Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 24 de gener

Esdeveniments

Fanelli (al cim) amb el Nucli Provisional de l'AIT de Madrid

- Fundació AIT: El 24 de gener de 1869 al «Círculo Republicano Antón Martín», al carrer de la Yedra de Madrid (Espanya), es funda el nucli provisional de la Internacional. En aquesta reunió van assistir 21 obrers –entre ells Francisco Mora, sabater; Anselmo Lorenzo, tipògraf; Ángel Mora, fuster; Tomás González Morago, gravador; Juan Alcázar, paperaire– i un periodista. Aquests van constituir el nucli organitzador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) dins de l'àmbit estatal i el van anomenar «Federació Obrera Regional Espanyola», es van acceptar els estatuts de l'AIT, van constituir tres comissions organitzadores (administrativa, correspondència i propaganda) i van decidir la redacció d'un reglament orgànic intern. El president de la Secció va ser Ángel Canegorta (sastre), i els secretaris Francisco Mora (sabater) i Enric Borrel (sastre). El «Nucli Provisional de l'Associació Internacional dels Treballadors d'Espanya, secció de Madrid» es va transformar en Secció de l'AIT el 21 de desembre de 1869. La primera iniciativa seriosa per propagar la I Internacional a Espanya va ser de Bakunin i de la «Aliança Internacional de la Democràcia Socialista». Amb motiu de la Revolució de Setembre de 1868, Bakunin va enviar Fanelli a la península, perquè va creure en la possibilitat de capgirar la revolució setembrina conforme els seus plans de revolució universal. Fanelli també és portador d'un missatge del Comitè ginebrí de l'AIT, signat el 21 d'octubre de 1868, per als treballadors espanyols on es desenvolupen els principis de l'Aliança bakuninista i on se'ls exhorta a l'ingrés en l'AIT: «Germans d'Espanya, veniu, ingresseu en la nostra organització en massa. No us deixeu enganyar pels eterns explotadors de totes les revolucions, ni pels generals, ni pels demòcrates burgesos. Recordeu, sobretot, que el poble mai no obté reformes com no sigui arrancant-les; que mai en cap país les classes dominants no han fet concessions voluntàries.» El 4 de novembre de 1868 Fanelli va arribar a Madrid, on es va entrevistar en diverses ocasions, a casa del litògraf català Juli Rubaudonadeu, amb el grup obrer del «Fomento de las Artes», espècie d'ateneu popular fundat en 1847, format per exrepublicans i excarbonaris, del qual sorgiria el grup que fundaria el nucli provisional de la Internacional.

***

Cartell de la conferència de García Oliver

- Conferència de García Oliver: El 24 de gener de 1937 al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarcosindicalista Joan Garcia Oliver, aleshores ministre de Justícia de la II República espanyola, fa una important conferència sota el títol El fascismo internacional y la guerra antifascista española, quarta d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). La sala es trobà plena de gom a gom i molta gent hagué d'escoltar la conferència amb altaveus fora del local. L'acte començà amb una presentació de Jacinto Toryho, cap de les Oficines de Propaganda CNT-FAI i director de Solidaridad Obrera. Després parlà García Oliver que anuncià que la conferència la donava com a militant anarquista i no com a ministre. Primerament blasmà contra els feixismes internacionals i contra la «hipocresia internacional» de les democràcies i comentà les relacions d'aquests dos factors amb les conquestes revolucionàries. Propugnà la creació d'un òrgan de defensa de la Revolució espanyola, que no era altra cosa que un «exèrcit revolucionari»: «La garantia de la Revolució és la formació de l'exèrcit revolucionari. Si l'haguéssim tingut, la temptativa feixista no duraria tant de temps.» Després digué que al capitalisme internacional li interessava que la guerra es perllongués. Continuà relacionant els problemes amb els quals se troba la Revolució espanyola i finalment parlà sobre l'estructuració de la nova economia, basada en la nacionalització, la socialització i la col·lectivització. L'acte acabà amb sonors aplaudiments i amb l'auditori victorejant a crits la FAI i la Revolució social. La conferència es va transmetre en directe per les emissores ECN 1 (Radio CNT-FAI), Ràdio Barcelona i Radio Associació de Catalunya per a tota la Península. Aquell mateix any s'edità la conferència en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI.

Conferència de García Oliver (24 de gener de 1937)

Naixements

Foto policíaca d'Antoine Perrare (10 de març de 1894)

- Antoine Perrare: El 24 de gener de 1841 neix a Saint-Didier-sur-Beaujeu (Roine-Alps, Arpitània) el communard i militant anarquista Antoine Perrare, conegut com Chicago. Sos pares es deien Jacques Perrare, obrer terrelloner, i Marie Désvarenne. A començament de la dècada dels setanta vivia al número 150 del carrer Bougeaud de Lió (Arpitània) i portava un negoci de venda de vins a la plaça Brotteaux d'aquesta ciutat. Freqüentava les reunions públiques i participà en els fets insurreccionals del 22 de març de 1871 com a membre de la Comissió Provisional de la Comuna de Lió. Afiliat a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), el 26 de març de 1871 va ser nomenat delegat de la Comissió Executiva proclamada pel poble a la plaça pública de Lió. Quan la desfeta de la Comuna es refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i entre juliol i octubre de 1871 formà part de la Secció Central de Ginebra de l'AIT, de tendència marxista, amb Gustave Lefrançais, Benoît Malon i Charles Ostyn. El 2 de setembre de 1871 va ser condemnat en rebel·lia per un consell de guerra francès a la deportació en recinte fortificat. El 23 de novembre de 1871, en una assemblea general de les seccions ginebrines de l'AIT, es discutí el que havia passat a la Conferència de Londres (Anglaterra), de tendència marxista i, amb Benoît Malon, Charles Ostyn i Gustave Lefrançais, atacaren vigorosament les resolucions d'aquesta conferència i s'oposaren a la seva adopció; la discussió fou tant acalorada que s'hagué de convocar una nova sessió el 2 de desembre d'aquell any, on es produí l'escissió internacionalista. Després d'aquests fets, formà part de la Federació del Jura de l'AIT, de tendència bakuninista, i amb altres companys (Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Jean-Louis Pindy) representà diverses seccions franceses en el VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) que se celebrà entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra. En aquest congrés reivindicà una AIT reservada als obrers manuals. El 27 de gener de 1875, a Ginebra, fou un dels 54 signataris del manifest Au citoyen Garibaldi, adreçat als «proscrits de la Comuna». En 1876 pertanyia, amb François Dumartheray, Jean Dumay i Jean-Claude Lauprêtre, a la secció «L'Avenir» de la Federació del Jura de Ginebra, primera secció que propagà el comunisme anarquista. En aquest mateix any publicà dos pamflets de propaganda anarquista que s'editaren a Ginebra: Aux trevailleurs manuels de Lyon i Encore un soufflet. Aux lyonnais –també per aquesta època publicà el pamflet Fais ce que veux. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat per la República francesa, però rebutjà aquesta gràcia i decidí no retornar a França. El 18 de març de 1881 prengué la paraula, amb Piotr Kropotkin i altres, en un míting que se celebrà a Ginebra per commemorar la Comuna i celebrar l'execució del tsar Alexandre II. En aquesta època mantingué una estreta correspondència amb Jean Grave, Jacques Gross, Georges Herzig i Élisée Reclus. En 1882 participà en la fundació del periòdic L'Alarme de Lió i aleshores era responsable d'un taller de mecànica a Ginebra, on tenia contractats refugiats polítics francesos. En 1885 va ser investigat, amb molts altres militants, per les autoritats suïsses per les seves activitats anarquistes. En aquesta època freqüentava la redacció del periòdic Le Révolté i l'«Imprimerie Jurassienne», i era membre de la Secció de Propaganda, amb François Dumartheray Jean Grave i Georges Herzig. El 16 de juliol de 1889, a resultes d'una intervenció tumultuosa en una assemblea de desertors franceses, va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Ferdinant Niquet i Authelme Philippot, del Cantó de Ginebra. S'instal·là primer a Lió i després a París, on milità en el moviment anarquista. Vivia a la parisenca plaça del Trocadéro i regentava un magatzem de bicicletes, que en 1892 va ser destruït pel foc. Després treballà uns mesos a la fàbrica dirigida per Paul Reclus a Varangéville (Lorena, França). En aquesta època sembla que assistí a les reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI). En 1894, després de l'establiment de les repressives «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser inclòs en el registre de la policia ferroviària de fronteres francesa. A partir del 15 de febrer de 1899 impartí cursos setmanals de mecànica a l'Escola Llibertària, que tenia la seu a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. El 15 de març de 1904, en la inauguració dels locals de la Unió Obrera del Moble, al número 4 del passatge Davy de París, va fer la conferència «Le mouvement communaliste de 1871, les causes de sa défaite». En 1907 viva al número 39 del bulevard Ney de París. Sa companya fou Pauline Perret. Antoine Perrare va morir, asmàtic, el 5 de març de 1912 a Niça (País Niçard, Provença, Occitània).

Antoine Perrare (1841-1912)

***

Necrològica de Giulio Berlucchi apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 5 de setembre de 1914

- Giulio Berlucchi: El 24 de gener de 1854 neix a Bedizzano (Carrara, Toscana, Itàlia) l'anarquista Giulio Berlucchi. Sos pares es deien Francesco Berlucchi i Olivia Gattini. Picapedrer de professió, amb son germà petit Emanuele Vittorio Berlucchi (Cristomo) entrà a formar part del moviment anarquista de ben jovenet. Acusat sense proves d'un assassinat, va ser condemnat per l'Audiència de Carrara a vint anys de presó, que va acceptar sense delatar al vertader assassí, el nom del qual coneixia. El 23 de desembre de 1891 son germà Cristomo va ser condemnat per l'Audiència de Casale Monferrato (Piemont, Itàlia) a 18 anys de presó per «associació criminal, assassinat i intent d'assassinat», però aconseguí fugir a la condemna emigrant clandestinament als Estats Units. El gener de 1894, quan feia dos anys que havia aconseguit la llibertat, Giulio Berlucchi, durant el motí de Lunigiana –insurrecció engegada arran d'una vaga de protesta contra la proclamació de l'estat de setge a Sicília i en solidaritat amb els membres dels «Fasci Siciliani» detinguts per ordre del govern de Francesco Crispi– va fer una crida a la revolta entre els picapedres que acudien als llocs de feina, fet pel qual va ser condemnat el 24 de febrer de 1894 pel Tribunal Militar de Guerra de Massa (Toscana, Itàlia) a 10 anys de presó i a 20 d'assignació de residència per «associació criminal» i «incitació a la guerra civil». El 20 de setembre de 1895 va ser amnistiat i es va reunir amb son germà als EUA, on continuà la seva militància anarquista. Instal·lat a Barre (Vermont, EUA), col·laborà com a cronista en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva i fou un dels puntals de la Companyia Filodramàtica Independent. Entre 1907 i 1910, amb Isidoro Bernacca, Serafino Frontini i Rodolfo Buzzi, entre d'altres, formà part del grup de suport a l'anarquista Arturo Bernacca, aleshores empresonat, que es reunia al seu domicili de Tomasi Block del carrer North Main de Barre. En 1908, segons les autoritats, s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), però el cert és que en aquestes dates, i fins molt més tard, col·laborava en Cronaca Sovversiva. El febrer de 1909 parlà, amb Giuseppe Sassi, en els funerals de Francesco Mariani a Barre. Giulio Berlucchi va morir el 22 d'agost de 1914, després d'uns mesos malalt, a Barre (Vermont, EUA). Una sentida necrològica va ser publicada en el periòdic Cronaca Sovversiva del 5 de setembre de 1914.

***

Necrològica d'Édouard Lapeyre apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 6 d'octubre de 1922

- Édouard Lapeyre: El 24 de gener de 1854 neix a Vic de Sòs (País de Foix, Occitània) l'anarquista Pierre Joseph Denis Édouard Lapeyre –en algunes fonts citen erròniament el nom Clément que no surt a cap registre. Sos pares es deien Léon Lapeyre, propietari, i Séraphine Ferriès. Treballava d'empleat a la direcció dels Ferrocarrils del Migdia i vivia al número 140 del carrer Billaudel de Bordeus (Aquitània, Occitània). Cap el 1890 fou un dels organitzadors del grup anarquista de Bordeus i en aquesta època viva al número 58 del carreró de Marmande. El 27 d'abril de 1892, arran d'una agafada preventiva abans de la manifestació del Primer de Maig, va ser detingut a les oficines on treballava, però va ser posat en llibertat després de l'interrogatori. En l'escorcoll del seu domicili, realitzat en la seva absència, la policia va trobar un petit moble amb un gran nombre de publicacions anarquistes. Durant la nit del 30 d'abril a l'1 de maig de 1892 va ser detingut a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on acabava d'arribar, amb els companys Barthélémy Bernard i Louis Flasseyer; en el moment de la detenció portava correspondència de diferents companys (Dax, Didini, Guilbert, etc.), un text sobre l'anarquia, un exemplar del periòdic Le Falot Cherbourgeois i un cartell electoral anarquista. Processat per «associació criminal», el seu cas, ben igual que el dels seus companys, el 27 d'agost d'aquell any va ser sobresegut. El 25 de febrer de 1897, sota el títol «Notre oeuvre», començà a publicar en Le Libertaire un estudi sobre «la Idea i l'obra anarquistes». El 5 d'agost de 1898, amb Rolland i Jeanne Villeneuve, va ser denunciat per «robatori»; jutjat, va ser condemnat per l'Audiència de la Gironda, a un any de presó. El 24 de juny de 1899 es casà a Portets (Aquitània, Occitània) amb Jeanne Labandehore. Entre 1905 i 1914 col·laborà en L'Anarchie i durant la Gran Guerra en Ce Qu'il Faut Dire de Sébastien Faure, de qui era íntim amic. En 1921 va publicar el fullet Esquisses et portraits. En 1922 col·laborà, amb una secció pròpia («Simples aperçus»), en La Revue Anarchiste. Édouard Lapeyre va morir el 25 de setembre de 1922 al seu domicili del llogaret de La Cure de Portets (Aquitània, Occitània). Deixà un «testament filosòfic», que va ser llegit en el seu enterrant i publicat en Le Libertaire del 6 d'octubre de 1922.

Édouard Lapeyre (1854-1922)

***

Foto policíaca d'Alphonse Ochart (22 de gener de 1894)

- Alphonse Ochart: El 24 de gener de 1856 neix a Hazebrouck (Westhoek, Flandes) l'anarquista Alphonse Appolinaire Ochart. Sos pares es deien Louis Alexandre Nicolas Ochart, sabater, i Lucie Euphémie Justine Dilian, i tingué sis germanes. Es guanyava la vida com a sabater, igual que son pare. Vidu amb tres infants, vivia en concubinat amb Clémentine Jacquet (o Jaglet) al número 38 del carrer de l'Espérance del XIII Districte de París (França). D'antuvi fou partidari del socialisme revolucionari de Paul Brousse, però a partir de novembre de 1892, després d'haver empleat i albergat el llibertari Alexandre Bonnard, es declarà anarquista. El 22 de gener de 1894 la policia va detenir Bonnard al seu domicili i durant l'escorcoll d'aquest hi trobà dins l'estufa una gran quantitat de papers a mig cremat i pogué decomissar un número de Le Père Peinard, dos exemplars de Le Proletaire i un suplement de La Révolte. Ochart fou detingut i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, encara que el 3 d'abril d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. L'1 de juliol de 1894 va ser novament detingut en una agafada i durant l'escorcoll del seu domicili, al número 4 del carrer Buot del XIII Districte de París, la policia troba a l'habitació una llibreta de notes, un escrit titulat Le vin de Marsala, retalls de premsa sobre anarquisme, un número de Le Chambart i un altre de La Révolta, la cançó Le château du diable i una carta; a més, a la sala que servia de taller de sabateria la policia trobà un número del periòdic Les Trois Huit i al soterrani sis números de Le Père Peinard. Durant l'interrogatori negà ser anarquista i justificà la presència de periòdics anarquistes perquè «en feia col·lecció». Processat per «associació criminal», va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però va ser alliberat el 6 de juliol. Va gaudir de nombrosos testimonis favorables de veïns i d'artesans per als quals havia treballat, i fins i tot d'un diputat, que el considerava «un obrer laboriós i un fervent republicà». Posteriorment el seu cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'expulsió de Guglielmo Cuccioli publicada en el diari suís de Poschiavo Il Grigione Italiano del 10 de febrer de 1900

- Guglielmo Cuccioli: El 24 de gener de 1870 neix a Viterbo (Laci, Itàlia) l'anarquista Guglielmo Cuccioli, també conegut com Guillaume Cuccioli, i que va fer servir els pseudònims Barba i Leopoldo Celatti. Sos pares es deien Francesco Cuccioli i Maddalena Bignini. Es guanyava la vida treballant de modelador en cera. Qualificat com a «anarquista perillós de caràcter molt violent i audaç» per les autoritats italianes, va ser condemnat per «incendi» i denunciat en diferents ocasions per «incendi, rebel·lió i violències». El desembre de 1893 va ser processat a Viterbo per «pertinença a associació criminal». El gener de 1894, a Nàpols (Campània, Itàlia), intentà embarcar-se cap a Alexandria (Egipte), juntament amb el fotògraf anarquista Adolfo Fortini, però amb por de ser detingut va canviar de plans i passà a França amb el passaport d'un tal Ezzelino Magni. Es refugià a Niça (País Niçard, Occitània), al domicili de son oncle Benigno Besigui, fonedor. Entre 1897 i 1898 col·laborà en el setmanari anarquista d'Ancona (Marques, Itàlia) L'Agitazione. Periodico socialista-anarchico. El 19 de gener de 1900 es va decretar la seva expulsió de Suïssa per «incitació als treballadors a dur a terme el derrocament violent de les institucions del seu país per mitjans criminals», després d'haver participat amb altres companys en l'edició de l'Almanacco socialista-anarchico per l'anno 1900. En 1900 figurava en un registre confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França de la policia amb residència desconeguda. En 1901 s'exilià a Londres (Anglaterra), on formà part del nucli anarquista al voltant d'Errico Malatesta. Entre 1902 i 1903 participà en el grup editor del periòdic anarquista londinenc La Rivoluzione Sociale. Periodico socialista-anarchico. El setembre de 1902 va ser un dels signants, amb altres destacats anarquistes (Capelli, Carrara, Cenci, Corio, Curetti, Giovanni Defendi, Enrico Defendi, Felici, Frigerio, Folli, Galassini, Goldoni, Magnoni, Malatesta, Mariani, Quarantini, Carlo Rossi i Giulio Rossi), del manifest «Agli Anarchici di Lingua Italiana», editat per Carlo Frigerio. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jean Billot (1 de juliol de 1894)

- Jean Billot: El 24 de gener –algunes fonts citen erròniament el 23 de gener– de 1871 neix a Bourges (Centre, França) l'anarquista Jean Billot. Era fill natural de la jornalera Jeanne Billot i va ser surat per l'Assistència Pública del departament de Cher. A Bourges residí al número 56 del carrer Petit Charlet i milità en el moviment anarquista de la ciutat. En 1891 fou, amb Silvain Marchand, animador del grup «La Jeunesse Libertaire». Es guanyava la vida fent d'electricista. Posteriorment s'establí a París (França), on visqué al carrer Saint Maur i fou gerent, entre el 18 de juny de 1893 i el març de 1894 de La Révolte. El més segur és que sigui el mateix Jean Billot que la policia va controlar el juliol de 1891 com a assistent a les reunions de la Lliga dels Antipatriotes i del Cercle Anarquista Internacional (CAI) que se celebraven a la Sala Horel. Quan les eleccions municipals del 16 d'abril de 1893 fou un dels candidats abstencionistes del XI Districte de París i en aquell moment els grups anarquistes dels XI, XII i XX districtes parisencs editaren un cartell abstencionista signat per Jacques Bonhomme. Fou l'administrador del setmanari La Lutte pour la Vie. Organe révolutionnaire indépendant, el primer número del qual sortí el 27 de maig de 1893. Durant l'estiu de 1893 participà en la campanya abstencionista portada a terme per a les eleccions legislatives. L'octubre de 1893 el seu domicili va ser escorcollat. Sembla que després retornà a Bourges, encara que mantingué contactes amb els companys parisencs, especialment amb Jean Mérigeau. L'1 de gener de 1894, ben igual que molts altes companys, el seu domicili va ser escorcollat per la policia i fitxat antropomètricament per Alphonse Bertillon. El 21 d'octubre de 1897 es casà al XI Districte de París amb Joséphine Vogues. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna d'André Lesbros apareguda en el diari marsellès Le Sémaphore de Marseille del 4 d'agost de 1900

- André Lesbros: El 24 de gener de 1871 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista il·legalista André Louis Lesbros. Era fill de Rémy Alexandre Lesbros, xofer, i de Marie Caroline Alloard, planxadora. Es guanyava la vida treballant d'adober a Marsella. El 14 de novembre de 1892 va ser cridat a files i incorporat en el 79 Regiment d'Infanteria de Línia i el 6 de maig de 1894 va ser llicenciat. En 1898 vivia al número 6 del carrer Grand-Puits de Marsella i en aquesta data freqüentava els grups anarquistes, presidint reunions públiques. Estava inscrit en el registre de vigilància de la policia. En 1899 s'establí al domicili de son padrastre, al barri del Pey Blanc d'Ais de Provença (Provença, Occitània). En aquesta època es feia amb son germà Joseph Lesbros, simpatitzant anarquista. El 3 d'agost de 1900 va ser condemnat a Ais de Provença pel Tribunal de les Boques del Roine a cinc anys de reclusió i 10 anys de prohibició de residència per un robatori comès el 26 d'abril de 1900 en una oficina de la «Compagnie des Messageries Martitimes» amb un botí de 1.174 francs; en aquest judici també van ser condemnats els seus còmplices J.-B. Ambielle (cinc anys) i Ferras (tres anys). En 1902 va ser traslladat de la presó d'Ais de Provença a la Presó Central de Riam (Alvèrnia, Occitània). Durant la Gran Guerra va ser exclòs de servir a l'exèrcit i el 15 de juny de 1917 va ser militaritzat a les fàbriques Watrigant de Marmagne (Centre, França). El 8 de maig de 1926 es casà a Marsella amb Marie Louise Arène. André Lesbros va morir el 29 de juliol de 1951 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Notícia d'una de les moltes detencions d'Arnold Bandelier publicada en el diari de Besançon La Dépêche Républicaine de Franche-Comté del 9 de setembre de 1907

- Arnold Bandelier: El 24 de gener de 1874 neix a Beaucourt (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Arnold Édouard Bandelier –a vegades citat erròniament Baudelier–, conegut com Katiki o Katestky. Era fill de François Bandelier, obrer fabril, i de Julie Blanchot, domèstica. Es dedicava, amb Ernest Marcot, a vendre el periòdic anarquista Le Père Peinard pels carrers. Entre 1890 i 1897 patí més d'una quinzena de condemnes per diversos motius (robatori, rebel·lió, embriaguesa, ultratges). En 1893 estava inscrit en un llistat de sospitosos anarquistes del Territori de Belfort. El 6 de juliol de 1894 va ser condemnat a dos mesos de presó per «cops i ferides» recíproques amb l'anarquista Paul Édouard Hubner (Sabot), també venedor de Le Père Peinard, que va ser condemnat a 15 dies de presó. Cridat a files en 1894 va ser declarat insubmís i el 17 de març de 1895 va ser condemnat en consell de guerra a Constantina (Constantina, Algèria Francesa; actualment Algèria) a un any de presó. L'1 de gener de 1896 va ser integrat en el 5 Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica i posteriorment al Regiment d'Infanteria de Belley (Franc Comtat, Arpitània). Entre 1900 i 1914 patí més d'una quarantena de condemnes, gairebé totes al Territori de Belfort, per diversos motius (cops i ferides, violències, ultratges a la força pública, embriaguesa, trencament de tanques, escàndol públic, possessió d'armes prohibides, contraban, delicte de premsa, etc.) que implicaren curtes i llargues penes de presó. Quan esclatà la Gran Guerra, el 3 d'agost de 1914 va ser cridat a files i enviat a diverses unitats militars, fent la campanya contra Alemanya fins el 21 de gener de 1919. L'1 d'octubre de 1920 es va veure lliure de les seves obligacions militars. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carta d'Esther Diener a Max Nettlau on li notifica la defunció de son company (IIHS - Amsterdam)

- Esther Diener: El 24 de gener de 1877 neix al XV Districte de París (França) l'anarquista Esther Diener, també coneguda com Esther Hotz, pel llinatge de son company. Era filla d'Auguste Diener, sabater, i de Marie Honorine Chauvin, cosidora de botines i tapissera, i tingué una germana, l'anarquista individualista Marie Diener (Marie Kugel), companya de Lucien Ernest Juin (E. Armand). Entre el 30 d'agost i l'11 de setembre de 1915 va estar empresonada a Ambrun (Provença, Occitània) per «declaracions antimilitaristes» –en entrar a la presó declarà com a religió «lliurepensament». El 14 de desembre de 1931 es casà a Marsella amb l'anarquista Charles Édouard Hotz (Édouard Rothen). La parella albergà al seu domicili, a la finca «L'île de France», al Chemin des Sables Jaunes del barri de Saint-Julien de Marsella, companys anarquistes, entre ells Max Nettlau en 1934. En morir son company en 1937, va conservar el seu arxiu i la seva hemeroteca, que finalment donà a l'Institut Internacional d'Història Social (IIHS) d'Amsterdam (Països Baixos); el conjunt dels seus llibres els va donar a la Biblioteca Municipal de Marsella. Annie Adama van Scheltema, bibliotecària de l'IIHS encarregada dels arxius de Marx Nettlalu, passà temporades al seu domicili. Esther Diener va morir el 6 de gener de 1958 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Paul Maxime Découée

- Paul Découée: El 24 de gener de 1881 neix a La Possonière (País del Loira, França) l'anarquista individualista i il·legalista Paul Maxime Découée. Sos pares es deien Jacques Découée, empleat ferroviari, i Augustine Jeanne Raujoux. S'instal·là a París (França) amb la intenció d'esdevenir pintor artístic i l'agost de 1900 s'establí a Montmartre. En aquesta barri es guanyà la vida recitant poemes seus als cabarets i freqüentà els cercles anarquistes. El 20 de setembre de 1900 va ser detingut per «ultratges als agents» que acabaven de detenir l'anarquista Albert Joseph (Libertad) quan aquest sortia d'una reunió a la Casa del Poble; jutjat, fou condemnat a sis dies de presó. Va ser estretament vigilat per la III Brigada de Policia. El 14 d'octubre de 1900 vivia al domicili de Victor Piéré, secretari del grup anarquista «La Solidarité», al carrer Ursulines de Saint-Denis (Illa de França, França). El 6 de gener de 1901 va ser detingut pel robatori d'un sac de carbó en una obra de Saint-Denis; jutjat, va ser condemnat per «robatori amb efracció» i tancat a la presó parisenca de Fresnes. Alliberat el 6 de febrer de 1901, va ser albergat per Louis Grandidier, gerent de Le Libertaire, al seu domicili de Saint-Denis. Tingué la intenció de fundar amb dos companys una petita colònia llibertària per Fontainebleau (Illa de França, França), però finalment s'enemistà amb ells i s'instal·là al domicili de l'anarquista Bouchat, a Saint-Ouen (Illa de França, França). En aquesta època vivia escrivint adreces en faixes postals a un franc el milenar. El març de 1901 aconseguí feina de retocador en un taller fotogràfic i s'establí en un hotel del carrer Laghouat de Montmatre on vivien altres anarquistes (Henri Fabre, Eugène Merlo i Francis Prost). Va ser una època on visqué en la més extrema de les precarietats, passant fam. El 26 d'abril de 1901 el confident Rond denuncià que volia cometre un atemptat i que havia aconseguit un revòlver para usar-lo si era detingut. Projectava «donar un cop» per a procurar-se diners. En un informe del 17 de maig de 1901 Fouquet, cap de la III Brigada de la Policia, segons informes de Rond, es deia que havia aconseguit productes químics i que consultava obres de química a la Biblioteca Sainte-Geneviève; també, segons aquest informe, s'havia procurat un gresol per a la fabricació de moneda falsa. El 31 de maig de 1901 Fouquet ordenà l'escorcoll del domicili de Bareau, llibreter i venedor de periòdics i exregidor municipal socialista d'Aubervilliers, al número 79 de la carretera de Flandre a Aubervilliers (Illa de França, França), que el tenia contractat i l'albergava. Va ser detingut, en virtut d'una ordre d'arrest del jutge Leydet, per «possessió i fabricació d'enginys explosius». Interrogat pel comissari, i després pel jutge, reconegué haver fabricat bombes a base de clorat de potassa, d'àcid sulfúric i de glicerina, i va ser tancat. L'anarquista Eugène Bonaventura de Vigo, més tard conegut com Miguel Almereyda, que havia participat en aquests experiments químics, també va ser detingut i denunciat per haver fabricat l'octubre de 1900 un enginy explosiu que havia dipositat en unes latrines de la plaça Voltaire. En una carta enviada per Libertad al diari L'Aurore del 10 de juny de 1901 defensava Découée i denunciava la manipulació a la qual havia estat sotmès aprofitant-se de la seva extrema misèria obligant-lo a redactar una confessió. El 25 de juny de 1901 Découée i Vigo van ser condemnats pel IX Tribunal Correccional a un any de presó; Vigo, menor d'edat, purgà la pena a la presó de La Petite Roquete, mentre Découée va ser reclòs a Fresnes. Gracies a la intervenció de nombroses personalitats properes als cercles llibertaris davant el president del Consell de Ministres i el ministre de l'Interior, s'aconseguí l'alliberament dels dos joves 25 dies abans del final de la seva pena. En sortir de la presó, restà constantment vigilat per agents de la III Brigada de la Policia. No tornà a veure Vigo i portà una vida inestable, canviant constantment de feina i de domicili. El 29 d'octubre de 1902 va ser detingut per uns gendarmes a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) després d'haver pagat una consumició de 10 cèntims en una taverna amb una moneda falsa de cinc francs; en el moment de la detenció portava una navalla automàtica i una bicicleta pretesament furtada, i va ser tancat per «emissió de falsa moneda, possessió d'arma prohibida i sospita de robatori». Declarà ser artista pintor i haver treballat recentment en la Unió Artística de Clichy (Illa de França, França). El febrer de 1903 el Ministeri de la Guerra informà la Ministeri de l'Interior el seu llicenciament provisional després d'abandonar el seu regiment establert a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). Entrà a fer feina en Le Libertaire i restà allotjat uns dies als seus locals. L'1 de maig de 1903 va ser denunciat per «entrebancar el lliure exercici del culte» a l'església d'Aubervilliers, juntament amb nombroses persones, entre elles l'escriptor anarquista Laurent Tailhade, que volien impedir el sermó de mossèn Coubé; però el seu cas va ser sobresegut. A partir de juliol de 1903, va ser vigilat constantment per l'agent Foureur, qui va assenyalar totes les reunions a les quals assistia, tot verificant els domicilis. L'1 de desembre de 1903 el trobem a Lieja (Valònia), on es va presentar com a tipògraf. El 23 de desembre de 1903, en una reunió celebrada a Cité d'Agoulême de París, l'anarquista Henriette Roussel va llegir una carta de Découée on notificava la seva expulsió de Bèlgica i el seu intent d'arribar a Londres (Anglaterra). S'organitzà una col·lecta al seu favor, però recaptà pocs diners ja que sembla que no era molt estimat en els cercles llibertaris. Libertad i Henriette Roussel li van reprotxar d'aprofitar-se dels companys que li albergaven, vivint a la seva costa. El 10 de gener de 1904 es va incorporar al seu destí militar emplaçat a Le Blanc (Centre, França), però retornà el 24, declarant haver estat llicenciat definitivament. S'instal·là amb sa companya Marie Delor a Aubervilliers i, sense feina, treballà de pintor amateur. A finals de febrer de 1904 es presentà amb Jacques Borderie i Henri Chapey al local de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) per demanar explicacions a Libertad que segons ell li havia calumniat. El 28 d'octubre de 1908 va ser condemnat a sis mesos de presó per «temptativa d'estafa». En aquesta època continuava vivint de la pintura a Aubervilliers, al número 80 del carrer Cités, i posteriorment va fer d'electricista. El 10 de febrer de 1911 va ser arrestat a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França) després d'haver intentat pagar la seva consumició en una taverna amb una moneda falsa. Portat a la comissaria amb son còmplice Fidèle Solet, quan un gendarme començà a escorcollar-lo, agafà un revòlver i disparà un tret a boca de canó al cap de l'agent Félix-Paul-Adolphe Périn; un gendarme que vingué com a reforç, es llançà sobre ell per a desarmar-lo i el posà boca avall sobre la taula, però aconseguí ficar-se el canó de la seva arma a la boca i disparà, morint a l'acte. El seu domicili va ser escorcollat i es trobaren pamflets anarquistes, monedes falses de cinc francs, materials per a la fabricació de monedes falses i 400 francs en or.

***

Robert Delon (París, 1911)

- Robert Delon: El 24 de gener –algunes fonts citen erròniament el 24 de juny– de 1885 neix a Puteaux (Illa de França, França) l'anarcoindividualista, i després anarcocomunista, Robert Charles Delon. Era fill d'Émile Delon, empleat comptable, i de Pauline Noémie Mathilde Payan. Després de fer reeixidament els estudis primaris, assistí al Liceu Jean-Baptiste Say un anys. Posteriorment treballà en una fàbrica de joguines, d'on va ser acomiadat per distribuir joguets entre els infants més necessitats. El setembre de 1908 va ser llicenciat del servei militar a Nimes (Llenguadoc, Occitània) i aquest mateix any freqüentà els cercles anarquistes individualistes. El 27 d'octubre de 1908 va fer la conferència «L'éducation anarchiste», al local del Grup Anarquista de Vanves-Malakoff-Issy-Clamart radicat a Vanves (Illa de França, França). L'abril de 1909, en ocasió de la creació de la Federació Revolucionària (FR), signà l'article antiorganitzacional «Devons-nous nous fédérer?» publicat el 6 de maig de 1909 en L'Anachie, on es posicionava en contra de l'FR. No obstant això, el 4 de juny de 1911 esdevingué tresorer de la Federació Revolucionària Comunista (FRC), en substitució de Lucien Gas, però el desembre d'aquell any va ser reemplaçat per Lucien Belin. En aquesta època vivia al número 167 del carrer Rennes del VI Districte de París (França) i col·laborava en Le Libertaire. Entre 1911 i 1912 sembla que va col·laborar en La Vie Anarchiste de Reims (Xampanya-Ardenes, França). El 14 de maig de 1912 es casà al XIV Districte de París amb Lydie Aglaé Hermine Herrault, de família anarquista –sos germans André Herrault (André Miroy) i Émile Herrault, que havien participat en la creació d'una comunitat anarquista, emigraren als Estats Units per evitar la Gran Guerra. Aleshores treballava de comptable i vivia al número 44 del carrer Didot. El 4 de maig de 1913 participà, amb textos antimilitaristes, en una trobada matinal celebrada a la Sala Cambou, organitzada per l'Obra d'Educació Artística del XIV Districte de París, on també van ser presents els anarquistes Robert Bredrel, André Colomer, Jeanne Franchi, Francine Lorée-Privas, Paul Micheau, Victor Priquet i Xavier Privas. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, en 1914, quan esclatà la guerra, es declarà en vaga de fam. Posteriorment visqué a Vincennes (Illa de França, França), al número 6 del carrer Villebois Mareuil, treballant de comptable i de comerciant als mercats. En els anys vint mantingué correspondència amb l'anarquista Eugène Bizeau. A principis dels anys cinquanta s'instal·là a Bretanya, al domicili familiar de sa companya, on va rebre la visita de sos cunyats anarquistes. Amant de la natura, va fer nombroses excursions per les Cevenes i pels Pirineus. Membre de la «Societat dels Poetes», va escriure poemes que van ser publicats en diverses revistes (Alternances, Le Bulletin de la Société des Poètes Français, La Vie Idéaliste, etc.). De cultura autodidacta, prengué coneixements de filosofia i de literatura, freqüentant artistes. Hostil al comunisme, mostrà una gran oposició a la militància de son fill Robert Delon, ferroviari, afiliat al Partit Comunista Francès (PCF). Robert Delon va morir el 15 de desembre de 1970 a Saint-Pern (Bro Sant-Maloù, Bretanya).

***

Necrològica de Sebastiano Indelicato apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 23 de febrer de 1952

- Sebastiano Indelicato: El 24 de gener –algunes fonts citen el 25 d'agost– de 1888 neix a Riposto (Sicília) l'anarquista Sebastiano Indelicato. Es guanyà la vida treballant de sastre i milità activament en el moviment anarquista Italo-nord-americà. Participà com a actor en el grup teatral «Filodrammatica Pietro Gori», que va fer posar en escena diverses obres dramàtiques en suport del periòdic anarquista L'Adunata dei Refrattari. Sa companya fou Laura Lorenza Murania, amb qui tingué set infants (Catherine, Enrico, Giuseppe, Michael, Richard, Virgilio i Vito Enrico). Sebastiano Indelicato va morir el 3 de febrer de 1952 a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) i va ser enterrat al Saint John Cemetery de Middle Village (Queens, Nova York, EUA).

Continua...

---