Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 28 de març

Esdeveniments

Proudhon "destructor" de la societat. Dibuix d'Honoré Daumier

- Condemna de Proudhon: El 28 de març de 1849 Pierre-Joseph Proudhon, malgrat ser membre de l'Assemblea legislativa i en teoria immune, és condemnat a París (França) a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa per un dels seus pamflets en contra del president de la República, Lluís Napoleó Bonaparte, publicats en el periòdic El Peuple i qualificat pel tribunal «d'excitació a l'odi al govern, de provocació a la guerra civil i d'atac a la Constitució i a la propietat». El novembre de 1848 va ser un dels 30 diputats que va votar en contra de la Constitució dels 739 que formaven l'Assemblea legislativa. Proudhon va qualificar Lluís Napoleó Bonaparte d'«infame aventurer, bastard adúlter de la filla de Josefina, fill i nét de meuques, inepte, incapaç» i altres renecs. Després de la condemna, en principi va decidir fugir a Bèlgica, però finalment va esperar la seva detenció, que es va produir el 5 de juny quan sortia de ca seva i va ser portat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie dos dies després. Gràcies a l'estatut que permetia els presos polítics unes hores de llibertat diàries, va contreure matrimoni amb la jove i pobre obrera Euphrasie Piégard, que li donarà dos fills. Durant la seva estada a la presó de Sainte-Pélagie va escriure quatre llibres: La confesion d'un révolutionnaire (1849), Idée générale de la Révolution au XIXè siècle (1851), La Révolution sociale par le demontrée par le coup d'État du 2 decembre 1851 (1852) i La philosophie du progrès (1853). Proudhon va sortir lliure el 4 de juny de 1852.

***

Proclamació solemne de la Comuna de París

- Proclamació de la Comuna de París: El 28 de març de 1871 a la plaça de l'Ajuntament de París (França), davant més de 200.000 persones, es proclama «en nom del poble» la Comuna. El Comitè Central de la Guàrdia Nacional accepta el nou poder dels membres de la Comuna elegits, els noms dels quals són llegits a la gentada que els aclama sota els sons de La Marseillaise. Els membres són una barreja de liberals, radicals i líders obrers; 17 dels 92 membres estaven afiliats a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de caràcter bakuninista. Aquest va ser un dia de festa revolucionària i la bandera roja, hissada als edificis públics, és triada com a emblema de la Comuna.

***

Capçalera del primer número de L'Anarchiste

- Surt L'Anarchiste: El 28 de març de 1886 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer i únic número del periòdic L'Anarchiste. Organe communiste anarchiste. Editat per Égide Govaerts, era continuació de L'Interdit, que va ser prohibit, i de fet té la mateixa presentació. Portà els epígrafs: «Si Dieu existait, il faudrait l'abolir» (Si Déu existeix, caldrà abolir-lo), de Mikhail Bakunin, i «Notre ennemi, c'est notre maître» (El nostre enemic és el nostre amo), de Jean de La Fontaine. Els articles sortiren anònimament. Es publicà un gran nombre de correspondències rebudes d'arreu França.

***

Congrés de la FORA

- Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres: El 28 de març de 1907, al Teatre Verdi de Buenos Aires (Argentina), comença el «Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres». El Consell Federal de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) havia enviat mesos enrere una circular a tots els sindicats del país, a la qual van respondre, adherint-se al Congrés, 69 societats de la FORA, 30 de la Unió General dels Treballadors (UGT) i 36 societats autònomes. Altres més van enviar la seva adhesió en les setmanes següents. En total, 182 societats obreres van acceptar la idea del Congrés, però aquest en va fer les sessions amb menys de 152. Vint no van concórrer i deu només van estar presents en una sola sessió. L'1 d'abril el Congrés es donava per tancat amb la sortida dels sindicats de la UGT i d'alguns autònoms, després de la votació en pro de la propaganda pel comunisme anàrquic, durant la tretzena sessió. En el moment de la votació havien a la sala 109 societats; 62 votaren a favor, 9 en contra i 38 es van abstenir. Molts «sindicalistes» –nom amb el qual eren coneguts els militants de la UGT– eren partidaris de la fusió. La proposició del delegat ugetista dels Torners en Fusta de Buenos Aires, i que amb el temps serà diputat socialista, Jacinto Oddone, plantejava la creació d'una nova organització, la Confederació Nacional del Treball (CNT); proposició debatuda per 90 vots en contra, 34 a favor i 8 abstencions. Segons els termes de la proposta, la nova organització es pretendria neutra i fora de tota qüestió política, «podent cadascú acceptar fora de l'organització els mitjans de lluita que estiguin d'acord amb les seves idees filosòfiques o polítiques». Aquest «fora» no podia ser acceptat pels anarquistes –representats especialment pel delegat dels Empleats de Comerç, Francisco Jaquet– per als quals no existeix la dicotomia política/economia i per als quals els mitjans de lluita són indissociables de l'organització. La votació sobre el comunisme llibertari va representar un mitjà per rebutjar les temptatives fusionistes i per reafirmar l'especificitat de la FORA. El resultat del Congrés va ser un fracàs ja que els «sindicalistes», actuant en funció dels seus propis interessos, no podien sotmetre's a la fusió dins de la FORA, mentre que pels anarcosindicalistes, la fusió era possible únicament sobre la base de l'acceptació del projecte anarcocomunista. En 1909 la UGT es va autodissoldre per fusionar-se amb altres sindicats i crear la Confederació Obrera Regional Argentina (CORA), que en 1914 es dissoldria també per integrar-se en la FORa, com a passa prèvia perquè els corrents sindicalista revolucionari i socialista desplacessin de la direcció els anarquistes en el IX Congrés de 1915.

***

Cartell de la pel·lícula realitzat per Maximilien Luce

- Estrena de La Commune!: El 28 de març de 1914 s'estrena al Palais des Fêtes del carrer Saint-Martin de París (França) la pel·lícula, realitzada per la cooperativa llibertària «Le Cinéma du Peuple» i dirigida pel cineasta anarquista José María Estíbalis Calvo (Armand Guerra), que actuà com a guionista i actor, La Commune! Du 18 mars au 28 mars 1871. Com a assessor historicoliterari per al guió Armand Guerra tingué l'escriptor anarquista Lucien Descaves. Inicialment el film havia de tenir dues parts, però a causa de la Gran Guerra només es va rodar la primera part, d'una duració d'aproximada de 20 minuts. La pel·lícula està dividida en diferents episodis: la revolta del 88 Batalló, l'execució dels generals Thomas i Lecomte, la fuita d'Adolphe Thiers cap a Versalles i la proclamació de la Comuna de París. Les llargues seqüències que es desenrotllen al despatx de Thiers, interpretat per Armand Guerra –també va fer del general Lecomte–, s'oposen a les dinàmiques seqüències exteriors, enregistrades en escenaris naturals (Pré de Saint-Gervais) amb una cinquantena de figurants. Diverses seqüències representen restes de les antigues fortificacions parisenques. Els plans interiors (estàtics) s'enfronten voluntàriament als plans exteriors (dinàmics) a fi i efecte de representar les autoritats rígides enfront de les masses populars mobilitzades. Les seqüències finals són les millors realitzades, quan es conclou la cinta amb uns segons de documental on es mostren supervivents de la Comuna (Zéphyrin Camelinat, Jean Allemane, Nathalie Lemel, etc.) reunits al voltant de la seva bandera, després una escena de l'escultura de Paul Moreau-Vauthier Aux victimes des révolutions al cementiri de Père Lachaise i, finalment, la imatge d'una bandera amb la inscripció «Visca la Comuna!». El cartell de la pel·lícula el realitzà el pintor anarquista Maximilien Luce. A l'estrena n'assistiren més de 2.000 persones, amb la presència de vells combatents communards, i va ser calorosament acollida. L'esclat de la Gran Guerra no només va impedir la realització de la segona part, sinó que hordes nacionalistes cremaren els negatius de les pel·lícules i suposà la fi de la cooperativa cinematogràfica. El cineasta Henri Langlois trobà un còpia del film i durant els anys noranta pogué ser restaurada per Claudine Kaufmann de la Cinemateca Francesa amb música de Marc Perrone (2009).

***

Fitxa policíaca d'Emma Goldman (setembre de 1901)

- Detenció d'Emma Goldman: El 28 de març de 1915 l'anarquista Emma Goldman és arrestada per explicar, davant d'una audiència de 600 persones al Sunrise Club de Nova York (Nova York, EUA), l'ús dels mètodes anticonceptius per primera vegada en la història dels Estats Units. Després d'un judici tempestuós, va ser condemnada a passar 15 dies fent feina als tallers carceraris o pagar una multa de 100 dòlars, Emma Goldman va triar la presó entre els aplaudiments del públic. Una periodista de Little Review va dir: «Emma Goldman va ser enviada a presó per sostenir que les dones no sempre han de mantenir la boca tancada i el seu úter obert.» Més tard va ser considerada pel director de l'FBI, Edgar Hoover, «la dona més perillosa d'Amèrica», tot ordenant la seva expulsió del país.

***

Capçalera del primer número de Vida Libre

- Surt Vida Libre: El 28 de març de 1918 surt a Tampico (Tamaulipas, Mèxic) el primer número del periòdic anarquista Vida Libre. Semanario Sociológico. Editat pel grup «Vida Libre», era el nou nom que havia agafat el grup anarquista magonista «Germinal», editor d'un setmanari d'igual nom. Va ser administrat per Jesús B. Hernández. Trobem textos de J. M. Aguirre, E. Armand, J. F. Barrera, Augusto Bebel, José Beya, José María Blázquez de Pedro, Bondareff, John Burnes, Vicenta Cabrera, Ramón F. Cobas, Pablo Constans, Rubén Coto, F. Crane, Esteban Dagnino, Onofre Dallas, David Díaz, Joaquín Dicente, J. L. Dónez, Juan Durán Murillo, Abelardo Espinosa, Francesc Ferrer i Guàrdia, Ricardo Flores Magón, Emilio Gante, María Gómez, Fernando Gonzalo, P. Gudino, Práxedes G. Guerrero, Rogelio Huerta, L. M. Jordán, Piotr Kropotkin, Leoncio Lasso de la Vega, Alejandro Lerroux, Inocencio P. Lomba, Anselmo Lorenzo, Enrique Lluria, Jacinto López, Ángel Macías, Charles Malato, Enrique Maret, M. Marrero, Númez de Prado, Octave Mirbeau, G. de Molinari, Blanca de Moncaleano, Juan Francisco Moncaleano, Johann Most, S. L. Navarro, Friedrich Nietzsche, J. Novicow, Carlos Osorio y Gallardo, Antoni Pellicer Paraire, Francesc Pi i Margall, E. Plaza, Josep Prat, Andrés Ramón Alvarado, M. Rey, Fernando Robaina, Julián Salinas, Manuel Serra, Gerardo Tancredi, R. Treviño, Miguel de Unamuno, Federico Urales, Adrián del Valle, J. Vaqué y Soler, Y. Villareal, L. Zuñiga, entre d'altres. En sortiren al menys 11 números, l'últim el 27 de juliol de 1918.

***

Portada del primer número del Bulletin del GIJA [IISH]

- Surt el Bulletin del GIJA: El 29 de març de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del Bulletin. Edite par le Groupe International des Jeunesses Anarchistes. Fou l'òrgan oficial del Grup Internacional de les Joventuts Anarquistes (GIJA) i estava imprès en linotípia per únicament una cara i redactat íntegrament en francès. La major part dels articles van ser signat amb inicials i just apareixen dos noms de col·laboradors (Hem Day i Federico Urales) i algunes cites d'escriptors (Benjamin Franklin, Victor Hugo i Piot Kropotkin). Alguns textos són traduccions d'articles d'altres publicacions periòdiques anarquistes peninsulars (Ideas, Nosotros, Solidaridad Obrera, etc.). Només es publicaren dos números més, el 14 d'abril i l'1 de maig de 1937. El GIJA tenia la seu al número 32 del carrer Claris de Barcelona, on radicaven l'Ateneu Llibertari i les Joventuts Llibertàries del Sindicat Fabril, Tèxtil, Vestir i Annexes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona.

***

Un moment de la intervenció de León Felipe al Cinema Coliseum [Foto de Carlos Pérez de Rozas]

- Conferència de León Felipe: El 28 de març de 1937 el poeta Felipe Camino Galicia de la Rosa (León Felipe) fa al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) una conferència poètica sota el títol «Poesía revolucionaria». Aquesta conferència-recital n'era la desena del cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Contravenint el costum, aquesta xerrada no va ser retransmesa per cap emissora radiofònica. L'estiu d'aquell any la conferència es va publicar per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI sota el títol Poesía revolucionaria, que publicà per primera vegada el poema «La insignia».

Conferència de León Felipe (28 de març de 1937)

***

Notícia del míting de Frederica Montseny apareguda en el diari madrileny La Libertad del 31 de març de 1937

- Míting de Frederica Montseny: El 28 de març de 1937 se celebra a Jaén (Andalusia, Espanya) un míting de Frederica Montseny Mañé, aleshores ministra de Sanitat del Govern de la II República espanyola, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'acte va ser presentat per Carlos Zimmerman i també van intervenir Manuel Váez i Galo Díez Fernández, del Comitè Nacional de la CNT. Montseny justificà la col·laboració governamental, va fer lloances al «govern democràtic», advocà per la unió obrera contra el feixisme, que implicava la unió dels sindicats anarcosindicalista i socialista, i va fer una crida a la «disciplina».

***

Convocatòria de l'acte

- Representació d'Il prodigio: El 28 de març de 1939 es representa al nou Teatro del «Circolo Camillo Bernerni» de Broadway (Nova York, Nova York, EUA) el drama en quatre actes de Virgilio Gozzoli de 1919 Il prodigio. L'obra, a benefici del Comitè Pro Exiliats, va ser interpretada per la «Filodrammatica Berneri», dirigida per J. Montalto. Després de la representació hi va haver ball i orquestra, a més de refrigeris i menjues diverses.

Naixements

Foto policíaca d'Édouard Guttin (ca. 1894)

- Édouard Guttin: El 28 de març de 1865 neix al II Districte de París (França) l'anarquista Henri-Édouard-Léon Guttin, conegut sota diversos pseudònims (Chauvière, Gustin, Cotin, Cottance, etc.). Sos pares es deien Émile Louis Guttin, joier, i Honorine Chauvière. Es guanyava la vida fent d'obrer cisellador. A començament de la dècada de 1890 les autoritats franceses el consideraven un «militant perillós». En aquesta època vivia, amb sa companya marmanyera, al carrer del Roi de Sicile i posteriorment al carrer de Venise de París. El 12 d'abril de 1893 va testimoniar en el judici dels còmplices de l'atemptat del restaurant Véry de París. El juliol de 1893 es refugià Anglaterra i residí al 53 de Charlotte Street de Londres, on albergà la filla del militant anarquista Jean-Pierre François (Francis), que havia estat detingut i extradit en 1893 a França. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Entre 1893 i 1895 alguns militants i publicacions anarquistes (Le Père Peinard i The Torch) el consideraren un confident policíac que actuava sota el pseudònim de Delannoy. En la primavera de 1895 vivia al número 101 del carrer Beaubourg i treballava pel seu compte en un petit taller al número 54 del Quai de Jemmapes on tenia fent feina alguns companys. En aquesta època continuava cuidant la filla de Francis amb sa companya. El 19 de juny de 1926 es casà a Golfe-Juan (Valàuria, Provença, Occitània), població on residia i treballava de cisellador, amb la parisenca Sophie Virginie Sas, vídua de Louis Vogent. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'escorcoll del domicili d'Emmanuel Broussard apareguda en el diari de Nantes Le Phare de la Loire de l'1 de juny de 1892

- Emmanuel Broussard: El 28 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1868 neix a La Fournillère (Chantenay-sur-Loire, País del Loira, França; actualment pertany a Nantes, País del Loira, França) l'anarquista Emmanuel Joseph Broussard, conegut com Beau Soleil. Sos pares es deien Emmanuel Julien Broussard, pedraire, i Marie Julienne Ruquay, cosidora. Ajustador de professió, pertanyia a la Cambra Sindical d'Ajustadors de Saint-Nazaire (País del Loira, França). Relacionat amb l'anarquista Émile Pouget, el 20 de maig de 1892 el seu domicili, al camí Gran Armeau de Saint-Nazaire, va ser escorcollat per ordre del jutge d'instrucció Anquetil. El seu nom figurava en un llistat de 28 militants de Saint-Nazaire adherits, o amb possibilitat d'adherir-se, al moviment anarquista, consignat pel procurador general de Rennes el 18 de desembre de 1893. El 21 de juliol de 1900 es casà a Le Havre (Alta Normandia, França) amb Marthe Cécile Lagadec. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Enea Lanari

- Enea Lanari: El 28 de març de 1878 neix a Jesi (Marques, Itàlia) l'anarquista, i després feixista i confident policíac, Enea Lanari. Era fill de Pacifico Lanari i d'Evige Contadini. De jove es guanyà la vida treballant de pintor de cases. Afiliat d'antuvi al Partit Socialista Italià (PSI), en 1895 participà en la campanya electoral en suport de l'advocat Vittorio Lollini a Roma, però, després d'aquesta decebedora experiència, s'acostà a l'anarquisme. Participà activament, amb altres companys (Nicola Barchiesi, Enrico Canonici, Ernesto Canuti, Enrico Emiliani, Aurelio Leonardi, Aurelio Malanga, Nazzareno Marani, Innocenzo Tombolesi, Giovanni Trillini), en el moviment anarquista de Jesi En 1895 es va diplomar en Estenografia Oratòria a l'Institut d'Estudis Superiors de Dresden (Saxònia, Alemanya). A finals de 1897 va ser investigat per la policia sota les sospites que intentava cometre un atemptat. El juliol de 1898 s'establí a Gènova (Ligúria, Itàlia) a la recerca de feina. A principis del segle, va anar i venir per qüestions de feina entre Jesi, Gènova i Milà. L'agost de 1900 va ser condemnat pel Tribunal d'Ancona a 18 mesos de presó i a 1.500 lires de multa per «difusió pública de manifests anarquistes». En 1905 inventà una màquina de taquigrafia que va patentar i vendre a l'Officina Meccanica Bianchi. En aquests anys s'inicià en l'activitat periodística i en 1909 s'integrà com a redactor en el diari genovès Il Lavoro. Durant la Gran Guerra, va fer de corresponsal per a diversos periòdics als fronts, fins el moment en el qual va ser cridar per Leonida Bissolati per a col·laborar en el diari L'Italia del Popolo, fundat per Benito Mussolini. Com a redactor de Vedetta d'Italia, participà amb Gabriele D'Annunzio en l'aventura de l'Estat Lliure de Fiume (1920-1924). En 1921 col·laborà en la revista Tutto. En 1925 entrà com a redactor en Popolo di Roma i en 1929 en Volontà d'Italia. El juliol de 1928 va ser nomenat Cavaller de la Corona d'Itàlia. En 1933 dirigí el quinzenal romà Lo Stato Corporativo i en 1936 col·laborà en Gioventù Fascista. En 1937 publicà el fullet Che cosa è lo Stato Corporativo fascista. En 1941 vivia al número 3 del carrer Cesare Correnti de Roma i treballava de periodista. Després de la II Guerra Mundial es va descobrir que, sota el pseudònim de Bruno Luigi, havia estat confident de la feixista Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i de la República Social Italiana, lliurant molta informació relativa al moviment «Italia Libera» i als seus dirigents Romualdo i Luigi Rossi. Enquadrat dins de l'Schola Italica, destacà pels seus estudis sobre la filosofia pitagòrica. Enea Lanari va morir el 10 d'octubre de 1965 a Roma (Itàlia).

***

Otto Karmin

- Otto Karmin: El 28 de març de 1882 neix a Dubna (Daugavpils, Curlàndia, Imperi rus; actualment Letònia) l'historiador, lliurepensador, propagandista de l'ateisme i pensador anarquista Otto Karmin. Sos pares van ser Frédéric Karmin, enginyer, i Élise Kortschoner. En 1898 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Estudià ciències socials a Ginebra, Londres, Halle i Heidelberg. En 1902 traduí l'obra de Paul Eltzbacher L'Anarchisme, autèntic bestseller de l'època. En 1904 entrà com a professor a la Universitat de Ginebra i en 1905 es doctorà en filosofia. Durant la Gran Guerra fou secretari de l'Oficina Internacional de la Libre Pensée. El 25 d'octubre de 1918 participà a Plaimpalais, amb L. Willemin, E. Neher i Alfred Amiguet, en un gran míting de protesta contra el tractament inhumà infligit a l'anarquista Luigi Bertoni. S'especialitzà en l'estudi del paper jugat per la religió en la societat i en la francmaçoneria. Com a historiador publicà nombrosos articles, especialment sobre la Revolució francesa i l'Imperi, així com diferents biografies (Nicolas de Condorcet, Turgot, François Villegardelle, Francis d'Ivernois, Sylvain Maréchal, etc.). Dirigí la Revue Historique de la Révolution française et de l'Empire (1910-1923) i fou redactor del periòdic Le Chênois. Membre de l'Institut Nacional Ginebrí (ING), impartí cursos en el Col·legi Lliure de Ciències Socials de París. Fou secretari del Comitè Internacional per a la construcció del monument dedicat a Miquel Servet. Entre les seves obres destaquen Sur la terminologie des doctrines politiques et sociales (1904), Vier Thesen zur Lehre von den Wirtschaftskrisen (1905), Les doctrines médicales. Leur évolution (1905, amb Édouard Boinet), La Legge del Catasto fiorentino del 1427 (1906), Peut-on rester chrétien? Conférence faite à l’hôtel de ville de Lausanne, le 27 janvier 1907 (1907), Michel Servet et Voltaire (1908), Jules Barni und seine Verdienste um die Ausbreitung der deutschen Philosophie in Frankreich (1908), Le problème du Bien. Conférence faite à Bienne, au Lode et à Saint-Imier les 30 et 31 mars et le 2 avril 1908 (1908), Avant la guerre (1909), Une offrande genevoise à l'Assemblée nationale (1909), L'apprentissage à Genève de 1539 à 1603 (1910), Les prétentions du catholicisme contemporain (1910), Documents sur l'histoire religieuse de Genève à l'époque de la restauration (1910), Tableaux chronologiques pour servir à l'étude de l'histoire des systèmes économiques et socialistes de 1500 à 1886 (1911), Serveto-Bruno (1911, amb Nicola Checchia), La question du sel pendant la Revolution (1912), Un écrit inédit contre Simonde de Sismondi, économiste (1913), Essai sur les dernières années du régime corporatif à Genève (1793-1798) (1913), Dieu, le christianisme et la guerre mondiale (1916). Otto Karmin, que estava casat amb Jeanne Friedländer, va morir sobtadament el 7 d'abril de 1920 a Chêne-Bougeries (Ginebra, Suïssa). Als arxius de la Hoover Institution de la Universitat d'Stanford (Califòrnia, EUA) es conserva correspondència seva amb destacats intel·lectuals de l'època (Friedrich Wilhelm Foerster, Piotr Kropotkin, Franz Oppenheimer, Elisée Reclus, Hans Vaihinger, etc.) i a l'Institut de França de París existeix un Fons Karmin sobre economia política, moviments socials i la Comuna de París; també a la Biblioteca Unversitària «Svetozar Markovic» de Belgrad (Sèrbia) existeix un important fons seu sobre la Revolució francesa.

Otto Karmin (1882-1920)

***

Notícia d'una de les detencions de Georges Quesnel publicada en el diari parisenc La Presse del 15 de juliol de 1910

- Georges Quesnel: El 28 de març de 1890 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista individualista Georges Louis Quesnel, conegut com Zan. Sos pares es deien Emmanuel Paul Louis Quesnel, emmotllador anarquista, i Marie Alphonsine Adnet, modista. Va créixer a la zona est de París i es guanyava la vida treballant de calderer. El 3 de juny de 1909 va ser condemnat a 15 dies de presó per «robatori». El 14 d'octubre de 1909 participà en els disturbis esdevinguts a les proximitats de l'ambaixada d'Espanya a París per protestar contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia; detingut per la policia, va ser acusat de trencament de reverber i de possessió d'arma prohibida (un revòlver i sis bales) i jutjat per aquest fet, el 30 d'octubre de 1909 va ser condemnat a 50 francs de multa per «possessió d'arma prohibida» i l'11 de novembre a sis mesos de presó per «degradació d'objecte d'utilitat pública». En aquesta època vivia amb l'anarquista Georges Durupt, al número 16 del carrer Sainte-Marie de París. El 14 de juliol de 1910 va ser detingut, juntament amb l'anarquista Perry, a Bordeus (Aquitània, Occitània) després de cridar eslògans antimilitaristes i d'insultar el general Oudard i el prefecte de la Gironda en una revista de tropes. Segons informes d'un confident policíac, en 1911 freqüentava el grup editor de la revista La Guerre Sociale i es declarava anarcoindividualista. El 8 de febrer de 1911 va ser condemnat a una multa de 50 francs per «infracció a la policia ferroviària». En els anys deu visqué al número 46 del carrer Julien Lacroix del XX Districte de París i freqüentà el grup editor del periòdic L'Anarchie. Quan la Gran Guerra, encara que amb problemes de palpitacions, va ser mobilitzat com a auxiliar en el XIX Esquadró del Tren d'Equipatges i a principis de 1916 destinat a la fàbrica «Brasier» d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França); posteriorment tingué altres destins. El 30 de gener de 1917 va escriure E. Armand per demanar-li que subscrivís Victor Serge en Par delà la Mêlée i en aquesta carta afirmava ser anarquista individualista. El 7 de setembre de 1920 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó amb llibertat provisional i 200 francs de multa per «ultratge públic al pudor». En 1933 vivia a Niça (País Niçard, Occitània) i en una carta del 10 de maig d'aquell any dirigida al llibreter Blain alertava sobre la sort de Víktor Lvóvitx Kibàltxitx (Victor Serge) i la seva família política perseguida pel règim estalinista, després de la detenció de la companya d'aquest, Anna Henriette Estorges (Rirette Maîtrejean), el març d'aquell any; en aquesta carta menciona l'existència de documents i de llibres amagats en una casa de Crosne (Illa de França, França), residència de Rirette Maîtrejean i lloc d'acollida de nombrosos companys. El 22 d'agost de 1936 es casà a Bagnolet (Illa de França, França) amb l'empleada parisenca Marcelle Lucie Cadaze. En aquesta època treballava de mecànic i vivia amb sos pares al número 4 del carrer du Château de Bagnolet. Va estar molt unit al net de Rirette Maîtrejean i a les seves dues filles, i també visqué com aquesta a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Sempre mantingué les idees anarquistes. Georges Quesnel va morir el 21 d'octubre de 1979 a Fontainebleau (Illa de França, França).

***

Justicant de recepció del subsidi de milicià de Jago Chiaverini (5 de febrer de 1937)

- Jago Chiaverini: El 28 de març de 1898 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Jago Simbarde Chiaverini. Era fill d'Alfredo Chiaverini i de Primetta Scuffielli. Es guanyava la vida treballant de manobre en la construcció. Segons informes de la policia italiana, professava «idees subversives» i en 1925 emigrà a França, establint-se a Arle (Provença, Occitània). El 10 de novembre de 1936 s'enrolà a Barcelona (Catalunya) en el «Grup Castillo-Malatesta» del Batalló Italià de l'anarquista «Columna Ascaso». El 15 de maig de 1938 lluitava al front d'Osca (Aragó, Espanya). Passà a França en data indeterminada i va ser tancat en un camp de concentració francès. En 1942 el seu nom figurava en el registre de fronteres. Jago Chiaverini va morir el 4 de gener de 1943 a Pisa (Toscana, Itàlia).

***

Notícia de la detenció de Lluís Riera Planas apareguda en el periòdic madrileny La Correspondencia de España del 10 de setembre de 1920

- Lluís Riera Planas: El 28 de març de 1898 –algunes fonts citen erròniament 1900– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Lluís Riera Planas, també conegut com Pere Carner. Era fill d'una família obrera de sis fills de Sant Andreu de Barcelona. Adober de professió, estava afiliat a la Unió Popular d'Adobers adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà activament en la vaga general revolucionària d'agost de 1917, formant part del grup que va evitar la sortida d'un ferrocarril de l'Estació de França, i en els conflictes socials que es generaren posteriorment entre 1918 i 1920. Després marxà a Saragossa (Aragó, Espanya), on el setembre de 1920 va ser detingut amb altres companys (Pedro Fusté Pérez, Vicente Segura i Mercedes Carreta); processat, va ser condemnat per tinença d'armes i explosius a cinc anys de presó. També se li va processar per «excitar a la rebel·lió i per auxiliar a la deserció de quatre soldats» i se li va voler implicar en l'assassinat del carrabiner Vicente Cano. El 8 de novembre de 1923 aconseguí evadir-se, amb altres vuit companys (Francisco Ascaso Abadía, Luis Lasierra Esquerra, Gregorio Suberviola Baigorri, Luis Muñoz Cano, Antonio Mur Dar, Pascual Yáguez, Melchor Pérez i son germà Joaquim Riera Planas), de la presó de Saragossa obrint un forat al sostre, però va ser detingut l'endemà –Yáguez i Pérez van ser capturats el mateix dia de l'evasió. Després de diverses detencions més, durant la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França, on es casà amb Maria Ascaso Abadía, amb qui tingué un fill (Sol). A París va intervenir en la campanya internacional a favor de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Pressionat per l'Estat francès, es va veure obligat a exiliar-se a Bèlgica. Poc abans de la instauració de la II República espanyola, retornà a Catalunya, on treballà traient sorra i grava del Besòs i milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil, jugant un paper important en les negociacions amb la patronal. Durant la Revolució, va ser un dels organitzadors de la unió entre els sindicats Fabril i del Vestir. En aquesta època fou un dels responsables, amb Paula Feldstein i Maria Ascaso, de la «Colònia Ascaso-Durruti», fundada a Llançà per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i que acollí 300 infants, la majoria orfes. El febrer de 1939, durant la Retirada, creuà els Pirineus. Tancat en un camp de concentració, Lluís Riera Planas va morir poc després a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània), després d'haver-li estat vetat l'embarcament cap a Mèxic, d'un tifus que havia contret en aquest darrer internament. Son fill Sol també morí en un camp de concentració francès.

***

Ines Lida Scarselli

- Ines Lida Scarselli: El 28 de març de 1906 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ines Lida Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era filla d'una família anarquista adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), coneguda com els Zoppo. Tots sos germans i germanes (Ferrucio, Egisto, Oscar, Tito i Ida) formaven part del moviment llibertari i eren anomenats per la policia com la «Banda dels Zoppo». Durant la nit del 27 al 28 de febrer de 1921 un escamot armat feixista decidí atacar la població del barri de San Frediano de Certaldo, produint-se un enfrontament armant en el qual resultaren morts nombrosos anarquistes, entre ell son germà Ferruccio, víctima de l'explosió d'una bomba; arran de la repressió sorgida per aquest fet i la vaga general que es desencadenà posteriorment, va ser detinguda, juntament amb alguns de sos germans, amb només 15 anys. El 26 de juny de 1921 va ser condemnada per aquests fets pel Tribunal de San Miniato (Toscana, Itàlia) a dos anys de reclusió per «suport al motí» –se l'acusava d'haver proveït de munició una de les barricades durant el conflicte revolucionari armat amb els carrabiners– i reclosa en una casa de correcció. No obstant això, el Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) l'absolgué el 21 de març de 1922 per manca de proves. Sense llar, ja que casa seva havia estat destruïda i incendiada per un escamot feixista, amb sos germans Oscar i Tito fugats i sos pares empresonats, va ser hostatjada, durant una breu temporada, a Castelfiorentino (Toscana, Itàlia) a la casa familiar de Socrate Sanesi, pare d'una jove molt amiga de son germà Ferrucio. En 1922 es traslladà a Roma (Itàlia) amb sa mare i es retrobà amb sa germana Ida. Entrà a fer feina fent maons en una empresa de teules i durant els primers dies de maig de 1929, durant unes investigacions portades a terme per l'Oficina de Policia del barri romà de l'Esquilino a la fàbrica on treballava, va ser detinguda per propaganda subversiva, juntament amb el propietari Pasquale Rainone i altres cinc treballadors. Amb ordre del 29 de juny de 1929, el jutge instructor del Tribunal Especial li va concedir la llibertat provisional i ordenà la seva excarceració. De bell nou a la feina, el febrer de 1931, un obrer de la fàbrica, de manera anònima, va escriure una carta dirigida a Benito Mussolini mateix acusant-la de distribuir propaganda subversiva, de mantenir correspondència amb anarquistes de l'estranger (Amèrica, Alemanya, França i URSS), de cantar cançons subversives i de tenir un munt de membres de sa família en fuita o deportats. Morta la mare, son pare, contínuament deportat, va caure greument malalt i va ser internat a l'Hospital Psiquiàtric de Santa Maria della Pietà de Roma, encarregant-se ella de la seva assistència, però sense deixar de banda el treball organitzatiu i de suport econòmic i psicològic a sos germans Oscar i Tito, refugiats a l'URSS, i a son germà Egisto, reclòs en diverses presons, i a sa germana Ida, confinada a l'illa de Ponça, amb sa filla Scintilla i son marit, l'anarquista Giacomo Bottino. En 1929 la Prefectura de Policia de Roma segrestà la suma de 1.000 lires enviada a Ines Leda per un obrer francès a compte d'Osca i de Tito Scarselli, que s'havien trobar durant un viatge d'una delegació obrera francesa a l'URSS. A aquest primer segrest li va seguir un altre, també de 1.000 lires, sota l'acusació que aquestes sumes de diners no eren el fruit aconseguit pel treball de sos germans, sinó que eren sumes aportades pel «Socors Roig». Entre 1929 i 1931 sol·licità formalment al Ministeri de l'Interior en diverses ocasions la restitució d'aquestes sumes retingudes per la policia, i son germà Oscar, amb data del 2 de maig de 1930, demanà també aquesta restitució al cònsol italià d'Odessa (Ucraïna, URSS), però sense cap èxit. A causa del dur i estressant treball portat a terme per Ines Leda, la seva salut es deteriorà força. L'11 d'agost de 1931, mentre es trobava a Ponça visitant sa germana Ida, son cunyat Giacomo Bottino i sa neboda Scintilla, tots confinats a l'illa, el metge cirurgià Giuseppe Bruzzese li va certificà una «depauperació orgànica acompanyada d'un fort estat anèmic», patologia confirmada el 26 de gener de 1932 pel doctor Alessandro Bernardini, metge cirurgià de la Governació de Roma, que parlà d'«anèmia i depauperació orgànica en grau notabilíssim»; situació molt preocupant per a una jove de 25 anys. Però la seva vida dóna un gir quan s'uní sentimentalment amb el jove empresari Virginio Federici. La parella s'instal·là a Roma i la seva llar serví de refugi durant la II Guerra Mundial a nombrosos fugitius dels bombardeigs de Cassino (Laci, Itàlia) i a molts veïns amb dificultats. D'aquesta unió nasqueren sis infants, quatre nines (Lidia, Franca, Ivana i Mara) i dos nins (Francesco i Ivano), tots nascuts a Roma. Virginio Federici, a finals dels anys trenta, fundà a Roma una pedrera de grava i Ines Leda s'encarregà de l'administració i de la comptabilitat. En 1933 s'assabentà, amb gran dolor, de la mort de son germà Tito en un accident. Constantment vigilada per l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), va canviar en diferents ocasions de domicili i, en 1942, amb els diners de la seva feina, adquirí una casa a la Via Nomentana de Roma. En constant relació epistolar amb son germà Oscar des de l'URSS, qui li va informar dels seus avanços amb les autoritats soviètiques per aconseguir un passaport i poder retornar a Itàlia, també s'ocupà dels assumptes legals amb les autoritats italianes de son germà Egisto per aconseguir una reducció de les seves penes. Després de la II Guerra Mundial tota la família es pogué reunir a Roma. Sa germana Ida, amb Giacomo i sos tres infants (Scintilla, Germinal i Spartaco) el 5 de gener de 1947 partiren cap a Roma on restaren durant 14 dies; el 19 de gener s'embarcaren a Nàpols (Campània) cap a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil), on arribaren el 17 de febrer. Egisto, que representà a Cosenza (Calàbria, Itàlia) els anarquistes del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), es reuní amb la resta de sa família a Roma i finalment decidí viure amb sa germana Ines Leda fins el 3 de març de 1993 quan, amb 93 anys, morí de vell. El maig de 1948, son marit Virginio Federici, quan tornava d'una cacera amb automòbil, a causa de la boira, va ser envestit per un camió; després d'una setmana d'agonia, Virginio morí deixant-la amb cinc infants petits –Ivano havia mort de diftèria en 1942. Ràpidament es va treure el permís de conduir i amb son fill Francesco, de 16 anys, agafà les regnes del negoci familiar. Ja anciana, en 1970 decidí vendre la seva casa de Via Nomentana i un bloc de pisos que havia adquirit amb grans sacrificis i els dividí en parts iguals entre sos fills i es va anar a viure de lloguer amb son germà Egisto a un apartament. La convivència entre els dos germans (Ines Leda realista, pràctica i organitzada, mentre Egisto, un filòsof idealista somiador i mancat de tot sentit pràctic) provocà més d'un problema. Ines Lida Scarselli va morir el 20 d'octubre de 1985 a Roma (Itàlia) d'un càncer de còlon.

Continua...

---