Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 16 de març

Esdeveniments

Cartell del míting

- Míting contra l'expulsió de Kropotkin: El 16 de març de 1896 se celebra a la Sala Genti del XII Districte de París (França) un gran míting en protesta per l'expulsió del destacat intel·lectual anarquista Piotr Kropotkin. L'acte va ser organitzat per la Biblioteca Sociològica dels Treballadors Comunistes Llibertaris del XII Districte de París i va comptar amb els parlaments de Fortuné Henry, Sébastien Faure, Bernard Lazare i Joseph Tortelier, entre d'altres. A més del tema de l'expulsió de Kropotkin, es parlà de la situació internacional (Cuba, Espanya, Itàlia, Rússia, etc.), de la Comuna de París i de la decadència de la burgesia francesa d'aleshores. L'entrada costava 50 cèntims, destinat a sufragar el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux, i es recaptaren 65 francs i 65 cèntims nets.

***

Portada d'un exemplar de Zsherminal

- Surt Zsherminal: El 16 de març de 1900 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la publicació mensual Zsherminal (Germinal), òrgan de la joventut anarquista en llengua jiddish. Editat per Rudolf Rocker, després de Londres serà publicat pel mateix a Leeds, qui s’encarregarà, amb sa companya Milly Witkop, de la impressió per reduir despeses, fins a març de 1903. El periòdic reapareixerà el gener de 1905 i serà publicat fins a maig de 1909. Els temes que tractaven versaven sobre el moviment obrer jueu, els problemes de la immigració, textos anarquistes, la vida dels jueus a Gran Bretanya, etc.

***

Librado Rivera i Enrique Flores Magón a la redacció de Regeneració a Los Ángeles (Califòrnia, EUA)

- Publicació del manifest «Als anarquistes del món»: El 16 de març de 1918 en el periòdic Regeneración, editat a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), es publica el manifest «Als anarquistes del món i als treballadors en general», de Librado Rivera i de Ricardo Flores Magón. En aquest important manifest, s’afirma que la Revolució social s’acosta i que tots els anarquistes han de participar-hi amb totes les seves forces i possibilitats. Aquest text els ocasionarà detencions i condemnes: 20 anys de presó i una multa de 5.000 dòlares per Flores Magón i 15 anys i igual multa per Rivera, acusats de sabotejar l’esforç bèl·lic dels Estats Units, que aleshores participava en la Gran Guerra, i el seu «ideal democràtic». Per al periòdic va significar la desaparició definitiva, després de 12 èpoques distintes.

Regeneración, 262 (16 de març de 1918)

***

Portada del primer número d'Studi Sociali

- Surt Studi Sociali: El 16 de març de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) i a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicació anarquista malatestiana i antifeixista en llengua italiana Studi Sociali. Rivista bimensile di libero esame (Estudis Socials. Revista bimensual de lliure examen). La redacció la dirigia Luigi Fabbri, ajudat per Ugo Fedeli i Torquato Gobbi, des de Montevideo i l'administració i la publicació la portava Carlo fontana, en col·laboració amb l'editorial del periòdic La Protesta, a Buenos Aires. Hi van col·laborar Leonida Mastrodicasa, Camillo Berneri, Luce Fabbri (Lucia Ferrari), Luigi Battistelli, Virgilio Bottero, Emilio Frugoni, Domingo Rodriguez, Gaston Leval, Gianpiero Landi, Luigi Bertoni i Errico Malatesta, entre d'altres. A partir de 1932 la malaltia de Luigi Fabbri i la crisi econòmica d'aquells anys l'obligarà a interrompre nombroses vegades la publicació de la revista. En 1935, en morir aquest, l'edició serà continuada per sa filla Luce Fabbri fins al 1946. La «Biblioteca di Studi Sociali» publicà nombrosos llibres i fullets de diversos autors llibertaris. Una part de l'arxiu d'Studi Sociali es troba dipositat a la «Col·lecció Fabbri» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Escriptors –d'esquerra a dreta: Valois, Guignard, Léon Gerbe (amb llibres), Maurice Fombeure (militar), Poulaille, Autry i T. Rémy– a la porta de «Le Musée du Soir»

- Inauguració de «Le Musée du Soir»: El 16 de març de 1935 s’inaugura al carrer Fressard número 69 de París (França), per iniciativa de l’anarquista Henry Poulaille i del Cercle d’Escriptors Proletaris (Paul-Adolphe Loffler, René Bonnet, Ferdinand Teulé, Edouard Peisson i J. Romagne), «Le Musée du Soir». Més que una biblioteca de préstec –la mitjana de llibres deixats cada mes era de tres-cents–, és un lloc de trobada, una mena d’universitat popular, on els adherits –va arribar a tenir-ne uns cinc-cents–, la major part obrers i empleats, poden participar en conferències, exposicions, mítings i reunions organitzats amb escriptors llibertaris, entre altres intel·lectuals. A partir de 1936 el local va esdevenir petit i es va traslladar al número 15 del carrer Médéah. Malauradament «Le Musée du Soir» no sobreviurà gaire de temps després de la declaració de guerra i tancarà les portes en 1940.

***

Cartell de l'òpera

- Estrena de l'òpera «Sacco & Vanzetti»: El 16 de març de 2001 s'estrena mundialment, davant 2.400 assistents, a l'Opera Tampa de la ciutat de Tampa (Florida, EUA) l'òpera Sacco & Vanzetti, escrita i dirigida per Anton Coppola, sota la direcció musical de Matthew Lata al front de la The Florida Orchestra. L'òpera –de tres hores i mitja de durada, composta d'un pròleg i dos actes (14 escenes), i cantada en tres idiomes (anglès, italià i dialecte italià)– està basada en la música original que Anton Coppola va compondre per a una pel·lícula documental que son nebot Francis Ford Coppola tenia intenció de dirigir en 1995, però que finalment mai no es filmà. Anton Coppola, molt influït per les discussions que quan era petit escoltà als seus pares i amics sobre el cas dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, sempre havia desitjat compondre una obra sobre aquest tema que el va marcar tant a ell i a sa família i que va acabar en 1999 gràcies al suport de son nebot. Francis Ford Coppola supervisà la direcció artística de l'espectacle. L'obra també es pogué veure i escoltar els dies 17 i 18 de març. El fet que en aquesta obra intervinguin més de cent persones (dotzenes de cantants, cor gegant, músics, extres, personal de producció, etc.) i un gran muntatge escènic fa que sigui molt difícil de representar pel seu alt pressupost (700.000 dòlars). Aquesta òpera s'ha interpretat en diverses ocasions en versió reduïda. L'òpera de Coppola mostra la solidaritat de l'autor cap els dos obrers assassinats legalment per l'Estat nord-americà.

Naixements

Lucy Parsons fotografiada per T. Maub a Chicago

- Lucy Parsons: El 16 de març de 1853 neix a Waco (Texas, Mèxic; actual EUA) la propagandista anarquista Lucía Eldine González, més coneguda com Lucy Parsons o Lucy Ella Parsons. Era filla de Maria del Carmen, una mexicana, possiblement d'origen africà, i d'un indi creek, tal vegada anomenat John Waller. Als tres anys es quedà òrfena i un oncle matern la va criar en un ranxo texà, probablement com a esclava. Es va casar amb Albert Parsons, exsoldat confederat, esdevingut republicà radical cap el 1871. En 1874 s'instal·laren a Chicago i començaren a militar en el moviment obrer revolucionari. Albert va escriure articles sobre els sense sostre i els aturats en el periòdic The Socialist (1878), i participà en la fundació de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional de Treballadors). En 1884 Lucy col·laborà en el setmanari The Alarm. Albert Parsons es farà el defensor dels drets dels afroamericans víctimes del racisme i de la pobresa. En 1886 és acusat en el cas de la bomba de la plaça Haymarket i serà penjat juntament amb quatre companys anarquistes l'11 de novembre de 1887. Són els malauradament coneguts com a «Màrtirs de Chicago». Després d'aquesta tragèdia, Lucy escriurà una biografia del seu company, així com articles i pamflets en els periòdics anarquistes: Freedom (1890-1892), The Rebel (1895-1896), The Liberator (1905-1906), The Alarm (1915-1916). Hi va participar en el moviment revolucionari fins el final dels seus dies. Lucy Parsons va morir el 7 de març de 1942, en l'incendi de ca seva, a Chicago (Illinois, EUA).

Lucy Parsons (1853-1942)

***

Ernest Gégout (1872)

- Ernest Gégout: El 16 de març de 1854 neix a Vézelise (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Charles Joseph Ernest Gégout. Sos pares, propietaris pagesos, es deien François Joseph Gégout i Eugénie Can. Després de fer els estudis secundaris a l'institut de Nancy, quan tenia 16 anys s'allistà en els Caçadors d'Àfrica per a les guerres colonials. En acabar el conflicte retornà als seus estudis abans de fer el servei militar on fou titllat d'indisciplinat i rebel. Alumne d'oficial a Saumur, pel qual va ser batejat com Cadet, acabà la mili en les companyies disciplinàries algerianes. De tornada a França, gràcies a les seves relacions familiars, fou nomenat sotsprefecte de Falaise (Normandia), però va haver de renunciar després de rebutjar retre homenatge al bisbe i al diputat bonarpartista del districte durant una visita. Nomenat inspector de l'Assistència Pública després, haurà de dimitir per motius semblants. En aquesta època esdevingué socialista seguidor de Jules Guesde i col·laborà en Le Cri du Peuple, fundat per Jules Vallès en 1883. Cap al 1888 es decanta cap a l'anarquisme i el juny d'aquell any fundarà setmanari L'Attaque, que publicà 66 números fins el maig de 1890. El 28 d'abril de 1890 Gégout i Charles Malato foren condemnats per uns articles apareguts en L'Attaque a 15 mesos de presó, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Ambdós publicarien les experiències del tancament en l'obra Prison fin de siècle. Souvenirs de Pélagie (1891). En 1892, segons la policia, formà part, amb Jean Grave, Charles Malato i Émile Pouget, d'un grup creat per centralitzar les informacions sobre el moviment anarquista europeu, però sembla que aquesta oficina no va ser creada finalment. Entre 1895 i 1915 una nova sèrie de L'Attaque. Journal Indépendant fou publicada i on Gégout va ser el principal redactor, encara que ja no era un periòdic llibertari. A partir de l'agost de 1912 va col·laborar en la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, d'André Lorulot, i l'any següent en Populaire de l'Est. Al final de sa vida publicà articles locals a la revista Réveil Ouvrier, òrgan de la Unió dels Sindicats de Meurthe i Mosel·la. És autor de Jésus (1897) i Les parias. Vie anecdotique des enfants abandonnés, placés sous la tutelle de l'Assistance Publique (1898). Sempre rebutjà afiliar-se a un partit polític. Casat amb Louise Henriette Marguerite Garneur, de qui es va divorciar, es casà novament amb Marie Léonie Deraut. Ernest Gégout va morir el 2 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 3 de febrer– de 1936 al seu domicili del IV Districte de París (França) i fou incinerat.

Ernest Gégout (1854-1936)

***

Niccolò Converti

- Niccolò Converti: El 16 de març de 1858 neix a Roseto Capo Spulico (Calàbria, Itàlia) l'internacionalista i propagandista anarquista Niccolò Converti –també Nicolo Converti–, conegut com Dr. Converti. Sos pares, de família benestant, es deien Leonardo Converti i Elisabetta Aletta. Estudià medicina a la Universitat de Nàpols, d'on sortí diplomat en cirurgia. En els anys d'estudiant conegué Errico Malatesta. Després va entrar en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i fou nomenat secretari de la seva secció napolitana. En 1878 dirigí a Nàpols el periòdic Il Masaniello, on col·laboraren Tropea, Altieri i Tommaso Schettino, entre d'altres. Fugint de les persecucions de les autoritats, s'exilià a Marsella (Provença, Occitània). En 1881 va ser un dels principals atiadors dels disturbis a Marsella arran de la tornada de les tropes de Tunísia. Més tard retornà a Itàlia i en 1885 va ser el redactor i director del periòdic napolità Il Piccone. Bolletino settimanale del movimento sociale, amb el suport de Gaetano Combatti-Lentini i Pasquale Pensa. Arran de la condemna a 22 meses de presó pel Tribunal de Florència per un «delicte de premsa», abandonà Nàpols i des de Liorna embarcà cap a Bastia (Còrsega) i d'allà s'instal·là novament a Marsella, on canvià nombroses vegades de domicili ajudat per la «Cloche de Bois» –grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista «il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. A Marsella treballà com a dependent de l'apotecaria Romeo i a diverses impremtes com a tipògraf. En aquesta època tingué com a parella Marie Chantarella i la policia el qualificà de «anarquista força perillós». Amb Ugo Acquabona, va ser un dels principals redactors de la secció italiana del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste (1886) publicat a Marsella i també distribuït a Itàlia. El 7 de gener de 1887, amb Gaetano Grassi, embarcà a bord del vaixell «Lorraine» des de Marsella cap a Tunis (Tunísia), on va arribar tres dies després i va ser rebut per Darniche i Antonio Filangieri. A més de militar activament, treballà com a metge cirurgià a l'Hospital Colonial Italià de Tunis, sanatori que ajudà a crear. Conegut com «El Metge dels Pobres», ajudà els indigents tunisencs i fou considerat com un dels pares del moviment obrer tunisià. L'agost de 1887, amb Grassi i Girolamo Sudiero, va fer una crida a Niça per la reaparició del periòdic anarcocomunista Lo Schiavo, que finalment fou publicat el setembre i on figurà com a director. El març de 1887 fundà a Tunis el setmanari anarcocomunista L'Operaio. Organo degli anarchici di Tunisia e della Sicilia, primera publicació revolucionària tunisiana, la qual va dirigir i que tingué una gran durada temporal distribuïda en diferents èpoques. També fundà i dirigí el periòdic anarcosindicalista La Voce di Tunisi (1890) i La Protesta Umana. Rivista de Scienze Sociali (1896); a més col·laborà en La Vera Unione, La Voce dell'Operaio, In marcia, 1º Maggio, etc. En 1888 va ser condemnat a Tunis a 42 dies de presó i a 500 francs de multa per la publicació d'un manifest commemoratiu dels «Màrtirs de Chicago», pena que finalment va ser amnistiada. A ell se li deu la celebració a Tunísia de la primera Diada del Treball, l'1 de maig de 1890. Creà a Tunis un grup anarquista encarregat de facilitar la fugida i el sojorn d'anarquistes italians que havien aconseguit escapar de les diferents illes sicilianes on estaven confinats. El 18 de maig de 1899 va se interrogat per la policia i va admetre que havia rebut la visita d'Errico Malatesta i d'altres dos fugats italians (Vivoli i Epifani). Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries a Itàlia i en periòdics democràtics tunisencs (La Petite Tunisie, Le Courrier de Tunisie, etc.). Prengué la paraula en reunions polítiques i sindicals i en funerals civils de lliurepensadors. Durant els anys del feixisme italià continuà amb la lluita i publicà, amb Vincenzo Serio i Giulio Cesare Barresi, In Italia. La voce degli italiani liberi; formà part, amb Nino Casubolo, Gigi Damiani, Gino Bibbi, Loris Gallico i Barresi, de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Tunísia; a més de mantenir contactes amb destacats militants llibertaris, com ara Camillo Berneri –amb qui mantingué una polèmica sobre neomaltusianisme i anarquisme–, Max Netllau, Augustin Hamon, Ugo Fedeli i Gigi Damiani. És autor de Repubblica ed anarchia (1889), I fasci dei lavoratori di Sicilia (1893), Che cosa è il socialismo? (1900 i 1905) i també va escriure una mena d'autobiografia sota el títol Confessioni e battaglie. Niccolò Converti va morir el 13 de setembre de 1939 a Tunis (Tunísia) i fou enterrat al cementiri europeu de Bab el Khadra. En 1940 el seu amic Gigi Damiani publicà Attorno ad una vita. Niccolò Converti. Un carrer de Roseto Capo Spulico porta el seu nom.

***

Notícia de les classes de Raoul Odin a l'Escola del Propagandista Anarquista apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 9 d'octubre de 1925

- Raoul Odin: El 16 de març de 1874 neix al XI Districte de París (França) el pastor evangelista i després anarquista individualista, a més de poeta, dramaturg i cançonetista, Raoul Léon Alphonse. Sos pares, no casats, es deien Alphonse Michel Odin, òptic, i Marie Victorine Meillan, brodadors i modista a màquina de cosir, i el fill va ser legitimat amb el matrimoni de la parella el 6 d'abril de 1876 al XIX Districte de París. Seguí la professió de son pare i esdevingué un òptic força pròsper, arribant a tenir tres botigues a París en els anys posteriors a la Gran Guerra. Baptista, sembla que va fer de missioner d'aquesta confessió a Algèria durant tres anys. El 16 d'octubre de 1887 parlà en el gran míting d'indignació per protestar contra les condemnes a mort dels set anarquistes de Chicago celebra a la Sala Favié de París. El 9 de juliol de 1896 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Philippine Fanny Appy, amb qui tingué un fill, Ismaël. En aquesta època era pastor evangelista. En 1913 publicà articles en Revue Française d'Optique et de Lunetterie. Posteriorment col·laborà en la premsa anarquista i anarcoindividualista, com ara L'Ère Nouvelle (1901-1911), Pendant la mêlée (1915-1916), Par-delà la mêlée (1916-1918), L'Insurgé (1925-1926), L'En-Dehors (1922-1939) i L'Anarchie (1926-1929). També va col·laborar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure i fou autor de diversos fullets, com ara Les quatre géants (1919), Propos subversifs (1925), La rhétorique du peuple (1926) i L'amour, la femme et l'enfant (1927, que va ser traduït al castellà), entre d'altres. Atret per la poesia, publicà poemes a diverses publicacions periòdiques (Revue Littéraire et Artistique, Revue Mensuelle des Lettres Françaises, etc.). En 1922 dirigí la revista Mon Théâtre. El 12 de gener de 1925 participà en una conferència contradictòria, portat l'opinió llibertària, de l'abat Viollet sobre el matrimoni al Théâtre de la Fourmi de París. En 1925 mantingué un plet amb el Sindicat General d'Oculistes Francesos. Durant la tardor de 1925 va fer cursos de dicció i d'oratòria a l'Escola del Propagandista Anarquista i en aquesta època era membre del Comitè Antiparlamentari, del qual Benoît Perrier era el secretari; del grup de cançonetistes «La Chanson de Paris», per al qual feia lletres de cançons i fins i tot les interpretava, a més de fer actuacions humorístiques; de la Societat Literària «La Flamme», per a la qual també feia d'actor i va escriure peces teatrals (Amours de moines, L'ane et les deux voleurs, La belle Impéria, Une bonne à tout faire, Les colombes, La dernière étape, En marge, Entre deux cours, Le fils de Mariette, Le passé de l'autre, Réfractaire, Les sept péchés, etc.); i del «Club des Insurgés». En 1926 col·laborà en Le Libertaire. El 28 de febrer de 1926 va fer la conferència contradictòria «La femme et l'enfant» a la Maison des Syndiqués de París, organitzada per «L'Éveil des Jeunes Libertaires». El 21 de març de 1926 va fer una conferència sobre Gaston Couté a la Sala de les Joventuts Republicanes. Durant la primavera de 1926 defensà la seva concepció anarcoindividualista en una conferència de Madeleine Colomer i de Marguerite Guepet al «Club des Insurgés». El 7 d'agost de 1926 parlà, amb altres companys (Harold Bing, Boudoux, Cané, Fels, etc.), en un gran míting antimilitarista a la sala La Bellevilloise, organitzat per la Lliga Internacional de Refractaris a la Guerra. El 29 d'octubre de 1926 va fer a la Sala Émile-Zola de Lió (Forez, Arpitània) la conferència «Liberté ou autorité?», organitzada pel Comitè d'Acció Llibertària (CAL). El 7 de novembre de 1916 parlà, amb Elliane Larivière i Schneider, en una reunió propagandística en favor de la «Maison Internationale de la Pensée» a la Sala des Quakers de París. En 1926 anuncià en L'En-dehors la seva intenció d'instal·lar-se a la colònia anarquista de Mastatal (Puriscal, Sanjosé, Costa Rica), fundada per l'anarcoindividualista Charles Simoneau (Pedro Prat), que encara era poc més que un projecte. Després de vendre els seus béns, marxà cap a Costa Rica amb sa companya i arribà el 12 de gener de 1927 a Mastatal, on comprà una propietat de 100 hectàrees. Col·laborà en el periòdic dels colons anarquistes Le Semeur (1925-1928), editat per Miguel Palomares i Marius Theureau. En 1927 col·laborà en la revista de San José (Costa Rica) Repertorio Americano. Semanario de cultura hispánica. En aquests anys mantingué correspondència amb l'anarquista E. Armand i envià col·laboracions al periòdic L'En-dehors. Encoratjat per la vinguda de nous colons, proposà posar la terra a la seva disposició. Sis mesos després de la seva arribada havia perdut 30 quilos. En el número 112 de L'En-dehors anuncià el fracàs del seu projecte, esgotat per la rudesa de les condicions de vida. A San José muntà un basar i creà un magatzem de confecció per a sa companya. Marxà tot sol cap a Panamà, amb la intenció de sanejar els seus negocis. El gener de 1933 E. Armand li va proposar avançar-li les despeses de tornada cap a França, però declinà l'oferta. En 1935 col·laborà en la revista Iniciales. A Panamà fundà diversos comerços, tots, però, van fer fallida. Raoul Odin va morir en la misèria, sembla que cap el 1941, a Panamà. Malcolm Menzies va publicar en 2009 la novel·la històrica Mastatal on s'explica la seva etapa americana.

***

Charles Reinert (1912)

- Charles Reinert: El 16 de març de 1874 neix a Vitry-le-François (Xampanya-Ardenes, França) l'anarcoindividualista Charles Reinert. Sos pares es deien André Reinert i Arséline Augustine Lignot. Es guanyava la vida com a obrer a foneries i com a fuster i tenia el braç esquerre inútil. El 8 de juny de 1896 es casà amb Lucie Eugénie Chenut. Anarquista individualista seguidor de Lev Tolstoi i antimilitarista, en 1906 començà a col·laborar en L'Anarchie, on defensà que aquest periòdic no havia de ser només un òrgan de discussió entre els anarquistes convençuts sinó que havia d'estar obert a tothom i ser un instrument d'educació dels obrers que encara no s'havien acostat al moviment llibertari. També criticà els conferenciants que es desplaçaven arreu de França, i especialment Maurice Vandamme (Mauricius) que s'enfrontava amb auditoris no totalment anarquistes atacant frontalment els prejudicis religiosos. En 1907, des de Bar-le-Duc (Lorena, França) on vivia, col·laborà en el periòdic La Cravache. En 1908 deixà Bar-le-Duc i s'instal·là a Nancy (Lorena, França), on freqüentà els quatre germans Bill, tots anarquistes individualistes, vegetarians i antialcohòlics i tots fusters de professió. Una temporada visqué a Liverdun (Lorena, França), on, segon la policia, albergà el juliol de 1911 Édouard Carouy, membre de la «Banda Bonnot». Amb els germans Bill elaborà una falsa quartada per a exculpar Eugène Diudonné, amic comú, acusant d'assassinat en el procés seguit contra la «Banda Bonnot». Ell i sa companya, Lucie Chenut, afirmaren haver estat amb Dieudonné a Nancy el 21 de desembre de 1911 a l'hora precisa de l'assalt d'Ernest Caby, recaptador de la «Société Générale», i d'Alfred Peemans, el seu guardaespatlles. Una jove modista, Joséphine Bellot, que freqüentava els Reinert i els germans Bill, el va denunciar a la policia i l'1 de maig de 1912 la parella va ser detinguda al seu domicili (número 16 de l'impàs de la Madeleine) de Nancy i empresonada a París (França), recloent sos dos infants a l'Hospici Saint-Stanislas de Nancy. Tot enfurismat, Charles Bill, el més jove dels germans, per venjar sos amics, assassinà tres dies després el fuster Charles-Auguste Blanchet, amic de la jove modista. Acusat per Joséphine Bellot d'haver inventat una coartada i d'haver donat refugi als membres de la «Banda Bonnot», va ser jutjat per l'Audiència del Sena i el 28 de febrer de 1913 condemnat a un any de presó per «encobriment de criminals»; sa companya Lucie Chenut, alliberada l'agost de 1912, va ser absolta. En 1926 col·laborà en L'Idée Libre. Posteriorment s'establí a Domont (Illa de França, França). Charles Reinert va morir el 23 de gener de 1949 al XV Districte de París (França).

***

Sortida dels treballadors de l'Arsenal de Tolon

- Antoine Bertrand: El 16 de març de 1877 neix a Còrsega el militant anarquista Antoine Bertrand. Obrer a l’Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de guerra– de Toló (Provença, Occitània), un lloc amb molta història sindicalista, membre de l’Associació Internacional Antimilitarista, i del grup anarquista «La Joventut Lliure». Militant sindicalista i del Comitè de Defensa Social, va ser fitxat amb Carnet B, en 1916, després de descobrir propaganda antimilitarista en el local del grup anarquista, fet que va implicar ser acomiadat de l’Arsenal i mobilitzat. Readmès després de la guerra, va continuar amb la seva tasca anarcosindicalista, criticant tant reformistes com comunistes. En 1919, va participar en el comitè per l’amnistia dels amotinats del Mar Negre i un any més tard, arran d'una vaga, fou de bell nou engegat de la feina, a la qual no tornarà fins a l'amnistia de 1925. Més tard es lligarà al grup anarquista «Sébastien Faure», successor de «La Jeneusse Libre». Antoine Bertrand va morir el 12 de juny de 1964.

***

Notícia sobre la detenció de Georges Reimeringer apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 10 de juny de 1920

- Georges Reimeringer: El 16 de març –algunes fonts citen erròniament el 18 de març– de 1886 neix al X Districte de París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Georges Eugène Reimeringer. Sos pares es deien François Joseph Reimeringer, mecànic, i Virginie Adolphine Besse. Ajustador mecànic de professió, visqué a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) i milità en activament en les vagues del sector metal·lúrgic. El 8 de febrer de 1916 es casà al XVIII Districte de París amb Marie Loouse Robert. En aquesta època treballava de mecànic i vivia al número 10 del carrer Saules de París. L'octubre de 1919 era membre, amb altres companys (Julia Bertrand, Bidault, Caillaux, Chenet, Content, Haussard, Hutin, Le Meilleur, Mariette, Rhillon, Rimbault, Sirolle, Sauron, etc.), del Buró de Propaganda Antiparlamentària. En 1919 va ser nomenat tresorer de la Federació Anarquista (FA) de París. Entre 1919 i 1922 col·laborà en Le Libertaire. Molt amic de l'anarquista Pierre Le Meillour, participà sobretot en la lluita sindicalista. El 9 de juny de 1920 va ser detingut amb altres companys (Couturier, Kreutz, Lévêque i Mathieu) per manifestar-se a favor de l'anarquista Émile Cottin, aleshores empresonat per l'atemptat contra el president de Consell de Ministres frances Georges Clemenceau del 19 de febrer de 1919. Acusat d'haver estat amb Kreutz l'autor d'un cartell de suport a Cottin i als mariners amotinats al Mar Negre, va ser condemnat a un any de presó per «incitació al crim, al pillatge i a la desobediència»; els altres sis militants detinguts alhora van ser condemnats a penes entre quatre i sis mesos de presó. En aquesta època treballava en una fàbrica de magnetos a Saint-Ouen (Illa de França, França). El 19 de febrer de 1921 prengué la paraula en un gran míting organitzat pel Grup Anarquista dels XVII i XVIII Districtes de París, celebrat a la Sala Garrigues de París, on es parlà de la situació actual, de la revolució, de la dictadura i de l'amnistia. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 va ser delegat per la Unió Anarquista (UA) al III Congrés d'aquesta organització celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França), però en la segona jornada abandonà la sala amb Le Meilleur en senyal de protesta. En les eleccions legislatives de 1924 figurà com a candidat de la llista llibertària, amb Le Meilleur i altres companys, per al departament de Sena i Oise. En aquesta època treballava de matricer a Carrière-sur-Seine (Illa de França, França). El maig de 1924, en substitució de Séverin Férandel, s'encarregà de l'administració de La Revue Anarchiste. En 1935 vivia a la zona d'Houilles (Illa de França, França) i era secretari de la secció d'Houilles-Carrières-Motesson de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), a més de militar en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1939 vivia a la carretera entre Argenteuil i Carrières-sur-Seine i treballava a l'empresa «Bardet» de París. Georges Reimeringer va morir el 22 d'octubre de 1977 a Montfort-l'Amaury (Illa de França, França).

***

Necrològica de Francesc Nolla Teigell apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de gener de 1976

- Francesc Nolla Teigell: El 16 de març de 1897 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Nolla Teigell. Sos pares es deien Josep Nolla i Dolors Teigell. Exiliat, milità en la Federació Local de Castèlgelós de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Josepa Vilella. Francesc Nolla Teigell va morir el 13 d'octubre de 1975 a l'Hospital de Castèlgelós (Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de José Vilas Camarasa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 31 d'octubre de 1989

- José Vilas Camarasa: El 16 de març de 1900 neix a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Vilas Camarasa. Sos pares es deien Juan Antonio Vilas i María Camarasa. Durant els anys de la guerra civil fou regidor municipal per la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ossó de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). El novembre de 1937 va ser nomenat president e la CNT. Lluità als fronts i treballà en la Col·lectivitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'establí a Souppes-sur-Loing (Illa de França, França), on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Pilar Moret. José Vilas Camarasa va morir l'1 d'octubre de 1989 al seu domicili de Les Varennes de Souppes-sur-Loing (Illa de França, França) a conseqüència d'un atac cardíac.

***

Proudhon Carbó Garriga

- Proudhon Carbó Garriga: El 16 de març de 1904 neix a La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà, Catalunya) el militant anarquista Proudhon Amor Progrés Carbó i Garriga. Nascut en una família de tradició anarquista, sos pares foren Eusebi Carbó Carbó i Lluïsa Garriga Morquecho, i son padrí Joaquim Garriga Pons, tots militants llibertaris. En 1905 son pare abandonà sa companya, a la qual s'havia unit lliurement, i son fill. A ca seva, entre 1903 i 1909, s'instal·là una Escola Moderna promoguda pel seu avi Joaquim. El novembre de 1917 sa família s'instal·là a Tànger, on restaren fins al final de la guerra del Marroc. Sa mare treballà de modista i ell estudià el batxillerat a l'escola Aliança Israelita Universal, patrocinada pe la comunitat sefardita francesa, alhora que aprenia cinc llengües. En 1922 va viatjar a França i després treballà a com a traductor a les oficines de la Companyia Franco-Espanyola del Ferrocarril de Tànger-Fes a Larraix i a Ksar El Kébir. En 1925 es traslladà a Guinea Equatorial enviat per una companyia constructora colonial, on intentà organitzar la població negra contra la classe blanca explotadora, però en 1930 fou desterrat pel governador general. Després de sis mesos a la Península, on es respirava l'ambient prerepublicà, tornà a l'antiga feina ferroviària a Ksar El Kébir i després a Meknès, on amb el comandant Dumont (Legió d'Honor) intentà aixecar els magribins contra el colonialisme francès. Quan l'aixecament militar feixista de 1936 salvà la vida en trobar-se al Marroc francès, però sa mare fou detinguda el mateix 17 de juliol pels militars rebels i morí a causa de les tortures en negar-se a lliurar son fill. Proudhon aconseguí arribar a Catalunya via França. Fou en aquesta època que conegué son pare i sa futura companya, Carme Darnaculleta Graupera, de La Bisbal. D'antuvi, per mor dels seus coneixements d'idiomes, s'integrà en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i després s'enrolà com a voluntari al Batalló de Metralladores C del X Cos de l'Exèrcit. A finals de 1938, quan feia de comissari polític d'un batalló, fou nomenat jutge assessor comissari del X Cos de l'Exèrcit, que abandonà tan bon punt pogué, per tornar al seu càrrec de comissari. En febrer de 1939, quan feia de comissari i de cap polític de la Seu d'Urgell i de Puigcerdà, aconseguir passar a França. Pogué lliurar-se dels camps de concentració gràcies al seus contactes amb policies i periodistes francesos, i a París treballà amb Frederica Montseny i Marià Vázquez en una oficina clandestina dedicada a ajudar els presoners d'aquests camps. Quan començà la II Guerra Mundial creuà l'Atlàntic –a bord del vaixell «De la Salle» nasqué sa filla gran Margarida– i el desembre de 1939 arribà a Ciudad Trujillo (República Dominicana), on van fracassar amb dues parelles més en l'explotació d'una granja agrícola a prop de la frontera amb Haití. A San Juan de Managua viurà amb Llibertat Ródenas, Josep Viadiu i altres companys anarquistes. Amb l'ajuda de John Dos Passos i Fabio Fiallo, va poder abandonar la República Dominicana i, després de passar per Cuba, on fou detingut a l'Havana acusat de «propaganda nazi» per portar un llibre de Fiallo en contra de l'ocupació nord-americana de Santo Domingo, el novembre de 1941 arribarà a Veracruz (Mèxic). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic va realitzar diverses feines i en 1943 nasqué son segon fill, Ulisses. A partir de 1948 treballarà com a encarregat de l'empresa de les populars begudes «Sidrals Mundet» del català Artur Mundet i Carbó i mantindrà la militància sobretot col·laborant en la premsa anarquista. Mantingué una estreta amistat amb la parella anarquista Senya Fléchine i Mollie Steimer. En 1985 Proudhon i Carme visitaren La Bisbal, fet que l'animà a escriure les seves memòries, Yanga Sácriba. Autobiografía de un libertario, que publicà en 1991. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Adunata dei Refrattari, Espoir, Rebelión, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc.; però també en rotatius «burgesos», com ara Aspectos, El Día o Excelsior. Proudhon Carbó Garriga va morir el 22 de juny de 1996 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1997 es publicà La lámpara de bronce, un recull de contes àrabs transcrits per Proudhon, recollits a places i carrers de Tànger, mentre estudiava el batxillerat. A La Bisbal d'Empordà un carrer porta el seu nom.

Proudhon Carbó Garriga (1904-1996)

Lluís Maruny Curto: «Proudhon Carbó i família», en Revista de Girona, 247 (març - abril 2008). pp. 36-41

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 15 de març

Esdeveniments

Capçalera de L'Insurgé

- Surt L'Insurgé: El 15 de març de 1885 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del setmanari L'Insurgé. A partir del número 6, d'abril de 1885, portarà el subtítol «Òrgan Comunista-Anarquista». El redactor en cap va ser Pierre Lucien Pemjean i l'editor responsable Égide Govaerts. Els articles no portaven signatura. El periòdic estava il·lustrat amb petits dibuixos. En sortiren 9 números, l'últim del 10 al 17 de maig de 1885. Nombroses publicacions franceses i belgues posteriors portaren la mateixa capçalera.

***

Portada del primer número de Mother Earth

- Surt Mother Earth: Pel març de 1906 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista mensual Mother Earth. Fundada per l'activista anarcofeminista Emma Goldman, va ser editada per Alexander Berkman. Els articles es centraven en aspectes socials (drets de la dona, control de la natalitat, anarcofeminisme, sindicalisme, etc.) polítics (llibertats cíviques, justícia social i econòmica, anarquisme, etc.), culturals (literatura, poesia, narrativa, assaigs, etc.) i històrics (Gran Guerra, Revolució russa, etc.) sempre des de la perspectiva llibertària. La tirada inicial va ser de 3.000 exemplars, però anys després va triplicar l'edició. Entre els seus col·laboradors podem destacar Leonard D. Abbott, Margaret Caroline Anderson, Max Baginski, Alexander Berkman, Maxwell Bodenheim, Bayard Boyesen, Georg Brandes, Louise Bryant, Voltairine de Cleyre, John R. Coryell, Julia May Courtney, Padraic Colum, Floyd Dell, Mabel Dodge, Will Durant, Francesc Ferrer Guàrdia, Ricardo Flores Magón, William Z. Foster, Emma Goldman, Maksim Gor'kij (traduït per Alice Stone Blackwell i S. Persky), Margaret Grant, Martha Gruening, Bolton Hall, Sadakichi Hartmann, Hippolyte Havel, Ben Hecht, Robert Henri, C. L. R. James, Harry Kelly, Harry Kemp, Peter Kropotkin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Eugene O'Neill, Robert Allerton Parker, Charles Robert Plunkett, Élisée Reclus, Ben Reitman, Lola Ridge, Rudolf Rocker, Morris Rosenfeld, Margaret Sanger, Theodore Schroeder, Lev Tolstoi, Ross Winn, Adolf Wolff i Charles Erskine Scott Wood, entre d'altres. Entre els artistes que van il·lustrar la revista tenim Jules-Félix Grandjouan, Manuel Komroff, Robert Minor, Man Ray, Adolf Wolff, etc. El segrest regular d'alguns números publicats, l'empresonament de Goldman i d'altres membres de la redacció, així com les permanents amenaces de deportació van ser els recursos que l'Estat va emprar contra la revista. L'últim número apareixerà l'agost de 1917, quan va ser prohibida per la censura en temps de guerra que va acusar la revista de desobeir les lleis governamentals sobre reclutament i registre militar i de mostrar-se obertament en contra de l'entrada dels EUA en la Primera Guerra Mundial. Com que tot l'arxiu de Mother Earth va ser confiscat, els 8.000 subscriptors que figuraven a les llistes de la revista van ser investigats en 1918 per les autoritats federals nord-americanes per «deslleialtat». Goldman i Berkman van ser declarats culpables de violar l'Acta d'Espionatge i posteriorment deportats.

***

Portada del primer número d'Un Enemic del Poble (Biblioteca de Catalunya)

- Surt Un Enemic del Poble: Pel març de 1917 –«III de l'Era del Crim», en referència a la Gran Guerra– surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista, pacifista i d'avantguarda estètica Un Enemic del Poble. Full de subversió espiritual. La redacció la portaven l'escriptor Joan Salvat-Papasseit –creador del projecte i redactor en cap–, Josep M. de Sucre, Emili Eroles i Joaquim Torres i García. Salvat-Papasseit va començar a publicar aquesta revista quan va entrar a treballar a les Galeries Laietanes, el 1917. L'autor li posa el nom de la coneguda obra d'Henrik Ibsen –al·legat a favor de l'individu enfront de la majoria. A les seves eclèctiques pàgines trobem articles referents al pacifisme –posició totalment contrària a la Guerra Europea–, al progressisme social, a l'avanguardisme estètic i el Noucentisme. La revista va ser portaveu d'un pensament renovador i amb inquietuds cíviques, en la línia de l'anarquisme de Salvat-Papasseit –anarquisme de referents literaris com els de Friedrich Nietzsche, però també amb citacions de Maksim Gorki, de Karl Liebknecht, de Romain Rolland, de Piotr Kropotkin– lligat amb un cert tarannà cristià tolstoià i adoptant els plantejaments individualistes de Max Stirner, i, en el fons, participant del regeneracionisme de l'època. Hi van col·laborar Dídac Ruiz, J. M. López-Picó, Àngel Samblancat, Alfons Maseras, Joaquim Folguera, Ramón Gómez de la Serna, J. Millàs Raurell, Valentín de Pedro, Rafael Barradas, Joan Pérez-Jorba, Josep Carbonell, Eugeni D'Ors, Jaume Brossa, Francesc Pujols i els dibuixants Rafael Benet, Domènec Carles, Torres-García, Josep Obiols, Joaquim Sunyer, Francesc Elias, Cels Lagar, Pere Prat, Rafael Barradas i Xavier Nogués. També recollí traduccions d'escriptors francesos com Paul Dermée, Max Jacob o I. Greiner. En el número 8 (novembre de 1917), Joaquim Torres i García publicà l'influent «Art-Evolució (A manera de manifest)» –declaració artística que propugnava, per obra de la concordança entre l'art i la vida, la diversitat de l'expressió plàstica segons el moment, alhora que reivindicava que hom no ha de pertànyer a cap escola i anar contra totes, tot sota la divisa de l'individualisme, el «presentisme» (viure el present) i l'internacionalisme. En la publicació trobem no solament els escrits teòrics de Salvat-Papasseit (com és ara el nietzschià «Sóc jo que parlo als joves») sinó també els primers poemes avantguardistes («Columna vertebral. Sageta de Foc» i «54045»). En sortiren 18 números, l'últim el maig de 1919. En 1976 i en 1994 es publicaren edicions facsímils.

***

Capçalera del primer númer de Les Glaneurs

- Surt Les Glaneurs: Pel març de 1917 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic Les Glaneurs. Recueil écleptique mensuel (Els Espigoladors. Recull eclèctic mensual). Publicat per Albin Cantone (Albin) durant la Gran Guerra, patirà nombrosos atacs de la censura. L'administració i la gerencia la portà Virginie Blanchard. Hi van col·laborar Hervé Coatmeur, Ernest Dalget, Charles Delescluze, Jean-Louis Delvy, Jean Grave, Jean Jaurès, Henry La Bonne, Pierre Larivière, Karl Liebknecht, André Lorulot, Georges Manova, Jean Morr, Eugène Petit-Strix, Han Ryner, José Sarra i Henri Zisly, entre d'altres. Publicà almenys un fulletó, L'Abrutisme, de Jean Morr. En sortiren 19 números, l'últim el setembre de 1918.

***

Capçalera de La Mêlée

- Surt La Mêlée: El 15 de març de 1918 surt a Déols (Centre, França) el primer número del bimensual La Mêlée. Libertaire, Individualiste, Éclectique. En seran responsables de la publicació Pierre Chardon, Marcel Sauvage i Alfred Duchesnay. A partir del número 32, del 15 de setembre de 1919, s'editarà a París. En van publicar 39 números, l'últim el de febrer de 1920. Nombrosos números van ser censurats per les autoritats. Entre els seus col·laboradors tenim Richard Aldington, Amare, Appenzeller, Théo Argence, Pierre Besnard, Léon Bombary, Léon Bongard, Henri Bramer, A. Brignon, G. Butaud, A. Caifano, P. Calmettes, L. Casselle, Chapoton, Pierre Chardon, Christian, Victor Coissac, Julien Content, J. L. Delvy, René Edme, Florent Fels, Marc Freeman, Froment, Genold, Gerhard, René de Goumont, Alzir Hella, José Ingenieros, Dr. Elle Kay, Henry La Bonne, G. de Lacaze-Duthiers, Gaston Lehaye, André Lorulot, Alice Manhofer, Alfred-Louis Manoury, Georges Marcine, J. Martínez-Ruíz, Mauricius, E. Montigny, Moreau-Richard, René Morley, Max Nettlau, Julien Nicolet, Émile Pamprilla, Julio Pereyra, Pierrot, Dr. A. Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, L. Rigaud, Joseph Riviere, Auguste Robert, Walter Ruiz, Han Ryner, Marcel Sauvage, E. Soullier, Hermann Sterne, José Tato Lorenzo, B. Tokine, Anne Veronique, Maurice Wullens, H. Zisly, etc. El periòdic va editar almenys un fulletó –Domela Nieuwnhuis, sa vie, son œuvre, d'André Lorulot– i diverses obres per lliuraments d'autors com Émile Armand, Pierre Chardon, Han Ryner o Tucker. Aquest periòdic era continuació de Pendant la mêlée. Acrate, Libertaire, Individualiste, publicat a Orleans entre 1915 i 1916, i de Par delà la mêlée, publicat a Orleans per Armand i Chardon entre 1916 i 1918; dues publicacions llibertàries editades en plena Gran Guerra amb les dificultats que això implicava.

***

Capçalera de La Jeunesse Anarchiste

- Surt La Jeunesse Anarchiste: El 15 de març de 1921 surt a Bagnolet (Illa de França, França) el primer número del mensual La Jeunesse Anarchiste. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes. A partir del número 3 s'imprimirà a París i a partir del 7 portarà el subtítol «Organe de la Fédération des Jeunesses Comunistes Anarchistes». Els responsables de la redacció en seran André Leroy, G. Bovet, René Barril i Vaillant, i els gerents G. Bouvet, G. Baril, E. Mouche i Braye. Entre els col·laboradors podem citar Bouvet, Maurice Chambelland, Jean Charles, Chretien, R. Courtois, P. Doleon, Albert Ducharme, Paul d'Erio, Maurice Fister, Henri Gilbeaux, Paul Girard, Lucien Gresinski, Fernand Jodogne, Louis Lecoin, Fernand Lenoir, André Leroy, Louis Loreal, Marcel Levy, Naroy, Pierre Perrin (Pierre Odéon), R. Philippon, Han Ryner, Teachon, Vaillant, L. Viriat, A. Yorel i Lucien Wastiaux, entre d'altres. El periòdic publicarà 12 números, l'últim el del 15 de març – 15 d'abril de 1922. Un periòdic que portarà el mateix títol s'imprimirà entre 1946 i 1947.

***

Portada del primer número de Die Internationale

- Surt Die Internationale: Pel març de 1924 surt a Berlín (Alemanya) el primer número de la revista Die Internationale. Organ der Internationalen Arbeiter-Assoziation. Aquesta publicació, òrgan de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT), de caire antiautoritària i creada a Berlín el desembre de 1922, tingué com a principal redactor August Souchy. Hi van col·laborar, entre d'altres, Pierre Besnard, Max Nettlau, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Alexandre Schapiro i Agnes Smedley. Predominaren els articles d'anàlisi sobre els esdeveniments polítics mundials i sobre teoria anarquista i anarcosindicalista. Aquesta revista, que tingué un prestigi internacional, es publicà fins al 1926. Entre 1927 i 1935 la capçalera es reprengué com a òrgan de l'anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD), amb el subtítol «Zeitschrift für die revolutionäre Arbeiterbewegung, Gesellschaftskritik und sozialistischen Neuaufbau» (Revista del moviment obrer revolucionari, la crítica social i la reconstrucció socialista), i amb Helmut Rüdiger com a principal redactor. En 1979 l'editorial berlinesa Topos publicà una edició facsímil de la primera època (1924-1926). Posteriorment la FAUD ha editat facsimilarment la col·lecció completa (1924-1935) en format electrònic (CD-Rom).

***

Capçalera de Plus Loin

- Surt Plus Loin: El 15 de març de 1925 surt a París (França) el primer número de la revista Plus Loin. Revue mensuelle. L'administració i la gerència n'estava en mans de Charles Desplanques i de L. Haussard. La direcció de la redacció la portava el Dr. Marc Pierrot. En va treure 169 números, l'últim el de juliol-setembre de 1939, coincidint amb la declaració de guerra. Entre els seus col·laboradors podem citar Cl Alexandre, H. Astier, Ch. Benoit, Auguste Bertrand, Pierre Besnard, G. Bastien, Christian Cornelissen, A. Daude-Bancel, Charles Desplanques, Georges Durupt, Octave Fillonneau, Gustave Franssen, Paul Gille, Jean Gabriel Goujon, Jacques Grandjouan, A. Hamon, L. Haussard, Maria Goldsmith, Ishikawa, Alice Jouenne, F. Jourdain, J. Langevin, M. Lansac, Dr. Lebourg, Le Goff, Dr. David Mikol, Charles Malato, Paul Martin, Jules Moineau, Mourometz, H. Neuville, Dre. Madelaine Pelletier, Dr. Marc Pierrot, G. Pernet, Paul Reclus, Jacques Reclus, Pierre Richard, Léon Rollin, A. Sadier, J. Sautarel, J. Savignac, Jules Scarceriaux, Solovine, V. Spielmann, J. Vinchon, Dr. Jean Wintsch, entre d'altres. La revista era força teòrica i sovint els textos eren d'un nivell molt alt.

***

Portada d'Elevación

- Surt Elevación: Pel març de 1929 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista anarquista Elevación. Publicación ecléctica mensual. De caire cultural, estava dedicada a l'art, la ciència, la literatura i la sociologia. El seu editor fou Juan Raggio. Hi trobem articles de Camillo Berneri, Benjamin Casseres, Paul Colin, Junio Gara, P. Lariviere, Luís Masciotti, Michael Sadler, Herbert Spencer, entre d'altres. Aquesta publicació estava molt lligada a les editorials anarquistes Argonauta i Atlas –Juan Raggio era l'administrador d'aquesta editorial anarcoindividualista–, i en les seves pàgines es reprodueixen els catàlegs i els anuncis d'aquestes editorials. L'últim número conegut és el 3-4, publicat el desembre de 1929.

***

Portada de l'últim número de La Grande Réforme

- Surt La Grande Réforme: Pel març de 1946 surt a Lisieux (Baixa Normandia, França) el primer número del periòdic La Grande Réforme. Bulletin privé du Groupe des «Amis d'Eugène Humbert». Òrgan de la Lliga de la Regeneració Humana (LRH), era la continuació de la primera època del periòdic del mateix títol publicat per Eugène Humbert a París (França) entre 1931 i 1939. Editat per la seva companya Henriette Jeanne Rigaudin (Jeanne Humbert), Henri Brisemur en fou el gerent. Trobem articles d'Aimé Bailly, Gaston Criel, Achille Daude-Bancel, Jane Benizot, Manuel Devaldes, Gabriel Giroud, Robert Grosclaude, Jeanne Humbert, Abel Lahille, G. Marchioni, Jean Marestan, Pierre Marie, Raoul Nejan, Simon Obispo, Jacques Prévert, Paul Reboux, Paul Robin, Nelly Roussel, P. Vaast, etc. En sortiren 32 números, l'últim el març de 1949 i es deixà de publicar per manca de mitjans econòmics. Es finançava de la venda de preservatius. Els arxius de la publicació i els d'Eugène i de Jeanne Humbert es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

 ***

- Surt Noir et Rouge: Pel març de 1956 surt a París (França) el primer número de la revista Noir et Rouge. Cahiers d'Études édités par les Groupes Anarchistes d'Action Révolutionnaire (GAAR), sorgida de l'escissió de la Federació Anarquista (FA) el desembre de 1953, i després de la Federació Comunista Llibertària  (FCL) el gener 1956. Els responsables «legals» de la revista seran Christian Lagant i, a partir de desembre de 1967, Pascale Claris. En sortiran 46 números fins a juny de 1970. Portarà altres dos subtítols: «Cahiers d'Études Anarchistes Communistes» i «Cahiers d'Études Anarchistes». En foren redactors Y. F. Antochko, Octavio Alberoloa, Evert Arvidsson, Giovanni Baldelli, Guy Bourgeois, Daniel Cohn-Bendit, Monique Blanc, Delouvrier, Jean-Pierre Duteuil, Daniel Guerin, Jivko Kolev, M. Korn, Ivo Kristov, Christian Lagant, Gaston Leval, Claude Martin, Frank Mintz, Théo Mitev, Josep Peirats, Jean-Pierre Poli, J. Presly, Paul Rolland, Sabadell, Schumack, Paul Talet, P. C. Vidal, Walter, Georges Yvetot, Paul Zorkine, entre molts altres. Del primer número es van editar en multicopista 50 exemplars i de l'últim 3.500 en impremta. També van editar uns fullets de temàtica diversa, però sobretot sobre la Revolució espanyola del 1936. Aquesta revista tindrà molta influència en les joves generacions situacionistes i de Maig del 68. En 1972 el «Groupe Noir et Rouge» va publicar un volum titulat Autogestion, État, Révolution. El desembre de 1982 es va editar, per iniciativa de les Editions Acratie i dels Cahiers Spartacus, una antologia dels articles publicats en la revista.

***

Capçalera de L'Agitazione del Sud

- Surt L'Agitazione del Sud: Pel març de 1957 surt a Palerm (Sicília, Itàlia) el primer número del mensual anarquista L'Agitazione del Sud. El periòdic sortirà fins a l'octubre de 1971, amb dues interrupcions, de juny a desembre de 1958, i de març de 1969 a maig de 1971. Dirigit per Alfonso Failla, en tindrà com a col·laboradors Gianni Diecidue, Carmelo Viola, Placido La Torre, Gianni Viola, Vincenzo di Maria, Danilo Dolci, entre d'altres.

***

Cartell de l'acte

- Acte solidari amb Hongria: El 15 de març de 1957 se celebra, a la sala Wagram de París (França), sota el títol «Debout pour la Hongrie indomptée» (Dempeus per l'Hongria indomable), un gran míting en suport de la Revolució hongaresa d'octubre i novembre de 1956 i contra la repressió del poble d'Hongria a mans de les autoritats comunistes i de l'exèrcit soviètic. Aquest acte, que coincidí amb l'aniversari de la insurrecció popular hongaresa del 15 de març de 1848, esclafada per l'exèrcit tsarista, va ser organitzat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i hi van intervenir Adrien Lavergne, de la Federació de l'Educació Nacional, que actuà com a president; l'escriptor Albert Camus; l'anarcosindicalista Nicolas Ivanovitx Lazarévitch; Jacques van Broekhuizen, per la Comunitat d'Educació Europea; György Szabó, del Comitè Revolucionari de Győr (important ciutat hongaresa); i Balázs Nagy, del Cercle Petőfi de Budapest.

***

Portada i contraportada del número 17 d'Anarchy dissenyada per Rufus Segar

- Surt Anarchy: Pel març de 1961 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la revista mensual Anarchy. A Journal of Anarchist Ideas. Publicació de teoria i de reflexions anarquistes editada per Freedom Press, sota la direcció de Colin Ward. Entre els seus col·laboradors podem destacar Paul Goodman, Nicolas Walter, Albert Meltzar, Colin Ward, Alex Comfort, Jock Young, Herbert Read, Wynford Hics, Lauren S. Otter, Theodore Roszack, Noam Chomsky, Paul Foot, Dora Russell, A. Weather i molts altres. Les portades estaven realitzades pel dissenyador Rufus Segar. Va deixar de publicar-se en 1970 i va jugar un important paper en la creació del Peace Movement and the New Left (Moviment per la Pau i la Nova Esquerra). En 1987 Colin Ward en va editar una antologia d'articles sota el títol A Decade of Anarchy (1961-70).

***

Fotomuntatge propagandístic del Grup «Primer de Maig»

- Atemptat al Banc de Bilbao de Londres: El 15 de març de 1969 els anarquistes Alan Barlow i Phil Carver són detinguts immediatament després d'una forta explosió al Banc de Bilbao de Londres (Anglaterra). Portaven una carta reivindicant l'acció en nom del grup «Primer de Maig».

***

Portada de segon número d'El Escaparate Libertario

- Surt El Escaparata Libertario: Pel març de 1977 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista El Escaparate Libertario. Editat pel Sindicat de Comerç de la Federació Local de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT), se centrà gairebé exclusivament en les lluites sindicals, especialment del seu sector. Els articles no hi anaven signats i trobem dibuixos de Juan A. Cadenas, entre d'altres. En sortiren tres números, l'últim el maig de 1977.

Naixements

Foto policíaca de François Auguste Gueulle (7 de març de 1894)

- François Gueulle: El 15 de març de 1822 neix a Beauvais (Picardia, França) l'anarquista François Auguste Gueulle, conegut com Saint Denis. Era fill natural de Joachim Guelle i de pare desconegut. Es guanyava la vida fent maletes i baguls. El 19 de desembre de 1857 es casà a París amb Augustine Claire Gilson. A partir d'abril de 1892 visqué al número 39 del carrer Vilin del XX Districte de París. El 4 de març de 1893 assistí a una reunió per tractar els temes d'actualitat, sota el títol «La misère et les conséquences. Supression des bureaux de placement. Legs grans financiers du Panama», organitzada pels anarquistes del XX Districte, celebrada a la Sala du Commerce, on es reuniren unes cinc-centes persones. El 2 de juliol de 1893, amb una cinquantena de companys, participà en vetllada amical a la Sala Georget, al número 31 del carrer Aumaire, per recaptar fons per a commemorar la mort de l'anarquista François Koeningstein (Ravachol) en una vetllada familiar a la Sala du Commerce. L'1 d'octubre de 1893 assistí al míting organitzat per la Lliga dels Antipatriotes celebrat a la Sala du Commerce. El 25 de novembre de 1893 assistí al míting anarquista celebrat a la Sala du Commerce que arreplegà set-cents anarquistes. El 26 de desembre de 1893 figurava com a «militant» en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia. El 7 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 21 anarquistes, i el seu domicili, al número 29 del carrer Vilin, escorcollat pel comissari Tirache del barri de Père Lachaise. Després de ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser posat a disposició judicial sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», però va ser posat en llibertat dos dies després. El 18 de març de 1894 el seu dossier va ser lliurat al jutge d'instrucció Henri Meyer. El seu nom figura en els registres de recapitulació d'anarquistes de 1894 i de 1896. François Gueulle va morir el 25 de novembre de 1900 al seu domicili del número 15 del passatge Julien Lacroix del XX Districte de París (França).

*** 

Élisée Reclus fotografiat per Nadar

- Élisée Reclus: El 15 de març de 1830 neix a Senta Fe la Granda (Aquitània, Occitània) el geògraf, teòric llibertari i militant anarquista, Jean Jacques Élisée Reclus, una de les figures magnes de l'anarquisme mundial. Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part; Élisée Reclus en serà el quart. Fins als 13 anys va viure amb sa família a Orthez i després va ser confiat als avis materns a La Roche-Chalais, a prop de Senta Fe. En 1843 son pare, que desitjava destinar-lo a pastor, el va enviar, juntament amb son germà Élie, a Neuwied (Renània, Prússia), en un col·legi dels Germans Moravians. Però va suportar molt malament el caràcter superficial de l'ensenyament religiós de l'escola i va tornar a Orthez en 1844 després de passar per Bèlgica; l'únic profitós d'aquesta estada va ser el començament de l'aprenentatge de llengües vives (alemany, anglès i holandès) i de mortes (llatí i grec). Durant uns anys va viure amb una germana de sa mare a Senta Fe i al col·legi protestat de la localitat va preparar el batxillerat. Un ancià obrer parisenc el va introduir en els textos de Saint-Simon, Comte, Fourier i Lamennais. En 1848 amb son germà Élie es va escriure a la Facultat de Teologia Protestant de Montalban, a prop de Tolosa de Llenguadoc, però van ser exclosos l'any següent a resultes d'una escapada que van fer el juny cap a la Mediterrània. Després d'abandonar definitivament els seus estudis teològics, va ser contractar com a professor particular al col·legi de Neuwied. Però en 1851, decebut per l'ambient del col·legi, marxa a Berlín, on viurà fent classes de francès i s'inscriurà en la Universitat per seguir els cursos de Geografia de Karl Ritter. El setembre de 1851 va retrobar-se amb son germà Élie a Estrasburg i van decidir anar a Orthez a peu, travessant la França profunda en una vintena de dies, fet que contribuirà a formar els seus caràcters. En aquesta època redactarà el seu primer text anarquista, (Développement de la liberté dans le monde, que serà editat més tard en 1925. Quan va esclatar el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851, els dos germans van manifestar públicament la seva hostilitat al nou règim i amenaçats de ser detinguts, es van embarcar cap a Londres. Després de conèixer la miserable vida dels exiliats a Anglaterra i a Irlanda, on va fer d'obrer agrícola, va embarcar a Liverpool cap als Estats Units a finals de 1852, desembarcant a Nova Orleans (Louisiana) a començaments de 1853. Després d'exercir diversos oficis, alguns duríssims, va trobar una feina com a preceptor de tres infants d'una família de plantadors d'origen francesa (els Fortier) de Nova Orleans. Durant aquest període podrà comprovar el funcionament del sistema esclavista i acreixerà el seu odi vers l'explotació de l'home per l'home. Durant les seves vacances visitarà el Mississipí i arribarà fins a Chicago. Malgrat que la família que l'ha contractat no és excessivament ferotge amb els esclaus, no podrà suportar l'ambient i va deixar els Fortier marxant a Nova Granada (actual Colòmbia) per realitzar-hi un projecte d'explotació agrícola a Río Hacha, a la Sierra Nevada de Santa Marta. Malgrat l'ajuda financera dels Fortier al seu projecte, dificultats de tota mena, especialment unes febres greus que va contreure, el van obligar a abandonar el seu projecte de crear una plantació de cafè en règim de comuna anarquista. El juliol de 1857 va embarcar-se cap a França i s'instal·larà a París a casa de son germà Élie. A més de dedicar-se a fer cursos de llengües estrangeres i treballar per a l'editorial Hachette, va aconseguir el seu principal objectiu, entrar en la Societat de Geografia. A finals de 1858 va retornar a Orthez en companyia de son pare que havia tornat d'Anglaterra on havia buscat ajudes financeres pel seu projecte d'asil d'ancians que havia creat a la localitat. El 14 de desembre de 1858 es va casar civilment amb la mulata Clarisse Brian i la parella va anar a París amb Élie. Entre 1859 i 1862 Hachette va encarregar-li la redacció de guies de viatges («Guides Joanne»), fet que el va portar a realitzar nombrosos i llargs viatges arreu d'Europa (Alemanya, Suïssa, Itàlia, Regne Unit, Sicília, Espanya, etc.). En aquesta època els dos germans van passar temporades a Vascoeuil (Normandia) a casa del seu amic Alfred Dumesnil, gendre de Jules Michelet. En 1860, Élisée i Élie van ser admesos en la lògia maçònica «Les Émules d'Hiram», però no va ser gaire actiu i passat un any va deixar la francmaçoneria en no poder suportar l'esperit regnant. En 1862 va assistir a l'Exposició Universal de Londres. L'1 d'octubre de 1863, en col·laboració de nombroses persones, entre elles son germà Élisée, Élie funda una banca, la Societat del Crèdit al Treball, destinada a ajudar a la creació de societats obreres i a la difusió del moviment cooperativista, però que en 1868 farà fallida. Alhora Élie s'ocuparà de l'edició del periòdic L'Association, de la qual serà el director i principal redactor, i durant les seves absències, Élisée el reemplaçarà. El setembre de 1864 els dos germans s'adheriran a la secció de Batignolles de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), acabada de fundar el 24 de setembre a Londres. El novembre d'aquell any, els germans coneixeran a París Mikhail Bakunin, amb qui entaularan lligams polítics i d'amistat força forts. També començaran a militar en la Fraternitat Internacional, societat secreta fundada per Bakunin. En 1865 Élisée marxarà a Florència, on trobarà Bakunin i coneixerà diversos revolucionaris italians. En 1867 va participar en el segon Congrés de l'AIT a Lausana, entre el 2 i el 7 de setembre, i en el primer Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Ginebra, entre el 9 i el 12 de setembre. Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 va prendre part molt activa en el segon Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna; hi va fer una intervenció que generalment es considera com la seva primera adhesió pública a l'anarquisme. Élisee, Bakunin i alguns altres es van oposar a la majoria dels congressistes sobre la qüestió de la descentralització i van acabar abandonant la Lliga. El 22 de febrer de 1869 sa companya, Clarisse, va morir, fet que el va deprimir i el va allunyar temporalment de l'acció política. Entre el 6 de juliol i el 17 d'agost de 1869 va ser convidat a una reunió del Consell General de l'AIT a Londres. Aquest any va redactar la seva Histoire d'un risseau. Afanyat en donar una llar a ses filles, ja que quan va morir Clarisse van ser confiades a dues germanes d'Élisée que vivien a Occitània, es va unir lliurement a la mestra anglesa Fanny Lherminez, arran d'una reunió familiar el maig de 1870. Aquest mateix any es va enrolar voluntari en la Guàrdia Mòbil i després en el Batalló Aerostàtic, al costat del seu amic el fotògraf Nadar. Amb la guerra francoprussiana i a partir de la Comuna de París, desenvoluparà activament la seva acció política. El febrer de 1871 es va presentar a les eleccions legislatives i després de la proclamació de la Comuna el 28 de març de 1871 es va presentar voluntari en la Guàrdia Nacional, i en una ofensiva a Châtillon el 4 d'abril de 1871 va caure presoner de les tropes de Versalles i fou empresonat a Quélern, després a l'illa de Trébéron, a prop de Brest, i finalment a Saint-Germain i a Versalles. El 15 de novembre de 1871 va ser condemnat per un Consell de Guerra a la deportació simple (desterrament) a Nova Caledònia. Una petició internacional fonamentalment signada per un centenar de científics britànics i americans va obtenir el 3 de febrer de 1872 la commutació de la pena a 10 anys d'exili. Durant aquest període d'empresonament i malgrat les condicions desfavorables, va començar a redactar alguns dels seus grans textos geogràfics, com ara Histoire d'una montagne i els primers esbossos de la seva Nouvelle Géographie Universalle, que només veurà publicada a partir de 1894. Élisée i sa família es va exiliar a Suïssa, a Lugano i després a Vevey. El setembre de 1872 va assistir al Congrés de la Pau de Lugano. El febrer de 1874 sa companya Fanny morirà de part. El 10 d'octubre de 1875 es va casar amb Ermance Trigant-Beaumont i es van instal·lar a Clarens, a prop de Léman, on la família restarà fins al 1891. El 3 de juliol de 1876 va pronunciar un discurs en les exèquies de Bakunin a Berna. En 1880 es va concedir una amnistia parcial als communards que el beneficiava, però que va rebutjar en solidaritat amb els companys que continuaven empresonats. Durant aquest període va acollir nombrosos anarquistes, entre ells Kropotkin. Va realitzar viatges (Algèria, Estats Units, Canadà, Brasil, Uruguai, Argentina i Xile) i el febrer de 1886 va passar una temporada a Nàpols, on trobarà el revolucionari hongarès Kossuth. A començaments de 1891 es va instal·lar a Sèvres. En 1892 va rebre la medalla d'or de la Societat Geogràfica de París. Aquest mateix any, a resultes de la condemna de Ravachol, la situació va esdevenir perillosa i va acceptar la càtedra de Geografia Comparada i el títol d'agregat de la Universitat Lliure de Brussel·les. En 1893 va anar a Florència per testimoniar en un procés contra anarquistes italians que finalment seran alliberats. A començaments de 1894 aquesta oferta va ser anul·lada malgrat les protestes d'una part del cos docent. En 1895, arran de l'afer Vaillant i de la repressió desencadenada, va decidir fugir de França i es va instal·lar a Brussel·les, on la Universitat Nova, inaugurada el 25 d'octubre de 1894, li va permetre fer cursos de Geografia –son germà Élie en va fer cursos de Mitologia. En 1898 va perdre amb dolor sa filla segona. Va fundar l'Institut Geogràfic, que depenia de la Universitat Nova de Brussel·les aquest mateix any i també va crear una editorial de mapes geogràfics («Société des Cartes et Traveaux géographiques Élisée Reclus») que va fer fallida en 1904. En 1900 va començar a viure amb Florence de Brouckère a Brussel·les, encara que sense divorciar-se de sa tercera esposa, Ermance, per negativa d'aquesta. En 1903 va acabar d'escriure la seva obra L'Homme et la Terre, que aplega més de 4.500 pàgines en sis volums. En 1904 morirà son germà Élie a Brussel·les. Durant els últims anys de sa vida, després de patir una angina de pit, va viatjar a França, a Anglaterra, a Escòcia i a Berlín. A finals de juny de 1905 va poder observar la revolta dels marins del cuirassat Potemkin, que va constituir una de les seves últimes alegries. Élisée Reclus va morir el 4 de juliol de 1905 a Torhout (Flandes, Bèlgica) pels seus problemes de pit. Seguint les seves darreres voluntats, no es va realitzar cap cerimònia i va ser enterrat en una fossa comuna al cementiri d'Ixelles, a prop de Brussel·les, amb son germà Élie.

***

Foto policíaca d'Hippolyte Jacquet (7 de juliol de 1894)

- Hippolyte Jacquet: El 15 de març de 1845 neix a l'Antic VI Districte –actual III Districte– de París (França) l'anarquista Hippolyte Édouard Jacquet. Sos pares, artesans en cinturons, es deien Édouard Jacquet, antic alcalde de Les Lilas (Illa de França, França), i Henriette Césarine Lecoutre. Es guanyava la vida treballant d'albarder. La tardor de 1891 es pronuncià contra l'organització d'un congrés internacional llibertari a París. El 26 d'abril de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes i vivia al número 50 del carrer Rebeval. En aquesta època formava part del grup anarquista del X Districte de París, que es reunia en una taberna del número 94 del Faubourg du Temple. El 21 de maig de 1893 assistí a una reunió celebrada a la Sala Voisin, al número 118 del carrer Flandre, sobre la necessitat de engegar propaganda antipatriòtica de maner oral i escrita. El 10 de juny de 1893 assistí a una reunió a la taverna «A la caise d'épargne» a Les Lilas, on intentà demostrar la inutilitat del sufragi universal i la necessitat de la Revolució Social per a millorar la vida dels treballadors. El 24 de juny de 1893 participà en un míting de protesta contra la condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, celebrada a la Sala Debrune, al número 66 del bulevard Victor Hugo. El 2 de juliol de 1893, amb cinquanta companys, assistí a una vetllada amical a la Sala Georget, al número 31 del carrer Aumaire, per recaptar fons per a commemorar la mort de l'anarquista François Koeningstein (Ravachol) en una vetllada familiar a la Sala du Commerce. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia i en aquesta època vivia al número 5 del carrer Corbeau. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i la policia descobrí en l'escorcoll de casa seva un puny americà. El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes i també en el de 1896. El gener de 1896 buscà allotjament per un company anarquista tafileter italià que acabava d'arribar a París provenint de Lió (Forez, Arpitània) i per al qual els companys Joseph Capette i Georges Lotz li buscaven feina. En 1901 la policia el donà per desaparegut a París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 14 de març

Esdeveniments

Capçalera de l'Ariete Anarquista

- Surt Ariete Anarquista: El 14 de març de 1896 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcocomunista Ariete Anarquista. Periódico comunista. Es distribuïa a Barcelona i a Gràcia. Va ser dirigit per Emili Hugas i estampat a la impremta de Jaume Torrents Ros (Gran), que poc després va ser encausat en el «Procés de Montjuïc». Publicà notícies sobre el moviment anarquista de l'interior i de l'exterior. Els articles anaven sense signar o amb inicials i trobem un text de Victor Hugo. Començà a publicar per lliuraments la novel·la antimilitarista de Georges Darien Biribí. Apuntes del natural. Només sortí un segon número, el 21 de març.

***

Capçalera del primer número de L'Agitazione

- Surt L'Agitazione: El 14 de març de 1897 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista L'Agitazione. Periodico socialista anarchico. Va ser editat per Errico Malatesta, que havia retornat a Itàlia clandestinament, i Adelmo Smorti va ser l'administrador i Ciro Bersaglia el gerent. Formaren part del comitè de redacció Luigi Fabbri, Benedetto Faccetti, Vivaldo Lacchini, Errico Malatesta, Emidio Recchioni i Eugenio Vitali. En seran col·laboradors Felicioli, Pietro Gori, Felice Vezzani, entre d'altres. D'aquest periòdic, fortament antigovernamental i antimarxista, partidari de l'antiparlamentarisme i de l'antielectoralisme, se'n tiraven entre 6.000 i 7.000 exemplars i tindrà una bona difusió entre els obrers del port i als barris populars. Puntualment va tenir suplements diaris. En sortiren 18 números, l'últim el 12 de maig de 1898. El nom de la capçalera serà emprat posteriorment en diverses publicacions llibertàries.

***

L'atemptat contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia segons el setmanari milanès La Domenica del Corriere del 23 de març de 1912

- Atemptat contra Víctor Manuel III: El 14 de març de 1912, mentre el rei Víctor Manuel III d'Itàlia i la reina Elena hi anaven del Palau del Quirinal cap al Panteó de Roma (Itàlia) per assistir a una missa fúnebre en memòria del rei Humbert I d'Itàlia, el paleta anarquista Antonio D'Alba, a l'aguait entre les columnes del Palazzo Salviati, disparà dos trets de pistola al pas de la carrossa reial. L'atemptat deixà el sobirà indemne, però va ferir el major dels cuirassers Giovanni Lang i el cavall del brigadier Marri de l'escorta. Capturat per la gent que el va intentar linxar, va ser immediatament detingut. La policia i la magistratura tot d'una parlaren de «complot» com a mitjà de justificació de la repressió estatal que es desencadenà contra el moviment llibertari –en els dies posteriors van ser detinguts i interrogats nombrosos militants anarquistes (Settimio Benelli, Felice Boscolo, Getullio Biamantini, Gaetano Di Biasio, Angelo Rambaldi, Maria Rygier, Alfio Spampierati, Nicola Tacit, Stefano Torri i Domenico Zavattero) que posteriorment van ser alliberats sense càrrecs. L'autor de l'intent de regicidi havia actuat amb total independència i sense cap còmplice, declarant-se «anarcosolitari» i que no pertanyia a cap grup anarquista, però això no va impedir que s'infonguessin un gran nombre d'interpretacions d'allò més fantasioses («pista turca», relacions amb el conflicte cors, conxorxa suïssa, conspiració clerical, etc.). L'atemptat esdevingué ràpidament un símbol de la protesta contra la guerra imperialista de Líbia, però produí conseqüències inesperades. La responsabilitat de les forces de l'ordre quedaren paleses i el superintendent de la policia romana va ser separat del càrrec, alhora que les relacions entre el president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti i el sobirà s'enterboliren greument. Altre efecte indirecte de l'atemptat va ser l'expulsió de Leonida Bissolati, Ivanoe Bonomini i Angiolo Cabrini del Partit Socialista Italià (PSI), ja que aquests havien felicitat el rei per haver sortit sa i estalvi de l'atemptat. Benito Mussolini, aleshores destacat membre del PSI, digué sobre l'intent de regicidi: «L'atemptat i l'infortuni dels reis es com la caiguda des d'un pont i l'infortuni dels paletes.». Els anarquistes van ser els únics que, tot deixant clar que l'acte d'Antonio D'Alba havia estat un cas «aïllat», assumiren la defensa del magnicida.

Antonio D'Alba (1891-1953)

***

Membres del Batalló de la Mort desfilant per Barcelona (14 de març de 1937)

- Batalló de la Mort: El matí del 14 de març de 1937 es presentà al poble de Barcelona (Catalunya) amb una gran desfilada l'anomenat «Batalló de la Mort». Aquesta «força d'assalt i de xoc» formà a l'Avinguda del Catorze d'Abril, d'on sortí desfilant en formació militar en direcció al Passeig de Pi i Margall, per a continuar després per les Rambles fins al carrer de Fivaller; en arribar a la Plaça de la República, formà davant el Palau de la Generalitat, on esperaven el president del govern català Lluís Companys, el primer conseller Josep Terradellas, el conseller d'Economia Diego Abad de Santillán i altres personalitats. Desfilaren la secció motorista, els batedors, els abanderats, les bandes de cornetes i de tambors, les companyies de la unitat i, per acabar, la secció sanitària del batalló i un grup de comissaris enarborant la seva bandera pròpia. Portaven les senyeres de la República espanyola, amb les inicials UHP («Uníos Hermanos Proletarios»), i la negra, insígnia pròpia. Va ser acompanyat per la banda de música del Partit Federal Ibèric (PFI). El president de la Generalitat dirigí la promesa dels nous combatents: «Prometeu lluitar fins vèncer o morir, a lluitar i vèncer l'enemic fins el sacrifici de les vostres vides si cal? Prometeu prosseguir en la lluita fins esclafar el feixisme i donar la màxima glòria i el major honor a la vostra bandera?», que contestaren amb un unànime «Sí!» amb els matxets a l'aire. El batalló desfilà per la Plaça de la República, després recorregué la Via Durruti i la Ronda Salvochea fins a la Plaça de Catalunya, on va fer acte de presència en la inauguració del monument a l'Heroic Soldat del Poble, juntament amb la columna formada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), altres representacions de cossos militaritzats de l'Exèrcit Popular, de l'Escola de Comissaris Polítics, etc. El «Batalló de la Mort» va ser la columna anarquista de caràcter internacional més coneguda i estava formada per uns 600 membres, sobretot per italians exiliats a França. Aquesta desfilada de presentació causà una forta impressió en la ciutadania a causa dels seus uniformes i posat d'aparença gairebé feixista, encara que eren una còpia més o menys reeixida dels «Arditi del Popolo», els escamots antifeixistes italians. Aquest batalló va ser equipat i finançat per la Generalitat de Catalunya a instàncies de Diego Abad de Santillán i fou entrenat en una masia de Sant Adrià de Besòs i al castell de Can Taió de Santa Perpètua de Mogoda, a prop de Barcelona, sota el comandament de Cándido Testa (Mario Weber) i d'Emilio Strafelini i l'assessorament de destacats militants antifeixistes (Nicola Menna, Fausto Nitti, Camillo Berneri, etc.). Lluitaren al front d'Aragó i en les batalles d'Almudévar i de Montalban van ser derrotats. Durant l'assalt de l'ermita de Santa Quiteria, a prop de Tardienta, van ser anihilats. L'octubre de 1937, amb la militarització de les milícies, va ser dissolt i els seus efectius van ser enquadrats en la 142 Brigada Mixta, en la 32 Divisió, en el «Batalló Garibaldi» i en altres unitats de l'Exèrcit Popular republicà.

Batalló de la Mort

***

Joan P. Fàbregas en un moment de la seva intervenció [Foto de Pérez de Rozas]

- Conferència de P. Fàbregas: El 14 de març de 1937 al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) l'economista i anarcosindicalista Joan Porqueras Fàbregas (Joan P. Fàbregas), exconseller d'Economia del govern de la Generalitat de Catalunya, pronuncià la conferència Los factores económicos de la revolución española. Aquesta xerrada, presentada per Jacinto Torío Rodríguez (Jacinto Toryho), era l'octava d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquest acte va ser radiat per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI i Ràdio Barcelona. En la seva intervenció el ponent defensà les col·lectivitzacions industrials i agràries i la creació d'un Consell Nacional d'Economia (CNE). El text de la dissertació va ser publicat aquell mateix any en castellà (Los factores económicos de la revolución espanyola. Conferencia pronunciada en el Cine Coliseum de Barcelona el día 14 de marzo de 1937) i en català (Els factors econòmics de la revolució; amb altres textos i amb un pròleg de Gonçal de Reparaz Ruiz).

Conferència de P. Fàbregas (14 de març de 1937)

***

Portada del fulletó de la conferència de Frederica Montseny

- Conferència de Frederica Montseny: El 14 de març de 1937 al Cinema Coliseum de València (València, País Valencià) la militant anarquista Frederica Montseny, aleshores ministra de Sanitat i Assistència Social de la II República espanyola, pronuncià la conferència La Commune de París y la Revolución española. En aquest acte, presentat per Mauro Bajatierra Morán, Montseny establí semblances entre ambdós fets històrics revolucionaris. Aquesta conferència va se publicada el mateix any per l'Oficina d'Informació, Propaganda i Premsa del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb una coberta del dibuixant i cartellista Artur Ballester. En 2006 va ser traduïda al català i publicada amb un pròleg de Susanna Tavera per L'Eixam Edicions.

Conferència de Frederica Montseny (14 de març de 1937)

***

Propaganda de la conferència de Lapeyre apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de març de 1963

- Conferència d'Aristide Lapeyre: El 14 de març de 1963 se celebra, a la Sala Aragó de l'Ajuntament de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), organitzada per la Libre Pensée, una conferència de l'anarquista, pacifista i neomaltusià Aristide Lapeyre sota el títol «Où en sont nos libertés?» (On són les nostres llibertats?).

Naixements

Foto antropomètrica de Constant Magnani (ca. 1894)

- Costante Magnani: El 14 de març de 1854 neix a Cremona (Llombardia, Itàlia) –algunes fonts citen Pica d'Olma (?)– l'anarquista Costante Magnani, també conegut per Constant Magnani. Sos pares es deien Giovanni Magnani i Angela Mantoini. Desertor de l'exèrcit, passà a finals dels anys vuitanta a França, establint-se a París, on treballava en el seu ofici de sabater. Es relaciona amb els anarquistes Paolo Chiericotti (Ricotti) i Annette Soubrier –fou testimoni del seu matrimoni en 1885 a l'Ajuntament del XVIII Districte de París. Per les seves activitats anarquistes, el 5 de juliol de 1887 va ser detingut, juntament amb Paolo Chiericotti, al seu domicili, al número 22 del carrer Norvins. Membre del grup anarquista «La Panthère des Batignoles», el 31 de març de 1892 va ser detingut, en una gran agafada antianarquista, al seu domicili, al número 106 del carrer Lepic, i se li va decretar l'expulsió de França i enviat a Itàlia, on es trobaven des de 1891 sa companya i sos infants. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia ferroviària de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Raphael Friedeberg (1912)

- Raphael Friedeberg: El 14 de març de 1863 neix a Tilsit (Prúsia Oriental, Prúsia) –actualment Sovetsk (Kaliningrad, Rússia)– el metge, polític socialdemòcrata i després socialista llibertari Raphael Friedeberg. D'antuvi, estudià història, però en 1887 fou expulsat de la universitat per propaganda socialista durant les eleccions. Com a membre del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), fou membre del Consell Municipal de Berlín. En aquests anys col·laborà en Sozialistische Monatshefte, portaveu del sector crític de l'SPD i on col·laboraven nombrosos llibertaris (Max Nettlau, Élisée Reclus, Gustav Landauer, etc.). Força actiu en el camp de la medicina social, s'especialitzà en la prevenció de la tuberculosi. Fou partidari de la institucionalització de l'assegurança mèdica. Contrari a la cúpula política de l'SPD, començà a treballar amb el moviment llibertari i anarcosindicalista, fins que en 1907, per haver repartit un pamflet antiparlamentari i a favor de la vaga general (Parlamentarismus und generalstreik) a Dresde en 1904, fou expulsat d'aquest partit socialdemòcrata. Afiliat al Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i partidari de l'autonomia dels sindicats locals (lokalisten, localistes) oposats als sindicalisme oficial socialdemòcrata, en aquesta època es declarà partidari de l'anarquia, l'ateisme, l'internacionalisme, antimilitarisme i l'acció directa. Expulsat d'Alemanya, en 1904 obrí a Ascona un sanatori (Monte Verità) que es convertí en una mena de comuna revolucionària anarquista fonamentada en el vegetarianisme, el naturisme, la teosofia, l'espiritualitat, el nudisme, la música, la dansa i altres disciplines considerades aleshores «bohèmies». En aquest sanatori pogué desenvolupar durant 35 anys la medicina natura, basada en el seu concepte de «psiquisme històric», que postulava que l'alliberament humà podia realitzar-se a través d'una educació no constrictiva, lliure del dogmatisme socioreligiós de la burgesia. En 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam. Mantingué una bona amistat amb Pietr Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Luigi Bertoni, James Guillaume, Errico Malatesta, Alexander Schapiro, Paul Reclus, Erich Mühsam, Johannes Nohl i Max Nettlau, entre altres coneguts anarquistes; i fou també metge de Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Estava casat amb la teòsofa Emy Lenz. Raphael Friedeberg va morir el 16 d'agost de 1940 a Ascona (Ticino, Suïssa). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Notícia de la detenció de Sylvain Dureau apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 29 de juliol de 1908

- Sylvain Dureau: El 14 d'abril de 1877 neix a Trouy (Centre, França) l'anarquista Sylvain Albert Dureau. Era fill de Josep Dureau, carreter, i de Louise Mallet. Es guanyava la vida treballant de xofer d'automòbil i de mecànic a París (França). El 14 de novembre de 1898 va ser cridat a files i llicenciat el 27 de setembre de 1899. El 28 de juliol de 1908 va ser detingut, juntament amb altres companys (Louise Duprat, Ernest Girard i Ernest Jacquart), per apallissar el 16 de juliol anterior el comissari de policia Kien al restaurant corporatiu «La Solidarité», al carrer Guersant de París, quan aquest volgué arrabassar uns cartells antimilitaristes i anarquistes que engalanaven el local. En aquesta època vivia al carrer Camille-Desmoulins de Levallois-Perret (Illa de França, França). En 1909, durant l'anomenat «Cas Girard-Jacquart» –dos militants anarquistes i xofers de Levallois-Perret (Illa de França, França), membres del Sindicat de Xofers d'Automòbils de la Confederació General del Treball (CGT) de París, havien estat condemnats a tres i dos anys de presó víctimes d'una maquinació policíaca–, formà part del Comitè de Defensa Social (CDS). El 24 de març de 1910 va ser un dels 16 signants del cartell antimilitarista «À bas Biribi», editat pel CDS, que reivindicava justícia per al «Cas Aernoult-Rousset» i feia una crida a la deserció dels soldats; aquestes 16 persones van ser processades i entre el 4 i el 5 de juliol de 1910 jutjades per l'Audiència del Sena per «provocació a l'assassinat i a la desobediència», però totes van ser absoltes. Posteriorment s'adherí a la Federació Revolucionària Comunista (FRC), la qual el juliol de 1912 passà a anomenar-se Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquests anys milità en el Grup Anarquista del V i del XIII Districte de París i vivia al número 6 del carrer Wurtz del XIII Districte de París. L'1 de febrer de 1913 va ser detingut, amb altre company de la FCA, quan manava un automòbil que recorria els carrers parisencs portant grans cartells de convocatòria del míting de la FCA en favor del dret d'asil d'aquell mateix dia; aquest míting feia costat els anarquistes processats en el «Cas Bonnot» que havien albergat membres de la banda. Jules Barday, Lucien Belin i Léon Jahane, militants de la FCA, també van ser detinguts quan feien el mateix pels carrers parisencs. Quan esclatà la Gran Guerra, l'1 d'agost de 1914 va ser cridat a files i el 25 de maig de 1915 enviat a un taller militar a Bourges (Centre, França); l'1 de juliol de 1917 va ser destinat al I Regiment d'Artilleria i el 24 de febrer de 1917 va ser llicenciat. En 1919 era membre del CDS i assistia a les seves reunions. En 1921 també era membre de la Federació Anarquista (FA) i aleshores vivia al número 201 del carret Tolbiac del XIII Districte de París. El 5 de novembre de 1932 es casà al XIX Districte de París amb Marguerite Fourmatgeat. Aleshores treballava de gerent i vivia al número 4 de l'avinguda de la Porta de Pantin. En 1935 la policia el donà per desaparegut de la població d'Antony (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre la detenció de François Pellevilain apareguda en el diari parisenc Le Matin del 15 de gener de 1923

- François Pellevilain: El 14 de març de 1883 neix a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista François Albert Pellevilain –citat erròniament a vegades com Pellevillain–, conegut com Le Biniou. Sos pares es deien François Auguste Pellevilain i Marie Rose Yon. Estibador de professió, a començament dels anys vint era secretari de la Unió Anarquista i de la Joventut Anarquista de Rouen. El 14 de gener de 1923 va ser detingut, davant la Casa del Poble de Rouen, per distribuir un pamflet del Comitè d'Acció per a l'Amnistia i Contra la Guerra i, inculpat per «complot contra la seguretat de l'Estat», va ser tancat a la presó de Bonne-Nouvelle de Rouen. François Pellevilain va morir el 10 d'abril de 1923 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Rouen (Alta Normandia, França).

***

Auguste Gorion detingut en una foto apareguda en el periòdic parisenc La Matin del 28 d'agost de 1910

- Auguste Gorion: El 14 de març de 1885 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Jules Gorion, més conegut com Auguste Gorion o Alfred Breton. Sos pares es deien Émile Ferdinand Toussaint Gorion, conreador, i Marie François Bernardon, jornalera. Patí una infància desgraciada i quan tenia 10 anys va haver d'abandonar l'escola i marxà a una granja a cuidar vaques. Un obrer socialista l'orientà en les seves lectures i es formà de manera autodidacta. Es decantà per l'anarcoindividualisme i es va veure forçament influenciat pel Manuel du soldat, de Georges Yvetot. En 1905 milità a Montmorency (Illa de França, França). L'agost de 1910 va ser detingut amb Edouard Pavy durant uns incidents arran d'una vaga a Margency (Illa de França, França) i empresonat a Pontoise (Illa de França, França); jutjat, va ser condemnat a 18 mesos de presó per entrebancar la «llibertat del treball», per «violències amb armes prohibides» i per «violació de domicili». Després s'establí a Pierrefitte-sur-Seine (Illa de França, França), on esdevingué administrador del periòdic anarcoindividualista Le Réveil de l'Esclave (1920-1925), dirigit per André Lorulot. També col·laborà en Le Semeur de Normandie (1923-1936) i va fer difusió del periòdic anticlerical La Calotte. El 10 d'abril de 1926 es casà a Pierrefitte-sur-Seine amb Marguerite Émile Mard. Es guanyava la vida com a obrer encofrador i durant els anys trenta es consagrà a la lluita sindical. En 1933 publicà el fullet, amb un prefaci de Han Ryner, Les mots croisés du militant, número 35 dels quaderns de la «Bibliothèque de l'Aristocratie», editats per Gérard de Lacaze-Duthiers. A Pierrefitte-sur-Seine milità en la Libre Pensée. En 1947 publicà el recull de poesies revolucionàries Cris de révolte contre l'iniquité sociale et les exploiteurs du peuple, amb un prefaci de Manuel Devaldès i il·lustracions de Louis Moreau, i que va ser reeditat en 1950 en una versió ampliada. Auguste Gorion va morir el 30 de juny de 1952 a l'Hospital Bichat de París (França) i fou incinerat el 7 de juliol al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Foto policíaca de Félix Monteagudo Colás

- Félix Monteagudo Colás: El 14 de març de 1885 neix a La Almunia de Doña Godina (Saragossa, Aragó, Espanya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Félix Florentino Monteagudo Colás –el segon llinatge a vegades citat erròniament de diferents maneres (Cobos, Soler, etc.)–, i que en premsa va fer servir el pseudònim de David Copperfield. Sos pares es deien Cecilio Monteagudo García, secretari del jutjat de La Almunia, i Joaquina Colás Lidón. Forner de professió, fou un dels organitzadors de la vaga general de 1904 a Saragossa i parlà, amb altres, en el míting central d'aquesta que se celebrà el 9 d'agost. En 1908 col·laborava des de Madrid (Espanya) en els periòdics anarquistes Liberación i Tierra y Libertad. En 1909, arran dels fets de la «Setmana Tràgica», va ser detingut. Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 representà la barcelonina Societat de Forners «La Espiga» en el «Congrés de Belles Arts» de Barcelona, fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1910, des de Saragossa, envià diners a Tierra y Libertad per al periòdic i per als presos. En aquest any mantingué una polèmica amb Adolfo Bueso García. El 10 de març de 1911 va ser condemnat per un consell de guerra a dos anys i quatre mesos de presó correccional per «injúries a l'exèrcit» per un article publicat en Tierra y Libertad arran de la «Setmana Tràgica» –el judici s'havia de celebrar el 29 d'agost de 1910, però no es va realitzar perquè es trobava «desaparegut». Durant 1912 restà pres a Barcelona (Catalunya). Milità en la Secció de Forners del Sindicat de l'Alimentació de la CNT, del qual va ser nomenat secretari. El 23 de gener de 1916 va ser detingut, amb altres companys (José Coral, Luis Pérez, Josep Puyolar, Martí Ricart, Guillem Riera i Patricio Torres), per «incitació a la vaga», després d'un míting de forners al seu local del carrer Guàrdia de Barcelona. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 representà els forners en el I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona («Congrés de Sants»), on es mostrà contrari a l'organització acordada per considerar-la centralista. El juliol de 1918 parlà en un míting organitzat per la Societat de Forners «La Espiga». En aquest any fou orador en diversos mítings i el setembre va fer al Centre Obrer de Barcelona la conferència «La misión de la mujer en la sociedad». A finals de 1918 va ser un dels oradors, amb Rosario Dulcet Martí, Ricard Fornells Francesch, Àngel Pallejà Vall, Joan Peiró Belis, Camil Piñón Oriola, Libertad Ródenas Domínguez i Josep Viadiu Valls, de la campanya de propaganda engegada després del Congrés de Sants per a explicar-ne els acords arreu de Catalunya. El desembre de 1918 havia de fer la conferència «Las nuevas orientaciones de la organización obrera» a Barcelona, però va ser suspesa per malaltia. Entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 representà els forners en el II Congrés Confederal de la CNT («Congrés de la Comèdia») celebrat a Madrid. També va fer de mestre racionalista a l'escola de l'Ateneu de Sants, dirigida per Joan Roigé Rodó. Segons alguns era contrari a la militància d'intel·lectuals («no obrers») en la CNT i expulsà Federico Urales dels locals sindicals. A finals de gener de 1921 va ser detingut a Barcelona sota l'acusació d'haver participat en els atemptats contra els patrons de fleca i de gastronomia Antoni Figueras i Josep Salvo, respectivament, però una setmana després va ser posat en llibertat sense càrrecs. En aquesta època figurava en el «Fitxer Lasarte» dels grups terroristes de la patronal com a «sindicalista perillós». En 1922 va fer mítings a Madrid en defensa d'Alfons Vila Franquesa (Juan Bautista Acher o Shum), aleshores empresonat. El 2 de setembre de 1922 va fer la conferència «Orientaciones sindicalies» al Cercle Republicà Federal de Madrid, organitzada per la Federació Local de Sindicats Únics i el Grup Sindicalista de l'Alimentació. El 3 de novembre de 1922, organitzada per la Secció de Perruquers i Barbers del Sindicat d'Higiene i Neteja, va fer la conferència contradictòria «El sindicalismo como único criterio de emancipación de la clase trabajadora», on la pugna va ser portada per Juan Ortega des de posicions purament anarquistes. El 30 de novembre parlà, en representació del Grup Sindicalista d'Arts Blanques, en un míting al Teatre Barbieri de Madrid, organitzat pels Sindicats Únics de la CNT, on també intervingueren Juan Gámez i Ángel Pestaña Núñez. El 7 de febrer de 1923 va fer la conferència «Historia de la Pedagogía» a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Aquest mateix any va ser orador amb Joan Peiró Belis i altres en un míting de protesta per l'assassinat de Salvador Seguí Rubinat. El juny de 1923 va fer mítings, amb Artur Parera Mallí, Joan Peiró Belis, Camil Piñón Oriola i altres, a Madrid i Saragossa per explicar la vaga del sector del transport que es portava a terme a Barcelona i sobre el pistolerisme. En 1923 va ser detingut, juntament amb Manuel Buenacasa Tomeo, i assistí al Ple de Regionals de la CNT celebrat a Lleida (Segrià, Catalunya). L'estiu de 1923 parlà en un acte dels forner i el setembre fou orador amb Ángel Pestaña Núñez i altres. El 20 de setembre de 1923 va ser detingut a Madrid i va ser posat el llibertat el 6 de desembre. A finals de gener de 1924 va ser novament detingut a Barcelona, juntament amb Manuel Buenacasa Tomeo i altres, quan exercia el càrrec d'administrador de Solidaridad Obrera. Entre 1925 i 1926 col·laborà en el setmanari El Productor. El novembre de 1933 va fer la conferència «Tácticas de la CNT» al Sindicat de l'Alimentació de Barcelona. A principis de febrer de 1936 va ser empresonar per a complir sis anys de presó per penes que havia anant acumulant. Després de la guerra civil restà a la Península. En 1941 va ser jutjat en consell de guerra a Barcelona i condemnat a 30 anys de reclusió major. Un cop lliure a la dècada dels quaranta, molt malalt, va ser acollit per l'anarcosindicalista Josep Codina Riba, però morí poc després.

***

Necrològica de Florenci Puig Simon apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de febrer de 1969

- Florenci Puig Simon: El 14 de març de 1895 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Florenci Puig Simon –algunes fonts citen el segon llinatge com Simó. Sos pares es deien Joan Puig i Dolors Simon. Milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). També treballà en el sector del taxi. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Posteriorment visqué a Vilalièr (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de Carcassona de la CNT. Florenci Puig Simó va morir paralític el 6 de desembre de 1968 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Émile Cottin

- Émile Cottin: El 14 de març de 1896 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Émile Jules Henri Cottin, conegut com Milou. Sos pares es deien Lucien Henri Cottin, luminotècnic, i Marie Catherine Wailliez, bugadera. Fill d'una família obrera, va passar la seva infància a Compiègne. Fuster ebenista, llegeix molt Zola i descobreix de molt jove les idees llibertàries. A partir de 1915 s'ajuntarà amb els anarquistes Émile Armand, Pierre Chardon i Sébastien Faure, i més tard amb Louis Lecoin i l'exiliat Buenaventura Durruti. En maig de 1918 va veure com la guàrdia carregava i disparava contra els obrers de les fàbriques d'armament en vaga i va quedar commogut. El 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres i «trencador de vagues», sense èxit. Condemnat a mort el 14 de març de 1919 per un consell de guerra presidit pel coronel Hyvert, la pena és commutada a 10 anys de reclusió i 20 d'exili, gràcies a la campanya que llança el periòdic Le Libertaire sota el lema: «L'assassí de Jaurès: alliberat; Cottin, que no ha matat ningú: condemnat a mort.» Durant aquests anys, molts militants anarquistes seran perseguits i empresonats pel seu suport a Cottin. La Unió Anarquista va editar en 1922 per agitar la campanya el fullet Émile Cottin, son geste, sa condemnation, son suplice. Tancat a Melun, s'hi va estar 42 dies a la cel·la dels condemants a mort. Alliberat el 21 d'agost de 1924, és constret a fixar la residència a Haucourt (Oise), on l'anarquista Segond Casteu el va albergar. Va viure aquest temps fent capses de fusta de l'arbre del pa a vint francs que eren publicitades pel setmanari anarquista Germinal. Tanmateix no deixa de viatjar i a París coneixerà sa companya, amb qui tindrà un fill, però de qui se separarà aviat. En 1930, quan anava a Marsella a veure son fill, és detingut a Lió i condemnat a tres mesos de presó. En 1936 va treballar com a ebenista a Clichy i el febrer va ser de bell nou detingut i empresonat altres tres mesos. En setembre de 1936, marxa a Espanya i s'allista en el Grup Internacional la columna del seu amic Durruti. Cottin va morir el 8 d'octubre de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya), al front, quan es trobava fent guàrdia encimbellat en un arbre, a la riba del riu, i una bala d'un franctirador d'elit l'abaté.

***

Horacio Badaraco

- Horacio Badaraco: El 14 de març de 1901 neix a Buenos Aires (Argentina) el destacat militant anarquista Horacio Gregorio Badaraco, que usà el pseudònim Orazio Vadarazco. Fill d'una família de banquers enriquits amb el negoci familiar de drassanes a La Boca que vivia al barri de Congreso. Des de molt jove començà a interessar-se per la cultura llibertària i a partir dels 11 anys sos pares sempre el trobaven a la llibreria Perlado fullejant llibres de temàtica anarquista. En 1915, mentre observava els anarquistes que es reunien al cafè Gaumont del barri de Congreso, el dramaturg Rodolfo González Pacheco el convidà a formar part de la tertúlia; fou aquest mateix escriptor que li proposà col·laborar en el periòdic anarquista La Obra quan només tenia 16 anys i la repercussió dels seus escrits va fer que n'esdevingués redactor. A més d'escriure per a les publicacions anarquistes, participà activament en l'agitació revolucionària, en uns anys marcats per la repressió contra el moviment obrer impulsada pel govern radical i els seus grups parapolicíacs (Lliga Patriòtica Argentina) i els ressons de la Revolució russa, que dividí en moviment llibertari entre anarquistes purs, línia a la qual se sumà Badaraco, i els anarcobolxevics, que feien costat el leninisme. Un fet que el marcà força fou la repressió de l'Exèrcit contra la rebel·lió llibertària dels obrers de la província de Santa Fe, a la Patagònia argentina, en 1921. Quan arribà l'hora de fer el servei militar, en comptes de negar-se a fer-ho desertant, fugint a l'Uruguai o canviant-se el nom, decidí que el compliria per fer agitació i propaganda revolucionaria el si del militarisme reaccionari argentí. El 25 de gener de 1923, davant la caserna de Palermo, on fa de recluta, un anarquista alemany, Kurt Wilckens, mata amb una bomba i una pila de trets el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia rebel»; Badaraco repartirà immediatament pamflets a la caserna recordant les matances del militar. Detingut, fou acusat d'assenyalar a Wilckens qui era Varela i, després de terribles tortures, fou empresonat vuit mesos a la cel·la contigua on seria assassinat l'anarquista alemany. A la garjola va escriure articles, que van ser trets de diverses maneres, per al periòdic anarquista La Antorcha, a més de defensar els presos del règim carcerari. En sortir de la presó, es casà amb l'espanyola i obrera del vidre Ana Romero, alhora que rebutjà l'herència familiar i es posar a fer feina com a rentador de cotxes. En el seu temps lliure escrivia per a La Antorcha, especialment sobre els seus temes preferits: l'antimilitarisme, la defensa de la dona i l'educació antiautoritària i racionalista. Es mostrà molt dur amb els assassins que, en nom de la civilització, assassinaven impunement els nadius dels pobles oriünds del Chaco i de Formosa. A mitjans dels anys vint participà activament en les campanyes de suport a Sacco i a Vanzetti, amb vagues, manifestacions i atemptats a ambaixades dels Estats Units. Fou detingut amb Alberto Bianchi, també membre de La Antorcha, en una manifestació a la plaça Congrés acusats de «traïció a la pàtria» per cremar una bandera nord-americana i empresonats. Badaraco començà una vaga de fam i dues setmanes després s'hi afegiren tots els presos del Departament Central de Policia, obligant els jutges a alliberar els dos anarquistes. Sis mesos després, fou tancat novament un any, aquesta vegada acusat de fer «apologia del delicte» per publicar un article que havia escrit sobre Wilckens on justificava l'acció del venjador. A la presó engegà una campanya per l'alliberament de Simón Radowitzky responsable de la mort del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, autor de la brutal repressió de la «Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires. Amb el seu suport, el 18 de gener de 1926 el grup d'acció català «Los Solidarios» (Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Antonio Rodríguez, i Francisco i Alejandor Ascaso), exiliat a l'Argentina, atraca la sucursal de San Martín del Banco Nación i l'estació Primera Junta del metro Línia A. En 1930, quan s'instaurà el cop militar de José Félix Uriburu, el moviment obrer estava dividit i més preocupat en lluitar entre si que en fer front comú contra l'enemic, fet que l'amoïnà moltíssim, i la repressió contra aquest fou duríssima (censura, clausura de locals, prohibició de periòdics, expulsió de militants estrangers, empresonaments, etc.). Detingut el 2 d'octubre de 1930 com a organitzador de la resistència contra el colpisme, el portaren amb el Chaco –transport amb capacitat per a 150 persones–, que anava ple amb 850 presos polítics (anarquistes, trotskistes, socialistes, comunistes, etc.) i comuns, cap al penal d'Ushuaia a la Tierra del Fuego. Després d'un any i mig a base de brutals pallisses i sense poder rebre ni enviar cartes a sa família, fou alliberat, arribant el 2 de març de 1932 a Buenos Aires des de Tierra de Fuego a bord del vaixell «Pampa». En 1932 participà en el II Congrés Anarquista en representació de La Antorcha, on va fer costat la postura de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que s'oposava a la creació d'una organització específica anarquista; la derrota d'aquesta proposta tingué com a conseqüència directa la creació del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que en 1935 es transformaria en la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA). A la colònia penitenciària d'Ushuaia conegué companys de diferents ideologies i simpatitzà amb l'estratègia de l'espartaquisme alemany, basada en lluita conjunta entre obrers, pagesos i soldats, i amb els companys anarquistes Ernesto Romano, Domingo Varone, Mario Anderson Pacheco, César Balbuena i Antonio Cabrera fundà en 1934 l'Aliança Obrera Spartacus (AOS). A partir d'aquest any edità també el seu òrgan d'expressió Spartacus. Obrero y Campesino. Comunista Anárquico, amb col·laboradors que provenien de La Antorcha. La gran victòria d'Spartacus es veurà en la gran vaga general de la construcció mantinguda entre octubre de 1935 i gener de 1936, que encara el Sindicat de Paletes estava dirigit pels comunistes, la clau del triomf d'aquelles mobilitzacions es fonamentà en la unió dels treballadors; però aviat començaren de bell nou les divisions i les disputes. La predisposició a actuar en conjunt amb els comunistes dels espartaquistes, així com l'accentuació de l'heterodòxia anarquista de Baradaco, que l'havia portat a reivindicar figures del marxisme llatinoamericà com ara Julio Antonio Mella i José Carlos Mariátegui, marcà definitivament la ruptura amb Alberto Bianchi i Rodolfo González Pacheco, dos dels principals animadors de La Antorcha, que es mantenien inflexibles pel que feia la col·laboració amb els comunistes i no s'afegiren a l'AOS. En aquesta època col·laborà en el periòdic Claridad. El maig de 1936 publicarà en Spartaco una dura crítica a la FORA en resposta a un article publicat en La Voz del Chauffeur, l'òrgan de l'«Unión de Chauffeurs» adherida a la FORA, que significarà la ruptura estratègica definitiva. Poc després, Badaraco marxà a Barcelona (Catalunya) per lluitar contra el feixisme, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'allistà en la columna del seu amic Buenaventura Durruti, a més de col·laborar en els periòdics Solidaridad Obrera –sota el pseudònim Ariel, el nom de son fill–, Tierra y Libertad i Juventud Libertaria i d'enviar cròniques sobre la guerra civil espanyola per a la revista Spartacus. A principis de 1938, després de veure en persona la contrarevolució estalinista sorgida arran dels fets de maig de 1937, tornà de Catalunya més convençut encara que calia la unió proletària per guanyar i criticà la participació anarquista en els governs republicans en diversos articles. No obstant això intentà marxar novament a la Península amb documentació falsa, però fou detingut per la policia abans d'embarcar. Creà la filial argentina de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), encarregat pels grups anarquistes ibèrics. Després d'un primer infart, continuà concretant la idea de la unió obrera des d'Spartacus, que a vegades fou criticada per la FORA que la considerava una «desviació», encara que ell pertanyia, amb Joaquín Basanta, a la «Fracción Spartacus de la Unión de Lavadores de Autos y Limpiabronces», adherida a la FORA. En aquesta època se li oferí la direcció del periòdic argentí Crítica, càrrec que rebutjà. Mentre treballava als tallers gràfics Standard, se solidaritzà amb els treballadors que estaven en vaga i per això fou segrestat i apallissat salvatgement. En 1939, en plena lluita contra la guerra i desvinculat del grup de l'AOS, que acabarà autodissolent-se i integrant-se en el Partit Comunista, començà a participar amb el mitjà estudiantil a través de la Federació Universitària de Buenos Aires. En mig d'aquesta lluita per la unitat dels moviments obrer i estudiantil, el 17 d'octubre de 1945 irromp el peronisme. Poc després, Horacio Badaraco va morir el 14 d'agost de 1946 a l'Hospital Salaberry de Mataderos (Buenos Aires, Argentina). En 2001 Juan Rosales publicà la biografia novel·lada Badaraco, el héroe prohibido. Anarquismo y luchas sociales en tiempos de infamia.

Horacio Badaraco (1901-1946)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 13 de març

Esdeveniments

L'atemptat contra Alexandre II segons The Ilustrated London News

- Atemptat contra Alexandre II: El 13 de març –1 de març segon el calendari julià rus de l'època– de 1881 a Sant Petersburg (Rússia) el tsar Alexandre II mor en un atemptat de l'associació secreta «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) quan una bomba esclata en passar el seu carruatge, que amb aquest gest pretenia «obrir la via cap a la Revolució social». Fou el quart atemptat en tres anys contra el tsar. Els anarquistes Nikolaï Kibaltxitx, Sofia Petrovskaïa, Nikolaï Rissakov, Gavril Mikhaïlov, Andreï Jeliabov, revolucionaris professionals, van ser detinguts i condemnats a mort. Hessa Hefmann, que estava embarassada, va ser deportada a Sibèria. La mort l'hi provocà l'activista polonès Ignati Grinevitski, que morí en l'atemptat, i que actuava motivat per la forta repressió cultural i política que es vivia a Polònia. «Narodnaia Volia» es va formar l'agost de 1879, després de la escissió de l'organització «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat) en «Narodnaia Volia» i «Txernij Peredel» (Repartiment Negre) –la palabra volia significa en rus tant «llibertat» com «voluntat»–, i agrupava revolucionaris anarquistes, nihilistes i narodniki (populistes).

***

Capçalera de Nè Dio nè Padrone

- Surt Nè Dio nè Padrone: El 13 de març de 1910 surt a Pisa (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic anarquista Nè Dio nè Padrone. Portava l'epígraf «Chi è povero è schiavo. Chi è governato è opresso» (Qui és pobre és esclau. Qui governa és opressor). Aquesta publicació s'edità per commemorar l'aniversari de la Comuna de París de 1871 i la mort de Giuseppe Mazzini, esdevinguda tres dies abans. L'editor responsable fou Egidio Sivieri i va ser imprès a la Tipografia Cooperativa «Germinal» de Pisa. Portà textos de Mikhail Bakunin i de Vincenzo Morello.

***

Revolta de les subsistències

- Revoltes de les subsistències: El 13 i el 14 de març de 1919 es desencadena a Inca (Mallorca, Illes Balears) una versió repetida dels fets de Palma del 18 de febrer de 1918 i de 1919. Davant la manca de subsistències i amb una gran intervenció de les societats obreres, especialment sabaters i paletes anarcosindicalistes, es generalitzà el saqueig de les botigues de queviures. Malgrat l'actuació de la guàrdia civil i les detencions, les tensions aviat es complicaren en declarar-se en vaga els miners d'Inca, de Lloseta i de Selva, i en produir-se un gran moviment de solidaritats amb la vaga de La Canadenca de Barcelona. La tensió social a Inca ja es rossegava des de febrer; el dia 20 ja s'havia iniciat un moviment de protesta contra el batle i contra el cap liberal de la ciutat, tot això amb una gran quantitat de mítings obrers, i el dia 24 l'exèrcit va haver de sortir al carrer per reprimir els aldarulls.

***

Capçalera de L'Idée Anarchiste

- Surt L'Idée Anarchiste: El 13 de març de 1924 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual L'Idée Anarchiste, editat per Lucien Haussard com a eina d'expressió lliure de totes les tendències anarquistes. L'editorial del primer número («À nos amis, à nos lecteurs»), del qual es van editar 7.500 exemplars –dels quals 5.000 van ser enviats arreu de l'Estat–, estarà firmada per 21 signataris, molts col·laboradors de la publicació i militants internacionals que escriuran sobre el moviment anarquista d'arreu del món. També van ser fundadors Louis Anderson, Kléber Nadaud i Julien Content. Entre els principals col·laboradors podem citar Louis Anderson, Alphonse Barbé, Luigi Bertoni, André Bonder, Pierre Bonniel, Julien Content, Belaville, Anatoli Gorelik, Jules Guérin, Charles Hotz, Marc Klavansky (Marc Mratchny), Arthur Lehning, Haakon Lerouge, Gaston Leval, Errico Malatesta, Félix Michaud, André Mollot, Arthur Muller-Lehning, Kléber Nadaud, Max Nettlau, Rudolf Rocker, Édouard Rothen, Diego Abad de Santillán, Alexandre Schapiro, Samuel Schwarzbard, Imre Snaruka, Albert Soubervielle, Ugo Treni, Paul Veber, etc. Se'n van editar 13 números, l'últim del 15 de novembre de 1924.

***

Capçalera del primer número de Prometeo

- Surt Prometeo: El 13 març de 1926 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista Prometeo. N'eren responsables els germans González Inestal. Hi van col·laborar Francisco Caro Crespo, Juan Gallego Crespo, Anselmo Lorenzo, Antonio Moreno, Idilio M. Serrano i Sergio Sevillano, entre d'altres. Aquest primer número és l'únic conegut.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 de març de 1955

- Festival «Iberia»: El 13 de març de 1955 se celebra al Cine Espoir de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) un festival dominical organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'acte consistí en la representació de la comèdia teatral ¿Quién me compra un lío?, a càrrec el grup teatral «Iberia», i de l'actuació del duo de cant hispanoamericà «Los Sotos».

Naixements

Maximilien Jules Luce (ca. 1910)

- Maximilien Luce: El 13 de març de 1858 neix a París (França) el pintor, gravador i militant anarquista Maximilien Jules Luce. De nin va ser testimoni de molts fets tràgics durant la Comuna de París. Des de 1881 va freqüentar els cercles anarquistes parisencs. Lector de La Révolte, va esdevenir amic de Jean Grave. En 1887, Pissarro, Seurat i Signac el van acollir dins del grup dels neoimpressionistes. Va signar aleshores nombrosos dibuixos per a diversos periòdics anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte, L'En Dehors, La Feuille, etc.). En 1894, com a conseqüència dels atemptats de Ravachol, Vaillant i altres, va ser detingut i empresonat. Definit com a «anarquista perillós», els seus dibuixos van ser jutjats per «incitar el poble a la revolta» en el famós «Procés dels Trenta». Sobre la vida carcerària, Luce va realitzar una sèrie de litografies, acompanyades d'un text de Jules Vallès. Un cop alliberat, va col·laborar amb la revista Les Temps Nouveax. En 1934 va assumir la presidència de la Societat d'Artistes Independents i el mateix any va signar una crida apel·lant a la lluita antifeixista. Va pintar nombroses teles de temàtica obrera i camperola i moltes sobre la Comuna de París. Maximilien Luce va morir el 7 de febrer de 1941 a París (França).

***

Notícia sobre Joseph Zielinski apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 8 de novembre de 1919

- Joseph Zielinski: El 13 de març de 1861 neix a Piotrków (Piotrków, Imperi Rus; actual Piotrków Trybunalski, Łódź, Polònia) el metge i militant anarquista i sindicalista revolucionari Josef Zielczak, conegut com Joseph Zielinski. Entre 1901 i 1906 estudià medicina a París (França) i participà en les activitats del grup editor de Les Temps Nouveaux, publicació anarquista en la qual col·laborà. També publicà diversos fulletons, com ara La grève générale (1901), Le socialisme hypocrite (1902), L'anarchisme a-t-il une raison d'être en Pologne (1906) i Syndicats ouvriers de combat (1906). Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905 representà Polònia en el Congrés Internacional de la Libre Pensée de París i en 1907, sa companya, Iza Zielinska, amb Josef Schweber, fou delegada de Polònia en el Congrés Anarquista d'Àmsterdam. En 1919 signà un manifest en protesta contra el bloqueig a la Rússia bolxevic. En 1920 marxà a Polònia, on, partidari del sindicalisme revolucionari, fou l'introductor d'aquest corrent i dels seus pensadors (Émile Pouget, Fernand Pelloutier, Victor Griffuelhes, etc.) en aquest país. Posteriorment va ser nomenat cap del Servei d'Higiene del Treball i de Malalties Professionals del Ministeri del Treball polonès. Prengué part activa en l'elaboració de tot un seguit de lleis socials, especialment en el projecte relatiu a les malalties professionals que esdevingué el Decret del 22 d'agost de 1927. En 1927 publicà el fullet sobre higienisme laboral a Polònia. Fou membre de l'Organització Internacional del Treball (OIT), on destacà en la seva tasca a favor de la higiene industrial, i conseller del Ministeri del Treball i de l'Assistència Social de Polònia. Joseph Zielinski va morir el 12 de desembre de 1927 Varsòvia (Polònia). El 15 de desembre de 1934 sa companya Iza Zielinska morí a Varsòvia (Polònia).

***

Foto policíaca de Paul Dupit (2 de juliol de 1894)

- Paul Dupit: El 13 de març de 1874 neix al XVII Districte de París (França) el sospitós d'anarquista Paul Léon Dupit. Sos pares es deien François Dupit, negociant, i Marie Clémentine Aimée Petier. Vivia a casa dels pares, al número 10 del carrer Poncelet, ja que sos pares havien estat agraciats amb una petita herència. En morir els pares, treballà com a mosso de magatzem, al número 5 del carrer Auber, i, segons la policia, vivia a les costelles dels altres. El 5 de setembre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó per «robatori», però sortí en llibertat provisional. A partir de juliol de 1893 visqué al número 45 de l'avinguda Ternes, però a partir de juliol de 1894 es trobava sense domicili fixe. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà un manament d'escorcoll i de detenció de son germà Henri Dupit per pertinença a «associació criminal». L'1 de juliol de 1894, en el marc d'una gran agafada antianarquista, la policia es personà al domicili de son germà, al número 2 del carrer Vivienne, i trobà Paul ocupant l'habitació que son germà Henri havia deixat després d'haver partit el vespre abans cap a Sèvres (Illa de França, França). La policia trobà en l'escorcoll diversos papers, una clau falsa i una quinzena de cartutxos de revòlver. Durant l'interrogatori negà ser anarquista i ni tant sols saber que era això de «l'anarquia». L'endemà, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon com a «anarquista». En una nota de juliol de 1894 la Prefectura de Policia indicà que Paul Dupit no estava controlat pels serveis de seguretat i que no figurava com a anarquista, ben al contrari que son germà Henri Dupit –implicat aquell any en el cas del grup anarquistes de desvalisadors al voltant d'Émile Spannagel i la seva «Banda del Point du Jour». Denunciat per «vagabunderia» i per «associació criminal», Paul Dupit va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas, però el 6 de juliol d'aquell any va ser posat llibertat provisional. El 4 de juliol de 1895 el seu cas va ser sobresegut pel jutge d'instrucció Henri Meyer. El 4 de novembre de 1895 vivia al número 96 de l'avinguda Villiers i treballava de comptable. El 28 de novembre de 1895, per mor dels seus antecedents judicials, va ser enrolat en el II Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica. El 24 de setembre de 1897 va ser destinat al I Regiment de Zuaus. El 27 d'octubre de 1898 va ser llicenciat de l'exèrcit. El 8 de novembre de 1899 vivia al número 97 del carrer Sainte-Catherine de Bordeus (Aquitània, Occitània). El 19 d'abril de 1899 s'instal·là a Saint-Louis (Senegal, Àfrica Occidental Francesa; actualment Senegal), com a empleat de l'empresa Delmas de Bordeus. El 20 de gener de 1906 es casà al XIV Districte de París amb Marie Marguerite Maisondieu. En aquesta època treballava de negociant i vivia al número 46 del carrer Saint-Lazare de París. El 8 d'agost de 1914 va ser llicenciat per «acuïtat visual insuficient» en la revisió mèdica militar de Dakar (Senegal, Àfrica Occidental Francesa; actualment Senegal). Entre 1915 i 1916 fou representant de la companyia de tabacs «La Régie» per a l'Àfrica Occidental Francesa. El 20 de juliol de 1917 tingué una llicència militar de tres mesos a Bordeus i l'1 de novembre de 1920 va ser llicenciat definitivament de l'exèrcit. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Mammolo Zamboni

- Mammolo Zamboni: El 13 de març de 1882 neix a Lovoleto (Granarolo dell'Emilia, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista, i després feixista, Mammolo Zamboni, que va fer servir el pseudònim Anteo. Sos pares es deien Lodovico Zamboni i Assunta Menini. Per raons econòmiques va interrompre els seus estudis en quart de primària, però va aconseguir una important cultura autodidacta. Tipògraf de professió, ja de molt jove s'integrà en el moviment anarquista. En 1897, amb 15 anys, publicà una carta en el diari L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia) en la qual expressava les seves idees anarquistes. Tenia relacions amb l'anarquista bolonyès Ugo Bagnarola, obligat a residència forçada. Participà activament en la propaganda llibertària a la seva zona i rebia i difonia la premsa anarquista, fins i tot estrangera. Estava afiliat a la Societat Obrera, on intentà contrarestar en diverses ocasions l'hegemonia socialista. Participà en mítings i debats públics sobre diversos temes, com ara les condicions laborals, l'organització sindical, l'antimilitarisme, l'anticlericalisme, contra l'assignació de residència, etc. Membre del Comitè de Propaganda dels Tipògrafs, formà part de la secretaria de la Cambra del Treball en el seu període constituent. S'integrà en la redacció del setmanari anarquista bolonyès Il Popolino, que sortí el gener de 1903 i on signà sota el pseudònim Anteo, però que deixà de publicar-se després del seu tercer número. En 1901 va ser fitxat per la policia. En 1905 s'uní amb Viola Tabarroni, amb qui acabà casant-se civilment en 1908, després del naixement de sos fills Assunto i Lodovico, i en 1911 tingué son tercer, Anteo; no batejà cap dels fills. Cap el 1912 fundà, als números 14 i 16 del carrer Fondazza de Bolonya, la «Impremta Zamboni», que també funcionà com a editorial. Durant la Gran Guerra fou partidari de la no intervenció i es retirà de la política activa. Durant la postguerra, amic de l'exanarquista i aleshores seguidor de Benito Mussolini, Leandro Arpinati, s'acostà, segons alguns per qüestions econòmiques, al moviment feixista. Encara que no afiliat, a causa de la seva oposició a la guerra, freqüentà assíduament els ambients feixistes locals i donà suport el moviment feixista i les organitzacions col·laterals, esdevenint l'impressor oficial de la Federació Local del Partit Nacional Feixista (PNF). Fou accionista i soci fundador de la nova Casa del Fascio promoguda per Leandro Arpinati. En 1923 edità el periòdic humorístic Il Canto della Mosca. En aquesta època es definia com «anarquista i feixista». El 31 d'octubre de 1926 va ser detingut durant la investigació arran de l'atemptat fallit contra Benito Mussolini a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), la responsabilitat del qual va ser atribuïda al seu fill Anteo de 15 anys, linxat per la multitud i assassinat al lloc de l'incident per militants feixistes. Va ser processat per complicitat en l'atemptat, juntament amb sa companya Viola Tabarroni, sa cunyada Virginia Tabarroni i sos fills Assunto i Lodovico. Després d'una investigació llarga i contradictòria, Viola i Assunto van ser posats en llibertat per manca de proves. El 7 de setembre de 1928, el Tribunal Especial per a la Defensa del Estado, presidit pel jutge militar Guido Cristini, condemnà Mammolo Zamboni i Virginia Tabarroni a 30 anys de presó, prohibició perpètua per exercir càrrecs públics i tres anys de vigilància, i Lodovico va ser absolt per manca de proves. L'octubre de 1932 l'advocat socialista Roberto Vighi, després que s'hagués rebutjat el recurs presentat al Tribunal Especial per a la revisió del judici, va presentar a Mussolini, a través de Leandro Arpinati, un memorial en el qual se sostenia la innocència de Mommolo Zamboni i de la seva família i la manca de proves amb la qual va ser condemnat. Alhora, va tenir lloc una misteriosa i secreta negociació entre son fill Assunto, exiliat a Suïssa, i l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) per a l'alliberament dels membres de la família a canvi de la seva activitat com a espia entre els refugiats antifeixistes. Mammolo Zamboni va ser indultat a través d'un decret reial i posat en llibertat el 24 de novembre de 1932. Un mes després, Virginia Tabarroni també aconseguí la gràcia. Després d'haver mantingut durant molts anys, juntament amb la seva incontestable innocència, fins i tot la més problemàtica del fill, després de la II Guerra Mundial, reivindicà en un llibret commemoratiu (Anteo Zamboni nel ventennale del suo olocausto (31 ottobre 1926-31 ottobre 1946). Riassunto storico critico dell'attentato a Mussolini e della sentenza del tribunale speciale) la voluntat tiranicida d'Anteo, reobrint novament el tema. En aquesta època se separa de Viola Tabarroni. Acostant de bell nou a la militància anarquista, a finals dels anys quaranta fundà la «Libreria Internazionale di Avanguardia» (LIDA), nom inspirat en la seva nova companya Lyda Magagni, i es dedicà a l'edició de publicacions i a la difusió d'escrits llibertaris (Mikhail Bakunin, Ezio Bartalini, Armando Borghi, Nikolai Ghe, Lev Tolstoi, Mario Rapisardi, Élisée Reclus, Oscar Wilde, etc.). Entre els seus escrits podem destacar Il canzoniere sociale (sd), L'occhio nell'alcova. Ovvero il sex-appeal e la libertà di concepire (1946), Del metodo anarchico (1948), Construire l'anarchia. Parole semplici ai compagni e simpatizzanti (1951). També va traduir textos de diversos autors (Luigi Bertoni, Rabindranath Tagore, etc.). Mammolo Zamboni va morir, deixant sense resoldre molts d'enigmes, l'11 d'agost de 1952 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i va ser incinerat. La tragèdia d'aquesta família va ser el tema d'una pel·lícula televisiva que, sota el títol Gli ultimi tre giorni, va ser estrenada en 1978 per Gianfranco Mingozzi.

Mammolo Zamboni (1882-1952)

***

Necrològica de Vincenzo Venchierutti apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 12 de gener de 1963

- Vincenzo Venchierutti: El 13 de març de 1887 neix a Udine (Friül) l'anarquista Vincenzo Venchierutti, conegut com Venchi. Emigrà als Estats Units i s'establí a Filadèlfia (Filadèlfia, Pennsilvània, EUA), on milità en el moviment anarquista italià. En 1916, des de Filadèlfia, estava subscrit al periòdic anarquista Cronaca Sovversiva. Posteriorment s'establí a Needham (Norfolk, Massachusetts, EUA) i finalment a Miami. Sa companya fou la costurera anarquista Gabriella Antolini Pomilia (Ella Antolini). Vincenzo Venchierutti va morir sobtadament el 29 de desembre de 1962 a Miami (Miami-Dade, Florida, EUA). Deixà entre els seus papers una carta de comiat, escrita l'octubre de 1961, on reafirmava el seu ateisme i la confiança en l'humanisme.

***

Necrològica de Joan Jové Vallès apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 23 de setembre de 1982

- Joan Jové Vallès: El 13 de març de 1897 neix a Les Oluges (Segarra, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Jové Vallès. Sos pares es deien Ramon Jové i Manuela Vallès. Pagès a Cervera (Segarra, Catalunya), en 1916 es traslladà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on treballà d'obrer tèxtil i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En els anys vint fou membre, amb Gustau Puig Alegre (Espartaco Puig), Pablo Rodríguez Escamilla i altres, de la Comissió Regional Anarquista de Catalunya. Participà activament en les activitats culturals de l'Escola Racionalista i del Centre Cultural Llibertari en els moments més durs de la repressió i en 1923 col·laborà en La Revista Blanca. En 1926 fou un dels fundadors, amb Valentí Noguera Martín, Pablo Rodríguez Escamilla i Francesc Sabat Romagosa, de la Mutualitat Cultural i Cooperativista de Terrassa, membre de la Federació Regional de Escoles Racionalistes (FRER), institució que presidí. En 1934 acceptà la proposició d'un empresari, simpatitzant de les idees llibertàries, de cedir-li un taller de foneria on es podrien fabricar els explosius necessaris per als aixecaments revolucionaris. Durant la Revolució jugà un paper important en les col·lectivitzacions agràries a la comarca del Vallès Occidental. Entre octubre de 1936 i juliol de 1937 fou regidor de l'Ajuntament de Terrassa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí amb sa companya Rita Prunés, amb qui tingué tres infants (Chantal, Germinal i Marcel), a Sieisforns de Mar, on continuà treballant com a obrer agrícola i militant en la CNT. Joan Jové Vallès va morir el 28 d'agost de 1982 al seu domicili de Sieisforns de Mar (Provença, Occitània).

***

Requisitòria de Manuel Miguélez González publicada en Gazeta de Madrid del 15 de maig de 1934

- Manuel Miguélez González: El 13 de març de 1900 neix a Santa Lucía de Gordón (La Pola de Gordón, Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Miguélez González, conegut com Francés. Sos pares es deien Francisco Miguélez i Celestina González. En 1915 vivia a Vega de Gordón (La Pola de Gordón, Lleó, Castella, Espanya) i va ser condemnat per un delicte de pesca fluvial. Miner de professió, vivia a Fabero (Lleó, Castella, Espanya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1934 va ser buscat per les autoritats per la seva participació com a membre del Comitè Revolucionari pels fets insurgents de l'11 de desembre de 1933 a Fabero i passà a la clandestinitat. En 1936, des de la presó de Lleó, col·laborà en Tierra y Libertad. Va ser agraciat per l'amnistia del 21 de febrer de 1936. Durant la guerra civil, va ser capità de les milícies de La Pola de Gordón i comandà el Batalló Confederal 206. Assistí com a delegat delegat, amb Felipe Cañón, de les milícies de La Pola de Gordón al Ple Comarcal de Lleó celebrat el 18 de novembre de 1936 a Villamanín (Lleó, Castella), el qual presidí. Patí un greu accident al coll de Villamanín a Cármenes quan l'automòbil en el qual viatjava es va despenyar, sinistre que el deixà invàlid. Patí durament l'exili, agreujat pel seu estatut de mutilat de guerra, passant la major part de sa vida hospitalitzat, i milità en la CNT i en la Lliga de Mutilats de Bordeus, població on residia. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou l'anarcosindicalista Gumersinda Carbajal, que patí presó i desterrament en 1933 i 1934. Manuel Miguélez González va morir el 3 d'abril de 1956 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

José Ramón Arana

- José Ramón Arana: El 13 de març de 1905 neix a Garrapinillos (Saragossa, Aragó, Espanya) l'escriptor anarcosindicalista, i després socialista i comunista, José Ruiz Borau, més conegut sota el pseudònim de José Ramón Arana Alcrudo, encara que va fer servir d'altres (Pedro Abarca, Juan de Monegros, etc.). En 1913, arran de la mort per tuberculosi de son pare, el mestre rural Ventura Ruiz Lara, s'instal·là amb sa família a Pina de Ebro, on sa mare –Petra Borau Alcrudo, tia del cineasta José Luis Borau– muntà un taller-acadèmia de tall i confecció, però el projecte no reeixí i sa família es traslladà a Saragossa. Per ajudar sa mare, de ben jovenet hagué de posar-se a treballar en diferents feines (impremtes, comerços, tallers, oficines, etc.) i fins i tot provà sort en el món de la tauromàquia. En els anys vint, coincidint amb la dictadura de Primo de Rivera, marxà cap a Barcelona (Catalunya) i entrà a fer feina de fonedor a la factoria «Can Girona» –a partir de 1947 prengué el nom de MACOSA (Material i Construccions SA)–, al Poblenou. En 1926 es casà a Barcelona amb Mercedes Gracia, amb qui tindrà cinc infants (Alberto, Augusto, Rafael, Marisol i Mercedes). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), freqüentà els ateneus llibertaris i es creà una important cultura autodidacta. Entre 1924 i 1926 col·laborà amb versos en la revista Pluma Aragonesa. Poc abans de l'esclat de la Guerra Civil, retornà a Saragossa, on entrà a fer feina com a empleat bancari en el Banc Hispanoamericà i s'afilià a la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), de la qual va ser vicepresident provincial de la seva l'Associació d'Empleats de Banca i Borsa. En aquesta època fou fundador i secretari de l'Ateneu Popular de Saragossa. El 17 de juliol de 1936, quan el cop militar feixista, es refugià amb sa família a Monegrillo. Durant els primers moments de la guerra fou milicià en la «Columna Durruti», però després, amb al suport del moviment anarquista, va fer de mestre a Monegrillo. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i la UGT li van encarregar la reorganització d'aquestes dues entitats a l'Aragó republicà. El 8 de desembre de 1936, quan ja s'havia afiliat en secret al Partit Comunista d'Espanya (PCE), va ser nomenat en nom del PSOE conseller d'Obres Públiques i, més tard, d'Hisenda en el Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA, també anomenat «Consell d'Aragó»), institució de la qual arribà a ser vicepresident. També ocupà nombrosos càrrecs en les files socialistes, com ara membre de les Comissions Executives Regionals del PSOE i de l'UGT, del Comitè d'Enllaç UGT-CNT d'Aragó, caixer del Banc d'Espanya a Casp, delegat de la Caixa de Reparacions, delegat interventor d'Abastaments del Govern de la II República a Terol, etc. En aquesta època entaulà relació amb l'escriptora i periodista María Dolores Arana Ilarduya (Marixa), de qui posteriorment prengué el llinatge amb el que titulà totes les seves obres, llevat de la primera, que sortí amb el seu nom real, i de les dues que signà amb el pseudònim de Pedro Abarca. Un viatge a la Unió Soviètica entre abril i maig de 1937 en representació del Consell d'Aragó per a les celebracions del Primer de Maig, donà lloc al seu primer llibre, Apuntes de un viaje a la URSS (1938; anteriorment publicat entre juny i juliol de 1937 en el diari de Lleida UHP). De tornada d'aquest viatge, s'afilià oficialment al PCE i formà part del seu Comitè Regional d'Aragó. En aquesta època publicà dos llibres de poemes, Mar del Norte. Mar Negro (1937) i Viva y doliente voz (1938); un llibre de contes, El tío Candela. Cuentos de la Segunda Guerra de Independencia (1938); i una obra de teatre, El viejo, la vieja y el olmo (1938). També col·laborà en periòdics comunistes (UHP, Vanguardia, etc.). Un cop dissolt per decret el Consell d'Aragó, l'11 d'agost de 1937, va ser nomenat cap de premsa i propaganda del Comissariat de la 44 Divisió de l'Exèrcit republicà i a partir de 1938 començà a participar en missions especials del Ministeri de Defensa a França, essent nomenat cap del Servei d'Informació i Contraespionatge del Servei d'Investigació Militar (SIM) a Baiona (Lapurdi, País Basc), amb el nom de José Ramón Arana Alcrudo (nascut a Sant Sebastià), que a partir d'aleshores usaria com a propi. Quan acabà la guerra es trobava a França i va ser reclòs al camp de concentració de Gurs, d'on aconseguí fugir. A França tingué el primer (Juan Ramón) dels seus dos fills amb María Dolores Arana Ilarduya. El juny de 1939, amb el suport de l'activista quàquera Margaret Palmer, embarcà des de Marsella amb La Salle cap a La Martinica, fent servir el nom de José Ramón Arana Alcrudo, amb sa nova companya, abandonant la seva esposa i sos quatre fills supervivents –Mercedes morí quan encara no tenia dos anys–, residents a Monistrol (Bages, Catalunya). Després d'una breu estada a l'illa caribenya, on tingué son segon fill (Federico), marxà cap a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana), on publicà el seu llibre de poemes Ancla (1941). Després d'un intent d'establir-se a  Cuba, el 14 d'octubre de 1941, gràcies al suport de Manuel Andújar, arribà a Veracruz (Veracruz, Mèxic) amb sos fills Juan Ramón i Federico Arana. A la Ciutat de Mèxic (Mèxic) començà a publicar obres poètiques, com ara A tu sombra lejana (1942) i creà col·leccions (Cuadernos del Destierro) i revistes, com ara Aragón. Gaceta mensual de los aragoneses en México (1943-1945), Ruedo Ibérico (1944), Las Españas. Revista literaria (1946-1956) –fundada amb Manuel Andújar i Anselmo Carretero i que serà una de les més importants de l'exili republicà–, Crisol (1953-1960) o Diálogo de las Españas (1957-1963). Entre 1943 i 1945 portà la secció «La hora de España» en el diari El Popular. En 1945 publicà l'assaig Politiquería y política. Es guanyà la vida com a venedor ambulant de llibres, activitat que va ser novel·lada per Simón Otaola en la seva obra La librería de Arana. Historia y fantasía (1952), i més tard treballà en l'editorial González Porto. A començament de la dècada dels cinquanta entaulà una nova relació amorosa, amb Elvira Godàs Vila, que feia classes de música i regentava una pensió de senyoretes i amb qui es casà el 29 de desembre de 1960 i tingué un altre fill (Miguel Veturián)  –Elvira Godàs no conegué l'existència de sa família espanyola fins 16 anys després. En 1950 publicà el seu recull de contes El cura de Almuniaced, considerada la seva obra mestra. En 1951 s'edità el drama rural de fort contingut social Veturián. En 1968 se li va diagnosticar un càncer i, després de 13 dies internat al Sanatori Espanyol de Mèxic, realitzà els tràmits per tornar a Espanya. A finals de 1971 va ser operat d'un tumor cerebral i el juny de 1972 retornà a la Península i s'instal·là a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya). A més de les obres citades, és autor de Fantasmas (1949), Por un Movimiento de Reconstrucción Nacional (1949, aparegut sota el nom col·lectiu de Las Españas), Esta hora de España. Contestación a una encuesta de «Ibérica» (1957), Antonio Machado y Pablo Casals (1957), Romance del ciego Viroque (1960), De pereza mental (1967), Cartas a las nuevas generaciones españolas (1968), ¡Viva Cristo Ray! y todos los cuentos (1980, pòstuma) i Poesías (2005, pòstuma). El gener de 1973 publicà Can Girona. Por el desván de los recuerdos, primera part d'unes memòries novel·lades, testimoni de la Barcelona obrera durant la dictadura de Primo de Rivera i en la qual la CNT té un marcat protagonisme, que no tingueren continuació a causa de la seva mort. José Ramón Arana va morir, a conseqüència del càncer que arrossegava, el 23 de juliol de 1973 a la clínica Quirón de Saragossa (Aragó, Espanya) i fou enterrat a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya), al costat de sa mare. El seu fons personal es troba dipositat des del 2009 a l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) de Barcelona.

José Ramón Arana (1905-1973)

***

Gabriel Aspas Argilés

- Gabriel Aspas Argilés: El 13 de març de 1912 neix a Orea (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Gabriel Aspas Argilés. Sos pares es deien Florencio Aspas i Valeriana Argilés. Metal·lúrgic de professió, treballà als Alts Forns de Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià) i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil lluità al front de Terol. Ferit greument, fou hospitalitzat a Conca i a Utiel. En aquesta última localitat conegué Gabriela Lahuerta, que esdevindrà sa companya en 1938. Després s'enquadrà en la «Columna de Ferro» fins el final de la guerra. Amb el triomf franquista, fou detingut a Alacant i acabà internat al camp de concentració d'Albatera. Després de diverses presons, fou tancat a la de València. Fou amollat en llibertat condicional per treballar al pantà de Benaixeve (Serrans, País Valencià), on creà la CNT clandestina, de la qual fou secretari, i establí contactes amb la guerrilla. Denunciat, fou torturat i empresonat a València. Un cop lliure, marxà a França. En 1950 s'instal·là a Besiers, on milità d'antuvi en la CNT i després en els Grups d'Afinitat Confederal (GAC). En 1972 formà part de la Comissió de Relacions de «Frente Libertario», amb Sara Berenguer, Acracio Ruiz i altres. Participà activament en les activitats de la colònia d'exiliats espanyols de Besiers. Gabriel Aspas Argilés va morir el 12 d'octubre de 1997 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

Gabriel Aspas Argilés (1912-1997)

***

Necrològica de Josep Guiraud Pujol apareguda en la revista barcelonina Polémica de maig de 1988

- Josep Guiraud Pujol: El 13 de març de 1912 neix a Pollença (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista Josep Guiraud Pujol, conegut com Pollença, Pollensa o J. Pollensa (aquest últim pseudònim el va fer servir en la premsa). Era fill d'Alexandre Guiraud i d'Isabel Pujol. Fill d'una família benestant progressista, s'establí a Barcelona (Catalunya) per estudiar periodisme a la Universitat de Barcelona, on entrà en contacte amb el moviment llibertari i s'afilià a la Secció de Periodisme del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'integrà com a milicià en la «Columna Durruti». Posteriorment, durant uns mesos, fou corresponsal de guerra en a la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front d'Aragó. Va ser nomenat secretari de la Conselleria d'Economia i del departament de Proveïments de la Generalitat de Catalunya. Col·laborà regularment en Solidaridad Obrera, periòdic del qual va ser nomenat director al final de la guerra. En 1939, quan el triomf era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià, on va romandre tota la II Guerra Mundial. Durant la postguerra participà en reorganització de la CNT de l'exili i, arran de l'escissió de 1945, defensà les posicions de la tendència «col·laboracionista». Instal·lat a Elna (Rosselló, Catalunya Nord), ajudà nombrosos companys a passar a la Península i ell mateix hi va realitzar nombroses missions orgàniques clandestines. Amb sa companya, Dolors Antonieta Calderer, fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1955 va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en l'exili de la tendència «reformista». Entre 1957 i 1961 defensà la unitat d'acció amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT). En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries de l'exili, com ara Boletín Confederal, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, España Libre, Espoir, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Josep Guiraud Pujol va morir el 17 d'abril de 1988 al seu domicili d'Elna (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Francisco Gómez Núñez

- Francisco Gómez Núñez: El 13 de març de 1912 neix a Viveiro (Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista, i després comunista, Francisco Gómez Núñez, conegut com Penabad i Trotsky. Era fill de Francisco Gómez Fernández i de Dolores Núñez Pérez. Mariner de professió, durant els anys republicans milità en el Sindicat Únic d'Oficis Diversos de Viveiro de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936 era vocal del Sindicat Pesquer de Celeiro (Viveiro, Lugo, Galícia) de la CNT. Va ser un dels que intentà la resistència contra el cop militar feixista de juliol de 1936 i el 20 de juliol hagué de fugir a la Corunya (La Corunya, Galícia) i després, un cop fracassà la resistència, cap a les muntanyes, amb el ferrer anarquista José Neira Fernández (O Nera), qui va organitzar el primer grup guerriller gallec. Va ser jutjat en rebel·lia per les autoritats franquistes a Ferrol (La Corunya, Galícia). En 1942 s'afilià al Partit Comunista d'Espanya (PCE). Cap el 1945, després de la mort de José Neira Fernández, s'integrà en la III Agrupació Guerrillera, lluitant en una partida comandada per Ramón Rodríguez Valera (Curuxás) que operà a la Terra de Melide (La Corunya, Galícia) i a A Ulloa (Lugo, Galícia), i posteriorment en la IV Agrupació Guerrillera, en el grup de Leonardo Gómez Pérez (Trancas). En 1946 tingué un enfrontament a Palas de Rei (Lugo, Galícia), on no resultà ferit, i va ser acusat per les autoritats franquistes d'un atracament el juny d'aquell any a Moeche (La Corunya, Galícia). Necessitats d'evacuació, durant la nit del 13 de desembre de 1946 formà part del grup de 22 guerrillers que embarcaren a la platja d'O Vicedo (Lugo, Galícia) a bord del pesquer Santa Teresa, 18 dels quals desembarcaren el 20 de desembre a Baiona (Lapurdi, País Basc); l'endemà van ser traslladats per les autoritats franceses al camp de concentració de Merignac (Bordeus, Aquitània, Occitània). A l'exili visqué a Lió (Arpitània) i a Grenoble (Delfinat, Arpitània). El 30 de març de 1957 es casà a Lió amb Isabel Valle Madroñal. Francisco Gómez Núñez va morir el 9 d'agost de 1995 a Tullins (Delfinat, Arpitània) –algunes fonts citen erròniament Viveiro.

Francisco Gómez Núñez (1912-1995)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 12 de març

Esdeveniments

Capçalera de Cultura Proletaria

- Surt Cultura Proletaria: El 12 de març de 1927 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de Cultura Proletaria. Periódico de ideas, doctrina y combate. Portavoz de grupos anarquistas de lengua castellana en Estados Unidos. Va ser la segona època de la publicació en castellà del mateix nom publicada en 1910 a Brooklyn (Nova York) per l'anarquista català Pere Esteve i continuació de Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925). En aquesta ocasió fou dirigida per R. A. Muller i, més tard, per Marcelino García. La periodicitat fou setmanal fins al juliol de 1932 i després aparegué irregularment. Hi trobem textos de Fontaura i Guede, entre d'altres. A partir de 1931 el periòdic informa sobre la política de la II República espanyola i reivindica la revolució a la Península. En la secció «De todas partes» apareixen notícies de la realitat peninsular i europea, a més de ressenyes de mítings i de conferències, etc. En sortiren 1.255 números, l'últim el 20 de novembre de 1953.

Naixements

Notícia de la detenció de Jacques Peillon, i altres companys, apareguda en el diari tolosà La Dépêche del 20 de novembre de 1882

- Jacques Peillon: El 12 de març –algunes fonts citen erròniament el 12 de maig– de 1845 neix a Saint-Genis-Laval (Lió, Arpitània) l'anarquista Jacques Peillon. Era fill de Pierre Peillon, conreador, i de Marie Dumand. Es guanyava la vida treballant de torner metal·lúrgic a Lió i visqué, fins a la seva mort, al número 34 del carrer Sébastien Gryphe del VII Districte de Lió. A principis de la dècada dels vuitanta, fou membre de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), que agrupava la major part dels anarquistes de la regió i la qual, per l'abril de 1881, s'escindí entre socialistes i anarquistes. L'agost de 1881, durant la campanya electoral, fou el signant de dos cartells que van ser aferrats pels carrers de Lió on es feia una crida a l'abstenció. En aquesta època defensa l'abstenció en diferents reunions polítiques, moltes de les quals presidí, i on apel·là a la violència, i col·laborà com a redactor en el setmanari anarquista lionès L'Étendard Révolutionnaire. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys de la FRRE, a resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) de l'agost anterior i dels atemptats amb explosius perpetrats l'octubre anterior a Lió. El 8 de gener de 1883 va ser jutjat, dins de la I Categoria («afiliat a una associació internacional la finalitat de la qual es suspendre el treball, abolir el dret de la propietat, la família, la pàtria, la religió i haver comès també un atemptat contra la pau pública»), pel Tribunal Correccional de Lió en l'anomenat «Procés dels 66». Durant els seus interrogatoris el desembre de 1882, havia declarat haver estat el tresorer de la subscripció, a traves del periòdic lionès Le Droit Social, que arreplegà 31,50 francs, destinada a comprar un «revòlver d'honor» a Pierre Fournier, jove obrer desocupat que el 24 de març de 1882 havia disparat contra el seu patró Bréchard a Roanne (Forez, Arpitània); també confessà el nom de la persona que va comprar el revòlver, fet pel qual alguns companys l'acusaren de delator i confident de la policia i demanaren la seva expulsió de la FRRE. Durant el judici declarà que no havia format part de cap associació internacional, però va dir: «Vaig ser anarquista ahir, ho soc avui i ho seré demà, sigui quina sigui la vostra decisió». El 19 de gener de 1883 va ser condemnat a 15 mesos de presó, a 200 francs de multa i a cinc anys de prohibició dels drets civils, pena que va ser reduïda el 13 de març de 1883 pel Tribunal d'Apel·lació de Lió a un any de presó, 100 francs de multa i cinc anys de prohibició dels drets civils. Sa companya fou Claudine Jumeaux. Jacques Peillon va morir el 21 de gener de 1891 a l'Hospital de la Creux-Rousse del IV Districte de Lió (Arpitània).

Una escena del «Procés de Florència» als internacionals, segons Ettore Ximenes, publicat en L'Ilustrazione Italiana de l'11 de gener de 1880. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Florido Matteucci, Francesco Natta, Dante Marzoli, Giuseppe Gomez i Anna Kulisciov

- Florido Matteucci: El 12 de març de 1858 neix a Città di Castello (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Florido Matteucci –també citat Matteuzzi. Sos pares, petits propietaris, es deien Andrea Matteucci i Lucia Nocetti. A 18 anys, quan estudiava a Pavia (Llombardia, Itàlia), s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre maig i octubre de 1876 col·laborà en el periòdic anarquista Patatrac! Monitore dei perduti della valle tiberina, publicat per Agostino Pistolesi. Amb aquest últim, fundà a Città di Castello el Circolo di Studi Economico-Sociali (CSES, Cercle d'Estudis Economicosocials), afiliat a la Federazione Marchigiana-Umbra (FMU, Federació de les Marques i Úmbria) de l'AIT, de la qual assumí la Comissió de Propaganda. En contacte amb la Secció de Ceresio (Secció del Llac de Lugano), grup dissident que se separà de la Federació del Jura de l'AIT sota l'impuls de Benoît Malon i en el qual van entrar formar part destacats anarquistes (Ludovico Nabruzzi, Joseph Favre, Tito Zanardelli, Natale Imperatori, Mattia Schyzerlh, Enrico Bignami, Rodolfo Morchio, Francesco Pesenti, Domenico Scaglieri, etc.), s'oposà ràpidament a les seves tesis legalistes. El gener de 1877 era secretari de Correspondència de la Federació Napolitana de l'AIT i el febrer d'aquell any participà en els treballs del Congrés de la Federació de l'Alta Itàlia de la Internacional, que se celebrà a Milà, on sostingué les posicions de la minoria insurreccionalista en representació del CSES de Pavia. L'abril d'aquell any, participà en la temptativa d'insurrecció popular al massís del Matese, al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), dirigida per Errico Malatesta, Cesare Ceccarelli i Carlo Cafiero, però va ser detingut a Pontelandolfo (Campània, Itàlia), amb Cesare Ceccarelli, Giuseppe Gagliardi i Silvio Fruggieri, just abans de l'aixecament. A la presó de Benevent (Campània, Itàlia) estudià anglès, castellà i alemany. El gener de 1878, a resultes d'una amnistia, va ser alliberat. Arran del IV Congrés de la Federació Italiana de l'AIT, celebrat clandestinament a Pisa (Toscana, Itàlia) l'abril de 1878, va ser nomenat, amb Giuseppe Foglia i Emilio Covelli, membre de la Comissió de Correspondència a la nova seu traslladada interinament de Florència a Gènova. Partidari de les posicions més intransigents, tornà a Città di Castello i passà a la clandestinitat. Defensà la insurrecció armada i durant la tardor de 1878 assistí a un congrés a Florència on es discutiren les accions a prendre en aquest sentit. El 22 d'octubre de 1878 va ser detingut a Perugia (Úmbria, Itàlia); jutjat, el desembre d'aquell any va ser condemnat per «violació d'amonestació» i per «utilització de passaport d'alta persona», però va ser escarcerat a començaments de 1879. El novembre de 1879 fou implicat en l'anomenat «Procés de Florència», però va ser absolt i alliberat el gener de 1880. El març d'aquell any va ser condemnat a dos anys d'assignació de residència i enviat a Pantelleria (Sicília). Aconseguí fugir quan els carrabiners el vingueren a detenir i pogué arribar a Lugano (Ticino, Suïssa), on poc després es reuní amb sa companya. El 5 de desembre de 1880, amb altres companys refugiats a Lugano (Gaetano Grassi, Carlo Cafiero i Egisto Marzoli), participà en el Congrés de la Federació Italiana de l'AIT celebrat a Chiasso (Mendrisio, Ticino, Suïssa); enquadrat en el sector dels intransigents, signà la declaració de Cafiero en el congrés. Entre 1880 i 1885 viatjà constantment entre Ginebra (Ginebra, Suïssa) i Alexandria (Egipte), on fou responsable de l'edició de premsa clandestina i on en 1881 es va veure obligat a fugir cap a la Costa Blava (Marsella, Niça, Canes, Menton). Fou membre del grup anarquista «Les Fils de la Misère» (Els Fills de la Misèria), creat durant la primavera de 1884 a Niça, i del qual eren membres Giacobi, Sartoris, Ciao Zavoli i Vanucci. El febrer de 1885 va ser expulsat de Marsella (Provença, Occitània), ben igual que la resta de membres italians del grup, i després d'una passada el març per Barcelona (Catalunya), on restà cinc dies empresonat i d'on també fou expulsat, arribà a Suïssa. Establert de nou a Lugano, freqüentà el grup anarquista al voltant de Cafiero. El 24 de juny de 1885 va ser detingut «il·legalment» pels carrabiners italians a Chiasso, acusat d'haver intentat de penetrar clandestinament a Itàlia i empresonat durant dos mesos. Arran d'una protesta formal del Cantó de Ticino, les autoritats italianes reconegueren l'il·legalitat d'aquesta detenció en territori suís, però l'incident es tancà després que Matteucci marxés cap a Amèrica, ja que, un cop lliure, s'embarcà amb sa família cap a l'Argentina. En 1896 fundà i dirigí a Buenos Aires (Argentina) el periòdic sindicalista bilingüe (italià, amb articles en lígur, i castellà) Il Progresso de la Boca / El Progreso de la Boca. Semanario noticioso y comercial i col·laborà ocasionalment en diversos periòdics obrers, com ara La Scintilla i La Rivendicazione. També s'integrà en la lògica maçònica «Frateli d'Itàlia». President del Club «Giordano Bruno», fou el promotor del I Congrés Anticlerical Sud-americà que se celebrà en 1900 a Buenos Aires. Sense renegar dels seus ideals, es retirà de tota militància anarquista. Treballà d'empleat a la Casa Internacional Mútua de Pensions i esdevingué cap de secció i agent comissionista de l'empresa. En 1924 estava subscrit a la revista Pensiero e Volontà i en 1926 participà en la subscripció a favor d'Errico Malatesta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Alexandre Bonnard apareguda en el periòdic parisenc Gil Blas del 24 de gener de 1894

- Alexandre Bonnard: El 12 de març de 1861 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista Alexandre Joseph Bonnard, conegut com Brière i Le Père Peinard. Sos pares, no casats, es deien Jean Baptiste Édouard Bonnard, adober i cotxer, i Jeanne Marque Arsène Petit, modista i cosidora, i el fill va ser legitimat amb el matrimoni de la parella el 21 de març de 1867 al V Districte de París. Es va criar als hospicis parisencs. Es guanyava la vida com a obrer sabater. Fitxat com a anarquista, en 1888 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena per diferents delictes a tres anys de presó i a 10 anys de residència obligada. A partir de novembre de 1892 va ser contractat i albergat pel sabater anarquista Alphonse Ochart al XIII Districte de París. El 22 de gener de 1894 ambdós van ser detinguts al domicili comú, al 38 del carrer de l'Espérance; escorcollat aquest, es van trobar periòdics anarquistes (Le Père Peinard, Le Prolétaire, La Révolte) i fullets revolucionaris. A començaments de segle figurava en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. Establert a Picardia, en els anys trenta venia pels carrers el setmanari comunista llibertari Germinal. Alexandre Bonnard va morir el 29 de desembre de 1940 a Bailleval (Picardia, França).

***

Notícia de la detenció d'Augustin Seyssel apareguda en el diari parisenc Le Radical del 2 de maig de 1892

- Augustin Seyssel: El 12 de març de 1861 neix al IV Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista Augustin Seyssel. Sos pares es deien Louis Seyssel, fabricant de tul, i Louise Matheron, teixidora. Es guanyava la vida com a teixidor, conserge i venedor de diaris. Entre abril i maig de 1892 es va veure implicat en una acusació per «associació de malfactors» en previsió de les celebracions del Primer de Maig i del judici de Ravachol. El 30 d'abril de 1892 va ser dels últims detinguts, amb Ancian, Vincent Berthaud, Léopold Faty, Lombard, Louise Hugonard i alguns altres. Alliberat el 6 d'abril, marxà un temps de Lió. Durant l'estiu de 1893 participà, amb altres companys (Jean Boget, Camberousse, Desgranges, Jean Rocca, Poyet, Lombard, Marius Blain, L. J. Jacomme, Philippe Sanlaville, i Puillet), en algunes reunions preparatòries per al llançament del periòdic L'Insurgé. Va ser detingut i el seu domicili escorcollat en diverses agafades d'anarquistes, com ara les de l'1 de gener, del 19 de febrer i del 6 de juliol de 1894, però, sense cap prova contra ell, sempre va ser alliberat. Fou present a les quatre conferències que Sébastien Faure donà entre el 24 d'agost i el 4 de setembre de 1895 a Lió, a les quals anaren milers de persones. Entre 1898 i 1899 assistí a algunes conferències d'oradors (Sébastien Faure, Antoine Cyvoct, etc.) a favor d'Alfred Dreyfus i de la Lliga de Defensa Republicana (LDR). El 13 de juliol de 1899 es casà al I Districte de Lió amb l'empleada Marie Marthe Doutre. En aquesta època treballava d'empleat de comerç i vivia amb sa mare, ja vídua i llibretera d'ofici, al número 8 del carrer Merciere. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de François Le Bourbasquet (2 de juliol de 1894)

- François Le Bourbasquet: El 12 de març de 1869 neix a Gournay (Saint-Avé, Bro Gwened, Bretanya) l'anarquista François Marie Le Bourbasquet. Sos pares, guardabarreres ferroviaris a Gournay, es deien Jean Marie Le Bourbasquet i Marie Catterine Loisel. Es guanyava la vida com a mosso en una perruqueria. El 29 de març de 1888 assistí a una reunió convocada per la Cambra Sindical de Carregadors i la Lliga contra les Oficines de Contractació celebrada a la Borsa del Treball de París (França), a la qual assistirien unes cinc-centes persones, de les quals un centenar eren dones, per demanar la supressió de les oficines de contractació. En sortir-ne, un grup d'uns tres-cents dels assistents es manifestaren, al crit de «Mort als explotadors!» i cantant cançons revolucionàries, pels carrers del Mercat Central d'Abastaments i algunes oficines de col·locació resultaren destruïdes. Va ser detingut, juntament amb un cuiner anomenat Carrat, sota l'acusació d'haver trencat el rètol d'una d'aquests oficines de contractació situada al número 123 del carrer Saint-Honoré; gràcies a les gestions de Joffrin, vicepresident del Consell Municipal, va ser posat en llibertat l'endemà. En 1889 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt en la revisió mèdica. Encara que considerat com a no militant, figurava en un llistat d'anarquistes de la policia i l'abril de 1892 vivia al número 56 del carrer Reims. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut en una gran agafada, juntament amb altres 153 anarquistes, sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i l'endemà va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 4 de juliol d'aquell any el jutge d'instrucció Pasques demanà informacions sobre la seva persona a la Prefectura de Policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nota sobre la mort d'Alvina Chambon publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 23 de febrer de 1923

- Alvina Chambon: El 12 de març de 1886 neix a Lo Brinhon (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Marie Sophie Alvina Chambon. Sos pares es deien Jean François Regis Chambon, conreador, i Sophie Faure, Domestica. Milità activament en el moviment anarquista parisenc. Estava casada amb Jean Chapuy. Alvina Chambon va morir el 15 de febrer de 1923 a l'Hospital Necker de París (França).

***

Necrològica de Gregorio Benet Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de maig de 1968

- Gregorio Benet Martínez:El 12 de març de 1887 neix a Navarrés (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarcosindicalista Gregorio Benet Martínez. Sos pares es deien Ramón Benet Martínez i María Martínez Galdón. Emigrà a Catalunya buscant feina i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya). En diverses ocasions, fugint de la repressió, s'amagà a la seva població natal. En una d'aquestes estades forçades, es casà amb sa companya Maria Cros. Durant les èpoques que la CNT fou il·legalitzada, participà en nombroses assemblees clandestines. En 1930 va fer costat la subscripció organitzada per La Revista Blanca a favor dels presos polítics i dels vells militants i en 1932 a favor dels obrers presos i deportats organitzada pel periòdic El Luchador. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de la CNT de Carcassona. Sa companya fou María Cros. Gregorio Benet Martínez patí un atac cerebral i 15 dies després, el 2 de març de 1968, morí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Bernardo Aladrén Monterde

- Bernardo Aladrén Monterde: El 12 de març de 1890 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista, i després socialista, Bernardo Aladrén Monterde. Quan tenia set anys sa mare, Tomasa Monterde Vidal, va morir de tuberculosi pulmonar i dos anys després, com que son pare Felipe Aladrén Soro va ser empresonat, fou ingressat a instàncies de l'àvia paterna a l'Hospici Provincial («Hogar Pignatelli»), on va romandre fins a fer els 15 anys. En sortir de l'hospici treballà de tipògraf, professió que havia aprés a l'internat. Començà a militar en la Joventut Rebel, organització juvenil del Partit Radical d'Alejandro Lerroux García, de la qual va ser president entre 1915 i 1918. El març de 1920 s'afilià al Cercle Republicà Autonòmic de Saragossa, però mesos després es donà de baixa. Aquell mateix any participà en la creació el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que va presidir fins el 1923. Posteriorment s'afilià en l'Agrupació Socialista (AS) de Saragossa del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la qual va representar en el Congrés Extraordinari de 1927 i en el XII Congrés de 1928, com a delegat de l'AS de Jaca (Osca, Aragó, Espanya), d'aquest partit polític. Entre 1927 i 1932 fou vocal del Comitè Nacional del PSOE. En 1927 assistí com a delegat de diverses societats obreres saragossanes al Congrés Extraordinari de la Unió General de Treballadors (UGT). El gener de 1929 va ser nomenat president de la Federació Gràfica de l'UGT i en 1930 president de la Federació Local d'aquest sindicat socialista i de l'AS saragossana. Va ser detingut per la seva participació en l'aixecament republicà de Jaca de desembre de 1930. En les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 va ser elegit regidor municipal de Saragossa. Responsable de la minoria socialista, presidí la Comissió de Foment i fou segon tinent d'alcalde. Quan el maig de 1931 es creà la Federació Provincial de l'UGT, en va ser nomenat secretari general, càrrec que ocupà fins 1936. Entre 1931 i 1932 va ser vocal del Comitè Nacional de l'UGT en representació d'Aragó. En 1932 fou vocal del Jurat Mixt d'Arts Gràfiques i president del Jurat Mixt de Treball Rural. En les eleccions generals de 1931 va ser candidat provincial del PSOE, però no resultà elegit. El febrer de 1933 participà, en representació de l'AS saragossana, en el Congrés Constituent de la Federació d'Agrupacions Aragoneses Socialistes. En 1934 presidí l'AS de Saragossa i entre abril i maig d'aquell any restà empresonat com a membre del Comitè de Vaga, que s'havia convocat l'abril a Saragossa per la CNT i l'UGT. A finals de novembre de 1934 va ser novament detingut per la seva participació en el moviment revolucionari. Arran del triomf del Front Popular, el 21 de febrer de 1936 tornà al seu càrrec de regidor, participant en la constitució de la nova Comissió Gestora de la Diputació Provincial de Saragossa. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en les reunions entre anarquistes, que demanaven armes al poble, i socialistes, que es negaven a donar-les. Dies després, quan l'aixecament triomfà, va ser detingut per un escamot de falangistes. Bernardo Aladrén Monterde, sense judici, va ser assassinat el 9 d'agost de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya) d'un tret al cap i llançat en una fossa comuna del cementiri saragossà de Torrero. Deixà vídua, Asunción Maza Lalaguna. El febrer de 1941 encara va ser jutjat pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Saragossa. En 2002 es creà la «Fundació Bernardo Aladrén», lligada a l'UGT d'Aragó. En 2007 Cándido Marquesán Millán publicà el llibre La vida dura de un socialista zaragozano: Bernardo Aladrén.

***

Foto antropomètrica de Joan Bertran Lagrifa (4 de juny de 1914)

- Joan Bertran Lagrifa: El 12 de març de 1893 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista Joan Baptista Benet Bertran Lagrifa. Sos pares es deien Teodor Bertran González, fuster, i Anna Lagrifa Bas. El 4 de maig de 1910 emigrà al Rosselló (Catalunya Nord) i treballà successivament com a obrer de fleca a les poblacions rosselloneses del Voló (16 mesos), Sureda (un any), Bages (sis mesos) i Perpinyà (des de l'1 de juny de 1914). Cap el 1918 canvià de professió i esdevingué xofer d'automòbil al servei de son germà Jaume Bertran Lagrifa, negociant de vins. Vivia al número 32 del carrer Grande la Réale de Perpinyà i era membre del Centre Espanyol, presidit per son germà. Segons un informe policíac del 31 de juliol de 1919, va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a «anarquista, propagandista, bolxevic, violent» i que aprofitava la seva situació de xofer per a introduir i distribuir fullets anarquistes pertot arreu, juntament amb els companys Pedro Ferrer López, Recadero Gandol Pinsach i José Miguel Albareda. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ugo Bonacini

- Ugo Bonacini: El 12 de març de 1893 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista i anarcosindicalista Ugo Bonacini. Era fill d'una família, segons la policia, de «tendència extremista». Sos pares es deien Augusto Bonacini i Massimilla Grandi. Quan tenia 16 anys va ser condemnat a una curta pena per «pertorbació dels serveis religiosos» i per «venda d'impresos sense permís». Era membre de la sindicalista revolucionària Lliga dels Paletes de Mòdena i del grup anarquista local. En 1912 emigrà a Niça (País Niçard, Provença, Occitània), però a començament de 1914 retornà a Mòdena. L'abril d'aquest any trobà feina a Sospèl (Provença, Occitània), en les obres de la línia fèrria Niça-Cuneo. Durant la Gran Guerra va ser integrat en la VIII Companyia de Subsistència de Florència (Toscana, Itàlia). En 1920 les autoritats militars informaren que estava en contacte amb nombrosos anarquistes florentins per a portar a terme «activa propaganda revolucionària» dins de l'exèrcit. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) va ser un dels més destacats promotors de vagues i manifestacions i formà part de l'oficina de col·locació de la Cambra del Treball Sindicalista, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En aquesta època també col·laborà en el periòdic quinzenal La Bandera Operaia, òrgan de la Cambra del Treball Sindicalista. Amb Vittorio Messerotti i Vincenzo Chiossi, formà part de la directiva del Fascio Libertario-Anarchico (FLA), que desenvolupà una intensa activitat propagandística a Mòdena i a la seva regió. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Santa Agata de Mòdena. Va ser detingut arran del robatori d'unes metralladores el maig de 1920 per part dels anarquistes de Mòdena per a defensar-se dels atacs feixistes durant les manifestacions obreres, després de la massacre policial esdevinguda el 7 d'abril d'aquell any a Mòdena; jutjat, va ser absolt. En 1923 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà al magatzem d'una obra de construcció. Segons la policia, continuà «professant les idees anarquistes» i va restar vigilat fins el 1941. Després de la II Guerra Mundial se'n perd el seu rastre. A mitjans dels anys seixanta retornà al seu país d'origen. Ugo Bonacini va morir el 13 de febrer de 1968 a Cavezzo (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Notícia sobre Claudius Gillot apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 13 de desembre de 1921

- Claudius Gillot: El 12 de març de 1896 neix a Givry (Borgonya, França) el sindicalista comunista i després anarquista Claudius Gillot. Sos pares es deien Claude Gillot, vinyater a Barizey (Borgonya, França), i François Dupuis, jornalera. Es guanya la vida fent de botoner i el 9 de maig de 1918 es casà a Méru (Nord-Pas-de-Calais, França) amb Antin Angèle Heinerance. Cap el 1920 era el tresorer del Sindicat d'Obrers Botoners en Nacre de Méru. Vivia al número 20 del carrer Fessard de Méru. En aquesta època estava afiliat al Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista). El gener de 1921 va ser nomenat secretari adjunt de les Joventuts Comunistes de Méru i en 1922 el prefecte del departament d'Oise el definí com a un dels dirigents de la secció comunista. No obstant això, el juny de 1923, l'òrgan comunista Le Travailleru du Nord-Est el tractà d'«anarquista». Va ser nomenat secretari del Grup Anarquista de Méru, creat el gener de 1925, i va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1934 vivia al carrer d'Andeville de Méru i figurava en el llistat d'anarquistes de la policia del departament de l'Oise. El 28 de febrer de 1946 el Tribunal de Justícia del departament del Somme el volgué jutjar per «atemptat contra la seguretat exterior de l'Estat», però no es va presentar. Claudius Gillot va morir el 28 de setembre de 1972 a Brienon-sur-Armançon (Borgonya, França).

***

Necrològica de Francesc Giné Ribera apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 3 d'octubre de 1989

- Francesc Giné Ribera: El 12 de març de 1897 neix al Masroig (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Giné Ribera. Sos pares es deien Francesc Giné i Magdalena Ribera. Milità des de l'adolescència en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. Durant la guerra civil, com a encarregat de vendes, fou membre del comitè d'empresa del taller metal·lúrgic col·lectivitzat on feia feina. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la CNT de l'exili a la regió parisenca. En 1956 s'arrenglerà amb els «ortodoxes». Cap el 1983 retornà a Terrassa. Francesc Giné Ribera va morir el 30 d'agost de 1989 al seu domicili de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat l'endemà.

***

Notícia de l'acomiadament de Roméo Tailler apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 3 de juliol de 1936

- Roméo Tailler: El 12 de març de 1901 neix al V Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Roméo Camille Tailler. Sos pares es deien Clément Honoré Tailler, controlador d'autobusos, i Julie Marie Joséphine Planet, tendera. Es guanyava la vida com a impressor tipogràfic. L'1 de juny de 1922 es casà al V Districte de París amb la gelatera Marie Théodora Jossaume, de qui es va divorciar el 21 de gener de 1929. En aquesta època vivia al número 8 del carrer Saint-Étienne du Mont, treballava a la impremta «L'Union» i formava part de les Joventuts Sindicalistes. En 1925 participà en una subscripció de suport econòmic al periòdic Le Libertaire. Entre 1926 i 1927 fou el gerent del butlletí Veglia, òrgan dels anarquistes italians exiliats a França dirigit per Virgilia d'Andrea. Es va presentar com a llibertari a les eleccions legislatives d'abril de 1928 per la I Circumscripció (Combat i La Villette) del XIX Districte de París. El 7 de maig de 1932 es casà al V Districte de París amb la barretaire de senyores Charlote Élise Marie Daligault. En aquesta època vivia al número 7 del carrer de Lanneau. Col·laborà en la cooperativa obrera «La Fraternelle», fundada per Sébastien Faure, i fou el que va compondre tipogràficament gran part de L'Encyclopédie anarchiste finalitzada en 1934. A mitjans dels anys trenta fou membre de la comissió de control del grup «L'Entr'aide», amb R. Cirou, Hodet, Roger Gouttière, Y. Pottier i Edouard Tournoud, entre d'altres. En 1936, juntament amb Georges Novion, va ser acomiadat per les seves activitats sindicals de la impremta del periòdic L'Émancipation de Saint-Denis (Illa de França, França) i en 1938 treballava a la rotativa de Le Peuple. En aquests anys va fer costat Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A començament dels anys cinquanta era tresorer del grup «Les Amis de Sébastien Faure» i vivia al número 29 del carrer Marcadet del XVIII Districte de París. En els seus últims anys visqué a Palaiseau (Illa de França, França). Roméo Tailler va morir el 5 de juliol de 1976 a Suresnes (Illa de França, França).

***

Necrològica de Gregorio Arnal Barón publicada en el periòdic tolosà Espoir del 6 de febrer de 1977

- Gregorio Arnal Barón: El 12 de març de 1903 neix a Azara (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Arnal Barón. Sos pares es deien Pedro Arnal i Matilde Barón. Emigrà a Catalunya a la recerca de feina, on treballà de ferrer i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estava casat amb Antonia Cereza, de Binaced (Osca, Aragó, Espanya), amb qui tingué set infants. Durant la Revolució, fou un dels responsables de la col·lectivitat de Binaced i la dirigí durant l'ofensiva estalinista contra les col·lectivitats aragoneses. També fou membre, amb Joaquim Feixas Costa i Artur Forner Serra, del Comitè Revolucionari de Casserres (Berguedà, Catalunya) i d'Avià (Berguedà, Catalunya). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb sa companya i cinc infants a França. Durant un bombardeig de l'aviació alemanya a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) una filla morí i els altres infants resultaren greument ferits. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Ausat (Llenguadoc, Occitània), on treballà de ferrer en diverses obres de pantans i de mines i milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser secretari un temps. Patí dos accidents de treball importants, en un dels quals va perdre un ull i en l'altre els cincs dits d'una mà. Malalt, Gregorio Arnal Barón va morir el 15 d'abril de 1976 al seu domicili de Vic de Sòs (País de Foix, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Ausat (Llenguadoc, Occitània)– i va ser enterrat dos dies després.

Continua...

---