Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 13 de març

Esdeveniments

L'atemptat contra Alexandre II segons The Ilustrated London News

- Atemptat contra Alexandre II: El 13 de març –1 de març segon el calendari julià rus de l'època– de 1881 a Sant Petersburg (Rússia) el tsar Alexandre II mor en un atemptat de l'associació secreta «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) quan una bomba esclata en passar el seu carruatge, que amb aquest gest pretenia «obrir la via cap a la Revolució social». Fou el quart atemptat en tres anys contra el tsar. Els anarquistes Nikolaï Kibaltxitx, Sofia Petrovskaïa, Nikolaï Rissakov, Gavril Mikhaïlov, Andreï Jeliabov, revolucionaris professionals, van ser detinguts i condemnats a mort. Hessa Hefmann, que estava embarassada, va ser deportada a Sibèria. La mort l'hi provocà l'activista polonès Ignati Grinevitski, que morí en l'atemptat, i que actuava motivat per la forta repressió cultural i política que es vivia a Polònia. «Narodnaia Volia» es va formar l'agost de 1879, després de la escissió de l'organització «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat) en «Narodnaia Volia» i «Txernij Peredel» (Repartiment Negre) –la palabra volia significa en rus tant «llibertat» com «voluntat»–, i agrupava revolucionaris anarquistes, nihilistes i narodniki (populistes).

***

Capçalera de Nè Dio nè Padrone

- Surt Nè Dio nè Padrone: El 13 de març de 1910 surt a Pisa (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic anarquista Nè Dio nè Padrone. Portava l'epígraf «Chi è povero è schiavo. Chi è governato è opresso» (Qui és pobre és esclau. Qui governa és opressor). Aquesta publicació s'edità per commemorar l'aniversari de la Comuna de París de 1871 i la mort de Giuseppe Mazzini, esdevinguda tres dies abans. L'editor responsable fou Egidio Sivieri i va ser imprès a la Tipografia Cooperativa «Germinal» de Pisa. Portà textos de Mikhail Bakunin i de Vincenzo Morello.

***

Revolta de les subsistències

- Revoltes de les subsistències: El 13 i el 14 de març de 1919 es desencadena a Inca (Mallorca, Illes Balears) una versió repetida dels fets de Palma del 18 de febrer de 1918 i de 1919. Davant la manca de subsistències i amb una gran intervenció de les societats obreres, especialment sabaters i paletes anarcosindicalistes, es generalitzà el saqueig de les botigues de queviures. Malgrat l'actuació de la guàrdia civil i les detencions, les tensions aviat es complicaren en declarar-se en vaga els miners d'Inca, de Lloseta i de Selva, i en produir-se un gran moviment de solidaritats amb la vaga de La Canadenca de Barcelona. La tensió social a Inca ja es rossegava des de febrer; el dia 20 ja s'havia iniciat un moviment de protesta contra el batle i contra el cap liberal de la ciutat, tot això amb una gran quantitat de mítings obrers, i el dia 24 l'exèrcit va haver de sortir al carrer per reprimir els aldarulls.

***

Capçalera de L'Idée Anarchiste

- Surt L'Idée Anarchiste: El 13 de març de 1924 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual L'Idée Anarchiste, editat per Lucien Haussard com a eina d'expressió lliure de totes les tendències anarquistes. L'editorial del primer número («À nos amis, à nos lecteurs»), del qual es van editar 7.500 exemplars –dels quals 5.000 van ser enviats arreu de l'Estat–, estarà firmada per 21 signataris, molts col·laboradors de la publicació i militants internacionals que escriuran sobre el moviment anarquista d'arreu del món. També van ser fundadors Louis Anderson, Kléber Nadaud i Julien Content. Entre els principals col·laboradors podem citar Louis Anderson, Alphonse Barbé, Luigi Bertoni, André Bonder, Pierre Bonniel, Julien Content, Belaville, Anatoli Gorelik, Jules Guérin, Charles Hotz, Marc Klavansky (Marc Mratchny), Arthur Lehning, Haakon Lerouge, Gaston Leval, Errico Malatesta, Félix Michaud, André Mollot, Arthur Muller-Lehning, Kléber Nadaud, Max Nettlau, Rudolf Rocker, Édouard Rothen, Diego Abad de Santillán, Alexandre Schapiro, Samuel Schwarzbard, Imre Snaruka, Albert Soubervielle, Ugo Treni, Paul Veber, etc. Se'n van editar 13 números, l'últim del 15 de novembre de 1924.

***

Capçalera del primer número de Prometeo

- Surt Prometeo: El 13 març de 1926 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista Prometeo. N'eren responsables els germans González Inestal. Hi van col·laborar Francisco Caro Crespo, Juan Gallego Crespo, Anselmo Lorenzo, Antonio Moreno, Idilio M. Serrano i Sergio Sevillano, entre d'altres. Aquest primer número és l'únic conegut.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 de març de 1955

- Festival «Iberia»: El 13 de març de 1955 se celebra al Cine Espoir de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) un festival dominical organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'acte consistí en la representació de la comèdia teatral ¿Quién me compra un lío?, a càrrec el grup teatral «Iberia», i de l'actuació del duo de cant hispanoamericà «Los Sotos».

Naixements

Maximilien Jules Luce (ca. 1910)

- Maximilien Luce: El 13 de març de 1858 neix a París (França) el pintor, gravador i militant anarquista Maximilien Jules Luce. De nin va ser testimoni de molts fets tràgics durant la Comuna de París. Des de 1881 va freqüentar els cercles anarquistes parisencs. Lector de La Révolte, va esdevenir amic de Jean Grave. En 1887, Pissarro, Seurat i Signac el van acollir dins del grup dels neoimpressionistes. Va signar aleshores nombrosos dibuixos per a diversos periòdics anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte, L'En Dehors, La Feuille, etc.). En 1894, com a conseqüència dels atemptats de Ravachol, Vaillant i altres, va ser detingut i empresonat. Definit com a «anarquista perillós», els seus dibuixos van ser jutjats per «incitar el poble a la revolta» en el famós «Procés dels Trenta». Sobre la vida carcerària, Luce va realitzar una sèrie de litografies, acompanyades d'un text de Jules Vallès. Un cop alliberat, va col·laborar amb la revista Les Temps Nouveax. En 1934 va assumir la presidència de la Societat d'Artistes Independents i el mateix any va signar una crida apel·lant a la lluita antifeixista. Va pintar nombroses teles de temàtica obrera i camperola i moltes sobre la Comuna de París. Maximilien Luce va morir el 7 de febrer de 1941 a París (França).

***

Notícia sobre Joseph Zielinski apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 8 de novembre de 1919

- Joseph Zielinski: El 13 de març de 1861 neix a Piotrków (Piotrków, Imperi Rus; actual Piotrków Trybunalski, Łódź, Polònia) el metge i militant anarquista i sindicalista revolucionari Josef Zielczak, conegut com Joseph Zielinski. Entre 1901 i 1906 estudià medicina a París (França) i participà en les activitats del grup editor de Les Temps Nouveaux, publicació anarquista en la qual col·laborà. També publicà diversos fulletons, com ara La grève générale (1901), Le socialisme hypocrite (1902), L'anarchisme a-t-il une raison d'être en Pologne (1906) i Syndicats ouvriers de combat (1906). Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905 representà Polònia en el Congrés Internacional de la Libre Pensée de París i en 1907, sa companya, Iza Zielinska, amb Josef Schweber, fou delegada de Polònia en el Congrés Anarquista d'Àmsterdam. En 1919 signà un manifest en protesta contra el bloqueig a la Rússia bolxevic. En 1920 marxà a Polònia, on, partidari del sindicalisme revolucionari, fou l'introductor d'aquest corrent i dels seus pensadors (Émile Pouget, Fernand Pelloutier, Victor Griffuelhes, etc.) en aquest país. Posteriorment va ser nomenat cap del Servei d'Higiene del Treball i de Malalties Professionals del Ministeri del Treball polonès. Prengué part activa en l'elaboració de tot un seguit de lleis socials, especialment en el projecte relatiu a les malalties professionals que esdevingué el Decret del 22 d'agost de 1927. En 1927 publicà el fullet sobre higienisme laboral a Polònia. Fou membre de l'Organització Internacional del Treball (OIT), on destacà en la seva tasca a favor de la higiene industrial, i conseller del Ministeri del Treball i de l'Assistència Social de Polònia. Joseph Zielinski va morir el 12 de desembre de 1927 Varsòvia (Polònia). El 15 de desembre de 1934 sa companya Iza Zielinska morí a Varsòvia (Polònia).

***

Foto policíaca de Paul Dupit (2 de juliol de 1894)

- Paul Dupit: El 13 de març de 1874 neix al XVII Districte de París (França) el sospitós d'anarquista Paul Léon Dupit. Sos pares es deien François Dupit, negociant, i Marie Clémentine Aimée Petier. Vivia a casa dels pares, al número 10 del carrer Poncelet, ja que sos pares havien estat agraciats amb una petita herència. En morir els pares, treballà com a mosso de magatzem, al número 5 del carrer Auber, i, segons la policia, vivia a les costelles dels altres. El 5 de setembre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó per «robatori», però sortí en llibertat provisional. A partir de juliol de 1893 visqué al número 45 de l'avinguda Ternes, però a partir de juliol de 1894 es trobava sense domicili fixe. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà un manament d'escorcoll i de detenció de son germà Henri Dupit per pertinença a «associació criminal». L'1 de juliol de 1894, en el marc d'una gran agafada antianarquista, la policia es personà al domicili de son germà, al número 2 del carrer Vivienne, i trobà Paul ocupant l'habitació que son germà Henri havia deixat després d'haver partit el vespre abans cap a Sèvres (Illa de França, França). La policia trobà en l'escorcoll diversos papers, una clau falsa i una quinzena de cartutxos de revòlver. Durant l'interrogatori negà ser anarquista i ni tant sols saber que era això de «l'anarquia». L'endemà, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon com a «anarquista». En una nota de juliol de 1894 la Prefectura de Policia indicà que Paul Dupit no estava controlat pels serveis de seguretat i que no figurava com a anarquista, ben al contrari que son germà Henri Dupit –implicat aquell any en el cas del grup anarquistes de desvalisadors al voltant d'Émile Spannagel i la seva «Banda del Point du Jour». Denunciat per «vagabunderia» i per «associació criminal», Paul Dupit va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas, però el 6 de juliol d'aquell any va ser posat llibertat provisional. El 4 de juliol de 1895 el seu cas va ser sobresegut pel jutge d'instrucció Henri Meyer. El 4 de novembre de 1895 vivia al número 96 de l'avinguda Villiers i treballava de comptable. El 28 de novembre de 1895, per mor dels seus antecedents judicials, va ser enrolat en el II Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica. El 24 de setembre de 1897 va ser destinat al I Regiment de Zuaus. El 27 d'octubre de 1898 va ser llicenciat de l'exèrcit. El 8 de novembre de 1899 vivia al número 97 del carrer Sainte-Catherine de Bordeus (Aquitània, Occitània). El 19 d'abril de 1899 s'instal·là a Saint-Louis (Senegal, Àfrica Occidental Francesa; actualment Senegal), com a empleat de l'empresa Delmas de Bordeus. El 20 de gener de 1906 es casà al XIV Districte de París amb Marie Marguerite Maisondieu. En aquesta època treballava de negociant i vivia al número 46 del carrer Saint-Lazare de París. El 8 d'agost de 1914 va ser llicenciat per «acuïtat visual insuficient» en la revisió mèdica militar de Dakar (Senegal, Àfrica Occidental Francesa; actualment Senegal). Entre 1915 i 1916 fou representant de la companyia de tabacs «La Régie» per a l'Àfrica Occidental Francesa. El 20 de juliol de 1917 tingué una llicència militar de tres mesos a Bordeus i l'1 de novembre de 1920 va ser llicenciat definitivament de l'exèrcit. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Mammolo Zamboni

- Mammolo Zamboni: El 13 de març de 1882 neix a Lovoleto (Granarolo dell'Emilia, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista, i després feixista, Mammolo Zamboni, que va fer servir el pseudònim Anteo. Sos pares es deien Lodovico Zamboni i Assunta Menini. Per raons econòmiques va interrompre els seus estudis en quart de primària, però va aconseguir una important cultura autodidacta. Tipògraf de professió, ja de molt jove s'integrà en el moviment anarquista. En 1897, amb 15 anys, publicà una carta en el diari L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia) en la qual expressava les seves idees anarquistes. Tenia relacions amb l'anarquista bolonyès Ugo Bagnarola, obligat a residència forçada. Participà activament en la propaganda llibertària a la seva zona i rebia i difonia la premsa anarquista, fins i tot estrangera. Estava afiliat a la Societat Obrera, on intentà contrarestar en diverses ocasions l'hegemonia socialista. Participà en mítings i debats públics sobre diversos temes, com ara les condicions laborals, l'organització sindical, l'antimilitarisme, l'anticlericalisme, contra l'assignació de residència, etc. Membre del Comitè de Propaganda dels Tipògrafs, formà part de la secretaria de la Cambra del Treball en el seu període constituent. S'integrà en la redacció del setmanari anarquista bolonyès Il Popolino, que sortí el gener de 1903 i on signà sota el pseudònim Anteo, però que deixà de publicar-se després del seu tercer número. En 1901 va ser fitxat per la policia. En 1905 s'uní amb Viola Tabarroni, amb qui acabà casant-se civilment en 1908, després del naixement de sos fills Assunto i Lodovico, i en 1911 tingué son tercer, Anteo; no batejà cap dels fills. Cap el 1912 fundà, als números 14 i 16 del carrer Fondazza de Bolonya, la «Impremta Zamboni», que també funcionà com a editorial. Durant la Gran Guerra fou partidari de la no intervenció i es retirà de la política activa. Durant la postguerra, amic de l'exanarquista i aleshores seguidor de Benito Mussolini, Leandro Arpinati, s'acostà, segons alguns per qüestions econòmiques, al moviment feixista. Encara que no afiliat, a causa de la seva oposició a la guerra, freqüentà assíduament els ambients feixistes locals i donà suport el moviment feixista i les organitzacions col·laterals, esdevenint l'impressor oficial de la Federació Local del Partit Nacional Feixista (PNF). Fou accionista i soci fundador de la nova Casa del Fascio promoguda per Leandro Arpinati. En 1923 edità el periòdic humorístic Il Canto della Mosca. En aquesta època es definia com «anarquista i feixista». El 31 d'octubre de 1926 va ser detingut durant la investigació arran de l'atemptat fallit contra Benito Mussolini a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), la responsabilitat del qual va ser atribuïda al seu fill Anteo de 15 anys, linxat per la multitud i assassinat al lloc de l'incident per militants feixistes. Va ser processat per complicitat en l'atemptat, juntament amb sa companya Viola Tabarroni, sa cunyada Virginia Tabarroni i sos fills Assunto i Lodovico. Després d'una investigació llarga i contradictòria, Viola i Assunto van ser posats en llibertat per manca de proves. El 7 de setembre de 1928, el Tribunal Especial per a la Defensa del Estado, presidit pel jutge militar Guido Cristini, condemnà Mammolo Zamboni i Virginia Tabarroni a 30 anys de presó, prohibició perpètua per exercir càrrecs públics i tres anys de vigilància, i Lodovico va ser absolt per manca de proves. L'octubre de 1932 l'advocat socialista Roberto Vighi, després que s'hagués rebutjat el recurs presentat al Tribunal Especial per a la revisió del judici, va presentar a Mussolini, a través de Leandro Arpinati, un memorial en el qual se sostenia la innocència de Mommolo Zamboni i de la seva família i la manca de proves amb la qual va ser condemnat. Alhora, va tenir lloc una misteriosa i secreta negociació entre son fill Assunto, exiliat a Suïssa, i l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) per a l'alliberament dels membres de la família a canvi de la seva activitat com a espia entre els refugiats antifeixistes. Mammolo Zamboni va ser indultat a través d'un decret reial i posat en llibertat el 24 de novembre de 1932. Un mes després, Virginia Tabarroni també aconseguí la gràcia. Després d'haver mantingut durant molts anys, juntament amb la seva incontestable innocència, fins i tot la més problemàtica del fill, després de la II Guerra Mundial, reivindicà en un llibret commemoratiu (Anteo Zamboni nel ventennale del suo olocausto (31 ottobre 1926-31 ottobre 1946). Riassunto storico critico dell'attentato a Mussolini e della sentenza del tribunale speciale) la voluntat tiranicida d'Anteo, reobrint novament el tema. En aquesta època se separa de Viola Tabarroni. Acostant de bell nou a la militància anarquista, a finals dels anys quaranta fundà la «Libreria Internazionale di Avanguardia» (LIDA), nom inspirat en la seva nova companya Lyda Magagni, i es dedicà a l'edició de publicacions i a la difusió d'escrits llibertaris (Mikhail Bakunin, Ezio Bartalini, Armando Borghi, Nikolai Ghe, Lev Tolstoi, Mario Rapisardi, Élisée Reclus, Oscar Wilde, etc.). Entre els seus escrits podem destacar Il canzoniere sociale (sd), L'occhio nell'alcova. Ovvero il sex-appeal e la libertà di concepire (1946), Del metodo anarchico (1948), Construire l'anarchia. Parole semplici ai compagni e simpatizzanti (1951). També va traduir textos de diversos autors (Luigi Bertoni, Rabindranath Tagore, etc.). Mammolo Zamboni va morir, deixant sense resoldre molts d'enigmes, l'11 d'agost de 1952 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i va ser incinerat. La tragèdia d'aquesta família va ser el tema d'una pel·lícula televisiva que, sota el títol Gli ultimi tre giorni, va ser estrenada en 1978 per Gianfranco Mingozzi.

Mammolo Zamboni (1882-1952)

***

Necrològica de Vincenzo Venchierutti apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 12 de gener de 1963

- Vincenzo Venchierutti: El 13 de març de 1887 neix a Udine (Friül) l'anarquista Vincenzo Venchierutti, conegut com Venchi. Emigrà als Estats Units i s'establí a Filadèlfia (Filadèlfia, Pennsilvània, EUA), on milità en el moviment anarquista italià. En 1916, des de Filadèlfia, estava subscrit al periòdic anarquista Cronaca Sovversiva. Posteriorment s'establí a Needham (Norfolk, Massachusetts, EUA) i finalment a Miami. Sa companya fou la costurera anarquista Gabriella Antolini Pomilia (Ella Antolini). Vincenzo Venchierutti va morir sobtadament el 29 de desembre de 1962 a Miami (Miami-Dade, Florida, EUA). Deixà entre els seus papers una carta de comiat, escrita l'octubre de 1961, on reafirmava el seu ateisme i la confiança en l'humanisme.

***

Necrològica de Joan Jové Vallès apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 23 de setembre de 1982

- Joan Jové Vallès: El 13 de març de 1897 neix a Les Oluges (Segarra, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Jové Vallès. Sos pares es deien Ramon Jové i Manuela Vallès. Pagès a Cervera (Segarra, Catalunya), en 1916 es traslladà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on treballà d'obrer tèxtil i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En els anys vint fou membre, amb Gustau Puig Alegre (Espartaco Puig), Pablo Rodríguez Escamilla i altres, de la Comissió Regional Anarquista de Catalunya. Participà activament en les activitats culturals de l'Escola Racionalista i del Centre Cultural Llibertari en els moments més durs de la repressió i en 1923 col·laborà en La Revista Blanca. En 1926 fou un dels fundadors, amb Valentí Noguera Martín, Pablo Rodríguez Escamilla i Francesc Sabat Romagosa, de la Mutualitat Cultural i Cooperativista de Terrassa, membre de la Federació Regional de Escoles Racionalistes (FRER), institució que presidí. En 1934 acceptà la proposició d'un empresari, simpatitzant de les idees llibertàries, de cedir-li un taller de foneria on es podrien fabricar els explosius necessaris per als aixecaments revolucionaris. Durant la Revolució jugà un paper important en les col·lectivitzacions agràries a la comarca del Vallès Occidental. Entre octubre de 1936 i juliol de 1937 fou regidor de l'Ajuntament de Terrassa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí amb sa companya Rita Prunés, amb qui tingué tres infants (Chantal, Germinal i Marcel), a Sieisforns de Mar, on continuà treballant com a obrer agrícola i militant en la CNT. Joan Jové Vallès va morir el 28 d'agost de 1982 al seu domicili de Sieisforns de Mar (Provença, Occitània).

***

Requisitòria de Manuel Miguélez González publicada en Gazeta de Madrid del 15 de maig de 1934

- Manuel Miguélez González: El 13 de març de 1900 neix a Santa Lucía de Gordón (La Pola de Gordón, Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Miguélez González, conegut com Francés. Sos pares es deien Francisco Miguélez i Celestina González. En 1915 vivia a Vega de Gordón (La Pola de Gordón, Lleó, Castella, Espanya) i va ser condemnat per un delicte de pesca fluvial. Miner de professió, vivia a Fabero (Lleó, Castella, Espanya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1934 va ser buscat per les autoritats per la seva participació com a membre del Comitè Revolucionari pels fets insurgents de l'11 de desembre de 1933 a Fabero i passà a la clandestinitat. En 1936, des de la presó de Lleó, col·laborà en Tierra y Libertad. Va ser agraciat per l'amnistia del 21 de febrer de 1936. Durant la guerra civil, va ser capità de les milícies de La Pola de Gordón i comandà el Batalló Confederal 206. Assistí com a delegat delegat, amb Felipe Cañón, de les milícies de La Pola de Gordón al Ple Comarcal de Lleó celebrat el 18 de novembre de 1936 a Villamanín (Lleó, Castella), el qual presidí. Patí un greu accident al coll de Villamanín a Cármenes quan l'automòbil en el qual viatjava es va despenyar, sinistre que el deixà invàlid. Patí durament l'exili, agreujat pel seu estatut de mutilat de guerra, passant la major part de sa vida hospitalitzat, i milità en la CNT i en la Lliga de Mutilats de Bordeus, població on residia. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou l'anarcosindicalista Gumersinda Carbajal, que patí presó i desterrament en 1933 i 1934. Manuel Miguélez González va morir el 3 d'abril de 1956 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

José Ramón Arana

- José Ramón Arana: El 13 de març de 1905 neix a Garrapinillos (Saragossa, Aragó, Espanya) l'escriptor anarcosindicalista, i després socialista i comunista, José Ruiz Borau, més conegut sota el pseudònim de José Ramón Arana Alcrudo, encara que va fer servir d'altres (Pedro Abarca, Juan de Monegros, etc.). En 1913, arran de la mort per tuberculosi de son pare, el mestre rural Ventura Ruiz Lara, s'instal·là amb sa família a Pina de Ebro, on sa mare –Petra Borau Alcrudo, tia del cineasta José Luis Borau– muntà un taller-acadèmia de tall i confecció, però el projecte no reeixí i sa família es traslladà a Saragossa. Per ajudar sa mare, de ben jovenet hagué de posar-se a treballar en diferents feines (impremtes, comerços, tallers, oficines, etc.) i fins i tot provà sort en el món de la tauromàquia. En els anys vint, coincidint amb la dictadura de Primo de Rivera, marxà cap a Barcelona (Catalunya) i entrà a fer feina de fonedor a la factoria «Can Girona» –a partir de 1947 prengué el nom de MACOSA (Material i Construccions SA)–, al Poblenou. En 1926 es casà a Barcelona amb Mercedes Gracia, amb qui tindrà cinc infants (Alberto, Augusto, Rafael, Marisol i Mercedes). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), freqüentà els ateneus llibertaris i es creà una important cultura autodidacta. Entre 1924 i 1926 col·laborà amb versos en la revista Pluma Aragonesa. Poc abans de l'esclat de la Guerra Civil, retornà a Saragossa, on entrà a fer feina com a empleat bancari en el Banc Hispanoamericà i s'afilià a la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), de la qual va ser vicepresident provincial de la seva l'Associació d'Empleats de Banca i Borsa. En aquesta època fou fundador i secretari de l'Ateneu Popular de Saragossa. El 17 de juliol de 1936, quan el cop militar feixista, es refugià amb sa família a Monegrillo. Durant els primers moments de la guerra fou milicià en la «Columna Durruti», però després, amb al suport del moviment anarquista, va fer de mestre a Monegrillo. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i la UGT li van encarregar la reorganització d'aquestes dues entitats a l'Aragó republicà. El 8 de desembre de 1936, quan ja s'havia afiliat en secret al Partit Comunista d'Espanya (PCE), va ser nomenat en nom del PSOE conseller d'Obres Públiques i, més tard, d'Hisenda en el Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA, també anomenat «Consell d'Aragó»), institució de la qual arribà a ser vicepresident. També ocupà nombrosos càrrecs en les files socialistes, com ara membre de les Comissions Executives Regionals del PSOE i de l'UGT, del Comitè d'Enllaç UGT-CNT d'Aragó, caixer del Banc d'Espanya a Casp, delegat de la Caixa de Reparacions, delegat interventor d'Abastaments del Govern de la II República a Terol, etc. En aquesta època entaulà relació amb l'escriptora i periodista María Dolores Arana Ilarduya (Marixa), de qui posteriorment prengué el llinatge amb el que titulà totes les seves obres, llevat de la primera, que sortí amb el seu nom real, i de les dues que signà amb el pseudònim de Pedro Abarca. Un viatge a la Unió Soviètica entre abril i maig de 1937 en representació del Consell d'Aragó per a les celebracions del Primer de Maig, donà lloc al seu primer llibre, Apuntes de un viaje a la URSS (1938; anteriorment publicat entre juny i juliol de 1937 en el diari de Lleida UHP). De tornada d'aquest viatge, s'afilià oficialment al PCE i formà part del seu Comitè Regional d'Aragó. En aquesta època publicà dos llibres de poemes, Mar del Norte. Mar Negro (1937) i Viva y doliente voz (1938); un llibre de contes, El tío Candela. Cuentos de la Segunda Guerra de Independencia (1938); i una obra de teatre, El viejo, la vieja y el olmo (1938). També col·laborà en periòdics comunistes (UHP, Vanguardia, etc.). Un cop dissolt per decret el Consell d'Aragó, l'11 d'agost de 1937, va ser nomenat cap de premsa i propaganda del Comissariat de la 44 Divisió de l'Exèrcit republicà i a partir de 1938 començà a participar en missions especials del Ministeri de Defensa a França, essent nomenat cap del Servei d'Informació i Contraespionatge del Servei d'Investigació Militar (SIM) a Baiona (Lapurdi, País Basc), amb el nom de José Ramón Arana Alcrudo (nascut a Sant Sebastià), que a partir d'aleshores usaria com a propi. Quan acabà la guerra es trobava a França i va ser reclòs al camp de concentració de Gurs, d'on aconseguí fugir. A França tingué el primer (Juan Ramón) dels seus dos fills amb María Dolores Arana Ilarduya. El juny de 1939, amb el suport de l'activista quàquera Margaret Palmer, embarcà des de Marsella amb La Salle cap a La Martinica, fent servir el nom de José Ramón Arana Alcrudo, amb sa nova companya, abandonant la seva esposa i sos quatre fills supervivents –Mercedes morí quan encara no tenia dos anys–, residents a Monistrol (Bages, Catalunya). Després d'una breu estada a l'illa caribenya, on tingué son segon fill (Federico), marxà cap a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana), on publicà el seu llibre de poemes Ancla (1941). Després d'un intent d'establir-se a  Cuba, el 14 d'octubre de 1941, gràcies al suport de Manuel Andújar, arribà a Veracruz (Veracruz, Mèxic) amb sos fills Juan Ramón i Federico Arana. A la Ciutat de Mèxic (Mèxic) començà a publicar obres poètiques, com ara A tu sombra lejana (1942) i creà col·leccions (Cuadernos del Destierro) i revistes, com ara Aragón. Gaceta mensual de los aragoneses en México (1943-1945), Ruedo Ibérico (1944), Las Españas. Revista literaria (1946-1956) –fundada amb Manuel Andújar i Anselmo Carretero i que serà una de les més importants de l'exili republicà–, Crisol (1953-1960) o Diálogo de las Españas (1957-1963). Entre 1943 i 1945 portà la secció «La hora de España» en el diari El Popular. En 1945 publicà l'assaig Politiquería y política. Es guanyà la vida com a venedor ambulant de llibres, activitat que va ser novel·lada per Simón Otaola en la seva obra La librería de Arana. Historia y fantasía (1952), i més tard treballà en l'editorial González Porto. A començament de la dècada dels cinquanta entaulà una nova relació amorosa, amb Elvira Godàs Vila, que feia classes de música i regentava una pensió de senyoretes i amb qui es casà el 29 de desembre de 1960 i tingué un altre fill (Miguel Veturián)  –Elvira Godàs no conegué l'existència de sa família espanyola fins 16 anys després. En 1950 publicà el seu recull de contes El cura de Almuniaced, considerada la seva obra mestra. En 1951 s'edità el drama rural de fort contingut social Veturián. En 1968 se li va diagnosticar un càncer i, després de 13 dies internat al Sanatori Espanyol de Mèxic, realitzà els tràmits per tornar a Espanya. A finals de 1971 va ser operat d'un tumor cerebral i el juny de 1972 retornà a la Península i s'instal·là a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya). A més de les obres citades, és autor de Fantasmas (1949), Por un Movimiento de Reconstrucción Nacional (1949, aparegut sota el nom col·lectiu de Las Españas), Esta hora de España. Contestación a una encuesta de «Ibérica» (1957), Antonio Machado y Pablo Casals (1957), Romance del ciego Viroque (1960), De pereza mental (1967), Cartas a las nuevas generaciones españolas (1968), ¡Viva Cristo Ray! y todos los cuentos (1980, pòstuma) i Poesías (2005, pòstuma). El gener de 1973 publicà Can Girona. Por el desván de los recuerdos, primera part d'unes memòries novel·lades, testimoni de la Barcelona obrera durant la dictadura de Primo de Rivera i en la qual la CNT té un marcat protagonisme, que no tingueren continuació a causa de la seva mort. José Ramón Arana va morir, a conseqüència del càncer que arrossegava, el 23 de juliol de 1973 a la clínica Quirón de Saragossa (Aragó, Espanya) i fou enterrat a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya), al costat de sa mare. El seu fons personal es troba dipositat des del 2009 a l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) de Barcelona.

José Ramón Arana (1905-1973)

***

Gabriel Aspas Argilés

- Gabriel Aspas Argilés: El 13 de març de 1912 neix a Orea (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Gabriel Aspas Argilés. Sos pares es deien Florencio Aspas i Valeriana Argilés. Metal·lúrgic de professió, treballà als Alts Forns de Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià) i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil lluità al front de Terol. Ferit greument, fou hospitalitzat a Conca i a Utiel. En aquesta última localitat conegué Gabriela Lahuerta, que esdevindrà sa companya en 1938. Després s'enquadrà en la «Columna de Ferro» fins el final de la guerra. Amb el triomf franquista, fou detingut a Alacant i acabà internat al camp de concentració d'Albatera. Després de diverses presons, fou tancat a la de València. Fou amollat en llibertat condicional per treballar al pantà de Benaixeve (Serrans, País Valencià), on creà la CNT clandestina, de la qual fou secretari, i establí contactes amb la guerrilla. Denunciat, fou torturat i empresonat a València. Un cop lliure, marxà a França. En 1950 s'instal·là a Besiers, on milità d'antuvi en la CNT i després en els Grups d'Afinitat Confederal (GAC). En 1972 formà part de la Comissió de Relacions de «Frente Libertario», amb Sara Berenguer, Acracio Ruiz i altres. Participà activament en les activitats de la colònia d'exiliats espanyols de Besiers. Gabriel Aspas Argilés va morir el 12 d'octubre de 1997 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

Gabriel Aspas Argilés (1912-1997)

***

Necrològica de Josep Guiraud Pujol apareguda en la revista barcelonina Polémica de maig de 1988

- Josep Guiraud Pujol: El 13 de març de 1912 neix a Pollença (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista Josep Guiraud Pujol, conegut com Pollença, Pollensa o J. Pollensa (aquest últim pseudònim el va fer servir en la premsa). Era fill d'Alexandre Guiraud i d'Isabel Pujol. Fill d'una família benestant progressista, s'establí a Barcelona (Catalunya) per estudiar periodisme a la Universitat de Barcelona, on entrà en contacte amb el moviment llibertari i s'afilià a la Secció de Periodisme del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'integrà com a milicià en la «Columna Durruti». Posteriorment, durant uns mesos, fou corresponsal de guerra en a la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front d'Aragó. Va ser nomenat secretari de la Conselleria d'Economia i del departament de Proveïments de la Generalitat de Catalunya. Col·laborà regularment en Solidaridad Obrera, periòdic del qual va ser nomenat director al final de la guerra. En 1939, quan el triomf era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià, on va romandre tota la II Guerra Mundial. Durant la postguerra participà en reorganització de la CNT de l'exili i, arran de l'escissió de 1945, defensà les posicions de la tendència «col·laboracionista». Instal·lat a Elna (Rosselló, Catalunya Nord), ajudà nombrosos companys a passar a la Península i ell mateix hi va realitzar nombroses missions orgàniques clandestines. Amb sa companya, Dolors Antonieta Calderer, fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1955 va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en l'exili de la tendència «reformista». Entre 1957 i 1961 defensà la unitat d'acció amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT). En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries de l'exili, com ara Boletín Confederal, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, España Libre, Espoir, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Josep Guiraud Pujol va morir el 17 d'abril de 1988 al seu domicili d'Elna (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Francisco Gómez Núñez

- Francisco Gómez Núñez: El 13 de març de 1912 neix a Viveiro (Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista, i després comunista, Francisco Gómez Núñez, conegut com Penabad i Trotsky. Era fill de Francisco Gómez Fernández i de Dolores Núñez Pérez. Mariner de professió, durant els anys republicans milità en el Sindicat Únic d'Oficis Diversos de Viveiro de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936 era vocal del Sindicat Pesquer de Celeiro (Viveiro, Lugo, Galícia) de la CNT. Va ser un dels que intentà la resistència contra el cop militar feixista de juliol de 1936 i el 20 de juliol hagué de fugir a la Corunya (La Corunya, Galícia) i després, un cop fracassà la resistència, cap a les muntanyes, amb el ferrer anarquista José Neira Fernández (O Nera), qui va organitzar el primer grup guerriller gallec. Va ser jutjat en rebel·lia per les autoritats franquistes a Ferrol (La Corunya, Galícia). En 1942 s'afilià al Partit Comunista d'Espanya (PCE). Cap el 1945, després de la mort de José Neira Fernández, s'integrà en la III Agrupació Guerrillera, lluitant en una partida comandada per Ramón Rodríguez Valera (Curuxás) que operà a la Terra de Melide (La Corunya, Galícia) i a A Ulloa (Lugo, Galícia), i posteriorment en la IV Agrupació Guerrillera, en el grup de Leonardo Gómez Pérez (Trancas). En 1946 tingué un enfrontament a Palas de Rei (Lugo, Galícia), on no resultà ferit, i va ser acusat per les autoritats franquistes d'un atracament el juny d'aquell any a Moeche (La Corunya, Galícia). Necessitats d'evacuació, durant la nit del 13 de desembre de 1946 formà part del grup de 22 guerrillers que embarcaren a la platja d'O Vicedo (Lugo, Galícia) a bord del pesquer Santa Teresa, 18 dels quals desembarcaren el 20 de desembre a Baiona (Lapurdi, País Basc); l'endemà van ser traslladats per les autoritats franceses al camp de concentració de Merignac (Bordeus, Aquitània, Occitània). A l'exili visqué a Lió (Arpitània) i a Grenoble (Delfinat, Arpitània). El 30 de març de 1957 es casà a Lió amb Isabel Valle Madroñal. Francisco Gómez Núñez va morir el 9 d'agost de 1995 a Tullins (Delfinat, Arpitània) –algunes fonts citen erròniament Viveiro.

Francisco Gómez Núñez (1912-1995)

Continua...

---