Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 28 de setembre

Esdeveniments

Conferència inaugural de l'AIT a Saint Martin's Hall (Londres)

- Fundació de l'AIT: El 28 de setembre de 1864, en una assemblea pública celebrada al Saint Martin's Hall de Londres (Anglaterra) convocada pel London Trade Council, es funda l'Associació Internacional dels Treballallors (AIT) amb la intenció d'establir relacions permanents amb les associacions obreres europees. Després de diversos antecedents que no van reeixir (Flora Tristan en 1843, Marx i Engels en 1847, Dejacque i Coeurderoy en 1855, reunió londinenca de juliol de 1863, etc.), aquesta va crear les bases de l'associació obrera més important de la història. Van participar especialment sindicats obrers britànics i francesos, i també alguns exiliats procedents de diversos països europeus que aleshores residien a Londres. En la conferència inaugural van estar representats quatre països: Regne Unit, França, Bèlgica i Suïssa –o més bé Ginebra, ja que no va acudir cap delegat de la resta de cantons suïssos–, sense comptar els que estaven representats nominalment per exiliats. En va sortir un comitè provisional constituït per Odger, Cremer, Wheeler, Weston, Le Lubez, Fontana, Wolff, Eccarius i Marx, entre altres, on confluïen criteris força dispars (nacionalistes, reformistes, sindicalistes revolucionaris, garibaldians, mazzinians, saint-simonians, proudhonians, blanquistes, antiestatistes, utopistes, mutualistes...). Finalment en aquest comitè hi havia 21 anglesos, 10 alemanys, nou francesos, sis italians, dos polonesos i dos suïsos i va elaborar una declaració de principis i uns estatuts provisionals que va depurar Marx fins convertir-la en el Missatge a les classes treballadores, d'octubre de 1864. La traducció francesa del text va presentar diferències que, amb el temps, es van mostrar essencials en no quedar gens clar si l'acció política era entesa com a mitjà d'emancipació econòmica o si aquella quedava subordinada. El mot «socialisme» no havia estat pronunciat; no havia estat definida cap ideologia ni s'havia previst cap activitat sindical. Es va convocar un Congrés a Brussel·les per a 1865 que finalment va acabar en la Conferència de Londres del 25 al 29 de desembre de 1865.

***

La «Niederwaldverschwörung», segons la premsa de l'època

- Atemptat contra Guillem I: El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atempten infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. El cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», el tipògraf anarquista Friedrich August Reinsdorf, no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. Mesos després van ser detinguts tots tres, jutjats a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Reinsdorf i Rupsch van ser decapitats el 7 de febrer de 1885 a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); a Küchler li van commutar la pena per cadena perpètua per la seva joventut. El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de «Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald) i en 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.

***

Notícia del míting publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 30 de setembre de 1930

- Míting pro presos: El 28 de setembre de 1930 se celebra al Cinema Recreo de Sant Adrià del Besòs (Barcelonès, Catalunya) un míting en suport als presos polítics i socials, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). En l'acte, presidit per Álvaro Bernabeu Garín, va fer ús de la paraula Casas Sala, Estartús, Andrían Jiménez, José Mías i Velilla. Es va redactar un telegrama dirigit al Consell de Ministres on s'exigia la llibertat dels presos polítics i socials (Josep Arnau, Climent, Enric Guiot, Rafael Torres Escartín, etc.), es protestava per les detencions governatives indiscriminades i es demanava el retorn del local del Centre de Dependents. A la sortida es van recaptar 36 pessetes per al fons de solidaritat amb els presos.

***

Un dels cartells del Congrés

- Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió: Entre el 28 i el 30 de setembre de 1979 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat d'Arquitectura de Venècia (Vèneto, Itàlia) el Convegno Internazionale di Studi sull'Autogestione (Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió), organitzat pel «Centro Studi Libertari G. Pinelli» de Milà (Llombardia, Itàlia) i la revista parisenca Interrogations. Revue internationale de recherche anarchiste. Hi van prendre part destacats membres del moviment anarquista internacional, com ara Maurizio Antonioli, Eduardo Colombo, Olivier Corpet, Marianne Enckell, Carlos Semprún Maura, Luciano Pellicani, Nico Berti, Amedeo Bertolo, Franco Crespi, Piero Flecchia, Roberto Guiducci, René Lourau, Gian Paolo Prandstraller, Jacques Guigou, Slobodan Drakulic, Murray Bookchin, Franco Buncuga, Carlo Doglio, Leopold Kohr, Dario Paccino, Antonino Porrello, Yvon Bourdet, Luciano Lanza, Frank Mintz, Stephen Schecter, John Turner, Roberto Ambrosoli, Luis Andrés Edo, José Elizalde, Enzo Ferraro, Akiro Ishikawa, Michele La Rosa, Stefania Orio, Ferro Piludu, Ruben Prieto, etc. Aquest mateix any el «Centro Studi Libertari G. Pinelli» edità en un volum les contribucions d'algunes de les intervencions en tres idiomes (anglès, francès i italià).

***

Actes du colloque Han Ryner (2003)

- Colloque Han Ryner: Entre el 28 i el 29 de setembre de 2002 es realitza al Teatre Toursky de Marsella (Provença, Occitània), organitzat pel Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella i Les Amics de Han Ryner de Villemonble, el «Colloque Han Ryner», per abordar la vida, l'obra i la filosofia d'aquest pensador anarcoindividualista i pacifista, així com el seu interès per la llengua occitana. A més d'una exposició consagrada a Han Ryner, van participar nombrosos estudiosos d'aquest autor (Pierre Jouventin, Gilbert Roth, Suzanne Weigert, Jean-Paul Simon, André Simon, Philippe Equy, Marcel Bonnet, René Bianco, Jean Dyris, Claude Barsotti, Dolors Marín, Gilbert Evenas, Daniel Lérault, Roland Breton, André Panchaud, Armand Vulliet, Gérar Lecha, etc.), que aportaren noves dades biogràfiques i genealògiques de l'homenatjat, així com records de família, estudis de la seva obra i dels Cahiers, les relacions amb Provença i amb Espanya, lectura de poemes provençals, anàlisis sobre els seus pacifisme i anticlericalisme, etc.; també hi hagué una actuació de Miriam Makeba. En 2003 es van publicar les actes de les sessions sota el títol Actes du colloque Han Ryner, suivi de L'Individualisme dans l'Antiquité de Han Ryner.

Naixements

Foto policíaca de Louis Dutheil (3 de juliol de 1894)

- Louis Dutheil: El 28 de setembre de 1864 neix a Mesonés (Llemosí, Occitània) l'anarquista Louis Dutheil. Sos pares es deien Jean Dutheil, colon, i Léonarde Broise. Obrer de sastreria, treballà un temps a la botiga del sastre Girard, al número 16 del carrer Poissonniers de París (França). Vivia amb sa companya Bigot, mare d'un infant. Des del 1890 milità en el moviment revolucionari i formà part dels grups del seu gremi. En 1891 era gerent del periòdic londinenc L'International, aleshores prohibit a França. El 23 de gener de 1891 participà en una manifestació d'obrers sense feina a la plaça de l'Òpera de París i durant aquesta trencà d'un cop de bastó un vidre del cafè Américain, fet pel qual va ser condemnat el 13 de febrer d'aquell any a 15 dies de presó per «possessió d'arma prohibida i trencament de mostrador». Després de la seva detenció a la plaça de l'Òpera, sa companya intentà sense èxit difondre el periòdic L'Internacional en les reunions del Cercle Anarquista Internacional. L'abril de 1891 va fer un estada militar de 28 dies a Llemotges (Llemosí, Occitània), on els companys li havien encarregat a la seva tornada a París de fer imprimir un cartell i un manifest. L'estiu de 1891 s'encarregà de la recaptació de fons per ajudar la companya d'Edouard Grangé, condemnat la primavera abans a 12 anys de treballs forçats, que havia quedat tota sola i que acabava de parir un tercer infant. En aquesta mateixa època proposà d'anar a boicotejar els mítings boulangistes. El 13 de juliol de 1893 va ser posat en llibertat després d'haver aferrat uns cartells anarquistes al carrer de Rome. En una reunió celebrada el setembre d'aquell any va fer una crida a manifestar-se quan l'arribava dels mariners russos. Lligat als anarquistes Lésard, Joseph Decker i Louis Duprat, la policia li va atribuir el projecte de fer saltar pels aires la Cambra de Diputats o la Prefectura de Policia i el juliol de 1893 intentà recaptar fons per ajudar a fugir cap a Londres (Anglaterra) quatre o cinc anarquistes que havien intentat un cop a les rodalies de París. El gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat en virtut d'una comissió rogatòria del jutge d'instrucció de Llemotges i es trobaren un gran nombre de fullets i periòdics anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte, etc.) i cartes i rebuts de girs postals dirigits a l'anarquista Pétronille Altérant, aleshores exiliat a Londres. Segons la policia, l'estiu de 1894 hauria estat l'autor, amb Louis Duprat, del manifest «On n'en tuera jamais assez». El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia signà una ordre d'escorcoll i d'arrest al seu nom per «associació criminal» i l'1 de juliol el comissari de policia del barri de Bonne-Nouvelle de París es presentà al seu domicili, al número 123 del carrer Montmartre, trobant-li una desena d'exemplars del periòdics anarquistes de l'any anterior (L'En Dehors, Le Père Peinard, La Révolte). Detingut, va ser portat a comissaria i en l'interrogatori declarà no ser anarquista però sí «individualista» i «egoanarquista», rebutjant signar els interrogatoris davant el jutge d'instrucció. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i fitxat com a anarquista pel laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El 17 de juliol d'aquell any el jutge d'instrucció el posà en llibertat provisional. El 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure la seva inculpació d'«associació criminal». A finals dels anys noranta sembla que vivia al número 38 del carrer Milton de París. El 30 d'agost de 1910 es casà al XI Districte de París amb Marie Lachaussée. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Notícia de la reducció de la pena de Jean Gueslaff aparareguda en el diari parisenc Le Pays del 9 de gener de 1883

- Jean Gueslaff: El 28 de setembre de 1866 neix a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'anarquista Jean Gueslaff, també citat Leguelaff. Era fill de Jean François Gueslaff, miner, i de Jeanne Berthod (o Bertrand). Es guanyava la vida treballant com son pare de miner i de manobre. Son pare va morir el 30 de juny de 1883 en un accident laboral al pou miner de Saint-François. En 1884 vivia amb sa mare, pensionista de la companyia de mines d'hulla de Blanzy, a la conca minera de Montceau-les-Mines, a l'avinguda Alouettes de Montceau-les-Mines. Va ser víctima, amb altres companys, de la provocació del miner Claude Brenin, confident policíac al servei del comissari Charles Thévenin, encarregat de posar fi a les accions de l'organització secreta que actuava sota el nom de «Bande Noire» (Banda Negra) a la regió de Montceau-les-Mines. L'agost de 1882 aquesta banda havia entrat en acció atemptant amb dinamita contra edificis religiosos, agressions que es reprengueren l'any següent i s'intensificaren a partir de l'agost de 1884 (destrucció de creus, explosions a esglésies i domicilis de dirigents de les mines, etc.). Els autors d'aquestes accions, signant de diverses maneres (L'Affamé, La Dynamite, Le Révolver à la main, La Suppression des Bourgeois, etc.), enviaren notes al periòdic anarquista Le Révolté i la premsa llibertària lionesa es va fer ressò d'aquests atemptats. A fi i efecte de descobrir els terroristes, el 7 de novembre de 1884 Brenin organitzà un atemptat que va havia de ser executat per Gueslaff i per a la qual cosa li lliurà un revòlver i dinamita. Interceptat quan deixava una càrrega de 30 cartutxos de dinamita al domicili de l'empleat Étiennet de la companyia de mines de Blanzy, Guslaff disparà i ferí tres gendarmes; detingut, va ser tancat a la presó de Chalons-sur-Saône (Borgonya, França) i, veure'ns traït, denuncià els autors dels atemptats anteriors. El 19 de febrer de 1885 el comissari Thévenin va morir foll al manicomi de Bourg-en-Bresse (Roine-Alps, França). El 26 de maig de 1885 Gueslaff va ser jutjat, juntament amb 31 acusats més, davant l'Audiència de Saona i Loira. Va ser condemnat, juntament amb altres nou companys, a 10 anys de treballs forçats, pena que va ser commutada per presó. L'agent provocador Brenin va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats, però va ser posat en llibertat en 1887 i esdevingué agent de policia a l'Algèria Francesa. El gener de 1888 la pena de Gueslaff va ser reduïda a dos anys de presó, però va ser amnistiat, ben igual que sos companys, per una llei del 19 de juliol de 1889. Malalt de pleuresia purulenta, en 1891 va ser admès a l'hospital de Lió. Jean Gueslaff va morir el 12 de desembre de 1892 a l'Hôtel-Dieu del II Districte de Lió (Arpitània).

João Salustiano Monteiro (João Black)

- João Black: El 28 de setembre de 1872 neix a Feijó (Almada, Setúbal, Portugal) el tipògraf, periodista, bibliotecari, poeta popular i fadista anarquista i anarcosindicalista João Salustiano Monteiro, conegut com João Black. De nin quedà orfe de pare i restà amb un oncle que li donava mala vida. Després de fer el segon any al Liceu Nacional de Lisboa (Liceu do Carmo), decidí ser impressor i periodista i des de molt jove treballà al periòdic O Puritano d'Almada, on va aprendre l'ofici. En 1892, de la mà de l'escriptor i periodista Eugénio da Silveira, entrà a fer feina en O Século. Posteriorment fou alumne de la societat «A Voz do Operário», entrà en la seva impremta i dirigí el seu òrgan d'expressió del mateix nom. En A Voz do Operário publicà entre 1905 i 1920 una columna amb fados sota el títol «A carteira de um operário». Entre el 14 i el 17 de març de 1914 assistí al Congrés Obrer Nacional de Tomar (Santarém, Centre, Portugal), que donà lloc a la creació de la Unió Obrera Nacional (UON), de la qual va ser nomenat secretari adjunt. L'octubre de 1915 va ser nomenat en el V Congrés Nacional del Partit Socialista de Portugal (PSP) membre del seu Comitè Nacional i en 1917 va ser renovat en el càrrec. Entre 1918 i 1925 col·laborà, sobretot amb poesies, en el periòdic O Arsenalista. Quan en 1919 es creà el periòdic anarcosindicalista A Batalha, hi va sovint col·laborar entusiàsticament. En 1920 va participar en el grup esperantista Novaj Horistoj de Lisboa. Fou autor de nombrosos fados (Fado anarquista, Fado das Águias, Un fado só para ti, Mãe, A mina oração, Porque te vendes de negro, etc.), caracteritzats pel seu compromís llibertari, i és autor de l'himne revolucionari A Batalha, amb música de Joaquim Thomaz del Negro (Tomás del Negro). Cantava els seus fados a casas de fado, sindicats, societats recreatives, tabernes de Cacilhas i Ginjal, carrers, etc., i les seves cançons van ser censurades per l'Emissora Nacional i pel Secretariat Nacional d'Informació de Portugal d'António Joaquim Tavares Ferro. El febrer e 1933 publicà el pamflet-poema Jornada luminosa, per a celebrat el 50 aniversari d'A Voz do Operário. El seu pseudònim procedeix d'Alexander Black, el seu protector anglès que li va pagar els estudis a Almada. Sa companya fou Bernardina Adelaide de Azevedo. Diversos carrers d'Almada i de Setúbal porten el seu nom. João Black està considerat, amb Fortunato Coimbra, Carlos Harrington, Júlio Janota, Aldredo Marceneiro, Izidoro Pataquinho, João Patusquinho, José Carlos Rates, Avelino de Sousa i Francisco Viana, un dels major exponents del fado social i de la «música de intervenção» (cançó protesta) de Portugal. João Salustiano Monteiro va morir el 18 de desembre de 1955 a Lisboa (Portugal).

***

Notícia de l'expulsió de Secondo Balboni apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 29 de desembre de 1934

- Secondo Balboni: El 28 de setembre de 1882 neix a Rero (Formignana, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Secondo Balboni. Sos pares es deien Giorgio Balboni i Luigia Vincenzi. Es guanyava la vida fent de jornaler i de manobre. En 1898 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI) i després s'uní al moviment anarquista. Durant els governs de Giovanni Giolitti tingué una militància política molt limitada, però en 1912 participà en el congrés anarquista que se celebrà a Migliarino (Emília-Romanya, Itàlia). Després de la Gran Guerra, es va veure involucrat en l'homicidi d'un feixista de Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia), esdevingut el 29 de juliol de 1921, quan un escamot feixista format per sis individus l'assaltà, i per això va ser condemnat a quatre anys i més tard, per contumàcia, a 20 anys de reclusió per «homicidi voluntari». Després d'aquests fets fugí immediatament a França i s'instal·là d'antuvi a Reims (Xampanya-Ardenes, França) i posteriorment a Neudorf (Estrasburg, Alsàcia, França). S'uní a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), realitzant una ingent propaganda antifeixista entre els emigrants italians. En Estrasburg freqüentà el nucli d'anarquistes italians exiliats (Cafiero Luigi Meucci, Gabriele Pezzetti, Giulio Tinti, etc.). En 1927 un tribunal de Colmar (Alsàcia, França) negà la seva extradició a Itàlia. El desembre de 1934, a causa de les seves activitats anarquistes, va ser expulsat de França per «subversiu» amb tota la seva nombrosa família. En 1935 s'establí a Winterthur (Zuric, Suïssa), trobant suport en una cooperativa socialista. En aquesta cooperativa conegué Pietro Nenni, a qui demanà suport per poder passar a l'URSS. Tornà clandestinament a França i a París el Socors Roig li va proporcionar un passaport fals per anar a la Unió Soviètica, on treballà fins a finals de 1937, any que retornà amb un passaport fals a París. Detingut amb documentació falsa, va ser novament expulsat de França. Passà a Brussel·les (Bèlgica), on s'afilià al Partit Socialista. El gener de 1941 va ser detingut a Brussel·les per la policia alemanya i lliurat a les autoritats feixistes de Ferrara, però va ser alliberat perquè el delicte pel qual havia estat condemnat en 1925 havia prescrit. No obstant això, va ser condemnat a cinc anys de confinament i el 2 de juny de 1941 enviat a l'illa de Ventotene. Després de la caiguda del feixisme va ser traslladat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on va ser alliberat el 7 de setembre de 1943. A partir d'aquesta data se'n perdé qualsevol rastre de la seva persona.

***

Detenció de Miquel Bueno Gil i altres companys a Berga després de la insurrecció de gener de 1932. Fotografia de Casals publicada en el diar barceloní La Vanguardia del 27 de gener de 1932

- Miquel Bueno Gil: El 28 de setembre de 1882 neix a Moros (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miquel Bueno Gil, que va fer servir els pseudònims Miguel Solano García i Solano. Emigrà a Andalusia, on va fer de pagès i milità en el moviment anarquista. Després s'establí a Catalunya i va fer feina a les mines de Fígols, on escampà l'ideari llibertari com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Cap al 1929 s'instal·là a Berga i el Primer de Maig d'aquell any el celebrà posant una bomba. A la capital del Berguedà destacà com a militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Vivia amb sis miners més, de Fígols, en un pis del número 4 de les Voltes d'en Clarís, a Berga, on es van dur a terme reunions obreres prèvies a la vaga revolucionària del gener de 1932. La constant entrada i sortida de gent del pis aixecà sospites i, després de la detenció d'un dels obrers, el 21 de gener s'hi va presentà el capità de la Guàrdia Civil amb dos números, que foren rebuts amb dues bombes d'escassa potència que van ferir lleument el capità i un dels guàrdies; l'endemà, va arribar el Regiment Núm. 25 i, més tard, el Batalló Núm. 2, que van ser rebuts amb bombes casolanes i trets. Finalment, després d'una llarga i tensa situació, els obrers van ser detinguts i de la casa van treure un gran nombre d'explosius casolans i diverses armes de tota casta. Per aquest fets va ser jutjat amb cinc companys i, només ell, condemnat i tancat a la presó Model de Barcelona. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà en la Columna Durruti. També, durant la guerra, va recórrer la zona de Sant Llorenç de Morunys, la Coma i Berga amb un camió que duia al darrere tot de matalassos i una metralladora força rudimentària. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després aconseguí reunir-se amb sa família –va ser el pare d'Alfonsa Bueno Vela, la primera esposa de Josep Ester Borràs. Amb la ocupació nazi, participà indirectament en la xarxa de resistència i, amb son gendre, a partir del gener de 1941, en la cadena d'evasió i d'evacuació d'aviadors aliats organitzada per Pat O'Leary i  Francisco Ponzán Vidal. L'octubre de 1943 va ser detingut per la Gestapo –sota el nom de Miguel Solano García– amb son fill Josep Bueno Vela a Banyuls de la Marenda i ambdós deportats a Mauthausen. Miquel Bueno Gil va ser assassinat el 18 d'agost de 1944 a la cambra de gas del camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) per protestar contra les brutalitats comeses pels agents de les SS. Sa filla, Alfonsa Bueno Vela, participà en els activitats de la resistència amb son marit Josep Ester Borràs, fet pel qual va ser detinguda i deportada al camp de concentració de Ravensbrück, on patí experiments «científics» nazis que li van deixar seqüeles durant la resta de sa vida.

***

Notícia sobre l'acte de rebel·lia d'Eugène Urvanovitz publicada en el periòdic L'Humanité del 30 de gener de 1927

- Eugène Urvanovitz: El 28 de setembre de 1882 neix a Sennely (Centre, França) el socialista, després comunista i finalment anarquista Pierre-Eugène Urvanovitz –el seu llinatge també citat erròniament Urvanowitch i d'altres variants–, també conegut com Gégène. Sos pares es deien Pierre Urvanovitz, serrador de bosc, i Désirée Eugénie Vallée. Obrer serrador de bosc com son pare, d'antuvi milità amb els socialistes i després amb els comunistes. El 28 de juny de 1902 es casà a Orleans (Centre, França) amb Berthe Marie Joséphine Lidye Barberon. El 30 de gener de 1927, davant la seva negativa a pagar l'impost sobre els salaris, el fisc li va embargar els mobles del seu domicili, al número 5 del carrer de la Marne de la urbanització dels Tilleuds d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França); la Unió dels Sindicats de la Regió Parisenca va fer una convocatòria per impedir aquest llançament. A partir de 1934 es declarà llibertari. En 1937 era secretari del Grup Anarquista Autònom d'Aulnay-sous-Bois. Eugène Urvanovitz va morir el 14 de juny de 1951 a l'Hospital de Montfermeil (Illa de França, França).

***

Paul Roussenq

- Paul Roussenq: El 28 de setembre –moltes fonts citen erròniament el 18 de setembre– de 1885 neix a Sant Gèli (Provença, Occitània) el militant i presidiari anarquista Paul Henri Roussenq, conegut com L'Inco. Sos pares es deien Henri Roussenq, conserge de l'Ajuntament de Sant Gèli, i Magdelaine Pelouzet. Va descobrir molt jove les idees anarquistes llegint els periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Père Peinard, Les Temps Nouveaux...) i els textos d'Élisée Reclus que li van esperonar a l'aventura –als 14 anys ja havia llegit els 19 volums de la Geografia Universal reclusiana. Quan tenia 16 anys abandonà sa família i es dedicà a fer de rodamón. Va ser detingut i condemnat el 6 de setembre de 1901 pel Tribunal d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a tres mesos de presó per vagabunderia. Condemnat una altra vegada per vagabunderia a tres mesos de presó a Chambéry (Savoia, Arpitània), al Tribunal d'Apel·lació, el 5 de març de 1903, va llançar un crostó de pa al cap del procurador Orsat, que el va enviar cinc anys de reclusió ferma que va purgar entre 1903 i 1907 a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França). En sortir, el 8 d'octubre de 1907, va ser enviat al «Biribi» disciplinari, al V Batalló d'Àfrica (Bat' d'Af), sota la matrícula 6.470. Empresonat per insultar els superiors, va calar foc el seu uniforme de terliç a la cel·la. El 5 de maig de 1908, el tribunal militar el va condemnar a la degradació militar, a 15 anys de prohibició de residència i a 20 anys de treballs forçats a colònia penitenciària per «destrucció voluntària de béns de l'Exèrcit i de l'Estat». El 13 de gener de 1909 va arribar a bord del vaixell Loire al presidi de Caiena (Guaiana Francesa) amb el número de matrícula 37.664. Malgrat tot el que van fer per abatre'l (pallisses, humiliacions, fam...), va mantenir una actitud forta i rebel, salvaguardant la dignitat de cara a la xusma de guardes i als altres condemnats, i rebutjant plegar-se als reglaments del presidi. L'Inco, de L'Incorregible, nom que li van posar els seus carcellers, va pagar un alt preu: 3.779 dies d'incomunicació en una masmorra a pa i aigua. Després d'una campanya de premsa, la publicació del llibre d'Albert Londres sobre el presidi titulat Au bagne (1923) i la mobilització del Socors Roig Internacional (SRI), Roussenq va ser finalment amnistiat en 1932. Sota l'aixopluc del comunista SRI, va fer gires de conferències al sud de França i entre agost i novembre de 1933 va fer una estada a l'URSS, però el relat del seu viatge a la Rússia soviètica, la denúncia de la impostura bolxevic i la censura dels seus escrits en els mitjans marxistes van provocar la ruptura amb els comunistes i el seu retorn al costat dels anarquistes, militant en l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). En 1934 publicà 25 ans de bagne. A Nimes va ser gerent, entre 1934 i 1936, del periòdic anarquista fundat per André Prudhommeaux Terre Libre. En 1936 publicà Au pays des soviets. Després decidirà viatjar i farà mercats, distribuint alhora propaganda anarquista arreu. Fitxat com a «sospitós» durant la guerra, va ser internat a Fort Barreaux i al camp de concentració a Sisteron pel govern de Vichy, moment que aprofitarà per escriure les memòries, L'enfer du bagne, editades en 1950. Després de l'Alliberament, reprendrà l'activitat de venedor ambulant. Va fer costat una vaga de veremadors llibertaris a Aimargues en 1948. Però, envellit prematurament i malalt, Paul Roussenq va suïcidar-se el 3 d'agost de 1949 llançant-se al riu Ador de Baiona (Iparralde, País Basc). El seu cos va ser trobat dos dies després, el 5 d'agost, data oficial de la seva mort, al port de Lesseps, al costat del pont de Saint-Esprit, i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Saint Léon d'aquesta població. En 1998 Daniel Vidal va publicar Paul Roussenq: le bagnard de Saint-Gilles i en 2015 una nova edició del seu llibre autobiogràfic 25 ans de bagne.

Paul Roussenq (1885-1949)

***

Necrològica d'Alfonso López Abellán apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 11 de juny de 1985

- Alfonso López Abellán: El 28 de setembre de 1898 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Alfonso López Abellán. Sos pares es deien Alfonso López i Dolores Abellán. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'hagué d'exiliar a França (Lió, París, Charleroi) i a Brussel·les (Bèlgica) va fer amistat amb el pacifista llibertari Louis Lecoin. El 20 de juny de 1936 passà a Barcelona (Catalunya) i es posà al servei de la Revolució. L'11 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, on patí les mateixes dificultats que la majoria dels refugiats. Posteriorment treballà en el sector públic i milità en la Federació Local de Foix de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Julienne Jeanne Van Belle. Alfonso López Abellán va morir el 27 d'abril de 1985 a Foix (País de Foix, Occitània).

***

Josep Avellí Castellà

- Josep Avellí Castellà: El 28 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de setembre– de 1900 neix a Palamós (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Francesc Joan Avellí Castellà –la partida de naixement cita Abellí i la de defunció Avellí. Sos pares es deien Estanislau Avellí Dalmau i Adela Castellà Roqué, i tingué un germà major, Víctor, i una germana més petita, Estrella. Patia de tuberculosi a la columna vertebral (Mal de Pott), però es guanyava la vida fent de mecànic i reparant bicicletes i motos. Milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Empordà. Quan esclatà la Revolució, l'agost de 1936 formà, en nom de la CNT, del Comitè Revolucionari de Llevantí de Mar (Sant Antoni de Mar), actual Sant Antoni de Calonge (Calonge i Sant Antoni, Baix Empordà, Catalunya), i l'octubre d'aquell any, arran de la reorganització municipal revolucionària, va ser nomenat alcalde d'aquesta població. En 1939, amb el triomf franquista, passà França i va ser tancat al camp de concentració d'Argelers, que encara l'emmalaltí més. Quan l'ocupació, fugí i es refugià als boscos de Chambord (Centre, França). Després de la II Guerra Mundial milità en la Comarcal de Chambord (Centre, França) de la CNT i formà part del sector «reformista». Malalt durant tota la seva vida, Josep Avellí Castellà va morir el 29 de gener de 1947 a l'Hospital de Blois (Centre, França) –algunes fonts citen erròniament que, pel seu estat de salut, va morir al camp de concentració d'Argelers.

Josep Avellí Castellà (1900-1947)

***

Necrològica de José María López Espinosa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 17 de gener de 1984

- José María López Espinosa: El 28 de setembre de 1902 neix a Lanteira (Granada, Andalusia, España) l'anarcosindicalista José María López Espinosa. Sos pares es deien Gabriel López i Casilda Espinosa. Emigrat a Catalunya, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya). Durant la dictadura de Primo de Rivera fou delegat clandestí de grup. Durant la guerra civil lluità com a soldat en unitats confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou miner a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'aquesta població on visqué. José María López Espinosa va morir el 20 de novembre de 1983 a l'Hospital General d'Alèst (Llenguadoc, Occitània).

***

El sabater Pedro Jiménez Sánchez

- Pedro Jiménez Sánchez: El 28 de setembre de 1906 neix a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Jiménez Sánchez. Sos pares es deien Domingo Jiménez Romero i María Sánchez Soto. Fill petit d'una família de cinc germans, de ben jove aprengué l'ofici de sabater al taller d'Aurelio Sánchez. Entre de 1927 i 1930 va fer el servei militar a l'Àfrica. De bell nou a Ubrique, treballà en una fàbrica local de sabates i s'afilià a la Societat d'Obrers Sabaters, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta societat havia estat fundada en 1914 i comptava amb 36 membres en 1932. Després de l'aixecament revolucionar d'octubre de 1934, la seu de la Societat d'Obrers Sabaters va ser clausurada per les autoritats i no pogué obrir fins el maig de 1936, després de la victòria del Front Popular en les eleccions. El 23 de juny de 1936 va ser nomenat tresorer de la junta directiva del sindicat, juntament amb Manuel Solano Díaz (president), Antonio García Sánchez (vicepresident), Vicente Romero Barreno (secretari), Miguel Sánchez López (secretari adjunt), Francisco Ríos Borrego (comptador) i els vocals Juan Agüera Morales, Blas Sánchez Gómez, Blas Domínguez Díaz i José Ordóñez Jiménez. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, el 23 de juliol va ser nomenat representant del sindicat en el Comitè de Defensa d'Ubrique, encarregat de la resistència i de l'administració de la població. Després de la caiguda d'Ubrique a mans franquistes, aconseguí refugiar-se amb sa família a Màlaga (Andalusia, Espanya). El febrer de 1937, quan la pressa d'aquesta població, Pedro Jiménez Sánchez retornà a Ubrique i va ser immediatament detingut i, sense cap judici, afusellat el 18 de febrer de 1937 a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya) i enterrat, juntament amb 18 afusellats més, en una fossa comuna del cementeri local. Estava casat amb Remedio Romero González.

Pedro Jiménez Sánchez (1906-1937)

***

Necrològica de Juan Herrera Baños aparegua en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 10 de desembre de 1953

- Juan Herrera Baños: El 28 de setembre de 1911 neix a Avileses (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Herrera Baños. Sos pares es deien Juan Herrera i Reyna Baños. Ajustador mecànic de professió, milità en el Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Exiliat, formà part de la Federació Local de Lo Bôrg (Savoia, Arpitània) de la CNT, de la qual va ser secretari, i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Dolores Cruz, amb qui tingué una filla. Juan Herra Baños va morir el 19 de novembre de 1953 al seu domicili de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània) per mor d'una afecció pulmonar contreta a les feines d'alta muntanya.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 27 de setembre

Esdeveniments

Una sessió del Congrés Internacional Sindicalista de Londres de 1913

- Congrés Internacional Sindicalista: Entre el 27 de setembre i el 2 d'octubre de 1913 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Sindicalista amb la finalitat de posar la primera pedra de la nova internacional obrera que seguiria el camí traçat per la Primera Internacional (Associació Internacional dels Treballadors, AIT). La conferència va agrupar anarcosindicalistes i sindicalistes revolucionaris de gairebé tota Europa i d'altres indrets (Alemanya, Regne Unit, Bèlgica, Holanda, Suïssa, Itàlia, Espanya, França, Suècia, Àustria, Hongria, Polònia, Argentina, Brasil, Cuba, Xile...), en total 38 delegats representant 65 federacions o centrals sindicals. Cal dir que no van ser presents la Confederació Nacional del Treball (CGT) francesa, que patia una època «revisionista», ni els wobblies nord-americans dels Industrial Workers of the World (IWW). Els punts principals de les resolucions van ser: destrucció total de l'Estat i del capitalisme, socialització dels mitjans de producció, anarcosindicalisme com a sistema d'organització social, acció directa en contraposició a acció política, solidaritat internacional, unió federativa, federacions internacionals organitzades per oficis i per branques d'indústria, etc. El Congrés fa una crida perquè els treballadors de tots els països s'uneixin en organitzacions industrials, federals, independents, sobre la base de la solidaritat internacional, amb la finalitat d'alliberar-se completament de l'opressió exercida per l'Estat i el capitalisme. El Congrés va decidir la creació d'una oficina d'informació internacional amb seu a Holanda i un Butlletí Internacional del Moviment Sindicalista, el primer número del qual va aparèixer l'abril de 1914 redactat principalment per Christiaan Cornelissen, que tenia experiència perquè ja havia publicat el butlletí del Congrés Anarquista Internacional de 1907. És va fixar un proper congrés per al 1915 a Amsterdam. Malauradament, l'obra encaminada a aconseguir la unió internacional de les organitzacions industrials revolucionàries llibertàries va ser interrompuda per la guerra mundial que va esclatar en 1914. Tots els països es van tancar hermèticament i tota relació internacional entre els treballadors va ser gairebé impossible. No va ser fins a la Conferència Sindicalista de Berlín, entre el 16 i el 21 de desembre de 1920, que es va continuar amb aquesta línia.

***

Anunci de l'acte publicat en el periòdic de São Paulo Alba Rossa del 30 d'agost de 1919

- Gran Festa de Propaganda: El 27 de setembre de 1919 se celebra a Sala Celso Garcia de São Paulo (São Paulo, Brasil) una gran festa familiar de propaganda en suport dels periòdics anarquistes Alba Rossa i A Plebe. El programa de l'acte consistí en la representació de les obres teatrals Sombra e Luz, drama  en tres actes en portuguès, i 1º de Maio, peça social en un acte en italià de Pietro Gori, seguit d'una conferència i d'una festa amb ball familiar.

***

Capçalera del primer número de Lucha Social

- Surt Lucha Social: El 27 de setembre de 1919 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista i sindicalista revolucionari Lucha Social. Órgano de la Federación Local Obrera y portavoz del proletariado nacional e internacional. Més endavant canviarà el subtítol per «Semanario sindicalista revolucionario». Aquest «full de combat», portaveu de la Federació Local Obrera de Lleida de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va sortir per potenciar els mitjans de lluita del sindicalisme revolucionari com a mitjà per arribar al comunisme llibertari. Va ser fundat per Joaquín Maurín, Pere Bonet Cuito i Víctor Colomer. A partir de la Conferència de Saragossa de juny de 1922, aquesta publicació s'acostà a les posicions favorables al bolxevisme soviètic de la Internacional Sindical Roja (ISR). Trobem articles de Ramón Acín (Espartaco), Josep Viadiu (Juan de Agramunt), Felipe Alaiz, Hilari Arlandis, Mauro Bajatierra, Henri Barbusse, Gil Bel, Pere Bonet Cuito (Liberto Fraternal), Ramón Brualla, Manuel Buenacasa, Josep Centelles Folch, Víctor Colomer, Maurice Leroud, Joaquín Maurín –que dirigí la publicació en 1920–, Andreu Nin, Daniel Rebull (David Rey), Ángel Samblancat, Térmens, Felipe Venusino, Vilanova, etc. Publicà diversos fullets, com ara La acción directa (1920), d'Émile Pouget, o El sindicalismo a la luz de la Revolución rusa (1922), de Joaquín Maurín. En sortiren 122 números, l'últim el 14 d'octubre de 1922, i fou substituït per La Batalla, sota la direcció de Joaquín Maurín. Entre juny i agost de 1921 es publicà a Lleida Regeneración. Periódico de Estudios Sociales, creat per contrarestar la propaganda procumunista dins les files confederals de Lucha Social.

Lucha Social (1919-1922)

Naixements

Carlo Stincardini

- Carlo Stincardini: El 27 de setembre de 1869 neix a Castel del Piano (Perusa, Úmbria, Itàlia) el sabater i propagandista anarquista Carlo Stincardini. Sos pares es deien Angelo Stincardini i Maria Ragni. Quan tenia 16 anys abraçà les idees llibertàries gràcies a la influència de Cesare Stazi, que regentava el taller de sabateria on treballava com a aprenent. Quan hi hagué la separació entre socialistes legalistes i anarquistes, seguí Stazi en la creació el març de 1888 del «Circolo Anarchico Perugino Carlo Cafiero», esdevenint un dels seus màxims animadors. Entre setembre de 1889 i gener de 1893 passà per la detenció i el processament, juntament amb altres companys llibertaris de Perusa, sota l'acusació de fabricació i tràfec de moneda falsa, amb la finalitat de finançar i sostenir les víctimes de la repressió. Fitxat com a «temible sequaç» del moviment anarquista, en destacà com a propagandista incansable. Denunciat per apologia de Sante Caserio, l'anarquista que apunyalà mortalment el president francès Sadi Carnot, el setembre de 1894 se li va condemnar a domicili forçat durant dos anys. Detingut i reclòs a la presó per quatre mesos, el gener de 1895 va ser enviat a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia). Les seves peticions de revisió judicial i les seves cartes dirigides al prefecte de Perusa no reeixiren i l'octubre de 1895 va ser deportat a l'illa d'Ustica. Alliberat el setembre de 1896, posteriorment patí lleus condemnes. Entre 1906 i 1907 va ser corresponsal del periòdic d'Ancona (Marques, Itàlia) La Vita Operaia i el març de 1908 participà en l'organització del Congrés Anarquista d'Úmbria celebrat a Foligno. En 1910 se li va segrestar el número únic del periòdic L'Azione Diretta, on els anarquistes de Perusa demanaven l'abstenció en les eleccions municipals. En 1911 fou corresponsal del periòdic Germinal. El febrer de 1913 participà en el congrés dels anarquistes d'Úmbria i les Marques celebrat a Fabriano (Marques, Itàlia), on intervingué en la ponència de l'antiparlamentarisme, i també en el de maig de 1914. Arran dels actes del Primer de Maig de 1915, va ser denunciat per difusió del periòdic Il Pensiero Libertario i per «apologia del crim». Si durant els anys bèl·lics no tingué una activitat política significativa, a partir de juliol de 1919 esdevingué un dels principals agitadors de la campanya contra la carestia de la vida i en 1920 el trobem com a corresponsal d'Umanità Nova. Constantment vigilat per la policia, durant els anys del feixisme reduí notablement la seva militància sense renunciar a les seves idees. Ja gran, en 1945 participà en la reconstrucció del Grup Anarquista de Perusa, adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), que l'octubre de 1946 publicà el número únic del periòdic La Libertà i del qual fou gerent. Vigilat fins a finals de 1946, Carlo Stincardini va morir en 1952.

***

Foto policíaca de Jean Joseph Gauthier-Lavigne (1994)

- Jean Joseph Gauthier-Lavigne: El 27 de setembre de 1870 neix a Grenoble (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Jean Joseph Gauthier-Lavigne. Sos pares es deien Pierre Gauthier-Lavigne, pintor colorista, i Louise Annette Laforge, mestressa de casa. A començament dels anys noranta vivia al número 48 de la carretera d'Eybens, treballava venent diaris pels carrers i ja estava fitxat per la policia de Grenoble com a «anarquista perillós», participant activament, amb sa companya Alexandrine Mazet, en reunions anarquistes. En una d'aquestes reunions, celebrada el 18 de gener de 1891, amb una dotzena de companys, entre ells Moïse Carré i sa companya, Jules Mol Roguier i un militar no identificat del 30 Batalló de Caçadors, notificà la propera aparició a Grenoble del periòdic L'Insurgé i l'obertura d'una loteria solidària (a 50 cèntims el bitllet) en profit d'un company de Vienne (Delfinat, Occitània) denunciat per l'Audiència. El 5 de febrer de 1891, en una reunió amb Émile Maurin (Murmain) on assistiren unes 400 persones, va vendre Le Père Peinard i va ser nomenat per la concurrència per a ser membre de la mesa amb Charles Blache, Simon i Jules Policand. A resultes de les violentes paraules dites per Émile Maurin, s'obrí una investigació. El 20 de febrer de 1891 va ser denunciat amb altres companys (Moïse Carré, Alphonse Chatel i Jules Mol Roguier) i va ser condemnat a pagar una multa de cinc francs per infracció a la llei de reunions; com que era menor d'edat, sa mare va ser declarada responsable civil, i Émile Maurin va ser condemnat a dos mesos de presó, pena ampliada a sis mesos en l'apel·lació. Cap el 1891 abandonà Grenoble i s'establí a Saint-Denis (Illa de França, França), on treballà d'obrer polidor i ebenista i visqué al carrer de Echalas. El seu domicili va ser escorcollat per la policia a resultes dels incidents del Primer de Maig de 1891 a Clichy (Illa de França, França). En 1892 va ser declarat com a desaparegut de Grenoble i declarat desertor del 140 Regiment de Línia, i es va refugiar amb Émile Voyez, primer a Brussel·les (Bèlgica) i, després de la seva expulsió d'aquest país, juntament amb l'anarquista Louis Joseph Chautant, per decret el 20 d'abril de 1892, a Londres (Anglaterra), també amb Émile Voyez. A la capital anglesa visqué de la pesca i de la venda de crancs de riu i de menjar per a gats. Cap el 1893 retornà a França i va ser detingut en la gran agafada de l'1 de gener de 1894 a Grenoble, juntament amb François Cadeaux i sa companya, Moïse Carré, Louis Gay i Charles Guinet, essent alliberat el 10 de gener d'aquell any. En aquesta època va ser inscrit en el registre dels anarquistes desapareguts i/o nòmades i en 1894 en una llista d'anarquistes establerta per la policia ferroviària de fronteres. En 1897 figurava en un llistat d'anarquistes de Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) i vivia, amb Séraphin Débard, al número 13 del carrer Labatie. L'agost de 1897 ambdós van ser detinguts després d'un escorcoll de casa seva on es trobaren 10 quilos de pólvora de caça, 250.000 mistos i material per a l'elaboració de llumins, i van ser denunciats per frau. Durant la Gran Guerra va ser enquadrat com a soldat en el 105 Regiment d'Infanteria Territorial (105 RIT) i enviat al front. Ferit, Jean Joseph Gauthier-Lavigne va morir el 25 de novembre de 1915 a l'Hospital de Voluntaris Girodon de Grenoble (Delfinat, Arpitània). Son germà major, Pierre Gauthier-Lavigne, també va ser militant anarquista.

***

Ottorino Manni

- Ottorino Manni: El 27 de setembre de 1880 neix a Fano (Marques, Itàlia) el periodista, escriptor i propagandista anarquista Ottorino Manni. Sos pares es deien Enrico Manni, professor d'educació secundària, i Anna Leonardi Silvi. Era molt petit quan son pare va ser destinat a l'institut de Senigallia i tota sa família es traslladà a aquesta localitat. Quan tenia sis anys i mig emmalaltí greument i patí una anquilosi generalitzada que el postrà en una cadira de rodes, i a partir d'aquesta data sofrí una cadena de malalties (torticoli, poliartritis, nefritis, hemorràgies, crisis asmàtiques i cardíaques, etc.) que el van turmentar durant tota la seva existència –l'abril de 1917 se li va amputar la cama esquerra i en 1921 l'extremitat dreta. Tancat a casa, es dedicà a l'estudi continu. De gran intel·ligència, quan encara no tenia vint anys començà a llegir periòdics i fullets racionalistes i de mica en mica s'acostà al pensament anarquista. En 1904 ja col·laborava en la premsa llibertària local. Posteriorment col·laborà, signant amb son nom, amb les seves inicials o amb pseudònims (Libertario, Souvarine, etc.) en diferents periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore, L'Alleanza Libertaria, L'Avvenire Anarchico, Il Conferenziere Libertario, Germinal, Guerra e Pace, In Marcia, Il Libero Accordo, Il Libertario, Pagine Libertarie, Il Risveglio, Lo Sprone, La Valanga i Volontà, entre d'altres. També col·laborà en revistes i publicacions no anarquistes. Fou autor de nombrosos manifests, números únics, discursos, etc., per a grups anarquistes de Senigallia i de la zona, que recorrien a ell gràcies a la seva facilitat de paraula. Els temes que tractà van ser d'allò més diversos (anticlericalisme, antimilitarisme, abstencionisme, sindicalisme, etc.). Va escriure textos per a multitud de col·lectius, com ara la Lega Muratori, el Comitato per la Pubblica Assistenza, la Lega Proletaria Ex Combattenti, el Comitato per gli Affamati della Russia, el Comitato Pro Vittime Politiche, els Aridit del Poplo, etc. Entre 1908 i 1909, per al Fascio Socialista-Anarchico Senigalliese (FSAS), realitzà números únics (Il Fummine, Il Piccone, Il Demolitore, Il Risveglio, La Riscossa, Il Ribelle, etc.). En 1909 publicà l'opuscle Due novembre. I Morti. Fundador de grups racionalistes, creà la Secció de Senigallia del Libero Pensiero (LP), organització per a la qual publicà el número únic Il Faro (1910). Fundà i dirigí el periòdic Il Solco (1914-1915) –en el tercer número d'Il Solco (4 de maig de 1914) col·laborà el jove i, aleshores, socialista Benito Mussolini. En 1914 publicà Frammenti d'azione vissuta. Opuscolo di propaganda anticlericale e razionalista. Quan el conflicte bèl·lic desencadenà una campanya antibel·lista, la qual li donà notorietat arreu del país. Després de la Gran Guerra contribuí a la formació de grups anarquistes («Pietro Gori», «Germinal»). En 1919 va fer una crida amb la intenció de tornar a editar Il Solco com a periòdic gratuït, però per manca de fons econòmics abandonà la idea. Mantingué correspondència amb els principals membres del moviment anarquista del seu temps (Virgilia D'Andrea, Leda Rafanelli, Mario Puccini, etc.) i estigué en contacte directe amb Luigi Fabbri i amb Errico Malatesta, qui conegué arran d'un míting l'1 de setembre de 1913 a Senigallia i que, a partir d'aquesta data, el tingué com a col·laborador del seu periòdic Umanità Nova. En 1921 publicà, amb un prefaci de Leda Rafanelli, La mia vita. Racconto autobiografico, llibre que va ser posteriorment reeditat en tres ocasions (1957, 1958 i 1966). Quan arribà el feixisme, aquest va fer tot el possible per evitar que escrigués. Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 hostejà a la seva casa de Senigallia l'anarquista Francesco Ippoliti, amb qui tingué una gran amistat. En 1923 traduí el llibre de Marius Deshumbert La morale fondata sulle leggi della natura, que compta amb un prefaci de Camillo Berneri, i l'any següent publicà In memoria d'una madre sublime, Anna Manni (Senigallia 26 febbraio 1849 - 23 aprile 1924). Ottorino Manni va morir el 17 de gener de 1925 a Senigallia (Marques, Itàlia) i en el seu funeral i enterrament, malgrat el feixisme prohibís la concentració i tallés les vies d'accés a la ciutat i interrompés els enllaços ferroviaris, aglutinà més de dues-mil persones de Senigallia i de les zones veïnes, i un intent de protesta que es va intentar aprofitant l'avinentesa, va ser ràpidament reprimit per la policia i pels carrabiners. L'epígraf de la seva placa funerària va ser redactat per Errico Malatesta. El juliol de 1932 es creà a Basilea (Basilea, Suïssa) el «Gruppo Anarchico Ottorino Manni». El 29 d'octubre de 1947 son germà Manlio fundà, amb la seva biblioteca i el seu arxiu, el Centro Studi Sociali «Ottorino Manni». En 2007 Roberto Giulianelli publicà la biografia Un eretico in paradiso. Ottorino Manni: Anticlericalismo e anarchismo nella Senigallia del primo Novecento. Un carrer de Senigallia porta el seu nom.

Ottorino Manni (1880-1925)

***

Foto antropomètrica de Bartomeu Costa Torrent (13 de març de 1917)

- Bartomeu Costa Torrent: El 27 de setembre de 1893 neix a Palau de Montagut (actualment Sant Jaume de Llierca, Garrotxa, Catalunya) l'anarquista Bartomeu Costa Torrent. Sos pares es deien Sebastià Costa i Francisca Torrent. El juliol de 1916, procedint del seu poble natal, arribà a França, on ja s'havia instal·lat des del gener de 1912 son germà gran Ramon Costa Torrent, també anarquista i casat en 1914 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) amb la catalana Tomasa Dolors Teresa Collell Lloyeras. A Perpinyà treballà amb son germà per al carreter Josep Vila i visqué al número 53 del carrer Grande-Saint-Martin. Freqüentà el «Centro Español» i rebé de Barcelona (Catalunya) exemplars del periòdic Solidaridad Obrera i fullets que distribuïa als membres d'aquesta societat. El març de 1917 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a «anarquista militant i propagandista». El desembre de 1919 ja treballava amb son germà de carreter i de carrosser pel seu compte. Amb son germà i amb Miquel Martí Mas intentà crear un grup anarquista a Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Antonio Cascales López i altres companys apareguda en el diari madrileny ABC de 18 d'abril de 1939

- Antonio Cascales López: El 27 de setembre de 1897 neix a Jabalí Nuevo (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Cascales López. Era fill d'una família obrera i revolucionària, sos pares es deien José Cascales i Josefa López. Quan tenia 13 anys emigrà tot sol a Madrid (Espanya), on treballà com a jardiner i després com a aprenent de paleta, l'ofici de son pare. D'antuvi milità en la socialista Unió General de Treballadors (UGT), on tingué responsabilitats orgàniques amb 15 anys. Més tard s'integrà en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou en diverses ocasions tresorer i «recol·lector de fons», i fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari del barri madrileny de Las Ventas. Més tard s'afilià al Sindicat d'Aigua i Gas i en els anys següents intervingué en la constitució d'un sindicat clandestí de guàrdies d'assalt i policies en vistes a una possible revolució. Al començament de la guerra civil la CNT li va encarregar protestar per les execucions sumàries de la caserna de La Montaña i contra els excessos de la Guàrdia Civil i els comunistes. També va ser adjunt d'alcalde de l'Ajuntament de Canillas (Madrid, Castella, Espanya) i se n'encarregà de l'abastiment. Participà en el servei d'intel·ligència anarquista i al final de la guerra va fer costat Cipriano Mera Sanz en la seva lluita contra l'estalinisme. L'abril de 1939 va ser detingut per les autoritats franquistes i tancat a la presó del Convent de les Comendadoras, acusat de presidir «la Comissió Depuradora de la Guàrdia Civil» durant els anys bèl·lics, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort, però la pena li fou commutada per un llarg empresonament. En 1947, arran d'una amnistia, va ser alliberat i treballà de paleta i, posteriorment, de carboner al barri de Las Ventas, on participà en el moviment clandestí. En 1965 assistí amb Cipriano Mera Sanz al Congrés de Reunificació de la CNT que se celebrà a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Antonio Cascales López va morir el 12 de maig de 1993, a conseqüència d'un atac de cor, a la Residència de la Comunitat de Madrid d'Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya), on residia, i va ser enterrat al cementiri madrileny de Las Rozas.

***

Giustino Bettazzi

- Giustino Bettazzi: El 27 de setembre de 1899 neix a Prato (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giusto Bettazzi, més conegut com Giustino Bettazzi. D'antuvi milità en els cercles socialistes de la seva ciutat natal. Visqué a Torí entre 1924 i 1930, data en la qual per raons polítiques passà clandestinament a Marsella (Provença, Occitània). En 1933 retornà a Itàlia i a Prato treballà de drapaire per a l'empresa «Chilleri». En 1943 es traslladà a Torí per a treballar amb son germà Donatello que era fotògraf. A partir de 1944 va fer feina per a un magatzem de draps torinès. Quan l'Ocupació nazi, s'uní a la «Bruno Balzarini», petita brigada de la resistència urbana. El 7 de gener de 1944 va ser detingut arran d'una delació sota l'acusació de «possessió d'armes» recollides en una caserna abandonada des del 8 de setembre de 1943 i tancat a la presó torinesa de Le Nuove. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Giustino Bettazzi, juntament amb altres detinguts anarquistes (Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista.

***

Adolfo Bueso García

- Adolfo Bueso García: El 27 de setembre de 1899 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Adolfo Bueso García, que va fer servir diversos pseudònims (Ángel Rojo, El Apuntador, Serafín Roig, etc.). Sos pares es deien Jose Bueno Fuster, barretaire, i Enriqueta Bueso Giménez. Quan tenia tres anys sa família es traslladà a Barcelona. Tipògraf de professió, s'afilià a la Societat de l'Art d'Imprimir. En 1906 el trobem com a mestre auxiliar a l'Escola de Paletes de Barcelona. En 1909 intervingué en els fets de la «Setmana Tràgica». Entre 1911 i 1914 va fer el servei militar a l'Àfrica. De bell nou a Barcelona, va ser nomenat vicepresident de la Junta de l'Art d'Imprimir i formà part del Comitè de Defensa Obrera (CDO) i, amb Ángel Pestaña Núñez, va fer d'orador. Després, per influències de son germà gran Joaquín Bueso García, també militant anarcosindicalista que es passà al socialisme, s'afilià a les Joventuts Socialistes i en 1917 al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Actiu durant la vaga revolucionària d'agost de 1917, hagué de fugir a Valladolid amb son germà, retornant l'octubre d'aquell any a Barcelona. El novembre de 1917, en representació del Comitè Pro Presos, participà com a orador en el míting per l'amnistia de Barcelona. En 1918 defensà les accions conjuntes entre les Societats Obreres de les Arts del Llibre, el Sindicat Únic d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i els nuclis sindicals independents. Tornat a l'anarcosindicalisme, el març de 1919 s'afilià al Sindicat Únic d'Arts Gràfiques de la CNT i aquest mateix any fou delegat d'aquest sindicat al Comitè Regional de Catalunya. La persecució que patí pels escamots del Sindicat Lliure, l'obligaren a viure d'oficis diversos, entre ells el d'ajudat de mànager de boxa, fet que li va permetre viatjar molt. En 1921 s'acostà no massa convençut en els grups anarquistes, especialment en el grup «Redención», amb Ansúrez, Benal, Cueto i altres. En 1922 entrà a formar part de la redacció, sota la direcció de Felipe Alaiz de Pablo, del periòdic Solidaridad Obrera de València (València, País Valencià) i aquell mateix, encausat per un article periodístic, any retornà a Barcelona, on es va fer càrrec de la secretaria d'impremta del reorganitzat Sindicat d'Arts Gràfiques. També treballà a Premià de Mar (Maresme, Catalunya). Després de l'assassinat de Salvador Seguí Rubinat, patí un judici sindical per la seva suposada implicació en 1919 en l'assassinat d'un company sindicalista. En sortí absolt, però va perdre el suport confederal i va ser detingut, sortint de la presó poc abans del cop militar de Primo de Rivera. Allunyat dels grups anarquistes específics, va fer contacte amb els sectors comunistes encapçalats per Joaquín Maurín Juliá i Óscar Pérez Solís, i col·laborà en el periòdic comunista La Batalla. Entre març de 1925 i juliol de 1927 va ser empresonat. Reingressà en el aleshores clandestí Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT, amb la intenció de servir al comunisme de Joaquín Maurín Juliá i Andreu Nin Pérez. El juny de 1929 assistí al Ple Nacional clandestí de la CNT celebrat a Mataró (Maresme, Catalunya). A mitjans de 1929 va ser novament empresonat a la Model de Barcelona, on va romandre dos mesos. En sortir va fer-se càrrec del Socors Roig i començà a treballar a la impremta Cosmos. En 1930 va participar en la reorganització dels Sindicats Únics i a partir del 25 de maig de 1930 va ser secretari de la Junta d'Arts Gràfiques, representant el seu sindicat en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En 1931 col·laborà en Solidaridad Obrera. El març de 1931 assistí al Ple Regional clandestí celebrat a Canet de Mar (Maresme, Catalunya), que acordà obrir els sindicats clausurats. Redactà el manifest del Comitè Regional de Catalunya de la CNT vers la República i el 22 de març de 1931 va fer un míting. Representà el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona en el congrés confederal de 1931 i en les Conferències Regionals de Catalunya de juny i de desembre d'aquell any. El juny de 1931 assistí al congrés extraordinari de la CNT celebrat a Madrid i va participar en l'aprovació del dictamen sobre les Federacions Nacionals d'Indústria (FNI). L'octubre de 1931 va ser rebutjat dues vegades com a representant del seu sindicat en el Comitè Nacional de la CNT i el desembre també va ser rebutjat per al Ple Regional de Catalunya de la CNT. El setembre de 1933 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Arts Gràfiques i va fer la conferència «La mujer en el pasado, en el presente y en el futuro» a l'Ateneu de Santa Eulàlia. El setembre de 1933, amb altres comunistes i anarcosindicalistes de l'oposició confederal, creà el Sindicat d'Arts Gràfiques i Similars, el qual s'integrà l'abril de 1934 al Front Únic d'Arts Gràfiques i el maig de 1936 en la Federació Obrera d'Unitat Sindical (FOUS). Sempre hostil a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i defensor de la unitat sindical entre trentistes, anarquistes i comunistes confederals antiestalinistes, en els anys següents minvà el seu activisme. El 19 de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra els feixistes aixecats. Després va controlar la impremta d'El Correo Catalán, als tallers de la qual s'imprimí La Batalla. El 13 d'octubre de 1936, ja en ple procés revolucionari, va ser nomenat fiscal del III Tribunal Popular de Barcelona. Durant la guerra retornà a la CNT. El 24 de gener de 1939 creuà els Pirineus. Treballant al pantà de la Maison Blanche de Sent Lari e Sola (Llenguadoc, Occitània), col·laborà en la xarxa d'evasió «Front de la Llibertat» del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). En 1945, ja en el exili francès, va ser expulsat de la CNT en el Congrés de París. En els anys cinquanta actuà al voltant dels comunistes catalanistes de Josep Pallach Carlola i afiliat a la CNT escindida. En l'exili, instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), col·laborà en España Libre i Espoir. A finals de la dècada dels seixanta retornà a Catalunya i en els anys setanta col·laborà en la revista Historia y Vida. És autor de Recuerdos históricos. La Semana Trágica de Barcelona (1909) (ca. 1970), Cómo fundamos la CNT (1976), Recuerdos de un cenetista. De la Semana Trágica (1909) a la Segunda República (1931) (1976) i Recuerdos de un cenetista. De la Segunda República al final de la Guerra Civil (1978). Adolfo Bueso García va morir el 19 de gener de 1979 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat.

Adolfo Bueso García (1899-1979)

***

Gumersindo Álvarez Fernández en una foto de la Secretaria de la Seguretat Pública brasilera (1974)

- Gumersindo Álvarez Fernández: El 27 de setembre de 1900 neix a Goián (Tomiño, Pontevedra, Galícia) l'anarquista Gumersindo Álvarez Fernández. Era fill de Juan Manuel Álvarez i d'Adriana Fernández . Es guanyà la vida treballant d'agricultor i d'avicultor. Amb 16 anys emigrà a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA), on entrà en contacte amb l'anarquisme. Decidí instal·lar-se al Brasil i el 18 d'agost de 1934 arribà a Santos (São Paulo, Brasil). Després s'establí a Morumbi (São Paulo, São Paulo, Brasil), militant sempre en el moviment llibertari. Va ser un habitual de les trobades a la comuna «Nossa Chácara» d'Itaim (Parelheiros, São Paulo, São Paulo), a la qual va fer costat econòmic. Sa companya fou Virginia Pérez Domínguez i sa filla Luz Álvarez Pérez també va ser militant anarquista i companya del destacat militant Nito Lemos Reis. Gumersindo Álvarez Fernández va morir el 15 de juny de 1981 al Brasil.

***

Necrològica de Miguel Jiménez Sánchez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de novembre de 1970

- Miguel Jiménez Sánchez: El 27 de setembre de 1906 neix a Cabra (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Jiménez Sánchez. Sos pares es deien Miguel Jiménez i Francisca Sánchez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a la seva localitat natal, en juliol de 1936, arran de l'ocupació de Cabra per les tropes feixistes, aconseguí fugir i passar a zona republicana. Posteriorment s'enrola com a soldat en el IV Batalló de la 88 Brigada Mixta de l'Exèrcit de la II República espanyola, que s'havia creat el març de 1937 amb les milícies de les columnes anarquistes que havien combatut al front de Còrdova. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració i en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Lo Mont de Marsan i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Malalt de càncer i després de patir diverses intervencions quirúrgiques, Miguel Jiménez Sánchez va morir el 13 de juny de 1970 a l'Hospital Laynet de Lo Mont de Marsan (Aquitània, Occitània) i fou enterrat civilment tres dies després.

***

Necrològica d'Isabel Martínez Cuenca apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 10 de juliol de 1984

- Isabel Martínez Cuenca: El 27 de setembre de 1910 neix a Xàtiva (Costera, País Valencià) l'anarcosindicalista Isabel Martínez Cuenca. Sos pares es deien José Martínez i Francisca Cuenca. Exiliada, milità en la Federació Local de Foix (País de Foix, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son company fou Miquel Oltra. Isabel Martínez Cuenca va morir el 4 de juny de 1984 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Foix (País de Foix, Occitània).

***

Necrològica de Lluís Prats Roca apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de maig de 1977

- Lluís Prats Roca: El 27 de setembre de 1910 neix a Veciana (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Lluís Prats Roca. Sos pares es deien Gabriel Prats Segura i Antolina Roca Felip. Exiliat, milità en la Federació Local de Fijac de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt, Lluís Prats Roca va morir el 7 d'abril de 1977 a l'Hospital de Fijac (Llenguadoc, Occitània).

***

Andrea Gaddoni

- Andrea Gaddoni: El 27 de setembre de 1920 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Andrea Gaddoni. Era fill del paleta anarcosindicalista Enea Gaddoni. A mitjans de la dècada dels trenta començà a freqüentar els cercles llibertaris d'Imola, especialment el domicili de Primo Bassi, on en 1939 es realitzaven les reunions clandestines locals. A partir d'abril de 1945, quan l'alliberament de la ciutat, participà amb Primo Bassi en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) d'Imola. Després de la II Guerra Mundial s'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i fou un dels fundadors del grup anarquista «Malatesta» d'Imola. Es guanyà la vida treballant d'electricista als ferrocarrils i d'antuvi s'afilià a la Unió Sindical Italiana (USI), però, decebut d'aquesta organització anarcosindicalista, passà a formar part del Sindicat del Ferroviaris de la Conferedazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), on sovint s'oposà a la burocratització i a les reivindicacions purament salarials. Fins els seus últims dies participà en el grup anarquista «Malatesta». Andrea Gaddoni va morir el 2 d'octubre de 2008 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Manuela Moreno Devís

- Manuela Moreno Devís: El 27 de setembre de 1920 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuela Moreno Devís, coneguda com Manola. Era filla de José Moreno Alcántara, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que va ser assassinat en 1941 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), i de Carme Devís. En 1931 Manuela Moreno era membre de les Joventuts Llibertàries de Reus i posteriorment es dedicà a distribuir el periòdic Ruta, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En aquest anys conegué l'anarquista Alfons Martorell Gavaldà, que esdevingué son company i amb qui tingué tres infants. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 i el desencadenament de la guerra, fou infermera voluntària a l'Hospital de Sang de Cambrils (Baix Camp, Catalunya). Posteriorment, a Reus, fou membre del Comitè Local de la CNT i treballà en la indústria tèxtil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internada en el camp de concentració d'Argelers. Posteriorment, després de passar per Briec (Cornualla, Bretanya) i Irun (Guipúscoa, País Basc), va ser deportada a l'Espanya franquista. Restà a Reus fins a finals dels anys quaranta i a principis de la dècada dels cinquanta passà a França, on es pogué retrobar amb son company. En 1960 la parella s'instal·là a Dònevila (Lauraguès, Llenguadoc, Occitània), on milità en el grup anarquista «El Luchador», tot participant en altres iniciatives del moviment llibertari. Manuela Moreno Devís va morir el 5 d'octubre de 2010 al seu domicili, al número 2 del Chemin du Canal, de Dònevila (Lauraguès, Llenguadoc, Occitània), acompanyat de son fill Floréal Martorell.

***

Necrològica d'Antoni Cecilia Pujol apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera del 3 de novembre de 1981

- Antoni Cecilia Pujol: El 23 de setembre de 1923 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Cecilia Pujol. Sos pares es deien Miquel Cecilia i Primitiva Pujol. Milità en el Sindicat Únic de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Antoni Cecilia Pujol va morir el 13 d'octubre de 1981, a conseqüència d'una aturada cardíaca, a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).

***

Necrològica de Santiago Blanco Díaz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 de gener de 1990

- Santiago Blanco Díaz: El 27 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 27 de febrer– de 1924 neix a Tànger (Marroc) l’anarcosindicalista Santiago Blanco Díaz. Sos pares es deien Santiago Blanco i María Díaz. Quan tenia dos anys s'instal·là amb sa família a Màlaga (Andalusia, Espanya). El febrer de 1937, quan l'avanç feixista sobre la ciutat, fugí cap a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família i va ser internat al camp d'Argelers fins al 7 de juny de 1941 quan va ser enviat a treballar a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). En aquesta població s'adherí a les Joventuts Llibertàries, a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i conegué sa futura companya Rogelia Arisó Llesta, filla d'una reconeguda família confederal, amb qui tingué tres infants (Belinda, Dalia i Germinal). En 1958 la parella s'instal·là al barri de Bellefontaine de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on ell treballà de mecànic ajustador a la fabrica Bréguet fins a la seva jubilació i milità en la Federació Local de la CNT i en la Secció Local de SIA. Durant un viatge a la Península per qüestions familiars, Santiago Blanco Díaz va morir d'un infart agut de miocardi el 4 de setembre de 1989 a Orillena (Lanaja, Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri municipal de Lanaja.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 26 de setembre

Esdeveniments

Premsa anarquista en llengua italiana

- Surt Ribattiamo il chiodo: El 26 de setembre de 1897 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'únic número del setmanari anarquista en llengua italiana Ribattiamo il chiodo. In mancanza della Birichina (Reblem el clau. A falta de La Birichina). Portava l'epígraf «Castigat ridendo mores». Va ser dirigit per l'anarquista italià Galileo Botti (Olga Beliotti) i Riccardo Doni participà en la redacció. Emigrat al Brasil, Botti administrà, amb Arturo Campagnolli, entre juny i octubre de 1892 el periòdic anarquista en italià Gli Schiavi Bianchi publicat a São Paulo. Per comentar els problemes locals i defensar els treballadors estrangers en les seves pàgines, el novembre de 1892 va ser detingut i expulsat del Brasil. Després d'un temps a Buenos Aires (Argentina), retornà a São Paulo. Entre 1896 i 1897 dirigí el setmanari La Birichina (L'Entremaliada). Després publicà un únic número de XX Settembre (20 de setembre de 1897), on criticà la festa nacional italiana (Festa Pappatriottica) d'aquesta data, i de Ribattiamo il chiodo, publicacions continuadores de La Birichina.

***

Cartell de la conferència de Sébastien Faure

- Conferència de Faure: El 26 de setembre de 1898 se celebra a la Sala Rossi del barri de Les Chartreux de Marsella (Provença, Occitània) una conferència «pública i contradictòria» del propagandista anarquista Sébastien Faure sota el títol: «Dreyfus és innocent!». L'objectiu era polemitzar obertament amb nacionalistes i antisemites en ple escàndol de l'«Afer Dreyfus».

***

El cenetista Joan P. Fàbregas, Conseller d'Economia. A la seva esquerra, Andreu Nin, Conseller de Justícia i Dret

- La CNT en el Consell de la Generalitat: El 26 de setembre de 1936 a Barcelona (Catalunya) destacats dirigents de l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) passen a formar part de les conselleries del govern de la Generalitat de Catalunya presidida per Lluís Companys i Jover, d'Esquerra Republicana de Catalunya. Els cenetistes que s'integraren en el Consell de la Generalitat van ser Joan Porqueras i Fàbregas, que assumí el Departament d'Economia; Josep Juan i Domènech, Departament de Proveïments; i Antonio García Birlán, Departament de Sanitat Pública i d'Assistència Social. Per part de la CNT, l'acord d'integrar-se en el govern de la Generalitat republicana es va prendre en un Ple de Federacions Locals i Comarcal celebrat el 24 de setembre d'aquell any a Barcelona. La decisió de la participació dels anarcosindicalistes en les tasques de govern sorprengué tothom i donà lloc a comentaris de tota casta, de crítica i d'aprovació. Tanmateix, el novembre d'aquell any també entraren a formar part del govern estatal de la II República Espanyola presidit per Francisco Largo Caballero, els cenetistes Joan Peiró i Belis, Juan López Sánchez, Joan García Oliver i Frederica Montseny i Mañé. Aquest nou govern de la Generalitat durà fins a l'17 de desembre de 1936.

***

Notícia sobre l'homenatge a Felip Cortiella Ferrer apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 23 de setembre de 1937

- Homenatge a Cortiella: El 26 de setembre de 1937 l'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), celebra al seu local social de les Corts Catalanes de Barcelona (Catalunya) un homenatge pòstum a l'escriptor llibertari Felip Cortiella i Ferrer. A l'acte Plàcid Vidal parlà sobre «Felip Cortiella tal com jo l'he conegut i tractat» i es presentà la biografia il·lustrada amb fragments de les seves produccions «L'obra de Felip Cortiella, tot amb la col·laboració artística de la cantant Araceli Ratero, del pianista Josep Aymerich i dels rapsodes Consuelo Ybrán, Ofèlia Vicens, Marià Callejas, Joan Batiste, José Pérez i Emili Peradalta.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

***

Christiania

- Naixement de Christiania: El 26 de setembre de 1971 neix la Ciutat Lliure de Christiania, barri parcialment autogovernat i autogestionat que cobreix zona de 34 hectàrees del barri de Christianshavn (Port de Christian) de Copenhaguen (Dinamarca). Es va establir amb un estatuts semilegal de comunitat independent, com a un «experiment social» basat en la democràcia directa, i els seus habitants, actualment un milenar, no es consideren pertanyents a la Unió Europea –en sortir per l'entrada principal de Christiania es pot llegir: «You're now entering the EU» (Esteu entrant a la Unió Europea). A començaments de 1971 l'exèrcit danès va abandonar les casernes militars de Christianshavn, situades en mig de Copenhaguen; va ser aleshores quan grups d'ideologia llibertària, okupes, hippies, artistes, etc., van ocupar la zona, construint cases, botigues, tallers, guarderies, restaurants (tots són vegetarians), bars, banys comunals i sauna, teatres, estudis d'artistes i galeries, etc., i establint una forma de vida alternativa i llibertària. En principi, l'Estat danès va deixar fer, però quan l'okupació es va fer cada pic més gran va intentar el desallotjament, que va resultar impossible, i finalment va acabar reconeixent l'estatus lliure d'aquest experiment social, basat en la vida comunal i en la llibertat, tot permetent la venda i el consum de marihuana i dels seus derivats. Lliure d'imposts, Christiania només ha de pagar a l'Estat pel subministrament d'aigua i d'electricitat, i a canvi accepta l'estatus polític d'«experiment social» com ho defineix l'Estat danès. Christiania està organitzada en 10 zones menors amb autogovern, essent l'Assemblea General, on poden participar tots els christianites, l'autoritat màxima i l'encarregada de gestionar tots els serveis (sanitat, ensenyament, recollida de fems i reciclatge, premsa, biblioteca, impremta, ràdio i televisió, jardins, horts, manteniment dels edificis, correus, forn, emissió de moneda i de segells, etc.). Christiania té normes i les fonamentals són: el dret d'ús és més important que el dret de propietat; ningú no pot abandonar ca seva durant més de sis mesos; prohibició total de les drogues dures, de les armes i dels cotxes; si algú vol ser membre, ha de ser acceptat per l'Assemblea General. El Ministeri de Defensa danès, propietari «legal» dels terrenys, i les immobiliàries, desitjoses de fer negocis en una zona verge, han intentat en diverses ocasions tancar Christiania (1976, 1978, 1989, 1992, etc.), actuant en tots els fronts (difamació, desprestigi, exigint impostos, introduint drogues dures i delinqüència, etc.), i fins i tot l'Estat va crear una Patrulla Especial de Christiania de la policia formada per 70 membres; però els habitants han sabut mantenir la seva independència. L'oferta cultural del barri (teatre, música, cinema, vídeo experimental, esports, etc.) és de les més completes de Copenhaguen. L'1 de gener de 2006 la Ciutat Lliure de Christiania va perdre el seu estatus especial de comunitat alternativa que li havia conferit l'Estat danès i el 19 de maig de 2007, enmig de gran enfrontaments entre christianites i militants del Black Block contra la policia, un primer edifici del barri va ser derruït; el procés de desmantellament de Christiania havia començat.

***

Cartell de L'Utopia

- «L'Utopia»: Entre el 26 i el 27 de setembre de 1981 té lloc al Teatre Litta de Milà (Llombardia, Itàlia) el col·loqui anarquista L'Utopia. Giornate di studio sull’immaginazione sovversiva (La Utopia. Jornada d'estudi sobre la imaginació subversiva). Va ser organitzat pel Centre d'Estudis Llibertaris «Giuseppe Pinelli» de Milà amb la finalitat de reflexionar sobre la utopia a partir del concepte d'«imaginari» establert per Cornelius Castoriadis. Hi participaren unes 300 persones i hi van prendre la paraula Amedeo Bertolo, Nico Berti, Carlos Sabino, Lucilla Salimei, Eduardo Colombo, Cristiano Draghi, Alessandro Dal Lago, Franco Crespi, Marianne Enckell, Luciano Lanza, Riccardo Mariani, Massimo La Torre, Fernando Ainsa, Paolo Mancini, Alberto Argenton, Roberto Ambrosoli, Ronald Creagh, entre d'altres. En 1982 es publicaren algunes col·laboracions d'aquest col·loqui sota el títol L'imaginaire subversif. Interrogations sur l'utopie.

Naixements

Foto policíaca d'Adolphe Bérard (16 de març de 1894)

- Adolphe Bérard: El 26 de setembre de 1841 neix a la Casa de Parts del XII Districte de París (França) l'anarquista Adolphe Bérard. Era fill natural de l'armillera Antoinette Bérard. Ebenista de professió, vivia al número 123 del Faubourg Saint Honoré de París. El gener de 1882 fou un dels fundadors del Grup de Propaganda Anarquista de París (Baillet, Courapied, Gallois, Émile Gautier, Falies Gust, Lagarde, Mollin, Thomachot, Émile Vaillat, etc.). El 23 de gener de 1883, en una reunió en suport de les famílies dels condemnats en el «Procés dels 66» que se celebrà a la Sala Rivoli de Lió (Arpitània), fou un dels oradors, o una persona del mateix nom, juntament amb Louise Michel. Entre gener i maig de 1885 formà part de la redacció de la revista parisenca Le Glaneur Anarchiste. En 1893 vivia amb sa mare al número 25 del carrer Argenteuil de París i posteriorment al número 2 del carrer Germain Pilon. El 16 de març de 1894, l'endemà de l'atemptat contra l'església parisenca de la Madeleine i la mort de l'anarquista Amédée Pauwels, va ser detingut i fitxat com a anarquista, juntament amb altres companys. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Germain Pilon del XVIII Districte de París. A començament de segle freqüentava La Chapelle-sur-Crécy (Illa de França, França), on era propietari d'una casa i on segons la policia la seva actitud no donava lloc a cap censura. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Hyacinthe Trenta apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 21 de novembre de 1882

***

Carl Nold fotografiat per Willybad (Chicago, 11 de novembre de 1899)

- Carl Nold: El 26 de setembre de 1869 neix a Weingarten (Württemberg, Imperi alemany) l'anarquista Carl Nold, també conegut com Carolus. Fou el fill il·legítim d'un metge de l'Exèrcit imperial que morí a conseqüències de les seqüeles de la guerra francoprussiana. Sa mare emigrà a Amèrica i deixà l'infant amb els avis, que el van educar com a un bon cristià. Quan tenia 14 anys es reuní amb sa mare als Estats Units, la qual s'havia casat. Fou enviat amb un oncle perquè aprengués l'ofici de serraller, però un any després abandonà la feina en no poder suportar els maltractaments. S'introduí en les idees socialistes i anarquistes i, després de treballar en diferents localitats, visqué com pogué a Chicago (Illinois, EUA) i després a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA). En la militància anarquista destacà com a orador i escriptor. En 1892 va ser detingut, amb Henry Bauer, acusat de complicitat en l'atemptat d'Alexandre Berkman contra el patró Henry Clay Frick durant la vaga de Homestead d'aquell any. Jutjat el febrer de 1893 va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats, que purgà a la penitenciaria de l'Estat de Riverside a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA). La bona conducta reduí la pena i ambdós van ser alliberats el 25 de maig de 1897, després d'haver estat tancats quatre anys i tres mesos. Els grups anarquistes d'Alleghany organitzaren un gran recepció i una festa a Hazelwood per celebrar el retorn dels dos anarquistes. Berkman sortí de presó en 1906. Més tard Nold va fer de mestre a l'Escola Moderna de Detroit (Wayne, Michigan, EUA) i va col·laborar en nombroses publicacions anarquistes, com ara  Freedom, Free Society, Man! i Mother Earth. Carl Nold va morir el 14 d'octubre de 1934 a Detroit (Wayne, Michigan, EUA). Documents seus es troben dipositats a Labadie Collection de la Universitat de Michigan.

Carl Nold (1869-1934)

***

Dossier policíac de Lucien Bidault

- Lucien Bidault: El 26 de setembre de 1872 neix al barri de Routhiauville de Pendé (Picardia, França) l'anarquista Lucien Grégoire Arthur Bidault. Era fill de François Anselme Grégoire Bidault, manobre, i de Marie Forestier, domèstica. Es guanyava la vida treballant de fuster a l'empresa Joint de Pont-Remy (Picardia, França). El 16 de novembre de 1893 va ser incorporat al 8 Batalló de Caçadors a Peu, però el 10 d'abril de 1895 va ser llicenciat, amb certificat de bona conducta, per ser fill únic de septuagenari. En 1894 va ser inscrit en un llistat d'anarquistes de Pont-Remy. Albergava companys de pas per Pont-Remy, com ara Éduard Guerdat, i s'encarregava de distribuir Le Père Peinard. El 12 d'abril de 1897 va ser sorprès quan escrivia amb llapis als mus d'una fàbrica textos anarquistes. També va ser inculpat d'haver aferrar cartells durant la nit de l'11 al 12 d'abril de 1898 on atiava els obrers a la propaganda pel fet. Va estar estretament vigilat per la policia. Entre 1900 i 1901 figurava en les llistes de la policia d'anarquistes del departament del Somme. L'estiu de 1904 la policia de Pont-Remy confirmà que estava desaparegut des del febrer anterior i que sa companya i sos quatre infants també havien marxat després d'haver venut durant el maig el mobiliari i el material de fusteria. Segons la policia hauria partit cap a Rouen (Alta Normandia, França), però en realitat el juliol de 1904 es va instal·lar a Le Petit-Quevilly (Alta Normandia, França), al carrer Laporte. El novembre de 1905 tornava a viure a Pont-Remy, al carrer Moulin. Lucien Bidault va morir el 15 de maig de 1912 a Pont-Remy (Picardia, França).

***

Foto antropomètrica d'Émile Henry

- Émile Henry: El 26 de setembre de 1872 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya; actualment és un barri de Barcelona) el militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Joseph Émile Félix Henry, també anomenat le Saint-Just de l'Anarchie. Son pare, Fortuné Henry, communard condemnat a mort en rebel·lia, s'havia refugiat a Barcelona després de l'esclafament de la Comuna de París; sa mare es deia Rose Caubet. La família va tornar a França en 1880 després de l'amnistia i sa mare va muntar una botiga de begudes a Brévannes (Illa de França). Bon estudiant, exceptuant en química, va estudiar amb beques a l'escola Jean-Baptiste Say del barri parisenc d'Auteuil i va acabar el batxillerat en ciències a la Sorbona en 1888; després es va presentar als exàmens per entrar a l'Escola Politècnica, però no va aprovar la segona part de les proves. Després va treballar uns mesos en una empresa a Venècia i, de tornada a París, en una comerç. Tal vegada sota la influència de son germà major Fortuné, gran orador anarquista, esdevé seguidor de la Idea, fet que implicarà l'acomiadament de la feina; però trobarà treball com a encarregat dels llibres comptables en un taller d'un escultor decorador. En aquesta època va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Père Peinard, i participarà en l'administració del periòdic L'En-dehors, on tindrà una discussió teòrica amb Errico Malatesta, publicada en el número del 21 d'agost de 1892. Sospitós per a la policia, va ser detingut el 30 de maig de 1892 a resultes d'un míting en honor de Ravachol, però l'escorcoll del seu domicili va ser infructuós i va ser alliberat poc després. El 8 de novembre de 1892, la bomba de retardament que va dipositar davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra, en solidaritat amb els miners en vaga de Carmaux, explota finalment a l'interior de la comissaria de Bons-Enfants, on va ser transportada per un conserge imprudent, i provoca una matança de policies. L'endemà de l'atemptat partirà a Anglaterra. Refugiat a Londres, va freqüentar amb Matha durant l'any 1893 el grup «Autonomia». A finals de 1893, tornarà a París sota falsa identitat i llogarà una habitació on començarà a fabricar explosius. La tarda del 12 de febrer de 1894, determinat a copejar indiscriminadament la burgesia, llança una bomba al Cafè Terminus de l'estació de Saint-Lazare. Una vintena de persones resultaran ferides i una no en sobreviurà a l'explosió. En la seva fugida descarregarà el seu revòlver contra un cambrer del cafè i la policia que el perseguien, però serà finalment detingut. El 14 de febrer de 1894 l'escorcoll policíac comprovarà que l'habitació ha estat buidada pels companys, però encara hi trobarà explosius. Entre el 27 i el 28 d'abril de 1894 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i va reivindicar decididament els atemptats, subministrant totes les proves possibles per demostrar la seva culpabilitat, especialment pel que feia l'atemptat de Bons-Enfants, i després va llegir una declaració on va explicar perquè havia comès els atemptats i carregant ferotgement contra la societat burgesa. Va rebre amb joia la seva condemna a mort. A les 4.14 hores del 21 de maig de 1894, a la plaça de la presó de la Grande Roquette de París (França), guardada per la tropa, Émile Henry va ser guillotinat; les seves últimes paraules van ser: «Coratge camarades, visca l'anarquia!». Després d'un simulacre d'enterrament, les seves despulles van ser portades a l'Escola de Medicina per sotmetre-les a diversos experiments; després de les protestes de sa mare, les restes van ser tornades a la família i van ser enterrades al cementiri de Brévannes. Son germà petit, Jules, va plantar un arbre sobre la tomba i es va convertir en un lloc de pelegrinatge anarquista. En 2007 Walter Badier va publicar-ne una biografia Émile Henry. De la propagande par le fait au terrorisme anarchiste.

***

Foto policíaca de Jean Dettweiller (30 de desembre de 1912)

- Jean Dettweiller: El 26 de setembre de 1875 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista individualista il·legalista Jean Georges Dettweiller –també citat erròniament Detweiller. Sos pares, alsacians, es deien Jean Detteweiller, ajustador i després ferroviari, i Madeleine Muller. Quan era molt jove començà a treballar d'obrer serraller-ajustador en una fàbrica de pianos «Erard» de l'avinguda Flandre del XIX Districte de París, feina que reprengué després de fer el seu servei militar entre 1896 i 1898. El 12 de juliol de 1900 es casà al I Districte de París amb la criada alemanya Marie Élisabeth Staedel, amb qui tingué tres infants. En aquesta època vivia amb sos pares al número 43 del carrer de la Mouzaïa. Cap el 1906 obrí un taller de reparació de bicicletes a Champigny (Illa de França, França) i una taverna amb sa companya. El setembre de 1910 obrí un taller de neteja d'automòbils i el setembre de 1911 regentava en propietat un petit garatge a Bobigny (Illa de França, França) i freqüentava les reunions anarquistes i destacats llibertaris (Édouard Carouy, Louis Raimbault, etc.). Lligat a les actuacions de la «Banda Bonnot», el cotxe del grup que s'utilitzà per a l'atracament del carrer Ordener havia estat reparat al seu garatge. El 29 de desembre de 1911 va ser detingut i, després de processat amb altres 22 persones relacionades d'una o altra manera amb la «Banda Bonnot», va ser condemnat el 28 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena a quatre anys de presó per complicitat de furts per encobriment. Jean Dettweiller va morir el 16 de març de 1965 a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Francisco Carreño Villar

- Francisco Carreño Villar: El 26 de setembre de 1890 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Carreño Villar, també citat erròniament el primer llinatge com Parreño, i conegut com El Argentino. Sos pares es deien Santos Carreño i Fredis Villar, i tingué una germana. Quan era un infant emigrà amb sa mare a Barcelona (Catalunya). De jove milità amb els «Joves Bàrbars» del Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García, però l'abandonà després de la postura d'aquest arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de juliol de 1909. En 1912 va ser empresonat per escriure un article contra la forma de govern i l'octubre de 1913 va ser novament detingut a Madrid arran de la visita del president de la República francesa Raymond Poincaré i només fou alliberat un mes més tard. Durant els anys posteriors participà en la bohèmia revolucionària (Salvat-Papasseit, Fernando Pintado, Àngel Samblancat, Lluís Capdevila, Mateo Santos, Plató Peig, etc.) i a partir de 1915 col·laborà en els periòdics Los Miserarables i El Insurgente, amb fortes influències de Maksim Gorki i Lev Tolstoi. Instal·lat a l'Argentina i a l'Uruguai, a mitjans de 1919 era secretari de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU) i cap al 1920 milità en Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El 16 de juliol de 1922 va fer un míting anarcoindividualista a Buenos Aires (Argentina) amb Rodolfo González Pacheco i Alberto Bianchi. A Buenos Aires es casà i tingué un fill. En 1923 era secretari de l'Ateneu Anarquista de Buenos Aires i l'any següent organitzà sindicats de la FORU, com ara el Sindicat Únic de l'Automòbil (SUA), del qual va ser nomenat secretari. En 1931, amb dictadures a l'Argentina i a l'Uruguai, i ja proclamada la II República espanyola, retornà a la Península i s'instal·là a Barcelona. A la capital catalana sembla que entrà a formar part d'Agrupació Anarquista «Faros» i treballà de mestre a l'escola de l'Ateneu Racionalista «El Porvenir» de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà tasques propagandístiques per a aquesta organització, fent conferències a diverses localitats (Sant Adrià del Besòs, Barcelona, Santa Coloma, Blanes, Caldes, Cerdanyola, Gavà, Granollers, Manresa, Molins de Rei, Mollet, Montcada, Olesa, Roda, Sabadell, Terrassa, Vilafranca, Súria, Ribes de Freser, Lleida, etc.) durant els anys republicans. En 1935 col·laborà en el periòdic maonès Fructidor. Amb Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, Antonio Ortiz, Joan García Oliver, Maria Duran, Fidel Miró, Manuel Pérez, Ricard Sanz i altres destacats anarquistes, participà en el míting de clausura de la Conferència Regional de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que se celebrà en 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya) i assistí al Congrés d'aquell any en aquella ciutat. El juliol de 1936 participà activament en la resposta contra l'aixecament feixista als carrers de Barcelona, especialment en l'assalt a les Drassanes barcelonines. Després s'integrà en la «Columna Durruti», va ser nomenat cap d'Informació del seu Comitè de Guerra i al front d'Aragó participà en l'edició del butlletí El Frente. El setembre de 1936 inaugurà l'Ateneu Llibertari de Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Assistí al Ple Regional de la FAI celebrat a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) en representació d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya), on polemitzà amb José Alberola i parlà en el seu míting de clausura. El 6 d'octubre de 1936 assistí al Ple Extraordinari Regional de Sindicats i Columnes de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la creació del Consell de Defensa, ponència en la qual va participar. El novembre de 1936 viatjà, amb José Berruezo, en representació de la «Columna Durruti» a la URSS per a participar en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre i en tornar denuncià la dictadura soviètica. El febrer de 1937 va fer un míting en suport de la Federació Camperola a diverses localitats catalanes (Valls, Sant Sadurní, Vilafranca, Falset, Mora, Gandesa, Amposta i Granollers), també parlaren Ramon Porté Dalmau, Joan Reverter Nolla i Josep Viadiu Valls. Entre març i juliol de 1937 participà en diversos actes de la CNT i de les Joventuts Llibertàries a Tarragona, Sabadell i Barcelona. S'oposà a la militarització de les milícies, destacà per la seva posició anticomunista i s'integrà en el grup «Los Amigos de Durruti», del qual va ser membre del seu primer comitè. Quan els «Fets de Maig» de 1937, lluità contra la reacció comunista als carrers de Barcelona. El maig de 1938 assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT. Amb el triomf franquista passà a França i a finals de 1939 s'embarcà cap a la República Dominicana. En 1941 passà un temps a Panamà i a finals de 1943 retornà clandestinament a França. Participà en la reorganització confederal a l'exili enquadrat en el sector «ortodox» encapçalat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i es mantingué força crític amb les posicions de Juan Manuel Molina (Juanel). També fou nomenat delegat de Fronteres, encarregant-se d'organitzar el pas cap a la Península. En el clandestí Ple de Muret del 12 d'octubre de 1944 va ser nomenat secretari de la CNT, càrrec en el qual va ser substituït l'octubre per Juanel, i membre del Comitè d'Enllaç CNT-UGT. El maig de 1945 assistí al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), celebrat a París, i formà part de la ponència de Propaganda. Quan l'escissió confederal, s'arrenglerà amb el sector «ortodox» encapçalat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. L'agost de 1946 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc i va ser nomenat administrador del periòdic CNT, gestió en la qual va ser durament criticat per alguns. Entre 1944 i 1946 participà en molts de mítings i conferències (Tolosa, Decazeville, Bordeus, Tarba, Besiers, París, Montalban, Carcassona, etc.). En 1947 fou administrador de CNT. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Fructidor, El Insurgente, Los Miserables, La Protesta, Solidaridad Obrera, etc. Francisco Carreño Villar va morir el 17 de febrer de 1947 a l'Hotel Unic de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on vivia. En 2005 Miquel Amorós publicà la biografia Francisco Carreño, el arduo y largo camino de la anarquía, que va ser reeditada ampliada en 2013 sota el títol Francisco Carreño, y los arduos caminos de la anarquía.

Francisco Carreño Villar (1890-1947)

***

- Cristóbal Díaz Díaz: El 26 de setembre de 1890 neix a Landete (Conca, Castella, Espanya)l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Díaz Díaz. Sos pares es deien Esteban Díaz i Patricia Díaz. Quan era jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934, va ser detingut i tancat a Burgos (Castella, Espanya). Membre dels Grups d'Acció Confederals, el 27 de juliol de 1935 va ser detingut, amb Rafael Jiménez Bágena –un altre assaltant aconseguí fugir–, pels Mossos d'Esquadra quan pretenien atracar la fàbrica de ciment Asland de Montcada (Vallès Occidental, Catalunya); van ser jutjat dos dies després en consell de guerra sumaríssim, el primer des que s'implantà l'Estat de guerra, i ambdós van ser condemnats a vuit anys de presó cadascun per «dipòsit d'armes». Durant la Revolució espanyola fou membre del Consell Municipal de Gramenet de Besòs (Barcelonès, Catalunya; actual Santa Coloma de Gramenet), al costat de José Berruezo Silvente. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Entrà a formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser destinat a fer feina en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Durant l'Ocupació s'integrà en la Resistència, enquadrat en la Companyia Espanyola del «Batalló Didier» de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), format per militants confederals. Després de la II Guerra Mundial va ser nomenat secretari de la Federació Local d'Ottmarsheim (Alsàcia, França) de la CNT, càrrec que ocupà fins a la dissolució d'aquesta federació local en 1964. Vidu de Dolors Serra Ramon, es casà amb Joaquina Sánchez Ramos. Cristóbal Díaz Díaz va morir el 3 de juliol de 1966 al seu domicili de Sélestat (Alsàcia, França).

***

Maria Giaconi

- Maria Giaconi: El 26 de setembre de 1892 neix a Cave di Sassoferrato (Marques, Itàlia) l'anarquista Maria Giaconi, també coneguda com Maria Ligi. Sos pares es deien Sabatino Giaconi i Filomena Sebastianelli. Segona filla de quatre germans d'una família pagesa, fins als 20 anys visqué amb els pares i no mostrà cap interès per la política. Durant la tardor de 1911 emigrà als Estats Units per a reunir-se amb un germà que hi havia emigrat i s'establí a Peckville (Pennsilvània, EUA). Conegué el miner anarquista Adolfo Ligi, nascut també a Sassoferrato, amb qui es casà, entrant a formar part del moviment llibertari local. Les autoritats de Peckville qualificaren la parella com a «anarquistes perillosíssims» i els tenien com a «líders» de la colònia minera local i constantment vigilats. En aquests anys, amb son company i son cossí Marco Giaconi, col·laborà en el periòdic Cronaca Sovversiva de Luigi Galleani. Amb son company participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. L'abril de 1932 envià diners a l'anarquista Ernesto Bonomini, qui en 1924 havia assassinat a París Nicola Bonservizi, un dels responsables del feixisme a la capital francesa. Setmanes després, les autoritats interceptaren una carta seva dirigida a Errico Malatesta en la qual adjuntava un xec amb part de la recaptació de la festa que s'havia celebrat el Primer de Maig a Old Forge (Lackawanna County, Pennsilvània). En 1933 pagà una subscripció al periòdic Il Risveglio Anarchico, de Ginebra (Ginebra, Suïssa), a favor del Comitè Pro Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. Algunes fonts de la policia registren, després d'haver fugit de la vigilància de la policia, la seva presència a Ginebra, al costat de Luigi Bertoni, però sembla una notícia sense cap fonament. En 1935, a causa de la Gran Depressió, es traslladà amb son company i sa filla a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) i en 1937 a Nova York (Nova York, EUA), on Adolfo Ligi treballà al port. Encara que constantment vigilada per agents de l'FBI i per detectius privats, en 1938 la policia federal es queixà que aconseguí fugir del cercle i haver marxat cap a Espanya per fer costat la revolució llibertària que s'estava quallant. Segons la policia nord-americana, durant la seva estada als EUA, sembla que no havia tingut cap contacte amb sa família, llevat d'una carta del desembre de 1940, dirigida a sa cunyada Maria, però en realitat adreçada a sa mare. Maria Giaconi va morir el 4 de juliol de 1980 a Nova York (Nova York, EUA).

***

Necrològica de Mariano Jover Ferrando apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1964

- Mariano Jover Ferrando: El 26 de setembre de 1902 neix a Pedrola (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Jover Ferrando –a vegades el primer llinatge citat erròniament com Joven. Sos pares es deien Mariano Jover i Irene Ferrando. L'agost de 1929, quan complia una pena de sis anys de presó militar per «sedició» al Reformatori d'Adults d'Alacant (Alacantí, País Valencià), se li va concedir la llibertat condicional. En els anys republicans milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i presidí el Sindicat Fabril. També fou membre, amb Maria Tiu i El Pipa, del Comitè Pro Presos. L'abril de 1932 representà el Comitè Regional Pro Presos en el Ple de Sindicats de Catalunya que se celebrà a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En l'exili es guanyà la vida com a pintor i ocupà càrrecs orgànics en la CNT en el Nucli Confederal de l'Alt Garona-Gers. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Vidu de Rosa Gironès, després de patir diferents intervencions quirúrgiques, Mariano Jover Ferrando va morir d'un atac cardíac el 25 de març de 1964 tot sol al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 2 d'abril en aquesta població.

***

Necrològica de Cipriano Tomeo Adán apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 4 de setembre de 1990

- Cipriano Tomeo Adán: El 26 de setembre de 1904 neix a Alcaine (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Cipriano Tomeo Adán. Sos pares es deien Jerónimo Tomeo i Lucía Adán En 1926 va ser sortejat com a recluta per a Àfrica. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució participà activament en la col·lectivització del seu poble i en fou regidor municipal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là en La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà de miner i milità en la Federació Local de la CNT. Un cop jubilat s'establí amb sa companya María a Pià, on organitzà la Federació Local de la CNT. Cipriano Tomeo Adán va morir el 27 de juny de 1990 al seu domicili de Pià (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 25 de setembre

Esdeveniments

Mikhail Bakunin

- Fundació de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista: El 25 de setembre de 1868 es funda a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per Mikhail Bakunin l'organització semiclandestina netament anarquista anomenada Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Encara que ja existia realment des de 1864 de manera secreta dins de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) o Primera Internacional, va ser en aquesta data que es va presentar oficialment. El programa de l'Aliança reivindicava una sèrie de reformes que constituïen la base del pensament polític anarquista de Bakunin: supressió dels Estats nacionals i formació en el seu lloc de federacions constituïdes per associacions lliures agrícoles i industrials; abolició de les classes socials, de la propietat individual i de l'herència; igualtat entre els sexes i organització dels obrers al marge dels partits polítics. La finalitat última de l'Aliança, que es declarava atea, era la destrucció de totes les institucions econòmiques, jurídiques, religioses i polítiques dels Estats. Bakunin va intentar que l'Aliança s’inscrigués en l'AIT, però va ser rebutjada amb l'argument que només s'admetien organitzacions nacionals. Per aquesta raó, l'Aliança es va desfer formalment, encara que els seus membres es van integrar separadament en la Internacional, conformant aleshores l'ala llibertària d'aquesta organització la influència de la qual es va escampar especialment pels països llatins (Espanya, França i Itàlia) i la regió suïssa del Jura i que més tard entraria en conflicte amb l'ala marxista. A moltes seccions obreres de l'AIT els programes de la Internacional i de l'Aliança es van confondre o identificar totalment.

***

Portada del primer número d'...hors du troupeau... [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt ...hors du troupeau...: El 25 de setembre de 1911 surt a Orleans (Centre, França) el primer número de la publicació anarcoindividualista ...hors du troupeau... Ex L'Ère Nouvelle, recueil mensuel d'idées, de faits, de commentaires (...fora del ramat... Ex L'Ère Nouvelle, recull mensual d'idees, de fets, de comentaris). Editada per Ernest-Lucien Juin (E. Armand), en fou el gerent R. C. Hureau. Era la continuació del periòdic L'Ère Nouvelle, també editat per E. Armand. La tirada era entre 2.300 i 2.400 exemplars. Hi van col·laborar E. Armand, M. Evelyn Bradley, F. H. Cambensy, R. C. Hureau, Angelo Jorge, Émilie Lamotte, J. William Lloyd, Stephen Mac Say, John Myers O'Hara, Han Ryner, Hernriette Schroeder, Camillo Signorini, Benjamin Ricketson Tucker, etc. L'últim número fou el 4-5, que sortí el gener-febrer de 1912. També edità els llibres Est-ce cela que vous appelez vivre?, d'E. Armand, i Ce que sont les anarchistes individualistes, de Benjamin R. Tucker.

***

Capçalera de Correspondance Internationale Ouvrière

- Surt Correspondance Internationale Ouvrière: El 25 de setembre de 1932 surt a París (França) el primer número del butlletí consellista de tendència anarquista Correspondance Internationale Ouvrière. El primer número portava dos epígrafs: «L'emancipació dels treballadors serà obra dels treballadors mateixos» i «Abolició de l'assalariat. Tots els mitjans de producció a les mans dels treballadors». D'antuvi bimensual, passà a periodicitat setmanal, encara que sortí irregularment. A partir del número 7, del 10 d'abril de 1933, el periòdic s'edità a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Els responsables en van ser Jean Dautry, P. Jolibois i André Prudhommeaux. La majoria dels articles són textos traduïts de la premsa obrera internacional i a partir de 1933 els números es centren en un únic tema (Espanya, Alemanya, Bèlgica, etc.). Mantingué corresponsal i traductors a l'estranger, com ara Guy A. Alfred (Regne Unit), Pierre Mahni i Jean De Boë (Bèlgica), López Cardoso (Països Baixos), Karl Kraus (Alemanya), etc. Trobem articles de D. Attruia, Brémond, Jean Dautry, Karl Kraus, Nicolas Lazarevitx (L. Nuiteaux), Henri Mignon, T. Lippe, Rosa Luxemburg, Peyem, André Prudhommeaux (Jean Celo, André Prunier), Paul Ruscart, Paul Henri Spaak, M. Zankin, Lucas Zecchini, etc. La publicació porta nombrosos dibuixos i caricatures, obres de Flouquet, Georges Grosz, Franz Masereel, Zadko, etc. En sortiren 15 números, l'últim el 8/9 del 15 de maig de 1933.

***

Text del parlament d'Emma Goldman

- Míting d'Emma Goldman a Barcelona: El 25 de setembre de 1936 a Barcelona (Catalunya), en plena Revolució llibertària, la militant anarquista nord-americana Emma Goldman es dirigeix a un auditori de més de 10.000 persones en un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser la primera vegada que va parlar en públic en un acte de masses durant la seva visita a l'Espanya republicana.

***

Cartell de l'acte

- Pícnic de SIA: El 25 de setembre de 1938 es realitza al Breakfast Club de Los Angeles (Califòrnia, EUA) un pícnic en ajuda dels orfes de l'Espanya republicana. En la festa campestre, organitzada per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), intervingueren actors i actrius nord-americans i espanyols i es realitzaren parlaments de responsables de SIA. L'acte comptà amb el suport de l'emissora de ràdio KGER.

***

La detenció de Puig Antich segons Manuel Huerga

- Detenció de Salvador Puig Antich: El 25 de setembre de 1973 a l'entrada del bar Funicular, a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent de Barcelona (Catalunya), van ser detinguts els militants anarquistes del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) Xavier Garriga Paituví i Salvador Puig Antich en una operació policíaca minuciosament preparada i on van fer servir de parany Santi Soler Amigó, també militant del MIL que havia estat detingut el dia anterior. Tot seguit de la detenció es va produir un tiroteig al portal del número 70 del carrer Girona a conseqüència del qual Puig Antich va quedar malferit i el jove subinspector de policia de 23 anys Francisco Anguas Barragán va resultar mort. Puig Antich va ser empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d'haver participat en l'atracament d'un banc. Posteriorment va ser jutjat en Consell de Guerra, condemnat a mort i executat, amb el mètode del garrot vil, el 2 de març de 1974.

Naixements

Henri Lebasque fotografiat per Paul Dornac en 1906

- Henri Lebasque: El 25 de setembre de 1865 neix a Champigné (País del Loira, França) el pintor postimpressionista i il·lustrador llibertari Joseph-Henri-Baptiste Lebasque. Era fill d'una modesta família; son pare, boter, es deia Joseph Lebasque i sa mare Louisette Guilleux. Després de fer estudis a l'Escola de Belles Arts d'Angers (País del Loira, França), en 1886 marxà cap a París i es matriculà a la prestigiosa Acadèmia Colarossi, escola artística fundada en 1870 per l'escultor Filippo Colarossi, on fou alumne de Léon Bonnat. Entre 1888 i 1894 col·laborà amb Ferdinand Humbert en els frescos del Panteó de París. Exposà a la Societat dels Artistes Francesos i al Saló dels Artistes Independents, i va estar molt lligat als pintors anarquistes Maximilien Luce i Paul Signac, i dels quals prengué el seu puntillisme. En 1900 s'instal·là a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França) i aprofità per a pintar els boscos al voltant del riu Marne. Entre 1900 i 1906 realitzà nombroses litografies de temàtica anarquista, com ara Provocation i Ceux qui mangent du pain noir, i dibuixos per a la revista llibertària Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, que sostingué econòmicament i per a la qual lliurà obres per a diverses tómboles (1899-1901 i 1908). Exposà a la Societat Nacional de les Bones Arts i en 1902 establí una bona amistat amb el pintor anarquista Camille Pissarro, que li va influir força. De viatge, a Londres (Anglaterra) descobrí l'obra pictòrica de William Turner. En 1903 cofundà, amb Henri Matisse i altres, el Saló de Tardor, del qual serà membre fins a la seva mort. També en 1903 l'Estat francès li va comprar el seu quadre Goûter sur l'herbe, actualment al Museu de Belles Arts d'Angers; aquest mateix any il·lustrà la portada de l'Alamanach du Libertaire i col·laborà en l'obra Patriotisme-Colonisation, editada per Les Temps Nouveaux. En 1906 col·laborà amb l'artista anarquista Félix Vallotton i amb el pintor anarcocatòlic Georges Rouault en les proves del ceramista André Metthey. En 1906 la seva obra patí una forta transformació en la manera d'aplicar en els quadres el color i en la forma d'interpretar la llum, canvi motivat per la visita que va fer, amb son amic pintor Henri Manguin, al Midi francès i l'impacte que li va causar la llum meridional. En els anys següents treballà a Normandia (Andelys en 1912, 1915 i 1921), Bretanya i Vendée; també a Saint-Tropez, Saint Maxime, Niça i Lo Canet. Realitzà decorats i decoracions per a diferents teatres parisencs (Champs-Elysées, etc.) i indrets (Línia Marítima Transatlàntica, etc.) i en 1917 marxà, amb Vallotton, als fronts com a pintor de guerra, fet que els marcà profundament a ambdós. En 1922 exposà a la galeria parisenca d'Eugène Druet i dos anys després comprà la vil·la «Beau site» (Santa Maxima, Provença, Occitània), la qual habità fins el 1930. En 1925 va ser promogut com a oficial de la Legió d'Honor i després del tancament de la galeria de Georges Petit en 1927, no acceptà cap contracte més amb cap marxant d'art. Reumàtic des de molt jove i necessitat de bon clima, en 1930 comprà una casa al carrer dels Danys de Lo Canet. En aquesta localitat freqüentà molt els artistes Dunoyer de Segonzac i Pierre Bonnard, els quals s'hi havien establert en 1925. Henri Lebasque va morir, d'una crisi cardíaca, el 7 d'agost de 1937 a Lo Canet (Provença, Occitània) i fou enterrat en aquesta població. La seva obra pictòrica la podem contemplar a diferents museus: Museu de Belles Arts d'Angers, Petit Palais de Ginebra, Museu de Belles Arts de Lille, Nantes, Museu d'Orsay de París, etc.

Henri Lebasque (1865-1937)

***

Zé Quaresma fotografiat per Cabecinha a Setúbal

- José Artur Quaresma: El 25 de setembre de 1876 neix a Setúbal (Setúbal, Portugal) el militant anarquista José Artur Quaresma, també conegut com Zé Quaresma. Després d'una breu escolarització, posar-se d'aprenent de barber i ben aviat treballà en aquest ofici. Adherit a les idees llibertàries, s'afilià a l'Associació Obrera de Socors Mutus de Setúbal i immediatament la seva barberia (Salão Quaresma) es transforma en lloc de reunió i de formació de militants anarquistes. En 1907 fou l'editor responsable del setmanari anarquista de Sétubal O Germinal. Defensor dos oprimidos; el grup editor d'aquesta publicació, entre els quals es trobaven António Francisco de Sousa i el professor José Luís Martins dos Santos, creà la Societat d'Instrucció i Beneficència Germinal. Durant la Gran Guerra mostrà públicament el seu rebuig al conflicte i la seva participació en tots els moviments de protesta organitzats per la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal implicà el seu empresonament en nombroses ocasions juntament amb son fill, Jorge, també militant. En 1940 la policia descobrí que era l'organitzador de reunions i assemblees clandestines i fou novament empresonat durant algunes setmanes. José Artur Quaresma va morir el 6 de gener de 1957 a Lisboa (Portugal).

***

Emanuel Michaels en una foto de passaport

- Emanuel Michaels: El 25 de setembre de 1890 neix a Płock (Governació de Płock, Imperi rus; actualment Masòvia, Polònia) l'anarquista i anarcosindicalista Emanuel Michaels, conegut com E. Michaels. Fill d'una família jueva de Płock, una de les ciutats de l'Imperi rus amb més població hebrea, sos pares es deien Barnet Michaels Michalowski, sastre, i Anne Vaious Verous. Emigrà amb sa família a Anglaterra, on arribà l'1 de febrer de 1900. Es guanyà la vida com son pare, treballant d'obrer premsador en una sastreria. La seva activitat anarquista es centrà a l'East End de Londres. Va ser secretari del Grup de Suport als Presos de l'Anarchist Red Cross (ARC, Creu Roja Anarquista) de Londres i en els anys deu va fer costat econòmic el periòdic anarquista londinenc Freedom. En 1911 vivia al número 25 de Hungerford Street. En 1914 es casà a Mile End (Londres, Anglaterra) amb Rosie Kitman, amb qui tingué quatre infants (Harry, Lilly, Edith i Morrie). En 1921 vivia al 73 de Sutton Street. Com a membre del Free Educational Grup (FEG, Grup d'Educació Lliure), va participar en la creació, amb altres companys (Helena Applebaum, A. Gilbert, C. B. Warwick, etc.), d'una Escola Moderna, al número 62 de Fieldgate Street de Whitechapel, que s'inaugurà el 6 de març de 1921, i que també va acollir el Worker's Friend Club (Club d'Amics dels Treballadors) i l'East London Anarchist Grup (Grup Anarquista de l'Est de Londres).  En 1939 vivia al 163 de Jubileu Street. Milità en l'anarcosindicalista Syndicalist Workers Federació (SWF, Federació Sindicalista de Treballadors) i era assidu del Workers Circle (Cercle de Treballadors) que es reunia al Circle House de Hackney de Londres. També va ser secretari honorari de les organitzacions anarquistes jueves londinenques «Freie Arbeiter Stimme» (FAS, Veu Lliure del Treball), i del seu òrgan Freie Arbeiter Stimme, i «Rudolf Rocker Publishig Committee», l'editorial de Rudolf Rocker, amb qui col·laborà estretament. També va fer costat l'edició novaiorquesa de Freie Arbeiter Stimme. Participà activament en el suport de la Revolució llibertaria espanyola. Durant la dècada dels cinquanta visqué al número 12 de Cranwich Road d'Stamford Hill i en 1961 a Morley House. En 1963 i 1964 representà el FAS en els congressos de l'SWF. En els seus últims anys va fer costat el periòdic anarquista Direct Action. Emanuel Michaels va morir a conseqüència d'un ictus el 12 de febrer de 1966 al Hackney Hospital de Londres (Anglaterra).

Emanuel Michaels (1890-1966)

***

Nota del suïcidi de Jack Madden apareguda en el diari parisenc L'Oeuvre del 18 d'agost de 1932

- Jack Madden: El 25 de setembre de 1894 neix a Biarritz (Lapurdi, País Basc) l'anarquista i antimilitarista Jack Yvon Patrick Bernard Madden, també conegut com Jacques Madden. Sos pares es deien Édouard Léon Madden, empleat de comerç, i Marie Justine Sergenton. Els pares vivien i treballaven a París (França), però la parella va anar a tenir son infant a casa dels pares de la mare; finalment el part donà bessonada, primer nasqué Jack i després Louise Yvonne Virginie Madden. Jack Madden es guanyà la vida com a polidor a París. Entre 1913 i 1914 era assidu del «Foyer Populaire» del barri de Belleville, al número 16 del carrer Champlain del XX Districte de París, on es reunia un dels grups més actius de la Federació Comunista Anarquista (FCA). El 6 de juny de 1913 l'habitació del domicili on vivia, al número 10 del carrer Champlain, va ser escorcollada per la policia i aquesta va descobrir exemplars del fullet En cas de guerre, conegut co Brochure Rouge (Fullet Roig), a més de materials químics. Inculpat, amb els antimilitaristes Maurice Boyer i Alphonse Royer, d'haver llançar el 5 de juny d'aquell any pamflets per damunt dels murs de la caserna de les Tourelles del XX Districte de París i de possessió de substància explosives. El 24 de juliol, després de mes d'un mes tancat preventivament a la presó parisenca de La Santé, va ser alliberat i finalment el seu cas va ser sobresegut el 31 de juliol de 1913. Entre 1914 i 1919 va estar mobilitzat. El 4 d'octubre de 1919 es va casar al XVIII Districte de París amb la modista Clémence Lucienne Raffin. Jack Madden es va suïcidar amb gas el 17 d'agost de 1932 al seu domicili del XVIII Districte de París (França), on vivia amb sa companya i son pare.

Jack Madden (1894-1932)

***

Hjalmar Eriksson

- Hjalmar Eriksson: El 25 de setembre de 1895 neix a les casernes de les mines de Striberg, a Nora (Västmanland, Örebro, Suècia), el miner, escriptor i militant anarcosindicalista Erik Hjalmar Eriksson. Sos pares es deien Erik Persson i Kristina Elisabet Olsdotter. Continuà amb la professió de son pare i quan tenia 16 anys entrà a treballà com a perforador a les mines de Nyberg, al nord d'Striberg. En 1918 s'afilià a la Striberg-Nybergs Lokala Samorganisationer (Striberg-Nybergs  LS, Federació Local d'Striberg-Nybergs) de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), que s'havia acabat de crear. Quan la tardor de 1920 les mines de Nyberg tancaren, va ser contractat a les mines de Nartorp, a prop de Söderköping (Östergötland, Suècia), on restà fins el tancament d'aquestes el novembre de 1927. Més tard treballà a les extraccions fèrries i al processament del metall a Grängesberg (Ludvika, Dalana, Suècia). Durant uns vuit anys fou secretari de la Grängesberg LS i entre 1941 i 1942 exercí de secretari de Correspondència de la Secció de Mineria i Metall de la SAC a l'oficina de Grängesberg. Entre 1937 i 1948 fou membre del comitè executiu de la SAC. Sabé compaginar la seva tasca sindical amb la literatura i després d'un seminari d'escriptura de quatre anys es llançà a la creació literària. En 1946 publicà la seva primera novel·la, Järn och bröd. En bergslagshistoria (Ferro i pa. Una història de la mineria), on descriu, des de la seva experiència vital, el món dels treballadors de la mineria; obra pionera d'aquesta temàtica en la literatura sueca. Aquest llibre va ser continuat per sis novel·les més: Arbetets melodi. En gruvarbetarroman (1948; amb il·lustracions del seu company de la SAC Bertil Sjöström), Från intet allt vi vilja bli... (1955; biografia de Gustaf Adolf Hedlund), Folket i Loälvsdalen. Historisk roman från Värmlands finnskogar (1960), Du trygga folk (1968), Gruvans sång (1969) i Lille Hugo. Berättelser från gruvorna och skogarna (1972, novel·la biogràfica que narra la història d'Hugo Bölja, el tresorer de la Grängesbergs LS). La seva literatura descriu de manera realista les dures condicions del treball dels miners i les seves lluites sindicals, sempre des de la seva experiència vital. En 1960 es jubilà de la seva feina de miner i s'instal·là a Nol, a prop de Göteborg. Es va casar dues vegades, amb Elsa Adelia Maria Karlsson, entre 1918 i 1929, data de defunció d'aquesta, i amb Herta Agnes Lovisa Blomqvist, entre 1938 i 1973, data de la seva mort; tingué quatre fills i dues filles. Hjalmar Eriksson va morir el 5 de maig de 1973 a Nol (Västergötland, Götaland, Suècia).

Hjalmar Eriksson (1895-1973)

***

Maurizio Mosso

- Maurizio Mosso: El 25 de setembre de 1898 neix a Grazzano Badoglio (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Maurizio Giuseppe Mosso. D'antuvi, es guanyà la vida com a guixaire i, després, treballà d'ajustador mecànic. L'octubre de 1904 es trasllada amb sa família a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de drapaire. Sota el nom de Marco, actuà en els primers grups de treballadors anarquistes de la resistència que actuaren a la zona Cit Turin de Torí. Detingut, el 4 de gener de 1944 fou empresonat. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Maurizio Mosso, juntament amb altres detinguts anarquistes (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino i Carlo Jori) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista.

***

Suzy Chevet

- Suzy Chevet: El 25 de setembre de 1899 –algunes fonts citen erròniament 1905– neix a Montjean-sur-Loire (País del Loira, França) la socialista i resistent antifeixista, i després anarquista, sindicalista llibertària i maçona Suzanne Juliette Berthe Goubard, coneguda com Suzy Chevet. Sos pares, mestres, es deien Henri Alfred Goubard, militant sindicalista i mutualista afiliat a la Federació de l'Educació Nacional (FEN), i Juliette Antoinette Triquet, lluitadora feminista. Estudià a l'Escola Normal de Mestres d'Angers (País del Loira, França) i aconseguí la titulació, però n'exercí molt poc. El 19 de setembre de 1922 es casà a Les Ponts-de-Cé (País del Loira, França) amb Robert Louis Jacques Rauman. Començà a militar en el socialisme, en la tendència esquerrana revolucionària que Marceau Pivert animà en la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 12 de novembre de 1932 es casà a Saint-Maloù (Bretanya) amb Robert Étienne Chevet. En 1938 s'afilià al Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP) que creà aquest. Instal·lada a Saint-Maloù, treballà en una oficina del servei de col·locació. En aquest port bretó realitzà una important tasca sindical a la «Casa del Poble» i organitzà festes en suport als estibadors en vaga i als sindicats de la ciutat. En aquesta època participà activament en els Albergs de Joventut i en creà un a Saint-Maloù. En 1938 formà part dels Comitès de Suport a la Revolució espanyola i organitzà les ajudes als refugiats a Saint-Maloù i a Trélazé. En 1941 el règim de Vichy depurà el seu títol d'ensenyant i li va assignar la residència a Saint-Maloù. Sense recursos, va rebre el suport durant una temporada pels refugiats que ella abans havia ajudat. Mesos més tard, després de col·locar sa filla Claudette en un lloc segur, sota una falsa identitat, organitzà, gràcies al seu bilingüisme i el suport de mariners holandesos i d'exiliats espanyols, una xarxa d'evasions cap a l'illa anglonormanda de Jersey. En 1942 va ser detinguda per la Gestapo i traslladada a Rennes i a Angers per a ser interrogada, però aconseguí fugir gràcies al suport de la població local i s'establí a Lorient (Bretanya), on sota falsa identitat i amb l'ajuda de companys espanyols treballà a les oficines del Serveri de Treball Obligatori (STO) fins a l'Alliberament. Aquesta feina en un lloc tan estratègic i peculiar li va permetre realitzar tasques força útils a la Resistència. Després de la II Guerra Mundial marxà cap a París on no pogué trobar feina de mestra i finalment entrà com a funcionària en el Ministeri de Treball. En 1945 conegué el destacat intel·lectual anarquista Maurice Alexandre Joyeux, que esdevingué son company i amb qui es casà el 24 de juny de 1952 al XVIII Districte de París, i al seu costat milità en la Federació Anarquista (FA) i animà el «Groupe de l'Ouest», el qual esdevingué «Grup Llibertari Louise Michel». Després entrà a formar part de la francmaçoneria enquadrada en la Lògia «Raspail» del Dret Humà de París i també a la Lògia «Louise Michel». També formà part de la «Fraternelle» maçònica del 18 Districte parisenc i s'adherí a La Libre Pensée i a la Lliga dels Drets de l'Home, de la qual presidí la seva 18 Secció. En 1947 fou una de les fundadores del Sindicat Força Obrera (FO) i esdevingué membre de la seva comissió executiva de la regió parisenca. Entre 1948 i 1971 participà en la major part de congressos de FO. En el X Congrés de FO de 1971 intervingué en nom de la minoria anarcosindicalista. També fou membre de la Federació de Funcionaris. Organitzà, amb el suport de Denise Glaser, nombroses gales de suport a la FA al Moulin de la Galette, on futurs grans cantautors (Georges Brassens, Léo Férre, Jean Yanne, etc.) debutaren. El maig de 1968 prengué part en la creació de la revista La Rue. Revue culturelle et littéraire d'expression anarchiste, editada pel «Grup Llibertari Louise Michel», la qual dirigí fins l'octubre de 1986. També col·laborà, sota el nom de Suzy, en Le Monde Libertaire, del qual fou secretària de redacció. L'agost de 1968 participà amb Joyeux en el Congrés Internacional de les Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). Vivia al número 24 del carrer Paul Albert del XVIII Districte de París. Suzy Chevet va morir el 15 de setembre de 1972 a Niça (País Niçard, Occitània) a resultes d'haver estat atropellada per un automòbil a Port Grimaud i fou incinerada el 23 de setembre al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Suzy Chevet (1899-1972)

***

Necrològia d'Alfons Valldaura Montadas apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de juny de 1979

- Alfons Valldaura Montadas: El 25 de setembre de 1901 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Alfons Valldaura Montadas. Sos pares es deien Alfons Valldaura i Maria Montadas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà activament durant la gran vaga de la indústria fabril i tèxtil de 1918. EN 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Masamet, milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Alfons Valldaura Montadas va morir el 7 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 4 de febrer– de 1979 a l'Hospital de Masamet (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Vaillant Deschamps apareguda en el periòdic Le Libertaire del 14 d'agost de 1939

- Vaillant Deschamps: El 25 de setembre de 1906 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Vaillant Deschamps. Era fill de Michell Deschamps, conreador, i de Juliette Razier. Es guanyava la vida treballant d'obrer vitícola. El 10 de juliol de 1930 es casà a Aimargues amb Églantine Sabatier, amb qui tingué tres infant. Va ser membre del grup anarquista d'Aimargues (Joseph Chatellier, Marcellin Mary, Paul Perrier, François Rogati, Julien Rogati, etc.) i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 21 de juny de 1938 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a 15 dies de presó i a 25 francs de multa per «violències i ofenses» exercides el 20 de març anterior durant una baralla amb dos sacerdots (Castamagne i Clapier) que havien participat en un aplec de la Joventut Obrera Cristiana (JOC) a Aimargues. En una carta de la policia de Nimes l'assenyalà com a «militant anarquista susceptible d'activitats en cas d'un moviment revolucionari», ben igual que sos germans Hervé i Joseph Deschamps. En 1939, en plena II Guerra Mundial, va ser detingut amb altres vuit anarquistes d'Aimargues i enviat a la Companyia Especial de Passatges de Dinha (Provença, Occitània) i posteriorment internat a Saint-Sulpice; el 30 d'octubre de 1941 va ser posat en llibertat. Vaillant Deschamps va morir el 30 de setembre de 1969 a Aimagues (Llenguadoc, Occitània).

***

Mark Rothko al seu estudi de West 53rd Street de Manhattan, fotografiat per Henry Elkan cap al 1953

- Mark Rothko: El 25 de setembre de 1903 neix a Daugavpils (Letònia), aleshores anomenada Dvinsk i sota l'Imperi rus, el pintor i gravador anarquista, classificat sota el moviment pictòric contemporani de l'expressionisme abstracte nord-americà, Marcus Rothkowitz, més conegut com Mark Rothko o Marks Rotko. Fou el quart fill d'una família d'origen jueu i sos germans foren Sonia, Moise (Maurice) i Albert. Son pare, Jacob, era un intel·lectual que feia de farmacèutic, que educà sos fills en les idees seculars al marge de les normes religioses, i sa mare fou Anna Goldin Rothkowitz. Quan tenia cinc anys fou inscrit en una heder (escola tradicional que ensenya les bases del judaisme i de l'hebreu), on va estudiar el Talmud, i fou l'únic dels germans que tingué aquesta mena d'educació religiosa, ja que sos germans foren educats en escoles públiques. Degut al clima antisemita que respirava l'Imperi rus aleshores i per por que sos fills fossin reclutats per l'exèrcit tsarista, Jacob va decidir emigrar als Estats Units en 1910, amb el suport financer de son germà Samuel –qui va canviar son lligatge per Weinstein. Jacob es va establir en 1912 a Portland (Oregon) i muntà una fàbrica de roba amb sos germans Albert i Moise. En 1913, Mark, sa mare Anna i sa germana Sonia abandonaren Daugavpils i seguiren Jacob fins als EUA. Poc després, el 27 de març de 1914, Jacob morí a causa d'un càncer de còlon, deixant sa família sense suport econòmic i veient-se obligada a fer feina en un negoci familiar dels Weinstein. Mark es dedicà a vendre diaris pels carrers i fou inscrit a l'escola Failing School. En 1915 ingressà a l'escola Shattuck Elementary School, on completà els estudis primaris. Entre 1918 i 1921 estudià secundària al Lincoln High School de Portland. Durant aquest període educatiu no rebé classes formals d'art, però realitzà esbossos i dibuixos. En aquesta època va participar activament en la comunitat jueva i destacà com a expert orador en discussions polítiques, sobre tot en temes sindicals i reivindicatius del dret de les dones a l'anticoncepció. Després, amb l'ajuda d'una beca, va ingressar a la Universitat de Yale amb la intenció d'estudiar dret o enginyeria, estudiant assignatures de física, de filosofia i d'economia. Començà els estudis universitaris juntament amb dos amics de Portland, Aaron Director i Max Naimark, també becats. Però les ajudes econòmiques foren cancel·lades al final del primer any d'estudis i Rothko va realitzar diverses feines pe pagar-se els estudis (ajudant de bugaderia, missatger, etc.). A Yale, amb els seus companys, per lluitar contra l'antisemitisme universitari, va crear una revista clandestina anarquista, The Yale Saturday Evening Pest, on satiritzava el sentiment elitista de la comunitat wasp. En 1923 abandonà els estudis sense graduar-se i sense haver rebut classes d'art –46 anys més tard, rebria un títol honorari d'aquesta universitat– i marxà a Nova York. En aquesta gran ciutat quedà fascinat per l'Art Students League i es va matricular. Però poc després, durant un viatge a Porland per visitar sa família, conegué un grup de teatre dirigit per Josephine Dillon, esposa de Clark Gable, i decidí unir-se a la companyia teatral, però va fracassar, ja que no tenia l'aparença que s'esperava d'un galant cinematogràfic. En 1925 tornà a Nova York i començà la seva formació artística a l'institut New School of Design, on un dels seus professor fou l'artista Arshile Gorky, membre del moviment avantguardista. En 1935 va unir-se al grup d'artistes subversius «The Ten». La seva primera exposició fou 1933, all Portland Art Museum, en l’època que s’identificava amb el realisme social. Més tard, durant els anys de la Revolució espanyola (1936-1939), exposà quadres en suport dels infants republicans. En aquests anys llegeix Èsquil i Nietzsche, i durant la Segona Guerra Mundial rep la influencia artística de Picasso, Max Ernst, Miró i André Masson. Encara que rebutjava la categoria alineant de «pintor abstracte», Rothko és un dels màxims exponents de l'anomenat expressionisme abstracte. A partir de 1940 col·labora, juntament amb Adolph Gottlieb, en la Federació de Pintors i Escultors Moderns, una organització que perseguia i denunciava la influència comunista en els ambients artístics. Des de llavors, Rothko i Gottlieb serien uns dels més decidits perseguidors de qualsevol influència dels artistes lligats al Partit Comunista nord-americà. Juntament amb Robert Motherwell, David Hare i William Baziotes, Rothko crea en 1948 una escola a Nova York, «The Subjects of the Artist». Després, Peggy Guggenheim es convertirà en el seu representant; en aquesta època visità, influenciat pel seu interès per la filosofia grecollatina clàssica, Pompeia i altres llocs d'Itàlia. Estilísticament, a començaments dels anys quaranta va realitzar una pintura molt semblant a la de Barnett Newman i a la d'Adolph Gottlieb, propera al surrealisme i farcida de formes biomorfes. A partir de 1947 el seu estil canvia i comença a pintar grans quadres amb capes simples i fines de color. Anys després les seves composicions solen ser dos rectangles grans confrontats, amb les vores desdibuixats per veladures. Són freqüents els grans formats que envolten l'espectador, amb la finalitat de fer-lo partícip d'una mena d'experiència metafísica, ja que donava un sentit gairebé religiós a la seva pintura. Al final de sa vida els seus quadres són de tonalitats obscures, amb abundància de marrons, violetes, granats i, sobretot, negres. Correspon a aquesta època la Houston Chapell, encarregada per l'acabalat Dominique de Ménil, un espai d'oració on 14 quadres cobreixen un espai octogonal creant una atmosfera que absorbeix l'espectador –segons ell, l'art és un instrument de comunicació emocional. En 1968 va patir un aneurisma d'aorta a causa de la seva hipertensió crònica. Després d'un episodi depressiu, afavorit per la seva profunda addicció als fàrmacs, a l'alcohol, al tabac i a la soledat, el portà a la desesperació. Mark Rothko es va suïcidar el 25 de febrer de 1970 al seu estudi de Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), tallant-se les venes després d'haver ingerit una sobredosi de pastilles, i es troba enterrat al cementiri d'East Marion, a Suffolk County (New York, EUA).

***

Notícia de l'absolució de Martín Mur Escamilla publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 14 de juliol de 1935

- Martín Mur Escamilla: El 25 de setembre de 1908 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Martín Mur Escamilla. Sos pares es deien Antonio Mur Fábregas, jornaler, i Ana Escamilla Sancho. Fuster de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Fou detingut, amb altres companys, arran de l'aixecament anarquista de gener de 1933, que implicà la clausura de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Terrassa. El juliol de 1935 fou absolt per manca de proves, juntament amb Eusebi Margriñà Ferrer, Manuel Rubio García, Josep Puig Serrano i Lluís Portet Hoguera, d'haver participat en l'atracament a mà armada als empleats de la «Casa Peinajes e Hilaturas de Lana» de Terrassa el 19 d'abril d'aquell any amb un botí de 42.500 pessetes. En 1936 col·laborà en Vida Nueva de Terrassa i entre octubre de 1936 i juliol de 1937 fou regidor municipal per CNT en aquesta ciutat. En 1939 s'exilià a França, però acabà capturat pels nazis i enviat en 1942 al camp de concentració de Gusen amb el número de matrícula 2.348. Martín Mur Escamilla va morir el 8 de febrer de 1943 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Necrològica de José Alcaine apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 5 de gener de 1988

- José Alcaine: El 25 de setembre de 1909 neix a Utrillas (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Alcaine. Durant els anys republicans fou, amb altres companys (José Casinos Acerete, José Fortea Gracia, Román Mampel, Bernardino Mola Alegre, Mariano Roca Sanjuan, etc.), un dels militants més actius de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Utrillas. Exiliat a França, milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de Tarascon (Llenguadoc, Occitània). José Alcaine va morir el novembre de 1987 a Tarascon (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 19 de novembre al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de José Pérez Segura apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 5 de maig de 1992

- José Pérez Segura: El 25 de setembre de 1911 neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Pérez Segura. Sos pares es deien José Pérez i María Segura. Quan encara era infant, emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya) i visqué al barri de Sants. Afiliat al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra lluità com a milicià en les columnes confederals. En 1939, amb el triomf franquista, restà a Barcelona, on vivia en una barraca al barri de les Corts. Treballà de drapaire i milità en la CNT clandestina. Ajudà a la guerrilla anarquista amb informació per a cops econòmics. Arran d'un atracament perpetrat el 31 de juliol de 1948, fugint de la repressió, passà a França i s'establí a Clarmont d'Alvèrnia, on milità en la Federació Local de CNT. Posteriorment formà part de la Federació Local de Riam (Alvèrnia, Occitània) i de bell nou retornà a Clarmont d'Alvèrnia. Sa companya fou Encarnación Alonso Giménez. Malalt de tisi des de tota la seva vida, José Pérez Segura va morir el 10 de març de 1992 al Centre Hospitalari Universitari de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Crouel d'aquesta població.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 24 de setembre

Esdeveniments

Carnet de membre de l'FTRE (Arxiu Històric Municipal de Loja)

- Segon Congrés de l'FTRE: Entre el 24 i el 26 de setembre de 1882 té lloc al teatre Cervantes de Sevilla (Andalusia, Espanya) el Segon Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), convocat per la Comissió Federal de l'FTRE, i amb l'assistència de 254 delegats en representació de 495 seccions. En el congrés es va fer una relació de les seccions que s'havien adherit a Federació: la Unió de Constructors d'Edificis (90 seccions de paletes, peons, fusters, ebanistes, rajolers, pedrers i picapedrers, terrissaires, vidriers, serrallers i pintors), la Unió d'Obrers Manufacturers (100 seccions; tres mil dones i set mil homes), la Unió de Treballadors del Camp (104 seccions i 20.9015 afiliats), la Unió d'Indústries Alimentàries (17 seccions), la Unió de Constructors de Calçat (23 seccions i sis mil afiliats), la Unió de Noògrafs (30 seccions i dos mil afiliats), la Unió de Barreters (25 seccions i 1.100 afiliats) i el projecte d'organització de les unions de Fustes fines, Suro, Boters, Treballadors del mar, Constructors de carruatges, Conductors de carros i cotxes, entre altres. L'estadística global de la Federació comptabilitzava 10 comarques (Andalusia Est, Andalusia Oest, Aragó, Catalunya, València, Castella la Vella, Castella la Nova, Galícia, Múrcia i País Basc), 218 federacions locals, 663 seccions i 57.934 afiliats, tot un èxit pensant que l'FTRE només feia un any que s'havia creat i marquen el cim del sindicalisme anarquista en el segle XX. Els temes que es van tractar en el congrés van ser la reivindicació de les 8 hores i l'abolició de la feina a escarada, el rebuig dels partits polítics, la reivindicació de la revolució no violenta i científica, la igualtat dels drets de la dona, la reglamentació de la vaga i el rebuig de les vagues insolidàries, els mitjans de propaganda, la resistència solidària i la revisió dels estatuts, entre altres. Però el tema que va suscitar més controvèrsia va ser sobre la línia de conducta que havia de seguir la Federació davant les circumstàncies repressives de l'Estat, enfrontant-se dues tendències irreconciliables: els partidaris de l'organització pública legal i els partidaris de l'organització clandestina il·legal; encara que la majoria es va inclinar per la primera, però sense desaconsellar o desacreditar la segona. També en aquest congrés va plantejar-se per primer cop un tema que més tard seria importantíssim en el moviment obrer i que portaria una polèmica que duraria molts d'anys, basat en com havia d'interpretar-se la igualtat en la societat futura anarquista, enfrontant-se dues postures completament distintes: l'anarcocol·lectivista bakuninista (atribuir a cadascú el fruit de la seva feina, defensada principalment per la regió catalana) i l'anarcocomunista kropotkiana (la distribució de la producció ha de fer-se d'acord amb les necessitats, defensada especialment per la regió andalusa). Com a conseqüència d'aquest congrés sorgirà una escissió de la fracció més radical, «Los Desheredados», i que estarà fonamentalment organitzada a Andalusia, regió majoritària dins de l'FTRE.

***

Atemptat de Pallàs segons el periòdic barceloní La Campana de Gràcia del 30 de setembre de 1893

- Atemptat de Pallàs: El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya), el tipògraf anarquista Paulí Pallàs i Latorre va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre, va ser afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona); les seves últimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa –l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat– va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.

***

Jules Adler: La Grève au Creusot (1899)

- Vaga de Le Creusot: El 24 de setembre de 1899 es realitza una gran manifestació de més de 7.000 persones des de Le Creusot (Borgonya, França) cap a la població de Montchanin, veïna a sis quilòmetres, per agrair el suport dels seus habitants durant la vaga dels treballadors de la primera localitat. Les fàbriques metal·lúrgiques de la Societat Schneider, especialitzades en la producció d'acer Bassemer, constituïren durant el segle XIX la primera concentració industrial de França. Aquesta societat diversificà la seva implantació industrial amb la construcció de noves fàbriques a Chalon-sur-Saône, a Montchanin i més tard a Le Breuil, però les de Le Creusot representaven el cor de la seva gran empresa. Montchanin se situa a mig camí entre Le Creusot, vila metal·lúrgica, i Montceau-les-Mines, vila hullera. Durant trenta anys –entre 1871 i 1899– la pau social s'hi havia establert, facilitada pel creixement sostingut, la calma dels obrers satisfets de pertànyer a una gran empresa pionera i pel paternalisme dels dirigents preocupats pel nivell de vida dels seus «empleats» i de la seva formació professional. Però en 1898 es produiran un seguit de canvis que capgiraran la situació: els radicals guanyen les eleccions en maig; Eugène II Schneider, nou patró força absorbit per les seves feines a París, accedeix a la presidència de l'empresa; l'afluència de les comandes arrossega una acceleració dels ritmes de feina i, també, la frustració dels treballadors en no rebre els seus salaris. La qüestió sobre el dret a la sindicació surt a la palestra i entre maig de 1899 i juliol de 1900 les fàbriques i mines de tota la comarca coneixen nombrosos conats de vaga –«pel reconeixement del sindicat, per la llibertat de consciència i per la supressió de la policia d'incògnit»–, especialment entre el 31 de maig i el 2 de juny i entre el 20 de setembre i l'1 d'octubre. Una sentència arbitral signada el 7 d'octubre de 1899 donarà la raó als vaguistes, que desfilaran victoriosament pels carrers de Le Creusot. Poc després la patronal ajudarà a crear els sindicats dissidents, constituïts per obrers favorables als seus interessos i contraris al sindicalisme revolucionari. Aquests sindicats grocs («jaunes», en francès) naixeren a Le Creusot i a Montceau en 1899. L'expressió «grocs» («jaunes») per designar els esquirols nasqué durant aquests esdeveniments i ve del color del paper oliat utilitzat per reemplaçar els vidres del cafè on es reunien els esquirols del sindicat de la patronal, sempre trencats pels vaguistes.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Acta de legalització del primer sindicat de l'IWW canadenca, la Vancouver Industrial Mixed Union (5 de maig de 1906)

- Il·legalització dels wobblies canadencs: El 24 de setembre de 1918 una Reial Ordre del reialme de Canadà de la Commonwealth, sota el pretext de l'esforç bèl·lic en la Gran Guerra (Llei de Mesures de Guerra) i seguint el clima de repressió que havia portat la majoria dels dirigents wobblies dels EUA a la presó entre 1917 i 1918, declara fora de la llei 14 organitzacions revolucionàries, entre elles el sindicat anarquista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), força actiu a la Colúmbia Britànica, i la Workers' International Industrial Union (WIIU), nom de la facció marxista del sindicat a Detroit (Michigan, EUA) encapçala per Daniel DeLeon i que també actuava al Canadà. La condemna per estar afiliat a l'IWW s'establí en cinc anys de presó. Aquesta mateixa ordre va prohibir les reunions realitzades en qualsevol idioma de país enemic (alemany, búlgar, hongarès, turc, etc.) o en rus, ucraïnès o finès, amb excepció dels serveis religiosos. No obstant això, els wobblies canadencs lluitaren en la clandestinitat. El 2 d'abril de 1919 la prohibició s'aixecà, després de l'empresonament de molts militants i que diversos afiliats dels EUA fossin deportats.

***

Cartell del congrés

- Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani: Entre el 24 i el 26 de setembre de 1976, en el centenari de la mort de Mikhail Bakunin, se celebra al Palazzo Seriman de Venècia (Vèneto, Itàlia) el Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani (Congrés Internacional d'Estudis Bakuninians), organitzat pels Grups Anarquistes Federats (GAF) i sota el patrocini de l'Associació Cultural Llibertària «A. e B. Carocari». Al congrés, coordinat per Nico Berti, assistiren desenes d'especialistes en Bakunin i centenars de persones interessades en la seva vida i obra. En les sessions més populars s'arreplegaren més de cinc-centes persones a la sala i al pati adjacent, on la organització havia instal·lat altaveus. En aquest congrés s'estudià la figura de Bakunin des d'un punt de vista acadèmic interdisciplinari, des d'enfocaments diversos (sociològic, pedagògic, filosòfic, ideològic, poètic, etc.). Hi van intervenir amb ponències destacats intel·lectuals, com ara Alexander Alexiev, Maurixi Antonioli, Henri Arvon, Giovanni Biagioni, Giampietro N. Berti, Amedeo Bertolo, Lamberto Borghi, Romano Broggini, Eduardo Colombo, Sam Dolgoff, Marianne Enckell, Paola Feri, Violette Gaffiot, Daniel Guerin, Gianni Landi, Arthur Lehning, Jean Maitron, Pier Carlo Masini, Luciano Pellicani, Giorgio Penzo, Silvia Rota Ghibaudi, Domenico Settembrini, Misato Toda, Tina Tomasi, Claudio Venza, Marc Vuilleumier, entre d'altres –Franco Della Peruta i Juan Gómez Casas figuraven en el programa, però finalment no hi van participar. En 1977 les Edizioni Antiestato de Milà (Llombardia, Itàlia) publicaren les actes sota el títol Bakunin cent'anni dopo. Atti del Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani.

Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani (24-26 de setembre de 1976)

***

Una de les sessions de l'Incontro Internazionale Anarchico de Venècia

- Incontro Internazionale Anarchico: Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 té lloc al Campo San Polo, al Campo Santa Margherita i a la Facultat d'Arquitectura de Venècia (Vèneto, Itàlia) l'Incontro Internazionale Anarchico. La trobada d'estudi va ser organitzada per Centro Studi Libertari «Giuseppe Pinelli» de Milà, el Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA) de Ginebra i l'Anarchos Institute de Mont-real. El col·loqui s'organitzà en diverses sessions i comptà amb la participació de nombrosos intel·lectuals anarquistes: «Entorn de 1984» (John Clark, Jean-Jacques Gandini, Dimitri Segal, Günter Hartmann, Marianne Enckell, Wolfgang Haug, Andreas Kühnpast), «El proletariat militant» (Zbigniew Kowalewski, Massimo Varengo, Martin Nilsson, Yvon Le Bot, Luis Andrés Edo, Daniel Colson), «Imperialisme cultural» (Stephen Schecter, Mikhail Agurski), «Guerra i Pau» (Dimitri Roussopoulos), «El comunisme d'Estat» (Nicolas Trifon, Mok Chiu Yu, Zbigniew Kowalewski, Ángel Pino, Oliver Kurtovic, Lino Veljak), «Psicoanàlisi i societat» (Mario Marrone, Roger Dadoun, Alain Thévenet, Jacques Guigou), «L'ecologia social» (Murray Bookchin, Juan Martínez Alier), «Art i anarquia» (Arturo Schwartz, Benito Recchilongo, Pietro Ferrua), «El Estat i l'anarquia» (Eduardo Colombo, Frank Harrison, Slobodan Drakulic, Agustín García Calvo), «Feminisme i anarquisme» (Marsha Hewitt, Barbara Köster, Ariane Gransac, Ynestra King), «Viure l'anarquia» (Roberto Ambrosoli, Roger Dadoun, Rubén Prieto, Jacques Valler, Ronald Creagh, David Koven, Emilio Penna), «Mass-media i comunicació llibertària» (Ferro Piludu, Yves Peyraut, Bernard Baissat, Francisco Madrid Santos), «Ciutat, poder, alliberament» (Dimitri Roussopoulos, Stephen Schecter, Murray Bookchin, Joãn Freire), «El Estat i l'anarquia» (Nico Berti, Colin Ward, Murray Bookchin, Rudolf de Jong), «Educació i llibertat» (Orenella Buti, Lewis Jones, Joel Spring, Jordan Bishop), «Tendències antiautoritàries i tensions llibertàries en les societats contemporànies» (Trivo Indjich, Marie-Martine Madouri, Olivier Corpet), etc. En multitud de parades, carpes, sales i espais públics es realitzaren diverses activitats culturals (seminaris, taules rodones, conferències, debats, assemblees, exposicions, fires editorials, presentacions de publicacions, teatre, música, cinema, passacarrers, etc.). Assistiren unes tres mils persones d'uns trenta països dels cinc continents. En 1986 es publicà, a càrrec d'Agnaldo S. Maciel, Marienne Enckell, Fabio Santin i altres, un reportatge fotogràfic de la trobada en dues edicions bilingües (italià-francès i castellà-anglès) sota el títol Ciao anarchici i que va ser publicada per cinc editorials anarquistes: Edizioni Antistato (Milà), Editions Noir (Ginebra), Atelier de Creátion Libertaire (Lió), Editorial Nordan (Estocolm) i Black Rose Books (Mont-real).

Naixements

Ana Aurora do Amaral Lisboa

- Ana Aurora do Amaral Lisboa: El 24 de setembre de 1860 neix a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil) la pedagoga, poetessa, escriptora, dramaturga i activista llibertària i feminista Ana Aurora do Amaral Lisboa. Sos pares es deien Joaquim Pedro da Silva Lisboa, i Maria Carlota do Amaral i fou la dècima filla d'un total de 14 germans. Son pare, comerciant, comandant de la Guàrdia Nacional i agent de correus, donà una educació liberal a tots els seus fills i filles, cosa gens comú aleshores. En 1879 començà a estudiar magisteri a l'Escola Normal de Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i es diplomà en 1881 amb la màxima qualificació en totes les assignatures. Contractada com a professora estatal, quan la Revolució Federalista de 1893 va ser traslladada a Vila Rica, actual Júlio de Castilhos (Rio Grande do Sul, Brasil), i, irritada, va escriure una violenta carta de protesta a Júlio Prates de Castilhos, aleshores governador de l'Estat de Rio Grande do Sul. A partir d'aquest moment fou perseguida per les seves declaracions en contra dels polítics republicans, juntament amb sos germans i al periòdic republicà A Federação, i mai no pogué exercir el magisteri en una escola pública. Fou una precursora de l'ensenyament per a adults i fundà, juntament amb ses germanes Zamira i Carlota, el Col·legi Amaral Lisboa. Dedicà 55 anys de sa vida a l'escola, acollint moltes vegades els alumnes, molts d'ells esclaus lliberts, gratuïtament. Abandonà el magisteri quan era ja molt gran, juntament amb sa germana Zalmira, quan ja estava gairebé cega i hagué de viure de la caritat. En 1937 el govern estatal li va concedir una pensió vitalícia amb la qual pogué sobreviure. En 1950 va ser guardonada amb el premi «Honra al Mèrit». Trobem articles seus, algunes vegades fent servir pseudònims (José Anselmo, Aura Lys, etc.) en diferents publicacions periòdiques, com ara Correio do Povo, O Patriota, A Reforma, etc. És autora dels llibres Minha Defesa (1885), Preitos à Liberdade (1900) i A culpa dos pais (1902), Não saber ler (1916), Festinhas escolares, (1925) i Teatro de dona (1931), entre d'altres. Ana Aurora do Amaral Lisboa va morir el 22 de març de 1952 a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil).

***

Foto policíaca d'Ermes Scali

- Ermes Scali: El 24 de setembre de 1884 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ermes Ranieri Giovanni Scali. Era fill de Vittorio Scali i de Teresa Gavolazzi Grassi, i son germà gran Giuseppe Scali també va ser un destacant militant llibertari. Es guanyava la vida treballant de mecànic. En 1917 passà a treballar a les drassanes navals de Vickers-Terni de La Spezia (Ligúria, Itàlia), on participà activament en el moviment anarquista i en el Sindicat de Metal·lúrgics locals. Per les seves activitats anarquistes, l'Almirallat de La Spezia li va denegar l'exempció militar que demanava i el 23 de novembre de 1917, en plena Gran Guerra, va ser destinat al 20 Regiment d'Infanteria acantonat a Gènova (Ligúria, Itàlia). Un cop llicenciat, recorregué la Ligúria i la Toscana a la recerca de feina, establint-se finalment a Vecchiano (Toscana, Itàlia), on destacà per les seves activitats llibertàries. A partir de 1926 residí per qüestions laborals a Lió (Arpitània). Durant els anys trenta les autoritats feixistes el mantingueren estretament vigilat i va ser inclòs en els butlletins de recerca policíacs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Francisco Aguilar Morato

- Francisco Aguilar Morato: El 24 de setembre de 1886 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Francisco Aguilar Morato. Sos pares es deien Manuel Aguilar i Joaquina Morato. L'1 de novembre de 1914 es casà amb Maria Miret a Barcelona. L'abril de 1916 creuà els Pirineus i s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de peó per a la Companyia de Ferrocarrils del Midi, fent de mercader de carbó i de mecànic, o realitzant tasques agrícoles. El juny de 1917 la policia francesa del departament dels Pirineus Orientals el va inscriure en la llista d'anarquistes a vigilar com a «anarquista militant». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura de Marcel Salaün (1913)

- Marcel Salaün: El 24 de setembre de 1887 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista i sindicalista Marcel Émile Salaün. Era fill natural de Gabrielle Alexia Seité i de François Jules Guillaume Salaün, contramestre veler, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 17 de gener de 1895 a Brest. Es guanyava la vida treballant de torner. El 14 d'abril de 1906 s'allistà voluntari per cinc anys com a obrer mecànic torner a l'exèrcit i va ser destinat als Equipatges de la Flota. El 17 de juliol de 1908 va ser nomenat mariner de segona classe i el 12 d'abril de 1911 va ser llicenciat i passà a la reserva militar de la Marina. El 30 de maig de 1913 es casà a Brest amb Marthe Yvonne Sévin i aleshores treballava de mecànic al port i vivia al número 52 del carrer Château de Brest. El 29 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i destinat al 3 Regiment d'Artilleria a Peu de Brest, però finalment va ser enviat a l'Arsenal. Destinat com a obrer torner als tallers de màquines del port de Brest, a finals de 1915 era secretari general del Sindicat de Treballadors Reunits del Port de Brest, animat especialment per Alain Le Duff i J. Le Lann. El 28 de maig de 1918 va ser expulsat del seu sindicat i del Comitè General de la Borsa del Treball perquè abans d'una vaga havia mantingut sospitoses reunions amb l'administració, el sotsprefecte i l'alcalde. En 1923 residia a Fougères i estava fitxat com a «anarquista, antimilitarista i propagandista». L'agost de 1924 vivia al número 39 del carrer Hoche de Fougères. Marcel Salaün va morir el 30 de gener de 1940 a Fougères (Bro Roazhon, Bretanya).

***

Coberta del llibre Derivaciones y consecuencias del locaut pesquero de Vigo

- Dalmacio Bragado Ruiz: El 24 de setembre de 1892 neix a Villalonso (Zamora, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Dalmacio Bragado Ruiz, que va fer servir diversos pseudònims (Fiat Lux, Gog, etc.). Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Urbano Bragado i Fulgencia Ruiz. Després de fer el servei militar al nord d'Àfrica, on va romandre llarg temps hospitalitzat a causa d'una afecció ocular, moment en el qual va aprendre a llegir i a escriure, retornà a Villalonso, on es va casar. En 1919 emigrà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on visqué com pogué i milità en el Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local. En 1921 treballava en la companyia elèctrica «La Electra» i col·laborava en el periòdic bilbaí La Tierra. Detingut, va ser portat en una corda de presos anarquistes a peu fins a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya). De bell nou a Bilbao, no troba feina i en 1923 s'instal·là a Vigo (Pontevedra, Galícia), on treballà en diverses feines. El juliol de 1923 es va veure implicat en l'explosió d'una bomba a la Casa del Poble de Vigo; jutjat, el 2 de novembre de 1923 va ser condemnat per l'Audiència Provincial de Pontevedra a quatre anys de presó correccional i purgà sis mesos de presó. Entre 1924 i 1925 intervingué activament, amb Manuel Montes Don i José Villaverde Velo, en la difusió de la CNT local i en 1924 en va ser nomenat secretari. Aconseguí una feina de cambrer marítim, fent la línia amb Amèrica, fet que li va permetre relacionar-se amb anarquistes destacats (Diego Abad de Santillan , Antonio Fournerakis, etc.). En 1930, durant una vaga general, va restà un mes empresonat. Participà en l'organització del Sindicat del Transport Marítim de la CNT i el setembre de 1930, amb Enrique Ramos, reforçà l'Agrupació de Societats i Sindicats de Vigo, de la qual era secretari. Durant els anys republicans impulsà la Secció de Patrons de Bots i Llanxers de la CNT del port, que funcionà de manera autogestionada. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 representà el Sindicat d'Oficis Diversos de Vigo en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat a Madrid (Espanya) i assistí al Ple Regional de Villagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia), alhora que va fer un míting a A Gudiña (Ourense, Galícia). En 1932 participà, com a delegat de Vigo, amb Narciso Blanco Oviedo, en el Comitè Internacional Pro Presos i Perseguits, del qual va ser nomenat en 1933 secretari d'administració. Participà activament en la vaga pesquera d'aleshores. En 1933 formà part dels primers Comitès de Defensa creats per la CNT gallega i va ser un dels que participà en la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Galícia –algunes fonts citen que volia crear una FAI paral·lela. El 31 d'abril de 1933 va fer un míting, amb Manuel Fandiño i altres, a Moaña (Pontevedra, Galícia) i va representar el Sindicat de Transport Marítim de Vigo en el Ple Regional de la CNT a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia). Durant aquests anys republicans va ser delegat del Sindicat de Transport Marítim de la Zona Nord i s'enfrontà durament al nacionalisme gallec, tot participant en conflictes laborals locals, com ara el locaut de la patronal marítima. En 1933 publicà el fullet Derivaciones y consecuencias del locaut pesquero de Vigo, amb un epíleg de Manuel Montes Don. El febrer de 1935 va ser detingut amb altres companys. En 1936 va ser nomenat delegat de Conflictes dins de l'Aliança Obrera Marítima de Vigo. Quan el cop militar de juliol de 1936 aconseguí fugir i amagar-se, però va ser capturar en 1939 a Castrelos (Vigo, Pontevedra, Galícia) per una delació. Jutjat a Vigo, va ser condemnat a cadena perpètua per «rebel·lió militar». Després d'un temps tancat, la pena va ser commutada i va ser posat en llibertat. En sortir-ne, s'integrà en la CNT clandestina de Vigo i sempre en contacte amb l'exili. En 1942 formà part del Comitè Local de la CNT de Vigo i en 1945 assistí al Ple Regional de Galícia. Durant els anys cinquanta contactà amb altres companys (Víctor Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila, etc.) i es dedicà a la reconstrucció de la CNT de Vigo, mantenint contacte epistolar amb altres companys (Diego Abad de Santillán, Campio Carpio, etc.) i el grup editor mexicà de Tierra y Libertad. Per mor d'una ceguesa progressiva, la seva activitat es va veure minvada, encara que va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1960 amb Víctor Francisco Cáceres i Leopoldo García Ortega. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Claridad, CNT, CNT Marítima, ¡Despertad!, El Libertario, Mar y Tierra, Redención, Solidaridad Obrera, La Tarde, La Tierra, Tierra y Libertad, etc. Malalt de càncer, Dalmacio Bragado Ruiz va morir el 4 d'abril de 1986 a Vigo (Pontevedra, Galícia), població on residia, i sa família li va fer exèquies religioses, essent enterrat al cementiri de Puxeiros de la ciutat.

***

Notícia del processament de Marcel Royer publicada en el diari d'Auch La Voix du Peuple del 8 de juny de 1913

- Marcel Royer: El 24 de setembre de 1893 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Marcel Alphonse Joseph Royer. Era fill de Georges Royer, carnisser, i de Louise Sara Baz. Es guanyava la vida fent maletes. En 1912 vivia al número 104 del carrer Amandiers del XX Districte de París, carrer on havia nascut i que va ser el seu domicili definitiu. Membre actiu del «Foyer Populaire» (Llar Popular) de Belleville, militava en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i en les Joventuts Sindicalistes. L'11 de setembre de 1912 va ser condemnat a Neufchâteau (Lorena, França) a tres mesos i un dia de presó, amb llibertat provisional, per «robatori». El 12 de novembre de 1912 presidí el gran míting «Si la guerre éclate, ce que nous ferons» (Si la guerra esclata, això és el que farem), celebrat a la seu de les Sociétés-Savantes de París, on van prendre la paraula destacats anarquistes (Édouard Boudot, André Mournaud, Pierre Martin, etc.), i al qual assistiren unes mil persones i que implicà una forta repressió vers l'FCA. L'agost de 1913 era tresorer la caixa de solidaritat «L'Entraide», en substitució d'Édouard Lacourte, i en aquesta època sembla que era secretari de la Joventut Anarquista de París. El 5 de juny de 1913 va ser detingut amb Maurice Boyer després d'haver llançat fullets antimilitaristes a la caserna de Les Tourelles de Paris; jutjat per aquest fet, el 13 d'agost de 1913 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a tres mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència». En 1913 va ser cridat a files, però se li va donar una pròrroga per «feblesa». L'1 de setembre de 1914 va ser incorporat en el 91 Regiment d'Infanteria i posteriorment al 147 Regiment d'Infanteria. El 24 d'agost de 1915 es casà al XX Districte de París amb la jornalera Lucienne Clémence Evrard. Marcel Royer va desaparèixer el 19 d'abril de 1916 en acció de guerra al bosc de la Caillette (Douaumont, actualment Douaumont-Vaux, Lorena, França). El 10 de maig de 1918 va ser declarada oficialment la seva defunció i en 1920 va ser condecorat pòstumament amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze.

***

Francisco Berenguer Madrid

- Francisco Berenguer Madrid: El 24 de setembre de 1894 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Berenguer Madrid. Sos pares van ser uns moliners nascuts a Xelva (Serrans, País Valencià). Per evitar el servei militar fugí a França. De bell nou a la Península, treballà de paleta i destacà sindicalment durant la vaga de 1917 que el portà a la garjola per alliberar un pres. Més tard, per desarmar un oficial a la presó, va ser condemnat a mort per rebel·lió. Indultat, decidí militar d'amagat. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, marxà a Aragó enquadrat en la Columna Ortiz i va combatre com a centurió i abanderat a La Puebla d'Híxar i La Zaida. Francisco Berenguer Madrid va morir el 20 de setembre de 1936 durant la batalla d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Sa companya fou Vicenta Laosa Amorós, amb qui tingué cinc infants, entre ells Sara Berenguer Laosa, destacada militant anarcosindicalista.

***

Fitxa policíaca de Fosca Corsinovi

- Fosca Corsinovi: El 24 de setembre de 1897 neix a Casellina e Torri, actual Scandicci (Toscana, Itàlia), l'anarquista Fosca Corsinovi, també coneguda com Marie Thérèse Noblino i Fosca Barbieri. Sos pares es deien Antonio Corsinovi i Emma Salvestrini (o Salvestri). Companya de Dario Castellani, destacat membre de la Unió Anarquista Florentina (UAF), es guanyava la vida com a dependenta. La parella tingué una filla el 26 de setembre de 1920, que anomenaren Luce. A finals de 1923 es reuní amb son company a Marsella (Provença, Occitània), el qual s'havia hagut d'exiliar aquell mateix any. El seu domicili marsellès, al bulevard de la Corderia, esdevingué refugi de nombrosos militants toscans i seu del Comitato Pro Vittime Politiche (Comitè per a les víctimes polítiques) i del Comitato Pro Figli dei Carcerati (Comitè per als infants dels empresonats). Després de l'expulsió del seu company, amb sa filla Luce s'establí a Tolo i a més tard a Grenoble, on treballà a la llibreria d'Ettore Carrozzo. Amb un expedient d'expulsió obert, aquest va ser suspès a començaments de 1932 a resultes de la campanya de suport portada a terme pels llibertaris italians de la zona. A començaments de 1934 marxà amb l'anarquista Francesco Barbieri, amb qui s'havia unit sentimentalment, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) on va treballar pels refugiats italians alhora que es guanyava la vida com a cuinera al menjador de refugiats de la Cambra del Treball. A finals de juliol de 1936 marxà amb Barbieri a Barcelona (Catalunya) per a fer costat la revolució llibertaria que s'havia engegat. S'allistà com a infermera de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la Columna Italiana «Rosselli» i marxà al front d'Aragó. L'octubre de 1936 portà, amb cinc metges suïssos, des de Berna una ambulància quirúrgica, que per iniciativa del professor Oltremare i del doctor Fischer, a instàncies dels sindicats suïssos, es lliurà al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al Comitè Peninsular de la FAI per socórrer els ferits antifeixistes. Més tard ocupà, amb altres companys (Camillo Berneri, Francesco Barbieri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Tosca Tantini), un pis al número 2 de la plaça de l'Àngel de Barcelona. El 4 de maig de 1937, amb Tosca Tantini, assistí a la detenció de Barbieri i de Berneri. Dos dies després, el 6 de maig de 1937, formà part del grup (Emilio Canzi, Vincenzo Mazzone i Umberto Marzocchi) que identificaren a l'Hospital Clínic de Barcelona el cadàver de Barbieri, assassinat per la reacció estalinista. Malgrat tot, restà a Barcelona i fins a finals de gener de 1939 fou l'animadora, amb Armand Schoffer (Armando Rodríguez), Eusebi Carbó Carbó i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L'Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L'Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya)– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d'orfes espanyols de guerra. També va fer tasques d'infermera a l'hospital de Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Amb el nom de Marie Thérèse Noblino entrà a França només poques hores abans de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, però l'octubre de 1941 va ser detinguda, identificada, jutjada i condemnada a tres anys de presó. Sa filla Luce i son company Memo van ser condemnats a un any de presó cadascun. Tots tres van ser traslladats a la presó d'Ais de Provença i internats posteriorment als camps de concentració de Récébédou i de Brens. Sa filla aconseguí restar a França, però ella va ser lliurada pel Govern de Vichy a les autoritats feixistes italianes el 15 d'octubre de 1942 i condemnada a cinc anys de confinament a l'arxipèlag de Tremiti. El setembre de 1943 va ser alliberada i aconseguí arribar a Florència on trobà son company Dario Castellani i on més tard es reuní amb sa filla. Després de l'alliberament de Florència, participà activament en la reorganització del moviment llibertari de la zona. Fosca Corsinovi va morir el 4 de gener de 1972 a Florència (Toscana, Itàlia). En els anys vuitanta i noranta existí una Biblioteca-Arxiu «Fosca Corsinovi» a Florència.

Fosca Corsinovi (1897-1972)

***

Giovanni Mariga (Fossombrone, 30 de juliol de 1966)

- Giovanni Mariga: El 24 de setembre de 1899 neix a Pàdua (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giovanni Mariga, conegut com Il Padovano o Padovan. Sos pares es deien Antonio Mariga i Carolina Bettella. Es guanyava la vida fent de mecànic. Fins el final de la Gran Guerra no s'interessà per la política. Amb la seva quinta lluità en la batalla de Vittorio Veneto i als combats al Trentino, fins acabar a Trieste amb els «alliberadors». Després de la guerra continuà de soldat i va ser destinat a la caserna Villa Rei d'Ancona (Marques, Itàlia). Un dia van enviar les tropes a sufocar una aixecament a Albània, però en arribar al port els soldats es negaren en massa a pujar als vaixells i retornaren als quarters. Dies abans, alguns soldats anarquistes havien portat a les casernes Errico Malatesta qui, vestit de soldat, va fer discursos antimilitaristes i atià els soldats a desertar. Després del servei militar, en 1920 retornà a Pàdua i conegué un cambrer de Trieste que li va parlar d'anarquia i li va passar publicacions llibertàries. Esdevingut anarquista, reaccionà contra la violència feixista. Entre 1922 i 1943 va ser condemnat en diverses ocasions i arreplegà en total 16 anys de presó, en períodes de tres a sis anys. El juny de 1944 va ser alliberat de la presó de Massa (Toscana, Itàlia) i s'uní a la Resistència, combatent en la Brigada «Elio Wockievic», formació depenent de la Brigada «Lunense», on arribà al grau de sots comandant. Per raons de competència territorial, passà a la Brigada «Garibaldi» de Carrara (Toscana, Itàlia), comandada per Alessandro Brucellaria (Memo). En la Brigada «Lunense» també combaté, com a comandant de secció, l'anarquista Sergio Ravenna. Després del 4 de gener de 1945, més enllà de l'anomenada «Línia Gòtica», va ser enquadrat en el grup de sabotejadors «Tullio» de l'aliada «Special Force» de Florència (Toscana, Itàlia), on lluità, participant en accions força perilloses i d'espionatge, fins l'Alliberament d'Itàlia. En acabar la guerra, es va veure involucrat, juntament amb altres quatre persones, en un procés per l'homicidi d'Antibano Ruffini (Rompiteste), exsecretari del Partit Nacional Feixista (PNF) i membre de la «Brigata Nera», i de la seva esposa, fet que es produí el 5 d'agost de 1946 en un local públic de Santo Stefano di Magra (Ligúria, Itàlia). Encara que sempre es va declarar aliè als fets, va ser condemnat en primera instància a 20 anys de presó i en l'apel·lació a cadena perpètua. Mentrestant, per les seves accions partisanes, se li va proposar per a la concessió de dues medalles d'or (Creu de Cavaller de Vittorio Veneto i Medalla d'Or del Valor Militar), que mai no havia sol·licitat en coherència amb les seves idees. Aquestes condecoracions no li van ser concedides per mor de la seva condemna a cadena perpètua. El 20 de setembre de 1968, després de patir 22 anys de reclusió en diverses presons (Fossombrone, Pisa, Gènova, Liorna, Portolongone) i després d'una intensa mobilització dels companys arreu d'Itàlia, gràcies al suport del socialista Sandro Pertini, aleshores president de la Cambra de Diputats, obtingué la gràcia i pogué retornar a Carrara. Reprengué la seva activitat anarquista, entrant a formar part del grup anarquista «Pietro Gori» de Canal del Rio, a Carrara. En 1975, amb Goliardo Fiaschi, Belgrado Pedrini i Sergio Ravenna fundà el «Cercle Cultural Anarquista» del carrer Giuseppe Ulivi de Carrara. Contribuí, en 1978, a la creació, amb Belgrado Pedrini, Giovanni Zava i Sergio Ravenna, entre d'altres, del Cercle Anarquista «Bruno Filippi». Giovanni Mariga va morir el 16 de novembre de 1979 en un accident de trànsit a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Turigliano d'aquesta ciutat.

Giovanni Mariga (1899-1979)

***

- Rafael Amela: El 24 de setembre de 1903 neix a Cinctorres (Ports, País Valencià) l'anarcosindicalista Rafael Amela –el certificat de defunció cita Amelas. Quan el cop militar de juliol de 1936, s'enrolà per lluitar el feixisme i el 2 d'octubre de 1938 va ser ferit al front de l'Ebre. Hospitalitzat a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), el 9 de febrer de 1939, encara convalescent, passà a França davant l'avanç franquista. Internat en un camp de concentració, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a l'agricultura del País del Loira. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en la Confederació Nacional del Treball i s'instal·là a Miramàs, on fou membre de la seva Federació Local de la CNT des de març de 1948 fins a la seva mort. Malalt, després de nou mesos de patiment i d'haver estat operat en diverses ocasions, Rafael Amela va morir el 10 de novembre de 1980 al seu domicili de Miramàs (Provença, Occitània).

***

Necrològica d'Andrea García Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de maig de 1981

- Andrea García Martínez: El 24 de setembre de 1903 neix a Beniel (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Andrea García Martínez, també coneguda com Andrea Hernández, pel llinatge del seu company. Sos pares es deien José García i Francisca Martínez. Exiliada després de la guerra civil o emigrant econòmica abans del conflicte bèl·lic, després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser una de les animadores del grup artístic «Superación» de les Joventuts Llibertàries locals que actuaren a nombrosos actes (festes, mítings, gires, conferències, etc.) del moviment llibertari d'aleshores. Tingué com a company l'anarcosindicalista Antonio Hernández, amb qui tingué una filla, Renée, que va morir en 1963 i es va veure obligada a criar sa filla Nadina i son fill Gerard. Operada d'un càncer de pit el setembre de 1975, Andrea García Martínez va morir l'11 de febrer de 1981 al seu domicili de Les Gemeaux, al barri de La Paillade de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada dos dies després.

***

Necrològica de Martial Teillet apareguda en el periòdic de Llemotges La Voix Libertaire del 25 de novembre de 1933

- Martial Teillet: El 24 de setembre de 1903 neix al castell de Masdelage de Cosés (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista Martial Teillet. Sos pares es deien Pierre Teillet i Marguerite Francher, criats al castell de Masdelage. Obrer sabater a la fàbrica de calçat del patró Bidault de Llemotges, milità en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, i fou un dels animadors a Llemotges del grup «Les Amis du Combat Syndicaliste». Per participar en una vaga del sector, va ser acomiadat per Bidault el 7 de maig de 1932. Malat i sense feina, Martial Teillet va morir el 14 de novembre de 1933 a Llemotges (Llemosí, Occitània).

Continua...

---