en 1955 va crear el Grup Socialista Llibertari, que es transformarà en Centre de Sociologia Llibertària i editarà la revista Cahiers du Socialisme Libertaire, que serà reemplaçada per Cahiers de l'Humanisme Libertaire i més tard per Civilisation Libertaire. Durant les jornades de Maig del 68 va participar activament en els debats universitaris, defensant les posicions llibertàries contra les marxistes. Sempre mantindrà un fort contacte amb els cercles llibertaris de l'exili espanyol. Ideològicament, en la dècada dels vint va destacar com a anarquista intransigent i pur; amb el temps aprofundirà en els seus plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt l'aspecte econòmic, tot defensant la superioritat de les federacions d'indústria sobre la comuna, fet que no el va desmarcar del bakuninisme ni del pensament kropotkià. Va col·laborar en infinitat de publicacions, com ara A Plebe, Ação Direta, Acción Libertaria, Astu­rias, Castilla Libre, CNT, CNT del Norte, Cultura Libertaria, Desper­tad, Estudios, Fragua Social, Frente Libertario, La Guerra Social, Liberación, Le Libertaire, Nueva Senda, Nuevo Aragón, Páginas Libres, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz de las Artes Blancas, etc. És autor de nombrosos llibres i fullets d'anàlisi, d'història i autobiogràfics, com ara Los anarquistas rusos en prisión, A través de su destino, Civilisation libertaire, Contra la guerra, Génese et réalité historique de l'État, La interpretación de la historia, Kropotkine et Malatesta, Michel Bakounine. Le congrés de Saint Imier (amb Guillaume), La muerte del genio (1923), Poetas y literatos franceses (1930), Problemas económicos de la Revolución española (1932), Infancia en cruz (1933), El Mundo hacia el abismo (1934), El prófugo (1935), Conceptos económicos en el comunismo libertario (1935), Estructura y funcionamiento de la sociedad comunista liber­taria (1936), Nuestro programa de reconstrucción (1937), Precisiones sobre el anarquismo (1937), Recursos alimenticios de la España antifascista (1937), Social reconstruction in Spain (1938), L'indispensable révolution (1948), Le communisme. L'Etat contre le commu­nisme (1950), Manifeste socialiste libertaire (1951), Bakou­nine et l'Ètat marxiste (1955), Né Franco, né Stalin. La colletivitá anarchica spag­nola nella lotta contra Franco e la reazione staliniana (1955), Socialistes Iibertai­res, pourquoi (1956), Los varios factores en sociología (1957), Le chemin du socialisme (1958), Pratique du socialisme libertaire (1959), Elements d'ethique moderne (1961), L'enfance en croix (1961), Problémes contemporains (1964, amb Bouyé-Riera), La falacia del marxismo (1967), L'humanisme libertaire (1967), L'Espagne libertaire (1971), Rinascitá del movimento libertario (1971), La pensée constructive de Bakounine (1976), Colectividades libertarias en España (1977), El Estado en la en historia (1978), La obra constructiva de la revolución española (1982, amb Souchy i B. Cano), etc. A més de Gaston Leval va fer servir altres pseudònims: Max Stephan, Silvio Agreste, José Benito, Benito Gómez, Felipe Montblanc, Nicasio Casanova, Josep Venutti... Sa companya fou l'espanyola Matilde Martínez. Gaston Leval va morir el 8 d'abril de 1978 a l'Hospital Quatre-Villes de Saint-Cloud (Illa de França, França). Una part important del seu arxiu personal es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Necrològica de Jules D'Hooge apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 19 d'octubre de 1924

- Jules D'Hooge: El 20 d'octubre de 1900 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Jules Auguste D'Hooge –sovint citat com Dhooge. Era fill natural de Marie Louise Clocqué, cardadora pentinadora, i va ser reconegut per son pare, Camille D'Hooge, teixidor i jornaler belga; l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 14 de setembre de 1901 a Roubaix. Durant la Gran Guerra va ser integrat obligatòriament en un batalló disciplinari per les tropes alemanyes d'ocupació. Després de la guerra visqué al barri popular de Longues Haies de Roubaix i estava subscrit als periòdics Combat i Le Libertaire. En aquesta època participà en les activitats del grup llibertari local i sembla que en el grup lliurepensador «Ni Dieu ni Maître». El 12 de novembre de 1921 es casà a Roubaix amb Germaine Vandepeute, amb qui tingué un infant. En aquesta època treballava d'obrer especialitzat en sondatges i vivia amb sos pares al número 21 de la cour Binet de Longues Haies de Roubaix. El seu últim domicili va ser al número 22 del carrer Sainte Élisabeth. Tuberculós després del seu pas pels batallons disciplinaris, Jules D'Hooge va morir el 13 d'octubre de 1924 a l'Hospital de la Fraternité de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) i va ser enterrat tres dies després, moment en el qual Théo Coket, del grup «Ni Dieu ni Maître» va fer el seu elogi fúnebre.

***

Cesare Teofoli

- Cesare Teofoli: El 20 d'octubre de 1900 neix a Papigno (Terni, Úmbria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Teofoli, conegut com Cesaretto il Ternano i Cesare Dalmotti. Sos pares es deien Antino Teofoli i Anna Corsetti. Es guanyava la vida com a obrer mecànic. Després de ser denunciat per lesions, a causa de les quals va morir un feixista, l'abril de 1923 va ser jutjat i absolt. Posteriorment, amb el passaport en regla, emigrà a Bèlgica. L'octubre de 1924 va ser expulsat de Bèlgica i passà a França, on el juny de 1928 va ser detingut per «lesions mortals» i expulsat cap a Luxemburg; en 1929 abandonà aquest país i passà novament a Bèlgica. Establert a Athus (Aubange, Valònia), desenvolupà una intensa propaganda anarquista entre l'emigració italiana, entre els treballadors sense feina i durant els períodes de desocupació. Posteriorment es traslladà a Brussel·lès, on entre els anys 1933 i 1936 destacà pel seu activisme. La tardor de 1933 fou un dels presumptes organitzadors i autors de l'atemptat contra la Casa d'Itàlia de la capital belga i en 1934 participà en la reunió celebrada a «La Maison des Huit Heures» amb la finalitat de reorganitzar l'emigració llibertària italiana a Bèlgica, assistint també a les reunions setmanals de les organitzacions antifeixistes que tenien lloc a la Casa del Poble. El 7 de novembre de 1936 partí, amb altres tres companys (Marcello Bianconi, Ugo Guadagnini i Vittorio Órtore), com a voluntari a fer costat la Revolució espanyola. L'abril de 1937, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà una missió a París (França) per a ocupar-se del lliurament de les contribucions financeres del Comitè Anarquista Italià (CAI). De bell nou a Barcelona (Catalunya), el maig de 1937 retornà a Brussel·les, on participà en iniciatives de suport de la Revolució espanyola organitzades pel Grup Anarquista Belga-italià. El desembre de 1940 va ser detingut per la policia alemanya a l'hotel on treballava i va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Portat a Terni (Úmbria, Itàlia), el gener de 1941 va ser reclòs al camp de concentració d'Ariano Irpino (Campània, Itàlia). Cesare Teofoli va morir en 1952 al barri de Pegli de Gènova (Ligúria, Itàlia).

***

Francisco Carrasco de la Rubia (1938)

- Francisco Carrasco de la Rubia: El 20 d'octubre de 1905 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el periodista i cineasta anarcosindicalista Francisco Carrasco de la Rubia. Fill d'una família benestant del barri de Triana, sos pares es deien Francisco Carrasco Garrido, jornaler, i Ana de la Rubia Fernández. Periodista afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, va entrar com a redactor de cinema en La Vanguardia dos mesos abans de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936 i fou corresponsal de guerra al front d'Aragó per aquest diari entre agost i octubre d'aquell any, cobrint la «Columna Durruti». El 7 d'agost de 1938, organitzada per l'Ateneu Professional de Periodistes, va fer la conferència «Nuevos rumbos del cinema hispano» a l'Ateneu Barcelonès, que tingué una segona part el 9 de desembre d'aquell any a la Casa de Cultura de Barcelona. Durant els anys bèl·lics col·laborà en nombroses publicacions (Cinegramas, La Esquella de la Torratxa, Mi Revista, Popular Film, Redención, Solidaridad Obrera, Umbral, etc.). Ocupà un càrrec en la Secció de Cinema en la Subsecretaria de Propaganda del Govern de la II República espanyola i va fer intervencions en Ràdio Barcelona. Sembla, que s'afilià a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Membre de l'anomenat «Grup Cinemàtic», dirigí els curts metratges documentals Ejército regular (1937) i Campesinos de ayer y de hoy (1938). En 1938 prologà el llibre de Ignacio F. Iquino ¡Guá..., guá...! El 25 de setembre de 1938 abandonà la crítica cinematogràfica i les tasques propagandístiques i s'incorporà a files. Amb el triomf franquista, el 15 de febrer de 1939 va ser detingut per agents del Servei d'Informació i Policia Militar; jutjat en consell de guerra el 13 d'abril amb altres 12 persones, va ser condemnat a mort per les seves relacions amb el moviment anarquista i les seves cròniques i fotografies del front de guerra. Francisco Carrasco de la Rubia, després de ser obligat a casar-se per l'Església amb la seva companya, amb qui acaba va de tenir una filla (Marta), va ser afusellat, juntament amb 15 persones més, el 13 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Fou l'únic redactor de La Vanguardia executat pels feixistes. Son germà menor, el pintor José Carrasco de la Rubia, va ser afusellat pels feixistes l'1 d'octubre de 1936 a Sevilla.

Francisco Carrasco de la Rubia (1905-1939)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 19 d'octubre

Esdeveniments

Portada del primer número de Solidaridad Obrera

- Surt Solidaridad Obrera: El 19 d'octubre de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Solidaridad Obrera. Órgano de las sociedades obreras, també coneguda com La Soli, dirigida per Jaume Bisbe, amb el suport intel·lectual d'Anselmo Lorenzo i econòmic de Ferrer i Guàrdia. Aquesta publicació, l'òrgan d'expressió obrer, d'aparició regular i periòdica, més antic de l'Estat, era la portaveu de les agrupacions sindicals anarcosindicalistes ajuntades sota el nom «Federació Local de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera», que s'havien anat formant a Catalunya recollint el contingut de l'antiga Federació Regional Espanyola de la Primera Internacional. La reestructuració del sindicalisme revolucionari que en 1910 va donar lloc a Confederació Nacional del Treball, va fer que aquesta organització anarcosindicalista adoptés Solidaridad Obrera com a òrgan d'expressió de la CNT a Catalunya. Fins al 1916, llevat els períodes de suspensió governativa, Solidaridad Obrera va aparèixer setmanalment, però en aquest any, gràcies als esforços de la CNT, el setmanari es va convertir en diari, fins al 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera va llançar la CNT a la clandestinitat, però tornant-se editar públicament de bell nou durant la dictablana del general Berenguer amb una periodicitat setmanal. En el Ple de Catalunya de maig de 1930 es va acordar obrir una subscripció extraordinària per aconseguir la instal·lació d'una impremta pròpia, la compra d'una rotativa i tornar convertir el setmanari en publicació diària. A partir d'agost de 1930 va tornar a sortir diàriament dirigida per Joan Peiró i que duraria, llevat de les suspensions governatives de rigor, fins al gener de 1939. Després del Congrés de la CNT de 1931 a Madrid La Soli va poder tenir impremta pròpia amb una rotativa de segona mà adquirida al periòdic La Libertad, propietat del «pirata» mallorquí Joan March Ordinas. Durant la Revolució espanyola Solidaridad Obrera tirava 350.000 exemplars diaris, el periòdic de més tiratge de tot l'Estat. Durant els cent anys de la publicació s'ha editat en diferents indrets (Galícia, València, Extremadura, Huelva, Bilbao, París, Mèxic, Alger, Oran...). Des de 1976 ha estat l'òrgan d'expressió de la CNT catalana i amb la integració dels sindicats de les Illes a la Federació Regional, s'ha convertit en el portaveu de la CNT de Catalunya i de les Balears i en l'òrgan d'expressió de tota la Confederació Nacional del Treball.

Solidaritat Obrera, una històrica federació

***

Cartell de l'acte

- Acte sobre el «Cas Ben Barka»: El 19 d'octubre de 1966 se celebra a la Salle de la Mutualité de París (França) una conferència pública de denúncia per la desaparició de Mehdi Ben Barka, sota el títol «La scandaleuse affaire Ben Barka». L'acte va ser organitzat pel Grup Llibertari «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA) de França i hi van intervenir el periodista i assagista nacionalista bretó Maurice Lebesque (Morvan Lebesque) i l'escriptor llibertari Daniel Guérin. Mehdi Ben Barka, activista per la independència del Marroc i posteriorment dissident del règim de Hasan II i dirigent del moviment tercermundista, va ser segrestat el 29 d'octubre de 1965 a París per agents secrets de la policia francesa i marroquina i torturat fins a la mort; mai no es va trobar el seu cos.

***

Cartell de l'acte

- Xerrada d'Abel Paz: El 19 d'octubre de 1995 se celebra a la seu de la Biblioteca Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia) una trobada amb l'històric militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Diego Camacho Escámez (Abel Paz) on parlà sobre les seves experiències durant la Revolució espanyola de 1936 a 1939.

***

Un moment de la jornada. D'esquerra a dreta: Enzo Santarelli, Goffredo Fofi, Pietro Masiello (Foto: Giuliano Galluzzi)

- Jornada d'estudi sobre Berneri: El 19 d'octubre de 1996 se celebra a la Llibreria Internacional «Il Manifesto» de Roma (Itàlia) una jornada d'estudi sobre la figura de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. Sota el títol «Camillo Berneri, un anarchico tra Gramsci e Gobetti», va estar organitzada per «Il Manifesto», la llibreria «Anomalia» de Roma i la Rivista Storica dell'Anarchismo de Pisa (Toscana, Itàlia). L'esdeveniment comptà amb la participació de Nico Berti, Gianni Carrozza, Costanzo Casucci, Goffredo Fofi, Aldo Garzia, Francisco Madrid Santos, Pietro Masiello, Valentino Parlato, Gabriele Polo, Enzo Santarelli, Marco Scavino i Claudio Venza, entre d'altres. Després de la presentació de les ponències («Actualità del pensiero di Berneri», per Goffredo Fofi; «Berneri e il fascismo», per Gianni Carrozza; «La passione critica: il pensiero federalista di Berneri», per Francisco Madrid Santos; «Berneri nel laberinto spagnolo», per Claudio Venza; «Carlo Rosselli e Camillo Berneri: una discussione politica e un drama umano», per Costanzo Casucci; i «Berneri e Gobetti, riviluzionari eretici», per Marco Scavino) es realitzà una taula rodona.

Naixements

Foto policíaca de Victor Leleu (9 de gener de 1894)

- Victor Leleu: El 19 d'octubre de 1864 neix a Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Victor Louis Clément Leleu. Sos pares es deien Victor François Leleu, barber, i Julie Constance Joseph Courtot. Barber de professió com son pare, el 5 de desembre de 1885 va ser destinat per a fer el servei militar al 46 Regiment d'Infanteria. El 7 de juny de 1886 va ser nomenat caporal, el 26 de setembre caporal furrier i el 19 de desembre també d'aquell any sergent furrier. El 12 de setembre de 1888 va ser llicenciat. Visqué als carrers Hermite i Four Saint Adrien d'Arras on, a nom de son cunyat Charles Procope, rebia la premsa anarquista, especialment en 1890 el periòdic parisenc L'Attaque. Milità en el moviment anarquista d'Arràs i en aquesta època rebia des de París setmanalment del company Courtot un gir d'una desena de francs destinats a ajudar els companys de passada per Arràs. A finals d'abril de 1892 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i se li confiscaren correspondència i bibliografia força completa sobre anarquisme. El setembre de 1893 abandonà Arràs amb son cunyat Charles Procope i s'establí a l'orfenat Prévost de Cempuis (Picardia, França), dirigit pel pedagog anarquista Paul Robin, on treballà de conserge. En aquesta època estava en contacte amb Huard, mestre a Romorantin (Centre, França). El gener de 1894 va ser detingut a París i fitxat com a anarquista. L'abril de 1894 vivia al número 5 del carrer Sénégal i el juliol d'aquell any al número 5 del carrer David d'Angers de París. L'agost de 1903 estava domiciliat al número 3 del carrer David d'Angers del XIX Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Charles Léger (4 de juliol de 1894)

- Charles Léger: El 19 d'octubre de 1877 niex a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Charles Joseph Ferdinand Léger. Sos pares es deien Eugène Auguste Léger, arquitecte, i Marie Marguerite Bague. Orfe des d'infant, va ser recollit per familiars que vivien a Lió (Forez, Arpitània), on es va criar. En 1893 entrà a estudiar a la Granja Escola d'Agricultura de Mirecourt (Lorena, França), on, gràcies a dos condeixebles, entre ells un tal Lièvre, entrà en contacte amb el pensament anarquista. L'abril de 1894, fart dels maltractaments per part d'alguns companys, fugí de la Granja Escola d'Agricultura i s'establí a La Varenne-Saint-Hilaire, actual Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França), on entrà a treballar com a jardiner al domicili del propietari horticultor Breton, al número 26 del carrer Denfert-Rochereau. De caràcter solitari i misantrop, despertà sospites, sobretot després de lloar l'assassinat del president de la República Francesa Sadi Carnot, i el 2 de juliol de 1894 va ser detingut per mor de la delació de Breton. En l'escorcoll de la seva habitació, el comissari Soullière, de la circumscripció de Joinville-le-Pont (Illa de França, França), trobà una bomba en construcció i diverses fórmules d'explosius. Interrogat l'endemà, confessà les seves idees anarquistes, però declarà que la bomba només era per fer un simple experiment al jardí. Va ser tancat sota l'acusació de «possessió i fabricació d'enginys explosius», delicte castigat entre sis mesos i cinc anys de presó. El 4 de juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat de «fabricació d'enginys explosius». En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes del departament del Maine i Loira. El 25 d'agost de 1894 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional i condemnat, gràcies a la seva minoria d'edat, a dos anys de presó i a 50 francs de multa. En aquest judici negà la seva pertinença al moviment anarquista. Va ser empresonat fins 1896 a Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). Un cop lliure, s'instal·là a París. En 1897 va fer el servei militar i obtingué el certificat de bona conducta. El 29 de desembre de 1905 es casà a Saint-Bonnet-le-Troncy (Roine-Alps, Arpitània) amb la modista Marie Émilie Schumacher. Quan esclatà la Gran Guerra va ser incorporat a files com a soldat de segona classe al III Esquadró de Tren d'Equipatges Militars (III ETEM). Charles Léger va morir a resultes de les ferides provocades per l'explosiu d'una bomba llançada al front per l'aviació enemiga a l'Hospital Militar Núm. 32 de Mont-Notre-Dame (Picardia, França).

Charles Léger (1877-1917)

***

Foto policíaca de Jesús Navarro Botella (1905)

- Jesús Navarro Botella: El 19 d'octubre de 1881 neix a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) l'anarquista i mestre d'escola racionalista Jesús Navarro Botella. Sos pares, naturals de Bigastre (Baix Segura, País Valencià), es deien Bernardo Navarro Cabañes, comerciant dedicat a la venda i exportació de verdures de l'horta del Segura a través de la badia de Torrevella, i Rosario Botella Canales. Tenia una única germana, Rosario, tres anys major i quatre fills més nascuts del matrimoni moriren aviat. Quan era petit sa família es traslladà a Oriola (Baix Segura, País Valencià) i realitzà els seus estudis al Col·legi de Santo Domingo, però abans d'acabar-los moriren sos pares i hagué d'abandonar-los. D'antuvi s'integrà en el republicanisme federal d'Oriola i fou redactor de Renacimiento, òrgan d'expressió del partit republicà local. En 1902 era el president del Centre de Societats Obreres «La Unión» de Cartagena (Múrcia, Castella, Espanya), acostat al mestre laic portuguès Manuel Ferreira de l'Escola Moderna que sostenia la Federació Obrera. El març de 1903, arran de la detenció Ferreira i el tancament temporal de l'escola, marxà cap a Madrid (Espanya), on, ja declarant-se anarquista, milità en la societat de paletes «El Porvenir del Trabajo», organitzadora del III Congrés de la Federació Regional, proper al «Grupo 4 de Mayo». També en aquesta època col·laborà en la premsa anarcosindicalista, com ara El Obrero Moderno (1902), La Solidaridad Ferroviaria (1902), El Rebelde (1903-1904, amb Julio Camba i Antonio Apolo) i, sobretot, en el suplement de La Revista Blanca (1903), comptant amb la confiança de Federico Urales, a més de Tierra y Libertad. En 1903 sembla que participa en les tasques d'organització de la Internacional Anarquista arran del congrés de maig. Després de la detenció de Francisco Soler, es posà al front de l'oficina de la Federació Regional Espanyola (FRE) a Madrid. Va ser empresonat en diverses ocasions a la presó Model madrilenya. L'agost de 1903 es traslladà a Barcelona (Catalunya), on s'encarregà de l'escola obrera racionalista de l'Ateneu Obrer d'Hostafrancs, encara que va fer viatges a Madrid de manera puntual. Va ser nomenat secretari del Comitè Antimilitarista de Barcelona i amb Samuel Torner Viñalonga realitzà tasques de propaganda racionalista a la zona. Acostat al Centre d'Estudis Socials, radicat al carrer de Jupí de Barcelona, i als grups d'acció locals, a mitjans de 1904 va ser empresonat per delictes d'impremta. També va ser acusat de aferrar cartells revolucionaris als parets del centre de la capital catalana. El setembre de 1904, pogué fugir de la Península amb el suport de Francesc Ferrer i Guàrdia, qui l'amagà al seu camarot al vaixell que des de Barcelona es dirigia al Congrés Lliurepensador de Roma. Després del congrés, Ferrer pagà el seu bitllet cap a París (França), a més de lliurar-li cartes de recomanació. Gràcies a aquestes cartes, trobà feina a la llibreria dels germans Garnier i es relacionà amb Charles Malato i altres anarquistes d'acció. Se li va relacionar amb l'atemptat de la Rambla de les Flores de Barcelona de 1904 i amb les tasques de coordinació i preparació de l'atemptat contra Alfons XIII portat a terme el 31 de maig de 1905, on es va veure implicat com a possible autor material, sota el nom d'Alejandro Farrás, encara que sembla erròniament. El 25 de maig de 1905 va ser detingut, amb Pedro Vallina, Fernando Palacios, Bernard Harvey, Caussanel i altres anarquistes, sota l'acusació de tinença d'explosius. Un cop es dissolgué el grup de París, sembla que marxà cap al Brasil, on treballà com a traductor i representant de l'editorial Garnier durant molts d'anys. Mai no se'n va saber res més. En 1911, l'exvicesecretari de l'Escola Moderna de València va fer una crida per la premsa per a la seva localització que no va reeixir.

***

Albert Aernoult

- Albert Aernoult: El 19 d'octubre de 1886 neix a Romainville (Illa de França, França) el sindicalista i llibertari Albert Aernoult –el certificat de naixement només cita el nom d'Albert i de llinatge Aernout. Era fill natural de la jornalera Marie Célestine Perrin i només reconegué l'infant el 12 d'octubre de 1894; finalment l'infant va ser legitimat pel matrimoni d'aquesta amb el terrelloner Maximilien Louis Aernout celebrat el 24 de març de 1906. Es guanyà la vida com a ensostrador. A finals de 1905, com a militant sindicalista, va prendre part en la vaga dels terrelloners del metro parisenc. Partidari de l'acció directa i de la «cacera d'esquirols», fou identificat com un dels activistes i denunciat. Per fugir de la persecució, deixà Romainville i es posà a fer feina a les mines de Courrières; fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per «violència durant vaga». De tornada a Romainville, poc abans de la catàstrofe de Courrières del 10 de març de 1906, fou detingut per complir la pena, reduïda a 10 mesos, que penà a la presó parisenca de la Petite Roquette. Un cop alliberat, el 20 de març de 1907 signà un allistament per tres anys «exhortat» pel conseller d'Estat Voisin. L'1 de juliol de 1909 fou enviat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) per complí una pena de presó d'uns dies. L'endemà, Albert Aernoult va morir a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. El presidiari Émile Rousset, company d'infortunis del finat, alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité, La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social, la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloire à Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones –només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset fou alliberat vuit mesos després gràcies a la pressió popular.

Émile Rousset (1883-1961)

***

Necrològica de Manuel Escorihuela Valls apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 d'abril de 1977

- Manuel Escorihuela Valls: El 19 d'octubre de 1892 neix a Vilafamés (Plana Alta, País Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Escorihuela Valls. Sos pares es deien Manuel Escorihuela i Mercè Valls. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya Maria Arrufat, on va ser internat en diversos camps de concentració. S'instal·là a Foix, on milità en la CNT de l'exili. Un més després de la defunció de sa companya, Manuel Escorihuela Valls va morir el 14 de gener de 1977 a l'Hospital de Foix (País de Foix, Occitània).

***

Necrològica de Miquel Bauló Isern apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de maig de 1979

- Miquel Bauló Isern: El 19 d'octubre de 1893 neix a Gandesa (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Bauló Isern. Sos pares es deien Pere Bauló i Teresa Isern. Emigrà amb sos pares a Barcelona (Catalunya), on començà a treballar en l'adolescència com a obrer ceramista i s'afilià a la Secció de Porcellana del Sindicat de la Ceràmica de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistint alhora l'escola. Va ser testimoni de la «Setmana Tràgica». Durant el seu servei militar a l'Àfrica va contreure el tifus. Durant la dictadura de Primo de Rivera continuà militant al barri de Sants de Barcelona, enfrontant-se als pistoleres del Sindicat Lliure. Durant la Revolució ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i fou secretari de la Secció de Porcellana del Sindicat de la Ceràmica de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, deixant a sa companya i sos infants que s'estimaren més restar a la Península, passà a França i va ser internat al camps de concentració de Sant Cebrià i de Bram. En 1940 va ser enquadrat en una Companyia de Treballadores Estrangers (CTE) i enviat com a obrer agrícola a treballar a les vinyes de Tesan (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial, amb Vicente Ortuño i altres, organitzà la Federació Local de Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. També organitzà la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Entre setembre i octubre de 1945 fou delegat de la Federació Local de Sant Laurenç de la Cabrerissa al Ple de la Regional Núm. 10, on es va ratificar l'acord que rebutjava la participació de la CNT en el govern republicà en l'exili. En 1967, un cop jubilat i vidu, retornà a Barcelona, on es retrobà amb sa família i contacta, no sense problemes, amb els grups llibertaris, facilitant l'enllaç amb els de l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reconstrucció de la CNT. L'última etapa de sa vida la passà a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Miquel Bauló Isern va morir el 18 de gener de 1979 en una clínica de Sant Gervasi de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Les Corts d'aquesta ciutat.

***

Notícia del nomenament de Gregorio Gómez Méndez apareguda en el periòdic parisenc España Libre del 13 de febrer de 1946

- Gregorio Gómez Méndez: El 10 d'octubre de 1896 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Gómez Méndez, conegut com Gorio. En 1921 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 va ser reclòs a la presó de Santa María Egipciaca de Santander i va ser posat en llibertat el 27 de desembre de 1934. El juny de 1935 va ser processat, amb altres companys, pel Tribunal d'Urgència de Logronyo (La Rioja, Espanya) per un atracament a mà armada a la fàbrica «Lozano & Compañía». El 27 de setembre de 1935 va ser detingut, amb altres companys, arran d'una baralla amb elements de Falange Espanyola al passeig de Pereda de Santander. Fou delegat de diversos sindicats, entre ells el del Sindicat del Metall de Santander, al Congrés Nacional Extraordinari de la CNT celebrat l'1 de maig de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya). Arran del cop militar feixista, representà la CNT en el Comitè de Guerra de Santander creat el mateix juliol de 1936 i exercí tasques de vigilància. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i patí els camps de concentració de Sant Cebrià i d'Agde. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on ocupà la secretaria de l'acabada de crear Comarcal Muntanyesa de la CNT en l'exili i formà part del Comitè Regional d'Euskadi-Nord amb seu a Baiona (Lapurdi, Iparralde, País Basc). Assistí a les Plenàries Regionals confederals de febrer i juny de 1946 i representà la Comarcal Muntanyesa. El novembre de 1946, en nom dels sindicats de Montpeller, assistí al Ple Regional del Nord celebrat a Baiona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Michele Schirru

- Michele Schirru: El 19 d'octubre de 1899 neix a Padria (Sàsser, Sardenya) el militant anarquista i antifeixista italoamericà Michele Schirru. Sos pares es deien Giovanni Schirru Mudu i Carmina Andria Sechi. Autodidacte, va ser admès a l'Escola Marítima de l'Spezia, però es va veure oblidat a interrompre la seva carrera a causa d'una pneumònia. Va interessar-se per les idees socialistes i va prendre part l'agost de 1917 en l'agitació social que es va produir a Torí, on va ser per primer cop detingut. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El juliol de 1919, a Torí, quan encara era soldat, va ser de nou arrestat per la seva participació en l'agitació social i va poder evitar de poc el tribunal militar. Va retornar, aleshores, a Sardenya, però, com que no trobava feina, va decidir emigrar a Amèrica. Després d'una breu estada a París, va embarcar a l'Havre i va arribar a Nova York el 2 de novembre de 1920. Va exercir diversos oficis als Estats Units, com ara mecànic, venedor de carrer, etc.; finalment viurà d'una parada de fruita i verdura amb sa dona i dos fills. A partir de 1922 va intergrar-se en el grup anarquista que publicava el periòdic L'Adunata dei Refrattari, i es va lligar sentimentalment amb Raffaele Schiavina. En 1926 va aconseguir la nacionalitat nord-americana i va participar activament en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. Antifeixista, es va mobilitzar contra l'ascensió del feixisme i les infiltracions de la policia italiana en el moviment anarquista, tot enviant periòdics anarquistes als seus compatriotes. El febrer de 1930, amb un visat, va arribar a França i després de diversos intents entra en contacte amb els antifeixistes italians refugiats a França i a Bèlgica, on redactarà el seu «Testament». El gener de 1931, amb passaport nord-americà, parteix cap a Itàlia proveït de dues bombes i una pistola amb la intenció d'atemptar contra la vida de Benito Mussolini. El 3 de febrer de 1931 va ser detingut per una qüestió d'«ordre públic» quan va ser trobat al llit amb Anna Lukowski, una ballarina hongaresa de qui s'havia enamorat, a la residència d'aquesta, l'Albergo Colonna de Roma. Va ser portat a la comissaria de Trevi per identificar-lo i abans que fos escorcollat, va treure la pistola i va disparar contra els tres policies que tenia davant tot cridant «Visca l'anarquia!», disparant-se després ell un tret al cap. Dos dels agents van resultats ferits lleus, però l'altre policia i ell ho van ser de gravetat. Les autoritats van escorcollar la seva habitació de l'Hotel Royal de Roma i van descobrir les dues bombes i correspondència compromesa. Schirru va salvar la vida gràcies a una operació d'urgències. Quan la notícia va arribar a Sardenya, sa germana, secretària de la secció femenina del fascio, i son germà, capellà, van renegar-ne; son pare, a França, farà el mateix, i tots canviaran el seu llinatge per l'antiga grafia Esquirro. El 28 de maig de 1931, al vespre, va ser jutjat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat presidit pel diputat feixista i general Guido Cristini, on va reconèixer la seva intenció d'assassinar Mussolini i va donar-ne raons; el seu advocat defensor d'ofici Cesare D’Angeloantonio, no va poder fer res. Declarat culpable, va ser condemnat a mort i afusellat d'esquena l'endemà matí, a les 4.27 hores, al fortí de Casal Braschi (Roma, Itàlia), pel simple fet d'haver «planejat» un assassinat i sense que el govern nord-americà fes cap gestió per salvar-lo, malgrat les gestions de sa muller des de Nova York. En aquella època la pena de mort a Itàlia només es contemplava per l'assassinat del rei, del príncep hereu i de Mussolini. L'escamot que el va afusellar va estar format, per ordre directa de Mussolini, per 24 milicians feixistes sards voluntaris. Les seves últimes paraules foren: «A baix el feixisme! Visca la llibertat! Visca l'anarquia!» Mesos després, el 2 de novembre de 1931, la policia va detenir sis persones acusades de deixar clavells vermells sobre la tomba d'Schirru, fet que els va implicar el confinament i la represàlia fins al final del feixisme. En 1983 el periodista Giuseppe Fiori va publicar L'anarchico Schirru condannato a morte per l'intenzione di uccidere Mussolini i en 2006 l'historiador Giuseppe Galzerano va ampliar la investigació amb Michele Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte dell’anarchico italo-americano fucilato per l’«intenzione» di uccidere Mussolini.

Michele Schirru (1899-1931)

***

Necrològica de Carmen Pina Borrás apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 10 de juliol de 1984

- Carmen Pina Borrás: El 19 d'octubre de 1908 neix a la Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Carmen Pina Borrás. Sos pares es deien Casimiro Pina i María Borrás. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució participà activament en les col·lectivitzacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Federació Local de CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ciutat on residia. Son company va ser l'anarcosindicalista José Fernández. Carmen Pina Borrás va morir el 23 d'abril de 1984 a l'Hospital de Gimont (Llenguadoc, Occitània).

***

Juan Francisco Medina García (El Yatero)

- Juan Francisco Medina García: El 19 d'octubre –algunes fonts citen erròniament 12 de desembre– de 1912 neix a La Peza (Granada, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Tocón de Quéntar (Granada, Andalusia, Espanya)– el resistent antifranquista llibertari Juan Francisco Medina García, conegut com El Yatero. Sos pares es deien Juan Medina i Virtudes García. El seu pseudònim li venia del gentilici de Yator, localitat granadina on nasqué son pare, militant anarcosindicalista conegut com El Tío Yatero. De ben jovenet començà a treballar com a tonedor d'ovelles i, abans de la Guerra Civil, impulsat per la fam, va estar a punt d'integrar-se en la Guàrdia Civil. Durant la guerra fou capità d'Artilleria de la 29 Brigada Mixta de l'Exèrcit republicà i el final de la contesa l'agafà de permís amb sa família, decidint restar a la seva casa de Tocón de Quéntar en comptes de marxar a l'exili. El 29 de març de 1939 va ser detingut i portat a la presó de Guadix; posteriorment fou traslladat al camp de concentració de La Espartera a la localitat granadina de Benalúa de Guadix, d'on el 29 de maig de 1940 aconseguí fugir amb el suport d'un soldat que estava de guàrdia. Amagat al Molino de la Gitana de Lapeza i després al cortijo Aguas Blancas de Tocón de Quéntar, el juny de 1940 s'uní amb Jesús Salcedo Martínez (Capitán Salcedo), que s'havia escapat de la presó murciana de Caravaca, i els germans anarquistes Antonio i José Quero Robles, que l'estiu de 1939 havien fugit de la presó granadina de La Campana. Amb la intenció de constituir un grup guerriller marxaren cap a la serra i el juliol se'ls afegí Francisco Jiménez Ruiz (Tito), que havia aconseguit escapar de la presó provincial de Granada. D'antuvi aquest grup només realitzà accions propagandístiques, sense exercir cap mena de violència, a la zona de Quéntar, Tocón i Padules. En 1941 al grup s'afegiren altre fugitius, com ara Rafael Romero Roman (Rafael el Malagueño) i Juan Nieva Sánchez (Espantanubes), fet que permeté ampliar la acció guerrillera a les zones de Fuente Vaqueros, Cogollos de la Vega, Güéjar Sierra i Calicasas. Durant una emboscada de la Guàrdia Civil a la Dehesa de los Llanos de Güéjar Sierra, ferit en una cama, cobrí la retirada dels seus companys i aconseguí reunir-se amb ells al Cerro de la Venta. Els germans Quero, que havien muntat un grup independent, el portaren a un jove metge granadí que l'intervingué quirúrgicament a l'aire lliure. En 1942 s'integrà en el grup de Gabriel Martín Montero (Corralico), José Román Montoya (Román el de Cenes) i Esteban Guerrero Ortiz (Estebilla), que tenia la seva base d'acció a la Sierra de Hoz, al nord de Granada. El 29 de gener de 1942 el grup tingué una topada amb la Guàrdia Civil a Huétor Santillán i el novembre següent a Monachil. Malgrat tot, el gran nombre de col·laboradors i d'enllaços que tenia el grup li va permetre subsistir entre 1943 i 1944 sense haver d'efectuar grans atacs; durant l'any 1943 només realitzaren tres cops i en 1944 un atac a la zona de Diezma i dos segrests, un a Cogollos de la Vega i altre a Huétor Santillán. El 2 de març de 1945 el grup tingué la primera topada important amb la Guàrdia Civil a Tocón de Quéntar, on moriren el caporal Saturnino Muñoz Murillo i els guàrdies Francisco Páez i Rogelio Fernández. El 3 de maig de 1945 realitzaren un segrest a Fuente Vaqueros i l'1 de setembre un atac a Huétor Santillán, on aconseguiren uns quants milers de pessetes. En aquesta època ja s'havien incorporat al grup els germans Manuel i José Castillo Escalona (Los Castillillos). En 1946 en sis atacs a Huétor Santillán, La Peza i Jeréz del Marquesado recol·lectaren gairebé 100.000 pessetes, a més d'armes, queviures i vestimentes. Després el grup s'integrà en la I Companyia de l'Agrupació Guerrillera de Granada, comandada pel comunista Ramiro Fuente Ochoa (Mariano). En 1947 El Yatero s'oposà a que els diners aconseguits en els atacs i segrests fossin centralitzats i gestionats per les caixes del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Aquest mateix any realitzà nombrosos atacs que implicaren importants sumes de diners. Un cop el grup es dissolgué, aconseguí, amb l'ajuda d'El Niño de las Cocas i salconduits falsos, arribar a Barcelona (Catalunya) i el 12 de desembre de 1947 creuà els Pirineus amb altres companys (Cabrerico, Antonio Hermoso, Ricardo Sario i El Malagueño). Un cop passà a França, sa neboda fou detinguda i tancada a la Península. S'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània) on en 1948 s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i on es reuní poc després sa companya, María Martín (La Yatera) i sos dos infants que havien passat la frontera clandestinament. Més tard s'instal·là definitivament a Langeais. Juan Francisco Medina García va morir el 26 de desembre de 1970 a Langeais (Centre, França).

***

Giordana Garavini

- Giordana Garavini: El 19 d'octubre de 1924 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Giordana Garavini. Filla única d'una família de tradició llibertària, sos pares es deien Nello Garavini (Piràt) i Emma Neri, destacats militants anarquistes. Cap el 1926 sa família emigrà al Brasil, país on es va criar. Des de la seva adolescència ajuda sos pares en la llibreria «La Minha Livraria» que havien obert en 1935 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) i que fins al 1942, data del seu tancament, serví de lloc de trobada de llibertaris i artistes d'arreu del món. En aquesta llibreria va fer especial amistat amb Luigi Fabbri i sa filla Luce Fabbri. També es va relacionar molt amb l'advocat republicà Libero Battistelli i sa companya Enrichetta Zuccari. En 1946 retornà definitivament a Itàlia i s'establí a Castel Bolognese amb el seu avi Pietro Garavini, un referent del moviment anarquista de la Romanya; posteriorment sos pares es reuniren amb ella. Participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari després de la II Guerra Mundial, militant en la Federació Anarquista Italiana (FAI) des de la seva fundació, i conegué l'enginyer anarquista Giuseppe Bassi, que esdevingué son company i amb qui tingué dos infants, Carlo i Paolo. Després d'abandonar l'activitat política per ocupar-se de sa família, en els any setanta reprengué la militància i a partir de 1973, juntament amb Aurelio Lolli, s'encarregà de la Biblioteca Llibertària, que servia de local per als grups anarquistes locals. Després de la mort de son company i criats sos infants, es dedicà en cos i ànima al moviment llibertari. En 1985, després de la donació d'Aurelio Lolli, es va crear una cooperativa que adquirí l'immoble i fundà l'anomenada Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», de la qual va ser nomenada vicepresidenta. En 2000, després de la mort d'Aurelio Lolli, el seu president, n'assumí el càrrec fins al 2004, data en la qual hagué de deixar la presidència per la seva edat i per qüestions de salut. De tota manera continuà participant en les activitats de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» fins els seus últims dies. Giordana Garavini va morir el 16 de març de 2018 al seu domicili de Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

Giordana Garavini (1924-2018)

Nello Garavini (1899-1985)

Emma Neri (1897-1978)

Defuncions

Detenció de Luigi Luccheni

- Luigi Luccheni: El 19 d'octubre de 1910 va ser trobat mor a la presó de Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estava tancat, l'anarquista defensor de la «propaganda pel fet», defensor de la «propaganda pel fet», Luigi Luccheni (Louis Luccheni o Lucheni). Havia nascut el 22 d'abril de 1873 a l'Hospital de Saint-Antoine (Hôpital des Enfants-Trouvés) del XII Districte de París (França). Sa mare, Luigia Lacchini (o Luccheni), era una pobra serventa de Bedonia (Emília-Romanya, Itàlia) –algunes fonts citen Albareto (Emília-Romanya, Itàlia)– probablement embarassada del senyoret i que, per amagar la seva vergonya, va fugir a França. Quan va néixer l'infant –transcrit erròniament el llinatge Luccheni en comptes de Lacchini– el va abandonar a l'Hospici d'Infants Assistits de París i ella va emigrar a Amèrica. L'agost de 1874 l'infant va ser repatriat a Itàlia, on, després de dos mesos a l'Hospici dels Expòsits de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), va ser lliurat a una família on el pare era un sabater borratxo i la mare una bugadera al límit de la prostitució. L'abril de 1881 l'assistència pública el traslladà a l'Hospici de les Arts i amb 10 anys va ser adoptat per una nova família que el posà a mendicar. En 1887, amb 14 anys i una educació fragmentària i justa per a posar-se a fer feina com a obrer, abandonà la seva família d'acollida i començà una vida errant (Gènova, Sizzera, Àustria i Hongria), vivint de diferents feinetes. En 1893 va ser detingut a Fiume –actual Rijeka (Croàcia)– per no haver satisfet les seves obligacions militars i traslladat a Parma, on només va ser excarcerat després d'enrolar-se en el XIII Regiment de Cavalleria «Monferrato», on passà tres anys i mig,  participant en campanyes bèl·liques a l'Àfrica oriental a les ordres del príncep Raniero de Vera d'Aragona, a qui servirà com a criat un temps a Palerm (Sicília) després de ser llicenciat. El març de 1898 abandonà el seu antic capità i s'embarcà cap a Gènova (Ligúria, Itàlia). Decidí emigrar a Suïssa i arribà el 10 de maig de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). A la Confederació Helvètica entrà en contacte amb les idees anarquistes i va ser fitxat per la policia com a «anarquista no perillós»; treballant en la construcció de l'edifici de correus de Lausana. Adepte de la «propaganda pel fet», apunyalarà de mort, el 10 de setembre de 1898 en un embarcador del llac Quai de Mont-Blanc de Ginebra, amb una llima esmolada –no tenia diners ni per comprar un ganivet–, l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria, més coneguda com a Sissi. Durant el seu procés, el 10 de novembre de 1898, es reivindicà anarquista i va dir que la seva primera intenció era assassinar el duc Henri d'Orleans, però que finalment es va decidir per l'emperadriu, perquè no va trobar res de millor, per copejar un bon exemplar «de la noblesa insultant perseguidora de la classe obrera». Com que a Suïssa no existia la pena de mort, va ser condemnat a cadena perpètua a l'edat de 25 anys; quan va sentir la sentència va cridar: «Visca l'anarquia! Mort a l'aristocràcia!». Aprofità la seva reclusió per perfeccionar la seva educació i començà a redactar les seves memòries, però quan aquestes van ser robades pels seus guardians, es va revoltar i patí en represàlies tota mena de vexacions. El van trobar «suïcidat», el 19 d'octubre de 1910, penjat del seu cinturó a la cel·la de càstig de la presó de Saint-Antoine de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on estava tancat. Emma Goldman va condemnar l'atemptat de Luccheni perquè la víctima era una dona.

Luigi Luccheni (1873-1910)

Continua...

---