Administrar

Efemèrides anarquistes

[26/11] Atemptat contra «Combinados» - Mestag - Goy - De Carlo - Jung - Baldini - Rubino - Gatell - Arnould - Rosich - Szittya - Falco - Giménez Igualada - Sin Payán - Perlongher - Simancas - Claret

efemerides | 26 Novembre, 2019 13:19

[26/11] Atemptat contra «Combinados» - Mestag - Goy - De Carlo - Jung - Baldini - Rubino - Gatell - Arnould - Rosich - Szittya - Falco - Giménez Igualada - Sin Payán - Perlongher - Simancas - Claret

Anarcoefemèrides del 26 de novembre

Esdeveniments

Fàbrica de tabacs

Fàbrica de tabacs

- Atemptat contra «Combinados»: El 26 de novembre de 1927 una poderosa bomba de dinamita destrossa la «Manufactura Tabacalera Combinados», al carrer Rivadavia 2279 de Buenos Aires (Argentina). El 23 d'agost d'aquell any havien estat executats els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El novembre d'aquell any es va saber que Bernardo Gurevich, fabricant de les populars cigarretes «Combinados», volia treure una nova marca de baix preu destinada als obrers que s'anomenaria «Sacco y Vanzetti» (SyV) amb l'afany d'aprofitar la promoció i la publicitat gratuïta que tenien aquests dos noms. Rosina Sacco, vídua de Nicola, protestà enèrgicament i a la reprovació sobre aquesta especulació dels dos caiguts se sumà tot el moviment anarquista argentí. La tabaquera estava sentenciada. L'atemptat fou atribuït a l'anarquista expropiador Severino Di Giovanni, que ja havia realitzats diverses actuacions semblants en suport de Sacco i Vanzetti. Les cigarretes «SyV» mai no veren la llum, el mateix dia de l'explosió Gurevich anuncià la retirada del projecte.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de la condemna de Jules Mestag apareguda en el diari parisenc "Journal des Débats" del 4 de febrer de 1903

Notícia de la condemna de Jules Mestag apareguda en el diari parisenc Journal des Débats del 4 de febrer de 1903

- Jules Mestag: El 26 de novembre de 1874 neix a Termonde (Flandes Oriental, Flandes) el propagandista anarquista Jules François Marie Mestag, també citat com Julius Mestag i conegut com Steck. Es guanyava la vida com a empleat. A final dels anys noranta col·laborà, com molts d'altres llibertaris, en el periòdic socialista La Bataille, que es publicà a Namur (Valònia) entre 1895 i 1902. A Anvers (Flandes) edità i imprimí la traducció francesa del llibre de Johann Most La peste religieuse. En 1897, després d'un míting a favor dels condemnats als castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), atià la gentada a manifestar-se contra la legació d'Espanya. Organitzador de conferències, especialment sobre el sufragi universal, i bon orador, animava a portar la contrària en els mítings socialistes, fet pel qual a començaments de 1898 fou expulsat de la Casa de Poble pels socialistes. En 1901 era representant del Comitè Revolucionari d'Anvers. El 2 de febrer de 1902 la seva mort va ser erròniament anunciada en La Bataille. El 10 de juliol de 1902 fou condemnat a vuit dies de presó i a 26 francs de multa per portar un «arma prohibida». La tardor d'aquell any vivia a Brussel·les (Bèlgica), on edità, amb Max Borgueil, el periòdic Le Flambeau, que només publicà dos números (1 de novembre i 2 de desembre) tirats en una premsa manual. En el primer número, editat durant una vaga general, definia el periòdic com a un «òrgan de combat revolucionari». A resultes de la publicació en el segon número de l'article «Germinal, les anarchistes et la grève générale», reproducció d'un pamflet del qual s'editaren 5.000 exemplars, va ser denunciat; jutjat, va ser condemnat el 3 de febrer de 1903 per l'Audiència de Brabant a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Fugint de l'empresonament, es refugià a Anglaterra, on, segons un informe de la Policia Metropolitana de Londres (Scontland Yard) del 3 de juny de 1907, vivia sota el nom d'Steck amb sa companya, Flora Tenge (o Tange), que portava el nom fals de La Billon. Sembla que va escriure un llibre que es diu Pour vivre libre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Philippe Goy i altres companys apareguda en el diari parisenc "Excelsior" del 14 d'octubre de 1913

Notícia de la detenció de Philippe Goy i altres companys apareguda en el diari parisenc Excelsior del 14 d'octubre de 1913

- Philippe Goy: El 26 de novembre de 1887 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Philippe Goy. Es guanyava la vida com a torner de metalls. A partir de 1910 fou un dels responsables, amb Nicolas Berthet i Benoît Liothier, del grup de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Étienne, que comptava aleshores amb una cinquantena de membres i que el juliol de 1913 esdevingué «Le Foyer Popular», principal cercle anarquista local que es reunia al cafè Ferrio de la ciutat, animat per Benoît Liothier i Laurent Moulin, i que s'adherí a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). L'abril de 1913 fou un dels fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS), del qual va ser nomenat secretari, i engegà, dins del marc de la lluita contra les colònies penitenciàries militars, una campanya de suport a favor de Brotte, jove obrer de Saint-Étienne. En aquesta època vivia al número 24 del carrer José-Frappa de Saint-Étienne. El 12 d'octubre de 1913 va ser detingut, juntament amb Raphaël Bénetière i Claude Marius Charrat, per haver distribuït pamflets antimilitaristes –en realitat un extracte d'un discurs d'Aristide Briand de 1900– a la caserna d'infanteria Rullière de Saint-Étienne i van ser denunciats per «provocació de militars a la desobediència». L'1 de novembre de 1913 tots tres van ser condemnats pel Tribunal Correccional a dos mesos de presó. En Les Temps Nouveaux del 15 de novembre de 1913 tots tres protestaren contra la notícia apareguda en L'Humanité de l'1 de novembre on s'afirmava que en el judici no s'havien declarat «llibertaris» sinó antimilitaristes, fet absolutament fals. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes com a «anarquista perillós», i s'amagà, amb Benoît Liothier i Jean-Baptiste Rascle, durant un temps als boscos del Pilat de Saint-Étienne per evitar una eventual detenció. Després, sobretot amb Charles Flageollet i Jean Seigne, participà en la reorganització del grup anarquista local. En 1916 fou un dels fundadors del grup de «Les Amis de Ce qu'il faut dire», periòdic pacifista editat per Sébastien Faure. Durant el moviment contrari a la guerra i a la «Unió Sagrada» que es desencadenà a la conca del Loira, participà en les vagues de 1918 i va ser detingut i empresonat a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). A començament de 1920 fou membre del grup anarquista comunista de Saint-Étienne. Philippe Goy va morir el 5 d'abril de 1920 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

***

Portada d'un dels llibres d'Antonio De Carlo

Portada d'un dels llibres d'Antonio De Carlo

- Antonio De Carlo: El 26 de novembre de 1888 neix a Ricadi (Calabria, Itàlia) el sastre i propagandista i escriptor anarquista Antonio De Carlo. Sos pares es deien Domenico De Carlo i Orsola Turchi. De ben jovenet emigrà amb sa família a Buenos Aires (Argentina). En aquesta ciutat entrà a formar part del grup anarquista «Umanità Nova». En 1925 estava subscrit al periòdic Pensiero e Volontà a favor del qual va enviar 70 lires, com ho demostra una carta d'Errico Malatesta que va ser segrestada per la policia després de la seva mort. En 1927 col·laborà en la revista anarquista Claridad de Buenos Aires. En 1929 publicà el llibre en llengua castellana Reflexiones de un obrero. El 17 de juny de 1930 va ser detingut a Buenos Aires per «propaganda anarquista». En aquesta època era corresponsal del periòdic L'Italia del Popolo i formà part del Sindicat de Sastres de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1933 va ser novament detingut arran d'un escorcoll del seu domicili durant el qual la policia li va segrestar abundant material de propaganda anarquista. En 1934 publicà a Buenos Aires la novel·la La herencia de un proletario, amb un pròleg de Leónidas Barletta, director de Claridad, que va ser distribuïda a Itàlia. En 1937 participà activament en la recaptació de fons a favor del moviment anarquista espanyol i del Front Popular d'Espanya. El 9 de juliol de 1938, en ocasió de la commemoració de la independència argentina, va escriure un article en el diari L'Italia del Popolo. En 1940 publicà Organización y libertad. Para el bienestar de todos. També fou autor dels llibres Veinte cuentos breves de una nueva moral (1932), Cartas de un corazón angustiado (1938) i Cuentos inquietantes (1940). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Franz Jung

Franz Jung

- Franz Jung: El 26 de novembre de 1888 neix a Nysa (Alta Silèsia, Imperi Alemany; actualment Polònia) el periodista, escriptor, economista i activista anarquista, i després comunista, Franz Jung, que va fer servir diversos pseudònims (Joe Frank, Paul Renard, Franz Larsch, Franz Larsz i Frank Ryberg). Nascut en una família catòlica de classe mitjana, sos pares es deien Franz Jung, mestre rellotger, president de la banca cooperativa i conseller municipal, i Clara Doering. En 1898 començà els estudis primaris i conegué el futur escriptor Max Herrmann-Neisse, amb qui mantindrà una eterna amistat. Estudià el batxillerat al seu poble natal i a partir de 1907 va fer estudis de música, economia, dret, art i religió a les universitats de Leipzig (1907), Jena (1908) i Breslau (1909). A Leipzig va ser membre de la «Fraternitat Arminia» i a Jena de la «Fraternitat Germània a Jena». En aquesta època treballà en una impremta i en un periòdic. A Breslau conegué la ballarina Margot Hader, que posteriorment treballà com a model a l'Acadèmia de Belles Arts de Jena, amb qui es casà el gener de 1911; aquest mateix any nasqué son fill Franz, però es va criar amb sos avis a Nysa, ja que el matrimoni es caracteritzà per constants baralles. El 27 d'octubre de 1911 reprengué els seus estudis a la Universitat Friedrich-Maximilian de Munic per obtenir el doctorat en economia. Començà a treballar de periodista i en 1912 acabà a Munic una tesis d'economia sobre la indústria dels llumins (Die Auswirkungen der Produktionssteuer in der Zündholzindustrie). En aquesta època es lligà l'anarquista «Tat Gruppe» (Grup Acció) i, especialment, amb l'intel·lectual llibertari Erich Mühsam, l'anarcosindicalista Gustav Landauer, el psicoanalista Otto Gross i els escriptors Leonhard Frank, Oskar Maria Graf, Johannes Becher i Karl Otten. En aquests anys es relacionà amb Karl Otten, Johannes Becher, Georg Schrimpf, Raoul Francé, Emil Szittya i Richard Öhring, entre d'altres. En 1912 publicà les seves primeres col·laboracions literàries en les revistes avantguardistes Der Sturm (La Tempesta) i Die Aktion (L'Acció). En 1913 es traslladà a Berlín, on mantingué un estret contacte amb l'editor anarquista Franz Pfemfert. En aquesta època conegué a la redacció de Die Aktion Cläre Otto, que esdevindrà sa segona futura esposa. El 2 d'agost de 1914, dies després d'esclatar la Gran Guerra, es va presentar voluntari amb la intenció d'atiar la insurrecció a les trinxeres i va ser enviat al front de l'Est, on va ser ferit. El desembre d'aquell any, desertà amb documentació i certificats falsos i marxà cap a Viena (Imperi Austrohongarès), però va ser extradit a Alemanya i empresonat entre abril i maig de 1915 a la fortalesa berlinesa d'Spandau. Internat en un asil al barri berlinès de Vittenau, va ser alliberat gràcies a un informe psiquiàtric d'Otto Gross, aleshores metge militar. En 1915 fundà, amb Otto Gross, Richard Öhring i Raoul Hausmann, la revista anarquista dadaista Die Freie Strasse (La Carretera Buida, 1915-1918), col·laborant activament en el moviment antimilitarista internacional contrari a la Gran Guerra. En 1916 nasqué sa filla Dagny i l'any següent se separà de Margot. Entre 1916 i 1917 edità, amb John Heartfield i George Grosz, la revista clandestina Die Neue Jugend (La Nova Joventut). En 1918 participà activament, amb John Heartfield, Wieland Herzfelde, George Grosz, Hannah Höch, Richard Hülsenbeck i Raoul Hausmann, en les edicions del Club Dadà de Berlín, organitzant sobretot xerrades públiques. Signà, l'abril de 1918, amb Tristan Tzara, George Grosz, Marcel Janco, Richard Huelsenbeck, Gerhard Preisz i Raoul Hausmann, el «Manifest Dadà». El 9 de novembre de 1918 participà al costat de la Lliga Espartaquista, comandant una tropa de soldats que ocupà diferents establiments oficials, en la revolució dels Consells d'Obrers i de Soldats de Berlín (República Alemanya) i el mes següent entrà a formar part del nou Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). El gener de 1919, durant la Setmana Sagnant, va ser interrogat, però aconseguí arribar a Breslau. Expulsat del KPD, l'abril de 1920 fou un dels fundadors del Kommunistische Arbeiterpartei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya). Aquest partit el nomenà delegat del Komintern i, amb Jan Appel i Hermann Knüfken, desvià el pesquer Senator Schröder al mar Bàltic per a arribar a la Rússia bolxevic. Les converses amb Lenin, Nikolai Bukharin, Karl Radek i Grigori Zinóviev no van reeixir en absolut. Quan retornà a Alemanya va ser detingut, jutjat i condemnat per «pirateria en alta mar». A la presó va escriure diverses «novel·les proletàries». En 1921 va ser alliberat sota fiança i es passà a la clandestinitat arran de la seva participació, el març d'aquell any a Mansfelder Land, en l'aixecament revolucionari de la «März Aktion» (Acció de Març). El maig de 1921 abandonà Alemanya amb sa companya Cläre amb intenció d'arribar al Regne Unit. Detingut i interrogat als Països Baixos, va ser expulsat cap la Rússia bolxevic, on treballà per al servei de premsa del Komintern, alhora que va ser nomenat president de les oficines de la Internationale Arbeiterhilfe (IAH, Ajuda Internacional dels Treballadors). D'antuvi dirigí una explotació agrícola de 33.000 hectàrees als Urals, utilitzant material agrícola americà; aquesta missió va ser seguida directament per Nikolai Bukharin i per Lev Trotski, i acabà quan els americans deixaren d'enviar subministraments. Posteriorment dirigí la fàbrica de llumins Solnze per a un trust suec a la zona de Novgorod i més tard fou responsable de la reconstrucció de la planta metal·lúrgica Ressora a Petrograd. Expulsat de l'URSS, el desembre de 1923 retornà a Alemanya clandestinament on treballà un temps com a periodista econòmic sota el pseudònim de Franz Larsz. En 1924 es va casar amb Cläre Otto. A partir de 1927 el director teatral Erwin Piscator adaptà nombroses peces teatrals seves i ell col·laborà en la posada en escena de les obres teatrals de Bertol Brecht Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny i Die Mutter. En 1930 fundà el periòdic Der Gegner (L'Adversari), en el qual col·laboraren especialment Ernst Fuhrmann, Raoul Hausmann i Karl Korsch, i en el projecte editorial Deko. En 1931 conegué Harriet Scherret, que esdevingué sa nova companya i amb qui tingué un fill, Peter, l'any següent.  En 1931 un escàndol financer implicà la dissolució de l'editorial Deko i es va veure obligat a passar a la clandestinitat. Entre 1933 i 1936 formà part de l'organització il·legal antinazi Rote Kämpfer (RK, Combatents Rojos). El novembre de 1936 va ser detingut per la Gestapo i, en sortir de la presó l'any següent, fugí cap a Praga (Txecoslovàquia) i posteriorment a Viena. En 1937 es divorcià de Clara. El març de 1938, arran de l'Anschluss, s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa), però en 1939 va ser expulsat del país sota l'acusació d'«espionatge industrial» i marxà cap a Budapest (Hongria), on treballà com a agent d'assegurances per a una reasseguradora suïssa. En aquesta època col·laborà amb la Creu Roja per ajudar els polonesos a fugir dels nazis. El novembre de 1944 va ser detingut a Budapest pel grup feixista Creu Fletxada, però aconseguí surti'ns-en. En aquest any es divorcià d'Harrier i s'uní a la cabaretera Anna von Meissner. En 1945 aconseguí fugir i passar a Àustria i a Itàlia, on fou internat al camp de concentració tirolès de Bozen i, més tard, al camp d'internats civils de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), d'on fou alliberat el juny de 1945. En 1947 se separà d'Anna i a Itàlia treballà en obres de teatre. En 1948 emigrà als Estats Units i a la ciutat de Nova York esdevingué corresponsal econòmic internacional de diversos periòdics americans i europeus (Der Bund, Industrie-Kurier, Weser-Kurier, Stuttgarter Zeitung, etc.). En 1953 es traslladà a San Francisco (Califòrnia, EUA) i el gener de 1955 obtingué la nacionalitat nord-americana. Aquest any, malalt amb un càncer a la gola i després de diverses operacions, viatjà a Alemanya per primera vegada després del seu exili. En 1957 començà a escriure la seva autobiografia Der Weg nach unten, que va ser publicada en 1961 i que li va portar diversos processos judicials per difamació. En 1960 s'instal·là definitivament a Europa, vivint entre París (França), on retrobà Ruth Fischer i Emil Szittya, i Alemanya, i treballant en projectes editorials i programes radiofònics. Franz Jung va morir, d'una crisi cardíaca, el 21 de gener de 1963 en un hospital d'Stuttgart (Bade-Wurtemberg, República Federal d'Alemanya) i fou enterrat quatre dies després al Cementiri Nou del barri de Degerloch d'aquesta ciutat. És autor de Kameraden…! (1913), Sophie. Der Kreuzweg der Demut (1916), Saul (1916), Opferung. Ein Roman (1916), Der Sprung aus der Welt (1918), Reise in Russland (1920), Joe Frank illustriert die Welt (1921), Der Fall Gross (1921), Proletarier (1921), Die Kanaker - Wie lange noch? Zwei Schauspiele (1921), Die Technik des Glücks (1921), Die Rote Woche (1921), Annemarie. Schauspiel in vier Akten (1922), Arbeitsfriede (1922), Hunger an der Wolga (1922), Die Eroberung der Maschinen (1923), Mehr Tempo! Mehr Glück! Mehr Macht (1923), Die Geschichte einer Fabrik (1924), Der neue Mensch im neuen Russland (1924), Geschäfte. Eine Komödie (1927), Hausierer. Gesellschaftskritischer Roman (1931), Der Weg nach unten. Aufzeichnungen aus einer grossen Zeit (1961, 1988 i 2000), Meinen Gruss zuvor (1962), Bausteine für einen neuen Menschen. Über Wilhelm Reich und Ernst Fuhrmann (1982), Spandauer Tagebuch (1984), Gequältes Volk. Ein oberschlesischer Industrieroman (1987, escrit en 1927), Der Torpedokäfer. Hommage an Franz Jung (1988), Die Verzauberten. Erzählung (2000), Das Trottelbuch (2013, escrit en 1912), Das Jahr ohne Gnade (2014), etc. Les seves obres completes s'han publicat per l'editorial Nautilus en 14 volums.

Franz Jung (1888-1963)

***

Maris Baldini

Maris Baldini

- Maris Baldini: El 26 de novembre de 1894 neix a Casicello (Iano, Montaione, Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista, i després altres coses (comunista, socialdemòcrata i socialista), Maris Baldini, que va fer servir el pseudònim Siram Nibaldi i la identitat d'Ettore Ferrandi. Sos pares es deien Ugo Baldini i Domenica Gennai. En 1904 son pare, fuster de professió, es traslladà a l'illa d'Elba i com que volia son fill al taller, només va poder estudiar l'escola elemental. Per desavences amb son pare, en 1906 es va embarcar com a grumet en un veler que feia petits cabotatges per la mar Tirrena. Navegà amb diverses naus fins el 1910, que va caure greument ferit al maluc, fet pel qual hagué de portar un gaiato tota la resta de sa vida. Incapaç de poder treballar en feines físiques, només trobà feines precàries a Elba i es lliurà a la política, entrant en relació amb Pietro Gori, que aleshores vivia a l'illa, i amb els anarquistes de Piombino (Toscana, Itàlia). En 1914 va ser nomenat secretari de la secció de Piombino del Sindicat dels Treballadors de la Mar. Per la seva oposició antimilitarista, se li va assignar la residència a Empoli (Toscana, Itàlia), on va fer feina en una fàbrica de calçat. Durant la Gran Guerra es va traslladar a Torí (Piemont, Itàlia), on va fer feina en una fàbrica, i després de l'armistici va ser detingut i hagué de retornar a Empoli. De bell nou a Piombino, assumí la direcció de la Cambra del Treball i del seu periòdic, Il Martello; també dirigí Bandiera Operaia, de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Entre 1919 i 1921 ocupà tasques d'organització i va fer conferències a Elba, a la Maremma, a Arezzo, al Valdarno, a Mòdena (on dirigí breument la Cambra del Treball anarcosindicalista) i a Brescia. En aquesta època va ser detingut i agredit en diverses ocasions, i el juliol de 1921 va ser processat a Milà amb Errico Malatesta i Armando Borghi. El juny de 1922 es trobava a Piombino quan els escamots feixistes destruïren la Cambra del Treball i l'octubre d'aquell any va ser detingut a Milà. Finalment acceptà la proposta dels companys italoamericans de dirigir Il Proletario, òrgan de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Chicago (Illinois, EUA). En aquesta època va fer amistat amb Carlo Tresca. En 1924 passà a dirigir Umanità Nova, periòdic dels anarquistes italoamericans de Nova York (Nova York, EUA), i on signà els articles sota el pseudònim Siram Nibaldi. A Nova York formà part del Cercle de Cultura Anarquista (CCA). Posteriorment seguí el cas Sacco i Vanzetti a Boston (Massachusetts, EUA). En 1925, cridat pels anarquistes locals, viatjà amb identitat falsa a Buenos Aires (Argentina), però en 1926 va ser expulsat i acabà a França, on es dedicà a fer conferències sobre teoria anarquista amb l'experiència que havia aconseguit a Amèrica. En 1927 visqué a Niça (País Niçard, Occitània), on treballà de pintor. Entre 1929 i 1931 col·laborà en la revista mensual Vogliamo, editada a Suïssa per l'anarquista Carlo Vanza i dirigida per Randolfo Vella. En 1932 promogué, amb Gino Bagni, la campanya d'adhesió al «Front Unit Antifeixista» i s'afilià al Partito Comunista d'Italia (PCdI, Partit Comunista d'Itàlia), que el va enviar a París (França). L'octubre d'aquell any viatjà a l'URSS amb una delegació, entre ells Karl Radek, i en retornar va fer conferències a França i a Suïssa. Expulsat de França, hi restà clandestinament i participà en l'organització del Congrés Mundial contra la Guerra d'Amsterdam (1932) i del Congrés de París (1933). A començament de 1934 va ser cridat des de l'URSS i es va traslladar amb sa companya i sa filla. A Moscou s'encarregà en nom de la Internacional Sindical Roja (ISR) de les informacions a Llatinoamèrica. A Moscou conegué molts futurs líders del PCdI, que negaven la degeneració estalinista o la ignoraven, i comunistes italians fustigats per les purgues soviètiques, com ara Emilio Guarnaschelli, a qui intentà ajudar sense èxit. Assabentat de la realitat del sistema soviètic, recollí dades i el febrer de 1935, gràcies a un fals passaport del Komintern, pogué sortir de l'URSS. A Bèlgica va fer conferències en cercles obrers, sobretot trotskistes, sobre la situació real soviètica, sumant l'hostilitat dels comunistes a la dels anarquistes, que el consideraven un traïdor a la causa. En aquest moment, va ser acusat per alguns de ser un provocador i un espia feixista. Obligat a tornar a Itàlia, entre 1935 i 1937 visqué a Elba i a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb el suport de parents i amics, ja que se li negava la feina pels freqüents controls policíacs que patia. Entre 1937 i 1940 fou un modest representant comercial i quan esclatà la II Guerra Mundial va ser novament detingut i confinat a Monteforte Irpino (Campània, Itàlia). Posat en llibertat condicional en ocasió del vintè aniversari de la «Revolució Feixista», va ser sotmès a constants controls policíacs i l'octubre de 1942, en plena guerra, va ser detingut una temporada pels nazis. Entre 1945 i 1946 els aliats el nomenaren alcalde de Capoliveri (Elba) i entre 1948 i 1955 treballà com a empleat en diverses localitats (Acciaierie Terni, Umbria, Roma, etc.). Després s'acostà als socialdemòcrates i esdevingué funcionari de la direcció del Partit Socialista Democràtic Italià (PSDI) i, després per dissensions polítiques, fou membre de la comissió federal de Reggio Calabria (Calàbria, Itàlia) i Matera (Basilicata, Itàlia) del Partit Socialista Italià (PSI). En 1964 s'establí a Capoliveri (Toscana, Itàlia), on es dedicà a la lectura de la història i de la política i a la reflexió. Maris Baldini va morir l'1 de gener de 1976 a Capoliveri (Toscana, Itàlia).

***

Giuseppe Rubino

Giuseppe Rubino

- Giuseppe Rubino: El 26 de novembre de 1898 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el fuster anarquista Giuseppe Rubino. Sos pares es deien Giuseppe Rubino i Caterina Fusco. Quan era un infant emigrà amb sa família a Torí (Piemont, Itàlia). Després d'haver militat en les Joventuts Socialistes, entrà a formar part del moviment anarquista. Quan les agitacions desencadenades contra la Gran Guerra, en 1917, amb altres companys (Francesco Allolio, Enrico Cherubini, Tommaso Elia, Ilario Margarita i Corrado Quaglino), sota el nom d'«Un gruppo di religiosi», signà i distribuí un pamflet antimilitarista. Jutjats per aquest fet el 25 de setembre de 1917, tots van ser condemnats a tres anys de presó per «incitació a la revolta, instigació a la deserció i insults a l'Exèrcit», però els sis antimilitaristes van ser amnistiats en 1919. Participà activament en les vagues durant la postguerra i, gràcies a conferències realitzades al la Cambra del Treball i al Cercle «Francisco Ferrer», aconseguí rellevància entre els companys de Torí, representant-los el desembre de 1919 en el I Congrés de la Gioventù Rivoluzionaria Italiana (GRI, Joventut Revolucionària Italiana) que se celebrà a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Relacionat amb destacats anarquistes, com ara Errico Malatesta i Temistocle Monticelli, col·laborà en L'Avvenire Anarchico de Pisa (Toscana, Itàlia) i en Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). Destacà en la tasca de distribució de periòdics i fullets, desenvolupant una intensa propaganda entre els joves treballadors. L'octubre de 1920, acusat de «robatori, fabricació i transport de bombes amb la finalitat d'atemptar contra el poder de l'Estat», emigrà a la regió de París (França), i el 10 de juliol de 1922 va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys de reclusió. En 1924 marxà cap a Barcelona (Catalunya), on milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1929 va ser novament condemnat en rebel·lia a un any de presó per deserció. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la «Columna Internacional Lenin» del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i a la «Brigada Garibaldi», combatent a Monte Pelado, Osca i Guadalajara. Després va passar a l'Estat Major del Cos de Terra de l'Exèrcit de Llevant de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, lluitant a les poblacions andaluses de Màlaga i Motril. En gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Gurs, on entrà en la Unió Popular Italiana (UPI), una mena de comitè d'amistat francoitalià creat entre els interns que havien lluitat com a voluntaris en la guerra d'Espanya. Enrolat per la Oficina de Col·locació alemanya, l'octubre de 1941 partí cap a Alemanya sense passaport i trobà feina a Munic (Baviera, Alemanya). A finals de 1942 es va perdre la seva pista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Giuseppe Rubino (1898-?)

***

Josep Gatell Comas

Josep Gatell Comas

- Josep Gatell Comas: El 26 de novembre del 1918 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifranquista Josep Gatell Comas. Era fill d'un blanquer que, després de patir el tancament patronal a començament de la II República espanyola, es traslladà a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Josep Gatell Comas milità en les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma de Gramenet. Quan el cop militar feixista participà el 20 de juliol de 1936 en l'assalt de la caserna de Sant Andreu de Barcelona i quatre dies després marxà cap el front d'Aragó (Espanya), primer amb la «Columna Durruti» i després amb la «Columna Ortiz» («Columna Sud-Ebre»), participant en la presa d'Azaila (Terol, Aragó, Espanya). En 1937 col·laborà en Ruta. Posteriorment, a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), entrà a formar part del grup guerriller de sabotatge «Petróleo», juntament amb altres 36 milicians més, 12 dels quals amics de Santa Coloma de Gramenet, i entre ells son amic inseparable Enric Casañas Piera. Més tard passà a l'Esquadró Motoritzat de la 117 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, lluitant a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). Després de la presa de Terol (Aragó, Espanya), va fer estudis per a encarregar-se de l'Observatori de l'Exèrcit de Llevant i, quan el triomf franquista era un fet, el 24 de gener de 1939 se sumà a l'Exèrcit de l'Est per a finals de març passar amb Enric Casañas Piera la frontera. Patí els camps de concentració d'Arles, Barcarès i Argelers, que abandonà el gener de 1940 enquadrat en la 175 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la derrota francesa per part d'Alemanya, passà a Occitània i més tard al famós embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). En 1943 s'internà clandestinament a la Península i s'oposà al feixisme, sempre en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina de l'est peninsular. Visqué amb sa família a València (València, País Valencià). En 1946 es casà amb Conxa Boscà i l'any següent tingué una filla, Núria. Reduïdes les seves possibilitats de lluita, legalitzà la seva situació gràcies a l'amnistia a pròfugs i desertors de 1951. Sense feina, en 1952 emigrà, amb Enric Casañas Piera, al Brasil, on seguí militant en el moviment anarquista, tant brasiler com de l'exili espanyol. Dos anys després retornà a la Península i en 1957 emigrà a França tot sol i l'any següent se li sumà sa companya i sa filla. Josep Gatell Comas va morir el 12 de març del 1971 a Sevran (Illa de França, França) d'un infart i fou enterrat a Varennes-sur-Fouzon (Centre, França). Sa germana, Angelina Gatell Comas (1926-2017), fou una destacada poetessa, traductora, actriu de doblatge, lluitadora social i militant antifranquista.

Josep Gatell Comas (1918-1971)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Arthur Arnould

Arthur Arnould

- Arthur Arnould: El 26 de novembre de 1895 mor a París (França) l'escriptor, periodista, membre de la Internacional, communard i llibertari Arthur Charles Auguste Arnould, també conegut com A. Matthey. Havia nascut el 17 d'abril de 1833 a Dieuze (Lorena, França). Fill d'un professor liberal de llengües estrangeres, va començar la carrera administrativa a la Sorbona de París, però la va abandonar per dedicar-se al periodisme. Els seus articles contra el Segon Imperi li van portar nombroses multes i estades a la presó. En 1868 va publicar el setmanari La Foire aux sottises (12 números). Després de la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, va ser nomenat sotsbibliotecari de la ciutat de París i adjunt a l'alcaldia del quart districte parisenc. El 26 de març de 1871 va ser elegit per al Consell de la Comuna i alhora per al del quart i setè districtes, i en va optar pel quart. A més d'altres càrrecs: membre de la Comissió de Relacions Exteriors (29 de març), de la Comissió del Treball i del Canvi (6 d'abril), de la Comissió de Subsistències (21 d'abril) i de la Comissió d'Ensenyament (4 de maig); també va ser elegit responsable, amb Auguste Vermorel, de la redacció del Journal Officiel, a partir de l'1 de maig. Va votar contra el Comitè de Salut Públic i va signar el «Manifest de la Minoria». Condemnat en rebel·lia a la deportació per un dels Consell de Guerra de Versalles després de la caiguda de la Comuna, es va refugiar a Suïssa, on va mantenir una important correspondència amb Jules Vallès --que va ser publicada en 1950-- i va fer amistat amb Bakunin a Lugano, del qual va ser un dels executors testamentaris, encarregant-se dels seus arxius. Va col·laborar en el Butlletin de la Fédération Jurassienne i en altres periòdics llibertaris i socialistes revolucionaris. En 1877 va publicar L'État et la Révolution, on explica el federalisme i la idea de comuna des del punt de vista proudhonià, autogestionari i anarquista. En 1878 va publicar a Brussel·les Histoire populaire et parlamentaire de la Commune de Paris, que és alhora un testimoni important sobre els personatges i sobre els esdeveniments i un preciós estudi sobre la ideologia de la Comuna (autonomia, federalisme, col·lectivisme, internacionalisme, millora de la condició obrera, reconeixement dels drets de les dones, accés a l'educació...). De tornada a París després de l'amnistia en 1880, va dedicar-se a escriure novel·les populars de manera reeixida sota el pseudònim d'A. Matthey --nom de sa dona-- i es va consagrar a la difusió de la teosofia, arribant a ser el president de la branca francesa de la Societat Teosòfica d'Orient i d'Occident --alguns escrits teosòfics els va signar amb el pseudònim Jean Matthéus. Altres llibres seus són Le prêtre et l'impôt (1868), Histoire de l'Inquisition (1869) i Les croyances fondamentales du bouddhisme (1895), entre d'altres. En 1987 Marc Vuilleumier va recollir les memòries de l'exili d'Arthur Arnould i de Gustave Lefrançais i les va publicar sota el títol Souvenirs de deux communards réfugiés à Genève (1871-1873).

***

Notícia sobre Ramon Rosich Armora apareguda en el periòdic falangista de Soria "Labor" del 19 de maig de 1938

Notícia sobre Ramon Rosich Armora apareguda en el periòdic falangista de Soria Labor del 19 de maig de 1938

- Ramon Rosich Armora: El 26 de novembre de 1942 és afusellat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Rosich Armora, conegut com Caragol. Havia nascut en 1914 a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Agustí Rosich i Rosa Armora. Fuster de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Flix. El 10 de juny de 1934 va ser detingut, amb altres companys, per participar en un tiroteig amb la força pública. Durant la Revolució fou membre del Comitè Local de la CNT i durant la guerra prestà els seus serveis a la frontera de Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). L'abril de 1941 va ser apressat pels franquistes a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya) i enviat a la presó de Tarragona. Jutjat en consell de guerra el 3 d'agost de 1942, va ser condemnat a mort per «rebel·lió militar», acusat d'haver participat en els anomenats «Fets de la Fatarella». Ramon Rosich Armora va ser afusellat, juntament amb el confederal Josep Cases Porta (Ton), el 26 de novembre de 1942 a la presó de Pilats de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Estava casat amb Teresa Codina i deixà dos infants.

***

Emil Szittya

Emil Szittya

- Emil Szittya: El 26 de novembre de 1964 mor a París (França) el crític d'art, pintor, periodista i escriptor bohemi i anarquista Adolf Schenk, més conegut com Emil Szittya. Havia nascut el 18 d'agost de 1886 a Budapest (Imperi austrohongarès). En 1906 s'instal·là a París on freqüentà la bohèmia artística i els cercles llibertaris. Entre 1906 i 1907 visqué a la colònia anarquista de Monte Verità d'Ascona (Ticino, Suïssa). Cap al 1908 conegué l'escriptor Blaise Cendrars a Leipzig, amb qui confraternitzà i continuà l'amistat a París. El gener de 1911 començà a publicar a París la revista anarquista en llengua alemanya Neue Menschen (Homes Nous). L'octubre de 1912, amb Marius Hanot, Blaise Cendrars i Freddy Sausey, publicà el primer i únic número (gratuït) de la tercera sèrie d'aquesta publicació, però en versió francesa (Les Hommes Nouveaux. Revue Libre). En 1914, arran de l'esclat de la Gran Guerra, s'establí a Zuric on restà fins al 1918, participant en l'avantguarda artística i en els moviments revolucionaris --conegué Vladímir Lenin, Lev Trotski, Karl Radek i altres agitadors. En 1915, amb l'escriptor expressionista Hugo Kerster, publicà el periòdic predadaista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). A partir de 1916 va ser assidu del Cabaret Voltaire de Zuric, bressol del moviment Dadà i de tota mena de propostes avantguardistes. En aquesta època conegué el pintor i escriptor hongarès Lajos Kassák, amb qui publicà la revista avantguardista i antimilitarista A Tett (L'Acte). En 1918, amb el desencadenament de la revolució, retornà amb Kassák a Hongria. Edità, amb Karl Lohs i Hans Richter, la revista Horizont-füzet / Horizont-Flugschriften / Horizont-Hefte, que es publicava a Budapest, Viena i Berlín. Durant els anys vint col·laborà en diferents publicacions berlineses. En 1923 publicà a Costança Das Kuriositäten-Kabinett. Begegnungen mit seltsamen Begebenheiten, Landstreichern, Verbrechern, Artisten, religiös Wahnsinnigen, sexuellen Merkwürdigkeiten, Sozialdemokraten, Syndikalisten, Kommunisten, Anarchisten, Politikern und Künstlern (El gabinet de les curiositats. Encontres amb estranys successos, vagabunds, delinqüents, artistes, religiosos folls, rareses sexuals, socialdemòcrates, sindicalistes, comunistes, anarquistes, polítics i artistes), retrat dels artistes avantguardistes i bohemis que conegué. Fugint del nazisme, en 1933 retornà a París on amb l'escriptor Paul Ruhstrat publicà la revista antifeixista Die Zone / La Zone (La Zona, 1933-1934). Amb l'ocupació alemanya de França, marxà al Midi i participà en la Resistència a la zona de Llemotges. Amb l'Alliberament, retornà a París on treballà al «Café des Deux Magots». En 1961 conegué a París l'escriptor revolucionari Franz Jung. Realitzà nombrosos estudis de pintors i d'artistes, alguns en monografies, com ara Henri Rousseau, Paul Camenisch, Coghuf, Charles Hindenlang, Otto Staiger, Hans Stocker, Max Sulzbachner, Pablo Picasso, Chaim Soutine, Arthur Bryks, Vincent van Gogh, Marc Chagall, August Wilhelm Dressler, Otto Dix, Heinrich Maria Davringhausen, Oskar Kokoschka, Robert Delaunay, Ernst Wagner, André Derain, Robin Christian Andersen, Marie Laurencin, Michail Alexandrowitsch Wrubel, Albert Marquet, Leopold Gottlieb, Ernesto de Fiori, Leo von König, Braque, Adrion, Czobel, Compard, Auffray, Chantal, De Segonzac, Marchand, Le Fauconnier, Utrillo, Vivin, Coubine, Rudolf Lévy, Isaac Grünewald, Walter Bondy, Ernst Hubert, Serna, Tischler, Kars, J. Hecht, Von Waetjen, Wilczinsky, Edzard, F. Rhein, Fotinsky, Masereel, Strecker, Wuestler, Bildhauer Hoetger, Herbert Garbe, etc. Malalt d'etiquesa, Emil Szittya va morir el 26 de novembre de 1964 al Pavelló dels Tuberculosos de París (França). És autor de Die Haschischfilms des Zöllners Henri Rousseau und Tatjana Joukoff mischt die Karten (1915), Das Spiel eines Erotomanen (1920), Ein Spaziergang mit manchmal Unnützigem (1920), Gebete über die Tragik Gottes (1922), Klaps oder Wie sich Ahasver als Saint Germain entpuppt (1924), Henri Rousseau (1924), Malerschicksale. Vierzehn Porträts (1925), Selbstmörder. Ein Betrag zur Kulturgeschichte aller Zeiten und Völker (1925), Ernesto de Fiore (1927), Hoetger (1928), Ausgedachte Dichterschicksale (1928), Herbert Garbe et la sculpture allemande (1929), Neue Tendenzen in der Schweizer Malerei (1929), Le paysage français (1929), Die französische Landschaft (1929), Leopold Gottlieb (1930), Leo von König (1931), Arthur Bryks (1932), L'art allemand en France (1933), Notes sur Picasso (1947), Marquet parcourt le monde (1949), Soutine et son temps (1955), 82 rêves pendant la guerre (1939-1945) (1963), Der Mann, der immer dabei war (1986, pòstum), Ein Spaziergang mit machmal Unnützigem. Prosa (1916-1920) (1994, pòstum), etc. Entre el 29 d'octubre i el 30 de novembre de 1985 s'exposà una antologia dels seus olis i guaixos a la Galerie Löcker de Viena. El seu llegat literari es troba dipositat al Deutschen Literaturarchiv de Marbach am Neckar.

Emil Szittya (1886-1964)

***

Ángel Falco

Ángel Falco

- Ángel Falco: El 26 de novembre de 1971 mor a Montevideo (Uruguai) el militar de carrera, diplomàtic, periodista, escriptor, poeta i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ángel Falco. Havia nascut el 21 de setembre de 1885 a Montevideo (Uruguai). Sos pares, immigrants italians, es deien Santiago Falco i Ángela Falco de Falco i fou el menor de vuit germans. En 1899 s'inscriví a l'Acadèmia Militar, ressortint en les seves aficions a la filosofia i a la literatura, però també en la seva indisciplina. Quan estava a punt d'obtenir el grau d'alferes, fou expulsat per insubordinació. Destinat al Batalló Florida, durant la Guerra Civil de 1904 fou tinent instructor de guàrdies nacionals en les files governamentals. Al final de la guerra abandonà la carrera militar, deixà de banda la política, s'adherí al moviment anarquista i es dedicà a la literatura i al periodisme (Diario del Plata, etc.). Destacà com a orador en actes de propaganda de carrer i la seva figura adquirí renom en el moviment anarcosindicalista de la primera dècada del segle XX. L'agost de 1907 fou detingut, juntament amb el poeta Emilio Frugoni, per propaganda llibertària i l'octubre d'aquell any patí un atemptat durant una intervenció al Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES). El 17 d'octubre de 1909 va ser ferit de bala i detingut per la policia i enviat a la Presó Correccional per haver instigat els manifestants a atacar la Legació Espanyola a Montevideo en acabar una manifestació de protesta per l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia que arreplegà 15.000 persones. Entre 1909 i 1915 col·laborà en la revista d'Alberto Ghiraldo Ideas y Figuras i entre l'11 de gener i el 5 de febrer de 1910 edità el diari El Pueblo. En 1910, en ocasió de l'aixecament armant del Partido Nacional (PN), incità els obrers a lluitar en la contesa armada per a defensar «la llibertat i la justícia social». Participà activament en la vaga general en solidaritat amb la vaga de tramvies del 21 de maig de 1911. L'editor Osiris Bertani li va publicar les seves primeres obres: ¡Ave Francia! (1906), Garibaldi (1907), Cantos rojos (1907, 1908 i 1909), Vida que canta (1908, 1910 i 1911), La leyenda del patriarca. Canto a Artigas (1911 i 1917) i El hombre quimera. Canto a la aviación (1911 i 1916). Ell mateix s'edità la seva poesia, a la qual conferia un èmfasi de dicció molt peculiar. Entre 1916 i 1917 visqué a Buenos Aires (Argentina) on fundà i redactà la revista Proteo (1916-1917) i el setmanari La Raza (1917). Durant els governs de José Batlle y Ordóñez i Baltasar Brum Rodríguez, del Partido Colorado (PC), ingressà en el cos diplomàtic, exercint entre 1918 i 1926 el càrrec de cònsol de l'Uruguai a Nàpols, Milà i Roma. En 1927 va ser nomenat cònsol general a Mèxic i en 1931 ministre plenipotenciari al país asteca. Acabà com a Encarregat de Negocis de l'Uruguai a Mèxic. Durant la seva estada a Mèxic va fer una bona amistat amb l'anarquista Simón Radowitzky, al qual donà feina a la seva legació. El 28 de novembre de 1962 va ser elegit per ocupar la Cadira «José Enrique Rodó» de l'Acadèmia Nacional de Lletres de l'Uruguai, de la qual prengué possessió el 14 de desembre d'aquell any. La seva abundant producció lírica, fortament influenciada per Victor Hugo, es publicà fins al 1964 i es caracteritzà pel seu caràcter militant i combatiu, definit per alguns com «poesia de barricada». A més de les obres citades, podem destacar Breviario galante (1910-1911), La tragedia de las alas (1914), El alma de la raza. Canto al lenguaje (1916), Troquel de fuego. Bocetos en rojo sobre la tragedia (1915-1916) (1917), El violín roto (1917), Héroes humildes (1922), entre d'altres. El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de l'Uruguai.

Ángel Falco (1885-1971)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[25/11] «Rabotnitcheska Missal» - «L'Action Libre» - Lutringer - Fétis - Morral - Lébédeff - Aiacci - Ba Jin - Mayoux - Serrano - Campana - Wafner - Gauthier-Lavigne - Simov - Hernández Fuentes - Pariente - Conte - Conejero - Gervasio - Sasot - Molina - García Vera - Ballvé - Rojas - Ségeral - Cappelletti - Obregón

efemerides | 25 Novembre, 2019 16:41

[25/11] «Rabotnitcheska Missal» - «L'Action Libre» - Lutringer - Fétis - Morral - Lébédeff - Aiacci - Ba Jin - Mayoux - Serrano - Campana - Wafner - Gauthier-Lavigne - Simov - Hernández Fuentes - Pariente - Conte - Conejero - Gervasio - Sasot - Molina - García Vera - Ballvé - Rojas - Ségeral - Cappelletti - Obregón

Anarcoefemèrides del 25 de novembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "Rabotnitcheska Missal"

Capçalera del primer número de Rabotnitcheska Missal

- Surt Rabotnitcheska Missal: El 25 de novembre de 1921 surt a Sofia (Bulgària) el primer número del setmanari anarcocomunista Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer). La mateixa capçalera havia estat publicada entre 1914 i 1915 i en 1919. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i va estar publicat per Peter Hristov, Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov Stoimenov. Tingué una tirada de 12.000 exemplars. Publicà un gran nombre d'articles sobres els clàssics anarquistes, com ara Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Sébastien Faure, etc. Trobem articles de M. Mratchine i Nicolas Stoïnov, entre d'altres. En sortiren 95 números abans de la seva prohibició arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923. La capçalera va ser novament publicada, sempre a Sofia, entre 1932 i 1934 i entre 1944 i 1945. En 1923 un periòdic amb el mateix títol va ser publicat a Chicago (Illinois, EUA).

***

Capçalera de "L'Action Libre"

Capçalera de L'Action Libre

- Surt L'Action Libre: El 25 de novembre de 1931 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcoindividualista L'Action Libre. Es publicava cada 20 dies i era la continuació de Les Causeries Populaires. Bulletin mensuel. L'editor responsable d'aquesta publicació fou Louis Louvet i consistia en un petit butlletí de quatre pàgines on s'anunciaven les conferències de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Louvet i els seus amics. Hi van col·laborar Michel Antoine (Lux), E. Armand, Lucien Barbedette, Charles-Auguste Bontemps, H. Gaillard, Henri-Léon Follin, Charles-Ange Laisant, Dr. Legrain i Simone Larcher, entre d'altres. Publicà, almenys, 49 números fins al desembre de 1936. També edità, almenys, un fullet, Les tueries passionnelles et le tartufisme sexuel (1934), d'E. Armand.

*** 

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Léopold Lutringer (3 de juliol de 1894)

Foto policíaca de Léopold Lutringer (3 de juliol de 1894)

- Léopold Lutringer: El 25 de novembre de 1850 neix a Stenay (Lorena, França) l'anarquista Pierre Léopold Lutringer. Sos pares es deien Jean Thiebault Lutringer, ebenista, i Alexise Arnould. Sabater de professió, el març de 1892 va ser inscrit com a «militant» en els registres d'anarquistes de la Prefectura de Policia de Reims (Xampanya-Ardenes, França). Aleshores vivia a Brussel·les (Bèlgica). El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat a París (França) en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Lucien Fétis (3 de març de 1894)

Foto policíaca de Lucien Fétis (3 de març de 1894)

- Lucien Fétis: El 25 de novembre de 1867 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista Lucien Fétis. De pares francesos, sa mare es deia Elisabeth Collet, anarquista. En 1885 es naturalitzà francès i el 16 de juny de 1892 es casà amb la cosidora Léontine Odille Witzig, d'educació molt religiosa. A causa d'un problema de varius, va ser integrat en l'exèrcit auxiliar. Entre novembre de 1891 i gener de 1893 vivia amb sa mare al número 15 de la carretera d'Asnières-sur-Seine a Clichy (Illa de França, França), entre l'agost i el 7 d'octubre de 1893 a l'impàs Sainte Geneviève d'Asnières-sur-Seine, i entre el 7 d'octubre de 1893 i 1894 al número 2 del carrer La Maître d'aquesta població. Entre desembre de 1891 i l'11 de juliol de 1892 treballà en l'equip auxiliar de la Companyia de Ferrocarrils de l'Oest. Posteriorment va fer feina de cotxer en la Companyia General de Petits Cotxes i en diverses empreses de lloguer. Des d'agost de 1893 treballà com a fuster a preu fet, encara que continuava amb la feina de conductor de cotxes de luxe quan estava desocupat en el sector de la fusteria –sembla que també va fer feina de ensostrador. Molt influenciat per sa mare, freqüentà amb ella les reunions anarquistes. El 2 d'abril de 1892 assistí a una reunió a Levallois-Perret (Illa de França, França) on va anunciar que publicaria en Le Père Peinard un manifest llançat pels anarquistes lionesos referent a les eleccions municipals. El 16 d'abril de 1892 assistí amb sa mare a una reunió anarquista a Levallois-Perret. El 17 d'abril de 1892 participà en un acte del Grup Internacional celebrat a la Sala Horel, al número 13 del carrer Aumaire. Aquest mateix mes, organitzà, amb Jourdan, Saint Martin i altres, reunions electorals per a aconseguir els diners necessaris per a la impressió de manifests anarquistes, estampats per Legout a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) i signats per Fortuné Henry i Jourdan. El 5 de juny de 1892, segons la policia, va fer apologia del robatori i de l'assassinat, que pensava que era del tot lògic quan havia fam, a Levallois-Perret. El 25 de novembre de 1892 participà en una reunió a la Sala Mézerette, al número 86 del carrer Gravel, de Levallois-Perret. El gener de 1893 recollí, en nom de «Les Révoltés du XIV» i del Grup de Vigilància de Levallois-Perret, els fons econòmics per a la publicació d'un manifest titulat «Plus de noms de grands prêtres! A bas les vaniteux!» Aquest mateix mes tenia a casa seva un dipòsit de cartells anarquistes titulats «A bas la Chambre!». El febrer de 1893 aferrà cartells anarquistes a Argenteuil (Illa de França, França). El 18 d'agost de 1893, en una reunió electoral a la Sala del Gimnàs Municipal d'Asnières-sur-Seine, va interrompre el candidat Ranviez al crit «A bas la patrie! Vive l'anarchie!». Entre 1892 i 1894 freqüentà destacats anarquistes, especialment Blanc, Bruneau, Chauvière, Chauvin, Achille Étiévant, Georges Étiévant, Fortuné Henry, Jourdan, Legout, Auguste Leprovost, Migevant, Joseph Ouin, Richard, Saint Martin, Émile Spannagel i Victor Vinchon. En 1892 signà, amb Achille Étiévant, una carta dirigida al president de la República demanant-li ajuda a favor dels «miserables» amb la finalitat d'organitzar sopars-conferència. Durant la detenció de l'anarquista François (Francis), s'encarregà de fer-li arribar diners. El 2 de març de 1894 el prefecte de Policia aixecà contra ell una ordre d'escorcoll i de retenció sota l'acusació d'«associació criminal» i l'endemà aquesta tingué lloc a casa seva, al tercer pis del número 2 del carrer Lemaître d'Asnières-sur-Seine; en aquest escorcoll es va trobar una carta de visita de René Chauvin, una carta d'Achille Étiévant i altra d'Auguste Leprevost, tancat a la presó parisenca de Mazas, una nota d'un avocat de Versalles en relació amb Francis, tres impresos (Déclaration de G. Étiévant, L'Almanach du Père Peinard i un exemplar del número 2 de La Revue Anarchiste) i dos «manuscrits obscens». Detingut pel comissari de policia del barri dels Champs-Élysées Mourgues, va ser interrogat a comissaria, negant-se a signar el seu procés. Portat a la cel·la, el 5 de març de 1894 va ser empresonat a Mazas. Sa companya, embarassada, va escriure al jutge d'instrucció explicant-li la penosa situació en la qual hi havia quedat. El 25 d'abril de 1894 el jutge d'instrucció Henri Meyer ordenà la seva llibertat provisional. El 10 de juny de 1895 el seu cas d'inculpació d'«associació criminal» va ser sobresegut. Durant la primavera de 1898 acollí al seu domicili, al carrer de Belleville de París, Victor Vichon, un cop aquest fou excarcerat. Tenia amb sa mare el mateix expedient a la Prefectura de Policia i ell figurava en el llistat d'anarquistes aixecat el 31 de desembre de 1896. En el llistat d'anarquistes de 1900-1912 apareix com a «desaparegut». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Mateu Morral Roca (ca. 1906)

Mateu Morral Roca (ca. 1906)

- Mateu Morral Roca: El 25 de novembre de 1879 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'activista anarquista i neomaltusià Mateu Morral Roca. Era fill de Martí Morral, industrial del tèxtil sabadellenc de caràcter liberal anticlerical que militava en la Unió Republicana (UR), i de Àngela Roca, ultracatòlica i filla d'un fabricant tèxtil. Mateu Morral a tenir dos germans, dels quals ell era el mitjà, i tres germanes. Sa germana Àgata va estudiar a l'Escola Moderna i ell va ser educat com a un futur industrial: als 15 anys va ser enviat a treballar a diverses cases comercials de Barcelona (Catalunya) i després va viure a Franca i a Leipzig (Saxònia, Alemanya) per a aprendre idiomes i especialitzar-se en qüestions tèxtils. Sembla que a Alemanya va estudiar enginyeria tèxtil, però també es va entusiasmar per les idees de Nietzsche i pel neomaltusianisme de Max Hausmeister, i es va afiliar en un sindicat del ram del tèxtil. En 1899 tornà, a causa de la mort de sa mare i perquè son germà gran Jaume estava greument malalt de sífilis, a Sabadell, ja convertit en anarquista, fet que li va portar nombrosos problemes familiars, ja que en comptes de dirigir la fàbrica familiar amb eficàcia com havia fet primerament, es va dedicar a adoctrinar els obrers sobre com organitzar-se i anar a la vaga. En aquesta època es relacionà força amb Josep Miquel Clapés, un dels introductors de l'anarcosindicalisme a Sabadell, i amb el propagandista del naturisme integral i anarquista Albà Rosell Llongueres, amic de la infància, projectà la creació de comunes a Sabadell i a Califòrnia (EUA). En aquests anys fou el principal enllaç a l'Estat espanyol de la Lliga Internacional Neomaltusiana (LIN). Aprofità els viatges de negocis arreu de la Península per fer contactes amb el moviment anarquista i escampar les idees neomaltusianes –a Andalusia es relacionà molt amb Pedro Vallina Martínez. També va fer viatges a l'estranger, sobretot a França, on conegué Élisée Reclus i l'activista Gustave Maurice Bernardon, i al Regne Unit, on a Londres (Anglaterra) va conèixer Errico Malatesta. Quan la vaga del metall de Barcelona de febrer de 1902, amb altres anarquistes catalans, elaborà un pla per segrestar diversos empresaris, però finalment aquesta conxorxa quedà en no-res. En aquesta època, amb Albà Rosell i Josep Miquel, promogué a Sabadell el grup anarquista «Gente Joven», la revista anarquista El Trabajo, que finançà de la seva butxaca, i encapçalà la Federació Obrera d'aquesta població. En aquest mateix any de 1902, es relacionà molt amb l'intel·lectual anarquista Felip Cortiella Ferrer, qui, sabedor de la seva afició per Henrik Ibsen, li havia demanat ajuda econòmica per al seu grup cultural i teatral «Centre Fraternal de Cultura» de Barcelona. Fou en aquesta època quan començà a relacionar-se amb l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, distribuint textos per als infants en la Institució de Lliure Ensenyament de Sabadell. També col·laborà en la «Cooperativa Intel·lectual» de Gràcia (Barcelona, Catalunya), creada per l'anarquista Teresa Claramunt Creus i pel seu company Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla). En 1904, amb Lluís Bulffi i Pedro Vallina, creà la secció peninsular de la Lliga Neomaltusiana Espanyola (LNE), la qual presidí, i que edità la revista Salud y Fuerza. A les acaballes de 1904 va abandonar la llar i l'empresa familiars i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on desenvolupà una intensa tasca conspiradora contra la monarquia espanyola, relacionant-se amb anarquistes d'acció (M. Caussanell, Bernard Harvey, Charles Malato, Josep Martí, Jesús Navarro Botella, Fermín Palacios, Alfredo de la Prada, etc.). A finals de novembre de 1905, coincidint amb el judici a París d'alguns companys acusats de l'atemptat del 31 de maig de 1905 contra Alfons XIII, abandonà París i s'allistà, sota el llinatge de Jiménez, amb Alfredo de la Prada, a la Legió Estrangera francesa a Sidi Bel Abbès (Algèria), amb la intenció de mantenir-se amagat i aprendre tècniques de guerra i l'ús de la dinamita. A finals de 1905, ambdós, desertaren i fugiren d'Algèria. De bell nou a Catalunya, a partir de gener de 1906 es va posar a treballar a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, encarregat de la biblioteca i de la llibreria i fent traduccions (coneixia a la perfecció tres idiomes), ben imbuït de puritanisme i proper al neomaltusianisme, traduint, amb Anselmo Lorenzo, al castellà el fullet de Paul Robin Generation volontaire, que va difondre entre els obrers. També fou corresponsal de la revista francesa Régénération. També es relacionà amb el Comitè de Defensa Social (CDS) de Barcelona. Mantingué relacions amb la nihilista russa Nora Falk i, segons alguns, també va estar enamorat de la companya de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, fet que nega el seu amic Albà Rosell. A finals de febrer de 1906 s'entrevistà a París amb l'exoficial de l'exèrcit i republicà Nicolás Estévanez, de qui va aprendre tècniques de revolta i fabricació d'explosius. El març de 1906 publicà aquestes entrevistes, amb els seus propis comentaris, sota el títol Pensamientos revolucionarios, i el 14 d'abril d'aquell any el jutjat va obrir diligències contra ell per aquest motiu per considerar que atemptava contra l'ordre públic. El 7 maig de 1906 deixà l'Escola Moderna i el 20 d'aquest mes viatjà a Madrid (Espanya). El 31 de maig de 1906 Mateu Morral llançà una bomba a Madrid al pas de la carrossa reial després de la boda del rei Alfons XIII amb Victòria Eugènia, que mata finalment 32 persones i en deixa ferides un centenar. Després de l'atemptat, va aconseguir fugir i va demanar ajuda al periodista José Nakens, director d'El Motín, per amargar-se, cosa que li permeté sortir de la capital, per Daganzo, Ajalvir i San Fernando de Henares, fins que davant les sospites d'un guàrdia jurat rural anomenat Fructuoso Vega, en una posada de Los Jaraices, del terme de San Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid, Espanya), va ser assassinat el 2 de juny de 1906 després de matar el citat guàrdia quan el volia detenir. La versió oficial del seu suïcidi, mantinguda durant molts d'anys, es va veure descartada per les anàlisis forenses actuals que apunten a un clar assassinat. S'ha assegurat que Morral també va tenir alguna intervenció en un atemptat anterior contra Alfons XIII a París el 31 de maig de 1905; per a alguns va ser l'autor directe que sota els noms d'Eduardo Aviñó Torner i d'Alexandre Farres (o Farràs) Pina, i que altres atribueixen a Jesús Navarro Botella, i que va pertànyer a una fracció violenta del moviment anarquista. El que sí és absurd és atribuir l'atemptat de 1906 al seu fracàs amorós amb Soledad Villafranca. L'atemptat de Morral va tenir conseqüències importants: la reacció, basant-se en les seves relacions amb Ferrer i Guàrdia, va muntar un escandalós procés que va acabar amb l'afusellament de Francesc Ferrer tres anys després i el tancament definitiu de tot allò que tingués a veure amb l'Escola Moderna.

Mateu Morral Roca (1879-1906)

***

Jean Lébédeff (1920)

Jean Lébédeff (1920)

- Jean Lébédeff: El 25 de novembre –12 de novembre segons el calendari julià rus de l'època– de 1884 neix a Bogorodskïé, barri de Nijni Nóvgorod (Volga-Viatka, Rússia), l'artista anarquista Ivan Konstantinovitx Lebedev, més conegut com Jean Lébédeff. Sos pares es deien Costantin Lebedev i Alexandra Ivanova. Havia nascut en una família de comerciants i agricultors que tenia l'estatus lliure. El 12 de març de 1907 obtingué un diploma de l'Escola de Navegació Fluvial de Nijni Nóvgorod i esdevingué capità d'un vaixell del Volga. En aquests anys amagà nombrosos militants revolucionaris a bord de la seva embarcació. El novembre de 1908 expulsà de la nau, amb el suport dels passatgers, un grup de guàrdies del tsar que abandonà desarmat en una riba despoblada. Per fugir de la repressió tsarista, abandonà clandestinament el país i, a través de Finlàndia, Dinamarca i Alemanya, arribà a Bèlgica. A Ixelles es reuní amb son germà major, Nicolas (Nikolai Konstantinovitx Lebedev), estudiant a la Universitat Lliure, dirigida per Élisée Reclus. En 1909 s'instal·là a París, on exercí diverses feinetes i començà a estudiar dibuix. En 1911 es traslladà a Montparnasse i entrà a l'Escola Nacional de  Belles Arts. També freqüentà l'acadèmia de Lev Leonovitx Tolstoi, fill de l'escriptor, i l'Acadèmia Russa de París creada per emigrats de tendències anarquistes o anarquitzants. Arran d'unes diferències sorgides sobre el finançament de l'Acadèmia per una possible subvenció tsarista, l'Acadèmia es dividí en dues en 1912 i Lébédeff restà fidel al grup antitsarista (Avinguda del Maine, 54), però l'any següent fou elegit president de l'altre grup (Avinguda del Maine, 21). En aquesta època estudià sobretot a l'escola del mestre gravador Paul Bornet, on s'inicià en la xilografia, i realitzarà paisatges, retrats i gravats en fusta. Passà moltes hores a la Biblioteca Nacional de París estudiant els gravats antics. Al barri de Montparnasse, freqüentarà els cercles artístics (especialment el cafè «Camélèon») i farà amistat amb diversos artistes (Picabia, Maïakovski, Ravel, Mac Orlan, Erik Satie, Blaise Cendrars, Soutine, Modigliani, André Salmon, etc.). També fou assidu del taller d'Henri Matisse a Issy-les-Moulineaux i de l'estudi d'Anatole France al bosc de Boulogne. Entre 1921 i 1927 formà part del grup «Les Compagnons», creat per Germain Delatouche, que organitzà nombroses exposicions de diferents artistes (Antral, Claudot, Lébédeff, Paulémile Pissarro, Delatousche, etc.). Durant aquest període d'entreguerres estigué força lligat als cercles llibertaris i especialment als militants russos exiliats Volin i Makhno. Aquest últim visqué nombrosos mesos a ca seva i realitzà per ell nombroses gestions davant els poders públics per aconseguir papers. Amic de Piotr Kropotkin, s'encarregà d'acollir i guiar sa companya durant els seus viatges a París. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Néo Naturien, on col·laborava també el gravador llibertari Louis Moreau, i La Vache Enragée, periòdic dirigit per M. Hallé i òrgan d'expressió de la Comuna Lliure de Montmartre, de la qual era membre. Durant l'ocupació alemanya, amagà dins del seu taller de Fontenay-sous-Bois amics jueus i militants anarquistes perseguits per la Gestapo i pels quals realitzarà documents falsos d'indentitat. Després de la guerra, es casà amb Kamille Klimeck, filla d'una família burgesa polonesa, amb la qual tindrà un fill, Georges. En aquests anys continuarà treballant per a la premsa llibertària, com ara L'Unique, d'Émile Armand, i Maintenant, d'Henri Poulaille. En 1947 il·lustrà la coberta del llibre de Volin La révolution inconnue, editat pels «Amics de Volin» i l'obra de Fernand Planche consagrada a Kropotkin (1948). En 1972, malalt, es retirà amb sa companya Marie Claire Blanc (Maguelone) i son fill François a Gallargues-les-Montueux (Occitània). Jean Lébédeff va morir el 21 de setembre de 1972 a l'hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri de Sant Geli.

Jean Lébédeff (1884-1972)

Nicolas Lébédeff (?-1934)

***

Aurelio Aiacci

Aurelio Aiacci

- Aurelio Aiacci: El 25 de novembre de 1903 neix a Cavriglia (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Aurelio Aiacci. Sos pares es deien Angelo Aiacci, miner, i Maria Faustina Pierazzi. Adolescent, començà a treballar a la galeria d'una mina de lignit. Després de la condemna en 1921 de son germà gran Terzilio Aiacci, també anarquista i responsable de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), a 10 anys de presó arran dels enfrontaments antifeixistes de Castelnuovo dei Sabbioni (Cavriglia, Toscana, Itàlia) el març d'aquell any, emigrà a finals de 1923 a França. En 1929 residia a Caubilhargues (Llenguadoc, Occitània) on treballava de destil·lador. Més tard s'instal·là a Alès (Llenguadoc, Occitània) on a finals de la dècada dels vint es reuní amb son germà. En aquesta època figurava com a «antifeixista perillós a detenir» en un registre establert per la policia de fronteres italiana. L'11 de setembre de 1936 –el 25 d'octubre, segons altres fonts–, amb son germà i un grup d'anarquistes italians (Alpino Bucciarelli, Alessandro Maffei, Pasquale Migliorini, Adolfo Pintucci, Gualtiero Livi), creuà els Pirineus per lluitar en la Guerra d'Espanya. A Barcelona (Catalunya) el 22 de desembre de 1936 s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Aurelio Aiacci va ser abatut el 7 d'abril de 1937 a El Carrascal, al front d'Osca (Aragó, Espanya) –altres fonts diuen que a finals de 1937 es trobava en un hospital militar de Barcelona guarint-se de greus ferides patides en combat.

***

Ba Jin (1938)

Ba Jin (1938)

- Ba Jin: El 25 de novembre de 1904 neix a Chengdu (Sichuan, Xina) l'escriptor i militant llibertari Li Fei-Kan, més conegut com Ba Jin o Pa Kin (segons la transcripció antiga). Procedia d'una família mandarina originària de Jianxing (Chekiang, Xina) i sa mare va morir l'estiu de 1914 i son pare tres anys després. El «Moviment del Quatre de Maig» de 1919 tot just havia acabat i l'«Era dels Senyors de la Guerra» era en ple apogeu, quan Ba Jin es va matricular en una escola moderna de Chengdu per seguir estudis d'anglès (1920-1923). S'empassa febrilment les noves publicacions que van sorgint arreu i s'entusiasma amb les teories anarquistes. Especialment dos textos cridaran la seva atenció i que després traduirà al xinès: Als joves, de Kropotkin, i La gran nit, de Léopold Kampf. Va formar part d'un grup llibertari local («La Societat de l'Equitat») i en la revista del grup, La Quinzena, va publicar el seu primer article: «Com edificar una societat autènticament lliure i igualitària.» En 1923 viatja a Xangai amb son germà major, Li Jaolin, i després a Nanquín, on és admès a l'Escola Annexa de la Universitat del Sud-oest. Amb el diploma a la butxaca, en 1925 retorna a Xangai, sempre col·laborant en la premsa llibertària amb el seu nom o fent servir pseudònims i realitzant publicacions literàries. Durant la seva estada a Nanquín va entrar en relació epistolar amb Emma Goldman, sa «mare espiritual», i amb Thomas Henry Keell, director de la revista llibertària londinenca Freedom (1926). En 1927, ja que no va poder matricular-se en la prestigiosa universitat de Pequín, va marxar a França amb la finalitat de realitzar estudis d'Econòmiques i d'aprendre francès. L'afer Sacco i Vanzetti toca el seu tràgic final i pren contacte amb el comitè de suport dels anarquistes italoamericans, escrivint Vanzetti que li contestarà des de la presó. Alhora tradueix Kropotkin --La conquesta del pa (1927, revisada en 1940 i publicada amb el títol El pa i la llibertat) i Ètica, el seu origen i el seu desenvolupament (1927, revisada en 1941)--, estudiant en profunditat per a la tasca Aristòtil, Plató i els Evangelis. En aquests anys va multiplicar les seves col·laboracions en la premsa llibertària, especialment en La Igualtat, revista en xinès publicada en San Francisco (Califòrnia, EUA) entre 1927 i 1929, amb l'ajuda d'un obrer xinès que hi vivia, Liu Zhongshu (Ray Jones). També publicarà dos llibres: L'anarquisme i la qüestió de la pràctica (1927), amb Shu Huilin i Jun Ji (Woo Yong-Hao), i Els pioners de la revolució (1928). En aquests anys va mantenir correspondència amb figures destacades de l'anarquisme, com ara Emma Goldman (1927), Alexander Berkman (1928) o Max Nettlau (1928), costum que conservarà fins als anys 50, com ho demostren els intercanvis postals amb Agnès Inglis (1948-1950), Rudolf Rocker (1948-1949), Joseph Ishill (1949), Boris Jelinski (1949) o la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (1949), i els seus intercanvis de premsa amb diverses publicacions estrangeres, entre elles, la francesa Le Libertaire. A França acaba Destrucció, la seva primera novel·la, publicada en 1929 en forma de fulletó en la revista més prestigiosa d'aleshores, Xiaoshuo Juebao (La Novel·la Mensual). L'èxit que va tenir entre els lectors, especialment entre els més joves, el va animar a prendre definitivament el camí literari, publicant sota el pseudònim Ba Jin --la primera lletra xinesa (Ba) era un homenatge a un company seu que es va suïcidar a París i la segona (Jin o Kin) és la transcripció en xinès del patronímic de Kropotkin. De tornada a Xina en 1928 s'instal·la a Xangai i en els anys següents publicarà algunes de les seves novel·les més famoses, com ara la trilogia El amor (Boira, 1931; Pluja, 1933; Resplendor, 1935), on els protagonistes són joves intel·lectuals revolucionaris, i sobretot Família (1933), inspirada en la vida dels seus, considerada la seva obra mestra, primera part d'altra trilogia, El torrent, que completaria més tard. La literatura, però, no fa que abandoni les activitats militants, tot escrivint per a publicacions llibertàries, com ara El Llibertari mensual (entre gener i abril de 1929), que signava amb el pseudònim de Marat, o Abans del moment (entre gener i juliol de 1931), sense oblidar una revista esperantista, Verda Lumo (Llum Verda), ja que sempre va ser un fidel partidari de la llengua universal que havia descobert als 14 anys. En aquesta època va publicar tres obres llibertàries: Al cadafal (1929) --galeria de retrats de terroristes russos del segle XX, acompanyada d'estudis sobre els màrtirs anarquistes de Chicago o sobre la vida de Sofia Parovskaia, sobre la història del nihilisme rus i sobre la gesta dels anarquistes francesos de la Belle Époque, amb textos dedicats als màrtirs de Tòquio o a l'afer Sacco i Vanzetti, així com una carta sobre «Anarquisme i terrorisme»--, Deu heroïnes russes (1930) --altra col·lecció de retrats, entre ells el de Vera Zassulitx i el de Vera Figner--, i Del capitalisme a l'anarquisme (1930) --lliure adaptació de l'obra de Berkman, El abc del comunisme llibertari (1929). El novembre de 1934, per fugir de l'opressiu ambient social que regnava al seu país, on les autoritats nacionalistes havien censurat en diverses ocasions els seus escrits per considerar-los subversius, va abandonar Xina i es va dirigir a Japó, on va passar alguns mesos a Yokohama i a Tòquio, on va ser detingut per la policia un breu espai de temps. De tornada a Xangai, es va fer càrrec de les edicions «Vida i Cultura», on va incloure en una de les col·leccions que dirigia un dels seus llibres, Història del moviment social rus (1935). La Guerra sinojaponesa (1937-1945) el va portar a errar d'una banda a l'altra, ben igual que altres escriptors. Es va refugiar a Canton, a Guilin i fins i tot a Chongking. A Guiyang, el maig de 1944, es va casar amb Chen Yunzhen (1921-1972), amb qui va tenir dos fills. Implicat en l'oposició intel·lectual a l'ocupació japonesa, va ser un dels dirigents, el març de 1938, de l'Associació de Resistència a l'Enemic en els mitjans literaris i artístic de tota Xina, i de la filial de Guilin, el novembre de 1938, aportant la seva ploma al seu òrgan d'expressió, Arts i Lletres de la Guerra de Resistència. Paral·lelament, va desplegar la seva energia a informar als seus compatriotes sobre la situació de l'Espanya revolucionària mitjançant la revista Foc d'alarma (entre setembre de 1937 i octubre de 1938, de la qual es va encarregar juntament amb Mao Dun, incloent una sèrie creada per a l'ocasió de fulletons traduïts per ell, titulada «Petita col·lecció d'estudis sobre la qüestió espanyola», on van aparèixer textos de Rudolf Rocker (La lluita a Espanya, 1937), d'Augustin Souchy (Espanya, 1939, i Els Fets de Maig a Barcelona, 1939), d'Albert Mining (Diari d'un voluntari internacional, 1939), de Carlo Rossellini (Diari d'Espanya, 1939), i El combatent Durruti (1938, de diversos autors). També va fer les versions al xinès de tres àlbums de dibuixos procedents de les oficines de propaganda de la CNT-FAI: dos de Castelao (La sang d'Espanya, 1938, i El sofriment d'Espanya, 1940) i un de Sim (L'albada espanyola, 1938). Els seus compromisos a favor de la Revolució llibertària espanyola i el seu rebuig a pertànyer a la Lliga d'Escriptors d'Esquerra (1930-1936), de caire marxista, li van implicar l'hostilitat dels comunistes, que acusaven els anarquistes, com arreu, de sabotejar la tàctica del «Front Unit» --aliança entre comunistes i nacionalistes per combatre Japó, o més exactament la segona aliança, ja que el primer «Front Unit» s'havia format amb la intenció d'alliberar Xina dels Senyors de la Guerra i s'havia saldat, en 1927, amb l'aixafament sagnant per part de Chiang Kai-shek del seus seguidors. Literàriament en aquesta època publicarà els dos últims volums de Torrent (Primavera, 1938, i Tardor, 1940), els tres toms de Foc (1940, 1941 i 1945) i El jardí de repòs (1944); i va començar La sala comuna número 4 (1946) i Nit gelada (1947), la seva última obra important de creació. Entre Destrucció (1929) i Alliberament (1949), Ba Jin va publicar, a més de les obre citades, vuit novel·les més: El sol mort (1931), Somni a la mar (1932), Tardor en primavera (1932), Els minaires de l'antimoni (1933), Germinal (1933, reeditat sota el títol Neu), Resurrecció (1933, continuació de Destrucció), La pagoda de la longevitat (1937) i Lina (1940), així com una sèrie de novel·letes disperses en innombrables revistes, que va reunir en recopilacions, com ara Venjança (1931), Claredat (1932), La cadira elèctrica (1933), El drap (1933), El general (1934), El silenci (1934), Deus, dimonis i homes (1935), Immersió (1936) i Història de cabells (1936). A tot això, s'ha d'afegir una gran quantitat d'assaigs, reunits en una vintena de volums: Viatge per mar (1932), Els meus viatges a fil de pinzell (1934), Gotetes (1935), Confessions d'una vida (1936), Records (1936), Bitllets breus (1937), Jo acuso (1937), El somni i l'embriaguesa (1938), Cartes d'un viatger (1939), Impressions (1939), Terra negra (1939), Sense títol (1941), El dragó, els tigres, els gossos (1942), L'herba que ressuscita (1942), Petites gents, assumptes sense importància (1943), Notes de viatges diversos (1946), Petits records (1947), La tragèdia d'una nit tranquil·la (1948). Amb només 30 anys, va escriure la seva vida: Autobiografia de Ba Jin. Com a traductor tampoc no va fer curt: Léopold Kampf, Bartolomeo Vanzetti, Stepniak, Akita Ujaku, Aleksi Tolstoj, Gor'kij, Baghy, D'Amicis, Kropotkin, Alexander Berkman, Jaakoff Prelooker, Herzen, Theodor Storm, Turgenev, Oscar Wilde, Vera Figner, Dobri Nemirov, Kuprin, Bratescu Voinesti, Vassili Eroshenko, Rudolf Rocker, Isaac Pavlovski, Vsevolod Garshin, etc. Quan els comunistes prengueren el poder, encara que s'havia escampat el rumor que Ba Jin havia fugit a Taiwan, va quedar i va acceptar posar la seva ploma al seu servei, però sense afiliar-se al Partit, posant bona voluntat en creure'n el programa provisional (reforma agrària, distribució de la terra als pagesos pobres, destrucció del feudalisme...). El juliol de 1949, quan els comunistes encara no són els amos absoluts del país i encara no s'ha proclamat la República Popular, s'incorpora a la Federació de les Arts i de les Lletres de Xina, del presídium del qual formarà part a partir d'octubre de 1953 i del que serà un dels vicepresidents a partir d'agost de 1960. Va formar part del Comitè Permanent de l'Associació d'Escriptors de Xina a partir de juliol de 1949 i va obtenir una de les vicepresidències a partir d'octubre de 1953. Va ocupar càrrecs anàlegs en la filiar de Xangai d'aquests dos organismes, així com d'altres institucions estatals menys importants. També va realitzar missions internacionals (Varsòvia, Moscou, Corea del Nord, Taskent, Japó, etc.). Va ser nomenat redactor en cap del Mensual de les Lletres i de les Arts, òrgan de la branca de Xangai de l'Associació d'Escriptors, des de la seva creació el gener de 1953 fins al gener de 1957, passant-se després a la direcció d'un comitè editorial. El juliol de 1957 va prendre les rendes, amb Jin Yi d'antuvi i després sol a partir de novembre de 1959, d'una segona publicació de l'Associació d'Escriptors, Collita, que va ser una de les més influents a Xina. Mentrestant, l'octubre de 1959, el Mensual de les Lletres i de les Arts es transforma en Literatura a Xangai, i serà el responsable des de novembre de 1960. El gener de 1964, Literatura a Xangai i Collita s'uneixen, i la nova publicació passarà a dir-se Collita fins al març de 1966, data en la qual s'interromp: estem a les portes de la Revolució Cultural. Les seves funcions no són només d'índole cultural, ja que formarà part de l'Assemblea Nacional Popular, com a representant de la província de Sichuan (1954-1958) i com a diputat de Xangai (1959-1963 i 1964-1965). Totes aquestes tasques burocràtiques li lleven temps per escriure i li creen mala consciència i la sensació de desaprofitar el temps. Llevat d'excepcions --Històries d'herois (1953), Perla brillant i Favorita de jade (dos contes per infants de 1957) o Li Dahai (1961), que són obres de creació--, es consagrarà d'ara endavant exclusivament a los sanwen o literatura de reportatge --relats dels seus viatges a Polònia, Corea, l'URSS o Vietnam: Auschwitz: la fàbrica nazi d'assassinar (1951), Dies de festa a Varsòvia (1951), Cartes d'ànim i altres (1951), Viure entre herois (1953), Hem trobat el mariscal Peng Dehuai (1953), Els qui salvaguarden la pau (1954), Dies d'alegria (1957), Tota lluita que salva la vida (1958), Veus noves (1959), Amistats (1959), Cant d'aclamació (1960), Un sentiment inesgotable (1963), A la vora del pont Hien Luong (1964), Viatge a la comuna Dazhai (1965). Entre 1954 i 1955 arriben les campanyes de «rectificació». Ba Jin és un dels intel·lectuals que es mobilitzen contra els companys que no es comportaren «com devien», com ara Hu Feng. Malgrat tot, en 1956, durant el període de les «Cent Flors», publicà una desena d'assaigs que critiquen la realitat social, avançant d'alguna manera els futurs escrits d'A raja ploma. Però es va veure obligat de seguida, durant el moviment ultradretà de 1957, a retractar-se i a cooperar en la denúncia dels escriptors que s'havien compromès més que ell --més tard avergonyit, demanarà disculpes a les generacions futures. L'octubre de 1958 li va tocar passar per la barra. S'havia engegat una campanya sobre els seus llibres anteriors a 1949. En efecte, havia començat a editar-los, alleugerits del seu contingut anarquista, sota el títol Obres de Ba Jin (14 volums, 1958-1962). I abans d'això, l'abril, havia comès la imprudència, en un article, de no fustigar amb suficient acarnissament Howard Fast, el novel·lista nord-americà que havia trencat amb el comunisme. Els atacs es van anar fent cada cop més severs. D'ara en endavant, malgrat l'al·legat que presentà, en maig de 1962, per celebrar «El coratge i el sentit de responsabilitat dels escriptors» --encara que es tractava d'un text inscrit en un corrent general de liberalitat impulsada pel propi poder, i no d'un acte de crítica per part de l'escriptor, però no per això tingué menys problemes durant la Revolució Cultural--, no dubtarà en amagar els seus sentiments i sotmetre's a les autoritats xineses, actuant com el titella que elles esperaven. I fins a la fi de la Revolució Cultural, Ba Jin persistirà en la seva actitud. En 1966, amb el començament de la Revolució Cultural, desapareixerà immediatament de l'escena pública. El 16 d'agost de 1966 fou col·locat un cartell a la filial de Xangai de l'Associació d'Escriptors que el denigra, i se'l margina. El 10 de maig de 1967, un article del Diari del Poble l'acusa clarament, i el 18 de setembre els guàrdies rojos el porten a la Universitat de Fudan, on roman segrestat un mes i sotmès a interrogatori. El gener de 1968 es precinta la porta de la seva biblioteca i se'l prohibeix accedir a les habitacions del pis superior de ca seva; el 20 de juny es arrossegat al «Circ del Poble», a Xangai, per a una «assemblea de lluita televisada», organitzada pels mitjans culturals de la ciutat; i el setembre se l'envia a un cau de la seu local de l'Associació d'Escriptors. No tornarà a ca seva fins al febrer de 1969. De maig d'aquest any a febrer de 1970 es enviat al districte de Songijang, després a Fengxian, a prop de Xangai, a una «Escola del 7 de Maig» per alts càrrecs, on ha de realitzar tasques manuals. No retornarà a Fengxian fins dos anys i mig després per atendre sa muller, a la qual no havien guarit per ser la seva esposa i estar a punt de morir. El juliol de 1973, el comitè municipal de Xangai del Partit Comunista decretà que el cas de Ba Jin revelava «contradiccions en el si del poble» --no «contradiccions entre el poble i els enemics del poble»-- i li llevaren l'etiqueta de «contrarevolucionari» que li havien aferrat, autoritzant-li a reprendre les seves tasques de traductor. Després de revisar la versió de Terres verges de Turgenev, el setembre de 1974 es dedicà a Passat i pensaments de Gertsen, que acabarà l'abril de 1977, quan ja feia sis mesos que Mao havia mort i la Revolució Cultural, que havia durat deu anys, acabava de finar. En aquest moment Ba Jin, tornà, amb 73 anys, a florir. El 20 d'octubre es reprodueix una de les seves novel·les en Lletres i arts de Xangai, nova fórmula de Literatura de Xangai, que la inaugura. Torna a les seves funcions de vicepresident de l'Associació d'Escriptors Xinesos, de la qual serà el primer president el novembre de 1979, el president interí l'abril de 1981 i president el gener de 1985, càrrec que li serà confirmat el desembre de 1996 i que ocuparà fins a la seva mort. Va recuperar, també, el seu càrrec de vicepresident de la Federació Xinesa dels Cercles Literaris i Artístics, en la qual fou reelegit el novembre de 1979 i conservà fins al novembre de 1988. Se li oferí la presidència del PEN Club de Xina i d'altres institucions. En gener de 1979, quan Lletres i arts de Xangai recupera el nom Literatura en Xangai, i Collita ressorgeix, serà ell qui dirigeixi ambdues revistes. Les seves traduccions inèdites de Turgenev i de Gertsen apareixen en 1978 i 1979 respectivament, alhora que dues recopilacions: Treballs recents (1979 i 1980) i una antologia d'escrits titulada Resplendors (1979). Malgrat els disgusts experimentats després de la sortida de les seves Obres en 14 volums, permet l'edició de les seves Obres escollides, en 10 volums, en 1982. Més tard, es publicaran les seves Obres completes, en 26 volums --recopilades entre 1986 i 1994, i reimpreses en 2000-- i de les seves Obres traduïdes completes, en 10 volums, recopilades en 1997; aquest pic, no s'expurgaran els textos anarquistes en cap d'elles. Ba Jin recupera també el seu escó en l'Assemblea Popular Nacional, i és reelegit el febrer de 1978 diputat per Xangai. En 1983 expira el seu mandat i és nomenat vicepresident del Comitè Nacional de la VI Conferència Consultiva Política del Poble Xinès. Aleshores tornen el viatges oficials: a França l'abril de 1979, amb Gao Xinjiang, futur Premi Nobel de Literatura, com a intèrpret; a Estocolm l'agost de 1980 per al LXV Congrés Esperantista Internacional; a Lió, el setembre de 1981, per al XLV Congrés del PEN Club; després a Zuric; i a Tokio, el maig de 1984, per al XLVII Congrés del PEN Club. A l'estranger se li omple d'honors. En 1982 rep d'Itàlia el Premi Dante per la seva trilogia El torrent, i François Mitterrand, de passada per Xangai a l'any següent, el condecora amb la Creu del Comanador de la Legió d'Honor (7 de maig de 1983); en 1984 és nomenat doctor honoris causa per la Universitat Xinesa de Hong Kong (18 d'octubre), i en 1985 és declarat membre d'honor de l'Acadèmia Americana i Institut d'Arts i Lletres (15 de maig); en 1990 se li concedeix la medalla del Poble Soviètic (5 de febrer), mentre que al Japó se li atorga el Premi de Cultura Asiàtic Fukuoka (19 de juliol). Al seu país també s'instal·la definitivament en el panteó de les lletres xineses, és etern candidat al Premi Nobel i se li dediquen col·loquis, estudis, publicacions, etc. En juny de 1989, l'Observatori de Pequin, que ha descobert un nou asteroide, el bateja amb el seu nom, i el 25 de novembre de 2003, el dia del seu 99 aniversari (el 100 per als xinesos), el Consell d'Estat del govern xinès li concedeix el títol d'«Escriptor del Poble». Ba Jin, que no havia escrit res des de feia deu anys, el desembre de 1978 començà a escriure una sèrie de sanwen sota el títol genèric d'A raja ploma, 150 en total, que serà publicats en L'Imparcial de Hong Kong, abans de publicar-se en cinc petits volums, primer a Hong Kong i després a Pequin: A raja ploma (1979), Recerques (1981), Paraules vertaderes (1982), En el transcurs de la meva malaltia (1984) i Sense títol (1986). En aquests volums, alhora memòries, testament intel·lectual i confessió, torna al seu passat sense complaença, condemnant durament la Revolució Cultural. Ba Jin va morir, afectat de Parkinson, el 17 d'octubre de 2005 a Xangai (Xina).

***

Jehan Mayoux (1956)

Jehan Mayoux (1956)

- Jehan Mayoux: El 25 de novembre de 1904 neix a Cherves-Chatelars (Poitou-Charentes, França) l'ensenyant, poeta, pacifista, antimilitarista i llibertari Jehan Mayoux. Fill dels mestres anarcosindicalistes Marie i François Mayoux, amb 12 anys va haver de passar per un correccional per haver enganxat cartells pacifistes. Mestre, i després inspector d'ensenyament de primer grau, es va esforçar per popularitzar els mètodes educatius nous i el sistema d'ensenyament de Freinet. Com a militant anarcosindicalista va participar activament amb el Front Popular i va ser secretari adjunt de la Borsa del Treball de la regió de Dunkerque i secretari del comitè del Front Popular en 1935. Va declarar-se insubmís a l'ordre de mobilització en 1939 i va ser condemnat a cinc anys de presó i separat de l'ensenyament. Quan la presó de Clairvaux, on estava confinat, és bombardejada, aconsegueix fugir amb Alfred Campozet. Detingut pels alemanys, va passar per diverses presons d'Àustria i de Saxònia, per acabar transferit a un camp de concentració de Rawa-Ruska (Ucraïna). Amb l'Alliberament es reintegra en  l'ensenyament a Ussel gràcies a les gestions de les associacions d'antics presoners. Poeta surrealista, va fer de crític i de teòric del grup surrealista entre 1932 i 1967, any que va ser exclòs del grup per negar-se a signar una declaració de vassallatge (Pour un demain joueur). Va restar, però, en contacte personal amb certs membres del grup i va ser molt amic de Benjamin Péret, Yves Tanguy, André Breton i Grandizio Munis. Amb l'esclat de la guerra d'Algèria demanà el dret a la insubmissió i va signar el «Manifest dels 121», fet pel qual va patir de bell nou una prohibició d'exercir el seu ofici durant cinc anys (1960-1965). Retirat en 1967, va participar en el moviment de Maig del 68, a París i a Montpeller, però va sortir fastiguejat per l'actitud dels sindicats, que va palesar en el seu llibre, escrit amb Péret i Munis, Les syndicats contre la Révolution (1968). Va prestar testimoni a favor de Jean Schuster en 1972 durant el seu procés a Coupure. Va escriure en diverses publicacions i revistes, com Le Libertaire, Phases, Bizarre o L'Archibras. Va deixar una bella obra poètica: Ma tête à couper (1939), Au crible de la nuit (1948), entre altres llibres, recollits en les seves Oeuvres completes, publicades en cinc volums entre 1976 i 1979, i dels quals només es van editar 300 exemplars. Jehan Mayoux va morir el 14 de juliol de 1975 a Ussèl (Llemosí, Occitània).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[24/11] «Foglio di Propaganda» - «El Proceso Ferrer» - Míting contra la repressió a Europa - Lissagaray - Blay - Bandler - «Libertad» - Sartoris - Sousa - Cuyàs - Ros - Bernat - Cristofoli - Girotti - Meckert - Delso - Liaño - Quesada - Crisai - Golinelli - Scaglia - Baginski - Denayer - Crespi - Andrés - Ugeda - Colomar

efemerides | 24 Novembre, 2019 13:28

[24/11] «Foglio di Propaganda» - «El Proceso Ferrer» - Míting contra la repressió a Europa - Lissagaray - Blay - Bandler - «Libertad» - Sartoris - Sousa - Cuyàs - Ros - Bernat - Cristofoli - Girotti - Meckert - Delso - Liaño - Quesada - Crisai - Golinelli - Scaglia - Baginski - Denayer - Crespi - Andrés - Ugeda - Colomar

Anarcoefemèrides del 24 de novembre

Esdeveniments

El pamflet "Foglio di Propaganda"

El pamflet Foglio di Propaganda

- Surt Foglio di Propaganda: El 24 de novembre de 1901 surt a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el pamflet Foglio di Propaganda socialista-anarchica (Full de Propaganda socialista-anarquista). Aquest full volant, editat per l'anarquista Arnaldo Cavallazzi a la seva «Tipografia Cavallazzi» de Castel Bolognese, recollia un article aparegut en la publicació anarquista romana L'Agitazione contra la introducció en la legislació laboral de l'Institut dels «Probi-viri», sort de tribunal del treball amb funcions conciliadores en els conflictes sindicals. Els probi-viris («homes de bé») eren una mena d'àrbitres investits d'«autoritat moral» per mitjançar en conflictes interns de diferents institucions. Aquesta figura es va institucionalitzar a Itàlia per la Llei 295, del 15 de juny de 1893, que va donar l'oportunitat a les empreses per establir col·legis de probi-viris per resoldre els conflictes laborals interns, especialment entre els empleats i els empresaris. El moviment anarquista italià sempre va estar en contra d'aquesta institució jurídica.

***

Portada del llibre d'Eduard Borràs «El Proceso Ferrer. Drama en tres actos» (1931)

Portada del llibre d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer. Drama en tres actos (1931)

- Estrena d'El Proceso Ferrer: El 24 de novembre de 1931 s'estrena al Teatre Talia de Barcelona, a càrrec de la «Companyia d'Anita Tormo», el drama històric en tres actes, distribuïts en deu quadres, d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer, una de les primeres obres dramàtiques basades en la història de Francesc Ferrer i Guàrdia i la Setmana Tràgica. L'actor Aurelio Pardo interpretà Ferrer i Guàrdia i l'actriu Anita Tormo va fer de Soledad Villafranca, la companya del pedagog. En l'obra apareixien altres personatges, com ara Anselmo Lorenzo, Josep Ferrer o Cristóbal Litrán. L'obra va ser publicada aquell mateix any per la reputada Casa Editorial Maucci, fet que li donà una repercussió important i una distribució als quioscos barcelonins. La publicació afegí els «Comentarios de la prensa europea al fusilamiento de Francisco Ferrer Guardia», així com part dels discursos pronunciats durant les sessions parlamentàries de l'abril de 1911 referents a la revisió del «Procés Ferrer» pels diputats a Corts. Es van reproduir textos d'Alejandro Lerroux, Salvatella, Pablo Iglesias, Sol y Ortega, i Albornoz, que assenyalaven el ministre de Governació Juan de La Cierva y Peñafiel com a culpable de la premeditació i de la manca de legalitat de tot el procés judicial. Tots insistien en la innocència de Ferrer i Guàrdia pel que feia els fets de la Setmana Tràgica barcelonina.

***

Propaganda del míting publicada en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 22 de novembre de 1946

Propaganda del míting publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 22 de novembre de 1946

- Míting contra la repressió a Europa: El 24 de novembre de 1946 se celebra a la Gran Sala del Palais de la Mutualité de París (França) un gran míting contra la repressió a Europa. L'acte, organitzat per la Federació Anarquista Francesa (FAF), el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) i la Federació Anarquista Italiana (FAI), va fer una crida a la població parisenca per a manifestar la seva indignació contra els governs de Bulgària, Espanya, Itàlia i Grècia, que reprimien, amb empresonaments, tortures i assassinats, la dissidència. L'acte va ser presidit per Chéry i hi intervingueren Joan Sans Sicart, pel MLE-CNT, en substitució de Frederica Montseny Mañé; Georges Fontenis (Fontaine), secretari general de la FAF; Loriot, delegat de la Comissió Provisional de la Internacional; Eugène Juhel, delegat de Propaganda de la CNTF; i Santamaría, en representació del Moviment Anarquista Espanyol (MAE). Hi assistiren unes 3.000 persones.

Anarcoefemèrides

Naixements

Prosper-Olivier Lissagaray

Prosper-Olivier Lissagaray

- Prosper-Olivier Lissagaray: El 24 de novembre de 1838 neix a Aush (Gascunya, Occitània) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Nascut en una família basca, després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet, Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava la Revue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896, és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. Prosper-Olivier Lissagaray va morir el 25 de gener de 1901 a París (França). En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l’épée.

***

Foto policíaca de François Blay (4 de març de 1894)

Foto policíaca de François Blay (4 de març de 1894)

- François Blay: El 24 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 30 de novembre– de 1840 neix a Sant Gervais (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Athémond François Xavier Blay. Sos pares es deien Jean Michel Blay, barber, i Rose Alliés. Sastre de professió, en 1875 s'establí a París (França). A partir de 1880 visqué al número 22 bis del carrer Clignancourt. A començament dels anys vuitanta assistí a reunions de diversos grups anarquistes («La Sentinelle Révolutionnaire de Montmartre», «La Panthère des Batignoles», «La Drapeau Noir») i d'un grup anarquista italià i estava subscrit al periòdic Terre et Liberté. Casat, en 1894 tenia una filla de 22 anys. Sastre de Sébastien Faure, quan aquest partí cap a Marsella (Provença, Occitània) li va confiar a ell i a sa companya la petita Sidonie Vaillant, la filla orfe d'Auguste Vaillant de qui era tutor. Durant la gran agafada anarquista de l'1 de gener de 1894, la policia va trobar en l'escorcoll de casa seva una carta de Sébastien Faure, exemplars de La Révolte i d'El Père Peinard i novel·les de Louise Michel. Un cop lliure, continuà freqüentant les reunions anarquistes i participant en els aplecs familiars organitzats pels companys. El 4 de març de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat i la policia li va requisar un cartel de la festa organitzada el 24 de febrer anterior pel Comitè Independent dels Obrers Sastres del Sena, publicitat del periòdic Le Père Jean Chiffonnier de Paris i el manifest «Aux jeunes gens» del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR). Durant el seu interrogatori reivindicà el seu anarquisme, però es distancià de l'ús dels mitjans d'acció violents. Detingut, va ser processat per «associació criminal» i tancat a la presó parisenca de Mazas, de la qual va sortir en llibertat provisional el 26 de maig de 1894. L'1 de juliol de 1894 va ser novament detingut, escorcollat sense cap resultat i empresonat a Mazas, presó de la qual va sortir en llibertat provisional el 7 de juliol d'aquell any. Segons un informe policíac del 12 de juliol de 1894, des del seu alliberament s'abstingué de fer propaganda i de freqüentar els cercles anarquistes. El 6 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. En 1896, segons la policia, freqüentava assíduament la seu de Le Libertaire, però segons aquesta no representava cap perill. El maig de 1902 participà, amb altres companys, entre ells P. Louvet i F. Liégeois, en la manifestació anual del cementiri Père-Lachaise. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Aaron Bandler apareguda en el periòdic parisenc "Journal dels Débats" del 30 de juny de 1894

Notícia de la detenció d'Aaron Bandler apareguda en el periòdic parisenc Journal dels Débats del 30 de juny de 1894

- Aaron Bandler: El 24 de novembre –oficialment el 26 de novembre– de 1866 neix a Mourmelon-le-Grand (Xampanya-Ardenes, França) l'obrer aprestador anarquista Aaron Joseph Bandler –citat a vegades com Baudelaire–, conegut com Le Juif (El Jueu). Sos pares es deien Samuel Brandler, venedor ambulant, i Brunette Horviller. Milità en el grup anarquista «Les Résolus» (Achille Beauvillain, Henry Delpierre, Camille Lahure, Charlemagne Leprêtre, etc.) de Reims (Xampanya-Ardenes), on residia. El 26 d'abril de 1890 va ser jutjat, amb Joseph Faucher i Paul Demazure, per haver aferrat cartells de Le Père Peinard au Populo que feien una crida al Primer de Maig pels carrers de Reims. La policia el qualificà de «violent i perillós» i figurava en la llista d'anarquistes de Reims establerta el 29 de març de 1892 pel prefecte de policia i en la de l'«Estat dels anarquistes» de febrer de 1894. El 21 de novembre de 1893, ben igual que altres militants de Reims, el seu domicili patí un escorcoll, però la policia només va trobar el fullet La Société mourante et l'anarchie, de Jean Grave. Segons la policia, s'encarregava de la correspondència amb els grups anarquistes estrangers mitjançant Albert Vincent, que feia d'intermediari. Com altres companys de Reims, el febrer de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat. Segons un informe policíac de març de 1894 era sospitós de pertànyer, amb Froudinier i Charlemagne Leprêtre, al nou grup anarquista «Les Vengeurs de Vaillant». El 15 d'abril de 1894 el seu domicili fou novament escorcollat sense cap resultat. El 29 de juny de 1894 va ser detingut a Reims per insultar la memòria del president de la República francesa Sadi Carnot, assassinat per l'anarquista Sante Geronimo Caserio cinc dies abans, per complicitat en homicidi voluntari i per participació en «associació criminal». Acomiadat del treball, no troba feina i deixà Reims per establir-se a Marsella (Provença, Occitània), on vivia un germana seva. El 31 de maig de 1904 es casà a Marsella amb Léontine Mosse. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Albert Libertad en una foto dels arxius policíacs

Albert Libertad en una foto dels arxius policíacs

- Albert Joseph: El 24 de novembre de 1875 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarcoindividualista Albert Joseph, més conegut com Albert Libertad o Libertad. De pares desconeguts, fou confiat a l'assistència pública. A resultes d'una malaltia durant la joventut, perdrà l'ús de les cames i s'haurà de desplaçar mitjançant crosses. Després d'estudiar a l'institut de Bordeux, en 1894 va fer de comptable. A partir de 1896 començà a propagar l'anarquisme en reunions públiques. Com que estava sotmès a l'assistència pública, haurà d'esperar tenir la majoria d'edat (21 anys) per abandonar Bordeus. En 1897 marxà a París, on viurà al carrer o als asils de nit abans d'instal·lar-se a les oficines de Le Libertaire, periòdic en el qual col·laborarà des de l'any següent. El 5 de setembre de 1897 interrompí violentament el servei religiós a l'església del Sacré-Coeur; detingut i apallissat, fou condemnat el 5 de novembre a dos mesos de presó per «rebel·lió, crits sediciosos, ultratge als agents», entre altres càrrecs. No serà, però, la seva única condemna. A partir de 1899 exercí de corrector a la impremta d'Aristide Briand, que editava La Lanterne, i treballarà per a Sébastien Faure editant Le Journal du Peuple. Entre 1900 i 1905 farà feina a la impremta Lamy-Laffon. En 1901 s'afiliarà al Sindicat de Correctors i començarà a escriure en diversos periòdics, com ara Le Droit de Vivre, on el seu talent periodístic serà reconegut. Aquest any també serà novament condemnat a tres mesos de presó per haver cridat «A baix l'Exèrcit!» a Noisy-le-Sec. Partidari de la «propaganda pel fet», aviat serà estimat dins el moviment anarquista com a orador per la seva agudesa, ironia, imaginació i dots per a la polèmica, i per aquest motiu serà constantment vigilat per dos policies durant les seves campanyes de conferències per París i comarques. Formà part del grup llibertari de Montmartre «Les Iconoclastes». Arran de l'«afer Dreyfus», prendrà posició, amb Sébastien Faure, en favor del capità Dreyfus. A partir de 1902 serà un dels fundadors de la revolucionària Lliga Antimilitarista, amb Beylie, Janvion, Paraf-Javal i Yvetot, i aquest mateix any --i de bell nou en 1904-- es presentarà com a «candidat abstencionista» per al XI Districte parisenc, ja que pensava que era un mitjà excel·lent de fer propaganda anarquista i campanya abstencionista. Després d'obrir una biblioteca, fou un dels iniciadors a partir de 1903 del moviment de les «Causeries populaires» (Xerrades populars), amb Paraf-Javal, amic i company amb qui es disgustarà més tard ja que Paraf-Javal era més partidari de crear Universitats Populars (especialització, cientificisme, educacionisme) i Libertad era més afí a l'agitació i a l'activisme anarquista. L'abril de 1905 fundà, amb ses dues companyes Armandine i Anna Mahé, el periòdic L'Anarchie, on van escriure destacats militants anarquistes, com ara André Lorulot, Mauricius, Léon Israël, Ernst Armand, etc. Partidari de l'amor lliure, també viurà amb Jeanne Morand. En 1907 esclatà una baralla amb els policies que el vigilaven constantment i novament apallissat, fou deixat per mort al carrer. En 1908 arran d'una conferència a Suïssa, fou detingut i tancat vuit dies. El 6 de novembre de 1908 fou ingressat a l'hospital Lariboisière de París (França), on morirà sis dies després, el 12 de novembre, d'un àntrax segons uns i d'un cop rebut segons uns altres. És autor de Le culte de la charogne (1909), recopilació d'articles reeditada i ampliada en nombroses ocasions posteriors.

***

Notícia sobre la gira propagandística d'Augustin Sartoris apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 13 de setembre de 1902

Notícia sobre la gira propagandística d'Augustin Sartoris apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 de setembre de 1902

- Augustin Sartoris: El 24 de novembre de 1875 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i antimilitarista Augustin Isidore Sartoris, conegut com Boulogne. Amic del poeta anarquista Edmond Villeméjane, es guanyà a vida fent de sabater i milità especialment a Nimes i a la Provença (Marsella i Avinyó). En 1897 formava part de la Joventut Internacionalista (Fernand Calazel, Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue, Frédéric Gros, François Guy, Alexandre Jacob, Louis Morel, Émile Rampal, Victor Rapallo, Edouard Roch, etc.) de Marsella. En 1899 vivia a Avinyó i sembla que després retornà a Marsella. En aquest any col·laborà en el setmanari parisenc L'Homme Libre, publicat per Ernest Girault i Francis Prost. En 1900 publicà el llibre Contes amers. Soir d'ivresse, narracions sobre el món de la prostitució que havien estat publicades en Le Libertaire. En 1902 viva al número 12 del carrer Labry del barri de Les Chartreux de Marsella. El gener de 1902 va ser inscrit per les autoritats en la llista d'anarquistes de primera categoria de les Boques del Roine (Provença, Occitània). A partir d'octubre d'aquell any va fer una gira de conferències antireligioses, antiparlamentàries i antimilitaristes pels departaments de les Boques del Roine, Valclusa i el Gard. En aquesta època era membre del grup anarquista del barri marsellès de La Joliette, el qual havia pres la iniciativa d'organitzar un congrés regional. Entre 1903 i 1904 fou membre del Grup Central Llibertari (GCL) i de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR). En 1904 fou un dels signataris del «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient» i fou un dels fundadors de la secció de suport a Marsella de «L'Avenir Social», projecte educatiu popular fundat per Madeleine Vernet a Épône (Illa de França, França). També en aquests anys fou un dels militants més actius de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), juntament a Auguste Berrier, Jean Marestan, Eugène Merle i Ange Rivelli, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió L'Action Antimilitariste (1904-1905). En 1909 vivia al número 21 de la Traverse des Chartreux de Marsella i era un dels militants més destacats del Comitè de Defensa Social (CDS). Publicà la sèrie d'articles «Autres temps, autres moyens» en el periòdic L'Ouvrier Syndiqué. Entre 1910 i 1911 assistí a les nombroses reunions i actes del CDS, amb Alexis Durant (secretari) i Auguste Girard (tresorer). Abans de la II Guerra Mundial, en 1939, vivia al número 37 del carrer Delon Soubeiran de Nimes i estava inscrit en una llista d'«anarquistes perillosos per a la seguretat nacional», fet pel qual va ser posat sota vigilància a partir de setembre d'aquell any. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Ouvrier Syndiqué (1887-1914), Régénération (París, 1896-1908), L'Agitateur (Marsella, 1897), Le Cri de Révolte (Paris, 1898-1899), Le Libertaire (1898-1900), L'Homme Libre (Paris, 1899), L'Ere Nouvelle (París-Orleans, 1901-1911), Le Flambeau (Vienne, 1901-1902), L'Action Antimilitariste (Marsella, 1904-1905), Le Combat Social (Llemotges, 1907-1909), Les Temps Nouveaux (París, 1908-1909), L'Ouvrier Conscient (Marsella, 1909), Par dela la Mêlée (Orleans-Deols, 1916-1918), etc. Augustin Sartoris va morir el 8 de juliol de 1958 a Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Joaquim de Sousa, secretari general de la CGT

Manuel Joaquim de Sousa, secretari general de la CGT

- Manuel Joaquim de Sousa: El 24 de novembre --altres fonts citen el 26 de novembre-- de 1883 neix a Paranhos (Porto, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Joaquim de Sousa, conegut com Barão da Sola. Fill de pares analfabets, tingué set germans. Son pare feia d'obrer sabater i sa mare venia pa pels carrers. Només estudià alguns cursos de primària i quan tenia vuit anys començà a treballar com a aprenent de torner. A partir dels 12 anys començà a treballar de sabater com son pare, ofici en el qual romandrà durant tota sa vida. De ben jovenet, com alguns de sos germans, començà a militar en el moviment socialista portuguès i en el sindicalisme emergent. En 1904 començà la seva militància anarquista com a membre del «Grupo de Propaganda Libertària» de Porto. Participà directament en la conspiració que posà fi a la dinastia dels Braganza i que permeté, el 5 d'octubre de 1910, la instauració de la I República portuguesa. Fou membre del grup editor del setmanari anarquista A Vida, de Porto. En 1911 publicà el fullet O sindicalismo e acção directa. Entre 1912 i 1913 fou secretari general de la União Geral de Trabalhadores da Região Norte (UGTRN, Unió General de Treballadors de la Regió Nord). El març de 1914 assistí al congrés fundacional de la União Operária Nacional (UON, Unió Obrera Nacional) i per a aquesta organització recorregué, gairebé sempre a peu, tot Portugal fent propaganda i d'aquí el nom pel qual fou conegut Barão da Sola (Baró de la Sola). L'abril de 1915 assistí, amb Serafín Cardoso Lucena, com a delegat d'A Vida de Porto, al Congrés Internacional per a la Pau, que se celebrà a Ferrol (la Corunya, Galícia), i per aquest fet va ser expulsat de l'Estat espanyol. En 1916, desertor de l'exèrcit portuguès, creuà clandestinament la frontera i s'instal·là a Barcelona, on participà activament en el moviment llibertari de la capital catalana. Aquest mateix any va ser empresonat per primera vegada arran de la vaga de correus i de telègrafs. En 1918 s'instal·là a Lisboa. El 13 de setembre de 1919 assistí a Coimbra, com a secretari de la II Secció de la UON, al congrés fundacional de la Confederação Geral do Trabalho (CGT, Confederació General del Treball), on va ser elegit secretari general de la nova organització anarcosindicalista, càrrec que ocupà fins al 1922. Participà especialment en la redacció de l'òrgan d'expressió de la CGT, A Batalha, destacant la seva columna «A boa paz» (La bona pau), i entre 1921 i 1922 fou l'editor en cap, en substitució d'Alexandre Vieira. El desembre de 1919 representà la CGT en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conegut com «Congrés del Teatre de la Comèdia», celebrat a Madrid (Espanya). Lluità durament contra l'anomenat «societarisme» i la influència comunista en la CGT i perquè en el Congrés de Covilha aquesta organització s'adherís a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'havia reconstituït a Berlín. En la Conferència d'Evora d'organitzacions obreres ibèriques de 1923, representà la CGT i defensà per primera vegada la idea d'una unificació del moviment anarquista ibèric. A finals de 1923, arran del cop d'Estat del general Primo de Rivera, es reuní amb el Comitè Nacional de la CNT a Sevilla; detingut al domicili de Pedro Vallina, amb altres membres del Comitè Nacional, el 24 de desembre de 1923 va ser empresonat i restà tancat fins el març de 1924, quan pogué retornar a Lisboa. En 1925, com a membre del Comitè Confederal de la CGT, participà en el Congrés de Santarén, on van ser representats més de 100.000 afiliats i es va ratificar l'adhesió de la CGT a l'AIT. En maig de 1926 participà en la Conferència Internacional de l'AIT celebrada a París i, amb son fill Germinal de Sousa, en el Congrés de Marsella de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França on, amb el suport de Manuel Pérez, de la União Anarquista Portuguesa (UAP, Unió Anarquista Portuguesa), reivindicà la creació d'una organització única que aglutinés els anarquistes de tota la Península Ibèrica. El 25 de juny de 1927 assistí a la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En els anys posteriors participà activament en la lluita clandestina del moviment llibertari contra el nou règim dictatorial instaurat per António de Oliveira Salazar. El febrer de 1928 va ser detingut i empresonat uns mesos. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid. En 1931 publicà O sindicalismo em Portugal. Esbôço histórico. En 1932 i en 1934 va ser novament detingut com a membre de l'Aliança Llibertària i empresonat uns mesos. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics llibertaris portuguesos (A Aurora, A Comuna, A Sementeiro, O Anarquistas, etc.) i en llengua castellana (La Protesta, de Buenos Aires, i el seu suplement, etc.). Manuel Joaquim de Sousa va morir el 27 de febrer de 1945 a Lisboa (Portugal). En 1989 sortí el llibre Ultimos tempos de acção sindical livre e do anarquismo militante (1925-1938). Obra póstuma.

Manuel Joaquim de Sousa (1883-1945)

***

Foto antropomètrica de Josep Cuyàs Alejandro (30 d'abril de 1914)

Foto antropomètrica de Josep Cuyàs Alejandro (30 d'abril de 1914)

- Josep Cuyàs Alejandro: El 24 de novembre de 1890 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Josep Cuyàs Alejandro. Sos pares, carnissers, es deien Josep Cuyàs i Paula Alejandro. El 15 d'abril de 1914, provenint de Barcelona, arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i es posà a fer feina de jornaler al Mas Anglada. Amb son germà major Vicenç Cuyàs Alejandro, que havia arribat a Perpinyà en 1909, visqué a l'alberg Tubeau, a la carretera de Bonpàs (Rosselló, Catalunya Nord). El 30 d'abril de 1914 va ser fitxat per la policia de Perpinyà, la qual el qualificà de «reputat anarquista perillós de caràcter exaltat». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Antonio Ros Fernández apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 d'octubre de 1974

Necrològica d'Antonio Ros Fernández apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 d'octubre de 1974

- Antonio Ros Fernández: El 24 de novembre de 1894 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Ros Fernández. Sos pares es deien Antonio Ros i Caridad Fernández. Mecànic a les drassanes militars, quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgica de Cartagena de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà en diferents ocasions responsabilitats orgàniques. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar-se a bord d'una nau republicana i pogué passar a Tunísia, on va ser internat en un camp de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou un dels primers en afiliar-se a la Federació Local de Tunis (Tunísia) de la CNT, on va militar fins el seu repatriament cap a França en 1957. Amb sa companya María Antonia Gil Giménez s'instal·là a Brinhòla (Provença, Occitània), on només hi havia un altre company confederal, i, posteriorment, a Aubanha, integrant-se en la Federació Local de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT. Antonio Ros Fernández va morir el 19 de juny de 1974 a Aubanha (Provença, Occitània).

***

Notícia necrològica de María Remedios Bernat Brune apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de juliol de 1979

Notícia necrològica de María Remedios Bernat Brune apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juliol de 1979

- María Remedios Bernat Brune: El 24 de novembre de 1897 neix a Xelva (Serrans, País Valencià) l'anarcosindicalista María Remedios Bernat Brune –moltes fonts citen erròniament el primer llinatge com Beruat. Sos pares es deien José Bernat i Rosa Brune. De ben joveneta emigrà a França on conegué el company llibertari Andrés Arbiol, amb qui es casà. Posteriorment la parella retornà a la Península i s'instal·là a La Freixneda (Matarranya, Franja de Ponent), localitat natal d'Arbiol. Més tard s'establí a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució i la guerra, mentre son company participava en els grups guerrillers del batalló d'Agustín Remiro Manero, ella es posà al servei de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, continuà militant en la CNT de l'exili a la zona de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). María Remedios Bernat Brune va morir el 13 de juny de 1979 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada civilment l'endemà al cementiri de Peròus (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto policíaca d'Italo Cristofoli

Foto policíaca d'Italo Cristofoli

- Italo Cristofoli: El 24 de novembre de 1901 neix a Prato Carnico (Càrnia, Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Italo Cristofoli, conegut primer com Scel i després com Comandante Aso. Paleta de professió, començà molt jove a militar en el moviment llibertari i va ser qualificat per la policia com «fervent subversiu». Quan acabà la Gran Guerra, s'exilià a França fugint del servei militar i va fer contactes amb l'anarquista il·legalista Sante Pollastri. Després passà a Bèlgica i s'instal·là a la zona de Lieja on milità activament en els moviments llibertari i sindicalista. En 1930 marxà a Itàlia. Detingut, va ser condemnat a dos anys de presó per deserció. Un cop lliure retornà a Prato Carnico. El 5 de juny de 1933 va ser detingut per haver organitzat els funerals del militant Giovanni Casali, exèquies que es realitzaren l'1 de juny i que acabaren en manifestació antifeixista. Jutjat el 24 de juny, va ser condemnat a cinc anys de deportació a l'illa de Ponça; el juny de 1938 fou alliberat. Detingut de bell nou, va ser confinat de gener a agost de 1941. El 8 de setembre de 1943 fou un dels primers a organitzar la lluita armada a Càrnia. Sota el nom d'Aso, organitzà i comandà la «Brigada Càrnia», enquadrada en el Batalló Garibaldi del Friül. Italo Cristofoli caigué abatut el 26 de juliol de 1944 durant l'atac a la caserna-presó de l'exèrcit nazi a Sappada (Belluno, Friül); fou l'únic partisà mort en aquesta acció.

Italo Cristofoli (1901-1944)

***

Mario Girotti

Mario Girotti

- Mario Girotti: El 24 de novembre de 1901 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Girotti. Després de la Gran Guerra començà a militar en el moviment anarquista de Bolonya. En 1927 va ser detingut i confinat per tres anys a Lipari (Illes Eòlies). Un cop lliure, en maig de 1930 passà clandestinament a França. En 1932 va ser membre del «Comitè a favor de les víctimes polítiques» i participà en la fundació del periòdic anarquista Umanità Nova (1932-1933), que s'editava a Puteaux i els responsables del qual eren Camillo Berneri i Antonio Cieri. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Michele Centrone, Vincenzo Perrone, Bifolchi, Bonomini, Fantozzi, etc.) que arribaren a Perpinyà, on Pasotti organitzà el pas a Catalunya. A partir del 30 de juliol de 1936 formà part del Grup Italià de la «Columna Ascaso» i marxà a lluitar al front d'Aragó. El 28 d'agost de 1936 va ser greument ferit en una cama durant els combats de Monte Pelado i fou declarat no apte per al servei armat. En sortir de l'hospital s'establí a Barcelona, on fou secretari del grup anarquista italià «Circolo Malatesta», amb sa companya Anna Sartini i sa filla Anna. El febrer de 1939, amb la Retirada, passà els Pirineus i s'instal·là amb sa família a Marsella. El setembre de 1939 passà a Itàlia. El feixisme italià el condemnà a cinc anys de deportació a Ventotene. L'abril de 1940 la pena va ser commutada a la de residència vigilada en una colònia agrícola de la província de Bolonya. Sempre militant en el moviment anarquista, Mario Girotti va morir el 29 de juny de 1982 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Jean Meckert

Jean Meckert

- Jean Meckert: El 24 de novembre de 1910 neix al X Districte de París (França) l'escriptor llibertari i antimilitarista Jean Meckert, també conegut com a Jean Amila. Sos pares es deien Auguste François Meckert, empleat de comerç, i Justine Jeanne Marie Duret. Va quedar traumatitzat quan en 1917 son pare, un oficinista anarquista de la Companyia General dels Òmnibus, després de fugir de la llar familiar en companyia d'una infermera, va ser declarat, per emmudir els rumors, fictíciament «afusellat com a exemple» per amotinar-se a l'Exèrcit, per una mare d'ideologia bolxevic, que, destrossada, va ser ingressada durant dos anys a l'Hospital de Vésinet. Després d'estar internat quatre anys a l'orfenat de Courbevoie, va començar més tard a treballar, amb un certificat d'estudis primaris, en taller de reparacions de motors elèctrics quan tenia 13 anys. En 1929 va fer feina en la banca, però la gran crisi econòmica li va robar la feina. El novembre de 1930 va presentar-se voluntari en enginyers per a realitzar el servei militar. Llicenciat el maig de 1932, va exercir nombrosos oficis (magatzemista, mecànic, empleat de garatge, venedor d'un mètode per guanyar la ruleta, etc.) abans de consagrar-se a la literatura. El 23 d'octubre de 1932 es casà al XX Districte de París amb Marie Louise Leonie Mallion. En 1939 va ser mobilitzat, encara que el seu regiment és immobilitzat i internat a Suïssa. Escriu aleshores la seva primera novel·la Les coups (1941), que serà elogiada per Martin du Gard, André Gide i Raymond Queneau. En 1942 va deixar la seva feina de funcionari a l'Ajuntament de París i va dedicar-se totalment a la literatura. Entre les novel·les d'aquesta època tenim L’homme au marteau (1943), La lucarne (1945), Nous avons les mains rouges (1947), La ville de plomb (1949) i Je suis un monstre (1952). En tota la seva obra els protagonistes seran gent ordinària que es rebel·la contra la societat, criticant totes les institucions polítiques i socials. En aquest període va escriure novel·letes populars sota diversos pseudònims (Marcel Pivert, Albert Duvivier, Edouard Duret, Mariodile…). En 1950, aconsellat per Marcel Duhamel, que apreciava la seva feina especialment pel tractament que feia de la llengua parlada, va començar a escriure novel·la policíaca sota el nom de John Amilanar (és un nom més «americà», però s'ha de llegir «ami l'anar»); 21 novel·les van veure la llum en la col·lecció «Sèrie Negra», entre elles La lune d'Omaha, Noces de soufre,  Pitié pour les rats, Le boucher des Hurlus, etc.; algunes d'aquestes seran adaptades a la televisió. Va escriure també ciència ficció, novel·la juvenil, teatre, i va treballar en el cinema. L'11 de març de 1954 es casà al VI Districte de París amb Simonne Thérèse Gabrielle Clemence Lepourry. En 1971, La vierge et le taureau, novel·la escrita després d'un viatge a Tahití, denúncia les malifetes militars (experiències atòmiques i bacteriològiques), fet que li valdrà una agressió tan forta en un pàrquing, se sospita realitzada pels serveis secrets, que, deixat per mort, quedà amnèsic i epilèptic. Retirat al camp, va continuar amb les seves novel·les policíaques i en 1986 va rebre el premi «Mystère» de la crítica per la seva obra Au balcon d'Hiroshima, la seva última obra publicada en vida. Jean Meckert va morir el 6 de març de 1995 a Vaux-sur-Lunain (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament el 7 de març de 1995 a Nemours (Illa de França, França). El 7 de maig de 2005 es va instituir el premi literari «Jean Amila-Meckert» a iniciativa del Consell General del Pas-de-Calais i de l'associació «Colères du Présent» per recompensar un llibre d'expressió popular i de crítica social. En tots els seus llibres s'hi reflecteix clarament el seu esperit llibertari i antimilitarista.

***

Dionisio Delso de Miguel (1943)

Dionisio Delso de Miguel (1943)

- Dionisio Delso de Miguel: El 24 de novembre de 1911 neix a Vitòria (Àlaba, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Dionisio Delso de Miguel, conegut com Dioni. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil fou comissari polític destinat a la defensa costera de Roses (Alt Empordà, Catalunya). En aquesta època conegué a la biblioteca de les Joventuts Llibertàries de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) l'anarcosindicalista Ana Camello García (Ana Delso), que esdevingué posteriorment sa companya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Agde. En 1940 va ser integrat en la 539 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a Sent Daunís (Llenguadoc, Occitània) per a tasques agrícoles. Posteriorment va ser enviat a treballar en la construcció de la reclosa de Cordiac a Quèt (Delfinat, Arpitània). En 1941 la parella tingué una filla, Vida. Durant la II Guerra Mundial lluità a La Sala (Delfinat, Arpitània) en la Resistència francesa. En 1951 s'instal·là amb sa companya i sa filla a Mont-real (Quebec), on milità en la Federació Local de la CNT. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Son germà Joaquín Delso de Miguel també fou un destacat militant anarcosindicalista.

Dionisio Delso de Miguel (1911-?)

***

Concha Liaño (Caracas, 1963)

Concha Liaño (Caracas, 1963)

- Concha Liaño: El 24 de novembre de 1916 neix a Épinay-sur-Seine (Illa de França, França) la militant anarcofeminista Concepción Liaño Gil, més coneguda com Concha Liaño. Descendent de terratinents –son avi matern va ser alcalde de Madrid (Espanya)– i de nobles vinguts a menys, son pare, aventurer, va abandonar sa família quan ella tenia 10 anys. Anarquista visceral i contestatària des de nina, va estudiar un any a l'Escola Francesa de Barcelona (Catalunya) i entre els 13 i 15 anys amb les monges salesianes. Quan tenia 15 anys es va inscriure en les Joventuts Llibertàries i va formar part del grup de Fidel Miró Solanes, Alfredo Martínez Hungría, Joan Baptista Aso i Arguis Gallardo. En 1935 s'integrà en el grup confederal «Agrupació Cultural Femenina» de Barcelona. En 1936 es reuneix a Barcelona amb Mercedes Comaposada i s'encarrega en solitari de l'organització de «Mujeres Libres» a diverses localitats catalanes, ajudada per Soledad Estorach. El juliol de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari del barri barceloní de Sant Martí i de les Joventuts Llibertàries de l'Hospital de Sant Pere. En 1937 va col·laborar en el periòdic Mujeres Libres. Aleshores estava unida sentimentalment amb Alfredo Martínez Hungría, que va ser assassinat durant els «Fets de Maig» de 1937. Exiliada després de la guerra, va passar una greu crisi emocional que la portarà a un intent de suïcidi en 1941. Instal·lada a Bordeus (Aquitània, Occitània) en 1943, col·laborà en tasques amb la Resistència. En 1948 va marxar a Veneçuela, sola amb sa única filla que tenia cinc anys. Va treballar en diversos llocs i durant el seu temps lliure es dedicà a ensenyar a llegir dones analfabetes. A Veneçuela es va casar amb el polonès Víctor Wierzoski. Treballà com a empleada d'unes línies aèries de Maracaibo (Zulia, Veneçuela) i més tard es traslladà a Caracas. En 1995 va col·laborar en la revista El Noi. En 1996 fou una de les protagonistes del documental de Juan Gamero, Paco Rios i Mariona Roca Vivir la utopía i aquest mateix any Vicente Aranda s'hi va inspirar pel paper d'una de les protagonistes de la seva pel·lícula Libertarias. Va col·laborar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999) i en el documental d'Ana Martínez i Llum Quiñonero Mujeres del 36 (1999). Durant un temps residí a Río Chico (Miranda, Veneçuela) i en la seva última etapa visqué a Caracas. Concha Liaño va morir el 19 d'abril de 2014 a Caracas (Veneçuela).

Concha Liaño (1916-2014)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[23/11] «La Guerre Sociale» - USI - «Solidaridad» - «La Pilule» - Rubino - Rysselberghe - Charles-Albert - De Bartolomeis - Franchi - Camarasa - Perelli - Sabaté - Chimeno - Segura - Bonafulla - Laisant - Witkop - González Vallina - Sartin - Navarro - Adler

efemerides | 23 Novembre, 2019 17:58

[23/11] «La Guerre Sociale» - USI - «Solidaridad» - «La Pilule» - Rubino - Rysselberghe - Charles-Albert - De Bartolomeis - Franchi - Camarasa - Perelli - Sabaté - Chimeno - Segura - Bonafulla - Laisant - Witkop - González Vallina - Sartin - Navarro - Adler

Anarcoefemèrides del 23 de novembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "La Guerre Sociale"

Capçalera del primer número de La Guerre Sociale

- Surt La Guerre Sociale: El 23 de novembre de 1885 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic quinzenal La Guerre Sociale. Organe communiste-anarchiste. Fou el continuador de Ni Dieu ni Maître (1885-1886). L'editor responsable en va ser Égide Govaerts i l'administrador Ferdinand Monier. Els articles sortiren sense signatura, però J. L. De Lanessan hi col·laborà. En sortiren nou números en dues sèries, l'últim el 8 de març de 1886. Va ser substituït per L'Interdit (1886).

***

Senyera de la Secció de Carrara de l'USI-AIT

Senyera de la Secció de Carrara de l'USI-AIT

- Congrés constitutiu de l'USI: Entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 té lloc a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el Congrés Nacional de l'Acció Directa, en el qual es constituí l'Unione Sindicale Italiana (USI, Unió Sindical Italiana) i com a tal es rebatejà la reunió com I Congrés Nacional de l'USI. La iniciativa de creació d'aquest sindicat sorgí d'un grup de treballadors dissidents de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) que es declarà hereu de la Primera Internacional. 154 delegats de diferents Cambres del Treball italianes representaren uns 77.000 treballadors en aquest congrés. Els seus principis, basats en el sindicalisme revolucionari, s'oposaven a la CGL en el rebuig a mantenir contactes amb qualsevol partit polític, en la voluntat d'organitzar també els treballadors no qualificats i en el rebuig dels acords estipulats mitjançant l'Estat, rebutjant la seva legislació social i el funcionariat públic, i en l'establiment de mètodes de lluita basats en l'acció directa i en la no exclusió d'antuvi del recurs a la violència. La seu de l'organització s'establí a Parma i el seu òrgan oficial d'expressió fou L'Internazionale, publicat durant un temps pel Comitato della Resistenza (Comitè de la Resistència) i, després, per la Cambra del Treball de Parma. Els sindicats de l'USI tingueren força influència al triangle industrial del nord de la península italiana (Torí-Milà-Ligúria), a Emília, a Toscana i a La Pulla. Organitzà, sobretot, els treballadors i mecànics del metall, els paletes, els minaires, els pagesos i els jornalers. Un any després de la seva creació, comptava més de 100.000 afiliats i superà en diversos sectors (metal·lúrgic, etc.) els sindicats socialistes. Entre el 4 i el 7 de desembre de 1913 tingué lloc el II Congrés Nacional a Milà. El seu caràcter antimilitarista fou determinant en la seva actuació i fou partidari del sindicalisme d'indústria, organitzant tots els treballadors d'una fàbrica sense distingir la qualificació laboral dels contractats, fet que implicà l'adhesió de moltes Cambres del Treball a aquest sindicat. Amb l'esclat de la Gran Guerra es produí una crisi interna sobre el tema de la intervenció d'Itàlia en el conflicte al costat de l'Entesa. El problema s'aguditzà quan destacats militants (Alceste De Ambris, Filippo Corridoni, Tullio Masotti, Edmondo Rossoni, Michele Bianchi, etc.) es decantaren per l'intervencionisme, però la posició antimilitarista (Armando Borghi, Alberto Meschi, Alibrando Giovannetti, etc.) acabà predominant i els intervencionistes van ser expulsats entre 1915 i 1916, per acabar fundant l'Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball) i, alguns, el Partit Nacional Feixista (PNF). Entre el 20 i el 23 de desembre de 1919 va tenir lloc el III Congrés Nacional a Parma. En 1922 l'USI s'adherí a l'anarcosindicalista Associació Internacional dels Treballadors (AIT) com a resultat de l'acord pres en el IV Congrés Nacional celebrat a Roma entre el 10 i el 12 de març d'aquell any. En 1925 l'USI fou dissolta pel govern feixista.

***

Portada del primer número de "Solidaridad"

Portada del primer número de Solidaridad

- Surt Solidaridad: El 23 de novembre de 1961 surt a París (França) el primer número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad. Semanario sindicalista y de información. Órgano de la Confederación Nacional del Trabajo (AIT). Regionales zonas Norte y Normandía. Substituïa Solidaridad Obrera i Boletín Confederal, periòdics anarcosindicalistes suspesos aleshores per les autoritats franceses. Dirigit per Joan Ferrer Farriol, hi van col·laborar Diego Abad de Santillán, José Alberola Navarro, Amador, Vicente Artés, Julio Ayora, Germinal Esgleas, Julián Floristán, Fontaura, F. García, B. Hernáez, Manuel Hernández, Juana Humbert, J. Jové y Compañía, Conrado Lizcano, R. Lone, Tato Lorenzo, Volga Marcos, Fulgencio Martínez, Luis Montes, Pérez Guzmán, Puyol, Rodama, Albà Rosell Llongueras, Ángel Samblancat, Tomás Soria, J. Toledo, Alfonso Vidal y Planas i Juan Lazarte, entre d'altres. En sortiren cinc números, l'últim el 21 de desembre de 1961, i va ser substituït per Le Combat Syndicaliste.

***

Portada del número 0 de "La Pilule"

Portada del número 0 de La Pilule

- Surt La Pilule: El 23 de novembre de 1970 surt als quioscos de Ginebra (Ginebra, Suïssa) el número 0 de la revista sarcàstica llibertària La Pilule. Journal satirique et satyrique. Portà el surrealista epígraf «Pour tout ce qui est contre, pour ceux qui sont contre, contre tout ce qui est pour, contre ceux qui sont pour» i en els últims números el text de Georges Brassens «Mais il y a peu de chances qu’on détrône le roi des cons» (Però hi ha poques possibilitats de destronar el rei dels beneits». Va ser promoguda per l'escriptor anarquista Narcisse-René Praz, que fou el seu principal redactor amb articles i fotomuntatges. D'antuvi bimensual, a partir del número 13 passà a setmanal. Comptà amb la col·laboració del caricaturista Jean Leffel, dibuixant de Le Canard Enchaîné, d'altres dissenyadors --Borner, Delay, Erik, Ropo, Zero, etc.--, i de diferents articulistes --Jean-Noël Cuénod, Pascal Holenweg, Lucien Lacroix, Gérald Lucas, Marie-Christine Mikhaïlo (Irène Pasut), etc. Tractà diferents temes, com ara l'Exèrcit suís, l'antimilitarisme, l'objecció de consciència, el comerç d'armes, les guerres, la democràcia parlamentària, les religions, els organismes caritatius que no condemnen la guerra, els dictadors (Franco, Sékou Touré, Xa d'Iran, etc.), els polítics corruptes (Nixon, etc.), les polítiques suïssa i francesa, la crítica al marxisme, la funció de la policia, el sexe, el feminisme, la droga, etc. Tingué gairebé 2.000 subscriptors i la tirada oscil·là entre els 6.000 i 12.000 exemplars, distribuint-se arreu de la Suïssa de cultura francesa. El 7 de desembre de 1971 Narcisse Praz acabà davant els tribunals per qualificar d'«assassí» el Xa d'Iran i va ser condemnat a 500 francs de multa i a pagar les despeses legals. El seu processament portà l'augment de la tirada del periòdic i una gran campanya de solidaritat. En sortiren en total 199 números, l'últim (198) el 28 de gener de 1975, i deixà de publicar-se pels deutes i per la pressió policíaca. En 1979 Praz publicà la revista satírica Le Crétin des Alpes, però només sortiren set números entre abril i octubre d'aquest any.

Anarcoefemèrides 

Naixements

Gennaro Rubino en 1894. Foto publicada en "L'Illustrazione Italiana" del 23 de novembre de 1902

Gennaro Rubino en 1894. Foto publicada en L'Illustrazione Italiana del 23 de novembre de 1902

- Gennaro Rubino: El 23 de novembre de 1859 neix a Bitonto (Pulla, Itàlia) Gennaro Rubino, l'anarquista que intentà sense èxit assassinar el rei Leopold II de Bèlgica. Fill d'un ferrador lliurepensador, quedà orfe de mare quan tenia 11 mesos. Bon estudiant, va haver de renunciar a fer els estudis d'enginyeria per manca de recursos. En 1878 ingressà a l'Exèrcit, amb la intenció de continuar els seus estudis, però no aconseguí pair la disciplina militar. En 1884 fou degradat i condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó a Messina per haver escrit un article en un periòdic republicà subversiu. Alliberat en 1887 gràcies a una amnistia, retornà a Bitonto on es casà amb una mestra que patia trastorns mentals. Empleat com a comptable, fou detingut per falsificació i frau, delicte que negà, i condemnat a quatre anys de presó. Després de complir la pena, el maig de 1897 emigrà a Londres (Anglaterra) on exercí diverses feines en el sector de la restauració. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes italians. Va dir que era fadrí i es tornà a casar el 4 de desembre de 1897 amb una cuinera, Emily Alderton, amb qui tindrà un infant el 14 d'octubre de 1898 que posarà de nom Marx Engels. Després de treballar en dues llibreries i ser acomiadat, la parella visqué en la misèria. Més tard intentà millorà, sense èxit, la seva sort a Glasgow (Escòcia). Com que no va poder trobar feina demanà ajuda a l'ambaixada d'Itàlia i els serveis secrets italians el captaren com a infiltrat a sou en les organitzacions anarquistes londinenques. Amb els diners muntà una impremta per editar un nou diari, que servia de sala de reunions i d'allotjament. Però un cop els funcionaris de l'ambaixada italiana comprovessin que en comptes d'espiar simpatitzava amb el moviment llibertari fou acomiadat. El maig de 1902 es descobrí que havia treballat per al serveis secrets italians i fou denunciat per la premsa anarquista internacional com a espia i expulsat del moviment llibertari. De res serviren els seus intents de justificació i el fet de donar alguns noms de dobles agents infiltrats en el moviment anarquista. Reprovat per sa família i abatut, decidí cometre un assassinat amb la finalitat de demostrar la seva lleialtat a la causa anarquista. D'antuvi planejà assassinar Eduard VII, rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda, però trobà que el sentiment monàrquic a les illes Britàniques era molt fort, i decidí atemptat contra el rei Leopold II de Bèlgica. A finals d'octubre de 1902 es traslladà a Brussel·les. El matí del 15 de novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les, davant el Banc de Brussel·les, disparà tres trets de revòlver, als crits de «Visca la Revolució social! Visca l'anarquia!», sobre la tercera de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica que tornava de la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum tradicionalment celebrat per la Festa del Rei --que aquell any va ser substituït per un Requiem en memòria de la reina, Marie-Henriette, que recentment havia finat. El rei, que viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del linxament de la gentada ja que la policia el detingué. Després de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la posterior repressió que sobre el moviment llibertari es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la realitat és que la policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del 18 d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat per Émile Royer, misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs forçats a perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos articles i memòries amb l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març de 1918 a la presó de Lovaina (Flandes, Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.

Gennaro Rubino (1859-1918)

***

El jove Théo van Rysselberghe

El jove Théo van Rysselberghe

- Théo van Rysselberghe: El 23 de novembre –algunes fonts citen el 28 de novembre– de 1862 neix a Gand (Flandes Oriental, Flandes) el pintor anarquista Theophilius Vanrysselberghe, més conegut com Théophile van Rysselberghe o Théo van Rysselberghe. Era fill d'una família burgesa francòfona atreta pel món artístic i literari. Fou el cinquè fill del ric empresari Jean-Baptiste Vanrysselberghe (Joannes Baptistus) i de Mélanie Rommens (Melania). Sos germans Charles i Octave van ser destacats arquitectes. Théo van Rysselberghe, després de fer estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Gand i a l'Acadèmia de Brussel·les (Bèlgica), sota la direcció del pintor orientalista Jean-François Portaels, en 1881 participà per primera vegada en una exposició al Saló de Brussel·les. El març de 1881 fundà, amb Victor Arnould, Octave Maus, Edmond Picard i Eugène Robert el setmanari L'Art Moderne, que es publicà fins al 1914. Entre 1881 i 1883 viatjà, seguint l'exemple del seu mestre Jean-François Portaels, per Espanya i pel Marroc amb sos amics els pintors Frantz Charlet i Dario de Regoyos. A Madrid (Espanya) visità les obres dels mestres al Museu del Prado i a Sevilla (Andalusia, Espanya) trobà Constantin Meunier i son fill Karl. Durant el viatge a Espanya realitzà el retrats Femme espagnole (1881) i La Sévillane (1882). Durant la seva estada de quatre mesos a Tànger realitzà dibuixos i pintures de la casba i dels socs, com ara Cordonnier de la rue arabe (1882), Garçon arabe (1882), Repos de garde (1883). Al Marroc retornà en dues ocasions més, entre 1883 i 1884 i entre 1887 i 1888. De bell nou a Bèlgica, exposà una trentena d'obres realitzades durant el seu viatge al Cercle Artístic i Literari de Brussel·les i a Gand, que tingueren un èxit instantani. Amic de l'intel·lectual Octave Maus, en 1883 fou un dels fundadors del grup avantguardista «Les Vingt» de Brussel·les, en defensa d'un «art intransigent» i en contínua lluita contra l'academicisme. L'abril de 1883 exposà escenes de la vida quotidiana mediterrània a la galeria brussel·lesa L'Essor. En aquesta època va fer amistat amb el poeta Émile Verhaeren, que el va introduir en els cercles literaris. El setembre de 1883 marxà cap a Haarlem (Holanda Septentrional, Països Baixos) amb la finalitat d'estudiar la llum de les obres de Frans Hals; en aquesta estada conegué el pintor nord-americà William Merritt Chase. Cap el 1886 descobrí, en companyia d'Émile Verhaeren, en la VIII Exposició dels Impressionistes l'obra del pintor puntillista Georges Seurat Un dimanche après-midi à l'Île de la Grande Jatte, que el marcà profundament. En 1889 es casà amb Maria Monnom i els nuvis anaren de lluna de mel al sud d'Anglaterra i després a Bretanya. L'any següent la parella tingué una filla, Élisabeth, que anys després mantingué una relació amb André Gide i amb qui tingué Catherine, únic infant de l'escriptor. Théo van Rysselberghe trobà a París Theo Van Gogh i va aconseguir convidar Vincent Van Gogh a la propera exposició del grup «Les Vingt» en 1890 a Brussel·les, on va ser adquirit La vigne rouge, l'únic quadre que el pintor holandès va poder vendre durant sa vida. La seva amistat amb Paul Signac, Camille Pissarro i Félix Fénéon el portà a les idees anarquistes i participà amb dibuixos i gravats en la premsa llibertària. A la mort de Georges Seurat, en 1891, s'encarregà de gestionar els problemes de la seva herència. En 1892 fou un dels donants de la subscripció organitzada pel periòdic anarquista L'En Dehors per ajudar els infants d'un company de Ravachol empresonat. En 1894 entrà a formar part del grup «La Libre Esthétique», l'objectiu del qual fou promoure un art social, i per al qual realitzà un cartell dos anys després. Després del breu període d'atemptats anarquistes de 1894, acollí nombrosos llibertaris que havien escapat cap a Bèlgica fugint de la repressió. En aquesta època va fer amistat amb l'escriptor anarquista Bernard Lazare. En 1895 va viatjar per Atenes i Constantinoble, Hongria, Romania, Moscou i Sant Petersburg, i va fer cartells per a la «Compagnie des Wagons-lits». En 1897 s'instal·là a París i freqüentà els escriptors simbolistes. Entre 1897 i 1911 col·laborà habitualment amb el periòdic anarquista Le Temps Nouveaux de Jean Grave. Fou amic íntim del geògraf anarquista Élisée Reclus i del pintor llibertari Camille Pissarro. En 1899 realitzà la portada del llibre La moral anarchiste de Pietr Kropotkin i en 1901, amb Maximilien Luce, Lucien Pissarro i altres, realitzà les il·lustracions per al llibre Aventures de Nono de Jean Grave. Entre 1899 i 1912 participà amb obres en diverses tómboles per sufragar el moviment anarquista. A començaments de segle trobà que les pintures de Pablo Picasso, aleshores en l'anomenat «Període blau», eren «lletges i poc interessants». En 1905 col·laborà en l'Album des Temps Nouveaux. A finals del segle XIX s'establí a Saint-Clair, on comprà una casa en 1910, i la seva tècnica pictòrica puntillista i divisionista donà lloc a composicions de formes més clàssiques i de llargues pinzellades allargades. En 1910 abandonà totalment el puntillisme i realitzà nombrosos nus femenins. Ben igual que els pintors Georges Seurat i Paul Signac, realitzà nombrosos paisatges marins de caire postimpressionista. També realitzà gravats i il·lustracions de llibres i de catàlegs, i s'interessa força pel modernisme i les arts decoratives (mobles, joies, tipografia, etc.). Théo van Rysselberghe va morir el 13 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 14 de desembre– de 1926, asfixiat per emfisema, a Saint-Clair (Lo Lavandor, Provença, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Lo Lavandor, a prop de la tomba del pintor anarquista Henri-Edmond Cross, gran amic seu.

Théo van Rysselberghe (1862-1926)

***

Charles-Albert retratat per Aristide Delannoy per a "Les Hommes du Jour" del 27 de novembre 1909

Charles-Albert retratat per Aristide Delannoy per a Les Hommes du Jour del 27 de novembre 1909

- Charles-Albert: El 23 de novembre de 1869 neix a Carpentras (Provença, Occitània) el periodista anarquista, i després socialista i col·laboracionista, i francmaçó Charles Victor Albert Fernand Daudet, conegut com Charles-Albert. Era fill d'una família acomodada i sos pares eren professors universitaris. Després de fer els estudis a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), va estudiar a la universitat filosofia i exercí de professor de repàs en un col·legi de Sedan (Xampanya-Ardenes, França). Arran de la matança de Fourmies de l'1 de maig de 1891, s'adherí al socialisme de Jules Guesde, però de mica en mica esdevingué anarquista. En 1892 s'instal·là a Lió (Arpitània), on treballà com a corrector d'impremta i col·laborà en la premsa llibertària (Entretiens politiques et littéraires, La Révolte, La Société Nouvelle, etc.). En 1893 fundà L'Insurgé, òrgan anarcocomunista de la regió del sud-est. El gener de 1894, quan es desencadenà la repressió arran de la cadena d'atemptats, va ser detingut i empresonat un temps. Un cop lliure, en 1895 passà a viure a París i participà en la reorganització del moviment llibertari. Intentà sense èxit fundar una impremta anarquista al carrer Lafayette de París on s'imprimia La Société Nouvelle i Le Libertaire, de Sébastien Faure. En aquesta època col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave; en L'Humanité Nouvelle (1897); i en Le Journal du Peuple (1899), diari creat per Faure per fer costat el capità Alfred Dreyfus. En 1899 publicà el llibre L'amour libre, que tingué una gran difusió tant a França com a l'estranger. Col·laborador de L'Art Social, revista dirigida per Gabriel de la Salle, defensà l'obra d'art per la qualitat de l'execució i no pel seu contingut en una conferència feta el 27 de juny de 1896. En desacord amb Piotr Kropotkin sobre el tema de la guerra, en 1905 reivindicà la defensa de França si era atacada «per una coalició de potències burgeses»; amb aquesta declaració, contrària al pensar majoritari del moviment llibertari sobre el tema, provocà una gran oposició al seu pensament i ell donà com a solució la «vaga dels conscrits». Gran amic de Francesc Ferrer i Guàrdia, aleshores refugiat a França, gestionà, amb Maurice Dubois, el periòdic L'École Rénovée i fou secretari general de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. El 3 de setembre de 1909, quan Ferrer retornà a Catalunya i va ser detingut arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona, fundà, amb Charles-Ange Laisant i Alfred Naquet, el Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola, conegut també com «Comitè Ferrer», i lluità de valent per a intentar salvar son amic de l'execució. També fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS). Durant la primavera de 1910 fou membre, amb Jules Grandjouan, del Comitè Revolucionari Antiparlamentari, que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions legislatives, encara que alhora feia costat el projecte de Partit Revolucionari de Miguel Almereyda. En 1912 participà en la campanya per l'alliberament del soldat Émile Rousset («Afer Aernoult-Rousset») i fou en aquests anys quan abandonà certes tesis anarquistes, acostant-se als socialistes i admetent que el parlamentarisme podria, mitjançant reformes, facilitar l'acció revolucionària. Acostat al Partit Socialista, l'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà partidari de la «Unió Sagrada», va fer costat el «Manifest del Setze» i criticà durament els pacifistes. El 4 d'octubre de 1918, en una carta publicada en L'Humanité, anuncià la seva adhesió a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), encara que amb reserves sobre el «parlamentarisme excessiu». En 1922 fundà el moviment «Ordre Nou», que reivindicava el reforçament de l'Estat i la reorganització de les estructures ministerials amb funcionaris permanents i independents. En aquest mateix any, fou membre de la XIV Secció de París de l'SFIO. En 1928 s'afilià al Partit Republicà Sindicalista (PRS). En 1929 publicà el llibre L'État moderne. Ses principes et ses institutions, on s'allunya totalment de l'anarquisme i del seu rebuig a l'autoritat, alhora que reivindica un Estat fort i la planificació econòmica («Planisme»), idees que s'accentuaran en el seu posterior llibre Une nouvelle France. Ses principes et ses institutions (1936). Quan l'Ocupació, col·laborà en el setmanari proalemany La Gerbe i en 1941 publicà el llibre L'Anglaterre contre l'Europe. Amb l'Alliberament va ser detingut, encara que fou alliberat poc després. És autor, a més dels llibres citats, d'Aux anarchistes qui s'ignorent (1895 i 1901), L'Art et la société (1896), À Monsieur Émile Zola (1898), Patrie, guerre et caserne. Lettre à un prolétaire (1901 i 1911), Qu'est-ce l'art? (1909), Politique et socialisme. Le préjugé parlementaire (1910), Le socialisme révolutionnaire. Son terrain, son action et son but (1912), L'effort libre (1913), La révolution chinoise et le socialisme (1913), Au-dessous de la mêlée. Romain Rolland et ses disciples (1916), Des réformes? Oui, mais d'abord une constitution (1920), entre d'altres. Charles-Albert va morir l'1 d'agost de 1957 a Le Kemlim-Bicêtre (Illa de França, França).

***

Nanò De Bartolomeis

Nanò De Bartolomeis

- Nanò De Bartolomeis: El 23 de novembre de 1893 neix a Chieri (Piemont, Itàlia) l'enginyer, industrial i militant anarquista Nanò Severo Libero Eletto De Bartolomeis, conegut com Nonio De Bartolomeis, i que sovint signava els articles NDB. Sos pares es deien Vittorio De Bartolomeis, també enginyer i anarquista, amic personal d'Errico Malatesta, i Maria Aichino. De família anarquista, fou un dels fundadors, amb Edoardo Acutis, Pietro Berra, Alfredo Cocchi, Pietro Ferrero, Maurizio Garino, Cesare Sobrito, de l'Escola Moderna «Francisco Ferrer», al barri de la Barriera de Torí (Piemont, Itàlia), i col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara Il Libertario, L'Avvenire Anarchico, Volontà, Umanità Nova, etc. El 12 de març de 1914 va fer una conferència sobre La conquista del pane, de Pietr Kropotkin. En 1920, amb els comunistes Antonio Gramsci, Angelo Tasca, Umberto Terracini i Palmiro Togliati, i els anarquistes Pietro Ferrero, Italo Garinei, Maurizio Garino, Enea Matta i Corrado Quaglino, formà part del Comitè d'Estudi dels Consells de Fàbrica. Aquell mateix any participà, en representació dels anarquistes del Piemont, en el Congrés de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) de la Unió Anarquista Italiana (UAI). En 1928 va ser detingut com a «sospitós de complicitat en la preparació de l'atemptat terrorista de Milà», en referència a l'atemptat amb bomba a la Fira de Milà del 12 d'abril de 1928, però va ser posat en llibertat. En 1932 s'establí a Izola. Tot d'una que acabà la II Guerra Mundial reprengué contactes amb el moviment anarquista i col·laborà en Il Libertario, de Milà, i en Era Nuova, de Torí. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí, amb Giordano Bruch, Umberto Tommasini i Libero Vigna, en representació de la Federació Anarquista de Trieste, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Bolonya. Nanò De Bartolomeis va morir el 28 de juny de 1947 a Izola (Trieste; actual Eslovènia).

***

Foto policíaca de Ferdinando Franchi

Foto policíaca de Ferdinando Franchi

- Ferdinando Franchi: El 23 de novembre de 1896 neix a Nuoro (Sardenya) l'anarquista Ferdinando Franchi, també conegut com Mateo Daga. S'exilià, amb son germà Pompeu Franchi, també anarquista, a París (França), però el 10 de setembre de 1927 en va ser expulsat. El 30 de març de 1928 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «infracció a l'ordre d'expulsió». El maig de 1931 va ser detingut en una batuda policíaca. Va fer servir documentació falsa a nom de Mateo Daga i vivia a casa d'Eugène Simonetti. El 22 de maig de 1931 va ser condemnat a dos mesos de presó per «violació de l'ordre d'expulsió». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ginés Camarasa García

Ginés Camarasa García

- Ginés Camarasa García: El 23 de novembre de 1898 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Ginés Camarasa García, conegut també sota el pseudònim de Felipe Martínez Pérez. Fill d'una família pagesa, fou el major de quatre germans. Quan tenia nou anys començà a treballar de cadiraire al taller d'un oncle seu i amb 14 anys s'afilià a l'Agrupació Socialista. En aquesta agrupació conegué l'anarquista Enrique Guardiola, el qual l'introduirà en el pensament llibertari. En 1913 Guardiola farà que la societat «La Prosperidad», en la qual militava Camarasa, es decanti pel moviment anarquista. En 1914, disconforme amb les condicions laborals i econòmiques, abandonà el taller familiar i l'any següent passà a un altre taller on s'especialitzà en ebenisteria, la seva feina definitiva i de la qual esdevindrà un mestre. En 1916 s'establí a Barcelona (Catalunya) –segons alguns després d'agredir amb una maça el propietari de l'empresa on treballava per haver-lo ofès–, on s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Poblesec. Participà activament en 1919 en la vaga de «La Canadenca» integrat en un grup de defensa confederal. En 1920 va ser cridat a files i enviat a Maó (Menorca, Illes Balears). En aquesta illa contactà amb nombrosos militants confederals, com ara Joan Ripoll, els germans Pons, Joaquim Fornaguera, Josep Caselles i altres. Ajudà com pogué els companys llibertaris (Salvador Seguí Rubinat, Francisco Arín Simó, etc.) que es trobaven desterrats a l'illa. En 1923 retornà a Villena i intervingué en la creació de l'Ateneu Racionalista i, l'any següent, de la societat «La Solidaridad», ambdós tapadores de la CNT. Milità amb un destacat grup de companys (Enrique Guardiola, José Salinas, els germans Ibáñez, Antonio Guillén, Pedro Pujalte, etc.), amb molts dels quals formà part del grup anarquista «Humanidad Libre». En 1927 assistí a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Pressionat per la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, marxà a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià), des d'on en 1928 envià diners a La Revista Blanca per a una subscripció pro presos. El març de 1928 va ser detingut per apunyalar lleugerament al front en una disputa José Cañizares, president de la Casa del Poble de Villena. Després, a Barcelona, ajudà orgànicament Manuel Sirvent Romero, membre destacat dels comitès Regional i Nacional de la CNT. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Villena i entre el febrer de 1932 i l'abril de 1934 ocupà la presidència de la CNT d'aquesta localitat. Quan el cop feixista de juliol de 1936, participà en la seva resposta als carrers barcelonins i l'agost d'aquell any retornà a Villena, on s'encarregà d'importants tasques confederals: president de la CNT (1936), president de la Comissió d'Assistència Social del Comitè de Defensa Antifeixista (1937), president de la Indústria del Moble Socialitzada (1937), secretari de la CNT (1938) i regidor de l'Ajuntament de Villena. L'octubre de 1938 fou mobilitzat i enviat a la Secció de Defensa del Subcomitè Nacional de la CNT radicada a València. En 1939, amb el triomf franquista, va ser agafat al port de l'Alacant i tancat al camp d'internament d'Albatera. Pogué retornar a Villena, on romangué amagat fins l'octubre de 1939, quan marxà a Barcelona, on visqué sota el nom de Felipe Martínez Pérez i muntà un taller d'ebenisteria, que amb el temps esdevingué seu confederal. Durant els anys quaranta ocupà la secretaria de la CNT de Catalunya en diverses ocasions i en 1947 fou secretari pro presos durant la gestió d'Eduard Josep Esteve al front del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, càrrec que mantingué fins al 1957. Durant aquests anys (1941, 1945 i 1947) patí diferents detencions en les agafades confederals i establí contactes amb la xarxa d'evasions de Francisco Ponzán Vidal. Durant els difícils anys cinquanta, amb José Bueso Blanch i Eduard Josep Esteve, creà un Comitè Nacional provisional de la CNT, que encapçalà entre 1958 i el febrer de 1960. A finals de 1958 fou detingut, però va ser alliberat perquè havia estat agafat en una ràtzia de socialistes i les autoritats franquistes desconeixien la seva importància orgànica. En 1962, arran d'una important agafada, es va veure obligat a marxar, amb José Torremocha Arias, a València i a Madrid, però, al contrari que Torremocha, no passà a França i es mantingué amagat un parell d'anys a Villena. En 1965 s'establí de bell nou a Barcelona i l'any següent fou novament detingut. Finalment acabà malalt de Parkinson i una mica descentrat. Sempre es mostrà contrari a l'Aliança Sindical Obrera (ASO) i a la maniobra cincpuntista. De jove estigué casat amb Francisca Camús i, un cop enviudà, formà parella amb Antonia Ugeda Fuentes. Ginés Camarasa García va morir el 6 de juny de 1972 a Barcelona (Catalunya).

Ginés Camarasa García (1898-1972)

***

Mario Perelli

Mario Perelli

- Mario Perelli: El 23 de novembre de 1899 neix a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Mario Orazio Perelli. Quan era infant es traslladà a Milà, on en 1916 entrà a treballar com a obrer a la fàbrica d'esmalts Moneta, al barri milanès de Musocco. En un accident laboral, va perdre l'índex i el dit mig de la mà dreta. Actiu en la lluita sindical, aconseguí organitzar sis-cents obrers en una petita Cambra del Treball d'inspiració sindicalista i obtenir, després d'una dura lluita, adaptar els seus salaris amb els dels metal·lúrgics milanesos. La seva militància li va costar diverses detencions i, finalment, l'acomiadament de la feina. Després d'això, treballà a jornada completa en la Unió Sindical Milanesa (USM). Per haver ajudat alguns desertors a expatriar-se, va ser detingut i empresonat des de començament de 1918 fins a la primavera de 1919. Un cop lliure, s'acostà a l'anarquisme i col·laborà en el projecte de fundació d'un diari anarquista, que es materialitzà el febrer de 1920 amb l'edició d'Umanità Nova i on treballà fins l'agost d'aquell any en l'administració del periòdic i en la seva difusió. El 17 d'octubre de 1920 va ser detingut amb Errico Malatesta, Corrado Quaglino i altres redactors d'Umanità Nova, restant empresonat fins a primers de novembre d'aquell any. Acusat d'haver participat en l'atemptat contra el teatre Diana del 23 de març de 1921, després d'un període d'inactivitat, el matí del 14 de maig d'aquell any va ser detingut a Sappanico (Marques, Itàlia). Jutjat per l'Audiència, va ser condemnat a 16 anys i 11 mesos de presó i a dos anys de vigilància especial. Després de restar 11 anys i sis mesos tancat en diverses presons (Castelfranco Emilia, Porto Longone i Pianosa), en 1932 obtingué la llibertat vigilada gràcies a una amnistia. De bell nou a Milà, treballà d'antuvi com a llibreter de segona mà i després com a venedor ambulat de fruita i verdura. En els anys successius no destacà massa en la seva militància, però continuà estretament vigilat. Quan Itàlia entrà en la II Guerra Mundial va ser confinat, primer a Ustica (Sicília), després a l'illa de Ventotene i finalment al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia). Només va ser alliberat arran de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943) i retornà a Milà, on esdevingué un dels organitzadors més actius de la resistència anarquista. En polèmica amb els anarquistes intransigents, fou partidari de crear un front revolucionari ample amb la finalitat de transformar la lluita antifeixista en revolució proletària, i per aquesta finalitat mantingué estrets contactes amb Corrado Bonfantini, exmembre del Moviment de Unitat Proletària (MUP), amb Lelio Basso i amb alguns elements socialistes i comunistes dissidents, amb els quals fundà la Lliga dels Consells Revolucionaris (LCR), que publicà entre desembre de 1944 i febrer de 1945 el periòdic Rivoluzione. Amb aquesta LCR participa un grup de joves antifeixistes animats per Germinal Concordia que projectaven crear una formació partisana llibertària. També participà en la creació de la Federació Comunista Llibertària Llombarda (FCLL), la qual, el desembre de 1944, publicà el periòdic Il Comunista Libertario. Amb Germinal Concordia, Antonio Pietropaolo i Mario Mantovani dirigí la formació partisana que, després de l'afusellament de Pietro Bruzzi, passà a denominar-se «Brigada Malatesta-Bruzzi» i que operava a Milà, a Oltrepò Paves i a altres localitats. Just abans de l'Alliberament d'Itàlia (25 d'abril de 1945), per fugir de l'aïllament polític que aleshores li semblava perillós, s'enquadrà en la formació «Brigada Matteotti», al voltant del Partit Socialista Italià d'Unità Proletària (PSIUP) i guiada per Corrado Bonfantini. Després de l'Alliberament en el si de la FCLL s'accentuà progressivament la fractura entre els grup de comunistes llibertaris encapçalat per ell, per Germinal Concordia i per Antonio Pietropaolo i els grup d'anarquistes intransigents de Mario Montovani i Ugo Fedeli. Inicialment majoritaris a Milà, els comunistes llibertaris es trobaren en minoria en el I Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat el setembre de 1945 a Carrara (Toscana, Itàlia), i el gener de 1946 participà en la redacció de les anomenades «Tesis de Milà», document polític obertament reformista, que proposava la transformació del moviment llibertari en un autèntic partit polític, capaç d'esdevenir, segons ells, mitjançant la participació en les eleccions, en una tercera força entre la reacció i el socialisme d'Estat. Entre finals de gener i principis de febrer de 1946 es consumà l'escissió definitiva i amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Carlo Andreoni creà la Federació Llibertària Italiana (FLI), que tingué una vida efímera i que acabà en menys d'un any integrada en el Partito Socialista dei Lavoratori Italiani (PSLI, Partit Socialista dels Treballadors Italians) de Giuseppe Saragat. En els anys successius prosseguí la seva activitat en el moviment socialista, sense deixar de banda el moviment anarquista que seguí jugant un paper important en el seu pensament. Mario Perelli va morir el 10 de maig de 1981 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Mario Perelli (1899-1981)

***

Necrològica de Vicenta Sabaté apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 20 de gener de 1963

Necrològica de Vicenta Sabaté apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 de gener de 1963

- Vicenta Sabaté: El 23 de novembre de 1907 neix a la Torre de Fontaubella (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Vicenta Sabaté. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona (Catalunya). Son company fou l'anarcosindicalista Enric Pujol Baiges. Exiliada amb son company, s'establí a Besiers. Malalta durant molt de temps, Vicenta Sabaté va morir el 30 d'octubre de 1962 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Juan José Bernete Aguayo ("Chimeno")

Juan José Bernete Aguayo (Chimeno)

- Capitán Chimeno: El 23 de novembre de 1912 neix al llogaret de Silillos (Fuente Palmera, Còrdova, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan José Bernete Aguayo, més conegut com Capitán Chimeno. Fill d'una família nombrosa i humil, quedà orfe de mare quan era molt petit i va créixer en una cabana a les terres de Bramadero, propietat del terratinent i cacic del poble, Martínez Lora. Allà aprengué a muntar a cavall i a disparar amb escopeta, aconseguint una punteria prodigiosa. Mai no va anar a escola, però aprengué a llegir amb facilitat. Ajudat per la premsa que queia a les seves mans, va anar prenent consciència social i decidí fugir d'aquella vida. Amb un company s'escapà cap a la serra cordovesa d'Hornachuelos, però es van topar amb dos terratinents que es van denunciar. Partides de la Guàrdia Civil van sortir a buscar-los i tement per la seva vida es va lliurar. En 1933 fou jutjat, però com aleshores no tenia encara els 21 anys de la majoria d'edat fou enviat al reformatori d'Alcalá de Henares (Madrid). Amb l'arribada en massa de presos anarquistes a les presons a resultes dels Fets d'Octubre de 1934, s'acostà al pensament anarquista, alhora que començà a estudiar teoria política i a escriure ajudat pels seus companys llibertaris empresonats. Amb l'arribada del Front Popular al govern de la República fou amnistiat. De bell nou a Silillos, va treballar al camp i començà les seves tasques com a anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 l'agafa a la localitat sevillana de Marinaleda i immediatament marxà al seu poble per organitzar la resistència. Després d'organitzar els grups de defensa, va crear la famosa «Cavalleria del Chimeno», que va arribar a tenir uns cinc-cents soldats a cavall i que va repel·lir els primers atacs de les tropes de la guarnició d'Écija (Sevilla) sobre la Colònia de Fuente Palmera. Amb la seva cavalleria cada cop més nombrosa, aconseguí reduir els números de la Guàrdia Civil i els cacics de Fuente Palmera que s'havien atrinxerat a la caserna de Fuente Palmera; els empresonà, però no va permetre que s'exercís cap tipus de violència contra ells. Després va ampliar la seva línia d'acció, intentant alliberar pobles com Almodóvar, Guadalcázar, Peñaflor i altres, amb diferent sort. Va establir el seu quarter general a les terres on va créixer, entre Silillos i Palma del Río. A finals d'agost de 1936 les forces rebels arribades de Sevilla van prendre La Colònia i la «Cavalleria del Chimeno» i altres gents temoroses de la repressió van haver de fugir cap a la zona republicana per salvar la vida. En arribar a terres lleials, els centenars de persones que acompanyaven la «Cavalleria del Chimeno» van dispersar-se per diferents llocs (Pozoblanco, Villanueva de Córdoba, Ciudad Real). Chimeno, amb sos germans Antonio i Francisco, i les seves tropes marxaren cap al Cerro Muriano. Quan la lluita de guerrilles fou insuficient, van ingressar en les files de l'Exèrcit Popular i el 31 de desembre de 1936 fou nomenat capità de la 73 Brigada Mixta, enquadrat en el «Batalló Bautista Garcés» de tendència comunista --Bautista Garcés fou un diputat comunista cordovès assassinat pels feixistes. El 18 de setembre de 1937 el Capitán Chimeno fou comminat a prendre el Cerro Mulva (Funteobejuna, Còrdova, Andalusia, Espanya) i amb son company Francisco Atalaya marxà cap a la posició parapetats cadascun amb un tanc a pocs metres dels nius de metralladores de l'enemic; el tanc que protegia Chimeno es va fer a un costat de sobte deixant-lo al descobert, resultat abatut i mort. Atalaya va intentar recuperar el cos, però també fou abatut. La companyia del Chimeno atacà patint diverses baixes per recuperar el cos del seu capità perquè no fos profanat --el general feixista Queipo de Llano havia posat preu al seu cap. Tothom va parlar de traïció. El seu enterrament a Villanueva de Córdoba fou multitudinari i el general Pérez Salas el nomenà comandant a títol pòstum. Va deixar vídua i una filla que naixeria tres mesos després. El Capitán Chimeno es va convertir en una figura mítica entre les classes camperoles andaluses. El 23 de juny de 1984 l'Ajuntament de Fuente Palmera inaugurà a Silillos el parc públic «Chimeno» en memòria seva. El 12 d'abril de 2007 es va estrenar al Saló d'Usos Múltiples de Fuente Palmera la pel·lícula Capitán Chimeno. Héroe del Sur, realitzada per María José Bernete Navarro, historiadora i neboda de Chimeno.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[22/11] «La Alarma» - Concert de Ferré per Babar - Camet - Bonometti - Darsouze - Bianchi - Guéna - Carrasquer - Braman - Cortés - Iturralde - Camillò - Bejarano - Breffort - Alkalay - Antona - Monte - Valls - Walter - Cañadas - Tochatti - Zanelli - Blanch - Navarro Navarro - Patán - Franchini

efemerides | 22 Novembre, 2019 19:13

[22/11] «La Alarma» - Concert de Ferré per Babar - Camet - Bonometti - Darsouze - Bianchi - Guéna - Carrasquer - Braman - Cortés - Iturralde - Camillò - Bejarano - Breffort - Alkalay - Antona - Monte - Valls - Walter - Cañadas - Tochatti - Zanelli - Blanch - Navarro Navarro - Patán - Franchini

Anarcoefemèrides del 22 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de l'últim número conegut de "La Alarma"

Capçalera de l'últim número conegut de La Alarma

- Surt La Alarma: El 22 de novembre de 1889 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic anarcocol·lectivista La Alarma. Anarquía. Federación. Colectivismo. A partir del número 12, del 5 d'abril de 1890, canvià de capçalera i portà l'epígraf: «La constància en el treball és la font de totes les virtuts: l'ociositat és el germen de tots els vicis. La revolució és la ciència que hem d'estudiar escrupolosament, perquè ella ens portarà al triomf.» Editat per Ricardo Mella, era successor de La Solidaridad (1888-1889), també de Sevilla, i tingué una periodicitat setmanal, però amb irregularitats. Trobem textos de J. Buttari y Gaunaurd, Vicente García, Cristóbal Grima, Antonio Llorca, Donato Luben, Ricardo Mella, Manuel Ramos Herrera i Antonio Vélez, entre d'altres. Publicà per lliuraments el llibret de Nicolás Alonso Marselau El evangelio del obrero. Sortiren 25 números fins al 8 d'agost de 1890, però sembla que reaparegué de bell nou i que encara es publicava el maig de 1891. En 1901 s'editaria a Reus (Baix Camp, Catalunya) un periòdic amb el mateix títol.

***

Cartell del concert de Léo Ferré en solidaritat amb Babar

Cartell del concert de Léo Ferré en solidaritat amb Babar

- Concert de Ferré per Babar: El 22 de novembre de 1982 se celebra a l'Auditori Paul-Émile Janson de la Universitat Lliure de Brussel·les (Bèlgica) un concert del cantautor anarquista Léo Ferré en solidaritat amb el militant llibertari Roger Noël (Babar), aleshores empresonat a Polònia. Babar havia estat detingut i reclòs pel règim comunista polonès per haver introduït clandestinament un emissor radiofònic destinat al moviment sindical Solidarność, aleshores il·legal. Babar va ser jutjat aquell mateix dia 22 de novembre de 1982 i l'endemà per un tribunal militar polonès i condemnat a tres anys de presó, pena convertible en una fiança de 400.000 francs belgues. La suma va ser reunida en 48 hores gràcies als beneficis del concert de Léo Ferré i d'una subscripció pública en la qual participaren més d'un miliar de donants privats i tots els partits polítics francòfons, exceptuant el Partit Comunista de Bèlgica (PCB). Després de 143 dies de detenció en règim d'aïllament, Babar va ser alliberat. El 13 de maig de 1992, 10 anys més tard i tres anys després de la caiguda dels règims comunistes europeus, el Tribunal Suprem polonès l'absolgué, estimant que la seva acció va ser més «solidària» que «criminal».

Anarcoefemèrides

Naixements

Proclama de la II Comuna de Lió (23 de març de 1871)

Proclama de la II Comuna de Lió (23 de març de 1871)

- Camille Camet: El 22 de novembre de 1850 neix a Lió (Arpitània) el membre de la Internacional i bakuninista Camille Camet. Com a teixidor lionès (canut) s'afilià en 1869 a l'Associació Internacional del Treball (AIT) i el setembre de 1870 serà elegit secretari del Comitè Central de Salvació de França. L'11 d'abril de 1871 s'incorporà al LXII Regiment d'Infanteria a la guarnició Sant-Etiève, però desertà i passà a Suïssa. El 30 d'abril de 1871 tornà a Lió portant cartells revolucionaris i participà en la temptativa insurreccional als barris de la Gillotière i de la Croix-Rousse. Després del fracàs del moviment i de la repressió exercida per l'exèrcit, retornà a Zuric (Suïssa) el 20 de maig de 1871. Entre el 15 i el 16 de setembre de 1872 representà, amb Jean-Louis Pindy, les seccions franceses en el Congrés de la Internacional antiautoritària de Saint-Imier. Amic de Bakunin, marxà a Barcelona (Catalunya) el març de 1873, amb Charles Alerini i Paul Brousse, i més tard seran delegats de la Federació Regional Espanyola i de la «Secció en llengua francesa» de Barcelona en el VI Congrés General de la Internacional a Ginebra. Tots tres publicaren en nom del «Comitè de Propaganda Revolucionària Socialista de França Meridional» un manifest anarquista i crearen el periòdic La Solidarité Révolutionnaire. De tornada a França, després del Congrés de Ginebra, desenvolupà una intensa activitat llibertària a Lió i Sant-Etiève, elaborant un programa revolucionari per a una eventual proclamació d'una Comuna insurreccional basat en sis punts: Lió és declarada comuna lliure i autònoma; dissolució de la policia, la vigilància correrà a càrrec de cada ciutadà; abolició dels codis i de la magistratura i aquesta darrera és substituïda per un tribunal popular; revocació dels imposts indirectes i directes i substituïts per una taxa sobre la fortuna i la propietat; dissolució dels cultes; i anul·lació de l'Exèrcit permanent. Però, vigilat per la policia, fou detingut el novembre de 1873, amb altres 29 companys, i condemnat el 25 d'abril de 1874 a cinc anys de presó pel «Complot de Lió». Novament jutjat el desembre de 1874 per deserció, fou condemnat a cinc anys de treballs públics. El maig de 1879 va ser amnistiat i després esdevindrà un militat socialista seguidor de Jules Guesde. En 1892 serà responsable del Partit Obrer Francès (POF) per a la regió de Lió. Desconeixem la data i el lloc de la seva mort.

***

Ettore Bonometti

Ettore Bonometti

- Ettore Bonometti: El 22 de novembre de 1872 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Ettore Bonometti. Nascut en una família obrera (Giovanni i Emilia Pasinetti), en 1890 s'adhereix al grup anarquista «La Rivolta» de la seva ciutat, on les seves activitats el portaran en diverses ocasions a la presó: en març de 1892 per cantar cançons anarquistes i exposar les seves idees antimonàrquiques, en agost de 1892, en novembre de 1893, en febrer de 1894, i en abril de 1895. A finals de 1895 es refugia a Suïssa i, després de la seva expulsió, al Regne Unit, on el 26 de juliol de 1896, amb Francesco Cirri, serà un dels delegats del grup anarquista de Brescia «La Comuna» al Congrés Internacional Socialista. Més tard tornarà a Brescia on participarà en 1898 en els motins populars i, per fugir de l'empresonament, es refugiarà de bell nou al Regne unit, on restarà fins a 1912. Tornat a Itàlia, participarà en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI) i en les lluites antimilitaristes, especialment en les campanyes a favor d'Augusto Masetti (empresonat per contravenir ordres del seu coronel) i en la de suport dels soldats de Brindisi que es van amotinar per no anar a lluitar en l'aventura imperialista d'Albània. Va ser especialment actiu durant la Setmana Roja de 1914. En juliol de 1920 va ser delegat de Brescia en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Mes tard, arran d'un congrés a Brescia, va amagar Errico Malatesta, buscat per la policia, i el va ajudar a deixar la ciutat. Va haver d'exiliar-se al Regne Unit, d'on serà expulsat, passant a França i després a Suïssa. Retornat clandestinament a Itàlia, va ser detingut a Milà, empresonat i deportat per les autoritats feixistes. Ca seva i el seu taller de sabater va esdevenir ràpidament un centre de resistència i de reunió contra el règim. Després de la guerra, va engegar la reconstrucció del moviment llibertari a Brescia a partir d'un míting de 50 persones. Ettore Bonometti va mantenir-se militantment actiu a la seva ciutat fins que morí d'un accident de circulació, el 22 de març de 1961 a Brescia (Llombardia, Itàlia). Sa família va donar els seus papers a la Fundació Luigi Micheletti (Centre de Recerca sobre l'Edat Contemporània) de Brescia.

***

D'esquerra a dreta: René Darsouze, Aristide Lapeyre, X. De Limoges i Adrien Perrissaguet

D'esquerra a dreta: René Darsouze, Aristide Lapeyre, X. De Limoges i Adrien Perrissaguet

- René Darsouze: El 22 de novembre de 1876 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) el militant i propagandista anarquista René Darsouze. Va exercir de tipògraf en aquesta ciutat, on va fer tasques sindicals. Acomiadat per vaguista, va treballar com a comptable a la cooperativa «L'Union». Partidari dels milieux libres (medis o ambients lliures, comunes llibertàries), va fundar amb L. Baile, en 1908, als afores de Llemotges, el falansteri de la Clos-des-Brunes, que va durar tres anys. Va pertànyer a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) que Sébastien Faure, defensor de la puresa anarquista, va fundar el gener de 1928 arran del congrés parisenc de la Unió Anarquista Comunista, entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927, on Faure i els seus amics --16 grups i 67 individualitats-- rebutjaren no tan sols els nous estatuts de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) sinó pertànyer a una organització que els assimila a un partit. Darsouze, secretari de l'AFA en 1928, va ser, entre 1929 i 1932, redactor en cap de La Voix Libertaire (París, 10 números d'1 de maig de 1928 a febrer de 1929, i després a Llemotges, 394 números de l'1 de març de 1928 a juliol de 1939), òrgan de l'AFA, que en maig de 1928 va succeir el periòdic Trait d'union libertaire (París, quatre números de l'1 de gener a l'1 d'abril de 19289) amb el qual també havia col·laborat. Com a redactor en cap, va ser detingut per un oficial de Le Mans que es considerava difamat per un article del periòdic que havia escrit un altre militant de Llemotges, i condemnat el 14 de setembre de 1931 a dos mesos de presó sense fiança, 300 francs de multa i 5.000 francs per danys i perjudicis. A Darsouze li agradava la polèmica i sempre estava disposat a debatre amb militants de tendència diferent a la seva, especialment amb els militants comunistes del periòdic L'Écho du Centre. Durant els darrers anys de sa vida, per complementar la seva modesta jubilació, va fer feina de caixer en un cinema. René Darsouze va morir el 26 de maig de 1962 a Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

Edmundo Bianchi

Edmundo Bianchi

- Edmundo Bianchi: El 22 de novembre de 1880 neix a Montevideo (Uruguai) el diplomàtic, traductor, poeta, escriptor i autor teatral anarquista Edmundo Bianchi. La seva trajectòria com a autor teatral és extensa i els seus començaments es remunten a 1910 quan estrena La quiebra, a Montevideo, i Perdidos en la luz, de 1913, a Buenos Aires. Va escriure obres de caire social i va col·laborar amb l'anarquista Centre Internacional d'Estudis Socials, on va estrenar obres seves. Va abordar gairebé tots els gèneres teatrals, però va tenir especialment èxit en la comèdia musical (Los sobrevivientes, El hombre absurdo, El oro de los mártires, Sinfonía de los héroes, De América a las trincheras, Mamita, El mago de Nueva Pompeya...). La seva tasca literària es va desenvolupar tant en l'activitat dramàtica com en l'assaig, la poesia, la història, la crítica, etc. Va escriure els versos alguns tangos de caire «nativista» (Rosa criolla), dels quals van tenir èxit Pampero (1935), amb música d'Osvaldo Fresedo, i el mundialment famós Ya no cantas chingolo (1928), també conegut com Chingolito, que amb música d'Antonio Scatasso va ser cantat i portat a Europa per Carlos Gardel, a qui va veure actuar a teatres però mai no va tractar. També va escriure guions pera pel·lícules, com ara Dos destinos (1936), i va traduir nombrosos autors (Paul Geraldy, Maurice Maeterlinck, Paul Valéry, etc.). Va col·laborar en nombroses publicacions i en 1904 va començar a editar a Buenos Aires, amb Leopoldo Durán, el magazine Futuro, i entre 1907 i 1943, amb Roberto Giusti, la revista avantguardista Nosotros. Es va guanyar la vida com a diplomàtic de carrera amb el càrrec d'agregat cultural de l'Ambaixada de l'Uruguai a l'Argentina. Altres obres seves són Orgullo de pobre (1920), La senda oscura (1932), El alma lejana: poemas (1940), Cafetín del puerto (1940, amb Juan Carlos Patrón), Carlos V (1944), Antología de los poetas franceses contemporaneos (1944), entre d'altres. Edmundo Bianchi va morir el 29 de novembre de 1965 a Montevideo (Uruguai). Va ser el pare de l'humorista Marco Aurelio Bianchi (Colelo). En 2000 Carlos Zubillaga va publicar Cultura popular en el Uruguay de la modernización: dos textos «desconocidos» de Edmundo Bianchi, on l'autor exhuma dos textos de proselitisme llibertaris de Bianchi fins aleshores desconeguts.

***

René Guéna

René Guéna

- René Guéna: El 22 de novembre de 1887 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista René Yves Guéna –a vegades el llinatge citat com Quéna. El desembre de 1905 s'enrolà voluntari per a cinc anys en la Marina. Pels seus nombrosos càstigs, va ser degradat del seu grau d'artiller, però, així i tot, aconseguí un certificat de bona conducta que li va permetre el febrer de 1912 entrar a treballar d'electricista a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), on, a partir de 1913, començà a militar activament. En aquesta època participà en manifestacions antimilitaristes contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Segons un informe policíac de juliol de 1914, havia declarat que, gràcies a la seva feina d'electricista, amb alguns companys, podia simular un accident i deixar sense llum i sense força motriu tots els tallers de l'Arsenal de Brest. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, quan esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat el 2 d'agost de 1914 i enviat com a electricista a Toló (Provença, Occitània), destinat als cuirassats France i Bretagne, i posteriorment al Lorraine a Saint Nazaire (País del Loira, França). El març de 1916 va ser destinat com a electricista als tallers de l'Arsenal de Brest. Amb alguns companys, analitzà les conclusions de la conferència antibel·licista que se celebrà entre el 24 i el 30 d'abril de 1916 a Kienthal (Reichenbach im Kandertal, Berna, Suïssa). En aquesta època era el secretari de grup pacifista i al domicili de François Menez, al número 15 del carrer Marché Pouliguen de Brest, se li enviaren fullets i manifests de tota casta. També en aquesta època distribuïa el periòdic de Sébastien Faure Ce qu'il faut diré i estava en contacte amb el doctor Georges Schklowsky de Berna (Berna, Suïssa). En 1917, època en la qual vivia al número 82 del carrer Luis Pasteur de Brest, era el secretari de la Borsa del Treball d'aquesta ciutat i secretari de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT) del Finisterre i quan François Dravalent en fou secretari, ell n'esdevingué tresorer. L'adhesió de la Unió Departamental de la CGT al Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) va ser aprovada, però l'enviament d'una salutació fraternal als revolucionaris russos proposta per Alain Le Duff va ser jutjada prematura pel caràcter «massa confús» de la revolució. A resultes de la seva participació en la vaga revolucionària de l'1 de gener de 1918, va ser acomiadat de l'Arsenal de Brest i trobà feina a la cooperativa de descarregadors del moll i d'estibadors «L'Égalitaire», de la qual fou membre del seu primer consell d'administració. Amb Léon Capitaine, Kervella i Mézeu, jugà un paper central en el comitè de vaga de l'Arsenal de Brest durant la vaga d'abril a maig de 1918. En 1920, arran d'un congrés de la Unió Departamental de la CGT que se celebrà a Carhaix-Plouguer (Bretanya), entrà a formar part de la junta directiva, al costat del llibertari Edmond Le Bris, nou secretari. El 5 d'abril de 1920 participà en el funeral del militant anarquista de l'Arsenal de Brest Victor Pengam. El 12 de juliol de 1920 participà en un gran míting de protesta contra la repressió governamental i a favor de l'amnistia general per als mariners amotinats al Mar Negre. El 15 d'octubre de 1920 va ser nomenat membre del consell d'administració de la Casa del Poble, consell format per 10 membres, set d'ells anarquistes (Hervé Cadec, Jules Le Gall, René Guéna, Edmond Le Bris, Paul Gourmelon, René Martin i Jean Tréguer). Estibador des de 1919, reemplaçà Jean Tréguer en la direcció del seu sindicat, fins 1924, any en el qual aquest reprengué el seu càrrec. A començament dels anys vint fou delegat del Sindicat d'Inscrits Marítims en el «Comitè Sacco-Vanzetti» i va ser inscrit en el «Carnet B» l'1 d'octubre de 1922. Fou secretari de la UD-CGT en el «Comitè de Vigilància i Acció» contra les maquinacions d'Acció Francesa (AF), comitè fundat el 6 de juliol de 1923 per René Martin i en la direcció del qual hi havia sis anarquistes i quatre comunistes. Casat i amb dos infants, a partir de 1923 visqué al número 49 del carrer Poulic al Lor de Brest. En 1924 s'establí a Saint-Nazaire i en 1926 va ser inscrit en el «Carnet B» del departament del Loira Inferior. En aquesta època treballava a les obres de finalització del creuen Jeanne d'Arc a les Drassanes de Penhouët de Saint-Nazaire. El 23 de setembre de 1928 va ser esborrat del «Carnet B» del departament de Finisterre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Antonio Carrasquer Cano apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de març de 1963

Necrològica d'Antonio Carrasquer Cano apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de març de 1963

- Antonio Carrasquer Cano: El 22 de novembre de 1889 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Carrasquer Cano. Sos pares es deien Francisco Carrasquer i Ambrosia Cano. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bellver de Cinca, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Treballà com a estibador al port de Marsella (Provença, Occitània) fins als 70 anys i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou María Nassarre Alegre. Antonio Carrasquer Cano va morir el 13 d'octubre de 1962 al seu domicili del barri de la Rivière de Montlion (Llenguadoc, Occitània), ciutat a la qual havia arribat 15 dies abans.

***

Notícia sobre el processament de Jean Braman aparegut en el diari parisenc "La Dépêche" del 15 de gener de 1931

Notícia sobre el processament de Jean Braman aparegut en el diari parisenc La Dépêche del 15 de gener de 1931

- Jean Braman: El 22 de novembre de 1894 neix a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista i sindicalista, després comunista i finalment col·laboracionista filofeixista, Jean François Braman, conegut com Fribourg. Sos pares es deien Joseph Braman, guardià de la Pau, i Thérèse Delserre. Treballava d'ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i al Mediterrani (PLM), a les cotxeres de Saint-Roch de Niça. En 1912 va ser destinat a les cotxeres dels equipatges de la flota i durant la Gran Guerra lluità voluntari com a contramestre mecànic. En 1919 prengué part, juntament amb André Marty, en els motins del mar Negre i la Prefectura el va inscriure en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Fou membre de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC), de la qual va ser el seu president federal, i secretari de la secció de Niça dels «Alliberats de la Gran Guerra», col·laborant en Le Libéré, el seu òrgan d'expressió. El 7 de desembre de 1920 es va casar a Niça amb Cécile Felicité Eliotrofe. Segons un informe policíac del 31 d'octubre de 1925 formà un Grup d'Estudis Socials a les cotxeres de Saint-Roch, amb François Laura i Fredéric Stackelberg, contra les maniobres comunistes. Aquest mateix any animà el Comitè Local de Lluita contra la Guerra del Marroc. En 1926, amb François Laura i Fredéric Stackelberg, engegà un projecte de creació d'una Universitat Proletària de Niça. En 1927 col·laborà en La Provence ouvrière et paysanne. En 1930 fou responsable de la redacció de À toute vapour, òrgan del Sindicat Unitari dels Ferroviaris del PLM, on lluità contra les directrius comunistes. El juliol de 1930 presidí una conferència de Sébastien Faure. Durant els anys trenta participà en nombrosos mítings i reunions contra l'expulsió de militants italians i espanyols. Després d'una d'aquestes reunions, va ser apallissat per partidaris del feixisme italià i acabà a l'hospital. El 14 de gener de 1931 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Niça per «crida a la desobediència i al crim amb la finalitat de propaganda anarquista», però va ser absolt. En 1934 va ser nomenat delegat de Propaganda de l'ARAC. Partidari de la reunificació sindical, fou membre del Comitè d'Unitat i d'Acció del PLM. En un informe de la Prefectura de Policia del 19 de novembre de 1936 es cita erròniament la seva pertinença al Partit Obrer Internacional (POI) trotskista i precisa que va fer un viatge d'informació a Barcelona (Catalunya) on va ser rebut pel Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En tornar d'aquest viatge, el 17 d'octubre de 1936 va fer un discurs al Savoy de Niça on declarà que la destrucció d'esglésies per part dels revolucionaris espanyols era un «benefici social», fet pel qual va ser processat i inculpat d'«apologia del crim», però finalment, en el judici del 17 de desembre d'aquell any, el cas va ser sobresegut. El 31 d'octubre de 1936 dirigí una operació de contraban d'armes per al suport de la República espanyola al port de Niça en conxorxa amb els mariners del vapor espanyol Turia. En 1937 esdevingué president de la Federació Departamental de l'ARAC, de la qual també fou comptable. Aquest mateix any va ser criticat pels comunistes per haver acceptat cartells del POUM en una exposició de l'ARAC sobre la Revolució espanyola. El maig de 1938 era a Espanya i entrevistà a València (València, País Valencià) al premi Nobel de literatura espanyol Jacinto Benavente Martínez per al periòdic Petit Niçois. Fitxat per la policia com a llibertari, també va ser considerat per aquesta com a «favorable a la Unió Soviètica», de fet va participar en els anys trenta en actes d'amistat franco-soviètics i del Front Popular i en 1935 va fer una necrològica elogiosa d'Henri Barbusse. Després de la mort d'un dels seus fills de 18 anys, abandonà la militància. Durant la II Guerra Mundial milità en el Partit Popular Francès (PPF) i va fer costat el Govern de Vichy, posicionant-se contra l'imperialisme soviètic, el comunisme, l'URSS i el capitalisme nord-americà. En aquesta època va ser integrat en el cos diplomàtic i nomenat president del Tribunal Militar de Rastatt (Baden-Württemberg, Alemanya). De tota manera, pel seu suport als insubmisos, va ser detingut pels nazis. Després de la guerra va ser depurat. Acostat a Charles de Gaulle, esdevingué, a proposta de André Malraux, propagandista del Reagrupament del Poble Francès (RPF), partit polític pel qual es presentà en 1951 a les eleccions legislatives. En 1952 abandonà l'RPF per dedicar-se a fer més de vuit-centes conferències anticomunistes entre aquest any i 1956 enquadrat en «Paix et Liberté». Es presentà novament a les eleccions legislatives del 2 de gener de 1956 pel departament del Gers; sense cap èxit, abandonà definitivament la carrera política. Jean Braman va morir el 14 de novembre de 1987 a Bourron-Marlotte (Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Miquel Cortés Bonell apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 26 de maig de 1963

Necrològica de Miquel Cortés Bonell apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de maig de 1963

- Miquel Cortés Bonell: El 22 de novembre de 1895 neix a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Montblanc (Conca de Barberà, Catalunya)– l'anarcosindicalista Miquel Cortés Bonell. Sos pares es deien Miquel Cortés Montmany, llaurador, i Casilda Bonell Marimon. Des de l'adolescència milità en la Federació Local de Caldes de Montbui de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola formà part del Comitè de Defensa Local del seu poble. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Sa companya, que restà a Catalunya, no pogué treballà per la pressió dels franquistes locals i va morir poc després de misèria i de fam. Durant la primavera de 1940, quan l'ocupació nazi, es trobava a la regió de Tours (Centre, França), on durant un bombardeig alemany va perdre la meitat del peu dret i un dit del peu esquerre. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Mâcon, on milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Miquel Cortés Bonell va morir el 7 de febrer de 1963 a l'Hospital de Mâcon (Borgonya, França) arran d'una intervenció quirúrgica del càncer que tenia als intestins.

***

Francisco Iturralde Cabeza de Vaca

Francisco Iturralde Cabeza de Vaca

- Francisco Iturralde: El 22 de novembre de 1896 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el mestre racionalista, matemàtic i militant anarquista i anarcosindicalista Francisco Iturralde Cabeza de Vaca, també citat com Francisco Iturralde y Cabeza de Vaca. Fill d'una família acomodada, son pare, metge militar, es deia Francisco Iturralde López i sa mare María Zenaida Cabeza de Vaca. Després de fer tres anys de la carrera de medicina, abandonà els estudis arran de conèixer sa futura companya, Marina Ochotorena. Preparà oposicions a l'Acadèmia de Comunicacions i les aprovà. L'octubre de 1920 va ingressar com a Oficial 3r en el Cos Estatal de Telègrafs i exercí l'ofici a diversos llocs, com ara Màlaga, Melilla, la Corunya (1923-1924), Las Palmas de Gran Canaria, Reus i Barcelona. En aquests anys esdevingué un actiu militant anarquista. El novembre de 1930 s'establí a Pontevedra (Galícia), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en el Centre Sindicalista de Vilalonga (Sangenjo, Pontevedra, Galícia). En 1932, amb el cambrer anarcosindicalista Desiderio Comesaña Prado, fundà l'Ateneu Obrer de Divulgació Social. El 15 de juliol de 1932 el seu domicili va ser escorcollat per les autoritats. La seva col·laboració en el periòdic Revolución va fer que el gener de 1933 fos expulsat del seu càrrec de primer oficial del Cos Estatal de Telègrafs, però no de l'ofici, i el març d'aquell any fou traslladat forçosament a Ferrol (la Corunya, Galícia) com a mecànic interí de les oficines de telègrafs. Posteriorment, quan fou acaparat pels comunistes de Pontevedra, deixà de col·laborar en Revolución. Acabat d'arribar a Ferrol, amb sa companya, engegà el projecte de crear una escola racionalista al seu domicili, al número 159 del carrer Canalejas, actual carrer Magdalena. L'Escola Racionalista de Ferrol s'inaugurà el 2 de maig de 1933; sa companya impartí les classes als infants i ell als adults. Posteriorment comptà amb el suport de la CNT, de la Lliga Racionalista de Ferrol, creada el 31 de juliol de 1933, i del sacerdot excomulgat Matías Usero Rey-Torrente, que la dirigí oficialment, a més destacats militants i intel·lectual d'aleshores (Ramón Rego Freire, José Merlán Picos, Luis Abella Beade, Francisco Lledó Martínez, Álvaro Paradela Criado, Mario Rico Cobas, Manuel Mayobre Casteleiro, Maximino Romero, Julio Sanz, etc.). Per ajudar a mantenir l'Escola Racionalista de Ferrol, els treballadors anarcosindicalistes de la comarca organitzaren la Lliga Racionalista de Ferrol, que proporcionà a l'escola diners i suport material, a més de canalitzar l'activitat administrativa i burocràtica generada. També en 1933 creà, amb Desiderio Comesaña, el grup anarquista «Natura», que coordinà les tasques del Comitè Regional Galaic de la FAI. El gener de 1934 va ser detingut per haver participat en una reunió sindical il·legal a Neda (la Corunya, Galícia) i també el novembre d'aquell any arran del moviment revolucionari del mes anterior. Destacat orador, conferenciant i polemista –destacà una polèmica que mantingué entre 1933 i 1934 amb Matías Usero sobre «Materialisme i existència de la divinitat»–, durant els anys republicans va fer mítings arreu de Galícia. També tingué una bona reputació com a matemàtic i mantenia correspondència amb l'eminent Julio Rey Pastor. Entre 1935 i 1936 col·laborà en Brazo y Cerebro de la Corunya, especialment amb articles de divulgació científica. En 1936, quan el Front Popular, abandonà l'escola per discrepàncies amb l'orientació i la qüestió econòmica i es lliurà al projecte de creació d'una Universitat Popular («Universitat Proletària»), iniciativa que va ser frustrada pel cop militar feixista de juliol de 1936. Fugint de la repressió, d'antuvi s'amagà a les localitats de la Corunya de Jubia-Narón i As Somozas, però va ser detingut per la Guàrdia Civil i tancat a la presó d'Escollera de Ferrol. Francisco Iturralde Cabeza de Vaca va ser inculpat per un tribunal militar i, sobreseguda la causa el 22 d'agost, va ser afusellat el 10 de setembre de 1936 al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) i enterrat allà mateix. Marina Ochotorena quedà a càrrec de sos sis fills.

Francisco Iturralde Cabeza de Vaca (1896-1936)

***

Foto policíaca de Giovanni Camillò

Foto policíaca de Giovanni Camillò

- Giovanni Camillò: El 22 de novembre de 1897 neix a Maropati (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Giovanni Camillò, també conegut com John Camillo. Sos pares es deien Antonio Camillò i Carmela De Guisa. Fill d'una família obrera modesta, assistí als tres primers anys de primària alhora que aprengué l'ofici de sabater. Sembla que mentre visqué al seu poble no s'interessà per la política. Quan la Gran Guerra, en 1915, es presentà com a voluntari i lluità als fronts de Gorizia (Friül) i en l'ofensiva de Mosa-Argonne. Durant la Gran Guerra conegué a Ancona (Marques, Itàlia) Errico Malatesta, que esdevingué un gran amic seu, i es vinculà al moviment anarquista. Un cop llicenciat en 1920, buscant feina, emigrà primer a Buenos Aires (Argentina) i després als Estats Units, on es va fer propagandista del moviment llibertari i milità en el grup editor del periòdic Il Martello, al voltant de Carlo Tresca. El juny de 1929, durant una inspecció de correu efectuada a Roma (Itàlia), les autoritats segrestaren una carta seva dirigida a Errico Malatesta, al número 8 de Piazzale degli Eroi. Alertats els consolats italians de Nova York (Nova York, EUA) i de Boston (Massachusetts, EUA), en 1931 va ser localitzat a Somerville (Nova Jersey, EUA), on continuava amb la seva militància llibertària. L'octubre de 1931, sota la influència de Vittorio Paolo Blotto i Efisio Costantino Zonchello, entrà a formar part del grup editor de L'Adunata dei Refrattari i va ser inscrit per les autoritats en el registre fronterer d'anarquistes, amb l'ordre d'escorcoll i de fitxatge, que va ser rectificada posteriorment per la de detenció. En morir Errico Malatesta, va recaptar per a la seva companya Elena Melli la suma de 154.40 lires per a finançar l'enterrament del cos. Visqué amb una italiana amb qui tingué alguns infants. L'estiu de 1933, la fam i la misèria mataren un fill petit seu. En 1934 destacà en la manifestació del Primer de Maig a Nova York. Posteriorment continuà mantenint correspondència amb els cercles anarquistes europeus, entre ells el «Pro Spagna» a Itàlia, al qual estava inscrit. En aquesta època també rebia des de Ginebra (Ginebra, Suïssa) els periòdics Sorgiamo i Il Risveglio, i li arribaven les edicions impreses a Buenos Aires (Argentina) per Severino Di Giovanni i altres publicacions anarquistes. El juliol de 1937 publicà en el periòdic Il Proletario l'article «Buffoni!», en el qual condemnava el papa Pius XI per haver condecorat amb l'Orde de l'Esperó d'Or el dictador Benito Mussolini. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Benigno Bejarano Domínguez

Benigno Bejarano Domínguez

- Benigno Bejarano: El 22 de novembre de 1900 neix a Alburquerque (Badajoz, Extremadura, Espanya) el periodista i escriptor anarquista Benigno Bejarano Domínguez. Sos pares es deien Segundo Bejarano Cordero i Petra Domínguez Pérez, i fou el menor de tres germans. En seu interès pel periodisme i el moviment llibertari començà durant l'adolescència i en 1916 ja publicà articles en España Nueva i en 1919 en Solidaridad Obrera de Bilbao i en El País de Madrid. D'antuvi exclòs del servei militar per la seva feble complexió física, l'1 d'agost de 1923 ingressà com a soldat a Alburquerque i el 8 de febrer de 1924 va ser destinat al Regiment d'Infanteria de Vergara Núm. 57 de Barcelona (Catalunya). Durant la seva instrucció tingué problemes amb les autoritats militars per deserció, però fou definitivament indultat el juliol de 1927. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França), on estudià a la Sorbona. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant els anys republicans col·laborà en la premsa llibertària i confederal. En 1933 va ser empresonat un temps. Acostat al trentisme d'Ángel Pestaña, en 1933 s'allunyà conjunturalment de la CNT i fou secretari de la Junta Directiva de l'Agrupació madrilenya del Partit Sindicalista (PS), però hi retornà en 1936. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus. En 1941 vivia amb sa companya Conchita en un hotel de Bordeus (Aquitània, Occitània), amb Antonio Casanova, Teresa Ronchera i l'artista Eleuterio Blasco Ferrer, i es guanyava la vida gràcies a la reproducció de quadres i d'altres feinetes. En aquesta època conegué Abel Paz. Mantingué relacions a La Rochelle i a Bordeus amb intermediaris franquistes per establí col·laboracions amb la finalitat d'alliberar presos i commutar penes de mort a la Península, però una assemblea confederal a Bordeus el desautoritzà, fet que provocà la seva detenció per la Gestapo en 1942. Tancat al Fort de l'Hâ de Bordeus, en 1943 va ser traslladat a Campiègne (Picardia) i l'octubre d'aquell any confinat al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), del qual passà al de Salzgitter-Watenstedt (Baixa Saxònia, Alemanya), on acabà en un comando de paletes per a la construcció de barracots. Malalt dels pulmons, va ser gasejat pels nazis en un «camió fantasma» l'estiu de 1944. Trobem col·laboracions seves, de tota casta (articles literaris, científics, humorístics i crítics; contes, textos d'anticipació, etc.) i moltes vegades fent servir els pseudònims de Lazarillo de Tormes o de Dionisiere, en Ágora, La Calle, Cultura Libertaria, España Nueva, Estudios, Lecturas, El Progreso, El Sindicalista, Solidaridad Obrera, etc. És autor de La bestia humana, Historia de Don Silvio de Alburquerque,  El hombre que vendía la camisa, El menudo mundo de los hombres serios, La mujer enigma, El secreto de un loco (1930), La huella heráldica (1931), El caso del doctor González (1932), Fantasmas (1932), El fin de una expedición sideral. Viaje a Marte (1932), Turistas en España. Novela epigramática (1932), Conspiradores. La herencia de mi tío (1933), Sanjurjo. Un general expatriado (1935), Los caballeros del bienio (1936), España cuna de la libertad. La revolución española y sus conflictos (1937), España, tumba del fascismo. La guerra (Apuntes de un beligerante) (1937; traduït al francès l'any següent), La revolución (1937), Enviado especial (1938), España frente al fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en España (1938), etc.; i deixà nombroses obres inèdites. En 1932 Alfonso Martínez Rizo publicà una novel·la titulada 1945. El advenimiento del comunismo libertario, ficció futurista en la qual Bejarano apareix com a personatge, encara que havia mort un any abans.

***

Alexandre Breffort

Alexandre Breffort

- Alexandre Breffort: El 22 de novembre de 1901 neix a Fourchambault (Borgonya, França) el periodista, guionista, dramaturg, escriptor i antimilitarista anarquista Alexandre Breffort. Després de ser expulsat de l'escola municipal d'Évry, estudià gravat a l'Escola Boulle de París, però abandonà les classes i es posà a fer feina com a venedor ambulant de passamaneria tirant d'un carro pel Sentier parisenc. Després estudià Arts i Oficis a l'Escola Lavoisier i treballà com a empleat d'oficina per a una fàbrica d'aparells elèctrics. Més tard va fer de corrector d'impremta a Orleans i de fotogravador a París. En 1927 trobà feina com a descarregador de gavarres al Sena i de camions al mercat de les Halles. Després, representant de màquines d'escriure, venedor de teles per pintar, empleat d'oficina en una companyia d'assegurances, quincaller, etc. Moltes d'aquestes feines les realitzava il·legalment, associat amb petits delinqüents habituals. Durant cinc anys va fer de xofer de taxi. En 1934, després d'enviar una resposta a un poema de Pierre Châtelain-Tailhade, va ser contractar com a redactor del setmanari satíric Le Canard Enchaîné. Pacifista integral, l'agost de 1939, quan la II Guerra Mundial era un fet, passà a Bèlgica i des de Holanda s'embarcà cap a Oslo, juntament amb el seu amic Roger Monclin, administrador de la revista anarcopacifista La Patrie Humaine. Ambdós van ser expulsats per l'Estat noruec i des d'Estocolm marxaren a la regió muntanyosa de Delecarlie. Des d'aquest exili continuà col·laborant amb la publicació Le Merle Blanc, que havia reaparegut el març de 1939. Va ser empresonat a Suècia, juntament amb altres antimilitaristes, fins a l'armistici. El maig de 1941 retornà a París, sense Roger Monclin, ja que les autoritats nazis havien rebutjat el seu retorn a causa dels seus lligams amb el moviment anarquista espanyol. El març de 1942 va ser detingut per insubmissió i tancat durant quatre mesos. Durant la postguerra esdevingué un dels humoristes més reconeguts del moment, especialment gràcies al seu personatge «Grand-Père Zig». En 1960, Marguerite Monnot, compositora habitual d'Édith Piaf, compondrà la música del llibret de la comèdia musical Irma la douce, basada en una peça curta seva, Les harengs terribles, que interpretava Michel Roux i Guy Pierraud al cabaret «Tête de l'Art», a l'avinguda de l'Òpera de Paris. Durant els anys seixanta va fer guions per a la televisió. És autor de Les contes du gran père Zig (1946), Paradis, fin de section (1947), Mon taxi et moi (1951, autobiogràfic), Les nouveaux contes du grand père Zig (1952), Irma la Douce. Comédie musicale (1960), etc. Alexandre Breffort va morir el 22 de febrer de 1971 a París (França). En 1976 es va publicar el llibre biogràfic Alexandre Breffort par Roland Bacri et ses amis.

***

Necrològica de Salomon Alkalay apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 24 de gener de 1989

Necrològica de Salomon Alkalay apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 de gener de 1989

- Salomon Alkalay: El  22 de novembre –algunes fonts citen erròniament el de 20 de setembre– de 1902 neix a Kiustendil (Kiustendil, Principat de Bulgària; actual Bulgària) l'anarquista Salomon Alkalay. Fill d'una família sefardita, sos pares es deien Abraham Alkalay i Rifeka Alkalay. Per les seves idees s'hagué d'exiliar cap a França. Entre 1926 i 1932 visqué a París, on treballa en el seu ofici de sabater. A partir de 1932 s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània), on treballà en una cooperativa de fabricació de calçat trenat situada al número 40 de l'avinguda del Marécha Foch. Aquesta cooperativa, que havia estat fundada pel militant anarquista búlgar Georges Kolouharov, tenia en nòmina un gran nombre de militants compatriotes (Ivan Balev, K. Bratinov, T. Gramaticov, Stephan Nicolaev, Ivan Popov, Nicolas Simeonov, B. Trifanov, Constantin Vassiliev, etc.). La major part dels obrers estava allotjats als locals de la cooperativa. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, partí cap a Barcelona (Catalunya) amb un grup de companys de Montpeller. A causa de les seves conviccions pacifistes i no violentes, va ser enviat pel Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a la col·lectivitat de la Granadella (Les Garrigues, Catalunya), on s'encarregà sobretot de l'escola local. La primavera de 1937 va ser inscrit en una llista de «terroristes» aixecada per la Direcció General de Seguretat francesa on es deia que estava en relació amb una organització anarquista búlgara els responsables de la qual es trobaven a Canes (Provença, Occitània). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració fins que va poder retornar a Besiers. Durant l'Ocupació participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Montpeller i s'integrà en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en la CNT en l'exili, ocupant en diferents ocasions càrrecs de responsabilitat orgànica en la seva Federació Local. En 1948 treballava de sabater a l'empresa de la senyora Olazaran, al número 1 del carrer Puits du Temple de Montpeller, i era responsable de la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El maig de 1961 pronuncià l'al·locució fúnebre del militant confederal Vicent Fontanet Gombau. Cobrà una petita jubilació, però per conviccions llibertàries mai no va demanar ajudes a l'Estat. Salomon Alkalay va morir el 28 de juliol de 1988 a l'Hospital Saint-Charles de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 ... 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS