Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 23 de març

Esdeveniments

Bombardeig de la Comuna de Marsella (4 d'abril de 1871)

- Proclamació de la Comuna de Marsella: El 23 de març de 1871, després de dues temptatives serioses avortades –el 8 d'agost i l'1 de novembre de 1870–, un moviment insurreccional estableix la Comuna de Marsella (Provença, Occitània). Assabentats de l'alçament a París i de la provocació de Thiers i de l'exèrcit, una revolta popular ocupa els edificis públics i s'hissa la bandera negra en senyal de duel al govern civil. Els poders de la Comuna revolucionària van ser ratificats per una Comissió departamental composta per 12 membres representant les diverses faccions de l'opinió pública, com ara els radicals, representats per Job i Étienne; la Internacional, per Charles Alerini; la Guàrdia Nacional, per Bouchet i Cartoux; tres membres delegats pel Consell municipal; i tots encapçalats pel radical Gaston Crémieux. Aquesta Comissió declararà que a Marsella els ciutadans s'administraran per ells mateixos, en l'esfera dels interessos locals, tot reivindicant la descentralització administrativa amb autonomia total de la Comuna. El 3 d'abril, la tropa, amb el suport de tres vaixells de guerra que creuen la badia, marxarà sobre la ciutat. L'endemà, malgrat l'aixecament de barricades, la fraternitat de 19 batallons d'infanteria i una última temptativa de mediació de Gaston Crémieux, l'exèrcit bombardejarà la ciutat, 300 obusos explotaran al govern civil i durant tota la nit es desenvoluparan acarnissats combats; finalment, la marineria assetjà el govern civil. La Comuna marsellesa acaba vençuda i la repressió clerical i reaccionària és exercida despietadament.

Temptativa d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870)

Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

Gaston Crémieux (1836-1871)

***

Portada del primer número de Lux

- Surt Lux: El 23 de març de 1907 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del periòdic mensual Lux. Revista de pedagogía ilustrada, òrgan de l'Escola Moderna de Badalona i amb el suport de la Societat Protectora de l'Ensenyament Racionalista. Es van editar cinc números, l'últim el del 31 d'agost de 1907. L'Escola Moderna de Badalona era una de les diverses escoles que el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia va impulsar a Catalunya amb el desig de transformar radicalment els hàbits educatius mitjançant l'ensenyament racionalista. La seva manera d'entendre l'educació topava amb els interessos de la classe dominant catòlica, reaccionària i conservadora. Quan en va sortir el primer número, Francesc Ferrer i Guàrdia es trobava tancat a la presó Model de Madrid. Entre els seus col·laboradors podem citar Bartrina, Josep Belis, Julio Camba, F. De Carvic, William Croders, Francesc Ferrer i Guàrdia, Oliterio Galdsmith, J. García T., Eduardo Guillar Clarí, Jaume Llobera, María Losada, Mayor, J. Médico, R. Miserachs, J. Oller, Teodor Sanmartí, J. Sansoli-Verdier, Martín Théres i el doctor E. Xalabarder, entre d'altres. El tancament de la breu experiència de l'Escola Moderna de Badalona va ser fruit de la pressió política d'aquests sectors reaccionaris locals que van pressionar l'Ajuntament de Badalona. L'Escola Moderna de Badalona va tenir el suport de les societats obreres anarcosindicalistes, dels grups anarquistes i de diversos sectors locals del progressisme i del republicanisme.

***

Capçalera del primer número de L'action anarchiste

- Surt L'action anarchiste: El 23 de març de 1913 surt a Micheroux-Fleron (Lieja, Bèlgica) el primer número del bimensual L'action anarchiste. Révolutionnaire. Communista. El periòdic era el resultat de la fusió de Le Révolté (Brussel·les, 1908-1914) i L'Émancipateur (Micheroux, Lieja, 1910-1913). El gerent i cap de redacció del periòdic va ser Jean Kroonen. L'administració corria a càrrec de L. Pleyers. Entre els col·laboradors, que havien de ser «obrers, assalariats de la indústria», podem citar C. Brassine, J. Delville, Lucien Jules, Jean Kroonen, A. Lebrun, Loupy, François Requilez, Gabriel Reuillard, Rhillon, Victor Rousselle, P. Ruscart, Touchatout, Vehem, entre d'altres. L'epígraf de la capçalera deia: «Els anarquistes volen instaurar un medi social que asseguri a cada individu la quantitat més gran de felicitat adequada al desenvolupament progressiu de la humanitat.» El periòdic, que tenia difusió arreu de Bèlgica (Brussel·les, Lieja, Verviers, Charleroi, Anvers, etc.), desapareixerà després de vuit números, l'últim el de l'1 al 15 de juliol de 1913.

***

Interior del teatre Diana després de l'atemptat

- Bomba al teatre Diana: El 23 de març de 1921 al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia), durant l'intermedi entre el segon i el tercer acte de l'opereta de Franz Lehár La mazurka blu, esclata una bomba que provocà 21 morts i uns 50 ferits. L'atemptat va ser obra d'un grup anarquista individualista que pretenia assassinar el comissari de policia Giovanni Gasti i denunciar la detenció a la presó de San Vittore d'Errico Malatesta i altres companys (Borghi i Quaglino) redactors d'Umanità Nova en vaga de fam. L'atemptat, sembla ser que preparat i manipulat per la policia que havia informat sobre la presència falsa de Gasti al teatre, servirà de pretext per a una repressió generalitzada contra els anarquistes. Els responsables de la malifeta van ser jutjats el 9 de maig de 1933. Els feixistes van aprofitar per atacar les seus dels sindicats i de les organitzacions esquerranes. El local del periòdic anarquista Umanità Nova va ser destruït, així com les seus de la central anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i la del rotatiu socialista L'Avanti!. Jutjats el 9 de maig de 1922 els autors materials de l'atemptat, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van ser condemnats a cadena perpètua, mentre Ettore Aguggini va ser condemnat a 30 anys de presó; altres nombrosos anarquistes que no van tenir res a veure en l'atemptat van ser castigats entre 5 i 18 anys. En 1979 Mantovani Vincenzo va publicar una historia sobre el fet sota el nom Mazurka blu. La strage del Diana, reeditada en 2007 sota el títol Anarchici alla sbarra. La strage del Diana tra primo dopoguerra e fascismo. En 1988 el director Gianfranco Bettetini va realitzar una pel·lícula (L'ultima mazurka) basada en aquest atemptat.

***

Cartells de la I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu

- I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu: El 23 de març de 1987 comença la I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu al local dels antics sindicats verticals de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada pel col·lectiu llibertari «Els Gnomos». Es tractaran temes com feminisme, lluita obrera, okupació, anarquisme o música, tot sempre des d'una perspectiva llibertària, i es presentarà a l'illa la revista barcelonina La lletra A. Durant les reunions, nombroses en públic, va sorgir la idea de crear un ateneu llibertari a Palma i, després d'algunes reunions, naixeria l'Ateneu Llibertari Estel Negre, grup al qual s'integraria «Els Gnomos».

Naixements

Anselme Bellegarrigue

- Anselme Bellegarrigue: El 23 de març de 1813 neix a Montfòrt (Gascunya, Occitània) l'anarcoindividualista Jacques Marie Anselme Bellegarrigue. Sos pares es deien Josep Bellegarrigue, negociant, i Therèze Goulard. Home de certa cultura, va fer l'escola primària a l'institut d'Aush, conreà els estudis clàssics i estudià la carrera de lletres. Influenciat pel poeta Eugène Pradel, publicà la revista de narrativa Mosaïque du Midi. Després de fer diversos viatges per Amèrica i les Antilles, el 23 de febrer de 1848 arribà a París (França) procedent dels Estats Units (Nova York, Boston, Nova Orleans, etc.). Als EUA treballà com a periodista, com a comerciant ambulant de mules i, fins i tot, provà la carrera eclesiàstica, entrant en un convent de jesuïtes fundat a Nova York pel Pare Boulanger, que abandonà fugint amb una irlandesa. Sentí una forta admiració pels aspectes més individualistes de la democràcia americana –establí contactes amb Henry David Thoreau i, probablement, amb Josiah Warren– i en un viatge amb un vaixell de vapor pel Mississippí conegué el president nord-americà James Knox Polk, experiències que explicà en el seu relat Le Baron de Camebrac, en tournée sur le Mississippi (publicat en La Liberté de Penser, núm. 43, de juny de 1851) i en el seu assaig Les femmes d'Amérique (1853). Assistí, així, per casualitat, a la Revolució de Febrer de 1948 a París, que esclatà l'endemà de la seva arribada i que acabà derrocant la monarquia de Lluís Felip I. Durant els fets revolucionaris freqüentà la Societat Republicana Central (Club Blanqui) i reivindicà la desaparició de tot govern, alhora que denuncià la confiscació de les llibertats individuals i locals pel nou règim. Poc després abandonà la capital francesa i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc on publicà el seu primer fullet, Au fait! Au fait! Interprétation de l'idée démocratique (1848), d'on s'ha citat sovint la seva llegenda «L'Anarquia és l'ordre, el govern és la guerra civil». Entre 1849 i 1851 publicà, amb Barrousse, a Tolosa de Llenguadoc el periòdic La Civilisation, on va escriure diversos articles contra la República i sobre les idees de l'autogovern i la negació de l'autoritat; un dels, publicat l'11 de juny d'aquell any, va ser denunciat, però el 18 de juny va ser exculpat. A començaments de 1850 s'establí a Mézy-sur-Seine, petita població a prop de París, on amb un grup d'amics –entre ells Ulysse Pic (Pic Dugers) i Joseph Noulens– formà l'Associació de Lliurepensadors, una de les primeres que es crearen a França, i intentà mantenir una comunitat llibertària a Melun dedicada a la vida natural i a la propaganda anarquista amb l'edició de pamflets. Aquestes activitats alertaren la policia i un dels seus membres, Jules Clédat, va ser detingut el 7 d'abril de 1850. La comunitat acabà dissolent-se i retornà a París. En 1850 publicà Le Dieu des riches  et le Dieu des pauvres i, amb Ulisse Pic (Dugers), Jean Mouton et le percepteur. L'abril de 1850 sortí el primer número del periòdic mensual L'Anarchie. Journal de l'ordre, primera publicació que es declarà anarquista i on exercí les funcions d'editor, director i col·laborador. Mancat de fons econòmics, d'aquesta revista només es publicaren dos números. En 1851 prengué part en la redacció de l'Almanach de la Vile Multitude i preparà un Almanach de l'Anarchie per a l'any següent, però no es publicà a causa del cop d'Estat de Louis Napoléon Bonaparte el 2 de desembre de 1851. Obligat a exiliar-se, marxà a Amèrica Llatina, on va fer de mestre d'escola a Hondures i de funcionari governamental a San Salvador (El Salvador) –en 1862 exercia de ministre plenipotenciari de la República d'El Salvador a París. Segons son fill, acabà retornant a la natura i vivint de la pesca a la costa del Pacífic com un indígena més a Teotepeque (La Libertad, El Salvador). Malalt, retornà a San Salvador (El Salvador) buscant suport mèdic, però va morir el 31 de gener de 1869.  Anselme Bellegarrigue va ser enterrat l'endemà, després d'una solemne misa a la nau central del temple de Santo Domingo de San Salvador, al cementiri d'aquesta població. Considerat un dels primers anarquistes individualistes, en la línia de Max Stirner, alguns l'identifiquen més amb el pensament anarcocapitalista.

***

Notícia del judici contra Albert Nicolet publicada en el periòdic parisenc Le XIXe Siègle del 22 de desembre de 1889

- Albert Nicolet: El 23 de març de 1850 neix a La Ferrière (Berna, Suïssa) l'anarquista Albert Nicolet, també conegut com Metternich. Després d'aprendre l'ofici de gravador a Ginebra (Ginebra, Suïssa), es posà a treballà en la indústria rellotgera a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Membre de la secció local de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors, l'agost de 1875 va ser elegit membre del seu Comitè Federal. Cap al 1877, amb altres dos gravadors, Frédéric Graisier i Jacob Spichiger, i el joier torner Auguste Spichiger, reconstituí la Cooperativa Obrera de Le Locle (Neuchâtel, Suïssa). En aquests anys col·laborà en el periòdic Le Révolté de Ginebra. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 participà en l'aferrada del cartell, a les principals poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.), del Manifest dels anarquistes suïssos, del qual Jean Grave imprimí a París (França) 10.000 exemplars. Aquest manifest bilingüe reivindicava la «propaganda pel fet», denunciava les expulsions per part de les autoritats de nombrosos anarquistes estrangers, s'oposava a la creació del càrrec permanent de procurador general de la Confederació Suïssa i al reforçament de la policia política. Els presumptes responsables van ser processats per la Cambra Criminal del Tribunal Federal, reunida a Neuchâtel: ell fou acusat de ser l'autor del text, que havia estat redactat a petició del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds; Félicien Derbellay, de Lausana, i Ferdinand Hänzi, de Basilea, van ser acusat de difondre'l. Nombrosos testimonis (Charles Froidelance, Paul Janner, Marc l’Eplattenier, Arthur Monnin, Jules Coullery, Alcide Dubois, Rieser, Meyrat, Marthe Wirz, Emile Allemand) s'autoinculparen d'haver participat en la difusió del cartell. El 20 de desembre de 1889 els tres acusats van ser absolts ja que el Codi penal no preveia la sancion d'amenaces generales contra l'ordre social i polític. A partir de 1890 s'encarregà d'administrar a Suïssa les vendes i subscripcions del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte. En 1892, amb Alcide Dubois i Jules Coullery de Saint-Imier, redactà el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent, publicat anònimament a Ginebra. Formà part dels obrers, especialment amb Aimé Bovet, que lluità contra el socialisme reformista. El Primer de Maig de 1893 ambdós distribuïren un manifest, signat pels «Anarquistes del Jura», on encoratjaven els obrers a distanciar-se d'allò que havia esdevingut el Dia del Treball, una «processó pacífica que porta al fang parlamentari». En 1895 envià breus corresponsalies de Suïssa per a Les Temps Nouveaux de París i aquest mateix any, amb Aimé Bovet i Auguste von Gunten, fou expulsat per anarquista del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. En 1904 militava en el Grup Llibertari de La Chaux-de-Fonds. Albert Nicolet va morir el 2 de desembre de 1905 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).

***

Redacció de Les Temps Nouveaux

- André Girard: El 23 de març de 1860 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarquista i sindicalista André Girard, també anomenat Max Buhr. Oficinista en la Prefectura de Policia, serà cessat tot d'una que es descobreix la seva col·laboració amb la premsa anarquista, especialment en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, de qui era bon amic; però també en L'Action Social, de Bernard Lazare; en L'Art Social, de Gabriel de la Salle; o en Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. Reconvertit en corrector d'impremta, començarà a militar en el sindicalisme. Durant el Congrés Anarquista de París d'agost de 1913 formarà part dels vuit membres designats per constituir la nova Federació Anarquista Comunista. En aquest mateix any serà un dels fundadors de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple», segur que el cinema és un mitjà més adient de difondre les idees que la literatura. En 1915, amb Charles Benoît, s'oposarà al «Manifest dels 16», representats per Kropotkin i Grave, publicant un llibret sota el títol Un désaccord. Després col·laborarà en Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure, i més tard esdevindrà redactor de L'Avenir International (1918-1920). S'adhereix a la Confederació General del Treball Unitària (CGT-U), en 1922, però restarà fidel a l'anarquisme fins la fi dels seus dies. També és autor de nombrosos fulletons, com ara Éducation et autorité paternelles (1897), Anarchie (1901), Au fumier le drapeau (1901), L'Éducation pacifique (1902), L'Enfer militaire (1911), Le parlementarisme contre l'action ouvrière (1912, amb Marc Pierrot), o Anarchistes et bandits (1914). André Girard va morir el 8 d'abril de 1942 a Chartres (Centre, França).

***

Arthur Henriet

- Arthur Henriet: El 23 de març de 1866 neix a Senuc (Ardenes, França) l'anarquista, sindicalista i cooperativista, i després socialista i polític comunista, Paul Arthur Henriet. Era fill d'Alexandre Antoine Léon Henriet, conreador, i de Marie Élisabeth Adin. Es guanyà la vida treballant d'artesà cisteller. Vidu de Délia Elvire Pauline Guiot, en 1893 ja convivia amb la bugadera, i després domèstica i empleada, Marie Juliette Tanret. En 1893 vivia al carrer Dague de Charleville (Ardenes, França), al domicili de l'anarquista Jean-Baptiste Tisseron.  Aquest mateix any fundà amb altres companys el grup anarquista «Les Libertaires Ardennais» i el 8 de juny de va ser condemnat per «ultratges a agents» a dos dies de presó per haver insultat el 26 d'abril anterior uns policies. Aquest mateix estiu de 1893 s'instal·là a París (França) i visqué al número 12 del carrer Mathis del XII Districte. En 1893 va ser, amb Clovis Hugues, candidat abstencionista i en aquesta època mantingué contactes amb el grup anarquista «Les Déshérités» de Nouzon (Ardenes, França) i amb l'anarquista Gustave Bouillard (Le Grand Bouillard). L'1 de gener de 1894 va ser detingut durant l'escorcoll del domicili de Jean-Baptiste Tisseron i la policia li va trobar periòdics anarquistes i el fullet Riches et pauvres; processat per «associació criminal», reivindicà el seu anarquisme i, sembla, va ser tancat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Posteriorment s'establí a Bellot (Illa de França, França), on estava subscrit a Le Père Peinard i la policia el tenia fitxat com a «anarquista militant». En 1895 era administrador de la societat «La Prévoyance» de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França), que arreplegava més de cinc-centes famílies, i va ser delegat al Congrés de Cooperatives celebrat a París, on es va crear la Borsa de Cooperatives Socialistes (BCS). En 1897, segons informes policíacs, treballava en una empresa de cistelleria, el taller de la qual estava al passatge Buisson Saint-Louis de París. En 1898 vivia al número 24 del carrer Émile Augier de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). El 7 d'octubre de 1900 assistí com a delegat suplent de la nova BCS al Comitè General d'Organitzacions Socialistes Franceses. En aquests anys va ser secretari i comptable de l'Associació d'Obrers Cistellers de París. Cap el 1902 va ser nomenat administrador de «La Bellevilloise», gran cooperativa socialista del XX Districte de París i, amb aquest càrrec, va ser un dels fundadors i un dels primers administradors dels Magatzems a l'Engròs de Cooperatives de França. En aquesta època esdevingué una figura clau en el consell de la BCS. En 1910 assistí com a delegat de la BCS al Congrés Internacional Cooperativista celebrat a Hamburg, en el qual havia triomfat la tendència a l'autonomia i a la independència del moviment cooperativista, i esdevingué en un ferm defensor de la unitat d'aquest moviment, entrant com a membre del Comitè Confederal de la Federació Cooperativa de París i contínuament mantenint conflictes amb els antics companys de «La Bellevilloise», més fidels a les posicions polítiques de la BCS. El 17 de juny de 1913 es casà al XX Districte de París amb sa companya Marie Juliette Tanret i amb aquest matrimoni legitimà dues filles –Marcelle Élisa Germaine (París, 1893) i Blanche Paule (Bellot, 1895)– i un fill –Georges (París, 1903)– de la parella. En aquesta època vivia al número 48 del carrer Ramponeau de París. Sembla que es el mateix Henriet que en 1913 participà en les activitats del «Grupe des Mille Communistes» (Georges Butaud, Madeleine Pelletier, Marcel Liénard, Henriette Tilly, etc.). Durant la Gran Guerra visqué a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França). En 1920 esdevingué administrador de «La Famille Nouvelle», cooperativa de restaurants obrers fundada el maig de 1900 per un grup de treballadors del Sindicat de l'Automòbil. En tots els congressos nacionals de cooperació celebrats entre 1919 i 1925 representà la minoria revolucionària. A principi dels anys vint es mostrà partidari de la Rússia bolxevic i, adoptat posicions que va combatre en 1910 i 1912, s'acostà al comunisme. En 1920 va publicar Coopération et communisme. Rapport du délégué de «La Famille Nouvelle» au congrés de Strasbourg (1920). En aquests anys col·laborà en L'Humanité. Va ser nomenat membre del comitè director del Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC) en el II Congrés d'aquest, celebrat entre el 15 i el 20 d'octubre de 1922 a París. En 1922 participà en la creació del Comitè de Cooperatives Comunistes i el novembre d'aquell any viatjà a Moscou (Rússia, Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques; actualment Rússia), on assistí al Congrés Internacional de Cooperatives Comunistes, alhora que formà part de la delegació francesa al IV Congrés Mundial de la Internacional Comunista, celebrat entre el 5 de novembre i el 5 de desembre de 1922 a Moscou i a Petrograd, participant en la Sessió 23 referent a les cooperatives. Va ser nomenat diputat comunista per la II Circumscripció del Sena en les eleccions de l'11 de maig de 1924, càrrec que mantingué fins el 31 de maig de 1928, participant com a membre de les comissions d'Agricultura, d'Assegurances i de Previsions Socials, de Duanes i de Convenis Comercials. Assistí al IV Congrés del PCF, celebrat entre el 17 i el 21 de gener de 1925 a Clichy-sous-Bois (Illa de França, França), on es va crear el Consell Pagès Francès (CPF) i del qual va ser membre consultiu del seu buró. A finals d'agost de 1925 va ser enviat pel PC a Algèria per a participar en una gira de propaganda contra la guerra del Marroc. El setembre de 1925 va ser detingut a Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria) sota l'acusació de «complot contra la seguretat de l'Estat» i, després d'uns dies empresonat, va ser traslladat a Orà i posat en llibertat. L'octubre de 1925 va ser un dels signatari de la «Carta dels 250», enviada al comitè executiu de la Internacional Comunista, on es criticaven els mètodes i les decisions de la direcció del PC-SFIC, fet pel qual va ser marginats dels cercles dirigents. En 1925 era fou gerent de Le Coopérateur. Organe mensual de la Fédération Nationale des Cercles de Coopérateurs Révolutionnaires. Participà en el V Congrés del PC, celebrat entre el 20 i el 26 de juny de 1926 a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), però no va ser elegit per cap càrrec. El juliol de 1927 el grup parlamentari comunista l'encarrega investigar uns incidents a la Presó Marítima de Toló (Provença, Occitània), però el prefecte de Policia es negà a rebre'l. En 1928 s'anuncià la seva candidatura comunista per a la II Circumscripció de Meaux (Illa de França, França), però finalment va ser André Bolze el candidat i ell no se'n presentà. En aquesta època, després d'abandonar totalment la vida política, treballà en el seu ofici d'artesà cisteller a Jouarre (Illa de França, França). Vidu de Marie Juliette Tanret es casà amb Catherine Victorine Lallemand. Un cop jubilat passà a viure en una residència de la tercera edat de Jouarre. Arthur Henriet va morir el 2 de juliol de 1954 a l'Hospital-Hospici de Jouarre (Illa de França, França). 

***

Notícia de la detenció d'Alexandre Girard apareguda en el diari parisenc Le Soleil del 28 d'abril de 1912

- Alexandre Girard: El 23 de març –algunes fonts citen erròniament el 28 de març– de 1877 neix a Saint-Brisson-sur-Loire (Centre, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Alexandre Henri Girard. Sos pares es deien Magloire Girard, jornaler, i Lucrèce Hélène Colas. Xofer de professió, milità, ben igual que son germà petit Maurice Girard –protagonista en 1908 de l'anomenat «Cas Girard-Jacquart»–, en el Sindicat de Xofers d'Automòbils de la Confederació General del Treball (CGT) de París (França). Els dos germans treballaven de taxistes a París amb un automòbil matrícula 279 U-3. En 1910 militava en el Comitè de Defensa Social (CDS) i en 1911 entrà a formar part de la Federació Revolucionària Comunista (FRC). En aquesta època vivia al número 6 de l'impàs Gravel de Levallois-Perret (Illa de França, França), amb son germà Maurice Girard i la companya d'aquest, la costurera Berthe Bourgoin, la filla de la parella, i els companys Émile Dulac i Albert Jacquart. El 27 d'abril de 1912 va ser detingut a Levallois-Perret en l'anomenat «Cas dels Bandits de l'auto» («Cas Bonnot»), sota l'acusació d'haver refugiat Jules Bonnot, però finalment no va ser processat. El 21 de febrer de 1914 es casà al XIII Districte de París amb la domèstica Marie Henriette Girard. En aquesta època, i fins la resta de sa vida, visqué al número 8 del carrer Wurtz, juntament amb son germà Maurice Girard. En 1914 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i mobilitzat en la V Secció d'Infermers Militars. En 1919 pertanyia al CDS. El 16 de maig de 1931 va ser esborrat del «Carnet B». El 15 d'octubre de 1932 sa companya Marie Henriette Girard va morir. En aquesta època sembla que militava en la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Alexandre Girard va morir el 10 de juny de 1934 al seu domicili del XIII Districte de París (França). El periodista anarquista Réne de Marmande li va retre una sentida necrològica en la primera plana del diari parisenc Le Peuple del 17 de juny de 1934.

La família Bizeau (Maciac, 1926): Eugène, sa mare, Anna, Claire (tres anys) i Max (vuit anys)

- Anne Bizeau: El 23 de març de 1882 neix a Tremolha (Alvèrnia, Occitània) la mestra llibertària, feminista, pacifista i sindicalista revolucionària Adélaïde-Françoise Chambonnière, més coneguda com Anne Chambonnière i Anne Bizeau, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Jean Chambonnière, esclopaire, i Anne Spinoux. Després de fer estudis a l'Escola Primària Superior i seguir estudis superiors, esdevingué mestra i exercí a Menet i a Maciac (Alvèrnia, Occitània). En 1905 va fer costat el «Manifeste des Instituteurs Syndicalistes» que reivindicava la independència dels mestres davant els inspectors estatals. Entre el 28 i el 30 de març de 1907 assistí al Congrés de Nantes i s'adherí a la Federació Nacional de Mestres de la Confederació General del Treball (CGT), la qual en 1915 esdevingué Sindicat de Mestres. Des de 1910 va ser corresponsal de la revista L'École Émancipée. En 1912 era la secretària adjunta de l'Amical dels Mestres d'Ensenyament Primari Públic del departament de Cantal i defensà Gabrielle Bouët, Hélène Brion i François i Marie Mayoux, perseguits per les seves idees pacifistes. Fundà el «Grup Feminista de Cantal», de la qual va ser secretària durant la Gran Guerra, reivindicant el pacifisme –un germà seu morí al front en 1917. Conegué a través dels periòdics anarcoindividualistes d'E. Armand el poeta i cançonetista anarquista Max Eugène Bizeau, amb qui es casà el 28 d'octubre de 1916 a Maciac, i amb qui va tenir dos infants (Max Olivier i Claire). En aquesta època era directora de l'escola maternal de Maciac. En 1919 fundà el Sindicat Departamental de l'Ensenyament, afiliat a la Federació Sindical Mundial de l'Ensenyament Laic, del qual va ser secretària entre 1919 i 1924, col·laborant en el periòdic L'Émancipateur i assistint a tots els consells sindicals entre 1927 i 1934. En aquests anys també col·laborà en Le Réveil Syndical, butlletí de la Unió Departamental de la CGT. En 1927 creà el Grup Feminista de l'Ensenyament, del qual fou secretària entre 1928 i 1930. Denuncià especialment els llibres escolars xovinistes, nacionalistes i patrioters. El seu sindicat unitari arreplegà 40 membres en 1927 i 60 en 1929, contra 650 del Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional d'Educadors). Representà la tendència sindicalista revolucionària en la Lliga Sindicalista; no obstant això, en 1930 votà per un buró majoritari. El 25 de maig de 1931, a la Borsa del Treball d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània), convidà tots els sindicats professionals i totes les organitzacions a la unitat sindical. El 4 d'agost de 1931 prengué la paraula en una reunió de suport al mestre comunista Louis Escuroux a Maurç (Alvèrnia, Occitània). A finals de 1944 s'instal·là amb son company a Véretz, població natal d'aquest. És autora dels poemaris Les ailes de soie (1959) i Sovenance (1970). Anne Bizeau va morir el 20 de febrer de 1973 al seu domicili de Véretz (Centre, França).

Anne Bizeau (1882-1973)

***

Necrològica de Giovanni Gandini apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 9 de juliol de 1926

- Giovanni Gandini: El 23 de març de 1884 neix a Castel San Giovanni (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Giovanni Gandini, conegut com Bass. Sos pares es deien Pietro Gandini, sabater, i Carolina Tagliotti, i son germà Mario Gandini també va ser militant anarquista. Es guanyà la vida com son pare treballant de sabater. En 1908 es dedicà a distribuir el periòdic anarquista de La Spezia (Ligúria, Itàlia) Il Libertario. Va ser un dels promotors de la creació d'un taller comú de confecció i de sabateria entre els anarquistes. En aquests anys destacà com a propagandista anarquista. En 1909 organitzà una reunió anarquista i sindicalista al Teatre Municipal. En 1910 el Ministeri de l'Interior el fitxà com a subscriptor de la revista anarquista Il Pensiero, editada per Luigi Fabbri i Pietro Gori. La Prefectura de Policia de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) el qualificà de «socialista antimilitarista» i de destacat «vaguista». En 1913 organitzà una conferència de propaganda llibertària. Es pronuncià en contra, en contrast amb els sindicalistes revolucionaris, de les «candidatures de protesta» o «candidatures abstencionistes». Arran d'una campanya antiparlamentària dels anarquistes de Castel San Giovanni, va ser denunciat per «instigació a l'odi de classe». Amb el suport de l'anarquista Giuseppe Sartini, aleshores secretari de la Cambra del Treball de Piacenza, a principis de 1914 participà en el congrés de la Cambra del Treball, organitzà dos mítings anarquistes al teatre i assistí al Congrés de la Lliga Sindical de Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia), on representà la Lliga de Sabaters de Castel San Giovanni. Arran de l'esclat el 10 de juny de 1914 de la «Setmana Roja» (vaga general, manifestacions, ocupació de l'estació ferroviària, etc.) a Val Tidone, va ser denunciat com a responsable dels desordres i de la violència i hagué de passar a Suïssa, encara que posteriorment es beneficià d'una amnistia. Després de l'esclat de la Gran Guerra, fou un dels cinc membres del Comitè de Piacenza de la Unió Anarquista (UA), encarregant-se de recaptar fons per a la premsa llibertària. El 2 de febrer de 1915 va ser detingut sota l'acusació de «robatori de gallines» i va ser condemnat a cinc dies de presó. El 6 de febrer de 1915 participà en el congrés de la Lliga de Val Tidone com a representant dels sabaters. En aquesta època s'encarregà de la reorganització de la Lliga Femenina de Castel San Giovanni i va ser mantingut en estreta vigilància per la policia. El març de 1915 participà en el congrés de la Cambra del Treball Sindicalista de Piacenza i en la seva moció proposà que el periòdic de la cambra, La Voce Proletaria, es declarés clarament contra el capitalisme, la burgesia i la guerra, proposició que va ser aprovada. L'abril de 1915, després d'una manifestació contra la carestia de la vida i la guerra i per la revolució, va ser denunciat per «incitació al delicte», però finalment el seu cas va ser sobresegut. En aquesta època es dedicà a la distribució de L'Avvenire Anarchico de Pisa (Toscana, Itàlia) i aconseguí que la Cambra del Treball Sindicalista de Piacenza s'integrés en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Cridat a files, va ser finalment llicenciat. Durant la primavera de 1917 formà part de la comissió executiva de la Cambra del Treball, que va aconseguir millores salaries per als camperols arrossers de Val Tidone. Recaptà fons per al Comitè d'Iniciativa Anarquista (CIA). L'octubre de 1917 el seu domicili va ser escorcollat i es trobaren propaganda anarquista i documents de protesta contra les deportacions dels anarquistes Armando Borghi i Attilio Sassi. En aquesta època estava subscrit a Cronaca Libertaria de Milà (Llombardia, Itàlia). Cridat novament a files, va ser enviat a un dipòsit militar de Reggio Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) a la zona del riu Isonzo. El gener de 1919 va ser llicenciat i reprengué la seva activitat militant, organitzant mítings, reunions i conferències. El febrer de 1920 va ser nomenat responsable del comitè de correspondència de l'UA de Piacenza i el juliol d'aquell any assistí al Congrés Anarquista de Llengua Italiana celebrat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Entre octubre i gener de 1921 va promoure mítings en suport de les víctimes polítiques. El 17 de maig de 1921 va ser denunciat per «amenaces a mà armada contra un càrrec públic». El desembre de 1922 s'integrà en el «Grup Bakunin» de Milà. En 1923 s'exilià a París (França), on treballà de sabater i fundà el grup anarquista italià «Pietro Gori». Malalt del cor, el desembre de 1925 tornà a Castel San Giovanni per a ingressar en un hospital. Un cop donat d'alta, marxà cap a Milà on confessà a Diego Guadagnini, del «Grup Bakunin», la seva intenció de tornar a viure a Milà, però hagué de retornar malalt al seu poble natal. Giovanni Gandini va morir dies després, el 28 de juny de 1926, a Castel San Giovanni (Emília-Romanya, Itàlia). Sa companya fou Pierina Campagnoli.

***

Salvadora Medina Onrubia

- Salvadora Medina Onrubia: El 23 de març de 1894 neix a La Plata (Buenos Aires, Argentina) la periodista i escriptora anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia, coneguda per alguns com La Venus Roja. Visqué la seva infància a Gualeguay (Entre Ríos, Argentina) on després va fer de mestra i tingué son primer fill, Carlos Natalio (Pitón), com a mare fadrina. Des de molt jove començà a escriure, abraçant tots els gèneres, i a militar en el moviment anarquista. A partir de 1909 mantingué una intensa campanya en defensa del jove anarquista Simón Radowitzky, tancat a la presó d'Ushuaia per haver assassinat aquell any el cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, responsable de la repressió de la «Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires; mantenint correspondència amb ell, planificant la seva evasió i, quan el llibertari ucraïnès fou recapturat, lluitant pel seu indult fins aconseguir-lo. La primera carta enviada per Radowitzky quan sortí de la presó de l'illa de Flores (Montevideo, Uruguai) en llibertat fou dirigida a ella.  En 1914 s'instal·là a Buenos Aires i començà a col·laborar en el periòdic anarquista La Protesta. En 1915 conegué Natalio Botana, editor i fundador i director del popular diari Crítica, on qui es casà i tingué tres fills. Arribà a tenir molta influència en el periòdic de son marit, posant-lo al servei de campanyes a favor de la llibertat de nombrosos presos polítics. En 1919 participà activament, amb son fill, en els fets de la «Setmana Tràgica» de Buenos Aires atenent els ferits. El 6 de setembre de 1930 fou detinguda i empresonada –amb la matrícula 21.849– per la dictadura militar del general José Félix Uriburu; aquest fet fou contestat per un grup d'intel·lectuals argentins que envià una carta al dictador sol·licitant «magnanimitat» amb l'escriptora per la seva «triple condició de dona, de poeta i de mare», però quan s'assabentà d'aquesta iniciativa envià des de la presó al general una carta on li manifestava tot el seu menyspreu. Entre 1946 i 1951 dirigí el diari Crítica, un cop ja mort son marit. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics, anarquistes i «burgesos», com ara Fray Mocho, PBT, Crítica, Caras y Caretas, La Nación, El Hogar, etc. Destacà com a autora teatral –Almafuerte (1913), La solución (1921), Las descentradas (1929), Lo que estaba escrito i Un hombre y su vida (1934)–, d'obres de teatre per infants, contista –El libro humilde y doliente i El vaso intacto–, novel·lista –Akasha (1924)–, i de poemaris –El misal de mi yoga i La rueca milagrosa (1921). En 1958 publicà el sue últim llibre, Crítica y su verdad, assaig sobre el diari que dirigí. Va estar molt influenciada per la teosofia i col·laborà en nombroses publicacions d'aquesta filosofia esotèrica. Salvadora Medina Onrubia va morir el 21 de juliol de 1972 a Buenos Aires (Argentina). La seva correspondència, entre la que es troba la mantinguda amb Radowitzky des que sortí de la presó en 1930 fins a la seva arribada a Mèxic fugint de la repressió franquista, i la de son marit, es troba dipositada al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas (CENINCI) de Buenos Aires. En 2005 Josefina Delgado en publicà una biografia, Salvadora. La dueña del diario Crítica.

Salvadora Medina Onrubia (1894-1972)

Continua...

---