Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 26 de març

Esdeveniments

Portada del primer número d'Il Piccone

- Surt Il Piccone: El 26 de març de 1905 surt a Brescia (Llombardia, Itàlia) el primer número de la publicació mensual Il Piccone. Periodico minsile anarchico. Portava l'epígraf: «La verità ci farà liberi» (La veritat ens farà lliures). En va ser el responsable Arnaldo Ziliani. Trobem textos d'Olindo Guerrini, Errico Malatesta, Morel, Leda Rafanelli-Polli, Fedele Rivolta, Arnaldo Ziliani i d'altres que signaren amb pseudònims. Tracta diversos temes: abstenció, anticlericalisme, antimilitarisme, cultura, història, poesia, Primer de Maig, prostitució, repressió, vaga, etc. Només en sortí un altre número, l'1 de maig de 1905.

***

Todor Darzev

- Tragèdia de Iàmbol: El 26 de març de 1923 a Iàmbol (Iàmbol, Bulgària), un dels bastions del moviment llibertari d'aquest país, durant un míting anarquista prohibit organitzat per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) per protestar contra les decisions del govern agrarista d'Stambolijski de desarmar el poble, l'exèrcit obre foc contra la massa, ferí l'orador Atanas Stoitxev i provocà una carnisseria entre els assistents. Una trentena d'anarquistes van morir el mateix dia durant el tiroteig o l'endemà afusellats a la caserna de Iàmbol. Entre els assassinats es trobaven: Todor Darzev, nascut a Kazanlik en 1880, oficinista i gran figura del moviment revolucionari, orador i propagandista anarquista que gaudia d'un gran prestigi en la classe obrera, i que serà afusellat el 27 de març; Pani Botxkov, sabater i secretari del grup anarquista local; Dimitar Vassilev, militant clandestí i insubmís al servei militar; Cyrille Kehaiov; Spiro Obretenov; Pétar Kassapina; Rousko Nanime; Pétar Gavtxev; etc. Més tard, el 9 de juny, un cop d'Estat d'extrema dreta enderrocà i afusellà Stambolijski, cap del Partit Agrari en el poder des del 6 d'octubre 1919, i va sumir tot el moviment obrer en la clandestinitat absoluta.

***

Cartell del míting

- Míting de Consulado: El 26 de març de 1989 se celebra al Cine Consulado de Madrid (Espanya) el míting internacional «¿Después del 14-D qué?». L'acte, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), de l'Associació Internacional del Treball (AIT), es realitzà per presentar les anàlisis efectuades en la V Conferència de la CNT-AIT celebrada entre el 24 i el 25 de març de 1989 sobre la Vaga General del 14 de desembre de 1988 a l'Estat espanyol, convocada per protestar contra la important reforma del mercat laboral engegada pel govern socialista de Felipe González Márquez, que abaratia l'acomiadament i introduïa els contractes temporals per a la joventut treballadora, tot beneficiant la patronal. Aquest acte també fou un precedent al judici definitiu de les segles de CNT realitzat, el 29 de març de 1989, en el Tribunal Suprem, i de la seva sentència favorable a la CNT-AIT.

***

Cartell de les Jornades

- Jornades Ferrer i Guàrdia: Entre el 26 de març i el 14 d'octubre de 2009 se celebren als locals de la Federació Local de Sindicats de Barcelona (Catalunya) de la Confederació General del Treball (CGT) unes jornades dedicades al pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia sota el títol «100 anys de l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia». Organitzades per la CGT barcelonina, aquestes jornades consistiren en sis conferències i en dues exposicions. Les conferències van ser: «La guerra d'Àfrica (La revolta de les mines de Beni-Fru-Ifrur)», celebrada el 26 de març (Manel Aisa Pàmpols, Alberto Bru Sánchez-Fortún, Jacindo Ceacero Cubillo i Francesc Espinet Burunat); «Ferrer i la Pedagogia Racionalista», el 23 d'abril (Rafael Iniesta i de Manresa i Pere Solà Gussinyer); «La Setmana Tràgica de Barcelona», el 21 de maig (Ferran Aisa Pàmpols, Laura Gómez, Dolors Marín Silvestre i Bernat Muniesa Brito), «L'Escola Moderna i les seves clausures», el 18 de juny (Emili Cortavitarte Carral i Maria Àngels Rodríguez García); «"Els crims d'Estat" al voltant del record d'Agustí Rueda, assassinat per la democràcia», l'1 d'octubre (Associació d'Amics de l'Agustí Rueda, CGT de Sallent, Josep Maria Loperena Jené i Fernando Ramírez); i «Detenció, judici i afusellament de Ferrer», el 13 d'octubre (Josep Maria Loperena Jené, Bernat Muniesa Brito, Pere Solà Gussinyer i Javier Zapata). Les dues exposicions van ser «Els fets de l'any 1909 (La revolta del "Barranco del Lobo" i Francesc Ferrer i Guàrdia», del 26 de març al 18 de juny; i «Francesc Ferrer i Guàrdia», del 3 de setembre al 14 d'octubre.

Naixements

Foto policíaca de Paul Mathias Laumesfelt (2 de juliol de 1894)

- Paul Laumesfelt: El 26 de març de 1859 neix a l'XI Districte de París (França) –algunes fonts citen erròniament altres dates i altres districtes– l'anarquista Paul Mathias Laumesfelt –en ocasions escrit Laumesfeld–, conegut com Paul Le Boiteux. Sos pares es deien Mathies Laumesfeld i Hortense Félicité Cheux. Va ser criat per l'Assistència Pública fins que va fer els 21 anys. A començament de la dècada dels vuitanta vivia, amb Courtois, al número 30 del carrer Rochechouart de París i treballava de sastre. En 1887 era membre de la Societat dels Iguals Revolucionaris Antipropietaris («Lliga dels Antipropietaris»), fundada per Jean Couchot, que s'especialitzà en els desnonaments «à la cloche de bois» –s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys i companyes que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. Va ser sortejat per l'exèrcit a Autun (Borgonya, França), però va ser llicenciat per coixesa a la cama dreta. Entre 1886 i 1887 registrà a la Prefectura de Policia diverses reunions organitzades per la Lliga dels Antipatriotes i pel grup anarquista «La Panthère des Batignolles». Participà en diverses reunions, però, segons la policia, no hi intervenia mai; els confidents també assenyalaren que freqüentava els establiments de Louis Duprat i de Constant Martin. El 18 de juliol de 1887 va ser detingut per haver participat en un «desnonament clandestí» de mobles embargats al domicili de la confeccionista Delacour, al número 38 del carrer Abbesses, on s'enfrontà violentament al conserge Gagelin que intentà impedir l'acció. En aquesta època estava desocupat des de feia dos mesos. Inculpat de «desviació d'objectes embargats», va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però després d'una reclusió preventiva d'un mes, el seu cas va ser sobresegut, com els d'altres companys (Laurent Ansiaux, Lucien Bécu, Pierre Dufour, Jules Leroux i Louis Thérion), mentre la confeccionista Delacour va ser condemnada el 18 d'agost de 1887 per la X Cambra del Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó i Jean Couchot a quatre mesos. Durant la tardor de 1887 era membre de la Cambra Sindical de Manobres i participà en nombroses accions del grup d'«à la cloche de bois». El juliol de 1891 abandonà el seu domicili, al número 25 del carrer Saint Augustin, sense pagar el lloguer, després d'haver escrit sobre les parets «Fora l'or! Fora els diners! Fora la propietat!». En la primavera de 1893 vivia al número 111 del carrer Montmartre, on, segons la policia, havia muntat un petit taller de sastreria en el qual donava feina a joves obreres que després oblidava de pagar-les el sou. El juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. En aquesta època vivia al carrer Vivienne, on treballava de sastre a domicili amb sa companya, la modista Augustine Adolphine Gagé, amb qui es va casà el 10 de febrer de 1898 al IX Districte de París, i la policia el tenia diàriament vigilat. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut, però negà la seva militància anarquista argumentant que pertanyia al Cercle Catòlic d'Autun. En l'escorcoll de casa seva, la policia va trobar un retrat d'Auguste Vaillant. Inculpat d'«associació criminal», el 26 de juliol de 1894 va ser alliberat i el seu cas va ser sobresegut el 29 de juny de 1895. En aquesta època vivia al número 26 del carrer Cadet i, almenys fins a la tardor de 1898, va ser objecte d'estricta i diària vigilància policíaca. Paul Laumesfelt va morir el 2 de setembre de 1900 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

E. Armand

- E. Armand: El 26 de març de 1872 neix al XI Districte de París (França) l'anarquista individualista Lucien Ernest Juin, més conegut com E. Armand, un dels activistes llibertaris més coneguts i populars de la seva època, especialment en els cercles àcrates lligats a l'eclecticisme, el naturisme, el vegetarianisme i les opcions comunitàries de vida. Sos pares es deien Bernard Lucien Juin, communard i obrer en una fàbrica de raspalls, i Ursule Cyprienne Cornet, florista. No va trepitjar mai una escola, però son pare que tenia una gran biblioteca el va instruir, ensenyant-li nombroses llengües. Descobrirà l'anarquisme per mor de la lectura del periòdic Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1901 va fundar el periòdic L'Ere Nouvelle, òrgan de l'anarquisme cristià o també anomenada «tendència tolstoiana», però no va ser l'únic: Hors du troupeau (1911), Par delà la mêlée (1916). El 18 de maig de 1907 es divorciar a Boulogne (Illa de França, França) de Félicienne Mélina Fridoline Germond i el 4 de maig de 1911 es casà a Orleans (Centre, França) amb Denise Alphonsine Rougeault. Va dirigir durant un temps el periòdic L'Anarchie; va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure; i va ser l'animador de la revista L'En Dehors, apareguda a Orleans des de 1922 fins a 1939 amb un total de 335 números. Aquesta revista prendrà el subtítol en 1926 de: «Òrgan de pràctica, de realització, de camaraderia individualista anarquista». També va esperonar la publicació de la seva continuadora, L'Unique, també a Orleans i que aparegué des de 1945 a 1956 amb 110 números. Va participar en l'Encyclopédie Anarchiste, de Faure. Armand va passar d'un cristianisme militant a un individualisme anarquista pacifista i no violent, encara que sempre va defensar des de les seves revistes tots els llibertaris, fins i tot els partidaris de l'expropiació, tan comuns dins del moviment llibertari europeu d'entreguerres. La seva defensa de l'«il·legalisme» en les revistes anarquistes li va crear no pocs enemics dins del moviment anarquista, de sectors més «calmats», com ara el de Jean Grave, que acusarà Armand, André Lorulot, Alberto Libertad, Paraf-Javal i alguns més del cercle de L'Anarchie, de desviació ideològica i de provocar amb la seva vida dissoluta –segons Grave– la desmoralització del moviment llibertari. També Max Netllau dedicarà adjectius no gaire agradables al nucli d'individualistes francesos en la seva magna La anarquia a través dels temps. De totes maneres, la virulència de la seva escriptura, les seves positures antireduccionistes, la seva amplitud de mires i la seva constant provocació de l'ortodòxia anarquista, dotaren el moviment llibertari europeu d'una nova vitalitat. També de nous aires de renovació que paradoxalment enllaçaven amb els seus inicis i amb l'agrupació espontània en cèl·lules d'afinitat dels seus individus a la manera bakuninista. Els individualistes, gràcies a la propaganda escrita, van posar en marxa alguns sectors esclerotitzats del sindicalisme revolucionari, ja que el van dotar d'un pensament i d'una filosofia més acordes amb les idees d'autoeducació i de crítica que preconitzaven. El corpus teòric d'Armand gira al voltant de tres idees clau: l'individualisme anarquista, la camaraderia amorosa o sexualitat sense traves i la lliure agrupació d'individus en comunes, anomenades generalment a principis del segle XX pels anarquistes: milieux libres (medis o ambients lliures). La idea internacionalista també va calar en l'ideari d'Armand i va ser un gran defensor de les llengües artificials i planificades com l'Esperanto o l'Ido, que segons ell esborrarien les diferències d'enteniment entre els individus. Armand en les seves obres introdueix a Europa alguns dels corrents anarquistes comunitaristes i pacifistes més allunyats del sindicalisme revolucionari francès. Es recuperen així les línies de pensament de Benjamin Tucker, de l'stirnerià John-Henry Mackay, de Morris Hillquit, Josiah Warren, etc. També, es recupera tota la llarga tradició del comunitarisme llibertari europeu deixada de banda en el moviment obrer europeu a partir de la desqualificació marxista de l'anomenat Socialisme científic contra el que es va anomenar Socialisme utòpic; Armand revitalitza així les idees de Cabet, d'Owen i sobretot de Fourier en donar notícies sobre les comunes creades a partir de les seves idees. Armand establirà fructíferes polèmiques amb altres individualistes anarquistes partidaris de la llibertat sexual sense restriccions, un contrapunt interessant seran les polèmiques amb la lliurepensadora anarquista brasilera Maria Lacerda de Moura i amb diversos escriptors més. La influència d'Armand en el moviment llibertari europeu, i en el de l'Estat espanyol especialment, va ser molt més gran del que a simple vista pugui semblar. Armand va divulgar en els medis obrers, amb les seves revistes i llibres, les idees més avançades sobre la sexualitat, les comunes i la posició de l'individualista autodidacta i crític contra l'autoritarisme i l'explotació. Armand va ser condemnat en diverses ocasions, especialment per «complicitat de deserció» durant la Primera Guerra Mundial, i entre 1940 i 1941 va ser internat en diferents camps de concentració. E. Armand va morir el 19 de febrer de 1962 al seu domicili de Rouen (Alta Normandia, França). Les seves obres més importants són: L'initiation individualiste anarchiste (1923) i La révolution sexuelle et la camaraderie amoureuse (1934).

Xavier Díez Rodríguez: L'anarquisme individualista a Espanya (1923-1938). Tesi doctoral de la Universitat de Girona

***

Georges Cochon (ca. 1912-1913)

- Georges Cochon: El 26 de març de 1879 neix a Chartres (Centre, França) l'anarquista i militant del moviment okupa Georges Alexandre Cochon. Sos pares, bugaders, es deien Alexandre Victor Cochon i Ermance Léonce Boulanger. Obrer tapisser, va servir en la Marina i va prendre part en la campanya de Creta. El 8 de març de 1904 es casà al XIV Districte de París amb Berthe Journeaux, de qui es va divorciar el 25 de març de 1922. Després de passar tres anys als batallons punitius d'Àfrica per objector de consciència i fundar un falansteri anarcocomunista que durà dos mesos a Vanves, el desembre de 1909, va ser nomenat tresorer de la «Union Syndicale des Locataires Ouvriers et Employés» (USLOE, Unió Sindical de Llogaters Obrers i Empleats), revifalla d'un primer Sindicat Confederat de Llogaters creat el 1903 per l'anarquista Pennelier. En 1911 va esdevenir president de la USLOE, que comptava aleshores mig milenar d'afiliats a París i el programa del qual reivindicava la prohibició de l'embargament del mobiliari, el pagament a termini vençut i l'aforament dels lloguers. El 13 de desembre de 1911 va organitzar la muda pública del seu propi domicili arrendat, al carrer Dantzing número 52, amenaçat d'embarg; quan la portera va cridar la policia, va muntar una barricada («Fort Cochon») a ca seva tot desplegant una bandera roja i una pancarta que deia: «Respectuós de la llei violada per la policia al servei de la propietat, només sortiré obligat per la força.» Assetjat per la policia, abastit pels veïns durant cinc dies, va fer que un agent judicial prengués acta de la violació del seu domicili i va obtenir la primera victòria, ja que el tribunal de recursos d'urgència li va donar la raó i la policia va haver d'aixecar el setge. Poc després, el 7 de gener de 1912, va organitzar una acció de reallotjament al Jardí de les Tuileries d'una família amb vuit infants en la qual els companys del Sindicat de Fusters van muntar en minuts una barraca improvisada; aquesta acció comportarà el vot per part del consell municipal parisenc d'un emprèstit de 200 milions de francs per a la construcció d'habitatges econòmics per a famílies nombroses. Després va crear la famosa «Raffût de Saint-Polycarpe», fanfara heteròclita que en forma d'escamot ajudava a buidar les cases amenaçades de desallotjament omplint unes carretes tirades a coll amb tots els trastos dels llogaters; el cantautor llibertari Charles d'Avray va compondre per aquest grup la coneguda cançó La marche des locataires. Mitjançant aquesta acció directa de caire lúdic, van assetjar i okupar tots els habitatges que trobaven buits, alhora que okupaven els centres públics: el 10 de febrer de 1912 van okupar el pati de la Prefectura de Policia, el març el de la Cambra de Diputats, el 12 d'abril de 1913 amb milers de persones que no tenien habitatge per arrendar van assetjar l'Ajuntament de París, i el 24 van prendre a l'assalt l'església de la Madeleine. A més d'això, van ocupar entre el 8 i el 9 d'abril de 1912 la caserna parisenca del Chateau d'Eau i hi van allotjar 50 famílies, infants inclosos, i el 21 de juliol de 1913 van okupar al bulevard Lannes la vil·la La Vérone amb la complicitat del seu llogater, el Comte de La Rochefoucauld, i hi van ser reallotjades vuit famílies i 36 infants; van ser expulsats set dies després. En 1912 va començar a col·laborar en el periòdic anarquista de Brussel·les Le Combat Social, on amb Georges Schmickrath i León de Wreker van publicar articles sota la rúbrica «Sus aux vautours» (Sobre els voltors) en contra dels propietaris. Aquest mateix any es va produir una escissió en la Unió Sindical dels Llogaters; pel maig Cochon es va presentar a les eleccions municipals pel barri de Père-Lachaise i va ser exclòs, per les crítiques dels militants anarquistes, d'aquesta organització per «electoralisme», fundant aleshores la Federació Nacional i Internacional dels Llogaters. En 1913 va fer nombroses conferències arreu de l'Estat francès, especialment a Marsella, on l'agost va organitzar una impressionant manifestació pels carrers de la ciutat, reunint més de quatre mil persones al Palais de Cristal. Quan va esclatar la Gran Guerra, va ser mobilitzat en el XXIX Regiment d'Infanteria Territorial i va participar en la batalla del Marne; el gener de 1915, va ser destinat a la fàbrica Renault de Billancourt, però quan va ser reenviat a la seva unitat va desertar el 16 de febrer de 1917. Detingut l'agost, va ser condemnat el 17 de desembre per un consell de guerra a tres anys de treballs a la comunitat. Per aquesta època va publicar a Maintenon el periòdic Le Raffût, que va ser efímer –va sortir una nova sèrie entre 1920 i 1922 amb més fortuna. Durant la guerra, la Unió Federal de Llogaters (UFL) va esdevenir Unió Confederal de Llogaters (UCL), que en 1946 esdevindrà Confederació Nacional de Llogaters (CNL), apropada al Partit comunista. El 18 de desembre de 1923 es va casar al IX Districte de París amb Berthe Lejeune, amb qui es va divorciar el 20 de gener de 1938. Entre 1925 i 1926 encara va participar en el moviment dels llogaters i va haver de comparèixer davant un tribunal de París el 21 d'abril de 1926. Retirat amb sa companya Tounette a Pierres, a prop de Maintenon, va anar diverses vegades a París durant els anys cinquanta per evocar els seus records en l'emissió radiofònica de J. Mollion «Les rêves perdus». Georges Cochon va morir el 28 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 25 d'abril– de 1959 a la seva casa del carrer Grandes Cours a Pierres (Maintenon, Centre, França). Sos fills van reprendre la torxa i durant els anys setanta van participar activament en el sindicat de llogaters. Va escriure el petit tractat 39 manières de faire râler son concierge. Es van crear un gran nombre de cançons sobre Cochon i el seu moviment okupa, com ara La Cochonette; Donnez des logements; Papa Cochon; C'est Cochon; V'la Cochon qui démémage, de Montéhus; Le chant des locataires, de Robert Lanoff; o La marche des locataires, de Charles d'Avray. El famós dibuixant Steinlein va realitzat per a la seva lluita cartells i dibuixos. En 2000 Patrick Kamoun va publicar V'là Cochon qui déménage. Prélude au droit au logement, que explicar la història d'aquest personatge i la seva lluita.

***

Dante Armanetti

- Dante Armanetti: El 26 de març de 1887 neix a Pontremoli (Lunigiana, Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Dante Armanetti. Sos pares es deien Angelo Armanetti i Elisabetta Sordi. Va fer els estudis primaris fins al cinquè curs. Començà a militar de molt jovenet al moviment anarquista de Torí, on treballà com a obrer a la fàbrica FIAT Ferriere i després com a representant de la casa Singer. Durant la Gran Guerra difongué els pensaments llibertari i antimilitarista i es dedicà a recaptar fons per a la premsa anarquista. L'agost de 1917 participà en les manifestacions contra el conflicte bèl·lic i durant postguerra en les lluites socials que es desencadenaren. El setembre de 1920 destacà en el moviment d'ocupació de fàbriques i en 1923 va ser detingut. En 1927 va ser condemnat per intentar sortir il·legalment del país. En 1929 es traslladà a Mirandola (Emília Romanya, Itàlia) per a dirigir un taller de mecànica. A començament dels anys trenta col·laborà en el periòdic clandestí del moviment «Giustizia e Libertà» Voci d'Officina. Membre del grup anarquista torinès «Barriera di Milano», format sobretot per companys toscans (Dario Franci, Settimo Guerrieri, els germans Vindice i Muzio  Tosi, etc.), i del grup «Barriera di Nizza», prengué part en el comitè de coordinació del grups anarquistes de Torí. Un cop més intentà exiliar-se amb altres companys (I. Innesti, F. Fasola i R. Alicardi), però va ser detingut a Moncenisio i condemnat. El 8 de febrer de 1931 va ser detingut a Torí amb altres companys (Arduilio D’Angina, Musio Tosi i Settimo Guerrieri); jutjat, fou condemnat a dos anys de confinament per «activitat anarquista i difusió de periòdics antifeixistes» i deportat a les illes de Lipari i de Ventotene. El 9 de febrer de 1933 va ser alliberat i tres anys després, el 9 de setembre de 1936, passà clandestinament a França per Val di Vanzo amb els companys anarquistes Antonio Calamassi i Settimio Guerrieri, gràcies al suport del Comitè Antifeixista de Chambèri (Roine-Alps, Arpitània). Mentre militava en el moviment anarquista d'aquesta ciutat i de Lió, la seva família patí persecucions a Itàlia i sa germana, Maria Felicita, va ser detinguda i processada per tribunals especials. El 15 de gener de 1937 arribà a Barcelona (Catalunya) en plena Guerra Civil i el 21 de gener va ser destinat als fronts d'Almudébar i del Carrascal d'Osca (Aragó, Espanya), però per la seva avançada edat i per la seva miopia no pogué agafar les armes, encarregant-se de les relacions entre els companys de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i de ses famílies. El maig de 1937, mentre era a Barcelona amb tasques del servei postal, va ser detingut, juntament amb Ermanno Neri i Libero Mariotti, per la reacció estalinista al local de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», espai que fou saquejat, i acusat de «deserció i espionatge». El febrer de 1938 encara restava empresonat i la Unió Anarquista Italiana (UAI) llançà una campanya per reclamar el seu alliberament, així com el dels seus companys Pompeo Crespi i Carlo Cocciarelli. Aquesta campanya tingué el suport a França de Sébastien Faure i de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). L'octubre de 1938 va ser reclòs a Montjuïc. Un cop lliure, en 1939 passà a França, on fou tancat durant un any als camps de concentració de Sant Cebrià (tres mesos) i de Gurs (al Grup Italià de la IX Companyia). Després va ser incorporat forçosament en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al nord de França fins al juny de 1940. Arran de l'ocupació de París per les tropes nazis, passà a Brussel·les (Bèlgica), on visqué amb Armando Bientinesi, Aldo Demi i Ateo Vannucci. El 16 d'agost de 1941 va ser detingut per la policia alemanya amb concomitància dels serveis secrets italians. Extradit a Itàlia, va ser jutjat per un Tribunal Espacial feixista i condemnat el 17 de novembre de 1941 a set anys de reclusió a Castelfranco Emilia, a 20.000 lires de multa i a la prohibició vitalícia per a exercir càrrecs públics. Va ser alliberat després de l'anunci de la rendició italiana (8 de setembre de 1943) i marxà cap a Torí, on s'integrà en la resistència enquadrat en l'Squadre di Azione Patriottica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica) de la FIAT Ferriere i en la VII Brigada «Edoardo De Angeli», comandada per l'anarquista Ilio Baroni. L'octubre de 1944 entrà en la redacció del periòdic clandestí torinès Voce dei Comunisti Llibertari i esdevingué el seu director des de l'Alliberament, moment en el qual canvià el non per Era Nuova, fins el seu últim número, el març de 1949. Entre el 23 i el 25 de juliol de 1945 participà com a delegat del Piemont en el Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Amb Italo Garinei, dirigí entre febrer de 1951 i març de 1966 el periòdic torinès Seme Anarchico i el seu suplement Lotta Anarchica. Voce del Campeggio Internazionale Anarchico. A començament de la dècada dels cinquanta fou responsable del Bolletino Interno della Federazione Anarchica Italiana, del qual es publicaren a Torí cinc números entre novembre de 1952 i març de 1953, amb la finalitat de preparar el V Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 19 i el 23 de març de 1953 a Civitavecchia. Dante Armanetti va morir el 3 de febrer de 1958 a Torí (Piemont, Itàlia); incinerat el 6 de febrer, les seves cendres van ser dipositades al Tempio Crematorio.

***

Notícia sobre la gira d'Achille Blicq i Sébastien Faure publicada en el periòdic parisenc L'Espagne Antifasciste del 21 de novembre de 1936

- Achille Blicq: El 26 de març de 1889 neix a Comines (Nord-Pas-de-Calais, França) el lliurepensador i anarquista comunista Achille Joseph Blicq. Sos pares es deien Alfred Auguste Blicq, barber, i Marie Hubertine Leleu, domèstica i cosidora belga, i tingué cinc germans i dues germanes. El 13 de març de 1909 portà la contradicció «anarquista-llibertària» en la conferència pública contradictòria de Gaston Sorlin, organitzada a Comines pel grup local del moviment catòlic «Le Sillon» de Marc Sangnier. El 19 d'octubre de 1912 es casà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) amb la mestra Jeanne Margueride Tabary, amb qui tingué un infant, Jean Jacques Achille Blicq. Fou secretari del grup llibertari «Terre Libre» de Lilla. En 1925 vivia al número 7 del carrer Château d'Un de Lilla. A finals dels anys vint fou un dels responsables entre els anarquistes comunistes del departament del Nord de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»). Es va oposar, amb Hoche Meurant, entre 1927 i 1928, quan l'escissió de la Unión Anarquista (UA), als anarquistes individualistes encapçalats per Constantin Dryburgh que havien creat l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). El 8 de juny de 1930 fou el secretari del Congrés de la Federació del Nord de Libre-Pensée Obrera i d'Acció Social que se celebrà a la Sala Vernier de Lilla i 1931 era delegat regional del Nord de la Federació Nacional dels Lliurepensadors de França, organització per a la qual va fer conferències. Col·laborà regularment en Le Libertaire i en 1934 participà en la redacció d'articles per a l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure –curiosament, veient la seva trajectòria posterior, va escriure l'entrada «Xenofòbia». En 1934 era representant del Comitè d'Acció Laica de Lilla. Entre 1934 i 1938, com a mínim, regentà al seu domicili, al número 14 del carrer Marengo de Lilla, la «Librairie Sociologique», que sembla que només venia llibres per correspondència i distribuïa l'Encyclopédie Anarchiste. Com a membre del Comitè d'Acció Laica (CAL), va fer costat entre 1935 i 1936 el Front Popular. Militant de la Lliga Internacional de Combatents de la Pau (LICP) des de la seva fundació, va ser membre del seu comitè de direcció i fou un dels signants del «Manifeste pour une conférence nationale contre la guerre et l'union sacrée», publicat el 12 de juliol de 1935 en Le Libertaire. Entre el 10 i l'11 de novembre de 1935 assistí a l'Assemblea Anarquista de Lilla contra la guerra i contra la «Unió Sagrada». Com a membre de la LICP, signà el manifest «Pour sauver la Paix!», publicat el 14 de maig de 1936 al setmanari La Barrage. El 27 de juny de 1936 va fer la conferència «La leçon d'une grève» al Cabaret Flamand de Lilla. A principis d'octubre de 1936 acompanyà Sébastien Faure a Catalunya i al front d'Aragó per a veure les realitzacions revolucionàries que es portaven a terme. En retornar a França va fer amb Sébastien Faure una gira de conferències (Bordeus, Marsella, Montpeller, Niça, París, Saint-Étienne, Toló, etc.) a favor de la Revolució espanyola, com ara la celebrada el 24 de novembre de 1936 al Teatre de Belleville de París, o el 6 de desembre de 1936 a la Salle Olympia Cinéma de Marsella (Provença, Occitània), on assistiren unes 1.500 persones, o la celebrada quatre dies després a Narbona (Llenguadoc, Occitània). En aquesta època va publicar una sèrie d'articles sobre la Revolució espanyola en Le Libertaire. Amb altres companys (Édouard de Mulder, Marceau Dryburgh, Hélène Gombert, etc.), fou animador del grup de l'UA de Lilla, que es reunia al número 319 del carrer Léon Gambetta. Posteriorment s'establí a Saint-Cloud (Illa de França, França), on regentà un comerç de gèneres de punt i de calceteria. També en aquesta ciutat animà diversos grups anarquistes. La policia, en els seus informes, el considerava «força intel·ligent, bon orador i propagandista influent». El 14 de novembre de 1938 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1939 la policia anotà que s'encarregava de recollir fons per als refugiats espanyols internats als camps de concentració. Instal·lat a París (França), el 13 de desembre de 1939 va ser detingut per ordre del governador militar i, sota l'acusació d'«activitats anarquistes», tancat a la presó parisenca de La Santé; el 14 de gener de 1940, però, el seu cas va ser sobresegut i posat en llibertat. Durant l'Ocupació s'acostà al col·laboracionisme i va ser nomenat «gerent-administrador ari» de l'empresa de confecció confiscada al jueu polonès Wolf Schoumann, al número 6 del bulevard Saint-Denis del III Districte de París. L'11 d'agost de 1941 dirigí una carta a l'alcalde de Charenton-le-Pont (Illa de França, França), en nom del Comissariat de Qüestions Jueves, interessat per una clínica propietat del metge jueu Marcu Copelovici; l'alcalde va contestar que aquesta estava ocupada pels alemanys. En aquesta època vivia al número 21 de l'avinguda Alfred Belmontet de Saint-Cloud. Després de la II Guerra Mundial els propietaris de l'empresa de Wolf Schoumann el denunciaren per «robatori i malversació», però el cas no va arribar enlloc. En 1947 informes policíacs assenyalaven que vivia en un pavelló molt luxós i que gaudia d'importants recursos econòmics. A finals de 1949 va ser nomenat delegat de personal a la fàbrica de maquinària agrícola «Magnier-Bedu» de Groslay (Illa de França, França) en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) francesa. Achille Blicq va morir el 28 de maig  –algunes fonts citen erròniament el 30 de maig – de 1975 al Centre Hospitalari Quatre Villes de Saint-Cloud (Illa de França, França).

***

Foto d'Albert Doccioletti d'un dossier policíac (1924)

- Alberico Boccioletti: El 26 de març de 1889 neix a Fano (Marques, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alberico Boccioletti. Sos pares es deien Angelo Boccioletti i Rosa Perlini. Mariner de professió des d'infant, entrà a formar part del moviment anarquista de la mà del destacat militant Casimiro Accini. En 1911 lluità a la guerra italoturca. Sense feina en tornar a Fano, demanà un passaport per a emigrar als Estats Units, però el març de 1913 es va embarcar novament. El juny de 1913 va ser un dels creadors de la Lliga de Resistència dels Mariners de Fano (LRMF), de la qual va ser nomenat membre de la seva comissió executiva, esdevenint una persona molt popular. El 9 de gener de 1914 va ser un dels signants de l'«Acord entre armadors d'embarcacions i patrons pesquers i mariners». Quan esclatà la Gran Guerra, Fano va ser un dels primers ports a bombardejar pels austríacs i la flota marinera de la població tingué prohibit de pescar durant el conflicte bèl·lic. El 31 de maig de 1915 els representants de l'LRMF reclamaren disposicions legals per solucionar la seva situació, sota l'amenaça d'engegar un moviment d'agitació; la guerra, no obstant això, silencià tota les reivindicacions. Cridat a files i enquadrat en la Marina de Venècia (Vèneto, Itàlia), va ser castigat amb el trasllat a l'illa sarda de La Maddalena en descobrir-se que havia mantingut correspondència amb Casimiro Acciani i altres anarquistes «perillosos». En acabar la guerra esdevingué el principal exponent del sindicat Unione Marinai (UM, Unió dels Mariners), nou nom de l'LRMF, adherit a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Participà activament en les manifestacions i en la vaga política del 20 al 21 de juliol de 1919 i en nombroses reunions durant l'anomenat «Biennio Rosso» (Bienni Roig). Va ser nomenat secretari de l'UM, que comptà amb 800 afiliats i que, a més de lluites pròpies de la marineria, intentà solucionar el problema històric a Fano de la venda de peix, ja que els mariners, a més de les lluites contra els armadors de les embarcacions, havien de bregar amb els venedors dels peix, que sempre tergiversaven els comptes al seu favor. Es va intentar el sistema de la venda directa, obrint un negoci a la ciutat i promovent el sistema de subhasta pública per a la venda del peix. L'UM també intentà obrir una botiga cooperativa per als membres per a així donar resposta a l'elevat preu dels aliments i al xantatge dels preus imposats pels comerços als aliments adquirits per la marineria. Entre el 20 i el 23 de desembre de 1919 fou delegat de Fano al III Congrés Nacional de l'USI celebrat a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Els mariners de Fano van ser dels primers a patir les agressions dels escamots feixistes i el 15 de maig de 1921 es produí un enfrontament a Fano entre mariners i feixistes de Lugo di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia), i un d'aquests, Giovanni Borghini, va disparar uns quants trets de pistola, però finalment acabà a les aigües del port. Dos dies després, com a represàlia, un escamot feixista de Lugo di Romagna amb un camió i uns cotxes entrà al barri del port disparant pistoles i fusells, procedint després a l'assalt de la seu de l'UM, que va ser totalment destruïda. Ell denuncia a les autoritats els danys, valorats en 5.000 lires. Entre el 10 i el 12 de març de 1922 fou delegat de Fano al IV Congrés Nacional de l'USI celebrat a Roma (Itàlia). El desembre de 1922 el feixisme es va fer amb l'UM, substituint la junta directiva anterior per una de nova afí, esdevenint d'aquesta manera l'UM en el primer sindicat feixista de Fano. Per mor de la repressió feixista i dels problemes financers vinculats als establiments comercials que l'UM havia intentat muntar –en 1923 va ser jutjat per «infracció a la llei de pesos i mesures», encara que va ser absolt–, es va veure obligat a refugiar-se uns anys a Cesanatico (Emília-Romanya, Itàlia). A finals de 1925, esdevingut cap de barca, retornà a Fano. En 1926, juntament amb la marineria del vaixell Nettuno (Fioravante Donnini, Antonio Magrini, Giovanni Mazzanti, etc.), definida per les autoritats marítimes com «temibles comunistes anarquistes», va ser acusat de «pertorbacions greus a l'ordre públic al port de Fano» per no haver treballat el Primer de Maig. En 1929, acusat d'incompatibilitat per motius polítics i per la seva «actitud derrotista», es va proposar la cancel·lació de la seva matrícula de la Marina Mercant italiana, fet que es materialitzà entre 1931 i 1943, condemnant-lo a la fam. Alberico Boccioletti va morir en 1972 a Fano (Marques, Itàlia).

***

Raymond Callemin en una foto policíaca

- Raymond Callemin: El 26 de març –el 28 de març segons la partida de defunció– de 1890 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond François Callemin (Raymond la science). Sos pares es deien Narcisse Callemin, sabater socialista, i Joanne Napoléon. Esdevingué obrer tipogràfic i milità un curt temps en les Joventuts Socialistes. Cap al 1906 es va fer anarcoindividualista i s'integrà en la comunitat d'Émile Chapelier a Stockel-Bois, col·laborant en el periòdic anarquista belga Le Révolté. En 1910, fugint del servei militar, s'exilià a França on trobà amics anarquistes belgues, com ara Jean de Boë, Edouard Caroy i Victor Kibatchiche (Victor Serge), que vivien a la comunitat anarcoindividualista de Romainville. Aquest grup editava L'Anarchie i passà a encarregar-se de la gestió i de la impressió amb René Valet. Amant de la ciència, de la música, del teatre, del vegetarianisme i àvid de coneixements i de lectures, va ser anomenat Raymond la science (Raymond la ciència) pels membres de la «Banda Bonnot», amb els quals cometrà la seva primera expropiació el 21 de desembre de 1911 a la Societat General del carrer parisenc Ordener. Després d'una mala fi de robatoris, tot deixant una estela de morts, i la rebequeria de la premsa contra els «bandits amb cotxe», van ser encerclats per la policia. Fou detingut el 7 d'abril de 1912 al carrer parisenc de la Tour d'Auvergne, domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan i sa companya àcrata neomaltusiana Louise Hutteaux. Un cop arrestat, declarà als policies que el detingueren: «Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning!» Jutjat a l'Audiència del Sena amb els altres 21 supervivents de la banda i col·laboradors, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat a la pena capital, amb André Soudy, Élie Monier i Eugène Dieudonné. Raymond Callemin va ser guillotinat el 21 d'abril de 1913 a les portes de la presó de la Santé de París (França), després d'haver intentat exculpar Dieudonné en una mena de notes autobiografies enviades pel seu misser a la premsa («Notes de Raymond la Science écrites à la Santé»). Deixà inèdites unes Mémoires de Callemin dit Raymond la Science.

***

Manuel de Castro

- Manuel de Castro: El 26 de març de 1896 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'escriptor, poeta, periodista i torero anarquista Manuel de Castro. Fou fill de Manuel de Castro Cobas, capellà gallec, i de Soledad Pardiñas, concertista de piano i pintora; ambdós es conegueren a la Corunya (Galícia) i enamorats fugiren a París (França) i d'allà a la ciutat argentina de Rosario, on es casaren civilment. El fill de la parella s'educà a Córdoba (Córdoba, Argentina) i després estudià al Seminari Conciliar de Concepción (Concepción, Xile). De molt jove quedà orfe de mare, primer, i de pare, després –vidu reingressà al sacerdoci–, i s'establí a Montevideo (Uruguai), on restà definitivament. A la capital uruguaiana participà de la bohèmia literària –va fer una bona amistat amb Ernesto Herrera– i també s'introduí en els grups anarquistes, experiència que més tard recrearà en la seva novel·la Oficio de vivir. Buenas y malandanzas de Gabriel (1958). D'aquests anys juvenils publicà més tard la sèrie «Cronicones montevideanos» en el «Suplemento Femenino» del diari La Mañana. En 1928 publicà Historia de un pequeño funcionario, crítica a la burocràcia estatal. Exercí el periodisme en diferents publicacions, com ara Mundo Uruguayo (Montevideo), Ercilla (Santiago de Chile), Clarín (Buenos Aires), etc.; però sobre tot conreà la poesia, la novel·la i el conte. En els seus últims anys creà la seva pròpia editorial, Banda Oriental, on publicà les seves obres. El seu art taurí recorregué les places de Montevideo, Xile, Argentina i Espanya. A finals de la dècada dels trenta, convidat pel British Council, viatjà a Londres per mediació de l'ambaixador britànic a l'Uruguai. Formà part de diversos grups literaris i d'edició de revistes culturals, com ara Teseo, Revista Oral, Cuadernos Julio Herrera y Reissing, «Meridión», etc. Participà en les Jornades Poètiques celebrades a Piriápolis. Alguns dels seus relats més aclamats van ser adaptats al teatre i a la ràdio a l'Uruguai i a Xile. Entre les seves obres destaquen Canto de oro (1917), Las estancias espirituales (1919), El padre Samuel. Su vida sacra y profana evocada por un llamado su sobrino. Novela picaresca americana (1937), Lámpara. Vigilias de la luz y la flauta (1938), Meridión. 33 cantos y 2 alabanzas (1946), Consagración de Hernandarias (1946), Pregón lírico diciendo de la muerte de Manuel Rodríguez, Manolete (1949), Retorno (1951), Hernandarias. Exploración poética on ocho cantos (1951), Pastoral melacolía y otros poemas (1954), El enigma del ofidio (1955), Encantamiento. Poesía sobre motivaciones infantiles (1955), Festival y transfiguración de Helena. Treinta poemas de amor (1957), Hernandarias. Exploración poética en XIII cantos (1957), Espantapájaro. Poesía sobre motivos infantiles y un cuento (1960), El nuevo encantador (1961), Laurel sangriento. Épica nativa (1961), Humo en la isla (1962), Metafísica del vino y otros poemas (1963), Goya y la fiesta de los toros. Estudio (1964), Víspera y olvido. Doce nocturnos y otros poemas (1965), La vida bohemia. Cronicones montevideanos (2005, pòstuma), etc. En les seves obres descriu la impersonalitat burocràtica, la incomprensió que separa els éssers humans, el món del treball i la pobresa aclaparadora, tot de manera realista i alhora filosòfica. Manuel de Castro va morir el 8 de juny de 1970 a Montevideo (Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Secció d'Arxiu i Documentació de l'Institut de Lletres (SADIL) de la Facultat de Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat de Montevideo.

Manuel de Castro (1896-1970)

Continua...

---