Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 13 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de L'Alarme

- Surt L'Alarme: El 13 d'abril de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic dominical L'Alarme. Organe anarchiste. Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Era continuació de L'Hydre Anarchiste. El gerent va ser Joanny Bardin i el secretari de redacció Clovis Demure. Els articles no anaven signats. En sortiren vuit números, l'últim l'1 de juny de 1884, i va ser continuat per Le Droit Anarchiste.

***

Capçalera de L'Anarchie

- Surt L'Anarchie: El 13 d'abril de 1905 surt al barri de Montmartre de París (França) el primer número del periòdic setmanal L'Anarchie. En van ser responsables de l'edició l'anarquista individualista Albert Libertad, les germanes Armandine i Anna Mahé, Jeanne Morand, Maurice Duflou, Augustin Gillet, André Lorulot, Henriette Maîtrejean, Émile Armand, C. Delmyre, R. Lanoff, R. Fourcade, René Hemme i Mauricius, en diferents èpoques. Entre els col·laboradors trobem Émile Armand, Henri Barbet, Ludovic Bertrand, Jules Bluette, Émile bonnier, Henri Bornand, Auguste Boyer, Adrien Briollet, René Brochon, René Bures, Auguste Bussot, Paul Caillet, Alfredo Calderon, Edward Carpenter, Pierre Chardon, Collange, André Colomer, Louis Dalgara, Louis Dangé, Robert Delon, Jean-Louis Delvy, Noël Demeure, René Dessambre, Manuel Devaldès, René Dolie, Jules Dupoux, Dikran Elmassian, Tewfik Fahmy, Maurice Fister, Alex Flsky, L. Gaudrie, Louis Gerault, Lucienne Gervais, Victor Godonneche, Jean Goldsky, Emma Goldman, Juana Guerra, Alzir Hella, Paul Hordequin, Émile Hureau, Maurice Imbard, Léon Israel, Henri Japonnet, Hugues Javelle, Albert Labregere, Henri Lagnus, Émilie Lamotte, Robert Lanoff, Clément Lapeyre, Levieux, André Lorulot, François Lucchesi, Anna Mahe, Al Manoury, Jean Marestan, Mauricius, Jules Meline, Ricardo Mella, Joseph Michel, Suzanne Mirbel, Charles Mochet, Michael Monahan, P. Monin, Léon Mussy, Jacques Negrel, Max Nettlau, Max Nordeau, Henri Normand, E. Parisot, Raoul Ponchon, R. Primavera, Roger Printemps, René Reisser, Henri Rochefort, G. Roussel, Hermann Sterne, Camille Tiercin, Francis Vergas, Félix Verome, Léon Vidal, Wad, Henri Waliker, Xanrof, Yable, Henri Zisly, entre d'altres. Va publicar dibuixos d'Eugène Petit i d'Strix. Va llançar una col·lecta per ajudar la mare de l'anarquista Marius Jacob, que acabava de ser condemnat a presidi. Es van publicar 485 números, l'últim el 30 de juliol de 1914. Va editar també un bon grapat de llibrets de diversos autors (Mauricius, Etiévant, Chaughi, Ego, Lanoff, Le Retif, Libertad, Mahe, Armand, Bakunin, Vernet, Lorulot, Devaldès, etc.). El periòdic va conèixer una segona època entre 1927 i 1929 de periodicitat mensual.

***

Rafael Sancho Alegre al terra en el moment de la seva detenció segons després de realitzar l'atemptat

- Atemptat contra Alfons XIII: El 13 d'abril de 1913, durant l'acte del Jura de Bandera dels nous reclutes a Madrid (Espanya), l'anarquista Rafael Sancho Alegre atempta contra infructuosament contra el rei Alfons XIII d'Espanya. Aquest any entrava en vigor una nova Llei de Reclutament, per això es va voler donar major rellevància a aquest l'acte anual. Després de la missa de campanya, els nous reclutes passen desfilant sota la bandera espanyola. Les forces marroquines, portades a l'efecte, posen la nota de color. Alfons XIII, a cavall, avança tot sol, avançat lleugerament del seu Estat Major. En arribar a la plaça de Colón, la desfilada desvia la seva recta marxa, per seguir després pel passeig de Recoletos. Després de passar la plaça de les Cibeles i quan entra al carrer d'Alcalà, davant del Banco Español Río de la Plata, Rafael Sancho s'acosta al monarca i li dispara. Les dues primeres bales erren l'objectiu i el rei encabrita la cavalleria i llança a terra l'agressor. Un tercer tret fereix «Alarun», la cavalcadura reial, al coll. La policia es llança immediatament contra l'anarquista que, caigut a terra, dispara novament ferint un sergent. Aviat és dominat i exposat es portat al portal del número 48 del carrer. La multitud vol linxar-lo, cosa que evita, a dures penes, la policia. El cavall finalment va sanar. Un dels trets del frustrat regicida socarrimà el guant blanc del rei; la reina el guardà durant tota sa vida. Durant el judici al·legà que el rei era culpable de la guerra africana i dels afusellaments de 1909 i que només havia realitzat un acte de venjança. El 9 de juliol de 1913 Rafael Sancho, que fou defensat per l'advocat Eduardo Barriobero y Herrán, fou condemnat a mort, però el 3 de setembre d'aquell any va ser indultat pel rei mateix i la pena commutada per cadena perpètua. L'anarcosindicalista Mauro Bajatierra Morán fou també fou jutjat com a còmplice d'aquest atemptat, però fou absolt per manca de proves. Aquest acte retardà la legalització de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Rafael Sancho Alegre (1888-19??)

***

Capçalera de La Plèbe

- Surt La Plèbe: El 13 d'abril de 1918 surt a París (França) el primer número del periòdic setmanal La Plèbe. S'autodefineix com a sindicalista, llibertari i socialista; òrgan de la minoria militant de la branca francesa de la Internacional que es va reunir l'agost de 1915 en la Conferència Internacional Pacifista de Zimmerwald que va advocar contra la guerra i va reivindicar l'enteniment. L'administrador va ser L. Mangin i el gerent Louis Alignie. Va rebre nombroses col·laboracions de diferents militants anarquistes, com ara Michel Alexandre, Antignac, Henri Becirard, Charles Benoît, L. Bertoni, Julia Bertrand, H. Beylie, E. Bizeau, C. Bougon, Brenn, B. Broutchoux, Butaud, Émile Chauvelon, Lucien Coussinet, A. Croix, Fernand Després, Dubreuil, G. Dumoulin, Henri Einfalt, Fernand Elosu, Ermenonville, Escalier, André Girard, Gabriel Giroud, Lucien Guerineau, Marie Guillot, Jeanne Halbwachs, G. Hardy, Hasfeld, Émile Hubert, Albert Lemoine, Leveque, Loquier, F. Loriot, Mangin, Marcel Martinet, Marie Mayoux, Jacques Mesnil, Alfred Mignon, Millerat, P. Monatte, Raymont Pericat, Prouvost, Rhillon, Romain Rolland, Jules Romains, Jean de Saint-Prix, Souvarine, F. Stackelberg, Taugourdeau, Gaston Thiesson, Thuilier, Vergeat, Madeleine Vernet, Albin Villeval, entre d'altres. Molts articles seran censurats per les autoritats. H. P. Gassier i A. Willette hi van fer dibuixos. Només van sortir quatre números, l'últim el 4 de maig de 1918, més un especial per al Primer de Maig.

***

Capçalera del primer número de Solidaridad

- Surt Solidaridad: El 13 d'abril de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. Diario de los trabajadores. S'edità en substitució de Solidaridad Obrera durant el temps que va estar suspesa. Hi van col·laborar Joan Perello (Cero), Francisco Ascaso, Severino Campos Campos, Josep Peirats, Jaume Balius, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim l'11 de maig de 1934.

***

Propaganda del míting publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 13 d'abril de 1937

- Míting a l'Olympia: El 13 d'abril de 1937 se celebra al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un gran míting anarquista. L'acte, presidit per Julián Merino Martínez, en nom de la Federació Local de Grups Anarquistes, va ser organitzat pels Comitès Regionals de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Catalunya. En van ser oradors Juan Santana Calero, per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), «Frente a la contrarevolución»; Manuel Pérez Fernández, per la FAI, «La Revolución española y la repercusión en el extranjero»; Fidel Miró Solanes, per la FIJL, «Posición de las JJ.LL. ante los problemes de la hora»; i Severino Campos Campos, per la FAI, «Posición de la FAI ante la Guerra y la Revolución».

***

Convocatòria de la gala apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 6 d'abril de 1951

- Gala de suport en Défense de l'Homme: El 13 d'abril de 1951 se celebra al Palais de la Mutualité de París (França) una gala a benefici del periòdic anarquista Défense de l'Homme. L'acte va consistir en diverses actuacions (música, teatre, dansa, màgia, etc.) i hi van participar destacats artistes, com ara Charles d'Avray, Léo Campion, France Cléry, Émy Danet, Lucrèce Mistral, Marcel Mouloudji, Robert Léon François (Mystag), Léo Noël, Maurice Rostand, René Beziau (René Rungis), Imperio Salas, Maurice Sardin, Catherine Sauvage i Miguel Villabella, entre d'altres. L'escriptor anarquista André Mahé (Alain Sergent) signà obres seves.

Naixements

Foto policíaca d'Alexis Guillet (ca. 1894)

- Alexis Guillet: El 13 d'abril de 1851 neix a Chessel (Vaud, Suïssa) el sabater anarquista Alexis-Pierre-François Guillet. Sos pares es deien Vincent Guillet i Marie Clément. Emigrat a França, per les seves activitats llibertàries el 3 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió del país. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura d'Émile Duval (1887)

- Émile Duval: El 13 d'abril de 1864 neix a Épinal (Lorena, França) l'anarquista Émile Jean Louis Duval. Era fill natural de la brodadora Marie Amélie Valentin i del teixidor Constant Isidore Duval i l'infant va ser reconegut i legitimat pel matrimoni de sos pares celebrat el 3 de novembre de 1868 a Épinal. Es guanyava la vida treballant com son pare, de teixidor a La Bresse (Lorena, França). L'11 de març de 1882 va ser condemnat per l'Audiència dels Vosges a dos anys de presó per «corrupció» d'una nina de menys de 13 anys i, per fugir de la garjola, el 8 de maig de 1882 s'allistà voluntari a l'exèrcit per cinc. Destinat al 1 Regiment de Zuaus, el 9 de setembre de 1884 va ser condemnat pel I Consell de Guerra Permanent de la Divisió Militar d'Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria) a sis dies de presó per «cops i ferides voluntàries». Fins al 17 de gener de 1885 va fer la campanya d'Àfrica i entre el 18 de gener de 1885 i el 30 de juny de 1885 va estar destinat a Tonkin (Indoxina Francesa); posteriorment, fins al 29 de març de 1887 serví a Annam (Indoxina Francesa) i finalment, de bell nou, a l'Àfrica. El 14 d'abril de 1887 va ser llicenciat i el 8 de maig de 1887 passà a la reserva activa, condecorat pel seus serveis a la Indoxina Francesa. De bell nou a la metròpoli, visqué amb sos pares, al número 27 del carrer Strasbourg de Reims (Xampanya-Ardenes, França). El 31 de desembre de 1887 es casà a Reims amb la teixidora d'Épinal Marie Augustine Briel, amb qui va tenir tres infants i de qui es va divorciar el 4 d'abril de 1894 davant el Tribunal Civil de Reims. En aquesta època estava fitxat com a «anarquista» per la policia de Reims i qualificat de «violent i exaltat». Segons un informe policíac de la Comissaria Central de Reims de l'1 de març de 1893, va vendre el seu mobiliari i marxà cap a París (França), on posteriorment hi havia d'anar sa companya. El juny de 1893, però, tornava a ser a Reims i el 21 de novembre de 1893, ben igual que altres anarquistes, el seu domicili va ser escorcollat per la policia, que trobà una dotzena de claus falses. A principis de gener de 1894 abandonà furtivament Reims, acompanyat de sa cosina Parmentier, després d'haver estat inculpat per «corrupció de menors», però finalment aquest cas va ser sobresegut. El febrer de 1894 figura en el registre d'anarquistes com a «perillós» i la policia anotà que sovint utilitzava de llinatge de sa mare (Valentin). El juliol de 1894 vivia al número 14 del carrer de l'Épeule de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). El novembre de 1897 estava empadronat al número 9 del carrer Bouchers d'Amiens (Picardia, França) i el febrer de 1902 al número 19 del carrer Félix-Faure de Saint-Quentin (Picardia, França). Émile Duval va morir el 16 de febrer de 1906 al seu domicili, al número 109 del carrer Saint-Leu, d'Amiens (Picardia, França).

***

Necrològica d'Aguste Alignier apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 13 d'abril de 1919

- Auguste Alignier: El 13 d'abril de 1873 neix a Le Moulin Gavard (Bouhy, Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista Auguste Alignier –també citat Louis Alignié. Era fill de Sylvain Alignier, jornaler, i d'Eulalie Levisier. Es guanyava la vida treballant d'enterrador, de jornaler i d'obrer de la construcció. El 20 de novembre de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lons-le-Saunier (Borgonya, França) a vuit dies de presó per «vagabunderia». El 16 de desembre de 1894 va ser integrat en el 29 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar i el 17 de novembre de 1897 passà a la reserva activa. En 1899 vivia al número 17 del carrer Bourets de Suresnes (Illa de França, França) i en 1901 al número 5 del carrer Port aux Vins de la mateixa població. El 27 d'agost de 1902 va ser llicenciat per les autoritats militars de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França) per «alteració de la constitució (caquèxia)», estatus que es mantingué en la revisió del 8 de març de 1911. El 17 de gener de 1909 assistí com a membre de la Borsa del Treball de Puteaux (Illa de França, França) al Congrés Regional de la Construcció. Entre 1910 i 1911 fou membre del Grup d'Educació i d'Acció Revolucionària de Puteaux, creat a la Borsa del Treball d'aquesta població. En aquesta època vivia al número 33 del bulevard Richard-Lenoir de París (França). En 1910 es presentà com a candidat abstencionista per Puteaux de la Federació de Grups Obrers Neomaltusians i fou un dels fundadors dels Grups d'Educació Sexual. L'octubre de 1910, quan la vaga dels serrallers, cosignà amb altres companys (Julia Alliot, Nicolas Boudot, Louis Fayard, Edouard Forget, Henri Louviot, Eugénie Mercier i Pierre Noblet) un cartell antimilitarista («Aux conscrits») aferrat a la ciutat, el qual reproduïa passatges del Manuel du soldat de Georges Yvetot. El 24 de maig de 1911 van ser jutjats per l'Audiència del Sena per «injúries a l'exèrcit i provocació de militars a la desobediència»; ell va ser condemnat a un mes de presó i 200 francs de multa per «injúries a l'exèrcit» amb «circumstàncies atenuants»; Forget i Boudot van ser condemnats a tres mesos de presó i 500 francs de multa, mentre que la resta va ser absolta. El 8 de juliol de 1911, amb Boutot, va ser tancat a la presó parisenca de la Santé, en el sector de presos comuns, i ambdós van fer vaga de fam per reivindicar el règim polític. El 14 de juliol encara continuaven amb la vaga. En 1911 era secretari general del Grup de Defensa Social (GDS) de Puteaux. El 24 de setembre de 1911 representà la Borsa de Treball de Puteaux en el gran míting contra la guerra celebrat a l'Aéro-Park de París i dos dies després prengué la paraula en un míting semblant celebrat a la Maison des Syndicats, al número 33 del carrer Grange-aux-Belles. Declarà que en cas de mobilització, els soldats haurien de girar els fusells contra els oficials i els obrers haurien de calar foc els títols de propietat a la plaça i fer la revolució. En 1912 era secretari de la secció d'Asnières (Illa de França, França) del Sindicat de Llogaters. El 6 d'abril de 1912 va fer una conferència a la Sala Girard de Malakoff per al «Groupe des Libérés des Bagnes Militaires» (Grup d'Alliberats de les Penitenciaries Militars). L'1 de juny de 1912, en representació de la Borsa del Treball, parlà, davant unes cinc-centes persones, juntament amb Boudet, en una reunió antiparlamentària celebrada al Préau des Écoles de l'avinguda de la República de Puteaux. El 24 d'agost de 1913 va ser delegat del Comitè Intersindical de Puteaux al congrés de la Unió de Sindicats del Sena i s'oposà a la normalització dels Comitès Intersindicals. Abans de l'esclat de la Gran Guerra, va ser gerent del periòdic Rénovation. En 1918 participà en el llançament del periòdic pacifista La Plèbe. Syndicaliste, libertaire, socialiste, del qual va ser gerent. Auguste Alignier va morir el 3 d'abril de 1919 al seu domicili del Chemin des Luaps de Nanterre (Illa de França, França). Deixa vídua i tres infants.

***

Fernand Després quan era redactor de L'Humanité (1922)

- Fernand Després: El 13 d'abril de 1877 –algunes fonts citen erròniament 1879– neix a Mauvelles (Ouzouer-le-Marché, Centre, França) –algunes fonts citen erròniament Chandry (Ouzouer-le-Marché, Centre, França)– el periodista anarquista, i després comunista, Fernand-Désiré-Alfred Després –la grafia correcta és Després i no Desprès–, que va fer servir el pseudònim A. Desbois. Sos pares es deien Alphonse Després, carreter agrícola, i Augustine Leclere. Fins al 1896 treballà de sabater al taller parisenc de Constant Marie (Le Père Lapurge), qui li va iniciar en el pensament anarquista. Capficat en el cas Dreyfus, en 1899 col·laborà en Le Journal du Peuple i en Le Libertaire, on portà la columna «Au hasard du chemin». Entre 1900 i 1901 freqüentà l'escriptor llibertari Laurent Tailhade i a casa d'aquest conegué Miguel Almereyda, que esdevingué el seu amant. Quan el juny de 1901 Almereyda va ser condemnat a un any de presó, Després demanà ajuda a Francis Jourdain per a alliberar-lo de la presó parisenca de la Petite-Roquette; un cop lliure Almereyda, la parella passà a viure en una habitació del carrer des Saules del XVIII Districte de París i milità en el grup «La Joventut Llibertària» del VI Districte parisenc, animat per Victor Méric. En 1902 signà, amb Gaston Couté i Mac Orlan, el «Manifeste de la Pensée Libre». En aquesta època abandonà les feines manuals i es consagrà a la política i al periodisme en Le Libertaire En 1904 també col·laborà en Libre Examen, d'Ernest Girault, i en La Tribune Internationale. Durant la primavera de 1903, Almereyda s'instal·là amb Emily Cléro i quan son fill, Jean Vigo, nasqué l'abril de 1905, Després va ser son padrí. El desembre de 1906, quan el periòdic La Guerra Sociale aparegué, hi col·laborà. Entre 1906 i 1907 va escriure en Cahiers de l'Université Populaire. En aquesta època es guanyava la vida treballant de nit com a corrector en diverses publicacions de la premsa parisenca i de dia fent classes de francès. L'1 de març de 1908 va ser admès al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT). En aquesta època vivia al carrer Froideaux, en un domicili habitat per nombrosos refugiats russos. El 4 de febrer de 1909 va ser detingut, juntament amb Daniel Gerbaut, sota l'acusació de falsificació d'ordres de pagament, però finalment la maquinació policíaca es va descobrir i no va ser processat. Durant la matinada de l'11 de juny de 1909 son domicili, al número 23 del carrer de la Glacière del XIII Districte de París, va ser escorcollat emmarcat en una investigació sobre una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. En 1911 abandonà La Guerra Sociale i passà a La Bataille Syndicaliste, esdevenint un dels seus principals redactors sota el pseudònim A. Desbois. En 1911 estava de vacances a Chandry quan el cantautor anarquista Gaston Couté, a qui estava molt lligat, va morir i publicà un editorial per a l'edició especial de La Guerre Sociale; posteriorment va escriure articles sobre Couté en La Vie Ouvrière, Le Journal du Peuple, La Bataille Syndicaliste i L'Humanité, i fou membre d'honor de l'associació «Les Amis de Gaston Couté». Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig d'aquell any; el CAR, en el qual Henry Combes era el secretari i Lucien Balin el tresorer, arreplegà 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris. Abans de la Gran Guerra va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i durant el conflicte va ser donat de baixa. A partir d'octubre de 1914 defensà el pacifista Romain Rolland des de les columnes de La Bataille Syndicaliste. L'agost de 1915 dimití, amb Marcelle Capy, del citat periòdic sindicalista a causa de la seva línia pro «Unió Sagrada» i expressaren la seva posició en la carta oberta «Pourquoi nous avons quitté La Bataille Syndicaliste». Entre 1915 i 1919 col·laborà en L'École de la Fédération. A partir de 1916 col·laborà en Le Journal du Peuple, s'adherí al Comitè de Defensa Social (CDS) i va escriure en L'Avenir International, de Raymond Péricat. El 13 d'abril de 1918 edità el periòdic pacifista La Plèbe, juntament amb Jean de Saint-Prix i Marcel Martinet, però que ràpidament va deixar de publicar-se ja que el 28 de maig de 1918, poc després del congrés dels minoritaris de la CGT celebrat a Sant-Etiève (Arpitània), va ser detingut sota l'acusació d'«intel·ligència amb l'enemic» arran de la seva visita a Romain Rolland a Ginebra (Ginebra, Suïssa); processat pel III Tribuna del Guerra del Sena, finalment el seu cas va ser sobresegut. L'agost de 1917, després de la mort d'Almereyda, de qui s'havia allunyat arran de la seva evolució política, confià son fillol Jean Vigo a la família Aubes, parents del company de la mare d'Almereyda; fins al seu final, restà molt proper a Jean Vigo. Entre 1917 i 1921 fou membre del Comitè Sindical de Correctors. En 1920 s'instal·là a Anzin (Nord-Pas-de-Calais, França) per a treballar de calderer. En 1921 esdevingué secretari dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR) de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França). Gran propagandista, que sovint va fer servir la violència verbal, intentà atreure cap a la III Internacional Comunista els militants anarquistes i sindicalistes de la zona de Valenciennes, però a finals de 1921 abandonà la zona Nord francesa. Després s'afilià des de la seva creació en la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i fou força actiu en la XX Secció de la Federació del Sena. En aquesta època fou l'administrador del periòdic comunista L'Humanité. Assistí com a delegat al II Congrés del Partit Comunista Francès (PCF), celebrat l'octubre de 1912 a París. Posteriorment, per protestar contra la decisió d'excloure els membres francmaçons del Partit, dimití del PCF. El 23 de gener de 1923 el Buró Polític del PCF el nomenà adjunt d'Ernest Labrousse en el servei de «grans informacions» de L'Humanité, funció que no podia ser confiada més que a un comunista. En 1926 va ser membre de la Comissió Colonial del PCF. De cultura llibertària i sindicalista, patí molt al si del PCF i finalment dimití en 1930. No obstant això, es presentà com a candidat comunista a les eleccions legislatives de 1932 per Fontenay-le-Comte (País del Loira, França). Durant molts anys portà la crònica judicial de L'Humanité, però el gener de 1933 va ser substituït per Louis Aragon d'una manera poc elegant. En 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, abandonà el seu domicili parisenc, al número 17 del carrer Belgrand (XIII Districte), i s'instal·là a Niça (País Niçard, Provença, Occitània). L'1 de febrer de 1940 va ser donat de baixa del Sindicat de Correctors per impagament de la cotització. El juny de 1940 es traslladà a Alger, on visqué en una habitació d'hotel i treballà en el món de la radiodifusió. Els alemanys destruïren tots els seus llibres i documents. Després de la guerra no se li va permetre viatjar i col·laborà en la premsa d'Orà i d'Alger. Fernand Després va patir una congestió cerebral que el deixà paralitzat i dies després, el 17 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 14 de febrer– de 1949, va morir en un hospital d'Alger (Algèria).

***

Enrique Flores Magón

- Enrique Flores Magón: El 13 d'abril de 1877 neix a Teotitlán del Camino (Cuicatlán, Oaxaca, Mèxic) el revolucionari i propagandista anarquista Enrique Flores Magón, considerat un dels pares de la Revolució mexicana. Fill d'una família humil de tradició liberal juarista; sos va pares van ser Margarita Magón, d'origen mestís (pare espanyol i mare indígena), i Teodoro Flores, un indígena nahua pur que va combatre en la Guerra d'Intervenció Nord-americana (1846-1848) i en les files de l'exèrcit liberal de Benito Juárez contra els invasors nord-americans durant la Guerra de Reforma (1857-1868) i més tard s'aixecà en armes contra l'Imperi de Maximilià a la Sierra de Juárez (1864-1867). Va créixer entre la ideologia liberal de son pare i les tradicions comunitàries del seu poble. Juntament amb sos germans majors (Jesús i Ricardo), es va matricular a l'Escola Nacional de Jurisprudència i en 1892 va començar a participar en l'oposició contra Porfirio Díaz, participant en els disturbis estudiantils a la ciutat de Mèxic contra la seva tercera reelecció. El febrer de 1893 fundarà el periòdic opositor El Demócrata, que només durarà tres mesos després de la seva prohibició governamental. En 1900 va participar en la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM) i del seu periòdic Regeneración. El maig de 1901, amb sos germans Jesús i Ricardo, van ser empresonats per delicte de premsa i prohibida la publicació del periòdic ja anarquista Regeneración. En 1902 va editar amb Ricardo el periòdic satíric El Hijo del Ahuizote, fet que el va portar a la presó en dues ocasions amb son germà. En 1904 es van instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on un assassí a sou del dictador mexicà els va intentar assassinar; Enrique serà empaitat per la policia nord-americana. En 1905 s'instal·laran a Saint-Louis (Missouri, EUA) amb el periòdic i Enrique n'esdevindrà l'administrador i el tresorer de la junta del PLM. Però la repressió no cessa i el 12 d'octubre el periòdic és assetjat pels detectius de l'Agència Pinkerton; Enrique serà empresonat i alliberat el desembre sota fiança. En 1906 els dos germans es refugien al Canadà, juntament amb Juan Sarabia, i intenten coordinar els grups revolucionaris amb la finalitat de crear una insurrecció a Mèxic. En 1907, Enrique marxa a San Francisco (EUA) on va aparèixer clandestinament el periòdic Revolución, però son germà Ricardo serà detingut i empresonat amb els revolucionaris Librado Rivera i Antonio I. Vallareal. En 1909 col·laborarà en el periòdic Punto Rojo, d'El Paso (Texas, EUA), dirigit per Práxedis G. Guerrero. En 1910, les forces del PLM van decidir ocupar la Baixa Califòrnia (Mèxic), tot adoptant la divisa «Terra i Llibertat». En 1912, Enrique i Ricardo són condemnats a San Francisco a dos anys de presó; alliberats l'abril de 1914, continuaran la propaganda. Detingut i torturat en 1916 per delictes de premsa, Enrique haurà de ser hospitalitzat. Empresonat de bell nou en 1918, només recobrarà la llibertat en 1923, alguns mesos després de l'assassinat de son germà. La mort de son germà l'apartarà de la política activa, i instal·lat a Mèxic exercirà els oficis de comptable públic, advocat i periodista, sempre fidel a l'anarcosindicalisme revolucionari des de les files de la Confederació General del Treball (CGT) mexicana al qual es va afiliar en 1923. Enrique Flores Magón va morir el 28 d'octubre de 1954 a la ciutat de Mèxic (Mèxic). L'historiador Samuel Kaplan Uransky, que va conèixer personalment Enrique Flores Magón, en va publicar en 2006 una biografia, Peleamos contra la injusticia. La vida de Enrique Flores Magón contada por el mismo.

***

Participants en el 11è Congrés Internacional d'Ido (Sopron, 1930)

- Jules Vignes: El 13 d'abril de 1884 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i idista (de l'Ido, llengua internacional, simplificació de l'Esperanto). Era fill natural de Marie Vignes. Va treballar fent galotxes (esclops) a Moulins abans de tenir altres oficis (manobre, ajudant de carnisser, etc.). El maig de 1906 és condemnat per haver afixat cartells anarquistes. L'octubre de 1908 va crear, amb Louis Dubost, el periòdic anarquista La Torche. En 1909 serà el primer secretari de la Unió Departamental dels Sindicats Obrers de l'Allier, però renunciarà un anys més tard al seu mandat, i l'abril de 1910 serà candidat «antiparlamentari» a les eleccions legislatives. A començaments de 1917 editarà a Saint-Genis-Laval el periòdic llibertari en ldo La Feuille; seguit en 1927 de Libération, sobre educació llibertària; i de Liberoso, en Ido també. En 1936 fa costat la Revolució espanyola i, en 1939, acollirà nombrosos llibertaris espanyols exiliats. També ajudarà la xarxa de resistència antifranquista de Francisco Ponzán Vidal. En 1945 torna a publicar La Feuille, seguit per Le Vieux Travailleur (1951-1957), i Le Travailleur Libertaire (1957-1958). Sa companya fou Louise Viroulet. Jules Vignes va morir el 28 de març de 1970 al seu domicili del V Districte de Lió (Arpitània).

***

- Agustina Omella Della: El 13 d'abril de 1899 neix a Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Agustina Omella Della. Sos pares es deien Domingo Della Celma i Isabel Della Falgás. Amb son company Manuel Gómez Pallarés (Falgás), milità en la Federació Local de Queretes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan participava en l'evacuació cap a Gandesa (Terra Alta, Catalunya), via Arenys de Lledó (Matarranya, Franja de Ponent), de diversos companys ferits a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent), el vehicle es va equivocar de camí i retornà a Queretes, on van ser acollits a trets pels feixistes, però aconseguiren finalment retrobar la ruta i arribar a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Durant la Revolució, fou, amb son company, un dels principals organitzadors de les col·lectivitats a Valls-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial visqué un temps a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i després milità amb son company en la Federació Local de Pau de la CNT. Malalta, Agustina Omella Della va morir el 7 de desembre de 1971 al seu domicili de Pau (Aquitània, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Camillo Sartoris

- Camillo Sartoris: El 13 d'abril de 1901 neix a Trino Vercellese (Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen Torí (Piemont, Itàlia)– l'anarquista i resistent antifeixista Camillo Sartoris. Sos pares es deien Stefano Sartoris i Adalgisa Fenoglio. Obrer mecànic, en 1920 participà en el moviment d'ocupació de fàbriques organitzant la defensa de la fàbrica Tedeschi. En 1922 va ser detingut per possessió d'armes (dos revòlvers, un punyal i dos rossinyols) i condemnat a cinc mesos de reclusió. Un cop lliure, s'expatrià immediatament i en 1924, expulsat de França, retornà a Itàlia. En 1926 va ser novament condemnat per possessió d'armes. En 1933 s'exilià clandestinament establint-se a Bèlgica, on formà part d'un grup anarquista il·legalista (Pietro Boggio, Ernesto Bruma, Carlo Girolimetti, Quinto Panizzi, Tommaso Serra, etc.) que es dedicava a fer robatoris per a finançar el moviment llibertari. Inscrit per la policia en el llistat de terroristes, arran del cop militar feixista d'Espanya de juliol de 1936 es dedicà a Brussel·les a organitzar l'enviament d'armes per als revolucionaris de la Península. En 1937 el Ministeri de l'Interior italià el va detectar a Espanya, però aquest mateix any retornà a França. Posteriorment passà a Bèlgica, d'on envià a la família de Vittorio Ortore, anarquista mort en la guerra d'Espanya, un subsidi del Socors Roig Internacional (SCI), però va ser confiscat per les autoritats feixistes italianes. En 1938 va ser expulsat de Bèlgica. Retornà clandestinament i va ser detingut l'any següent; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de reclusió per violació del decret d'expulsió i, passat aquest temps, va ser posat a la frontera. Retornà novament; detingut un altre pic, va ser jutjat i condemnat a cinc mesos. En 1940 va ser repatriat a Itàlia; detingut, va ser interrogat el 29 de març de 1940 a la Prefectura de Torí i negà haver lluitat a la guerra d'Espanya. Va ser jutjat i condemnat a cinc anys de confinament per «activitats antifeixistes a l'estranger i sospites d'haver estat combatent antifranquista» i enviat a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943, quan era traslladat amb tren al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), aconseguí fugir. A partir d'aquí se'n va perdre el seu rastre.

Camillo Sartoris (1901-?)

***

Notícia de l'agressió a Eugène Godchaux publicada en l'edició parisenca del diari The Chicago Tribune and The Daily News, New York del 30 d'agost de 1930

- Eugène Godchaux: El 13 d'abril de 1903 neix al III Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista Eugène Godchaux, conegut com Kristanté. Sos pares, no casats, es deien Eugène Godchaux, artista pintor parisenc que reconegué l'infant, i Émilienne Emma Grosjean. Va créixer a París (França), on es guanyà la vida com a decorador i torner metal·lúrgic i treballà a les escoles del ballarí Raymond Duncan. En 1919 era membre de la Joventut Anarquista del Sena i col·laborava en Le Libertaire. El 4 d'agost de 1920 va deixar París i marxà cap al bosc de Rully (Borgonya, França) per a estudiar els «secrets» d'una planta, però va ser detingut dies després per la gendarmeria i posat a disposició de la justícia a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). Després que el 14 de juliol de 1922 el pintor anarquista Gaston Bouvet disparés dos trets contra el prefecte de Policia Naudin del seguici presidencial quan passava pels Camps Elisis, fet pel qual va ser condemnat el 8 de gener de 1923 a cinc anys de treballs forçats, Eugène Godchaux va escriure una carta oberta al president de la República on feia apologia d'aquest atemptat. En fuita, va ser inscrit en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. El 4 d'agost de 1922 va ser detingut a l'estació estival de Peïra-Cava de Luceram (País Niçard, Occitània), on vivia refugiat per un rus. Portat a la comissaria de Niça (País Niçard, Occitània), va ser inculpat d'«apologia de l'assassinat i d'amenaces contra el cap d'Estat». Jutjat el 8 de setembre de 1922 pel Tribunal Correccional de Niça, va ser condemnat a un mes de presó i a 100 francs de multa per «amenaces de mort» i va ser alliberat immediatament perquè ja havia complit la pena en presó preventiva. El 8 de juny de 1923 va ser llicenciat de l'exèrcit a Nancy (Lorena, França) per «degenerescència mental amb idees delirants». En 1930 vivia al número 23 del carrer Saint-Ambroise de París. El 29 d'agost de 1930 resultà ferit de bala a l'espatlla esquerra en una baralla desencadenada entre feixistes i anarquistes italians al carrer Saint-Maur de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---