Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 23 de desembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Tribuna Libre

- Surt La Tribuna Libre: El 23 de desembre de 1891 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número de La Tribuna Libre. Periódico quincenal comunista-anárquico. Va ser redactat per J. Antonio Durán, Vicente García, Ramón Navarro, Miguel Rubio i J. Antonio Durán. En sortiren tres números l'últim el 23 de gener de 1892.

***

Capçalera d'un número de La Protesta Libre

- Surt La Protesta Libre: El 23 de desembre de 1906 surt a Chiclayo (Chiclayo, Lambayeque, Perú) el primer número del periòdic La Protesta Libre. Semanario socialista anárquico. Defensor de la classe obrera. Portava els epígrafs: «Llibertat, Justícia, Fraternitat - Constància, Llum i Treball». Era una publicació dels afiliats a la societat gremial «Universal de Obreros» i estava dirigit pel fuster ebenista d'origen mestís Manuel Uchofen Patazca, amb el suport de Gabriel A. Quijano y Germán, Manuel Mechán i Baltasar Morán. Uchofen també va fer d'impressor i entre 1909 i 1922 dirigí La Abeja, a més de centres d'estudi, escoles i llibreries àcrates a pobles i hisendes, i per aquestes activitats va ser perseguit per les autoritats. La Protesta Libre publicà notícies i textos de tota casta (orgàniques, nacionals, internacionals, culturals, espectacles, anticlericals, antimilitaristes, sindicals, mutualistes, etc.) i sortia amb publicitat. Hi trobem textos de Víctor Manuel Apaestegui, Manuel Bancayán García, J. de D. Bedoya, J. Bernat, Paco J. Carrillo, Josefina Conasi, Alberto Coutouné, Christian Dam, Anna de Gigli, José Ehueca, Víctor E. García, Augusto B. Leguía, J. Limo y López, José Loconi, Miguel Lozada, José Martí, Baltasar Morán, Francisco F. Muro, Ramón Navarrete, Tomás R. Pardal, Macatran Penegro, J. Pimentel Ortega, Gregorio Ponce de León, Gabriel A. Quijano y Germán, Eva Risto, Juan Rondán, José M. Saavedra, Bartolomé Tavera Acosta, José Teixidó, M. Torres, Manuel Uchofen Patazca, M. V. Villarán, Rafael Villena i Santiago Vinces, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'obra de teatre d'Alberto Mario Lazzoni ¡Martir!. Sembla que l'últim número va ser el 25, de maig de 1910.

Naixements

Luigi Fabbri fotografiat per Coniugi Canè

- Luigi Fabbri: El 23 de desembre de 1877 neix a Fabriano (Ancona, Itàlia) el mestre, militant i intel·lectual anarquista Luigi Fabbri –en ocasions va fer servir el pseudònim Catilina. Nascut en una família acomodada, va rebre una acurada educació a Montefiore i a Recanati, i a la Universitat de Macerata va estudiar Magisteri i Dret. Entre 1890 i 1891 va abandonar la fe catòlica en la qual va ser educat. Quan encara estudiava, amb 16 anys, va començar a estudiar el pensament llibertari de la mà de Virgilio Condulmari, passant del republicanisme a l'anarquisme. En 1894 va ser detingut per primer cop i condemnat per haver redactat, imprès i difós un manifest antimilitarista. En 1897 va conèixer Malatesta a Ancona, convertint-se des d'aleshores en un dels seus millors interpretes i expositors de la seva obra. Va col·laborar assíduament en el periòdic L'Agitazione, d'Ancona, entre 1897 i 1898, fins la seva prohibició. Entre 1899 i 1900 va estar confinat a Ponça i Favignana. En 1900 va instal·lar-se a Roma on començarà a estudiar Farmàcia i freqüentarà els cercles literaris i periodístics. Entre agost de 1903 i desembre de 1911 va publicar a Roma, amb Pietro Gori, la revista Il Pensiero. En aquesta època col·laborarà en la revista anarquista de Patterson (Nova York) La Questione Sociale i en altres periòdics anarquistes, a més de col·laboracions periodístiques en Il Messaggero i Avanti, de Roma. En 1907 es va casar amb sa cosina Bianca i va assistir com a delegat al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam. En 1908 va instal·lar-se a Jesi i l'any següent a Bolonya, on durant un temps va ser secretari del Sindicat Metal·lúrgic. En 1910 va aconseguir el diploma de mestre i va començar a fer classes a Cespellano, i a partir de 1913 obtindrà un lloc estable de professor a Fabriano. Entre 1913 i 1914 va col·laborar en Volontà, d'Ancona, interrompuda per la Setmana Roja, en la qual participarà activament, i en la nova sèrie de 1919. Pels seus articles antimilitaristes serà arrestat nombroses vegades. Després d'un breu exili a Suïssa arran de la repressió sorgida a conseqüència de la Setmana Roja, va retornar a la seva escola. En 1915 va traslladar-se a l'escola de Corticella (Bolonya), on va ser constantment vigilat per les autoritats mentre realitzava tasques clandestines contra la guerra, com ara la seva resposta al «Manifest dels Setze». Entre els anys 1918 i 1922 va estudiar el procés revolucionari rus, decantant-se per l'antibolxevisme absolut, i va participar activament en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI), a part de diverses agressions feixistes. Va ser un dels puntals del periòdic anarquista Umanità Nova, de Milà (1920-1921), traslladat a Roma (1921-1924) després de la destrucció de la impremta pels feixistes. En 1923 va ser traslladat a una escola de Bolonya. Entre 1 de gener de 1924 i l'octubre de 1926 va participar en la revista llibertària romana Pensiero e Volontà, dirigida per Malatesta. En aquests anys va col·laborar en diverses publicacions llibertàries italianes, com Fede i Libero Acordo, i en La Protesta, de Buenos Aires, i La Revista Blanca, de Barcelona. Quan es va aguditzar el feixisme i va començar a ser molestar per escamots a Bolonya, Mussolini en va tenir coneixement i, en carta personal al cap de milícies feixistes bolonyeses, va recomanar que Fabbri fos vigilat, però mai no tocat. En 1926, quan els mestres italians van ser obligats a jurar fidelitat al nou règim feixista, va exiliar-se a França. Després d'algunes temptatives de feina a Montbeliard i a altres bandes, va instal·lar-se a París, on va residir entre 1927 i 1929, i va començar a publicar el quinzenal La Lotta Umana –d'octubre de 1927 al 18 d'abril de 1929. En aquestes dates són les seves discussions amb els «plataformistes» russos refugiats a París –Plataforma d'Organització de la Unió General dels Anarquistes (Nestor Makhno, Ida Mett, P'otr Arshinov, etc.). Expulsat de França per pressions de l'ambaixada italiana, com tots els redactors de La Lotta Umana, va trobar refugi a Bèlgica, però perseguit també allà va embarcar cap a l'Uruguai. Entre 1930 i 1935 va publicar a Montevideo Studi Sociali, i també va col·laborar en La Protesta i en el seu Suplemento, a partir de 1923. El cop d'Estat d'Uriburu a l'Argentina va fer afluir nombrosos militants anarquistes a Montevideo, reforçant el moviment anarquista uruguaià. A Montevideo va viure de fer classes en escoles italianes; aquestes escoles estaven subvencionades per l'ambaixada italiana i quan es va negar a passar las inspeccions dels delegats feixistes va ser acomiadat. En els últims anys de sa vida va viure gairebé en la indigència venent periòdics i llibres al carrer, sumat a desgràcies en l'àmbit personal: mort de Malatesta, deportació del seu amic Ugo Fedeli a Itàlia, guerra d'Abissínia. Malalt amb una úlcera d'estómac, va ser intervingut quirúrgicament en 1933, però en una nova intervenció, va morir el 24 de juny de 1935 en un hospital de Montevideo (Uruguai). Luigi Fabbri va lluitar dins del moviment anarquista contra el «nihilisme individualista» i contra la «monomania sindicalista». Entre les seves obres podem destacar Anarchia e comunismo scientifico, Carlo Pisacane (1904), Lettere ad una donna sull'anarchia (1905), La escuela y la revolución (1912), Giordano Bruno (1914), Lettere a un socialista (1914),  Influencias burguesas sobre el anarquismo, Dittatura e rivoluzione (1920), La controrivoluzione preventiva (1923), Vida y pensamiento de Malatesta (1945, pòstum). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa filla, Luce Fabbri (1908-2000), va seguir els passos de son pare i es va convertir en una important militant anarquista. A Jesi (Itàlia) existeix un «Centro Studi Libertari Luigi Fabbri».

***

Notícia del processament de François Pélaz apareguda en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 10 de febrer de 1906

- François Pélaz: El 23 de desembre de 1881 neix a Malagny (Viry, Savoia, Arpitània) l'anarquista i antimilitarista Ernest François Pélaz. Era fill de Joseph Pélaz, conreador, i d'Augustine Perréard, domèstica, i era el primogènit de set germans. Es guanyava la vida treballant de diferents oficis (perruquer, conreador) a Toló (Provença, Occitània). El 14 de novembre de 1902 va ser cridat a files i incorporat en el 3 Regiment de Zuaus acantonat a Sathonay (Lió, Forez, Arpitània), però el 19 de setembre de 1903 va ser dispensat per ser el major de família nombrosa. El gener de 1906 va ser un dels 31 signants de la Secció de Toló de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) del cartell «Conscrits!» i el 16 de gener va ser detingut, juntament amb tres companys perruquers (Pierre Jourdain, Alfred Rossini i Jules Roux), quan aferraven aquest cartell i feien propaganda antimilitarista entre els soldats del 111 Regiment de Línia a la zona de maniobres de Sainte-Anne de Toló. Processat per «paraules sedicioses, incitació a la desobediència, ultratge a l'Exèrcit i injúries a oficials de servei», va ser fitxat com a «antimilitarista anarquista militant». Sembla que també va ser membre del grup «La Jeunesse Libre» (La Joventut Lliure). El novembre de 1908 les seves dades van ser trobades en un quadern d'adreces decomissat en un escorcoll del grup local de «La Jeunesse Libre». El 12 de maig de 1914 es casà a Archamps (Savoia, Arpitània) amb la domèstica Suzanne Trottet. En aquesta època treballava de conreador i vivia oficialment a Viry. Quan esclatà la Gran Guerra, el 3 d'agost de 1914 va ser mobilitzat. El 24 de gener de 1916 va ser evacuat per malaltia i retornat a files el 23 de febrer d'aquell any. Novament malat el 17 de maig de 1916 i evacuat, va ser reintegrat el 7 d'octubre. El 6 de juny de 1917 va ser declarat desertor, però es reintegrà voluntàriament l'1 de novembre de 1918 en acabar la guerra. El 5 de febrer de 1919 va ser condemnat a cinc anys de treballs públics per «deserció a l'estranger en temps de guerra» i, després d'un temps a la presó de Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord), va ser reclòs l'1 de gener de 1920 a la penitenciaria de l'Île Madame al golf de Biscaia. El 7 de juny de 1920 va ser destinat als Tallers d'Obres Públiques de Bugia (Bugia, Algèria Francesa; actualment Algèria). François Pélaz va morir el 27 de juny de 1920 quan era traslladat a Ouenza (Tebessa, Algèria Francesa; actualment Algèria). En 1930 la policia el tenia com a desaparegut de Toló.

***

Necrològica de Salvador Pujol Navarro apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'abril de 1968

- Salvador Pujol Navarro: El 23 de desembre de 1893 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Salvador Pujol Navarro. Sos pares es deien Antoni Pujol i Rosalia Navarro. Fou un dels fundadors de la Secció Fabril de l'Agrupació Obrera del barri del Clot de Barcelona, bressol de molts militants llibertaris. En 1917 s'afilià al Sindicat de Ferroviari de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son germà, Pere Pujol Navarro, també fou ferroviari anarcosindicalista. En 1932 formava part de la junta de la Subsecció Ferroviaria de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) de la Federanció Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial treballà de ferroviari a Vauzelles (Borgonya, França). Posteriorment visqué a Nevers (Borgonya, França), on milità en la Federació Local de la CNT, i més tard, amb son germà Pere Pujol Navarro, s'instal·là a Las Cabanas, on continuà militant en la Federació Local confederal. Salvador Pujol Navarro va morir l'11 de gener de 1968 al seu domicili de Las Cabanas (Verdun, Llenguadoc, Occitània).

***

Miguel Aguilar Doñate

- Miguel Aguilar Doñate: El 23 de desembre de 1895 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Aguilar Doñate. Militant del Sindicat de Productes Químics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i membre del Comitè Pro Presos de Catalunya, participà activament en les gran lluites sindicals que sorgiren a partir de 1917. En 1922, fugint de la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França amb sa companya Dolores Morata Díaz i la parella s'establí a Lavelanet. Entre el 8 i el 10 de maig de 1926 va ser un dels ponents, amb César Flores, Joan García Oliver, Jacinto Soria i Joan Montserrat, del Congrés Anarquista celebrat a Marsella i on també assistiren el secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) Alexandre Shapiro, el delegat de la Unió Sindical Italiana (USI) Armando Borghi i el secretari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal Manuel Joaquin de Souza. Alguns apunten que fou expulsat de França en 1927 per dedicar-se a activitats revolucionàries. En 1931, amb la proclamació de la II República, la parella retornà a la Península. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Productes Químics de Barcelona i formà part de nombroses comissions sindicals creades per negociar amb la patronal. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i del Comitè Pro Presos, va ser qualificat com a «anarquista perillós», va ser empresonat durant curts períodes de temps com a pres governatiu a la presó Model de Barcelona. Exercí de tresorer del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El 4 de setembre de 1931, en plena vaga de la construcció, defensà a trets el Sindicat de la Construcció de la CNT, situat al número 25 del carrer de Mercaders de Barcelona, de l'assalt de la policia ordenat pel governador civil. Detingut per aquests fets, va ser deportat el febrer de 1932 a Bata. Més tard passà a ser obrer de la fàbrica «Azul Ultramar Casa Nubiola», de la qual va ser acomiadat després d'una vaga de diverses setmanes i acusat de col·locar explosius a la citada fàbrica. El 28 de febrer de 1933 va ser detingut acusat de complicitat en l'assassinat de l'encarregat de la Casa Nubiola, atemptat en el qual també resultà ferit el xofer Hermenegildo Bertran. Més tard, amb el suport dels companys Martí i Llorens, el Sindicat de Productes Químics li trobà una feina a la fàbrica «Blanc Zinc» del barri barceloní de Riera d'Horta. Durant la Guerra Civil esdevingué president del Sindicat de Productes Químics i comptador del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, jugant un paper important en l'organització de les indústries bèl·liques catalanes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França on continuà la seva militància. Quan la declaració de guerra, patí un decret d'expulsió i decidí emigrar a Mèxic. El 19 de juny de 1940 s'embarcà amb el Cuba, últim vaixell que sortí de Bordeus, amb son fill major Miguel, restant a Tolosa de Llenguadoc (Occitània) sa companya amb sos infants petits. Arribà a Fort-de-France (Martinica) i embarcà amb el Saint-Domingue, amb altres refugiats, fins a Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on arribà el 26 de juliol de 1940. L'abril de 1941 rebé el suport econòmic de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). Més tard sa companya i fills aconseguiren autorització per a emigrar, però no ho van poder fer a causa de la guerra. Miguel Aguilar Doñate va morir en 1954 a Mèxic sense haver poder reunir-se amb sa família.

Miguel Aguilar Doñate (1895-1954)

***

Marie-Thérèse Blanchong (1926)

- Marie-Thérèse Blanchong: El 23 de desembre de 1899 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Marie Thérèse Augustine Blanchong, també coneguda com Thérèse Blanchong-Souchy, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Edmond Gaspar Blanchong, polidor, i Marie Mathilde Bloqué, serventa. Freqüentà els cercles llibertaris parisencs i cap el 1920 conegué l'anarquista alemany Augustin Souchy, qui aleshores vivia al domicili dels pares de l'anarquista Émilienne Morin, i que esdevingué son company. En 1921 quan Souchy va ser expulsat de França, la parella s'establí a Berlín (República de Weimar; actual Alemanya), on cap el 1923 nasqué son fill Jean Souchy (Pojke). Entre 1923 i 1925 col·laborà des d'Alemanya per al periòdic parisenc Le Libertaire i en el número del 14 de gener de 1925 publicà una entrevista a Erich Mühsam que acabava de sortir de la presó i on aquest reafirmava les seves idees anarquistes. D'origen jueu, Souchy va perdre la nacionalitat alemanya amb la pujada del nazisme. Detinguda a Berlín, va ser posada en llibertat per error. En 1933 la parella abandonà Alemanya i s'instal·là a París. L'octubre de 1934, amb Charles-Auguste Bontemps i Daniel Guérin, parlar de la situació d'Alemanya a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). En 1934 vivia al número 85 al passeig Dahlias de Les Lilas (Illa de França, França) i participava, amb son company, en el Comitè de Defensa Social (CDS). Quan Souchy marxà cap a Espanya durant la Revolució, ella restà a París. El 22 d'abril de 1939 es casaren al V Districte de París i en aquella època vivien al número 113 del bulevard Saint Michel, domicili que des de 1935 figurava en la llista de domicilis anarquistes a controlar per la policia. Quan esclatà la II Guerra Mundial, Souchy, com a alemany, va ser reclòs en un camp d'internats al departament del Loira; poc després de l'Ocupació aconseguí passar a Zona Lliure i en 1942 embarcar cap a Mèxic, on restà uns anys. Durant l'Ocupació, per evitar el Servei de Treball Obligatori (STO) i ser enviada a Alemanya, entrà a treballar a les Oficines de la Censura alemanya de París fent traduccions de l'alemany al francès i gràcies a aquesta feina pogué fabricar documentació falsa per a xarxa que tenia muntada l'anarquista May Picqueray. En 1950 el seu domicili del bulevard Saint Michel continuava controlat per la policia. Correctora d'impremta i traductora, durant la tardor de 1957 va ser nomenada tresorera adjunta del Sindicat del Llibre de la Regió Parisenca de Força Obrera (FO), el desembre de 1959 se li donà el càrrec de secretària adjunta d'aquest sindicat i fins a finals dels anys seixanta n'ocupà càrrecs de responsabilitat. Durant la tardor de 1961 va ser nomenada membre del Comitè Federal de la Federació del Llibre de FO, però sembla que només ocupà un mandat. Marie-Thérèse Blanchong va morir l'11 d'octubre de 1984 a la Residència Galignani de Corbeil-Essonnes (Illa de França, França).

Marie-Thérèse Blanchong (1899-1984)

***

Acracio Bartolomé Díaz (ca. 1935)

- Acracio Bartolomé Díaz: El 23 de desembre 1901 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el periodista i militant anarcosindicalista Acracio Bartolomé Díaz. Fill d'un família llibertària, sos pares es deien Juan Bartolomé i Isabel Díaz. Des dels 11 anys va fer feina a la fàbrica de vidres «La Industria», al costat dels cenetistes Florencio Entrialgo i Bedriñana, i es va afiliar ben aviat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), aprofundint el seu pensament amb la lectura i les classes d'Eleuterio Quintanilla. La seva tasca periodística sembla que va començar en Solidaridad Obrera de Gijón –signava els articles sota el pseudònim El hombre que ríe– i entre 1917 i 1918 va patir la seva primera detenció, cosa que posteriorment serà freqüent. Va fer, no sense problemes, el servei militar a Gijón i va formar part d'una coral, que va haver d'abandonar després de negar-se a cantar davant el príncep d'Astúries. El 21 de març de 1924 va ser iniciat en la lògia maçònica «Riego número 2», arribat al grau de Mestre Maçó (3r) l'octubre de 1927; va tenir una intensa activitat en aquesta organització fins al 1930, deixant de participar amb tanta freqüència a partir de 1932. Durant la dictadura de Primo de Rivera va conspirar i es va veure obligat a exiliar-se a França després de la «Santjonada» de 1926. A partir de 1927 es va afiliar a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però sense participar en idees ni accions violentes. Amb la República va dirigir importants publicacions confederals i llibertàries, com ara l'òrgan de la Confederació Regional de la CNT asturiana Solidaridad (1931-1933), amb José María Martínez i Segundo Blanco, i CNT de Gijón, fins a la caiguda d'Astúries. Va participar en gires propagandístiques –mítings a Mieres i La Felguera en 1931, a Gijón l'agost de 1932, i a La Felguera en 1933– i va ser redactor de CNT de Madrid. Va assumir les tesis trentistes i va signar el primer projecte de l'Aliança Obrera asturiana. El desembre de 1933 el periòdic Solidaridad va ser suspès i la plana major cenetista asturiana va ser empresonada. Des de la presó d'El Coto de Gijón, juntament amb altres companys anarquistes, es van manifestar partidaris de la formació, amb la Unió General del Treball (UGT) i altres forces polítiques i sindicals, de l'Aliança Obrera Revolucionària, embrió de la revolució d'octubre asturiana. Quan va fracassar aquesta, va ser novament empresonat a El Coto, d'on va poder fugir amb altres companys el maig de 1935 i passar la frontera a França. Detingut arran de la Revolució asturiana 1934, va aconseguir fugir el maig de 1935 i passar la frontera a França. Amb el triomf del Front Popular el febrer de 1936 va retornar a la Península i representà Astúries en el Congrés de Saragossa, on va defensar l'aliancisme tot exigint responsabilitats, i va fer d'orador en el míting de clausura. Quan va començar la guerra va assumir la direcció del Comitè de Control de Premsa i d'Impremta dependent del Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT, que va confiscar i col·lectivitzar els tres periòdics de Gijón (La Premsa, El Noroeste i El Comercio), que reaparegueren el 26, 28 i 29 de juliol de 1936 respectivament. Des de les seves pàgines alliçonava els companys perquè acceptessin la militarització. També va formar part del Comitè de l'Aliança CNT-UGT de Gijón. El 28 de juny de 1937, com a representant del grup Orto de la FAI, va assistir a una reunió per parlar sobre la possible compatibilitat de la maçoneria amb la FAI i en la qual va defensar l'ingrés d'anarquistes en la maçoneria ja que «maneja els fils de la política internacional». A partir de gener de 1937 va dirigir el periòdic CNT fins al 20 d'octubre de 1937 amb la caiguda de Gijón a mans de l'exèrcit feixista. Després es va traslladar a Catalunya, on va dirigir CNT de Barcelona fins a la derrota final el febrer de 1939 i va rebutjar ser secretari de Propaganda del Comitè Peninsular de la FAI. En acabar la guerra es va exiliar a França i, després de diversos camps de concentració (Argelers, etc.), durant l'ocupació nazi, va fugir de París i d'altres indrets, alhora que participava activament en la reconstrucció de la CNT i del moviment llibertari. Va assistir al Ple de Marsella de 1943 i va ser el primer secretari general de la CNT de Provança. Un cop derrotats els alemanys i celebrat el Congrés de París de 1945, es va alinear amb els possibilistes, com gairebé tots els asturians, i va fer mítings commemoratius de la República espanyola, aliancistes i amb la UGT a diverses poblacions (Marsella, Carcassona, Perpinyà, etc.), mentre desenvolupava tasques periodístiques. Es va instal·lar a Marsella, on a partir de 1945 va dirigir la revista Hoy, des d'on va defensar la subordinació de l'exili a l'interior i la continuació de l'aliancisme, tesis assumides pel Subcomitè Regional d'Astúries, Lleó i Palència. Entre 1955 i 1957 va ser responsable d'Antena. En 1964 i 1965 va encarregar-se de l'edició extraordinària d'Asturias, a més de col·laborar contínuament en España Libre, portaveu dels possibilistes. També va publicar articles en La Premsa i La Tierra. És autor de l'obra dramàtica valleinclanesca Una ciudad que despierta i Vergüenza del mundo (1946). Sa companya fou Mercedes Norniella Palacio. Acracio Bartolomé Díaz va morir el 15 d'abril de 1978 al seu domicili del V Districte de Marsella (Provença, Occitània).

Acracio Bartolomé Díaz (1901-1978)

***

José Mira Martínez amb son pare i son fill Andrés a l'exili d'Orà

- José Mira Martínez: El 23 de desembre de 1904 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Mira Martínez. Fill de llauradors, de jovenet entrà en el moviment anarquista. Arran de la mort d'uns membres de la Guàrdia Civil al seu poble, fugí de la repressió i s'establí a Alcoi (Alcoià, País Valencià), però també acabà fugint-hi. En 1920 vivia a Barcelona (Catalunya) i pressionat pel pistolerisme hagué de romandre una temporada a França. En 1925 va ser detingut a Sevilla (Andalusia, Espanya) acusat d'haver intervingut en una campanya propagandística contra la dictadura de Primo de Rivera i fou tancat a Ceuta. Aconseguí fugir i s'amagà al seu poble. Quan intentà passar a França, va ser detingut a Figueres i fou lliurat a les autoritats militars com a pròfug. Enviat a un batalló disciplinari, va ser condemnat a mort per haver matat Taberner, cap del destacament, però la pena fou commutada per la de cadena perpètua. Amnistiat, en 1930 militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà activament en les vagues que es realitzaren arran de l'aixecament revolucionari de Jaca del 12 de desembre de 1930. El 9 d'abril de 1931 impartí la conferència «La inutilidad del Estado» al Teatre Nou d'Alacant. Després passà a València i destacà en els fets revolucionaris de 1933. Aconseguí fugir de la repressió desencadenada arran de la revolució d'octubre de 1934. El gener de 1935 romania pres per ordre governativa amb Buenaventura Durruti, bon amic seu. El juliol de 1936 lluità a les barricades a Barcelona i després s'allistà en la «Columna Durruti», de la qual fou membre del Comitè de Guerra i comandà la primera i l'octava agrupacions, amb les quals combaté a Aragó i a Madrid. En 1937 publicà Los guerrilleros confederales –que inclou altres textos compilats per ell, com ara Un hombre: Durruti, d'Alejandro G. Gilabert, i d'altres autors (Liberto Callejas, Carrasco de la Rubia, Manuel Buenacasa, García Oliver, Emiliènne Morin i Gregorio Oliván)–, editat pel Comitè de Propaganda i Premsa del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; i en 1938 La 26 División, editat pel Sindicat de la Metal·lúrgia de la CNT de Barcelona. Quan el govern republicà abandonà Madrid, mantingué una ferma oposició. Amb el triomf franquista s'exilià i en 1945 vivia a Orà (Algèria). José Mira Martínez va morir el febrer de 1986 a Barcelona (Catalunya).

José Mira Martínez (1904-1986)

***

Foto policíaca de Natalino Matteucci

- Natalino Matteucci: El 23 de desembre de 1907 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Natalino Matteucci, conegut com Noël Matteucci. Sos pares es deien Serafino Matteucci i Maria Golinelli. Paleta de professió, fugint de les persecucions feixistes emigrà al Marroc. En 1931 s'establí a Casablanca, on segons la policia participà en totes les manifestacions antifeixistes, i en 1935 passà a Orà on continuà la seva militància. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a defensar la Revolució espanyola. Com a milicià en una companyia de metralladores de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i membro del grup anarquista «Pietro Gori» (G. Pezzuti, R. Udovich, G. Tinto, S. Guerrieri, G. Gasperini, P. Migliorini, A. Malaguzzi, G. Verdi, G. Marturano, A Montani. P. Persetti, A. Maffei, C. Peressino, etc.), participà en els durs combats de Monte Pelado, on fou ferit, i en els d'Osca i d'Almudébar. Després dels «Fets de Maig» de 1937 abandonà la Península i s'instal·là a París (França), on continuà militant juntament amb altres companys llibertaris italians (Pulidori, Giuseppe Mascii, Tramontini, Domenico Girelli, Bobini, etc.). Durant l'ocupació fou buscat pels feixistes i hagué de passar a la clandestinitat. Cap al 1943, gràcies a Gino Balestri, va ser contractat per treballar en un camp d'aviació a Cazaux (Aquitània, Occitània), on entrà en contacte amb la Resistència. Després sa família, juntament amb la de Gino Balestri, s'allotjà a la població de La Hume, a prop d'Arcaishon (Aquitània, Occitània). En aquesta època, entrà en contacte amb la Resistència i amb les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de la II Guerra Mundial reprengué la seva militància en la Federació Anarquista (FA). Quan la divisió de la FA entre seguidors i no seguidors de Georges Fontenis, entre el 25 i el 27 de desembre de 1953 participà, amb sa companya Denise, en el Congrés de Reconstrucció de la FA i milità en el Grup «Louise Michel». En els seus últimes anys, fou capatàs d'obres en la construcció. Natalino Matteucci va morir el 4 de setembre de 1987 a París (França).

Natalino Matteucci (1907-1987)

***

Antoni Rotllant Verdolet (a l'esquerra) pres construïnt el canal d'Anglès en 1940. El company de la dreta morí en l'exili

- Antoni Rotllant Verdolet: El 23 de desembre de 1910 neix a Sant Hilari Sacalm (Les Guilleries, La Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Rotllant Verdolet, també conegut com Ton Carboner. Fill i nét de carboners –sa família era coneguda com els de «Can Carboner»–, sos pares es deien Josep Rotllant i Carme Verdolet. Va estudiar les primeres lletres en una escola racionalista i començà a treballar de ben jovenet fent carbó vegetal als boscos. Durant la dictadura de Primo de Rivera sa família s'instal·là a Can Illa de Joanet, a Arbúcies, a prop del seu poble. Membre de la cooperativa «Unió Obrera» i de l'associació obrera «Germanó», s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona. El març de 1934 va ser un dels fundadors de l'Associació de Treballadors del Bosc de Sant Feliu de Buixalleu (Baix Montseny, La Selva, Catalunya), que s'adherí a la CNT i de la qual va ser nomenat secretari; per aquest motiu hagué de marxar del poble a causa del boicot patronal. Quan el cop militar de juliol de 1936 va ser nomenat president del Comitè Antifeixista de Sant Feliu de Buixalleu, però no acceptà l'alcaldia que li oferiren. Durant la guerra civil lluità en un batalló de la 131 Brigada Mixta (antiga Columna Macià) i, segons altres versions, va ser capità de la 120 Brigada de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti). L'1 de maig de 1938 va ser fet presoner per les tropes franquistes al front d'Aragó i internat en diversos camps i presons (Valladolid, Saragossa, Barcelona i Girona); jutjat, va ser condemnat a 30 anys de treballs forçats. Quan feia feina en la construcció d'un pont, aconseguí evadir-se amb un company empordanès de Bàscara i ambdós pogueren passar els Pirineus. El setembre de 1944 arribà a Poitiers i s'integrà en la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat. Assistí al I Ple Regional i el maig de 1945 al I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. A França conegué sa companya, Josefa Velasco Vallejo (Pepita), que li va fer classes i l'empenyé a escriure les seves memòries. Va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Poitiers. En 1960 s'instal·là a Perigús (Aquitània, Occitània) i va ser nomenat delegat d'aquesta localitat al Congrés de Reunificació Confederal celebrat a Llemotges aquell any i on presentà un informe sobre la Colònia Llibertària d'Aymare. En aquesta època treballà com a obrer agrícola i intentà crear una col·lectivitat amb pagesos contractats. Arran de les divisions internes dins del moviment llibertari d'aleshores, va ser exclòs de la CNT. Més tard s'establí definitivament a Morellàs (Vallespir, Catalunya Nord). Després de la mort del dictador Franco, participà en la reconstrucció confederal i fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT a La Cellera de Ter (La Selva, Catalunya) en un local que adquirí; també intentà muntar un ateneu llibertari al casal. Arran de l'excisió, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). En els seus últims anys va fer conferències on explicà les seves vivències. Publicà articles en publicacions llibertàries i d'àmbit local, com ara L'Avenç, Boletín Confederal, La Marxa, Polémica, Temps, Terra, etc. En 1985 publicà en L'Avenç l'article «Un gra de sorra a les Guilleries», finalista del «I Concurs de Memòria Històrica» d'aquesta revista. És autor de la trilogia autobiogràfica Los cuervos festejaron la victoria (1986 i 2003), Cuarenta años después: un viejo revolucionario retorna del exilio (2003) i ¿La revolución devora al revolucionario? (2003), i deixà alguns manuscrits inèdits (Cuatro encuentros, etc.). Antoni Rotllant Verdolet va morir el 9 d'abril de 2006 al Centre Hospitalari de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica de Domingo Broto Baldan apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de maig de 1963

- Domingo Broto Baldan: El 23 de desembre de 1919 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Broto Baldan. Era fill de José Broto, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i de Mercedes Baldan, amdós afusellats pels franquistes en 1936. S'enrolà en les milícies confederal i lluità al front de Terol (Aragó, Espanya) on la seva salut quedà malmenada. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí els camps de concentració. En l'exili treballà en diversos oficis (llenyataire, sastre, etc.). Cap el 1943 s'instal·là a Courcelles, on treballà de sastre i milità en la Federació Local de CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Entrains-sur-Nohain (Borgonya, França). Amb la salut molt malmesa per la seva experiència al front i pels durs treballs forestals –per això decidí no formar família–, Domingo Broto Baldan va morir prematurament el 5 de març de 1963 al seu domicili de Courcelles (Borgonya, França) i fou enterrat civilment dos dies després. Cal no confondre amb Emilio Broto (Émile Broto), jove anarcosindicalista, que tenia per companya Marta Abella, i que morí unes setmanes abans que Domingo Broto Baldan.

***

José Manuel Montorio Gonzalvo (anys cinquanta)

- José Manuel Montorio Gonzalvo:  El 23 de desembre de 1921 neix a Borja (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista, resistent antifeixista i comunista José Manuel Montorio Gonzalvo, conegut com Chaval i Ángel. Sos pares es deien Perpetuo Montorio i Francisca Gonzalvo Lajusticia, i tingué quatre germans (Santiago Eusebio, Máximo, Miguel i Félix) i una germana (Ascensión). Orfe de pare amb sis anys, després d'estudiar al Col·legi Santa Ana, en 1930 sa família emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'instal·là al barri d'Hostafrancs. Quan tenia 11 anys començà a fer feina fent encàrrecs en un magatzem d'olis i lubricants. En 1937, quan son germà Miguel partí cap el front, el reemplaçà a la feina al taller col·lectivitzat de vulcanització «Central del Pneumàtic» i s'afilià al Sindicat d'Indústries Químiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser reclòs als camps de concentració de Sant Cebrià, on trobà son germà Miguel, i de Barcarès. En 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i portat a Louin (Poitou-Charentes, França). Quan esclatà la II Guerra Mundial i els alemanys avançaven, fugí amb un de sos germans i arribà a peu fins Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord). Capturat pels gendarmes, va ser tancat als camps de concentració d'Argelers i Sant Cebrià. En 1941 va ser posat per part del Govern de Vichy a disposició de les autoritats alemanyes. Enrolat per a fer el Servei de Treball Obligatori (STO) al Conflent català (Prada i Vernet), va ser finalment enviat al camp de concentració de Sent Medard de Jalas (Aquitània, Occitània), enquadrat en l'«Organització Todt», i destinat a la construcció d'una base submarina alemanya. Gràcies a ferroviaris francesos que portaven trens de sorra a la base, establí contacte amb la Resistència i el juny de 1944 entrà a formar part de la 31 Brigada de Guerrillers Espanyols, integrada en les Forces Franceses de l'Interior (FFI), participant en la lluita per l'alliberament de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània). Entre setembre i octubre de 1944, participa en els combats de La Pointe de Grave, al Medoc. Posteriorment va ser enviat a Montesquiu (Gascunya, Occitània) i a Quilhan (Llenguadoc, Occitània), per a continuar amb la seva formació guerrillera a mans de la Unió Nacional Espanyola (UNE). Després de la II Guerra Mundial, a començament de 1945, representà els militants de la CNT de la seva brigada del maquis en el Congrés de Guerrillers Espanyols, celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1946 s'internà a la Península i el 7 de juliol d'aquell any participà en l'assalt del tren de mercaderies a Caudé (Terol, Aragó), acció en la qual els guerrillers s'apoderaren de 650.000 pessetes. Integrat en l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL), es va fer càrrec d'un grup guerriller del V Sector a la zona del llevant peninsular. Encara que militant en la CNT, a partir de 1948, arran d'una reunió amb companys de la CNT a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià), on aquests últims es negaren a integrar-se en un AGL dominada per comunistes, s'afilià al Partit Comunista d'Espanya (PCE). En 1951 era el segon comandant de l'XI Sector de l'AGL i membre del Comitè Regional. Quan les altes instàncies comunistes decidiren suspendre la guerrilla, el juny de 1952 s'encarregà de l'evacuació cap a França dels últims guerrillers. Després d'un temps a França sense documentació, l'abril de 1955 el PCE l'envià a Praga (Txecoslovàquia; actual República Txeca), on en 1960 conegué sa futura companya Trinidad Sardina Merino. Després de treballar en una fàbrica metal·lúrgica a la regió bohèmia d'Usti, a partir de 1965, i fins 1990, va fer feina a l'ambaixada cubana de Praga. L'estiu de 1968, quan la intervenció de les tropes soviètiques a Praga, participà en una reunió amb comunistes espanyols (Enrique Líster Forján, José Modesto, Sebastián Zapirain Aguinaga, etc.), on es va condemnar la invasió de l'exèrcit del Pacte de Varsòvia. El 6 de desembre de 1977 aconseguí el passaport espanyol i realitzà alguns viatges. El 22 d'octubre de 2002 morí sa companya. En 2004 participà en les V Jornades del Maquis a Santa Cruz de Moya (Conca, Castella, Espanya), organitzades per «La Gavilla Verde». A començament de 2006 retornà a la Península i, després d'un temps a Santa Coloma de Farners (Selva, Catalunya), el març d'aquell any s'establí a Borja. En 2007 publicà les seves memòries sota el títol Cordillera Ibérica. Recuerdos y olvidos de un guerrillero. El 5 d'octubre de 2008 participà en el XX Dia del Guerriller Espanyol a Santa Cruz de Moya. José Manuel Montorio Gonzalvo va morir el 27 d'abril de 2009 a Borja (Saragossa, Aragó, Espanya) a resultes d'un càncer de pulmó.

José Manuel Montorio Gonzalvo (1921-2009)

***

Jürgen Lohstöter (2005)

- Jürgen Lohstöter: El 23 de desembre de 1947 neix a Hamburg (Hamburg, Alemanya) el militant anarcosindicalista Jürgen Lohstöter. Ben aviat s'interessà pel moviment anarquista i en 1969 muntava reunions llibertàries al soterrani de casa dels seus pares. En 1972 fou un dels fundadors de l'Organisation Revolutiionärer Anarchisten (ORA, Organització Revolucionària Anarquista), basada en l'organització àcrata francesa del mateix nom, i n'esdevingué el secretari de Relacions Internacionals. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Zeitgeist, fundada per Otto Reimers. Sempre malalt dels ronyons –en patí dues trasplantacions–, va fer feina de mariner i després en una companyia d'assegurances, ja que no trobà feina com a sociòleg, especialitat en la qual estava llicenciat. Malgrat la seva malaltia, que li implicà romandre durant llargs períodes inactiu, participà activament en les lluites socials i especialment contra la construcció de l'autopista d'Ottensen. En 1977 s'adherí a l'acabada de crear Federació Local d'Hamburg de l'anarcosindicalista Freier Arbeiter Union (FAU, Unió de Treballadors Lliures). Durant els últims anys aconseguí una pensió per discapacitat, fet que el permeté realitzar curts viatges. Jürgen Lohstöter va morir el 9 de setembre de 2006 a Hamburg (Hamburg, Alemanya) a resultes d'un sobtat atac de cor.

Continua...

---