Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 22 de desembre

Esdeveniments

Teatre Olympia de Barcelona

- Míting contra la pena de mort: El 22 de desembre de 1935 se celebra al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobin condemnats. Aleshores el sistema jurídic de la II República espanyola tenia dictades 30 penes de mort. Hi van pronunciar discursos Tomás Herreros, Vicente Pérez, Francisco Ascaso, Liberto Callejas i Vicente Ballester. En acabar l'acte, van ser aprovades les següents conclusions: abolició de la pena de mort, indult dels condemnats a l'última pena, amnistia àmplia i total dels presos politicosocials, i revisió de la causa instruïda contra el militant anarquista Jerónimo Misa Almazán, de Sevilla. La Direcció de la Policia va remetre al Jutjat extractes dels discursos pronunciats perquè, segons el delegat governatiu, es van emetre conceptes injuriosos contra les autoritats.

***

Cartell de l'acte

- Homenatge a Rubén G. Prieto: El 22 de desembre de 2008 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat de Psicologia de la Universitat de la República de Montevideo (Uruguai) un homenatge a l'intel·lectual, activista cultural i propagandista anarquista Rubén Gerardo Prieto, que havia mort el 16 de novembre d'aquell any. En aquesta acte, organitzat per diverses entitats acadèmiques i moviments socials, comptà amb les actuacions musicals de Diego Kruopatwa (Kuropa), Rubén Olivera i Daniel Viglietti.

Naixements

Foto policíaca d'Ernest Ferter (2 de juliol de 1894)

- Ernest Ferter: El 22 de desembre –algunes fonts policíaques i la partida de defunció citen erròniament el 23 de desembre– de 1862 neix a Melun (Illa de França, França) l'anarquista Ernest Charles Ferter –citat a vegades erròniament Ferters–, conegut com Terbert. Sos pares es deien Jean Baptiste Ferter, cotxer, i Céline Armandine Bonvallet. Es guanyà la vida com a fumista a París (França). En 1888 la seva assistència a reunions anarquistes va ser registrada per la policia. Durant la primavera de 1888, amb el company Ganelon, era assidu a les reunions de diversos periòdics contraris a la política de Georges Boulanger (Le Radical, Le Rappel) amb la finalitat de fer col·lectes per a treure diners per organitzar actes del moviment antiboulangista. A començament de 1890 sembla que participava amb el grup «Les Pieds Plats» per al qual organitzava col·lectes de diners. El 16 d'abril de 1890 va ser condemnat a Melun a tres mesos de presó per «robatori». En 1891 la policia va reportar la seva assistència en reunions, com ara les del «Cercle Anarquista Internacional» celebrades a la Sala Horel. El 16 d'abril de 1891, amb altres anarquistes (Edelin, Jacquet, Laurens i Moreau), es va pronunciar contra l'organització d'un congrés internacional llibertari. A partir de 1891 entrà a fer feina de mosso de magatzem per a un fabricant d'estufes del carrer Rivoli de París. En aquesta època mantingué contacte amb els anarquistes Claude Margerand (Margeron) i amb Benoît Chevenet (Chalbret), un dels autors del robatori de dinamita de Soisy-sous-Étiolles (actualment Soisy-sur-Seine, Illa de França, França). També participava, segons informes policíacs, en les reunions al carrer Pascal del grup anarquista «Aux vendanges de Bourgogne» dels V i XIII Districtes de París. El 30 de juny de 1894 el prefecte de Policia ordenà el seu arrest i l'escorcoll del seu domicili sota l'acusació de pertinença a «associació criminal». Detingut durant la gran agafada antianarquista de l'1 de juliol de 1894, l'escorcoll del seu domicili, al número 58 del carrer Mazarine de París, va ser infructuós. Segons els informes policíacs, des de feia uns mesos només feia propaganda als cafès i als restaurants, sense tenir entre els grups anarquistes «una gran influència» i no tenia la reputació de ser «un home d'acció». El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon i dos dies després va ser interrogat pel jutge d'instrucció Franqueville qui el va inculpà d'«associació criminal» i el tancà aquell mateix dia a la presó parisenca de Mazas. En el segon interrogatori davant el jutge, declarà que no era anarquista i que no freqüentava Chalbret des de feia tres anys; el 6 de juliol d'aquell any va ser posat en llibertat provisional. En la requisitòria definitiva del procurador de la República del 27 de juny de 1895 es feia constar que havia freqüentat els grups revolucionaris, però que en l'actualitat treballava regularment i no s'ocupava de política, concloent que l'acusació no es podia mantenir i el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el cas el 4 de juliol de 1895. El seu nom figura en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia del 31 de desembre de 1894. En 1900 informes policials feien constar que només freqüentava les reunions de manera intermitent. En aquesta època treballava de negociant en vins i estava solter. Caigut en l'alcoholisme i la indigència, Ernest Ferter es va suïcidar el 19 d'agost de 1923 penjat amb un cordill a la casa amb taulons de fusta on vivia al número 32 de la carretera de Choisy a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

Ernest Ferter (1862-1923)

***

Foto policíaca d'Émile Lenfant (2 de març de 1894)

- Émile Lenfant: El 22 de desembre de 1867 neix a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquista Jules-Émile Lenfant. Sos pares es deien Jules-François Lenfant, estampador, i Louise Alexandrine Claire Audianne. Treballava d'obrer modelista i ceramista a la fàbrica de porcellana «Brault Fils» de Choisy-le-Roy i vivia, amb sa companya Jean Beaure, al número 8 del carrer de la Raffinerie d'aquesta població. Passejava amb bicicleta amb Armand Schulé, rebia algunes vegades Armand David i freqüentava Auguste Vaillant i tots els altres anarquistes del «Cercle Filosòfic» del qual era membre. El 2 de març de 1894 va ser detingut per la III Brigada de la Policia de París (França), juntament amb altres 21 anarquistes, en una gran batuda repressiva; fitxat, va ser inscrit en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. En l'escorcoll de casa seva no es va trobar res de compromès i va ser alliberat el 31 de març. Després d'això es refugià a Londres (Anglaterra), on mantingué correspondència amb sa companya. El 2 de juliol de 1894 va ser posat de bell nou a disposició judicial, en el marc d'un gran procés per «associació criminal». Pot tractar-se del mateix Lenfant que a començament de la dècada dels deu formà part del grup anarquista parisenc «Les Libres Entretiens», el secretari del qual fou Louis Dalgara. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Émile Lenfant (1867-?)

***

Jules Grandjouan

- Jules Grandjouan: El 22 de desembre de 1875 neix al IV Cantó de Nantes (País del Loira, Bretanya) el dibuixant, caricaturista, pintor i cartellista anarquista i anarcosindicalista Jules-Félix Grandjouan. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Julien Jules Grandjouan, comerciant en farratges, i Adèle Félice Châtelier, rendista i propietària; el pintor Jean-Émile Laboureur i el pioner de la salubritat urbana Paul Grandjouan van ser cosins seus. Orfe de pare als set anys, fou criat per sa jove mare i pels seus avis materns al barri de la Fosse de Nantes. Quan tenia 10 anys, assistí amb sa mare als funerals de Victor Hugo. Després d'una educació religiosa tradicional, realitzà estudis al Liceu-Facultat de Dret de Nantes, però la seva afició pel dibuix el va fer abandonar els seus estudis notarials. Entre 1897 i 1898, amb el seu col·lega d'estudis Marcel Giraud-Mangin, editaren La Revue Nantaise Littéraire et Artistique. El 18 de desembre de 1897 es casà al VI Districte de París amb Bettina Simon, institutriu alsaciana acostada als cercles obrers, amb qui tingué una nina, Edwige (Vige), que assistí a l'escola llibertària de «La Ruche» de Sébastien Faure, i després tres infants més. Enviat especial del periòdic L'Ouest Illustré, embarcà en el vaixell Le Melmore per cobrir la nova línia marítima de la companyia anglesa «Great Western Raiway» entre Nantes i Weymouth amb prolongació ferroviària fins a Londres. En 1899 publicà el seu primer recull de litografies, Nantes la Grise. En 1900 s'establí a París (França) i començà a dissenyar cartells socials i polítics, sobretot per als grups dels sindicalisme revolucionari –molts el consideren el pare del cartellisme social. En 1900, en ple «Afer Dreyfus», carregà contra el general Mercier des de les pàgines de Le Réveil Social. Entre 1901 i 1912 realitzà infinitat de dibuixos per a la revista anarquista L'Assiette au Beurre, posant sobre el paper els seus temes favorits: l'antimilitarisme, l'antipatriotisme, anticlericalisme, anticapitalisme i l'anticolonialisme. En 1902 viatjà a Rússia com a corresponsal de La Vie Illustrée per cobrir el viatge del president Émile Loubet i l'any següent publicà amb Urbain Gohier el pamflet antijauresià L'Ascète au beurre, on denuncien amb ferocitat la participació de Jean Jaurès en els actes protocol·laris militars i en les revistes de tropes. En 1904 retornà a Rússia enviat per l'Aliança Israelita per fer un reportatge sobre els pogroms. Entre 1907 i 1908 publicà per lliuraments el quadern de 12 gravats sindicalistes Les esclaves modernes, amb el suport dels sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) i de la Federació del Vidre. Íntim amic d'Émile Pouget, en 1908 assistí com a delegat al Congrés de la CGT que se celebrà a Marsella. En 1909 participà activament en la campanya de suport per l'alliberament del seu col·lega Aristide Delannoy, condemnat a un any de presó pels seus dibuixos apareguts en Les Hommes du Jour. Aquest mateix 1909 ell fou jutjat pels seus violents dibuixos contra el president del Consell de Ministres Georges Clemenceau, però fou absolt. En 1910 fou president, secretari i tresorer del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. L'any següent, en 1911, quan Aristide Briant era president del Consell de Ministres, va ser condemnat a 18 meses de presó pels seus dibuixos antimilitaristes i antiparlamentaris publicats en La Voix du Peuple i s'exilià a Alemanya, tot perseguint la ballarina californiana Isadora Duncan, de la qual estava follament enamorat, i amb qui viatjà a Egipte i a Venècia i l'edità un àlbum de 25 reproduccions dels pastels de la ballarina. Retornà en 1912 i fou agraciat el febrer de 1913 amb l'arribada al poder de Raymond Poincaré. Fins al 1914 treballà per a la premsa llibertària i sindicalista (La Bataille Syndicaliste, Le Conscrit, La Guerre Sociale, Le Libertaire, Le Réveil Social, La Révolution, Les Temps Nouveaux, Le Travailleur du Bâtiment, La Vie Ouvrière, La Voix du Peuple, etc.) i per a la premsa humorística revolucionària (Le Charivari, Le Rire, Le Sourire, etc.). També publicà dibuixos en altres periòdics, com ara Le Clou Le Petit Phare, Le Phare, L'Ouest-Républicain, La Vie Illustrée, etc. Dissenyà infinitat de portades de llibres llibertaris (A. Bullard, Aristide Delannoy, Charles Delzant, Charles-Ange Laisant, Émile Pouget, Georges Yvetot, etc.), d'almanacs revolucionaris i gairebé tots els cartells de la CGT i de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) d'uns determinats anys. Quan esclatà la Gran Guerra fou llicenciat per miopia i entrà en els serveis auxiliars. En els anys bèl·lics participà en la premsa patriòtica fent dibuixos antigermànics força mediocres. A partir de 1918 es declarà bolxevic i la seva producció gràfica es ressentí. En 1924 es presentà a les eleccions legislatives en la primera circumscripció de Nantes, com a cap de llista del comunista Bloc Obrer i Pagès (BOC), amb uns resultats decebedors. En 1926 romangué 10 mesos a l'URSS, on rebé a Moscou un homenatge de les autoritats soviètiques durant l'exposició «L'Art revolucionari» i s'entrevista amb Grigori Zinóviev i Lev Trotski; en tornar, aconsellat per aquest últim, publicà en 78 lliuraments en L'Humanité les seves reflexions del viatge sota el títol «La Russie vivante». A França organitzà conferències prosoviètiques, projectà el film El cuirassat Potemkim i intentà crear el «Cercle de la Rússia Nova». L'octubre de 1927, per celebrà el desè aniversari de la revolució, retornà a l'URSS amb una delegació formada per un milenar de persones (obrers, artistes, escriptors, empleats, etc.) de diversos països. En aquests anys realitzà nombrosos cartells de realisme socialista per a les oficines governamentals soviètiques. El novembre de 1930 fou elegit representant francès de l'Oficina Internacional dels Pintors Revolucionaris, creada a Khàrkov –actual Khàrkiv (Ucraïna). Finalment, el gener de 1931, fou expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver defensat, juntament amb l'escriptor Panaït Istrati, un artista dissident en una declaració jutjada antisoviètica publicada l'abril d'aquell any en Les Humbles. Rebutjar «corregir la seva falta» i es retirà dels debats polítics després d'un últim intent infructuós en les eleccions legislatives de 1932 a Nantes. Durant la II Guerra Mundial es dedicar a criar vaques i cabres i després s'instal·là a Nantes. Jules Grandjouan va morir el 12 de novembre de 1968 mor al seu domicili de Nantes (País del Loira, Bretanya).

Jules Grandjouan (1875-1968)

***

Lilian Wolfe entre el retrat del seu company Tom Kell i Lucy Parsons al CIRA de Lausana (1967) [CIRA-Lausana]

- Lilian Wolfe: El 22 de desembre de 1875 neix a Londres (Anglaterra) la pacifista i anarcofeminista Lilian Gertrude Woolf, més coneguda com Lilian Wolfe. Havia nascut a la joieria d'Egware Road que regentava son pare, Albert Lewis Woolf, un jueu conservador prou acomodat de Liverpool. Sa mare, Lucy Helen Jones, actriu nascuda a Birmingham, abandonà sa família quan Lilian tenia 13 anys per a fer una gira arreu del món amb una companyia operística. Tingué tres germans i dues germanes, i tots es van educar mitjançant institutrius i després al Royal Polytechnic de Regent Street, actual Universitat de Westminster. A partir de 1907, mentre treballava com a telegrafista a l'Oficina General de Correus, milità en la Civil Service Socialist Society (CSSS, Societat Socialista de Servei Civil), que s'integrà en la Pioneer Socialist League (PSL, Lliga Socialista Pionera). Com a feminista, ben aviat es va veure desil·lusionada per la política parlamentària i per el sufragisme, arribant a considerar que el vot femení només era un simple «pal·liatiu», i entrà en 1913 a militar en el moviment anarquista. Va ser una de les fundadores del periòdic llibertari The Voice of Labour, publicat a Londres per l'editorial Freedom entre 1914 i 1916. El febrer de 1915 fou una de les signants del «Manifest de la Internacional Anarquista sobre la Guerra». L'abril de 1916, arran de l'aprovació el gener d'aquell any de la Llei del servei militar obligatori (Military Service Act), The Voice of Labour publicà un article animant els lectors a la desobediència civil i a rebutjar la llei passant a la clandestinitat i a amagar-se a les muntanyes escoceses. El 5 de maig de 1916, va ser detinguda, amb son company Thomas H. Keell, en una batuda a les oficines de Freedom realitzada per requisar els 10.000 fulls per repartir que reproduïen l'article. Processats, van ser condemnats, segons la Defence of the Realm Act (Llei de Defensa del Regne), ella a una multa de 25 lliures esterlines o a dos mesos de presó i ell a 100 lliures o tres mesos; ambdós triaren la presó. Ella, però, descobrí a la garjola que estava encinta i com que es tractava d'un embaràs de risc, ja que tenia més de quaranta anys, finalment pagà la multa. En 1917 passà a viure amb Nellie Dick, Fred Dunn i Gaston Marin a la comuna anarquista de Marsh House a Londres; cap al 1920 vivia amb Thomas Keell, son fill i W. C. Owen a Willesden; i, posteriorment, visqué amb Keell a la Colònia Tolstoiana de Whiteway, a Gloucestershire, fins la mort d'aquest en 1938. A Whiteway tingué cura un temps de Richard Blair, el fill de George Orwell, quan aquest va ser ingressat en un sanatori. Quan Vernon Richards creà el periòdic Spain and the World, en suport de la revolució llibertària espanyola, en fou l'administradora. Durant aquests anys viurà amb Richards i sa companya Marie-Louise Berneri a Londres. En 1970 donà al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) la biblioteca de son company Tom Keells. Ja anciana, es dedicava a vendre pels carrers el periòdic Peace News, i fins al 95 anys fou l'administradora de la llibreria de l'editorial Freedom. Lilian Wolfe va morir el 28 d'abril de 1974 a Cheltenham (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra).

Lilian Wolfe (1875-1974)

***

Notícia del processament d'Émile Toussaint apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 30 de juliol de 1912

- Émile Toussaint: El 22 de desembre de 1880 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Émile Alexandre Toussaint. Era fill Célestin Auguste Toussaint, xofer, i de Célérine Euphanie Emma Lemercier, jornalera. En 1900 vivia al número 20 del carrer de Lefevreville de Le Havre i treballava de perforador. Cridat a files per a fer el servei militar, entre 1901 i 1902 la seva incorporació va ser ajornada per «feblesa» i en 1903 integrat en els Serveis Auxiliar de l'exèrcit pel mateix motiu. El 18 de setembre de 1903 es va casar a Le Havre amb la jornalera Jeannette Louise Verhaegen i aquest matrimoni legitimà Germaine Jeanne Émilienne Toussain, filla de la parella que havia nascut el 10 de març 1901 a Le Havre. En aquesta època treballava de jornaler. Cap el 1906 s'instal·là a París (França) i entrà a treballar de fuster en ferro en la construcció, professió que serà la definitiva. A principi dels anys deu, com a militant sindicalista revolucionari, va ser secretari adjunt del Sindicat de Fusters de Ferro del Sena. A mitjans de 1914 passà a viure al número 66 del carrer de la Tombe-Issoire del XIV Districte de París, domicili que serà definitiu. Quan la mobilització pel «Sou del Soldat», el 24 de juny de 1914 va ser condemnat a 13 mesos de presó i 100 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència». En plena Gran Guerra, el 10 d'abril de 1915 va ser mobilitzat el la 41 Bateria del 1 Regiment d'Artilleria a Peu. Entre el 21 de juny de 1918 i el 5 d'octubre de 1918 lluità a l'Exèrcit d'Orient, i hagué de tornar malalt de paludisme. El 26 de febrer de 1919 va ser llicenciat. El 7 de novembre de 1921 es va divorciar de Jeannette Verhaegen davant el Tribunal Civil del Sena. A principis dels anys vint, amb altres companys (Andrieux, Boudoux, Meyer, Vallet, etc.), va ser un dels responsables del Sindicat de Fusters en Ferro del la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). El juny de 1922, a resultes del Congrés de Saint-Étienne, on els comunistes havien guanyat, s'uní, amb sos companys, al Comitè de Defensa Sindicalista (CDS). Al final de sa vida va ser tresorer del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció). Émile Toussaint va morir el 27 d'abril de 1926 a l'Hospital Cochin del XIV Districte de París (França).

***

Notícia de la defunció de Charles Dessein apareguda en el diari d'Amiens Le Progrès de la Somme del 14 de juliol de 1928

- Charles Dessein: El 22 de desembre de 1883 neix a Albert (Picardia, França) l'anarquista Charles Dessein. Era fill de Florimond Ernest Dessein, mecànic, i de Gertrude Lucienne Arrachart, i tingué com a mínim tres germans Adolphe, Auguste i Ernest. Es guanyava la vida treballant d'obrer torner mecànic. El 26 de juliol de 1902 es casà a Albert amb la planxadora Adèle Marie Eugénie Sellier. El 16 de novembre de 1904 va ser integrat per a fer el servei militar en el 8 Batalló de Caçadors a Peu d'Amiens (Picardia, França) i el 23 de setembre de 1905 va ser llicenciat per estar casat i haver de sostenir sa família. Amb son germà gran Auguste Dessein (Lucien le Bossu), milità a principis de la dècada dels deu en el grup llibertari d'Albert, del qual va ser secretari. La policia el qualificà de «força militant» i en 1912 d'«antimilitarista». El 5 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i enviat al front. El 2 de novembre de 1914 va caure presoner a Soupir (Picardia, França) i enviat com a presoner de guerra a Parchim (Pomerània Occidental, Imperi Alemany; actualment Mecklenburg - Pomerània Occidental, Alemanya). En acabar la guerra, el 12 de gener de 1919 va ser repatriat i el 13 de març de 1919 desmobilitzat i llicenciat. L'octubre de 1926 vivia al número 43 del carrer Hurtu d'Albert. En aquesta època treballà de torner als «Ateliers Ehrestmann» i fou membre de la Societat de Caça i de la Societat de Caça d'Albert. Charles Dessein va morir el 9 de juliol de 1928 a Albert (Picardia, França) i va ser enterrat civilment en aquesta població.

***

José Tato Lorenzo

- José Tato Lorenzo: El 22 de desembre de 1886 neix a Mondariz (Pontevedra, Galícia) el destacat propagandista anarquista José Ramón Tato Lorenzo. Sos pares, llauradors, es deien José Tato Fortes i Josefa Lorenzo Taboas. Amb 10 anys començà a fer feina i el novembre de 1900 emigrà al Brasil, on es reuní amb son pare. Entre l'agost de 1902 i setembre de 1903 romangué a Montevideo (Uruguai) i després s'establí a Rosario (Santa Fe, Argentina), on l'agost de 1904 fou empresonat per anarquista. L'any següent marxà a Buenos Aires (Argentina), guanyant-se la vida venent diaris i destacant pel seu activisme llibertari. Dirigí en diverses ocasions el periòdic La Protesta. En 1910 va ser empresonat i l'any següent va ser expulsat de l'Argentina i deportat a Espanya. S'establí a Barcelona (Catalunya) on freqüentà la seu del periòdic Tierra y Libertad i l'escola racionalista del mestre llibertari Sebastià Sunyer Gavaldà. Passà a Vigo (Pontevedra, Galícia) i preparà el seu retorn a l'Uruguai, cosa que aconseguí en 1912 via Portugal. El març d'aquell any s'establí definitivament a Montevideo, on treballà en el periòdic La Tribuna Popular. Desenvolupà una intensa tasca propagandística llibertària, mitjançant publicacions, com ara Anarkos (1912), El Hombre (1916-1931), Inquietud (1944-1950, Voluntad (1956-1965), Solidaridad, etc., i entre 1925 i 1928, gràcies a la seva faceta de radioaficionat, a través de les ones radiofòniques. Mantingué una intensa polèmica amb La Batalla, on denuncià el sovietisme –cosa que implicà en 1922 un intent d'assassinat contra la seva persona–, a més de les seves versions locals (castrisme i guevarisme). Anarcoindividualista, en 1925 era considerat un representant del «gremialisme individualista» per les seves crítiques a la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU). Entre 1926 i 1938 es mostrà força actiu en la Hermandad Universal Anarquista (HUA), fundada per ell. També participà activament en les activitats de l'«Ateneo Libre del Cerro y La Teja» de Montevideo. En els seus últims anys fou secretari de La Casa dels Llibertaris. Mantingué polèmiques amb Torralvo, però fou amic de Soledad Gustavo, Josep Prat, Han Ryner, Frederica Montseny, Tarrida del Mármol, José Ledo, Daniel Seijas, R. Lone, Campio Carpio i, fins i tot, del president de l'Uruguai –rebutjà tot suport institucional vivint fins els final dels seus dies gairebé en la indigència. Ses companyes foren Tomasa Álvarez i Teresa Cocito. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Samuel Blois, Antonio D. Alarcón, Walter Ruiz, Antonio del Río, Jacinto Lorenzo, etc.), en infinitud de publicacions llibertàries, com ara Ação Direta, Acracia, Ahora, Aurora, Boletín GGDCC, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, Despertar, Espoir, Iniciales, Inquietudes, Letras, Liberación, Nueva Senda, Los Nuevos, Proa, Ruta, Simiente Libertaria, Solidaridad, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor del fulletó antimarxista Maximalismo y anarquismo. Estudio crítico comparativo (1919 i 1923) i de Gotas de miel y ajenjo, obra pòstuma que, sembla, fou cremada. José Tato Lorenzo va morir el 20 de setembre de 1969 a l'Hospital Clínic de Montevideo (Uruguai).

José Tato Lorenzo (1886-1969)

***

Necrològica de Josep Capellas Escalé apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 d'abril de 1991

- Josep Capellas Escalé: El 22 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 24 de desembre– de 1899 neix a Navarcles (Bages, Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Joan Francesc Capellas Escalé –el certificat de defunció cita com a segon llinatge Escalo. Sos pares es deien Jaume Capellas i Ventura Escalé. En 1920 desertà de l'exèrcit i passà a França, on milità en la Federació de Grups Anarquistes Espanyols. Arran de l'amnistia de 1929 retornà a Catalunya. A Barcelona milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en el Sindicat de Picapedrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari de Gràcia. Durant la Revolució espanyola fou un dels organitzadors de la Indústria Làctia Socialitzada de Barcelona. En acabar la guerra s'exilia a França i durant l'ocupació participà activament en la resistència enquadrat en el «Maquis Robert» a Laurens (Llenguadoc, Occitània) entre 1943 i 1944. Després de la guerra treballà com a artesà de prestigi –restaurà el palau de Joan I de Perpinyà– i  fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de La Liquière, a prop de Laurens, de la qual serà nombroses vegades elegit secretari i delegat a diversos congressos i plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. També fou un militant actiu de la «Libre Pensée» i a començaments dels anys setanta un dels fundadors de la «Societé Crématiste» del Llenguadoc, que fomenta la incineració dels difunts. Sa companya fou Dolors Francesca Vicenta Pla. Josep Capellas Escalé va morir el 17 de novembre de 1990 a Laurens (Llenguadoc, Occitània). Incinerat dos dies després, les seves cendres van ser escampades al Jardí del Record del cementiri de Montpeller-Grammont.

***

Juan García Pla

- Juan García Pla: El 22 de desembre de 1900 neix a Cocentaina (Comtat, País Valencia) l'anarquista i anarcosindicalista Juan de Dios García Pla, conegut com Marres. Sos pares es deien Vicente García Segura, llaurador, i Teresa Pla Soriano. Sabater de professió, també va fer de xofer de camions. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou primer secretari de la Federació Local de Cocentaina, i també fou membre de la societat d'oficis diversos i entitat sociocultural «El Despertar», on acudien anarcosindicalistes i socialistes. També va ser membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 20 de juny de 1925 es casà amb Dolors Pla Albors (La Negra), amb qui tingué dos infants (Elena i Mario). El 29 de desembre de 1929 va ser detingut per primera vegada per les seves activitats sindicalistes i en 1934 va ser empresonat sota l'acusació d'haver impulsat l'assalt a la caserna de la Guàrdia Civil. El gener de 1935 va ser acusat de distribuir fulls subversius incitant a la rebel·lió. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat membre del Comitè Revolucionari i president del Comitè de Defensa, exercint d'alcalde del Consell Municipal de Cocentaina entre novembre de 1936 i gener de 1939, data en la qual s'incorporà al front. També presidí el consell d'administració de la Indústria del Calçat Socialitzada de Cocentaina i fou membre de la Junta Qualificadora d'Expropiació de Finques Rústiques d'aquesta població. El març de 1937 fou delegat de la Federació Local de Cocentaina al Ple de Federacions Locals i Comarcals i el 14 de gener de 1938 al Ple Regional de la CNT. Quan el triomf franquista era un fet, el 19 de març de 1939 embarcà a bord de l'African Trader cap a Algèria. Després de passar 39 dies al port d'Orà sense desembarcar, en passà uns dies al camp del port i després va ser traslladat amb altres companys al camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria) amb un vagó de bestiar. L'abril de 1940 va ser traslladat a Birkhadem (Alger, Algèria), on, en un grup de 80 treballadors, muntà una fàbrica de producció de botes per a l'exèrcit francès. Va ser traslladat 10 mesos després al camp de Suzzoni a Boghar (Medea, Algèria), on passà l'hivern de 1941. En aquesta època va ser hospitalitzat un temps. Treballà fent estores i alforges d'espart que venien a la població local. L'agost de 1942 intentà amb un grup fugir-ne una nit, però capturats van ser tancats en un cel·la de càstig durant tres mesos a pa i aigua. El desembre de 1942, amb Manuel Segura, va ser alliberats del camp de Suzzoni i enviats a Alger per a treballar en una fàbrica de sabates, on feien feina espanyols que havien sortit del camp de concentració de Sersell (Tipaza, Algèria). Amb l'arribada de les tropes aliades va ser alliberat. Després treballà en diversos oficis (sabater, obrer de fleca, pagès, etc.). El febrer de 1950 aconseguí reunir-se amb sa companya i en 1953 muntà un taller de sabateria amb Francisco Martínez (Caliche). Posteriorment creà una cooperativa de sabateria («Chausures Linda») amb altres companys espanyols. Amb la independència d'Algèria la seva companya retornà el 8 de juliol de 1962 a la Península, on restà uns mesos, i la cooperativa «Chausures Linda» es transformà en «L'Avenir Argelien». L'octubre de 1967 aconseguí el passaport i el 18 de desembre retornà amb sa companya a la Península. En arribar a Cocentaina la Guàrdia Civil li aconsellà residir a Alcoi, fet pel qual el gener de 1968 retornà a Orà. El març de 1970 s'instal·là definitivament a Cocentaina. Malat d'arterioesclerosi crònica, Juan García Pla va morir el 2 d'agost de 1987 al seu domicili de Cocentaina (Comtat, País Valencia) d'una aturada cardiorespiratòria i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. Deixà inèdit un text autobiogràfic (Memorias de un exiliado español), que en 2020 s'edità digitalment.

Juan García Pla (1900-1987)

***

D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]

- Valerio Isca: El 22 de desembre de 1900 neix a Calatafimi (Trapani, Sicília) l'anarquista Valerio Umberto Isca. Son pare, Giuseppe Isca, havia nascut a Monte Erice, també a Sicília, treballava de guardaboscos al servei del govern italià i per qüestions de feina es traslladà a Calatafimi; conservador, posà el segon nom de son fill en record del rei Humbert I assassinat mesos abans per l'anarquista Gaetano Bresci. Sa mare, napolitana, es deia Elvira Bandiera. La parella tingué sis fills, tots nats a Calatafimi, i Valerio n'era el tercer. Entre els sis i els 11 anys assistí a l'escola, però va deixar els estudis en 1911 quan son pare morí. D'antuvi treballà en un molí fariner durant dos anys i després en un altre durant quatre anys i en aquest període pogué assistí a l'escola nocturna. En 1915, en plena Gran Guerra, un oncle seu se'l portà a una ciutat propera per treballà també en un molí fariner del qual era copropietari. En 1918 va ser cridat a files i serví en l'exèrcit durant nou mesos, temps en el qual estudià a l'Escola d'Aviació per aprendre mecànica aeronàutica. De bell nou a Calatafimi treballà durant nou mesos en un taller de forja ornamental i després son oncle el tornà a contractar al molí. En aquesta època, amb Domenico Sallitto, milità en el moviment socialista local. En 1922 emigrà amb sa germana major Josephine i son fill Frank als Estats Units, per reunir-se amb son marit que treballava per a la Great Atlantic & Pacific Tea Company (A&P), a Nova Jersey. Al principi visqué a casa de sa germana a Jersey City i treballà en un taller de reparació d'automòbils, després es va posar a fer feina fent voravies portant una carretó. Més tard va treballant fabricant piles seques a la Union Carbide durant tres anys. Després es traslladà al barri novaiorquès de Brooklyn amb la família de sa germana i set anys després, l'abril de 1929, es posà a viure amb sa companya Ida Pilat, traductora d'origen jueu, fent feina a la Union Carbide a Jersey City i més tard en una empresa de Booklyn que fabricava equipaments metàl·lics per a hospitals. A partir de juliol de 1929 treballà fent esterilitzadors per a l'Hospital Supply Company de Manhattan fins a 1943. L'afer Sacco i Vanzetti portà a molts socialistes a les files llibertàries, entre ells Valerio i Isca. Ambdós es van conèixer en 1927 en un acte de suport als llibertaris italoamericans al Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York. En 1923 entrà a formar part del Circolo Volontà, grup anarquista format majoritàriament per sicilians, al voltant de Joe Parisi. Participà activament en la campanya de suport a Sacco i Vanzetti i recaptà fons per enviar-los a Aldino Felicani a Boston, un dels coordinadors de la seva defensa legal. Poc després el Circolo Volontà es fusionà amb el grup anarquista Germinal de Brooklyn i comptà amb el suport del grup italià Anarchist Grup de South Brooklyn. En aquesta època començà a llegir literatura anarquista (Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i la premsa llibertària (L'Adunata dei Refrattari, etc.). Contrari al terrorisme i a l'acció individual, no participà de l'estratègia de Luigi Galleani, que tenia aleshores una forta empremta en les files dels anarquistes italoamericans. En 1925 entrà en Road to Freedom, conegut com «Grup Internacional», perquè estava format per anarquistes de diverses nacionalitats, i que es reunia a la seu del grup llibertari espanyol editor de Cultura Obrera, més tard Cultura Proletaria, grup el qual admirà força. Road to Freedom estava format per anarquistes de parla anglesa del «Grup Internacional» (Rose Pesotta, Walter Starrett, Sadie Robinson, Lisa Brilliant, etc.) i publicaven la revista The Road to Freedom. Els joves també tenien un grup, The Rissing Youthn (les germanes Goodman, Benny Frumkin, etc.), que publicaven un periòdic del mateix nom. En 1930 amagà a casa seva Armando Borghi quan aquest passà a la clandestinitat en violar la llibertat sota fiança en espera de ser expulsat dels EUA. També participà activament en la campanya contra les expulsions de Domenico Sallitto (Domenick Sallitto) i de Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero), aconseguint diners per a les seves fiances. Entre 1928 i 1931 participà, amb sa companya Ida, en els campaments d'estiu del grup Road to Freedom que s'organitzaren a Croton i al llac Mohegan. En 1939 la parella es casà. En 1955 compraren una casa a la Colònia Mohegan (Crompond, New York), convertint-se en un lloc de peregrinació i de reunions llibertàries, i on es traslladà a viure la parella formada per Rudolf Rocker i Milly Rocker –ella morí en aquesta casa el novembre d'aquell any. Admirador de Henry David Thoreau, en aquests anys formà part de la Thoreau Fellowship, amb Joseph Ishill, i organitzà activitats per a l'Escola Moderna de Stelton i per recaptar fons per a The Road to Freedom i Fraye Arbeter Shtime. Íntim amic de Rudolf Rocker, aconseguí diners per a l'edició de la seva obra magna, Nationalism and Culture (1937) –Isca va escriure el prefaci per a l'edició italiana publicada en 1960. En 1938 li van diagnosticar la malaltia de Parkinson, però des de 1943 i fins la seva jubilació en 1970 pogué continuar treballant de mecànic i capatàs a les Berger Industries, a Maspeth. Durant aquests anys col·laborà en el periòdic antifeixista bilingüe Countercurrent/Controcorrente (1938-1951), editat per Felicani, i participà, amb sa companya, en les activitats del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), organització que cofundà en 1945 amb Gregory Maximoff i Sam Dolgoff amb fons de Laurance Labadie. Ida Pilat Isca morí en 1980. Valerio Isca va morir el 13 de juny de 1996 a l'Hospital Cabrini de Nova York (Nova York, EUA). El seu testimoni va ser recollit en el llibre de Paul Avrich Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

Valerio Isca (1900-1996)

***

Jaime Rebelo

- Jaime Rebelo: El 22 de desembre de 1900 neix a Setúbal (Setúbal, Portugal) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Jaime Rebelo. Sos pares van ser Leopoldina Amélia i Gonçalo Rebelo. Pescador i mariner d'ofici, de jove s'adherí a la Confederació General del Treball (CGT), de la qual fou un dels màxims responsables a Setúbal. Visqué la major part de sa vida al barri de Cacilhas, deixant una part de sa família a Almada. Com a militant anarcosindicalista, fou un dels animadors, amb Francisco Rodrigues Franco, de l'Associação de Classe dos Trabalhadores do Mar (Associació de Classe dels Treballadors del Mar) de Setúbal, més coneguda com la «Casa dos Pescadores» (Casa dels Pescadors), fins a la seva destrucció el 28 de maig de 1926 arran del cop d'Estat del general Gomes da Costa, i de la qual aconseguirà salvaguardar importants documents. En 1931, a conseqüència de l'anomenada «Vaga dels 92 dies», fou detingut i torturat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la Dictadura Nacional. Durant els interrogatoris que la policia política l'infligí, va arribar a tallar-se la llengua amb les seves pròpies dents per evitar parlar i denunciar els companys. Arran d'aquest esdeveniment, l'escriptor Jaime Cortesão li dedicà un dels seus poemes més bells, el Romance do Homen da Boca Fechada (Romance de l'Home de la Boca Tancada). Aquest poema circulà clandestinament durant tota la dictadura salazarista i fou publicat en 1937 en el periòdic comunista Avante, que buscava amb això reforçar una política de Front Popular a Portugal. Un cop lliure i víctima de constants persecucions, emigrà a Espanya. Afiliat a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola formà part de les milícies confederals i comandà una unitat que va combatre al front meridional. Amb el triomf feixista a Espanya, passà a França. Després tornà a Portugal on continuà lluitant contra la dictadura de l'Estat Nou, guanyant-se la vida a partir de 1968 com a corrector del periòdic A República, al costat del també anarquista Francisco Quintal. Després de la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974, presidí la primera Assemblea General de la restituïda Casa dels Pescadors i participà en la constitució de la Cooperativa Editora «A Batalha», exercint de corrector honorífic del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Membre actiu del Moviment Llibertari Portuguès (MLP), ajudà son vell company Francisco Quintal en la creació del periòdic A Voz Anarquista, edital pel Centre de Cultura Llibertària d'Almada. Jaime Rebelo va morir el 7 de gener de 1975, al costat de sa companya dels últims anys Eloísa, a Almada (Setúbal, Portugal). César Oliveira li dedicà l'estudi «Jaime Rebelo: um homem para além do tempo», publicat el març de 1995 en la revista Historia. Al barri de São Julião de Setúbal una avinguda porta el seu nom.

Jaime Rebelo (1900-1975)

Continua...

---