Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 20 de març

Esdeveniments

Cartell del festival al "Germania" [IISH]

- Festival commemoratiu de la Comuna: El 20 de març de 1880 se celebra a la sala «Germania» de Nova York (Nova York, EUA) un gran festival (concert, banquet i ball), organitzat per la colònia d'exiliats francesa i grups esquerrans nord-americans i d'immigrants, en commemoració de la Comuna de París, que nou anys abans s'havia proclamat i havia estat reprimida brutalment. Es reivindicava la vaga com a forma de lluita per arribar a la Comuna universal.

***

Cartell de l'acte

- Míting antimilitarista: El 20 de març de 1906 se celebra a la Nouvelle Cour de Brussel·les (Bèlgica) un gran míting antimilitarista anarquista organitzat per la Unió Sindicalista de Treballadors de Brussel·les (USTB). En aquest acte, presidit per Henri Fuss, intervingueren Émile Chapelier, Émile Ehlers (en representació de La Société Novuelle), Jean Hardy i Georges Thonar, i es van denunciar les persecucions a la premsa anarquista i es reivindicà l'agitació antimilitarista.

***

Capçalera del primer número de L'Insurgé

- Surt L'Insurgé: El 20 de març de 1910 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del setmanal L'Insurgé. Organe hebdomadaire des révolutionnaires du Centre. El periòdic era successor de Le Combat Social (1907-1909) i disposava d'impremta pròpia. L'administrador era Petitcoulaud i hi van col·laborar Émile Armand, H. Beaujardin, Armand Beaure, Henri Beylie, Adrien Boudet, Benoît Broutchoux, J. B. Clement, René Clerchen, Henry Combes, H. Christian, Jean Dinet, Henri Duchmann, Georges Durupt, J. Fougère, V. Godonneche, Jean Goldsky, Grandjouan, Jacques Gueux, Amable Joserey, L. Jouhaux, André Lansade, C. Laurent, René Leblond, René Legaud, Léopold Lenoir, Alfred Loriot, St. Mac Say, Mauricius, Antoine Milo, Léon Nugere, Alfred Peyramaure, Étienne Peyraud, Jean Peyroux, Bernard Pilorget, J. Prolo, X. Privas, Jean Sauvent, Jules Scarceriaux, Jehan Tantot, Claude Trivaux, Émile Vandervelde, Francis Vergas, E. Verhaeren, Georges Yvetot, Henri Zisly, entre altres. Aquesta publicació venia pistoles i revòlvers als seus lectors i preconitzava astoradors consells, com el del seu darrer número, el 63 de 29 de maig de 1911: «En aquest moment quan la bòfia esdevé cada cop més i més brutal i repugnant, és indispensable estar armat per a defensar-se contra aquestes grolleres malifetes.» El títol L'Insurgé va ser emprat per altres periòdics anarquistes tant a França (particularment a París i Lió), com a Bèlgica (Brussel·les i Lieja).

***

Cartell de l'acte

- Xerrada sobre el control de natalitat: El 20 de març de 1970 se celebra a l'Ajuntament de Cachan (Illa de França, França) la conferència-debat «La pilule ou la bombe» (La píndola o la bomba) a càrrec de Maurice Laisant (Hemel) i de J. Émery. L'acte, centrat en la polèmica sobre la píndola com a mitjà de control de natalitat, va ser organitzat pel Grup Llibertari «Kropotkine» de la Federació Anarquista (FA).

***

Un moment de la conferència

- Conferència sobre Ajoblanco: El 20 de març de 2002 se celebra als locals de la Fundació d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELLA) de Barcelona (Catalunya) la conferència de Josep Ribas Sanpons (Pepe Ribas) «Ajoblanco: su influencia en la ascensión libertaria y en la reconstrucción de la CNT en la década de los setenta». L'acte va ser organitzat per l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i la FELLA i presentat per l'historiador Carles Sanz Alonso. Pepe Ribas, com a fundador i director de la revista Ajoblanco, va fer una reconstrucció històrica tant de la revista com de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tot abordant la situació històrica general en la qual es desenvoluparen la revista i el sindicat anarcosindicalista. D'aquesta conferència, i del posterior debat, Carles Sanz publicà un resum en el número 4 del Butlletí de la FELLA de l'estiu de 2002.

Naixements

Régis Faure

- Régis Faure: El 20 de març –el certificat de defunció cita erròniament el 15 de gener– de 1851 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista, sindicalista i cooperativista Régis Faure. Sos pares es deien Pierre Faure, obrer sabater, i Marie Maloriol, domèstica. Es guanyava la vida com a obrer teixidor de passamaneria i va ser considerat com un dels anarquistes més actius de la zona de Saint-Étienne. Milità activament en la Cambra Sindical d'Obrers de Passamaneria i representà aquesta en el II Congrés de la Regió de l'Est, que se celebrà el juny de 1881 a Saint-Étienne, on presentà informes concernents a la dona i a l'ensenyament. Fou membre de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est, la qual, el març de 1881, algunes setmanes abans de la celebració del Congrés Regional del Centre, que marcà l'escissió entre socialistes i anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est, especialment Saint-Étienne, Villefranche, Roanne i Lió. Entre el 5 i l'11 de juny de 1881, amb Claude Bernard i Pierre Martin, entre d'altres, participà en el Congrés de la Federació d'Est del Partit Obrer, celebrat a Saint-Étienne, on intentaren, sense èxit, adherir la majoria de delegats a les idees abstencionistes. Va presentar nombroses resolucions concernents a l'organització del partit, a l'antiparlamentarisme i a la revolució. Sembla que aleshores formava part del grup «Les Outlaw» (Els Fora de la Llei), animat especialment per Jean-Baptiste Ricard. En 1882 col·laborà en el periòdic L'Étendard Révolutionnaire de Lió, que havia succeït Le Droit Social i que serà continuat per La Vengeance Anarchiste. Quan preparava l'edició del primer número del periòdic local Le Branle-bas. Organe des perturbateurs stéphanois, la policia requisà les proves. El 19 de març de 1882 presidí, amb Émile Gautier, una reunió pública celebrada a la Sala de l'Alcazar de Lió, decorada amb dos banderes roges i una de negra, i que acabà als crits de «Visca la Comuna! Visca la revolució!». El 18 de juny de 1882, amb Toussaint Bordat i François Pautet, encapçalà la manifestació organitzada a La Ricamarie (Roine-Alps, França) en ocasió de l'aniversari de la massacre de miners portada a terme el 16 de juny de 1869; els manifestants forçaren les portes del cementiri que, d'acord amb el prefecte l'alcalde havia tancat. Detingut alguns dies després, va ser jutjat i condemnat a vuit dies de presó per «complicitat de trencament de tancament, violació de sepultura, possessió d'armes prohibides i ultratge als agents» i Toussaint Bordat va ser condemnat a un mes de presó. L'agost de 1882 publicà el fullet La vérité sur le scandale de La Ricamarie, suivi d'une adresse aux mineurs du bassin de la Loire. Amb Jean Chirat i Jean-Baptiste Ricard, formà part de la delegació de Saint-Étienne que representà la Federació Revolucionària a la reunió anarquista internacional, organitzada a iniciativa d'Élisée Reclus, que se celebrà entre el 13 i el 14 d'agost de 1882 a Ginebra (Ginebra, Suïssa); les resolucions d'aquest congrés confirmaren les del Congrés Anarquista de Londres (Anglaterra) del 14 de juliol de 1881, com ara la separació diàfana entre el moviment anarquista i els partits revolucionaris i l'autonomia absoluta dels grups. En aquesta època era secretari de l'Aliança Anarquista de Saint-Étienne, que s'acabava de crear i que agrupava els grups locals que haguessin adoptat el «pacte federatiu de tendència comunista anarquista i tinguessin com a finalitat la supressió de l'Estat i de tota propietat». Aquesta aliança havia trencat les relacions amb el grup «Les Outlaws», pels seus «projectes barrocs». Es va veure implicat en l'anomenat «Procés dels 66», que s'obrí el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió, a resultes de les manifestacions de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'agost de 1882 i dels atemptats amb explosius perpetrats l'octubre de 1882 a Lió. El 21 d'octubre de 1882 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i es trobaren diversos documents comprometedors, com ara un informe manuscrit del Congrés Obrer de Saint-Étienne, una carta de Benoît Malon, exemplars de periòdics (L'Étendard Révolutionnaire, Le Prolétaire, Le Révolté, La Tenaile), fulls amb segells de l'Aliança Anarquista de Saint-Étienne, cartells de «Mort aux voleurs», el programa del periòdic Le Branle-bas, etc., fet pel qual va ser detingut. Arran de la seva detenció s'organitzaren concerts als cafès de Saint-Étienne en suport de sa companya, la modista Jeanne Marie Fruget, i de sos quatre infants. El 19 de gener de 1883 va ser condemnat a quinze mesos de presó, 200 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils; aquesta pena va ser reduïda el 13 de març de 1883 pel Tribuna d'Apel·lació de Lió a un any de presó, 100 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Durant la seva detenció l'anarquista Claudius Denhomme s'encarregà de sos infants. En el moment del seu alliberament, el gener de 1884, va ser acollit per una vintena de companys (Bertail, Perelle, etc.) i festejat al Cercle del carrer Saint Paul. S'exilià uns quants anys a Suïssa, on visqué en diverses poblacions (Neuchâtel, La Chaux-de-Fonds, etc.) i es relacionà amb els anarquistes locals –segons alguns fou el redactor del periòdic ginebrí L'Égalitaire (1885-1886). De bell nou a França, reprengué tot d'una la seva militància anarquista, sindicalista i cooperativista, trobant-lo sempre a totes les lluites anarquistes i sindicalistes de la regió. A mitjans de febrer de 1887, arran dels atemptats contra el Palau de Justícia de Lió, i ben igual que una vintena de companys de la regió, el seu domicili del carrer del Bas Vernay va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. La vetlla del Primer de Maig de 1890 va ser detingut preventivament. També va ser detingut preventivament en 1892 la vetlla del procés contra François Claudius Koënigstein (Ravachol) i per a la manifestació del Primer de Maig d'aquell any. En 1899 fou un dels organitzadors de la vaga general d'obrers teixidors de passamaneria de Saint-Étienne que donaren lloc a violents incidents entre l'exèrcit i els manifestants. Cooperativista actiu, animà la «Unió de Treballadors», cooperativa de consum creada en 1878. Després d'enviudar, s'establí a Avinyó (Provença, Occitània), on treballà en un taller de passamaneria i cap el 1910 s'instal·là a París, on visqué i trobà feina al barri de Belleville. El cos sense vida de Régis Faure va ser trobat el 25 de maig de 1911 al riu Sena a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França), sense que s'aclarissin mai les circumstàncies de la seva mort que va ser declarada oficialment com a un accident.

Régis Faure (1851-1911)

Foto policíaca de Marius Fayolle

- Marius Fayolle: El 20 de març de 1877 neix a Lodeva (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Nimes (Llenguadoc, Occitània)– l'anarquista Marius Antoine Fayolle. Sos pares es deien Louis Maurice Fayolle, paleta, i Véronique Ilda Pibarot, modista. Militant del grup anarquista «La Jeunesse Libertaire» de Niça, es relacionà amb els anarquistes Henri Abrard, Alexandre Henri Dumas, Denis Pierre Fabre, Giovanni Fenoglio i Sylvain Marius Gauthero, entre d'altres. A finals dels anys noranta s'establí amb son germà Jules Eugène Fayolle a Niça (País Niçard, Occitània), al número 2 de la plaça del Lycée, i treballà de mosso de magatzem. Col·laborà en Le Libertaire i difongué la premsa anarquista. El 5 de novembre de 1898, després d'haver cantat una cançó anarquista, va ser detingut per un agent, però va ser alliberat poc després. El 13 de novembre d'aquell any va ser detingut, amb son germà i Marius Brun, per complicitat en el robatori d'una panera de castanyes. Aquest fet implicà l'escorcoll del domicili dels germans, acció que va permetre a la policia decomissar un gran nombre de fullets i de periòdics anarquistes. En 1899 treballava de venedor ambulant al País Niçard i vivia al número 10 del carrer Lascaris de Niça. El 7 de març de 1899 les autoritats assenyalaven que havia desaparegut de Niça. La policia es va fer amb una carta enviada des de Londres (Anglaterra) per un tal Lamberti, des del domicili de Jacques Dekosa, que hauria obtingut la seva adreça per intermediació de l'anarquista Émile Pouget, on demanava adreces de companys italians a Niça a fi i efecte d'enviar-lis fullets i manifests. El 9 de març de 1899, la policia assenyalà que havia deixat Nimes i havia retornat a Niça. En aquesta època el comissari de Niça el qualificà de «perillós anarquista». En 1905 es casà amb Marie Pauline Pancrace. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Un soldat anomenat Marius Antoine Fayolle va morir en acció de guerra el 13 de juliol de 1916 a la batalla del Somme, però no es tracta de la mateixa persona.

***

Pietro Bruzzi

- Pietro Bruzzi: El 20 de març de 1888 neix a Maleo, prop de Milà (Llombardia, Itàlia), el militant anarquista i resistent antifeixista Pietro Bruzzi, també conegut com Brutius o Rouqué. Va descobrir de ben jovenet l'anarquisme. En 1909 va ser un dels redactors del popular setmanari llibertari La Protesta Umana. En 1916, mobilitzat, és empresonat dos mesos a Milà per resistir-se a les forces de l'ordre que el vingueren a buscar. Enviat a un regiment de Tortona, fugirà durant el trajecte i passarà a Suïssa i després a França. Va tornar a Itàlia en acabar la guerra i va ser detingut per deserció i condemnat a mort, pena que va ser commutada per 20 anys de presó. Redactor en 1921 del diari milanès L'Individualista, és acusat amb Ugo Fedeli i Francesco Ghezzi, redactors també del periòdic, d'haver participat en la preparació de l'atemptat comès al teatre Diana de Milà el 23 de març de 1921, fet que va comportar la interrupció de la publicació. Per evitar ser detingut fuig clandestinament a l'URSS, i després a Alemanya, Àustria i Bèlgica. Després de passar molts d'anys a França, on col·laborarà amb la revista individualista Eresia di oggi e di domani (1928-1929), publicada a Nova York, és expulsat de França amb Luiggi Damiani i Angelo Bruschi; s'instal·len tots tres en 1931 a Espanya, on es fan membres el mateix any del Comitè de Solidaritat amb els Anarquistes Italians, dirigit per Rafael Martínez, on també troben els companys italians Castellani i Virgilio Gozzoli. En 1933 les autoritats feixistes italianes obtenen la seva extradició d'Espanya, i és confinat a l'illa de Ponça fins al mes de juny de 1939. Al final de la pena torna a Milà i participa en la resistència anarquista a Llombardia contra el feixisme italià. El 1944 edita clandestinament a Milà el diari L'Adunata dei Libertari, primer òrgan de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Finalment, Pietro Bruzzi va ser arrestat i afusellat per les SS alemanyes el 19 de febrer de 1945 a Legnano (Llombardia, Itàlia).

Pietro Bruzzi (1888-1945)

***

Foto antropomètrica de Carlo Melchionna (1907)

- Carlo Melchionna: El 20 de març de 1886 neix a Salerno (Campània, Itàlia) l'anarquista, antimilitarista i anarcosindicalista Carlo Melchionna. Sos pares es deien Emidio Melchiona, empleat de correus, i Anna Bozio. Quan era infant es traslladà amb sa família a Nàpols (Campània, Itàlia). Després de freqüentar uns anys l'Escola Tècnica, aprengué l'ofici d'electricista. En relació amb destacats anarquistes, es dedicà a difondre la premsa llibertària. El 19 de setembre de 1904 va ser detingut durant una protesta arran de la repressió desencadenada com a conseqüència de les vagues de Buggerru (Sardenya) i de Castelluzzo (Sicília); jutjat, va ser condemnat a 12 dies de presó i al pagament dels despeses judicials. El 5 de març de 1905 emigrà al Brasil, però retornà a Itàlia mesos després. El 31 de maig de 1906 signà un manifest en el qual es definia l'atemptat de Mateu Morral Roca contra Alfons XIII a Madrid (Espanya) com a «incident de la lluita entre els oprimits i els opressors» i la propaganda anarquista com a «apoteosi de la vida i no de la mort». L'octubre de 1906 va ser detingut a la plaça de la Borsa de Nàpols mentre repartia propaganda antimilitarista; processat per «instigació al delicte i contravenció de la llei d'impremta», no va ser condemnat gràcies a una amnistia. Després d'un periple per Europa (Niça, Marsella, París i Londres), retornà a Nàpols després de ser expulsat de França. El juliol de 1907 va convèncer, amb Francesco Cacozza i Ciro Petrucci, milers de llogaters de la Societat del Sanejament de Nàpols per a unir-se a la Lliga de Resistència, amb la finalitat de reduir la renda a causa de l'estat ruïnós dels habitatges, tot ocupant les cases amb ordre de desnonament. Fitxat per la policia com a «perillós subversiu», va ser denunciat en diferents ocasions, com ara el 25 de juny de 1908, per les protestes contra la repressió de la gran vaga agrària de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), que acabà amb una pena de presó; el 24 d'octubre de 1908, per haver distribuït pamflets antimilitaristes entre els reclutes; o durant la tardor de 1909, per complicitat en la col·locació d'una bomba que esclatà en una església i per la participació en les manifestacions de protesta contra el judici de Francesc Ferrer i Guàrdia i contra la visita del tsar a Itàlia. Entre el 16 i el 19 de gener de 1911 representà els anarquistes en les reunions per a la rebaixa de les rendes i el maig de 1912 va ser l'orador oficial, amb Alfani, Bordiga i Trematore, en la manifestació contra la guerra de Líbia. El 7 de febrer de 1914 va ser jutjat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per dos articles antimilitaristes publicats el gener anterior en Rompete le file!. Durant la nit del 10 de juny de 1914, quan la «Setmana Roja», aferrà cartells revolucionaris arreu la ciutat i després, amb Francesco Cacozza, encapçalà un grup de manifestants cap a l'estació per a aturar els trens i evitar l'arribada de reforços. Capturat, amb Domenico Aratari i Francesco Cacozza, quan intentava alliberat els seus companys detinguts assaltant una caserna de carrabiners, va ser processat per «amotinament i incitació a la revolta». Gràcies a l'amnistia del 3 de gener de 1915, recobrà la llibertat una setmana després. En aquests anys de la Gran Guerra, col·laborà en el sector «neutralista», lamentant l'oportunitat perduda durant la «Setmana Roja» i fent costat la no-intervenció per qualsevol mitjà. El 24 de novembre de 1915 el trobem destinat al XX Regiment d'Infanteria a Reggio de Calàbria (Calàbria, Itàlia). El desembre de 1915, amb un permís de convalescència, retornà a Nàpols, on va estrènyer els lligams amb Argentina Altobelli, Armando Borghi i Renato Sigligh, tot dedicant-se a la propaganda antimilitarista entre els soldats. Poc després, durant una nova llicència, pogué fugí de la vigilància. L'octubre de 1916 el trobem al barri de Greco de Milà (Llombardia, Itàlia) afiliat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i fent propaganda antimilitarista entre els obrers de la zona de Biella (Piemont, Itàlia). Fugint de la pressió policíaca, passà per diverses poblacions (Nàpols, Florència, Reggio de Calàbria, Asinara, etc.). El 8 de juliol de 1919 va ser detingut a la Cambra del Treball mentre organitzava una protesta contra la carestia de la vida. A finals d'agost d'aquell any va ser nomenat secretari de Propaganda de l'USI de Milà. En aquests anys milità amb Francesco Cacozza i Gennaro Mariano Petraroja en «Libero Pensiero», col·laborà en diverses publicacions anarquistes (L'Anarchia, L'Avvenire Anarchico, Guerra di Classe, La Protesta Umana, Rompete le file!, Soviet, Umanità Nova, etc.), participà activament en la campanya de suport als militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, i mostrà les seves simpaties per la Revolució bolxevic. El gener de 1920 marxà cap a Brescia (Llombardia, Itàlia) per a organitzar la Cambra del Treball i el maig d'aquell any va ser un dels animadors del II Congrés Anarquista de Campània. De bell nou a Nàpols, participà en el moviment d'ocupació de les fàbriques i la primavera de 1921 va ser nomenat secretari polític de la secció local napolitana dels forners la Federació Meridional de l'Art Blanca. El maig de 1921 va fer costat els forners i flequers que reivindicaven l'abolició del treball nocturn i el descans setmanal, i el 28 d'agost els va representar en el Congrés de Salerno. El maig de 1922, per unir els militants encara actius, fundà amb Armido Abbate i Francesco Cacozza, el grup «Prometeo», que trencà amb Giuseppe Imondi i s'adherí a la Unió Anarquista Italiana (UAI). Delegat al Congrés de l'UAI a Ancona, el 1922 entrà a formar part de la Comissió Executiva de la Cambra Confederal del Treball de Nàpols. Amb l'arribada del feixisme al poder, trobà feina a la consulta del dentista anarquista Giuseppe Imondi, sense deixar de fer propaganda anarquista i freqüentant els cercles llibertaris. El 22 de novembre de 1926 va ser condemnat al confinament per quatre anys a l'illa siciliana de Lampedusa. Traslladat a l'illa d'Ustica, l'abril de 1928 obtingué la llibertat condicional. Molt malalt de miocarditis crònica, arteriosclerosi i d'hemorroides ulceroses, i amb una situació familiar penosa, abandonà la militància anarquista. Trobà feina amb un notari i acabà afiliant-se al Sindicat Feixista dels Empleats de Comerç, malgrat que el prefecte de policia de Nàpols testimonià que conservava inalterada la seva «fe subversiva». Carlo Melchionna va morir el 16 de juny de 1932 a Sorrento (Campània, Itàlia) d'un atac de cor durant el seu viatge de noces. En 2019 Fabrizio Giulietti publicà la biografia Carlo Melchionna. Anarchismo e lotte sociali (1886-1932).

***

Foto policíaca de Jean De Boe (1912)

- Jean De Boe: El 20 de març de 1889 neix al barri de Cureghem d'Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica) el militant anarquista, sindicalista i cooperativista Jean De Boe. Després dels estudis primaris, va entrar com a aprenent de cisellador i després com a obrer tipogràfic. A finals de gener de 1906 es va adherir en l'Associació Lliure de Componedors i d'Impressors de Brussel·les i la seva carrera professional es desenvoluparà a Bèlgica, però també a Suïssa i a França, marcada per una acció militant cooperativista i, sobretot, sindicalista. Aquell any va acostar-se a la Colònia Comunista «L'Expérience» de Sockel i va pertànyer al Grup Revolucionari de Brussel·les, de tendència individualista encara que adherit a la Federació Anarquista de Bèlgica (FAB). El febrer de 1909 va ser detingut per distribuir pamflets arran d'un míting a Brussel·les i després d'haver cridat: «Mort aux vaches!» –literalment «Mort a les vaques!», és una expressió antimilitarista o dirigida contra els uniformes (policia, militars, etc.); etimològicament prové de Wache (guàrdia, alerta, aguait), pronunciat a la francesa, paraula que estava escrita a les garites alemanyes a finals del segle XIX i principis del XX. El 29 de febrer de 1922 va ser detingut a França com a membre de la Banda Bonnot, amb altres tres antics membres del Grup Revolucionari de Brussel·les emigrats també a París: Edouard Caroy, Raymond Callemin (Raymond La Science) i Victor Serge. El 28 de febrer de 1913 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 10 anys de treballs forçats a la penitenciaria de la Guaiana i a 10 anys d'exili per «encobriment i associació de malfactors». A finals de 1913 va arribar a l'Illa del Diable, a prop de les costes de la Guaiana francesa. Va aconseguir fugir arribant a la Guaiana holandesa i va arribar a Bèlgica el juny 1922, després d'haver estat treballant anys per pagar-se el viatge. Reprèn el seu ofici i la seva activitat militant, participant en nombroses vagues (1925 i 1930) així com en la creació en 1926 d'una cooperativa, «Les Arts Graphiques». En aquesta època va col·laborar, fent servir els pseudònims G. Dem i Georges Demos, en el bimensual anarquista Le Combat. En 1929 va participar en la companya organitzada pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i en el Comitè d'Ajuda per les Víctimes Polítiques (CAPVP) contra l'expulsió del militant italià Angelo Bartolomei i en el butlletí Droit d'Asile, publicat a Brussel·les per Hem Day. A començament dels anys 30, amb Piere Mahni, va ser corresponsal per a Bèlgica del butlletí Correspondance Internationale Ouvrière, de Jean Dautry i d'André Prudhommeaux. Va dirigir el butlletí mensual de propaganda sindical Le Creuset, on publicarà en 1930, en lliuraments, el relat del seu viatge a l'URSS. Quan la Revolució llibertària esclata a Espanya, marxarà en 1937, i adopta dues filles d'un company asturià afusellat pels feixistes. En aquesa època col·laborà en L'Espagne Antifasciste. Després militarà en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan Bèlgica va ser envaïda pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial, la Gestapo va intentar detenir-lo l'agost de 1941, però va fugir a França, retornant a Brussel·les l'agost de 1943 vivint amagat fins al final de la guerra. Després de l'Alliberament, militarà en el Sindicat del Llibre belga. L'1 de gener de 1945 serà elegit secretari general del Sindicat Unificat del Llibre i del Paper de Brussel·les i, poc després, president de la Central de la Indústria del Llibre i del Paper de Bèlgica. En 1949 es va constituir a Estocolm la Federació Gràfica Internacional i va ser triat secretari dels tipògrafs durant nou anys. El març de 1950 va editar a Brussel·les un número especial de la revista SIA dedicat a la repressió policíaca franquista contra els militants anarquistes a Espanya. A finals dels anys 50 va col·laborar en el butlletí Commission Internationale de Liaison Ouvrière. És autor de nombrosos articles en la premsa llibertària, des de L'Anarchie a Réveil de Genève, però també de llibres i fullets publicats a Bèlgica: La Révolution en Espagne! (1938), Un siècle de luttes syndicales (1852-1952) (1952), Propos subversifs (1967), etc. Jean De Boe va morir el 2 de gener de 1974 a Brussel·les (Bèlgica). La seva divisa va ser: «Mai no mentir, mai no trair, mai no desesperar.»

Jean de Boe (1889-1974)

***

 Ernesto Herrera

- Ernesto Herrera: El 20 de març de 1889 neix a Montevideo (Uruguai) el periodista, escriptor, poeta i dramaturg anarquista Nicolás Herrera Lascazes, conegut com Ernesto Herrera –nom que prengué des d'infant i amb el qual signava–, Herrerita, R. Herita i Ginesillo de Pasamonte. Era cosí germà del poeta modernista, i també anarquista, Julio Herrera y Reissig. Sos pares, que no estaven casats, es deien Nicolás Herrera i Matilde Lascazes i era el tercer dels seus fills. Quan tenia vuit anys, sa mare morí i sa família es va separar, passant a viure a casa de la seva antiga dida, al barri del Cordón de Montevideo. Les dificultades econòmiques i l'asma al·lèrgica marcaren la seva infància. Entre 1900 i 1904 fou nin cantor de la Loteria Nacional. En l'anomenada Revolució de 1904, juntament amb altres amics, malgrat la seva curta edat, s'allistà voluntari en el Batalló 1 de Guàrdies Nacionals en defensa de la política del Partido Colorado (PC). Entre 1905 i 1907 es dedicà a la bohèmia a Montevideo, assistint especialment a la tertúlia del cafè Polo Bamba, i conegué joves intel·lectuals (Ángel Falco, Alberto Lasplaces, Julio Alberto Lista, Alberto Macció, Carlos Sabat Ercasty, etc.), molts del quals el van introduir en l'anarquisme. En 1907 va fer un viatge amb una grup de titellaires i funàmbuls per l'Estat brasiler de Rio Grande Do Sul. En aquesta època començà a escriure els seus primers versos i els seus primers articles, publicats en el periòdic La Racha, dirigit per l'anarquista Ángel Falco. En 1908 va ser nomenat auxiliar en la Comptadoria General de la Nació, càrrec que exercí irregularment per raons de salut entre el 4 de març i el 2 de desembre. En aquest mateix any col·laborà en La Lucha i en la revista Bohemia, el primer número de la qual finançà. A començaments de 1909 viatjà a Buenos Aires (Argentina) i d'allà passà a Asunción (Paraguai), d'on després d'unes setmanes retornà a la capital argentina i planejà la partida cap a Europa amb el mateix vaixell que viatjava l'escriptor anarquista Alejandro Daudet (Alejandro Sux). El seu viatge terminà a Porto de Santos (Santos, São Paulo, Brasil) on, per la seva condició de polissó, va ser obligat a baixar a terra; gràcies al suport d'un amic, pogué continuar el viatge amb un altre vaixell. Després d'un temps a Lisboa (Portugal), es dirigí a Madrid (Espanya). El juliol de 1909, per haver insultat el rei d'Espanya i criticar la guerra, va ser tancat a la presó Model de Barcelona (Catalunya), on va escriure el seu conte «El lodazal». L'octubre d'aquell any, les autoritats espanyoles el van deportar i retornà a Amèrica. Després d'una breu estada al Brasil, on col·laborà en els periòdics anarquistes A Lanterna (São Paulo) i A Folha Do Povo (Santos), el desembre de 1909 el tenim a Montevideo; però en el començament del nou any, marxà cap a Buenos Aires amb la intenció de dedicar-se al periodisme professional, però sense èxit, retornà a la capital de l'Uruguai. El maig de 1910 passà un temps a Melo (Cerro Largo, Uruguai), amb José Pedro Bellán i Casiano Monegal. Entre maig i agost de 1910 publicà relats de temàtica social en El Deber Cívico, que van ser reunits posteriorment en el seu llibre Su majestad el hambre. Cuentos brutales, prologat pel seu amic, l'escriptor anarquista Rafael Barret. A començaments de setembre de 1910 la Companyia Enrique Arellano-Angela Tesada li va estrenar al teatre Coliseo Florida la seva primera obra El estanque, que tingué molt bones crítiques i per aquest motiu el dramaturg Carlos Brussa la va representar a Melo. Quan l'aixecament militar blanco de diversos departaments, obtingué la corresponsalia del diari La Razón de Montevideo per cobrir la Guerra Civil entre blancos i colorados i marxà al front de lluita, curta experiència que donarà lloc al drama El León Ciego. El novembre de 1910 marxà a Buenos Aires per presenciar la representació d'El estanque i va fer amistat amb el dramaturgs anarquistes Rodolfo González Pacheco i Tito Livio Foppa. Quan acabà l'any retornà a Montevideo on acabà l'obra Mala Laya, que va ser estrenada el 13 de gener de 1911 per la Companyia de Gialdroni al Teatre Nacional. A partir de febrer de 1911 entrà en la redacció de La Semana, en el departament de subscripcions. El maig d'aquell any va fer una gira per Canelones, San José i Durazno i el 14 d'agost va ser estrenada l'obra El León Ciego per la Companyia Tesada-Arellano al teatre Cibils de Montevideo. L'octubre de 1911 passà a treballar per al periòdic La Defensa a Melo, on preparà la comèdia en dos actes La moral de Misia Paca, que s'estrenà el 25 de novembre per la Companyia de Baccino al teatre local. El 25 de desembre de 1911 nasqué el seu fill Barrett –en homenatge a Rafael Barrett–, fill d'Orfilia Silva, la mare de la qual regentava una pensió al Barrio Reus de Montevideo on Herrera visqué una temporada. El president de la República, José Batlle y Ordóñez, el nomenà auxiliar al Museu Nacional, càrrec que exercí entre març i juliol de 1912. El 5 de juny de 1912 s'estrenà al teatre Apolo de Buenos Aires la versió definitiva de La moral de Misia Paca per la Companyia de Guillermo Battaglia-Ángela Tesada i dos dies després la Companyia de Pablo i Blanca Podestá estrena amb un gran èxit El León Ciego al Teatro Nuevo. Tot això va fer que entrés a treballar en la Secció de Teatres del diari Última Hora. El president Batlle l'encomanà una missió artística i d'estudi a França i per a aquest motiu viatjà a Europa. El 2 de novembre de 1912 arribà a París (França), però el desembre marxà cap a Madrid amb la finalitat de representar La moral de Misia Paca, entrevistant-se amb nombroses personalitats del teatre local (Rosarioo del Pino, Benito Pérez Galdós, Jacinto Benavente, Margarita Xirgú, etc.), romanent a la capital d'Espanya fins l'abril de 1913, on també s'entrevistà amb l'intel·lectual anarquista José Ingenieros i el dramaturg Vicente Martínez Cuitiño. Durant aquesta època restà a Europa malalt i sense mitjans econòmics i l'abril de 1913 el Senat uruguaià aprovà una pensió per a Herrera per mitigar aquestes penúries. El maig marxà a París i el juny a Lausana (Vaud, Suïssa) convidat per Ingenieros que li feia de metge i el va ingressar en un sanatori. L'agost de 1913, acompanyat per Ingenieros, va fer un breu viatge per Alemanya i el setembre retornà a Madrid. El 31 de març de 1914 llegí una conferència sobre l'escriptor anarquista Florencio Sánchez a l'Ateneu de Madrid. A mitjans de juny, davant la crítica situació familiar de la mare de son fill, retornà a Montevideo. Després va fer unes conferències a Melo, però el juliol de 1914 Orfilia se suïcidà i hagué de retornar a Montevideo. El 31 de juliol la companyia dramàtica espanyola Serrador-Mari estrenà al Teatro 18 de Julio de Montevideo El pan nuestro i la mateixa companyia repetí l'obra la segona quinzena d'agost al Teatro Nuevo de Buenos Aires. En aquesta època va escriure les obres El Moulin Rouge i El caballo del comisario. El gener de 1915 a causa d'una afecció vírica de gola, ingressà a l'Hospital «Fermín Ferreira» –especialitzat en tuberculosos, era conegut com El Lazareto. El 9 de març de 1915 la Companyia Vittone-Pomar estrenà al teatre Politeama de Montevideo el sainet El caballo del comisario. Després d'un fracàs empresarial al teatre Lumière, s'instal·là a casa de la família Schultze a Durazno (Durazno, Uruguai). El 22 d'agost de 1915 s'estrenà al teatre Petit Palais de Paysandú (Paysandú, Uruguai) El pan nuestro i va fer diverses conferències. Després, amb son fill Barrett, viatjà a Bagé (Rio Grande do Sul, Brasil), per a visitar sos germans Julio Nicolás i Matilde. Durant els primers mesos de 1916 gestionà a Montevideo un càrrec públic i obtingué el nomenament de professor de literatura al Liceu Departamental de Mercedes (Soriano, Uruguai), ocupant la plaça a partir de l'1 d'abril. Durant tot l'any treballà en les seves classes i semblà que es recuperava físicament i espiritualment. En aquest any va escriure La Bella Pinguito i La princesita Cenicienta. La vella afecció de gola s'aguditzà i a finals de 1916 viatjà a Montevideo, on va ser internat. Ernesto Herrera va morir el 19 de febrer de 1917 a l'Hospital «Fermín Ferreira» de Montevideo (Uruguai) i fou enterrat al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat. El seu teatre («Teatre d'Idees»), amb fortes influències de Maksim Gorki, està marcat fortament per la problemàtica social i política, tot barrejat amb característiques criolles, i en el qual es critica durament la burgesia i la seva concepció de l'amor i l'interès capitalista.

Ernesto Herrera (1889-1917)

***

Notícia sobre la detenció de José Alcodori Villalba apareguda en el periòdic madrileny Tierra del 25 de juny de 1932

- José Alcodori Villalba: El 20 de març de 1896 neix a Pina (Alt Palància, País Valencià) –algunes fonts citen Muniesa (Terol, Aragó, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista José Alcodori Villalba –el segon llinatge citat a vegades Villalta–, conegut sota els pseudònims Cap Gros i Ros. Es guanyava la vida fent d'obrer fariner i presidí el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). També fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i formà part dels Grups de Defensa Confederal. En 1922, amb Joaquín Blanco Martínez i José Claramonte Gómez, participà en un intent d'atemptat contra Severiano Martínez Anido. El gener de 1924 va ser detingut per possessió d'armes. La policia li va atribuir nombroses accions de caràcter social i va ser empresonat en diferents ocasions, fugint de la presó de Barcelona en dues ocasions, una el 9 de desembre de 1928, en la qual va resultat ferit un sentinella. En 1928 va ser detingut i processat l'any següent amb Francisco Martínez González (Lletuga), per la mort el 17 de febrer d'aquell any del confident Juan Gurría Vallet, demanant-li una pena de 28 anys de presó. A la presó de Barcelona va col·laborar en La Revista Blanca i en Tierra y Libertad. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, va ser alliberat. El maig de 1931 participà en un míting celebrat a Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya) i l'11 de desembre d'aquell any en un míting pro presos a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Entre 1931 i 1932 visqué a l'Hospitalet de Llobregat i col·laborà en Solidaridad Obrera. L'abril de 1932 fou delegat de Gavà, el Prat de Llobregat i de la Comarcal del Baix Llobregat al Ple de Sindicats de Catalunya celebrat a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i en aquest mateix mes va fer mítings a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya) i la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat. El 29 de maig de 1932 va fer un míting a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) emmarcat en la campanya de protesta contra les persecucions a la CNT. El 13 de juny de 1932 va ser detingut a la fàbrica de farines «Anita» del barri de la Barceloneta de Barcelona on treballava de moliner sota l'acusació d'haver participat en un atemptat contra el director de la presó barcelonesa i el seu ajudant. Entre el 5 i el 13 de març de 1933 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT en representació del ram de l'Alimentació. El 3 de maig de 1933 va ser detingut governativament i el juliol d'aquell encara romania empresonat. El gener de 1936 assistí a la Conferència Extraordinària de la CRTC i aquest mateix any s'integrà en el Comitè Regional de Defensa, juntament amb Ricard Sanz García i Pedro Herrera Camarero. També en 1936 formà part, amb J. Valero, del grup anarquista «Justícia» i fou un dels animadors del Sindicat de Porters, Porteres, Conserges i Similars de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en l'assalt de les Drassanes de Barcelona –algunes fonts citen erròniament la seva mort en aquest episodi a la Rambla dels Estudis de Barcelona. José Alcodori Villalba va passar a lluitar al front d'Aragó i a principis d'agost de 1936 va caure abatut al setge de Muniesa (Terol, Aragó, Espanya). Sa companya fou Maria Riu, amb qui tingué infants.

***

Necrològica d'Ambrosio Marcos González apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 de desembre de 1983

- Ambrosio Marcos González: El 20 de març de 1897 neix a Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Ambrosio Marcos González, citat algunes vegades com Ambrosio López. Sos pares es deien Gabino Marcos Nieto, jornaler, i Josefa González Marcos. Pareller de professió, va començar a militar en l'anarcosindicalisme des del 1915. El 14 de setembre de 1919 va ser un dels creadors a Navalmoral de la Federació Obrera de la Unió General de Treballadors (UGT), de la qual serà vocal, i que a l'any següent es va federar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), sota el nom de Federació Local de Sindicats Únics de la CNT, per influència seva i d'Alfonso González Marcos (Colorín), altre destacat anarcosindicalista extremeny. Durant la dictadura de Primo de Rivera la CNT es va mantenir organitzada en la clandestinitat i abans de l'arribada de la República va ser elegit president del Sindicat de Llauradors (1930), mostrant-se molt actiu en l'ocupació de terres, gairebé totes del comte Juan Antonio Güell López i del marquès de Comillas, que es van succeir durant els anys republicans amb gran èxit. En 1931 va ser delegat al congrés cenetista i després de l'aixecament revolucionari de 1933, que a la comarca va reeixir força, va ser empresonat fins a l'amnistia de febrer de 1936. Aquest any va ser delegat al congrés de la CNT. Quan va començar la rebel·lió militar, la CNT va aconseguir controlar els elements feixistes de la zona i va resistir fins a l'arribada de l'exèrcit, moment en el qual va ser ferit. Va formar part del primer Comitè Regional d'Extremadura de la CNT en 1936 i es va integrar en el Sindicat de Camperols cenetista. Més tard es va instal·lar a Madrid. En 1939, acabada la guerra, va ser detingut i condemnat a dues penes de mort, que després va ser commutada. Després de 14 anys a la presó madrilenya de Porlier, va ser alliberat. En 1944 va intentar, amb altres companys, reconstituir el Comitè de la CNT de Navalmoral des de Madrid, però van ser descoberts i va haver de fugir a França. Instal·lat amb sa companya Emilia Sánchez a «Les Petits Pins», a Crêches-sur-Saône (Borgonya, França), va militar activament en la Federació Local de Mâcon de la CNT fins a la seva mort. Ambrosio Marcos González va morir el 25 de juny de 1983 al Centre Hospitalari Les Chanaux de Mâcon (Borgonya, França).

Continua...

---