Efemèrides anarquistes
efemerides | 28 Gener, 2024 14:02
Anarcoefemèrides del 28 de gener
Esdeveniments
Tribunal Suprem del Regne d'Espanya
- Sentència
antianarquista: El 28 de gener de 1884 a Madrid (Espanya)
el Tribunal Suprem
del Regne d'Espanya emet una sentència segons la qual:
«L'Associació fundada en
l'anarquia i el col·lectivisme amb el propòsit
d'emprendre i de sostenir la
lluita contra el capital, i dels treballadors contra la burgesia,
és contrària
a la moral pública, doncs contradiu l'autoritat i la
propietat industrial.»
Aquesta sentència va ser emprada pel Ministeri de
Governació espanyol per a
promulgar la Llei antianarquista que fou aprovada el 10 de juliol de
1894.
***
Capçalera d'Acracia
- Surt Acracia: El 28 de gener de 1923 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número de la segona època del periòdic Acracia. Órgano semanario anarquista. Editat per Hermós Plaja i Saló, era continuació del quinzenal publicat pel mateix editor entre el 12 de maig i el 25 de desembre de 1918. La seva aparició es decidí en una reunió d'una quarantena de grups anarquistes tarragonins (Pinell, Flix, Masroig, Molà, Vinebre, Ascó, Sant Jaume, Santa Oliva, Llorens, Banyeres, Sant Marçal, Lleger, Bellvei, Papiolet, Valls, Garcia, Bellmunt, Torre de l'Espanyol, Reus, Tarragona, Vendrell, etc.) el 24 de desembre de 1922 i on es decidí que només publicarien notícies purament anarquistes i sindicalistes i alguns articles científics i artístics d'interès, i que seria finançada pel conjunt de grups. Hi van col·laborar Joan Arans, Mauro Bajatierra, José María Blázquez de Pedro, Sebastià Clarà, Antonia Maymon, Amadeo Pérez, Ramon Serres, Josep Tato Lorenzo, Ramon Terré, Josep Torres Tribó, Amadeo Pérez i Vendrell, entre d'altres. Les il·lustracions eren de Segarra i de W. Barbier. Amb un tiratge de 4.000 exemplars, en van sortir cinc números, l'últim el 17 de març de 1923.
Naixements
Alphonse Anon
- Alphonse Anon: El
28 de gener de 1856 neix a Corbeny (Picardia, França)
l'anarquista Alphonse
Anon –el segon nom Adolphe citat en
alguns registres policíacs, no
apareix a l'acta de naixement. Era fill de Joseph Marcel Anon, manobre,
i d'Élise
Élisabeth Gatte, jornalera. Es guanyava la vida treballant
de jardiner i de
vinyataire. El 2 de març de 1877 va ser condemnat pel
Tribunal de Laon
(Picardia, França) a sis dies de presó i a 50
francs de multa per «possessió il·legal
d'enginys de caça prohibits» i el 24 de setembre
de 1881 pel Tribunal de Reims (Xampanya-Ardenes,
França) a 15 dies de presó per
«complicitat d'adulteri». En 1884 vivia a la
vall de Suippes (Xampanya, França), on militava en el grup
socialista local. En
1887 vivia a Reims, on va ser gerent del periòdic socialista
revolucionari La
Défense des Travailleurs. Aquesta mateix any
també visqué a Venteuil i a
Châtillon-sur-Marne,
on va distribuir Le Père Peinard i La
Révolte. En 1889 treballava
de jardiner a Brunet (Damery, Xampanya, França), on
milità en el moviment
anarquista local. El 23 de novembre de 1889 es casà a Damery
amb l'obrera
teixidora Marie-Louisa Féry, amb qui tingué tres
infants, que portaren els noms
de Voltaire, Tiberius Gracchus i Kropotkine. Va ser impressor gerent
del setmanari
publicat en 1892 a Damery Le Déchard. Organe
hebdomadaire révolutionnaire de
la région Est et Nord. El 2 d'abril de 1892 va ser
detingut per «pertinença
a una societat criminal», però el seu cas va ser
sobresegut. El 25 d'abril de
1892, ben igual que nombrosos companys d'arreu de França, va
ser detingut
preventivament davant la convocatòria del Primer de Maig.
L'11 de setembre de
1892 organitzà a Damery la conferència
«Socialisme et anarchie d'Henry Dupont, per
la qual aquest últim va ser condemnat a dos anys de
presó per «incitació a la
violència i a l'assassinat». L'octubre de 1892,
segons informes policíacs, els
anarquistes de Reims estaven disgustats amb Anon perquè
aquesta havia rebut un
diners per fer reaparèixer Le Déchard
i aquest els havia disposats per al
seu ús personal. L'abril de 1893 formà part del
grup de fusters revolucionaris
de Damery. En 1894 un informe policíac el qualificava de
«socialista
revolucionari no perillós». Posteriorment
s'integrà a les files comunistes i va
ser nomenat regidor municipal de Seclin (Nord-Pas-de-Calais,
França), població
on residia, en les eleccions municipals de maig de 1929 i,
més tard, candidat a
delegat senatorial. Fou gerent de L'Enchaîné,
periòdic comunista de Lilla
(Nord-Pas-de-Calais, França), fet pel qual va ser detingut
el 24 el juny de
1930 a Lilla sota l'acusació de
«provocació de militars a la
desobediència»;
malalt va ser hospitalitzat a Seclin i el 26 de juliol de 1930 va ser
condemnat
a tres mesos de presó i una multa de 2.000 francs. Alphonse
Anon va morir el 18
d'abril de 1934 a l'Hospital Civil de Seclin (Nord-Pas-de-Calais,
França) i,
després d'un funeral civil a l'Ajuntament, va ser enterrat
quatre dies després
al cementiri d'aquesta població.
***
Foto policíaca de Louis Boutel (5 de març de 1894)
- Louis Boutel: El
28 de gener –les fonts periodístiques citen
erròniament el 25 de gener– de 1859
neix a Bernay (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis
Joseph Armand Boutel.
Sos pares, no casats, es deien Louis Boutel, obrer sabater, i Henriette
Asme, i
ambdós reconegueren l'infant en l'acte de naixement. Es
guanyava la vida
treballant d'adober. El 5 de març de 1894 el seu domicili,
al número 93 del
carrer Étienne Marcel de Montreuil (Illa de
França, França), va ser escorcollat,
ben igual que el d'altres vuit sospitosos de pertànyer al
moviment anarquista.
Aquest mateix dia va ser fitxat com a «anarquista»
en el registre antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10
de març de 1894 va
ser posat en llibertat. El seu nom figurava en un llistat no datat
d'anarquistes de la regió parisenca. Desconeixem la data i
el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològica d'Ángel Adrián Trenas apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 de juliol de 1958
- Ángel
Adrián
Trenas: El 28 de gener de 1870 neix a Espejo
(Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista
Ángel Adrián Trenas, conegut com El
Abuelo. Sos pares es deien Antonio Adrián i
Rafaela Trenas. Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) a
Almodóvar del Río (Còrdova,
Andalusia, Espanya) i posteriorment a Madrid (Espanya), on fou un gran
amic de
Mauro Bajatierra Morán. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
acabà instal·lant-se a Lavardac, on
milità en la CNT local. Al final de sa vida
va rebre el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa
companya
fou Pastora Merino. Ángel Adrián Trenas va morir
el 9 de juny de 1958 al seu
domicili de Lavardac (Aquitània, Occitània) i va
ser enterrat l'endemà al
cementiri d'aquesta localitat.
***
Alfredo
Bonsignori
- Alfredo
Bonsignori: El 28 de gener de
1895
neix a Cecina (Toscana, Itàlia) el socialista,
després
comunista i finalment anarquista, Alfredo Bonsignori, conegut sota els
pseudònims de Gracco i Alfonso. Sos pares es deien Giuseppe
Bonsignori i Italia
Silvestri. Fuster de professió, quan era molt jove
s'acostà al marxisme de la
mà del socialista Giuseppe Macchia i s'afilià al
Partit Socialista Italià
(PSI), participant en manifestacions obreres a diverses poblacions
(Cecina,
Follonica, Piombino, etc.). En 1915 prengué part en les
protestes contra
l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra i en 1917
aportà una petita summa en una
subscripció a favor del diari socialista L'Operaio,
de Piombino (Toscana, Itàlia), juntament amb A. Lenzi i G.
Massei. En 1919
organitzà, amb el socialista Bocelli, la Lliga
Proletària i Pagesa de Cecina i
aquest mateix any es va casar amb Corinna Michelotti, amb qui
tindrà un nin que
anomenarà Lenin. El setembre de 1920 va ser nomenat regidor
municipal. El gener
de 1921 s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia
(PCdI) i el febrer d'aquell any
va ser detingut arran de l'assassinat a Liorna (Toscana,
Itàlia) del feixista
Dino Leoni, capità de la Marina Mercant, que havia estat
greument ferit durant
una acció d'un escamot a Cecina que volia obligar
l'Ajuntament, regit per
l'alcalde comunista Ersilio Ambrogi, a exposar de bell nou la placa
commemorativa dels veïns de Cecina caiguts durant la Gran
Guerra. Reclòs a la
fortalesa de Volterra (Toscana, Itàlia), va ser nomenat
candidat de la
circumscripció Arezzo-Siena-Grosseto
per a les eleccions de 1921 pel PCdI, però no va obtenir els
vots necessaris i
restà empresonat. Jutjat el 20 de març de 1922
per l'Audiència de Pàdua
(Vèneto, Itàlia), va ser condemnat a 10 anys,
tres mesos i 10 dies de reclusió
i enviat a l'illa de Nesis. El 14 d'agost de 1926 va ser alliberat a
conseqüència d'una amnistia i retornà a
Cecina. Obligat pels feixistes a
abandonar la seva ciutat natal 24 hores després,
s'establí a Roma (Itàlia),
però va ser agredit i apallissat perquè portava
una corbata negra a l'estil
Lavallière, pròpia dels esquerrans. Des de
Milà (Llombardia, Itàlia), passà
clandestinament a França i s'establí a
Lió, on treballà d'ebenista. A França
desenvolupà una intensa activitat política i fou
secretari del Comitè Antifeixista
de Lió i un dels màxims exponents, amb Antonio
Bonito i Ludovico Rossi, del
sector esquerrà del PCdI, anomenat
«obrerista» (anarquista comunista), esdevenint
secretari del grup «Giustizia e Libertà»
i membre del Socors Roig Internacional
(SRI). Al seu domicili amagà durant un temps Oscar
Scarselli, cap de
l'anomenada «Banda dello Zoppo», que s'havia evadit
de la presó de Volterra
durant la nit del 4 al 5 d'octubre de 1924, juntament amb l'anarquista
Giuseppe
Parenti i Giovanni Urbani, cap de l'anomenada «Banda
dell'Oneta». En 1927
s'adherí al Grup d'Avantguarda Comunista (GAC), fundat per
Michelangelo
Pappalardi, antic seguidor d'Amadeo Bordiga, i va fer costat els
periòdics
obrers Le Réveil Communiste
i L'Ouvrier Communiste, molt
crític amb la
«línia leninista», que va portar els
treballadors «a les pitjors derrotes». En
1928 se li va decretar l'expulsió de França per
«indocumentat comunista», però
va romandre clandestinament a Lió i sense renunciar a les
seves activitats
subversives. El 14 de desembre de 1930 participà, amb altres
companys (Marcello
Bianconi, Antonio Bonito, Socrate Franchi, Aldo Lecci, Gusmano Mariani,
Primo Lastrucchi, Marino Ripoli, Umberto Rossi, Giovanni Saraglia,
Giuseppe
Scarmagnan, Gemisto Vallesi, etc.), en una reunió celebrada
al «Cercle Sacco i
Vanzetti» de Lió per a llançar una
campanya internacional a favor de
l'anarquista Francesco Ghezzi, deportat pels comunistes a
Sibèria. En 1931
participà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en una
trobada anarquista. Dissolt el
GAC, intervingué en el debat que es va obrir en el si de la
facció de
l'esquerra seguidora d'Amadeo Bordiga, publicant en 1932 dos articles
en el
periòdic belga Prometeo.
En 1933 va
ser inclòs en el llistat de terroristes residents a
l'estranger i finalment
acabà trencant definitivament amb el marxisme i passant-se,
amb Quinzio Panni i
Ludovico Rossi, al moviment anarquista, essent expulsat del PCdI per
«tendència
esquerrana». Arran d'aquesta adhesió, els
comunistes italians publicaren el seu
nom en un article delator i injuriós publicat en el
periòdic parisenc La Nostra
Bandiera amb la finalitat de
provocar la seva expulsió del país. Des del
periòdic marsellès La
Laterna va respondre als seus
excompanys denunciant el seu servilisme cap al comunisme i criticant el
«paradís soviètic». El
novembre de 1935 participà, com a delegat de Lió,
en el
Congrés Anarquista de París. L'estiu de 1936, amb
Gusmano Mariani, Mazneuf,
Attilio Scarsi i Egisto Serni creuà els Pirineus i a
Barcelona (Catalunya)
s'uní a la Columna Italiana «Rosselli»
de la «Columna Ascaso» –segons altres
fonts en la Centúria «Giustizia e
Libertà» de la «Columna
Italiana»,
majoritàriament anarquista–, en la defensa de la
Revolució espanyola,
participant en diversos combats al front d'Aragó, com ara
les batalles de Monte
Pelado i de Tardienta. El febrer de 1937 retornà a
França –segons altres fonts
era a Barcelona durant els «Fets de Maig» de 1937 i
retornà l'octubre d'aquell
any a França. El 2 de juliol de 1937 va ser acusat, amb
Enrico Gavioli i
Attilio Scarsi, de complicitat en un projecte d'atemptat contra un
gerent d'una
empresa feixista. Durant la II Guerra Mundial prengué part
en la Resistència,
col·laborant amb el moviment partisà de
Lió, juntament amb altres exiliats
(Jordi Arquer, Duilio Balduini, Giuseppe Bogoni, Carlo Emilio
Gervasini, Carlo
Marchisio, Gusmano Mariani, Rosa Winkler, etc.). El 28 de juny de 1943
va ser
detingut a Toló (Provença, Occitània)
per les tropes d'ocupació italiana i
portar a Liorna, on va ser alliberat el 24 d'agost d'aquell any. El 18
d'agost,
mentre estava detingut, demanà al Consolat Italià
de Lió una petició de
«repatriació definitiva» que va ser
rebutjada el 16 de desembre de 1943 per la
Prefectura Republicana de Liorna. Després de l'Alliberament
retornà a Cecina,
on participà en els grups anarquistes «Luce e
Libertà» i «Alba dei Liberi».
Uns
anys després retornà a Lió amb la seva
companya i son fill. A França va fer
costat la premsa llibertària i mantingué
relació amb els companys que
retornaren a Itàlia (Umberto Marzocchi, Carlo Mazzucchelli,
Ludovico Rossi, Pio
Turroni, etc.), encara que ell, ben igual que Ugo Angelini i Egisto
Serni,
s'estimà més restar definitivament a
França. Després d'una breu malaltia,
Alfredo Bonsignori va morir el 3 d'abril de 1976 a Lió
(Arpitània).
***
Notícia
de la detenció de Julián Merino
Martínez apareguda en el diari madrileny El Sol del 31
d'agost de 1935
- Julián Merino Martínez: El 28 de gener –algunes fonts citen erròniaement el 21 de gener– de 1897 neix a Palacios de la Sierra (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Julián Merino Martínez. Sos pares es deien Alejo Merino Toledo, moliner, i Lucía Martínez Villafranca. Durant els anys vint visqué a Saragossa (Aragó, Espanya), on treballà com a obrer sucrer i milità en el moviment anarcosindicalista. El 12 de maig de 1921 va ser detingut en aquesta ciutat, portant una pistola, juntament amb Segundo Martínez Fernández, quan recaptava les cotitzacions del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrat a Catalunya, el 29 d'agost de 1922 va ser novament detingut en una agafada al Centre Ferroviari confederal de Barcelona, que havia estat clausurat per les autoritats. Durant els anys de la II República milità en la Secció Marítima del Sindicat del Transport de la CNT de Barcelona, de la qual fou nomenat secretari. El 10 de març de 1932 signà des de la presó barcelonesa, amb altres companys (Ángel Continente Saura, Jaume Giné, Jaume Riera Arbós, Antonio Rodríguez, Luzbel Ruiz, Fernando Tiscar, José Vernet, etc.) un manifest contra d'Ángel Pestaña i la seva estratègia trentista. El novembre de 1933 va jutjat per la Secció Quarta de l'Audiència de Barcelona com a autor d'un article signat sota el pseudònim José Bonet, publicat en el periòdic Solidaridad Obrera, del 31 de maig de 1932, on feia una crida a la rebel·lió, però el cas va ser sobresegut. El 30 d'agost de 1935 va ser detingut al port de Barcelona per les seves activitats propagandístiques i l'octubre d'aquell any va ser processat per un delicte d'associació il·lícita i excitació a la sedició, però novament el cas va ser sobresegut. El 16 de juliol de 1936, dos dies abans de l'aixecament feixista, dirigí l'assalt dels polvorins dels vaixells ancorats al port de Barcelona per apoderar-se de l'armament. Alguns li han atribuït, amb Francisco Carreño i Pablo Ruiz, la convocatòria del Ple de Bujaraloz d'octubre de 1936 que acordà la constitució del Consell de Defensa d'Aragó. Entre 1937 i 1938 fou secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) de Barcelona. Durant els «Fet de Maig» de 1937 fou partidari de combatre sense treva la reacció comunista. El juliol de 1937 assistí com a delegat del grup «Cultura y Acción» al Ple de la FAI catalana. El 2 d'abril de 1938 participà en el Ple de grups anarquistes, delegats dels sindicats, militants i comitès de la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventut Llibertàries (FIJL) celebrat a Barcelona, i, en representació de la CNT-FAI, passà a formar part del Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i l'endemà signà, en representació de la FLGA de Barcelona, les resolucions de la ponència del Ple. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 s'exilià a la República Dominicana, per més tard instal·lar-se a Veneçuela. Julián Merino Martínez va morir l'abril de 1977 en aquest país americà.
***
Nello Garavini (Castel Bolognese, 1921)
- Nello Garavini:
El 28 de gener de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) el
propagandista anarquista i antimilitarista Nello Garavini. Sos pares
van ser
Pietro Garavini (Piràt),
comerciant,
i Rosina Gamberini. Fill d'una família de
tradició anarquista, son pare,
militant llibertari de certa influència, regentà
una taverna que era el lloc de
trobada del moviment àcrata local, i el seu oncle Antonio (Ansèna) va estar implicat en
notoris episodis anticlericals i
emigrà al Brasil, retornant amb una certa fortuna sota el
malnom d'Il Tigre.
Després dels estudis primaris,
Nello cursà els primers anys de l'Escola Tècnica,
però abandonà les classes. Sota
la influència de l'ambient en el qual va créixer,
s'adherí al moviment
anarquista quan era molt jove, assistint a nombroses
conferències de
llibertaris, incloses les d'Errico Malatesta, les quals el van influir
decisivament. Lector de diferents textos socials i polítics
(llibres, revistes,
periòdics, etc.), aconseguí una bona cultura
autodidacta. Conegué l'anarquista
Augusto Masetti, traslladat al manicomi d'Imola, el qual
esdevindrà un dels
seus grans amics. El juny de 1914 va ser testimoni de la
«Setmana Roja», durant
la qual una gentada en manifestació assaltà i
destruí l'estació ferroviària de
Castel Bolognese. Quan esclatà la Gran Guerra
formà part del grup
d'antiintervencionistes i antimilitaristes, fins i tot quan
Itàlia entrà en el
conflicte, posició que implicava un gran risc de
repressió. En 1916, juntament
amb un grup de joves anarquistes (Giovanni Caglia, Pietro Costa, Bindo
Lama,
Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea, Giovanni Picciuti, Pasquale
Mattioli,
Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, etc.),
fundà el «Gruppo
Anarchico Giovanile» (GAG, Grup Anarquista Juvenil) i la
Biblioteca Llibertària
de Castel Bolognese, que després de la guerra
s'establí als locals del Cercle
Anarquista, al carrer Borgo Carducci de la localitat. Entre els
simpatitzants
del grup es trobà son germà major Simone (Cino),
el qual patirà per la seva militància
antifeixista confinament a Rossano
Calabro (Calàbria, Itàlia) entre el juny de 1939
i el juliol de 1940. Nello
organitzà protestes contra les manifestacions
intervencionistes i patriòtiques,
difongué clandestinament entre els soldats manifests
subversius incitant a la
deserció i, sobretot, ajudà el moviment de
desertors que s'escampà per
l'Emília-Romanya i que fou especialment actiu a la zona
d'Imola. Treballà braç
a braç amb Diego Domenico Guadagnini (Romagnolo
Ribelle) i altres desertors anarquistes coneguts d'Imola, com
ara Tommaso
Baroncini (Chetone) i Romeo
Golinelli
(Ferruccio). També
col·laborà amb
desertors llibertaris del seu poble, com Antonio Pattuelli (Franco), Domenico Pattuelli (Fringuel), Ernesto Grazioli (Ristino),
etc. Prengué part en reunions
anarquistes de l'Emília-Romanya organitzades per desertors i
conegué els
destacats llibertaris Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Vincenzo
Castellari. En
la revisió mèdica de reclutament va ser
llicenciat per
deformació de la caixa
toràcica i aconseguí alliberar-se de ser enviat
al front
en l'últim any de la
guerra. Durant la postguerra, participà activament en els
disturbis del «Bienni
Roig». Gràcies a la relativa posició
benestant de
sa família, comptà amb temps
lliure que utilitzà a establir contactes amb el moviment
anarquista d'altres
localitats, especialment a Imola. També
freqüentà el
domicili de
l'intel·lectual anarquista Luigi Fabbri a Corticella, a
Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), i conegué
Aldo
Venturini, amb qui entaulà una amistat
que durà tota sa vida. Formà part de la
tendència
organitzadora del moviment
anarquista d'arrel malatestiana i es relacionà amb exponents
d'aquest grup
(Luigi Fabbri, Armando Borghi, etc.). Participà activament
en
l'aixecament
popular contra la carestia de la vida que tingué lloc entre
el 2
i el 3 de
juliol de 1919 a Castel Bolognese, ben igual que a altres localitats
italianes.
Creà el Sindicat de Carreters de Castel Bolognese, que
adherí a
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i
actuà
com a una filial de
la seu d'Imola. Aquesta faceta sindicalista fou marginal, ja que ell
pensava,
com Malatesta, que totes les energies calia dedicar-les al moviment
anarquista
«específic». S'ocupà
secretament de la
«preparació material» de la
revolució,
procurant armes als companys del seu poble i d'altes localitats
(Brescia,
Valdarno, etc.). Representà el GAG de Castel Bolognese en
nombroses reunions
–Cesena (7 de setembre de 1919), Bolonya (14 de setembre de
1919), etc.– i
entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 assistí, amb Arnaldo
Cavallazi, a Bolonya al
II Congrés Nacional de la Unió Anarquista
Italiana (UAI)
i, entre l'1 i el 4 de
novembre de 1921, al II Congrés Nacional de la UAI celebrat
a
Ancona. En 1921
conegué Emma Neri, jove mestra d'escola nascuda en una
família socialista, que
ben aviat esdevingué la seva companya. Per la seva
oposició als escamots
feixistes, que actuaven armats a Castell Bolognese i a Imola, va ser
agredit en
dues ocasions per aquestes esquadres i ferit greument. El gener de 1922
hagué
de fer el servei militar en el 18 Regiment d'Artilleria a L'Aquila
(Abruços,
Itàlia), el qual durà al voltant d'un any. Poc
mesos
després de llicenciar-se,
el 4 de juny de 1923 es casà civilment amb Emma Neri. En
1924,
després de l'assassinat
del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot
feixista i fugint
de la vigilància policíaca i la
repressió,
s'instal·là a Milà (Llombardia,
Itàlia), on muntà una empresa vitícola
i on
nasqué, el 19 d'octubre de 1924,
Giordana, la seva única filla. Durant dos anys, amb sa
companya,
freqüentà els
cercles llibertaris milanesos i la parella entaulà una
estreta
amistat amb
Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. També
conegué
altres destacats
anarquistes, com ara Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante
Meniconi, Leda
Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto
Mincigrucci, Diego D. Guadagnini, Ermenegilda Villa, Pietro Costa,
Bindo Lama, etc.
En 1926, just abans de l'entrada en vigor de la nova llei feixista que
restringia
les sortides del país i permetia enviar els opositors al
confinament, emigrà al
Brasil amb sa companya i sa filla, establint-se a Rio de Janeiro amb el
suport
del seu oncle anarcoindividualista Ansèna. Aquest primer
exili
es caracteritzà
per les dificultats econòmiques i de tota casta. D'antuvi
treballà com a mosso
i després entrà a fer feina de cambrer a l'Hotel
Gloria,
un dels millors de Rio
de Janeiro. Sa companya, pel seu antifeixisme, després
d'alguns
anys ensenyant
a l'Escola Italiana de la «Societat Dante
Alighieri»,
perdé la feina per les
pressions de l'ambaixada italiana. Malgrat els perills de la
política
brasilera, governada durant aquests anys gairebé sempre per
dictadures
militars, continuà, amb precaucions, la seva activitat
llibertària,
concentrant-se sobretot en la lluita contra el feixisme
italià, establint
contactes amb altres italians exiliats arreu del món.
També participà en les
activitats de la Lliga Anticlerical, fundada per l'anarquista brasiler
José
Oiticica. Mantingué una estreta amistat amb Libero
Battistelli, advocat
republicà membre de «Giustizia e
Libertà», i amb sa companya Enrichetta,
ambdós
exiliats al Brasil. En aquests anys mantingué
correspondència amb Errico
Malatesta i, un cop mort aquest, amb sa vídua Elena Melli.
Entre 1933 i 1942
administrà, amb el suport del seu oncle Antonio, al centre
de Rio de Janeiro, «La
Minha Livraria» (La Meva Llibreria), que
esdevingué lloc de trobada i de
reunions informals de l'esquerra i de la immigració
brasileres. També es va fer
representant d'una empresa de tintes i gradualment aconseguí
una certa
estabilitat econòmica. La llibreria a més
desenvolupà una petita activitat
editorial, amb la publicació de llibres de cultura
política, social i
literària, amb autors clàssics (Errico Malatesta,
Maksim Gorki, Oscar Wilde, Ernst
Haeckel, Upton Sinclair, Friedrich Nietzsche, Romain Rolland, etc.). A
començaments de 1946 convidà a Rio de Janeiro per
algunes setmanes Luce Fabbri,
però durant la visita a una petita hisenda que
posseïa a la selva ambdós caigueren
greument malalts de malària. En 1947 la família
Garavini retornà definitivament
a Itàlia i s'instal·là a Castel
Bolognese, reprenent les seves antigues amistats
i entrant a formar part del grup anarquista local, reconstruït
immediatament després
de la II Guerra Mundial. S'adherí a la Federació
Anarquista Italiana (FAI) i
participà en diferents congressos i conferències
d'aquesta organització. En
1968 prengué part en el Congrés de la
Comissió de Relacions de la Internacional
de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà a Carrara;
en 1972 en el
Congrés de Rimini, pel centenari de la fundació
de la Internacional a Itàlia; i
en 1976 en el Congrés d'Estudis sobre Bakunin que es
portà a terme a Venècia. A
partir dels fets de 1968, la seva casa es convertí en lloc
de trobada dels
joves llibertaris. En 1973, gracies al seu impuls i al d'Aurelio Lolli
i
Giuseppe Santandrea, s'obrí la «Casa Armando
Borghi» com a seu dels grups anarquistes
de Castel Bolognese i on es reintegrà la Biblioteca
Llibertària. En aquests
anys acabà la seva obra autobiogràfica, que
titulà Testimonianze. El
2 de febrer de 1978 morí Emma després d'una
malaltia que durà mesos i aquesta desaparició el
deteriorà força. Nello
Garavini va morir el 14 de febrer de 1985 a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia)
i, d'acord amb la seva voluntat, el funeral es portà a terme
de manera
estrictament privada. El seu arxiu personal, i el de la seva companya,
es troba
dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando
Borghi» de Castel Bolognese. En
2010 va ser publicada a Imola la seva autobiografia sota el
títol Testimonianze. Anarchismo e
antifascismo
vissuti e visti da un angolo della Romagna.
***
Arminio
Guajardo Morandeira
- Arminio Guajardo
Morandeira: El 28 de gener de 1899 neix a Madrid (Espanya)
el metge llibertari
Arminio Guajardo Morandeira –algunes fonts citen
erròniament el seu nom com Herminio
o Armiño i el seu
llinatge com Morandeiza.
Estudià el batxiller i la carrera de medicina a Saragossa
(Aragó, Espanya) i en
1930 es llicencià en la universitat d'aquesta ciutat,
especialitzant-se en
cirurgia i en parts. També fou torero. En 1931
passà a exercir com a metge
rural titular a Almarza (Sòria, Castella, Espanya), on va
ser conegut com «el
metge dels pobres», a causa de la seva especial
atenció als pacients sense
recursos, fet pel qual tingué diversos enfrontaments amb
membres de la dreta
local. Durant l'anomenat «Bienni Negre»
republicà (1933-1935), patí detenció
governativa per la seva defensa de les causes popular i pel seu
pensament
anarquista. Organitzà a Almarza la Federació
Local de la Confederació Nacional
del Treball (CNT); col·laborà, amb la comare
municipal de Sòria i anarcosindicalista
Constantina Alcoceba Chicharro, en l'Ateneu de Documentació
Social (ADS),
centre cultural anarquista de la ciutat de Sòria; i
publicà articles en Treball,
òrgan anarcosindicalista sorià.
Sembla que també va pertànyer a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
desembre de 1935 va ser sancionat amb una multa de cinc pessetes pel
Col·legi
de Metges de Sòria per haver-se negat a votar en la Junta
General Ordinària
d'aquesta institució. Quan l'aixecament feixista de juliol
de 1936, pogué escapar
cap a les poblacions sorianes de Segoviela i Almajano, però,
cansat de fugir,
finalment es va lliurar als sollevats franquistes al Govern Civil de
Sòria.
Pocs dies després, el 8 d'agost de 1936, Arminio Guajardo
Morandeira va ser afusellat
al cementiri de Calatañazor (Sòria, Castella,
Espanya), juntament amb els mestres
José Buill i Vicente Soria, l'anarcosindicalista
José Andrés, l'oficial de
l'Ajuntament de Sòria i col·laborador habital del
periòdic La Voz de Soria
Mariano Cabrujas, i una persona més de qui
desconeixem el seu nom. Incoat expedient per responsabilitats
polítiques, va
ser sancionat amb 15.000 pessetes, multa que hagué de pagar
la vídua; també,
com que no pogué pagar les contribucions, va ser embargat.
Malgrat la
sol·licitud de la seva esposa en 1941, per a inscriure'l com
a difunt en el
Registre Civil, va ser declarat pel jutjat com a
«desaparegut», en absència de
testimonis directes de la seva mort.
Arminio Guajardo
Morandeira (1899-1936)
***
Necrològica
de Josep Agulló Lluch apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de juny de 1980
- Josep Agulló Lluch:
El 28 de gener de 1900 neix a Cocentaina (Comtat,
País
Valencià)
l'anarquista, anarcosindicalista i
mestre racionalista Josep Agulló Lluch, conegut com El Manco de Cocentaina. Sos pares es
deien Antoni Agulló i
Salvadora Lluch.
Des d'adolescent milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Cocentaina
(Comtat, País Valencià). Arran
d'una acció, se li hagué d'amputar un
braç. No apte per a treballar, amb el
suport dels companys organitzà una escola racionalista a
Cocentaina. Durant els
anys bèl·lics col·laborà en
el periòdic alacantí Liberación.
En 1939, quan el triomf franquista era un fet, pogué
embarcar-se a Alacant (Alacantí, País
Valencià) cap al nord d'Àfrica. Milità
en
la Federació Local d'Orà (Algèria) de
la CNT. Posteriorment va ser repatriat
amb sa companya a França. L'agost de 1979,
després de 41 anys d'exili, visità
Cocentaina, on retrobà antics alumnes seus. Sa companya fou
Joaquina Rodrigo. Josep
Agulló Lluch va morir,
després de quatre mesos de patiment, el 4 d'abril de 1980 al
seu domicili de
Champigny-sur-Marne
(Illa de França, França) i fou enterrat quatre
dies després.
***
Necrològica
de Felip Vilella Torrella publicada en el periòdic
tolosà CNT
del 29 de desembre de 1957
- Felip Vilella Torrelles:
El 28 de gener de 1902 neix a Vilanova
de
Segrià (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista
Felip Vilella Torrelles. Sos pares es deien
Felip Vilella Segura, llaurador, i Rita Encarnació
Torrelles Torrelles. Milità en la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) de Benavent de
Segrià (Segrià, Catalunya). Sa companya fou Maria
Torrelles Baneres. Durant la
Revolució formà part del Comitè
Revolucionari del seu poble natal. Amb el
triomf franquista s'exilià a França, deixant sa
companya i sos infants a Catalunya.
En 1941 el Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques
de Barcelona
(Catalunya) li va instruir un expedient requisant-li tots els seus
béns,
expedient que va ser sobresegut en 1949. A l'exili treballà
de manobre i milità
en la Federació Local de Chastelnòu del
Ròse (Delfinat, Arpitània), on residia.
Felip Vilella Torrelles va morir el 26 de novembre –algunes
fonts citen
erròniament el 7 de novembre– de 1957 a l'Hospital
de Montelaimar (Delfinat,
Arpitània).
***
Necrològica
de Mariano Roca Sanjuán apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'1 de novembre de 1983
- Mariano Roca Sanjuán:
El 28 de gener de 1905 neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja
de Ponent) –algunes fonts citen erròniament
Utrillas (Terol, Aragó, Espanya)–
l'anarcosindicalista Mariano Roca Sanjuán –el
segon llinatge també citat San
Juan. Era
fill de Tomás Roca Roca i d'Antonia Sanjuán
Momada. Fou, amb altres companys
(José Alcaine, José Casinos Acerete,
José Fortea Gracia, Román Mampel,
Bernardino Mola Alegre, etc.), un dels militants més actius
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) d'Utrillas. Va ser especialment resolut en
la lluita
contra el caciquisme de la família Baselga
Ramírez, empresaris miners d'aquesta
població. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
formà part del Comitè
Revolucionari local i participà activament en la defensa de
la població dels
atacs de les forces franquistes comandades per Virgilo Aguado
Martínez. Posteriorment
formà part del procés de
col·lectivització de la localitat. Finalment
lluità
als fronts i l'octubre de 1938 va ser nomenat sergent del
Batalló de
Metralladores C d'Infanteria de l'Exèrcit de l'Est de
l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França.
Després de la II Guerra Mundial continuà militant
en la CNT de l'exili. En 1947
va ser delegat en el II Congrés de la CNT celebrat a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània). Sa companya fou Miguela García
Comín. Mariano Roca Sanjuán va morir
el 23 d'agost de 1983 al seu domicili de Rius de Pelapòrc
(Llenguadoc, Occitània).
***
Manuel Ramos Castillo
- Manuel Ramos Castillo: El 28 de gener de 1917 neix a Canjayar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Ramos Castillo. Sos pares es deien Manuel Ramos i Isabel Castillo. En 1920 sa família es va instal·lar a Terrassa (Catalunya). Amb 13 anys, després de deixar l'escola, va entrar d'aprenent en un taller de fusteria, després en una fàbrica de conserves d'olives i, d'una manera més seriosa, en el ram del tèxtil, on va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries en 1931. En 1933 descobriria la seva passió pel ciclisme. Quan va esclatar la guerra civil, va enrolar-se en la centúria de Terrassa de la Columna Durruti, i, en representació de les Joventuts Llibertàries de la centúria, va assistir al congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Pina de Ebro (Saragossa). Malalt del pulmó, va ser transferit a Bujaraloz i a Terrassa, on va esdevenir secretari de les Joventuts Llibertàries. Després de certs problemes amb la policia, va lluitar, l'octubre de 1937, amb la Columna Ascaso per diferents zones (Montsó, Sogorb, Almadén), per acabar a la platja del port d'Alacant acabada la guerra. Fet presoner per les tropes franquistes, va ser tancat a Los Almendros i en un batalló disciplinari a Arizcun, al nord de Navarra, d'on va intentar fugir sense èxit, i es tancat malalt a Elizondo i a Pamplona. L'octubre de 1941 va ser alliberat i es va instal·lar a la zona barcelonina, fent carbó i feina en la construcció fins al 1949. Va exiliar-se a França, passant per Andorra. A Solferino (Occitània) va fer d'obrer agrícola i de paleta. Va militar anarcosindicalment a Lo Mont de Marsan i en 1954 va fundar la CNT a Lebouheyre. Va assistir al Ple de Vierzon i al congrés de Llemotges que va decidir la reunificació cenetista. Va treballar en la construcció i en 1962 va instal·lar-se a la zona de Bordeus i en 1964 va esdevenir secretari de la Federació Local d'aquella ciutat, que va representar en el congrés de Montpeller de 1965 amb Ponciano Alonso. També va militar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després de la mort de Franco, va residir a Sant Nazari de Rosselló, a prop de Perpinyà, on va esdevenir membre de la Comissió de Relacions de la FAI. En 1999 va col·laborar en CNT-AIT de Perpinyà. És autor d'Una vida azarosa. 44 años de exilio en Francia (1993), Revolución de España. Guerra Civil (1936-1939) (2005) i El último beso. Sa companya fou Maria Llucia Sirvent. Manuel Ramos Castillo va morir el 8 d'octubre de 2007 a la Residència «La Pinède» de Sant Nazari de Rosselló (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Wenceslao
Jiménez Orive
- Wenceslao
Jiménez Orive: El 28 de gener de 1922 neix a
Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista
i resistent antifranquista Wenceslao Jiménez Orive
–alguns
citen el seu primer
llinatge com Giménez–, conegut com Wences
i Jimeno. Era el major de quatre
germans (Enrique, Rodolfo i Vitoria). Quan era un infant es
traslladà amb sa
família a Saragossa, ja que son pare, ferroviari, havia
estat destinat a la
capital aragonesa. Aquest, militant anarcosindicalista, va ser nomenat
secretari
del Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de
Saragossa. En els primers dies d'agost de 1936, quan son pare feia el
servei
d'interventor entre Saragossa i Canfranc, fou detingut, baixat a
l'estació de
Jaca i afusellat pels feixistes amb altres confederals a les afores de
la
ciutat. Quan esclatà la contesa Wenceslao estudiava disseny
a l'Escola
Industrial i més tard abandonà els estudis per no
haver-se d'afiliar a la
Falange. Esdevingué ferroviari i a començaments
dels anys quaranta va ser
detingut en dues ocasions per repartir propaganda antifranquista i
anarcosindicalista.
En 1946 s'ajuntà amb un grup de les Joventuts Socialistes,
però gràcies al
militant llibertari Ignacio Zubizarreta Aspas (Zubi)
s'adherí a la clandestina Federació
Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). L'agost de 1946 va ser detingut, amb
Zubizarreta, a
Saragossa; brutalment torturat, fou alliberat tres mesos
després. El juliol de
1947 fou nomenat delegat d'Aragó al Ple Nacional de
Regionals de la FIJL que se
celebrà a Madrid. El maig de 1947 participà en un
intent d'atemptat contra el
dictador Francisco Franco a la carretera nacional Madrid-Saragossa, a
l'alçada
del Puerto de la Muela, a prop de Calatayud, i com que no
reeixí marxà a la
serra on s'integrà en un grup de la guerrilla rural. Decebut
per la ineficàcia d'aquesta
mena de guerrilla, passà a França, on va fer
feina primer a Lió i després a
París com a obrer ajustador. Establí contactes
amb l'activista anarquista Josep
Lluís Facerías i s'integrà en el seu
grup de guerrilla urbana. Durant la seva
estada a França havia elaborat un esquema
d'organització i d'actuació
clandestina, projecte que, en nom de diversos grups d'acció,
pensava sotmetre a
la Comissió de Defensa del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) i a la Comissió
de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) en l'Exili; aquest
esquema, com que l'estructura orgànica de l'MLE no es
modificà, quedà com un
simple esborrany. El 26 de novembre de 1948 creuà els
Pirineus i a la Península,
a causa de certes discrepàncies amb Facerías,
creà el febrer de 1949 el seu
propi grup («Los Maños»), que fou
força actiu a Barcelona, Madrid i altres
zones. La seva primera acció, aquell mateix febrer de 1949,
fou atemptar contra
el confident Antonio Seba Amorós. El 2 de març de
1949, amb els germans Josep i
Francesc Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan,
Carlos Vidal Pasanau, José
López Penedo i Josep Lluís Facerías,
participà en el metrallament a Barcelona
de l'automòbil d'Eduardo Quintela Boveda, cap de Brigada
Politicosocial de la
policia, que justament aquell dia no viatjava al cotxe. El 22 de
desembre de
1949, amb altres companys –Daniel G. M. (Rodolfo),
Salvador Luis Benito (Salgado),
Plácido Ortiz Gratal i Simon Gracia Fleringan–,
marxà a Barcelona per ocupà el
lloc d'altres militants caiguts en la repressió (Julio
Rodríguez, José Luis
Barrao, Francisco Martínez, etc.). Wenceslao
Jiménez Orive va ser tirotejat sense previ
avís per
la policia el 9 de gener de 1950 en un carrer de Barcelona
(Catalunya); ferit,
per no caure pres a mans de les forces de repressió de la
dictadura franquista,
se suïcidà prenent una càpsula de cianur
que portava muntada a la part superior
de la ploma estilogràfica. El seu grup havia estat delatat
per Niceto Pardillo
Manzanero, un cenetista expulsat de «Los
Maños» per mala conducta, al comissari
de policia Pedro Polo Borreguero.
Wenceslao Jiménez Orive (1922-1950)
***
Noé
Bursuck
- Noé Bursuck: El 28 de gener –algunes fonts citen el 28 de juliol– de 1928 neix a l'Argentina l'anarquista Noé Bursuck, també citat Burzuck. Sos pares, llibertaris del Chaco (Argentina) d'origen jueu, es deien Meier Bursuck, intel·lectual emigrant de Moldàvia i membre de l'Associació Racionalista Jueva (ARJ), i Teresa Paloma Kaplan, de Buenos Aires (Buenos Aires, Argentina). Seguint l'exemple de sos pares, participà activament en les tasques militants a diversos centres anarquistes, com ara la Biblioteca Popular José Ingenieros (BPJI) de Buenos Aires, o diverses iniciatives llibertàries, com ara el periòdic La Protesta, juntament amb destacats companys (Vicente Francomano, Aquilino López, Óscar Milstein, José Rizzo, Jorge Solomonoff, etc.). Sa companya fou l'anarquista Olga Correale. Noé Bursuck va morir el 27 de maig de 1992 a l'Argentina.
---
efemerides | 27 Gener, 2024 13:12
Anarcoefemèrides del 27 de gener
Esdeveniments
Capçalera de Le Libertaire
- Surt Le Libertaire: El 27 de gener de
1892 surt a Alger (Algèria) el primer número del
periòdic bimensual publicat en
multicopista Le Libertaire. Organe algérien
communiste anarchiste.
El
gerent en va ser Jean Faure. Els articles no tenien signatura. El
número 7, del
10 al 23 d'abril de 1892, l'últim conegut, portava com a
subtítol «Organe
algérien» i un epígraf
(«L'anarquia és
l'única solució del problema social.»);
sembla, però, que es van publicar 10 números.
***
Premsa anarquista internacional
- Surt La Anarquía: El 27 de gener de 1895 surt a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de la publicació anarcoindividualista La Anarquía. Periódico comunista-anárquico. Va ser dirigida per José Junco Rojo i hi participà el grup editor de l'anterior publicació La Lucha (1894). En 1895 el periòdic anarquista El Obrero Panadero assenyalà que en la seva redacció hi havia alguns agents de policia infiltrats, com ara José Castro, i que fins i tot el director havia estat policia. A aquesta acusació La Anarquía digué que Castro no n'era cap redactor, encara que el seu nom havia aparegut en la llista de contribucions voluntàries, i que Junco Rojo, immigrat del Brasil, havia estat policia feia temps, però que ara prestava el seu suport econòmic a La Anarquía i que gaudia de la confiança de tothom. Aquest afer mai no es va aclarir. La seva posició era clarament antiorganitzativa, i atacà Errico Malatesta i als seguidors de la idea de federacions llibertàries. Entre els seus col·laboradors podem citar Feliciano Morales (Edlitam o Matilde). Es publicà fins al 3 d'abril de 1898 tirant una mitja de mil exemplars. També edità alguns fulletons –com ara La Inquisición en España (febrer de 1897)–, manifests i traduccions (Josep Prat).
***
Capçalera de The Firebrand
- Surt The Firebrand: El 27 de gener de 1895 surt a Portland (Oregon, EUA) el primer número del setmanari anarcocomunista The Firebrand. For the burning away of the cobwebs of superstition and ignorance (L'Atxa. Per calar foc les teranyines de la superstició i de la ignorància). El grup editor estava format per Abraham Isaak (Ade Isaak), anarquista rus exmenonita, juntament amb sa família –s'esposa Mary i sos fills Abe Jr, Peter i Mary–, Addis Henry, Mary Squire, Ezekiel Slabs, Viroqua Daniels, Herman Eich i John Pawson, entre d'altres. Va reivindicar l'amor lliure i els drets de les dones. Entre els seus col·laboradors podem citar Kate Austin, Voltairine de Cleyre, Michael Cohn, Jay Fox, Emma Goldman, Lizzie Holmes, William Holmes, C. L. James, Harry Kelly, James F. Morton, Jr. Ross Winn, entre d'altres. El setembre de 1897 el periòdic va ser perseguit per Anthony Comstock, censor moral de la premsa, per publicar un article jutjat obscè («It Depends on the Women»), que reclamava el dret de les dones a negar-se a tenir relacions sexuals amb els marits si no les venia de gust, i per un poema de Walt Whitman (A woman waits for me); A. J. Pope, Abe Isaak, i Henry Addis van ser detinguts per «violació de la llei federal de correos» en fer publica «informació obscena». Un cop alliberats, van marxar a San Francisco (Califòrnia, EUA), on la publicació va tenir continuïtat en el periòdic Free Society (1897-1904).
***
Facsímil de la
policia del primer número de Le
Pygmée
- Surt Le Pygmée: El 27 de gener de
1895 surt a
Brussel·les (Bèlgica) el primer i únic
número conegut de periòdic anarquista Le Pygmée (El Pigmeu).
Pretenia tenir
periodicitat quinzenal. Va ser fundat per Georges De Behogne (Thonar) i imprès per Antoine
Dehoe. Cap
article hi anava signat, però el principal redactor fou
Thonar. En aquest
número s'afirmava: «El nostre objectiu, no
és llarg de definir: lluitar sense
treva et sense repòs per tot allò que representi
l'ideal de Justícia, de
Veritat i de Llibertat: l'Anarquia.».
***
Cartell de The diary of Sacco and Vanzetti
- S'estrena The
diary of Sacco and Vanzetti: El 27 de gener de
2004 s'estrena a la cadena WGBH-TV
de Boston (Massachusetts, EUA) el documental dramatitzat The diary of Sacco
and Vanzetti,
dirigit i escrit per David Rothauser, que també fa el paper
de Bartolomeo Vanzetti. En la producció també
intervingué Rob W. Gray i la
música és de John T. LaBarbera. La
pel·lícula, editada per Memory Productions,
narra amb rigor històric la vida dels militants anarquistes
italoamericans des
de la seva arribada com a immigrants als EUA, els fets pels quals van
ser
processats, la detenció, el judici i la seva
execució, el 23 d'agost de 1927, tot
des del punt de vista de Vanzetti. Per a la realització de
la pel·lícula
Rothauser portà a terme una profunda investigació
històrica, amb entrevistes,
estudis a hemeroteques i arxius, etc. El 25 d'agost de 2006 es va
editar en
DVD, que inclou com a extra una entrevista amb Bob Detillo, l'erudit
viu més
important sobre el cas Sacco i Vanzetti.
Naixements
Notícia orgànica de Georges Hémery-Dufoug apareguda en el diari parisenc La Rappel del 17 d'abril de 1881
- Georges
Hémery-Dufoug: El 27 de gener de 1849
neix al VIII Districte antic, actual XI Districte, de París
(França) l'anarquista i sindicalista Georges Pierre
Hémery-Dufoug
–el llinatge compost
també citat Émery i Dufour.
Sos pares es
deien Pierre Hémery-Dufoug i Françoise Pachoud, i
tingué dos germans, Louis
Michel i Augustine Françoise. Es guanyava la vida treballant
d'ebenista al
barri de Grenelle i destacà com a propagandista a tallers i
cabarets. En 1871
era sotsoficial en un Regiment de Línia i es negà
a lluitar contra la Comuna de
París, fet pel qual va ser enviat als batallons
disciplinaris africans. En 1873
vivia al número 48 del carrer Entrepreneurs del XV Districte
de París. El 28 de
novembre de 1874 es casà al IX Districte de París
amb la modista parisenca
Marie Eléonore Pierlot, amb qui tingué dos
infants, Henri Charles i Charles
Georges. El febrer de 1882, juntament amb Laval i Lefèvre,
fundà el Grup Anarquista
del XV Districte, al qual s'adheriren diversos companys (Druelle,
Miche,
Tourdes, etc.), i que es reunia cada dissabte en una bodega al
número 101 del
carrer Théâtre. El 26 de març de 1882,
amb altres companys (E. Gautier, Maria i
Arsène Crié), va ser un dels oradors del
míting organitzat pel Grup Anarquista
del XV Districte en suport als vaguistes de Roanne (Forez,
Arpitània) celebrat
al número 104 del carrer Entrepreneurs. El 21 d'octubre de
1882 va ser
detingut, juntament amb altres companys (Arsène
Crié, Jean Grave i Émile Vaillat),
en el marc de la investigació sobre l'anarquista
«Banda Negra» de
Montceau-les-Mines (Borgonya, França), però els
quatre van ser posats en
llibertat poc després. El 25 d'octubre de 1882 va ser un
dels oradors del
míting anarquista celebrat a la Sala Rivoli de
París per protestar contra
l'onada de detencions. L'11 de novembre de 1882, en una
reunió del Grup Anarquista
del XV Districte, explicà la seva detenció i
l'escorcoll de casa seva. En 1883
era membre del grup anarquista «Les
Misérables», escissió del Grup
Anarquista
del XV Districte que feien costat la revolució violenta i
que el novembre de
1883 passà a anomenar-se Comitè Abstencionista
del XV Districte. El 25 de gener
de 1883, amb Adolphe Bérard i Louise Michel, va ser orador
en la reunió
celebrada a la Sala Pérot, organitzada pel grup
«La Sentinelle Révolutionnaire
du XVIIIème», per protestar contra el
«Procés dels 66». El maig de 1884 va ser
candidat abstencionista per al barri de Javel del XV Districte de
París. El
novembre de 1884, quan el «Cas Druelle»
–l'anarquista E. Druelle (Sabin)
va ser acusat de ser confident de la policia–,
representà els grups anarquistes
en el jurat d'honor, juntament amb Hippolyte Ferré, Tony
Graillat i Constant
Martin, que desemmascarà el delator –es dona el
cas que Durelle vigilà
especialment Hémery-Dufoug. El 29 d'abril de 1885
s'encarregà, amb Arcougeon i
Miche, de redactar un manifest abstencionista. El novembre de 1885, en
una
reunió del grup «La Jeunesse Anarchiste du
XVème», va fer una proclama a l'ús
de la dinamita i el desembre d'aquell any aquest grup
publicà un cartell on es
convocava a manifestar-se davant l'Assemblea Nacional francesa. En el
llibre La
France socialiste, publicat en 1886 per Gabriel Terrail (Mermeix),
figura com a unes de les personalitats més destacades del
moviment anarquista.
En 1887 vivia al número 17 del carrer Ginoux del XV
Districte de París i, amb Evariste
Cardeillac, s'encarregava d'organitzar reunions públiques
durant la campanya
contra les oficines de contractació, alhora que militava en
el grup «L'Avant-garde
du XVème». El 25 de juliol de 1888
portà la contradicció, amb Alexandre
Tennevin i Joseph Tortelier, en un míting boulangista. En
aquesta època destacà
en el moviment sindicalista i fou aspirant al càrrec de
membre de la Comissió
Local de Vigilància del Treball. El desembre de 1889, en una
reunió del Grup
Anarquista del XV Districte, celebrada al bulevard de Grenelle, com a
candidat
a les eleccions municipals, obligà l'inspector de policia
assistent a abandonar
la sala. La primavera de 1890 era membre del grup anarquista
«Le Réveil du XVème».
El novembre de 1890 havia abandonat l'anarquisme i, segons alguns,
havia
esdevingut patró. Georges Hémery-Dufoug va morir
el 20 d'abril de 1906 al seu
domicili, al número 45 del carrer Lourmel, del XV Districte
de París (França).
Juana Belén Gutiérrez de Mendoza
- Juana Belén Gutiérrez de Mendoza: El 27 de gener de 1875 neix a San Juan del Río (Durango, Mèxic) la periodista, poeta, anarcosindicalista, revolucionària llibertària i anarcofeminista María Juana Francisca Gutiérrez Chávez, més coneguda com Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, amb el llinatge de son espòs, el miner Cirilo Mendoza. Sos pares es deien Santiago Gutiérrez i Porfiria Chávez. Nascuda en una família molt pobra, va poder instruir-se de manera autodidacta. La lectura de Bakunin i de Kropotkin, entre altres anarquistes, van orientar el seu pensament cap a l'anarcosindicalisme. Va entaular discussions polítiques en un cercle liberal freqüentat pels germans Flores Magón, Camilo Arriaga, Librado Rivera, etc., que tenia com a finalitat la caiguda de la dictadura de Porfirio Díaz. En 1900, després de publicar un llibre de poesies, va participar en la creació del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM). Amb 22 anys va iniciar-se en el periodisme polític, col·laborant en Diario del Hogar, Chinaco, Voz de Juárez, Regeneración i El hijo del Ahuizote; un article publicat en aquest darrer sobre les condicions infrahumanes dels miners de La Esmeralda (Nuevas Minas, Chihuahua), on feia feina son marit, va implicar el seu empresonament. En sortir va fundar el «Club Liberal Benito Juárez», un dels més de cent clubs que funcionaven al país. En 1901, amb la venda del seu únic patrimoni, unes cabres, compraria una impremta que va començar a editar a la Ciutat de Mèxic el setmanari anticlerical i antiporfirista Vésper; però ben aviat les autoritats comissaren, encara que ella va poder fugir. En 1903 va signar, com a primera vocal, el «Manifest del Club Liberal Ponciano Arriaga», demanant la llibertat dels presos polítics i el sufragi lliure, entre altres demandes. Durant el míting de presentació, policies disfressats de civils van fingir un aldarull i Juana Belén, Camilo Arriaga, el germans Flores Magón i Juan Sarabia van ser reclosos a la tètrica presó de Belén; en sortir es va exiliar per un temps. Quan va tornar, en 1905, va tornar publicar Vésper i va crear «Socialisme Mexicà», una nova organització formada per grups d'obrers. En aquesta època va col·laborar en Excélsior. A finals de 1907 va fundar Las Hijas de Anáhuac, grup format per unes 300 dones llibertàries que es reunien els diumenges horabaixa i que ja des de 1904 demandaven, mitjançant vagues, millores condicions laborals per a les dones. Aquesta agrupació anarcofeminista va establir les bases de determinats articles de la Constitució Política Mexicana, que naixeria en 1917, a més de desenvolupar una àmplia tasca en els clubs del «Partido Nacional Antirreeleccionista» de Madero. Porfirio Díaz, veient el perill que representava, la va deportar als EUA. En tornar, en 1909, es va adherir al maderisme i va fundar el «Club Femenil Amigas del Pueblo» –on participaran Delfinda Peláez, Manuela Gutiérrez, Dolores Jiménez Y Muro, María Trejo, Rosa G. de Maciel, Laura Mendoza, Dolores Medina, Jacoba González, entre d'altres–, alhora que participa amb Camilo Arriaga, després que les diferències amb el PLM haguessin aflorat i terminés per dividir-se. El «Círculo Ponciano Arriaga» va organitzar un complot que tenia com a objectiu la rebel·lió de les tropes de la caserna de San Diego (Tucubaya), que provocaria, segons els seus càlculs, la insurrecció espontània de tota la població; però això no va passar i va resultar un fracàs, acabant empresonada, amb el conjunt de presos polítics, als calabossos de San Juan de Ulúa durant tres anys, on coneixerà Dolores Jiménez, María Dolores Malvaes i Elisa Acuña, entre d'altres. En 1910 Madero havia pujat a la presidència, però els anhels de canvis no van reeixir, ja que es va mantenir tota l'estructura del règim anterior, continuaven les persecucions i l'existència de presos polítics. En enèrgiques cartes, Juana Belén va exigir Madero el vot per a les dones, demanda que el president va desatendre. En 1911, vist el gran abisme que separava Madero i la causa del poble, representada per Emiliano Zapata i Francisco Villa, va participar en l'elaboració del Plan d'Ayala. Tot d'una que va declarar-se partidària del zapatisme, va ser empresonada. En sortir de presidi, va marxar a Morelos, on Zapata la va nomenar coronela per a la reorganització del regiment Victòria, participant en accions bèl·liques. En 1914 va dirigir a Chilpancingo (Guerrero) el periòdic indigenista La Reforma, alhora que va desenvolupar una àrdua tasca organitzativa i política. En 1916 Carranza la va declarar «zapatista convicta» i la va empresonar 10 mesos. En sortir lliure, va fundar el Consell Nacional de Dones Mexicanes. En 1919 va fundar el periòdic politicosindical El Desmonte. A Morelos, en 1921, va crear la colònia agrícola experimental «Santiago Orozco». Va ser col·laboradora de Vicente Lombardo Toledano durant el seu govern a Puebla. En 1922 va publicar ¡Alto!, on es pronuncia contra la desnacionalització de Mèxic des d'una perspectiva indigenista i profundament anticomunista, i va dirigir l'Hospital de Zacatecas. Entre 1925 i 1930 va ser inspectora d'escoles federals a Querétaro. En 1930 va fundar el grup «Indo Amèrica», que reivindicava la unió llatinoamericana contra el colonialisme nord-americà. Moltes d'aquestes idees es plasmen en el seu assaig Por la tierra y por la raza (1924). En 1930, amb 73 anys, va començar la publicació d'un nou periòdic, Alma Mexicana, i en 1932, Vésper va entrar en la seva quarta i última època. Entre 1937 i 1941 va ser directora de l'«Escuela Industrial de Señoritas» de Morelia (Michoacán). En 1940 va fundar el grup «La República Femenina», que sostenia que el desequilibri social prové del triomf del patriarcat sobre el matriarcat. Durant aquests darrers anys de sa vida va continuar escrivint en diversos periòdics. Juana Belén Gutiérrez de Mendoza va morir el 13 de juliol de 1942 a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) en la misèria i l'oblit. Un carrer de la colònia de «Los Periodistas» de la Ciudad de Mèxic porta el seu nom.
Juana Belén Gutiérrez de Mendoza (1875-1942)
***
Second
Casteu
- Second Casteu:
El 27 de gener de 1876 neix al barri de Carras de Niça
(País Niçard, Occitània)
l'anarquista, anarcosindicalista i activista neomaltusià
Second Casteu –en la
partida de naixement només figura un únic nom,
però en la partida de defunció
figura el nom de Second Émile–,
conegut com Second François Casteu
–el
primer nom també citat a vegades Segond.
Sos pares, conreadors, es deien Jean Baptiste Casteu
–Séraphin Casteu, segons
la partida de defunció– i Maria Ursula Prandi,
italiana. Sa mare va enviudar
amb tres infants i els va educar en la fe catòlica.
D'adolescent, però, Second
Casteu abandonà tota creença religiosa.
Esdevingué obrer tipogràfic i milità
en
la Confederació General del Treball (CGT). Quan tenia vint
anys va entrar a fer
el servei militar, però passats 19 dies desertà i
s'exilià a Lausana (Vaud, Suïssa),
on ja havia fet feina. El 17 d'octubre de 1895 es casà a
Vevey (Vaud, Suïssa)
amb Louise Amélie Perrin, que tenia infants d'un anterior
matrimoni i amb qui
entre 1896 i 1903 en tingué tres. En aquests anys
col·laborà en el periòdic
sindicalista revolucionari parisenc Le
Réveil Typographique (1901-1909). Cap el 1905
milità activament en el
Sindicat de Tipògrafs, adherit a la Federació
d'Unions Obreres de Suïssa
Romanda (FUOSR), d'orientació sindicalista
revolucionària. En 1906 fou un dels
promotors de la Impremta Comunista, que estampà La Voix du Peuple, L'Exploitée,
Gutenberg, òrgan de la
Federació
Suïssa de Tipògrafs, i altres publicacions. En 1908
vivia amb sa família al
número 1 del carrer Hôtel-de-Ville de Vevey. En
1909 aconseguí reagrupar els
sindicats de la construcció en una federació
romanda que s'adherí a la FUOSR.
Quan la visita en 1910 a Suïssa del president de la
República francesa Armand
Fallières, que havia rebutjat la gràcia a
l'anarquista Jean-Jacques Liabeuf,
guillotinat aquell any, el tractà d'assassí a les
pàgines de La Voix du Peuple
de Lausana (Vaud,
Suïssa); detingut per aquet fet el 18 d'agost, va ser
reclòs 20 dies en un
calabós i, després de 15 anys de
residència i una esposa suïssa, expulsat de la
Confederació Helvètica el 29 d'agost d'aquell
any. Després d'un temps a
Thonon-les-Bains (Alvèrnia), passà a
París (França), amb la intenció de ser
contractat en el periòdic La
Guerre
Sociale. El novembre de 1910 s'establí a
Niça, on treballà de tipògraf en Le Phare du Littoral i en la impremta de
La Dépêche, i
milità en la Borsa del
Treball, col·laborant en el seu òrgan
d'expressió L'Union Syndicale.
Vivia al número 4 de la plaça de la Halle aux
Herbes i rebia els companys de passada, fet pel qual va ser desnonat
pel
propietari de l'immoble. En aquesta època imprimia i
distribuïa fullets amb el
seu nom on atiava la gent a no tenir descendència i on
posava la seva adreça
amb l'objectiu de vendre un llibre sobre mètodes
anticonceptius. En la
primavera de 1911 residia al número 8 del bulevard de Mont
Boron de Niça i,
segons la policia, era un «excel·lent obrer
tipogràfic», a més de corresponsal
de La Guerra Social a
Niça. En
aquella època era secretari del Grup d'Estudis Socials
(GES), adherit al Comitè
de Defensa Social (CDS). El setembre de 1913 vivia amb sa
família al número 119
del carrer Didot de París. El novembre de 1913
s'establí amb sa companya i sos
infants a «La Ruche», l'escola infantil i
colònia llibertària que Sébastien
Faure havia fundat en 1904 a Rambouillet (Illa de França,
França). El 25 de gener
de 1914 va enviudar i aquell mateix any va ser mobilitzat a Beauvais
(Picardia,
França) i, després d'haver minat la seva salut
per a no anar al front, restà
tres anys hospitalitzat intermitentment. El 8 de març de
1915 es casà a Antíbol
(Provença, Occitània) amb l'anarquista
Eugénie Marie Aurélie Trébuquet, a qui
havia conegut en «La Ruche». A finals de 1918
esdevingué civil i s'establí amb
sa companya a Crillon (Picardia, França). En aquesta
època col·laborà el
setmanari de la Federació Anarquista (FA) Le
Libertaire i esdevingué corresponsal de Germinal,
setmanari anarquista del qual va fer propaganda durant més
de deu anys,
venent-lo cada dissabte al mercat de Beauvais i del qual
assumí la gerència el
setembre de 1927 per a la seva edició del departament
d'Oise. Cap el novembre
de 1919, després d'haver-s'hi oposat, s'afilià a
l'efímer Partit Comunista de
Raymond Péricat. El 17 de setembre de 1920
participà amb Georges Bastien en la
fundació de la Federació Comunista
Llibertària (FCL) del Nord, solidària amb la
Revolució russa, però oposada al bolxevisme. El 9
de febrer de 1921 va ser
jutjat pel Tribunal Correccional de Beauvais per unes paraules
pronunciades el
12 de maig de 1920 en una reunió pública al
teatre d'aquesta població i va ser
condemnat en absència a dos anys de presó. Una
campanya es va desencadenar al
seu favor per aconseguir la seva llibertat provisional, però
va ser novament
processat per «ultratges a gendarmes». El 13
d'abril de 1921 la pena va ser
confirmada, però obtingué la llibertat
provisional amb una multa de 500 francs.
El 20 de juliol de 1921 el seu domicili va ser embargat i els seus
mobles
venuts. En aquesta època pertanyia al «Soviet de
l'Oise». El desembre de 1921,
arran de l'escissió confederal, optà per la
militància dins la Confederació
General del Treball Unitària (CGTU), dins de la
tendència de Pierre Besnard, i
esdevingué secretari de la Unió Departamental
Unitària (UDU) de l'Oise. En 1922
participà amb sa companya en l'enquesta sobre «el
funcionariat sindical»
publicada en el número 3 de La
Revue
Anarchiste, del març de 1922 , revista editada per
Sébastien Faure en la
qual hi col·laborava. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922
representà la
Federació Anarquista de l'Oise en el III Congrés
de la Unió Anarquista (UA),
celebrat a Levallois-Perret (Illa de França,
França). Entre març i juliol de
1923 fou delegat en les reunions del Comitè Confederal
Nacional i votà contra
la majoria de Gaston Monmousseau, amb qui mantingué una
polèmica sobre Rússia
en el diari L'Humanité.
L'abril de
1923 el seu nom figurava en la instrucció processal de
Germaine Berton i la
policia el va interrogar, però no es va poder establir cap
lligam entre ell i
l'assassinat del reialista Marius Plateau. Entre el 12 i el 13 d'agost
de 1923
assistí al IV Congrés de l'UA que se
celebrà a París. En aquesta època era
el
portaveu de la minoria anarcosindicalista en el si de la CGTU. En el
congrés de
l'UDU de l'Oise celebrat el 30 d'octubre de 1923 els comunistes es
feren amb
control de l'organització i ell va rebutjar formar part de
la nova comissió
executiva. En 1926 participà en la subscripció
econòmica popular «Pour que vive
Le Libertaire» en suport
del
periòdic. El 10 de maig de 1927 testimonià amb
les llàgrimes als ulls en un
judici contra un dels seus fills, membre d'una banda de desvalisadors
anarquistes que havien assaltat una joieria i on son fill va ser
condemnat a
cinc anys de reclusió i a cinc anys de residència
controlada. En aquesta època
es guanyava la vida com a comerciant. El setembre de 1927 va ser
denunciat per
l'abat Viollet de Beauvais per uns articles anticlericals publicats en Germinal; detingut el 26 de setembre, va
ser empresonat a Amiens i condemnat per difamació a pagar
7.503,20 francs de
multa. Detingut de constrenyiment, perquè no havia pagat els
1.000 francs per
danys i perjudicis als quals havia estat condemnat, durant 22 dies va
fer vaga
de fam per obtenir el règim de pres polític a la
penitenciaria d'Amiens
(Picardia, França) i finalment va ser alliberat.
Continuà amb les seves
activitats en Germinal fins la
desaparició d'aquesta publicació en 1933. En 1928
era tresorer de la Federació
Anarquista de l'Oise. El 31 d'octubre de 1929 va ser condemnat en
absència pel
Tribunal Correccional de l'Oise per difamació contra el
metge de Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) Paul
Rimetz, exregidor municipal d'aquesta
població, a dos mesos de presó, 100 francs de
multa, 1.000 francs de danys i
perjudicis i a pagar diverses insercions de la condemna en la premsa;
posteriorment, el 12 de febrer de 1930, en el judici de
revisió, se li van
afegir 20 dies de presó, 100 francs de multa, 1.000 francs
de danys i
perjudicis i a pagar insercions en premsa. En 1931 va ser processat
novament,
però va ser alliberat després de 10 dies
d'empresonament i set de detenció de
constrenyiment. El 15 de maig de 1931 es va divorciar a Beauvais
d'Eugénie
Casteau. Figurava en una llista d'anarquistes del departament de l'Oise
aixecada en 1935 i en aquesta època vivia a
Milly-sur-Thérain (Picardia,
França). Second Casteu va caure malalt; deu mesos
després, el 18 de maig de
1935 va morir d'esgotament a l'Hospital Broussais de París
(França) i va ser
incinerat cinc dies després al cementiri parisenc de
Père-Lachaise.
***
Emilio
Spinaci
- Emilio Spinaci: El 27 de gener de 1882 neix a Jesi (Marques, Itàlia) el mestre de primària i propagandista anarquista Emilio Spinaci, que va fer servir el pseudònim d'Affarista. Sos pares es deien Sergio Spinaci i Adele Berti. A començaments del segle regentà un negoci de mobles i fins a 1903 es declarà republicà. Col·laborà en Il Lucifero, d'Ancona, i L'Italia del Popolo, de Milà. En 1902 dirigí el quinzenal republicà de Jesi Ora e Sempre. Molt influent en els cercles republicans de la zona de Jesi, es mostrà especialment actiu en l'organització de manifestacions, mítings i commemoracions. L'agost de 1903 envià a L'Agitazione de Roma una declaració on abraçava «amb entusiasme i fe l'Ideal Anarquista, astre nítid i pur, presagi de Llibertat, d'Igualtat i d'Amor». El setembre de 1905 s'embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) cap a l'Argentina, on va romandre fins l'abril de 1908, que retornà a Itàlia. A Jesi mantingué les corresponsalies de L'Alleanza Libertaria de Roma i en 1910 del quinzenal Lo Sprone d'Ancona, on signà amb el pseudònim d'Affarista. El 24 de setembre de 1911 participà en la conferència anarquista de Roma, que tractà el tema de la fundació d'un periòdic confiada a Errico Malatesta, i que va ser presidida per Maria Rygier i en la qual intervingué Pasquale Binazzi, Alberico Angelozzi, Ettore Sottovia i Aristide Ceccarelli, entre d'altres. El desembre de 1912 s'embarcà novament cap a Buenos Aires (Argentina), on administrà una empresa fustera, per retornar a finals de 1916 a Gènova. Les autoritats li van assignar la residència a Jesi i el juliol de 1917 va ser cridat a files i destinat al 84 Regiment d'Infanteria establert a Florència (Toscana, Itàlia), però l'octubre d'aquell any va ser declarat desertor i processat per una tribunal militar amb una ordre de crida i cerca. El novembre de 1917 va ser detingut a Milà i enviat al seu regiment fins el final de la Gran Guerra. Un cop llicenciat s'establí a Milà, on mantingué una certa influència en el moviment llibertari. L'abril de 1919 participa en el Congrés Anarquista de Florència i entrà a formar part del Consell General de l'acabada de crear Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), en representació dels anarquistes milanesos, al costat d'Ettore Molinari. Amb aquest últim, s'encarregà de promoure iniciatives i de recaptar fons per a la fundació d'un diari que fos l'òrgan d'expressió de tots els anarquistes italians. Promogué una organització amb carnets d'identitat i on es pagués una quota fixa. El 26 de juny de 1919 va ser detingut sota l'antiga acusació de deserció, jutjat i condemnat a quatre anys de reclusió. Portat a la presó de Pistoia, va ser alliberat l'octubre a conseqüència d'una amnistia i retornà a Milà. Assidu de la redacció d'Umanità Nova, mantingué estretes relacions amb la Unió Sindical Italiana (USI). Fou acusat, amb altre destacats anarquistes (Virgilia D'Andrea, Carlo Frigerio, Dante Pagliai, Augusto Norsa, Nella Giacomelli, Ettore Molinari, Cesare Agostinelli, Pasquale Binazzi, Luigi Fabbri, Luigi Damiani, Roberto Rizza, etc.), pel jutge Carbone de «conspiració contra els poders de l'Estat», però va ser absolt en el judici com la resta de processats. El 15 d'agost de 1920 representà, amb Dante Pagliai, el Comitè Pro Víctimes Polítiques de Milà en una reunió nacional anarquista per a intensificar la solidaritat i l'agitació en suport a les víctimes de la repressió política. Detingut el 24 de març de 1921, arran de la matança del teatre Diana, com a «sospitós de complicitat amb els responsables dels atemptats terroristes», va ser empresonat fins al juny d'aquell any. En 1923 participà en la creació del periòdic La Lotta Umana. En 1924 vivia al Lido de Venècia (Vèneto, Itàlia), on comerciava amb ferralla, i després es traslladà a Mestre (Vèneto, Itàlia), on treballà en una obra. En 1925 el trobem a Milà, on reprengué el comerç de ferralla. Després va fer de periodista i dirigí una revista tècnica sobre calçat. El juliol de 1928, arran de l'atemptat de la plaça Giulio Cesare, abandonà Milà i passà clandestinament a Suïssa i a París (França), on retrobà Luigi Fabbri i altres companys emigrats. Després de l'expulsió de Luigi Fabbri de França el març de 1929, el mes següent custodià sa companya Bianca i sa filla Luce a Brussel·les (Bèlgica) i amb la família Fabbri al complet marxà cap a Sud-Amèrica. Mentre els Fabbri es quedaren a Montevideo (Uruguai), ell desembarcà a l'Argentina. En 1930 residia a Buenos Aires, on administrava un petit comerç i era agent general per a Sud-Amèrica de la revista Unica Rassegna Italina Calzature (URIC). Mantingué idees hostils al règim i unes fonts el descriuen lluny dels cercles antifeixistes i altres com ben relacionat amb elements subversius. A finals de 1930 s'instal·là a Santiago de Xile (Xile), on fou soci d'una empresa d'importació de medicaments. En 1933 viatjà a Barcelona (Catalunya) i a Montevideo, on s'entrevistà amb Luigi Fabbri. Retornà a Milà el juliol de 1934, entre 1936 i 1937 passà alguns mesos a l'Argentina i entre 1939 i 1940 passà gairebé un any a Montevideo. A partir d'abril de 1940 visqué a Milà, on dirigí la revista URIC. Constantment vigilat, l'últim informe policíac seu data del 16 de març de 1943, on s'anota la seva total inactivitat política. Emilio Spinaci va morir el 21 de novembre de 1949 a Jesi (Marques, Itàlia).
***
Notícia de la detenció d'Eustaquio Teruel Sánchez apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 26 de novembre de 1922
- Eustaquio Teruel Sánchez: El 27 de gener de 1892 neix a la Diputación del Real de Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Eustaquio Eulalio Teruel Sánchez –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Vázquez. Sos pares es deien Andrés Teruel Ramón i Margarita Sánchez Antoñana. Militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya), en 1919, durant la gran vaga de «La Canadenca», formà part d'un Grup de Defensa Confederal. El novembre de 1922 va ser detingut a La Unión (Múrcia, Espanya) i empresonat a Cartagena, acusat de ser un dels autors d'un atracament a uns empleats de la Companyia Arrendatària de Tabacs a València (València, País Valencià) el 15 d'aquell mes, juntament amb altres militants (Tomás Cano Ruiz, José María Tadeo Navarro, Francisco García, Francisco Molina i Manuel López Rigar), i en el qual se'n portaren 300.000 pessetes; jutjat per l'Audiència de València els 20 i 21 de novembre de 1928, el fiscal li demanà, d'antuvi, sis anys, sis mesos i un dia de presó major, però finalment retirà la petició i fou alliberat. Entremig, va ser detingut en diverses ocasions, com el 8 de maig de 1923, arrestat a la seu del Sindicat del Ram de la Fusta de Barcelona amb possessió d'una pistola i implicat en l'atemptat contra Josep Arquer a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) des de la seva creació. Després de la guerra civil s'exilià a França i s'instal·là amb sa companya María Loreit a la regió parisenca. En 1970 ingressà a la Residència «La Garenne» de Souppes-sur-Loing (Illa de França, França). Eustaquio Teruel Sánchez va morir el 13 de març de 1972 a l'Hospital de Fontainebleau (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després. Deixà al Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili la suma de 2.000 francs.
***
Julián
Grimal Díez
-
Julián Grimal
Díez: El 27
de gener –el 28 de gener oficialment–
de 1894 neix a
Osca (Aragó, Espanya) l'anarquista
i
anarcosindicalista Julián Grimal Díez. Sos pares
es deien
Esteban Grimal Clavería, jornaler, i Andresa Díez
Visus.
Peó en la
construcció, en 1923 entrà a formar part del
moviment llibertari i va ser empresonat en diverses ocasions. El 26 de
novembre
de 1933, en els prolegòmens de l'aixecament anarquista del 8
de desembre
d'aquell any, va ser detingut a Osca per
«possessió d'explosius» i el febrer de
1935 va ser condemnat, juntament amb sa companya Sacramento
María Bernués
Estallo, amb qui va tenir tres infants (Florencio, Julián i
Aurora), a set
mesos de presó per aquest delicte. El desembre de 1934 va
ser condemnat per
«insults a l'autoritat». Quan l'aixecament feixista
de juliol de 1936 participà
en els combats a Osca i pogué passar a zona republicana,
però sa companya Sacramento
María Bernués Estallo, embarassada, va ser
assassinada el 23 d'agost de 1936 a
Osca pels feixistes. En 1938 es tornà a casar. En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França i va ser internat al
camp de concentració de Judes
de Sètfonts. Posteriorment s'establí a
Peçac de Bordèu (Aquitània,
Occitània),
on treballà de paleta. Julián Grimal
Díez va morir l'11 de març de 1965 a
resultes d'un accident de treball a Merinhac (Aquitània,
Occitània). Alguna
vegada les seves dades biogràfiques es creuen amb les de son
fill Julián Grimal
Bernués, presoner de guerra durant la II Guerra Mundial.
Julián Grimal Díez
(1894-1965)
***
Fitxa
de Joan Gras Puigmartí del registre de deportats
- Joan Gras Puigmartí:
El 27 de gener –algunes fonts citen erròniament el
18 de gener–
de 1897 neix a Sant Llorenç Savall (Vallès
Occidental, Catalunya)
l'anarcosindicalista Joan Josep Gras Puigmartí. Sos pares es
deien
Valentí Gras Piqué, jornaler, i Àngela
Puigmartí Farel. Milità
en la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa
(Vallès Occidental,
Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a
França. Quan sortí
dels camps de concentració francesos, s'enrolà en
una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) destinada a realitzar tasques de
fortificació a la Línia
Maginot. Quan l'exèrcit francès
s'enfonsà, fou detingut per les tropes
alemanyes i portat el 13 de desembre de 1940 al camp de
concentració nazi de
Mauthausen sota la matrícula 10.447. Joan Gras
Puigmartí va morir el 21 de
novembre de 1941 al camp de concentració de Mauthausen-Gusen
(Alta Àustria,
Àustria). Sa companya fou Virgínia Iranzo
Pérez.
***
Ángel
Santamaría Legaría
- Ángel
Santamaría
Legaría: El 27 de gener de 1898 neix a Moreda
(Àlaba,
País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista
Ángel
Santamaría Legaría. Sos pares
es deien Narciso Santamaría Lafuente, llaurador, i Fructuosa
Legaría Gambra.
Jornaler, militava en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Participà activament en el moviment revolucionari de
desembre de 1933 a
Logronyo (Castella, Espanya) i per aquest fet fou detingut. Processat,
el
procurador li demanà dues penes de mort i finalment fou
condemnat per un
Tribunal d'Urgència el 13 de març de 1935 a
Logronyo a 13 anys, quatre mesos i
un dia de presó, més 250.000 pessetes
d'indemnització com a autor de l'incendi
de l'església de la localitat de San Asensio, i a sis anys
de presó per tinença
d'explosius. Fou tancat a Logronyo, al monestir-presó de
Sant Miquel dels Reis
i al Fort de Sant Cristóbal, on es trobava quan l'aixecament
feixista de juliol
de 1936. Ángel Santamaría Legaría va
ser afusellat per les tropes franquistes,
juntament amb altres 20 persones, l'1 de novembre de 1936 al Fort de
San
Cristóbal (Berriozar, Pamplona, Navarra) i fou
enterrat al
cementiri de Berriozar.
Ángel Santamaría Legaría (1898-1936)
***
Necrològica
de José Foj Puertas apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 13 de març de 1984
- José Foj Puertas:
El 27 de gener
de 1903 neix a Bellver de
Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista José Foj Puertas,
conegut com Ballovaro. Sos pares es deien Valero
Foj
i Isabel Puertas. Militant
anarquista, es guanyà la vida com a miner. Durant la
dictadura de Primo de
Rivera va estar empresonat. Un cop lliure, fugint del servei militar,
passà a
França. Més tard va ser detingut, juntament amb
son germà Ramón Foj Puertas,
també militant anarquista, pels fets revolucionaris de
desembre de 1933; jutjat
amb altres companys (Francisco Alaiz Canaliz, Vicente
Bardají San Juan, Tomás
Canaliz Garcés, Isidoro Ferrer Franco, Manuel Lozano
Guillén, Antonio Millera Millera,
Agustín Poy Alegre i Miguel Senar Burón), el 25
de març de 1934 va ser
condemnat a vuit anys de presó per «delicte contra
la forma de govern en qualitat
d'executor» i tancat al penal del Dueso (Santoña,
Cantàbria, Espanya). Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936, retornà al seu poble natal i fou
president del Comitè
Revolucionari local. En 1939, amb el triomf franquista,
creuà els Pirineus. Les
autoritats feixistes l'acusaren de nombrosos delictes. Posteriorment
milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En
1976, després de la
mort del dictador Francisco Franco, retornà a la
Península i s'afilià al CNT
alacantina. José Foj Puertas va morir el 13 de
febrer de 1984 a Alacant
(Alacantí, País Valencià).
***
Necrològica
de Maria Sanromà Mateu apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 25 de setembre de 1957
- Maria Sanromà Mateu: El 27 de gener de 1904 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Sanromà Mateu. Sos pares es deien Ramon Sanromà i Serafina Mateu. Exiliada amb son company, l'anarcosindicalista Joaquín Blasco Palacios, milità en l'«ortodoxa» Federació Local de Castellnou d'Arri de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Maria Sanromà Mateu va morir, després d'una llarga i dolorosa malaltia, el 7 de setembre de 1957 al seu domicili de Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània).
---
efemerides | 26 Gener, 2024 12:14
Anarcoefemèrides del 26 de gener
Esdeveniments
Notícia del míting de les Arenes publicada en el diari parisenc L'Univers del 28 de gener de 1902
- Míting a les
Arenes: El 26 de gener de 1902 se celebra un
míting anarquista a la Plaça de
Toros de les Arenes de Barcelona (Catalunya) organitzat per la
Federació Obrera.
Aquest míting s'emmarcava en la campanya i en la vaga
general per reivindicar les
vuit hores de feina. A l'acte, presidit per Leopoldo Bonafulla, van
intervenir
Mariano Castellote Targa; Teresa Claramunt Creus; Joan Company; Pere
Guasch;
Ramon Homedes Carbó; Tomàs Pujol, en
representació de la Societat de Carreters;
Estanislau Mas, en nom de l'Art Fabril de Sant Martí de
Provençals; Andreu
Montesinos; i Jaume Munté. Les intervencions van ser
«dures», cridant a la insubmissió
a les autoritats, demanant l'abolició del capital i dels
exèrcits, i fent una
crida a la Revolució Social. Al míting assistiren
unes deu-mil persones i
tingué repercussions a la premsa estrangera. Dies
després, el Jutjat de les Drassanes
de Barcelona obrí una investigació oficial per
aclarir si la intervenció de
Teresa Claramunt Creus era constitutiva de delicte.
***
Capçalera del primer
número de Par
delà la mêlée
- Surt Par delà la mêlée: El 26 de gener de 1916 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic Par delà la mêlée. Acrate, individualiste, éclectique, inactuel (Més enllà de la brega. Àcrata, individualista, eclèctic, inactual). Era continuació de Pendant la mêlée i reprengué la seva numeració. L'administrador fou E. Armand i Pierre Chardon li agafà el relleu des de Déols (Centre) quan el primer fou detingut el 16 d'octubre de 1917 i condemnat per complicitat en un delicte de deserció. El gerent va ser Paul Ducauroy (Ovide). Trobem articles d'Albin Cantone, Richard Aldington, Guy A. Aldred, Margaret C. Anderson, Émile Armand, Viktor Auburtin, Jean Bala, Maurice Bataille, Eugène Bizeau, Stephen T. Byington, Paul Calmettes, Pierre Chardon, Jean Chouet, Voltairine de Cleyre, Raoul Corbery, John R. Coryell, Costa-Iscar, Benjamin de Casseres, Eugène Camille Delong, Jean-Louis Delvy, Raphaël Dubois, Ovide Ducauroy, Marcello Fabri, Florent Fels, A. Franzoni, Oberdan Gigli, Alice Groff, Frank Harris, Alzir Hella, M. S. Hernández, Omar Khayyam, Arthur Kiston, Joseph A. Labadie, Gérard de Lacaze-Duthiers, Armando Larrosa, Joseph Le Guépin, Albert Lecomte, André Lorulot, Errico Malatesta, Robert Mariette, G. Marine, A. Mauze, Henry Meulen, Carlo Molaschi, Jeanne Morand, René Morley, Jean Morr, Robert Morreett, Francisco Muñoz, Pierre Nada, Paul Nord, Paul Paillete, Axel Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, Ángel Pumarego, Léda Rafanelli, Victor Kibaltchiche (Le Rétif), Jean Richepi, Benjamin Rosenblatt, Han Ryner, Saint-Pol-Roux, Marcel Sauvage, Eugène Soullier, E. Southall, Hermann Sterne, Massimo Rocca (Libero Tancredi), José Torralvo, Pere Torrent, Benjamin Tucker, Francis Vargas, Émile Verhaeren, Herber George Wells, Margaret Widemer, Maurice Wullens, Victor S. Yarros i Albert Young, entre d'altres. El periòdic edità almenys dos fulletons: De la liberté sexuelle, variations sur la volupté i Les ouvriers, les syndicats et les anarchistes, ambdós d'Émile Armand i publicats en 1916. En sortiren 42 números, l'últim el 28 de febrer de 1918 i fou substituït per La Mêlée (1918-1920).
***
Capçalera
del primer número d'Alba
Rossa [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt Alba Rossa: El 26 de gener de 1919 surt a Saõ Paulo (Saõ Paulo, Brasil) el primer número del setmanari en llengua italiana Alba Rossa. Periódico Settimanale Libertario. Va ser dirigit, fins al número 11, pel poeta anarquista Angelo Bandoni. Després tingué diversos responsables, com ara l'estucador anarquista Silvio Antonelli i Oreste Ristori. Hi van col·laborar Silvio Antonelli, C. Borgomoni, Alessandro Cerchiai, Francesco Escludellaro (Scudelario) i E. Ferreira, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim el 13 d'octubre de 1919, encara que en sortí un número 23 per commemorar el Primer de Maig de 1920; deixà d'editar-se per fer costat A Plebe i publicà unes pàgines en italià en aquest periòdic anarquista en llengua portuguesa. El gener de 1921 sortí una segona sèrie d'aparició força irregular, que publicà cinc números fins al 19 de novembre, tres en 1922 i dos més en 1923. Aquesta publicació va fer costat el bolxevisme i mantingué fortes polèmiques sobre el tema amb A Plebe. En 1934 encara sorgí una altra època que edità dos números de marcat caràcter antifeixista.
***
Ressenya
del míting apareguda en el diari
barcelonès La
Vanguardia del 28 de gener de 1936
- Míting anarquista a l'Olympia: El 26 de gener de 1936 se celebra al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting d'afirmació anarquista organitzat pel setmanari Tierra y Libertad. Hi intervingueren José Martínez, en representació de les Joventuts Llibertàries de Madrid; Manuel Pérez Fernández, membre de la redacció de Solidaridad Obrera de Barcelona; i els destacat militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Frederica Montseny Mañé i Joan García Oliver. Durant el míting s'exposà l'orientació que havia de seguir el moviment anarquista aleshores, s'aconsellà l'abstenció en les properes eleccions que s'havien de celebrar el mes següent, s'atacà el capitalisme i s'assenyalà el programa a seguir per arribar a la revolució llibertària.
***
Portada
del número únic de Vertice
- Surt Vertice:
El 26 de gener de 1947 surt a Florència (Toscana,
Itàlia) el número únic del
periòdic Vertice.
Giornale individualista anarchico. Aquesta publicació
anarcoindividualista de caire filosòfic va ser editada per
l'impressor
anarquista Lato Latini i hi trobem textos de Giulio Colesanti, Enzo
Martucci i
Renzo Novatore.
Naixements
Gérard Lacaze-Duthiers
- Gérard Lacaze-Duthiers: El 26 de gener de 1876 neix al III Districte de Bordeus (Aquitània, Occitània) l'intel·lectual pacifista i militant anarcoindividualista Étienne Marie Joseph Lucien Gérard Lacaze-Duthiers. Nascut en un família de la vella noblesa, sos pares es deien Étienne Lacaze-Duthiers, professor de Belles Lletres, i Marei Catherine Elina Lapeyre. Va terminar els seus estudis a París (França), llicenciat en Dret i en Lletres. Professor adjunt de literatura, va col·laborar a partir de 1911 en L'Idée Libre, de André Lorulot, i en nombroses publicacions llibertàries. Membre de la Unió Anarquista a partir de 1914, va impartir cursos de filosofia a l'Escola de Propaganda Anarquista i va participar en el grup «Action d'Art», animat per André Colomer. El 31 de març de 1927 es casà al XIII Districte de París amb Angèle Victoire Quinard, de qui va enviudar. El gener 1931, fent seva la divisa «Fes de ta vida una obra d'art», va crear la «Biblioteca de l'Artistocràcia», que va publicar fins al 1948, malgrat els altercats amb la censura, 128 obres d'art i de literatura. El 28 de gener de 1932 es casà al V Districte de París amb Marie Clémence Grandjean. En aquesta època era professor a l'Institut Buffon. En 1933 va ser president de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes i l'any següent codirector de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau. Durant la Segona Guerra Mundial es va instal·lar amb sa companya a Borgonya, on va viure d'un modest retir universitari i dels subsidis de l'Acadèmia Francesa que l'honorarà, pel conjunt de la seva obra, amb el Gran Premi en 1946. En 1947 va ser elegit membre del comitè directiu del Partit Pacifista Internacionalista, tot col·laborant del seu butlletí Le Mondial, i en 1954 vicepresident del Sindicat dels Periodistes i Escriptors. A més de la seva participació en la premsa llibertària (L'Unique, Defense de l'Homme, Le Libertaire, L'En Dehors, etc.) i en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, és autor una quarantena de llibres i fullets sobre art, literatura i pacifisme, com ara Le culte de l'idéal, Psychologie de la guerre, Pensées pacifistes, Les vrais révolutionnaires, Vers l’artistocratie (1913), La sagesse rynérienne (1924), Philosophie de la préhistoire (1931), Pages choisies (1900-1930) (1932), Manuels et intellectuels (1932), Du vrai progrès (1932), Un Individualiste devant la mêlée: jours d’émeute (1934), Sur la voie du bonheur: moralité ou sexualité? (1934), Mauer, film (1935-1937), Pour sauver l’esprit: essai d’éthique individualiste (1938), Dialogue inactuel (1939), Psychologie du slogan: essai (1940), Un héros de la pensée, Auguste Lumière et son œuvre: le problème de la tuberculose devant l’opinion (1946), Introduction à une bibliographie du dolorisme (1946), Sous le sceptre d'Anastasie (1948), Visages de ce temps (1950), La torture à travers les âges suivi d'une etude sur les ceintures de chasteté (1956), etc. Gérard Lacaze-Duthiers va morir el 3 de maig de 1958 al seu domicili del V Districte de París (França).
Gérard
Lacaze-Duthiers (1876-1958)
***
Mikhael Guerdjikov (1903)
- Mikhael Guerdjikov: El 26 de gener de 1877 neix a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) el periodista revolucionari i militant anarquista Mikhael Guerdjikov. Nascut en un família benestant i cultivada –son pare era el director de la Banca Nacional de Rumèlia–, va estudiar al Liceu Francès de Plovdiv, on, seduït per les idees llibertàries –portades pels nombrosos refugiats a Rumèlia, aleshores sota protectorat turc, com ara les de Degabory Mokrievitx, ucraïnès evadit dels presidis siberians, o les del doctor Roussel Soudzilovski, amb dos deixebles de Bakunin, així com les de la família Aslan, d'origen hispà–, formarà un petit grup anarquista, que implicarà la seva expulsió del centre docent. Després es va inscriure a l'institut de Kazanik, on va fundar un nou grup llibertari amb alguns alumnes i obrers. En 1897 va marxar a Suïssa per estudiar Dret i va freqüentar els cercles revolucionaris russos, acabant la seva formació anarcocomunista. Força actiu, va participar activament en la creació del Cenacle de Ginebra, destinat a dirigir la lluita d'alliberament nacional de Macedònia contra l'Imperi Turc, i va esdevenir director del periòdic clandestí Voix du Comité Clandestin Révolutionnaire Macédonien; també va participar a Ginebra en 1898 en el periòdic Otmachténié (Venjança), subtitulat «Òrgan dels terroristes macedonis», dirigit per Petar Mandjoukov. Després participarà, ben igual que altres llibertaris, en el moviment d'alliberament de Macedònia, aleshores sota jou turc, essent elegit en un congrés clandestí un dels tres caps que dirigiran la insurrecció. Amb nom fals, va entrar a Macedònia i a Bitolia va fer de professor de francès a l'institut búlgar i va participar en l'organització revolucionària clandestina, ben igual que desenes de militants anarquistes. En 1902 organitzarà grups de combat locals anomenats «Grups de la Mort», que constituïren els nuclis del futur exèrcit revolucionari, i també publicà el diari clandestí A les armes! i participà regularment en la propaganda oral a la Tràcia Oriental. La insurrecció, que va esclatar l'agost de 1903 a Illiden i a Preobajenié, va esdevenir, alhora que lluita d'alliberament de l'Imperi turc, una revolució llibertària (abolició de la propietat, col·lectivització, assemblees populars de govern local, etc.), que durà 30 dies. En aquesta revolució, circumscrita a Macedònia i a la Tràcia Oriental van participar més de 4.000 guerrillers enfrontats amb èxit a un exèrcit deu vegades superior i es va instaurar el comunisme llibertari a Strandja, Krouvhevo i altres zones. Molt significativa va ser la negativa de secundar, d'afegir-se al moviment revolucionari per part dels comunistes i socialdemòcrates, que tampoc no participaran en l'aixecament que enderrocarà la monarquia búlgara el 1923 dirigida també pels anarquistes. Malgrat la desfeta inevitable, amb més de 20.000 refugiats a Bulgària, a la superioritat numèrica i d'armament dels turcs, la lluita contra l'ocupació estrangera continuà i seguí sent important la influència dels llibertaris. Orador de talent i propagandista acèrrim del pensament llibertari, Guerdjikov va crear a Sofia, en 1907, el primer periòdic anarquista búlgar Svobodno Obshestbo (Societat Lliure). Mobilitzat durant la guerra balcànica en 1912, va organitzar milícies per portar la lluita partisana contra els turcs. En 1912 també, va llançar un nou periòdic Probuda (Despertament), capçalera que serà represa en 1919 per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) que acabava de néixer i de la qual Guerdjikov participarà activament. Detingut en 1922 pels feixistes, va aconseguir fugir de la presó. Després del cop d'Estat feixista de juny de 1923, va ser novament detingut i un cop va aconseguir alliberar-se, es va refugiar a Istanbul, on va treballar de periodista i de corresponsal de periòdics estrangers. A començaments de 1930 va tornar a Bulgària, on va contactar amb alguns vells companys de Sofia i alguns joves militants llibertaris. En 1932 un nou intent de llançament d'un periòdic llibertari va fracassar. Durant l'alliberament de Bulgària, va ser partidari de la formació de consells obrers. Quan els comunistes arribaran al poder en 1944 i el volen fer «heroi nacional» Guerdjikov els rebutjarà («Jo no estic acostumat a besar els peus dels tirans.»). Va col·laborar en un nou periòdic Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer), editat per la FACB, i va demanar l'alliberament dels anarquistes empresonats per les autoritats comunistes. Molt malat per poder escriure les seves memòries, com li demanava el moviment llibertari, va morir el 18 de març de 1947 a Sofia (Bulgària). El seu enterrament serà l'última manifestació, que va aplegar milers de persones, dels anarquistes búlgars per molt de temps, sotmesos a la dictadura comunista.
Mikhael Guerdjikov (1877-1947)
***
Kees Van Dongen (ca. 1902)
- Kees Van Dongen: El 26 de gener de 1877 neix al barri de Delfshaven de Rotterdam (Holanda Meridional, Països Baixos) el pintor anarquista Cornelis Théodorus Marie van Dongen, més conegut com Kees Van Dongen. De família burgesa, sos pares foren Johannes van Dongen i Helena Francisca Geurts. Son pare regentava una empresa de maltatge i, en 1892, no va veure amb bons ulls que son fill comencés a estudiar pintura a la Reial Acadèmia de Belles Arts i Ciències Tècniques de Rotterdam amb els artistes J. Striening i J.G. Heyberg. Entre 1892 i 1897 visqué la vida bohèmia del «Districte Roig» del port de Rotterdam i es dedicà a pintar mariners, prostitutes i personatges marginals, i s'introduí en els cercles llibertaris de la ciutat. En 1895 viatjà als Estats Units fent de majordom. En 1896 il·lustrà amb dibuixos noucentistes i simbolistes la revista anarquista De Vrije Kunst (L'Art Lliure). En 1897 marxà a França sense un cèntim per assistir a les festes del 14 de juliol i s'instal·là a París acollit pel pintor holandès Siebe ten Cate. El desembre de 1899 retornà al seu país per reunir-se amb Juliana Augusta Preitinger (Guus), a qui havia conegut durant la seva època d'estudiant i tenia com a musa model. Establert de bell nou a París, la parella es casà l'11 de juliol de 1901 a l'església de Saint Pierre de Montmartre. Entre 1901 i 1906, visqué en una caravana de gitanos a l'«impasse Girardon» de Montmartre. Per sobreviure, realitzà tota mena de feines (lluitador per diners, venedor de diaris, desmuntador de fires d'atraccions, descarregador al mercat de les Halles, caricaturista per al Gil Blas, pintor de parets, etc.). Exposava les seves obres al terra, davant el Circ Médrano del bulevard de Rochechouart, i les venia per cent rals. En els seus primers quadres pintà el barri de Montmartre (la Maison de Mimi Pinson, el Moulin de la Galette, el bulevard Clichy, etc.), a la manera postimpressionista i amb una visió gairebé expressionista. Freqüentà també en aquesta època els bastidors dels music-halls i dels balls populars. Gran amic de l'anarquista Félix Fénéon, el qual li va publicar alguns dels seus dibuixos en La Revue Blanche i li va presentar el galerista Ambroise Vollard, el qual penjà quadres seus a les seves exposicions. També publicà il·lustracions per a la revista anarquista L'Assiette au Beurre i per La Caricature, i per a la publicació satírica holandesa De Ware Jacob. En 1901 en l'Exposició Nacional de Belles Arts presentà Femme assise, una obra sobre paper. El novembre de 1904 exposà, amb Matisse, a la galeria de Vollard i l'any següent participà amb dues obres (Le torse i La chemise) en el Saló de Tardor, que donarà lloc al grup dels fauvistes (Matisse, Derain, Vlaminck, etc.). Treballà per a un petit circ i dibuixà els pallassos i els acròbates. A la tardor de 1905 exposà a la galeria Druet els dibuixos i els pastels consagrats als treballs camperols, realitzats a Fleury-en-Bière, segons l'estil divisionista, però serà una via que acabarà rebutjant. En 1906 presentà al Saló dels Independents À la Galette; també aquest any, amb Guus i sa filla Dolly, abandonà l'«impasse Girardon» i s'instal·là al Bateau-Lavoir, on trobà Picasso i sa nova companya Fernande Olivier; feia dos anys que no veia el pintor malagueny i les dues parelles esdevingueren inseparables –Van Dongen realitzà nombrosos retrats de la companya de Picasso. Al seu petit taller, que servia també de dormitori, de menjador i de sala d'estar, rep els seus amics fauvistes, que discuteixen sobre Van Gogh, Seurat i Gauguin. Mantingué una estreta amistat amb els iniciadors del fauvisme Derain i Vlaminck, i també amb Camoin i Matisse. Cap al 1908 abandonà el Bateau-Lavoir. En aquesta època també formà part del moviment expressionista alemany conegut com «Die Brücke» (El Pont) i exposà a Düsseldorf en 1908. A partir de 1909 treballà, amb el pintor català Hermenegild Anglada Camarasa, com a professor d'art a l'Acadèmia Vitti. Entre 1910 i 1912 realitzà nombrosos viatges (Espanya, Itàlia, Marroc, Tunísia i Egipte). En 1912 il·lustrà el llibre de M.J. Brusse Het rosse leven en sterven van de Zandstraat, sobre les seves experiències al «Barri Roig» de Rotterdam. En 1915 exposà individualment a les Galeries Dalmau de Barcelona. En 1921 es divorcià de Guus; d'aquest matrimoni havia nascut una filla. En 1926 se li va concedir la Legió d'Honor, en 1927 l'Ordre de la Corona de Bèlgica i 1929 la nacionalitat francesa. L'octubre de 1941 participà amb set escriptors francesos en un viatge a l'Alemanya patrocinat per Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del III Reich, la qual cosa fou durament criticada des de diversos sectors i posà en risc la seva reputació en la postguerra. No obstant això, el seu prestigi es mantingué intacte, continuant la seva feina, encara que, a causa de la seva edat, la seva activitat minvà i es dedicà sobretot a fer retrats de societat. En 1953 es casà amb Marie-Claire Huguen, amb qui tingué un fill. En 1959 s'establí a Montecarlo. Kees Van Dongen va morir el 28 de maig de 1968 a Montecarlo (Mònaco, Principat de Mònaco).
Kees Van Dongen (1877-1968)
***
Miguel Giménez Igualada
- Miguel Giménez Igualada: El 26 de gener de 1888 neix a Iniesta (Conca, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i pensador anarcoindividualista Miguel Giménez Igualada, també conegut com Miguel Ramos Giménez i Juan de Iniesta. Durant la seva joventut exercirà diverses professions (taxista, xarlatà de fira, bover, criador d'animals, jardiner, capatàs agrícola d'una indústria sucrera, mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari de Las Ventas de Madrid i a l'Ateneu de Gràcia de Barcelona, conferenciant...). Membre del sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la dècada de 1920, en 1933 impartí conferències a Sant Adrià de Besòs i Manzanares. El cop d'Estat de juliol de 1936 i el començament de la Revolució espanyola el sorprèn a Barcelona, on va participar en la gestió del municipal Teatre del Poble. Entre octubre de 1937 i febrer de 1938 es fa càrrec de la direcció de l'editorial valenciana «Nosotros», que publica la revista del mateix nom, dirigida per Rodolfo González Pacheco i des del segon número pel propi Giménez Igualada, i on apareixeran articles del grans pensadors individualistes, com ara Han Ryner, Manuel Devaldès i d'Émile Armand; a més d'articles de Felipe Alaiz, Costa Iscar, Fontaura, Juan de Hiniesta, Higinio Hoja Ruiz o Gonzalo Vidal. Encapçalà el grup «Incontrolados» dels «Aguiluchos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També participarà en la publicació de Al Margen. Publicación quincenal individualista (1937-1938), dirigida per Vicente Galindo (Fontaura). Profundament influït per la lectura de Max Stirner, de qui serà el seu principal divulgador en llengua castellana a través dels seus escrits: publica i prologa la quarta edició en castellà de l'assaig Der Einzige und sein Eigentum (El Único y su propiedad) des del 1900 traduïda per Pedro González Blanco, a través de l'editorial «Nosotros» el 1937. També proposarà la creació de la seva pròpia versió de la Unió d'Egoistes stirneriana, sota el nom de Federació d'Associacions Anarquistes Individualistes, però no arribarà a portar-se a terme. A principis de 1939 es va exiliar a França, on va ser internat als camps de Bram i d'Argelers, i després marxarà a l'Argentina, Uruguai i Mèxic, on s'instal·larà definitivament en 1942. En aquest any intervingué en el famós míting mexicà contra les extradicions. Entre el 26 i el 28 desembre de 1945 va participar a la ciutat de Mèxic en el Primer Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Durant els anys 50 es va adherir a la maçoneria. Va publicar nombroses col·laboracions en Al Margen, Boletín Interno del CIR, Cenit, Cultura y Pedagogía, ¡Despertad!, Espoir, Ética, Fuego, Inquietudes, Liberación, Nosotros, El Productor Libre, Ruta, Semáforo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres podem destacar Dolor (1944 i 1988), Más allá del dolor (1946), Lobos en España: estudio político-religioso (1946), Los últimos románticos (1959), Un atentado: los caminos del hombre (1961), Tres conferencias (1964), Anarquismo (1968), El niño y la escuela (1968), Salmos (1968), Stirner (1968), Trilogía de oratoria (1968), Cartas sobre anarquismo (1971), entre d'altres. Hostil a tota forma de violència, va ser un pacifista integral, però enemic acèrrim de l'acció popular i de les organitzacions formals, i en la seva joventut «il·legalista» sota el nom de Miguel Ramos Giménez, que alguns consideren l'autèntic; opinava que el socialisme havia substituït la religió, i ho criticava, com també criticava la idea de revolució, i els canvis només superficials que ocasionava; la qüestió educativa la va contemplar des d'una òptica armandiana, i va defensar la idea d'iniciació. Miguel Giménez Igualada va morir el 26 de novembre de 1973 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1970 José Muñoz Cota en publicà un estudi biogràfic sota el títol Imagen de un hombre libre.
Miguel Giménez Igualada (1888-1973)
***
Arduilio
D'Angina
- Arduilio D'Angina: El 26 de gener de 1890 neix a Bagni di San Giuliano, actual San Giuliano Terme (Toscana, Itàlia), el propagandista anarquista i antimilitarista Arduilio D'Angina, també conegut com Dullio i Duilio, i que va fer servir el nom Baldoni. Sos pares es deien Virgilio D'Angina i Cesira Sbrana. Quan era adolescents es traslladà amb sos pares a Pisa (Toscana, Itàlia), on va començà a militar, participant en manifestacions antimilitaristes. Membre del cercle «Gran Michele», la policia el definí com a «actiu propagandista i assidu company dels antimilitaristes més ferms de Pisa». Fugint del reclutament de la seva quinta, en 1910 decidí passar clandestinament a França. A Marsella (Provença, Occitània) va ser contractat com a mecànic a la foneria Ternan, participant en diferents accions convocades pel moviment obrer local. L'estiu de 1911 col·laborà en l'organització d'una jornada de protesta per la festa del cinquantè aniversari de la unitat italiana. Es mostrà força actiu en la distribució de la premsa llibertària i fou subscriptor d'Il Libertario, periòdic per al qual va escriure l'article antimilitarista «L'ideale del ribelle». En 1912 el cònsol marsellès el definí com a «individu resolut i totalment convençut de les idees que professa amb evident sacrifici material». Detingut durant una manifestació antimilitarista, va ser expulsat de França per «activitat anarquista i propaganda antimilitarista». Refugiat clandestinament a Toló (Provença, Occitània), troba feina, sota la identitat de Baldoni, en l'obra de construcció del Gran Camí de Toló. Setmanes més tard, però, va ser identificat per les autoritats, detingut i portat a la frontera amb Suïssa. S'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà la Casa del Poble i continuà amb la seva tasca propagandística i d'agitació anarquista. En 1914 es traslladà a Berna (Berna, Suïssa), però pocs dies després va ser expulsat del cantó per mancança de passaport. Obligat a retornar a Itàlia, va ser processat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) per «reticència al servei militar». Absolt del delicte de deserció, participà en la Gran Guerra enquadrat en el 54 Regiment d'Infanteria acantonat a Ivrea (Piemont, Itàlia). Pel valor i el coratge demostrat en operacions bèl·liques, va ser condecorat amb la Medalla Commemorativa Nacional de Guerra «15-18» i amb la Medalla Interaliada de la Victòria. En acabar la guerra, marxà cap a Torí via Pisa. Participà activament en les mobilitzacions obreres i en el moviment dels consell obrers que es propagaren arreu de les fàbriques torineses. Per la seva competència militar i pel seu esperit emprenedor, va ser nominat cap de la guàrdia de l'associació consellista «Guardie Rosse» (GR, Guàrdia Roja). Amb l'arribada de Benito Mussolini al poder, es dedicà a la preparació de diverses iniciatives per rellançar la lluita a Tori, com ara la recaptació i distribució de fons pro víctimes polítiques o la difusió de publicacions antifeixistes entre els treballadors. També participà activament en l'organització de l'expatriació clandestina de perseguits. L'estiu de 1930 va ser identificat per la policia, juntament amb altres companys (Dante Armanetti, Mario Carpini, els germans Cornelio, Dario Franci, Nunzio Giacomelli, Settimo Guerrieri, Muzio Tosi i els germans Vindice), com a membre del grup anarquista «Barriera di Milano» (Barrera de Milà) i fitxat per la Prefectura de Policia de Torí com a «individu capaç de prendre part en eventuals disturbis si es presentés ocasió favorable i mereixedor de vigilància per ser un irreductible adversari al Règim». En aquesta època era vicepresident de la Societat Mútua de Fonedors de Torí. Detingut el 8 de febrer de 1931 a Torí amb altres companys (Dante Armanetti, Settimo Guerrieri, Musio Tosi, etc.), va ser lliurat a la Comissió Provincial d'Assignació de Confinament i se li va imposar una pena de tres anys a purgar a la colònia penitenciària de Ponça. Poques setmanes després de la seva arribada a l'illa, va ser novament detingut per adhesió a la protesta dels confinats contra els abusos i les mesures restrictives contra els proscrits adoptades per la direcció carcerària. Processat pel Tribunal de Nàpols (Campània, Itàlia), va ser condemnat a quatre mesos de detenció per «manifestació sediciosa i contravenció de les obligacions del confinament». Portat de bell nou a Ponça després de complir la pena a la presó napolitana de Poggioreale, el desembre de 1932 va ser alliberat en ocasió de la celebració del desè aniversari de la implantació del feixisme. Assignada la residència a Torí, va romandre en estreta vigilància. A partir d'aquest moment, s'allunyà gairebé completament de l'activitat militant, encara que mantenint-se fidel a l'ideal llibertari. Un informe de la Prefectura de Policia de Torí assenyalà que «encara que manté una conducta política regular, continua sent ferm defensor de les seves idees». Per mor d'aquesta perseverança, va ser acomiadat en els anys successius de les fàbriques i tallers on trobava feina, com ara l'establiment auxiliar de la fàbrica «Piaggio», a Pontedera (Toscana, Itàlia), o els tallers milanesos «Miani e Silvestri». Més sort va tenir amb el treball a la Companyia Calzoni de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), feina que li durà fins a la caiguda del feixisme. Durant la Resistència milità, amb son fill Giovanni D'Angina (Ateo), també anarquista, en la 63 Brigada Garibaldi «Bolero», que operà a Sala Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia). Al final de la guerra li va ser reconegut el grau de mariscal per les seves activitats partisanes des de l'1 de maig de 1944 fins l'Alliberament (21 d'abril de 1945). L'última notícia policíaca que es té d'ell és de 1952. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció de Raymond Fosset apareguda en el diari
parisenc Gil
Blas del 10 de febrer de 1913
- Raymond Fosset: El
26 de gener de 1895 neix a Harfleur (Normandia, França)
l'anarquista Raymond
Hippolyte Fosset. Sos pares es deien Hyppolite Émile Fosset
i Blanche Auger. Es
guanyava la vida com a obrer fuster a París
(França). Durant la dècada dels
anys 1910 freqüentà els locals i les reunions del
grup editor de L'Anarchie. El 8 de
febrer de 1913,
durant una gran batuda policíaca, va ser detingut per agents
de la Brigada
Mòbil al bulevard de la Chapelle de París;
escorcollat a la comissaria de
policia pel comissari Masseaux, se li va trobar un revòlver browning, carregadors i nombrosos
fullets anarquistes i antimilitaristes, i va ser empresonat
preventivament. En
aquesta època vivia al número 90 del carrer
Amandiers, seu del periòdic L'Anarchie,
on també rebia la
correspondència. Cridat a files quan la Gran Guerra a Le
Havre (Alta Normandia,
França), el 27 de febrer de 1915 va ser declarat
insubmís. No obstant això, va
ser integrat en el I Batalló de Marxa d'Infanteria Lleugera
d'Àfrica. Marxà als
fronts integrat com a caporal en la Companyia de Metralladores Classe
1915 Sena
3. Donat per mort el 17 d'abril de 1917 en acció de guerra a
la «Batalla dels
munts de Xampanya», al Mont Cornillet (Prosnes, Xampanya,
França), la seva
defunció va ser anul·lada per error el 27 d'agost
de 1917. L'última època de sa
vida la passà a Romainville (Illa de França,
França) amb sa companya Marguerite
Eugènie Pauchelon. Raymond Fosset va morir el 21 de juny de
1921 a Malakoff
(Illa de França, França). En 1923 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes desapareguts del departament del Sena.
***
Notícia
sobre l'"Afer Aspès" apareguda en el
periòdic Alger
Socialiste del 4 de desembre de 1931
- Marguerite
Aspès: El 26 de gener 1901 neix al Districte X
de París (França) la militant
anarquista i sindicalista revolucionària Marguerite
Aspès. Els
seus avis eren immigrants
italians de Venècia i de Milà –el
padrí Carlo combaté amb Garibaldi. Sos pares es
deien
Charles Aspès, fuster ebenista, i Madeleine Augustine
Ducoint;
son
germà major Charles també
fou militant llibertari. A
començaments dels anys trenta
milità en la Confederació General del Treball
Socialista Revolucionària (CGTSR)
d'Alger (Algèria). El 18 de desembre de 1931,
encapçalats per l'inspector de la
Seguretat Filippini, la policia entrà sense cap mandat
judicial per a un
escorcoll en una oficina d'un dels sindicats de la Borsa del Treball
d'Alger
mentre es realitzava una classe d'esperanto i ella, sense pensar-s'ho,
va
treure un revòlver de la bossa i disparà contra
Filippini, errant el tret que
anà a parar al sostre. Aspès havia denunciat dies
abans en el periòdic République
l'encalçament policíac als treballadors
estrangers a la sortida de la Borsa del
Treball. La premsa algeriana qualificà la militant
anarquista de «comunista» i
el secretari del Partit Comunista d'Alger, en comptes de defensar la
lluitadora
i denunciar la intrusió policíaca de la policia
en la Borsa del Treball, emeté
un comunicat en Presse Libre del 20 de desembre
qualificant Aspès de
«malalta». Quan la guerra d'Espanya,
marxà a la Península per a defensar la
Revolució i retornà a França l'abril
de 1937. D'una gran sensibilitat
artística, amant de la pintura i de la música,
Marguerite Aspès se suïcidà el 7
de juliol de 1937 a Foix (País de Foix,
Occitània) en assabentar-se de la mort
del seu company Leopold.
***
Isak
Aufseher
- Isak Aufseher: El 26 de gener de 1905 neix a Kúty (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Ivano-Frankivisk, Ucraïna), en una família jueva, l'anarquista Isak Aufseher, també citat com Isaac Aufseher, i que va fer servir els pseudònims Isidor i Issy. Educat en el hassidisme, durant la Gran Guerra sa família es disgregà. En 1928 s'instal·là a Alemanya, on s'afilià al Leninbund, una escissió esquerrana del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya) propera al trotskisme. Arran de l'arribada al poder dels nazis, en 1933 s'exilià, primer a París (França) i després a Barcelona (Catalunya). Amb sa companya Margot Tiertz, muntà un quiosc de llibres a les Rambles barcelonines, on distribuïa materials antifeixistes i llibertaris. Durant la primavera de 1935 les autoritats republicanes li van tancat el quiosc i, a petició del cònsol alemanya, fou expulsat amb sa companya del país. A començaments de 1936 retornà a Barcelona, però va ser detingut i tancat a la presó Model. Pocs dies abans del cop d'Estat feixista del 19 de juliol de 1936 va ser alliberat. En plena revolució s'integrà en els Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i esdevingué el secretari del Comitè Internacional d'Emigrats Antifeixistes (CIDEA), creat l'agost d'aquell any, que tenia a Barcelona diversos locals de refugi, entre ells un xalet que havia estat requisat a la congregació catòlica alemanya de les Teresianes (Theresienheim) lligada als nazis. Ernst Appel i Arthur Lewin eren altres dos representants dels DAS al CIDEA, on també hi havia dos delegats del KPD i dos del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Parlant un castellà excel·lent, s'ocupà especialment de recaptar fons entre les organitzacions semites per ajudar els emigrats jueus a arribar a Palestina o per obtenir la nacionalitat espanyola gràcies a les autoritats republicanes. També participà en les requises de locals i dels béns d'alemanys simpatitzants del nacionalsocialisme a Barcelona. En la seva gestió sovint s'enfrontà als representants comunistes i denuncià les maniobres d'aquest en el CIDEA. Arran del fets de «Maig de 1937» d'antuvi pogué escapar a les nombroses detencions perpetrades pels agents estalinistes de militants dels DAS i d'altres organitzacions llibertàries, però finalment fou detingut el mateix maig en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes» i tancat a la presó Model de Barcelona. Per fugir de la repressió comunista, després d'obtenir del Consolat de França un visat de trànsit per arribar a Polònia per contactar amb organitzacions antifeixistes i recaptar fons i ajuda, el 17 de juliol de 1937 abandonà Catalunya amb la periodista alemanya Emmy Scholem (Emmy Wiechelt), sa companya d'aleshores, i retornà París on visqué clandestinament fins al març de 1939. Després passà a Suïssa, on obtingué permís de treball en 1945, i s'hi instal·là definitivament. Entre 1944 i 1946 publicà a Basilea, malgrat la censura de guerra, amb Heinrich Koechlin i Felix Koechlin, la revista Blätter für Freiheitlichen Sozialismus. A Suïssa milità en el grup Freiheitliche Socialisten (FS, Socialistes Llibertaris) i entre 1947 i 1949 publicà a París, amb els germans Koechlin, 10 números de la publicació Der Freiheitliche Sozialist. Es guanyà la vida com a llibreter de segona mà a Basilea i s'involucrà força en el moviment de cooperatives d'habitatge. Isak Aufseher va morir, sense haver estat nacionalitzat, el 23 de maig de 1977 a Basilea (Basilea-Ciutat, Suïssa).
***
Policarpo Soriano Moya
- Policarpo
Soriano Moya: El 26 de gener de 1906 neix a
Campillos-Sierra (Conca, Castella,
Espanya) l'anarcosindicalista Policarpo Soriano Moya.
Treballà de pagès i
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT), on ocupà el càrrec de
secretari. Posteriorment emigrà a Barcelona (Catalunya).
Durant la guerra
contra el feixisme ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica. També lluità
als
fronts, primer com a delegat d'Abastaments de la «Columna
Roja i Negra» i
després enquadrat en la II Companyia del IV
Batalló de la 129 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf
franquista, passà França i va ser tancat al camp
de concentració de Sètfonts. Juntament
amb sa companya Julia Díez Gràcia, el 13 de
juliol de 1939 aconseguí embarcar a
Bordeus (Aquitània, Occitània) a bord del vapor
francès Mexique cap a
Mèxic, on arribà el 27 de juliol a Veracruz
(Veracruz, Mèxic). Rebé suport del Servei
d'Evacuació de Refugiats Espanyols
(SERE). En 1941, amb ajuda de la Junta d'Auxili als Republicans
Espanyols
(JARE), explotà amb altres companys (Juan Ballan,
Delfín Masip, Francisco
Pérez, José Rull i Damián Soler), la
granja agrícola «Josefina» a Tlaquepaque
(Guadalajara, Jalisco, Mèxic). Des de la seva
fundació en 1944 formà part del
grup editor del periòdic mexicà Tierra
y
Libertad. Contribuí econòmicament en
1970 a l'edició en castellà de l'Enciclopedia
Anarquista. Durant un temps
visqué a Buena Vista (Guadalajara, Mèxic).
Policarpio Soriano Moya va morir cap
el maig de 1970 a Chapala (Jalisco, Mèxic).
Policarpo
Soriano
Moya (1906-1970)
Emili
Vilardaga Peralba
- Emili Vilardaga Peralba: El 26 de gener de 1912 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) el militant anarquista i resistent antifranquista Emili Vilardaga Peralba. Sos pares es deien Joan Vilardaga i Rosa Peralba. De jove treballà a les mines de Sallent (Bages) i després va fer feina a la companyia telefònica. Per la seva activa militància fou empresonat en diverses ocasions a Barcelona. Quan l'aixecament feixista, a partir del setembre de 1936 marxà al front amb la «Columna Tierra y Libertad» i, un cop militaritzada, fou nomenat comissari de la I Companyia del II Batalló (153 Brigada). Després, a partir de març de 1938, passà a ser milicià de Cultura. En acabar la guerra, s'exilià a Franca i patí els camps de concentració. En 1943, durant l'ocupació nazi de França, passà a la Península i, després d'un breu tancament a Barbastre per «pas clandestí de frontera», lluità en l'antifranquisme fins el seu retorn a França. Relacionat amb el grup de Quico Sabaté, especialment en el pas de propaganda i armament a una banda i altra de la frontera, l'1 de març 1946 fou detingut de bell nou a Figueres quan recuperava armes d'un amagatall i condemnat a 12 anys. Entre 1947 i 1949, a la presó Model de Barcelona, col·laborà, juntament amb Manuel Llatser i Diego Camacho, en l'edició del butlletí La Voz Confederal i mostrà el seu esperit rebel negant-se a cantar en el cor de l'església –fou un gran aficionat al cant amb gran talent–; a les presons de Burgos i de Zamora va fer d'escrivent. A començaments de 1952 fou amollat en llibertat condicional i després d'una odissea, el gener de l'any següent, creuà la frontera. A França visqué a diferents indrets (Chartres-Sévard, Eure i Loir, Brezolles, Senonches) i, des de 1959, a Dreux. A l'exili treballa, gràcies als seus coneixements de l'anglès, en una base nord-americana de Crucey, amb Diego Camacho, i, un cop tancada aquesta, d'administratiu en una empresa de construcció. A més de militar en el moviment llibertari, formà part del grup artístic «Reflejos de España» com a cantant. Sa companya fou Eulàlia Pajerols Casals (Laieta), filla d'un militant anarquista de Gironella i íntima d'Antònia Fontanillas Borràs. Emili Vilardaga Peralba va morir el 8 de setembre de 1969 a l'ambulància que el portava a l'hospital arran d'un accident laboral a Dreux (Centre, França).
---
efemerides | 25 Gener, 2024 12:35
Anarcoefemèrides
del 25 de gener
Esdeveniments
Capçalera del primer i únic número de Bordeaux-Misère
- Surt Bordeaux-Misère: El 25 de gener de
1890
surt Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer
número del setmanari anarquista Bordeaux-Misère.
Organe des Révoltés.
Aquesta publicació va ser editada pels anarquistes Antoine
Antignac i Paul
Boutin i també hi va col·laborar el
polític antisemita Charles Bernard,
aleshores regidor de districte de Bordeus. Curiosament portava
publicitat.
Només va poder sortir aquest número.
***
Ramon Larroca i Pascual,
governador civil de Barcelona
- Atemptat contra Larroca: El 25 de gener de 1894 a Barcelona (Catalunya) el manobre de 37 anys Ramon Murull atempta contra el governador civil de Barcelona Ramon Larroca i Pascual. Va disparar un tret amb un revòlver, ferint-lo lleument a la galta esquerra, i va ser detingut quan es disposava a efectuar altre dispar. Segons la premsa, l'obrer havia atemptat contra el governador civil en considerar-lo un dels responsables principals de la forta repressió contra els cercles anarquistes i de les tortures infligides als detinguts arran de l'atemptat contra el Gran Teatre del Liceu del 7 de novembre de 1893. No obstant això, Murull va reconèixer que no era anarquista, encara que desitjava, com aquests, l'extermini de l'autoritat; va declarar que amb l'atemptat buscava ocasió perquè el matessin, ja que estava fart de privacions i cansat de viure. Segons la premsa, Murull portava una vida dissoluta, dilapidant diners i dedicant-se al joc, essent conegut com a busca-raons, jugador i buidaampolles; ja en una ocasió havia tractat de suïcidar-se, ferint-se lleument. El més provable és que els mòbils que van impulsar Murull no tinguessin cap relació amb l'anarquisme, sinó que es tractava simplement d'una venjança contra el governador que havia perseguit amb insistència el joc a Barcelona. No era lògic que si els anarquistes s'haguessin decidit a liquidar el governador, fessin servir únicament una mala pistola, quan disposaven d'altes mitjans (bombes i explosius) molt més eficaços. A més de Murull, van ser detinguts com a còmplices de l'atemptat Ramon Felip, Ramon Carné i Baltasar Balleras. En la vista del procés per jurats, que es va celebrar a mitjans de juliol, Murull va ser condemnat a 17 anys de presó, mentre que els altres tres detinguts van ser absolts; però més tard, van ser novament detinguts i un en va morir a causa de les tortures.
***
Notícia
sobre el míting apareguda en el diari de Melilla El Telegrama del Rif
del 25 de gener de 1914
- Míting a
Melilla: El 25 de gener de 1914 se celebra el primer
míting obrer a la «plaça
de sobirania espanyola» de Melilla (Nord
d'Àfrica). L'acte, organitzat per la
Societat Obrera «La Defensa», se celebrà
al Teatre Alfonso XIII de la ciutat.
De tendència anarquista, «La Defensa»
havia estat fundada el setembre de 1913
per Paulino Díez Martín. En aquella
època Melilla estava sota administració
militar i l'Estat espanyol no reconeixia cap dret polític ni
social dels
vigents a la resta d'Espanya, per això aconseguir el
permís per fer el míting
per part del comandant general de Melilla Francisco Gómez
Jordana va ser tot un
èxit dels obrers de la ciutat. El míting va estar
presidit per Victoriano
Mairena, aleshores president de «La Defensa», i
actuaren com a secretaris Pedro
Orte i Baldomero Salinas. Hi van prendre la paraula Ángel
Merino, que centrà la
seva intervenció en la manca de treball, en
l'alça dels preus dels articles de
primera necessitat i en l'elevat preu dels lloguers dels habitatges. El
capità
de la Guàrdia Civil Gerardo Alemán
assistí al míting com a responsable de
l'autoritat per a impedit que es diguessin coses no acceptades i el
sabater José
Estapé, segon dels oradors del míting, va ser
«invitat» a callar-se quan es va
sortir del guió. Tancà l'acte Victoriano Mairena,
qui atacà els arrendadors i
proposà una vaga de llogaters si en dos mesos no s'havien
rebaixat les rendes.
Finalment s'aprovaren unes conclusions: exigir als propietaris de
finques
urbanes el sanejament de les mateixes i l'abaratiment dels lloguers;
desgravació de duanes i arbitris de materials de
construcció procedents de la
península com a mitjà de facilitar les
edificacions i posar fre als abusos dels
propietaris; desgravació o municipalització del
mercat, únic mitjà d'abaratir
els productes de primera necessita; i concedir als propietaris un
termini de
dos mesos per a rebaixar els lloguers o en cas contrari declarar la
vaga. Al final
del míting, al qual assistiren unes 400 persones sense cap
incident, es va fer
una col·lecta a favor dels familiars dels pescadors perduts
en el naufragi de
la barca Pepe y sus hermanos.
***
Reconstrucció de l'atemptat de Varela segons la revista argentina Caras y Caretas del 3 de feber de 1923
- Atemptat contra Varela: El 25 de gener de 1923 –algunes fonts citen erròniament el 27 de gener–, al carrer Fitz Roy del barri de Palermo de Buenos Aires (Argentina), el militant anarquista i pacifista tostoià alemany Kurt Gustav Wilckens executa el tinent coronel Héctor Benigno Varela, responsable directe de l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, perpetrat pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón que comandava. A les 7 del matí d'aquell dia, quan Wilckens està a punt de llançar una bomba de mà –que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups «expropiadors»– contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama. Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Entrebancat amb les ferides de la metralla a la cama, l'anarquista intentà arribar a l'avinguda Santa Fe, a pocs metros de l'indret. Els curiosos i veïns no gosaven detenir-lo ja que encara portava el revòlver, fins que dos vigilats (Díaz i Serrano) li apuntaren amb les seves armes reglamentàries. Wilckens les lliurà el colt mentre deia: «He venjat els meus germans.» L'agent Nicasio C. Serrano li arrià uns cops, mentre d'un regiment situat gairebé davant, s'acostaren oficials i soldats amb la intenció de linxar l'anarquista. Un oficial d'escrivania de la policia frenà l'envestida i amb fermesa assenyalà que el detingut era responsabilitat seva. Detingut, Wilckens només va dir: «Jo no sóc necessari en la vida, he complit amb el meu deure, poden matar-me.»
Atemptat contra Varela (25 de gener de 1923)
***
Cartell
de l'acte
- Míting per Sacco i
Vanzetti: El 25 de gener de 1925 al Paine Memorial
Hall, al núm. 9 del carrer Appleton de Boston
(Massachusetts, EUA), se celebra
un míting multitudinari en suport dels militants anarquistes
italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti aleshores condemnats a mort i per
demanar un
judici d'apel·lació just. Va ser presidit per la
feminista Elisabeth Gurley Flynn,
de l'American Civil Liberties Union (ACLU, Unió
Nord-americana per les
Llibertats Civils), i hi van intervenir el sindicalista Joseph James
Ettor (Smiling
Joe), dels
Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials
del Món), que parlà en anglès; i el
professor i periodista de la publicació
llibertària La
Notizia Felice
Guadagni, del «Comitè de Defensa de Sacco
& Vanzetti», que ho va fer en italià.
Naixements
Foto policíaca de Casimir Pennelier (16 de març de 1894)
- Casimir
Pennelier: El 25 de gener –el
certificat de defunció cita
erròniament el 5 de gener– de
1858 neix a Belleuse (Picardia, França) l'anarquista i
sindicalista Casimir Arthur Pennelier –algunes fonts citen
erròniament el seu
llinatge com Pennetier. Sos pares es deien
Casimir Philidore
Pennelier, batedor de grans, i Marie Rose Hortence Delahaye, teixidora.
Es
guanyà la vida com a passant d'algutzir judicial. En els
anys vuitanta vivia al
número 58 del carrer Réamur de París.
En aquesta època fou responsable del grup
anarquista «Les Insurgés» (Beluze,
Hacker, Prosper, Thomas, etc.). També formà
part del grup «L'Aiguille», fundat el juny de 1882
per Louis Duprat, entre
d'altres. A partir de 1884 va ser controlat per la policia com a
«militant
perillós». En 1886 distribuïa el
periòdic Le
Forçat du Travail en les reunions
públiques i l'estiu d'aquell any
participà en les reunions del «Grup Anarquista del
barri de Père-Lachaise»,
creat el maig per Alexandre, Diamisis, Louiche i Mareuil.
També assistí en
aquests anys a les reunions de la «Lliga dels
Antipatriotes». Durant la
primavera de 1889 sembla que va ser exclòs amb altres del
grup «Terre et
Liberté», acusat de confident de la policia. En
1887 va ser un dels primers
adherits, amb Gustave Leboucher i Jean-Baptiste Louiche, a la Cambra
Sindical
de Manobres del departament del Sena. En 1888 era membre del Grup
Anarquista de
Belleville (Boutin, Cochery, Diamisis, Roussel, etc.). A finals de
febrer de
1888 proposà una reunió a celebrar a la Sala
Rivoli, amb el suport de Louise
Michel, per a exigir l'amnistia de Antoine Cyvoct i de Charles Gallo,
aleshores
condemnats a mort; la reunió finalment se celebrà
a la Salle du Commerce amb la
participació d'unes set-centes persones. A finals de
març de 1888 participà en
el boicot d'un míting boulangista a la Sala Rivoli. El juny
de 1888 assistí a
la Sala Bourdel a una reunió convocada per a crear un grup
que agrupés
militants de diverses zones de la regió parisenca
(Belleville, Les Lilas, Le
Pré Saint Gervais i Pantin), que rebé el nom de
«Grup Anarquista de Belleville»,
on participaren anarquistes, dissidents blanquistes, possibilistes i
independents, i el qual decidí editar el petit opuscle Le catéchisme
anarquiste per
a distribuir a tota la família
socialista. El juliol de 1888 participà activament en la
difusió de la gran
vaga de terrelloners. A finals de 1888 assistí a les
reunions del Cercle
Anarquista Internacional celebrades a la Sala Horel. Durant la tardor
de 1889
fou candidat abstencionista pel III Districte de París.
L'estiu de 1891 criticà
durament diversos companys (Chatel, Cholin, Faure, etc.) que havien
organitzat
reunions contradictòries amb mossèn Jouet,
jutjant que feien el joc al clericalisme.
En aquesta època vivia al número 71 del Faubourg
Saint-Martin, on es celebraven
les reunions del Grup Anarquista del X Districte i on es tenia la
intenció de
fundar una biblioteca i de muntar una petita impremta. En 1892 militava
en la «Lliga
dels Antipropietaris» i durant la primavera d'aquest any
criticà els atemptats
de Ravachol, considerant que desacreditaven el moviment anarquista i
afavorien
la seva destrucció per part de l'Estat. El 16 de
març de 1894 va ser detingut i
fitxat com a «anarquista» en el registre
antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon. En aquesta època vivia al
número 29 del carrer
Récollets de París. Com a llibertari, va ser
nomenat secretari del Sindicat de
Passants d'Algutzir Judicial i formà part del
comitè de la vaga general que va
ser elegit pel V Congrés Confederal de la
Confederació General del Treball
(CGT) que se celebrà el setembre de 1900 a París.
Durant la tardor de 1900, ben
igual de Jean Grave, es mostrà partidari de la
creació d'un Buró Internacional
Anarquista. El 9 de gener de 1903 va ser nomenat membre de la
comissió
d'administració de La Voix du Peuple
en representació de la Secció de Borses de la
CGT. En 1903 era secretari del
Cercle Amical d'Empleats i aquest mateix any fundà el
Sindicat de Llogaters,
que reprengué l'estratègia de la dissolta
«Lliga dels Antipropietaris», però al
qual donà un programa jurídic i una
organització corporativa; aquest sindicat,
del qual va ser nomenat secretari, s'adherí a la CGT i
llançà una campanya
contra els allotjaments insalubres, sense oblidar els desnonaments
«à la cloche
de bois» –fer discretament la mudança
dels companys i companyes que no podien
pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. El 20 de
gener de
1904, com a gerent-impressor de La Voix
du Peuple, va
ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de
l'Aube a Troyes
(Xampanya-Ardenes, França) a dos mesos de presó
per «injúries a l'exèrcit» i
va
fer apel·lació de la sentència. En
1906 un informe policíac dubtava de de la
realitat de tots aquests sindicats, que segons aquest, eren
organitzacions
fictícies creades ad hoc per a
obtenir la subvenció anual de l'Ajuntament de
París. La darrera etapa de sa
vida treballà de comptable i visqué al
número 18 del carrer Bouchardon de
París. Casimir Pennelier va morir el 13 de juliol de 1907 a
l'Hospital
Lariboisière del X Districte de París
(França).
Francesco
Cucca en una fotografia enviada al seu amic Attilio Deffenu des de la
ciutat tunisiana de Tabarka (juny de 1914)
- Francesco Cucca: El 25 de gener de 1882 neix a Nuoro (Barbagia, Sardenya) l'escriptor i poeta anarquista Francesco Cucca. Orfe de pare (Salvatore Cucca) i de mare (Caterina Zunnui) de petit, amb nou anys començà a treballar de pastor a Nuoro i a Fonni. En 1896, arran d'una crisi agrària, abandonà la Barbagia i partí cap al poble d'Iglesias, al sud de l'illa, on treballà com a aprenent en una taverna. Més tard entrà a fer feina en una mina d'aquesta localitat, on entrà en contacte amb el pensament anarquista. Mentre, durant les nits estudiava, llegia i es conreava de manera autodidacta. A poc a poc, va anar arreplegant llibres, revistes, periòdics i reculls antològics dels autores de la literatura de la seva època, com ara Salvatore Satta, Giosuè Carducci, Giovanni Pascoli, Gabriele D'Annunzio, Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti), etc. Després entrà a fer feina en l'empresa «Cignoni & Lumbroso», de Liorna, que importava fusta africana i amb 20 anys va ser enviat a Tunis (Tunísia) com a representant, agent i administrador, on va romandre fins al 1939. Viatjà per les ciutats i pobles magrebins (Marroc, Algèria i Tunísia), coneixen els seus habitants i els seus costums i estudiant les cultures araboberber i islàmica, sense oblidar la lectura i l'aprenentatge de llengües. A Tunísia començà a escriure en prosa i en vers. S'adherí al socialisme revolucionari i a l'anarquisme i sempre mantingué una postura anticlerical, anticolonialista –fou incondicional de Paul Vigné d'Octon– i antiintervencionista. Establí estretes relacions amb nombrosos escriptors (Sebastiano Satta, Attilio Deffenu, Grazia Deledda, Paolo Orano, Giuseppe Lipparini, Mario Puccini, Ezio Bartalini, etc.) i amb els moviments anarquista i socialista de la seva època. Col·laborà amb el periòdic anarquista i anticolonialista L'Unione di Tunisi, dirigit per Ettore Sottovia, i en diverses publicacions (Il Convegno, Il Nuraghe, Rivista Sarda, etc.). A Tunísia entaulà una estreta amistat amb l'anarquista Niccolò Converti. Sostingué econòmicament la revista Sardegna!, del seu amic Attilio Deffenu. En 1939, arran de l'esclat de la II Guerra Mundial, deixà definitivament l'Àfrica i s'instal·là a Roma, on entrà com a empleat en el Ministeri d'Indústria, i, posteriorment, a Nàpols. La temàtica de la seva literatura se centra en la història de Sardenya, en l'imaginari dels pagesos i pastors, en les tradicions locals, en el món dels bandits sards, en la infància, etc. Entre les seves obres destaquen Poemetto del dolore (sd), I racconti del Gorbino (1909), Veglie beduine (1913 i 1993), Galoppate nell'Islam (1922 i 1993), Muni rosa del Suf (1996, pòstuma), Algeria, Tunisia, Marocco (1998, pòstuma), etc. Francesco Cucca va morir, en la més absoluta pobresa i soledat, el 7 de maig de 1947 a Nàpols (Campània, Itàlia).
***
Article
de Chalam Dabi publicat en el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux
del 10 d'octubre de 1908
- Chalam Dabi: El 25 de gener de 1886 neix a Tunis (Protectorat francès de Tunísia; actualment Tunísia) l'anarquista Chalam Dabi, també conegut com Charles Dabi. Es guanyava la vida com a taquígraf i empleat de comerç. En 1908 fou corresponsal de Tunísia per al periòdic anarquista Les Temps Nouveaux. Per la seva militància, va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Posteriorment s'instal·là a París (França). El febrer de 1913 passà l'examen de taquigrafia i el mes següent va ser acceptat com a membre de l'Association Syndicale Interméthodique de Sténo-dactylographes (Associació Sindical Intermetódica de Taquígrafs i Dactilògrafs, també coneguda com «Alliance Sténographique»), apadrinat pel seu president G. Sénéchal. En 1919 sembla que abandonà la capital francesa. En 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
orgànica de François Masbatin apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
27 de desembre de 1914
- François Masbatin:
El 25 de gener de 1887 neix a Llemotges (Llemosí,
Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista
François Masbatin, que va fer servir el pseudònim
Nitsabam. Era fill de Feréol
Masbatin, paleta, i de Marguerite Chabard. Treballava d'obrer
emmotllador de porcellana.
Entre 1905 i 1907 col·laborà, sota el
pseudònim Nitsabam, en el
periòdic
anarcocomunista de Llemotges L'Ordre i entre 1908 i
1911 en L'Ouvrier
Céramiste, també de Llemotges, amb
articles sobre la indústria de la
porcellana. A principis de 1910 va ser un dels animadores, amb altres
companys
(Darsouze, Lansade, Meunier, Pouyard, etc.), del Grup Llibertari de
Llemotges. L'11
de desembre de 1917 es casà a Llemotges amb
Clémence Juliette Sabordy. En
aquesta època era infermer militar i vivia al
número 32 del Chemin de Beaupuy.
Vidu, el 15 de juliol de 1919 es casà a
Joué-lès-Tours (Centre, França),
ciutat
on vivia, amb la brodadora Mathilde Germain. El maig de 1921 va ser
nomenat
secretari de la Federació de la Ceràmica de la
Confederació General del Treball
(CGT). Entre el 25 i el 30 de juliol de 1921 participà en el
XVI Congrés de la
CGT celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1922
col·laborà en L'Humanité.
Quan l'escissió sindical, el seu sindicat
s'adherí a la Confederació General
del Treball Unitària (CGTU). En el congrés de la
Unió Departamental celebrat el
15 de juliol de 1923 formà part de la minoria
anarcosindicalista que s'oposà
sense èxit a l'adhesió a la Internacional
Sindical Roja (ISR). A finals de
1924, quan els llibertaris abandonaren la CGTU controlada pels
comunistes, el
Sindicat de la Ceràmica, del qual era secretari, es
passà al sindicalisme
autònom integrant-se en la Unió Sindical
Autònoma (USA), que restarà vigent fins
a la reunificació de 1935. L'agost de 1925
abandonà la secretaria del seu
sindicat. Posteriorment treballà d'empleat en el servei
d'aigües de
l'Ajuntament de Llemotges. François Masbatin va morir el 30
de maig de 1942 al
seu domicili, al número 37 del carrer Clos les Brunes, de
Llemotges (Llemosí,
Occitània).
***
Notícia
de la detenció de Gaston Michau aparaguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
28 de febrer de 1931
- Gaston Michaud: El
25 de gener de 1890 neix a Argenton-sur-Creuse (Centre,
França) l'anarquista i
anarcosindicalista Gaston Alphonse Michaud, conegut com Gaston
Britel i Spartacus.
Sos pares es deien Alphonse Michaud, carnisser, i Lucie Britel. Es
guanyà la
vida treballant de pintor decorador. El 9 d'octubre de 1911
començà a fer el
servei militar a Le Blanc (Centre, França) i en acabar la
mili visqué a París (França),
al número 1 del carrer Pont Neuf. El 3 d'agost de 1914, ja
començada la Gran
Guerra, va ser enviat als fronts, però poc
després, el 8 de setembre de 1914,
va ser capturat pels alemanys a Fère-Champenoise (Xampanya,
França) i enviat
com a presoner militar a Erfurt (Turíngia, Alemanya), d'on
va ser repatriat l'1
de gener de 1919. En 1921 el trobem a Saint-Cyr-sur-Morin (Illa de
França,
França). En 1928 vivia a l'avinguda Voltaire de Biarritz
(Lapurdi, País Basc) i
era secretari provisional de l'Agrupament Federalista de Sindicalistes
del Sud-oest
(Gironda, Les Landes, Baixos Pirineus, Òlt i Garona, i
Gers). A finals de 1928
era membre de la Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR). El febrer de
1930 s'instal·là a Golfe-Juan
(Valàuria, Provença, Occitània). Va
ser membre de
la Unió de Propagandistes Antireligiosos (UPA) i va ser
candidat
antiparlamentari a les eleccions legislatives del 14 de desembre de
1930. En
1930, amb Henri Sénéquier, organitzà
mítings a Canes i Valàuria. Sense feina, en
1931 va ser un dels animadors el Comitè de Desocupats
d'Antíbol (Provença,
Occitània). El 20 de febrer de 1931 organitzà una
reunió pública en ocasió de
la Jornada contra la Desocupació; detingut, va ser inculpat
per les autoritats de
«provocació al robatori i al pillatge amb la
finalitat de propaganda anarquista»
després d'haver aferrar el 18 de febrer cartells on es feia
una crida a la revolta
i al saqueig. Jutjat per aquest fet, i després de
reivindicar la paternitat
d'aquests cartells, el 24 de març de 1931 va ser condemnat
pel Tribunal
Correccional de Grassa (Provença, Occitània) a
quatre mesos de presó amb
llibertat provisional. En 1932 publicà el fullet L'Église?...
C'est la
guerre. Entre 1932 i finals de 1936 fou l'administrador de
les «Editions du
Travailleur Libertaire», que publicà set fullets
dels quals va ser l'autor (Vérités
et mensonges du bolchévisme, Vers
l'anarchie par le communisme
libertaire, À l'anarchie, les paysans,
La vraie laïcité, Le
communisme libertaire, Une bonne rencontre,
Qu'est ce que la
Fédération communiste libertaire).
Formà part de la Federació Comunista
Llibertària (FCL), fundada el maig de 1934 per dissidents de
l'UACR, i assistí
al seu I Congrés, celebrat entre el 24 i el 25 de desembre
de 1934 a la Sala
Lejeune de París. En 1935 es va veure implicat en el
«Cas de les esterilitzacions
de Bordeus» i el seu domicili va ser escorcollat. El 24 de
gener de 1937
presidí un míting en suport de la
Revolució espanyola celebrat al cinema
Capitole, on assistiren unes vuit-centes persones, que
comptà com a orador Lucien
Huart i on es projectà un documental sobre la
«Columna Durruti» comentat per Louis
Mercier Vega (Ridel). En 1937, a Niça
(País Niçard, Occitània)
–vivia al
domicili d'Eleonore Tessier, al bulevard Mac-Mahon–, era
secretari de la
Federació Comunista Llibertària (FCL) dels Alps
Marítims i militava en la Confederació
General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) i
en la Joventut Anarquista
Comunista (JAC). En aquesta època
col·laborà, amb el seu nom o amb el seu
pseudònim
de Gaston Britel, en nombroses publicacions
llibertàries, com ara La
Brochure Mensuelle, La Conquête du Pain,
Le Flambeau i Le
Libertaire. En la primavera de 1938 era secretari de la CGTSR
de Juan-les-Pins
(Antíbol, Provença, Occitània) i fou
delegat de Niça i de la regió al
Congrés
Regional d'aquesta organització celebrat entre el 2 i el 3
de juliol a Toló
(Provença, Occitània). Sembla que és
l'autor del text La révolution sociale
par la baisse des prix, publicat el gener de 1939 a
Toló per la 28 Regió de
la CGT-SR en la col·lecció «Cahiers du
Travailleur Libertaire». Després de la
II Guerra Mundial fou gerent de la «Communauté du
Plascassier» i milità en la
Federació Anarquista (FA) i en la Confederació
Nacional del Treball Francesa
(CNTF). En aquesta època vivia al número 10 del
carrer Rostand d'Antíbol i
col·laborava en Le Combat Syndicaliste i
Le Libertaire. En 1950
publicà els fullets Les contes du berger. Ses
méditations... i Périr
ou distribuer, ou Du governament des gens à l'administration
des choses, i
en 1951 La foire aux ânes, ou De l'abolition du
salariat, que ha estat
reeditat en diferents ocasions i traduït al
castellà. Després de ser marginat
en 1952 de la FA pels partidaris del comunisme llibertari de Georges
Fontenis,
col·laborà en Contre Courant,
de Louis Louvet, i en Boum
(posteriorment Écho Libertaire), el
butlletí dels Grups Anarquistes
Normands al voltant d'Aurélien Dauguet. El 12 de
març de 1960 es casà a Esperacedes
(Provença, Occitània) amb Marie-Jeanne Catherine
Rollino. En 1964 publicà el
llibre De la mythologie marxiste-léniniste
i en 1967 De la démocratie
politique à la démocratie économique
ou De l'État à l'administration des chose.
En 1970 encara militava en la CNTF. Gaston Michaud va morir el 19 de
març de
1970 a Esperacedes (Provença, Occitània).
Pòstumament, en 1972, es publicà la
seva obra La laïcité.
***
Notícia
de la detenció de Manuel Juan Juan apareguda en el diari
barceloní La
Vanguardia del 29 d'agost de 1937
- Manuel Juan
Juan: El 25 de gener de 1893 neix a Albatera
(Baix
Segura,
País Valencià) l'anarcosindicalista
Manuel Juan Juan. Sos pares es deien Manuel Juan i
Teresa Juan.
Instal·lat a Barcelona (Catalunya), es guanyà la
vida fent de calderer i en
1911 la Societat de Calderers de Ferro on militava s'integrà
en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Sembla que a Elx (Baix Vinalopó,
País Valencià)
formà part del grup anarquista «Los
Antijudas», fundat a mitjans de 1911, i
encapçalà el Comitè Pro-Presos a
començament de 1912. A mitjans d'aquest any,
sembla que fou un dels fundadors del periòdic Liberación,
iniciativa sorgida de diverses agrupacions llibertàries
de la localitat. En 1915 defensà una de les
ponències del III Congrés de la
Federació
Nacional d'Agricultors (FNA) celebrat a Úbeda
(Jaén, Andalusia, Espanya).
Insubmís al servei militar, va ser detingut i deportat entre
1916 i 1920 a una
companyia disciplinària al Marroc. De bell nou a Barcelona,
milità en la Secció
de Calderers del Sindicat del Metall de la CNT, aleshores
clandestí. Sempre
rebutjar ocupar càrrecs de responsabilitat
orgànica argumentant que s'estimava
més militar en la base. Inscrit en les llistes negres de la
patronal, patí en
nombroses ocasions el boicot d'aquesta i tingué dificultats
per trobar feina. Quan
el cop militar feixista de juliol de 1936 treballava en un taller de
metal·lúrgica, al número 8 del carrer
Vila i Vilà, i amb altres companys
organitzà el Taller Confederal Núm. 1
(«Llibertat i Progrés»), on,
després de
contactar amb Eugenio Vallejo Isla, membre de la Comissió
d'Indústries de
Guerra (CIG) de la Generalitat de Catalunya en la Secció de
Siderometal·lúrgica,
començà la fabricació
col·lectivitzada de camions cisterna blindats per al
front, i amb Vicente Pérez Viche (Vicente
Pérez Combina)
els camions dels Serveis d'Higiene i Salut Pública de
Barcelona.
En 1937, després d'una comissió confiada pel
Comitè Regional de Catalunya de la
CNT, va ser detingut i tancat a la Presó Model de Barcelona,
on
els comunistes
el volgueren inculpar de «sabotatge i destrucció
de
material de guerra». Hi va
romandre des del 29 d'agost fins el 8 d'octubre, oficialment processat
per
«adhesió a la
rebel·lió».
Gràcies a la intervenció del seu amic Amador
González,
membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser
finalment posat en
llibertat. Continuà gestionant el Taller Confederal
Núm.
1 fins a la Retirada,
moment en el qual passà a França.
Aconseguí reunir
sa família dispersada i
s'establí a Fumel (Aquitània,
Occitània), on
milità en la Federació Local de la
CNT i en la Secció Local de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Fou
un dels organitzadors d'un grup artístic, amb sa companya
Amparo, que
s'encarregava d'elaborar el vestuari, creat per a recollir fons per als
malalts, els necessitats i els presos. Més tard
s'instal·là a Châtillon (Illa de
França, França). Sa companya fou Desamparados
Fort Castelló.
Després de
patir dues operacions a l'estomac, Manuel Juan Juan va morir el
17 de novembre de 1966 a l'Hospital Vaugiraud de París
(França).
Deixà
inèdites unes memòries, Datos
para la historia de un desgraciado.
***
Aristide
Giannini
- Aristide
Giannini: El 25 de gener de 1894 neix a Massa (Toscana,
Itàlia) el paleta anarquista
Aristide Giannini. Sos pares es deien Benedetto Giannini i Assunta
Tognarelli. El
5 de febrer de 1916 el prefecte provincial de Massa i Carrara en una
carta
enviada al Ministeri de l'Interior assenyalava que era membre del
Cercle
Anarquista «Cafiero» de Capaccola (Toscana,
Itàlia). Per qüestions de feina
emigrà d'antuvi a França i després a
Albània i a primers dels anys vint
s'establí a Ligúria. El 27 de gener de 1929 la
semblança biogràfica enviada per
la Prefectura de La Spezia (Ligúria, Itàlia)
indicava que durant el «Bienni
Roig» (1919-1920) va participar en totes les manifestacions
revolucionàries. El
14 de gener de 1929 va ser denunciat perquè en un lloc
públic de San Terenzio
(Lerici, Versilia, Ligúria, Itàlia) havia
reprès un feixista amb les següents
paraules: «Què fas amb aquesta
insígnia, avui, que aquest símbol
s'està morint
de fam?»; acusat d'«ultratge als distintiu del
feixisme» (fascio littorio),
va ser condemnat a 45 dies de presó. En sortir de
la garjola se li va notificar per part de la policia de Sarzana
(Ligúria,
Itàlia) que no podia retornar a la província de
La Spezia. El febrer de 1938 va
ser inclòs en el llistat de «terroristes
perillosos» de la província de Massa i
Carrara. Fins a principis dels anys quaranta va ser vigilat per les
autoritats
feixistes i en la seva fitxa del Registre Polític Central de
la Policia anotava
que havia de ser confinat en cas de guerra. Desconeixem la data i el
lloc de la
seva defunció.
***
Necrològica
de Domènec Bachero Piñón apareguda en
el periòdic
tolosà Espoir
del 6 de juny de 1965
- Domènec Bachero
Piñón:
El 25 de
gener de
1895 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Domènec Bachero
Piñón, també citat
amb el seu nom en castellà com Domingo
Bachero Piñón. Sos pares es deien
Pascual Bachero i
Clara Piñón. Militant del Sindical
Únic del Ram la Pell de
Barcelona de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), durant els anys vint i trenta va ser empresonat en diferents
ocasions.
L'abril de 1931 formà part, amb Francesc Artal Pros, Miquel
Farreras Munner, Josep
Gardeñas Gil (Petroli),
Elisa Gimeno,
Ramon Magre Riera, Joan Peiró Belis, Tomàs Riera
Ordeix i Esteban Turó, del
comitè fundador de l'Obra Popular Antituberculosa de
Catalunya (OPAC),
promoguda per la CNT, però que no comptà amb el
suport de la FAI. Entre el 31
de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del seu sindicat a la
Conferència
Regional de Sindicats de Catalunya de la CNT, que se celebrà
al Palau de
Projeccions de Barcelona. Durant la Revolució
milità en el Sindicat Únic de la
Indústria Fabril, Tèxtil, Vestir i Annexes de la
CNT. En 1939, amb el triomf
franquista, va ser detingut, jutjat en 1940 i condemnat a mort, pena
que va ser
commutada per la de 30 anys de presó. A finals de 1952 va
ser posat en
llibertat vigilada i continuà militant en la CNT
clandestina, fet pel qual patí
diferents detencions. Domènec Bachero va morir el 2 de
març de 1965 al seu domicili de Barcelona
(Catalunya) d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat
l'endemà al cementiri de Les
Corts d'aquesta ciutat.
***
Necrològica
de Josep Ribé Soperas apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera de l'11 de febrer de 1954
- Josep Ribé Soperas: El 25 de gener de 1895 neix al Pla de Cabra (actualment el Pla de Santa Maria, Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Ribé Soperas. Sos pares es deien Joan Ribé i Maria Soperas. A començament del segle començà a militar en els files dels grups populistes dels «Joves Bàrbars» del Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García, però, després d'adonar-se de l'ambigüitat d'aquest moviment, amb 15 anys, s'integrà en els grups anarquistes i en el Sindicat Únic de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participant en els fets revolucionaris de la «Setmana Tràgica» de 1909. En els anys vint, durant l'època del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i del cap de policia Miguel Arlegui Bayones, va estar tancat en diverses ocasions a la Presó Model de Barcelona. Tramoista de professió, estava afiliat al Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) de Barcelona de la CNT i fou un dels organitzadors i impulsor de la lluita sindical i de les vagues contra la patronal dels cinemes i dels teatres barcelonins, aconseguint un gran augment del nombre d'afiliats al sindicat, en detriment de la militància del sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). El maig de 1926 va ser denunciat al Jutjat Municipal de Barcelona per una brega al Teatre Eldorado amb Josep Soler Iniesta, tramoista company de feina. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en la resposta popular als carrers, especialment a la zona del Paral·lel. Com a membre del Comitè Central del SUEP, el Comitè Regional de Catalunya de la CNT el nomenà, amb Vicente Barriendos i Lacalle, responsable de la col·lectivització dels espectacles públics a Barcelona i de l'organització del sector als pobles catalans. En aquesta època realitzà diferents gires propagandístiques a França. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després s'instal·là a Tarba (Llenguadoc, Occitània). Quan l'ocupació alemanya, va ser detingut per la Gestapo i enviat a Dunkerque (Flandes del Sud) enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO). Encara que malalt, aconseguí fugir-ne i arribar a Occitània, on participà en la resistència a la zona de Sent Gaudenç. Després de la II Guerra Mundial, les seves malalties (patiments al cor, asma, bronquitis aguda i crònica, etc.) s'agreujaren i es va veure obligat a romandre hospitalitzat durant llargues estones i impossibilitat per a la feina. Durant la postguerra milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA), organitzacions de les quals va rebre ajuda. Sa companya fou Carmen Domenech. Josep Ribé Soperas va morir, allunyat de sa família, que havia quedat a Barcelona, el 9 de gener –algunes fonts citen erròniament el 8 de gener– de 1954 a l'Hospital de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània).
***
Foto
policíaca de Victorino Blanco Rodríguez (27 de
novembre de 1925)
- Victorino Blanco Rodríguez: El 25 de gener de 1896 neix a Valderas (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Victorino (o Victoriano) Blanco Rodríguez. Era fill de Zacarías Blanco i Fermina Rodríguez i tingué un germà petit, Félix Blanco Rodríguez, també militant llibertari. Refugiat a França, en 1925 formava part del Grup Pro-Presos de Raismes (Nord-Pas-de-Calais, França), en el qual també estava integrat son germà Félix, sota el nom de Francisco Díez Delgado, i Hermenegildo Salvador. Vivia al número 21 del carrer d'Aubry i, des d'octubre de 1925, al número 79 del carrer Henri Durre de Raismes, treballant a l'empresa siderúrgica «Escaut-et-Meuse» d'Anzin (Nord-Pas-de-Calais, França). Segons informes policíacs, efectuava nombrosos desplaçaments a Mons (Hainaut, Valònia). El 30 de desembre de 1925 se li va decretar l'expulsió de França, mesura que li va ser notificada el 12 de gener de 1926 a Raismes. Son germà Félix i Salvador també van ser expulsats. La policia sospità que durant la primavera de 1929 es trobava a Aubervilliers (Illa de França, França), vivint al número 58 del carrer Fort, sota el nom de Nicolás Gil García, i que havia marxat cap a Narbona (Llenguadoc, Occitània), on va ser buscat per la policia sense èxit. A principis de 1931 va ser buscat infructuosament a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on residia amb son germà Félix. Sembla que els dos germans retornaré a la Península en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el març de 1934 va ser condemnat pel Tribunal d'Urgència de Pontevedra (Pontevedra, Galícia) a quatre mesos d'arrest per «tinença il·lícita d'armes». Durant la guerra civil lluità contra el feixisme enquadrat en el Batalló «Astúries» Núm. 6 de Santander (Cantàbria, Espanya). Malalt, el 15 de març de 1937 va ser donat de baixa a l'Hospital de Cármenes (Lleó, Castella, Espanya). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
---
efemerides | 24 Gener, 2024 12:31
Anarcoefemèrides del 24 de gener
Esdeveniments
Fanelli (al cim) amb el Nucli Provisional de l'AIT de Madrid
- Fundació AIT: El 24 de gener de 1869 al «Círculo Republicano Antón Martín», al carrer de la Yedra de Madrid (Espanya), es funda el nucli provisional de la Internacional. En aquesta reunió van assistir 21 obrers –entre ells Francisco Mora, sabater; Anselmo Lorenzo, tipògraf; Ángel Mora, fuster; Tomás González Morago, gravador; Juan Alcázar, paperaire– i un periodista. Aquests van constituir el nucli organitzador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) dins de l'àmbit estatal i el van anomenar «Federació Obrera Regional Espanyola», es van acceptar els estatuts de l'AIT, van constituir tres comissions organitzadores (administrativa, correspondència i propaganda) i van decidir la redacció d'un reglament orgànic intern. El president de la Secció va ser Ángel Canegorta (sastre), i els secretaris Francisco Mora (sabater) i Enric Borrel (sastre). El «Nucli Provisional de l'Associació Internacional dels Treballadors d'Espanya, secció de Madrid» es va transformar en Secció de l'AIT el 21 de desembre de 1869. La primera iniciativa seriosa per propagar la I Internacional a Espanya va ser de Bakunin i de la «Aliança Internacional de la Democràcia Socialista». Amb motiu de la Revolució de Setembre de 1868, Bakunin va enviar Fanelli a la península, perquè va creure en la possibilitat de capgirar la revolució setembrina conforme els seus plans de revolució universal. Fanelli també és portador d'un missatge del Comitè ginebrí de l'AIT, signat el 21 d'octubre de 1868, per als treballadors espanyols on es desenvolupen els principis de l'Aliança bakuninista i on se'ls exhorta a l'ingrés en l'AIT: «Germans d'Espanya, veniu, ingresseu en la nostra organització en massa. No us deixeu enganyar pels eterns explotadors de totes les revolucions, ni pels generals, ni pels demòcrates burgesos. Recordeu, sobretot, que el poble mai no obté reformes com no sigui arrancant-les; que mai en cap país les classes dominants no han fet concessions voluntàries.» El 4 de novembre de 1868 Fanelli va arribar a Madrid, on es va entrevistar en diverses ocasions, a casa del litògraf català Juli Rubaudonadeu, amb el grup obrer del «Fomento de las Artes», espècie d'ateneu popular fundat en 1847, format per exrepublicans i excarbonaris, del qual sorgiria el grup que fundaria el nucli provisional de la Internacional.
***
Cartell de la conferència de García Oliver
- Conferència de García Oliver: El 24 de gener de 1937 al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarcosindicalista Joan Garcia Oliver, aleshores ministre de Justícia de la II República espanyola, fa una important conferència sota el títol El fascismo internacional y la guerra antifascista española, quarta d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). La sala es trobà plena de gom a gom i molta gent hagué d'escoltar la conferència amb altaveus fora del local. L'acte començà amb una presentació de Jacinto Toryho, cap de les Oficines de Propaganda CNT-FAI i director de Solidaridad Obrera. Després parlà García Oliver que anuncià que la conferència la donava com a militant anarquista i no com a ministre. Primerament blasmà contra els feixismes internacionals i contra la «hipocresia internacional» de les democràcies i comentà les relacions d'aquests dos factors amb les conquestes revolucionàries. Propugnà la creació d'un òrgan de defensa de la Revolució espanyola, que no era altra cosa que un «exèrcit revolucionari»: «La garantia de la Revolució és la formació de l'exèrcit revolucionari. Si l'haguéssim tingut, la temptativa feixista no duraria tant de temps.» Després digué que al capitalisme internacional li interessava que la guerra es perllongués. Continuà relacionant els problemes amb els quals se troba la Revolució espanyola i finalment parlà sobre l'estructuració de la nova economia, basada en la nacionalització, la socialització i la col·lectivització. L'acte acabà amb sonors aplaudiments i amb l'auditori victorejant a crits la FAI i la Revolució social. La conferència es va transmetre en directe per les emissores ECN 1 (Radio CNT-FAI), Ràdio Barcelona i Radio Associació de Catalunya per a tota la Península. Aquell mateix any s'edità la conferència en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI.
Conferència de García Oliver (24 de gener de 1937)
Naixements
Foto policíaca d'Antoine Perrare (10 de març de 1894)
- Antoine Perrare:
El 24 de gener de 1841 neix a
Saint-Didier-sur-Beaujeu (Roine-Alps, Arpitània) el communard
i militant
anarquista Antoine Perrare, conegut com Chicago.
Sos pares es deien Jacques Perrare, obrer terrelloner, i Marie
Désvarenne. A
començament de la dècada dels setanta vivia al
número 150 del carrer Bougeaud
de Lió (Arpitània) i portava un negoci de venda
de vins a la plaça Brotteaux
d'aquesta ciutat. Freqüentava les reunions
públiques i participà en els fets
insurreccionals del 22 de març de 1871 com a membre de la
Comissió Provisional
de la Comuna de Lió. Afiliat a l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT), el 26 de març de 1871 va ser nomenat delegat de la
Comissió Executiva
proclamada pel poble a la plaça pública de
Lió. Quan la desfeta de la Comuna es
refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i entre juliol i octubre
de 1871 formà
part de la Secció Central de Ginebra de l'AIT, de
tendència marxista, amb
Gustave Lefrançais, Benoît Malon i Charles Ostyn.
El 2 de setembre de 1871 va
ser condemnat en rebel·lia per un consell de guerra
francès a la deportació en
recinte fortificat. El 23 de novembre de 1871, en una assemblea general
de les
seccions ginebrines de l'AIT, es discutí el que havia passat
a la Conferència
de Londres (Anglaterra), de tendència marxista i, amb
Benoît Malon, Charles
Ostyn i Gustave Lefrançais, atacaren vigorosament les
resolucions d'aquesta
conferència i s'oposaren a la seva adopció; la
discussió fou tant acalorada que
s'hagué de convocar una nova sessió el 2 de
desembre d'aquell any, on es produí
l'escissió internacionalista. Després d'aquests
fets, formà part de la
Federació del Jura de l'AIT, de tendència
bakuninista, i amb altres companys
(Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Jean-Louis Pindy)
representà
diverses seccions franceses en el VI Congrés de l'AIT
(antiautoritari) que se
celebrà entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra. En
aquest congrés
reivindicà una AIT reservada als obrers manuals. El 27 de
gener de 1875, a
Ginebra, fou un dels 54 signataris del manifest Au citoyen
Garibaldi,
adreçat als «proscrits de la Comuna». En
1876 pertanyia, amb François
Dumartheray, Jean Dumay i Jean-Claude Lauprêtre, a la
secció «L'Avenir» de la
Federació del Jura de Ginebra, primera secció que
propagà el comunisme
anarquista. En aquest mateix any publicà dos pamflets de
propaganda anarquista
que s'editaren a Ginebra: Aux trevailleurs manuels de Lyon
i Encore
un soufflet. Aux lyonnais –també per
aquesta època publicà el pamflet Fais
ce que veux. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat per la
República
francesa, però rebutjà aquesta gràcia
i decidí no retornar a França. El 18 de
març de 1881 prengué la paraula, amb Piotr
Kropotkin i altres, en un míting que
se celebrà a Ginebra per commemorar la Comuna i celebrar
l'execució del tsar
Alexandre II. En aquesta època mantingué una
estreta correspondència amb Jean
Grave, Jacques Gross, Georges Herzig i Élisée
Reclus. En 1882 participà en la
fundació del periòdic L'Alarme
de Lió
i aleshores era responsable d'un taller de mecànica a
Ginebra, on tenia
contractats refugiats polítics francesos. En 1885 va ser
investigat, amb molts
altres militants, per les autoritats suïsses per les seves
activitats
anarquistes. En aquesta època freqüentava la
redacció del periòdic Le
Révolté i l'«Imprimerie
Jurassienne», i era membre de la Secció de
Propaganda, amb François Dumartheray Jean Grave i Georges
Herzig. El 16 de
juliol de 1889, a resultes d'una intervenció tumultuosa en
una assemblea de
desertors franceses, va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Ferdinant
Niquet i
Authelme Philippot, del Cantó de Ginebra.
S'instal·là primer a Lió i
després a
París, on milità en el moviment anarquista. Vivia
a la parisenca plaça del
Trocadéro i regentava un magatzem de bicicletes, que en 1892
va ser destruït
pel foc. Després treballà uns mesos a la
fàbrica dirigida per Paul Reclus a
Varangéville (Lorena, França). En aquesta
època sembla que assistí a les
reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI). En 1894,
després de
l'establiment de les repressives «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), va ser
inclòs en el registre de la policia ferroviària
de fronteres francesa. A partir
del 15 de febrer de 1899 impartí cursos setmanals de
mecànica a l'Escola
Llibertària, que tenia la seu a l'Hôtel des
Sociétés Savantes de París. El 15
de març de 1904, en la inauguració dels locals de
la Unió Obrera del Moble, al
número 4 del passatge Davy de París, va fer la
conferència «Le mouvement
communaliste de 1871, les causes de sa défaite».
En 1907 viva al número 39 del
bulevard Ney de París. Sa companya fou Pauline Perret.
Antoine Perrare va
morir, asmàtic, el 5 de març de 1912 a
Niça (País Niçard,
Provença, Occitània).
***
Necrològica
de Giulio Berlucchi apareguda en el periòdic de
Barre Cronaca
Sovversiva del 5 de setembre de 1914
- Giulio Berlucchi: El 24 de gener de 1854 neix a Bedizzano (Carrara, Toscana, Itàlia) l'anarquista Giulio Berlucchi. Sos pares es deien Francesco Berlucchi i Olivia Gattini. Picapedrer de professió, amb son germà petit Emanuele Vittorio Berlucchi (Cristomo) entrà a formar part del moviment anarquista de ben jovenet. Acusat sense proves d'un assassinat, va ser condemnat per l'Audiència de Carrara a vint anys de presó, que va acceptar sense delatar al vertader assassí, el nom del qual coneixia. El 23 de desembre de 1891 son germà Cristomo va ser condemnat per l'Audiència de Casale Monferrato (Piemont, Itàlia) a 18 anys de presó per «associació criminal, assassinat i intent d'assassinat», però aconseguí fugir a la condemna emigrant clandestinament als Estats Units. El gener de 1894, quan feia dos anys que havia aconseguit la llibertat, Giulio Berlucchi, durant el motí de Lunigiana –insurrecció engegada arran d'una vaga de protesta contra la proclamació de l'estat de setge a Sicília i en solidaritat amb els membres dels «Fasci Siciliani» detinguts per ordre del govern de Francesco Crispi– va fer una crida a la revolta entre els picapedres que acudien als llocs de feina, fet pel qual va ser condemnat el 24 de febrer de 1894 pel Tribunal Militar de Guerra de Massa (Toscana, Itàlia) a 10 anys de presó i a 20 d'assignació de residència per «associació criminal» i «incitació a la guerra civil». El 20 de setembre de 1895 va ser amnistiat i es va reunir amb son germà als EUA, on continuà la seva militància anarquista. Instal·lat a Barre (Vermont, EUA), col·laborà com a cronista en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva i fou un dels puntals de la Companyia Filodramàtica Independent. Entre 1907 i 1910, amb Isidoro Bernacca, Serafino Frontini i Rodolfo Buzzi, entre d'altres, formà part del grup de suport a l'anarquista Arturo Bernacca, aleshores empresonat, que es reunia al seu domicili de Tomasi Block del carrer North Main de Barre. En 1908, segons les autoritats, s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), però el cert és que en aquestes dates, i fins molt més tard, col·laborava en Cronaca Sovversiva. El febrer de 1909 parlà, amb Giuseppe Sassi, en els funerals de Francesco Mariani a Barre. Giulio Berlucchi va morir el 22 d'agost de 1914, després d'uns mesos malalt, a Barre (Vermont, EUA). Una sentida necrològica va ser publicada en el periòdic Cronaca Sovversiva del 5 de setembre de 1914.
***
Necrològica
d'Édouard Lapeyre apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 6 d'octubre de 1922
-
Édouard Lapeyre: El 24 de gener de 1854 neix a Vic de Sòs
(País de Foix, Occitània) l'anarquista Pierre
Joseph Denis Édouard Lapeyre –en algunes fonts
citen erròniament el nom Clément
que no surt a cap registre. Sos pares es deien Léon Lapeyre,
propietari, i
Séraphine Ferriès.
Treballava d'empleat a la direcció dels Ferrocarrils del
Migdia i vivia al
número 140 del carrer Billaudel de Bordeus
(Aquitània, Occitània). Cap el 1890 fou
un dels organitzadors del grup anarquista de Bordeus i en aquesta
època viva al
número 58 del carreró de Marmande. El 27 d'abril
de 1892, arran d'una agafada
preventiva abans de la manifestació del Primer de Maig, va
ser detingut a les
oficines on treballava, però va ser posat en llibertat
després de
l'interrogatori. En l'escorcoll del seu domicili, realitzat en la seva
absència, la policia va trobar un petit moble amb un gran
nombre de
publicacions anarquistes. Durant la nit del 30 d'abril a l'1 de maig de
1892 va
ser detingut a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on acabava
d'arribar, amb els
companys Barthélémy Bernard i Louis Flasseyer; en
el moment de la detenció
portava correspondència de diferents companys (Dax, Didini,
Guilbert, etc.), un
text sobre l'anarquia, un exemplar del periòdic Le Falot Cherbourgeois i un cartell
electoral anarquista. Processat
per «associació criminal», el seu cas,
ben igual que el dels seus companys, el
27 d'agost d'aquell any va ser sobresegut. El 25 de febrer de 1897,
sota el
títol «Notre oeuvre»,
començà a publicar en Le
Libertaire un estudi sobre «la Idea i l'obra
anarquistes». El 5 d'agost de
1898, amb Rolland i Jeanne Villeneuve, va ser denunciat per
«robatori»; jutjat,
va ser condemnat per l'Audiència de la Gironda, a un any de
presó. El 24 de
juny de 1899 es casà a Portets (Aquitània,
Occitània) amb Jeanne Labandehore. Entre
1905 i 1914 col·laborà en L'Anarchie
i durant la Gran Guerra en Ce Qu'il Faut
Dire de Sébastien Faure, de qui era
íntim amic. En 1921 va publicar el fullet
Esquisses et portraits. En 1922
col·laborà, amb una secció
pròpia («Simples aperçus»),
en La Revue Anarchiste.
Édouard Lapeyre va morir el 25 de setembre de
1922 al seu domicili del llogaret de La Cure de Portets
(Aquitània, Occitània).
Deixà un «testament
filosòfic», que va
ser llegit en el seu enterrant i publicat en Le
Libertaire del 6 d'octubre de 1922.
***
Foto
policíaca d'Alphonse Ochart (22 de gener de 1894)
- Alphonse Ochart:
El 24 de gener de 1856 neix a Hazebrouck (Westhoek, Flandes)
l'anarquista
Alphonse Appolinaire Ochart. Sos pares es deien Louis Alexandre Nicolas
Ochart,
sabater, i Lucie Euphémie Justine Dilian, i
tingué sis germanes. Es guanyava la
vida com a sabater, igual que son pare. Vidu amb tres infants, vivia en
concubinat amb Clémentine Jacquet (o Jaglet) al
número 38 del carrer de l'Espérance
del XIII Districte de París (França). D'antuvi
fou partidari del socialisme
revolucionari de Paul Brousse, però a partir de novembre de
1892, després
d'haver empleat i albergat el llibertari Alexandre Bonnard, es
declarà
anarquista. El 22 de gener de 1894 la policia va detenir Bonnard al seu
domicili i durant l'escorcoll d'aquest hi trobà dins
l'estufa una gran
quantitat de papers a mig cremat i pogué decomissar un
número de Le Père
Peinard, dos exemplars de Le
Proletaire i un suplement de La
Révolte. Ochart fou detingut i fitxat
en el registre antropomètric del laboratori
policíac d'Alphonse Bertillon,
encara que el 3 d'abril d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. L'1
de
juliol de 1894 va ser novament detingut en una agafada i durant
l'escorcoll del
seu domicili, al número 4 del carrer Buot del XIII Districte
de París, la
policia troba a l'habitació una llibreta de notes, un escrit
titulat Le vin de Marsala, retalls
de premsa
sobre anarquisme, un número de Le
Chambart i un altre de La
Révolta,
la cançó Le
château du diable i una
carta; a més, a la sala que servia de taller de sabateria la
policia trobà un
número del periòdic Les
Trois Huit i
al soterrani sis números de Le
Père
Peinard. Durant l'interrogatori negà ser
anarquista i justificà la
presència de periòdics anarquistes
perquè «en feia
col·lecció». Processat per
«associació criminal», va ser tancat a
la presó parisenca de Mazas, però va ser
alliberat el 6 de juliol. Va gaudir de nombrosos testimonis favorables
de veïns
i d'artesans per als quals havia treballat, i fins i tot d'un diputat,
que el
considerava «un obrer laboriós i un fervent
republicà». Posteriorment el seu
cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto
policíaca de Jean Billot (1 de juliol de 1894)
- Jean Billot: El
24 de gener –algunes fonts citen erròniament el 23
de gener– de 1871 neix a Bourges (Centre, França)
l'anarquista Jean Billot. Era fill natural de la jornalera Jeanne
Billot i va ser surat per l'Assistència
Pública del
departament de Cher. A Bourges residí al número
56 del carrer Petit Charlet i
milità en el moviment anarquista de la ciutat. En 1891 fou,
amb Silvain
Marchand, animador del grup «La Jeunesse
Libertaire». Es guanyava la vida fent
d'electricista. Posteriorment s'establí a París
(França), on visqué al carrer
Saint Maur i fou gerent, entre el 18 de juny de 1893 i el
març de 1894 de La
Révolte. El més segur és que
sigui el
mateix Jean Billot que la policia va controlar el juliol de 1891 com a
assistent a les reunions de la Lliga dels Antipatriotes i del Cercle
Anarquista
Internacional (CAI) que se celebraven a la Sala Horel. Quan les
eleccions municipals
del 16 d'abril de 1893 fou un dels candidats abstencionistes del XI
Districte
de París i en aquell moment els grups anarquistes dels XI,
XII i XX districtes
parisencs editaren un cartell abstencionista signat per Jacques
Bonhomme. Fou
l'administrador del setmanari La Lutte
pour la Vie. Organe
révolutionnaire indépendant,
el primer número del qual sortí el 27 de maig de
1893. Durant l'estiu de 1893
participà en la campanya abstencionista portada a terme per
a les eleccions
legislatives. L'octubre de 1893 el seu domicili va ser escorcollat.
Sembla que
després retornà a Bourges, encara que
mantingué contactes amb els companys
parisencs, especialment amb Jean Mérigeau. L'1 de gener de
1894, ben igual que
molts altes companys, el seu domicili va ser escorcollat per la policia
i
fitxat antropomètricament per Alphonse Bertillon.
El 21 d'octubre de 1897 es casà al XI Districte de
París
amb Joséphine Vogues. Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció.
***
Paul
Maxime Découée
- Paul
Découée: El 24 de gener de
1881 neix a La Possonière (País del
Loira, França)
l'anarquista individualista i il·legalista Paul Maxime
Découée. Sos pares es
deien Jacques Découée, empleat ferroviari, i
Augustine Jeanne Raujoux.
S'instal·là a París
(França) amb la intenció d'esdevenir pintor
artístic i
l'agost de 1900 s'establí a Montmartre. En aquesta barri es
guanyà la vida recitant
poemes seus als cabarets i freqüentà els cercles
anarquistes. El 20 de setembre
de 1900 va ser detingut per «ultratges als agents»
que acabaven de detenir
l'anarquista Albert Joseph (Libertad)
quan aquest sortia d'una reunió a la Casa del Poble; jutjat,
fou condemnat a
sis dies de presó. Va ser estretament vigilat per la III
Brigada de Policia. El
14 d'octubre de 1900 vivia al domicili de Victor
Piéré, secretari del grup
anarquista «La Solidarité», al carrer
Ursulines de Saint-Denis (Illa de França,
França). El 6 de gener de 1901 va ser detingut pel robatori
d'un sac de carbó
en una obra de Saint-Denis; jutjat, va ser condemnat per
«robatori amb
efracció» i tancat a la presó parisenca
de Fresnes. Alliberat el 6 de febrer de
1901, va ser albergat per Louis Grandidier, gerent de Le
Libertaire, al seu domicili de Saint-Denis. Tingué
la intenció
de fundar amb dos companys una petita colònia
llibertària per Fontainebleau
(Illa de França, França), però
finalment s'enemistà amb ells i
s'instal·là al
domicili de l'anarquista Bouchat, a Saint-Ouen (Illa de
França, França). En
aquesta època vivia escrivint adreces en faixes postals a un
franc el milenar.
El març de 1901 aconseguí feina de retocador en
un taller fotogràfic i
s'establí en un hotel del carrer Laghouat de Montmatre on
vivien altres
anarquistes (Henri Fabre, Eugène Merlo i Francis Prost). Va
ser una època on
visqué en la més extrema de les precarietats,
passant fam. El 26 d'abril de
1901 el confident Rond
denuncià que
volia cometre un atemptat i que havia aconseguit un revòlver
para usar-lo si
era detingut. Projectava «donar un cop» per a
procurar-se diners. En un informe
del 17 de maig de 1901 Fouquet, cap de la III Brigada de la Policia,
segons
informes de Rond, es deia que havia
aconseguit productes químics i que consultava obres de
química a la Biblioteca
Sainte-Geneviève; també, segons aquest informe,
s'havia procurat un gresol per
a la fabricació de moneda falsa. El 31 de maig de 1901
Fouquet ordenà
l'escorcoll del domicili de Bareau, llibreter i venedor de
periòdics i
exregidor municipal socialista d'Aubervilliers, al número 79
de la carretera de
Flandre a Aubervilliers (Illa de França, França),
que el tenia contractat i
l'albergava. Va ser detingut, en virtut d'una ordre d'arrest del jutge
Leydet,
per «possessió i fabricació d'enginys
explosius». Interrogat pel comissari, i
després pel jutge, reconegué haver fabricat
bombes a base de clorat de potassa,
d'àcid sulfúric i de glicerina, i va ser tancat.
L'anarquista Eugène
Bonaventura de Vigo, més tard conegut com Miguel
Almereyda, que havia participat en aquests experiments
químics, també va
ser detingut i denunciat per haver fabricat l'octubre de 1900 un enginy
explosiu que havia dipositat en unes latrines de la plaça
Voltaire. En una carta
enviada per Libertad al diari L'Aurore
del 10 de juny de 1901 defensava Découée i
denunciava la manipulació a la qual
havia estat sotmès aprofitant-se de la seva extrema
misèria obligant-lo a
redactar una confessió. El 25 de juny de 1901
Découée i Vigo van ser condemnats
pel IX Tribunal Correccional a un any de presó; Vigo, menor
d'edat, purgà la
pena a la presó de La Petite Roquete, mentre
Découée va ser reclòs a Fresnes.
Gracies
a la intervenció de nombroses personalitats properes als
cercles llibertaris
davant el president del Consell de Ministres i el ministre de
l'Interior,
s'aconseguí l'alliberament dels dos joves 25 dies abans del
final de la seva
pena. En sortir de la presó, restà constantment
vigilat per agents de la III
Brigada de la Policia. No tornà a veure Vigo i
portà una vida inestable,
canviant constantment de feina i de domicili. El 29 d'octubre de 1902
va ser
detingut per uns gendarmes a Vitry-sur-Seine (Illa de
França, França) després
d'haver pagat una consumició de 10 cèntims en una
taverna amb una moneda falsa
de cinc francs; en el moment de la detenció portava una
navalla automàtica i
una bicicleta pretesament furtada, i va ser tancat per
«emissió de falsa
moneda, possessió d'arma prohibida i sospita de
robatori». Declarà ser artista
pintor i haver treballat recentment en la Unió
Artística de Clichy (Illa de
França, França). El febrer de 1903 el Ministeri
de la Guerra informà la
Ministeri de l'Interior el seu llicenciament provisional
després d'abandonar el
seu regiment establert a Chalon-sur-Saône (Borgonya,
França). Entrà a fer feina
en Le Libertaire i restà
allotjat uns
dies als seus locals. L'1 de maig de 1903 va ser denunciat per
«entrebancar el
lliure exercici del culte» a l'església
d'Aubervilliers, juntament amb
nombroses persones, entre elles l'escriptor anarquista Laurent
Tailhade, que
volien impedir el sermó de mossèn
Coubé; però el seu cas va ser sobresegut. A
partir de juliol de 1903, va ser vigilat constantment per l'agent
Foureur, qui
va assenyalar totes les reunions a les quals assistia, tot verificant
els
domicilis. L'1 de desembre de 1903 el trobem a Lieja
(Valònia), on es va
presentar com a tipògraf. El 23 de desembre de 1903, en una
reunió celebrada a
Cité d'Agoulême de París, l'anarquista
Henriette Roussel va llegir una carta de
Découée on notificava la seva expulsió
de Bèlgica i el seu intent d'arribar a
Londres (Anglaterra). S'organitzà una col·lecta
al seu favor, però recaptà pocs
diners ja que sembla que no era molt estimat en els cercles
llibertaris.
Libertad i Henriette Roussel li van reprotxar d'aprofitar-se dels
companys que
li albergaven, vivint a la seva costa. El 10 de gener de 1904 es va
incorporar
al seu destí militar emplaçat a Le Blanc (Centre,
França), però retornà el 24,
declarant haver estat llicenciat definitivament.
S'instal·là amb sa companya Marie
Delor a Aubervilliers i, sense feina, treballà de pintor
amateur. A finals de
febrer de 1904 es presentà amb Jacques Borderie i Henri
Chapey al local de les
«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) per
demanar explicacions a Libertad
que segons ell li havia calumniat. El 28 d'octubre de 1908 va ser
condemnat a
sis mesos de presó per «temptativa
d'estafa». En aquesta època continuava
vivint de la pintura a Aubervilliers, al número 80 del
carrer Cités, i
posteriorment va fer d'electricista. El 10 de febrer de 1911 va ser
arrestat a
Champigny-sur-Marne (Illa de França, França)
després d'haver intentat pagar la
seva consumició en una taverna amb una moneda falsa. Portat
a la comissaria amb
son còmplice Fidèle Solet, quan un gendarme
començà a escorcollar-lo, agafà un
revòlver i disparà un tret a boca de
canó al cap de l'agent Félix-Paul-Adolphe
Périn;
un gendarme que vingué com a reforç, es
llançà sobre ell per a desarmar-lo i el
posà boca avall sobre la taula, però
aconseguí ficar-se el canó de la seva arma
a la boca i disparà, morint a l'acte. El seu domicili va ser
escorcollat i es trobaren
pamflets anarquistes, monedes falses de cinc francs, materials per a la
fabricació de monedes falses i 400 francs en or.
***
Robert
Delon (París, 1911)
- Robert Delon:
El 24 de gener –algunes fonts citen
erròniament el 24 de juny– de 1885 neix a
Puteaux (Illa de França, França)
l'anarcoindividualista, i després anarcocomunista, Robert
Charles Delon. Era fill d'Émile Delon, empleat comptable, i
de Pauline Noémie Mathilde Payan. Després de fer
reeixidament els estudis
primaris, assistí al Liceu Jean-Baptiste Say un anys.
Posteriorment treballà en
una fàbrica de joguines, d'on va ser acomiadat per
distribuir joguets entre els
infants més necessitats. El setembre de 1908 va ser
llicenciat del servei militar
a Nimes (Llenguadoc, Occitània) i aquest mateix any
freqüentà els cercles anarquistes
individualistes. El 27 d'octubre de 1908 va fer la
conferència «L'éducation
anarchiste», al local del Grup Anarquista de
Vanves-Malakoff-Issy-Clamart
radicat a Vanves (Illa de França, França).
L'abril de 1909, en ocasió de la
creació de la Federació Revolucionària
(FR), signà l'article antiorganitzacional
«Devons-nous nous fédérer?»
publicat el 6 de maig de 1909 en L'Anachie,
on es posicionava en contra de l'FR. No obstant això, el 4
de juny de 1911
esdevingué tresorer de la Federació
Revolucionària Comunista (FRC), en substitució
de Lucien Gas, però el desembre d'aquell any va ser
reemplaçat per Lucien
Belin. En aquesta època vivia al número 167 del
carrer Rennes del VI Districte
de París (França) i col·laborava en Le
Libertaire. Entre 1911 i 1912
sembla que va col·laborar en La Vie Anarchiste
de Reims (Xampanya-Ardenes,
França). El 14 de maig de 1912 es casà al XIV
Districte de París amb Lydie Aglaé
Hermine Herrault, de família anarquista –sos
germans André Herrault (André
Miroy) i Émile Herrault, que havien participat en
la creació d'una comunitat
anarquista, emigraren als Estats Units per evitar la Gran Guerra.
Aleshores treballava
de comptable i vivia al número 44 del carrer Didot. El 4 de
maig de 1913
participà, amb textos antimilitaristes, en una trobada
matinal celebrada a la Sala
Cambou, organitzada per l'Obra d'Educació
Artística del XIV Districte de París,
on també van ser presents els anarquistes Robert Bredrel,
André Colomer, Jeanne
Franchi, Francine Lorée-Privas, Paul Micheau, Victor Priquet
i Xavier Privas. Inscrit
en el «Carnet B» dels antimilitaristes, en 1914,
quan esclatà la guerra, es
declarà en vaga de fam. Posteriorment visqué a
Vincennes (Illa de França,
França), al número 6 del carrer Villebois
Mareuil, treballant de comptable i de
comerciant als mercats. En els anys vint mantingué
correspondència amb l'anarquista
Eugène Bizeau. A principis dels anys cinquanta
s'instal·là a Bretanya, al
domicili familiar de sa companya, on va rebre la visita de sos cunyats
anarquistes. Amant de la natura, va fer nombroses excursions per les
Cevenes i
pels Pirineus. Membre de la «Societat dels Poetes»,
va escriure poemes que van
ser publicats en diverses revistes (Alternances, Le
Bulletin de la
Société des Poètes Français,
La Vie Idéaliste, etc.). De cultura
autodidacta, prengué coneixements de filosofia i de
literatura, freqüentant artistes.
Hostil al comunisme, mostrà una gran oposició a
la militància de son fill
Robert Delon, ferroviari, afiliat al Partit Comunista
Francès (PCF). Robert
Delon va morir el 15 de desembre de 1970 a Saint-Pern (Bro
Sant-Maloù,
Bretanya).
***
Jeanne Humbert
- Jeanne Humbert: El 24 de gener de 1890 neix a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) la pacifista, neomaltusiana, naturista i militant anarquista Henriette Jeanne Rigaudin, més coneguda com Jeanne Humbert, amb el llinatge de son marit. Sos pares es deien Frédéric Rigaudin, empleat, i Blanche Marie Blanc. Filla d'una família petitburgesa, nasqué al domicili dels avis materns. Va ser educada a Tours pel teixidor anarquista Auguste Delalé, company de sa mare. Quan aquest va ser acomiadat de la feina per les seves activitats militants, van marxar a París, on van ser ajudats per Alfred Fromentin, conegut com L'anarquista milionari. En 1908 entrà a formar part de la Lliga per a la Regeneració Humana (LRH) del militant llibertari i neomaltusià Eugène Jean Baptiste Humbert, amb qui tindrà una filla el 17 setembre de 1915 i amb qui es casà el 26 de juny de 1924 al XX Districte de París. En l'LRH va començar a realitzar tasques de secretariat, gracies a les lliçons de mecanografia que havia après de Miguel Almereyda i havia esdevingut la padrina laica de son fill, el futur cineasta Jean Vigo. Durant la Gran Guerra marxarà a Barcelona (Catalunya) per trobar-se amb son company que s'hi havia exiliat per antimilitarista i hi restaran fins a l'armistici. Va ser pionera de la lluita per la contracepció i va col·laborar en Génération Consciente i en La Grande Réforme, periòdics fundats per Eugène Humbert, i per això va haver de patir la repressió sorgida arran de la llei de 1920 que prohibia els mitjans contraceptius i la propaganda antinatalista. El 27 d'octubre de 1921 va ser condemnada amb son company a dos anys de presó, que va purgar a Saint-Lazare i a Fresnes, i a 3.000 francs de multa. Quan va sortir, el 30 de juliol de 1922, va ser condemnada de bell nou a dos anys de presidi per «complicitat en avortament». La parella va participar en la creació de la secció francesa de la Lliga Mundial de la Reforma Sexual. Entre 1932 i la declaració de guerra va ser membre de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), fundada per Victor Méric. En aquesta època va col·laborar en les revistes Controverse i Lucifer, editada per Aristide Lapeyre. Va ser autora de nombrosos articles de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Va recórrer totes les regions franceses per realitzar més de cent conferències a favor del control de natalitat i del pacifisme. Durant una conferència de la LICP a Vire (Normandia) va citar la frase de Victor Margueritte del seu llibre La patrie humaine (1931): «I d'antuvi les dones no han de tenir més infants mentre que les pàtries tinguin el dret d'assassinar-los», fet que li va implicar una nova condemna, el 18 de juliol de 1934, de tres mesos de presó i 100 francs de multa; però no va ser empresonada arran de les protestes de nombrosos amics escriptors i intel·lectuals. Durant la guerra es va refugiar a casa de sa filla Claure a Lisieux, on Eugène Humbert serà detingut i empresonat abans de morir sota un bombardeig a Amiens el 25 de juny de 1944. Després de la guerra va reprendre la publicació de La Grande Réforme (1946-1949), amb Henri Brisemur com a gerent, però va haver de deixar de editar-la per manca de fons. Entre 1950 i 1960 va ser membre de «La Ruche cultural i llibertària», que agrupava al voltant de May Picqueray artistes, oradors i cantautors llibertaris –el desembre de 1968 va ser-ne elegida membre de la direcció. A partir de 1974 ajudarà May Picqueray en la fundació de Le Réfractaire, del qual no va poder assumir la direcció ja que estava privada dels drets cívics arran de les seves condemnes. En aquesta època va col·laborar en diverses revistes llibertàries (La Rue, Le Monde Libertaire, etc.). En 1981 el realitzador Bernard Baissat va realitzar un documental, Écoutez Jeanne Humbert, on aquesta explica sa vida. A més de la premsa citada, va col·laborar en Cahiers du socialisme libertaire, Ce Qu'il Faut Dire, Contre-Courant, Défense de l'Homme, L'Homme et la vie, Liberté, Les Nuvelles Pacifistes, Pensée et Action, Le Barrage, etc. Entre les seves obres podem destacar En pleine vie. Roman précurseur (1931), Le pourrissoir (Saint-Lazare). Choses vues, entendues et vécues (1932), Sous la cagoule. A Fresnes, prison modèle (1933), Contre la guerre qui vient (1933), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), Sébastien Faure: l'homme, l'apôtre, une époque (1949), Gabriel Giroud (Georges Hardy): disciple et continuateur de Paul Robin pionner du néo-malthusianisme en France, fondateur de Régénération (1948), Jean Vigo, cinéaste d'avant-garde (1957), Une grande figure: Paul Robin (1837-1912) (1967), Les problemes du couple (1970), Deux grandes figures du moviment pacifiste et néo-malthusien: Eugène Humbert et Sébastien Faure(1970), entre d'altres. El seu últim domicili va ser al número 2 del carrer Lota del XVI Districte de París. Jeanne Humbert va morir l'1 d'agost de 1986 a la Clínica Bizet del XVI Districte de París (França). L'arxiu d'Eugène i Jeanne Humbert es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1990 Roger-Henri Guerrand i Francis Ronsin, Francis li van dedicar una biografia Le sexe apprivoisé. Jeanne Humbert et la lutte pour le contrôle des naissances.
***
Notícia sobre Manuel Pitarch Llorca apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 de febrero de 1961
- Manuel Pitarch Llorca: El 24 de gener de 1892 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Pitarch Llorca. Sos pares es deien Vicens Pitarch i Josepa Llorca. Treballador en el sector tèxtil, milità en el sindicat del seu ram de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1923 va ser nomenat president del Sindicat del Tèxtil i Fabril de Barcelona quan la tendència comunista del sindicat restà minoritària. El 26 de juliol de 1927 va ser elegit vocal obrer del Comitè Paritari Circumstancial de l'Art Tèxtil del Pla de Barcelona. Després de la Guerra Civil s'exilià a França i a partir d'Alliberament va ser membre de la Federació Local de la CNT de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). En 1945 fou delegat d'aquesta federació en el Ple de la II Regional confederal celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Apassionat per la història de la CNT, col·laborà amb la historiadora Renée Lamberet en el seus estudis. Greument malat, en 1964 se li va declarar invàlid i cinc anys després fou ingressat en un sanatori. Manuel Pitarch Llorca va morir el 10 d'abril de 1972 a l'Hospital Saint-Jacques de Masamet (Llenguadoc, Occitània). La interessant correspondència creuada entre Manuel Pitarch i Renée Lamberet es troba dipositada a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.
***
Feliciano
Benito Anaya
- Feliciano Benito
Anaya: El 24 de gener de 1894 neix a Tabladillo
(Segovia, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Feliciano Benito
Anaya.
Sos
pares
es deien Eugenio Benito Martín i María
Encarnación Anaya Callejo. Fuster de
professió, s'instal·là a
Madrid, on va ser un dels militants de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
més destacats. Formà part dels
grups anarquistes «Los Iguales» (Pedro Merino,
Mauro Bajatierra, Moisés López,
etc.) i, durant els anys vint, «Los Libertos»
(Celedonio Pérez, Melchor
Rodríguez, Francesc Tortosa, Francisco Trigo, Salvador
Canorea, Manuel López,
Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González
Mallada, José Barrios, Guerra,
etc.) de la FAI, que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social
–del qual era
membre de la Junta Directiva amb el càrrec de
comptador– i
que no era partidari
de l'«acció directa» i reivindicava
l'«anarcohumanisme» i
l'«anarcopacifisme».
L'agost de 1922 va ser detingut, amb Alfredo Moreno Martín,
Modesto Magro
García i Ángel Díaz, membres del
Comitè de Ram de la Fusta, acusat d'haver
preparat un atemptat contra Félix Graupera Lleonart,
president de la Federació
Patronal Espanyola, i contra el patró Vicente
Pérez Martín. L'1 de setembre de
1923 va ser detingut, amb Manuel González Marín,
acusat de l'atracament a mà
armada a Villaverde del caixer de la «Companyia
Bilbaïna de Construccions
Euskalduna», empresa en la qual havia fet feina; considerat
per la policia com
a un «anarquista individualista i
teòric», va ser tancat a les presons
madrilenyes de la Model i de Getafe. Per aquest delicte va ser jutjat
el 26 de
novembre de 1925. El març de 1930 va ser un dels signants,
amb un gran nombre
de militants d'esquerres de totes les tendències, del
«Manifest a la joventut
espanyola» contra la monarquia i el militarisme. El 10
d'agost de 1930 fou un
dels oradors, amb Melchor Rodríguez García, Luis
Caballero Montalbán i José
Olalla García, del Míting Pro Amnistia celebrat
al Teatre Fuencarral de Madrid,
i una setmana després, el 17 d'agost, representant a la
Societat de Fusters del
Formigó, amb Melchor Rodríguez (Societat de
Constructors de Carruatges), Mateo
López (Federació Tabaquera), Juan Gallego Crespo
i Antonio Paulet participà en
un míting pro amnistia al Centre de la Federació
Tabaquera. El 13 de setembre
de 1930 participà, amb Luis Zulillaga i Olalde, Miguel
González Inestal, José
Antonio Balbontin i José Martínez Pastor en un
míting contra la dictadura
celebrat a l'Ateneu de Divulgació Social. El 4 de novembre
de 1930, amb Pedro
Correa, Vicente García Muisa i José Olalla,
participà en el míting de
presentació de la Societat de Paletes «El
Avance» celebrat al Cine Victoria del
barri madrileny de Tetuán. El 24 de maig de 1931
participà en el míting
organitzat per la Federació Local de Sindicats
Únics de Madrid al Teatre
Fuencarral contra la campanya de descrèdit i confusionisme
portada a terme per
desprestigiar la CNT, i on intervingueren també Nicasio
Álvarez de Sotomayor,
Pedro Palomín, Mora, Miguel González i Gallego
Crespo. Entre l'11 i el 16 de
juny de 1931 assistí a Madrid al III Congrés de
la CNT com a delegat del
Sindicat de Fusters d'aquesta ciutat. En aquesta època era
membre del grup
anarquista «Los Intransigentes» (Cipriano Mera,
etc.). El 14 de setembre de
1931 parlà en el míting d'orientació
sindical celebrat als locals de la
Federació de Sindicats Únics de Madrid i on
també intervingueren Miguel
González, Anselmo Sánchez, Gregorio
Antón i Pablo María Yusti. En 1932 va ser
nomenat administrador del periòdic CNT.
Amb Cipriano Mera, Teodoro Mora
i Miguel González Inestal, va ser un dels principals
defensors de l'exclusió
dels bolxevics del Sindicat de la Construcció de Madrid. En
1933 va fer un
míting a Navalmoral i l'any següent
presidí un acte públic a Madrid. Arran de
la insurrecció d'octubre de 1934 va ser empresonat. En 1934
publicà Cómo
traicionaron los socialistas el movimiento revolucionario de diciembre.
Durant els anys republicans va ser redactor de la publicació
clandestina Revolución
Social. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí
al IV Congrés de la CNT
celebrat a Saragossa. Quan esclatà la guerra,
comandà una columna de la CNT-FAI
que portà el seu nom, que després d'alliberar
Alcalá de Henares el 20 de
juliol, continuà la seva marxa cap a Guadalajara, on
participà en la derrota
dels aixecats feixistes. Aquesta columna es traslladà als
límits de la
província per intentar ocupar posicions per a frenar
l'avanç de les tropes del
general Emilio Mola des d'Aranda del Duero i Sòria.
També lluità amb la Columna
Mera en la defensa de Madrid. El desembre de 1936 comandà el
Batalló Sigüenza,
en el qual va romandre arran de la militarització.
Després passà a ser
inspector de Milícies de l'Exèrcit
Republicà i més tard comissari en cap del IV
Cos de l'Exèrcit, establert a Guadalajara, fins al final de
la guerra. El
febrer de 1937 assistí en representació de les
Milícies del Centre al Ple de
Columnes celebrat a València. Trobem articles seus en Castilla
Libre, Construcción,
Solidaridad
Obrera, ¡Rebeldía!,
La Tierra,
etc. Amb el
triomf feixista va ser detingut, processat, entre altres acusacions,
com a
responsable de la txeca
de les Ursulines de Guadalajara, i condemnat a
mort. Feliciano Benito Anaya va ser afusellat el 26 d'octubre de 1940
al cementiri de Guadalajara (Castella, Espanya).
Feliciano Benito Anaya (1894-1940)
---
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |