Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 27 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número de La Comune

- Surt La Comune: El 27 de novembre de 1882 surt a Màntua (Llombardia, Itàlia) el primer número del bisetmanal anarquista La Comune. Urlo della canaglia (La Comuna. Crit del Canalla). Portava l'epígraf «Nessun diritto senza doveri. Nessun dovere senza diritti» (Cap dret sense deures. Cap deure sense drets). Era, probablement, continuació de L'Affarista alla berlina (6 de desembre de 1880 – 24 d'agost de 1882), ja que tingué el mateix director, Luigi Colli. En el primer número publicà el programa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Contra el poder de l'Estat central reivindicà la completa autonomia de les comunes locals, propugnant una Federació Lliure de Comunes Autònomes. Criticà durament el govern esquerrà d'Agostino Depretis qualificant-lo de burgès, alhora que reivindicà un «nou radical ordre». Parlà molt sobre política local i de com organitzar els consells municipals. També reivindicà el dret al treball. Trobem textos de Bellegarrigue, G. Benvenuti, Luigi Colli, Victor Hugo, Moruzzi Policarpo i O. Gnocchi Viani, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'assaig de l'anarquista Gustave Lefrançais Della proprietà. En sortiren set números, l'últim el 2 de febrer de 1883, amb una interrupció entre el 10 de desembre de 1882 i el 23 de gener de 1883. Posteriorment, el 2 de setembre de 1888, sortí a Pàdua el primer i únic número del periòdic L'Urlo della Canaglia. A beneficio del giornale (El Crit del Canalla. A benefici del diari), que realment era un full editat per Attilio Borgatti que volia recaptar fons per publicar un nou diari.

Naixements

L'atemptat de L'Assommoir segons un dibuix de la premsa de l'època

- Jean Renaud: El 27 de novembre de 1841 neix a Lons-le-Saunier (Franc Comtat, Arpitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Jean Célestin Renaud, també conegut com Cointot. Era fill d'uns carnissers, Jean Pierre Jules Renaud i Anne Cointot. Antic suboficial del 70è Regiment de Línia condecorat, fou conegut per viure en concubinat amb una dona amb qui tingué tres fills i es guanyava la vida fent classes d'esgrima. Esdevingué anarquista i fou membre de la Federació Revolucionària de la Regió Est a Lió. El 7 de novembre de 1867 fou condemnat pel Tribunal Correccional de Lons-le-Saunier a 18 dies de presó per «rebel·lió, cops i ferides». El 22 d'octubre de 1882 va anunciar en una reunió que un atemptat es realitzaria aquell mateix vespre. Unes hores més tard, una bomba va explotar al restaurant-cabaret «L'Assommoir» (La Taverna), al subsòl del Teatre Bellecour, al carrer de la República de Lió, freqüentat per la burgesia local, que va causar la mort d'un empleat de 20 anys, Louis Miodre, nombrosos ferits i importants danys materials. Per evitar les investigacions judicials, es va exiliar una temporada a Ginebra (Suïssa). El 19 de novembre de 1882 el Jutjat d'Instrucció de Lió llançà una ordre de detenció contra ell sota la inculpació d'«afiliació a una Associació Internacional de Treballadors». Va ser condemnat en rebel·lia dues vegades: el 6 de desembre de 1882, a dos anys de presó i 3.000 francs de multa, i el 19 de gener de 1883, durant el «Procés dels 66», a cinc anys de presó, 2.000 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Va viure amagat a Lió i en 1884 marxà a Marsella on, sota nom fals, va fer feina de mecànic alhora que reprengué la seva tasca militant. Reconegut per un «inspector especial», fou detingut el 13 de maig de 1885 al seu lloc de feina, sota l'acusació de «robatori de dinamita» i fou traslladat a Lió dos dies després on un tribunal correccional el condemnà el 27 de maig a 18 mesos de presó, 100 francs de multa i 10 anys d'interdicció. Va ser indultat pel decret del 8 de gener de 1886 i després va fer feina com a obrer metal·lúrgic. Instal·lat a París, va conèixer Paul Reclus, nebot d'Élisée Reclus, a la fàbrica de productes químics de Saint-Denis on feia feina. Amb Paul Reclus va marxar a Bessèges, on fou contractat com a mecànic a la Companyia de Foneries i Forges on Reclus era l'enginyer. A Bessèges organitzà la Cambra Sindical dels Treballadors Reunits (minaires, metal·lúrgics, sabaters, comerciants, etc.) i va fer de corresponsal per al periòdic anarcocomunista Le Révolté, de Jean Grave. El 17 de maig de 1886 fou acomiadat d'aquesta companyia i el 28 d'aquell mateix mes marxà a Marsella on s'instal·là, canviant sovint de domicili amb sa companya, Marie Félicité Verjon, i sos infants. Jean Renaud va morir el 20 de gener de 1904 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Gabriel Billon (14 d'agost de 1893)

- Gabriel Billon: El 27 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 27 d'octubre– de 1872 neix a Boulogne-sur-Seine (Illa de França, França) el tipògraf anarquista Gabriel-André-Adolphe Billon. Sos pares es deien Edmond Billon, pedraire, i Marguerite Fanny Lejeune, costurera. Recorria les zones rurals, sembla que com a venedor ambulant, per a difondre la premsa llibertària. Detingut per la policia, va ser jutjat i condemnat per vagabunderia. El 7 de març de 1894 fou detingut en un cafè de Flers (Baixa Normandia, França) per cridar «Visca l'anarquia!» i portar «papers compromesos» i tancat a la presó de Domfront (Baixa Normandia, França).  Implicat en el «Procés dels Trenta», entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i, defensat per l'advocat Henri Lévy-Alvarez, va ser absolt. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1897, segons l'informe d'un confident, havia bravejat d'haver après a fabricar explosius ja que aleshores estava en contacte amb anarquistes russos. Entre 1898 i 1899 pertanyia al grup anarquista parisenc «Le Cri de Révolte», de Montmartre, que edità un periòdic homònim entre setembre de 1898 i març de 1899. El 3 d'abril de 1900 va ser detingut, juntament amb Louis Jourdain i François Mugnier, a  Le Havre (Alta Normandia, França), per intentar passar monedes d'or falses als comerços de la ciutat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Gabriel Billon (1872-?)

Joves anarquistes. D'esquerra a dreta: Rivoluzio Gilioli, Renzo Cepelli, ?; (asseguts) Luigi Evangelista i Antonio Gramantieri (Mòdena, començaments de 1920)

- Antonio Gramantieri: El 27 de novembre de 1898 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Antonio Gramantieri. Sos pares es deien Giuseppe Gramantieri i Maria Margotti. Fill d'una família «subversiva», després de participar en la Gran Guerra, que el deixà mutilat, es traslladà a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). En els primers anys del feixisme va ser contínuament perseguit i en 1923 decidí passar a França. De bell nou a Itàlia, s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de pintor per a la Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT). El novembre de 1935 el prefecte de policia el proposà per al confinament, per haver pronunciat «frases escandaloses» contra el Duce, fet que va provocat que un obrer feixista que treballava al seu costat el bufetegés, però finalment només va ser amonestat formalment per les autoritats. Per mor d'aquest episodi, va ser despatxat de la FIAT i retornà a Mòdena. En 1940 el trobem empresonat a Asti (Piemont, Itàlia) i un cop lliure s'establí a Alba (Piemont, Itàlia). Durant la Resistència fou partisà en la 48 Brigada «Garibaldi», que operà a Langhe (Piemont, Itàlia). Després de la II Guerra Mundial retornà a Mòdena i s'adherí a la Federació Anarquista de Mòdena (FAM). El maig de 1947, amb Carlo Venturelli, va ser denunciat per difusió de manifests antimilitaristes. Processat en 1950, va ser absolt per manca de proves, però de tota manera va ser condemnat a dos anys de presó per «instigació a la desobediència». Posteriorment continuà militant en el moviment anarquista, però sense destacar ni comprometre's. Antonio Gramantieri va morir el 30 de maig de 1973 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Lanciotto Gherardi

- Lanciotto Gherardi: El 27 de novembre de 1902 neix a Bagni di Casciana (actual Casciana Terme, Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen Lari (Toscana, Itàlia)– l'anarquista i resistent antifeixista Lanciotto Gherardi. Era fill d'Alfredo i de Dosolina. De família llibertària, entrà en contacte amb els cercles anarquistes des de jove. Quan tenia 18 anys, després de guanyar unes oposicions als Ferrocarrils de l'Estat com a ajudant de maquinista, s'instal·là a Liorna (Toscana, Itàlia), al carrer Pelletier del barri subversiu de San Marco Pontino. Destacat activista anarquista, el 16 d'abril de 1922 va ser ferit al cap, juntament amb el torner comunista Ugo Lelli, en un enfrontament entre un grup de subversius i un escamot feixista al cèntric carrer Vittorio Emanuele de Liorna. A mitjans dels anys vint es casa a Bruna Ghiribelli, que serà la seva parella de per vida. Després de ser acomiadat dels ferrocarrils per la seva militància política, treballà de mecànic i de pilot de proves a la filial de Liorna de la Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT). En els anys trenta, en ple règim feixista, s'integrà en l'organització clandestina del Partit Comunista Italià (PCI), assumint càrrecs de responsabilitat orgànica i directius, tot i que mai no va renunciar als seus ideals anarquistes, com ho demostra el testimoni de son fill Alfredo Gherardi i de l'anarquista Virgilio Antonelli, responsable militar del primer Comitè d'Alliberament clandestí. El març de 1933 participà en el funeral clandestí del comunista Mario Camici, que congregà uns quatre-cents antifeixistes. En aquesta època patí detencions i escorcolls, mantenint una actitud oberta de rebuig al feixisme i col·laborant en l'expatriació clandestina marítima dels perseguits polítics cap a Còrsega. En 1941, amb els socialistes Angiolo Pagani i Cesare Zambelli i el republicà Fortunato Garzelli, creà el primer Front Nacional Antifeixista (FNA), que desenvolupà les seves activitats clandestines entre el sector obrer, especialment entre els treballadors de la fàbrica de torpedes Moto Fides. A partir del 8 de setembre de 1943, arran de l'Armistici i de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, s'integrà en la nova Concentració Antifeixista, de la qual va sorgir el Fronte Nazionale Unitario di Liberazione (FNUL, Front Nacional Unitari d'Alliberament), després Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), de Liorna, dedicant-se a la recollida i transport d'armes. Al capdavant d'una Squadre d'Azione Partigiane (SAP, Esquadra d'Acció Partisana), atacà la caserna de carrabiners del carrer Maria Terreni. A partir de l'1 de març de 1944 formà part com a partisà del X Destacament Partisà «Oberdan Chiesa», integrat en la III Brigada «Garibaldi», que operà a la zona de Castellaccio. L'1 de maig de 1944 va ser nomenat comissari polític de la citada formació i també formà part d'un tribunal partisà d'aquesta. El juliol de 1944 lluità en els darrers combats al sud de Liorna, abans de l'alliberament de la ciutat. El 15 de juliol, al capdavant d'una patrulla partisana que actuà a Quercianella, alliberà dos soldats nord-americans i matà dos SS nazis. A l'alba del 18 de juliol, al cap d'una columna nord-americana, participà directament en els combats contra la rereguarda alemanya a la zona de Popogna i prop de la Palazzina, rescatant un company ferit, Francesco Lotti, però resultà ferit de mort d'una ràfega de metralleta. Segons algunes fonts hauria caigut sota el foc alemany, però en realitat hauria estat víctima de «foc amic», ja que va ser identificat erròniament perquè portava una metralladora i una gorra alemanya, i va ser disparat per soldats nord-americans. Lanciotto Gherardi va morir el 19 de juliol de 1944 en un hospital de campanya aliat de Liorna (Toscana, Itàlia). A finals de juliol de 1944 la Divisió «Garibaldi» prengué el nom de Divisió «Gherardi» en el seu homenatge i després de la II Guerra Mundial una secció del PCI, a la via Garibaldi, també prengué el seu nom. A Liorna, a la ciutat i a Castellacció, i a Casciana, se'l dedicaren carrers i làpides. El 19 de setembre de 1994 se li va condecorar pòstumament amb la medalla de bronze per la seva activitat partisana.

***

Guido Bruna

- Guido Bruna: El 27 de novembre –algunes fonts citen el 2 de novembre– de 1905 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Guido Efisio Bruna, també conegut com Bruno Bruni. Sos pares es deien Giacomo Bruna i Ermina Comotto. Es guanyava la vida treballant de pintor de cases i d'obrer en general. Son germà Ernesto Bruna i sa germana Margherita Bruna també van ser militants anarquistes. Condemnat en diverses ocasions per activitats anarquistes i subversives, l'abril de 1931, després de desertar de l'exèrcit, s'expatrià clandestinament a França i després passà a Bèlgica, on mantingué estrets contactes amb els grups anarquistes de refugiats italians. En 1932 s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on el desembre de 1933 va ser detingut, jutjat i condemnat per haver participat en una reunió clandestina anarquista i de preparar un complot contra la seguretat de l'Estat. L'agost de 1935, després de 18 mesos d'empresonament, va ser posat en llibertat. Expulsat d'Espanya pel govern republicà, s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on amb altres companys anarquistes, creà una xarxa logística permanent per als militants de pas (habitatge, transports, falsificació de documents, etc.). Només ocasionalment participà en el grup anarquista il·legalista de son germà Ernesto Bruna, anomenat «Gli Espropriatori» (Els Expropiadors), que incloïa nombrosos llibertaris italians (Pietro Boggio, Federico Brino, Carlo Girolimetti, Vittorio Ortore, Quinto Panizzi, Carlo Piovano, Marcello Qualizza, Camillo Sartoris, Tommaso Serra, Luigi Sofrà, Enrico Zambonini, etc.). L'estiu de 1936, en assabentar-se del cop d'Estat feixista a Espanya, amb son germà Ernesto Bruna, marxà com a voluntari cap a Catalunya i s'allistà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». L'1 de setembre de 1936, durant l'ofensiva sobre Osca (Aragó, Espanya), a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya), el camió blindat (tiznao) on es trobava, juntament amb els milicians italians Giovanni Barberis (José Gómez), Giuseppe Gabbani i Amedeo Gianotti, s'incendià després de rebre una granada, resultant greument ferit en un peu, però amb més sort que els seus companys, Giovanni Barberis i Amedeo Gianotti, que moriren. Trigà mesos a recuperar-se a l'Hospital de Lleida (Segrià, Catalunya). Posteriorment ocupà càrrecs de responsabilitat com a membre de la Secció Italiana en el Comitè d'Investigació Política de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), ocupant-se del control d'entrades i de sortides dels italians en general, fent d'enllaç en el Servei de Fronteres entre Portbou (Alt Empordà, Catalunya) i Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). A Portbou conegué l'anarquista Siberia Gilioli, que esdevingué sa companya. En un pas a França, l'1 d'octubre de 1937 va ser detingut a Tolosa va ser detingut i condemnat a tres mesos de presó. En 1939, amb el triomf franquista, es refugià a França, després passà a Bèlgica i finalment als Països Baixos, on li agafà l'esclat de la II Guerra Mundial. El 15 de desembre de 1939 va ser detingut a Amsterdam. Greument malalt de tuberculosi, va demanar ser repatriat a Itàlia passant per Alemanya, però, el 2 d'octubre de 1940, en arribar al pas fronterer de Brenner (Tirol), va ser detingut per la policia italiana i el 19 d'octubre de 1940 va ser traslladat a la presó de Torí. Jutjat i va ser condemnat a dos anys de reclusió per «deserció», pena que va purgar a la presó militar de Gaeta (Laci, Itàlia). Un cop complerta la condemna, se li va assignar confinament durant cinc anys a l'illa de Ventotene per haver combatut a la guerra d'Espanya, però el 27 de gener de 1943 aquest decret va ser commutat per una amonestació per motius de salut i es pogué establir a Torí. Hospitalitzat en un sanatori torinès, aconseguí sobreviure tota la guerra. Guido Bruna va morir, en la pobresa més absoluta, el 15 de gener de 1946 a Torí (Piemont, Itàlia).

Guido Bruna (1905-1946)

Ernesto Bruna (1904-1977)

***

Manuel Rodriguez Lana (Marola)

- Manuel Rodríguez Lana: El 27 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 3 de desembre– de 1905 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el pintor i dibuixant llibertari Manuel Rodríguez Lana, més conegut com Marola, i que també va fer servir el pseudònim M. Gris. Fill d'una família humil, sos pares es deien Manuel Rodríguez i Leonor Lana, i tingué quatre germans. Després de fer els estudis en una escola pública, quan tenia 12 anys començà a treballar recollint pilotes en una pista de tenis, a més de fer d'aprenent en diferents oficis (soldador, peó de fleca, etc.) i d'ajudant en un taller de pintura i decoració. De formació autodidacta, en els anys vint començà a treballar d'il·lustrador en campanyes publicitàries de l'empresa d'elaboració de sidra «Zarracina». En 1929 s'instal·là a Madrid (Espanya), amb son amic Manuel Menéndez Suárez (Leuman), amb la intenció de viure de la pintura i fent de copista al Museu del Prado. En aquesta època començà a col·laborar en el periòdic de Gijón La Premsa com a humorista gràfic fent historietes, moltes d'elles en llengua asturiana. En 1933 retornà a Gijón, però dos anys després tornà de bell nou a Madrid, on entrà a treballar de caricaturista en la revista Muchas Gracias. En 1935 va fer els decorats de l'obra El Milanu. En 1936 dissenyà la portada de l'obra de Pachín de Melás Al sonar de la salguera i col·laborà en la revista de l'Ateneu Obrer. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, signà el manifest de la Lliga d'Escriptors i Artistes Antifeixistes. Durant la Guerra Civil publicà dibuixos en la premsa republicana i anarquista (Acracia, CNT, La Verdiasca, etc.) i dissenyà un cartell i un segell postal per al Consell d'Astúries i Lleó. Va ser dibuixant del periòdic mural del Regiment Antifeixista «Máximo Gorki», amb altres artistes (Luis Camporro Sánchez, Leuman, Pepín Morán, etc.). En 1937 va ser mobilitzat i va caure ferit al front, estant a punt de perdre un ull. En acabar la guerra, patí represàlies per part del govern franquista i va fer servir el pseudònim M. Gris. En 1940 es casà amb Inés Laredo Martínez. Durant els anys quaranta treballà de caricaturista en la revista Dígame. En 1952 retornà definitivament amb sa família a Gijón, on treballà de retocador en un taller fotogràfic. Freqüentà les tertúlies literàries i artístiques celebrades al Café Gijonés. A partir de 1959 es dedicà activament a la pintura. Després d'una ingent carrera com a dibuixant, caricaturista, humorista gràfic, cartellista i escenògraf, molt influenciat per l'art déco, l'agost de 1962 realitzà a l'Ateneu Jovellanos de Gijón la seva primera exposició de pintura, de caire expressionista i influenciada per diversos autors (Goya, Solana, Evarista Valle, etc.), obtenint un gran reconeixement de crítica i públic. Posteriorment realitzà exposicions a diversos indrets (Avilés, Baiona, Madrid, Oviedo, etc.). Defensor de l'art figuratiu enfront de l'abstracció, s'enfrontà en la premsa amb el pintor Alejandro Mieres Bustillo. En 1981 ingressà en l'Institut d'Estudis Asturians i el seu discurs d'ingrés va ser publicat l'any següent per la Diputació Provincial d'Oviedo. Malalt durant cinc anys d'arterioesclerosi, Manuel Rodríguez Lana va morir, a resultes d'un atac cerebral isquèmic, el 3 de febrer de 1986 al Sanatori del Carme de Gijón (Astúries, Espanya) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Ceares de la ciutat. A la seva ciutat natal, una escultura li ret homenatge en un parc.

***

Francisco Andrés Pérez Martínez

- Francisco Andrés Pérez Martínez: El 27 de novembre de 1907 neix a La Aljorra (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Andrés Pérez Martínez, conegut com Paco. Sos pares es deien Francisco Pérez i Carmen Martínez. Emigrà a Andalusia, on milità en el moviment llibertari. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 aconseguí arribar a Cartagena i d'allà passà a Barcelona (Catalunya). Va ser nomenat membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a la capital catalana. Després lluità al front de València. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb sa companya Carmen Pérez Estévez i sa filla Violeta, de 15 dies, i tots van ser reclosos al camp de concentració de Sant Cebrià. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lió (Arpitània), en estreta amistat amb Cayetano Zaplana Zapata i molt lligat a les Joventuts Llibertàries i als grups específics de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'agost de 1946 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT en l'Exili com a delegat de la Regional 4-5. A començaments dels anys cinquanta fou secretari dels fons destinats als companys empresonats a l'Espanya franquista. En 1951, arran de l'assalt el 18 de gener d'aquell any per un grup d'acció llibertari d'un furgó postal davant l'oficina de correus del carrer Duguesclin de Lió, va ser detingut juntament amb una trentena de militants confederals, entre ells Josep Peirats, Pere Mateu i J. Pascual, que van ser maltractats per les policia francesa. Malgrat no tingués res a veure amb aquest assalt, fou acusat d'haver participat i de ser còmplice de diversos atacs realitzats a la zona de Lió i de Grenoble entre 1946 i 1950. Jutjat, el gener de 1955 va ser condemnat a 10 anys de presó. Després de vuit anys de tancament, fou alliberat i se li va assignar la residència durant molts anys a Angers (País del Loira, França). Després pogué retornar a Villeurbanne (Lió, Arpitània). Francisco Andrés Pérez Martínez, un any després de retirar-se, va morir el 26 de gener de 1973 a l'Hospital Édouard Herriot de Lió (Arpitània) d'un càncer d'estomac fruit de la pallissa de 1951.

Francisco Andrés Pérez Martínez (1907-1973)

***

- Francisco Ortiz Pérez: El 27 de novembre de 1911 neix a Álora (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Ortiz Pérez. Sos pares es deien José Ortiz i Josefa Pérez. En 1939, després de participar en la guerra i la Revolució, passà a França quan la Retirada i va ser internat en diversos camps de concentració i enviat a fer feina a la «Línia Maginot» enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'ofensiva alemanya de la primavera de 1940 aconseguí evitar ser capturat i posteriorment s'establí a l'Alta Savoia (Roine-Alps, Arpitània). A començament de 1944 s'integrà en el maquis que operava a l'altiplà dels Glières (Roine-Alps, Arpitània). Quan l'ofensiva alemanya de la primavera de 1944 contra la zona dels Glières, aconseguí amagar-se al cim d'un arbre i durant la nit franquejar les línies alemanyes. Després de la II Guerra Mundial fou un dels responsables de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Annecy (Roine-Alps, Arpitània) i en 1951 era el secretari de Coordinació del Comitè Regional de Roine-Alps, fet pel qual va ser detingut arran del cas de l'atracament del furgó postal de Lió (Arpitània) de gener d'aquell any. En diferents ocasions fou delegat als plens i congressos de la CNT, entre ells el Congrés de Reunificació de 1961 a Llemotges (Llemosí, Occitània). Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a Màlaga i posteriorment va fer la vida entre Annecy i Màlaga. En 1976 morí sa companya Visitación Esteván Montero. Francisco Ortiz Pérez va morir el 25 de febrer de 1981 al seu domicili de Màlaga (Andalusia, Espanya) víctima d'un infart i va ser enterrat al cementeri de San Miguel d'aquesta ciutat.

***

Juan Ruiz Martín

- Juan Ruiz Martín: El 27 de novembre de 1911 neix a Marbella (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Ruiz Martín. Sos pares es deien José Ruiz Lina, jornaler, i Concepción Martín Gómez. D'educació autodidacta, treballava de jornaler. Estudià magisteri, però no pogué acabar la carrera a causa dels empresonaments per la seva militància. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, el març de 1932 fou elegit segon secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Marbella, càrrec que encara mantenia quan esclatà la guerra el juliol de 1936. Membre dels primers Comitès Antifeixistes, el setembre de 1936 formà part del Comitè d'Enllaç, del Comitè del Front Popular i del Comitè d'Abastiments fins a la caiguda de Màlaga el gener de 1937. Després fou oficial d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II República en el front de l'Ebre, on caigué ferit. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Vernet. Després fou enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), d'on pogué fugir, però va ser detingut per la policia i deportat als camps de concentració magribins. En 1941, al camp de Djelfa (Algèria), fou ajudant d'infermeria i membre del comitè del camp. S'enrolà en l'Exèrcit britànic i quan acabà la II Guerra Mundial restà a Anglaterra, juntament amb altres militants (Agustín Roa Ventura, Antonio Vargas Rivas, etc.). Es guanyà la vida treballant a la cuina d'un hotel i la seva militància es concretà en organitzar l'ajuda als companys de la Península. El 3 d'abril de 1948 es casà a Londres amb Lilli Berndt. Expert en pedagogia infantil, va fer conferències sobre el tema en universitats angleses. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit, España fuera de España, Faro o Nervio. Juan Ruiz Martín va morir el 2 d'agost de 1983 –algunes fonts citen erròniament el 22 d'agost– al Croydon General Hospital del barri de Thornton Heath de Londres (Anglaterra) i va ser enterrat al cementiri londinenc de Putney.

***

Notícia de la detenció de Nicolás Bergós Ferrero apareguda en el diari saragossà La Voz de Aragón del 27 de setembre de 1935

- Nicolás Bergós Ferrero: El 27 de novembre de 1916 neix a la Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Primitivo Nicolás Bergós Ferrero –el segon llinatge citat també erròniament com Ferraire. Era fill de Timoteo Bergós Cuella (El Abuelo), destacat militant anarquista, i Pilar Ferrero. Participà amb son pare i altres companys (Samuel Falgás, Casimiro Agut, etc.) en l'aixecament insurreccional de desembre de 1933, fet pel qual va ser empresonat a Val-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent)  i Allepús (Terol, Aragó, Espanya). El 26 de setembre de 1935 va ser detingut al seu poble per la Guàrdia Civil, juntament amb son pare i Manuel Falgás Aguilar, per haver refugiat companys perseguits pels fets revolucionaris de desembre de 1933, entre ells Baptista Albesa Gil, i per guardar propaganda i llibres anarquistes. Sa companya era Luisa Miguela Irene Arnau Capaces, també militant anarquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà l'agricultura. En 1942 s'instal·là a Montpeller amb sa companya. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Montpeller de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Nicolás Bergós Ferrero va morir el 21 d'octubre de 2000 a l'Hospital General de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

Defuncions

Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov

- Slave Merdzanov: El 27 de novembre de 1901 és executat a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia), el guerriller i revolucionari anarquista macedoni Svetoslav Txanev Merdzanov, més conegut com Slave Merdzanov –també citat com Slav Merdjanov. Havia nascut el 16 de juliol de 1876 a Karnobat (Burgas, Bulgària), que aleshores formava part de l'Imperi Otomà. Quan encara estudiava a l'institut de Ruse, gràcies a la influència del llibertari Varban Kilifarski, s'adherí al grup anarquista d'aquesta ciutat del Danubi i no acabà els estudis secundaris. Després de treballar un temps en una notaria, marxà a Ginebra (Suïssa) per estudiar Dret, però no es matriculà i entrà a formar part de l'anarquista «Cenacle de Ginebra», fundat en 1898 per Petar Mandjoukov i estretament relacionat amb el Comitè Revolucionari de Macedònia. Arran de la decisió del Cenacle de consagrar-se a la lluita per l'alliberament de Macedònia del poder turc, marxà a Tessalònica. En 1899, amb Mandjoukov i Petar Sokolov, formà part del grup guerriller de Gotsé Deltxev, adscrit a l'Organització Revolucionària Interna de Macedònia (ORIM), que actuà a les zones muntanyenques de Pirin, Òrvilos i Falakró. En 1900 arribà a Constantinoble on creà el grup anarcoterrorista «Els Barquers» i, sempre amb Mandjoukov i Sokolov, participà en la preparació de la voladura del Banc Imperial Otomà de Constantinoble, per la qual cosa foradaren un túnel sota l'oficina bancària. Aquest grup també preparà un atemptat contra el soldà Abdul Hamid II i contra la Companyia de Tabacs de Constantinoble. El juliol de 1901 formà un nou grup d'acció amb la participació de cosacs revolucionaris armenis i partí a la zona d'Adrianòpolis, on es dedicà a segrestar membres de l'alta burgesia turca. Després de segrestar Nuri Bey –fill de Mustafa Dertli Chiflik, ric propietari d'Adrianòpolis–, el grup tingué un enfrontament armat amb l'exèrcit, Sokolov i altres dos membres del grup resultaren morts, així com Nuri Bey; Merdzanov sortí greument ferit i fou capturat amb altres dos militants. Després de terribles tortures, els sobrevivents van ser condemnats a mort. Slave Merdzanov, i els seus companys, van ser penjats el 27 de novembre de 1901 a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia). Moments abans de morir, pronuncià un curt discurs en turc que acabà amb «Visca la llibertat! Visca l'anarquia!». En un parc del seu poble natal de Karnobat s'aixecà un monument en la seva memòria.

***

- Josep Canela Recasens: El 27 de novembre de 1920 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Canela Recasens –també citat erròniament Caneda. Havia nascut cap el 1887. Milità en el Sindicat d'Hostaleria de Barcelona, primer; posteriorment, en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i, finalment, en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT. Després del «Procés de Montjuïc», va ser deportat a Tenerife (Illes Canàries). Va ser enviat a fer el servei militar com a soldat del Cos d'Enginyers a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries), on va organitzar un sindicat de soldats que editava un periòdic antimilitarista –segons alguns, en aquesta època col·laborà en el periòdic El Socialista sota la signatura JC i sota el pseudònim Gabriel del Río.  En 1913 col·laborà en Tierra y Libertad. El gener de 1916 va ser detingut a Barcelona i empresonat. Des de la Presó Model de Barcelona col·laborà en Solidaridad Obrera amb articles anticarceraris. Quan el fets revolucionaris d'agost de 1917, va ser detingut, processat i, sembla, deportat a les Illes Canàries. Ocupà la secretaria d'Organització de Gràcia, on dirigí un grup dedicat a desarmar el sometent. Entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 assistí, com a delegat del Sindicat de Cigarrers de Santa Cruz, al II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia») que se celebrà al Teatre de la Comèdia de Madrid (Espanya), on va signar la declaració de principis que establia el comunisme llibertari com a meta. Va ser processat sota l'acusació d'haver col·locat dues bombes a la fàbrica de Rosa Cabezas el 12 de desembre de 1919. El novembre de 1920 parlà en un míting a Manresa (Bages, Catalunya) en nom del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Era assessor de Salvador Seguí i membre sector dels sindicalistes «temperats i realistes» (Salvador Seguí Rubinat, Eveli Boal López, Salvador Quemades Barcia, Josep Viadiu Valls, Joan Peiró Belis, Andreu Nin Pérez, entre d'altres). Josep Canela Recasens va ser assassinat el 27 de novembre de 1920 al bar El Ciclista de la plaça Bonsuccés de Barcelona (Catalunya) per un escamot de pistolers del Sindicat Lliure –format, segons Innocenci Feced, per Ramon Sales, Josep Cinca i els germans Alvarado–, dirigit pel governador civil Severiano Martínez Anid. Andreu Nin Pérez va ser testimoni d'aquest crim. En el moment de la seva mort era president del Sindicat Únic de l'Alimentació de la CNT.

Josep Canela Recasens (ca. 1887-1920)

***

Edició de 2001 del llibre d'Isidro Cicero Gómez

- José Lavín Cobo: El 27 de novembre de 1941 cau abatut a Santander (Cantàbria, Espanya) el guerriller anarquista antifranquista José Lavín Cobo, també conegut com Pepín o Pin el Cariñoso, pseudònim heretat de son avi. Havia nascut a San Roque de Riomiera (Pas-Miera, Cantàbria, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball, durant la Guerra Civil espanyola lluità en el batalló «Libertad», format per cenetistes, com a sergent. Caigut en el front del Nord, retornà al seu poble i va fer feina a la fleca de son oncle Pepe Vian, a San Roque de Riomiera, fins a la seva detenció per la Guàrdia Civil. Traslladat a la seu de Falange de Liérganes, a finals de 1937 aconseguí fugir quan s'assabentà que es preparava el seu assassinat. Setze familiars seus van ser empresonats. Amb son germà Belisario i altres –Orestes García, els germans Nemesio Hazas Arce i Rafael Hazas Arce (Ferroviario), Raimundo Casar Acebo (Tampa), Domingo Samperio (Rada), Ramiro Agudo, Andrés (El de la Valienta), Víctor (El Americano), etc.– formà un escamot guerriller que actuà per Miera, Pas i Asón. José Lavín Cobo, el 27 de novembre de 1941 a l'entrada del número 44 del carrer de Santa Lucía de Santander (Cantàbria, Espanya), quan preparava la seva marxa a Veneçuela, caigué mort en una emboscada policíaca. A aquest grup se li van atribuir gran nombre d'accions contra els facciosos: execució de delators i feixistes (Berto Casar, Manuel García), raptes, assalts econòmics, etc. L'escamot fou anihilat entre octubre i novembre de 1941 per la delació d'Escalante, un enllaç de la guerrilla; però anteriorment ja havia patit baixes significatives: Orestes Gutiérrez, Ramiro Agudo i Belisario Lavín. La traïció d'Escalante portà la mort de diversos militants: Constantino (El Madrileño) i Nemesio Hazas Arce, a La Cavada, el 24 d'octubre de 1941; i sos germans Dolores Lavín (Lola) i Marcos Lavín (Cenizo) i son cosí Pedro Lavín (Melenas), al barri de Peñacastillo, l'endemà de caure José Lavín Cobo. Dies després, a Orejo, a prop de la capital càntabra, fou eliminat altre membre del grup, Santiago Martín Fernández. Sa companya més coneguda fou María Solano (Cuca), que patí tortura i cops al seu ventre embarassat; però tingué diverses relacions amoroses, com ara Laura Mantecón. Les accions contra aquest grup guerriller foren dirigides pel governador civil, el falangista Carlos Ruíz García, i executades pel capità Herrara de la Guàrdia Civil. Militants d'aquest grup que sobrevisqueren constituïren posteriorment la «Brigada Malumbres». En 1978 Isidro Cicero Gómez publicà una biografia, Los torvos y fieros motivos de El Cariñoso, reeditada posteriorment sota el nom d'El Cariñoso. Los emboscados del Miera. Una referència literària a aquesta partida la troben a la novel·la de Julio Llamazares Luna de lobos (1985), que fou adaptada al cinema en 1997.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 26 de novembre

Esdeveniments

Fàbrica de tabacs

- Atemptat contra «Combinados»: El 26 de novembre de 1927 una poderosa bomba de dinamita destrossa la «Manufactura Tabacalera Combinados», al carrer Rivadavia 2279 de Buenos Aires (Argentina). El 23 d'agost d'aquell any havien estat executats els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El novembre d'aquell any es va saber que Bernardo Gurevich, fabricant de les populars cigarretes «Combinados», volia treure una nova marca de baix preu destinada als obrers que s'anomenaria «Sacco y Vanzetti» (SyV) amb l'afany d'aprofitar la promoció i la publicitat gratuïta que tenien aquests dos noms. Rosina Sacco, vídua de Nicola, protestà enèrgicament i a la reprovació sobre aquesta especulació dels dos caiguts se sumà tot el moviment anarquista argentí. La tabaquera estava sentenciada. L'atemptat fou atribuït a l'anarquista expropiador Severino Di Giovanni, que ja havia realitzats diverses actuacions semblants en suport de Sacco i Vanzetti. Les cigarretes «SyV» mai no veren la llum, el mateix dia de l'explosió Gurevich anuncià la retirada del projecte.

Naixements

Notícia d'una de les detencions de Jules Cauchy aparegudes en el diari de Troyes La Tribune de l'Aube del 24 d'agost de 1912

- Jules Cauchy: El 26 de novembre de 1859 neix a Béthancourt (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Jules Cauchy, conegut com Bourdon. Era fill dels teixidors Louis Cauchy i Léocadie Bourdon. Es guanyà la vida treballant com sos pares, de teixidor, a Saint-Quentin (Picardia, França) i participava regularment en les veremes de la regió. El 13 de juliol de 1884 es casà a Reims (Xampanya-Ardenes, França) amb la teixidora Marie Joséphe Truye, amb qui tingué dos infants i de qui se separà davant el Tribunal Civil de Reims el 29 de març de 1900. El 10 de març de 1886 va ser detingut a Saint-Quentin per «cops i ferides». En la primavera de 1891 abandonà Saint-Quentin i s'establí Reims. L'abril de 1891, quan passava per Fourmies (Nord-Pas-de-Calais, França), el secretari del grup local «Le 89 des Prolétaires», adherit al Partit Obrer (PO), li va escriure una carta de recomanació per socórrer-lo on figuraven adreces de militants de Reims (Alfred Bracq, Paul Joly, G. Malot, etc.), carta que li va ser decomissada el maig de 1891 quan va ser detingut per «embriagament públic». En aquesta època freqüentava els grups anarquistes sota el nom de Bourdon. En 1894, amb sa companya Léonie Bedel, la policia el controlà per Reims, però no el va poder interceptar. En 1899 va tenir una ordre de busca i cerca com a desaparegut del departament de Meurthe i Mosel·la. A principis de segle estava inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades sota l'adscripció de «nòmada». L'abril de 1906 va ser denunciat per l'industrial Caruelle d'Amiens (Picardia, França) pel robatori de 25 bobines de fil del taller on treballava, jutjat per aquest fet el 15 de maig de 1906, va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal Correccional d'Amiens a dos mesos de presó. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Pingre d'Amiens. L'agost de 1908 la gendarmeria anotà la seva partida de Rethel (Xampanya-Ardenes, França) amb sa companya Joséphine Schweitzer cap a Reims o Épernay (Xampanya-Ardenes, França) per a fer la verema. L'agost de 1910 la policia el localitzà a Reims amb sa companya amb destinació a Bar-le-Duc (Lorena, França). L'estiu de 1912 la gendarmeria el localitzà per les Ardenes. L'agost de 1912 va ser detingut a Ramerupt (Xampanya-Ardenes, França) per «vagabunderia i mendicitat». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Gaston Chavanne (28 de febrer de 1894)

- Gaston Chavanne: El 26 de novembre de 1867 neix al V Districte de París (França) l'anarquista Gaston Chavanne. Era fill natural de l'enquadernadora Eugénie Adélaïde Chavanne. L'11 de juny de 1892 es casà al XIV Districte de París amb la modista parisenca Denise Stiévenart. En aquesta època treballava de gravador i escultor en marbre i vivia al número 11 de la Grande Rue de Saint-Maurice (Illa de França, França). El 16 de novembre de 1892 el seu nom figurava com a «militant» en un registre d'anarquistes de la policia. Segons el confident de la policia Thanne, el 30 d'abril de 1893 assistí amb altres companys a una reunió organitzada pel Comitè Radical-Socialista celebrada a la Sala Vautier, a l'avinguda de Clichy de París, per a portar-hi la contradicció; el diputat Josep-Alexandre Pochon declarà que l'anarquia era una utopia, ja que els anarquistes només eren un grapat de persones i que per a fer la revolució es necessitaven les masses; Chavanne va respondre que totes les revolucions estaven fetes per les minories i que si la majoria fos anarquista ja s'hauria imposat l'anarquia. El 6 de maig de 1893 assistí al gran míting anarquista celebrat a la Sala Commerce, al número 94 del Faubourg du Temple, on es congregaren tres-centes persones. El 5 de maig de 1893 assistí al míting sobre el sufragi universal que se celebrà a la Sala Commerce, on hi havia unes 250 persones. El 3 de juny de 1893, amb sa companya, assistí al míting en protesta per la condemna de l'anarquista Jean-Baptista Foret celebrat a la Sala Commerce, on s'aplegaren unes cinc-centes persones. El 24 de juny de 1893 la parella assistí al míting en solidaritat amb Foret celebrat a la Sala Debrune de Saint-Ouen (Illa de França, França), on es congregaren 250 persones, entre elles 150 anarquistes de la regió parisenca. El 2 de juliol de 1893 assistí amb una cinquantena de companys, entre ells una dotzena de dones, a la vetllada de germanor celebrada a la Sala Georget, al número 31 del carrer Aumaire, amb la finalitat de recaptat fons per a la realització el 8 de juliol d'una gran vetllada familiar a la Sala Commerce en commemoració de l'execució de l'anarquista Ravachol. L'11 d'agost de 1893 se celebrà al seu domicili una reunió amb destacats anarquistes (Paul Boulnois, Émile Chauvin, Millet i sa companya, Gaston Pérot, Eugène Renard i Tosca) per a parlar sobre la tàctica a seguir per a combatre els candidats a les eleccions. El 8 de setembre de 1893 es reuniren amb seu domicili Bilon, Boulnois, Brunet i Tosca, per a parlar sobre un projecte de diari titulat Le Réveil International, que hauria estat finançat amb 2.000 francs per Victor Ricois, el qual havia heretat, però a la reunió no assistí ningú perquè els periòdics Le Père Peinard i La Révolte no havien publicat la convocatòria. El 31 d'octubre de 1893 es reuní amb Bilon, Boissier, Chauvin i Denéchère al taller de Migeon per parlar de l'organització de la propaganda. El 17 de novembre de 1893 assistí amb sa companya a una reunió d'una trentena de persones celebrada al número 92 del bulevard Ménilmontant per parlar sobre l'atemptat del Liceu de Barcelona i l'atemptat de Léon Léauthier esdevingut dies abans. El 25 de novembre de 1893 assistí amb sa companya a una reunió d'una quinzena de persones a la Sala Méchin, al número 23 del carrer Vanves, per a la creació d'un grup anarquista al IV Districte de París. El 26 de desembre de 1893 figurava com a «militant» en un llista de recapitulació d'anarquistes i en aquesta època vivia al número 7 del carrer Gît-le-Coeur. El 28 de febrer de 1894 va ser detingut, juntament amb altres companys (Henry d'Auby, Victor Joseph Bernhart, Pierre Daressy, Isidore Guilmard, Georges Gustave Jacob, Alphonse Ernest Jamard, Paul Pierre Augustin Rabouin i Pierre Émile Rabouin), sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; en l'escorcoll del seu domicili del carrer Gît-le-Coeur es trobaren papers cremats i una llista de companys anarquistes. El 3 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i en aquella època vivia al número 20 del carrer Parcheminerie. En la seva última etapa treballava d'ajudant de farmàcia i vivia al número 12 del carrer Saint-Julien le Pauvre de París. Gaston Chavanne va morir el 19 de novembre de 1915 a l'Hospital Hôtel-Dieu de París (França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'Ivry (Illa de França, França).

***

Notícia orgànica de Louis Boscher apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 28 d'abril de 1938

- Louis Boscher: El 26 de novembre de 1869 neix a Caen (Normandia, França) l'anarquista Louis-Paul-Edmond Boscher, conegut com Le Père Louis. Era fill de François Boscher, jornaler, i d'Élisa Victorine Thirard. En 1889 treballava de fumista a Rouen (Alta Normandia, França). El 16 de febrer de 1889 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Le Havre (Alta Normandia, França) a sis dies de presó per «robatori» i mesos després, el 16 de novembre, va ser condemnat per aquest mateix tribunal a 15 dies de presó per «ultratge de paraula a un agent». El 21 de novembre de 1889 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Rouen a sis mesos de presó per «robatori». El 18 de novembre de 1890 va ser incorporat al II Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica («Bat' d'Af»), arribant al cos el 23 de novembre sota la matrícula 2.551. Entre el 20 de novembre de 1890 i el 19 d'agost de 1892 i entre el 18 de febrer de 1893 i el 27 de novembre de 1893 participà en les campanyes d'Algèria, passant a la reserva activa. L'11 de juliol de 1895 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Rouen a tres mesos i un dia de presó per «robatori» i enviat a un batalló disciplinari africà. El 30 d'abril de 1896 a ser condemnat a 20 dies de presó per «mendicitat». El 14 d'abril de 1898 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Le Havre a un mes de presó per «violències i ultratges a un agent». El 7 de febrer de 1905 va ser condemnat en rebel·lia pel VIII Tribunal Civil de Le Havre a un més de presó per «robatori i rebel·lió». Quan esclatà la Gran Guerra va ser integrat a l'exèrcit en Guarda Vies i Comunicacions (GVC) fins al 6 de setembre de 1915 i a partir de l'11 de gener de 1916 destinat a una fàbrica de gas de Calais (Nord-Pas-de-Calais, França). El 10 de juliol de 1916 va ser incorporat al VIII Regiment d'Infanteria. Després de participar en la campanya d'Alemanya en diversos destacaments militars, l'11 de maig de 1917 va ser enviat als Serveis Auxiliars per problemes visuals. En data indeterminada passà un temps a Anvers (Flandes). En 1928 vivia a Villebon-sur-Yvette (Illa de França, França), des d'on va fer costat econòmic a Le Libertaire. posteriorment passà a viure a Palaiseau (Illa de França, França), al número 148 del carrer de Paris, on treballà de jornaler i en la construcció. A finals de la dècada dels trenta va ser secretari del grup anarquista d'aquesta població, que comptava amb un trentena d'afiliats i una cinquantena de simpatitzants. Mantingué estretes relacions amb l'anarquista René Frémont, per a qui va organitzar xerrades a Palaiseau. Durant la guerra d'Espanya, el seu domicili de Palaiseau va ser el Centre d'Avituallament de les Milícies Antifeixistes d'Espanya de la localitat, on es recollien tota classe de donacions. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Jules Mestag apareguda en el diari parisenc Journal des Débats del 4 de febrer de 1903

- Jules Mestag: El 26 de novembre de 1874 neix a Termonde (Flandes Oriental, Flandes) el propagandista anarquista Jules François Marie Mestag, també citat com Julius Mestag i conegut com Steck. Es guanyava la vida com a empleat. A final dels anys noranta col·laborà, com molts d'altres llibertaris, en el periòdic socialista La Bataille, que es publicà a Namur (Valònia) entre 1895 i 1902. A Anvers (Flandes) edità i imprimí la traducció francesa del llibre de Johann Most La peste religieuse. En 1897, després d'un míting a favor dels condemnats als castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), atià la gentada a manifestar-se contra la legació d'Espanya. Organitzador de conferències, especialment sobre el sufragi universal, i bon orador, animava a portar la contrària en els mítings socialistes, fet pel qual a començaments de 1898 fou expulsat de la Casa de Poble pels socialistes. En 1901 era representant del Comitè Revolucionari d'Anvers. El 2 de febrer de 1902 la seva mort va ser erròniament anunciada en La Bataille. El 10 de juliol de 1902 fou condemnat a vuit dies de presó i a 26 francs de multa per portar un «arma prohibida». La tardor d'aquell any vivia a Brussel·les (Bèlgica), on edità, amb Max Borgueil, el periòdic Le Flambeau, que només publicà dos números (1 de novembre i 2 de desembre) tirats en una premsa manual. En el primer número, editat durant una vaga general, definia el periòdic com a un «òrgan de combat revolucionari». A resultes de la publicació en el segon número de l'article «Germinal, les anarchistes et la grève générale», reproducció d'un pamflet del qual s'editaren 5.000 exemplars, va ser denunciat; jutjat, va ser condemnat el 3 de febrer de 1903 per l'Audiència de Brabant a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Fugint de l'empresonament, es refugià a Anglaterra, on, segons un informe de la Policia Metropolitana de Londres (Scontland Yard) del 3 de juny de 1907, vivia sota el nom d'Steck amb sa companya, Flora Tenge (o Tange), que portava el nom fals de La Billon. Sembla que va escriure un llibre que es diu Pour vivre libre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Philippe Goy i altres companys apareguda en el diari parisenc Excelsior del 14 d'octubre de 1913

- Philippe Goy: El 26 de novembre de 1887 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Philippe Goy. Era fill de Claude Goy i d'Augustine Gerphagnon. Es guanyava la vida com a torner de metalls. A partir de 1910 fou un dels responsables, amb Nicolas Berthet i Benoît Liothier, del grup de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Étienne, que comptava aleshores amb una cinquantena de membres i que el juliol de 1913 esdevingué «Le Foyer Popular», principal cercle anarquista local que es reunia al cafè Ferrio de la ciutat, animat per Benoît Liothier i Laurent Moulin, i que s'adherí a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). L'abril de 1913 fou un dels fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS), del qual va ser nomenat secretari, i engegà, dins del marc de la lluita contra les colònies penitenciàries militars, una campanya de suport a favor de Brotte, jove obrer de Saint-Étienne. En aquesta època vivia al número 24 del carrer José-Frappa de Saint-Étienne. El 12 d'octubre de 1913 va ser detingut, juntament amb Raphaël Bénetière i Claude Marius Charrat, per haver distribuït pamflets antimilitaristes –en realitat un extracte d'un discurs d'Aristide Briand de 1900– a la caserna d'infanteria Rullière de Saint-Étienne i van ser denunciats per «provocació de militars a la desobediència». L'1 de novembre de 1913 tots tres van ser condemnats pel Tribunal Correccional a dos mesos de presó. En Les Temps Nouveaux del 15 de novembre de 1913 tots tres protestaren contra la notícia apareguda en L'Humanité de l'1 de novembre on s'afirmava que en el judici no s'havien declarat «llibertaris» sinó antimilitaristes, fet absolutament fals. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes com a «anarquista perillós», i s'amagà, amb Benoît Liothier i Jean-Baptiste Rascle, durant un temps als boscos del Pilat de Saint-Étienne per evitar una eventual detenció. Després, sobretot amb Charles Flageollet i Jean Seigne, participà en la reorganització del grup anarquista local. En 1916 fou un dels fundadors del grup de «Les Amis de Ce qu'il faut dire», periòdic pacifista editat per Sébastien Faure. Durant el moviment contrari a la guerra i a la «Unió Sagrada» que es desencadenà a la conca del Loira, participà en les vagues de 1918 i va ser detingut i empresonat a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). A començament de 1920 fou membre del grup anarquista comunista de Saint-Étienne. El seu últim domicili va ser al número 24 del carrer José Frappa de Saint-Étienne. Philippe Goy va morir el 5 d'abril de 1920 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

***

Portada d'un dels llibres d'Antonio De Carlo

- Antonio De Carlo: El 26 de novembre de 1888 neix a Ricadi (Calabria, Itàlia) el sastre i propagandista i escriptor anarquista Antonio De Carlo. Sos pares es deien Domenico De Carlo i Orsola Turchi. De ben jovenet emigrà amb sa família a Buenos Aires (Argentina). En aquesta ciutat entrà a formar part del grup anarquista «Umanità Nova». En 1925 estava subscrit al periòdic Pensiero e Volontà a favor del qual va enviar 70 lires, com ho demostra una carta d'Errico Malatesta que va ser segrestada per la policia després de la seva mort. En 1927 col·laborà en la revista anarquista Claridad de Buenos Aires. En 1929 publicà el llibre en llengua castellana Reflexiones de un obrero. El 17 de juny de 1930 va ser detingut a Buenos Aires per «propaganda anarquista». En aquesta època era corresponsal del periòdic L'Italia del Popolo i formà part del Sindicat de Sastres de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1933 va ser novament detingut arran d'un escorcoll del seu domicili durant el qual la policia li va segrestar abundant material de propaganda anarquista. En 1934 publicà a Buenos Aires la novel·la La herencia de un proletario, amb un pròleg de Leónidas Barletta, director de Claridad, que va ser distribuïda a Itàlia. En 1937 participà activament en la recaptació de fons a favor del moviment anarquista espanyol i del Front Popular d'Espanya. El 9 de juliol de 1938, en ocasió de la commemoració de la independència argentina, va escriure un article en el diari L'Italia del Popolo. En 1940 publicà Organización y libertad. Para el bienestar de todos. També fou autor dels llibres Veinte cuentos breves de una nueva moral (1932), Cartas de un corazón angustiado (1938) i Cuentos inquietantes (1940). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Franz Jung

- Franz Jung: El 26 de novembre de 1888 neix a Nysa (Alta Silèsia, Imperi Alemany; actualment Polònia) el periodista, escriptor, economista i activista anarquista, i després comunista, Franz Jung, que va fer servir diversos pseudònims (Joe Frank, Paul Renard, Franz Larsch, Franz Larsz i Frank Ryberg). Nascut en una família catòlica de classe mitjana, sos pares es deien Franz Jung, mestre rellotger, president de la banca cooperativa i conseller municipal, i Clara Doering. En 1898 començà els estudis primaris i conegué el futur escriptor Max Herrmann-Neisse, amb qui mantindrà una eterna amistat. Estudià el batxillerat al seu poble natal i a partir de 1907 va fer estudis de música, economia, dret, art i religió a les universitats de Leipzig (1907), Jena (1908) i Breslau (1909). A Leipzig va ser membre de la «Fraternitat Arminia» i a Jena de la «Fraternitat Germània a Jena». En aquesta època treballà en una impremta i en un periòdic. A Breslau conegué la ballarina Margot Hader, que posteriorment treballà com a model a l'Acadèmia de Belles Arts de Jena, amb qui es casà el gener de 1911; aquest mateix any nasqué son fill Franz, però es va criar amb sos avis a Nysa, ja que el matrimoni es caracteritzà per constants baralles. El 27 d'octubre de 1911 reprengué els seus estudis a la Universitat Friedrich-Maximilian de Munic per obtenir el doctorat en economia. Començà a treballar de periodista i en 1912 acabà a Munic una tesis d'economia sobre la indústria dels llumins (Die Auswirkungen der Produktionssteuer in der Zündholzindustrie). En aquesta època es lligà l'anarquista «Tat Gruppe» (Grup Acció) i, especialment, amb l'intel·lectual llibertari Erich Mühsam, l'anarcosindicalista Gustav Landauer, el psicoanalista Otto Gross i els escriptors Leonhard Frank, Oskar Maria Graf, Johannes Becher i Karl Otten. En aquests anys es relacionà amb Karl Otten, Johannes Becher, Georg Schrimpf, Raoul Francé, Emil Szittya i Richard Öhring, entre d'altres. En 1912 publicà les seves primeres col·laboracions literàries en les revistes avantguardistes Der Sturm (La Tempesta) i Die Aktion (L'Acció). En 1913 es traslladà a Berlín, on mantingué un estret contacte amb l'editor anarquista Franz Pfemfert. En aquesta època conegué a la redacció de Die Aktion Cläre Otto, que esdevindrà sa segona futura esposa. El 2 d'agost de 1914, dies després d'esclatar la Gran Guerra, es va presentar voluntari amb la intenció d'atiar la insurrecció a les trinxeres i va ser enviat al front de l'Est, on va ser ferit. El desembre d'aquell any, desertà amb documentació i certificats falsos i marxà cap a Viena (Imperi Austrohongarès), però va ser extradit a Alemanya i empresonat entre abril i maig de 1915 a la fortalesa berlinesa d'Spandau. Internat en un asil al barri berlinès de Vittenau, va ser alliberat gràcies a un informe psiquiàtric d'Otto Gross, aleshores metge militar. En 1915 fundà, amb Otto Gross, Richard Öhring i Raoul Hausmann, la revista anarquista dadaista Die Freie Strasse (La Carretera Buida, 1915-1918), col·laborant activament en el moviment antimilitarista internacional contrari a la Gran Guerra. En 1916 nasqué sa filla Dagny i l'any següent se separà de Margot. Entre 1916 i 1917 edità, amb John Heartfield i George Grosz, la revista clandestina Die Neue Jugend (La Nova Joventut). En 1918 participà activament, amb John Heartfield, Wieland Herzfelde, George Grosz, Hannah Höch, Richard Hülsenbeck i Raoul Hausmann, en les edicions del Club Dadà de Berlín, organitzant sobretot xerrades públiques. Signà, l'abril de 1918, amb Tristan Tzara, George Grosz, Marcel Janco, Richard Huelsenbeck, Gerhard Preisz i Raoul Hausmann, el «Manifest Dadà». El 9 de novembre de 1918 participà al costat de la Lliga Espartaquista, comandant una tropa de soldats que ocupà diferents establiments oficials, en la revolució dels Consells d'Obrers i de Soldats de Berlín (República Alemanya) i el mes següent entrà a formar part del nou Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). El gener de 1919, durant la Setmana Sagnant, va ser interrogat, però aconseguí arribar a Breslau. Expulsat del KPD, l'abril de 1920 fou un dels fundadors del Kommunistische Arbeiterpartei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya). Aquest partit el nomenà delegat del Komintern i, amb Jan Appel i Hermann Knüfken, desvià el pesquer Senator Schröder al mar Bàltic per a arribar a la Rússia bolxevic. Les converses amb Lenin, Nikolai Bukharin, Karl Radek i Grigori Zinóviev no van reeixir en absolut. Quan retornà a Alemanya va ser detingut, jutjat i condemnat per «pirateria en alta mar». A la presó va escriure diverses «novel·les proletàries». En 1921 va ser alliberat sota fiança i es passà a la clandestinitat arran de la seva participació, el març d'aquell any a Mansfelder Land, en l'aixecament revolucionari de la «März Aktion» (Acció de Març). El maig de 1921 abandonà Alemanya amb sa companya Cläre amb intenció d'arribar al Regne Unit. Detingut i interrogat als Països Baixos, va ser expulsat cap la Rússia bolxevic, on treballà per al servei de premsa del Komintern, alhora que va ser nomenat president de les oficines de la Internationale Arbeiterhilfe (IAH, Ajuda Internacional dels Treballadors). D'antuvi dirigí una explotació agrícola de 33.000 hectàrees als Urals, utilitzant material agrícola americà; aquesta missió va ser seguida directament per Nikolai Bukharin i per Lev Trotski, i acabà quan els americans deixaren d'enviar subministraments. Posteriorment dirigí la fàbrica de llumins Solnze per a un trust suec a la zona de Novgorod i més tard fou responsable de la reconstrucció de la planta metal·lúrgica Ressora a Petrograd. Expulsat de l'URSS, el desembre de 1923 retornà a Alemanya clandestinament on treballà un temps com a periodista econòmic sota el pseudònim de Franz Larsz. En 1924 es va casar amb Cläre Otto. A partir de 1927 el director teatral Erwin Piscator adaptà nombroses peces teatrals seves i ell col·laborà en la posada en escena de les obres teatrals de Bertol Brecht Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny i Die Mutter. En 1930 fundà el periòdic Der Gegner (L'Adversari), en el qual col·laboraren especialment Ernst Fuhrmann, Raoul Hausmann i Karl Korsch, i en el projecte editorial Deko. En 1931 conegué Harriet Scherret, que esdevingué sa nova companya i amb qui tingué un fill, Peter, l'any següent.  En 1931 un escàndol financer implicà la dissolució de l'editorial Deko i es va veure obligat a passar a la clandestinitat. Entre 1933 i 1936 formà part de l'organització il·legal antinazi Rote Kämpfer (RK, Combatents Rojos). El novembre de 1936 va ser detingut per la Gestapo i, en sortir de la presó l'any següent, fugí cap a Praga (Txecoslovàquia) i posteriorment a Viena. En 1937 es divorcià de Clara. El març de 1938, arran de l'Anschluss, s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa), però en 1939 va ser expulsat del país sota l'acusació d'«espionatge industrial» i marxà cap a Budapest (Hongria), on treballà com a agent d'assegurances per a una reasseguradora suïssa. En aquesta època col·laborà amb la Creu Roja per ajudar els polonesos a fugir dels nazis. El novembre de 1944 va ser detingut a Budapest pel grup feixista Creu Fletxada, però aconseguí surti'ns-en. En aquest any es divorcià d'Harrier i s'uní a la cabaretera Anna von Meissner. En 1945 aconseguí fugir i passar a Àustria i a Itàlia, on fou internat al camp de concentració tirolès de Bozen i, més tard, al camp d'internats civils de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), d'on fou alliberat el juny de 1945. En 1947 se separà d'Anna i a Itàlia treballà en obres de teatre. En 1948 emigrà als Estats Units i a la ciutat de Nova York esdevingué corresponsal econòmic internacional de diversos periòdics americans i europeus (Der Bund, Industrie-Kurier, Weser-Kurier, Stuttgarter Zeitung, etc.). En 1953 es traslladà a San Francisco (Califòrnia, EUA) i el gener de 1955 obtingué la nacionalitat nord-americana. Aquest any, malalt amb un càncer a la gola i després de diverses operacions, viatjà a Alemanya per primera vegada després del seu exili. En 1957 començà a escriure la seva autobiografia Der Weg nach unten, que va ser publicada en 1961 i que li va portar diversos processos judicials per difamació. En 1960 s'instal·là definitivament a Europa, vivint entre París (França), on retrobà Ruth Fischer i Emil Szittya, i Alemanya, i treballant en projectes editorials i programes radiofònics. Franz Jung va morir, d'una crisi cardíaca, el 21 de gener de 1963 en un hospital d'Stuttgart (Bade-Wurtemberg, República Federal d'Alemanya) i fou enterrat quatre dies després al Cementiri Nou del barri de Degerloch d'aquesta ciutat. És autor de Kameraden…! (1913), Sophie. Der Kreuzweg der Demut (1916), Saul (1916), Opferung. Ein Roman (1916), Der Sprung aus der Welt (1918), Reise in Russland (1920), Joe Frank illustriert die Welt (1921), Der Fall Gross (1921), Proletarier (1921), Die Kanaker - Wie lange noch? Zwei Schauspiele (1921), Die Technik des Glücks (1921), Die Rote Woche (1921), Annemarie. Schauspiel in vier Akten (1922), Arbeitsfriede (1922), Hunger an der Wolga (1922), Die Eroberung der Maschinen (1923), Mehr Tempo! Mehr Glück! Mehr Macht (1923), Die Geschichte einer Fabrik (1924), Der neue Mensch im neuen Russland (1924), Geschäfte. Eine Komödie (1927), Hausierer. Gesellschaftskritischer Roman (1931), Der Weg nach unten. Aufzeichnungen aus einer grossen Zeit (1961, 1988 i 2000), Meinen Gruss zuvor (1962), Bausteine für einen neuen Menschen. Über Wilhelm Reich und Ernst Fuhrmann (1982), Spandauer Tagebuch (1984), Gequältes Volk. Ein oberschlesischer Industrieroman (1987, escrit en 1927), Der Torpedokäfer. Hommage an Franz Jung (1988), Die Verzauberten. Erzählung (2000), Das Trottelbuch (2013, escrit en 1912), Das Jahr ohne Gnade (2014), etc. Les seves obres completes s'han publicat per l'editorial Nautilus en 14 volums.

Franz Jung (1888-1963)

***

Maris Baldini

- Maris Baldini: El 26 de novembre de 1894 neix a Casicello (Iano, Montaione, Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista, i després altres coses (comunista, socialdemòcrata i socialista), Maris Baldini, que va fer servir el pseudònim Siram Nibaldi i la identitat d'Ettore Ferrandi. Sos pares es deien Ugo Baldini i Domenica Gennai. En 1904 son pare, fuster de professió, es traslladà a l'illa d'Elba i com que volia son fill al taller, només va poder estudiar l'escola elemental. Per desavences amb son pare, en 1906 es va embarcar com a grumet en un veler que feia petits cabotatges per la mar Tirrena. Navegà amb diverses naus fins el 1910, que va caure greument ferit al maluc, fet pel qual hagué de portar un gaiato tota la resta de sa vida. Incapaç de poder treballar en feines físiques, només trobà feines precàries a Elba i es lliurà a la política, entrant en relació amb Pietro Gori, que aleshores vivia a l'illa, i amb els anarquistes de Piombino (Toscana, Itàlia). En 1914 va ser nomenat secretari de la secció de Piombino del Sindicat dels Treballadors de la Mar. Per la seva oposició antimilitarista, se li va assignar la residència a Empoli (Toscana, Itàlia), on va fer feina en una fàbrica de calçat. Durant la Gran Guerra es va traslladar a Torí (Piemont, Itàlia), on va fer feina en una fàbrica, i després de l'armistici va ser detingut i hagué de retornar a Empoli. De bell nou a Piombino, assumí la direcció de la Cambra del Treball i del seu periòdic, Il Martello; també dirigí Bandiera Operaia, de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Entre 1919 i 1921 ocupà tasques d'organització i va fer conferències a Elba, a la Maremma, a Arezzo, al Valdarno, a Mòdena (on dirigí breument la Cambra del Treball anarcosindicalista) i a Brescia. En aquesta època va ser detingut i agredit en diverses ocasions, i el juliol de 1921 va ser processat a Milà amb Errico Malatesta i Armando Borghi. El juny de 1922 es trobava a Piombino quan els escamots feixistes destruïren la Cambra del Treball i l'octubre d'aquell any va ser detingut a Milà. Finalment acceptà la proposta dels companys italoamericans de dirigir Il Proletario, òrgan de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Chicago (Illinois, EUA). En aquesta època va fer amistat amb Carlo Tresca. En 1924 passà a dirigir Umanità Nova, periòdic dels anarquistes italoamericans de Nova York (Nova York, EUA), i on signà els articles sota el pseudònim Siram Nibaldi. A Nova York formà part del Cercle de Cultura Anarquista (CCA). Posteriorment seguí el cas Sacco i Vanzetti a Boston (Massachusetts, EUA). En 1925, cridat pels anarquistes locals, viatjà amb identitat falsa a Buenos Aires (Argentina), però en 1926 va ser expulsat i acabà a França, on es dedicà a fer conferències sobre teoria anarquista amb l'experiència que havia aconseguit a Amèrica. En 1927 visqué a Niça (País Niçard, Occitània), on treballà de pintor. Entre 1929 i 1931 col·laborà en la revista mensual Vogliamo, editada a Suïssa per l'anarquista Carlo Vanza i dirigida per Randolfo Vella. En 1932 promogué, amb Gino Bagni, la campanya d'adhesió al «Front Unit Antifeixista» i s'afilià al Partito Comunista d'Italia (PCdI, Partit Comunista d'Itàlia), que el va enviar a París (França). L'octubre d'aquell any viatjà a l'URSS amb una delegació, entre ells Karl Radek, i en retornar va fer conferències a França i a Suïssa. Expulsat de França, hi restà clandestinament i participà en l'organització del Congrés Mundial contra la Guerra d'Amsterdam (1932) i del Congrés de París (1933). A començament de 1934 va ser cridat des de l'URSS i es va traslladar amb sa companya i sa filla. A Moscou s'encarregà en nom de la Internacional Sindical Roja (ISR) de les informacions a Llatinoamèrica. A Moscou conegué molts futurs líders del PCdI, que negaven la degeneració estalinista o la ignoraven, i comunistes italians fustigats per les purgues soviètiques, com ara Emilio Guarnaschelli, a qui intentà ajudar sense èxit. Assabentat de la realitat del sistema soviètic, recollí dades i el febrer de 1935, gràcies a un fals passaport del Komintern, pogué sortir de l'URSS. A Bèlgica va fer conferències en cercles obrers, sobretot trotskistes, sobre la situació real soviètica, sumant l'hostilitat dels comunistes a la dels anarquistes, que el consideraven un traïdor a la causa. En aquest moment, va ser acusat per alguns de ser un provocador i un espia feixista. Obligat a tornar a Itàlia, entre 1935 i 1937 visqué a Elba i a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb el suport de parents i amics, ja que se li negava la feina pels freqüents controls policíacs que patia. Entre 1937 i 1940 fou un modest representant comercial i quan esclatà la II Guerra Mundial va ser novament detingut i confinat a Monteforte Irpino (Campània, Itàlia). Posat en llibertat condicional en ocasió del vintè aniversari de la «Revolució Feixista», va ser sotmès a constants controls policíacs i l'octubre de 1942, en plena guerra, va ser detingut una temporada pels nazis. Entre 1945 i 1946 els aliats el nomenaren alcalde de Capoliveri (Elba) i entre 1948 i 1955 treballà com a empleat en diverses localitats (Acciaierie Terni, Umbria, Roma, etc.). Després s'acostà als socialdemòcrates i esdevingué funcionari de la direcció del Partit Socialista Democràtic Italià (PSDI) i, després per dissensions polítiques, fou membre de la comissió federal de Reggio Calabria (Calàbria, Itàlia) i Matera (Basilicata, Itàlia) del Partit Socialista Italià (PSI). En 1964 s'establí a Capoliveri (Toscana, Itàlia), on es dedicà a la lectura de la història i de la política i a la reflexió. Maris Baldini va morir l'1 de gener de 1976 a Capoliveri (Toscana, Itàlia).

***

Tomba de Nino Coniglio al cementiri de «L'Unione Italiana» d'Ybor City

- Nino Coniglio: El 26 de novembre de 1894 neix l'anarquista Antonino Coniglio, més conegut com Nino Coniglio. Fill d'una gran família anarquista, milità activament en el moviment llibertari italià a Tampa, on destacà en el finançament de la premsa anarquista, especialment els periòdics L'Adunata dei Refrattari. A mitjans dels anys quaranta sembla que va ser vicepresident de «L'Unione Italiana», també coneguda com «El Club Italiano», societat d'ajuda mútua de la immigració italiana. Sa companya fou Maria L. Coniglio (1897-1982). Nino Coniglio va morir el 18 de maig de 1959 a Ybor City (Tampa, Florida, EUA) i va ser enterrat al cementiri de «L'Unione Italiana» d'aquesta població.

***

Giuseppe Rubino

- Giuseppe Rubino: El 26 de novembre de 1898 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el fuster anarquista Giuseppe Rubino. Sos pares es deien Giuseppe Rubino i Caterina Fusco. Quan era un infant emigrà amb sa família a Torí (Piemont, Itàlia). Després d'haver militat en les Joventuts Socialistes, entrà a formar part del moviment anarquista. Quan les agitacions desencadenades contra la Gran Guerra, en 1917, amb altres companys (Francesco Allolio, Enrico Cherubini, Tommaso Elia, Ilario Margarita i Corrado Quaglino), sota el nom d'«Un gruppo di religiosi», signà i distribuí un pamflet antimilitarista. Jutjats per aquest fet el 25 de setembre de 1917, tots van ser condemnats a tres anys de presó per «incitació a la revolta, instigació a la deserció i insults a l'Exèrcit», però els sis antimilitaristes van ser amnistiats en 1919. Participà activament en les vagues durant la postguerra i, gràcies a conferències realitzades al la Cambra del Treball i al Cercle «Francisco Ferrer», aconseguí rellevància entre els companys de Torí, representant-los el desembre de 1919 en el I Congrés de la Gioventù Rivoluzionaria Italiana (GRI, Joventut Revolucionària Italiana) que se celebrà a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Relacionat amb destacats anarquistes, com ara Errico Malatesta i Temistocle Monticelli, col·laborà en L'Avvenire Anarchico de Pisa (Toscana, Itàlia) i en Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). Destacà en la tasca de distribució de periòdics i fullets, desenvolupant una intensa propaganda entre els joves treballadors. L'octubre de 1920, acusat de «robatori, fabricació i transport de bombes amb la finalitat d'atemptar contra el poder de l'Estat», emigrà a la regió de París (França), i el 10 de juliol de 1922 va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys de reclusió. En 1924 marxà cap a Barcelona (Catalunya), on milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1929 va ser novament condemnat en rebel·lia a un any de presó per deserció. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la «Columna Internacional Lenin» del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i a la «Brigada Garibaldi», combatent a Monte Pelado, Osca i Guadalajara. Després va passar a l'Estat Major del Cos de Terra de l'Exèrcit de Llevant de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, lluitant a les poblacions andaluses de Màlaga i Motril. En gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Gurs, on entrà en la Unió Popular Italiana (UPI), una mena de comitè d'amistat francoitalià creat entre els interns que havien lluitat com a voluntaris en la guerra d'Espanya. Enrolat per la Oficina de Col·locació alemanya, l'octubre de 1941 partí cap a Alemanya sense passaport i trobà feina a Munic (Baviera, Alemanya). A finals de 1942 es va perdre la seva pista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Giuseppe Rubino (1898-?)

***

Notícia de la condemna de Marcel Montagut publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 7 d'octubre de 1932

- Marcel Montagut: El 26 de novembre de 1903 neix a Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Marcel Montagut. Era fill natural de Marie Victoria Lacaze, que reconegué l'infant el 23 de desembre de 1903 i el legitimà amb el matrimoni amb el ferrador Pierre Eugène Montagut, celebrat l'11 de febrer de 1907 a Montluçon. Es guanyava la vida treballant de repartidor. En els anys vint vivia al número 29 del carrer Cordelières del XIII Districte de París (França). Membre de la Unió Anarquista (UA), en 1926 militava en el Grup Anarquista del XIII Districte de París i posteriorment en la Unió Anarquista Comunista (UAC). L'abril de 1928 va ser candidat abstencionista pel XIV Districte de París en les eleccions legislatives. L'agost de 1928, poc abans del congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat a Amiens (Picardia, França), va ser detingut en un escorcoll a la seu de Le Libertaire. El maig de 1919 va ser candidat abstencionista, juntament amb altres companys (Chauvin, Grave i Maupoix), pel XIII Districte de París. Entre maig de 1930 i gener de 1931 va ser gerent de Le Libertaire i membre de la Comissió Administrativa de l'UACR, segons l'acord pres en el congrés d'aquesta organització celebrat entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 a París. El maig de 1932 va ser novament candidat abstencionista pel XIX Districte de París per a les eleccions legislatives. A resultes d'un article publicat el 12 de febrer de 1932 en Le Libertaire condemnant l'atac per part d'un escamot de «Camelots du Roi» a venedors de Le Libertaire i de La Patrie Humaine al Barri Llatí de París, va ser condemnat el 12 d'octubre de 1932 pel XIII Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó, amb llibertat provisional, i 500 francs de multa per «provocació a l'assassinat». El 9 de novembre de 1932 va ser condemnat a 10.000 francs de multa per «danys i perjudicis», amb 500 francs per dia de retard, per «difamació», a resultes d'un diversos articles publicats entre juny i juliol de 1931 en Le Libertaire. En 1935 el seu domicili, al número 70 del bulevard de Belleville del XX Districte de París, figurava en un llista de domicilis d'anarquistes de la regió parisenca a verificar. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 a Espanya, decidí allistar-se voluntari i el 28 d'agost de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya). El 4 de novembre de 1936 s'integrà en el Grup Internacional («Centúria Sébastien Faure») de la «Columna Ortiz - Sud-Ebre». L'abril de 1937 acceptà l'ordre de militarització de les milícies confederals i va ser integrat en el Batalló Internacional de Xoc de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El juliol de 1937, després de la dissolució del citat batalló, va romandre en aquesta brigada, on l'1 de desembre de 1937 encara romania, al front de Montes de Alfajarín (Saragossa, Aragó, Espanya), data en la qual va escriure al cònsol francès de Barcelona tot demanant poder retornar a França. En els anys quaranta formà part del Grup Anarquista del XV Districte de París, integrat en la Federació Anarquista (FA), i aleshores vivia al número 41 del carrer Orillon de l'XI Districte de París, figurant en els llistat de domicilis vigilats per la policia. Al final de sa vida treballà de corrector i vivia al número 15 del carrer Robert Houdin del II Districte de París. Marcel Montagut va morir el 12 d'abril de 1961 al Sanatori «Toki Eder» de Kanbo (Lapurdi, Iparralde, País Basc).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 25 de novembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Rabotnitcheska Missal

- Surt Rabotnitcheska Missal: El 25 de novembre de 1921 surt a Sofia (Bulgària) el primer número del setmanari anarcocomunista Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer). La mateixa capçalera havia estat publicada entre 1914 i 1915 i en 1919. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i va estar publicat per Peter Hristov, Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov Stoimenov. Tingué una tirada de 12.000 exemplars. Publicà un gran nombre d'articles sobres els clàssics anarquistes, com ara Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Sébastien Faure, etc. Trobem articles de M. Mratchine i Nicolas Stoïnov, entre d'altres. En sortiren 95 números abans de la seva prohibició arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923. La capçalera va ser novament publicada, sempre a Sofia, entre 1932 i 1934 i entre 1944 i 1945. En 1923 un periòdic amb el mateix títol va ser publicat a Chicago (Illinois, EUA).

***

Capçalera de L'Action Libre

- Surt L'Action Libre: El 25 de novembre de 1931 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcoindividualista L'Action Libre. Es publicava cada 20 dies i era la continuació de Les Causeries Populaires. Bulletin mensuel. L'editor responsable d'aquesta publicació fou Louis Louvet i consistia en un petit butlletí de quatre pàgines on s'anunciaven les conferències de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Louvet i els seus amics. Hi van col·laborar Michel Antoine (Lux), E. Armand, Lucien Barbedette, Charles-Auguste Bontemps, H. Gaillard, Henri-Léon Follin, Charles-Ange Laisant, Dr. Legrain i Simone Larcher, entre d'altres. Publicà, almenys, 49 números fins al desembre de 1936. També edità, almenys, un fullet, Les tueries passionnelles et le tartufisme sexuel (1934), d'E. Armand.

*** 

Naixements

Foto policíaca de Léopold Lutringer (3 de juliol de 1894)

- Léopold Lutringer: El 25 de novembre de 1850 neix a Stenay (Lorena, França) l'anarquista Pierre Léopold Lutringer. Sos pares es deien Jean Thiebault Lutringer, ebenista, i Alexise Arnould. Sabater de professió, el març de 1892 va ser inscrit com a «militant» en els registres d'anarquistes de la Prefectura de Policia de Reims (Xampanya-Ardenes, França). Aleshores vivia a Brussel·les (Bèlgica). El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat a París (França) en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Lucien Fétis (3 de març de 1894)

- Lucien Fétis: El 25 de novembre de 1867 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista Lucien Fétis. De pares francesos, sa mare es deia Elisabeth Collet, anarquista. En 1885 es naturalitzà francès i el 16 de juny de 1892 es casà amb la cosidora Léontine Odille Witzig, d'educació molt religiosa. A causa d'un problema de varius, va ser integrat en l'exèrcit auxiliar. Entre novembre de 1891 i gener de 1893 vivia amb sa mare al número 15 de la carretera d'Asnières-sur-Seine a Clichy (Illa de França, França), entre l'agost i el 7 d'octubre de 1893 a l'impàs Sainte Geneviève d'Asnières-sur-Seine, i entre el 7 d'octubre de 1893 i 1894 al número 2 del carrer La Maître d'aquesta població. Entre desembre de 1891 i l'11 de juliol de 1892 treballà en l'equip auxiliar de la Companyia de Ferrocarrils de l'Oest. Posteriorment va fer feina de cotxer en la Companyia General de Petits Cotxes i en diverses empreses de lloguer. Des d'agost de 1893 treballà com a fuster a preu fet, encara que continuava amb la feina de conductor de cotxes de luxe quan estava desocupat en el sector de la fusteria –sembla que també va fer feina de ensostrador. Molt influenciat per sa mare, freqüentà amb ella les reunions anarquistes. El 2 d'abril de 1892 assistí a una reunió a Levallois-Perret (Illa de França, França) on va anunciar que publicaria en Le Père Peinard un manifest llançat pels anarquistes lionesos referent a les eleccions municipals. El 16 d'abril de 1892 assistí amb sa mare a una reunió anarquista a Levallois-Perret. El 17 d'abril de 1892 participà en un acte del Grup Internacional celebrat a la Sala Horel, al número 13 del carrer Aumaire. Aquest mateix mes, organitzà, amb Jourdan, Saint Martin i altres, reunions electorals per a aconseguir els diners necessaris per a la impressió de manifests anarquistes, estampats per Legout a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) i signats per Fortuné Henry i Jourdan. El 5 de juny de 1892, segons la policia, va fer apologia del robatori i de l'assassinat, que pensava que era del tot lògic quan havia fam, a Levallois-Perret. El 25 de novembre de 1892 participà en una reunió a la Sala Mézerette, al número 86 del carrer Gravel, de Levallois-Perret. El gener de 1893 recollí, en nom de «Les Révoltés du XIV» i del Grup de Vigilància de Levallois-Perret, els fons econòmics per a la publicació d'un manifest titulat «Plus de noms de grands prêtres! A bas les vaniteux!» Aquest mateix mes tenia a casa seva un dipòsit de cartells anarquistes titulats «A bas la Chambre!». El febrer de 1893 aferrà cartells anarquistes a Argenteuil (Illa de França, França). El 18 d'agost de 1893, en una reunió electoral a la Sala del Gimnàs Municipal d'Asnières-sur-Seine, va interrompre el candidat Ranviez al crit «A bas la patrie! Vive l'anarchie!». Entre 1892 i 1894 freqüentà destacats anarquistes, especialment Blanc, Bruneau, Chauvière, Chauvin, Achille Étiévant, Georges Étiévant, Fortuné Henry, Jourdan, Legout, Auguste Leprovost, Migevant, Joseph Ouin, Richard, Saint Martin, Émile Spannagel i Victor Vinchon. En 1892 signà, amb Achille Étiévant, una carta dirigida al president de la República demanant-li ajuda a favor dels «miserables» amb la finalitat d'organitzar sopars-conferència. Durant la detenció de l'anarquista François (Francis), s'encarregà de fer-li arribar diners. El 2 de març de 1894 el prefecte de Policia aixecà contra ell una ordre d'escorcoll i de retenció sota l'acusació d'«associació criminal» i l'endemà aquesta tingué lloc a casa seva, al tercer pis del número 2 del carrer Lemaître d'Asnières-sur-Seine; en aquest escorcoll es va trobar una carta de visita de René Chauvin, una carta d'Achille Étiévant i altra d'Auguste Leprevost, tancat a la presó parisenca de Mazas, una nota d'un avocat de Versalles en relació amb Francis, tres impresos (Déclaration de G. Étiévant, L'Almanach du Père Peinard i un exemplar del número 2 de La Revue Anarchiste) i dos «manuscrits obscens». Detingut pel comissari de policia del barri dels Champs-Élysées Mourgues, va ser interrogat a comissaria, negant-se a signar el seu procés. Portat a la cel·la, el 5 de març de 1894 va ser empresonat a Mazas. Sa companya, embarassada, va escriure al jutge d'instrucció explicant-li la penosa situació en la qual hi havia quedat. El 25 d'abril de 1894 el jutge d'instrucció Henri Meyer ordenà la seva llibertat provisional. El 10 de juny de 1895 el seu cas d'inculpació d'«associació criminal» va ser sobresegut. Durant la primavera de 1898 acollí al seu domicili, al carrer de Belleville de París, Victor Vichon, un cop aquest fou excarcerat. Tenia amb sa mare el mateix expedient a la Prefectura de Policia i ell figurava en el llistat d'anarquistes aixecat el 31 de desembre de 1896. En el llistat d'anarquistes de 1900-1912 apareix com a «desaparegut». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una de les multiples detencions d'Henri Vaucanson publicada en el diari de Chalou-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 25 de juliol de 1894

- Henri Vaucanson: El 25 de novembre de 1868 neix a Duneiras (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista i confident policíac Henri Denis Vaucanson, conegut com Pierre o Claudius, i que també va fer servir el nom de Fauget. Sos pares es deien Jean Vaucanson, conreador, i Marie Rose Romier (Rosalie), cosidora. Des dels 10 anys patí nombroses condemnes per diversos delictes. Es guanyà la vida de fuster ebenista i després de mecànic. Portava nombrosos tatuatges anarquistes, com ara «Visquin els diners!», «Visca Ravachol», «Mort als gendarmes!», «Visquin els lladres!». A Nimes (Llenguadoc, Occitània) patí una condemna de dos anys de presó per robatori. En 1893 va ser expulsat del cantó de Ginebra (Suïssa). En 1894 va ser fitxat al departament de l'Ain i va ser reclutat pel comissari de Bèlagarda (Llenguadoc, Occitània) com a confident de la policia. Entre 1894 i 1900 la policia controlà els seus moviment per diverses poblacions (Besançon, Frejús, Lió, Lons-le-Saunier, Mâcon, Marsella, Montbéliard, Niça, Saint-Étienne, Toló, Valença, Villefranche-sur-Saône, etc.) i buscà feina per Reims i Roubaix. Segons un informe policíac del comissari de Chaumont (Xampanya-Ardenes, França) del 12 de febrer de 1900, oferí els seus serveis de confident a la policia de París durant l'Exposició Universal, moment en el qual nombrosos carteristes s'establiren a la capital francesa. L'1 d'agost de 1897 va ser posat en llibertat de la presó de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània). En 1900 treballava d'obrer a les fàbriques de construccions mecàniques «Le Petit Creusot» de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). El 14 de juny de 1900 va ser detingut a Chalon-sur-Saône sota l'acusació d'«ultratges al pudor» sobre l'obrera Eugénie Chambray. El juliol d'aquell any va ser jutjat per aquest fet i condemnat a sis mesos de presó –en aquest judici confessà que era anarquista i confident de la policia, i afirmà violentament la seva innocència–; el 16 d'agost de 1900 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Dijon (Borgonya, França) a un any i un dia de presó pel delicte anterior. Reincident amb més de 15 condemnes (robatori, estafa, atemptat al pudor, etc.), va ser enviat a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. Henri Vaucanson va morir el 21 d'octubre de 1903 a Saint-Jean-du-Maroni (Saint-Laurent-du-Maroni, Guaiana Francesa).

***

Philip Josephs (Glasgow, ca. 1903)

- Philip Josephs: El 25 de novembre de 1876 neix a Liepāja (Liepajskaya, Letònia, Imperi Rus; actualment Letònia) el destacat propagandista anarquista i antimilitarista Philip Josephs. Fill d'una família jueva, sembla que abandonà Letònia a causa dels pogroms engegats pel règim tsarista durant la dècada dels noranta. Instal·lat a Glasgow (Escòcia), exercí la seva professió de sastre i es va radicalitzar a partir del seu contacte amb els cercles treballadors jueus de la ciutat. El 27 de novembre de 1897 es casà a la sinagoga de Glasgow amb Sophia Hillman, amb qui tingué quatre filles en aquesta ciutat abans d'emigrar en 1903 a Wellington (Colònia de Nova Zelanda, Imperi Britànic; actualment Nova Zelanda). El 7 de març de 1904 arribà a Wellington a bord del Prinz Regent-Luitpold. En 1905 participà en manifestacions en suport de la Revolució russa d'aquell any i en 1906 s'afilià al New Zealand Socialist Party (NZSP, Partit Socialista de Nova Zelanda), on creà i coordinà seminaris sobre economia, alhora que parlava sobre anarquisme en les seves conferències dominicals. Va prendre la paraula en els actes del Primer de Maig a Wellington. A més de col·laborar en els periòdics The Commonweal i Maoriland Worker, es dedicà a distribuir literatura radical i premsa anarquista (Freedom, Mother Earth, etc.) i mantingué un estret contacte amb Emma Goldman. La seva sastreria va ser un gran centre de distribució a gran escala de literatura anarquista a Austràlia, gràcies a la creació de centres de distribució (Auckland, Canterbury i Otago), a més del Regne Unit i dels Estats Units. Sense militar, va fer costat el sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Nova Zelanda, creat en 1908 a Wellington, facilitant reunions de propaganda. En 1909 participà activament en la campanya contra la «Llei de Defensa», intent de Nova Zelanda de reorganitzar les seves forces de defensa segons les pautes marcades per la Conferència Imperial Naval i Militar celebrada entre juliol i agost d'aquell any a Londres, la qual obligava al registre i a la formació militar dels homes entre els 14 i els 30 anys. En 1912 ajudà a la reactivació de la Anti-Militarist League (AML, Lliga Antimilitarista) de Wellington, de la qual va ser nomenat secretari. El 9 de juliol de 1913 es fundà, a la seva sastreria-llibreria, al primer pis del número 4 de Willis Street, en una reunió a la qual assistiren unes 25 persones, el «Freedom Group» (FG), primer col·lectiu netament anarquista de Nova Zelanda, però només va durar un any. Durant la Gran Vaga d'octubre de 1913, participà activament en els enfrontaments contra la policia i contra la milícia a cavall (Cossacks). Durant la Gran Guerra, sembla que la seva sastreria va ser la seu clandestina dels IWW de Wellington. En aquesta època era subscriptor de Direct Action. El 8 d'octubre de 1915 la policia assaltà el seu domicili del suburbi de Khandallah de Wellington i també la seva sastreria, al número 95 del carrer Cuba del centre de la ciutat. En aquests escorcolls, la policia trobà periòdics anarquistes en diferents llengües i materials diversos dels wobblies (publicacions, segells, comptabilitat, documents, etc.). Detingut, va ser posat en llibertat aquell mateix dia. Durant la Gran Guerra, ben igual que altres anarquistes, la seva correspondència va ser violada i censurada. Fugint de la repressió, en 1919 abandonà Wellington i s'establí al municipi rural illenc de Bunnythorpe (Manawatu-Wanganui, Illa del Nord, Nova Zelanda). Segons algunes fonts, arran de la Revolució de 1917 marxà cap a Rússia, retornant en 1920 a Nova Zelanda. En 1921 es nacionalitzà neozelandès i aquest mateix any marxà amb sa família cap a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia), on continuà treballant de sastre. En 1922 participà en una campanya de socors de la fam russa. Philip Josephs va morir el 26 d'abril de 1946 a Katoomba (City of Blue Mountains, Nova Gal·les del Sud, Austràlia). En 2013 Jared Davidson publicà l'assaig Sewing Freedom. Philip Josephs, Transnationalism and Early New Zealand Anarchism.

Philip Josephs (1876-1946)

***

Mateu Morral Roca (ca. 1906)

- Mateu Morral Roca: El 25 de novembre de 1879 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'activista anarquista i neomaltusià Mateu Morral Roca. Era fill de Martí Morral, industrial del tèxtil sabadellenc de caràcter liberal anticlerical que militava en la Unió Republicana (UR), i d'Àngela Roca, ultracatòlica i filla d'un fabricant tèxtil. Mateu Morral va tenir dos germans, dels quals ell era el mitjà, i tres germanes. Sa germana Àgata va estudiar a l'Escola Moderna i ell va ser educat com a un futur industrial: als 15 anys va ser enviat a treballar a diverses cases comercials de Barcelona (Catalunya) i després va viure a Franca i a Leipzig (Saxònia, Alemanya) per a aprendre idiomes i especialitzar-se en qüestions tèxtils. Sembla que a Alemanya va estudiar enginyeria tèxtil, però també es va entusiasmar per les idees de Nietzsche i pel neomaltusianisme de Max Hausmeister, i es va afiliar en un sindicat del ram del tèxtil. En 1899 tornà, a causa de la mort de sa mare i perquè son germà gran Jaume estava greument malalt de sífilis, a Sabadell, ja convertit en anarquista, fet que li va portar nombrosos problemes familiars, ja que en comptes de dirigir la fàbrica familiar amb eficàcia com havia fet primerament, es va dedicar a adoctrinar els obrers sobre com organitzar-se i anar a la vaga. En aquesta època es relacionà força amb Josep Miquel Clapés, un dels introductors de l'anarcosindicalisme a Sabadell, i amb el propagandista del naturisme integral i anarquista Albà Rosell Llongueres, amic de la infància, projectà la creació de comunes a Sabadell i a Califòrnia (EUA). En aquests anys fou el principal enllaç a l'Estat espanyol de la Lliga Internacional Neomaltusiana (LIN). Aprofità els viatges de negocis arreu de la Península per fer contactes amb el moviment anarquista i escampar les idees neomaltusianes –a Andalusia es relacionà molt amb Pedro Vallina Martínez. També va fer viatges a l'estranger, sobretot a França, on conegué Élisée Reclus i l'activista Gustave Maurice Bernardon, i al Regne Unit, on a Londres (Anglaterra) va conèixer Errico Malatesta. Quan la vaga del metall de Barcelona de febrer de 1902, amb altres anarquistes catalans, elaborà un pla per segrestar diversos empresaris, però finalment aquesta conxorxa quedà en no-res. En aquesta època, amb Albà Rosell i Josep Miquel, promogué a Sabadell el grup anarquista «Gente Joven», la revista anarquista El Trabajo, que finançà de la seva butxaca, i encapçalà la Federació Obrera d'aquesta població. En aquest mateix any de 1902, es relacionà molt amb l'intel·lectual anarquista Felip Cortiella Ferrer, qui, sabedor de la seva afició per Henrik Ibsen, li havia demanat ajuda econòmica per al seu grup cultural i teatral «Centre Fraternal de Cultura» de Barcelona. Fou en aquesta època quan començà a relacionar-se amb l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, distribuint textos per als infants en la Institució de Lliure Ensenyament de Sabadell. També col·laborà en la «Cooperativa Intel·lectual» de Gràcia (Barcelona, Catalunya), creada per l'anarquista Teresa Claramunt Creus i pel seu company Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla). En 1904, amb Lluís Bulffi i Pedro Vallina, creà la secció peninsular de la Lliga Neomaltusiana Espanyola (LNE), la qual presidí, i que edità la revista Salud y Fuerza. A les acaballes de 1904 va abandonar la llar i l'empresa familiars i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on desenvolupà una intensa tasca conspiradora contra la monarquia espanyola, relacionant-se amb anarquistes d'acció (M. Caussanell, Bernard Harvey, Charles Malato, Josep Martí, Jesús Navarro Botella, Fermín Palacios, Alfredo de la Prada, etc.). A finals de novembre de 1905, coincidint amb el judici a París d'alguns companys acusats de l'atemptat del 31 de maig de 1905 contra Alfons XIII, abandonà París i s'allistà, sota el llinatge de Jiménez, amb Alfredo de la Prada, a la Legió Estrangera francesa a Sidi Bel Abbès (Algèria), amb la intenció de mantenir-se amagat i aprendre tècniques de guerra i l'ús de la dinamita. A finals de 1905, ambdós, desertaren i fugiren d'Algèria. De bell nou a Catalunya, a partir de gener de 1906 es va posar a treballar a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, encarregat de la biblioteca i de la llibreria i fent traduccions (coneixia a la perfecció tres idiomes), ben imbuït de puritanisme i proper al neomaltusianisme, traduint, amb Anselmo Lorenzo, al castellà el fullet de Paul Robin Generation volontaire, que va difondre entre els obrers. També fou corresponsal de la revista francesa Régénération. També es relacionà amb el Comitè de Defensa Social (CDS) de Barcelona. Mantingué relacions amb la nihilista russa Nora Falk i, segons alguns, també va estar enamorat de la companya de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, fet que nega el seu amic Albà Rosell. A finals de febrer de 1906 s'entrevistà a París amb l'exoficial de l'exèrcit i republicà Nicolás Estévanez, de qui va aprendre tècniques de revolta i fabricació d'explosius. El març de 1906 publicà aquestes entrevistes, amb els seus propis comentaris, sota el títol Pensamientos revolucionarios, i el 14 d'abril d'aquell any el jutjat va obrir diligències contra ell per aquest motiu per considerar que atemptava contra l'ordre públic. El 7 maig de 1906 deixà l'Escola Moderna i el 20 d'aquest mes viatjà a Madrid (Espanya). El 31 de maig de 1906 Mateu Morral llançà una bomba a Madrid al pas de la carrossa reial després de la boda del rei Alfons XIII amb Victòria Eugènia, que mata finalment 32 persones i en deixa ferides un centenar. Després de l'atemptat, va aconseguir fugir i va demanar ajuda al periodista José Nakens, director d'El Motín, per amargar-se, cosa que li permeté sortir de la capital, per Daganzo, Ajalvir i San Fernando de Henares, fins que davant les sospites d'un guàrdia jurat rural anomenat Fructuoso Vega, en una posada de Los Jaraices, del terme de San Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid, Espanya), va ser assassinat el 2 de juny de 1906 després de matar el citat guàrdia quan el volia detenir. La versió oficial del seu suïcidi, mantinguda durant molts d'anys, es va veure descartada per les anàlisis forenses actuals que apunten a un clar assassinat. S'ha assegurat que Morral també va tenir alguna intervenció en un atemptat anterior contra Alfons XIII a París el 31 de maig de 1905; per a alguns va ser l'autor directe que sota els noms d'Eduardo Aviñó Torner i d'Alexandre Farres (o Farràs) Pina, i que altres atribueixen a Jesús Navarro Botella, i que va pertànyer a una fracció violenta del moviment anarquista. El que sí és absurd és atribuir l'atemptat de 1906 al seu fracàs amorós amb Soledad Villafranca. L'atemptat de Morral va tenir conseqüències importants: la reacció, basant-se en les seves relacions amb Ferrer i Guàrdia, va muntar un escandalós procés que va acabar amb l'afusellament de Francesc Ferrer tres anys després i el tancament definitiu de tot allò que tingués a veure amb l'Escola Moderna.

Mateu Morral Roca (1879-1906)

Aurelio Aiacci

- Aurelio Aiacci: El 25 de novembre de 1903 neix a Cavriglia (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Aurelio Aiacci. Sos pares es deien Angelo Aiacci, miner, i Maria Faustina Pierazzi. Adolescent, començà a treballar a la galeria d'una mina de lignit. Després de la condemna en 1921 de son germà gran Terzilio Aiacci, també anarquista i responsable de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), a 10 anys de presó arran dels enfrontaments antifeixistes de Castelnuovo dei Sabbioni (Cavriglia, Toscana, Itàlia) el març d'aquell any, emigrà a finals de 1923 a França. En 1929 residia a Caubilhargues (Llenguadoc, Occitània) on treballava de destil·lador. Més tard s'instal·là a Alès (Llenguadoc, Occitània) on a finals de la dècada dels vint es reuní amb son germà. En aquesta època figurava com a «antifeixista perillós a detenir» en un registre establert per la policia de fronteres italiana. L'11 de setembre de 1936 –el 25 d'octubre, segons altres fonts–, amb son germà i un grup d'anarquistes italians (Alpino Bucciarelli, Alessandro Maffei, Pasquale Migliorini, Adolfo Pintucci, Gualtiero Livi), creuà els Pirineus per lluitar en la Guerra d'Espanya. A Barcelona (Catalunya) el 22 de desembre de 1936 s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Aurelio Aiacci va ser abatut el 7 d'abril de 1937 a El Carrascal, al front d'Osca (Aragó, Espanya) –altres fonts diuen que a finals de 1937 es trobava en un hospital militar de Barcelona guarint-se de greus ferides patides en combat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 24 de novembre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Míting de la Lliga dels Antipatriotes: El 24 de novembre de 1886 se celebra a la Sala Simonot del carrer Pigalle del IX Districte de París (França) un gran míting contradictori a benefici de damnificats per les inundacions del Migdia organitzat per la Secció dels IX i XVIII Districtes de París de l'anarquista Lliga dels Antipatriotes. L'acte se centrà sobre la solidaritat social i el paper jugat per la burgesia i l'Estat en les catàstrofes naturals. Hi van parlar destacats anarquistes, com ara Louis François Duprat, Alain Gouzien, Junius, Leclerc, Louise Michel, Adhémar Schwitzguébel, Alexandre Thénevin i Joseph Tortelier.

Míting de la Lliga dels Antipatriotes (24 de novembre de 1886)

***

El pamflet Foglio di Propaganda

- Surt Foglio di Propaganda: El 24 de novembre de 1901 surt a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el pamflet Foglio di Propaganda socialista-anarchica (Full de Propaganda socialista-anarquista). Aquest full volant, editat per l'anarquista Arnaldo Cavallazzi a la seva «Tipografia Cavallazzi» de Castel Bolognese, recollia un article aparegut en la publicació anarquista romana L'Agitazione contra la introducció en la legislació laboral de l'Institut dels «Probi-viri», sort de tribunal del treball amb funcions conciliadores en els conflictes sindicals. Els probi-viris («homes de bé») eren una mena d'àrbitres investits d'«autoritat moral» per mitjançar en conflictes interns de diferents institucions. Aquesta figura es va institucionalitzar a Itàlia per la Llei 295, del 15 de juny de 1893, que va donar l'oportunitat a les empreses per establir col·legis de probi-viris per resoldre els conflictes laborals interns, especialment entre els empleats i els empresaris. El moviment anarquista italià sempre va estar en contra d'aquesta institució jurídica.

***

Portada del llibre d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer. Drama en tres actos (1931)

- Estrena d'El Proceso Ferrer: El 24 de novembre de 1931 s'estrena al Teatre Talia de Barcelona, a càrrec de la «Companyia d'Anita Tormo», el drama històric en tres actes, distribuïts en deu quadres, d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer, una de les primeres obres dramàtiques basades en la història de Francesc Ferrer i Guàrdia i la Setmana Tràgica. L'actor Aurelio Pardo interpretà Ferrer i Guàrdia i l'actriu Anita Tormo va fer de Soledad Villafranca, la companya del pedagog. En l'obra apareixien altres personatges, com ara Anselmo Lorenzo, Josep Ferrer o Cristóbal Litrán. L'obra va ser publicada aquell mateix any per la reputada Casa Editorial Maucci, fet que li donà una repercussió important i una distribució als quioscos barcelonins. La publicació afegí els «Comentarios de la prensa europea al fusilamiento de Francisco Ferrer Guardia», així com part dels discursos pronunciats durant les sessions parlamentàries de l'abril de 1911 referents a la revisió del «Procés Ferrer» pels diputats a Corts. Es van reproduir textos d'Alejandro Lerroux, Salvatella, Pablo Iglesias, Sol y Ortega, i Albornoz, que assenyalaven el ministre de Governació Juan de La Cierva y Peñafiel com a culpable de la premeditació i de la manca de legalitat de tot el procés judicial. Tots insistien en la innocència de Ferrer i Guàrdia pel que feia els fets de la Setmana Tràgica barcelonina.

***

Propaganda del míting publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 22 de novembre de 1946

- Míting contra la repressió a Europa: El 24 de novembre de 1946 se celebra a la Gran Sala del Palais de la Mutualité de París (França) un gran míting contra la repressió a Europa. L'acte, organitzat per la Federació Anarquista Francesa (FAF), el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) i la Federació Anarquista Italiana (FAI), va fer una crida a la població parisenca per a manifestar la seva indignació contra els governs de Bulgària, Espanya, Itàlia i Grècia, que reprimien, amb empresonaments, tortures i assassinats, la dissidència. L'acte va ser presidit per Chéry i hi intervingueren Joan Sans Sicart, pel MLE-CNT, en substitució de Frederica Montseny Mañé; Georges Fontenis (Fontaine), secretari general de la FAF; Loriot, delegat de la Comissió Provisional de la Internacional; Eugène Juhel, delegat de Propaganda de la CNTF; i Santamaría, en representació del Moviment Anarquista Espanyol (MAE). Hi assistiren unes 3.000 persones.

Naixements

Prosper-Olivier Lissagaray

- Prosper-Olivier Lissagaray: El 24 de novembre de 1838 neix a Aush (Gascunya, Occitània) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Fill d'una família basca, sos pares es deien Laurent Prosper Lissagaray, apotecari, i Marie Louise Olympie Boussès de Fourcaud. Després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet, Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava la Revue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896, és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. Prosper-Olivier Lissagaray va morir el 25 de gener de 1901 al IX Districte de París (França). En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l’épée.

***

Foto policíaca de François Blay (4 de març de 1894)

- François Blay: El 24 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 30 de novembre– de 1840 neix a Sant Gervais (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Athémond François Xavier Blay. Sos pares es deien Jean Michel Blay, barber, i Rose Alliés. Sastre de professió, en 1875 s'establí a París (França). A partir de 1880 visqué al número 22 bis del carrer Clignancourt. A començament dels anys vuitanta assistí a reunions de diversos grups anarquistes («La Sentinelle Révolutionnaire de Montmartre», «La Panthère des Batignoles», «La Drapeau Noir») i d'un grup anarquista italià i estava subscrit al periòdic Terre et Liberté. Casat, en 1894 tenia una filla de 22 anys. Sastre de Sébastien Faure, quan aquest partí cap a Marsella (Provença, Occitània) li va confiar a ell i a sa companya la petita Sidonie Vaillant, la filla orfe d'Auguste Vaillant de qui era tutor. Durant la gran agafada anarquista de l'1 de gener de 1894, la policia va trobar en l'escorcoll de casa seva una carta de Sébastien Faure, exemplars de La Révolte i d'El Père Peinard i novel·les de Louise Michel. Un cop lliure, continuà freqüentant les reunions anarquistes i participant en els aplecs familiars organitzats pels companys. El 4 de març de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat i la policia li va requisar un cartell de la festa organitzada el 24 de febrer anterior pel Comitè Independent dels Obrers Sastres del Sena, publicitat del periòdic Le Père Jean Chiffonnier de Paris i el manifest «Aux jeunes gens» del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR). Durant el seu interrogatori reivindicà el seu anarquisme, però es distancià de l'ús dels mitjans d'acció violents. Detingut, va ser processat per «associació criminal» i tancat a la presó parisenca de Mazas, de la qual va sortir en llibertat provisional el 26 de maig de 1894. L'1 de juliol de 1894 va ser novament detingut, escorcollat sense cap resultat i empresonat a Mazas, presó de la qual va sortir en llibertat provisional el 7 de juliol d'aquell any. Segons un informe policíac del 12 de juliol de 1894, des del seu alliberament s'abstingué de fer propaganda i de freqüentar els cercles anarquistes. El 6 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. En 1896, segons la policia, freqüentava assíduament la seu de Le Libertaire, però segons aquesta no representava cap perill. El maig de 1902 participà, amb altres companys, entre ells P. Louvet i F. Liégeois, en la manifestació anual del cementiri Père-Lachaise. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Notícia de la detenció d'Aaron Bandler apareguda en el periòdic parisenc Journal dels Débats del 30 de juny de 1894

- Aaron Bandler: El 24 de novembre –oficialment el 26 de novembre– de 1866 neix a Mourmelon-le-Grand (Xampanya-Ardenes, França) l'obrer aprestador anarquista Aaron Joseph Bandler –citat a vegades com Baudelaire–, conegut com Le Juif (El Jueu). Sos pares es deien Samuel Brandler, venedor ambulant, i Brunette Horviller. Milità en el grup anarquista «Les Résolus» (Achille Beauvillain, Henry Delpierre, Camille Lahure, Charlemagne Leprêtre, etc.) de Reims (Xampanya-Ardenes), on residia. El 26 d'abril de 1890 va ser jutjat, amb Joseph Faucher i Paul Demazure, per haver aferrat cartells de Le Père Peinard au Populo que feien una crida al Primer de Maig pels carrers de Reims. La policia el qualificà de «violent i perillós» i figurava en la llista d'anarquistes de Reims establerta el 29 de març de 1892 pel prefecte de policia i en la de l'«Estat dels anarquistes» de febrer de 1894. El 21 de novembre de 1893, ben igual que altres militants de Reims, el seu domicili patí un escorcoll, però la policia només va trobar el fullet La Société mourante et l'anarchie, de Jean Grave. Segons la policia, s'encarregava de la correspondència amb els grups anarquistes estrangers mitjançant Albert Vincent, que feia d'intermediari. Com altres companys de Reims, el febrer de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat. Segons un informe policíac de març de 1894 era sospitós de pertànyer, amb Froudinier i Charlemagne Leprêtre, al nou grup anarquista «Les Vengeurs de Vaillant». El 15 d'abril de 1894 el seu domicili fou novament escorcollat sense cap resultat. El 29 de juny de 1894 va ser detingut a Reims per insultar la memòria del president de la República francesa Sadi Carnot, assassinat per l'anarquista Sante Geronimo Caserio cinc dies abans, per complicitat en homicidi voluntari i per participació en «associació criminal». Acomiadat del treball, no troba feina i deixà Reims per establir-se a Marsella (Provença, Occitània), on vivia un germana seva. El 31 de maig de 1904 es casà a Marsella amb Léontine Mosse. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Albert Libertad en una foto dels arxius policíacs

- Albert Joseph: El 24 de novembre de 1875 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarcoindividualista Albert Joseph, més conegut com Albert Libertad o Libertad. De pares desconeguts, fou confiat a l'assistència pública. A resultes d'una malaltia durant la joventut, perdrà l'ús de les cames i s'haurà de desplaçar mitjançant crosses. Després d'estudiar a l'institut de Bordeux, en 1894 va fer de comptable. A partir de 1896 començà a propagar l'anarquisme en reunions públiques. Com que estava sotmès a l'assistència pública, haurà d'esperar tenir la majoria d'edat (21 anys) per abandonar Bordeus. En 1897 marxà a París, on viurà al carrer o als asils de nit abans d'instal·lar-se a les oficines de Le Libertaire, periòdic en el qual col·laborarà des de l'any següent. El 5 de setembre de 1897 interrompí violentament el servei religiós a l'església del Sacré-Coeur; detingut i apallissat, fou condemnat el 5 de novembre a dos mesos de presó per «rebel·lió, crits sediciosos, ultratge als agents», entre altres càrrecs. No serà, però, la seva única condemna. A partir de 1899 exercí de corrector a la impremta d'Aristide Briand, que editava La Lanterne, i treballarà per a Sébastien Faure editant Le Journal du Peuple. Entre 1900 i 1905 farà feina a la impremta Lamy-Laffon. En 1901 s'afiliarà al Sindicat de Correctors i començarà a escriure en diversos periòdics, com ara Le Droit de Vivre, on el seu talent periodístic serà reconegut. Aquest any també serà novament condemnat a tres mesos de presó per haver cridat «A baix l'Exèrcit!» a Noisy-le-Sec. Partidari de la «propaganda pel fet», aviat serà estimat dins el moviment anarquista com a orador per la seva agudesa, ironia, imaginació i dots per a la polèmica, i per aquest motiu serà constantment vigilat per dos policies durant les seves campanyes de conferències per París i comarques. Formà part del grup llibertari de Montmartre «Les Iconoclastes». Arran de l'«afer Dreyfus», prendrà posició, amb Sébastien Faure, en favor del capità Dreyfus. A partir de 1902 serà un dels fundadors de la revolucionària Lliga Antimilitarista, amb Beylie, Janvion, Paraf-Javal i Yvetot, i aquest mateix any –i de bell nou en 1904– es presentarà com a «candidat abstencionista» per al XI Districte parisenc, ja que pensava que era un mitjà excel·lent de fer propaganda anarquista i campanya abstencionista. Després d'obrir una biblioteca, fou un dels iniciadors a partir de 1903 del moviment de les «Causeries populaires» (Xerrades populars), amb Paraf-Javal, amic i company amb qui es disgustarà més tard ja que Paraf-Javal era més partidari de crear Universitats Populars (especialització, cientificisme, educacionisme) i Libertad era més afí a l'agitació i a l'activisme anarquista. L'abril de 1905 fundà, amb ses dues companyes Armandine i Anna Mahé, el periòdic L'Anarchie, on van escriure destacats militants anarquistes, com ara André Lorulot, Mauricius, Léon Israël, Ernst Armand, etc. Partidari de l'amor lliure, també viurà amb Jeanne Morand. En 1907 esclatà una baralla amb els policies que el vigilaven constantment i novament apallissat, fou deixat per mort al carrer. En 1908 arran d'una conferència a Suïssa, fou detingut i tancat vuit dies. El 6 de novembre de 1908 fou ingressat a l'hospital Lariboisière de París (França), on morirà sis dies després, el 12 de novembre, d'un àntrax segons uns i d'un cop rebut segons uns altres. És autor de Le culte de la charogne (1909), recopilació d'articles reeditada i ampliada en nombroses ocasions posteriors.

***

Notícia sobre la gira propagandística d'Augustin Sartoris apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 de setembre de 1902

- Augustin Sartoris: El 24 de novembre de 1875 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i antimilitarista Augustin Isidore Sartoris, conegut com Boulogne. Sos pares es deien Joseph Antoine Sartoris (Boulogne) i Justine Dupland. Amic del poeta anarquista Edmond Villeméjane, es guanyà a vida fent de sabater i milità especialment a Nimes i a la Provença (Marsella i Avinyó). En 1897 formava part de la Joventut Internacionalista (Fernand Calazel, Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue, Frédéric Gros, François Guy, Alexandre Jacob, Louis Morel, Émile Rampal, Victor Rapallo, Edouard Roch, etc.) de Marsella. En 1899 vivia a Avinyó i sembla que després retornà a Marsella. En aquest any col·laborà en el setmanari parisenc L'Homme Libre, publicat per Ernest Girault i Francis Prost. En 1900 publicà el llibre Contes amers. Soir d'ivresse, narracions sobre el món de la prostitució que havien estat publicades en Le Libertaire. En 1902 viva al número 12 del carrer Labry del barri de Les Chartreux de Marsella. El gener de 1902 va ser inscrit per les autoritats en la llista d'anarquistes de primera categoria de les Boques del Roine (Provença, Occitània). A partir d'octubre d'aquell any va fer una gira de conferències antireligioses, antiparlamentàries i antimilitaristes pels departaments de les Boques del Roine, Valclusa i el Gard. En aquesta època era membre del grup anarquista del barri marsellès de La Joliette, el qual havia pres la iniciativa d'organitzar un congrés regional. Entre 1903 i 1904 fou membre del Grup Central Llibertari (GCL) i de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR). En 1904 fou un dels signataris del «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient» i fou un dels fundadors de la secció de suport a Marsella de «L'Avenir Social», projecte educatiu popular fundat per Madeleine Vernet a Épône (Illa de França, França). També en aquests anys fou un dels militants més actius de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), juntament a Auguste Berrier, Jean Marestan, Eugène Merle i Ange Rivelli, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió L'Action Antimilitariste (1904-1905). En 1909 vivia al número 21 de la Traverse des Chartreux de Marsella i era un dels militants més destacats del Comitè de Defensa Social (CDS). Publicà la sèrie d'articles «Autres temps, autres moyens» en el periòdic L'Ouvrier Syndiqué. Entre 1910 i 1911 assistí a les nombroses reunions i actes del CDS, amb Alexis Durant (secretari) i Auguste Girard (tresorer). Abans de la II Guerra Mundial, en 1939, vivia al número 37 del carrer Delon Soubeiran de Nimes i estava inscrit en una llista d'«anarquistes perillosos per a la seguretat nacional», fet pel qual va ser posat sota vigilància a partir de setembre d'aquell any. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Ouvrier Syndiqué (1887-1914), Régénération (París, 1896-1908), L'Agitateur (Marsella, 1897), Le Cri de Révolte (Paris, 1898-1899), Le Libertaire (1898-1900), L'Homme Libre (Paris, 1899), L'Ere Nouvelle (París-Orleans, 1901-1911), Le Flambeau (Vienne, 1901-1902), L'Action Antimilitariste (Marsella, 1904-1905), Le Combat Social (Llemotges, 1907-1909), Les Temps Nouveaux (París, 1908-1909), L'Ouvrier Conscient (Marsella, 1909), Par dela la Mêlée (Orleans-Deols, 1916-1918), etc. Augustin Sartoris va morir el 8 de juliol de 1958 al Centre Hospitalari Universitari de Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Joaquim de Sousa, secretari general de la CGT

- Manuel Joaquim de Sousa: El 24 de novembre –altres fonts citen el 26 de novembre– de 1883 neix a Paranhos (Porto, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Joaquim de Sousa, conegut com Barão da Sola. Fill de pares analfabets, tingué set germans. Son pare feia d'obrer sabater i sa mare venia pa pels carrers. Només estudià alguns cursos de primària i quan tenia vuit anys començà a treballar com a aprenent de torner. A partir dels 12 anys començà a treballar de sabater com son pare, ofici en el qual romandrà durant tota sa vida. De ben jovenet, com alguns de sos germans, començà a militar en el moviment socialista portuguès i en el sindicalisme emergent. En 1904 començà la seva militància anarquista com a membre del «Grupo de Propaganda Libertària» de Porto. Participà directament en la conspiració que posà fi a la dinastia dels Braganza i que permeté, el 5 d'octubre de 1910, la instauració de la I República portuguesa. Fou membre del grup editor del setmanari anarquista A Vida, de Porto. En 1911 publicà el fullet O sindicalismo e acção directa. Entre 1912 i 1913 fou secretari general de la União Geral de Trabalhadores da Região Norte (UGTRN, Unió General de Treballadors de la Regió Nord). El març de 1914 assistí al congrés fundacional de la União Operária Nacional (UON, Unió Obrera Nacional) i per a aquesta organització recorregué, gairebé sempre a peu, tot Portugal fent propaganda i d'aquí el nom pel qual fou conegut Barão da Sola (Baró de la Sola). L'abril de 1915 assistí, amb Serafín Cardoso Lucena, com a delegat d'A Vida de Porto, al Congrés Internacional per a la Pau, que se celebrà a Ferrol (la Corunya, Galícia), i per aquest fet va ser expulsat de l'Estat espanyol. En 1916, desertor de l'exèrcit portuguès, creuà clandestinament la frontera i s'instal·là a Barcelona, on participà activament en el moviment llibertari de la capital catalana. Aquest mateix any va ser empresonat per primera vegada arran de la vaga de correus i de telègrafs. En 1918 s'instal·là a Lisboa. El 13 de setembre de 1919 assistí a Coimbra, com a secretari de la II Secció de la UON, al congrés fundacional de la Confederação Geral do Trabalho (CGT, Confederació General del Treball), on va ser elegit secretari general de la nova organització anarcosindicalista, càrrec que ocupà fins al 1922. Participà especialment en la redacció de l'òrgan d'expressió de la CGT, A Batalha, destacant la seva columna «A boa paz» (La bona pau), i entre 1921 i 1922 fou l'editor en cap, en substitució d'Alexandre Vieira. El desembre de 1919 representà la CGT en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conegut com «Congrés del Teatre de la Comèdia», celebrat a Madrid (Espanya). Lluità durament contra l'anomenat «societarisme» i la influència comunista en la CGT i perquè en el Congrés de Covilha aquesta organització s'adherís a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'havia reconstituït a Berlín. En la Conferència d'Evora d'organitzacions obreres ibèriques de 1923, representà la CGT i defensà per primera vegada la idea d'una unificació del moviment anarquista ibèric. A finals de 1923, arran del cop d'Estat del general Primo de Rivera, es reuní amb el Comitè Nacional de la CNT a Sevilla; detingut al domicili de Pedro Vallina, amb altres membres del Comitè Nacional, el 24 de desembre de 1923 va ser empresonat i restà tancat fins el març de 1924, quan pogué retornar a Lisboa. En 1925, com a membre del Comitè Confederal de la CGT, participà en el Congrés de Santarén, on van ser representats més de 100.000 afiliats i es va ratificar l'adhesió de la CGT a l'AIT. En maig de 1926 participà en la Conferència Internacional de l'AIT celebrada a París i, amb son fill Germinal de Sousa, en el Congrés de Marsella de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França on, amb el suport de Manuel Pérez, de la União Anarquista Portuguesa (UAP, Unió Anarquista Portuguesa), reivindicà la creació d'una organització única que aglutinés els anarquistes de tota la Península Ibèrica. El 25 de juny de 1927 assistí a la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En els anys posteriors participà activament en la lluita clandestina del moviment llibertari contra el nou règim dictatorial instaurat per António de Oliveira Salazar. El febrer de 1928 va ser detingut i empresonat uns mesos. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid. En 1931 publicà O sindicalismo em Portugal. Esbôço histórico. En 1932 i en 1934 va ser novament detingut com a membre de l'Aliança Llibertària i empresonat uns mesos. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics llibertaris portuguesos (A Aurora, A Comuna, A Sementeiro, O Anarquistas, etc.) i en llengua castellana (La Protesta, de Buenos Aires, i el seu suplement, etc.). Manuel Joaquim de Sousa va morir el 27 de febrer de 1945 a Lisboa (Portugal). En 1989 sortí el llibre Ultimos tempos de acção sindical livre e do anarquismo militante (1925-1938). Obra póstuma.

Manuel Joaquim de Sousa (1883-1945)

***

Foto antropomètrica de Josep Cuyàs Alejandro (30 d'abril de 1914)

- Josep Cuyàs Alejandro: El 24 de novembre de 1890 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Josep Cuyàs Alejandro. Sos pares, carnissers, es deien Josep Cuyàs i Paula Alejandro. El 15 d'abril de 1914, provenint de Barcelona, arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i es posà a fer feina de jornaler al Mas Anglada. Amb son germà major Vicenç Cuyàs Alejandro, que havia arribat a Perpinyà en 1909, visqué a l'alberg Tubeau, a la carretera de Bonpàs (Rosselló, Catalunya Nord). El 30 d'abril de 1914 va ser fitxat per la policia de Perpinyà, la qual el qualificà de «reputat anarquista perillós de caràcter exaltat». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Antonio Ros Fernández apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 d'octubre de 1974

- Antonio Ros Fernández: El 24 de novembre de 1894 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Ros Fernández. Sos pares es deien Antonio Ros i Caridad Fernández. Mecànic a les drassanes militars, quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgica de Cartagena de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà en diferents ocasions responsabilitats orgàniques. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar-se a bord d'una nau republicana i pogué passar a Tunísia, on va ser internat en un camp de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou un dels primers en afiliar-se a la Federació Local de Tunis (Tunísia) de la CNT, on va militar fins el seu repatriament cap a França en 1957. Amb sa companya María Antonia Gil Giménez s'instal·là a Brinhòla (Provença, Occitània), on només hi havia un altre company confederal, i, posteriorment, a Aubanha, integrant-se en la Federació Local de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT. Antonio Ros Fernández va morir el 19 de juny de 1974 a l'Hospital d'Aubanha (Provença, Occitània).

***

Notícia necrològica de María Remedios Bernat Brune apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juliol de 1979

- María Remedios Bernat Brune: El 24 de novembre de 1897 neix a Xelva (Serrans, País Valencià) l'anarcosindicalista María Remedios Bernat Brune –moltes fonts citen erròniament el primer llinatge com Beruat. Sos pares es deien José Bernat i Rosa Brune. De ben joveneta emigrà a França on conegué el company llibertari Andrés Arbiol, amb qui es casà. Posteriorment la parella retornà a la Península i s'instal·là a La Freixneda (Matarranya, Franja de Ponent), localitat natal d'Arbiol. Més tard s'establí a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució i la guerra, mentre son company participava en els grups guerrillers del batalló d'Agustín Remiro Manero, ella es posà al servei de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, continuà militant en la CNT de l'exili a la zona de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). María Remedios Bernat Brune va morir el 13 de juny de 1979 a la Clínica Beau-Soleil de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada civilment l'endemà al cementiri de Peròus (Llenguadoc, Occitània), població on residia.

***

Foto policíaca d'Italo Cristofoli

- Italo Cristofoli: El 24 de novembre de 1901 neix a Prato Carnico (Càrnia, Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Italo Cristofoli, conegut primer com Scel i després com Comandante Aso. Sos pares es deien Antonio Cristofoli i Teresa Petris. Paleta de professió, començà molt jove a militar en el moviment llibertari i va ser qualificat per la policia com «fervent subversiu». Quan acabà la Gran Guerra, s'exilià a França fugint del servei militar i va fer contactes amb l'anarquista il·legalista Sante Pollastri. Després passà a Bèlgica i s'instal·là a la zona de Lieja on milità activament en els moviments llibertari i sindicalista. En 1930 marxà cap a Itàlia, però va ser detingut a la frontera. Jutja, va ser condemnat a dos anys de presó per deserció. Un cop lliure retornà a Prato Carnico. El 5 de juny de 1933 va ser detingut per haver organitzat els funerals del militant Giovanni Casali, exèquies que es realitzaren l'1 de juny i que acabaren en manifestació antifeixista. Jutjat el 24 de juny, va ser condemnat a cinc anys de deportació a l'illa de Ponça; el juny de 1938 fou alliberat. Detingut de bell nou, va ser confinat de gener a agost de 1941. El 8 de setembre de 1943 fou un dels primers a organitzar la lluita armada a Càrnia. Sota el nom d'Aso, organitzà i comandà la «Brigada Càrnia», enquadrada en el Batalló Garibaldi del Friül. Italo Cristofoli caigué abatut el 26 de juliol de 1944 durant l'atac a la caserna-presó de l'exèrcit nazi a Sappada (Belluno, Friül); fou l'únic partisà mort en aquesta acció.

Italo Cristofoli (1901-1944)

***

Mario Girotti

- Mario Girotti: El 24 de novembre de 1901 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Girotti. Sos pares es deien Alberto Girotti i Adelina Tacconi. Es guanyà la vida treballant de paleta. Després de la Gran Guerra milità activament en el moviment anarquista de Bolonya, fet pel qual va ser detingut en diferents ocasions. En 1927 va ser detingut i confinat per tres anys a Lipari (Illes Eòlies). Un cop lliure, en maig de 1930 passà clandestinament a França. En 1932 va ser membre del «Comitè a favor de les víctimes polítiques» i participà en la fundació del periòdic anarquista Umanità Nova (1932-1933), que s'editava a Puteaux (Illa de França, França) i els responsables del qual eren Camillo Berneri i Antonio Cieri. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya, formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Bonomini, Michele Centrone, Enzo Fantozzi, Vincenzo Perrone, etc.) que arribaren a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on Giuseppe Pasotti organitzà el pas a Catalunya. A partir del 30 de juliol de 1936 formà part del Grup Italià de la «Columna Ascaso» i marxà a lluitar cap al front d'Aragó. El 28 d'agost de 1936 va ser greument ferit en una cama durant els combats de Monte Pelado i fou declarat no apte per al servei armat. En sortir de l'hospital s'establí a Barcelona, on fou secretari del grup anarquista italià «Circolo Malatesta», amb sa companya Anna Sartini i sa filla Anna. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà els Pirineus i s'instal·là amb sa família a Marsella (Provença, Occitània). El setembre de 1939 passà a Itàlia. El feixisme italià el condemnà a cinc anys de deportació a la colònia penitenciària de l'illa de Ventotene. L'abril de 1940 la pena va ser commutada a la de residència vigilada en una colònia agrícola de la província de Bolonya. Sempre militant en el moviment anarquista, Mario Girotti va morir el 29 de juny de 1982 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Juan Antonio Salvo Tisaire apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 de juliol de 1978

- Juan Antonio Salvo Tisaire: El 24 de novembre de 1901 neix a Vilanova de Sixena (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Salvo Tisaire. Sos pares es deien Rudesindo Salvo Gros, jornaler, Consuelo Tisaire Castellar. De molt jove emigrà a Catalunya, treballà de electricista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la caiguda de Lleida a mans de les tropes feixistes, marxà cap a Barcelona, on treballà al port d'aquesta ciutat. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus. Internat al camp de concentració d'Argelers, el juliol de 1941 va ser enrolat en la 123 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al departament de Lot enquadrat en el 508 Grup Departamental. Finalment va ser destinat al 513 Grup Departamental per a efectuar tasques d'electricista en la construcció de la fàbrica de pólvora de Le Haugar (Llenguadoc, Occitània). A finals d'agost de 1941, després d'haver ser lliurat als alemanys els quals el tenia fitxat com a «perillós», aconseguí fugir i arribar a Muret, on trobà sa companya i sos quatre infants. L'Oficina Nacional Industrial de l'Azot (ONIA) el contractà com a electricista, però com el buscaven, va haver d'abandonar la feina per amagar-se a casa d'un company a Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra mundial tornà a ser contractat per l'ONIA i milità en la Federació Local de Muret de la CNT. Quan tenia 60 anys es retirà per invalidesa, però hagué de cuidar sa companya paralitzada des de feia anys. Antonio Salvo Tisaire va morir el 9 de març de 1978 a la Policlínica de la Lèze de La Gardèla de Lesa (Llenguadoc, Occitània), sis mesos després d'haver patit una operació a resultes d'un càncer.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 23 de novembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Guerre Sociale

- Surt La Guerre Sociale: El 23 de novembre de 1885 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic quinzenal La Guerre Sociale. Organe communiste-anarchiste. Fou el continuador de Ni Dieu ni Maître (1885-1886). L'editor responsable en va ser Égide Govaerts i l'administrador Ferdinand Monier. Els articles sortiren sense signatura, però J. L. De Lanessan hi col·laborà. En sortiren nou números en dues sèries, l'últim el 8 de març de 1886. Va ser substituït per L'Interdit (1886).

***

Senyera de la Secció de Carrara de l'USI-AIT

- Congrés constitutiu de l'USI: Entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 té lloc a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el Congrés Nacional de l'Acció Directa, en el qual es constituí l'Unione Sindicale Italiana (USI, Unió Sindical Italiana) i com a tal es rebatejà la reunió com I Congrés Nacional de l'USI. La iniciativa de creació d'aquest sindicat sorgí d'un grup de treballadors dissidents de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) que es declarà hereu de la Primera Internacional. 154 delegats de diferents Cambres del Treball italianes representaren uns 77.000 treballadors en aquest congrés. Els seus principis, basats en el sindicalisme revolucionari, s'oposaven a la CGL en el rebuig a mantenir contactes amb qualsevol partit polític, en la voluntat d'organitzar també els treballadors no qualificats i en el rebuig dels acords estipulats mitjançant l'Estat, rebutjant la seva legislació social i el funcionariat públic, i en l'establiment de mètodes de lluita basats en l'acció directa i en la no exclusió d'antuvi del recurs a la violència. La seu de l'organització s'establí a Parma i el seu òrgan oficial d'expressió fou L'Internazionale, publicat durant un temps pel Comitato della Resistenza (Comitè de la Resistència) i, després, per la Cambra del Treball de Parma. Els sindicats de l'USI tingueren força influència al triangle industrial del nord de la península italiana (Torí-Milà-Ligúria), a Emília, a Toscana i a La Pulla. Organitzà, sobretot, els treballadors i mecànics del metall, els paletes, els minaires, els pagesos i els jornalers. Un any després de la seva creació, comptava més de 100.000 afiliats i superà en diversos sectors (metal·lúrgic, etc.) els sindicats socialistes. Entre el 4 i el 7 de desembre de 1913 tingué lloc el II Congrés Nacional a Milà. El seu caràcter antimilitarista fou determinant en la seva actuació i fou partidari del sindicalisme d'indústria, organitzant tots els treballadors d'una fàbrica sense distingir la qualificació laboral dels contractats, fet que implicà l'adhesió de moltes Cambres del Treball a aquest sindicat. Amb l'esclat de la Gran Guerra es produí una crisi interna sobre el tema de la intervenció d'Itàlia en el conflicte al costat de l'Entesa. El problema s'aguditzà quan destacats militants (Alceste De Ambris, Filippo Corridoni, Tullio Masotti, Edmondo Rossoni, Michele Bianchi, etc.) es decantaren per l'intervencionisme, però la posició antimilitarista (Armando Borghi, Alberto Meschi, Alibrando Giovannetti, etc.) acabà predominant i els intervencionistes van ser expulsats entre 1915 i 1916, per acabar fundant l'Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball) i, alguns, el Partit Nacional Feixista (PNF). Entre el 20 i el 23 de desembre de 1919 va tenir lloc el III Congrés Nacional a Parma. En 1922 l'USI s'adherí a l'anarcosindicalista Associació Internacional dels Treballadors (AIT) com a resultat de l'acord pres en el IV Congrés Nacional celebrat a Roma entre el 10 i el 12 de març d'aquell any. En 1925 l'USI fou dissolta pel govern feixista.

***

Portada del primer número de Solidaridad

- Surt Solidaridad: El 23 de novembre de 1961 surt a París (França) el primer número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad. Semanario sindicalista y de información. Órgano de la Confederación Nacional del Trabajo (AIT). Regionales zonas Norte y Normandía. Substituïa Solidaridad Obrera i Boletín Confederal, periòdics anarcosindicalistes suspesos aleshores per les autoritats franceses. Dirigit per Joan Ferrer Farriol, hi van col·laborar Diego Abad de Santillán, José Alberola Navarro, Amador, Vicente Artés, Julio Ayora, Germinal Esgleas, Julián Floristán, Fontaura, F. García, B. Hernáez, Manuel Hernández, Juana Humbert, J. Jové y Compañía, Conrado Lizcano, R. Lone, Tato Lorenzo, Volga Marcos, Fulgencio Martínez, Luis Montes, Pérez Guzmán, Puyol, Rodama, Albà Rosell Llongueras, Ángel Samblancat, Tomás Soria, J. Toledo, Alfonso Vidal y Planas i Juan Lazarte, entre d'altres. En sortiren cinc números, l'últim el 21 de desembre de 1961, i va ser substituït per Le Combat Syndicaliste.

***

Portada del número 0 de La Pilule

- Surt La Pilule: El 23 de novembre de 1970 surt als quioscos de Ginebra (Ginebra, Suïssa) el número 0 de la revista sarcàstica llibertària La Pilule. Journal satirique et satyrique. Portà el surrealista epígraf «Pour tout ce qui est contre, pour ceux qui sont contre, contre tout ce qui est pour, contre ceux qui sont pour» i en els últims números el text de Georges Brassens «Mais il y a peu de chances qu’on détrône le roi des cons» (Però hi ha poques possibilitats de destronar el rei dels beneits». Va ser promoguda per l'escriptor anarquista Narcisse-René Praz, que fou el seu principal redactor amb articles i fotomuntatges. D'antuvi bimensual, a partir del número 13 passà a setmanal. Comptà amb la col·laboració del caricaturista Jean Leffel, dibuixant de Le Canard Enchaîné, d'altres dissenyadors –Borner, Delay, Erik, Ropo, Zero, etc.–, i de diferents articulistes –Jean-Noël Cuénod, Pascal Holenweg, Lucien Lacroix, Gérald Lucas, Marie-Christine Mikhaïlo (Irène Pasut), etc. Tractà diferents temes, com ara l'Exèrcit suís, l'antimilitarisme, l'objecció de consciència, el comerç d'armes, les guerres, la democràcia parlamentària, les religions, els organismes caritatius que no condemnen la guerra, els dictadors (Franco, Sékou Touré, Xa d'Iran, etc.), els polítics corruptes (Nixon, etc.), les polítiques suïssa i francesa, la crítica al marxisme, la funció de la policia, el sexe, el feminisme, la droga, etc. Tingué gairebé 2.000 subscriptors i la tirada oscil·là entre els 6.000 i 12.000 exemplars, distribuint-se arreu de la Suïssa de cultura francesa. El 7 de desembre de 1971 Narcisse Praz acabà davant els tribunals per qualificar d'«assassí» el Xa d'Iran i va ser condemnat a 500 francs de multa i a pagar les despeses legals. El seu processament portà l'augment de la tirada del periòdic i una gran campanya de solidaritat. En sortiren en total 199 números, l'últim (198) el 28 de gener de 1975, i deixà de publicar-se pels deutes i per la pressió policíaca. En 1979 Praz publicà la revista satírica Le Crétin des Alpes, però només sortiren set números entre abril i octubre d'aquest any.

Naixements

Gennaro Rubino en 1894. Foto publicada en L'Illustrazione Italiana del 23 de novembre de 1902

- Gennaro Rubino: El 23 de novembre de 1859 neix a Bitonto (Pulla, Itàlia) Gennaro Rubino, l'anarquista que intentà sense èxit assassinar el rei Leopold II de Bèlgica. Fill d'un ferrador lliurepensador, quedà orfe de mare quan tenia 11 mesos. Bon estudiant, va haver de renunciar a fer els estudis d'enginyeria per manca de recursos. En 1878 ingressà a l'Exèrcit, amb la intenció de continuar els seus estudis, però no aconseguí pair la disciplina militar. En 1884 fou degradat i condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó a Messina per haver escrit un article en un periòdic republicà subversiu. Alliberat en 1887 gràcies a una amnistia, retornà a Bitonto on es casà amb una mestra que patia trastorns mentals. Empleat com a comptable, fou detingut per falsificació i frau, delicte que negà, i condemnat a quatre anys de presó. Després de complir la pena, el maig de 1897 emigrà a Londres (Anglaterra) on exercí diverses feines en el sector de la restauració. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes italians. Va dir que era fadrí i es tornà a casar el 4 de desembre de 1897 amb una cuinera, Emily Alderton, amb qui tindrà un infant el 14 d'octubre de 1898 que posarà de nom Marx Engels. Després de treballar en dues llibreries i ser acomiadat, la parella visqué en la misèria. Més tard intentà millorà, sense èxit, la seva sort a Glasgow (Escòcia). Com que no va poder trobar feina demanà ajuda a l'ambaixada d'Itàlia i els serveis secrets italians el captaren com a infiltrat a sou en les organitzacions anarquistes londinenques. Amb els diners muntà una impremta per editar un nou diari, que servia de sala de reunions i d'allotjament. Però un cop els funcionaris de l'ambaixada italiana comprovessin que en comptes d'espiar simpatitzava amb el moviment llibertari fou acomiadat. El maig de 1902 es descobrí que havia treballat per al serveis secrets italians i fou denunciat per la premsa anarquista internacional com a espia i expulsat del moviment llibertari. De res serviren els seus intents de justificació i el fet de donar alguns noms de dobles agents infiltrats en el moviment anarquista. Reprovat per sa família i abatut, decidí cometre un assassinat amb la finalitat de demostrar la seva lleialtat a la causa anarquista. D'antuvi planejà assassinar Eduard VII, rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda, però trobà que el sentiment monàrquic a les illes Britàniques era molt fort, i decidí atemptat contra el rei Leopold II de Bèlgica. A finals d'octubre de 1902 es traslladà a Brussel·les. El matí del 15 de novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les, davant el Banc de Brussel·les, disparà tres trets de revòlver, als crits de «Visca la Revolució social! Visca l'anarquia!», sobre la tercera de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica que tornava de la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum tradicionalment celebrat per la Festa del Rei –que aquell any va ser substituït per un Requiem en memòria de la reina, Marie-Henriette, que recentment havia finat. El rei, que viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del linxament de la gentada ja que la policia el detingué. Després de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la posterior repressió que sobre el moviment llibertari es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la realitat és que la policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del 18 d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat per Émile Royer, misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs forçats a perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos articles i memòries amb l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març de 1918 a la presó de Lovaina (Flandes, Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.

Gennaro Rubino (1859-1918)

***

- Théo van Rysselberghe: El 23 de novembre –algunes fonts citen el 28 de novembre i el certificat de defunció cita erròniament el 13 de desembre– de 1862 neix a Gand (Flandes Oriental, Flandes) el pintor anarquista Theophilius Vanrysselberghe, més conegut com Théophile van Rysselberghe o Théo van Rysselberghe. Era fill d'una família burgesa francòfona atreta pel món artístic i literari. Fou el cinquè fill del ric empresari Jean-Baptiste Vanrysselberghe (Joannes Baptistus) i de Mélanie Rommens (Melania). Sos germans Charles i Octave van ser destacats arquitectes. Théo van Rysselberghe, després de fer estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Gand i a l'Acadèmia de Brussel·les (Bèlgica), sota la direcció del pintor orientalista Jean-François Portaels, en 1881 participà per primera vegada en una exposició al Saló de Brussel·les. El març de 1881 fundà, amb Victor Arnould, Octave Maus, Edmond Picard i Eugène Robert el setmanari L'Art Moderne, que es publicà fins al 1914. Entre 1881 i 1883 viatjà, seguint l'exemple del seu mestre Jean-François Portaels, per Espanya i pel Marroc amb sos amics els pintors Frantz Charlet i Dario de Regoyos. A Madrid (Espanya) visità les obres dels mestres al Museu del Prado i a Sevilla (Andalusia, Espanya) trobà Constantin Meunier i son fill Karl. Durant el viatge a Espanya realitzà el retrats Femme espagnole (1881) i La Sévillane (1882). Durant la seva estada de quatre mesos a Tànger realitzà dibuixos i pintures de la casba i dels socs, com ara Cordonnier de la rue arabe (1882), Garçon arabe (1882), Repos de garde (1883). Al Marroc retornà en dues ocasions més, entre 1883 i 1884 i entre 1887 i 1888. De bell nou a Bèlgica, exposà una trentena d'obres realitzades durant el seu viatge al Cercle Artístic i Literari de Brussel·les i a Gand, que tingueren un èxit instantani. Amic de l'intel·lectual Octave Maus, en 1883 fou un dels fundadors del grup avantguardista «Les Vingt» de Brussel·les, en defensa d'un «art intransigent» i en contínua lluita contra l'academicisme. L'abril de 1883 exposà escenes de la vida quotidiana mediterrània a la galeria brussel·lesa L'Essor. En aquesta època va fer amistat amb el poeta Émile Verhaeren, que el va introduir en els cercles literaris. El setembre de 1883 marxà cap a Haarlem (Holanda Septentrional, Països Baixos) amb la finalitat d'estudiar la llum de les obres de Frans Hals; en aquesta estada conegué el pintor nord-americà William Merritt Chase. Cap el 1886 descobrí, en companyia d'Émile Verhaeren, en la VIII Exposició dels Impressionistes l'obra del pintor puntillista Georges Seurat Un dimanche après-midi à l'Île de la Grande Jatte, que el marcà profundament. En 1889 es casà amb Maria Monnom i els nuvis anaren de lluna de mel al sud d'Anglaterra i després a Bretanya. L'any següent la parella tingué una filla, Élisabeth, que anys després mantingué una relació amb André Gide i amb qui tingué Catherine, únic infant de l'escriptor. Théo van Rysselberghe trobà a París Theo Van Gogh i va aconseguir convidar Vincent Van Gogh a la propera exposició del grup «Les Vingt» en 1890 a Brussel·les, on va ser adquirit La vigne rouge, l'únic quadre que el pintor holandès va poder vendre durant sa vida. La seva amistat amb Paul Signac, Camille Pissarro i Félix Fénéon el portà a les idees anarquistes i participà amb dibuixos i gravats en la premsa llibertària. A la mort de Georges Seurat, en 1891, s'encarregà de gestionar els problemes de la seva herència. En 1892 fou un dels donants de la subscripció organitzada pel periòdic anarquista L'En Dehors per ajudar els infants d'un company de Ravachol empresonat. En 1894 entrà a formar part del grup «La Libre Esthétique», l'objectiu del qual fou promoure un art social, i per al qual realitzà un cartell dos anys després. Després del breu període d'atemptats anarquistes de 1894, acollí nombrosos llibertaris que havien escapat cap a Bèlgica fugint de la repressió. En aquesta època va fer amistat amb l'escriptor anarquista Bernard Lazare. En 1895 va viatjar per Atenes i Constantinoble, Hongria, Romania, Moscou i Sant Petersburg, i va fer cartells per a la «Compagnie des Wagons-lits». En 1897 s'instal·là a París i freqüentà els escriptors simbolistes. Entre 1897 i 1911 col·laborà habitualment amb el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux de Jean Grave. Fou amic íntim del geògraf anarquista Élisée Reclus i del pintor llibertari Camille Pissarro. En 1899 realitzà la portada del llibre La moral anarchiste de Pietr Kropotkin i en 1901, amb Maximilien Luce, Lucien Pissarro i altres, realitzà les il·lustracions per al llibre Aventures de Nono de Jean Grave. Entre 1899 i 1912 participà amb obres en diverses tómboles per sufragar el moviment anarquista. A començaments de segle trobà que les pintures de Pablo Picasso, aleshores en l'anomenat «Període blau», eren «lletges i poc interessants». En 1905 col·laborà en l'Album des Temps Nouveaux. A finals del segle XIX s'establí a Saint-Clair, on comprà una casa en 1910, i la seva tècnica pictòrica puntillista i divisionista donà lloc a composicions de formes més clàssiques i de llargues pinzellades allargades. En 1910 abandonà totalment el puntillisme i realitzà nombrosos nus femenins. Ben igual que els pintors Georges Seurat i Paul Signac, realitzà nombrosos paisatges marins de caire postimpressionista. També realitzà gravats i il·lustracions de llibres i de catàlegs, i s'interessa força pel modernisme i les arts decoratives (mobles, joies, tipografia, etc.). Sa companya fou Marie Monnon. Théo van Rysselberghe va morir el 13 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 14 de desembre– de 1926, asfixiat per emfisema, a Saint-Clair (Lo Lavandor, Provença, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Lo Lavandor, a prop de la tomba del pintor anarquista Henri-Edmond Cross, gran amic seu.

Théo van Rysselberghe (1862-1926)

***

Amedeo Bragantini

- Amedeo Bragantini: El 23 de novembre de 1869 neix a Verona (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Amedo Francesco Bragantini. Sos pares es deien Giovanni Bragantini i Giovanna Mazzola. Es guanyà la vida exercint diversos oficis (obrer, carnisser, fuster, etc.). A començament de la dècada dels noranta va ser fitxat per la policia per les seves «tendències clarament subversives». El setembre de 1891 entrà a formar part del grup anarquista «I Figli dell'Avvenire», primer que es va crear a Verona, del qual va ser el seu caixer, però que acabà dissolt. L'octubre de 1891 va ser detingut, juntament amb altres anarquistes (Giacomo Colli, Annibale Maraschini, Attilio Zago i Paolo Zanella), sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», per haver danyat l'estàtua de Paolo Veronese (Paolo Caliari) i proferit crits sediciosos, com ara «Visca l'anarquia!». El tribunal va sobreseure el seu cas i el desembre de 1891 sortí de la presó, però el gener de 1892 va ser novament detingut, amb Attilio Zago i Paolo Zanella, per «enrenous nocturns». Els tres va ser acusats d'haver decapitat l'estàtua de San Francesc a Dossobuono (Villafranca di Verona (Vèneto, Itàlia) i d'haver fet inscripcions als murs de les cases amb escrits contra el govern i la propietat, tot reivindicant l'anarquia i la revolta. Però van ser alliberats per manca de proves. L'octubre de 1893 va ser detingut, juntament amb Giusto Annibale Danen i Paolo Zanella, per «ultratge i resistència a funcionari públic»; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. El 26 d'abril de 1894 va ser detingut, juntament amb Adelmo Castellani i Paolo Zanella, sota l'acusació d'haver preparat un atemptat contra una església. El 20 de juny de 1894, any de creació del «Casellario Politico Centrale (CPC, Registre Polític Central), va ser fitxat com a «anarquista». Va patir tres condemnes més, l'última en territori austríac, i l'abril de 1895 se li va assignar la residència obligada durant dos anys a l'illa d'Ustica. En 1897 retornà a Verona. Va ser un dels signants del manifest de solidaritat amb Errico Malatesta i els seus companys («Al popolo italiano!»), publicat el 31 de març de 1898 en un suplement de L'Agitazione. A finals d'abril de 1898 va ser detingut amb Giovanni Battista Bisaglia per possessió de periòdics i fullets anarquistes. Després de purgar dues sancions menors més, el juliol de 1898 es va embarcar a Gènova (Ligúria, Itàlia) cap al Brasil. Sembla que retornà a Itàlia aviat, perquè 1901 figurava en un llistat d'anarquistes perillosos de la província de Verona. En 1905 el trobem de bell nou a Verona i en 1906 es traslladà a Milà, al costat del seu amic Paolo Zanella, on va treballar en un establiment mecànic. Segons informes policíacs, mantingué durant tres anys «bona conducta moral i política». En 1909 retornà a Verona, on va treballar en un escorxador municipal. En 1915, segons informes policíacs, encara conservava les seves idees, però no militava a causa de la seva avançada edat, encara que continuà vigilat fins 1929, data en la qual va ser esborrat dels registres de subversius. Amedeo Bragantini va morir el 4 de març de 1942 a Verona (Vèneto, Itàlia).

Charles-Albert retratat per Aristide Delannoy per a Les Hommes du Jour del 27 de novembre 1909

- Charles-Albert: El 23 de novembre de 1869 neix a Carpentras (Provença, Occitània) el periodista anarquista, i després socialista i col·laboracionista, i francmaçó Charles Victor Albert Fernand Daudet, conegut com Charles-Albert. Era fill d'una família acomodada i sos pares (Thomas Honoré Daudet i Amélie Angèle Joséphine Fauron) eren professors universitaris. Després de fer els estudis a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), va estudiar a la universitat filosofia i exercí de professor de repàs en un col·legi de Sedan (Xampanya-Ardenes, França). Arran de la matança de Fourmies de l'1 de maig de 1891, s'adherí al socialisme de Jules Guesde, però de mica en mica esdevingué anarquista. En 1892 s'instal·là a Lió (Arpitània), on treballà com a corrector d'impremta i col·laborà en la premsa llibertària (Entretiens politiques et littéraires, La Révolte, La Société Nouvelle, etc.). En 1893 fundà L'Insurgé, òrgan anarcocomunista de la regió del sud-est. El gener de 1894, quan es desencadenà la repressió arran de la cadena d'atemptats, va ser detingut i empresonat un temps. Un cop lliure, en 1895 passà a viure a París i participà en la reorganització del moviment llibertari. Intentà sense èxit fundar una impremta anarquista al carrer Lafayette de París on s'imprimia La Société Nouvelle i Le Libertaire, de Sébastien Faure. En aquesta època col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave; en L'Humanité Nouvelle (1897); i en Le Journal du Peuple (1899), diari creat per Faure per fer costat el capità Alfred Dreyfus. En 1899 publicà el llibre L'amour libre, que tingué una gran difusió tant a França com a l'estranger. Col·laborador de L'Art Social, revista dirigida per Gabriel de la Salle, defensà l'obra d'art per la qualitat de l'execució i no pel seu contingut en una conferència feta el 27 de juny de 1896. En desacord amb Piotr Kropotkin sobre el tema de la guerra, en 1905 reivindicà la defensa de França si era atacada «per una coalició de potències burgeses»; amb aquesta declaració, contrària al pensar majoritari del moviment llibertari sobre el tema, provocà una gran oposició al seu pensament i ell donà com a solució la «vaga dels conscrits». Gran amic de Francesc Ferrer i Guàrdia, aleshores refugiat a França, gestionà, amb Maurice Dubois, el periòdic L'École Rénovée i fou secretari general de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. El 3 de setembre de 1909, quan Ferrer retornà a Catalunya i va ser detingut arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona, fundà, amb Charles-Ange Laisant i Alfred Naquet, el Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola, conegut també com «Comitè Ferrer», i lluità de valent per a intentar salvar son amic de l'execució. També fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS). Durant la primavera de 1910 fou membre, amb Jules Grandjouan, del Comitè Revolucionari Antiparlamentari, que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions legislatives, encara que alhora feia costat el projecte de Partit Revolucionari de Miguel Almereyda. En 1912 participà en la campanya per l'alliberament del soldat Émile Rousset («Afer Aernoult-Rousset») i fou en aquests anys quan abandonà certes tesis anarquistes, acostant-se als socialistes i admetent que el parlamentarisme podria, mitjançant reformes, facilitar l'acció revolucionària. Acostat al Partit Socialista, l'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà partidari de la «Unió Sagrada», va fer costat el «Manifest del Setze» i criticà durament els pacifistes. El 4 d'octubre de 1918, en una carta publicada en L'Humanité, anuncià la seva adhesió a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), encara que amb reserves sobre el «parlamentarisme excessiu». En 1922 fundà el moviment «Ordre Nou», que reivindicava el reforçament de l'Estat i la reorganització de les estructures ministerials amb funcionaris permanents i independents. En aquest mateix any, fou membre de la XIV Secció de París de l'SFIO. En 1928 s'afilià al Partit Republicà Sindicalista (PRS). En 1929 publicà el llibre L'État moderne. Ses principes et ses institutions, on s'allunya totalment de l'anarquisme i del seu rebuig a l'autoritat, alhora que reivindica un Estat fort i la planificació econòmica («Planisme»), idees que s'accentuaran en el seu posterior llibre Une nouvelle France. Ses principes et ses institutions (1936). Quan l'Ocupació, col·laborà en el setmanari proalemany La Gerbe i en 1941 publicà el llibre L'Anglaterre contre l'Europe. Amb l'Alliberament va ser detingut, encara que fou alliberat poc després. És autor, a més dels llibres citats, d'Aux anarchistes qui s'ignorent (1895 i 1901), L'Art et la société (1896), À Monsieur Émile Zola (1898), Patrie, guerre et caserne. Lettre à un prolétaire (1901 i 1911), Qu'est-ce l'art? (1909), Politique et socialisme. Le préjugé parlementaire (1910), Le socialisme révolutionnaire. Son terrain, son action et son but (1912), L'effort libre (1913), La révolution chinoise et le socialisme (1913), Au-dessous de la mêlée. Romain Rolland et ses disciples (1916), Des réformes? Oui, mais d'abord une constitution (1920), entre d'altres. Sa companya fou Anne Marie Joséphine Bladier. Charles-Albert va morir l'1 d'agost de 1957 a l'Hospital Bicêtre de Le Kemlim-Bicêtre (Illa de França, França).

***

Notícia sobre Paul Thant apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de febrer de 1925

- Paul Thant: El 23 de novembre de 1888 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Paul Camille Thant –a vegades el llinatge citat Thaut. Sos pares es deien Camille Émile Thant, filador, i Clara Maria Bouckert. Milità en el grup anarquista de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) i fou subscriptor regular de Le Libertaire, diari el qual va sostenir econòmicament. En el Congrés Regional de la Federació Anarquista del Nord i del Pas-de-Calais celebrat el juny de 1923 va ser nomenat secretari d'aquesta federació en substitució d'Albert Perrier i al final del congrés va interpretar la cançó Le Premier Mai. En el Congrés Regional de la Federació Anarquista del Nord i del Pas-de-Calais celebrat el 27 de gener de 1924 a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) va ser nomenat secretari de redacció del periòdic anarquista de Nor-Pas-de-Calais Le Combat (1923-1924), el gerent del qual fou Paul Celton, l'administrador Achille Vigneron i Adolphe Bridoux, Oscar Descamps i Hoche Meurant, entre d'altres, membres de la redacció. En 1925, mancats de local, el grup anarquista de Lille feia els actes al seu domicili, al número 1 del carrer Sabot de Lilla. Posteriorment visque a Hellemmes, actualment Lilla. Sa companya fou Marie Eugénie Gabet. Paul Thant va morir el 20 de maig de 1962 a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

- Nanò De Bartolomeis: El 23 de novembre de 1893 neix a Chieri (Piemont, Itàlia) l'enginyer, industrial i militant anarquista Nanò Severo Libero Eletto De Bartolomeis, conegut com Nonio De Bartolomeis, i que sovint signava els articles NDB. Sos pares es deien Vittorio De Bartolomeis, també enginyer i anarquista, amic personal d'Errico Malatesta, i Maria Aichino. De família anarquista, fou un dels fundadors, amb Edoardo Acutis, Pietro Berra, Alfredo Cocchi, Pietro Ferrero, Maurizio Garino, Cesare Sobrito, de l'Escola Moderna «Francisco Ferrer», al barri de la Barriera de Torí (Piemont, Itàlia), i col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara Il Libertario, L'Avvenire Anarchico, Volontà, Umanità Nova, etc. El 12 de març de 1914 va fer una conferència sobre La conquista del pane, de Pietr Kropotkin. En 1920, amb els comunistes Antonio Gramsci, Angelo Tasca, Umberto Terracini i Palmiro Togliati, i els anarquistes Pietro Ferrero, Italo Garinei, Maurizio Garino, Enea Matta i Corrado Quaglino, formà part del Comitè d'Estudi dels Consells de Fàbrica. Aquell mateix any participà, en representació dels anarquistes del Piemont, en el Congrés de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) de la Unió Anarquista Italiana (UAI). En 1928 va ser detingut com a «sospitós de complicitat en la preparació de l'atemptat terrorista de Milà», en referència a l'atemptat amb bomba a la Fira de Milà del 12 d'abril de 1928, però va ser posat en llibertat. En 1932 s'establí a Izola. Tot d'una que acabà la II Guerra Mundial reprengué contactes amb el moviment anarquista i col·laborà en Il Libertario, de Milà, i en Era Nuova, de Torí. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí, amb Giordano Bruch, Umberto Tommasini i Libero Vigna, en representació de la Federació Anarquista de Trieste, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Bolonya. Nanò De Bartolomeis va morir el 28 de juny de 1947 a Izola (Trieste; actual Eslovènia).

***

Notícia sobre Ricardo Alandate Palomares apareguda en el diari valencià Las Províncias del 6 d'abril de 1910

- Ricardo Alandete Palomares: El 23 de novembre de 1895 neix a Tavernes de la Valldigna (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Ricardo Alandete Palomares, conegut com El Andaluz. Era fill de Pascual Alandete Pelliser, llaurador, i de Carmen Palomares Miñana. Va tenir una adolescència «moguda», ja que el 5 d'abril de 1910 va ser ferit per arma blanca en una baralla; l'agost de 1917 va ser multat amb 75 pessetes per Governació, juntament amb Miquel Benavent Alabor, per «escàndol»; el febrer de 1918 va ser jutjat per «lladronici»; el juny de 1918 va ser detingut, amb Antonio Álvarez Raga (Cabota) i tancat governativament a la presó de València (València, País Valencià); i l'abril de 1919 va ser detingut per la Guàrdia Civil, amb els germans Cristóbal i Rafael Álvarez Tomás, sota l'acusació d'haver robat 16 ovelles d'un corral i jutjat el setembre d'aquell any. Després d'haver estat sergent de l'exèrcit a l'Àfrica colonial, retornà al seu poble natal i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual fou un actiu militant. Durant la guerra civil fou tinent en el Batalló 15 de Rereguarda de l'Exèrcit Popular de la II República a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, retornà a Tavernes de la Valldigna i, a causa de les vexacions i pressions que patí per part de la Guàrdia Civil, decidí passar-se al maquis que actuava a les muntanyes. Després de ser localitzat per la Guàrdia Civil, Ricardo Alandete Palomares va ser mort el 2 de febrer de 1942 a prop de Tavernes de la Valldigna (Safor, País Valencià) –segons la partida de defunció morí d'una «aturada cardíaca»– i fou enterrat a Alzira (Ribera Alta, País Valencià). En 1945 el seu procediment judicial de la justícia militar encara era obert.

***

Foto policíaca de Ferdinando Franchi

- Ferdinando Franchi: El 23 de novembre de 1896 neix a Nuoro (Sardenya) l'anarquista Ferdinando Franchi, també conegut com Mateo Daga. S'exilià, amb son germà Pompeu Franchi, també anarquista, a París (França), però el 10 de setembre de 1927 en va ser expulsat. El 30 de març de 1928 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «infracció a l'ordre d'expulsió». El maig de 1931 va ser detingut en una batuda policíaca. Va fer servir documentació falsa a nom de Mateo Daga i vivia a casa d'Eugène Simonetti. El 22 de maig de 1931 va ser condemnat a dos mesos de presó per «violació de l'ordre d'expulsió». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pepita Not amb son fill Floreal

- Pepita Not: El 23 de novembre de 1897 neix a Torregrossa (Pla d'Urgell, Catalunya) la militant anarquista Josepa Maria Not Bosch (Pepita Not). Sos pares, pagesos, es deien Salvador Not Cases i Magdalena Bosch Lleonart, i tenia dos germans i tres germanes. Quan era una nina quedà òrfena de mare. Amb 11 anys, per imposició paterna, va començar a fer feina com a minyona i cuinera a casa d'una vídua francesa, sa filla i un germà seu que vivien al carrer Balmes de Barcelona (Catalunya), i que la tractaven de mala manera. En 1918, després de conèixer el destacat militant anarquista Ricard Sanz García, qui esdevindrà el seu company, va començar a militar en el moviment llibertari i especialment durant els anys vint en el grup d'acció «Los Solidarios» fent de correu de correspondència, diners i armament arreu de la Península (Astúries, País Basc, Aragó, Catalunya). Durant la República va participar en els grups de suport als presos amb Rosario Dulcet Martí i Llibertat Ródenas Domínguez. Pepina Not va morir, de les complicacions sorgides durant el part de sa filla Violeta, el 4 de juny de 1938 –erròniament, segons alguns, en 1936– a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrada dos dies després amb un gran seguici. A més de Violeta, tingué un fill, Floreal, amb son company Ricard Sanz García. 

Pepita Not (1897-1938)

***

Ginés Camarasa García

- Ginés Camarasa García: El 23 de novembre –el certificat de defunció cita erròniament el 20 de novembre– de 1898 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Ginés Camarasa García, conegut també sota el pseudònim de Felipe Martínez Pérez. Sos pares es deien Francisco Camarasa Hernández, jornaler, i Virtudes García Navarro. Fill d'una família pagesa, fou el major de quatre germans. Quan tenia nou anys començà a treballar de cadiraire al taller d'un oncle seu i amb 14 anys s'afilià a l'Agrupació Socialista. En aquesta agrupació conegué l'anarquista Enrique Guardiola, el qual l'introduirà en el pensament llibertari. En 1913 Guardiola farà que la societat «La Prosperidad», en la qual militava Camarasa, es decanti pel moviment anarquista. En 1914, disconforme amb les condicions laborals i econòmiques, abandonà el taller familiar i l'any següent passà a un altre taller on s'especialitzà en ebenisteria, la seva feina definitiva i de la qual esdevindrà un mestre. En 1916 s'establí a Barcelona (Catalunya) –segons alguns després d'agredir amb una maça el propietari de l'empresa on treballava per haver-lo ofès–, on s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Poblesec. Participà activament en 1919 en la vaga de «La Canadenca» integrat en un grup de defensa confederal. En 1920 va ser cridat a files i enviat a Maó (Menorca, Illes Balears). En aquesta illa contactà amb nombrosos militants confederals, com ara Joan Ripoll, els germans Pons, Joaquim Fornaguera, Josep Caselles i altres. Ajudà com pogué els companys llibertaris (Salvador Seguí Rubinat, Francisco Arín Simó, etc.) que es trobaven desterrats a l'illa. En 1923 retornà a Villena i intervingué en la creació de l'Ateneu Racionalista i, l'any següent, de la societat «La Solidaridad», ambdós tapadores de la CNT. Milità amb un destacat grup de companys (Enrique Guardiola, José Salinas, els germans Ibáñez, Antonio Guillén, Pedro Pujalte, etc.), amb molts dels quals formà part del grup anarquista «Humanidad Libre». El 5 d'abril de 1924 es casà a Villena amb Francisca Camús Valdés, i un cop vidu, formà parella amb Antonia Ugeda Fuentes. En 1927 assistí a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Pressionat per la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, marxà a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià), des d'on en 1928 envià diners a La Revista Blanca per a una subscripció pro presos. El març de 1928 va ser detingut per apunyalar lleugerament al front en una disputa José Cañizares, president de la Casa del Poble de Villena. Després, a Barcelona, ajudà orgànicament Manuel Sirvent Romero, membre destacat dels comitès Regional i Nacional de la CNT. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Villena i entre el febrer de 1932 i l'abril de 1934 ocupà la presidència de la CNT d'aquesta localitat. Quan el cop feixista de juliol de 1936, participà en la seva resposta als carrers barcelonins i l'agost d'aquell any retornà a Villena, on s'encarregà d'importants tasques confederals: president de la CNT (1936), president de la Comissió d'Assistència Social del Comitè de Defensa Antifeixista (1937), president de la Indústria del Moble Socialitzada (1937), secretari de la CNT (1938) i regidor de l'Ajuntament de Villena. L'octubre de 1938 fou mobilitzat i enviat a la Secció de Defensa del Subcomitè Nacional de la CNT radicada a València. En 1939, amb el triomf franquista, va ser agafat al port de l'Alacant i tancat al camp d'internament d'Albatera. Pogué retornar a Villena, on romangué amagat fins l'octubre de 1939, quan marxà a Barcelona, on visqué sota el nom de Felipe Martínez Pérez i muntà un taller d'ebenisteria, que amb el temps esdevingué seu confederal. Durant els anys quaranta ocupà la secretaria de la CNT de Catalunya en diverses ocasions i en 1947 fou secretari pro presos durant la gestió d'Eduard Josep Esteve al front del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, càrrec que mantingué fins al 1957. Durant aquests anys (1941, 1945 i 1947) patí diferents detencions en les agafades confederals i establí contactes amb la xarxa d'evasions de Francisco Ponzán Vidal. Durant els difícils anys cinquanta, amb José Bueso Blanch i Eduard Josep Esteve, creà un Comitè Nacional provisional de la CNT, que encapçalà entre 1958 i el febrer de 1960. A finals de 1958 fou detingut, però va ser alliberat perquè havia estat agafat en una ràtzia de socialistes i les autoritats franquistes desconeixien la seva importància orgànica. En 1962, arran d'una important agafada, es va veure obligat a marxar, amb José Torremocha Arias, a València i a Madrid, però, al contrari que Torremocha, no passà a França i es mantingué amagat un parell d'anys a Villena. En 1965 s'establí de bell nou a Barcelona i l'any següent fou novament detingut. Sempre es mostrà contrari a l'Aliança Sindical Obrera (ASO) i a la maniobra cincpuntista. Finalment acabà malalt de Parkinson i una mica descentrat. Ginés Camarasa García va morir el 6 de juny de 1972 d'una crisi cardíaca al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. 

Ginés Camarasa García (1898-1972)

Continua...

---