Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 17 de gener

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de L'Action Syndicale

- Surt L'Action Syndicale: El 17 de gener de 1904 surt a Lens (Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic L'Action Syndicale. Organe des travailleurs. Posteriorment tingué altres dos subtítols: «Organe des travailleurs du Pas-de-Calais» i «Organe des travailleurs du Pas-de-Calais et du Nord». Portava l'epígraf «Peuple guéris-toi des individus. Fais tes affaires toi-même» (Poble guareix-te dels individus, fes-te les coses tu mateix). Durant la seva existència va ser imprès a diferents ciutats (Lens, Hénin-Liétard, Liévin, Rubaix i París). Portaveu de la Confederació General del Treball (CGT), era continuació de Le Réveil Syndical (1903-1904) i fins i tot continuà amb els fulletons començats en aquesta publicació. D'antuvi es publicà dos pics per setmana (dijous i diumenge), però després passà a setmanal. En el primer número reivindicà el «sindicalisme revolucionari» (vaga general) i es declarà anticlerical, antimilitarista, anticapitalista i antifantasiós (acusaven de «fantasiosa» la premsa burgesa). L'administrador en va ser J. B. Colbaert, el gerent D. Bataille i el cap de redacció Benoît Broutchoux –en 1905, durant l'empresonament d'aquest, va ser substituït per Pierre Monatte. Hi van col·laborar Evrard-Bernard, Benoît Broutchoux, Jean-Baptiste Colbaert, H. Dussart, S. Enairu, Noire Gueule, Jean-Paul Imbrasse, Gabriel Jargeais, Joly, Pierre Monatte i G. Falempin, entre d'altres. En sortiren almenys 384 números, l'últim el 2 d'octubre de 1910. Va ser continuat per Le Révolté (1910-1913).

***

Capçalera d'A Stormo!

- Surt A Stormo!: El 17 de gener de 1920 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic A Stormo! Settimanale Libertario Revoluzionario (Via fora! Setmanari llibertari revolucionari). En realitat és el mateix periòdic Cronaca Sovversiva, editat per Luigi Galleani i Raffaele Schiavina, però amb aquest títol podia distribuir-se pels Estats Units on Cronaca Sovversiva estava prohibit. El gerent fou Pietro Rayneri. El tiratge era de 4.000 exemplars destinats a la distribució als EUA al preu d'un dòlar. Molts d'articles es centraren en l'«Afer Sacco i Vanzetti», en la repressió del govern nord-americà i en el sindicalisme dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En sortiren 19 números, l'últim el 2 d'octubre de 1920.

***

Portada del fullet de la conferència (1937)

- Conferència de Gonzalo de Reparaz: El 17 de gener de 1937 se celebra al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) la conferència «Lo que pudo hacer España en Marruecos, y lo que ha hecho», del periodista, escriptor i geògraf, aleshores llibertari, Gonzalo de Reparaz Rodríguez. L'acte, que va ser radiat per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI i Ràdio Barcelona, va ser organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va ser presidit per Jacinto Torío Rodríguez (Jacinto Toryho), cap d'aquestes oficines i director de Solidaridad Obrera. El conferenciant, que havia estat diplomàtic, palesà els errors que patiren els governs espanyols colonialistes al Marroc. L'acte finalitzà amb l'himne Hijos del Pueblo. El text de la dissertació va ser publicat aquell mateix any.

Conferència de Gonzalo de Reparaz (17 de gener de 1937)

Naixements

Foto policíaca de Renaud Rossi (ca. 1894)

- Renaud Rossi: El 17 de gener de 1857 neix a Constantinoble (Imperi Otomà; actual Istanbul, Turquia) el periodista anarquista Renaud-Noël-Marie Rossi, conegut com Armand Floréal. Era fill de pares grecs (Georges Rossi i Marie Kirico) i tenia la nacionalitat grega. En data indeterminada, emigrà a París (França). El 7 d'agost de 1892 se li va rebutjar la paraula en un gran míting d'indignació contra l'execució de quatre revolucionaris a Sofia (Bulgària), organitzat pel diari L'Intransigeant (Comitè Central Socialista Revolucionari, Lliga Intransigent Socialista i Unió dels Grups Republicans Socialistes Revisionistes), que se celebrà al Circ Fernando de París i en el qual hagué aldarulls muntats pels anarquistes. Cap el 1893 donà a llum la seva «Enquête sur le siègle», sèrie de tres-centes entrevistes publicades en diferents periòdics francesos, com ara Gil Blas. Inscrit el registre de la policia ferroviària de fronteres, el 12 de maig de 1894 se li va decretar l'expulsió de França arran d'haver participat en un gran míting anarcocol·lectivista el Primer de Maig a la sala Chaynes de la Villette de París i marxà cap a Atenes (Grècia). Durant la seva estada a Grècia participà en la insurrecció de Creta. El 21 de març de 1896 el decret d'expulsió va ser suspès i va ser autoritzar a retornar de bell nou a França, però no ho va fer fins el juliol de 1897. El novembre de 1898, en ple «Cas Dreyfus», signà un manifest en defensa del coronel Marie-Georges Picquart. El març de 1902 el decret d'expulsió va ser activat i va ser traslladat amb cotxe cel·lular des de París a Nancy (Lorena, França), on va ser posat en llibertat provisional amb l'ordre d'abandonar el territori francès en dos dies i prengué el tren cap a Bèlgica. El 24 de febrer de 1905 el decret d'expulsió de França va ser novament suspès. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Renaud Rossi (1857-?)

***

Foto policíaca de Maurice Bassille (9 de març de 1894)

- Maurice Bassille: El 17 de gener 1875 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Maurice Eugène Bassille. Sos pares es deien Eugène Jean Bassille, estampador, i Joséphine Louise Biord, florista. Treballava en el negoci dels cuiros i de les pells. El 9 de març de 1894 el seu domicili, al número 5 de Cité Dupetit-Thouars de París, va ser escorcollat sense èxit per la policia. Detingut, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i acusat d'«associació criminal». El seu dossier va ser enviat el 30 de març de 1894 al jutge d'instrucció Henri Meyer i va ser posat en llibertat el 19 de maig d'aquell any. El 31 de desembre de 1894 el seu nom figura en el registre d'anarquistes parisencs de la policia i en aquesta època vivia al número 47 del carrer Charlot de Saint-Denis (Illa de França, França). Va ser cridat a files en 1895, però va ser dispensat del servei per fill de vídua. El 12 de novembre de 1896 va ser incorporat al 82 Regiment d'Infanteria i va ser llicenciat com a reservista actiu en l'exèrcit el 22 de setembre de 1897 amb certificat de bona conducta. El 31 de desembre de 1896 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes, però la Prefectura de Policia desconeixia la seva adreça. L'1 d'abril de 1899 va ser esborrat del registre d'anarquistes. Des del 2 de febrer de 1900 vivia al número 35 del carrer de París de Charenton-le-Point (Illa de França, França). L'11 de juny de 1901 es casà a Charenton-le-Point amb Charlotte Eugénie Racolliet, divorciada d'Ernest Mourand, i amb aquest matrimoni legitimaren sos infants Maurice Georges Bassille et Suzette Charlotte Bassille. L'1 d'agost de 1914 va ser mobilitzat en el 150 Regiment d'Infanteria. Maurice Bassille, soldat de segona classe del 350 Regiment d'Infanteria de la 23 Companyia destinat al front del Marne, va morir en acte de guerra el 12 de febrer de 1916 a Saint-Souplet-sur-Py (Xampanya-Ardenes, França).

Florencio Sánchez

- Florencio Sánchez: El 17 de gener de 1875 neix a Montevideo (Uruguai) el periodista, escriptor i dramaturg anarquista Florencio Antonio Sánchez Mussante, considerat una de les figures principals del teatre d'ambdues ribes del Río de la Plata. Fill d'Olegario Sánchez i de Josefa Mussante, va tenir 11 germans. Després  d'abandonar els seus estudis secundaris, va alternar sa vida entre Montevideo, Buenos Aires i Rosario. Va ser en aquestes ciutats on va desenvolupar una intensa tasca periodística (La Voz del Pueblo, El Siglo, La Razón, El Nacional, El País) i teatral. En 1893 es va instal·lar a La Plata, on va treballar en l'Oficina d'Estadística i d'Indentificació Antropomètrica, que havia instituït el policia Juan Vucetich. Quan va esclatar la guerra civil a l'Uruguai en 1897 es va incorporar en les files revolucionàries d'Aparicio Saravia contra el president Juan Idiartetot, seguint la tradició política de sa família blanca; ocasió en la qual va fer contacte amb algunes destacades personalitats de la intel·lectualitat, com ara Eduardo Acevedo Díaz. Consternat pel clima que envolta l'aixecament, va desertar i es va passar al Brasil. D'aquest període sorgirà el seu desencant total per les postures polítiques tradicionals i el seu alineament amb els grups anarquistes que aleshores circulaven, pel Río de la Plata, al voltant dels cercles d'immigrants europeus. Després va retornar a Montevideo, on va ingressar al Centre Internacional d'Estudis Socials, organització llibertària de caràcter literari el lema del qual era: «L'individu lliure en la comunitat lliure»; també va fer conferències d'ardorós fervor anàrquic i va intervenir en el quadre teatral de la institució llibertària. A Rosario va ser secretari de la redacció de La República, publicació dirigida per Lisandro de la Torre, on va publicar nombrosos articles de caràcter politicosocial i anarquistes, sempre caracteritzats pel seu realisme crític i mordaç que va caracteritzar la seva producció teatral. Va accentuar la seva militància anarquista a Buenos Aires, escrivint articles en La Protesta i en la revista El Sol, dirigida per Alberto Ghiraldo, i participant en el moviment anarcosindicalista. Les seves obres Ladrones y Puertas adentro s’inscriuen en aquest model llibertari. El 25 de setembre de 1903 es va casar amb Catalina Raventos (Catita) i els seus padrins van ser José Ingenieros i Joaquín de Vedia. També en 1903 va escriure el sainet La gente honesta i la seva primera obra teatral Canillita, que va representar-se per una companyia espanyola de sarsueles. Apassionat observador, va tenir com a temes preferits per a les seves obres de teatre, que va representar a ambdues ribes del Río de la Plata, els referits al món proletari: la família, el conventillo, els immigrants, les misèries, el món laboral, la vida quotidiana, etc. Entre les seves obres de teatre podem destacar (les dates corresponen als anys d'estrena): La gente honesta (1903, reanomenada Los curdas), M'hijo el dotor (1903), Canillita (1903), Cédulas de San Juan (1904), La pobre gente (1904), La gringa (1904), Barranca abajo (1905), Mano santa (1905), En familia (1905), Los muertos (1905), El conventillo (1906), El desalojo (1906), El pasado (1906), Los curdas (1907), La tigra (1907), Moneda falsa (1907), El cacique Pichuleo (1907), Los derechos de la salud (1907), Nuestros hijos (1908), Marta Gruni (1908) i Un buen negocio (1909). El 25 de setembre de 1909 va embarcar cap a Europa al vaixell italià «Príncipe di Udine» com a comissionat oficial del president uruguaià, Claudio Williman, per informar sobre la conveniència o no que l'Estat uruguaià participés en una projectada Exposició Artística a Roma, arribant a Gènova el 13 d'octubre de 1909. Després de passar uns mesos gastant en disbauxa una important suma de diners sobre una avançada dels drets de representació de les seves obres a Europa en diferents ciutats italianes i franceses, malalt de tuberculosi, va morir a les tres de la matinada del 7 de novembre de 1910 a l'Hospital de Caritat «Fate Bene Fratelli» de Milà (Llombardia, Itàlia), on havia estat internat cinc dies abans per una bronquitis al pulmó esquerre. El 21 de gener de 1921 les seves restes mortals van arribar a Montevideo i portades al Panteó Nacional. En homenatge a l'escriptor, en la data de la seva mort, es commemora el «Día del Canillita», el venedor de diaris al carrer, al Río de la Plata.

***

Necrològica de Marcelle Brunet publicada en la revista parisenca La Révolution Prolétarienne de juny de 1926

- Marcelle Brunet: El 17 de gener de 1885 neix a Chabanais (Poitou-Charentes, França) la mestra, sindicalista, feminista i pacifista llibertària, i després socialista i comunista, Marie Louise Marcelle Brunet. Era filla de Léon Brunet, doctor en medicina, i de Marie Ernestine Marguerite Génevoix, vigilant i després directora del dispensari del IX Districte de París. Estudià a l'Escola Primària Superior Edgar Quinet i al Liceu Sophie Germain de París. En 1904 esdevingué mestra, exercint al XVIII Districte de París i a diversos indrets de la regió parisenca (Choisy, Issy, Saint-Denis, Vitry-Centre). Entre el 30 de maig i el 2 de juny de 1909 participà en el VI Congrés Nacional de Societats Franceses de la Pau celebrat a Reims (Xampanya-Ardenes, França). En 1910 s'afilià a la Fédération Nationale des Syndicats d'Instituteurs (FNSI, Federació Nacional de Sindicats de Mestres), adherit a la Confederació General del Treball (CGT). Com a membre de l'Escola de la Pau, entre l'1 i el 5 d'agost de 1910 participà en el XVIII Congrés Universal de la Pau celebrat a Estocolm (Suècia) i abans de l'esclat de la Gran Guerra manifestà el seu pacifisme participant en les campanyes contra la guerra dels Balcans i contra la «Llei dels Tres Anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Des de 1912 visqué amb sa mare i dos germans al número 97 del carrer Rennes del VI Districte de París (França). En 1912 signà un manifests de mestres en contra de la pressió governamental dirigida a la dissolució de l'FNSI i, per aquest motiu, el 9 d'octubre de 1912 va ser expedientada. També milità en la Federació Feminista Universitària (FFU) i entre 1913 i 1915 publicà articles en el seu butlletí orgànic L'Action Féministe. Durant la Gran Guerra, a partir de 1915, contribuí a la reconstrucció de l'FNSI i entrat en el seu Consell Sindical, tot secundant la seva amiga Hélène Brion. Amb Hélène Brion i Fernand Loriot, formà part de la comissió executiva del Comitè per a la Represa de les Relacions Internacionals. Com a delegada del Sindicat de Mestres del departament del Sena en el Comitè de Defensa Sindical (CDS), participà en la propaganda en els cercles proletaris. L'11 de març de 1917 parlà en una reunió pública organitzada per la Cambra Sindical de la Ceràmica i el Comitè Intersindical de Montreuil-Vincennes celebra a Montreuil (Illa de França, França), on criticà la manca de combativitat de les dones parisenques. Entre 1919 i 1921 col·laborà en la revista La Lutte Féministe, d'Hélène Brion, i va fer costat el periòdic La Paix Organisée. En aquesta època milità en la VI Secció Socialista del Sena i en l'agrupació «Femmes Socialistes» (FS, Dones socialistes), que va representar en el congrés de les Joventuts Socialistes de França (JSF) celebrat el 25 de juliol de 1920 a Puteaux (Illa de França, França). Posteriorment va entrar en l'executiva del Comitè de la III Internacional. Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Sindicat de l'Ensenyament del Sena i entre 1920 i 1925 participà en diversos congressos federals del sector de l'ensenyança. Militant dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), el 6 de novembre de 1920 parlà en un míting dels CSR de la regió parisenca en commemoració de la Revolució russa celebrat a la sala del carrer Grange-aux-Belles del X Districte de París. El desembre de 1920 va ser nomenada membre de la comissió executiva de la Unió de Sindicats del Sena. Delegada al congrés fundacional de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser nomenada membre de la seva Comissió Femenina i de la comissió executiva de la Unió de Sindicats de la CGTU del Sena en 1922. Aquests any, per mor de les seves activitats i després de queixes dels pares d'alumnes, va patir un trasllat forçós. Afiliada al Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC), en 1922 entrà en la «Comissió per al treball comunista entre les dones», dirigida per Marthe Bigot, encara que sempre es mostrà més activa en el sector sindicalista. En 1922 va fer costat el periòdic La Bataille Syndicaliste. En 1926 vivia amb sa mare, ja vídua, al número 51 del carrer Stephenson del XVIII Districte de París. Marcelle Brunet es va suïcidar el 22 d'abril de 1926 al seu domicili del XVIII Districte de París (França). Una necrològica seva va ser publicada en el periòdic anarquista Le Libertaire del 7 de maig de 1926.

***

Sakai Osugi

- Sakai Osugi: El 17 de gener de 1885 neix a Marugame (Kagawa, Japó) l'intel·lectual anarquista, esperantista i traductor Sakai Osugi. Fou el fill major d'Azuma Osugi, capità de l'exèrcit japonès, i de Yutaka Kusui. Durant l'adolescència es va allistar en l'Escola de Cadets, però la manca de motivació i la rebel·lia li van portar nombroses amonestacions i intents d'expulsió. En una ocasió fou acusat de comportament homosexual amb un jove cadet i tancat un temps en una presó militar. Més tard va participar en un duel a navalla, encara que ell va lluitar sense armes per no ferir l'oponent, i va rebre lesions que van implicar dues setmanes d'hospitalització, després de les quals fou finalment expulsat de l'escola castrense. En 1902 va començar estudis universitaris de literatura a Tòquio amb el suport d'un amic de la infància, Rei, l'assessorament d'un col·laborador de son pare, el tinent Morioka, i les benediccions de sos pares. Durant els estudis va viure una vida independent i començà a participar en el moviment associatiu, interessant-se pel cristianisme i pel socialisme. Arran de la mort de sa mare i d'una fase de depressió, es va lliurar a l'estudi i a la lectura, especialment d'autors russos (Gorkij, Turgenev, Tolstoi, Dostoievski, etc.), i va passar per una època espiritual que el va portar al cristianisme i a batejar-se, encara que d'una manera força heterodoxa. En aquesta època també es va veure influenciat pel periòdic socialista, el més radical aleshores, Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins). Poc després participà amb Shusui Kotoku i Toshihiko Sakai en el moviment socialista Heimin-Sha (La Societat dels Plebeus) i va escriure per al seu setmanari Heimin Shimbun (La Plebs). En 1905 també publicà articles en el periòdic radical socialista Hikari. La lectura dels clàssics socialistes li van portar a qüestionar la seva fe i a partir de la guerra russojaponesa, quan l'Església se sumà al patriotisme i a l'esforç bèl·lic, va trencar definitivament els llaços amb la religió. En 1906 fundà l'Associació Esperantista del Japó, societat pionera de l'esperantisme nipó. La seva vida privada, fonamentada en l'amor lliure i l'anarcoindividualisme, fou escandalosa per a la societat nipona de la seva època. El setembre de 1906 es va casar amb Yasuko Hori, però més tard va tenir relacions amb la periodista Kamichika Ichiko i amb la militant anarcofeminista Noe Ito. Per una qüestió pràctica va intentar de bell nou seguir amb la carrera militar, però la seva ambició es va veure frustrada quan fou detingut durant uns aldarulls en protesta per l'augment de les tarifes del tramvia i empresonat. Durant la seva estada a la presó va estudiar els autors socialistes i llibres científics, que van establir les bases per al seu pas a l'anarquisme; també a la presó començà a estudiar diversos idiomes (anglès, francès, alemany, italià, rus, esperanto). Un cop lliure, a finals de 1906 i a principis de 1907 fou detingut per violar la llei de premsa per la publicació de dos articles i empresonat. En 1908 també fou empresonat en dues ocasions per «violar la pau», per l'«Afer del Terrat» (Yane-Jo Jiken) i per l'«Afer de la Bandera Roja» (Akahata Jiken). Durant la seva estada en presó, ara declarat per les autoritats com a anarquista, va estudiar Bakunin i Kropotkin, sobretot l'enfocament científic llibertari del segon. En 1910 va trobar a la presó alguns dels 12 anarquistes implicats en l'«Afer de l'Alta Traïció» (Taigyaku Jiken) acusats de conspiració per assassinar l'emperador i que serien executats el 24 de gener de 1911. Després d'aquesta dura experiència carcerària va deixar de fer crides obertes a la revolució violenta contra l'Estat i es va centrar en l'anarcoindividualisme i en la crítica del capitalisme. En 1913, amb Asahata Kanson, edità el periòdic Kindai Shisoo (La Idea Moderna). L'octubre de 1914 va tornar a editar el setmanari Heimin Shimbun. En 1919 fou novament detingut per agredir un policia i condemnat a tres mesos de presó. Conegut internacionalment, en 1923 fou convidat a Berlín pel moviment anarcosindicalista per assistir a la refundació de la nova Associació Internacional dels Treballadors; va aconseguir embarcar clandestinament fins a Xangai, on els anarquistes locals li van facilitar un passaport xinès amb el qual aconseguí arribar a Europa. Coneixedor del francès, a París fou convidat per realitzar un discurs en un míting llibertari a Saint-Denis durant els actes del Primer de Maig de 1923, però com l'ambaixada japonesa a la capital francesa coneixia la presència del militant anarquista demanà a la policia francesa la seva detenció i després d'unes setmanes empresonat fou extradit al Japó el juliol d'aquell any. Dos mesos després, el 16 de setembre de 1923, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, Sakai Osugi, la seva companya Noe Ito i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, van ser detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de la policia militar de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu, que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del districte militar de Tòquio. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. Com a traductor Osugi va realitzar la versió al japonès d'On the Origin of Species, de Darwin, i de nombroses obres de Wallace, de Gustave Le Bon, de Howard Moore, etc.; de Kropotkin va traduir Mutual aid. La seva obra assagista ha estat recopilada en 24 volums, d'on destaca la seva autobiografia Jijoden. Durant la dècada dels anys vint es va veure fascinat per la figura de l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i son únic fill porta el nom de Nèstor –ses seves quatre filles també porten noms de revolucionàries anarquistes: Emma i Louise, en homenatge a Emma Goldman i a Louise Michel.

***

- Frank Loforese: El 17 de gener de 1892 neix a Castellaneta (Pulla, Itàlia) l'artista anarquista Francesco Paolo Loforese, més conegut com Frank Paul Loforese. Molt jove, es traslladà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1911 emigrà als Estats Units. Treballà d'attrezzista i milità en el moviment anarquista italià de Nova York (Nova York, EUA). Apassionat per la música i agraciat amb una bona veu de baix, va fer de professor de cant i animà nombroses activitats artístiques en actes llibertaris, a més de participar en programes radiofònics i en enregistraments musicals. Va ser autor de partitures i lletres de diferents cançons, com ara Il ritorno di Malatesta o Pietro Gori, i de les partitures de Canto di Riscossa i d'Il testamento (inèdita), de Virgilia D'Andrea, amb qui havia fet amistat en 1930. Arran de la pujada de Benito Mussolini a Itàlia, organitzà nombrosos concerts a benefici de les víctimes del feixisme i de la premsa anarquista italiana. Frank Loforese va morir el 25 d'abril de 1956 a Miami (Miami-Dade, Florida, EUA), ciutat on s'havia instal·lat un cop retirat. Incinerat, les seves cendres van ser dipositades al columbari de Fresh Pond (Middle Village, Queens, Nova York, Nova York, EUA).

Frank Loforese (1892-1956)

***

Bruno Misèfari confinat a Ponça (1931)

- Bruno Misèfari: El 17 de gener de 1892 neix a Palizzi (Calàbria, Itàlia) l'enginyer, geòleg, poeta, activista antimilitarista i propagandista anarquista Bruno Vincenzo Francesco Attilio Misèfari, també conegut com Furio Sbarnemi. Sos pares es deien Carmelo Misèfari i Francesca Autelitano i era el primogènit d'una família nombrosa de vuit fills, dels quals dos germans seus també van ser militants anarquistes, Florindo e Enzo –aquest últim acabarà en les files comunistes. Després de fer l'escola primària a Palizzi, s'instal·là a Reggio de Calàbria, on, amb el suport del seu oncle matern Vincenzo, pogué freqüentar l'Institut Tècnic i, un cop va obtenir experiència tècnica, en 1911 es matriculà en enginyeria al Politècnic de la Universitat de Nàpols (Campània, Itàlia). En els anys universitaris, a més de preparar-se en les matèries curriculars, especialment matemàtiques, estudià filosofia i literatura, guiat pel professor de física de l'Institut Tècnic «Raffaele Piria» i militant llibertari Giuseppe Berti. A través de son oncle, entrà en contacte amb treballadors i artesans, i amb alguns d'aquests fundà el grup juvenil «August Babel», que s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI). En aquesta època col·laborà, moltes vegades signant com Lo Studente, en el periòdic de la Cambra del Treball de Reggio de Calàbria Il Lavoratore, en el setmanari socialista de Messina Il Riscatto i en el full anarquista Il Libertario, publicat a La Spezia. En aquest últim periòdic, a més d'enviar poesies, el 28 de març de 1912 publicà un article sobre la militant anarquista Maria Rygier, cosa que cridà l'atenció del prefecte de policia de Reggio de Calàbria i disposà vigilar-lo «convenientment». Durant una de les moltes conferències, celebrades per commemorar el centenari de la Unitat d'Itàlia, va ser detingut per la policia per haver llançat invectives contra les institucions. El 22 d'octubre de 1911, durant les jornades de protesta contra la campanya imperialista sobre Líbia, va ser detingut per distribuir als reclutes pamflets incitant a la desobediència i a la deserció; jutjat, el 5 de març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal de Reggio de Calàbria a dos mesos i mig de reclusió; la pena, confirmada en l'apel·lació, va ser suspesa durant cinc anys en consideració a la seva joventut i no va ser registrada en els antecedents penals. Quan esclatà la Gran Guerra, la seva lluita antimilitarista s'incrementà i el setembre de 1914, en resposta a una manifestació intervencionista, proposà una amnistia per a tots els presos polítics. El seu apartat postal va ser intervingut per la policia i se li van trobar nombrosos documents pacifistes que havien estat enviats per anarquistes d'Ancona (Marques, Itàlia). En aquesta època va estar en estret contacte amb l'anarquista Renato Siglich. L'1 de maig de 1915 participà en la manifestació contra la guerra, que tingué lloc a la Borsa del Treball de Nàpols. Cridat a les armes, com molts altres anarquistes, dubtà entre desertar o entrar a l'exèrcit per incitar a la revolució, i finalment decidí declarar-se objector de consciència, negant-se a fer el curs de cadet a l'acadèmia militar de Benevent (Campània, Itàlia). Després de patir una condemna de set mesos de presó a Acireale (Catània, Itàlia), la nit del 5 de març de 1916, portant l'uniforme militar, interrompi un acte públic socialista intervencionista a la Piazza Garibaldi de Reggio de Calàbria i pronuncià un fort discurs contra la política bel·licista italiana, alhora que esquinçà les estrelles del coll del seu uniforme. L'endemà, data efectiva de la deserció, creuà la frontera amb Suïssa, encara que, el 31 de març, va ser detingut, sota el nom fals de Diego De Tommasi, a Cannobio (Piemont, Itàlia) i immediatament traslladat a Nàpols per a ser posat a disposició d'un tribunal militar. De bell nou a la caserna d'Infanteria de Benevent, i obtinguda la suspensió del seu procediment penal, el 25 d'agost de 1916 desertà novament. Després de creuar la frontera a Chiasso (Ticino, Suïssa) fermat sota un vagó ferroviari, va ser detingut per la policia suïssa i només va ser alliberat quan arribà d'Itàlia la documentació que demostrava els motius polítics de la seva fugida. Sota el nom de Furio Sbarnemi, el juny de 1917 s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa), a casa del socialista Francesco Misiano, amic de la infància, el qual el va introduir en l'ambient dels exiliats internacionals que vivien a Suïssa i gràcies a ell freqüentà la família anarquista dels Zanolli, on conegué la seva futura companya Pia Zanolli. En estret contacte amb destacats militants dels moviments anarquistes i socialistes italià i suís (Errico Malatesta, Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Guiseppe Monanni, Francesco Ghezzi, Enrico Arrigoni, Pasquale Binazzi, Giuseppe Di Vittorio, Armando Borghi, Angelica Balabanoff, etc.), organitzà conferències setmanals i envià articles i cròniques a diferents periòdics llibertaris, especialment a Il Risveglio Anarchico de Ginebra. Mentrestant, va fer feina a la fàbrica d'automòbils Arbenz, al barri d'Albisrieden de Zuric. El 16 de maig de 1918 va ser detingut com a sospitós de ser un agent propagandista bolxevic, juntament amb altres companys italians i francesos (Luigi Bertoni, Carlo Castagna, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Giuseppe Monanni, etc.), en el marc de l'anomenat «Afer de la Bomba de Zuric». Després de set meses de presó preventiva, va ser absolt i alliberat el 20 de novembre de 1918. Malgrat tot, el 17 de desembre de 1918 el govern federal suís li va notificar l'ordre d'expulsió, que es va frenar durant quatre mesos a causa d'una malaltia pulmonar que havia contreta a la presó. Després d'aconseguir un visat d'estudis per a entrar a Alemanya, el 17 de juliol de 1919 arribà a Stuttgart (Estat Lliure Popular de Wurtemberg, República de Weimar), on s'entrevistà, entre altres, amb Clara Zetkin, una de les fundadores del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), i amb l'anarquista Oreste Abbate a Berlín. El novembre de 1919, després de la concessió d'una amnistia per part del govern italià, acompanyat de les germanes Zanolli (Pia i Antonietta), decidí retornar a Calàbria. Detingut tres setmanes a Domodossola (Piemont, Itàlia), va ser finalment alliberat després d'una interpel·lació que l'11 de desembre el diputat socialista Francesco Misiano interposà al ministre de l'Interior. Reprengué la propaganda llibertària a Calàbria, Pulla i Campània; promogué el moviment camperol calabrès, i col·laborà en Umanità Nova i L'Avvenire Anarchico. A Nàpols, dirigí, amb Giuseppe Imondi, Anarchia, quinzenal de la federació local que començà a editar-se el 17 de juny de 1920. En aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Cambra del Treball de Tàrent (Pulla, Itàlia) i dirigí una vaga de tres meses per exigir la reobertura d'una drassana. En 1921, a la zona de Nàpols, participà activament en la campanya a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El febrer de 1922, juntament amb Roberto Elia, va fer una crida mitjançant el periòdic Pane e Libertà, a difondre el pensament anarquista a Calàbria fent servir els dialectes calabresos de la llengua siciliana, però el projecte no reeixí per manca de finançament. El 18 d'agost de 1923 es va llicenciar en enginyeria industrial al Politècnic de Nàpols i retornà definitivament a Reggio de Calàbria, i de la qual només va sortir per algun viatge de feina o per motius familiars. Encara que professional liberal, continuà durant alguns anys les seves activitats llibertàries. El 14 de desembre de 1924, amb son amic Nino Malara, edità a Reggio de Calàbria el quinzenal L'Amico del Popolo, destinat especialment a la propaganda entre els pagesos del Sud, publicació que va ser prohibida després del seu quart número. El 22 de setembre de 1925, acusat juntament amb altres intel·lectuals d'haver promogut un pretès «atemptat contra el poder de l'Estat amb la finalitat d'assassinar el rei i Mussolini», va ser arrestat a Reggio de Calàbria, encara que va ser exculpat 25 dies després. El desembre de 1926 va ser qualificat per les autoritats feixistes com a «fervent i irreductible anarquista» i instigat a abstenir-se de qualsevol acció política directa per a subvertir l'ordre estatal, entrant a formar part de la llista de persones perilloses susceptibles de ser empresonades en determinades contingències. S'especialitzà en geologia i en 1926 a Villa San Giovanni (Calàbria, Itàlia), amb l'exdiputat del Partit Popular Italià (PPI) Nicola Siles, fundà la primera empresa de vidre calabresa («Società Vetraria Calabrese»), destinada a l'explotació del quars a la zona del Cannitello i de la qual assumí el càrrec de director tècnic. El 20 de març de 1931, en el funeral d'un amic seu, l'industrial Giuseppe Zagarella, pronuncià un discurs on criticà la violència, la corrupció i la injustícia del règim; pocs dies després, el 25 de març, va ser detingut per enèsima vegada acusat de «propaganda anarquista»; jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament que purgà a l'Illa de Ponça, a la qual arribà el 3 de juliol de 1931. A l'illa reanimà, amb Alfonso Failla, els vincles associatius entre els confinats, muntant una petita biblioteca i realitzant converses teòriques de manera habitual. Durant el confinament conegué Domizio Torrigiani, Gran Mestre del Gran Orient d'Itàlia, qui l'afilià a la maçoneria. Per qüestions legals, el 28 de maig de 1932 es casà civilment a Ponça amb sa companya Pia Zanolli. En el seu temps lliure, a part de pagar amb alguns mesos de presó per haver insultat Benito Mussolini, se li va permetre exercir la seva feina d'enginyer i l'ajuntament de Ponça l'encarregà alguns projectes, que van ser convenientment retribuïts. El 14 de novembre de 1932 la pena va ser condonada en ocasió del desè aniversari de la «Marxa sobre Roma» i el 2 de desembre deixà Ponça i es traslladà a Davoli (Calàbria, Itàlia), on a finals de 1930 s'havia descobert sílice. A Suïssa trobà finançament i en 1935 creà la «Davoli Quarzo e Silice», un establiment per a l'extracció del mineral, que arribà a treure 30.000 tones anuals, les quals eren enviades a laboratoris de precisió de l'exèrcit a Roma i a alguna societat privada, com ara la de Richard Ginori. Aquesta iniciativa, que va durar fins a la II Guerra Mundial, s'enfrontà a nombrosos obstacles en l'àmbit local i sempre va estar vigilada per les autoritats feixistes. Mentrestant, el seu estat de salut, delicat des que en 1933 se li diagnostiqués un tumor cerebral, el va obligar a ser hospitalitzat. Bruno Misèfari va morir el 12 de juny de 1936 a la clínica de Giuseppe Bastianelli de Roma (Itàlia), a resultes d'una intervenció quirúrgica patida dos dies abans. En vida publicà Commemorazione di Francisco Ferrer (1917), Diario di un disertore. Dal carcere di Zurigo (1918) i Chi sono e cosa vogliono gli anarchici (1921); i la major part dels seus escrits van ser publicats pòstumament per la seva companya, com ara Ruota del mondo (1965), Schiaffi e carezze. Poesie in brutta copia (1969 i 2009), Utopia? No! Scritti scelti di Bruno Misèfari (1975) i Tutto è vero. Prosa e poesie (1978). En els anys seixanta existí un grup anarquista juvenil de Reggio de Calàbria que portà el seu nom. En 1967 Pia Zanolli-Misèfari publicà la biografia del seu company sota el títol L'anarchico di Calabria, que va refè i reeditada en 1972, i en 1989 son germà Enzo publicà Bruno. Biografia di un fratello. L'arxiu familiar es troba dipositat a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Bruno Misèfari (1892-1936)

***

Necrològica d'Angelo Cimini apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 6 de juny de 1959

- Angelo Cimini: El 17 de gener de 1894 neix a Cagnano Amiterno (Abruços, Itàlia) l'anarquista Angelo Cimini. En 1911 emigrà als Estats Units. Instal·lat a Pittsfield (Berkshire, Massachusetts, EUA), milità en el moviment anarquista italià. Participà activament en les lluites obreres d'abans de la Gran Guerra i estava subscrit al periòdic Cronaca Sovversiva. També visqué a Providence (Providence, Rhode Island, EUA), on formà part del «Matteotti Club» i del «Circulo Libertario». Es mostrà força actiu durant la vaga de la fàbrica tèxtil Hope Webbing Company Mill de Pawtucket (Providence, Rhode Island, EUA). En 1933 va ser inscrit com a «propagandista anarquista» en el registre de la policia de fronteres italiana amb l'ordre de detenció. Malalt de càncer, Angelo Cimini va morir el 25 de maig de 1959 a Pittsfield (Berkshire, Massachusetts, EUA), on va ser incinerat.

***

Membres del «Grupo Libertad» (Detroit, 1961).
D'esquerra a dreta: Federico Arcos, Miguel Mateo, Casiano Edo, Lorenzo Albas, Rafael Berezo, Bienvenida Domingo, Marcelino García, Eulalia Rodríguez, Manuel Rodríguez, María Mateo, Juan García Durán i Pascual Domingo

- Miguel Mateo: El 17 de gener de 1904 neix a Extremadura (Espanya) l'anarquista Miguel Mateo, conegut com Mike Mateo. Encara adolescent emigrà als Estats Units. En estreta relació amb Marcelino García Álvarez, editor del periòdic Cultura Obrera de Nova York (Nova York, EUA), fou membre del grup anarquista «Libertad» de Detroit (Michigan, EUA), juntament amb sa companya María Ríos (María Mateo) i Federico Arcos Martínez (Fede), entre d'altres. Des dels anys trenta fou secretari nacional de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola dels EUA. Mantingué estrets contactes amb el grup editor del periòdic mexicà Tierra y Libertad. A principis de 1969 va morir en accident automobilístic son fill únic Manuel Mateo Ríos. Miguel Mateo va morir el 15 de novembre de 1974 a Detroit (Michigan, EUA).

Miguel Mateo (1904-1974)

***

Manuel Tejedor Della

- Manuel Tejedor Della: El 17 de gener de 1906 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponet) –el certificat de defunció cita Tortosa (Baix Ebre, Catalunya)– l'anarcosindicalista Manuel Tejedor Della. Era fill de Leonardo Tejedor i de Magdalena Della. Milità, ben igual que son germà Fermín Tejedor Della, en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil, va ser membre del Comitè Revolucionari de Beseit. En 1937 era capità de la III Companyia de Tren de la Divisió «Lluís Jubert» de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, destacada a Azuara (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració. Després de treballar en una pedrera amb la 643 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), combaté els alemanys enquadrat en la resistència a la zona de Llemotges (Llemosí, Occitània). Capturat pels nazis en una missió d'enllaç, va ser reclòs a l'arsenal de Llemotges, d'on va aconseguir fugir abans de ser deportat gràcies a l'ajuda d'un guardià i integrar-se posteriorment a la guerrilla comandada per Pierre Leylavergne (Capitaine Daniel) de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), que actuava als boscos de Marnhac (Senta Feira de Marnhac, Llemosí, Occitània), com a responsable de la reparació de vehicles i d'armes. Malalt, Manuel Tejedor Della va morir el 26 de desembre de 1944 a l'Hospital de Llemotges (Llemosí, Occitània), on havia estat traslladat d'urgència. L'Estat francès el va declarar «Mort per França». Sa companya fou Carme Lluch i son fill, Raimundo Tejedor Lluch, seguí les passes militants de sos pares.

Fermín Tejedor Della (1897-1978)

***

Necrològica d'Heraclio Riaza Albertí publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 2 de juliol de 1981

- Heraclio Riaza Albertí: El 17 de gener de 1908 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Heraclio Ciro Decio Riaza Albertí. Sos pares es deien Juan Riaza Hernández, fuster, i Enriqueta Albertí Margarit. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració. Heraclio Riaza Albertí va morir el 13 de maig de 1981 a l'Hospital de Montalban (La Guiena, Occitània) arran d'una operació de pròstata i fou incinerat al cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 16 de gener

Esdeveniments

Capçalera de Vida Sindical

- Surt Vida Sindical: El 16 de gener de 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legal, surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vida Sindical. Periodico de los trabajadores. Fundat per un grup de coneguts sindicalistes (Arnó, Calomarde, Porquet, Minguet, Perió, Pestaña, Piñón, etc.) en va treure nou números, l'últim el 13 de març de 1926. Probablement va ser dirigit per Ángel Pestaña. Va continuar l'orientació de Solidaridad Proletaria i va ser l'expressió de la reacció sindicalista enfronts dels intents de crear un moviment obrer explícitament anarquista per part de Diego Abad de Santillán –des de La Protesta, de Buenos Aires– i de Manuel Buenacasa –des d'El Productor, de Blanes i Barcelona. En el número 1 va publicar un «Manifiesto», datat l'1 de gener de 1926 i signat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans –Adrià Arnó, Corney, Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte, Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Minguet, Piñón, Calomarde, Bono, Porquet, Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo) i Àngel Abella–, que va tenir molt de ressò. Alguns han interpretat aquest manifest com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. El manifest sol·licitava la legalització immediata de la CNT i l'obertura dels sindicats barcelonins i de tot l'Estat clausurats, així com la reorganització del seus efectius. Per altra banda, el manifest inclou una definició de la CNT quan afirma que la reorganització ha de fer-se sota unes determinades premisses: neutralitat en la lluita dels partits polítics i federalisme i solidaritats obreres contra el capitalisme, considerant els sindicats com a entitats econòmiques; acompliment dels acords del Congrés de la Comèdia i de la Conferència de Saragossa; elaboració de noves estructures d'acord amb l'experiència i haurien de ser discutides en un pròxim congrés; i exigència de responsabilitats a les persones que ostenten càrrecs en l'anarcosindicat. La idea va rebre el suport d'importants sectors de les regionals gallega i asturiana. Altres firmes que hi van escriure són Remigio Sala, Ismael Danubio, Juan Ortega o Fernando Claro (Sevilla). Va polemitzar fortament amb El Productor i La Revista Blanca, fins al punt que en un ple confederal es va estudiar la conveniència de suspendre Vida Sindical i El Productor, però el govern de Primo de Rivera es va avançar prohibint les publicacions.

***

Ressenya del míting publicada en el diari barcelonès La Vanguardia del 17 de gener de 1934

- Míting naturista: El 16 de gener de 1934 se celebra al saló del Centre Republicà Radical del Poblet de Barcelona (Catalunya) un míting naturista llibertari. En el acte, on participaren destacats propagandistes del naturisme (Almela, Francès, Juan García Giner, Honorio Gimeno, Molera i Vicenç Rosselló), es reivindicà el vegetarianisme i l'ús de l'aigua com a medecina i es blasmà en contra de l'alcohol i de l'alimentació carnívora.

***

El problema de la militarización

- «El problema de la militarización»: El 16 de gener de 1937 a Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya) les centúries de la Columna Durruti, enfront de l'exigència per part del govern republicà de militaritzar totes les milícies, difonen una crida a tota la militància llibertària, sota el títol «El problema de la militarización», on fan una sèrie de consideracions sobre organització, eficiència, material bèl·lic, etc., per les quals passen les columnes confederals al front d'Aragó, i presenten una proposta alternativa d'organització militar que s'ajusti al pensament anarquista.

Naixements

Notícia de la detenció de Jean Bourguer apareguda en el diari de Reims L'Indépendant Rémois del 5 d'abril de 1892

- Jean Bourguer: El 16 de gener de 1871 neix a Reims (Xampanya, França) l'antimilitarista, anticlerical, sindicalista revolucionari i militant anarquista Jean Joseph Bourguer. Sos pares es deien Isidore Bourguer, teixidor, i Marie Agathe Lacave, jornalera. Teixidor d'ofici com son pare, alternava la feina a Reims i a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1891 va formar part del Grup Anarquista de Reims i va intentar organitzar el moviment en una Federació del Nord-Est. Va ser un dels distribuïdors de Le Père Peinard a Reims. El desembre de 1891 la policia el va acusà d'haver incitat un grup d'obrers a anar en massa a l'Ajuntament de la ciutat per a alliberar un company detingut a l'oficina de la policia. Va ser acusat d'haver posat una bomba l'11 de març de 1892 al domicili d'Edmond Benoît, president del Tribunal d'Apel·lació de l'Audiència del Sena, al número 136 bulevard Saint-Germain de París, i buscat per la policia –aquest atemptat després es va saber que havia estat comès per François Claudius Koënigstein (Ravachol). En aquesta època figurava en una llista d'anarquistes de Reims establerta el 29 de març de 1892 i vivia al número 29 del carrer Baussonet. En 1892, quan va ser cridat a files, mentre vivia sembla a Bèlgica o a París, va ser condemnat en rebel·lia el 19 de febrer a un any de presó i a 100 francs de multa per «incitació de militars a la desobediència, crits sediciosos i provocació a l'assassinat». S'havia negat a passar la revisió mèdica i havia cridat durant el sorteig de quintes del 12 de febrer: «No vull disparar contra els meus germans, a baix la Pàtria, a baix les fronteres, no vull disparar!» Finalment el 3 d'abril de 1892 va ser detingut a casa sa companya Plonquette i condemnat el 25 de maig per l'Audiència del Marne a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provació de militar i crits sediciosos». La tardor de 1893 estava tancat a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, France), amb Fortuné Henry i Sébastien Faure, entre d'altres. El 25 de maig de 1894 va sortir de la presó, però va ser enviat a fer el servei militar al II Regiment d'Infanteria de Zuaus a Constantina (Algèria) i llicenciat el 12 de maig de 1897 amb un certificat de bona conducta. En 1897 va ser un dels redactors del periòdic La Cravache i del seu continuador Le Cravacheur, convertint-se en el seu administrador a partir del número 6 en substitució d'A. Sauvage. En aquesta mateixa època va col·laborar en el setmanari anarquista Le Droit de Vivre, publicat a París per Constant Martin. El 12 d'abril de 1899 va participar al cafè «Le Cruchon d'Or» en la creació del grup L'En Dehors, amb Desfossez, Geoffroy, Lapinte, A. Marquette i Louis Prudhomme (Albert d'Iris). El juliol de 1899 va publicar un pamflet anticlerical amb els noms dels capellans condemnats per «atemptats als bons costums», tot denunciant «els ensotanats» i «els escarabats de sagristia». Va ser elegit delegat al XI Congrés Nacional Corporatiu –V de la Confederació General del Treball (CGT)– de París de setembre de 1900 i en el XIII Congrés de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de setembre de 1902 en representació de la Federació Tèxtil i de la Borsa de Treball de Reims. També va representar les Borses de Treball de Bordeus (Aquitània, Occitània) i de Reims en el X Congrés de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i de les Colònies que va tenir lloc a Alger (Algèria) entre el 15 i el 18 de setembre de 1902. La tardor de 1902 va ser inscrit en els llistats departamentals d'anarquistes. El 13 de novembre de 1902 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 10 francs de multa per «infracció a la llei de loteries». El setembre de 1903, amb Charles Dhooghe, Victor Grimbert i Louis Maillard, entre d'altres, va fer una crida a resultes del qual es va formar el grup «Les Iconoclastes», del qual van ser membres Beauvilain, Boucher, Deverly, C. Liénard i Quirin. La primera reunió del grup, a la qual assistiren 24 companys, es va celebrat el 27 de setembre de 1903 al Cafè Caramines, al número 2 del carrer Romains. L'octubre de 1903 va ser enviat a fer una període d'instrucció de 28 dies al 151 Regiment d'Infanteria de Verdun (Lorena França). En 1905 es va instal·lar a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) i s'adherirà a la Unió dels Treballadors de Reims i serà el gerent del periòdic anarquista de la zona nord Le Combat, aparegut successivament a Tourcoing, Lilla i Roubaix entre 1905 i 1914. Entre 1906 i 1913 va ser un dels principals redactors, amb Charles Dhoogue i Victor Grimbert, d'una nova sèrie del periòdic La Cravache, que tractarà sobretot qüestions sindicals i anticlericals. En aquest període va realitzar conferències a la zona nord i a Reims i va pertànyer al consell d'administració de la Borsa de Treball de Reims. El 10 de gener de 1906 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lilla a 16 francs de multa per «injúries i difamació a través de la premsa» i encara tingué altres dues condemnes, el 31 de gener i el 14 de febrer d'aquell any, pel mateix tribunal i pel mateix delicte. Durant la tardor de 1907, en el mateix temps que sa companya estava malalta amb un infant de 12 anys, va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i de desterrament per receptació d'una butaca robada trobada al seu domicili, malgrat que el lladre va declarar al judici que Bourguer no en sabia res. El 6 de novembre de 1907 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal Correccional de Reims a sis mesos de presó per «complicitat de robatori per receptació». Va aconseguir fugir als Estats Units amb els papers d'un company i es va instal·lar a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA). El 26 de novembre de 1908 va ser declarat insubmís, situació que es confirmà el 23 de gener de 1913. Després de la Gran Guerra, va tornar a França i es va establir a Trélazé, a prop d'Angers (País del Loira, França). Com que la pena havia prescrit, va poder tornar a fer conferències i en una que va fer a la Borsa del Treball de Reims va declarar: «Anarquista em vaig marxar, anarquista he tornat.» El 2 de desembre de 1932 es casà a Trélazé amb Mathilde Clémentine Watlény. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Esquela de Felice Trotta publicada en el diari marsellès Le Petit Marseillais del 19 de maig de 1925

- Felice Trotta: El 16 de gener de 1877 neix a Palmira ? (Abruços, Itàlia) l'anarquista Felice Trotta, també conegut com Félix Trotta. Era fill de Donato Trotta i de Maria Raffaella Padovani. Establert a Marsella des de jove, vivia al bulevard Neiges i es guanyava la vida treballant de sabater en un petit taller situat a la Traverse de la Douane del barri de la Vieille-Chapelle. En 1912 era membre del Grup de Propaganda Revolucionària i Antimilitarista (GPRA), fundat a La Madrague de Marsella per Gaetano Antonsanti i del qual van ser membres Eugène Audier, Léopold Fouque, Pierre Mino, Arthur Nutti, Cassien Oddo, Émile Paris, Libéral Paquinot i Rodier. Sa companya fou Marie Antoinette Blanc. Felice Trotta va morir el 17 de maig de 1925 al seu domicili, al número 233 del Chemin de Montredon del barri de La Pointe-Rouge de Marsella (Provença, Occitània).

***

Paulette Brupbacher

- Paulette Brupbacher: El 16 de gener de 1880 neix a Pinsk (Polèsia, Imperi Rus; avui Bielorússia), en una família benestant jueva, la doctora i militant dels drets de la dona, companya i col·laboradora del llibertari suís Fritz Brupbacher, Pelta Rajgrodski (o Raygrodski), més coneguda com Paulette (Pauline o Paula)  Brupbacher. Sos pares es deien Aron Hirsch Rajgrodski i Frieda Nimcowicz. En 1902 es va casar a Berna (Berna, Suïssa) amb Abraham Goutzait, també rus d'origen jueu, amb qui tingué una filla i un fil –en aquests anys a ser coneguda com Pelta Goutzait (o Paula Gutzeit). En 1902 començà a estudià Lletres en la Universitat de Berna, on les dones podien estudiar, i en 1907 es doctorà amb una tesi sobre la reforma agrària de l'Imperi tsarista (Die Bodenreform). En 1914 va anar a Berlín a estudiar Medicina, però amb l'esclat de la Gran Guerra retornà a Suïssa. En aquests anys d'estudi treballà en una clínica per a drogoaddictes. Finalment es llicencià en la Facultat de Medicina de Ginebra. En 1923 es divorcià d'Abraham Goutzait. Després esdevindrà companya de Fritz Brupbacher, amb qui exercirà des de 1924 la medicina a Zuric i compartirà el seu compromís polític, lluitant especialment per l'emancipació de la dona i pels drets a la contracepció, al divorci, a l'avortament i a una lliure sexualitat. La parella es caracteritzà per acceptar com a pacients els sectors més desfavorits i perseguits de la societat (treballadors immigrants, refugiats polítics, dissidents, etc.) i les seves experiències d'aquests anys van ser explicades en l'obra Meine Patientinnen (1953). Les seves conferències arreu Suïssa van ser força polèmiques i als cantons de Solothurn i d'Argòvia van ser totalment prohibides. En 1932 va traduir al francès la Confessió de Mikhail Bakunin –que s'havia descobert en 1917 i havia estat publicada a l'URSS en 1921–, amb una introducció del seu company i anotacions de Max Nettlau, i sobre la qual es realitzaran traduccions a altres idiomes, com ara al castellà. Quan en 1945 va morir Fritz Brupbacher, va continuar publicant obres i col·laborant en la revista La Révolution Prolétarienne, on denunciarà en un article en 1948 els efectes perversos de l'estalinisme sobre determinats escriptors. En 1952 traspassà la seva consulta i s'instal·là en un kibbutz a Tel Aviv (Israel) on va escriure les seves últimes obres. Enemiga de tots els conformismes i de totes les disciplines partidistes, és autora de nombroses obres, com ara Die Ernährung vom physiologischen und soziologischen standpunkte aus, Die menschlichen Temperamente (1925), Rationalisierung und Hygiene (1932), Rebeverbot in den Kantonen Solothurn und Glarus (1935), Sexualfrage und Geburtenregelung (1936), Zur Erinnerung an Fritz Brupbacher (1874-1945) (1945), Meine Patientinnen. Aus dem Sprechzimmer einer Frauenärztin (1953) i Hygiene für jedermann (1955), entre d'altres. Paulette Brupbacher va morir el 31 de desembre de 1967 a Unterendingen (Argòvia, Suïssa)

Paulette Brupbacher (1880-1967)

***

Foto policíaca de Terzilio Aiacci

- Terzilio Aiacci: El 16 de gener de 1896 neix a Cavriglia (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifeixista Terzilio Aiacci –el seu nom a vegades citat d'altres maneres (Tercilio, Tersilio, Tersillo, Tertilio, etc.). Sos pares es deien Angiolo Aiacci, miner, i Maria Faustina Pierazzi. Fill d'una família de miners anarquistes, son germà petit Aurelio Aiacci també va ser militant. Des que va ser infant treballà a les galeries de les mines de lignit i només va fer l'escola elemental. Va ser el responsable local de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Arran de l'aixecament insurreccional del 23 de març de 1921 dels miners de la conca del Val d'Arno, on s'ocupà la direcció de la mina de Castelnuovo dei Sabbioni (Cavriglia, Toscana, Itàlia), s'incendiaren les oficines i l'enginyer Agostino Longhi resultà mort, va ser condemnat el 13 de juliol de 1923 per l'Audiència d'Arezzo a 10 anys de presó, pena que va ser commutada posteriorment a sis anys. En 1927 va ser posat en llibertat i, amb un passaport conjunt per motius laborals expedit a diversos treballadors del seu poble, passà a França. En 1929 vivia a Caubilhargues (Llenguadoc, Occitània), on treballava en una destil·leria. Posteriorment s'establí a Alèst (Llenguadoc, Occitània), on hi havia un important nucli d'exiliats anarquistes italians. En 1936 mantingué correspondència amb Camillo Berneri i vivia al número 13 de carrer Saint Jean d'Alèst. Son germà Aurelio Aiacci es va reunir amb ell i ambdós partiren a lluitar a la guerra d'Espanya. L'11 de setembre de 1936 –algunes fonts citen altres dates, com ara el 26 d'agost o el 25 d'octubre–, amb son germà i un grup d'anarquistes italians (Alpino Bucciarelli, Gualtiero Livi, Alessandro Maffei, Pasquale Migliorini i Adolfo Pintucci), creuà els Pirineus. El 22 de desembre de 1936 s'enrolà a Barcelona (Catalunya) en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i va ser enviat gairebé immediatament a Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). El 7 d'abril de 1937 va ser greument ferit a Carrascal (Osca, Aragó, Espanya) i son germà resultà mort. El 29 de gener de 1938 encara es trobava ingressat a l'hospital militar de Barcelona. Buscat per l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), el 6 d'octubre de 1938 va ser inscrit com a «comunista» en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció i en el llistat de subversius residents a l'estranger. Terzilio Aiacci va morir el 6 de setembre de 1974 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts erròniament diuen que va morir durant la guerra d'Espanya, però el deuen confondre amb son germà.

***

Juan Pérez Guzmán

- Juan Pérez Guzmán: El 16 de gener de 1897 neix a Bélmez (Còrdova, Andalusia, Espanya)l'anarcosindicalista Pablo Juan José Pérez Guzmán. Sos pares es deien Eduardo Pérez i Josefa Guzmán. Des de jove s'adherí al moviment llibertari. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. En 1930, a causa de la seva militància, fou expulsat de l'Estat francès i s'establí a Barcelona (Catalunya). Lluità a la guerra civil i amb el triomf franquista passà els Pirineus i fou internat a camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra Mundial fou traslladat al nord d'Àfrica i internat a camps saharians. En 1943, amb el desembarcament nord-americà a Algèria, s'incorporà en les forces aliades, amb les quals lluità fins a 1945. Amb l'Alliberament s'instal·là a La Sala, on treballà com a miner i destacant com un dels animadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. Va ser delegat en representació del sindicat anarcosindicalista en la major part de congressos i assemblees plenàries realitzades per aquesta organització en l'exili. Entre 1950 i 1960 col·laborà assíduament en la premsa llibertària (Boletín Informativo, Boletín Interno CIR, Boletín Ródano-Alpes, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Nervio, Nueva Senda, Solidaridad, Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera, etc.). Sa companya fou Emiliana Cruz Ruiz. Juan Pérez Guzmán va morir el 7 de maig de 1970 al seu domicili de La Sala (Guiena, Occitània).

Juan López Sánchez

- Juan López Sánchez: El 16 de gener de 1900 neix a Bullas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Sánchez. Sos pares es deien Cristóbal López, guàrdia civil destinat a Barcelona (Catalunya), i Isabel Sánchez. En 1911 començà a treballar a la capital catalana i ja en 1916 encapçalà una societat d'emmotlladors en pedra. Ben aviat s'afilià al Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 29 de juliol de 1920, arran de l'intent d'assassinat de Julio Laporta Cherta i de Mariano Sanz Pou, exmembres de la banda de sicaris de la patronal del baró de Köening, comés a l'interior del tramvia de Sant Andreu a la carretera de Ribes, i en el qual morí Agustí Gay Seguí, un dels passatgers del tramvia del tot innocent, i fou ferit greument el pistoler Sanz, va ser detingut amb l'activistista confederal Joaquím Roura Giner. Després de diversos intents de judici, va ser finalment condemnat el 24 de febrer de 1923 a un any i un dia de presó per homicidi i a un any, vuit mesos i 20 dies per efectuar trets; Roura va ser absolt. A aquest judici s'afegí el 7 de desembre de 1923 un consell de guerra a la caserna de Roger de Llúria per agressió a la força pública (militars i sometent) ja que es va defensar a trets de l'anterior detenció i en el qual se li demanà sis anys de presó correccional. En 1926, però, va ser alliberat gràcies a una amnistia. En 1928 s'integrà en el grup «Solidaridad» i impulsà les «Penyes Obreres» amb la finalitat de reorganitzar els sindicats debilitats per la Dictadura de Primo de Rivera. En 1929 forma part de Comitè Nacional de la CNT d'Ángel Pestaña, a qui farà costat en la seva polèmica amb Joan Peiró. En 1930 encapçalà el Comitè Nacional confederal i realitzà una gira propagandística amb Pestaña i Antonio Martínez Novella per la comarca del  Matarranya. Entre 1930 i 1931 dirigí Acción i figurà com a director de Mañana, encara que el director de fet fos Antonio García Birlán. En 1931 va fer una gira de mítings i de conferències per Galícia (La Corunya, Vigo, Moaña, Tui, Verín, Ourense, Guillarei, Randulfe, Tomiño) juntament amb José Moreno i José Villaverde. L'agost de 1931 fou un dels signants del «Manifest dels Trenta», per la qual cosa en 1932 va ser expulsat del Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona. Encapçalà el moviment trentista a Huelva i els Sindicats d'Oposició durant els anys republicans. Més tard, després de la marxa de Pestaña, fou secretari de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL), però no va fer costat Pestaña amb el seu Partit Sindicalista (PS) i fins i tot el criticà des de les pàgines de Sindicalismo, periòdic que dirigí en 1934 a València. Després del fracàs de l'Aliança Obrera afavorí el retorn dels Sindicats d'Oposició a la CNT i en 1936 va fer mítings a Castelló i a Cullera. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa i intervingué en el míting de clausura; també va fer un altre míting a Sòria. El 19 de juliol de 1936 va ser membre del Comitè de Vaga a València i aquest mateix mes fundà el periòdic Fragua Social. El 4 de novembre de 1936, a proposta del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat ministre de Comerç en el segon govern («Govern de Concentració») presidit pel socialista Largo Caballero. El febrer de 1937 elaborà un decret que definí i regularitzà les operacions a fàbriques, negocis i comerços. Després dels fets de «Maig del 1937» dimití del seu càrrec ministerial juntament amb els seus companys ministres Frederica Montseny, Joan Peiró i Joan García Oliver. Representà la CNT en el Comitè Executiu Popular de València i durant aquests anys va fer nombrosos mítings i conferències. El 7 de març de 1939 va ser nomenat a València membre del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i viatjà a París i s'entrevistà amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) per informar-li de la seva creació. En tot moment va fer costat el Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado, contra el govern de Juan Negrín López i les actuacions del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Amb el triomf feixista, després d'un temps per França, s'exilià a Londres (Anglaterra). En 1945 publicà el llibre Material de discusión. Durant la II Guerra Mundial col·laborà en les emissions radiofòniques en castellà de la BBC. En aquesta època mantingué posicions col·laboracionistes, defensà una CNT de caràcter polític i fou delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) a Gran Bretanya. Acabà abandonant l'anarcosindicalisme i reivindicant un ultrasindicalisme polític, en el qual els sindicats jugarien el paper dels partits parlamentaris, i que es denominà «sindicalisme permanentista» –un Estat sindical, federalista i amb una central única que agrupés tots els treballadors–; no cal dir que fou un fracàs total. Entre 1946 i 1949 defensà la maniobra «anarcomonàrquica» de Juan José Luque Argente. En 1954 deixà el Regne Unit i s'establí a Mèxic, on dirigí durant un temps CNT. En 1965 assumí algunes tesis del sindicalisme cincpuntista. En 1966 abandonà Mèxic i retornà a la Península, on no patí cap persecució política. El maig de 1968 assistí com a observador al Congrés dels partidaris de l'Organització Sindical Espanyola (OSE, més coneguda com «Sindicat Vertical») a Tarragona, on defensà la desaparició de la CNT i acceptà un càrrec remunerat com a cap de relacions públiques de la Societat Anònima Laboral de Transports Municipals de València (SALTUV) lligada al règim franquista; la seva actitud ultrareformista molestà fins i tot els cincpuntistes. En 1972 publicà les seves memòries de la guerra Una misión sin importancia. Memorias de un sindicalista, amb pròleg de l'economista i destacat falangista Juan Verlarde Fuertes. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Noy, Juan de Tenas, Juan de la Rosa, Ovidio de Abajo, etc.), com ara Acción, CNT, Combate Sindicalista, Comunidad Ibérica, Cultura Libertaria, Despertad, Fragua Social, Peninsular, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, La Tierra, El Trabajo, etc. És autor de Cómo organizará el sindicato a la sociedad (sd), Partidos y sindicatos (sd), El sindicalismo, arma política y económica (sd), Las órdenes religiosas y el sindicalismo (1922), La unidad de la CNT y su trayectoria (1936), Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución (1937), Seis meses en el ministerio de Comercio (1937), El sindicato y la colectividad (1938), La mancomunación de los transportes urbanos de Valencia SALTUV. Una experiencia de socialización (1967), España 1966 (1968), Sobre el treintismo confederal(1978), etc. Sa companya fou Carmen Portas. Juan López Sánchez va morir el 25 d'agost de 1972 a la Clínica Puerta de Hierro de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'Alacant (Alacantí, País Valencià). El seu arxiu personal (documents orgànics, correspondència, fotografies, manuscrits, hemeroteca, etc.) va ser cedit per un nebot seu a l'Ajuntament de Bullas, el qual el diposità en 2002 a l'Arxiu General de la Regió de Múrcia.

***

Miguel Vázquez Valiño

- Miguel Vázquez Valiño: El 16 de gener de 1910 neix a Noia (La Corunya, Galíca) l'anarquista, anarcosindicalista i galleguista Miguel Vázquez Valiño. De jove treballà com a aprenent de sabater i entre 1928 i 1931, fugint del servei militar, emigrà a l'Argentina. Durant la II República milità en les Joventuts Llibertàries. En 1932, de bell nou, passà una temporada a l'Argentina i retornà definitivament a Noia en 1935, any en el qual s'afilia al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. També milità en Izquierda Republicana (IR) i en 1936 fou regidor municipal de Noia per aquesta partit. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la fugida de les pesqueres Santa Rosa i Santa Eulalia i passà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on s'incorporà al Batalló 219. Fou un dels fundadors de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries Galaiques al Nord (FRJLGN), que per mor de la guerra tenien la seu a Gijón (Astúries, Espanya), actuant com un dels seus principals propagandistes, i jugà un paper important en l'Agrupació Confederal Galaica. Quan el front Nord caigué a mans de l'exèrcit franquista, fugí amb un vaixell anglès cap a Bordeus. De bell nou a la Península, a Barcelona (Catalunya) trobà l'antic alcalde de Noia, Severiano Iglesias Siso, que li va proporcionar un treball al Port de la Selva (Alt Empordà, Catalunya). A Girona (Gironès, Catalunya) va ser nomenat secretari de la Federació d'Agrupacions de Gallecs Llibertaris (FAGL) i en 1938 fou corresponsal del seu periòdic Galicia Libre. Amb el triomf franquista passà a França i fou tancat, amb sa companya, la madrilenya Adoración Luelmo, en diversos camps de concentració, entre ells el de Bram, on naixerà sa filla Dora, i el de Besiers. En 1943 formà part del primer comitè de la CNT del camp de Montendre (Poitou-Charentes, França), participant en accions de la resistència contra l'exèrcit nazi, i poc després ocupà la secretaria de la Comissió Departamental de la CNT. En 1945, amb altres companys, intentà reorganitzar la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT i representà la Federació Local de Montendre en el Congrés de París del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de maig d'aquell any. Instal·lat a Tolosa, l'agost de 1946 fou delegat de la Regional 12 en el Ple Nacional de Regionals de la CNT i fou nomenat secretari d'Organització i Estadística del Secretariat Intercontinental (SI) del Comitè Nacional de la CNT en l'Exili. En aquesta època, amb altres companys (José Sánchez Triñanes, Antonio Martínez, Rafael Muertes i José Vergara) planejaren atemptar contra el dictador Francisco Franco en una de les seves visites a la Corunya. En 1947 formà part de la Comissió de Relacions de la CRG i l'octubre d'aquell any fou reelegit en les seus càrrecs en el II Congrés de Federacions Locals de l'MLE de Tolosa de Llenguadoc. Aquest mateix 1947 representà, amb San Sicart, Puig Elías i Germinal Esgleas, la CNT en la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament), que es dissolgué definitivament el 19 de setembre d'aquell any. En 1948 assistí al III Congrés de l'MLE com a membre dels comitès nacionals de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou durament atacat per diversos companys, entre ells Josep Peirats Valls, que l'acusà d'«irresponsabilitat». Aquest any col·laborà en CNT de París. Amb José Penido Iglesias i José Luis Chamorro Castro creà un Comitè Regional gallec confederal a Tolosa, el qual publicà entre 1948 i 1950 Solidaridad. Boletín Interior de la Confederación Regional Galaica. En 1949 prologà el llibre de Campio Carpio Curros Enríquez. Poeta épico de la España heroica. Decidí emigrar a Amèrica i l'octubre de 1950 es traslladà amb sa família a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil), formant part d'una expedició organitzada pel govern brasiler i les Nacions Unides per a colonitzar aquelles terres. En 1952 col·laborà en Ruta. Al Brasil treballà com a constructor i acabà abandonant la CNT i col·laborant amb el cònsol franquista, donant lloc a la divisió de la republicana Societat Espanyola de Socors Mutus (SESM) i creant la franquista «Casa de España», també anomenada «Centro Español». A més a més participà en una cooperativa de construcció juntament amb un grup de paletes. En 1955 passà clandestinament a l'Uruguai i a Montevideo s'integrà en la franquista Casa Gallega. En 1957 fundà el «Centro Coruñés» i dirigí el seu butlletí Finisterre fins al 1962. Posteriorment a Montevideo participà en diverses organitzacions galleguistes (Irmandade Galeguista, Patronato de Cultura Galega, Casa de Galícia, etc.), fundà el «Suplemento Gallego» del Diario Español i dirigí O Irmandiño. Orgão da Irmandade Galeguista do Uruguai. En 1964 fou un dels fundadors, i membre de la seva primera Comissió Directiva, del Patronat de Cultura Gallega de Montevideo, participant en les seves emissions radiofòniques. En 1989 col·laborà en la revista Ecos da Terra. Miguel Vázquez Valiño morí en 1990 a Montevideo (Uruguai).

***

Fabián Vispe Vilellas

- Fabián Vispe Vilellas: El 16 de gener de 1913 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fabián Marcelino Vispe Vilellas –el primer llinatge citat sovint com Bispe i el segon de diferents maneres (Velillas, Vellilas, Villelas, etc.). Sos pares es deien Félix Vispe Cancer, militant anarcosindicalista, i María Vilellas Lasierra. Obrer de fleca, durant un temps treballà a Manresa (Bages, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1934 s'adherí als grups «Eliseo Reclus» i «Bakunin» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Estava subscrit a la revista anticlerical El Frailazo i era actor en un grup de teatre local. En 1935 fou delegat de Premsa i Propaganda de la Junta Local de la CNT d'Angüés i secretari comarcal de la FAI. El maig de 1936 fou membre del Comitè de Vaga local. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè Revolucionari i el 6 d'octubre d'aquell any participà en Ple Extraordinari Regional de Sindicats i Columnes de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la creació del Consell de Defensa. El 25 d'octubre de 1936 s'enrolà en la Columna «Roja i Negra» a Apiés (Osca, Aragó, Espanya) i formà part de la VI Centúria al front de Gratal-Mondot-Carrascal a Igriés (Osca, Aragó, Espanya) sota el comandament de Máximo Franco Cavero i Félix Grau Vidal. L'1 de desembre de 1936 va ser nomenat tinent del II Batalló de la II Companyia i el 6 de gener de 1937 participà en l'atac de les Lomas de Arascués i en la presa de Lierta (Osca, Aragó, Espanya). El febrer de 1937 assistí al Congrés de Col·lectivitats Aragoneses que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Amb Carlos Sánchez, fou delegat de la Comarcal de la FAI a l'assemblea plenària celebrada per aquesta organització a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Amb la militarització de les milícies la Columna «Roja i Negra» esdevingué la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i seguí els cursos per a oficials a l'Escola Militar de Guerra de Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Nomenat capità de companyia, el 14 de juliol de 1938 va ser greument ferit al tòrax durant la defensa de l'estació de Móra de Rubiols, al sector de la Pobla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya). Hospitalitzat a diverses poblacions (València, Conca i Madrid), el 23 de desembre de 1938 va ser evacuat amb vaixell des de València a Barcelona. Marxà cap l'exili i el 10 de febrer de 1939 passà la frontera, després de defensar a Ribes de Freser (Ripollès, Catalunya) la Columna Infantil de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) atacada pels feixistes. Després de quatre mesos internat al camp de concentració d'Argelers, va ser enviat al camp de Bram, d'on va sortir el 13 de maig de 1939 gràcies a son oncle Benito Vilellas, emigrat econòmic a França. Durant l'Ocupació, després d'unir-se en 1940 amb la francesa Lydi, amb qui va tenir tres infants –a la Península estava casat amb María Alfaro–, residí a l'Avairon (Occitània). Entre març de 1945 i 1947 treballà a Le Havre (Alta Normandia, França) per a l'exèrcit nord-americà i posteriorment es traslladà a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània), on va fer feina d'obrer metal·lúrgic. En aquests anys milità en la Federació Local d'Albi (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i en «Libre Pensée», i fou el fundador de la biblioteca «Ateneo del Pueblo». Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'encarregà de fer erigir un monument a la memòria de les víctimes de la guerra civil. En l'última etapa de la seva vida fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos d'Albi de la CNT. Fabián Vispe Vilellas va morir el 23 d'octubre de 2002 a la Clínica Toulouse Lautrec d'Albí (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Sant Juèri. Deixà inèdites unes memòries.

***

Notícia de la detenció d'Antonio Sierra Polo apareguda en el diari saragossà La Voz de Aragón de l'1 de desembre de 1934

- Antonio Sierra Polo: El 16 de gener de 1916 neix a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sierra Polo. Sos pares es deien Antonio Sierra Felipe i Casilda Polo Gimeno. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de l'adolescència, el desembre de 1934 va ser detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb 11 companys, sota l'acusació de possessió d'armes i d'explosius i d'haver projectar un assalt a la caserna de la Guàrdia Civil de La Puebla de Híjar, i tancat a la presó d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Durant la guerra civil lluità com a milicià als fronts i en 1938 estava integrat en la 130 Brigada Mixta de la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1938 va ser ferit en acció de guerra i condecorat amb la «Medalla Sofriment per la Pàtria». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Perigús, on treballà de magatzemer i milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Asunción Tafalla Cardona. Antonio Sierra Polo va morir el 23 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 23 de juny– de 1983 al seu domicili de Perigús (Aquitània, Occitània).

Antonio Sierra Polo (1916-1983)

***

Stolperstein al número 129 del carrer Mariano Pola de Gijón dedicat a Francisco Cristóbal Pérez

- Francisco Cristóbal Pérez: El 16 de gener de 1918 neix al barri del Natahoyo de Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Cristóbal Pérez. Era fill de Francisco Cristóbal Calvo i d'Encarnación Pérez Gómez. Treballà de ceramista als gresols de la fàbrica de pisa «La Asturiana», una de les principals industries de ceràmica de l'Estat, i en 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en el «Batalló Espartaco», format principalment per guàrdies municipals de Gijón, i a finals d'abril de 1937 va ser enviat al front de Biscaia (País Basc) enquadrat en el «Batalló Astúries». Quan va caure el front nord l'octubre d'aquell any, va ser evacuat amb vaixell des d'Astúries cap a França. Retornà a la Península per Catalunya i continuà el combat contra els feixistes. Amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Mesos després, va ser enrolat en la 130 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), destinada a Santa Lliurada (Aquitània, Occitània). El juny de 1940, després de la capitulació francesa, va ser desmobilitzat i s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània). A començament de 1940, va ser detingut, juntament amb Rafael González Costales, per la Gestapo, sota l'acusació de ser membre del grup «Isole» de la Resistència Interior Francesa (RIF). Ambdós van ser enviats al penal del Fort du Hâ, a prop de Bordeus. Mesos després van ser traslladats al camp de trànsit de Compiègne (Picardia, França). El 21 de maig de 1944 va ser deportat amb un comboi de 2.004 persones cap al camp de concentració de Neuengamme (Bergedorf, Hamburg, Alemanya) i a mitjans de juny va ser enviat, sota la matrícula 32.070, al camp de treball de Brunsvic (Baixa Saxònia, Alemanya), on va participà en la construcció de les barraques d'un subcamp que havia d'albergar treballadors esclaus per a l'empresa de camions Büssing-NAG. D'avant l'avanç de les tropes aliades, els nazis evacuaren el subcamp de Brunsvic en una «marxa de la mort» cap el camp de Wöbbelin (Ludwigslust-Parchim, Pomerània Occidental, Alemanya), d'on va ser alliberat el 15 d'abril de 1945 per les tropes nord-americanes. De bell nou a Bordeus, reclamà la pensió al govern alemany que li va ser concedida per la seva invalidesa del 95 per cent. En 1958 es casà amb Adoración Caudevilla. Francisco Cristóbal Pérez va morir el 14 de setembre de 1998 a Bordeus (Aquitània, Occitània). El 31 de març de 2022 es col·locà un stolperstein al número 129 del carrer Mariano Pola de Gijón, lloc del seu antic domicili.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 15 de gener

Esdeveniments

Capçalera de La Solidaridad

- Surt La Solidaridad: El 15 de gener de 1870 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari La Solidaridad. Órgano de la Asociación de Trabajadores de la sección de Madrid. Fundat per Anselmo Lorenzo, va ser la primera publicació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a partir del número 29 (30 de juliol de 1870) el seu subtítol serà «Órgano de las secciones de la Federación madrileña de la Asociación Internacional de los Trabajadores» Anarcocol·lectivista bakuninista, inseria comentaris d'actualitat, notícies de l'exterior, avisos orgànics i del moviment obrer; a més d'un fulletó on s'incloïen reglaments, estatuts, congressos, temes de debat, etc. Hi van col·laborar en la redacció Vicente López, Hipólito Pauly, Máximo Ambau, Juan Alcázar, Francisco Mora, Tomás González Morago, Simancas, Gomis, Alieri, Miñaca, Vel, Martín, Pagès, etc. Es van publicar articles d'Ocaña, Nieva, Bakunin, Proudhon, ataques contra Fernando Garrido, etc. Van sortir 49 números, l'últim el 21 de gener de 1871, on deia que la Federació madrilenya deixava d'editar la publicació per qüestions econòmiques i que agafava el relleu els companys barcelonins de La Federación.

***

Capçalera de Le Communiste

- Surt Le Communiste: El 15 de gener de 1908 surt a la Colònia d'Aiglemont (Les Ardenes, França) el primer número del periòdic bimensual Le Communiste. Organe Communiste-Libertaire de Propagande, d'Éducation Ouvrière et de Réalisations Sociales. Era el successor de Le Cubilot. Journal International d'Éducation et de Lutte Ouvrière. Fortuné Henry, fundador de la comunitat llibertària «L'Essai» d'Aiglemont, en serà el gerent, però només es van editar dos números. Entre els col·laboradors en podem destacar Alfred Delvau, Pierre Dupont, Fortuné Henry, Théodore Jean, Jules Lermina, Jean Prolo, Jean Richepin, Limpide Semoy, entre d'altres.

***

Capçalera del primer número de Liberación

- Surt Liberación: El 15 de gener de 1908 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista i nihilista Liberación. Es publicava els dies 5, 15 i 25 de cada mes. No hi figurava cap editor responsable. Hi trobem articles d'Ignacio Arrieta, Joaquín Miguel Artal, Antonio Moreno, Félix Monteagudo, Antoni Pellicer Paraire, F. Rodríguez Cabrera i José Valverde, entre d'altres. Per referències sabem que en sortiren almenys tres números, però només s'ha conservat un exemplar del primer número que es conserva a l'Arxiu Municipal de Madrid.

***

Portada del primer número de The Blast

- Surt The Blast: El 15 de gener de 1916 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número del bimensual anarquista The Blast (ràfega de vent, bufada, ona explosiva...). Va estar editat per Alexandre Berkman; quan aquest va deixar el seu lloc de redactor de Mother Earth, es va instal·lar a San Francisco i va començar a treballar en el seu nou projecte editorial. Farà costat el sindicalisme revolucionari i l'anarquisme de Thomas Mooney i de Warren Billings, víctimes de la repressió. Hi van col·laborar Emma Goldman, Margaret Sanger, Josiah Warren, Edward Carpenter, Erskine Charles Scott Wood, Sara Bard Field, entre d'altres. Els temes que tracta són d'allò més variat: sindicalisme, magonisme, Pancho Villa, Irlanda, Rússia, Índia, antimilitarisme, repressió, Nietzsche, etc. Les il·lustracions, moltes durament satíriques, d'autors com Maurice Backer, Robert Minor, Lydia Gibson o F. Wilson, entre d'altres, seran una part molt important de la publicació. El periòdic serà segrestat per un articles sobre la contracepció i finalment prohibit a causa de les seves opinions antimilitaristes i Berkman detingut; aquest últim número serà el 29, de juny de 1917. En 2005 la revista va ser publicada en forma de llibre facsímil per l'editorial llibertària AK Press sota el títol The Blast. Complete collection of the incendiary San Francisco bi-monthly anarchist newspaper edited by Alexander Berkman from 1916-1917 that gave voice to the worldwide anarchist movement.

***

Portada d'un exemplar d'Helios

- Surt Helios: Pel gener de 1916 surt a València (País Valencià) el primer número del periòdic mensual anarconaturista Helios. Órgano de la Sociedad Vegetariana Naturista de Valencia. Més tard portarà altres subtítols, com ara «Revista vegetariano naturista», «Órgano de las sociedades vegetariano naturistas de Valencia y Alicante del sanatorio escuela naturista, de Denia del grupo Krisol, de Léon y de la Confederación Nacional Naturista Española» i «Revista mensual naturista». Fundada i dirigida per Juan García Giner (Juanito), tractà, a més del naturisme i el vegetarianisme, altres temes com el pacifisme, l'esperanto, la teosofia, l'orientalisme, la medicina natural, l'ecologisme, l'urbanisme, etc., des d'una una perspectiva llibertària. Trobem articles d'Antonio M. Abellán, Eduardo Afonso, Lucio Álvarez, Alsina, Bonafoux, Carlos Brandt, Cátulo, Román Cortés, José Galián Cerón, Honorio Gimeno Pérez, Luis Huerta, Dr. Frankanbe, Lorenzo, Martínez Novella, Alfonso Martínez Rizo, Antonia Maymón, Mella, B. Mongrell Muñoz, Juan Ramón Moreno, María Teresa Pelegrin, Roberto Remartínez, Albà Rossell, Juan Ruiz Ibarra, D. Salas Matruna, Amílcar de Souza, etc. Va ser il·lustrada per Manuel Monleón. El número doble 105-106, de febrer i març de 1925, és una guia exhaustiva sobre l'estat de la qüestió del moviment naturista mundial, amb noms i direccions de les societats i dels seus òrgans de premsa. També publicà almanacs i fullets de diversos autors i temes. Contenia alguns anuncis naturistes. En sortiren 273 números, l'últim el febrer de 1939, coincidint amb el triomf feixista en la guerra civil.

***

Portada d'un número de Libereso [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Libereso: Pel gener de 1922 surt a Viena (Àustria) el primer número del periòdic en idioma internacional Ido Libereso. Organo Monatala di la Anarkiista Seciono di «Emancipanta Stelo» (Llibertat. Òrgan mensual de la Secció Anarquista de «Estrella Emancipadora). Era el portaveu de la Kosmopolita Uniono di la Laborista Idisti (KULI, Unió Cosmopolita dels Treballadors Idistes) i es publicà a diferents ciutats, entre elles Arnhem (Gelderland, Països Baixos), on tenia la redacció la revista, Auxerre (Borgonya, França) o Saint-Genis-Laval (Arpitània). El responsable de l'edició fou Jules Vignes, propagandista anarquista i idista. El número 7, de juliol de 1922, estava dedicat a la militant anarquista i antimilitarista Jane Morand i la seva condemna a 10 anys de presó per un tribunal militar de Bordeus el 5 de maig d'aquell any. Hi van col·laborar E. Armand, Julio Barco, W. Caspers, A. Hamon, Filareto Kavernido, Errico Malatesta i Paraf-Javal, entre altres. Trobem articles de temàtica d'allò més diversa: educació, clàssics de l'anarquisme, anarcoindividualisme, sexualitat, internacionalisme, pacifisme, etc. Sortí irregularment fins el 1927.

***

Portada del primer número de La Revue Anarchiste

- Surt La Revue Anarchiste: Pel gener de 1922 surt a París (França) el primer número de La Revue Anarchiste, publicada mensualment per la Unió Anarquista (UA). Els responsables de la redacció van ser Sébastien Faure, André Colomer, Georges Bastien i Pierre Mualdés; els administradors J. Content i Soustele; i els gerents Bertholleto, André Colomer i Ferandel. S'editava en la impremta «La Fraternelle». Entre els seus col·laboradors podem citar Fréd. A. Angermayer, A. Antignac. P. Archinoff, E. Armand, Claude Aveline, Georges Bastien, A. Berkman, E. Bizeau, Roger Boeufgras, Bott, Boudoux, Eugénie i S. Casteu, J. Chazoff, A. Colomer, V. Dave, A. Dauphin-Meunier, Roger Devigne, F. Elusu, Luigi Fabbri, J. Galy, Genold, E. Goldman, Guerineau, Johansson, L. Julliard, Kollontai, G. De Lacaze-Duthiers, Edouard Lapeyre, Henri Lemonnier, B. De Ligt,  L. Loreal, Henriette Marc, René Martin, Mauricius, F. Mayoux, Brutus Mercereau, Marcel Millet, Jane Morand, Moustarde, P. Mualdes, Max Nettlau, Renzo Novatore, Orobon, Henry Poulaille, André Reymond, R. Rocker, P. N. Roinard, Léon Rouget, Han Ryner, A. Schapiro, Alber Soubervielle, Augustin Souchy, Max Stephen, Hugo Treni, Veber, Georges Vidal, P. Vigne d'Octon, Volin, J. Waletski, Maurice Wullens, etc. L'abril de 1922 comptarà amb 1646 subscriptors, però en 1925 només tirarà 800 exemplars. En va editar 35 números, l'últim el 10 d'agost de 1925.

***

Capçalera de Le Pionnier

- Surt Le Pionnier: Pel gener de 1922 es pensa que va sortir a París (França) el primer número del periòdic mensual llibertari Le Pionnier. Se sap molt poc d'aquesta publicació, ja que no ha quedat cap col·lecció completa i només existeixen números amollats. El seu director va ser Robert Peyronnet i el seu secretari de redacció Louis Grad. Entre els seus col·laboradors tenim Émile Armand, Dr. De Certant, Gaston Cony, Jacques Coriglan, André Mas, Fernand Mysor, Pierre Larivieré, Robert Peyronnet, Dr. A. R. Proschowsky, Raoul Raynaud i Henri Zisly. Com a mínim durarà fins al gener de 1924.

***

Un exemplar de La Brochure Mensuelle

- Surt La Brochure Mensuelle: El 15 de gener de 1923 surt a París (França) el primer número de La Brochure Mensuelle. Va ser editada pel «Groupe de Propagande par la Brochure» (Grup de Propaganda pel Fullet) sota la direcció de Émile Bidault. També van ser gerents B. Perrier i Toutan. L'últim número serà el 180-181 de gener-febrer de 1938. Aquesta publicació farà una gran difusió de les idees llibertàries editant textos d'un centenar d'autors àcrates (Kropotkin, Han Ryner, Rhillon, Reclus, Déjacque, Faure, Butaud, Zaïkowska, Spencer, Tolstoi, Pelletier, Ermenonville, Étiévant, Paraf-Javal, Grave, Laisant, Léonard, Hecquet, James, Most, Hotz, Chaughi, Lux, Armand, Thonard, Bakunin, Delaisi, Odin, Nieuwenhuis, Vernet, Lermina, Devaldès, La Fouchardière, Libertad, Girault, Berthelot, Lafargue, Combes, Bossi, Relgis, Marestan, Malatesta, Gori, etc.). La major part d'aquests fullets van ser reeditats o reenquadernats en «La Bonne Collection», del mateix grup editor.

***

Portada del primer número de La Révolution prolétarienne

- Surt La Révolution prolétarienne: Pel gener de 1925 surt a París (França) el primer número de La Révolution prolétarienne. Revue mensuelle syndicaliste communiste –després portarà el subtítol «Revue syndicaliste révolutionnaire» i passarà a ser bimensual. Creada per Pierre Monatte, aquesta publicació, fidel a l'esperit i a la lletra de la «Carta d'Amiens», es mantindrà allunyada de la influència dels partits polítics i de les ingerències de l'Estat i de la patronal. Encara que no específicament anarquista, nombrosos companys llibertaris hi col·laboraran, com ara Louis Mercier, Nicolas Faucier, Robert Louzon –que fou cap de redacció–, Jean de Boe, Roger Lapeyre, Jacques Mesnil, etc. Altres col·laboradors foren Georges Airelle, Paul Barton, Maurice Chambelland, F. Charbit, Maurice Dommanget, Jean Duperrey, J. P. Finidori, R. Guillore, Roger Hagnauer,  Marcel Martinet, Cécicle Michaud, Joseph Peyra, Alfred Rosmer, Boris Souvarine, M. Lime, etc. Constreta al silencia, deixarà de publicar-se el 10 d'agost de 1939, després de publicar 300 números, però reapareixerà a partir de 1947 i, amb interrupcions, fins al 2007 –des del 1956 la revista tingué el suport de la Unió dels Sindicalistes que intenta reagrupar tots els militants sense distinció d'afiliació sindical per mantenir el sindicalisme sense interferències de cap casta.

Portada de l'últim número d'Ética

- Surt Ética: Pel gener de 1927 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarconaturista mensual Ética. Revista de educación individual, filosofía, literatura, arte y naturismo. A partir del número 7, de juliol de 1927 afegirà al subtítol «órgano del "Ateneo Naturista Ecléctico"». Comptarà amb nombrosos col·laboradors, com Isaac Puente, els germans Ballano, David Díaz, A. L. Herrera, Pedro Lorena, Antonia Maymón, Julia Bertrand, Elías García, Emilio V. Santolaria, Ramón Vaquer, Antonio Birlán, E. Armand, Frederica Montseny, Han Ryner, E. Goldman, etc. El fundador en va ser José Elizalde, seguidor de Han Ryner, i fortament impulsada per l'Ateneu Naturista Eclèctic i l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. La publicació serà prohibida el gener de 1929 i Elizalde empresonat, passant a anomenar-se Iniciales (1929-1937). El títol original, Ética, es reprendrà a València entre 1935 i 1936. Se'n publicaren més de vuitanta números i va ser una de les publicacions capdavanteres del naturisme i de l'individualisme llibertaris. Els temes que tractava eren la sexualitat, l'eugenisme, el neomaltusianisme, l'avortament, els anticonceptius, el nudisme, l'Esperanto, l'Ido, etc. Una cinquena part dels exemplars es distribuïa a l'estranger (Amèrica i Europa, especialment). Va editar un bon grapat de llibres i fullets d'autors llibertaris: Armand, Ryner, Lorulot, Fauré, Duthiers, Robin, Devaldès, Huot, Vachet, Tucker, Barnard, etc. Xavier Díez Rodríguez ha estudiat aquesta revista en el seu llibre Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revista Ética-Iniciales (1927-1937) (2001).

Xavier Díez Rodríguez: L'anarquisme individualista a Espanya (1923-1938) (2003)

***

Un exemplar de Controverse

- Surt Controverse: Pel gener de 1932 surt a París (França) el primer número de la revista trimestral anarquista Controverse. Cahiers libres d'études sociales, editada per Louis Louvet (gerent) i Simone Larchet. La revista reproduirà especialment les conferències realitzades tots els dimecres a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) al carrer de Lancry número 10. A partir del número 7 (gener de 1934) tindrà periodicitat mensual. En van sortir 11 números i un suplement (suplement al número 2: À qui servent les enfants?, de Maurice Legrain) fins al novembre de 1934. Entre els seus col·laboradors podem destacar Émile Armand, L. Barbedette, Benoit-Perrier, Eugène Bizeau, Ch. Aug. Bontemps, Abbé Candillon, Pierre L. Colombani, Gaston Couté, Daude-Bancel, Jeanne Devil, Odette Dulac, Sébastien Faure, Eugène i Jeanne Humbert, Robert Jospin, Eugène Lagot, Simone Larcher, Dr. Legrain, Jean Nocher, Stephen Mac Say, Jean Marestan, Mauricius, Dra. Pelletier, Eugen Relgis, Pasteur Roser, Jean Rosnil, Han Ryner, A. Soubervielle, entre d'altres.

***

Capçalera del primer número de Man!

- Surt Man!: Pel gener de 1933 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número de Man! A Journal of the Anarchist Ideal and Movement. Portà els epígrafs «Man is the measurement of everything» (L'Home és la mesura de totes les coses) i «If there is anything that Cannot Bear Free Thought - Let it Crack!» (Si hi ha qualque cosa que no toleri el pensament lliure, enfonsem-la!), de Wendell Phillips. Aquesta publicació mensual era l'òrgan d'expressió de l'International Group of San Francisco i també es publicà a Oakland, New York i Los Angeles. Fou editada i dirigida per Shmuel Marcus (Marcus Graham), i alguns números per Hippolyte Havel a New York. Hi van col·laborar Leonard Abbott, Mandayam P. Tirumal Acharya, Guy A. Aldred, V. Aretta, Kate Austin, Helen Tufts Bailie, Luigi Bertoni, James Boler, Walter Brooks, Steven T. Byington, Edwin Cunningham, Luce Fabbri, Sébastien Faure, J. Globus, Emma Goldman, Marcus Graham, Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), Giuseppe Guelfi, Jacob Hauser, Hippolyte Havel, George Hedley, Ammon A. Hennacy, Otto Hermann, Bert Hillside, Harry Kelly, Laurance Labadie, Errico Malatesta, Frederica Montseny, Carl Nold, Maximilian Olay, Samuel Polinow, Harold Preece, Ray Randall, Louis Rayomond, Dominick Sallitto, Jules Scarceriaux, America Scarfo, Raffaele Schiavina (Melchior Seele), Augustin Souchy, M. Stein, Neil Turnspur, Volin, F. Wertgen, Albert Yensen, etc. Tractà diferents temes, com ara el moviment anarquista internacional, el bolxevisme, els atemptats, l'insurreccionalisme, la repressió (Sacco i Vanzetti, Japó, Michele Schirru, Camillo Berneri, etc.), l'antimilitarisme, el feminisme, el socialisme llibertari, les revolucions d'octubre de 1934 i de 1936 espanyoles, els feixismes, l'incendi del Reichstag (Marinus Van Der Lubbe), les vagues i conflictes laborals, les deportacions (Dominick Sallitto, Vincenzo Ferrero, Marcus Graham, etc.), el racisme (afer Scottsboro), les colònies anarquistes, l'economia, l'art, la literatura, ressenyes de llibres, biografies d'anarquistes (Paulino Scarfo, Severino Di Giovanni, Luigi Galleani, Ferrer i Guàrdia, Proudhon, Alexander Berkman, Warren K. Billings, Denjiro Kotoku, Abraham Isaak, Benjamin Ricketson Tucker, Errico Malatesta, Chaim Weinberg, Robert Reitzel, William Godwin, Joseph A. Labadie, John Most, Kate Austin, Nestor Makhno, Carl Nold, Luigi Fabbri, Carlo Cafiero, etc.), etc. En sortiren 88 números, l'últim l'abril de 1940. En 1970 Greenwood Reprint Corporation en va fer una edició facsímil d'aquesta prestigiosa revista amb una introducció d'Allen Guttmann.

***

Cartell demanant el vot al Front Popular

- Creació del Front Popular: El 15 de gener de 1936 se signa a Madrid (Espanya) un pacte entre diverses forces d'esquerra i republicanes burgeses per presentar-se juntes a les eleccions parlamentàries republicanes de febrer d'aquell any que rebrà el nom de Front Popular. La necessitat d'unitat de la classe treballadora s'havia fet cada cop més palesa enfront de les forces dretanes agrupades en torn de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA). En aquest moment la unitat no té per objectiu, com ho tingué l'Aliança Obrera, la revolució proletària, sinó evitar el triomf de les dretes en la República. El pacte fou signat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la Unió General de Treballadors (UGT), la Federació Nacional de Joventuts Socialistes (FNJS), el Partit Comunista d'Espanya (PCE), el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), el Partit Sindicalista, l'Esquerra Republicana, la Unió Republicana i el Partit Republicà Federal. Anàlogament, el 4 de febrer de 1936, se signà a Barcelona (Catalunya) el «Manifest» del Front d'Esquerres de Catalunya. Una exigència per a la unió electoral fou la concessió d'una amnistia total per als milers d'insurrectes de 1934 que poblaven les presons i la reintegració, amb indemnització, de tots els treballadors acomiadats de la feina. L'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), conforme als seus principis, no signà el pacte, però no donà consigna d'abstenció electoral i, fins i tot alguns militants destacats, aconsellaren votar el Front Popular, com de fet succeí en massa. El programa del Front Popular va en la línia d'una república democraticoburgesa. En realitat el Front Popular, malgrat la moderació del seu programa liberal, que es mantenia dins d'un marc burgès i excloïa expressament les reivindicacions socialistes de nacionalització de les terres i dels bancs i del control obrer de la indústria, fou un moment revolucionari i que aixecà moltes esperances, esperances que aviat es van veure frustrades.

***

Portada d'un número del Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil de Badalona y su radio

- Surt el Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil: Pel gener de 1937 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil de Badalona y su radio. CNT-AIT. Aquest periòdic mensual anarcosindicalista gratuït s'edita en castellà i en català. Era l'òrgan de connexió i d'informació entre els treballadors del sector tèxtil de la indústria col·lectivitzada badalonina i té una enorme importància per conèixer les dades estadístiques i econòmiques d'uns dels principals sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona durant el seu procés revolucionari i col·lectivitzador. Els articles solien anar signats pels organismes cenetistes, però hi van col·laborar també Pedro Molina, Marcelina Vila, J. Costa, Modesto Sala i José Palencias. Només sortiren cinc números, l'últim el de juny de 1937.

***

Capçalera del primer número d'El Incontrolado

- Surt El Incontrolado: Pel gener de 1938 surt en algun lloc de Catalunya l'únic número d'El Incontrolado. Periódico anarquista. Aquesta publicació clandestina i que sortí al marge de la censura oficial, estava esperonada pels sectors dissidents a la Confederació Nacional del Treball (CNT) oficial, especialment per antics membres dels Comitès de Defensa Confederal, i que també editaren altres publicacions furtives, com ara El Amigo del Pueblo, Anarquía, Esfuerzo, Alerta, etc. Les úniques firmes que apareixen són les de Guix, que publica l'article «Porqué somos anarquistas», i Floreal, des del front d'Aragó. Destaquen els dibuixos avantguardistes que acompanyen la capçalera. Només es conserva un exemplar aquesta publicació, dipositat al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa).

***

Convocatòria de l'acte publicada en Spanish Revolution del 10 de gener de 1938

- Ball per Spanish Revolution: El 15 de gener de 1938 se celebra al Libertarian Center de Nova York (Nova York, EUA) una festa i ball a benefici del periòdic anarquista Spanish Revolution. El periòdic quinzenal anarquista novaiorquès Spanish Revolution. A bulletin published by the United Libertarian Organizations estava editat per la coalició de grups anarquistes United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertàries Unides) de Nova York i va ser creat amb la finalitat d'informar sobre la Revolució espanyola i la guerra civil.

***

Portada del primer número de Die Anarchie

- Surt Die Anarchie: Pel gener de 1949 surt, probablement, a Londres (Anglaterra) o a Hamburg (Alemanya) l'únic número del periòdic Die Anarchie. Herausgegeben mit der Hilfe der italienischen Genossen (L'Anarquia. Publicat amb l'ajuda dels companys italians). Aquesta publicació sense peu d'impremta, fou editada, probablement, pel dibuixant John Olday a Londres i per l'editor llibertari Carl Langer a Hamburg. Fou distribuïda arreu d'Europa: París, Londres, Hamburg, Amsterdam, Graz, Basilea, Berlín i Trieste. Aquest número estava format per la introducció «Was ist Anarchie?» (Què és l'anarquia?) i la reimpressió de l'article de Max Nettlau «Russland und der Sozialismus» (Rússia i el Socialisme) que havia publicat en el periòdic berlinès Die Internationale en 1930.

***

Capçalera de L'Anarchie c'est l'ordre

- Surt L'Anarchie c'est l'ordre: Pel gener de 1954 surt a París (França) el primer número del periòdic L'Anarchie c'est l'ordre. Organe de l'Union Syndicale du Travail Anarchiste. Portava l'epígraf «Jerarquies = crims, robatoris, profits, feixismes». El títol estava clarament inspirat en el primer periòdic anarquista publicat a França, L'Anarchie. Journal de l'Ordre (1850), d'Anselme Bellegarrigue. Els números d'aquesta publicació sortiren encartats en el periòdic Le Rail Enchaîné, òrgan de l'Aliança Sindical dels Ferroviaris Anarquistes de França i de la Unió Francesa, a partir del seu número 7 i ambdues publicacions s'estamparen a la mateixa impremta. El responsable de la redacció fou Fernand Robert i el tresorer Jean Perrin. Hi trobem articles de Raymond Beaulaton, Pierre Carretier, René Guillot, René Guy, Mener, Roger André Paon, Jean Perrin, Fernand Robert i Jean Roulleau, entre d'altres. En sortiren cinc números, l'últim el juny de 1954. En 1957 la capçalera va ser represa per l'Aliança Obrera Anarquista (AOA).

***

Un exemplar de Sicilia Libertaria

- Surt Sicilia Libertaria: Pel gener de 1977 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic mensual Sicilia Libertaria. Giornale anarchico per la liberazione sociale e l'internazionalismo. Editat pel Grup Anarquista de Ragusa (Sicília), a partir del segon número, el periòdic s'imprimirà a Sicília. El número 12 va ser segrestat per la policia. En 1981 el periòdic va conèixer una segona època quan el govern italià va decidir instal·lar euromíssils a Comiso (Sicília); els anarquistes seran els que portaran l'organització de l'oposició a aquesta decisió. Amb la ruptura entre el Grup Anarquista de Ragusa i alguns companys de Catània, que imprimien el periòdic, aquest novament s'imprimirà a Torí, perdent el periòdic entre 1982 i 1986 qualitat en la presentació i esdevenint bimensual. Entre 1983 i 1988 apareixeran unes pàgines específicament anarcofeministes: «Senza Capistru» (Sense Fre). A partir del número 41 (febrer de 1987) tornarà a ser mensual i s'imprimirà a Modica (Sicília). A partir de 1994 prendrà la seva forma actual. En 1997 es va crear la Federazione Anarchica Siciliana, però Sicilia Libertaria no en serà l'òrgan oficial. Actualment l'editor és l'associació cultural «Sicilia Punto L» i té un tiratge de 1.100 exemplars. El sindicalisme, l'antimilitarisme, l'anticlericalisme, l'anarcoindependentisme, la història llibertària, la repressió, l'ecologisme i l'anarcofeminisme són temes molt presents en les seves pàgines.

***

La sala Scala després de l'incendi

- «Cas Scala»: El 15 de gener de 1978 a Barcelona (Catalunya), després d'una gran manifestació de més de 10.000 persones convocada per la legalitzada feia sis mesos Confederació Nacional del Treball (CNT) contra els Pactes de la Moncloa i les eleccions sindicals, es va produir un gran incendi, a causa del llançament de sis «còctels molotov», a la sala de festes Scala, que es trobava en l'itinerari de la manifestació, i que acabarà amb la vida de quatre treballadors: Ramón Egea Gómez, Juan Manuel López, Bernabé Bravo Bejarano i Diego Montero Arrabal, dos d'ells afiliats al Sindicat d'Espectacles de la CNT. Era la primera manifestació de la CNT que comptava amb autorització governativa des de 1939. Dos dies després la policia va detenir els pretesos autors, tots afiliats a la CNT, que havien participat en la manifestació anarcosindicalista. Durant els dies posteriors es va succeir noves detencions i tortures (Carlos Egido Chamorro, Josep Miquel Maluquer, Miguel Romero Zambrano, Luis Muñoz García, Maria Teresa Fabrés Oliveras, fins arribar a més de 150), altres aconsegueixen fugir (Jesús Emilio Fortes, Carlos González García, Francisco Martínez Pérez) i es produeixen nombrosos atacs de la ultradreta contra el moviment llibertari sense que la policia actués. El 22 de febrer de 1978 es va processar 11 persones per l'autoria de l'incendi i per tinença d'explosius, tots joves, llevat un veterà de 49 anys: un delinqüent habitual amb 28 condemnes anomenat Joaquín Gambín Hernández (El Grillo o El Murciano), reclutat per la policia l'any anterior a la presó amb la missió d'infiltrar-se en els grups anarquistes –ho va fer en l'Exèrcit Revolucionari d'Ajuda als Treballadors (ERAT) de Seat i després a la presó Model barcelonina amb un futur acusat del «Cas Scala»– i per la llibertat del qual la CNT va pagar una fiança de 80.000 pessetes després d'incloure'l en la seva llista de presos llibertaris. El procés es va incoar a partir del 24 de gener de 1980 a Barcelona sense Gambín, jutjat en rebel·lia –que curiosament havia estat detingut el 27 d'octubre de 1979 a Elx per estafa i no per l'atemptat– i el fiscal va sol·licitar més de 400 anys de presó contra María Pilar Álvarez, Francisco Javier Cañadas, José Cuevas Casado, María Roca López, Luis Muñoz i Arturo Palma Segura; quedant lliures Maite Fabrés, després de dos anys de presó, sense que Gambín pres a Elx sigui inculpat i que va ser posat en llibertat «per error». La premsa i la televisió, controlada per l'Estat de la mà del ministre d'Interior Rodolfo Martín Villa, va ordir una gran campanya de desprestigi del moviment llibertari identificant-lo amb terrorisme. El judici es va celebrar entre l'1 i el 4 de desembre de 1980, entre grans mesures de seguretat i nombroses accions de protesta, malgrat la pèrdua de força del moviment llibertari. El 8 de desembre de 1980 es van fer públiques les condemnes, que van ser força dures: 17 anys de presó per a Cañadas, Palma i Cuevas; dos anys i mig per a Muñoz i sis mesos per a María Rosa López. No hi ha cap dubte que l'afer va ser una gran provocació politicopolicíaca i amb la implicació d'interessos de certs capitalistes mafiosos, però també la CNT i els encausats van pecar d'ingenuïtat i va suposar una gran rèmora per a la CNT que va veure detingut el seu creixement per l'impacte del cas i també perquè durant anys va ser el gran tema en perjudici d'altres qüestions sociosindicals molt més importants.

***

Capçalera del primer número de Provocazione

- Surt Provocazione: Pel gener de 1987 surt a Catània (Sicília, Itàlia) el primer número del periòdic de contrainformació Provocazione. Mensile anarchico. Sorgí com a complement de la revista Anarchismo (1975-1994). L'editor responsable d'ambdues publicacions fou l'anarquista insurreccionalista i ideòleg de l'«acció revolucionària» Alfredo Maria Bonanno, amb el suport d'Orlando Campo, Horst i Loris Fantazzini, Maria Grazia Scoppetta, Antonio Gizzo, Paola Ruberto, Pierleone Porcu i Giuseppe Stasi, entre d'altres. Aquesta publicació reivindicava l'estratègia de «conflictivitat permanent» i d'atac a l'Estat i al capital mitjançant actes de sabotatge contra «estructures bàsiques» portades a terme per «grups informals» de persones que sorgeixen segons la situació. Durament perseguida per la fiscalia de l'Estat italià, hagué de publicar-se clandestinament. En sortiren 29 números, l'últim el desembre de 1991.

***

Portada del primer número d'Acratela

- Surt Acratela: Pel gener de 2008 surt a Àvila (Castella, Espanya) el primer i únic número de la revista Acratela. Publicación anarcofeminista. Portava l'epígraf «Ni Déu, ni amo, ni partit, ni marit!» i fou l'òrgan d'expressió del col·lectiu anarcofeminista «Acratelas» d'Àvila. Els articles van ser signats amb pseudònims i tractà temes diferents, com ara l'anarcofeminisme, la història de les dones llibertàries, llenguatge sexista, educació, biografies, poesies, còmic, etc.

Naixements

Foto policíaca de Rodolphe Kahn (8 de març de 1894)

- Rodolphe Kahn: El 15 de gener de 1851 neix a Lió (Arpitània) l'internacionalista anarquista Rodolphe Kahn. Alsacià d'origen, visqué a París (França). Exfranctirador garibaldí, amb E. Raveaud, organitzà un «batalló de franctiradors de la Revolució» durant la Comuna de París. Va ser membre de la comissió executiva de la Federació Republicana del Roine, formada per nascuts en aquest departament que vivien a la capital francesa, que fou solidària amb la Comuna de París. Refugiat a Suïssa, es casà amb Louise Fournier, filla del proscrit Louis Fournier (Armand Fournier), amb qui tingué una filla, i que va morir poc després amb 20 anys el 12 de gener de 1874 a Chamblandes (Pully, Vaud, Suïssa). El febrer de 1876 reconstituí, amb el suport del tipògraf alemany August Reinsdorf, la Secció de Lausana (Vaud) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que s'adherí a la Federació del Jura. Demanà el suport de Ferdinand Gambon i de Félix Pyat. Amb August Reinsdorf, va ser detingut durant cinc dies després que un patró de sastreria el denunciés per «atemptat contra la llibertat del treball, injúries i amenaces». El 25 de juny de 1876 prengué la paraula, amb Paul Brousse, Benjamin Chevillard, Nicolas Joukovski i August Reinsdorf, en una assemblea de protesta contra aquesta detenció celebrada a Lausana. El 31 de juliol d'aquell any va ser condemnat a una multa de 20 francs i expulsat del cantó helvètic de Vaud. Establert a Ginebra (Ginebra, Suïssa), treballà de metal·lúrgic. Entre el 6 i el 7 d'agost de 1876 va ser delegat al Congrés del Jura celebrat a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on amb el tapisser H. Ferré va fer de secretari, i delegat per la Secció d'Estudis i de Propaganda de Llengua Alemanya de Lausana al VIII Congrés General de l'AIT, que se celebrà entre el 26 i el 30 d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa), i fou un dels quatre secretaris, participant en diverses comissions. Amb Nicolas Joukovski, s'encarregà de l'edició de les ponències d'aquest congrés (Compte rendu officiel du huitième congrès général de l'Association International des Travailleurs tenu à Berne du 26 au 30 octobre 1876) que es va publicar aquell mateix any. En 1877, amb Nicolas Joukovski i Zamfir Ralli, formà part del projecte de llançament del periòdic ginebrí Obscina, que va ser rebutjat per Piotr Kropotkin. Participà amb Élisée Reclus en el Grup d'Exiliats Russos i Francesos de Ginebra, que edità, entre maig de 1877 i abril de 1878, el periòdic Le Travailleur, que també va ser desaprovat per Piotr Kropotkin i Paul Brousse pel seu caràcter «eclèctic». En 1878 assistí al Congrés de la Federació del Jura, on va polemitzar amb Paul Brousse sobre la qüestió del vot. El novembre de 1880 va ser delegat pels Cercles d'Estudi Socials de diversos districtes parisencs (V, VI i XIII) i per l'Aliança dels Grups Socialistes Revolucionaris (AGSR) al Congrés Nacional Obrer Socialista de Le Havre (Alta Normandia, França), pronunciant-se pel comunisme llibertari i contra el col·lectivisme. Sembla que va ser ell qui en 1880 redactà La question électorale, fullet de propaganda per la «vaga d'electors» publicat per l'AGSR. L'1 de febrer de 1881, juntament amb Émile Gautier, Pierre Jeallot, Louise Michel i altres, participà com a orador en la reunió organitzada pel Cercle Socialista Revolucionari Anarquista dels V i XIII districtes de París, que arreplegà unes sis-centes persones al Vieux Chêne. En la tardor de 1893, sembla, vivia al número 170 del carrer Saint Antoine de París. El 8 de març de 1894 va ser fitxat a París en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, on va ser qualificat com a corredor de comerç. Fins a 1897 mantingué correspondència amb Jacques Gross. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 14 de gener

Esdeveniments

Portada de Les Plébéiennes

- Surt Les Plébéiennes: El 14 de gener de 1900 surt a París (França) el primer número de la revista anarquista Les Plébéiennes. Propos d'un solitaire. Hebdomadaire (Les plebees. Paraules d'un solitari. Setmanari), redactat i editat exclusivament per Sébastien Faure, pren el nom del pseudònim que feia servir Michel Zévaco en els seus articles diaris de Le Journal du Peuple. La coberta, que sempre fou la mateixa, estava realitzada pel dibuixant G. Wuyts i representa Sébastien Faure fent una conferència. Faure volia demostrar publicant aquesta revista que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda. Aquesta actitud de Faure fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una «Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. Deixarà de sortir el 3 de juny de 1900 després d'haver publicat 21 números.

***

Capçalera de L'Amnistie

- Surt L'Amnistie: El 14 de gener de 1933 surt a París (França) el primer i únic número del periòdic anarquista L'Amnistie. Organe du Comité pour l'Amnistie. Aquesta publicació, que havia de tenir una periodicitat setmanal, exigia un projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920, és a dir, per als militants neomaltusians i per a tots aquells que havien estat condemnats per practicar avortaments provocats. El gerent responsable fou Lucien Chatelain i hi van col·laborar Victor Basch, Lucien Descaves, Luc Durtain, Eugène Humbert, Léon Jouhaux, Maximilien Luce, Victor Margueritte, Romain Rolland i Henry Torres, entre d'altres. A la pàgina 4 es troba el llistat dels 51 advocats parisencs que s'adreçaren a la Cambra de Diputats fent una crida a favor de l'amnistia. També, a la pàgina 3, s'anuncia un gran míting per al 16 de febrer de 1933 a la sala parisenca Wagram on havien de prendre la paraula destacats militants llibertaris, com ara Georges Bastien, Félicien Challaye, L. Digat, Sébastien Faure, Georges Pioch, el professor Lengevin i els diputats Albertin, Bergery, Raoul Brandon, Marcel Deat i Louis Sellier.  Aquesta publicació tirà 120.000 exemplars d'aquest número.

***

Cartell del Míting Pro-Ateneus del 14 de gener de 1937

- Míting Pro-Ateneus: El 14 de gener de 1937 se celebra al Gran Price de Barcelona (Catalunya) un gran míting pro-ateneus organitzat per l'Ateneu Llibertari del Districte V de la capital catalana i amb el suport de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Presidí l'acte el company Grau, secretari del citat ateneu, i hi van intervenir Justo Abril, Carme Quintana Villafranca, Ramón Liarte Viu (Joventuts Llibertàries de la Seu d'Urgell), Ginés García (Charlot) i Jacint Borràs Bousquet; Félix Martí Ibáñez hi havia d'intervenir, però finalment no ho va fer. Grau reivindicà la necessitat d'unificar tots els ateneus llibertaris i que calia que els diversos grups anarquistes s'integressin en aquests; Abril animà a les Joventuts Llibertàries a participar-hi; Quintana va fer el mateix amb les dones, després de fer una petita història del paper de la dona en el moviment anarquista; Liarte apuntà que tothom que no sigui al front ha de ser als ateneus amb la finalitat d'«encarrilar els destins de la Revolució»; García parlà sobre l'obligació de sumar els esforços culturals dels ateneus buscant el «vertader camí de la seva emancipació» i Borràs resumí l'acte remarcant la transcendència d'arribar a un acord entre «tots els pobles antifeixistes d'Ibèria».

Míting Pro-Ateneus (14 de gener de 1937)

***

Full volant de l'acte

- Míting de Goldman i Mannin: El 14 de gener de 1938 se celebra al Conway Hall de Londres (Anglaterra) el míting «The Betrayal of the Spanish People» (La traïció del poble espanyol) a càrrec d'Emma Goldman, acabada d'arribar d'Espanya i que parlà en representació acreditada de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i d'Ethel Mannin, que parlà en nom de l'Independent Labour Party (ILP, Parti Laborista Independent). L'acte, organitzat per l'Anarcho-Syndicalist Union (ASU, Unió Anarcosindicalista) amb el suport de la CNT-FAI, va estar presidit per Ralph Barr, representant del buró londinenc de la CNT-FAI i l'ASU.

Naixements

Foto policíaca d'Augustin Baumester (2 de juliol de 1894)

- Augustin Baumester: El 14 de gener –algunes fonts citen erròniament el 16 de gener– de 1845 neix al VI Districte de París (França) l'anarquista Augustin Étienne Baumester. Sos pares es deien Théodore Eugène Baumester i Marie Antoinette Huel. Es guanyava la vida com a pintor esmaltador i decorador en un taller propi en el qual tenia contractats alguns obrers. Segons un informe policíac, que el qualificà d'«anarquista independent que no freqüentava les reunions», havia convertit diverses persones a l'anarquisme i el seu domicili era lloc de reunió d'«un petit cenacle d'adeptes». El 13 de maig de 1883, amb Aumarechal, Castagnede, Denechere, Falies, Lecourtier, Mege, Uzher i Wilhelm, havia format part del grup d'anarquistes que havien pertorbat el Congrés Col·lectivista que se celebrava a la sala Oberkampf, del qual havien estat expulsats i on havien estat ferits els companys Didier i Cézard. Figurava en una llista d'anarquistes del departament del Sena establerta el 26 de desembre de 1893. El 30 de juny de 1894, el seu domicili, al número 52 del carrer Faubourg du Temple de París, va ser escorcollat per la policia sense cap resultat, però va ser detingut. En el seu interrogatori negà ser anarquista o socialista, reprovant tota violència i es qualificà de «republicà sense etiqueta». El 7 de juliol de 1894 va ser internat a la presó parisenca de Mazas i va ser posat en llibertat provisional, un cop fitxat com a anarquista, quatre dies després. Nombrosos patrons joiers per als quals treballava des de feia molts anys, certificaren per escrit que era un bon treballador i que no era anarquista. El 29 de juliol de 1895 la seva acusació d'«associació criminal» va ser sobreseguda. El 7 de gener de 1896 es casà al XVIII Districte de París amb la confeccionista Julie Louise Pauline Verdevoye. Augustin Baumester va morir el 27 de març de 1909 al seu domicili del XI Districte de París (França).

***

Notícia de la detenció de Balthazar Régipas apareguda en el diari parisenc Le Soleil del 9 de juliol de 1894

- Balthazar Régipas: El 14 de gener de 1856 neix al I Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Barlthazar Régipas –el llinatge citat de diferents maneres (Regipa, Regippa, Regippas)–, conegut com Reppa i Le Parisien. Era fill d'Antoine Régipas, sastre, i Carmel-Antoinette Regaudias. Es guanyava la vida treballant de pintor i vidrier estanyador ambulant. En 1876 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt i l'any següent va ser llicenciat en la revisió mèdica per «feblesa de constitució». En 1877 una persona amb el seu nom va ser condemnada per robatori, però en realitat es tractà d'un obrer clavador de sabates anomenat Michel Frénéa que usurpà la seva identitat. En els anys noranta Balthazar Régipas vivia a Toló (Provença, Occitània) amb la vídua Guégan, venedora de verdures. Entre 1886 i 1887, segons informes policíacs, organitzà una reunió anarquista amb Toussaint Bordat. En aquesta època es dedicava a la distribució de la premsa llibertària (Le Père Pienard, La Révolte) i de fullets anarquistes. En 1892 va ser fitxat per la policia que sospitava que es dedicava al contraban de llumins, aleshores monopoli estatal, i de mantenir relacions amb els grups anarquistes de París i de Saint-Étienne. A finals de 1893, amb Michele Belmotto i Pietro Caneppa, figurava en un llistat d'anarquistes estrangers (algunes fonts els consideraven erròniament de nacionalitat italiana) residents a Toló. En 1894 va ser qualificat per la policia com a «anarquista militant perillós». El 7 de juliol de 1894 va ser detingut i el seu domicili, al barri de la Loubière de Toló va ser escorcollat, trobant la policia 30 exemplars de la «Declaració» d'Émile Herny, una carta del soldat Charles Molat datada el maig de 1891, un llibre de química, una foto de l'anarquista Ravachol i una imatge dels quatre anarquistes penjats als Estats Units («Màrtirs de Chicago»); processat per «associació criminal», va estar a punt de ser expulsat a Itàlia a resultes de la seva confusió de nacionalitat, però finalment el seu cas va ser sobresegut i posat en llibertat a finals d'octubre de 1894. Una persona sota el nom de Balthazar Régipas va ser condemnada l'1 d'abril de 1892 per l'Audiència de les Boques del Roine a vuit anys de treballs forçats i a la relegació per «fals ús de moneda i robatori» i enviada a la Guaiana Francesa, però al final les autoritats penitenciàries pensaven que tractava d'un tal Pierre Sylvain Lazare Mallet; el fet és que un tal Balthazar Regippas tenia en 1901 una propietat rural a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Francesc Ferrer i Guàrdia

- Francesc Ferrer i Guàrdia: El 14 de gener del 1859 –moltes fonts citen erròniament el 10 de gener– neix a Alella (Maresme, Catalunya), poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el lliurepensador, maçó, militant i pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Fill de Jaume Ferrer i de Maria dels Àngels Guàrdia, propietaris acomodats, catòlics creients i practicants. Fins als 10 anys va estudiar a l'escola municipal d'Alella, i durant els dos anys següents assistí a l'escola de Teià. Quan arribà als 12 anys, s'acabaren els seus dies d'escola. L'octubre de 1873 trobà col·locació a la botiga de Pablo Ossorio, comerciant de teixits amic de sa família, a Sant Martí de Provençals, barri de Barcelona. La influència del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l'ortodòxia que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l'escola; però és evident que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans i tot que marxés d'Alella, i quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i apassionat. Amb la feina va poder estalviar per pagar-se l'exempció del servei militar i completar la seva formació aprenent francès. El 30 de juliol de 1878 va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils, fent serveis a Catalunya, Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se amb Teresa Sanmartí Guiu, una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d'anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d'esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Manuel Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d'Espanya. En 1884 es va iniciar en la maçoneria, participant en la lògia «La Veritat» de Barcelona. En aquesta tasca insurgent continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir del càrrec i s'establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, de la qual va prendre part. Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer va regentar una botiga de vins a la rue Pont Neuf 19, que transformarà en un petit restaurant anomenat «Llibertat»; i durant el seu temps lliure llegia els autors llibertaris i establia una estreta amistat amb l'anarquista Charles Malato. Del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d'espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del Partit Republicà Progressista. En 1890 es va afiliar a la lògia maçònica «Les Vrais Experts de París». En 1892 va participar en el Congrés Lliurepensador de Madrid. En aquella època pensava en l'organització d'un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l'ensorrament de la seva vida familiar –des d'abril de 1899 vivia maritalment amb Léopoldine Bonnard, parisenca i 13 anys més jove que Ferrer–, s'inicià un canvi en la seva actitud envers el partit republicà i envers l'acció política en general, militant decididament en el moviment anarquista. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l'educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d'esperit. Per això va tornar a Barcelona, amb els diners legats (un milió de francs) per la seva alumna Ernestine Meunier, i el setembre de 1901 l'Escola Moderna fou oberta al número 56 del carrer de Bailén. En aquesta empresa tindrà el suport de la mestra Soledad Villafranca, que esdevindrà sa nova companya. Ferrer no era tan l'iniciador com el sistematitzador del moviment per l'ensenyament racionalista. La novetat de l'Escola Moderna era, en primer lloc, l'aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d'una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l'educació deplorable servida per l'Estat i l'Església. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l'ensenyament espanyol –fet que hauria estat una pretensió modesta–, sinó respecte a l'ensenyament tal com és practicat en el món en general. S'adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees –de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S'havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d'educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l'educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l'educació eclesiàstica. L'Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels, una escola que es proclamava anarquista. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer s'havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l'objecte de la seva obra era d'esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu «revolucionarisme» era sinònim de terrorisme. Per dur a terme l'educació que es proposa Ferrer crea l'editorial de l'Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d'ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l'Origen del Cristianisme, de Malvert; La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal; i l'Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d'un prefaci del doctor Ramón y Cajal. Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l'esperit i els mètodes de l'Escola Moderna, és el Butlletí mensual que publicava. Entre les dues sèries o «èpoques» d'aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El Butlletí és, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d'obres de Paul Robin, Élisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d'educació i d'higiene. També l'editorial publicarà el periòdic anarquista La Huelga General, que reivindicarà i justificarà aquesta mesura revolucionària com a eina de lluita. No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l'Escola; i que els mestres havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l'incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. S'insisteix sovint en els mèrits de l'ensenyament «integral», és a dir, l'educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans. El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l'Escola Moderna va tirar una bomba als reis d'Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut el 4 de juny i va estar-se més d'un any a la Presó Model de Madrid. L'Escola Moderna i moltes d'altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l'acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d'obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d'ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d'Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l'autorització no podia ésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris. Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n'era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada L'Ecole Rénovée, fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del Butlletí mensual de l'Escola Moderna, i la seva obra editorial. Aquesta lliga comptava a finals de 1908 amb només 442 socis, la meitat a França. A començament de juliol de 1909 s'inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l'exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la Setmana Tràgica, per als reaccionaris, o la Revolució de Juliol, per als insurgents. La guerra és rebutjada per l'esperit popular per tres raons. En primer lloc, l'anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l'«honor nacional» com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d'explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l'aparença d'una guerra de pura agressió, empresa al dictat d'un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l'obrer espanyol. Es creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament –i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris– la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D'una banda, el fill del burgès, que podia permetre's de pagar tres-cents duros per l'exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d'altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l'exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de ses mullers i de ses famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones. Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (Antoni Fabra Ribas, Miguel Villalobos Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s'estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d'ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l'aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l'estat de guerra. El moviment s'havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l'esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla. Ferrer i Guàrdia fou detingut el 31 d'agost per membres del sometent d'Alella acusat de ser l'autor i cap de la revolta; resulta que els dies de gestació i de desenvolupament de la insurrecció, Ferrer ni era a Barcelona, era a la seva masia de Mongat. Els deu mil volums de la llibreria de l'Escola Moderna seran requisats i 34 centres que impartien ensenyament segons els criteris ferreristes van ser clausurades pel governador. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s'escapés de les mans d'un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d'insistir a demanar «proves de culpabilitat clares, precises i decisives»; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d'honor militars i navals, els quals «no necessiten de sotmetre's a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen». L'estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l'exèrcit havien de ser jutjades per l'exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d'octubre, es constituí el Consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l'acusat, no foren observades en el seu cas; va ser un judici farsa espectacular. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s'organitzaren arreu d'Europa, el 13 d'octubre de 1909 fou afusellat al fossat del castell de Montjuïc (Barcelona, Catalunya); les seves últimes paraules van ser: «Sóc innocent. Visca l'Escola Moderna!». Tant a Espanya com fora d'Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat «el Dreyfus espanyol». Les semblances entre ambdós «afers» són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l'Església –a França un jueu, a Espanya un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l'irreparable. Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P'otr Kropotkin a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: «Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l'Estat, el capitalisme i la superstició». Després de la seva mort multitud de centres basats en els postulats de l'Escola Moderna es van escampar arreu del món, des de Suïssa fins a Amèrica –una de les més importants va ser la Modern School de Nova York, fundada en 1911. Nombrosos carrers europeus porten el seu nom. A Brussel·les, el 5 de novembre de 1911, es va erigir un monument, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans, fruit d'una subscripció popular internacional. El 13 d'octubre de cada any, la Universitat Lliure de Brussel·les ret un homenatge en honor seu davant la seva estàtua. Durant la Revolució espanyola la plaça barcelonina d'Urquinaona prendrà el seu nom, així com el Teatre Borràs de la ciutat. A finals de 1987 es va constituir a Barcelona la Fundació Francesc Ferrer Guàrdia, dedicada a promoure la seva figura i les seves idees. Francesc Ferrer i Guàrdia està enterrat al cementiri de Montjuïc al costat de Durruti i d'Ascaso.

***

Necrològica de François Cheytion apareguda en el diari parisenc La Bataille Syndicaliste del 6 de novembre de 1915

- François Cheytion: El 14 de gener de 1875 neix a l'Hôtel-Dieu Saint Eloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista François Philippe Cheytion. Era fill natural de la domèstica Marie Rose Borie, el qual va reconèixer l'infant el 26 de gener de 1875 a Montpeller i que va ser legitimat pel matrimoni amb el conreador Louis Cheytion celebrat el 19 de novembre de 1876 a Cornon lo Terral (Llenguadoc. Occitània). Es guanyà la vida treballant de conreador viticultor. El 31 d'agost de 1893 va ser detingut a Corçan (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'unes revoltes pageses. El 12 de novembre de 1896 va ser incorporat en el 99 Regiment d'Infanteria de Narbona (Llenguadoc, Occitània) per a fer el servei militar i el 18 de setembre de 1897 va ser llicenciat i passà a la disponibilitat. El 31 d'agost de 1898 signà, amb son pare i altres sindicalistes, una declaració de suport a Jean Jaurès. En 1898 era membre del Centre d'Estudis Socials (CES) de Corçan. El 20 de gener de 1899 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Montpeller a vuit dies de presó per «robatori de collites». Posteriorment patí diverses condemnes del Tribunal Correccional de Narbona per «entrebanc a la llibertat de treball» i «ultratges a agents». El desembre de 1904 presidí el Comitè de Vaga durant la vaga agrícola de Corçan i de Narbona. Entre el 13 i el 16 d'agost de 1905 assistí al congrés de la Federació dels Agricultors del Migdia (FAM), on militava, celebrat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on reivindicà l'acció directa. L'octubre de 1906 representà el Sindicats d'Obrers Agrícoles i Vitícoles d'Armissan i de Corçan en el congrés de la Confederació General del Treball (CGT) celebrat a Amiens (Picardia, França) i va ser un dels signants de la «Moció Griffuelhes», més coneguda com «Carta d'Amiens». L'octubre de 1908 va ser delegat de diversos sindicats agrícoles (Corçan, Grussan, Ornasons i Sant Andrieu de Ròcalonga) al congrés de la CGT celebrat a Marsella (Provença, Occitània). El 22 de juliol de 1909 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Montpeller a sis mesos de presó per «violència i entrebancs a la llibertat del treball». En 1910 era secretari de la Unió de Sindicats de l'Aude, però arran del congrés de setembre de 1910 se'n retirà. En 1913 era secretari de la Borsa del Treball de Narbona i entre el 13 i 15 de juliol de 1913 va ser delegat a la Conferència de les Borses i de les Federacions, formant part de la minoria que, amb altres companys (Benoît Broutchux, Arthur Marchand i Raymond Péricat), preconitzà la vaga general per al 24 de setembre d'aquell any. El 5 d'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va ser cridat a files i integrat en el 125 Regiment Territorial d'Infanteria i enviat al front. El 16 d'octubre de 1915, quan servia en la 20 Companyia del 280 Regiment d'Infanteria, va ser ferit greument a Neuville-Saint-Vaast (Nord-Pas-de-Calais, França) amb fractura de maxil·lar inferior. François Cheytion va morir a resultes d'aquestes ferides el 3 de novembre de 1915 a l'Hospital Militar de Louvencourt d'Amiens (Picardia, França) i va ser condecorat amb la Greu de Guerra amb Estrella de Bronze. Una sala de la Borsa del Treball de Narbona porta el seu nom.

***

William MacQueen

- William MacQueen: El 14 de gener de 1875 neix a Fitzrovia (Londres, Anglaterra) l'editor de premsa anarquista i sindicalista William John MacQueen, conegut com Bill MacQueen. Era fill del pintor Robert MacQueen, d'una família de sastres originaris d'Escòcia. D'antuvi treballà com son pare de pintor. Un cop emancipat, a finals de la dècada dels noranta es convertí en un actiu anarquista a Manchester (North West England, Anglaterra) i a Leeds (Yorkshire, Anglaterra). Va fer feina de viatjant comercial, fet que propicià les seves activitats de propaganda anarquista. El 10 de setembre de 1893 parlà, amb altres oradors (Alfred Barton, George Cores, George Glassman, Frank Kitiz, Charles Wilfred Mowbray, T. Freddy Richards, George Stanley i Benjamin Warner), en un gran míting de suport a la vaga dels miners a Leicester (Leicestershire, Midlands de l'Est, Anglaterra), organitzat pel grup anarcocomunista local. Promotor del Grup Anarquista de Leeds, en 1895 organitzà xerrades d'Emma Goldman durant la seva visita en aquesta ciutat. Durant un temps va viure al domicili dels anarquistes Hanna Kiselevsky i Solomon Ploschansky. En 1895 es casà amb Nellie Barton (Ellen MacQueen), germana d'un amic seu, l'anarquista Alf Barton, i amb qui tingué tres infants. En 1897 conegué l'anarquista cristià tolstoià John Colman Kenworthy, de visita propagandística a Leeds. Entre 1898 i 1899 edità a Leeds el periòdic mensual anarquista The Free Commune. L'1 d'octubre de 1899 organitzà una nombrosa manifestació i concentració contra la guerra dels Bòers que arreplegà unes dues-mil persones. En 1900 va ser greument apallissat per una turba nacionalista després d'un discurs seu contra la guerra dels Bòers a Leeds. Amb son cunyat Alf Barton, publicà en 1900 el periòdic The Anarchist Newsletter, amb la finalitat de posar en relació les diverses tendències de l'anarquisme. En 1901 edità en l'edició original en alemany el llibre de Johann Most Kommunistischer Anarchismus. Continuà a Leeds publicant obres de destacats anarquistes (Sébastien Faure, Piotr Kropotkin, Johann Most, Charlote Wilson, etc.) a la impremta de The Free Commune i després es traslladà a Kingston upon Hull (East Riding de Yorkshire, Anglaterra), on s'estava una important colònia d'anarquistes alemanys refugiats. Sense feina i fugint de la repressió, emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on treballà de corrector d'impremta. Entre l'1 d'abril de 1902 i el març de 1903 edità el setmanari anarcocomunista Liberty. A Weekly Revolutionary Paper, òrgan de l'International Propaganda Groups of America (IPGA, Grups de Propaganda Internacional d'Amèrica). Destacat orador i agitador, el 4 de maig de 1902 va ser detingut per les seves declaracions en un acte de comiat de Johann Most. El 18 de juny de 1902 va ser detingut, juntament amb els anarquistes Luigi Galleani i Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), per «incitació al motí» per les seves declaracions davant més de cinc-mil persones al Belmont Park del barri de Haledon de Paterson (Nova Jersey, EUA) en un acte de suport a la vaga que havien engegat a partir del 23 d'abril de 1902 els obrers tèxtils sedaires d'aquesta població i per haver signat un manifest per la vaga general publicat en La Questione Sociale. Aconseguí ser posat en llibertat sota una fiança de 13.000 dòlars i fugí cap el Regne Unit, però retornà per ser jutjat –no desitjà que Philip Geyer, la persona que li havia donat els diners per pagar la fiança, els perdés– i va ser condemnat el 10 d'abril de 1904 a cinc anys de presó amb treballs forçats i una multa de 1.500 dòlars. El seu cas tingué una gran repercussió mediàtica, rebent el suport de nombrosos intel·lectuals, i a la presó va ser entrevistat per l'escriptor H. G. Wells, qui va publicar un retrat seu força complaent en el seu llibre The Future in America (1906). Gràcies a les gestions del professor Walter Augustus Wyckoff, va ser alliberat tres anys després sota la condició que abandonés els Estats Units i no hi tornés. Va romandre al domicili del matrimoni Walter A. Wyckoff i Leah Ehrich Wyckoff fins que va marxar cap el Regne Unit. Malalt d'una tuberculosi que havia contret a la garjola, William MacQueen va morir el 9 de novembre de 1908 a Hunstlet (Leeds, Anglaterra).

William MacQueen (1875-1908)

***

Filippo Pernisa

- Filippo Pernisa: El 14 de gener de 1878 neix a Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Filippo Pernisa. Sos pares es deien Paolo Pernisa i Luigia Cavallini. Bastaix de professió, la seva feina el deixà coix. Durant els anys noranta començà a col·laborar en la premsa anarquista com a distribuïdor i corresponsal. El gener de 1898 fou un dels organitzadors de la resposta obrera contra la desocupació, fets pels quals va ser condemnat a 39 dies de presó i a una multa. Aquest mateix any signà un manifest de suport a Errico Malatesta i altres processats, manifest que va ser publicat en el periòdic L'Agitazione d'Ancona. En 1904 va ser denunciat com a organitzador d'una reunió clandestina a favor dels presos polítics i finalment fou tancat quatre dies a la presó. En 1909, fugint de la vigilància policíaca, marxà a Trieste buscant feina, però va ser expulsat per les autoritats austríaques. Fou un dels responsables de la Lliga dels Bastaixos, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), i membre de la Cooperativa dels Bastaixos. Amic íntim del destacat anarcosindicalista Armando Borghi, es mostrà especialment actiu com a sindicalista a Emília Romanya, Toscana i Ligúria. En 1912 va ser buscat per la policia per la seva campanya contra el colonialisme italià a Líbia. El juny de 1914 participà activament en les manifestacions de la «Setmana Roja» a Massa Lombarda. El juny de 1921 va ser detingut amb Alfredo Grandi, però va ser alliberat pocs dies després arran de l'agitació portada a terme a la regió. En 1927, sota l'amenaça de ser detingut, passà a la clandestinitat i s'amagà a les valls de Comacchio. Per evitar les represàlies contra sa família, renuncià a tota activitat clandestina i canvià l'ofici pel de comerciant de brisa. En 1943 s'integrà a la lluita armada de resistència contra el feixisme enquadrat en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Massa Lombarda. Després de la caiguda de Mussolini i l'armistici del 8 de setembre de 1943, els feixistes havien abandonat la ciutat, però un escamot d'uns cinquanta feixistes amb un camió armat amb una metralladora realitzà una incursió a la localitat. Filippo Pernisa caigué mortalment ferit el 24 d'octubre de 1943 quan intentava refugiar-se a la fonda Zani de Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia), on li esperava el seu company Ferdinando Bassi, i morí poc després a l'hospital on havia estat traslladat. Tota la població assistí al seu enterrament tres dies després. Amb l'Alliberament el grup llibertari de Massa Lombarda prengué el nom de «Gruppo Anarchico Filippo Pernisa». L'octubre de 1946, tres anys després de la seva mort, Armando Borghi i altres companys inauguraren una placa commemorativa col·locada al lloc on caigué ferit de mort. Sa companya fou la també anarquista Ginevra Dalle Vacche.

Filippo Pernisa (1878-1943)

***

Foto policíaca d'Émile Bachelet

- Émile Bachelet: El 14 de gener de 1888 neix a Corné (País del Loira, França) –altres fonts citen erròniament Avion (Nord-Pas-de-Calais, França)– l'anarcoindividualista i antimilitarista Émile-Jules-Joseph Bachelet, conegut com Milo. Sos pares es deien Émile Bacheler i Joséphine Marchand. Son pare, forner i anarquista, regentava una botiga de begudes al barri parisenc de Ménilmontant. Fuster artesà, recorregué França vagabundejant com a membre de la societat gremial «Compagnon du Tour de França» i, finalment, en 1907 s'instal·là a París, on començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes al voltants del propagandista Libertad i del periòdic L'Anarchie. També participà activament en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) de la rue du Chevalier de la Barre, on acabarà instal·lant-se amb Alice Morand, germana de la militant anarcoindividualista Jeanne Morand, companya aleshores de Libertad. En 1908 es declararà insubmís al servei militar –ben igual que son germà Ernest que fugirà al Caire (Egipte)– i viurà amb una falsa identitat, sota la qual serà condemnat dues vegades per delictes menors. A començaments de 1912 el seu domicili a Maisons-Alfort fou escorcollat en el marc de les investigacions lligades a la «Banda Bonnot» i la policia descobrí un revòlver, eines per perpetrar robatoris, fulletons llibertaris i llibres sobre alimentació vegetariana, «proves» de la seva militància anarquista. Detingut, fou lliurat a les autoritats militars que l'enviaren als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). Hi veurà partir nombrosos companys cap a les colònies penitenciàries o a la guillotina, com ara el pare i la mare de l'infant que adoptarà i que esdevindrà son gendre. El 10 de novembre de 1921 es casà al X Districte de París amb Marie Louise Mouillebert. Més tard s'instal·là al molí de Pouligny, on es dedicà a l'apicultura i a la fabricació de ruscs ajudat per son gendre, i crearà una petita comunitat rural llibertària autosuficient, la qual serà freqüentada per l'escriptor llibertari Michel Ragon. Entre 1946 i 1947 col·laborà en Les Cahiers du Peuple. Publicà les seves memòries de vagabund en dos volums: Mais un vagabond passa (1946) i Trimard (1951), amb un prefaci d'Édouard Dolléans, i deixà un llibre inèdit Chemin scabreux. Émile Bachelet va morir el 17 d'abril de 1967 a Pouligny (Saint-Germain-des-Prés, Centre, França).

Émile Bachelet (1888-1967)

***

Maurice Dommanget

- Maurice Dommanget: El 14 de gener de 1888 neix a l'IX Districte de París (França) l'historiador del moviment obrer, lliurepensador i militant sindicalista revolucionari francès Maurice Jules Ernest Dommanget. Sos pares es deien Jules Charles Albert Dommenget, carnisser, i Marie Anne Mathilde Roussel. Es va dedicar a l'ensenyament i a la pedagogia com a professió. L'1 d'agost de 1912 es casà al XIX Districte de París amb Eugenie Desirée Marie Germain. Va ser secretari general de la Federació Unitària de l'Ensenyament (1926-1928), militant socialista i després comunista dissident. Va mantenir correspondència amb Trotskij. És autor de nombroses obres sobre la Revolució francesa (Manifeste des Enragés, Babeuf et la conjuration des égaux, Saint Just, La Jacquerie, etc.), així com sobre Owen, Blanqui, Varlin, Proudhon, Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Hem Day, la Comuna (La Commune et les communards, Hommes et choses de la Commune), i la història del socialisme (L'histoire du drapeau rouge, Les grans socialistes et l'éducation, L'introduction du marxisme en France) La seva obra més coneguda, que ha tingut infinitat de reedicions, és Histoire du Premier Mai (1953). El seu últim domicili va ser a Orry-la-Ville (Picardia, França). Maurice Dommanget va morir el 2 d'abril de 1976 a l'Hospital de Senlis (Picardia, França) i els seus arxius es troben a l'Institut Francès d'Història Social de París.

***

Necrològica d'Alonso Martínez-Marín Lajarín apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de novembre de 1962

- Alonso Martínez-Marín Lajarín: El 14 de gener de 1893 neix a Alhama de Múrcia (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Alonso Martínez-Marín Lajarín. Sos pares es deien Nicolás Martínez-Marín i María Antonia Lajarín. Quan tenia 15 anys emigrà a Catalunya. Establert a Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya), s'afilià al Sindicat de Camperols de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, deixant a Catalunya sa companya i son fill. Internat en diversos camps de concentració, posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació, fugint dels alemanys, recorregué diverses regions fins arribar a Corgol (Alvèrnia, Occitània), on trobà un petit grup de companys. Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer forestal, s'instal·là a Chambon-sur-Lac (Alvèrnia, Occitània) i s'integrà en la Federació Local de la CNT. Després de diversos mesos de malalt de bronquitis crònica, Alonso Martínez-Marín Lajarín va morir el 26 de juliol de 1962 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). La direcció de l'hospital havia col·locat un crucifix al taüt, el qual va ser retirat, per petició dels companys, en el moment de ser enterrat al cementiri de Saint-Jacques d'aquesta localitat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 13 de gener

Esdeveniments

Henrik Ibsen

- Estrena d'En Folkefiende: El 13 de gener de 1883 al teatre de Christiania d'Oslo (Noruega) l'escriptor i dramaturg Henrik Ibsen estrena la seva obra teatral En Folkefiende (Un enemic del poble). L'obra, precursora del «teatre de tesi», va tenir molta importància en el moviment anarquista i va ser representada infinitat de vegades per grups teatrals llibertaris. L'èxit als països del sud d'Europa pot tenir molt a veure amb la predisposició especial d'un públic predominantment de procedència obrera i influenciat per l'anarquisme. La visió de les obres ibsenianes representades tenia connotacions molt diferents a la que podia donar-se, per exemple, als països nòrdics. La clau de la popularitat a Catalunya es deu, sobretot, a la bona receptivitat d'aquest públic proletari respecte d'alguns problemes exposats, com poden ser la identificació que es fa amb la lluita dels protagonistes ibsenians contra tots els convencionalismes, l'exaltació dels instints, o la idea de l'oposició de l'individu contra la massa. En canvi, la lectura que feien crítics noruecs i alemanys de l'obra d'Ibsen resultava ben diferent, i se sorprenien de la bona acollida de l'autor per part de les classes populars italianes o espanyoles, atès que, per a ells, les peces teatrals del dramaturg escandinau reflectien una ideologia profundament conservadora i uns valors antidemocràtics. En 1893 es va estrenar al «Teatro Novedades» de Barcelona Un enemic del poble, abans fins i tot de l'estrena francesa de l'obra.

***

Montjuïc, «el castell maleït»

- Campanya per la revisió del Procés de Montjuïc: El 13 de gener de 1898 es publica en el periòdic El Progreso de Madrid (Espanya) l'article de Joan Montseny (Federico Urales) «Revisión de proceso. Las infamias de Montjuich» que engegarà una important campanya per demanar la revisió de les causes instruïdes en l'anomenat «Procés de Montjuïc», denominació aplicada al procés militar que seguí l'atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona (Catalunya), el 7 de juny de 1896, i que portà una dura repressió a l'obrerisme anarquista català i la detenció de més de 400 persones. Joan Montseny, que fou un dels deportats arran d'aquest judici el juliol de 1897, al vapor «Isla de Luzón», cap a Anglaterra, havia retornat clandestinament amb documentació falsa a la Península i es va instal·lar a Madrid, on va fer contacte amb Alejandro Lerroux, director d'El Progreso, amb qui ja havia tingut relacions epistolars. La seu del periòdic, al madrileny carrer de la Montera, es va veure inundada per cartes dels torturats a les masmorres de Montjuïc i aquestes serviren com a base dels futurs articles, gairebé diaris, que durant els mesos següents Montseny va publicar en una secció fixa que recollia escrits de comitès republicans, societats obreres, grups anarquistes i condemnats. També tingueren cabuda notícies sobre la situació dels familiars: dones, mares i infants. Una activitat tan intensa que portà Federico Urales a viure a la redacció del diari. A poc a poc la campanya reeixí i durant febrer i març de 1898 altres periòdics, especialment madrilenys i catalans, se sumaren a la campanya. Un d'aquests, El Pueblo de Cadis, fou el primer en utilitzar l'expressió de «castell maleït». A més, es donà un bot qualitatiu quan començaren a organitzar-se manifestacions. A Barcelona, a mitjans de febrer de 1898, unes 15.000 persones recorregueren els carrers de la ciutat fins lliurar a l'ajuntament un escrit on es demanava el càstig dels responsables i l'alliberament dels penats. Actes semblants tingueren lloc a La Corunya, Valladolid, Saragossa, Gijón i Sabadell. Un cop desaparegué El Progreso, des de començaments de juliol de 1898 Joan Montseny començà a editar el quinzenal La Revista Blanca, que, a més de voler imitar el model intel·lectual de la seva homònima francesa que tan important paper havia jugat per a la denúncia internacional de Montjuïc, pretenia recollir el testimoni del periòdic de Lerroux en pro de la revisió del procés.

***

Míting de la FORA contra la Llei de Residència

- Vaga contra la Llei de Residència: El 13 de gener de 1908 a l'Argentina comença una vaga general indefinida per exigir la derogació la Llei de Residència. Fou aprovada en el VII Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), celebrat a La Plata entre el 15 i el 19 de desembre de 1907. Es coneix com a «Llei de Residència» o «Llei Cané» la «Llei 4.144 de Residència» sancionada pel Congrés de la Nació Argentina en 1902 que permeté i facultà el govern a expulsar immigrants sense judici previ. La llei fou utilitzada per successius governs argentins per reprimir les organitzacions sindicals, expulsant principalment anarquistes i socialistes. Sorgí a partir d'una demanda formulada per la Unió Industrial Argentina al Poder Executiu Nacional en 1899, arran del qual el senador Miguel Cané presentà davant el Congrés de la Nació el projecte d'expulsió estrangers. Aquesta vaga pretenia ser «l'exponent més grandiós del que és i de la força que representa la FORA», però no va assolí les proporcions esperades, ja que la preparació fou massa llarga i l'Estat tingué temps suficient per avortar-la. Només va durar dos dies i portà com a conseqüència la clausura de locals i una gran quantitat d'obrers empresonats. La Llei de Residència va estar en vigor 56 anys i fou derogada durant el govern del president Arturo Frondizi.

***

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic de Montevideo El Hombre del 6 de gener de 1917

- Vetllada pro Radowitzky: El 13 de gener de 1917 se celebrà al Centre Internacional de Montevideo (Uruguai) una vetllada a benefici de l'activista anarquista Simón Radowitzky, aleshores tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia (Tierra del Fuego, Argentina). L'acte, organitzat per l'Agrupació Propaganda Anarquista, amb el suport del Quadre Escènic «El Internacional», comptà la interpretació orquestral d'Hijos del pueblo, la representació de l'obra de Joaquín Dicenta Benedicto Juan José, la recitació de poesies i una conferència a càrrec del destacat intel·lectual anarquista Rodolfo González Pacheco, vingut expressament de l'Argentina per a aquest acte.

***

Capçalera de Tinta y Libertad

- Surt Tinta y Libertad: El 13 de gener de 2008 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic quadrimestral Tinta y Libertad. Boletín de la Coordinadora Nacional de Artes Gráficas, Comunicación y Espectáculos de CNT (Confederació Nacional del Treball). Fou continuació de La Tira de Papel i era l'òrgan anarcosindicalista cenetista del sector d'arts gràfiques, comunicació i espectacles. Les seves pàgines es dedicaren especialment a notícies sindicals i a campanyes per la llibertat d'expressió. Els articles es publicaren sense signar. En sortiren set números, l'últim l'abril de 2012.

Naixements

Hippolyte Ferré fotografiat per Eugène Appert (ca. 1871)

- Hippolyte Ferré: El 13 de gener de 1848 neix al XII Districte de París (França) el communard i internacionalista anarquista Louis Philippe Hippolyte Ferré, conegut com Henri Ferré. Sos pares es deien Laurent Ferré i Marie Rouvière. D'antuvi blanquista, en 1871 fou secretari del seu germà, Théophile Ferré (1846-1871), delegat de Seguretat General de la Comuna de París, i fou nomenat capità del 76 Batalló Federat. Arran de la caiguda de la Comuna, fou reclòs un temps a l'Hospital de Sainte-Anne de Versalles (Illa de França, França), on havia mort sa mare, i compartí cel·la amb Maxime Lisbonne i Gustave Maroteau; alliberat, acabà refugiant-se a Zuric (Zuric, Suïssa), mentre el maig de 1873 el XVI Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. Després de casar-se a Zuric amb Vilhelmina Meier, s'instal·là, sota el nom d'Henri Ferré, a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on treballà de tapisser, i s'afilià a la bakuninista «Federació del Jura», de la qual va ser nomenat secretari arran del congrés celebrat entre el 6 i el 7 d'abril de 1874 a La Chaux-de-Fonds. El febrer de 1876 publicà –amb Pierre Jeallot, François Dumartheray, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy– el fullet Aux trevailleurs manuels partisans de l'action politique, primer text que parlarà de «comunisme anarquista». El 18 de març de 1877 assistí a la «Manifestació de la Bandera Roja» en record de la Comuna de París a Berna (Berna, Suïssa) i fou ferit al cap durant els enfrontaments amb la policia. Entre el 19 i el 20 d'agost d'aquest mateix any participà en el congrés d'una Federació Francesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de caire bakuninista antiautoritari, que s'havia constituït l'abril anterior i en la qual Charles Alerini, Paul Brousse, François Dumarteray, Jules Montels i Jean-Louis Pindy formaren la comissió administrativa inicial i que a partir del congrés Pierre Jeallot i Ferré reemplaçaran Brouse i Montels. Després de proclamada l'amnistia per als communards, tornà a França, s'establí a Levallois-Perret (Illa de França, França) i milità en el grup anarquista «La Solidarité» d'aquesta població. Entre 1882 i 1888, amb el suport de T. Courapied (L'Ancien) i de l'artista i pintor Francois Hoffman, intentà sense èxit federar els grups anarquistes de la regió parisenca. Sembla que és el mateix «H. Ferré» qui, el novembre de 1884, amb Hemery Dufoug, Tony Graillat i Constant Martin, fou un dels anarquistes membres del «jurat d'honor», format per representants de diversos corrents revolucionaris, creat per jutjat E. Druelle (Sabin), acusat de ser un confident per al periòdic Le Cri du Peuple, acusació confirmada pel jurat el 27 de novembre. En la tardor de 1885 era secretari de la Comissió de Detinguts Polítics. En un informe policíac del 20 de maig de 1887 va ser qualificat per la policia d'«anarquista seriós», juntament amb Georges Deherme, Jean Baptiste Louiche, Étienne Murjas i Ricois Martin, que formarien el grup anarquista «Le Combat». Entre 1887 i 1888 existí una efímera «Federació Socialista-Revolucionària del cantó de Neully», al voltant del grup anarquista de Clichy i del grup de Levallois-Perret «Les Déshérités». A partir de 1889 fou el tresorer de la «Societat fraternal dels antics combatents de la Comuna». En 1892 vivia al número 54 del carrer Frazillan i al número 2 del carrer Launois de Levallois-Perret. Vidu de Vilhelmina Meier, es casà en segones núpcies amb Eugénie Louise Chevy. Hippolyte Ferré va morir el 10 de juny de 1913 al seu domicili, al número 5 del carrer Fontaines du Temple, del III Districte de París (França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Levallois-Perret amb un discurs de Zéphirin Camélinat. Sa germana, Marie Ferré (1852-1882), també fou militant anarquista i íntima de Louise Michel.

Hippolyte Ferré (1848-1913)

***

Notícia sobre la condemna d'Antoine Rieffel publicada en el diari parisenc Le Radical del 16 d'abril de 1888

- Antoine Rieffel: El 13 de gener de 1856 neix a Fegersheim (Alsàcia, França) el propagandista anarquista i antimilitarista Antoine Rieffel. Sos pares es deien Louis Maurice Rieffel, teixidor, i Catherine Oertet. Sabater de professió, el 18 de desembre de 1879 va ser condemnat a Estrasburg (Alsàcia; aleshores pertanyent a l'Imperi Alemany) a 150 marcs de multa o a 10 dies de presó per «infracció a la llei de reclutament» i optà per la nacionalitat francesa. Posteriorment es traslladà a París (França), on vivia al número 106 de carrer Richeliu i després al número 3 del carreró Pellé (actual carrer Saint-Sabin), on havia llogat una barraca. En 1883 era membre del grup anarquista parisenc «L'Éclair» (Cardillac, Gauthier, Montant, Raoux, Joseph Tortelier, etc.). En aquest mateix any, segons l'informe policíac «Organisation des forces socialistes à Paris», hauria intentat formar, sen èxit, una Cambra Sindical de Manobres, projecte que va ser reprès cap el 1886 pel company Gustave Leboucher. A començament d'agost de 1884, en una reunió del grup «Le Drapeau Noir» del barri parisenc de Charonne, demanà que qualcú se n'ocupés del futur periòdic Le Simple, i el company Tellier accedí a la proposició a condició que la publicació esdevingués òrgan de grup anarquista del barri parisenc dels Amandiers; per procurar-se dels fons necessaris per aquesta empresa, el company Hivon proposà fer més reunions públiques. Segons la policia, que el qualificà d'«anarquista ardent», va ser un dels organitzadors d'un grup revolucionari en llengua alemanya i freqüentà les reunions del grup «Les Insurgés». Com a membre de la comissió organitzativa de la Cambra Sindical de la Sabateria, assistí com a delegat dels sabaters, entre el 17 de novembre i el 31 de desembre de 1884, a l'Exposició de Boston (Massachusetts, EUA) i va fer una ressenya de l'esdevingut en Le Tire Pied, òrgan internacional dels obrers sabaters. També fou el gerent i impressor de Terre et Liberté. Organe anarchiste-communiste, periòdic parisenc que publicà 18 números entre el 25 d'octubre de 1884 i el 21 de febrer de 1885, i on col·laboraren destacats anarquistes (Amédée Denéchère, Émile Digeon, François Duprat, Lucien Guérineau, Gustave Leboucher, Constant Martin, Pierre Martinet, Élisée Reclus, Joseph Tortelier, etc.). Aquesta publicació deixà d'editar-se després del saqueig de la seu del periòdic per la policia i després de la condemna en rebel·lia, el 15 de març de 1885 pel X Tribunal Correccional de París, d'Antoine Rieffel, aleshores fugitiu, a dos anys de presó, 500 francs de multa i cinc anys de vigilància per «amenaces de mort» a jurats i magistrats que havien processat anarquistes acusats de assistir a una reunió a la sala Levis de París del novembre anterior, publicades en el número del 6 de febrer de 1885 del periòdic. A més va ser també processat per un article antimilitarista publicat el 22 de novembre de 1884, per una article d'«incitació al pillatge» del 29 de novembre de 1884 i per diversos textos antimilitaristes publicats en l'últim número de Terre et Liberté del 21 de febrer de 1885. En la seva inculpació el 6 de gener de 1885 davant el jutge d'instrucció, va acceptar la responsabilitat dels articles incriminables, però va rebutjar signar el procés verbal en no reconèixer l'autoritat de cap persona per a jutjar-lo. Terre et Liberté va ser substituït per L'Audace, la seu del qual era la mateixa (al número 3 del carreró Pellé) i l'impressor gerent fou V. Leperchey, publicació de la qual s'editaren tres números entre el 7 i el 21 de març de 1885. El 14 d'abril de 1885 l'Audiència del Sena el condemnà en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per «provocació a militars, provocació a l'assassinat, pillatge i incendi». Amb Loth, altre company de Terre et Liberté, va oferir la impremta del carreró Pellé a Jean Grave per a publicar el primer número del periòdic Le Révolté. El 14 de desembre de 1888, en el judici d'apel·lació del d'abril de 1885 per «provocació a l'assassinat», celebrat a l'Audiència del Sena, va expressar el seu dret a ser anarquista i va ser condemnat, amb circumstàncies atenuants, a vuit mesos de presó i a 3.000 francs de multa. Abandonà la sala cridant «Visca l'anarquia! Visca la revolució social!», i va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. El 15 de febrer de 1899 els seus companys (Beignet, Bernard, Esnay, Hébert, Leboucher, Lecourt, etc.) publicaren una nota en el periòdic parisenc Le Parti Ouvrier on denunciaven que era irregular que estigués tancat a la presó de Mazas en comptes de la de Sainte-Pélagie, on havien de purgar la pena els presos per aquesta mena de delictes. El 21 de desembre de 1899 va ser condemnat en rebel·lia –estava fugitiu des del 14 d'abril d'aquell any–, juntament amb altres companys, a 20 anys de treballs forçats i a 20 anys de prohibició de residència per un delicte de «complicitat de fallida fraudulenta». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Arturo Campagnoli

- Arturo Campagnoli: El 13 de gener de 1874 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Arturo Campagnoli, també conegut per la seva versió portuguesa Artur Campagnoli. Sos pares es deien Vincenzo Campagnoli i Maria Cornazzani. En 1886 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) amb sa família, on treballà de fuster i d'ebenista al taller de son pare. En 1890 va ser fitxat per la policia per les seves activitats anarquistes. En 1891 emigrà, amb son pare i altres familiars, a Brasil –arribà el juliol d'aquell any al port de Santos (São Paulo, Brasil) a bord del vapor Nord America– i s'establí a São Paulo (São Paulo, Brasil), on es reuní amb son germà Paolo. En 1892 edità, juntament amb Galileo Botti, el periòdic Gli Schavi Bianchi, el títol del qual feia referència a la substitució de la mà d'obra esclava, arran de l'emancipació recent dels negres, pels proletaris blancs de la immigració. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut per primera vegada en sortir d'una reunió de preparació del Primer de Maig celebrada al Centre Socialista Internacional (CSI), juntament amb altres 16 anarquistes i socialistes de São Paulo (André Allemos, Giuseppe Bacchini, Augusto Bargioni, Galileo Botti, Alfredo Innocenzi, Antono Maffucci, Francesco Patelli, Suppo Serafino, Felice Vezzani, etc.), i va ser empresonat durant vuit mesos a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). El 30 d'agost de 1894 va ser declarat insubmís al reclutament. El 16 de març de 1895 va ser detingut, quan repartia pamflets pels barris de l'Avinguda Paulista i de Ponte Grande, juntament amb altres anarquistes, entre ells son germà petit Luciano Campagnoli, Andréa Allemos, Galileo Botti, Alfredo Capricci, Giuseppe Consorti, Antonio Maffuci, Francesco Patteli, Attilio Venturini i Felice Vezzani, arran de desencadenar-se una important repressió contra el moviment llibertari brasiler després de la manifestació del 18 de març de commemoració de la Comuna de París. Expulsat del Brasil, passà a l'Argentina, on treballà de ramader i col·laborà en L'Avvenire, de Buenos Aires. El 2 d'octubre de 1896 va ser amnistiat del seu delicte d'insubmissió al reclutament. L'abril de 1899 s'embarcà amb un vaixell cap a Marsella (Provença, Occitània) i s'establí a París (França), on treballà d'orfebre. Un informe policíac de 1900 citava la seva pertinença a un grup anarquistes italians, format per una quarantena de companys (Silvio Corio, Francesco Giambaldi, Nino Samaia, de qui era íntim amic, Felice Vezzani, etc.), que es reunien al número 36 del carrer Tiquetonne o dins del restaurant Ferrari, al carrer Saint-Laurent de París. També aquest any les autoritats franceses declararen il·legal el Congrés Obrer Revolucionari, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 21 de setembre, i en el qual havia de ser delegat. El 29 de setembre d'aquell any se li va decretar l'expulsió de França. Es traslladà a Londres (Anglaterra), on entrà a formar part del grup editor dels periòdics anarquistes L'Internazionale i el bilingüe Lo Sciopero Generale-La Grève Générale (1902), els redactors del qual van ser Carlo Frigerio i Silvio Corio. L'abril de 1902 embarcà a Dover (Kent, Anglaterra) cap a São Paulo amb la intenció de recaptar fons per a la publicació d'un número especial escrit per Felice Vezzani, però hagué d'abandonar el projecte i deixà de banda la propaganda a causa de diversos desacords. No obstant això, continuà subscrit regularment als periòdics anarquistes, fet pel qual va ser estretament vigilat, ben igual que sos germans Ercole, Luciano i Guido. En 1904 es traslladà a la petita localitat de Guaranema (São Paulo, Brasil), on un germà seu tenia una propietat, però mai no es va crear cap colònia anarquista, com assegura Afonso Schmidt en el seu llibre São Paulo de meus amores (1954). Fins al 1926 contribuí generosament de manera econòmica al sosteniment de la premsa anarquista italiana i sempre mantingué contacte epistolar amb destacats exponents del moviment llibertari italià, com ara Errico Malatesta. Fins al 1942 va ser vigilat per les autoritats brasileres. Arturo Campagnoli va morir en 1944 a São Paulo (São Paulo, Brasil).

***

Necrològica de Léon Capitaine apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 15 de juny de 1928

- Léon Capitaine: El 13 de gener de 1886 neix al cantó de Brest-Recouvrance, actualment Brest (Bro Leon, Bretanya), l'anarquista i sindicalista Léon Octave Marie Capitaine. Sos pares es deien Louis Marie Capitaine, calafatador al port i després contramestre, i Angélique Joséphine Le Roy. El 14 d'octubre de 1909 es casà a Brest-Recouvrance amb Jeanne Yvonne Alexandrine Le Page, amb qui tingué el 7 de setembre de 1910 una filla, Marie Henriette Jeanne Joséphe Capitaine. En aquesta època treballava de comerciant i vivia al número 1 del carrer de la Porte de Brest-Recouvrance. Posteriorment treballà d'electricista al taller de màquines de l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i en 1918 va ser nomenat secretari general del Sindicat d'Obrers de l'Arsenal de la Confederació General del Treball (CGT) –l'any anterior n'era secretari adjunt. Considerat «pacifista a ultrança» en plena Gran Guerra, va ser controlat per la policia en nombroses manifestacions antimilitaristes i antibel·licistes. En 1918 va interrompre amb altres companys una xerrada a favor de la guerra d'un mestre en una escola de Kerhuon (Bro Leon, Bretanya); dies després va ser detingut a l'estació d'aquesta petita població quan venia a fer una reunió sindical, però aconseguí fugir-ne. Membre del grup «Amis de La Vague», va ser un dels principals artífex de la vaga que s'engegà el 29 d'abril de 1918 i que acabà el 6 de maig d'aquell any en un fracàs amb quatre acomiadaments entre els vaguistes. El 19 d'agost de 1918 el Buró Sindical va ser renovat i va ser substituït per Henri Cadec en el càrrec de secretari general. El desembre de 1918, quan la manifestació en ocasió de l'arribada del president nord-americà Woodrow Wilson a Brest, un oficial de marina que havia intentat arrabassar l'emblema sindical va ser apallissat; citat a declarar, no es va poder provar que havia estat ell l'autor de l'agressió. El 5 de gener de 1919 va ser detingut en un cafè on, juntament amb un grup de mariners, repartia fullets en favor de la Revolució russa. Després de purgar cinc mesos de presó preventiva en règim de dret comú a la presó militar de Nantes (Bro Naoded, Bretanya), entre el 30 i el 31 de maig de 1919 va ser jutjat amb sos companys en consell de guerra i, gràcies a la defensa d'Henry Torres, van ser gairebé tots absolts. Malalt del cor, Léon Capitaine va morir el 23 de maig de 1928 a Cormeilles-en-Parisis (Illa de França, França), on sa família l'enterrà religiosament.

***

Necrològica de Josep Serres Amposta apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 26 d'agost de 1971

- Josep Serres Amposta: El 13 de gener de 1891 neix al Pinelll de Brai (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Maria Serres Amposta. Sos pares es deien Josep Serres Segura, sereno, i Rosa Amposta Martí. De molt jove començà a militar en el moviment llibertari del seu poble, destacant-se en el seu enfrontament amb els dirigents locals. El juliol de 1936 lluità contra els aixecats feixista i, com a membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser l'organitzador de la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració. Durant l'ocupació nazi, participà en el maquis de la Resistència. Amb l'Alliberament, després de residir en diferents indrets pirinencs, s'instal·là amb sa companya Purificació March a Sant Llorenç de la Salanca. En 1946 fou membre del Comitè de Relacions de la CNT amb els militants de Móra d'Ebre. Josep Serres Amposta va morir el 2 de juliol de 1971 al seu domicili de Sant Llorenç de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Saxe Commins [IISH-Amsterdam]

- Saxe Commins: El 13 de gener de 1892 neix a Rochester (Monroe County, Nova York, EUA) l'editor, escriptor i dramaturg llibertari Israel Kaminsky (o Cominsky), més conegut com Israel Saxe Commins o Saxe Commins, que va fer servir el pseudònim Rudin. Fill d'una família nombrosa emigrant de l'Imperi Rus, sos pares es deien Samuel Kaminsky (o Cominsky), ucraïnès, i Lena Zodikow, lituana. Estudià medicina a la Universitat de Pennsilvània i en 1913 es va llicenciar en odontologia i es va instal·lar a Nova York (Nova York, EUA). A Nova York visqué un temps amb sa tia Emma Goldman, germanastra de sa mare, a qui va ajudar en l'edició de la influent revista Mother Earth, publicació en la qual va col·laborar amb articles i que dirigí un temps. En aquesta època mantingué una estreta amistat amb els anarquistes Emily Holmes Coleman, Ida Gershoy, Leo Gershoy i Hippolyte Havel, entre d'altres. Durant la Gran Guerra va col·laborar amb la intel·ligència militar. En 1918 estrenà la seva obra teatral The Obituary. Després va engegar una exitosa carrera com a dentista, portant una consulta i fent classes a la Universitat de Columbia, on esdevingué amic d'Albert Einstein. En 1927 es va casar amb la pianista concertista i compositora musical Dorothy D. Berliner, amb qui va tenir dos infants (Frances Commins Bennett i Eugene David Commins). Cap el 1929 abandonà la carrera de dentista i, a instàncies del seu amic Eugene O'Neill, qui estava casat amb sa germana Stella, va entrar en el món editorial com a dactilògraf. Quan Eugene O'Neill va escriure la seva obra The Visit of Malatesta, va usar la seva biblioteca anarquista a efectes de documentació. Començà la seva carrera en el món del llibre treballant amb l'editorial d'Horace Liveright i en 1933 s'incorporà a l'editorial Random House, esdevenint editor en cap i, posteriorment, editor principal. Dirigí la prestigiosa col·lecció «Modern Library» (Biblioteca Moderna) de Random House. Ajudà i edità molts dels més grans escriptors nord-americans del segle XX, com ara Sherwood Anderson, W.H. Auden, William Faulkner, Sinclair Lewis, James A. Michener, Eugene O'Neill, Budd Schulberg, Irwin Shaw, Gerturde Stein, etc. Amb els seus esforços, facilità que molts d'aquests autors aconseguissin el Premi Pulitzer (Faulkner, Lewis i O'Neill; aquests tres també guardonats amb el Premi Nobel). Fou també l'editor nord-americà de destacats escriptors en llengua anglesa, com ara Aldous Huxley i John Strachey. En la seva tasca editorial destacà per compilar col·leccions de diversos autors (Washington Irving, Franklin D. Roosevelt, Adlai E. Stevenson, George Washington, etc.). En 1947, amb Robert N. Linscott, compilà i editar en quatre volums una història de la filosofia sota el títol The World's Great Thinkers. Deia que «el paper de l'editor ha de ser invisible», però ser editat per ell era un element de prestigi i de reputació. Malalt del cor, Saxe Commins va morir el 17 de juliol de 1958 a l'Hospital de Princeton (Mercer County, Nova Jersey, EUA) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. En 1978 sa vídua va publicar la biografia What is an Editor? Saxe Commins at Work. El seu important arxiu es troba dipositat a la Biblioteca de la Universitat de Princeton.

Saxe Commins (1892-1958)

***

Antonio Gosalbo Gasque

- Antonio Gosalbo Gasque: El 13 de gener –algunes fonts citen erròniament el 16 de gener– de 1905 neix a Llucena (Alcalatén, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Gosalbo Gasque –el primer llinatge també citat erròniament de diferents maneres (Gonzalbo, Gonzalo, Gonzalvo, Gozalbo, etc.) i el segon com Jarque. Era fill de Francisco Gosalbo Prades i de Cecilia Gasque García. S'instal·là a Barcelona (Catalunya), on treballà de paleta i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment passà a França. El juliol de 1930 va ser detingut, juntament amb 14 espanyols i l'insubmís francès Noël Morin, a la sortida d'una reunió anarquista celebrada a Vigneux-sur-Seine (llla de França, França), on es preparava un aixecament revolucionari per l'1 d'agost d'aquell any a Espanya, i expulsat del país cap a Bèlgica amb tots els compatriotes. L'1 de novembre de 1931 va ser detingut al barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) amb quatre companys (Jesús Berganza Ortiz; Josep Coronas Fuster, que havia estat condemnat a tres anys de presó a França per robatori; el francès Georges Albert Dufroy; i Antoni Montmaneu Estupiñà), sota l'acusació de preparar un atracament a la Caixa d'Estalvis de Xèrica (Alt Palància, País Valencià) i reclosos al vaixell-presó Antonio López, ancorat al port de Barcelona. Jutjat amb sos companys pel Tribunal de la Secció II de l'Audiència de Barcelona per aquest delicte, el 22 de desembre de 1931 va ser condemnat a nou mesos de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Antonio Gosalbo Gasque (1905-?)

***

Carnet de la CNT

- Serafí Querol Reverter: El 13 de gener de 1913 neix a Alcanar (Montsià, Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Serafí Querol Reverter. Sos pares es deien Ramon Querol Queralt i Rosa Reverter Balada. Exiliat a França, durant l'Ocupació nazi participà en la Resistència integrant en el grup dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) «Koufra» (FTP Koufra), format per una trentena de homes, la majoria espanyols i dels quals 16 eren membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que actuà al departament d'Erau, participant en diversos combats, com ara l'atac a la caserna alemanya de Lodeva (Llenguadoc, Occitània). En 1956 era membre de la Federació Local de Briude (Alvèrnia, Occitània) de la CNT, de tendència «col·laboracionista». Sa companya fou Mercedes Bateller Monios. Serafí Querol Reverter va morir el 23 de març de 2008 al seu domicili de Biàrritz (Lapurdi, País Basc).

***

Joan Gil Balañà

- Joan Gil Balañà: El 13 de gener de 1914 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Gil Balañà. Sos pares es deien Joan Gil i Dolors Balañà. En la seva joventut milità en ateneus llibertaris i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sètfonts. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser incorporat a la 24 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a les tasques de fortificació de la «Línia Maginot», a la zona de Morhange (Lorena, França). Quan l'Ocupació va caure presoner dels nazis i internat a Colmar, al Frontstalag 140 de Belfort i a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 va ser deportat pels nazis al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on participà especialment en el kommando encarregat de la construcció de la cambra de gas del camp, i fou alliberat el 5 de maig de 1945 d'aquell camp. Retornà a França i treballà d'obrer impressor a París (França). Conegué sa companya, Claire Louise Grifé, amb qui tingué diversos infants. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i a finals dels anys setanta en va ser nomenat president. En el VII Congrés de la FEDIP, celebrat entre el 22 i el 24 de maig de 1981, va ser nomenat president del secretariat nacional d'aquesta organització. El 27 de desembre de 1988, com a president, signà, juntament amb Ramiro Santiesteban Castillo, secretari, i Jorge Semprún Maura, ministre de Cultura del Govern espanyol, l'acte de donació dels arxius de la FEDIP a l'Arxiu Històric Nacional espanyol. També col·laborà en la revista Hispania, òrgan de la FEDIP, i fou condecorat a França per les seves accions socials. El 4 de maig de 1990, com a president de la FEDIP, participà a Mauthausen en el 45 aniversari de l'alliberament del camp, moment en el qual no es trobà bé i va ser enviat d'urgències a París. Poc després, el 13 de juliol de 1990, Joan Gil Balañà va morir al seu domicili del VII Districte de París (França).

Joan Gil Balañà (1914-1990)

***

Necrològica de Fidel Gorrón Canoyra apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 2 de març de 1993

- Fidel Gorrón Canoyra: El 13 de gener de 1921 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Fidel Gorrón Canoira –el primer llinatge també citat Gorrión i el segon Canoira erròniament. Sos pares es deien Sotero Gorrón i Dionisia Canoyra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid i, amb Marciano Sigüenza Cama, de les Joventuts Llibertàries. A començament de 1960 creà a Madrid l'empresa de transports «Agencia Comercial Gorrón Canoyra», amb seu a la Puerta del Sol, a uns metres de l'edifici de la Direcció General de Seguretat (DGS). Aquesta empresa servi de tapadora a les activitats clandestines de la CNT, especialment pel que feia al transport de propaganda i de material. L'estiu d'aquell any, amb Ismael Rodríguez Ajax, marxà cap a França per a representar la CNT de l'Interior en el Congrés Intercontinental celebrat entre agost i setembre a Llemotges (Llemosí, Occitània). El setembre de 1960 va ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda del Comitè Nacional de la CNT. L'agost de 1961 fou un dels delegats de l'Interior al congrés de la CNT en l'Exili celebrat a Llemotges. En retornar l'octubre de 1961 de França, va ser detingut, juntament amb un desena d'altres militants, entre ells Ismael Rodríguez Ajax. Jutjat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) per «associació il·lícita i propaganda il·legal», va ser condemnat la tardor de 1967, amb Antonio Bermejo Perea i Eduardo Madrona Castaño, a sis anys de presó, 12 d'inhabilitació especial i 5.000 pessetes de multa. Un cop alliberat de la presó madrilenya de Carabanchel, on conegué el futur ministre d'Economia i Hisenda Miguel Boyer Salvador, en 1975 ser nomenat secretari del Comitè Regional del Centre de la CNT i en 1976 participà en el primer Ple Nacional de Regionals celebrat a Espanya per la CNT legalitzada. En aquests anys fou militant del Sindicat de la Construcció de la CNT. Entre el 21 i el 27 de novembre de 1977 participà en la «Semana Confederal Durruti» que se celebrà a Barcelona (Catalunya). El 2 de juliol de 1979 va fer un míting a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) amb Frederica Montseny Mañé. El 21 de novembre de 1979 va fer la conferència «CNT. Estrategia sindical i obrera, hoy» a Barcelona, en el marc del cicle de conferències del V Congrés Confederal de la CNT. Durant els anys vuitanta fou corresponsal a Espanya del setmanari anarcosindicalista Cenit i de Radio Libertaire, i participà en nombrosos mítings, tants a la Península com a França. Entre 1982 i 1985 col·laborà en la revista Mediterráneo. Entre 1984 i 1988 fou secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però dimití d'aquest càrrec després del XVIII Congrés de l'AIT (Congrés de Bordeus) per raons de salut i després que la seva gestió fos fortament criticada per alguns companys, allunyant-se des d'aquest moment de la militància activa. En 1985 publicà el fullet La Crisis del sindicalismo i el 15 i el 16 de novembre de 1986 llegí a Colònia (Rin del Nord-Westfàlia, República Federal d'Alemanya) la conferència AIT, la Internacional desconocida. Una aproximación a la historia de la AIT actual (1922-1986), que s'edità posteriorment. En 1989 el seu testimoni va ser recollit en la pel·lícula documental Un autre futur. L'Espagne en rouge et noir, de Richard Prost. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Adarga, Bulletin GRIFA, CNT, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Ideas-Orto, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Fidel Gorrón Canoyra va morir el 19 de febrer de 1993 a l'Hospital Clínic de Madrid (Espanya) i va ser incinerat.

***

Anna Pietroni s'encarregà de la publicació d'Umanità Nova

- Anna Pietroni: El 13 de gener de 1925 neix a Roma (Itàlia) la militant anarquista Anna Maria Pietroni. Filla d'una família llibertària, son pare fou un ferroviari d'Ancona company d'Errico Malatesta, que fou perseguit i que perdé la feina durant el feixisme; son germà Manlio, fou condemnat el 8 de gener de 1940 per anarquista a nou anys de presó per un Tribunal Especial. Anna va fer estudis literaris a l'institut i prengué part en la Resistència antifeixista com a missatgera dels maquis. Després d'un matrimoni que només durà dies, es casà de bell nou amb el partisà comunista Veraldo Rossi (Aldo Rossi) i amb qui tindrà dos fills. Després de la II Guerra Mundial, abandonà el Partit Comunista Italià (PCI) amb son company i tornà a les idees anarquistes, col·laborant durant molt de temps en el setmanari Umanità Nova. Entre 1963 i 1965, amb son company i altres membres del grup romà de la Garbatella, participà en la publicació del butlletí La Bussola. Arran de les polèmiques suscitades en el moviment anarquista internacional sobre la qüestió cubana i de la dimissió d'Armando Borghi en el Congrés de 1965, entrarà amb Aldo en la nova redacció d'Umanità Nova. En 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara. Després del sagnant atemptat de la Piazza Fontana del 12 de desembre de 1969 a Milà, participà en la contrainvestigació amb el Collettivo Politico Giuridico di Difesa, que contribuí a desemmascarar aquest muntatge policíac i col·laborà en la campanya de suport de l'anarquista Giovanni Marini, condemnat a nou anys de presó per defensar-se d'un atac armat d'un grup feixista on morí un dels agressors. La parella animà durant anys el grup romà de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i els càmpings anarquistes internacionals. Anna Pietroni i son company Aldo Rossi va morir la nit del 27 al 28 d'abril de 1974 en un accident de circulació a l'entrada de Roma (Itàlia) quan tornaven d'una reunió.

Continua...

---