Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 16 de febrer

Esdeveniments

Port de Barranquilla

- Primera vaga general colombiana: Entre el 16 i el 21 de febrer de 1910 esclata una vaga general de bracers portuaris, obrers de la construcció, ferroviaris i transportistes fluvials a la regió de Barranquilla, Puerto Colombia i Calamar (Colòmbia). Considerada com a la primera vaga general de la història de Colòmbia, despertà la solidaritat d'amplis sectors de la població i obligà els empresaris a concedir un lleuger augment salarial. A diferència dels moviments vaguístics de 1918 i de la dècada dels vint, els vaguistes de 1910 tenen encara una fràgil consciència de la seva autonomia i barregen a les idees anarcosindicalistes predominants –idees «estrangeres», com les qualificaren els sectors patronals, ja que la Costa Atlàntica, que a causa de la seva situació geogràfica estava menys aïllada que la resta del país, rebia la influència de mariners i d'immigrants anarquistes i socialistes–, nocions marxistes, liberals i, fins i tot, tradicionalistes.

***

Cartell de la manifestació

- Manifestació per Puig Antich: El 16 de febrer de 1974 se celebra a Frankfurt (Hesse, República Federal d'Alemanya; actualment Alemanya) una manifestació de caire anarquista en protesta contra la pena de mort de l'activista llibertari Salvador Puig i Antich. Malgrat les protestes arreu d'Europa, Puig Antic va ser executat el 2 de març de 1974 a Barcelona (Catalunya) pel règim franquista.

***

La llibreia lionesa La Plume Noire

- Atemptat a la llibreria La Plume Noire: La nit del 15 al 16 de febrer de 1997, devers les quatre de la matinada, la llibreria anarquista de la Unió Regional Rhône-Alpes de la Federació Anarquista, a Lió (Arpitània), La Plume Noire, és víctima d'un incendi atribuït a l'extremadreta francesa. Tots els llibres i el mobiliari van cremar-se. Els danys van ser importants, però gràcies a la mobilització i a la solidaritat, la llibreria va poder reobrir el 17 de gener de 1998.

***

Capçalera del primer número d'Antisistema

- Surt Antisistema: El 16 de febrer de 2007 surt a Barcelona (Catalunya) Antisistema. Periódico anarquista de Barcelona –més tard portarà els subtítols «Periòdic anarquista de Barcelona i rodalies» i «Periòdic anàrquic»–, editat pel Fòrum Informal Anarquista de Barcelona (FIAB), de periodicitat mensual, en castellà –amb alguns articles en català– i un tiratge inicial de 4.000 exemplars. Era continuació d'Albesòs, editat per l'Ateneu Llibertari del Besòs. Volia ser un fòrum informal d'anàlisi, de contrainformació i de difusió de les lluites i ideals antiautoritaris. Tractà temes com la repressió, l'antiparlamentarisme, l'okupació, l'especulació, l'habitatge, l'economia, el veganisme, l'alliberament animal, l'ecologia, la política exterior, el sindicalisme, la poesia, etc. Entre els col·laboradors podem citar Severo Rosci, Carol, Liberto, Homo Economicus, David Fernández, Kabiria, Acratón, Ceibe, Ramiro Anzit, Jorge Méndez, Panagiotis Masouaras, Diana Reig, Victor Revo, Robi Cima, Grabriel Pombo, entre d'altres. En sortiren 30 números, l'últim el desembre de 2009 i fou substituït per En Veu Alta. Publicació Intermitent de la Xarxa Anarquista.

Naixements

André Alavoine

- André Alavoine: El 16 de febrer de 1843 neix al barri de Belleville de París (França) el tipògraf communard llibertari André Alavoine. Sos pares es deien Charles Joseph Alavoine, impressor empleat de la Impremta Nacional, i Catherine Foix, modista. D'antuvi seguidor de Louis Auguste Blanqui, va ser membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de tendència bakuninista. En 1870, en el setge de París durant la guerra francoprussiana, lluità en el 95 Batalló de la Guàrdia Nacional. Va ser l'encarregat d'elaborar l'estatut del Comitè Central de la Federació de la Guàrdia Nacional, constituïda el 24 de febrer de 1871, i fou elegit pels representants dels 11 batallons de la Guàrdia Nacional per formar part d'aquest Comitè Central com a delegat del IV Districte parisenc. Durant la Comuna de París, el Consell d'aquesta institució el nomenat sotsdirector de la Impremta Nacional, encarregada d'estampar els documents oficials (decrets, cartells, etc.) del govern revolucionari, i a ell se li assignà la publicació del Journal Officiel de la République Française. Salvà del pillatge i dels incendis els Arxius Nacionals de l'Estat. El 26 de maig de 1871 intentà impedir l'afusellament dels 52 ostatges del carrer Haxo. Defensà la Comuna de París fins al final i participà en els combats contra les tropes de Versalles al cementiri parisenc de Père Lachaise. Aconseguí salvar-se de la repressió i fugí cap a Suïssa, instal·lant-se a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el juliol de 1871. El 29 d'agost de 1873 el II Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia per «comandament en les bandes armades» a la deportació en recinte fortificat. Aquest mateix 1873 muntà, amb Jean Ziegler, una impremta que publicà diferents periòdics (Chronique Radicale, Le Carillon, La Lanterne, etc.). En aquesta ciutat suïssa va pertànyer al Comitè de Propaganda Revolucionari (CPR), participà en el comitè de redacció del periòdic anarquista La Révolte, fundà el periòdic Le Radical i fou president de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La Solidarité». El gener de 1875 signà, amb altres (Andignoux, A. Audebert, etc.), Au citoyen Garibaldi. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat. En 1880, amb altres 16 communards exiliats, publicà el fulletó Les proscrits français et leurs condamnations. L'agost de 1880 vengué la seva impremta de Ginebra i durant la tardor d'aquest any retornà a París, on muntà una de nova al Passatge de l'Opera. André Alavoine va morir el 2 d'abril de 1909 a Palaiseau (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després al cementiri de la localitat.

***

James Guillaume (1866)

- James Guillaume: El 16 de febrer de 1844 neix a Londres (Anglaterra) el militant i historiador anarquista i sindicalista revolucionari James Guillaume. Fou fill de George Guillaume, un culte republicà i lliurepensador del cantó suís de Neuchâtel que dirigia, a la capital anglesa, la sucursal d'una petita fàbrica de rellotgeria de Fleurier; sa mare es deia Marie Suzanne Glady. Aquesta empresa familiar no pogué resistir la crisi sorgida a partir de 1848 i son pare retornà a Suïssa arran de la proclamació de la República a Neuchâtel, on exercir diversos càrrecs (jutge, prefecte de la Val-de-Travers, conseller d'Estat, etc.). Amb nou anys començà a estudiar al Col·legí Llatí de Neuchâtel i després, entre 1860 i 1862 va fer classes a l'acadèmia «Les Auditoires», on ja demostrà un esperit rebel i indisciplinat enfront les autoritats escolars monàrquiques i religioses. A la biblioteca de son pare llegí sobretot filosofia (Spinoza, els il·lustrats, etc.) i els autors clàssics (Homer, Shakespeare, Goethe, Byron, Rabelais, Molière, Voltaire, etc.), sense deixar de banda les ciències naturals (astronomia, geologia, entomologia, etc.). També cultivà la poesia i la música de manera apassionada. En aquests anys, per la casa familiar passaren els esperits més avançats i cultes de l'època: Versigny, Cantagrel, Chaudey, Erdan, Pascal Duprat, Pierre Leroux, Clémence Auguste Royer, Karl Vogt, Edouard Desor, Moleschott, Gressly, T. Barker, Félix Pécaut, Albert Réville, Jules Steeg, F. Buisson, Carl Vogt, Edouard Desor, Gustave Chaudey, Jean Baptiste-Victor Versigny, Pierre Leroux, Ferdinan Buisson, etc. Moltes d'aquestes personalitats eren republicans que havien hagut de refugiar-se a Suïssa després del fracàs de les revolucions de 1848, radicals de diverses tendències, lliurepensadors, materialistes, socialistes místics, protestants liberals, etc. Entre el setembre de 1862 i la primavera de 1864, sense cap objectiu definit, continuarà els estudis a Zuric, on es matriculà durant tres semestres en un seminari filosoficopedagògic, on tingué de professors el filòleg Hermann Kôchly i l'historiador de la literatura i de l'estètica Friedrich Theodor Vischer, ambdós alemanys refugiats a Suïssa. Però l'ambient alemany de Zuric desagradà al jove d'educació francesa. A més dels estudis es lliurà a nombroses lectures i a la traducció de novel·les de Gottfried Keller, qui conegué personalment i en revisà les seves versions. Ardent radical, segueix de prop la política del cantó i acusa el Consell d'Estat d'adormir-se a la poltrona. Però la família dels Guillaume tenien cinc infants a educar i, per raons financeres, no continuaren pagant els estudis del primogènit. De bell nou a Neuchâtel, acceptarà una substitució per un any a l'Escola Industrial de Le Locle on ensenyarà francès i història; en 1865 passà els exàmens de funcionari i fou nomenat a títol definitiu. En aquests anys, mentre llegia nous autors (Feuerbach, Darwin, Fourier, Louis Blanc, Proudhon, etc.), organitzà cursos de classes nocturnes per als joves obrers de la contrada. Força influït pel moviment cooperativista francès i per la fundació de la secció de La Chaux-de-Fonds de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT) en 1865, decidí, amb Constant Meuron –combatent republicà durant la revolució de 1831, refugiat al cantó de Berna després del fracàs d'aquesta, que acabà essent lliurat a les autoritats monàrquiques de Neuchâtel i condemnat a mort, però que finalment pogué fugir de la presó–, crear l'agost de 1866 la secció de Le Locle de la Internacional, secció a la qual representà en el I Congrés de l'AIT celebrat a Ginebra el mes següent. A partir d'aquest moment la vida de James Guillaume hi anirà íntimament lligada a la de la Internacional. D'antuvi, com a radical socialista, veurà en la política parlamentària el mitjà per aconseguir els objectius de l'AIT, però la influència dels delegats belgues, francesos, anglesos i alemanys que trobà en els dos primers congressos de la Internacional –Ginebra (1866) i Lausana (1867)– el porten a accentuar el punt de vista social i entén que l'organització de la classe obrera no pot realitzar-se més que lluitant contra la burgesia. A més, l'experiència durat la campanya electoral de 1868 mostrà als internacionalistes de Neuchâtel com els radicals en el poder havien negat qualsevol participació d'aquests en les seves llistes. És en aquest context quan Guillaume i sos companys acceptaren el plantejament teòric de Mikhail Bakunin: l'objectiu del moviment obrer és el col·lectivisme i no es pot realitzar aquest instaurant reformes des de l'aparell estatal, ans al contrari, cal abolir l'Estat per establir la nova societat futura i per això els proletaris han de trencat tots els ponts establerts amb la burgesia i renunciar a veure's representada per aquesta en assemblees legislatives. Aleshores esdevingué el principal animador de la Federació del Jura de la Internacional de caire anarcol·lectivista i bakuninista. Encara que va estar d'acord amb el principi de la «propaganda pel fet», ja que fou assumit per la Federació del Jura, se n'oposà a certes aplicacions, entrant en conflicte amb l’extremisme violent de Paul Brousse; sempre fugí de la verborrea revolucionària. Entre 1868 i 1870 edità Le Progrès, primer periòdic anarquista de Suïssa. A començaments d'agost de 1869 fou acomiadat del seu lloc de feina com a professor per la Comissió Escolar de Le Locle i fins al 1872 dirigí una petita impremta que pertanyia a son pare –fou en aquesta tipografia on Benoît Malon i Gustave Lefrançais, refugiats a Suïssa després de la caiguda de la Comuna, van donar a llum les seves memòries sobre la insurrecció parisenca–, a més de impartir lliçons particulars i fer traduccions per guanyar-se la vida. El setembre de 1869 representà la secció de l'AIT de Le Locle i la Societat de Gravadors de Neuchâtel en el Congrés de Basilea de l'AIT. En 1870 es casà amb Élise Golay. L'11 d'abril de 1870 esdevingué el redactor de La Solidarité, òrgan dels internacionals de cultura francesa, i, a partir del 15 de febrer de 1872, redactà el Bulletin de la Fédération Jurassiene que sortí a Sonvillier. El seu federalisme llibertari s'oposà durament al centralisme autoritari marxista durant el Congrés de l'Haia de 1872 i en fou exclòs amb Bakunin. L'agost de 1874 va escriure Idées sur l'organisation sociale, text que fou publicat en 1876. Entre el 26 i el 30 d'octubre de 1876 representà la Federació del Jura en el Congrés General de Berna de l'AIT. El 18 de març de 1877 participà en una manifestació pels carrers de Berna juntament amb internacionalistes vinguts de tots els cantons suïssos i defensà la protesta dels atacs policíacs i dels elements reaccionaris de la ciutat, fet pel qual fou condemnat a 40 dies de presó. El maig de 1878, sense feina, casat i pare d'un infant, marxà a París, on esdevingué secretari de redacció de la Revue Pédagogique (1878-1887) i realitzà articles per al Dictionnaire de pédagogie et d'instrution primaire (1882-1887) de Ferdinand Buisson, sempre defensant la instrucció pública i l'escola laica. No tornà a Suïssa més que per vacances o per convalescències. A partir de 1887 fou el principal col·laborador del Dictionnaire géographique et administratif de la France (1887-1904). Durant més de vint anys viurà al marge de l'acció política, per por a la deportació, però també per decepció, actitud que no canviarà en 1889 quan aconseguí la nacionalitat francesa. Amb ocasió del centenari de la Revolució francesa, realitzà estudis històrics i publicà nombroses recerques sobre el tema. En 1890 publicà Pestalozzi. Étude biographique. Entre 1895 i 1913 va ajudar Max Nettlau en l'edició de les obres de Bakunin per a l'editorial Stock. En 1897 sa filla segona Marguerite va morir i ell començà a patir una malaltia nerviosa severa que l'obligà a interrompre qualsevol feina durant dos anys, refugiant-se al Mini i, a partir de 1898, a l'asil psiquiàtric de la Waldau (Berna, Suïssa) i fins a 1901 a Neuchâtel. Així que es va recuperar, sa esposa caigué malalta per no recuperar-se, morint a finals de 1901. En 1902 començà a recuperar documents i records de militants (Jaurès, Charles Andler, Lucien Descaves, etc.) de la Primera Internacional i realitzà nombroses conferències sobre el tema a la Universitat Popular del XIV Districte parisenc. Atret pel moviment de les Borses del Treball, es lligarà a Fernand Pelloutier i el seu sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball (CGT), hereva, segons ell, de l'esperit revolucionari de l'AIT. El novembre de 1903 publicà en La Sentinelle cinc articles sobre «El col·lectivisme de la Internacional», que després van ser reunits en un fulletó. Gràcies al consell de Lucien Herr, emprendrà la redacció de la seva obra major L'Internationale. Documents et souvenirs (1864-1878), que publicà en quatre volums entre 1905 i 1910 i que documenten la posició anarquista durant la Primera Internacional. En 1907 va escriure una biografia de Bakunin i en 1908 prologà el llibre d'Adhémar Schwitzguébel Quelques écrits. Entre 1908 i 1909 publicà Études revolutionnaires, treballs sobre la Revolució francesa publicats en dos volums per a l'editorial Stock. Com a treballador intel·lectual que era no pogué afiliar-se a cap sindicat, però col·laborà activament en la premsa de la CGT, en La Vie Ouvrière de Pierre Monatte, en La Bataille Syndicaliste o en La Voix du Peuple, traduint articles per al moviment sindicalista i col·laborant-ne amb els redactors. Quan esclatà la Gran Guerra, com la majoria dels militants de la CGT i dels socialistes, es pronuncià a favor de l'Entesa i de la «Unió Sagrada». El desembre de 1914 deixà París i passà a Suïssa. Els seus atacs contra els socialistes alemanys es dispararen i a començaments de 1915 va escriure un article, el seu darrer article, contra Karl Liebknecht, que acabava de votar en contra dels pressuposts militars al Reichstag alemany. En 1915 també sortí publicat el fulletó Karl Marx pangermaniste et l'Association Internationale des Travailleurs de 1864 à 1870. Novament atacat per la malaltia nerviosa, acabà a l'asil psiquiàtric de Marin, on progressivament va anar perdent totes les seves facultats. James Guillaume va morir el 20 de novembre de 1916 a la Casa de Salut de Préfargier (Marin, Neuchâtel, Suïssa) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

James Guillaume (1844-1916)

***

Octave Mirbeau

- Octave Mirbeau: El 16 de febrer de 1848 neix a Trévières (Normandia, França) el periodista, escriptor i polemista llibertari Octave Mirbeau. D'antuvi va ser per tradició familiar un jove burgès reaccionari i antisemita. Més tard, quan va prendre consciència de la injustícia social, se sentí més a prop dels pobres i abraçà els ideals anarquistes. Va col·laborar en el diari Le Cri du peuple, dirigit per la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). D'ençà 1885, preconitzarà l'abstenció en les eleccions. Va publicar diverses novel·les autobiogràfiques (La calvaire, L'abbé Jules, Sébastien Roch), on denunciava l'educació religiosa i la hipocresia burgesa. Va ser també crític de l'art avantguardista i va fer costat joves pintors i escriptors. En 1891 va participar en el diari L'Endehors, que publicava Zo d'Axa. En 1893 va fer el prefaci de llibre de Jean Grave La société mourante et l'Anarchie, que implicarà la condemna de 10 anys de presó per aquest darrer. Mirbeau va esdevenir un periodista prestigiós, un polemista talentós i un cronista temut (sempre se li retraurà la seva misogínia). Quan va esclatar l'afer Dreyfus, prendrà partit pels seus defensors. El desembre de 1897, la seva obra de teatre Les mauvais bergers es va estrenar amb escàndol. Li va seguir una brillant carrera: novel·les –Le journal d'una femme de chambre, va ser publicada en La Revue Blanche, en 1900–; peces teatrals; i una bona col·lecció d'articles antimilitaristes, contra la religió i el conformisme general. Octave Mirbeau va morir el 16 de febrer de 1917, el dia del seu aniversari, a París (França).

***

W. C. Owen fotografiat per Anglo French Photo Co. (Londres, ca. 1922) [CIRA - Lausana]

- William Charles Owen: El 16 de febrer de 1854 neix a Dinapore (Bengala, Índia) el militant i propagandista anarquista individualista William Charles Owen. Fou fill d'una família burgesa benestant lligada a la noblesa. Sos pares van ser el doctor William Charles Owen, cirurgià assistent en els serveis mèdics de l'exèrcit britànic a Bengala, mort sis mesos abans del naixement de son fill, i Adelaide Anne Owen. Va ser educat a la metròpoli, al col·legi de Wellington, i va estudiar Dret, però mai no es va especialitzar. A finals dels anys 70 va començar a despuntar com a un activista polític destacat. Va casar-se contra la voluntat de sa família i en 1882 va emigrar a Nova York (EUA). En 1884 es va instal·lar a Califòrnia, exercint diversos oficis (periodista, mestre...). En aquesta època esdevindrà socialista i, després de conèixer Burnette G. Haskell, s'afiliarà en 1884 a la International Workmen's Association californiana, que havia estat fundada en 1881, i en 1885 va esdevenir-ne secretari del Comitè Central, col·laborant habitualment en Truth, el seu òrgan d'expressió. Durant un temps va col·laborar també en Nationalist, periòdic socialista publicat a Los Ángeles i San Francisco. Durant aquests anys va estar influenciat per Herbert Spencer i Henry George, però quan va descobrir els escrits de Kropotkin el seu pensament polític va canviar radicalment –va fer la primera traducció a l'anglès de Paroles d'un révolté. Ja anarquista, va escriure en The Commonweal (El Bé Públic), periòdic de la lliga socialista britànica de William Morris. En 1890 va instal·lar-se de bell nou a Nova York i va fundar amb alguns amics la Lliga Socialista Novaiorquesa; amb Severino Merlino i altres militants van publicar en 1890 Solidarity. Va retornar alguns mesos a partir del novembre de 1892 al Regne Unit –després de ser expulsat de la Lliga Socialista Novaiorquesa per «abandonar una al·lota que ben aviat serà mare»– i va trobar-s'hi amb Kropotkin. De tornada als EUA, l'estiu de 1893, va proposar a la revista londinenca Freedom publicar regularment una «pàgina americana» a partir de 1894, però finalment no es va materialitzar. Cap al 1895 el seu anarquisme canviarà radicalment sota la influència de Benjamin Tucker, abandonant el pensament de Kropotkin i passant-se a l'individualisme llibertari. En 1896, quan es va descobrir or a Klondike, va marxar-hi un temps a temptar sort, però no va guanyar res més que l'experiència. Després va fer de bell nou de periodista per a la Lliga per  la Reforma de les Presons, que va publicar anònimament en 1910 la seva requisitòria contra el sistema penitenciari Crime and criminals. Va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com Firebrand, Free Society i Mother Earth, d'Emma Goldman, que també li va publicar el seu reeixit fullet Anarchism versus Socialism (1908). John Kenneth Turner i el seu llibre Barbarous Mexico (1910) li va fer descobrir la Revolució mexicana i el Partit Liberal dels germans Flores Magón. A partir d'abril de 1911 i fins al novembre de 1916, va participar en la redacció de la secció anglesa del periòdic Regeneración i en va ser el corresponsal amb la premsa llibertària internacional. En 1912 va publicar el fullet The Mexican Revolution: Its progress, purpose and probable results. Entre 1914 i 1915 va publicar el seu propi periòdic Land and Liberty, a Hayward (Califòrnia). Quan va esclatar la Gran Guerra, encara que allunyat de Kropotkin, li va fer costat signant el «Manifest dels Setze». L'estiu de 1915 es va retirar un temps i va muntar una petita granja avícola a Puget Sound (Washington, EUA). El 18 de febrer de 1916 els germans Flores Magón són detinguts, però Owen, alertat, va aconseguir fugir de la detenció i, després de passar sis mesos amagat a la serra californiana, va retornar al Regne Unit. Va aconseguir feina a Plymouth, però quan va poder instal·lar-se a Londres els agents d'Scotland Yard el van detenir, ja que, com que aleshores era ciutadà nord-americà, la policia dels EUA en demanava l'extradició; després d'un estira i arronsa amb les autoritats britàniques, va poder guanyar un permís d'estada al seu país natal. Va guanyar-se la vida com a periodista del Middleton Guardian i de la Commercial Review. Sempre va tenir dificultats per les seves posicions polítiques, especialment per la defensa de la violència com a mitjà d'alliberament dels oprimits. A partir de 1919 va participar en el periòdic Freedom i en el Commonwealth Land Party, que lluitava per la redistribució de la terra i per als qui la treballen. Durant aquest anys una o dues vegades per setmana s'adreçava a la gent a parcs i places londinenques. En 1926 es va retirar a una petita colònia cooperativista prop d'Storrington (West Sussex, Anglaterra). William Charles Owen va morir de càncer el 9 de juliol de 1929 en una residència de jubilats a Worthing (West Sussex, Anglaterra). Part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

William Charles Owen (1854-1929)

***

Notícia de la detenció de Charles Sourisseau apareguda en el diari tolosà La Dépêche del 25 de novembre de 1884

- Charles Sourisseau: El 16 de febrer de 1859 neix a Luçon (Països del Loira, França) l'anarquista Charles Auguste Sourisseau –en alguns registres policíacs figura erròniament Gustave com a tercer nom. Era fill de Pierre Constant Sourisseau, fuster en la construcció, i d'Aimée Virginie Mallard. Es guanyava la vida treballant de serraller a Lió (Arpitània) i segons alguns hauria estat un antic gendarme. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys de la Federació Revolucionària de l'Est (FRE), a resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'agost anterior i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre anterior. Jutjat en el «Procés dels 66», que començà el 8 de gener de 1883 al Tribunal Correccional de Lió, negà la seva pertinença a la FRE, però el 19 de gener d'aquell any va ser condemnat a sis mesos de presó, a 50 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils; pena que va ser confirmada el 13 de març de 1893 en el Tribunal d'Apel·lació de Lió. En sortir de la presó s'instal·là a París (França) i només va anar a Lió en poques ocasions a la seu del periòdic Le Drapeau Noir. El 23 de novembre de 1884 participà en el míting dels obrers desocupats que se celebrà a la Sala Lévis i en els aldarulls que li van seguir; detingut per la policia amb altres 13 companys, va ser jutjat i condemnat l'endemà passat pel Tribunal Correccional a vuit dies de presó per haver cridat «Fora la pasma! Fora la bòfia!» i també posteriorment se li va condemnar a un any de presó per «multa no pagada». Sembla que es el mateix Sourisseau que durant la primavera de 1885 assistí a les reunions del grup anarquista «La Raison» del XVIII Districte de París. Posteriorment freqüentà el Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1888, principal lloc de trobada del moviment anarquista parisenc d'aleshores, i el grup anarquista «La Sentinelle de Montmartre». Segons un informe policíac assistí, armat amb un garrot, a una reunió celebrada el 20 de març de 1888 a la Sala Favié que acabà en una baralla entre seguidors del general Georges Boulanger i opositors. Durant la gran vaga d'obrers terrelloners de l'estiu de 1888, el 15 d'agost intentà sense èxit en una reunió de la Cambra Sindical de Serrallers portar els obrers d'aquest sindicat a la vaga general. En 1899, segons informes policíacs, assistí a les reunions del grup anarquista «Les Misérables». En 1890 defensà la participació dels anarquistes en el «Primer de Maig» i la militància d'aquests en els sindicats. En 1894 vivia al número 4 del carrer Pierre Nys de l'XI Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Francisco Miranda Concha

- Francisco Miranda Concha: El 16 de febrer de 1868 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Miranda Concha –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Sancho. Fou el fillastre d'Anselmo Lorenzo Asperilla –sa mare, Francisca Concha Gordo, després de enviudar de José Miranda, anarquista internacionalista, s'uní a Lorenzo. D'antuvi treballà com a moliner i després com a enquadernador. En 1902 presidí el Comitè Antimilitarista de Barcelona i l'octubre d'aquest mateix any intervingué en una gira de propaganda per Andalusia. El 15 de novembre de 1905 va ser jutjat en l'anomenat «Procés de les Bombes del Coll» –sobre unes bombes trobades a la muntanya del Coll de Barcelona– i fou absolt. Durant la Setmana Tràgica de Barcelona formà part del Comitè de Vaga i, amb Jaume Aragó i García, organitzà un grup a la Rambla que intentà assaltar la comissaria; per aquests fets, l'agost de 1909 hagué de fugir de la Península. Amb Eusebi Carbó Carbó, organitzà el Grup Anarquista Espanyol de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), estretament relacionat amb els exiliats peninsulars de París (França). En aquesta època fou buscat per la policia a Marsella (Provença, Occitània). Participà en la sessió secreta del I Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del 16 de setembre de 1911 i fou empresonat cinc dies després de la seva clausura; posteriorment assistí a diverses reunions amb la finalitat d'escampar la vaga revolucionària. En 1912 participà activament en les activitats del Centre Obrer d'Estudis Socials de Barcelona. En aquests anys treballava de mosso de magatzem. El 12 de juliol de 1913 dos textos seus (Diferencias entre el sentimiento y las ideas i Estrofas rojas) van ser llegits en un festival celebrat a l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. El 5 d'agost de 1913 va ser detingut, amb altres companys, a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) durant un míting de vaguistes. Entre 1913 i 1914, quan la CNT era il·legal, fou membre de la seva comissió clandestina a Catalunya. Com a representant la Federació Local de Societats Obreres de Barcelona, va assistir a l'Assemblea Nacional Unitària convocada per la Federació Nacional de l'Art Fabril, celebrada el 18 d'octubre de 1914 a Mataró. Després de la reconstrucció de la CNT, en 1915 va ser secretari ajudant del primer Comitè Nacional confederal i el maig d'aquell any assistí al Congrés Internacional de la Pau del Ferrol. Participà en els mítings pro amnistia de 1916 i 1917 i, en aquest últim any, va ser nomenat secretari de la Regional de Catalunya de la CNT fins que fou substituït per Ángel Pestaña Núñez. Signà, amb Salvador Seguí Rubinat i Ángel Pestaña Núñez, un manifest, publicat el 7 de maig de 1917 en Solidaridad Obrera, on es defensaven de l'acusació de gemanofília solapada i confessaven les seves majors simpaties pels aliats, encara que sense perdre el seu sentit crític, ja que l'imperialisme també inspirava els governs que lluitaven contra l'Imperi Alemany. Entre 1917 i 1918 fou secretari general de la CNT. En aquests anys, participà freqüentment en mítings i gires propagandístiques i fou força actiu en vagues, com ara la vaga general revolucionària d'agost de 1917, en la qual fou membre del Comitè de Vaga a Barcelona, i en la de La Canadenca de 1919. El gener de 1919 va fer un míting, amb Lola Ferrer Miralles, a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya), i poc després fou detingut a València i tancat al vaixell-presó Pelayo. El 19 de març participà en el míting de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona proposant en nom dels presos l'acabament de la vaga de La Canadenca. En 1920 fou un dels fundadors de l'Ateneu del carrer Pizarro de Madrid. Durant la dècada dels vint va escriure en Regeneración de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). El febrer de 1921 va ser detingut i empresonat durant dos anys arran de l'assassinat d'Eduardo Dato. Partidari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara El Porvenir del Obrero, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Tramontana, etc. En 1936, durant la Revolució, fou responsable de les seccions de tancament i repartiment del Comitè de Control del periòdic El Mundo Deportivo de Barcelona. Sa companya fou Carme Groba Esparragó, amb qui tingué tres infants (Mercedes, Marina i Antonio) que sobrevisqueren. Francisco Miranda Concha va morir el 9 de febrer de 1950 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat.

***

Léon Rodríguez (ca. 1899)

- Léon Rodriguez: El 16 de febrer de 1878 neix al IX Districte de París (França) l'anarquista anarcoindividualista il·legalista León Armand Rodriguez, que va fer servir diversos pseudònims (Ernest Bertran, Benjamín Bolamar, Daucho, Delisle, Duez, Duhesse, Durol,  Édouard Leduc, Roger, Sieronski, etc.). Sos pares, no casats, es deien Eugène Antoine Rodriguez, artista dramàtic, i Léonie Thérèse Etave, brodadora. Quan tenia 17 anys començà a treballar en un taller de carrosseria. En 1896 va ser condemnat per primera vegada a París per «ultratge als costums». El febrer de 1898 va ser sentenciat a París per «possessió d'arma prohibida» i «insults a l'exèrcit». Fugint de la repressió es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on el 12 de setembre de 1898 formava part del grup editor del periòdic anarquista Le XXème Siècle. El 15 de setembre d'aquell any va ser detingut amb Joseph Thioulouze quan aferraven cartes on es feia apologia de l'atemptat de Luigi Luccheni contra l'emperadriu Elisabeth d'Àustria i el 17 de desembre de 1898 va ser condemnat a Brussel·les a un any de presó per aquest delicte. Expulsat de Bèlgica, s'establí a Anglaterra, on en 1901 va ser sentenciat a nou mesos de treballs forçats per «emissió de moneda falsa». L'Estat francès va demanar la seva extradició, que aconseguí. L'11 de novembre de 1901 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a cinc anys de reclusió per «emissió de moneda falsa» i purgà la pena a la presó de Melun (Illa de França, França), on aprengué l'ofici de tipògraf. Un cop lliure, tornà a Anglaterra, on en 1906 va ser novament sentenciat a set anys de treballs forçats per «emissió de moneda falsa i desvalisaments», pena que acomplí a la presó de Dartmoor (Princetown, Devon, Anglaterra). Acusat d'haver intentat vendre títols furtats en l'atracament a un recaptador al carrer Ordener de París pels anarquistes membres de la «Banda Bonnot» Raymond Callemin i Octave Garnier, el 12 de març de 1912 va ser detingut a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). El 26 de març d'aquell any va escriure al sotsdirector número 2 de Seguretat Nacional Louis-François Jouin demanant-li la llibertat a canvi de lliurar Jules Bonnot i Octave Garnier, però aquesta demanda no tingué resposta. El febrer de 1913 va ser jutjat per l'Audiència del Sena amb la resta de supervivents de la «Banda Bonnot» i va ser absolt, però traslladat després del veredicte a la presó de Lilla. Jutjat per l'Audiència de Lilla per «fabricació de moneda falsa», va ser condemnat per reincidència a vuit anys de treballs forçats i a l'assignació de residència perpètua a la Guaiana Francesa. En 1920 aconseguí evadir-se de la Guaiana i passar a Veneçuela remuntant l'Orinoco, on es guanyà la vida fent classes d'anglès. Posteriorment s'establí a Colòmbia. En 1924, amb un passaport fals a nom d'Édouard Leduc, s'establí a Nova York (Nova York, EUA). Durant vull anys, sota el nom d'Ernest Bertran, freqüentà els cercles anarquistes individualistes i sota aquest pseudònim col·laborà en el periòdic anarquista francès L'En-Dehors, on exposà els seus projectes de colònia anarquista a Llatinoamèrica. En 1932, amb un passaport espanyol a nom de Benjamín Bolamar, arribà a Europa. A París va fer tres conferències organitzades pels «Amis de l'En-Dehors» al Café du Bel Air de la plaça Maine del XV Districte, on exposà el seu projecte de colònia llibertària, tot afirmant que havia comprat centenars d'hectàrees de terra a Costa Rica i amb la proposta de posar a disposició dels companys que es presentessin voluntaris parcel·les de 15 hectàrees que no tindrien la possibilitat ni de vendre ni de llogar. En 1933 s'instal·là a Mastatal (Puriscal, Sanjosé, Costa Rica), amb la intenció d'arranjar el terreny i construir un rancho, però passaren 18 mesos sense que cap company que en un principi s'havia interessat en el projecte digués res. El 27 de juliol de 1934 prengué un vaixell cap a Nova York, però en la primera escala va ser detingut per les autoritats de Veneçuela i empresonat en una fortalesa. Gràcies a la intervenció del consolat francès, alertat pels seus companys, va ser posat en llibertat. Amb un vaixell va ser enviat a Fort-de-France (Martinica) per a lliurar-lo a les autoritats franceses per a verificar la seva identitat, però a Port-au-Prince (Haití) es va llançar a l'aigua. Després d'un tumultuós periple, aconseguí arribar a Torí on esperà l'amiga que li havia ajudat a fugir de les garjoles veneçolanes i va vendre les terres de Mastatal a Charles Simoneau per 250 dòlars. Amb un passaport a nom de Sieronski, s'establí en 1939, sota el nom de Bolamar, a Suïssa, on es guanyà la vida venent sabó de manera ambulant. A finals d'abril de 1940 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per manca de llicència per a la venda i les empentes digitals enviades a la policia francesa permeteren identificar-lo. Internat al camp de Witzwil (Berna, Suïssa), aconseguí novament evadir-se i arriba a Lausana (Vaud, Suïssa). Gràcies als papers lliurats per un company anarquista suís, reprengué l'activitat de venedor ambulant fins el final de la II Guerra Mundial. En 1945 passà a Itàlia i pogué retornar a França gràcies a la prescripció dels seus delictes. En 1950 retornà a Costa Rica per a trobar-se amb la seva antiga companya Goya, d'origen indi, amb qui s'havia casat sota el nom de Leduc i que havia abandonat abans de néixer una filla pretesament comuna. Restà sis mesos a Costa Rica abans de retornar a Itàlia, però no visità Mastatal. En 1958 visità novament Veneçuela i sis mesos després es va fer repatriar pel consolat francès de Caracas. Passà la resta de sa vida en una residència d'Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França). Col·laborà en Défense de l'Homme i Contre-Courant, sota el pseudònim Bertran, i va fer algunes conferències. Sempre anarcoindividualista, va escriure una biografia que ha restat inèdita i que es conserva al Centre d'Història del Sindicalisme de la Sorbona de París. Léon Rodriguez va morir el 17 d'agost de 1969 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França) i deixà el seu cos a la ciència.

***

Martín Castro

- Martín Castro: El 16 de febrer de 1882 neix a Merlo (Buenos Aires, Argentina) el compositor i payador anarquista Julián Martín Castro, conegut com Martín Castro o El Payador Rojo. Fill d'una família humil, sos pares es deien Martín Castro, ferrador de cavalleries, i María Lecumberry Ypar. En 1890 quedà orfe de pare i començà a fer feina d'infant; mai no pogué anar a l'escola. Aprengué a llegir i a escriure de manera autodidacta, ben igual que a fer versos. Cap els 13 anys començà a escriure els seus primers poemes i acompanyar-los a la guitarra. Després de treballar de peó de patí a la finca «La Choza» de Bernardo de Irigoyen a General Rodríguez (Buenos Aires, Argentina), ja adolescent, entrà a fer feina de paleta, freqüentant els suburbis i els centres proletaris, i fent cançons al gautxo i a l'obrer i als costums i penalitats d'ambdós. Anarcocomunista convençut, en 1917 ja cantava per a treballadors en vaga, sindicats, locals obreres i festes proletàries. Les seves lletres cantaven contra la propietat privada, la burgesia, l'Església, els rics, el capitalisme, l'Estat, els polítics, els militars i les guerres. Com molts anarquistes de l'època, condemnava l'alcohol, el tabac i els divertiments populars embrutidors. Els seus poemes van estar molt influenciats per Alberto Ghiraldo, Rodolfo González Pacheco i Lev Tolstoi. Arran de les seves actuacions, va ser detingut en diverses ocasions i un cop va ser agredit per membres de la Lliga Patriòtica. Cap a la dècada dels vint cantava i recitava els seus poemes a glorietes, bodegues, pulperías i salons populars de la Ciutat de Buenos Aires (Buenos Aires, Argentina), moltes vegades acompanyat pel seu amic José Antonio Mata. En 1927, amb el tipògraf anarquista Fernando Gualtieri, coedità la revista La Voz de los Tiempos. A més d'aquesta revista col·laborà en La Palestra i Vida Argentina. Va ser molt amic d'altres payadores, com ara Luis Acosta García, José Betinotti i Ambrosio Río. Un altre amic seu, Justo Monroy, li va regalar dos lots de terreny a Ciudadela i ell s'aixecà la casa on visqué. Després de treballar de paleta, regentà un modest clos de farratges i acabà la seva vida laboral com a empleat de la Salut Pública. A partir de 1945 simpatitzà amb el govern de Juan Domingo Perón, encara que mai no cantà en cap esdeveniment peronista, però aquest fet va moderar la radicalitat de les seves composicions i fins i tot reescrigué algunes lletres adaptant-les a la seva nova posició política. Publicà una vintena de llibres de poemes, entre els quals destaquen Armonías libertarias (1920), Guitarra roja (1928), Mario y Chala (1939), Camino del payador (1949), Chispazos del fogón (1950), Versos de Martín Castro (1950), El huérfano (1952), Hachando los alambrados (1959, amb Carlos Molina), El fogón de Don Martín (1964), Los gringos del país (1967), Los dos tocayos (1970), El adiós de Don Martín (1973, pòstum), Versos criollos de Martín Castro a Waldemar Lagos (1987, pòstum) i La vuelta de Don Martín (1992, pòstum). La seva obra ha estat enregistrada discogràficament per infinitat d'intèrprets (Claudio Agrelo, Leandro Álvarez, Roberto Ayrala, Hugo del Carril, Alberto Castillo, Marcos Castro, Oscar del Cerro, Ignacio Corsini, José Curbelo, Horacio Guarany, Abel Ivroud, Quiroga Larreta, Alberto Merlo, Marcelo Miraglia, Mario Pino, Edmundo Rivero, Carlos Solari, Carlos Spaventa, Antonio Tormo, Héctor del Valle, etc.) i entre els seus poemes més cèlebres tenim Añoranzas, Así transita el mundo, La duda, Guitarra roja, El Huérfano, Juancho, el desertor, Orgullo gaucho, Payador, Sacco y Vanzetti, etc. Martín Castro va morir el 7 d'abril de 1971 a Ciudadela (Buenos Aires, Argentina) i va ser enterrat al Cementiri Municipal de General San Martín de Villa Lynch (Buenos Aires, Argentina). Tots els anys, el dia de la seva defunció, payadores llibertaris de tot arreu es reuneixen davant la seva tomba per a retre'l tribut. La seva obra va ser lloada per l'escriptor Ernesto Sábato i carrers de diverses poblacions de la província de Buenos Aires porten el seu nom.

Martín Castro (1882-1971)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 15 de febrer

Esdeveniments

Exemplar del Bulletin de la Fédération Jurassienne anotat per James Guillaume

- Surt el Bulletin de la Fédération Jurassienne: El 15 de febrer de 1872 surt a Sonvilier (Berna, Suïssa) el primer número del Bulletin de la Fédération Jurassienne de l'Association Internationale des Trevailleurs. Els quatre primers números van ser autògrafs i la resta impresos. Aquest butlletí bimensual –setmanari a partir del número 13 del 6 juliol de 1873–, òrgan de la Federació del Jura, va tenir una influència importantíssima en el desenvolupament de les idees antiautoritàries dins de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), malgrat el modest tiratge de 600 exemplars. James Guillaume en serà el responsable de la redacció, juntament amb col·laboradors, que no signaven els articles, com Adhémar Schwitzguébel, Paul Robin, Paul Brousse, Kropotkin, Carlos Cafiero, A. Costa, B. Hubert, G. Lefrancais, Benoît Malon, A. Spichiger, Charles Chopard, etc. A partir del número 10 del 15 de maig de 1873 va aparèixer a Le Locle (Suïssa) i després a La Chaux-de-Fonds (Suïssa) a partir del 7 de gener de 1878, últim any d'aparició de la publicació. En total en van sortir 283 números. En 1972 es va publicar a Milà (Itàlia) una edició facsímil de 100 exemplars editada per l'Instituto Feltrinelli de Milà i les Éditions d'Histoire Sociale (EDHIS) de París.

***

Portada d'un exemplar de Bandera Social

- Surt Bandera Social: El 15 de febrer de 1885 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic Bandera Social. Semanario anárquico-colectivista. Dirigit per Ernesto Álvarez, van ser membres de la redacció José Diaz i T. Aurich Murtra, entre d'altres. Els articles es publicaren sense firma, però hi van col·laborar Ernesto Álvarez, Enrique Borrell, Anselmo Lorenzo, Teobaldo Nieva, Francisco Ruiz, Fermín Salvochea, etc. Tractà temes molt diversos: sindicalisme, textos teòrics, notícies internacionals, convocatòries orgàniques, efemèrides, biografies, ressenyes d'altres publicacions, temes científics, etc. Es van traduir textos de destacats anarquistes, com ara Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Jean Meslier, etc. Va ser denunciat per les autoritats en diferents ocasions. El número 65 (14 de juny de 1886) portà un suplement en una pàgina amb un «Manifest a tots els treballadors de la Regió Espanyola». En sortiren 96 números, l'últim el 21 de gener de 1887, i deixà de publicar-se perquè es refundí amb El Productor de Barcelona (Catalunya).

***

Capçalera d'Svobondno Obshestbo

- Surt Svobondno Obshestbo: El 15 de febrer de 1892 surt a Bulgària, per iniciativa de Michel Guerdjikov, el primer número del bimensual Svobondno Obshestbo (Societat Lliure), primer periòdic anarquista publicat a Bulgària. El segon número, que sortirà clandestinament, porta la data d'1 de maig de 1907. Després Guerdjikov serà detingut i el periòdic prohibit. Però tindrà una segona època, apareixent de bell nou l'1 de maig de 1923, com a revista mensual de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB), fins gener de 1925. Encara tindrà una tercera època en 1932 abans de ser prohibit després del cop d'Estat feixista del 19 de maig de 1934.

***

Mother Earth, d'Emma Goldman

- Publicació del «Manifest al poble americà»: Pel febrer de 1908 es publica als EUA, en Mother Earth, d'Emma Goldman, i en la premsa socialista, el «Manifest al poble americà», escrit pels dirigents del Partit Liberal Mexicà (PLM) –entre ells l'anarquista Ricardo Flores Magón–, on s'expliquen les raons de la seva lluita i on denuncien la repressió de la qual són víctimes tant a Mèxic com als EUA.

***

Capçalera del Boletim da Aliança Anarquista do Rio de Janeiro

- Surt el Boletim da Aliança Anarquista do Rio de Janeiro: Pel febrer de 1918 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic mensual Boletin da Aliança Anarquista do Rio de Janeiro. L'Aliança Anarquista de Rio de Janeiro (AARJ) s'havia creat poc abans, el 20 de gener de 1918, en una reunió convocada per a discutir sobre «anarquisme i sindicalisme». Se n'encarregà de l'edició i de les relacions Arlindo d'Avila Pereira. Els articles d'aquest butlletí anaven sense signar i publicà textos d'altres periòdics anarquistes (O Cosmopolita, Debate, Guerra Sociale, A Plebe, La Protesta, Semana Social, A Sementeira, Tierra y Libertad, etc.) i de la premsa generalista. En sortiren tres número, l'últim l'abril de 1918, que publicà un «Programa mínim d'anarquia» signat per Domingos Ribeiro Filho.

***

Portada d'Iniciales d'abril de 1932

- Surt Iniciales: Pel febrer de 1929 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista anarquista eclèctica, individualista i naturista Iniciales. Va tenir diversos subtítols: «Revista ilustrada de educación individual», «Revista mensual ecléctica de educación individual», «Revista mensual gráfica de los espíritus libres», «Revista mensual» i «Publicación quincenal individualista». Era successora de la revista barcelonina Ética (1927-1929). Va ser dirigida per l'anarcoindividualista José Elizalde, traductor de Han Ryner i d'Émile Armand, i membre del grup «Sol i Vida» que es reunia a l'Ateneu Naturista Eclèctic de Barcelona. Hi van col·laborar Isaac Puente, Frederica Montseny, David Díez, Han Ryner, María Huot, André Lorulot, Juan del Pi, Leon Drovar, Tato Lorenzo, Medina González, M. Giménez Igualada, entre d'altres. Després, amb el títol d'Ética, va sortir a València entre 1935 i 1936, amb una redacció formada per Felipe Alaiz, José Alberola, Progreso Fernández, T. Ruiz i Gonçal Vidal. Entre abril de 1936 i abril de 1937 va suspendre la publicació, i va tornar a editar-se amb el nom d'Iniciales a Barcelona, a partir d'abril de 1937. L'últim número és el de maig de 1937. Com a revista eclèctica que era, tractava diferents temes: anarquisme doctrinal, pedagogia, individualisme, educació sexual, procreació conscient, naturisme nudisme, amor lliure, excursionisme, dansa, lluita contra els vicis, etc. En 2001 l'historiador Xavier Díez li va dedicar un llibre monogràfic: Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revista Ética-Iniciales (1927-1937).

***

Capçalera d'Acción

- Surt Acción: El 15 de febrer de 1930 s'edita a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Acción, òrgan dels sindicalistes del grup Solidaridad, de tendència revisionista i un dels principals protagonistes del «Manifest dels Trenta», i que volia contrarestar la influència de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en l'anarcosindicalisme, el que ells anomenaven «extremisme faista». Va aparèixer diàriament durant dues setmanes –números del 39 al 47–, quan Solidaridad Obrera havia estat suspesa i Acción la va substituir, i reemprendrà la numeració en el número 39. Després de 47 números desapareixerà el 4 d'abril de 1931 –en total s'editaren 56 números entre setmanals i diaris. N'eren redactors Alfarache, Juan López, Manuel Mascarell, Ángel Pestaña, Francisco Arín, Antonio Rodríguez, José Mora, Miguel González, Juan D'Agramunt i Ovidio del Túria; amb col·laboracions de Puente, Leafar, Orobón, García Birlán, Roigé, Foix (comentarista de llibres) i Cortada (administrador).

***

Capçalera del primer número d'Esfuerzo

- Surt Esfuerzo: Pel febrer de 1936 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicació mensual anarquista Esfuerzo. Revista de divulgación social. El responsable de la redacció va ser José María Ferreiro. Volia ser un espai cultural d'informació i de reflexió sobre la situació politicosocial espanyola. En sortiren 12 números, l'últim l'agost de 1937.

***

Capçalera de L'Homme et la Vie

- Surt L'Homme et la Vie: Pel febrer de 1946 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual L'Homme et la Vie. Organe du Mouvement de Synthèse Culturelle. Portava les cites de Renan «Tot el mal que hi ha en la humanitat ve, des del meu punt de vista, de la manca de cultura.» i de Marcel Chabot «L'home només és útil al seu temps quan el transcendeix.». El responsable fou Manuel Devaldès, que pretenia amb aquesta publicació ser una tribuna de lliure expressió oberta a tots els corrents progressistes (anarquistes, individualistes, feministes, sindicalistes, marxistes, maltusianes, naturistes, pacifistes, racionalistes, etc.), treballant alhora cap a una «síntesi de les diverses doctrines morals i socials». Tenia relacions amb la llibreria i el «Club de Discussions». L'administració i la gerència fou portada per Jean Serru. Trobem articles de Banville d'Hostel, Camille Belliard, Pierre-Valentin Berthier, Marcell Boll, Jean Bossu, Marcel Chabot, Robert Collino (Ixigrec), Hem Day, Manuel Devaldès, Georges Girardin, Robert Graosclaude, Jeanne Humbert, Maurice Imbard, Gérad de Lacaze-Duthiers, Charles-Ange Laisant, Maurice Laisant, Jean Marestan, Marcel Millet, Aurèle Patorni, Georges Pioch, Jean Rostand, Georgette Ryner, Jean Serru, Louis Simon, Jean Souvenance, Camille Spiess, Georges Vidal, entre d'altres. Portava il·lustracions de Germanin Delatousche, Maurice Godard, Leonev, Louis Moreau, Julius Sarluis i Maurice de Vlaminck. En sortiren quatre números, l'últim de maig de 1946. Com a mínim publicà tres fullets: Vers un monde nouveau immédiat. Comment organiser una vie indépendante sans prolétariat, de Georges Girardin (1946); Vingt-quatre heures dans le monde nouveau. Comment on vit dans la Cité Intégration, cité sans prolétariat, per Hérault Rossigné (1946); i Les voyages de Psychodore. Philophe cynique, de Han Ryner (1946).

***

Capçalera de Monde Nouveau

- Surt Monde Nouveau: Pel febrer de 1946 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic Monde Nouveau. Organe Régional du Mouvement Libertaire - Région Sud. L'administrador va ser Joseph Gambarelli i el gerent G. Dupont. Trobem articles d'Abraham Abecassis, André Arru, Pierre Besnard, James Blanchard, Boucher, Marin Brun, Louis Dorlet (Samuel Vergine), G. Dupont, Joseph Gambarelli, Jean Grave, Claude Adrien Helvetius, Aristide i Paul Lapeyre, Hoche Meurant, Tony Peduto, J. P. Sieurac, Henri Soubsol, entre d'altres. El tiratge era d'uns dos mil exemplars. En van sortir sis números, l'últim el 15 d'octubre de 1946, que portava com a subtítol «Organe Régional de la Fédération Anarchiste - 12è Région». Fou substituït per La Voix Libertaire, que només publicà un número (14 d'octubre de 1947) a Toló (Provença, Occitània).

***

Zéro de conduite (1933)

- Reestrena de Zéro de conduite: El 15 de febrer de 1946, després d'estar prohibida sense apel·lació per la censura per antipatriòtica des de la seva estrena en 1933, es reestrena a França la pel·lícula de l'anarquista Jean Vigo (1905-1934) Zéro de conduite. Claude Aveline va dir: «S'hagué d'esperar a l'Alliberament  perquè el film fos alliberat», però Vigo ja portava 12 anys mort. Rodada amb baix pressupost, Zéro de conduite és un mig metratge de 45 minuts que narra la insurrecció dels estudiants d'un internat contra els estrictes professors. Gran part de l'argument es basa en els records d'infantesa de l'autor, que de nin va passar alguns anys intern en col·legis pobres de ciutats provincianes. El film és un cant a l'anarquisme infantil i va tenir una gran influència sobre l'opera prima de Truffaut, Les 400 coups, una de les pel·lícules clau de la Nouvelle Vague.

***

Capçalera de Seme Anarchico

- Surt Seme Anarchico: El febrer de 1951 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del mensual Seme Anarchico (Llavor Anarquista), periòdic italià de propaganda i d'emancipació social, editat per la Federació Anarquista Italiana. El periòdic creat per Italo Garinei i Dante Armanetti, apareixerà fins a març de 1968. El títol serà reprès en 1980.

***

Portada del segon número d'Anarchos

- Surt Anarchos: Pel febrer de 1968 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista Anarchos, publicada pel Eastside Anarchist Group novaiorquès. De periodicitat irregular, va ser una de les primeres revistes que va abordar el tema de l'ecologia social i llibertària, gràcies a Murray Bookchin, el seu editor i un dels seus principals redactors. Altres temes van ser la guerra de Vietnam, la tecnologia llibertària, la burocràcia, l'espontaneisme revolucionari, la revolució sexual, el teatre de guerrilla, etc. En van sortir tres números més: 2 (primavera de 1968), 3 (primavera de 1969) i 4 (juny de 1972). Va ser una de les publicacions més influents del moviment llibertari nord-americà d'aquells anys.

***

Portada del primer número de A. Rivista Anarchica

- Surt A. Rivista Anarchica: Pel febrer de 1971 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número de A. Rivista Anarchica. El responsable d'aquesta revista mensual és aleshores Marcello Bataghini i s'ha caracteritzat fins ara per la seva qualitat i seriositat. Va popularitzar el personatge Anarchik, creat pel dibuixant anarquista Roberto Ambrosoli.

***

Portada del número 0 d'Acracia

- Surt Acracia: Pel febrer de 1981 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el número 0 de la revista Acracia. Órgano de las Juventudes Libertarias en Lleida. En teoria mensual, es publicà força irregularment. Canvià de capçalera i de subtítols («Revista», «Boletín»). Realitzada en multicopista, utilitzà diversos colors. Aquesta revista bilingüe (castellà i català) tractà diversos temes, com ara els pensadors anarquistes (Proudhon, Bakunin), l'emigració, l'ecologia, l'anticlericalisme, l'ensenyament, les presons, l'OTAN, el tejerazo, les pintades de carrer, etc. En sortiren quatre números, l'últim l'abril-maig de 1983.

Naixements

Foto policíaca d'Adolphe Bouchenez (27 de febrer de 1894)

- Adolphe Bouchenez: El 15 de febrer de 1858 neix a Gentilly (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista Adolphe Bouchenez –a vegades el llinatge citat erròniament Bouchenet. Sos pares es deien Henri Alphonse Bouchenez, blanquer i pelleter, i Joséphine Coltat, obrera. Es guanyava la vida fent d'ebenista. En 1889 era secretari del Cercle Socialista Revolucionari Independent «Les Égaux du XX», que es reunia cada dimarts a la Sala Geantot, al número 36 del carrer Planchat. En els anys noranta vivia al número 3 del passatge Haies del XX Districte de París. En 1890 era secretari adjunt de «Les Égaux du XX», grup que presentà candidatura conjunta amb el Comitè Electoral Socialista Revolucionari Antiboulangista i Antiparlamentari de Charonne. El 12 de maig de 1891 assistí, com a delegat dels Grups Revolucionaris Independents, adherits a la Coalició Socialista-Revolucionària, a la reunió celebrada a la Sala Horel, al carrer Aumaire, per a parlar sobre l'actitud a prendre davant l'aniversari de la «Semana Sagnant» de la Comuna de París i de la manifestació que s'havia de celebrar el 24 de maig al cementiri de Père-Lachaise i a la qual es van sumar. El 25 de maig de 1891 assistí, amb altres companys (Dudicaint, Job, Lepeut, etc.), a la Sala Martin, al número 68 del Faubourg Saint-Denis, a la reunió de creació de la Unió de la Joventut Socialista Revolucionària (UJSR). El 9 de novembre assistí a una reunió de la «Ligue d'Ameublement pour le relèvement de son commerce et la suppression de la trôle» (Lliga de la indústria del moble per la millora del seu comerç i per la supressió de la venta directa de l'obrer), celebrada a la Sala Mazen, al carrer Charenton, on es mostrà partidari de la llibertat de treball i defensà la seva oposició a la supressió de la venta dels mobles pels obrers mateixos. El 8 de desembre de 1891, com a secretari de la Lliga d'Obrers del Moble, assistí a una reunió celebrada a la Sala CHâlet Franc-Comtois, al número 79 del bulevard Picpus, per a tractar temes sindicals. Amb els anarquistes Eugène Job, Lucas i altres, assistí el 8 d'abril de 1893 a una reunió per incitar a l'abstenció en les eleccions de la primavera d'aquell any celebrada al número 40 del carrer Orteaux i a la qual assistiren unes cent-cinquanta persones. L'11 d'octubre de 1893 participà, amb Job, en una reunió al domicili d'Eugène Daguenet, al número 5 del carrer Haies. També era assidu de les reunions que se celebraven a la Sala Château Rouge, al número 21-23 del carrer Vignoles, on assistiren nombrosos anarquistes (Chapin, Daguenet, Dauby, Denechère, Merigeau, Petitjon, Surgand, etc.). El 26 de desembre de 1893 figurava en un registre d'anarquistes de la Prefectura de Policia i en aquesta època vivia al número 3 de passatge Haies. El 26 de febrer de 1894 la policia escorcollà, en presència de sa companya, el seu domicili, al número 62 del carrer Vignoles, i embargà 19 fulls escrits i una foto de grup on era present; aleshores es trobava en tractament mèdic a l'Hospital Tenon, on va ser detingut i traslladat, després de ser fitxat el 27 de febrer en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, a la presó de Mazas sota la acusació de «pertinença a associació criminal», però va ser posat en llibertat el 2 de març de 1894. El 31 de desembre de 1896 figurava en un llistat d'anarquistes de la policia i vivia al número 97 del carrer Haies. El 8 de maig de 1899 va ser esborrat de les llistes d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari parisenc Le Temps del 29 de maig de 1887

- Alexandre Orcelin: El 15 de febrer de 1861 neix a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Alexandre Orcelin. Sos pares es deien Charles Orcelin, teixidor, i Antoinette Belisson. Durant la dècada de 1880 milità en el moviment llibertari de Viena del Delfinat animat per Pierre Martin (Le Bossu) i fou membre dels grups «La Révolte» i «Les Insurgés». Obrer teixidor, en aquesta època participà en totes les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El 25 de novembre de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i Joseph Bernard), va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de pertànyer a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tancat a la presó de Lió (Arpitània) i jutjat el 26 de desembre d'aquell any. El 28 de maig de 1887, arran d'haver repartit propaganda antimilitarista el 20 de març d'aquell any en un cafè als soldats de la guarnició local, va ser condemnat per l'Audiència del departament d'Isèra a un mes de presó per «incitació de militars a la desobediència». En 1888 formà part, amb el també obrer teixidor Davoine i altres, del grup «Les Insoumis». A començaments dels anys 1890 s'incorporà al socialisme encapçalat per Jules Guesde i esdevingué corresponsal local dels periòdics socialistes Le Peuple, de Lió, i L'Action. No obstant això, després de les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre Martin i Jean-Pierre Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels oradors, amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn, d'un gran míting que se celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Cap al 1893 vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb Sébastien Faure. El 23 de juliol de 1898 es casà a Viena del Delfinat amb Thérèse-Victoire Macchietta. Alexandre Orcelin va morir el 3 de desembre de 1900 al seu domicili de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània).

***

El Dr. Sartori entre els indis del Toldo Banhado

- Cesare Sartori: El 15 de febrer de 1867 neix a Vicenza (Vèneto, Itàlia) el metge i antropòleg anarquista Cesare Sartori, també conegut com César Sartori (en portuguès). En 1891, quan estudiava a la universitat, milità en el Partit Revolucionari Anarquista-Socialista (PRAS), organització que pretenia unir totes les forces llibertàries disperses en un únic moviment insurreccional. En 1893 es va llicenciar en medicina per la Universitat de Pàdua. La seva militància en el moviment llibertari li va implicar persecucions i empresonaments. Sembla que va viatjar durant uns quans anys per tot arreu i alguns diuen que conegué Lenin. Seguidor d'Errico Malatesta, però també d'Andrea Costa, era un apassionat de la filosofia (Schopenhauer), de la literatura (Voltaire) i de la poesia (Dante). En 1902, buscant «treball, salut i llibertat», emigrà al Brasil, instal·lant-se d'antuvi a Urussanga (Santa Catarina). Sembla que la malaltia que tenia era tuberculosi i el clima d'Urussanga no li era gens favorable, establint-se definitivament en 1903 a Lages, zona més benigna, on muntà una clínica («Casa de Saúde», Casa de Salut), amb llits i sala d'operacions. L'1 de maig de 1908, gràcies a la seva intervenció, se celebrà a Lages per primera vegada la jornada del Primer de Maig. Tots els diumenges, mentre les classes benestants hi anaven a missa, es reunia amb un grup d'intel·lectuals per celebrar tertúlies. En aquests anys col·laborà en la premsa italiana esquerrana, socialista i sindicalista revolucionària que s'editava al Brasil, especialment en Avanti!, Tribuna Italiana i La Scure, criticant durament la premsa servil al poder i a l'Església Catòlica, tant italiana com brasilera, i redactant articles fortament antimilitaristes. En 1930 s'afilià al Partito Socialista Unitario del Lavoratori Italiani (PSULI, Partit Socialista Unitari dels Treballadors Italians) i en 1933 al Partit Socialista Italià (PSI), però sempre en el sector «anarquitzant» d'aquestes agrupacions polítiques. Va ser íntim amic de l'anarquista Nulo Beccari. Entre els anys trenta i quaranta realitzà diversos estudis antropològics sobre els costums morals dels indis del Mato Grosso (boróros, terenos i caigangues) i del Rio Grande do Sul (coroados), que publicà en diverses revistes, com ara A Voz de Chapecó o O Clarim, arribant a la conclusió que la moralitat dels indígenes, en general, era força superior i que la criminalitat inferior a la dels «blancs civilitzats». Reivindicà per als nadius assistència mèdica permanent, amb la finalitat de combatre les malalties endèmiques i les epidèmies. Molta d'aquesta documentació antropològica i sanitària d'aquests pobles indígenes ha restat inèdita. Exercí la medicina absolutament altruísticament i de franc per als més desfavorits (negres, indígenes i pobres) de Lagues. Cesare Sartori, a resultes d'atendre un client en una freda nit, va morir el 12 de juliol de 1945 de pneumònia a Lages (Santa Catarina, Brasil) i el seu enterrament va ser una manifestació de totes les classes socials, però especialment les més miserables; el seu taüt, per exprés desig seu, va ser portat per membres de la comunitat negra i dels pobres de la ciutat. A Lages existeix un carrer que porta el seu nom i una estàtua a la plaça João Ribeiro.

Cesare Sartori (1867-1945)

***

Notícia de la detenció de Léon Patureau apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 31 de desembre de 1892

- Léon Patureau: El 15 de febrer de 1868 neix a Soye-en-Septaine (Centre, França) l'anarquista Léon Patureau. Sos pares es deien Nicolas Patureau, jornaler, i Solange Brossard, domèstica. Es guanyava la vida treballant de jornaler. El 8 de desembre de 1892 a Bourges (Centre, França), en un judici de revisió d'una pena de l'anarquista Fortuné Henry, va cridar, juntament amb el carboner Pierre Petit, amb qui estava molt unit, «Visca l'anarquia!» quan Henry pujava al cotxe cel·lular; detingut, després d'interrogat, va ser posat en llibertat amb una denúncia per «escàndol injuriós» –aquell mateix dia també van ser detinguts un tal Bedu i Charles Métairie. En aquesta època vivia al barri Justices de Bourges. En 1893 va ser fitxat a Bourges com a «reincident molt perillós». En aquesta època vivia al número 11 del carrer Jean Boucher. L'1 de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb els anarquistes Louis Paret (Baptiste) i Jean Raudet, membres del grup «Les Affamés», a Bel-Air (Farges-en-Septaine, Centre, França), i processats per «associació criminal». En el escorcoll del seu domicili es van trobar nombrosos cartells, periòdics (L'En Dehors, Le Père Pienard, La Révolte, etc.) i fullets anarquistes, i en la seva correspondència una carta a Jean Billot, antic gerent de La Révolte que s'havia instal·lat a Bourges, i una altra a Fortuné Henry. També es van trobar exemplars del periòdic prohibit L'International, que contenia fórmules d'explosius. Al domicili de sos pares també hi havia fullets i cartells anarquistes. No obstant això, mancat de proves per inculpar-lo per «propaganda pel fet», el procurador demanà la seva posada en llibertat i sotmetre'l a vigilància especial. El febrer de 1894 es trobava, amb una companyia de músics ambulants, pel departament de Loiret i el 24 de febrer a Gien i el 27 de febrer de 1894 a Briare, on va ser sotmès a escorcolls. El 20 de desembre de 1932 es casà a Bourges amb Clémentine Moreau, divorciada de Pierre Louis Chartier. En aquesta època treballava de manobre i vivia al carrer de la Butte d'Archelet de Bourges. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Jules Leamire apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 22 de setembre de 1924

- Jules Lemaire: El 15 de febrer de 1874 neix a Amiens (Picardia, França) el propagandista anarquista, antimilitarista i sindicalista, i després comunista, Jules André Lemaire. Era fill natural de l'obrera fabril Geneviève Marie Augustine Régnier i l'infant va ser legitimat pel matrimoni d'aquesta amb l'oliaire Zéphir Augustin Lemaire celebrat el 16 de juny de 1875 a Amiens. En 1892 era tresorer del Sindicat de Ferroviaris. D'antuvi sabater i seguidor del sindicalisme socialista de Jean Allemane, va ser un dels animadors, ja anarquista, de les vagues del sector esdevingudes entre abril i maig de 1893 a Amiens. El seu domicili va ser escorcollat en tres ocasions en 1894 (l'1 de gener, el 26 de febrer i el 7 d'abril) i la policia va trobar fullets i cançons anarquistes, com ara La Chanson du Père Duchesne. En 1895 vivia al número 16 de la plaça Vogel. El 12 de novembre de 1895 va ser cridat a files i incorporat en el 132 Regiment d'Infanteria a Reims (Xampanya-Ardenes, França); sancionat, el 20 d'abril de 1895 va ser destinat a la IV Companyia de Fusellers Disciplinaris a l'Àfrica del Nord, servint fins el gener de 1897 a Algèria. El 20 de gener de 1897 retornà a França i va ser integrat en el 156 Regiment d'Infanteria. El 28 de febrer de 1897, com a fill de vídua, passà a la vida civil i reprengué immediatament la militància llibertària. Demanà el permís per a la reunió pública sobre l'«afer Dreyfus» celebrada el 29 de gener de 1897 a la sala Alcazar on els redactors de La Libertaire Ferrière i Émile Janvion prengueren la paraula i també per a una reunió sobre el mateix tema per al 22 de setembre de 1898 que acabà en violents enfrontaments. En 1898 vivia al número 3 del carrer Motte i era responsable d'una subscripció a favor de les famílies d'una desena de companys condemnes per haver pertorbat una reunió clerical. En aquesta època participava en les reunions de l'anarquista Alexandre Ségard i era un dels distribuïdors del periòdic Le Journal du Peuple de Sébastien Farue. El 20 de maig de 1899 organitzà una conferència de Sébastien Faure a la sala Alcazar sobre l'Església. Segons la policia, a finals de la dècada del noranta va estar en contacte amb una banda de desvalisadors anarquistes i en aquesta època treballava de firaire. El 15 de febrer de 1900 protestà per carta a l'Alcaldia d'Amiens contra l'obligació de demanar permís per a una reunió anarquista que era privada en un cafè. El 28 d'abril de 1900, en una conferència organitzada per la Unió Republicana Democràtica (URD), interpel·là un diputat socialista parisenc sobre les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) ja que els socialistes no demanaven la seva derogació. El 2 de juny de 1901 s'establí, amb altres companys sabaters (Edmond Carpentier, Edmond Pépin, Camille Tarlier i Émilien Tarlier), al número 8 del carrer Saint-Germain d'Amiens, on crearen un taller cooperatiu, la façana del qual decoraren amb cartells i propaganda anarquistes, a més d'una gran pancarta de la Lliga dels Antipropietaris. El 8 de juny de 1901 aparegueren articles sobre aquest tema en els diaris Le Journal d'Amiens i Le Progrès de la Somme. Constantment vigilats per la policia, un gravat sobre Ravachol va ser denunciat. El 3 de juliol de 1901 va ser condemnat, juntament amb Edmond Carpentier i Émilien Tarlier, a dos mesos de presó per «provocació a l'assassinat amb finalitats de propaganda anarquista». L'11 de gener de 1902 va se un dels organitzadors de la conferència de Dubois Desaulle «L'armée, école du crime», celebrada a la sala Alcazar pel grup «La Jeunesse Libertaire» d'Amiens. El 13 d'abril de 1902 portà la contradicció al socialista Charles Gaillet en una reunió pública. El setembre de 1902 va ser detingut amb Edmond Carpentier per trencar un viacrucis a Péronne (Picardia, França), a més de portar el fullet de Charles-Albert Patrie, guerre et caserne. El 9 d'octubre de 1902, quan realitzava com cada any la verema a Épernay (Xampanya-Ardenes, França), es dedicà a vendre el fullet de Johann Most La peste religieuse. En 1903 va anar amb bicicleta a la verema de Cuis (Xampanya-Ardenes, França) amb un balot de fullets, entre ells el de Georges Yvetot Mouveau manuel du soldat. En 9 de juny de 1904 va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratges a l'exèrcit», després d'haver cridat a una tropa de soldats «Fora l'exèrcit! Pila de porcs!». El novembre de 1904, amb Georges Bastien i Alcide Dumont, va ser un dels fundadors del setmanari anarquista del Somme Germinal, editat durant el procés de l'anarquista Alexandre Jacos a l'Audiència del Somme. Els anarquistes d'Amiens van fer accions en suport de Jacob, com ara la manifestació de l'11 de febrer de 1905. Germinal durà fins el 27 de juliol de 1914 i ell en va ser gerent fins a 1906. En aquesta època va ser un dels principals animadors del grup anarquista «La Jeunesse Libre» d'Amiens i de la secció local de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Els membres de l'AIA d'Amiens boicotejaren activament el 14 de juliol de 1905 la Festa Nacional, llançant eslògans antimilitaristes i cantant L'Internationale i La Carmagnole, acció que acabà gairebé en revolta quan s'acostà a l'ajuntament i a la seu del Cercle Militar. L'octubre de 1905 Germinal edità 10.000 exemplars del fullet antimilitarista Aux conscrits, de Georges Bastie, i el novembre d'aquell any la policia escorcollà els locals i va ser detingut juntament amb Bastien. El gener de 1906 ambdós van ser condemnats a nou mesos de presó per l'article «L'antimilitarisme et l'antipatriotisme» aparegut el 31 de maig de 1905. El 21 de febrer de 1906 van ser novament jutjat pel fullet Aux conscrits i ell ser condemnat a 18 mesos i a 15 mesos de presó Bastien i a 1.000 francs de multa cadascun. El 25 de novembre de 1907 va ser novament inculpat per ultratges cap al gendarme Candillon i condemnat a vuit dies de presó. A principis de la dècada dels deu va ser un dels responsables del Comitè de Defensa Social (CDS) d'Amiens. Com a membre del Sindicat de Treballadors del Cuiro jugà un paper destacat durant la vaga dels obrers tintorers de 1911. En 1913 era membre de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i posteriorment del grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). En 1913 sembla que s'instal·là, via Bèlgica, a Anglaterra i quan esclatà la Gran Guerra no va respondre a l'ordre de mobilització, restant al Regne Unit, i essent declarat insubmís el 12 de desembre de 1918. Milità activament amb altres companys revolucionaris al Regne Unit i el 12 de febrer de 1915 cosignà el manifest pacifista «L'Internationale anarchiste et la guerre». Per aquestes activitats, va ser tancat a les presons britàniques. El setembre de 1924 va ser condemnat a sis mesos de presó i a la deportació per no haver-se inscrit com a estranger al Regne Unit i lliurat el març de 1925 a les autoritats frontereres franceses. Després de quatre mesos de presó preventiva, el juny de 1925 va ser jutjat en consell de guerra a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) i condemnat a sis mesos de presó amb llibertat provisional. Entusiasmat per la Revolució bolxevic, en 1928, de bell nou a Amiens, s'integrà en el moviment comunista i milità en l'associació «Amics de l'URSS» i en el Socors Roig Internacional (SRI). En 1935 figurava com a «anarquista militant» en un llistat d'anarquistes del departament del Somme. Entre 1936 i 1939 participà activament en la solidaritat amb la II República espanyola i les víctimes de la repressió franquista. Durant la primavera de 1940 es refugià voluntàriament a la Dordonya, al costat d'un camp de concentració on estaven tancats una quinzena de comunistes de Picardia amb la finalitat de socórrer-los. Posteriorment ajudà el maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la Dordonya, especialment com a recaptador de fons a Sarlat (actual Sarlat e la Canedat, El Perigord, Aquitània, Occitània). En 1945 retornà a Amiens i milità activament en el Partit Comunista Francès (PCF). Recollí ell tot sol més de quatre-mil signatures contra la bomba atòmica. D'educació autodidacta i sensible a la necessitat d'educació dels membres del seu partit, llegà la seva biblioteca a la secció d'Amiens del PCF. En 1954 va caure malalt i va ser hospitalitzat dos anys després. Jules Lemaire va morir el 4 de juny de 1957 al seu domicili, número 31 del carrer Port d'Aval, d'Amiens (Picardia, França) i va ser trobat l'endemà, data en la qual es certificà la seva defunció.

***

Foto policíaca de Salvador Almela López (1914)

- Salvador Almela López: El 15 de febrer de 1885 neix a València (València, País Valencià) l'anarquista Salvador Almela López. Sos pares es deien Antonio Almela i María López. El 14 de gener de 1914, fugint del servei militar, passà a França. Treballà de jornaler al departament d'Erau (Llenguadoc, Occitània) i a Toló (Provença, Occitània). Sense feina retornà a la Península i després d'un temps a Figueres (Alt Empordà, Catalunya), el juny de 1914 retornà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Després passà a la zona de Prada (Conflent, Catalunya Nord) i el juny de 1914 fou fitxat com «anarquista perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de José Borrego Gómez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'abril de 1963

- José Borrego Gómez: El 15 de febrer de 1892 neix a Benaoján (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Borrego Gómez. Sos pares es deien José Borrego i Isabel Gómez. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. L'1 de març de 1934 va ser nomenat tresorer de la junta directiva del Sindicat Únic General de Treballadors, adherit a la CNT, i l'1 de març de 1936 en va ser nomenat president. Durant la guerra civil lluità al front d'Aragó com a caporal del «Batalló Pedro López» de la I Companyia «CNT-FAI», establerta al Cerro de la Cruz de Montoyo (Terol, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, sembla que pogué arribar a Algèria i va ser internat al camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria). Després de la II Guerra Mundial passà a França i s'establí a Riam, on treballà de manobre i milità en la CNT local. Sa companya fou Isabel Benítez Ruiz. Malalt, José Borrego Gómez va morir el 28 de febrer de 1963 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 14 de febrer

Esdeveniments

Capçalera d'El Socialismo

- Surt El Socialismo: El 14 de febrer de 1886 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic El Socialismo. Quincenario socialista, eco de la prensa universal. Primerament sortirà bimensual i després irregularment. Portarà dos subtítols més: «Periòdic socialista» i «Quinzenari comunista anarquista». El periòdic va ser editat per l'anarquista andalús Fermín Salvochea, que havia sortit de presó per la seva participació en la Comuna de Cadis durant l'estiu de 1873. Aquesta publicació anarcocomunista kropotkiana va intentar mobilitzar el moviment anarquista víctima del període repressiu de 1882-1884 i a partir del número 43, del 12 de desembre de 1887, en la redacció estaran representades les «dues escoles anarquistes» (anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes). Va publicar textos de Lafargue, Reclus, George, Lumm, Baz, Joynes, manifests anarcocomunistes i col·lectivistes, circulars de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) i alguns fullets (El Salario, de Kropotkin). Però la publicació serà perseguida per les autoritats, Fermín Salvochea empresonat diverses ocasions i el periòdic finalment deixarà de tirar-se el 12 agost de 1891 després d'haver publicat 76 números. Els projectes de Salvochea de substituir-lo per El Anarquista no van reeixir a causa dels successos de Jerez.

***

Betsabé Espinosa retratada per Nicolás Uribe

- Primera vaga a Fabricato: El 14 de febrer de 1919 es realitza a Medellín (Antioquia, Colòmbia) la primera vaga de les obreres l'empresa tèxtil Fabricato, dirigida i negociada per l'obrera Betsabé Espinosa. Aquesta vaga la van fer les dones sense comptar amb el suport dels seus companys. Betsabé Espinosa, excel·lent oradora, va signar la negociació amb un augment del 40% dels salaris i un acord de 9 hores i 50 minuts de jornada laboral, així com el subministrament d'espardenyes i la promesa del cessament de l'encalçament sexual per part dels caps. També va crear escamots femenins per protegir-se de la repressió policíaca. Aquesta gran vaga va ser la primera feta per dones a Colòmbia.

***

Convocatòria de l'acte

- Conferència de Goldman: El 14 de febrer de 1917 se celebra al local Isländska d'Hortlax (Piteå, Norrbotten, Suècia) la conferència de la destacada anarcofeminista Emma Goldman «Henrik Ibsens Diktning» (La poesia d'Henrik Ibsen). L'acte va ser organitzat per l'anarquista Cercle d'Estudi «Fram» (Endavant) i formava part d'un cicle sobre dramaturgs escandinaus.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic trotskista novaiorquès The Militant de l'1 de febrer de 1931

- Debat sobre la dictadura del proletariat: El 14 de febrer de 1931 se celebra al Labor Temple de Nova York (Nova York, EUA) el debat contradictori «Is the proletarian dictatorship necessary?» (És necessària la dictadura del proletariat?). L'acte va ser organitzat conjuntament entre la trotskista Communist League of America (CLA, Lliga Comunista d'Amèrica) i la revista anarcocomunista Road to Freedom i van ser ponents James P. Cannon, editor de The Militant, òrgan de la CLA, que defensà el «sí», i Warren Starr Van Valkenburgh (Walter Starrett), editor de Road to Freedom, que defensà el «no».

***

La Guàrdia Civil fora de l'Ajuntament de Terrassa després de la rendició dels revolucionaris

- Fets de Terrassa: Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932, a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), grups d'anarquistes prenen aquesta ciutat industrial veïna de Barcelona i proclamen el comunisme llibertari. El 14 de febrer les forces llibertàries van celebrar una reunió on van acordar declarar la vaga general revolucionària com a protesta per les 104 deportacions de revolucionaris sorgides arran dels fets insureccionals de la comarca minera de l'Alt Llobregat i del Cardoner i de la posterior repressió que es va escampar a tot Catalunya, País Valencià i Andalusia. Durant la nit del 15 al 16 de febrer, aquests grups anarquistes i anarcosindicalistes, armats amb pistoles, escopetes i granades, van prendre els punts estratègics de la ciutat. La primera mesura va ser posar setge la caserna de la Guàrdia Civil, on es trobaven aquarterades 80 parelles de guàrdies comandades per un tinent. Altre grup va prendre possessió de l'Ajuntament, hissant la bandera roja i negra i proclamant el comunisme llibertari. A les vuit del matí del 16 de febrer van acudir reforços de guàrdies procedents de Sabadell. La lluita es va generalitzar a partir d'aquest moment, fent-se forts els revolucionaris a la Casa Consistorial. A l'ordre de rendició aquest van contestar que només es rendirien a les forces de l'exèrcit, cosa que van fer a les onze del matí davant d'una companyia de soldats. La insurrecció formava part de l'estratègia anarquista d'homes com Joan García Oliver, que parlava de «gimnàstica revolucionària», com una mena de preparació del proletariat vers el triomf definitiu de la revolució. En el procés que va seguir a aquests fets van ser processats els següents militants anarquistes: Ramon Casarramona, Antoni i Josep Olivares, Ferran Restoy, Manuel Rico, Tomàs Solans, Miguel Hernández, Diego Navarro, Pau Castells, Benet Cadena, Francisco Galán, Joan Blanes, Delfí Badia, Lluís Fortet, Fidel Lechón, Ramon Folch, Ramon Soler, Llorenç Tapiolas, Josep Rimbau, Josep Puig, Daniel Sánchez, i 20 companys més, entre ells Julià Abad, detingut tres mesos després. Les condemnes que es van pronunciar van ser: quatre llibertaris a 20 anys i un dia; sis companys a sis anys i un dia; dos que van ser absolts; quatre que van ser descartats durant el procés, i la resta d'insurgents condemnats a 12 anys i un dia de presó.

***

Església reconvertida en magatzem de redistribució de la col·lectivitat d'Alcanyís

- Fundació de la Federació de Col·lectivitats d'Aragó: Els dies 14 i 15 de febrer de 1937 es du a terme al Teatre Goya de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el primer Congrés Extraordinari de Col·lectivitats d'Aragó, on es funda la Federació de Col·lectivitats d'Aragó. Hi acudeixen 456 delegats col·lectivistes en representació de, segons les fonts, 150.000 a 300.000 col·lectivistes i de entre 275 a 500 col·lectivitats. Segons el reglament acordat, la Federació tenia per missió defensar els interessos dels col·lectivistes, propagar els avantatges del procés col·lectivitzador basat en el suport mutu, tenir cura de les granges d'experimentació i assessorar els agricultors sobre la capacitat de producció dels diversos terrenys posats en producció, preparar tècnicament els joves mitjançant classes especials de capacitació, formar equips de tècnics per aconseguir una producció agropecuària més rendible, fixar les condicions d'intercanvi amb l'exterior establint estadístiques de producció, i crear una Caixa Rural de Resistència per fer front a les necessitats d'ordre financer. La Federació atendria també la instrucció i la cultura general dels associats, mitjançant conferències, cinema, teatre i altres mitjans educatius.

Naixements

Notícia de la condemna de Pierre Labille apareguda en el diari parisenc Le Cri du Peuple del 12 de gener de 1884

- Pierre Labille: El 14 de febrer de 1862 neix a Montcenis (Borgonya, França) l'anarquista Pierre Labille. Sos pares es deien Pierre Labille, fuster, i Joséphine Juvin. Es guanyà la vida com son pare d'obrer fuster i ebenista. El 4 de gener de 1884 va ser detingut al seu domicili, al número 26 del carrer Vauban de Lió (Arpitània), sota el delicte de «complicitat d'amenaces de mort» per un article publicat al número 5 del periòdic anarquista de Lió L'Émeute, del qual portava la gerència. Jutjat, el 9 de gener de 1884 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lió a dos anys de presó, a 100 francs de multa i a vigilància especial durant cinc anys per «amenaces de mort a la magistratura i als jutges» que condemnaren l'anarquista Antoine Cyvoct i com a gerent de L'Émeute de Lió, del qual aparegueren set números entre 1883 i 1884. Purgà la pena a la presó de Saint-Paul. A finals de 1885, segons la policia, s'establí a Algèria. En els anys noranta milità en el grup anarquista de Mustapha (Alger, Algèria) i va ser gendre de l'anarquista Étienne Lemoine. En 1892 participà en la subscripció del periòdic Le Libertaire d'Alger, publicat per Jean Faure. En 1897 vivia a Rouïba (Alger, Algèria) i, segons informes policíacs, l'octubre de 1898 s'instal·là al carrer Michelet de Mustapha. Sempre va estar molt vigilat per la policia. Pierre Labille va ser trobat mort el 14 de desembre de 1898 al seu domicili de Rouïba (Alger, Algèria) per l'algutzir que havia anat a desnonar-lo del seu habitatge després d'haver-se enverinat, sembla que dos dies abans; deixà un escrit amb instruccions sobre les seves darreres voluntats dirigit a un veí.

***

Pietro Gori

- Pietro Gori: El 14 d'agost de 1865 neix a Messina (Sicília, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre «Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses: Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències –més de 400 en un any– pels Estats Units i per Canadà. Durant aquesta època va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones –el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats –va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)–, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. En morir Pietro Gori, el 8 de gener de 1911 a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia), va deixar una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. Pietro Gori està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia).

***

Notícia de la condemna d'Alfred Alasluquétas apareguda en el diari de Montpeller L'Éclair del 20 de juny de 1896

- Alfred Alasluquétas: El 14 de febrer de 1874 neix a l'Escola de Medicina del VI Districte de París (França) l'anarquista Alfred Alasluquétas. Era fill natural de la domèstica Marie Julia Élise Alphonsine Renard i de Laurent Arsène Alasluquétas, baster, i va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 2 d'octubre de 1875 al XVIII Districte de París. Es guanyava la vida com son pare, treballant de baster. En 1892 s'allistà per quatre anys en el 17 Regiment de Dragons de Carcassona (Llenguadoc, Occitània). Després de patir 172 dies de càstig, durant la nit del 25 al 26 de novembre de 1894 abandonà el seu post; jutjat pel Consell de Guerra del 16 Cos de l'Exèrcit per aquest fet, el 21 de desembre d'aquell any va ser condemnat a dos mesos de presó. Recorregué Algèria Francesa (actualment Algèria) com a fotògraf ambulant i va ser condemnat per «estafa». En la segona meitat dels noranta treballà de baster al departament de l'Alt Marne i va ser fitxat com a «anarquista». Durant la primavera de 1896, acabat de sortir d'una hospitalització, la policia informà que era assidu a les reunions del grup anarquista que es reunia al carrer Mabillon del VI Districte de París i, amb altres companys (Fallières, Lévêque, Paul Robinet i Roedel), participava en el sabotatge de conferències religioses de l'església de Saint-Vincent-de-Paul. En les reunions públiques en ocasió de les eleccions municipals, amb Brunet i Georges Butaud, criticà el sufragi universal i els socialistes. El 19 de juny de 1896 va ser condemnat en consell de guerra a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a sis mesos de presó per «temptativa d'extorsió de fons» en perjudici d'un tal Nartus, propietari del cafè Bonnet, i va ser posat en llibertat el setembre d'aquell any. Sembla que es el mateix Alfred Alasluquétas que la policia perseguí per estafes i desvalisaments amb Rebillard. El 7 d'abril de 1898 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Avinyó (Provença, Occitània) a tres mesos de presó per «abús de confiança» i en aquesta època treballava de fotògraf a Nimes (Llenguadoc, Occitània). El seu últim domicili va ser a Cabanas (Provença, Occitània), on treballava de baster. Alfred Alasluquétas va morir el 7 de maig de 1907 a l'Hospital d'Avinyó (Provença, Occitània). No era germà de l'anarquista Raoul Joseph Aimé Alasluquétas.

***

Julia Bertrand (ca. 1935)

- Julia Bertrand: El 14 de febrer de 1877 neix a les Vosges (Lorena, França) la mestra, militant anarquista, antimilitarista, feminista i lliurepensadora Julia Bertrand. Va ser delegada en el Congrés Internacional de Lliurepensadors fet a París entre el 3 el 7 de setembre de 1905. Va col·laborar en el periòdic feminista La Femme Affranchie i més tard en La Vrille, publicat a Epinal per l'anarquista Loquier. Inscrita al «Carnet B»(fitxer d'antimilitaristes), és detinguda el 21 d'agost de 1914 i enviada a un camp de concentració el 4 de febrer de 1915. Com a resultat d'una campanya de protesta, va ser alliberada el 18 de febrer de 1915, però se la va separar de l'ensenyament. Aleshores va passar a exercir a La Ruche, escola llibertària dirigida per Sébastien Faure, fins al seu tancament el novembre de 1917. Julia Bertrand no serà readmesa en l'ensenyament fins a 1925. Va participar activament en la premsa llibertària de l'època (L'En Dehors, L'Idée Libre, Le Libertaire...), i també va militar contra la vivisecció i en la Lliga d'Acció Antialcohòlica. El 17 de març de 1935 impartí la conferència «Le Tabac. Poison de la vie en toutes circonstances» a la seu parisenca de la «Societat contra l'abús del tabac», associació de la qual era vicepresidenta. En 1944 la seva llar parisenca de Noisy-le-sec va ser destruïda per un bombardeig aliat. Julia Bertrand va morir el 25 de març de 1960.

Julia Bertrand (1877-1960)

***

Notícia sobre la detenció de Giorgio Bergia apareguda en el periòdic parisenc La Politique Coloniale del 5 de juliol de 1905

- Giorgio Bergia: El 14 de febrer de 1880 neix a Andonno (Piemont, Itàlia; actualment formà part de Valdieri, Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen Biella (Piemont, Itàlia)– l'anarquista i sindicalista Giorgio Bergia, més conegut com Georges Bergia. Emigrà a París (França) i visqué la número 184 del carrer Saint-Honoré. Es guanyava la vida com a intèrpret i cap de cambrers en un restaurant i fou delegat permanent del Sindicat de Cambrers d'Hosteleria i membre de la comissió executiva de la Borsa de Treball. Va ser, amb altres companys (Émile Coulais, Foray, Foucart, Louis Pauthier, etc.), un dels organitzadors del míting de suport als desocupats celebrat l'11 de juny de 1904 a la Borsa del Treball de París; en aquest míting, en el qual havia de participar Louise Michel i que finalment no va poder venir, va fer una crida a la unitat sindical. En aquesta època, amb Frimat, fou secretari de la Joventut Sindicalista de París. Va ser acusat d'aferrar cartells, sense el corresponent segell exigit per la llei, de la Joventut Sindicalista durant la nit del 17 de novembre de 1904; processat, va ser jutjat el 12 de gener de 1905 pel Tribunal Correccional del Sena. Durant la nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905, a la intersecció dels carrers Rohan i Rivoli de París (França), una bomba va ser llançada contra el seguici oficial del president de la República francesa Émile Loubet i del seu hoste, el rei d'Espanya Alfons XIII, quan sortien del Teatre de l'Òpera de veure Sanson et Dalila. Després d'aquest fet, va ser detingut i empresonat administrativament, juntament amb un grup d'anarquistes catalans (Eduard Borsot, Enric Castells i Josep Prats), per a investigar la seva possible implicació en aquest fet i, posteriorment, més d'un mes més tard, malgrat les queixes de la Lliga dels Drets de l'Home, se li va decretar l'expulsió del país. Altres anarquistes (Caussanel, Bernard Harvey, Charles Malato, Jesús Navarro, Fernando Palacios i Pedro Vallina Martínez) van ser processats per aquest fet. S'establí a Londres (Anglaterra), on muntà un restaurant al número 70 de Cleveland Street. Aquest mateix any participà amb Giuseppe Di Domizio i Errico Malatesta, en una campanya de mítings per protestar contra la repressió desencadenada a Rússia arran de la revolució engegada aquell any. A finals de 1905, en una campanya contra les agències d'ocupació, creà al seu restaurant una «Oficina de Col·locació Gratuïta». El 2 de desembre de 1905 organitzà una reunió per a la creació d'una «Lliga de Resistència» entre els cuiners italians de la ciutat. El seu restaurant també era la seu del secretariat del Sindicat d'Empleat d'Hosteleria i per arribar als treballadors de la restauració fundà, amb l'activista angles M. Clark, el periòdic trilingüe (anglès, alemany i francès) Revue. International Organ for the interests of all Employees in Hotels, Restaurants, Boarding-Houses, etc. En aquesta tasca d'agitació i de lluita contra l'abolició de les agències d'ocupació, li va fer costat Giacinto Ferrarone (Giacomino Giacomini), també del Piemont italià. En la primavera de 1907 vivia al número 199 del carrer Hampstead Road de Londres. Sembla que en els anys trenta i quaranta vivia a Niça (País Niçard, Occitània), on feia d'hoteler, i que pertanyia a la lògia maçònica «Demos». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia administrativa sobre Martín Álvarez Sánchez apareguda en la revista madrilenya La Revista Blanca de l'1 de setembre de 1928

- Martín Álvarez Sánchez: El 14 de febrer de 1881 neix a Fernán Núñez (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista, i després republicà, Martín Álvarez Sánchez, conegut com Chapeta. Sos pares es deien Alfonso Álvarez Romero, jornaler, i Juana Sánchez Crespo. Treballador agrícola al seu poble natal, el 7 d'octubre de 1906 es casà a Fernán Núñez amb Antonia Moral Crespo. Entre el 17 i el 20 d'abril de 1913 assistí com a delegat de Fernán Núñez al Congrés Constituent de la Federació Nacional d'Agricultors d'Espanya (FNAE) que se celebrà a Còrdova (Andalusia, Espanya); aquesta organització pagesa de caràcter anarcosindicalista es mantingué durant un temps al marge de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 9 de novembre de 1920 va ser jutjat, amb Manuel Moyano Ortega, en consell de guerra a Còrdova per insults i repartiment de fulls clandestins. En 1928 estava subscrit a la segona època del setmanari Acción Social Obrera. Órgano de los Sindicatos de la provincia de Gerona adheridos a la CNT. En 1931 va ser delegat del Sindicat de Pagesos de Fernán Núñez al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT que se celebrà al Teatre Conservatori de Madrid («Congrés del Conservatori»). Després de la proclamació de la II República espanyola s'afilià a Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana) i esdevingué bibliotecari. Detingut pels franquistes, el 27 d'abril de 1939 va ser reclòs a la presó de Fernán Núñez. Posteriorment va ser traslladat a Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya) i a Còrdova. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 30 anys de presó. Martín Álvarez Sánchez va morir el 15 de desembre de 1941 d'un atac cardíac –de pneumònia, segons el certificat oficial de defunció– a la presó de San Juan de Mozarrifar de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementir de San Juan d'aquesta localitat.

***

Ángel Pestaña

- Ángel Pestaña Núñez: El 14 de febrer de 1886 neix a Santo Tomás de las Ollas (Ponferrada, Lleó, Espanya) l'influent militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núnez. Fill de miner, va començar a treballar com a peó a les mines de Biscaia. En 1905, per haver defensat la jornada de vuit hores, va haver de marxar a França, i a Marsella va fer de bastaix de moll. Va embarcar de polissó cap a Alger, on va fer d'espardenyer i de rellotger entre 1909 i 1914, alhora que va començar a col·laborar en el periòdic anarquista Tierra y Libertad. L'agost de 1914 va passar a residir a Barcelona on va intervenir com a orador a l'Ateneu Sindicalista i va començar a destacar com a organitzador sindical. Es va alinear amb els anarquistes purs i va ingressar en el grup editor de Tierra y Libertad. En 1915 va participar en el Congrés Internacional de la Pau de Ferrol. Des del 1915 va començar a col·laborar en Solidaridad Obrera, periòdic del qual va ser nomenat administrador en 1916 i director entre 1918 i 1919. En 1916 va haver de romandre exiliat uns mesos a Perpinyà. En nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser president de comitè de vaga durant la vaga general revolucionària de 1917. Va participar en el Congrés de Sants de 1918, on va parlar en el míting de clausura. El juny del 1918 va publicar unes cartes del policia Bravo Portillo que demostraven la seva participació en l'espionatge a favor d'Alemanya i que van provocar-ne l'expulsió del cos. Arran de la vaga de La Canadenca va ser empresonat. En 1919 va assistir al congrés del Teatre de la Comèdia de Madrid. Com a delegat de la CNT va assistir al Segon Congrés de la Internacional Comunista a Moscou, el juny de 1920, on es va abstenir en la votació de les 21 condicions per a l'ingrés a la Tercera Internacional i va votar, juntament amb Lenin i Trockij, la creació de la Internacional Sindical Roja (ISR). Amb aquesta experiència adquirida va acusar els bolxevics d'exercir una dictadura i es reafirmar en la defensa de l'anarquisme i de fer desaparèixer l'Estat. No va poder lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 –completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setanta días en Rusia–, ja que, detingut a Itàlia el novembre de 1920, va ser traslladat a la presó de Barcelona i hi va romandre fins al 1922. El juny de 1922 va assistir a la Conferència de la CNT de Saragossa que volia reconstruir una altra Associació Internacional de Treballadors, i va signar amb Seguí, Peiró i Viadú, la resolució en la qual s'afirmava el paper polític de la CNT. L'agost de 1922 va sofrir un atemptat per part d'elements del Sindicat Lliure a Manresa del qual va sortir greument ferit i la campanya oberta entorn d'aquest fet va determinar en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es va produir entre 1922 i 1923, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu de 1923, època en la qual va tornar a la direcció de Solidaridad Obrera. Durant la dictadura de Primo de Rivera, i fins al 1927, es va alinear clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. En aquests anys va ser empresonat pels seus escrits en Solidaridad Proletaria (1924-25) i en Vida Sindical (1926). Després, a partir del maig del 1927, va defensar l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme es va allunyar de l'anarcosindicalisme de Peiró. El desembre de 1928 va impulsar la creació del grup Solidaritat i va proposar la Unió de Militants per a reconstruir la CNT. Va ser secretari del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de Peiró, entre juny i desembre de 1929, fins que va ser obligat a dimitir; la reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li va permetre tornar a exercir una gran influència i va ocupar de bell nou la secretaria del Comitè Nacional. Amb la proclamació de la Segona República, se'l va confirmar en aquest lloc, entre juny del 1931 i febrer del 1932. El juny de 1932 va ser redactor i signant del «Manifest dels Trenta», fet que li implicarà l'expulsió de la CNT pel sector faista el desembre de 1932. Va participar en la formació de la Federació Sindicalista Llibertària el 1933 i va signar el manifest per la constitució de l'Aliança Obrera, en nom dels Sindicats d'Oposició. Paral·lelament va desenvolupar una intensa activitat com a publicista: col·laboracions en Sindicalismo de Barcelona i en La Libertad de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida. En 1934 es va apartar de l'ortodòxia anarquista, decantant-se pel revisionisme anarcosindicalista, i va fundar el Partit Sindicalista del qual fou president. El febrer de 1936 va començar a dirigir el diari Mañana, òrgan de la Federació Catalana del Partit Sindicalista, i va ser elegit diputat per Cadis, dins del pacte del Front Popular. Durant la guerra civil va residir a Madrid i a Barcelona i va col·laborar molt en El Sindicalista defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l'aproximació a la petita burgesia, alhora que tornava a les files cenetistes. Tot i estar molt malalt encara va participar en la reunió de les Corts a València, el dia 2 d'octubre de 1937. Va ser nomenat vicecomissari general de l'Exèrcit. Ángel Pestaña Núñez va morir l'11 de desembre de 1937 a Begues (Baix Llobregat, Catalunya). És autor de llibres com El Terrorismo en Barcelona (1920), Sindicalismo y Terrorismo (1923), ¿Sindicalismo único? Orientación sobre organización sindical (1921). Lo que vi en Rusia. Lo que pienso de Rusia (1933), La Ciudad (1933), Sindicalismo y Unidad Sindical (1933), El Sindicalismo que quiere y a donde va (1933), Lo que aprendí en la vida. Porqué se constituyó el Partido Sindicalista (1935), ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista? (1936), entre d'altres.

***

Necrològica de Jesús Robles Araneta apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 de febrer de 1963

- Jesús Robles Araneta: El 14 de febrer de 1890 neix a Orna de Galligo (Samianigo, Osca, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Vinebre (Ribera d'Ebre, Catalunya)– l'anarquista i anarcosindicalista Jesús Robles Araneta. Sos pares es deien Jesús Robles i Joaquina Araneta. Quan era infant, sa família s'instal·là a Barcelona (Catalunya). En l'adolescència s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant l'època del pistolerisme, engegat pels generals Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui y Bayones, es va veure obligat a passar a França fugint de la repressió. En 1923 vivia a Sant Joan de Cornièrs (Llenguadoc, Occitània) i entre 1923 i 1928 va fer costat econòmic per a l'edició diària del periòdic Le Libertaire. Participà activament en els complots del moviment anarquista contra la monarquia espanyola. El novembre de 1924 formà part de l'expedició armada de Bera (Navarra) i el 24 juny de 1926 participà en l'anomenada «Sanjuanada», aixecament armant contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península. El gener de 1932 participà en la insurrecció anarquista de Fígols (Berguedà, Catalunya) i novament es va veure obligat a refugiar-se a França. Amb Ramon Bou Canalda i Joan Vidal Fontanet, va ser un dels fundadors del Centre d'Estudis Socials (CES) de Lunèl (Llenguadoc, Occitània). Quan la Revolució d'Octubre de 1934 a Astúries, formà part del grup de companys que es va reagrupar als Pirineus per fer costat els insurgents. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, passà a la Península i s'integrà en les milícies. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat a diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Sant Alari de Belvéser i milità en la Federació Local de Lunèl de la CNT. Malalt, Jesús Robles Araneta va morir el 17 de novembre de 1962 a Sant Alari de Belvéser (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto policíaca de Joan Baret Cabadosa (31 d'agost de 1914)

- Joan Baret Cabradosa: El 14 de febrer de 1892 neix a San Miquel de Fluvià (Alt Empordà, Catalunya) l'anarquista Joan Baret Cabradosa –possiblement el segon llinatge errat per Cabratosa. Sos pares es deien Sinforiano Baret Llavanesa i Anna Cabradosa Niesga. Es guanyava la vida fent de sastre. El 14 de març de 1911, procedent de Figueres (Alt Empordà, Catalunya), on vivia a casa dels pares, arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Després de treballar sis mesos per al sastre Mariani i de residir a l'hotel Sansa de la ciutat, marxà cap a Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord), on residí alguns dies a casa del seu oncle Francesc Cabradosa. Després treballà durant un any i mig per al sastre Agustín Leandro de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). El 12 d'abril de 1913 retornà a Perpinyà, on treballà per a diversos patrons, i s'instal·là al número 46 del carrer de la Fusterie. El 26 de juliol de 1913 es casà amb Tecla Basil a Figueres. El 31 d'agost de 1914 va ser fitxat per la policia francesa com a «propagandista anarquista, però no perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.  

***

André Claudot

- André Claudot: El 14 de febrer de 1892 neix a Dijon (Borgonya, França) el dissenyador, anticlerical i militant anarquista André Claudot. Sos pares es deien Paul François Joseph Claudot, luthier del conservatori de Dijon, i Louise Émilie Fort, cristiana integrista. Alumne de l'escola de Belles Arts de Dijon i becari de l'Escola Nacional d'Arts Decoratives, va freqüentar els anarquistes –especialment Pierre Martin, antic company de captivitat de Kropotkin a Clairvaux– i va lliurar els seus dibuixos per als periòdics anticlericals i llibertaris. Una il·lustració apareguda en Le Libertaire en 1911 li va implicar ser perseguit per la justícia. A Dijon militarà en grups anarquistes, freqüentarà la Borsa del Treball, on lluitarà contra els socialistes (Barabant, Midol), i col·laborarà en la fundació del Comitè de Defensa Social. Fitxat amb el Carnet B per antimilitarista, va ser mobilitzat en 1914, però així i tot, va continuar col·laborant clandestinament durant i després del conflicte en la premsa llibertària, especialment en el periòdic pacifista de Sébastien Faure Ce qu'il faut dire. Acaba la guerra a Sèrbia i és desmobilitzat l'agost de 1919, tornant a Dijon, on es va casar el 15 de novembre de 1919 amb Suzanne Clémence Verriest. Després s'instal·larà a París i continuarà dibuixant per Le Libertaire, Clarté, La Revue Anarchiste, La Jeunesse Anarchiste, etc. La seva passió per l'Orient el porta en 1926 a Xina, on esdevé professor a l'Institut Nacional de les Arts de Pequín i a l'Institut de les Arts de Hang-Txéou en 1928, i tot enmig de la revolució comunista xinesa. En 1930 torna a París i després a Dijon com a professor de l'Escola de Belles Arts el febrer de 1935. Allunyat de l'anarquisme, s'adhereix a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i a la francmaçoneria (lògia Treball). Va formar part a Dijon del grup Amics de l'Espanya republicana. Apartat de l'ensenyament el setembre de 1941 per francmaçó, participa en la resistència dins el Front Nacional i amb l'Alliberament militarà en el Partit comunista. Va denunciar amb força el franquisme i la guerra del Vietnam. Els últims anys de sa vida els dedicarà essencialment a la pintura, creant a la seva casa de Dijon una escola de pintura (L'Atelier). André Claudot va morir el 13 de juny de 1982 a Loeuilley (Alta Saona, França). El cineasta llibertari Bernard Baissat li va consagrar una pel·lícula, Écoutez Claudot (1979).

***

Notícia de la detenció de Claude Charrat apareguda en el diari parisenc La Bataille Syndicaliste del 14 d'octubre de 1913

- Claude Charrat: El  14 de febrer de 1895 neix a Villars (Forez, Arpitània) l'anarquista Claude Marius Charrat. Era fill de Francisque Charrat, miner, i de Claudine Meyer, domèstica. Es guanyava la vida treballant de forjador. Militava en el grup anarquista de Saint-Étienne (Forez, Arpitània) i en el «Foyer Popular» de la ciutat. El 12 d'octubre de 1913 va ser detingut amb Michel Raphaël Bénétierre i Philippe Goy quan distribuïa fullets antimilitaristes –en realitat un extracte d'un discurs d'Aristide Briand de 1900– a la caserna d'infanteria de Rullière de Saint-Étienne i van ser denunciats per «provocació de militars a la desobediència». El 31 d'octubre de 1913 tots tres, militants de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), van ser condemnats pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne a dos mesos de presó. En Les Temps Nouveaux del 15 de novembre de 1913 tots tres protestaren contra la notícia apareguda en L'Humanité de l'1 de novembre on s'afirmava que en el judici no s'havien declarat «llibertaris» sinó antimilitaristes, fet absolutament fals. En 1914 vivia al número 7 del carrer Tiblier Verne de Saint-Étienne. El 16 de desembre de 1914 va ser cridat a files i integrat com a sapador miner en el 7 Regiment d'Enginyers. Claude Charrat va morir el 2 d'abril de 1916 a Ravin de Marson (Beauséjour, Xampanya-Ardenes, França; actualment pertany a Minaucourt-le-Mesnil-lès-Hurlus) de greus ferides al ventre resultat de l'explosió quan treballava a primera línia del front. Va ser condecorat amb la Creu de Guerra i la Medalla Militar. El 23 de març de 1922 les seves restes van ser enterrades al cementiri del Soleil de Saint-Étienne.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 13 de febrer

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Míting en protesta per les execucions de Jerez: El 13 de febrer de 1892 se celebra a la Sala Commerce de París (França), al número 94 del Faubourg du Temple, un míting en protesta per les execucions de quatre anarquistes (José Fernández Lamela, Manuel Fernández Reina, Manuel Silva Leal i Antonio Zarzuela Granja) tres dies abans a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya), acusats de participar en la revolta llibertària pagesa del mes anterior. El míting va ser organitzat pels moviments anarquista i socialista revolucionari. Van intervenir Édouard Couturier, Gustave Leboucher, Pierre Martinet, Jacques Prolo i Joseph Tortelier, entre d'altres. A l'acte assistiren unes sis-centes persones que ompliren el local i a la sortida es van vendre exemplars del periòdic anarquista Le Conscrit, que va una crida a la deserció dels soldats. L'acte va ser estretament vigilat per la policia.

***

Portada del primer número d'A Propaganda

- Surt A Propaganda: El 13 de febrer de 1894 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic A Propaganda. Anarchista. Estava editat per Francisco Borges Espirito Santo. Setmanari d'antuvi, després passà a ser quinzenal. Tractà temes d'allò més variat: feminisme, antimilitarisme, propaganda anarquista, història del moviment llibertari, teoria àcrata, propaganda pel fet, notícies locals i internacionals, repressió, sindicalisme, antiparlamentarisme, educació integral, ressenyes de llibres, anticlericalisme, etc. Trobem textos de Mikhail Bakunin, Raul Brandão, Mauricio Charnay, Trindade Coelho, Caldas Cordeiro, Corisco, Cunha, Hector Depasse, Pedro Estevam, Matheus Ferreira Ruivo, Emigdio Garcia, Jean Grave, Piotr Kropotkin, Eduardo Maia, Errico Malatesta, Fernando Martins de Carvalho, Julio Augusto Martins, Oliveira Martins, Adelino Neves, Ramalho Ortigão, Paulí Pallàs Latorre, Zéphyrin Raganasse, Antonio de Serpa, Stepniak, Miguel Thivars, Vaillant i Oscal Wilde, entre d'altres. En sortiren 61 números, l'últim el 30 de juny de 1895.

***

Funeral de Kropotkin

- Funerals de Piotr Kropotkin: El 13 de febrer de 1921 Piotr Aleksejevic Kropotkin és enterrat al cementiri de Novo-Devichy (Moscou, Rússia), havia mort el 8 de febrer. Els funerals de Kropotkin van ser l'escenari de l'última manifestació en massa anarquista a la Rússia bolxevic. Sota la pressió dels llibertaris, els presoners anarquistes van obtenir permís per assistir a les exèquies i, després, van retornar a les presons. Una multitud de cent mil persones va seguir el taüt fins el cementiri. Les banderes negres es van desplegar i les pancartes proclamaven lemes com «Autoritat s'oposa a llibertat» o «Els anarquistes demanen ser alliberats de la presó del socialisme». Al cementiri, diversos oradors, com ara Emma Goldman, Isaac Steinberg, o Aron Baron –afusellat pels comunistes poc després– van retre l'últim homenatge al pensador anarquista.

Funerals de Piotr Kropotkin

***

Cartell de l'homenatge

- Homenatge a Ángel Pestaña: El 13 de febrer de 1938 es ret, al teatre Fuencarral de Madrid (Espanya), un homenatge al destacat militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núñez en commemoració del seu naixement. Pestaña havia mort poc abans, l'11 de desembre de 1937. Organitzat pel Partit Sindicalista (PS), a l'acte van ser convidats tots els partits polítics i totes les organitzacions obreres, tant marxistes com llibertàries. Hi van intervenir Eduardo Paz Samper, per les Joventuts Sindicalistes (JS); Miguel Torres, per la Joventut Republicana (JR); José Luis Leda, per la Joventut Socialista Unificada (JSU); Francisco Bartolomé, per Izquierda Federal (IF); i Justo Feria, pel Partit Democràtic Federal (PDF). Després Valentín de Pedro llegí alguns articles publicats per Pestaña en El Sindicalista i l'actriu Carmen Seco Cea diversos versos dedicats a la mort del sindicalista. També van intervenir José Robusté, pel Comitè Nacional del PS; Luis Santiago, pel Partit Comunista d'Espanya (PCE); Régulo Martínez, pel Front Popular; José García Pradas, per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Miguel San Andrés, en nom del Partido de Izquierda Republicana (PIR); i Pablo Sancho, en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per acabar, Valentín de Pedro llegí unes pàgines de Natividad Adalia, director d'El Sindicalista, i Edmundo G. Acebal, en representació del Comitè Local del PS, resumí l'acte.

Homenatge a Ángel Pestaña (13 de febrer de 1938)

Naixements

Geertruida Agneta Muysken

- Geertruida Agneta Muysken: El 13 de febrer de 1855 neix a Hillegom (Holanda Meridional, Països Baixos) l'escriptora, lliurepensadora i intel·lectual llibertària i feminista Geertruida Agneta Muysken, coneguda com Truus Kapteyn-Muysken. Sos pares es deien Antoine Charles Muysken, notari i alcalde d'Hillegom, i Constance Susanna Commelin, i tingué 12 germans i germanes dels quals només van sobreviure quatre germanes i dos germans. Nascuda en una família benestant, sa mare va morir quan tenia nou anys i son pare quan en tenia 13. Va fer els estudis secundaris a l'Hogere Burgerschool (HBS, Escola Cívica Superior) de noies d'Haarlem (Holanda Septentrional, Països Baixos). En aquesta època es va veure molt influenciada per Helena Mercier, mestra, escriptora i feminista liberal, pionera del treball social, amb qui sempre va mantenir contacte. Entre 1878 i 1880 va fer classes particulars amb l'escriptor Willem Doorenbos, qui la va introduir en la literatura, la filosofia i el pensament social. El 21 de desembre de 1880 es casà amb l'enginyer mecànic Albertus Philippus Kapteyn, amb qui va tenir dues filles (Olga i May) i un fill (Albert) –va practicar conscientment el control de natalitat. Després del matrimoni la parella s'instal·là a Londres (Anglaterra), on ell treballava a la Westinghouse Brake Company. A Londres continuà amb els seus estudis i va conèixer reputats intel·lectuals, especialment Sarah Grand, Piotr Kropotkin i Bernard Shaw. També entrà a formar del grup de dones radicals del Pioneer Club i de l'organització de lliurepensament West London Ethical Society (WLES, Societat Ètica de West London). El juliol de 1894 va publicar el seu primer article («A plea for moral education») al setmanari Shafts. Molt influenciada per l'obra del filòsof Jean Marie Guyau, es dedicà a la seva divulgació entre la classe treballadora i ensenyant les seves idees ètiques als infants a la Freethinkers Sunday School. En 1898 publicà a Londres en una edició popular la seva traducció a l'anglès de l'obra de Guyau Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction (A sketch of morality independent of obligation or sanction). En 1899 va publicar, sota el pseudònim GK, el seu primer article en neerlandès en el periòdic De Kroniek del socialdemòcrata Pieter Lodewijk Tak. Posteriorment publicà sovint en altres publicacions, com ara Belang en Recht, De Nieuwe Gids i De XXe Eeuv. En 1899, com a membre de la delegació holandesa, va participar en el Congrés Internacional de Dones celebrat a Londres. Després de viure vint anys a Anglaterra, en 1900 la parella visqué uns anys a Zuric (Zuric, Suïssa), on es convertí en la promotora d'un grup de reforma social format per intel·lectuals, artistes, refugiats revolucionaris i estudiants russos i polonesos. En 1907 es publicà a Amsterdam el seu llibre Affirmatie. Lijnen eener levensbeschouwing, recull de diferents assajos on palesava les seves variades idees filosòfiques (positivisme, utilitarisme, transcendentalisme, socialisme, anarquisme, espiritisme, teosofia, feminisme, etc.). En 1908 retornà amb son company als Països Baixos i la seva casa del barri d'Scheveningen de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) es convertí en un centre de reunió de la intel·lectualitat llibertària i socialista (Hendrik Petrus Berlage, Bartholomeus de Ligt, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Bernard Reyndorp, Clara Gertrud Wichmann, etc.). Participà activament en diverses associacions, com ara la Vereeniging voor Vrouwenkiesrecht (Associació per al Sufragi de les Dones), la qual acabà abandonant perquè la considerava «mancada de principis», o el Nationaal Comité voor Moederbescherming en Sexueele Hervorming (Comitè Nacional per a la Protecció de la Mare i la Reforma Sexual), del qual en 1914 es convertí en membre de la junta. En 1909 publicà Geestelijke evolutie en het geval Ferrer, sobre el cas de Francesc Ferrer i Guàrdia i en 1914 un assaig sobre maternitat i reforma sexual en el llibre de diversos autors Moederschap, sexueele ethiek. Fou membre de l'associació de lliurepensament De Vrije Gedachte (DVG, El Lliure Pensament), més coneguda com «De Dageraad» (Alba), on destacà sobretot pel seu ateisme. En 1915 va pronunciar a Zwolle (Overijssel, Països Baixos) la conferència «Guerra i orientació espiritual» i l'any següent un discurs en el congrés «Educació moral sense dogma religiós» a Rotterdam. En 1916 també publicà Levensrichting van dezen tijd. Verzamelde opstellen. A partir de la Gran Guerra les seves idees es decantaren totalment pels pensaments anarquista i antimilitarista, intentant escampar aquestes idees en els cercles socialistes. En 1918 publicà el llibre Oorlog en geestesrichting, on exposà les seves idees antimilitaristes i morals, i el fullet Waarschuwing aan de vrouwen van Nederland, dirigit a les dones. En 1919 s'integrà en la Bond van Revolutionair-Socialistische Intellectuelen (BRSI, Unió d'Intel·lectuals Socialistes Revolucionaris). Malalta, Geertruida Agneta Muysken va morir el 5 de setembre de 1920 en una institució psiquiàtrica d'Arnhem (Gelderland, Països Baixos) i va ser incinerada a Westerveld (Drenthe, Països Baixos). Pòstumament, en 1921, es publicà, amb una nota biogràfica de l'anarquista Bernard Reyndorp, la seva obra Revolutie en weder-geboorte. Na gelaten handschrift, on exposà les seves idees anarcoindividualistes. La seva filla Olga Fröbe-Kapteyn fou una destacada espiritualista i teòsofa, creadora de les trobades Eranos a la seva casa d'Ascona (Ticino, Suïssa).

Foto policíaca de Joseph Dubois

- Joseph Dubois: El 13 de febrer de 1870 neix a Golta (Mykolàïv, Ucraïna) –algunes fonts citen Odessa (Odessa, Ucraïna)– l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», Jean Jules Dubois, conegut com Joseph Dubois. Sos pares es deien Joseph Dubois, descendent d'una vella família hugonota francesa, i Christine Boutinsky. Emigrà a França i, després de servir en la Legió Estrangera gala, treballà com a mecànic d'automoció per a diversos patrons. Arran del robatori d'una església, va estar tancat un temps a la presó de Fresnes. En 1908 muntà a Courbevoie, amb altres companys anarquistes, un garatge cooperatiu. Més tard, amb el suport del milionari anarquista Alfred Fromentin, construí un garatge a les parcel·les de «Le Nid Rouge», a Choisy-le-Roi. Estava casat i tenia quatre fills. Amic de l'anarquista il·legalista Jules Bonnot, al seu garatge aprengué a conduir automòbils i fou un dels seus millors refugis quan fou perseguit per la policia. Ben informada la policia, el 28 d'abril de 1912 un escamot d'una quinzena d'agents irromprà al seu taller quan treballava i caurà mort a trets després d'alertar a crits Bonnot. 

Joseph Dubois (1870-1912)

***

Foto policíaca d'Émile Maince (1894)

- Émile Maince: El 13 de febrer de 1874 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) l'anarquista Émile Maince. Sos pares, no casats, es deien Eugène Victor Maince, obrer rematador, i Rosine Débrosse, jornalera. Es guanyava la vida com a restaurador d'objectes artístics i de porcellana. El 9 de desembre de 1891 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França) a tres setmanes de presó per «vagabunderia». L'11 de març de 1893 el Tribunal de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) el condemnà a un mes de presó per «mendicitat i ultratges a agents». El 6 de gener de 1894, a resultes de les grans agafades antillibertàries engegades arran de la posada en pràctica de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser fixat com a anarquista a París (França). El 20 de març de 1894 va ser jutjat per «robatori» davant la IX Tribunal Correccional del Sena i va ser condemnat a sis mesos de presó i a dos anys d'assignació de residència. En 1894 vivia al número 12 de l'avinguda de Saint-Ouen i va ser sortejat i declarat apte per al servei militar. El 5 de maig de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó per «possessió d'arma prohibida». El 21 de setembre de 1894 el Tribunal Correccional de Caen (Normandia, França) el condemnà a 40 dies de presó per «robatori i apologia de fets criminals». El 6 de juliol de 1895 el Tribunal Correccional del Sena el condemnà a una multa de 100 francs per «infracció a la policia ferroviària». El 14 de novembre de 1895 s'integrà en el II Batalló d'Artilleria i va ser llicenciat sis dies després per «astigmatisme als dos ulls». El febrer de 1896 va ser detingut a París acusat de còmplice de l'anarquista Paul Laberie en la fabricació de moneda falsa que es distribuïa a Brussel·les (Bèlgica). Poc després, l'agost del mateix any, va ser detingut a París, amb la planxadora Marthe Vandrenne, pel mateix delicte. El 16 de maig de 1903 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Versalles (Illa de França, França) a tres mesos de presó per «cops, ultratges i rebel·lió als agents». El 3 de març de 1915 va ser integrat pel consell de revisió al servei actiu i el 29 d'abril de 1915 enviat al 106 Regiment d'Infanteria i el 25 de maig de 1916 al 48 Regiment d'Infanteria. El 16 de febrer de 1917 va ser llicenciat temporalment per tuberculosi. Entre el 29 d'abril de 1915 i el febrer de 1917 lluità al front contra Alemanya. Émile Maince va morir el 6 de juny de 1917 al seu domicili de Clichy (Illa de França, França).

***

Tomba d'Ariodante Barsotti

- Ariodante Barsotti: El 13 de febrer de 1876 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ariodante Barsotti. Era fill d'Antonio Barsotti i d'Erminia Gemignani. Es guanyava la vida treballant de sastre. D'antuvi republicà, després de col·laborar amb Alberto Mario Lazzoni, ambdós es passaren a l'anarquisme, esdevenint militants força actius. Participà activament en les insurreccions de gener de 1894 i el 26 de febrer d'aquell any va ser condemnat en consell de guerra per un Tribunal Militar a 10 anys de presó i a tres anys de vigilància especial per «pertinença a associació criminal i incitació a la guerra civil». Arran d'una amnistia, el 26 de setembre de 1895 va ser posat en llibertat. Continuà militant sense destacar en el moviment anarquista i seguí vigilat per les autoritats. Sa companya fou Amelia Baratta. Ariodante Barsotti va morir el 31 de maig de 1912 a Carrara (Toscana, Itàlia) i va ser enterrat al cementiri Monumentale Marcognano de la ciutat.

***

Notícia sobre la condemna de Raoul Lenôtre apareguda en el diari parisenc Le Temps del 6 de desembre de 1923

- Raoul Lenôtre: El 13 de febrer de 1883 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Raoul Émile Lenôtre, conegut com Beaudoin. Era fill de Louis Auguste Hippolyte Lenôtre (Le Nôtre) i d'Héloïse Euphrasie Alexandrine Vivran, vídua des de 1880 del mariner Pierre Victor Joseph Beaudouin, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni dels pares el 7 d'agost de 1885. El 4 d'abril de 1908 es casà amb Madelen Marie Alphonsine Herubert. El març de 1912 fou, amb Louis Parisot, un dels principals animadors del grup «Les Amis de La Bataille Syndicaliste» de Le Havre; aquest grup, format per una cinquantena de militants, distribuí el periòdic i organitzà reunions públiques, festes i excursions, i tingué una gran influència en la Joventut Sindicalista. El 26 d'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament del Sena Inferior. Descarregador del moll de professió, després de la Gran Guerra, fou un dels membres més destacats de la tendència minoritària en el si de la Unió Local de Le Havre de la Confederació General del Treball (CGT) i del Sindicat de Treballadors del Port. L'abril de 1920 fou un dels fundadors, amb Georges Burgat, Julien Goirand, Raymond Lachèvre, Jean Le Gall, A. Lemonnier, Henri Offroy, del Grup Llibertari Comunista o Grup Llibertari Le Havre (GLH), adherit a la Federació Anarquista (FA). Membre influent dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), el 17 de gener de 1922 va ser nomenat secretari adjunt dels estibadors i, poc després, adherí a través d'una votació l'organització a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En aquesta època portà a terme una intensa activitat sindical als molls, desencadenant diversos moviments de vagues de baixa productivitat (grèves perlées) encaminats a obligar els patrons a signar un nou contracte laboral. Amb Auguste Hervieu, participà activament en la gran vaga dels metal·lúrgics. El 21 de febrer de 1922 fou un dels obrers que promogué l'alentiment de la càrrega de municions a bord del vaixell Francisca, que va fer que vuitanta obres es retiressin del carregament. Detingut després de l'escaramussa sagnant del 26 d'agost de 1922, un cop lliure va promoure la votació entre els descarregadors del moll del projecte atiat pel militant llibertari Jean Le Gall que exigia a la CGTU no adherir-se a la Internacional Sindical Roja (ISR) sense mantenir certes reserves. Un informe del cap de la Brigada Núm. 1 de la policia de Le Havre el qualificà d'«orador mediocre, però violent». A començament de 1923 va ser reelegit secretari adjunt dels estibadors i a partir de l'estiu rellançà l'agitació als molls. Estretament vigilat per la policia, el 15 de novembre de 1923 va ser processat i condemnat el 4 de desembre pel Tribunal Correccional de Le Havre a sis mesos de presó per «entrebancar la llibertat del treball». Un cop lliure, encara que restà a Le Havre, sembla que va abandonar en aquesta època la militància sindical. No obstant això, en un informe policíac del 9 de juliol de 1935 diu que «és sempre un militant actiu, propagandista revolucionari, de tendència netament llibertària i que exerceix influència entre els treballadors del moll». El 7 d'octubre de 1937 es casà a Le Havre amb Fernande Simone Charlotte Fabbe, de qui es va divorciar en 1943. Encara que restà fidel al pensament llibertari, quan esclatà la II Guerra Mundial, abandonà tota mena de militància. Raoul Lanôtre va morir el 2 de gener de 1950 a Le Havre (Alta Normandia, França).

***

Notícia de la detenció de Marius Hanot apareguda en el diari parisenc La Presse de l'11 de maig de 1920

- Marius Hanot: El 13 de febrer de 1888 neix a Penin (Nord-Pas-de-Calais, França) l'escriptor i anarquista partidari dels soviets Marius Hermant Émile Hanot. Era fill d'Hermand Ulsmart Joseph Hanot i de Berthe Hortense Adèle Dupont, i tingué com a mínim un germà, Gabriel Hanot. Es guanyava la vida treballant a la Companyia General d'Òmnibus i freqüentà els cercles literaris i anarquistes. En 1910 col·laborà amb contes en Comoedia i en 1912 en Le Frou-Frou i Le Soleil. L'octubre de 1912, amb els escriptors llibertaris Blaise Cendrars i Adolf Schenk (Emil Szittya), publicà el primer i únic número (gratuït) de la revista anarquista Les Hommes Nouveaux. Revue Libre, tercera sèrie en llengua francesa de la revista alemanya Neue Menschen (Homes Nous), publicada en 1911 a París per Emil Szittya. En aquest número aparegué anunciat el fullet de Marius Hanot «Salomon [Salomé] et le Marquis de Sade» que sembla que no va ser publicat. A partir d'aquesta publicació Cendrars i Hanot pareix que ja mai no es relacionaren. En 1912 col·laborà en Le Supplément del diari La Lanterne. Partidari dels soviets llibertaris, va ser un dels instigadors de la creació d'una secció anarquista de la Internacional Comunista a França. El 18 de gener de 1913 es casà a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) amb Palmyre Clémence Dumez, de qui va enviudar, i acabà casant-se posteriorment amb Paule Henriette Cocat. Quan la Gran Guerra va ser enviat al front com a tinent d'artilleria al comandament d'una bateria i un cop desmobilitzat en 1919 se li atorgà la «Creu de Guerra». En 1919 era membre de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) i gerent (secretari general) del seu òrgan d'expressió Le Combattant, a més de col·laborar en L'Internationale Communiste, de Raymond Péricat, i Revue Républicaine. El setembre de 1919 assistí com a ponent de la Comissió Internacional en el Congrés de l'ARAC celebrat a Lió (Forez, Arpitània). Partidari de la Revolució russa, va ser membre de la Secció del XIII Districte de París del Partit Comunista (PC) d'Alexandre Lebourg i de Raymond Péricat; aquest partit, sorgit en el si de la Confederació General del Treball (CGT) i partidari dels soviets de la Revolució russa, intentà crear una nova tendència dins del moviment llibertari, el «sovietisme», en la qual militaren destacats anarquistes i militants de la ultraesquerra marxista (Émile Chauvelon, Émile Giraud, Ernest Girault, Alexandre Lebourg, Raymond Péricat, Louise Roblot, etc.). En 1919 va publicar Soviet ou Parlement. El 27 d'octubre de 1919 va fer la conferència «L'action du Parti Communiste et la Révolution russe» a la Sala Anglarès del XIX Districte de París. No obstant tot això, aquesta tendència creà profundes divergències entre el moviment anarquista i en el I Congrés del PC, celebrat entre el 25 i el 28 de desembre de 1919, aquestes es palesaren i l'organització prengué el nom de Federació Comunista dels Soviets (FCS), de la qual ell va ser nomenat secretari i Lebourg secretari adjunt. Aquesta federació, i el seu òrgan d'expressió Le Soviet, en el qual col·laborà, sobrevisqueren fins a maig de 1921. La minoria que havia restat dissident de la nova orientació (Henri Bott, Camille Fabre, Étienne Lacoste, Jacques Sigrand, etc.) s'escindí el 6 de febrer de 1920, recreant el PC i el seu òrgan Le Communiste, que perdurà fins març de 1921. El 23 de febrer de 1920 Marius Hanot va escriure a Vladímir Ílitx Lenin per informar d'aquesta escissió, carta enviada a Amsterdam (Països Baixos), però que va ser interceptada per la policia i lliurada al jutge d'instrucció. En aquesta època fundà, amb Henri Barbusse, el grup «Les Réfractaires», de reclutes i de desmobilitzats de l'exèrcit. L'1 d'abril de 1920 la policia va escorcollar el seu domicili, al número 60 del carrer de la Colonie del XIII Districte de París, i segrestà nombrosa documentació (correspondència, articles, exemplars de Le Soviet, manifests de l'ARAC i de la III Internacional, galerades de L'Antimilitariste i els estatuts del Buró Internacional Antimilitarista d'Amsterdam. En aquesta època treballava d'empleat als «Stocks Américains» d'Aubervilliers (Illa de França, França). En 1920 col·laborà en L'Éveil des Jeunes. El 9 de maig de 1920 prengué la paraula en un míting davant dues-centes persones a Troyes (Xampanya-Ardenes, França), on va fer apologia de la Rússia soviètica i una crida a la vaga general a França, sempre acompanyada de sabotatges, i d'una insurrecció que portaria el triomf de l'Exèrcit Roig. Dos dies després, va se detingut i acusat de «complot contra la seguretat de l'Estat». Aquest cas va ser aprofitar per les autoritats per neutralitzar la gran vaga dels ferroviaris i de l'esquerra revolucionària. Aquell mateix mes, més d'una vintena de militants va ser detinguts i tancats preventivament a la presó parisenca de La Sante; la instrucció d'aquest cas, va ser portada pel jutge Jousselin i les organitzacions obreres portaren una important campanya de suport als incriminats –el 7 de març de 1921 Henri Barbusse publicà una llarga carta de denúncia de la seva situació en L'Humanité. El 27 de novembre de 1920 el cas referent a «maniobres anarquistes» va ser sobresegut i el cas referent a «complot contra la seguretat de l'Estat» portà el sobreseïment de 12 dels inculpats (Chaverot, Courage, Dejonkère, Delagrange, Gautier, Lévêque, Midel, Olivier, Rey, Sirolle, Toti i Verdier), mentre altres 12 va ser jutjats a partir del 28 de febrer de 1921 per l'Audiència del Sena, entre ells Marius Hanot, però el 17 de març de 1921 el jurat pronuncià un veredicte d'absolució general. El 10 de febrer de 1921 va presidir una reunió del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR). El 18 de febrer de 1922 parlà, juntament amb Léo Poldès, en una reunió de la XX Secció de l'ARAC, celebrada a la Sala Babeuf de La Bellevilloise de París. El 19 d'octubre de 1922 parlà, amb altres companys, en una reunió pública i contradictòria de suport del comunista André Marty, aleshores empresonat, celebrada al Préau des Écoles de París. En 1923 col·laborà en L'Humanité i entre 1923 i 1924 en La Vague. Poc després desaparegué de l'escena política i dels informes policíacs. Els últims anys de sa vida regentà un petit comerç de llibres, papereria, material d'oficina i venda de diaris. Marius Hanot va morir el 28 de juliol de 1958 al seu domicili, al número 76bis del carrer Bobillot, del XIII Districte de París (França).

Georges Simenon

- Georges Simenon: El divendres 13 de febrer de 1903 neix a la Rue Léopold de Lieja (Valònia, Bèlgica), però va ser inscrit en el registre civil com nascut el 12 perquè sa mare era supersticiosa, el periodista i escriptor belga en llengua francesa i simpatitzant llibertari Georges Joseph Christian Simenon. Va ser un novel·lista d'una fecunditat extraordinària, amb 192 novel·les publicades sota el seu nom i una trentena d'obres aparegudes sota 27 pseudònims. S'han venut més de 500 milions d'exemplars dels seus llibres. Va ser el primer fill de Désiré Simenon, comptable en una oficina d'assegurances, i d'Henriette Brüll, mestressa. Al 1905, la família es va mudar a la Rue Pasteur (actualment Rue Georges Simenon) al barri de Outremeuse. Trobem la història del seu naixement al començament de la seva novel·la Pedigree. La família Simenon era originària del Limburg belga, una regió de terres baixes properes al riu Mosa, cruïlla entre Flandes, Alemanya i els Països Baixos. La família de la seva mare era també originària de Limburg, però del costat holandès, regió plana de terres humides i de boires, de canals i de granges. Pel costat de la seva mare, descendia de Gabriel Brühl, camperol i criminal de la banda dels verts-boucs que va assotar Limburg a partir de 1726, desvalisant granges i esglésies sota el règim austríac, i que va acabar penjat al setembre de 1743 al patíbul de Waubach. Aquesta ascendència explica tal vegada el particular interès del comissari Maigret per les gents senzilles convertides en assassins. En setembre de 1906 va néixer el seu germà Christian, qui serà el fill preferit de sos pares, fet que va marcar profundament a Georges. Aprèn a llegir i a escriure als tres anys a l'Escola Sainte-Julienne per a pàrvuls. Al 1908 comença els seus estudis primaris a l'Institut Saint-André, on sempre se situa entre els tres primers llocs de la seva classe, durant els sis anys que hi va passar. En 1911, la família s'instal·la en una gran casa a la Rue de la Loi on la sa mare lloga habitacions a llogaters, estudiants o passants, de diversos orígens (russos, polonesos, jueus o belgues). Això va ser per al jove Georges una extraordinària obertura al món. Al 1914, entra al col·legi jesuïta de Saint-Louis. Durant l'estiu de 1915, amb 12 anys, té la seva primera experiència sexual amb una noia de quinze anys, el que serà per a ell una veritable revelació, completament oposada a l'adoctrinament de castedat impartit pels pares jesuïtes. Simenon prefereix, d'altra banda, ingressar al col·legi Saint-Servais especialitzat en ciències i en lletres i on va passar els següents tres anys escolars. No obstant això el futur escriptor va ser sempre relegat pels seus companys més adinerats; si al col·legi dels jesuïtes Simenon es va allunyar de la religió, al col·legi Saint-Servais, Simenon va trobar suficients raons per a odiar als rics, qui li van fer sentir la seva inferioritat social. Al juny de 1918, prenent com pretext els problemes cardíacs del son pare, decideix abandonar definitivament els estudis, sense participar en els exàmens finals; se succeeixen diversos treballs ocasionals sense futur (aprenent de forner, encarregat de biblioteca). Al gener de 1919, en obert conflicte amb sa mare, debuta com a reporter al diari La Gazette de Liège (La Gaseta de Lieja). Aquesta etapa periodística va ser per al jove Simenon, amb 16 anys, una experiència extraordinària que li va permetre conèixer els amagatalls d'una gran ciutat, tant de la política com de la criminalitat; així mateix, va poder endinsar-se a la vida nocturna, va conèixer els ambients marginals i va aprendre a redactar de manera eficaç. Va escriure més de 150 articles sota el pseudònim G. Sim. Durant aquest període es va interessar particularment en les investigacions policíaques i va assistir a conferències sobre el mètode policiacocientífic impartides pel criminalista francès Edmond Locard. En 1919 va redactar la seva primera novel·la Au pont dês Arches, publicada al 1921 sota el seu pseudònim de periodista. A partir de novembre de 1919, publica també les primeres de les seves 800 columnes humorístiques, sota el pseudònim de Monsieur Le Coq (fins al desembre de 1922). Durant aquest període, aprofundeix el seu coneixement de l'ambient nocturn, de les prostitutes i les borratxeres. Als seus recorreguts, troba anarquistes, artistes bohemis, així com a assassins. Freqüenta també un grup artístic, denominat «La Caque», on coneix a una estudiant de Belles Arts, Régine Renchon, amb qui es casarà al març de 1923. Després de la mort de son pare, en 1922, fuig i s'instal·la a París amb Régine Renchon. A París duu una «vida d'artista», descobrint aquella gran capital i aprenent a estimar-la pels seus deliris, els seus desordres i les seves delícies. Es llança al descobriment dels seus cafès, els seus comerciants de carbó, les seves pensions, els seus hotels lamentables, les seves fàbriques de cervesa i les seves fondes. Comença a escriure sota diferents pseudònims i la seva creativitat li assegura un èxit financer immediat. En 1928, inicia un llarg viatge en gavarra que aprofita per als seus reportatges. D'aquesta manera descobreix el mar i la navegació, que serà una constant al llarg de tota sa vida. En 1929 decideix emprendre un viatge pels canals de França i fa construir un vaixell, l'Ostrogoth, on viurà fins al 1931. En 1930, en una sèrie de novel·les curtes escrites per a «Détective», per encàrrec de Joseph Kessel, apareix per primera vegada el personatge del comissari Maigret. En 1932, inicia una sèrie de viatges i de reportatges sobre Àfrica, Europa oriental, la Unió Soviètica i Turquia. Després d'una llarga travessia pel Mediterrani, s'embarca en un viatge al voltant del món entre 1934 i 1935. En les seves escales efectua reportatges, s'entrevista amb nombrosos personatges, i fa moltes fotografies. Aprofita també per a descobrir el plaer amb dones de totes les latituds –va declarar que havia fet l'amor a trenta mil dones. En la seva obra, 34 novel·les i novel·les curtes se situen o evoquen la ciutat de La Rochelle, ciutat que va descobrir en 1927 camí de les seves vacances a l'Illa d'Aix, fugint de la perillosa atracció de Joséphine Baker de la qual era amant. En aquest any descobreix també la passió pel mar, i és en el curs d'una travessia amb vaixell que desembarcarà als molls de La Rochelle i anirà a prendre un glop al Cafè de la Paix que després serà la seva caserna general i escenari central de la seva novel·la Le Testament Donadieu. És en aquest cafè, on en assabentar-se de la declaració de guerra al 1939, demana una ampolla de xampany, tot dient: «Almenys així estarem segurs que aquesta no la beuran els alemanys!». S'instal·la a La Rochelle, on neix el seu primer fill. Simenon passa la guerra a Vendée i manté correspondència amb André Gide. En 1945, en acabar la guerra, es trasllada a Connecticut (EUA), però recorrerà durant deu anys aquest immens continent, a fi de sadollar la seva curiositat i el seu apetit per la vida. Durant aquests anys nord-americans, visita intensament Nova York, Florida, Arizona, Califòrnia i tota la Costa Est, milers de motels, de rutes i de paisatges grandiosos. Va a descobrir també una nova manera de treballar de la policia i de la justícia i coneix també a la seva segona esposa, la canadenca Denise Ouimet, 17 anys més jove que ell. Simenon viurà amb ella una relació passional de sexe, gelosia i disputes alcohòliques. En 1952, és rebut a l'Acadèmia Real de Bèlgica, i retorna definitivament a Europa en 1955. Després d'un animat període a la Costa Blava tractant amb la jet-set, acaba per instal·lar-se a Lausana (Suïssa). En 1972, renúncia a la novel·la, però sense deixar l'escriptura i l'exploració dels meandres humans, començant per ell mateix, en una llarga autobiografia de 21 volums, dictada al seu petit magnetòfon. El suïcidi de la seva filla Marie-Jo va endolar els seus últims anys. No va participar activament en el moviment anarquista, però sempre es va declarar anarquista no violent i en diverses entrevistes va confessar que amb 16 anys ja freqüentava els cercles llibertaris. El que sí que és cert és que durant la seva joventut va escriure articles antisemites, va estar vinculat a l'extrema dreta –fou secretari de l'ultradretà Binet-Valmer, líder de la Lliga d'Excombatents– i als sectors monàrquics, i sobre ell plana la sospita d'haver col·laborat amb els nazis durant l'ocupació –de son germà Christian sí que no hi ha dubte, fou simpatitzant de Hitler i es va veure embolicat en un obscur episodi que deixà 30 morts de resultat. Tot aquest passat es va veure «netejat» quan va ser nomenat comissari dels refugiats belgues. Si podem parlar d'un Simenon anarquista seria d'un anarcoindividualista a ultrança. Georges Simenon va morir el 4 de setembre de 1989 a Lausana (Vaud, Suïssa).

***

Necrològica de José Martínez Ramón (Vileta) apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 d'abril de 1987

- José Martínez Ramón: El 13 de febrer de 1909 neix a Xàtiva (La Costera, País Valencià) l'anarcosindicalista Jose Martínez Ramón, més conegut com Vileta. Sos pares es deien José Martínez Vila, llaurador, i Teresa Ramón Orts. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarca de la Costera. Durant la Revolució del 1936 participà activament en el procés col·lectivitzador de Xàtiva i s'enrolà en la Columna Durruti, lluitant als fronts d'Aragó i de Madrid. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. Després lluità en la clandestinitat a Foix (Llenguadoc, Occitània) i detingut per la Gestapo, va ser reclòs als camps de concentració nazis d'Alemanya. Després de l'Alliberament s'establí a Foix i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Josep Martínez va morir l'1 de març –algunes fonts citen erròniament el 3 de març– de 1987 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat a Saint-Pierre-de-Rivière, a prop de Foix.

***

Marcelo Tripiana Tripiana

- Marcelo Tripiana Tripiana: El 13 de febrer de 1914 neix a Orce (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Miguel Pablo Marcelo Tripiana Tripiana. Sos pares es deien Gabriel Tripiana Marín, moliner, i Lucía Tripiana Sola. Emigrà en data indeterminada a Quart de les Valls (Camp de Morvedre, País Valencià). Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 19 de febrer de 1933 va ser detingut amb Joaquim Barceló quan col·locaven cartutxos de dinamita en un pont del riu Palància, fet pel qual ambdós van ser jutjats. En 1935 va fer el servei militar en el V Regiment d'Artilleria. Després de la guerra civil va ser empresonat pel franquisme. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 12 de febrer

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Le Droit Social

- Surt Le Droit Social: El 12 de febrer de 1882 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. Portava l'epígraf «Llibertat - Igualtat - Justícia». Fou el primer periòdic anarquista editat a Lió i l'òrgan de la Federació Socialista Revolucionària Lionesa. Publicà molts escrits dels Grups de Dones Revolucionàries i d'altres organitzacions. Van ser gerents Louis Dejoux i, després, Adolphe Bonthoux. Hi trobem articles de Félicien Bonnet, Adolphe Bonthoux, Toussaint Bordat, Chavrier, Claude Crestin, Antoine Crie, Antoine Cyvoct, Joseph Damians, François i Louis Dejoux, Amédée Denéchère, C. Dervieux, Jean-Marie Dupoisat, Gustave Faliès, Feuillade, Georges Garraud, Émile Gautier, Joseph Genoud, Jean Grave, Louise Michel, Jules Morel, Pierre Lucien Pemjean, Élisée Reclus, Thomas, Frédéric Alexandre Tressaud, Eugène Vermesch, Charles Voisin, entre d'altres. Dues sèries d'articles («La société au lendemain de la Révolution» i «Organisation de la propagande révolutionnaire») es van editar en futlletó. El primer gerent, Louis Dejoux, va ser condemnat el 25 de maig de 1882 per l'Audiència del Roine a un any de presó i a 200 francs de multa per diversos articles on exalçava l'acció de Fournier, jove obrer sense feina de 19 anys que el 24 de març de 1882 disparà a Roanne contra el seu patró Bréchard, i fugí a Suïssa. En sortiren 24 números, l'últim el 23 de juliol de 1882 i fou substituït per L'Étendard Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire (1882).

***

Émile Henry al cafè Terminus segons Flavio Costantini

- Bomba al Terminus: El 12 de febrer de 1894, una setmana després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, Émile Henry, amb la intenció d'atacar la burgesia, llança una bomba al cafè Terminus de l'estació de Saint Lazare de París (França), amb el resultat d'un mort, una vintena de ferits i importants danys materials. Després d'una persecució, durant la qual Henry fereix un policia, va ser detingut. Jutjat més tard, va ser executat el 21 de maig del mateix any.

***

L'Hôtel des Sociétés Savantes

- Inauguració de l'Escola Llibertària de l'Hôtel des Sociétés Savantes: El 12 de febrer de 1899 s'inaugura una escola llibertària a l'Hôtel des Sociétés Savantes (Palau de les Sàvies Societats), al número 28 del carrer Serpente de París (França). El projecte inicial, organitzat pel grup «L'Éducation Libertaire» i sostingut per Jean Grave, Piere Quillard, C. Papillon i Francis Prost, d'obrir una escola llibertària per a la infantesa –basats en els principis pedagògics de Paul Robin i d'André Girard– no es va poder aconseguir encara, ja que únicament s'impartien «Cursos Llibertaris d'Educació Superior» nocturns per als adults. El 3 de novembre de 1899, Le Journal du Peuple, assenyalava la represa de les classes amb la participació de Domela Nieuwenhuis. L'any següent, s'editarà la revista L'Éducation Libertaire.

***

Dibuix antimilitarista de Tardi

- Publicació del manifest «La Internacional anarquista i la guerra»: El 12 de febrer de 1915 es fa públic en tres idiomes (anglès, francès i alemany), a Londres (Anglaterra), el manifest antibel·licista «La Internacional anarquista i la guerra» (L'Internationale Anarchiste et la guerre; International Anarchist Manifesto on the War), que serà publicat en el número de març de la revista londinenca Freedom. Va ser signat per 36 companys i companyes anarquistes: Leonard D. Abbott, Alexander Berkman, Luigi Bertoni, L. Bersani, G. Bernard, G. Barrett, A. Bernardo, E. Boudot, A. Calzitta, Joseph J. Cohen, Henry Combes, Nestor Ciele von Diepen, F. W. Dunn, Ch. Frigerio, Emma Goldman, V. García, Hippolyte Havel, M H. Keell, Harry Kelly, J. Lemaire, E. Malatesta, H. Marques. F. Domela Nieuwenhuis, Noel Panovich. E. Recchioni, G. Rinjders, J. Rochtechine, A. Savioli, A. Schapiro, William Shatoff, V. J. C. Schermerhorn, C. Trombetti, Pedro Vallina, G. Vignati, Lillian G. Woolf i S. Yanowsky. Van romandre fidels al seu ideal antimilitarista, afirmant: «No existeix distinció possible entre guerres ofensives i guerres defensives [...]. Només existeix una guerra d'alliberament: la que a tots els països es realitza pels oprimits contra els opressors, pels explotats contra els explotadors. El nostre paper és el de cridar els esclaus a la rebel·lió contra els seus amos. La propaganda i l'acció anarquista han d'aplicar-se amb perseverança per debilitar i disgregar els diversos Estats, per cultivar l'esperit de rebel·lió i per crear el descontent en els pobles i en els exèrcits.»

***

Portada del primer número d'A la Lucha

- Surt A la Lucha: El 12 de febrer de 1937 surt a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista A la Lucha. Órgano de la Federación Comarcal de JJ.LL. CNT-FAI. Portava el lema: «Anarquía es superación». Aquest òrgan de les Joventuts Llibertàries, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicà molts d'articles sobre el món sindical, especialment referents als sindicats agrícoles, i notícies comarcals i culturals. Encara que molts d'articles van anar signat amb pseudònims (Aurelio, Espartacus, Febo, Quim, Reporter Callejero, etc.), hi van col·laborar Gregorio Campos, M. Cros, V. González, Joan Oliveras, Frederic Pujol, J. Sagols, Joan Sans Sicart i Pau Vergés, entre d'altres. L'últim número conegut és l'11, del 23 d'abril de 1937.

***

Cartell de la conferència a Marsella

- Conferència sobre Camus: El 12 de febrer de 1967 a la Sala Mazenod de Marsella (Provença, Occitània) l'intel·lectual anarquista Maurice Joyeux fa una conferència sota el títol Albert Camus et la Révolte. L'acte, organitzat pel grup «Culture et Liberté», era la cloenda d'una petita gira que havia començat el 10 de febrer a l'explanada de la Sala del Pavelló Popular de Montpeller i l'endemà a la Sala de l'Ajuntament d'Avinyó, organitzada pels grups anarquistes locals. Maurice Joyeux fou íntim amic d'Albert Camus.

Conferència sobre Camus (12 de febrer de 1967)

Naixements

Francesca Saperas Miró

- Francesca Saperas Miró: El 12 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Francesca Saperas i Miró. En 1869 es va casar amb el sabater anarquista Martí Borràs Jover, primer director de Tierra y Libertad. En 1889, en solidaritat amb els obrers i obreres d'Alemanya en vaga, va participar en l'organització d'un gran míting a la plaça Catalunya que no s'arribà a portar a terme perquè la policia va detenir els membres de l'organització. En 1894 quedà viuda quan son company es va suïcidar a la presó. Va convertir la seva casa al carrer Tallers de Barcelona en un centre d'acollida d'anarquistes perseguits. Més tard es va unir a Ascheri Fossatti, que acabà afusellat. Durant el procés de Montjuïc va patir un any de presó i tortures, juntament amb les dones d'altres condemnats. En 1897 fou desterrada a França, on va participar activament en la campanya internacional contra els processos de Montjuïc, però hi tornà l'any següent. Més tard es va unir a Francisco Callis, un dels torturats en els processos de Montjuïc, que també es va suïcidar, incapaç de superar les seqüeles psíquiques dels patiments soferts. Va emigrar a Amèrica i entre 1912 i 1914 visqué a Buenos Aires (Argentina) amb son gendre Josep Fontanillas. De bell nou a Barcelona, va tornar a Amèrica, instal·lant-se entre 1919 i 1923 a Mèxic amb sa filla Salut. En 1923 tornà a Barcelona i es va relacionar amb Teresa Claramunt, que visqué a ca seva. Durant els anys vint la seva salut es va afectar per la paràlisis i en 1929 s'organitzà una comissió per ajudar-la. Dels 10 fills que va tenir només van sobreviure cinc nines. Gendres seus foren Lluís Mas, Joan Baptista Oller i Josep Fontanillas. Va estar molt lligada a les revistes La Nueva Idea (1895) i Tierra y Libertad (1888-1889). Francesca Saperas Miró va morir el 21 d'agost de 1933 a Barcelona (Catalunya).

Francesca Saperas Miró (1851-1933)

Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

***

Marc Druard

- Marc Druard: El 12 de febrer de 1854 neix a Guise (Picardia, França) el propagandista anarquista Marc Aimé Melchior Druard. Sos pares es deien Jean Baptiste Druard, serraller, i Rose Sophie Zoé Pinart. Quan era molt jove començà a treballar a la foneria del Familisteri de Guise, on residia amb sa companya, Félicie Bourdelot, amb qui es casà el 31 de desembre de 1879 i amb qui tingué cinc fills i una filla. En 1888 va ser acomiadat de la feina per les seves idees i, segons la policia, convocava reunions i incitava els companys a cridar «A baix la burgesia! Visca la Comuna, la bandera roja i l'anarquia». Inscrit en la llista negra dels patrons, no trobà feina. Abandonà sa companya malalta i, després de deixar els fills en una institució de caritat, emigrar a Bèlgica amb la seva amant, anomenada Jacob Tennelier (o Vennelier). Treballà a la foneria de Nestor Martin a Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les, Flandes) i freqüentà els grups anarquistes de la regió de Brussel·les. Expulsat de Bèlgica, el març de 1889 retornà a França i troba feina com a obrer modelista a la fàbrica «Brichet» de Revin (Xampanya-Ardenes, França). Anomenat cap de taller, fou un dels principals propagandistes anarquistes de la regió. En aquesta època sembla que tornava a viure amb la seva esposa Félice Bourdelot. El 26 de juliol de 1891 va ser detingut a Fumay (Xampanya-Ardenes, França), juntament amb Auguste Martin-Coupaye i Henry Chuillot, quan tenien una reunió preparatòria per activar el moviment anarquista a la ciutat, i va ser acusat d'haver amagat al seu jardí la dinamita que havia servit per realitzar els atemptats comesos el juny anterior a Charleville i a Revin contra gendarmeries i contra el domicili d'un industrial. L'11 de novembre de 1891 va ser jutjat per l'Audiència de les Ardenes i absolt per manca de proves, mentre Henry Chuillot, Eugène Bigel i Clovis Alcide Bourgeois, autors dels atemptats, van ser condemnats a dures penes de presó. No obstant això, segons l'informe policíac, ell tingué la idea d'usar la dinamita que Auguste Martin-Coupaye li havia donat durant una conferència de l'anarquista Jean-Baptiste Clément, la qual va lliurar a Henry Chuillot –fets dels quals es podrien deduir que va ser víctima d'una conxorxa policíaca. Acomiadat de la fàbrica «Brichet», trobà nova feina en un taller de ferreteria, però el març de 1892 va ser també engegat. Vidu, es traslladà al Nord i després a París, on s'ajuntà amb una criada jove anomenada Cotis. Marc Druard va morir el 10 de setembre de 1907 al seu domicili d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Maurice Charvoz

- Maurice Charvoz: El 12 de febrer de 1865 neix a Villette (Bagnes, Valais, Suïssa) el biòleg, escriptor, poeta, lliurepensador, maçó, pedagog, anarquista i polític Maurice Fabien Charvoz –a vegades el llinatge citat Charvot, fins i tot per ell mateix– i que va fer servir el pseudònim Julius Vindex. Era el fill primogènit de Maurice Fabien Charvoz i de Marie Françoise Besse. Després d'estudiar quatre anys a la Gran Escola de Bagnes dels pares caputxins, entrà la tardor de 1881 al col·legi de l'Abadia Territorial de Saint-Maurice d'Agaune (Valais, Suïssa), que hagué d'abandonar per qüestions financeres. Després de fer algunes feinetes i treballar a l'hostaleria, retornà a col·legi de Sant-Maurice amb la finalitat d'engegar la carrera eclesiàstica. El 27 d'agost de 1885 va ser iniciat com a novici a l'Abadia i en 1886 entrà al Seminari de Sion (Valais, Suïssa). Perduda la fe, abandonà la religió. El mateix 1886 començà a estudiar ciències a la Universitat de Ginebra (Ginebra, Suïssa), que hagué d'interrompre per raons financeres –posteriorment va continuar els estudis de manera lliure a la Universitat de Lió (Forez, Arpitània) i finalment en 1926 obtingué el doctorat en biologia experimental a la Sorbona de París (França) amb la tesi «Recherches biologiques expérimentales sur les fonctions sensorielles et psychiques des Téléostéens». El 5 de novembre de 1888 es casà a Le Châble (Bagnes, Valais, Suïssa) amb Louise Esther Pache, amb qui regentà a la plaça d'aquesta població una botiga de teixits propietat d'ella. En aquests anys es dedicà a la lectura, a l'estudi de llengües, a col·laborar en publicacions periòdiques i a fer conferències, passant temporades a París, Lió i Ginebra. Va fer amistat amb altres estudiants anarquistes, com ara Max Nettlau i Paraskiev Stoianov. També exercí la medicina de manera gratuïta al seu poble, com una mena d'«apostolat», i per això també era conegut com Dr. Charvoz. En 1891 publicà Le Val de Bagnes et ses environs. En 1893 participà, amb una quinzena de pagesos, en la fundació del grup anarquista de Bagnes i en 1894 la policia francesa el va incloure en el registre d'anarquistes residents a l'estranger. Fou el fundador en 1892 de la primera societat musical («L'Avenir») de Bagnes, que perdura a dia d'avui; de la Societat de Socors Mutus de Bagnes, inaugurada en 1897 –posteriorment va ser nomenat president d'honor de la Federació de Societats de Socors Mutus del Valais–; i, sembla, d'un grup de «La Libre Pensée». També participà en el desenvolupament del moviment feminista a la zona, sobretot fent conferències al respecte –en 1910 publicà La femme. Son évolution sociale dans l'humanité. A partir de 1899 formà part de la Lògia de Bex (Vaud, Suïssa) de la maçoneria. En 1900 fou un dels creadors, amb Alphonse Michaud, de l'Escola Lliure de Bagnes, que arreplegà d'antuvi els nins i nines que havien sortit de l'escola catòlica, fet que provocà un gran escàndol entre els religiosos de la població –gràcies al suport de la Lògia «Alpina» de la francmaçoneria, aquesta escola es mantingué fins a 1943. Entre 1903 i 1931 mantingué correspondència amb l'anarquista lliurepensador Gustave Brocher, que passà temporades al seu domicili, i entre 1929 i 1948 amb André Georges Roulot (Lorulot). En 1909 publicà L'École Libre du Valais. El 13 de novembre de 1918 presentà a l'Institut Nacional de Ginebra el seu treball històric Un pédagogue valaisan. L'oeuvre du P. Héliodore Bourgoz. És autor dels reculls poètics Les edelweiss (1906), Primevères (1906) i Aux barbares. La rafale: Fils d'Attila, le grand crime, la «Kultur», larmes de sang, le spectre, force et droit (1914). Col·laborà en diferents publicacions periòdiques (Le Confédéré Valaisan, Gazette du Valais, Le Genovois, Le Peuple Valaisan, Le Rhône, Wissen und Leben, etc.) i en la revista pacifista i lliurepensadora Coenobium. A més de les obres citades és autor dels assaigs La vie du Dr. Romeo Manzoni (1912), Les grandes religions de l'Orient. Étude populaire de critique religieuse (1914), La pensée libre dans l'évolution des peuples (1917), Le socialisme. L'idéal socialiste (1928), Cinquentenaire de la première société de secours mutuels de Bagnes (1897-1947) (1947), entre d'altres. Políticament, fou membre del consell executiu municipal (1909-1916), diputat liberal radical de l'Entremont al Gran Consell de Valais (1921, 1925-1929) i diputat socialista de Martigny al Gran Consell de Valais (1929-1933). En 1930 enviudà i tres anys després es casà amb Lucie Augusta Baud, molt més jove que ell, de qui acabà divorciant-se en 1950. En 1933 viatjà a Grècia. Maurice Charvoz va morir el 9 de maig de 1954 a l'Hospital de Martigny (Valais, Suïssa) a resultes d'una operació d'apendicitis i va ser incinerat dos dies després a Vevey (Vaud, Suïssa). Sa biblioteca (més de 2.000 volums) i son arxiu (documents, personals, manuscrits autobiogràfics, inèdits diversos etc.), on hi ha documentació anarquista, sobretot fullets de propaganda, es van dipositar als Arxius Cantonals del Valais, a Sion.

Maurice Charvoz (1865-1945)

***

Francesco Ippoliti

- Francesco Ippoliti: El 12 de febrer de 1865 neix a San Benedetto dei Marsi (Abruços, Itàlia) el metge anarquista Francesco Ippoliti. Sos pares es deien Siverio Ippolitti, petit terratinent, i Rachele Ottavi. En 1894 es llicencià en medicina i cirurgia a Nàpols. Format en un ambient republicà i positivista, arribà al socialisme llibertari. Va ser conegut com «El metge dels pobres», ja que es dedicà sobretot a assistir els més necessitats, als quals socorria de franc. En 1901 va ser nomenat metge municipal d'Aschi, a Ortona dei Marsi. Entre 1902 i 1914 fou regidor municipal socialista a Pescina. Fundà i animà el Cercle «Il Progresso» de San Benedetto dei Marsi, on s'agrupaven els anarquistes i socialistes del poble i el qual reivindicà l'autonomia municipal d'aquesta localitat de la de Pescina. Entre 1903 i 1907, amb algunes interrupcions, continuà exercint de metge municipal a Aschi. El novembre de 1905 assistí com a delegat al congrés de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL) celebrat a Roma. L'abril de 1907 organitzà una recollida de signatures dirigida al Ministeri de l'Interior per demanar l'autonomia municipal de San Benedetto dei Marsi, poblada per 4.000 persones. A partir de gener de 1908 va ser nomenat metge municipal de Castellafiume. Aquest mateix any va escriure anònimament en I Piccoli Farabutti, versos satírics rimats per a ser instrumentats i cantats de denúncia contra la corrupció dels polítics, religiosos i militars, cançons que encara actualment es canten a la zona. El 22 de juliol de 1911 va ser condemnat pel tribunal d'Avezzano a 10 mesos de presó i a 1.000 lires de multa per «difamar i injuriar», en el periòdic La Marsica i en un full volant, Vincenzo de Sanctis, metge municipal de San Benedetto dei Marsi d'aleshores –mai no es complí aquesta condemna. Després exercí de metge municipal a Spurgola i a Ronciglione, on els informes policíacs l'acusaven de fer propaganda subversiva en conferències privades. Entre 1915 i 1919 exercí de metge municipal a Bagnorea –més tard Bagnoregio–, on restarà fins a finals de 1920. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 fou delegat per Bagnorea al congrés fundacional de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI), que se celebrà a Florència. El setembre de 1921 retornà a San Benedetto dei Marsi, on mentrestant s'havia constituït un nucli anarquista adherit a la Federació Anarquista Abrucesa (FAA). Participà en la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI), que se celebrà entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 a Ancona. Mantingué una estreta correspondència amb el destacat anarquista romà Temistocle Monticelli i amb Attilio Conti, i una gran amistat amb Errico Malatesta i Ottorino Manni, entre d'altres; a més d'intensos contactes amb la colònia llibertària italiana establerta als Estats Units. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques (L'Adunata dei Refrattari, Avanti!, L'Avvenire, Fede, Il Germe, Libero Accordo, La Marsica, Pagine Libertarie, etc.) i va escriure poemes, fulletons i opuscles. Fou un dels organitzadors dels jornalers de San Benedetto dei Marsi i instigà els pagesos a la rebel·lió contra el «feudalisme» del Príncep Torlonia, el qual s'havia enriquit dessecant el Fucino –tercer llac de la península italiana en grandària–, que donà lloc a 16.000 hectàrees de terreny per conrear, i que governava el seu feu amb regles medievals amb el suport del clergat i de la forces de l'ordre corruptes. Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 fou hoste d'Ottorino Manni a la seva casa de Senigallia, lloc on passarà diverses temporades. Després de patir una «expedició punitiva» d'un escamot feixista, en 1924 passà temporades a Sulmona i a Scanno. El 10 de febrer de 1925, en un escorcoll del seu habitatge, els carrabiners li van confiscar exemplars de L'Adunata dei Refrattari. L'octubre de 1925 marxà a Roma, on el 24 d'abril de 1926 va ser apallissat per un escamot feixista comandat pel capitost Nicola Tarquini. En 1926 publicà l'opuscle Storia morale ed amministrativa del comune di Pescina, on relata la història de la «camorra política local» des del 1870; però l'11 de juny d'aquell any, els carrabiners segrestaren tots els exemplars acusant-lo d'atiar l'«odi de classes» entre la població del Fucino. El 19 de juliol d'aquell any, la policia segrestà tres còpies d'aquest fullet i exemplars de Il Libero Accordo i de L'Adunata dei Refrattari a casa del seu amic Francesco de Rubeis. El 6 d'agost de 1926, en un altre escorcoll, la policia descobrí a casa del metge sis còpies del fullet i a casa de De Rubeis, dues pistoles automàtiques no declarades, dos carregadors de recanvi, 132 cartutxos i 47 exemplars de L'Adunata dei Refrattari. Ambdós van ser acusats d'«incitar l'odi de classes» i condemnats a cinc anys de reclusió a l'illa de Pantelleria. El 21 de gener de 1927 la pena per al metge es va reduir a tres anys i el 26 de maig de 1927 va ser posat en llibertat condicional a causa de la seva salut. El 6 de juny de 1927 retornà a San Benedetto dei Marsi. El 27 de setembre de 1927, a causa del contingut d'una carta enviada des dels EUA, va ser novament detingut i confinat a Lipari. Durant la seva estada en aquesta illa va escriure un diari, Lipari - Deportazione. Sette mesi e mezzo di dimora (30 settembre 1927 - 12 maggio 1928). A l'illa conegué Luigi Galleani i mantingué estrets contactes amb representants dels moviments anarquistes d'Itàlia i d'altres països i amb la premsa llibertària. A causa de la seva edat i de la seva salut, el confinament va ser substituït per dos anys d'amonestació i el 16 de maig de 1928 ja era de bell nou a San Benedetto dei Marsi i fou inscrit en la llista de persones a detenir en determinades circumstàncies. El 17 de juliol i el 22 i 29 de desembre de 1928 patí escorcolls policíacs. El 31 de desembre de 1928 va ser detingut preventivament en ocasió de les noces d'Humbert II de Savoia. Entre finals de 1928 i principis de 1929, com que encara no podia viatjar, mantingué una important relació epistolar amb Osvaldo Maraviglia, que l'ajudà econòmicament, Attilio Conti, Paolo Schicchi i Camillo Berneri, entre d'altres. Després passà temporades a Bagnoregio i a Curadi Vetralla i el novembre de 1929 retornà al seu poble. El 22 de maig de 1930 patí un nou escorcoll. El 3 de juny de 1930 va ser denunciat per distribuir un manifest subversiu anarquista i el 25 d'agost d'aquell any arribà al seu domicili un paquet des de Bagnoregio on, entre llibres de medicina i cirurgia, havia una gran quantitat de revistes, llibres i periòdics llibertaris; per tot això va ser detingut acusat de propaganda anarquista. Decidí, a la manera franciscana, desprendre's de tots els seus quantiosos béns, per «ser el més pobre dels pobres, per no ser còmplice». Francesco Ippolitti va morir debilitat físicament, tot sol i relegat a l'oblit –només rebé el suport de Francesco de Rubeis i sa companya Pasqualina Martino–, el 7 de gener de 1938 –alguns citen el 8 de gener– a San Benedetto dei Marsi (Abruços, Itàlia). Des de 1997 un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom. En 2007 Oliviero La Stella publicà la biografia Francesco Ippoliti. Un anarchico abruzzese agli inizi del Novecento.

Francesco Ippoliti (1865-1938)

***

Foto policíaca de Pierre Henkès (ca. 1894)

- Pierre Henkès: El 12 de febrer de 1867 neix al XII Districte de París (França) l'ebenista anarquista Pierre Henkès. Sos pares es deien Mathias Henkès, ebenista, i Marie Deker, bugadera. El 16 d'abril de 1888, per les seves activitats llibertàries, se li va decretar l'expulsió de França i es va refugiar a Bèlgica. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre Louis Scaglia apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 20 de setembre de 1906

- Louis Scaglia: El 12 de febrer de 1886 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis Johannes Alphonse Scaglia. Fill d'italians naturalitzats francesos, sos pares es deien Émile Jean Baptiste Scaglia i Victoire Anne Madelaine. Es guanyava la vida com a obrer jornaler i com a venedor ambulant. El setembre de 1906 va ser nomenat secretari de la Joventut Sindicalista (JS) de Le Havre i el 19 juny de 1911 participà, amb altres companys Benoît Cantin, Louis Verdière, Linotte i Maxime Letellier, en la fundació del Grup d'Estudis Socials (GES), cercle llibertari d'aquesta localitat. Durant la primavera de 1914 participà en la campanya abstencionista portada a terme pel grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), grup en el qual havia participat en la seva fundació, amb altres companys (Benoît Cantin, Maxime Letellier, Henri Offroy, Auguste Hamard, Linotte, Jules Loisel, Marcel Prévost, Louis Verdière, etc.) el 15 d'abril d'aquell any. Després de la Gran Guerra esdevingué venedor ambulant i participà en la reconstrucció del grup llibertari. Sa companya fou Anne Marie Joseph Le Mercier. Louis Scaglia va morir el 24 de novembre de 1940 a Le Havre (Alta Normandia, França).

José Penido Iglesias

- José Penido Iglesias: El 12 de febrer de 1894 –algunes fonts citen erròniament el 13 de febrer de 1895– neix a Conxo (Santiago de Compostel·la, la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista José Penido Iglesias. Emigrà a Amèrica amb sa companya Encarnació Mora. A Cuba, on nasqué sa filla Olga en 1927, començà a militar en el sindicalisme i per aquest motiu va ser expulsat de l'illa. En retornar a la Península, s'instal·là d'antuvi a Santander i després a Gijón, on treballà, com a Cuba, de taxista. Entre 1932 i 1933 estudià la titulació de practicant a la Universitat de Santiago de Compostel·la i en acabar la carrera treballà a l'Institut de Malalties Venèries de Gijón. Durant els anys de la II República espanyola, estigué afiliat durant un temps a Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana) i després entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Astúries. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Gijón (Astúries, Espanya), on formà part del grup «Tierra», que s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou responsable d'organitzar la sanitat de la seva comarca, creant petits hospitals de sang, com ara el de Somió a Gijón. La seva relació amb els metges de la zona, la majoria de dretes, fou bona, com es va veure durant el judici que se li va realitzar en acabar la contesa. El setembre de 1936 s'incorporà com a voluntari al Batalló 219, també anomenat «Batalló Galícia», del qual va ser comandant en diverses ocasions i amb el qual lluità a Astúries (batalla d'El Mazucu) i a Bilbao, al front de la III Brigada Mixta. El gener de 1937 era cap del Batalló 19 («Batalló Astúries»). Participà en l'assemblea de l'Agrupació Confederal Galaica, celebrada el 17 de gener de 1937 al Cinema Roxy de Gijón, on va ser nomenat delegat de Propaganda Escrita. Durant la primavera de 1937 fou cap de la Brigada Expedicionària del Cos de l'Exèrcit d'Astúries. Quan la zona nord de la Península caigué a mans feixistes, aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya) i després passà a Madrid, on va ser nomenat major de milícies de les brigades 39 i 183. Més tard es posà al front de la V Divisió de l'Exèrcit Republicà del Centre i, segons algunes fonts, encapçalà també la «Columna de Ferro» un cop militaritzada. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant, amb sa companya i sa filla de nou anys, i tancat al camp de concentració d'Albatera, on treballà a la infermeria i des d'on pogué establir contactes amb la militància amb la intenció de reorganitzar la CNT. El juliol de 1939 va ser traslladat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli i el març de 1940 a la de Gijón, on va ser condemnat el maig d'aquell any a 12 anys i un dia de presó. En 1942 va ser traslladat a la presó de Alfaro i encara passà per la de Sant Sebastià. Un cop alliberat, el març de 1943 començà a participar en la reorganització del moviment llibertari clandestí a Gijón i La Felguera, des del sector «col·laboracionista» o «possibilista», tot aprofitant la seva feina de practicant que li permetia viatjar sense aixecar sospites. Ocupà càrrecs orgànics d'importància, com ara la secretaria de la CNT d'Astúries, i estigué relacionat amb la xarxa d'evasió de Francisco Ponzán Vidal. L'1 de gener de 1945 va ser detingut al seu domicili de Gijón amb Jacinto Rueda Pérez i Porfirio Blanco García, que es trobaven en missió orgànica, i tots tres van ser interrogats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, però van ser alliberats el 6 de gener per manca de proves. També en 1945, en representació del Comitè Nacional de la CNT, assistí al Ple Regional del Nord que se celebrà a Barakaldo (Biscaia, País Basc), i el 22 de març de 1946 al Ple Nacional de la CNT, on va ser nomenat delegat general en l'Exterior, en substitució de Manuel Vicario. Des de Barcelona passà a França clandestinament. Com a delegat del Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior, mantingué relacions amb la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). El desembre de 1947 intervingué en el Ple de Tolosa de Llenguadoc amb la ponència sobre relacions amb la Unió General de Treballadors (UGT). En 1948 acceptà com a estratègia la restauració borbònica i alguns el titllaren d'«anarcomonàrquic». Amb Miguel Vázquez Valino i José Luis Chamorro Castro, formà part del Comitè Regional gallec, el qual edità entre 1948 i 1950 el butlletí Solidaridad. A començament dels anys cinquanta passà a Veneçuela. A Caracas treballà d'infermer en un hospital psiquiàtric i després es va fer representant de la multinacional alemanya de fàrmacs Hoesch fins a la seva jubilació. En 1956 era president del Centre Gallec de Caracas. Entre 1961 i 1962 formà part del Consell Directiu de la «Hermandad Gallega» de Veneçuela. En 1964 morí sa companya i l'octubre d'aquest any retornà a la Península. El novembre de 1966 s'instal·là a Madrid amb sa filla. José Penido Iglesias va morir el 6 de novembre de 1970 a Madrid (Espanya). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Acción, CNT i Exilio.

***

Necrològica d'Antoni Vidal Dalmau apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1972

- Antoni Vidal Dalmau: El 12 de febrer –oficialment el 14 de febrer– de 1898 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Juli Pere Vidal Dalmau, conegut com Vidalet de la Fusta i Florehlio. Sos pares es deien Antoni Vidal Fàbregas, teixidor, i Maria Dalmau Batalla. Començà a militar en el moviment llibertari en l'adolescència. Bon lector, aconseguí una remarcable cultura. Fuster de professió, en 1918 s'afilià al Sindicat Únic de la Fusta de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sorgit, després d'una vaga de quatre mesos, de la unió de les societats obreres de fusters i d'ebenistes, i en el qual ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera i del pistolerisme, va ser empresonat en diferents ocasions, on ensenyà a llegir i a escriure a companys analfabets, i en 1925 es va veure obligat a amagar-se a Manresa (Bages, Catalunya). Amic d'Ángel Pestaña Núñez i de Joan Peiró Belis, l'1 de gener de 1926 signà el manifest fundacional del grup editor del periòdic Vida Sindical, que sortí publicat en el número 1 del 16 de gener d'aquell any; aquest manifest va ser firmat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans, que va tenir molt de ressò, i que alguns han interpretat com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. Aquell mateix any fou delegat al Ple Intercomarcal clandestí de l'Alt Llobregat i en 1927 assistí com a delegat de Catalunya a la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El novembre de 1932 va ser nomenat secretari del Sindicat Únic de la Fusta i va ser detingut arran de la insurrecció anarquista de gener de 1933. Membre de la redacció de Solidaridad Obrera, hi col·laborà sota el pseudònim Florehlio, síntesi del nom de sos dos fills. Duran la Revolució, participà en la col·lectivització de la indústria de la fusta i va ser nomenat president del Sindicat de Construcció de Barcelona. L'agost de 1937 va fer a Barcelona la conferència «Misión y responsabilidad de la militància confederal y anarquista». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració d'Argelers, Ribesaltes i Vernet. Finalment va ser deportat a l'Àfrica de Nord, on va reclòs als camps algerians de Djelfa i Colomb-Béchar. Posteriorment treballà en la construcció de la línia ferroviària transsahariana. Després del desembarcament aliat al Nord d'Àfrica, milità en la Federació Local d'Alger (Algèria) de la CNT. Quan les lluites intestines entre les tendències «col·laboracionista» i «ortodoxa», en 1945, després de publicar un fullet (La emancipación de los trabajadores ha de ser de los trabajadores mismos), va ser exclòs de la Federació Local d'Alger de la CNT que no combregava amb la seva línia «reformista», però acabà reintegrant-se en el sector «ortodox». En 1963 encara vivia a Alger, on col·laborava en el setmanari tolosà Espoir amb secció pròpia («Al compàs de las hores»). Repatriat en 1964, es retirà, amb sa companya Enriqueta Raimundo Vila, al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras, on continuà col·laborant en Espoir i exercint de secretari de la Federació Local de la CNT. Antoni Vidal Dalmau va morir el 26 d'abril –algunes fonts citen erròniament altres dates– de 1972 al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras (Provença, Occitània). Deixà textos i una novel·la inèdita i llegà tots els seus bens a la subscripció confederal «Pro Espanya Oprimida».

Antoni Vidal Dalmau (1898-1972)

Continua...

---